CONTEXT HISTÒRIC

EL BARROC

Época de la cultura europea i de les terres de colonització europea, tradicionalment caracteritzada per l’estil artistic barroc. Comprèn des de la fi del sXVI fins al començament del XVIII.

El terme barroco prové de la parla portuguesa homònima, amb el significat de "perla imperfecta" o, per extensió de joia falsa. Benvenuto Cellini l'aplicà per primera vegada com a sinònim d'estravagant. La literatura francesa i la italiana del segle XVIII l'empren per a qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul. Amb el temps, però, s'anà imposant una significació més àmplia del terme, tot designant un període concret de la cultura europea.

Històricament, el Barroc té l'origen a la segona meitat del segle XVI, en un moment de profunda crisi econòmica, política, social i cultural. En mig de la crisi, però, s'inicià un procés de transformació:

En l'àmbit de l'Església Catòlica, es produí la Contrareforma, iniciada amb el Concili de Trento (1545-63).

El triomf de la ‘‘ciència nova’’ (Galileu, Kepler, Descartes, Newton, Bacon...) significà l'esfondrament complet de la filosofia i de la ciència aristotèliques.

En el pla internacional, la concòrdia superficial de la Pau de Vervins (1598) i l'edicte de Nantes (1598), fou seguida per la Guerra dels Trenta Anys (1618).

EL BARROC ALS PAÍSOS CATALANS

Als països catalans el barroc fou un període de irregular desenvolupament cultural sota el signe, sobretot de la influència castellana. És el temps de la guerra dels “segadors” (1640) al Principat;l’expulsió dels moriscos 1609 a València, la proliferació del bandolerisme arreu, l’acció de la monarquia per reduir l’autonomia dels països de la corona catalano-aragonesa i l’irregular desenvolupament cultural.

CONTEXT ARTÍSTIC

Artísticament, el Barroc constituí una reacció contra la serenitat i l'equilibri dels cànons del Renaixement, els quals ja havien estat superats per l'expressivitat del manierisme. Fou un estil sofisticat i emocional, sovint extravagant, per bé que no tingué uniformitat, atès que al Segle XVII hi havia diversos sectors enfrontats en el que es refereix a la producció artística: la cúria romana, la cort reial de Versalles, l'Holanda calvinista i burgesa.

Hom assenyala dues mentalitats contraposades:

Una basada en el lliurecanvisme, representada per la societat burgesa, comerciant i pròspera que promogué un art basat en temes seculars, en la pintura de costums, en el retrat i que tingué com a seus principals Nàpols, Gènova, València, Sevilla, Amsterdam i Londres.

I una altra basada en el mercantilisme, es caracteritzà per un fort ideal absolutista que maldava per la centralització i que generà un art de jardins geomètrics, urbanisme rígid de grans avingudes i places subordinades sempre a un punt de concentració i que tenia com a centre dos nuclis diferenciats, Roma, on la renovació de la iconografia religiosa i el gust per les composicions triomfalistes responien als ideals de l'Església Catòlica de la Contrareforma i Versalles, on l'orgull d'esplendor Cesarista era palès en la magnificència de les decoracions.

El Barroc s'estengué per l'àrea catòlica més addicta a Roma (Baviera, Àustria, Bohèmia, Flandes, els Països Catalans, Castella, Portugal, etc) i, a través dels països ibèrics, a Amèrica i a Àsia on es conjugà amb l'art autòcton i donà lloc a variants específiques. Arribà també a Alemanya, on marcà el trànsit vers el Rococó. D'altra banda, l'ascetisme de la Contrareforma promogué un realisme que, en pintura, fou difós pel tenebrisme de Caravaggio. Durant el Barroc és constant, però, la interrelació de diversos estils, de la qual són bons exemples els Carracci, el Barroc austríac i figures com Velázquez, Valdés Leal o Murillo.

El barroc expresa l’estat de la societat del seu temps. És un art brillant, ostentós. En ell s’expressa el poder dels grans monarques, la influent riquesa dels estats i la pròspera situació del catolicisme. Superant el renaixement el Barroc exalta l’alegria de viure, com una cosa sana i virtuosa.

Els grans monuments de l’esglèsia catòlica, en tota la seva imponent riquesa, atreuen i deslumbren el creient.

El terme barroc és tan convencional com el gòtic. S’han donat diverses interpretacions a la paraula, però en general els que la cessaven la volien expressar de forma despectiva i decadent. Durant molt de temps s’ha considerat el barroc sota l’absolut despreci, avui al contrari es considera el període barroc com un dels més grandiosos de la història de l’art i fonamentalment representa l’art posterior a la Contrarreforma.

No és l’art barroc l’art de la companyia de Jesús, perquè a més el model de l’església de Jesús no és original, no és acceptat per tots els països i només afecta a part de l’arquitectura religiosa, sense cap influència en la civil, tan important durant el període barroc.

De qualsevol forma, el paper assumit per l’esglèsia catòlica i les diferents confessions cristianes, van ser molt rellevants.

A Espanya la reialesa va ser client àvid. Els nostres monarques van ser fidels continuadors dels seus precedents en el gust pel col.leccionisme.Va ser llàstima que l’extensa red de palaus de la corona no comptés amb millors edificis.

En canvi poques cases novel·laries de la noblesa es distingien per les seves col.leccions i no podien gairebé citar noms llegibles. El Rei Felip IV,és un dels casos més encomiables de protecció de les belles arts.

