ELTEMPSD’HISTÒRIA

El moviment anarquista ha tengut una con-siderable importància al nostre país. Analit-zem en aquest número d’EL TEMPS d’Histò-ria el seu paper i el procés de criminalitzacióa què el va sotmetre l’estat a partir de l’aferScala.

45 EDITORIAL

46 APUNT

Jacint Verdaguer, poeta i exorcista49 COMBINATÒRIA

Wittgenstein, el filòsof i l’home50 DOSSIER

L’anarquisme als Països Catalans66 L’ENTREVISTA amb Luis Edo69 FER I DESFER

70 HISTÒRIA EN XARXA

72 HISTÒRIA EN LLIBRES

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

LA C

NT

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

EFE

Departament d’Ensenyament

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

, nú

m.

970

I L’

AN

AR

QU

ISM

EAL

S P

AïS

OS

CAT

ALAN

S

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 45

Aquest mes es commemoren els 25 anys del que en el seu moment va ser ano-menat el cas Scala, l’incendi i destrucció de la coneguda sala de festes de Bar-celona esdevinguda el diumenge 15 de gener de 1978, que va provocar lamort de quatre treballadors i va servir al govern de la UCD per a criminalit-

zar l’anarquisme i evitar la reorganització de la Confederació Nacional del Treball(CNT), el sindicat més important de Catalunya des de la seua fundació, el 1910, finsa la fi de la Guerra Civil. Avui, a vint-i-cinc anys de distància, són molts els temesde reflexió que suggereix aquell episodi històric.

En primer lloc, caldria fer referència a la impossibilitat històrica de reconstruir laCNT i de recuperar el paper que l’anarquisme i l’anarcosindicalisme havia repre-sentat en el si del moviment obrer als Països Catalans. Quines foren les raons finalsd’aquesta impossibilitat? Fins a quin punt el cas Scala va exercir un paper definitiuen el fracàs final? Com hi van intervenir les diferències –a vegades greus– que vanaparèixer dins del moviment? O és que, simplement, els canvis econòmics i socialsque s’havien esdevingut a la societat catalana havien convertit l’anarquisme en unmoviment anacrònic i obsolet? És difícil respondre en un sentit unívoc, sobretot te-nint en compte que tot just iniciada la transició semblava que la CNT anava a re-cuperar part de la importància històrica que havia assolit. Tanta, que va acabar fentpor als poders de l’estat.

Perquè, en segon lloc, el cas Scala va ser un dels episodis –ben segur que nol’únic– d’allò que anys més tard, i en referència a altres fenòmens, seria anomenat“guerra bruta”. No era un cas nou en la història dels serveis policials espanyols res-pecte a la CNT. La postguerra, en plena clandestinitat franquista, havia conegut al-gun cas clamorós. I, fins i tot, a començaments del segle XX, en l’època de les bom-bes, s’havia produït algun exemple d’infiltració de confidents en el moviment anar-quista. Ara, però, la situació es produïa quan l’anarcosindicalisme apareixia a lallum pública amb la voluntat d’esdevenir un moviment legal, disposat a contrastardemocràticament les seues propostes. Però l’expansió que anava assolint l’anar-quisme feia por als poders establerts. I no hi ha més enemic de la democràcia quela por. Algun dia caldria conèixer tot allò que es va esdevenir a les clavegueres del’estat durant els anys de la transició democràtica.

Finalment, caldria plantejar què se n’ha fet, de la rica herència cultural, tan mul-tiforme, de l’anarquisme a la societat actual. On són els valors de solidaritat i fra-ternitat universals, els ideals llibertaris d’emancipació integral de l’individu quehavia anat defensant al llarg de la seua història? A banda de les estructures del mo-viment llibertari que encara perviuen, en sindicats, en ateneus i centres culturals,potser fóra convenient recordar que molts moviments pacifistes i antimilitaristes, elmoviment okupa, els ecologistes i naturistes, els antiglobalització, etc., molt arre-lats entre importants sectors de la joventut actual, beuen directament de les fonts lli-bertàries, d’una experiència que forma part de la nostra història i que, indubtable-ment, posseeix una clara projecció de futur. A menys, és clar, que ja haguem arribata la fi de la història.

La CNT, vint-i-cinc anysdel cas Scala

EDITORIAL

“Caldria plantejar què se

n’ha fet, de la rica herència

cultural, tan multiforme,

de l’anarquisme a la societat

actual. On són els valors

de solidaritat i fraternitat

universals, els ideals

llibertaris d’emancipació

integral de l’individu que

havia anat defensant

al llarg de la seua història?”

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 46 APUNT

Després del centenari de la mort deJacint Verdaguer esperem la pro-pera edició dels originals verda-guerians –“Exorcismes”– que fins

ara havien restat inèdits per un cúmul decircumstàncies, entre aquestes la mortde Josep Junyent, que l’any 1994 haviapublicat els manuscrits referents a lesvisions que tenien lloc al pis quart de lacasa número 7 del carrer de Mirallers,propietat d’un tal doctor Parés, situat albarri de la Ribera de Barcelona, a tocarde l’església de Santa Maria del Mar, enel mateix escenari i en bona part amb elsmateixos protagonistes dels exorcismes.En l’argot dels iniciats aquest lloc eraanomenat l’Oració.

Satanàs, actor de la història en elsegle XIX. El grup era una pervivènciadel que s’havia format en la dècada delsanys seixanta del segle XIX entorn deFrancesc Palau i Quer, un carmelita ex-claustrat per les lleis de 1835, molt bata-llador, que sintonitzava amb la condem-na al liberalisme catòlic, una condemnaque havia esdevingut un tòpic, sobretotdes que Gregori XVI, referint-se al grupque editava a França el periòdic l’Ave-nir, havia escrit que “aquesta és l’horadel poder de les tenebres per a garbellarcom el blat els fills d’elecció”: la lectu-ra del món modern sotmès al poder deSatanàs. El llarg i controvertit pontificatde Pius IX (1846-1878) també hi contri-buí i va ser Lleó XIII qui, en l’encíclicaHumanum Genus(20 d’abril de 1884),vinculà l’expansió de la maçoneria, con-siderada la causa de tots els mals del’Església, a la força de Satanàs, príncepdels dimonis. Si Pius IX havia afegitpregàries que calia recitar com cloendade la missa per invocar la protecció deDéu sobre l’Església i sobre els EstatsPontificis, en procés d’extinció (1859),Lleó XIII hi afegí una invocació a

l’arcàngel Sant Miquel amb caràcterd’exorcisme (1886).

Fou en aquest mateix any que el famósentabanador Gabriel Jogang Pagés(1854-1907), més conegut amb elpseudònim de Leo Taxil, abandonà laseva actitud anticlerical que l’havia con-vertit en un dels líders més notables enla campanya que portà Gambetta al Go-vern de França (1876) i es convertí enun furibund batallador contra la maço-neria. Després de ser rebut i encoratjatper Lleó XIII, iniciava la publicaciód’una sèrie d’articles sobre “Le diableau XIX siècle” i no dubtava de presentaren públic Diana Waugahm com a filladel diable Bitrú i gran sacerdotessa delpal·ladisme, el culte al dimoni que ells’havia inventat com era també inventseu l’existència d’aquest parentiu. Aixího reconeixia ell mateix públicament enuna conferència pronunciada a la So-cietat Geogràfica de París (19 d’abrilde 1897).

Catalunya no quedava al marge de totsaquests corrents que atribuïen a Satanàsuna forta intervenció en la vida de la so-cietat. La maçoneria havia crescut forçaarran de la Septembrina (1868), almenysuna secta satànica havia estat fundada aBarcelona (1877), i els bisbes també es-crivien pastorals sobre el tema; en tenimde Català i Albosa, de Barcelona,(1883), de Casañas, d’Urgell –que ambles 162 pàgines es converteix en unautèntic tractat– (1893), de Morgades,de Vic i de Barcelona, (1889) i de Torrasi Bages, de Vic. El fundador de la Revis-ta Popular, el sabadellenc Fèlix Sardà iSalvany, ben conegut pel seu El Libera-lismo es pecado, publicava Masonería yCatolicismo (1885) i la revista estavaatenta a difondre articles de la premsaestrangera sobre aquestes qüestions.Jaume Collell, el canonge vigatà amicde Verdaguer, amb ¿Qué es la masone-ría? (1884), Joan Mañé i Flaquer, a Dia-ri de Barcelona, i Narcís Verdaguer iCallís, cosí del poeta de Folgaroles, a LaVeu de Catalunya, també esmerçavenesforços en aquesta mateixa direcció.Fruit d’aquestes campanyes internacio-nals fou el Congrés Antimaçònic Inter-nacional (Trento, del 26 al 30 de setem-bre de 1896) al qual acudiren nombro-sos espanyols acomboiats pel Comitè

Acabat el centenari de

la mort del poeta català

Jacint Verdaguer,

ocorreguda

el 10 de juny de 1902,

són a punt d’editar-se

els seus “Exorcismes”,

inèdits fins ara.

Jacint Verdaguer, poeta i exorcista

Els “Exorcismes” de Verdaguersón tres llibretes manuscritesen les quals, com explicavaell mateix, prenia notes sobreel que deien els dimonisdurant els exorcismes.

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 47

Nacional amb seu a València, que confiaa Collell la intervenció oficial en nom dela delegació espanyola.

La dimensió cultural dels exorcis-mes. En la teologia pastoral catòlicas’admet la possibilitat de la possessiódiabòlica de les persones i es preveuenpregàries per a treure fora el dimoni: elritus dedicat a això, que el Codi de Dretcanònic actual (1983) situa entre els sa-gramentals, són els exorcismes, que no-més poden ser celebrats per delegacióexpressa del bisbe i segons la normaestablerta en el Ritual (cànon 1.172).L’exorcisme, segons Paul Poupard, és“el conjur de l’esperit del mal, en nom deDéu, perquè abandoni una persona o unacosa”.

Les primeres disposicions eclesiàsti-ques modernes sobre els exorcismes sóndel papa Pau V, que va establir-ne el ri-tual litúrgic (1614) i un decret de la cúriaromana que regulava com a obligatòrial’autorització episcopal per a poder prac-ticar-los (1625). La part ritual va ser re-visada per Benet XIV (1744) en la formaque era vàlida quan Verdaguer entrà encontacte amb el nucli de l’Oració.

Cal, però, tenir present també que elpapa Lleó XIII havia publicat un ritualmés senzill d’exorcismes, de manera quees podien resar privadament (18 de maigde 1890). Aquesta va ser la fórmula que,traduïda al castellà pel jesuïta Joan Ma-ria Solà, no pel mateix Verdaguer com seli havia atribuït fins ara, fou difosa pri-mer a la Revista Popular (número 1.074,del 9 de juliol de 1891) i poc després perl’editorial barcelonina La Hormiga deOro (1892), i possiblement també es feiaservir a l’Oració.

Els “Exorcismes” de Verdaguer.Són tres llibretes manuscrites –es coneixl’existència d’una quarta, segons en lanumeració original, que fou sostreta del’Arxiu de Ripoll pels volts dels anys1960-1964– en les quals, com ens diu ellmateix, prenia notes sobre el que deienels dimonis durant els exorcismes; en casque ell no hi fos li era explicat el que ha-via passat i ell n’escrivia el resum. Laprimera anotació correspon al 23 demaig de 1890 i la darrera al 3 de novem-bre de 1892; l’any següent el bisbe de

Barcelona, Català i Albosa, en prohibiala seva pràctica al grup, del qual forma-va també part Joaquim Pinyol, un expaülque havia estat seguidor de Francesc Pa-lau i Quer.

La transcripció dels manuscrits, duta aterme per Amadeu Soberanas, de la Uni-versitat Autònoma de Barcelona, ha estatdifícil i laboriosa. Dues són les dificul-tats hermenèutiques que presenten. D’u-na banda, quan Verdaguer –a qui un delsdimonis anomenava “el del cartipàs”–assistia personalment a la sessió prenia

EL T

EMPS

notes i en arribar a casa en feia el resumo bé si no hi era present li l’explicaven iell en feia el resum; el text, doncs, no témoltes vegades una lògica discursiva.D’altra banda, el manuscrit es presentamolt ratllat voluntàriament com per afer-les il·legibles, creant el dubte del per-què foren ratllades i per qui. Avui no te-nim cap explicació lògica fidedigna.

Com van determinar M. Condeminas iJ. Junyent, el nucli primitiu de l’Oracióes configura entorn dels anys 1883-1884al voltant de la vident Teresa Vilagran, laseva germana Antònia i altres membresdel grup denominat “missió d’Horta”com eren Teresa Miralpeix i Joana MariaGratias, amb l’atenció sacerdotal de Joa-quim Maria Pinyol i Plana (1834-1907),seguidors tots ells de l’obra creada perFrancesc Palau i Quer (1811-1872). Pi-ñol, que Verdaguer escollí com a directorespiritual, fou qui introduí Verdaguer al’Oració (1889).

