11

Ja hem arribat al número dos de la revista POBLET. Consolidem la seva estructura editorial i esperem, és clar, publicar molts números més encara. El fetés que tenim, sortosament, una base per afirmar-ho, i és quetot i que conté aspectes millorables, la nostra revista comptaamb el millor suport que es pugui esperar: els dels seus lectors.Ells són els qui ens animen a continuar.

En efecte, ja són molts els membres de la Germandat dePoblet i d´altres persones de fora que han expressat de bendiverses maneres el seu suport cap aquesta publicació, que arainicia la seva segona època, tot aprofitant la nova embranzidade la Germandat. Un bon reflex d´aquest canvi n´és tambél´organització de l´Assemblea plenària anual, considerablementenriquida en els continguts i les formes del seu programa.

La revista POBLET està servint com una eina decomunicació entre els germans, i d´aquests amb la Comunitatmonàstica, i viceversa. Alhora, està esdevenint un mitjà eficaç

per fer arribar a la societat i a les nostres institucions allò que és i repre-senta Poblet com a focus d´experiència religiosa, comunitat arrelada alpaís i servei a una cultura de l´esperit enllà de tota frontera. Demanem atots els nostres lectors que continuïn adherint-se a aquest projecte, totajudant a difondre´l i fent-nos arribar tant els seus suggeriments com, sis´escau, les seves ofertes de col.laboració. Tot això serà benvingut i es

deixarà notar positivament en endavant. El lector pot apreciar que, lluny de qualsevol

servitud o rutina, les persones que ens ocupemd´aquesta revista ho fem per pura estimació alMonestir i en estricte compromís amb els

objectius editorials i culturals que ens hemtraçat. Val a dir, mentre, que aquest esforçja es troba amb escreix compensat ambel suport que anem rebent tant de laComunitat i del seu Abat, com de laGermandat i de la seva junta directiva.Fem precs perquè això sigui sempre aixíi les persones que continuem aquesta mo-desta, però il . lusionada tasca de

comunicació, ens trobem sempre al´alçada de la confiança que se´ns ha

dipositat

2

Mestre - Sacerdot - Monjo

Visc la meva vida en cercles creixentsque van al voltant de les coses.

L’últim potser no l’arribi a completar,però cal intentar-ho.

Giro en torn a Déu, torre llunyana,giro des de fa mil·lennis;i encara no sé el que sóc:

falcó, tempestao grandiosa cançó.(Rilke)1

Aquestes tres paraules han estat per ami un punt de referència viu, permanent.Han estat una invitació molt valuosa peruna activitat apassionant, que em vaobrir cap a uns horitzons ocercles cada vegada més am-ples. Hores obscures o llumi-noses, al llarg de les quals esvan aprofundir els meussentits, assolint la mevaexistència un sentit nou itrobant-me, con diu Rilkeamb

la meva vida quotidiana ja viscuda, superada,

feta llegenda llunyana.

Però oberta enversnous espais, nous cercles,amples, sense temps, que,en principi, tan sols ensomnis m’atreveixo a abas-tar.

Dintre aquests cercless’ha anat movent, es moula meva vida, encara senseun coneixement clar idistint de mi mateix; i pensoque mai tindré del tot claraquest coneixement, en totala seva plenitud. Així demisteriosa, però també, aixíd’apassionant, és la nostra exis-tència. Això no obstant, amb la

TRES CERCLES GRANS,TRES PASSIONS GRANS,TRES PARAULES GRANS.

TRES GRANDES CÍRCULOS,TRES GRANDES PASIONES,TRES GRANDES PALABRAS.

Maestro - Sacerdote - Monje

Vivo mi vida en círculos crecientes,que pasan por las cosas.

El último quizás no lo complete,pero lo he de intentar.

Giro en torno a Dios, la remota torre,giro hace ya milenios;

y no sé aún: soy halcón, tempestado grandiosa canción.

(Rilke1)

Esas tres palabras han ido constituyen-do, para mí, un punto de referencia vivo,permanente. Han sido una invitación

preciosa a una actividad apasionante queme fueron abriendo a horizontes o a

círculos cada vez más amplios.Horas oscuras o luminosas, a lolargo de las cuales se fueronahondando mis sentidos, adqui-riendo un sentido nuevo miexistencia y encontrándome,como dice Rilke, con

mi vida diaria ya vivida, superada, hecha lejana leyenda.

Pero abierta a nuevosespacios, a nuevos círculos,anchurosos, sin tiempo, que,en principio, sólo en sueñosme atrevo a abarcar.

Dentro de estos círculosse ha ido moviendo, semueve mi vida, todavía sinun conocimiento claro ydistinto de mí mismo; ypienso que nunca lo tendré entoda su plenitud. Así demisteriosa, pero también, asíde apasionante, es nuestra

existencia. Y, sin embargo, conla certeza de que toda mi vida va

girando en torno a Dios, ydespertando a una realidad apasio-

nante, ya que considero cierta la

3

certesa que tota la meva vida està girant alvoltant de Déu, i desvetllant-se enversuna realitat apassionant, doncs, penso ésben bé certa la paraula del poeta:

Treballem en Tu amb mans tremoloses i aixequem àtom sobre àtom. Però, ¿a Tu qui pot enllestir-te, oh,cúpula?2

Tot això ha anat configurant a la mevapersona el tarannà d’un treballador, queestà en recerca permanent, que va fentcamí cap a cercles més amples, mésprofunds, més interiors; ja que el cerclepot acréixer-se, bé a la seva vessantexterna, més interessada, més difícil,també més pobra i superficial, per bé quesempre més dura..., bé a la seva vessantinterna, més gratificant, més pacificado-ra, més profunda, més rica.

Jo diria que el primer cerclecomença a dibuixar-se a Lleida, amb elsestudis de Magisteri per continuar ambl’ exercici de l’ensenyança, coma mestre a Castellnou de Seana,o, durant els estius, a les Masiesde Poblet, o al meu poble deBallobar.

Quan la vida passa veritable-ment per les coses i les personesamb un cor obert i receptiu,aquesta vida va assolint un dina-misme més ric i profund, enri-quint-se i obrint-se a cerclesespirituals més amples.

Va ser, aquest primer cercle,temps i ocasió de carregar força ienergies positives, amb molta projec-ció de futur. L’ambient de l’Escola, laqualitat humana i professional delsseus docents (Srs. Mestre, Lasheras,Geli, Crespo, Ribelles, Portugués,Mn. Freixes, Zulema,...) era moltpropícia a despertar una fortavocació per al magisteri, a suscitar unveritable entusiasme per l’ensenya-ment, a despertar fins i tot el desigd’un servei escolar amb unes conno-tacions profundament espirituals, jodiria que quasi-sacerdotals. Podriemparlar i escriure abastament, sobre laqualitat i la riquesa d’aquesta vocació

reflexión del poeta:

Trabajamos en Ti con manos trémulas y levantamos átomo sobre átomo. Más, ¿quién puede acabarte a ti, oh cúpula?2

Todo esto, ha ido configurando en mipersona el talante de un trabajador, de unbuscador permanente, que va haciendocamino hacia círculos más amplios, másprofundos, más interiores; pues el círculopuede acrecentarse, bien en su vertienteexterna, más interesada, más difícil,también más pobre y superficial, aunque,en definitiva, y por todo ello, siempre másdura..., bien en su vertiente interna, másgratificante, más pacificadora, más profun-da y rica.

Yo diría que el primer círculo seempieza a perfilar en Lérida, con losestudios de Magisterio y continuaría conel ejercicio de la enseñanza, como

maestro en Castellnou de Seana,o durante los veranos en LasMasías de Poblet o en mi pueblode Ballobar.

Cuando la vida pasa verdadera-mente por la cosas y las personas conun corazón abierto y receptivo, dicha

vida va adquiriendo un dinamismomás rico y profundo al ir enrique-ciéndose y abrirse a círculosespirituales más amplios.

Fue, este primer círculo, tiempo yocasión de cargar fuerza y energíapositivas, con mucha proyección defuturo. El ambiente de la Escuela, lacalidad humana y profesional de susdocentes (Sres. Mestre, Lasheras,Geli, Crespo, Ribelles, Portugués,Mn.Freixes, Zulema...) era muy propi-cia a despertar una fuerte vocación porel magisterio, a suscitar un verdaderoentusiasmo por la enseñanza, adespertar incluso el deseo de unservicio escolar con unas connotacio-nes profundamente espirituales, diríayo cuasi-sacerdotales. Mucho podríanhablar y escribir sobre la calidad yriqueza de esta vocación de magisterioy de dicha hondura cuasi-sacerdotal,

4

los maestros ymaestras de la Aso-ciación Isard deaquellos años.

La Escuela de Ma-gisterio, un primercírculo creciente enmi vida, un círculoabierto que pro-yectó mi persona,como proyectabala vida de tantosmaestros y maes-tras, hacia círculosmás amplios. Con-tando con el miste-rio que supone lavocación de cada

persona, la llamada de Dios a vivir la vidacentrada en “lo que” y en “El que” no te va adefraudar, pienso que ya, en este primercírculo, caen semillas de sacerdocio y demonje. Y, de hecho, mi vida como maestrono estuvo del todo desligada de esas otrasdos palabras, de esas otras dos realidades,que de modo más indirecto y ocultoempezaban a tener una presencia viva enmí.

El servicio del magisterio vividogozosamente, sobre todo en Castellnoucon los pequeños alumnos, fue despertandootro horizonte. Aquel servicio de laenseñanza, vivido con el espíritu recibidoen la Escuela de Magisterio, empezó prontoa dibujar un nuevo círculo. Un círculocreciente: el de un servicio más amplio,generoso y gratuito. Es como si la escuelaen lugar de recibir de mí el servicio de mimagisterio, me hubiera entregado o mehubiera puesto, como un aguijón, el deseodel horizonte más amplio del sacerdocioque en un principio fue naciendo confundi-do con el horizonte monástico. Era la idea oel sentimiento de una generosidad mayoren mi existencia. Pero toda esta nuevaexperiencia naciendo no del descontento,sino de la profunda satisfacción de dichoservicio escolar en el que me sentíaplenamente realizado.

Y vino la aventura, el ciclo precioso delSeminario: el estudio de la Biblia, la

de magisteri i del seu fons quasi-sacerdotal, els mestres i les mestres del’Asociación Isard d’aquells anys.

L’escola de magisteri, un primercercle creixent en la meva vida, un cercleobert que projectà la meva persona, comprojectava la vida de tants i tantesmestres, cap a cercles més amplis.Comptant amb el misteri que suposa lavocació de cada persona, la crida de Déua viure centrada en “alló que” i en “Aquellque” no et dafraudarà, penso que ja, enaquest primer cercle, cauen llavors desacerdoci i de monjo. I, de fet, la mevavida com a mestre no va estar del totdeslligada d’aquestes altres dues paraules,d’aquestes altres dues realitats que, deforma més indirecta i oculta, començavena tenir una presència viva en mi.

El servei del magisteri, viscut gojosa-ment, sobretot a Castellnou amb elspetits alumnes, va anar despertant unaltre horitzó. Aquell servei de l’ensenya-ment, viscut amb l’esperit rebut a l’escolade magisteri, començà aviat a dibuixar unnou cercle. Un cercle creixent: el d’unservei més ampli, generós i gratuït. Éscom si l’escola, en lloc de rebre de mi elservei del meu magisteri, m’hagués lliurato m’hagués posat, com un agulló, el desigde l’horitzó més ampli del sacerdoci,ampli del sacerdoci, que en principianava creixent tot junt al monàstic. Era laidea o el sentiment d’una generositat més

Castellnou de Seana

Foto

: M. G

alitó

.

5

teología, la espiritualidad sacerdotal... quevino a coincidir con la apertura delConcilio Vaticano II, -ingresé precisamen-te el mismo día 11 de Octubre en que seinauguraba-, y con el trazado de nuevoscaminos de la Iglesia en la vida de lasociedad que tantas esperanzas estabandespertando, y que vivíamos con fuerzainusitada.

Fue, realmente el inicio de la configura-ción de un segundo círculo; para descubrircon más profundidad, y con unoshorizontes apasionantes, la aventura quesupone para la vida del hombre elempeñarse cada día en buscar a Dios, enabrirse, en vivir el deseo de su búsqueda, desu encuentro, de su experiencia, que, endefinitiva, siempre es un don que nos vienede Él mismo.

Para después vivir la realidad de la vidasacerdotal, en el servicio pastoral a variospueblos. Una vida sacerdotal que siempreviví en comunidad con unos buenos amigosy, si cabe, aún mejores sacerdotes; quizáscomo un anticipo ya de la comunidadmonástica. Una vida sacerdotal dondetampoco faltó la actividad de maestro, puesen mi primer destino tenía cinco pueblos enla Comarca de Daroca, con unos 600habitantes en total; viviendo en Darocamismo, y simultaneando el serviciosacerdotal con clases en un colegio.

gran a la meva existència. Però, això ésveritat, una experiència que naixia no dela insatisfacció, sinó del goig d’un serveiescolar mitjançant el qual em sentia benbé realitzat.

I vingué l’aventura, el cercle bonic delSeminari: l’estudi de la Bíblia, la teologia,l’espiritualitat sacerdotal... que va coinci-dir amb l’obertura delConcili Vaticà II, -vaigingressar al seminari pre-cisament el mateix dia11 d’octubre, en què esva inaugurar- i amb laperspectiva de nous ca-mins a l’Església quetantes esperances des-vetllava a la societat,viscudes amb força sin-gular.

Va ser, realment, l’ini-ci de la configuraciód’un segon cercle; des-cobrir amb més profun-ditat, horitzons nous,l’aventura única que su-posa a la vida de l’homeel compromís de larecerca quotidiana de Déu, obrir-se,viure el desig de la seva recerca, del seuencontre, de la seva experiència, que, endefinitiva, sempre és un do que ens ved’Ell mateix. I va venir tot seguit larealitat de la vida sacerdotal en el serveipastoral a diversos pobles. Una vidasacerdotal que vaig viure sempre encomunitat amb uns bons amics i encaramillors sacerdots; potser com un avençde la vida comunitària monàstica. Unavida sacerdotal on tampoc va faltarl’activitat de mestre, ja que al meu primerdestí tenia cinc pobles de la Comarca deDaroca, amb uns 600 habitants, vivint enDaroca i donant també classes en uncol·legi.

Va venir després l’experiència mésforta de la nostra vida sacerdotal, aAlcanyís, on vàrem continuar el mateixequip sacerdotal, en una parròquia mésgran, més complexa. Aquí vaig continuar,però menys, amb classes; per bé quesobretot portàrem a terme una intensa

Ballobar

6

Vino después la experiencia más fuertede nuestra vida sacerdotal en Alcañiz,donde seguimos el mismo equipo sacerdo-tal, en una parroquia de más envergadura,más compleja. Aquí continué, pero ya másreducidas, con algunas clases; pero sobretodo llevamos a cabo una intensa tareapastoral como sacerdotes, en un intenso yrenovador programa de vida pastoralparroquial.

La tarea, quizás demasiado intensa, enuna sociedad donde domina el hacer,hacer, hacer... Este es el talante que sueledominar en nuestra sociedad de hoy.También en la vida de la Iglesia. Y este es unsendero que tarde o temprano lleva a laalienación, al vacío, al sin sentido de lavida. El sentido profundo no puedeperderse sobre todo en una vida eclesial, oen una vida religiosa personal, puestenemos el serio y real peligro de ladesorientación.

Y si ya de por sí una vida humanadesarrollada tan solo en la vertiente externade una incesante actividad lleva, al final,

hacia un desequilibriode la persona, estedesequilibrio puedeser más flagrante, másdoloroso cuando tie-ne lugar en la dimen-sión religiosa de lavida. Pues hay unosprincipios claros, ina-movibles, a la hora deconsiderar esa ver-tiente religiosa de lavida humana. El prin-cipio, a nivel personalde la necesidad de unequilibrio entre elespacio exterior y elespacio interior. Ypor eso hago mío loque escribe con totala sabiduría SanAgustín:

-Nos has hecho, Señor,para ti y nuestro corazónestá inquieto hasta quedescanse en ti.3

tasca pastoral com a capellans, dintre elmarc d’un intens i renovador programa devida pastoral parroquial.

Una tasca, potser massa forta ointensa, en una societat on domina el fer,fer, fer... Aquest és el tarannà que dominaa la nostra societat d’avui. També a la vidade l’Església. I aquest és el camí que més omenys aviat porta a l’alienació, al buit, alsense sentit de la vida. El sentit profundno pot perdre’s, sobre tot a la vidad’església, o bé en una vida religiosapersonal, ja que hi ha el perill seriós d’unadolorosa desorientació.

I si ja de per si una vida humanadesenvolupada tan sols la vessant exter-na, en una frenètica activitat, porta, a la ficap a un desequilibri de la persona,aquest desequilibri encara pot ser mésfragant i dolorós quan té lloc en ladimensió religiosa de la vida. Perquè hiha uns principis clars, inamovibles, al’hora de considerar aquesta vessantreligiosa de la vida humana. El principi, anivell personal, de la necessitat d’unequilibri entre l’espaiexterior i l’espai inte-rior. I per això faigmeu allò que escriuSant Agustí:

Ens has fet, Senyor,per a tu, i el nostre cor estàamb neguit fins que des-cansa en tu.3

Tard et vaig estimar,bellesa tan antiga i tantnova, tard et vaig estimar!Tu estaves dintre meu i joet cercava fora, i allí foraet buscava.4

Una relació cor-recta, un equilibri ade-quat entre la dimen-sió externa i internade la nostra existèn-cia, són aspectes fo-namentals per tenircentrada la nostra vidapersonal. Alcanyís

7

-¡Tarde te amé hermosura tan antigua y tan nueva,tarde te amé! Tu estabas dentro de mí y yo te buscabafuera y allí fuera te buscaba.4

Una relación correcta, un adecuadoequilibrio entre la dimensión externa einterna de nuestra existencia, son aspectosfundamentales para tener centrada nuestravida personal.

También San Pablo nos ofrece motiva-ciones interesantes para lo mismo:

- ¿Habéis olvidado que sois templo deDios, y que el Espíritu de Dios habita envosotros? (1Cor 3,17)

- Ninguno de nosotros vive para sí mismo,ninguno muere para sí mismo: si vivimosvivimos para el Señor, y si morimosmorimos para el Señor; o sea que en la viday en la muerte somos del Señor (Rom14,8)

- Dios nos ha llamado a una vida de paz(1Cor 7,16); bien calzados, siempredispuestos a dar la noticia de la paz (Ef6,15)

Pues olvidamos esta realidad, y nosempeñamos en vivir para nosotros mismos yse nos desvanece la paz, como se derrama yse pierde el aceite; y nos volvemos débiles,desequilibrados, perdiendo sabor nuestravida. El hombre necesita la paz, la pazprofunda, la serenidad interior. Tan solo esasituación nos pone en el sendero de laverdadera fuerza, como enseña Isaías:

Vuestra fuerza será la calma y la confianza (30,15)

Además de todas estas connotacionesfundamentales para atender espiritualmen-te al bien de la persona, es necesario noolvidar tampoco a la hora del trabajopastoral, en la vida de la Iglesia, otraenseñanza bíblica:

Si el Señor no construye la casa es inútil que madruguéis que veléis hasta muy tarde (Sal 126 (127)

Pienso que también lo solemos olvidarcon frecuencia, y que nos ensimismamos enlo que creemos depende del mero esfuerzopersonal, aunque sea una entrega generosa

També Sant Pau ens ofereix unesmotivacions importants des de la saviesade la Paraula de Déu:

No sabeu que sou temple de Déu ique l’Esperit de Déu habita envosaltres? (1Cor 3,16)

Ningú de nosaltres no viu ni mor pera ell mateix: si vivim, vivim per alSenyor; i si morim, morim per al Senyor.Per això, tant si vivim com si morim,som del Senyor. (Rom 14,8)

Déu ens ha cridat a viure en pau(1Cor 7,15); ben calçats, a punt peranunciar l’evangeli de la pau (Ef 6,15)

Amb freqüència oblidem aquestarealitat i ens entossudim a viure per anosaltres mateixos i se’ns escapa la pau,com es vessa i es perd l’oli; i ens tornemfebles, desequilibrats, i així va perdentsabor la nostra vida. L’home necessitapau, pau profunda, serenor interior. Jaque tant sols aquesta situació ens potposar en el camí de la veritable força.com ens diu el profeta Isaïes:

Trobareu la força en la calma i en la confiança (30,15)

A més de totes aquestes connotacionsfonamentals per atendre espiritualmentel bé de la persona, cal no oblidartampoc, a l’hora del treball pastoral, a lavida de l’Església, una altra ensenyançabíblica:

Si el Senyor no construeix la casaés inútil que us lleveu tan de matíi aneu tan tard a reposar (Sal 126

(127)

Penso que també això acostumem aoblidar-ho, i que ens quedem abstrets enallò que creiem que depèn únicament del’esforç personal, per bé que sigui unadonació generosa i desinteressada, peròque pot estar equivocada, i ser esgotado-ra, materialment i espiritualment, si noneix d’aquest punt de recolzament,principal i inamovible: És el Senyor quiconstrueix la casa.

I així cercant aquest equilibri entrel’espai interior i exterior de la meva vida,aquest punt de recolzament inamovible

8

y desinteresada, pero que puede serequivocada, y agotadora, material yespiritualmente, si no parte de ese punto deapoyo principal e inamovible: Es el Señorquien edifica la casa.

Y así, buscando este equilibrio entre elespacio interior y exterior de mi vida, esepunto de apoyo inamovible que necesita-mos para todo trabajo espiritual, seempieza a dibujar el tercer círculocreciente, una nueva pasión, una tercerapalabra: monje.

