VACANCES PAGADES

Aquest relat parla d´en Josep, un xicot del poble de Beniatrol de la comarca de l´Horta, que a l´abril del 1975 se´n va anar al Sàhara a fer la "mili"...

Autor

Francesc Arnau i Chinchilla

Godella (l’Horta), 28 d’Agost del 2.005

2

3

Quan va tornar al poble tot havia canviat, fins i tot el Cap d´Estat...

Dedicat a Agustinet, barber i catedràtic... de la vida.

Asseguts al brancal de la porta de casa d’en Josep, els dos amics raonaven intentant no cridar massa per no molestar els veïns.

Parlaven d’il�lusions i sobretot de xicones. Ja havien estat una bona estona a la barberia de Tomaset, on el barber exercia de catedràtic, encara que els temes eren recurrents: boxa, futbol, dones i coses de la vida. Quan tancava la barberia, Toni agafava la Vespa, Josep muntava al seient de darrere, i en punt mort es deixaven caure fins la casa dels pares d’en Josep, que era al mateix carrer.

Josep i Toni es coneixien de ben joves. Havien jugat junts a l’equip de futbol juvenil del poble i, d’aleshores ençà, anaven junts a tots els llocs. Eren carn i ungla, i per ells no hi havia cap secret. Tot s’ho contaven. També tenien altres amics, però aquests anaven per uns altres indrets, doncs gairebé tots festejaven més o menys seriosament. Josep anava amb una xicona del poble, amb la que havia formalitzat la relació feia poc de temps. Anna, que així li deien, tenia unes quantes amigues, i els caps de setmana anaven totes juntes a la discoteca del poble veí, on també hi acudia Toni. Així els dos amics no deixaven d’estar junts, malgrat les relacions tan aclaparadores que en un principi són els nuviatges. A més, de tant en tant, Toni s’enrotllava amb alguna de les amigues d’Anna, i així tots contents...

Aquella nit d’Abril, Josep estava especialment capcot, doncs a l’endemà es deuria d’incorporar a files. El seu amic Toni ja havia fet el servei militar, primer a Marines i després de xofer a Paterna. Aprofitant que tenia un bon endoll, s’hi havia presentat voluntari i així no havia deixat de treballar, ajudant amb el seu sou a l’economia familiar, ja que n’eren sis germans i calia arrimar el muscle. Per contra, ell havia anat per la lleva...

A Beniatrol ja no s’ajuntaven els quintos com feia uns anys. Josep havia vist a la caixa de fotografies de casa, unes de molt petites, on son pare amb un barret a l’estil de John Wayne, estava amb els companys de lleva de paella al secà. Es veien ametllers florits al

4

darrere. El poble ara havia esdevingut menys rural, i la proximitat del cap i casal afavoria la dispersió. No obstant això, els seus companys de quinta encara van anar a l’Ajuntament per que els hi feren reconeixement mèdic i el tallatge. Allí es va reunir amb molts coneguts, doncs al poble es coneixia tothom, però després ja no es tornaren a ajuntar mai més, com es feia antigament i continuava fent-se a molts pobles.

Al sorteig li havia tocat el destí més llunyà de tots: el Sàhara. Encara se’n recordava quan va tornar de la Caixa de Reclutes, ara feia uns mesos, i li va dir als pares que gairebé n’estava segur de que li havia tocat al Sàhara. La mare no va poder reprimir un sospir, mentre els ulls se li enteranyinaven:

-“Pare Sant Antoni! Què has de fer tan lluny de casa, fill meu? ” Aleshores son pare, en aquell to seriós i sentenciós de les grans ocasions, li va dir:

-“Fes-te el compte de que te’n vas de vacances. Unes vacances pagades a l’Àfrica.”

Josep li va contestar amb un posat sarcàstic:

-“Sí, i a més a pensió completa!

I va arribar el dia fatídic...

L’estació del Nord, edifici emblemàtic del modernisme valencià, era testimoni de l’acomiadament dels joves. El sostre de ferro, com una gran teranyina, embolcallava aquella atmosfera emocionant i densa, que es podia tallar amb un coltell. Mares, germans, pares, núvies... tots amb els ulls enterbolits per les llàgrimes, i els quintos amb un nus a la gola, que no els deixava expressar-se amb normalitat, doncs els aflautava la veu, es miraven amb un posat melangiós de pel�lícula.

En un vagó del borreguer, que els portaria a la capital de l’Estat, després d’un viatge de més de dotze hores amb nombroses aturades, Josep s’havia acomodat amb dos xicots del poble i dos més del poble veí, que coneixia de la discoteca i del futbol, i que també anaven al mateix indret. A la andana de l’estació estaven els

5

familiars de Josep i també la seua núvia Anna. Ja s’havia acomiadat d’ella a la intimitat, però això no fa que no deixàs de mirar-la i, de tant en tant, davallava els esglaons del vagó i l’abraçava. Aleshores escoltava el bategar del seu cor amb força desbocada i pensava que passaria més d’un any abans de tornar a estar amb els seus. Al remat, la inexorabilitat del temps va fer que el tren es posàs en marxa, després d’un xiulet llarg, que a tothom li va semblar com un lament. Llavors, tots s’encaminarien cap a un futur incert... Molt més incert, si es pot dir, que de costum.

***

6

Tancat amb tres panys a la cambra del vaixell que el portava al seu destí a Villa Cisneros, Josep pensava en els tres mesos que havia passat al BIR de l’Aaiun. A trenc d’alba havien salpat de la platja, doncs a la capital saharaui no hi havia port, i s’embarcaven a l’abordatge des d’una falua. Sense adonar-se’n, anava fent una mena de repàs a tots aquests mesos.

La instrucció havia estat un període que sempre recordaria per la seua duresa. Només baixar de l’avió que els va portar des de Madrid, es va adonar de que allò era un altre món. En camions els portaren com si foren ramat al quarter, pels camins polsosos i plens de clots.

Una vegada allí els repartiren per les distintes Companyies del Batalló. Ell va triar la setena, doncs portava una recomanació d’un conegut del poble, que havia fet amistat amb un dels instructors de la Companyia. El que mai no s’esperava és que l’esmentada Companyia estava ubicada fora de l’aquarterament, en tendes de campanya, car a l’interior del recinte hi havia el Batalló Paracaigudista, degut a la situació política i militar que en aquells moments es vivia a la colònia.

Els varen omplir de vacunes, i encara gràcies, perquè la higiene era escassa. Es banyaven a la platja, i una vegada per setmana a les dutxes, doncs l’aigua estava restringida. Anaven a tots els llocs a pas lleuger i el menjar era horrorós. Tan és així, que quan els tocava servei de cuina, es passaven uns quants dies sense pegar mos del fàstic que els hi entrava, fins que la gana podia més que l’oix.

