NúMero 11

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. MartínezAsunción Polaina

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

11Any 2

15 de maig 2008

Sumari

2 Loqueconocícomo”LacuevaF”.Miguel de la Rubia

3 Transparència a l’ajuntament de Viladecans. Ricard Caba

4 LaPlaçadelaVila(3).José Luis Atienza

5 Bossesdeplàstic,no,gràcies!Encarnació Garcia

6 Noesloquehay. Jemima Llamas

7 Vacacionesenpaz. Rosa Mercader

8 Euríboriprecarietatdevida. Luis Juberías

9 El nou projecte de remodelació de Can Modolell. Jaume Lligadas

10Les nostres entitats:LaPlataforma“ViladecansambCuba”. Moisés Pastor Juan

11Conèixer Viladecans:Elscol·legisdelsGabrielistes ilaSagradaFamília. Víctor J. Martínez

Sant JordiEl juny passat, en el primer número d’aquesta revista, Maria Victòria Herrero escrivia un breu article expressant el desencís pel poc ambient de festa que es vivia als carrers de Viladecans el dia de Sant Jordi. I acabava dient: “Sí, estic profundament entristida. �� Viladecans, al meuSí, estic profundament entristida. �� Viladecans, al meu poble, sols el sol ha escalfat els carrers avui, com cada any, com el proper”.I aquest any? Doncs bastant igual que l’any passat. Potser s’ha creat una mica més d’ambient entorn de l’escenari de lectura de poesia que organitzava la Fundación Espejo, amb les para-des adjuntes dels ��fectats de Fibromiàlgia i de Raíces de ��ndalucía, però poca cosa més. I no és que entorn de Sant Jordi no es facin coses. L’Eix Comercial i la Llibreria Nou Rals (“la” llibreria!) promouen diverses activitats que es concentren bàsicament al carrer de Sant Joan, al ben aprofitat espai de davant de l’església que cada cop fa més funcions de plaça. I l’ajunta-ment també promou tot d’activitats, i edita un fulletó que les recull, però són activitats distri-buïdes al llarg de dues setmanes, de les quals pràcticament cap no es realitza el dia 23, i a més una bona part tenen lloc en recintes tancats, en especial a la biblioteca.I així, el dia de Sant Jordi no fa sensació de festa, de carrers amb ambient festiu, que és del que es tractaria. �� Viladecans tenim un eix central format per Doctor Reig, Jaume ��bril, Plaça de la Vila, Àngel Guimerà i Sant Joan, que un dia com aquest hauria de fer goig passejar-hi. Per exemple, per què aquest dia no s’organitza a la Plaça de la Vila algun dels actes que es fan a la biblioteca? Per què, si moltes escoles fan concursos literaris amb motiu de Sant Jordi, no es convoca alguna mena de presentació de guanyadors, en algun d’aquests carrers, que provoca-ria sens dubte l’assistència de pares i avis? Per què l’animació infantil que es va muntar al parc de Can Xic no s’organitza en un lloc més de pas? No costaria gaire, que a tots plegats, en aquest dia, ens fes il·lusió passejar per aquests carrers centrals. Només caldria pensar que aquest és un objectiu a aconseguir, i posar-hi mitjans.

Viladecans,puntdetrobada-Núm.11-Maig2008 �

Por diferentes lugares del territorio de montaña de Viladecans, siempre hemos podido ver sencillas cuevas que los an-tiguos residentes de nuestra localidad