Yo creo que era una planta que ibacreciendo en la vida sacerdotal en latensión de buscar una paz interiorpermanente, de ahondar en la sabiduría delos Santos Padres, de ir relativizando tantohacer, tanta actividad externa. Y pienso queasí fue brotando el perfil de este nuevocírculo, de modo pausado, pero imponién-dose cada día con más fuerza en mi vida.

Fue ir descubriendo que el espaciomonástico es el espacio idóneo para buscary vivir el equilibrio entre el mundo exteriore interior de mi persona.

El espacio monástico es el espacio idealpara vivir la serenidad del corazón;también, el espacio ideal para abrirse a unagozosa confianza en el otro como fuente depaz y de alegría. El espacio monástico es unespacio singular, donde el tiempo adquiereunos acentos diferentes, donde se vive elúltimo de los círculos crecientes, eldefinitivo. Es vivir la pasión de sentirabsorbida toda tu existencia en este únicoempeño: trazar el último círculo, nosabiendo como lo vas a acabar, perosabiendo, sí, que lo vas trazando con laseguridad, en tu giro permanente debúsqueda, de que no quedará inacabado,porque este círculo se nos convierte en elcamino más apasionante que puede viviruna persona de este mundo, pues es uncamino con las connotaciones de que hablael poeta:

En hondas noches te excavo, oh Tesoro. Pues todas las abundancias que he visto son pobreza y sustitución mezquina de tu hermosura, que aún no está agotada. Pero tu camino es inagotable,

que necessitem per a tot treball espiritual,es va començar a dibuixar el tercer cerclecreixent, una nova passió, una terceraparaula: monjo.

Jo crec que era una planta que anavacreixent a la vida de capellà en aquellatensió per buscar una pau interiorpermanent, per aprofundir en la saviesadels Sants Pares, per anar relativitzanttanta activitat exterior. I penso qued’aquesta manera va anar brollant el perfild’aquest nou cercle, de manera pausada,però imposant-se cada dia amb més força.

Va ser un anar descobrint que l’espaimonàstic era l’espai idoni per buscar iviure l’equilibri entre el món interior i elmón exterior a la meva vida.

L’espai monàstic és l’espai ideal perviure la serenor del cor; també l’espaiideal per obrir-se envers una joiosaconfiança en l’altre com a font de pau id’alegria. L’espai monàstic és un espaisingular, on el temps adquireix unsaccents diferents, on es viu el darrer delscercles creixents, el definitiu. És viure lapassió de sentir compromesa tota l’exis-tència en aquest únic desig: dibuixar eldarrer cercle, no sabent com ho acabaràs,però, això sí, sabent que el vas fent amb laseguretat, en el teu gir permanent derecerca, que no restarà inacabat, perquèaquest cercle se’ns converteix en el camímés apassionant que pot viure unapersona en aquest món, ja que és un camíamb les connotacions de les quals parla elpoeta:

A les profundes nits t’excavo, oh Tresor.Perquètota la abundor que he vistés pobresa i substitució mesquinade la teva bellesa, que encara no

està esgotada.Però el teu camí és inesgotable,i, doncs ningú el recorre, tot s’esborra.Tu romans sol. Tu eres soledat,el teu cor camina envers terres

llunyanes.(R.M.Rilke)5

La vida monàstica et posa en el camíd’una seducció: la seducció de Déu. Jocerco Déu; però també conec que Déu embusca. La vida monàstica és viure aquesta

9

y, pues nadie lo anda todo se borra. Tú estás solo. Tú eres soledad, tu corazón va hacia valles lejanos

La vida monástica te pone en el caminode una seducción: la seducción de Dios. Yobusco a Dios, pero también conozco queDios me busca. La vida monástica es viviresta mutua seducción: la de Dios por elhombre, y la del hombre por Dios. Estaseducción necesita vivir ese largo camino,un compromiso permanente, una búsquedade esa hermosura todavía no agotada, queabsorbe mi tiempo y mi espacio, ocupandotodas mis energías en acercarme a la Fuenteúnica de mi espacio y de mi tiempo.Apasionarte por la vida, amando ycantando a la vida.

Muchos que conocéis el Monasterio,Germans o no germans, sabéis de estarealidad, aunque no siempre llegáis a vivirlaen “nuestro espacio y en nuestro tiempo”que viene a ser este Monasterio de Poblet,único; quizás vuestras obligaciones, elritmo de vuestra existencia... os lo impiden.Pero yo os querría pedir para terminar, quevuestro corazón tiene derecho a que hagáisun esfuerzo especial para proporcionarlealgo de esta paz. Vuestra vida, profesional,vuestra familia... vuestra misma dignidad depersonas y personas creyentes, tienederecho a que busquéis siquiera un poco deesa seducción de Dios, a fin de centrarvuestra vida en la paz más profunda, y masreal y viviendo la experiencia inigualable desentirse pacificados, para lanzarse despuéscon ilusión y esperanza, a seguir viviendovuestra vida, en nuestra inquieta, violenta ydesconcertante sociedad, con espíritu depacificadores. Que el Señor os bendiga atodos vosotros y a vuestra familias.

Josep Alegre,Abad de Poblet

1 El libro de la vida monástica, Antologíapoética, Espasa Calpe, Madrid 76, p.452 o,c. Id, p.473 Las Confesiones, Libro I, Cap,1, Edic Akal,Madrid 86, p.344 o.c. Libro X,Cap 27, p.2635 Libro de la peregrinación, Antología poética,Espasa Calpe,Madrid 76, p.53

mútua seducció: la de Déu per l’home, i lade l’home per Déu. Aquesta seducciónecessita viure aquest llarg camí, uncompromís permanent, una recerca de labellesa encara no esgotada, que absor-beix tot el meu temps i el meu espai,agafant-me en totes les meves energies afi d’apropar-me a la Font única del meuespai i del meu temps. Apassionar-te perla vida, estimant i cantant la vida.

Molts que coneixeu el Monestir,Germans o no Germans, sabeu d’aquestarealitat, per bé que no arribeu del tot aviure-la al “nostre espai i al nostre temps”que ve a ser aquest Monestir de Poblet,únic; potser les vostres obligacionspersonals, el ritme de la vostra existèn-cia... us ho impedeixen. Però jo us voldriadir per acabar, que el vostre cor té dret afer un esforç especial a fi de donar-liquelcom d’aquesta pau. La vostra vidaprofessional, la vostra família... la vostramateixa dignitat de persones i personescreients, té dret que busqueu per bé quesigui una mica d’aquesta seducció divina,a fi de centrar la vostra vida en la pau mésprofunda, i més real; i arribar a viurel’experiència de sentir-se pacificats perDéu, per llançar-se desprès amb il·lusió iesperança, i confiança en les vostrespròpies forces i capacitats, a continuarvivint la vostra vida a la nostra societatinquieta, violenta i desconcertant, ambesperit de pacificadors. Que el Senyor usbeneeixi a tots vosaltres amb les vostresfamílies.

Josep Alegre,Abat de Poblet

1 El libro de la vida monástica, Antologíapoética, Espasa Calpe, Madrid 76, p.45.2 o.c., id, p.47.3 Las Confesiones, Libro I, Cap.1, Edic Akal,Madrid 86, p.34.4 o.c. Libro X, Cap.27, p.263.5 Libro de la peregrinación, Antlogía poética,Espasa Calpe, Madrid 76, p.53.

10

Tingué lloc a Poblet, el dia 7d'octubre de 2000; d'11 a 2 h.del matí, després de tres anys que

el Patronat no es reunia (des del mes degener de 1997).

La presidí el M. Hble. Sr. Jordi Pujol,amb assistència de la vice-presidenta, laSra. Júlia Garcia-Valdecasas, delegadageneral del Govern a Catalunya, i delsvocals; el Sr. Jordi Vilajoana, conseller deCultura de la Generalitat; el Sr. JavierCallizo, Consejero de Cultura d'Aragó; elSr. Damià Pons, Conseller de Cultura deles Illes Balears; el Sr. Joaquín Puig de laBellacasa, Director General de Bellas Ar-tes, del Ministerio de Cultura de Madrid;el pare Abat de Poblet, Dom Josep Ale-gre; el Sr. Marc Mayer, Dtor. Gral. delPatrimoni Cultural; el president de laGermandat de Poblet, el Sr. Ramon M.Mullerat; el representant de la FundacióCorrea Véglison, Sr. Enric Ventosa; elpresident de l'Institut d'Estudis Catalans,Sr. Manel Castellet; l'alcalde de Vimbodí,Sr. Jaume Carreras; i el de l'Espluga, Sr.

Antoni Sánchez; el tresorer, Sr. Joan Vilà;i el secretari, Sr. Joan-Emili Vilà. Encaraque no són membres del Patronat, peròtambé hi intervenen: el Sr. César Puig,delegat del govern de la Generalitat aTarragona, que acompanya el President;i la Sra. Maria Jesús Vila, delegada aTarragona de Medi Ambient, que té curade la vigilància dels entorns del Monestir,i n'informa a les reunions plenàries. Enforen absents: el vice-president segon.Mns. Lluís Martínez i Sistach, arquebisbede Tarragona; la Sra. Directora Generalde Cultura de València; el president del’Arqueològica de Tarragona, Sr. RafaelGabriel i el Director de l'Arxiu de la Co-rona d'Aragó, Sr. Pedro López.

El primer tema de l'Ordre del dia fouconcretar el finançament del canvi isoterrament de les línies elèctriques de totel Convent. Fa uns anys que una inspecciótècnica detectà que tota la xarxa elèctricadel Monestir era obsoleta i calia canviar-la. Es proposà al Patronat, i la presidènciade la Generalitat assumí el cost de l'obra,

RESENYA-MEMORÀNDUM DE LAREUNIÓ PLENÀRIA DEL PATRONAT

DE POBLET

RESENYA-MEMORÀNDUM DE LAREUNIÓ PLENÀRIA DEL PATRONAT

DE POBLET

Foto

: Dim

as B

alag

uer -

El P

ati.

11

Foto

: Dim

as B

alag

uer -

El P

ati.

el pressupost de la qual pujava llavors acinquanta-dos milions. Se'n finançarenfins a vint-i-un i se n’aturaren lessubvencions. Com que l'obra eranecessària, la Comunitat prosseguírenovant la xarxa elèctrica i ara era elmoment d'esbrinar-ne el seu finançament.(Ens arriben els diners escalonadament).

De les obres en curs i futurs projectes,hi ha: l'accés al Palau Nou de l'Abat, queel Sr. Director General proposarà a laDiputació de Tarragona que ho acabi. Lacoberta de les absidioles, que dónahumitats i salnitre a les capelles de la gi-rola i que serà assumida per laDirecció general del PatromoniCultural (al maig de 2001 es parlade fer-la). El canvi de la importantteulada del Dormitori gran i laconversió de les habitacions actualsobsoletes per ampliació de la bi-blioteca, que serà estudiada per laDirecció General. La Torre delRellotge o primer portal d'accés aPoblet, que recentment ens ha estatretornada pels pares salesians, nofa pas massa temps que va venir unarquitecte de Madrid i se'n vaemportar el projecte per proposar-ne la restauració. El Sr. Puig de laBellacasa, Dtor. Gral. de Bellas Ar-tes, va rebre l'encàrrec del patronatd'esbrinar qui era aquest arquitectei activar aquest projecte.

Es posaren també sobre la taula elprojecte de la Capella de la Sagristiaantiga, per a fer-ne una capella d'hivern iposar una coberta al lapidari, per cobrirtotes les pedres emmagatzemades al defora. També es va parlar de la restauraciódel Retaule de l'Altar major -cal consoli-dar les escultures exemptes, cornises ialtres elements- i d'altres obres d'art, dientel Sr. Director General que faria venir unstècnics que fessin el diagnòstic del quecalia fer i després es procediria enconseqüència. Sobre la canalització delbarranc de la Pena o sant Bernat (o delTarantí), la Sra. Maria Jesús Vila, de MediAmbient, va dir que s'estava fent el

projecte i que pel mes de maig de 2001 esfaria l'obra (sembla que serà així, ja que ala reunió de la Junta Rectora del PNIN -per a la protecció del bosc de Poblet-, laSra. Candini, Directora General, ho vaconfirmar). Després d'haver remodelat ladita "Bassa dels Frares", que ho va fer elConseller d'Obres Públiques, procedia ferla xarxa contra incendis, ja que Poblet estàdesprotegit davant qualsevol eventualitatd'incendi. El molt Hble. Sr. President i delPatronat, va encomanar al Sr. Cèsar Puig,delegat de la Generalitat a Tarragona, quefes el projecte de la xarxa i li fes arribar(consta que s'ha fet així).

Quan l'Administració central vaprocedir a la recollida dels parallampsradiactius, Poblet es va quedar senseprotecció davant els agents atmosfèrics.Calia instal.lar-ne de nous elèctrics. Comque disposàvem d'un projecte de l'empresaTorrente que preveia els parallampselèctrics que calien per a Poblet, el Sr. Di-rector General del Patrimoni el va assumir(i després d'actualitzar-ne el preu delprojecte, ja s'han instal.lats). També es vaparlar dels nous serveis sanitaris -a la plaçamajor, i al costat de les Torres Reials-,aprovats recentment per la Comissió te-rritorial i que seran finançats pel mateixPatronat. Sobre l'adequació de l'ampladade la carretera que de Vombodí mena a

12

Poblet, proposada pel Sr. Alcalde, ja quesegons la normativa vigent no és legal quehi passin els autocars de línia per massaestreta, es traslladarà la proposta a laDiputació de Tarragona.

Al Sr. Puig de la Bellacasa el Patronatli va encarregar que vetllés perl'Hostatgeria de Poblet, a càrrec del Mi-nisterio de Fomento del Govern de Ma-drid. El Ministerio havia fet un concursd'idees, després el projecte bàsic, seguitdel d'execució, però l'avenç era molt lent(consta que va fer-ho, tot i que es tornà aencallar, ja que dels 700 va passar als 952milions de pressupost i calia una novaaprovació, i va ser el Sr. José Mª Aznar,president del Govern, qui -en haver de ve-nir a Poblet el 27 de març de 2001- ho vadesbloquejar).

A proposta de la historiadora Sra.Mariona Ibarz, autora d'una biografia so-bre el Príncep de Viana, el Sr. DirectorGeneral va proposar al Patronat que,havent obtingut una subvenció, se lipermetés estudiar els ossos dels Cardonade les cambres funeràries que hi ha a laCapella del Santíssim de Poblet, i tornara plantejar-se si és o no la mòmia delPríncep de Viana. El Patronat hi consent,però condicionat a què sigui la Comunitat

de monjos que digui l’última paraula. (Elpare Abat de Poblet va permetre fer-ho ien aquest mes de maig s'està fent l'estudidels ossos i de la mòmia).

També proposa el Sr. Director Gene-ral que es faci una revisió a Poblet del'itinerari turístic a fi de treure les barreresarquitectòniques per als minusvàlids, cosaa la qual consent el Patronat. (Van venirdos arquitectes de la Generalitat a fer elseguiment del circuit per elevar les sevesconclusions a la Direcció General i s'estàa l'espera del resultat de l'informe).

I, finalment, per raó de l'edat i la salut,el tresorer, tot i la devoció que ha posatsempre en l'exercici del seu càrrec, el Sr.Joan Vilà i Tintoré el posa a disposició dela Presidència, com també ho fa el seu fill,el secretari, Sr. Joan-Emili Vilà i Mayo. LaPresidència s'ho parlarà amb el pare Abat,per trobar els substituts. I així s'acaba lasessió del Patronat de Poblet.

NB. Per tanta matèria no es pot espe-rar una solució molt ràpida de tots els punt.Dels diversos resolts o en vies de solució,s'ha explicat entre parèntesi () els ques'han fet.

Francesc M. Tulla, prior.

13

"Amb la construcció del Patronat de Poblets'imprimí un gran i decisiu impuls a la

restauració material del monestir".Manuel de Montoliu

A l’entorn del Monestir de Poblet hiha diverses institucions que cooperen amb la Comunitat i n’asseguren

el funcionament. Una és la "Germandat",que podríem dir que són els "amics" de laComunitat de monjos, la qual elsassessora, els dóna suport i els fa costat. Il'altre és el "Patronat", que té lamissió de vetllar i defensar les"pedres" o el monument i estàcompost d’organismes públics imembres més aviat "oficials". Enel present article ens ocuparemd'aquest últim.

Des de l'any 1850, l'Estat vaencomanar a la Comissió deMonuments de Tarragona la curadel Monestir de Poblet (com tambédel de Santes Creus), la qual, amb mésentusiasme que mitjans, va fer el que vapoder per evitar que s'espatllés més Pobletdel que ja n'estava. Pels anys vint s'havienfet diversos intents pel Comte delMontseny, del primer Comte d'Egara, elComte de les Infantes, Director Generalde Bellas Artes, don José Bertrán i Musitu,llavors subsecretari d'Hisenda, el propisenyor cardenal Vidal i Barraquer, etc.,amb gestions, redacció de projectes ialtres, a fi de crear una Junta de Patronat,però no arribava el moment de fer-ho.

Com a conseqüència de la visita queva fer a Poblet el rei Alfons XIII l'any 1926,a instàncies del Comite de l'Asalto,Marquès de Grigny i de n'Eduard Toda iGüell, amb una curiosa anècdota del rei":"Poblet, monumento nacional... ¡una ver-güenza nacional!, va dir pel seu estat de

REIAL PATRONATDEL MONESTIR

DE POBLET

deteriorament, després de quasi un segled'abandonament. La visita fou el detonantper crear el Patronat i impulsar lareconstrucció.

Per reial decret de 14 de juny de 1930(Gaceta del 17), i essent ministre de Ins-trucción Pública y Bellas Artes, n’ElíasTormo i Monzó, es va crear el primerPatronat de Poblet. Estava format per:n'Eduard Toda i Güell, com a president; ivocals: en Ramon Morenés i GarcáAlesón, comte de l'Asalto i Marquès deGrigny, en Lluís Plandiura i Pou, mossènRamon Sabaté i Balcella, prev., mossènJaume Barrera i Escudero, prev., i en Fidelde Moragas i Rodés. Com a secretari, founomenat en Cosme Toda i Oliva(nomenament publicat el 15 de novembrede 1930, en el Boletín Oficial).

La primera sessió es va tenir el dia 25de juliol de 1930, a la Sala Capi-tular de Poblet, amb l'aprovaciódels següents assumptesprincipals: L'acceptació de ladonació d'unes terres delsencontorns per a lacircumval.lació i defensa delmonument i d'un petit cabald'aigua que permetia fer brollar

la font del claustre, efectuada perla senyora Anna Girona i Clavé,

propietària de les terres veïnes i quedesprés formà part del Patronat.L'actuació d'aquest primer Patronat va

quedar reflectida en la Memòria que sotael títol de Reconstrucció de Poblet, foueditada el 1935. A proposta del patronat,la Dirección General de Bellas Artes vadecidir prohibir definitivament la plaga deles excavacions per cercar els suposats"tresors" de Poblet.

En crearse l'any 1934 la Comissió mix-ta de traspassos de serveis a la Generalitat,van quedar sense aprovar-se els projectesd'obres del patronat. Durant la guerra ci-vil del 1936-1939, va quedar dissolt elPatronat i, al seu lloc, hi hagué unComissariat de la Generalitat, del qual enfou Comissari-Delegat n'Eduard Toda.

Per Ordre del Ministeri d'EducaciónNacional de 12 de gener de 1939 (BOE

14

del 22), fou restablert el Patronat per a laconservació de Poblet. Els seuscomponents foren, a més del Ministro deEducación Nacional, el jefe del Serviciode Bellas Artes, Director de la Real Aca-demia de Bellas Artes de San Fernando iDirector de la Real Academia de la His-toria, els senyors Lluís Plandiura i Pou, elDr. Juan Ramón Masoliver i Martínez;Darius Rumeu, Baró de Viver; José Maríade Huarte, corresponent de les RealesAcademias de la Historia i de san Fernan-do; Francisco Cossío, director del Museode Valladolid; i Ferran Valls i Taberner,Director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.N'Eduard Toda i Güell en fou vocal.

Per Ordre del Minis-terio de Eduación Na-cional de 20 d'agost de1940, fou conceditl'usdefruit d'una part delMonestir a l'Ordre delCíster, que en prenguépossessió el 4 denovembre del mateixany de 1940, per mitjàdels quatre monjositalians destinats aPoblet, dirigits pel pareRosavini, després de 105anys d'haver-ne estatexpulsats. Això plan-tejava una nova situaciólegal de jurisdiccions,que el Govern va regu-lar per Ordre del Minis-terio de Educación Na-cional de 3 de març de 1941 (BOE de 20),per la qual es renovava el patronat per acordinar els interessos de l'Estat amb elsde la Comunitat Cistercenca. El nouPatronat estava compost per n'EduardToda i Güell, com a President: el pare Priorde la Comunitat de Poblet, com a vice-president; un representant del GovernCivil de Tarragona; el President de laDiputació Provincial de Tarragona; enLluís Plandiura i Pou; en Ferran Valls iTaberner; mossèn Jaume Barrera i Escu-dero, prev.; en Lluís de Muller; i en JoséPedro Gil Moreno de Mora.

En morir el president del Patronat,n'Eduard Toda i Güell, el 26 d'abril de1941, per Ordre del Ministerio de Educa-ción Nacional d'11 d'agost de 1941 (BOEdel 25), va ser designat nou President enJ. Pedro Gil Moreno de Mora, i com asecretari mossèn Jaume Barrera Escudero,prev. Aquest Patronat, amb canvi depresidents, altes i baixes de vocals,nomenament d'arquitectes, va seguir el seucamí, fins a la sessió del 16 de març de1945, en què s'amplià amb el nomenamentdels presidents de les diputacions de l'anticRegne de la Corona d'Aragó, sessió pre-sidida pel llavors Ministro de EducaciónNacional, en José Ibáñez Martín, i el Di-

rector General de Bellas Artes, en Marquèsde Lozoya. S'havia concedit unasubvenció anual de 50.000 ptes. d'aquelltemps, el 1941. L'11 de maig de 1942, unaLlei de la Jefatura del Estado permetial'expropiació forçosa dels horts i terresdels encontorns dels monestirs. En una deles sessions, el Patronat va agrair a laGermandat l'esforç per les importantsrestauracions, com eren la Biblioteca, elLocutori del Cubar, el Refetor i la Sala Ca-pitular. I es començà a parlar del trasllatde les restes reials des de la Catedral deTarragona, on estaven dipositades, alMonestir de Poblet. I de cara a això, calia

Foto

: A. M

illa.

