BSAL 49 (1993) 485-496

Joan Binimelis i la seva Historia de Mallorca

E U L A L I A D U R A N

Joan Binimelis, doctor en medecina, matemàtic, astrònom i historiador mallorquí és una notable figura polifacètica. Antoni Contreras n'ha estu­diat, en aquestes mateixes pàgines, l'aspecte científic, especialment mèdic. A mi em pertoca analitzar la seva faceta d'historiador. Coneixem la seva vida a València, Roma i Mallorca encara que amb algunes incògnites. Vol­dria només aturar-me un moment a rellegir l'inventari dels seus béns subhastats el 1616 arran de la seva mort, perquè ens aporten algunes pinzellades ben suggestives sobre la seva vida quotidiana, abans de cen­trar-me en la seva obra històrica.

Tot i els seus inicis econòmicament difícils, en morir, Joan Binimelis estava ben instal·lat a judicar pel parament de la seva casa: bons mobles (tres bufets de noguera, una credença també de noguera, un tinell, tres llits, dues taules, disset cadires, de les quals dues de repòs, un caixabanc, tres estores, una catifa, un braser, una cortina de seda blava, tot ben il·luminat amb canalobres, llumeneres i un llantoner. Disposava de vaixe­lla abundant, coberts i estris de cuina i de rebost, roba de casa (vànoves, llençols, coixinets de ploma, estovalles, tovalloles) i roba personal (a part de l'eclesiàstica amb sotanes i casulles, barret, manteus, guants, faixes, sobrepillís, colls, peücs...). Sembla que tenia predilecció pels rellotges: un rellotge de pedra, quatre rellotges d'arena, un d'ells guarnit de vori, un rellotge "per tocar hores ab sos pesos" i un despertador amb campanetes. La casa estava decorada amb diversos quadros i retaulets de temàtica religiosa, alguns a l'oli, diversos mapamundis, molts planos o vistes de ciutats, un de gran, pintat a l'oli, de la Ciutat de Mallorca "ab tots los carrers", un altre de la ciutat de València, d'altres de bulto de guix (Alger i La Goleta) o de països (illa de Mallorca, Espanya). La biblioteca com­prenia més de 130 llibres impresos (només un "de ploma" o manuscrit), principalment de medecina, identificats i valorats per A. Contreras, de teologia (Benito Arias Montano), però també d'humanitats (Plató, un

* Text de la conferència pronunciada per l'autora el dia 21 d'octubre de 1993 a el Club "Diari de Mallorca'' de Palma de Mallorca"

486 EULALIA DURAN

bestiari {Historia animalium), un Dant, el De re militan de Vegecius, una Historia de Spanya entre d'altres).1 Per anar pel món disposava de dos ruquets, d'un llit de camp amb cortines vermelles, d'una tenda de campanya, de llanternes, d'un parassol de tela blava, de dues "trompes per mirar de lluny", diversos instruments de matemàtiques inventats per ell i d'armes per defensar-se en cas de perill (2 arcs, una ballesta, canó, pólvora).

Respecte a la seva obra, especifica al seu testament que deixa a don Pere Berard tots els instruments de matemàtiques i els "deu tomos o volums de cosas escritas de mà mia" sobre temes diversos. 2

Però l'obra que ara m'interessa destacar és la que li ha donat la fama, la Història del regne de Mallorca, en tres volums manuscrits, avui extraviats que jo sàpiga, malgrat la preocupació del seu autor per evitar que no es perdés:

ítem deix als magnífichs senyors jurats de la present ciutat y regna, una Història del present regna de Mallorca, la qual jo he compost ab molt treball; en la qual se troben les demés antiguetats y coses curioses que de aquest regna se poden saber. Y perquè aquest treball no sia perdut y sia algun profit, vull e ordeno que dits magnífichs jurats tinguen la dita Historia (la qual està escrita duplicada de mà mia, una en llengua castellana y lo altre, qui és lo original, ab nostra llengua mallorquina) encadena­da, com tenen los llibres de privilegis, dins lo Arxiu y que de aquell no piuga ésser treta per ninguna causa e rahó, etiam que sia per lo Sermó de l'Estandart o als. En cas de contrafecció leixo dita Història, axí la escrita en castellà com en mallorquí, an el Col·legi dels Pares de la Companyia de Jesús". : |

Sabem per tant que Binimelis escriví de sa pròpia mà la redacció catalana (1595) i la castellana (1601) de la Història del regne de Mallorca,

' L'inventari no especifica els titols llevat de pocs casos i es limita a anotar un llibre vell".

