7/25/2019 Literatures 1
1/169
SEGONA POCA
006
4.
7/25/2019 Literatures 1
2/169
1
7/25/2019 Literatures 1
3/169
2
7/25/2019 Literatures 1
4/169
3
LITERATURES
.
7/25/2019 Literatures 1
5/169
7/25/2019 Literatures 1
6/169
7/25/2019 Literatures 1
7/169
6
Associaci Escriptors en L engua Cata anaarrer de la Canuda, 6, 6 - 08002 Barcelona
ttp://www.escriptors.catescriptors aelc.cat
ISSN: 1577-743XDipsit legal: V-4723-2006
Imprimeix: Impremta Llus Palcios, Sueca
Director:
Jaume Prez Montaner
Consell de redacci:Ramon Guillem, Llusa Juli, Gabriel de la S. T. Sampol, Laura Santamaria
raat:
V. L. J. P.
Illustracions daquest nmero:
Rafa Armengol
oordinaci:
Montserrat Bay
Amb el patrocini de:
7/25/2019 Literatures 1
8/169
7
F O R A
1A MODERNITAT DE I DES DE
A LITERATURA PORTUGUESA I UN QUASIMANIFESTER UNA REAL REALITAT POTICA
2.XNIUS: EL FONAMENT EN FALTA
3.COM CONSTRUIR UN IMAGINARI
LA INTERTEXTUALITAT EN EL FOR UNYDE PERE GIMFERRER
.ESCRIPTURA I CIUTAT DELS SIGNES
5.ES DEL PAS DE LA LITERATURA
(ARENGA NECRFILA I PROFTICA)
6.ETIT BESTIARI PERSONAL
.TRADUIR LEUROPEISME DEL NORD
.BLSAMS PER A LES TRADUCCIONS ACTUALS
.A TASCA DEL TRADUCTOR
7/25/2019 Literatures 1
9/169
7/25/2019 Literatures 1
10/169
9
1.LA MODERNITAT DE I DES DE LA LITERATURA
ORTUGUESA I UN QUASIMANIFEST
PER UNA REAL REALITAT POTICA
ERFECTOCUADRADO
Sense pretendre aqu i ara resumir la histria de lelaboraci delconcepte de Modernitat, des dels primers formuladors vuitcentistes
Chateaubriand i, sobretot, Baudelaire i Marx, tots des de punts de vista
i horitzons molt diferents fins als terics ms moderns com HenriLefbvre, Lukcs, Goldmann, Sanguinetti, Hans Robert Jauss, Gutir-
rez Girardot, Subirats, Raymond Jean, Dominique Rinc, o, ms pro-
pera en tot, Catalina Cantarellas, i sense voler tampoc entrar en pro-
blemes terminolgics i conceptuals com els malentesos familiars en-
tre Modernitat i Modernisme(s), no puc, tanmateix, deixar dapuntar
aqu el meu particular concepte de Modernitat, i per fer-ho recorrer
en part a algun vell text meu que ha sobreviscut al temps i lautocrti-
ca. Dir aix que, per a mi, la Modernitat engloba, en el seu significat
histric, el temps de final del segle XVIIIals nostres dies del triomf
i de la consolidaci del poder de la burgesia; del capitalisme i de lim-
perialisme; de la industrialitzaci, la tecnificaci i el maquinisme; de les
societats urbanes; de les noves relacions de producci i de la lluita de
classes; de la degradaci i reificaci de lhome i de la subsegent huma-nitzaci i divinitzaci dels objectes; de la fi amb el marxisme dels
grans sistemes filosfics idealistes i la seva substituci per ismes filos-
1Lli inaugural del curs 2002-03 a la Universitat de les Illes Balears.
7/25/2019 Literatures 1
11/169
10
fics utilitarisme, voluntarisme, nihilisme, pragmatisme, intucionisme,
existencialisme(s) presidits per lacceptaci pessimista dels mltiples
condicionaments i limitacions de conixer i de dir; del qestionament
parallel dels grans sistemes cientfics o teolgics; del desprestigi, en de-finitiva, de la Ra en qu lhome fonamentava un optimisme histric
que li havia perms disfressar eficament la seva misria. En aquest sen-
tit, s alguna cosa ms que ancdota o oportunisme la identificaci que
des de fa alguns anys es fa entre societat postindustrial o tecnolgica (ara
sembla que rebatejada com a societat de la informaci) i all que ha
acabat anomenant-se (amb sentit escs: per ja sen parlar ms enda-
vant) Postmodernitat, terme procedent de la sociologia que espera en-
cara quan ja alguns li canten les absoltes precisar el seu significat,
per que, tot i aix, no dubtam que acabar convertint-se en all que es
denomina un ot-tmoin, s a dir, una paraula clau de significat imprecs
per que serveix per identificar un fet o moment de civilitzaci.
A mitjan segle XIX assistim de fet al naixement de la conscincia
histrica i esttica de la Modernitat, en la seva forma substantiva i enla seva nova formulaci. Podrem fixar, fins i tot, unes dates indicati-
ves: entre 1848 revolucions en diversos punts dEuropa que acaben
amb la proclamaci de la Repblica a Frana i, ja en el terreny ar-
tstic i literari, 1857 publicaci de Madame Bovary de Flaubert, i de
Les fleurs du malde Baudelaire, que acabarien significativament en els
tribunals sota lacusaci comuna datemptar contra la moral establerta.
La Modernitat suposar un esfor dimaginaci mltiplement dirigida.El passat deixa de ser ja una referncia: urgeix inventar el present, cre-
ar una societat nova, un home nou, una moral nova, un artista capa
de descobrir, desxifrar i desvelar la nova bellesa, lexistncia de la qual
oculta la societat urbana i industrial i laprehensi de la qual, en tot
cas, dificulta i evita la conscincia dun temps histric vertiginosament
accelerat. Correspongu al Poeta cal entendre el creador, lartista,durant el segle XIX descobrir i explorar el sentit o els sentits de la Mo-
dernitat i intentar traduir-lo(s) estticament, ticament i fins i tot pol-
ticament. Sorgeix aix el concepte de poesia moderna i la nova figura
de lartista modern que se sent incumbit dun dest o una missi
7/25/2019 Literatures 1
12/169
1
de carcter imperatiu que el converteixen en un nou messies, profeta i
redemptor. De manera que podem parlar duna Modernitat esttica
dins aquesta Modernitat histrica global, de la qual s una de les ms
destacades manifestacions i una de les primeres i ms fermes denncies.I dins aquesta Modernitat esttica, la literatura adquireix un paper re-
llevant juntament amb la pintura i la msica, sense oblidar la reflexi
crtica de lartista sobre les seves prpies obres, sobre el seu mester o
ofici, sobre el sentit daquest ofici, i, en definitiva, sobre el dest ltim
de lacte creador mateix, encara que inicialment aquest paper quedi
reservat, com caldria esperar, a la poesia, i noms un quart de segle ms
tard sigui traslladat tamb a la prosa i al teatre.
En aquest context shan dentendre necessriament les profundes
transformacions esttiques que, al llarg de quasi dos segles, han anat con-
figurant all que Octavio Paz denominava tradici de la ruptura i que
Apollinaire i Guillermo de Torre assenyalaven com a cam daventura,
cam tortus de recorregut parallel i contrari en direcci al de lordre.
La Modernitat esttica sha anat aix desenvolupant en idees i en prc-tiques literries i artstiques per una doble via daventura i ordre,
rebelli i integraci, transcendncia i immanncia, que mar-
quen un itinerari de dileg i confrontaci manifestat primer i ms pro-
fundament en lmbit de la Poesia, mbit en qu es poden advertir tres
etapes histriques successives:
1) Una primera etapa, que discorre al llarg de tot el segle XIX, que
Lefbvre denomin Premodernitat (terme que jo un dia ingnuamentvaig acceptar, i que avui em sembla tan desafortunat com el contrari
corresponent de Postmodernitat), i que es caracteritzaria per la rvolte
individual del poeta i per la dimensi gnstica i soteriolgica que re-
cupera la poesia duna tradici amb qu enllacen els poetes romntics
alemanys i el neoplatonisme de Swedenborg redefinit per Blake, per
trobar-se desprs amb la figura dEdgar Allan Poe i desembocar final-ment en els poetes majors del simbolisme francs, que perfilarien de-
finitivament els camins que havia de transitar tota la poesia posterior.
2) Una segona etapa, que ocupa prcticament tot el segle XXi que podem
denominar de lAvantguarda, en qu el poeta es congrega i sapresta a
7/25/2019 Literatures 1
13/169
12
transformar la volteen Revoluci: de la societat i de la poesia, pri-
mer; de la societat des de la poesia, desprs; finalment, venut i un altre
cop replegat, en la poesia i al marge de la societat.
3) Una tercera etapa, a la qual ja pareix definitivament assignat el r-tol de Postmodernitat, terme que, aplicat als fenmens de la literatu-
ra com han fet, entre altres, Jos Guilherme Melquior, Susan Sontag
o John Barth, sens presenta buit de tot contingut especfic, si no es
confon totalment o parcialment amb fenmens caracterstics de la Mo-
dernitat en general i de lAvantguarda en particular. Si, per a Sangui-
netti, el drama de lartista modern enfrontat amb la realitat ineludible
del mercat (contra el qual lluita i pel qual acaba fatalment condicionat)
es resolia en dos moments dun moviment dialctic de rebuig i atrac-
ci (lheroic i el cnic), podrem dir en la lnia del que apunta
alguna vegada Susan Sontag que la diferncia essencial entre lartista
anomenat postmodern i el dAvantguarda consistiria en la renncia
daquell al primer dels moments (lheroic) i en la consegent dedica-
ci (amb indissimulat entusiasme quasi sempre) a la recerca de la millorsoluci prctica (performativitat, en largot dels entesos) del moment
cnic de la seva penetraci en el joc competitiu del mercat. Labando-
nament de lexigncia de renovaci lingstica i formal, leliminaci de
tota pretensi gnstica o soteriolgica, leclecticisme i el sincretisme,
i la reducci, en definitiva, daquella conscincia infeli que segons
Hegel definia lintellectual i lartista moderns, a una srie de proble-
mes prctics relacionats amb les idees i exigncies dun mercat altamentcompetitiu, serien marques distintives duna possible i encara confusa
diferncia de la postmodernitat artstica i literria.
En el simbolisme francs convergeixen i germinen tots els corrents
i tendncies potiques de la Modernitat de la volte i daqu partiran
cap a les avantguardes del segle XXdues maneres distintes i parcial-
ment convergents dentendre la poesia (una vegada ms, cal estendreles segents consideracions a lart en general):
1. Una manera transcendent, que entn la poesia com una via al-
ternativa i profunda de coneixement de la realitat cosa que, alhora,
permetria actuar-hi directament a sobre: la poesia / veritat prctica
7/25/2019 Literatures 1
14/169
3
que volia Breton, per recuperar-la, redimir-la, transfigurar-la o, com diria
Mrio Cesariny, rehabilitar-la arrabassant-li els seus secrets ms ntims.
