Newsuic 32

L’IMPERI DE cerques busca especialistes en Humanitats

ENTREVISTA A MIGUEL ARANGURENNovel·lista, autor de El arca de la isla.

T The EndSembla que quelcom està canviant en el món comunicatiu, quan google decideix contractar a doctors humanistes.

Universitat Internacional de Catalunyanúm. 32. Any 9. Maig-Juny de 2012

La UIC va oferir un centenar de programes interdiscipli-naris a Futura, la fira de màsters i postgraus que acollí la Fira de Barcelona, del 23 al 26 de març (6).

DES DELDARRER NEWSUICFOTO AFOTO

La UIC va presentar la seva oferta de graus al Saló del Ensenyament. Durant els cinc dies que va durar el Saló, alumnes voluntaris i personal docent i administratiu oferiren informació sobre les 15 titulacions que s’imparteixen a la nostra universitat. Com cada any, la col·laboració de l’alumnat va ser fonamental (7 - 10)

Durant les Jornades de Portes Obertes (JPO) d’aquest any les persones interessades en Comunicació van poder conèixer el Digital Media Studios, acompanyats del professor Ricard Mamblona (1). A la JPO d’Arquitectura, els alumnes van defensar els seus panells i maquetes, davant d’un jurat (2).

L’actor Àlex Casanovas va impartir una sessió a l’alumnat del Màster en Gestió Cultural (12). En el mateix màster, però per la versió en anglès, també va donar una classe Barbara Berini, directora de màrqueting i de desenvolupament de mercat en Rising Alternative (13). D’altra banda, el grup AcrossUIC, va organitzar una sessió sobre el “Nuviatge en temps de crisi” impartida pel Mn. Joan Costa, amb gran èxit d’assistència (14).

PORTESOBERTES

CLASSESPRÀCTIQUES

SALÓ FUTURA

SALÓ DE L’ENSENYAMENT

MÓN UNIVERSITARI

Un centenar d’alumnes debaten sobre “La Força de la Bellesa” (11).

UNIV2012

Els alumnes de tercer d’Arquitectura van reproduïr el plànol del bloc d’habitatges de la Barceloneta, de Coderch al pati central, a escala natural (3).

2

4 53

1

1312

6

14

117

98 10

NOVACÀTEDRA

La nova càtedra, Direcció per Missions i Govern Corporatiu ha estat creada gràcies al conveni firmat amb sis empreses interessades en aquesta línia d’estudi (4 i 5)

3

New

suic 32. maig-juny de 2012

Una nova miradaa les Humanitats

Welcome!w

En una època de noves tecnologies, la necessitat d’humanistes adquireix cada vegada més importància.

Un número humanístic

A fons (4-5)

EDITORIAL

STAFF& STUFF

Veus (6-7)

Món (18-19)

Recerca (14-15)

Bàs

ic! (

20-2

1)

Campus (8-13)

DES DENEWSUIC

Estem d’estrena. Newsuic vol anar entrant a les xarxes 2.0, i ho fem inaugurant el web. La idea d’aquest nou web va néixer per una necessitat d’anar ampliant continguts i de poder deixar espai a les nostres veus i als nostres col·laboradors. Així, com que el paper és limitat, els articles es pu-blicaran complets a Internet. A més, hi haurà lloc per enviar comentaris, per demanar-ne la subscripció, etc. A poc a poc esperem oferir nous espais i continguts, així com anar endint-sant-nos en el 2.0. Per descomptat, s’accepten tot tipus de propostes.

newsuic.com

L’acudit anava així: el grumet, que crida: “¡capitán! ¡El barco zozobra!”; i el capità, que era al cambrot, escrivint a

la bitàcola de ruta, que li respon: “¡más vale que zozobre, que no que zofarte!”.

Ja té uns anys i, sin-cerament, és força do-lent, aquest acudit. Però em venia al

cap, mentre preparava aquest editorial. I és que de vegades, estem tan immersos en la qüestió tècnica del que hem de fer, que ens oblidem que n’hi ha moltes d’altres que són tan o més importants: la idiosincràsia del moment, l’entorn cultural –idiomàtic, en el cas de l’acudit–, l’estat d’ànim... Oblidem, en definitiva,

que som persones que hem d’estar –com diuen els d’aquella caixa que em sé– al servei de persones. Humans. És per això que en aquest número de Newsuic hem volgut donar tanta importància a les Humanitats. La notícia Google cerca hu-manistes ens ha empès a parlar-ne; però en realitat sols ha estat com la bufada que ha atiat el foc. Un foc que ja era encès per una necessitat de dir-ho ben clar: necessitem humanistes. Gent que vulgui aprofundir en les qüestions fonamentals de la vida de cadascú; que sàpiga una mica de psicologia, de filosofia, d’histò-ria. En el fons, gent que sàpiga que, si té un malalt al davant, no n’hi ha prou de donar-li els medicaments necessaris; cal que se l’acompanyi. És el que aprenem de l’entrevista a la Dra. Monforte, que amb l’Any de la Infermeria de la UIC volen, precisament, impulsar la vessant huma-na –la que li és més pròpia– d’aquesta professió; i també és el que es desprèn de la conversa amb el novel·lista Miguel Aranguren, que diu que aprèn llegint dels altres, i que treballa pensant en el seu lector. Si no, podem “zozobrar”.

NECESSITEM HUMANISTES. GENT QUE VULGUI APROFUNDIR EN LES QÜESTIONS FONAMENTALS DE LA VIDA DE CASDASCÚ

Newsuic és una publicació gratuïta editada per la Direcció de Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Les tasques de compaginació, fotografia, redacció i coordinació editorial són dutes a terme per estudiants, assessorats per un consell editorial. S’hi afegeixen col·laboracions de professors o d’altres professionals, fixes o bé esporàdiques. El Consell Editorial, que no comparteix necessàriament les opinions expressades pels seus redactors o col·laboradors, es reserva el dret de publicar aquelles col·laboracions o anuncis que no es corresponguin amb la línia editorial o els principis estètics que regeixen aquesta publicació.

DIRECTOR: Jaume Figa i VaelloDIRECTORS ADJUNTS: Elena Castellarnau, Raquel Iriso, Roser Santigosa.MAQUETACIÓ: Andrés Zaragoza, Míriam Ruiz (disseny de portada)

REDACCIÓ: Carmina de Bofarull, Andrés Zaragoza.

COL·LABORACIONS: Evaristo Aguado, Caritat Bagur, Enrique Banús, Sergi Dòria, Xavier Escribano, Mohamed Elrazzaz, Pedro García del Barrio, Empar Lorda, Joaquín Luna, Montserrat Nebrera, José Luis Riocabo, Krzysztof Tomasz Straszak, Carmen Trullols.

DISSENY ORIGINAL I MAQUETACIÓ: Javi Quintano

FOTOGRAFIA: Arxiu fotogràfic, Jaume Figa.

REVISIÓ D’ESTIL CATALÀ: Unitat de Català de la UIC IMPRESSIÓ: SYL Creaciones Gráficas y Publicitarias.

[email protected]

TaekwondoUna alumna de Fisiote-ràpia, medalla d’or en

taekwondo. (p. 11)

Ajustar-se el cinturóEn temps de crisi, de vegades toca més ajustar-se el cinturó i queixar-se menys. (p. 7)

La guerra de la ignoranciaMás allá de las revoluciones, hace falta aprender de la cultura que a cada uno le es propia (p. 18)

El llenguatge del cosXavier Escribano ens parla de l’important paper que té el cos en la comunicació. (p. 14)Ch

este

rton

y D

icke

nsR

ecor

dam

os e

l bic

ente

nario

del

na

cim

ient

o de

Dic

kens

y lo

s 75

de

la m

uert

e de

Che

ster

ton.

(p. 2

0)

Hi, Mr.Dickens!

4

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

En un món global com el d’avui, no hi ha quasi res que em pugui passar des-apercebut. Tot, d’una manera o d’una altra, acaba tenint la seva importància en la meva vida i, d’això, Google sembla que n’és plenament conscient. Ja fa un temps que corre per Internet la notícia que la magna empresa cercadora va de-cidir fer un gran salt en la contractació: “Estem en un període de creixement increïble –afirmava Marissa Mayer, vicepresidenta de Google, fa prop d’un any–, i per això volem contractar unes 6.000 persones, i probablement, entre 4 i 5.000 provindran del món de les Humanitats o les Arts Lliberals”. Concretament, Mayer explicava que, per saber quan fer servir un doodle, com i quin moment és l’adequat, calia que algú hi fiqués el cap. Però algú que conegués cada un dels esdeveniments que celebra, o les personalitats que vol recordar: sigui Salvador Dalí, o Martha Graham; o sobre el bicente-nari de la Constitució de Cádiz.

Reflexionant, també, sobre el tema, Da-mon Horowitz, director d’enginyers de Google explicà la seva decisió de fer un doctorat humanístic, quan s’adonà

que els sistemes d’intel·ligència artificial que estaven construint allà on treballava aleshores “eren poc més que un munt de joguines intel·ligents”. “S’han adonat que –afirmava el mes de febrer passat, al Media Lab Prado, el professor Juan Luis Suárez, director del projecte CulturePlex, dedicat a l’estudi de les anomenades “humanitats digitals”, a la Western University (Canadà)– no poden posar tot l’esforç exclusivament en els enginyers. Necessiten la part social. Necessiten estudiar l’empatia, l’emoció i la cultura en un món més global”.

Knowledge without wisdom

On rau el problema? Durant molts anys, s’han tingut les Humanitats com a estudis secundaris. Amb l’excusa que tothom pot arribar a ser historiador, filòsof, filòleg o crític literari, sense ne-cessitat de passar abans per un període de formació concret, s’han anat deixant de banda; més quan era viva la idea que invertir en estudis humanístics era un malbaratament, ja que no aportava res a l’economia del país, per poc rendible. Tanmateix, són moltes, les veus que reclamen una tornada als valors ètics i humans, propis de la persona completa i la manca dels quals ens ha portat a la forta recessió econòmica mundial que vivim actualment. Avui tothom recla-

ma bons professionals que influeixin realment en la productivitat de cada país i que –tal com deia el mateix professor Suárez en una entrevista concedida a Newsuic– “siguin capaços de pensar el món i criticar-lo tal i com havien fet tra-dicionalment els diferents humanismes”.

Però, per això, cal formar-los. És el que explicava Steven Schwartz, vicecan-

celler de la Macquarie Uni-versity (Sidney), a la Annuale Lecture de 2011: “Hem de preparar els graduats per al que arribaran a fer a la vida, però també tenim el deure d’ajudar-los a què, almenys,

pensin quin tipus de persona volen arri-bar a ser”. I continuava, posant l’exem-ple de la carrera de Medicina: “Ningú no diu que un profund coneixement de la filosofia faci que els cirurgians siguin millors eliminant la pròstata. Però sí que podrien arribar a endinsar-se en què im-plica una alta qualitat de vida”. I també: “¿Com explicarà, a algú que acaba de ser mare, que el seu fill ha nascut amb sín-

drome de Down? No n’hi ha prou amb tenir coneixements de genètica; cal una comprensió del patiment, de la decepció i de l’amor maternal”.

Correm el perill de ser persones que sabem fer moltes coses, però que ens tro-bem lluny de ser sàvies: knowledge wit-hout wisdom. “Convertir-se en savi –deia el professor Schwartz– implica molts més esforços que una sèrie d’aventures; cal una ment culta, oberta, disposada i capaç d’absorbir les lliçons que li ensenya l’experiència”. En definitiva: fer i ser, dues realitats totalment inseparables.

L’humanista digital

No és veritat, per tant, que existeixi una oposició entre ser un bon cien-tífic i saber d’Humanitats. Les dues realitats es necessiten. Potser, com diu el periodista i professor Rafael Gómez Pérez, haurem d’afirmar que “la literatura le sienta bien a un físico, como las matemáticas a un músico o la biología a un historiador. (...) Hasta que la opinión pública no ‘reciba’ la necesidad de una educación rica en humanidades, los profesores de ‘letras’ se sentirán ignorados; los de ‘ciencias’ inútilmente vencedores. Pero quienes pierden son los alumnos”.

El món està canviant. La digitalitza-ció de la cultura porta a parlar d’un humanisme digital, que “contribueixi –afirma Suárez– a l’alfabetització digital de la societat i a l’entrenament en la resolució col·laborativa de problemes complexos”. Google cerca humanistes que s’atreveixin a aplicar el seu vast coneixement a unes tecnologies que sovint els poden superar: “Per a poder crear una escala de valors, cal controlar les tecnologies i ser capaç d’entendre el món des de la perspectiva de la com-plexitat que té la vida humana”. I això, només ho pot fer un humanista.

Jaume FigaDirector Newsuic

SÓN TEMPS DEcanvis en les HUMANITATSSomething is rotten in Denmark. Quan el guardià de palau, a Hamlet, diu aquesta frase es referia a què quelcom estava anant malament. També es podria fer servir en el sentit que alguna cosa està passant. No necessàriament dolenta. Bufen vents de canvis quan el cercador per antonomàsia es posa a buscar doctors humanistes. Ja no són enginyers, el que necessita. Vol gent que comprengui els altres, el seu comportament: què volen, per què cerquen o es mouen per Internet així, com són... Encara que sigui per crear allò aparentment tan senzill com els anomenats doodle; literalment, “gargot”.

