A cura d’ Imma Prieto
Daniel G. Andújar, Eugenio Ampudia, María Cañas,
Mateo Maté, Chus García-Fraile, Jordi Colomer,
PSJM, Avelino Sala, Marta de Gonzalo i Públio Pérez,
Núria Güell, Jorge García i Pelayo Varela.
Sales d’exposicions de Can Palauet
19.09.14 | 05.12.14
Hic et Nunc Sobre paradoxes democràtiques
Hic et Nunc Sobre paradoxes democràtiques
Hic et Nunc és un projecte curatorial que acull una selecció d’artistes que permet dilucidar com l’art funciona com a acció simbòlica de resistència davant els desgreuges de la nostra societat. Hic et Nunc (locució llatina que significa aquí i ara), proposa mirar i veure sense complexes. Dotze obres audiovisuals que donen resposta a un cúmul de desigual-tats socials i humiliacions polítiques, oferint una interpretació oberta d’allò polític, partint de l’accepció del zoón politikón (animal polí-tic) aristotèlic.
El projecte té com objectiu dur a terme una reflexió sobre la relació existent entre l’art i la resistència. El context fa referència al present més immediat, incidint també en la necessitat de buscar l’origen de l’escletxa sociopolítica actual en la teorització clàssica d’allò que hauria de ser l’Estat.
Hic et Nunc, va veure la llum ara fa un any, dins el Festival Loop Screen Festival de Barcelona. Des de llavors ha iniciat una àmplia itineràn-cia amb la finalitat d’ampliar mirades i lectu-res que permetin democratitzat i compartir algunes de les idees que genera. Nova York, Washington, Asunción, Ciutat de Guatemala, Cuenca, Mèxic DF, Santo Domingo, Barcelona i Girona són algunes de les seus que s’afegei-xen a Mataró per difondre i donar visibilitat al projecte, compartint-lo amb tota la ciutada-nia. Mataró, al seu torn, esdevé l’última para-da d’un recorregut que ha generat una nova proposta expositiva i continua la reflexió que les obres susciten a partir de la incorporació d’artistes d’altres geografies.
Imma Prieto Carrillo
Daniel G. Andújar
A vol d’ocell és una proposta col·laborativa que va tenir
lloc l’1 de maig del 2011 a la costa del litoral mediterrani.
L’acció es va materialitzar com un vol publicitari en
què una avioneta transportava un eslògan proposat pel
mateix artista: Democraticemos la democracia.
Aquest lema es va passejar per la costa com si es
tractés d’una acció publicitària més. La peça va ser par-
ticipativa: a través d’un esdeveniment que García Andú-
jar va obrir a Facebook en què convidava a tothom qui
volgués a participar en l’acció enviant qualsevol tipus de
documentació audiovisual.
Com és habitual en els seus projectes, García Andú-
jar estableix línies de comunicació que permeten que
l’obra provoqui un impacte a la població. Crea estratègi-
es i plataformes que requereixen intercanvi i participa-
ció amb l’objectiu de democratitzar processos, ja siguin
d’índole artística, social o política: "Los procesos de par-
ticipación son los que le dan vuelo a la democracia, si se
truncan, o se pervierten, el sistema entero puede estre-
llarse o no levantar vuelo hacia ningún destino."
Així doncs amb aquesta peça l’artista instaura una
doble reflexió: per una banda, el qüestionament en rela-
ció amb l’ús de la publicitat i, per l’altra, l’acció concre-
ta que porta a terme, és a dir, la necessitat de democra-
titzar la democràcia.
Eugenio Ampudia
El vídeo d’Ampudia es reprodueix com una magnífica
metàfora visual de la situació en què es troba l’indivi-
du: atrapat per circumstàncies en les quals ens sentim
conscientment traïts i enganyats per les múltiples
organitzacions que ens governen. La sensació d’im-
potència és similar a la d’una catàstrofe, situacions
kafkianes en les quals l’home no espera més que la
pròpia espera. El ciutadà es troba a mercè dels capricis
del poder, de la mateixa manera com la naturalesa, a
vegades, es rebel·la i no som més que titelles del seu
desig. La vista aèria de l’huracà al·ludeix, sense cap
mena de dubte, a aquests presagis que ens acom-
panyen des de l’inici de l’última crisi. La catàstrofe
natural entesa com a elecció d’una naturalesa que
no reconeix. L’elecció arbitrària es trasllada al desig
egoista d’aquells que dirigeixen institucions econòmi-
ques mundials. A la vegada, el saber es tradueix com
la capacitat de preveure i actuar sense por, una vida
sense por a la pèrdua o amb mitjans per integrar-la.