Llegint les pàgines dels “Exorcismes”es troben encara altres personatges: elsdimonis que s’han possessionat d’algu-nes persones i aquestes. D’entre els pri-mers, apareix com a més important Sa-tanàs, anomenat també Llucifer. El se-gueix en importància “el Coper”, dittambé el segon, com altres dos seran no-menats pel número –tres i cinc respecti-vament–. Dos més tenen nom propi: Ju-des i Berruel, de qui es diu que té “lligat”el papa. Els altres són denominats se-gons la persona posseïda: la Margarita,la Rosa, la Maria de la Cama, l’Adelai-da. Aquestes persones no les hem pogutidentificar.

A partir de gener de 1892 són citatscom una de les forces ocultes a Barcelo-na prop d’un miler de mags i magues,dels quals uns 900 situats al barri deSants. De vegades apareixen treballantjuntament amb els dimonis però altresvegades aquests alerten Verdaguer de lesmalifetes i preparen els altres, sobretotles magues.

Societat i Església en els “Exor-cismes”. La visió del món és molt pes-simista, en paraula seva “tot el món estàcorromput”. Per a Verdaguer “lo mónestà en la mortalla i en lo desvari pròxima la mort” i la societat està emmetzinadai adormida; amb una imatge prou cone-

guda per ell, que havia fet uns quantsviatges a Cuba com a capellà en els vai-xells del marquès de Comillas, és comun vapor al qual li ha esclatat la caldera.Europa és per a ell “una bogeria no tan-cada”, una “troca esbullada” que està so-ta l’obediència de Satanàs. Entre les cau-ses d’aquesta situació Verdaguer asse-nyala que el món s’ha rebel·lat contraDéu, que “tot l’any és carnestoltes i losdies de carnestoltes són per engreixarl’infern” i que la justícia està enterrada iregna la injustícia.

Aquest pessimisme es fa més fort enca-ra quan examina la situació de l’Esglé-sia. Espigolant en el text trobem frasescom aquestes: “l’arbre de la religió estàmalalt” perquè l’home l’ha profanat, al’Església hi ha hipocresia, la gent és re-ligiosa a mitges.

El clergat és el que rep les crítiquesmés fortes de part de Verdaguer, que l’a-cusa d’administrar els sagraments ambpressa, de predicar malament, de no tenircura dels marginats i de les lluites entreells (en aquells moments estava en plenaeufòria la pugna entre els catòlics libe-rals i els integristes).

De totes maneres aquesta visió pessi-mista va acompanyada de propostes decanvi tant en l’aspecte social com enl’aspecte eclesial, si bé alguna d’ellesdeixa sorprès per la seva ingenuïtat, comla recomanació a resar els exorcismessobre els anarquistes que volen fer volarles esglésies el proper Dijous Sant (14d’abril de 1892) i que per això ja hanrobat la dinamita guardada pels dimonis.En un altre to Verdaguer recomana la sen-zillesa de vida, sobretot dels capellans, lapobresa, l’almoina i altres virtuts.

Conclusió. L’activitat exorcista de Ver-daguer era coneguda i en molts pocs ca-sos desaconsellada per alguns dels seusamics, com Collell. Els textos suara pu-blicats donen una altra dimensió no pas ala poesia de Verdaguer sinó a la seva per-sonalitat, i ofereixen un xic més de llumper entendre el rerefons del que s’haviaanomenat durant molts anys el “dramade Verdaguer”.

Verdaguer acceptà inicialment la vo-luntat episcopal de traslladar-se a la Gle-va (Vic) en deixar de ser almoiner delsmarquesos de Comillas, però, a instàn-cies de persones del grup de Vallcarca,seguidors de Palau i Quer, que es trobavaen perill d’extinció, va decidir ajudar-loseconòmicament i comprar els terrenysamb la capella i l’hospital d’energúmens–així era anomenat– que s’hi havia fun-dat (1893-1895). A partir d’aquell mo-ment l’espiral entre l’entossudiment deVerdaguer i la voluntat episcopal del bis-be de Vic, Morgades, al clergat del qualpertanyia, i de Barcelona de reduir-lo al’obediència per evitar el reviscolamentdel grup, prohibit amb anterioritat perCatalà i Albosa, agreujà la situació fins aprivar de les llicències ministerials Ver-daguer, que recorregué a La Publicidadper a donar a conèixer al gran públic laseva situació.

L’any 1898 Verdaguer acceptà d’ex-pressar formalment l’obediència al seubisbe, Morgades, i aquest li concedí po-der ser traslladat a Barcelona, on Catalàli atorgà un benefici a l’església parro-quial de Betlem, que conservà fins a laseva mort.

Joan BadaUniversitat de Barcelona

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 48 APUNT

L’activitat exorcista deVerdaguer era coneguda

i en molt pocs casos desaconsellada per

alguns dels seus amics,com Collell. Els textossuara publicats donen

una altra dimensióno pas a la poesia de

Verdaguer sinó a la sevapersonalitat, i donenun xic més de llum

per entendre el rerefonsdel que s’havia anomenat

durant molts anys el “drama de Verdaguer”

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 49

D’antuvi, Ludwig Wittgenstein (1889-1951) era nét de HermannWittgenstein, un tractant de llanes d’origen jueu que va fer fortu-na. Un home autoritari que imposava la seva voluntat vulguis novulguis. Un dels seus fills, Karl, en xocar amb el difícil caràcter

de Hermann, va marxar de casa. Després d’un formatiu viatge a NovaYork, va retornar de nou a la llar paterna i començà una meteòrica carreraque el va convertir en un industrial i financer de pes a Viena. (La famíliaWittgenstein era a Viena l’equivalent de la Krupp a Alemanya.) Karl va ca-sar amb Leopoldine Kalmus i el matrimoni va tenir nou fills, dels qualsvuit arribaren a adults. Un d’ells, Kraus, va fer-se famós com a pianista,amb tal èxit, tot i haver perdut un braç, que el conegut compositor francèsMaurice Ravel va escriure expressament per a ell el Concert per a la màesquerra.

Karl va educar els seus fills i filles amb la mateixa autoritat amb què elseu pare l’havia educat a ell. Si volguéssim ser jutges buscaríem una ex-plicació en l’autoritari pare del suïcidi de tres dels seus fills, però no sómningú per a jutjar i ens limitem a deixar-ne constància. En canvi, no ens had’estranyar que Ludwig, el fill petit, que va construir una màquina de co-sir amb llumins que funcionava a la perfecció, això diuen, estudiés engi-nyeria a Linz. A Ludwig el van enlluernar les matemàtiques i dos granscientífics: Hertz, de qui va conèixer molt aviat Els principis de la mecàni-ca, i Boltzmann, amb qui Ludwig volia estudiar física quan va deixar Linz;tanmateix, no va poder fer-ho perquè Boltzmann es va suïcidar abans(1906).

En el camp de la filosofia, Ludwig era autodidacte, com Schönberg enmúsica i Kokoschka en pintura. Els únics filòsofs que el van impressionar,dels pocs que va llegir, van ser Lichtenberg, que havia estat professor defilosofia natural a Göttingen i que també havia impressionat Karl Krauss,l’arbitre de la intel·lectualitat vienesa de començament del segle XX, i elfísic i filòsof Ernst Mach.

Amb aquest bagatge, enginyeria, física, matemàtiques i algunes lecturesfilosòfiques, va escriure l’obra més influent del primer terç de segle: elTractatus Logico-Philosophicus (1921) una obra crítica que, prenent per eixvertebrador el llenguatge, estableix la distinció entre problemes genuïns iproblemes mancats de sentit (nascuts de formulacions lingüístiques falli-des). L’obra, qualificada com a pròpia del positivisme lògic, i que va ferservir el simbolisme lògic de Gottlob Frege i Bertrand Russell, es podriaresumir amb els mots del mateix Wittgenstein: “Tot allò que pot dir-se espot dir amb claredat; sobre allò del que no es pot parlar, cal callar.”

Ludwig va ser al front i, després de la guerra, internat en un camp de con-centració (on va acabar de redactar el Tractatus).

Tant va influir la guerra en la seva personalitat que de 1920 a 1926 vaabandonar la filosofia i va treballar com a mestre a Àustria. El 1929, ja“purificat”, va reprendre els estudis i les investigacions filosòfiques a laUniversitat de Cambridge, d’on va ser professor fins al 1947.

Una obra pòstuma, les Philosophical Investigations, esmenava en part, icompletava, el seu Tractatus.

Wittgenstein, el filòsof i l’homeSantiago Riera Tuèbols, membre de l’IEC i del Departament d’Història Contemporània de la UB

COMBINATÒRIAEL

TEM

PS

Molts cops no entenem l’obra

perquè desconeixem la persona

i la societat en què va viure.

Això és freqüent en els estudis

d’història de la ciència i, per tant,

es tracta d’una situació

que cal esmenar.

Seguint aquesta línia, avui volem

recordar alguns trets de

Ludwig Wittgenstein, l’autor del

‘Tractatus Logico-Philosophicus’,

que sens dubte ajudaran

a comprendre millor

la seva fonamental obra.

Des de l’any 1868, fins a la fi de laGuerra Civil, el 1939, durant mésde setanta anys, l’anarquisme fouun moviment que va ser capaç de

vertebrar-se entre un col·lectiu social,com el de la classe obrera industrial, peroferir-li amb generositat un marc organit-zatiu de lluita sindical i, al mateix temps,unes expectatives de futur que havien deculminar en la construcció d’una nova so-cietat sense classes ni estat, en què impe-rés, per damunt de cap altra categoria so-cial, la fraternitat universal més absoluta.

Els orígens: els anys de l’AIT. Ésprou conegut que l’anarquisme va arri-

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 50 DOSSIER

L’anarquisme alsPaïsos Catalans

EL T

EMPS

Pocs moviments

sociopolítics

i ideològics han posseït

als Països Catalans

una dimensió històrica

tan intensa en el temps

com el moviment

anarquista.

bar a l’estat espanyol amb motiu deltriomf de la revolució de setembre de1868, que va donar pas al Sexenni de-mocràtic. A finals del mes d’octubre delmateix any Giuseppe Fanelli, un gari-baldí italià, partidari de les idees deMikhail Bakunin, va arribar a Barcelonaen una gira de propaganda per exposarles idees que animava l’Associació In-ternacional de Treballadors (AIT), crea-da a Londres, uns anys abans, el 1864.Fanelli, que va explicar les concepcionsanarquistes com si fossin les de la Inter-nacional, feia les seves propostes dinsd’un context històric extraordinàriamentdinàmic, on s’havien reconstruït ràpida-ment les associacions sindicals obreresde Catalunya i el nou marc de llibertatspermès per la revolució democràticaobria tot tipus de possibilitats.

De seguida es van començar a crearels primers nuclis internacionalistes, i eljuny de 1870 a Barcelona se celebravael primer congrés obrer espanyol, d’onva sorgir formalment constituïda la Fe-deració Regional Espanyola de l’AIT.La majoria dels nous internacionalistes,tot seguint les proclames de Fanelli i Ba-kunin, es manifestaren partidaris de lesposicions anarquistes: l’apoliticisme il’antiestatisme.

A partir d’aquest moment l’expansiódel nou organisme va ser espectacular.Del no res en poc més de dos anys vapassar a disposar de prop de 30.000 afi-liats agrupats en 101 federacions locals.Barcelona, en primer lloc, amb dirigentscom Rafael Farga i Pellicer o el doctorGaspar Santiñón, va disposar de prop de6.000 internacionalistes; al País Valen-cià van destacar poblacions com Alcoi(2.000) i València (1.600) i dirigentscom Francesc Soriano i Severí Albarra-cín; mentre que a les Illes Balears, sotael guiatge indiscutible del picapedrerFrancesc Tomàs, ben aviat apareguerennuclis anarquistes a Palma, Manacor,Maó i Ciutadella.

La història d’aquest primer organismeva venir presidida, però, per un conjuntde factors. En primer lloc, per les vicis-situds històriques que van marcar aquestperíode intens de la història d’Espanyaque va culminar amb la proclamació dela Primera República, a començamentsde l’any 1873. Per les persecucions que

els internacionalistes van començar apatir arreu d’Europa amb motiu de laComuna de París de l’any 1871. I perla pugna que va enfrontar Karl Marx iels seus partidaris amb Bakunin. La ma-joria de les federacions internacionalis-tes dels Països Catalans van seguir elspressupòsits anarquistes, la qual cosas’ha interpretat com una actitud que res-ponia a una tradició històrica federalistade rebuig popular contra l’estat i contratot el que aquest representava. Els inter-nacionalistes madrilenys, però, es de-cantaren cap al marxisme.

