j o v e s ia d u l t s

33 DO

SS

IE

R

j o v e s i a d u l t s

Generalitat de CatalunyaDepartament de Sanitat i Seguretat Social

Direcció General de Drogodependènciesi Sida

33 DO

SS

IE

R

j o v e s i adultsj o v e s i adults

Generalitat de CatalunyaDepartament de Sanitat i Seguretat Social

Direcció General de Drogodependènciesi Sida

2

Fitxa tècnica ©FAD, 1996

Edita i distribueixFADAvda. de Burgos, 1 328036 MadridTels. 91 3024048 i 91 3838000

Direcció tècnica del ProgramaEusebio Megías Valenzuela. Director tècnic de la FADEulàlia Alemany Ripoll. Cap del Departament de Prevenció de la FAD

Direcció tècnica del Programa a CatalunyaJoan Colom Farran. Director dels Programes de Drogodependències i Sida de Catalunya. Departament de Sanitat i Seguretat Social. Generalitat de Catalunya.Esther Trepat de Ancos. Òrgan Tècnic de Drogodependències. Departament de Sanitat iSeguretat Social. Generalitat de Catalunya.

TextJosé Ángel Medina (Iniciatives Culturals)Fernando Cembranos (Iniciatives Culturals)

Adaptació al catalàJaume Gala. Unitat de normalitzacó lingüística. Departament de Sanitat i SeguretatSocial. Generalitat de Catalunya.

Grup d’assessors tècnicsCarlos AlonsoDomingo ComasAntonio GamonalJesús A. Pérez de Arróspide

Il·lustracionsAlain Garcia

Fotografía de portadaRicky DávilaCedidas per la revista El País semanal y Ricky Dávila

Disseny i MaquetacióBärbel Oberhagemann

ImpressióAncares, C.B.

Traducció al catalàPrograma d’Educació per a la Salut a l’Escola. Departament d’Ensenyament.Generalitat de Catalunya.

DL:M-340-97

3

“La prudència és suposar que ningú no té com-pletament la raó, ni ningú no deixa de tenir-la per complet”.

HERBERT SPENCER

“No creguis en alguna cosa perquè algú ho ha-gi dit o perquè estigui escrit en un llibre,o perquè t’ho han transmès per la força de latradició; però si has percebut que una cosaés bona, benèfica per a tu i per a tots,sols llavors accepta-la i creu-la”.

BUDA

“Escolta els altres, respecta’ls, reflexio-na-hi i mostra la teva opinió als altres”.

quest document és un dossier informatiu sobre les relacions entre elsjoves i els adults. Té tres objectius: el primer és informar, el segon és

provocar el debat i el tercer és afavorir l’accés d’altres persones a aquesta in-formació i a l’intercanvi d’idees.

Volem que aquest document us serveixi en la mateixa direcció que el pensa-ment de Buda. La informació que hi trobareu no és útil ni vàlida sols pel fetd’existir, sinó quan algú la utilitza i li serveix.

No és suficient “que ens expliquin les coses”, ni que “sapiguem algunes dadesreveladores”, ni que “ens informin sobre el que habitualment no ens infor-men”. El que realment és important és agafar la informació, les idees, les dadesi les opinions i exprémer-les, trencar-les, donar-hi la volta, sotmetre-les a judici,valorar-les, reinvertir-les i adaptar-les. Sols llavors, quan es fa de la informacióuna cosa que sigui benèfica en si mateix, la informació és útil. I podem fer quealtres persones en prenguin part.

A

IntroduccióIntroducció

Què significa relacionar-se amb els adults?, quin tipus de conflictes són els méshabituals?, hi ha la rebel·lia dels joves?, es poden resoldre els conflictes amb elsadults?, la família necessita una renovació?, és cert que no es confia amb els jo-ves?, puc fer canvis en els horaris, en les relacions o la paga sense fer d’això resde tràgic?

Podreu anar trobant algunes respostes a aquestes i a altres preguntes enaquest dossier. Però és necessari que us les feu pròpies i treieu conclusions so-bre les que us són útils i quina informació us serveix de tot el que hi trobareu.Aquest dossier té valor si al llegir-lo us suggereix algunes solucions als interro-gants que planteja la informació. Té més valor com més persones puguinconèixer aquestes solucions.

Si us ve de gust, passeu la pàgina.

4

partir d’aquí trobaràs informació sobre les relacions entre els joves i els adults. Són 7 textos de diferent longitud i continguts que es titulen:

Cada un dels textos és independent dels altres. No és necessari llegir-los totssencers, ni en un ordre preestablert, ni tampoc els heu de llegir tots.

Al llarg de la lectura podeu trobar idees, opinions, dades, qüestions, preguntes,testimonis o històries que us poden ajudar a pensar i a aportar-vos informacióal voltant de les relacions entre les persones joves i les adultes.

Per afavorir el debat i l’intercanvi entre vosaltres trobareu dins del text algunespropostes que sempre apareixen dins d’un quadre ombrejat. També podeucomptar amb el suport de professors i/o monitors per que us ajudin a posar enfuncionament jocs i exercicis que enriqueixin el debat i l’intercanvi. Podeu utilit-zar les propostes de treball que inclou el dossier i altres que se us acudeixin.

Al final del dossier trobareu pistes sobre com participar en el concurs de pre-sentacions (literàries, plàstiques, informàtiques ...) que l’Òrgan Tècnic de Dro-godependències i la FAD organitzen al voltant d’aquest tema i altres dossiersinformatius semblants. Es tracta que molta gent conegui les vostres conclu-sions i les d’altres joves.

5

A

El que trobaràs en

aquest dossier

El que trobaràs en

aquest dossier

2. Tus zonas de conflicto

3. Guerra y paz

5. Muestrario de personas adultas

4. Por ahí no paso

6. Cuando llora papá o mamá se equivoca

7. Frases hechas

1. Més enllà de la infància

2. Les teves zones de conflicte

3. Guerra i pau

5. Mostrari de persones adultes

4. Per aquí no hi passo

6. Quan el pare o la mare ploren, s’equivoquen

7. Frases fetes

a molt temps, l’adolescència va ser un període de la vida extremada-

ment curt, fins i tot inexistent en certes ocasions. Quan els nens eren

ja forts per caçar i les nenes podien procrear, immediatament passaven a

pertànyer al món adult. Segons els moments històrics i les civilitzacions domi-

nants, l’adolescència ha estat diferent.

Actualment, el que condiciona quin tipus d’adolescents som és el desenvolu-

pament socioeconòmic. En certes cultures i zones del món amb dificultats so-

cioeconòmiques no sols es passa directament de l’adolescència a l’edat adulta,

sinó que s’elimina directament la primera. En alguns països, els nens i nenes de

cinc i sis anys ja no poden ser mantinguts per la família i passen directament a

viure al carrer i a procurar-se aliments per sobreviure ells mateixos.

En els països que coneixem com a desenvolupats, que tenen molts més avan-

tatges, l’efecte és el contrari, és a dir, el temps d’accés a la maduresa s’allarga.

El jovent no té fàcil l’accés a l’habitatge ni a un lloc de treball; per això es fa difí-

cil que tinguin una vida autònoma, escollir la persona o persones amb qui con-

viure i, en definitiva, fer-se adult.