2 El P. Lluís de Vilafranca afirma que escriví un volum en llatí sobre matemàtiques que podria ser cl Tractatus matematicorum citat per Bover, Biblioteca, p.103 Bover cita a més, un Tratado de los montes de la isla de Mallorca, un Tractat del temperament propi de la isla de Mallorca (que foren incorporats a la seva Història del regne de Mallorca), una Noticia històrica de las ventas y emolumentos de la catedral de Valencia, ¡'¡iridación de sus canongías y prebendas y compilación de sus antiguos estatutos (Ms existent a la biblioteca de la Societat Econòmica de València); un volum manuscrit, propietat de J.M. Bover, que conté una Relació y modo que donà Aparició de Subía per a fer l'oli, un Tractat de com se han de curar las feridas y colps del cap, altres onze tractats sobre diferents malalties; un Tractat de les vtrtuts de la herba que es diu Sanctae Crucis o Nicoríana, una Questto an sint plures Coeli in universo i un altre Quod coelum sphericae sit figura

1 M. Llabrés, Testament del Dr en medicina Joan fímimetis, preverá, BSAL, Palma de Mallorca, desembre. 1916, p.18'2

JOAN BINIMELIS I LA SEVA HISTORIA DE MALLORCA 487

i que ordenà als jurats que la tinguessin encadenada a la Casa de la Ciutat. Tot i aquestes disposicions sembla que els tres volums de l'obra anaren a parar a la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat de la catedral de Mallorca. Els originals passaren per les mans dels historiadors Joan Dameto, que hi deixà anotacions seves als marges\ per Jeroni Alemany (mort el 1753), i ja en molt males condicions de conservació, pel P. Lluís Villafranca (1814) i per M.F. Capdeboul Després se'n perd el rastre.

La Història del regne de Mallorca

Joan Binimelis acceptà per amor patriòtic, la tasca de redactar una història de Mallorca tal com ho fa constar en la dedicatòria als jurats mallorquins:

"Entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, és la que tenim a nostra pàtria y solàs a hont nasquiram y comensarem nostros primers dias; y arriba a tant este amor y obligatió, que si se offerex, estam obligats a perdre sa vida per ellaV

Ja veiem que l'amor a la pàtria comporta Vobligació de sacrificar-se per ella i que la idea que aquesta obligació ha d'arribar fins a la mort, és ja només un tòpic retòric en una època en que la màxima clàssica "dulce et decorum est pro patria mori" ha perdut bona part del seu incentiu.

L'escueta dedicatòria als jurats de l'original català s'amplia amb profusió i s'emmarca amb altres prolegòmens en !a versió castellana: una dedicatòria també al bisbe Joan de Vic, una altra als lectors, un pròleg a l'obra, l'argument i poemes elogiosos en castellà i en llatí a l'autor i a l'obra per personalitats de l'època com el poeta Jaume Olesa i Santmartí, l'autor del Sacro trofeo de Cristo (València, 1599), per eclesiàstics

4 Biblioteca Marqués de Vivot. Ms. 7107. foli 42v: "advierte el transcriptor que en el margen del original se halla una nota del cronista Dr Juan Dameto. con carácter de propia mano..." 5 Segons el P. Vilafranca [Memorial..., 1814, foli 92) els originals foren vistos per l'historiador Jeroni Alemany (mort el 17531 i ell mateix també els veié i en descriví fragments de l'original català i de la versió castellana; Còpia del Llibre IV, Biblioteca Marquès de Vivot, Ms. 7108, foli 87. "uno y otro original escrito de mano del mismo autor hemos tenido en nuestro poder y dellos hemos transcrito lo que del tenemos". Vegeu per a més informació, E Duran, Les Germanies als Països Catalans, Curial, Barcelona, 1982, pp.14-18 i, Joan Binimelis i la Guerra de les Germanies, "Randa", 12, pp 89-94.

• BNM. Ms 18394, Còpia de la història y siti de Mallorca, de la població y cosas diffarents a ella pertanyents, com també de Ules adiacents. Composta per lo R. Dr. Joan Binimelis, prevere, natural de la vitó de Pollença en lo any de Chnsto Señor nat de 1595, foli 1. La versió castellana continua enumerant els exemples.

488 EULALIA DURAN

vinculats especialment al bisbe Joan de Vic com el mestre en teologia Pere Onofre Oliver, el beneficiat de la Seu de Mallorca Joan Cabanelles i un poema laudatori en castellà del cavaller valencià Marc Antoni Aldana i Amic. Aquest Marc Antoni era fill del cavaller tortosí Joan Aldana que es destacà militarment en les guerres d'Itàlia i estava entroncat indirec­tament amb l'escriptor tortosí Cristòfor Despuig 7.