A fons

EL SAVI ÉS UNA PERSONA DE MENT CULTA, OBERTA I DISPOSADA A APRENDRE CADA DIA

5

New


DEGANA DE LAFacultat d’Humanitats

Teresa Vallès: “LES COMPETÈNCIES més valorades s’adquireixen a

HUMANITATS”

UN MÓN PER DESCOBRIR

“La suposada manca de sortides professionals dels estudis humanís-tics –en paraules de la degana de la Facultat d’Humanitats de la UIC, Teresa Vallès– és un tòpic que cal vèncer”. Del sector cultural, al del turisme o el de cooperació i desen-volupament; de l’àmbit de la diplo-màcia –com a mediador en conflic-tes, per exemple–, al d’estudis sobre multiculturalitat, immigració, etc. “També cada cop és més evident

–continua la dega-na– que en l’àmbit de les noves tecnologies cal treballar en equips multidis-ciplinaris amb pro-fessionals

que tinguin una visió global de la cultura”. És un futur en part clàssic, i en part nou. Deia Juan Luis Suárez, professor de la Western University (Canadà), que l’huma-nista té moltes sortides, “i part del repte és inventar-les: des de l’alfabe-tització digital –una tasca immensa que requereix moltes mans i moltes ments treballant-hi i cal que sigui des de la infància–, fins als híbrids humanista emprenedor, que crea aplicacions web o mòbils en l’àmbit educatiu, de l’edició o de la comuni-cació: és un camp molt obert. És un fet acceptat que les noves tecnolo-gies s’han globalitzat gràcies a les xarxes socials, i en aquest àmbit, els humanistes hi tenim molt a dir. És l’hora de sortir-hi a jugar”.

Fins a quin punt són importants les Humanitats, avui?Són indispensables, com en totes les èpoques, perquè l’home es retrobi amb ell mateix. I retrobant-se ell mateix trobi l’altre, i descobreixi que té una responsabilitat amb l’altre. I això l’esperoni a preocupar-se pel seu entorn. Només així creixem realment. No hi pot haver plenitud humana sense aquest descobri-ment d’un mateix i dels vincles que l’uneixen amb els altres.

Però això, a la pràctica, com es manifesta?Són uns valors culturals que es transmetren a través de la literatura, de la pintura, del teatre... de totes les arts i també, lògicament, per contagi o simbiosi amb persones que són referents. Quan totes les per-sones d’una societat són realment conscients del seu potencial –gràcies a aquest rerefons heretat-, la socie-tat funciona. És a dir, la democràcia perquè funcioni necessita autèntics ciutadans. No individus manipula-bles, sinó persones que actuïn amb llibertat i responsabilitat, que tin-guin un compromís social. La crisi actual posa de manifest una falta de valors: només cal veure els diaris per adonar-se’n. És una situació fundada en una societat individua-lista sobre la qual no pot haver-hi autèntica convivència.

Estan en crisi, les Humanitats?Un dels símptomes del fet que aquesta societat està com està és la por injustificada que manifesten sovint pares i mares quan el seu fill diu que vol estudiar Humanitats. Tot estudiant que vulgui fer Huma-nitats sentirà mil vegades la mateixa pregunta: però quines sortides té?, què faràs després? En realitat, les competències més valorades en els entorns professionals s’adquireixen de manera natural en una carrera com Humanitats: esperit crític, capa-citat de síntesi, creativitat, facilitat de comunicació, empatia, preocupació pels altres, treball en equip... Si un decideix el seu futur professional segons les ofertes d’Infojobs i no a partir dels seus talents, no pot cons-truir un futur sòlid.

És fàcil dir-ho.Sí, però l’única garantia és ser cohe-rent amb el que ets. La realització professional es produeix quan hi ha una coincidència entre tres factors: el que m’agrada, el que puc fer bé i el que l’entorn necessita. Hauríem de saber crear el clima social i l’opinió pública perquè cadascú trobi en quin espai conflueixen personalment els tres factors. Perquè llavors la societat sencera creixerà. Tothom aportarà allò que de manera natural són els seus talents. Hi ha molts tòpics per vèncer, encara.

De vega-des, la defensa de les Huma-nitats es presenta com a una opo-sició a les ciències.Són simplifica-cions que a vegades es queden en-

quistades en l’opinió pública. Crec que totes les disciplines tenen el mateix objectiu, que no és més que la recerca de la veritat. I en això hem d’aprendre a cooperar i a saber que tothom pot aportar-hi quelcom. Són diferents metodologies, diferents objectes d’estudi. Parlar d’una oposició és erroni. Crec que no es pot fer ciències sense una visió antropològica profun-da, i molt menys, viure feliçment.

Són, les Humanitats, una herèn-cia que cal posar al teu nom?Sí, és clar. Són un patrimoni que hem rebut i que dóna moltes pistes i profunditat per a entendre la vida mateixa. Si no, pots acabar sent molt ric, vivint com un pobre ignorant: superficialment. Hi ha un munt de saviesa per descobrir!

LES HUMANITATS DONEN ESPERIT CRÍTIC, CAPACITAT DE SÍNTESI, FACILITAT DE COMUNICACIÓ, I MOLT MÉS.

PART DEL REPTE DE L’HUMANISTA ESTÀ EN INVENTAR-SE DIA RERE DIA

“Vaig compaginar els estudis d’Humanitats amb Periodisme i després vaig fer un màster en guió per a cinema i televisió. He treballat en productores de cine-ma, a la televisió, com a freelance per a algunes revistes literàries i ara estic escrivint una novel·la i

tinc una petita empresa. Les Humanitats m’han donat

una formació que m’ha ajudat en tota la meva

trajectòria”.

Nadia del Pozo (Hum. i Per’07). Periodista.

“M’encantava la idea d’adquirir coneixe-ments tan variats Avui treballo en el

sector turístic i les Humanitats m’han

ajudat a entendre amb profunditat com

s’originen els destins turís-tics, quins punts es tenen en compte a l’hora de fer-ne la selecció, què fa més atractiu un destí determinat, etc”.

Josep M. Torrelles (Per’09 i Hum’12) Dir. de màrqueting a touroperador i Nextel.travel.

“Un periodista és un professional, però un periodista humanista és un profes-sional avançat: a l’hora de prendre decisions parteixes d’una base molt més àmplia i estàs més ben preparat”.

Alberto Chinchilla (Per’07 i Hum’08. Postgrau en Periodisme Es-portiu). Sotsdirector de màrqueting a RomeReports TV News Agency

“Si jo hagués es-tudiat Filosofia o Història de l’Art, i fins i tot Litera-tura, m’hauria

servit molt més per al cinema que

la mateixa escola. La formació humana

és la que, al final, et dóna les històries que ex-

pliques. Les Humanitats, excepte la tècnica, aporten la resta de capacitats. I la tècnica, en molt poc temps queda desfasada”.

Gustavo Ron Director de cinema. Mia Sarah (2006); Vivir para siempre (2010)

6

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

Veus

PER UNA FISIOTERÀPIA CADA DIA MÉS CIENTÍFICA

Per poder donar una atenció integral i de qualitat a la persona, el fisiote-rapeuta ha de saber interpretar el coneixement científic que justifiqui la seva pròpia actuació professional. Encara, però, el camí és llarg.

És un fet que la Fisioteràpia és una disciplina jove. En les últimes dèca-des hi ha hagut una focalització més gran en assentar les bases des de la perspectiva tècnica, però poc a poc han anat arribant nous professionals que han donat un impuls científic molt interessant. En aquest sentit, el nostre Màster en Fisioteràpia i Evi-dència Científica hi té un gran paper ja que els que l’han realitzat han estat persones amb la capacitat de

contribuir a la fonamen-tació cien-tífica de la seva dilatada experiència, presentant-ne els resultats obtinguts en diferents congressos internacio-nals, i apor-tant algunes publicacions científiques

rellevants i de gran impacte.

També cal tenir en compte que aquesta expansió científica mol-tes vegades ha anat de la mà de la col·laboració amb altres col·legues a través de relacions científico-

professionals que s’han establert tant a nivell nacional com interna-cional. Han estat estudis que, per tant, arriben molt més enllà que els propis límits d’un treball de fi de màster, generant noves línies de recerca.

Els èxits aconseguits ens han portat a construir un nou laboratori de va-loració en Fisioteràpia que permetrà als professionals que tinguin inquie-tud en fonamentar la seva actuació clínica, poder gaudir de mitjans per a fer les seves valoracions, tant a nivell real com simulat i contribuir a augmentar la bona praxis clínica basada en l’evidència científica.

Avui en dia, no hi ha dubte, que la Fisioteràpia té un paper molt im-portant en la promoció de la salut. A través de l’atenció individual i integral de la persona, aquesta disciplina pot donar un valor afegit a la cerca del benestar. Per aquest motiu, i essent cada dia més ben valorada la figura del fisioterapeu-ta en les polítiques sanitàries, cal donar un nou impuls a la formació complementària al grau, buscant l’excel·lència en l’especialització clínica, com en les àrees com la Fisioteràpia Pediàtrica o Esportiva.

I tot això, només pren la força necessària quan està fonamentada amb una bona metodologia i una base científica, que és precisament el que pretén la UIC amb cada una de les assignatures del pla d’estudis del màster en Fisioteràpia. És el que s’està gestant, a nivell nacional i europeu, en aquesta àrea de conei-xement que poc a poc va fonamen-tant-se científicament.

LA LLAVOR DEL’ESTAT DE DRET

Malgrat no haver estat mai apli-cada, malgrat la declaració explí-cita de rigidesa (prohibia que es reformés durant un grapat d’anys), malgrat que avui seria titllada de masclista, classista i esclavista, la Constitució de Cádiz de 1812 –anomenada “la Pepa” pel dia que es va promulgar– és el símbol de l’arribada tardana a Espanya del constitucionalisme liberal, que, fruit de la Revolució Francesa, s’estenia per l’Europa vuitcentista amb l’objectiu d’emular les revolu-cions anglesa i americana després del viatge d’Alexis de Tocqueville a l’altra banda de l’Atlàntic.

Però, pel que fa a Espanya, ha es-devingut el símbol d’una conquesta jurídica de la llibertat –liberté, égalité, fraternité era el lema revolucionari–, que trigaria molt més temps a fer-se una realitat material, però que sobre el paper suposava: dividir el poder polític per garantir que no s’imposés arbi-tràriament sobre la gent; declarar l’imperi de la llei sobre les deci-sions dels jutges, sobre l’actuació dels governants i sobre tota l’Ad-ministració pública, i el reconeixe-ment d’un seguit de drets i lliber-tats que, fets aleshores a mida per a la classe econòmicament emer-gent –la burgesia–, construirien l’Estat com a organització política tal com avui el coneixem.

El 1804, la França que havia tallat el cap a Lluís XVI i a Maria Antonieta coronava empera-

dor Napoleó Bonaparte. Una constitució no els va semblar prou sobirana, mentre als Estats Units els jutges començaven a dictar sentències reconeixent la suprema-cia de la Constitució com a norma jurídica. A Europa això encara trigaria un segle a passar. Pel camí, un munt de constitucions claudica-ren davant la llei, i a Espanya se’n succeïren amb diferents signes ide-ològics, totes pensades per durar, però totes volàtils i menystingudes. Cap de les nostres constitucions ha

durat el que ha durat l’america-na, amb quasi ja tres-cents anys d’exis-tència, mai qüestio-nada, font d’inspira-ció per a ortodoxos i per a crítics amb el sistema. La nostra

Constitució actual, de 1978, i el Tribunal Constitucional, que en vigila el compliment per a gover-nants i a governats, són avui ober-tament objectats. Potser perquè la Constitució no ha estat pràc-ticament reformada en 30 anys d’existència? Cap text constituci-onal espanyol ha satisfet de debò les aspiracions del seu poble? La llavor fou plantada fa dos segles, però potser no era l’adequada.

V

Montserrat NebreraProfessora del departament de Ciències Jurídiques i Polítiques

Caritat BagurDirectora de Fisioteràpia de la UIC

LA FISIOTERÀPIA TÉ UN PAPER MOLT IMPORTANT EN LA PROMOCIÓ DE LA SALUT I L’ATENCIÓ INTEGRAL DE LA PERSONA

‘LA PEPA’ ÉS SÍMBOL DE L’ARRIBADA TARDANA DEL SENTIT LIBERAL DE CONSTITUCIÓ QUE S’ESTENIA PER EUROPA

7

New


UN SANT DE LES ÍNDIES

El 18 de febrer passat Benet XVI aprovà la canonització del qui ha de ser el primer sant de les illes Mariannes (Oceania) per al 21 d’octubre, Pere Calungsod. La notícia ens interpel·la directament en dos àmbits, com a catò-lics i com a membres de l’Estat espa-nyol. Pere Calungsod (conegut a l’època com a Pere Calonsor, 1654-1672) fou un jove catequista, laic, que acompanyà els jesuïtes espanyols en la seva missió evangelitzadora a les illes Mariannes (conegudes en el moment de manera pejorativa com a Illes dels Lladres).

Calungsod seguia el jesuïta castellà Diego Luis de San Vitores (1627-1672) en la seva tasca catequètica entre els indígenes d’aquelles illes del remot Pacífic. La missió s’anà desenvolupant de manera pacífica, però aparegueren les primeres tensions com a fruit del xoc cultural entre dues mentalitats ben diferents.

Les pèssimes condicions de vida en què vivien els indígenes compor-taven una mortalitat elevadíssima. Alguns indígenes, moguts pel rancor, cregueren que l’aigua del baptisme estava enverinada. El 2 d’abril del 1672 el beat San Vitores i Calungsod es disposaven a batejar la filla del líder local Matapang. Havien rebut el consentiment de la seva mare, però alguns illencs i el mateix Matapang es van encendre d’indignació i procedi-ren al martiri dels dos cristians. La figura del futur sant Pere Calungsod ens esperona pel seu profund sentit de sacrifici i servei envers els altres. Però alhora també és un model per als laics, car demostra que l’evangelitza-ció ha de ser una tasca de tots.