utilizaron en algunos momentos como refugio o como lugar donde habitar. En uno de los torrentes de la montaña de San Ramón se pueden observar todavía aproximadamente una decena de cuevas. Recuerdo que ya sonaban en aquellos momentos los comentarios de que esas cuevas eran de los tiempos de la guerra de nuestros abuelos. Entre estas cuevas excavadas en las paredes de arcilla, se encuentra una cueva diferente, que conocí hace bastantes años como la cueva F, quizás por la for-ma de su interior. Otros niños y yo, nos aventura-mos en la exploración de aquel lugar, hecho que no nos dejaría impasibles y que recordaríamos durante mucho tiempo. La entrada a aquel singu-lar lugar se hacía a través de una especie de pozo cuadrado de más o menos medio metro de lado y de un metro de profundidad, realizado con ladri-llos y que abría en su parte inferior un agujero cu-adrado de unos treinta centímetros de lado. Era un agujero que recuerdo quedaba parcialmente tapado por el agua y que permitía al atravesar-lo acceder a los pasillos de lo que quizás pudo ser un habitáculo o un zulo. Si no recuerdo mal, aquel pasillo de la entrada de unos dos metros y medio de largo, que permitía que camináramos de pie y con agua que nos cubría hasta las rodi-llas, daba a otro pasillo perpendicular más largo que conducía a un brazo lateral y a un pequeño espacio al final ya sin agua.

Lo que conocí como ”La cueva F”No he encontrado desde entonces explicación algu-na sobre aquel lugar y desconozco su utilidad real. Las pequeñas dimensiones de esta cueva no indican una gran importancia en cuanto a tamaño, pero sí creo que es interesante por su forma.Desde hace años las cuevas excavadas en arcilla se han ido degradando hasta tal punto de ir quedando cegadas por el derrumbe progresivo de tierra en su entrada y posiblemente el paso del tiempo las haga desaparecer. Pero, hace unos días también he com-probado como alguno de nuestros vecinos “más trogloditas “ se ha dedicado a abrir una abertura en el lateral de obra de la cueva F. Un hecho con lo que comienza la destrucción y desaparición de un elemento creo que bastante valioso no sólo para nuestros recuerdos.

Miguel de la Rubia


Un any i dos mesos ha trigat l’ajun-tament de Viladecans a contestar el requeriment que li havia fet arribar el Síndic de Greuges de Catalunya,

requeriment necessari per emetre un resolució de la denúncia feta per la Plataforma Salvem Oliveretes.La denúncia es remunta al desembre del 2006 quan l’ajuntament va negar la intervenció al ple de l’ajuntament a la Plataforma Salvem Olivere-tes, que volia rebre informació sobre el projecte urbanístic, el “Pla de Llevant”, que vol construir més de 2.500 habitatges a la falda de la munta-nya de Sant Ramon. Un cop contestada la missiva, el Síndic de Greu-ges de Catalunya, ha emès la resolució, nº 8592 del 28 de març de 2008, en la qual demana a l’ajuntament de Viladecans transparència i co-herència amb el que el seu propi reglament de participació ciutadana disposa. Tot dient: “Cal esmerçar recursos per respondre en temps i forma aquestes peticions d’informació, així com per difondre el màxim d’informació possible mitjançant mitjans electrònics que disposa el consistori, per fer efectiu el principi de transparència administrativa així com l’aspiració fonamental que es volia assolir amb l’apro-vació del reglament: la participació política activa dels ciutadans en els afers locals.” De la mateixa manera, referint-se a la denegació de participació al ple diu: “Certament, tal i com es diu a la resolució que denega la intervenció, la plata-forma pot obtenir aquesta informació per altres vies previstes al mateix reglament, però entenc que l’exis-tència d’aquestes vies alternatives no són excloents ni obstacle perquè la informació demanada, en la mesu-ra que es pot entendre d’interès municipal, també es tracti en una sessió del ple”.Hores d’ara encara ens queden sol·licituds de documentació i d’informació per ser contesta-des per part de l’ajuntament. Esperem no haver de demanar una nova intervenció al ple perquè l’ajuntament compleixi el que d’ell s’espera. Tot i que ara, amb la resolució del Síndic, no crec que s’atreveixin a denegar-nos el dret d’intervenir al ple. Potser, fins i tot, ens atrevim a anar i fer la prova.

