Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
1/45
UNITAT 1 L’ART GREC
1. Context històric 2. Característiques de l’art grec 3. Arquitectura 3.1 Partenó 3.2 Temple d’Atenea Nikké 3.3 Erectèon 3.4 Teatre d’Epidaure 3.5 Altar de Zeus a Pèrgam
4. Escultura 4.1 Kouros i Koré 4.2 Guerrers de Riace 4.3 Dorífor 4.4 Discòbol 4.5 Hermes amb Dionís 4.6 Laocoont i els seus fills 4.7 Victòria de Samotràcia
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
2/45
1.CONTEXT HISTÒRIC La civilització grega va néixer a les costes i illes del mar Egeu, dominades pel clima i el paisatge mediterranis. El relleu de la Península Balcànica presenta muntanyes elevades separades per valls en què les comunicacions són difícils. La terra, al ser seca i pobra, no era gaire productiva; en canvi, el mar proporcionava pesca abundant i era un mitjà ideal de transport, atès que totes les polis gregues s’havien establert a les seves costes. Això va fer del poble grec una cultura marinera i comerciant extraordinària. Els inicis de la història grega arranquen el S.VIII aC, quan pobles indoeuropeus procedents del centre d’Àsia es van instal·lar a la zona de l’Hèl·lade formant ciutats-estats independents anomenades polis. La fragmentació del relleu i l’existència d’una gran quantitat d’illes va comportar que la civilització grega no tingués un Estat únic. No van crear un Imperi políticomilitar unificat però tenien una cultura comuna: llengua, costums, religió i mites, economia marítima i comercial els mantenia units com a poble. Durant els S.VII i VI aC van crear un ampli Imperi comercial per la Mediterrània, amb l’establiment de colònies costaneres des d’on instauraven intercanvis comercials i culturals pacífics amb els pobles indígenes (els Ibers, per exemple). Els seus grans enemics van ser els Perses que van voler expandir el seu Imperi ocupant les ciutats-estat gregues de l’Àsia Menor. Amb la victòria d’aquestes, les GuerresMèdiques, sota la direcció de la polis d’Atenes al S.V aC es va donar un peróde de pau (època de Pèricles, governant d’Atenes). Sota les seves directrius es consolidà la democràcia, es fomentà l’art, la cultura, la filosofia... A la mort de Pèricles s’inicià una època d’enfrontaments entre les polis gregues Atenes i Esparta que volien exercir el seu domini (S.IV aC): les Guerres del Peloponès desembocaran amb la decadència de les ciutats-estat gregues. Finalment, Alexandre el Gran va crear un Imperi que arribava d’Egipte a l’Índia per tota l’Àsia central. A la seva mort es crearen els tres regnes hel·lenístics (S.III aC) que van ser conquerits pels romans el S.I dC. La història grega es divideix en tres períodes amb unes manifestacions artístiques pròpies:
Època Arcaica : De les invasions indoeuropees a l’establiment de les colònies per
la Mediterrània (S.VIII-V aC). S’estableixen els ordes arquitectòniques i l’art té moltes influències egípcies i perses.
Època Clàssica : De les Guerres Mèdiques a l’Imperi d’Alexandre el Gran. (S.V-III aC). Representa l’època de màxim esplendor de la cultura i l’art grec que coincideix amb l’època de Pèricles a Atenes.
Època Hel·lenística : De la mort d’Alexandre el Gran i la formació deñs regnes hel·lenístics a la conquesta romana (S.III aC - S.I dC). L’art adquireix unes característiques pròpies, síntesi de l’art grec i les influències orientals.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
3/45
2. CARACTERÍSTIQUES DE L’ART GREC
Esteticisme : Busquen la bellesa mitjançant l’harmonia de les formes, l’equilibri entre les diferents parts que configuren el tot i l’escrupolosa perfecció.
Harmonia i Equilibri Intenten que totes les parts que integren una obra tinguin un pes específic similar i equilibrat evitant destacar de manera excessiva certes zones. Sempre es representen cossos en una posició de màxim equilibri.
Proporció
Utilitzen la proporció i les línies per aconseguir una
simetria harmònica visual total.Al ser una cultura
antropocèntrica, l’art és humanitzat: fet a mesura de
l’home, deixant de banda el monumentalisme i
colossalisme i, a la vegada, usant les proporcions
humanes considerades ideals de bellesa com a
referent de mides.
Perfecció : La màxima projecció de l’art és la bellesa i, a seu torn, la perfecció. No són naturalistes perquè no copien la realitat tal com és, sinó que la idealitzen i la modifiquen mitjançant operacions matemàtiques, regides per proporcions humanes, per tal e no deixar res a l’atzar.
Racionalitat : La necessitat que sentien d’elaborar un art perfecte els conduí a l’ús de la racionalitat i la representació d’obres no espontània, regida per uns cànons estipulats i delimitats per unes normes fixes de proporció. No cercaven la originalitat ni la creativitat. És un art civilitzat que intenta dominar la natura a través d’una arquitectura que ordeni el paisatge i unes escultures humanitzades.
Antropocentrisme : Els grecs consideren l’home com a model de perfecció i l’art és constituït a mesura humana. Totes les seves obres estan basades en models humans que representen diferents temes.
Religiós i mitològic: El si de l’art es centrava en manifestacions religioses erigides per venerar els déus de l’Olimp, herois i mites.
Integrat a l’entorn : Harmonitza amb el paisatge i els edificis del voltant.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
4/45
3.ARQUITECTURA
1. Arquitravada
L’estructura dels edificis es basa en línies verticals i horitzontals (cobertes planes). La
coberta està formada, sovint, per dos aiguavessants inclinats.
2. Busca l’harmonia visual
Intenta que l’edifici sigui proporcionat, que no tingui parts que sobresurtin
exageradament i aplica refinaments òptics:
Èntasi central
Les columnes són més bombades del centre per
corregir l’efecte òptic d’aprimament central
Intercolumnis de diferent tamany
L’espai entre les columnes centrals és més reduït
que el de les columnes de les puntes per corregir
l’efecte òptic de la perspectiva i fer que totes
semblin que estiguin a la mateixa distància
Cantons més gruixuts
Els tríglifs i les columnes dels extrems són més
gruixudes per corregir l’efecte òptic de la
perspectiva
Entaulament i grades corbes
L’entaulament i les grades presenten una certa
curvatura per corregir l’efecte òptic de
corbament en una superfície plana.
3. Construïda a mesura humana
Els edificis no busquen el colossalisme ni el monumentalisme, estan construïts amb
proporcions humanes, ja que eren les que consideraven perfectes
4. Construïda amb marbre, pedra i fusta
Aquests eren els materials més utilitzats i treballats.
5. Seguint els ordes dòric, jònic i corinti (pàg 8/10)
Segueixen una manera determinada de construir que fixa una relació entre cada una de
les parts de l’edifici segons la seva proporció i unes formes determinades. Mantenen uns
cànons preestablerts.
6. Policromada
Eren construccions pintades i decorades amb pintura, que ha anat desapareixent amb el
desgast del temps.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
5/45
Les polis gregues estaven generalment formades per:
PORT
NECRÒPOLIS
CAMPS DE CONREU
POLIS EMMURALLADA
ÀGORA : Plaça portificada més important de la ciutat (punt neuràlgic). Els habitants de les polis la utilitzaven com a mercat, s’hi reunien per discutir temes diversos.
ESTADI : Edifici on es practicaven esports tals com atletisme o competicions esportistes.
TEATRE : Estava construït aprofitant el desnivell del terreny
ACRÒPOLIS : Centre religiós de les polis que reuneix diversos temples* i obres de culte situat a la part més alta de la ciutat.
TEMPLES* : Alguns estaven dispersos per la polis i altres a l’acròpolis, eren dedicats a un déu. Els temples eren les construccions religioses més destacades ja que a l’interior es guardava la imatge de la divinitat a la que es venerava i a l’exterior es construïa un altar per les ofrenes i rituals. Eren edificis per ser contemplats des de l’exterior ja que la majoria de la població no tenia accés a l’interior. Les grans estàtues dels déus només eren visibles des de les portes i els rituals religiosos es feien a l’exterior. En un principi es van començar a construir de fusta (S.III) i no va ser fins un segle després que es canvià pel marbre blanc policromat en blau, vermell i daurat, colors que s’han perdut amb el pas del temps.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
6/45
L’estructura era arquitravada: basada únicament en línies horitzontals i verticals. La planta estava formada per una
naos1: sala rectangular, on hi havia l’estàtua de la
divinitat votiva
pronaos2: sala anterior a la naos
opistòdom3: sala posterior a la naos on es custodiem
les ofrenes al déu.
El conjunt era envoltat per un seguit de columnes. La construcció es recolzava sobre un basament de grades. Eren edificis proporcionats i construïts a la mesura humana. Val a dir, però, que també hi havia temples amb plantes diferents:
Perípter Constituït per una naos, una pronaos i un opistòdom, amb columnes davant d’aquests
dos i d’altres* que envolten tota la
construcció. (dues façanes)
In antis Constituït per una naosi 2 columnes anteposades a la pronaos. (una façana)
In antis doble Constituït per una naos i 4 columnes, 2 a la pronaos i 2 a l’opistòdom. (dues façanes)
Pròstil Constituït per una naos i una pronaos amb 4 columnes fora d’aquesta. (una façana)
Amfipròstil Constituït per una naos i/o una pronaos amb 8 columnes, 4 davant la pronaos i 4 davant l’opistòdom. (dues façanes)
Tholos Constituït per una estructura circular envoltada de columnes. (una façana)
En funció del nombre de les columnes que es troben davant la pronaos podem classificar els temples en: Dístil Tetràstil Hexàstil
l
Octàstil
6+1
* 6*
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
7/45
Es van determinar tres ordes arquitectònics per a la construcció dels temples
Dòric Jònic Corinti
El temple es recolza sobre un estilòbat i dos estereòbats
El temple es recolza sobre un estilòbat i dos estereòbats
El temple es recolza sobre un estilòbat i dos estereòbats
La columna no té base
La columna té una base formada per dues motllures, una convexa (tor) i una de còncava (escòcia)
La columna té una base formada per dues motllures, una convexa (tor) i una de còncava (escòcia)
El fust és estriat, d’aresta viva i format per tambors (blocs de pedra)
El fust és estriat, de cantells plans i més esvelt. Monolític
El fust és estriat, de cantells plans i més esvelt. Monolític
El capitell és senzill i sense decoració. Consta de 3 parts: el collarí (la part baixa), l’equí i l’àbac (sobre el que descansa l’arquitrau
El capitell està decorat i coronat per dues volutes en espiral a la part que uneix la columna amb l’entaulament
El capitell està decorat amb fulles d’acant molt elaborades
L’arquitrau és llis
L’arquitrau està format per tres franges paral·leles sobreposades anomenades platabandes
L’arquitrau està format per tres franges paral·leles sobreposades anomenades platabandes
El fris està formar per mètopes (espais quadrangulars amb relleus esculpits) i tríglifs (plaques adornades amb 3 bandes verticals que s’alternen).
