Diumenge 3 de juliol de 2005 minical€¦ · morfs de Papua (Nova Guinea) i les podero-ses imatges...

Entrevista Enric Peres «Amb el teatre et poses a la pell de l’altre» PÀGINA 5. Reportatge La Bisbal tenia Dansa de laMort PÀGINES 8 I 9. Reportatge La cara amable de Nashville PÀGINA 6. Entrevista Héctor Feliciano PÀGINA 7.

Dom

inic

alDiumenge 3de juliol de 2005

Diari de Girona

ReportatgeCalaveres per a tots els gustosUna exposició a Sant Feliu de Boada mostra diferentsrepresentacions del crani humà. PÀGINES 2, 3 i 4

Autovia Girona - Banyoles, km 12 Pol. Industrial Pont-xetmar. Tel. 972 59 65 03

25% DTE.Per oberturames de junyen pavimentsi revestimentsceràmics

2 DominicalDiumenge 3de juliol de 2005

DominicalPasseig General Mendoza, 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: «CALAVERA KITSCH» (2003),D’ISAO, UNA DE LES OBRES QUE ES PODENVEURE A L’EXPOSICIÓ «KRANKAS», A LA GALE-RIA CYPRUS ART DE SANT FELIU DE BOADA.

3 de juliol de 2005

5 EntrevistaEnric PeresHa traduït al català dues obresde Víctor Hugo i assegura queels originaris de Portbou «enshem de moure mentalment».

6 ReportatgeLa cara amableLa polèmica pel possibleagermanament amb Girona haposat d’actualitat la ciutat nord-americana de Nashville.

7 EntrevistaHéctor FelicianoHa investigat el saqueig d’obresd’art per part dels nazis; entreles que es van endur de Françan’hi havia de Salvador Dalí.

8 i 9 ReportatgeDansa macabraLes cartes que una noia del’alta societat va escriure el1792 confirmen que la Bisbaltenia una Dansa de la Mort.

15 SalutLa hipertensió i l’edat

SUMARI

1

La primera gran exposició de la tempora-da a la galeria Cyprus Art de Sant Feliude Boada es titula Krankas, segons Ro-

sario Infiesta, la seva fundadora, per fer re-ferència als cranis moldejats i pintats o sim-plement decorats que utilitzàven de maneraritual la majoria d’ètnies indonesies. Krankas(kerangkas) vol dir «crani» però, al mateixtemps, també fa referència a un riquíssim ivast univers simbòlic que és, sense cap menade dubte, el més antic i general que existeix:el del món dels morts. L’exposició de Sant Fe-liu de Boada ha reunit diferents peces d’artprimitiu i les ha contraposat als treballs devint artistes contemporanis; el resultat (no po-dia ser de cap altra manera) ens parla de l’in-veterada necessitat humana de referir-se al’inefable, d’intentar entendre –mal verb perparlar de la mort– la condició de mortals queens acompanya en aquest trànsit que ano-menem vida.

El punt de partida és clar: es tacta de des-cobrir què amaga la nostra testa o, més en-cara, quina mena de fascinació estranya hadespertat sense exepció la seva presència es-quelètica, la tètrica calavera que des quel’home és home ha vingut a recordar-nos–memento mori– justament allò que cal obli-dar per sobreviure. Entendre la mort per en-tendre la vida, se sol dir sense donar expli-cacions més precises: la qüestió és que l’artprimitiu la va venerar en un sentit ben literal,és a dir, retent-li culte devotament com a totallò que no s’arriba a entendre, com a tot allòque desbordava una intel·ligència encara ins-tal·lada en un estadi mític de l’existència, enun sentit màgic del món. Però no sols éspatrimoni dels malanomenats primitius: acontemporanis com Víctor Mira, passant perDalí o Gordillo, fins a Federic Amat, la pul-sió íntima que els mou a recuperar la calave-ra humana és molt més propera que el quepodria arribar a fer pensar una mirada su-perficial només preocupada en les variacionsde la forma i que oblidés, en canvi, allò quees conserva de sentit. Justament per això,d’entrada és important notar com l’exposicióKrankas és una bona ocasió per tornar a re-visar aquella vetusta raó dogmàtica occiden-tal que durant massa temps ens ha volgut fercreure que els únics valors universalitzableseren els del logos i els del kalos (la paraulaenraonada de l’home lliure) atribuïts a la Grè-cia clàssica.

En temps de Baudelaire –ens recorda Mal-raux– es considerava que l’escultura impor-tant començava amb Donatello; un estudióscom Karl Karény, pels volts de 1950, quanparlava dels primitius, es referia exclusiva-ment als grecs; o, pitjor encara, s’ha vist enl’art de moltes cultures un simple estadi mar-cat per la immaduresa, la incapacitat o, fins itot, per la simple degeneració. Hem oblidatsistemàticament les cultures africanes, pre-colombines, l’art de l’Extrem Orient... i, méspenós si tenim en compte la seva proximitat,hem menyspreuat l’art romànic occidentalconsiderant-lo el fill bastard d’una època fos-ca situada al bell mig, com tot allò que fa nosa,de dues èpoques millors.

Contemplant de costat els cranis antropo-morfs de Papua (Nova Guinea) i les podero-ses imatges de Frederic Amat, o les ceràmi-ques de Gardy Artigas i les terracotes policro-mades dels Vanuatu de Noves Hèbrides, homs’adona de seguida que la distància, si bé exis-teix, com a mínim en un sentit essencial és

molt més petita que el que ens voldrien fercreure, per exemple, les lleis del mercat.

NO SOLAMENT CALAVERESEl catàleg editat per Cyprus amb motiu del’exposició Krankas està prologat per un ar-queòleg (Eudald Carbonell), un neuròleg(Nolasc Acarín) i un crític d’art (Fernando Hui-ci): es tacta de descobrir des de diferents àm-bits (i, per tant, punts de vista) quina és la raóque ens ha impulsat i ens impulsa a cercar enles restes òssies del cap humà una mena desentit pòstum a l’existència. L’arqueòleg ensparla d’evolució: «El nostre cervell s’ha anatdesenvolupant de manera que ara en tenimun litre i mig. Però abans, en el tronc del nos-tre arbre evolutiu, només en tenia mig litre.Matèria tova protegida per matèria dura, unadialèctica implacable del procés evolutiu delplaneta des de la sopa primordial»; el neurò-leg, menys preocupat per l’origen d’aquestamatèria grisa i pel pas del temps aconsegueix,tanmateix, aportar certa dosi de poesia grà-cies a les misterioses sinapsis: «Es consideraque, en els humans, existeixen bilions de con-nexions o sinapsis a l’interior del cervell. Cadauna d’aquestes sinapsis emmagatzema unapetita part d’informació: la sinapsi és el refu-gi del record»; el crític d’art, finalment, es li-mita a notar les diferències iconogràfiquesque, des del neolític fins a l’actualitat, hi hahagut en la pràctica artística relacionada ambel tema barroc de la vanitas: «Nós, ossos queaquí estamos –es pot llegir a una capella del’església de São Francisco d’Evora–, pellosvossos esperamos».

Sembla inevitable desviar l’atenció cap alcervell des que sabem que són culpa seva ino del cor els nostres actes. Però no sempreha estat així. Una lectura filosòfica o psicoana-lítica difícilment pensaria que el rerefons d’a-questa persistent simbologia es troba en unamassa encefàlica que tot i actuar permanent-ment –és la responsable, insistim, de tot ple-gat– passa perfectament desapercebuda (se-ria com dir que algú ha mort perquè era viu:pura tautologia). Mirar algú que estigui viuno vol dir mirar-li al cervell sinó comtemplarla seva mirada; mirar el crani d’algú que es-tigui mort és percebre la seva absència.Curiosament, cap dels textos esmentats té en

compte fins a quin punt una calavera és laimatge més poderosa que existeix de l’absèn-cia de visió i, per tant, de vida. Les conquesbuides dels ulls, les òrbites deshabitades, sónautèntics pous profunds on cau l’existènciaun cop entra en l’eterna fase abiòtica. Justa-ment per això les calaveres primitives fixenuna dialèctica basada en la presència-absèn-cia d’ulls. La pregunta que ens podríem for-mular seria: què és més terrible, una calave-ra amb ulls o sense?A l’exposició Krankas aproximadament la

meitat de les peces primitives porten ulls si-mulats –conquilles o minerals– mentre quel’altra meitat se sumergeix en l’absoluta pe-nombra de la no-visió. La diferència ens si-tua davant de dues possibilitats: les calaveresamb ulls ens parlen des del seu retorn sinis-tre, des de la possibilitat única d’haver pogutcontemplar allò que a nosaltres ens estànecessàriament vetat; el seu esguard és in-quietant en la mesura que coneix una veritatque no forma part d’aquest món. Els ulls ambquè ens miren són l’autèntica contraimatgede la nostra mirada física: la seva mirada ésuna visió metafísica

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, de dalt a baix,un crani de la cultu-ra Sepik de Papua(Nova Guinea);«Crani» (2004)d’Arranz-Barvo; i undels acrílics de Jor-ge Castillo.1«Volada cranial»(2005) de RobertLlimós.2«Edrosivo» (2003)d’Evru. 3«Geometria de lamort» (1973-1974)de Joan Ponç. 4«Geometria de lamort» (1973-1974)de Joan Ponç.

2

(Continua a la pàgina 4)

per a tots els gustosCalaveres

La galeria Cyprus Art proposa iniciar la temporada fent un recorregut a través de les diferentsrepresentacions del crani humà; el viatge comença en la prehistòria i continua en l’art contemporani.

TEXT: EUDALD CAMPS FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

3

4

que ens impel·leix perma-nentment a pendre consciència de la nostraceguesa fàctica. Allò que corprèn de les altrescalaveres, de les que no tenen ulls, és el seuabsolut silenci. No ens diuen res perquè nopoden retornar-nos la mirada; no ens diuenres perquè la foscor de les seves òrbites ésuna finestra cap al no-res. Aquests cranis sónnomés la presència d’una absència: restes delque havia estat, conques buides, com dèiem,d’uns ulls que ja no poden mirar. El cervell,per més que en el seu moment fos l’encarre-gat d’organitzar prodigioses sinapsis que ges-tionaven la informació a velocitats elèctriquesd’infart, ens és indiferent. I si no, imaginemun Hamlet modern fent-se la pregunta on-tològica amb un pot de formol a la mà.

LA VERSIÓ CONTEMPORÀNIAA banda de les diferents peces primitives, elsresponsables de la galeria Cyprus Art han re-alitzat una espectacular selecció que, entre al-res coses, ens pot ajudar a veure quin és l’es-tat de la pintura contemporània. Amb tot, cadaautor ha ofert una versió personal del temacalavèric que ens ocupa fidel a les seves es-pecificitats o, dit d’una altra manera, a allò quese n’espera.

Tanmateix, és relativament senzill establirun primer grup d’artistes centrats en la matè-ria pictòrica i en una iconografia depurada enun sentit primitivitzant. Entre les diferentsobres exposades destaca poderosament laGran vanitas de Frederic Amat: acostumatscom ens té al seu gust íntim per les formesorgàniques, la calavera li ofereix una bonaoportunitat per reiterar un gest sinuiós carre-gat de significació; en el cas d’Amat els ma-terials que utilitza reforcen una visió esca-tològica que, no obstant això, mai no està deltot exempta d’ironia. Propera a Amat, la pro-posta d’Agustí Puig és l’altra gran destacada:la matèria en el seu cas adopta aparença demagma solidificat que, com inveterades res-tes òssies, ens transporta al punt més essen-cial de la pintura.

Altres autors com Toni Agustí o Jorge Cas-tillo insisteixen en aquesta voluntat de portara territoris exclusivament pictòrics l’eterna am-bivalència d’aquests símbols.

Pintura més volàtil o metafísica –cap delsdos adjectius els fa del tot justícia– és la queens proposen els María Sicilias, Condés, Lli-mós i Artigaus: defugint a mitges el perill d’uncert desmenjament formal –el cranis florals deMaría Sicilia són de vapor, mentre que els capsvoladors de Llimós resulten massa magrit-tians–, les seves obres denoten la conviccióque encara és possible parlar-ne –de la mort–sense recórrer a l’exabrupte ni a l’exageracióo, per ser més precisos, que encara és possi-ble afirmar que la pintura és, per sobre de tot,representació. Portat a l’extrem, sempre ensqueden les versions de regust pop que ensofereixen Arroyo, Úrculo i un malauradamentanecdòtic Arranz-Bravo (és impossible creu-re’t els seus caps lluminosos sense pensar enalguna mena de personatge sinistre del móndels còmics).

Res a veure, per exemple, amb l’excel·lentbinomi fomat pel qui va ser Zush i ara és Evrui per Joan Ponç: ells dos opten per recrearmons on les calaveres són les protagonistes.Recuperant el tema de la mirada, els seus per-sonatges són autèntics revinguts que ens par-len des d’una geometria arquetípica (Ponç) odes d’un univers mental (Zush-Evru) que benbé podria fer aflorar aquelles vertiginoses si-napsis de què ens parla l’Acarín neuròleg.

Tema a part és la sempre contundent mira-da d’autors com Luís Gordillo o el malagua-nyat Víctor Mira: el Montjuïc de l’any 83d’aquest darrer és inquietant pel seu caràcterpremonitori mentre que els caps de Gordilloens situen en la no menys incòmoda simetriaque hi ha entre els món dels vius i el delsmorts; la bidimensionalitat de la seva pinturaés tota una declaració de principis.

I els escultors: Riera i Aragó, Gardy Artigasi José Luís Pascual –de qui cal destacar, tam-bé, les seves pintures– ens ajuden a tornar aaquell discurs inicial que agermanava un certart primitiu amb allò que encara resta de pri-mari en la nostra relació amb el món.

Al final, tornant al principi, allò que con-verteix en interessant l’exposició de Cyprusés la forma com fa palesa la proximitat ínti-ma que hi ha entre totes les reformulacionsd’un mateix problema. En tot cas, ajornar laresposta continua essent el millor sinònim deviure.

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, de dalt a baix,un crani de la cultu-ra Malangan deNova Irlanda, «Cala-vera clown» (1999)d’Isao, i «Calavera2» (2005) de LuisGordillo. 5Una dona contemplaun crani antropomorfde la cultura Asmatde Papua (NovaGuinea) a l’exposicióde Sant Feliu de Bo-ada.6«255.500 noches enBilbao» (2000)d’Eduardo Úrculo. 7«Calavera» (2000)d’Eduardo Úrculo.8«Calavera llum III»(2004) d’Arranz-Bra-vo9«Montjuïc» (1983)de Víctor Mira (de-tall).10«Las margaritas dela muerte» (1947)de Salvador Dalí.

5

6

8

9

10

7

(Ve de la pàgina 3)

Enric Peres (Portbou, 1962) és d’aquellsque fan les coses des de les entranyes.I que ajuda una cultura com la nostra

a respirar. Com qualificarien, si no, aquestameravellosa bogeria de traduir el teatre deVictor Hugo en vers al català, sense cap ajut?El resultat és un volum autoeditat amb duesobres d’Hugo, Hernani-Rui Blas (Papers ondemand, Girona). Apassionats del teatre:teniu dues obres més traduïdes del gran au-tor francès. I l’Administració, que en pren-gui nota.

Una pregunta que jo mateix em faig: perquè creu que de Portbou surt tanta gentque fa coses culturals? És un poble de bo-jos o de genis? O les dues coses. Estem tanaïllats, que ens hem de moure mentalment.El que no tenim a prop, ens ho reconstruïmnosaltres.

Què hi troba en el teatre en vers? Per quèli agrada tant? És un procés, resumint-ho,hi ha el factor de la narrativa, que també hiés a la prosa, i la poesia. La narrativa és envers i recrea una història. El llenguatge envers acumula la bellesa. Ja des de la Ilíadai l’Odissea. Ho trobem al teatre. Són moltsfactors. Com podem veure al teatre de Sha-kespeare, amb els versos blancs. Aquestesobres que he traduït tenen tres dificultats...

Quinés són? Són obres de teatre, i poca gentllegeix teatre i, a més, en vers, que gairebéno hi ha lectors. I era una mancança de lacultura catalana. No estaven traduïdes al ca-talà. El fet que no es llegeixi no implica queno hagi de tenir valor. Són unes obres de cul-te.

El teatre és la vida en estat pur? El cine-ma és una indústria mecànica. També pot serun factor cultural o literari. El teatre et pro-porciona immediatesa i, sobretot, un efectecuriós: trobar-te en una sala, t’expliquen unahistòria que no té res a veure amb tu, i tu,allà al mig, hi entres. Et poses a la pell del’altre. El vers hi ajuda molt, a banda que esmés fàcil de retenir pels actors. Són recur-sos pnemotècnics.