La Història general del regne de Mallorca pretén tractar tots els as­pectes d'aquest territori i dels homes que hi habiten -d'aquí la deno­minació de general-, encara que entronqui per a l'època antiga amb les cròniques universals. Segueix possiblement com a model la Crónica de València de Martí de Viciana publicada a València i a Barcelona en qua­tre parts entre 1564-1566, precisament els anys que Binimelis estudiava a València. Binimelis dividí la seva obra en set llibres estructurats tres grans blocs; el primer comprèn una extensa crònica històrica de Mallorca des del Diluvi fins a Felip II, el segon és dedicat a la descripció ecle­siàstica (que inclou un episcopologi), a la de les institucions polítiques i a la descripció geogràfica humana i econòmica de l'illa; el tercer bloc comprèn una sèrie de biografies de mallorquins il·lustres en santedat i en lletres; una curta relació de la participació de Menorca en la guerra contra Joan II, i una relació extensa de la guerra de la Germania mallor­quina. Ve-gem-ne alguns aspectes amb més detall.

Després de situar la illa de Mallorca en el món, dedica el capítol ter­cer a la descripció econòmica general de l'illa. A la part de Muntanya abunden els "grans olivars, que és la sua major riquesa", fruites, alzinars on pastures els porcs, diversos animals de caça com cérvols, cabres, llebres, conills, perdius, coloms, torcasos, codomius, orenetes. Per tot arreu es pot sembrar forment roig, candeal o xexa. La part plana produeix molt blat, abunda el bestiar, sobretot les cabres que proporcionen llana i for­matge, s'hi crien bons vins, safrà, llegums. Hi ha moltes tortugues, que són exportades i són el menjar del cartoixos i dels mínims. Relaciona després les aus de rapinya que s'alimenten dels peixos del mar i dels es­tanys, les gavines que es mengen les olives als oliverars, el tords, corbs, martes. Dedica bon espai als cavalls i sobretot als gossos d'ajuda molt fidels i ferotges que ajuden els bandolers. Esmenta també una especialitat de bolets, els esclatasancs; els murtons, molts preuats, i acaba amb les flors i els animals de les albuferes.

Més inhabitual en una història general és la inclusió dels dos capítols següents sobre la influència dels vents i del clima en la constitució física

; E. Duran, Introdúcela a l'edició de ¿os Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig. Curial, Barcelona. 1981, p 16. L'entroncament li venia pel matrimoni del seu germà Mateu Annibal amb una filla di> Cristòfor Despuig.

JOAN BINIMELIS I LA SEVA HISTORIA DE MALLORCA 489

o temperament dels mallorquins11, capítols que formaven part d'un tractat estudiat en aquestes pàgines per Antoni Contreras.

En la crònica històrica segueix la pauta historiogràfica renaixentista de donar una extensió que ara ens sembla inusitada a la història antiga fins a l'època romana entroncant així la història local amb la història bíblica. La finalitat en aquest cas era demostrar que la població mallor­quina era més antiga, i per tant més prestigiosa, que no les altres i que el personatge mitològic Túbal, considerat nét de Noè, abans d'arribar a Tarragona o a Amposta havia passat per Mallorca en un procés d'emulació habitual en les històries generals. Amb tot, l'esperit amb què tracta l'època respon ja al de la Contrareforma perquè la seva obsessió és entroncar la història locat només amb la tradició bíblica, el Gènesis en particular, i no amb la clàssica pagana que es podia llegir en la Teogonia d'Hessiode, en l'Odissea d'Homer i en general en tots els escriptors grecs que celebraven —segons el l - els fets antics amb mentides. Per això el nostre autor prefereix com ell diu "arrimarme principalmente a las sagra­das Historias".

Quant a la part més moderna, evidentment la part més extensa és la dedicada a la conquesta de Mallorca per Jaume I. El resum que en fa, tret del Llibre dels Feits del propi rei en bona mesura degué ser utilitzat especialment per a la confecció del sermó patriòtic que tenia lloc anualment el .31 de desembre en el context de la Festa de l'Estendart que commemorava aquesta conquesta. Ho fa pensar que el propi Binimelis, en el seu testament, en ordenar els jurats que tinguin encadenada la seva obra, puntualitza que no la desencadenin en cap ocasió ni per la Festa de l'Estendart. El fet és que el sermó en aquestes commemoracions acos­tumava a ser molt llarg i requeria molta erudició sobre el tema. Com en el cas paral·lel de la celebració anual de la conquesta cristiana de la ciutat de València per Jaume I, les autoritats municipals encomanaven aquest a persona entesa. Allí ho féu el canonge Pere Antoni Beuter i es­devingué el nucli que després amplià i donà lloc a la seva Crónica de Va­lència. Potser succeí el mateix amb Joan Binimelis. En tot cas, el nostre autor, després de narrar els fets històrics s'esplaia també amb certa ex­tensió a descriure aquesta festa anual i precisa que el sermó fet pel pre­dicador durava unes hores a explicar la conquesta, i alabar el rei Conque­ridor14.