2. Una manera immanent, que tendeix a considerar-la com un cosmos
hermtic, una realitat en si mateixa, autosuficient o, com afirma AlbertoPimenta, de naturalesa autotlica.
Si b ambdues maneres es manifesten, des del punt de vista formal,
en una mateixa direcci, en estricta correspondncia amb la moderna
i accelerada fragmentaci i desintegraci de la realitat i de la conscin-
cia mateixa, els seus objectius i els seus resultats seran, tanmateix, dife-
rents: per a la primera, la desarticulaci i despragmatitzaci del discurs
servir per rearticular-lo amb vista a una repragmatitzaci superior; per
a la segona, es tractar ms aviat de reduir la poesia al seu absolut nivell
de despragmatitzaci, al seu natural i trat autotelisme, seguint una lnia
evolutiva que ens duria des de la poetologia tradicional a la poeto-
grafia de lexperimentalisme, i daquesta a lhoritz ltim del silenci
dels poetes profetitzat i requerit per Pimenta.
En el cam de la primera trobarem una tradici neoplatnica i esot-rica que travessa el romanticisme alemany, la poesia dels poetes visionaris
anglesos i de lheterodox francs Nerval, arriba fins a Rimbaud fregant
lleument Baudelaire, i acaba finalment precipitada en el surrealisme; en
el de la segona, hi endevinarem les ombres de Novalis i Poe que es fil-
tren a travs de laltre Baudelaire i arriben a Verlaine i Mallarm per
desprs prosseguir fins a tocar el futurisme marinetti i arribar, ja en els
anys seixanta del segle XXi en el llindar de lesmentat silenci significa-tiu de la poesia, als poetes experimentals.
La histria de la poesia moderna s, daltra banda, la histria dun
profund conflicte entre lartista i la realitat, que es traduir en un nou
conflicte entre lartista i la prpia obra: el primer neix de la necessitat
de justificar la seva funci especfica en una societat que el relega a
lextraradi del prescindible, de lornamental si no lutiliza en benefi-ci propi o el condemna al turment dun prometeisme intil (all que
Hugo Friedrich anomenaria transcendentalisme buit); el segon, de la
necessitat subsegent a aquesta condemna: la de donar un sentit i una
utilitat a aquesta feina (passi) intil (sinnim, per a una societat
7/25/2019 Literatures 1
15/169
14
essencialment utilitarista, de nociu o perills) que s la seva obra.
Afirmant la naturalesa gnstica de la poesia, el poeta proclama la seva
utilitat la seva necessitat per a la vida prctica, oferint-la com a
via alternativa i fecunda de coneixement i transformaci, i disputant aixlestatut de respectabilitat tradicionalment conferit al coneixement de na-
turalesa teolgica, filosfica o cientfica. Dignificar la poesia, redimir-la,
s tamb i per aix he parlat de la seva funci soteriolgica re-
dimir-se i justificar-se el poeta davant si mateix, davant la societat, o da-
vant el du que li va atorgar el do de lendevinaci, de la veritat (po-
eta/inspirat) i lobligaci (la maledicci) de proclamar-la (poeta/profeta)
i illuminar-hi els gentils (ampliar la conscincia de la humanitat en
compliment del deure sagrat que li s imposat des de fora de la seva
voluntat: aix parla del paper del Poeta, aix parla de si mateix, del seu
propi paper, Fernando Pessoa; molt abans, Baudelaire, primer definidor
de la Modernitat, havia utilitzat les analogies de lalbatros i del far
per assenyalar el drama i la funci del poeta modern). Entre la inter-
rogaci emblemtica de Hlderlin (per a qu el poeta en temps de mi-sria?) i Sartre (qu significa escriure?, per qu sescriu?, per a qui?),
la ja esmentada condemna coincident i no menys significativa de Ma-
dame Bovaryi deLes fleurs du mal: tres fites duna mateixa preocupaci
i dun nic conflicte sense resposta ni soluci satisfactria.
La literatura portuguesa moderna o avantguardista ha estat vcti-
ma freqent de loblit i la marginaci, si no de la condemna des de la
discutible autoritat dalguns tpics consagrats, a saber: 1) lescassa vali-desa i consistncia de les produccions avantguardistes portugueses de-
guda amb freqncia a les circumstncies externes (poltiques, cultu-
rals, geogrfiques, histriques i fins i tot antropolgiques); b) lacusaci
de provincianisme: un tpic en lelaboraci del qual va participar de
manera molt acusada el mateix Fernando Pessoa amb els seus famosos
articles mal llegits, mal interpretats i pitjor aplicats sobre el parti-cular; c) lendarreriment de lhora portuguesa en relaci amb lhora
literria dEuropa, endarreriment que sol exemplificar-se amb la tardana
introducci de lArcdia o amb la no menys tardana incorporaci del
surrealisme: un endarreriment que, daltra banda, duu adherit inevita-
7/25/2019 Literatures 1
16/169
5
blement el penjament de lacusaci de mimetisme per referncia a un
determinat patr original, i que implica, a ms, el dun cert carcter
perifric en relaci amb un centre geograficocultural (Pars, en aquest
cas; encara que tamb ho podrien ser Viena o Nova York).Aquestes acusacions, generalment elaborades i consolidades des de
linterior mateix de la cultura portuguesa (fora daquesta, Portugal era
i en bona part s encara, com quasi tot, perifria i provncia i realitat
ignorada o negada, en espera de la redempci del Messies Globalitza-
dor), sn manifestament injustes, injustificades i (no podia ser duna al-
tra forma) quasi sempre interessades. A manera de record i exemple, i
amb voluntat evident de reivindicaci, em ser perms que faci desfilar
aqu alguns noms i referncies histriques que o no solen citar-se per
ignorncia o solen evitar-se per malvolena.
Si en un hipottic itinerari de la Modernitat volem partir de la deu
romntica, seria bo esmentar Alexandre Herculano, historiador i novellis-
ta histric de no menys empenta i significat que Michelet o Walter Scott,
i, sobretot, Almeida Garrett, representant prototpic del primer roman-ticisme o romanticisme revolucionari o romanticisme didentifica-
ci, que s, al mateix temps, el primer a manifestar explcitament
en el prleg a O Arco de SantAnao en diversos passatges de Viagens na
Minha Terra la ruptura entre lartista modern i una societat de bares
(burgesos en exercici i fruci del poder) en la construcci de la qual ell
mateix havia participat activament. I, a mitjan segle XIX, si volem, per
exemple, exemplificar la moderna consideraci de la dualitat de lamor(preocupaci fonamental segona de lsser hum, desprs de la primera
de totes, la por) i de la seva representaci femenina en loposici sim-
blica entre la onna angelicatatradicional i lafemme fataleromntica, no
podrem fer res millor que anar a les novelles de Camilo Castelo Branco,
que, a ms, serien un excellent prtic per traslladar-nos a lobra dEa
de Queirs i admirar-hi la ironia romntica en tota la seva esplendori en tota la seva maldat teraputica (multiplicant en O Primo Basilio la
faula i el sentit de Madame Bovary escalpelitzant sense misericrdia la
societat portuguesa, i, per elevaci, la societat europea, del vuitcents en
les seves altres novelles majors o en les seves Farpas juvenils), i, sense
7/25/2019 Literatures 1
17/169
16
sortir de la generaci dEa, i ja en els dominis de Talia, resultaria alli-
onador dirigir una mica de llum sobre el molt desconegut Gomes de
Amorim, lautor de Fgados de Tigre pardia del melodrama romntic
que anticipa els molt celebrats dOffenbach (mestre indiscutible del g-nere) i savana a les creacions dAlfred Jarry (el geni, figura, compor-
tament, llenguatge i valor simblic de Fgados de Tigre i la seva cohort
ens recorden immediatament i exactament els de linoblidable Pre Ubu
i la seva gent), encara que la seva genialitat no arribs a descobrir nous
oceans de saviesa com faria Jarry amb la seva cincia patafsica.
I encara hi ha ms cosa, encara en ple segle IX.
Els poetes satnics i realistes, molt a la Baudelaire, com lheternim
collectiu Fradique Mendes i els seus Poemes do Macadam i, ms enll
del pur experiment i laire de outade, lobra de Cesrio Verde (primer
poeta vertaderament urb, en el sentit potic modern del terme, de
la literatura portuguesa i baula fonamental duna cadena a qu tamb
estan lligats el futurista pesso lvaro de Campos i els surrealistes Ce-
sariny i Alexandre ONeill, entre daltres). O els poetes i prosistes delsimbolisme, b sigui ents en un sentit ms formal (la poesia dun
Eugnio de Castro i, sobretot, la de Camilo Pessanha, poeta major del
simbolisme europeu, la influncia del qual arribaria fins als noms tu-
telars dOrpheui fins i tot a alguns dels camins recorreguts en els anys
seixanta i setanta per la poesia experimental), b vulguem referir-nos a
all que alguns han anomenat simbolisme visionari, pont directe es-
ts entre el romanticisme i el surrealisme, on trobam lobra potica delprimer Gomes Leal, una novella (?) com Hmus de Ral Brando, o
la poesia dngelo de Lima, sorgida de les tenebres de la paranoia real
(i no de la seva simulaci artificial com va succeir amb algunes de les
primeres creacions d luard i Breton, o daquell estat de paranoia cr-
tica demanat i teoritzat per Dal).
El segle XX sinaugura a Europa amb moviments regeneracionistesque pretenen superar els decadentisme i pessimisme del fin de sicleben
resumits en La degenerescnciade Max Nordau o en el poema pardic
de Verlaine Langueur. A Portugal, i el primer, el saudosisme de Tei-
xeira de Pascoaes, poeta ms enll de la poesia, admirat per amics com
7/25/2019 Literatures 1
18/169
7
Unamuno (que prefaciaria la traducci del seu So Paulo), Vigoleis The-
len (mallorqu transitori i genial que ens va retratar la ciutat de Palma
dels anys trenta a Lilla de la segona carai que seria el gran divulgador de
Pascoaes a Europa) o el nacionalista catal Ribera i Rovira, lusitanistaentusiasta a qui el regeneracionisme de Pascoaes ajudava en lelabora-
ci de les seves prpies teories, o, finalment, un Juan Ramn Jimnez
que enviava llibres de Pascoaes a Gabriel Alomar amb entusiasta reco-
manaci de lectura.
Si dentre aquests moviments regeneracionistes trissim aquells que
se solen designar com a avantguardes (primeres, histriques o
heroiques), aleshores Portugal ens sorprn amb els homes i les obres
de lanomenat grup dOrpheu, conjunci de tendncies finiseculars
i dinfluncies avantguardistes, on, al costat de noms com els de Mrio
de S-Carneiro o Almada Negreiros, necessriament brillen els del pin-
tor Amadeu de Sousa-Cardoso o els del pensador paradoxal i poeta re-
sum de la Modernitat tota que s Fernando Pessoa, multiplicat o dividit
en els seus quatre o cinc heternims majors (els poetes Alberto Caei-ro, lvaro de Campos, Ricardo Reis, Fernando Pessoa i C. Pacheco, o
el filsof Antnio Mora) i en el seu semiheternim autor (o autors: F.