Diuen que és un pèl car anar a veure unaobra; què li sembla? Sí, totes les coses ambl’euro són més cares. Jo, a més, reivindicoel teatre de tarda. El de les sis, que et per-met anar a sopar tranquil·lament. Ara és hor-rorós, i no trobes on anar, si no és un localde fast-food.

Li agradaven les obres que ha traduït, oho va fer perquè no estaven traduïdesal català? M’agrada el teatre en vers. I m’haajudat el fet que és un autor romàntic. M’agra-da molt aquest corrent artístic. També ajudaque són obres superconegudes a França,on els estudiants se’n saben fragments sen-cers. Un dels personatges, la dona que flir-teja amb tots, ha donat nom a una actitud:és la Sibil·lina. És un personatge d’Herna-ni. L’autor va passar pel País Basc per bus-car el seu pare i va adaptar el nom de laciutat a la fonètica francesa.

Hem de descobrir el Victor Hugo drama-turg? Crec que sí. A Hernaní, per exem-ple, hi ha un personatge que serà Carles Id’Espanya i V d’Alemanya, l’emperador. Iveiem com, tot i ser tan poderós, té la go-sadia de perdonar la vida als enemics. Quanara diuen que no es pot parlar amb terro-ristes, veiem que el que té més poder cedeixdavant del fluix, perquè té la força. És unpersonatge molt actual. També trobem untriangle amorós amb dos joves i un homegran que s’interposa entre ells.

Quines dificultats ha trobat; hi ha ex-pressions difícils, o rimes gairebé im-possibles, imagino. M’he cenyit a posar elsversos a un ritme. Victor Hugo va marcar unafita en la història del teatre. Va anar contrales normes establertes. Ell canvia el tipus

de vers. Introdueix humor dins de momentsseriosos. Va ser molt polèmic per al públicneoclàssic, i fins i tot hi va haver batusses ales representacions. He tractat de recuperarparaules pròpies de la nostra àrea. Sí, hi hahagut algun vers impossible. Que deia: «Noel puc fotre aquí dins!». Però, miraculosa-ment, he trobat la rima. Hi havia la cantare-lla. No me n’adonava, i parlava en cantare-lla.

Tant ho vivia? Sí (riu), ja ho dic a la con-traportada, he trigat deu anys a traduir-les ihi havia una cosa que em deprimia molt: Vic-tor Hugo triga quinze dies a escriure-les.Era força frustrant. Aprens que si entres enla mètrica, allò que et sembla una cotilla etfacilita molt les coses, i t’ajuda a transme-tre-les millor. A fer el que tu sents més agra-dós. A banda d’això, la traducció és moltdidàctica i ajuda el lector que li interessaaprendre.

Si una editorial li demanés que cerquésmés obres per traduir, ho faria? O nomésvol patir una vegada? Necessito, sobretot,una mica de suport. Qui em coneix sap quefaig això per motius culturals.

En català tenim teatre en vers i de qua-litat? I no parlo de traduccions de Salva-

dor Oliva de Shakespeare. Cada país té laseva pròpia prosa narrativa en teatre. Te-nim una tradició que s’emmiralla en la res-ta de països d’Europa. Una tradició que, comtantes altres coses, es va trencar amb la Guer-ra Civil. Hi ha autors com Batista Churriguera.Sobretot, amb obres històriques.

Una frase, un vers que l’hagi emocio-nat? A Rui Blas hi ha un personatge que gosaenamorar-se d’una reina, sent un criat. Ellés «un cuc enamorat d’una estrella». Comparala petitesa amb la cosa més important. Hugojugava molt amb les comparacions, amb elscolors i els vestits. Emmascara personatgesblancs dins de vestits negres. Li agrada servoyeur. Utilitza personatges que veuen l’ac-ció de l’escenari com un espectador més.

Per on comença algú que vol introduir-se en el teatre rimat? Per fer el primer tast?Hi ha històries molt conegudes, que, en lle-gir-les, veiem que sembla increïble que si-guin teatre, de tan reals que són. GuillemTell, per exemple. Les obres de teatre de Sha-kespeare situades a Itàlia, Lord Byron. Tro-bem la bellesa de les paraules. I una estructuramolt semblant a la de la novel·la: es desgranaun fil des del principi fins al final. Ah, i comno, recomano la Ilíada i l’Odissea. Que ensconnecten amb la història oral.

Entrevista


ENRIC Peres i Sunyer Tradueix el teatre de Victor Hugo en vers al català

Dir que en la traducció d’Hernani i Rui Blas, dues obres de teatre de Victor Hugo, Enric Peres hiha esmerçat deu anys, explica prou bé la dificultat d’aquesta empresa i la passió que el traductor hiha posat. Per a ell, el teatre en vers és una passió que cal contagiar.

“Amb el teatreet poses a lapell de l’altre”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

“He trigat

deu anys atraduir-les

i hi havia unacosa que em

deprimia molt:Victor Hugotriga quinze

dies aescriure-les.

Era forçafrustrant.

Aprens que sientres en lamètrica, allò

que et semblauna cotilla et

facilita molt lescoses i t’ajudaa transmetre

millor lescoses. A fer elque tu sents

més agradós.“

La Ciutat de la Música dels Estats Unitsté una presó on s’aplica la pena de mort,hi estan prohibits els avortaments, s’hi

rebutgen els matrimonis homosexuals i lesteories de l’evolució de Darwin, i no estàen contra de la guerra a l’Iraq. Aquests fac-tors han provocat polèmica a Girona, per-què des de molts sectors no s’acaba d’en-tendre que l’Ajuntament de la ciutat s’esti-gui plantejant la possibilitat d’agermanar-seamb la ciutat nord-americana, capital de l’es-tat de Tennessee. De fet, els intercanvis en-tre les dues localitats ja han començat i espodrien acabar institucionalitzant.

Però Nashville no és únicament tot el ques’acaba de citar, sinó que hi ha moltes al-tres coses, algunes de les quals la fan ex-cel·lir. És el cas, per exemple, de la músicacountry, perquè la capital de Tennessee éstot un paradís per als amants d’aquest gè-nere musical. De fet, va ser una petita emis-sora de ràdio de Nashville la que va començar

a emetre, l’any 1925, actuacions de músicsque feien country, un estil musical que vanéixer de la fusió de melodies escoceses iirlandeses pròpies dels primers emigrants alsEstats Units, i dels anomenats «balls d’esta-bles», que es ballaven a moltes granges. Pro-gressivament van començar a arribar a Nash-ville músics que feien country procedentsde tots els Estats Units, i s’hi van començara muntar companyies productores de discos,fins a convertir la capital de Tennessee enuna potència musical. La situació es mantéen l’actualitat i a més a la ciutat hi ha TheGrand Ole Opry –nom que rememora aquelloriginari programa radiofònic–, tot un mu-seu de la fama del country.

Nashville és a la costa est dels Estats Units,a la vora del riu Cumberland. Hi viuen mésde mig milió de persones, tot i que la po-blació a la seva àrea d’influència supera els1,3 milions de residents. És la seu de la ins-titució privada Hospital Corporation of Ame-

rica, la principal operadora de centres sani-taris de tot el món (una de les 500 empre-ses més importants dels EUA). És una capi-tal amb un important potencial econòmic,que combina indústria, comerç i serveis,aquests darrers estretament relacionats ambla seva consideració com a Ciutat de la Mú-sica dels EUA, que fa que s’hi celebrin nom-brosos festivals i que hi hagi una gran ofer-ta de locals amb música en directe.

Té una altra denominació, la capital deTennessee, força peculiar: l’Atenes del Sud.Aquest nom li ve per la presència a la ciu-tat d’una rèplica de mida real del Partenód’Atenes. La construcció va ser aixecada l’any1897, quan a Nashville es va fer una expo-sició per commemorar els cent anys de l’es-tat de Tennessee. D’altres edificis construïtsllavors com a atracció temporal van ser en-derrocats, però el Partenó va aconseguirun gran èxit entre el públic, i es va decidirconservar-lo i usar-lo com a reclam turístic.

La cara amable deNashville

La intenció de l’Ajuntament d’agermanar Girona amb Nashville ha creat polèmica, perquè a la ciutatnord-americana s’hi aplica la pena de mort, l’avortament hi és prohibit, i s’hi rebutgen els matrimonis

homosexuals i les teories de l’evolució de Darwin; la capital de Tennessee, però, té una altra cara.

TEXT: ALFONS PETIT

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, una vista noc-turna de Nashvilledurant la celebraciód’un festival musicala la vora del riuCumberland.1La rèplica del Parte-nó que hi ha a Nash-ville; al fons, algunsgratacels del centrede la ciutat.2Una postal turísticaamb alguns dels in-drets més caracte-rístics de la capitalde Tennessee.3El museu de la famadel country, un delsprincipals atractiusturístics de Nashvi-lle.

32

1

Per a Hitler, la presa de París va ser ungran esdeveniment. Ell i Hermann Go-ering, el seu número dos i refinat col·lec-

cionista d'art abans de la guerra, tenen unagran sort en ocupar la ciutat que, per ex-cel·lència, funcionava com a centre mun-dial de l'art. Ni Nova York ni Londres exis-tien com a competència. Desenes d'obres deVan Eyck, Velázquez, Picasso, Cézanne, Dalí,Rubens, Durero, Van Gogh, Vermeer, Renoir,Matisse, Monet, Brueghel i Manet, van de-saparèixer de França», assegura Héctor Feli-ciano. El periodista porto-riqueny ha publi-cat en castellà El museo desaparecido (Edi-torial Destino), una obra que inicialment vaeditar en francès i que uns anys més tardva ser traduïda a l’anglès. El destí d'aquestsmilers d'obres d'art va ser molt variat. Desdel projectat museu d'art europeu que AdolfHitler va voler crear a la ciutat austríaca dela seva infància, Linz, fins als nombrosos edi-ficis oficials del règim i moltes mans priva-des. Després de la guerra, algunes d’aques-tes peces van tornar a mans dels seus legí-tims propietaris, però de moltes altres se’nva perdre la pista per sempre més.

Perquè es faci càrrec del tipus d'entre-vista: vostè és un caçador de nazis, a tra-vés de les obres que van robar? Preferei-xo la denominació de rastrejador d'obresd'art, amb alguna cosa de detectivesca, per-què suposa un plaer intel·lectual que en elcaçador es limita a prendre la presa.

Quant art van robar els nazis? A Europaoccidental, de 300.000 a 400.000 obres d'art.Per donar una idea, la col·lecció de pinturai escultura del Museu d’Art Modern de NovaYork (MoMA) consta de 3.500 peces. Tam-bé van confiscar un milió de llibres i ma-nuscrits, pràcticament introbables.

Què hauria passat amb l'art robat si Hi-tler hagués guanyat la guerra? La majoriad'obres anaven destinades al Museu d'Art Eu-ropeu a construir a la ciutat austríaca de Linz,a part de la col·lecció privada de Goering.El centre havia de demostrar la supremaciaartística germànica, a través de figures comRembrandt o Vermeer.

Costa reconèixer que els bàrbars autorsde l'holocaust eren amants de l'art? Aquestés un dels profunds problemes filosòfics d'a-questa confiscació artística. Hitler en sabia,d'art. Goering també, i a més tenia bon ull.I sense veure contradicció, són així mateixels originadors de l'holocaust.

Una altra interpretació és que un col·lec-cionista pot ser un perfecte miserable.Creiem que l'art ens protegeix de la barbà-rie, però no ens posa a l'abric d'ella.

Mataven els jueus per robar-los, o pri-mava la supremacia racial? A nivell ide-ològic, el motor era la puresa racial. Ara bé,aquesta purificació implicava l'expropiaciódels béns artístics i la seva repossessió.

El seu llibre demostra que tothom desit-java fer negoci amb els nazis. Sorprèn laquantitat de marxants, perits i experts fran-cesos que participen en el mercat de l'artconfiscat. Pensen que cal acoblar-s’hi i que,si ells no hi participen, «la competència hofarà». Aquest comportament augmenta elcol·laboracionisme.

Franco no tenia un projecte artístic, no-més li agradava la sarsuela. Hitler, a di-ferència de Franco, Mussolini o Stalin, des-taca pel seu interès específic en l'art, dinsde la seva voluntat per ressuscitar el SacreImperi o l'austrohongarès. Franco era mésprimari, un militar sublevat sense bastidaideològic.

Els nazis haurien acabat per incorporarMiró, Picasso i altres practicants de l'artdegenerat? Hitler els coneixia, i en el seu

llibre Mein Kampf ja fa una menció al futu-risme, el cubisme o el surrealisme. No obs-tant això, no podia rehabilitar-los. Mai no ha-gués acceptat el subjectivisme, per a ell no-més erapossible el realisme.

Quin és el pintor favorit de Hitler? Rem-brandt, i no sols visualment, sinó perquè alseu parer encarnava el punt culminant de l'à-nima germànica.

Hitler com a pintor. No era gran cosa, moltclàssic i poc interessant. Va pintar targetespostals de Munic per a turistes i –encara

que em costa entraren el terreny psi-cològic– tenia gransànsies artístiques.

I les va plasmaramb sang. Ell esconsiderava un ar-tista, la seva políti-ca és indissolublede la seva estètica.Participa en el dis-seny de l'uniformei la bandera, en l'or-ganització dels ac-tes de Nuremberg.

Els Sorolla cubansestan ara sota sos-pita. En la Cubadels anys cinquan-ta i després de la re-volució castrista, esva produir una es-poliació. Hi va ha-ver col·leccionistesque van abandonarel país deixant en-rere les seves obres.Aquestes van cau-re en mans de fun-cionaris, que els vantreure al mercat al'esquena de l'Estato perquè va tancarels ulls. D'aquestamanera, el Sorollad'una família cuba-na va aparèixer enuna subhasta no-vaiorquesa de Sot-heby's. Havia sortita través d'un di-plomàtic espanyol.

De la mateixa ma-nera que en l'es-poliació nazi, Sot-heby's i Christie'sno són garantiade res. Com qual-sevol altre vèrtexdel mercat, no s'o-cupaven d'establirprocedències cor-rectes. Si ningú no

reclamava, hi havia deixadesa. Ara, l'exigènciaha crescut.

Quin percentatge d'obres mestres no te-nen l'arbre genealògic en condicions?El 80 per cent, la qual cosa no vol dir quetotes hagin estat robades. Com un individu,una obra d'art té biografia, i no es prestavaatenció a la procedència, llevat que algunpropietari de la cadena fóra prestigiós.

Com a porto-riqueny, està a favor de l'an-nexió als Estats Units? Sóc extremadamentantiannexionista.

Entrevista


HÉCTOR Feliciano Rastrejador de l’art robat pels nazis

Entre les cent mil obres d’art que els nazis es van endur de França durant la Segona Guerra Mun-dial n’hi havia del pintor figuerenc Salvador Dalí. Ho assegura Héctor Feliciano, periodista porto-riqueny que ha escrit un llibre, El museo desaparecido, en el qual detalla aquest saqueig.

“Hitler esconsideravaun artista”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: JAVIER FERNÁNDEZ LARGO

“Com a pintorno era grancosa, molt

clàssic i pocinteressant.

Va pintartargetes

postals deMunic per a

turistes i–encara que

em costaentrar en el

terrenypsicològic–tenia grans

ànsiesartístiques.“

L es processons penitencials i les dansesde la mort provenen com a mínim de laBaixa Edat Mitjana, temps de greus cri-

sis econòmiques, d’epidèmies (sobretot la ter-rible pesta negra), d’escasseig de queviures,de fam, de por per la creença d’una fi delmón propera... amb el motiu de l’ubi sunt,la consideració del reialme de la mort, etcè-tera.

L’Església, amb aquestes paralitúrgies, pro-vava d’impressionar el poble i fer-lo reflexio-nar sobre la brevetat de l’existència, la dolen-teria de la vida pecaminosa i la proximitatde la mort.

A la nostra comarca es conserva encara,com una relíquia dels temps medievals i delsconceptes i actituds que movien l’homed’aquella època, la Dansa de la Mort, de Ver-ges, estudiada per Jordi Roca i Rovira en elseu llibre La processó de Verges (1986), en-cara que la primera documentació sobre laprocessó que se celebra el Dijous Sant siguide 1666, en ple context barroc.

EL CAS DE RUPIÀS’havia celebrat, així mateix, a Perpinyà al se-gle XVIII, mal que avui no disposem de capprova documental ja que ens basem en ungravat que així ho testimoniava, vist per di-versos erudits rossellonesos, avui perdut. Jor-di Roca apunta que a Beget, Sant Feliu de Pa-llerols i les Planes la mort també ballava ales processons de Setmana Santa, mentre quea Ripoll i Cadaqués sortia per Carnestoltes.Pep Vila guarda una fotografia de 1958 ambla desfilada de la mort i el seu seguici en laSetmana Santa manresana. També es ballavaa Rupià, però en aquest poble va desaparèi-xer per darrera vegada l’any 1935, potserpel clima revolucionari i anticlerical que esrespirava a l’època.