El fris és llis i decorat amb relleus o pintures i sense divisions (no té ni tríglifs ni mètopes)
El fris és llis i decorat amb relleus o pintures elaborades i sense divisions (no té tríglifs ni mètopes)
La cornisa és senzilla i no decorada
La cornisa és molt elaborada i poc sortint
La cornisa està molt més elaborada
A l’interior del frontó s’enquadra el timpà que pot estar decorat amb relleus escultòrics
A l’interior del frontó s’enquadra el timpà que està decorat amb més relleus escultòrics més complexos
A l’interior del frontó s’enquadra el timpà que està decorat amb més relleus escultòrics més complexos
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
8/45
Acròpolisd’Atenes
3.1PARTENÓ
Nom Partenó o Temple d’Atenea Autor Ictinos i Cal·lícrates Cronologia 447-432 aC Realitzat en temps de Pèricles Localització Acròpolis d’Atenes Tipologia Temple Estil Grec Clàssic Materials Marbre i fusta Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 69.5 x 31 m
Es considera l’edifici més important de l’art grec per la seva perfecció formal i visual. Ictinos, arquitecte d'Atenes i amic de Pèricles, va ser contractat amb Cal·lícratespèrquè construís el Partenó, el temple més important de l'Acròpoli d'Atenes.
Forma part delPeríode clàssic (S.V-IV aC), s'emmarca entre la finalització de les Guerres Mèdiques i la mort d'Alexandre el Gran. És l'etapa de més esplendor i originalitat de l'art grec : el temps de Pèricles, governador d’Atenes (492-429 aC). Pèricles va ser l'home més influent a l'Atenes del segle V a.C. De família aristocràtica, era, tanmateix, un decidit defensor de la democràcia. Va ser un gran orador que sabia convèncer els seus conciutadans. Va dirigir la política de la ciutat, que va convertir en el centre de la Lliga de Delos. EI seu nom està relacionat amb la reconstrucció dels temples de l'Acròpolis. Va morir a causa de la pesta durant els primers anys de les guerres del Peloponès (429 a.C.). Pèricles volia seguir de prop l’obra predestinada a simbolitzar tot allò en què ell creia. Per aquest motiu, nomenà escultor i supervisor el seu íntim amic Fídies, amb qui discutí llargament cada detall d’un programa iconogràfic pensat per a exaltar les gestes dels atenesos i presentar els habitants de la polis com un conjunt digne d’apropar-se als déus. Després de les guerres mèdiques (490-479 aC), que van enfrontar els grecs contra els perses, Pèricles va emprendre el pla de reforma de l'Acròpoli, ja que els perses havien arrasat l'edifici anterior. Per finançar el temple es va aprofitar part del tresor de la lliga de Delos, que era una confederació de ciutats de l'antiga Grècia fundada per alliberar-les dels perses.
L’estil en el que està construït el temple és grec clàssic i gènere dòric (exterior) i jònic(interior).
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
9/45
El temple és construït amb marbre del Pentèlic (originàriament estava totalment policromat ) i fusta per a les bigues i els carreus* que són molt uniformes i d’aparell isòdom. Units sense morter i amb clavilles (o grapes) de ferro forjat recobertes de plom.
*La part interior de la coberta estava construïda en fusta, amb un seguit de quadrats decorats que es posaven a l’interior del temple.
Es tracta d’una construcció arquitravada (l'estructura dels edificis es basa únicament en les línies rectes: horitzontals i verticals)perquè, com tots els temples grecs,es construïa obeint el principi que els elements verticals (elements de suport) aguantaven les estructures horitzontals (elements suportats). Estructuralment és molt senzill: es basa, sobretot, en l'espai rectangular amb sostre a dues aigües. Els elements de suport són Columnes, murs i entaulament
Les columnes dòriques són fortes, directes i grandioses i, juntament amb els murs, suporten l’entaulament, els frontons i el sostre a dues aigües. Els fusts són robustos, de baixa alçada, i amb els blocs que els formen units visualment amb estries d'aresta viva. Arriben al capitell a partir d'una motllura còncava tan subtil que gairebé no s'aprecia; és el collarí. EI capitell, de formes senzilles, el formen un equí i un àbac
Els murs i les columnes interiors, suportaven la coberta inclinada a dues aigües, que, a les dues façanes, desembocava en els frontons (acabament del pòrtic en forma de triangle. A l'interior hi ha el timpà, sovint decorat amb relleus) respectius que estaven plens d'escultures, algunes de les quals encara es conserven. Aquests, també suporten un fris interiorjònic que mostra la processó de les Panateneesque era la festa principal d'Atenea.
Els elements suportats són Coberta inclinada de dues aigües i frontons triangulars Unentaulamenthorirzontal format per un arquitrau (part inferior de l’entaulament que descansa sobre la columna), un fris (part central de l'entaulament clàssic, entre l’arquitrau i la comisa ) dividit en tríglifs i mètopes(on hi havia representades en relleu les quatre lluites mitològiques d'Atena i Teseu per defensar la ciutat contra els gegants (gigantomiàquia), els centaures (centauromàquia), les amazones (amazonomàquia) i la guerra de Troia) i una cornisa que sobresurt (part superior de l'entaulament, que sobresurt i protegeix la façana de l'aigua) que en recorre tot el perímetre. Els frontons amb els seus timpans també són elements suportats.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
10/45
Té la planta rectangular de 31 m x 69 m . i s'aixeca sobre un estilòbat i dos esrereòbats, que formen l'escalinata per accedir a l'edifici des de qualsevol dels costats.
El Partenó era un edifici de planta rectangular amb una cel·la interior dividida en dues estances incomunicades que el convertien en un temple doble i que feien necessàries, per tant, dues façanes d'accés amb dos pòrtics. El temple (seguint l’ordre dòric) és octàsil, perquè té vuit columnes a la façana principal i perípter perquè està envoltat de columnes (als laterals té 17 per banda = 2x8+1, seguint els cànons). A l'interior de la naos hi havia la famosa estàtua d'Atenea a qui era dedicat el temple, obra de Fídies, feta d’or i d’ivori i de 12,8m d’alçada, voltada d’una renglera doble de columnes. A la part oriental de la cel·la hi ha l'entrada principal o pronaos que estava pensada perquè fos il·luminada quan sortís el sol amb els seus raigs. A la part occidental hi havia la sala més petita o l’opistòdomanomenada també “Partenó” on es guardava el tresor del temple i que tenia quatre columnes al centre que devien ser jòniques.
L’edifici està fet a escala humana i hi predominen les línies rectes, (com implica el sistema constructiu, l'arquitravat) prengué com a referent la cultura egípcia, també marcada perles línies rectes. Mostra una simetria perfecta de volums compactes entre un paral·lelepípede i un triangle allargats i superposats.
Aquesta construcció es un dels exemples més clars del saber en geometria per part dels matemàtics i arquitectes grecs (càlculs matemàtics molt complicats per aconseguir la simetria). Aquests van aconseguir que l’efecte òptic que produís el Partenó, no fos la deformació que es produeix en estar a sota els grans monuments.
EI Partenó és el temple més important de l'Acròpoli d'Atenes i estava dedicat a la patrona d'aquesta ciutat Atenea, deessa de la saviesa. Com que es va dissenyar per ser vist des de l'exterior, la seva situació amb relació als edificis que l'envolten era primordial dintre d'un urbanisme estètic. Així doncs, Ia persona devota que acudia a l'edifici notava en tot moment l'omnipresència del temple dalt del turó; però, un cop el visitant accedia a l'interior del recinte sagrat, només veia parcialment el Partenó, perquè un seguit d'edificacions i un mur continu guiaven el pelegrí fins a la zona oriental, l'oposada al propileu, i l'obligava a fer tot el recorregut.
El Partenó no era un temple de culte, ja que no hi havia altar, sinó que era com una ofrena monumental als déus com a agraïment dels seus favors i una demostració de la grandesa d’Atenes, mostrada amb els grans tresors i la famosa estàtua d’AtenasPàrtenos.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
11/45
Va ser concebut com un símbol del poder polític i econòmic d'Atenes enfront dels perses i les altres polis. Per això l'Acròpoli es va redissenyar tenint en compte la voluntat de manifestar el poder d'Atenes per mitjà del subtil domini arquitectònic (cultural).
EI temple s'ha conservat en molt bones condicions malgrat que, a partir del segle VI, va ser convertit successivament en esglèsla, mesquita i, fins i tot, polvorí, que el 1687 va explotar. a causa d un bomaabardeig dels venecians. Després de les espoliacions de les escultures (el 1779) el temple es va restaurar entre els anys 1921 i 1929.
EI Partenó, juntament amb el Panteó d'Agripa (0424), ha estat l'edifici més influent de la història de l'art. Ja en el seu moment fou qualificat com una de les grans creacions artístiques, i al llarg del temps s'ha considerat un punt de referència estètica. De fet, s'hauria conservat gairebé intacte si no hagués estat pel bombardeig dels venecians. Els romans van divulgar les proporcions, les mides i les formes de l'edifici i ,a partir d'aleshores, tota l'arquitectura occidental ha girat, indirectament o directament, a l'entorn del Partenó.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
12/45
Acròpolisd’Atenes
3.2TEMPLE D’ATENEA NIKKÉ
Nom Atenea Àptera o Atenea Niké Autor Cal·lícrates Cronologia 449 aC
Es troba situat dalt un petit bastió a l’entrada de l’Acròpolis, sobre les restes d’un temple anterior destruït pels perses el 480aC.
Localització Acròpolis d’Atenes
Tipologia Temple Estil Grec Clàssic Materials Marbre del Pentèlic Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 5 x 5 m (naos)
Aquest temple, commemora la victòria sobre els perses a la Batalla de Salamina (448 aC) projectat l’any (449 aC).
Va ser promogut pel general atenès Cimo II, rival polític de Pèricles. Per aquest motiu, la seva construcció no va ser possible fins després de la mort de Pèricles (421aC), i un cop començada la guerra del Peloponès que enfrontava Atenes i Esparta. La tradició narra que els atenesos erigiren el temple d’Atenea Niké (victòria sense ales) amb el convenciment que la Victòria ja no volaria més i es quedaria per sempre a Atenes.
El Temple D’Atenea Niké es situa dins l’estil grec clàssic: Té una estructura allindada, amb elements de suport (columnes) i coberta de dues vessants. És un temple amfipròstil (columnes a la façana i a la part posterior), i tetràstil (quatre columnes). Les columnes són jòniquesi estan formades per:Base amb dues motllures tor (convexa) i escòcia (còncava), fust monolític amb els cantells plans i un capitell amb volutes. L’entaulament està constituït per un arquitrau, amb tres franges planes i llises (platabandes); un fris amb relleus continus, representant les lluites entre grecs i perses, i una cornisa. La coberta era a dos aiguavessos, amb dos frontons triangulars, ara, desapareguts.
La cel·la quadrada te dues pilastres in-antis a l’entrada. El pòrtic anterior es diu pronaos i el pòrtic posterior opistòdom. Està construït sobre d’una plataforma (estilòbat) elevada de tres esglaons (esterèobat).
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
13/45
El fris és de relleus, en sentit narratiu, i descriu les lluites entre grecs i perses, a les Guerres Mèdiques, i també de la Guerra del Peloponès, esdevinguda durant la construcció del temple. També hi ha representacions de temes mítics. Una part de les relleus representen a Atenea envoltada de les victòries (nikai), que foren esculpides amb la tècnica dels draps mullats, que permet destacar l’anatomia. Per la tècnica emprada es creu que els escultors eren deixebles de Fídies.