Ricard Caba i Calbet

Transparència a l’ajuntament de Viladecans


El rellotge de la Torre Modolell ha estat el símbol de Viladecans. Quan era nen, el temps

era el que marcava les agulles de la seva esfera. ��mb ell vaig arribar a entendre el quarts de l’hora catalana, que dos quarts de dugues –dèiem dugues, no dos ni dues- eren la una y media castellanes i no les dos y media. Jo vivia al costat del cementiri i quan anava al col·le mai no por-tava rellotge. Els nens estrena-ven rellotge en la Primera Co-munió, però jo em vaig quedar en una estilogràfica Inoxcrom. La Inoxcrom era la versió utilità-ria i barata de la ploma Parker. ��bans d’arribar al col·legi dels Hermanos sempre mirava el re-llotge de la torre per comprovar que efectivament arribava tard, després de l’hora tocada. Era vi-sible des del començament del pont de la riera. ��bans de cons-truir-se el pont de formigó que avui ja no existeix, substituït per la rotonda, hi havia un pont vell amb baranes de ferro que tremo-

lava quan passava un camió. El col·legi dels Hermanos era una gran masia pintada de blanc, de totxos i teules rogenques, amb fa-çana a la carretera, que ocupava el que ara és el parc Europa. Un dia, fregant els setanta, el re-llotge es va aturar. I la seva atura-da va ser el centre de les primeres eleccions municipals franquistes per sufragi popular. Josep Car-reras, mort l’any passat, qui més tard va ser regidor de CiU i cons-tant flagell de les esquerres mu-nicipals, es va presentar el 1971 pel terç familiar enfront dels can-didats oficialistes amb un potent lema electoral: El reloj del ayunta-miento está parado. Yo lo pondré en marcha. Josep Carreras represen-tava un perfil populista des de dins del franquisme, proper al d’Eduardo Tarragona, regidor i procurador a Corts elegit pel terç familiar. Tarragona es deia a si mateix, la “voz de los sin voz” i el seu lema era Al pa, pa i al vi, vi. La seva radicalitat va començar i acabar amb la famosa pregunta

a les Corts franquistes: ¿Dónde va el dinero de las quinielas? Carreras va guanyar i es va que-dar. Va passar de ser un incordi de regidors i alcaldes oficialistes del tardofranquisme a ser un malson pels ajuntaments democràtics d’esquerres. Carreras va repre-sentar el malestar de pagesos i comerciants per la seva pèrdua de protagonisme social i polític, amb l’ascensió de nous sectors econòmics en el franquisme, in-dustrials i constructors, princi-pals beneficiats de l’especulació del sòl dels seixanta, o amb la irrupció dels obrers immigrants i els seus fills com a dirigents mu-nicipals dels partits d’esquerres en la democràcia. I aquest mal-estar difús no ha estat exclusiu de la dreta ni funciona només en una sola direcció. Viladecans va arrossegar histò-ricament un cert complex de pa-rent pobre, respecte a Gavà i Sant Climent. Gavà tenia l’estació del tren, la Rambla, i la Roca. Per això, malgrat estar la fàbrica i el Poblat Roca a Viladecans, tothom en deia la Roca de Gavà.El tema de Sant Climent ve de més lluny. Durant anys Sant Climent tenia més habitants i ens deien “Viladecans, viladegossos, pocs i merdosos”. “I a més, esgar-rapacristos”, afegien. Sembla ser que com no teníem parròquia, els de Viladecans anàvem a l’església de Sant Climent en processó per la riera amb un Sant Crist. Vam ser sorpresos per una gran tem-pesta i riuada i en la fugida els nostres avantpassats van passar el Crist pels esbarzers amb les consegüents esgarrapades. Vam respondre amb una altra dita que transmetia la nostra frustra-ció: Sant Climent, bona terra i mala gent.

José Luis Atienza

La Plaça de la Vila (3)


Bosses de plàstic, no, gràcies!

