1415

DIUMENGE 2 DE JUNY 2013

Text Sònia Sánchez

ARA ENS EN SORTIM “La meva filosofiade vida és queamb esforç potsfer el que vulguis”

La Beatriz Garcia és la primera donadiabètica queparticipa en unadeles curses d’ultraresistènciamésdures del món. A la 4 Desertstravessarà corrent les zones ambels climesmés extrems delplaneta. És corredora d’ultrafonsdes de fa sis anys, però l’esportha estat sempre present a la sevavida. Perquè la diabetismai no l’hafet renunciar a aquesta passió. Il’ha convertida en la prova queaquestamalaltia no ha de frustrarcap somni

Quan, amb només deu anys, unainfermera li va dir que era diabè-tica, laBeatriz va arrencar a plo-rar. “Et diuen que t’hauràs depunxar cada dia de la teva vida i

és realment impactant. No m’ho creia,els deia quenoera veritat si nom’hode-ia la meva mare”, recorda rient. Ara,amb31 anys, laBeatrizGarcia fa xerra-des arreu de l’Estat i a l’estranger sobreesport i diabetis, i sempremira d’enviar“un missatge als pares”. “Sé que elsmeus pares ho van passar molt mala-ment i, ara, quan se m’acosta algú ambun fill a qui li acabendediagnosticar di-abetis, sempre li dic que el nenpot con-tinuar fent la sevavida comfins ara i quenohadedeixarde fer resqueel faci feliç,ni tan sols el futbol”, subratlla.

Ellan’és l’exemplemésclar.Avuima-teix, 2 de juny, és al desert de Gobi, a laXina,per iniciar la segonaetapad’unadeles curses d’ultraresistència més duresdelmón, la4Deserts.Desprésde traves-sar amb èxit, el març passat, el desertmés sec del món, el d’Atacama, a Xile,s’enfronta ara a l’estepa xinesa, la mésventosadelplaneta.Ensetdies, hauràderecórrer250quilòmetres–40quilòme-tresperdiaexcepteen lapenúltima fase,enquècal fer-ne80senseparar–dema-nera totalmentautosuficient. “L’organit-zació només dóna aigua i una tenda perdormir”, explicavaabansdemarxar.

LaBeatrizGarciaés laprimeracatala-na i laprimeradonadiabèticaquepartici-paenaquestacompetició, enquèel80%dels participants són homes. Només uncopabanshihaparticipatunhomediabè-

tic.Peròaixònol’espantagens.Alcontra-ri, la motiven els reptes. A més, segonsella, “l’únicadiferència”que la separadequalsevol altre corredor “és el pes de lamotxilla”.Amésdeportar-himésmenjardel’estrictamentnecessari,persi li sobre-vinguésunabaixadadesucre,hihadedurprou insulinapera tots elsdies, el glucò-metre, les tires i elpunxador.Encompe-ticions internacionals, a més, d’aquestsaparells en porta dos de cada. “Si perdounglucòmetreosem’espatlla inoenpor-to de recanvi, per ami s’acaba la cursa”,apunta.AAtacama, la sevaera la segonamotxillaqueméspesavade lacompetició(17quilos) i,de fet,elprimerdiavaacabardeixantmenjar enundels punts de con-trolperalleugerir-la.

Convicció imolta preparacióEl seudietista l’assessora a l’horade fer-se la bossa. Però, un cop al desert –on“ets tu sola i elmedi”, diu–, són els seusanys d’experiència en la gestió d’aques-ta malaltia els que li diuen quina dosid’insulina li cal en cadamoment o quanha de menjar alguna cosa ràpidamentperquè comença a tenir una baixada desucre. I ésque, permolt queella insistei-xi que l’única diferència és el pes a lamotxilla, la diabetis és un desafiamentafegit a aquest esport–les cursesd’ultra-fons–que en si ja posa el cos al límit.

De fet, comadmet lamateixaBeatriz,hi ha encaramoltsmetgesquedesacon-sellenqualsevol tipusd’esport alsdiabè-tics.Els seus, per sort, sempre l’hanani-madaa tirarendavant. Aixòsí, ambtoteslesprecaucions i ambmoltapreparació.

Desdels 12 anys, laBeatriz nohadei-xatmaide fer esport, tot i quenos’hade-dicat professionalment a cap.Fanoméssis anys que va començar a córrer, quanunaamiga la va animar a apuntar-se a laCursa de la Dona contra el càncer demama. Però de seguida es va passar a lallarga distància. “M’agraden les cosesnoves i els reptes”, al·lega. La seva pri-mera cursa de 70 quilòmetres, deVila-drau alMasnou, va ser almateix temps“uncalvari” i “unagranexperiència”, se-gons el seu relat. “Però arribar a lametadesprés de 18 hores corrent va ser unsentiment tan fort que emvaig dir: «Ai-xò és per ami»”, conclou.Desde llavorsno ha deixat d’entrenar-se, en totes les

DIUMENGE 2 DE JUNY 2013

CÈLIA ATSET

hores lliures que li deixen la feina alma-tí i la carrera a distància que estudia a latarda. “Dormopoc”, admet.