El temple (com tots els temples grecs) estava dedicat a acollir la imatge sagrada de la divinitat amb diferents objectes litúrgics i les ofrenes dels fidels. La consagració d’un temple a la Victòria en el context d’una guerra manifesta una finalitat màgica, encaminada a propiciar als Déus en la guerra i refermar la cohesió militar dels ciutadans.
Segons Pausànies (geògraf i viatger del Segle II), en el seu interior hi havia una estàtua d’Atenea Victoriosa, de fusta (probablement, recoberta de materials nobles). Contràriament a la tradició, no tenia ales, amb la pretensió que, d’aquesta manera la victòria no podria fugir i acompanyaria sempre als atenesos.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
14/45
3.3ERECTÈON
Nom Erectèon Autor Mnesicles o FiloclesCronologia 421-406 aC Localització Acròpolis d’Atenes Tipologia Temple Estil Grec Clàssic Materials Marbre del Pentèlic Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 11.63 x 22.76 m
La construcció del temple, tal y com és visible avui, fou començada durant la guerra del Peloponès. Començà quan la treva de la Pau de Nicies el 421 aC y fou acabat entre el 421 aC i el 405 aC, o el 406 aC. Poc després, el 403 aC, Atenes hagué de capitular davant d’Esparta, entrà a la Lliga del Peloponès i va veure la seva democràcia reemplaçada per la Tirania dels Trenta. El temple fou modificat i danyat en vàries reconstruccions, cosa que ha provocat controvèrsies sobre el seu estat original. Fou primer cremat en un incendi durant el període clàssic, pot ser abans de ser acabat, i fou restaurat. La cela oest fou modificada entre el 377 aC i el 27 aC. En el segle VII, l’Erectèonfou transformat en església bizantina; els murs interiors foren destruïts i altres hi foren edificats. Durant l’etapa otomana el temple a patí altres danys. El 1463, fou transformat per allotjar-hi l’harem del comandant turc de l’Acròpolis, i el pòrtic nord fou tapiat. Més tard, Thomas Bruce, setè comte d’Elgin y ambaixador britànic a Constantinoble, va fer treure les cariàtides i altres nombroses escultures del Partenó i les va vendre al govern britànic. Cinc cariàtides es troben en el museu de l’Acròpolis. Una al Museu Britànic. Les sis estàtues que es troben en el lloc són rèpliques exactes de les originals. Fou construït a finals del segle V aC i estava consagrat a Atena, Posidó i altres déus i herois, com Erecteu (1r rei d’Atenes) i Cécrops, també rei llegendari de l’Àtica i la seva filla Pàndrosos (inventora del teixit). Fou reconstruït en el segle XIX.
L’Erectèon és una construccióamb finalitat religiosa(l’edifici, el temple, era dedicat al culte).El temple és considera l’edifici més important i el millor exemple d’arquitectura jònica de l’Acròpoli. La topografia de l’indret on està situat l’Erectèon (solar irregular i amb molta pendent) li confereix un disseny molt original i és conegut arreu pel pòrtic de les Cariàtides i l’esveltesa de les seves columnes.
Mnèsicles, un dels arquitectes de Pèricles, va ser qui s'encarregà de la construcció dels Propileus, resolts magistralment mitjançant l'adaptació al desnivell i el joc de volums. També va saber solucionar molt hàbilment els problemes que presentava la construcció d'aquest altre gran edifici, adaptant-lo a la topografia irregular del terreny.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
15/45
L’edifici estàconstruït amb marbre Pentèlic i correspon a l’ordre jònic però amb més complexitat, com més tard es donarà en l’hel·lenisme.
Té planta irregularque s'adapta al desnivell topogràfic i, com a conseqüència, la distribució dels elements suportats també ho és. El temple, d'arquitectura innovadora, era dedicat a Atenea Poliàs, com a divinitat principal, i a altres diversos déus i herois com Posidó, Erecteui Cècrops, la qual cosa obligava a tenir diferents dependències destinades als diversos déus.
A més dels murs i les columnes jòniques, les innovadores i les famoses cariàtides (a la
terrassa) són els elements de suport de l'Erectèon.
La columna jònica, a diferència de la dòrica, té base, un fust més esvelt i el seu capitell
consta d'un coixinet ondulat que acaba en volutes que s'obren cap enfora i s'enrotllen
suaument sobre el fust. Les cariàtides del pòrtic, situades a la façana sud , fan la funció de
columnes i sostenen l'arquitrau, però es diferencien de les anteriors perquè foren
esculpides en forma de figures femenines. Es considera que representen sis dones joves
que aguanten sobre el cap l'arquitrau i la cornisa d'una tribuna petita de la part
meridional del temple. Segons la tradició, representen les dones dels caris que van ser
portades a Atenes com a represàlia per les aliances que
havien fet els seus marits amb els enemics d'Atenes, els
perses. Les cariàtides miren cap al Partenó i presenciaven el
pas de la gran processó de les panatenees quan anaven cap
al temple per fer ofrena a Atena del vestit o peple.
Actualment els falten les mans, però és molt probable que
amb l'esquerra s'agafessin la túnica i amb la dreta
aguantessin un objecte de culte. Els caps no aguanten
l'arquitrau directament, sinó que entremig hi ha un kálathos
esculpit. L'escultor, que era deixeble de Fídies, soluciona
hàbilment un problema estètic, el de donar una secció més
ampla a la part més fina i dèbil de la imatge, que és el coll de
les noies i, per fer-ho, hi representa una bona massa de
cabells. D'altra banda, també es pot apreciar un intent molt
natural d'equilibrar el pes de les figures amb la flexió d'una
cama, que ressalta les formes corporals sota la túnica per
mitjà de la tècnica dels draps mullats, amb la qual vestit i cos
s'identifiquen. Les cariàtides són un exemple d'interrelació
entre l'escultura i l'arquitectura, perquè tenen tant la funció
decorativa com l'estructural de suport de l'edifici, pròpia de
les columnes. Representen la variació més gran que es va fer
de l'ordre jònic.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
16/45
L'entaulament de l'edifici consta d'arquitrau, fris (la decoració del qual està animada amb
relleus continus, molt allunyada de l'estil dels frisos del Partenó) i cornisa (semblant a les
d'estil dòric). Damunt de l'entaulament s'alçava el frontó, amb el timpà i els acroteris
respectius.
Pel que fa a la volumetria, és un dels edificis grecs més interessants. Els diferents espais
que creen les diverses dependències i els pòrtics, juntament amb la tribuna de les
cariàtides, creen un joc visual de volums que contrasten amb la regularitat dels altres
temples de la mateixa Acròpoli. Només els Propileus (vestíbul), obra del mateix
arquitecte, juguen amb els volums i l’espai.
L'Erectèon fou erigit a la vora del penya-
segat que limita l'Acròpolis d'Atenes pel
nord. L'edifici defuig el colossalisme i es
caracteritza per la seva planta poc
ortodoxa, fruit de les irregularitats
topogràfiques i del fet que s'havien de
respectar uns llocs de culte més antics,
situats a diversos nivells.
L'estança central, orientada a llevant i
que incloïa l'altar de culte a la deessa
Atena, és precedi-da per un pòrtic
hexàstil (de sis columnes de 6,58 m
d'alçada). Aquest espai no es comunica amb els altres dos, col·locats darrere seu i
dedicats l'un a Posidó i a Erecteu, i l'altre a Cècrops. AI costat nord, a un nivell inferior,
s'hi afegeix un pòrtic 4 amb un sostre cassetonat recolzat en sis columnes jòniques
(quatre frontals i una més a cada costat). Una porta conduïa des d'aquest espai a un
recinte obert on hi devia haver la llegendària olivera d'Atena.
AI costat sud es troba el pòrtic presidit per la famosa tribuna de les Cariàtides I, on hi ha
l'escala que conduïa a la tomba de l'heroi Cècrops. Actualment a aquestes figures
femenines els manquen els braços, però en el seu moment lluïen braçalets i joies de gran
bellesa i s'aguantaven les vestimentes amb les mans. Els plecs dels vestits, els cabells
pentinats amb trenes que els queien sobre l'espatlla i molts detalls plens de sensualitat
demostren que les figures femenines de les cariàtidesvan ser esculpides amb gran
naturalisme.
La complexitat de l'edifici va requerir solucions diferents a les diverses façanes. EI cos
principal consta d'un pòrtic jònic hexàstil a la façana principal (l’ oriental) (A), mentre que
l'occidental (F) és tetràstil jònic emmarcat per unes pilastres a les pedres cantoneres.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
17/45
Presideix l'accés nord un doble pòrtic tetràstil jònic (G); a la part interior, però, no s'hi
dupliquen les columnes, amb la qual cosa es trenca la tradició arquitectònica
grega.Aquest pòrtic conduïa a l'espai obert on es guardava la mltica olivera de la deessa
Atena (I). AI vessant sud, mirant cap al Partenó, hi ha la tribuna de les cariàtides, en la
qual les columnes han estat substituïdes per kórai (H). Tota aquesta diversitat de
solucions a les façanes anava acompanyada d'una gran varietat de nivells i, és clar, de
mides de pòrtics i de columnes. Era el primer cop que en un temple grec s'utilitzaven
proporcions i cànons diversos en el fust de les columnes i es combinaven contravenint als
preceptes clàssics
L’edifici s'integra en l'urbanisme especulatiu de l'Acròpoli d'Atenes i presenta la tribuna
de les cariàtides com a element emblemàtic orientat cap on se celebraven les grans
processons litúrgiques en honor de Pal·les Atenea en direcció al Partenó.
Pel que fa als aspectes decoratius , l’edifici,també ultrapassa els Iímits del classicisme
grec. Així, doncs, els frisos no contenien relleus mitològics sinó decoratius. A més, hi ha
una tribuna el fust de les columnes de la qual fou substituït per kórai, cariàtides amb
capitells d'òvul.
L'Erectèon és considerat un dels temples més complexos i refinats de l'arquitectura
religiosa grega. Si se'l compara amb el Partenó, la primera cosa que sorprèn són les seves
reduïdes dimensions i seu caràcter poc unitari, en contraposició a la unitat, tan pròpia de
l'arquitectura grega. L'estil jònic de l'Erectèon mostra una evolució remarcable respecte
al de l'època del Nike Àptera: les columnes són més primes, els entaulaments i els
frontons s'alleugereixen i l'ornamentació plàstica es refina fins al punt que van utilitzar or
en la decoració de les motllures. El fris amb relleus és de poc més de mig metre d'alçada;
no té gaire interès estètic encara que, en certa manera,anticipa la tècnica del mosaic.
L’edifici no segueix ben bé els cànons que establia el classicisme arquitectònic grec d'estil
jònic perquè hi ha una manca d'unitat, un aspecte que comença a insinuar els canvis cap a
la complexitat que introduirà posteriorment l'hel·lenisme.