Casa del Patronat de Poblet

15

fer la restauració dels panteons reials:l'escultor en Frederic Marés restaurà lesestàtues reials i el tallista de Tarragona,en Melendres, féu la resta. El trasllat deles restes reials es féu el 4 de juny de 1952.

La Dirección General de Bellas Artes,en data 30 de juny de 1951, oficia haver-se concedit l'usdefruit de la totalitat delMonestir en favor de l'Ordre de Cister.Per Llei de Corts de 17 de juliol de 1953es concedia l'usdefruit a la Comunitat demonjos per 99 anys, prorrogables altres99 anys més, i es creava un nou Patronat,les funcions del qual serien: a) Cooperaren les obres de conservació del Monestir;b) L'ajuda a la Comunitat usufructuària;c) La vigilància dels encontorns, i d) Elfoment i regulació del turisme cap a la Co-marca. Per Ordre del Ministerio de Edu-cación Nacional, de l'11 de juny de 1954,s'aprovaven els nous Estatuts i lacomposició dels seus membres, presiditspel senyor Cardenal Arquebisbe deTarragona. Durant els anys 1951 a 1955es feren importants obres de restauració,degudes al llavors Ministro de EducaciónNacional, en Joaquín Ruiz-Giménez.

Per a seguir en detall tota l'actuació delPatronat de Poblet al llarg de tots aquestsanys, cal fullejar els llibres d'en Felio A.Vilarrubias: Historias del Patronato de Poblet,1930-1955; i les Memòries dels anys 1960-1965, 1966-1970 i 1971-1973.

En arribar l'Estat de les Autonomies,tot i que la titularitat del "monument"segueix essent de l'Estat, i que laComunitat frueix del seu usdefruit, ve eltraspàs de les competències. La gestió quefins a aquell moment tenia sobre el"monument" el Ministeri de Cultura, deMadrid, va ser traspassada al Departamentde Cultura de la Generalitat de Catalunya(Reial Decret 1010/1981, de 27 de febrer).El patronat i els seus components forenrenovats. Per Ordre del 23 d'octubre de1989 (DOGC, núm. 1215, del 6.11.1989),es dóna publicitat als nous Estatuts delPatronat del Reial Monestir de Poblet. Elsmembres que el formen són: Presidentd'honor: SM el Rei d'Espanya. Presidentefectiu: El President de la Generalitat de

Catalunya. Vice-president primer: el/ladelegat/da general del Govern aCatalunya. Vice-president segon:l'arquebisbe de Tarragona. Vocals: ElConseller de Cultura de la Generalitat deCatalunya; un representant de laComunitat Autònoma d'Aragó; unrepresentant de la Comunitat Autònomade València; un representant de laComunitat Autònoma de les Illes Balears;El director general de Belles Arts i BénsCulturals del Ministeri d'Educació i Cul-tura de l'Estat; El director general delPatrimoni Cultural del Departament deCultura de la Generalitat de Catalunya;L'Abat del Reial Monestir de Poblet; ElPresident de la Germandat de Poblet; elpresident del Patronat de la FundacióCorrea Veglison; El president de l'Institutd'Estudis Catalans; El president de la ReialSocietat Arqueològica Tarragonina; El di-rector de l'Arxiu de la Corona d'Aragó;L'alcalde de Vimbodí; L'alcalde del'Espluga de Francolí; Un tresorer i unsecretari.

Funciona amb reunions "plenàries" (uncop a l'any) amb l'assistència de tots elscomponents; hi ha una Comissiópermanent (més restingida); un Comitèexecutiu; i l'Abat actua com a delegat,donada la seva immediatesa amb què calresoldre els problemes del dia a dia. ElPatronat supervisa les obres deconservació i manteniment del Monestir;dóna suport a la Comunitat usufructuàriatutelant i defensant els seus drets irecolzant les seves gestions; i col.laboraen la conservació i protecció del paratgenatural d'interès nacional dels entrons delMonestir declarat per la Llei 22/1984, de9 de novembre; i té la vigilància delsentorns.

De manera resumida i a grans trets, s'hadit el que és i com actua el Reial Patronatdel Monestir de Poblet, en ajut de laComunitat de monjos usufructuària. I perfinalitzar, una paraula d'agraïment a totsels que, havent format part del Patronatdurant molts anys, han aconseguit quePoblet sigui el que és.

Francesc M. Tulla i Ramon M. Mullerat

16

EL PALAU REIAL DEMARTÍ I L'HUMÀ

L'edifici gòtic que va fer bastir el reiMartí I sobre l'antiga sala dels cups,i que es va prolongar al damunt de

l'atri de l'església abacial, és, sens dubte,la millor obra d'aquesta època a Poblet,i un dels millors exemplars del gòticcivil a Catalunya. La seva històriano va estar exempta deproblemes i dificultats.Començandes vers l'any1397, sota la direcció delmestre Arnau de Bargués,ajudat per l'escultor FrançoisSalau, les obres avançaven a bonritme fins que s'aturaren el 1406, il'obra quedà definitivament estanca-da. Sabem, però, que l'abat MiquelDelgado hi afegí algunes obresmenors i que a les darreries delsegle XVI es va construir aldamunt un segon pis d'obra, queva perdurar fins a finals del segleXIX. Sortosament, l'aturada de lesobres s'esdevingué quan estava japràcticament enllestida l'obraprincipal i només faltava tancarels grans arcs que sostenen elsostre de les dues sales mésimportants del palau.

La destrucció que va seguir al'exclaustració del 1835 no vaperdonar el palau. L'any 1850l'edifici restava sense teulada i lesrunes omplien el pati de l'entrada.Afortunadament la decoracióescultòrica, que es trobamajoritàriament en llocs elevats,no va sofrir greus desperfectes.La Comissió de Monuments deTarragona va enderrocar el pis su-perior i l'any 1887 va fer unacoberta.

La recuperació del monestirdesprés del 1930 també vaafavorir el palau, però encaraquedava com una construccióinacabada. Fou l'any 1966 quanla Direcció General de Belles

Arts, a més de restaurar a fons el palau, vaacabar l'obra amb la construcció dels gransarcs interiors que sostenen l'enteixinat,així com també l'escala principal quemancava.

El palau esdevenia un enorme espaiarquitectònic buit, compost de dues granssales comunicades per un petit corredor -

el palau pròpiament dit- i altres tresdependències auxiliars que també es

comunicaven per un altre corredorestret.

Fou l'any 1977 quan,gràcies a la intervenció deles diputacions de Girona

i Tarragona, aleshoresmembres del Patronat de

Poblet, es decidí aprofitaraquest espai incomparable per

convertir-lo en el museu de Poblet,on s'exhibiria una selecció de peces

Foto

: A. M

i l la.

17

d'interès històric, artístic i arqueològicd'una forma moderna i agradable. Finsllavors, a l'anomenada sala de l'abatMengucho (segles XIV-XV), hi haviamuntat una mena de museu-magatzem onamb mitjans molt precaris es podien veureuna gran quantitat d'objectes, dibuixos,quadres, etc. dels quals es féu una acuradaselecció per portar les peces mésimportants al nou museu. Aquesta sala,l'any 1982, es remodelà per tal de mostrard'una manera pedagògica i actual el queha estat la destrucció i posteriorrecuperació del Monestir.

Després de travessar el pati que serveixd'entrada al palau, i pujant per les escalesde la dreta, s'accedeix ales dependències auxi-liars, sobre l'atri del'església, on es pot veureen tres sales unaimportant mostra dequadres del segle XIX so-bre Poblet destruït(Marià Fortuny, RamonMartí Alsina i A.Battistuzzi), junt ambfragments de retaules.També es mostren unsdibuixos d'AlexandreLaborde, un sant Benetdel segle XVII, la creu del'antiga capella de laMare de Déu del Xiprer(s. XVII), una al.legoriaamb l'escut de l'abat Joande Guimerà (s. XVI) irestes de les tombesreials i ducals.

Per una estreta idretana escala, s'acce-deix al que és pròpiament el palau reialque, com ja hem dit, consta de dues granssales de vastes proporcions, el sostre deles quals sosté els grans arcs que van que-dar inacabats i que porten els escuts delrei Martí i de la seva esposa Maria de Luna.Quatre grans i preciosos finestrals gòtics,tots ells diferents i amb una rica decoració,il.luminen aquestes sales. La primera, méspetita, mostra les peces d'orfebreria, pin-tura i imatgeria. Destaquen per la sevavinculació amb Poblet i per la seva qualitat,

la predel.la amb la processó del DijousSant de 1585, el Crist de vori, un petittríptic i un fragment d'un retaule dedicata sant Hipòlit. Entre les imatges cridaespecialment l'atenció la de santa Annaamb les dues generacions -el nen Jesús i laMare de Déu-, així com un sant JoanBaptista romànic. En la secció d'orfebreriaveiem tres calzes recuperats de l'antigacomunitat, així com diverses peces d'úslitúrgic.

La sala següent, que és la principal delpalau, exhibeix una selecció d'objetes depedra, ceràmica i vidre. Una vitrina estàdedicada a fragments escultòricsprovinents de les tombes reials, d'elements

arquitectònics i d'altres llocs. Aquí desta-quen figures de la tomba de Ferran I, obrade Pere Oller. En uns expositors adientses mostra una selecció de capitells de di-versos indrets del monestir, i en un altre,les esteles discoidals que es col.locaven aldamunt de les tombes al segle XIII.Aquestes darreres procedeixen de l'anticcementiri de laics que es va desfer al segleXIV en bastir les muralles. Una segona vi-trina mostra tota una sèrie d'objectes deceràmica, principalment plats i pots de

Foto

: A. M

i l la.

18

farmàcia, així com també ceràmicad'origen romà provinents de lesexcavacions fetes els anys trenta a la Gran-ja Mitjana. Cal tenir en compte la qualitatdels objectes de vidre, entre els quals cridal'atenció el petit vas de principis del segleXIV i que havia estat lalipsanoteca de l'altarmajor fins al 1965. Hiha també un porró,probablement de lafarmàcia, del mateixsegle, i unes canadellesdel segle XVI. Lafragilitat del materialdóna valor al seuexcel.lent estat deconservació.

A més d 'a l t reselements en pedra,fragments de tombesi escuts abacials, calesmentar l a grantaula de sant Bernatacompanyada d'unesfalses claus de voltaprovinents de la bi-blioteca i els escutsde pergamí del segleXIV de caràcter or-namental.

En el petit corredor que comunicaaquestes dues sales hi ha una mostra derajoles heràldiques, la majoria del segleXVI, dels abats de Poblet, moltcaracterístiques, i una petita selecció deplats (ss.XIV al XVIII), que es complemen-

ta amb les que es po-den veure al museu dela restauració de la salade l'abat Mengucho.

Encara que totaquest conjunt l'ano-menem "museu" d'unamanera col.loquial,després de la llei demuseus de la Gene-ralitat de Catalunya, licorrespon millor lacategoria de Col.lec-ció, ja que no reuneixles condicions pròpiesd'un museu.

Jesús M. OliverSotprior

Foto

: A. M

illa.

Foto

: A. M

i l la.

19

Els hostes de Poblet dormim al´hospederia del monestir. Aquestacomprèn uns edificis que pertanyen

a la zona de clausura, i per tant adisposició, només, del gènere masculí. Ésuna llàstima que les dones no hi tinguinaccés, si més no perquè comprovarienque els seus fills, pares o marits, estanacollits amb generositat i pulcritud pelsmonjos cistercencs.

Pel que fa a les habitacions, en concret-anomenades «cel.les», paraula de rigor-s´ha de dir que són senzilles i un puntausteres pels costums d´avui, però sensdubte suficients per trobar-s´hi bé una nito moltes més. En aquests trenta anys quefa que visito de tant en tant Poblet, elsdormitoris que he ocupat han estat, senseexcepció, d´aquesta mena, de manera queno en recordo cap en particular: totsm´han semblant el mateix. No sabria comd e s t r i a r - l o s .Sovint he pen-sat, a més, que lameva habitació ala ciutat hauriade ser com qual-sevol d´aquestesa Poblet. I és quela meva cel.la,aquí, no és unsimple dormi-tori. Tots elshostes que hipassen deuensentir el mateix.La nostra cam-bra val per a dor-mir, és clar -iamb quina tranquil.litat!-, però també pera llegir i escriure, o estudiar, com fanalguns joves, i naturalment per a diva-gar, planejar un assumpte i, perdescomptat, per a sentir-se en comunióamb Déu, que gairebé tots els hostescreiem que és el millor que ens pot passarpel cap.

Una habitació a la clausura de Pobletno és, en una paraula, un dormitoriqualsevol, ni una cambra específica peraquest o aquell altre menester. Així és degran ser hoste en aquesta casa. Semprehe sentit que la cel.la és un lloc deretrobament personal, perquè hi fem vidai a la vegada hi som de pas. Perquè ensés tan familiar i alhora estranya. És difí-cil ser-hi i no trobar-se. El savi BlaisePascal va escriure entre els seus Pensaments:«Sovint he dit que tota la desgràcia delshomes ve d´una sola cosa, que és no sa-ber estar-se en repòs en una habitació».Això és particularment vàlid avui, en elstemps de «sortir», de la «velocitat» comun fi en si mateix, i, sobretot, d´evitartrobar-se sol amb un mateix. Una provade la felicitat ja és, positivament: «Quantde temps resisteix vostè tot sol a casaseva?» Fins i tot els soferts estudiants, oels constants opositors, fugen avui de lallar, a on per cert no els falta res, is´instal.len a les biblioteques enmigd´altres que fan el mateix, perquè enaquestes, diuen, hi ha més «ambient» o

se senten més«obl iga t s» ,col.lectivament,a fer el quehan anat a fer:concentrar-se.Tot just el quePascal troba-ria impossiblefer fora decasa.

Mentrestant,deia, una ha-bitació al´hos-pederia de Po-blet pot serper a alguns

un lloc de retrobament personal.Comparat amb la grandària i lasignificació de la resta del monestir,aquest espai modest és com unmicrocosmos, en el qual es pot produirtanmateix la descoberta de «qui he estatjo», si repassem en el silenci; o de «quisóc», si ens percebem ara i aquí, un xic

UNA HABITACIÓA POBLET

20

estranys, entre petits i grans, tot mirantcap al lluny a través de la finestra; opotser endevinem fins i tot un «quèseré», si ens fixem en la senzillesa queens envolta dins d´aquestes quatre nuesparets, i parem compte. Això ens permetadonar-nos, amb una mica de seny ihumilitat, que també l’ànima acaba el seutrajecte en aquest món tan despullada isimple com hi va venir, sola i a soles ambDéu, que la va fer, i davant de qui la roba,els cabells blancs o les pertinences queens hem cregut tant, ja no valen, enabsolut, res, ni per a Ell ni per a nosaltres.Res d´allò que «tenim» comptarà al fi-nal, sinó només allò que «som», sigui farde llum o petita espurna, amb els qualshaurem de donar el gran pas en elmoment més inesperat.

Molts lectors recordaran un quadrede Van Gogh que es titula «La mevahabitació a Arles». Saben que és un esclatde color a la glòria d´una petita i senzillahabitació, la del propi pintor, les obresdel qual són avui les més cotitzades delmercat, mentre que ell -sembla unaparàbola evangèlica- no va aconseguir envida vendre’n ni una. Fem ara l´inventaridel seu contingut. Per tot mobiliari hiveiem: un llit, una tauleta, dues cadires,un humil penjador, i les obres, és clar, del´artista, no gaire més destacades, però,que el pobre mirall que penja d´uncordill. Malgrat tot, és una cambraendreçada i plena de caliu humà. Ambpoc ja està dit tot. El gran arquitectemodern Mies van der Rohe va dir, con-tra les falses decoracions: "Menys ésmés". També ho podríem aplicar a moltesmaneres del viure actual, avui presoneres,tot el contrari, d´un estil de fer quesembla voler dir: «Més és poc!» Peròl´imprescindible no es veu, ni allò queval no té preu. L´habitació que ens pintavan Gogh fins i tot desborda totl´essencial que ella transmet. Cal despréstancar els ulls per «veure» què ensdescriu: simplement, humanitat. Fixem-nos que el pintor no ha posat cappersonatge a la cambra. Ni una vaga si-lueta, ni un rostre difús al contrallum.Però és una absència humana que nonotem, perquè la humanitat de la mira-

da de l´artista ens la compensa al centper cent. És com si veiéssim qui l´habita,què fa i què sent. Una habitació ben equi-pada o luxosa no ens hauria creatsegurament aquesta sensació.

És el mateix que alguns experimentema endinsar-nos i recórrer una habitacióde Poblet, a on per cert l´entorn -la llum,els xiprers, els ocells- no és gaire diferentd´aquell que envoltava la cambra de VanGogh a la Provença. Fem un viatge, ara,per la nostra cel.la? Fa dos segles Xavierde Maistre va publicar un curiós llibretitulat Viatge al voltant de la meva cambra. Enun temps en què podem arribar a tot arreui ja res no ens sorprèn, viatjar dins de lapròpia habitació pot ser, però, el mésaventurat i sorprenent dels itineraris. Lageografia de la cel.la comprèn, percomençar, un llit amb un senzill capçalque fa de tauleta. Hi ha dues cadires iuna taula de fusta blanca. Damuntd´aquesta s´hi troba un llum elèctric i uncendrer. Al costat, un radiador decalefacció. A la paret hi ha una petitaprestatgeria i un crucifix de fusta llisa.Disposem d´un armari empotrat per a laroba i, en un racó, d´un lavabo amb aiguacorrent i un mirall. Hi ha detalls com unaestora sota el llit i una paperera. Lafinestra, àmplia, té uns sòlids finestrons iuna tela metàl.lica contra els mosquits.A través d´ella es veu el cel, una part oaltra de la pedra del monestir, i elbellugueig parsimoniós de les puntes delsxiprers. Durant el dia se senten els ocellsi el pas ràpid d´algun monjo sobre la gra-va del jardí. Algunes nits escoltem el cantde l‘òliba, o les granotes, insistents.

A l´habitació, doncs, no hi falta res.Al contrari, ens recorda que necessitemtenir ben poques coses, i que poc és molt,i que tot és un do, un regal útil que hemde saber aprofitar. També fem lloança aDéu mirant el paisatge de la nostrasenzilla habitació i disposant-nos a viatjarde seguida pel nostre interior, amb elsulls ja més descansats i l´esperit humil.L´únic viatge de debò. Com més lleugers,més lluny.

Norbert Bilbeny

21

Com deia Pla, “el silenci de Pobletés obra de Déu i és per aquesta

raó que els seus efectes sóneficients i grandíssims”

Josep Pla, el patriarca de les Lletres ambvocació literària universal, se’n va anarper camins d’eternitat, un 23 d’abril, -

ara fa 20 anys- sota el guiatge espiritualde Sant Jordi, en la commemoració delqual coincideix també la mort d’altresllumeres de les lletres universals com sónCervantes i Shakespeare que, ambperfums de roses,consagraren persempre més el 23d’abril al culte literaride tots els temps.

La seva capacitatd’home observador ianalista crític, amb un estilpersonal tal volta únic, nopodia replegar-se en la intimitat casolanade la pròpia llengua. No en va el seutarannà lliberal d’una riquesa conceptual

sense mida, ensamblat d’humori a la vegada d’una ironia aguda,tallant, sense contemplacions nimiraments socials, obert a totsels horitzons, no estava fet alservilisme.

En el món de les idees i deles conviccions Pla anava perlliure, a la recerca d’uns valorsque el freturaven i que fins adarrera hora no va assolir ambplenitud, quan Déu es féutrobadís en el silenci monàsticde Poblet al terme del seu

pelegrinatge i de les seves dèries amb quètractava d’omplenar la solitud interior queel feia recelar de tothom.

Aquesta mena d’individualisme a la de-fensiva, obsessiu i desconfiat foren una deles característiques d’aquest homenot deles lletres hispàniques reclòs en el seu niude Llofriu, en el «Mas Pla», que esdevenia

mirador d’infinitshoritzons polítics,socials i humans, ique amb els seus ullsclucs, picardiats,analitzava dia darreredia.

Amb el seu posat pagès,d’home rural empordanès,

Josep Pla impressionava quan fruïa elbagatge polifacètic i coneixementsemmagatzemats en el seu intel.lecte com

JOSEP PLAa Poblet, als 20 anys

de la seva mort

JOSEP PLAa Poblet, als 20 anys

de la seva mort

22

un tresor guanyat a pols, fent via amb lesalforges plenes d’afanys literaris,descriptius de les formes de vida i costumsdels pobles, amb concisió planera,fàcilment entenedora, qualitat reservadaals grans prosistes de tots els temps, finsal punt d’ésser considerat després de Llull,com l’escriptor més fecund, imparable i ala vegada professionalitzat.

Però tant com escriptor, en Pla eratambé un llegidor ràpid, insaciable. I nocal dir un conversador amb una mecànicainterrogant, preguntona, per tal deconèixer més i més el que ell prouconeixia. Altra faceta era l’afany viatger,talment idoni al seu esperit cultivat i ob-servador, que va aconseguir els darrersanys de la seva vida una descoberta deci-siva: la del silenci de Poblet.