Però ben aviat van aparèixer, al si del’anarquisme, dues tendències que vanacabar determinant el seu futur: una pri-mera, més partidària de la via insurrec-cionalista, violenta, i una tendència mésmoderada, bàsicament fonamentada enl’acció sindical. La crisi política i socialque es va produir en el context històricde la Primera República, a partir de l’es-tiu de 1873, va acabar menant a la insur-recció internacionalista d’Alcoi, cone-guda com el Petroli, que es va barrejaramb les proclamacions cantonalistes del’estiu d’aquell mateix any.

La crisi de fi de segle. La intensa re-pressió provocada per aquests esdeveni-ments –que van acabar desencadenant lacrisi final de la República–, prosseguíamb intensitat durant la restauraciómonàrquica, a partir de 1874. De tal ma-

nera que la Federació Regional Espa-nyola de l’AIT va entrar en una progres-siva davallada, en bona part causada perla inclinació de la Comissió Federal capa actituds insurreccionals i nihilistes. Elcanvi d’orientació que a partir de 1881–aprofitant l’accés del liberals de Sagas-ta al poder– van potenciar els anarquis-tes catalans va servir perquè les organit-zacions sindicals visquessin una revifa-lla conjuntural. La creació de la novaFederació de Treballadors de la RegióEspanyola, que feia una aposta a favordel col·lectivisme, la federació i l’auto-nomia, i recuperava els antics valors del’AIT de la seva etapa inicial, va perme-tre que en pocs mesos es procedís a unaràpida reorganització sindical, que, detota manera, acabà sent poc duradora.Ben aviat reaparegueren les divisions alsi de l’anarquisme, que ara menaren a la

A la pàgina de l’esquerra,l’obra de Salvador Roses querepresenta l’evacuació del públicdel Liceu, a Barcelona,just després de l’atemptat del’anarquista Santiago Salvador,el 7 de novembre de 1893.A sobre, gravat de la plaçade Sant Jaume de Barcelona,durant la Revolució de 1868.

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 51

EL T

EMPS

formulació de dos corrents clarament di-ferenciats: els anarcocol·lectivistes, par-tidaris de l’acció sindical i del protago-nisme dels sindicats en la preparació dela revolució i en l’organització de la fu-tura societat sense classes ni estat, i elsanarcocomunistes, que situaven l’indi-vidu al bell mig del projecte de futuri, contraris al sindicat, es manifestavenpartidaris de l’acció directa i de la crea-ció de grups d’afinitat. Era clar a aques-tes alçades que es podia ser anarquistadefensant posicions ben diferenciades ia vegades clarament contradictòries.

El fet va ser que els anarcocomunistes–que a nivell internacional encapçalaval’italià Enrico Malatesta– van propiciaraccions terroristes, atacs indiscriminatscontra persones, institucions i tot tipusde símbols d’una societat capitalistai burgesa que consideraven decrèpita imoribunda. El fenomen, que era euro-

peu, es va estendre amb particular vi-rulència a Catalunya, i sobretot a Barce-lona, a partir de la darrera dècada de se-gle. Accions com la bomba del Liceu (el7 de novembre de 1893) o la del dia deCorpus de 1896 van desencadenar unaonada repressiva sense precedents con-tra el moviment obrer català. Les autori-tats, en aquesta ocasió, van aprofitar lesaccions terroristes per orquestrar una re-pressió que va afectar tots els sectors or-ganitzats del moviment obrer –fins i totaquells que s’havien manifestat explíci-tament en contra de les accions terroris-tes, com va ser el cas de Josep Llunas iPujals, que entre 1881 i 1893 havia pu-blicat La Tramontana, la primera revistaescrita íntegrament en català–. La inten-sitat repressiva s’acabà concretant en elsprocessos de Montjuïc, de l’any 1896,que menaren a la presó més de 400 diri-gents anarquistes catalans i culminarenen l’execució de cinc militants anarquis-tes. La fortalesa havia estat testimonide nombroses tortures i arbitrarietats re-pressives que, quan foren conegudes ar-reu d’Europa, provocaren una intensaonada de denúncies i protestes. Però lesautoritats aconseguiren desarticular elmoviment obrer català.

La represa organitzativa: elsanys de la CNT. No va ser fins a la se-gona dècada del nou segle XX que, fi-nalment, va començar a recuperar-se elsindicalisme anarquista. Abans, es vahaver de superar una dècada marcadaper alts i baixos: l’any 1901 FrancescFerrer i Guàrdia creava l’Escola Moder-na, la primera escola racionalista deBarcelona, que donaria lloc a l’amplimoviment educatiu, de signe anarquista,que es va estendre fins als anys de la Se-gona República. El fracàs de la vaga ge-neral de 1902 va representar un nou frea la reorganització de l’anarquisme.L’any 1907, però, amb la creació de labarcelonina Federació Sindical Solidari-tat Obrera, es feren els passos definitiusper a la recuperació de la presència sin-dical anarquista. Un any més tard Soli-daritat Obrera passava a ser una fede-ració sindical d’àmbit català, i quan esplantejava de convocar un congrés esta-tal per engegar la reconstrucció defini-tiva, esclatà la guerra del Marroc, que

provocà la Setmana Tràgica del julioldel 1909. La nova onada repressiva queva seguir als esdeveniments barcelonins–amb l’execució de Ferrer i Guàrdia in-closa– va servir per criminalitzar una al-tra vegada el moviment anarquista, perònomés va representar un breu parèntesi ala definitiva recuperació.

El 30 d’octubre de 1910 s’inauguravaa Barcelona, finalment, el congrés obrerque va donar lloc a la constitució de laConfederació Nacional del Treball(CNT). Un any després l’organitzacióanarcosindicalista –que disposava del’hegemonia absoluta en el movimentobrer al Principat de Catalunya, una im-portant majoria al País Valencià i unapenetració innegable entre significatiussectors dels treballadors de les Balears–estava plenament arrelada. Però no vaser fins el període que s’inicià arran deles repercussions de la Gran Guerra del1914 a la societat espanyola quan laCNT va assolir la seva màxima expan-sió. A partir de la crisi revolucionària de1917, i fins a la instauració de la dicta-dura de Primo de Rivera el 1923, assolíla seva màxima expansió. El seu prota-gonisme en les grans lluites socials delperíode –amb dirigents carismàtics comSalvador Seguí, Àngel Pestaña, ManuelBuenacasa, entre altres– la convertirenen el sindicat més important dels PaïsosCatalans: l’any 1919, dels 700.000 mili-tants de la CNT en el conjunt de l’estat,més de 400.000 eren catalans i uns110.000 eren valencians (la UGT valen-ciana en tenia uns 30.000), mentre que ales Illes l’afiliació sindical coneixia unaeclosió sense precedents. La duresa deles lluites socials d’aquests anys va in-centivar l’aparició altra vegada de lesaccions violentes: el pistolerisme sindi-cal, rèplica del que va aplicar la patronalcontra el moviment obrer, va presidir unperíode de lluites de carrer, d’intensa re-pressió governamental (llei de fugues,assassinats indiscriminats de dirigentsobrers, sometent...) que va acabar ambla instauració de la dictadura de Primode Rivera, noves persecucions i clandes-tinitat per al moviment anarquista.

Els anys republicans. La repressiódels anys de la dictadura no va represen-tar, però, el col·lapse del moviment

Cartell de la CNT-FAI-AITde la dècada dels anys trenta.En aquesta època la CNTva escometre una profundareorganització a tot l’estat queva enfortir el sindicat anarquista.

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 52 DOSSIEREL

TEM

PS

anarcosindicalista. De tal manera que apartir de l’any 1930 la CNT va iniciaruna ràpida reorganització sindical arreude l’estat. La novetat d’ara, però, va serla important presència que va desenvo-lupar una nova organització anarquista,creada al Saler, a València, el juliol de1927, i destinada a mantenir la puresadels principis àcrates dins de la CNT: laFederació Anarquista Ibèrica (FAI), queaplegava diferents grups d’afinitat anar-quistes, i tot just implantada la SegonaRepública, l’abril del 1931, es va feramb el control del sindicat. L’oposiciódels sectors sindicalistes –que l’agostdel 1931 publicaren el famós ManifestTrentista– en contra del predomini del’específica, com es denominava la FAI,va culminar en l’escissió que va menara la constitució dels anomenats Sindi-cats d’Oposició, formalment constituïtsen el decurs de l’any 1933 i que si bé aCatalunya no van sostreure la majoriaa la FAI, en canvi al País Valencià vanarrossegar la majoria dels militants dela CNT.

La profunda crisi econòmica i socialque es va viure en el conjunt del món ca-pitalista durant els anys 30 –que a l’estatespanyol va coincidir amb la SegonaRepública– va provocar una radicalitza-ció del moviment obrer que es va reflec-tir en les insurreccions anarquistes delgener de 1932 –especialment intenses ala conca del Llobregat i del Cardener– iel gener de 1933. A l’octubre de 1934 esproduïa la primera ruptura social impor-tant, amb la revolució obrera a Astúriesi l’efímera proclamació, a Barcelona, del’estat català. Altrament, durant aquestsanys republicans, l’anarquisme va co-nèixer una important eclosió en el seuvessant cultural i educatiu: la prolifera-ció de premsa de tota mena, el desenvo-lupament d’ateneus obrers i de centresescolars racionalistes, que s’havien ini-ciat molt abans, va assolir la seva màxi-ma expansió.

I, en esclatar la Guerra Civil, el juliol de1936, dos mesos després que en el con-grés de Saragossa es produís la reunifi-cació de la CNT, el moviment anarquis-ta va estar en disposició, a Catalunya ial País Valencià almenys, de fer realitatbona part dels projectes socials que ha-via anat elaborant des de feia dècades.

L’hegemonia social que va assolir alprincipi de la guerra li va permetre en-degar una profunda revolució social quees va concretar en forma de col·lectivit-zacions industrials i agrícoles a Cata-lunya i al País Valencià –ací en col·labo-ració amb la UGT–; a més, va poder po-sar en funcionament projectes com eldel Consell de l’Escola Nova Unificada(CENU) o la municipalització de l’habi-tatge, etc., que s’acostaven al model desocietat de futur que havien anat prefi-gurant. És veritat que durant aquestsanys de guerra van compartir el poder iels seus projectes amb la resta de forcespolítiques del bloc antifeixista i que finsi tot van renunciar als principis apolíticsque havien defensat fins aquells mo-ments, tot formant part del Govern de laRepública i de la Generalitat de Cata-lunya.

Aquesta participació governamentalno deixaria de crear-los-hi problemesen el futur. Però és indubtable que lacontribució anarquista a l’esforç d’unaguerra que, a desgrat de tot, es va acabarperdent, va ser considerable.

La postguerra i després… Acabadala guerra, l’anarquisme no va desaparèi-xer de l’escenari polític dels Països Ca-talans. A banda de les dotzenes de milersd’anarquistes que es van exiliar i vananar a parar als camps de concentraciófrancesos, i dels milers d’anarquistesque van fer cap a les presons franquistes

i davant dels piquets d’execució, homesde la CNT ben aviat van reorganitzaruna important resistència interior que esva mantenir fins a ben entrats els anys50. Entre 1939 i 1954 van ser desarticu-lats per la policia franquista ni més nimenys que 19 comitès nacionals de laCNT. I a partir de 1945 la guerrilla anar-quista va representar un paper importanten la lluita armada contra el règim. Eldarrer guerriller anarquista, en RamonVila Capdevila, “Caracremada”, va man-tenir la lluita armada fins que fou abatutper la Guàrdia Civil l’any 1963.

En aquests moments, però, s’haviaproduït ja un clar exhauriment de la re-sistència interior anarquista, i el país es-tava a punt de patir els grans canviseconòmics i socials estructurals moti-vats per la nova etapa de desenvolupa-ment capitalista.

El repte era conèixer si, a l’altra bandadel túnel, un cop superada la negra nitfranquista, l’anarquisme, amb tota la se-va vitalitat i creativitat, seria capaç demantenir intactes les seves perspectivesde futur…

Pelai Pagès

Tramvia col·lectivitzat perla CNT a Barcelona durant laGuerra Civil.

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 53

EL T

EMPS

Joaquín Gambín Hernández,confident de la policia i quehavia estat instigador del fets,en el moment d’entrar en eljutjat de València, l’any 1985.

“Noche de gala, cita en Scala”era un dels eslògans repetitsamb insistència pels anun-cis televisius i les tanques

publicitàries de la ciutat de Barcelona amitjan anys 70. Scala Barcelona era unasala de festes on s’hi podia sopar i veu-re un espectacle de music-hall de quali-té i s’havia convertit en un local desti-nat a un públic benestant, un lloc de vi-sita obligada per a les classes mitjanesde Barcelona i d’aquelles qui ocasional-ment paraven per la ciutat.