L'Erectèon fou edificat amb la intenció de donar un lloc a la pràctica de vells cultes (per
honorar els déus mítics fundadors d'Atenes)que, després de la construcció del Partenó,
havien quedat sense santuari.L’edifici retia homenatge als fundadors de la ciutat. Segons
la mitologia, Posidó i Atena s'havien disputat l'Àtica davant de Zeus; Posidó li donà el mar,
i Atena, l'olivera. EI tribunal dels déus, presidit per Cècrops (rei mític de l'Àtica), declarà
Atena la més beneficiosa per a la polis. També hi havia un recinte dedicat a Erecteu -
d'aquí prové el nom de l'edifici-, primer rei d'Atenes; en el jardí exterior, dit de Pàndrosos
(filla de Cècrops), es guardava la mítica olivera de la competició entre Posidó i Atena.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
18/45
La construcció de l'edifici es portà a terme durant la guerra del Peloponès, en la qual les
polis gregues es van enfrontar entre elles. Pèricles ja havia mort (429 aC). La disgregació
del poder de les polis gregues, el poder que els havia permès defensar-se dels perses en
les guerres mèdiques, va comportar, finalment que quedessin sotmeses a la monarquia
macedònia. S'iniciava, així, el períodehel·lenístic.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
19/45
3.4TEATRE D’EPIDAURE
Nom Teatre d’Epidaure Autor Policlet el Jove Cronologia 350 aC Localització Epidaure (Peloponès) Tipologia Teatre Estil Grec Clàssic Materials Pedra Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 120 m diàmetre
L’arquitecte del teatre d’Epidaure va
ser Policlet el Jove, potser fill o net del
famós escultor, Policlet el Vell. Va
estudiar a l'escola d’aquest i es va
distingir com a autor de diverses
estàtues d'atletes guanyadors
olímpics. Va néixer a Argos al segle V a
C. Se sap molt poc de la seva vida. Com a escultor fou eclipsat per la fama de Policlet el
Vell. Fou més conegut com a arquitecte, ja que fou també creador del temple circular
d’Epidaure, admirat per les seves innovadores columnes corínties, a més del famós
teatre.
Els elements de suport eren els vessants de la muntanya per les graderies (2) dels teatres
(elements suportats). A Epidaure, degut a les grans dimensions, van construir uns murs
laterals de contenció del terreny.
La planta està formada per un hemicicle lleugerament sobrepassat a la càvea (la
graderia), que aprofita el talús del turó on es troba el teatre. L’espai podia acollir a la vora
de 15000 persones, que es distribuïen en les dues graderies, separades per un passadís
horitzonal(diazoma) mitjançant passadissos verticals (13 en la primera graderia, 22 en la
segona).
La primera fila de la càvea estava normalment destinada a les personalitats singulars, i els
seus seients eren els únics que tenien respatller, de vegades decorat.
L’espai s’organitza de la manera habitual en aquest tipus de construccions. El centre és
ocupat per l’orquestra(3), que era el lloc on es col·locava l’altar del déu a qui anava
dedicat el teatre, en aquest Dionís. També era l’espai destinat a músics i ballarins. Encara
que no s’han conservat els elements arquitectonics originals, sembla que l’altar de Dionís
es trobava dins un templet jònic de petites dimensions.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
20/45
Tancant l’espai, l’escenari estava composat per l’escena(4), conjunt d’elements
arquitectònics que delimitaven l’espai, avui perduts, que de vegades es feien servir quan
havia d’intervenir un déu en la representació. Aquesta es desenrotllava, però, el
prosceni(5), des d’on declamaven els actors.
El Teatre d’Epidaure, per la seva bona conservació (estructural, si més no) pot ser
considerat el millor exemple de teatre grec. És un edifici integrat orgànicament tant amb
l’entorn natural com en l’urbanístic. Com que l’origen de les manifestacions teatrals és
litúrgic, el cor era tant important com els actors, i per això a Epidaure l’orquestra estava
completament desenvolupada. D’altra banda, l’excel·lent acústica és el resultat de càlculs
acurats, en què la recerca de la perfecció ideal prové del respecte als cànons (a Epidaure,
la raó àuria i la progressió de Fibonacci), utilitzada, això sí, prenent l’escala humana com a
mesura de totes les coses.L’estructura del teatre persegueix la millor visibilitat i acústica
possibles.
Les obres de teatre es feien en honor de Dionís (déu del vi i la festa). De manera que la
funció bàsica dels teatres era religiosa i didàctica, on el cor explicava l’acció de les obres
dramàtiques i el paper dels actors era secundari.
Teatres com el d’Epidaure van veure nèixer els gèneres teatrals i literaris que encara són
els nostres. Tots els grans santuaris disposaven d’instal·lacions d’aquest tipus.El teatre
d’Epidaure mostra l’evolució de l’arquitectura clàssica cap a l'hel·lenisme, quan augmenta
la càvea i s’aixeca el prosceni. Fou el model a seguir per teatres posteriors, tant grecs
(Segesta, Sicília) com romans, tot i que aquests hi aportaren avenços tècnics molt
importants.
El respecte dels arquitectes
grecs pel marc general de la
seva cultura (respecte als
cànons, idealisme, mesura
humana) va fer que la
tipologia de les seves
construccions es mantingués
estructuralment inalterable al
llarg del temps, i que no fossin gaire donats a les innovacions.. En el cas delsteatres,
elsgrecsfixen una tipologia que ha arribatpràcticament inalterada finsalsnostresdies.
Elsarquitectesromans, però, partiran del teatregrec per actualitzar-lo: desenvoluparen el
marcarquitectònic de l’escena, aixecaran el teatresensehaver de tenir la referènciad’un
turó, emprantl’arc de migpunt i la volta de canó, etc. Doblantl’estructura del teatre,
crearan un espainou, l’amfiteatre.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
21/45
3.5ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM
Nom Teatre d’Epidaure Autor Desconegut Cronologia 188 aC Localització Pèrgam (Turquia) L’actual està a Berlín Tipologia Temple Estil Grec Hel·lenístic Materials Marbre Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 36.44 x 34.29 m
La divisió del poder de les polis gregues, que va permetre, d’alguna manera, defensar-se
dels perses a les Guerres Mèdiques, va comportar la seva submissió a la monarquia
macedònia. Alexandre el gran, conegut com la figura més representativa d’aquest
període, va aconseguir, mitjançant les seves conquestes, una unificació de la península
grega es un sol regne, per una banda; i la difusió de la allà a on va anar, per l’altre. A la
mort d’Alexandre, els seus generals es repartir l’enorme imperi, donant origen a les
monarquies hel·lenísitiques (làgides, ptolomeus i seleúcides). Els monarques hel·lenístics
estaven frissosos, doncs, de legitimar el seu poder emparentant-se amb referents mítics o
històrics. Així, quan Àtal I funda el seu regne a la ciutat de Pèrgam, planteja la seva capital
com un centre cultural presentat com el continuador dels valors de l’Atenes de Pèricles,
política continuada pels seus successors, els Atàlides.(En l’èpocahel·lenística es varen
posar de moda elsgransaltars, dedicats a un gran déu, normalment Zeus).
Durant aquesta època es funden escoles d’art hel·lenístic
Atenes : Es fan moltes còpies, més o menys lliures del passat (Tors
Belvedere, d’Apol.loni, Jove orant de Boethas...)
Pèrgam : Destaquen els relleus i l’altar de Zeus, de l’època d’Eumenes II,
grups que representen la lluita d’aquest regne contra els gals (Gal
moribund, Gal suïcidant-se, d’Epígon)
Rodes : Afany pel colossalisme i per l’expressió del dolor i el moviment
contorsionat. (Colós de Rodes, del s. III aC , Victòria de Samotràcia,
Toro Farnesi i Laocoont)
Antioquia : La Tyché o Fortuna, figura al·legòrica de la ciutat
Alexandria : L'Al·legoria del Nil...
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
22/45
L’altar de Zeus és l’exemple més conegut
del període hel·lenístic. És un monument
amb una gran sala rectangular, voltada
de pòrtics interiors i exteriors, amb dues
ales laterals que s’avancen per marcar
l’escalinata d’accés, formant així, la forma
de la lletra U. Si tenim en compte
l’escalinata, però, la planta esdevé
pràcticament un quadrat. Aquesta
escalinata forma part del gran podi, de 7
m d’alt, que com un sòcol destaca la
construcció períptera. En aquest sòcol
trobem un fris corregut molt gran, de 2,5
m d’alçada, que presenta 120 metres de relleus. La monumentalitat del podi trenca amb
els cànons clàssics de proporció, ja que la columnata jònica que delimita la construcció
períptera en què es troba l’altar, es veu empetitida per la monumentalitat de l’accés.
Unes columnes jòniques sostenen la teulada en terrassa; el podi el conjunt de l’altar.
Malgrat que en el període hel·lenístic es perfilin noves característiques artístiques,
continua utilitzant el sistema arquitravat tradicional.
La façana principal la formen els braços de la U imaginària de la planta, en els quals
penetra l’escalinata. La resta de la façana ocupa la visió del l’espectador amb la
columnata i el fris.
Pertany a l’escola de Pèrgam. És l’altar més gran de
l’antiguitat. Es caracteritza pel colossalisme de les
construccions, i pel patetisme (moció) de les escultures
(relleus del fris). El centre de gravetat es traslladà de
Grècia a Orient, a les noves capitals hel·lenístiques.
Pèrgam fou una de les més importants. Es donà una
influència mútua (eclecticisme). En arquitectura es
barregen els ordres i s’obliden els canons, com és el cas
de l’altar de Pèrgam. Es desenvoluparen simultàniament
diferents estils i formes, reflex d’una amplitud i varietat
de gustos. El gust pel colossalisme i el luxe ornamental
hi són patents (fi sobrietat clàssica). Gran virtuosisme
constructiu: l’esperit clàssic grec s’impregna del
colossalisme i luxe orientals. Gran varietat de tipus de
construccions. Les relacions entre l’ordre i l’edifici ja no
són gaire rígides. S’abandona el dòric.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
23/45
És un excel·lent exemple d’unió d’arquitectura i escultura. Els 120 metres de relleus
representen la gigantomàquia. Encapçalant el gris, Atena agafa Alciona pels cabells,
davant la impotència de Gea, mare d’aquesta. Mentretant, Niké corona Atena, i Zeus es
bat amb tres gegants. Altres escenes es poden identificar amb l’ajut de bibliografia
clàsdica: Hèlios amb la quàdriga, Afrodita amb animals ferotges, entre altres. A l’interior
de l’altar, un fris menys dramàtic recolliua la història de Tèlef, fundador mític de la
dinastia atàlida, amb notius decoratius, arquitectònics i florals, que intenten crear
perspectiva.
L’altar s’integrava en el conjunt de l’acròpolis de Pèrgam, conjunt monumental d’edificis
civils i religiosos, en una terrassa alta a tocar del temple d’Atena.
En aquest altar s’hi reconeixen les característiques bàsiques de l’hel·lenisme.
Arquitectònicament, en primer lloc, perquè l’edifici ja no està basat en l’escala humana,
l’harmonia i la proporció, sinó que busca deliberadament trencar amb els cànons clàssics
en nom de la monumentalitat. Escultòricament, en segon lloc, ja que els relleus del fris
són pràcticament un compendi d’hel·lenisme: dinamisme, pathos, predomini dels grups
escultòrics. Idènticament, predomini de les línies compositives diagonals, vestits que
marquen plecs exagerats que fan arbitràries les musculatures, inclusió de detalls com el
pèl de les aixelles o les escates dels éssers monstruosos. Per accenturar els efectes, s’ha
utilitzat el trepà buscant efectes de clarobscur.
Tant des del punt de vista arquitectònic com escultòric es persegueix transmetre un
missatge clar: Pèrgam és la continuadora dels valors grecs clàssics, en general, i atenencs
en particular. Per això els reis s’emmirallen constantment en Pèricles: basteixen una
acròpolis pergamesca, trien el tema de la gigantomàquia, que es trobava a les mètopes
del Partenó, i col·loquen la ciutat sota la protecció d’Atenes, en particular davant les
amenaces dels celtes gàlates.