Pessoa, Vicente Guedes, i, finalment i definitivament, Bernardo Soares)
del Livro do Desassossego llibre que avui continua exemplificant magis-
tralment les contradiccions i els dubtes i les angoixoses recerques del
mirar i del veure, del percebre i del pensar i del dir la realitat prpies
de lhome modern, i que, quan per primera vegada aparegu publicaten forma de llibre el 1982, va suposar una sorpresa i un descobriment i
una lli per als escriptors portuguesos i no portuguesos dall que, per
comoditat pedaggica, podem denominar el mn occidental.
En parcial relaci i dileg amb la intervenci dOrpheui amb algun
dels seus autors principals Pessoa, s, per sobretot S-Carneiro la
irrupci del surrealisme com a moviment ms o menys organitzat aPortugal en la tardana per no impertinent ni desqualificadora data
dels anys quaranta, suposaria una aportaci importantssima a les crea-
cions (ms que a les teories) del surrealisme internacional quan el Bre-
ton tot just tornat dAmrica reemprenia les tasques del surrealisme des
7/25/2019 Literatures 1
19/169
18
de postulats innovadors encara que menys optimistes que, alhora que
lluitaven contra les esttiques i potiques dominants realisme soci-
alista, existencialisme(s), estenien el surrealisme des de So Paulo a
Tquio grcies a les grans exposicions internacionals, i quan a Espanya,per exemple, el Postismo dOry, Sernesi i Chicharro sunia a les accions
individuals dun Cirlot, un Miguel Labordeta o un Garca Cabrera per
fer renixer de les seves cendres lesperit avantguardista de la preguerra,
que tot duna fructificaria en laparici daltres grups i moviments plas-
ticoliteraris o essencialment plstics com Dau al Set o El Paso.
Finalment, i sempre en la mateixa lnia daventura i dintervenci
rupturista, cal apuntar la presncia a Portugal de la petjada dels terics
i narradors del nouveau roman(presncia lleu i breu en termes concrets
i absoluts, per que va deixar un rastre de subterrnia influncia reno-
vadora els efectes ms visibles i notables de la qual podrien apreciar-se
en lobra dun autor com Almeida Faria), com cal assenyalar tamb la
fulgurant irrupci de la poesia experimental, que va trobar a Portugal
alguns dels seus principals terics, formuladors i creadors, com Ernes-to Melo e Castro i Ana Hatherly, sense oblidar lexplosi de creativitat
que va suposar lanomenada Revoluci dels Clavells i que va tenir una
representaci exemplar en les pintures i els escrits dels murs de Lisboa,
amb pintades tan expressives com aquella que convidava a dur el somni
de revoluci ms enll de la mort i que deia:
Morts de lossera,ocupau les sepultures!
Assistim avui, segons sembla, a lenterrament de la Postmodernitat,
assassinada sense gaire mirament pels mateixos que inventaren lespan-
tall amb el nom absurd que coneixem i que passar als manuals dhist-
ria i amb el buit del mn que pretenia denominar i que mai no podr
passar a enlloc si no s a millor vida. Enterrada la susdita Madam ambcerta tradoria i la nocturnitat habitual en aquests casos, varen guaitar
vers lexterior del cementeri els seus pares i botxins i toparen de mor-
ros amb la Modernitat. Una Modernitat amb una bona part del seu
7/25/2019 Literatures 1
20/169
9
programa per complir, i, encara pitjor, amb una altra bona part compli-
da de la pitjor de les maneres possibles. Relativament realitzada en el
terreny de les prctiques artstiques i literries, no sense sacrificis i re-
nncies a voltes heroiques per part dels seus protagonistes, la Moderni-tat continua avui quasi en la mateixa lnia de sortida que fa dos segles
o dos segles i mig, desprs de dos segles o dos segles i mig de lluites i
de sang i dodis renovadament encesos, a lespera de desfer i de tornar
a fer cam per rutes diferents que, en el millor dels casos, poden acabar
reduint la solemnitat de la tragdia a la vulgaritat de lpera bufa, com
ja va dir un conegut pensador del segle XIX. Per ventura i aqu ve all
del quasimanifest cal tornar a recordar el somni i la necessitat urgent
duna doble i parallela i coincident revoluci: la de lhome (Rimbaud)
i la de la societat (Marx), com en el seu dia predicaren els surrealistes.
Per ventura cal tornar a imaginar i a predicar una transformaci que vagi
des de dins cap a fora, invertint lordre tradicional de les prioritats i de
la temporitzaci de les accions com molt b expos i debades pro-
pos de molt diverses formes el portugus Fernando Pessoa. Comenantper aprendre a trastornar els nostres sentits per veure la realitat duna
manera nova i diferent i ms gratificant, per ser nins una altra vegada,
enamorats, estrangers sorpresos a la nostra prpia terra, malalts febrosos
que veuen un exrcit daguerrits mongols on altres noms veuen ta-
ques dhumitat a la paret, aprendre a percebre la realitat de la manera
ms allunyada possible daquella amb qu solen percebre-la aquells a qui
Pessoa anomenava amb exacta crueltat cadvers ajornats que procreen.Viure la vida sense ser noms viscuts per ella, viure-la en permanent es-
tat dembriaguesa, com ens recomanava Baudelaire: ebris de vi, de roses,
damor, de poesia, del que sigui, per ebris en definitiva de vida verta-
dera (aquest serm, en un principi, shavia de titular senzillament i im-
perativament: nivrez-vous). Actuar sobre la vida saltant per damunt de
la frmula simplificada dOrtega yo soy yo y mis circunstancias fins alaltra ms completa i compromesa de dos oblidats autors del IX Marx
i Engels, que Jos Saramago, portugus i premi Nobel de literatura, po-
sava al capdavant del seu llibre de contes Objecto quase:
7/25/2019 Literatures 1
21/169
20
i lhome s format per les circumstncies,cal formar les circumstncies humanament.
Fer coincidir realitat real i realitat potica en una nica real reali-tat potica i, per a aix, lluitar per la transformaci de lhome interior,
proclamant la necessitat i la urgncia duna modificaci de lexperin-
cia (desbaratant, com volia Rimbaud, tots els sentits) i de la conscincia,
una vertadera revoluci moral i tica don, en necessria derivaci,
una revoluci poltica. Revoluci, doncs, personal i social, permanent i
profunda, sense estacions finals ni promeses d taques, i per aix mateix,
sense camins nics i predefinits des don marcar ortodxies i heterod-xies ms enll de les que vagi definint el nostre propi caminar, perqu,
com digu el poeta:
Caminante, no hay camino,e hace camino al andar.
O aix, la utopia positiva dun mn dssers responsables i fraterns(s a dir, de poetes), o la utopia negativa dun mn utilitarista i prag-
maticista on lsser hum no sigui ms que nmero i objecte de bara-
ta, on la literatura es confongui amb la indstria del llibre, i lart, amb
les arts borsries, on els avenos cientfics i tecnolgics acabin frustrant
les millors illusions i justificant les previsions ms apocalptiques, on el
pensament no sigui sin discurs buit legitimador de la sordidesa i la in-
justcia, si no una quasi onanista passi definitivament intil vergonyo-
sament practicada, on el llenguatge, en definitiva, segueixi la seva verti-
ginosa caiguda de prostituci en prostituci fent ms i ms evident la
necessitat del crit avui quasi apagat de Mallarm: hem de lluitar per
tornar a les velles i gastades paraules de la tribu el seu sentit ms pur.
Des de lhoritz sinistre de la utopia negativa, fa ganes dadoptar, per si
un cas, el prec de lannim cantar flamenc que deia:
Cuando se acabe la muertei tocan a levantarse,
a m, que no me despierten.
7/25/2019 Literatures 1
22/169
1
Per sc optimista, o, millor, he anat evolucionant (o viatjant, com
deia Pessoa) des de labsoluta conscincia infeli hegeliana fins a una
ms que passable oscillaci maniacodepressiva que avui em permet, des
de lhoritz esperanat i llumins de la utopia positiva, dir que cap es-for no em sembla va, i dir-vos des daquesta tribuna privilegiada que
us convid a aquest esfor i a la celebraci innumerable i incessant de
les seves victries quotidianes.
I aix, entre lavs i la contarella, acab, per all que se macaba a mi el
temps i a vosaltres la pacincia; perqu, com diu la dita, a bon entenedor,
lli inaugural de mitja hora basta, i perqu, com deia una altra pintada
annima (lleugerament alterada per mi) que ocupava, tamb en el temps
de la Revoluci dels Clavells, tot el lateral del tren Lisboa-Sintra:
Benaurat aquell que ja no t res (ms) a dir, i calla.
Moltes grcies.
7/25/2019 Literatures 1
23/169
22
7/25/2019 Literatures 1
24/169
3
2.NIUS: EL FONAMENT EN FALTA1
ERC IUS
E pertoca dencetar aquest cicle amb una sessi dedicada al primercentenari del Glosarique Eugeni dOrs va comenar a publicar el dia
u de gener del 1906 a La Veu de Catalunya, tot signant amb el nom de
Xnius un espai diari que mantingu durant catorze anys, fins que (talcom diu Enric Jard, el seu bigraf, junt amb Guillem Daz-Plaja)2 va
ser defenestrat pels prohoms del nostre pas, amb el subsegent trasllat
de residncia a Madrid i el canvi de llengua, a la castellana.
Abans dentrar en tema voldria justificar el nom de la meva expo-
sici. Hi esmento el fonament en falta per tal de guardar una distn-
cia irnica respecte al ttol general del cicle. Ho dir ja dentrada sen-
se embuts; per no sense abans agrair als organitzadors que mhi hagin
convidat. Tamb magradaria expressar el meu reconeixement a Adri
Chavarria, per la seva generositat i, si em permet dir-ho aix, per la seva
quasi devoci orsiana. Aix no obstant, com canta la dita popular que
al mateix Ors li agradava repetir, de bones intencions, linfern nes-
t empedrat. Hi incloc, naturalment, les meves aqu i ara. Per tant, les
1Conferncia dins del cicle Els fonaments duna cultura, a lAteneu Barcelons,el dia 22 de febrer de 2006.
2E. Jard, Eugeni dOrs: Obra i vida Obra catalana dEugeni dOrs, volum annex.Barcelona: Quaderns Crema,1990 (primera edici de 1967); G. Daz-Plaja, La defenes-traci de Xnius, Andorra, 1967.
7/25/2019 Literatures 1
25/169
24
nostres presumptes bones intencions no treuen res a la possibilitat que
aquest acte en honor de Xnius esdevingui ms un recordatori (aprofito
les connotacions morturies del terme) que no una celebraci prpia-
ment dita; o potser encara pitjor, que reprodueixi per ensima vegada, afrec de la hipocresia, el tarann que acompanya normalment les reivin-
dicacions del nostre personatge. Per lexperincia que en tinc, aquestes
reivindicacions les aplego en un ventall, no gaire ric daltra banda, que va
del mercadeig amb la seva figura fins a la tpica actitud perdonavides.
