el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final · 1a edició, setembre 2011 ISBN...

edebé

JJosé María a plaza

el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final 31/5/11 12:09 Página 1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformaciód’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevatd’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Repro-gráficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicen-cia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

© del text, José María Plaza, 2010© de la il·lustració de coberta, Noemí Villamuza, 2010

Projecte i direcció: EDEBÉ© Ed. Catalana: edebé, 2011Passeig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com

Directora de la col·lecció: Reina DuarteDisseny i dibuixos interiors: Els Altres© de la traducció: Xavier Timoneda

1a edició, setembre 2011

ISBN 978-84-683-0219-5Dipòsit Legal: B. 21776-2011Imprès a EspanyaPrinted in Spain


A tots aquells lectors que, en les trobades d’autor

o en els correus, m’heu animat perquè escrivís una aventu-

ra dels Sense Por que succeís en un col·legi, perquè sé —i

així m’ho vau confessar— que és el vostre escenari de ter-

ror favorit. Gràcies per la vostra implicació.

Als meus amics María Morillo i Hugo Odizzio, que

em van allotjar i atendre a casa seva de Montevideo en la

versió final d’aquesta novel·la. A Valentina Obispo, que va

descobrir ‘No és cap crim enamorar-se’ en el llunyà Pay-

sandú (Uruguai) amb Clarice al fons. A Sofía Terán Corsini,

la meva primera lectora de Buenos Aires.

A Don Luis (n’he oblidat el cognom, però no les

classes de 2n), el meu millor professor. El record d’un bon

mestre ens acompanya tota la vida.


5

Índex

1. La trucada d’una amiga ....................................... 7

2. Un viatge massa veloç ....................................... 15

3. Sols a les golfes ................................................. 27

4. Records del soterrani ......................................... 35

5. Els primers sospitosos ....................................... 45

6. Descendint ......................................................... 55

7. Entre foscos passadissos .................................. 67

8. Una trucada en l’aire .......................................... 79

9. En punt mort ...................................................... 89

10. Uns altres temps .............................................101

11. Una nit molt desperta .....................................113

12. La comtessa perseguida ................................125

13. Nova versió de les amigues ............................135

14. Dos professors una mica estranys .................145

15. Portes, portes, portes .....................................161

16. El final de l’inici ...............................................175

17. El David té un problema gros ..........................189


18. Assalt al col·legi ............................................. 201

19. Davant nostre! ................................................ 211

20. Atrapats al soterrani ....................................... 223

21. El lloc sense nom ........................................... 233

22. El nen del passat ............................................ 243

23. Telèfons muts ................................................. 253

24. Un gir molt inesperat ..................................... 261

25. Els últims dubtes ........................................... 273

Epíleg (de tornada a casa) .................................... 281


7

1. La trucada d’una amiga

Feia massa temps que havia començat el curs. Que-

daven lluny les festes de Nadal, en les quals no va

passar res d’especial, i molt més lluny, les vacances

d’un estiu que va ser el més important de la nostra

vida. Almenys, de la meva.

En aquells mesos es va formar la colla dels

Sense Por: la Belén, la Cristina, el David i jo, tot i que

de vegades se’ns unien el Fernando, un company

d’una altra classe, o l’Erika, la germana petita de la

Belén. Sense pretendre-ho, vam viure algunes aven-

tures que no havíem oblidat.

La vida mai no és el que sembla. Unes simples

colònies d’estiu es van convertir en un dels misteris

més complicats amb els quals ens hem topat. El vam

resoldre, és cert, però no se’n va parlar i els nostres

companys mai no van saber-ne res. En aquell lloc vam


8

conèixer gent de tot arreu: el Jordi, un xinès de Barce-

lona; la Inés, una noia tímida que tenia por de tot, en-

cara que després va canviar; l’Héctor, el nebot del di-

rector, que era un cregut i va formar equip amb la

Cristina i el Kevin, ja que a les colònies totes les activi-

tats les fèiem en grups de tres. I també hi havia les

Barbies, que és com jo les anomenava: tres noies

molt arreglades que anaven vestides igual, parlaven

igual i semblaven la mateixa persona. La Cristina, que

les va conèixer millor, em va dir que no eren iguals i

que l’error el tenia jo, que me les mirava amb mals

ulls. No és cert. Jo només mirava amb mals ulls el ne-

bot del director, i ho feia perquè era un pesat, no per-

què anés darrere la Cris.