Com deia Pla, «el silenci de Poblet ésobra de Déu i és per aquesta raó que elsseus efectes són eficients i grandíssims».Amb aquesta des-coberta, el con-cepte agnòsticque ombrejava lafigura d’en Plaquedà diluït persempre. En lasoletat i silenci dePoblet, monestiron s’hi apropavaamb freqüènciacom imantat peruna força màgi-ca, trobadissaamb Déu, Plaexperimentavaquelcom extraor-dinari, sensitiu,mai copsat en capaltre indet delmón, amb unencisament que el féu exclamar: «Poblettranspira pau i silenci matinal, el cant delsocells i la lluminositat radiant del seuclaustre, és una meravella. Però ho és mésencara el silenci suau dels monjos quelloen Déu amb la pregària i el treball».

En la complexa vida d’en Pla hi ha unaltre vessant menys conegut i que revelael grau de coneixement psicològic delsubjecte humà que li permetia endevinard’un tros lluny les intencions dels individusque s’apropaven a ell. Els veia venir. Nosuportava la fal.làcia i la hipocresia. Enaixò, Pla era intolerant. La seva estratègiaconsistia a buidar, amb preguntesintencionades, l’interlocutor que amb toengreït i fatuós tractava d’endinsar-se enla vida de l’escriptor, només per presumird’aquesta trobada col.loquial. Pla era cruel:quan l’havia buidat l’enfonsava.

Per què? Per a qui coneixia en Pla, laresposta és òbvia. Al llarg de la seva vidahavia teixit moltes experiències que veniena ser com la túnica de la seva vellesa ple-na, àdhuc de recel i desconfiança. Teniapor de l’home. Tant l’havia arribat aconèixer, que desconfiava d’ell.

Això el neguitejava i, a la vegada,

esperonava el seu esperit vers la pau deDéu, amb reaccions sorprenents, com perexemple la vegada que una noia físicamentpoc afavorida, va acostar-se a Pla totdemanant-li tímidament un autògraf. Elpatriarca de les lletres fou complaent i

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

23

malgrat les mancances atractives va dir-li:«sempre que em vegi, vingui a saludar-me».

Inversemblant fou el cas d’una altranoia maca que en veure a Pla va córrer asaludar-lo dient que era neboda dels seusamics del mas veí. Amb gest despectiu vadespatxar-la: «No m’importa res del teuparentiu, però sí que he de dir-te que etsun bombó».

Un monjo de Poblet, jove d’anys peròvell d’experiència i tracte social, va assolirals darrers temps de la vida d’en Pla laconfiança plena del gran escriptor deLlofriu. En aquestmonjo cistercenc, tam-bé empordanès, en Plahi va descobrir l’amistati n q ü e s t i o n a b l e ,dipositària dels secretsíntims d’un homeafeixugat pel pes delsanys, amb la salutesmicolada i feta des-ferres. En fou el seuinfermer. Fra Marc, elmonjo porter de Poblet,va deixar per un tempsel càrrec monàstic, perésser el suport confiat iamical d’en Josep Plafent via fins al mateixllindar de la porta grande l’Eternitat.

Amb tot, però, Pla ifra Marc, empordanesosl’un i l’altre, sovintprovaven qui era qui.Pla, acostumat a fer elque li venia en gana, no es resignava acomplir les indicacions del monjo que noeren altres que les dictades pel metge decapçalera. A la fi, Pla, de tarannà rebel, vasotmetre’s a contracor al que manava elcistercenc. Un dels fets més eloqüentsesdevingué a ran d’un sopar preparat peruns amics d’en Pla. L’home, sense dir res,s’havia mudat i estava a punt. Fra Marc,

en adonar-se’n, va dir-li seriosament:«Senyor Pla vostè no surt aquesta nit!».Emmurriat va retirar-se sense badar bocai es posà al llit, vestit i amb les sabatescalçades.

Home de pocs miraments socials, peròd’una subtilesa pròpia, defugia tota menade protocol, i encara més quan es preteniaespecular amb ell. Una d’aquestesreaccions d’en Pla, enèrgicament tancades,va succeir en la darrera hospitalització enser-li anunciada la visita del president dela Generalitat, Jordi Pujol i la seva espo-sa. Els fotògrafs de premsa i càmeres de

TV havien envaïtel corredor de lap l a n t ahospitalària percopsar el mo-ment. Pla, enadonar-se delm u n t a t g eprotocolari va dir¡no! a la visita.

Una vegadamés fra Marc varesoldre la qües-tió enutjosa dientals mitjans d’in-formació pre-sents: «si hi hafotògrafs no hi havisita». L’opcióera determinant.Van retirar-sedeixant pas a lavisita. També elfotògraf de Pre-sidència, que feia

el ronsa, va haver de marxar. Amb aquestcondicio-nament, despullat de totaostentació protocolària, Pla va rebre elsil.lustres visitants, encara que posant unpunt irònic a la conversa tot dient a Mar-ta Ferrusola: «Des que el seu marit és dedretes ha crescut una mica i tot». Així erade mordaç en Pla.

Melani d’Urgell

Josep Pla a Londres.

24

ENTREVISTA A JOAQUIM DE MULLER I D'ABADAL

Per aquest número de la RevistaPoblet, hem demanat al Sr.Joaquim de Muller que ens

atengués, donat que en l ’apartatd’entrevistes, ens agradaria que de ma-nera alternativa anessin explicant lesseves vivències tant religiosos com laics.

No calen presen-tacions per al Sr. Mu-ller, tots el conei-xem,tant pels molts anysque ha estat a la juntade la Germandat, compel desinteressat ajutque la seva família haanat fent a diversesinstitucions religioses.

Sr. Muller, quins són elsprimers records que té dePoblet?

Els meus pares erenamics i anaven a estiu-ejar a la casa de la Sra.Girona, que poste-riorment va donar alssal.lesians, a més elsmeus pares eren moltamics de la família GilMoreno, propietaris del ’antiga granja deRiudabella, molt modificada al segleXIX després de l’exclaustració, fins atenir l’actual aspecte de castell neogòtic.A Riudabella hi tenien vint-i-cinc gossosde Sant Bernat. El meu pare Xavier deMuller i el Sr. Gil Moreno anaven acaçar junts, tot això abans que elsmonjos tornessin al monestir.

També recordo la relació d’amistatdel meu pare amb el Sr. Eduard Toda iGüell, que llavors vivia a la casa del

Patronat i va ésser l’impulsor de la pri-mera restauració.

Un dels records, que mai he oblidat,és la primera missa del Gall a Poblet,després de la restauració monàstica. LaComunitat va entrar el 24 de novembre

de l’any 1940 i a laprimera missa delGall, que es va cele-brar a la sagristianova, només hi vamassistir dues famílies,la de Gil Moreno i laMuller. La família GilMoreno van ajudarmolt a la Comunitatens aquells primersanys.

Com va iniciar laseva relació amb elmonestir i com va entrara formar part de laGermandat?

Vaig entrar a laGermandat l ’any1957 i el 1965 em vandemanar que forméspart de la Junta de laGermandat i així fins

l’any 2000, he estat durant vint-i-sis anysde vice-president.

Quan vaig entrar a la Germandat idesprés a la Junta, la Comunitat ja estavaconsolidada i les necessitats mesbàsiques estaven cobertes.

Voldria destacar el gran paper que ala Germandat va jugar el Sr. FelipeBertán i Güell, del qual podríem dir quepràcticament va ésser el fundador de laGermandat, com del seu fill Felipe

25

Bertrán de Caralt, amb el qual durantmolts anys he col.laborat, ell com apresident i jo com a vice-president.

Durant tots aquests anys he viscutl’evolució del paper de la Germandat,que ha anat passant de tenir un papermolt material a un paper cada cop mésespiritual i sobretot des de l’any 1970en què el P. Maur Esteva fou escollitabat. Els meus primers anys van suposarla finalització d’obres molt importants.

Durant força anys, he vetllat perquèmoltes persones de la província de

Tarragona formessin part de laGermandat, per tal que els que hi estemmés a prop no fóssim els qui estiguéssimmés lluny.

També m’agradaria recordar el meugermà bessó Josep Mª, ja traspassat, queva ésser President de la Diputació deBarcelona, abans que en Samaranch imembre tant de la Germandat com delPatronat i que va ajudar a mantenir i po-tenciar les vinculacions entre aquellOrganisme i Poblet, que encara avui

recollim els seus fruits.

Quan veig el Poblet actual, no pucdeixar de pensar en el P. Morgades, queva ésser el primer monjo nacional i quetant va treballar en aquells anys tantdifícils, si pogués veure el Poblet actual.

Quina és la seva opinió del Poblet actual iel paper de la Germandat?

Respecte al Monestir, no cal que usdigui gaire coses més, si teniu en compteque els meus primers records són d’unPoblet sense Comunitat i d’aquella pri-mera missa de Nadal de l’any 40 fins el

Poblet d’avui hi ha molt decamí fet, però el principali el més important és queels nostres estimatsmonjos cistercencs hantornat a casa seva.

És la Comunitatmonàstica el que realmentdóna sentit a tot, Pobletsense monjos són noméspedres i nosaltres elsmembres de la Germandatels hem de donar el suportque necessitin en cadamoment i que canvia tant,com he vist canviar lanostra societat els darrers60 anys de la meva vida.

Sr. Muller, tots sabem de laseva vinculació amb elscartoixans, ens ho podria ex-

plicar una mica?

El meu besavi, August de Muller, erade Reims (França) i el 1851 van fundara Tarragona la casa Muller de vins, queha subministrat al món sencer vins demissa i vins del Priorat.

El Sr. August de Muller també teniaa Burdeus una destil.leria d’alcohols isubministrava alcohols als cartoixans.

El 1903, els cartoixans van ésserexpulsats de França i el meu avi Josep

Paco Sitjar, S.A.R. Don Juan de Borbón, Maur Esteva Abat de Poblet,Joaquim de Muller i Felix de Sentmenat - Visita a Poblet el 20-09-1981.

26

Mª els va ajudar que s’instal.lessin aTarragona. Hi va haver una Comunitatfins a la gerra civil, després de la guerrafins que es va tancar la fàbrica veniennomés alguns monjos per a l’elaboraciódel Chartreuse, ja que com tots sabemla fórmula és secreta.

En aquest moment de l’entrevista, en-tre el Sr. Muller i els que subscriuenl’article (tots tres de Tarragona) vamcomençar a parlar sobre si el Chartreusegroc que s’elaborava a Tarragona eramillor que el de Grenoble, sobre comhem de veure el Chartreuse verd, el gustque té el Chartreuse especialmentenvellit i ens va mostrar d’altres licorsque es produïen a la Chartreuse deTarragona. Vam estar temptatsd’acceptar tastar-los, però donat queeren les 12 del matí d’un dissabte, horano massa adequada, vam quedaremplaçats per un altre dia a la tarda acasa seva i tenir així l’excusa perquè ensexpliqués més coses.

El meu pare, Xavier de Muller idesprés jo, vam ésser presidents de laSocietat espanyola que fabricava idistribuïa el Chartreuse i va continuarfins que fa uns anys vam haver deprendre la decisió de tancar la fàbrica,ja que avui amb la Comunitat Europeano té cap sentit econòmic tenir duesfàbriques i s’han de tenir en compte leseconomies d’escala. A pesar d’això,Tarragona és la ciutat del món on esconsumeix mes Chartreuse.

Sr. Muller, la seva família forma part de lahistòria de Tarragona, vostès han estat elspromotors de la fàbrica de la Chartreuse i a mésles bodegues Muller han estat una part importantde la nostra història, ens podria explicar mésdetalls de la relació entre els Muller i Tarragona?

El meu besavi August, per encàrrecde l’aleshores arquebisbe de Tarragona,Dr. Benet Villamitjana, va vendre elsterrenys de la Rambla Vella on era el

Seminari i va comprar els terrenys del’actual Seminari, ho va fer per evitarl’especulació.

El meu avi Josep va promoure ques’instal.lessin les Germanetes dels Po-bres i els Germans de la Salle, ja queSant Joan Baptista de la Salle era fill deReims, ciutat en la qual havia nascut elseu pare, cal recordar que les duesInstitucions religioses són franceses.

Els germans de la Salle van obrir unaescola a Tarragona i després una altra aCambrils, juntament amb el noviciat. Éspotser per tot això, que el CardenalVidal i Barraquer va vetllar perquèotorguessin al meu pare el títol pontificide Marquès de Muller, que va heretar elmeu germà bessó Josep Mª, ja traspassat.

Respecte a la bodega de vins Muller,estic content, que a pesar que la vamvendre, l’actual propietat ha sabut con-tinuar, a Reus, el nostre tarannà icontinuà produint uns vins d’enormequalitat, només cal veure la redescobertadels vins del Priorat, els quals nosaltresportem elaborat fa 150 anys i que, comsabeu, hem recollit la tradició vinícoladels cartoixans d’Scala Dei, que vanveure al segle XII l’enorme qualitat delsvins que es produïen en aquellesabruptes terres.

El temps anà transcorrent i abans defer-nos pesats vam decidir acomiadar-nos del Sr. Muller, tot pensant quehavíem tingut l’honor de conversar unamica amb una persona que tota la sevavida ha estimat i treballat per Poblet i amés tant ell, com tota la seva família sónpart de la història de les nostres terres.

Fins aviat, Sr. Muller.

Xavier Guinovart i Octavi Vilà

27

Unes columnes de pedra d’ordretoscà, recognosciblespel seu capi-tell, hipotraqueli i collarí, però no

pas per les bases àtiques que restenamagades pel creixement del paviment, iun relleu quadrat de pedra on es repre-senta l’Anunciació a Maria i l’escut dePoblet, es pot veure a la casa senyaladaamb el número 9 del carrer de Capellansde Barcelona, són les úniques restes delque fou priorat de Santa Maria de Natzaretdepenent de Poblet.’

EL PRIORAT DE NATZARET. El1311 Sibil.la de Saga, vídua d’Arnau deCabrera, comprà per 29.000 sousl’anomenat Mas d’En Mo-neder, intramurs de Barcelo-na a prop de la porta de SantAnton, en la zona quecorrespon a l’actual carrerJoaquim Costa, abans Ponent,i els de Valldonzella, Verge iSant Bernat. La propietat vaser tota lliurada a l’abat dePoblet, Pere d’Alferic (1302-1311), amb intenció que elsmonjos preguessin per l’ànimade la donant, dels seus fills iper les intencions del reiJaume II.

El 1312 hi hagué el primerprior, Dom Bernat. L’anysegüent Dom Andreu deTimor adquirí per 32.391 sousaltres terrenys de l’antic mascomptant amb la protecciódel bisbe de Barcelona Ponçde Gualbes. El 1333 va sercanviada la comunitat ques’havia enfrontat a l’abat Ponçde Copons. A Natzaret va ser enterratprovisionalment el 4 d’agost de 1376 unnét de Pere el Cerimoniós, fill delprimogènit el príncep Joan, duc deGirona, que el 1380 va ser dut a Poblet.

L’any 1412 va haver-hi un intent desegregació de Poblet que no prosperàmentre el 1421 el prior Guillem de Caraltrenuncià a la candidatura per abat dePoblet. El 1442 Dom Llorenç Massa,monjo de Poblet, prior de Natzaret i bisbed’Agrigento (Sicília), deixà en testamentel capital per a la fundació d’una capelladedicada a Sant Llorenç a l’església deNatzaret. El 27 de juliol de 1446 la reinaMaria de Castella, esposa del Magnànim,presidí a Natzaret el discurs d’obertura deles Corts Catalanes. El 26 de novembrede 1478 morí a Natzaret l’abat de PobletMiquel Delgado (1457-1478), el 17 demaig de 1598 l’abat Francesc Oliver deBoteller (1583-1598) i l’any 1604 l’abat deCiteaux, Edmon de la Croix. El 1650 elpriorat s’havia reduït a titular amb un solmonjo.

EL MONESTIR DE VALLDON-ZELLA. D’altra banda la Guerra delsSegadors (1640-1622) ocasionà ladestrucció del monestir de mongescistercenques de Valldonzella, emplaçat

EL PRIORATDE NATZARET

Foto

: Ins

titut

Am

atlle

r d’A

rt H

ispàn

ic.

28

des de 1266 a la Santa Ceu d’Olorde i,d’ençà de 1263 extramurs de la ciutat, a lazona actual de Granvia i carrer Villaroel.En aquest històric monestir hi morí el1410 el rei Martí I, l’Humà i hi professà laseva vídua la reina Margarida de Prades.Les monges estigueren molt de temps a lacasa de Josep Margarit, immediata alconvent de Santa Caterina i altres casesde familiars, fins que una entesa amb l’abatde Poblet permeté la cessió de l’edifici delpriorat de Natzaret a les monges deValldonzella el 17 de setembre de 1670prèvia una compensació econòmica.

EL PRIORAT DE NATZARET A LARAMBLA. Els diners que les mongeslliuraren a l’abat de Poblet va permetreadquirir una casa a la Rambla, entre elsedificis que més endavant foren el palaude la Virreina i el convent de Sant Josepdels Carmelites descalços, actualmentmercat de la Boqueria. El 1676 es va com-prar la casa del costat i el 1716 hi bastirenuna capella dedicada a l’Anunciació ambuna porta damunt de la qual hi havia elreferit relleu de la Verge i Sant Gabrielamb l’escut de Poblet. El 1797 era priorDom Antoni Mas i el 1802 es feren elsplànols per arranjar l’edifici que tenia cincportes i cinc plantes amb una amplada de80 pams catalans, més o menys 15 metres.La porta central era l’entrada als pisos, iles altres la capella i botigues.

L’edifici va ser enderrocat aconseqüència de la Llei de Desa-mortització dels béns eclasiàstics de JuanÁlvarez Mendizábal el1835 i algunes res-tes anaren a raure a la casa número 9 delcarrer Capellans.

EL NOU VALLDONZELLA.Mentrestant l’edifici del priorat deNatzaret es convertí en el monestir deValldonzella que donà nom al carrer, aixícom a l’immediat de la Verge, enhomenatge a la imatge de la Verge que esvenerava al cor de la capella del monestir.L’edifici va ser enderrocat en la major partquan la francesada de 1808, car el monestirenganxat a la muralla perjudicava la de-fensa de la ciutat. Va ser reedificat el 1826

separat de la muralla, abandonat pels fetsde 1835 i ocupat novament per les mongesel 1846, cremat la Setmana Tràgica dejuliol de 1909, i definitivament substituitper la construcció el 1913-1926 del noumonestir de Valldonzella, al carrer delCíster, a la part alta de la ciutat, segonsprojecte de l’arquitecte Bernardí Martorelli Puig.

DE LA RAMBLA AL CARRERCAPELLANS. Les restes arquitectòniquesdel Priorat de Poblet a la Rambla desprésde la construcció del juliol de 1835,serviren per a la construcció d’un edificial carrer Capellans on les columnestoscanes s’utilitzaren per a suportat lacoberta d’uns safareigs públics mentre elbaix relleu de l’Anunciació s’empotrà a lafaçana damunt d’una finestra.

EL CONVENT DE SANT GAIETÀ.En front d’aquesta casa, que serva el re-cord del priorat de Natzaret, hi hagué desde 1666 el convent dels clergues regularsteatins de Sant Gaietà o frares de la calçablanca. El convent desaparegué igualmentel 1835 i ara hi ha l’edifici municipald’estadística i mobilitat a la plaça actualde Carles Pi Sunyer davant del Portal del’Àngel.

Foto

: J. B

asse

goda

.

29

BIBLIOGRAFIA

Víctor BalaguerLas calles de BarcelonaBarcelona, 1866Francesch Carreras CandiGeografia General de Catalunya. Ciutat de BarcelonaBarcelona, s.s. (1916)Joaquín Guitert FontserèReal Monasterio de PobletBarcelona, 1929Dom Bernardo Morgades S.O. Cist.Historia de PobletBarcelona, 1947Josep M. Madurell i MarimonEl priorat de Santa Maria de NatzaretMiscel.lània Poppuletana (1311-1660)Poblet, 1966Antoni Paulí MeléndezSanta Maria de ValldonzellaBarcelona, 1972Dom Agustí AltisentHistoria de PobletPoblet, 1974Joan Bassegoda i NonellEl Modernisme a ValldonzellaEstudis CistercencsBarcelona, 1975Ajuntament de BarcelonaCatàleg del Patrimoni ArquitectònicBarcelona, 1979Manuel García MartínRelieves escultóricos de BarcelonaBarcelona, 1983Joan AmadesHistòries i llegendes de BarcelonaBarcelona, 1984

CARRER DE CAPELLANS. El carrerde Capellans ara mor en el número 17 ambla façana a la referida plaça i segueix finsuna altra plaça recentment formada perun grup d’edificis demolits al carrer Du-ran i Bas, antigament del Governador, queha deixat al descobert unes arcades del’aqüeducte romà que fragmentàriamentpogueren veure i descriure Isidoro Bosarte(1786) i Juan Agustín Ceán Bermúdez(1832), comentats també en un articleperiodístic de l’autor d’aquest text el 24de juny de 1988 a «La Vanguardia» i en lacomunicació a les II Jornadesd’Arqueologia Industrial de Catalunya(1991).

En arribar a aquesta plaça, encara sensenom, davant de l’edifici de la Casa Sacer-dotal i Biblioteca Balmes, el carrerCapellans canvia de direcció 90 graus i esdirigeix a la plaça Nova deixant al’esquerra l’anomenada plaça d’IsidreNonell i acabant amb la seu del Col.legid’Arquitectes de Catalunya. És en aquestazona on Ceán Bermúdez va veure l’arc del’aqüeducte romà el 1832. El nom delcarrer és degut al gran nombre decapellans que visitaven el convent de SantGaietà.