Quan pels volts de 1850 l’escriptor nord-català i home d’acció Carles Bosch de la Trin-xeria va visitar la Bisbal, on hi tenia parentsde segon o tercer grau per part del pare, elsfamiliars del novel·lista el van acompanyaral poble veí de Foixà, on en un pati d’unacasa va veure representar el drama vetero-testamentari Lo degollament de san Joan Bap-tista. El 1861 Bosch va assistir a la processódel Dijous Sant a Rupià, on va presenciaraquesta paralitúrgia.

Pel que sabem, el ball de la mort a Rupiàera prou rudimentari. L’executava un sol ba-llador que es movia a toc de tabal. El perso-natge, que com una figura més avançava din-tre del seguici de la processó, portava unadalla qualsevol, de les que trobem a les fei-nes del camp. A cada pas de dansa movial’eina a esquerra i dreta, en actitud de segaruna vida, de recordar que la mort ens igua-la a tots. Pel que fa a la vestimenta, duia unaindumentària amb dues peces. La calavera,en paraules de Bosch, era un «cráneo de car-tró [...] Saltava, ballava, se desllorigava alcompàs d’un fluviol i timbal que venían al da-

rrera d’ell; obria el pas a la professó clavantcops de dalla a dreta i esquerra...». La nota deviatge a Rupià fou incorporada en el seu lli-bre Records d’un excursionista (1887).

La seva estada a Foixà es pot llegir en l’ar-ticle Misteris (Anuari de l’Esquella de la Tor-ratxa, 1875, 51-55). És una llàstima que Boschde la Trinxeria en les seves estades per aques-tes comarques de l’Empordà no digués niun mot sobre com s’articulava la Setmana San-ta a la Bisbal.

DIVENDRES SANT A LA BISBALRecentment l’historiador Jordi Frigola i Arpaha descobert que la Bisbal també havia tin-gut aquesta dansa però, a diferència de Ver-ges –però tal com es feia també a Rupià–,aquí es ballava el Divendres Sant, en els ac-tes de la processó del Sant Enterrament. Ve-gem-ne les dades que tenim, que són de lesacaballes del segle XVIII:

L’any 1792 sabem per la «crònica» familiard’una noia de l’alta societat bisbalenca, queescrivia als seus pares que vivien fora de laBisbal, l’activitat del Divendres Sant d’aquellany. Les dades, copiades per Jordi Frigola,han estat extretes d’una correspondència fa-miliar: «Codern ahont són escritas las cartasde Ramona ma naboda en lo temps se ras-tauraba de unas febras malignas en la casade Vilossa de la Bisbal lo any 1792» (Benetde Marimon i de Vilosa).

Gairebé a continuació de les solemnes ce-rimònies del matí, a primeres hores de latarda se celebrava l’ofici de tenebres a l’esglé-sia parroquial amb el cant d’un extens orato-ri de la Passió amb veus solistes, cor i petitaorquestra, obra del compositor bisbalencd’anomenada Manuel Tomàs i Maymí, qued’infant havia format part de la capella de laCatedral de Girona, on va estudiar i es va for-mar. Del seu repertori en coneixem tres llargsoratoris, molt executats durant el Barroc. L’es-glésia sense gaire llum amb domassos negresque penjaven del cor de i de les tribunes delsbalcons laterals, tota una «escenografia» peraccentuar el dramatisme d’aquell dia. Presi-dia l’altar major una imatge del Sant Crist queadmirava per les seves grans dimensions i re-alisme.

Després d’una pausa breu s’interpretava unacantata per a cor i orquestra titulada Les setparaules, amb un sermó escaient enmig decadascuna de les exclamacions que atribuïena Jesús moribund a la creu.

DANSA I PROCESSÓHavent sopat, començava una lluïda proces-só pels principals carrers, organitzada per laconfraria de la Puríssima Sang de la qual arano en podem donar més clarícies. Obria elseguici la Dansa de la Mort. La mort era repre-sentada per un home que vestia de negre;mitges, calces fins al genoll, una jupa amb ca-putxa que quasi li tapava la cara i sosteniauna dalla. No se’ns diu si al vestit portava pin-

tats la figuració naturalista dels ossos ni siduia la calavera que li cobria la testa. Anavaenvoltat del seus servidors, un grup de figu-rants en la comparsa, dels quals no en sabemel nombre exacte, que vestien igual i duiengrans forquetes i torxes: alguns portaven unstambors per marcar el ritme de la dansa in’hi havia dos que tocaven a duo una melo-dia dialogada amb els baixons (fagots) i en-cara un altre personatge que traginava un grantimbal que restava mut mentre els altres ins-truments interpretaven una dansa molt sen-zilla que era ballada pels «morts» lliscant elspeus i puntejant les notes que marcaven elstambors i la melodia dels fagots. Era, segonsla «cronista», com un «ball pla». Però, de tanten tant, en un moment donat, tots els ins-truments emmudien i esclatava el toc del grantimbal que deixava sentit pel seu fort so, seci penetrant. Llavors la Mort feia un salt es-pectacular i després marcava uns passos sal-tironant mentre giravoltava brandant la dalla.Volia representar que aleshores segava unavida.

Tot darrere d’aquest macabre i nombrósgrup de la Mort, els seus «ajudants» i les se-ves «víctimes», caminava un altre encaputxatque portava un gran penó negre amb un es-quelet pintat, símbol del destí del cos delpas de la Mort. Quan passaven pel carrer Am-ple, els figurants feien com un cercle i dan-saven una mena de ball rodó.

És una llàstima que a les cartes que Ramona,la neboda, escrivia als seus familiars, no se’nsdoni més detalls sobre altres aspectes d’aquest

Dansa dela Mort

La Bisbal tenia

Les cartes que una noia de l’alta societat bisbalenca va escriureals seus pares l’any 1792 confirmen que a la capital del Baix

Empordà s’hi feia el Divendres Sant una representació similar a laque es conserva a Verges, i que hi havia hagut en altres pobles.

TEXT: JORDI FRIGOLA I ARPA I PEP VILA (*)


Reportatge


ball entre els quals hi hauria la presència d’al-tres instruments simbòlics: el rellotge?, la cen-dra?, les posicions del qui feia de Mort a ladansa; com s’executava aquesta mena de «ballrodó». D’aquesta representació bisbalenca,encara que en tinguem poques clarícies, envolíem destacar dos aspectes. En un princi-pi, la Dansa de la Mort de Verges era muda,però Jordi Roca va aportar-hi el testimoni d’unbreu diàleg que la Mort deia el Dimecres deCendra davant de l’altar major de l’església.El diàleg, però, mal versificat no és creïble,i sembla molt posterior, de creació massarecent. Albert Rossich qualificava en una oca-sió aquesta manifestació vergelitana de ballsense text. Pel testimoni de la Ramona, sa-bem que a la Bisbal hi havia un diàleg mu-sical, no sabem si acompanyat de paraules,i que a la fi es ballava un ball rodó, comuna sardana. En el gènere de les danses dela mort, hi ha uns personatges que dansen,que criden els vius a participar-hi. A la co-rrespondència se’ns parla de «víctimes», ungrup de figurants que anaven amb la com-parsa? A la Bisbal el «ball rodó» ens dóna aentendre que hi havia una dansa veritable enla qual els personatges de dins i potser al-guns membres de la processó feien com unarotllana, un veritable cercle en el qual esdonaven les mans. La coreografia de qual-sevol dansa agraeix un lloc planer, en aquestcas el carrer Ample de la Bisbal.

La mort en la rotllana també es pot veureen un capitell gòtic de la segona meitat delsegle XV a Girona, conservat al pati interior

de la casa Estorch de Girona, sobre el qualFrancesc Massip i Lenke Kovács n’han fetun excel·lent treball en un número recentde la Revista de Girona.

El tema del triomf de la mort, el seu caràc-ter inexorable, fou molt difós en els sermonsi les prèdiques dels frares dominics i fran-ciscans. No sabem si alguns religiosos delconvent franciscà de la Bisbal, una congrega-ció molt activa a la vila, van encoratjar tam-bé, com en altres llocs, aquests tipus de figu-racions, aquesta pietat com a recordatori dela mort. La importància del tema de la cruci-fixió en la processó del Divendres Sant a laBisbal és una altra marca de l’esperit fran-ciscà.

LA FIGURA DEL NATZARÈA continuació venia, una mica separat, i pre-cedit d’uns quants soldats romans (manaies),el Natzarè, que era un home pres al castellque havia comès petits delictes. Amb la pe-sada creu a l’espatlla i arrossegant cadeneslligades als peus, representava el Crist camídel Calvari. Durant el recorregut la gent l’in-sultava, l’escopia i el bastonejava; s’escenifi-caven així d’una manera ben real l’escarni iles vexacions a què fou sotmès Jesús per partdels fariseus. A Rupià, el personatge de laMort anava darrere del Natzarè. Així, la mortque segava vides anava lligada a la mort deJesús que simbolitzava el Natzarè. Com po-dem veure hi ha alguns punts de contacte en-tre les tres danses ballades respectivament ala Bisbal, Rupià i Verges.

Aquell any 1792 la figura del Natzarè lainterpretava un mosso de can Cendra, el masdel barri del Villar, que era captiu al castellperquè havia robat unes monedes a la casadel cavaller Josep A. de Batlle i Milans delBosch, al Raval.

Es veu que era costum, quan la processópassava per davant de l’església de la Pietat,de ventar una coça a l’improvisat Natzarè ifer-lo caure per donar més realisme a la histò-ria que s’estava representant. Aquell any elpobre mosso de can Cendra va tenir la dis-sort que la creu, en caure, li va esclafar la mà.La gent deia que era un càstig de Déu per ha-ver robar. Quan s’acabava la processó a dinsl’església parroquial, el pres havia de dema-nar perdó de les seves malifetes i prometreque no hi tornaria mai més. Aleshores se’lperdonava i l’alliberaven.

Darrere d’aquest figurat Natzarè seguia elque anomenaven lo Sanct Christo Gros de laparròquia, una important imatge de fusta quehavia de portar un home cepat a causa delpes d’aquella talla. L’acompanyaven els con-frares de la Puríssima Sang que cantaven i re-petien el Miserere amb melodia gregoriana.

Després, els membres de la Congregaciódels Servents de Maria en els seus Set Do-lors portava la imatge de la Dolorosa, figurad’un gran realisme amb vestits de roba i elCrist mort a la falda. En formava part, ambels congregants, un grup de músics amb flau-tes.

L’últim misteri que desfilava era el que por-tava el Crist jacent dins una urna de vidreenvoltat de tota la comunitat de preveres i elsfrares del convent. També tenia un grup mu-sical: una cobla de «tres quartans» formadaper un tamborí, flabiol i sac de gemecs. Lacorporació musical gaudia de privilegi de po-der desfilar coberts amb barret durant tot elrecorregut de la processó.

Les famílies que tenien balcons i finestresels guarnien amb robes negres per al pasd’aquesta desfilada en senyal de dol i a lavegada feien lluminàries.

Segons el setmanari El Faro Bisbalense,els anys 1866 i 1867 encara es ballava la Dan-sa de la Mort a la processó del Divendres Sant,que conservava així el seu caràcter escatolò-gic, però ja s’havia suprimit el costum de ferrepresentar el Crist a un pres del castell. Elvan substituir per la famosa imatge del Nat-zarè de l’església de la Pietat.

De moment no sabem quan va desaparèi-xer del tot aquesta manifestació paralitúrgi-ca de la Dansa de la Mort i del Sant Enterra-ment. Potser va ser causa de les reformes pro-vocades per la revolució liberal.

Els articulistes d’El Faro Bisbalense, liberalsempedreïts, malgrat elogiar la processó coma espectacle, escriuen ironitzant: «En Greciajuegos olímpicos. / En La Bisbal, procesio-nes. / ¡Que tempora! exclaman unos, / yo solodigo ¡Que mores!».

La recent descoberta de Jordi Frigolad’aquesta representació plàstica ens ha permèsconèixer un altre cas de supervivència de laDansa de la Mort, que fins ara era del tot des-coneguda, que es va ballar fins al segon terçdel segle XIX, en uns moments en què la vidaquotidiana es vivia amb més pessimisme i de-sesperació que ara. Hi havia poc lloc per al’optimisme i la confiança. Qui sap si novesrecerques ens permetran ampliar el marc ge-ogràfic d’aquesta romanalla ballada en al-tres pobles propers a la Bisbal. Sabem tam-bé pel llibre de Pere Lloberas La Bisbal enla història i el record (reedició de 1993, pàg.246), que en aquesta vila també s’havia re-presentat la Passió segons el text del trinita-ri descalç Antoni de Sant Jeroni (Vic, 1730?-Barcelona, 1802), de nom Antoni Alabau iQuingles. Tot un repte per seguir fent recer-ca pels arxius notarials i eclesiàstics, per talde trobar més rastres de la perduració de totaaquesta litúrgia i paralitúrgia de Setmana San-ta, aquestes formes canviants del nostre fol-klore religiós que tenen una florida tan ex-traordinària a la nostra terra.

* Una primera versió d’aquest article,«Música i folklore del Divendres Sant», fou

publicada per Jordi Frigola i Arpa en el «Lli-bre de l’Aplec de la Sardana» de la Bisbal

(juny de 2005, pàgs 113-115).Francesc Massip i Lenke Kovács són au-

tors de la millor història sobre la presènciadel macabre en la dansa i la festa popular,«El baile: conjuro ante la muerte» (Madrid,

Ciofff, 2004).

Foto:Representació de laDansa de la Mort deVerges a la Catedralde Girona, el mesde juliol de 2003.Foto: David Estany.

Establimentsantics


Transports Solés va néixer l’últim quartdel segle XIX, quan Joaquim Solés i Ra-lló, nascut a la Bisbal d’Empordà, co-

mença a dedicar-se al transport de llenya isuro, que extreu dels boscos de les Gavar-res i els transporta en un carro –tirat per doscavalls i una mula– fins a la Bisbal i Pala-frugell, a empreses sureres o taperes. Elseu fill, Vicenç Solés i Valls, comença a tre-ballar molt jove amb el seu pare. Tambéera llenyataire i obria camins a les Gavarres,una zona que llavors tenia una gran densitatde matolls, arbusts i sotabosc. S’hi obrien ca-mins a cops de destral o de falç, la qual cosava fer néixer les actuals rutes que hi ha pelmig de les Gavarres. Aquests camins erennecessaris per poder traslladar la llenya encarros. Vicenç Solés continuava –com el seupare– traient suro que, més tard, venia a em-preses de la Bisbal i Palafrugell, però vaestendre el negoci a indústries de Sant Fe-liu de Guíxols i Palamós.

El transport es feia amb dos cavalls i unamula. Els animals eren allotjats a la partbaixa de la casa que Vicenç Solés i la sevadona, Maria Sais, havien comprat a un seuparent, Ponç Coll, nom pel qual encara avuies coneix la casa, on viuen els pares de Jo-aquim Solés i Alsina, actual gerent de lasocietat.

L’any 1936 esclata la Guerra Civil i algunscomitès del bàndol republicà els obliguena treballar gratuïtament per a ells, transpor-tant amb els carros i els cavalls aliments, tro-pes, llenya i altres productes al front.

Acabada la guerra, l’any 1939, Josep So-lés i Sais, fill de Vicenç Solés i Valls, començala seva activitat a l’empresa amb 14 anys.El seu pare li compra un carro. Durant unatemporada, Vicenç Solés té problemes decor i han de contractar una persona per-què porti el seu carro. Un cop recuperatde la malaltia compren un tercer carro, queera un «tomborell» (tombava la càrrega capenrere estirant una palanca) i no solamentes dediquen a transportar llenya i suro, sinótambé materials per a la construcció.

Extreien grava i sorra de la llera del Daródes de la font de l’Arbre fins a la Palanca

de Cruïlles, però més tard es va ampliar laconcessió. L’any 1962, Vicenç Solés i Vallsdeixa l’empresa per raons d’edat i el seufill, Josep Solés i Sais, es ven els tres car-ros, els cavalls i les mules i compra un ca-mió i una màquina per extreure àrids del riu.

Tenia la concessió d’extraccióde grava i sorra del Daró i, a par-tir de llavors, només es dedicaals materials per a la construc-ció. L’any 1967, el fill de JosepSolés i Sais, Joaquim Solés i Al-sina, porta la màquina que tre-balla al riu Daró, perquè no técarnet per conduir camions.Pocs anys després, Josep Soléscompra un altre camió, que con-dueix un home que ha contractatcom a autònom.

