Diumenge 19 de setembre de 2004 minical · 2004. 9. 18. · va tancar ahir les seves portes perquè...

Entrevista Pere Rovira «Els museus no haurien de ser només a Barcelona» PÀGINA 5. Reportatge L’art d’un fotògrafaficionat Una exposició mostra l’obra de Josep Alemany. PÀGINES 6 i 7. Entrevista Loquillo «L’art és compromís» PÀGINA 9.

Dom

inic

al

Diumenge 19de setembre de 2004

Diari de Girona

ReportatgeVuit segles de salut

El parc hospitalari Martí i Julià de Salt culmina lallarga evolució de l’atenció sanitària. PÀGINES 2, 3 i 4

Avda. Sant Narcís, 32 - ent. 1r 2n. - tel. 972 23 59 39 - 17005 GIRONA

ANGLÈS

FRANCÈS

ALEMANY

CATALÀ

ESPANYOLper a estrangers

L ’hospital de Santa Caterina de Gironava tancar ahir les seves portes perquè lesobri el nou edifici Santa Caterina al parc

hospitalari Martí i Julià de Salt. S’hi faran fun-cions molt similars, però en unes condicionsmolt diferents. Sobretot perquè el centre sa-nitari que ara ha deixat de funcionar va serinaugurat l’any 1679, i les seves dependèn-cies, tot i l’inevitable procés d’adaptació quehan experimentat durant tot aquest temps, noestaven preparades per a les necessitats del’atenció sanitària moderna. Es clou, per tant,un episodi més, i molt important, en la histò-ria de l’atenció sanitària pública a les comar-ques gironines, una història que es remuntaal segle XIII, quan els membres de la Con-fraria de Sant Martí van decidir bastir el pri-mer hospital de la ciutat de Girona.

Coincidint amb el canvi d’emplaçament del’hospital de Santa Caterina, la col·lecció «Qua-derns de la Revista de Girona» ha editat el

llibre L’assistència sanitària, de Rosa MariaGil Tort, que repassa vuit segles de sanitat pú-blica a les comarques gironines. Una funciósimilar ha fet l’exposició Vuit segles per la sa-lut. De la beneficència d’ahir a la salut d’avui,que fins divendres es podia visitar en diferentsdependències del ja antic hospital de SantaCaterina. Totes dues iniciatives permeten ferun recorregut per l’evolució de la sanitat i dela salut a casa nostra.

LA CARITAT MEDIEVALLa Confraria de Sant Martí, a més de la dedica-ció al culte i la veneració a un sant, com feienaquestes germandats medievals, també auxi-liava els necessitats, malalts o no. En l’EdatMitjana no existia una assistència mèdica o so-cial com l’entenem en l’actualitat, i l’única res-posta per a la pobresa –molt estesa i molt re-lacionada amb la malaltia– era la caritat.Aquesta caritat es podia exercir a títol indivi-

2 DominicalDiumenge 19de setembre de 2004

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: V. FARGNOLI (UNA PACIENTEN UN LLIT DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERI-NA, A PRINCIPIS DEL SEGLE PASSAT).

19 de setembre de 2004

5 EntrevistaPere RoviraConservador de béns culturalsi restaurador, consideraque «els museus no hauriende ser només a Barcelona».

6 i 7 ReportatgeUn fotògraf aficionatJosep Alemany, nascut aBlanes el 1895, va començar apracticar la fotografia als EstatsUnits quan ja tenia 40 anys.

8 ReportatgeSant Carles de la Ràpita

9 EntrevistaLoquillo«L’art és compromís», diu elcantant i compositor baceloní,que el cap de setmanaque ve clausurarà el Fòrum.

11 RutesLladó

15 SalutL’olfacte

SUMARI1

2

Vuit segles de

salutLa posada en marxa, aquest cap de setmana, de l’edifici SantaCaterina al parc hospitalari Martí i Julià de Salt culmina un llargprocés d’evolució de l’atenció sanitària pública a les comarques

gironines, que va començar a les cases de caritat.

TEXT: ALFONS PETIT

dual o particular, o bé a través de les prime-res institucions municipals, o d’entitats reli-gioses –capítols de Catedrals, ordes de con-vents i monestirs...–. També hi havia german-dats, com la Confraria de Sant Martí, que esdedicaven a aquesta funció, i precisamentaquesta confraria de Girona va comprar l’any1212 uns terrenys per fer un hospital a laciutat, on actualment hi ha el mercat munici-pal. L’hospital atenia pobres, peregrins, ma-lalts, nens orfes i tota mena de desvalguts, ides de l’any 1226 es va consagrar a SantaCaterina. Aquesta santa va néixer a la ciutatd’Alexandria (Egipte) a principis del segleIV. La llegenda diu que va ser martiritzada perla seva fe amb una roda de molí provista declaus tallants que es va trencar i va ferir elssoldats, deixant il·lesa la santa, que llavorsva ser decapitada.

Aquell primitiu hospital de Santa Caterina,situat en un edifici de sòlida construcció, va

començar amb 35 llits, que més endavant s’am-pliarien a 83. Amb el temps va passar a serde titularitat municipal i posteriorment es vasignar un acord amb el Capítol de la Cate-dral per al seu manteniment. Però va ser en-derrocat després dels setges dels francesos del’any 1653. Pocs anys més tard, el 1666, es co-mençava a construir un nou hospital de San-ta Caterina al mateix emplaçament que ha tin-gut fins ara, finançat pels ciutadans gironins,l’Ajuntament i l’Església.

És una època en la qual hi ha revoltes, de-vastacions i una elevada mortalitat. La pestabubònica i altres variants d’aquesta malaltia,així com la verola i el paludisme, s’estenenperiòdicament entre una població mal no-drida i afeblida (el 1650, per exemple, vanmorir a Girona 900 persones, que represen-taven el 15% de la població de la ciutat, a cau-sa d’una epidèmia). Aquesta situació havia fetnéixer també les anomenades cases de po-

bres, regides sobretot per institucions reli-gioses, i que complementaven el servei queprestaven les primeres institucions hospitalà-ries, en les quals, d’altra banda, hi havia unagran barreja de persones ateses: des de per-sones que simplement no tenien recursos finsa malalts mentals, malalts físics, nadons i in-fants abandonats, vells...

Serà cap al segle XVIII quan començarà l’es-pecialització dels centres hospitalaris, de ma-nera que aniran apareixent, de manera lentai progressiva, institucions dedicades a tractarproblemes de salut física, d’altres per als ma-lalts mentals, d’altres per als desvalguts... Així,a Girona neixen la Casa de Misericòrdia, laCasa de Convalescència, l’hospici.., que alli-beren en certa mesura l’hospital de l’atencióa aqueses persones. El nou hospital de San-ta Caterina, a més, ja incorpora de maneratímida alguns avenços en medicina i se cen-tra més en el guariment

Reportatge


Fotos:1Una habitació per apacients al nou edifi-ci Santa Caterina delparc hospitalari Mar-tí i Julià de SaltFoto: David Estany.2Reconstrucció, ambmaterial de l’època iamb una fotografia,de la sala d’homesde l’antic hospital deSanta Caterina.Foto: Marc Martí.3Sala de parts a l’ac-tual edifici Santa Ca-terina del parc hos-pitalari Martí i Julià.Foto: David Estany.4Cadira de parts de1870. Foto: MarcMartí.5Sala d’operacionsde l’hospital de San-ta Caterina a princi-pis del segle XX.6Sala per fer interven-cions al nou centrehospitalari de Salt.Foto: David Estany.7Les asilades a l’antichospital psiquiàtricde Salt treballaven ala bugaderia delcentre a principisdel segle XX.8Atenció d’un malaltal Psiquiàtric de Salt.9El president Fran-cesc Macià va inau-gurar la clínica de lainfància a l’hospitalde Santa Caterina,promoguda pel pe-diatre Pompeu Pas-cual Carbó.10Vista del nou edificiSanta Caterina delparc hospitalari Mar-tí i Julià de Salt.Foto: David Estany.

5

7 8 9

10

6

3 4

(Passa a la pàgina 4)

de la salut que en l’aco-lliment dels desvalguts, encara que no deixade complir la funció d’hospital de beneficència.Aquell primer hospital tenia un centenar dellits, alineats en dues grans sales, una per alshomes i l’altra per a les dones.

Aquesta progressiva especialització de l’aten-ció a les persones desvalgudes s’accelera mol-tíssim al segle XIX, amb la caiguda de les mo-narquies absolutistes, l’aparició de la classeburgesa, el naixement de la industralització ila creació de les estructures dels estats mo-derns. D’aquesta manera, la beneficència, quefins llavors havia estat associada a les clas-ses benestants i a l’Església, comença a ser as-sumida per l’Estat. En el cas de Girona, l’hos-pital de Santa Caterina i l’hospici passaran adependre de la Diputació, a l’espera que l’Es-tat creï els seus propis hospitals. Va ser apartir d’aquell moment que l’hospital de San-ta Caterina va començar a definir les sevesfuncions estrictament sanitàries, i a mesuraque s’hi va anar incorporant personal facul-tatiu, i que es va poder disposar de nous ma-terials i tècniques, s’assemblava progressiva-ment a la institució mèdica que acabaria es-devenint. Malgrat això, durant moltes dècadesencara seria utilitzat sobretot per les personessense recursos, perquè les classes benestantsdisposaven dels seus propis metges i fins i tots’operaven als seus domicilis.

Aquesta progressiva especialització i mi-llora de l’atenció sanitària a l’hospital de San-ta Caterina, i la possibilitat de disposar de mésmetges, fa que a mitjan segle XIX el centretingui cura dels dements en un departamentespecífic, tot i que a vegades han de ser tras-lladats a l’hospital de la Santa Creu de Bar-celona (públic) o al manicomi de Sant Boi

de Llobregat (privat). Però les males condi-cions del primer i el cost econòmic del segon,impulsen l’adequació del mas Cardell de Salt,que l’any 1886 es convertirà en el primer ma-nicomi públic de Catalunya.

MAL INICI DE SEGLEEl segle XX no va començar massa bé per ala salut pública: hi havia pèssimes condicionsde treball en la indústria, problemes de sa-nejament en les aglomeracions urbanes (xar-xa d’aigua, clavegueram...), gran impacte demalalties aleshores mortals com la tuberculosii la sífilis, mortalitat infantil i materna molt ele-vada (el 18% dels infants de Girona morienabans de fer un any; avui, la mortalitat infantila Catalunya és del 0,3%); i mortalitat elevadaals mateixos hospitals, que estaven mal equi-pats i tenien unes condicions d’higiene limi-tades.

A partir del 1914, la Mancomunitat, consti-tuïda per la unió de les quatre diputacionsprovincials de Catalunya, va anar assumintla gestió dels equipaments sanitaris del país,entre els quals hi havia l’hospital de Santa Ca-terina i la Casa de Misericòrdia. La Manco-munitat i la República van impulsar una de-cidida política sanitària de lluita contra les ma-lalties amb més incidència, com la tuberculosi,el tifus i el paludisme. De fet, Lluís Sagué,director del Servei d’Assistència Social alsTuberculosos, parlava el 1921 de la incidèn-cia d’aquesta malaltia a Girona amb aques-tes paraules: «A la ciutat de Girona, on hemvist les habitacions més dolentes i la higienegeneral més descuidada. Girona és la que ensofereix una xifra de mortalitat tan alta, queper si sola justificaria una campanya. El maltuberculós no afecta sols la ciutat; a les rela-

cions comercials i altres es deu el fet que alvoltant seu el camp sofreixi tant més com mésinfestada està la ciutat pròxima, i així el campde Girona té el doble de mortalitat que el deTarragona, Lleida i Barcelona».

En aquesta època també es va reformarl’atenció psiquiàtrica, i el manicomi de Saltes va transformar en el Sanatori Martí i Julià(metge psiquiatre i polític nascut a Barcelo-na el 1861, que va ser el redactor del primerprojecte de reforma del manicomi de Salt; s’harecuperat el seu nom per al nou parc hospi-talari de Salt). S’hi van crear nous pavellonsper evitar l’amuntegament de malalts ambdolències diferents, es van millorar els trac-taments i es van suprimir alguns mètodes decontrol que resultaven del tot anacrònics.

Durant la Guerra Civil i la postguerra es pro-dueix uun endarreriment de l’atenció sanità-ria als nivells de principis de segle, mentreque també empitjora el nivell de salut de lapoblació. Però la revitalització de l’econo-mia fa néixer a Girona nous equipaments sa-nitaris públics i privats que progressivamentaniran recuperant els nivells d’atenció i de sa-lut de la població. Amb el problema encarapendent del psiquiàtric de Salt, que a finalsdels anys 60 va arribar a tenir 900 malalts.

L’evolució de l’atenció sanitària en els úl-tims anys és prou coneguda. El 1992, la Ge-neralitat va crear l’Institut d’Assistència Sa-nitària, al qual es van traspassar tots els ser-veis sanitaris de la Diputació de Girona, entreels quals l’hospital de Santa Caterina i la xar-xa de salut mental. I ara, tots dos serveis estornen a trobar al mateix lloc, el parc Martí iJulià de Salt, com havia passat al primitiu Hos-pital de Santa Caterina. Això sí, en circums-tàncies i condicions radicalment diferents.

Reportatge


Fotos:1Una palangana.2Un esfigmomanòme-tre Pachon, Boulitte(1910-1920).3La farmàcia de l’hos-pital de Santa Cateri-na de Girona, quedata del segle XVII.4Ventoses de llautó ividre (1860) ques’usaven per a lapràctica de sagnies iper a extraccions desang.5Una balança per pe-sar nadons (1890).6Una prova d’imprem-ta del cartell que Ra-mon Casas va dis-senyar l’any 1922 peral Servei d’Assistèn-cia Social dels Tu-berculosos.7Un microscopi com-post Nachet (1871).8Un esfigmomanòme-tre Baumonometer(1950).9Un termòmetre perprendre la tempera-tura rectal (1960).10Una xeringa per aextraccions de sang(1860).11Un fonendoscopi fle-xible tipus Bazzi-Bianchi (1915).12Un estetoscopi defusta Clarck (1860).13Orinal per a homes.

1

2

3

4

5

6

8

10

11

12

13

7

9

(Ve de la pàgina 3)

Els instruments mèdics de fa un segleSota aquestes línies es mostren diversos instruments i equipaments mèdics que s’utilitzaven a l’hospital deSanta Caterina de Girona el segle XIX i el XX; el material de què disposa la sanitat avui és un dels aspectes enels quals més s’ha evolucionat durant tot aquest temps, com es pot comprovar. (Fotografies: Marc Martí).

Pere Rovira es mou per un territori am-plíssim, les comarques gironines, in-tentant restaurar i mantenir un patri-

moni pictòric que considera dels més impor-tants de Catalunya i que el pes de Barcelonano reflecteix prou. Un patrimoni que s'hau-ria d'oferir al públic perquè el pogués des-cobrir i valorar. Perquè no té res a envejaral d'altres països europeus.

Com és un dia normal seu de feina? Bé,des que, fa un any, tenim el Centre de Res-tauració a Valldoreig, al costat de Sant Cu-gat, on tenim el taller oficial, allà hi fem elstreballs de restauració. Jo faig coses de co-marques de Girona, i depèn d'on s'hagi d'a-nar, t'ho programes per quedar-te a un lloco a un altre. Normalment, vaig a Pedret o alMuseu d'Art, o als altres museus de Girona ials pobles que requereixen una intervenció.Girona té tres bisbats diferents. A qualsevollloc que tingui relació amb aquestes bisbats,puc ser requerit. Des de Bolvir de Cerdanyafins a Portbou o Blanes, a l'altre extrem.

Coordinar-ho deu ser un problema? Sí, ésclar. Les prioritats les marca la línia políticaque interessa en aquell moment, i l'estat deconservació. Cada ajuntament estima el seupatrimoni i cada museu estima les seves pe-ces. Ens movem a partir d'aquestes pautes.Una cosa porta a l'altra, i arriba un punt enquè estem saturats de feina. El nostre patrimo-ni és molt important. No tot és conservar, sinóque cal manteniment i cercar pressupostos.Hi ha projectes que requereixen un equip derestauradors i feina especialitzada.

