Post on 28-Jul-2020
edebé
JJosé María a plaza
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 1
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformaciód’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevatd’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Repro-gráficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicen-cia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).
© del text, José María Plaza, 2010© de la il·lustració de coberta, Noemí Villamuza, 2010
Projecte i direcció: EDEBÉ© Ed. Catalana: edebé, 2011Passeig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com
Directora de la col·lecció: Reina DuarteDisseny i dibuixos interiors: Els Altres© de la traducció: Xavier Timoneda
1a edició, setembre 2011
ISBN 978-84-683-0219-5Dipòsit Legal: B. 21776-2011Imprès a EspanyaPrinted in Spain
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 2
A tots aquells lectors que, en les trobades d’autor
o en els correus, m’heu animat perquè escrivís una aventu-
ra dels Sense Por que succeís en un col·legi, perquè sé —i
així m’ho vau confessar— que és el vostre escenari de ter-
ror favorit. Gràcies per la vostra implicació.
Als meus amics María Morillo i Hugo Odizzio, que
em van allotjar i atendre a casa seva de Montevideo en la
versió final d’aquesta novel·la. A Valentina Obispo, que va
descobrir ‘No és cap crim enamorar-se’ en el llunyà Pay-
sandú (Uruguai) amb Clarice al fons. A Sofía Terán Corsini,
la meva primera lectora de Buenos Aires.
A Don Luis (n’he oblidat el cognom, però no les
classes de 2n), el meu millor professor. El record d’un bon
mestre ens acompanya tota la vida.
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 3
5
Índex
1. La trucada d’una amiga ....................................... 7
2. Un viatge massa veloç ....................................... 15
3. Sols a les golfes ................................................. 27
4. Records del soterrani ......................................... 35
5. Els primers sospitosos ....................................... 45
6. Descendint ......................................................... 55
7. Entre foscos passadissos .................................. 67
8. Una trucada en l’aire .......................................... 79
9. En punt mort ...................................................... 89
10. Uns altres temps .............................................101
11. Una nit molt desperta .....................................113
12. La comtessa perseguida ................................125
13. Nova versió de les amigues ............................135
14. Dos professors una mica estranys .................145
15. Portes, portes, portes .....................................161
16. El final de l’inici ...............................................175
17. El David té un problema gros ..........................189
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 5
18. Assalt al col·legi ............................................. 201
19. Davant nostre! ................................................ 211
20. Atrapats al soterrani ....................................... 223
21. El lloc sense nom ........................................... 233
22. El nen del passat ............................................ 243
23. Telèfons muts ................................................. 253
24. Un gir molt inesperat ..................................... 261
25. Els últims dubtes ........................................... 273
Epíleg (de tornada a casa) .................................... 281
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 6
7
1. La trucada d’una amiga
Feia massa temps que havia començat el curs. Que-
daven lluny les festes de Nadal, en les quals no va
passar res d’especial, i molt més lluny, les vacances
d’un estiu que va ser el més important de la nostra
vida. Almenys, de la meva.
En aquells mesos es va formar la colla dels
Sense Por: la Belén, la Cristina, el David i jo, tot i que
de vegades se’ns unien el Fernando, un company
d’una altra classe, o l’Erika, la germana petita de la
Belén. Sense pretendre-ho, vam viure algunes aven-
tures que no havíem oblidat.
La vida mai no és el que sembla. Unes simples
colònies d’estiu es van convertir en un dels misteris
més complicats amb els quals ens hem topat. El vam
resoldre, és cert, però no se’n va parlar i els nostres
companys mai no van saber-ne res. En aquell lloc vam
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 7
8
conèixer gent de tot arreu: el Jordi, un xinès de Barce-
lona; la Inés, una noia tímida que tenia por de tot, en-
cara que després va canviar; l’Héctor, el nebot del di-
rector, que era un cregut i va formar equip amb la
Cristina i el Kevin, ja que a les colònies totes les activi-
tats les fèiem en grups de tres. I també hi havia les
Barbies, que és com jo les anomenava: tres noies
molt arreglades que anaven vestides igual, parlaven
igual i semblaven la mateixa persona. La Cristina, que
les va conèixer millor, em va dir que no eren iguals i
que l’error el tenia jo, que me les mirava amb mals
ulls. No és cert. Jo només mirava amb mals ulls el ne-
bot del director, i ho feia perquè era un pesat, no per-
què anés darrere la Cris.