Totes aquestes coses les amagava en les cartes que li enviava a Anna amb regularitat. A ella li contava com enyorava el seu cos i com d’enamorat estava. Com desitjava tornar a abraçar-la... En fi, totes aquelles bajanades que solen dir els nuvis quan són lluny de les núvies. Com tampoc no li havia contat, ni a ella ni a la família, la por que havia sentit quan anava en la “guagua” els diumenges a l’Aaiun, per a poder dinar alguna cosa més o menys mengívola als restaurants de la ciutat, regentats per canaris. Un dia s’havia assegut un saharaui al seient de lona del darrere seu i, com la por és tan lliure que cadascú pot agafar-se’n tota la que vol, Josep es va

7

posar a pensar si aquell barbut amb xilava no seria un independentista ressentit, que li fotria una ganivetada per l’esquena. També havia passat por aquell dia que passejava pel zoco amb uns quants reclutes més, quan de sobte, un grup prou nombrós de xiquets va sortir no es sap d’on, i els va fer córrer a pedrades. Els comandaments els feien anar a tots amb el matxet, i ell pensava que si aquells nens els hagueren rodejat, els podien haver pres els coltells fàcilment, car tots estaven tan espaordits com ell o més.

Estava content amb el destí que li havia tocat, doncs era més al sud del territori, allunyat de la frontera amb el Marroc, on el rei Hassan II estava llençant llenya al foc, en adonar-se’n de que el dictador espanyol estava morint-se, i la situació de feblesa afavoria els seus interessos.

Aleshores corrien molts rumors sobre els tresors que amagaven les profunditats del Sàhara. Es parlava de pous de petroli i, fins i tot, d’un llac subterrani de grans dimensions, que seria prou per transformar tot el desert en un jardí. La majoria dels comentaris entraven dins dels mites i llegendes, que sempre proliferen en circumstàncies adverses, com els bolets a l’autumne. Si que és cert que el territori tenia algunes riqueses a la vista de tothom, que ja de per se justificaven el costós manteniment de la colònia, com ara el banc de pesca saharià, que deuria d’ésser força important per la quantitat de vaixells de tots els indrets de l’Estat espanyol que es deixaven veure per aquelles contrades, així com també l’explotació de Fos-Bucraa, la mina de fosfat a cel obert més important del món, de la que eren accionistes alguns dels capitosts del Règim franquista.

Josep havia vist la cinta transportadora, que arribava fins la platja, ben a prop de El Aaiun i s’endinsava a alta mar, on carregaven els vaixells directament. També havia escoltat que l’esmentada cinta era un dels principals objectius del Front Polisari, pel que era constantment vigilada per patrulles de la Legió i de les Tropes Nòmades.

Ara esperava que tot això s’acabaria i que la vida a Villa Cisneros seria molt més suportable.

8

Josep s’equivocava de totes totes, i el pitjor encara estava per arribar...

En arribar al port de Villa Cisneros, estaven esperant-los els camions de les Companyies on anaven destinats. Els veterans semblaven molt més majors que ells, això que tan sols els portaven pocs mesos.

Tenien les orelles negres com el carbó, recremades pel sol, i lluïen barbes i bigotis, alguns amb més traça que altres. Els parlaven a cau d’orella, i amb unes llistes que portaven, anaven preguntant per cadascú. Josep havia escoltat parlar de “la pastilla”, bromes que els soldats veterans feien als nous, i precisament a Intendència, on ell anava destinat, tenien la fama d’ésser els més pastillers de totes les unitats de l’Exèrcit, però mai no podia haver imaginat fins a quin punt arribaven aquestes pràctiques.

Un mot destacava en tot aquell batibull, ja que era repetit pels veterans quan es dirigien a ells: “guripa”. Era el nom que rebien els nous, que en altres llocs és “pollet”, “bitxo”, o coses per l’estil. A més a més, els guripes eren, fins la propera incorporació del nou reemplaçament, autèntics esclaus dels veterans, que els dedicaven tota mena de vexacions, i també estava al seu càrrec la neteja de la Companyia i les feines més pesades, com ara la càrrega i descàrrega de tota mena de mercaderies, prou habitual en la Intendència, on Josep havia anat a parar. Quan s’incorporaren els següents, els guripes passarien a ésser “escarabats”, i el seu lema seria: veure, oir i callar. Ells no tindrien dret a aprofitar-se’n dels guripes nous, encara que restaven lliures de totes les feines de neteja i càrrega, i de les putades dels veterans, que ja era prou. Eren aquests, els “pares” i els “avis”, els que treien profit de la situació, convertint els guripes en autèntics ninots sense personalitat. Per començar els hi posaven algun malnom burleta (Pumby, Carpanta, Don Pío, Donald... etc.), aquest era el nivell. I el més greu de tot és que aquesta política estava beneïda pels comandaments, que així espavilaven els reclutes i, alhora, omplien el buit de tantes i tantes hores sense gairebé res que fer dels soldats.

9

A Josep li posaren de malnom Tom, i a Joan Montoliu, un company lleidatà amb el que havia fet bona lliga li deien Jerry. A més, quan els escoltaven parlar entre ells la llengua comuna, els inflaven de “polacos”:

-“No hableis en polaco guripas!”

-“Aquí se habla en cristiano, coño!”

Encara que, com es pot suposar, també hi havien “pares” i “avis” que parlaven català entre ells.

Aquella nit de la seua arribada, hi va haver una espècie de treva. Els veterans deixaren “la pastilla” per a l’endemà, i els recent ascendits a “escarabats” els serviren un excel�lent sopar, amanit a la cantina de la Companyia, a base d’ous fregits, creïlles i embotit, amb cervesa, postres, cafè i copa.

La Companyia era un edifici de secció semicircular, que estava dins de l’aquarterament del IV Terç “Alejandro de Farnesio”. En algun temps passat, i no massa llunyà, havia estat molt més esplendorós. Hi havia piscina olímpica, sala de cine, pista americana i un grandiós patí d’armes. També destacava el “Mesón del legionario”, encara que es notava que la major part dels legionaris no hi eren, doncs estaven patrullant per l’interior del desert, on hi havia alguns destacaments que, de tant en tant, eren atacats amb timidesa pels escamots del Front Polisari.

Dormiren amb tranquil�litat, però a l’endemà es trobaren amb la crua realitat, que els acompanyaria al llarg dels propers tres mesos...