Mirant l’informe anual de Greenpeace, una de les coses que m’ha cridat l’atenció és el

temps necessari perquè desapare-gui una bossa de plàstic exposa-da al medi: aproximadament 250 anys.Tenint en compte que la mitjana de vida al nostre país és de 77 anys per a les dones i 73 per als homes, cal-drien aproximadament tres gene-racions de les nostres per arribar a destruir una bossa de plàstic. Seria bo tenir present aquest fet, cada cop que ens ofereixen o dema-nem una bossa de plàstic a la botiga. ��mb cada compra, se’ns fa l’oferi-ment gratuït d’una bossa. Potser el seu cost de producció sigui baix, però el cost mediambiental es hipotecari: els deixarem com a herència “ la bos-sa” als nostres fills i els nostres néts. Són totes necessàries, aquestes bos-ses? Evidentment que no! �� casa tots en tenim un grapat, i no sabem què fer-ne. En una ciutat com la nostra, quina quantitat de bosses generem cada dia? Sense saber la quantitat exacta, és ben segur que són moltes més de les que serien recomanables. Les podem trobar llençades per tot arreu.�� la nostra població es duen a terme algunes iniciatives individuals per tal de minimitzar l’ús de aquest ti-pus de material. Per exemple, a l’es-

tabliment d’una amiga, totes les bosses que es fan ser-vir són reutilitzades: les hi proporcionen les mateixes clientes i amics.Treballar a la botiga amb criteris mediambientals es una pràctica més que recomanable, però caldria pro-piciar des de les organitzacions de comerciants i des de l’administració campanyes d’informació als ciuta-dans, per tal de fer un ús més racional de les bosses i altres materials com les safatetes de porexpan, d’ús únic i gran cost de recuperació i reciclatge. Fóra bo practicar aquella dita: “El millor residu és el que no es genera”.

Encarnació Garcia


Han pasado 30 años desde el final de la dictadura y de la represión. ��hora estamos en democracia, una demo-cracia lograda gracias a la lucha uni-

da de todo el pueblo, que supo salir a la calle a reclamar sus derechos. Salimos al unísono todos juntos, nos apoyamos y vencimos… Pero, ¿que pasa ahora?Reflexionemos. No hay represión moral, de hecho hemos avanzado mucho en la manera de ver situa-ciones polémicas como la homosexualidad, la emi-gración, aceptando otras culturas. En general hemos aprendido a respetarnos un poco más y todo esto es maravilloso, pero estamos tragando con otro tipo de represión, otra forma de coartar nuestras liberta-des. Me explicaré con el ejemplo de mi vida misma. Tengo 30 años, vivo en un piso de segunda mano con todas las reformas que ello supone (las cuales aún están por hacer) pago 914 € de hipoteca, de los cuales 816 € son intereses y 98 de amortización. Mi sueldo base es de 540 € (el mínimo interprofesio-nal); para ganar más tengo que hacer un montón de horas. El sueldo de mi pareja es de 640 € base. Este pasado mes ha realizado 232 para poder llegar a fi-nal de mes. ��demás ahora nos hemos embarcado en la aventura de ser padres lo cual nos supone una serie de gastos adicionales.Sé lo que muchos piensan, más que nada porque me lo han dicho abiertamente. Si no tienes dinero no tengas hijos, que luego los crían las abuelas… tú al menos tienes piso… te puedes ir de alquiler. Yo me pregunto si alguien se da cuenta de que el pro-blema está en el abuso de los bancos, en la especula-ción inmobiliaria y la mala gestión económico-polí-tica que cada vez está más cerca del capitalismo que de la democracia justa. Tener piso o ser madre no es un lujo, es un derecho, tanto moral como por ley tenemos derecho. ¿Por qué nos tenemos que justifi-car? Quizá a lo que no tengo derecho es a quejarme porque ¡es lo que hay!Veamos otro caso. Un amigo con carrera univer-sitaria posee un sueldo base de 540 €, soltero que comparte piso de alquiler con unos amigos porque el banco le deniega la hipoteca que, bien mirado, realmente no podría pagar. El sólo gasta unos 200 € en la habitación, con el dinero que ahorra de vez en cuando se va de viaje low-cost, o se permite un capricho, porque de todos modos por mucho que ahorre no va a poder comprarse un piso ni vivir