De tota manera, les colònies eren una cosa llu-
nyana i gairebé oblidada. Les amistats que hi van sor-
gir no havien servit de gaire. En mig any no m’havia
escrit amb ningú. No m’importava: tenia els meus pro-
pis amics a Madrid i una colla aventurera que m’agra-
dava.
En canvi, la Cris mantenia contacte per correu
electrònic amb l’Héctor i amb una de les Barbies. Ho
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 8
duia molt al seu aire. Va ser precisament en un es-
barjo que ens en vam assabentar, i d’una manera in-
directa.
—Sabeu que m’ha escrit la Gracia?
Ni el David ni jo no ho sabíem. Pel que sembla-
va, això era només el preàmbul. La notícia arribava
després:
—S’ha assabentat que vam ser nosaltres els
que vam descobrir la guineu venjadora i ens demana
que anem a visitar-la.
—On viu?
Ni tan sols sabíem d’on era. La veritat és que el
David i jo amb prou feines vam parlar-hi durant les co-
lònies.
—A Còrdova.
—Això cau per Andalusia —va apuntar el Da-
vid—. Ens paga el viatge?
—Necessita la nostra ajuda. Diu que al seu
col·legi estan passant coses molt estranyes, i el més
estrany és que els professors no volen parlar del tema.
La directora posa excuses que no es creu ni ella.
—Què està passant? —vaig preguntar.
9
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 9
10
—Seria genial que els extraterrestres s’ha-
guessin ficat en els cossos dels professors. Us ho
imagineu? —el David ja s’ho estava imaginant—. Què
és el que els ensenyarien a Socials? Les muntanyes
de la Lluna? Pistoles desintegradores? La manera de
cuinar humans?... Glubs! —el David, que acostuma a
deixar anar el primer que li passa pel cap, es va ado-
nar del que acabava de dir i va rectificar—: Bé, és ab-
surd això dels marcians, no creieu? Però això de la
teva amiga sona fenomenal.
—Me n’alegro, perquè anirem a ajudar-la —va
afirmar la Cristina—. Bé, si voleu —ens va mirar per
veure com reaccionàvem, i com que la Cris és molt
llesta, va afegir—: No som una colla?
Era la primera vegada que ho deia, la qual cosa
em va deixar fora de joc i amb la boca oberta, una
boca que només va saber dir:
—És clar, és clar… Hi hem d’anar!
—Perfecte. Ho direm a la Belén i, si no hi ha
cap problema, planegem el viatge aquesta mateixa
tarda —la Cris, com sempre, ho tenia tot previst—.
Passeu després per casa meva?
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 10
11
—D’acord.
El David, tanmateix, ja havia fet els seus propis
plans:
—Jo no sé si podré. Pensava quedar-me a
casa per provar el meu nou videojoc sobre espies bi-
cèfals.
—Quèeeee?
—Bicèfals vol dir amb dos caps; me’n vaig as-
sabentar ahir. És un joc molt divertit. Es tracta d’unes
plantes carnívores arribades des de…
—Deixa, deixa —el vaig tallar—, prefereixo que
no me n’expliquis res.
—Com vulguis. M’ho passaré fenomenal
aquests propers dies practicant: des de dimecres a la
tarda fins a diumenge estarem sense classe. Visca les
festes escolars! No crec que m’animi a anar amb vos-
altres a Còrdova. No us importa, oi que no?
Ens importava. Almenys a mi, però no era el
moment de dir-li-ho davant de la Cris. Confiava de
convèncer-lo més tard perquè ens acompanyés. Els
Sense Por han d’estar junts.
—Què és el que passa al col·legi de la Gracia?
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 11
12
—vaig preguntar de nou abans que sonés el timbre
del final de l’esbarjo.
—M’ho ha explicat molt per sobre —va dir la
Cris—. Sembla que al soterrani se senten sorolls que
no es poden explicar, sorolls molt misteriosos. El bi-
dell diu que no hi ha motiu per preocupar-se, que és
normal perquè hi estan fent obres.
—És normal —vaig comentar.
—On hi ha obres hi ha soroll i pols —va afegir
el David.
—Sí, però unes amigues seves van baixar al
soterrani i no tenia pinta que hi haguessin començat
cap obra.
—Què és el que hi havia?
—Res…
—Res?