Abans, el patrimoni més valuós es tras-lladava al Museu Nacional d'Art de Cata-lunya (MNAC), per conservar-lo. Actual-ment se segueix aquesta línia? Moltes pe-ces no haurien sobreviscut sense un museu.I avui hi ha sistemes de reproducció, en là-ser, perfectes. Clavats. Ara, els museus nohaurien de ser només a Barcelona. Hi ha unadesproporció molt gran entre Barcelona i co-marques, pel que fa a museus emblemàtics.Tant que es queixa Catalunya de Madrid, ihi ha la mateixa relació entre Barcelona iGirona. No es poden fer projectes interes-sants sense un pressupost i ganes polítiques.És com el tema del Fòrum. Els guerreres deXi’an són un reclam turístic per 6 mesos deglòria. Hi ha la incongruència que es gastenaixò, i no s'ho gasten a conservar el patrimo-ni català. Aquests diners, destinats a restau-rar patrimoni, solucionen una part impor-tantíssima de l'interès cultural del país. El Fò-rum no repercuteix a Banyoles, Girona niOlot.

França té informatitzat el territori i, encas d'excavació, saben què es poden tro-bar. És un model que s'hauria de traslla-dar a Catalunya? De França n'hem d'apren-dre molt, perquè fa anys que tenen una po-lítica cultural de primera. Es dedica un 10-12%a cultura, quan aquí és un 2-3%. Són cen-tralistes, però les coses les enfoquen d'unaaltra manera.

A comarques gironines tenim alguna obracomparable amb les de la Vall de Boí, Pa-trimoni de la Humanitat? A la Vall de Boíno hi ha pintura romànica in situ, com és elcas de Dòrria (a Toses), amb unes pinturesmeravelloses que vam restaurar. A nivell ar-quitectònic, la importància de Boí és indis-cutible. Tenim Empúries, Ullastret... A Giro-na ciutat, un passeig pel casc antic és una de-lícia. Entrar al Museu d'Història, al Museud'Art, la Catedral... No sabem el que tenim.

Potser la gent d'aquí no ho valora prou...He vist japonesos que m’ensenyaven una guiai dins de Spain, veure Catalonia i dins deCatalonia, la foto era el Tapís de la Creació.I el turista em preguntava: «on és això?» Te-nim peces úniques. A Dòrria, si fos a França,

a l'entrada de l'autopista hi hauria un cartellinformatiu ben gros. No costa gens i promousel turisme. Jo no restauro per potenciar elturisme, però la conservació es fa perquè lagent ho vagi a veure. Per això ho embellim.I perquè els estudiosos ho estudiïn.

Què li agrada més de la seva feina? Comel metge, mantenim una relació molt espe-cial amb el pacient. Les peces les sento unamica meves. A Dòrria m'he passat dies i diesdavant d'un metre quadrat, amb una cara.Anant-la mirant, i et duu a imaginar com tre-

ballava la gent, qui ha-via estat el darrer quehavia mirat aquellacara. Quan neteges unapintura mural, dius: «es-tic tornant a l'època enquè va ser creada». Elscolors que veiem a lespeces no són els ori-ginals. La nostra feinaés aturar el temps.Allargar la seva vida. Larestauració té una micad'artesania, d'història.És un repte. El pacientno es queixa, però de-mana delicadesa.

De quina restauracióse sent més orgullós?A Dòrria he acomplertel somni de tot restau-rador. És un descobri-ment important que noho semblava en unprincipi. Fet gràcies ala col·laboració delsServeis Territorials deCultura, amb els ar-quitectes. És quan re-vises una obra, fora delcircuit habitual, i et surtuna cara. I dius: «aixòés romànic». I contépintura. És un momentque tinc gravat. Unabarreja d'emoció, an-goixa, satisfacció i res-ponsabilitat.

La gent és conscientde preservar els va-lors culturals? Sem-pre dic el mateix: noestalvieu una trucada.Que no us faci ver-gonya. Els petits nuclis

sempre han conservat el patrimoni. Gràciesa això, durant la Guerra Civil es van salvarmoltes peces que s'haurien perdut. Ara, decop i volta, hi hagut un despertar de la cul-tura, del patrimoni.

La restauració té alguna cosa de màgic? ADòrria era màgia pura. Vaig passar onze ho-res seguides, a l'hivern, treballant-hi. Senseanar al lavabo. Quan vam sortir a l'exterior,hi havia un metre de neu. Hi havia el pale-ta i un tractor polar que havia vingut per bus-car-nos.

Entrevista


PERE Rovira Conservador de béns culturals i restaurador

L'olotí Pere Rovira parla amb emoció de la restauració de Dòrria, que creu molt important per alromànic català. És la passió de la feina que va més enllà d’una cosa mecànica, per penetrar en l’es-perit i arribar al llindar de la màgia. Sosté que la política de conservació hauria de tenir més recur-sos i que obriria les portes a un turisme cultural que molts reclamen, tal com ha passat a França.

“Els museusno haurien

de ser nomésa Barcelona”

TEXT: MOISÈS DE PABLO

“La nostra feina

és aturarel temps.Allargar laseva vida.

La restauracióté una micad'artesania,d'història.

És un repte.El pacient no

es queixa,però demanadelicadesa.“

Objector de consciència avant la lettre,en uns anys en què la majoria dels sol-dats de lleva eren enviats a les guerres

del Magrib, va decidir desertar, marxant delpaís pocs dies abans que el cridessin a files.Per tal d’aconseguir-ho es va valer de l’avi-nentesa de treballar com a administratiu enuna naviliera i que els seus caps li van per-metre embarcar-se sense figurar en les llis-tes. El destí del vaixell era Nova York, i aixíva començar la seva aventura americana, que,en boca de la meva mare i de les meves ties,era explicada quasi bé en termes d’epopeia».Margarida Gratacòs i Alemany, psicòloga-psi-coterapeuta i llicenciada en Història, descri-via d’aquesta manera, en un article publicaten el número 3 (corresponent a l’any 2000)de Blanda. Publicació de l’Arxiu Municipalde Blanes, com havia marxat cap als EstatsUnits, l’any 1915, el seu oncle Josep Alemany

Bori (Blanes, 1895-Pittsburgh, Estats Units,1951). Margarida Gratacòs va escriure aquestarticle en ocasió d’un reportatge a Blandasobre el Fons Alemany de l’Arxiu Municipalde Blanes, que recull la documentació, labiblioteca i l’hemeroteca de Josep Alemany iBorràs, pare de Josep Alemany Bori, un in-tel·lectual i escriptor catalanista que va teniruna considerable influència en el seu fill.

Josep Alemany Bori va néixer a Blanes, peròva ser portat de molt petit a Barcelona, quans’hi traslladà tota la família –els seus pares ha-vien tingut un altre fill abans que ell–. Seguintel relat de Margarida Gratacòs, Alemany, «d’es-perit inquiet i despert, va aprofitar a basta-ment el dinamisme cultural i polític d’algunscercles de la Barcelona dels primers anys delsegle XX. Als 19 anys parlava ja diverses llen-gües (entre elles, l’esperanto), es coneixiales principals muntanyes del país i sostenia

ideals socials i polítics que eren incompatiblesamb l’ambient enrarit de l’Espanya d’aquellaèpoca». Si s’hi afegeix que el 2 de desembrede 1915 el van cridar a files per anar a com-batre a la guerra de l’Àfrica, s’entén que Jo-sep Alemany decidís embarcar-se i buscar-seuna nova vida als Estats Units. Encara que, se-gons explica Margarida Gratacòs, «sembla que,inicialment, havia pensat la seva estada als Es-tats Units com una cosa temporal, fins quearribés una amnistia, com, en efecte, va arri-bar, però ja massa tard: en època de la Re-pública, quan ja tenia la vida organitzada allà.L’any 1927 s’havia casat amb una senyoretaamericana, Alta Costen, i l’any 1931 havia nas-cut el seu únic fill, James C. Alemany, cone-gut a la família com a Jimmy».

Als Estats Units, Josep Alemany es va gua-nyar la vida com a professor universitari, pas-sant per diversos centres docents fins que es

L’art d’un fotògraf

aficionatUna exposició a Girona treu a la llum l’obra de Josep Alemany,nascut a Blanes l’any 1895 i que es va iniciar en la fotografia a

Pittsburgh, als Estats Units, quan ja tenia 40 anys; la seva carreraartística només va durar uns deu anys, però en aquest temps els

seus treballs van aconseguir un notable reconeixement.

TEXT: ALFONS PETIT

2

1

3 4


va instal·lar definitivament a la ciutat indus-trial de Pittsburgh, on viuria fins a la seva mort(que es va produir mentre era de vacancesamb la seva família a la ciutat costanera deProvincetown, a Cape Cod). Des d’aquella ciu-tat, i a banda de la seva activitat docent, Mar-garida Gratacòs recorda que «va mantenir sem-pre el contacte amb el seu país d’origen, Ca-talunya, i, en especial, amb polítics i homesde lletra de l’època, a més dels seus fami-liars, relació que va donar lloc a una volumi-nosa correspondència. Va publicar nombro-sos articles sobre temes de cultura catalana enrevistes nord-americanes (en anglès) i en lesrevistes dels cercles d’immigrants catalans aAmèrica (en català)».

També al marge de la seva activitat docent,Josep Alemany es va interessar durant un tempsper la psicologia i la psicoanàlisi –la qual cosael portaria a conèixer el surrealisme–, i segons

la seva neboda va arribar a exercir de psicò-leg i psicoanalista, i va pronunciar alguna con-ferència sobre la matèria, encara que final-ment va abandonar aquesta activitat per im-partir classes. Durant la Guerra Civil espanyola,a més, es va mostrar com un actiu militantantifeixista que pronunciava conferències i or-ganitzava actes en diferents indrets dels EstatsUnits per recaptar fons.

VOCACIÓ TARDANAVa ser precisament a Pittsburgh on, quan jatenia 40 anys, Josep Alemany es va començara interessar per la fotografia i va iniciar la sevacarrera artística, que va ser curta (fins al 1945,aproximadament), però intensa i reconeguda.Ara, la Fundació «la Caixa» treu a la llum l’obradel fotògraf amb l’exposició Memòria i oblit,que es pot visitar a la sala Girona fins al pro-per dia 1 de novembre. La mostra, que arri-

ba a Girona procedent de Madrid, recull unes170 fotografies que mostren els diferents es-tils i temes que van interessar Alemany. Ade-lina Moya, comissària de l’exposició, investi-gadora i professora de Belles Arts a la Univer-sitat del País Basc, diu en el catàleg de la mostraque «si la fotografia d’Alemany representa unatroballa en aquest moment, possiblement enscontinuarà donant més sorpreses més enda-vant». I és que, segons ella, l’obra d’aquestfotògraf aficionat –no s’hi va dedicar profes-sionalment– és «del tot desconeguda entre no-saltres i molt poc coneguda als Estats Units».

En l’obra fotogràfica d’Alemany hi ha pai-satges, imatges d’elements naturals, compo-sicions properes al surrealisme, retrats... Unesimatges que demostren els coneixements tèc-nics del seu autor, i que quan van ser expo-sades a Pittsburgh van aconseguir prou èxit.Però no se’n va saber res més. Fins ara.

Fotos:1«Sense títol».2«Frightened horse»(1938).3«Ice Pick».4«Shh!» (1939).5«Sense títol».6«Shadoy Play»(1938).7«Windblown Weir»(1939).8«Sense títol» (1938).9«Sense títol».10«Sense títol».

8

5 6

9

7

10

Reportatge


El Montsià, a migdia de la comarca delBaix Ebre, és la comarca més meridio-nal de Catalunya. Delimitada al sud pel

riu Sènia –límit amb el País Valencià–, la ca-dena prelitoral catalana hi enllaça amb elSistema Ibèric i dóna lloc, juntament ambels aiguamolls del delta de l’Ebre, a una con-figuració geogràfica estratègica perquè domi-na els dos únics passos vers el sud. Ampos-ta, cap de comarca al marge dret de l’Ebre,es desenvolupà al voltant del castell (con-junt dedicat actualment a infraestructures cultu-rals) i a la zona del Grau, que encara al s. XVIpatia incursions dels pirates berbers, la qualcosa obligà a fortificar la ciutat amb mura-lles, avui desaparegudes o en ruïnes. La ciu-tat va conèixer un cert esplendor a partir dela repoblació del Delta (inicis del XIX) i a l’ac-tivitat arrossera. Però la capital gastronòmi-ca de les Terres de l’Ebre és Sant Carles dela Ràpita, on els restaurants ofereixen platsautòctons: anguiles i angules, llagostins, su-quets, cuixes de granota, ànecs salvatges...

Des de Sant Carles és la millor manera devisitar la zona meridional del Delta. Per aixòpoca gent visita l’església de Sant Carles, unedifici d’estil neoclàssic, començat en tempsde Carles III, monarca fundador del poble,que tenia un ambiciós pla portuari, tot i queno es va portar a terme. La població de SantCarles de la Ràpita començà com un petit portd’embarcada dels productes del delta: arròs,sal, garrofa, taronja. Després prengué impor-tància. Avui, Sant Carles, que encara té dras-sanes, viu del turisme i de la pesca (em diuenque és un port que ni fet exprés per a lapesca al bou) tot i que es ressent de la de-cadència del cabotatge. Si fa un temps SantCarles era el típic poble mariner, amb arreusi xarxes prop del passeig del port i les draça-nes a la vista de tothom, avui dóna una impres-sió de polidesa i endreç, tot i que el munici-pi disposa de la tercera flota pesquera deCatalunya. Tota la façana litoral s’ha urbanit-zat amb gust, de manera que és un plaerpassejar-hi i asseure’s a fer un refresc al decli-nar de la tarda.

Tot seguit val la pena endinsar-se al Deltaper la zona septentrional de la ciutat, fins alPoble Nou del Delta, al sud de la gran bas-sa o llacuna de l’Encanyissada, on pasturenbraus i on es poden albirar ànecs, fotges,polles d’aigua, limícoles, ardeids, gavines, fu-marells i rapinyaires. És la zona literaturatit-zada per Joan Sebastià Arbó, com ho recor-den alguns cartells. El Delta –Parc Natural desde 1983, ampliat el 1986– és la zona humidamés important des del punt de vista naturalde tota la Mediterrània ibèrica i l’hàbitat aquà-tic més important de la Mediterrània occidentaldesprés de la Camarga. Comprèn 33.000 hs,en les quals es desenvolupen quasi tots elsambients propis de les zones humides: indretsdunars i de rereduna, canyissars, llacunes, am-bients fluvials, erms i terres de conreu.

ORNITOLOGIA I ARRÒS AL DELTALa zona té una importància ornitològica bà-sica. S’hi han comptabilitzat fins a 300 espè-cies diferents, de les quals unes 200 són fre-qüents i unes 100 hi nidifiquen. Les aus hi-vernants, que provenen del nord d’Europa,hi hivernen des d’octubre fins a març; les ni-dificants hi arriben al març i s’hi estan fins alsetembre per criar-hi; les aus de pas o mi-gradores s’hi poden observar entre el març il’abril i entre l’octubre i el novembre. D’es-pecial interès, entre d’altres, són el bitó, elmartinet ros, la perdiu de mar, el capó reial,la gavina corsa i la gavina capblanca.

En ple estiu, tanmateix, la meravella de l’in-dret ve donada pel verd dels arrossars, quepren tons de tota mena. L’arròs es conrea alDelta des de finals del s.XIX, amb l’entradaen funcionament del denominat «canal de ladreta» i, des del principi del s.XX, gràcies ala construcció del «canal de l’esquerra» del’Ebre. El cicle és el següent: a principis defebrer els camps s’eixuguen per realitzar ambtractor totes les tasques preparatòries del con-reu. A mitjan d’abril, amb les feines ja fetes,s’omplen el camps d’aigua i, posteriorment,se sembren. Mentre hi ha conreu, l’aigua nopara d’entrar pels canals i sortir pels desguas-sos, de manera que no ens podem enganyar:tota la verda superfície d’arrossars estesa da-vant la nostra vista s’alça damunt d’una màd’aigua. A final de setembre o principi d’oc-tubre se segarà macànicament. Així s’obtenenal voltant de 7.000 kg/ha de producció. Pos-teriorment els camps propers a les llacunes

es deixen amb aigua fins al febrer per prac-ticar-hi controladament la cinegètica.