DE SAFAREIG A BAR. La casa nú-mero 9 és precisament la de la cantonadai en el lloc on hi hagueren els safareigspúblics i encara hi resten les columnestoscanes i el relleu a la façana, hi haactualment un bar anomenat «Living» elspropietaris del qual coneixen i respectenl’origen i la història de les columnes i elrelleu.

En fi una estranya història de monestirsmasculins i femenins del Císter, de prioratsi convents, de trasllats i destruccionsrepetides amb un escoli final d’arqueologiapopuletana.

Joan Bassegoda

Foto

: J. B

asse

goda

.

30

EL CANTO CISTERCIENSE

Hablar del canto cisterciense estratar de desentramar indirectamente la historia de los mo-

nasterios, la forma de vida de sus mon-jes y monjas, sus usos y costumbres, yde qué manera se vivia la liturgia y secantó en las magníficas iglesiasabaciales. Cada tradición monástica(benedictinos, cistercienses, cartujos...)encarna una faceta distinta de un mis-mo ideal, y esto se trasladará a toda lajornada monástica, cuyo eje y centro esla liturgia.

El sueño de todo investigador es po-der acceder a los documentos origina-les que explican la vida litúrgica de unmonasterio. Sin embargo, el paso de losaños, las guerras, las desamortizacionesy, a veces, la desidia de los hombres hanhecho que muchos nossean definitivamente inac-cesibles, porque han des-aparecido. Por fortuna, eneste caso hoy podemos re-construir lo que pudo serla liturgia y el canto de losmonasterios cisterciensesaragoneses, y entre ellosel de Nuestra Señora deRueda de Ebro, gracias aldesaparecido Real Monas-terio Cisterciense de San-ta Fe, de cuyo scriptoriumprocede un corpus decantorales cistercienses,custodiado hoy, por aza-res del destino, en la Car-tuja Aula Dei de Zarago-za.

LA TRADICIÓN LITÚR-GICA DEL CÍSTER

Los primeros cister-cienses, de finales del s i -glo XI y comienzos delXII, querían seguir en

todo la Regla de san Benito, huyendode los excesos de Cluny, donde cada díase cantaban 215 salmos, en vez de los40 prescritos por la Regla. Su reformaiba en el sentido de la simplicidad, pa-labra que se repetirá, una y otra vez, apropósito de canto y de la liturgia.

En el pensamiento de EstebanHarding, tercer abad del Císter, para re-cuperar la pureza original del canto dela Iglesia, había que volver al rito ro-mano: por eso envió a sus chantres aMetz. Más tarde lo recordará san Ber-nardo en el prefacio al antifonario cis-terciense: "Entre los temas que nuestrossantos padres fundadores de la Ordencisterciense se esforzaron en destacar seencuentra la búsqueda muy atenta y re-ligiosa de los cantos más auténticos que

Foto: Fundació Caixa Tarragona

31

podrían hallarse para la alabanza divi-na. Con este objetivo los monjes encar-gados copiaron y trajeron el antifona-rio de la iglesia de Metz, porque se loreconocía como gregoriano, pero vie-ron que era muy diferente de lo que ha-bían escuchado decir".

En efecto, esta ciudad había sido, enel s. IX, uno de los principales centrosde difusión del canto romano en el im-perio carolingio. Esta versión mesina delcanto se mantuvo hasta la muerte deEsteban, en 1134. A su muerte, loscistercienses quisieron re-fundir el repertorio litúrgi-co, revisando sistemá-ticamente cada pieza se-gún los criterios estableci-dos por la teoría. Una teo-ría que había que elaborarpara ello.

Esta reforma, cuyo prin-cipal protagonista fue Guyd’Eu, tenía como base elcanto gregoriano y abarca-ba dos aspectos fundamen-tales:

A) Ordenación musical,referente sobre todo almodo de cada una de las piezas y a suscaracterísticas básicas:

- La ornamentación superflua y los gi-ros extraños quedaban excluidos.

- La modalidad debía aparecer claramen-te en cada pieza, sin ambigüedad nimezcla de modos.

- En el interior de un modo, cada gradode la escala sonora debía ocupar su ran-go jerárquico, gracias al cual podía des-envolverse correctamente el discursosonoro. De todo ello se seguía una pre-sencia exagerada de los grados princi-pales, que manifestaban de este modosu función polarizante en el desarrollode la obra.

- El ámbito de cada modo no podía so-brepasar los límites establecidos en lateoría.

B) Ordenación litúrgica, en cuanto aluso de algunas de las formas musicales:

- Los cistercienses querían cantar elaleluia hasta Cuaresma, a pesar de lo dis-puesto en el sínodo de Aquisgrán en816, que pedía omitirlo desde septua-gésima. De igual modo suprimieron ora-ciones, letanías, versículos, procesiones,sufragios de los santos, e incluso de laVirgen María.

- Los cistercienses, según les reprochaAbelardo, abandonan la costumbre delos monjes para ajustarse, en el Oficiode los 3 últimos días de Semana Santa,a la práctica de la Iglesia occidental, lacual celebraba dichos Oficios según unafórmula arcaica muy extendida. Loscistercienses se contentaron con cele-brar dichos días como ferias ordinarias.

- La elección de los himnos. La Reglahabla de ambrosiano a propósito delhimno de Vigilias, Laudes y Vísperas.Para los cistercienses eso significaba quese trataba de un himno compuesto porsan Ambrosio. Fueron a Milán a inves-tigar qué himnos eran esos. El resultadofue una reforma un tanto singular delhimnario que trajeron de Molesme. A

Foto

: A. M

illa.

32

lo largo del año sólo utilizaban veinti-séis, con melodías distintas a las que sesolían cantar en Francia. Así desde el 1de enero al 31 de diciembre, ya fueraNavidad, Pascua, Todos los Santos, Vier-nes Santo o Feria de Cuaresma, loscistercienses cantaban incansablemen-te, como en Milán, un único himnoAeterne rerum conditor, suprimiendohimnos tan tradicionales como Vexillaregis o Ave Maris Stella.

Pero hay una segunda reforma, vin-culada a san Bernardo, y que fue llevadaa cabo en la Orden Cisterciense entre1142 y 1147. El mismo san Bernardoescribía: «Entonces yo mismo convoquéa algunos hermanos nuestros, especia-listas y diestros en el arte y ejecucióndel canto, y de entre tantas y tan varia-das cuestiones y soluciones resultó elnuevo antifonario. Este volumen quepresentamos es, a nuestro parecer, per-fecto en texto y en notación. Cualquiercantor, si es versado en su arte, lo com-probará» .

Y en otro sitio (sermón 47) dice: «Deahí que yo os exhorte, amados míos, aasistir al oficio divino con honor y dili-gencia. Con diligencia y respeto, paraasí mantenermos en presencia del Señorcon ardor: no como perezosos,somnolientos, insolentes, que haceneconomía de las voces, cortando las pa-labras por la mitad, destrozándolas y sal-tando de unas a otras "no cantéis convoz cascada, o de nariz; haced lo que esdigno, y que resuenen vuestras vocescon virilidad para que queden prisione-ras en el movimiento del Espíritu San-to".

Y así fue. La reforma incluía una se-lección de himnos más variada. Para lasHoras Menores, se pudo elegir el him-no no en función de la hora sino de laFiesta o del Tiempo Litúrgico, dando unresultado bastante atípico. Por eso secantó, durante el tiempo de Pasión,Vexilla regis en Tercia y Crux fidelis enCompletas.

En cuanto al antifonario, se realiza-ron muchas reformas melódicas, segúnla teoría del canto cisterciense, aunqueen realidad, todo el esfuerzo se limitósimplemente a ajustar las melodías deMetz a las líneas maestras del reperto-rio común. Las revisiones corrigieronmuchas repeticiones del repertorio an-terior. También se añadió un importan-te número de textos nuevos y melodíasnuevas. Quizá lo más típico del nuevomaterial introducido fuera la SalveRegina , y la serie de antífonas destina-das a varios oficios nocturnos de la Vir-gen, inspiradas en el Cantar de los Can-tares.

Finalmente, entre 1180 y 1182 seprodujo una nueva revisión del comúndel leccionario nocturno, se reorgani-zaron los domingos de después de Epi-fanía, y se purgaron 48 misas que secelebraban en honor de varios santos,que disfrutaban de conmemoración enLaudes y Vísperas.

Varios siglos después, en 1783,Agustín Vázquez, en su Ilustraciónapologótica al Breviario, Misal y Ritual Cis-terciense de la Congregación de San Bernardoen los reinos de Castilla afirma que, en cuan-to al misal, no se ha producido ningunainnovación, aparte de algunas antífonas,responsorios y colectas de oficios par-ticulares.

El Liber usuum o Consuetudines, obra desan Bernardo y de san Esteban, se con-servó en su integridad hasta el sigloXVII. Prueba de ello es otro Liber usuummuy posterior, que, en un análisis com-parativo, resulta idéntico al de los pri-meros cistercienses.

En fechas no muy lejanas a la men-cionada, 1649, los Cistercienses de laCongregación de Castilla editaron elLiber Processionarius Sacri OrdinisCisterciensis, en cuyo prefacio se explica-ban los motivos de las transformacionesintroducidas en un canto que "por su

33

suavidad, facilidad, brevedad y dulzurafavorecería la gravedad de las procesio-nes y la edificación del alma". La refor-ma, en realidad, iba en la línea decaden-te que se generalizaría por todas partes,bajo la influencia del Concilio deTrento .

CONCLUSION

El siglo XVII, fecha de datación delos cantorales cistercienses del monas-terio de Santa Fe, es una época de pro-fundos cambios en la liturgia occiden-tal, aunque tiene una influencia menoren este repertorio, tal como aparece re-flejado en los cantorales estudiados.Hasta este siglo, el peso de la tradiciónmonástica del legado recibido por losantepasados es aún tan fuerte que el

mundo cisterciense se resiste a abando-nar unos usos que consideran profunda-mente enraizados en el mismo origendel canto gregoriano. Y así, hasta estescriptorium del Real Monasterio Cister-ciense de Santa Fe, y con él el resto demonasterios cistercienses aragoneses,llega básicamente igual la reforma em-prendida por los primeros cisterciensesrespecto a la ornamentación superfluay los giros extraños que quedaban ex-

cluidos; a la modalidad, que debía apa-recer claramente en cada pieza; y alámbito de cada modo, que no debía so-brepasar los límites impuestos.

La búsqueda de las fuentes primerasdel canto litúrgico, tal como aparece for-mulado en el siglo VI por san Benito,conducirá finalmente a un repertorioreelaborado, el conocido como cister-ciense. Y es el mismo san Bernardoquien, en el Prefacio al antifonario cis-terciense, ofrece la razón última de es-tos cambios: "En muchos sitios del an-tiguo antifonario hemos descubierto untexto tan relajado y disoluto que, co-rrompido por tantos errores o cuentosapócrifos, provocaba aburrimiento ydisgusto en sus lectores; y los novicios,

instruidos en ladisciplina ecle-siástica, toma-ban aversión altexto y a las me-lodías del anti-fonario, desde-ñaban su estu-dio, y no aporta-ban ya a las ala-banzas divinassino indolenciay desidia".

Este es,en definitiva, elrepertorio quecantaron losmonjes y monjasdel Císter enAragón y que

conocemos gracias a los cantorales delReal Monasterio Cisterciense de SantaFe (Zaragoza), testigo mudo de siglosde búsquedas y vivencias.

* Luis Prensa Villegas.

Foto

: BED

MA

R.

34

ILUSTRACIONES:

Salve Regina. Antífona para el Magnificat. Antifona-rio cisterciense, s. XIII. Real Monasterio Cisterciensede Poblet.

Salve Regina. Versión actual del Canto Cartujano.

Salve Regina. Versión de la tradición "monástica".

Replevit sanctum suum. Responsorio de Maitines. An-tifonario cisterciense, s. XVII. Real Monasterio Cister-ciense de Santa Fe, Zaragoza.

Acerca del nacimiento del Císter y de su implanta-ción en España, véase Alejandro MASSOLIVER: His-toria del Monacato cristiano. II. De san Gregorio Magno hasta elsiglo XVIII. Ediciones Encuentro: Madrid, 1994; pp. 88ss.Sobre la implantación en Aragón, AA.VV.: El Císter.Órdenes religiosas zaragozanas. Institución "Fernando el Ca-tólico". Excma. Diputación de Zaragoza: Zaragoza,1987. Desde otro punto de vista, puede leerse el librode Agustín UBIETO, Leyendas para una historia paralela delAragón Medieval. Institución "Fernando el Católico".Excma. Diputación de Zaragoza: Zaragoza, 1998.Véa-se además Concepción CONTEL BAREA: El Cister za-ragozano en los siglos XIII y XIV. Abadáa de NuestraSeñora de Rueda, I. Texto. Institución "Fernando elCatólico". Excma. Diputación de Zaragoza: Zaragoza,1977; y Concepción CONTEL BAREA: El Cister zarago-zano en los siglos XIII y XIV. Abadía de Nuestra Señora de Rue-da, II. Documentos. Institución "Fernando el Católico".Excma. Diputación de Zaragoza: Zaragoza, 1977.

Desde aquí quiero agradecer a Dom Carlos, Priorde la Cartuja "Aula Dei", su confianza al pedir mi cola-boración para iniciar en el Canto Gregoriano a las jó-venes vocaciones del monasterio. Fue así cómo entréen contacto con su rica biblioteca, en la que "descubrí"este hermoso patrimonio musical.

Véase al respecto la interesante obra de ClaireMAÓTRE: La rèforme cistercienne du plain-chant. …Étude d’untraité thèorique. Cóteaux. Studia et documenta. VolumeVI: Brecht, 1995.

Carta de san Bernardo, ed. de F.J. GUENTNER,Epistola S. Bernardi et tractatus. Corpus scriptorum demusica 24: Roma, 1974, p. 21.

Inde sequatur ambrosianum. Regla de san Benito, cap.9. Edición de García M. COLOMBUS e IòakiARANGUREN. B.A.C.: Madrid, 1979, p. 101.

Et responsorium, ambrosianum, versus... op. cit., p. 105.

...hymnus eiusdem horae post versum... op. cit., p. 109.

Obras Completas. B.A.C.: Madrid, 1984, tomo II, p. 591.

Véase el apéndice de imágenes, donde aparece la

Salve cisterciense, de un códice del siglo XII del Mo-nasterio de Poblet, que se puede comparar en sus va-riantes con la versión de la Cartuja y la denominada"monástica".

Impreso en Madrid en 1783.

Impreso en París en 1643.

En lo que concierne al Císter, el primer CapítuloGeneral que se tuvo después de la clausura del Conci-lio de Trento, el 21 de mayo de 1565, con 23 abades,trató de promover inmediatamente la aplicación de losdecretos tridentinos. Algunos abades fueron encarga-dos de visitar y reformar todos los monasterios de Fran-cia, Italia, España. Poco después, y respondiendo a unaindicación de san Pío V, el cardenal Jerónimo de laSouchiére, abad de Claraval y postulado como abad delCíster, publicó el 1 de abril de 1570 una lista de«Ordenaciones» en el espíritu del Concilio de Trento.Sin embargo, los Capítulos Generales de 1601 y 1609lucharon contra esta tendencia. En este último se man-dó reimprimir al comienzo del Misal el Liber Usuum,así como un Ordinarium de 1515. Asimismo se publicoun Ritus servandus iuxta Ordinis consuetudinem y sesuprimió la autorización de utilizar el rito romano parala misa privada, otorgada en 1605. No obstante, las re-formas animadas por el Concilio de Trento se fueronabriendo camino y entraron finalmente en la Orden Cis-terciense. Pero hubo excepciones: la Congregación ita-liana adoptó el misal romano y el breviario monásticode Paulo V. Algunos monasterios italianos de la Co-mún Observancia conservaron el breviario monástico.Los cistercienses de la Congregación de Castilla, sepa-rados de la jurisdicción del Capítulo General de la Or-den por una Bula del Papa Martín V, el 24 de octubrede 1425, no siguieron este movimiento y conservaron,sustancialmente, todo el rito cisterciense tradicional,no sin presiones, como narra Dom Agustín Vázquez,en 1783 (op. cit.). La Congregación Cisterciense deAragón, y con ella el monasterio de Nuestra Señora deRueda de Ebro, parece haber seguido las mismas pau-tas, según se deduce del análisis de los cantorales. Deeste modo pudieron conservar la tradición propia.

Epistola S. Bernardi et tractatus. Edic. de F.J.GUENTNER. Corpus scriptorum de musica: Roma,1974, p. 25.

* Luis Prensa Villegas es Catedrático de Canto Gregorianodel Conservatorio Superior de Música de Zaragoza y Di-rector de la Cátedra de Música Medieval Aragonesa de laInstitución "Fernando el Católico" (C.S.I.C.), Excma.Diputación de Zaragoza.

35

Quan el propassat any 2000l’il.lustríssim senyor Joaquimde Müller i d’Abadal, em va co-

municar que havia sigut admès com amembre de la germandat, va fer esmentque havia sigut un honor per ell haver-me presentat. Realment, senyor Müller,l’honor és meu d’haver estat apadrinatper una persona com vostè.

Des de la meva infantesa em trobofortament vinculat amb el Monestir dePoblet i el seu entorn. Aquestavinculació és a causa, entre d’altrescircumstàncies, per la pertinença perpart de la meva mere d’unes finques quedes de temps immemorial gaudeix lameva família en diversos municipis dediverses comarques tarragonines delBaix Penedès, Tarragonès, Alt Camp iConca de Barberà. Sempre ha sigut unaforta inquietut familiar el no solamentcrèixer patrimonialment sinó tambéajudar a les diveres parròquies iAjuntaments allà on tenim les finques.Per això, vaig creure que la mevacondició de germà me l’havia de prendred’una manera molt seriosa, contribuinten tot el que fos necessari a la comunitatdel Monestir i a la germandat. En aquestsentit, vaig decidir fer una estada al ’hostatgeria del Monestir. Quinsmoments més joiosos que vaig passar alcostat de persones tan properes al Cel!Pensava només estar-m’hi un dia i vaigpassar-n’hi tres.

La meva idea és de poder anarrepetint l’experiència dos o tres cops

UNA PÀGINA VISCUDA:POBLET IHEILIGENKREUZ

Foto

: Von

Hen

ri G

aud

Foto

: Von

Hen

ri G

aud

36

l’any i a ser possible, tenint en compteque el paràgraf tercer de l’article quartde l’esborrany d’Estatuts de la germandatdiu: «Els Germans afiliats al Monestirde Poblet seran considerats i honoratsen tots el Monestirs de l’Ordre, com averitables familiars de la mateixa», po-der fer-ho inclús en alguna Abadia del’estranger.

L’estiu passat, tornant d’un viatge perHongria, i dirigint-me al festival deSalzburg, vaig co-nèixer en els bos-cos de Viena elmunicipi de Hei-ligerkreuz i el seumonestir. Quinail.lusió em va ferpoder fer unapetita parada en elmeu viatge!L’Abadia de Heili-gerkreuz va serfundada l ’any1133 per Mori-mond i combinaels estils arqui-tectònics del ro-mànic tardiu, gò-tic i barroc. Lacomunitat la for-men uns 30monjos, aproximadament, els quals re-genten, entre d’altres coses, una escolade teologia, així com diversesparròquies. Cal destacar per al visitantel fabulós orgue de l’església, al qualFranz Schubert havia dedicat alguna

composició, inclús Beethoven també vasaber de l’esmentat orgue.

El Monestir constitueix un centre decultura important en tot Àustria, ja queen ell se celebren les setmanes culturalsen les quals s’imparteixen concerts demúsica, cant gregorià, seminaris,conferències, etc. L’afluència a talsactivitats és massiva, contribuintenormement a la difusió de tota classede valors relatius a l’Ordre del Císter,

que l’habita.

De retorn aCatalunya vaigmeditar en laimportància dePoblet en l’àmbitespiritual i cultu-ral del nostretemps i que a-quest treball al’igual que altresAbadies d’arreudel mon, no so-lament s ’ha decontinuar sinóque també cal po-tenciar-lo, con-tribuint a l ’en-riquiment de lahumanitat. En

aquest pensa-ment, la futura Fundació,de la qual ja vaig parlar en el númeroanterior d’aquesta revista, permetrà ferun bon treball en el foment de l’esperitde Poblet i de tot allò que representa.

Antoni Ma. Andreu

Foto: BEDMAR.

37

LITERATURA YESPIRITUALIDAD

Cuando nos acercamos, distraídamen-te, a nuestra biblioteca repasando connuestra mirada sus estanterías, reconoce-mos algunos libros que, por diversas ra-zones, han dejado impronta en nosotros.También, como lectores tendemos a al-gunos escritores -pocos- a los que, cons-tantemente, recurrimos. Para nosotros,son libros y escritores de referencia. Ytodos, estoy convencido, podríamos ha-cer una breve lista con unos y otros. Se-ríamos capaces de explicar el porqué deestos libros y escritores y no otros, dan-do razones personales. La literatura tie-ne algo de trasunto personal. A veces, nosarriesgamos a sugerir algún libro a algúnamigo o conocido. En otras ocasiones, esalguien quien se atreve a correr, con no-sotros, ese riesgo. Similar al que voy acorrer suscribiendo estas líneas, al refe-rirme intencionadamente a algunos escri-tores contemporáneos y a algunas de susobras. Son escritores que me han "cauti-

vado". Mi única intención es transmitirparte de mi entusiasmo. El riesgo se pue-de convertir en osadía en mi pretensiónpor establecer ciertas vinculaciones en-tre la literatura y la espiritualidad. Podríahaberme referido a "religión", "religiosi-dad", pero el término "espiritualidad" meparece -doctores tiene la iglesia para co-rregirme- más fino, más intenso y, ade-más, más "musical". Es miel para mis oí-dos aunque, quizás, ande equivocado. Laespiritualidad es un asunto personal, un"diálogo" a establecer entre persona ypersona; entre personas sin menoscabode los aspectos comunitarios. Espiritua-lidad es, también, comunidad. En estaslíneas, pondré el acento en los aspectospersonales antes que en los comunitarios,sociales o cívicos, también, muy impor-tantes.