El primer dia els llegiren els destins de cadascú, dintre de la Companyia. A Josep el destinaren a la Pagadoria, on es confeccionaven les nòmines dels militars destinats en la ciutat. Tots els dies de feina hauria de fer el trajecte des de l’aquarterament fins la Comandància Militar, on estaven les dependències de tots els

10

serveis que pertanyien a la seua Companyia. Romandria sota les ordres d’Àngel, un xicot madrileny que en la vida civil treballava en una oficina bancària, i que no era dels que més es significaven en “la pastilla”.

Quan ell es llicenciés, dintre de sis mesos, l’oficina passaria a dependre de Josep, i a ell també li enviarien un nou guripa, que passaria a ésser el seu “pinxe”, com deia l’Àngel. Tenia prou de temps per posar-se al corrent i, a més a més, la feina no era gens feixuga, ja que el fort era només una vegada al mes. El seu destí, li va lliurar a Josep de moltes cabronades, doncs tot el matí el passava a la ciutat, i no com els que restaven lliures, que estaven a l’abast dels capricis dels soldats veterans que es quedaven a la Companyia. Tanmateix, quan tornava al quarter per la vesprada, era u com un altre, i potser encara rebia més vilipendis de part dels veterans més agosarats, que en el fons envejaven la seua sort. Els caps de setmana el mateix, a més d’encarregar-se de la neteja general de la Companyia, i algunes vesprades, quan hi havia alguna feina especial, com ara, la descàrrega de camions amb els més variats productes (blat, sal, conserves, etc.), o també la preparació d’algun comboi, que de tant en tant enviaven als destacaments de l’interior del desert. Alguns dels seus companys s’havien presentat voluntaris per anar-se’n als destacaments, perquè no podien suportar la situació. Allí la vida era més lliure, però també molt més monòtona.

Els escarnis que sofrien eren continus, i la denigració posava a prova els nervis de tots. Quan algú es rebotava s’acarnissaven amb ell. Josep intentava posar en pràctica la tàctica de passar desapercebut, que era la més adient, però moltes vegades li era impossible, i se li escapava alguna imprecació entre dents i en vernacle, que els veterans agafaven encara pitjor, al no entendre-ho.

Als pocs dies de l’arribada, en la cotxera on tancaven els vehicles de la Companyia, que estava al recer de mirades inoportunes, els feren una jura de bandera en pla grotesc, amb motxos en compte de fusells i tots en calçotets, que en el llenguatge col�loquial eren coneguts com a “gallumbos”. A més a més, els hi anaven tirant poalades d’aigua, fins que tots van restar remullats com si foren un bàndol d’ànecs.

11

No tots els veterans es comportaven de la mateixa manera amb ells, encara que els més encoratjats arrossegaven els més prudents. Destacava un individu al que tothom anomenava “el abuelo Cuadrado”, que semblava mig boig i, a més a més, era el furrier de la Companyia. Un diumenge que els havien deixat sortir a Villa Cisneros, havien anat a passejar per la ciutat, després de dinar en un restaurant dels millors. Quan tornaven, ja al capvespre, estava de servei el furrier i, en veure a Josep i el seu amic Joan, se li va ocórrer que simularen un coit. Cal dir que “el abuelo Cuadrado”, portava una bona pítima, però això no és excusa per al seu comportament. Primer els hi va fer treure’s la fava i amb una navalla semblava com si volgués punxar-li’ls, mentre que amb la seua cara de foll els hi deia:

-“Ale Tom y Jerry! A ver cómo jodeis, que el abuelo no se acuerda y pronto tiene que volver a la Península.”

Un altre dia, ja de vesprada els portaren al forn on fabricaven els xuscos de tot l’aquarterament, i anaven posant el guripes a dintre, i semblava que eren capaços d’encendre’l. Al més desbocat de tots, un xicot manxec amb la veu molt forta, el posaren dins de la rentadora industrial, que feien servir per rentar la roba de tota la Companyia, i li donaren unes quantes voltes. Va eixir pegant estufits, tot astorat, i la veritat és que hi havia per a agafar-li alguna cosa, doncs semblava que anaven a engegar l’aparell. Gairebé totes les vesprades, dintre de la Companyia els tenien en formació, o bé els cridaven per fer-los els més diversos i estrafolaris dels encàrrecs. Quan entrava algun sots-oficial, els queia el món damunt en veure com passaven pel davant, sense immutar-se per allò que estigueren fent-los, com si fos el més normal. Com aquella tarda en la que els veterans els havien col�locat per parelles, perquè els hi ensenyaren a ballar el ball de moda, que aquell estiu era “el bimbó”. La música sonava amb tot el volum per la megafonia de la Companyia, com si allò fora una discoteca, i els guripes ballaven aquell ball, com havien vist fer per la tele a les go-go’s de Georgie Dann, pegant-se culadetes, el que els feia sentir-se ridículs, mentre que els veterans es pixaven de riure els uns, i els altres enyoraven les núvies i somniaven amb la, cada vegada més, propera tornada a casa llicenciats, sans, i estalvis. De sobte va entrar el brigada, que acabava d’ésser destinat a la Companyia, i que procedia de Lleó.

12

Doncs bé, malgrat que d’on ell venia no es feien aquestes barrabassades, va passar pel davant de les parelles sense dir ni pruna.

Els dies es feien eterns i, quan arribava la nit, Josep es deixava caure en la llitera com un sac de plom. De vegades els havien fet un embolcall amb els llençols, i els deien que se n’anaven de comboi, o bé es trobaven amb tota la roba del llit remullada i els deien que el comboi havia travessat un riu. A l’endemà, de vegades havia passat la coloma i s’havia cagat (pasta de dents), o bé la rabosa (betum), o quan no, sobretot els dies de festa, els portaven en formació cap a la Ría, que era un braç de mar al que tenien accés des de l’Aquarterament, i els feien entrar a l’aigua tots uniformats. Totes aquestes situacions s’acabarien, com hem dit abans, en quan vingués el nou reemplaçament i, aleshores, Josep rebria els galons de caporal, que també facilitaria la seua estada a l’exèrcit però, mentre això no va arribar, el cert és que ho va passar malament. També és de veres que les adversitats uneixen a les persones, i Josep va fer molts bons amics. A més de Joan, de qui ja hem parlat, també hi havia el Pasqual Alapont, un xicot de Castelló; Conde, que era d’un poblet extremeny i que havia treballat a Benidorm els darrers anys, fent de cambrer; Manolo, sevillà que també anava per a caporal; Jesús “el manyo”, de la província de Saragossa, i també Iñaki, d’un caseriu del País Basc, que per la seua dificultat en expressar-se en castellà, havia estat destinat a la Panaderia, on no feien serveis d’armes ni gairebé es posaven l’uniforme. Aquests eren els que més confiança havien assolit amb ell, però hi havia molts més, amb els que es duia força bé.

