Diumenge 13 de juny de 2004 minical€¦ · Infograma Connexions sonores PÀGINES 8 i 9. Do minical...

Entrevista Josep Maria Llauger «El tabaquisme és una malaltia» PÀGINA 5. Reportatge Xavier Xutglà És capellà desde fa 53 anys i ha viscut l’evolució de l’Església gironina. PÀGINES 6 i 7. Infograma Connexions sonores PÀGINES 8 i 9.

Dom

inic

al

Diumenge 13de juny de 2004

Diari de Girona

ReportatgeUn mite sobre rodesDamià Mateu va iniciar larelació de la seva família ambPeralada i va impulsarl’empresa Hispano Suiza, quedemà fa cent anys. PÀGINES 2, 3 i 4

GRAN CENTRE GIRONÍ DEL TRESILLOGRAN CENTRE GIRONÍ DEL TRESILLO

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel./fax 972 20 82 14 - GIRONACtra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel./fax 972 20 82 14 - GIRONA

Els inicis de la indústria automobilísticaespanyola es remunten al segle XIX. Laprimera companyia de cotxes va ser

fundada l’any 1898 pel capità d’artilleria Emi-lio La Cuadra i va rebre el nom de «La Com-pañía General de Coches Automóviles Emi-lio de La Cuadra S.C.». L’empresa, que es vainiciar amb dos tècnics, enginyers, els suïs-sos Bouvier i Vellino (més tard aquest dar-rer va incorporar un tercer suís, especialistaen electricitat, Markus Birkigt, que esdevin-dria peça clau en les societats posteriors ien la història de l’au-tomòbil a Espanya imundial), va teniruna vida molt curta,ja que no va podersuportar les vagues iels problemes econò-mics, i tan sols va re-sistir fins al 1901, des-prés d’haver fabricatnomés cinc cotxes,dels quals en sobre-viu un, amb matrícu-la SO-2, propietat dela família Suqué-Ma-teu.

L’any 1901, els cre-ditors de La Cuadratransformaren la so-cietat en «J. Castro Fá-brica Hispano-Suizade Automóviles S.C.».El nom responia alsmembres que forma-ven part de l’empre-sa: Hispano per Cas-tro i Suiza per Bir-kigt, l’especialista suísque seguia en el pro-jecte. Ara, la per-vivència va arribarfins a l’any 1904, des-prés de fabricar 8 au-tomòbils. Els motiusdel fracàs havien es-tat els mateixos: elsproblemes financers.De la reorganitzaciód’aquesta última em-presa en va sorgir lapopular i per tots co-neguda Hispano Sui-za, la marca que mésrenom i prestigi hadonat a la indústriaespanyola.

LA HISPANO SUIZAEl 14 de juny de 1904,demà en farà justa-ment cent anys, Da-mià Mateu Bisa, juntament amb Francesc Seixi l’enginyer Marc Birkigt, va fundar a Barce-lona «La Hispano Suiza, Fábrica de Auto-móviles S.A.» La societat s’instal·là als tallerssituats al carrer Floridablanca de Barcelona,amb les oficines al passeig de la Creu Co-berta i, més tard, al carrer Calàbria. El 1911,en ampliar les dependències, es traslladena La Sagrera.

Gràcies a la liquiditat, garantida per DamiàMateu, els treballadors de l’empresa s’alli-beraren dels problemes financers, circums-tància que va influir positivament en Bir-kigt, que gaudiria, per primera vegada, d’un

clima de confiança i tranquil·litat per poderdesenvolupar la seva tasca creativa.

Mateu va practicar un sistema d’ampliacióde l’empresa similar al que anys a venir em-prarien les multinacionals. Va establir una sè-rie de fàbriques-sucursals independents, autò-nomes, però totes depenent de Barcelona.La Hispano Suiza es va expandir amb unasucursal a Levallois (França) (1911), poste-riorment traslladada a Bois-Colombes (1914),a Guadalajara «La Hispano, Fábrica de Au-tomóviles y Material de Guerra» (1917), ....

Amb els anys es vacrear la «Société Fran-çaise Hispano-Suiza»(Paris, 1923), desvin-culada de la casamare.

Invertir en un nego-ci d’aquest tipus noera freqüent a l’èpo-ca, ja que suposavaun gran risc. La majo-ria dels empresaris ca-talans que s’havienendinsat en un aferde similars caracte-rístiques havien fet fa-llida, havent estatpocs els qui realitza-ven tot el procés deproducció. DamiàMateu tampoc es vaveure exempt de pro-blemes: aquest va serun dels negocis quemés atenció li va re-querir i, en contra-partida, el que menysguanys econòmics liva reportar; en mol-tes ocasions va haverde recórrer a l’empre-sa familiar «Hijos deMiguel Mateu» per po-der pagar a final demes.

Al llarg de les dèca-des sorgiren proble-mes de diversa índo-le com la dificultat enel subministrament dematèries primes, l’es-cassa disponibilitat demà d’obra qualifica-da, l’escassa ofertad’enginyers, la poli-tització dels sindicats,la legislació fiscal (laRepública va afavo-rir la importació decotxes –no havien depagar drets de dua-

na– front als fabricats al país i, així, la His-pano havia de pagar per la indústria auxi-liar d’importació).

Un dels moments en què Damià Mateuestava més preocupat queda reflectit en unparàgraf de la carta dirigida al marquès d’Ur-quijo (1908), quan es lamenta de la situacióregnant: «España es un país de limitado mer-cado para coches de turismo o industriales.Los españoles por regla general son dados aapreciar y estimar más los coches extranje-ros que los de procedencia nacional pero aúncuando esta apreciación cambiara, ya hoyla mayor parte de las per-

2 DominicalDiumenge 13de juny de 2004

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: UN CARTELL PUBLICITARI DELA MARCA DE COTXES HISPANO SUIZA.

13 de juny de 2004

5 EntrevistaJosep Maria LlaugerAls 25 anys fumava dospaquets de tabac al dia, i araajuda a deixar de fumar amb unmètode propi i pluridisciplinar.

6 i 7 ReportatgeXavier XutglàDes que va ser ordenat capellà,fa 53 anys, ha viscut l’evolucióde l’Església a les comarquesgironines en diferents càrrecs.

8 i 9 InfogramaConnexions sonoresUn recorregut per lestendències més avançades delpanorama musical actual. I una«guia d’ús» per al Sónar 2004.

11 RutesLa ruta del Modernisme

13 GastronomiaLa pasta

14 Col·leccionismeDidia Holgado

SUMARI

1

3

4

2

Passa a la pàgina 4

5

Reportatge


sobre rodesUn mite

Damià Mateu, l’home que va aconsellar al seu fill Miquel que comprés el Castell de Peralada i quees pot considerar, per tant, l’impulsor de l’estreta relació de la família amb les comarques

gironines, va ser un empresari emblemàtic de les darreries del segle XIX i principis del XX. Entreels projectes en els quals va participar hi ha la posada en marxa i posterior desenvolupament

d’una marca mítica en el món de l’automòbil: Hispano-Suiza. Demà, 14 de juny, es compleixenexactament cent anys del naixement de l’empresa. Inés Padrosa Gorgot, bibliotecària del Castell dePeralada, repassa en aquest reportatge els orígens i l’evolució d’uns cotxes que en el seu moment

van ser els més apreciats per les classes dirigents i benestants de tot el món.

TEXT: INÉS PADROSA GORGOT

Fotos:1Una placa identifica-tiva d’un vehicle His-pano-Suiza.2Una vista dels tallersde l’empresa.3Els participants en laCopa Catalunya itreballadors d’His-pano Suiza, acom-panyats per DamiàMateu i el seu fill Mi-quel (al centre de laimatge, captada el1909). Foto: Biblio-teca-Arxiu del Pa-lau de Peralada.4Publicitat d’omnibu-sos construïts perHispano-Suiza. 5Miquel Mateu i laseva dona, JúliaQuintana, passejanten l’Hispano Suizaque va rebre el pre-mi a l’automòbil méselegant a Bride lesBains (França), l’any1932. Foto: Biblio-teca-Arxiu del Pa-lau de Peralada.6Visita d’Alfons XIII aToledo, en compan-yia del rei de Bèlgi-ca, Albert I, en uncotxe de 6 cilindresd’Hispano Suiza. 7Alguns dels partici-pants en el ral.li His-pano Suiza de vehi-cles clàssics (fabri-cants abans de1940), durant unaaturada a Peralada,l’any 2003. Foto:David Estany.8Durant la diada deSant Cristòfol, patródels automobilistes,de 1934, benedicciód’un Hispano Suizaa l’entrada del Cas-tell de Peralada, enpresència de MiquelMateu. Foto: Biblio-teca-Arxiu del Pa-lau de Peralada.

6

8

7

Reportatge


sonas que pueden cos-tear automóvil lo poseen, por lo que bajo nin-gún concepto puede ser país de mucha ven-ta de coches de turismo». Després de llegirles paraules de don Damià i adonar-nos deltrist panorama que entreveia, és lògic quela solució a adoptar passés per intensificarla diversificació d’inversions: primer aplica-des a la fabricació de camions (el primer el1907, un 24CV 4 cilindres 100/120 mm) id’òmnibus (el T 25-30CV, 4 cilindres 100/130mm va ser el més estès), i després amb par-ticipació, mitjançant recolzament financer,en companyies de transport de viatgers –in-dispensables per a les comunicacions entrepoblacions que no disposaven de ferroca-rril–: a tall d’exemple recordem algunes deles línies que portaven el nom incorporatLa Hispano Hilariense, La Hispano Urgelense,etc... El 1909 intervenia en sis línies i l’anysegüent ja en formava part de trenta, amb 64cotxes en circulació.

Tot i les dificultats, els automòbils Hispa-no-Suiza eren els més apreciats de l’élite mun-dial –transportaren personalitats espanyo-les i estrangeres de les més variades: el reiAlfons XIII, membres de la reialesa russa, dela noblesa de països d’Europa Occidental, elpríncep de Mònaco, el president Macià, elpintor Picasso, els Rothschild, els Thyssen,etc... –. Des de l’inici fins a 1913, pràctica-ment va ser la única fàbrica en actiu queconstruïa automòbils en sèrie a Espanya.Va fabricar diversos tipus: de 20CV 4 cilin-dres, el de 15, el de 30, el de 60 i sobretotel model «Alfons XIII» de 45CV. Aquest va serun dels primers cotxes esportius fabricats ensèrie de tot el món. La seva qualitat tècnicava quedar demostrada quan, el 1910, va ocu-par el tres primers llocs de la «Coupe del’Auto».

Sense deixar de banda el mercat automo-bilístic, poc després d’haver esclatat la granguerra i a instàncies d’Alfons XIII, Birkigtva dissenyar un motor per a avions que vatenir a punt de prova el gener de 1915. Des-prés de les oportunes presentacions, com-provacions de potència, de rendiment,... iveure que disposava de les millors presta-cions del món aeronàutic, el govern francèsva fer la primera comanda (50 motors). Totseguit, s’hi apuntaren la resta dels aliats.Els motors permetien als avions batre rècordsd’altura, velocitat i distància. Se’n varen arri-bar a fabricar fins a 49.893 unitats.

La Hispano va ser líder en tecnologia au-tomobilística i aeronàutica durant més d’un

quart de segle (entre les 2 guerres mundials)i les patents Hispano-Suiza van ser utilitza-des per empreses tan reconegudes com Rolls-Royce, General Motors, Renault, Peugeot,Delahaye o Mitsubishi.

A partir de 1936, la fàbrica de Barcelona,sota el comitè i militaritzada, es va dedicara fabricar armament i blindar camions; envaren sortir també, algunes ambulàncies i al-guns turismes.

Després de la guerra civil, amb dificultatsfinanceres, de matèries primes i de mercat,l’«Empresa Nacional de Autocamiones S.A.»(Enasa), creada en virtut del decret de pri-mer de maig de 1946, va comprar la «His-pano Suiza Fábrica de Automóviles, S.A.».

ELS EMBLEMESA partir de l’any 1908 es comença a veureel primer escudet identificatiu de la Hispa-no Suiza: la bandera de Suïssa i la d’Espan-ya emmarcades en una roda (símbol de mo-viment), de la qual en sobresurten unes ales(símbol de la velocitat) i, a partir de 1910,l’acompanyarà, en lletra cursiva, el nom dela marca.

Amb els anys s’hi afegeix un altre elementidentificatiu: la cigonya. Serà a partir de la IGuerra Mundial quan el nou emblema, unacigonya platejada estilitzada, esdevindrà elnou element distintiu del cotxe.

Aquest símbol no es va triar a l’atzar, por-tava un doble missatge: d’una banda voliarecordar un dels pilots herois de la Gran Gue-rra, Charles Guynemer (i, per extensió, elsseus companys) i de l’altra els motors His-pano-Suiza que portaven aquells avions.

Charles Guynemer, pilot francès mort l’11de setembre de 1917, a l’edat de 22 anys,ha passat a la història per la seva audàcia tra-duïda en les nombroses victòries propor-cionades als aliats. Pertanyia a l’esquadrilla«Les Cigonyes» (creada el 1915), i pilotaval’avió «Vieux Charles» amb motor Hispano-Suiza; fent honor al nom de l’esquadrilla,en el fusellatge de l’avió s’hi havia fet es-tampar el perfil d’una cigonya, que la restade membres imitaren.

Amb la intenció de retre-li homenatge, laHispano va encarregar a l’escultor FrançoisVictor Bazin una imatge que recordés l’em-blema que el mític aviador francès GeorgesGuynemer portava dibuixat a l’avió, figuraque varen lluir els Hispano a partir de lla-vors i que ha esdevingut una de les masco-tes més elegants del món automobilístic detots els temps.

Fotos:9Damià Mateu, a l’Ex-posició Universal deBarcelona de 1929,explicant les carac-terístiques del noumodel 56B d’Hispa-no Suiza, de 46 CV,al rei Alfons XIII.Foto: Biblioteca-Ar-xiu del Palau dePeralada.10L’enginyer suís MarkBirkigt.11 i 12La publicitat seria undels elements bà-sics de l’empresaHispano Suiza, queva adquirir una obrade Ramon Casas,«La dama del vi-són», amb motiu au-tomobilístic, per re-produir-la en cartellsi com a fons decora-tiu de les seves ac-cions publicitàries.

11

12

Ve de la pàgina 2

– Damià Mateu Bisa (Llinars del Vallès,18 d’octubre 1864-Barcelona, 7 desembre1935): Fill de l’empresari Miquel Mateu Sans,conegut com «Mateu dels ferros» pel nego-ci de comerç de ferro, i d’Àngela Bisa Bri-llas. Va estudiar la carrera de Dret, però,en morir el seu germà gran, no la va po-der exercir en haver de substituir-lo en elnegoci familiar. El 1890 es va casar ambMercedes Pla Deniel; d’aquest matrimoninaixerien sis fills. El més petit va ser MiquelMateu Pla, el membre de la família mésconegut a les terres gironines.

Per fer-nos una idea de la personalitatde Damià Mateu, figura clau de la Hispa-no Suiza, val la pena subratllar que, a mésd’estendre els negocis familiars per tot Es-panya els va potenciar i ampliar amb laconstrucció de maquinària. Estava imbri-cat en nombroses empreses: fundador delBanco Urquijo Catalán, de Fuerzas Hidro-eléctricas de Andorra S.A., i formava partde diverses societats: conseller de La Ma-quinista Terrestre y Marítima, Tubos Bon-na S.A., Establecimientos Gallart S.A., Ma-nufacturas Cerámicas S.A., Comas S.A., lacompanyia d’assegurances Hispania i edi-tor del Diari del Migdia. Des del punt devista polític, va ser monàrquic –els seus con-tactes amb la monarquia varen ser nom-brosos fins al punt que el 1931, Alfons XIIIli va encomanar la protecció d’una part delsseus béns–, però no va voler mai militaren cap partit polític, tot i que va donar su-port a la Lliga Regionalista i, més tard, a laDreta de Catalunya.

Tenia visió de futur i gran perspicàcia pera les inversions. Una bona prova és la com-pra del Castell de Peralada realitzada pelseu fill Miquel (a l’edat de vint-i-cinc anys)seguint el seu consell. Disposava tambéd’una gran sensibilitat per l’art i en va es-devenir un bon protector. La seva genero-sitat el va portar a cedir la seva col·lecciód’art xinès a la ciutat de Barcelona, incor-porant-se al Museu d’Arts Decoratives (1935),col·lecció ubicada a la sala que, en honorseu, va passar a anomenar-se «Sala DamiàMateu». També es conserva a Peralada partde la col·lecció d’art que va reunir.

En la seva necrològica, Joaquim Folch iTorres, director dels museus de Barcelona,manifestava: «Manta vegades acudírem a ellde cara a l’obra interessant que es perdia ique no podíem adquirir i gairebé sempreresponia adquirint-la i portant-la al museudipositada». Aquest va ser el cas de l’ad-quisició (1935 de dos lots d’art visigots tro-bats a les necròpolis de Torredonjimeno(Jaén) i Castiltierra (Segovia).– Marc Birkigt Anen (Ginebra, 8 de marçde 1878-Versoix, Suïssa, 15 de març de 1953):Qualificat de geni, d’artista de la mecànicamoderna, Birkigt va revolucionar el món del’aviació i l’automobilístic. Les seves prin-cipals aportacions varen ser: la invencióde la direcció de cremallera, la del canvide velocitats al volant, la del turbocom-pressor per a cotxes de carreres, la del ser-vofrè mecànic en el canvi de velocitats i laidentificació del motor amb l’embragatge iel canvi.