L’altar va tenir una gran repercussió en el seu moment i segles posteriors, en part,
segurament, perquè Pèrgam va tenir molta relació amb la Roma republicana, els artistes
de la qual en van copiar les escultures a bastament.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
24/45
4.ESCULTURA
Per conèixer la història de l’escultura grega, cal reconstruir-la a partir de les fonts literàries de
l’època, de les restes, de les obres conservades, i, en especial, de les còpies que en va fer la
civilització romana.
1. Antropocentrisme
Destaquen la importància de la figura humana (sobretot masculina) com a ideal de bellesa
que es basa en la proporció i l’equilibri i com a centre de l’univers. El nucli temàtic de
l’escultura grega va ser, doncs, la representació humana que, entre altres figures, incloïa
divinitats, herois, atletes i sacerdotesses.
2. Busca l’harmonia i la perfecció visual
La creació escultòrica a Grècia va anar acompanyada d’una
lluita constant per aconseguir la representació de la realitat
i la bellesa. Per això es van crear diversos cànons, sistemes
establerts de construir obres escultòriques basats en càlculs
matemàtics.
És un art estètic que busca aconseguir la bellesa màxima a
partir de l’harmonia, l’equilibri i la proporcionalitat. L’art
s’allunya de l’exaltació del poder o de la funció màgica,
d’èpoques anteriors.
3. Moviment
Els escultors grecs fan esforços molt grans per captar el moviment, característica bàsica
que marca el canvi d’etapa.
4. Construïda, sobretot, amb bronze
El material més utilitzat va ser el bronze, però com que es tracta d’un material fungible,
en èpoques posteriors moltes d’aquetes escultures es van fondre per tornar a aprofitar el
metall o fer-lo servir, sobretot, per a la fabricació d’armament. També val a dir que a
diferència del marbre, que també era utilitzat, permet crear formes obertes. Utilitzen, en
menor mesura, la fusta revestida d’or, ivori i altres elements luxosos.
5. Naturalisme
En l’escultura, l’art és naturalista ja que busca la representació de la natura i de l’ésser
humà, però de forma idealitzada. No existeixen els retrats, de manera que les expressions
facials són força semblants.
6. Policromada
Eren escultures pintades suaumenti decorades amb pintura, que ha anat desapareixent
amb el pas del temps.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
25/45
Es van determinar tres períodes escultòrics per a la construcció d’obres artístiques:
Arcaic
(s.VII aC - 475 aC)
Clàssic
(475 aC - 323 aC)
Hel·lenístic
(323 aC - 31 aC)
L’art rep molta influència de
les cultures orientals
(Assíria, Egipte i Fecícia)
adoptant-ne alguns trets
distintius
L’art evoluciona d’un
estaticisme arcaic a un
intent de representació de
l’actitud humana més
natural
L’art rep influències
orientals i monumentalistes
amb l’Imperi que funda
Alexandre el Gran i la
disgregació del poble grec
que es dóna després de la
seva mort
Les escultures no tenen cap
emmarcament paisatgístic
Les escultures, en alguns
casos, tenen algun
emmarcament paisatgístic,
tot i que no és gaire comú
(retrat individual)
Les escultures s’acostumen
a emmarcar en un ambient
paisatgístic que li aporti
colossalisme i expressivitat a
la obra
Les escultures són rígides i
hieràtiques, amb poc
moviment, sòlides i frontals
Les escultures busquen ser
més naturals intentant
representar més moviment i
emocions, però continguts.
El cap perd la frontalitat i
mira cap a altres bandes. Se
segueixen uns cànons que
s’estableixen en aquesta
època
Les escultures busquen
representar l’expressivitat
en els moviments i en els
rostres per mitjà d’una
exageració de la intensitat
d’aquestspáthos.
Introdueixen dissonàncies
en les proporcions, un
trencament dels cànonsi
representacions de detalls
antiestètics
Les escultures presenten una cama lleugerament més avançada que l’altra, però sense mobilitat. Representa un cos simètric
Les escultures presenten una cama lleugerament més avançada que l’altra.Trenca la simetria amb un moviment del cos anomenat CONTRAPPOSTO (una part del cos tensa -la cama que aguanta el cos- i l’altra distesa) i una CORBA PRAXITELIANA que arqueja el cos representat
Les escultures trenquen amb els cànons preestablerts i no segueixen cap tipus de convencionalisme. No intenten representar la simetria o la serenitat i adquireix més moviment i dinamisme
Els braços estan enganxats
al cos
Els braços es desenganxen
del cos i es col·loquen en
posicions diferents
Els braços es desenganxen
completament del cos
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
26/45
L’estudi anatòmic està molt
poc desenvolupat i es
centren en juxtaposar els
diversos elements de
l’anatomia per crear les
figures (representació
esquemàtica dels músculs)
Es perfecciona l’estudi
anatòmic, fet que aporta
una major suavitat i
harmonia del cos i una
definició més marcada dels
músculs. El tronc és menys
compacte i s’allarga una
mica
L’estudi anatòmic és detallat
a un nivell extrem intentant
reproduir a la perfecció la
figura humana, eles seus
músculs i òrgans. Els cossos
es contorsionen i els
escultors intenten captar
aquests moviments de
manera realista
Els cabells són ordenats en
superfícies geomètriques
molt definides
Es dóna una simplificació
artificiosa del cabell, que
comença a ser menys
geomètric, malgrat manté
l’estaticisme
Els cabells s’esculpeixen, en
gran part, mitjançant la
tècnica del trepanat per
donar més realisme a la
composició. Deixen de ser
geomètrics
La majoria de personatges es presenten nus o coberts amb robes molt rígides i estàtiques que amb prou feines deixaven entreveure l’anatomia humana
La majoria de personatges es presenten nus o coberts amb robes amb plecs més naturalistes que busquen sensació de realisme
La majoria de personatges es presenten vestits mitjançant la tècnica dels draps molls, que deixa al descobert l’anatomia humana
Somriure arcaic (llavi superior arquejat cap amunt) i ulls ametllats
Expressió facial serena sense somriure arcaic i ulls més realistes
Expressió facial molt marcada que acostuma a mostrar dolor, patiment o sentiments forts, donant importància a la representació del páthos
Es representen atletes nus i sacerdotesses
Es representen homes joves ideals de bellesa que representin alguna divinitat o algun atleta o personatge famós
Es representen escenes de la vida quotidiana amb personatges poc idealitzats que no encaixen en els cànons clàssics com nens, vells, dones, moribunds, [...]
Kuros
Korai
Guerrers de Riace
Dorífor
Discòbol
Hermes amb Dionís infant
Laocoont i els seus fills
La victòria de Samotràcia
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
27/45
4.1KOUROS D’ANÀVISSOS I KORÉ DEL
PÈPLUM
Nom Kouros i Koré Autor Desconegut Cronologia Kourosd’Anàvissos 530 aC primera escultura Koré del Pèplum 510-500 aC Localització Anàvissos i Acròpolis
d’Atenes Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Arcaic Materials Marbre de Paros Tècnica Talla Forma Exempta Dimensions 1.94 m i 1.21 m
La societat es va anar acomodant a les ciutats
formant polis importants mentre les formes de
vida camperola van anar desfent-se progressivament. D’aquesta manera l’economia
comercial i monetària anà guanyant un pes important, fet que va comportar el predomini
de la classe mercantil per sobre de la terratinent.
Es van imposar tiranies a les polis a partir del S.VII que, amb el temps, van acabar donant
lloc a la transició a la democràcia. Les corts d’aquests tirans van ser els centres culturals i
artístics més significatius de l’època tot reflectint un món en formació i amb continus
canvis polítics i socials.
Les classes dirigents i l’aristocràcia es van convertir en els inversors en art, contractant els
artistes (professionals, la consideració social dels quals era baixa degut a que
desenvolupaven un treball manual) per que els reproduïssin obres determinades ja que
eren els únics que es podien permetre el luxe de tenir un art poc pràctic i de finalitat
estètica a casa seva.
Aquest art s’anà independitzant dels conceptes màgics i religiosos que havia adquirit fins
aleshores i, encara que fossin obres fetes en un context de rituals religiosos, van deixar de
ser obres sagrades per si mateixes. També deixà de tenir qualsevol tipus de valor pràctic i
es va convertir en un mer joc de línies i colors que desembocaren en qualitats com el
ritme i l’harmonia que intentaven imitar la realitat idealitzada. Les úniques arts que
consideraven nobles eren la música, la poesia i la filosofia.
Olímpia va ser el lloc més important de propaganda artística a Grècia, de formació pública
i consciència d’unitat cultural i nacional de l’aristocràcia ja que la participació als Jocs era
reservada a aquesta classe social.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
28/45
Ambdues figures corresponen al moment històric en què el sistema de polis gregues
s’estava desenvolupant, es produïa l’expansió colonial i en alguns indrets s’implantaven
les tiranies prèvies al desenvolupament democràtic.
El Kurós representa l’atletaKroisos nu, amb una finalitat commemorativa i funerària, i
per això tenia una inscripció al peu.
La Koré representa probablement una sacerdotesa (recordar processó Panatenees del
Partenó) amb una finalitat religiosa.
Ambdues figures presenten composicions tancades i simètriques, seguint línies verticals.
El Kurós té una cama avançada per donar sensació de moviment, mentre que la Koré
tenia originalment un braç que trencava la verticalitat. Aquesta presenta restes de la
policromia original, mentre que en el kurós destaca sobretot el brunyit del marbre.
Les obres presenten marcades característiques de l’estil arcaic, fortament influïdes per
l’estauària egípcia:
- hieratisme de les figures
- clara preséncia de la llei de la frontalitat
- la forma fortament codificada d’assenyalar les diferents parts del cos (W M en el
cas del kurós, cinyell partint dos cossos més o menys cilíndrics en la koré) que
conservarà una certa validesa fins i tot en el període clàssic. De vegades sembla
que les parts es fabriquin en sèrie i després es muntin
- rostres, faccions i cabells estereotipats: somriure arcaic, ulls amtellats, cabells a la
jònia(rinxolats i recollits en una diadema
- problemes en la resolució d’algunes parts del cos, com ara els genolls
- representació vestida, i per tant esquematitzada, de la figura femenina
En tots dos casos es barreja la funció religiosa i la civil: pompa i circumstància femenina
en les desfilades religioses, èxit esportiu en els jocs, són maneres de lloar les ciutats i els
seus sistemes. Iconològicament, aquestes figures no corresponen a retrats de
personesconcretes, sinó que són un exemple de l’idealisme grec: els kuroi homenatgen el
paper que els jocs atlètics tenien en la cultura grega, mentres que les korai recollien el rol
femení en les cerimònies religioses. Un i altre tipus d’escultures solien col·locar-se en els
santuaris.