fi B N M , Ms . 18.394, folis 12-17v. Els capítols IV (Del particular temperament que

té la Illa de Mullareu y a quins vents està subjecta), i el V, (Del propi y parti­cular temperament de la Illa de Mallorca y a quins mals estan subjectas los seus habitants). ' La festa consitia en dos actes públics* un religiós amb una solemne processó que sortia de la Catedral, i un altre civil que començava a la Casa de la Ciutat amb l'exhibició en públic per part del jurat en cap de l'Estandart i la cadira del cavall reial al so de música, de l'exposició d'un retrat del rei Jaume I a la finestra de la Casa de la Ciutat.

490 EULALIA DURAN

La crònica satura de nou amb la narració de la guerra entre el rei de Mallorca i el rei Pere el Cerimonión fins que aquest, victoriós incor­pora el regne de nou a la corona catalano-aragonesa. L'autor no pren una postura mallorquinista, pel fet de seguir com a font principal, la Crònica de Pere el Cerimoniós, possiblement a partir de la incorporació que en féu Pere Miquel Carbonell en la seva Història d'Espanya publicada el 1546. Prenent també com a base la Història de Carbonell, lloa la decisió dels compromisaris de Casp en l'elecció de Ferran d'Antequera en contra del candidat el comte d'Urgel Jaume d'Aragó amb l'exclamació "O hecho tan heroico y lleno de admiració"1". També és favorable, de manera moderada, al rei Joan II en la guerra que sostingué contra les institucions del Prin­cipat. La participació de Menorca en aquesta guerra contra el rei és expli­cada més endavant en un altre indret independent. Breument tracta el regnat del rei Ferran el Catòlic, no s'està d'explicar l'intent de regicidí se­guint la descripció que en féu Pere Miquel Carbonell i soté una posició favorable a la implantació del tribunal de la Inquisició "para que quedase España del todo limpia de sectas y cerimonias abominables"",

Al segon bloc pertanyen els capítols dedicats a les institucions ecle­siàstiques i civils que tenen l'interès de ser la primera descripció d'aquest tipus referent a Mallorca. L'esperit tridentí havia enfortit la figura del bisbe, en retornar-li la seva funció pastoral. Això afavorí l'interés per la història de les parròquies, dels monestirs i convents i, en especial, per confecció d'episcopologis i Binimelis segueix aquesta tònica amb els bisbes de Mallorca sobretot amb els bisbes tridentints Diego de Arnedo i Joan de Vic i Manrique, el seu protector.

Segueixen els capítols dedicats a la història de les institucions civils en especial de la Consignació (diners consignats a pagar els interessos als creditors que representaven un 80 per cent dels ingressos municipals), el control de la qual originà la rebel·lió dels forans contra els ciutadans el 1451; presenta la descripció dels càrrecs reials i municipal i la relació de les antigues porcions senyorials establertes arran de la conquesta cristia­na. Acaba aquesta part amb un tractat sobre el concepte de monarquia, i sobre qüestions de precedencia entre els reis de França i Espanya que havia escrit a Roma en encàrrec de Joan de Zúñiga.

De tota la Història de Mallorca, la part descriptiva de la illa és la més personal i interessant. L'escriví per encàrrec del lloctinent general de

sota dosser. de la salutació d'aquest per la noblesa a cavall que en solemne cavalcada va a l'encontre de la processó a lu plaça de la Catedral Tant la processó com la cavalcada fan un recorregut pels carrers mentre els baluarts disparen trets i es retroben davant la Porta Pintada, passa per l'església de Sant Miquel (on fou celebrada la primera missa en l'aleshores mesquita) i retornen a la catedral Ací té lloc el llarg sermó.

Joan Binimelis, Historia del reyno de Mallorca, ed. Palma, 1927, I, p.232. 11 ibidem, p.243