L’Escultura barroca

El clàssic i el barroc són dos manifestacions constants de l’esperit artístic, però quan va morir Miguel Àngel el barroc es va anar imposant per deslligar-se plenament en el segle XVII. En les arts figuratives, el barroc es caracteritza per diferents elements. La base com en el renaixement, és el naturalisme, l’artista observa la naturalesa, la sorprèn i la còpia; les figures barroques representen passions i sentiments. L’art figuratiu es troba molt a prop de la literatura i del teatre, és l’època dels grans dramaturgs, és prefereixen els sentiments de major exaltació. El sentiment religiós s’expressa pels estats més elevats: l’ascetisme i el misticisme. És palpa el sobrenatural. Veiem en les figures debatre’s ascèticament, intentant guanyar les altures i també el benestar diví, místic. No es tracta de descriure’ns el que ha passat sinó de fer nos el sentir. És època de nombroses canonitzacions, el repertori de temes religiosos és fa gran considerablement, però es frenen les llegendes piadoses medievals. La figura humana apareix sobrealçada de condicions, redimida de la seva misèria i com a heroi dins de la seva humilitat. Mai s’ha transparentat l’ànima amb tanta nitidesa, lo mateix la dels sant que la del modest camperol. Lo religiós té un gran camp. Tenen gran predilecció els temes de miracles que són expressats. S’acudeix freqüentment a resplendors i vaporositats tant en pintura com escultura. Un altre caràcter és la representació de lo cruel i lo espantós: martiris de Sants, càstics de heretges, sepulcres on triomfen l’esgarrifós cadàver putrefacte. Per aconseguir això, l’escultor és val del moviment, que no és ordenat, sinó espontani i imprevisible, com una explosió. El moviment se representa en acte i no en potència com en el renaixement. Això ocasiona la línia oberta:cames i braços és llencen a l’espai, esgarrapant amb punta els contorns. Se constitueixen grup de diferents figures, on té entrada el paisatge. Predominen les línies segades, els escorços, abandonant-se la simetria. Les robes acusen també el moviment de forma violent. Carns i robes s’arruguen profundament, donant lloc a un fort clarobscur. La figura es fon amb l’ambient, tractant d’aconseguir un efecte pictòric. Igual en la pintura s’estudia el clarobscur i la llum circumdant. L’escultura procura formar-se un medi ambient. El naturalisme implica el desenvolupament del retrat, que s’interpreta d’un mode íntegre, físic i moral. El barroc valora no només la forma com a receptacle de la matèria, sinó a la superfície mateixa, com a la més immediata manifestació de la vida i de la naturalesa. S’aconsegueixen així sorprenents qualitats en els teixits i en les pells dels éssers vius que ens produeixen la més viva sensació de realitat. Es troba aquí el contrast entre el renaixement (simetria, plasticitat, naturalisme idealitzat, estatisme o moviment en potència, retrat físic o de semblança, superfície brunyit) i el Barroc (asimetria, pictoricisme, naturalisme ple, moviment en acte, retrat espiritual i superfícies de qualitats).

L'escultura barroca es desenvolupa a través de les creacions arquitectòniques, sobretot en estàtues, i també en la ornamentació de ciutats en places, jardins o fonts. A Espanya també es va manifestar en imatges religioses tallades en fusta, en la anomenada imaginería que esperaven despertar la fe del poble.

L’escultura, a l’igual que la pintura, estigué durant el segle XVII al servei de l’Església, el rei i la burgesia. El Concili de Trento va recomanar que l’art sacre fos clar, senzill i comprensible, potenciant els caràcter didàctic, car havia d’estimular la pietat; per això, en un primer moment, les obres destacaren pel naturalisme.La imatge barroca sacra es composa de 5 elements conceptuals: misiticisme, ascetisme, heroisme, erotisme, i crueltat.

La tipologia temàtica són diverses. El tema religiós és el més important. L’escultura funerària és també abundant, les vides de sants i màrtirs seran temes comuns; també es representa la Verge Immaculada i sant Josep amb el Nen, temes aquests que estaven molt contestats pels protestants.Es produeix una materialització de les idees abstractes. L’església s’autoafirmarà a través de les formes plàstiques. Hi haurà una mitificació de la persona tant en el papa com en el rei, s’introduiran imatges de la mitologia, com a representació de les virtuts del monarca ; es fan retrats heroics de reis i prínceps , sovint en forma d’estàtues eqüestres que ocupen el lloc central d’una plaça. Hi haurà un corrent burgès que tindrà el centre a Holanda. L’escultura és fonamental en les fonts i com a terminació de l’àtic de molts edificis.

Els materials emprats són el marbre , el bronze, l’alabastre, en alguns exteriors la pedra , l’or, la plata, l’ivori i la fusta en obres espanyoles. A Espanya domina la talla ( escultura de fusta ) policromada ;

En segon lloc, el realisme domina la imatgeria barroca peninsular ] .

S’extén en el sentit realista:les imatges apareixen amb riques vestimentes, cabells reals, ulls i llàgrimes de vidre. La finalitat d’aquestes escultures és suggerir una profunda emoció religiosa en l’espectador.

Més que no pas la figura aïllada, és important l’escultura com a part d’un conjunt: retaules, decoració en relleu, grups escultòrics. Sovint, l’escultura barroca pren el seu sentit en relació amb el medi arquitectònic o monumental. El relleu es fa servir en les representacions històriques mitològiques . Hi ha obres que combinen el relleu amb el bulto rodó.

Pel que fa a les característiques formals, son importants la perfecció tècnica i el moviment, en situacions d’equilibri inestable ( predomina la diagonalitat ) la qual cosa explica l’èxit de la forma serpentinata. També les robes s’agiten: són amples, mogudes, desordenades pel vent i el moviment. Els gestos són emfàtics , dramàtics i els vestits anormalment abundants.

L’altra característica clau és la teatralitat: la relació de l’escultura amb un marc de parets mogudes de columnes i nínxols que configuren una escenografia total. L’arquitectura es posa al servei de l’escultura i es converteix en escenari: qualsevol obra d’aquest període perd el seu valor si es separa de lloc pel qual fou concebuda.

La llum i el color són factors plàstics simbòlics.

L’escultura procura impressionar al que la contempla, crida més a l’emoció i al sentiment que no pas a la raó.

Características de l’escultura barroca

• La tendència a la representació basada en la reproducció humana real amb una objectivitat perfecta en tots els seus aspectes, tant en els més sublims com els més vulgars.

• Una gran rellevància és la serietat del personatge i la fredor, i un gran abstractisme en els personatges, amb un pronunciat gust pel recte, la serietat i la rectitud dels cossos, accentuant al mateix temps el sobri i el escepticisme.

• El gust pel cos nu i la realització d'esquemes compositius lliures del geometrisme, el que xoca amb la proporció equilibrada del renaixement. L'escultura barroca es projecta dinàmicament cap a fora. Aquesta inestabilitat que provoca la serietat es manifesta en la inquietud en els personatges, en les escenes i en l'amplitud i ampul·lositat de la vestidura.

• Representació del cos nu en el seu estat pur, com una acció congelada, aconseguit amb l'influx de la composició asimètrica, on predominen les diagonals, els cossos esbiaixats i oblics, la tècnica de l'escorç i els contorns difosos i intermitents, que dirigeixen l'obra cap a l'espectador amb gran expressionisme.

• Es dóna gran importància al nu, creant grups compositius que permetin la contraposició de les dones a l'incidir sobre la superfície de les escultures.

• S'utilitzen preferentment la fusta, el metall i l'or. Es busca així mateix el grafit.

Les característiques bàsiques de l'art barroc són les següents:

Us de la línia corba. Gran decoració.

Grandiositat de les construccions. Gest exaltat i gran moviment. Predomini del color sobre el dibuix. Línies en diagonal. L'obra continua més enllà del quadre. Importància de la llum En pintura, aparició de nous temes.

o Paisatge. o Bodegó

L’Escultura Barroca Espanyola

El segle XVII és el més complet de l’art espanyol, les arts plàstiques espanyoles culminen en aquesta època.

Es un art purament nacional. En aquest segle la literatura espanyola ofereix les majors personalitats per això és inacceptable el terme de decadència d’aquesta època.