RELLEU A L’EMPRESAEntre els anys 1971 i 1973, Joa-quim Solés ha d’anar a fer el ser-vei militar. Quan torna, el seupare té problemes de salut i hade ser ell qui es faci càrrec del’empresa. Ven la màquina quetreballava al riu i comença a por-tar el camió del seu pare perquèja té carnet. L’any 1989, JosepSolés i Sais i Joaquim Solés i Al-sina es converteixen en els únicsaccionistes de la societat Trans-ports i Grues Solés, s.l., quecompta amb quatre camionsamb grua, dos tràilers i una fur-goneta. Joaquim Solés n’és l’ad-ministrador únic i l’empresa con-tinua dedicant-se al transport dematerial per a la construcció.

De mica en mica es va deixantels transport d’àrids i el treballa les obres amb els camionsgrua. El 1998, Joaquim Solés pas-sa a ser administrador únic. Unany abans, el seu fill, FrancescXavier Solés i Coll, entra a for-mar part de l’empresa.

En els últims anys, Transportsi grues Solés ha rebut diversos guardons, perla seva tasca innovadora, entre ells el «Pre-mio a Líder del Buen Servicio», el «Masteren Prestigio i Calidad», així com el premi ala «Tradició Empresarial» de la Cambra deComerç de Palamós, atorgat recentment.

Transports SolésLa BisbalL’empresa té els seus orígens, fa uns 125 anys, en el transport

de llenya i suro amb un carro tirat per dos cavalls i una mula;en l’actualitat disposa d’una important flota de moderns camions.

Història

L’empresa iniciala seva activitatamb un carro,dos cavalls iuna mula, trans-portant llenya isuro de les Ga-varres a Pala-mós, la Bisbal,Palafrugell, etc.Més tard es de-dica també al’extracciód’àrids del riuDaró i al trans-port de mate-rials per a laconstrucció.Les coses fun-cionen bé i,amb el temps,s’adquireixenmés camionsper fer els dife-rents transports.Posteriormentes deixa eltransport d’àridsi el sector de laconstrucció. Ac-tualment l’em-presa té set trài-lers, dos ca-mions i duesfurgonetes.

Origen1875.FundadorJoaquim Solési Ralló.PropietariactualJoaquim Solési Alsina.Treballadors14.ActivitatLogística itransports.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

L a Ruta de les Deu Ermites i la ruta de l’ai-gua són els dos recorreguts que propo-sa l’Ajuntament de Santa Coloma de Far-

ners a les persones que vulguin conèixer mi-llor els atractius de la localitat. Seguint lesexplicacions que dóna el mateix Ajuntament,i també les que ofereix el Consell Comarcalde la Selva a la seva pàgina a Internet, aques-ta setmana detallem la ruta de les ermites, ila que ve, la de l’aigua.

La Ruta de les Deu Ermites no es limita úni-cament a Santa Coloma de Farners, sinó queentra en municipis veïns fins a completar unaexcel·lent panoràmica de diferents tipolo-gies de temples d’èpoques diverses.

– Castell de Farners (Santa Coloma de Far-ners): Data del segle XII, és de planta trape-zoidal i té una superfície de 211 metres qua-drats. S’hi pot accedir en cotxe per una pis-ta forestal de cinc quilòmetres que començaal parc de Sant Salvador.

– Mare de Déu de Farners (Santa Colo-ma de Farners): Va ser consagrada l’any 1200sobre una altra edificació que se suposa demitjan segle XI. L’actual edifici, restaurat, ésformat en gran part per una construcció bar-roca del segle XVIII. S'hi venera la Mare deDéu de Farners, talla romànica alterada perposteriors restauracions. S'hi celebra un aplecanual. S’hi pot anar en cotxe per la mateixapista forestal que porta al castell de Farners.

–Argimon (Riudarenes): L’actual esglésiaera la capella de l’antic castell d’Argimon,esmentat l’any 925. El segle XVIII va ser cons-truït el santuari actual, que ha estat restau-rat. S’hi pot accedir en cotxe per una pista fo-restal d’uns tres quilòmetres i mig.

– Sant Pere Cercada (Santa Coloma de Far-ners): Situat al mig d’una vall tranquil·la igairebé tancada, conserva intacta (tot i querestaurada) l’església romànica del segle XII.El primer esment de l'església data del 1063,però l'oposició del monestir de Breda impe-dí l'establiment de la comunitat agustinianafins al 1136. La nova església, de factura romà-nica, fou construïda entre finals del segleXII i principis del XIII i consagrada l'any 1245.A partir del 1480 la comunitat, ja decadent,va ser gestionada per priors comendataris,fins que el 1592 passà a dependre del con-vent d'agustinians de la Seu d'Urgell. L'esglésiaés un magnífic exemple de romànic tardà,de planta de creu llatina, cimbori i capçale-ra triabsidiada. Exteriorment, l'edifici presentapocs elements ornamentals, excepte a la faça-na principal, orientada a ponent, de portala-da amb arcs en degradació, columnes ambcapitells decorats, llinda i timpà, una fines-tra superior de mig punt i campanar d'espa-danya de dos ulls. De les dependències delcenobi només en resten algunes vestigis alshabitatges que hi ha a ponent de l'església.S’hi arriba fent deu quilòmetres per la pistaforestal que neix al parc de Sant Salvador.

– Sant Iscle-Santa Victòria de Sauleda(Santa Coloma de Farners): El lloc de Saule-da ja és esmentat l’any 898, però l’esglésiano va ser erigida fins al segle XI. S’hi va per

la pista forestal del parc de Sant Salvador.– Sant Miquel de Cladells (Santa Coloma

de Farners): L’església va ser construïda en-tre els segles XI i XII, i està restaurada. El tem-ple d’aquesta antiga parròquia conserva benvisible la primitiva estructura romànica, d'u-na nau trapezial, amb porta a migdia, i absissemicircular decorat a l'exterior amb un frisde semiesferes amb una creu incisa. El cam-panar, de torre de planta quadrada i teuladapiramidal, és adossat a la façana de tramun-tana i s’hi accedeix per una escala de cargol.A la banda sud-est hi ha afegits de dataciómés tardana i a ponent s'hi adossa la recto-ria, abans hostal i ara casa de colònies. S’hiarriba en cotxe per la carretera vella de SantHilari Sacalm (GE 551).

– Santa Margarida de Vallors (Sant Hila-ri Sacalm): El temple d’aquesta antiga parrò-quia va ser construït el segle XI, i renovat iconsagrat l’any 1193. Entre els anys 1680 i1743 va ser completament modificada, i enl’actualitat està restaurada. S’hi pot accedir encotxe, des de Sant Hilari, per la pista fores-

tal del Sobirà. – Mare de Déu del Pedró (Sant Hilari Sa-

calm): L’edifici ja és esmentat el 1285, peròva ser ampliat el 1521, i el 1650 s’hi va fer unaprofunda remodelació que va esborrar les ca-racterístiques del temple primitiu. L’any 1971s’hi va fer una última reconstrucció. S’hi ac-cedeix per la mateixa pista forestal del So-birà.

– Sant Jaume de Santa Creu d’Horta(Osor): L’església d’aquesta antiga parròquiaja és esmentada l’any 902. Consta com a parrò-quia independent de Santa Creu entre 1050i 1150. L’any 1332 ja tenia com a cotitular SantJaume. Va ser renovada al segle XVIII. S’hipot accedir en cotxe des de Santa Colomade Farners per la pista forestal de Castanuet.

– Santa Bàrbara (Anglès): Consta docu-mentalment el 1310 en un testament del MasSarsanedes d’Osor. L’edifici, ara restaurat, téelements gòtics dels segles XIV o XV. S’hi arri-ba en cotxe per una pista forestal que s’ini-cia al nucli d’Anglès.

– Sant Andreu de Castanyet (Santa Co-loma de Farners): L’església d’aquesta anti-ga parròquia ja és esmentada en l’acta de con-sagració de la de Santa Coloma de Farners,de l’any 950. De factura probablement romà-nica, tot i que emmascarada, és d'una naucapçada per un absis semicircular. A la ban-da de tramuntana es dreça el campanar, detorre de planta quadrada i teulada pirami-dal, així com la dependència afegida de la sa-gristia. A la banda de ponent se li adossa larectoria, un edifici del segle XVIII, actualmentrestaurat i convertit en casa de colònies. S’hipot arribar des de Santa Coloma per una car-retera asfaltada.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 3de juliol de 2005

La ruta de les ermitesL’Ajuntament de la capital de la Selva proposa un recorregut per deu destacats temples de la zona.

Santa Coloma de Farners (V)

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deSanta Colomade Farners,plaça Ajunta-ment, 1.972 84 08 08 www.webgi-pal.net/stacolo-maf/

– www.ccsel-va.org

Llocs de culte. A dalt, Sant Pere Cercada; a baix, l’ermita de la Mare de Déu de Farners. Foto: Marc Martí.

La mosca de GironaDeixa’t portar per les sensacionsGaudeix de la vida amb intensitat

A la venda miraculoses mosques de colors

Avui és normal que els restaurants d'un cert ni-vell comptin amb un sommelier, que és, da-

vant del client, la persona encarregada del vi, quirecomana la seva elecció i, generalment, serveixla primera copa als comensals, després d'haverobert l'ampolla i tastat el seu contingut.

Fa trenta anys, als restaurants de casa nostrano hi havia sommeliers, terme que ja el 1611 usa-va Covarrubias, dient que es tractava d’una «pa-raula alemanya introduïda a la casa reial a l'ús deBorgonya». En un principi, el sommelier era el mon-jo que, en un convent, s'encarregava de la vaixe-lla, la roba, el pa i el vi; a la casa d'un gran se-nyor, era l'oficial que parava la taula i preparavael vi. Abans, l'encarregat del vi –vegeu la històriade Josep (Èxode)– era anomenat «coper».

Les obligacions d'un sommelier van molt méslluny. Ha d'ocupar-se del que no es veu –selec-ció i compra del vi, la seva conservació, confec-ció de la carta de vins...– i del que es veu: la re-comanació al comensal d'uns vins que s'acoblintan bé com es pugui amb el menú elegit i el seuservei a la taula, després d'haver comprovat queestan en perfecte estat. És a dir: un sommelier és,en un restaurant, una cosa així com el guardiàdel vi. Però el guarda «amb cura i vigilància». Guar-dar alguna cosa d’aquesta manera és «custodiar».De manera que un bon sommelier és el custodidel vi.

I resulta que tanta investigació històrica i filològicaens porta on ja éren... perquè sempre hem sabutque el sommelier per antonomàsia, el mirall imodel dels sommeliers a l’Estat espanyol, es diuprecisament Custodio López Zamarra, que portaa Zalacaín des que aquesta gran casa va obrir lesseves portes, el 1973. Tenir Custodio en un equipés un luxe. Per descomptat, ell s'ocupa de totesles funcions enumerades més amunt, i les desen-volupa a la perfecció. Però va molt més enllà. Fagala d'una cosa que ha de posseir en més o menysmesura tot professional de l'hostaleria: és un psicò-

leg, que sap interpretar perfectament els desitjosdels seus clients i aconsellar-los no ja un vi quevagi bé amb determinat plat, sinó amb els seusgustos, que coneix, i fins i tot amb la seva perso-nalitat i, per descomptat, el nivell de preu en elqual es vol –o pot– moure. Perquè estaran vostèsamb mi que recomanar un Pétrus o un Vega Sici-lia no té mèrit; tampoc requereix massa coneixe-ments, i cap psicologia, recomanar quatre vins pera un menjar compost d'aperitiu, primer, segon ipostres. El meritori, el difícil, és aconsellar un vique vagi bé amb tot el menú, sense que disparila factura a nivells siderals. I Custodio sap fer-ho.

Però no són només els seus mèrits professionalsels que fan de Custodio un exemple; són, a més,els seus mèrits personals. És un senyor del vi. Mal-gasta professionalitat, elegància, saviesa... i la vir-tut dels grans: humilitat. No aclapara amb els seusconeixements: senzillament, els comparteix. Il·lus-tra fins a i tot aquells que pensen que saben moltde vi, però ho fa sense imposar-se, sense que esnoti. Al final et fa creure que qui ha elegit de ve-ritat aquell gran vi has estat tu.

Conèixer Custodio López Zamarra ha estat unade les grans compensacions que m'ha donat unquart de segle dedicat a escriure d'aquestes co-ses del bon menjar i el bon beure. Mai ha dit queno a ningú quan se l’ha requerit per a tastos, pera classes, per a cursos... Dóna suport als joves, delsquals diu que vénen «més preparats».

Els seus col·legues acaben de fer-li un home-natge; no m'agrada la paraula, que sona a comiat–a Custodio li queda molta corda–, i m’estimo mésparlar d'un acte de gratitud, de reconeixement.Que es mereix. Per gran persona, i per gran pro-fessional. Vostès s'imaginen quants glops de vi,des del tastavins de plata que llueix en el seuvestit professional, ha tastat Custodio en més detrenta anys de professió? Puc assegurar-los quefa anys que va excedir el milió. Avui vull aixecarla meva copa pel custodi del vi.

El custodi del viCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

De colorg r o c

pàl·lid ambreflexos ver-dosos per laseva joven-tut, ja que estracta d’unvi de la da-rrera collita.Gran inten-sitat aromà-tica perquèestà elaboratal 100%amb la va-rietat deraïm blancmés potent

del Penedès, el xarel·lo. Aromesde fruita fresca i fruita blanca ma-dura. En boca és rodó, equili-brat i amb un ampli postgust. Pre-sentació de disseny, obra d’AlbertTorres. Recomanat per a platsd’estiu, frescos, formatges suaus,marisc, peix blau; pel seu po-tencial, també com a aperitiu.

El celler elaborador: El CellerCastell del Mirall està situat a lafinca Masia Gutems, a la Grana-da del Penedès. Fundat l’any2000, és ja molt conegut per lavarietat i qualitat dels vins queelabora, tan monovarietals complurivarietals i caves, amb les va-rietats cabernet, merlot, char-donnay, sauvignon blanc, xarel·loi d’altres.

FerrerCatasús

El vi

Xarel·lo 2004

Restaurant

Cuina catalana d’autorLocal climatitzat - Pàrquing privat

Tancat diumenges nit i dillunsMENÚ MIGDIA, de dimarts a divendres: 15 €

CARTA CREATIVA

C/ Major, 2217257 GUALTA, GIRONA

Tel. 972 75 83 [email protected]

AAustràlia podem parlar, veritablement,de cuina de fusió: una barreja entrealguns ingredients i plats aborígens,

l’aportació anglosaxona (anglesa, escocesa,gal·lesa, però també irlandesa) i els produc-tes i plats de les noves emigracions (grecs,italians –la segona comunitat en importàn-cia–, libanesos, maltesos, xipriotes, espanyols,europeus orientals...). Fa menys que hi hanarribat asiàtics –xinesos, indis, pakistane-sos, habitants del sud-est asiàtic–, xilens oiranians, que també han aportat les pròpiestradicions gastronòmiques.

Totes aquestes comunitats, en efecte, hanreproduït els seus productes i els seus hà-bits culturals, religiosos i culinaris: Melbourne,per exemple, és la tercera ciutat grega mésimportant. Els plats i productes grecs hi són,pràcticament, tan corrents com a la mateixaGrècia, i el calendari festiu ortodox és se-guit escrupolosament (Epifania o Nadal, Pas-qua...). Els hel·lènics tenen ben fàcil mante-nir la seva tradició del sacrifici del xai pas-qual i el seu rostit a l’aire lliure. Al seu torn,els islàmics –iranians, turcs, libanesos, si-rians...–, poden celebrar les festes del seu ca-lendari, del Ramadà al Dia del Gran Sacrifi-ci del xai, sense cap dificultat. Els super-mercats i restauarnts xinesos proliferen arreu,i la cuina italiana té la més alta representa-ció i popularitat. Aquest melting pot ens pro-posa, al costat de les més típiques especia-litats de patró britànic o irlandès (rosbifs, pú-dings, stews, xai al forn, melmelades...),mussakes o keftedes gregues, tabulés, hum-mus o pa de pita amb carn siriolibanesos,spaghetti i risotti italians, i fins alguna su-posada «paella» espanyola. Els mediterranisi orientals no tenen cap dificultat a trobarels productes propis: cebes, alls i pebrots,bitxos secs, tomàquets frescos i secs, her-bes aromàtiques, i fins olives i oli d’oliva, amés de vi. Austràlia és el primer consumi-dor del món d’oli d’oliva, després dels paï-sos mediterranis!