A la faula de la nostra experiència pot ser l’arma més
poderosa per combatre el desastre.
Eugenio AmpudiaHuracà Vídeo | 3’ 01’’ | 2012
Daniel G. Andújar A vol d’ocellVídeo | 2’ 45’’ | 2012
María Cañas
L’obra estableix un paral·lelisme entre les forces ocul-
tes de caire espiritual i les dictadures polítiques. Les
imatges juguen amb diferents significats per conduir
l’espectador cap a un final obert que pot contestar-se
mirant el món més enllà de la pantalla. L’obra de María
Cañas o, com a ella li agrada denominar-se, l’Arxivera de
Sevilla, convida a reflexionar sobre l’estranya barreja
de diversió i tremendisme, d’imaginari lúgubre i sen-
sual que ens rodeja, i opera en el canibalisme icono-
gràfic. Al mateix temps i no exempta d’ironia, la peça
juga amb certa perversitat que actua com a modus
operandi de tots aquells que ronden el poder, ja sigui
polític o religiós.
A la seva metodologia, l’ús de vídeo-collages i
scratch-documentals pot convergir amb la tradició
d’alguns dels franctiradors audiovisuals que van
qüestionar els fonaments del cinema clàssic per
mitjà del cinema experimental i el found footage,
trencant les normes del joc i intentant explorar la
veritat oculta de les imatges.
L’artista genera les seves obres practicant l’apro-
piacionisme i el doble vincle, és a dir, les situacions
comunicatives de les quals rebem missatges diferents
o contradictoris. Com s’aprecia a La meva lluita, amb
gran ironia proposa reflexionar sobre els pilars que
nodreixen les democràcies europees.
Mateo Maté
El límit arquitectònic com a al·legoria de la lluita de
classes, com a espai destinat a una presència fantas-
magòrica. Una estructura arquitectònica que al seu dia
fou una gallera, lloc en el qual es produïen baralles entre
galls, i que avui fa al·lusió, no gratuïtament, a la idea de
panòptic que va inaugurar Jeremy Bentham al segle xix.
Mateo Maté construeix una doble reflexió a partir d’allò
visual: allò que es mostra i com o des d’on es mostra.
Maté dirigeix la reflexió cap a una idea de control
constant, el poder de l’economia que contempla des
de gran alçada l’esllavissament de la societat. L’ar-
tista disposa dins la gallera la construcció del perfil
geogràfic de la península Ibèrica. Una construcció
metafòrica que proposa una crítica a un dels princi-
pals motius que han conduït l’Estat a la crisi actual.
La construcció entesa com a distòpia del lloc, com a
emplaçament destinat a la ruïna.
La peça es fonamenta en l’elucubració d’una crítica al
món de la construcció, en el diner fàcil i en allò que l’artis-
ta denomina nacionalismes domèstics. A través d’un fàcil
vincle amb el present polític i social, ens permet establir
múltiples paral·lelismes entre la situació que afecta mil-
ions de famílies i l’acció que es desenvolupa a l’obra. Maté
marca certs tòpics nacionals com a ideologia política i
assenyala com aquests han alimentat el ciutadà des de
la seva carència de valors. En definitiva, no és una qüestió
de privilegis territorials, sinó de drets vitals.