En tot cas, kurós i korai inicien la recerca cap a valors específicament grecs, tot partint de
les influències orientals: interès per la bellesa idealitzada en sentit humà, voluntat
canònica. Des d’aquest punt de vista, formen una part gens menyspreable del llegat
artístic i cultural grec.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
29/45
4.2GUERRERS DE RIACE
Nom Guerrers de Riace(Vell i Jove)
Autor Desconegut Cronologia 460-430 aC Localització Costes Reggio Calàbria Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Clàssic Materials Bronze Tècnica Fosa Forma Exempta Dimensions 2.05 m
Ambdues peces han estat atribuïdes a Pitàgores
de Reggio, encara que recerques més recents
atribueixen el bronze A aAgelada, un dels
mestres de Fídies, i el B a Alcamene. De totes
maneres, es desconeix qui va fer aquestes dues
escultures. De Pitàgores de Reggio se’n sap
poca cosa. Agelada era d’Argos, i a mitjan segle V aC va treballar a Delfos i el Peloponès.
Alcamene, per la seva part, era natural de l’illa de Lemnos, i pels seus mèrits artístics se li
va concedir la ciutadania atenenca. La seva època comú, el segle V a.C, va veure com les
polis gregues asseguraven la seva independència de Pèrsia durant les guerres mèdiques,
la lluita per l’hegemonia entre els sistemes antagònics d’Atenes i Esparta, i el seu
esgotament mutu a les guerres del Peloponès.
Aquest grup exempt adossat data del segle V aC (la data de 460 ha de ser per força
orientativa), i són bronzes a la cera perduda. Hi ha autors que pensen, però, que la
tècnica fou la de la fosa directa, molt més complexa. El Vell fa 205 cm d’alt, i el Jove, 197.
Les figures pertanyen a l’època clàssica, dins l’anomenat estil sever.
La seva ubicació original no ens és coneguda, encara que els defensors de l’autoria
d’Agelada i Alcamene sostenen que era l’àgora d’Argos. En tot cas, van ser descobertes
per un submarinista el 1972. Un cop restaurats, s’exposen al Museu Arqueològic de
Reggio Calabria (Itàlia).
Les escultures representen dos guerrers barbats i nus, sobre la identitat dels quals no hi
ha acord entre els historiadors. Així , podrien ser:
Àiax Telamó, dit el gran, cap de l’exèrcit aqueu de la guerra de Troia i recuperador
del cadàver d’Aquil·les; i ÀiaxOïleu, violador sacríleg de Cassandra.
A B
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
30/45
Càstor i Pòl·lux (dits també els Dioscurs i els Tindàrides), fills il·legítims de Zeus i
Leda, a qui el déu seduí adoptant la forma d’un cigne. Els dioscurs van prendre
part en l’expedició dels al Pont Euxí, que la literatura èpica transformà en el viatge
dels Argonautes. Caps polítics i militars, els Dioscurs van participar en altres
campanyes i expedicions, i van fundar polis. Segons el mite, el seu enfrontament
per una rivalitat amorosa amb els fills de Leucip els va fer perdre el favor dels
déus, i Càstor va acabar morint. La resistència de l’immortal Pòl·lux a separar-se
del seu germà, va fer que Zeus els transformès en la constel·lació que duu el seu
nom.
Tideo i Amfiarao. El primer (bronze A) era un heroi etoli, fill del déu Ares i protegit
d’Atenes. El segon (bronze B) era un profeta guerrer. Tots dos haurien participat
en la mítica campanya d’Argos contra Tebes. En el seu decurs, Tideo hauria
devora, endut per la seva rauxa combativa, el cervell del tebà Melanip. Això li va
fer perdre el favor d’Atena i va fer anar en orris la campanya, fet que Amfiarco
havia profetitzat. La campanya va tenir una segona part, dita dels Epígons,
formada per un grup més nombrós de guerrers.
Harmodi i Aristogíton, personatges històrics.
La funció de les figures és evidentment estètica, per bé que si fos cert que anaven
destinades a Argos, devien formar part d’un conjunt més nombrós, destinat a
commemorar la independència d’aquesta polis respecte Esparta.
La composició és oberta i asimètrica, seguint la línia sinuosa que marca el contrapposto.
A sobre del bronze s’hi ha utilitzat altres materials, a la recerca de la versemblança: ivori
per a la còrnia dels ulls, plata per a la seva nineta i per a les dents, làmines de coure per a
llavis i mugrons. La utilització de la plata és inusual en l’estatuària grega, i podria ser un
argument a favor de la tesi de que el Jove fos l’antropòfag Tideo.
Pel que fa a l’entorn, sembla que les estàtues van ser previstes per anar juntes, però no és
gens clar que haguessin d’anar adossades a una paret, ja que les frontisses del braç
esquerra semblen pensades per posar-hi un escut, com els que s’han trobat al mateix
jaciment. És probable que haguessin d’anar dempeus sobre un pedestal, mitjançant uns
perns soldats als peus.
La seva adscripció a l’estil sever de l’època clàssica pot argumentar-se observant que, bo i
la frontalitat dominant, les figures han perdut l’hieratisme del període arcaic (herència
dels egipcis). Hi col·labora, a més del contrapposto ja esmentat, el tractament anatòmic:
la meitat dreta del cos està una mica més alta que l’esquerra, i els braços ja no guarden
cap simetria. Sense perdre la frontalitat, el guerrer Jove té el cap lleugerament tombat
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
31/45
cap a la dreta. Ambdues figures reben un tractament diferenciar dels cabells i dels pèls de
la barba. Aquests, però, guarden reminiscències arcaiques, com ho és també el
manteniment d’una certa rigidesa.
Els cossos estan idealitzats, però dins un cert naturalisme: desenvolupament muscular
sense excessos, separant l’anterior i el posterior de ventre i cames amb una línia en forma
d’U; línia horitzontal de delimitació del tronc a l’alçada dels colzes.
La troballa submarina d’aquestes escultures a la zona de l’estret de Messina ens parla de
l’intens contacte, econòmic però també cultural, entre la Península hel·lènica i la Magna
Grècia; és a dir, entre les polis i les seves colònies i, a través del sistema d’emporis, amb
tota la Mediterrània. Fossin o no un homenatge simbòlic a les armes d’Argos, sembla
evident que la idealització de les figures dels guerrers tindria una finalitat cívico-religiosa
en el context d’una ciutat-estat.
Els guerrers representen un moment trascendent de l’evolució de l’estatuària, que duu
dels kuroi al moment clàssic. Aquí ja s’apunta la idealització naturalista (com es veu
també a l’àuriga de Delfos o el Zeus del cap d’Artemisi). Idènticament, són importants
perquè ens permeten un coneixement directe de l’escultura grega, que sovint només ens
ha arribat a través de còpies romanes en marbre. Així hem pogut veure els recursos
tècnics que, a més de cromatisme, hi afegeixen voluntat naturalista. Seria lícit, fins i tot,
demanar-nos si la còpia romana no ha esbiaixat el nostre coneixement de la iconologia
hel·lènica, fent una tria temàtica que bandegi l’exaltació cívico-religiosa de les glòries
militars de les polis.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
32/45
4.3DORÍFOR
Nom Dorífor
Autor Policlet el vell Cronologia 450-445 aC Localització Museu Arq. Nac. Nàpols Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Clàssic Materials Bronze Tècnica Fosa a la cera perduda Forma Exempta Dimensions 2.12 m
Policlet és un dels escultors més importants de
l'època clàssica no solament per la seva obra
artística, sinó també pel tractat que va escriure
sobre la bellesa del cos humà, conegut amb el
nom de cànon(El cap és la setena part del cos;
el rostre està dividit en tres parts iguals: el
front, el nas i el mentó; el peu és tres vegades el
palmell de la mà; l’arc toràcic i el plec engonal són arcs d’un mateix cercle: totes les parts
del cos estan relacionades). Hi teoritza sobre la proporcionalitat del cos humà i la relació
entre les diverses parts, i hi estableix la mida del cap en una setena part del cos.
El Dorífor és un noi que duu una llança i mostra l'equilibri perfecte. Totes les parts del
seu cos tenen una relació correcta amb les altres i cadascuna guarda també una relació
matemàtica i geomètrica amb el conjunt. La bellesa esdevé mesura i proporció, també
força rítmica. El Dorífor és per tant la perfecta proporció, dins d’un ideal naturalista, ja
que el perfecte coneixement del cos humà hi és un altre tret imprescindible.
El contrapposto es perfecciona amb Policlet: la cama que aguanta el cos i el braç caigut
són al mateix costat, i a l’altre hi ha el braç doblegat i la cama lliure, que només toca al
terra amb les puntes dels dits del peu, resultant- ne un contrast harmoniós entre els dos
costats, accentuat pel gir del cap. L’equilibri entre efectes de càrrega i descàrrega del pes
del cos li dona un dinamisme únic, conseqüència de la tensió i la placidesa.
Les característiques bàsiques que el defineixen són:
Expressió serena
Gran naturalisme
Cabells menys geomètrics
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
33/45
Cos atlètic
Contrapposto (musculatura matisada sobretot al tors)
Cama esquerra enrere, relaxada. La dreta suporta el pes, en tensió.
Equilibri perfecte
Cànon 1/7
Suport lateral (còpia en marbre)
Camina cap a l’espectador
Equilibri dinàmic
Té un ritme alternant: equilibri perfecte entre la part tensa i la part distesa, cosa que
accentua el dinamisme i la naturalitat de la figura. Les lleugeres inclinacions dels malucs i
les espatlles compensen la tensió anterior.Lleugera ondulació del cos i el cap una mica
girat, li donen més elasticitat, trencant l’estatisme.
Vista de front es percep l’harmonia de les línies. Postura natural, camina cap a
l’espectador. Porta una llança a la mà dreta, per tant, aixeca una mica l’espatlla que la
sostè. La cama esquerra, com que no aguanta cap pes, fa que baixi el maluc. El braç dret
cau relaxat. La cama dreta, suporta el pes, el maluc s’aixeca. Tota la postura del cos depèn
d’aquesta acció.
El Dorífor té un regust d’arcaisme: tallat amb duresa, pectorals plans i les línies de cintura
i malucs són molt marcats. Introdueix la tècnica de la gravitació sobre una cama. És
l’encarnació del prototipus de cos viril perfecte, d’elegància austera...
Superfície polida i posició en contrapposto que hi dóna moviment i en trenca el
hieratisme. En fer-ne una còpia de marbre, l'escutor hel·lenístic es va veure obligat a
posar-hi un tercer peu per assegurar-ne l'estabilitat, una solució innecessària en els
originals de bronze que, per això, tenien un moviment més airós. La figura fou concebuda
per ser contemplada unifacialment, de front. EI tractament dels cabells abandona la
geometrització, per ser més realistaÉs un clar exponent del període clàssic: intenta buscar
la bellesa de la figura miijançant la recerca de la relació entre les diverses parts com
proposa el cànon 1/7.
El contrapposto i la lleu inclinació del cap introdueixen el moviment harmoniós
caracterlstic de l'època. La idealització del rostre i del cos en general no deixen que l'obra
comuniqui cap mena de sentiment que en pugui alterar l'equilibri.
L’obra, representa un atleta en actitud de repòs instants abans de participar en la prova
de llançament. Els atletes eren molt famosos perquè representaven les virtuts i valentia
guerreres. L’ideal antropològic grec: l’home en plenitud juvenil preparat per participar
en els jocs, en un equilibri perfecte entre vigor físic i intel·ligència. Factors corporals en
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
34/45
harmonia amb els espirituals. Només els homes podien fer activitat física (gimnàstica) i la
practicaven nus. Les competicions atlètiques eren molt populars, sobretot les que es feien
en honor de Zeus a Olímpia
Es pretén posar de manifest la glòria del mecenes o de la ciutat per qui competia l'atleta
objecte del monument ja que indirectament anava destinat a exaltar el promotor
econòmic.