El que més caracteritza a l’escultura espanyola és el realisme, per això s’accentuen les accions de manera que l’escultura es fa fundamentalment expressivista. La realitat és superada per lo arrelat de les creences. Els desastres militars han accentuat la catolicitat del poble espanyol. El pensament dels nostres ascètics i místics dels segle XVI-XVII té la seva immediata traducció al camp de l’escultura i de la pintura. Es tracta de fer moure el cor del catòlic per mitjà de la contrició i atrició. Es medita sobre la mort. Es fa freqüent el tema de San Bruno amb la calavera la mà, observant-la fixament. S’arriba a la més horrorosa descripció del cadàver. Fray Luis de Granada, en el seu llibre sobre la oració i la meditació, es detè en l’anàlisi de la putrefacció. De tals meditacions han brotat escultures com la “Mort” del Museu de Valladolid, obra evidentment barroca.

Ascetisme i misticisme ens deparen les formes més elevades per arribar a Déu. A Castella Gregorio Fernández i a Andalusia Pedro de Mena van arribar las efectes més sublimes en matèria de misticisme.

En les seves obres podran veure’s aquests moments que apareixen descrits en les obres de Santa Teresa de Jesús i San Juan de la Cruz, tals com la oració de recolliment, la suspensió de l’ànima, la intuïció de lo diví. No hi ha gairebé escultura civil. També es significativa la decadència o gairebé desaparició de l’escultura funerària. El declinar polític i econòmic van haver d’influir en la decadència del gènere funerari.

Casi totes les obres es fan de fusta policromada. La pintura de les imatges adquireixen una valoració molt alta, com correspon al període de màxim esplendor del nostre art pictòric. Les escultures són pintades per bons artistes que tracten d’aconseguir sobre la fusta els mateixos efectes que sobre el llenç, és a dir, les ombres, els matisos etc...

Tot això és fa amb la fi de exaltar el naturalisme i s’aconsegueix un efecte de vida tan profund en determinades obres, que semblen autènticament naturals. Es prefereixen les encarnacions mates,sense brillo, com més naturals.

En la pintura de les vestidures es registren dues tendències: o bé s’estenen colors plans, sense utilitzar el daurat, o bé se segueix el procediment del segle XVI de esquerda i pintura a punta de pinzell imitant labors de teles.

L’exaltació del realisme va conduir a emblar elements postissos, llunyans a l’autèntica escultura. Es fan ara imatges de vestir que tenen la seva gran època en els segle XVII I XVIII. Amb això l’art dels bordats troba un nou camp.

Aixo suposa un avantatge i un desavantatge al mateix temps, ja que , si es treballen cuidadosament les parts que queden al descobert(cap, mans i peus) es descuida lo demés que bé a reduir-se a un maniquí o armadura de carpintería.

Entre els elements postissos figuren cabells, ulls, pestanyes i ungles, tot això natural; ulls i llàgrimes de pasta o cristall; corones d’espí o metàl·liques que es poden treure; espases al voltant del cor de la Verge que es fan de plata, etc...

Encara que les figures s’agrupen devegades desenvolupant escenes, el moviment es més bé calmat. L’agitació de Bernini no arriba a l’escultura espanyola sinó a finals del segle XVI. Els escultors treballen ordinàriament per a gremis i confraries, entitats que rendeixen culte a les imatges en el temple i el carrer. L’església havia reaccionat contra la Reforma, exacerbant el sentiment religiós. Els gremis posseïen escultures dels seus patrons, que treien el processo el dia de la seva festivitat. Però van ser les confraries penitencials les impulsores de les processons i per consegüent de les imatges processionals. Les més assenyalades eren les processons de Setmana Santa, les anomenades de penitencia, a les que concorrien fidels de diverses classes socials agrupats per cofraries (que a vegades tenen un caràcter gremial, cofraria de pintors, bordadors), flagel·lant-se com cilicis i fent altres manifestacions de penitencia, sens afani d’ostentació, doncs els penitents quedaven ocults sota l’hàbit. Com en aquestes processos se saltaven els diferents passatges de la passió de Jesucrist, per fer-los sentir més íntimament, s’incorporaven al seguici imatges o grups d’elles, component alguna escena vivent, el que s’anomena un passo.(sufriment).

A Valladolid, els primers passos van ser de cartró pintats però aviat van ser substituïts per altres de fusta més grans.

Els retaules en el segle XVII es fan de gran monumentalitat, utilitzant-se en ells figures de exemptes complert el que permet treure-les en processò. En aquests retaules es veuen les principals escenes de les vides de Crist i de la Verge. La devoció a la Immaculada va estar molt estesa. S’encarregava a escultors i pintors figures de la In maculada destinades a la publica veneració.

En aquest segle s’efectuen nombroses canonitzacions(stIgansi de Loyola, st Francisco Javier, sta Teresa de Jesús, San Isidro Labrador) que donen lloc a una prodiga estatuaria.

En els retaules s’intenta reduir els cossos fins a finalitzar en un sol, gegant. La columna salomònica es el suport més socorregut, per raó del seu moviment i la significació eucarística de la seva fronda. Va privar en la segona meitat del segle XVII, en el XVIII desapareix aquesta columna i s’imposa l’estípit.

Es fan excel·lents cadiratges de cor, especialment en el segle XVIII. El barroc, amb la seva propensió a la ornamentació ens ha deixat en el mobiliari una gran riquesa escultòrica. Els reixats dels temples, els calaixos, portes, reliquiaris etc... es plenen de labors. També va estar de moda l’escultura en marfil, matèria amb la que es van llaurar bàsicament calvaris.

En el segle XVII, podem distingir dues escoles principals, l'Escola andalusa i l'Escola castellana:

Escola andalusa;

Andalusia

Hi ha en aquesta regió una major quantitat d’escultors que tenen el seu centre d’activitats en les ciutats de Sevilla i Granada. Sevilla, la capital d’ultramar, era un empori de riquesa. Això explica l’abundància d’encàrrecs i alhora la preciositat de les obres. La policromia troba deliris de magnificència. Els temes infantils són molt freqüents. Es representa més lo melancòlic i místic que lo tràgic. Llueixen les escultures de la Verge en enlluernadors vestits bordats. Andalusia és al pàtria de les imatges de vestir. La talla Andalusa arriba al viruosisme més que la castellana i a més l’andalusa té una major continuïtat durant tot el segle XVIIi encara s’allarga per els egle XVIII. Sevilla també exportaba artistes i obres a Amèrica, algunes de les quals es conserven com el retaule de San Juan Bautista obra de Montañés, en l’església de la Concepció de Lima.