JOAN BINIMELIS I LA SEVA HISTORIA DE MALLORCA 491

Mallorca Lluís de Vic i esdevingué, de fet, l'origen de tota la Història. S'inicia amb una descripció general (que en alguns manuscrits és posada a l'inici de tota l'obra), amb el repartiment de lilla als primers pobladors cristians després de la conquesta per Jaume I, seguint el Llibre del Repartiment, origen la població mallorquina i de la relació de les noves poblacions establertes posteriorment (Algaida, Llucmajor, Porreres, Fela­nitx, Campos, Santanyí, Sant Joan de Sineu, Sa Pobla, Benissalem i Sel­va. La descripció segueix un model d'informació sistemàtic per a tots els pobles: data de fundació, jurisdicció a la qual pertany, nombre de cases i evolució de la població, límits del seu terme, condicions de defensa i re­comanacions per a una millora d'aquesta, recursos econòmics (agricultura, bestiar), subministrament d'aigua, nombre total d'habitants fent distinció entre els homes d'armes i la gent inútil (dones i criatures), descripció detallada i històrica d'esglésies, santuaris o monestirs si és el cas. Segueix la descripció del terme, pedreres importants (com la de Santanyí amb la qual fou construit el portal major de la catedral i havia servit també per a la fàbrica del Castell Nou de Nàpols) i sobretot de la costa amb indica­ció de les cales i promontoris, possibilitat d'ancoratge de vaixells, torres de vigia, pous, descripció i mesures geomètriques de cada una de les cales i capacitats defensives per fer front a corsaris. Dues illes hi són incloses la de Cabrera i la Dragonera, titllades de perennes refugis de corsaris,

Binimelis feia molt ús d'aquest tipus de documentació. A destacar la incursió de Dragut a Pollença el 1550, a la illa de Cabrera el mateix any i el 1583, a Alcúdia el 1551 i el 1558, a Valldemossa el 1552, a Andratx el 1553 i el 1578, la de Sóller el 1561. Pel que fa a l'extensa relació d'aquesta darrera, cal notar que no apareix encara la llegenda de les Va­lentes Dones però sí la dels bons bandolers que amb els seus gossos d'ajuda, combateren com a dimonis contra els turcs fent-los fugir1 3.

Fa alguna referència a les escoles de gramàtica com la de Montuïri dalt del Puig de Sant Miquel, "lloc alegra, de gran e especiosa mirada que descobre casi tot lo orizon de la illa"1 1, la de Randa on els jurats "mantenen perpètuament escolas de gramàtica y pagen dels béns de la vila als lectors y mestres que allí cotodianament als fills de la vila y de quans hi volen estudiar de altres parts del Regna" (179v), Circunstan-cialment narra festes polítiques com la de l'Estendart ja esmentada. També festes religioses com les de Manacor per l'Assumpció í per Sant Jaume amb "grans triumphos en lo espiritual y temporal, de sons y danses, corregudes de cavalls y altres segons los costums de la terra" (153v). No manquen algunes llegendes miraculoses locals com el suposat

1 2 Biblioteca Municipal de Palma de Mallorca IBMPM), Ms 9, De varias coses tocans a ta cuitat y Regne de Mallorca. Recullides de diversos autors per D .Jordi Fortuny de Roescas y Garcia en ta Granja les Primaveres de 1R40-1 v 1642. foli 89v. '? lbidem, foli 164-164v.

492 EULALIA DURAN

miracle esdevingut els darrers dies de 1530 amb la imatge del Crist del monestir de Nostra Senyora de Jesús de Sóller que suà durant, uns dies contínuament i malgrat que l'eixugaven "tornava a brollar per totes parts, particularment se asolaven en la punta de la barbe una gotas cretetjans tan grosas com un siuró y altres com una llentia" (foli 83v) o el cas paral·lel del Crucifix de l'església major d'Alcúdia que també suà aigua al cap, cabells, espatlles i aixelles el 1507 -fet del qual Bmimelis aporta dos actes notarials. Curiosa l'explicació de la devoció que despertava la imatge de Nostra Senyora de Lluc: "naix esta devoció tan gran de tenir allí una ymatges esculpide de Nostra Senyora tota semblant en tot i per tot a la que està en la iglesia de Montserrat, en lo color y lo demés" (92). Les fonts tenen una importància primordial i algunes es distingeixen de les altres com la font d'en Porcell de Valldemossa alabada per poetes com Cosme Climent Í Antoni Clar en llatí amb ressonàncies clàsiques (foli 68v-69); o la més popular font de la Portella, del terme de la Ciutat que segons la tradició neix a Catalunya.

De l'albufera d'Alcúdia, d'un circuit aleshores d'unes tres llegües, dóna la relació sistemàtica dels peixos i ocells que s'hi crien, tal com Cristòfor Despuig havia fet respecte al Delta de l'Ebre i Lorenzo Palmireno de l'Albufera de València:

"llises, polles garals, cabots, angulas, mújols, llops, dorades, aguts, llenguados, esperrais, palomides i corballs"; "ànedes, fotges, flamencs, garces, oques, agrons, galinas de aygüe, piules, selles, galls favers, ganteres, anades barbaresques, sibellins, cullerots, ca-bucells, corpetasses, espluguebous, capblanchs, barbats y grúas, sis-nes moltíssíms, que, de les plomes que muden en son temps, que per allí repleguen, fan, gran comersi e blanqueo per moltas parts fora del Regna de Mallorca"".