El diumenge 15 de gener de 1978, capa la 1 del migdia, diversos còctels mo-lotov foren llençats a l’entrada d’aquestlocal i les flames s’estengueren ràpida-ment. En poc temps el foc destruí com-pletament el local i, a més, en l’incendihi varen perdre la vida quatre dels seustreballadors, que estaven a l’interior enel moment de començar a cremar. A partde les morts, el sinistre provocà pèrduesde gairebé 1.000 milions de pessetes, deles d’aleshores, i deixà sense feina unes300 persones.

Tot això va esdevenir poques horesdesprés de la manifestació convocadaaquell mateix matí per la CNT en con-tra dels Pactes de la Moncloa. La mani-festació havia aconseguit reunir unes10.000 persones i havia transcorregutpel Paral·lel, lluny de l’escenari delsfets. A causa de diversos grups que pre-tenien acostar-se fins a la presó Model,en el parlament de la precipitada clau-sura de l’acte, el secretari general de laCNT, Enrique Marcos, digué que la ma-nifestació legal finalitzava amb les se-

ves paraules i que la CNT estaria almarge de qualsevol acte o manifestaciórealitzada a partir d’aquell moment.

Sorprenentment, la policia de Barcelo-na detenia la matinada del dilluns, l’en-demà mateix, nou anarquistes acusatsde ser responsables de l’incendi. Ambuna eficiència poc habitual en aquellesdates, es detingué els suposats autorsdel sinistre i, tot seguit, la prefectura depolicia féu públic un comunicat oficialen què es qualificava els detinguts de“braç armat” de la CNT, de la FAI i deles Joventuts Llibertàries.

Darrere d’aquestes ràpides detencionshi havia l’actuació d’un confident de lapolicia, Joaquín Gambín Hernández,qui en realitat havia actuat com a insti-gador dels fets. Dels detinguts, sis pas-saren a disposició judicial i foren final-ment jutjats i condemnats. Qui restà, lò-gicament, al marge de les detencions vaser l’esmentat Gambín. Fins i tot anysdesprés, mentre els acusats de l’atemp-tat continuaven a la presó, aquest en-cara residia tranquil·lament en el seudomicili familiar, a Múrcia, tot i estarreclamat judicialment. Malgrat tot, a fi-nals de 1983, Gambín fou processatcom a coautor de l’incendi.

La fi de la “primavera llibertària”.Per a la CNT, aquell atemptat significàel principi de la fi de la “primavera lli-bertària” que havia viscut durant l’anyanterior, el 1977. L’organització s’espa-vilà a desmentir les acusacions de la po-licia i a reclamar la rectificació de laTelevisió Espanyola, l’única en aquellsmoments, de la notícia que havia difósvinculant-la amb l’atemptat. Però resd’això va servir per a aturar la crisi. Lagent començà a abandonar el sindicat ila possibilitat de convocar actes ambl’assistència de milers de persones, comhavia fet durant l’any anterior, es con-vertí pràcticament en un miratge. L’es-

L’impacte del cas Scala en la CNT, l’any 1978,

va ser demolidor. Significà la fi de la “primavera”

anarcosindicalista arreu de l’estat.

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 54 DOSSIER

“Cita en Scala”… El casScala en la crisi de la CNT

EL P

AÍS

La sala de festes Scala,a Barcelona, després de l’incendique, provocat per l’atemptat,la va destruir. L’acció va serutilizada per criminalitzar la CNTi el moviment anarquista.

cissió de la CNT, que arribaria un tempsdesprés, és d’alguna manera la força dela prova d’aquesta crisi.

Els mitjans anarcosindicalistes semprehan mantingut que el cas Scala va serun muntatge de la policia, organitzat pelMinisteri de l’Interior de Rodolfo Mar-tín Villa. Uns dies després de l’atemp-tat, el ministre declarà, sense cap pudor,la seva preocupació per l’existènciad’un moviment llibertari important a laciutat de Barcelona. Amb les seves de-claracions, el ministre intentava con-tribuir a desprestigiar la CNT tot vin-culant-la a fenòmens de violència po-lítica.

En tot cas, la crisi de la CNT no potexplicar-se tant sols per la persecuciópolicial. Els problemes venien de méslluny. El cas Scala serví de catalitzadord’una situació conflictiva anterior, exis-tent al si de l’organització llibertària icentrada en la posició que el sindicat

havia d’adoptar en el nou règim de-mocràtic que tot just començava a ca-minar aleshores.

És cert que al nou estat democràtic noli convenia que existís una força sindi-cal que pogués oposar-se als Pactes dela Moncloa i a la forçada pau social queaquests implicaren. En condicions nor-mals, una organització que pretén ladesaparició de l’estat no pot esperard’aquest una actitud massa benèvola.Per això no ens ha de sorprendre la dis-posició d’aquest a fer servir tots, abso-lutament tots, els mitjans de què dispo-si per combatre-la en situacions d’unainestabilitat política com la viscuda enaquells anys. Això no és justificable encap cas, i encara menys en un règim po-lític que es pretén democràtic, però noper injustificable resulta menys previ-sible.

Jordi Ibarz

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 55EL

TEM

PS

Tradicionalment, Catalunya haviaestat un dels països on més arrela-ment i influència havien tingut lesorganitzacions sindicals d’inspi-

ració llibertària. La Confederació Na-cional del Treball va ser l’organismesindical que tractà de conjugar la pràc-tica sindical amb la ideologia anarquis-ta. Tot i que amb diversos alts i baixos,la CNT havia estat la força sindical mésimportant a Catalunya des de la sevacreació l’any 1910 fins a 1939, quans’estableix el règim feixista del generalFranco.

Malgrat això, la CNT no superà ambèxit la prova de foc dels quaranta anysde franquisme. Tot i el seu protagonis-me en l’oposició a la dictadura durantels primers anys d’aquest règim, la re-pressió i la seva incapacitat per adaptar-se a les noves condicions polítiquesportà a la seva pràctica desaparició amitjans de la dècada dels 50. Durantuns quants anys encara es va fer sentirl’activitat dels maquis llibertaris, peròen el dia a dia dels tallers i les fàbriquesl’acció organitzada del sindicalismeanarquista va desaparèixer completa-ment.

L’organització va mantenir amb vidala seva estructura a l’exili, però a mésde la fractura que es va obrir entre lesdues tendències principals, també es vaproduir un progressiu allunyament en-tre els seus militants i les noves realitatssociolaborals sorgides dels canvis so-cials i econòmics de l’interior. La CNT,per exemple, s’havia negat a participaren els sindicats verticals franquistes iaixò l’havia allunyat de l’oposició obre-ra dels darrers anys d’aquest règim.

A la mort del dictador, al novembre de1975, tan sols hi havia un grapat de pe-tits grups treballant de forma organitza-da en les rengles del sindicalisme anar-quista. Res no anunciava que la CNTestigués en condicions de recuperar laforça que havia tingut abans de la Guer-ra Civil. De fet, la CNT va entrar ambun cert retard en l’escena sindical cata-lana de la transició. Hi havia moltes al-tres organitzacions sindicals presentsdurant els darrers anys del franquisme,principalment les CCOO, i altres de no-va creació que havien sorgit anticipant-se a la seva reorganització.

La CNT de Catalunya en temps de la transició,

des de la “primavera llibertària” a la crisi.

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 56 DOSSIER

Arribar tard i malament

EFE

La refundació de la CNT. Podem si-tuar com a data de la refundació de laCNT el 29 de febrer de 1976, quan enuna assemblea clandestina realitzada al’església de Sant Medir, al barri deSants de Barcelona, es reuniren unes500 persones que decidiren posar enmarxa el procés de reconstrucció delsindicat. Aleshores els grups i les per-sones que havien participat en aquestareunió i altres que també hi estavend’acord començaren a organitzar-neles primeres estructures sindicals i lo-cals. Pel que fa a l’activitat sindicaldels qui participaren en aquesta reuniófundacional, hi havia gent de sectorsmolt diversos: sanitat, ensenyament,arts gràfiques, construcció, metall i al-tres. A més hi havia força gent de forade Barcelona, tot i que eren majoria elsprocedents de la ciutat. Finalment, tam-bé va ser significativa la participaciód’estudiants i de representants de grupsllibertaris, en principi aliens al món la-boral.

La CNT, com ja havia esdevingut enel passat, es reorganitzà a partir de l’im-puls del nucli inicial de Barcelona i vaanar estenent la seva influència en pri-mer lloc pel territori català, com mésendavant ho faria a altres zones de l’es-tat espanyol. De Catalunya sorgí l’im-puls reorganitzador més potent i on elsindicat adquirí una rellevància mésgran. Amb això es reproduí el desequi-libri territorial tradicional existent entrela força sindical de la CNT de Catalu-nya i la d’altres llocs de l’estat; aproxi-madament la meitat dels seus afiliatsen l’estat espanyol durant aquests anyseren catalans.

En aquell moment al si de la CNT deCatalunya s’hi trobà gent de procedèn-cies molt diverses i amb projectes per-sonals i sindicals força diferents, laqual cosa acabaria generant tensionsinternes que a la fi resultarien insal-vables. Les diferències es plantejarend’una banda entre els vells militantsi els joves anarquistes. Si ens fixem enels grups d’edat majoritaris entre elsqui formaven part de l’organització, esconstata l’existència de dos grups prin-cipals: el dels menors de trenta anys iel dels més grans de seixanta. Tot i al-guns sectors llibertaris amb experiència

sindical anterior, en els anys 60, noexistí una generació pont entre els uns iels altres, i això va obrir un abisme ge-neracional important.

D’altra banda, també es plantejà unatensió important entre la gent de l’exilii la que es trobava a Catalunya. Els exi-liats reclamaven el protagonisme en lareorganització amb la legitimitat queels hi donava haver estat els mante-nidors de les estructures de l’organitza-ció durant tants anys. Per la seva banda,els qui estaven ací consideraven queaquestes estructures estaven buides decontingut i que calia reorganitzarl’anarcosindicalisme des de baix. En totcas, l’exili tingué un pes mes gran delque els hauria donat la força del nom-bre. El seu domini de les estructuresorgàniques del sindicat i un cert respec-te i admiració inicials que, malgrat laiconoclàstia dels moments, mantenienles noves generacions per aquells quihavien participat en la Guerra Civil i enla revolució espanyola foren elementsimportants del paper de l’exili en elcontrol de l’organització.

Finalment, la CNT d’aquells anys vaser el punt de trobada de treballadors desectors productius molt diversos, ambidees ben diferents sobre el significatde l’anarquisme i sobre la funció quehavia de tenir el sindicat. Però, a més,també hi acudiren diverses menes decontraculturals, de pàries urbans i d’in-dividus marginals que compartien la

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 57

A la plana anterior, JornadesLlibertàries a Barcelona,celebrades del 22 al 25 desetembre de 1977.A sobre, una manifestacióde la CNT a Barcelona,el 24 de juliol de 1977,de solidaritat amb els presos.

EFE

intenció subversiva de l’organitzacióperò que estaven molt més a prop delsarau nocturn que de llevar-se de bonmatí per anar a treballar a la fàbrica oa l’oficina. I, amb tot, aquestes descrip-cions dels elements que confluïren a laCNT a mitjan anys 70 no esgoten les di-ferències realment existents.

La CNT, en aquells anys, lluny d’ac-tuar com una organització estrictamentsindical es va convertir en l’elementcentral d’un moviment social que teniaexpressions no tan sols diverses, sinófins i tot contradictòries. La CNT es ca-racteritzà per les dificultats d’aconse-guir la convivència en una mateixa or-ganització de les cultures clàssiquesde la classe obrera amb els valors deles contracultures sorgides a partir delmaig de 68.

En qualsevol cas, la reorganitzaciódurant l’any 1976 no es caracteritzà perla celeritat. Començà amb la creació desindicats en diversos sectors productiusi en diferents localitats, però també esva dedicar molt de temps a la discussióteòrica, així com a la lluita soterrada ioberta pel poder. El primer acte públicde masses no es va celebrar fins a octu-bre de 1976, amb un míting sindical aMataró. Havien transcorregut nou me-sos des de la constitució de l’organitza-ció. D’altra banda, les dificultats desortir a la llum pública i aquest creixe-ment tan limitat estaven més que condi-cionades per la situació política gene-ral.

El creixement de la CNT. En totcas, i amb independència de tot l’ante-rior, durant l’any 1977 el creixement del’organització va ser espectacular isemblava que la tendència era escurçarles distàncies que la separaven d’altressindicats amb més afiliació. En general,sempre resulta una mica enganyós par-lar de xifres en l’afiliació sindical per-què resulta difícil localitzar informacióprou completa i fiable, i perquè la in-fluència d’un sindicat es mesura tambéamb altres paràmetres. Però entre laprimavera i l’estiu de l’any 1977 apro-ximadament es multiplicà per quatrel’afiliació, i encara de juny a desembredel mateix any aquesta experimentà,com a mínim, un creixement similar.