GRAN DIVERSITATLa primera dada és que per a una poblaciórelativament petita –que no arriba als 20 mi-lions d’habitants–, la superfície del territoriés gairebé tan gran com els Estats Units. En-tre els oceans Índic i Pacífic, gaudeix de cli-mes, vegetació i fauna diversos, tant autòc-tons com importats: dels cangurs, emús (menad’estruços) i cocodrils a les vaques i xais,en ramats immensos i coneguts arreu delmón; dels warrigals (mena de verdura de fu-lla), les bunyes i macadàmies (fruits secs),les taronges silvestres o les fruites tropicals,a l’olivera i la vinya, el tomàquet i el pe-brot, les patates i els cogombres. D’un cli-ma temperat, de tipus mediterrani, a un desec i calorós, amb deserts inclosos.

El mar produeix tota mena de peix i ma-risc, en aquest cas de fama mundial: llagos-tins, esplèndides llagostes, gambes i ablao-ens o orelles de mar, ostres, lluç de la menaKing George, una mena d’esparrall vermell.Les aigües dolces donen peixos i crustacispropis, com els yabbies (mena de crancs).

Fa uns 200 anys, quan hi varen arribar elsbritànics, els aborígens ja poblaven l’illa desde feia uns 70.000 anys. Amb tot, varen sermaltractats i gairebé exterminats. La cuinaaborigen es basava en la recol·lecció selec-tiva, però amb pràctiques basades en la sos-tenibilitat: s’escampaven les llavors de lesplantes a fi de tenir-ne provisió; es practica-va la pesca, i es guardava peix viu als es-tanys. Els aliments se solien menjar crus, peròtambé marinats o cuits a la brasa. Es torre-factaven llavors i se’n feia una farina per con-feccionar una mena de coques.

REDESCOBRIMENT CULINARINo és fins ara que la cuina australiana comen-ça a mirar amb atenció aquest patrimoniculinari, abans negligit del tot pels colonit-

zadors britànics. Ara es descobreixen «nous»sabors i productes (que fins i tot s’expor-ten) com l’emú, el cocodril, el camell, la caçaautòctona, o el cangur, al costat de l’omni-present moltó o xai, de la mantega i dels pansi de la pastisseria de tipus anglès.

El te és una de les begudes més populars,com també ho és el cafè –que pot ser a l’es-til italià o a l’estil grec–, i uns vins que des-perten l’admiració arreu del món.

En general, seguint les pautes anglosaxo-nes, l’esmorzar és important (ous, cansalada,embotits, porridge o cereals, te...). El dinarés pràcticament irrellevant, per la qual cosael sopar esdevé l’àpat principal. Una tradiciómolt australiana és la barbacoa o barbie, prin-cipalment a base de xai (d’un gust una micamés fort que el nostre).

Gastronomia


La barreja d’ingredients i preparacions aborígens amb especialitatsde molts altres indrets del món hi ha creat una autèntica fusió.

Es tracta d’un pa –o, millor, coca– autòc-ton d’Austràlia. Els aborígens feien unamena de pans o coques de diversos

ingredients, incloent llavors de verdolagao d’altres espècies –una mena d’acàcia ialtres–, fruits secs triturats... Actualment,però, el nom australià de damper s’aplicaa un pa força corrent, de matriu anglesa.Aquest terme de l’anglès australià (o neo-zelandès) vindria de l’expressió «dampe-nend the appetite», esmorteint la gana.Un damper és una peça d’una caldera, xe-meneia, o fins d’un piano, que esmorteeixel tir, el so, que frena...

ElaboracióEscalfeu el forn a uns 180º.– Barregeu tots els ingredients en un mar-bre espolsat amb farina, pastant-ho ambles mans. Formeu una bola i deixeu-la re-posar una mitja hora. Doneu-li forma de

disc, com una coca rodona, de la mida d’unplat, aproximadament. Poseu-lo en una llau-na i, amb un ganivet, marqueu-hi unes in-cisions paral·leles, segons el gust (2, 3 omés). Poseu-ho al forn i feu-ho coure –se-gons la temperatura i el tipus de forn– unamitja hora.

NotesÉs molt bo menjat calent o tebi. Se’n podenfer llesques i, a l’estil australià, s’hi posamantega.– Hi ha varietats de dampers que inclouen

herbes aromàtiques –a l’estil d’aquí, perexemple, hi és bona la farigola; al de Xipre,trossos d’olives negres, però també fruitssecs, com ara nous a trossos–. Es pot ferdolç, afegint mel o xarop fosc a la massa,tot i que el que és corrent és servir el paamb aquests ingredients, acompanyat d’unte ben fort.– Tant a Anglaterra com a Austràlia se solfer servir una farina ja preparada per aaquestes receptes, que inclou el llevat (self-rising flour). Aquest tipus de farina ja es tro-ba aquí. Cal dir, no obstant això, que aquestpa original d’Austràlia (i també de Nova Ze-landa) no tenia llevat, i, segons el sistemaaborigen, es coïa a les pedres o brases, noa forn cobert. En les llengües australia-nes, aquesta coca rebia els noms de my-hee, wikki, krepauwe, nurong... (noms trans-crits segons la pronunciació i grafia an-gleses).

Ingredients

● 1/2 quilo de fari-na amb llevat in-clòs (unes trestasses).

● 1 culleradeta desal.● 1/2 tassa de lleten pols.● 1 litre i 1/4 d’ai-gua.

«Damper»La recepta

JaumeFàbrega

Austràlia

Gastronomia australiana. A l’esquerra, a dalt, uns filets de cangur amb acompanyament de verduretes, i, a baix, unspastissos típics anomenats «lamingtons», fets de xocolata. A l’esquerra, de dalt a baix, un «rissotto» amb peix i marisc,un «damper» i unes anelles de calamar amb arrebossat especiat.

La Costa Brava ha esdevingut un dels in-drets més populosos i coneguts de tot ellitoral mediterrani, i bona part de l’activi-

tat dels seus pobles i ciutats està relacionadaamb el turisme, en qualsevol dels seus ves-sants. Aquesta tendència, cada cop més accen-tuada, fa que indústries tradicionals de la terrahagin anat desapareixent en alguns casos i, end’altres hagi disminuït considerablement laseva importància. Ara bé, una ocupació sem-pre present a les nostres comarques costane-res, i que ho continuarà essent, és la de la pes-ca, per bé que la incidència social de la gentque en viu sigui ben diferent ara de la que ha-via estat dècades enrere, evolució paral·lela ala dels mitjans i tècniques emprades, i a unaespecialització més elevada. Els homes i lesdones del mar, amb els pagesos, els pastors iels representants d’algunes activitats menes-trals, van arribar a ser els puntals de l’activitateconòmica molts any enrere, quan encara nohavia irromput amb força el desenvolupamentindustrial i comercial, ni tampoc el turisme.

Repassant la col·lecció d’antigues fotografiesi postals, de dibuixos i gravats de personatges,hi són ben representats el pagès, el pastor i elpescador, vestits invariablement amb robes tí-piques, amb molt poques distincions, i gene-ralment amb barretina. Les targetes postalsmostren els trets etnològics de la gent, enaquest cas d’aquells pescadors, sacrificats llopsde mar amb uns rostres expressius però se-rens, amb poblada barba quan es tractava d’ho-mes més grans, amb les proves evidents delscops rebuts per una vida dura i feixuga.

De les diverses col·leccions de postals i fo-tografies editades durant la primera meitat delsegle passat que mostren aquest món marinerdestaca la dels famosos caps d’estudi captatsper Josep Esquirol, fotògraf de l’Escala i undels clàssics de les comarques gironines.Aquest retratista, nascut a Barcelona el 1874, imort a l’Escala el 1931, va arribar a la localitatgironina l’any 1898, i enmig de la seva poli-facètica activitat destacaria com a immortalit-zador d’imatges. Algunes de les seves obresmés representatives són aquests caps d’estudide pescadors i mariners –també en va fer depagesos, pastors, vinyaters i altra gent del po-ble–, que ell mateix s’encarregava de buscarals indrets típics de la localitat, especialmental banc conegut com «Si no fos», on recolliaavis i àvies per dur-los al seu estudi del carrerde la Torre i fotografiar-los.

L’Ajuntament de l’Escala, a través del seu Ar-xiu, va editar els primers anys de la dècadadels 90 un seguit de carpetes amb reproduc-cions fotogràfiques d’escenes de la localitat. Lasegona entrega, apareguda l’any 1991, incloïa21 caps d’estudi de Josep Esquirol, amb un tre-ball afegit molt important, desenvolupat perl’arxivera municipal Lurdes Boix, orientat a re-cuperar la memòria i la identitat de totes aque-lles persones potser anònimes per als forans,però ben conegudes per als seus convilatansde més edat. Així, se’ls va identificar fins i totamb el seu nom popular, com va ser el cas delmenut Patot, l’avi Bofill –Jaume Martí–, l’aviNiol –Rafel Dubé–, l’avi Calons –FrancescGuerra–, el roig d’en Pona, en Met Re, el pa-drí Batista – Joan Baptista–, en Garranyol – Jo-sep Ballesta–, l’avi Calistro –Calixt Parés–, enPere menut – Pere Pascual–, i l’àvia Abadessa,–Josefa Sureda–, la majoria d’ells desaparegutspels voltants del 1910. La presentació de la car-peta de làmines fotogràfiques s’acompanyavad’una breu biografia d’aquests personatges id’un recull d’articles de premsa de l’època, comels de Joan d’Alart, a la revista Cataluña; deJ. Roca, a La Actualidad; o els dibuixos de JoanPellicer a l’Esquella de la Torratxa.

Col.leccionisme


Els vells llops de mar

XavierRomero

Els mariners havien estat sovint els protagonistes d’antigues col·leccions de fotografies i postals.

www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

Les persones més gransde 65 anys tenen unescaracterístiques especí-

fiques quant a les seves xi-fres de tensió. Es parteix dela base de considerar hiper-tens qui té una pressió sistò-lica o alta igual o per sobrede 140, i diastòlica o baixamenor a 90. I malgrat això,només el 30% té els seus ni-vells de pressió controlats.Per al professor Guillén, pre-sident de la Comissió Estatalde Geriatria, quan una per-sona d’edat té la tensió sistòli-ca en 140 o més i la diastòlicaper sota de 90, que és fre-qüent, considerem que ésla més perillosa, ja que ésel factor més important del'ictus, insuficiència cardíacai cardiopatia isquèmica. Amés, en ser la més difícil de baixar, la pressióarterial sistòlica o alta sol ser la responsabledel mal control de la hipertensió en l'ancià. Persi no n'hi hagués prou, és també normal lapresència d'altres patologies, la polimedica-ció i les limitacions funcionals de tipus psí-quic o físic.

L'edat no és barrera per iniciar un tractamentde control de la pressió arterial, encara queel primer és adoptar una sèrie d'hàbits de vidasaludables, com controlar el sobrepès, dismi-nuir el consum de sal, de cafeïna i d'alcohol iabandonar el tabac; encara que és difícil, comen la població general, que les xifres de ten-sió baixin només amb aquestes mesures. Gai-rebé sempre cal utilitzar mitjans farmacològics.Aquests tractaments s'han d'individualitzar enfunció de cada pacient, si hi ha altres patolo-gies, o risc de patir complicacions. Per això,el normal és iniciar-lo amb dosis baixes i veu-re l'evolució. Si no s'aconsegueix controlar latensió, caldrà augmentar la dosi; i si tampocs'aconsegueix, caldrà un segon tractament. Larealitat demostra que en el 40% dels casos espot controlar amb un sol medicament. «Per això–afegeix Guillén–, se sol començar directamentamb dos tractaments de dosis baixes per acon-seguir major efectivitat amb menors efectes se-cundaris».

EL RISCLa hipertensió en les persones grans és mésfreqüent i greu i és el factor més representa-tiu de risc cardiovascular. Més de 45 milionsd'espanyols més grans de 65 anys són hiper-tensos, cosa que representa el 70% del total.El progressiu envelliment de la població n’ésuna de les causes. I en aquest grup de pobla-ció és molt freqüent que es tingui la pressióalta per sobre de 140 i la baixa per sota de90. El curiós és que la idea que tenir la pres-sió alta elevada és més perillós és un concepterecent. Abans es pensava fins i tot que erapositiu, perquè permetia el reg d'òrgans comel cervell, el cor i el ronyó. Avui se sap queaixò és absolutament fals i que la pressió sistò-lica alta té un gran valor predictiu com a fac-tor de risc cardiovascular en l'ancià. Un dels

problemes bàsics és que a Espanya nomésun de cada quatre o cinc pacients sap que éshipertens. I encara que ha millorat el conei-xement de la malaltia, hi ha almenys un 20%de la població d’edat sense diagnòstic. Entreels diagnosticats, un 30% està sense control.

Quan el cor llança la sang, la pressió queexerceix sobre les parets és la màxima, ja queés quan més sang hi circula, i sobretot ambmés força (per això se’n diu també sistòlica).I quan el cor es relaxa, i no exerceix força so-bre les artèries, és quan tenim la pressió mí-nima (o diastòlica). Això és la tensió: la forçaexercida pel volum de la sang contra les pa-rets del cor i els vasos sanguinis. La majoriade la gent no sap què és la seva tensió. Si éselevada –hipertensió– no avisa i no sol donarsímptomes: per això se’n diu l'enemic silen-ciós. No molesta, no fa mal i tot i això és unfactor de risc de primer ordre. En una enquestaentre hipertensos es va saber que gairebé totsvan descobrir la seva hipertensió en una revi-sió aliena a aquest mal. I a més, la gran ma-joria no sospitava que el patia.

En els primers anys, la tensió no sol preo-cupar, perquè llevat de casos molt concrets he-reditaris no hi ha problema. Les artèries són amés molt elàstiques. Però amb el pas dels anyses produeixen dos problemes que afegeixengravetat a la situació: la pèrdua d'elasticitatde les artèries i la rugositat que adquireixenper dins. Aquesta rugositat permet que vagindipositant-s’hi substàncies, que a més de rigi-desa, van disminuint el calibre. Així, la matei-xa quantitat de sang ha de passar per unsconductes que no són elàstics i que a méssón més estrets. És fàcilment comprensible quesi la pressió a la qual circula la sang per totala nostra xarxa de canonades és excessiva,totes poden acabar danyades. I a més, és pos-sible que en un moment determinat, per fredo per un esforç, encara que sigui petit, aques-ta pressió excessiva acabi rebentant algun d'a-quests conductes –poden ser al cervell, perexemple– i desencadeni una hemorràgia ce-rebral. Com que, a més, hi ha més pressió, elcor ha de fer més esforç, cosa que pot causaruna insuficiència coronària. No ha de descar-

tar-se la insuficiència renal, perquè les artè-ries renals també se’n ressenteixen. La hiper-tensió és, en definitiva, un factor de risc granque pot accelerar altres processos o tenir greusconseqüències.

Algunes causes de l’elevació de la tensió esconeixen. Per exemple, se sap que els estrò-gens de síntesi –la píndola, per entendre'ns–són capaços de provocar hipertensió. I tambées pot originar per problemes renals. Peròdel 95% de les hipertensions no se’n sap la cau-sa exacta. En principi hi ha grups, famílies ipoblacions que pateixen hipertensió. I s'ac-cepta que hi pot haver alguna raó genètica,perquè apareix alguna alteració a la paret deles cèl·lules. És més freqüent en els nord-ame-ricans de raça negra que en els de raça blan-ca. Encara que visquin en el mateix entorn itinguin la mateixa alimentació. Hi ha més hi-pertensió en el món industrialitzat que en elrural. L'alimentació hi influeix, i especialmentel consum de sal. També és veritat que hi haprofessions més propenses a la hipertensió pot-ser per una major activitat del sistema ner-viós. I és clàssic l'exemple dels controladorsaeris, en els quals la hipertensió és molt mésfreqüent. Però és falsa la idea que qui és demolta activitat és més propens. Hi ha gent tran-quil·líssima amb una tensió elevada, i gent queno fa res i que pateix hipertensió.

Els experts insisteixen que:– Cal prendre's la tensió almenys un cop a

l'any, especialment els homes més grans de 40anys i les dones en edat menopàusica i post-menopàusica.

– Es calcula que almenys la quarta part deles morts per accident cerebrovascular són atri-buïbles a la hipertensió arterial, encara que jaes nota un descens degut al major nombre d'hi-pertensos controlats.

– En l’hipertens hi ha un deteriorament clí-nic amb afectació d'òrgans com cervell, cor oronyons. Tot i això, les investigacions més re-cents indiquen que la hipertensió arterial tam-bé provoca lesions vasculars fins i tot en lesartèries més petites, les venes i els capil·lars ique suposa una alteració de l'estructura de laparet dels vasos i la seva funció.

Salut


RamónSánchezOcaña

Tenir la tensió alta és més greu per a les persones grans perquè fa créixer el risc cardiovascular.