La descripció geogràfica de Mallorca s'insereix així en la tradició re­naixentista iniciada per Boccaccio amb la seva obra De montibus, siluil, fontigus, puminibus, stagnis seu paludibus, el de nominibus marts, que havia tingut els seus seguidors catalans en l'humanista barceloní Jeroni Pau (De fluminibus et montibus utriusque Hesperiae, escrita vers 1475 i publicat a Roma vers el 1491), en el canonge barceloní Francesc Tarafa (De His/xiniae situ, provinciis, populis, urbibus, /lununibus, montis et pro-montoriis diccionarium, publicat a Anvers el 1553), en l'humanista valen­cià Joan Baptista Anyes (Apologia publicada a València el 1543 en llatí), en el catedràtic valencià Lorenzo Palmireno (Vocabulario de! humanista, València, 1569), en el cavaller tortosí Cristòfor Despuig (en el darrer dels

11 Ibidem, foli U8-118v

JOAN BINIMELIS I LA SEVA HISTÒRIA DE MALLORCA 493

Coloquis de Tortosa acabats el 1557 i que restaren inèdits)1 5. Amb tot la relació de Binimelis sembla procedir de la propia i personal observació i l'acosta sobretot al seu coetani, el jesuïta reusenc Pere Gil (1551-1622) que els darrers anys del segle XVI, quan Binimelis traduïa al castellà la seva obra, confegia una Geografia de Catalunya, també en català i que restà inèdita, que denota múltiples paral·lelismes amb la de Binimelis. Els assaigs d'Onofre Manescal en el seu Sermó de Jaume II (1598), de Fran­cesc Comte en les seves Il·lustracions dels comtats de Rosselló i Cerdanya demostren que Joan Binimelis sintonitzava amb els interessos dels altres escriptors catalans del seu temps.

Passem ja al darrer bloc. La part dedicada als fills il·lustres és dividi­da en dos grups, els que destacaren santedat, en virtut que s'inicia amb Ramon Llull, els sants Cabrit i Bassa, el beat Bartomeu Catany, la beata sor Isabel Cifré i acaba amb el canonge lul·lista Gregori Genovard (mort el 1533). Respecte a Ramon Llull el que li interessa és demostrar la fal­sedat de la butlla de Gregori XI afegida, amb malícia, segons Binimelis per l'inquisidor Nicolau Eimeric al seu Directorium Inquisitorum, escrit el 1376 i publicat a Barcelona el 1503, i reeditat a Roma el 1578, 1585 i 1587 i a Venècia el 1595 i 1607;". Binimelis es declara així defensor de l'ortodòxia de Ramon Llull i se suma als diversos intents de la seva rehabilitació refermada des del Concili de Trento.

La llista dels fills il·lustres en lletres del seu temps segueix també una tradició clàssica que remunta a Plutarc i que fou utilitzat pels huma­nistes italians com Bartolomeo Fazio (De viris illustribus), Vespasiano da Bisticci (Vite d'uomini il·lustri del secólo XV), Eneas Silvio Piccolomini (De viris illustribus suae aetatis) entre d'altres. L'únic exemple català el tenim en Pere Miquel Carbonell amb el seu De viris illustribus catalanis sue tempestatis. Amb un canvi de marc significatiu, tanmateix: Carbonell es­criu en llatí i relacionà escriptors llatins de tot l'àmbit català, Joan Bini­melis escriu en català i es limita exclusivament als mallorquins1 7. S'inicia amb el secretari reial Joan Valero (mort vers 1500), lul·lista i autor de

, r' Caldria fer una estudi comparatiu amb les relacions de J B Anyes, Francesc Tarafa L. Palmireno i Cristòfor Despuig i sobretot amb la Geografia de Catalunya de Pere Gil. Vegeu sobre aquest aspecte, E. Duran, Introducció i apèndix a l'edició de Lo col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig, Curial, Barcelona, 1981, pp.41, 42, 203-205. J. Iglesies, Pere Gil, S.I. i la seua Geografia de Catalunya, Barcelona, 1949. 1 8 Nicolau eymerich-Francisco Peña, Le manuel des Inquisiteurs, introducció, traducció i notes de LI. Sala-Molins, Paris 1973, pp 11-18. La versió francesa del text és feta sobre l'edició romana de 1578.