Una de les fites d’aquesta fase ascen-dent respecte la influència de l’organit-zació fou el juliol de 1977, justamentquan se celebrà el míting de Montjuïc,on hi participaren com a mínim unes100.000 persones.

Els mesos anteriors i posteriors a lesprimeres eleccions del nou règim de-mocràtic, de juny de 1977, foren elsd’una eufòria sense precedents en elcontext social i polític. Això facilità laincorporació a la CNT d’un nombre tanimportant d’afiliats com l’esdevingutaleshores. Els principals elements dis-tintius de la CNT, respecte de la restad’organitzacions sindicals o polítiquesd’esquerres, que també aleshores expe-rimentaven uns forts creixements, erenl’assembleisme i l’acció directa per laresolució de conflictes.

L’assembleisme havia estat una pràc-tica sindical desenvolupada pels treba-lladors durant el franquisme davant lainsuficiència dels canals de participacióproposats pel règim. No obstant això,en aquell moment alguna de les altresorganitzacions sindicals més impor-tants ja no veien la necessitat de conti-nuar amb aquestes pràctiques, entre al-tres factors per la conveniència d’anardesmobilitzant als treballadors. En can-vi, a la CNT li convenia aquesta menad’actuacions perquè pretenia el contrarii perquè, a més, l’assembleisme era undels escassos elements de consens dinsde la CNT entre els diferents sectorsque hi convivien. L’exemple més im-portant del suport d’una estratègiad’aquesta mena va ser el del conflictede la fàbrica Roca de Gavà. En aquestconflicte, fou un comitè nomenat perl’assemblea dels 4.500 treballadors del’entitat qui s’encarregà de negociar lesreclamacions obreres, mantenint unavaga de més de quatre mesos, d’octubrede 1976 a febrer de 1977. Si bé quemolt dignament, els treballadors de Ro-ca acabaren perdent la vaga. Això ensmostra les dificultats de mantenir unaopció sindical tan radical, si no és en uncontext d’agitació generalitzada arreu.En tot cas, la CNT en aquests anys fo-mentà i participà en tantes lluitesd’aquesta mena com li fou possible.Això no tan sols generà un fort enfron-tament amb la patronal sinó també amb

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 58 DOSSIER

Pamflet electoral recentde la Confederació General deTreballadors–CGT.

EL T

EMPS

la resta d’organitzacions sindicals, es-pecialment amb les que estaven desti-nades a convertir-se en els sindicatsmajoritaris.

A banda de l’assembleisme però tam-bé en relació amb aquest mètode, hi ha-via l’acció directa. Aquesta, tal i coms’entenia aleshores, no tenia tant a veu-re amb la imposició de la pròpia volun-tat dels anarcosindicalistes per mitjantsviolents, sinó tan sols la resolució delsconflictes laborals sense cap tipus d’in-tervenció de l’estat. Això, que sobre elpaper podia ser tan senzill, en la pràcti-ca era molt difícil d’aplicar. Una mostrade les dificultats del sistema va ser,per exemple, la vaga de les benzineres.Després d’un conflicte que es perllon-gà de juliol a octubre de 1977, se signàamb la patronal un acord provincialforça beneficiós per als treballadors.Però aquest acord quedaria en no resnomés un any després, quan CC OO i laUGT, autoproclamats representants detots els treballadors de l’estat en aquestsector, signaren un conveni nacionalque rebaixava les millores del provin-cial.

Aquest cas ens mostra les dificultatsd’aconseguir fer efectius els principisde l’acció directa fins i tot en sectors illocs on la CNT era majoritària. Allí onla CNT no ocupava aquestes posicions,la resta dels sindicats existents s’encar-regaven de negociar les condicions la-borals de tot el conjunt de treballadorsdel ram de referència.

De la “disbauxa” anarquista…Però el 1977, a més de ser un any mar-cat per la duresa d’algun dels conflictesobrers plantejats a Catalunya, per l’a-plicació d’expedients de crisi, d’empre-ses tancades i per l’inici del desmante-llament industrial de determinats sec-tors, va ser també l’any de la sortida demare llibertària. Les característiques del’ambient llibertari d’aleshores mante-nen encara fresques pel·lícules rodadesen aquelles anys, com ara L’orgia, deFrancesc de Bellmunt, o el documentalOcaña. Retrat intermitent, de VenturaPons. Al setembre de 1977, i una micaa contracor de bona part de l’organitza-ció cenetista, se celebraren les JornadesLlibertàries Internacionals de Barcelo-

na. Durant quatre dies, en les Jornadeses conjugà la discussió teòrica a les tar-des sobre els temes més candents del’anarquisme del moment amb els hap-pening festius amb música i exposi-cions a les nits. En un format de parti-cipació inèdit fins el moment es fo-mentava el trencament de la separacióentre els de dalt i els de baix d’un esce-nari. La imatge pública d’aquell mo-ment era la de l’Ocaña, mig despullat,mig transvestit, cridant des d’un esce-nari, “Yo no soy libertaria, yo soy liber-tataria!”. És el moment del suport dela CNT a causes perdudes com la de laCOPEL, la Coordinadora de Presos enLluita. Aquesta era l’organització delspresos comuns, que reclamaven per aells l’aplicació de l’amnistia en les ma-teixes condiciones que els presos polí-tics. L’argument de la seva reclamacióera la seva consideració de víctimes so-cials del règim franquista.

… a la crisi final. Però la festa va du-rar molt poc. A l’octubre de 1977 elspartits polítics sorgits de les eleccionsde juny signaren els Pactes de la Mon-cloa, destinats a aconseguir la pau so-cial per tal d’ajudar a la consolidaciódel nou regim democràtic. Aquests pac-tes es feren a esquenes dels sindicats isense la seva participació directa. Des-prés del paper que havia tingut el movi-ment sindical i obrer en l’erosió delfranquisme i en l’evolució política du-rant els primers anys de la transició esconsiderà que, o bé els sindicats no es-taven prou madurs per a participar-hi, oque les seves bases sindicals més radi-calitzades pressionarien els dirigents encontra de tal acord.

La CNT va ser una de les poques or-ganitzacions sindicals que s’oposà aaquests pactes. A Barcelona, al gener de1978, després d’una important manifes-tació en contra dels dits pactes, es pro-duí l’atemptat amb còctels molotovcontra la sala de festes Scala. La CNTfou acusada d’estar al darrere de l’a-temptat i malgrat que tot indicava quees tractava d’un muntatge de la policia,l’organització llibertària se’n ressentí.

La crisi havia començat un tempsabans, però des d’aleshores l’afiliacióva començar a caure en picat.

Els conflictes interns havien estatcontinus a la CNT des de 1976, peròs’havien pogut suportar fàcilment men-tre l’afiliació creixia. Però quan les co-ses començaren a pintar més magres nova ser el mateix. Fou aleshores quan esplantejà el debat per les eleccions sindi-cals, que havien de servir per conèixerla representativitat de cada sindicat.Això es feia amb l’elecció dels mem-bres del comitè d’empresa en proporcióal nombre treballadors que els hagues-sin votat, no amb el dels afiliats a cadasindicat, tot seguint un model semblantal del parlamentarisme polític. Mentrel’organització realitzà diverses cam-panyes de propaganda per l’abstenció iel boicot, una part dels seus militants espresentaven com a “no afiliats”, i erenescollits com a membres dels comitès.La puresa ideològica de l’organitzacióquedava salvaguardada a costa de lescontradiccions plantejades a algunsdels seus militants que sí que participa-ven en el nou sistema.

Tot es va resoldre finalment en el cin-què congrés de la CNT, celebrat al de-sembre de 1979 a la Casa de Campo deMadrid, i que se saldà amb l’escissiód’una part important de la militància.Aleshores, tots dos grups reivindicavenla seva legitimitat per a mantenir elnom de CNT. El sector majoritari d’a-leshores se’l denominà CNT-AIT, i elsqui impugnaren el congrés foren els dela CNT renovada. Amb el temps, en elsector AIT continuaren les escissionsi abandonaments de la militància, aixícom la ratificació sense fissures delsseus principis llibertaris, aspectes quel’han portat a la marginalitat en el mónsindical.

L’altre sector, el renovat, anà recollinttots aquests abandonaments i alguns al-tres. I el 1989, quan el Tribunal Supremels hi va privar de l’ús de les sigleshistòriques, adoptaren el nom de CGT.

Aquest sindicat participa, a horesd’ara, en les eleccions sindicals. Peròmalgrat no desaparèixer del tot, tampocno ha acabat d’arrancar, i en termes ge-nerals no representa cap amenaça en elmón sindical a l’hegemonia de les duesforces principals, la UGT i CCOO.

Jordi Ibarz

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 59

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 60 DOSSIER

Si ens preguntem si, a la mort deldictador, la reconstrucció de laCNT era una necessitat sentida pelstreballadors, la resposta només pot

ser negativa. En els últims anys del fran-quisme, el moviment obrer s’havia reor-ganitzat sense la presència pública de lahistòrica central sindical, delmada du-rant els anys 40 i 50 per la repressió dic-tatorial, mentre que CCOO i UGT, méstolerades pel franquisme i millor organit-zades, havien pres l’acció des de dins ides de fora del sindicat vertical en les ne-gociacions col·lectives i en les vaguesdels últims anys de la dictadura.

No existia la necessitat, però sí el desig.Un desig de reconstrucció de la CNT quecompartien vells militants sindicalistes i

joves llibertaris, grups autònoms i acti-vistes decebuts del ferri control de PCEi PSOE sobre CCOO i UGT, respectiva-ment. Hi van acudir fins i tot antisindi-calistes declarats (“ni Déu, ni amo, niCNT”) que veien en la reconstrucció dela CNT un instrument d’intervenció so-cial, un punt de trobada.

I en aquest calaix de sastre que acolliade tot (ideologia) i tots (les persones)es va intentar concebre una nova CNTque va sofrir des del seu naixement lesconseqüències de la confusió sobre elseu model organitzatiu. La dicotomia erala següent: sindicat o moviment lliberta-ri global.

D’aquesta manera, hi va haver duesgrans línies d’afiliació altament diferen-ciades: la sindical i la llibertària. L’afilia-ció sindical abordava el procés de re-construcció d’una manera clàssica, in-tentant mantenir la continuïtat organitza-tiva des de la secció sindical fins al se-cretariat permanent. Per a aquests, eraimportant disposar d’un sistema alta-ment estructurat i eficaç que fóra capaçde mantenir en les fàbriques el conflicte

de classe amb tot el seu vigor. La seuabase ideològica arreplegava tant el subs-trat de l’anarcosindicalisme com el delsindicalisme revolucionari, nodrint-semajoritàriament del sector industrial (enespecial el del metall) i dels sectors delsserveis més relacionats amb la indústriai el transport.

La seua visió revolucionària es basavaen la força transformadora del col·lectiu,volia canviar la societat des del món as-sociat del treball sense ingerències nimanipulacions externes.

Els seus membres procedien fonamen-talment dels barris obrers i dels aforesindustrials de les grans ciutats o de ciu-tats de gran tradició obrera, com ara Al-coi o Sagunt.

Moviment total. La filiació llibertàriaes va caracteritzar en allò cultural i mo-ral a l’hora d’aportar un factor individualde transformació amb vocació col·lecti-va. Per tant, hi pesaven més els anhelsper les llibertats individuals i el seu in-tent posterior d’unir-les en un marc so-cial. Per això era important arrancar alsistema espais de llibertat i d’acció aixícom lluitar sincerament contra tot autori-tarisme, primant en molts moments mésel compromís social antiautoritari que lalluita pròpiament sindical. Era el mo-ment dels grans compromisos en les llui-tes antimilitaristes, ecològiques, d’alli-berament sexual i de suport als exclosossocials. Entre ells es donaven l’heteroge-neïtat de classe i, en gran mesura, els es-tudiants i els joves.

Si per als sindicalistes la revolució eraconsiderada un acte públic i col·lectiudes del qual es realitzaria l’individu endignitat i llibertat, per als llibertaris la re-volució era inicialment un acte indivi-dual i privat. Aquest concepte moral,amb el qual s’havia de transformar pri-mer l’individu per a canviar la societat,

Al País Valencià la CNT

va perdre la seua ocasió

durant els anys

de la transició

democràtica.

Una ocasió perduda,la CNT al País Valencià

Imatge d’una assemblea detreballadors d’una empresavalenciana del sector del metall,a principis dels anys vuitanta. En aquest sector, la CNT arribà atenir una considerable influènciasindical, si bé posteriormentla perdé, paral·lelament a totel procés de decadènciaorganitzativa i d’influència socialdel moviment anarcosindicalista.

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 61

va aportar a la CNT una dinàmica d’or-ganització total. Calia estar en tots elsfronts per a trencar el sistema en miltrossos.