Dos pioners amb personalitat9

10

Segurament, un dels èxits de Josep Ma-ria Llauger, gironí de 52 anys i col·la-borador de Diari de Girona, és, a ban-

da de fer que molta gent millori la qualitatde vida, que li remeten clients des de clíni-ques i consultes mèdiques. Que la medicinaconvencional confiï en la seva teràpia. Fins itot ha tingut algun client metge, convençuten veure l'èxit en els pacients.

Diu que fa que la gent deixi de fumar encinc sessions d'una hora. Com s'aconse-gueix, això? El 1991, una amiga de Vilobíem va dir: «Josep Maria, voldria deixar defumar, no em podries ajudar, tu que coneixesla tècnica de la hipnosi?» I vam fer 5 dies, dedilluns a divendres; després, que si la ger-mana, que si la cunyada... Sembla que el des-tí et porta les coses. Avui m'envien clientsde clíniques o troben el meu fulletó, amb eltelèfon i el correu ([email protected]). És un siste-ma personal, batejat «Llarga Vida». Començaamb una entrevista.

Li cal saber les característiques de cadapersona... Exactament. La segona finalitat éssaber si està en el moment. El lema és: «Dei-xar de fumar: Vol i no pot?»

Hi ha gent que potser no pot, però real-ment tampoc no ho vol. Hi ha gent queve pels metges, la parella o la feina... Sóncasos anecdòtics, però si no deixa el tabac,la seva autoestima queda paquetejada. Vostèhi posa el voler, i «Llarga Vida» hi posa elpoder. Vostè té el voler, però no té el poder.M'he trobat persones que no era el seu mo-ment, però en 5 o 8 mesos han dit: «Josep Ma-ria, ara sí». El fumador està en lluita perma-nent amb ell mateix. Per què? Perquè hi hamolt coneixement del perjudici del tabac.Un estudi del Govern diu que un 70% delsfumadors adults està disposat a deixar-ho sitroba un sistema. En canvi, el jovent té elmiratge que ho deixaran quan voldran, finsque arriben als 40 i veuen que no. Fem l'en-trevista. Dic: el mètode té cinc disciplines.La primera és la hipnosi en primer grau. Aquíno s'adorm a ningú. És un relaxament del cosi la ment. Aparquem la ment conscient perinfluir en el subconscient. Canviarà la sevapercepció respecte del tabac. El fumador espensa que no podrà deixar de fumar. Si sen-tís diferent, pensaria diferent. Tant és així, quedesprés de la primera sessió, diuen: «Ara síque m'ho crec». És un canvi de percepcióradical. Cada dia es fa un relaxament profundi se li donen al client exercicis psicològics perquan li ve el mono. Es fixa l'estratègia tera-pèutica i es creen expectatives per a les pro-peres 24 hores. Hi ha una dieta líquida: ama-nides, fruita, arròs bullit. Depura l'organis-me perquè són aliments d'un 80-85% d'aiguai se li demana que begui 2 litres d'aigua.Fem una baixada de nicotina en sang. Inte-ressa que el mono es presenti. Es reflexionasobre els hàbits de fumar. Cada client té unarelació íntima amb el tabac, són patrons arre-lats en el subconscient. S'han d'inhibir. Si cadadia mira la tele i fuma, ha d'anar a passeig.

Cal trencar la monotonia. Sí (riu), al ta-bac se'l venç per estratègia, per ser més in-tel·ligent que ell. Una altra tècnica és la deles afirmacions: li’n dono una sèrie i li dema-no que les repeteixi mentalment. És autosug-gestió. Són afirmacions que he donat a l'hip-nosi. Ventem el foc, conservem el caliu, i lesflors de Bach. L'OMS les qualifica com a terà-pia alternativa. De les 38 flors del sistemadel doctor Bach, en fem una fórmula. Unaque és calmant, 2 o 3 són protectores i es pre-nen en època de canvis a la vida, com aquest,i un altre de 2 o 3 flors que ajuden a mante-nir la determinació. Se les prenen a la terà-pia, la setmana següent i alguns, sempre. Sónels ingredients del sistema «Llarga Vida», queté 3 objectius: deixar de fumar, deixar de fu-mar sense patir i deixar de fumar per sem-pre més.

Com s’evita recaure? Hi ha clients que abansvan deixar de fumar 10 dies o, amb pasti-lles, un any. L'addicció al tabac és multidi-mensional. Els sistemes farmacològics tenenun índex del 25-30% d'èxit. No hi ha unaaddicció física, sinó social, gestual, emocio-nal. S'utilitza com a calmant. Si no afrontesaquestes dimensions, l'èxit és baix. Si no seli dóna al client la possibilitat de veure els pa-ranys del futur, en fer una pipada, recaurà.L'últim dia, els dono la guia de l'exfumador(m'ho ensenya).

Es pot resumir en no flirtejar amb el ta-bac. (Llegeixo.) Sí. Ha de ser com un exal-cohòlic. Un exfumador, si té present això,no fumarà mai més. Si superes l'addicció, eltabac no et molesta mai més. I t'ho diu un ex-fumador de dos paquets diaris.

Es va autoaplicar el seu sistema? Va serabans. Tenia 25 anys, vaig passar una crisipsicològica terrible, només de veure l'im-possibilitat de deixar-ho. Al final, vaig dei-xar de fumar. «Llarga Vida» té dos cicles: unés el del dilluns al dimecres, on es donenexercicis psicològics per quan arriba el mono.Es crea una expectativa de 24 hores. El di-marts fuma la meitat del dilluns i el dimecres,la meitat del dimarts (riu, davant la mevaexpressió). Ens plantem al dimecres al 25%i després, crac! Ho deixem.

No ha tingut cap fracàs? Recordo… una se-nyora que em va dir que li havia sorgit unviatge. Però ningú surt d'aquesta casa fumant.No pateixen tant com pensen. Cada sessióés un pas de gegant. I a la tercera, demanoque fumi l'últim d'una manera ritualitzada. Un40% dels clients vénen el dimecres i diuen:«Josep Maria, he tallat». Això possibilita la

segona etapa: crear unaimatge d'exfumador feliç isatisfet de la seva condi-ció.

I això es fa sense unasubstitució? Si necessitesun factor substitutiu, persuposat que sí. Caramels,si calen. Es donen instru-ments per combatre elmono, que el client sentiel despreniment del jo fu-mador. Aquesta és la pri-mera part, ja no tenim eljo central esclavitzat. Hi haun sentiment d'allibera-ment que només entén quiha estat fumador. Desprésde l'entrevista, si em diuenque volen provar, els donoun qüestionari.

Pregunta també sobre elcafè. És dels hàbits rela-cionats i cal veure quin ni-vell de cafeïna tenen. I sisón més de dos diaris, lidic que la medicina diuque no és bo. Mentre durala teràpia, s'anul·len. N’hiha una de molt important:la que diu a quina hora,després de llevar-se, en-

cén la primera cigarreta. Ens parla de l'ín-dex d'addicció. Trobes des de la persona que,amb l'excusa de llevar-se a les tres de la ma-tinada per anar al lavabo, fa la cigarreta, finsa l'altra que, a les dues de la nit, quan se liacaba el tabac, corre per Girona buscant unamàquina. Els fa mirall.

Com és que té tants paquets de tabac? (Ala saleta, n'hi ha acumulats una vintena.) Hova començar un client. Em va venir un di-mecres i va llençar el tabac. D'això en fa 3 o4 mesos i dins del paquet posen una dedi-catòria (riu i me n'ensenya una d'un metge:«Que Déu em perdoni per haver deixat de fu-mar»). Em va enviar uns clients i en veure queanava bé, va venir ell (riem).

La voluntat ho és tot? No és res. El taba-quisme és una malaltia. No podem culpabilit-zar el fumador, no ho deixa perquè no pot.Cal que sorgeixi l'impuls de buscar ajuda.

Fa un seguiment? Sí, a 3, 6, 9 mesos i unany. I això em permet dir que estic sobre un85-90% d'èxit en un any. Pensa que en granpart, tot és en la ment.

Un meu familiar encén una cigarreta rereuna altra. Què li aconsellaria? Hem d'en-tendre com viu el fumador l'addicció, ambuna gran ansietat. Cada fumador fa el seu pro-cés, arriba a un vòrtex de força, que és quanfa el que calgui. Conec gent que ha anat aSuïssa. Jo he fet un client de Madrid, i n'hetingut de Sabadell o València. Dilluns vinent,ve una senyora de Berga… El sistema «Llar-ga Vida» està adreçat a ells. Jo dono les ei-nes i recursos per deixar de fumar, i si voldeixar-ho, li puc dir: «Vostè no sortirà decasa fumant».

Entrevista


JOSEP MARIA Llauger Nicotinoterapeuta

Aquest especialista antitabac fumava dos paquets diaris als 25 anys. Però amb el temps, ha tractatcentenars de persones perquè abandonin la seva addicció al tabac. El seu mètode, batejat amb elnom de «Llarga Vida», combina relaxament, dieta, autosuggestió, canvi d'hàbits i flors de Bach. Se-gons Llauger, assoleix un èxit d'un 85 per cent. Una dada envejable.

“El mètode

té cincdisciplines.

La primera ésla hipnosi enprimer grau.

Aquí nos'adorm a

ningú. És unrelaxament

del cos ila ment.

Aparquemla ment

conscient perinfluir en el

subconscient.Canviaràla seva

percepciórespecte del

tabac. Elfumador es

pensa que nopodrà deixar

de fumar.Si sentísdiferent,pensaria

diferent. Tantés així, que

després de laprimera

sessió, diuen:«Ara sí quem'ho crec».És un canvi

de percepcióradical.“

“El tabaquismeés una malaltia”

TEXT: MOISÈS DE PABLO

6 DominicalDiumenge 13de juny de 2004 Mossèn Xavier Xutglà és un home d’Es-

glésia, un capellà fidel i compromèsamb l’Evangeli, que ha viscut en pri-

mera línia i en tota mena d’oficis els caminsi les vicissituds del poble de Déu a les co-marques gironines en els darrers cinquanta-tres anys: ha estat vicari, prefecte d’estudiantsal Collell, director del Seminari Menor, vica-ri general de la Cúria i rector de parròquia.Ha viscut l’Església del pre-Concili, la del Con-cili i la del post-Concili. Ha conegut cinc Pa-pes i quatre bisbes. Ha viscut amb dolor eldegoteig de secularitzacions de capellansde la diòcesi, la minva de vocacions i el tan-cament del Seminari, però també l’oberturade l’Església al món, la participació dels se-glars en les comunitats parroquials i els es-perançadors moviments de joves.

Mossèn Xavier Xutglà és llicenciat en Teo-logia i en Dret Canònic a la Universitat Pon-tifícia de Roma i posseeix una sòlida forma-ció humanística. Jubilat des de fa un parelld’anys, viu a Montfullà i és un capellà ads-crit a la parròquia de Sant Cugat de Salt.

APUNTS BIOGRÀFICS– Infància i Guerra Civil (1928-1944):Mossèn Xavier Xutglà va néixer al carrer dela Neu, al centre mateix de Girona, en unshabitatges situats al capdamunt del Banc His-pano-Americà. El seu pare n’era empleat ihi tenia dret. Abans de la Guerra va anar unpoc temps al Col·legi dels Maristes de la Cate-dral: «En recordo el germà Lorenzo i el germàGuerra. Els Maristes venien de França ambun sistema educatiu molt sever i molt benpensat». La Guerra Civil va interrompre-li l’es-colaritat i va provocar que fos «escolaritzat»a casa, en companyia d’altres nois d’altres fa-mílies, a les ordres d’un capellà camuflat:mossèn Joan Cufí. D’aquell conflicte, mossènXavier en recorda els registres: «A casa hihavia dos oncles capellans (el rector de Fi-gueres i el de Cassà) i els milicians els bus-caven. Quan hi havia d’haver un registre, lamare m’omplia les butxaques d’anells i al-tres objectes i em feia sortir. No van trobarmai els oncles perquè la casa tenia dues por-tes i quan els milicians entraven per una,ells sortien per l’altra». També recorda que elspares dels nens que no anaven a l’escolapública eren requerits a dur-los-hi: «De tanten tant em feien anar uns dies a l’Escola KarlMarx del carrer del Nord. Allà tenia l’ordresevera dels pares que, si sonaven les sire-nes d’un bombardeig imminent, ho deixés toti anés corrent cap a casa». L’any 1939 es vantraslladar a Taialà, a una casa de pagès: «Hihavia molta gent de Girona refugiada i a res-guard dels bombardejos».

– El Seminari (1944-1951): Acabada laGuerra va cursar tres anys a l’Institut de Bat-xillerat del carrer de la Força. Li va arribar lla-vors el desig de fer-se capellà: «El meu interèsvenia en part pel testimoni de casa, de viu-re en el clos d’una família religiosa i mili-tant, i en part, de tenir la referència de dosoncles capellans». Va rebre al Seminari Dio-cesà la formació teològica i alhora una sòli-da formació en l’àrea d’Humanitats: «En dis-tingeixo tres etapes: la primera, d’Humani-tats, amb el Dr. Estela; la segona, de Filosofia,amb el Dr. Forts; la tercera, de Teologia, Es-criptura i Moral, amb el Dr. Calzada i el Dr.Vidal». Féu al seminari grans amics i va co-mençar a conrear amb ells l’excursionisme,una de les seves passions: «Em penso que pucdir que del cap de Creus fins a l’Aneto m’hepatejat tot el Pirineu i no he deixat cap picper pujar».

– L’ordenació i les primeres tasques(1951-1957): L’1 de juliol de 1951 va serordenat sacerdot al monestir de Banyoles pelbisbe Cartañá. La primera missa la va dir ala Major de Sant Feliu el 15 de juliol. El pri-mer nomenament que li va fer el bisbe vaser a Olot, de vicari. Hi va estar poc temps,perquè es va posar malalt. El van refer acasa i després el bisbe el va enviar a Figue-res, mig de convalescència, a casa de l’oncle.Al cap d’un any van enviar-lo de professoral Collell. Hi havia al col·legi-internat dos ti-pus de professors: els educadors i els pro-fessors de classe. Mn. Xutglà hi va fer cincanys classes d’Història: «Vivíem allà tot l’anyfent d’educadors i prefectes dels interns».

– Etapa de Formació a Roma (1957-1962): El bisbe Cartañá volia que fes Dret Pú-blic Eclesiàstic. Al final es va llicenciar enTeologia i en Dret Canònic. Anava becat pelbisbat. Li pagaven part de les despeses: 3.333

pessetes d’aquell temps al mes. Tanmateixnomés es pagava part de les despeses. El quefaltava s’espavilava fent de capellà i ajudantaquí i allà. Va coincidir a Roma amb mossènIglesias, mossèn Busquets, mossèn Modest,mossèn Àngel Sunyer, mossèn Pere Font,monsenyor Màrius Busquets... Estaven encol·legis majors. Hi anaven a l’octubre i s’hipassaven tot l’any. Normalment feien el viat-ge en tren, però també amb vaixell: «Era totauna aventura desestressant dels exàmens.Anàvem a Nàpols. Hi fèiem una pizza, visi-tàvem la ciutat. Fèiem parada a Marsella i finsa Barcelona. Eren tres dies en un vaixell decàrrega turc. Érem només 25 passatgers, en-tre ells el bisbe Soler Perdigó. Una vegadavam viatjar amb un carregament de cargolsmorts que feien una pudor horrorosa. Els car-gols ja els fan dejunar, però d’aquells n’hi ha-via que estaven massa dejunats...».

– La parròquia dels Pins a Blanes i el Se-minari Menor (1962-1972): Tornant deRoma va anar destinat un any i uns pocsmesos a la parròquia de la Sagrada Famíliadels Pins, a Blanes. Mossèn Xutglà va inau-gurar la parròquia, que estava enclavada enuna grup de cases de l’Obra Sindical delHogar: «Era un barri d’immigrants amb moltbona gent. Hi vaig estar molt bé». Des delsPins el van fitxar per anar al Seminari Me-nor. De primer com a professor i prefecte

d’interns i després com a rector: «En aquellmoment es produeix al Seminari un primercanvi notable relacionat amb el Concili Va-ticà II. Fins al moment que jo vaig passar arector, només n’hi havia un, de rector, queera el Dr. Estela. L’any 1966, el Dr. Estela vavincular el Seminari Menor a un altre rector.Fou un pas important. Però el canvi més pro-fund es va produir quan es va deixar de ferel currículum de llatí-humanitats i vam in-troduir el Batxillerat, el batxillerat normal.El centre era reconegut i homologat. Nosal-tres donàvem les qualificacions».