Sevilla

L’escola de sevilla comptava amb gloriosos antecedents dels segles XV I XVI. En la transició es troben Gaspar Núñez Delgado i Andrés de Ocampo. En primer va treballar en obres de fusta, fang cuit i marfil, la seva obra principal és (el retaula de Snt Juan Bautista) de Sant Clemente de Sevilla. El gran mestres de l’escola sevillana és Juan Martínez Montañés(nascut a Alcalà la Real, Jaén (1568-1648). Durant els seus primers anys a Sevilla li varen influir Gaspar Nuñez Delgado, Andrés de Ocampo i Jerónimo Hernández. Desprès va passar a Granada i va estar sota la influència de Pablo de Rojas. Distingueix a Montañés la serenitat i equil.libri de les seves escultures, fet que s’aprecia més en la seva primera època iniciada per “El San Cristóbal” (Iglésia del Salvador de Sevilla). (1597) i el “Cristo de la Clemencia” (1603), gran obra mestre. El modelat d’aquesta obra es perfectíssim. La cara ofereix una serenitat admirable, molt clàssica. Tota la talla enmana

emoció, sense recórrer a lo tràgic. Tornem aquí al tipus de Crist de quatre claus. Va ser pintada aquesta escultura per Francisco Pacheco en un to mate. El cristo havia de tenir el cap inclinat mirant a qualsevol persona que estigués resant prop d’ell, com si estigués el mateix Cristo parlant-li. L’apropament de la imatge a la persona mai va ser tant intens com en la època barroca. Es compta amb l’espectador.

Cap el 1606 Montañés crea el tipus de “en Jesús” despullat, beneïnt, ene actitut naturalista, a la cofraria del Sagrario de Sevilla.

El tema del nenJesús despullat va ser habitual en l’art barroc andalus. Al 1609va contractar el retaule de “San Isidro del Campo (Santiponce).

San Jerónimo Penitente:talla acuradíssima on expressa el valor adquirit per l’ascetisme que tot el cos pregona la depuració a la qual el porten alguns i disciplines

Montañés també va tallar els preciosos relleu de “la adoración de los reyes i los pastores”, que també recorden l’escultura de l’escola de Fidies.

En aquest retaule arriba la emoció pel camí de l’ideal, als costats del retaule i en forma orant es disposen les estàtues funeràries de Don Alonso Pèrez de Guzmán i la seva dona.

També va esculpir imatges de vestir per exemple “San Ignacio, San Fco de Borja i el Jesús de la Pasión”(paso).

Per al convent de Sta Clara en 1621 va fer el retaule principal i quatre laterals, en el major, els relleus adquireixen senzillesa i grandiositat , evitant els accessoris, les figures apareixen monumentals, el retaule col·lateral és senzill i elegant. El cos principal té dos columnes entorxades flanquejant el tabernacle que conté la imatge del titular. A la figura del “Bautista”, veiem el típic contrapposto de Montañés d’una cama avançada i l’altre enrere.

De (1628) data la Inmaculada que es troba a la Capilla de los Alabastros de la Catedral de Sevilla, caracteritzada per l’abundància de robes i el fet de torçar el cap i les mans.

En la seva última època pertanyent als retaules de los “SanJuanes de l’esglèsia de San Leandro de Sevilla.

A Montañés li agraden molt les figures “sedentes” de gran simplicitat i l’expressivisme (San Juan Bautista)dels convents de Santa Paula i de Santa Ana de Sevilla i l’evangelista de Santa Paula.

Montañés tanca aqeusta etapa amb l’obra de precios relleu de “La Batalla de los Ángeles”del retaule major de San Miguel de Jerez de la Frontera (Cadis).

DEIXEBLES DE MONTAÑÉS

A la seva mort, Montañés deixava en marxa un gran taller i una extraordinària fama. El millor dels seus deixebles va ser Juan de Mesa (1583-1627), autor de un bon numero d’imatges processionals. Mesa és un descobriment de la crítica posterior, és va formar amb Montañés, però va arribar fins i tot a influïr sobre d’ell. Lo peculiar de la seva obra és el seu patetisme. Concentra la emoció en el ca, tallada amb virtuosisme, però no far cas a la resta del cos. Va fer infinitat de Cristos (el de l’amor),(conversión del buen ladrón),(buena muerte),(el de Vergara) a Guipúscoa etc…

Aquest últim és una esplèndida obra mestra, patetisme extremat, representant a Crist en l’agonia, aquest Cristo d’un virtuosisme insuperable és la més dramàtica escultura espanyola .

Mesa també va realitzar imatges de vestir “Jesús del Gran Poder”, aquí Crist ha patit tant intensament en aquests breus dies que s’ha convertit en una persona vella.

Altres seguidors de Montañés a Sevilla són:

Felipe de Ribas i José de Arce

Pedro Roldán, és un dels altres mestres de l’escola sevillana, treballa principalment al final de l’últim terç del segle XVII.

Obres escultòriques:

San Pablo

Autor: Pedro Roldán

Cronologia: 1679-1680

Localització: Iglésia de Santa María de las Virtudes (Cadis)

San Pablo dempeus presenta l’actitud reposada i estàtica que caracteritza les figures individuals de Pedro Roldan. L’artista concebeix el dianamisme de les figures a través del moviment de les vestidures, el gest dels seus braços, la posició del cap i el recolzament d’algun dels peus en algun element elevat.en la imatge de San Pablo, l’escultor a concetrat l’atenció de la composició en el bust, amb la solució de creuar el mantell en forma corba pel pit per anudar-se’l en el seu hombro esquerre.

Aquest recurs compositiu junt amb la mà dreta en alça sostenint un símbol iconogràfic (espasa), que ha perdut i el cap girat amb la mirada alta són els únics elements que aporten dinamisme a la imatge.

En aquesta obra Pedro Roldán realitza el cabell creant formes ondulades que agiten i enriqueixen l’expressivitat del rostre.

Amb ell s’accentua l’expressió i el moviment. Roldán va ser l’autor del retaule major de l’hospital de la Caritat a Sevilla, amb l’enterro de Crist que sembla una pintura entre columnes salomóniques, les figures es deixen dominar per la melancolía i la gràcia, allunyant tot lo patètic. La tècnica escultórica recorda els tous del fang, formant-se corbes barroques de profunds solcs.

DEIXEBLES DE PEDRO ROLDÁN:

La seva filla,Luisa Roldán, “La Roldana”, que va treballar sobretot a Madrid. Les seves obres están dotades de gràcia i feminitat. Va cultivar la tècnica sevillana de fang cuit policromat fent pessebres, que eren coneguts a España des de el sXVI però que tenen el màxim esplendor en el s.XVIII.

L’últim gran mestre de l’escola sevillana es Pedro Duque Cornejo (1677-1757), que va sortit del taller dels Roldán. La seva obra mestra és la Magdalena (del sagrari de la Cartuja de Granada), molt berninesca i el cor de la Catedral de Córdova amb el seu cadiratge un dels millors del s.XVIII.

MARÍA MAGDALENA

Autor: Pedro Duque Cornejo

Cronologia: 1720

Localització: Cartuja (Granada)

En aquesta peça es pot percebre l’extremat moviment dels panys, el fluïr de les llàgrimes revela que el barroc divuitè espanyol ha acceptat les formes retòriques de rigor en Europa.