Els dos corrents van confluir dins de laCNT en un moment històric plenamentcomplex, fruit tant del “tardofranquis-me” i de la posterior mort del dictadorcom de la crisi econòmica iniciada en1973. Ambdues visions mancaven de lasuficient experiència organitzativa pera poder enfrontar-se a corrents políticsmés organitzats que pugnaven pel con-trol i manipulació de la CNT. Al mateixtemps havien de decidir, quan no decan-tar-se, per un bàndol, sobre les barallesque transmetia de manera constant l’exi-li. L’enfrontament estava servit. Sobretotperquè hi havia un tercer grup, per alqual la CNT no era un projecte sindicalo global d’intervenció social, sinó una fien si mateix. Ens referim, evidentment, ala vella militància de la CNT ortodoxa,a l’exili a França1, i que va voler fer tau-la rasa del temps transcorregut i conti-nuar amb un “com dèiem ahir”, aliens alscanvis i a l’entorn en què la classe treba-

lladora es movia el 1975. De fet, aquestapart de l’exili va tenir una importànciamolt relativa en la pràctica (afiliació,intervenció sindical), però una gran re-llevància en el terreny ideològic. Es vaservir de la divisió dels militants mes jo-ves per controlar la Confederació i con-vertir-se, al seu torn, en caixa de recluta-ment en les baralles pel poder dels mili-tants de l’interior.

L’existència d’aquest Secretariat Inter-continental no dissolt convertia la CNTen una organització bicèfala. Mentre esreconstituïa una CNT dins d’Espanya,a dos ritmes diferents (una reconstrucciógrupal i autònoma que buscava federar-se a través dels comitès confederals i unaaltra fomentada des dels mateixos co-mitès confederals), mai, ni fins i tot ambla plena constitució orgànica a partir del’elecció del primer comitè nacional i laposterior legalització, es va acabar dedissoldre el Secretariat Intercontinental,que actuava des de Tolosa com un inqui-sidor preocupat per fer valdre l’orto-dòxia dels congressos organitzats enl’exili.

CAR

LES

FR

ANC

ESC

– J

ESÚ

S C

ISC

AR

La dualitat organitzativa, l’heteroge-neïtat ideològica i la inexperiència vanconvertir la CNT en una organització di-fícil de gestionar. A aquests entrebancss’afegien uns altres: uns mecanismes depresa de decisions sempre qüestionats2,una impossibilitat constant d’arribar aacords plenament respectats o de tindreòrgans de gestió estables3, les desfedera-cions i les expulsions.

En la CNT actuaven constantmentgrups de pressió a l’empara d’un dogmaideològic que pretenien imposar. El nuclique donava cohesió a aquests grupusclesera el mite revolucionari del curt termi-ni i la convicció que la CNT havia estatl’única organització sindical que no ha-via col·laborat amb la dictadura ni haviapactat durant la transició. I aquesta ma-teixa força d’unió allunyava la CNT dela mateixa realitat social i laboral quepretenia canviar.

A les seccions sindicals de la CNT, so-bretot en les empreses i en sectors en cri-si o en procés de reconversió, cada vega-da els costava més plantejar solucions ipropostes que donaren resposta als pro-pis afectats. A més, el moviment socialque estava enquadrat dins de la CNT nopodia transferir les seues accions i plan-tejaments al moviment obrer. Més enllàde l’avinença ideològica, si exceptuemel combat ecològic i antinuclear, elscompromisos amb moltes lluites socialsvan causar més confusió que solidaritatdins de l’organització.

La pretensió de considerar-se una orga-nització revolucionària sense tenir la ba-se social suficient i l’enfrontament amb

les estructures sindicals afavorides pelsPactes de la Moncloa va portar a una ac-ció sindical d’oferta, “si ells dos, nosal-tres quatre”, davant de les demandes i elsconflictes que sorgien. Amb el tempsaquesta premissa de l’acció sindical vaarribar a ser un fonament de la seua iden-titat i va deixar de generar un sindicalis-me propi per acabar anant de manera sis-temàtica en contra de les propostes d’al-tres sindicats.

La lluita social portada a extrems devalidació individual va conduir a unaruptura generacional i militant. Tot plan-tejament social podia ser vàlid i tota cau-sa podia ser digna de ser defensada comuna prioritat inqüestionable en detrimentde l’activitat purament sindical, ja queles dissensions socials es produïen per laperversitat del propi sistema capitalista itots n’eren víctimes.

Al País. Al País Valencià la reconstruc-ció de la CNT va tenir les mateixes ca-racterístiques que a la resta de l’estatespanyol: enfrontament ideològic, inter-vencionisme de l’exili, priorització delselements antipolítics (polítics, en qualse-vol cas) sobre el servei als treballadors.El resultat va ser que, a poc a poc, elssindicats es van anar buidant de sindica-listes i van quedar en mans de la lluitafratricida.

Perquè en aquest ple regional4, l’en-frontament no fou entre globalistes i sin-dicalistes, ja que aquests últims eren mi-noritaris i, a banda, hi havia unanimitatpel que fa a la primacia del plantejamentsocial: campanya de boicot a les elec-

cions municipals i contra els pactes so-cials, negativa a la formació de federa-cions d’indústria, boicot a les eleccionssindicals, plantejament de la CNT comuna organització present en tots elsfronts (ecologisme, associacions deveïns, feminisme, presos, etc.).

En realitat, al País Valencià, l’aca-rament fou un pols de grups d’afinitatpersonal en lluita pel poder. D’aquestaforma els debats, els plens i totes les ac-tivitats van tenir un marcat caràcter fa-gocitari i es van cenyir a la lluita pel po-der i fonamentalment pels secretariats5.

Aquest és un resum dels primers anysde la reconstrucció de la CNT, des de no-vembre del 1975 a finals del 1979. Estracta de quatre anys d’il·lusió, d’explo-sió, d’ànsies de llibertat contingudes du-rant quaranta anys, però també de dis-tanciament de la realitat laboral, d’ine-ficàcia i d’aïllament.

Mentre la CNT es mirava el melic, lasocietat espanyola posava rumb a la de-mocràcia i a un sistema sindical alimen-tat, integrat i controlat des del poder po-lític. Un sistema que ha sobreviscut finsals nostres dies, i al qual l’anarcosindi-calisme no va saber oferir cap alternati-va.

Després, vindria el cas Scala i la radi-calització de les divisions que van portaral nefast cinquè congrés, a les expul-sions, als assalts de locals i a la rupturade l’organització. Però, és clar, aquestaés una altra història.

Juan Pérez EslavaFundació Salvador Seguí–València

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 62 DOSSIER

1. La CNT d’Espanya a l’exili, a França, estava dividida fonamentalmenten dues organitzacions. D’un costat, el sector més ortodox, representatpel Secretariat Intercontinental, a Tolosa. D’altra banda es trobava el de-nominat sector pro Espanya, d’un tarannà més possibilista, representatpel Frente Libertario a París. No cal dir que aquesta divisió també vaafectar la CNT de l’interior.

2. La discussió més important fou, per tant, no la forma d’actuar dins de lesempreses, en què la contradicció entre l’assembleisme i l’actuació coma CNT centrava l’escàs debat estratègic, sinó la forma de votació, qües-tió radicalitzada entre dues posicions: la llei de majories, per la quall’opció més votada sumava la totalitat de l’afiliació del sindicat, i l’al-ternativa, on cada sindicat tenia un sol vot amb independència de lesseues dimensions.

Òbviament, el problema era que per a aprovar com es votava s’haviade votar i açò no es podia produir perquè no existien normes de votació.Aquest problema kafkià de “votar com es vota” va arribar a ocupar ses-sions completes de plens regionals (15/10/78, 25/11/78, 03/02/79, per

exemple). Cada vegada que es produïa una votació els qui perdien no as-sumien el resultat per no estar d’acord amb el sistema de votació. La hi-pocresia de no voler reconèixer les tendències situava el sistema de pre-sa de decisions en un atzucac, perquè tan irracional era que per un sol vots’aconseguira tota la representació (inclosos els que es posicionaven encontra), com que no es tinguera en compte l’afiliació de cada sindicat al’hora de decidir.

3. El sistema d’elecció dels secretariats: s’elegia la localitat i aquesta, al seutorn, els seus membres, cosa que deixava en mans dels enfrontamentspersonals en la local designada el futur de l’organització.

4. La denominació “Regional del País Valencià” és una mostra de les in-congruències de tota classe, fins i tot semàntiques, que generava la mes-cladissa ideològica assenyalada.

5. Els comitès rarament van eixir de la local de València i quan ho van fer,a Alacant o a Manises (març del 1979), van durar escassos mesos. S’ha-vien de sotmetre constantment a ratificació, boicotejats per l’altra facciói no pogueren arribar mai a ser operatius.

Notes

L’illot de sa Dragonera és un miteper a l’ecologisme. També ho ésde la victòria i, en si mateixa i pa-radoxalment, de la derrota de l’a-

narquisme. Victòria perquè foren els lli-bertaris els primers que aixecaren labandera ecologista i que sapigueren seravantguarda d’un moviment que haquallat profundament en la societat ba-lear. I derrota perquè per la pròpia natu-ralesa assembleària, desorganitzada (enel sentit de manca d’estructures orgàni-ques amb direcció i aparells de control),l’anarquisme no va ser capaç (si és quealguna vegada ho volgué) de treure rè-dits a la seva gran victòria.

Sa Dragonera era, com és, un illotpràcticament verge, situat a la puntasud-occidental de Mallorca. L’any 1976una empresa constructura, PAMESA,

presentà un projecte d’urbanització deluxe. Tot i les múltiples al·legacions da-vant de l’Ajuntament d’Andratx (termemunicipal al qual pertany), tot semblavaindicar que la urbanització es faria.

Paral·lelament, l’anarquisme organitzata les Balears, la CNT, tenia una minsapresència. Cert és que en les manifesta-cions sempre era present. I que es feianotar en les mobilitzacions de l’any1976. Però era una presència sobretot decarrer. En el sindicalisme, en la cons-trucció i l’hostaleria, manaven les en-cara il·legals Comissions Obreres i lesagrupacions de treballadors d’hostaleriaque, liderades per Francesc Obrador,després serien la UGT. La CNT era alcarrer. Un moviment de base, sense es-tructures, format per gent bàsicamentjove.

Durant aquell 1976 dos grups àcratesanaren prenent consistència (“organit-zació” no serveix per definir-los): un esdeia Talaiot Corcat; l’altre, Terra i Lli-bertat. Tots dos eren formats per jovesllibertaris que passavende l’acció po-lítica i sindical, si bé havien tengutrelació amb la CNT, i que estaven pro-fundament imbuïts de la idea que elcompromís cívic més important era ladefensa de la natura. Consideraven elmedi ambient seriosament amenaçat perun model econòmic basat en l’explota-ció del territori. Ningú no els feia cas.

Es reunien en un cafè obert aquell ma-teix any, amb el nom clarament identifi-catori de Talaiot Corcat. Allà confluïenamb intel·lectuals, professors, joves an-tisistema, algun artista... i tota aquellaconstel·lació de gent ideològicament,socialment i políticament molt diversa,anà prenent consistència unitària a tra-vés de l’ecologisme. La importànciaquantitativa era poca. No hi ha dades.No hi havia afiliacions. No hi havia car-nets. Però no devien passar, i com amolt, de la cinquantena, tots plegats.Mentre els partits polítics participavenen les eleccions de 1977, els anarco-ecologistes fixaven l’atenció en l’intentd’urbanització de sa Dragonera. Ningúno sap bé com ni a qui se li va ocórrer,però aquell estiu es decidí posar enpràctica allò de la tàctica tan estimadapels anarquistes: l’acció directa, i fixa-ren l’objectiu en l’illot. El 7-7-77 ungrapat del joves àcrates d’aquests dosgrups l’ocupavenper protestar contra lapossible urbanització. Aquella petitahistòria ja va ser narrada en aquest su-plement i no cal insistir-hi: després desuccessives manifestacions i accions,liderades pel Grup Ornitològic Balear(GOB), els partits se sumaren a la de-fensa i l’illot se salvà, el 1983.

Però els anarcoecologistes ja s’havienesvaït. Va ser la seva victòria pòstuma.Ningú mai no els hi ha reconegut. El si-lenci i l’oblit va ser la única resposta.

Miquel Payeras

Sa Dragonera com a símbol

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 63

Durant la transició, a les Balears, l’anarquisme

aportà la llavor del corrent sociològic i polític que

esdevindria el més important moviment popular

illenc: l’ecologisme.

EL T

EMPS

Una concentració juvenil a laplaça de bous de València,durant els anys de la transició.La cultura llibertària juvenilacabà esvaint-se a poc a poc,igual com va passar amb totel moviment anarquista.

Després de diverses dècades delluita clandestina sota la dictadu-ra franquista, la CNT comença laseua fase de reconstrucció. Al se-

tembre de 1976 celebra a Madrid un plenacional de regionals, on s’elegeix elsecretariat permanent i es nomena JuanGómez Casas com a secretari general.