Què volem dir? Ser considerat adult requereix unes condicions socio-

econòmiques a les quals els joves no tenen un

accés fàcil. I mentre ens fem adults, la família

ens continua mantenint. Hi ha llocs al món on

la pobresa està tan estesa que els adults no

poden mantenir els joves, pel que es produei-

xen fenòmens com el treball infantil.

Per una altra part, la nostra societat va creant

activitats que ocupen de forma contínua els

joves, com la formació “perpètua” (universitat,

màster, cursos de doctorat, etc.).

L’adolescència i elpas de la joventut a l’edat adulta ha anatvariant en la seva forma a través deltemps. Avui dia el desenvolupamentsocioeconòmic és la pauta que marca comsón l’adolescència ila joventut.

6

F

1Més enllà de la infànciaMés enllà de la infància

☞ Discutiu les dificultats que troba lajoventut a causa de la situació social ieconòmica actual.

Quina influència té això en les relacions entre les persones adultes i els joves,entre la joventut i les seves famílies ? La dependència que molts joves mante-nen respecte a les seves famílies és la causa de molts problemes.

Quan les persones joves comencen a tenir les seves amistats estables i unesdespeses cada cop més grans, que necessiten un espai i un temps propis, i al-hora tenen unes inquietuds, probablement diferents a les dels membres adultsde les seves famílies i han de seguir unes normes, costums i obligacions, llavorsla convivència es fa més difícil i, si no s’actua de forma intel·ligent i per les duesparts, pot arribar a ésser insostenible.

No hi ha trucs ni receptes per evitar que les condicions que hem dit, dificultinles relacions entre joves i adults, però sí que podem trobar algunes línies d’ac-tuació intel·ligent, l’esforç mutu per arribar a acords i mantenir la tolerància persobre d’altres actituds, l’intent sincer per part dels adults de comprensió i lli-bertat pels joves, una actitud clara entre els joves per fer-se un lloc en aquestasocietat i l’acceptació dels joves de les seves responsabilitats i quotes de parti-cipació en l’organització familiar.

Molt jovent té clar el que els correspon en aquest repartiment: cada vegadamés temps lliure per “buscar-se la vida” i fer-se amb uns recursos mínims queels permetin un grau d’autonomia més gran. Consideren el seu paper a la famí-lia com a receptors (de recursos, cures, afecte) i com a emissors (d’ajuda,col·laboració i esforç).

☞ Busqueu formes en el jovent que es fa“el seu lloc” en aquesta societat.

Hi ha persones que lluiten contra la dependència de forma poc intel·ligent,amb mitjans que sols l’allarguen. Per exemple, aquelles persones que opinenque “no es pot fer res i que les coses són així”. N’hi ha d’altres que realment esfan un lloc propi per poder prendre decisions des d’allà, sobre com canviar,protestar, ser feliç o el que desitgin.

La dependènciaeconòmica dels jovesrespecte als adults ésun condicionant clauen les relacions entreells.

7

uan les persones conviuen és possible que apareguin conflictes i quan

la convivència es produeix en espais petits, com els habitatges actuals,

aquest risc de conflicte augmenta.

Quan les persones que conviuen depenen les unes de les altres, els conflictes

són més fàcils. Si les persones que conviuen són d’edats diferents i han rebut

un tipus d’educació diferent, també és més probable el desacord i el conflicte.

També quan la televisió ha desplaçat altres formes d’intercanvi humà, els con-

flictes són més probables, ja que la relació està menys “entrenada”. Quan en

les relacions, la capacitat per arribar a acords i a solucions col·lectives s’ha

substituït per l’actuació des de l’individualisme el conflicte també creix.

Quan sembla que ens importa més la gent llunyana que comprendre i conviu-

re bé amb els qui tenim al costat, el conflicte també apareix més freqüent-

ment.

Com veiem, les possibilitats de conflicte, avui dia, en les relacions entre els jo-

ves i les persones adultes són bastant altes. Tant per la naturalesa de la con-

vivència com per les condicions socials o culturals que envolten les relacions.

☞ Feu una llista de conflictes iproblemes que sorgeixen en la relació ambels adults.

Si volem encarar aquesta conflictivitat amb possibilitats d’obtenir resultats posi-

tius, és necessari que aprenguem algunes habilitats personals i que fem una

L’esforç des de totesles parts per arribara acords i mantenir latolerància per sobred’altres actituds ,l’interès sincer decomprensió per partdels adults i lallibertat pels joves,una actitud clarad’apuests per fer-seun lloc a la societati l’acceptació de lesseves responsabilitatsi quotes departicipació dinsl’organitzaciófamiliar, podencontribuir a lamillora de lesrelacions.

8

Q

2Les teves zones de conflicteLes teves zones de conflicte

anàlisi dels conflictes més freqüents o estesos, d’allò que podríem anomenar

“les teves zones de conflicte”.

Aquestes zones són els problemes que apareixen amb més freqüència en les

relacions entre adults i joves. Val la pena aturar-nos en elles.

Les tasques domèstiques

A casa, és el lloc on es produeixen amb més freqüència les relacions adults-jo-

ves. Les famílies viuen en cases, on és necessari realitzar una sèrie de tasques

per sobreviure i trobar-se a gust; és a dir per menjar, dormir, no passar fred,

poder seure a escoltar música, etc.

Quan les persones comparteixen alguna cosa, s’han de responsabilitzar en la

mesura d’allò que comparteixen. Les decisions i les normes han de ser co-

muns, però les tasques que es deriven de les necessitats més bàsiques (neteja,

higiene, manutenció, etc.) també. No serveix de res i no tenim dret a reclamar

una veu i un vot en les decisions familiars, sense moure un dit a casa.

Durant bastant temps, la consideració dels papers socials dels homes i de les

dones ha resolt aquest conflicte: les dones treballen a casa, els homes no.

Però això ja no és així, les responsabilitats domèstiques no sols són una tasca

dels integrants de la casa, sinó que en el moment de repartir les tasques repre-

senten un lloc de lluita i canvi per construir una societat més igualitària i justa.

☞ Expliqueu històries o anècdotes sobreles tasques domèstiques com a zona deconflictes.

Els horaris

Els horaris són un problema important per doble banda: el repartimentdel temps personal i el de sortida. En els dos casos acostuma a haver-hi méspermissibilitat per part dels adults com més grans es van fent els joves. Hi ha elconvenciment que les coses “que algú ha de fer fora de casa” augmenten ambl’edat i que durant cert temps, totes les necessitats que té una persona, pel fetde no ser adulta, es poden solucionar a casa. En certa mesura això és cert. Lesnecessitats d’una nena de set anys i d’una jove de disset no són les mateixes. Iuna part de les necessitats de la jove es resolen fora de casa (amics, estudis ...).

Des de la perspectivadels joves, les zonesde conflicte méshabituals són:- les tasquesdomèstiques- els horaris- la indumentària- les amistats- els diners- la comunicació.

9

El conflicte està en el ritme del progrés. És a dir, quan és el moment d’arribar

més tard, de sortir tot el cap de setmana, de dormir fora o de programar les

pròpies vacances.