Vet-ne aqu una mostra: Tots vosts deuen conixer lInstitut Ramon
Llull, un organisme dependent de la Generalitat, lobjectiu del qual s
difondre la cultura catalana a lestranger. Doncs b, me nhan arribat
dues publicacions; una en qu es presenten els nostres clssics de la
literatura, i una altra amb els nostres assagistes i crtics. En la prime-
ra, la dels clssics, on sen compten vint-i-tres, Ors no hi s. Val a dir
que hi manca tamb Joan Maragall, un altre dels autors a qu va de-
dicat aquest nostre cicle a lAteneu. Per tornem a Ors, que s qui
toca avui. Tampoc no est seleccionat entre els assagistes; perqu, enaquest segon quadern, el compte sinicia amb Joan Fuster, el qual
rep la credencial de fundador contemporani del gnere, un mrit que
el mateix Fuster, com noms calia esperar de la seva talla intellectual,
atribua sense recana a Eugeni dOrs malgrat les enormes diferncies
ideolgiques que els separaven. I aquesta opci de lInstitut no sembla
que pugui obeir a una qesti deconomia, ats que, dOrs a Fuster,
no hi ha pas un gran nombre dautors rellevants, sin tot el contra-ri: el gran buit causat per la dictadura franquista. Aix doncs, el susdit
quadern, si ms no per la necessitat domplir aquest buit, fa aparixer
Ors en una mena dndex que s all que en direm vulgarment la pila
del greix. Tamb sel cita en la introducci duna manera tangencial;
per cert, com si el lector al qual va adreada, prcticament alg que
ignora lexistncia de la cultura catalana (o no caldrien aquesta menade publicacions), ja sabs de qui es tracta. Sel cita, per, per menys-
3 Institut Ramon Llull, Catalan Literary Classics (Barcelona, juliol 2005); InstitutRamon Llull, Catalan Essays & Criticism(Barcelona, octubre 2005).
4 Ibid., p. 7.
7/25/2019 Literatures 1
26/169
5
tenir-lo o, si es vol, per destronar-lo en nom de la suposada herncia
fusteriana, essent el cas que Fuster, igual com Ors, no es va pas distin-
gir en la recaptaci de deixebles. Llegeixo: Aix [la tasca dels assagis-
tes contemporanis], al mateix temps, ha acabat per modificar la verita-ble definici del gnere en els Pasos Catalans, que ja no s solament
una forma de literatura escrita per especialistes en idees generals, com
dOrs deia, sin ms aviat una prosa que tracta els temes ms diversi-
ficats amb una certa elegncia.
Que jo spiga, el tractament dels temes ms diversificats amb una
certa elegncia era just el que Ors va comenar i ensenyar a fer des de
les pgines de La Veu de Catalunya. Per, si vosts dubten daquest meu
judici, escoltin qu nescrivia, lany 1918, Carles Riba (el qual, afortuna-
dament, s que est catalogat entre els nostres clssics): Una glosa de
Xnius s un sser ntegre, vivent, amb els seus centres de sensibilitat, i
la seva xarxa nerviosa, la seva circulaci en perfecte cicle, el seu respir, i
suma inefable de la seva individualitat direu que un seu nom. O
en un altre text, referint-se al mxim mereixedor de ladmiraci orsia-na, Goethe: Present des del comen ha estat tamb Goethe, lenvejat,
per damunt les pgines glorioses del Glosari, aqueixa guerra de fa tretze
anys per la claredat contra la penombra, per la paraula retallada contra
la msica inefable, per la curiositat contra el lirisme, per lesfor contra
la inspiraci gratuta, per la continutat contra la velletat, per la ironia
contra la passi, etc. etc.7I jo mateixa afegiria: per la filosofia.
s clar que aquests compliments vnen dabans de la defenestraci.Den daquesta, i del comportament que Ors adopt en endavant, els
segu un llarg perode doblit i danimadversi envers el personatge; fins
que, en la dcada dels vuitanta, passats trenta anys de la seva mort (1954),
sel va reconixer com un dels nostres clssics en la mesura que sel con-
sider digne duna edici dobres completes, que encara est en curs. Bo,
aix de completes s un dir, perqu es tracta noms de lobra escrita5 Ibid., p. 5.6C. Riba, Les planetes del Verdum, .C., Vol. II:Assaigs crtics, Barcelona: Edici-
ons 62, 1967, p. 94.7C. Riba, Herman i Dorotea tradut per Josep Lleonart, Ibid., p. 97.
7/25/2019 Literatures 1
27/169
26
en catal. El nom de la collecci, Obra catalana dEugeni dOrs, no
significa que shi editaran totes les obres escrites durant letapa catalana,
o sia, dels vint anys, si fa no fa, durant els quals va desenvolupar la seva
tasca intellectual a Catalunya. En aquest cas, shi haurien dincloure al-guns textos escrits en altres llenges, per exemple, la seva tesi doctoral
de 1913, Las aporas de Zenn de Elea y la nocin moderna del espacio-tiem-
po encara indita i escrita en castell perqu, en aquella poca, el ttol
de doctor noms lexpedien a Madrid. Doncs b, els editors han de-
cidit prescindir-ne tot adoptant el criteri lingstic. No res a dir sobre
el mateix criteri; llevat que, si triem molt legtimament en funci dels
textos, en funci exclusiva de les mateixes obres, llavors de cap manera
no podem justificar-les i encara menys menysprear-les, ja que la tria
s nostra apellant a les virtuts o als defectes del seu autor. O lobra
savala per ella mateixa o ms val que loblidem. En canvi, enmig dam-
bigitats com lesmentada, dordre editorial, la majoria de vegades en qu
sanomena Ors a casa nostra s per denigrar-lo. Aquesta actitud, abans
lhe titllada de mercadeig perqu els qui shi lliuren encara en viuen,de Xnius. s la seva obra la que dna contingut a llurs discursos, els
quals, fent-se valer com a crtics, no van ms enll duna estril desqua-
lificaci del pensament orsi. Clar i net, els qui aix actuen, de passada
que el denigren a ell, es denigren a si mateixos ja que, si tenen ra en
desqualificar-lo, noms sestan alimentant didees mortes. Quant a lac-
titud aparentment contrria, la de perdonar-li la vida descobrint en els
seus escrits algunes coses aprofitables malgrat tot i subratllant aquestmalgrat tot, a part de mesquina, comporta els mateixos efectes que
lanterior: Xnius seria igualment un fonament en falta. Tant una acti-
tud com laltra posarien de manifest lescs valor duna obra damunt la
qual no es pot aguantar gaire cosa, puix que ni tan sols saguanta per si
sola, sin que cal recrrer, a lhora de jutjar-la, sempre a alguna instn-
cia externa a ella mateixa.Per, com que parlem de fonaments, escau recordar la doble ac-
cepci daquest terme. Luna, relativa a larquitectura, saplica a les cons-
truccions materials: els fonaments dun edifici sn all que es posa pri-
merament, sota terra, perqu el sostingui, com a suport. I en la segona
7/25/2019 Literatures 1
28/169
7/25/2019 Literatures 1
29/169
28
seu propi procs de creaci. Val a dir que, a Catalunya, sovint sesgrimeix
aquesta exigncia hipcrita la voluntat de fer pas quan el cert s
que la presumpta bondat duna obra, per comptes de dependren, ms
aviat no resisteix una tal voluntat sense malmetres. Aix doncs, per dis-sort (laltra cara de la moneda), ni a Catalunya ni enlloc la cultura no
es beneficia de les iniciatives individuals; o perqu aquestes sn ofega-
des, o perqu es premien les falsries. Ben al contrari, leducaci diri-
gida per lEstat est sucumbint al poder transestatal dels nous mitjans,
els audiovisuals i la informtica.
Tanmateix, quan les institucions pbliques volen, o han volgut, as-
sumir lesmentat paper fundacional, sobretot de definici duna cultura
determinada (defineix, compta i amida, era el manament dOrs en La
Ben Plantada), no ho han pogut fer mai partint de zero, sin que han
hagut de recolzar-se en els autors que sn considerats els seus cls-
sics; si fa no fa, per procediments anlegs al que hem vist de lInstitut
Ramon Llull. Aleshores sinicia un procs de selecci idea fora pre-
dicada per Ors. En definitiva, cal inventar-se una tradici. Els qui v-rem passar per leducaci franquista, i noms molt ms tard vrem des-
cobrir els escriptors catalans no assimilables pel feixisme (Ors, per no
solament ell, s que sortia en un raconet de les nostres enciclopdies
dantany), sabem prou b com pot canviar el perfil de la cultura que
es pren per prpia i que, a despit de la veritat histrica collectiva, dal-
guna manera ho arriba a ser de deb a contracor o no en la me-
sura que thi eduquen.En resum, el procs de construcci conscient i deliberada duna cul-
tura s una acci poltica, i no una acci cultural prpiament dita; tret
que lacci cultural noms sigui aix, sempre, acci poltica. Per aquest
tema demanaria, pel cap baix, una conferncia a part; com que no ens
vaga dentrar-hi, donarem per bo que lacci poltica i lacci cultural
noms poden coincidir en circumstncies excepcionals. En fou una laconjuntura que va escaures a Catalunya a la primeria del segle XX. Una
certa recuperaci de poder poltic, junt amb la Renaixena literria que
ja venia de finals del XIX, impuls el moviment anomenat noucen-
tisme. El nom sel va empescar Ors, com a denominaci cronolgica
7/25/2019 Literatures 1
30/169
9
(noucentisme pel mil nou-cents), per que connotava la idea de no-
vetat (era nou). Des del Glosari, mirava destablir els fonaments de la
cultura catalana donant-li els continguts que lhavien de definir. A par-
tir de 1911, prossegu i eixampl la seva tasca sota el patrocini dEnricPrat de la Riba, qui fou, doncs, promotor i responsable poltic daquella
acci fundacional. Ors cercava la manera denllaar amb la nostra tra-
dici, les presumibles arrels de la qual, per un estroncament poltic ja
secular, li queien bastant lluny; sobretot perqu no volia acceptar-ne els
rebrots immediatament anteriors, en particular el modernisme de finals
de segle (en qu ell tamb havia participat de molt jove). Fet i fet, si ara
cercava una tradici ferma clssica era perqu negava als modernis-
tes, qualificant-los de romntics (s a dir, tot el contrari de clssics), que
exists una creaci lliure de pressupsits. Ara b, com que, a causa de la
ruptura histrica assenyalada, ho tenia magre, simposava una bona dosi
dinvenci. No pas entesa, pel que acabo de dir, com a creaci del no-
res, sin com a producte duna selecci entre les obres del passat. Shi
sumava, daltra banda, laportaci prpia del mateix autor; que no eraho repeteixo cap creaci del no-res, ni venia exclusivament del pas-
sat. Es nodria dels coneixements que Ors anava adquirint mitjanant els
contactes, ms o menys directes, amb els seus contemporanis europeus.
