Geografia ii unitat 2 l'economia

GEOGRAFIA II CFA Mare de Déu de Montserrat

(GES II) 1

ÍNDEX

Unitat 1: La població i la demografia.

Unitat 2. L’espai econòmic.

Unitat 3: Urbanisme i societat.

UNITAT 2: OBJECTIUS.

1.Identificació els tres sectors econòmics i comprensió de les seves dinàmiques internes i de la seva relació amb els nivells de desenvolupament.

2. Identificació de les principals zones industrials a nivell mundial i dels factors de localització industrial i la seva relació amb les xarxes de comunicació i transport. Anàlisi de l’evolució de l’activitat dels sectors secundari i terciari a Catalunya.

3. Comprensió de la relació entre serveis,

societat del benestar i sistema

contributiu. Classificació i anàlisi d’alguns

serveis a nivell mundial i local.

Identificació de la tendència a la

terciarització de les societats actuals.

4. Valoració de les conseqüències de la

globalització de l’economia, entre les

quals la deslocalització industrial i les

noves formes de comerç.

UNITAT 2: L’ESPAI ECONÒMIC.

Anomenem activitat econòmica el conjunt

d’activitats que duen a terme les persones

amb la finalitat de satisfer les seves

necessitats (menjar, vestir-se, viatjar...).

L’activitat econòmica produeix béns (llibres,

automòbils, eines...) i presta serveis (béns

no materials, com ara la informació).

UNITAT 2: L’ESPAI ECONÒMIC

Quins són les 3 fases de l’activitat

econòmica?

Les tres fases de l’activitat econòmica són

la producció, la comercialització i el

consum.

UNITAT 2: L’ESPAI ECONÒMIC

1. Producción: és la part del procés de

l’activitat econòmica en la qual es creen

béns i els serveis que seran consumits per

les persones. La producció pot ser de 3

tipus:

UNITAT 2: L’ESPAI ECONÒMIC..

1.1. Béns de consum o finals: són aquells

béns que no busquen produir altres béns,

sinó que satisfan directament la necessitat

del consumidor (roba, aliments, mobiliari,

1.2. Béns de producció o intermediaris: són

aquells béns amb els quals es produeixen

els bens de consum (màquines, eines, etc.).

1.3. Serveis: són els béns no materials,

com per exemple l’educació, la sanitat i la

informació.

2. Comercialització: un cop creat el

producte, la comercialització se n’encarrega

de la distribució i la venda.

3. Consum: és la part final del procés de l’activitat econòmica en què les persones compren els béns i els serveis per satisfer les seves necessitats.

Quins són els factors de producció?

Els factors necessaris per produir béns o

serveis són els recursos naturals, el treball i

el capital.

Recursos naturals i matèries primeres: són

el conjunt de recursos que l’ésser humà

troba a la natura, com ara la fusta, els

materials i el petroli. Quan aquests recursos

són transformats, es produeixen nous béns.

Exemple: Amb la fusta dels arbres es poden

fabricar els pupitres i les cadires.

Treball: és l’esforç fet per les persones per

obtenir els béns i els serveis amb la finalitat

de satisfer les seves necessitats.

Exemple: En una moto hi ha el treball de

molts treballadors (soldadors, mecànics,

enginyers, transportistes...).

Capital i tecnologia: el capital és la base econòmica i

material necessària per produir els béns i els serveis.

D’aquesta manera, el capital va des dels diners que una

empresa té per pagar factures i comprar matèries

primeres fins als terrenys, els edificis i la maquinària de

les seves fàbriques.

Exemple:El capital d’una empresa de rentatge de cotxes

comprèn des dels diners (per pagar el lloguer del local,

els sous dels treballadors, els productes per al rentatge

de cotxe...) fins a la màquina de rentatge, els dipòsits de

l’aigua, etc.

La tecnologia és el conjunt de procediments que

s’utilitzen per obtenir els béns o els serveis, com

per exemple nous programes informàtics.