Mateo Maté Actes heroics Vídeo | 5’ 18’’ | 2011
María Cañas La meva lluita Vídeo | 5’ | 2011
Chus García-Fraile
La història no deixa de sorprendre’ns: només cal
recordar els orígens de la teoria de l’estat. L’apogeu
inaugural del concepte estat modern es va gestar a
Europa amb personalitats com Hobbes, Voltaire,
Hegel, Locke, Voltaire, Heller, Marx o Althusser. La
mateixa Europa que avui pretén establir una oligar-
quia en aquest caòtic territori. Un desordre que no
ens afecta a tots de la mateixa manera: ni els diver-
sos estats que formen el territori, ni tots els individus
que componen cadascun dels estats. I, malgrat tot,
sí que hi ha una línia des de la qual es poden extreure
explicacions comunes: allò que des de la fi de la mo-
dernitat s’està escrivint no és altra cosa que el procés
de l’ensorrament de tots els valors occidentals. És
aquí on rau l’origen de la ruptura en què ens trobem,
en una demolició sociopolítica que ha generat el propi
estat per defensar-nos.
El vídeo ens mostra l’acte litúrgic: l’artista ha
anat creant les diferents banderes amb espelmes
de debò, és a dir, que malgrat conscienciar-se i
deixar-se portar per la fe, assistim a la crema i a la
posterior desaparició de l’estendard de l’estat. En
el fons, queda clar que, ara per ara, l’única llum que
deixa passar l’estat és la del passat.
Jordi Colomer
Co-op City és el primer vídeo de la trilogia What will
come. Tres narracions audiovisuals ubicades en tres
espais diferents de la ciutat de Nova York; un espai
que permet resseguir alguns dels errors comesos
per la societat capitalista des dels seus inicis fins
a l’actualitat. Les tres pel·lícules funcionen com una
narració dividida entre Co-op City – ciutat creada als
anys setanta al Bronx – Levittown i The Hamptons.
En aquest cas ens situem a Co-op City: ens endinsem
al lloc a partir de la mirada de l’altre i partint de la
construcció de la identitat, no permesa, des de la
possibilitat d’habitar i/o ocupar un espai. Com es
gesta allò quotidià i es construeix l’acció incideix
a habitar partint de l’activitat duta a terme per un
dels seus habitants no reconeguts.
Des d’aquests postulats, la càmera de Colomer
llisca entre una espècie de repetició quotidiana,
aquella acció que realitza el protagonista diàriament
amb la pretensió de repetir, també, aquest tipus de
denúncia que esdevé en atorgar-li visibilitat.
Chus García-Fraile Qüestió de fe Vídeo | 10’ 44’’ | 2012
Jordi Colomer Co-op City Vídeo | 8’ 12’’ | 2011
PSJM
Rememorant els antics vídeojocs, el col·lectiu PSJM
dissenya una animació en la qual veiem com, sense
saber qui és el bo i qui és el dolent, el peix gran es
menja el petit. El crepuscle dels estats nació és una es-
pècie de virus, format pels logotips de les companyies
que cotitzen a les borses de Nova York, Frankfurt, París,
Londres, Tòquio i Hong Kong. Com qualsevol altre virus
danya, en aquest cas, les banderes de diferents països
del món. Les banderes, mínims gràfics, símbols dels
estats nació, són devorades per emblemes danyats de
la "dictadura dels mercats". Un règim sotmet els països
i els ciutadans per mitjà del deute, en l’exercici impla-
cable d’un nou feudalisme. I, igual que els seus prede-
cessors, els nous senyors feudals sotmeten els seus
servents a través d’un deute etern: rescats, retallades,
privatitzacions, atacs d’especuladors i drama social.
L’estat del benestar és agredit mortalment per un nom-
bre important de mercats, mentre aquest se’ns mostra
en tots els suports com una mà que ens vol acariciar.
El virus de marques El crepuscle dels estats nació devora
un conjunt de valors per reemplaçar-lo per un altre.
Valors com pàtria, raça o nació, els quals abans unien
persones de diferents classes socials sota l’autoritat
també moral, han perdut la validesa. L’individu a la
societat postmoderna i de consum està absolutament
desregularitzat, resignat a la seva sort.