Xavier BaróVicedegà de la Facultat d’Humanitats

Si hubiera que resumir en una línea la actitud con que conviene afrontar la terrible crisis en que estamos inmer-sos, podría ser ésta: ¡trabajar más, sin quejarse y cobrando menos! Este es el contexto adecuado en el que discutir sobre el paro juvenil y el impacto que puedan tener unas u otras reformas.

El desempleo juvenil no es sino un despliegue de esa disfunción (o enfer-medad, usando una imagen médica) del mercado de trabajo que llamamos paro,

y que se ceba en colectivos especialmente vulnerables como los jóvenes. Entre los tipos de paro, el más preocupante es el estructu-ral –resultado del desajuste entre los requerimientos

de mano de obra de las empresas y la cualificación de los trabajadores–, que es de largo plazo y tiene difícil solución.

Simplificando mucho (y siguiendo con la metáfora médica), podría decirse que para combatir el paro estructural se precisan reformas a largo plazo (terapias continuadas, intervenciones quirúrgicas, etc.), que afronten las cau-sas últimas del problema.

En 2006, tras un periodo de 14 años de crecimiento, la tasa de paro en España se había recortado 15 puntos,

hasta situarse en el 8,1%. El clima general era de optimismo, aunque los expertos no ignoraban que esa cifra ocultaba un desempleo elevado y persistente, alimentado por pro-blemas que aquejaban a la economía española desde antiguo.

Los errores de percepción, tuvie-ron el efecto perverso de hacer que se considerasen prescindibles –o al menos prorrogables– ciertos cambios que la situación exigía. (Se diría que el enfermo estaba grave, pero que no lo sospechaba, ni tal vez aceptaría el remedio). El problema es mayor si la disconformidad entre expectativas y realidad, en lugar de movilizar talento y energías para crear empleo, desemboca en la pará-lisis o en la protesta estéril.

Al llegar a este punto, nos enfren-tamos a un nuevo dilema. Porque si bien las autoridades económicas parecen decididas a llevar hasta el final estas reformas –tan drásticas como nece-sarias para nuestra maltrecha economía–, también es cierto que su efectividad dependerá del modo en que respondan los agentes económicos. (También una actitud negativa del paciente puede difi-cultar su curación). Este es el escenario en que se enmarca la reforma del Gobierno, cuya eficacia –tanto a corto, como largo plazo– está supeditada a la acogida que reciba por parte de empresarios, trabaja-dores, agentes sociales, etc.

Sólo una vez se ha captado la magnitud del problema, tendrá sentido anali-zar puntos concretos que plantea la

reforma laboral en España, así como los “planes nacionales de empleo” de la Comisión Europea, para combatir el paro juvenil y reducir la segmentación de los mercados laborales. Coincido ple-namente en que resulta crucial que los ciudadanos comprendan lo que está en juego y las implicaciones de la actitud con que reaccionen.

Y, ¿qué decir de la huelga general? ¿Cabe en este escenario la indignación y la protesta? Pues supongo que sí, pero mejor que dure poco, y que cuanto an-tes asimilemos la realidad y trabajemos esforzadamente. Por eso, acaso sería mejor planear una huelga a la japone-sa… y por mucho tiempo.

TRABAJAR MÁS Y COBRAR MENOS: LA REALIDAD SE IMPONE

RESULTA CRUCIAL QUE EL CIUDADANO COMPRENDA QUÉ ESTÁ EN JUEGO Y LO QUE IMPLICA SU ACTITUD

Pedro García del BarrioProfesor del Departamento de Economía y Organización de Empresas

8

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

L’ENTREVISTA

Els Campus

“LA INFERMERA ÉS una persona capaç de respondre a la pregunta: ‘però vostè, què faria?’” El psiquiatre vienès Viktor Frankl va escriure un llibre en què parlava del sentit de la vida, però en l’àmbit de la psicologia clínica: un sentit que dóna un benestar psicològic; i físic. Cristina Monforte, directora d’Infermeria de la UIC, parteix d’aquest punt de vista per al seu estudi sobre el desig d’avançar la mort en pacients amb processos terminals. Això, mitjançant l’aplicació d’una escala de nom realment curiós: Schedule for Meaning in Life Evaluation, que es correspon amb les sigles SMiLE, de Martin J. Fegg. Un somriure que l’equip de la doctora Monforte vol intentar trobar també per als malalts.

L’escala SMiLE d’alguna manera intenta objectivar aquest sentit de la vida. És clar que es tracta de quelcom subjectiu: cadascú té el seu; però cal ajudar a retrobar-lo a través de les cures, de l’acompanyament, etc. Viktor Frankl deia que tothom té dins seu un sentit que el fa viure, però l’ha de trobar. En el nostre estudi actual, partim de la hipòtesi que com més es perd el sentit de la vida, més gran és el desig de morir. I a la inversa.

De totes maneres, suposo que, en situacions molt extremes, és normal que un desitgi morir en lloc de seguir com està, no?Sí i no. L’home –cadascú de nosaltres– està fet per viure, no per morir; però tampoc vol viure en condicions de sofriment extremes. Vol que algú l’acompanyi, tenir un control d’allò que li passa, saber què té... Hi ha un estudi molt interessant, de Bèlgica, fet amb malalts de cures pal·liatives que demanaven que se’ls avancés la mort. Però, al cap d’un temps, després d’un bon acompanyament i tractament, canviaven totalment de parer. El desig de morir és una reacció a una situació de patiment; físic, sí: però sobretot psíquic i/o espiritual. Per tant, per què no hem d’anar a buscar les causes d’aquest desig, com faríem per intentar guarir un càncer o una pneumònia, per exemple? El més fàcil és acabar amb una vida i concedir uns desitjos que,

a més, són oscil·lants i fins i tot poden variar en qüestió d’hores. Si poguessis parlar amb qualsevol professional que treballa a cures pal·liatives, et diria que la majoria dels pacients no vol morir, sinó que se’ls faci costat.

De vegades, l’interès per l’eutanàsia pot portar a pensar quelcom ben diferent, no?El problema és que jutgem des del nostre punt de vista; és molt fàcil parlar quan tens salut. Si et preguntessin si series capaç de suportar una malaltia en aquestes situacions terminals, diries que no, que impossible; que preferiries morir. Però la realitat és ben diferent. Els malalts, també volen viure. Tenim una capacitat d’adaptació a les situacions de malaltia immensa. Tant és així que quan vaig fer l’estudi i buscava malalts que volguessin avançar la mort, no en vaig trobar. En realitat, allò que els malalts demanen és companyia: “que algú m’ajudi, perquè jo no vull viure sol d’aquesta manera”.

És la tasca de la Infermeria.Sí. Ha de ser un professional de les cures, amb un tracte molt humà, que és el que més recorda el malalt, sempre. Per això, la Infermeria té una part humanística que és fonamental. No n’hi ha prou a tenir una formació tecnicocientífica, has de ser una persona capaç de respondre a la pregunta que sovint et fan: “però vos-tè, què faria?”; és a dir: “acompanyi’m a prendre aquesta decisió”. Amb l’Any de la Infermeria a la UIC, volem donar a conèixer precisament aquesta pro-

fessionalitat i replantejar aquest sentit magnànim de tenir cura.

El problema pot ser en saber-se distanciar, suposo.Hi ha d’haver un terme mig, que no vol dir no donar-ho tot. Un professional no implicat amb la seva feina, no pot ser un bon professional; en l’àmbit que sigui. És cert que part d’aquesta implicació voldrà dir implicar-se, també, amb el patiment, amb el dolor...; i, fins i tot, amb el dol. I això és el que més por fa. Però mantenir una barrera per evitar que ens afectin els problemes dels malalts és complicat i fa que moltes vegades no estiguem al costat dels que pateixen i ens necessiten. De vegades, acompanyar voldrà dir deixar l’espatlla o tenir uns mocadors preparats. És cert que cal trobar un equilibri, però també és cert que és part de la professionalitat saber acompanyar en el plor.

On és el límit entre el voluntarisme de prendre’s la cura d’un pacient com una cosa molt pròpia i l’objectivitat?Encara sort que cada vegada es treballa més en equip. De vegades un cas te’l fas tan teu que perds objectivitat. Durant tretze anys vaig treballar en una unitat de cures intensives on, tot i la situació, creus que no se’t moriran el malalts. La sofisticació tecnològica que fas servir et fa pensar una mica que estàs per sobre de la mort i de la guarició. I realment, gràcies als avenços d’avui en dia, celebres moltes més guaricions que

no lamentes morts. Els malalts que són al teu càrrec tenen una vida per la qual has de lluitar fins al darrer moment; però costa reconèixer el moment en què ja no s’hi pot fer res més.

Alguna vegada has tingut ganes de engegar-ho tot a rodar?Sí, moltes, de fet. Però has de ser conscient que és ell, el malalt, no tu. De vegades, la situació de patiment és tan gran que fa que siguin agressius, mal educats o insolents i que reaccionin molt malament, fins i tot amb agressió verbal o física. Però el professional de la Infermeria ha de saber fer-se càrrec de la situació: no sabem com reaccionaríem amb una malaltia com la seva. Això sí: també hi ha moments exemplars, com la d’aquell noi al qual van haver d’amputar dues cames: “sí, he perdut les cames –deia–, però la vida no s’acaba aquí. Sóc jo igualment”. Són coses que et fan veure que la Infermeria és una gran professió.

L’HOME ESTÀ FET PER VIURE, NO PER MORIR, PERÒ TAMPOC NO VOL VIURE EN CONDICIONS EXTREMES DE SOFRIMENT

LA INFERMERIA TÉ UNA PART HUMANÍSTICA QUE ÉS FONAMENTAL

Jaume FigaDirector Newsuic “

“

9

New


CARES DE LA NOTÍCIA

Josep Lluís CleriesConseller de Benestar Social i Família

2 de març

Juan Antonio García Amado Catedrático Fía. Dcho. Universidad León

22 de marzo

Va participar en una taula rodona organitzada per l’Institut d’Estudis Superiors de la Família de la UIC (IESF). “La política familiar no és una despesa, és una inversió”, afirmà.

Irene RigauConsellera d’Ensenyament

19 d’abril

Va inaugurar les Jornades d’Organització i Lideratge en els Centres Educatius, que neixen amb la intenció de crear un fòrum d’intercanvi d’experiències per a directius d’institucions educatives.

Bajo el título “¿Dónde va el derecho actual?”, el profesor habló de una “hi-pertrofia legislativa”: cada vez se regu-lan más los modos de vida, llegando a un proteccionismo personal extremo.

Els alumnes de l’assignatura Estructu-ra del Sistema Audiovisual van tenir l’oportunitat de compartir una classe amb Villegas, responsable de Rela-cions Públiques de RTVE a Catalunya.

Ana VillegasRelacions Públiques RTVE Catalunya

31 de març

El grup estudiantil e-World va orga-nitzar una taula rodona, moderada pel degà de la Facultat de Ciències Eco-nòmiques i Socials de la UIC, Miquel Bastons, i uns ponents de luxe: Joan Tugores, catedràtic d’Economia i antic rector de la UB; Cirus Andreu, sub-director general de Banc Sabadell; Ra-mon Folch, director de Responsabilitat Social Corporativa de l’ISS a Espanya i Antonio Argandoña, professor de l’IESE i titular de la Càtedra “la Caixa” de Responsabilitat Social de l’Empresa i Govern Corporatiu de l’IESE.

La meta? Intentar respondre a la pregunta

de si ho estem fent bé davant la crisi que vivim. El problema està en el punt de partida. Segons el diagnòstic que va fer Argandoña, i que sembla que té un suport ampli, es produeix la paradoxa que la gent vol defensar els seus interessos particulars

exacerbant un indi-vidualisme notable i pretén que li resol-guin els problemes que planteja la crisi. Després, cal cor-regir una visió del món tan maldestre dels que pretenen

que ningú no es fiqui en la seva vida, però quan hi ha problemes, que sigui el “papa Estat” qui els els solucioni.

Així, d’entrada, el més eficaç seria un canvi de mentalitat. Aprendre dels errors del passat per aconseguir arreglar el futur, sense oblidar les tres variables econòmiques –i no només aquestes– que han tingut a veure amb la crisi: l’estalvi, la productivitat i les institucions. I, a partir d’aquí, comen-çar de zero.

Caldrà retallar els salaris? Potser sí. Però no a costa que els altres continuïn enriquint-se. Sembla que el més ràpid i senzill és l’acomiadament, però cal pensar magnànimament: buscar solu-cions per mantenir la mà d’obra sense necessitat de tenir despeses grans, i augmentar la productivitat.

La gravetat de la crisi continua sobre la taula. És impossible treure conclu-sions objectives i inamovibles, però sí alguns reclamen un mea culpa al sector financer, d’altres opinen que hauria de ser quelcom col·lectiu. Al final, la intervenció d’algú de la sala fent referència a la informació que re-vela el documental Inside job va posar el debat de nou en l’àmbit financer. Interpel·lat d’aquesta manera, Cirus Andreu va tornar a dedicar algunes reflexions a la realitat que les causes d’aquesta crisi global són complexes, i moltes, les responsables. D’una ma-nera o d’una altra, tots hi hem estat implicats, i tots n’haurem de sortir... també pensant globalment.

GRUP E-WORLD

Redacció

VIVIM EN UNA PARADOXA QUE CAL EVITAR

HO ESTEM FENT BÉ?: EL DILEMA DAVANT LA CRISI Universitat ve d’universal: ‘magnanimitat’. L’universitari és el que vol ampliar el seu coneixement: no només vol saber el que estudia a la carrera. En aquesta línia va néixer el grup e-World: estudiants inquiets amb la idea de crear fòrums de debat sobre l’actualitat. Aquesta vegada, va ser el torn de l’economia, però amb la intenció de veure el costat positiu de la crisi: aprofitar-la per treure’n conclusions. I actuar.