Poble Nou –amb el seu curiós i moderncampanar– ha esdevingut la cruïlla natural dela zona sud del Delta. Cap al nord pots co-municar amb Sant Jaume d’Enveja i, seguintla carretereta asfaltada cap a llevant, arribara la Mediterrània, per sota de la bassa de laTancada, on hi pots veure perfectament ànecs,fotges, flamencs o xatracs, a mes de gavinesi limícoles. En arribar al mar, l’asfalt s’acaba.A una i altra banda s’han acabat els arros-sars i ara els matolls es fan presents i la ni-dificació d’ocells és palesa. Aleshores potsprendre la carretera nord, cap a gregal, finsarribar a la platja dels Eucaliptus (on hi hauna urbanització sota la bassa de la Platjola)o a la del Serrallo, o a la bassa de l’Alfacada,com a primera opció; la segona és prendrela direcció sud, per xaloc, i travessar el Tra-bucador fins a les salines de la Trinitat o laPunta de la Banya.

Per a qui no hagi travessat mai la Barradel Trabucador, val a dir que l’experièncias’ho val (millor amb 4x4!). El sorral esdevéuna platja immensa, batuda per les ones al’esquerra –i els colors del mar són ferrenys,d’un blau fosc i pujat– i, en canvi, a la dre-ta, a mesura que fas camí, amb una mar pla-na, com una bassa de plom en fusió, on lagent pesca musclos sense mullar-se més amuntdel turmell, ben apte per practicar-hi el rem.Al bell mig, pujolets de sorra de forma du-

nar, que justament impedeixen en dies detemporal el pas de l’aigua d’una banda a l’al-tra. Al final de la barra hi ha una zona d’hi-vernació d’ànecs i, ara, de nidificació d’ausmarines, abans de començar les salines dela Trinitat, d’accés restringit. La Punta de laBanya té una superfície de 2.500 ha i hi abun-den els flamencs. Malauradament, segons unretall de diari del 2001, va baixar molt la quan-titat de 50.000 flamencs que hi solien passar.Malgrat això, aquí i a Fuentelapiedra (Màla-ga) són els únics llocs de la Península on esreprodueixen aquestes aus amenaçades.

Des d’aquí, la Punta de la Banya és d’unabellesa prodigiosa, perquè la seva constitu-ció lacustre és del tot canviant segons la transfi-guració de la llum i la diversitat celeste d’acordamb el continu canvi del pas dels núvols. Siteniu la sort de poder admirar aquesta dinàmi-ca policromia al capvespre, aleshores podreumultiplicar tant com vulgueu la reverberacióde llum i color davant les vostres pupil·les.Tant com vulgueu i el temps us ho permeti.Aturar-s’hi és un plaer. Al davant, a l’altra ban-da, Sant Carles de la Ràpita, enllà del marsomort i el port dels Alfacs, apareix calitjóssota el muntanyam del Montsià fins a la pos-ta de sol, quan el poble pren perfils ataron-jats i el mar i els sorrals esdevenen una pale-ta de colors, atzurs, turqueses i moradencsper a l’aigua, canyelles i callols per a les plat-ges. T’hi passaries hores seguint els vols delsocells en el cel vermellós.

Sant Carles de

la RàpitaL’accés al delta de l’Ebre des d’aquesta localitat ofereix la

possibilitat de visitar indrets d’una gran bellesa, ja lloada per Pla.

TEXT I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes líni-es, a dalt, el port es-portiu de Sant Carlesde la Ràpita, i a baix,petites dunes a laBarra del Trabuca-dor.

1El blau somort i la-custre de l’aigua inte-rior a la Punta de laBanya.2Els tons de verd delsarrossars fins a l’ho-ritzó dominen el pai-satge a l’estiu.

1

2

Josep Plai la Puntade la Banya

L’escriptor palafru-gellenc Josep Pladescriu així la Pun-ta de la Banya: «Ésuna sabana immen-sa d’aigua closaper un horitzó deterres baixes, palpi-tants, incertes, so-bre el mar. L’aiguaés d’un color blaumolt prim, lleugera-ment tèrbol, a ve-gades somort, quecontrasta amb lataca de blau cris-pat del mar lliure.Damunt aquestblau neixen, viuenun moment, moren,tots els matisos delperla, del verd es-vaït, tota la digita-ció de carmins i ro-ses que és possi-ble d’imaginar. Ésun procés colorísticen elaboració cons-tant, d’una diversi-tat prodigiosa, ines-gotable».

J osé María Sanz (Barcelona, 1960) és co-negut, sobretot, pel sobrenom de Loqui-llo i per la seva faceta com a cantant i

compositor, principalment al costat de la sevabanda de sempre, Los Trogloditas –l’últim discque han publicat és Arte y ensayo–. Però Lo-quillo també ha escrit –a El chico de la bom-ba repassava la seva infantesa– i és el res-ponsable, amb la seva companya, Susana Kos-ka, del documental Mujeres en pie de guerra,que s’estrenarà a l’octubre i que retrata la vidade diverses lluitadores antifranquistes, entreelles la palafrugellenca Rosa Laviña. A més,Loquillo no s’està mai de dir què pensa, i acos-tuma a no deixar indiferent.

Per a qui encara no l’hagi escoltat, quèés Arte y ensayo? Un manifest d'estil i in-dependència, una defensa d'una cultura mi-noritària enfront de les majoritàries, que im-mobilitzen la creativitat. Com van fer Truffaut,Buñuel i Zulueta en el seu camp, jo vull do-nar a entendre que hi ha una altra manerade fer rock. No sóc un artista de masses, pera això ja hi ha Alejandro Sanz, Bisbal i Anto-nio Orozco.

Escoltant-lo es percep un rock diferent alque habitualment practica vostè. És un discmolt conceptual i glamourós, molt dels anyssetanta, en l'ona de Lou Reed i Roxy Music.Intento que cada disc meu sigui diferent. En-tenc que hi hagi músics que es repeteixenen cada àlbum, però a mi això no m'excita.

No és Loquillo actor d'un sol personat-ge? Al llarg de la meva carrera he interpretatmolts personatges, el de Los Trogloditas, eldels meus treballs amb Gabriel Sopeña, eld'intèrpret de swing o jazz..., però tots hanacabat essent un. Els necessitava per acon-seguir el meu propi registre.

Li somriuen els índexs de vendes? Nor-malment oscil·len entre les 25.000 i les 50.000còpies. Arte y ensayo és a mig camí.

Satisfet? És un miracle que venguem aques-ta quantitat de discos en un país on triomfaBisbal. No és que vacil·li, però Loquillo ylos Trogloditas és la banda més important d'Es-panya, una banda que té 25 anys d'història isuma dos milions de discos venuts. L'equili-bri entre el risc i l'estil sempre ens ha carac-teritzat.

«Soy un río enfrentado a la corriente», can-ta en el seu nou treball. Se sent incomprès?No, però si no tinc una guerra en la quallluitar m'avorreixo. Sóc inconformista, intensi passional. M'agrada jugar-me-la i viure enel tall, artístic. No sóc un ploraner.

Quan va ser l'última vegada que va plo-rar José Mª Sanz? Fa quatre mesos, peròno et diré per què.

El rock corre perill? Només en corre un,que molts artistes se’l prenguin com una pros-tituta. El rock ha de mantenir-se al lloc quesempre li ha correspost. L'altre dia vaig com-partir escenari amb Orozco. Per favor! Li hedit al meu mànager que mai no torni a fer-ho. La cultura escombraria de la televisió s'estàtraslladant a la música.

El millor rock espanyol es va fer als 80?Els 80 estan massa idealitzats. Si haguessin es-tat tan importants avui no es parlaria de Bis-bal. Molts moderns d'aquella època patroci-

nen ara Operación Triunfo. Si algú pot par-lar d'allò sóc jo, que hi era. No es pot dirque els 80 van ser Bosé, Nacha Pop o Meca-no, en tot cas Gabinete, Alaska y los Pega-moides, Parálisis Permanente, Loquillo, RadioFutura, Derribos Arias... Aquesta va ser la base.

Qui fa rock avui a Espanya? Extremoduro,tot al contrari del que sóc jo; Fito y los Fitti-paldis, un grup que està ensenyant a totauna generació; o Los Planetas, que posseei-xen una actitud rock. És una llàstima que esperdessin Los Rebeldes, perquè el talent deSegarra és il·limitat. Fa temps que el mercatva tancar les portes al rock. I la indústria sen'ha anat en orris per la pirateria.

Algun consell per als joves músics? Quedeixin de veure deixalles com la MTV. Si al-guna cosa bona van tenir els 80 va ser quecada artista s'inventava a ell mateix. Actual-ment n’hi ha molt pocs que tinguin caràcteri estil propi.

Continua escoltant Elvis? Quan pitjor hoestic passant, hi acudeixo. També quan he deprendre una decisió de pes. Elvis sempre emtreu del pou.

The Smiths cantaven «pengem el DJ». Hosubscriu? Et diré que vaig començar la mevacarrera fent de disc jòquei. Era per lligar. Nopot ser que el DJ sigui més important que lamúsica. Musicalment són uns ignorants i con-verteixen la gent en ximples, els alienen. ElDJ està sobrevalorat. És patètic que cobrindeu milions. La seva estètica em sembla molt

fatxa, amb dues pantalles i un líder. Cal tor-nar al rock transgressor i rebel. Que ho di-guin als de Benicàssim, que aquest any hanposat de cap de cartell Lou Reed.

Vostè que és una persona compromesapolíticament, confia en Zapatero? Zapa-tero no és un cabdill, una cosa que sí vanser els seus antecessors. Tant de bo acabiessent un estadista i un home de consens.Cada vegada confio menys en la democrà-cia. No és el millor sistema però sí l'únic quetenim. A veure quan arriba el dia que elspartits polítics deixen de ser part dels lobbysempresarials. Això és el que està matant lademocràcia.

L'altre dia el vaig veure a la televisió, i aixòés notícia. Existeixen els miracles.

Es troba còmode a Catalunya? Em preo-cupa la situació actual. No m'agrada això d'«encastellà no, per favor». Crec que hi ha mol-tes ganes que hi hagi merder. No són solidarisamb altres comunitats. En aquesta gira heactuat una vegada a Catalunya d'entre 60 ga-les.

Dir sempre el que sent li ha passat factu-ra? És clar. Sempre. Com pot dir Manolo Gar-cía el que dic jo. Qualsevol músic et diràque no es posa en política, però és que jo viscal carrer. L'art és compromís. Cal dir el quees pensa. Me l'he jugat sempre i he rebut pals,amb els uns i amb els altres. Tinc un públicminoritari que m’estima i un altre que no emsuporta i em titlla de sobrat i pretensiós.

Entrevista


JOSÉ MARÍA Sanz, «Loquillo» Cantant i compositor

Després d’haver-se queixat públicament per no haver estat inclòs en la programació del Fòrum deBarcelona, Loquillo serà l’encarregat de tancar l’apartat musical de l’esdeveniment, amb una dobleactuació divendres i dissabte que ve, dies 24 i 25 de setembre. Però aquesta rectificació d’últimahora no ha calmat el músic barceloní, que continua demostrant que no té pèls a la llengua.

“L’art és compromís”TEXT: GABRIEL RODAS FOTOGRAFIA: ABEL ALONSO /EFE

“Els 80 estan

massaidealitzats.

Si haguessinestat tan

importantsavui no esparlaria de

Bisbal. Moltsmodernsd'aquella

èpocapatrocinen ara

«OperaciónTriunfo».“

Establimentsantics

10 DominicalDiumenge, 19de setembre de 2004

El document més antic que fa referèn-cia a l’empresa és una compareixençade Francesc Barnadas i Torrent al Re-

gistre Civil, l’any 1881, en la qual consta coma ferrer. S’havia instal·lat, per exercir aquestofici, al carrer de Girona, número 8, deCastellfollit de la Roca, però molt abans jahavia tingut un altre taller-ferreria al mateixpoble, que no es recorda a quin carrer era,i que se li havia quedat petit.

Allà hi ferrava cavalls, però també hi fa-bricava baranes per a balconeres, reixes pera finestres i porticons i, sobretot, eines detall, arades i d’altres utensilis per als page-sos, ja que aleshores no es venien a les bo-tigues, sinó que s’havien de fabricar a mà,expressament, i eren els ferrers els encarre-gats de fer-ho a cada poble.

Francesc Barnadas treballava molt, ambclientela de tota la comarca. Però es va po-sar malalt i va haver de contractar un ajudantper fer la feina i poder complir amb les co-mandes que tenia. Aquest treballador es deiaLeandre Vilà i Roura, i va ser el que va por-tar el pes del taller com a mosso de confiançafins que Francesc Barnadas va morir, l’any1900.

NOVA ACTIVITATL’any 1902, Leandre Vilà es va casar amb lavídua de Francesc Barnadas, Maria GuinóFurcarà, que era la titular de la ferreria. Ma-ria Guinó va morir molt jove, als 37 anys, il’empresa va passar a nom de Leandre Vilà,que va continuar treballant i fent la mateixatasca de ferrer, mentre li anaven augmentantels encàrrecs. Entre els anys 1912 i 1915,Leandre Vilà es va tornar a casar amb JosefaSoler Massat i van tenir cinc fills. El que ha-via de ser l’hereu va morir, i va quedar coma successor Leandre Vilà i Soler, que va aga-far el relleu a l’empresa l’any 1936.

Precisament aquell any va esclatar la Guer-ra Civil i els republicans li van confiscar elnegoci, que van fer servir tant com a ferre-ria com per a la reparació d’armes de foc. Enla postguerra, Leandre Vilà i Soler ja porta-va l’empresa de forma oficial i continuavafent de ferrer, fabricant i reparant eines del

camp, però a mitjan dels anys 1960 ho vahaver de deixar perquè van començar aaparèixer els tractors i les eines fabricadesen sèrie, que feien una gran competència alsferrers.

En la dècada dels anys setanta l’empresatreballà per a la indústria tèxtil, fabricant car-ros per a les fàbriques tèxtils i cons per alsfilats, però entre els anys 1978 i 1979 s’ini-cià la crisi del tèxtil i l’empresa decidí aga-far un altre rumb, que va ser la fabricaciódels carretons manuals per a les empresesde transport i de repartiment. Això va fer queel negoci s’estengués força i que comencés

a ser conegut arreu perquè l’especialitat vaser exclusiva de la comarca i Carretillas Le-andre va ser molt famosa. La clientela pro-venia de Lleó, Navarra, Barcelona, Girona,Madrid i gairebé tota era majorista de ferre-teria o empreses que compraven directament.

L’any 1988 es va fer càrrec del negoci Le-andre Vilà i López amb l’ajuda de la sevadona, Hortènsia Coromina i Espigulé. Ell eraal taller i ella portava la feina administrati-va. El matrimoni té dos fills, però no sabensi voldran continuar amb el negoci que esva iniciar l’any 1880 en un petit taller deferreria a Castellfollit de la Roca.

Can LeandreCastellfollitde la Roca

L’empresa, que va començar essent una ferreria en la qual esfeien eines per als pagesos i els bosquetans, fabrica ara els

carretons que s’utilitzen per transportar paquets de porta a porta.

Història

L’empresa vainiciar-se enl’activitat de laferreteria, en laqual es fabrica-ven eines detall per als pa-gessos i bos-quetans i es fer-raven cavalle-ries, entred’altres activi-tats. Durant laGuerra Civil vaser confiscadapels republi-cans per repa-rar armes defoc i als anysquaranta i cin-quanta es vadedicar altrecop a les einesdel camp. Alsanys seixantaes va deixaraquesta activi-tat i actualmentes dedica a lafabricació decarretons per ales empresesde transport.