Aquesta fou una de les tasques principals, si no senzillament la princi-
pal, que va dur a terme des del Glosari: la transmissi dels nous conei-
xements al pblic catal.
Del procs de selecci i afaionament de la tradici prpia en diguarbitrarisme. Amb aquest terme indicava que, si b per essncia la tra-
dici s alguna cosa que ja existeix i ve de lluny, nogensmenys cal do-
nar-li forma; cal reordenar-la per tal de conservar-la, perqu no es per-
di en el caos i la indefinici. Aquest afaionament sacompleix a travs
dun procs de selecci: de qu reinvidiquem com a propi i que rebut-
gem com un error del passat. Aix s larbitrarisme; diferent de larbi-trarietat encara que, de vegades, el mateix Ors usa aquest segon terme.
Per, tot i aix, cal entendrel dins del seu context. Com que no con-
textualitzen gaire, la majoria dintrprets, els detractors per tamb els
benvols, parlen darbitrarietat sense matisos i, a ms a ms, lassimi-
7/25/2019 Literatures 1
31/169
30
len a un exercici de voluntarisme. No hi estic dacord.8Aquest recurs
hermenutic, massa fcil, al voluntarisme desatn el fet que Ors va ser
sempre un crtic sever de la primacia atorgada a la voluntat per sobre
del coneixement. Ben al contrari, com a admirador de lantiguitat gre-coromana, de la qual nomen hereu directe el noucentisme, militava en
les files de lintellectualisme socrtic. I aix a despit de la seva insistn-
cia terica posterior en la idea de pecat, dbvia inspiraci cristiana, que
reivindicava des del catolicisme. No endebades conserv el daimon
socrtic sota la figura de lngel, integrant-lo en la iconografia catlica.
Llavors, si no oblidem aquesta professi de fe intellectual, haurem de
concloure que larbitrarisme no era tant voluntarisme com un exercici
intens de la imaginaci.
El Glosari constitua laportaci de lescriptor i el pensador a una
tasca poltica que sobrepassava de molt les seves capacitats personals.
Vull dir amb aix que Ors era un intellectual, i en cap cas un poltic,
per molt que intents incidir en la poltica catalana des de les planes
dels diaris. Al meu entendre, una prova del fet que semparava sobretoten el treball de la imaginaci, per tal de contribuir al projecte daque-
lla nacionalitat catalana sobre la qual Prat de la Riba public el llibre
daquest nom en el mateix 1906, ens la brind al cap duns anys amb
la narraci que ms xit va assolir a casa nostra: La Ben Plantada. eresa,
la ben plantada, encarnava el paradigma de la catalanitat. O sia, que el
model a seguir pels catalans era una dona de ficci, un personatge li-
terari; al capdavall, un Mite. I en aquest aspecte, hi ha tamb un detallimportant que afecta el mateix Glosari. Aix que, pel maig de 1906, va
rescatar el sobrenom de Xnius duna altra publicaci on collaborava,
va signar amb ell per sempre ms les glosses catalanes. No les signava,
per tant, el ciutad conegut com a Eugeni dOrs, sin un sser fants-
8 Ho vaig manifestar en M. Rius, La filosofia dEugeni dOrs, Barcelona: Curial,
1991. Tamb: La filosofia dEugeni dOrs, en P. Casanovas (ed.), Filosofia del segle XXa Cata unya: mira a retrospectiva, Barce ona: Fun aci Caixa e Sa a e , 2001.
9M. Rius, Eugeni dOrs: El pecat en el mn fsic, en J. Monserrat i P. Casanovase s. , Pensament i oso a a Cata unya, I: 1900-1923, Barce ona: Ine ca / Societat Ca-
talana de Filosofia, 2003. M. Rius, ngeles, no dragones. Apuntes sobre la filosofa deX nius , Revista de hispanismo filosfico, n 10, Madrid, 2005.
7/25/2019 Literatures 1
32/169
31
tic.10Aquest recurs li assegurava la distncia que creia indispensable per
entaular un dileg cultural amb garanties. Altrament dit, conreava la iro-
nia una actitud tamb socrtica.
La seva empresa intellectual al meu parer, rica en imaginaci iironia Xnius la considerava necessria per a la renovaci de la iden-
titat collectiva catalana; ho va exposar en un article decisiu del 1911:
El renovamiento de la tradicin intelectual catalana. Era, doncs, una
tasca significativa des del punt de vista poltic. Per tamb es regia per
uns altres criteris i habituds que podien costar dassumir als qui gesti-
onaven els estrictes afers pblics, sobretot si els faltava la m esquerra i
lamplitud de mires de qu gaudia Prat de la Riba. Daqu vindria, a la
mort del president de la Mancomunitat, la trbola histria de la defe-
nestraci. Per no em vull referir a lancdota de la destituci dEugeni
dOrs de tots els seus crrecs, sin a la categoria que sen pot extreure;
vull extreuren, si es pot, alguna conclusi que vagi una mica ms enll
de les circumstncies particulars o concretes. Tal com el mateix autor
recomanava, intento passar de lancdota a la categoria. Explica Jard,en la seva biografia, que Puig i Cadafalch don per tancat lafer amb la
consideraci segent: Queden coses per contestar. Jo no ho far. Per mi
respon tot el meu passat i tota la meva actuaci per Catalunya.11Molt
b, vet aqu un argument vlid potser per a un poltic (encara que tam-
poc no ho seria per als davui, que es congratulen i tot dintercanviar
les seves posicions com no sintercanvien les camises). Per, en qualse-
vol cas, lexabrupte de Puig i Cadafalch entra dins daquella classe defalsos arguments que la lgica tradicional denomina ad hominem. Sense
cap validesa tractant-se dun intellectual, no serveixen ni per acreditar-
lo ni per desacreditar-lo; i si s ell qui els allega amb la intenci de
justificar-se, noms naugmenten el descrdit.
Un intellectual, quan exerceix com a tal, no est obligat a res ms
i no s poc que al tractament honest de les seves idees, s a dir, ano fer trampes discursives. Eugeni dOrs, que sempre va reivindicar una
tal condici per a ell mateix, assegurava que feia prevaler el desenvolu-
10M. Rius, Lnima de la ciutat, Serra dOr(2006).11E. Jard, Ibid., p. 197.
7/25/2019 Literatures 1
33/169
32
pament de la intelligncia per damunt de qualsevol altra consideraci;
incloses les morals, i no cal dir que les poltiques. Aix doncs, al meu
parer, aquest s el criteri a partir del qual se lha de valorar o, si conv,
demanar-li comptes. I no solament perqu descuidar el que lautor ensoferia mentre li busquem les pessigolles per una altra banda representa
jugar brut; sin perqu, almenys a les nostres alades, s ben pals que
les idees poltiques canvien, per que tamb ho fan les morals fins a uns
extrems abans impensables. Altrament dit, sabem de sobres que sovint
les acusacions dimmoralitat es revelen, al cap dels anys, com un smp-
toma dignorncia o de miopia intellectual. Per exemple, segons que
sembla, una de les recriminacions de qu fou objecte Ors per part dels
qui el van bandejar de les institucions catalanes sadreava contra la seva
admiraci per llibres titllats dimmorals, com ara Les liaisons dangereuses.
De fet, ell mateix aparentava entendre-ho com una mena de transgres-
si privada; cito de nou Jard, el qual en reprodueix el fragment duna
carta enviada a Josep M. Lpez Pic: Us envio un llibre dolent. Us
crec ben digne de llegir-lo. s una obra mestra... quin professor dar-bitrarietat aquesta Marquesa de Merteuil! Em permeto indicar-vos que
aquest llibre s per vs sol i que no deveu deixar-lo a ning ni parlar-
ne massa. Vs sou digne, per no tothom s digne... Penso que la co-
neixena de Les Liaisons ha dsser el signe en el que ens reconeguem
alguns iniciats: pocs... ix, quan ens trobem i ens mirem a la cara, ens
riurem com reien els ugurs... 2 Fixem-nos-hi que parla dels augurs, i
doncs, de prospecci de futur.Un intellectual es deu sobretot a la intelligncia abans que a la mo-
ral. Amb aix no estic acordant-li la vnia de captenir-se immoralment;
per b que alguns dels grans homes de la histria, en aquest terreny
del pensament, no excellien precisament en virtuts morals. S que hi
vull dir, per, que lnica obligaci moral del pensador consisteix en la
probitat intellectual, i no pas en la submissi a criteris externs a la tas-ca que li s prpia. Si no, altrament, la reflexi terica queda privada
de la llibertat absoluta que lha de presidir. I en dic absoluta perqu,
12 Ibid., p. 412. Ignoro quins punts suspensius pertanyen a lautor o si els ha inter-calat tots Jard.
7/25/2019 Literatures 1
34/169
33
com acabo dafirmar, no ha de dependre de res exterior a ella mateixa;
no essent relativa a res, noms deu respecte als objectes sobre els quals
reflexiona en tant que hi reflexiona. Certament, aquest imperatiu t un
punt de fe racionalista; tot i aix, no se lha de confondre amb una pro-fessi doptimisme. Va lligat a la certesa que la ra ens dna accs a la
moral i que, per tant, si aprofundim en la racionalitat de les nostres cre-
ences i els nostres actes, llur moralitat els sobrevindr, com qui diu, de
ms a ms. Ara, no es tracta ben b doptimisme si parem esment en la
possibilitat que els models establerts de racionalitat arribin a demostrar-
se falsos, i en conseqncia perniciosos. Aquesta fou precisament lexpe-
rincia que va commoure Europa arran de les dues guerres. Xnius, en
les glosses referides a la de 1914 (recollides sota el ttol Tina i la Guerra
Gran), la presentava com una crisi cultural. Per, ja abans que esclats el
primer conflicte bllic, els pensadors europeus (i americans com Willi-
am James, en el pragmatisme del qual sinspir el Glosador durant els
primers anys) procuraven una reforma del nostre model occidental de
racionalitat. Ors mirava de contribuir-hi, des de Catalunya, amb la sevaprpia reflexi filosfica. En va resultar lanomenada doctrina de la intelli-
gncia, amb la qual pretenia superar la naturalesa abstracta i subjectivista
de la racionalitat moderna, ras i curt, del cogito cartesi.13Si ms no en
els seus aspectes crtics, compartia aix els plantejaments dHenri Berg-
son a les classes del qual assist i del mateix James. Tamb, en una
certa mesura, de lexistencialisme, si b noms limitat al seu precursor,
Sren Kierkegaard. I es trobava prxim, sense que ens consti que nob-tingus un coneixement directe, a la fenomenologia dEdmund Husserl.
Amb tots aquests noms, per, no esgoto la llista ni de bon tros; com a
smptoma revelador de la seva actitud amatent i oberta, ja a la primera
dcada del segle sassabent de la psicoanlisi freudiana. A ms, sinte-
ressava pels grans cientfics del moment.