Els sistemes econòmics

Les normes i les regles amb què una societat

s’organitza per produir, distribuir i consumir béns

i serveis constitueixen un sistema econòmic. Els

sistemes econòmics més importants són el

capitalista i el comunista. Avui podem distingir-ne

aquests dos tipus en:

1. El sistema d’economia de mercat és el vigent a

Europa, els Estats Units o el Japó i és el més

estès arreu del món. En aquest sistema, les

empreses són les unitats de producció bàsiques,

tot i que l’Estat també participa en la vida

econòmica. Les empreses decideixen quins béns

i serveis han de produir, com els han de produir i

com els han de distribuir. Els productes, siguin

béns o serveis, es venen en el mercat. El preu

d’un producte en el mercat depèn de l’oferta i la

demanda.

2. El sistema d’economia planificada és el

predominant a la Xina o a Cuba. En aquest

sistema, l’Estat s’encarrega d’elaborar els plans

en què es determinen quins productes s’han

d’obtenir, quina manera s’han de produir i

distribuir i a quin preu s’han de vendre.

3. El terme economia mixta fa referència a un

model o sistema econòmic que incorpora

elements tant de l'economia de lliure mercat com

de l'economia planificada.

Un model on el sector privat i l'Estat

comparteixen accions per intentar oferir resposta

als tres problemes bàsics de l'economia:

producció, distribució i consum.

Un sistema d'economia mixta adopta d'una economia de

lliure mercat, per un costat, l'assignació de la majoria

dels recursos es duu a terme al propi mercat a través de

les decisions dels agents econòmics privats i, per l’altre,

la característica de buscar l'eficiència en la producció,

seguint per a això les regles del mercat.

I, de l'economia planificada, en el que a les empreses de

capital públic es refereix, la priorització en la consecució

d'objectius d'interès social.

El creixement econòmic.

El creixement econòmic és l’augment o la

disminució de béns i serveis que es produeix en

un territori en un període de temps determinat,

generalment un any. El creixement econòmic pot

ser positiu o negatiu:

1. Quan el creixement econòmic és positiu, diem

que som en fase de prosperitat, ja que les

empreses produeixen més i donen feina.

2. Quan el creixement econòmic és negatiu, diem

que som en un període de crisi o recessió, ja

que les empreses no produeixen tant i, en

conseqüència, hi ha menys feina i el nombre

de persones aturades augmenta.

El creixement econòmic s’expressa en

percentatge (%).

Què és el mercat?

El mercat és el lloc on compren i es venen

mercaderies. En aquest procés hi intervenen els

venedors que ofereixen una mercaderia (oferta) i

els compradors que la volen comprar (demanda):

1. Oferta: és la qualitat de productes que els

venedors porten al mercat amb la finalitat de

ser venuts.

2. Demanda:és el nombre de compradors

interessats a adquirir un producte determinat

(per exemple, una rèvola).

Què és la llei de la oferta i la demanda?

La llei de l’oferta i la demanda és un mecanisme

que estableix el preu dels productes al mercat.

Un producte és més o menys car segons la

qualitat d’oferta que hi hagi d’aquest producte,

com també segons el nombre d’interessats a

comprar-lo.

Exemple 1: Imagina que un comerciant vol vendre al

mercat una ampolla plena d’aigua de mar. Com que hi

ha moltíssima oferta d’aigua de mar, atès que està a

l’abast de tothom (només cal apropar-se a la platja i

omplir un got d’aigua salada), i a l’hora n’hi ha molt

poca demanda (molt pocs estan disposats a pagar per

un got d’aigua de mar), el preu que el comerciant pot

demanar per vendre l’ampolla és baixíssim.

Exemple 2: Imagina que un comerciant vol

vendre al mercat un lingot d’or massís de 24

quirats. Com que l’or és un metall preciós i

gairebé no n’hi ha oferta al mercat, molta gent

està interessada a adquirir el lingot (molta

demanda), per la qual cosa el comerciant el pot

vendre per un preu molt alt.

Què són els agents econòmics?