Sí, encuentro elementos comunes en-tre literatura y espiritualidad. Con los es-critores establecemos un "diálogo" a tra-vés de sus obras, de los personajes quecrean.

Aparecen distintas maneras de acer-carnos al mundo, a la realidad, a la con-dición humana. Y este acceso lo solemoshacer, pausadamente, prestando aten-ción. He de confesar que del Misterio dela Trinidad: Dios Padre, Dios Hijo, DiosEspíritu Santo, siento "predilección" porel Espíritu Santo. El Espíritu es suave, cá-lido, inquieto, exigente, inesperado...¿No necesita la espiritualidad del silen-cio, de escucha despierta, de "pararl'orella"? ¿Cómo hacerlo sin pararse unmomento, sin quietud? ¿No necesita elescritor "detenerse"1 para escribir? ¿Nonecesita estar atento, despierto, inquie-to? El escritor, crea (a veces, recrea o serecrea). ¿No nos re-creamos desde el si-lencio? ¿No nos renovamos desde unaespiritualidad profunda? La literatura esuna manera de estar en el mundo tantopara el que crea como para el que ladisfuta. ¿No lo estamos nosotros por Él?

Se puede hablar de los libros, y transmitir nuestroentusiasmo por ellos, pero no ocupar el lugar de

nadie al leerlos.

Gustavo Martín Garzo

Leemos para vivir: Devoramos novelas paraprotegernos y al fin, después de años y conversa-ciones y lecturas, empezamos a leer novelas para

vivir. Las novelas son las únicas que, por estarfuera del mundo, pueden confirmar la realidad de

nuestra vida...

Belén Gopegui

Yo tenía un refrán que inventé yo que decía "hayque tratar a la gente como personas por si acaso loson" y te llevas muchas sorpresas. Tengo bastante

fe en el humano, cosa que no es muy frecuente.

Carmen Martín Gaite

38

Antonio Muñoz Molina

Hay una manera, tambiénde estar presentes en elmundo: desde la espiritua-lidad. La literatura y la es-piritualidad tienen que vercon la condición humana.La literatura está en elhombre. Al decir deMuñoz Molina2: "La lite-ratura resalta lo más ple-namente humano de noso-tros y lo hace poniendo derelieve a la vez lo singulary lo común. Este es el mis-terio de la literatura". Laespiritualidad es una ma-nera de "leer" el hombre yel mundo. Llama la aten-ción que muchos escritores declaran quelos personajes creados por su propiamano, en ocasiones, "cobren voz propia"independiente de su mismo creador. Escomo si el personaje surgiera por sí mis-mo y el escritor lo único que hiciera esdar fe de su presencia en la propia obra.¿No nos trasciende, "supera" la propia es-piritualidad? Tanto la literatura como laespiritualidad están abiertas a zonas de"misterio". Por misterio entendemosaquellos claroscuros que no acabamos deentender o que trascienden los límiteshumanos. Territorios que sospechamossuperan nuestra condición humana y queintentamos, literaria o espiritualmente,explicar. En literatura, a veces, por me-dio de una narración, de una historia. Enotras, cuando el esfuerzo creativo por es-cribir acaba convirtiéndose en silencio.

Quisiera referirme, brevemente, al si-lencio creativo en la literatura. Para ello,me ayudaré de una obra reciente"Bartleby y compañía" (2000) donde suautor Enrique Vila-Matas,3 narra la his-toria de algunos escritores que sufrieronel síndrome "bartleby". ¿Cuál es ese sín-drome? Es el síndrome de los escritoresque renuncian a escribir: "... no habíavuelto a escribir, pués renuncié radical-

mente a hacerlo, me volvíun bartleby..."4. Algunosde ellos, tras una primeray única magnífica obra;otros, el de los escritoresde textos invisibles. Tam-bién, están los que, trasrecibir varias obras, un díadeciden dejar la escriturasilenciándose definitiva-mente. Como en su día es-cribiera Hofmannsthal5, opensaraWittgenstein6. Es-cribe Vila-Matas: "todosconocemos a los bart-lebys, son esos seres en losque habita una profundanegación del mundo.

Toma su nombre del escribiente Bartleby,ese oficinista de un relato de HermanMelville..."7. Y el escritor barcelonés re-pasa, a través de una serie de "notas sintexto"8 o de un "cuaderno de renuncias ala escritura"9, una historia de la literaturadel No10. Convertido en bartleby, re-flexiona sobre la literatura por venir:11

"...una tendencia que se pre-gunta qué es la escritura y dón-de está y que merodea alrede-dor de la imposibilidad de lamisma y dice la verdad sobreel estado de pronóstico grave-pero sumamente estimulante-de la literatura de este fin demilenio. Sólo de la pulsión ne-gativa, sólo del laberinto delNo puede surgir la escritura porvenir. ¿Pero cómo será esa lite-ratura? Hace poco, con ciertamalicia, me lo preguntó uncompañero de oficina.

- No lo sé -le dije-. Si lo su-piera, lo haría yo mismo.

A ver si soy capaz de hacerla.Estoy convencido de que sólodel rastreo del laberinto del

39

Carmen Martín Gaite

NO pueden surgir caminos quequedan abiertos para la escri-tura que viene. A ver si soy ca-paz de sugerirlos. Escribiré no-tas a pie de página que comen-tarán un texto invisible, y nopor eso inexistente, ya que muybién prodría ser que ese textofantasma acabe quedandocomo en suspensión en la lite-ratura del próximo milenio".

Así, se refiere a autores como RobertWalser, Rulfo, Felipe Alfau, Bobi Bazlen,entre otros. No deja de ser un libro muyinteresante porque, de hecho, es la con-firmación de que, en la búsqueda creativa,podemos encontrarnos en una situaciónlímite donde no cabe más espacio sinopara el silencio. También algunos escri-tores del Sí, por épocas enteras, caen enel silencio: no tienen nada por decir, porescribir. Existe una espiritualidad del No.Una vía de acceso fallida a la espirituali-dad, bien porque hay un rechazo inten-cionado de la espiritualidad, o bien por-que en la búsqueda no hay respuesta: sonmuchas las noches oscuras del alma: Laespiritualidad se alimenta de momentosde inquieta soledad, de honda serenidad.Es en la superación continua de las du-das, de las negaciones continuas a la Pa-labra, (¿Tres? Lc 22, 31-34) al logos, envoluntad de diálogo permanente, a pesarde los "malentendidos", de las "distan-cias", de las "ausencias" cuando podemosahondar en el misterio que nos anega.Apenas hay distancia entre el sí y el no,lo que puede haber es una voluntad -posicionarnos, diríamos, hoy- hacia la afir-mación, la negación o la "abstención". Loque hay es una manifestación argumen-tada de principios. Un querer afirmar, unquerer negar, un querer manifestar "ni sini no" porque las búsquedas son incier-tas y nuestra humanidad ciertamente, li-mitada".

Simple coincidencia, pero de la

litertura española contemporánea, tres delos escritores que más han despertado miinterés, en sus apellidos aparece la "g".Són, para mí, las tres "g" de la literaturacontemporánea española. La primera, re-cientemente, fallecida, es Carmen Mar-

tín Gaite (Salamanca 1925-2000). El se-gundo, es Gustavo Martín Garzo (Valla-dolid, 1948) y, la tercera, es BelénGopegui (Madrid, 1963). Me ceñiré, so-bre todo, a los últimos libros que han pu-blicado. En el caso de Gaite, "Los paren-tescos" (2001)12, en el de Garzo, "Unamiga de pan" (2000)13 y en el de Gopegui,"Lo real" (2001)14.

Ha sido leyendo estas últimas obras,y con el trasfondo de las anteriores, quehe empezado a vislumbrar algunas vin-culaciones entre estos escritores. La pri-mera, la más evidente, es que los tres hancaptado mi interés. Son escritores con losque entramos en conversación. Además,pienso que en la narrativa española, delos últimos años, son tres escritores a te-ner en cuenta (en el caso de Martín Gaite,

40

Gustavo Martín Garzo

por edad, el interés viene de más lejos).Sus obras están muy bien escritas y con-siguen atrapar al lector. La lectura de lasmismas no sólo permite disfrutar de plá-cidas horas sino que, una vez finalizadas,su eco nos sigue acompañando por untiempo. Como ha afirmado Gopegui: "Lomás importante de una novela es la me-dia hora -o los tres días, o los meses, peroal menos media hora- que se dedica a re-componer la novela en el pensamientouna vez concluida la lectura"15. Las obrasde estos tres escritores matizan nuestropensamiento. Entre nosotros, se estable-ce un diálogo.

La segunda, es que existe un territo-rio, en común, a los tres; la literaturacomo acceso a la realidad desde la ima-ginación. En un texto breve, pero hermo-sísimo16, Garzo declara: "Creo que unade las misiones de la literatura es resol-ver esa escisión, tan propia de la natura-leza humana, entre realidad y deseo. Laimaginación es la facultad que nos per-mite relacionar ambos mundos" y conti-nua, "... la literatura no nos aparta del

mundo, sino que nos permite instalarnosen él de una forma más íntima y decisi-va". En cierto sentido, la literatura nosacompaña en la búsqueda personal. Y lanovela, al decir de Gopegui, es "un obje-to destinado a producir sentido"17. Car-men Martín Gaite nos acercaba a la ima-ginación mediante lo más cotidiano. En-contraba en el día a día, en las circuns-tancias diarias, en las casualidades coti-dianas elementos suficientes para zurcirel texto narrativo. La clave estaba encómo enhebrar la narración. Escritoraatenta a los detalles pequeños de la vida,-aquellos que, a una mayoría, nos pasa-rían desapercibidos- posaba su miradapausada enredada entre intuiciones, in-esperados recovecos, azar de vivir, dejan-do siempre lugar para la sorpresa. La es-critora pasaba por la vida cotidiana parair hacia la imaginación y volver a una vidatransformada en la novela. ¿No hay en laespiritualidad una búsqueda de sentido?¿No nos permite instalarnos en la vidade una manera más íntima? Es, así, comoentiendo que estos tres escritores desbor-dan espiritualidad. No porque sean cre-yentes, ateos o agnósticos -circunstanciaque desconocemos ni nos interesa- sinoporque en su manera de crear, de acer-carse al hombre, a la realidad, se cargande sentido, adquieren un compromiso. Ylo mejor de ellos, a mi entender, es quelo realizan desde la literatura, como po-sibilidad de encuentro con otros. Son, endefinitiva, arquitectos de almas. Gopeguien el prólogo -"El redondel de luz"- a laúltima obra de Gaite, póstuma,-¿inacabada?- afirma18:"... realmente noacierto a pensar qué otra cosa pueden ha-cer las historias si no es modificar los pen-samientos, los deseos, los temores de laspersonas y de esta forma el mundo. Leeres sólo el principio". Tiene razón. Por me-dio de la lectura, se puede cambiar en algo-¿cuánto?- el mundo de lector y con éste-¿cuánto?- el mundo que nos rodea. Laliteratura sea como escritura o como lec-

41

Belén Gopegui

tura (en eso no hay mu-cha diferencia como es-cribe Gándara19) es unprincipio para transfor-mar el mundo aunquesea, modestamente, len-tamente, muy poquito.Un compromiso. Ni losescritores ni los lectores,tampoco dan -¿damos?-para mucho más. La lite-ratura es una revoluciónen pequeño, si lo es. ¿Noes así mismo la espiritua-lidad una transformaciónde la persona y el mun-do? ¿No es afán de unas buenas noticiaspara todos los hombres de buena volun-tad? ¿No es un compromiso personal yen comunidad? Son muy reveladoras laspalabras de Martín Gaite20 respecto a laescritura: "Se escribe para lanzar al airenuevas preguntas, para interrumpir losasertos ajenos, para tratar de entendermejor lo que no está tan claro como di-cen. Para poner en tela de juicio inclusolo que uno mismo cree saber. Para dis-tanciarse, mirar la realidad como un es-pectador y convencerse de que nada eslo que parece. Poca cosa, y al mismo tiem-po ¡cuánta!".

Hay un tercer elemento a destacar en-tre estos tres escritores. Me he referido asus compromisos con la literatura, con lasociedad. Pero, ¿cómo obviar la bondado la maldad, el sufrimiento o la alegría,las ataduras o la libertad en una escriturallena de espiritualidad? No lo hacen. Suacierto, a mi entender, está en el cómo.Carmen Martín Gaite y Gustavo MartínGarzo recurren a la novela pero, también,al cuento como plasmación literaria. Elcaso de Garzo es muy claro porque, suúltimo libro publicado "Una miga depan", es un cuento. Pero, también, Gaiteintroduce en su última novela, "Los pa-rentescos", un cuento: "La libélula bon-dadosa"21. (¿Simple coincidencia? Segu-

ramente, sí. Pero en"Una miga de pan" la li-bélula, también, estápresente: "Las libélulassiempre andaban desa-fiando a todo el mundoa que descubrieran elmisterio de su verdade-ro ser. Pero no era fácilhacerlo porque eran de-masiado rápidas y cuan-do querías darte cuentaya volaban en otra direc-ción. Por eso resultabantan irresistibles, porqueera siempre lo descono-

cido lo que nos incitaba a amar la vida22).Anteriormente, Martín Gaite había escri-to una novela breve con todas las reso-nancias de cuento: "Caperucita enManhattan" (1990)23. También el escri-tor vallisoletano, espléndido cuentista, es-cribió "La princesa manca" (1995)24 . Elcuento es, en ambos, una manera de con-tar -valga la redundancia- lo que, difícil-mente, es explicable: la bondad y la mal-dad, el dolor, la libertad... el alma. "...calma, fu, fu, mucha calma, que el secre-to está en el alma", canturrea la libélulaprotagonista de la historia25. "¿Por qué ve-níamos al mundo incapaces de hacernuestro el dolor de los otros?", se pregun-ta la perrita Tana26, personaje central de"Una miga de pan".

Entre Gopegui y Garzo se da un as-pecto común a los dos que vale la penasubrayar. Ambos, es verdad, ya lo habíanhecho en obras anteriores. ¿A qué me es-toy refiriendo? A la introducción de poe-sía en sus textos. En el caso de la escrito-ra madrileña, de Luis Cernuda. En el deGarzo, en esta última obra, de FranciscoPino (en "Las historias de Marta y Fer-nando" (1999)27, incluso se añade al tex-to una separata -"Los poemas de Marta yFernando"- con las poesías de los dife-rentes poetas que aparecen a lo largo dela historia). Algunos, se han referido a esta

42

1 B. Atxaga, en M. Pfeiffer, El destino de la literatura, Barcelona, El Acantilado, nº 1, 1999, p. 44: "Más importantes son las experiencia por las que uno

pasa, las lecturas, las horas dedicadas a la escritura, las conversaciones que se mantienen con la gente. Y lo más importante de todo es lo que decía

aquel cantaor flamenco: <Sentarse en una silla y ponerse a pensar.>".2 A. Muñoz Molina, en M. Pfeiffer, El destino de la literatura, Barcelona, El Acantilado, nº 1, 1999, p. 177.

3 E. Vila-Matas, Bartleby y compañía, Barcelona, Anagrama, col. Narrativas hispánicas, nº 279.

4 Ibid., p.11.

5 H. Von Hofmannsthal, Carta a Lord Chandos, Murcia, Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos, col., de Arquitectura, nº 2, 1996.

6 L. Wittgenstein, Tractatus Logico-Philosophicus, Madrid, Alianza Universidad nº 50, 1979.

7 E. Vila-Matas, Bartleby y compañía, Barcelona, Anagrama, col., Narrativas hispánicas, nº 279, p. 11, 2000.

8 Ibid., p.88.

9 Ibid., p.115.

10 Ibid., p.12.

11 Ibid., p.12.

12 G. Martín Garzo, Los parentescos, Barcelona, Anagrama, col., Narrativas hispánicas, nº 302, 2001.

13 G. Martín Garzo, Una miga de pan, Madrid, Siruela, col., Las tres edades, nº 77, 2000.

14 G. Gopegui, Lo real, Barcelona, Anagrama, col., Narrativas hispánicas, nº 305, 2001.

15 G. Gopegui, "El Ciervo", nº 600, Barcelona, p. 38, Marzo 2001.

16 G. Marín Garzo, El pozo del alma, Madrid, Anaya, col., Sopa de libros, nº 1, 2000, pp. 45-46.

17 G. Gopegui, "La posibilidad de escribir" en A. Percival (ed.) Escritores ante el espejo. Estudio de la creatividad literaria, Barcelona, Lumen, col., Palabra Crítica,

nº 24, p. 385, 1997.

18 G. Gopegui, El redondel de la luz, en C. Martín Gaite, Los parentescos, Barcelona, Anagrama, col., Narrativas hispánicas, nº 302, 2001, p. 21.

19 A. Gándara, En voces del otro,en A. Percival (ed.) Escritores ante el espejo. Estudio de la creatividad literaria, Barcelona, Lumen, col., Palabra Crítica, nº 24, p.

358: "En resumen: escribir y leer no son dos movimientos distintos del alma. Son, en realidad, exactamente lo mismo porque ambos tienen que ver

con el crecimiento de tu vida, con lo que eres o vas a ser. Leer y escribir están en una misma secuencia aunque quizás estén situados en momentos

distintos de esa secuencia. Pero en cualquier caso, no son en absoluto dos movimientos distintos. Escribir también es, simplemente poder hablar,

poder decir algo a favor o en contra de lo que el otro te está diciendo".

20 C. Martín Gaite, Apuntes sobre la creación, en A. Percival (ed.) Escritores ante el espejo. Estudio de la creatividad literaria, Barcelona, Lumen, col., Palabra

Crítica, nº 24, p. 145.

21 C. Martín Gaite, Los parentescos, Barcelona, Anagrama, col., Narrativas hispánicas, nº 302, 2001, p. 70.

22 G. Martín Garzo, Una miga de pan, Madrid, Siruela, col., Las tres edades, nº 77, 2000, p. 99.

23 C. Martín Gaite, Caperucita en Manhattan, Madrid, Siruela, col., Las tres edades, nº 3, 1990.

24 G. Martín Garzo, La princesa manca, Madrid, Ave del Paraíso, col., Lunario, nº 1, 1995.

25 C. Martín Gaite, Los parentescos, Barcelona, Anagrama, col., Narrativas hispánicas, nº 302, 2001, p. 71.

26 G. Martín Garzo, Una miga de pan, Madrid, Siruela, col., Las tres edades, nº 77, 2000, p. 106

27 G. Martín Garzo, Las historias de Marta y Fernando, Barcelona, Destino, col., Ancora y Delfín, nº 845, 1999.

"trasgresión" de los géneros como litera-tura transversal. Evidentemente, tiene susdefensores y detractores. Entiendo quelo importante es la intención de los es-critores ante su propio texto narrativo,lo que realmente nos quieren decir.

No sé si tendrán suficientes razonespara aproximarse a alguna de estas lectu-ras. Espero que sí. Habrán comprobadoque apenas me he referido al contenidode las novelas. Entiendo que lo impor-tante más que escribir sobre las mismases que sean leídas. Sabrán disculpar mi

atrevimiento. ¿No podrían emplearse pa-recidas palabras respecto a la espirituali-dad? Que esté presente en nuestras vidases, de hecho, lo primordial. Vivir la espi-ritualidad; vivir la literatura: dos rasgosde nuestra humanidad. Ya saben: un asun-to personal... sin mengua de lo comuni-tario.

Carlos Mª Moreno

Profesor de la Universitat Ramon Llull

43

Gener

Dia 19, divendres: El P. Abat ha anat al monestir de Valldonzella a Barcelona perpresidir-hi una reunió del Consell de l’Abat President de la Congregació Cistercencade la Corona d’Aragó. L’han acompanyat el P. Prior i F. Xavier, que són monjosassistents. Hi han assistit també el P. Enric Benito i el P. Edmon Garreta, del monestirde Solius, i les abadesses dels monestirs de Vallbona, Valldonzella, Cadins i Casbas.

Dia 23, dimarts: A la tarda ha tingut lloc la reunió del capítol conventual. Eltema que s’hi ha tractat és la situació econòmica del monestir.

Dia 26, divendres: Ha renovat la professió per un any més F. Joan Badia. Aquestarenovació s’ha fet a la sala capitular, davant de la comunitat, abans de Completes.

Dia 31, dimecres: Ha visitat el monestir el teòleg italià Bruno Forte, que és aBarcelona per fer-hi unes conferències.

Febrer

Dia 2, divendres: El P. Abat ha anat a Valls on ha concelebrat en l’eucaristiapresidida per l’arquebisbe de Tarragona Mons. Lluís Martínez Sistach, en el marcde les festes decennals de la mare de Déu de la Candela.

Dia 4, diumenge: El P. Abat ha anat al monestir de monges cistercenques deLazkao, al País Basc, per fer-hi la visita regular.

Dia 6, dimarts: El P. Guillem ha estat ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebron aBarcelona.

Dia 10, dissabte: El P. Prior ha anat a la Selva del Camp per participar en lareunió del Consell Diocesà de Pastoral. El tema de la reunió era: el diumenge diade l’Església.

Dia 16, divendres: El P. Abat ha anat al Mas Blanc, a la diòcesi de Vic, on hi hatres monges cistercenques.

Dia 26, dilluns: El bisbe de Lleida, Mons. Francesc Xavier Ciuraneta, ha estat almonestir durant un dia per fer-hi un recés.

Març

Dia 2, divendres: El P. Prior ha assistit a la reunió de la Junta Rectora del ParatgeNatural d’Interès Nacional de Poblet, que ha tingut lloc a la Pena.