Avelino Sala
Autrui, peça que tracta molts dels conceptes que
defineixen la seva obra, al·ludeix, especialment, a tot
un corrent filosòfic vinculat amb l’alteritat. Autrui, l’altre
en llatí, exigeix una transformació, no d’aquest altre,
sinó de com nosaltres veiem els altres. Com observem
en el vídeo, som testimonis silenciosos d’aquell que
és cremat, eliminat. Aquell a qui no volem veure i del
qual ara ja només queden cendres. Tota una filosofia de
l’alteritat que entronca inevitablement amb el passat
europeu i la seva actuació. Aquesta peça ens permet
assenyalar una sèrie d’idees que són una descripció
estètica de la modernitat, analitza ruptures i assenyala
sense complexos. El vídeo porta a terme una reflexió
entorn de la passivitat que ens caracteritza, i ens obliga
a contemplar com som testimonis silenciosos de la
crema de l’altre, el qual també forma part de la societat.
A través de la peça, Avelino Sala torna a insistir en
aquest grup de pràctiques estètiques que formen part
d’allò comú. El seu treball s’emmarca en una sèrie de
formes de visibilitat de les pràctiques artístiques que
tenen com a objectiu interpel·lar el present, desenterrar
el passat i apuntalar el futur.
PSJM El crepuscle dels estats nació Vídeo | 10’ 28’’ | 2012
Avelino Sala Autrui Vídeo | 7’ 23’’ | 2011
Marta de Gonzalo i Publio Pérez
El duo format per Marta de Gonzalo i Publio Pérez Pri-
eto presenta una espècie de paràbola que fa al·lusió
a aquesta possibilitat d’una realitat alternativa clara-
ment provocada per la necessitat de buscar una nova
manera de relacionar-se amb l’altre i l’entorn. Com
molt bé es mostra en el vídeo, el futur ja és aquí, però
no aquell que ens van prometre, ni aquell que alguns
ens van explicar, sinó aquell que nosaltres mateixos
creiem. Aquest present ha resultat ser pitjor que els
futurs previsibles, una tornada al passat, una restaura-
ció en tota regla de la desigualtat com a norma. Aquell
horitzó proclamat per tants no ha estat altra cosa que
un precipici, una caiguda lliure directa a l’abisme.
A la peça, els artistes creen una mena de relat
de ficció amb un rerefons crític i de reivindicació en
relació amb la societat actual. A mesura que avança,
també veiem com la societat comença a crear models
alternatius de supervivència, recuperant velles estruc-
tures d’intercanvi i establint-ne de noves. L’obra es
compon a partir de diferents escenes que reprodueixen
nous motors de canvi, a més d’una banda sonora que
rememora algun tipus de cançó popular, encara que
cal estar atent i entendre la lletra que es canta.
Núria Güell
L’any passat a Espanya es van produir 58.241 desno-
naments i la Comunitat Valenciana va ser la més afec-
tada a causa dels expedients oberts per la CAM. En els
últims anys, la caixa va créixer de manera exponencial
a través de l’especulació en el sector immobiliari i la
corrupció interna que compta amb la complicitat dels
polítics. La caixa ha estat intervinguda per l’Estat.
L’Estat i la justícia permeten que les conseqüències de
la seva avarícia siguin el càstig de les víctimes i l’enri-
quiment dels culpables.
Núria Güell repensa l’ètica practicada per les ins-
titucions que ens governen. Li interessa detectar els
abusos permesos per la legalitat establerta.
Paral·lelament, analitza com els mecanismes de
poder creen estratègies de control que impliquen una
presa de poder de la subjectivitat amb l’objectiu de
transgredir i/o posar en crisi les ja establertes.
L’artista crea altres realitats possibles i altera les
relacions de poder instaurades per mitjà de petites
accions com les que es recullen en el vídeo.
Marta de Gonzalo i Publio Pérez Balla la contrareforma Vídeo | 7’ 30’’ | 2012
Núria Güell Intervenció Vídeo | 1’ | 2012
Jorge García
L’obra de Jorge García sorgeix del resultat d’una mira-
da inquieta i reflexiva davant del món que el rodeja.
Jorge García selecciona fragments de realitat i els con-
verteix en el punt de partida per generar noves visions
que enriqueixen la vida de l’individu, estén les seves
percepcions, estableix qüestionaments i crea inter-
ferències lúdiques enmig del nostre trànsit habitual.