TEATRO DE GRANDEZAS (Hospital Real de Granada)

El Barroc es un període de la història europea s.XVII i XVIII) que mostra peculiaritats socials, ideol.lògiques, polítiques, religioses i artístiques.

Sevilla va jugar un rellevant papaer a l’Espanya Barroca per la seva importancia intrínseca com a capital del Valle del Guadalquivir i per ser un lloc que està conectat amb la resta d’Europa i amb Amèrica.

La ciutat es va convertir aleshores en un important focus de cultura i art i en un privilegiat escenari(Teatre) de importants aconteixements (Grandezas).

Per aquesta exposició s’han seleccionat, sobre tot, obres d’art per ser elocuents manifestacions de tots aquests aspectes.

Tals testimonis queden agrupats en cinc seccions que representen altres ideas vertebrals d’aquesta etapa.

LA CIUDAD

Durant el barroc el poder té tendència a concentrar-se en grans capitals i encara que Sevilla no experimentarà notables reformes urbanístiques, serà seu d’un antic Regne, d’un port marítim internacional, d’un Arquebisbat, d’una catedral, d’una Audiència, d’una Universitat, d’un alcàsser i d’una Cort durant l’anomenat Lustre Reial (1729-1733). També serà Sevilla destí d’Ambaixades Estrangeres; Centre d’Activitats artístiques, científiques o literàries i residencia d’importants personalitats que destaquen en tots aquests camps. Els seus monuments, les seves brillants festes i els seus habitants nobles, eclesiàstics burgesos o marginats, quedaran reflectits en la pintura i l’escultura sevillana, sempre fidel a la realitat del seu entorn.

Obres escultóriques:

ÁNGELES PASIONARIOS. (Germanor del Crist de l’exaltació)

Autor:PEDRO ROLDÁN.

Cronologia:1684.

Dimensions:. 0,77 m.

Localització: Esglèsia de Santa Catalina (Sevilla)

Luisa Roldán i Villavicencio "LA ROLDANA" (1654-1704), filla de Pedro Roldán, va aprendre l'ofici en el taller del seu pare, on va conèixer a Luis Antonio dels Arcs, amb qui es va casar en 1671.

Els quatre àngels pasionarios que va fer per als vèrtex de la canastilla del pas del Crist de l'Exaltació, estat atribuïts tradicionalment a La Roldana. Els àngels mostren actituds anàlogues, amb gestos de dolor en els seus rostres, ceño frunzit, boca entreoberta, una mà pròxima al capdavant i en l'altra un instrument de la passió i mort de Crist, tals com el martell, tenalles, corona d'espines i tres claus. Vesteixen una llarga túnica, que deixa al descobert una cama i peus descalços.

LA FE

En aquesta secció s’analitza com l’església dirigeix la vida ciutadana i la fe és converteixen gairebé en l’única font de veritats. Gairebé no hi ha projecte civil però sí de comunitat de creients. Els barris són les parròquies; el lloc de reunions, l’església i els individus s’organitzen en germandats de culte.

Problemes teològics com la declaració de la Dogma de la Inmaculada Concepción de María es converteixen en debats ciutadans i les processons del Corpus Cristi o la Setmana Santa, en les seves manifestacions col.lectives més rellevants. Sorgeixen, inclús devocions propies com la de la Devina Pastora i malgrat una fecunda vida literària, el Teatre Profà és contínuament reprimit per l’església que aconsegueix de vegades la seva total suspensió. L’anomenat Teatro de Grandezas equival a Teatre Sacre.

OBRES ESCULTÒRIQUES:

SAN JUAN (BAUTISTA).

Autor: LUISA ROLDÁN

Cronologia: 1688

Localització: Església de Sant Antoni de Pàdua (Cadis)

Dimensió: 1,04 m.

És representa el Sant dempeus en actitud caminant, mostrant una creu prima i alta, mentre mira cap amunt amb un gest d’acceptació per la misió encomanada de predicar en el desert. En aquest recurs compositiu l’escultura manté la influencia artística del seu pare, tanmateix la composició del San Juan Bautista ens mostra a un artista capaç d’aportar a les seves obres majors dotacions expressives i comunicatives de les que hi havia en l’art sevillà i gadità de la segona meitat del s.XVII.

El sant vesteix la tradicional pell d’ovella que deixa al descobert gran part del cos “dors,braços i cames) mostrant-nos la seva esplèndida anatomia. Porta els signes iconogràfics del mantell roig que simbolitza el seu martiri, i de l’anyell sobre el llibre, per la seva misió de predicar l’arribada de Jesús. En aquesta composició ofereix la creu.

L’anatomia del Sant, que és similar a la dels ecce homo presenta una marcada estructura òssia dels hombros i musculosos braços surcats per gruixudes venes que s’apropen més a un concepte expressionista per el cert grau d’exageració intencionada. Per incorporar dinamisme a la figura del Sant disposa el peu esquerre més avançat i crea escorços amb els braços per a intensificar el contrapposto del cos. Pel que fa als cabells EL Sant els porta amb un modelat suau, les ondulacions són pronunciades, amb la barba llarga i humida i amb el característic bigoti corbat cap amunt.

És freqüent que l'índex de la mà dreta assenyali, a un anyell, indicant-se en un text "Ecce agnus Dei..." (Aquest és l'Anyell de Déu que lleva els pecats del món). Conserva la policromía i estofat primitiu.

ALTRES OBRES D’AQUESTA SECCIÓ:

-Pedro Duque Cornejo (1733-1740) “Los cuatro evangelistas”. Écija (Sevilla)

- Juan de Mesa (1625) “Busto de San Francisco Javier”. Capilla Universidad (Sevilla)

- Alonso Cano (1631-1633) “ San Pedro”. Lebrija (Sevilla)

- Pedro Duque Cornejo (1714-1718) “San Juan Evangelista”. Iglesia de las Angustias (Granada).

EL DESIERTO

Aquesta secció reflecteix un individu barroc, apassionat, d’ànim sensible i inestable que té tendència a viure de forma intensa però també a patir fàcilment el desengany i la melancolia. Per això s’elegeix amb freqüència la fugida com única sortida vital.

Molts homes i dones decideixen recloure’s en monestirs i convents amb la pretensió d’allunyar-se de les temptacions del món i de la carn. La dura condició de la seva promesa salvació eterna és la renúncia de la vida(los votos):

-Obediència (voluntat pròpia)

-Castedat (sexe)

-Pobresa ( diner)

- Dejuni o Abstinència (aliment)

Tots aquests instints seran sublimats, que no eliminats, en la vida del Convent i en ell es reflecteixen les obres d’art que poblen les clausures.