De tota manera, les colònies eren una cosa llu-

nyana i gairebé oblidada. Les amistats que hi van sor-

gir no havien servit de gaire. En mig any no m’havia

escrit amb ningú. No m’importava: tenia els meus pro-

pis amics a Madrid i una colla aventurera que m’agra-

dava.

En canvi, la Cris mantenia contacte per correu

electrònic amb l’Héctor i amb una de les Barbies. Ho


duia molt al seu aire. Va ser precisament en un es-

barjo que ens en vam assabentar, i d’una manera in-

directa.

—Sabeu que m’ha escrit la Gracia?

Ni el David ni jo no ho sabíem. Pel que sembla-

va, això era només el preàmbul. La notícia arribava

després:

—S’ha assabentat que vam ser nosaltres els

que vam descobrir la guineu venjadora i ens demana

que anem a visitar-la.

—On viu?

Ni tan sols sabíem d’on era. La veritat és que el

David i jo amb prou feines vam parlar-hi durant les co-

lònies.

—A Còrdova.

—Això cau per Andalusia —va apuntar el Da-

vid—. Ens paga el viatge?

—Necessita la nostra ajuda. Diu que al seu

col·legi estan passant coses molt estranyes, i el més

estrany és que els professors no volen parlar del tema.

La directora posa excuses que no es creu ni ella.

—Què està passant? —vaig preguntar.

9


10

—Seria genial que els extraterrestres s’ha-

guessin ficat en els cossos dels professors. Us ho

imagineu? —el David ja s’ho estava imaginant—. Què

és el que els ensenyarien a Socials? Les muntanyes

de la Lluna? Pistoles desintegradores? La manera de

cuinar humans?... Glubs! —el David, que acostuma a

deixar anar el primer que li passa pel cap, es va ado-

nar del que acabava de dir i va rectificar—: Bé, és ab-

surd això dels marcians, no creieu? Però això de la

teva amiga sona fenomenal.

—Me n’alegro, perquè anirem a ajudar-la —va

afirmar la Cristina—. Bé, si voleu —ens va mirar per

veure com reaccionàvem, i com que la Cris és molt

llesta, va afegir—: No som una colla?

Era la primera vegada que ho deia, la qual cosa

em va deixar fora de joc i amb la boca oberta, una

boca que només va saber dir:

—És clar, és clar… Hi hem d’anar!

—Perfecte. Ho direm a la Belén i, si no hi ha

cap problema, planegem el viatge aquesta mateixa

tarda —la Cris, com sempre, ho tenia tot previst—.

Passeu després per casa meva?


11

—D’acord.

El David, tanmateix, ja havia fet els seus propis

plans:

—Jo no sé si podré. Pensava quedar-me a

casa per provar el meu nou videojoc sobre espies bi-

cèfals.

—Quèeeee?

—Bicèfals vol dir amb dos caps; me’n vaig as-

sabentar ahir. És un joc molt divertit. Es tracta d’unes

plantes carnívores arribades des de…

—Deixa, deixa —el vaig tallar—, prefereixo que

no me n’expliquis res.

—Com vulguis. M’ho passaré fenomenal

aquests propers dies practicant: des de dimecres a la

tarda fins a diumenge estarem sense classe. Visca les

festes escolars! No crec que m’animi a anar amb vos-

altres a Còrdova. No us importa, oi que no?

Ens importava. Almenys a mi, però no era el

moment de dir-li-ho davant de la Cris. Confiava de

convèncer-lo més tard perquè ens acompanyés. Els

Sense Por han d’estar junts.

—Què és el que passa al col·legi de la Gracia?


12

—vaig preguntar de nou abans que sonés el timbre

del final de l’esbarjo.

—M’ho ha explicat molt per sobre —va dir la

Cris—. Sembla que al soterrani se senten sorolls que

no es poden explicar, sorolls molt misteriosos. El bi-

dell diu que no hi ha motiu per preocupar-se, que és

normal perquè hi estan fent obres.

—És normal —vaig comentar.

—On hi ha obres hi ha soroll i pols —va afegir

el David.

—Sí, però unes amigues seves van baixar al

soterrani i no tenia pinta que hi haguessin començat

cap obra.

—Què és el que hi havia?

—Res…

—Res?

—No van mirar fins al fons. El soterrani del seu

col·legi és un lloc que espanta, i ni tan sols els profes-

sors s’atreveixen a recórrer-lo sencer quan es fa tard.