En les cartes a casa, i també en les que li enviava a Anna, Josep mai no es queixava de totes aquestes contrarietats. Si feia alguna referència, li donava un sentit humorístic de bon rotllo, perquè no tenia cap sentit preocupa’ls. Al seu padrí, que era el germà major de sa mare, li havia contat fil per randa en una llarga missiva, tots els graus de veterania i les atribucions i lemes de cadascun, començant per la definició de guripa, que els veterans els feien repetir a totes hores: “Un ésser corromput pel virus de la ignorància, que sol balancejar-se al gronxador de la idiotesa.” També li parlava dels càstigs que aplicaven als guripes, com ara el “mosqueig”, que consistia en uns cops de puny al muscle, quan s’astoraven per

13

qualsevol gest, o també el “tancat” "ferrao", que s’infligia als que es revoltaven contra les ordres dels veterans, i que consistia en agafar el guripa per les extremitats i colpejar-lo bé contra una columna, o també amb un petate ple de botes al mateix carpó. Josep havia vist alguns que després de rebre’n un no podien ni caminar. Tot açò li ho va contar al seu padrí perquè coneixia el seu caràcter humorístic, però sempre llevant-li ferro a l’assumpte, per si de cas l’oncle pogués esbrinar el seu veritable estat d’ànim, que de vegades arribava a ésser de total depressió. Al cap i a la fi, a ell moltes vegades també li feia certa gràcia, car també compartia amb el seu padrí el sentit de l’humor, ara bé, hi ha coses que les trobava intolerables, com ara els continus vilipendis físics i morals, basats en la superioritat del nombre i de la impunitat.

Els pares li enviaven tots els mesos un gir postal amb mil duros, que ell aprofitava per a fer algun dinar a Villa Cisneros, quan podia sortir del quarter algun cap de setmana, i també per als xicotets vicis (tabac, cervesa, conyac, etc.). El consum excessiu d’alcohol era una de les activitats a la que quasi tots els soldats es veien abocats, i també els oficials. L’enyor era molt forta i tothom ho intentava apaivagar d’aquella manera tan poc saludable. Les cartes a Anna, moltes vegades sota els efectes de l’alcohol, anaven pujant de to, i quan s’adonava, les llençava a la paperera perquè pensava en que aquella no era la seua idiosincràsia, i les paraules de vegades podien ferir molt més per massa agosarades, que no pas per covards. Amb paciència tot arriba, i amb el mes d’Octubre vingueren els nous guripes i ells passaren a ésser “escarabats”. Josep no s’ho acabava de creure, i aleshores tots els seus companys se n’alegraren de que les coses foren com eren. De sobte s’oblidaren de tots els escarnis que havien sofert i que ara passarien a ésser uns altres els que els patiren. L’egoisme és el tarannà més característic dels éssers humans... Els dies següents foren d’una tranquil�litat aclaparadora i gratificant. Amb els companys més íntims ho va celebrar, com no?, agafant un pet com un cairer.

Als pocs dies els donaren els galons rojos de caporal i els batejaren a la Ría, acte tradicional i simbòlic, doncs de d’aquell moment, tots els soldats rasos deurien obeir-los, almenys davant dels oficials, encara que açò era quelcom teòric, doncs mai un caporal

14

“escarabat” li donaria una ordre a un “avi” tenint a l’abast tot un ramat de guripes.

Va arribar el dia de la patrona del cos d’Intendència, que era Santa Teresa, i alguns sergents que se les donaven de “casanoves”, organitzaren un espectacle amb unes quantes putes dels locals més “cutres” de la ciutat fent el paper de vedettes. Cal dir que les dones que exercien la prostitució al territori, quasi totes de procedència canària, eren el rebuig de l’ofici. Fou algo patètic, veure tots els soldats, en la flor de la vida, escridassant unes dones que, gairebé estaven totes elles per retirar-se de l’ofici més vell del món i dedicar-se a vendre llumins. A continuació de la matiné, hi hagué a la Companyia un dinar especial i Josep, que estava de servei de cap de quarter, va tenir que ésser rellevat, del pedal tan gran que va agafar. Es bevia el conyac amb recel, i és que, amb la visita dels paisans que estaven destinats en altres Companyies, li va entrar la morriña i li va pegar per beure. El resultat ve ésser gairebé de coma etílic, i llavors es va fer el propòsit de canviar d’hàbits, sobretot amb el consum d’alcohol, perquè la situació anava agafant un caire perillós.

La situació política a la colònia havia empitjorat prou, quasi tant com la salut del dictador, i “Ràdio Macuto” no parava d’emetre notícies sobre els esdeveniments que s’apropaven i que afectaven a tothom. Es parlava sobretot d’evacuació, però també de guerra als sectors més radicalitzats de la Legió. El rei del Marroc havia organitzat la “Marxa Verda” per pressionar el govern espanyol, i aquest volia organitzar un Referèndum d’Autodeterminació sota els auspicis de l’ONU. Almenys això era el que manifestaven, encara que després feren una altra cosa, i veneren el poble saharaui de la manera més mesquina, a canvi de l’explotació del fosfat, un acord pesquer i alguna cosa més...

Josep havia vist en els seus viatges de cada dia a la Comandància Militar, algunes de les manifestacions convocades pel Front Polisari demanant la independència del Sàhara. Ell mateix, des de feia prou de temps, havia assolit una consciència esquerrana i comprenia, per no dir que compartia, les reivindicacions dels saharauis, en certa mesura prou semblants a les que, al seu benvolgut País Valencià es feien demanant l’Estatut d’Autonomia. Moltes vegades ho havia

15

comentat amb el seu company Joan, que també pensava el mateix en aquestes qüestions, i se’ls hi encenia la sang en veure la repressió brutal a la que estaven sotmesos els saharauis que participaven en les manifestacions, per part de llurs propis paisans, alguns dels quals estaven en la Policia Territorial, i defensaven el seu status apallissant els nadius amb crueltat.

La vida a l’Aquarterament del Terç continuava ara amb la tranquil�litat del veure, oir i callar (divisa dels “escarabats”), els serveis de quarter, les patrulles per les nits a l’interior del recinte, i el seu treball a la Comandància Militar, on Josep estava molt ben vist pels oficials de tots els cossos, doncs els tenia que solucionar els problemes relacionats amb el més important: el sou. Ara el temps semblava passar molt més lent, perquè gaudien de moltes hores sense res que fer. Tanmateix, de vegades es posava a reflexionar i s’adonava de que se li anava esmunyint com l’arena del desert entre els dits. La monotonia porta aquestes contradiccions, encara que, de vegades, hi havia esdeveniments que aconseguien trencar la rutina...

