CrèditsText: Don’t Follow The WindEdició: Jason WaiteImatge de fons: Eva i Franco MattesMapa, dibuixos i traducció a l’anglès: Kota TakeuchiTraducció al català i al castellà: Zoraida de TorresDisseny: Kota Takeuchi, Miguel AyesaVeus en off: Cristina Carrasco, Roger Gascon

Octubre 2017

A Walk in Fukushima és una col·laboració entre el CCCB, The Influencers i Abandon Normal Devices (Regne Unit), en el marc del projecte europeu The New Networked Normal cofinançat pel programa Europa Creativa de la Unió Europea.

La zona d’exclusió de Fukushima abasta set municipis al voltant de la central nu-clear Dai-ichi, amb una extensió total de 337 kilòmetres quadrats. Després de les primeres explosions de reactors el 2011, el Govern va establir una zona d’evacuació de 20 kilòmetres de radi. Posteriorment, va modificar-ne l’extensió tenint en comp-te el patró del vent, que havia dispersat depòsits de radionúclids per tota la regió. Es calcula que els residents que no han pogut tornar a les seves llars són actual-ment 24 000. Desprès de la catàstrofe van ser evacuades temporalment unes 100 000 persones. Moltes altres van decidir marxar de zones circumdants considerades oficialment “segures per viure-hi”, per por de la radiació o pels estralls causats en infraestructures i edificis.

Després de l’evacuació, als antics veïns se’ls ha permès retornar a les seves cases 15 vegades a l’any, en visites d’unes 5 hores. Quan ho fan, se’ls recomana utilitzar el vestuari de protecció, les mascaretes i els guants facilitats per les autoritats. El 2016, el nombre de visites es va apujar a 30 l’any.

Alguns veïns no han tornat a les seves cases des que van ser evacuats el 2011. Al-guns hi han anat un sol cop, per recuperar objectes de la seva vida anterior. D’altres han fet visites més freqüents, amb la intenció de netejar i fer tasques de manteni-ment per si hi retornen algun dia. Algunes comarques limítrofes, on també es van imposar restriccions, han estat reobertes després del “sanejament” dut a terme per les autoritats, consistent a retirar part del material irradiat i rebaixar les lectures de radiació atmosfèrica fins a un nivell que no es considera nociu per a la vida. Poques persones han decidit tornar a les zones reobertes. A Naraha, reoberta al setembre del 2015, hi han tornat el 11% dels habitants. No se sap si algun dia es permetrà ha-bitar a tota la zona d’exclusió de Fukushima.

IntroduccióL’equip curatorial Don’t Follow the Wind –Chim↑Pom (impulsors), Kenji Kubota, Eva i Franco Mattes, Jason Waite– ha dissenyat un projecte d’exposició a llarg termini a la zona d’exclusió de Fukushi-ma i en successius emplaçaments externs. L’11 de març del 2015, coincidint amb el quart aniversari del terratrèmol i el tsunami que van causar la crisi de la central nuclear Dai-ichi, propietat de TEP-CO, van inaugurar una exposició inaccessible, titulada Don’t Fo-llow the Wind, dins de la zona de Fukushima evacuada per la radi-ació. La mostra s’exposa en habitatges i edificis cedits per antics veïns, entre ells un magatzem, una granja i un centre esportiu. Els comissaris han comptat amb la col·laboració de dotze artistes o equips d’artistes: Ai Weiwei, Chim↑Pom, Grand Guignol Mirai, Nikolaus Hirsh i Jorge Otero-Pailos, Meiro Koizumi, Eva i Franco Mattes, Aiko Miyanaga, Ahmet Ögüt, Trevor Paglen, Taryn Simon, Nobuaki Takekawa i Kota Takeuchi. L’exposició es manté oberta a la zona inaccessible, però restarà invisible durant anys o fins i tot dècades, fins que hi retornin els antics habitants.