10

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

NOMENAMENTS

Albert J. JovellEl nou professor de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut ha estat nomenat director de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària.

Jovell és metge especialista en Me-dicina Preventiva i Salut Pública, i Doctor in Public Health a Harvard University, on va estudiar dos màs-ters i en Sociologia per la Universitat de Barcelona de la que també és doc-tor i llicenciat en Medicina i Cirurgia. A més, és llicenciat en Sociologia i Ciències Polítiques en la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària, que dirigeix Jovell, sorgeix per donar resposta als reptes i les necessitats que els sistemes sanitaris moderns han d’afrontar en un entorn de canvi constant i de món globalitzat.

Durant el matí del passat dijous 12 de març els professors Alfredo Mar-cos, catedràtic de Filosofia de la Ci-ència a la Universitat de Valladolid, i Daniel Sánchez Mata, catedràtic de Botànica a la Universitat Complutense de Madrid, van parlar sobre la seva

visió de la sostenibilitat i la importàn-cia que tenen les nostres actituds en aquest àmbit.

Un dels plats forts va ser la taula rodona de la tarda, amb el títol “La cooperació com a experi-ència trans-formadora”, al Saló de Graus

de la UIC, que va ser moderada pel Dr. Pere Puig i va tenir com a testimonis convidats Eva Burniol, estudiant d’Educació a la UIC; Roser Freixa, cap de la Unitat de Disseny Gràfic, i Isaac Vàzquez, del Servei d’Informàtica, també de la nostra universitat.

L’Eva va fer les pràctiques del tercer curs a l’Hospital Sant Joan de Déu, a l’Aula Hospitalària. “Sabia que ho passaria malament, que seria dur, que hi anava per ajudar els nens –deia la

convidada–, però una de les coses que més em va sorprendre va ser la seva alegria de viure”.

Són experiències que marquen la vida. Com la de l’Isaac, que va col·laborar en un camp de treball a Costa d’Ivori: “Jo

tenia la idea d’ajudar nens pobres sense aigua ni menjar, però va ser totalment diferent. Diferent perquè és molt més: hi ha molta pobresa, sí; però lluny de dedicar-se a donar, un rep. I molt”. És el que deia l’Eva, per exemple: “Al final

em vaig adonar que ells m’havien ajudat més a mi que no pas jo a ells”.

Eren experiències d’allò més variades, i en llocs molt distants: des de casa nostra fins al continent africà o l’Amè-rica Llatina. És aquí on la Roser va anar a ajudar la gent d’un petit poblet del Perú: Huancavelica. “Em va sorprendre –deia la Roser– la innocència i el poc esperit crític de la gent d’allà; la naturalitat i la transpa-rència que tenien”.

Al final, el que compta és l’alegria en què un està immers quan se sent tan útil i, sobretot, quan veu que hi ha tanta felicitat amb ben poca cosa: “És increïble com es pot arribar a ser tan feliç, amb les condicions amb què viuen en aquests països –afirmava l’Isaac–. Això, l’Àfrica m’ho va ensenyar”.

En total, més d’una hora en què tots els assistents van poder gaudir de l’ex-periència dels que han pogut cooperar amb altres països. “No hem de tenir por de ser militants compromesos –assenyalava Pere Puig, en acabar la taula rodona–; realment, ajudar aju-da”. Una bona conclusió de tot el que va sortir durant aquella estona.

D’altra banda, durant tot el dia, la comunitat universitària va tenir l’ocasió de practicar la sostenibili-tat en els “tallers creatius”, així com obtenir informació sobre el tema en els diferents estands preparats per l’ocasió i conèixer diferents accions cooperatives.

TALLER DE SOSTENIBILITAT I COOPERACIÓ

Quan ajudar t’ajuda

“UNA DE LES COSES QUE MÉS EM VAN SORPRENDRE VA SER L’ALEGRIA DE VIURE DE TOTS AQUESTS INFANTS NECESSITATS

Sostenibilitat i cooperació. Aquest era el lema de la jornada del 12 d’abril passat a la UIC. Un dia en què la Universitat va convidar tota la comunitat universitària a reflexionar sobre les actituds sostenibles i de cooperació presents en la nostra vida.

Javier JuncedaEl Dr. Javier Junceda, degà de la Facultat de Ciències Jurídiques i Polítiques de la UIC, ha estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat Antonio Guillermo Urrelo, de Cajamar-ca, Perú. Junceda és llicenciat en Dret per la Universitat d’Oviedo i doctor en Dret Administratiu per la Universitat de Valladolid. Al llarg de la seva carrera ha compaginat l’exercici de l’advocacia amb la carrera acadèmica a Espanya i Amèrica Llatina. És autor de nombroses publicacions i ha participat en diversos projectes universitaris de recerca.

Carmina de Bofarull1r de Periodisme

11

New


BUEN ROLLO

Un anarquista conservador e inte-lectual insobornable como Arturo San Agustín, según Rafael Nadal (el Premi Josep Pla, no el de Roland Garros…), ha titulado Un perro ver-de entre los jóvenes del Papa la cró-nica sin prejuicios y sorprendente de la semana (JMJ/2011) en la que los jóvenes católicos –entre ellos, de la UIC– transmitían buenas vibra-ciones, según él, y los que protesta-ban contra el encuentro de Madrid propagaban el mal rollo. Pensaba encontrarse con un montón de hijos de papá almibarados y acabó atrapado por la vitalidad entusiasta de un millón de jóvenes normales. Nadal confiesa no practicar desde hace años y afirma que a menudo recrimina a sus amigos practican-tes que cuesta identificarles por su comportamiento ejemplar en el tra-bajo o en la calle. Deberían confiar más en la fuerza de sus conviccio-nes –dice-; como aquella peregrina sevillana, joven y guapa, a la que el autor preguntó por Jesús. Respon-dió: –¿Te gusta mi sonrisa? Él: –Sí, claro. Ella: –Pues ese es Jesús.

Reconocía, Nadal, que cuesta de creer, pero como imagen es mil veces más estimulante que la mala uva de los pedantes que se pasan el día criticando. La sevillana anóni-ma, sin pretenderlo, desmontaba el amenazante tópico de la anterior campaña en TMB (2009) para fo-mentar el ateísmo: “Probablemente Dios no existe. Deja de preocuparte y disfruta la vida”. Como ella, son muchas y muchos las/os estudiantes o jóvenes trabajadoras/es que se sienten libres para entusiasmarse y disfrutar ante la sonrisa de chicas y chicos de a pie que transparenta a Jesús. “Te sorprendían –recoge

el libro– con cosas sencillas: si una persona mayor tenía que cruzar la calle, la ayudaban; si subía a un autobús, le cedían el asiento. Por unos días, la ciudad era amable y te sentías seguro; parecía NY al día siguiente del 11-S”.

¿Cuál es la fórmula? La clavó la fallecida profesora universitaria de teologia, Jutta Burggraf. Existe

un lenguaje no verbal, que sus-tituye o acompaña nuestras palabras. Es el clima que creamos a nuestro alrededor, ordinaria-mente a

través de cosas muy pequeñas como, por ejemplo, una sonrisa cordial o una mirada de aprecio. Pero el cariño ha de ser real. No basta con sonreír y tener una apariencia agra-dable. Si queremos tocar el corazón de los otros, tenemos que cambiar primero nuestro propio corazón. Uno percibe cuando no es querido, por mucho que le sonrían.

Algunas personas transmiten siempre buenas vibraciones y otras siempre contagian el mal rollo.

SI QUEREMOS TOCAR EL CORAZÓN DE LOS OTROS, TEMEMOS QUE CAMBIAR PRIMERO EL NUESTRO

Mn. José Luis RiocaboCapellán del Campus Barcelona. Facultad de Educación

Practica taekwondo desde 1996 y empe-zó a competir en 2000, a nivel auto-nómico. En 2001, ganó su primer oro nacional: “A partir de entonces, ya no he parado”, reconoce. Tres lustros de es-fuerzo y preparación: “entreno en el CAR dos veces al día; a las 7 de la mañana y a las 6 de la tarde. Entre una hora y media y dos. El primero lo tuvimos que adelan-tar un poco, para poder llegar a la uni-

versidad, aunque 15 minutos tarde: es de agradecer la flexibilidad de los profesores”.

Viendo este ho-rario, cualquiera podría decir que tiene mucho tiem-po libre, pero nada más lejos de la realidad: “hay que sumar el cansancio

físico, el tiempo de ir al fisioterapeuta debido a las muchas lesiones musculares y articulares... Es un deporte que, por te-ner una gran parte de estrategia, implica mucho desgaste psicológico”, reconoce. Por ello, durante los momentos que le quedan, es cuando invierte el tiempo en sus estudios: “creo que la clave está en dedicarle todos los días un rato, y durante ese tiempo aunque sea poco, debes estar concentrada solo en eso” nos explica Urriola, añadiendo que escogió la UIC porque tenía muy buenas refe-rencias de los fisioterapeutas del CAR:

“desde un principio, esta universidad se portó bien conmigo, y los profesores lo siguen haciendo”.

Por supuesto, también están sus amigos y su familia. “Intento ir una vez al mes a Cantabria, si la universidad y las com-peticiones me lo permiten; para mí, mi familia es mi máximo apoyo: quién sabe si sin ellos estaría donde estoy ahora”, afirma Laura. Eso sí, reconoce que esta distancia le ha obligado a madurar antes: “El taekwondo me ha aportado muchos valores que me han hecho crecer como persona. Pero ante todo me ha enseñado responsabilidad, sacrificio y dedicación”.

HISTORIAS

El taekwondo: responsabilidad, sacrificio

Y DEDICACIÓN

Alumnes de Fisioteràpia a la Marató de BarcelonaPer quart any consecutiu, alumnes de Fisioteràpia de la UIC van participar com a voluntaris a la Marató de Barcelona, dins de l’àrea de recuperació dels atletes participants, podent posar en pràctica els seminaris de massatge esportiu i estiraments.

“MI FAMILIA ES EL MÁXIMO APOYO: SIN ELLOS, NO ESTARÍA DONDE ESTOY”

Laura Urriola (Cantabria, 1988) estudia Fisioterapia en la UIC y es graduada en Magisterio por la Universidad de Cantabria. El pasado agosto consiguió la medalla de plata de taekwondo en la XXVI Summer Universiade Shenzhen 2011, que se sumaba a las ya más de 40 medallas de oro (entre autonómicas, nacionales y mundiales) y otras más de plata.

Carmina de Bofarull1º de Periodismo

12

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12 El Barça amb la Xarxa VivesEl president del FC Barcelona, Sandro Rosell, va rebre els rectors de la Xarxa Vives d’Universitats. Aquesta aliança entre el club i la xarxa pretén utilitzar la marca Barça com a pol d’atracció de talent internacional per crear projectes acadèmics de referència en l’àmbit esportiu. El Barça seguint el lema “més que un club”, busca l’excel·lència no només en el camp, sinó també en diferents àmbits de la societat, i amb aquesta aliança vol ajudar a internacionalitzar les universitats catalanes.

CONVENIS JORNADES

CNDCUE 2012Uns 200 professors del grau en Infermeria de diverses universi-tats espanyoles van assistir a les VI Jornades de Professorat de Centres Universitaris d’Infermeria. La jorna-da es va iniciar amb una conferència a càrrec de la Dra. Mercè Rullan, Coordinadora d’Estudis d’Enginyeria Informàtica i del Grau d’Enginyeria Escola d’Enginyeria - Universitat Autònoma de Barcelona.

MISCEL·LÀNIADELS CAMPUS

DEPORTES

Torneo Rector de kartsEl Servicio de Estudiantes-Deportes organizó el viernes 16 de marzo la segunda edición del Torneo Rector de karts, celebrado en el Kartòdrom Catalunya. Participaron una veintena de alumnos de los dos campus de la UIC. El torneo consistía en un cam-peonato dividido en una primera fase de entrenamiento y después la final. El ganador del torneo fue Aleix Aules-tia, estudiante de primero de ADE.

CLASES

Eladio Jareño El 26 de marzo, los alumnos de 3º de Publicidad y Relaciones Públicas par-ticiparon en un encuentro profesional con el educador y periodista Eladio Ja-reño, coordinador de la presidencia del Partido Popular de Cataluña y director de Comunicación del mismo partido. La publicidad electoral, los mensajes políticos o la gestión de las crisis fue-ron algunos de los temas tratados.

A LA TELEVISIÓ

Una sèrie sobre Sant CugatEl professor de la Facultat de Ciènci-es de la Comunicació Luis Ramón Grifé Rubio i l’escriptor Daniel Romaní han codirigit Parlen les dones, una docusèrie que pretén ser un viatge al Sant Cugat rural del primer terç del segle XX, a través del testimoni de disset dones que rela-ten un munt d’aspectes de la seva vida quotidiana: el lleure, la religió, el festeig o el menjar.

FORMACIÓN

Un experto en trasplantes de hígadoEl doctor Juan Carlos García-Valdecasas, catedrático de Cirugía en la UB, primer médico en realizar un trasplante vivo en España y presidente de la International Liver Transplant Society, impartió una conferencia en el salón de actos del Hospital General de Catalunya bajo el título: “El trasplante de hígado en la mejora de la calidad asistencial”. Explicó que “los trasplan-tes de órganos han experimentado un gran salto cualitativo en España, gra-cias a los modernos equipos médicos”.

Sabies que...Arturo Méndiz, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UIC és el productor del curtmetratge El barco pirata, guanyador del Goya 2012 al millor curt de ficció. També va ser nominat com a millor curtmetratge als Premis Gaudí 2012 i premiat al III Young Values Film Festival, entre d’altres premis.