Aix doncs, en la mesura de les seves possibilitats, profundament de-terminades, no cal dir-ho, per lendarreriment del seu entorn sociopol-
tic, Ors compart el periple dels intellectuals europeus. En aix rau tant
13M. Rius, Metaglossa a l ceanografia del tedi, Rels, n 4, Tortosa, 2004.
7/25/2019 Literatures 1
35/169
34
la seva grandesa com la seva servitud; manllevo aquests qualificatius al t-
tol dun altre dels seus textos, publicat lany 1918 en castell: Grandeza y
servidumbre de la inteligencia. Val a dir, no obstant aix, que a lhora de dis-
cernir on hi ha la grandesa i on la servitud, les seves prpies apreciacionsno coincideixen amb les nostres, sin que, de vegades, les contradiuen i
tot. Aquest desacord es produeix almenys en dues ocasions molt rellevants.
Luna, arran de la seva aproximaci al feixisme, que ell mateix legitimava
com a sintonia amb els intellectuals del seu temps. Vegem com ho for-
mula en el prleg que va escriure, en 1938, per a Lesperit de la revoluci
feixista de Mussolini; hi allega que ha freqentat cap a la mateixa poca
les mateixes ciutats dEuropa, sotmeses al bany com dun clima de cul-
tura i al nodriment didntiques influncies doctrinals. Altrament dit,
el feixisme va ser la conseqncia lgica duna evoluci, en la qual Ors,
com a home de cultura amb vocaci europea, tamb participava.
Naturalment, respecte a aquest assumpte nosaltres pensem que lober
tura a Europa no va afavorir gens levoluci de les seves prpies opci-
ons poltiques, que ja eren conservadores de bon comenament. Tan-mateix, sense pretendre en absolut rebaixar aquest meu judici, per en
pro de la tesi que Ors apreciava sobretot la intelligncia, vull destacar
que, lany 1950, va trametre la seva adhesi a un manifest promogut per
una organitzaci de tendncia comunista, que exigia la prohibici de
ls darmes nuclears. En vies dassentament, doncs, el rgim espanyol
al qual tamb havia prestat la seva adhesi (aquesta, ms aviat incondi-
cional) i del qual havia rebut algunes recompenses en forma de crrecsdins la gesti cultural, el seu acte no deuria ser gaire acceptable per la
dictadura franquista.
Ara, si unes determinades sintonies amb Europa no van afavorir gens
la seva trajectria, en canvi daltres, que ell veia amb ms recana, sn
les que actualment lacrediten com un digne intellectual del seu temps.
Llegirem ara les seves impressions en lEpstola a Picasso, un articlepublicat just a les portes de la guerra espanyola: Amic, amic, nosal-
tres pertanyem a una promoci que, en virtut de no se sap quina llei
14E. Jard, Ibid., p. 268.15 Ibid., p. 206.
7/25/2019 Literatures 1
36/169
35
de collectiva condemna, sembla destinada i detall remarcable, no
en un pas nic, ni exclusivament dins un ordre dactivitat personal, a
la glria del corredor de concurs que, brillantment cobertes les etapes,
sentrebanca i perd temps i terreny just a linstant en qu anava a tocarel terme, esperant aix una victria daquest fet tornada equvoca [...]
Les nostres existncies, dhuc les ms sortoses, fracassaren en la fatalitat
de mant detall, que en traeix lincompletud.16
Ms endavant, lany 1949, a La Vanguardia, es refer a lexigncia que
la fragmentarietat caracterstica de les obres contempornies acabs or-
ganitzant-se en un tot coherent, sistemtic. Ell mateix ho va intentar;
primer, en El Secreto de la Filosofa, i desprs, en La Ciencia de la Cultura.
No hi reeix. Ben mirat, equivocava els seus objectius. Aquella raciona-
litat que necessitava de reformes es va traduir, per als millors autors del
segle XX, en el fet que les obres ms intelligents en tots els camps de
la cultura, des de la literatura a la msica, havien de ser fragmentries.
En altres termes, havia mort lideal clssic que Ors encara defensava, a
pesar de la seva lucidesa en el diagnstic sobre el fragmentarisme. Haviamort lideal de lObra-ben-feta si per una tal obra sentenia larrodonida,
acabada i amb pretensions de bellesa. En realitat, el que es tornava sus-
pecte era el mateix ideal tal com se lhavia concebut fins aleshores, dotat
dun abast universal que, al capdavall, havia de desembocar en el que ara
tenim: la neutralitzaci dels individus dins la societat de masses.
En suma, lautntica obra dEugeni dOrs, la bona, s el Glosari
amb la seva fragmentarietat inevitable. I no ho dic comparativament,ats que gaireb tot el que va escriure aparegu primer en forma dar-
ticle periodstic. Llevat dalguns opuscles, bsicament filosfics (i potser
algun text desttica), tots els seus llibres, incloses les novelles, sn re-
culls de glosses comenant per La Ben Plantada. Hem llegit, en ence-
tar aquesta xerrada, com descrivia Riba una glosa i la seva valoraci
dels objectius del Glosari. Ara en parlarem nosaltres, amb molta menyssintonia i coneixement de causa, per tamb amb una mica ms de
perspectiva histrica.
16 Ibid., p. 292.
7/25/2019 Literatures 1
37/169
36
Glosari(amb una sola s) era el ttol duna secci diria a La Veu de
Catalunya. Es tractava dun article, normalment curt o no gaire llarg, dels
que ara sinsereixen en les pgines de cultura. No cal dir que va ni-
xer amb la ms completa falta de precedents a casa nostra. A difernciadavui dia, no nhi havia cap model establert, a part que la premsa di-
ria no havia de competir amb els mitjans de comunicaci de masses ja
que, fet i fet, els peridics van ser el primer daquests mitjans; si b, en
comparana amb ara, de dimensions nfimes quant al nombre de lec-
tors potencials (no parlo ni dels de fet ni de percentatges, perqu aix
caldria veure-ho). En tot cas, solament ms endavant, durant la sego-
na guerra, com sha dit i repetit del nacionalsocialisme, la rdio tingu
ja prou empenta per esdevenir un instrument de propaganda poltica.
Aix doncs, Ors gaudia daquella llibertat absoluta tan valuosa per a
un intellectual. Per tamb senfrontava amb les dificultats que suposa
el fet dengegar prcticament des de zero; partint del no-res, si ms no,
pel que fa a les tcniques daquest mbit en concret.
Mitjanant el GlosariXnius va crear un espai compost darticles dedifusi que volia posar el lector al corrent desdeveniments culturals de
tota mena (publicacions, exposicions, concerts, descobertes cientfiques).
Per proximitat geogrfica mirava cap a Europa, per ja durant el primer
any dedic algunes glosses als Estats Units, sempre amb el ttol de Tran-
satlntiques. Pertot, junt amb la difusi, hi abundava tamb la reflexi.
Altrament dit, les glosses de Xnius, si dalguna cosa no fruen ni pe-
caven, era de neutralitat informativa; la qual tothom sap, daltra banda,que no existeix, per aix a ell ja li anava b i shi abonava pel seu
arbitrarisme. A ms, les servia donant-los una forma extremadament li-
terria dimaginativa lhe qualificada abans. Algunes semblaven un pur
divertiment; en el fons, constituen assajos destinats a transmetre lideari
propi, per b que lautor, en lloc dexplicitar-ne els principis (operaci
reservada a les ms serioses), buscava que el lector sacostums a unadeterminada sensibilitat intellectual, fins a adquirir-hi familiaritat. Ns
un bon exponent una del primer any que trobo deliciosa, i que porta el
ttol de Petites nocions agrcoles sobre la castanya: Larbre que dna
la castanya sanomena el fog. Se composa de quatre arrels primes sos-
7/25/2019 Literatures 1
38/169
7/25/2019 Literatures 1
39/169
38
en aquest extrem sapartava significativament dels seus contemporanis,
en general defensors de lhistoricisme, mentre que ell creia, per damunt
de la temporalitat histrica, en leternitat de la Cultura.
Amb tot, la novetat de fons aportada pel seu tarann filosfic a lapremsa diria no causava tanta impressi, almenys no duna forma imme-
diata, com el fet que el Glosarigrcies a les seves virtuts literries, esba-
tanava una finestra al mn; talment, mutatis mutandis, una avanada de la
televisi. Algunes glosses posseeixen una qualitat plstica impressionant.
Daltra banda, Jard qualifica Ors de geni de lautopropaganda, i no ser
jo qui negui els seus grans dots de comunicador. Fa unes setmanes, en
rellegir La Ben Plantada lefecte ms gratificant, all que men va tornar
a cridar latenci, residia en lespai de connivncia establert amb el lector.
Ara, val a dir que, narratives o no, en recull o soltes, les glosses anaven
dissenyant en si mateixes, dia rere dia, aquest espai de trobada. Daqu
venia la constncia (una altra noci molt apreciada per lautor), fins i
tot el ritual; per exemple, cada any, la felicitaci nadalenca reprodua un
mateix patr: Als amics que vetllen en la nit / i a tots els qui, acs en-tre somnis, / lescolten cantar les hores i dir el temps, / el Glosador /
dna les bones festes. Cal recordar igualment que les dedicades als Es-
tats Units portaven totes el mateix nom: Transatlntiques. En resum,
el Glosariera obert, ms que no a la interpretaci (com se sol dir dels
textos en general), a la collaboraci del lector respecte a tota una srie
de sobreentesos, dexperincies socials i lingstiques compartides.
Quedi clar que aquest tarann de comunicador no es redua compassa ara a la comunicaci per la comunicaci, sense discriminar entre
continguts. De cap manera. Quan Xnius interpellava els lectors, i ho
feia sovint, per exemple incentivant lenviament de cartes que responia
a travs de les glosses (una correspondncia real o fingida, tant se val
pel que fa al cas), les seves interpellacions no propiciaven que cadasc
hi digus la seva, tot convidant el pblic a esbravar-se. Aquesta s la di-nmica actual de les enquestes diries en peridics acolorits i farcidets
dimatges. Ben al contrari, ell mirava de conservar una distncia, que es
feia notar de seguida en el seu estil, titllat per molts dobscur. Convenia
que el lector sadons que shi havia desforar, i que potser no compre-
7/25/2019 Literatures 1
40/169
39
nia del tot, perfectament, all que estava escrit. Per una tal insatisfacci
li havia de donar motiu per continuar llegint el Glosarial dia segent
(la santa repetici, que lautor aconsellava), fins a capir cada vegada
ms el seu sentit i noms aleshores posicionar-se. En volem dir pa-ternalisme? Segurament; almenys Ors no el dissimulava gens ni mica.
Per, que no resulta un paternalisme dels pitjors el que avui sestila, de
deixar que cadasc digui la seva per gruixuda que letzibi? No s aix
com sha procedit sempre amb les criatures, per tal de fer-les contentes
i poder-les dominar millor?
Acabo de mencionar la presumpta foscor de lescriptura orsiana. Vet
aqu una altra qesti central: la del seu treball de la llengua catalana.