Els agents econòmics són les persones, els grups

o les institucions que s’ocupen que l’economia

funcioni, ja que s’encarreguen de produir

comercialitzar i consumir els béns i els serveis.

Els tres agents econòmics més importants són:

1. Les famílies.

2. Les empreses o sector privat.

3. L’estat o sector públic.

1. El paper de les famílies en l’economia és com

a consumidors, atès que gasten una part

important dels seus diners en la compra de béns

i serveis per cobrir les seves necessitats

(habitatge, alimentació, roba, etc.). Les famílies

obtenen els diners gràcies als salaris que

perceben per treballar.

2. Les empreses són les unitats de producció en

un sistema d’economia de mercat. Podem

classificar les empreses segons el nombre de

treballadors que tenen, segons l’activitat

productiva que fan i segons el tipus de propietat.

2.1. Segons el nombre de treballadors, les

empreses poden ser grans, mitjanes o petites.

- Les empreses grans tenen més de 250 treballadors.

- Les empreses mitjanes tenen entre 50 i 249

treballadors.

-- Les empreses petites tenen menys de 50 treballadors.

2.2. Segons l’activitat productiva, les empreses

poden ser agrícoles, industrials, de serveis o

financeres.

2.3. Segons el tipus de propietat, les empreses

poden ser privades, públiques o mixtes.

- En les empreses privades, el capital pertany a

unes persones concretes.

-- En les empreses públiques, el capital pertany a

l’Estat.

-- En les empreses mixtes, una part del capital

pertany al sector privat i l’altra, a l’Estat.

2.3. Segons el tipus de propietat, les empreses

poden ser privades, públiques o mixtes.

- En les empreses privades, el capital pertany a

unes persones concretes.

-- En les empreses públiques, el capital pertany a

l’Estat.

-- En les empreses mixtes, una part del capital

pertany al sector privat i l’altra, a l’Estat.

Creixement de les empreses

El liberalisme econòmic, és a dir, el corrent de

pensament en què es basa el sistema

d’economia de mercat, és partidari de la lliure

competència de les empreses en el mercat. En

una economia de mercat, els preus dels béns i

els serveis depenen de l’oferta i la demanda. Una

economia de mercat funciona així si la

competència entre totes les empreses és

perfecte, és a dir, si hi ha molts demandants i

molts oferents de tots i cadascun dels productes.

Sovint, però, la situació és ben diferent perquè,

entre altres imperfeccions del mercat, existeixen

monopolis. És freqüent que hi hagi molts

demandants d’un producte i, en canvi, una sola

empresa que els ofereixi. En aquests casos,

l’empresa que ofereix el producte, com que no té

competència, pot fixar el preu que li interessi per

obtenir el màxim benefici. Quan es produeix

aquest cas, es diu que aquesta empresa exerceix

una posició de monopoli.

Concentració empresarial.

Les necessitats d’inversions elevades a l’hora de

finançar les innovacions tecnològiques i la

renovació energètica van fer que les petites

empreses familiars fossin cada vegada menys

competitives i van propiciar un procés de

concentració industrial.

A més, les crisis econòmiques i l’augment de la

competència reforçaven les empreses més grans,

mentre marginaven les més petites, que només

tenien com a sortida plegar o fusionar-se amb

unes altres de més grans i resistents. Les

guerres de preus per aconseguir guanyar mercats

van afavorir, també, els convenis entre empreses

a l’hora de fixar els preus i reduir àrees

d’influència amb la finalitat de reduir la

competència i impedir la davallada dels preus.

Aquesta concentració empresarial podia ser:

El càrtel, que consistia en una associació

d’empreses dedicades al mateix sector d’activitat

que establien acords amb la finalitat de restringir

o eliminar la competència en el mercat d’un

determinat producte, controlar la producció i la

distribució, fixar els preus i aconseguir així un

benefici més gran.