OBRES ESCULTÓRIQUES:

NIÑO JESÚS

Autor: Juan de Mesa

Cronologia: 1620-1625

Localització: Estepa (Sevilla)

Aquesta figura infantil, que s’atribueix a Juan de Mesa, deriva del petit Jesús que va llaurar Juan Martinez Montañez en 1606 per a la Germanor Sacramental del Sagrario, de la Catedral de Sevilla.

En actitud de beneir amb la seva mà dreta, la tendresa del rostre infantil la cabellera del qual, de moguda moña o tupè montañesino, imanta l'atenció de l'espectador. La tersura de la seva pell contrasta amb la roca de la seva peanya.

ALTRES OBRES D’AQEUESTA SECCIÓ:

- José de Arce (1650) “San Juan Bautista Niño”. (Sevilla) - José de Arce (1641) “San Bruno de Colonia”. Orden Cartuja (Xerès

de la Frontera).

EL SIGLO

En aquesta secció es tracta la Sevilla Barroca, ciutat formada per el poble pla, comerciants i aristòcrates terratinents. La seva Real Maestranza de Caballería reflecteix la seva fidelitat a la monarquia amb una activitat que antany va ser militar i que s’ha tornat un festiu espectacle.

Els arquetipus humans es reflecteixen en la mitòloga clàssica i en la literatura. La vida social està sòlidament cimentada sobre un món d’apariencia que, encara de ser convencionals, són fidelment respectades per tots els nivells.

El mirall no és un sol objecte freqüent de decoració barroca sinó un emblema de tot aquest univers de imatges reflectides. La pintura concentra els seus aconseguits enganys visuals en un gènere específic “el t’empentejo” y es converteix en metàfora de la equívoca realitat que percebien els sentits.

Obra escultórica:

- Anònim Sevillà (s.XVIII) “Santa Cecilia” .Esgésia de Santa Ana . Triana (Sevilla)

LA PARCA

En aquesta es reflexiona sobre la mort, un fet biològic, encara que la idea que d’aquesta tenim es un fet cultural.

Durant el barroc va ser elaborada per la església tota una sofisticada teoría funerària artísticament ritualista i socialment rentabilitzada. La vida terrena era aleshores un simple període transitori dolorós i expiratori, que permetia al creient preparar-se per una “bona mort” que li garantits la vida eterna, la única mereixida de ser tenaçment perseguida. La mort, dominadora del món i igualadora de pobres com poderosos, acaça darrere de cada latit vital i es converteix així en idea rectora de la vida. L’instant final, sigui aquest cruent martiri, com en Crist o dolça dormició com en la Verge, es inesperat per pecadors i desitjat per místics. Només els restos mortals dels sants són dignes d’honors, fasto i recordació.

Obres escultóriques:

Cristo de la miseridordia

Autor: Juan de Mesa

Cronologia: 1622

Localització: Convento de Sta Isabel (Sevilla)

Aquest devotísim Crucificado, constituïa el màxim exponent de l'idealisme devot de l'autor en el qual plasma amb trets de genialitat la mort d'un Déu-Home, unint a un encertat classicisme en el cos, que irradia poder, al costat d'un rostre d'un dramatisme emotiu, sense dolor ni rictus, en el qual idealitza la mort d'un Déu, que esglaia a qui ho contemplen. La allargada del nas cau cap al seu pit en el qual dóna suport la seva barba bífida, mentre un ampli mechón dels seus cabells cau sobre el muscle dret,. La seva marfileña policromía, en contrast amb el moderat drap de puresa de tela encolada en color púrpura fosc, i la creu de taracea granadina ofereixen un singular conjunt únic en la imaginería andalusa i espanyola.

Un Sant Crist de la Salvació –que era la advocación que rebia en aquest temps- de talla sobre una creu de fusta amb embotits de conquilla i nacre. Diadema de hojalata i enagüillas de tisú d'or brodat amb punta, un vel dividit en dues parts de damasco morat amb les seves vares de ferro. Quatre candelabros petits, dos de fusta i dues de metall. Dos pedestals de pedra per als ciriales... En la sagristia, tres parells de enagüillas del Sant Crist de la Salvació, una amb rams de plata, altra de ras amb lluentons i altra de gasa brodada de realç, totes amb punta”.

ECCE HOMO

Autor: Luisa Roldán

Cronologia: 1684

Localització: Iglesia de San Francisco (Córdova)

Es tracta d’un bust realitzat fins l’altura de les cuixes d’excepcional qualitat ja que es pot considerar una escultura gairebé “expressionista” perquè ens mostra Crist com a víctima de tortures i criatura humana, que està patint; el cap esta girat cap a la dreta amb expressió de sofriment, les faccions del seu rostre descompostes acullen un gran realisme dramàtic reflectit en la boca entreoberta per llençar un crit desesperat de dolor, les mans lligades que agafen el mantó púrpura, la corona d’espines d’àmplies dimensions tallada en el bloc del cap, mostra una expressivitat dramàtica, l’anatomia esta caracteritzada per el tractament extremadament naturalista que destaca amb detall els ossos i les venes. La seva policromia és original, les teles estan realitzades a punta de pinzell ja que les carns ofereixen delicats matisos i suaus transicions de color en les zones del tors en la que apareixen hematomes i petjades de la flagel·lació Es pot considerar per tant que l’Ecce Homo es una representació commovedora i intemporal d’angustia i desesperació humana, una muda condemna de violència.

NIÑO JESÚS NAZARENO

Autor: Luisa Roldán Cronol.logia: 1692-1706

Localització: Convento de San Antón Madres Capuchinas (Granada)

La imatge del Niño Jesús Nazareno, vesteix una túnica tallada qued eixa veure els seus pesu descalços i porta la creu de fusta sobre el seu hombro esquerre que subjecta lleument amb les mans. La figura dóna una gambada recolzant el peu esquerre en el globus terraqui davanter i l’altre sobre els caps dels Querubins. El nen inclina el cap cap a la dreta i dirigeix la mirada lleugerament dolent a l’espectador que se situa sota d’ell. El modelatge dels bucles, les mans, els peus i els Querubins, a més de la configuració del rostre ( celles arquejades, amb el seny frunzit, el nas punxegut i la boca oberta amb gest anhelant), coincideixen amb els trets estilístics i expressius de les seves obres del període madrileny. Aquest natzarè porta una fina corona d’espines sobreposada. La policromia de la túnica esta realitzada amb dos tons de verd i reprodueix una decoració vegetal menuda amb medallons inserits que representen escenes bíbliques. El globus terraqui té pintant els continents amb els seus mars i oceans.

ALTRES OBRES D’AQUESTA SECCIÓ:

- Juan Martínez Montañés (1609-1613) “Don Alonso Pérez de Guzmán (el bueno) y Dña María Alonso Coronel”. San Isidro del Campo Santiponce (Sevilla).

- Cristobal Ramos (1760-1765) “La Virgen” Cayetano de Acosta (1760-1765) “La cama” “El tránsito de la Virgen” Convento de Santa Rosalía (Sevilla).