Tamb en aquest aspecte sel va atacar a tort i a dret. El Glosariva nixer
abans de la normalitzaci fabriana i, malgrat que nassumia la defensa,
del tot adient amb la seva contnua prdica a favor de la normativitzaci
en qualsevol mbit, sembla que, un cop fixada la normativa lingstica,
Ors shi resistia en el dia a dia. Les veus ms crtiques li retreien que
escrivia un catal no gens genu, sin escandalosament afrancesat, etc.etc. Doncs b, qu en pensem nosaltres de les seves filigranes estilsti-
ques a hores dara, quan ja escrivim i parlem gaireb noms un dialecte
de lespanyol? No ho era pas, un tal dialecte, la nostra llengua en aquell
temps en qu aix la classificaven els franquistes; per shi est tornant
en plena democrcia, i els qui ara ho constaten sn els fillegs catalans
de les noves fornades, com ms va ms minses, tot sha de dir. En aques-
tes circumstncies, a mi personalment, la prosa de Xnius menlluerna,menllamineix i mentristeix alhora. El que men dol sobretot s que ja
ni ens pot servir dexemple. Formulant-ho abreujadament, es tracta ell
mateix prou que ho sabia duna qesti delegncia.
Xnius sempre havia afirmat que la llengua catalana noms prospe-
raria esdevenint una llengua de cultura; s a dir, un vehicle dautntic
coneixement, una eina de treball filosfic. Altrament, per causes estads-tiques, la nostra llengua tenia les de perdre. Com a llengua materna, es-
tava mancada de futur. Per aix ell sapuntava al principi patern; que
servia, en efecte, a uns altres interessos de carcter autoritari, per no
demostrava gaire utilitat en el terreny lingstic. Menys intil resultava,
7/25/2019 Literatures 1
41/169
40
en canvi, la teoria que una llengua no ha de veures limitada a simple
medi (sicdexpressi, sin que ho ha de ser principalment de representa-
ci; Ors ponderava en aquests termes el valor conceptual del llenguatge.
Tanmateix, a hores dara, si agafem el deg dels nostres diaris en cata-l, nhi ha prou amb una llambregada a la darrera plana per comprovar
que, en cas que lAvuipogus ser alguna cosa de deb, seria antiorsi. I
aix per molt que hi escrigui diriament un senyor que es deu pensar
que hi t el seu glossari privat, no sota ladvocaci de Xnius, per s
del seu illustre avantpassat, Ausis March.
Guaitem-ne unes quantes pgines recents: No fot cap grcia
(8.2.06), Poca conya o cap (9.2.06); tots dos titulars pertanyen a la
secci de lltima plana, a ms a ms anomenada Pel darrere. Ja Ors
shavia referit a ls de determinats jquers verbals, com el fotre, que
ho volien dir tot i no res. Els considerava un senyal de matusseria lin-
gstica, i en conseqncia, senyal tamb dun pensament matusser (aix
si el contingut de sintagmes com els que acabo de llegir mereix aquest
nom de pensament). Per la mateixa ra Ors criticava, a part de ls so-vintejat dels punts suspensius lbvia anttesi de filar-hi prim, el
corresponent abs de les interjeccions, en la mesura que es limiten a
expressar, per no signifiquen res. Doncs b, el venerable Avuis, gai-
reb tot ell, interjecci pura; tant si aquesta apareix grficament i, pel
que es veu, tots els articulistes shi senten obligats com si resta tcita.
Hi ensopeguem arreu de les seves planes, que exhibeixen, daltra banda,
una prctica constant del mal gust. Sha capgirat de nou la filosofia orsi-ana: A Catalunya, el ms revolucionari s tenir bon gust sentenciava
Xnius. I pel que sembla, alguns han abraat la convicci oposada: que
el ms revolucionari a Catalunya (o, qui sap, potser el ms cnicament
reaccionari) consisteix a tenir mal gust. Vet-ne aqu un altre exemple,
tret dun escriptor dels ms prestigiats per la crtica: larticle de Mrius
Serra publicat fa vuit dies (15.2.06) sota la capalera Espriu cabrejat.s clar que aquest ttol no fra una falta de respecte cap al poeta difunt
si no es tracts dun manlleu del castell, que Serra reivindicava al llarg
de larticle, tot assegurant que hi havia per cabrejar-se de veure com,
en el GDLC, cabrejar no volia dir cabrejar. En altres paraules que
7/25/2019 Literatures 1
42/169
1
ens deixin sortir daquesta falsa tautologia, a larticulista li molestava que
lextic mot no signifiqus en catal enrabiar-se o, dit grollerament,
emprenyar-se. Just al cap duna setmana, avui mateix, Serra sha gua-
nyat ja una imitadora; potser acaba dencetar, doncs, tradici? Una co-lumna al mateix diari duu per ttol El cabreig dErill (Arnau dErill,
un altre poeta, aquest del segle XV), i aix dins duna secci anomena-
da Pensar s de rucs. En definitiva, ha esdevingut normal la prctica
dinsultar la intelligncia del lector; si no la dinsultar-lo i prou, com
en el titular del per darrere davui: Ets una porca. Misrrimament,
quan es mira de provocar la riallada, aquesta se situa en els antpodes
daquell somriure dugur, que acompanyava lentesa eixida de la fi-
nor intellectual.
Per tot plegat, en iniciar aquest acte he suggerit que, de benintenci-
onada celebraci, es podia transformar en recordatori. El tancar, doncs,
amb una carta que Eugeni dOrs fu arribar al diari Las Noticias lany
1923, en linterregne entre la seva defenestraci i el trasllat a Madrid.
La llegeixo tal com fou escrita, en castell: Pobre Catalunya Dicen queahora adquieres conciencia e Nacin y cortan los rboles deLa Devesa y dejan
hundir las piedras de Tarragona y asfixian el espritu de sus hombres. Y cuando
ya no tengas ni piedras, ni rboles, ni paisajes, ni monumentos, ni poetas, ni sa-
bios, ni coleccionistas de arte, nos darn una nacin de uralita, regida por unos
agentes de negocios y adoctrinada por unos cuantos pedantes lacayunos.18
Aqu s on som nosaltres. Em sap greu dhaver de respondre a aques-
tes paraules, escrites en una llengua aliena, exclamant: Quanta ra te-neu, mestre!
18E. Jard, Ibid., p. 224.
7/25/2019 Literatures 1
43/169
42
7/25/2019 Literatures 1
44/169
3
3.COM CONSTRUIR UN IMAGINARI
LA INTERTEXTUALITAT EN EL FORTUNY
ELOIGRASSETUniversitat Paris-Sorbonne
A travs dun apropament a certs aspectes de la novella Fortunyde Pere Gimferrer aquest text pretendr exposar, a partir del concepte
dintertext, algunes consideracions a propsit de lacte descriptura. No
sintentar, per, adequar certs conceptes terics a un exemple concretsin mostrar com laparici del concepte implica una nova distribu-
ci significant de tot text. La intertextualitat ha esdevingut a dia davui
una noci ambigua dins del discurs literari per, tot i que el seguit de
variacions conceptuals que shan anat afegint o han anat transformant
el concepte ens haurien dobligar en certa manera a explicitar de bon
principi els pressupsits terics a partir dels quals comenarem a escriu-
re, ens sembla que intentar-ho fer fra cometre un pas en fals. Esperem
doncs que sigui la mateixa escriptura la que ens deixi mostrar des don
parlem, all que volem dir i tot el que aix pot comportar.
Fortunys una novella en la qual Pere Gimferrer intenta recrrer la
transmissi dun imaginari. Generar, crear un imaginari des de les p-
gines dun llibre i resseguir-lo construint de nou un cert mn artstic.
Aquest imaginari va des de Mari Fortuny i Marsal, pintor, fins a OrsonWelles, cineasta, passant per personatges tan diferents com Francisco de
Goya, Marcel Proust, Gabriele dAnnunzio o Charles Chaplin. Perso-
nalitats allunyades en el temps i dmbits artstics diversos que formen
part dun imaginari que es va construint al llarg dels anys.
7/25/2019 Literatures 1
45/169
44
Forjar en el text la transmissi dun mn artstic, dun imaginari d-
iem, que s subsidiari de la projecci duna personalitat. I s precisament
en aquesta voluntat de construir all que no sha produt on radica la
seva especificitat: intentar transmetre all que no es pot transmetre, deixarveure all que no sha donat de manera concreta. Qu s un imaginari?
o encara millor, com es crea un imaginari?, i s precisament aquesta seva
condici dilatria dintentar transmetre una cosa que no s efectivament,
linfinit reenviament de lescriptura, leterna prrroga, all que el fa plu-
ral com a text. No podrem servir-nos doncs aqu de la illusi referenci-
al com a font fonamental i prcticament exclusiva del coneixement que
associem a la literatura, sin que haurem de posar en joc certes relacions
secretes que noms la literatura pot indicar evidentment sense expli-
citar-les, i que hauran de permetre evocar un cert espai no decidit, no
concret: limaginari. All del que es vol parlar s quelcom dinsondable
que no es pot dir sin preservant-ho en secret. I no perqu sigui alguna
cosa que es pugui representar per que per les raons que sigui es vulgui
guardar de dir llavors ja no podrem parlar de secret, en tot cas damagato no dit sin que consisteix ms aviat en un secret que es mantindr
de manera absoluta i que s coextensiu a lexperincia de la singularitat
de la lectura. All secret no ser doncs altra cosa que all irreductible a
lmbit de la literatura, all no tematitzable literriament.
Hi ha un pas important en aquest exercici al que hem fet allusi que
no podem menystenir si parlem dintertextualitat i que s el pas dall
que anomenem real, tangible, a all que anomenem textual. Aix, aquestexercici de construcci necessriament generador, s essencialment un
exercici intertextual en el sentit ms fort i decisiu del terme, s a dir que
a la base de tot all que pot romandre i roman obert en un text hi trobem
lintertext com a efecte de lectura i de creaci; aix s com el text esdev
un conjunt de pressupsits que poden donar a pensar, que poden perme-
tre anar ms enll del que el text convoca, ajornant-ne el sentit nic. Arri-bats fins aqu podem dir que a efectes dintertext, la Histria i el Text sn
la mateixa i nica cosa: un conjunt de suposicions als quals cal exposar-
se inevitablement. s en la particularitat de la forma literria que tenim
al davant, la novella Fortunyde Gimferrer, i no al darrere del que sembla
7/25/2019 Literatures 1
46/169
5
causar-la, que haurem danar a cercar el pensament que ve produt per la
literatura i en cap cas la idea que la produeix. La pregunta del crtic doncs,
ens sembla, no haur danar dirigida cap a lintent delucidaci duna cer-
ta voluntat originria que sigui fundadora de sentit o font de veritat, sa dir que no ens preguntarem per qu Gimferrer emplaa en el seu text
els habitants de Mart, Richard Wagner, Dolores del Ro o Julie Christie
i els considera personatges de la seva novella, des de lintent de trobar en
aquesta pregunta una certa veritat definitiva del que constitueix el text,
sin que caldr pensar des del fet que semplaci els habitants de Mart a
Richard Wagner a Dolores de Ro o a Julie Christie i a partir daqu pen-
sar el que sen produeix. No lorigen en tant que origen del text sin el
treball que opera el text que tenim al davant sobre lorigen.