Origen1880.FundadorFrancesc Bar-nadas i Torrent.Propietari ac-tualLeandre Vilà iLópez.Treballadors1 i el propietariActivitatFabricació decarretons.

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

L a localitat altempordanesa de Lladó esconverteix avui en la capital catalana delformatge artesanal, perquè s’hi celebra

la novena edició d’una fira dedicada a aquestproducte. Un certamen que reunirà una sei-xantena d’artesans alimentaris (una trente-na de formatgers, procedents d’arreu de Ca-talunya, i els restants elaboradors d’altres pro-ductes) i que ofereix als visitants la possibilitatd’adquirir uns tiquets per fer degustacionsde diferents tipus de formatge; al marge, evi-dentment, de poder comprar els productesque ofereixen tots els artesans presents. Lafira ja està plenament consolidada (la visi-ten milers de persones cada any) i es com-pleta amb un ampli programa d’activitats du-rant tota la jornada (la fira s’escau sempreel tercer diumenge de setembre).

Aquesta celebració gastronomicofestiva su-posa també una excel·lent ocasió per conèi-xer Lladó, un municipi d’uns 600 habitantsi força desconegut, que tot i això conservaimportants atractius i un destacat patrimonihistòric i cultural. La localitat, situada a l’alti-plà del riu Manol, a quinze quilòmetres deFigueres i a poc més de trenta-cinc de Gi-rona, té dues entrades: la carretera que, pas-sant per Navata, comunica amb la capitalde l’Alt Empordà, i l'enllaç amb Cabanelles,que ha servit per millorar la comunicacióamb la Garrotxa i el Pla de l’Estany.

En diferents indrets del municipi, segonsconsta a la pàgina web de l’Ajuntament, s'hantrobat vestigis romans: a l'església de SantaMaria de Lladó, als voltants de mas Soler idel barri del Pujol, a can Guives del Llor (unamoneda de bronze), al Mercadall (possible

vil·la romana, ja que allà es va descobrir unpou romà i restes de conduccions d'aigua –ode líquids–) i a la riera dreta del riu Manol,a uns 300 metres al nord de can Olives (unaaltra probable vil·la romana). Després de l'è-poca romana hi ha un vestigi molt petit peròimportant d'un possible poble visigot a Lla-dó (un encenser de bronze possiblement d'o-rigen copte per a ús funerari o cultural, dataal segle IV a.C. i trobat en una tomba de laparròquia de Sant Feliu).

Lladó està documentat des del 977, en do-tar el comte-bisbe Miró II de Besalú unesterres del terme de Lucduno al monestir deSant Pere de Besalú. El nom de Lladó va evo-lucionant al llarg dels anys, i entre els querep hi ha els de Lucduno (977), Lodone (993),Ledono (1017) i Letonis (1091).

La col·legiata de Santa Maria de Lladó estàconsiderada, segons l’Ajuntament, un delsmonuments més importants de l’Empordà;cal destacar-ne sobretot la portada del s.XII.Del 1089 és l’acta de restauració del culte,

la qual cosa demostra que té més antigui-tat. S’estableix que els canonges hi viuransota la regla de Sant Agustí. Al llarg del tempsva arribar a ser molt important, i va tenirextenses possessions, fins que, com totes lescanòniques agustines catalanes, fou secula-ritzada el 1592 i subsistí com a col·legiata finsa la desamortització l’any 1835. De tot el con-junt, molt notable, en destaca l’església deSant Joan (s.XII), antiga Sala Capitular, queestà situada al costat de Santa Maria, al patiinterior. A més, la pica baptismal és una in-teressant mostra de l’art romànic.

Domina la silueta del poble la mola de SantFeliu, església que fou parròquia fins al 1929i ara és tancada al culte; és ja citada el s.XI,però l’edifici actual fou construït el s.XVIII.

A la carena del puig Valentí, prop del po-ble, hi ha la Capella dels Apòstols (Sant Fe-liu i Sant Jaume), documentada el s.XIV, cons-trucció tardana (s.XVI-XVII) però amb per-duració de les formes romàniques.

El Lladó actual està format per carrers es-trets però acollidors, que serveixen de marca l'església de Santa Maria i a una plaça ambplàtans centenaris. A l'ala de tramuntana del'antic monestir, s'hi ha ubicat la nova CasaConsistorial, i altres serveis públics i cultu-rals com el dispensari, la biblioteca i la SalaSant Joan destinada a exposicions

Joaquim Tremoleda escriu a Lladó (Qua-derns de la Revista de Girona) que aquestpoble «té una història densa, important, so-bretot gràcies a l’existència de la casa ecle-siàstica que durant molts segles li donà re-llevància». La Fira del Formatge pot ser unabona excusa per acostar-s’hi.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 19de setembre de 2004

Molt més que formatgeLa fira que s’hi celebra avui és una bona excusa per visitar la petita localitat altempordanesa.

Lladó

Telèfons iadrecesd’interès

– Ajuntament deLladó , plaçaPriorat, s/n.972 56 51 01www.webgi-pal.net/llado

Un poble poc conegut. Sobre aquestes línies, una vista general de Lladó. A baix, l’edició de l’any passat de la Fira del Formatge artesanal. Fotos: C. Molons i J. Bohigas.

ARLES DE TEC «LES GORGES DE LA FOU»EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN

D’ABRIL A NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS(LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

LA FOU

Crec que va ser Enrique Jardiel Poncela qui vadefinir les granotes més o menys com unes bes-

tioletes que salten i emeten crits roncs, definicióque, amb una mínima variant, aplicava també ales coristes de revista. No consta que a Jardiel liagradessin les cuixes de granota, però tampoc noconsta que no li agradessin. Les cuixes de grano-ta són una d'aquestes coses que tenen partidarisdevotíssims i enemics irreconciliables. Els primerssón els que les han tastat; els segons, en general,no.

Cal reconèixer que la idea de menjar-se una gra-nota no sembla, en principi, gaire atractiva; l'anima-ló, a simple vista, no resulta massa apetitós... excep-te si un es fixa precisament en les seves cuixes, benmusculades de tant saltar. Jo, per descomptat, m'a-lineo en el bàndol dels partidaris de les cuixes degranota. Mai no m'han plantejat el més mínim pro-blema d'escrúpols o repugnàncies: no les associoamb el batraci, i en pau; vull dir que, davant d’unaració de cuixes de granota, no em represento men-talment la imatge de la granota completa, i em ce-nyeixo a la seva part comestible.

Comestible, dic? Hauria de dir deliciosa. Unadesgràcia, és clar, per a les granotes, encara queara la nostra granota comuna tingui una mica deprotecció, que impedeix la seva captura i comer-cialització massives. Però algunes es capturen; elcas és trobar-les. En terres lleoneses, si tens un amicaficionat, és força senzill. Hi ha bassals, hi ha gra-notes i hi ha granoters. I sobretot hi ha una maneraestupenda de preparar aquestes cuixes que tantsmelindros van inspirar als anglesos quan el granAuguste Escoffier les va introduir en el menú dellondinenc hotel Carlton, a finals del XIX. Als an-glesos sempre els va escandalitzar que els france-sos mengessin granotes, i van arribar a anomenar-los frog eaters, literalment «menjadors de granotes».Els francesos es van prendre la revenja quan, arrande l'experiència d’Escoffier, els anglesos –bé; al-guns anglesos– van acceptar les cuixes de grano-

ta fregides, arrebossades i empanades; des d'ales-hores, els francesos coneixen aquesta recepta coma «cuixes de granota a l'anglesa».

Són bones, com ho són a la provençal; però aLa Bañeza vaig tastar fa uns dies unes cuixes degranota verdaderament suculentes, de la mà d'a-quest gran cuiner que és Paco Rubio. Venien enuna cassola, traient literalment fum i submergidesen una salsa vermella en la qual també hi havia ti-res de pebrot verd. La salsa: vet aquí el secret.Una salsa aconseguida preparant un sofregit ambpebrots vermells i verds, cebes d'estiu i all; afegint-hi una mica de pebre vermell dolç, una mica depebre i incorporant-hi finalment tomàquets i dei-xant que es faci tot fins que s'integri, moment enel qual passa la salsa per colador, hi introdueixles cuixes de granota, prèviament amanides, i lesescalfa tres o quatre minuts. Eren boníssimes. Lasalsa picava, però amb força educació: era la im-pressió inicial, perfecta per acompanyar la blancai delicada carn de les extremitats inferiors del nos-tre amfibi favorit; al cap de pocs segons de la in-gestió, la sensació de picant desapareixia. Comha de ser. A aquestes cuixes de granota els vamolt bé un vi blanc amb cert caràcter, potser unbon Verdal de Rueda, més que un negre.

El cas és que per aquestes comarques de Lleóes ret culte a les granotes, i s'han creat salses moltinteressants per afegir-les aquesta picardia que elsanglesos de l'època victoriana veien en el mer enun-ciat, en la paraula cuixes, el que va fer que Escof-fier les oferís a la seva carta com a «nimfes de gra-nota»; la veritat, un no sap què serà pitjor. Jo he tin-gut la sort de menjar cuixes de granota de moltdiverses maneres, i signades per grans cuiners; maino oblidaré les que em va donar, en una ocasiómemorable, Santi Santamaría. Ni, segur, les de PacoRubio; a més, aquestes coses, menjades amb amics,són millors. De tota manera, sé que és impossibleconvèncer els no addictes que les cuixes de gra-nota són boníssimes.

De colorrobí bri-

llant i net.Aroma moltatractiva perles seves no-tes de fruitesv e r m e l l e sfresques. Enboca és ex-traordinària-ment saborósper la sevacombinacióde fruita icriança. Ambel suport de

l’extraordinària verema de 2001,amb un clima molt favorableper a la vinya, Marqués de Cá-ceres presenta aquest extraor-dinari vi de criança elaboratamb un 85% de tempranillo i laresta de graciano i garnatxa.Recomanat per a tota classe decarns i formatges curats. Moltbona realció qualitat-preu.

El celler elaborador: UniónVitivinícola, s.a., ubicat a Ceni-cero, va ser el pioner en l’ela-boració de vins d’un nou estila La Rioja. Fundada l’any 1970,aquesta és una de les marquesmés conegudes en el món dela restauració. També elaborenel vi negre Gaudium, de gam-ma alta, i els extraordinarisblanc i rosat joves, que tambérecomanem.

Cuixes de granotaMarquésde Cáceres CAIUS APICIUS GASTRòNOM

El vi12 DominicalDiumenge 19de setembre de 2004

Negre Criança 2001

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Major, 22 - Tel. 972 75 83 03 www.restaurantcalapaquita.com17257 GUALTA e-mail:[email protected]

Cuina d’autor

MENÚ MIGDIA, de dimarts a divendres: 15 €- SUGGERIMENTS DEL DIA - CARTA CREATIVA - MENÚS DEGUSTACIÓ - ÀMPLIA CARTA DE VINS

Terrassa d’estiu

Aquest Estat de l’est d’Europa té una do-ble particularitat cultural –com la ger-mana Moldàvia, excolònia soviètica–, i

és el doble influx romànic i eslau, que po-dem veure en la llengua –el romanès– i tam-bé en la cuina. Però una altra influència do-minant és la turca: Romania, com altres paï-sos de la regió, va romandre uns 500 anys enmans de l’Imperi otomà. Així, tant els platscom els dolços, mostren, a partir d’una im-portant base turca, altres influències, tantde l’oest com eslaves, així com les gens ne-gligibles d’Hongria. Donat que, com a Estatplurinacional, Romania inclou, a Transilvà-nia, comunitats de llengua magiar, sense obli-dar la minoria gitana, segurament la mésimportant del món.

Altrament, els productes de Romania sóntípicament mediterranis, incloent els vingutsd’Amèrica –tomàquets, pebrots, albergínies–.N’hi ha de més nòrdics, com la salata de car-tofi, amanida de patates. Igualment el blat demoro s’hi va aclimatar molt bé i ha donatun dels plats bàsics de la cuina romanesa,la mamaliga o farinetes, que es poden men-jar soles o acompanyades de diversos plats.

DIVERSITAT DE PLATSHi trobem amanides d’estiu similars a les dela Mediterrània occidental i altres –com elspurés d’albergínia i d’altres similars– de clarorigen turc. També tenen aquest origen lestípiques hortalisses farcides –amb arròs o carn(umplut cu carne)– com els pebrots o al-tres, entre elles les famoses sarmale o fulles

de vinya, o les vinete cu carne –albergínies–.Les albergínies donen lloc a múltiples re-ceptes, com l’exquisida musaca o albergíniesamb carn fetes al forn (que seria d’origenromanès), musaca cu patlagene vinete.

Les sopes, seguint el mot turc s’anome-nen ciorba (xorba), com l’exquisida ciorbade perisoare (sopa de mandonguilles) o, se-guint el model romanicoitalià, són supa, comla supa de cartofi o sopa de patates, a mésd’altres de verdures.

Del peix, com a Hongria, és molt consu-mida la carpa, que es presenta macerada–crap marinat– o farcida –crap umplut–. Tam-bé cal destacar els esturions, per la proximitatdel mar Negre, així com els rèmols empet-xinats.

Hi trobem també una sòlida cuina a basede suculents menuts, com el ficat de pui cucreapà –fetge de pollastre amb ceba–, el cre-eri de vitel fripti –o sigui, cervell de vedellafregit– o la limba de vaca afumata, llenguade vaca fumada.

L’aviram i la carn ens donen el pollastre ala cassola –pui gatit tiraneste–, pollaste a lapagesa, l’ànec, el porc, la vedella, el xai,que es presenten guisats, estofats, en formad’enfilalls (d’origen turc) o en forma d’unaesplèndida graellada molt similar a la cata-lana –gratar amestecat–, on no solen man-car les mititei o salsitxes. La pastrama, xai ovedella assecada, també es pot fer a la gra-ella.

Les postres són exquisides; hi trobem de-licioses creps farcides amb melmelades, bu-nyols de vent, la superba torta cu nuci –pas-tís de nous–, el placinta, pastís de pasta defull, formatge i fruita, la torta cu ciocolata–pastís de xocolata– i molts d’altres, senseoblidar excel·lents vins i aiguardents de frui-ta, com la tsuica de pruna o l’horinca –depruna, poma, pera...

La cuina romanesa s’aromatitza amb all,ceba, anet i fonoll, pebre vermell o paprika,julivert, nata agra –també són importants elsformatges–, salsa de tomàquet, vi...

Gastronomia


La doble influència eslava i romànica es nota en molts aspectesd’aquest Estat de l’est d’Europa, entre ells en la seva gastronomia.

Romania és ungran productor deformatges, quesolen ser de lletd’ovella. En des-taquen els brinza(que vol dir for-matge) de burduf–un formatge un-tuós i picant quees madura dinsun bot de pelld’animal, el bur-duf–, els diversoskaskaval –típica-ment balcànics idel sud d’Itàlia,caccicavallo–, unformatge que aCatalunya, a l’E-dat Mitjana, eraben conegut, eldoborogea –unaaltra variant–, elpenetelu, el telo-eroman, el Dalia–un kaskaval dellet de vaca–, elnasal –de llet devaca, ovella o bú-fala–, el telemea–semblant al fetgrec, de vaca,ovella o búfala, ode mescla dellets–. Els vins sóncada cop mésben fets, amb al-guns dolcencs odolços de fama,com el cotnari o elmurfatlar; d’altres,negres, rosats iblancs, són elblaj, el tirnave, elbabeascâ, el foc-sani, el bartca, elghioroc, el minis,el siria, el cuvin...S’hi troben cepsautòctons i d’al-tres d’Hongria,Alemanya iFrança.