El trust, que seria el resultat de la fusió

voluntària de diverses empreses amb la pèrdua

de la seva independència productiva, comercial i

jurídica per crear-ne una de nova amb l’objectiu

de cobrir totes les etapes de la producció d’un

article, per, d’aquesta manera, eliminar del

mercat la competència. Les accions de l’empresa

resultant de la fusió es repartirien entre els nous

socis segons el valor de les seves antigues

indústries.

El holding, que és una societat financera o

corporació de companyies dominada per una

única empresa que posseiria participacions de

capital de diverses empreses de les quals

controlaria les activitats en part o totalment.

Aquest seria el principal instrument de la

penetració financera que farien servir els bancs

per entrar en el món de la indústria.

El procés de concentració industrial va donar

com a resultat la formació de grans trusts o

càrtels, el poder econòmic dels quals va arribar a

adquirir tals dimensions com per controlar els

mercats, fixar els preus tot obstaculitzant el lliure

joc del mercat i impedint la lliure competència.

Aquesta prepotència de les grans companyies

seria especialment forta als Estats Units, on una

sèrie de grups financers (com el del magnat del

petroli Rockefeller) van arribar a exercir

situacions gairebé monopolistes i a disposar de

gran influència, fins i tot, en l’àmbit polític, fet

que va propiciar l’elaboració d’una llei (Sherman

Act, 1890) destinada a limitar l’actuació dels

trusts.

Creixement intern i extern

Normalment, les grans empreses es componen

de diverses unitats productives, és a dir, un

empresa pot tenir moltes fàbriques béns

diferents. Aquestes empreses acostumen a

expandir la seva activitat i a fer-se cada cop més

grans.

En les empreses es distingeixen dos tipus de

creixements: l’intern i l’extern.

Es produeix creixement intern quan una

empresa crea noves àrees de producció.

Es produeix un creixement extern quan una

empresa creix mitjançant la compra d’altes

empreses ja existents.

Creixement horitzontal, vertical i diversificat

El creixement de les empreses, sigui intern o

extern, també pot ser horitzontal, vertical o

diversificat.

Creixement horitzontal, vertical i diversificat

El creixement horitzontal es produeix quan una

empresa crea o compra altres empreses del

mateix sector. L’objectiu de l’empresa

compradora seria abaratir costos de producció i

aconseguir un cert poder de monopoli en el

mercat.

Ex: Una empresa editorial que comprés una altra

editorial.

El creixement vertical es produeix quan una

empresa crea o compra altres empreses

relacionades amb la seva activitat. En aquest cas

l’objectiu seria també abaratir costos de

producció; al mateix temps, a l’hora de vendre el

seu producte final podria incrementar els

beneficis.

Ex: Una empresa editorial que comprés una

empresa paperera per obtenir el paper a més

bon preu.

El creixement diversificat es dóna quan una

empresa crea o compra altres empreses de

sectors diferents. Aquí, l’objectiu seria diversificar

el risc: si la venda de llibres anés malament i

generés pèrdues, l’empresa podria compensar-

les amb el beneficis procedents d’altres

empreses.

Ex: Una empresa editorial que comprés una

empresa discogràfica i una perfumeria.

3. L’Estat duu a terme un conjunt d’activitats

econòmiques i socials que pertanyen al sector

públic:

i) Ofereix a tota la població serveis públics

com ara la sanitat, l’educació, les vies de

transport o la policia.

ii) Promou l’activitat econòmica impulsant

obres que acabin beneficiant les empreses i

les famílies (carreteres, pantans, etc.).

iii) Protegeix amb ajuts socials totes les

persones que no poden treballar perquè

estan a l’atur, que pateixen una malaltia o

que estan jubilats, és a dir, la redistribució

de rendes per evitar les desigualtats

econòmiques que es poden produir entre

persones i territoris.

Impostos i el deute públic

El sector públic té la important comesa d’actuar

en el camp de la presentació de serveis i la

redistribució de la renda. Aquesta doble activitat

exigeix una despesa molt elevada, a la qual tots

els ciutadans contribuïm. Els governs financen la

despesa del sector públic a través dels impostos i

el deute públic. Els impostos poden ser directes o

indirectes.