FORMACIÓN

Nuevo postgrado en salud mentalEl nuevo Postgrado en Enfer-medad Mental y Alteraciones de la Conducta en Discapacitados, que cuenta con el impulso de las fundaciones AMPANS y ALTHAIA, pretende satisfacer la demanda de muchos profesionales que atienden a personas con discapacidad inte-lectual. El proyecto es una apuesta especial, ya que la UIC tiene como finalidad formar profesionales y personas que respeten y valoren a los demás.

DOCÈNCIA

Avaluació docentEl passat 11 de març es va reunir per darrera vegada la Comissió d’Avalua-ció Docent de la UIC (CADU) amb la finalitat d’emetre els informes finals de la Tercera Convocatòria d’Avaluació Docent corresponent al 2011. La CADU avalua la docència del professorat de la UIC seguint les directrius del Manual Docentia. En aquesta convocatòria s’ha avaluat la docència de 45 professors, procedents de gairebé la totalitat dels departaments de la UIC. En les tres edicions, s’han avaluat en total 107 pro-fessors de la UIC, amb resultats molt satisfactoris en termes generals.

https://vimeo.com/20520056

13

New


Maria Fernández CapoVicerrectora de Ordenación Académica y Profesorado.

“Para nosotros, el alumno es el centro de nuestro día a día. Preten-demos formar líderes y profesionales, pero también personas que respeten y valoren a los demás.”(ent. El Mundo, 11 de marzo de 2012)

Magdalena BoschProfessora del departament d’Humanitats

“La bellesa ajuda a reconciliar àmbits diferents com la raó i els sentiments, o la nostra part més intel·lectual amb la més afectiva.”(entrevista a El Punt Avui, 10 de març de 2012)

Salvador AragonèsProfesor del departamento de Ciencias de la Comunicación

“Barcelona tiene que ser la ciudad tranquila donde se hacen negocios, se vive en paz, y no una ciudad, refu-gio de la violencia de Europa.”(art. en Expansión Cataluña, 12 de marzo de 2012)

Enrique Rovira BeletaProfessor del departament d’Arquitectura

“A la UIC estem fent una cosa que podria canviar el món de l’accessi-bilitat: sortides d’emergència accesi-bles... Sempre són escales! Com una una espècie de tirolina”(ent. Radio 4, 7 de març de 2012)

CONCURSOS

Daniel Riverola i Lluís Casadevall, alumnes de la Càtedra Ceràmica de l’ESARQ, s’han endut el primer i segon premi respectivament en el Concurs In-ternacional de Disseny Cevisama LAB, amb una participació de 530 projectes procedents de tot el món. Riverola va rebre el premi per la proposta “Canvi de

Fase”, que es caracteritza per adaptar el càntir a les necessitats actuals. El jurat va destacar el projecte de Casadevall, “Encirclage”, per l’originalitat amb les peces i el contrast de llum i ombres. Amb aquest premi, es posa en relleu el nivell dels treballs que es presenten a la Càtedra Ceràmica de l’ESARQ.

Sessió LINK®

Compartint línies de recerca

La Facultat de Medicina i Ciències de la Salut va acollir la segona jornada LINK de recerca, amb una partici-pació d’una trentena de ponents. L’objectiu principal de les jornades LINK© és l’intercanvi d’experiències dels professionals susceptibles de millorar la qualitat de la seva feina.

La UIC, per vuitena vegada a Cevisama

JORNADAS

Familia, Economía y SociedadCuatro expertos del Instituto de Estudios Superiores de la Familia (IESF) participaron en las Jornadas sobre Familia, Economía y Sociedad: políticas familiares de ámbito local, organizadas por la Fundación para el Estudio y la Formación Política. Con la asistencia de un centenar de car-gos municipales, y diversos expertos analizaron las relaciones entre “de-mografía y política”, “matrimonio y política” y “economía y política”, que fueron los tres bloques de trabajo.

Una vegada va tenir l’ocasió d’estar amb Joan Pau II. Salvador Aragonès, periodista, li va poder plantejar el problema en què es trobava sovint, quan molts col-legues seus es deixaven portar per la mentida. El Papa li respongué: “Vostè, digui sempre la veritat”. Aquest nou llibre podríem dir que neix com a resposta a aquell repte. Aragonès, que fou corresponsal a Roma durant l’època del postconcili i que va tenir un gran coneixement de la vida vaticana, parla de la Ost-politik, de la masoneria italiana, del Vaticà... Un llibre imprescindible per als que vulguin conèixer a fons aquella època, de vegades una mica fosca. Los Papas, Italia, el comu-nismo y el diario del Vaticano.

D’altra banda, Ricardo Jiménez -en col·laboració amb Joaquín Mantecón- després d’una llar-ga trajectòria com a professor de redacció a la Facultat de Ciències Jurídiques i Polítiques, ha publicat Escribir bien es de justicia, a la prestigiosa editorial jurista Aranzadi Thomson Reuters. El llibre, partint de casos reals, com el de l’empresa que va perdre un litigi econòmic per culpa d’una coma mal posada, parla de manera molt amena sobre l’art de l’escriptura jurídica.

En un altre ordre de coses, però també parlant de papes, el pro-fessor de la Facultat d’Educació Carlos A. Marmelada acaba de publicar un llibre una mica peculiar: Hasta el último aliento. Es tracta de la primera biografia novel·lada de Joan Pau II, del qual l’1 de maig va fer un any de la beatificació. Basada íntegrament en fets reals, la novel·la recorre la vida de l’home Karol Wojtyla que va arribar a ser papa. De lectura àgil, el llibre està tenint un gran èxit de crítica.

DELS NOSTRESPROFESSORS

14

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

Nosaltres, els humans, som éssers personals de carn i ossos. Una antropologia que ignori o menystingui el cos humà i el seu caràcter espe-cífic podrà aplicar-se potser a àngels, centaures, robots, simis o marcians, però no serà vàlida per aquest curiós ésser viu que formula equa-cions de segon grau o medita sobre el concepte de justícia, alhora que camina, respira, gesticula i balla sobre la Terra. És per això que l’estudi de la corporalitat humana esdevé un punt de partença fonamental per al desenvolupament d’un discurs antro-pològic que inclogui la sensibilitat, el

moviment, la ges-tualitat, l’expressió, la impul-sivitat, la passivitat, la vulnera-bilitat, la sexualitat o la mort.

En l’ampli i variat

panorama d’una antropologia de la corporalitat es poden delimitar alguns nuclis temàtics destacats: per exemple, la descripció dels grans arquetips o paradigmes de compren-sió del cos humà al llarg de la història (el cos olímpic dels poemes homèrics, el cos presó de l’ànima de la tradició òrfico-pitagòrico-platònica, el cos màquina del cartesianisme o el cos

libidinal d’inspiració freudiana); o bé, per exemple, el contrast entre la mirada científica del cos com a organisme i la vivència subjectiva de la pròpia cor-poralitat, que es veu completament transformada i modificada durant l’experiència de la malaltia.

A mesura que ens endinsem en el territori de la reflexió antropològica sobre el cos, trobem molts altres temes que ens desperten l’interès, alguns d’ells amb implicacions estèti-ques o artístiques: com per exemple, la poètica del moviment i la simbòlica corporal, que es desenvolupen a l’es-port, a la dansa o a les arts escèni-ques; i d’altres amb significació ètica, social i, fins i tot, política: com per exemple, l’ús de la imatge del cos a la publicitat i la transformació en objec-te de consum, els estigmes corporals de la marginació o de la pobresa o les possibilitats de modificabilitat tec-nològica del cos a la recerca d’ideals culturalment establerts i d’imatges socialment idealitzades.

La riquesa i la complexitat de la temà-tica de la corporalitat abordada per l’antropologia la converteix de manera

natural en un punt de trobada de les disciplines i enfocaments científics més variats: ciències de la salut, ciències de l’activitat física i l’esport, arts plàstiques i arts del moviment, ciènci-es i arts de la imatge, arquitectura, urbanisme, ètica, estètica i, fins i tot, teologia; es tracta, per tant, d’un terreny

propici per l’abordatge interdisciplinari. És per això que, en els darrers anys, s’han constituït a tota Europa un nombre notablement ampli de grups de recerca que treballen de manera interdisciplinària la corpora-litat, com el cas del Centre for Rese-arch into Embodied Subjectivity de la University of Hull (Gran Bretanya), el Centre for Practical Knowledge de la Södertörn University (Suècia) o la School of Arts de la University of Gent (Bèlgica). Tant de bo, com a fruit del nostre treball i de la tradició de contacte freqüent i de diàleg cons-tant entre professors i investigadors d’àrees de coneixement diverses a la UIC, puguem arribar a afegir la nostra Universitat en aquesta llista de centres internacionalment reconeguts per les seves aportacions a aquesta temàtica antropològica de tant relleu.

*El professor Xavier Escribano ha participat recentment en un Congrés Internacional celebrat a la Universitat de Gant (Bèlgica), on ha presentat el seu treball The moving body: Ges-tural recreation of the world in the dramatic arts, com a contribució a l’estudi interdisciplinar de la corpora-litat humana.

R Recerca

EQUIPS DE RECERCA

L’ESTUDI DE LA CORPORALITAT HUMANA ESDEVÉ UN PUNT DE PARTENÇA FONAMENTAL PER A L’ESTUDI ANTROPOLÒGIC

NUEVAS BECAS JUNIOR FACULTY

Ya son seis -desde el 2006- los años que la UIC, junto con la Obra Social “la Caixa”, impulsa la investigación entre los jóvenes estudiantes de esta universidad a través de las becas Junior Faculty, que ayudan económicamente a los jóvenes doctorandos.

El pasado 20 de marzo se hizo en-trega de la beca a los cinco nuevos doctorandos -en total ya son dieci-séis-. “Recibirla me da una oportuni-dad para estudiar e investigar sobre un tema que me fascina” dice Lluís Casaña, uno de los que, gracias a esta beca, está realizando el doctora-

do sobre el Patri-monio Cultural Eclesiás-tico. La Junior Faculty, sigue Lluís, “como también da la posi-

bilidad de trabajar en la Universidad puedes estar en contacto con profe-sionales docentes e investigadores re-lacionados con tu campo. Esto ayuda mucho”; y es que la UIC, además de aportar los medios económicos necesarios para poder llevar adelante la investigación, otorga al doctoran-do carga docente relacionada con su área de conocimiento tutorizada por un profesor titular.

Con esta iniciativa se hace patente una vez más el compromiso y el apoyo de la Obra Social “la Caixa” a la internacionalización del sistema universitario y a iniciativas universitarias de carácter docente y de investigación.

Redacción

Xavier Escribano Professor de la Facultat d’Humanitats

“ESTA BECA ME DA LA OPORTUNIDAD DE SEGUIR ESTUDIANDO E INVESTIGAR LO QUE ME FASCINA”

Una mirada

ANTROPOLÒGICA SOBRE EL COS HUMÀ

© Mò Pascual

BECAS INVESTIGACIÓN

15

New


DELS NOSTRES PROFESSORS Cercant la recerca

La UIC en la XII Feria ExpodentalLa feria ha servido para reforzar la presencia de la Facultad de Odontología a nivel nacional y para dar a conocer la amplia oferta de postgrados, así como para consolidar las relaciones con la industria.

www.uic.es/odontologia

Els dies 22 i 23 de març em vaig adreçar als nostres professors en un acte de comunicació no gaire freqüent. De fet, no en recordo cap altre precedent. Aprofito ara per reiterar aquí tot el que es va dir i compartir-ho amb tota la comunitat universitària.

Ens trobem en un entorn realment competitiu, quant a la recerca, vull dir. Espanya ocupa la novena posició a nivell mundial pel que fa a producció científica (www.scima-golab.com/blog), i les universitats catalanes, en particular, estan molt ben situades en aquest rànquing. No cal dir que el repte que tenim és prou important —estimulant, diria— i que hi estem responent adequa-dament. El 2011 vam publicar cinquanta-nou articles en revistes recollides a la Web of Science de Thomson Reuters; en canvi, durant el 2010 tan sols en van ser trenta-vuit! Aquesta dada només és un in-dicador que la cosa va bé, que anem ben encaminats. Però deixeu-me dir que auguro que enguany arriba-rem al centenar, així ens acostarem al nivell que ens correspon, si ens comparem amb les universitats de l’entorn català. Somio? Espero veure fet realitat aquest somni l’any que ve.

Per guiar aquest itinerari estem pro-vant nous instruments. S’ha obert per primera vegada una convoca-tòria competitiva interna de pro-jectes de recerca. A hores d’ara tinc un feedback positiu, molt i molt bo. Força investigadors m’han fet saber, de manera més o menys formal, a la cafeteria o al despatx, que preparen amb il·lusió la sol·licitud del seu projecte. També s’ha fet públic un

altre instrument per animar investi-gadors novells a publicar en revistes prestigioses.

Una altra mesura llargament espera-da és el “compromís del professorat”, que permetrà un diàleg entre la Jun-ta de Centre i el professor, tant pel que fa al desenvolupament personal com a la millora de l’activitat docent i de recerca del Departament. Fixeu-vos que no parlo de pacte, no. Pacte no és un terme adequat per expres-sar l’essència d’això de què parlem; és massa agressiu: dues posicions

confrontades pacten per veure en què cedeixen i en què no. Pacte implica mer-cantilisme: què dono i a canvi de què. Dos exèrcits pacten després d’una guerra. Per extensió, dues parts que riva-litzen pacten per finalitzar

una situació tibant. Compromís, en canvi, evoca complicitat mútua per arribar a algun lloc comú, per assolir resultats compartits. Aquest terme m’agrada més. En el compromís, el professor i la Junta de Departament veuen de quina manera se sumen esforços per assolir fites en docència, recerca i gestió.