Per entendre per què aquesta és una zona conflictiva es poden considerar tres

idees: la primera és la variabilitat, totes les persones tenim inquietuds diferents,

utilitzem diferent el temps lliure, tenim ritmes d’estudi diferents i formes de vi-

da diferent. Però no n’hi ha prou en saber-ho, és necessari expressar-ho. Quan

no tenim informació sobre alguna cosa en particular, utilitzem la creença gene-

ral: si no sé el que fas, pensaré que “fas el que fan tots”.

La segona idea és la desorganització en l’estratègia de negociació. Els joves

acostumen a utilitzar l’horari com a punt central de la seva independència. Si

ho fan, ho han de fer amb intel·ligència: no hem de pretendre arribar a l’èxit

total a cada discussió, perdre el control de nosaltres mateixos en una conversa

ens pot conduir al fracàs, si ens comparem amb altres (“a aquell/a se li deixa”)

és possible que no guanyem res, hem de saber cedir a vegades i, sobretot, és

necessari explicar què fem. Una de les raons més habituals del control rígid de

l’horari per part dels pares i mares pot ser la falta d’informació sobre les possi-

bles activitats dels seus fills.

És important entendre que hi ha una relació important entre desconeixement

i risc. Si no se sap què passa, es pot pensar de tot. Les informacions que s’hi

poden barrejar han arribat a crear alguns casos de veritables psicosis

de perill.

És per aquest motiu, que el coneixement és la millor solució i, tot i així, enlloc

de parlar s’utilitzen arguments creuats respecte a la inconsciència d’uns i la por

dels altres. Una dosi adequada d’informació i l’elaboració compartida i respon-

sable de les normes i límits de l’organització familiar poder minimitzar aquesta

zona de conflictes.

☞ Expliqueu històries o anècdotes sobreels horaris com a zona de conflictes.

La roba i la indumentària

La forma de vestir, la indumentària, en definitiva la imatge, és un aspecte im-portant de les persones. A tots ens importa com ens veuen els altres i aixòdepèn en part, de l’aspecte extern.

Es pot pensar que això sols afecta als joves, ja que les seves robes i la seva

En els horaris, elconflicte està en elritme progrés. És adir, quan és el momentd’arribar tard, desortir tot el cap desetmana, de dormirfora de casa oprogramar les pròpiesvacances.

10

imatge són més espectaculars o provoquen un contrast més gran, però és igualper a tots. Si no fos així, moltes persones adultes no es posarien jaqueta i cor-bata per anar a treballar o no es comprarien complements o rellotges bonics.

La forma de vestir és una forma d’identificació individual i grupal. La formacom vesteix una persona serveix per diferenciar-la dels altres i també per as-sociar-la amb un grup, igual que la música que escoltem, els lloc on anem o labeguda que consumim.

El color de la samarreta, la llargada de la faldilla o l’espectacularitat d’una arra-cada a vegades són raó suficient perquè comenci una discrepància o una dis-cussió a casa.

És necessari que valorem les conseqüències d’una opció o altra; la llibertat detenir una imatge pròpia o l’interès d’evitar les conseqüències del conflicte. Peròaixò ho haurem de resoldre a cada cas.

Moltes persones confonen la seva imatge amb la dels qui l’envolten. De la ma-teixa manera que una mare s’avergonyeix de les “pintes” del seu fill un diven-dres, ell s’avergonyeix de l’aspecte d’ella per anar a un casament. En els dos ca-sos és un error considerar la imatge de l’altre com a pròpia, ja que tots tenimel dret a escollir la nostra, tot i que no estigui de més consultar, contrastar igaudir de les diferències, en lloc de patir-les.

Una altra cosa és quanta roba tenim. La dependència econòmica dels jovesrespecte als adults condiciona la quantitat de roba que poden comprar o comha de ser de cara, però no el tipus de roba que volen utilitzar.

☞ Expliqueu històries o anècdotes sobrela indumentària i la imatge, com a zonade conflicte.

Les amistats i les relacions

Les relacions dels joves acostumen a ser motiu de discussió. En dos sentits: lavaloració (“no m’agrada en Josep”) i en la comparació (“estàs més temps ambels teus amics que amb nosaltres”). Al mig d’aquest tipus de conflictes, se’n ba-rregen d’altres, com l’horari o l’ús del telèfon.

Per entendre per què les amistats poden ser un conflicte, s’han d’entendredues idees molt senzilles: la pèrdua del control afectiu i la novetat del canvi.

Els adults que envolten una persona a la seva infància, exerceixen el controlcomplet de les seves relacions afectives, ja que a més, acostumen a estar cen-

A tots ens importa comens veunen els altresi això depèn molt delnostre aspecte extern.

11

trades en ells. A tots ens agrada que ens estimin i, com que l’amor és unaemoció, ens agrada que ens estimin al màxim i completament. Quan de copperdem cert grau d’exclusivitat en l’afecte d’algú i veiem que hi ha moltes altrespersones en el seu camp afectiu, és fàcil reaccionar malament. I aquesta reac-ció és comprensible, tot i que això no vol dir que cedim a la pressió que s’hirelaciona. Quan un nen petit que estem acaronant es fixa en una altra personaque arriba amb una joguina de colors vius i marxa amb ella, no ens fa cap grà-cia. A vegades, això és el que els passa als adults amb els joves, tot i que esmultiplica en importància i enuig.

La segona idea a tenir en compte és complementària. La pèrdua de controlafectiu per part dels adults s’ajunta amb l’admiració i la fascinació que els jovessenten cap a les noves relacions.

La colla, les primeres relacions sentimentals i les amistats ofereixen un món derelacions “entre iguals” desconegut o aprofitat al màxim fins llavors. És lògic quequan ens trobem amb tot això, intentem gaudir-ho al màxim i és fàcil que sem-bli que les relacions anteriors, majoritàriament amb adults, hagin perdut im-portància.

Llavors escoltem frases com “ja no ens estimes”, o “com que ja no ens necessi-tes”, i no encertem a explicar que el passa és que hem descobert coses queabans no existien i que ens interessen molt. I és que són les primeres relacionsque hem escollit.

Com en altres ocasions, els contactes i l’intercanvi sa i sincer poden ajudar aque aquesta zona de conflicte redueixi la seva influència en les relacions ambels adults..

☞ Expliqueu històries o anècdotes sobreles relacions personals com a zona deconflictes.

Els diners

Per sobreviure dins la societat actual necessitem diners per aconseguir roba,consumir en el temps lliure, entrepans i pràcticament qualsevol elementconsumible que satisfaci, o sembla que ho faci, una necessitat.

Per no tenir feina, els joves habitualment disposen de pocs diners propis.Aquesta dependència dels adults crea un conflicte respecte a “quan” i“quant” diners es necessiten, ja que a més, els joves d’ara en necessiten mésque els de fa 20 anys.

Les relacions són moltimportants per a totesles persones.L’adolescència i lajoventut provoquengrans canvis a laxarxa de relacionspersonals i això potésser font deconflictes si nos’estableix una bonarelació de comunicaciói informació.

12

Hem de tenir en compte el canvi temporal en el valor dels diners (“jo abansamb això passava una setmana”), la creativitat (es poden fer coses que nocosten diners utilitzant el cervell), la rebel·lió (que suposa no respondre apatrons de consum salvatge), l’autonomia (que intenta trobar recursos pro-pis a canvi d’un esforç més gran que demanar i demanar).