•~ Sobre l'opuscle de Pere Miquel Carbonell, vegeu Mariàngela Vilallonga i Vives, Dos opuscles de Pere Miquel Carbonell, Asociación de bibliófilos de Barcelona, 1988. Binimelis no cita els balears biografiáis per Carbonell: el lul·lista Gabriel Desclapers (potser per la seva vinculació a Barcelona), el jurista Ferrer Berard. assessor de governador de Mallorca el 1481. Tanmateix, de cap dels dos se'n coneix obra escrita.

494 EULALIA DURAN

l'obra Surnae veritatis rossarium que dirigí a Ferran el Catòlic. Segueix amb els funcionaris reials Mateu de Malferit1", el vice-canceller Tomàs de Malferit, el fili d'aquest darrer, el jurista Pere Malferit i de Muntanyans (mort el 1566) que escriví un parer pels anys 1550 a favor de la reducció per la força dels indis americans en contra de Las Casas i sobre els drets del rei d'Espanya al ducat de Milà adoptant així una posició de leieltat reialista1Sí. Continua amb el ciutadà honrat Jaume d'Olesa i Sanglada, lul-lista i poeta, autor, entre altres obres, del Liber de lege Christiana (Valèn­cia, 1515) seguit d'unes lamentacions místiques en vers que denoten el seu lul·lisme, dün opuscle contra Pere Daguí que l'implica de ple en les disputes lul·lianes i dün llibre Contra errores Martini Lutheri que envià al papa el 1521 (avui perduda) i que sembla ser la primera obra polèmica contra Luter escrita a la Península. Segueix amb el canonge de València i bisbe de Patti, el jurista Arnau Albertí de qui cita el Tractatus de ag-noscendis assertionibus catfwlicis et kaereticis, publicat a Palerm el 1555, relacionat amb la seva funció d'inquisidor de Mallorca. No podien faltar alguns membres de la família Verí com el doctor en drets i vice-canceller Bartomeu de Verí, el poeta florentí Miquel de Verí, autor del Disticorurn Liber que Binimelis féu mallorquí contra la teoria imperant aleshores que era m en or qui211. I finalment Antoni de Verí, fundador del Col·legi de Mon-tision de la Companyia de Jesús, mort el 1599. Poca cosa diu d'altres per­sonatges tan il·lustres com el regent de la cancelleria Jaume Montanyans autor del tractat Disputatio de armis clericorum et religiosorum publicat a València el 1536 invitant els eclesiàstics mallorquins a defensar Mallor­ca contra els turcs, el bisbe-poeta de Barcelona Joan Jubí, el també bisbe Tomàs de Taixaquet, el jesuita Jeroni Nadal, el canonge lul·lista Antoni Bellver (mort del 1585) autor de diverses obres en defensa de Ramon Llull i contra les calúmnies de Nicolau Eimeric (Apologia lullianae doc-trinae adversus Nicholai Eymerici calumnias), el canonge Joan Salvador Abrines (mort el 1594) director espiritual de Caterina Tomàs i autor d'una biografia d'ella entre d'altres.

En conjunt la galeria de personatges presentats per Joan Binimelis diu bastant de la seva ideologia reialista, contra-reformista i de la seva predilecció per la literatura neollatina -cap referència a escriptors en ca-

" Sembla que escriví uns comentaris a l'art lul·liana i el tractat De temporibus, en el

qual lloava Ramon Llull 1 5 Sobre la intervenció de Pere de Malferit en la polèmica indiana i els diferents títols donats a la seva obra vegeu J.M. Barnades, Els catalans a les índies 11493 1830), I, Generalitat de Catalunya, 1992, pp. 86-87, II, p 93. El Consell, escrit en llatí, fou inclòs per J. Mandellus, Consiliorum Escellentissimi et celeberrimi lurisconsiilti D liber Tertius, Venècia, 1592, II, ff. 104-109. Tothom ha arreglarat Malferit entre els "colonialistes". ** Michele Verino, Disticorurn Liber, Estudi preliminar de Catalina Tcrrasa Montaner, Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Balear, 1987, pp.29-37 sobre la Llegenda entorn de l'origen balear de Michele Verino.

JOAN BINIMELIS I LA SEVA HISTORIA DE MALLORCA 495

talà com per exemple el Francesc d'Olesa autor de YObra de menyspreu del món (1540): destaca en primer lloc els lul·listes, els que han escrit contra els protestants, Luter en particular, en defensa de la conversió for­çada dels indis americans, els bisbes que destacaren al Concili de Trento. Té l'interès especial que és la primera història literària cinc-centista de Mallorca, seguint el model utilitzat per Pere Miquel Carbonell.