—No van mirar fins al fons. El soterrani del seu
col·legi és un lloc que espanta, i ni tan sols els profes-
sors s’atreveixen a recórrer-lo sencer quan es fa tard.
Només baixen a la part dels laboratoris.
—Que absurd! —va exclamar el David—. Jo
puc baixar sol i sense armes al soterrani del nostre
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 12
13
col·legi. Als soterranis hi ha la cuina, el gimnàs, els
vestidors…
—El seu és diferent. El seu col·legi és del segle
XVI.
—Això és molt antic! —va sospirar el David.
—Que estrany —vaig afegir—. En aquella èpo-
ca, la majoria dels nens no anaven a l’escola. Oi que
no?
—Exactament —va dir la Cris—. El que passa
és que quan el van construir era un convent de clau-
sura. Això és el que m’ha dit la Gracia.
—Un convent de clausura? —va repetir el Da-
vid, sorprès—. Aquells llocs on es tanquen les mon-
ges tota la vida i no trepitgen mai més el carrer ni po-
den treure el cap per la finestra?
—Una cosa semblant.
—Quina vida! Tot el temps dedicant-se a fer
pastes i a resar. Ha de ser avorrit de debò.
—Depèn —vaig afegir—. Abans aquells con-
vents eren immensos i estaven plens de paranys, pas-
sadissos i habitacions secretes. No us recordeu del
monestir dels quatre monjos desapareguts?
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 13
—Aquest serà igual? —va preguntar el David, i
se li va il·luminar la cara.
El meu amic devia estar pensant en aquell lloc
com l’escenari ideal per a un dels seus videojocs d’e-
nigmes i monstres incomprensibles. O potser, que po-
dria trobar-hi un munt d’espases antigues per afegir-
les a la col·lecció que va començar al castell dels
guerrers sense cap.
14
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 14
15
2. Un viatge massa veloç
El que ningú havia dit al David era que el viatge en
AVE de Madrid a Còrdova dura menys de dues hores.
Va ser una decepció quan la Belén va llegir l’horari
d’arribada en el bitllet i va exclamar:
—Que bé, arribem a dos quarts de vuit!
—Tan aviat? —va preguntar el David, decebut.
El vam mirar sorpresos i a l’instant vam com-
prendre el motiu de la seva decepció: a la seva motxi-
lla, mig oberta, només s’hi veien videojocs, massa vi-
deojocs en un perfecte desordre, com si fossin el seu
únic equipatge.
—Estàs boig? —li vaig dir—. Per què te n’has
emportat tants?
—Per no avorrir-me! —va contestar tranquil·la-
ment—. Creia que el viatge duraria més temps. A
més, tinc dubtes. Mai no sé quin em vindrà de gust.
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 15
16
—Has agafat tots els que tenies a casa? —és
el que semblava.
—De cap manera! Només els més nous. Tan
sols una dotzena.
Mentre el David s’afanyava a provar algunes de
les seves últimes adquisicions, les noies, que eren als
seients de la finestreta, miraven el paisatge. Hi havia
un gran silenci, cadascú estava pendent dels seus
propis pensaments.
Jo vaig tancar els ulls i immediatament, com si
estigués recordant l’escena d’una pel·lícula, em van
arribar les imatges de la nostra trobada amb la Belén
el dia anterior.
Al pati ja havíem decidit que nosaltres, Els Sen-
se Por, aniríem a Còrdova. Al David el vaig convèncer
abans d’entrar a classe, quan encara no ho havíem dit
a la Belén, que aquell matí havia faltat al col·legi a pri-
mera hora. No obstant això, cap dels tres no dubtava
de les ganes d’aventura de la nostra amiga. Quan li
expliquéssim la història, només preguntaria: «Ens n’a-
nem ja?». N’estàvem segurs. La Belén és la més aven-
turera dels quatre: surt d’acampada amb els seus pa-
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 16
17
res des que era una nena, no s’espanta davant de gai -
rebé res i està feta per a l’acció. A més, és la més soli-
dària. Li encanta ajudar els qui ho necessiten.
El pitjor era que tenia uns altres plans.
—Anar-nos-en demà? Però si són les festes de
l’escola.
—Per això —li vam contestar—. Així no per-
dem classes i els nostres pares ens deixaran viatjar a
Còrdova sense cap problema. Ens quedem a casa de
la Gracia.
—A mi no m’importaria saltar-me algun dia
d’escola… —va comentar el David, però la Belén no li
va deixar acabar la frase.