Aquestes consideracions poden permetre un acostament diferent a la qües-tió dels diners. L’estratègia no és aconseguir cada vegada més diners, sinótenir-ne suficient per mantenir-se en el nivell en què podem relacionar-nosde forma satisfactòria amb els nostres iguals.

☞ Expliqueu històries i anècdotes sobreel tema dels diners com a zona deconflictes.

La comunicació

A l’època de la informació, d’Internet i dels mitjans de comunicació de masses,

una de les zones de conflicte més complexes en les relacions entre joves i

adults és la comunicació.

La pretensió que els joves i els adults parlen llenguatges diferents i que, per

això, és impossible que s’entenguin neix d’una desafortunada posició davant

de les relacions humanes. La comunicació entre les persones mai no és fàcil al

principi i millora quan ens anem coneixent i entenent més.

Quan això no passa, les dificultats creixen amb el temps. Com més temps tardi

una persona en netejar la seva bicicleta, més pols s’hi acumula i més gran és

l’esforç inicial per aixecar-se de la cadira i posar-se a netejar-la. Arriba un mo-

ment en què és més fàcil inventar-se mil raons per no fer-ho que fer-ho.

Les tres formes més senzilles per carregar-se la comunicació entre dues per-

sones són: suposar sempre que una discussió o una conversació no servirà

per a res, utilitzar recursos que bloquegin i dificultin la relació com el volum de

la veu, un llenguatge despreciatiu, gesticulació agressiva, etc. i la incapacitat per

posar-se al lloc de l’altra persona i entendre què diu, pensa i sent, i el per què

de tot.

Conèixer les zones de conflicte més habituals entre adults i joves no aporta

solucions, però si tenim una mica més de llum sobre el per què o com s’ha

creat una situació problemàtica estarem en millor posició per encarar-la.

La dependènciaeconòmica dels jovespot ser un problema siels adults no sabencom tractar-ho, peròsobretot si els jovesno assumeixen lesseves responsabilitatsen el consum i ladespesa familiar i lapersonal.

13

☞ Expliqueu històries o anècdotes sobrela comunicació com a zona de conflictes.

La pretensió que elsjoves i els adultsparlen diferentsllenguatges i que peraixò és impossible ques’entenguin, neixd’una desafortunadaposició davant de lesrelacions humanes.

14

llà on hi ha conflictes, com en les relacions entre els joves i els adults,s’acostuma a necessitar la negociació i els acords. Per evitar que els

conflictes es converteixin en permanents, per millorar la situació o per preve-nir el conflicte, les persones arribem a acords i negociem les condicions enquè les relacions poden funcionar millor.

☞ Debateu la utilitat i l’interès delsacords i de les negociacions en elsconflictes.

Algunes idees sobre els acords i les negociacions

Exposem algunes idees prèvies abans de descobrir què implica arribar aacords. Són elements a tenir en compte abans, durant i després dels acords;per això són també formes d’aconseguir-los.

Amb el temps, creix la probabilitat de fracàs. Quan una situació de conflicte esperpetua en el temps creixen proporcionalment les possibilitats de fracàs enl’acord. En allargar un conflicte, s’allarga també una situació desagradable, es fanmés freqüents les conductes agressives, el despreci, la indiferència i per tant,l’acord ha de considerar cada vegada més coses, més doloroses i en pitjorscondicions.

Els usos socials d’avui han equiparat dues paraules importants en els conflictesi que no signifiquen el mateix: guany i victòria. Quan es parla de guany ha d’e-xistir un benefici real per a algú. Quan es parla de victòria no ha d’existir un be-nefici, perquè l’obtenció d’un perjudici menor que l’altre, ja es pot consideraruna victòria.

Quan es tracta d’arribar a acords i negociar en els conflictes, és necessari utilit-zar el guany i no la victòria. Vèncer no significa haver obtingut alguna cosa.

Amb el temps, creix laprobabilitat delfracàs. Quan unasituació de conflictees perpetua en eltemps, creixenproporcionalment lespossibilitats defracassar en l’acord.

15

A

3Guerra i pauGuerra i pau

Quan s’intenta resoldre un conflicte a través d’acords, el benefici o el guanyacostuma a ser mutu. No consisteix en veure qui guanya, sinó en com guan-yem els dos. L’èxit és el benefici mutu. Si no és així, no es parla d’acord sinó decompetició.

En les relacions entre joves i adults, la competició és una estratègia dolenta,perquè tant els uns com els altres tenen grans possibilitats de perdre. És mésintel·ligent la cooperació.

Hi ha persones que defugen l’acord i la negociació prèvia. Pensen que això ésdonar a les relacions un aspecte negatiu i sols utilitzen els acords per resoldreuna situació conflictiva quan ja s’ha donat. Això és un error, ja que si reduïm laprobabilitat d’un conflicte, és igual que si el solucionem quan es produeix. L’a-vantatge del primer és que ens estalviem emocions negatives pel mig.

Si coneixem els punts on poden aparèixer conflictes, ens és molt útil arribar aacords previs, sense que això signifiqui desconfiança ni expectatives negativessobre les altres persones.

Per altra part, quan arribem a un acord s’ha de considerar els màxims i els mí-nims. Els mínims són les condicions exigibles per fer que l’acord sigui vàlid i esconsideri complet per una o ambdues parts (“sempre que vulguis viatjar hasde tenir clara la teva ruta”). Els màxims són els punts per sobre del nivell quecobreix l’acord, quan aquests punts apareixen s’ha de revisar l’acord o establir-ne un altre, però no funcionar sense haver-lo definit abans (“pensava que comque em deixaves el cotxe, el podia utilitzar sense avisar-te abans”).

☞ Penseu situacions clàssiques en què laforma de portar el conflicte hagi estatpitjor que la mateixa causa delconflicte.

L’acord i la negociació són saludables per les relacions, ja que a més de resol-

dre o evitar conflictes, milloren la comunicació, enforteixen la relació i perme-

ten elevar la qualitat de la convivència.

Com arribar a acords

Hi ha moltes formes d’arribar a acords i negociar, i a cada cas s’ha d’escolliraquella que millor s’adapti a la situació, al contingut del conflicte i a les perso-nes implicades. Tot i així, i com a norma general, s’exposa en el text següentuna forma a través de la qual es poden aconseguir els acords.

L’acord i lanegociació sónsaludables per lesrelacions ja que a mésde resoldre o evitarconflictes, millorenla comunicació,enforteixen la relaciói permeten elevar laqualitat de laconvivència.

En les relacions entrejoves i adults lacompetició és unaestratègia dolenta, jaque tant els uns comels altres tenen granspossibilitats deperdre. És mésintel·ligent lacooperació.

16

Quan dues o més persones intenten arribar a un acord sobre la seva vida

en comú, han de fixar-se principalment en dos aspectes: identificar les

diferències de criteri i les d’objectiu.

Les diferències de criteri es refereixen a la descripció de la realitat i dels

assumptes que afecten l’acord. No serveix de res que pactem una tasca o

una condició si cada una de les persones que hi estem implicades entenem

una cosa diferent. Per exemple: “tu t’encarregues de la neteja del menjador i

jo de la de les cambres de bany”.