La hipertensió i l’edat

MA

RTI

FE

RR

ER

assistència sanitària

AsisaLa solució que vostè busca

Delegació Girona: Passeig General Mendoza, 1 entl. (Pl. Catalunya) - 17002 GIRONATelèfon 972 20 77 58 - Fax 972 22 44 30 e-mail:[email protected] a Figueres: C/ Col·legi, núm. 5 baixos - FIGUERES

Pot estar segur.

EL NÚM. 1 ETS TU.

16 DominicalDiumenge 3de juliol de 2005 Elegància sexy

1

5 6 7 8 9

4

3

2

Gucci:Amb espardenyes

d’espart.

Moschino:Un «look» entrehippy i rocker.

VivienneWestwood:Estampats

provocatius.

La setmana de la moda masculina de Milan ha avançatpropostes per a la temporada primavera-estiu 2006 que

resulten suggerents i aposten per un home sense complexos.

A.E.T.

AlexanderMcQueen:

Samarreta amb unespectacular brodat.

Tendències


1Gianfranco Fe-rre . Aposta perun home moltsexy.2Burberry . Sobri id’inspiració aris-tocràtica.3Antonio Marras .Moda amb mis-satge.4Dsquared . Dan-dis del llunyàOest.5John Richmond .Contrast de tons iteles luxoses.6Missoni . Elegàn-cia en ratlles co-loristes.7Rocco Barocco .Una reivindicacióde la italianitat.8Trussardi . Co-lors alegres per aun home jove idinàmic.9Exte . El blanc,protagonista des-tacat.10Donatella Versa-ce. Art decó ifantasia.11Prada . Peces es-tampades, lleu-geres i fresques.12Laura Biagiotti .Les flors no sónnomés per a lesdones.13Dolce GabbanaUn estil estudia-dament descurat.

10 11 12

13

Ens renovem!!

Banyadors des de 10 €

Parques des de 20 €

Bodys des de 6 € i moltes ofertes més !!Llençols des de 10 €

Sabates des de 6 €

Conjunts des de 20 €

Vestits des de 20 €10è ANIVERSARI

C/ Maluquer Salvador, 1917002 GIRONATel. 972 21 57 01www.lacaseta.com

Mobiliari i decoració infantilLlistes de naixementRoba fins a 3 anysBateigRegal

PREUS DE REGALPijames des de 10 €

Conjunts clínica des de 20 €

Després de celebrar fa tres anys el seu20 aniversari amb el triple CD ¿Quié-nes somos?, ¿De dónde venimos?, ¿A

dónde vamos?, Siniestro Total acaba de pu-blicar l'àlbum Popular, democrático y cien-tífico, amb el qual diuen portar un «rotllomaoista psicodèlic» i «experimentar amb elpunk, el grunge i el rock clàssic». Els ga-llecs Julián Hernández, Javier Soto i OscarG. Avendaño coincideixen a dir que Popu-lar, democrático y científico és un disc «na-cionalista» i «polític», i per això es mostrensatisfets dels resultats de les eleccions ga-llegues del 19 de juny, perquè al seu parer«Galícia necessita oxigen i neteja».

Per tot això, Julián Hernández comentaque el seu nou àlbum té poc a veure ambaquell tercer CD del recopilatori de fa tresanys, que s’anomenava ¿A dónde vamos? ique «llavors apuntava cap a on volíem anar»,ja que «eren tretze cançons del grup grava-des de nou i, encara que musicalment sónmolt diferents, si alguna cosa tenen en comúés el treball que costa fer-les». «Un treballde dos anys», diu Javier Soto, durant el qualhan gravat per a la banda sonora de la pel·lí-cula 800 balas, d'Álex de la Iglesia, vanparticipar en el concert de «Nunca Mais» iuna altra pila de coses. «No sabem dir queno, el millor és que quan ens pregunten te-nim alguna cosa per dir», apunta Julián.

La producció de l'àlbum ha anat a càrrecde Joe Hardy, col·laborador de ZZ Top i Ste-ve Earle, amb el qual treballen des de fa dot-ze anys i que en «aquesta ocasió ha fet elque li ha donat la gana, molt en la línia d'a-quell gran collage que va crear Frank Zap-

pa i van continuar els Beatles». Els integrantsde Siniestro Total asseguren que estan «con-tents amb el resultat» del disc, i fins i tot jatenen l'opinió del públic més pròxim, queels ha donat el vistiplau. A més, durant lagira de presentació de l’àlbum –que fa unsdies els portava a Palamós–, que enllaçaranamb la d’estiu, han pogut comprovar «comels temes nous es porten molt bé amb elsgrans èxits».

GUSTOS MOLT SEMBLANTSJavier, Oscar i Julián tenen els gustos moltsemblants, que poden anar des del blues delsanys 30 a Bjork, encara que sempre recorrena The Who o The Kinks, i els tres lamentenno haver pogut veure mai en directe un delseu ídols, Elvis Costello. «Ja és mala sortque hagi arribat a tocar a Madrid el mateixdia que nosaltres», diu Julián.

Els textos de Popular, democrático y cien-tífico són «durs i ha costat Déu i ajuda fer-los, perquè cada vegada és més difícil ferbones lletres i adequar-les a la música».

Autors de temes emblemàtics com Ayato-lah!, Todos los ahorcados mueren empal-mados, Miña terra galega, Me pica un hue-vo, Fuera las manos chinas del Vietnam so-cialista, Te quiero, Si yo canto, Camino dela cama, Todo por la napia, o Bailaré so-bre tu tumba, Siniestro Total signa ara temescom Monstruos, Cerrado por cansancio, Laspiernas de Cristo o Bésame, soy gallego, queformen part d’aquest Popular, democráticoy científico, en el qual en una portada ambfons vermell s’hi pot veure una màscara xi-nesa de mirada perduda.

Música


La psicodèlia del

maoisme«Popular, democrático y científico» suposa un pas més en laconstant evolució dels gallecs Siniestro Total, que assegurenhaver fet un disc «nacionalista i polític», i amb textos «durs».

Bandes sonores

Novetats

Tierra de abundanciaThom & NacktReverse Angle Records-Sony BMG

Wim Wendersofereix una mira-da càustica delsEstats Units dedesprés delsatemptats de l’11de setembre de2001, a partir deles històries d’unparanoic excom-batent del Viet-nam –que viu ob-

sessionat per un nou atac– i la seva neboda, unajove idealista amb creences religioses. La pel·lí-cula s’obre amb la cançó del mateix títol de Leo-nard Cohen. Wenders també utilitza un altre temarecent del veterà cantautor canadeenc. Però l’au-tèntic protagonista de la banda sonora és el mú-sic Thom, àlies de Thomas Hanreich. Al costatde Patrick Christensen ha escrit sis temes expres-sament per al film. Wenders també recupera unaltre tema de Thom d’un dels seus discos en so-litari. Completen el soundtrack cançons del can-tant TV Smith, del grup Mamasweed, de la ban-da alemanya de punk Die Toten Hosen, de DavidBowie i dels escocesos Travis. Lluís Poch

Gorillaz: «Demon days»

Murdoc, No-odle, Rusell i2D –els quatreg a m b e r r o sprocedentsdel còmicmanga con-vertits en es-trelles medià-tiques amb elnom de Gori-llaz desprésd’haver venutcinc milionsde còpies delseu disc dedebut– tornenquatre anysdesprés ambDemon days.En realitat, elsquatre personatges són l’«alter ego» de dos mú-sics d'envergadura, Damon Albarn, de Blur, i Ja-mie Hewlett, de Dan The Automator, que van bus-car refugi en aquests personatges del còmic, ini-ciant així una carrera paral·lela a la dels seus grups,amb la intenció d'experimentar amb l'electrònica,el rap, el hip-hop, el pop, el rock i el punk, creantun coctel amb el qual baten rècords de vendes.

David BustamanteCaricias al alma és el nou àlbum de David Busta-mante, un dels guanyadors de la primera ediciód'OT, compost per 10 temes en els quals «es re-cullen totes les formes de tocar l'amor», segons l'ar-tista. Amb 23 anys i més d'un milió de còpies ve-nudes dels seus discos anteriors, Bustamante iYo soy así, el cantant càntabre torna amb un ter-cer treball ple de balades romàntiques i en el queintrodueix ritmes pop-rock, reggaeton i fins i tot rap.

Morcheeba: «The antidote»Després de vendre 5 milions de discos a tot el món,Morcheeba ha necessitat un respir abans de seguirel seu camí amb The antidote, un disc amb el qualaquesta banda pionera del chill-out emprèn unanova etapa. «Estàvem malalts de ser una màqui-na de fer diners», diu Ross Godfrey, un dels seuslíders. Amb quatre discos publicats en els últimsvuit anys, la banda britànica s'ha convertit en totauna referència per als amants del chill-out.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Fijación oralVol. 1 Shakira2 ▲ Never goneBackstreet Boys3 ▼ X&Y Cold-play4 ▼ Magia Rosa-na5 ▼ Il Divo Il Di-vo

REGNE UNIT

1 = X&Y Cold-play2 ▲ Back toBedlam JamesBlunt3 ▲ DynamiteJamiroquai4 ▼ In your ho-nor Foo Fighters5 = ForeverFaithless - Thegreatest hitsFaithless

ESTATS UNITS

1 = X&Y Cold-play 2 ▲ In your ho-nor Foo Fighters3 ▲ Never goneBackstreet Boys4 ▲ The emanci-pation of MimiMariah Carey5 ▼ Monkey bu-siness BlackEyed Peas

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: JUANJO MARTÍN/EFE

Operación Ébola

Director: San Firstenberg.Intèrprets: Jeff Fahey, ErnieHudson, Rob Stewart.Distribuïdora: Filmax.Durada: 93 minuts.Vet aquí un subproducteideal per veure amb col·le-gues i passar-se la sessiódubtant de la intel·ligènciadels seus responsables. Unescamot militar s’enfronta a

uns terroristes que han propagat el virus del’Èbola en aquest despropòsit firmat per l’autord’El guerrero americano. P. P.

Segundo contacto

Director: Kevin Tenney.Intèrprets: Patrick Muldoon,Jane Sibbett. Distribuïdora: Filmax.Durada: 101 minuts.La seqüela de ¡Han llegado!es limita a repetir les troba-lles de la primera entrega,però aplicades a una estèti-ca televisiva que aconse-gueix provocar més d’un ba-

dall. També hi juga en contra el poc carisma deMuldoon (vist a Starship Troopers), àmpliamentsuperat per Sibett i el veterà Michael Sarrazin.P. P.

Mente criminal

Director: Joseph Vittorie.Intèrprets: Frank Rossi, BenCross, Tahnee Welch.Distribuïdora: Filmax.Durada: 93 minuts.Un jove fiscal del districtedescobreix que el seu ger-mà gran és un capo de lamàfia en aquesta correctacinta d’intriga rodada fa dot-ze anys. El millor és el seu

voluntariós allunyament dels tòpics i un ajustatplanter d’intèrprets, on sobresurt la tasca deLance Henriksen P. P. En el Hollywood actual, cada vegada es fa

més estrany trobar-se produccions veri-tablement independents. I quan aparei-

xen creen recel, entre d’altres coses perquèproductores com Miramax s’han encarregatd’enverinar el concepte amb finalitats estric-tament comercials (un dels casos més famo-sos en aquest sentit és El indomable Will Hun-ting, insuperable en la seva capacitat de pro-vocar malsons). Però recentment s’han tingutnotícies de Crash que, a banda de compartirtítol amb un dels treballs més controvertitsde David Cronenberg, suposa el debut en ladirecció cinemato-gràfica de PaulHaggis –fins aranomés havia fir-mat telefilms–,guionista de Mi-llion dollar baby.

I què és això deCrash? Doncs, par-lant en termeseconòmics, la demostració que amb un pres-supost paupèrrim –sis milions de dòlars– espot fer un llargmetratge ple d’estrelles i aca-bar sumant beneficis a la taquilla: el passat capde setmana, la cinta de Haggis ja acumulavagairebé 45 milions de dòlars als Estats Units iels productors esperen que la bona acollidade crítica –la mitjana que li atorguen els crí-tics és de 8 sobre 10– faci estendre el feno-men a la resta del món. Aquí haurem d’espe-rar a principis d’octubre per poder-la veure.

Però més enllà dels números, Crash supo-sa una mena de fusió dels plantejaments d’A-

mores perros i Short cuts. Un accident de cot-xe provoca que uns personatges sense lligamsaparents comparteixin un mateix destí i des-cobreixin coses de les seves respectives vi-des que fins ara desconeixien. Així, a la pe-l·lícula s’hi donen cita lladres i policies, rics ipobres, que acaben entrant en una espiralde desgràcies que els fa idèntics a ulls del’espectador.

Haggis va tenir la idea de Crash desprésde viure en la seva pròpia pell un sinistreque també li va canviar la vida. El guió re-sultant era tan engrescador que ha aconseguit

reunir un repartiment magnífic –i curiós, vala dir-ho–, encapçalat per Don Cheadle (tam-bé productor), Sandra Bullock, Brendan Fra-ser, Matt Dillon, Thandie Newton, Jennifer Es-posito, William Fitchner, Terrence Howard,Keith David, Ryan Phillippe, Chris LudacrisBridges, Larenz Tate, Tony Danza, Loretta Devi-ne i Marina Sirtis.

De moment, els distribuïdors espanyols delfilm han tingut l’encert de no estrenar-la a l’es-tiu, època de l’any en què un títol d’aquestescaracterístiques acostuma a passar amb méspena que glòria.

Més vides

lligadesEl guionista de «Million dollar baby», Paul Haggis, debuta en ladirecció de llargmetratges amb «Crash», melodrama en què unsdesconeguts comparteixen les conseqüències d’un accident.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Danys col·lateralsMatt Dillon i Thandie Newton formen part d’un

esplèndid repartiment que també compta ambBrendan Fraser, Sandra Bullock i Don Cheadle

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Bandes sonores

XXX2 Estado de emergenciaDiversosJive-Zomba

L’actor i músic IceCube agafa el re-lleu del musculósVin Diesel com amembre de l’a-gència de segu-retat nacional a-mericana en a-questa seqüela del’exitós thrillerd’acció que tam-bé protagonitzen

Samuel L. Jackson i Willem Dafoe. Ice Cube tam-bé aporta una cançó al soundtrack del film, quepresenta temes nous de diversos rappers i grupsde hip hop, com J-Kwon, Hush, Dead CelebrityStatus, Bone Crusher, DirtBag, YoungBloodZ oChingy. També hi ha bandes de rap metal, comPayable on Death (POD) o Korn amb Xzibit. Igual-ment hi ha peces de Moby amb Public Enemy ide la banda de hard rock de Las Vegas Velvet Re-volver. En resum, sonoritats contundents per acom-panyar les espectaculars escenes d’acció de lapel·lícula. És una llàstima, però, que en aquest CDno s’hi hagi inclòs cap fragment del score origi-nal compost per Marco Beltrami. Lluís Poch

Quan contemplem una filera de mainada enspodem adonar fàcilment de l'especial manera

de fer de cadascú. Sempre, gairebé sempre, hi po-dem trobar el nen o la nena que vol ser el primera qualsevol preu o l'infant que s’empassa els copsde colze dels companys –competidors?– o fins itot aquell a qui se li'n fot –o així ho sembla– laposició que acabi obtenint amb relació a la filera,per bé que també ens podem topar amb aquellqui sembla anar per lliure i contínuament es des-pista del grup «ordenadament» format. I llavors ambel pas del temps podem veure com aquells infantsvan esdevenint adults. Probablement es tractarà d'a-dults amb una peculiar manera de procedir...

I és que aquell infantó que tractava de ser elprimer, el número u, i actuava mogut, inconscient-ment, per una força que l’empenyia, pot ben fàcil-ment haver-se transformat en un adult prou desit-jós d’assolir posicions destacades, de vegades no-més anhelades per sentir-se viu, per creure’s ivoler-se veure com el millor o únicament perquèels qui l’envolten el tinguin present i es merave-llin del que es pot arribar a aconseguir. Seguint latipologia proposada, ens podrem topar amb aquellindividu que a la família o a la feina acostuma a tro-bar-se deixat de banda o marginat de forma cons-cient per part de certs subjectes d’entrada més agres-sius que no pas ell. Un dia es pot assabentar quea la feina van arribar fa temps documents, impre-sos o comunicats d’ordre intern i que per certs at-zars de la vida, aquells escrits van quedar enca-llats en algun calaix d’algú més assabentat del tema.