Els impostos directes són els que tothom paga

cada any segons els ingresso que ha tingut, a

través de l’impost sobre la renda de les

persones físiques (IRPF), o els que paguen les

empreses segons els beneficis obtinguts

durant l’any, a través de l’impost de societats.

Els impostos indirectes són els que carreguen

sobre el consum de certs productes, com ara

la benzina, el tabac o les begudes

alcohòliques. L’impost sobre el valor afegit

(IVA) és un impost indirecte que paguem, per

exemple, quan anem a un bar o a un

restaurant, quan comprem un producte, quan

anem al cinema o quan consumim energia

elèctrica.

Els governs també poden finançar les despeses

del sector públic demanant diners en préstec a

persones o empreses. Els governs sempre es

comprometen a tornar aquests diners més uns

interessos.

La totalitat dels diners que els governs deuen a

les persones i a les empreses és el deute públic.

Les relacions econòmiques internacionals

Les relacions econòmiques internacionals tenen un per enorme en l’economia de tots els països, ja que aquests no viuen aïllats els un dels altres és un fet que podem constatar cada dia. Per exemple, l’Estat espanyol ha de comprar petroli als països que en produeixen, pel carrer circulen cotxes japonesos i alemanys... i al seu torn, els habitants d’altres països també consumenixen productes espanyols.

Fabricar un producte a Terrassa i vendre’l

lliurement a Nova York, o a l’inrevés, pot ser una

feina complexa per culpa dels obstacles que

dificultin el comerç entre l’Estat espanyol i els

Estats Units. Els aranzels, els contingents i les

normes tècniques o sanitàries són les barreres

d’ús més habitual per limitar la lliure circulació

de productes entre països. El pagament dels

aranzels i el control de tots els productes que

entren i surten d’un país tenen lloc a la duana. 65

Proteccionisme i lliurecanvisme

El comerç internacional ha estat un motiu i

discussió entre els defensors de dos grans

models: el proteccionisme i el lliurecanvisme.

El proteccionisme propugna l’establiment de

mesures, com ara aranzels, per defensar la

producció interior davant la competència

estrangera.

El lliurecanvisme propugna la lliure circulació de

mercaderies, és a dir, la supressió dels obstacles

que dificulten el comerç internacional.

El sistema econòmic mundial

Les barreres que dificultaven les relacions econòmiques internacionals es van esfondrant de mica en mica, A més, la nova economia basada en el desenvolupament tecnològic, afavoreix aquest procés.

Vivim en un món globalitzat: allò passa en altres països afecta la nostra economia, les relacions socials, els moviments culturals i, fins i tot, el medi ambient.

La globalització és un procés d’interconneixió

econòmica, social, política i cultural induït per

l’abaratiment dels transports i per la incorporació

de les Tecnologies de la Informació i de la

Comunicació (TIC) ala vida diària de les

empreses, les organitzacions socials i les

famílies.

Aquesta interconnexió ha revolucionat el

funcionament de les societats industrials, però

també accelerat l’exclusió de molts col·lectius

humans, d’àmplies zones geogràfiques i de

cultures senceres.

Aquesta interconnexió ha revolucionat el

funcionament de les societats industrials, però

també accelerat l’exclusió de molts col·lectius

humans, d’àmplies zones geogràfiques i de

cultures senceres.

L’abaratiment dels costos de transport ha

possibilitat la internacionalització de les activitats

de moltes empreses i ha permès que les taxes de

creixement econòmic dels països industrials

siguin molt notables. Aquest creixement, però, ha

anat acompanyat d’un increment de la

desigualtat, que ha tingut conseqüències

negatives en la distribució de la riquesa.

D’altra banda el creixement econòmic dels

països més desenvolupats ha tingut poc en

compte les conseqüències ecològiques de la

producció i el consum. Malgrat la sensibilització

ecològica d’una bona part de la societat, el

deteriorament del medi ambient s’agreuja.

La globalització també ha comportat l’expansió

de noves formes de producció basades en la

desmaterialització i desnacionalització dels

productes i dels pocessos productius.