Formatgesi vins

La mamaliga –farinetes espesses de blatde moro– és un dels plats bàsics del’alimentació romanesa. El seu origen

remot podria relacionar-se amb les antiguesfarinetes dels romans (puls), però posadesal dia amb el nou i revolucionari cultiu ame-ricà, el blat de moro, i amb un nom que tam-bé testimonia la llarga ocupació turca (enturc, mama és aliment). La base per feraquestes farinetes espesses es troba enbotigues especialitzades en productes ve-getarians, tot i que donat que la comunitatromanesa ja comença a tenir consistènciaa Catalunya, segurament es pot trobar enaltres tipus de comerços.

ElaboracióPoseu una olla o casserola de fons gruixutal foc amb l’aigua, la sal i el greix. Quanarrenqui el bull, tireu-hi la farina de blat de

moro en forma de pluja i no pareu de re-menar amb una cullera de fusta, a fi que esformin grumolls. Feu-ho coure un quartet(hi ha qui ho fa coure més temps), fins quela massa se separi del fons de la cassero-la i aboqueu-la en una plata.

NotesLa mamaliga és més espessa que el farrode Girona, i, per tant, s’assembla més a lapolenta italiana.

– N’hi ha variants: es pot substituir l’aiguaper llet i el llard per mantega. S’hi pot afe-gir formatge –amb uns resultats excel·lents–,així com nata agra (o iogurt), ceba, anet,olives negres...– La mamaliga serveix d’acompanyamenta d’altres plats, en substitució del pa –carnsguisats, peixos, salsitxes, ous, formatge(brinza), pastrama (carn de porc o de xaifumada)...–. Es pot cuinar al forn amb cebai ous estrellats, o servir-se amb mantegacalenta i formatge fresc; amb un fil, cadacomensal talla bocins de la massa i els pas-sa per la mantega.– La base de la mamaliga és una farinade blat de moro similar al farro. Com a Ca-talunya –i particularment a la Garrotxa–, n’hiha de blanca i de groga (segons el tipus deblat de moro), aquesta darrera dita de aur(d’or), amb un gust més intens.

Ingredients

● 350 grams defarina de blat demoro.● Un litre d’aigua,aproximadament

(fins a un litre imig).● Una culleradade llard.● Una culleradetade sal.

«Mamaliga»La recepta

JaumeFàbrega

Romania

El passat dia 1 de setembre, l’adminis-tració postal espanyola posava en cir-culació una nova sèrie de dos valors, de

0,27 i 0,52 euros, dedicada als vins amb De-nominació d’Origen de tot l’Estat, en aques-ta ocasió als de Ribeiro i Málaga-Sierras deMálaga. Pel que fa al primer, la seva zonade producció se situa als municipis de Riva-davia, Arnoia, Cortejada, Carballeda de Avia,Castuelo De Miño, Cenlle, Beade, Leiro i Pu-dín, a més d’altres petits veïnats de l’est dela província d’Orense, amb un total estimatde superfície de conreu de 2.700 hectàrees.Pel que fa a la denominació Málaga, una deles més antigues, constituïda el 1933, s’ha vistampliada ara fa tres anys amb una altra denova, la Sierras de Málaga, per fer entre to-tes dues una de sola, amb una extensió de1.030 hectàrees repartida per uns 55 munici-pis, pertanyents a les comarques Montes deMálaga, Zona Norte, Costa Occidental i Se-rranía.

Aquesta nova iniciativa filatèlica, que apa-reix cada any puntualment quan arriba laverema, és un exemple de la quantitat devarietats del col·leccionisme popular rela-cionades amb la cultura del vi, que es remuntafins a temps immemorials, especialment enles civilitzacions mediterrànies. L’aficionat jadedicat al tema para l’atenció durant tot l’anya tot allò relacionat amb aquesta cultura popu-lar i antropològica; però, a més, durant lespresents setmanes de finals d’estiu, en con-vertir-se en un esdeveniment d’actualitat, sónmoltes altres persones les que poden interes-

sar-s’hi. N’hi ha que compilen i estudienetiquetes de tota mena –de vins, de licors, itambé de cerveses i aigües–; d’altres, ampo-lles plenes –i en alguns casos, els menys, bui-des, essent molt vistoses les de mostra–; altra-ment, tot tipus de representació en paperimprès i de bibliografia, grafismes i imatges,com els segells de correus, fotos i targetes,gravats, molt fàcils de classificar i arxivar.Altres amants del vi, una minoria, poden arri-bar a col·leccionar objectes d’un cert volum,tant figuretes com envasos, i estris empratsen la confecció dels diversos productes i des-til·lats.

La moda del moment, i ja fa anys que dura,és la de les xapes de cava, o taps de corona,que mobilitza molts col·leccionistes de totesles edats, amb una organització molt ben mun-tada de fires i trobades, d’edicions de plaquescommemoratives, de sèries diverses i al·legò-riques, de catàlegs i revistes; fins al punt queles tradicionals associacions filatèliques i nu-mismàtiques veuen com la majoria de llursmembres, veterans i novells, es decanten peraquest camí, en molts casos en detriment dela mare de tots els col·leccionismes moderns,la filatèlia. Fins i tot hi ha caves i cellers quehan trobat un negoci en aquesta afició, i po-den arribar, en alguns casos, a ingressar mésper la xapa que no pas per la beguda.

COSTUMARI POPULAR I REFRANYS«Al pa pa i vi al vi», «Vi batejat, beure’l és pe-cat», «A les penes, punyalades, i al darrere,gots de vi», «Qui no sigui català, en beure a

galet la pitera es tacarà», «Vinyes i dones her-moses, de guardar dificultoses», «Carn fa carni vi fa sang», «Al constipat, got de vi colmat»,«Amb el vi, es fa millor el camí»... Els refranyspopulars i les frases fetes mantenen viva aques-ta cultura del vi. Alguns especialistes en el seutractament, tanmateix, són abstemis, interes-sats, això sí, pel fet sociològic, i per la histò-ria dels pobles; una traidició que trobem pre-sent en gairebé totes les regions i comar-ques del país.

Les denominacions d’origen, els cellers i al-tres institucions involucrades en aquesta ac-tivitat econòmica i popular solen organitzarcada any, arribada la verema, exposicions, de-gustacions, i actes relacionats amb la novaanyada, convertint-se en l’acte central la pre-sentació del vi novell. A casa nostra funcio-nen molt bé en aquest aspecte la VenerableConfraria de la Bóta de Sant Ferriol d’Em-pordà, i el Consell Regulador de la DO Em-pordà-Costa Brava, promotors cada tempo-rada de diversos actes que obtenen bonaresposta per part del públic.

D’altra banda, a diferents localitats de lageografia espanyola, les agrupacions filatèli-ques i de col·leccionisme solen aportar el seugra de sorra en forma d’un matasegells espe-cial commemoratiu que acompanya la cor-responent exposició i edició d’efectes filatè-lics; mentre que als museus d’enologia i alsd’etnografia, les institucions públiques, en es-treta col·laboració amb els esmentats consellsreguladors de denominacions d’origen, tam-bé munten activitats semblants.

Col.leccionisme


La cultura del viL’arribada, al final de l’estiu, del temps de la verema mobilitza nombrosos col·leccionismes populars.

XavierRomero

FILATELIA - NUMISMÀTICA

Argenteria, 17 - 17004 GIRONA - www.ordonez.info - Tel./Fax 972 20 62 45 - E-mail: [email protected]

El sentit de l'olfacte està molt poc estudiat.Ho prova que per primera vegada, dosotorrinos i investigadors, els doctors Mu-

llol i De Haro, estudiaran l'olfacte de la pobla-ció. De moment només a Catalunya, on tre-ballen. L'estudi (Olfacat) intentarà determi-nar les possibles alteracions olfactives i detectarsi certs factors com la contaminació, viure aprop del mar o de la muntanya afecten la ca-pacitat d'olorar. El que ja sembla clar és quel'alteració de l'olfacte pot tenir relació direc-ta amb les hormones. Això explicaria, segonsel Dr. Mullol, del servei de Rinologia de l'-hospital Clínic de Barcelona, els capritxos d'al-gunes dones durant l'embaràs. Seria –diu– per-què pateixen canvis en el comportament ol-factiu. I està demostrat que en el cicle demàxima capacitat reproductiva hi ha més ca-pacitat olfactiva. Igualment, durant l'embaràss'aguditza l'olfacte fins al punt que hi ha do-nes que descobreixen el seu estat per una olorque les sorprèn (a marbre, a fusta, a fang...).Una olor és potser el que més ens despertala memòria. Com una música, ens recorda ma-tisos que no caben ni en un relat ni en unafotografia... I sembla que en les fases inicialsde malalties neurodegeneratives (Parkinson,Alzheimer...) hi ha pèrdua d'olfacte.

Aprenem a distingir olors des de molt pe-tits. A 22 nadons de 2 a 7 dies d'edat se'lsvan acostar cotons al nas: uns estaven nets iels altres havien estat al costat del pit de lesseves mares durant més de tres hores. Inde-fectiblement, els nadons giraven el cap cap alscotons que havien estat amb les seves ma-res, i no s'immutaven davant dels nets.

Som capaços de percebre més de 3.000 olorsdiferents, encara que després no sapiguem tra-duir-los a paraules. Quan volem definir unaolor hem d’acudir a altres sensacions. I tots te-nim l'experiència de descobrir una olor i com-provar que al cap de poc temps la sensaciódesapareix. Quan ens posem colònia, perexemple. Al cap de poc temps, ja no fa olor.Per tornar a tenir la mateixa sensació neces-sitem que l'estímul es multipliqui per 300.

UN SENTIT POC DESENVOLUPATNo tenim, malgrat tot, aquest sentit molt de-senvolupat. El gos olora molt més que nosal-tres. Si tenim 10 milions de cèl·lules capacesd'olorar, amb sis pelets cadascuna, el gos enté cent milions i amb més de 100 pelets. És adir, olora mil vegades més que nosaltres.

Les coses fan olor, en principi, perquè des-prenen molècules, que són les que captem.Però arribem a olorar aromes que estan enconcentracions tan petites que no es detecta-rien en una anàlisi química... I una preguntacuriosíssima: per què dues substàncies abso-

lutament diferents poden fer gairebé la ma-teixa olor? Es deu al fet que el que estimulael sentit de l'olfacte no és la substància quees volatilitza, sinó la forma, la mida, la imat-ge de les molècules que es dilueixen en l'ai-re. Per tant, molècules iguals en mida i for-ma faran la mateixa olor, procedeixin d’un peuo d'un formatge. És a dir, la col·locació delsàtoms en la molècula és el que determinal'olor. I això que sembla un tecnicisme ex-cessiu, obre una porta impressionant a la fa-bricació d'olors. Perquè, en teoria, n’hi ha proude crear una molècula on els àtoms estiguindisposats d'una determinada forma per acon-seguir una olor.

La molècula arriba i és rebuda per unescèl·lules receptores. Com més s'ajusti la molè-cula que arriba al seu receptor més i millorolorarà l'individu. I de fet s'ha demostrat queper localitzar les olors primàries hi ha unesdeteminades zones que s'adapten a la formade la molècula que porta aquestes olors. Aques-tes zones són a la mucosa que recobreix lapart alta de les fosses. I encara que es parlide pelets, realment són cèl·lules nervioses quetenen aquesta forma. I és tal la delicadesa d'a-questes cèl·lules que no poden estar exposa-des a la respiració normal. Estarien per-manentment atacades per pols, olors, substàn-cies, la calor o la fred... Per això, on realmentresideix l'olfacte és en una part molt alta i moltpoc accessible del nas. Hi poden arribar moltpoques molècules que indiquin l'aroma. Peraixò, quan una olor interessa o inquieta, heminventat el mecanisme d'ensumar, de repetirla inspiració nasal tres o quatre vegades se-guides i amb petita intensitat.

I un altre detall: el que fa olor, a més devolàtil, ha de ser soluble. Si no, la membranaque cobreix les cèl·lules del nas no perme-tria el pas de les molècules oloroses. Arribenper l'aire. En posar-se en contacte amb la mem-brana, es dilueixen i és quan es capta la for-ma d'aquesta molècula, es reconeix i s'avisael cervell. La gamma del que podem olorar noté inventari. Perquè encara que hi ha molt po-ques olors simples –diuen que set– la possi-bilitat de combinar intensitats és de tal mag-nitud que fa impossible el compte.

És un dels sentits que més anem perdentamb l'edat: als setanta anys olorem aproxi-

madament la meitat que quan en teníem vint.I això sí: cal rendir-se davant del sexe feme-ní. Elles no només fan millor olor que els ho-mes, sinó que tenen millor olfacte.

La pèrdua d'olfacte és molt més freqüent delque creiem. Pot afectar fins a un 3% de lapoblació. I si es comptabilitzen els casos queno s'arriba a l'anòsmia, però sí a una pèrduad'una bona part del sentit, el percentatge potser molt més ampli. És curiós que essent untema de gran transcendència, està molt pocestudiat. I aquesta transcendència ve donadapels riscos que corre qui ha perdut la capa-citat d'olorar. No es tracta simplement queno pugui gaudir com els altres d’un bon men-jar (l'olfacte hi influeix de manera determi-nanda) sinó que tampoc pot advertir si algu-na cosa s'està cremant o si fa olor a gas per-què ha quedat encesa la cuina. El Dr. Josepde Haro, del servei d’Otorrinolaringologia del’hospital de Badalona, és un dels especialis-tes que més s'ha dedicat a aquest problema.Fins i tot ha dissenyat un test de 20 olors re-coneixibles de la vida quotidiana per calibrarl'olfacte dels altres. «Qualsevol trastorn orgà-nic pot tenir reflex en l'olfacte. Per això cal re-conèixer que és molt més freqüent del que es-tem acostumats a considerar. Oficialment esdiu que al voltant d'un 2%; però és més. Bas-tant més».

Sobre si és possible recuperar-lo, diu que«depèn de la causa i sobretot del grau de des-trucció si aquesta ha estat per algun tòxic.Quan es produeix per un abús de descon-gestionants nasals, és difícil la recuperació.Perquè la toxicitat destrueix les cèl·lules a par-tir de les quals es regeneren les cèl·lules ol-factives. Si aquesta pèrdua d'olfacte es pro-dueix per una grip, per exemple, la recupe-ració, encara que complexa, és possible. Siés per una infecció bacteriana té millor pronòs-tic. I si es produeix per problemes al·lèrgicso perquè hi ha pòlips, tractades les causes, solrecuperar-se l'olfacte».

La majoria de les anòsmies, un 27%, es deuena tumoracions benignes o pòlips nasals. Lesinfeccions nasals són les responsables d'un17% de pèrdues d'olfacte i un 12% es deuena al·lèrgies. Les altres, s'ignoren; però no ésmenyspreable la influència que poden tenirels inhaladors aplicats durant molt de temps.

Salut


RamónSánchezOcaña

MA

RTÍ

FE

RR

ER

Tot i la seva importància, aquest sentit està molt poc estudiat.

L’olfacte


6

7 9

5

8

1 32 4

Homes:1Michael Kors.2Lacoste. 3Heatherette.

1

2

3

P E Q U E SC/ OBRA, 3 - 17001 GIRONAAl costat del Muse del Cinema

Tel. 972 200 147

La cantant islandesa Bjork ha publicat Me-dulla, un àlbum ple de nous experimentsvocals i influenciat per la seva materni-

tat i, reconeix que, per primera vegada, perla situació política internacional, de la qual«no me’n sento molt orgullosa com a ésserhumà». La polifacètica artista, nascuda a Reyk-javik el 1965 i que va ser premiada per la sevainterpretació en la pel·lícula Bailando en laoscuridad, de Lars von Trier, és la reina delpop experimental i l’electrònica transcen-dental, capaç de desplegar una allau d'ener-gia en directe sota la fràgil i serena aparençaque mostra.

Medulla, que va crear confiant en la sevaintuïció, és un disc molt diferent de Vesper-tine, el seu anterior treball d'estudi. «He in-tentat aconseguir una cosa nua, pura; estavainteressada a agitar-me a mi mateixa sensemassa tecno i per primera vegada en molttemps tornar als nostres ancestres, a les nos-tres “arrels”, a una certa “maldat gòtica”», fabroma, «una cosa que mai no havia fet» i queha suposat com tornar al «centre».