Què implica netejar el menjador?, aspiradora o no?, treure la pols o no?, les

dues taules o sols la que utilitzem més sovint?, cada quan s’ha de netejar?

L’acord ha d’incloure quin és el criteri per fer que es compleixi. El mateix

passa quan diem : “això no ho expliquis a qualsevol” o “passem junts el cap

de setmana tots quatre, però hi ha llibertat d’acció”.

Les diferències d’objectiu es refereixen al que cada un vol aconseguir amb

l’acord. En alguns casos, pot passar que la distància entre els objectius sigui

la mateixa. Però en altres ocasions, això no és tan clar.

A l’hora de compartir pis entre tres persones pot passar que: la primera sols

busca repartir les despeses de l’habitatge i prefereix no implicar-se en la

convivència en comú. La segona vol lligar amb la primera i pensa que estar

en la mateixa casa pot ajudar-hi. I la tercera busca sortir de casa dels seus

pares i relacionar-se amb gent de la seva edat.

Els tres objectius genèrics són molt diferents entre si; tant, que s’ha de

desenvolupar un acord per evitar-hi problemes. En l’elaboració de l’acord

s’han de tenir en compte aquestes diferències. En concret la distància que hi

ha entre els objectius.

En els acords, cedir és la paraula clau. Mai no aconseguirem exactament el

que perseguim. És per això que hem d’estar atents a aquelles parts de la

nostra proposta a les quals no hem de prescindir i aquelles que són més

mòbils; ja que són les segones les que haurem d’agafar com a base de l’a-

cord i no les primeres.

Comentar amb l’altra persona el que pensem de l’assumpte, demanar infor-

mació, escoltar atentament, expressar els sentiments, fer i rebre crítiques

correctament i altres, són habilitats de gran utilitat en el desenvolupament

dels acords.

Els acords són estratègies que es posen en marxa com a instruccions pre-

ventives. No ens sentirem menys sols per tenir menys acords, però el que

passa és que les relacions en les quals hi ha acords (que després es com-

pleixen), són més fiables, duradores i satisfactòries”

“La societat”

J.A.Medina i F.Cembranos

Ed. El País-Aguilar

17

El victimisme, l’agressió, el xantatge emocional, la indiferència, la incapacitat decomprendre la posició de l’altre o la falta de flexibilitat en les posicions són lesmillors estratègies per no arribar a acords.

☞ Penseu en “altres” formes d’arribar aacords quan hi ha conflictes o fórmulesper prevenir-los.

18

uan es parla de qualsevol tipus de relacions i de la conflictivitat queaquestes relacions comporten, és interessant diferenciar dos tipus de

discussions, dos tipus d’idees que es barregen amb el conflicte i que es posenen joc en la relació i la convivència : el que és essencial i el que no ho és.

Essencial és allò que ens resulta tan fonamental que no pot ser negociable.Són les preferències, desigs, principis, persones o formes d’actuar o pensar ales quals no estem disposats a renunciar. Dues o tres amigues, la tarda d’es-port, els llibres, les aventures, el concert de l’any, les vacances compartides, l’habitació o el temps dedicat a la higiene personal poden ser exemples de co-ses a les quals moltes persones no estan disposades a renunciar.

☞ Feu una llista de les cinc o sis coses“essencials” a la vida que cadascú creuque té.

No és fiable canviar o deixar elements o idees que són principis centrals a lavida per raons com: la dependència econòmica, qui ostenta el càrrec de capde la família o qui té més edat o experiència. És a dir, en allò que és essencial,no és bo cedir.

Tot i així, hi ha moltes qüestions que no són essencials com: una marca de sa-batilles d’esports, la quantitat de diners que necessito, la mitja hora que vullarribar més tard o el moment en què s’han de fregar els plats. És més interes-sant adaptar-los a les concessions, als acords i a les negociacions. Aquells ele-ments que es poden assenyalar com a prescindibles són els que s’ha de saberenterrar en una negociació.

D’aquesta manera, es dóna lloc a dos tipus de decisions: les vedades i les com-partides. Les primeres són aquelles que representen o es relacionen amb parts

A la nostra vida, totstenim alguna qüestióque consideremessencial i ésinteressant defensarel dret a tenir-la,tant com el dretd’altres al mateix.

19

Q

4Per aquí no hi passo

Per aquí no hi passo

essencials de la vida de les persones i, per tant, sols els correspon pensar ooptar per allò que creuen millor.

Les segones, les decisions compartides, són aquelles en què es basen la con-vivència i les relacions. Acostumen a estar junt a elements i idees flexibles, mo-dificables o prescindibles i s’utilitzen perquè dues o més persones puguin arri-bar a acords.

És important afirmar insistentment la frase: “en allò que és essencial no es potcedir”. Tots tenim el dret i la llibertat de tenir idees, sentiments o conductesessencials a la nostra vida i la nostra felicitat.

☞ Expliqueu una anècdota en què estiguien joc alguna cosa essencial i matiseucom es va resoldre.

Ara és interessant fer algunes puntualitzacions: dues de conceptuals i dues

d’estratègiques. La primera idea sobre el concepte d’allò essencial és la matei-

xa definició de la paraula. Essencial és allò que és substancial, principal, impor-

tant. Això és clar i en això es basa l’afirmació que és irrenunciable. Però essen-

cial és també el que queda quan es retira tot el que és superficial, innecessari,

inútil, sobrant o excessiu.

Això suposa que el que és essencial és poc, tenint en compte que vivim en

una cultura relacionada amb el consum, les modes socials i culturals, que està

centrada en la possessió i considerant la definició del que és essencial. Encara

que sembli una informació gratuïta o inútil, no ho és. Allò realment essencial és

poc, no és gaire.

Les coses que ocupen la nostra ment i el nostre cor no l’ocupen de forma uni-

forme, sinó de forma gradual i prioritària. Hi ha elements més importants que

altres i conèixer com estan ordenats ajuda a saber que és allò essencial.

Per altra part, el que és substancial a la vida de les persones no és sempre el

mateix. Segons van apareixent persones, passant esdeveniments o descobrint

idees, va canviant i evolucionant allò que considerem essencial.

Quan es diu d’algú que és coherent, no vol dir que sempre pensi el mateix, si-

nó que la seva actitud, el seu comportament i les seves idees corresponen al

que considera essencial a la seva vida. I això no sempre ha de ser el mateix. És

necessari concedir-nos i concedir als altres el dret a canviar d’opinió, no sols

en coses superficials, sinó també en les essencials. De la mateixa manera que

A l’hora de parlar del que és essencial,no hem d’oblidar queel que ho ésveritablement sónpoques coses, queaquestes van canviantamb el temps, quetotes les personestenen les seves i quequan es tracten elsconflictes ésimportant tenir-los en compte.

20

als disset anys no ens importa el mateix que ens interessava quan en teníem

nou, a un adult de quaranta li interessen coses diferents de les que li motivaven

quan tenia vint anys.

☞ Feu un llistat de coses que fa un temps us semblaven essencials i que arano ho són.