Aix tamb ens ho ha deixat pensar la intertextualitat. El text ja no
podr ser ms la reserva de sentit fixat sin un espai de sentit inesta-
ble, lentretext dun altre text deia Roland Barthes.1El que shaur de
pretendre en la lectura, una vegada acceptat aix, s intentar explicitar
certs fenmens de correspondncia que en el text sesdevenen amb elTot, i quan diem Tot volem dir Tot, per comprendre la intertextualitat
com un mecanisme de comunicaci literria que pretn assimilar lex-
terioritat del text i considerar-la com una part ms del text. Lintertext
caldr entendrel, doncs, fora de les lleis totalitzadores de la cronologia
imposada pel referent. No tindrem dates, tindrem textos.
Tres epgrafs
La novella sobre amb tres epgrafs. Dels quals noms ens interessa
fer esment del darrer. Una observaci de Henry James, fa referncia a
lart que neix de la gent que mira el mn i la vida no pas directament,
1Barthes, Roland, (1973) Texte (Thorie du) , Encyclopaedia Universalis.2Gimferrer, Pere, (1983) Fortuny dins Figures dart, Obra Catalana Completa /4
1996, p. 253 : It is the art of culture, of reflection, of intellectual luxury, of aesthetic refine-ment, of people who look at the world and at life not directly, but in the reflection and ornamen-ta portrait o it urnis e y art itse in ot er mani estations; urnis e y iterature, y poetry,by history, by erudition. Henry James.
7/25/2019 Literatures 1
47/169
46
sin des del reflex que sen constitueix des de la literatura, la poesia, la
histria o lerudici. Aquest reflex del qual ens parla Henry James, no
s precisament la necessitat dentendre lobra com un lloc dinteracci
complexa en qu intervenen, redistributs, diferents codis, fragments omodels? s a dir, no s la necessitat dentendre que fer un text no s
res ms que arranjar-lo i imposar certes transicions que nassegurin una
certa significaci? s en aquest acte absolutament involuntari que tot el
llenguatge, anterior i contemporani, fa cap al text. Aix doncs, tot enun-
ciat que es produeixi anir lligat indefectiblement a una idea de llen-
gua considerada com a totalitat i s a travs daquesta idea de llengua
que haurem dentendre lobertura que es dna en el text sobre el mn.
Lintertext, doncs, ja no es produeix tan sols en lestricta relaci entre
diferents textos, com intentar fer veure una lectura utilitria del con-
cepte dintertextualitat com la que fa per exemple Grard Genette en
el seu llibre Palimpsestes sin en lobertura cap al mn que aix acon-
segueixi produir. I si alguna cosa ens sembla entendre de lepgraf de
Henry James i que ens orientar la lectura s precisament aquesta, quela literatura no s tan sols el reflex ms o menys esbiaixat de la reali-
tat sin la realitat mateixa daquest reflex. Daqu la constant posada en
dubte del gnere considerat com a recurs suposadament estabilitzador
que ve definit per la instauraci de certs esquemes convencionals de les
relacions entre lescriptura i el mn. En el cas del Fortuny per exemple,
podem trobar que hi ha una certa alteraci del temps cronolgic, una
certa fragmentarietat de lescriptura que no correspon amb el que ses-pera duna novella i veiem tamb que lautor dna ms importncia a
la descripci que no pas a la narraci.
Al plat, Orson Welles duu un abric rus, engavanyat de pells de ferahircaniana com el gavany eslau de Coco de Madrazo als saraus del Pe-tit-Palais. Larreu s poders i plomalls, fosfric i bosfric en les clarors
del Bsfor. A la nit turquesca i turquesa, laiguat, violent i blanc en lallum ennegrida, arrasa la cortina nua i, rebotant a lala del capell, entelales ulleres de lassass, a Istanbul.3
3Gimferrer, Pere (1983), Fortuny, Figures dart, Obra Catalana Completa /4 Barcelona, Edicions 62, 1995, p. 305-306.
7/25/2019 Literatures 1
48/169
7
Parlvem abans de la construcci dun imaginari i un imaginari t
sempre alguna cosa de fantasmagric, s a dir que pretn generar una
certa illusi a travs duna representaci desproveda de qualsevol fo-
nament. Si el que volem fer s construir-lo en lescriptura i si, comhem dit, no podem explicitar-lo, lnica cosa que podrem fer ser re-
compondre all que hem llegit, sotmetent-ho a les lleis de la lectura
que s el que li haur dassegurar una certa cohesii un estatut parti-
cular. Limaginari se situa aix, com digu Michel Foucault, entre el lli-
bre i la bombeta, i imaginar no consistir a crear un mn contra el real,
sin la pretensi de recompondre les lectures que el conformen. Certa
equivalncia doncs entre la biblioteca i el mn. Michel Foucault, en el
seu text La bibliothque fantastiqueescriu: Limaginaire ne se constitue pas
contre le rel pour le nier ou le compenser, il stend entre les signes, de livre
livre, dans linterstice des redites et des commentaires; il nat et se forme dans
lentre-deux textes. Cest un phnomne de bibliothque. Limaginari, en-
cara direm, s alguna altra cosa que un fenomen de biblioteca, s en
si mateix un fenomen dintertextualitat. La construcci dun imagina-ri ser la restituci duna cosa que no s ni ha estat mai positivament
a partir de certs fragments de llenguatge, a partir de certs estereotips,
certes frmules annimes dorigen difcilment localitzable i certs detalls
precisos que cauen del costat de la ficcionalitzaci de la Histria. Al-
guna cosa semblant a la biblioteca de Babel de Borges: El universo (que
otros llaman biblioteca) se compone de un nmero indefinido y tal vez infinito
de galeras hexagonales con vastos pozos de ventilacin en el medio cercadospor arandas bajsimas.
4Foucault, Michel (1967), La bibliothque fantastique en Travail de Flaubert, 1983,
p.106 Trad: Limaginari no es constitueix contra el real per negar-lo o compensar-o, sin que s est n entre e s signes, e i re a i re, en interstici e es repeticions iels comentaris; neix i es forma en linterval que queda entre els textos. s un fenomene i ioteca. .
5Borges, Jorge Luis (1957): La biblioteca de Babel, Ficciones Madrid, Alianza edi-torial, Madrid, 1997.
7/25/2019 Literatures 1
49/169
48
La conferncia
Alguns anys desprs que sorts publicada la novella que ens ocupa,
concretament el 7 de mar de 1989, Pere Gimferrer va fer una confe-rncia a la Fundaci La Caixa de Barcelona intitulada: Limaginari de
Fortuny, del Pars dels Salons i de Roma a la Belle poque. Com podem
sospitar per levidncia del ttol, aquesta conferncia, que ser publicada
temps desprs en el llibre Valncies de lautor, versar tal com ell mateix
ens indica sobre la transmissi del mn caracterstic de Fortuny des del
seu mbit inicial fins a un altre molt posterior. Dalguna altra manera, itot i que pugui semblar el mateix motiu temtic que ja havia tractat
en la novella, el que intentar fer ara lautor des de les pgines duna
conferncia no t gaire o res a veure amb el que havia publicat sis anys
abans ni evidentment li ho reclamem. La voluntat amb la qual un autor
senfronta a lescriptura duna novella, no pot ser la mateixa amb qu
ell mateix es pot disposar a redactar una conferncia o amb la volun-
tat que el pot portar a escriure un dietari encara que sigui per encr-rec. Cada cas s tota una altra cosa. Per comenar, i ens quedarem aqu,
en la conferncia hi ha dhaver certes idees a transmetre o almenys una
voluntat dexplicar quelcom amb ms o menys profunditat a un pblic
ms o menys interessat. Pel que fa a la voluntat de la novella no hi en-
trarem pas, per en tot cas el que podem dir s que aix no cal que es
doni, almenys, no necessriament.
Aix doncs, el que intenta fer Gimferrer en la conferncia sobre lima-
ginari de Fortuny no s en cap moment el mateix que havia fet en la
novella. Ja no intentar construir un imaginari en el sentit que ho havia
fet a la novella, sin que far un exercici derudici per donar certes
raons histriques que ens puguin portar a parlar de la creaci dun ima-
ginari. Ens donar, doncs, els motius originals que ens poden fer creure
que all del que no sens pot parlar, el secret, va succeir efectivament, sa dir fonamenta en certes raons histriques un imaginari: com Fortuny
ingressa en el classicisme pictric, com era el pblic burgs de la seva
6Gimferrer, Pere, Valncies, Valncia, Eliseu Climent/3i4, 1993.
7/25/2019 Literatures 1
50/169
9
poca, la renncia de Fortuny fill a tot all modern, el seu vincle amb
Orson Welles o Marcel Proust etc. Hi ha doncs, en aquesta conferncia
de Gimferrer, un sotmetiment del discurs a la lgica abassegadora de la
cronologia a travs de la qual sintenta inferir tot all que en queda fora,com pot ser en aquest cas un imaginari. Es dna doncs, inductivament,
la prolongaci duna llei en aquest cas la llei dels fets, de tot all que
va succeir efectivament fora dels lmits dall on ha estat determina-
da. En tot cas, encara que en quedi fora, lexplicaci provindr sempre
del referent real que en permet la inferncia.
Ens trobem doncs davant de dues maneres devocar un mateix imagi-
nari: en primer lloc la novella que intenta parlar dun imaginari a travs
de la seva construcci. Aquest imaginari quedar caracteritzat mitjanant
certes operacions de composici i la intertextualitat ser la pedra de toc
que haur de generar aquest nou mn a partir de certs detalls neces-
sriament ficcionals. En segon lloc la conferncia, caracteritzada a tra-
vs de certes operacions de resoluci, en la qual es reprodueix all que
inductivament podrem dir que va existir. Daquesta altra prctica peracostar-se a limaginari i que soposa a la intertextualitat en podrem dir
extrapolaci, ja que decidides certes condicionsa priorique suposem
en la lectura, tot limaginari que sen destilla ns una conseqncia.
El que fa que la novella fugi de lexuberncia duna posici dominant,
s a dir fugi de la relaci causa-efecte que podem dir que sn les rela-
cions que sestableixen en la conferncia, s precisament la inestabilitat
en la qual la intertextualitat sassenta, privilegiant abans la producci desentit que no pas la resoluci de certes condicions a priori. entre que
la intertextualitat podrem dir que funciona sintticament, lextrapola-
ci haurem de dir que funciona analticament, ja que lnic que fa s
resseguir el que li proposa el referent.
Al Fortunyno ens trobem un discurs amb sentit nic, sin que shi fa
pals com tot enunciat que shi integra porta marques dun dileg quesha establert entre lenunciador aquell qui enuncia i lenunciat o
entre el narrador i el destinatari del text, ents aquest com dipositari de
sentit. La noci de dialogisme bajtini que es troba a lorigen del con-
cepte dintertextualitat ja presenta de
Top Related