El planter de professors del Seminari post-conciliar era excel·lent: Gener, Varela, Fri-gola, Coderch, Cassú, Simó Bosch, Ramírez,Costabella, Jesús Prat, Pere Font, Dr. Bosch,Cosme Badia, Jesús Calm, Lidón, Jaume Ju-lià, Lluís Sunyer, Josep Maria Castellà, etc.Progressivament, la crisi vocacional va ferminvar alumnes i professors: «Vam inventarl’Acadèmia de Lletres, perquè teníem un qua-dre de professors bo i vàrem muntar a San-ta Eugènia un Centre d’Estudis Mitjans, obertabsolutament a tothom. Es partia d’un con-cepte de vocació diferent, que s’havia d’anartreballant des de l’educació cristiana normali corrent. A Catalunya vàrem fer una apostamolt important introduint els estudis civils».En implantar-se els Centres d’Ensenyamentarreu, la gent ja no tenia necessitat d’usar en-

Xavier XutglàCapellà

TEXT: JORDI VILAMITJANA I PUJOL FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

En els darrers 53 anys ha viscut l’evolució de l’Església a lescomarques gironines des de diferents indrets i responsabilitats.

Dades

Xavier Xutglà Ruizva néixer a Girona(al carrer de la Neu),el dia 25 de setem-bre de 1928.

El seu pare es deiaEnric Xutglà Figue-ras . Era empleat delBanc Hispano-Ame-ricà. La seva mare,Maria Ruiz Franco ,regentava un colma-do al carrer de l’Ar-genteria, al costatde l’antiga impremtaFranquet.

Eren sis germans:Xavier; Josep Maria(EPD),empleat debanca; Joaquim ,rector de Vista Ale-gre; Maria Dolors ,professora de l’insti-tut de Banyoles (ju-bilada); Enric , ar-quitecte; i Montser-rat , mestra aBanyoles.

Mossèn XavierXutglà és capellà.Ha estat director delSeminari Menor, vi-cari general i rectorde la parròquia deSant Salvador d’Hor-ta. Actualment, estàjubilat i adscrit a laparròquia de SantCugat de Salt.

– Joan XXIII: «Ésel meu sant Pare, elque jo vaig veurefer, un home bo, defe i de senzillesa.Un profeta, perquèanuncià el futur del’Església i arra-conà tot allò que hihavia que no per-metia a l’Esglésiatirar endavant elConcili».– Pau VI: «Actuavamés per la cons-ciència que per laprudència. Un gransant Pare, el de lareflexió, sofrent,perquè veia quel’esperit del Concilino entrava».– Joan Pau I: «Vaser com una estre-lla brillant de la nitde Sant Llorenç,que va lluir un mo-ment i tothom vatenir l’esperançaque la llum durariai no va durar. Vadeixar el recordd’un home afable,místic».– Joan Pau II: «Noté gaire bonapremsa, però és unhome d’unaexigència bona, re-

Homesd’església

senyaments més bons i barats i el centre vaacabar tancant.

– Parròquia d’Arenys i la Cúria (1972-1989): El bisbe Jubany era llavors arquebis-be de Barcelona i Administrador Apostòlic deGirona: «Em va enviar a Arenys. El bisbe te-nia la intenció de crear sine die una diòcesique congriés tot el Maresme desvinculadade la macrourbs de Barcelona. Això que sem-bla que ara es farà administrativament. Elbisbe em va sostreure de la meva diòcesi ise me’n va emportar a Arenys». Hi va estarun any i tres mesos.

L’any 1974, el bisbe Camprodon el va pro-posar de vicari general. Durant quinze anys,mossèn Xutglà va fer acció jurídica i pastoral

a la Cúria. Va viure des d’aquesta instànciael tancament del Seminari de Girona i el de-goteig de secularitzacions de capellans: «Vaser la primera decepció del Concili. Moltscapellans esperaven més del Concili, que vadir el que havia de dir, però no es va traduiren un llenguatge proper i encarnat». Li va to-car viure també altres fets notables: una con-centració de capellans al Seminari per sentiruna conferència de Verde Aldea, envoltatsde policia: «Vaig trucar al bisbe de Perpinyàque enviés capellans que fessin de testimonisper si passava alguna cosa»; o la carta que elBisbe Camprodon va enviar a tots els rectorsdient que l’Església està en contra de la penade mort, que «el Déu en el que creiem és unDéu de vida no un Déu de mort», amb la res-posta immediata del Govern Civil enviant laGuàrdia Civil a trobar els rectors requerint-losperquè no llegissin el text «bajo apercibimientode lo que pudiese suceder». Li va tocar tambéadministrar la carestia de capellans, poblesque no podien ser atesos: «Vàrem fer llavorsla pastoral funcional. Hi havia una acció ca-tequètica única que després es realitzava encada parròquia. Tota aquesta gent que feiala funció catequètica única era gent prepara-da. No va ser fàcil perquè hi havia moltagent d’aquell temps amb ofici i benefici, ambparròquies guanyades per oposició». La ges-tió econòmica de la Cúria va començar a fun-

cionar amb quotes assenyalades a cada parrò-quia; es va introduir el tema de l’assegurançasocial dels capellans; es va fer un inventari depatrimoni que va determinar què es podia re-alitzar i què es podia vendre: «Potser es vavendre massa, o massa alegrement, perquè hihavia unes necessitats per cobrir. Jo vaig pro-curar no endeutar-me mai, potser per herèn-cia familiar (el pare no va voler mai comprarcoses a termini), i aquest ajustar despeses cos-tava».

– Parròquia de Sant Salvador i jubila-ció (1989-2004): Des de 1989 fins a 2001,Mn. Xutglà ha estat el rector de la parròquiade Sant Salvador. L’any 2001, amb motiu dels50 anys de capellà i de la jubilació, la parrò-

quia va editar una Miscel·lània en honor demossèn Xavier Xutglà i Ruiz.

BEN LITERALQuè vol dir ser capellà? Jo entenc que sercapellà és una aposta per acompanyar la genten la seva vida transcendent i un acompa-nyament també en la seva vida humana. Uncapellà és una ajuda perquè no ens descui-dem que l’home va molt més enllà d’aquestsquatre límits concrets i materials que tenenuna caducitat certa.

Els capellans es fan grans i no surten no-ves vocacions... Això és veritat, un fet. Arasembla que hi ha una petita evolució a favorde les vocacions, però certament hi ha ca-restia. Les causes són moltes i múltiples i s’hanestudiat i debatut molt. La més fàcil és argu-mentar el celibat, que potser és un proble-ma, però l’església anglicana, amb els pas-tors que no són cèlibes, té els mateixos pro-blemes que nosaltres. Hi ha moltes raons, éscert, però potser la raó última i més impor-tant i més difícil d’esmenar és la falta d’unavisió transcendent de la vida, justament perla qual entenc que el capellà hi té molt a fer.

Quin sentit té ser sacerdot l’any 2004? Téel sentit de fer descobrir que a més del pe-troli hi ha una altra cosa que val molt; que a

més del poder hi ha una altra cosa que valmolt; que a més de la imposició hi ha altressistemes de conviure que valen molt més per-què arriben a tots els homes, són més pro-pers a la mateixa naturalesa de l’home queés dialogant, que és lliure, que el dignifiquen...Em sembla que sí, que el capellà encara téfeina a fer, per anar insistint en aquests va-lors, sempre des de l’Evangeli.

En aquest món mancat de transcendèn-cia, on és Jesucrist? Des d’un punt de vistaconceptual, de pensament, hi és en força gent.Des d’un punt de vista vivencial, hi és tam-bé en moltes persones. En algunes, però,aquesta presència vivencial de Jesucrist estàreduïda a la seva petita dimensió. Estic pen-sant en tantes persones senzilles, piadoses,grans, que tenen una gran confiança en Je-sucrist però que no surten a les reunions, nifan discursos, ni van a cap manifestació i esqueden a casa seva, a l’església pregant ique a dintre duen una gran fe en Jesucrist.Després hi ha els que conceptualitzen la per-sona de Jesucrist. D’aquests n’hi ha molts, afavor, en contra, amb hostilitat, amb to per-donavives. La presència conceptual de Jesu-crist és molt àmplia, però la vivencial és moltrica, i hi és segur de manera molt concretaen la gent que es dedica al Tercer Món, en elsjoves que es dediquen a les ONG i no hi es-tan només per lluïment sinó per fer aquestservei que feia Jesucrist d’estar prop dels ho-mes per dur-los cap al bé, cap a la llibertat,cap a la felicitat... Aquestes són les presènciesde Jesucrist.

Les calamitats planen damunt la Terra(guerres, fams, misèries...) Hi ha signesd’esperança al món? Hi ha indicis. Van sor-gint llumetes que van mantenint la confiançaen la utopia. Des d’una manifestació contrala guerra, fins a la recent concentració d’im-migrants a la catedral de Barcelona... Per cert,vull dir que aquí l’Església no ha fet un bonpaper, tot al contrari, permetent que entres-sin a desallotjar uns immigrants que protes-taven per una situació injusta. L’Església ha-via d’haver actuat intervenint abans que esproduís això, molt abans, a favor dels immi-grants, no només fent proclames, sinó bus-cant a través dels organismes públics sistemesperquè aquesta gent tingués la seva legalitat.

Què pot aportar l’Església al segle XXI? Entermes d’eficiència político-social-econòmi-ca no pot aportar gaire res, però pot aportaruna mena d’atmosfera, d’aire, un aire d’es-perança. I d’ànim. No crec que pugui apor-tar gaire res més que anar sempre obrint aquesthoritzó cap a un món millor.

La Guerra de l’Iraq. Un error fruit d’unaambició desmesurada de les potències, con-cretament dels EUA i de les potències aliades.També m’imagino que Israel tenia por delsiraquians, i que va donar suport a la guerraper estar tranquils.

La fam a l’Àfrica. És una bufetada a tot elPrimer Món, una bufetada constant. El PrimerMón deu ésser molt mesell perquè malgratque la fam és tan evident, i la sida i la incul-tura, el món no es mou. Es mouen personesque segurament han respirat aquest ambientde Jesucrist, aquesta confiança que el demàés possible.

L’explotació infantil. Entra dins del capí-tol d’incultura, de malalties endèmiques... Ino diguem el que aquí està passant ara ambl’explotació i vexació de les dones!

La religió a l’escola. La religió a l’escola ésun tema que s’ha de tractar amb llibertat peròamb respecte a la religió.

La immigració. Els cristians hi hauríem deser molt sensibles. Tota la història de l’AnticTestament i del Nou Testament és la històriade gent immigrada que van i que vénen, elmoviment normal d’aquells temps del món endesenvolupament. Avui, és això mateix po-sat en un context d’egoisme del receptor, ide necessitat i de gana del que emigra, i po-sat en unes coordenades on preval molt mésl’interès econòmic propi de la nació que repl’immigrant que no pas l’atenció a l’immigrant,fins al punt que si es dóna alguna solució ésper beneficiar l’economia de la nació recep-tora. És molt gros això!

Reportatge


ligiosa i moral, queavui dia és benefi-ciosa. Potser nose’n farà cas, peròel que diu fa pen-sar. Ara potser s’hafet molt gran, peròés un gran testimo-ni de fe».– Bisbe Cartañà:«Un personatged’un altre temps,però val a dir queaixí com va signar–potser obligat–aquella cartacol·lectiva defen-sant la croada deFranco, mai vacombregar amb elrègim, al contrari,es vanagloriava deno haver anat mai aMadrid. Era el grandefensor del’obrer». – Dr. Jubany: «Erael bisbe brillant, in-novador, que va po-der començar a re-alitzar la renovacióde la pastoral en lalínia del Concili». – Mossèn Campro-don: «Mossèn Bus-quets diu que és elbisbe del Parenos-tre. I és veritat. Enel Parenostre hi hades del pa fins aDéu. És el bisbeque parla del pa decada dia, de les co-ses quotidianes, deDéu, de la vida...És un gran cate-quista. És el bisbede la paraula, nonomés pronuncia-da, sinó també l’es-crita. Les sevescartes als fulls do-minicals eren sabo-roses. No diguemdels sermons deSant Narcís, que lagent ja s’esperava.Era un gran català,fidelíssim al país idialogant.– Bisbe Soler: «Notinc gaire perspecti-va. És un granamic. Ens havíemtrobat a Roma estu-diant i havíem coin-cidit com a rectorsde diferents semi-naris. És un bisbejove, valent, que téplantejada tota lareforma de l’estruc-turació del Bisbatper compensar d’al-guna forma la man-ca de capellans».– Dr. Estela: «Heestat amb ell moltsanys, potser 26. Unpensador, un intel-lectual, un català,un demòcrata prac-ticant i sobretot unhome d’Església».– Mn. Josep Igle-sias: «Era un granamic. Es va interes-sar de manera molteficient pel mónobrer, del treball».

CONNEXIONS SO

IDMIntelligent Dance Music. Sonsper ballar amb les celles.

FIBLA*, DJ GVS*

CYBERDELIABarreja de tecno i psicodèlia.Hipnòtica, però inofensiva.MARA CARLYLE*, NOBODY*

ELECTROCLASLa recuperació de l’eafterpunk en clau da

CLIEN

NEONOEl soroll i elevats a la

CLICKS+CUTSL’art de combinar sorollsartificials de maneraharmònica.

STRATEGY*

NU JAZZJazz envernissat d’electrònica.SUSANNA & THE MAGICAL*ORCHESTRA*, TIM WRIGHT*

TRANCELa vessant acceleradai èpica del tecno.

SVEN VÄTH

TECNODetroit, 1988. Del passat al present,passant pel túrmix Kraftwerk, DepecheMode, house i electro.

AMBIENTMúsica relaxada i atmosfèrica.

DJ ZUELL*

CHILL OUTUn gènere senseluxe que convida ala calma i lavoluptuositat.

ROB DA BANK*

ILLBIENTUn estil malalt. El so ambient de les ciutats del futur.

DEDO*

HIP HOPLa cultura urbana que acull elrap, el grafiti i el breakdance.ROOTS MANUVA*, GURU*,BUCK 65* (foto), TREMENDO*

ELECTROL’abanderat dels 80. Electrònica amb groove.Kraftwerk filtrat a través d’Africa Bambataa.

TIGA*, PAUL NAZCA*

HOUSEL’aliatge de funk, electrònica europea i discoque es punxava al club Warehouse deChicago a mitjan dels vuitanta.

MATHEW HERBERT*, GEOFF WHITE*,ZERO*, MEGO MOÇAMBIQUE*

DISCOEvolució canalla del soul i el r’n’b, de ritmes

enganxosos i llaminers. DJ HELL*

SPEED GARAGEPer suar a les pistes de ballsense oblidar les melodies.

MJ COLE

GARAGEEl fill del matrimoniinstitucionalitzat entre lamúsica disco i el soul.

TWO STEPBoles de miralls alsegle XXII.

MJ COLE

ÀCIDVariant cruixenti sulfúrica delhouse.

DJ PIERRE DEEP HOUSETendència càlida, sensuali sovint tribal del house. FRANÇOIS K*

NU HOUSEPer a aquells que pensaven

TURNTABLISMLa tècnica de treure sonsinimaginables dels vinils.KID KOALA*, BUDDY PEACE*

DUB DIGITALBaixos subsònics iparsimònia digital.

F-ON*, PHON-O*

INDIETRÒNICAVocació de pop independent,acabats electrònics.

TO ROCOCO ROT* (Foto),DJ DEZA*

JEFF MILLS* (foto esquerra), DAVE CLARKE*, CARL COX* (foto dreta)

MINIMALTecno a règim. Repeticionssense treva.

RICHIE HAWTIN*(foto de dalt),

RICARDO VILLALOBOS*(foto de baix),

MAGDA*

BOOTLEGConstruint cançons amb peces alienes.

2 MANY DJ’S*

R’N’BQuan el hip hop perd fluïdesaverbal i guanya matisos musicals.

RICHARD X*


Tecno amb tunning:Ni l’agudesa deMatthew Collin iJohn Godfrey, autorsd’Estado alterado, labíblia de la músicaelectrònica i les dro-gues. Ni el do del’oportunitat de JoanM. Oleaque, el re-porter que ha con-densat la més genuï-na expressió festivade l’Estat, la Rutadel Bakalao, a Enèxtasi. Ni tan sols elpoder de concreció iel sentit crític deLuis Lles, el progra-mador de la decisivadiscoteca Florida135. Per anar a laedició d’aquest anydel festival Sónar–del 17 al 19 dejuny– i sentir-se coma casa seva entreclicks, cuts, glitchesi riddins, només ne-cessiten dues hores.La primera l’hauriend’invertir a assimilarles referències queels proporcionem enaquestes pàgines.La segona serà eltemps que tardarana arribar –preferent-ment a bord d’uncotxe amb tuning–al recinte del Centrede Cultura Contem-porània de Barcelo-na i el Museu d’ArtContemporani deBarcelona, de dia, ial polígon Pedrosade l’Hospitalet deLlobregat, de nit.Aquí tenen la nostraguia. I no es preocu-pin si l’endemà de laclausura del certa-men han oblidat elnom d’algun estil.Potser ja ha passatde moda.

Guia d’ús

Reportatge


Els noms en negreta al final de les definicions de cada estil indiquenels músics i dj’s més destacats o avançats. Aquells que porten un

asterisc (*) actuen en l’edició del Sónar d’aquest any.

ONORES

DRUM&BASSL’essència del ritme, labateria i el baix.

THE DRAMA*

NU SKOOL BREAKZEls ritmes de la novaescola. Sense regles, sensedescans.