Dia 4, diumenge: Al vespre ha arribat Mn. Francisco María López Melús, canongede Saragossa, que durant la setmana que avui comença predicarà els exercicisespirituals.

Crònica de la Comunitat de gener a maig de 2001

44

Dia 11, diumenge: El P. Alexandre ha anat al monestir de monges cistercenquesde Lazkao, al País Basc, per dirigir-hi els exercicis espirituals.

Dia 12, dilluns: El P. Francesc Martínez-Sòria ha anat al monestir de Cadins, aGirona, per predicar-hi els exercicis espirituals.

Dia 21, dimecres: A la tarda hi ha hagut la reunió del capítol conventual, on s’haparlat de la propera visita regular que l’Abat General ha de fer a Poblet.

Dia 26, dilluns: Ha arribat a Poblet per començar el postulant Edwim Oblitas,que és fill d’Apolo a Bolívia.

Dia 27, dimarts: Ha tingut llos al palau de l’Abat la «I Jornada de Poblet»organitzada pel grup d’empresaris «Gresol Empresarial de la Catalunya Nova». Eltema de la jornada era: «L’economia del segle XXI» i hi han assistit uns 150empresaris. Hi han intervingut diverses personalitats del món empresarial i del’economia, entre elles: el Sr. Francesc Homa, conseller d’Economia i Finances dela Generalitat , el Sr. Joan Rosell, president del Foment de Treball Nacional, el Sr.Lluís Badia, president de l’Autoritat Portuària de Tarragona, etc. La jornada ha estatclausurada pel Sr. José Maria Aznar, president del Govern de Madrid. Aquest, però,ja havia arribat al matí a dos quarts d’una en helicòpter. Tot seguit ha visitat lesrunes de l’antiga bosseria, on es vol construir una hostatgeria externa, i diversesparts del monestir. Just abans de dinar ha saludat els monjos de la comunitat alclaustre en presència de nombrosos fotògrafs de la premsa. Després el Sr. Aznar iel seu sèquit han dinat al refetor amb la comunitat en silenci, i ha anat a prendrecafè amb els monjos a la sala de recreació. A la tarda el Sr. Aznar ha visitat el museudel Palau del Rei Martí i l’arxiu del president Tarradellas. I després de la clausura dela Jornada dels Empresaris ha marxat amb helicòpter, cap a les 6 h.

Abril

Dia 1, diumenge: S’ha reobert el museu del Palau del Rei Martí, després de deuanys d’estar tancat.

Dia 5, dijous: El P. Abat ha anat al Santuari del Miracle per assistir a una reuniódels abats i provincials de Catalunya.

Dia 11, dimecres: Ha arribat a Poblet Pere Lluís Fondevilla, de Saragossa, percomençar el postulat.

Dia 22, diumenge: F. Maties Prades ha estat ordenat de prevere a la missa con-ventual, que presidia Mons. Josep M. Cases, bisbe emèrit de Sogorb-Castelló.

A la nit ha arribat el P. Maur Esteva, Abat General, el P. Ugo Tagni, Rector delCol.legi de Sant Bernat a Roma, i el P. Gregor Henckel-Donnersmarck, Abat deHeiligenkreus a Àustria. Vénen per fer la visita regular.

Dia 23, dilluns: Ha presidit la missa conventual el P. Abat General i després a lasala capitular ha tingut lloc la cerimònia de començament de la visita regular.

Dia 25, dimecres: A primera hora de la tarda ha marxat el P. Gregor Henckel-Donnersmarck que actuava com a covisitador expert en qüestions econòmiques.

Dia 26, dijous: Havent dinat s’ha clausurat la visita regular a la sala capitular amb

45

la lectura de la carta de visita que el P. Abat General ha comentat. Després hamarxat el P. Ugo Tagni.

Dia 27, divendres: Pel matí, el P. Abat General ha marxat en direcció cap aRoma.

Dia 28, dissabte: El P. Maties Prades ha marxat a Castelló per celebrar-hi la sevaprimera missa. L’acompanyaven F. Josep M.Cabañes i F. Rafel.

Dia 29, diumenge: El P. Abat ha anat a Montserrat per presidir-hi la missa con-ventual. L’han acompanyat el P. Benet, F. Antoni i F. Lluís.

A la missa conventual de Poblet han cantat els cantaires d’una coral del poble d’Oliva,al País Valencià.

Maig

Dia 4, divendres: Ha tornat al monestir el P. Guillem després d’unes setmanesd’estada a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona on ha fet unes sessions derecuperació de la mobilitat de cames i braços.

Dia 8, dimarts: Avui, demà i demà passat han tingut lloc a Poblet les «Jornades deMonestirs», que han estat organitzades pel Departament d’Ensenyament de laGeneralitat de Catalunya. Hi han participat 1500 nens (500 cada dia) de 61 escolesd’arreu de Catalunya. Els alumnes han pogut participar en tres tallers: el racó del’artista, d’aprenentatge plàstic; l’escriptòrium, d’aprenentatge dels procedimentsde l’escriptura medieval; i el taller de dansa. També hi havia el recorregut del silenci,que ha inclòs diverses activitats dins del monestir. Cada jornada ha finalitzat ambla representació d’una obra teatral, a càrrec dels alumnes, escrita especialment pera aquest esdeveniment. Aquesta representació s’ha fet dins de l’església.

Dia 12, dissabte: Ha estat al monestir Mons. Lluís Martínez Sistach, arquebisbede Tarragona. Ha dinat amb la comunitat i ha fet un dia de recés.

Dia 13, diumenge: El P. Abat ha anat a Balaguer on ha presidit una missa a l’anticmonestir de les Franqueses. Aquest fou primerament de monges cistercenques, peròa partir del S. XV passà a ser un priorat de Poblet. Avui s’hi ha fet un aplec perpromocionar la seva restauració.

46

El matí va despertar fred, encontraposició amb la calidesa delscors que es dirigien cap a l'especial

eucaristia que es celebrava a les deu enpunt al Monestir de Poblet, aquella vigíliade Sant Jordi de 2001.

Monjos, familiars, amics i hostesarribàrem d'arreu per acompanyar FraMaties-Pau Prades i Martínez en aquestdia inoblidable per a ell i per a tots elsque hi vàrem assistir. La cerimònia presi-dida pel bisbe emèrit de Segorbe-Castelló,Mons. Josep M. Cases i Deordal va estarplena de sensacions i moments de granemoció. Des de la ratificació del Pare AbatJosep Alegre donant el seu testimoni so-bre l’ara Pare Maties, fins a l'acció degràcies, passant pel cant de les lletanies.Tot l'acte litúrgic va estar presidit per unambient participatiu, immers en un climareligiós sublimat per les veus dels monjosque invitaven als presents a seguir elsdolços compassos dels salms. Un actepreparat amb tot detall, la il.luminació alpresbiteri presidit pel magnífic retaulerenaixentista d'alabastre, l'acomodació

pels familiars i amics sota els PanteonsReials de la Corona Catalano-Aragonesa,fins i tot el llibret editat al propi monestirque ens va permetre a tots, gaudir ambtot detall d'una cerimònia plena de joia ivida.

Cal remarcar els moments intensos quees van sentir durant la imposició de lesmans per part dels preveres concelebrantsi el lliurament de la forma sagrada per partde Fra Maties.

L'Ave Maria de F. Schubert, interpre-tada per tres hostes, amb violí, flauta iorgue, va evocar tots els sentimentsd'apropament cap a la figura de l'ordenantper part dels presents. De forma similar,l'Adàgio de T. Albinoni (peça amb un va-lor entranyable pel Pare Maties), va pro-porcionar durant els moments de pregàriauna calidesa singular en aquest acte dereflexió interior i intimitat personal.

En aquests moments tan humans idivins alhora, era impossible deixar depensar en els sentiments que feia duessetmanes en Fra Maties ens havia

CRÒNICA DE

L'ORDENACIÓ

DEL PARE MATIES

Foto

: BED

MA

R.

47

Foto

: BED

MA

R.

confessat. Per ell "ser sacerdot vol dir ser bonPastor". Els qui hem tingut la joia de fruirde la seva amistat des de fa temps sabemque sempre ha estat aquest bon Pastor ique en aquell moment sagrat, rebia la forçai la gràcia per continuar essent-lo tota laseva vida. L'home, el fill de Déu, el cristiài el monjo consagrats definitivament enel sacerdot es lliuraven a Déu per sempre.Ressonava en els nostres cors el Salm 109quan diu: "El Senyor no es desdiu del que jurà:Ets sacerdot per sempre, com ho fou Melquisedec".

La joia inundava els nostres cors, ivenien a la memòria velles lliçons apre-ses, ara il.luminades per una llum nova,Déu donava forma definitiva a l'obra queva començar el dia del seu baptisme;Castelló i Poblet mai havien estat tan aprop, mai havien sigut duesmeitats d'un mateix cor.

Finalitzada l'eucaristia ados quarts d'una, el rostre delnuvi era tot ell un somriure defelicitat radiant que inundavacadascuna de les congra-tulacions que rebia. En cadaabraçada que vam rebre delPare Maties hi havia unmissatge d'agraïment i decompromís sacerdotal, inefa-ble en la seva expressió peròvisiblement tangible a flor depell. Segons les seves paraules,la sensació que l'envaïa enaquells moments era "moltpropera a una abraçada pro-llongada".

L'aperitiu ofert pel Pare Maties va seramenitzat per les caramelles del grup "Lesveus de la terra" de Vimbodí, creant-se unclima molt especial amb motiu de l'últimapeça. L'Ave Maria de Jacobs, dedicada ala persona que ocupava el centre d'atencióde tots els convidats a la immensa sala deCups. Amb la simpatia i esperit de serveique caracteritzen l'hostatger del monestir,l'amfitrió va complaure totes lessol.licituds fotogràfiques que se lidemanaren, així com l'estoneta dededicació personal que sol.licitàvem totsels presents. Un grup de monjos va restara la sala per compartir converses i

impressions amb els convidats,representant-se així un acte mésd'apropament de la comunitat cenobíticacap a la societat que viu més enllà delmonestir i enfortint-se d'una manera moltpalpable la comunió eclesial.

Les abraçades, els obsequis, les dolcesparaules que s'intercanviaren juntamentamb els bons desitjos de felicitat vanconcloure en un prevere tot just ordenat,que coneixia bé des de feia temps lesimplicacions de servei que comportava latransició de germà a Pare en el si de laseva comunitat, així com la dimensiód'universalitat que caracteritza alsacrament que acaba de rebre.

Tocades les dues de la tarda ens vam

dirigir cap al claustre principal per conti-nuar amb les sessions fotogràfiques.L'ambient molt més distès, va ajudar aestablir una relació interpersonal molt mésenriquidora entre familiars, amics, hostesi monjos sota el sol radiant que lluïa enaquells moments. La calidesa delscontrallums interceptats per la pedraerosionada dels capitells del claustre,brodava amb la verdor del jardí l'encísadient que generà el clima cordial que espodia respirar. En aquest entorn tanpropici, mentre els familiars més propersimmortalitzaven uns momentsinoblidables en companyia del PareMaties, els convidats intercanviàremalgunes idees sobre la cerimònia, la figura

48

Foto: BEDMAR.

de l'hostatger com a predicador excepcio-nal entre els hostes i el seu paper comapòstol de l'Evangeli. Segons elconeixement que hem obtingut de la fi-gura compromesa de Maties i tal i com ellmateix ens ha confessat durant les nostresestances a l'hostatgeria, aquesta transicióde germà a Pare li comportarà una actuaciómés responsable encara cap a tots aquellsque l'envolten, emmarcada dins d'unaposició més compromesa segons lestasques que deu complir com a prevere.En tot moment, tots els presents vam sen-

tir-nos al seu costat i íntimament units alsseus ulls xisclants de vitalitat i recerca in-terior. La seva dedicació complaent vasatisfer completament les espectatives delsassistents, i el seu somriure contagiós esva omplir de joia durant tota la jornada.

Cap a dos quarts de tres, ens vam diri-gir cap al refrigeri que excepcionalmentpresentava un aire festiu de caire laic. Unallarga taula ubicada al centre de la saladonava cabuda a tots els convidats que nohi cabíem a les taules laterals. Després del'acció de gràcies pels aliments, va iniciar-se el dinar amb una gran cordialitat entreels assistents, tot i que no ens coneixíemmolts de nosaltres. El silenci habitual delrefrigeri es tornà aquell dia en càlida con-versa.

El servei de taules i de cuina va estarperfectament atès i coordinat permembres de l'agrupació escolta FentCamí, de la qual el Pare Maties es membrehonorífic. Quinze voluntaris animats pellligam amb Poblet, van atendre 125convidats de forma presta i diligent.Mirant al fons de la sala, ens vàrem adonarde la quantitat de persones que es podentrobar connectades amb la vida d'unmonjo (tot i que no hi eren tots elsassistents que varen presenciar lacerimònia). La sensació d'interconnexió

entre tots nosaltres, mitjançant uncanal principal de comunicació comés la Fe Cristiana per via d'aquestaordenació de Fra Maties, va donaruna vitalitat excepcional als rostresdels assistents.

Després del menjar suculent quees va oferir, tots els presents vam re-unir-nos novament al claustre prin-cipal per gaudir una mica més del'estat de gràcia que es despreniadels ulls del recent ordenat. Entresalutacions i abraçades, els assistentses van anar retirant paulatinamentper deixar pas a la calma dels passosi ritmes de campanes silencioses quehabiten els sigilosos passadissos delmonestir. Segurament, la comunitatcenobítica, tot i que es va destacarpel seu tracte atent i complaent alllarg de tota la jornada, desitjavatornar a submergir-se en el clima

d'oració i pau que tant ens encisa a aquellsque hem pogut compartir alguns d'aquestsmoments.

Mentre la comunitat de monjosdescansava d'aquest dia singular, amb undels seus membres devingut com asacerdot, cadascum dels assistentsguardàvem en els nostres cors un munt dedolces sensacions que ens reconfortaranen el record. Segur que tots i cada un delspresents estarem al costat d'aquesta per-sona excepcional, com a fills d'un Pare quevol entregar-se completament.

Gràcies Maties, pel teu amor i el teutestimoniatge.

Antoni Manzano i Alfons López.

49

Crònica de la visita de President Aznara Poblet el 27 de març de 2001

La motivació de la seva visita va serla cloenda de la I Jornada Empresa-rial, organitzada per l'associació "El

Gresol", de la Catalunya Nova, que haviade fer-se a la tarda. Aquesta Jornada estavaprevista pel setembre propassat, i per raóde l'agenda del President s'ha fet ara. Desde l'any 1980, en què vingué el PresidentSuárez, no havia vingut cap altrePresident del Govern de l'Estat.

Va anticipar la seva arribada, de ma-

nera que a les 12'20 hores, l'helicòpterarribava a l'era (actual heliport), procedentde Barcelona, per poder visitar Poblet idinar amb els monjos.

El van rebre al peu de l'aparell: el pareabat Josep Alegre; l'alcalde de Vimbodí,Jaume Carreras; el sots-delegat del Governa Tarragona, Raül Navarro; el tinent co-ronel de la Guàrdia civil i responsable dela província, Francisco Javier Díez-Ticio;i el Prior i Sotsprior de Poblet, pares

Foto

: M. P

oved

ano.

50

Francesc M. Tulla i Jesús M. Oliver.

Des de l'era, passejant, es va seguir elcamí de la granja fins a la muralla (s. XIV)i passeig dels arbres, i la plaça major. Se liva mostrar el solar on es vol ferl’hostatgeria, l’antiga bosseria i hospital depobres, que actualment es troba en estatruïnós i que és una de les actuacions mésdemanades del monestir. Anirà a càrrecdel Ministerio de Fomento, amb unainversió de 952 milions i que precisamentel President ha desbloquejat.

Aznar va iniciar després el seurecorregut pel monestir, el cubar, la bo-dega, el claustre, el capítol, l’església i elspanteons reials, i s’acabà amb la sagristianova. Tornà després al centre del claustre,on l’esperava la comunitat i on se li vanfer els compliments de rigor. A les duesde la tarda va dinar amb els monjos, onno es féu cap canvi de costums per la sevapresència, així hi hagués silenci i és llegíel capítol de la Regla de sant Benet sobrecom s'han de rebre els hostes, el capítolque tocava del dia de la Bíblia, i el llibred'humor cristià de Cabodevilla "La jirafatiene las ideas muy elevadas". Després del

dinar, s'anà a la salade les Cases Noveson hi hagué cafè,intercanvi d'ob-sequis (llibres dePoblet, CD degregorià...) i ter-túlia ben distesa.

A tres quarts dequatre continuà lavisita, inaugurant laremodelació delMuseu dalat delPalau del Rei Martí.Seguidament anà al'"Arxiu MontserratTarradellas" al Pa-lau Nou de l'Abaton va poder co-mentar amb l'en-carregada (Mont-

serrat Catalán) i els monjos diversos llibressobre la Guerra Civil i se li van mostrarescrits del seu avi, Manuel Aznar, i un queparlava sobre el president Azaña al diari"El Sol", alhora que va poder consultar elllibre del seu avi i exdirector de "La Van-guardia", "Historia militar de la Guerra deEspaña". Se l'obse-quià amb foto-còpiesdels es-crits del seu avi i un llibre ambconferències del president Tarradellas.

Passat un quart de sis de la tarda va ferla seva participació a la clausura de la Jor-nada Empresarial, on va parlar sobre elfinançament autonòmic, donant els recur-sos suficients als diferents governs,municipals, autonòmic i estatal. Vaaprofitar per parlar dels llocs de treballindicant que es busca la desaparició del'atur. La seva estada va servir perquè fesdeclaracions sobre un dels temes méspolèmics, el Pla Hidrològic i altres.

Cap a dos quarts de set es féu el comiat,anant amb auto fins a l'heliport, ons'embarcà i retornà a Barcelona, posant fia la seva estada entre nosaltres.

Francesc M. Tulla, prior.

Foto

: M. P

oved

ano.

51

Durante su última estancia enel Monasterio de Poblet elPres iente de l Gobierno

Excmo. Sr. D. José Mª Aznar López,simultaneó su visita al cenobio consu participación en la Jornada sobrela Economía del siglo XXI organiza-

I JORNADA POBLETsobre la Economía del siglo XXI

celebrada en Poblet el 27 demarzo del 2001

da por Gresol Empresar ia l de laCatalunya Nova.

Gresol Empresar ia l de la Ca-talunya Nova es una asociación, sinánimo de lucro, vinculada a la pres-tigiosa Asociación para el Progreso

Foto

: BED

MA

R.

52

de la Dirección (APD), que consti-tuye un foro de encuentro para losparticipantes empresarios del áreageográfica de Tarragona. Entre susactividades destaca la celebración decenas-coloquio mensuales con la pre-sencia de destacadas personalidadesdel mundo de la economía, la empre-sa, la política y la comunicación; con-cediendo anualmente el premio GranGresol que ha sido ya otorgado, en-tre otras personal idades , a JoanAntoni Samaranch, José Mª Bach, Fe-derico Mayor Zaragoza o JoaquínNavarro Valls.

Esta jornada, celebrada a la som-bra del Monasterio de Poblet, se de-dicó a analizar los efectos de lamundialización en la economía, fenó-meno que ha sido calificado de au-téntica revolución en el mundo de losnegocios y la empresa, en un momen-

to en el que el mercado internacio-nal impone nuevos escenarios, plan-tea nuevas estrategias y hace surgirnuevos canales que es preciso cono-cer con detenimiento para garantizarhoy el éxito empresarial.

Tanto el Presidente de Gresol, elempresario Antoni Pont, como todoslos socios, abrazaron con entusiasmola posibilidad de celebrar esta Jorna-da, con vocación de continuidadanual, en el Monasterio de Poblet, altratarse de un marco emblemático,especialmente para Cataluña.

El acto de apertura contó con laasistencia del Sr. Antoni Pont, el Sr.Josep Mariné, Presidente de la Dipu-tación de Tarragona, el Sr. Ramón M.Mullerat, Presidente de la Herman-dad de Poblet y el Padre Josep Ale-gre, Abad de Poblet; el cual dio labienvenida a todos y ofreció el Mo-

Foto

: BED

MA

R.

53

nasterio como lugar de reflexión,recordando que Poblet no es tan sóloun monumento patrimonio de la hu-manidad, sino un lugar dedicado a lavida contemplativa donde una comu-nidad, los monjes, rezan y trabajansiguiendo la regla de San Benito.

Sirvieron como núcleo de re-flexión las intervenciones de desta-cadas personalidades de la economíade nuestro país, destacando entreotras las del Sr. Joan Rosell, Presiden-te del Fomento de Trabajo; el Hono-rable Sr. Francesc Homs, Consellerd’Economia de la Generalitat de Ca-taluña; el Sr. Josep Mª Bach, Presi-dente de Basf Española; el Sr. JosepJané, Presidente de Bankpyme, y elSr. Antoni Brufau, Director Generaldel grupo de la Caixa.

La clausura de la jornada tuvocomo inv i tado de excepc ión a lExcmo. Sr. D. José María AznarLópez, Presidente del Gobierno,quién expl icó con detal le , entreotros, el Plan Hidrológico Nacionalpresentado por el Gobierno en los úl-timos meses, que tanta polémica hasuscitado especialmente en nuestrascomarcas, y expuso sus puntos de vis-ta sobre los retos a los que se enfren-ta nues t ra economía ante l amundialización.