La desmaterialització dels productes significa

que el seu valor depèn més dels elements

immaterials que s’hi incorporen, com ara el

disseny del producte o la imatge de la marca, que

no pas de la manipulació física dels elements

materials de què es componen.

La desnacionalització prové del fet que els canvis

recents en les TIC i en els transports han facilitat

a les empreses la divisió internacional dels

processos productius: per molts béns, cada fase

del procés té lloc al país que menys despreses

genera per a l’empresa.

Països rics i països pobres.

Al segle XIX, la Revolució Industrial va triomfar en

moltes regions d’Europa i d’Amèrica del Nord. Els

països restants es van especialitzar en la

producció de primeres matèries, que

subministraven als països industrialitzats. Al seu

torn, els països industrialitzats venien arreu del

món els seus productes manufacturats. 78

Aquest tipus de relació econòmica, basat en el

predomini dels països industrialitzats (països

rics) sobre els productors de primeres matèries

(països pobres), s’ha accentuat fins al punt que

els països rics són cada vegada més rics i els

països pobres, cada cop més pobres.

El centre i la perifèria

Alguns economistes parlen de centre i perifèria

per descriure les relacions econòmiques

internacionals i per explicar el problema del

subdesenvolupament i la pobresa del Tercer

El centre el formen els països industrialitzats, on

la industrialització i el progrés tècnic han arrelat i

on prospera una agricultura modernitzada i

diversificada.

A la perifèria, en canvi, el progrés tècnic és

mínim, la industria no hi ha arrelat i l’economia

es basa en l’agricultura i en l’exportació de

primeres matèries.

De l’oposició entre centre i perifèria deriva la

idea de l’intercanvi desigual, ja que els productes

manufacturats són cada cop més cars amb

relació als productes agrícoles o les primeres

matèries; això significa, per exemple, que cada

vegada calen més quilos de cafè o de cacau per

comprar un tractor.

Els sectors de producció

Les activitats econòmiques es poden classificar

de diverses maneres. Una de les classificar més

habituals pren com a base la producció: el

primari, el secundari i el terciri.

El sector primari agrupa totes les activitats

econòmiques que tenen com a finalitat obtenir

productes directament de la natura, és a dir,

primeres matèries. En el sector primari

s’inclouen les activitats relacionades amb

l’agricultura, la ramaderia, la pesca, l’explotació

forestal i minera.

El sector secundari inclou les activitats

econòmiques que tenen com a finalitat la

transformació de productes, ja sigui de primeres

matèries o de productes semielaborats. Aquest

sector també s’anomena sector industrial. El

sector secundari comprèn la industria i la

construcció.

El sector terciari el formen les activitats econòmiques que tenen com a finalitat oferir béns i serveis directament a la població. En el sector terciari, anomenat també de serveis, incloem els serveis bancaris, el turisme, la cultura i l’oci, l’ensenyament, el comerç, la informació i la comunicació, els transports i la sanitat.

Geografia ii unitat 2 l'economia

Education

Transcript of Geografia ii unitat 2 l'economia

Què es l'Economia

Unitat 02 geografia

L'economia partecipativa. Un'introduzione

1. l'economia.

I Giovani e l'Economia

Giocare con l'Economia

L'economia della canapa_esempio startup

L'ECONOMIA CATALANA I EPANYOLA

L'economia espanyola i catalana (2)

Unitat 07 geografia

Roverato-L'economia Industriale In Saccisica

Unitat 03 geografia

L'economia Italiana

Geografia unitat 05

Comprendere l'Economia e la Finanza

RECUPERACIÓ D'ASSIGNATURES SETEMBRE Matèria: Geografia i ...iesportdalcudia.org/tasquespendentsanteriors1819/1r ESO/Geografia i... · Unitat 5: La Terra i la seva representació

UNITAT DIDÀCTICA EN GEOGRAFIA

Unitat 01 geografia

L'economia del període d'enteguerres

Roma e l'economia dell'arte contemporanea