Quan esmentem el resignat, ens topem amb aque-lla mena d’individu que, amb la força minvada, ésconscient de la situació que l’envolta però el de-sencís que experimenta és tan profund que no liposa gens fàcil la tasca de sortir-se’n. Aquest so-fert també pot ser titllat de depressiu tot i que pot-ser se li ajusta més el qualificatiu de pessimista; peròun pessimisme amb causa real, és clar. Posem pelcas que aquesta podria ser la situació de la vícti-ma de mobbing, mentre que si ens situéssim en laprimera etapa –la infantesa– la víctima estaria sotaels perniciosos efectes de l’assetjament escolar –bull-

ying–. Tampoc hauríem d’oblidar aquell qui sem-pre s’ha caracteritzat per anar al seu aire fugint delsconvencionalismes i de les pressions de l’entorn;a simple vista se’l podria titllar d’inadaptat però pot-ser, en el fons, acaba essent el més autoajustat, ésclar que depèn del cas.

L’anàlisi d’aquestes tipologies pot marxar de l’am-bient escolar i de la psicologia individual per anara raure, a estendre’s, a nivell potser fins i tot mun-dial. En el nostre món encara hi resta gent i go-vernants d’aquells que claven batzegada per po-der assolir posicions que ells creuen privilegiadesi així, conseqüentment, poder arribar a casa delspares i, talment com aquell infant que fou, en elfons no esperen res més que un elogi, una llo-ança provenint de la boca d’aquells qui també en-tenen la vida a cop de colze. Són persones –per-dó, més ben dit– són subjectes per a qui el poderes mesura basant-se en la força bruta, són d’aque-lla mena que creuen fermament que primer ve elfusell i després diuen que el diàleg. No se sap si sa-brien mantenir-lo...

També és ple aquest món de persones amb blaus,amb contusions a l’ànima tan profunds que sem-blen equimosis ja cròniques. Són d’aquells que re-coneixen que sempre els plou sobre mullat. Llunyde la resignació, per bé que es pugui semblar con-format, ens apareix l’escepticisme i pren una forçaprou visible, tot sovint, en certs plebiscits electo-rals com volent donar a entendre que de tan es-carmentats no combreguen ni amb res ni amb nin-gú.

Els lliures de pensament, per contra, són aquellsa qui no els acostuma a malmenar ni la rancúnia,ni l’afany de poder, ni la decepció... són aquellsque han après a escoltar-se a ells mateixos, a es-coltar l’entorn i veure què li manca i què li sobra.Lluny de matisos temorencs alcen al cap, manifes-tant el seu lliure pensar i somnien en un món mi-llorat, amb un ésser humà que doni la mà, que cons-trueixi humanitat, que edifiqui germanor, potser finsi tot que sàpiga respectar i que no li siguin massanecessàries les fileres ni per vendre’s, ni per incu-bar rancúnies, ni per etzibar colzades...

Cada vegada que veia la ma-nera tan dèspota com els

tractaven alguns dels seus pa-trons notava que la sang li bu-llia. Allò no es podia perme-tre. Calia organitzar-se perquèno els maneguessin com si fos-sin esclaus. Havien d’aconse-guir fer valdre els seus dretscom a persones i com a treba-lladors. Estava segur que si llui-taven junts ho aconseguirien,perquè era clar que tots sols es-taven indefensos.

Tot i que es té constància queRafael Llapart Ribas va néixer aBanyoles el 1886, no es té gai-re informació dels seus anysd’infantesa. Se sap, però, quede ben jove ja va començar atreballar en el món de la cons-trucció. Era una persona moltconscienciada socialment, i vo-lia solucionar els problemes delseu sector. Per això, el 1907 vaimpulsar la creació del sindi-cat El Progreso Albañil, que ellva mateix va presidir.

El juliol de 1909, Barcelonava ser escenari de la famosa Set-mana Tràgica. Van ser set diesd’enfrontaments dels obrerscontra l’exèrcit. L’espurna quehavia fet esclatar el conflicte ha-via estat la mobilització dels re-servistes catalans per anar a llui-tar als territoris del nord d’Àfri-ca. La majoria d’aquests soldatseren treballadors de les clas-ses més humils i, en la majoriade casos, a més, eren pares defamília. En aquells temps elsmés rics podien evitar anar ala guerra pagant una quantitatde diners que els més pobresera impossible que tinguessin.

La Setmana Tràgica va pro-piciar que a molts altres llocsde Catalunya també hi haguésincidents. En el cas de Banyo-les, Rafael Llapart Ribas va seruna de les persones que hi vatenir un paper més actiu i aixòli va costar l’empresonament.

Amb el pas dels anys, ideo-lògicament es va anar interes-sant pel socialisme, fins al puntque al març de 1931, quan en-cara no s’havia proclamat la Se-gona República, va participaren la fundació del Partit Socia-lista de Banyoles i va presidirla delegació local de la UGT.A més, va ser membre de laredacció de Socialisme, el pe-riòdic portaveu dels socialis-tes banyolins entre el 1931 i el1932. Al gener de 1933, per di-ferències internes, va ser expul-sat del partit. Però no va aban-donar la seva carrera política.A les eleccions municipals de1934 va crear una llista ano-menada Coalició Obrerista d’Es-querres, que es va enfrontar ala Coalició d’Esquerres, però vafracassar estrepitosament. Ambl’esclat de la Guerra Civil es vatraslladar a Girona, on va arri-bar a ser regidor pel PSUC finsal 1939. Aquesta és l’última in-formació de la vida de RafaelLlapart Ribas; amb el final de laguerra es perd la seva pista.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Seguir la filera?

RafaelLlapartRibas

XAVIER CARMANIU

ISABEL COCH

Gironins del segleXIX

Després de visitar l’espectacular turó Nebo, du-rant el viatge a Jordània que vaig iniciar el pas-

sat 14 d’abril, vam anar cap a El-Kerak, localitatconeguda per la important fortalesa que s’hi vaerigir durant la primera meitat del segle XII, perles Couades. La major part de l’antiga ciutat ésdins de les muralles. El-Kerak és a la ruta de lescaravanes que solien viatjar d’Egipte a Síria en tempsdels reis de la Bíblia, i també de les èpoques gre-ga i romana. Es visita el fort i el museu, que guar-da una còpia de l’Estela de Mesha i una traducciódel seu text. La fortalesa està situada a 1.000 me-tres d’alçada. El-Kerak va ser capital del RegneMoabita, i va arribar més tard, en l’època bizanti-na, a ser la seu d’un important bisbat. El conjuntés impressionant i té un petit, però interessant, mu-seu arqueològic. La fortalesa de les Croades és lamés important de la zona després de la Crac delsCavallers, a Síria. Per cert, l’habitant més famós d’El-Kerak va ser Reinald Chantillon, la reputació de traï-ció, enganys i brutalitat del qual es diu que vanser inigualables, i que va acabar essent decapitatper Salad ad-Din.

Un cop visitats, des d’Amman, la capital de Jordà-nia, els castells del Desert –Harranah, Amra i Ha-llabat, construccions dels segles VII al XI, usadesa vegades com a albergs de caravanes («caravan-sarais») d’altres com a pavellons de descans i d’al-tres com a forts militars per a la defensa del terri-tori–; d’estar a Betània –el lloc del baptisme de Je-sús pel seu cosí Joan–, de menjar al restaurant DeadSea Spa Hotel i de rodejar part del mar Mort –elport més baix de la Terra, a 400 metres sota el ni-vell del mar i amb un gran índex de salinitat, ques’usa per a la fabricació de cosmètics–, el 16 d’abrilpassat, dissabte, vam tornar a Amman a sopar i adormir per anar l’endemà a visitar la cèlebre ciutatde Petra, «la ciutat rosa», capital dels nabateus, queconserva els més importants i significatius monu-

ments esculpits a les roques, com el cinema haposat de relleu amb les pel·lícules d’Indiana Jo-nes, destacant el tresor, les tombes de Colors i elmonestir, fins al qual s’arriba caminant per un es-tret i preciós camí entre les roques. Petra és un delsllocs del món als quals s’ha d’anar almenys unavegada a la vida... Força persones feien el camí encavall, en tartana, en camell o en burro, però el mésmaco és fer-lo a peu: és una mica més d’un quilò-metre d’anada, i la mateixa distància de tornada,però val la pena. A vegades somio que faig aquestrecorregut, que és tota una experiència...

Petra, amagada darrere un canyó o congost, alsud de Jordània, és avui com un tribut a una civi-lització perduda, i per si sol justifica un viatge aJordània. Excavada totalment a les roques natu-rals, la ciutat nabatea mostra els seus temples, elsseus teatres, els seus edificis i els seus carrers...S’arriba a la ciutat a través del Sip, un estret con-gost, que condueix a l’interior de Petra. Una vega-da dins del congost, les parets abruptes semblentancar-se, quan sobrevé allò inesperat: el paisatges’eixampla i apareix el meravellós monument quedomina Petra, l’edifici del Tresor. Passats diversosmetres de la porta d’entrada hi ha els misteriososDjin (esperits), darrere de massisses roques mo-numentals, excavades com tombes, existint a la partsuperior d’una escriptures i decoracions. L’anome-nada tomba de l’Obelisc es composa de quatre obe-liscs a la part superior del monument, típic símbolfúnebre nabateu; a continuació hi ha el Triclinium,compost per tres sales.

Passat l’edifici del Tresor hi ha el carrer de lesfaçanes: una fila de cases (tombes), amb decora-cions d’origen assiri. Aquest carrer condueix al te-atre: un disseny nabateu, ampliat després pels ro-mans al segle I d.C., que tenia un aforament per a7.000 espectadors, en 33 files i amb una perfectaacústica.

Els turons bíblics (III)MIGUEL PÉREZ CAPELLA

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Ha compartit la sobretaula dels especta-dors de TV3 durant quasi 4 anys, i ésun dels poc personatges que continua

a El cor de la ciutat des dels inicis. Diumen-ge que ve serà el seu darrer dia a la sèrie.

Com es porten més de mil capítols d’Elcor...? Molt bé, estic encantada! No m’agra-da tant que per a alguns de nosaltres s’aca-ba ja. Aquests anys han passat volant.

No li fa por que no pugui treure’s de so-bre el personatge de la Montse? No. A midaque han passat els anys em fa menys por l’en-casellament. De vegades és un problema dela poca visió dels que et donen la feina, notant del públic. La gent que mira la tele éscapaç de canviar. Fa uns anys sí que em feiapor. Però ara valoro cada vegada més la fei-na i la seva qualitat, no estic per pors (riu).

Quins projectes té un cop s’hagi acabataquesta etapa d’El cor...? Tinc una cosa deteatre, però fins al novembre no començo, osigui que em ve una etapa de descansar, forço-sa, si tu vols (riu).

Vostè sempre ha estat una actriu de tea-tre. L’ha hagut de deixar de banda per cul-pa de la televisió? El teatre es combina béamb la tele, vas molt de bòlid, però es com-bina. La tele té un horari com de funcionari,de vuit a tres, i permet, anant molt de cul,combinar-ho: assajar a les tardes i quan fasfunció, a les nits. Des que faig El cor... he fetdues coses en teatre: Després de l’assaig i Mat-hilde. En aquests anys d’El cor..., tres i mig oaixí, he estat ocupadeta amb teatre!

Al seu personatge a El cor de la ciutat liha passat de tot. La vida no és més plàci-da? No, la vida no és gens plàcida. Per sortno conec molta gent a qui li hagin passattantes desgràcies. Però per desgràcia hi hagent a qui els han passat coses, segurament,encara més greus. A més, aquesta percepcióque tot li passa a la Montse deu ser perquèla gent em vol protegir... I els Peris? I la Pa-quita? A tots ens han passat moltes coses. Peròformem un grup familiar molt potent, i síque han passat coses que... com la mort d’enHuari, que va ser una sortida de guionista queper a mi no feia falta, no calita matar-lo, l’ha-guessin pogut enviar a l’Àfrica un temps (riu)...Ens han passat moltes coses, però de vega-des la realitat supera la ficció.

Quin és el seu personatge preferit d’Elcor...? (Pensa.) Evidentment, el meu fill. Pen-so que en Narcís és un personatge molt rodó.També sóc molt fan del Peris (riu). Però men’agraden molts. Quan va començar la sèrieli vaig repetir moltes vegades a l’Esteve Ro-vira (director) que em semblava una de lessèries amb més coherència, i més qualitatactoral i de personatges.

La gent del carrer la tracta diferent arade quan presentava, per exemple, Amora primera vista? La gent s’adapta al queen aquell moment rep. Quan feia de presen-

tadora, agafava una actitud molt propera, moltfamiliar. Llavors em parlaven dels vestits queportava, i ara em comenten coses de la sè-rie. El guió és diferent, però no el tracte.

TVC agafa actors de teatre per als seus pro-grames, i ara ja sembla que una obra deteatre no pot tenir èxit si no té un actortelevisiu. És com un cercle viciós? Crec queés un procés lògic. El teatre fins ara era la can-tera de la tele. Ara ja no: hi ha molts actorsque són famosos sense haver trepitjat maiun teatre, i molta gent que vol ser actor sen-se pensar que es pot ser actor de teatre. Laidea d’actor ha canviat molt. Crec que eraun procés lògic que la tele s’alimentés delsactors ja formats. I penso que la tele és bonís-

sima per als actors, i ja no parlo de la pro-jecció: ens dóna feina, és molt díficil viure aradel teatre. TV3 dóna feina als actors, i pot-ser hi ha una certa projecció del teatre. Aixòsempre es discuteix, si realment els actors fa-mosos porten més gent al teatre o no. Jo crecque sí, que hi ha un interès, una curiositat.

Se sent una mica com la mare espiritualdels actors que comencen ara? M’agrada-ria que fos així, perquè tota la vida he tin-gut un respecte terrible per la gent gran,pels que feien teatre quan jo començava. Sem-pre m’ha interessat que m’expliquessin co-ses. I ara no tothom funciona així, precisa-ment perquè la idea d’actor ha canviat molt.Hi ha molta gent que ara vol ser famós, novol ser actor. I la idea que rere d’això hi haun ofici s’ha perdut. Em sento molt carcadient-ho, però els actors que venim del tea-tre indepenent, que hem carregat furgonetes,hem arreglat endolls, hem posat focus... te-nim una idea diferent de l’ofici d’actor, coma ofici, no com una manera de ser conegut.Hi ha de tot, hi ha actors que em diuen queem van veure a Antaviana i admiren la mevatrajectòria, però també n’hi ha que van nonomés com tu sinó una mica per sobre de tu.Però tots els que treballen amb mi a El corem demostren un respecte i un amor que...això ja em serveix per tots els altres (riu).

Les subvencions institucionals al teatre lipoden fer perdre la llibertat? Coarten lallibertat de les produccions. És una lluita quehem de tenir, m’agradaria que poguéssim ferteatre independent, m’entusiasmaria. Ara ésimpossible. Quasi no existeix cap compa-nyia que no tingui una petita ajuda. I una cosaés una subvenció i una altra els teatres sub-vencionats totalment. La lluita ara és per dir:«No, senyors polítics, vostès posen els dinersi nosaltres les idees» (riu). Ja veurem fins ones pot mantenir, perquè és evident que la fra-se de «Qui paga, mana», és. I a mi em fa porque això vagi cada vegada a més. Però no vullser pessimista. M’agradaria que siguem prouconvincents amb els polítics i els polítics proucapaços d’entendre que la cultura és una cosaque ha de ser independent i que per desgrà-cia ha de ser subvencionada (riu).

Televisió


TEXT: ANNA ESTARTÚS FOTOGRAFIA: VALERIA SMUD

MONTSE Guallar Actriu

“Molta gent aravol ser famós,no ser actor”

Fa més de mil dies que és la Montse Borràs, la mestressa d’una perruqueria del barri de SantAndreu a «El cor de la ciutat». A punt de deixar la sèrie, Montse Guallar va ser a Girona la setmanapassada per donar suport al Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag).

NÚVIES, mares i vestits de festa a mida

Rda. Pare Claret, 15-17 ent.B - 17002 GIRONA - Tel. 972 21 16 59

Dilluns 4 de juliol22 DominicalDiumenge 3de juliol de 2005

Els més vistos(del 22 al 28de juny)

Catalunya

Aquí no hay quienvivaDimecres 22 dejuny, Antena 3.931.000 especta-dors (37,2%).

Hospital CentralDimarts 28 de juny,Tele 5. 864.000 es-pectadors (32%).

VentdelplàDilluns 27 de juny,TV3. 774.000 es-pectadors (27,2%).

El cor de la ciutatDimecres 22 dejuny, TV3. 724.000espectadors(37,2%).

C.S.I. (primer capítol)Dilluns 27 de juny,Tele 5. 711.000 es-pectadors (24,9%).

El cor de la ciutatDimarts 28 de juny,TV3. 703.000 es-pectadors (38,5%).

Espanya

Aquí no hay quienvivaDimecres 22 dejuny, Antena 3.5.787.000 especta-dors (35,6%).