Sin lugar a dudas, desde la Her-mandad, hay que valorar positiva-mente el impacto que en los mediosde comunicación tuvo tanto la visitadel Presidente del Gobierno al mo-

nasterio, como la celebración de lapropia Jornada. Todo ello abre laspuertas a la esperanza para que, enun futuro, Poblet pueda recibir lasaportaciones económicas suficientesque permitan efectuar las inversionesnecesar ia s para dotar se de la sinfraestructuras que posibiliten almonasterio consolidarse como centrocultural, un foro con vida propia enel cual reflexionar sobre los retos delmundo actual. Estas aportaciones nodeben limitarse sólo a los poderespúblicos, responsables de garantizarla restauración del monumento; sinoque los principales agentes económi-cos tienen la oportunidad de colabo-rar en esta tarea tanto para obtenernuevas infraestucturas, como una salade actos adjunta al Palacio del Abaddonde albergar, como espacio sufi-ciente, este tipo de reuniones; comopara dar su apoyo a los diversos ac-tos que aquí se organicen a través dela futura Fundación. A este fin se su-mará la nueva hospedería cuyas obrasel Presidente del Gobierno se com-prometió a impulsar en los próximosmeses con cargo a los presupuestosgenerales del Estado. Siendo todoel lo compat ib le con la v idacontemplat iva de la comunidadmonástica y los fines espirituales quese persiguen desde la Hermandad.

Xavier Guinovart.

53

Foto

: A. M

illa.

54

A la bibliografia populetana s’han afegit en els darrers mesos dues obres, diverses en la forma i en el contingut,

però lligades en l’esperit. Dos membres dela comunitat, el P. Jesús M. Oliver i Fra MarcVallès, ens apropen a la seva visió delmonestir en dos llibres imprescindibles pera qualsevol interessat en Poblet.

A la tasca restauradora de Poblet no hiha estat pas aliena la Diputació de Barcelo-na, integrant del patronat fins al restablimentde la Generalitat. Tampoc en els darrers anysha mancat la seva presència, des de lapresidència de Josep Tarradellas, alhorapresident de la Generalitat provisional, finsals seus tres successors la Diputació de Bar-celona ha sigut amatent a allò que Pobletsignifica, sense cercarun protagonisme quede fet li pertocava.

Fruit d’aquestarelació, perllongadaal llarg del segle XX,és la publicació del’obra “Poblet: Espai itemps”, on, amb fo-tografies de FrancescBedmar, el P. Jesús M.Oliver ens transmetuna passió, la sevapassió, per Poblet,clar exponent del’arquitectura, l’art il ’ e s p i r i t u a l i t a tcistercenca. El president de la Diputació deBarcelona, Manuel Royes, defineix en elpròleg Poblet com “un conjunt de sensacionsdifícils de descriure però inesborrables en elrecord i en el sentiment”. Al llarg de 186pàgines, amb la companyia de lesmeravelloses fotografies de Francesc Bedmar,un altre apassionat pel Monestir de la Conca,el P. Jesús ens descriu la seva percepciód’aquestes sensacions, que tenen a més lacompanyia de dos textos d’excepció de l’abatMaur Esteve i de l’abat Josep Alegre.

A Poblet res no és casual, el P. Jesús ens

Novetats bibliogràfiques: "Poblet: Espai i temps" i"Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet"

situa en el lloc geogràfic triat, a recer de lesmuntanyes i del riu sec, a l’ombra del xiprer,de l’olivera, de l’àlber i de la figuera. Al costatdel bosc i sota l’aigua, aquella aigua que entornar a rajar a la font del claustre l’any 1933albirava una resurrecció desprès d’un seglede destrucció i abandonament. Un cop situatl’entorn l’existent i el creat per la influènciadel monestir, com ara les granges, l’autor ensporta de la mà al recinte del monestir.

La muralla defineix els tres nivells delmonestir, l’envolta i l’encercla i estableixdiferents graus d’intimitat. El P. Jesús iFrancesc Bedmar ens guien en aquest camíiniciàtic, no tant sols en la seva estructuraactual, sinó que l’autor ens explica quin era

el seu efecte en eltemps de màxim es-plendor. De fet,ambdós autors, acu-mulen certa expe-riència en haver pu-blicat, en diversesllengües i edicions, laguia turística mésacurada de què dis-posa el monestir enl’actualitat i que tambéés obra de referència,en aquest cas divul-gativa, de granimportància.

La porta de Pradesens permet accedir al primer recinte amb lacapella de Sant Jordi com a principaltestimoni. La porta Daurada ens endinsa ala plaça, que com molt bé ens recorda el P.Jesús, no fou concebuda per ser el que és al’actualitat sinó per a acollir totes aquellesdependències que la comunitat oferia alforaster, una finalitat que si finalmentl’hostatgeria es porta a terme recuperarà enel millor sentit, un cop perdudes per mor dela història les càrregues d’activitat econòmicaque, al llarg dels segles, anaren enrarint elsentit més autèntic de la vida monàstica.D’aquest segon recinte n’és bon testimoni la

55

capella de Santa Caterina. Poblet s’organitzaen quatre recintes i cadascun d’ells té la sevapròpia personalitat representada per un llocde culte; Sant Jordi, Santa Caterina, la basí-lica i Sant Esteve; que van de la grandesa ala intimitat, de la llum al recolliment i lafoscor. En la descripció dels tres recintes elP. Jesús ens mostra el Poblet monumental,però sense deixar mai de banda el seu sentitde marc acollidor de la vida monàstica d’ahiri d’avui, amb els diferents usos que han viscutfruit de l’evolució de la vida monàstica, notant sols arrel del tall de l’exclaustració, sinóper l’evolució pròpia de tota comunitat queperllonga la seva activitat en el temps. Unllarg recorregut per les diversesdependències, que ens donentestimoni de la vida i l’activitat deles comunitats d’ahir i d’avui i de latasca restauradora dels darrers anys.

Dos darrers apartats clouenl’obra i donen sentit a tot l’anterior,la història i l’esperit. Amb moltd’encert els autors vinculen lesdescripcions de les tombes reials idel palau del rei Martí a la història;perquè són la màxima expressió dela vinculació del país, mitjançant elsseus monarques, amb l’esperitcistercenc que Poblet representa.No pot mancar la referència a larestauració monàstica de l’any 1940i a l ’heroica comunitat quel’encapçalà. Però com ens diul’autor: “la història, com la vida nos’atura. Poblet és un ésser vivent dintre delconjunt de la societat catalana i, si bé ja noté el protagonisme dels segles antics, per talcom els temps han canviat afortunadament,continua essent una presència viva i operantdintre de les seves possibilitats i finalitats”;és aquesta presència la que es reflecteix enel darrer apartat del llibre “l’esperit”, l’autèntici transcendent sentit de Poblet.

Voldria recomanar al lector que d’aquestaobra, imprescindible per a tot enamorat dePoblet, no en faci sols un recorregut lineal,que no s’aturi en la bellesa de les imatges ique s’endinsi en la profunditat del text, quequan recordi en la seva memòria una o d’altradependència del monestir recorri a l’obra delP. Jesús M. Oliver i Francesc Bedmar, i amb

ella i per mitjà d’ella redescobrirà el sentitd’allò que avui és Patrimoni de la Humanitati el conjunt monàstic millor conservat irecuperat d’Europa; perquè a mésredescobrirà la vertadera essència de Poblet,l’esperit que s’ha viscut i es viu al voltant deles pedres.

Fra Marc Vallès, nascut a l’Empordà, ensofereix una “Visita guiada al monestir de San-ta Maria de Poblet”. La vinculació de la gentde l’Empordà amb Poblet ja va donar un altrefruit literari amb la guia de Josep Pla, ambqui Fra Marc establí una relació que elportaria a acompanyar-lo en els seus darrersmesos de vida. Fa uns anys la revista El Temps

publicava un reportatge sobrePoblet, a més d’una entrevista ambl’abat Maur Esteve, s’incloïa unavisita al monestir amb un guiad’excepció, Fra Marc; avui aquestens ofereix una ampliaciód’aquella visita i torna a jugar ambel lector amb la pregunta clau “onsou?”; un joc que ens permet veurecom cadascú pot tenir unapercepció de l’espai que observadiferent i que aquesta es pot mo-dificar en el temps. La guia queens aporta Fra Marc es fruit d’anysde vivències d’un entorn i d’unesperit que el porta a definir quel’arquitectura “com l’home, ha deviure en la seva perpendicular, maiinclinat endavant ni endarrera.Tampoc viure de puntetes o sols

suportar-se en els talons”; és per això queseguint amb el joc de les preguntes afirmaque “allà on tens els teus peus estàs en lapresència de Déu”. La guia de Fra Marc ensendinsa en un Poblet diferent, és el mateixde sempre però aquí acompanyat d’unavivència personal que porta al lector,inicialment, sorpresa per a finalitzar amb unnou sentit, el Poblet viscut per dins, amb elmés ampli sentit del terme.

El P. Jesús M. Oliver, Francesc Bedmar iFra Marc Vallès, amb les seves obres, enstransmeten una passió: Poblet. Cal advertirque aquesta passió és encomanadissa.

Octavi Vilà.

56

Guía de Poblet / Barcelona.Escudo de ORO 1997. 21 cm.600 pta.

(castellano).

Guiatge cap al cel / CardenalBona; traducció del Dr. VicençNolla i Gili. - (Poblet); Abadia500 pta.

(Català).

Guía del Museo de Poblet /Jesús M. Oliver. - (Poblet):Abadia de Poblet, 1982. - 40 p.:il. (algunes col.); 21 cm. - 250 pta.

(castellano)

Las Tumbas reales de los mo-narcas de Cataluña y Aragóndel Monasterio de Santa Ma-ría de Poblet / Federico MarèsDeulovol.- 2a ed.- (Poblet): Abadiade Poblet, 1998.- 130 p.: el.(algunes col.); 21 cm.- 750 pta.

(castellano).

La Vida privada de lacomunitat de Poblet a l'edatmitjana i moderna / GenerGonzalvo i Bou.- (Poblet):Abadia de Poblet, 1999.- 125 p.:il. (algunes col.); 21 cm.- 800 pta.

Guia fonamentada i populardel Monestir de Poblet /fotografies: Francesc Bedmar; tex-tos: Josep Pla. - 2a ed. - (Poblet):Abadia de Poblet, 1988. - 150 p.:il. col.; 25 cm. - 1.200 pta.(català, castellano, français,deutsch).

Abadia de Poblet / Text:Jesús M. Oliver; fotografies:Francesc Bedmar.- Barcelo-na: Escudo de Oro, 1991.-60 p.: il. col.; 24 cm.- (arteen España; 28).- 1.600 pta.

(català, castellano, français,english, italiano, deutsch).

Visita guiada al monestir deSanta Maria de Poblet per fraMarc Vallés / 26 cm. - 300 pta.

(català, castellano, english).

Guia de Poblet /Abadía dePoblet, 1990. 17 cm.-350 pta.

(català, français, emglish,deutsch,a italiano).

Història, análisi i restauracióde la sagristia del Monestir dePoblet / Agustí Portales i Pons.-(Tarragona):Col.legi d'Apa-relladors i Arquitectes Tècnicsde Tarragona, 1987.- 159 p.: il.;24 cm.- (Escaire; 10).- 2.000pta.

PUBL

ICA

CIO

NS

DE

L'A

BAD

IA D

E PO

BLET

57

Poblet, escola de servei / AbatMaur Esteva.- (Poblet): Abadiade Poblet, 1982.- 93 p., (4) p.de làm.: il. col.; 21 cm.- 500 pta.

Història de Poblet / AgustíAltisent.- (Poblet): Abadia dePoblet, 1974.- 706 p., (76) p. delàm.: il.; 25 cm.- 4.000 pta.

Poblet: espai i temps /Text: Jesús M. Oliver;fotografies: FrancescBedmar.- barcelona:Diputació de Barcelo-na, 2001.- 234 p.: il.col. 8.000 pta.

L'Arxiu President Tarradellas,a Poblet / Alexandre Masoliver.-(Poblet): Abadia de Poblet,1982.- 109 p.: il. (algunes col.);21 cm.- 500 pta.

(català, castellano).

El Cimborio de Poblet / JoanBassegoda i Nonell.- (Poblet):Abadia de Poblet, 1982.- 111 p.:il. (algunes col.); 21 cm.- 500 pta.

(català, castellano).

Historia de la restauración dePoblet: destrucción y recons-trucción de Poblet / JoanBassegoda i Nonell.- (Poblet):Abadia de Poblet, 1983.- 357p.: il. (algunes col.); 25 cm.-3.000 pta.

(català, castellano).

II Col.loqui d'Història delMonarquisme Català:Abadia de Poblet, 1972.- 275p.; 25 cm. - 750 pta.

II Col.loqui d'Història delMonarquisme Català:Abadia de Poblet, 1974. - 432p., (11) f. pleg.; 25 cm. -1.000 pta.

Fra Francesc Dorda, abat de Poblet, bisbe deSolsona i ministre de l'Arxiduc / AlexandreMasoliver. Abadia de Poblet, 1981. - 117 p., (9) p.de làm.: il.; 25 cm. - 700 pta.

El Directori perpetu de Poblet del P. FrancescDorda de l'any 1694 / Maur Esteva. Abadia dePoblet, 1983. - 482 p.; 25 cm. - 2.500 pta.

Textos constitucionals de la Congrecació Cister-cenca de la Corona d'Aragó. Abadia de Poblet,1992. - 289 p.; 24 cm. - 2.000 pta.

La Psicología del amor en los cistercienses delsiglo XII / Miguel Siguán Soler. - Abadia de Poblet,1992. - 289 p.; 24 cm. - 2.000 pta.

La Davallada de Poblet: Poblet als segles XVII iXVIII / Eduard Toda i Güell. Abadia de Poblet,1997. - 473 p.; 24 cm. - 4.000 pta.

58

El pare Francesc Tulla va nèixer alsantuari de sant Magí de laBrufaganya, prop de Santa Coloma

de Queralt, a la Conca de Barberà, el 28de setembre de 1928, on els seus paresvan estar-se un parell d’anys. Desprésfaria els seus estudis civils amb els reli-giosos escolapisde Barcelona. Vaentrar al Mones-tir de Poblet, del’Ordre Cister-cenc, una ramadels benedictins,el 19 d’agost del’any 1947. Des-prés de les etapesnormals de novi-ciat i professions,va completar elsestudis eclesiàs-tics a Roma, elsanys 1953-1955,i, en una segonaetapa, va fer elsde dret canònic aMadrid, entre el1962 i el 1964.

Com és un dia enla vida del monjo?

«Comencemamb les Matines aun quart de sis delmatí, que és unahora canònica de

Entrevista al P. Francesc Tullal’Ofici més aviat mediativa. L’OficiLitúrgic és la loança que el monjo elevaa Déu per tota l’Església. Segueix unaestona de meditació personal, i a quartsde set hi ha les Laudes, cantades com unbon començament festiu de la jornada.Segueix un temps d’agençament perso-

nal, i al les vuit delmatí s’inicia lamissa conventual,cantada i conce-lebrada per tots elsmonjos-preveres iparticipant-hi totala Comunitat, ioberta a tots elsfidels que hivulguin assistir,que és l’acció degràcies i d’ofe-riment de la jorna-da del Creador.Després teniml’esmorzar i, a unquart de dues,comença el tre-ball, repartit enpetits equips: el deles terres, la im-premta, l’arxiu, labiblioteca, ambmodernitat, comordinadors, «in-ternet», etc., fins atres quarts d’una. Ala una hi ha laFoto: Oscar Palau - El Pati.

«O sigui, que encara queda cosa a fer i no poca.El cert, realment, és que Poblet estava però quemolt malament i bé podríem dir que s’ha ressucitatun mort».

59

“Quan tot llueix, és quanes podrà iniciar latramitació per a la

“declaració”

de les Monges, també ho tenen entramitació, de manera que quan ho

aconsegueixin, els tresde la «Ruta» seran«Patrimoni». Aquestsmonuments són molt

singulars, de manera que noés bo fer-ne comparacions,però si que es pot dir que elstres tenen qualitat suficientper a formar-ne part».

Veu factible que Montblanc també sigui«Patrimoni de la Humanitat?

«Crec que sí, tot i que han de fermoltes coses prèvies: Com a mínim unabona senyalització, que indiqui els di-versos llocs del patrimoni arqueològic;reconstruir tot el que puguin de la mura-lla, que ara està tot a mig fer, i enjardinar-ho; rehabilitar el claustre de santFrancesc i recuperar tot el que puguinde la part monumental. Quan tot llueixi,és quan es podrà iniciar la tramitació pera la «declaració», perquè hi ha inspecciósobre el terreny per a valorar el conjunti si no està en condicions, la petició noprosperaria. A Montblanc tothom fapinya, quan es tracta de la vila, i tambéla faran per a aconseguir-ho».

La restauració de Poblet, des que hi van tor-nar els monjos, és exemplar, Què hi falta fer?

«Falta l’Hostatgeria, obra important,i que la visita del president Aznar haesperonat. S’havien fet diverses etapesdel projecte, des del concurs d’idees, elprojecte bàsic, el d’execució (anava fentel seu camí), però era lent i s’encallava,tot i que hi ha diners als pressupostosper a fer-la. Falta també l’Auditori o Salade reunions del Palau Nou de l’Abat, jaque la sala on va fer la Jornada delsEmpresaris, tinguda recentment, no éspas per a això. A més, queden moltesobres petites per a fer: la Sagristia Vella,molt malmesa; la teulada de l’absis, ques’ha de refer; completar el lapidari (lloc

Pregària del Migdia i el dinar. A dosquarts de tres, novament treball, fins ales cinc de la tarda, quanhi ha la Lectio divina, ésa dir, estudi o lectura deformació, un delselements pels que seguim laRegla de Sant Benet (tenimcom a lema Ora et Labora,això és: pregària, estudi itreball). A dos quarts de sethi ha les Vespres, cantades i festivestambé com a cloenda de la jornada.Segueix el sopar, la lectura espiritual alCapítol i les Completes, l’hora que tancael dia i és com un encomanar el repòsnocturn a Déu i Senyor, abans d’anar adormir, que ja ens l’ha beneït encomençar-lo».

Diferències entre l’anterior i actual abat.

«Són dos tarannàs molt diferents.L’anterior, ara Abat General de totl’Ordre, amb residència a Roma, era comun nervi, un empresari emprenedor, a quiel món se li feia petit. L’actual és mésassossegat, més tranquil, que vol que totes faci bé. Això sí, tots dos són monjos, iamants de les tradicions monàstiques. Ésqüestió de «matisos», no de continguts».

Què ha significat per a Poblet la declaracióde «Patrimoni de la Humanitat»?

«A proposta de la Generalitat deCatalunya, i després de llarga tramitació,la UNESCO, a la seva reunió d’Argel del1991, va aprovar la declaració de«Patrimoni de la Humanitat» per aPoblet. És només una «declaració», peròet dóna una força moral per a fer-la valeron calgui. A més, suposa uns mínims dequalitat arqueològica, que vol dir que elllistó del «monument» és molt alt, onnomés hi arriben els que estan inclososen la «Llista» on s’anoten aquestesdeclaracions. Pel què és, els altres dosmonestirs de l’anomenada «Ruta delCíster», com són Santes Creus i Vallbona

60

on es classifiquen les pedres recuperadesarqueològicament); la Torre del Rellotgede l’entrada, que recentment ens la vantornar; la xarxa d’aigua contra incendis ialgunes més de petites.O sigui, que en-cara queda cosa a fer i no poca. El cert,realment, és que Poblet estava però quemolt malament i bé podríem dir que s’haresucitat un mort».

Els darrers anys, el prestigi de Poblet s’haenfilat pels núvols, perquè?

«Poblet és un article que es «ven» bé. Ésun gran monestir, una peça arqueològicamedieval de primera magnitud. I noméscal que, de tant en tant, algunesdeveniment ho recordi i el tregui a lluir,el desempolsi -per dir-ho així-, perquèse’n torni a parlar i a fixar l’atenció. Elcontingut de visitants anuals n’és unaprova i, ara, sense fronteres, els grupsestrangers que vénen i que precisamentvolen contemplar Poblet, també hopalesa suficientment».

No és incompatible l’allau de turistes delsdarrers temps amb la vida reposada dels monjos?

«De cap manera. Les visites estanorganitzades, es fan grups, per la partprincipal, com és el claustre, l’església oels muesus. Les portes de la clausura estantancades, i la Comunitat fa la seva vida ino s’interfereix. Seria impossible una vidamonacal si fos interferida pel turisme. I,en veritat, la Comunitat, ni s’assabentaque hi hagin visitants. I una prova de totel que vinc dient, és la dels hostes, quepassen alguns dies dins la clausura, quetenen tranquil.litat i no senten cap soroll,

ni que hi hagi turistes. Recordo unaanècdota d’en Romano Prodi -el que ésara President de la Comissió Europea-,que a Itàlia si un monestir és monument,no es poden tancar les portes de clausu-ra (tot és obert), i va quedar meravellatdel ben organitzat que tenim la visita aPoblet».

Com és la relació del monestir amb els poblesveïns i amb la comarca?

«Penso que prou s’adonen del que sig-nifica Poblet, en els seus aspectes«culturals» i de «testimoniatge», i ambel que Poblet pot donar espiritualment.En són una prova les coses que es podenorganitzar aquí, com «trobades»,«concerts», «reunions», «casaments» ialtres de semblants. El que hi hagi unaLitúrgia ben feta, sigui l’Ofici, sigui laMissa, on realment els fidels participin is’hi trobin bé, i preguin; l’assistència dedevots ho demostra. I ja no parlem deNadal o Setmana Santa, que l’assistènciaés una bogeria. Aquí em va bé d’esmentarla bona idea que va tenir un periodistad’organitzar la anomenada «Ruta delCíster», en què, prenent com a reclamels respectius monestirs de les trescomarques (La Conca, l’lt Camp il’Urgell), s’ha promogut el turismed’interior i diverses activitats que s’hi re-lacionen, i a nosaltres ens semblen bé,mentre es respecti el principal, que és lacultura i el testimoniatge espiritual, queés per on he començat».

(Entrevista realitzada per Oscar Palau, «ElPati», 27-06-2001)