Binimelis acaba la seva Història amb una extensa relació de la Ger­mania a Mallorca establint així un paral·lel amb el que havia fet Martí de Viciana en la seva Crónica de València, Una vegada més la seva posició reialista queda clara i el seu menyspreu per la "conjuració detes­table i abominable de la gent popular blebeia contra lo estament militar y hòmens de honor, tan horrenda y espentosa e cruel, qual mai se sia en lo món vista ni escogitade". Per redactar-la, Binimelis es valgué de textos i cròniques anteriors, com la General història de la Germania de Mallor­ca, a la qual Martí do Viciana remet el lector3 1. Incorpora igual-ment una relació dels setges d'Alcúdia escrita pel notari Miquel Sabater que insisteix en les tàctiques militars i una famosa Codolada possiblement coetània dels fets, entre d'altres. El conjunt ofereix al lector una relació viva i acolorida de la guerra i també verídica, encara que partidista com ja hem vist M ,

En resum, Joan Binimelis tipifica el cas d'un doctor en medicina que ingressa de gran a la carrera eclesiàstica i que per cincunstàncies for­tuïtes (al servei del lloctinent general Lluís de Vic) i per "patriotisme" exerceix en el camp de la geografia descriptiva i posteriorment en el de ta història de Mallorca. Adscrit com a metge a les idees gal-lèniques im­perants aplica com una novetat els seus coneixements als mallorquins i està obert a la temàtica renaixentista en una època en que aquesta evo­lucionava ja cap el Barraoc: observació metòdica de la naturalesa, interès per l'estragègia militar en el seu cas contra les incursions dels corsaris i pirates, interès per l'etimologia dels topònims, per les festes populars, pels adagis, pels vestigis romans, per l'origen de la població que remunta a les fonts bíbliques, pels fills il·lustres en santedat i en lletres optant, per tant, per una posició en favor d'aquestes en la polèmica aleshores ja vella entre lletres i armes.

Es remarcable la seva fidelitat a ultrança a la monarquia -caracterís­tica també pròpia dels humanistes- en l'explicació dels fets històrics més controvertits, el Compromís de Casp, la Guerra contra Joan II amb es­pecial atenció a la participació menorquina a favor del Consell de Cata­lunya, la guerra de les Germanies. Aquesta fidelitat a la dinastia és de destacar si tenim en compte que pels mateixos anys, al Principat de Ca-

Martí de Viciana, Quarta parte de la cnrónica de Valencia, Barcelona, 1566, foli 108v. 2 2 E. Duran, Joan Binimelis i la Guerra de ¡es Germanies a Mallorca, "Randa", 12, pp.89-123 on és transcrita

496 E U L A L I A D U R A N

talunya, ja alguns historiadors -entre els quals el canonge barceloní Joan Ramon Vila- ja es dedicaven a inculpar la dinastia de Trastamara de tots els mals i del poc enteniment amb les autoritats castellanes. I la seva adscripció a l'esperit més pur contra-reformista: elogis a la inquisició que salvaguarda la fe catòlica, diatribes contra els protestants, en especial Luter, devoció per les relíquies i per la sumptuositat de les esglésies i del culte diví, creença en els miracles locals, devoció pel sagrament de la penitència.

Per acabar una darrera observació sobre el seu "patriotisme" mallor­quí. Diversos factors polítics (absència i desaparició d'una monarquia catalana i institucionalització de la Figura dels lloctinents generals del rei entre d'altres) havien portat al llarg del segle XVI a la fragmentació dels diversos estats de la corona catalano-aragonesa. El concepte de "pàtria" se circumscriu a cada un d'aquests i tendeix a confondre's amb el de "na­ció" (que tradicionalment feia referència només a la llengua). D'aquí l'apa­rició dels termes contraposats de llengua catalana, llengua valenciana, llengua mallorquina, llengua rossellonesa, no amb la finalitat de negar la unitat de totes aquestes llengües sinó d'especificar les parles dels ha­bitants els respectius territoris o estats: un habitant del regne de Mallor­ca és un mallorquí i parla per tan en mallorquí.

Aquesta evolució vé interferida per l'aparició d'un nou interès renai­xentista no només per la monarquia i les seves gestes (la darrera història d'aquest tipus és la de Pere Tomic) sinó també pels diferents territoris d'aquesta monarquia: això porta a l'aparició gradual d'històries generals circumscrites a cada un d'aquests territoris, de València, de Catalunya, dels comtats de Rosselló i Cerdanya i finalment de Mallorca. Joan Bini­melis s'inscriu, per tant en aquest moviment í això explica el seu interès, d'origen institucional, o "patriotisme" mallorquí. El seu esforç per confec­cionar la seva Història de regne de Mallorca és molt lloable i crec que es mereix una major atenció per part dels estudiosos. Confio, i per la meva banda em comprometo, a reprendre'n o a estimular-ne l'estudi per tal que aviat poguem disposar de l'edició rigorosa que aquesta obra es mereix.