“M’atreu la llibertat de córrer en unmedinatural, onets tumateix, tu sol.Nom’importa el cronòmetre, no sóc de vo-ler fermarques. Intento no arribar tarda lameta, però elmeuobjectiu ésdisfru-tar-ho. Fins i tot em paro a fer fotos enplenacursa”, explica.Tot i així, reconeixquehi hapatiment. “Hihamomentsqueplores de fatiga”, admet, peròmai li pas-sapel capabandonar. “Emdefraudaria amimateixa si ho fes–s’explica–, i aixòhoaplico a tot. Si vull fer una cosa, la faig.Ésuna filosofia de vida: amb treball i es-forç aconsegueixes tot el que vols”.

Després de desafiar el Gobi aquestasetmana, li quedaràencara, l’anyvinent,travessar el Sàhara–el desertmés calo-rós– i mesos després el repte més dur:l’Antàrtida. LaBeatriz ja s’imagina atu-rant-se a fotografiar els pingüins enmigde la sevamarxaper laneu.Les tempera-turesde fins a40graus sota zerono l’es-panten. Tot i que diu que no porta gensbépassar fred, l’Antàrtidaés l’etapade lacompetició que li famés il·lusió. “És unparadís per a tots els que ens agrada lanatura”, defensa.Aldesertd’Atacamavaquedar terceraen lasevacategoriad’edat(de30a39anys) i va ser la 12adona.Pera la resta deproves, diuque “quedar en-tre lesdeuprimeres seriaun triomf”, pe-

ròel seuobjectiuprincipal és arribar a lameta. Només això ja serà una victòria,perquèes convertirà en laprimeradonadiabèticaa superar la4Deserts.

Però sobretot serà un èxit personal,l’acomplimentd’un somni gràcies a l’es-forç i la convicció. Perquè la Beatriz téclar que lamalaltia no li pot frustrar capsomni. “Lamevavidahaestat lamateixaque sinohagués tingutdiabetis”, assegu-ra. Bé, amb una excepció: ella hauriavolgut ser bombera, unaprofessió veta-da als diabètics. Aquesta trava legal “ésl’única cosa” que l’ha “desviat del camíquepodria haver fet”, admet. Però en elcamí queha fet fins ara, sempre ha arri-bat tan lluny comhavolgut. I corrent.

DiabetisLa malaltiaLa Beatriz Garcia es punxa insulinaentre 10 i 12 cops al dia, en dosispetites. I ho fa ella sola d’ençà quetenia uns 12 anys. “Vaig entendremolt ràpidament que només tupots saber la insulina que t’has deposar”, explica, perquè varia cadadia en funció del que es menja il’esforç físic que es fa. Després devint-i-un anys amb la malaltia,aquest gest diari –igual que elcontrol mesurat de la seva dieta– ésper a ella tan rutinari com “llevar-se i esmorzar”. Com ho és per a les500.000 persones que tenenaquesta malaltia crònica aCatalunya, un 8% de la població.

La diabetis sorgeix quan elpàncrees no produeix prouinsulina, l’hormona encarregadade portar la glucosa a les cèl·lulescom a font d’energia. Llavors esgenera un augment del nivell desucre a la sang. Per ajudar el cos ametabolitzar bé aquest sucre, calinjectar insulina cada dia i, alhora,seguir una dieta que elimina elssucres i aliments ensucrats,restringeix els greixos saturats i,en definitiva, prioritza unaalimentació equilibrada.

#RetoDiabetesLa cursa de la Beatriz Garcia através dels quatre deserts amb elsclimes més extrems del món espodrà seguir al Twitter amb elhashtag #RetoDiabetes. Avui, 2 dejuny, arrenca la fase al desert deGobi, a la Xina, que durarà set dies.Cada dia, la Beatriz explicarà lesseves impressions al blog obert perl’organització del 4 Deserts, que espodrà seguir també al Facebook ial web de DiaBalance, l’empresa deserveis i productes per a diabèticsque patrocina la corredora.

Quan arriba al campament quehi ha en acabar cada etapa diària,la Beatriz passa una estona a lacibertenda per actualitzar el seublog i llegir missatges. “Arribesesgotada –explica–, però llegir elsmissatges de gent que t’enviaforces per a mi és el millormoment del dia”.