La tercera puntualització és de caràcter estratègic i té a veure amb la idea deles prioritats. Si per resoldre un conflicte, per tancar una discussió o recolzaruna decisió, qualsevol cosa es converteix en essencial , arriba un moment (demanera bastant ràpida) en què l’essencialitat, la importància, la principalitat deles coses és un argument que perd tot el seu valor.

És una cosa semblant al conte de les ovelles, el pastor i el llop. Si constantmentavisem els veïns perquè ens ajudin a defensar el ramat de l’atac d’un llop, sensecap necessitat, quan de veritat arribi el llop, ningú no ens defensarà. És a dir,quan realment necessitem fer valer que estudiar en un centre públic, tenir unarelació sentimental o desitjar la possibilitat de dedicar-se seriosament a la mú-sica és essencial per nosaltres, no tenim moltes possibilitats que sigui tingut encompte, si abans hem defensat amb les mateixes ganes que la marca de la bi-cicleta és essencial.

Per acabar, una pensament: si una persona té idees, principis i qüestions irre-nunciables, els altres també en tenen. Tot i que es doni la casualitat queaquests “altres” siguin el pare, la mare, la tutora o l’avi.

Quan es tracta de resoldre un conflicte, és convenient no encarar-nos des deposicions essencials; al ser irrenunciables, es produeix una confrontació de po-der o d’autoritat i, en general, d’aquesta forma s’obtenen menys beneficis pera tots.

Si tenim en compte que en allò essencial no es pot cedir, però sabem que to-tes les persones tenen la seva part irrenunciable, que aquests principis sónmòbils en el temps i que no agafen totes les facetes vitals, és més probable que les relacions amb els adults millorin o, al menys, siguin més satis-factòries.

☞ Feu un llistat dels elements essencialsd’un pare o d’una mare i compareu-los ambels d’altres persones.

21

a forma de viure actual dificulta les relacions. La xarxa de relacionspersonals que ens envolta a cada un està sotmesa a influències de tot

tipus. La societat sembla cada vegada més abocada al consum, a la televisió, al’automòbil, a la possessió d’objectes, a renovar vestuari, electrodomèstics imobles sense cap necessitat.

El carrer, que era el lloc tradicional de trobada, és més perillós i insegur. Lespersones es reuneixen dins de les cases, on el nombre és més limitat, o en elslocals d’oci, on les possibilitats d’establir relacions està molt condicionada alssorolls, a la incomoditat.

En aquest sentit, el medi rural es mostra com un entorn més saludable.

Els grups d’amics són cada vegada més reduïts. El model de convivència és laparella. Cada persona té una colla mentre troba i consolida una relació senti-mental de dos. A la llarga, els grups d’amics i amigues són conjunts de parellesque fan activitats junts o es reuneixen i tendeix a ser un nombre de personesdivisible per dos.

☞ Discutiu les condicions actuals en quèes desenvolupen les relacions.

Els joves tenen moltesrelacions amb elsadults, a més del parei de la mare, i, avegades, estandesaprofitades.

22

L

5Mostrari de persones adultes

Mostrari de persones adultes

En general, les relacions de les persones amb les altres del seu entorn s’han re-duït o almenys s’han segmentat. La segmentació és un procés pel qual una rea-litat es divideix en parts. En el cas de les relacions, cada persona tendeix a es-pecialitzar-les, a escollir contactes segons les funcions que compleixen.

La segmentació en les relacions produeix com a principal efecte reduir elcamp on podem escollir, establir i construir relacions. El camp no és l’escola, si-nó la classe (o el pupitre); no és l’edifici, sinó el pis on vivim; no és el barri, sinóunes quantes persones; no és el bar, sinó un grup que hi hem conegut.

En un context en què les relacions estan dificultades i segmentades pelmodel de societat que existeix, també es veuen afectades les relacions entreels joves i els adults, especialment allà on aquestes relacions són més freqüentsi importants: la família.

☞ Respongueu a la frase: “la famíliaideal seria ...”

La gran família

En uns quants anys, s’ha imposat el que els experts anomenen “família nucle-ar”, que és aquella que està formada pel pare, la mare i els seus fills i filles(quan són més d’un). Les distàncies cada vegada més llargues entre els habitat-ges, la tendència a reduir el nombre de fills per les condicions econòmiques ila dificultat generalitzada per relacionar-se, han produït una reducció importantde la mida de la família.

S’entén la mida de la família amb la qual hi ha una relació significativa. No valenles visites anuals a la tia del poble, ni les reunions de Nadal amb persones quegairebé no es coneixen.

En diversos anys s’haimposat el que elsexperts anomenen“família nuclear”, queés aquella que escompon pel pare, lamare i els seus fillsi filles (quan són mésd’un).

23

La gran família, el gran clan que abans assegurava afecte, protecció i supervivèn-cia tendeix a desaparèixer. No es tracta de tornar als anys passats i reconstruirde nou la societat de fa unes quantes dècades o centenars d’anys. Simplementcaldria cridar l’atenció sobre les pèrdues i els problemes que d’aquí es podenderivar.

La reducció de la mida familiar té com a principal efecte el fet que les relacionsimportants decreixen en nombre. Per altra part, moltes de les funcions queabans assumien els membres de la família, per exemple, la cura de nens petits,s’ha de resoldre fora, amb la despesa econòmica consegüent. En altres oca-sions, persones que abans tenien un valor com els avis i àvies, ara es convertei-xen en “persones inútils”, ja que se’ls priva d’una de les seves funcions fona-mentals: el suport i el contacte amb les noves generacions.

Gran part de les solucions col·lectives que afavoria la família ja no són possi-bles. Les solucions que comporta un grup, qualsevol grup, acostumen a sermés barates, intel·ligents i eficaces, tant en el seu plantejament com en la sevaexecució. Associacions, organitzacions no governamentals o administracionspúbliques s’encarreguen ara de solucionar problemes i necessitats que abanspodia satisfer la gran família.

En un moment en què les generacions adultes tenen dificultats per mantenirrelacions amb la resta de la família, pot resultar fascinant, útil o almenys curiós,intentar recuperar certes relacions familiars que han perdut la seva força degutals valors vigents. També podem crear aquests llaços amb persones que nosón de la família de sang.

Es tracta de superar les manipulacions que la paraula “família” arrossega des defa anys, i així es podria desfer de significats negatius.

☞ Feu una llista doble. A l’esquerra,anoteu parentescs diferents (tia, cosí,germana, etc.) i a la dreta, comentarissobre la valoració en el cas de cadascú.

No deixa de ser cert que un individualisme exagerat i un culte desmesurat perla competència han reduït la força de les relacions entre germans i germanesque, per altra part, comparteixen experiències, històries i necessitats, com pergaudir molt més del que freqüentment ho fan.

El tractament que des d’una òptica econòmica es dóna a les persones mésgrans té un impacte tal, que s’ha estès la visió que: “els vells no serveixen per ares”, i això sols perquè no produeixen. El qui té un avi o una àvia té diferents

La família ofereix unafont innumerable derelacions quetractades de la formaadequada poden sersatisfactòries pelsqui les fomenten.

La tercera edat és unCD-Rom senseiniciar.

24

tresors: té la història de la seva ciutat o el seu poble als seus ulls, té un retratd’un món diferent sense televisió o cotxes o ordinadors, té una relació desin-teressada per definició, ja que no esperen que els tornem molts favors en elfutur. La tercera edat és un CD-Rom sense iniciar.