Només baixen a la part dels laboratoris.

—Que absurd! —va exclamar el David—. Jo

puc baixar sol i sense armes al soterrani del nostre


13

col·legi. Als soterranis hi ha la cuina, el gimnàs, els

vestidors…

—El seu és diferent. El seu col·legi és del segle

XVI.

—Això és molt antic! —va sospirar el David.

—Que estrany —vaig afegir—. En aquella èpo-

ca, la majoria dels nens no anaven a l’escola. Oi que

no?

—Exactament —va dir la Cris—. El que passa

és que quan el van construir era un convent de clau-

sura. Això és el que m’ha dit la Gracia.

—Un convent de clausura? —va repetir el Da-

vid, sorprès—. Aquells llocs on es tanquen les mon-

ges tota la vida i no trepitgen mai més el carrer ni po-

den treure el cap per la finestra?

—Una cosa semblant.

—Quina vida! Tot el temps dedicant-se a fer

pastes i a resar. Ha de ser avorrit de debò.

—Depèn —vaig afegir—. Abans aquells con-

vents eren immensos i estaven plens de paranys, pas-

sadissos i habitacions secretes. No us recordeu del

monestir dels quatre monjos desapareguts?


—Aquest serà igual? —va preguntar el David, i

se li va il·luminar la cara.

El meu amic devia estar pensant en aquell lloc

com l’escenari ideal per a un dels seus videojocs d’e-

nigmes i monstres incomprensibles. O potser, que po-

dria trobar-hi un munt d’espases antigues per afegir-

les a la col·lecció que va començar al castell dels

guerrers sense cap.

14


15

2. Un viatge massa veloç

El que ningú havia dit al David era que el viatge en

AVE de Madrid a Còrdova dura menys de dues hores.

Va ser una decepció quan la Belén va llegir l’horari

d’arribada en el bitllet i va exclamar:

—Que bé, arribem a dos quarts de vuit!

—Tan aviat? —va preguntar el David, decebut.

El vam mirar sorpresos i a l’instant vam com-

prendre el motiu de la seva decepció: a la seva motxi-

lla, mig oberta, només s’hi veien videojocs, massa vi-

deojocs en un perfecte desordre, com si fossin el seu

únic equipatge.

—Estàs boig? —li vaig dir—. Per què te n’has

emportat tants?

—Per no avorrir-me! —va contestar tranquil·la-

ment—. Creia que el viatge duraria més temps. A

més, tinc dubtes. Mai no sé quin em vindrà de gust.


16

—Has agafat tots els que tenies a casa? —és

el que semblava.

—De cap manera! Només els més nous. Tan

sols una dotzena.

Mentre el David s’afanyava a provar algunes de

les seves últimes adquisicions, les noies, que eren als

seients de la finestreta, miraven el paisatge. Hi havia

un gran silenci, cadascú estava pendent dels seus

propis pensaments.

Jo vaig tancar els ulls i immediatament, com si

estigués recordant l’escena d’una pel·lícula, em van

arribar les imatges de la nostra trobada amb la Belén

el dia anterior.

Al pati ja havíem decidit que nosaltres, Els Sen-

se Por, aniríem a Còrdova. Al David el vaig convèncer

abans d’entrar a classe, quan encara no ho havíem dit

a la Belén, que aquell matí havia faltat al col·legi a pri-

mera hora. No obstant això, cap dels tres no dubtava

de les ganes d’aventura de la nostra amiga. Quan li

expliquéssim la història, només preguntaria: «Ens n’a-

nem ja?». N’estàvem segurs. La Belén és la més aven-

turera dels quatre: surt d’acampada amb els seus pa-


17

res des que era una nena, no s’espanta davant de gai -

rebé res i està feta per a l’acció. A més, és la més soli-

dària. Li encanta ajudar els qui ho necessiten.

El pitjor era que tenia uns altres plans.

—Anar-nos-en demà? Però si són les festes de

l’escola.

—Per això —li vam contestar—. Així no per-

dem classes i els nostres pares ens deixaran viatjar a

Còrdova sense cap problema. Ens quedem a casa de

la Gracia.

—A mi no m’importaria saltar-me algun dia

d’escola… —va comentar el David, però la Belén no li

va deixar acabar la frase.

—És que m’he apuntat a algunes competi-

cions esportives —va dir.