Un dia que estava lliure de servei, i a més a més, tampoc no tenia que anar a la Comandància, es va acomboiar amb el seu company Pasqual, que conduïa el camió per anar-hi a descarregar les deixalles de la Companyia, en un abocador a prop del quarter. Quan van arribar, estava tot ple de nens, amb els ulls molt oberts que es barallaven per agafar les restes del menjar. A Josep se li va quedar gravada aquesta imatge, com també la de les cabres pasturant als femers, on no hi havia gens de brossa, i la quantitat de mosques que omplien les boques dels infants, intentant libar una mica de la seua humitat.

També li havia cridat l’atenció, les dones que transportaven tota mena d’atifells al cap, caminant amb una gran magnificència, mentre que els homes anaven al seu costat, muntats en un rucs raquítics, amb les cames penjant, una per cada costat i quasi tocant terra. Ja per finalitzar aquest àlbum de fotos, els peons de les obres que treballaven a la carretera que trepitjava tots els dies, que unia el quarter i la ciutat. Sempre que passaven amb el camió els veia tombats al voravia, i en tot el temps que hi va estar, mai no els va veure brandar ni una sola ferramenta.

16

D’altra banda, Josep també es procurava distraccions que l’alliberaren de totes aquestes cabòries. Per les nits s’apuntava al cine, més que res per a poder-se estar més temps al carrer abans d’anar-se’n a dormir. Moltes voltes ni entrava a la sala, doncs les pel�lícules solien ser molt roïnes. Es comprava uns quants paquets de pipes i, assegut en terra al carreró del cine, raonava amb algun company. Una nit, el seu company Jesús “el manyo”, més cabut que els cullerots, va protagonitzar un incident amb el tinent Garrido, que anava més borratxo que un cep, malgrat estar d’oficial de guàrdia. Jesús estava fent el reforç de la guàrdia enfront del cine, quan de sobte es va presentar l’oficial, i va intentar furtar-li el fusell (“xopo”). “El manyo”, de poc no li va pegar un tret allí mateix, que l’hagués deixat més tibat que el bacallà. A l’endemà, a la classe de teòrica, que feien de tant en tant, també per a passar el temps, es va presentar d’improvís el tinent Garrido i, quan tots es pensaven el pitjor, va posar “el manyo” com a exemple de tot allò que deurien de fer en un cas semblant. Tot semblava com una lliçó pràctica, però la veritat és que el tinent s’havia posat tossut en llevar-li el “xopo” per la merda que duia i, parlant-ne d’entercs, molts pocs podien fer-li ombra a Jesús “el manyo”.

Hi havia molts d’oficials i sots-oficials amargats a més del tinent Garrido, doncs l’enyor dels seus els feia ofegar llurs penes amb l’alcohol, com també passava amb la tropa. No hi ha diferències de classe... Almenys a l’Exèrcit !

El capità de la Companyia era militar de soca-rel, són pare havia estat general, i ell va ésser ascendit a comandant, al poc de que Josep va arribar a Villa Cisneros. També estava el tinent Báez, que era un “paraca” frustrat. Fins i tot duia les botes, i els tractava com si foren cavallers legionaris. També els hi feia passar la “pista americana”, malgrat que ells tan sols eren d’Intendència...

Quan arribaren estava substituint el capità, i quan anomenaren comandant a aquell, a ell també l’ascendiren. Llavors va passar a ésser el capità de la Companyia. En quant als sots-oficials, en general eren prou burrets, i moltes vegades imposaven les seues opinions a força de rang, ja que entre els soldats hi havia alguns que eren llicenciats, sobretot entre els de Gener, que havien demanat prorroga per a finalitzar llurs estudis. Entre ells estava

17

Jordi Bru, de Barcelona, que era el que duia l’oficina d’Habitatges, per a adjudicar allotjament als militars que anaven destinats a la plaça de Villa Cisneros, i que tenia la carrera d’Arquitectura. També hi era l’Antonio, de Múrcia, llicenciat en Filosofia i Lletres, que sempre anava llegint Nietzsche, ja que volia fer oposicions i, com el temps els sobrava, anava preparant-se.

Els comandaments de la Companyia també s’afegien a aquesta política d’esbargiment i, gairebé totes les vesprades, organitzaven escamots de neteja que agranaven el desert literalment, una feina quasi tan fastigosa com escombrar l’aigua. La tanca que separava el pati d’armes de l’exterior s’omplia de sorra, i amb pales i graneres la treien fora. A l’endemà el vent, que sempre bufava de la mateixa direcció, tornava a entrar-la tota o més encara, depenent de la força, i... una altra vegada el mateix! Els dies que hi anava Josep de cap de colla, tots volien anar amb ell, doncs no era gens autoritari i es limitava a complir l’expedient, passar el temps i, quan no hi havia roba estesa, seien tots al marge de pedra i raonaven de les seues coses. Sobretot de la Península, paraula clau i màgica, en aquells indrets tan llunyans i inhòspits.

A meitat de Novembre es va morir Franco. Les “macutades” es varen multiplicar, encara que agafava cada vegada més consistència l’opció de l’evacuació. Que si se n’anaven a Canàries, que si volarien l’aquarterament amb explosius, i els legionaris que treien pit i volien enfrontar-se als moros.

Al remat, poc després d’incorporar-se el següent reemplaçament a corre-cuita, i havent rebut una instrucció accelerada, els va arribar l’ordre d’anar embalant tots els atifells i estris de la Companyia, així com armament i vehicles, que traslladarien a Tenerife, on s’instal�larien de forma provisional, fins que el Grup sencer seria donat de baixa i els seus contingents repartits pels quarters anàlegs dels llocs d’origen de cada soldat. Cadascú a prop de casa seua, aquesta era la consigna i, a més a més, es parlava de llicenciar els reemplaçaments més veterans. Josep estava a la llista dels primers evacuats, doncs tenia l’ordre de muntar l’oficina de Pagaments a “La Cuesta” en Tenerife.

18

Els diners eren considerats prioritaris, mentre que altres destins com ara el Transport, l’Habitatge i també la Panaderia, restarien al territori fins el darrer moment. Alguns dels seus amics no tingueren la seua sort, encara que, tot era qüestió de temps. Tots tornarien a estar junts, almenys fins la dispersió definitiva, per a la que encara faltaven uns mesos.