—És que m’he apuntat a algunes competi-
cions esportives —va dir.
—No pots deixar-les? —li vaig suggerir.
—Les de velocitat, mig fons i salt d’alçada, sí
que podria; però també estic en els relleus de quatre-
cents metres i no puc fallar a l’equip. Confien en mi
per continuar sent campions.
—També la Gracia confia en nosaltres —va ar-
gumentar la Cris.
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 17
18
—La Gracia? —i va ser com si hi pensés per
primera vegada.
—No et recordes d’aquelles tres noies que
anaven juntes a tot arreu a les colònies de la guineu?
—li vaig dir.
—Ah, sí, ja sé qui és la Gracia! No la vaig trac-
tar gaire. Em semblava una cursi més d’aquell grup.
Com les anomenàvem?... Les Barbies! —em va mirar
i va riure—. No ens queien genial, precisament!
—Vau ser injustos. Almenys amb ella —la va
defensar la Cris—. És cert que a les colònies sembla-
va una mica carregosa, però és que estava una mica
perduda i imitava les seves amigues. Ho sé prou bé.
Ens hem escrit aquests mesos i la Gracia no és com
us imagineu.
—Pot ser que tinguis raó —la Belén intentava
ser comprensiva—, però no puc fallar als del meu
curs. Aneu-hi sense mi.
La Cristina, que era la qui havia proposat el
viatge, es va quedar tan desencisada que va desapa-
rèixer sense acomiadar-se. Era la primera vegada que
la veia així. Em va sorprendre que no defensés amb
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 18
19
més ganes el seu viatge. Normalment, la Cris és ca-
paç de convèncer qui sigui de qualsevol cosa. Com
que llegeix molt, sap moltes coses i pot superar els
professors en els debats. Això li va passar una vega-
da, fa dos cursos, amb la de Llengua, i aquell any va
treure només un suficient en l’assignatura. Des d’ales-
hores ha après que no convé ser més llesta que els
professors ni vèncer-los en una discussió davant de la
classe. Ha madurat.
En el que no ha canviat és en la seva manera
de vestir. A ella no li agrada portar texans ni samarre-
tes, com a la majoria de les noies; acostuma a anar
gairebé sempre amb faldilles i vestits. Sembla una
mica antiga, però li escau molt bé i així li destaquen
més els seus cabells llargs i deixats anar.
La negativa de la Belén va desanimar la Cris,
però jo no em vaig donar per vençut i se’m va acudir
un pla que, per sort, va funcionar.
La nostra amiga no volia apuntar-se al viatge
de Còrdova per no deixar tirat el seu equip de relleus,
així que vaig parlar amb la Leonor perquè substituís la
Belén en la cursa. No va ser difícil convèncer-la, ja que
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 19
20
és una noia a qui li agrada ser la primera en tot i sentir-
se la gran protagonista.
Ara érem tots quatre al vagó del tren i ja havíem
passat Ciudad Real. En menys d’una hora arribaríem
a la nostra destinació.
—La propera vegada hem d’anar-hi en un tren
més lent! —es va queixar el David, que només havia
provat un dels seus videojocs.
El David és el meu millor amic. Normalment no
li agraden les aventures i prefereix estar-se a casa, es-
tirat al sofà amb el comandament de la tele o la Play.
Això és el que diu. Sempre posa taps quan li propo-
sem algun pla, però després és el primer de ficar-se
en embolics.
Les noies, que ja havien deixat de mirar per la
finestreta, parlaven entre elles.
—Com és la casa de la teva amiga? —va pre-
guntar la Belén—. De segur que hi cabem tots quatre?
—És un xalet, com el teu, amb jardí i piscina,
pel que m’ha explicat.
—El meu no té piscina —li va recordar la Belén,
que es va quedar pensativa una estona i que després
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 20
21
va afegir—: Bé, podríem dormir al jardí. Deuen tenir
tenda de campanya?
—Oh, no! —es va queixar el David, que es va
unir a la conversa de les noies—. Jo prefereixo un llit i
una habitació gran amb Internet i televisió de pantalla
gegant.
S’havia anat fent fosc, però encara hi havia
llum quan vam albirar la ciutat. En un instant el tren es
va aturar. Vam entrar tan de pressa a l’estació que no
se’ns havia acudit de moure’ns del seient, encara que
vam veure que la gent anava cap a les portes de sorti-
da. Va ser la Cris la primera de posar-se en acció.