Legalitzada la CNT el 7 de maig de1977, segueix la seua fase de consoli-dació i d’expansió. A partir d’aquest

precís moment, el creixement d’afilia-ció i d’activitat sindical seria una cons-tant. El primer míting després de laGuerra Civil es produeix a la plaça debous de San Sebastián de los Reyes(Madrid, març de 1977). Poc desprésactes com el míting de Montjuïc i lesJornades Llibertàries de Barcelona (ju-liol de 1977) i el míting de la plaça debous de València (maig de 1977), esde-vingueren mostres del renaixement del’anarquisme en Espanya.

Consultant la rica documentació ge-nerada pel moviment llibertari (ate-neus, sindicats, grups ecologistes, anar-quistes organitzats...) durant la transi-ció al País Valencià, sorprèn la granquantitat de publicacions, butlletins irevistes que circulaven en tot aquestperíode. Cada sindicat, ja fóra a nivelllocal, comarcal, regional i fins i tot desector o d’empresa, tenia el seu òrgand’expressió. Naturalment, les JJ LL(Joventuts Llibertàries) i la FAI (Fede-ració Anarquista Ibèrica) no foren una

Només morir la dictadura, la cultura llibertària

va arribar a un important segment de la població

juvenil del País Valencià.

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 64 DOSSIER

La il·lusió interrompuda

EL T

EMPS

excepció i també tenien les seues prò-pies publicacions. Tot plegat mostraque, malgrat la conflictivitat del mo-ment, la cultura llibertària era una pràc-tica quotidiana entre els joves, que te-nien una gran necessitat d’expressar lesseues inquietuds i ànsies de llibertat.

Els temes analitzats en les seues pàgi-nes eren molt diversos, ja que no sola-ment interessaven les qüestions socialsi sindicals i la difusió del pensamentllibertari. A més a més, s’opinava is’informava sobre ecologia i medi am-bient, sexualitat i salut, presons i re-pressió, literatura, urbanisme, educa-ció, feminisme, antimilitarisme, la re-volució espanyola i moltes qüestionsmés.

Una altra evidència del ressorgimentde les idees i pràctiques llibertàries en-tre els joves es donà amb l’apariciódels ateneus llibertaris, llocs de troba-da, convivència i discussió als barris, ion comencen a practicar-se formesd’autogestió, suport mutu i solidaritatentre els seus membres.

La força del moviment llibertari enaquest moment estigué en el fet quemolta gent s’acostara a la CNT i alscol·lectius llibertaris, ja que cap altraorganització era capaç d’oferir una al-ternativa d’alliberament efectiva.

Però malgrat tot durant aquest períodede la transició la Confederació tambéva trobar-se enmig d’una difícil posi-ció. Segons Víctor Alba, la CNT “cons-titueix un problema per a les altres cen-trals sindicals, per al Govern i per a lapatronal, però té el seu propi problemaque, si no el resol, pot deixar el camplliure al pacte social”. Aquest conflicteconsistia en l’enfrontament entre elsdos corrents més importants integrats ipresents en la CNT: anarcosindicalistesi àcrates.

Encara que la CNT tingué un paperhegemònic dins del moviment lliberta-ri, no s’ha d’oblidar que les altres bran-ques, la juvenil (les JJLL), però sobre-tot l’específica, la FAI, mantingué ambella un duel per fer valdre els seus cri-teris en la Confederació.

A començament de 1978 el Govern varesponsabilitzar sectors de la CNT del’incendi de la barcelonina sala Scala,en un intent de l’estat per criminalitzar

la CNT. Aquest panorama, amb l’afegitde la polarització ideològica dels diver-sos grups de l’organització davant leseleccions sindicals del 1978, va carac-teritzar els dies previs al cinquè con-grés de la CNT (desembre de 1979), ones produiria la divisió i el trencamentde l’organització confederal en duesd’independents: la CNT i la CNT-AIT,situació que es manté actualment entrela CNT i la CGT (Confederació Gene-ral del Treball).

Rafael MaestreFundació Salvador Seguí –València

La CNT va arribar a comptar amb un patrimoni considerable en béns immobles,per tot arreu de l’estat espanyol. Un gran nombre d’aquests béns (cases del poble,seus de sindicats, ateneus, periòdics, editorials, biblioteques, cooperatives, etc.)estaven en possessió dels corresponents títols de propietat, molts d’ells amb unaforma d’escriptura notarial i amb les adequades anotacions legals del registrede la propietat. Tot açò ens dóna, sense cap mena de dubte, la titularitat legal iinqüestionable dels susdits béns, als quals mai no hem renunciat ni pensem fer-ho.

Acabada la Guerra Civil (o suspesa, perquè fórem derrotats però no vençuts),ens foren arrabassats tots aquests béns. L’arbitrària llei de 23 de setembre de 1939anomenada de “Bienes de sindicatos del Frente Popular” va crear la “Comisióncalificadora de bienes sindicales marxistas” en la qual, paradoxalment, va estarimmersa la CNT. A continuació es registra el domini de l’esmentat patrimoni anom de la Delegación Nacional de Sindicatos de la Falange Española Tradicio-nalista y de las JONS, tot passant, per la llei sindical de 17 de febrer de 1971, aformar part més tard del patrimoni de la CNS (Central Nacional Sindicalista).

Després de l’anhelada mort del tirà Franco i del pacte de silenci/amnèsia queencara ens oprimeix a contracor, algunes (poques) organitzacions varen tenir lagosadia d’exigir allò que els va ser arrabassat per la força. El resultat d’aquestademanda va significar acabar als carabossos policials acompanyats de les escrip-tures de propietat que exhibien en ser acusats de “violació de domicili”.

Però mitjançant allò que en bona dialèctica confederal podem qualificar d’acciódirecta, ens va ser possible recuperar, a dreta llei, alguns locals nostres al País Va-lencià, com els d’Utiel o la Canal de Navarrés.

La CNT no va deixar de maldar en la demanda justificada dels seus drets. A l’oc-tubre del 1980 va eixigir a l’estat la devolució del patrimoni tot detallant els bénsdels quals es disposava d’escriptura o de títol de propietat legal. Passaren els anysi mai no ens van contestar.

Cal recordar les paraules de l’aleshores secretari general de la CNT, Enric Mar-cos, tot referint-se al patrimoni sindical que ens furtaren: “Si algú s’ha d’asseureal banc dels acusats és l’estat pels delictes d’apropiació indeguda i de malversa-ció de fons.”

Frederic SanfélixSecretari de jurídica del comitè regional de la CNT del País Valencià

l’any 1978

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 65

El segrest d’un patrimoni

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 66 L’ENTREVISTA

Luis Edo (Torrijo del Campo, Terol,1936) va ser secretari general deCNT Catalunya des del febrer del76 fins al maig del 77. Va viure des

de dins el cas Scala i va ser un dels im-pulsors de la reconstrucció de la Confe-deració. Cansat de les lluites internes i dela manca d’un projecte anarcosindicalis-ta, deixà la CNT. Forma part de l’orga-nització Acció per una Taxa Tobin d’Aju-da als Ciutadans (ATTAC) a Catalunya.

—S’ha dit que en l’assemblea de SantMedir del febrer de 1976 es va anarmassa ràpidament a buscar la recons-trucció de la CNT i no es van posar elsfonaments sindicals. Va ser així?

—És cert que hi hagué pressa, peròla idea de buscar la reconstrucció i nola continuïtat dels comitès que ja fun-cionaven feia temps que la madurà-vem. A la Federació de Solidaritat desde l’any 1973 s’havia pres la determi-nació d’engegar un procés d’acció sin-dical. Això va costar força, perquè elsgrups de l’interior i de l’exterior esta-ven dividits, però en la convocatòriade l’assemblea s’especificà que era unintent de reconstruir la CNT.

—Però de Sant Medir només en vasortir un comitè provisional. No eraexactament el que volien vostès…

Luis Edo era secretari

general de la CNT

Catalunya en el moment

dels fets de la sala Scala.

JOR

DI PL

AY

“Qualsevol govern criminalitzarà semprel’anarquisme per por”

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 67

—La situació orgànica era massadeficient. Per això no va ser realmentuna reconstrucció quant a organitza-ció anarcosindicalista, sinó un reagru-pament de tots els sectors (treballa-dors, estudiants, etc.) que estaven enaquella línia de pensament. No apro-fundir en aquests fonaments sindicalsva ser, sense voler, un dels factors quedesprés determinaren alguns proble-mes que va haver-hi els primers anysde vida orgànica de la CNT.

—És a dir, que aquesta reconstruccióva posar al descobert divisions internes?

—Diferències ideològiques sobre lasocietat futura que tots anhelàvem se-gurament no n’hi havia tantes; però síque hi havia diferències en les líniesd’actuació estratègica d’aquell mo-ment.

—Quines eren aquestes línies?—Un sector entenia que la CNT no

havia de ser un sindicat de masses alqual els treballadors poguessin per-tànyer independentment de la sevamanera de pensar, sinó que havia deser un sindicat específic d’anarquis-tes. Altres tendències posaven l’èmfa-si en l’aspecte assembleari, rebutjantqualsevol forma d’organització. Aixòencara complicava més el procés dereconstrucció.

—L’exili també estava dividit… méspals a les rodes.

—L’organització de la CNT ja vasortir dividida i confrontada desprésde la guerra per la qüestió de la parti-cipació en els govners de la Repúbli-ca; no tothom hi va estar d’acord. Lesdivisions van ser constants. En el mo-ment en què ens plantegem la recons-trucció, després de la mort de Franco,a l’exterior hi havia dos blocs: el sec-tor del Secretariat Internacional i elsector del Front Llibertari.

—I doncs, quin suport es va rebre del’exterior a partir de 1975?

—En els primers moments, el sectordel Front Llibertari va entendre mi-llor la necessitat d’una reconstrucció.Però el sector del Secretariat Interna-cional s’hi oposava frontalment; finsi tot va acusar els partidaris de la re-construcció d’estar pagats pel Go-vern. Posteriorment van rectificar,perquè van veure que hi havia una ac-

ceptació general de la necessitat de re-construcció a tot el país i que s’haviade fer conjuntament.

—Si tantes diferències hi havia, comes podia lluitar per un objectiu comú?

—És cert que molts companys esta-ven dividits en les línies d’actuació,però aquestes diferències no semprevan existir realment. De vegades ser-vien per encobrir un intent d’ocuparels comitès i de tenir unes certes par-cel·les de poder dins de la Confedera-ció.

—Amb quina intenció? —Segurament per tenir informació

de primera mà del nostre treball.—Confidents de la policia?—N’hi va haver més d’un.—I van fer molt de mal? —Massa, fonamentalment arran del

cas Scala. La principal repercussiódels actes d’aquell infiltrat de la poli-cia en la manifestació va ser el tracta-ment informatiu que es va donar alsfets. Es van carregar totes les tintescontra la CNT, encara que al Governli constava que no era cosa nostra. Vaser demolidor.

—El cas Scala va influir decisivamenten els intents de reconstrucció de laConfederació?

—Evidentment, les repercussionsmediàtiques del cas Scala van suposarun retrocés insalvable. Fins a l’any78 la CNT havia participat en lluitesmolt importants, els sindicats s’ana-ven reconstruint i l’afiliació cada copera més important. Al cinquè congréstot se’n va en orris.

—En aquesta pressió informativa elGovern sí que s’hi va esforçar.

—La tergiversació dels fets era unaacció més de la campanya de crimi-nalització de la UCD contra la CNT,però aquesta va ser fatal. Inicialmentels mitjans van dir que nosaltres éremels responsables de l’atemptat contrala sala Scala. Tot i que després el Go-vern va haver de plegar veles i dir queno podia imputar-nos l’atemptat, elmal ja estava fet. El Govern sabia queera un bon moment per fer-ho, s’esta-ven establint les centrals sindicals is’iniciava el procés de reconstrucció.

—Rodolfo Martín Villa deia que no-més li preocupava la CNT. Per què?

“Els intents de criminalització són permanents. El govern explota l’imaginari socialentorn de l’anarquismeque s’ha generatdurant molts anys,i que els mateixos governshan creat.Tot govern criminalitzaràsempre l’anarquismeper por. Sap que és l’únic moviment que plantejarealment la lluita frontalcontra el règim social i qüestiona el poder en si.Això, els espanta molt”

—La CNT era l’única organitzaciósocial que podia haver estat impor-tant en el procés de confrontació ambla reconstrucció del poder de la dretai des del principi havia lluitat contral’aplicació del Pacte de la Moncloa.Aquesta constatació va fer que laCNT tingués enfront seu tot el ventallpolític d’aquells anys.

—L’oposició al Pacte els va dur moltsproblemes.