Els oncles, ties, cosins i cosines són un banc inesgotable de recursos: treball,piscines, vacances, llibres de curs passats, roba, rampoines, idees, consellsper exàmens, diccionaris, objectes decoratius, classes de música o idiomesgratuïtes, mapes de llocs als que es viatjarà i un munt d’elements que afavo-reixen l’intercanvi en lloc de la compra o el consum.

☞ Feu un debat sobre les pèrdues de lafamília per tancar-se en el model defamília nuclear.

Altres adults

A més de la família, un nombre casi infinit d’adults envolten els joves de formapermanent. Una de les necessitats més importants de tot ésser humà ésaprendre a ser persona i, a vegades, despreciem models que tenim a mà perpoder seguir, contradir, imitar o donar-li la volta.

Veïns empipadors, xafarders, amables o “enterats”; professorat “enrotllat”, esti-rat, complaent, útil, savi o amistós; comerç simpàtic, avariciós, trampós, neces-sari o sincer; personal sanitari fred, desinteressat, afectuós o preocupat; paresi mares d’amics i amigues; amics i amigues de pares i mares; colles de germansi germanes més grans; venedors de cupons, mims al carrer, professionals ...

A cada un se li atorga un lloc i quasi tots els llocs són molt distants. La preguntadel milió és “què puc aprendre de... ?” Quant a la resposta “res”, apareix massavegades; no acostuma a ésser un problema dels qui apareixen al paràgraf ante-rior, sinó dels qui fan la pregunta.

☞ Respongueu a la pregunta: Quins hanestat els “millors” adults a la teva vidafins ara ?

Una de les necessitatsmés importants de totésser humà és aprendrea ser persona i, avegades, despreciemmodels que tenim a màper poder seguir,contradir, imitar odonar-li la volta.

25

es persones adultes són, sobretot persones. Aquesta afirmació potsemblar estúpida, però no ho és. El fet d’assumir que els adults que

envolten la joventut tenen com a principal característica que són éssers hu-mans suposa assimilar que tenen tots els avantatges i tots els seus inconve-nients.

Són capaços de cometre errors i encerts, són capaços de posar pel davant elsseus sentiments als dels altres, poden caure a la trampa de l’individualisme, espoden mostrar egoistes, poden “anar a la seva bola”, es poden enganyar a ellsmateixos, es poden proposar fites a les quals no es poden arribar, poden exigirmassa, poden buscar tres peus al gat, es poden sentir traïts, decebuts o arraco-nats, es poden deixar portar pels desigs. Es necessitaria un altre dossier perexplicar-ho.

En definitiva, a vegades el pare pateix, la mare s’equivoca, l’avi sols pensa en ell,l’àvia necessita quedar bé, el tutor no es fixa en allò que és important, la pro-fessora de física no entén la situació, el veí de sota parla un altre llenguatge ...

Vol dir tot això alguna cosa de nou ? NO. Tots els adults, com els joves, sónpersones a qui els interessa la seva felicitat i tenen unes expectatives de la vida.A vegades, costa entendre que la felicitat és un treball propi i a vegades utilit-zem altres persones per sentir-nos feliços i emocionats. A vegades s’utilitzenels personatges d’una pel·lícula, altres la parella i altres la família. A vegades obli-dem que la font més estimulant d’emoció, sentiment i satisfacció som nosal-tres mateixos però ningú no és despreciable per això, a no ser que aquestamanera d’actuar es converteixi en costum o obsessió.

☞ Descriviu situacions o moments en elsquals s’ha fet evident que els adults del’entorn tenen els seus errors i/oproblemes.

El fet d’assumir queels adults queenvolten els jovestenen com a principalcaracterística que sónéssers humans, suposaassimilar que tenentots els seusavantatges i tots elsseus inconvenients.

26

L

6Quan el pare o la mare ploren,s’equivoquen

Quan el pare o la mare ploren,s’equivoquen

En una cançó que J.M. Serrat va compondre, referint-se als fills i filles, deia queels pares i les mares s’obstinen a dirigir les seves vides (les dels seus fills), sensesaber l’ofici i sense vocació. Aquesta expressió resulta reveladora.

Sense saber l’ofici, ni quina és la tècnica, ni com s’aconsegueix l’èxit, ni el quees fa amb les equivocacions. I sense vocació: quan algú es dedica a tenir des-cendència acostuma a fer-ho per a ell mateix. Encara no ha tingut ni un fill niuna filla, no els pot estimar. Simplement ho fa per raons personals. Després vela resta.

Què significa això ? Una conclusió és ben senzilla: els adults, igual que els joves,han d’aprendre a ser-ho. A ser pares, mares, germans, autoritats, avis, àvies ...

De forma semblant a l’escola han de descobrir com es fa, intentar repetir-hoquan es fa bé i descobrir l’error quan es fa malament. Memoritzar, exercitar-se,fer problemes, aconseguir notes bones i dolentes, aplicar-se, repassar, reconèi-xer les dades, aprendre coses noves. Sols que suspendre en l’afecte és mésdolorós que suspendre la literatura o anglès.

Els joves es queixen més d’una vegada, i en moltes ocasions amb raó, que pelfet de ser joves es desprecien les seves idees, no se’ls considera, se’ls deixa apart, no els donen responsabilitats, no tenen llibertat, etc. És a dir, ser jove, in-capacita. Tot i així, això no justifica el fet que alguns joves incapaciten altres per-sones per a moltes activitats i qüestions per ser adults.

En aquest sentit, cal repetir el fet que les persones com a tals no neixen sabentquè és el que han de fer. És a dir, tots necessitem aprendre quines són les habi-litats i actituds que ens poden facilitar la qualitat de vida. Els adults i els joves,els homes i les dones, els metges i els pacients. Per això no està de més afegira les nostres relacions unes gotes de comprensió que, a la llarga, ens serà pro-fitosa.

☞ Discutiu: què passa si a tot el textanterior (el número 6) se li dóna lavolta i es parla dels fills i filles ?

Els adults tambécometen errors, comels joves. Lesrelacions milloren sisom capaços d’entendreaquesta situació.

27

“los jóvenes

lo tenéis todo”

“sólo te importan las marcas”

“estás todo el día

delante de la TV”

“la tecnología

os tiene comido el coco”

quí trobarem una petita mostra de frases fetes, de dites populars queapareixen en les relacions entre els adults i els joves.

Depèn del que anomenem tot. És fàcil equivocar-se quan s’utilitzen paraulescom tot, res, sempre o mai. Si la idea és que tinc més que tu, és millor expres-sar-la així. No es té tot quan s’és jove, ni quan s’és adult, ni tan sols al desa-parèixer de la capa de la terra.

Pot ser que ens interessem més del compte per les marques de roba, de saba-tilles, de motos, de cotxes, de televisors, d’aparells de música. No és pitjor quepreocupar-se en excés de la “marca” del barri on es viu, de l’escola a la quevan els fills o del lloc on es passen les vacances. Els joves no són els únics fasci-nats per les “meravelles” del consum.

Gairebé tots els estudis afirmen que la franja d’edat que es troba entre els 16 iels 29 anys, és la que menys veu la TV. És a dir, la que menys interactua amb unobjecte permanentment encès que ocupa un lloc preponderant a la casa i queporta escoltant com a música de fons, pràcticament des del bressol.