Aquest retorn, en el qual explora les pos-sibilitats de la veu amb temes sense instru-ments en els quals col·labora amb artistes comRahzel i The Roots, Mike Patton, la cantant

japonesa Dakota i RobertWyatt, es deu a una «com-binació de raons», una deles quals que «estava avor-rida d'instruments» desprésde l'última gira amb Ves-pertine, i «necessitava tro-bar solucions noves». Amés, afegeix, en el plaemocional ha estat mare,una experiència que l'hainfluenciat. «La tercera cosaque potser he descobertés que per primera vega-da he estat influïda per lasituació política en el món,de la qual no n’estic moltorgullosa com a ésserhumà», explica Bjork, pera qui l'important no sónels polítics, sinó la vidaquotidiana de les perso-nes i les seves preocupa-cions. «Amb aquest disc ésla primera vegada que re-acciono contra aquest ti-pus de coses», amb can-çons en les quals parla deperdó, de generositat i delcor: Pleasure is all mine,Show me forgiveness,Triumph of a heart o Sub-marine, alguns dels 14talls de Medulla.

La cantant vivia a NovaYork quan es van produirels atemptats de l'11 de se-tembre de 2001, i es va

mostrar sorpresa perquè una ciutat que qua-lifica d'«internacional» es va convertir en ellloc més «patriòtic sobre la terra», que arribaa comparar amb «l'Alemanya nazi». Recordaobrir la seva porta i veure les banderes ame-ricanes, mentre «tothom deia que els àrabssón terribles» i exclamant «Amèrica, Amèri-ca. Què és això?», es pregunta l'artista islan-desa, que va ser llavors quan, per primera ve-gada, es va sentir «més europea que mai».Creu, malgrat això, que en els últims tempshan canviat moltes coses perquè els nord-americans comencen a ser més autocrítics,una cosa que considera «sa» per a ells.

Malgrat aquestes reflexions, insisteix queallò que li interessa és fer més cançons i queen els vídeos d'aquest nou àlbum no hi hauràcontingut polític: «L'important és crear cosesnoves, oferir alternatives». Es considera afor-tunada, gairebé una «mimada», perquè és moltestrany que algú pugui experimentar en la in-dústria musical pop, una cosa que creu quetots els artistes haurien de fer.

L’excomponent del grup Sugarcubes, queviu a cavall entre Nova York i Islàndia, vairrompre el 1993 al mercat internacional ve-nent dos milions i mig de còpies de Debut,el seu primer disc com a solista.

Música


Bjork investiga

la veuLa cantant islandesa experimenta més que mai a «Medulla» i esdeixa influir per la maternitat i la situació política internacional.

Bandes sonores

Novetats

De películaMiguel Asins ArbóDahiz-Harmonia Mundi

És encomiable latasca que porta aterme la vídua deldesaparegut Mi-guel Asins Carbóper difondre l’o-bra del seu marit.El músic barcelo-ní va ser un delscompositors méscomplets i versà-tils del segle pas-

sat. Autor de peces per a piano, guitarra, orquestrade cambra, coral... també va escriure obres detemàtica religiosa, militar i bandes sonores cine-matogràfiques. Col·laborador habitual de Luis Ber-langa, va posar música a alguna de les seves obresmés destacades, com El verdugo, Plácido o La va-quilla. També porta la seva firma la banda sono-ra d’El cochecito, de Marco Ferreri. Miguel AsinsCarbó va crear un estil propi, genuïnament es-panyol, a ritme de pasdobles, foxtrots i xarlestons.Aquest CD recupera fragments de deu de les se-ves partitures, que han regravat amb gran fideli-tat una dotzena de músics sota la direcció de Jo-aquín Franco. Lluís Poch

Mariza: «Fado curvo»

La fadista Mariza,nascuda a Mo-çambic i criada albarri lisboeta deMoureria, ha ree-ditat el seu segonàlbum Fado cur-vo, al qual ha afe-git, «com a regalal públic, perquès'ho mereix», trestemes inèdits,gravats en direc-te, i un DVD. Ma-riza s'ha convertiten poc més dedos anys en unade les noves estrelles del fado, encara que ella diuque no se sent una diva, «una paraula que sem-bla pejorativa», sinó que es considera «una per-sona que divulga la cultura portuguesa, sobretotla seva música i el seu fado». Elegida personali-tat portuguesa de 2003 per l'Associació de la Prem-sa Estrangera a Portugal, Mariza diu que en aquestsanys la seva vida «ha canviat molt». «Quan vaiggravar el primer disc –afegeix– ho vaig fer pensanten una cosa entre amics, però tot s'ha disparat».

(lo:muêso): «Mutê»El grup català de rock i punk (lo:muêso) demos-tra en el seu primer disc, Mutê, que és un híbridentre la força de Fugazi, la vitalitat d'Aina i la in-tensitat de Mogwai, una batedora de rock i punkque busca crear atmosferes abans que cançons.Hereus de l'esperit del punk de Washington, deuenel seu nom al pal que es travessa a la boca deles cavalleries per poder estirar de les brides. Par-len de coses quotidianes i històries particulars ales quals apliquen un peculiar sentit de l'humor.

José el Francés: «Agua de...»Agua de esperanza és el títol del nou àlbum deJosé el Francés, un disc en el qual aquest gitanod'origen espanyol nascut a Montepeller mostra elseu costat «més modern i menys flamenc», peròsense abandonar la línia marcada per un dels seusgrans èxits, Ya no quiero tu querer. José diu ha-ver-se recuperat dels seus problemes amb la jus-tícia –va ser detingut el 1997 per narcotràfic icondemnat a nou anys de presó a règim obert– iestà «més entusiasmat que mai».

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Para que nose duerman missentidos ManoloGarcía2 ▼ Barcos depapel David De-María3 = Sin noticiasde Holanda Me-lendi4 ▼ Semosunos mostruosMojinos Escozíos5 ▼ Que salgael Sol por dondequiera El Arreba-to

REGNE UNIT

1 ▲ UnwrittenNatasha Beding-field2 = Song aboutJane Maroon 53 = Hopes andfears Keane4 ▲ KasabianKasabian5 ▲ Up all nightRazorlight

ESTATS UNITS

1 = Live like youwere dying TimMcGraw2 ▲ Genious lo-ves companyRay Charles3 ▲ BeautifulHuman: WordsAnd SoundsVol. 2 Jill Scott4 ▲ The defini-tion Ll cool J5 = Now 16 Di-versos

TEXT: ALMUDENA GONZALEZ FOTOGRAFIA: MANUEL BRUQUE/EFE

SERVEIS IMMOBILIARIS 972 84 01 76

SANTA COLOMADE FARNERS

Me llaman Radio

Director: Mike Tollin.Intèrprets: Cuba Gooding,Jr., Ed Harris. Distribuïdora: Columbia.Durada: 115 minuts.Típic melodrama triomfalistasobre l’esperit de superaciód’un individu –aquí és unnoi disminuït psíquic quevol jugar costi el que costi afutbol americà– que nomésval la pena per la presència

de Harris i la recuperada Debra Winger. Sonaràcruel, però Gooding, Jr. no aconsegueix can-viar gaire el seu registre habitual. P. P.

50 primeras citas

Director: Peter Segal.Intèrprets: Adam Sandler,Drew Barrymore. Distribuïdora: Columbia.Durada: 100 minuts.Una mena d’Atrapado en eltiempo en clau escatològicaque és menys dolenta delque es va dir gràcies a unasèrie d’apunts –la família dela Barrymore veient cadadia El sexto sentido per evi-

tar traumes a la seva filla amnèsica– prou aprofi-tables. Per passar l’estona. P. P.

El misterio de Wells

Director: Paul McGuigan.Intèrprets: Willem Dafoe,Paul Bettany. Distribuïdora: Columbia.Durada: 105 minuts.Una estranya coproduccióespanyola que oscil·la entrela intriga i la denúncia senseacabar de mullar-se. Rutinà-ria fins a uns extrems soporí-fers, només es distingeix perDafoe i Bettany, i un reparti-

ment de secundaris que inclou les espanyolesPaulina Gálvez i Marian Aguilera. P. P.

Els fans de Daredevil i Frank Miller quevan sortir del cinema renegant de MarkSteven Johnson, Ben Affleck, Graeme

Revell i tots aquells que convertien l’adap-tació cinematogràfica en un despropòsit po-den redimir-se amb Elektra, spin-off o «de-rivat» d’aquell film que dóna el protagonis-me que es mereix a la guerrera més seductoradel còmic. Jennifer Garner era seguramentl’únic encert de càsting de Daredevil i arapodrà fer valer les lliçons apreses a la mag-nífica sèrie Alias en una pel·lícula que l’hade consagrar com a heroïna del cinema d’ac-ció. En un primer terme, s’havia dit que John-son també seria el director d’Elektra, peròun atac de sentit comú –o un miracle– hafet que finalment s’hagi limitat a produir-lai que el realitzador sigui Rob Bowman, au-tor d’Expediente X i El imperio del fuego.

Anem a pams. Segons les primeres infor-macions –la data prevista d’estrena als EstatsUnits és el 14 de gener–, Elektra parteix deles aventures gràfiques de Miller per docu-mentar la seva «resurrecció» després de la

violenta agressióde Bullseye. Lasecta ninja que lava entrenar depetita se l’empor-ta al Japó per tor-nar-la a la vida,però reconverti-da en una lluita-dora infinitamentmés freda queamb prou feinesrecorda la sevaaventura ambDaredevil. La se-va primera missióés assassinar undels oponents dela secta, peròquan Elektra elveu amb la sevafilla petita, deci-deix ajudar-lo afugir. A partird’aquí, la noia re-memora el seupassat i torna aNova York perretrobar-se ambl’advocat MattMurdock i el seu«alter ego», peròaquesta és unaaltra història que,possiblement, ex-plicarà una sego-na part directe deDaredevil.

La no presèn-cia de Ben Aff-leck (per què elvan contractar?per què?) i MarkSteven Johnson

és el principal al·licient d’un film que té l’en-cert de recuperar la vestimenta vermella quelluïa el personatge en els còmics de Miller.Per cert que en el repartiment també hi fi-guren el veterà Terence Stamp, Goran Visn-jic –el substitut de George Clooney a la sè-rie Urgencias– i Jason Isaacs, que encarna eldolent de la funció. L’estrella absoluta, mal-grat tot, és Jennifer Garner, molt millor ac-triu en pel·lícules d’acció, paradoxalment,que quan s’involucra en bajanades com Elsueño de mi vida.

D’Elektra també n’ha transcendit que elguió ve firmat per Henry Bean –guionista idirector d’El creyente– i Raven Metzner (im-minent responsable d’una nova adaptaciód’un còmic de la Marvel, Deathlok), i quela banda sonora és de Christophe Beck, com-positor de les partitures d’El esmoquin i Gar-field. No se sap què pensa Frank Miller detot plegat, però resulta que aquest senyorestà codirigint, amb Robert Rodríguez, la ver-sió cinematogràfica d’una altra de les sevesobres magnes: Sin City.

La resurrecció

d’ElektraJennifer Garner reprèn el seu personatge de «Daredevil» en un«spin-off» que, amb molt bon criteri, prescindeix de la figurade Ben Affleck; Rob Bowman és el director de la pel·lícula.

TEXT: PEP PRIETO

Bandes sonores

DVD

IncautosJuan BardemVirgin

El cosí de l’actorJavier Bardem i filldel popular direc-tor firma la músi-ca de l’última pel-lícula del seugermà, Miguel. In-cautos narra lesperipècies d’ungrup d’estafadorsque s’uneixen percometre un gran

cop, però que no tenen en compte que haurien dedesconfiar entre ells. Premiada en l’última ediciódel Festival de Cinema Espanyol de Màlaga, lapartitura de Bardem és força atrevida. Ho és tantper la seva concepció, que en alguns passatgesrecorda la banda sonora que Thomasn Newmanva escriure per a American Beauty, com per l’úsd’alguns instruments poc habituals en la músicacinematogràfica –com les percussions flamen-ques–. Completen la banda sonora una cançó inè-dita de la vocalista Bebe –una de les revelacionsde la temporada–, temes de Plastilina Mosh, Al-fonso Santistebán i Los Chunguitos, i dues pe-ces instrumentals de Novoa. Lluís Poch

Cinema


GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Després de visitar la Medina de Tunis, declaradaper la Unesco patrimoni de la humanitat, pas-

sejar pels seus carrerons i realitzar les compres derigor, vam tornar al nostre vaixell, el migdia deldimecres 14 de juliol. L’endemà arribaríem a Mal-ta per visitar les ciutats de La Valletta i de M’Dina.

Dijous, dia 15, arribàvem amb el vaixell Gran La-tino a dos quarts de 9, a l’illa de Malta, al mar Me-diterrani, que juntament amb les illes de Gozo i Co-mino formen l’arxipèlag maltès, el qual, situat es-tratègicament entre Europa i el continent africà,sempre ha cridat l’atenció als poders marítims, entotes les èpoques. La seva capital i el seu port mésimportant és La Valletta, el millor port natural d’Eu-ropa. Des de la coberta principal del vaixell els pucassegurar que és impressionant l’arribada i l’entra-da al magnífic port, envoltat per les seves imponentsfortificacions, excel·lentment conservades.

Malta ofereix, efectivament, una visió única delpas per l’illa de totes les forces invasores que vanarrasar l’Europa Continental, de tal manera queels romans, els àrabs, els normands, els turcs i elsfamosos cavallers de Malta van deixar a les tres illesles seves petjades, molt importants. La Valletta es-tava de festa i l’animació als carrers i places eraextraordinària. Com era lògic, vam visitar els AltsJardins Barraca, que ofereixen una magnífica vistadel Gran Port i la catedral de Sant Joan, un dels mésimportants monuments de la Valletta, visitant tam-bé l’antiga església conventual dels Cavallers del’Orde de Malta, l’interior de la qual guarda sump-

tuoses tombes de marbre dels grans mestres i ca-vallers de l’orde. Em vaig donar a conèixer com amembre del Reial Estament Militar del Principatde Girona, Confraria de Sant Jordi i cavaller dejustícia de l’Orde Militar i Hospitalari de Sant Llàt-zer de Jerusalem, així com a coronel honorari delsReials Terços d’Espanya i la veritat és que van sermolt amables amb mi. La visió del port, del pontde Sant Angelo i de les tres històriques ciutats deSenglea, Conspicua i Vittoriosa és extraordinària.

Després vam anar, en autocars, cap a M’Dina, co-neguda com la ciutat aristocràtica per excel·lènciai també com la «ciutat del silenci». Va ser capitalde Malta fins al segle XVI i és una típica ciutat me-dieval enclavada al centre de l’illa, sobre un turóde 213 metres. Quina meravella!

Vam comprar algunes peces de vidre i vam tor-nar al vaixell: bany a la piscina, relax a la cabina,dinar, migdiada, parar el sol a les gandules, dutxa,veure com el sol s’enfonsa al mar, sopar, casino–una nit vaig guanyar 40.000 pessetes a la ruleta–,i ball o espectacle fins a les dues de la matinada...No està gens malament, veritat?

L’endemà, divendres, vam arribar a les dues dela tarda a Nàpols, ciutat fundada pels grecs l’any640 a.C. i conquistada pels romans l’any 90 d.C.Zona de volcans, els grecs van pensar que el volcàde Campi Flegrei era, pel fum que n’emanava,l’entrada a l’Hades, essent cert que el Vesubi vaentrar en erupció l’any 79 d.C., destruint les ciu-tats romanes de Pompeia i Herculà.

Alguna vegada li havien pre-guntat per què, després

d’haver estat treballant durantuna guerra, amb la quantitat decoses que havia viscut, s’haviaespecialitzat en tocologia. La res-posta sempre era la mateixa: «Dejove vaig veure morir massagent. Em va venir de gust aju-dar les dones a portar novesvides al món».