Aquell dia vaig acabar el discurs amb un “Felicitats!”, i així acabo aquestes línies: Felicitats!

Frederic MarimonVicerector de Recerca

ESPANYA OCUPA LA NOVENA POSICIÓ MUNDIAL PEL QUE FA A PRODUCCIÓ CIENTÍFICA

Title: Dense Shell Glycodendrimers as Potential Nontoxic Anti-amyloidogenic Agents in Alzheimer’s Disease. Amyloid-Dendrimer Aggregates Morphology and Cell Toxicity.

Title: Time-Dependent Quantitative Multicomponent Control of the G(1)-S Network by the Stress-Activated Protein Kinase Hog1 upon Osmostress.

Ciències BàsiquesKlementieva, Oxana; Benseny-Cases, Nuria; Gella, Alejandro.

Ciències BàsiquesAdrover, Miquel Angel; Zi, Zhike; Duch, Alba; Clotet, Josep.

Title: Assessment of Morbidity After Periodontal Resective Surgery. Title: Evaluation of the Raypex 5

and the Mini Apex Locator: An In Vivo Study.

OdontologiaLópez, Anna; Nart, Jose; Santos, An-tonio; Freixa, Oscar; Alcazar, Jordi.

OdontologiaKatia Stoeber, Eva; de Ribot, Joan; Mercadé, Montse; Bueno, Rufino; Roig, Miguel; Duran-Sindreu, Fernando.

Title: Intensive care unit discharge to the ward with a tracheostomy cannula as a risk factor for mortality: A prospective, multicenter propensity analysis.

MedicinaFernandez, Rafael; Tizon, Ana-Isa-bel; González, Javier.

BIOMACROMOLECULES Vol.: 12 Issue: 11 Pags: 3903-3909 Published: NOV 2011

SCIENCE SIGNALING Vol.: 4 Issue: 197 Article Number: ra63 Published: NOV 1 2011

JOURNAL OF PERIODONTOLOGY Vol.: 82 Issue:11 Pags: 1563-1569 Published: NOV 2011 JOURNAL OF ENDODONTICS Vol.: 37 Issue:

10 Pags: 1349-1352 Published: OCT 2011

CRITICAL CARE MEDICINE Vol.: 39 Issue: 10 Pages: 2240-2245 Published: OCT 2011

Title: Teaching presence and regulation in an electronic portfolio.

Ciències de la ComunicacióTorras, M. Eulalia; Mayordomo, Rosa.COMPUTERS IN HUMAN BEHAVIOR Vol.: 27 Issue:6 Pags: 2284-2291 Published: NOV 2011

Title: Comparative analysis of diffusion of the ISO 14001 standard by sector of activity.

Economia i Organització d’Empreses Marimon, Frederic; Llach, Josep; Bernardo, Merce.

JOURNAL OF CLEANER PRODUCTION Vol.:19 Issue:15 Pags:1734-1744 Published:OCT 2011

Title: Retrofitting suburbia through pre-urban patterns: Introducing a European perspective.

ArquitecturaVall-Casas, Pere; Koschinsky, Julia; Mendoza, Carmen.URBAN DESIGN INTERNATIONAL Vol.: 16 Is-sue: 3 Special Issue: SI Pags: 171-187

Title: Aesthetic Aristotelic Project: between art and pleasure.

HumanitatsBosch, MagdalenaCONVIVIUM Issue: 24 Pages: 43-57 Published: 2011 Title: Rupture with objectivism

in Gabriel Marcel and Maurice Merleau-Ponty

ArquitecturaEscribano, Xavier

CONVIVIUM Issue: 24 Pages: 119-138 Published: 2011

Publicacions de 1r quartil, l’últim trimestre de 2011

16

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

Mi pasión por el deporte es una histo-ria que viene de muy lejos. Ya desde mis años de secundaria fui descu-briendo la que iba a ser mi vocación periodística, siempre con mi gran amigo Filip.

Rememorando el pasado, me gustaría vernos las caras de sorpresa –a mi amigo y a mí– al leer, por primera vez, el periódico France Football. Nos encantaba el fútbol, y ver lo que decían los periódicos extranjeros, era muy interesante… Bueno, de hecho, la barrera idiomática nos impedía “leer”, en el sentido estricto; pero sí recorría-mos la vista por aquel periódico, troci-to a trocito, y nos embelesábamos. No entendíamos nada; pero, en el fondo, se fue cultivando esta pasión.

Pero pasión auténtica. Aquella del que sufre cuando se da cuenta de que a unos cuantos años vista, no podrá asistir al Mundial de 2014, por cues-tión de horario y su futuro trabajo. ¿Cabe mejor ejemplo de pasión? Este es el nivel.

Yo fui un alumno malo. En mi mo-chila, en lugar de los libros, tenía un montón de periódicos, que leía du-rante las clases. Si los profesores me

los confiscaban, escribía textos sobre fútbol. No iba a las últimas clases para poder ver el partido de la Copa de Italia. Llegaba tarde por la mañana porque durante la noche veía la liga argentina.

En realidad, para nosotros dos, ante ese periódico francés, la barrera lingüística añadía, si cabe, mayor dignidad a la famosa revista. Como

si hubiéramos descubierto la cripta mágica con los jeroglífi-cos grabados en paredes. Más fascinados que consternados. Por eso, cuando llegamos a tener entre nuestras manos L’Équipe –el

diario deportivo más respetado del mundo–, nos pareció como entrar en el séptimo cielo. Con éste, Filip apren-dió francés y, mientras, yo empecé a conocer el italiano absorbiendo Il Co-rriere dello Sport. Y es que leer sobre deporte, examinándolo desde el punto de vista extranjero nos parecía –y aún sigue siendo así– maravilloso.

A la vez, este análisis nos hizo ver qué mal estaba la prensa deportiva en Po-lonia. Lo que conocíamos del deporte,

era por los titulares de la prensa extranjera, pero nunca polaca… Y quería-mos cambiarlo, por lo que nos propusimos crear un periódico deportivo polaco.

Con el tiempo se separaron nuestras vías y, aunque no llegamos a crearlo, yo sí me dediqué por completo a mis sueños juveniles. ¿Acaso no es pasión, seguir tus sueños? Empecé a trabajar en periodismo deportivo escribiendo sobre ciclismo en Internet y sobre te-nis en diversas revistas. Así, el perio-dismo se hizo para mí servicio público donde la satisfacción del lector es el mejor premio.

Sin embargo, la entrada en el mundo del periodismo deportivo polaco, con-firmó un poco mis temores de antaño. Yo era un entusiasta del deporte. Educado, fundamentalmente, por el tipo de periodismo de deportes que se hace en Italia: soy como un alumno de esa escuela periodística. Sin duda, he leído más sobre deporte en idiomas extranjeros que en polaco, cosa que me hizo ir dándome cuenta de la gran diferencia entre la prensa deportiva que se hace en Italia, Francia, España o América latina, con la de mi país. Muchos de mis colegas veían este tra-bajo como algo que había que hacer y ya está. Lo que para mí era fuente de alegrías, para ellos, era una parte penosa de su labor diaria.

No tengo temor de decir que si no fuera por mi contacto con la prensa extranjera, probablemente no hubiera florecido tan rápidamente mi pa-sión por los idiomas y por el deporte entendido como alegría. Por esto, de este contraste, se puede extraer una de las mejores explicaciones –a mi entender– de por qué el humor polaco es tan pesimista. En mi trabajo quiero mostrar deporte en manera opuesta de los estándares fosilizados polacos.

¿Lo he conseguido? Pienso que sí. Para mí, esa pasión de antaño, sigue viva y he conseguido cumplirla, a pesar de las condiciones, que a veces no han sido muy favorables. Si puedes realizar la pasión que a la vez te da el sustento,

tienes sensación de cumplimien-to. De momento, por aquí sigo. Como cumpliendo una misión, que es la de servir al deporte. Quizá por ello me lancé a estudiar Historia, con el objeti-vo de escribir una monografía sobre el tenis polaco. En eso estoy ahora.

* Nací en 1988 en Blachownia (Po-lonia). Editor de tenis en servicio de noticias SportoweFakty.pl y enviado especial de la revista Tenisklub. Estoy preparando el gran libro sobre mis pasiones: Qué bella barbaridad albo nabajać importowanych absurdów (que significa algo así como: “Qué be-lla barbaridad, o contar los absurdos importados”. Es un juego de palabras polaco, imposible de traducir). Acabé Periodismo Deportivo en Dolnośląska Szkoła Wyższa, en Wrocław; y también he estudiado historia en la Universidad Jaguellónica, en Cracovia y, gracias a la beca Erasmus, Humani-dades en la Universitat Internacional de Catalunya.

Alumni

QUERÍAMOS CAMBIAR LA PRENSA DEPORTIVA POLACA Y DECIDIMOS CREAR UN PERIÓDICO

A

Krzysztof Tomasz Straszak*Humanidades’12

El deporte, pasión de pasiones

Foto de la Plaza Mayor de Cracovia

Entrevistando a la tenista Maria Elena Camerin © Paweł Krzemiński.

Con la bicicleta de Indurain. © Anna Zalewska

17

New


Irse de la UIC no siempre es fácil. E irse, cuando se tienen tan buenos recuerdos, quizá menos aún. Carmen Trullols (Derecho’02) así cuenta su primer día de clase: “fue un tanto surrealista. Por un cambio de última hora, trasladaron la ubicación del aula de los que cursábamos primero y me di cuenta tarde, metiéndome en el aula de tercero. Como no conocía a nadie en

la Univer-sidad, todo me parecían caras nue-vas y hasta ahí, nada me hizo pensar que me había equivocado de clase. Pero me empezó a

coger “vértigo” cuando el profesor en-tró en materia durante casi dos horas de clase y claro, ¡no “pescaba” absolu-tamente nada! ‘¡Ya me podía poner las pilas enseguida!’, pensaba. Lo peor fue cuando nos empezó a preguntar “qué queríamos hacer cuando acabáramos

la carrera” y uno a uno debíamos expo-ner nuestra opinión, en pie, delante de todos los alumnos… yo abogado de em-presa”…; hasta que me tocó a mí, y me levanté de mi asiento medio temblan-do y con un hilillo de voz solté que para ser el primer día de clase de toda la ca-rrera, sinceramente todavía no lo veía claro… en fin, aún resuenan en mis oídos las carcajadas de los alumnos y la cara de comprensión del profesor, que me preguntó si había entendido algo de todo lo que había explicado… de ahí me derivaron al aula que me tocaba y recuerdo que estaba dando clase el Dr. Corcó, que afortunadamente empezó hablando del término “jurídico”… ¡y eso ya me tranquilizó!”

La universidad es un momento para conocer a mucha gente: amigos, compañeros… hasta el futuro marido, como en el caso de Carmen. “Para mí no ha sido sólo una escuela académica, me ha formado en la propia ‘escuela de la vida’”, sigue. “Fueron cuatro años maravillosos: creo que el hecho de ser una de las primeras promociones de la Universidad pude saborear los prin-cipios de este gran proyecto que es la UIC, el entusiasmo de todo el personal que trabajaba allí, desde el entrañable

Francesc de la cafetería, Manolo que nos saludaba con un “buenos días” tan alegre; y el profesorado. Agradezco especialmente su tiempo y dedicación al Dr. Durany, nuestro de-cano, a María Moína (ya en último curso), que nos ayudaba a “encauzar” con mucha paciencia nuestro futuro profesional, Marta Gámiz, y con especial cariño recuerdo a la Dra. Nebrera, que me hizo “enamorarme” del Derecho desde el primer día, con sus clases magistrales de Derecho Constitucional. Realmente, cuando tienes buenos profesores, sea la asig-natura que sea, es una gran motivación para estudiar y formarte con ilusión”.

Su trayectoria profesional ha sido un poco movida. Al terminar la carrera le surgió la oportunidad de trabajar en Cambridge, donde estuvo casi un año y tuvo su primer contacto con la Propie-dad Intelectual. A esto se dedica hoy, en la Agencia de Propiedad Industrial Durán Cuevas, fundada por su tata-rabuelo en 1902. “Es un honor y un orgullo poder continuar con la labor que inició entonces”, dice.

¿En qué consiste su trabajo? “Damos ‘forma jurídica’ a los distintivos que quieren lanzar los clientes al mercado convirtiéndolos en marcas registradas, analizando jurídicamente su viabilidad y ofreciendo un asesoramiento jurídico muy personalizado en todas las fases de ejecución”. Una tarea que se ha diversificado con la Red 2.0: “tenemos un nuevo frente de polémica en lo que concierne a los derechos de Propiedad Intelectual e industrial”. Un trabajo, por tanto, donde tienes que renovarte constantemente, conociendo palabras como keywords, banners, google ad-words… Son el día a día de un trabajo que le encanta: “sobre todo disfruto porque puedo trabajar en inglés, lo cual representa alrededor del 80% de mis labores diarias”.

Carmen Trullols “La universidad me ha formado en la escuela de la vida”

Sabies que... El Dr. André Hajjar (Odontologia’07) acaba de

publicar el llibre El dentista: enemigo público nº 1, una manera molt simpàtica de parlar

del dentista i d’acabar anant-hi. Tot un relat plagat d’anècdotes divertides entorn a aquesta

professió (Ediciones Albores).

www.edicionesalbores.com

Redacción

La UIC acogió, el pasado 28 de marzo, la jornada “El valor de la experiencia”, una conferencia anual que reúne a pro-fesionales en la gestión Alumni, en la que los participantes pueden compartir experiencias y debatir. Belén Zárate, vicerrectora de Comunidad Universi-taria de la Universitat Internacional de

Catalunya, y Carmen Jiménez, direc-tora de la Oficina de Antiguos Alumnos de la Universidad Pontificia Comilla y presidenta de la Conferencia, dieron la bienvenida a los participantes.