El títol, Don’t Follow the Wind (“No segueixis el vent”), fa referèn-cia a la història d’un evacuat que va fugir cap al sud, en direcció a Tòquio, per evitar la pluja radioactiva arrossegada pel vent del nord-oest. Com que els éssers humans no estan capacitats per percebre la presència de radiació, el projecte planteja la utilitat de la imaginació crítica per superar aquesta invisibilitat i respondre a la urgència d’una crisi amb conseqüències a llarg termini. A mesura que es dilueix la cobertura informativa sobre la catàstrofe i sobre el drama dels afectats allunyats de la seva llar, quins altres punts de connexió pot oferir la cultura? Si una obra d’art no és visible, com podem imaginar la seva presència i la seva evolució a la zona contaminada? Les comissions d’investigació, tant nacionals com independents, van concloure que la catàstrofe no va estar causa-da per les forces naturals sinó per la manca de previsió humana i per la ceguesa del Govern, de TEPCO i de la industria nuclear, que negaven activament possibilitats de futur. Quan el futur mateix desapareix, quina resposta col·lectiva pot omplir el seu buit? Pot la imaginació crítica inspirar noves formes de viure i de treballar en equip per crear un futur radicalment diferent?

Eva i Franco MattesPack de textures de Fukushima 2015 -Imatge de fons, paper de paret, maleta

Aquest duo d’artistes va fer diverses fo-tografies a l’interior de les zones; no de les runes, sinó imatges senzilles: asfalt, paper estampat, herba, matalassos... elements que conformaven el marc vi-tal als llocs afectats. A partir d’aques-tes imatges van crear “paquets de textures” que estan a la disposició d’ar-quitectes, dissenyadors, desenvolupa-dors de software i altres professionals. Les imatges obtingudes a Fukushima es poden utilitzar per estampar dis-senys domèstics o revestir les formes i volums del nostre món digital quotidià, a pàgines web, videojocs o pel·lícules. Per al CCCB, la imatge d’uns matalas-sos vistos en un dels llocs afectats co-bra nova vida fora de la zona, utilitzada com a imatge de fons d’aquest full, al paper de paret i embolcallant la male-ta que convida a tornar als habitatges inaccessibles que ara són a les teves mans.

Mapa de les zones d’exclusió de FukushimaOctubre 2017

20 k m

Minamisom a

Nami e

Ii ta te

Ka ts urao

Tomiok a

Naraha

Kawauchi

Tamura

Kawamata

Central Nuclear Fukushim a Dai -ichi

Fu taba

Okum a

Co-funded by the Creative Europe Programme of the European Union

Amb la col·laboració de

Sempre m’asseia en

aquest matalasset.

Després del gran

terratrèmol del Japó

de l’11 de març del

2011, el vaig cosir

per formar un casc

i protegir-me el

cap dels objectes

que queien en les

nombroses rèpliques

dels dies següents.

Crec que les plantes

del meu hort de

Tamura, prop de la

central nuclear de

Dai-ichi, ja no són comestibles per la contaminació

radioactiva. Espero poder tornar a utilitzar aquest

sedàs algun dia, per rentar fruites i verdures i

cuinar-les amb la família. (*)

(Àvia, 2016)

(*)

Programa local per a la distribució de productes

agrícoles

Els relats dels familiars es basen en les seves

impressions i no reflecteixen necessàriament les

característiques del programa oficial per a la

distribució de productes agrícoles. El juliol

del 2017 no estava permès vendre o consumir els

següents productes de Tamura: senglar, ós, ànec,

faisà, llebre, ginseng, falguera Matteucia, falguera

reial, bambú, petasita i bolets silvestres. A més,

la prohibició abastava els bolets xiitake cultivats

sobre troncs procedents d’un radi de 20 kilòmetres

al voltant de la central nuclear.

A Tamura, situada fora d’aquest radi de 20

kilòmetres, la prohibició de vendre o consumir

verdures i llet crua es va aixecar el 2011. A

l’interior de la zona d’exclusió cancel·lada el

2014, la prohibició de consumir verdures es va

aixecar el 2013; la de l’arròs, després d’una prova

de cultiu, el 2014; la de llet crua, el 2016.

A Tamura mai no hi va haver limitacions sobre els

préssecs o els caquis, ni frescos ni secs.