ADAM FREELAND*

SHesperitance.NT DJ’S*

INDUSTRIALL’exploració dels límits delsoroll creat amb màquines.

THROBBING GRISTLE

OISEles matemàtiques

a categoria d’art excelsa.

PAN SONIC*

,

que el house ja no podia ser més sofisticat.WAKANDA.

ARTCORELa branca mésambiental iexperimental deljungle.

LTJ BUKEM

NEURO FUNKEl fil musical delsfrenopàtics. Per ballarfins a l’extenuació.

GROOVERIDER

JUNGLELa música de la selva.Perillosa,imprevisible, primàriai addictiva.

FATKUT*

EBMElectronic Body Music. Ritmes marcials pera proclames futuristes (als anys 80, això sí).

DAS BIERBEBEN*

BREAKBEATRitme bàsic del hip hop.

DJ 2D2*

BIG BEATEl corrent més hooligandel tecno britànic.ANTONIO BATIDORA DJ*

TECNO POPEl pop de sempre tocatamb sintetitzadors.

.TAPE*

MADCHESTERUn lloc, un moment. Lafusió perfecta d’esperitpunk i música perdivertir-se.

HAPPY MONDANYS,THE STONE ROSES

LO TECEvasió i victòria. Electrònicasuntuosa.

JIMI TENOR,MONEY MARK

FUTURE LISTENINGVellut, sabates de taló d’agulla i copesde còctel. I de fons, una música tantranquil·la com inofensiva.

THE GENTLE PEOPLE

LIQUID FUNKUna metralladora quedispara als peus delpúblic: has de saltarnecessàriament.

FABIO

POST-ROCKPaisatges sonors construïtsamb els instruments delrock i la llibertat del jazz.

BALAGO*

DUBGènere musical que esnodreix de les bases delreggae per jugar amb elles.

JAZZMúsica popular dels negresnord-americans que neix delfolklore dels antics esclaus.

PUNKMoviment juvenil de protestade la dècada dels 70. Agressiu,violent, extravagant i convuls.

FUNKEl pentinat afro i les sabates de

plataforma. La bateria al galop i el baixgimnàstic. Un dissabte a la nit etern.

SOULÀnima. Expressió que designa formes

profundes, d’un lirisme exagerat.

POPTendència lleugera i popular, derivada

dels estils músicals negres i de lespeces folklòriques britàniques.

ROCKRock and roll: ritme i ball nascuts

a mitjan dels 50 d’estil swing. Araés el germà dur (i gran) del pop.

L’arbre genealògic de les músiquesDels avantpassats amb més pedigrí a les tendències novíssimes,encara menors d’edat, proposem un itinerari per conèixer qui esqui en el panorama actual. Text: Josep Lluís Micó. Gràfic: Josep Font

P-FUNKEl funk és de Mart; el p-kunk,de Venus. Sinuós iprovocatiu. I extraterrestre.

SUPER_COLLIDER

DRILL&BASSL’empanada sònica. Unamàquina Black&Deckertambé pot ser un instrument.

APHEX TWIN (foto),MUZIQ

GLITCHCOREBretolades amb unsampler. Bromespesades sonores.

BANYEK*

TRIP HOPHip hop decelerat, torturat idepressiu. Per a publicitaris senseimaginació.MASSIVEATTACK* (foto),INSTITUTO*

Establimentsantics


Els antecedents històricsi familiars de la fleca–que tothom a Peralada

coneix per «la fleca de baix»–,s’han perdut. No hi ha papersperquè es van extraviar du-rant la Guerra Civil, ni tam-poc gairebé hi ha fotografiesantigues perquè van desa-parèixer i no se sap on tro-bar-ne. Tot i això, és cone-gut que l’establiment el vamuntar l’any 1803 Pere Amat,que diuen –però no se sap delcert–, que havia arribat a Pe-ralada procedent de Celrà, perfer de flequer.

Al cap d’alguns anys el vasubstituir el seu fill, Pere AmatRos, que també va seguir ambla fleca, però ja hi va intro-duir la venda de queviures.Començava a les quatre de lamatinada a fer el pa, elabo-rant la pasta a mà i, com queno hi havia llevat, es triga-ven vuit o nou hores a tenir-lo llest per coure’l i vendre’l.En aquells anys, la gent delpoble –i sobretot els depagès–, com que tenien blati farina, es pastaven el pa acasa i després el portaven ala fleca a coure’l. Pere Amatels cobrava 30 cèntims perquilo, i això servia per pagar-li justet la llenya del forn i lafeina de fer les fornades. Lallenya que es feia servir erad’olivera, arbre típic de l’AltEmpordà, i això li donava ungust molt bo.

El forn de la casa era a la part baixa, peròquan el riu baixava molt crescut es desbor-dava i inundava el forn. Llavors, la famíliaAmat va enderrocar l’entresòl de la casa, vaensorrar el forn vell i en van fer un de nouen un lloc on no arribés l’aigua. Aleshorestreballar el pa era tota una aventura: es feienservir llànties d’oli i, més tard, llums de car-bur, però no il·luminaven prou.

L’hereu de Pere Amat Ros va ser Joaquim

Amat Angelet, però va morir molt jove i elseu germà, Ramon Amat i Angelet, que te-nia 12 anys i estava fent d’aprenent de sas-tre a Barcelona, va haver de tornar per fer-se càrrec de l’establiment. El seu pare li vahaver d’ensenyar tot perquè s’havia de co-mençar de nou.

MODERNITZACIÓRamon Amat va introduir una petita innova-ció: van posar un motor de gasolina per fer

anar la pastera i ja no van uti-litzar les mans. Després vafuncionar tot amb electrici-tat. L’any 1924, l’establimentcontinuava amb els queviu-res, venent una mica de tot,des de verdures fins a grana,pa i coses necessàries per ala llar. Llavors el que no hihavia era massa fruita. Enaquells temps també s’hi vaposar l’estanc per a la ven-da de tabac. Els clients erendel poble i, una vegada a lasetmana, els pagessos de lesmasies dels voltants hi ana-ven a comprar. També enaquella època davant de lafleca es venia gasolina. Lla-vors, per davant de l’establi-ment hi passava la carreterageneral que anava a Llançà.

Durant la Guerra Civil novan haver de tancar fins al fi-nal, quan es va acabar la fa-rina. En la retirada de les tro-pes republicanes cap aFrança, Líster i «El Campesi-no» van passar per la fleca imenjaven pa blanc. En can-vi, Manuel Azaña va haver demenjar pa moreno. Alesho-res, a la família Amat els vancomissar la gasolina. Desprésde la guerra, els «nacionals»els la van voler tornar, peròels Amat van rebutjar l’ofer-ta.

L’any 1946, Joaquim AmatBalot, que ja feia anys queestava plenament integrat en

el negoci, es fa càrrec de la botiga. Als anysseixanta, el turisme fa augmentar els bene-fis de la casa, ja que la carretera que anavaa Llançà passava pel davant. Joaquim AmatBalot ha estat sempre ajudat per la seva dona,Concepció Pellicer Terrades, que hi ha tre-ballat durant 40 anys. Ara estan tots dos ju-bilats i tenen una dependenta que ajuda alnegoci. El matrimoni té un fill, que és biò-leg i no seguirà amb el negoci, però aquestsegur que continuarà amb algun empleat.

La fleca de baixPeraladaL’establiment és vell i gairebé no s’hi ha tocat res des que va

obrir les portes, l’any 1803; és conegut a Peralada i tota lacomarca perquè és la botiga «de sempre» on es troba de tot.

Història

L’establiment vacomençar coma fleca i pocdesprés ja eratambé una boti-ga de queviu-res. Amb elsanys s’hi vaanar venent unamica de tot,com a les boti-gues de poble.Després s’hi vavendre tabac ipoc abans de laGuerra Civil s’hivenia també ga-solina. La famí-lia sempre hacontinuat ambel mateix estilde venda, fentalgunes refor-mes al local i alforn. Ara elsamos estan ju-bilats.

Origen1803.FundadorPere Amat.PropietariJoaquim AmatBalot.TreballadorsRègim familiar i1 empleada.ActivitatVenda de pa,tabac i queviu-res.

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

Per fer-se una idea del ric patrimoni ar-quitectònic modernista que hi ha a lescomarques gironines, el Patronat de Tu-

risme Costa Brava-Girona proposa un reco-rregut per diverses localitats de la demarca-ció on la presència d’aquest estil és espe-cialment significativa. No hi són totes, ni encada localitat hi ha tots els edificis moder-nistes que s’hi poden trobar, però pot ser unabona manera d’acostar-se a aquest patrimo-ni de les comarques gironines.

El Patronat comença resumint què va serel Modernisme, i la seva presència a Giro-na: El Modernisme designa a Catalunya unampli moviment artístic que es desenvolu-pa els darrers decennis del segle XIX i pri-mers del XX, que pretén actualitzar els re-pertoris figuratius, les tipologies arquitectò-niques o els elements decoratius tradicionalsper adequar-los a les noves tècniques, alsnous materials industrials i la sensibilitat mo-derna. Arriba a la màxima esplendor pelsvolts del 1900, quan es manifesta com unamoda decorativa, basada en una línia sinuosa,asimètrica i en l'ornament floral, colorista,que caracteritza sobretot l'arquitectura i tam-bé les arts decoratives i aplicades: vitralls,ceràmica, ferro i metall, mobiliari, sense obli-dar altres camps del disseny, com ara l'or-

febreria, el cartellisme o la tipografia.El Modernisme com a moviment artístic va

arrelar a les comarques de Girona els pri-mers anys del segle XX de la mà d'arquitectesque, seguint les tendències d'Antoni Gaudí,enriquiren les seves construccions amb nom-broses referències, trets o símbols de la per-sonalitat cultural i històrica de la terra. D'a-questa manera, utilitzaren materials, formesi ornaments relacionats amb la tradició dela zona: ferro, ceràmica i maó es combinenper deixar pas a formes exuberants, colo-ristes, i plenes de vida.

El corrent modernista a les comarques gi-ronines no només s'estengué als grans edi-ficis religiosos i civils de caire institucional icultural, o a les cases particulars d'aquellsqui havien fet fortuna a les Amèriques, elsanomenats «americanos», sinó també a tom-bes i panteons de famílies benestants. Aquestés el cas de moltes de les sepultures que estroben al cementiri de Lloret de Mar.

L’itinerari que proposa el Patronat, que co-mença a la comarca de l'Alt Empordà i aca-ba a la de la Selva, recorre per comarquesles principals mostres arquitectòniques mo-dernistes existents a la Costa Brava i al Piri-neu de Girona. Tot i que el desplaçamententre municipis és aconsellable fer-lo en cot-

xe, és important caminar pels carrers de ca-dascuna de les viles per deixar-se seduirper petits detalls com ara reixes, balcons orajoles que, integrats en formes arquitectò-niques més funcionals, apunten de forma dis-creta cap a aquesta tendència artística.

L’ALT EMPORDÀA l’Alt Empordà hi ha, bàsicament, dos mu-nicipis on es concentra el modernisme ar-quitectònic; d’una banda, a Figueres, on vatenir com a principal representant Josep Aze-mar, autor de l’Escorxador Municipal (1903),actual sala d’exposicions i seu de l’ArxiuHistòric comarcal, la casa Cusí (1894), la casaPuig-Soler (1901), la Sala Edison (1905) o lacasa Salleras (1910), entre d’altres. Tambésón modernistes el Casino Menestral (1904)o el Teatre Municipal El Jardí (1914), obra deLlorenç Ros; la casa Pagès (1906), del mes-tre d’obres Josep Martí; i la casa Roda (1911),del mestre d’obres Sebastià Pi i Pi.

D’altra banda, el nucli de Cadaqués tam-bé atresora dos edificis que segueixen les di-rectrius d’aquest corrent: la casa Serinyena(1910), i les escoles (1915). D'aquest muni-cipi també cal destacar algunes de les tom-bes del vell cementiri que domina la mar ambescultures de Josep Llimona.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 13de juny de 2004

Formes exuberantsEl Patronat de Turisme Costa Brava-Girona proposa un recorregut

per les nombroses mostres de l’arquitectura modernista que esconserven en diversos municipis de les comarques gironines.

La ruta del Modernisme (I)

Telèfons iadrecesd’interès

– Oficina de Tu-risme de Figue-res .972 50 31 55.www.figueresciu-tat.com

– Ajuntament deCadaqués .972 25 82 00

– Patronat de Tu-risme CostaBrava-Girona .972 20 84 01www.costabra-va.org

Modernisme altempordanès. A la imatge gran, el TeatreMunicipal El Jardí de Figueres. A dalt, l’antic escorxador

de la capital de l’Alt Empordà, ara arxiu històric comarcal,dissenyat per l’arquitecte Josep Azemar.

e-mail:[email protected]

En la seva qualitat d'omnívor, l'home ha incor-porat a la seva dieta, des de sempre, una àm-

plia varietat d'herbes, com a elements aromàtics,com a tocs decoratius o com a ingredients comes-tibles de molts plats. No vagin massa lluny: novolem incloure entre les herbes coses com els en-ciams, malgrat que ens envaeixi la varietat «iceberg»que, francament, té més gust d’herba que d’unaaltra cosa. No; encara que els ciutadans poc entu-siastes de les amanides les rebutgin, no qualificaremd’herbes, ni molt menys de males herbes, coses tanbones com l'escarola. Hi ha herbes que identifiquenuna cuina. Per a ningú no és un secret, i més siés seguidor dels programes de Karlos Arguiñano,que l’«herba nacional» basca és el julivert, com hoés el llorer en la cuina gallega, l'alfàbrega en l'an-dalusa, el coriandre en la canària...

A vegades, la veritat, s’usen massa, i hem men-jat percebes que que tenien més gust de llorer quede percebe, sopes en les quals tot el gust propiestava anul·lat pel de l'alfàbrega o plats que enshan deixat a la boca durant hores el penetrant gustdel coriandre. Amb les herbes, com amb tot, cal te-nir cura. Però hi ha herbes molt bones, ja ho crec.Els créixens, per exemple, amb tota la seva famí-lia d'herbes de canonge, o maches, per usar elseu nom francès. A França hi ha cressonneries oncultiven els créixens (cresson, en francès); aquí mésaviat continuem usant els silvestres, als quals nin-gú, encara sort, anomena «salvatges», com els hon-rats turbots de mar lliure.

Jo, a la primavera, acostumo a preguntar als meusamics d’El Charolés, a San Lorenzo del Escorial, sija tenen berujas, planta de la qual ara mateix n’ig-noro el nom científic, però que són una mena depetits créixens aquàtics que es donen molt bé alriu Guadarrama i que són deliciosos, amb el seugust punxant, lleugerament metàl·lic. Són flor depocs dies, i cal aprofitar-los. Però l'herba que arra-sa últimament és l’anomenada rúcula o ruqueta.En general, se li’n diu de les dues formes, però jo

crec que es tracta de dues coses diferents; els ita-lians les diferencien o, almenys, les diferencia-ven. Tenen un gust similar, potser més intens enla rúcula (a Itàlia, rucola).

Bé, la rúcula sembla la planta anomenada Eru-ca sativa, encara que pot pertànyer a una altra espè-cie del gènere Eruca. Les seves fulles són arrodo-nides, i el seu gust és, també, un puntet picant, d'u-na agradable amargantor; va molt bé en amanidesi, encara que sigui ara quan coneix l'èxit i la fama,sempre ha estat usada.

La ruqueta (ruchetta a Itàlia) no té les fulles ro-dones, sinó en forma de llança. Té més o menysel mateix gust que la rúcula, potser amb una micamenys de força, i s'ha posat de moda, sobretot coma ingredient valoradíssim dels carpaccios de bou.Es cotitza bé... que no deixa de tenir la seva grà-cia. Perquè la ruqueta (Diplotaxis tenuifolia o Di-plotaxis muralis) abunda als terrenys incultes, ala vora dels camins, en solars urbans... Passa quesempre se l'ha considerat una «mala herba».

Rúcula i ruqueta han saltat de l'anonimat a la fa-ma, i quan apareixen en un plat ens ho avisen ala carta o en citar-ne els ingredients. Viuen, doncs,el seu quart d'hora de fama, al qual encara no sem-bla haver arribat una altra herba tan bona com ladent de lleó, també habitant de les vores dels ca-mins i que, de petits, ens encantava... però noper menjar-la, sinó per bufar en el seu cap florali desencadenar una pluja de mínims «paracaigu-distes». I és que, també en les herbes, sempre hiha hagut «rics» i «pobres». Comparin la dent delleó amb les mediàticament famoses alfàbrega,estragó, orenga, farigola, romaní o les citades abanscom a herbes «regionals», ben conegudes i apre-ciades i prou promocionades.

Arriben més coses, com l'herba llimona, que nosé per què cal anomenar lemon grass. El fet ésque les herbes triomfen. La veritat: aporten aro-mes, cromatisme i, a vegades, fins i tot saborsmolt interessants.

D’un bonic i atractiu color ro-sat vermellós, amb unes ex-

huberants notes florals i afrui-tades. En boca és fresc, ambsuau acidesa i notes de joven-tut que el fan molt encisador.Elaborat amb tempranillo i gar-natxa, que amb el particular cli-ma del Somontano ha permésuna verema molt primerenca.