Enmig del terrabastall, que aleshores suposava la situació d’incertesa i de continus canvis d’humor, la inesperada arribada dels nous guripes va ésser com una renovació de l’aire en un espai tancat i enrarit. Els neòfits eren els seus “fills”, i ara per fi, podrien viure com a canonges, amb criats al seu abast per a complaure’ls en les necessitats, i fins i tot, en els seus capricis més imprevisibles. Josep ve recordar la seua arribada, tan sols feia uns pocs mesos. La veritat és que semblaven prou més joves que ells, malgrat haver nascut al mateix any. Tots semblaven estar força espaordits, per no emprar la paraula acollonits. Amb el “carajo” del BIR, com deien els veterans... Pràcticament els havien ensenyat a disparar el “xopo” i, “Au! Ja sou soldats!” La majoria d’ells es pensaven que, d’un moment a l’altre, en un tres i no res, els enviarien a combatre contra els marroquins.

Al dia següent, Josep estava per la nit fent el servei de patrulla, reforçant la guàrdia de l’Aquarterament, amb el seu company Conde. Van entrar a la Companyia a les tres de la matinada, i l’extremeny, que era prou de la broma, dirigint-se a la llitera del primer guripa que va veure, li va dir a cau d’orella, alhora que el sacsejava:

-“Guripa, ¿duermes ó descansas?”

El guripa, que era un gallec de terra endins, sense acabar de despertar-se, en un sospir d’angoixa i amb un accent molt marcat, començà a dir:

-“Una guerra! Carallo! Una guerra!...”

Aleshores s’adonaren de que aquells nois mai no arribarien a ésser els seus “fills”, i de que la cadena no trigaria molt en esqueixar-se. Ells estaven destinats a convertir-se en “Els últims del Sàhara”, el

19

mateix que en aquella pel�lícula protagonitzada per Toni Leblanc, que havien projectat feia pocs dies al cine del Terç, i que duia per títol “Los últimos de Filipinas”.

Josep no va tenir molts dies per a gaudir de les tradicionals facècies que, encara que una mica alleugerides per les circumstàncies, no per això deixaren de fer els seus companys als nous guripes. Prompte va arribar el tan delerat dia d’embarcar-se i, encara que semble mentida, Josep va notar com una mena de nostàlgia per tot allò que deixava enrere. Tan sols va durar una estona, però un calfred li va recórrer tot el cos, pensant en els bons moments que també havia fruït amb els companys, i que ja no tornarien mai més. Es va dirigir cap el port per darrera vegada, amb el camió que conduïa el seu amic Pasqual. En total anaven en aquesta primera expedició un total de vint soldats, a més del brigada de Lleó i un sergent dels més curtets dels que hi havien. S’embarcaren en un vaixell d’una companyia privada que, a més de les tropes, també transportava passatgers civils. La travessia fou una miqueta moguda, doncs la mar estava algo marejada, i l’Atlàntic no és tan calmós com la mar que coneixia Josep. Ell tenia la sort de no marejar-se mai i, a més a més, en aquesta ocasió va estar l’encarregat de fer els relleus de la guàrdia, a la bodega de l’embarcació, on hi eren l’armament i els vehicles de la Companyia, fent valer la seua condició de caporal. Doncs bé, quan portava fets uns quants relleus, va decidir que ell es quedaria a l’escala d’accés a la bodega, car tots els soldats que portava a fer el seu torn de sentinella, als pocs minuts mamprenien amb els vòmits, i no li quedava un altre remei que substituir-los per un altre, que al moment començava a posar-se pàl�lid...

L’estatge a Tenerife va alleugerir una mica les condicions, sobretot en l’aspecte moral, ja que la pressió de la possibilitat d’un conflicte armat sempre estava present, encara que les probabilitats fossen escasses, però la processó anava per dins, i ara notaven com si s’haguessen llevat un pes de damunt. Tanmateix, també cal dir, que les comoditats tampoc no eren les ideals, doncs els instal�laren d’una manera provisional en un barracó que els condicionaren a corre-cuita els seus homòlegs canaris.

20

Quan els nomenaven servei de guàrdia, la feien tots i no els barrejaven amb els canaris per motius d’uniformitat, algo que té molta importància a l’Exèrcit, ja que ells duien l’uniforme més clar que el caqui tradicional dels altres. Un dia anaren a fer guàrdia a una presó militar o castell, com l’anomenaven. Per Josep va ésser tota una experiència, ja que tenia que anar on estaven els presoners de la classe de tropa, a cada vegada que el cridaven, i també a dur-los el menjar, escortat per un soldat amb el “xopo” en posició de preparat. La nit de Cap d’Any van anar a l’Aeroport de “Los Rodeos” a descarregar un avió de transport militar amb material per a la Companyia, doncs algú amb una mica de trellat havia decidit que l’evacuació dels estris més valuosos calia fer-los per transport aeri. Josep va fer, acompanyat d’alguns soldats, una visita a la caseta dels bombers de l’aeroport, recordant que el seu pare, que també treballava de bomber a l’Aeroport de Manises, sempre li havia dit que si alguna vegada es trobava en alguna situació de necessitat, allí sempre trobaria suport. Així ho feu, i pogué brindar amb cava pel nou any amb els seus companys i amb aquells companys de son pare. En aquells moments li mancava una mica de companyia i de caliu humà, i va trobat totes dues coses.

Quan portaven unes poques setmanes instal�lats al nou destí, s’incorporaren la resta de la Companyia. El reemplaçament anterior al de Josep van ésser llicenciats als pocs dies, i ells reberen un permís especial d’un mes per la permanència de nou mesos al Sàhara. A ell el va agafar de sorpresa, doncs el seu “pinxe”, un xicot de Barcelona dels últims en arribar, que treballava en una oficina bancària del Banc Popular en la vida civil, duia tot sol l’oficina, i més ara que no tenien gaires oficials als que confeccionar la nòmina. A més a més, es donava la paradoxa de que era objector de consciència, però amb les presses, s’havia negat a fer el “rindan” a l’hòstia, i tanmateix l’havien donat com a soldat igual que als altres. Així que, una vesprada que estaven tots raonant de les seues coses (la Península), es va presentar de sobte el capità i, després de fer-los un discurs de caire paternalista sobre el futur democràtic de l’Estat, que ell donava per irreversible, malgrat la seua casta de militar franquista, dirigint-se a Josep, li va dir amb aquell to autoritari, que de vegades els feia tremolar:

21

-“Si quieres, mañana mismo te cojes el permiso, porqué el muchacho puede llevar perfectamente la Pagaduría.”

Josep, sense pensar-s’ho massa, es va quadrar i va respondre:

-“A sus órdenes, mi capitán!”

Així que, com en aquells moments estava sense cap de gallet, va decidir demanar-li els diners al seu amic Joan, perquè sabia que havia rebut un gir postal el dia anterior. El lleidatà li va fer un préstec de mil duros de l’ala, amb la condició de que Josep se’ls remetria només arribar a casa, ja que d’un moment a l’altre també podien enviar-lo a gaudir del seu permís. Al dia següent es va dirigir amb el camió de la Companyia a les oficines d’Iberia, mentre pensava en la injustícia dels tòpics, car tenia que ser un català el que el tragués del compromís, amb la fama de gasius de la que gaudeixen pertot arreu.