Els ordinadors, les autopistes de la informació, les múltiples cadenes televisives,

Moltes vegades lesrelacions es basen mésen dites que en fets,frases i creences, queen el mateix ritme dela relació. Es tractad’un cas de ceguesa noapte per a lafelicitat.

28

7“els joves

ho teniu tot”

“sols t’importen les marques”

“tot el dia estàs

davant de la TV”

“la tecnologia

us menja el coco”

Frases fetesFrases fetes

A

“no pensáis

en el futuro”

“yo a tu edad...”

“yo no os he elegido

“no me entendéis”

a vosotros”

els videojocs, els invents adults. No són millors que les màquines escurabutxa-ques o la càmera de vídeo. El mercat és el que fa que la tecnologia avanci. Latecnologia per al és cara consumidor mitjà i la joventut no es destaca per la se-va capacitat d’accés als productes cars. Qui va comprar l’ordinador ?

Què és pensar en el futur?, és suficient pensar en el present ?, no és prou com-plex el món per pensar-hi ?, per què he de pensar en el futur si tu sempre emparles del passat ?

Pràcticament l’únic que la societat exigeix als joves que intenten ingressar en elmón adult, és l’únic que no els pot assegurar. A l’edat en què l’adult era jove,tot era diferent i cada vegada més diferent. Les possibilitats de canvi augmen-ten i la velocitat amb què aquest canvi es produeix és cada vegada més alta.Les diferències socials, econòmiques, polítiques i culturals s’incrementen. Lamentalitat d’una persona jove és quasi igual; el que ha canviat és el món, nonosaltres.

Ara donarem una ullada a l’altra direcció: què diuen els joves als adults?

Però, ho poden fer? Per entendre alguna cosa, no és necessari tenir dades sufi-cients?, no has de comptar amb elements de judici?, no és útil que hi hagi pos-sibilitats de saber què passa ? Evidentment sí, però molta gent jove insisteix aproposar als adults que els envolten, l’obligació de comprendre’ls perquè sí,sense més dades o elements de judici que la bona intenció.

Efectivament. Hi ha relacions que es seleccionen, s’escullen i llavors es cultiveni desenvolupen, i altres no ens concedeixen aquesta llibertat. Però hi ha unacosa que s’oblida molt sovint: treballar per fer que les relacions entre personesfuncionin bé i siguin satisfactòries és independent del teu origen. A l’igual queuna amistat escollida pot sortir malament, una relació imposada pot ser moltinteressant. Desacreditar una relació per no haver-la escollit és una ximpleria.Què passarà amb els veïns d’un futur habitatge?, i amb el company de treball?, iamb la cap?

29

“no penseu

en el futur”

“jo a la teva edat...”

“jo no us he escollit

“no m’enteneu”

a vosaltres”

“mi madre

no se entera de

nada”

“no me sermonees”

“eres un carroza”

No penses com jo, t’has desenvolupat i has crescut en un altre temps, ambuna altra música, altres activitats i altres idees, en definitiva, vas néixer 26 anysabans que jo. Les persones joves inverteixen gran part del seu temps en quei-xar-se que pel fet de ser joves se’ls rebutgi o no se’ls tingui en compte. Per al-tra part, una senzilla frase com aquesta, repetida fins als límits és l’altra cara dela mateixa moneda. És equivocat pensar que persones de diferents temps iedats estan condemnades a no entendre’s.

Si el meu company de viatge al tren és un xinès que no coneix el castellà i jono conec el xinès, per què intentarem parlar? No hi ha res més incapacitantper comunicar-se que donar per suposat que la persona que tenim al davantés incapaç d’entendre o comprendre. És un cercle viciós: com que no ho en-tendràs, no faig esforços per explicar-te res i com que no faig esforços no hoentens bé, i com que no m’entens bé no ho captes. La conclusió és el que s’hadit: la meva mare, no capta res.

És a dir, no em diguis el que penses. Sermonejar té a veure més amb la formaen què es diuen les coses que en el que es diu. Però aquí està el problema. Noés important que el teu missatge sigui correcte, que estiguis intentant donar-me una bona pista o donar-me una mà, no em fixo amb el que dius. El mésimportant és el to, el vocabulari, l’entonació o el moment, em fixo en com m’-ho dius i això anul.la el valor del que estàs provant de comunicar.

Les amenaces tenen dos problemes. El primer és que si es repeteixen i el queles rep comença a percebre la possibilitat que no es compleixen, perden granpart de la seva força. El segon, que és més important, és que ataquen i afectenles parts més afectives de les relacions i provoquen que el que les rep es posia la defensiva. Una conversació entre una persona que amenaça i una altra queés a la defensiva, està abocada al fracàs.

☞ Intenteu allargar la llista de frasesfetes que els adults dirigeixen als jovesi a la inversa.

Les sentències quedefineixen una relaciósón diferents a cadacas.

30

“la meva mare

no s’entera de r

es”

“no em sermonegis”

“un día de estos...”“un dia d’aquests”

“ets un carca”

Un cop finalitzat el treball amb el dossier us convidem a participarcom a grup al concurs que organitzen l’Òrgan Tècnic de Drogode-

pendències i la FAD. En ell s’intenta donar sortida i estendre les conclusionsque s’hagin pogut obtenir al treball amb aquest dossier i el debat de cadacol·lectiu.

Cada grup que vulgui participar haurà de preparar una presentació de les con-clusions més importants a les que hagi arribat. No han de ser totes, ni una desola. L’objectiu consisteix a poder conèixer i difondre les idees que té el joventsobre temes importants.

Les quatre modalitats que hi ha al concurs no pretenen valorar la capacitat delsgrups per dir el que els adults volen sentir o per realitzar productes escrits ogràfics complexos.

31

U

I ara, què?

I ara, què?

Volem que el món sàpiga què penseu. Per a això es valorarà la capacitat de co-municar quelcom més que la forma o la quantitat de la informació. Un assaig,una revista, un còmic, un mural, una presentació informàtica, un cartell, unaobra de teatre en són vehicles idonis.

El vostre professorat o monitors us faran arribar les bases del concurs i us aju-daran a aconseguir un viatge per a tot el grup, a més a més de la possibilitat defer arribar a altres allò en el que creieu i que voleu.

Val la pena que digueu quina és la vostra opinió sobre el negoci que suposa eltemps lliure (escrivint un assaig), o que plantegeu possibilitats de temps lliuremés sa que el que actualment “gaudiu” (a través d’un vídeo o d’un còmic), oque feu les vostres peticions respecte al que hauríeu de tenir per poder de-senvolupar-vos en el vostre temps lliure (amb un breu passeig informàtic), oque animeu altres persones a fer un ús intel.ligent de la televisió, l’esport, l’al-cohol, el tabac o la música (a través de cartells, quadres o altres obres).

Només és qüestió de provar-ho. Allò veritablement important és fer arribar almón el que penseu sobre les coses de la vostra vida i que la defineixen: la tele-visió, l’alcohol i el tabac, la cultura, l’oci avorrit, els valors socials competitiusque s’imposen també en el temps lliure, etc.

Ànims!

32