Per als grecs l'esport era molt important; per això, no és estrany que abundin les estàtues
d'atletes. La «gimnàstica»-l'activitat fisica- estava reservada als ciutadans de sexe masculi
i, practicada sense un fil de roba (en grec gymnósvol dir (< nu »), formava part del
programa educatiu de l'individu. Els atletes adquirien una fama tan gran com els herois
més valents en el que era una mena de sublimació de les virtuts i la valentia guerreres:
les competicions esportives (els Jocs Olímpics i els Jocs Nemeus en honor de Zeus, els Jocs
Panatenesos, etc.).
No se sap si l'esculturafouencarregada per un particular o pelspoderspúblics, però, en tot
cas, teniacom a destinació ser exhibida en un llocpúblic.
L’original en bronze s’ha perdut, però es conserven vàries còpies romanes.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
35/45
4.4DISCÒBOL
Nom Discòbol Autor Miró Cronologia 450 aC Localització Santuari d’Apollo Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Clàssic Materials Bronze Tècnica Fosa a la cera perduda Forma Exempta Dimensions 1.53 m
Miró es va formar, juntament amb Fídies i
Polidet, en el taller d'Agelades i esdevingué
capdavanter de la seva època gràcies a la
utilització de la tècnica del bronze, que li donà
gran fama. Malgrat que en restin poques obres
-el Discòbol i Màrsies (7/1), que, a més, són
còpies romanes-, en té moltes més de
documentades, com ara la Vaca sagrada de
l'Acròpoli d'Atenes o el corredor Lades.
El Discòbol és l'obra mestra de Miró, l'artista del moviment per excel.lència; cap més
escultor grec no el va superar mai en aquest aspecte.
Miró fou un creador força innovador que va revolucionar les velles fórmules del passat;
El Discòbol responia, en darrera instància, a les exigències de l'art egipci, en què el tors es
representava frontalment i els braços i les cames de perfil.
El pas endavant que va fer l'escultor va ser convertir el que ja era un prototip sense vida
en un prodigi de moviment només pel fet d'escollir un personatge que semblés
versemblant en aquesta postura forçada.
Un atleta és esculpit en el mateix moment de llançar el disc. Tots els músculs són en
tensió en aquesta extraordinària expressió de moviment pur. El llançador, amb el tors
girat per aprofitar la seva força i amb el cap tombat per mirar el disc, està totalment
concentrat en la seva empresa.L’escultura és commemorativa del discòbol Jacint que
morí en uns jocs dedicats a Apol·lo
És de composició oberta. Està format per dues línies de mitja circumferència que van des
del disc fins al peu esquerre, i des del peu dret fins al cap. A més, interiorment el cos
forma una línia en ziga-zaga que trenca qualsevol harmonia estàtica i que va del disc fins a
l'espatlla dreta, d’aquesta al maluc, del maluc al genoll i del genoll al peu aixecat.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
36/45
Aquest conjunt de línies aconsegueix donar a l'obra una
gran sensació de moviment si l'observem de front.
La fita de Miró no era apropar-se a la realitat; de fet, la
postura de l'atleta tes pon més a la impressió del
moviment que volia transmetre que no pas a la posició
real que adopten els llançadors de disc.
En el Discòbol i a les seves altres escultures Miró va fer un
gran esforç per distanciar-se del hieratisme dels primers
temps i aconseguí convertir-se en l'artista del moviment.
En el cas del llançador, la clau fou saber escollir el
moment de màximequilibri, l'instant en què posa el disc
cap enrere amb la finalitat d'agafar impuls per llançar-lo;
el moviment següent és fer un pas endavant i deixar anar
el disc amb tota la força.
L'encert de Miró es complementà amb l'estudiada tensió entre les diverses formes
geomètriques que componen el cos.
AI Discòbol no s'hi poden establir els eixos de simetria, tan imponants en el cas de Policlet
-contemporani de Miró-, però és possible identificar-hi una composició feta a partir de
triangles i línies corbes.
Per exemple, el cap, els malucs i els peus formen una mitja circumferència que s'oposa -
en un equilibri precari, responsable en gran part de la sensació de moviment a l'altra
mitja circumferència que formen els braços estesos: el dret cap enrere per agafar impuls i
l'esquerre recolzat sobre el genoll.
En definitiva, és l'expressió perfecta del moviment. A més d'usar complicades formes
geomètriques per dinamitzar la figura, Miró aconseguí l'extraordinari ritme del DISCÒBOL
recorrent a una fórmula que podia semblar ja caduca, però que, tal com la féu servir,
prengué una nova força:
Representar els trets més característics del cos d'un individu a la manera dels
antics egipcis. Així, com passa a les pintures egipcies, s'observa el tors
frontalment, mentre que les cames i els braços són de perfil.
La intel'ligència de l'artistaestà en el fet de triar un modelhumà en una actitud que
feiacreible i natural la postura forçada.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
37/45
Amb tot, si algú provés de llançar el disc partint d'aquesta postura l'únic que
aconseguiria és que aquest li caigués als peus perquè l'escultura va ser feta per
crear la il.lusió de moviment i no pas per mostrar la tècnica dels llançadors de
l'època.
Així doncs, tot i l'aparent lliberrat del gest, es tracta d'una composició plana que
només té sentit si es mira de cara o d'esquena; qualsevol altre angle de visió té
com a resultat una confusió gens harmònica.
Hi ha una contradicció entre l'intent de buscar la representació realista del cos i el
manteniment de la idealització del rostre del discòbol malgrat l'esforç i la concentració
que hauria de mostrar la seva expressió.
L’original era de bronze, com totes les obres creades per Miró, per la qual cosa no tenia el
tercer peu en forma de tronc que té la còpia de marbre. L’aspecte de l'escutura era,
doncs, més dinàmic i l'estructura no estava gens sotmesa als condicionaments del
material utilitzat. La còpia de marbre que analitzem, tanmateix, té una gran qualitat
d'execució que aconsegueix, també, transmetre el moviment esmentat.La superfície de
l'atleta té un acabatbrunyit.
EI Discòbol pertany a l'època clàssica de l'escultura grega, ja que introdueix un moviment
més àgil i dinàmic que no l'escultura clàssica del període sever.
La «unifacialitat” -visió frontal en contemplar l'escultura- i la idealització de l'atleta
també són característiques d'aquest període.
El Discòbol, com totes les obres greguesd'aquestperíode, era destinat a ser exposat en
públic en un puntestratègic de la ciutatperquè el poble, que enteniaperfectament el tema
que tractava i el missatge que es volia comunicar, el contemplés .L’obra, destinada a
homenatjar el discòbolJacintcompleixperfectament la sevafunció: el representa en el
momentjust de l'acció, en plena activitatesportiva, l'aspecte que el va ferfamós.
El Discòbol representa un jove en la sevamàxima plenitud fisica –il.lustral'idealatlètic de
l'època- que es troba a punt de llançar el disc, en un momentdecisiu per a
qualsevolesportista.
Elsescriptorsantics el reconeixiencom un delsiniciadors del realisme, encara que li retreien
que no expressava les emocions; de tota manera, Miró va ser moltrespectat per la
sevahonestedat i per la sevavalenta recerca de formes noves, evident en el
mateixDiscòbol o en el corredor Lades-que avançavalleuger sobre les puntesdelspeus i
mostravatotselsmúsculs en tensió.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
38/45
Des de l'èpocaarcaica, els atletes van serconsideratsherois de les diverses polis que
entraven en competició. Els guanyadorsdelsjocsaconseguienunaaltíssimaconsideració
social i els erendedicats monuments commemoratius.
L’obra de Miró éscabdal per entendre l'evolució des de l'estèticahieràtica, pròpia de les
cultures orientals, fins a l'estèticamésrealistadels grecs. Per bé que conserva
algunselementsorientals -mirada i pitfrontals, i braços i cames laterals-, la
introducciódelmovimentamblíniescompositivesdinàmiquesés un pas importantíssimpel
que fa a l'evolució de l'art respeste a unaestèticarealista.
La representació del puntculminantd'unaacció obre el camíversl'esculturahel·lenística i
posterior coml'escultura barroca.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
39/45
4.5HERMES AMB DIONÍS INFANT
Nom Discòbol Autor Praxíteles Cronologia 343 aC Localització Temple d’Hera Tipologia Escultura dempeus grup Estil Grec Clàssic Materials Marbre Tècnica Talla Forma Exempta Dimensions 2.13 m
Praxíteles representa potser un dels últims exemples de
classicisme ple, junt amb Escopes i Lisip. Se’l considera
un dels primers a introduir el nu en el cos femení, per
bé que reservat només a la deesa Afrodita. L’època en
què va treballar correspon a la darrera fase de les
guerres del Peloponès, un període de profunda crisi.
El grup representa el déu Hermes amb el seu
germanastre Dionís als braços, al qual ofereix un gotim de raïm. Destinada a ser
exposada en un temple, la peça tenia una funció religiosa, a més de la pròpiament
decorativa.
La composició busca centrar l’atenció en el rostre d’Hermes, que apareix concentrat en
els seus pensaments. Presenta un contrapposto i esquema en S amb una postura
lànguida i natural: el braç dret està en tensió, amb l’espatlla una mica desplaçada, mentre
que l’esquerra es recolza en un suport. La cama esquerra queda lliure de pes i toca el
terra amb la punta del peu. La cama dreta aguanta el pes del cos, remarcant la línia del
maluc i formant una S suau, és la corba praxiteliana . L’esquema es completa amb la
lleugera inclinació del cap.
La composició és vertical tancada, seguint les línies sinuoses de la cèlebre corba
praxiteliana. Aquest recurs suavitza les tensions de la figura, i contribueix a donar
sensació d’equilibri entre el moviment i el repòs, i humanitza l’aplicació de les pràctiques
canòniques heretades de Policlet. El tractament de la musculatura d’Hermes fa que el cos
tingui una sensació de morbidesa, mentre que el cos de Dionís segueix els cànons
corporals adults. En el mantell situat sobre el tronc d’arbre en el qual recolza Hermes, hi
ha un tros de tela, els plecs de la qual han estat tractats d’una manera força realista i
allunyada del recurs dels “draps molls”.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
40/45
Aquesta peça és l’única original de Praxíteles que ens ha arribat, ja que fou trobada el
1877 en uns excavacions arqueològiques. Potser per això és tant útil per entendre que el
seu autor representa una de les màximes expressions de l’ideal de bellesa corporal propi
del moment clàssic. L’aplicació de la corba dulcifica l’excessiu anatomisme per apropar-
lo més a la natura, sense deixar d’idealitzar-la, tanmateix. L’ortodòxia clàssica perviu
tanmateix en el tractament del rostre i cabells d’Hermes, inexpressiu el primer,
pocnaturals els segons. També són herències clàssiques el tractament adult del cos de
Dionís, i la marcada unifacialitat del grup, accentuada pel suport que uneix el cos
d’Hermes amb el tronc que el recolza. L’ideal d’harmonia i serenor es veu reforçat pel fet
que l’escena, que pertany a un moment dramàtic de la mitologia, la fugida d’Hermes amb
el seu germanastre per salvar-lo de la gelosia d’Hera, ens presenta un moment de
tendresa i intimitat, reforçat per la composició. En el fet de mostrar l’aspecte més humà, i
fins i tot quotidià d’un adult que amanyaga un nadó, potser s’està anunciant el corrent
helel·lenístic i el seu gust per les escenes quotidianes.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
41/45
4.6LAOCOONT I ELS SEUS FILLS
Nom Laocoont i els seus fills
Autor Agesandre (pare), Polidor i Atenodor (fills)
Cronologia S. II aC Localització Domus Àurea de Neró a
Roma Tipologia Escultura dempeus grup Estil Grec Hel·lènic Materials Marbre Tècnica Talla i Trepanat Forma Exempta Dimensions 1.84 x 2.42 m
El Laocoont pertany a una de les escoles hel·lenístiques, la de Rodes , entre els anys 50 aC
i el 50 dC, a la que també corresponen altres obres com la Victòria de Samotràcia i el
desaparegut Colós de Rodes. En aquesta escola va predominar la monumentalitat , el
patetisme , la tendència a composar grups piramidals i la importància dels valors tàctils .