Anava amb ell, el seu amic Pasqual, que era el xofer del camió. Al castellonenc també li havien concedit el permís, doncs li havien endossat un substitut d’entre els nous guripes, un xicot andalús que conduïa autobusos de línia a la ciutat de Granada. Tots dos amics havien decidit viatjar junts, ja que hi havia vol directe a València tots els dijous a les 10 del matí (hora canària).

***

A l’Aeroport de Manises, els pares de Josep acompanyats d’Anna, esperaven impacients l’arribada del vol procedent de Tenerife. Havia eixit un dia radiant, amb aquella llum tan especial, que tan sols es dóna a la Mediterrània i que anunciava la propera primavera. Josep i Pasqual passaren les dues hores llargues del viatge, fent comentaris sobre els seus plans per a l’esdevenidor més immediat. A mesura que anaven apropant-se al seu destí, els nervis els anaven torturant, i quan van sobrevolar l’Estret de Gibraltar i van albirar la tan desitjada Península per la finestreta de l’avió, no van poder evitar tots dos, que la pell se’ls polsàs de gallina i quelcom com un nus a la gola, no els deixara dir ni pruna durant una llarga estona. En aterrar a Manises, els amics s’acomiadaren fins el proper mes, car

22

en pocs dies deurien de comprar els bitllets de tornada, una setmana abans de la data fixada, per tal d’evitar entrebancs i ensurts.

Josep va passar el mes de permís com en un núvol. Molts matins anava amb el seu pare, que feia a l’Aeroport torns de vint-i-quatre hores, a l’hortet que aquest havia comprat al secà de Bétera. Era un bancal de petits garrofers, que havia estat utilitzat per a enviscar, art de cacera prou estesa per la comarca de l’Horta, amb la comesa d’agafar pardalets de cant, com ara caderneres, pinsans, passerells, verderols i d’altres espècies menys comuns. Doncs bé, la intenció del pare de Josep era plantar tarongers, ja que hi havia aigua a manta, procedent d’un pou del que hi havia adquirit les accions escaients. Els dies que hi anaven, es llevaven a trenc d’alba, agafaven algo d’embotit i de carn per a fer-s’ho a la brasa, compraven el pa al forn de la Cooperativa, i amb el quatre-ela acompanyats, com no! de Roc, el ca xarnego que es passava tot el dia darrere de les esmerles, es dirigien al terrenet. Josep ajudava a son pare a fer pasteres de formigó gravoset, amb el que encofraven les voreres i els marges, que el pare anava projectant i construint alhora. Més endavant tenia previst fer una piscina, que era la il�lusió de tota la família, car a tots els encisava nadar, i moltes vegades havien anat a netejar piscines alienes, barat a poder prendre el bany en l’aigua recent posada. Per a poder realitzar el seu projecte, el pare de Josep comptava amb que quan aquest es llicenciàs, el més segur és que romandria un temps sense feina, fins que pogués trobar-ne una altra que valgués la pena, ja que la que havia desenvolupat abans d’anar-se’n a la mili, a més de provisional semblava no tenir futur.

A l’horabaixa, Josep anava tots els dies a esperar a Anna, que treballava en una fàbrica de joguines de plàstic del poble veí. Els caps de setmana, sobretot els dissabtes per la vesprada, anaven a la discoteca “Capricornio” del poble del costat, on s’ajuntaven amb els amics i les amigues de tots dos, rememorant així els temps anteriors a la seua incorporació a files. El seu amic Toni no fallava cap dia, encara que es passava gairebé tot el temps a la barra de la discoteca bevent combinats... Quan se n’adonà, ja estava una altra vegada dalt de l’avió amb el seu amic Pasqual, encara que en aquesta ocasió el vol no era directe i deurien de fer escala a la ciutat

23

de Màlaga. Van passar unes hores passejant per la ciutat, i van dinar en un bon restaurant. La gent se’ls quedava mirant, doncs anaven d’uniforme color “granito”, com deien els militars. Després agafaren un taxi i es dirigiren a l’Aeroport. En un tres i no res, ja estaven una altra volta a “La Cuesta”, Aquarterament d’Intendència de Tenerife, com si no haguessen sortit mai d’allí. A més a més, els hi havien anomenat servei de guàrdia per al dia següent, pel que no pogueren ni pensar en els dies que havien gaudit amb les núvies i la família de cadascú.

En poques setmanes, les oficines que depenien d’ells foren desmantellades, o bé assimilades per les homònimes del Grup d’Intendència de Canàries, raó per la que va a començar a estendre’s la notícia de que molt prompte serien destinats cadascú a l’aquarterament més pròxim al seu lloc d’origen. Josep va aprofitar aquests dies d’impass per a comprar als basars de Santa Cruz de Tenerife els regals que havia pensat per als familiars i amics. La illa era port franc, una cosa semblant a Andorra, i aleshores encara valia la pena comprar certes coses, com ara aparells de música, màquines fotogràfiques, encenedors, etc...

Per cert, que hi va haver un esdeveniment relacionat amb aquesta qüestió, que va aconseguir trencar la rutina d’aquells dies. Un soldat canari va ésser pillat in fraganti, mentre sostreia de la taquilla de Joan Montoliu, els aparells que aquest havia anat comprant per a endur-se’ls a terres de Lleida. Un tinent, també canari, va observar com el soldat, que estava de guàrdia, feia alguns viatges al cotxe que tenia aparcat enfront del quarter i, una vegada dins del vehicle, descarregava alguna cosa que portava en la motxilla. El va fer seguir i d’aquesta manera se n’adonà de la situació. Va fer formar a tota la Companyia, tant la dels canaris com la dels saharauis i, davant de tothom, va descobrir el pastís, fent escorcollar el vehicle del soldat i traient tot el que aquell havia furtat. Càmeres de cine, tocadiscs, ulleres de sol, i fins i tot alguna joia van aparèixer dintre del maleter del cotxe, i el lladre va rebre un correctiu disciplinari sever i merescut.

En aquesta ocasió, el rum-rum no va tardar massa en convertir-se en notícia oficial. Llavors van rebre amb eufòria l’ordre d’agafar cadascú les seues pertinences i, a l’endemà, farien via aèria el tan

24

desitjat viatge de tornada. Així ho feren, i Josep va decidir que aquesta vegada els hi donaria una sorpresa, sobretot a Anna, en la que havia trobat una tibantor, que ell va creure motivada per la manca de contacte de tants i tants dies, sense donar-li cap importància. Però ara s’enteraria...