El celler elaborador: BodegasPirineos, s.a., elaborador d’a-quest vi, està situat a Barbas-tro (Osca), dins de la D.O. So-montano. També elaboren vinsblancs i negres de molt bonarelació qualitat-preu.

Herbes amb famaMontesierraCAIUS APICIUS GASTRòNOM

El vi12 DominicalDiumenge 13de juny de 2004

Rosat 2003

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Careto Ensesa

Autovia de Sarrià de Ter - Tel. 972 17 00 62 - 972 17 05 21 – SANT JULIÀ DE RAMIS

LLANÇÀEL PORT DE

LA SELVA ROSES

L’ESCALAPALAMÓS

BLANES GALÍCIA

El millor peix i marisc de les nostres costes

Josep Pla va escriure que la pasta és «elgran regal que Itàlia ha fet al món», i noli faltava raó. Tot i que xinesos, turcs,

àrabs i catalans també tenen molt a dir enaquesta qüestió. Amb tot, no hi ha cap cui-na com la italiana que n’hagi fet un ús tan ge-nerós i ampli. Els italians, en primer lloc,distingeixen entre pasta asciutta (eixuta, seca)o pasta fresca (aquesta es bull amb forçamenys temps). Igualment dis-tingeixen entre pasta llarga (es-paguetis, etc.) i pasta curta, sen-se oblidar els també nombro-sos formats de pasta farcida.

La pasta és farina amassadaamb aigua i un pols de sal. Potincloure ou (pasta all’uovo) i, avegades, algun altre ingredient,com vi (com s’escau amb elspansoti ligurs). Hi ha pastes decolors, aconseguit amb l’afegitde suc d’espinacs, amb borrat-ges, etc., de remolatxa, de tin-ta de sèpia, etc. En italià es par-la, per exemple, de pasta ver-de, pasta rossa (roja), etc.També es parla, en algunes re-gions (del sud, com els Abruz-zi), dels formats alla chitarra(a la guitarra), per la forma de tallar-los, ambun aparell casolà que du aquest nom.

Comencem pel format més conegut, quefins al segle XIX no havia passat les fronte-res del seu Nàpols originari, els spaghetti –finsal punt que a l’Itàlia del nord, i encara avuia Sardenya, es feia servir el nom català, fi-dei (de fideus)–. Si són fins s’anomenen spag-

hettini. Les fettuccine, amb ou, solen ami-dar uns 6 mil·límetres. Amb uns 2 mil·líme-tres de llargada i més gruixuts tenim les ta-gliatelle o tagliolini (tallarines). També tenimles trenette de la Ligúria. Les pappardellesón com fettucine però el doble d’espesses.Els malloreddus són propis de Sardenya.

En forma de canó tenim el maccheroni (ma-carrons) i les penne, incloent les penne rigate

(plomes acanalades). Bocaccio ja els esmen-ta el segle XIV, i a Catalunya, com a mínim,són ben coneguts del segle XVIII: en parla,al seu dietari Calaix de sastre, el baró deMaldà. Els fusilli, derivats dels macarrons, te-nen forma helicoidal. Amb forat, tenim elsbucatini, els perciatelli, les zite, etc. Tambéconeguts al nostre país, com a mínim des

del XIX, tenim els cannelloni (canelons), coma format fulla de pasta. Més modernaments’ha difós la lasagna, també en forma de fu-lla. També hi ha les lasagnette, més petites.

Els formats de pasta farcida comencen ambels cèlebre ravioli (que en català, particular-ment a Mallorca, tenen el nom, referit a unsdolços, de robiols). Es tacta de dos quadrats,triangles, etc., que es farceixen amb carn, her-

bes, formatge fresc, etc. En algu-nes regions s’anomenen agnolot-ti, ja que es fa difícil distingir-lospel farcit (mató, espinac, herbes...).A la Ligúria, hi trobem els passot-ti, en forma de triangle (farcits ambmató i herbes). Hi ha, igualment,els raviolini, més petits. Els tor-tellini poden tenir forma de trian-gle o de tortell, nom que l’italià iel català comparteixen. Els cap-pelletti, com indica el nom, tenenforma de petit capell. Les orechietti(orelletes), strascicati, strascinatide la Basilicata i de la Púglia sónformats locals.

No oblidem les pastes específi-ques per a sopa –incloent algunesde les esmentades, que es podenfer in brodo, cuits en brou, com

es fa amb els macarrons a Catalunya–. Te-nim els vermicelli, capello d’angelo o cabelld’àngel, capellini (fidelini, a la Ligúria) oels fideus catalans (de mides diverses, ambforat o sense), els pistons, les meravelles,les lletres, les granes de meló i els caracte-rístic galets o colzes, propis de l’escudellade Nadal.

Gastronomia


Les grans zonesarrosseres delsPaïsos Catalanssón les del Deltade l’Ebre –la demés producció–,el País Valencià itambé la de Pals,al Baix Empordà.Aquesta produc-ció va lligada alsafanys d’un «a-mericano», queva creure rendibleel cultiu i, amb di-versos salts, araes torna a trobaral mercat ambuna producció re-gular: des de l’ar-ròs ecològic delsAiguamolls, distri-buït in situ, fins alproduït per l’em-presa Arròs dePals, s.l., sota lamarca Molí dePals (el nom delmunicipi ve delllatí paludis, terrad’estanys o ai-guamolls). Hi hanotícies d’aquestscultius a la con-trada (incloent ter-renys de l’Escala)des del 1452,l’època quan, jus-tament –com po-dem veure al re-ceptari de MestreRobert, del 1457,aproximadament–,s’introdueixen elsplats d’arròs en lanostra cuina. Hiha dos productesexcel·lents: l’arròsrodó perlat (el tra-dicional de grarodó, amb mésmidó, que absor-beix millors els sa-bors, insubstitui-ble per a l’arròs ala cassola o l’arròsbullit amb brou) il’arròs semillargcristal·lí (semblantal bomba i, pertant, millor per a lapaella, l’arròs ros-sejat, l’arròs a lacubana, les ama-nides i les guarni-cions (Telèfon:972 63 67 06).

Arròs Molíde Pals

En la cuina occitana i en la catalana clàs-sica hi ha diversos plats de macarrons,com els que es fan amb suc de rostit

–o grevi a Menorca–, citats per l’excel·lentescriptor menorquí Pere Ballester al seu lli-bre De re cibaria. La recepta que expliquempertany a la cuina casolana actual del Pé-rigord i altres comarques occitanes, on elsmacarrons sovint són considerats un plat defesta. Una recepta molt similar existeix a Ca-talunya i a Menorca –macarrons amb grevi(grevi ve de la paraula anglesa gravy sucde rostit)–. Els macarrons i altres formats depasta com els fideus –nom àrab ibèric quedel català passa a l’occità i altres llengües–són d’origen àrab passats per Itàlia (mac-cheroni) o pels Països Catalans (fideus).La cuina de la pasta, no obstant això, té mésimportància al sud –Països Catalans i Itàlia–que no pas al nord –baldament aquest sigui

anomenat «Midi»–. El mateix passa amb lacuina de l’arròs.

ElaboracióFeu bullir els macarrons amb abundant ai-gua amb sal. Escorreu-los i poseu-los en unacassola amb el sofregit i la salsa de tomà-quet, i si n’hi poseu, la carn, i banyeu-losamb el suc de rostit. Remeneu-ho una mica,cobriu-ho amb formatge ratllat i poseu-hoa gratinar al forn (uns 10 minuts), o com es

feia antigament, amb foc a sota i a sobre. Espot substituir el formatge ratllat per pa rat-llat o bé no gratinar-los.

NotesAquests macarrons se solen fer amb el sucd’una vedella rostida o a l’adoba, i si en so-bra, carn picada d’aquest guisat substan-ciós. També es pot aprofitar un rostit de porc,d’ànec, etc. També són mot bons amb greixd’ànec o oca, fins i tot aprofitant el que por-ta una llauna o pot de paté de foie gras tru-fat o greix de confit. Són boníssims tambéa l’estil del Perigord, amb un picat de per-nil i bolets: ous de reig, múrgoles, siurenysi fins i tot la sumptuosa tòfona, que es potcombinar també amb el fetge gras.– A Provença també és antiga la recepta deltimbal de macarrons i les confeccions di-tes a la italiana, amb tomàquet.

Ingredients

● 400 grams demacarrons.● Suc de rostit.● Una tassa desofregit o de salsa

de tomàquet.● 300 grams decarn picada (op-cional).● Aigua.● Sal.

Macarrons amb suc de rostitLa recepta

JaumeFàbrega

La pastaLa cuina italiana és la que n’ha fet un ús

més generós i ampli, però als PaïsosCatalans també té una presència important

Un altre clar exemple de persona poli-facètica, amb inquietuds per tot el quehi ha al seu entorn, i alhora generosa

pel que fa a col·laborar amb un bon nom-bre d’entitats culturals, el tenim en Didia Hol-gado Gómez, figuerenca «col·leccionista detot», tal i com ella mateixa s’autoqualifica. Es-posa d’alcalde, prejubilada bancària i marede dos fills, és una de les impulsores de l’ex-posició permanent de Torroella de Fluvià, enestreta col·laboració amb la família Ripoll ialtres col·leccionistes de diversos punts deles comarques gironines. Forma part d’asso-ciacions com els Amics del Museu Dalí, l’Ins-titut d’Estudis Empordanesos, l’Associaciód’Història Rural de les comarques gironines,l’Agrupació Filatèlica i Numismàtica del Ca-sino Menestral de Figueres –en va ser se-cretària molts anys–, d’Atenea i del CentreExcursionista de Banyoles, entre d’altres.

Pel que fa al col·leccionisme, l’afició li arribàarran de l’obsequi que li va fer el seu germàAntoni –traspassat fa dos anys– d’una col.lec-ció de segells usats, quan ella tenia 18 anys.Segons comenta, «vaig començar en la filatèliaa aquesta edat, però sempre m’ha agradat elcol·leccionisme; crec que es tracta d’una sen-sació innata, s’ha de portar a dins; els meusdos fills, per exemple, no ho són, de col-leccionistes, i això mateix és el que passa ala majoria de les cases on hi ha un aficio-nat, que no tenen continuïtat. De tota ma-nera, reconec que no sóc una compradorahabitual, no estic tan pendent de novetats deltipus segells de correus, tot i que he de dirque sí que intento fer-me amb totes les sè-ries que van apareguent dels euros».

A banda de les temàtiques tradicionals jaesmentades –filatèlia i numismàtica, bitlletsinclosos–, Didia Holgado col·lecciona unamica de tot: calendaris, postals, xapes de cava,ninots de goma, objectes platejats i figures,punts de llibre, bolígrafs, clauers, jocs de car-tes, tema Barça, tovallons de paper de viat-ges, llibres, autògrafs –en té alguns de moltestimats, com són els d’Ernest Lluch, i MiquelColl i Alentorn–, i d’altres. A més, desenvo-lupa des de fa anys una intensa recerca detemes com Dalí, Figueres i Torroella de Flu-vià, amb un ampli arxiu de fotografies, do-cuments diversos, retalls de premsa...

La seva altra gran afició, de tota la vida,és la fotografia, que l’ha portat a formar partdel Centre Excursionista de Banyoles, entred’altres col·lectius, on fan una lliga anual decompetició fotogràfica, patrocinada per la Di-putació, amb els clubs de nou poblacions:Salt, Palamós, la Bisbal, Sant Feliu de Guí-xols, Blanes, Banyoles, Torroella de Montgríi Arbúcies; cada mes canvien de tema de com-petició, i l’any passat obtingué un primer pre-mi, entre 102 participants. Des d’aquest ves-sant, col·labora també amb la revista muni-cipal de Torroella de Fluvià i amb el Centred’Estudis Baix Fluvià; i durant tot el propermes de juliol tindrà oberta a l’Ajuntamentde Castelló d’Empúries –amb la també fotò-grafa amateur Paquita Dorca– una exposi-ció de fotografia.

També manté oberta una altra mostra, decaire col·lectiu i permanent, a Torroella deFluvià: «Aquesta exposició m’obre els ulls permantenir viu el tema, juntament amb la fa-mília Ripoll i altres col·laboradors. També hiha mainada que col·lecciona; és molt im-portant tenir en aquest aspecte un centre comel d’aquesta vila, i la gent, joves i grans, gau-dirien així de l’oportunitat per exposar ambmés facilitat els seus treballs i recerques. Ésbo que algú tingui la preocupació d’afavoriraquest tipus de certàmens; nosaltres tenimla sort de poder comptar amb l’amistatd’aquesta familia, i paral·lelament s’organit-zen conferències mensuals, visites a l’expo-sició, i altres actes culturals».

Com es pot comprovar, Didia Holgado ésuna apassionada del que s’anomena col·lec-cionisme popular, és a dir, d’aquell que estroba a l’abast de tothom, i que alhora pro-veeix d’una gran càrrega cultural.

Col.leccionisme


FOTOGRAFIES: CONXI MOLONS

XavierRomero

Didia HolgadoCol·leccionista polifacètica, investigadora

històrica i dinamitzadora cultural.

FILATELIA - NUMISMÀTICA

Argenteria, 17 - 17004 GIRONA - www.ordonez.info - Tel./Fax 972 20 62 45 - E-mail: [email protected]

El Consell Nacional de Salut Prostàtica del'Associació Espanyola d'Urologia ha po-sat en marxa una campanya encamina-

da a difondre consells que ajudin els homesa prevenir i identificar les malalties de la pròs-tata com la hiperplàsia benigna o el càncer,molt freqüents sobretot a partir dels 50 anys.L’objectiu fonamental és que se sàpiga queles revisions periòdiques són l'única mane-ra de detectar el tumor quan està localitza-ble. I, per descomptat, que els ciutadans co-neguin els símptomes de les patologies prostà-tiques, els mètodes de diagnòstic i lespossibilitats de tractament.

El càncer de pròstata, la hiperplàsia be-nigna i la prostatitis són les patologies mésfreqüents relacionades amb aquest òrgan. Laprostatitis és la infecció i la inflamació prostà-tica més freqüent en l’home jove i no técap relació amb les altres. Requereix un trac-tament farmacològic i el control periòdic delprofessional per evitar que es cronifiqui.

– Menys reticents a la consulta. El pre-sident de l'Associació Espanyola d'Urolo-gia, Òscar Leiva, assegura que s’està supe-rant l’actitud durant anys reticent de l’homeespanyol a sotmetre's a una revisió urològi-ca. «Cada vegada –diu– és més alt el nom-bre d'homes joves interessats a conèixer l’es-tat de la seva pròstata. En part, van a l'es-pecialista auspiciats pel metge d'empresa queinclou rutinàriament i de forma gairebé ge-neralitzada la determinació de l'antigenprostàtic específic en les revisions laboralsanuals».

El càncer de pròstata és el tumor més fre-qüent als països occidentals. Actualment,és la segona causa de mort per neoplàsiaen l'home. A Espanya, es diagnostiquen cadaany uns 8.000 casos nous i és freqüent queel tumor es detecti quan la malaltia encaraes troba en les primeres fases. La majoriade vegades l’afectat té més de 60 anys i no-més 1 de cada 100 casos afecta homes me-nors de 50 anys. Es pot fer una deteccióprimerenca del tumor amb una anàlisi desang i el tacte rectal –examen digital de lapròstata a través de l'anus–. Un estudi del'Associació Espanyola Contra el Càncer varevelar que encara que un 70% dels homesd’entre 50 i 80 anys han experimentat símp-tomes propis de malaltia prostàtica, nomésun terç d’aquests ha anat al metge.

– Diagnòstic precoç. La detecció prime-renca és fonamental si es té en compte l'e-levada incidència del tumor i que curar-lopassa per diagnosticar-lo en fases preco-ces, quan encara està localitzat a la glàndu-la prostàtica. El Dr. Sánchez Chapado, del’Hospital Príncipe de Asturias, de Madrid,diu que «la detecció precoç té una dimen-sió fonamental». Sobre la importància deldiagnòstic precoç, el doctor Rodríguez An-tolín assegura que l'ús conjunt de la deter-minació de l'antigen i el tacte rectal és ruti-nari en els serveis d'urologia espanyols desdels anys 90. Cal tenir en compte que en lesseves fases inicials és un tumor asimptomà-tic. Però, quan el pacient experimenta símp-tomes, la malaltia ja s'ha disseminat, cosa

que impedeix un tractament curatiu.– Tractaments. Quan el tumor està loca-

litzat i la curació encara és possible, els met-ges tenen dues opcions terapèutiques: laradioteràpia i la cirurgia. La intervenció qui-rúrgica permet extreure la glàndula prostà-tica i analitzar-la per determinar amb exac-titud l’etapa de creixement del tumor. En elcas de la radioteràpia, es pot administrar pervia externa o implantant unes llavors radio-actives dins la pròstata. També hi ha altresmètodes en fase d'investigació clínica, comla crioteràpia i els ultrasons. Quan ja hi hametàstasi s'opta per alternatives a la cirur-gia, com el tractament hormonal.

– Hiperplàsia benigna de pròstata. Apartir dels 40 anys la pròstata pot experi-mentar un creixement progressiu benigne.La uretra queda comprimida, cosa que difi-culta el pas de l'orina i provoca alteracions.