No es lo que hay

solo de alquiler. Los comentarios en su caso son: “Bueno, si no tienes dinero de verdad, no te vayas de viaje… o no te compres esto o lo otro”.Una vez caemos en la trampa de la demagogia que utilizan los capitalistas, el gobierno acomodado de hacernos creer que si somos pobres o lo pasamos mal es nuestro problema, que eso ¡es lo que hay! Que ellos cuando salieron de la represión también lo pasaron mal y no se quejan. De verdad ¿estamos dispuestos a tragarnos esa patraña? ¿Tanto nos han lavado el cerebro las nuevas tecnologías que ya no distinguimos la realidad de la demagogia?Ellos salieron de una dictadura y sí, los principios son difíciles, pero la mayoría de aquellas personas hoy tienen una buena posición económica, incluso más de una vivienda, además y lo más importante, la clave de todo… Ellos salieron de un sistema re-presor. ¡Esa es la clave!Nosotros llevamos en democracia ya ¡30 años! Y al paso que van los sueldos, los precios y los abusos, no alcanzaremos ni la mitad del bienestar social que ellos a los 40 años. Edad a la que ya poseían un piso pagado o casi pagado y una familia echada adelante ¿Por qué no les copiamos?¡Salgamos a la calle, denunciemos los abusos! De-fender nuestros derechos no es perder el tiempo. ¡Lucha por lo que es tuyo! ¡NO ES LO QUE H��Y!

Jemima Llamas Trigueros


Vacaciones en paz

Viladecans pel Sàhara organiza cada año el programa Vacaciones en Paz, que consiste en la acogida de niños sahara-uis en familias de Viladecans durante

los meses de julio y agosto, y se plantea en un marco de solidaridad y de ayuda desinteresada con el fin de ofrecer unas vacaciones a estos niños que han nacido y viven en el desierto, en los Cam-pamentos de Refugiados de Tinduf (��rgelia).

Existen varias razones por las que este proyecto se lleva a cabo:- Por razones de salud: se les brinda la oportunidad de una revisión médica que les permita corregir po-sibles enfermedades, así como de curar en caso de estar enfermos. ��simismo, se les brinda la oportu-nidad de una alimentación en condiciones durante estos meses, ya que suelen estar faltos de vitaminas y de hierro. También se les quita del tremendo calor del desierto en el verano.- Por razones de intercambio cultural: para ofrecer-les la oportunidad de conocer formas distintas de vida, de manera que ello contribuya a su formación y a mejorar la comunicación y el entendimiento entre el pueblo saharaui y el nuestro. No podemos olvidar que estos niños han nacido en medio de la guerra y están sometidos aún hoy a sus duras con-secuencias.- Por razones políticas: estos niños son embajado-res, de propio derecho, de su pueblo y de su causa; de un pueblo que lucha por su autodeterminación y por la recuperación de su territorio, ocupado por Marruecos.Ellas y ellos serán la voz viva y directa del grito de su pueblo, de la transmisión de la causa de su pue-blo, de la lucha a la que está sometido su pueblo, y nos pedirán solidaridad para que muy pronto pu-edan volver a su tierra libre de toda opresión y de toda dominación extranjera.

Rosa Mercader

Si quereis acoger un niño este verano podéis pone-ros en contacto llaman-do al teléfono 93 6591456


Puja l’Euríbor i, per tant, puja la factura de les hipoteques. La pujada i, per tant, puja la factura de les hipoteques. La pujada del mes de març, quan aquest índex va assolir el 4’6%, va represen-tar una pujada de 42 euros per a les quotes d’aquelles hipoteques mitjanes que fins llavors es pagaven a 800 euros.