Encara no feia ni tres setmanes que havia tornat del permís que va gaudir per la permanència al Sàhara, però ara era diferent. Ara la seua tornada era definitiva, i allò amb el que havia somniat tantes vegades en els darrers mesos, ara es convertiria en realitat. Es dirigiren a l’Aeroport, carregats amb el petate i tots els regals que, amb gran sacrifici de llurs famílies, havien aconseguit reunir per a portar-li’ls a aquells que més s’estimaven. Allí els estava esperant un “Hèrcules”, avió de transport de l’Exèrcit espanyol, i anaren arrenglerant-se en dues fileres, aprofitant els petates per a recolzar-se.

La travessia fou llarga i penosa, doncs l’aeronau estava dissenyada per a transportar mercaderies i no pas persones. Malgrat les incomoditats, a ells els semblava de luxe, ja que el desig era més gran conforme s’apropaven a casa. Després de més de quatre hores de viatge, arribaren a la base aèria de Getafe, i allí cadascú es va acomiadar dels altres. Després de passar la duana militar, que va resultar un pur tràmit, es dirigiren a l’estació, on agafaren el tren que els portaria a València. Primer tenien que presentar-se als quarters on anaven destinats. En el cas de Josep, aquest anava al Grup d’Intendència de la III Regió Militar, que estava ubicat en l’Albereda del cap i casal. Era dissabte, i al migdia ja estava al seu lloc de destí. Havia fet gairebé tot el viatge amb el cap emboirat, com si estigués sota els efectes d’algun encanteri, provocat per un beuratge màgic. El seu paisà Vicent, que havia fet amb ell el viatge d’anada, va trucar a casa per telèfon, per a que la seua germana anara a per ells amb el “Mini”. Els hi havien dit que deurien esperar-se a que els donaren els nous uniformes, abans de poder anar a casa, però ells eren veterans i es van buscar la vida en un tres i no res... Es posaren els nous comandaments a la butxaca, fent-se una mica el sentimental, cosa per a la que no tenien que esforçar-se massa, car de pensar en casa de seguida se’ls hi posava com un nus a la gorja. Josep va notar com el seu cor es posava a bategar com un cavall

25

desbocat, tan sols de pensar que podria anar a casa en pocs minuts, i després de canviar-se de roba, presentar-se en la discoteca “Capricornio” i donar-li una sorpresa a la seua núvia Anna que, malgrat conèixer la seua propera destinació, no sabia quan es produiria aquesta exactament. La darrera comunicació telefònica havia estat feia tan sols tres dies i aleshores encara no coneixia la data del trasllat. A l’Exèrcit espanyol, donava la impressió de que tot es feia com a la seua terra... Pensat i fet!

En arribar a casa, els veïns li digueren que els pares havien anat a passar el dia al campet de Bétera. Va fer una dutxa ràpida, per llevar-se una mica la flaire del viatge, es va posar la millor roba de l’armari, que s’havia comprat a l’anterior permís, i es va dirigir cap a la discoteca amb el cor a mil per hora. Va davallar les escales com un llampec i després de travessar la barra, que estava atapeïda de clients a aquelles hores, va accedir a la pista de ball sense veure cap conegut. Allí va rebre com una gerra d’aigua freda, doncs enmig de la pista estava l’Anna amartellada amb el seu amic Toni, menjant-se l’un a l’altre com dos gossos famolencs i salvatges. Es movien molt lentament en a penes un taulell, mentre sonava pels altaveus “El jardin prohibido” de Sandro Jacobe, que causava furor en la tanda lenta de les discoteques... Sense dir res, es va dirigir a la barra, on el cambrer li va servir un vodka amb Cointreau, combinat per als bevedors més agosarats, ja que al segon et deixava tocat i al tercer enfonsat, tal era la fortor de l’esmentat beuratge...

Els dos mesos escassos de mili que li restaven, els va passar Josep amb la comoditat d’estar en casa, fins i tot per dormir. Tots els dies, de punta matí, anava amb el trenet fins l’Estació del Pont de Fusta de València, i d’allí, passejant fins l’Aquarterament de l’Albereda. Allí es passava l’estona al magatzem de Vestuari, on l’havien destinat. Estava rebaixat de fer instrucció i també de tota mena de treballs mecànics. Matava el temps parlant de música amb el sots-oficial que estava al càrrec del servei, un brigada que també era un melòman com ell.

Abans d’adonar-se’n, com aquell que diu, ja s’havia llicenciat, i com no tenia feina de moment, els primers mesos va estar ajudant el seu pare a construir la piscina que tant havien desitjat. Feia gairebé la mateixa vida que quan havia estat de permís, encara que els

26

dissabtes no anava al “Capricornio” i cercava uns altres indrets, sobretot de València.

Després d’enviar per correu uns quants currículums i de presentar-se a algunes entrevistes, per fi va poder entrar a treballar, mitjançant la recomanació d’un conegut del poble, aprofitant que es va posar en marxa el segon torn de producció, de la factoria que la Ford havia obert a Almussafes.

***

27

El temps guarneix totes les nafres, fins i tot les del cor... Han passat anys, molts anys, i els dos amics avui encara són amics. Toni es va casar amb l’Anna, i al poc de temps es varen divorciar, ja que li posava les banyes amb un company de treball. En quant a Josep, no va tardar massa en superar l’adversitat. Va conèixer l’Empar, que treballava de secretaria en unes oficines de València. Una xicona molt bonica, amb la que no va tardar en casar-se. Avui són feliços i tenen dos fills molt temprats, que són a més honrats com llurs pares.

Fa pocs dies, l’Empar i Josep celebraren les noces d’argent. Feren una gran festa al xalet que tenen en Bétera. Els amics els van donar una sorpresa, contractant una xaranga que va estar tot el dia tocant cançons de festa. Gent jove i cridanera, amb bona gola i ganes de passar-s’ho bé, com sol ésser el tarannà del músic. Després del dinar, els amics els van donar el regal, que consistia en un cap de setmana amb tots els costs pagats, en un hotel nou de la platja de Salou. Ja han tornat, i han contat als amics que s’ho han passat la mar de bé Josep els va contar als amics, Toni també estava, que en arribar al llindar de l’hotel, es van trobar amb un impressionant hall atapeït de banderes de totes les nacionalitats. Aleshores va llegir el nom amb unes grans lletres: “SAHARA GRAN HOTEL” Llavors se’n va adonar com en un raig de llum, que per segona vegada en la seua vida gaudiria d’unes vacances pagades al Sàhara, malgrat que en aquesta ocasió tan sols seria un cap de setmana, i tot anava a ésser ben diferent, car estaria acompanyat d’aquella dona que era la persona que més s’estimava en tot el món.

FI