L'edat és un factor fonamental: afec-ta la meitat dels homes a partir dels50 anys i al 80% a partir dels 80.Aquest creixement de caràcter be-nigne és la malaltia més freqüent dela pròstata. Encara que a l’inici noté símptomes, els signes més fre-qüents són l'augment de la fre-qüència urinària durant el dia, mic-ció nocturna, necessitat urgent d'o-rinar, dificultat per iniciar la micció,reducció de la força del raig de l'o-rina i degoteig prolongat.

A més, la hiperplàsia pot originarde manera indirecta infeccions urinà-ries, símptomes irritants a la bufetao arribar a una insuficiència renal.La malaltia també és un problemasocioeconòmic important: només el2000 la despesa sanitària associadaa aquesta patologia va pujar a 600milions d'euros.

– Sexualitat. Una enquesta mun-dial va demostrar la importància quela sexualitat té per als homes gransi la repercussió negativa que elssímptomes urinaris de l'augment devolum de la pròstata tenen en l’ac-tivitat sexual. Un 90% dels homesvan afirmar que era un problema pera la seva vida sexual i gairebé la mei-tat que la seva activitat sexual esta-va deteriorada. El percentatged'homes sexualment inactius creixamb l'edat i amb l'increment de lagravetat dels símptomes urinaris.

La intervenció quirúrgica de lapròstata sempre té com a teló defons la por a la impotència. Es potafirmar categòricament que la im-potència és bastant comuna si s’ex-tirpa la glàndula totalment per unproblema oncològic. No obstantaixò, si la intervenció és parcial perun creixement benigne –la més fre-qüent– no s’ha de tenir cap por.

La majoria de persones creu queels problemes prostàtics són cosa del'edat. I no és així. Són coses de lapròstata, que s’ha d’examinar pe-

riòdicament a partir dels 50 anys. Però elssímptomes s’instauren i a poc a poc es con-sideren normals. Per als casos de progres-sió lenta, el Dr. Baldomero Quintanilla dónauns consells: tingui calma encara que tardiuns segons a orinar; orini quan en senti lanecessitat, no faci exercicis forts o violents;eviti muntar a cavall, anar en bicicleta o enmoto; no estigui molt temps assegut en lamateixa posició; no cometi excessos amb elmenjar o amb la beguda i eviti les espècies,menjars picants i forts, així com els espàr-recs; no exposi el cos a temperatures bai-xes sense protecció; és bo mantenir relacionssexuals completes amb regularitat, però sen-se excessos; no visqui pendent de la sevaforma d'orinar o de la seva pròstata, encaraque no se n’ha d’oblidar. I recordi que l'an-sietat o la tensió poden originar trastornsen la micció de tipus psicològic.

Salut


RamónSánchezOcaña

El 80 per cent d’homes grans mostren símptomes prostàtics però només una tercera part va al metge

El càncer de pròstata


Formesi colors

1 i 2 Cris Zarel.La combinació desamarreta de tiresi calceta és idealper a les més jo-ves; mentre queunir ratlles ambtons llisos dóna untoc retro.

3 Evelyn.Un estampat moltvistós que combi-na les ratlles ani-mals amb gransflors.

4 Alagua.Ratlles en tons ca-quis i un escotmolt afavoridor.

5 Speedo.Un banyador per anedadors profes-sionals: redueix lafricció de l’aigua ipermet assolir mésvelocitat.

6 Dos Mares.En vermell llumi-nós amb rivetblanc i un escotmolt pronunciat.

7 Belcor.La combinació decolors estilitza lafigura i afavoreixels cossos mésrodonets.

1

Entre dues aigüesBiquinis o banyadors? En realitat, triquinis. Aquest híbridque es va posar de moda fa uns anys torna ara amb força,

incorporant les últimes tendències, com els anells metàl·licsper unir les parts o els estampats més actuals. Ideals per a

les que no tenen por de les marques del sol a la pell.

2

4

First CompanyMango

3

Oli solar per a pells jabronzejades.

Línia solar pells sensib

lessauterelles...

Donatzelli®

G-STARWOMEN

PUYCO

Joan Maragall, 46 - Tel. 972 22 86 6917002 GIRONA

Tendències


Sobre aquestes lí-nies, un banyadoren tons blausobert lateralment iamb doble cintaper lligar al coll,de Quelle, i unbanyador vermellamb l’inconfusiblecocodril de la mar-ca Lacoste .

Clàssics iinnovadors

7

5

6

El banyador d’una peça no caduca; afavoridor ielegant, es renova amb estampats i detalls sorprenents.

ANNA ESTARTÚS

Quan es pren elsol, cal utilizarproductes queregenerin la pelli els cabells

HIDRATAR-SE ÉS CLAU

especial per ables i reactives.

After-sun per cal-mar la set del cos.

Alta protecció en unatextura lleugera i fresca.

Una mascareta de The Body Shop que mimael cabell i li proporciona suavitat i lluentor.

Petit Bateau el retorn de les peces de punt, tan lleugeres com un petó... C/ Creu 34 • GIRONA • C/ Obra, 3

Vint històries formen El viaje a ningunaparte d’Enrique Bunbury, que reuneixen aquest doble àlbum el seu viatge

emocional, físic i musical des de Saragossaa Chicago, passant per Nicaragua i Perú, ambuna gran càrrega de referències cinematogrà-fiques, teatrals i circenses. Bunbury va co-mençar a treballar en el disc el gener del 2003i el va acabar a l'abril, i reconeix que ha es-tat «un dels discos més llargs en l'elaboració»de tota la seva carrera, inclosa la seva etapaamb Héroes del Silencio.

Va acabar fa més d'un any i mig una llar-ga gira de concerts i se'n va anar de vacan-ces «amb un charango a Nicaragua i ganesde compondre i viatjar», diu. En aquest viat-ge va fer 60 cançons, va tornar a la carrete-ra i va ajuntar 90 temes, per la qual cosa quanva començar a donar-li forma a Saragossa esva trobar que havia de fer un doble CD per«poder aglutinar tota aquest viatge interiorsense bitllet de tornada». La novel·la i la pel·lí-cula de Fernando Fernán Gómez «només sónuna coincidència», encara que Bunbury re-coneix que des que va utilitzar-ne el títol«era conscient del que feia, però entre la sevaobra i la meva hi ha poques similituds, tansols aquest concepte de reivindicació de l'o-

fici artesanal i de la passió pelcamí, eliminant del cap la ideade la meta».

En aquest nou treball de Bun-bury hi ha «tres diferents viat-ges, independents. El físic, queés el viatge real que jo realit-zava llavors; l'emocional, coma forma de sanar ferides a tra-vés de l'escriptura, i el musi-cal, ja que me n'he anat ama-rant d'altres músiques. El viatgeemocional –afegeix– està ca-rregat d'emocions contrastades,que van de l'eufòria al dolor,és com una muntanya russa, enla qual utilitzo l'escriptura coma teràpia, prenent personatgesprestats als quals anava conei-xent en els viatges». Quant alviatge físic, «hi queda molt delPerú i Nicaragua, però res delMarroc, perquè no hi lligava, iaquest ha estat el que més hainfluenciat en el musical, ja quem'he anat trobant sons nous,com el Palo de mayo, he cone-gut músics com els Mejía Go-doy i experimentat cultures tandiferents, que crec que estanmolt palpables en temes comEn la pulpería de Lucita. En ge-neral, crec que és com un mapade cançons». Fins i tot reconeixque «hi ha un altre viatge parti-cular, d'acostament a l'intèrpret,a l'actor, ja que a poc a poc m'headonat que el músic a l'escenaricedeix el lloc a qui explica con-

tes», encara que el compositor saragossà re-coneix que «el músic ha treballat molt, jaque aquestes cançons són totes meves».

Bunbury tenia tan clar què volia fer queha produït l'àlbum, però també assegura ro-tundament que és l'últim que produeix, «per-què posar-te a gravar, cantar, compondre iproduir és massa, no pots separar tants com-partiments del cervell tan diferents. Produirés el que més energia roba, el que passa ésque és difícil trobar una altra persona que faciel que el teu vols».

El Huracán Ambulante és ja «oficialment» elnom de la seva banda. Amb ells va gravar Fla-mingos i ara l’acompanyaran en el directe.Fins a s'està plantejant que a partir d'un prò-xim treball podria passar-se a anomennar En-rique Bunbury y El Huracán Ambulante, per-què «per fi noto que és un grup real i ambuna personalitat evident».

El viaje a ninguna parte té unes cançonsvistes amb la perspectiva d'Amèrica i d’al-tres amb la perspectiva espanyola, i estancol·locades per ordre cronològic formant unahistòria que el músic no vol revelar i que re-comana escoltar pausadament: «No és un discd'una sola escolta, perquè és un viatge en elqual cal submergir-se».

Música

18 DominicalDiumenge 13de juny de 2004 Bunbury

El viatge musical de

L’exlíder d’Héroes del Silencio reuneix al doble CD «El viaje aninguna parte» una vintena de cançons de les prop de cent queva compondre durant un periple per diferents indrets del món.

Bandes sonores

Novetats

La matanza de Texas DiversosBulletproof-Edel

L’any 1974, el di-rector Tobe Hoo-per va posar lesbases del queavui es coneixcom a cinema«gore» a La ma-tanza de Texas,pel·lícula de baixpressupost inspi-rada en les atro-citats d’un assas-

sí caníbal que va sembrar de malsons els EstatsUnits de la dècada dels 50. Ara, 30 anys des-prés, arriba un «remake» d’aquella terrorífica histò-ria protagonitzada pel boig de la serra mecàni-ca. El seu estil narratiu es pot comparar amb unvideoclip musical. Les seves impactants imatgeshan trobat el suport ideal en les peces de metalque formen la banda sonora. El soundtrack s’obreamb un tema inèdit del veterà grup Pantera. N’hiha quatre més que porten la firma de Hatebreed,Soil, Mushroomhead i Motograter. La resta sóncançons ja editades anteriorment de Static-X, elssud-africans Seether, Fear Factory, Morbid An-gel i Core-Tez, entre d’altres. Lluís Poch

Julieta Venegas: «Sí»

La cantant me-xicana JulietaVenegas ja téal mercat el seutercer disc, Sí,que ja ha venut100.000 còpiesal seu país na-tal potser per-què, com diu,«la gent responmés a l'alegriaque a la ma-lenconia». Nas-cuda a Tijuana(Mèxic) fa 33anys, va estu-diar música des de molt petita i després va for-mar part de grups com Chantaje o Tijuana No. Des-prés va aprendre a tocar l'acordió i va debutaren solitari amb Aquí, al que va seguir Bueninven-to, en el qual per primera vegada va usar la gui-tarra per donar forma a les seves cançons. Sí in-clou deu temes, entre els quals hi ha Andar con-migo, A tu lado, Lo que pidas i Mala memoria.

Loquillo: «Arte y ensayo»El rocker català José María Sanz, Loquillo, haeditat un nou disc, Arte y ensayo, en el qual home-natja Lou Reed, Johnny Halliday i David Bowieen onze cançons per demostrar que «el rock arasí que és art i assaig perquè està ressorgint de lescatacumbes», enfront de «la música lolaila, la cançómelòdica i la cançó espanyola dels últims temps».«Tornem al 1978 i els joves redescobreixen el punk,el rock i el heavy, que els havien estat escatimatsperquè estaven passats de moda», assegura Lo-quillo, per a qui fenòmens com OT ajuden a dis-tingir entre música «bona i dolenta».

«No a la piratería»No a la piratería és el títol del disc gravat per 14nous grups de tots els gèneres que busquen unaoportunitat i que veuen com el «top manta» no per-met que desenvolupin les seves carreres. Els grupsseleccionats són el sextet rocker Strombers, Lasonrisa del diablo, el pop-rock d’Ego, El secretode Judith, Nómadas, el saragossà Alberto Nava-rro, El grito de Milena, la cantant Zalasha, els bar-celonins de La Rueda, Flores del mal, Crok, Nub,El correo del Zar i el duet JuanShows.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ El principiodel comienzoAntonio Orozco2 ▲ Borrowedheaven TheCorrs3 = 1989-2004Lo mejor deSergio DalmaSergio Dalma4 = AnastaciaAnastacia5 ▲ Under myskin Avril Lavig-ne

REGNE UNIT

1 ▲ Hopes andfears Keane2 ▲ Borrowedheaven TheCorrs3 ▼ Under myskin Avril Lavig-ne4 ▲ Hurt nomore Mario Wi-nans5 ▼ A granddon’t come forfree The Streets

ESTATS UNITS

1 ▲ Under myskin Avril Lavig-ne2 ▲ The subli-minal versesVol. 3 Slipknot3 ▼ Confes-sions Usher4 = Here for the party Gret-chen Wilson5 ▼ The prequelMethod Man

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: JUAN M. ESPINOSA/EFE

SERVEIS IMMOBILIARIS 972 84 01 76

SANTA COLOMADE FARNERS

La sonrisa de Mona Lisa

Director: Mike Newell.Intèrprets: Julia Roberts,Kirsten Dunst, Julia Stiles.Distribuïdora: Columbia.Durada: 114 minuts.Un irregular melodramadescaradament inspirat enEl club de los poetas muer-tos que adopta el punt devista d’una professora quevol ensenyar a viure a tra-vés de l’art. El nodrit reparti-

ment d’actrius salva la funció, firmada per un ci-neasta excessivament acadèmic. P. P.

Una banda de tramposos

Director: Andrew Gurland.Intèrprets: Matthew Law-rence, Trevor Fehrman. Distribuïdora: Columbia.Durada: 90 minuts.Les desventures d’un grupd’alumnes de Batxilleratacostumats a copiar en totsels exàmens centren aques-ta comèdia juvenil que se si-tua per sobre de la mitjana.El planter d’intèrprets escompleta amb els veterans

Griffin Dunne i Mary Tyler Moore, que s’empor-ten els millors moments de la pel·lícula. P. P.

Passionada

Director: Dan Ireland.Intèrprets: Jason Isaacs, Sofia Milos, EmmyRossum. Distribuïdora: Columbia.Durada: 100 minuts.Una notable comèdia romàntica sobre una víduaque es resisteix a ser seduïda i un seductor quees nega a perdre la partida. L’origen grec de laprotagonista és el pretext per a unes notesd’exotisme que, tòpics a part, aconsegueixenatrapar l’espectador. P. P. Tots aquells que van anar a veure Bla-

de al cinema no es devien imaginar que,cinc anys després, ja tindrien a l’abast

una tercera entrega. No és per menys; el pri-mer títol d’aquesta saga va recaptar gairebé100 milions de dòlars, tot un èxit sorpresatenint en compte que en va costar menysde 40 i només aspirava a convertir-se en unasèrie B de luxe. Però el film d’Stephen Nor-rington va fer gala d’un notable poder deconvocatòria gràcies al seu ritme frenètic ia la seva hàbil combinació de cinema d’ac-ció i de terror. Fa un parell d’anys, la sego-na part aconseguia duplicar les recaptacionsde la primera perquè el seu director, Gui-llermo Del Toro, va saber reinventar el ma-terial i dotar-lo d’un vertiginós embolcall for-mal. El film, a més, va caure bé fins i tot ala crítica, que nos’havia mostrattan conciliadoraamb el treball deNorrington. En-mig de tot això,el gran beneficiatde l’invent ha es-tat l’actor WesleySnipes, productorde la sèrie i molt necessitat d’un èxit en elmoment d’estrenar el primer títol. Ara, i des-prés de reafirmar-se com un dels reis indis-cutibles del gènere, no para d’embutxacar-se dòlars gràcies als rèdits de les vendes delsDVD.

El tercer Blade, doncs, s’estrenarà la pro-pera tardor i porta el subtítol de Trinity. Laprincipal novetat és que hi ha un altre can-vi de director, i l’escollit no és altre que Da-vid S. Goyer, guionista dels tres films. Elseu debut en la direcció vol ser continuista

respecte de les fites visuals de les dues pri-meres entregues, però ha anunciat que volrecuperar la tempestuosa dualitat del pro-tagonista, una mica oblidada per Del Toroen benefici de l’acció pura i dura. En aques-ta part, Blade, també conegut com el day-walker (en el doblatge l’anomenaven «el queha vist el sol») s’haurà d’enfrontar a la re-encarnació de Dràcula en persona, que araes fa dir Drake i pretén ressuscitar una bès-tia mil·lenària que portaria la Terra a unesombres permanents.

Blade no estarà sol en la seva croada: torna-rà a comptar amb l’ajuda del seu insepera-ble mentor –de nou interpretat per Kris Kris-tofferson– i la filla d’aquest. Per cert queaquest personatge, una altra novetat de latercera entrega, està interpretat per Jessica

Biel, la nova musa del fantàstic gràcies al re-make de La matanza de Texas. No cal dir,però, que l’autèntic rei de la funció és Sni-pes, que sembla haver trobat en el personat-ge de la Marvel la perfecta encarnació de lesseves possibilitats dramàtiques. A més a més,el paio no es talla un pèl i ja ha dit que siaquesta tercera part respon a les expectati-ves comercials, produirà i protagonitzarà unaquarta entrega. Això és coherència; de fet,està demostrat que les vinyetes són la ver-sió moderna de la gallina dels ous d’or.