Jordi Gracia, director de Alumni UB, dio inicio a la primera mesa de expe-

riencias. En su exposición, Gracia habló sobre los clubes sectoriales en la UB. Por otro lado, el responsable de iniciativas y nuevos desarrollos en la UAB Antonio Peral, explicó la experiencia de Aposta, un programa que financia los proyectos de investigadores jóvenes mediante di-ferentes premios que son evaluados por exalumnos de la universidad.

Por su parte, Teresa Cristóbal y Álva-ro Solache, miembros de Comunitats, explicaron el funcionamiento del Crowd-

sourcing, un nuevo concepto en el que se une la colaboración y la tecnología con el fin de compartir conocimientos.

También participaron los coordinadores Alumni de la UPC y la UPF, respectiva-mente: Àngels Serrat y Abel Carro, además de Ana Arza Jáuregui, gerente de capital humano de la consultoría PwC.

Finalmente, el plato fuerte fue la mesa redonda para debatir sobre el uso de las Redes Sociales en Alumni.

NOTICIAS ALUMNI

La UIC acoge la Conferencia Internacional de Entidades Alumni

“CUANDO TIENES BUENOS PROFESORES ES UNA GRAN MOTIVACIÓN PARA ESTUDIAR Y FORMARTE CON ILUSIÓN”

18

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

M Món

CHINA, AÑO CONVULSO

Cada diez años, la República Popular China renueva su cúpula dirigente en uno de los ejercicios de poder más fascinantes y opacos. A grandes rasgos, los nueve miembros del comité permanente del Politburó del Partido Comunista pactan los des-tinos de más de 1.300 millones de habitantes, la mayoría de los cuales consideran normal semejante abuso de poder.

Desde la muerte del padre de la China que hoy conocemos y nos deslumbra, Deng Xiaoping, acaecida en 1997, el Partido Comu-nista vive en la permanente tensión

de man-tener las esencias y el espíritu autoritario del partido único y al mismo tiempo aparentar moderni-dad y una brizna de transpar-encia. El invento funciona

gracias al desarrollo económico –la renta per capita en 1978 era de 278$ y hoy alcanza los 6.200- pero chirría –¡y de qué manera!– los meses previos a la renovación de la cúpula, hecho previsto para el próximo otoño cuando el presidente Hu Jintao y el primer ministro

Wen Jiabao cederán el paso a la siguiente generación liderada por Xi Jinping.

El año político chino es ya convulso y se cobró la primera víctima en la figura de Bo Xilai, un populista que desde su feudo de Chongqing aspiraba a grandes misiones. Su defenestración viene bien arropada, como es habitual, pero esta vez las acusaciones son más “occidentales”: hay un cadáver y es el de un hombre de negocios extranjero, el británico Neil Heywood, de 41 años, que apareció sin vida en un hotel de Chongqing. Hasta la fecha, China no ha sido Rusia, donde la vida, aún incluso la de un extranjero, es una mera pieza de las reglas del juego de los grandes negocios. Es una diferencia crucial que Pekín ha que-rido preservar. Y las investigaciones policiales, que en China raramente son enmendadas por la justicia, ya señalan como culpable a la esposa de Bo Xilai. Un caso cerrado y ejem-plarizante, como siempre ha sido. En algunos asuntos, el maoismo pervive y es oportuno recordar que el número 2 de Mao Tse Tung en los años 70, Lin Biao, murió cuan-do el avión en el que huía a la Unión Soviética, tras fracasar un complot contra el Gran Timonel, fue derriba-do por cazas militares. Bromas las justas en el círculo de poder.

Las convulsiones previas a la re-novación del Politburó marcarán el 2012 de China. Es probable que haya más casos, nuevas purgas y defenestraciones. Es uno de los pocos estados del mundo donde un alto dirigente político puede pasar en horas de una poltrona al cadalso. Y no es una licencia periodística.

EL PARTIDO COMUNISTA VIVE EN LA TENSIÓN DE MANTENER LAS ESENCIAS Y EL ESPÍRITU AUTORITARIO DEL PARTIDO ÚNICO

Joaquín LunaProfesor del Departamento de Ciencias de la Comunicación. Jefe de la sección Internacional de La Vanguardia

LA GUERRA DE LA IGNORANCIA

Hay muchas formas de hablar de las revueltas del mundo árabe. Puedes definirlas como enfrentamientos entre la población y el gobierno mili-tar, puedes decir libertad, soberanía nacional, e incluso puedes apelar a la religión. En el caso de Egipto la realidad es, en parte, diferente: por un lado hay un partido militar, sin ningún vínculo religioso, que ha sido suplantado por la población civil que busca libertad, justicia social y dignidad; por otra parte hay una cúpula militar situada por encima del gobierno, que exige un buen reparto de poder a cambio de estar calladitos, y que hasta las elecciones de junio estará gobernando; y por último, están los islamistas como claros sucesores al poder gracias a la política social que han desarrollado a lo largo de estos años. Y mientras tanto, la población sigue hambrienta, sin una dirección clara. Necesita un norte.

La cultura es un elemento clave en la concepción y vida de todos los países. Esto no quiere decir que en todas partes se cuide de la misma forma. Actualmente en Egipto hay cerca de un 30% de analfabetismo, y más del 50% de la población vive con menos de dos dólares al día. Esto significa una mayoría desen-cantada por su situación, con los nervios a flor de piel y con unas preocupaciones muy claras: liber-tad, dignidad y justicia social. Los que hemos podido cursar estudios universitarios tenemos un acceso casi asegurado a una buena calidad de vida, porque si estudias, en Egip-to es muy fácil encontrar trabajo.

Aún así, el trabajo no está disponi-ble en todas las áreas. Las huma-nidades y la Gestión Cultural de este país, que ha crecido sobre los cimientos de una gran civilización de la antigüedad, se han quedado en la prehistoria; porque Egipto, con estos niveles de pobreza, tiene otras prioridades. Las humanidades

carecen de sentido: lo que importa primero es la comida, la libertad. ¿O no? Pue-de ser que las huma-nidades nos ayudasen a mejorar. Quizá nos enseñen una nueva geografía; basada en el respeto a los demás,

donde desaparezcan las barreras ideológicas, donde, como dice la frase de Carl Sagan: “damos sentido al mundo por la valentía de nues-tras preguntas y la profundidad de nuestras respuestas”. Esta geografía da a entender que el mundo no es poder, ni dinero, ni petróleo, sino que el mundo se puede resumir en conocimiento, en sabiduría, en reflexión; y sobre todo en respeto al otro, independientemente del lugar en el que esté.

Mohamed ElrazzazProfesor del Máster en Gestión Cultural

LA CULTURA ES UN ELEMENTO CLAVE EN LA CONCEPCIÓN Y VIDA DE TODOS LOS PAÍSES. PERO NO EN TODOS SE CUIDA IGUALMENTE

19

New


Fernando Bravo Moscou

El professor Fernando Bravo, de la Facultat d’Humanitats de la UIC va viatjar a Moscou del 20 al 26 de març per visitar universitats amb les quals ja havia establert contactes anteriorment i per assistir al ICEF Moscow Workshop 2012 (per a agents i educadors). L’ICEF és un taller que connecta educadors internacionals amb agents de qualitat rigorosament seleccionats. En opinió del professor Bravo, sembla que hi ha bones perspectives de col·laboració amb institucions de Moscou, una ciutat dinà-mica i gent molt capacitada amb ganes de venir a Espanya. De fet, diuen que l’espanyol s’ha convertit, en aquell país, en la segona llengua més estudiada, per davant del francès i l’alemany. Una mostra clara d’aquest interès és el fet que l’últim any, el turisme rus a Barce-lona ha augmentat un 40%.

Josep Maria Serra Renom Itàlia

El Ministeri Italià d’Universitats i Re-cerca (MIUR) ha sol·licitat el suport del Dr. Serra Renom en un projecte nou sense precedents que acaben d’em-prendre. L’avaluació de la producció científica de les universitats italianes analitzarà la producció de 38.000 cien-tífics, entre publicacions, patents, etc., en el període del 2004 al 2010. Aquest estudi es realitzarà a través de l’activitat de l’agència especialitzada ANVUR amb enfocaments automatitzats, com ara bibliometries, i amb l’opinió d’experts d’arreu del món reconeguts com a líders en l’àrea de recerca respectiva, com és el cas del Dr. Serra Renom.

Teresa Vallès Utrecht

La degana de la Facultat d’Humanitats ha participat recentment al congrés anu-al Grand Challenges for the Humanities, a la Utrecht University, celebrat del 28 de febrer a l’1 de març. La Dra. Vallès va presentar la comunicació “María Zam-brano’s Version of Antigone and How the Humanities Awake Civic Awareness”, amb la qual pretenia mostrar com la versió actual del mite d’Antígona creat per María Zambrano pot aportar el valor de les humanitats al segle XXI.

Maria Mut Estrasburg

La professora de la Facultat de Cièn-cies Econòmiques i Socials Maria Mut va impartir, el 23 de març, una ponència sobre les relacions entre la UE i la Commonwealth, convidada per l’Institut d’Estudis Polítics de la Universitat d’Estrasburg. El títol de la seva ponència era: “A comparative analysis of the accession of Malta and Cyprus to the European Union and to the Commonwealth”.

Toni Mora Rotterdam

El Dr. Mora, professor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials, col-laborarà en un projecte amb Teresa Bago d’Uva de la Erasmus School of Economics a la Erasmus University of Rotterdam, sobre l’ús dels recursos sanitaris dels infants a Catalunya en funció del nivell educatiu dels pares i la incidència d’estils de vida.

ALL OVERTHE WORLD

20

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

B Bàsic!

MIDNIGHT IN PARIS:CUALQUIER TIEMPO PASADO...

A Woody Allen le gusta retratar personas amargadas, en sus pelícu-las. Con traumas. Las historias con líos amorosos son un habitual en él. Todo ello, marcado con un humor a menudo muy irónico y pesimista, metiendo, muchas veces, el dedo

en la llaga de una sociedad marcadamente individualista.

Por esta razón, ver mucho su cine, puede ser contraprodu-cente para la salud psicológi-ca de más de uno. Pero esta vez, el cineasta americano, cambia un poco

de chip. Gil es el clásico personaje woodyallenesco que va siempre con el lirio en la mano –me recuerda mucho al de La rosa púrpura del Cairo–, eso sí es verdad. No obstante, Allen, aquí construye una historia optimista, alegre –a pesar del contexto en la que se mueve–, de la que la mejor parada es la capital francesa: ya nos gustaría que el mismo resultado hubiera teni-do nuestra Ciudad Comtal, con Vicky Cristina Barcelona.

Gil e Inez son una pareja de pro-metidos que deciden pasar unos días en París, antes de su inminente boda. Él es guionista de Hollywood, pero sueña con escribir una nove-la, razón por la cual ama tanto la ciudad del amour, concretamente la época parisina de Scott Fitzger-ald, Hemingway, Picasso, Dalí,

Buñuel… Cuál no será su sorpresa cuando, volviendo solo al hotel, una noche –al sonar las doce campana-das– se le acercará un carromato de principios del siglo pasado, lleno de gente pidiéndole que les acompañe y le llevan a una fiesta… ¡con He-mingway y compañía!

A Woody Allen le ha salido bien esta película. De modo muy original y, sin andarse mucho por las ramas, consigue meternos rápidamente y con verosimilitud en este juego de idas y venidas al/del pasado. Y es de agradecer que nos cuente esta histo-ria sin ahondar en las vidas licenci-osas de alguno de esos artistas, cosa que le da un tono de divertimento muy simpático. Además, la fotogra-fía, como amarillenta, le da un tono artístico, también reflejado en la carátula, al estilo Van Gogh. En el fondo, es el mundo de ensueño en el que vive el protagonista, siempre pensando aquello de que cualquier tiempo pasado fue mejor… ¿o no?

La podría haber protagonizado él mismo, porque Owen Wilson imita muy bien el papel que más de una vez ha encarnado, como en Misterioso asesinato en Manhatan. Pero, volvi-endo al optimismo del que hablaba antes, aquí, el director neoyorquino nos muestra algo de luz en el presente y que vale la pena ser vivida.

Otras recomendaciones:

El niño de la bicicleta - bonita fábu-la, versión moderna libre de David Copperfield.

Los idus de marzo - para reflexio-nar sobre las miserias humanas y el peligro de la ambición.

Jaume FigaDirector Newsuic

UNA HISTORIA SIMPÁTICA Y ORIGINAL DIRIGIDA POR UN WOODY ALLEN EN PLENA FORMA

www.cineforum2028.wordpress.com

Al mezclar sonidos y obtener como re-sultado algo que parece distinto no se sabe dónde encajarlo: ¿pop-folk, folk-rock, indie-folk? En el caso de Willi-am Fitzsimmons la etiqueta pop se acerca a lo que es: lo que empezó con inspiración folk ha ido derivando en mezclas electrónicas que poco tienen que ver con Johnny Cash.

Nos referimos a un barbudo amante de la música folk americana, hijo de padres ciegos y estudiante de psicología. Nacido en Pennsylvania en el 78, Fitzsimmons es hijo de un matrimonio que incorporó la música a sus vidas como elemento comuni-cativo más que lúdico, donde los dos hijos tocaban varios instrumentos con escasos años de edad.