Hospital CentralDimarts 28 de juny,Tele 5. 5.121.000espectadors(31,9%).

Los SerranoDimecres 22 dejuny, Tele 5.4.553.000 especta-dors (27,9%).

Mira quién bailaDilluns 27 de juny,TVE-1. 4.353.000espectadors (28%).

C.S.I. (primer capítol)Diluns 27 de juny,Tele 5. 4.263.000espectadors(26,2%).

Mis adorables vecinosDimarts 28 de juny,Antena 3. 3.762.000espectadors(24,5%).

19.20

21.45

K3Creature comfortsEl capítol inicial, que dóna nom genèric a lasèrie de curts d’animació en plastilina, va sercreat per Nick Park i va ser premiat amb unOscar al millor curt d’animació l’any 1990. Enaquest curt, els diversos animals d’un zooopinen sobre les condicions de vida, el men-jar i el clima britànics. La sèrie ofereix, ambun estil que envejarien molts documentals,una panoràmica extraordinària sobre la ma-nera de viure dels animals.

Antena 3Independence DayUn refregit milionari d’elements de tot el ci-nema previ de ciència-ficció, sobretot de laproducció dels anys cinquanta. La magnifi-cació nacionalista i la poca traça del de-senvolupament molesten en especial, a mésd’uns protagonistes gens creïbles. El típicèxit de temporada fàcil d’oblidar.

La 2Tierra de faraonesFilm exòtic de Howard Hawks. Representala primera incursió de l’autor en el format sco-pe. Explica, al llarg de tres dècades, la cons-trucció de la piràmide de Keops. El guió estàple d’una preocupació honesta per la justí-cia, si bé el to aposta pel drama macabre.Una pel·lícula molt curiosa.

Tele 5Medical InvestigationLes investigacions d’un grup de metges d’elitnord-americans seran les protagonistes deles nits de dilluns, després de CSI. Medicalinvestigation és una acurada producció enla qual Neal McDonough interpreta el doc-tor Stephen Connor, el cap d’un grup de met-ges altament especialitzats que treballen al’Institut Nacional de Salut dels Estats Unitsper eradicar misterioses i inusuals malalties.

TV3187Irrellevant sèrie B del subgènere «institut con-flictiu», realitzat per Kevin Reynolds i digni-ficat pel sempre sobri intèrpret Samuel L.Jackson. Els estereotips de rigor apareixensense treva, en un conjunt dilatadíssim ique només es distingeix en el context perl’inútil esteticisme desplegat.

TVE-1SmallvilleUna altra brillant idea dels programadors dela cadena pública espanyola: emetre unasèrie de caire marcadament juvenil en horaride matinada. Els fans de Smallville haurand’anar a dormir tard o utilitzar el vídeo...

Dimarts 5 de juliol

10.50

22.00

23.00

21.10

22.0022.45

00.30

00.30

23.00

K3El món d’en ToshEn Tosh vol anar a un concert perquè sapque serà ple de nenes, però només hi potanar si hi va la seva germana, l’Anna, quenomés hi vol anar si en Tosh convenç enHenry perquè hi vagi, que només hi vol anarsi en Tosh convenç en Brad...

33El sol de la nitReemissió d’aquesta curiosa producció enla qual nens i nenes dels cinc continents id’entre 5 i 12 anys responen les mateixespreguntes mentre il·lustren la seva explica-ció amb una imatge, un dibuix o una foto-grafia. L’objectiu principal és mostrar queel fet de néixer en llocs diferents i rebre unaeducació diferent condiciona la seva visiódel món i de l’entorn, però no en canvi la sevacapacitat intel·lectual quan han d’expres-sar el que pensen.

TVE-1Mujeres desesperadasLa Susan s’enfada perquè la Kendra, unainesperada –i molt sexy– amiga d’en Mike,es presenta a casa d’ell i obliga a ajornar laseva primera cita oficial. La Susan i l’Edie de-cideixen seguir en Mike i la Kendra per sa-ber què fan. La Gabrielle comença a po-sar-se gelosa de l’«altra» dona de la vidad’en John; i els fills de la Bree s’amotinenquan saben que el seu pare se’n va de casa.

Tele 5Hospital CentralNacho és un noi que ha organitzat una fes-ta a casa seva aprofitant que els seus pa-res són de viatge. Ell i el seu amic Davidposen una substància a la beguda per ani-mar la nit, i aconseguiran l’efecte buscat, en-cara que amb conseqüències inesperades.D’altra banda, Maca ha d’atendre un nenque pateix diverses al·lèrgies, un cas ques’assembla al de Julio, un pacient que in-gressa el mateix dia i que és professor delnen.

La 2La diligenciaEl primer western sonor del gran John Ford,així com un dels més rellevants de la histò-ria, considerant que la riquesa dels conceptesque utilitza i el traçat industrial van obrir unanova etapa en el gènere. L’argument, co-ral, i itinerant en bona part del metratge, pro-cedeix llunyanament de Guy de Maupas-sant, i la seva exposició mostra generosa-ment les virtuts més grans del director. Unaobra mestra.

Dimecres 6 de juliol

11.45

18.05

TVE-1ChupinazoDes del balcó de l’Ajuntament de Pamplo-na, retransmissió del famós Chupinazo quedóna inici a les festes de San Fermín: elsdies més esperats de l’any pels milers depersones que omplen els carrers de la ciu-tat per gaudir de la festa i per córrer da-vant dels toros.

K3La màgica Do-Re-MiAvui és un dia ben trist. Les bruixetes hansabut que l’Onpu se n’anirà a estudiar a unaltre institut per poder continuar la sevacarrera professional. La Momoko se’n tor-na a Amèrica amb els seus pares i la Ha-zuki no s’atreveix a dir-li a la Do-Re-Mi quese’n vol anar a estudiar a l’Institut FemeníKaren.

TVE-1España directoEstrena del nou programa informatiu d’ac-tualitat social presentat per la periodista Pi-lar García Muñiz (a la imatge). España di-recto vol ser un programa viu i en contacteamb tots els temes socials, i es mourà cadatarda durant una hora i mitja per tots els ra-cons de la geografia espanyola.

Tele 5Los SerranoS’apropa el dia del casament de Santiagoi Lourditas, però els problemes es multipli-quen. Diego, molt afectat per la crisi del seumatrimoni, es nega a ser el padrí de casa-ment del seu germà. Fiti s’ofereix per subs-tituir-lo, però des d’aquest moment, la fata-litat marca tot allò que té a veure amb elcasament. Santi, convençut que Fiti és quiporta la mala sort, decideix buscar un altrepadrí.

TV3El caçador a souAdaptada d’un cas real, la pel·lícula expli-ca la història d’un caçador de recompen-ses dels nostres dies, un arquetipus del gè-nere western traslladat al cinema policíac.Va suposar l’última aparició a la pantallade Steve McQueen, que es retrobava aixíamb Eli Wallach, un dels seus companysd’Els set magnífics –el film que els va por-tar a tots dos a la fama–.

22.00

17.45

01.05

LA FUSTA I REVESTIMENTS SENSE MANTENIMENTCENTRAL: WERZALIT IBÈRICA. Plaça Major, 3 - 17184 SALITJA (Girona) - Tel. 972 47 31 19 - Fax 972 47 42 00DISTRIBUÏDOR EXCLUSIU DE GIRONA: TRADECAT INNOVA. C/ Caldes de Montbui, 110 - 17003 GIRONA - Tel. 872 08 15 50 - Fax 972 48 55 32 - [email protected] - www.tradecatinnova.com

DISTRIBUÏDOR EXCLUSIU DE GIRONA Tradecat Innova

Guia TV


Recomanem

El séptimosello

Dissabte 9La 202.00 h

Un cavaller me-dieval torna alseu país obses-sionat amb laidea de la mort,després de lluitara les croades. Eltítol més conegutde Bergman, enel seu momentmanipulat per lacensura espa-nyola per difon-dre una imatgedel cineastasuec com un in-cansable busca-dor de Déu. Laseva immensaforça visual i lagenial simbioside metafísica i fi-sicitat, tant comla ironia de lesintervencions dela mort (un genialBengt Ekerot) lafan inoblidable.

Any1956.PaísSuècia.DirectorIngmar Bergman.IntèrpretsMax Von Sydow,Gunnar Bjös-trand, Nils Pop-pe, Bibbi An-dersson.

Divendres 8 de juliol

08.55

15.45

22.15

22.45

22.50

00.45

K3Mona la vampiraEl ninot de la capsa sorpresa de la Monaha desaparegut. Casualment, a la ciutat haarribat un nen que es comporta igual queel ninot: sempre apareix en el lloc menysindicat... i és clar, tot són problemes.

TV3El cor de la ciutatEn Rai vol recuperar l’Iris, però no és fàcil.L’Ivan, desesperat, també vol recuperar laMarta. En Ramon vol avisar l’Iris que en Na-cho és un perill, però no la troba. I en Sàharatambé corre perill, perquè en Tomàs el vaa buscar a l’aeroport amb plans sinistres. LaMari està convençuda que en Marcel li ésinfidel amb la Núria, i ho vol comprovar. I laNúria vol obrir els ulls a la Clara.

Tele 5Sin controlJack, un agent secret que acaba d’iniciar lesvacances amb la seva família, rep un nouencàrrec: escortar una lladre que vol vendreun virus mortal al govern nord-americà. Peròuns mafiosos els posaran uns quants en-trebancs. Acció tòpica de la mà de Jean-Claude Van Damme.

La 2School KillerÒpera prima que vol fondre dos estils de gè-nere terrorífic: el conte de fantasmes i el psy-cho killer juvenil. L’inici, discretament pro-metedor, degenera en un còctel de tòpics iuna impresentable tècnica, amb moralina fi-nal. Un veritable nyap.

TV313 fantasmesRemake d’un clàssic menor del cine fanta-terrorífic. Alguns encerts escenogràfics re-presenten l’únic valor d’aquesta pel·lícula so-bre els tretze fantasmes que habiten a lamansió del difunt doctor Zorba.

33InteriorsPrimer drama seriós de Woody Allen, en elqual l’autor no apareix en pantalla. Seguintun model bergmanià de fer cine, s’ha elimi-nat l’humor per donar pas a una crònica fa-miliar. Pel·lícula sorprenent per la poca sem-blança que té amb els anteriors treballs delseu autor, però no per això menys recoma-nable. Un home, veient els seus fills ja adults,decideix separar-se de la seva autoritària es-posa i refer la seva vida amb una altra dona.

Dijous 7 de juliol

21.45

23.15

21.40

09.20K3OvellesEn Ralet està molt preocupat. A més d’ha-ver perdut la seva càmera preferida, tambéestà a punt de perdre la seva feina. La Ge-orgina i l’Humbert l’ajudaran a trobar unabona portada i a desemmascarar el miste-riós fotògraf que no para d’aconseguir ex-clusives.

33El planeta blauGràcies a les noves tecnologies i a les mésrecents tècniques fotogràfiques, les pro-funditats dels oceans queden cada vega-da més al descobert. Aquesta sèrie de vuitcapítols revela els misteris del mar de lamanera més atractiva. El primer episodi mos-tra com els corrents oceànics són utilitzatsper molts animals com a autopistes.

Antena 3Sin rastroNit de sèries a Antena 3: un capítol de Sinrastro i els seus casos de persones desa-paregudes; dues noves entregues de 24, lescorresponents a 11-12 i 12-13 hores; i, fi-nalment, l’estrena d’una nova temporada del’exitosa Sexo en Nueva York, amb tres ca-pítols.

TVE-1El verano de tu vidaUn nou programa presentat per Yvonne Re-yes, Micky Nadal (foto) i Jorge Fernández.S’emet des d’Orpesa del Mar i vol ser unespai per a tota la família on es combinenactuacions musicals i humor. També hi hauràuna secció de Telepifias –que recuperaràels Vídeos de primera–; així com concur-sos per als telespectadors amb importantspremis i entrevistes a famosos.

TV3SexesEl sexe anal és una pràctica que fan moltesparelles, homosexuals o no, però sovint ésla més marginada i oculta. Se’n parla poc ise’n sap poc, de l’estimulació i la penetra-ció anal. Al capítol en parlaran homes queho rebutgen, dones que ho han incorporatals seus jocs sexuals i homes que ho tro-ben molt plaent.

33Objectiu: banc d’AnglaterraUna imitació més de Rififí. Aquest cop la ban-da d’atracadors está formada per perfec-tes cavallers britànics a les ordres d’un mi-litar retirat. L’humor anglès aixeca la pel·lí-cula, realçada per un repartiment excel·lent.

Dissabte 9 de juliol

15.30

22.00

00.05

01.00

23.00

16.00

Tele 5Baila conmigoMusical d’ambient llatí construït sobre un guiómínim que emparella l’atractiva Vanessa Wi-liams amb el guapíssim Chayanne. El con-junt és tou, però hi destaca un madur KrisKristofferson, en un personatge tan tòpic comels altres, però amb un altre aire.

TVE-1Maybe babyAdaptació d’una novel·la pròpia per part d’undels professionals principals de l’espectacleanglès de final de segle, el peculiar Ben El-ton. En un registre humorístic que no ex-clou apunts tragicòmics, se centra en un ma-trimoni que no aconsegueix tenir fills, fet quesuggereix al marit, que és guionista, la ideaper a una pel·lícula... i no en diu res a la dona.L’enginy de la premissa possibilitat un de-senvolupament àgil, ric en observacions càus-tiques sobre el mitjà cinematogràfic i televi-siu, i amb molt bons diàlegs.

TV3L’art de la guerraUn dels pirotècnics engendres d’acció queWesley Snipes interpretava de tant en tantals anys 90. En aquest cas, compleix unamissió a les ordres de les Nacions Unides,que l’enfronta a la màfia xinesa. Només pera incondicionals d’aquest subgènere.

La 2Motociclisme. Gran Premi dels Estats UnitsDani Pedrosa i Valentino Rossi afronten unanova oportunitat de demostrar el seu domi-ni incontestable a les categories de 250 cci Moto GP.

Antena 3Máximo riesgoTípic i tòpic film d’acció al servei de Sylves-ter Stallone. La història transcorre a les ne-vades muntanyes de Rocky Mountain (au-tohomenatge?), i es descarten els elementsde propaganda política d’anteriors pel·lícu-les de Stallone en benefici de l’aventura.

33AssetjatsLes vicissituds dels soldats nord-americansal Berlín dominat pels russos, amb les sevesincipients històries d’amor amb dones ale-manyes. Un film discret d’un realitzador, Ge-orge Seaton, que mai va destacar positiva-ment en cap gènere.

23.30

01.15

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86 86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat aFrança des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovital aconsegueixreduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar general i el seu controld’ansietat. Des de l’abril de 2005 també els ofereixen les seves instal·lacions a Sant Feliu de Guíxols.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli.A través d’un mètode completa-ment natural utilitzat a França des defa quinze anys en més de 55 centres ibasat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el so-brepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Giro-na,al carrer Pare Maria Claret,142n 2a, des de l’abril de 2005 també elsofereixen les seves instal·lacions aSant Feliu de Guíxols,carrer SantAntoni 13,2n B,cantonada carrerMajor, on Patricia Ribera i el seu equipja han solucionat el problema de so-brepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òrgani regulem el funcionalment de tot l’or-ganisme mitjançant aquests punts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell,el cabell, lesungles,la persona dorm millor,es nor-malitzen els paràmetres de colesteroli de glucosa, si estan alterats, i en elscasos de menopausa es redueixen no-tablement les sufocacions,així com elsdolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix;tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sem-pre seguit d’una fase de mantenimentde 3 setmanes, que tenen com a fina-litat estabilitzar el pes adquirit. Fina-litzat el procés, vostè podrà tornar amenjar normalment sense guanyarpes.

És un tractament que poden seguir

dones (fins i tot aquelles que es tro-ben en període postpart –sempre iquan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la seva au-toestima,el benestar general i el con-trol d’ansietat.Per a Holovital, el mésimportant és la salut de la persona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors.Les nos-tres tècniques són saludables.Ajudema portar un control sobre el cos, i, elque és més important,a trobar-se més

dinàmic i amb més ganes de viu-re.

Holovital té les seves instal·la-cions situades al c/ Pare MariaClaret, 14 2n 2a.Aquesta és unabona opció per a aquelles perso-nes que es vulguin aprimar sensepassar-ho malament ni patir gana,i a la vegada gaudir d’un bon estatde salut i optimisme.

APRIMAMENT

Diumenge 3 de juliol de 2005 minical€¦ · morfs de Papua (Nova Guinea) i les podero-ses imatges...

Documents

Transcript of Diumenge 3 de juliol de 2005 minical€¦ · morfs de Papua (Nova Guinea) i les podero-ses imatges...