Blade fa nous

amics«Blade 3: Trinity» constata que la saga del vampir justicier ésuna de les més rendibles de la Marvel; aquesta entrega estàdirigida per David S. Goyer, guionista de les dues primeres.

TEXT: PEP PRIETO

Jessica Biel, musa del fantàsticLa protagonista del «remake» de «La matanzade Texas» reincideix en el gènere encarnant lanova companya d’aventures de Wesley Snipes

DVD Cinema


Bandes sonores

The punisherDiversosWind-Up/Epic

Aquest personat-ge sorgit d’un cò-mic és l’únic de laMarvel que no tépoders especialscom els de la res-ta de superherois.A finals dels anys80 va tenir unaprimera adapta-ció cinematogrà-fica que va prota-

gonitzar el musculós Dolph Lundgren. Musical-ment, els promotors d’aquesta nova versió intentenrepetir la jugada de Daredevil. La banda sonorad’aquest film va catapultar a la fama el grup Eva-nescence, que n’interpretava el tema central. Enaquesta ocasió, la cantant d’Evanescence, AmyLee, interpreta la cançó principal, la balada Bro-ken, a duo amb el grup Seether, una banda d’ori-gen sud-africà de gran èxit als Estats Units peròque a fora encara no és massa coneguda. Com-pleten la banda sonora temes de Nickelback, Que-ens of the Stone Age, Chevalle, Damageplan–acompanyats per Jerry Cantrell–, Edgewater i Fin-ger Eleven. Lluís Poch

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Personatges importants de l’aquelarre de Zugar-ramurdi, del qual en parlava la setmana passa-

da, van ser Graciana de Berrenechea i el seu marit,Miguel de Goiburu, «reina» i «rei», respectivament; Jo-anes de Echalar, que era el botxí executor de lespenes que dictava el diable; Maria Chipia, famosamestra en l’art de bruixeria; Joanes de Goiburu erael txistulari i Juan de Sansin tocava el tambor. Aques-tes llegendes ens expliquen també els mètodes ques’usaven per espantar les bruixes: posar a la portade casa una creu, feta amb dos branquillons defreixa i un ram de llorer beneït al costat, i així capbruixa podia entrar-hi; o bé si la bruixa havia acon-seguit entrar a la casa, tirar un grapat de sal al focbaix i amb el crepitar, la bruixa s’espantava; si mal-grat tot algú es trobava cara a cara amb una bruixan’hi havia prou amb senyar-se i dir «Jesús» o bé traçaramb els dos dits índexs una creu i dir «puyes», i labruixa desapareixia a l’acte. Una altre cosa a teniren compte era no sortir de casa entre l’àngelus delcapvespre i l’argiezkila de la matinada. Entre les lle-gendes també s’explica com els habitants de Zugar-ramurdi, en un intent de fer desaparèixer les brui-xes, van anar en processó, un 15 d’agost, a les co-ves i allà el capellà va escampar un robo beneït demostassa perque les bruixes desapareguessin i notornessin en tants anys com grans de mostassa hi ha-via en aquell robo, i des de fa força no se n’ha vistcap per allà...

Vam dinar a Elizondo i a la tarda vam visitar elSeñorío de Bertiz, un immens jardí botànic, queens va agradar molt i on vaig gaudir parlant –ambxiulets, és clar–, amb els ocells... Deprés, tornada aPamplona, una mica cansats.

El 12 d’abril, després d’esmorzar a l’hotel on està-vem allotjats a Pamplona, vam emprendre el viatgede retorn cap a Girona. Després d’un bon trajectevam arribar a Sangüesa, que és una de les ciutatsmedievals més interessants de Navarra, fins al puntque el seu fabulós conjunt medieval és tan impor-tant que val la pena aturar-se, amb calma, per veu-re’l bé, sobretot en els següents punts o llocs: l’es-glésia de Santa Maria la Real, considerada com unade les joies del romànic navarrès, amb una de lesportades més importants en el seu estil; l’esglésiade Santiago; el palau d’Ongay-Vallesantoro; el cas-tell-palau del Príncep de Viana; la casa consistorial;i l’Església de Sant Salvador.

L’església de Santa María la Real –Monument Na-cional des de l’any 1889 i considerada una de lesobres principals de l’art romànic–, va ser construï-da entre els segles XII i XIV. A la seva magnífica por-

tada apareixen escenes del Judici Final, de la pre-sentació de Jesús al Temple i del degollament delsSants Innocents, així com de relats nòrdics que vanarribar a la ciutat en boca dels pelegrins. La prime-ra referència escrita d’aquesta extraordinària esglé-sia és de l’any 1131, quan el rei Alfons el Batalla-dor va cedir-ne la capella i el palau als Cavallers del’Orde de Sant Joan, de Jerusalem. Situada al costatdel pont del riu Aragó, va tenir una finalitat defen-siva i del segle XII són els tres absis romànics de lacapçalera. L’església és de planta romànica, amb tresnaus i tres trams, separats per arcs apuntats i cobertsamb treceria gòtica; la cúpula és monumental, hi des-taca el retaule major, d’estil plateresc, de la prime-ra meitat del segle XVI, amb la imatge de NostraSenyora de Rocamador; el crucifix, barroc, del se-gle XVII; la imatge gòtica de sant Blas del segleXV; i les extraordinàries capelles de la Pietat (segleXVI) i de sant Miquel (segle XIV), construïda coma Capella Reial. És molt bonica la Custòdia Proces-sional, del segle XV i destaca també el retaule desant Francesc Xavier.

Vam estar dins del Palau de Vallesantoro –actualcasa de la cultura– i vam passar per davant el Pa-lau del Príncep de Viana; de l’església de Santiago;del convent del Carme i del convent de sant Fran-cesc d’Asís (de l’any 1212). Però havíem de conti-nuar el viatge, visitant el monestir de Leyre, una al-tra joia del Romànic, amb un mirador grandiós, elsabsis i la torre (segle XI); la cripta, del mateix seglei el monestir medieval són una meravella. Avui el re-genten monjos benedictins; es troba a 50 quilòme-tres de Pamplona. Des del monestir de Leyre vamcontinuar, en l’autocar, fins a Javier, el castell del qualno vam poder visitar perquè estava en obres, aixíque després de sopar a l’hotel Javier –molt bé, percert– vam continuar el viatge, i vam arribar a Giro-na a les dues de la matinada, ja que el trànsit eramolt intens. Navarra és un gran territori, amb bonagent. No m’importaria viure-hi; Pamplona és una granciutat.

Acabo aquesta crònica en euskera: «Jaun done jak-ve bideak erdi aroan izan zuen eragin kultural etaartistikoa bidea bera ibiltzean begibistan agertzenzaigu: zubiat, gurutzeak, ermitak, eta bidean di-ren hiri eta herrietaco monumentu miragariak». Quevol dir: «L’influx de la rellevància cultural i artísticaque el Camí de Santiago va tenir a l’edat mitjana, elpodem contemplar avui a Navarra recorrent aque-lles mateixes rutes, plenes de ponts, creuers o er-mites, admirant els seus monuments i visitant ciutatsi pobles que van créixer a l’entorn del Camí».

Cada dia que passava estavamés convençut que no tor-

naria a posar els peus en laterra que l’havia vist néixer.Feia molts anys que n’haviamarxat. En realitat feia tanttemps que els carrers del seupoble es confonien en la me-mòria, com els noms i les ca-res dels veïns d’aquells anysd’infantesa. Al triar la vida demissioner era conscient que,probablement, un viatge d’a-quella mena no tindria bitlletde tornada. El vaixell arribava,escopia la seva càrrega i con-tinuava el camí, sense preo-cupar-se de si els que allà dei-xava tindrien sort en la sevaempresa. Ell sí que n’havia tin-gut, i això el feia feliç.

Gerard Palomera Font va néi-xer a la localitat ripollesa deGombrèn l’any 1870. Desprésde fer els estudis inicials, va in-gressar en una congregació re-ligiosa anomenada MissionersFills de l’Immaculat Cor de Ma-ria. Era l’any 1889, quan tot justtenia dinou anys.

Una vegada va ser ordenatsacerdot i després de rebre laformació adequada, els seussuperiors van decidir que for-més part del contingent de mis-sioners que van marxar a ter-res del Brasil l’any 1895. Ales-hores, Gerard Palomera Fonttenia vint-i-cinc anys.

Una vegada es va haver ins-tal·lat en terres sud-america-nes, aquest jove religiós fill deGombrèn va començar un ve-ritable periple per moltíssimesmissions populars que haviamuntat la seva orde en aquellterritori. Se sap, per exemple,que Gerard Palomera Font vatreballar a Rio Grande do Sul,Santa Catarina, Paraná i MinasGerais. Així mateix, també vapassar temporades a les gransciutats brasileres de Rio de Ja-neiro i Sao Paulo.

Quan va haver assolit l’ex-periència necessària, GerardPalomera Font va rebre l’encàr-rec de fundar noves cases demissioners a Curitiba i PortoAlegre. Precisament en aquellindret hi va impulsar la cons-trucció del santuari de Meyer.

Entre la intensa activitat mis-sionera que va desplegar el ri-pollès Gerard Palomera Fontal Brasil, destaca la creaciód’una revista anomenada AveMaría, dedicada a la propagan-da de les activitats de la sevacongregació en terres sud-ame-ricanes. De la mateixa mane-ra, aquest religiós sempre vaafavorir l’aparició de confrariesi l’organització d’associacionsde fidels perquè ajudaven a ex-pandir la fe cristiana en aquellsterritoris.

Gerard Palomera Font no vatornar mai més a la seva terranatal de Gombrèn. Va morir ala missió brasilera de Rio Cas-ca l’any 1915. Aleshores teniaquaranta-cinc anys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Per terres de Navarra (i IV)Gerard

PalomeraFont

XAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

IsabelCochPsicò[email protected]

La paraula sofrologia resulta força desconegudaper a la majoria de les persones que trepitja la

consulta d’àmbit psicològic. La sofrologia no és resmés que un dels recursos terapèutics que pot teniri aplicar un especialista.

Podríem dir que una primera fase del mètode apa-reix representada pel que anomenaríem etapa depresofrològica o de relaxació. En aquest nivell, el te-rapeuta acostuma a aplicar alguna tècnica relaxantper aconseguir que el pacient es desbloquegi físi-cament i psíquica. Bàsicament aquest primer pas pre-tén que la persona arribi a un estat òptim de cons-ciència corporal i alhora ecocorporal –cos i relaciód’aquest amb l’entorn– i un cop assolit aquest ni-vell de relaxació és de desitjar que l’estat relaxant si-gui de tal magnitud que la persona pugui aconse-guir oblidar-se del seu suport físic, de la seva es-tructura corporal.

En un segon nivell, és quan el terapeuta ja potcomençar a treballar amb els continguts mentals quesuposa que es traduiran en una millora de la per-sona que té a les mans. Es tracta de fer venir a lament del pacient determinades situacions o escenes,viscudes o no, per d’aquesta forma anar afrontantla qüestió que el client vol solventar.

Us podeu preguntar per a quines qüestions pot re-sultar útil la sofrologia... En primer lloc caldria dei-xar clar que la sofrologia no solament es fa servirquan existeix una patologia; resulta, doncs, prouinteressant el concepte d’una sofrologia preventivaque s’aplicaria a la persona que senzillament desit-ja fer un manteniment de l’equilibri psicològic que

presenta. Així, es tractaria de mantenir una homeos-tasi mental adequada.

La sofrologia majoritàriament resulta aplicada deforma terapèutica en gran nombre de situacions compoden ser els trastorns psicomotrius, els depres-sius, els fòbics, perceptius, de l’esquema corporal,etc...

Tampoc hauríem d’oblidar la sofrologia de cairepedagògic, en què la finalitat no és arranjar capproblema, sinó afrontar situacions vitals considera-bles com podria ser la preparació física per a certstipus de proves esportives, l’entrenament per mi-llorar la concentració i la memòria i, entre d’altres,la preparació de la dona gestant. Centrem-nos enaquest darrer punt i analitzem de quina forma potentrar la dona embarassada dins la dinàmica de lasofrologia. Una de les finalitats que es pretén enaquesta tècnica és l’eliminació de les possibles an-goixes enfront de certes proves mèdiques i alhorauna prevenció terapèutica basada en el momentdel part. Evidentment que també es pot aplicar a do-nes que han passat l’experiència d’avortaments ien aquest cas la pretensió del terapeuta és la d’acon-seguir que el regust d’un embaràs infructuós no con-tamini el que avança de forma correcta, però aquestscasos ja no corresponen tant al vessant pedagògic,sinó més aviat a la clínica terapèutica.

El final de la sessió de sofrologia és el momenten què pacient i terapeuta –plegats o per separat–analitzaran el contingut del material que ha anat aflo-rant, que ha anat sorgint al llarg de tota l’estona te-rapèutica i aniran traient les conclusions pertinents.

Relaxació i sofrologiaISABEL COCH

L'actriu Juana Ginzo i el periodista LuisRodríguez Olivares han volgut home-natjar una «època daurada» de la ràdio

en el seu llibre Mis días de radio. La Espa-ña de los 50 a través de las ondas, editatper Temas de Hoy. L'obra, presentada a Ma-drid, suposa un homenatge a moltes perso-nes que van construir la ràdio malgrat les di-ficultats de l'època.

No és una història de la ràdio, assegurenels seus autors, sinó una visió molt perso-nal del que va viure Juana Ginzo en aquestmitjà explicada a quatre mans. L’actriu vademostrar en la presentació el seu orgull pertot el que es va fer aleshores, i el seu dis-gust per la «mediocritat» que ara mateix reg-na a la ràdio, «llevat d'honroses excepcions».Ginzo va precisar, de totes maneres, que elllibre no és més que una «crítica sana» de quitants anys ha viscut entre les ones.

No va ser una presentació d'un llibre usual.L'acte va començar amb un fragment de His-toria de una escalera, d'Antonio Buero Va-llejo, interpretada pels membres del Cua-dro de Actores de Radio Madrid, entre elsquals hi havia Ginzo. Més d'un centenar depersones van escoltar aquest fragment i labreu presentació que Iñaki Gabilondo i elsautors van fer del llibre. «Nostàlgia, la justa;reconeixement als que van fer aquella ràdio,tot», va dir Luis Rodríguez Olivares.

Fer un cop d'ull als assistents suposavaquasi fer un recorregut per la història de laràdio. Hi havia Selica Torcal, Alfonso Ga-llardo, Matilde Vilariño, Manuel Lorenzo, Ali-cia López Budia, Natalia Figueroa, Consue-lo Berlanga, Teresa Viejo, Concha Cuetos,Gemma Cuervo i fins i tot Eduardo Haro Tec-glen i Pedro Piqueras.

Juana Ginzo va aprofitar la presentació perllançar una dura crítica a la ràdio actual. Esva llançar i va enumerar quasi una desenade crítiques que, segons ella, es poden apli-car a tot el mitjà «traient excepcions honro-ses», entre les quals va citar Iñaki Gabilondo.

Així, l’actriu va dir que no es puntua cor-rectament, que «no sabeu res de gramàticani us interessa», que no es preparen bé lesentrevistes, que es té el costum d'accentuarles paraules a la primera síl·laba («els políticsdiuen molt “la résponsabilidad”», va dir Gabi-londo entre les rialles dels presents), enca-ra que va dir que no sap si els «mediocres»són els periodistes o els seus mestres. «Us hodic amablement», va afegir Juana Ginzo.

Aquest llibre, van dir els dos autors, nopretén ser història de la ràdio. No és un ma-nual, encara que Gabilondo va dir que lle-gir aquesta obra, per als més joves, és «unaassignatura obligatòria». Conté molts records,però també, com va destacar Gabilondo,

un ingent treball de documentació. Dues són les figures que cobren especial

protagonisme en el llibre: el nord-americàRobert Kieve i, so-bretot, Antonio Cal-derón, per a moltsel nom més impor-tant de la ràdio es-panyola.

Rodríguez Oliva-res es va referir a ellcom «una persona-litat creadora por-tentosa», i Gabilondo, molt més poètic, va dirque és «un Nil que travessa aquest Egipteradiofònic». El periodista de la SER va afe-gir, recordant els ensenyaments de Calderón,que «la ràdio no és només un mitjà d'infor-mació, sinó també un mitjà de difusió».

Gabilondo va destacar de Mis días de ra-dio. La España de los 50 a través de las on-das el gran treball de documentació, peròtambé la seva capacitat de descriure com eral’Espanya de l'època amb «traç fi». Rodrí-guez Olivares també va insistir que aquella

ràdio tenia un marc molt concret: es feia enun país que vivia un ambient de postguerrai de fam que és la primera cosa que expli-

quen els dos autors a Mis días de radio. LaEspaña de los 50 a través de las ondas.

Tant Gabilondo com Rodríguez Olivaresvan posar èmfasi que aquella ràdio va serpossible perquè no entenia d'ideologies.«Sí, hi havia censura, però li preníem el pèlmeravellosament bé», va afegir Ginzo, quetambé va recordar que els censors els«renyaven» quan els enganxaven. L'actriuno va voler deixar de dir que el llibre haestat possible gràcies a tots els que van tre-ballar en aquella ràdio.