Per fer-ho, parteix de les esquerdes sistemàtiques que
formen part de l’entorn quotidià i popular, al·ludeix al
bombardeig sistemàtic que porten a terme les cade-
nes de televisió i a com es manipula i es distribueix la
informació. El resultat és una crítica feta de manera
subtil i directa, per crear una metàfora sobre l’absurd.
Com podem apreciar en el vídeo, ens situa com a es-
pectadors davant la televisió, encara que mai arribem
a percebre res amb claredat. Només els missatges que
sembla que es mesclin entre imatges borroses i que
serveixen de reflexió crítica davant la nostra actitud
passiva de consumidors alienats.
Pelayo Varela
El projecte Cap esborrador de Pelayo Varela reflexio-
na sobre la pèrdua de la identitat. La peça principal
és una rèplica del cap de l’autor realitzada amb una
goma d’esborrar industrial a escala real. El vídeo nar-
ra tot el procés i és, justament, a través de visionar
com un mateix es converteix en peça que esborra, que
l’obra permet fer entendre com les estratègies actuals
pretenen que cada individu sigui una peça anònima
més, una peça que en el seu conjunt ha d’actuar se-
gons les estratègies polítiques per suprimir la histò-
ria, incloent la pròpia.
En aquest procés d’elaboració, el dibuix roman
visible per patentar les petjades dels traços com una
al·legoria de la contaminació del present envers el pas-
sat, registre d’una memòria subjectiva que s’esvaeix i
explora zones d’incertesa, canvis i metamorfosis.
Jorge García Petits assajos sobre la desesperació Vídeo | 2’ 38’’ | 2013
Pelayo Varela Cap esborrador Vídeo | 6’ 27’’ | 2012
Daniel G. Andújar
(Almoradí, 1966)
www.danielandujar.org
Eugenio Ampudia
(Valladolid, 1958)
www.eugenioampudia.net
María Cañas
(Sevilla, 1972)
www.animalario.tv
Mateo Maté
(Madrid, 1964)
www.mateomate.com
Chus García-Fraile
(Madrid, 1965)
www.chusgarciafraile.com
Jordi Colomer (Barcelona, 1962)
www.jordicolomer.com
PSJM és un equip artístic format
per Pablo San José (Mieres, 1969)
i Cynthia Viera (Las Palmas, 1973)
que opera des de Berlín.
www.psjm.es
Avelino Sala (Gijon, 1972)
www.sublimeart.net
Marta de Gonzalo
(Madrid, 1971) i Publio Pérez (Mérida, 1973)
www.martaypublio.net
Núria Güell (Vidreres, 1981)
www.nuriaguell.net
Jorge García (Toledo, 1977)
www.soyjorgegarcia.
wordpress.com
Pelayo Varela (Oviedo, 1969)
www.pelayovarela.blogspot.com
Els artistes
Ciutadania i identitat: Cabeza borradora, a càrrec de
Pelayo Varela.
Segona setmana de novembre de 9’15 h a 12’15 h (adreçat
a estudiants de primària) i diumenge 16 novembre, d’11 a
14 h (adreçat a famílies).
El treball resultant formarà part de la mostra.
(sota selecció).
Taller d’autoedició: Sublime, a càrrec d’Avelino Sala.
4, 5 i 6 de novembre de 2014, de 5 a 8 de la tarda.
dies 4 i 5 de 5 a 8 de la tarda, i dia 6 de 5 a 7 de la tarda
i de 7 a 8 del vespre el debat.
Obert a públic general.
Creació crítica i mercat: aportació de significat i valor, a càrrec
de Cynthia Viera i Pablo San José, membres de PSJM.
2, 3 i 4 de desembre de 2014, de 5 a 8 de la tarda.
Obert a públic general.
Tallers
(*) Els tallers es realitzaran sempre i quan hi hagi un mínim de persones inscrites.
DL
B 1
03
74-2
014
M|A|C
www.mataroartcontemporani.cat
Hic et Nunc Sobre paradoxes democràtiques
Sales d’exposicions de Can Palauet
19.09.14 | 05.12.14
Horari:
de dimarts a dissabte, de 5 a 8 del vespre;
diumenge, d’11 a 2 del migdia.
Tancat els dilluns i festius
MAC – Mataró Art Contemporani
@macmataro
En col·laboració amb:
Top Related