Joaquim Albareda Baylina vanéixer a Blanes l’any 1851. Erafill d’una bona família i, per vo-luntat dels seus pares, es va veu-re amb l’obligació de fer la ca-rrera eclesiàstica. Durant tresanys va estudiar al seminari,però finalment va abandonarper falta de vocació i va fer elbatxillerat a l’Institut de Girona.Tot seguit va traslladar-se a Bar-celona per estudiar la carrera deMedicina a la universitat. Des-prés d’uns cursos brillants, elnovembre de 1873, i quan totjust tenia 22 anys, va aconseguirla llicenciatura.

El seu primer destí com a met-ge va ser la ciutat de Girona,però ben aviat va anar a SantHilari. Aleshores era una po-blació ocupada pels carlistes iJoaquim Albareda va acceptarl’oferiment que li va fer el seulíder, el general Rates, d’ocupar-se dels ferits de les batalles. Unany més tard, el 1874, va rebrel’encàrrec de dirigir un hospi-tal que tenien els carlistes a laprovíncia de Terol.

Acabada la guerra, JoaquimAlbareda va tornar a Gironaperò poc després va poder ocu-par una vacant de metge a laseva localitat natal, on es pas-saria quaranta anys exercint laseva professió.

Quan va haver acabat la guer-ra, tot i l’experiència de metgede primera línia de front, Joa-quim Albareda es va voler es-pecialitzar en Tocologia. El 1885,per exemple, va publicar Ce-falotripsia, un petit treball queli va merèixer el reconeixementde l’Acadèmia de Ginecologiai Obstetrícia de Madrid, que elva nomenar soci honorari.

Al llarg de tota la seva carre-ra professional, Joaquim Alba-reda va ser sempre molt actiu.El 1895 va formar part del grupde fundadors de l’Associació deMetges de la Província de Gi-rona, que s’acabaria convertinten el Col·legi Oficial.

El 1916, quan tenia cinquan-ta-cinc anys, Joaquim Albare-da va caure malalt. En aquellsmoments ja era vidu i dels cincfills que havia tingut, nomésen sobrevivia un, que també erametge. Davant d’aquesta situa-ció, va decidir tancar la consultade Blanes i instal·lar-se a Bar-celona, on vivia el seu fill, queno va poder fer res per salvar-li la vida. Joaquim Albareda Bay-lina va morir el maig de 1917.El seu fill, Francesc Albareda,ho faria sis mesos més tard, eldesembre.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Crònica d’un creuer (II)JoaquimAlbaredaBaylinaXAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

En el fluir constant de totes les coses i de totsels sers vius, i en els processos damunt dels

quals se sustenta tota manifestació de vida, en laseva constant transformació, néixer comporta mo-rir, i la joventut comporta la vellesa. La immortali-tat física, per més que alguns milionaris egòlatresla persegueixin fent congelar el seu cadàver, noés més que un miratge fruit d’una cultura obses-sionada per una joventut eterna, i que veu la mortcom el fracàs de la vida.

Dic això des de la meva concepció filosòfica quela Vida, així en majúscula, com a principi univer-sal i etern, està generant constantment, a través delprocés que coneixem com a evolució, formes cadavegades més sofisticades per manifestar els seusatributs, esplèndids i misteriosos, i que en aquestjoc còsmic res es perd, però tampoc res no pot atu-rar una dinàmica de transformació de les formes,transformació que defineix la mateixa essènciadel procés evolutiu. Vist així, doncs, de la matei-xa manera que considero absurda la decisió de crio-genitzar cadàvers humans a menys de 190 grausamb l’esperança de ressuscitar-los en un futur perla ciència, trobo en canvi molt esperançador totel conjunt d’investigacions i troballes científiquesque s’estan produint actualment pel que fa a viu-re més anys amb bona salut física i mental.

L’estrès, una dieta equivocada, el tabac, l’excésd’alcohol, els radicals lliures, la contaminació am-biental, els conservants i aliments industrials ma-nipulats farcits de grasses saturades i hidrogenadesque ens acaben bloquejant les cèl·lules i les artè-ries, l’excés de calories, de carn, etc... ens vanmatant de mica en mica, degradant el nostre or-ganisme físic i les nostres capacitats cognitives,en un procés degeneratiu que en gran part enspodríem estalviar o almenys retardar si assumíssimhàbits de vida i alimentació més sans.

L’estrès és devastador. Ens amarga la vida im-pedint tota sensació de benestar, bloqueja la nos-tra creativitat i el conjunt de les nostres capacitatsmentals tot provocant una sobreproducció cròni-ca de cortisol, una hormona que en quantitatsmoderades no és perjudicial, però que el seu ex-cés, dia darrere dia, arriba a ser tan tòxica per alcervell que mata i lesiona les neurones per milersde milions, arribant a ser una de les causes de ladegeneració cerebral i mental en l’edat adulta. Tam-bé és la causa de la producció de milions de ra-dicals lliures, que entre d’altres coses deteriorenl'ADN causant mutacions genètiques que provo-quen el càncer. Fins i tot, segons el parer del fa-mós investigador i metge nord-americà Dr. Dhar-

ma Singh, pot ser una de les principals causes dela malaltia d’Alzheimer. No és doncs exagerat afir-mar que actualment l’estrès està delmant la po-blació. Que l’estrès actual és producte d’un tipusde vida equivocat queda ben palès en la definicióque en fa el Dr. Herbert Benson, especialista entècniques de relaxació per combatre l’estrès, quediu: «Estrès és la sensació que les exigències quecal complir superen la capacitat de complir-les».Derivat de tot el que acabo de plantejar, nousconceptes han anat agafant força com a factors quefan possible una vida longeva i en plenes capaci-tats físiques i mentals: El control de l’estrès, l’ali-mentació com a font no tan sols de salut sinó tam-bé com a medecina, i la ineludible necessitat desuplements dietètics, vitamínics i, en el seu cas,hormonals.

No podrem combatre l’estrès sense una revisiócrítica del nostre estil de vida, dels valors pels qualsvivim, de les trampes que hem anat creant al nos-tre voltant, dels forats negres de la nostra psique,etc..., a més de posar en marxar de forma actival’hàbit d’una nova forma de pensar i percebre lavida, amb l’ajuda d’exercicis ment-cos com la re-laxació, i d’altres encara més eficaços com la me-ditació. Els suplements dietètics i vitamínics ensajuden a compensar la pèrdua nutritiva dels ali-ments actuals, empobrits des del seu origen a cau-sa de la sobreexplotació del sòl, dels pesticides,conservants, etc.., i també són una ajuda per com-batre l’estrès, en tenir ben nodrit el nostre sistemanerviós. I l’alimentació com a medicina es basaen les últimes investigacions sobre la capacitatdesintoxicant i antioxidant d’alguns aliments, desucs combinats de fruites i verdures, i d’altres ali-ments com els llegums i productes pobres en ca-lories que ens ajuden a combatre els radicals lliu-res i a prevenir problemes cardíacs, el càncer i ladegeneració cerebral associada a l’edat puix queafecta els gens que regulen la producció, qualitati quantitat d’importants substàncies químiques delcervell anomenades neurotransmissors, com la se-rotonina i la dopamina.

Si els últims descobriments científics ens sugge-reixen que podem viure amb bona qualitat de vidafins als cent vint anys, és obvi que hi ha quelcomen la nostra forma de viure que ens està matantde mica en mica. Sigui aquest article tan sols untoc d’atenció que ens faci reflexionar sobre la qua-litat de la nostra vida, i una positiva incitació a in-teressar-nos en els nous coneixements que ens hande permetre viure una vida més sana, plena i fe-liç.

De mica en mica m’estàs matantJOSEP M. LLAUGER

Josep Ma. [email protected]

La petita pantalla ha recuperat un delsamics de Friends, l’actor Matt Leblanc,que ja ha debutat en solitari amb la nova

i esperada sèrie Joey. L’audiència de l’estre-na d’aquesta nova comèdia va tenir una au-diència de 18,6 milions d’espectadors, i va su-perar, per exemple, l’inici de la temporada defutbol americà. Ara bé, a Joey es troba a fal-tar la companyia dels seus amics, especial-ment després que Friends dominés durantuna dècada els gustos de la televisió nord-americana. Així, totes les crítiques de Joey,tant les bones com les dolentes, destaquenl’absència del dream team que, al costat deLeblanc, formaven David Schwimmer, Court-ney Cox, Matthew Perry, Lisa Kudrow i Jen-nifer Aniston. Tot i així, Leblanc ha tornat unatemporada més a la pell de Joey Tribbiani,l’etern aspirant a actor a qui li falta un bull,perquè és al límit entre la innocència i l’es-tupidesa.

Es tracta d’un intent de fer amb Friends elque només Cheers va aconseguir amb èxit:mantenir l’audiència i l’esperit de la sèrieoriginal en una nova comèdia diferent pro-tagonitzada per un dels seus personatges se-cundaris. En el cas de Cheers, la sèrie va con-tinuar amb Frasier, comèdia que va acabar elmaig la seva trajectòria després d’onze anysde mantenir el mateix to d’humor en ante-na. A més de tenir un dels personatges secun-daris com a protagonista i mostrar la seva vidalluny del grup de Cheers, el secret de Fra-sier va ser situar-lo en un nou ambient i man-tenir el mateix equip de guionistes.

És el model que segueix Joey: la trama hatret l’actor en potència de Nova York i li habuscat casa a Hollywood. La resta segueix es-sent familiar per als amants de Friends, ja quees pot apreciar al nou apartament de Joey unafoto de Tribbiani amb Chandler, el seu anticcompany de pis.També hi ha moltsdels objectes per-sonals que tenia ala seva antiga casade Nova York, comel seu tauró de jo-guina o el seu car-tell del Grand Prixde Mercedes Benz.Els entesos encara hi trobaran més similituds.La nova comèdia es roda al mateix plató, elnúmero 24 dels estudis Warner, que durantuna dècada va acollir el set de Friends. A més,el carrer del cafè Central Perk, on els amicsde Friends es reunien, és ara la paret de pe-dra de l’apartament de Joey. I el que era l’apar-

tament de Mónica ara és la cuina de Joey, quecomparteix amb el seu nebot i en ocasionsamb la seva germana.

Perquè Leblanc no estigui completamentsol en aquesta nova aventura televisiva, la sè-rie té dos nous personatges: la germana deJoey, que interpreta Drea de Matteo –cone-guda pel seu treball en Los Soprano– i Pau-lo Costanzo, com el nebot que Joey mai vaconèixer. Un estrany trio de perdedors ques’haurà de guanyar no només l’audiència,sinó a tots els escèptics de la crítica, que tro-ben a faltar el que la nova sèrie no té.

«Farem una comèdia tan bona com Friendsque a més serà diferent de Friends», ha dit

l’actor. Aquest és un esforç pel qual Leblanc,candidat al premi Emmy per tercer any con-secutiu, cobrarà 657.000 euros per episodi.A aquests ingressos cal sumar el percentat-ge de la sèrie i els acords signats per a dosprogrames pilot amb la cadena NBC i duespel·lícules amb els estudis Warner.

Joey se la juga

en solitariMatt Leblanc ha pres el relleu de «Friends», la sèrie que durantdeu anys va dominar els gustos de la televisió als Estats Units.

TEXT: ROCÍO AYUSO

Televisió


Rialles molt caresLa NBC pagarà 657.000 euros per capítol a

Matt Leblanc, qui assegura que «Joey» serà«una comèdia tan bona com “Friends”»

El seu rostre ésconegut per-què ha apare-

gut en nombrosessèries de televisió–des de La SopaBoba fins a El Comi-sario–, en moltespel·lícules de cinemai també ha participaten una desena depropostes teatrals. Fapoc ha finalitzat elrodatge de la tvmo-vie Sprint Special, enla qual dóna vida alciclista Javier Otxoa.

Per què encén la tele? Bàsicament, per dis-treure’m.

Quin programa no es perdria per res delmón? Cap.

No s’ha fet res millor des de...? Els pro-grames de Fernando García Tola.

I quin és el pitjor programa que s’ha fetmai? Tots els del cor.

Quin informatiu mira? El de La 2.

Toros o futbol? Futbol.

Des d’on mira la tele? Des del sofà de casa.

Té algun presentador preferit? AndreuBuenafuente i Jose Toledo.

I algun que esborraria del mapa? JorgeJavier Vázquez.

Ha seguit algun dels programes consi-derats teledeixalla? No.

En tres paraules, com seria la seva tele-visió ideal? Cultura, entreteniment i res-pecte.

Quin és el seu personatge de dibuixosanimats preferit? El Correcaminos.

Té algun anunci que li agradi? Els de Hei-neken.

Què és una casa sense tele? Depèn. Potser màgica, però també avorrida.

El descodificador

Ismael Martínez Actor

«La tele hauriade ser cultura,d’entretenimenti de respecte»

TEXT: ANNA ESTARTÚS

Compra i vendad’ordinadors d’ocasió

Portàtils i equipsde lloguer

Cursets d’informàtica en general

972 402 335

Reparació de tota mena d’equips

Muntatged’ordinadors nous - Portàtils nous per 550 € + IVA

- Lloguer d’ordinadors

C/ Maçana, 27 Tel./Fax 972 402 335 www.aplieuropa.com 17005 GIRONA

Dilluns 20 de setembre22 DominicalDiumenge 19de setembre de 2004

Els programesmés vistos(del 8 al 14de setembre)

Catalunya

Barça-SevillaDissabte, 11 desetembre, TV3895.000 especta-dors (43%).

El beso del dragónDilluns, 13 de se-tembre, Antena 3682.000 especta-dors (27,4%).

Bòsnia-EspanyaDimecres, 8 de se-tembre, Tele 5.681.000 especta-dors (37,2%).

El cor de la ciutatDimarts, 14 de se-tembre, TV3.676.000 especta-dors (39,3%).

Los 80Dimecres, 8 de se-tembre, Tele 5.676.000 especta-dors (28,3%).

TN MigdiaDimarts, 14 de se-tembre, TV3.614.000 especta-dors (35%).

Espanya

Bòsnia-EspanyaDimecres, 8 de se-tembre, Antena 3.4.715.000 especta-dors (42,9%).

El inquilinoDiumenge, 12 desetembre, Antena 3.4.217.000 especta-dors (29%).

El beso del dragónDilluns, 13 de se-tembre, Antena 3.4.051.000 especta-dors (26,3%).

Los 80Dimecres, 8 de se-tembre, Tele 5.3.841.000 especta-dors (26,5%).

CSI MiamiDilluns, 13 de se-tembre, Antena 3.3.800.000 especta-dors (23,3%).

Los 80Dimarts, 14 de se-tembre, Tele 5.3.719.000 especta-dors (25%).

11.00

15.50

16.00

21.45

20.30

Tele 5Día a díaLa periodista Carolina Ferre presenta des del’estiu la nova etapa de Día a día, substi-tuint així María Teresa Campos. Al costatd’Óscar Martínez, Ferre està al capdavantd’aquest programa de tres hores i mitja queinclou un espai gastronòmic presentat pelxef basc Carlos Arguiñano. Carolina Ferreha assegurat que interpreta un paper mésneutral que la seva antecessora.

TV3El cor de la ciutatEn Fabra parla amb en Ramon –que ara ésmosso d’esquadra– perquè considera quepressiona una mica massa la K pel que faa la qüestió de la seva violació per part d’undesconegut. La noia haurà d’anar a una rodade reconeixement. L’Alba i la Hanna fan deles seves amb la roba nova. La Núria, queestà trista per haver perdut en Marcel, sesent rebutjada per la Carme i ho farà pagarals seus amics.

La 2Padres en apurosEl programa presentat per Belinda Wa-shington torna avui amb noves emissions perintentar acostar l’entorn social dels infantsals telespectadors, abordant temes coml’educació, la salut, la nutrició i aportant algu-nes respostes clíniques, pedagògiques i pe-driàtiques tant per a pares com per a fills.

TV33 puntsLluís Canut encapçala 3 punts, el nou pro-grama diari d’esports que substitueix, en lagraella l’informatiu diari Els esports, però ambuna filosofia i intenció diferent: analitzar i apro-fundir en els temes esportius, especialmentels vinculats al món del futbol.