—Crec que mai s’ha jutjat positiva-ment el fet que la CNT prengués unaposició d’enfrontament al Pacte de laMoncloa. Enteníem que els problemeseconòmics del moment no tenien res aveure amb les conseqüències políti-ques que un pacte d’aquella natura-

lesa, que donava bel·ligerància a lesforces de la dreta, ocasionaria al país.El present és una prova evident que elPacte va servir per reconstruir moltssectors franquistes. A partir d’aquí,la UCD ens criminalitzà de maneraconstant.

—Però l’oposició del Govern va serdeterminant en el futur de la CNT?

—És evident que la criminalitzacióorquestrada pel Govern va ser clau enels problemes de la CNT, però tambécal situar les dificultats de reconstruc-ció en una falta de maduresa i en laprecipitació. En aquells anys hi haviaun verbalisme radical absolut que noes corresponia amb la tasca real quees feia als centres de treball. A més,molts sindicats havien convertit l’afi-liació en una qüestió purament ideo-lògica, feien poc menys que un exa-men d’anarquisme per als qui volienafiliar-s’hi. Això va perjudicar moltles possibilitats d’implantació de laCNT en les empreses.

—Es van repartir les culpes?—Sempre hem dit que va ser res-

ponsabilitat compartida entre els ce-netistes i les forces polítiques i econò-miques. Vam aprendre una lliçó: devegades no hi ha pitjor enemic que elmillor amic.

—I tant, expulsions, lluites internespel poder… vostè mateix va haver dedeixar la CNT.

—Deixo d’estar-hi afiliat quan vanexpulsar de la CNT diversos com-panys l’any 1978. Jo veia que les pos-sibilitats d’avançar en un procés dereconstrucció orgànica des d’unaperspectiva anarcosindicalista esta-ven ja molt limitades pels efectes deles confrontacions internes.

—El Govern fins i tot els va titllar deterroristes, i considerava la FAI com labranca militar de la CNT.

—La propaganda del règim fran-quista durant la dictadura consistiaa atribuir al moviment llibertari unaimatge violenta. En quaranta anysaquestes imatges queden gravades enla memòria col·lectiva; per això el rè-gim de la transició aprofita la prime-ra oportunitat que té per dir: “Jas’està reconstruint la FAI, que comhem dit durant quaranta anys, és elbraç armat de la CNT.” El Governsimplement continuava amb la crimi-nalització iniciada pels franquistes.

—Fins a on va arribar la pressió delGovern?

—Ha arribat fins avui. Els diferentsgoverns sempre han mantingut unanegació permanent de l’existència dela CNT. Penseu, per exemple, quel’estructura sindical actual parteix dela llei orgànica de sindicats, una lleiorientada a afavorir els sindicats ma-joritaris, que van col·laborar en l’a-plicació dels Pactes de la Moncloa.

—Temps després algunes veus hanvinculat les Brigades Roges italianesamb moviments anarquistes i llibertarisde Catalunya. Continua aquesta crimi-nalització?

—Aquests intents són permanents.El govern explota l’imaginari socialentorn de l’anarquisme que s’ha ge-nerat durant molts anys, i que el go-vern mateix ha creat, tant se val quicometi l’acció. El govern criminalit-zarà sempre l’anarquisme per por.Sap que és l’únic moviment que plan-teja realment la lluita frontal contrael règim social i qüestiona el poder ensi. Això, els espanta molt.

Gemma Aguilera

“L’estructura sindical actualparteix de la llei orgànica desindicats, una llei orientadaa afavorir només els sindicatsmajoritaris, que van col·laboraren l’aplicació dels Pactes de laMoncloa.”

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 68 L’ENTREVISTA

JOR

DI PL

AY

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 69FER I DESFER

Les estranyes ales d’un mite

Un dels mites de l’aviació és Charles Augustus Lindbergh,el primer aviador que superà l’Atlàntic en vol i que aterràel 21 de maig de 1927 a Le Bourget, a la rodalia de París,després de sortir de Nova York. Tenia només 25 anys. Havianascut el 4 de febrer de 1902 a Detroit. Enamorat de l’aire idels avions, somiava de convertir-se en un heroi del cel. I hoaconseguí. D’aquell episodi se’n compliren 75 anys el pas-sat 2002. Tant és, l’efemèride. Però és una oportunitat percopsar el com s’escriu la història. El cibernavegant trobaràen la web de la Lindberg Foundation tot de detalls sobre elmite. El que és interessant és passar de la pàgina oficiala d’altres de les moltes (226.000 entrades) que ofereix

el Google, i buscar elements extraoficials en la biografia de Lindbergh. Com es posa l’accent ensegons què i segons quines altres qüestions s’arraconen. Com per exemple la sintonia de l’àguilaamericana amb el nazisme, la mai no aclarida mort, després del segrest, del seu fill que el portàprop de la bogeria de fer executar un innocent acusat de l’assassinat...

Adreça electrònica: www.lindberghfoundation.org

Little Bighorn

Per a tots els indis el nom de Littel Bighorn ens és un mi-te. Aquell 25 de juny de 1876 les forces d’ocupació, sotael comandament de George A. Custar, varen sofrir la mésmítica derrota a mans dels guerrillers, sota les ordres deSitting Bull. “Massacre”, digué el Govern central. El genoci-di dels indis es veu que no ho era, una massacre. Sittingfugí al Canadà. Li prometeren amnistia. Tornà. L’empreso-naren. L’alliberaren i, després, una anònima mà l’assas-sinà per l’esquena. Bé, això és la història. A la web quepresentem el curiós cibernauta trobarà fotografies de l’es-cenari de la gran batalla. Tant en fotos actuals com fotogra-fies dels personatges d’aquell episodi. Dels comandaments

militars del Govern central i dels líders de les nacions oprimides. I musiqueta. El famós himne del7th Cavalry acompanya la visió dels protagonistes de la mítica batalla.

Adreça electrònica: www.mohicanpress.com/battles

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 70 HISTÒRIA EN XARXA

Albrecht Dürer

Si l’internauta té previst viatjar a Londres durant les pròxi-mes setmanes o mesos, que no se li passi una visita alBritish Museum, que compleix, enguany, el seu 250è ani-versari. Precisament per iniciar els actes commemoratius elmuseu presenta una magna exposició sobre un dels mésgenials artistes de la història, Albrecht Dürer (Nüremberg,1471-1528). Un dels gravats que s’hi poden veure és eld’un rinoceront, fet per l’artista. Què té d’especial? Res, enprincipi, excepte que Dürer mai no en va veure cap. El pintàel 1515 i aquella bèstia causà enorme impacte en lescorts europees que van veure el “retrat” de l’animal. Dürer

(que adoptà la forma llatina Albertus Durerus després de residir a Venècia, i que la cort espanyola vaadaptar com Durero) era un geni tan gran que als tretze anys ja féu un autoretrat impactant. Hi hamoltes més pàgines web sobre Dürer-Durerus-Durero. En aquest cas presentem una pàgina senzillaper a l’interessat a tenir una visió general de la biografia, obra i importància històrica i artística delgeni renaixentista.

Adreça electrònica: www.artehistoria.com/genios/pintores

Francisco Franco, la seva fundació i tot això de les subvencions

Recentment s’ha descobert que el Govern espanyol, del PPof course, dóna generoses subvencions a la fundació FranciscoFranco. Doncs bé, què fa aquesta fundació? Res millor queentrar en la seva pàgina web per veure-ho. Història? Sí, i no. O sigui, hi podem llegir la història que ells s’inventen. És commenjar-se un chapatote, però no és perduda la visita. És unamostra d’història honesta i objectiva: “legitimidad del Alzamien-to Nacional”. Perfecte per aprendre com s’inventen la històriaels que guanyen una guerra. La padareta és tan “cultural” quesi el cibervisitador és especialment masoquista fins i tot pot

comprar souvenirs del dictador. Fotos, per exemple, de Franco, al mòdic preu de 9 euros. I si no,doncs sempre es poden mirar. En fi, ja sabeu, si voleu saber què és aquesta “cultural” fundacióque serva el record “històric” i que rep generoses subvencions dels doblers públics gestionats pelPP, entreu en aquesta pàgina web. Històric.

Adreça electrònica: www.ctv.es/USERS/fnff

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 71

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 72 HISTÒRIA EN LLIBRES

Oci als anys seixantaMúsica, cançó i sales de festa

El llibre presenta una crònica dels principals esdeveniments rela-cionats amb l’oci que caracteritzen la Mallorca dels anys seixantai setanta. El Festival de la Canción de Mallorca, el Festival de laCanción Popular de Baleares, el Festival de la Canción Española,el Musical Mallorca, els grups mallorquins creats a imatge delsBeatles o d’El Duo Dinámico, tots junts coincidiren en el tempsamb d’altres manifestacions d’unes característiques molt dife-rents: els festivals folck, el Selva Rock, els cantautors de la NovaCançó...

Tot plegat és el llegat dels testimononis d’uns anys de pervivèn-cies i canvis que configuraren la Mallorca que hem heretat.

Margalida Pujals (Palma, 1974) és doctora en Història (2001).És coautora de Classificació 3R. El cinema de Mallorca. Investigaels moviments culturals durant el darrer franquisme a Mallorcai treballa com a professora d’ensenyament secundari.

Edició a cura de Margalida Pujals MasEdicions Cort. Palma, 2002. 278 pàgines.

Durant els mesos de gener i febrer de 1939 prop de mig milió deciutadans espanyols varen travessar la frontera francesa fugintde la repressió del franquisme victoriós de la guerra que haviacomençat el 1936. Aquest llibre explica les vicissituds, sovinttràgiques i sempre difícils, dels exiliats de la Guerra Civil.

El catalans fugitius del règim de Franco varen passar per campsde concentració a França, on la subsistència era molt penosa. Al-tres emigraren al nord d’Àfrica. O a Llatinoamèrica. Mèxic, la Repú-blica Dominicana, Xile, Colòmbia, l’Argentina, l’Uruguai i Veneçuelavaren acollir milers de catalans. També l’URSS i Anglaterra. Moltscatalans acabaren als camps d’extermini nazis. Uns altres lluitarena la resistència francesa. Per mitjà dels exiliats, la cultura catalanava perviure en alguns indrets llunyans del planeta, i molts catalansferen aportacions científiques rellevants en els seus llocs de desti-nació. Molts hi moriren sense retornar a casa. L’autor, Joan Villarro-ya (Badalona, 1953), és doctor en Història. Ha publicat, entre d’al-tres, Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil 1936-1939.

Joan Villarroya i FontEditorial Base. Barcelona, 2002. 150 pàgines.

DesterratsL’exili català de 1939

L’any 2002 ha estat el centenari d’una personalitat de l’anarquisme hispà-nic que fins fa poc havia passat completament desapercebuda per a lahistòria: la doctora Amparo Poch Gascón (Saragossa, 1902 – Tolosa de Llen-guadoc, 1968), feminista avant la lettre i fundadora de l’agrupació anarquis-ta Mujeres Libres. Durant la Guerra Civil fou directora d’Afers Socials delMinisteri de Sanitat del Govern de la República, i dirigí també a Barcelona elCasal de la Dona Treballadora. Compromesa amb els problemes del seutemps, pacifista convençuda, publicista infatigable, la seva trajectòria vitali la seva ideologia han estat estudiades amb rigor en aquest llibre apassio-nat, que acaba de publicar Antonina Rodrigo, una escriptora que des de fauns anys porta a terme una important tasca de recuperació de la memòriahistòrica de les dones, sobretot de les dones derrotades a la Guerra Civil,damunt de les quals l’exili havia posat una pesada llosa de silenci. P. P.

El Vesper de la Gloriosa. L’aviació republicana

Entre l’abundosa bibliografia existent sobre la Guerra Civil de 1936-39mancava per estudiar un tema sobre el qual fins ara s’havien publicatalgunes memòries de protagonistes, però del que a grans trets se’nconeixia ben poc: l’aviació republicana, la “Gloriosa”, i el paper quedesenvoluparen els camps d’aviació catalans durant les grans batallesdel període final de la guerra. David Íñíguez ha estudiat amb cura totel que es refereix als quatre camps que es varen construir al Penedès:als Monjos, al Pla del Penedès, a Pacs i a Santa Oliva. Tot el que fareferència a l’emplaçament i construcció dels camps, els edificis idependències, els refugis, la vida operativa i els bombardeigs que vanpatir, és estudiat de manera sistemàtica, amb un interès indubtable,fins que a començaments de 1939 foren abandonats pels republicans.

El llibre inclou un interessant apèndix fotogràfic i una proposta d’itinerari pel “Vesper”. P. P.

David ÍñiguezEditorial Llibres de Matrícula. Calafell, 2002. 238 pàgines.

ELTEMPSDEL 14 AL 20

DE GENER

DE 2003 73

Amparo Poch y GascónEditorial Flor del viento. Barcelona, 2002. 300 pàgines.

Antonina RodrigoUna mujer libre

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EFE