��l mes d’abril, l’Euríbor, és a dir, el tipus d’interès a què els bancs estan dispo-sats a deixar-se diners entre ells a un any a la zona euro, ha tornat a pujar -en un 0,499- respecte al mateix període de l’any anterior. L’Euríbor a dotze mesos és la referència pel càlcul de l’interès de les hipoteques. ��quest índex (abril 4,752) és el mínim a partir del qual es deixa capital. ��quest (abril 4,752) és el mínim a partir del qual es deixa capital. ��quest mínim ha estat calculat, al seu torn, sobre l’interès oficial que fixa un Banc

Central independent -o sigui, no controlat democràticament- que prioritza, davant la crisi, mantenir una baixa inflació en comp-tes d’estimular el creixement i l’ocupació, missió que, a diferència de la Reserva Fede-ral dels Estats Units, no consta entre els seus objectius. El tipus d’interés que manté i es nega a rebaixar el Banc Central Europeu és del 4%. Sobre aquest tipus d’interès opera l’aug- tipus d’interès opera l’aug-ment de risc que suposa concedir un crèdit a causa de la crisi financera d’abast mundial (no és la primera), que, per primer cop, té com a centre els Estats Units. La desconfi-ança es tradueix en una restricció del crèdit i un augment dels tipus als quals es presta capital.

Qui pagarà� �a �r�� a �r��

�� Espanya, on la majoria de la gent, espero- on la majoria de la gent, espero-nada pels baixos i estables tipus d’interés dels darrers anys, havia subscrit hi-poteques de tipus variable, la pujada de l’Euríbor és una notícia de precarietat, d’augment de precarietat. I això per la confluència de dos factors. D’una banda, l’estancament dels salaris i la seva pèrdua de poder adquisitiu, l’augment de les desigualtats i el deteriorament de les rendes del treball en la renda nacional. De l’altra, l’enorme pes que té l’habitatge en la renda disponible dels espanyols, a causa dels alts preus immobiliaris (segons el Fons Monetari Internacional so-brevalorats en un 20%) i que correspon bàsicament al pagament d’hipoteques. L’augment dels interessos de les hipoteques suposa més precarietat, més pre- interessos de les hipoteques suposa més precarietat, més pre-carietat significa més fallides i incapacitat de pagament, més desnonaments, i, finalment més restricció creditícia i un nou augment de l’Euríbor, i, per tant, de les hipoteques. Els treballadors i treballadores som i serem arreu els més perju-dicats per la crisi financera. Les polítiques neoliberals acompanyaran i no pal.liaran l’efecte antipopular de la crisi. Mentrestant, els bancs espanyols anunci-en beneficis extraordinaris i no pateixen directament les fallides hipotecàries, ja que han transferit el risc a tercers operadors en els mercats secundaris, però aquesta és una altra història.

Luis Juberías

Euríbor i precarietat de vida


Des de aquestes mateixes pàgines i en números anteriors, vàrem parlar abastament de la re-

modelació i ampliació de la Casa Palau de Can Modolell, seu del nostre ��juntament, amb una nova construcció a la zona de Cal Secreta-ri i Cal Marxant, a la cantonada dels carrers de Jaume ��bril i del Sol.Sortosament el projecte que en aquell moment vam descriure, ha estat substancialment modificat. Tot i amb això, encara hi ha una part de l’edifici que desapareix del seu em-plaçament, de manera que queda modificada la meitat de la façana nord, és a dir la que dóna al jardí.Val a dir que aquest nou projecte que l’administració ens va pre-sentar als membres del Grup Tres Torres, contempla la rehabilitació integral de l’edifici, restaurant tots els elements modernistes de les diferents estances de l’interior del Palau, paviments hidràulics, arri-madors de ceràmica, enteixinats etc., així com la neteja i recuperació de la pedra de la façana.�� diferència de l’anterior, en l’actual es manté la façana de les antigues escoles i es recupera fins i tot una altra façana, més antiga, si-tuada a l’interior de la planta baixa a sota de la terrassa.Segons contempla el projecte ac-tual, desapareixeran les escales, la barana i els arcs d’entrada a les antigues escoles. ��quest conjunt, però, seria reconstruït en un altre lloc del mateix jardí.Fent una mica d’història, caldria ex-plicar que el conjunt de la terrassa i les escales és una part important de la Casa Palau, és l’accés de la planta noble al jardí de caràcter romàntic que originàriament hi havia i que va quedar parcialment destruït després de la guerra civil. En el seu origen les escales eren balustrades, així com també la barana de dalt. Els