- Pedro Roldán (1673) “Ángel Pasionario”. Iglesia del Hospital de la Santa Caridad (Sevilla).

Igual que nens semblants als lacai o escolans, formaven part de les comitives fúnebres en la vida real, els àngels nens portadors dels símbols de la passió va ser freqüents acompanyants de grups escultòrics o processionals.

- Pedro Roldán (1680) “Virgen Dolorosa”. (Sevilla)

- Antonio de Quirós (1693) “Triumfo de la Santa Cruz”. Hermandad del Santo Entierro (Sevilla)

“Mors Morten Superavit”, tot un emblema amb el que s’interpreta el sentit alliberador del la mort de Crist sobre el món (el globus terraqui), el dimoni (el dragón), i la carn (la poma que aquest mossega).

GRANADA

L’escola de Granada va tenir en Alonso Cano el seu principal impulsor, però abans d’aquest hi han altres mestres, entre els que sobre surten Pablo de Rojas i Bernabé de Gaviria.

El primer és el punt d’arrancada de les dues grans escoles andaluses ja que en el seu taller es va formar Montañés. Pablo de Rojas és l’autor de diferents Crucifixos, per exemple el del Sagrari Catedralici. Gaviria i Alonso de Mena es van formar en el taller de Rojas, fins que va arribar Alonso Cano.

ALONSO CANO

Neix l’any 1601 a Granada i mort en aquesta mateixa ciutat l’any 1667. Es va formar a Sevilla. Va ser també arquitecte i pintor, va passar pels tallers de Pacheco i Montañés imitant els tipus i la tècnica d’aquest al principi i després va fugir del virtuosisme montañesino, preferint els trets sintètics, va arribar a influir sobre el mateix Montañés. Pretende Cano a la creació de models geomètrics, per lo comú de perfil oval o de huso. Els ulls, el nas i la boca estan sotmesos aquest mateix procés de estilització idealista que prolonga els ideals del Renaixement. Durant la seva estància a Sevilla va executar la finíssima Inmaculada, de la Iglesia de S.Julian. El Baptista de la col·lecció Güell (Barcelona) El retaule de la esglèsia major de Lebrija “Virgen de la Oliva” (obra grandiosa i monumental). Després va estar a Madrid (1638-1652), on va realitzar el Cristo de Lecaroz(Navarra), va fer també el tipus iconogràfic del Niño Nazareno apareixent amb la creu a costes en auguri de la seva passió. En 1652 va venir a Granada el més valuós de la seva producció escultòrica

Deixebles: Pedro de Mena, junts van fer el San Antonio del Museu de Granada

En 1655 va tallar la Inmaculada(fascitol de la catedral) de petites mesures la varen col·locar a la sagristia per poder contemplar-la millor, en aquest exemplar de fusta la tècnica de plecs es vaporosa, essencialment pictòrica, es el millor mestre que ha sabut transferir l’escultòric en lo pictòric i al contrari. La Virgen de Belén va substituir a la Inmaculada en el fascítol. San Juan Bautista Niño d’inspiració Miguelangelesca Bustos: San Pablo, molt bon retrat, bust amb penetrant realisme (catedral granadina) Adam, el seu cap es creu inspirat en Bernini Cano és la figura més original de l’escola andalusa els que més força senten els ideals artístics.

PEDRO DE MENA (1628-1688)

Fill d’Alonso de Mena va hereta el taller de Cano. Va realitzar les quatre estatues del Convent de l’Àngel Custodi de Granada (San Antonio, San Diego de Alcalà, San José, San Pedro de Alcàntara), desprès es va traslladar a Màlaga

per els taulells de la Sillería del Coro que desplega un gran ingeni, les imatges están sorpreses en un moment de transport espiritual, mirada cap amunt, actitut contemplativa. Mena utilitza amb freqüència el bust a la manera italiana del segle XV tallada horitzontalment. Hi han infinitat de busts de la Dolorosa, bella imatge de gestos molt fins, pell suavíssima d’aspecte sentimental pel rostre de la qual es desllacen llàgrimes de vidre. El mantó és alt, voltat sobre el cap, formant una fina . Hi ha dos tipus: de bust, sense braços; de tors complet amb braços. També va esculpir Ecce-Homos, també dels dos tipus. Però les escultures que més fama li han donat són les dels Sants Místics i penitent “San Francesc d’Asís” (Catedral de Toledo). “La Magdalena Penitent”del Museu de Valladolid (1664) en una altra obra patentosa (gran ascetisme). Quan va morir Mena, van continuar els Mora al front de la escola granadina, el qual escenificaba tot el tràgic profund i sense ostentació teatral. Si Mena interpretaba el misticisme, Mora es l’intèrpret del dolor i dels plors, reflectit per exemple en la “Dolorosa” que es troba al Convento de las Maravillas(Madrid). Altres de les obres amb aquests trets característics de Mora són: la Virgen de la Soledad a la Iglésia de Santa Ana (Granada). El Cristo de la Misericordia a San José de Granada.

SAN BRUNO

Autor: José de Mora

Cronologia: 1702

Localització: Cartuja de Granada

Aquesta es la seva altra obra més emotiva, és la seva única realització autènticament mística, las mans del Sant, tremolen d’emoció i ens indiquen la suspensió de l’alma de la fase il·luminativa. La força naturalista es concentra en el magnífic cap d'aquest Sant que apareix representat dempeus. Realisme expressiu, elegància i equilibri de volums.

IMMACULADA

Autor: Alonso Cano

Cronologia: 1655

Localització: Catedral de Granada

La Immaculada d’Alonso Cano és una de les obres més emblemàtiques de la imaginería espanyola del s.XVII. va ser realitzada per rematar el gran fascítol catedràtic i degut a la extremada bellesa d’aquesta es va portar a la sagristia per facilitar la seva contemplació. Un cop més s’ha de resaltar la serenitat i la timidesa d’aquesta petita escultura, la verticalitat de la qual es veu compensada per la torsió del seu cos, el gir del cap i posició de les seves mans en senyal d’humil oració. Cano renuncia a la utilització dels gestos pronunciats i amb tot i això no es redueix la gran carga emocional que la obra ens transmet.

S’ha de mencionar el tractament minuciós de la roba de la Verge el dinamisme de la qual concedeix a la figura un gran sentit de la ascensionalitat. La seva estètica, a través d’un procés d’estilització idealista prolonga les formes del Renaixement, per això les seves composicions són tancades ficades en esquemes de perfil oval o de huso. El fet de plegar els panys en grans masses de ritme molt mesurat donen a la figura un to solemne. En Alonso Cano, la búsqueda de la perfecció, l’equil.libri i la idealització dels models, la plasmació d’una aplacible serenitat en les seves figures, substitueix el dramatisme d’altres autors. Aquest escultor abandona la tècnica de l’estofat En aquesta Immaculada del Fascítol el seu aspecte es fusiforme, de petites mesures (50cm), el cap esta inclinat, té uns grans ulls, el cabell llarg i una actitud molt recollida.