Antena 3El planeta de los simiosTim Burton va dirigir aquest film amb MarkWahlberg, Tim Roth i Helena Bonham Car-ter com a protagonistes. L’any 2029, lesmissions de reconeixement interestel·larestan relegades a pilots ximpanzés llan-çats des de l’estació espacial Oberon, si-tuada als confins de l’espai. En una deles operacions, un simi perd la comuni-cació. L’astronauta Leo Davidson el voldràrescatar però el funcionament defectuósde la nau el farà aterrar en un planetasemblant a una jungla i no massa diferenta la Terra.

Dimarts 21 de setembre

11.00

22.00

19.00

12.30

La 2Agente juvenilA Europa s’estan produint morts d’alguns mi-nistres d’economia en estranyes circums-tàncies. Augusto Sterenko, ministre de la Co-munitat Europea, sembla el proper objec-tiu. Per això, els ministres d’intel·ligènciaencarreguen a un agent especial la protec-ció del polític però a l’aeroport de Detroit,confonen un jove que va a França a passarl’estiu amb el detectiu amb el mateix nom.Tot plegat, una entretinguda comèdia juve-nil.

TV3Cuina x soltersDesprés de l’aclaparador èxit per Sant Jor-di del llibre de receptes, el jove cuiner IsmaelPrados ha saltat a la graella diària. El pro-grama gastronòmic, però, no substitueix elCuines, que continuarà traslladant-se cadasetmana als fogons d’algun restaurant ca-talà. Ismael Prados està aconseguint cadacop més popularitat gràcies també a la sevaparticipació a El club, d’Albert Om.

33Info-KL’Info-K és la proposta de TVC de fer un in-formatiu diari adreçat al públic més jove. Elprograma, que s'emet de dilluns a divendresa les set de la tarda, tracta els principalsassumptes relacionats amb l’actualitat delmón i les notícies infantils, i potencia lespropostes d’activitats per a nens i nenes.

Tele 5Los 80A l’episodi El divorcio que viene de la sèrieque es trasllada als anys 80, Montse viatjaa Madrid per assistir a un congrés. El seu as-pecte és radiant i en Martín s’adona queencara l’estima. Com que ella hi vol parlar,ell es crea falses expectatives perquè, enrealitat, la Montse es vol separar.

Antena 3El club de la comediaL’humorista Gran Wyoming presenta aquestespai que es va emetre la temporada pas-sada pel Canal +, però només per als abo-nats. Ara, Antena 3 ofereix en obert aquestprograma de monòlegs amb els millors ac-tors, presentadors i humoristes del país.D’aquesta manera, s’asseuran al tamboretEnrique San Francisco o Amparo Baró. Amés, compta amb un espai, Cinco años,mil manías, que resumeix els millors momentsdel programa des dels seus inicis.

Dimecres 22 de setembre

22.00

00.35

23.00

Tele 5Hospital CentralLa policia ha organitzat una batuda a la zonaon ha elimminat tot el tràfic de droga. Elsdrogoaddictes del barri aniran en massa al’hospital per aconseguir una dosi gratis.D’altra banda, Cruz i Vilches han d’anar afer una conferència a la universitat però elmetge no s’hi presenta i ella s’haurà d’en-frontar sola als alumnes. Al final, acaba in-timant amb ells i especiament amb un talDani, que la convida a una festa.

TVE-1Con Air (Convictos en el aire)Cameron Poe, un exsoldat de les forces es-pacials, rep la llibertat després de compliruna condemna de vuit anys per haver assas-sinat accidentalment un home que moles-tava la seva dona. De tornada a casa, viat-ja en un avió en el qual també ho fan diver-sos presos més, alguns d’ells molt perillosos.Tan bon punt s’enlaira, els convictes aconse-gueixen el control de l’aparell. Nicolas Cage,John Cusack i John Malkovich formen partd’aquest repertori de luxe reunit pel direc-tor Simon West l’any 1997 per interpretaraquesta explosiva pel·lícula d’acció.

33La nit al diaDe la mà de Mònica Terribas, La nit al diafa l’última ullada crítica als temes del dia iexplica i analitza l’actualitat. En la seva ter-cera temporada en antena al 33, el programadirigit per Rosa Marqueta es manté fidel al’estil que l’ha consolidat com a espai infor-matiu de referència. La novetat d’aquestatercera etapa és el canvi d’horari ja queara s’emet –com sempre de dilluns a di-vendres– a partir de les onze, mitja horaabans que les temporades anteriors.

TV3American Psycho 2Patrick Bateman, el psicòpata assassí d’Ame-rican Psycho, està mort però el seu malèficllegat continua viu en el cos de Rachel New-man, una noia que va sobreviure a un delsseus salvatges atacs i que ara viu obses-sionada pels assassins en sèrie. Al centreon estudia, Rachel aspira a convertir-se enl’ajudant d’un professor i no vol permetreque ningú s’interposi en el seu camí. Un noupsicòpata està apunt d’actuar en la sego-na part dirigida per Morgan J. Freeman.

01.00

22.00

L A F U S T A S E N S E M A N T E N I M E N TPlaça Major, 3 - 17184 SALITJA (Girona) - Tel. 972 47 31 19 - Fax 972 47 42 00

Guia TV


Recomanem

El patriota

Dijous 23TV3 22.05 hMel Gibson inter-preta BenjaminMartin, un anticheroi de la guerraentre francesos iindis que haabandonat les ar-mes i ha deciditretirar-se amb laseva família. Quanel 1776 Carolinadel Sud entra enguerra contra laGran Bretanya, elseu fill Gabriels’allista a l’Exèrcitper defensar elseu país delsatacs britànics.Benjamin ho des-cobreix i decideix,contra la seva vo-luntat, tornar a laseva antiga vidaper protegir el seufill i la seva famíliacontra la guerra.

Any2000.PaísEstats Units.DirectorRolandEmmerich.IntèrpretsMel Gibson, Heath Ledger,Joely Richardsoni Jason Isaacs.

Divendres 24 de setembre

16.35

22.45

17.35

19.00

22.00

TV3El clubEl magazine d’Albert Om ja fa dues setma-nes que entreté la sobretaula televisiva a TV3.Tot i això, els humoristes de Teatre de Guer-rilla no en deixen passar ni una i, com cadadivendres, toca criticar els programes ques’han emès al llarg de la setmana. El trio, coma junta directiva d’El club, es dedica a ferpropostes per millorar les coses i fins i totamonestar el presentador si cal. A més, unactor o una actriu d’El cor de la ciutat co-mentarà la sèrie des del plató.

33Deixa-ho per Mi-miPer a la Mimi, la protagonista de la sèrie, elproblema amb el món és ben simple: té ungran potencial, però mal administrat. Qui sinóella per solucionar-ho? La Mimi Morton tédotze anys i diu sempre, sense embuts, allòque la gent només s'atreveix a pensar.

Canal +Concert de Carlinhos BrownLa privada retransmet des de l’escenari delFòrum de les Cultures de Barcelona el con-cert de Carlinhos Brown, en el qual tambéparticiparà Bebo Valdés. La inoblidable fes-ta musical recordarà l’actuació del músicbrasiler a El milagro de Candeal, l’última pel·lí-cula del director de cinema Fernando True-ba, en la qual mostra la recuperació d’unafavela, un procés en el qual també col·laboradecisivament la música de Brown.

Tele 5GigolóA la comèdia de Mike Mitchell, Rob Schnei-der és Deuce Bigalow, un home que traba-lla a l’apassionant món de la neteja d’aqua-ris. Un dia rep l’encàrrec de cuidar l’enor-me peixera d’un reconegut gigoló, mentreaquest està de viatge de negocis. Tot sen’anirà a rodar quan té un petit accidentque destrossa la relíquia aquàtica valoradaen 6.000 euros. Deuce necessitarà dinersdesesperadament per solventar aquest im-previst i es llançarà a una carrera de gigolói descobrirà un món impensable per a ell.

TV3Amor, has de tenir vistaVicenta N’Dongo arriba al programa núme-ro 10 en el qual el concursant intentarà gua-nyar un viatge exòtic. Com? En el cas quesigui un home, haurà d’endevinar quina deles tres noies que li presenten és la soltera.Si fa diana, se n’anirà amb ella de viatge. Elfuncionament és el mateix en el cas que laconcursant sigui una noia.

Dijous 23 de setembre

11.00

00.00

21.45

07.55K3DoraemonDoraemon és un intel·ligent, simpàtic i ten-dre gat robot que té poders especials. Vedel segle XXII i, a través de la màquina deltemps, és enviat al segle XX. De la sevabutxaca màgica –de la quarta dimensió–en poden sortir tots els somnis que un nenvoldria realitzar.

La 2Corazón indomableAquesta pel·lícula de Tony Bill –protagonit-zada per Marisa Tomei i Christian Slater– fluc-tua entre els tòpics del melodrama conven-cional i l’exaltació del romanticisme més pur.Corazón indomable explica la històriad’Adam, un jove cambrer que es relacionapoc amb els seus companys. La seva vidacanvia en conèixer Caroline, una noia que,com ell, va tenir problemes durant l’ado-lescència. El seu amor es farà realitat des-prés d’unir-los una forta amistat.

Antena 3Mis adorables vecinosTu madre es un cocodrilo és el nom del ca-pítol en el qual una cadena de televisió aniràa fer un seguiment de la vida de Sheila, almés pur estil d’un reality show. Així, Loli pre-para la família per tal que durant 48 horesseguides tots ofereixin una imatge de refi-nament que no és real. Mariano, en canvi, liporta la contrària i vol que es comportin talcom són.

TVE-1Dos rombosTVE-1 estrena aquest nou programa, produïtper El Terrat i que presenta la sexòloga Lo-rena Berdún, la qual arriba amb el bagatgetelevisiu aconseguit amb Me lo dices o melo cuentas (Telemadrid). L’espai durarà unahora i té l’objectiu de fer una divulgació en-tretinguda de diverses qüestions relaciona-des amb el sexe.

TV3PlatoonUn dels grans films d’Oliver Stone (foto) arri-ba a una hora incòmoda per a la majoria delstelespectadors. És la història de Chris Tay-lor qui, acabat d’arribar al Vietnam, s’ado-na que s’ha ficat en una guerra infernal. Laseva vida en una companyia que actua en-mig de la selva es converteix en un malsoncontinu. El seu grup ha de conviure amb latensió de dos sergents ben diferents: la cruel-tat freda de Barnes i l’humilitat d’Elias.

Dissabte 25 de setembre

00.00

9.10

12.30

13.05

21.45

TVE-1Zon@ DisneyEl programa infantil enceta una nova tem-porada amb la renovació dels presenta-dors i amb l’estrena d’algunes sèries de di-buixos animats. Concursos, videoclips i ac-tuacions musicals en directe entretindran elsmés petits de la casa també amb trucs demàgia. A més, House of Mouse, Pepper Ann,Kim Possible i La banda del patio són les sè-ries d’animació que proposarà Zon@ Disney.

Tele 5Visto y no visto juniorEls programes de zàping han tingut tantèxit que les televisions no han trigat gaire atrobar-hi noves audiències. Tele 5 ha pre-parat un Visto y no visto dedicat als méspetits de la casa, per això s’hi ha col·locatl’afegitó de «junior». Dibuixos animats di-vertits, videoclips musicals, les típiques imat-ges amb ensopegades arrancaran les ria-lles de l’audiència més jove de la televisió.

TV3VeterinarisA la granja de la Cristina a Castellnou de Ba-ges hi ha de néixer un estruç. L’ou ha estat40 dies en una incubadora a trenta-sis grausde temperatura i, si el pollet no pot sortir pelseu compte, la Cristina li haurà de donar uncop de mà. D’altra banda, la mascota de laBlanca, una xinxilla, ha estat molt malalta per-què amb només dos mesos ja tenia diar-rea. Avui ha de tornar al veterinari a veure sihan funcionat els antibiòtics.

Antena 3El hombre bicentenarioÉs la primera dècada del nou mil·leni i Ri-chard arriba a casa amb un regal: un robotanomenat Andrew, un model molt popularque ensenya tant com aprèn. Andrew fafeines menors de la casa i la cuina, repara-cions casolanes i juga i cuida els nens enaquesta pel·lícula dirigida per Chris Colum-bus l’any 1999. Els seus protagonistes sónRobin Williams i Sam Neill.

La 2La noche temática: En el corredor de la muerteLa pena capital s’ha abolit a gairebé totesles democràcies del món. Tot i això, el sis-tema americà segueix aplicant aquesta pràc-tica a la majoria dels seus Estats. Per par-lar-ne, els protagonistes de La noche te-mática són al corredor de la mort. Tot seguit,el film de Tim Robbins, Pena de muerte, ex-plicarà la història d’un psicòpata criminal.

00.55

Tendències


Fotos:1Luca Luca.2Calvin Klein. 3Tracy Reese. 4Michael Kors.5Carlos Miele.6Carolina Herrera.7Mark Jacobs.8Imitation of Ch-rist.9Jennifer Nichol-son10Bill Blass.11Esteban Cortázar.12Baby Phat.13Carolina Herrera.14Calvin Klein.15Gottex.16Golconda Dia-monds by Gott.17Max Azaria.18Heatherette.19Llyod Klein.20Lacoste.21Betsey Johnson.22Diane von Furs-tenberg.23Narciso Rodrí-guez.24Shaina N.

Aposta per l’elegància

10 11 12 13 14

15 16 1917 18

232120 22 24

La recent Setmana de la Moda de Nova York ha tornat a demostrar que els principals dissenyadorsdels Estats Units prefereixen que la dona ofereixi una imatge sòbria i clàssica, amb tons i línies gensestridents; al seu costat hi conviuen alguns creadors que presenten models una mica més agosarats.

Patricia Ribera RieraDirectora del Centre Holovital

Girona

APRIMAMENT

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes • Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat aFrança des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovitalaconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar generali el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueixreduir el sobrepès.

Des de setembre de 2003Holovital s’ha establert a la ciutat deGirona, al carrer Pare Maria Claret,14 2n 2a, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes idones.

El mètode

És un mètode molt antic en lessocietats orientals, que hem adaptatal sistema alimentari d’Occident. Ésun tractament tàctil, basat en anti-gues tècniques orientals que consis-teix en lleugeres pressions digitalssobre punts concrets del cos; no s’u-tilitzen ni agulles ni medicaments niaparells. Activem els punts reflexosd’un òrgan i regulem el funcional-ment de tot l’organisme mitjançantaquests punts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres decolesterol i de glucosa, si estan alte-rats, i en els casos de menopausa esredueixen notablement les sufoca-cions, així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir unadieta sana que cobreixi totes lesnecessitats nutritives amb el mínim

aport de greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat enfunció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual éspossible perdre entre 8 i 10 quilos, oun de llarg (de 9 setmanes) en elqual es poden rebaixar de 15 a 18quilos, sempre seguit d’una fase demanteniment de 3 setmanes, quetenen com a finalitat estabilitzar elpes adquirit. Finalitzat el procés,vostè podrà tornar a menjar nor-malment sense guanyar pes.

És un tractament que podenseguir dones (fins i tot aquelles quees troben en període postpart

–sempre i quan no estiguin alle-tant–), homes i nens a partir dels 18anys d’edat, sense contraindicacions.Amb dietes adaptades a personesamb diabetis o vegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té en

compte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, elsresultats són ràpids i duradors. Lesnostres tècniques són saludables.Ajudem a portar un control sobre elcos, i, el que és més important, a tro-

bar-se més dinàmic i amb mésganes de viure.

Holovital té les sevesinstal·lacions situades al c/ PareMaria Claret, 14 2n 2a. Aquestaés una bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament nipatir gana, i a la vegada gaudird’un bon estat de salut i opti-misme.

Diumenge 19 de setembre de 2004 minical · 2004. 9. 18. · va tancar ahir les seves portes perquè...

Documents

Transcript of Diumenge 19 de setembre de 2004 minical · 2004. 9. 18. · va tancar ahir les seves portes perquè...