—Som-hi! Què espereu? —va dir, amb la seva
maleta groga a la mà—. Això no és final de viatge. El
tren només s’atura aquí un minut.
—Ja hi som? —va preguntar el David, aixecant
amb disgust el cap de la pantalla de la PSP—. No po-
dem continuar fins a la propera estació i després tor-
nem? És que he aconseguit el nivell cinc i no el deixa-
ré així com així. Estic en el punt més emocionant!
—Vinga! —el vaig apressar, i el vaig ajudar a re-
collir els jocs escampats pel seient.
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 21
22
Quan vam trepitjar l’estació, el David es va re-
cordar que un dels jocs li havia caigut a terra a mig
viatge, però com que estava ocupat, li havia clavat
una puntada i l’havia ficat sota el seient. Ara volia re-
cuperar-lo. Me’n vaig assabentar quan va cridar, a l’al-
çada de la meva orella:
—Els vampirs del bosc de cristall!
Abans que preguntéssim què li passava, va
saltar al vagó en el mateix instant en què l’altaveu de
l’estació anunciava la sortida imminent del tren.
Havíem de fer alguna cosa. En comptes d’anar
darrere del David, que ja havia desaparegut, vaig mi-
rar a dreta i esquerra, i sense pensar-m’ho em vaig
llançar en planxa —com si fos el millor porter del
món— sobre el cap d’estació, que era a punt d’aixe-
car la banderola vermella per donar la sortida al tren.
Plaf!!
Va ser un xoc que hauria guanyat el concurs de
vídeos casolans: tots dos vam caure a terra, però jo
damunt del senyor, que havia perdut la banderola, la
gorra, el xiulet i el somriure.
Quan em vaig posar dret, el David ja era a l’an-
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 22
23
dana amb el seu videojoc i em mirava tot sorprès.
—A què jugueu? —va preguntar, alhora que
se’ns acostaven diversos paios uniformats, un policia,
les noies i…
—Aquests són els meus amics! —va dir la Cris-
tina al pare de la Gracia.
Ens va mirar com si el David i jo fóssim uns
marcians. No sabia si saludar-nos o sortir corrent
i desaparèixer d’aquell lloc per sempre.
—Són família seva? —va preguntar el cap
d’estació mentre es col·locava la gorra.
—Oh, no, no… Són amics de la meva filla —va
dir el pare de la Gracia, gairebé com disculpant-se—.
És que els joves…
—Què m’ha d’explicar! Si jo tinc dues filles d’a-
questa edat!
El pare de la Gracia i el cap d’estació no van
poder continuar la xerrada. Els va interrompre el con-
ductor del tren, que, fart d’esperar el senyal de sorti-
da, havia baixat de la màquina per veure què passava.
—Vinga, Basilio! Que si arribem amb mitja hora
de retard hem de retornar-los els diners del viatge.
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 23
24
—Creus que això ho faig per gust? —es va de-
fensar el cap d’estació—. No has vist el que ha pas-
sat? Donar la sortida al tren es convertirà en una pro-
fessió de risc.
Vam deixar els grans amb els seus problemes,
i vam sortir disposats a conèixer la ciutat i la casa de
la Gracia, que ens va anunciar:
—Hem vingut amb dos cotxes perquè hi pu-
guem cabre tots!
—I qui condueix?
—Els meus pares. Mira —va dir assenyalant el
segon vehicle—. Aquesta és la mare, i la que està as-
seguda al cotxe és la meva germana petita.
—Mmm! —va sospirar el David, que de vega-
des ens sorprèn amb una vista de linx—. Té l’últim
model de PSP?
—Sí, és una nena una mica rara —va comentar
la seva germana.
—Rara?... —va dir el David amb sorpresa—.
Les rares són les altres —i va somriure—. Vaig a veure
quin tipus de jocs li agraden!
—T’aconsello que no li facis gaire cas —va co-
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 24
25
mentar la Gracia abans que es posés a caminar en di-
recció al cotxe.
—Per què? —li va preguntar el David—. És ge-
nial. Li agraden els videojocs, com a mi. A Madrid no
conec gaires noies així.
—Jo ja t’ho he avisat! —va insistir la Gracia,
i va córrer a rescatar la Cris, que estava escoltant el
seu pare, mentre la Belén i jo ens preguntàvem per
què se’ns hauria acudit de fer aquell viatge.
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 25
el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 26