Homenatge a la ràdio dels

anys dauratsL’actriu Juana Ginzo i el periodista Luis Rodríguez Olivares han recollit en un llibre una visió molt

personal de com van ser els anys cinquanta per als pioners de la radiofonia a l’Estat espanyol

Televisió


Una dura críticaJuana Ginzo va desgranar una desena de

crítiques a la ràdio actual que es poden fer atot el mitjà, llevat d’«honroses excepcions»

Dilluns 14 de juny22 DominicalDiumenge 13 de juny de 2004

Els programesmés vistos(del 2 al8 de juny)

Catalunya

7 VidasDiumenge, 6 dejuny, Tele 5. 873.000espectadors(32,9%).

C.S.I.Dilluns, 7 de juny,Tele 5. 819.000 es-pectadors (26,9%).

Aquí no hay quienvivaDimecres, 2 de juny,Antena 3. 806.000espectadors(28,5%).

Los SerranoDimecres, 2 de juny,Tele 5. 789.000 es-pectadors (29,3%).

El cor de la ciutatDimecres, 2 de juny,Tele 5. 785.000 es-pectadors (44,1%).

Jet LagDimarts, 8 de juny,TV3. 779.000 es-pectadors (29,7%).

Espanya

Los SerranoDimecres, 2 de juny,Tele 5. 6.268.000espectadors(36,1%).

Aquí no hay quienvivaDimecres, 2 de juny,Antena 3. 5.160.000espectadors(29,3%).

7 VidasDiumenge, 6 dejuny, Tele 5.4.702.000 especta-dors (29,8%).

La casa de tu vidaDijous, 3 de juny,Tele 5. 4.577.000espectadors(30,5%).

Hospital CentralDimarts, 8 de juny,Tele 5. 4.526.000espectadors(27,8%).

Cuéntame cómopasóDivendres, 4 dejuny, TVE-1.4.301.000 especta-dors (31,7%).

11.00

00.15

22.00

18.00

16.00

16.30

La 2Orgullo de razaUna deliciosa pel·lícula d’aventures am-bientada a Irlanda que va constituir un parèn-tesi en els habituals melodrames de DouglasSirk. Conté bones escenes de comèdia iun magnífic ús del color. No és un dels mi-llors films de Sirk, però assegura una bonaestona.

K3Planeta TerraLleons, guepards i tigres de Bengala són ani-mals bonics, exòtics i perillosos. Actualment,a Amèrica s’han convertit en mascotes le-gals, fàcils d’aconseguir, i de vegades mésbarates que un gos de raça. Això ha fet queel nombre de felins hagi crescut fins al puntque es calcula que sobrepassen els exem-plars que hi ha als zoològics en proporcióde 20 a 1. Les conseqüències són tràgiques.

La 2Volta ciclista a Catalunya.L’etapa de Salou inaugura aquesta prova ci-clista, que al llarg del seu recorregut pas-sarà per localitats com Horta de Sant Joan,les Borges Blanques, Llívia, Blanes i dife-rents punts d’Andorra.

TVE-1Eurocopa 2004.Al llarg de tota la setmana s’emetran els par-tits corresponents al Campionat d’Europa deFutbol, entre els quals destaquen el Dina-marca-Itàlia de dilluns, l’Alemanya-Holan-da de dimarts, els dos partits de dimecres(Grècia-Espanya i Rússia-Portugal), l’An-glaterra-Suïssa i el Croàcia-França de di-jous o l’Itàlia-Suècia de divendres.

33AlexandriaL’escriptora barcelonina Mercedes Abadpresenta el seu recull de narracions Ami-gos y fantasmas, i repassa també la seva ca-rrera, tant en la vessant literària com en laincursió en el món del teatre. Abad recordatambé la seva irrupció en el món de les lle-tres amb la novel·la exòtica Ligeros liberti-najes sabáticos, l’any 1986.

La 2En la cuerda flojaUn inspector de la brigada d’homicidis in-vestiga l’assassinat d’una sèrie de prostitu-tes, obra d’un maníac sexual. Però desa-pareixen totes les prostitutes amb les qualsl’inspector ha mantingut contacte, fet queel converteix en sospitós. La pel·lícula resultafrancament interessant.

Dimarts 15 de juny

11.40

22.00

22.05

21.45

K3Karnak: una història ocultaEl gran temple del déu egipci Amon a Kar-nak està considerat la vuitena meravella delmón antic. Tots els que han tingut l’oportu-nitat de passejar per Karnak, per la magni-ficència i bellesa de la seva concepció, deuenhaver trobat petits els altres monuments. Capcatedral, sinagoga o temple ha aconseguitl’esplendor dels seus santuaris. I Karnak con-serva encara molts dels seus secrets. Perquè es va construir un centre cerimonial dinsdel qual cabrien 16 catedrals i on l’entradaa la gent del poble estava rigorosament prohi-bida? Qui alimentava els 80.000 sacerdotsque hi treballaven? D’on van sortir els 25.000quilos d’or i les 6.000 de lapislàtzuli que or-naven les parets?

Antena 3Un paso adelanteRober comença a treballar com a reparti-dor en una empresa de menjar a domicili.Per fer la feina necessita la seva moto, peròel seu pare, que segueix passant un mal mo-ment en els negocis, decideix vendre-laper pagar un deute. Rober es veu obligat atornar-li el vehicle, però pateix un accident.Mentre està ferit a terra, algú li roba la moto.

Tele 5Hospital CentralEn un accident de trànsit múltiple, una nenaqueda en estat molt greu. Presenta lesionsirreversibles i pot quedar-se tetraplègica. Elsmetges no són partidaris d’operar-la, ja queles possibilitats de supervivència són quasinul·les, però la mare decideix que la nenaentri a quiròfan. L’operació no surt bé i lanena mor. Els seus òrgans podrien servir persalvar la vida a dos nens, però les convic-cions religioses de la mare ho posaran difí-cil.

TV3Jet LagL’Esther diu a l’Andreu que s’hauria de cui-dar una mica més: fer règim, anar al gimnàs...L’Andreu, a contracor, s’apunta al gimnàson va en Mario, que està aprenent a nedar.La Diana diu a les noies que divendres ésel seu aniversari. Ella demana molt claramentquè vol que li regalin, però les altres, ambl’excusa de fer-li un regal especial i sorpre-sa, no li regalen el que ella vol, sinó el quecreuen que serà millor per a la Diana o el queels agrada a elles. En canvi, en Mario i l’An-dreu, molt pràctics, li regalen el que la Dia-na havia demanat. I realment queden comuns senyors.

Dimecres 16 de juny

09.25

22.05

22.55

02.45

22.00

15.40

K3Els llamàntols, rastrejadors del fons maríPer a uns, les llagostes són els crustacis méssaborosos i per a uns altres són uns objec-tes de recerca molt interessants. La sobre-captura d’aquests animals n’ha fet minvarperillosament la població. Els biòlegs sabenmolt poques coses sobre aquests delicats«cavallers de les profunditats». Per quèles llagostes després de molts segles, can-vien els seus hàbitats usuals? Emigren?

TV3El cor de la ciutatEn David vol abandonar el negoci i la Mar-ta s’adona que la va espifiar. L’Asun i en Víc-tor encara no s’han dit l’última paraula. I l’Àn-gels i la Montse decideixen prendre parten el conflicte entre la Neus i en Narcís. EnGus s’emportarà un altre disgust.

Tele 5Los SerranoArriba al col·legi, en un intercanvi, un grupde noies holandeses que portarà de captots els estudiants, especialment Chuky iRaúl, que intentaran lligar amb elles comsigui. África s’adona aleshores que estimaen Raúl i decideix declarar-se. Ho fa en unmal moment, perquè Raúl la veu com un va-lor segur i preferirà anar per les holandeses,que estaran poc temps al país.

TV3Afers exteriorsMiquel Calçada trepitja el Japó, un país boigper la tecnologia. Allà coneixerà els traductorsal català de les aventures d’en Shin Chan,i també un home que ha fet parlar en japonèsTirant Lo Blanc. I, a més, anirà a l’Ikea delmanga i per postres prendrà sushi.

TV3Eraser: eliminadorEl retorn de Schwarzenegger al cine d’ac-ció, després d’un breu parèntesi falsamentautoparòdic. Té un guió força acurat, peròels elements de la història i les imatges sónel de sempre. L’heroi d’aquest estereotipatfilm és una mena d’agent secret que ha deprotegir una guapa dels dolents.

La 2Celos, amor y Mercado ComúnUna de les més aberrants i pornogràfiquescomedietes de l’Espanya dels 70, on AlfonsoPaso es va proposar mostrar quines dife-rències hi ha entre Espanya i Europa a l’horade tenir relacions amoroses: els espanyolssón gelosíssims; mentre que més enllà delsPirineus no perquè són uns degenerats.

LÀSER DERMATOLÒGIC BOFILLTRACTAMENT AMB LÀSER DE TAQUES A LA PELL, COUPEROSI, ANGIOMES,

BERRUGUES, FOTODEPILACIÓ, FOTOENVELLIMENT FACIAL, etc.

CLÍNICA BOFILL c/ Pare Claret, 20 • 17002 GIRONA • Tel. 972 41 04 04VISITA INFORMATIVA GRATUÏTA

Guia TV


Recomanem

El club dela lucha

Divendres 18 Tele 5 22.20 h.Un jove triomfadoravorrit de tot co-neix en un viatgeun curiós perso-natge que es de-dica a vendrepastilles de sabó.Iniciaran una es-tranya relacióamistosa en laqual canalitzaranla seva agressivi-tat a través de lalluita cos a cos.Fundaran un clubon els homes vana barallar-se sen-se pietat, una ideaque triomfa ràpi-dament i que s’es-tén a tot el país.Entre ells, a més,hi ha una noiaforça misteriosa.Inquietant i inte-ressant, una pel·lí-cula que cal veuremés d’una vega-da.

Any1999.PaísEstats Units.DirectorDavid Fincher.IntèrpretsBrad Pitt, EdwardNorton, HelenaBonham Carter.

Divendres 18 de juny

01.55

01.25

16.00

20.45

00.45

K3Encontres mortalsQuan la gent s’apropa als animals salvatges,els resultats sovint són fatals. Actualment,cada vegada més gent visita els parcs nar-cionals i les reserves buscant natura. Peraltra banda, els barris de les grans urbsafricanes s’estenen fins als territoris verges,on els homes i els animals han de competirper l’espai. El que s’hauria de fer i quines sónles regles que s’han de seguir per evitar to-pades amb els animals salvatges és el queexplica aquest documental.

33El sol de la nitLa mainada parla avui de què és la felicitati divertir-se. Per a Mehdi, «la felicitat no estroba només a l’escola. N’hi ha pertot arreu:quan veus que el teu germà creix, que tre-balla, que aprèn coses... I quan veus quetota la família està bé de salut, tens una sen-sació d’alegria, de felicitat». Rachel, en can-vi, està contenta «quan els camps donenuna bona collita, perquè després em do-nen diners per comprar-me roba per Nadal».Moses ho veu diferent: «Estàs content quanrius, com a les festes o als funerals».

La 2Los pasos perdidosMónica Erigaray, una jove de vint-i-pocs anys,viu amb els seus pares en una petita ciutat.Fa disset anys que la seva família va aban-donar l’Argentina per instal·lar-se a Espanyai durant aquest temps han portat una vidadiscreta i tranquil·la. La situació canvia sob-tadament quan un famós escriptor argentíafirma que Mónica és, en realitat, la seva nétaDiana. Una pel·lícula sobre els nens desa-pareguts durant la dictadura argentina, ambIrene Visedo, Concha Velasco i Federico Lup-pi.

33La substànciaDos miners descobreixen una misteriosasubstància que brolla de la Terra. Quan latasten, s’adonen que té un gust deliciós i de-cideixen comercialitzar-la. El públic americàesgota les existències d’aquestes noves pos-tres. El que no saben és que la seva inges-ta els converteix primer en addictes i des-prés en zombis.

TV3LlopUna desastrosa resurrecció del mite de l’ho-me llop que pretén unir crítica social, humor,melodrama i terror, amb resultats negatius.Una catàstrofe milionària, amb un Jack Ni-cholson i una Michelle Pfeiffer de pena.

Dijous 17 de juny

11.00

12.05

09.25K3El tigre de Sibèria: predador o presa?Hi ha pocs animals al món tan fascinants comel tigre de Sibèria. Gran part de la seva ac-tivitat consisteix a caçar i aparellar-se. Eldocumental mostra el tigre siberià en el seuhàbitat natural, però també conté les raresimatges d’una tigressa, amb els seus qua-tre cadells de cinc setmanes, sortint per pri-mera vegada del cau. La curiositat dels pe-tits obliga la mare a desenvolupar el seuinstint de protecció. Queden menys de 200tigres de Sibèria en llibertat.

La 2Pan, amor y AndalucíaEl quart títol de la sèrie «Pan, amor y...», pro-duït aquesta vegada entre Espanya i Itàlia ifilmat pel mediocre Javier Setó. La pel·lícu-la acaba amb el protagonista proclamantque «me’n vaig pel món, que és molt gran imolt rodó». Una frase que passarà a la histò-ria.

K3El temple perdut de JavaEl documental explica la història d’un delstemples budistes més grans del món, queva estar amagat a la selva durant més de1.000 anys, fins que el va redescobrir unexplorador anglès al segle XIX. També des-cobreix els misteris pels quals va ser cons-truït, qui ho va fer i les raons per les qualsha estat tants anys abandonat.

Antena 3DruidasAl segle I abans de Crist, les tropes del Cè-sar envaeixen la Gàl·lia intentant sotmetre elsgals. Celtill, el cap dels arverns, es nega asotmetre’s als romans i és assassinat i cre-mat públicament. El seu fill, el jove Vercin-getorix, és criat pels druides i educat per alcombat. El seu objectiu és recuperar l’honordel seu pare i aconseguir que la Gàl·lia re-conquereixi la seva llibertat.

TV3Dagon, la secta del marUns monstres amfibis meitat homes meitatpops que treuen la pell en viu a tots els fo-rasters són els protagonistes d’aquest filmbasat en un macabre relat de Lovecraft queel realitzador Stuart Gordon ha situat a Ga-lícia. Els principals atractius d’aquesta pel·lícula són la presència de Paco Rabal –enun dels seus últims papers abans de mo-rir– i la possibilitat de riure amb les caracte-ritzacions, suposadament terrorífiques.

Dissabte 19 de juny

00.00

23.30

22.05

15.30

15.45

Tele 5Superdetective en Hollywood IIITercera entrega d’una sèrie que combinaacció i humor per al lluïment d’Eddie Murphy.Pot considerar-se millor que els títols ante-riors, perquè el realitzador es desentén unamica de la vessant còmica per concentrar-se amb certa habilitat en l’aspecte policíac.No és una bona pel·lícula, però entreté.

TV3El vent i el lleóLa segona realització de John Milius, una re-construcció/homenatge al cinema d’aven-tures clàssic, que narra el segrest d’una donaamericana i el seu fill perpetrat per un xeicàrab. No manté uniformement l’interès, peròes tracta d’una pel·lícula tan intel·ligent comsensible.

TV3La nit de James DeanUn documental que retrata la carrera cine-matogràfica de l’actor, així com alguns as-pectes de la seva vida personal que van mar-car el seu caràcter. Tot seguit, s’emet A l’estde l’Edèn, basada en la novel·la de JohnSteinbeck. Un film que narra les preocupa-cions morals i religioses d’Elia Kazan sobreel puritanisme americà. La pel·lícula va te-nir un gran èxit, tant pel protagonisme deDean com pel drama familiar intel·ligentmentexplicat. És curiós que tots els personatgestinguin noms bíblics.

La 2La noche temáticaDes de temps remots, l’home ha utilitzat lesplantes per guarir malalties. Però a més depropietats terapèutiques, en algunes cultu-res els productes vegetals també tenen po-ders màgics i religiosos. El programa des-cobreix Los secretos de las plantas. Ho faa través de diversos reportatges: El poderde las plantas, sobre l’Ayurveda (antic sis-tema hindú de medicina tradicional), Coca,la planta sagrada de los incas–sobre les pro-pietats curatives de la fulla de coca–, Se-cretos del océano, dedicat a les propietatsguaridores de les algues; i La hiedra, histo-rias de una planta, sobre les virtuts d’aques-ta planta enfiladissa.

TVE-1Sin corazónAnnie O’Keefe necessita un cor nou. Ella iel seu xicot, Johnny, volen casar-se quan An-nie estigui bé. I sorgeix el miracle: hi ha undonant, una noia rica que ha estat assassi-nada. Després del trasplantament, Annie co-mença a tenir malsons i el seu caràcter can-via. Insisteix a saber de qui era el cor.

21.45

23.45

PSIQUIATRIA - PSICOLOGIA CLÍNICAespecialitzat en conductes addictives

C/ Barcelona 47 - 4t. 1a. - 17002 GIRONA

Tel. 972 20 78 47 - Hores concertades

Anorèxies, bulímies, addiccionsdepressions, estrès, ansietat,

trastorns de caràcter i conducta,

problemes de parella, adolescència...Buscarons & Matas

Diumenge 13 de juny de 2004 minical€¦ · Infograma Connexions sonores PÀGINES 8 i 9. Do minical...

Documents

Transcript of Diumenge 13 de juny de 2004 minical€¦ · Infograma Connexions sonores PÀGINES 8 i 9. Do minical...