La estabilidad familiar se vio rota con la separación del matrimonio, hecho que marcó profundamente la vida del cantante, impregnando sus primeras composiciones con esta realidad. La carrera musical del cantautor supone un recorrido interior en la búsqueda del sentido del dolor, las relaciones, el duelo, los sentimientos y, finalmente, la esperanza. La música ha sido para William Fitzsimmons

una herramienta de comunicación y terapia; en sus palabras, “una canción no dista mucho de escribir una carta, ya que el fin es lo mismo, comuni-car”. No es de extrañar este sentido musical, teniendo en cuenta su otra vocación, la psicología.

Su voz melódica, las letras, la guitarra y, cada vez más, las mezclas electróni-cas han sonado en múltiples series televisivas como la archiconocida Anantomía de Grey. Y aunque en esta ocasión os recomendamos su último disco, Gold in the Shadow (marzo, 2011), son especialmente entrañables “I Don’t Feel It Anymore” y “So This Is Goodbye”, ambas reunidas en de Deri-vates, publicado en mayo de 2010.

PER ESCOLTAR

Goya: llums i ombres

Formada per gairebé un centenar d’obres, aquesta exposició ofereix un recorregut cronològic per l’obra del ge-nial mestre. No pretén ser una selecció exhaustiva, però inclou obres tan desta-cades com La maja vestida, La sombri-lla, Vuelo de brujas o Todavía aprendo, articulats en diferents microrelats que

reflecteixen la realitat social de l’època en què va viure Goya, protagonitzada tant per la reialesa i les classes privile-giades, com pels intel·lectuals, amics de l’artista i del poble. Una part important de l’exposició mostra el domini de les diferents tècniques usades pel pintor. A més, al llarg de l’itinerari es descobrei-xen els vincles amb artistes posteriors.* Del 16 de març al 24 de juny

PER RECORDAR

William FitzsimmonsGold In The Shadow (2011)

21

New


PER LLEGIR

La reina Victoria (1819-1901) fue monarca del Reino Unido durante 64 años, en una época de cambios radica-les en la sociedad; tiempos de esplen-dor, para su país. También en la cul-tura, con exponentes como Charles Dickens y Gilbert K. Chesterton. Del primero, celebramos el bicentena-rio de su nacimiento. Del otro, el año pasado conmemorábamos los 75 años de su muerte. El texto que sigue es una carta imaginaria que la reina escribe a Dickens, poco antes de morir.

“Casi no reconozco este mundo. Sé que este cambio ha supuesto hambre, hacinamiento, sufrimientos... para muchas personas. Pero también nos hemos convertido en la primera po-tencia mundial: no está mal. ¡La época victoriana! Suena bien. Aunque, since-ramente, no puedo decir que esté del todo satisfecha. ¿Qué ha quedado? He mirado la literatura; he leído a grandes escritores, te he releído...

Dickens. Amigo. Tus críticas han sido tan mordaces con nosotros –los del stablishment– que aún no sé si me guardarás rencor. Te voy a ser sincera: nos hiciste ver la realidad, hablando de los más recónditos y miserables rincones del país. Soy consciente de que no te sentías indiferente viendo el hambre, la falsedad; y que los ricos no sabíamos dar. Pero yo lloré leyendo tus retratos de personajes ricos, como el Marqués Evremonde, que despre-ciaban a los pobres.

Has sido un crítico afable; irónico pero sincero. Gracias. Tu legado será aceptado por otras personas.

Hay un chico joven; de unos 24 años. Se llama Chesterton y le apasionan tus obras. Trabaja en el periódico y es un magnífico escritor. Irónico aunque

amante de la paradoja. Su estilo es tan crítico como el tuyo, y también te hace reír y reír. Es alto y grueso, ancho de caderas, y se mofa fácilmente hasta de sí mismo. Me contaron de una señora que le preguntó que por qué no iba a la guerra, a lo que contestó: “si usted da una vuelta hasta mi costado, podrá ver que sí lo estoy”. Llegará lejos. Tiene una mente maravillosa, capaz de expli-carte las cosas con una lógica aplas-tante. ¡Y qué humor! Su argumenta-ción –dice– se basa en la reductio ad absurdum. Ingenioso, ¿verdad?

Este sentido común le ha llevado a hablar y escribir mucho de religión. De joven espiritista; más tarde anglicano –aunque como protestante entre an-glicanos–; y, al final, se hizo católico. ¡Él sabrá! Dice que busca la verdad, pero yo qué quieres que te diga... “La Iglesia –afirma– nos pide que, al en-trar en ella, nos quitemos el sombrero, no la cabeza”. Hay que reconocer, que no le falta chispa, al chico.

Tiene un gran amigo, Hilaire Belloc. A él también le gusta escribir. Les encanta hablar y discutir, sobre todo en una taberna. Chesterton defiende “la institución –como él dice– de la chuleta y la cerveza”. Con una jarra de cerveza en la mano es imbatible en los debates que allí se crean. Es todo un crítico, ¡y es tan lógico! Mira cómo defiende a la familia: “el lugar donde nacen los niños y mueren los hombres, donde la libertad y el amor florecen, no es una oficina ni un comercio ni una fábrica. Ahí veo yo la importancia de la familia”. Nada más. Se me acaban las palabras. Lástima que no hayas convivido con este Chesterton: te habría caído bien. Nos vemos en la otra vida.

Alejandrina Victoria, reina.

RECORDANDO EL LEGADO DE DOS GRANDES ESCRITORES

España ContemporáneaJaume Vicens VivesAcantilado. 298 pàgs.

Sergi DoriaProfessor del Departament de Ciències de la Comunicació.

Recomana...

L’any 1953 l’editor Carlo Marzorati pro-posa a Jaume Vicens Vives col·laborar en una història oficial d’Europa. El catedràtic considera el projecte il·lusionant i escriu en francès tres capítols, que tracten des de l’etapa de Ferran VII fins al règim franquis-ta, passant per la República i la Guerra Civil, episodis molt delicats d’abordar en aquell moment. Vicens va lliurar el text l’any 1954, però no el va veure publicat fins al febrer de 1960, mesos abans de la seva mort. Feliçment recuperat i traduït per Miquel Àngel Ma-rín Gelabert, podem gaudir a hores d’ara d’un dels treballs més rellevants i sincers d’un Vicens implicat amb les escoles més innova-dores de la historiografia internacional.

Sopa de Pollo para el AlmaJack Canfiels; Mark V. HansenEditorial Alba. 342 págs.

Roser Santigosa Comunicación Interna

Recomana...

Los autores narran pequeñas historias que demuestran cómo a través de gestos sencillos se puede ser más feliz. Este libro aglutina todo tipo de textos: desde una car-ta antigua a una cita de la Madre Teresa de Calcuta, el recorte de un periódico, el relato de cómo una profesora logró motivar en pocos minutos a sus alumnos para toda la vida... Nos presenta historias y personajes sencillos pero llenos de valor agrupados en capítulos temáticos como la superación de obstáculos, el aprendizaje, la paternidad, o la sabiduría entre otros. Se trata de un canto a la esperanza a través de vidas y gestos aparentemente insignifican-tes que, hechos con amor pueden transfor-mar a las personas.

Darse a la lecturaÁngel GabilondoRBA. Narrativas. 208 págs.

Evaristo AguadoDirector de Formació Assessora-ment i Coaching

Recomana...

Leer buena literatura es un placer, es una forma de vivir la vida. Leer sobre el leer... mayor placer que te enseña a saborear lo que ya has leído y lo que aún te queda. “Leer es demorarse. Si tenemos prisa o miedo, no seremos capaces de hacerlo” dice el autor. Cada libro nos transforma y por esto, a veces, tenemos miedo a leer. El profesor Gabilondo nos ofrece textos breves, perspectivas, análisis y miradas que confirman que estamos ante una reivindi-cación de la acción de leer que impregna nuestra vida cotidiana y resulta liberadora.

Andrés Zaragoza2º Publicidad y Relaciones Públicas

“El optimista cree en los demás y el pesimista sólo cree en sí mismo.”

“La caridad comienza en mi casa, y la justicia en la puerta siguiente.”

22

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

Soy un romántico al que le gusta po-nerse retos día a día. No quiero enca-sillarme, ni ser un escritor de género; sino lanzarme hacia nuevas metas que, a su vez, sorprendan y me den el regalo de nuevos lectores. Porque, para mí, es un privilegio colarme en vidas ajenas y susurrarles mis historias: con el tiempo te das cuenta del efecto multiplicador que tiene la letra impresa y de cómo lo que habías escrito en la soledad de un estudio, de pronto cobra vida en cada lector. Es apasionante.

¿Qué es lo que más te gusta plas-mar en palabras?No creo que tenga preferencias. En oca-siones es más complejo trazar un paisa-je midiendo los recursos estilísticos y en otras parece casi imposible resolver la conversación entre dos personajes. Sea como sea, me gusta escribir historias humanas: dejarme sorprender por la creación e intentar que el lector se identifique con lo que escribo y que sea él quien construya su escenario y sus personajes; a su modo: es la maravillosa libertad creativa del lector.

Se identifique y huya un poco…Sí, pero que con esta “huida” –si quieres llamarla así– que se atreva, sobretodo, a aprender; de las historias que se cuentan. Experimentamos otras

vidas, nos hacemos el personaje: sufri-mos y amamos con él. Hay gente que no lee ni los periódicos, cuando es muy importante hacerlo; leer, escuchar, es fundamental para aprender de la experiencia de los demás: no podemos empezar de cero cada vez que quere-mos hacer algo. No hay otro modo de crecer todos los días un poco.

Y con tus libros, la gente, ¿crece?No lo sé. Es lo que intento… Una vez, andando por la calle, se me acercó una señora y me preguntó si era el escritor de tal libro. “Sí, señora”. “Pues quiero agradecérselo mucho porque me ayudó a cambiar”. Entonces, yo me derrito. Intentas separarte de todo esto, para no dormirte en los laureles, pero eso te empuja a seguir haciendo lo que haces. Me gustaría recuperar a ese artista que a pesar de sus personales miserias lo-graba que el público mirara hacia arriba y se extasiara ante un equilibrio con el que podía vivir mejor; no a ese otro que se autodenomina “artista” y cree que puede sacarse toneladas de arte de la manga que, en realidad, casi nadie entiende y deja una dosis de malestar.

¿Es el malestar que puedes dejar cuando hablas de la muerte, en tu novela Desde un tren africano?¿Por qué no hablar de ella? De alguna manera, unos y otros nos tenemos que enseñar a vivir y a morir. La muerte es

como el otro lado del espejo de la vida. Es verdad que en el caso de esa mi pri-mera novela, la muerte se encuentra desde la primera a la última página, y pienso que sea esa, precisamente, la razón de que se siga leyendo –y ven-diendo– después de veinte años. ¿Nos interesa? La miramos como algo ajeno a nosotros, y esta postura anuncia que llevamos dentro una semilla de inmortalidad; pero eso no implica que no tengamos que enfrentarnos a ella antes o después.

De El arca de la isla se despren-de que también te interesan los animales y las plantasEs el hombre, lo que me interesa siem-pre: si la vida es el regalo más impor-tante que cada uno de nosotros hemos recibido, ¿qué no decir de la naturaleza en la que nos desenvolvemos? El hom-bre está en la cúspide de las cosas crea-das, de tal forma que existe una ligazón de dependencia respecto al paisaje y sus habitantes: plantas y animales. La natu-raleza, vista de este modo, se convierte en el mejor de los escenarios en los que desarrollar una novela.

Hablas de la vida y, a veces, con-trapuesta a la ciencia; ¿dónde están los límites?Son límites delgadísimos: es lo que ocurre con todo lo que es importante. Por ello, se necesita cierto cúmulo de

virtudes para entender que toda vida –y, por supuesto, la vida más débil– es digna en sí misma y tiene derecho a la mayor protección. Así es como lo veo y es lo que quiero reflejar en mi novela y en lo que escribo. Por eso me apasiona tanto la vida humana.

¿Qué es lo que hace que la vida sea merecedora de vivirla?El día de hoy, al que a lo mejor me he asomado con poco ánimo. Y el día de mañana. Ser dueños de nosotros mismos, actuar, forjar lazos de amor a través de la familia, etc.

¿No has pensado, nunca, perder algo de tu libertad creadora, para venderte al mejor postor?Siempre es tentador…; pero al final llega la frustración de haber regalado tu voz a quien no la merece. Yo soy libre cuando escribo porque no me tengo que disfrazar de nada. Quien me lee me co-noce. Quien me lee mucho, me conoce muy bien. Y no lo cambio por nada.

¿Pero, podemos contar algo que no esté ya contado?Está todo contado desde hace siglos. Pero desde distintos puntos de vista. Este es, para mí, el oficio más bonito del mundo. Si hay rectitud en tus in-tenciones, el escritor logra prestar un gran servicio a los demás. Y esto, a lo largo de los siglos. Por eso me gusta.

The end

Miguel Aranguren

“LEER, ESCUCHAR es

fundamental PARA aprender de la experiencia de los demás”

Escritor

Miguel Aranguren (42) –escritor– es un hombre de habla pausada. Como si de cada palabra dependiera mucho. Quizá cons-ciente de que ésas son las letras que después darán forma a su imaginación, creadora de sus personajes, aventuras e historias. Con él, no hay prisa: y no importa, tampoco. Me lo imagino en su estudio, inventando mundos que le dan el “privilegio de colarse en vidas ajenas y susurrarles” esos relatos de espías rusos, adolescentes, científicos, animales parlantes, exploradores… Cuentos y no-velas. Y también esculturas, dibujos, ensayos… y algo de periodista. Un hombre polifacético que se define como un romántico que no dudó en vivir unos días en el zoo para preparar su última novela, El arca de la isla.

Texto: Jaume Figa

T

23

New


24

New

suic

32.

mai

g-ju

ny d

e 20

12

Newsuic 32

Documents

Transcript of Newsuic 32