—No pots deixar-les? —li vaig suggerir.

—Les de velocitat, mig fons i salt d’alçada, sí

que podria; però també estic en els relleus de quatre-

cents metres i no puc fallar a l’equip. Confien en mi

per continuar sent campions.

—També la Gracia confia en nosaltres —va ar-

gumentar la Cris.


18

—La Gracia? —i va ser com si hi pensés per

primera vegada.

—No et recordes d’aquelles tres noies que

anaven juntes a tot arreu a les colònies de la guineu?

—li vaig dir.

—Ah, sí, ja sé qui és la Gracia! No la vaig trac-

tar gaire. Em semblava una cursi més d’aquell grup.

Com les anomenàvem?... Les Barbies! —em va mirar

i va riure—. No ens queien genial, precisament!

—Vau ser injustos. Almenys amb ella —la va

defensar la Cris—. És cert que a les colònies sembla-

va una mica carregosa, però és que estava una mica

perduda i imitava les seves amigues. Ho sé prou bé.

Ens hem escrit aquests mesos i la Gracia no és com

us imagineu.

—Pot ser que tinguis raó —la Belén intentava

ser comprensiva—, però no puc fallar als del meu

curs. Aneu-hi sense mi.

La Cristina, que era la qui havia proposat el

viatge, es va quedar tan desencisada que va desapa-

rèixer sense acomiadar-se. Era la primera vegada que

la veia així. Em va sorprendre que no defensés amb


19

més ganes el seu viatge. Normalment, la Cris és ca-

paç de convèncer qui sigui de qualsevol cosa. Com

que llegeix molt, sap moltes coses i pot superar els

professors en els debats. Això li va passar una vega-

da, fa dos cursos, amb la de Llengua, i aquell any va

treure només un suficient en l’assignatura. Des d’ales-

hores ha après que no convé ser més llesta que els

professors ni vèncer-los en una discussió davant de la

classe. Ha madurat.

En el que no ha canviat és en la seva manera

de vestir. A ella no li agrada portar texans ni samarre-

tes, com a la majoria de les noies; acostuma a anar

gairebé sempre amb faldilles i vestits. Sembla una

mica antiga, però li escau molt bé i així li destaquen

més els seus cabells llargs i deixats anar.

La negativa de la Belén va desanimar la Cris,

però jo no em vaig donar per vençut i se’m va acudir

un pla que, per sort, va funcionar.

La nostra amiga no volia apuntar-se al viatge

de Còrdova per no deixar tirat el seu equip de relleus,

així que vaig parlar amb la Leonor perquè substituís la

Belén en la cursa. No va ser difícil convèncer-la, ja que


20

és una noia a qui li agrada ser la primera en tot i sentir-

se la gran protagonista.

Ara érem tots quatre al vagó del tren i ja havíem

passat Ciudad Real. En menys d’una hora arribaríem

a la nostra destinació.

—La propera vegada hem d’anar-hi en un tren

més lent! —es va queixar el David, que només havia

provat un dels seus videojocs.

El David és el meu millor amic. Normalment no

li agraden les aventures i prefereix estar-se a casa, es-

tirat al sofà amb el comandament de la tele o la Play.

Això és el que diu. Sempre posa taps quan li propo-

sem algun pla, però després és el primer de ficar-se

en embolics.

Les noies, que ja havien deixat de mirar per la

finestreta, parlaven entre elles.

—Com és la casa de la teva amiga? —va pre-

guntar la Belén—. De segur que hi cabem tots quatre?

—És un xalet, com el teu, amb jardí i piscina,

pel que m’ha explicat.

—El meu no té piscina —li va recordar la Belén,

que es va quedar pensativa una estona i que després


21

va afegir—: Bé, podríem dormir al jardí. Deuen tenir

tenda de campanya?

—Oh, no! —es va queixar el David, que es va

unir a la conversa de les noies—. Jo prefereixo un llit i

una habitació gran amb Internet i televisió de pantalla

gegant.

S’havia anat fent fosc, però encara hi havia

llum quan vam albirar la ciutat. En un instant el tren es

va aturar. Vam entrar tan de pressa a l’estació que no

se’ns havia acudit de moure’ns del seient, encara que

vam veure que la gent anava cap a les portes de sorti-

da. Va ser la Cris la primera de posar-se en acció.

—Som-hi! Què espereu? —va dir, amb la seva

maleta groga a la mà—. Això no és final de viatge. El

tren només s’atura aquí un minut.