balustres, que són aquelles colum-netes que conformen les baranes, eren de porcellana i no fa pas gai-res anys n’hi havia una trentena a la barana de la terrassa; avui, inexpli-cablement, només en queden dues. La font de les escales, element molt característic dels jardins de l’època, també ha patit l’abandonament i s’ha deixat deteriorar com la terrassa i la resta del conjunt. Tota aquesta part de l’edifici era el nexe d’unió entre el Palau i el jardí, i constituïa una unitat arquitectònica amb la resta d’antics elements del parc, el pontet, les arca-des, el passeig, les grutes, etc.�� Barcelona hi ha molts edificis com el nostre i una reforma d’aquestes característiques, segurament seria molt ben rebuda i aplaudida, però a Viladecans aquest Palau és únic, singular i símbol de la nostra Ciu-tat. Creiem que cal tenir perspecti-

El nou projecte de remodelació de Can Modolell

Les escales de les antigues escoles amb les baranes balustrades.

��specte actual de les escales, on s’observen, a l’esquerra, els dos balustres que que-den. ��questa imatge desapareixerà segons el nou projecte.

va local i no malmetre la integritat del principal Palau neogòtic que tenim a Viladecans. Creiem també, que és possible connectar la nova construcció amb la Casa Palau per la paret mitgera de ponent sen-se necessitat de malmetre res de l’actual Casa de la Vila. Entendran els viladecanencs del futur, que únicament per deter-minats criterics artístics es trenqui la unitat del Palau modernista de Can Modolell?El Grup Tres Torres, com a entitat per a la preservació del patrimoni, demana a l’administració que faci un darrer esforç per tal de trobar entre tots la fórmula que permeti mantenir la integritat d’aquest edi-fici joia i símbol dels viladecanencs i viladecanenques.

Jaume Lligadas Vendrell

Viladecans,puntdetrobada-Núm.11-Maig2008 10

les nostres entitats

La Plataforma “Viladecans amb Cuba”

Or�gen de �a P�ataforma. La Plataforma nace por la iniciativa de dos mujeres de Viladecans que, ha-biendo tomado contacto con la realidad social cu-bana en julio-agosto de 2.007, mediante un viaje solidario organizado por la ��sociación de Vecinos de Nou Barris de Barcelona, hermanada con el Mu-nicipio de El Cerro (Prov. de La Habana) se sien-ten empujadas a crear una comisión abierta que se sume al esfuerzo solidario y de ayuda que realiza esta ��sociación de Nou Barris.

Componente� de �a P�ataforma. En el momento actual, se cuenta de manera constante con diez co-laboradoras y colaboradores, que se encargan, en función de sus conocimientos, afinidades y capaci-dades, de todas las tareas necesarias para la realiza-ción de los proyectos de ayuda escogidos: organi-zación, logística, márketing, publicidad, montajes, contactos, etc.

Objet�vo�. La Plataforma se plantea como objetivo genérico la ayuda solidaria al Municipio de El Ce-rro, mediante la realización de proyectos concretos que permitan la aportación directa de materiales necesarios en dicho Municipio (envío de contene-dores), así como la obtención de medios económicos para financiar las necesidades concretas solicitadas por dicho ��yuntamiento, adquiriendo los medios materiales directamente en Cuba.

Re�a��ón �on otra� ent�dade�. La Plataforma, sin ánimo de lucro, está estrechamente relacionada con la ��sociación de Vecinos de Nou Barris, entidad hermanada con El Cerro y que se encarga del tras-lado y entrega de la ayuda recogida, directamente a la autoridad municipal.

Proye�to� en mar�ha. ��ctualmente están en marcha las acciones para dotar de recursos materiales (equi-pamiento) al Circulo Infantil “Flor de la ��mistad”, guardería que atiende a unos 200 niños. situado en calle �� esquina Buenos ��ires, Municipio El Cerro. Para ello se ha organizado un “Mercadillo Solida-rio”, que se celebró el pasado 5 de abril, en la calle Doctor Reig, esquina Federico García Lorca. Dado el éxito de participación y venta de este mercadillo, se celebrarán nuevos mercadillos mensualmente, estando previstas sus realizaciones los próximos días 10 de mayo, 7 de junio y 5 de Julio. También pensamos participar en la Fira de Sant Isidre.