Escola Castellana

Desprès de la fase calmada del manierisme romanista, un gran artista arriba per despertat el foc latent de l’escultura Castellana: Gregorio Fernández (1576-1636). La seva educació artística es va realitzar en el taller de Francisco de Rincón, on la Pietat de la fachada de la Iglesia de las Angustias de Valladolid, la copiará Fdez, en la de la Iglesia de San Martín. Pompeyo Leanni un escultor italià va transmetre a Fdz l’aristocràtic i elegant de l’escultura italiana, encara que va acabar esfumant-se davant l’ímpetu del seu patetisme místic.

L’estil de Fernández esta caracteritzat pel convencionalisme de les robes que es dobleguen ampul·losament. No hi ha dubte de que Fernández va copiar els panys de la pintura i l’escultura flamenques del s.XV, pero amb ells volia accentuar en l’escultura el contrast lumínico-tenebrista que distingia a la pintura en aquell moment. La seva forma cruixent va bé al aspre i auster temperament castellà. Va directament a l’expressió religiosa. L’assumpte en les seves obres tene un valor imponderable, tot esta sotmès a ell.

Fernández és l’escultor ascètic-místic per antonomàsia. Estudia el cos amb gran atenció. El modelat apareix clarament expressat. Són molt sensibles les superfícies de les seves figures, que sembla veure’s la carn. L’excel·lent policromia d les seves obres, on predominen els tons mats

molt naturalistes, fan robustes les petjades del dolor, és més, la pintura crea llagues, obre ferides i s’estenen reguers de sang.

Fernández figura entre els grans creadors de tipus:

- Els Crucificats que es mostren serens, sense contorsions, el pany de puresa vola extensament formant arrugues com de paper.

- Popularitza també el Yacente Exento, es a dir, un Crist només que es troba en el sepulcre (escena posterior a l’enterro). Crist apareix com descansat, amb els ulls entreoberts. El modelat ple contradiu als sofriments de la Passió que s’han de manifestar per mitjà de els llagues i ferides. En pany de puresa, amb prou forces cobreix el cos, demostrant Fdez l’amor que professava al despullat.

- També crea el tipus de Sant Francisco mort, dempeus (Descalzas Reales de Valladolid).

- Va crear també el tipus de Santa Teresa extàtica, amb la ploma i la ment suspenses de la comunicació divina, el qual repercuteix en el mantó, que penja d’una forma inverosimil, sobrenaturalment. L’escultor ha sabut captar l’estat místic de la suspensió de l’alma, corresponent a la via il·luminativa. aquest tipus de Santa Teresa ha produït infinitat de copies a Castella.

Representa a al Immaculada amb cap diminut del qual cauen llargs cabells. Les mans estan juntes i orants i en el mantó s’hi formen dues grans doblegades als costats.

La família dels Velazquez van fer l’arquitectura per als seus retaules. El retaule de Fdez es de grans dimensions i horitzontalista,on s’hi troben estàtues. En aquestes va esculpir freqüentment relleus, alguns gegantins, que no consisteixen sinó en figures de vult sense adherides a un pla.

Finalment va ser el principal impulsor i escultor de Passos per les processons de Valladolid, havent aconseguit, com ningú, conjunts de grans mesures composats per nombroses figures.

Les primeres notícies documentals són de l’any 1605. Els arcàngels San Rafael i San Gabriel , de la Iglesia de San Miguel de Valladolid.

En aquestes obres, Fernández continua la estètica manierista: figures allargades i elegants, panys de formes arrodonides, expressió calmada i dolça. Pero cap al 1614, l’art de Fdez s’orienta capa l naturalisme. Al mateix temps, crea el pany ja firmament unit al seu estil.

El retaule de les Huelgas de Valladolid (1613) ofereix troços incomparablement de bellesa, com el Crist que es desclou per abrasar a San Bernardo. Representa el matrimoni espiritual.

La unión de Cristo i la criatura

En el pas “Camino del Clavario” (Museu de Valladolid). Es veuen dues esplèndides figures de Fdez:”la Verónica”, plena de ternura i elegancia i el “Cirineo” figuraamb força juniana, de personalitat fortíssima, rebosant de dignitat.

El pas del “Descendimiento”(1623) constitueixen la més ingeniosa composició escultòrica de varies figures en les tres dimensions. La Dolorosa que hi ha en l’altar major de la Iglésia de la Vera Cruz es la original d’aquest pas.

“La Piedad” (del Museu de Valladolid) constitueix un grup ple de severitat. La composició diagonal del Crist deriva de models gòtic-flamencs del s.XV. Els lladres que la flanquegen són supèrbies mostres de modelatge del natural, expressant psicològicament l’estat d’ànim d’ambdós.

“La Immaculada” de la Vera Cruz de Salamanca (1620) es prototip de la sèrie, el mateix que ho és la “Santa Teresa “ (del Museu de Valladolid).

“Els retaules majors” de San Miguel de Vitoria de la (Catedral de Plasencia) són els més colossals del mestre.

“El Bautismo de Cristo” del Museo es una excel.lent obra amb execució de virtuosisme.

En quant als “Crucificados”els que més destaquen són: el de la “Luz”: molt fi i prim, on les pintures adquireixen els valors de un llenç i el de “San Marcelo de León” (1628), modelat amb blancura dels Cristos Yacentes.

Encara queden per citar algunes bellísimes imatges de G.Fernández como los “Cristos a la Columna” de la Iglesia Vera Cruz de Valladolid.

El “San Bruno” del Museo encarna la oració de recolliment, es troba molt atent, que res pot escoltar.

G.Fernández va deixar molts deixbles, que es van encarregar de llaurar la majoría dels passos de les processons Val·lisoletanes i que al mateix temps serveiexen de model als d’altres poblacions.

G.Fernández és a Castella el que Bernini es a Itàlia. Va tenir infinitat de seguidors:

A Valladolid Fco Díez de Tudanca

Juan Antonio de la Peña

Alonso i José de Rozas

Juan de Àvila

A Salamnca Juan Rodríguez

Antonio i Andrés de Paz

També la seva influencia s’estén per el País Basc, Astúries, Galícia, Portugal, a més de tota Castella la Vella i Madrid.

Valladolid ofereix una brillant floració en el s.XVIII, on destaquen Pedro de Sierra amb la magnífica cadirera de San Fco ara en el Museu i les altres obres escultòriques dels Churriguera en la cadirera de la Catedral de Salamanca per Alejandro Carnicero.

En el mateix Museu es poden trobar obres d’altres autors posteriors que pertanyen a l’escola madrilenya com per exemple: “La Cabeza de San Pablo” (1707) de Juan Alonso Villabrille i Ron i el grup de San Joaquin, Santa Ana i la Virgen del mateix autor ja d’art Rococó.