—Ja hi som? —va preguntar el David, aixecant

amb disgust el cap de la pantalla de la PSP—. No po-

dem continuar fins a la propera estació i després tor-

nem? És que he aconseguit el nivell cinc i no el deixa-

ré així com així. Estic en el punt més emocionant!

—Vinga! —el vaig apressar, i el vaig ajudar a re-

collir els jocs escampats pel seient.


22

Quan vam trepitjar l’estació, el David es va re-

cordar que un dels jocs li havia caigut a terra a mig

viatge, però com que estava ocupat, li havia clavat

una puntada i l’havia ficat sota el seient. Ara volia re-

cuperar-lo. Me’n vaig assabentar quan va cridar, a l’al-

çada de la meva orella:

—Els vampirs del bosc de cristall!

Abans que preguntéssim què li passava, va

saltar al vagó en el mateix instant en què l’altaveu de

l’estació anunciava la sortida imminent del tren.

Havíem de fer alguna cosa. En comptes d’anar

darrere del David, que ja havia desaparegut, vaig mi-

rar a dreta i esquerra, i sense pensar-m’ho em vaig

llançar en planxa —com si fos el millor porter del

món— sobre el cap d’estació, que era a punt d’aixe-

car la banderola vermella per donar la sortida al tren.

Plaf!!

Va ser un xoc que hauria guanyat el concurs de

vídeos casolans: tots dos vam caure a terra, però jo

damunt del senyor, que havia perdut la banderola, la

gorra, el xiulet i el somriure.

Quan em vaig posar dret, el David ja era a l’an-


23

dana amb el seu videojoc i em mirava tot sorprès.

—A què jugueu? —va preguntar, alhora que

se’ns acostaven diversos paios uniformats, un policia,

les noies i…

—Aquests són els meus amics! —va dir la Cris-

tina al pare de la Gracia.

Ens va mirar com si el David i jo fóssim uns

marcians. No sabia si saludar-nos o sortir corrent

i desaparèixer d’aquell lloc per sempre.

—Són família seva? —va preguntar el cap

d’estació mentre es col·locava la gorra.

—Oh, no, no… Són amics de la meva filla —va

dir el pare de la Gracia, gairebé com disculpant-se—.

És que els joves…

—Què m’ha d’explicar! Si jo tinc dues filles d’a-

questa edat!

El pare de la Gracia i el cap d’estació no van

poder continuar la xerrada. Els va interrompre el con-

ductor del tren, que, fart d’esperar el senyal de sorti-

da, havia baixat de la màquina per veure què passava.

—Vinga, Basilio! Que si arribem amb mitja hora

de retard hem de retornar-los els diners del viatge.


24

—Creus que això ho faig per gust? —es va de-

fensar el cap d’estació—. No has vist el que ha pas-

sat? Donar la sortida al tren es convertirà en una pro-

fessió de risc.

Vam deixar els grans amb els seus problemes,

i vam sortir disposats a conèixer la ciutat i la casa de

la Gracia, que ens va anunciar:

—Hem vingut amb dos cotxes perquè hi pu-

guem cabre tots!

—I qui condueix?

—Els meus pares. Mira —va dir assenyalant el

segon vehicle—. Aquesta és la mare, i la que està as-

seguda al cotxe és la meva germana petita.

—Mmm! —va sospirar el David, que de vega-

des ens sorprèn amb una vista de linx—. Té l’últim

model de PSP?

—Sí, és una nena una mica rara —va comentar

la seva germana.

—Rara?... —va dir el David amb sorpresa—.

Les rares són les altres —i va somriure—. Vaig a veure

quin tipus de jocs li agraden!

—T’aconsello que no li facis gaire cas —va co-


25

mentar la Gracia abans que es posés a caminar en di-

recció al cotxe.

—Per què? —li va preguntar el David—. És ge-

nial. Li agraden els videojocs, com a mi. A Madrid no

conec gaires noies així.

—Jo ja t’ho he avisat! —va insistir la Gracia,

i va córrer a rescatar la Cris, que estava escoltant el

seu pare, mentre la Belén i jo ens preguntàvem per

què se’ns hauria acudit de fer aquell viatge.


el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final · 1a edició, setembre 2011 ISBN...

Documents

Transcript of el col·legi tripa.qxp:014-Casa fin mundo - Final · 1a edició, setembre 2011 ISBN...