Els cascs amb vídeo en 360 graus estan fets per tres generacions de la família de l’artista Bontaro Dokuyama, que vivia vora l’antiga zona d’exclusió de Fukushima, en una població que avui el Govern considera “apta per viure-hi” amb algunes restriccions, com ara la prohibició de vendre o consumir plantes silvestres. El nét, la mare, el pare i l’àvia han creat uns cascs amb els que comparteixen ob-jectes i vivències de la seva nova realitat. Cada casc relata la seva nova vida després de la catàstrofe, quan les decisions s’han de basar en rumors i en les històries contradictòries dels mitjans de comunicació. Les recomanacions i les restriccions oficials canvi-en contínuament. Molts dels veïns pateixen una ansietat perma-nent. Els cascs i les cròniques recopilades al principi del 2016 re-flecteixen aquesta incertesa, tot i que no sempre s’ajusten amb exactitud a la política governamental del moment. Als cascs, els participants expressen el seu anhel d’un futur diferent, des de la perspectiva d’un present inestable.

A Walk in Fukushima (“A peu per Fukushima”) és una obra en ví-deo de 360º rodada a la zona radioactiva i a les seves immedia-cions. Aquesta incursió íntima en la zona inaccessible inclou els emplaçaments de l’exposició Don’t Follow the Wind i arriba a les proximitats de la central nuclear. Al vídeo, un antic veí descriu una visita a la seva casa abandonada i el conflicte intern que li gene-ra haver treballat en una empresa vinculada a TEPCO, l’empresa operadora de la central.

Al vídeo, les obres d’art, instal·lades en antics habitatges i llocs de treball de la zona d’exclusió, apareixen gairebé sempre ocultes pels cossos dels artistes i de l’equip curatorial, cosa que els per-met romandre inaccessibles i invisibles per al món exterior. Les figures i les actuacions posen de manifest que molts dels antics residents confien que aquestes obres d’art els representaran fins a la seva tornada.

El CCCB, The Influencers i The New Networked Normal (NNN) han comissariat una versió actualitzada del vídeo, produït originalment el 2015. Tot i que la zona continua essent inaccessible al públic, s’ha posat en marxa una operació de “sanejament” consistent a traslladar residus a altres zones per reduir la quantitat global de radiació i permetre que els veïns tornin a instal·lar-se en un entorn amb nivells considerats oficialment segurs. A una carretera de la ciutat de Futuba, situada dins de la zona, hi havia un gran cartell amb el lema: “Energia nuclear per a un futur més brillant”. La frase, escollida en un concurs escolar dècades abans de la catàstrofe, és ara un llòbrec recordatori de la il·lusió de seguretat promoguda abans de l’11 de març del 2011. Aquest cartell té un paper central en l’obra encara no presentada de Chim↑Pom. Per a la nova edició del vídeo, Don’t Follow the Wind va tornar al lloc del cartell per enregistrar la història de l’escolar que va idear el lema.

Don't Follow the Wind A Walk in Fukushima2017Cascs amb vídeo en 360º

L’11 de març no vaig utilitzar la bossa d’emergència

per a terratrèmols que teníem a casa.

Aquella setmana tenia previst assistir a una festa

local, que no es va arribar a celebrar perquè

després de l’evacuació no va quedar ningú al poble.

M’amoïna contínuament el que menjo. Després de

la primera emissió de material radioactiu, amics

d’altres regions del Japó ens van enviar fruita i

verdura perquè mengéssim alguna cosa fresca. Tant de

bo algun dia jo els pugui enviar verdures conreades

aquí.

(Mare, 2016)

Aquesta peça està basada en els saltamartins

tradicionals anomenats Okiagari-koboshi, que es

fabriquen a la comarca d’Aizu, a la prefectura de

Fukushima. Es tracta d’una petita artesania local

amb 400 anys d’història.

Gràcies a la base arrodonida, el ninot torna a la

posició vertical cada cop que rep una empenta.

Per dur i trist que sigui el que ens passi, tornarem

a aixecar-nos i encararem el futur amb il·lusió.

L’okiagari-koboshi ha esdevingut un dels símbols

de la recuperació després dels estralls del

terratrèmol.

(Col·laboració familiar, 2017)

Aviat farà set anys de la catàstrofe.

Continuarem vivint a Fukushima, i menjarem fruita i

verdura cultivada a la terra de Fukushima.

El cultiu tradicional de Fukushima és el préssec.

Tothom és benvingut a Fukushima.

Passeu i tasteu un préssec deliciós de Fukushima.

(Col·laboració familiar, 2017)