Informa��ón y �onta�to�. Para más información y entrega de materiales pueden ponerse en contac-to con: Pura Jódar, 93-658.17.94; Leonor Jódar, 93-658.23.42; ��sunción Polaina, 615-927-243; ��malia Granados, 617-634-442. Mail: [email protected]

Moisés Pastor Juan

Viladecans,puntdetrobada-Núm.11-Maig2008 11

conèixer viladecans

Si en el darrer número de la revista fèiem un ho-menatge als diferents documents que parlaven

de la història de la nostra vila, avui ens toca fer-ho a dues de les institucions que durant qua-si vuitanta anys ha estat formant viladecanencs i viladecanenques.L’any 1922 es fundà la primera escola privada amb caràcter re-ligiós a Viladecans. Dirigit per la comunitat de Germans de Sant Gabriel, que per aquells anys ja comptaven amb set escoles més a Catalunya.L’origen de la comunitat està situat a França on eren una ve-ritable institució consolidada amb una xarxa de més de dues-centes escoles. La seva situació, però canvià dràsticament l’any 1903. Quan es proclamà la Llei de Combes on quedaven totalment separats dintre de l’Estat Fran-cés l’església i l’estat. ��ixò portà a una persecució religiosa que obligà a diferents congregacions a fugir.La proximitat de Catalunya va fer que aquest fos un dels llocs on part d’aquests religiosos de-cidissin refugiar-se per continuar la seva tasca pedagògica.Per a instal·lar-se a Viladecans utilitzaren com a seu la masia anomenada de les Parellades, on actualment hi ha la plaça d’Euro-pa i el mercat municipal.L’escola de la Sagrada Familia va iniciar la seva activitat l’any 1930, tot i que el projecte ja s’havia ini-ciat l’any 1910, per iniciativa de Magdalena Modolell, que cedí un solar per a aquesta finalitat.

La construcció de l’escola s’acabà el 1916, però van passar catorze anys fins que l’escola no es posà en marxa, a causa de les dificul-tats en l’administració de l’herèn-cia de Magdalena Modolell, que havia mort el 1915. L’escola fou confiada a la congregació de la Sagrada Família d’Urgell, funda-da el segle XIX per ��nna Maria Janer, i que va tenir el suport de bisbes com Salvador Casañas, que primer fou bisbe d’Urgell i després de Barcelona. La creació de la escola no va ser un fet casual, sinó que formava part de tota una estratègia que pretenia, en uns moments de can-vis polítics importants, on es te-nien encara molt presents els fets de la Setmana Tràgica de 19081,

1 Revolta de la clase obrera a diferents ciutats catalanes, sobretot Barcelona, provocada per la seva repulsa a la guer-ra del Marroc i que es va transformar en una revolta anticlerical. El govern espa-nyol va decidir possar-hi fi fent entrar un gran contingent format per les tropes mi-litars catalanes, de Saragossa, Pamplona, Burgos i València.

crear escoles amb carácter catòlic davant el perill que les idees pro-gresistes de la escola racionalista guanyesin terreny.En aquells moments Viladecans tenia uns 3.000 habitants, un 25% dels quals pertanyien a la nova migració que estaba arribant d’��ragó, i la zona del Llevant. Era una població jove entre la qual es comptaven uns 600 nens en edad escolar. La vila fins aquests mo-ments només contava amb una escola municipal amb un número de places molt limitat.Les dues escoles han pogut anar ajudant en l’educació dels nens i nenes i dels joves de la vila fins avui en dia. Enmig de les moltes vicissituds històriques del nostre país: la segona república, la guer-

ra civil, la dictadura fraquista.. Fets que les institucions han so-breviscut i que han permès que avui en dia la seva tasca continuï sent tant important com llavors.

Víctor J. Martínez

Els col·legis dels Gabrielistes i la Sagrada Família

NúMero 11

Documents

Transcript of NúMero 11