Possible representació del Colós de Rodes el qual ha desaparegut Teatre de Rodes,
possiblement la seu de l’Escola de Rodes Victòria de Samotràcia.
A l’època hel·lenística, l’idealisme clàssic, amb el seus paràmetres d’equilibri i serenitat,
deixa pas al realisme i a les expressions turmentades . Els artistes es recreen en donar
forma al patiment, tan físic com espiritual, en captar perfectament el Phatos dels
personatges en els seus rostres.
Aquesta escultura representa l’angoixa de Laocoont , sacerdot del temple d’ Apol·lo a
Troia que, segons el mite grec i el relat posterior del poeta romà Virgili a l’Eneida , durant
el setge a Troia, va advertir els seus conciutadans, sense èxit, que no deixessin passar al
famós cavall de fusta a Troia, ofert pels grecs al déu Posidó en una suposada retirada , ja
que era una trampa disposada pels grecs aqueus . Així relata Virgili a la seva obra l’Eneida
com va advertir Laocoont als ciutadans de Troia. En llançar un broc amb foc contra el
cavall , els déus (Atena o Apol·lo, segons interpretacions) el van castigar enviant-li les
dues serps del mar perquè els matessin a ell i als seus fills. El troians ho van interpretar
com un càstig diví i van entrar el cavall a la ciutat tal com Sinó, un espia grec, els havia
suggerit , dient que era un regal de la deessa Atena i que si no l’acceptaven Troia seria
destruïda.Les versions sobre la mort de Laocoont són nombroses i es discuteix si el grup
escultòric està basat en el relat de Virgili , on moren Laocoont i els seus dos fills , o en una
versió anterior d'un poema troià , on moren Laocoont i tan sols un dels fills . Per això,
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
42/45
alguns autors creuen que aquesta còpia és l’adaptació en marbre d’un original de bronze
del començament del segle II aC . A l’ original només n’hi haurien dues figures , Laocoont i
el seu segon fill , segons el relat mitològic grec més antic, i, després s’afegiria el fill major
per fer coincidir l’escena amb la narració de l’Eneida que, també, explica que Atena
(partidària de la victòria grega), va enviar les serps per convèncer els troians de la veritat
de la història de Sinó
Es pot considerar la mort de Laocoont i els seus fills com a símbol de la decadència de
l’estirp troiana en el moment del final de la civilització grega, substituïda per la romana.
Virgili entronca la fundació de Roma amb la destrucció de Troia (el príncep Enees,
fundador de Roma, havia fugit de Troia amb el seu pare Anquises).
La composició és d’un gran dramatisme i mostra un dels episodis en què els déus es van
mostrar més desconsiderats i malvats amb els humans , però l’ objectiu de l’escultor és
plasmar l’expressivitat per sobre de qualsevol valor de judici sobre la conducta dels déus .
No és sap si va ser encarregada per l’Estat per exposar-la a un lloc públic, o comanada per
un particular. La còpia romana estava pensada per a decorar cases importants , en aquest
cas, la Domus Aurea de Neró .
Encara que la còpia romana està realitzada en marbre , es creu que l’ original estava
realitzada en bronze mitjançant la tècnica de la cera perduda.
Referent a la composició, està representat de manera frontal i és un grup escultòric
format per tres figures , una gegantina, la figura principal del sacerdot , masculina i nua
amb un cos d’ancià , que lluita desesperadament per descargolar-se de dues serps
terribles, que tenallen els cossos de dos joves nus també, els seus dos fills que, col·locats
al seu costat, sembla que no tinguin prou força per escapar-se’n .El grup escultòric està
emmarcat dins d’ una piràmide o triangle, que dibuixen els tres caps dels personatges, el
de Laocoont coincideix amb el vèrtex superior, i forma una diagonal , que creua tot el
grup, i baixa des de la part superior esquerra, és a dir, des del braç dret de Laocoont
passant per la seva cama esquerra.
Triangle que junta els caps dels 3 personatges.
Línia que creua la composició.
La figura central descansa juntament amb la de l’esquerra damunt una peanya , mentre
que la de la dreta es recolza sobre una base diferent , la qual cosa suposa una ampliació
del suport i una tasca a partir de blocs separats .
La figura del vell destaca per la seva anatomia i pel seu rostre angoixat
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
43/45
Està en una postura semi sedent , que sembla seure damunt un hipotètic seient del que
pengen uns rígids vestits , que ens recorden les estries d’una columna. La peanya
escalonada marca el sentit d’ horitzontalitat i l’escàs equilibri de l’obra.
El moviment es produeix a partir dels cossos contorçats , que no tenen cap possibilitat
d’escapar-se, però lluiten fins al final, i de les serps que els tenen presos.Les tres figures
queden unides per les serps , que estrenyen els cossos musculosos , tractats tots com si
fossin adults , ja que les anatomies dels nins són com les del pare , però a escala reduïda,
mostren una musculatura exagerada per la seva edat, i una gran perfecció anatòmica ,
sobretot la figura central.
És notable el talent dels escultors a l’hora de plasmar, tot paralitzant-lo, un moment
d’agitació dramàtica sense que l’acció s’aturi . El grup produeix tal sensació de moviment
, que sembla canviar de posició si l'espectador obre i tanca els ulls alternativament.
Les tècniques escultòriques emprades com el volum dels músculs , els ’’draps mullats’’ ,
el nus atlètic derivat de l’art del segle IV aC, els ulls enfonsats , el trepanat als cabells i les
barbes, la boca entreoberta , són tots ells valors dinàmics i pictòrics similars als dels
relleus de la mateixa escola de Rodes i creen uns efectes de clarobscur que disparen l’
emotivitat de l’escena.
Els artistes hel·lenístics s’allunyen del sentit religiós de l’art i es concentren a resoldre
problemes tècnics i a crear sensacions en els espectadors, així, l’ obra representa les
emocions humanes en la seva màxima expressió patètica . Conté el dramatisme més
extremat . Les tres figures són representades en un lluita brutal per la vida en què cada
múscul és en tensió per tal d’escapar-se de l’abraçada mortal.El dramatisme s’accentua
en els detalls com ara la boca oberta de Laocoont i les arrugues de dolor de la seva cara,
com també les expressions llastimoses dels seus fills , el més gran del qual mira al pare
com demanant-li ajuda. Destaquen l' expressió de culpabilitat i el gran dramatisme de
Laocoont que fa contorsions en dolorosa agonia .Hi ha una voluntat d' exagerar l'efecte
teatral de l'anatomia , i s'afegeix el dolor moral de Laocoont en presenciar la mort dels
seus fills.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
44/45
4.7LA VICTÒRIA DE SAMOTRÀCIA
Nom Victòria de Samotràcia
Autor Pitòcrit de Rodes Cronologia 190 aC Localització Santuari a l’illa de Samotràcia Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Hel·lènic Materials Marbre Tècnica Talla i Trepanat Forma Exempta Dimensions 2.45 m
Després de la mort d’Alexandre el Gran els seus
generals es varen repartir l’Imperi, aquest fet va
donar lloc a vint anys de lluites per obtenir el
poder.L’enorme imperi d’Alexandre el Gran es
va repartir a la seva mort de la següent manera:
• Àsia per Antígon Monòftalmes. Era el que
tenia més poder i més extensió de terres. Els seus successors donarien lloc
posteriorment a la Dinastia Antigònida a Macedònia.
• Egipte per a Ptolomeu que va esdevenir la dinastia més estable de totes, (Dinastia
Ptolemaica).
• Tràcia i Àsia Menor per a Lisímac.
• Babilònia i Síria per a Seleuc, (dinastia Selèucida). Sentenia per Síria a una enorme
extensió de terres que arribaven fins a les fronteres amb lÍndia.
• Grècia i Macedònia per a Casandre, fill del veterà general Antipatre.Elsptolemeus,
governen Egipte entre el 323 aC i el 30 aC. El primer rei fouPtolomeu I Soter, que era
un general dAlexandre el Gran que va rebre elgoverndEgipte a la mort dAlexandre el
323 aC i va assolir el títol reial el 305aC. Fou el sobirà que va introduir lhel·lenisme a
Egipte.
La Victòria de Samotràcia (en grec Νίκητῆς Σαμοθράκης, NikitisSamothrákis o Níke tes
Samothrákes) és una escultura de marbre que representa la deessa Atena Nike (Atena
portant la victòria), pertanyent a l’escola de Rodes del període hel·lenístic.
Té una alçada de 245 cm i es va elaborar en marbre cap a l’any 190 aC. Amb la tècnica del
buidatge o talla. Consisteix a treure partícules al bloc ja escalabornat fins a obtenir la
figura desitjada. Antigament la talla s’efectuava amb instruments de ferro. En algunes
escultures encara s’observa el senyal de punxons i cisells.
Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda
45/45
La figura femenina de la Victòria amb ales es posa sobre la proa d’un navili, què actua de
pedestal de la figura femenina, el cos de la qual presenta una lleu i graciosa torsió.Les
robes s’adhereixen al seu cos agitades pel vent li deixant intuir la seva anatomia;
confereixen un dramatisme, joióstractament que recorda la tècnica en aquest cas, molt
característic de "panys molls" de Fídies de l’escola escultòrica rodia.
El mant fa un rotlle sobre la cuixa dreta per caure després entre les cames, donantlloc a
una composiciómolt característica deles figures femeninesde la mateixa època.
Abundància de plecs a la part inferior del’escultura organitzats en diferents direccions,
donen la impressió de que laVictòria s’enfrenta a unveritable remolí que vol atrapar-la. La
vestimenta es projecta amb rotunditat cap enrere al costat dret del personatge.
El seu nom, Victòria, evoca un triomf militar. Les seves ales i plomes semblen fer
referència ala llibertat que dóna el vol. El cospetreo, vestit amb una subtil telai les
insinuants corbes femeninesofereixen una carga d’erotisme a l’escultura. La posició
avançada dela cama dreta denota fermesaperò , a l’hora confereix sensacióde
lleugeresa.Trobem a faltar el cap i els braços, però podem imaginar la gran bellesa i els
moviments acords amb la formosa figura.Al seu voltant es pot sentir l’olora mar i si
prestem atenciópodríem sentir l’oleatge, mentreun fort vent s’agita contral’escultura.
La longitud de les ales i la seva disposició de les plomes, sotmeses al ritme i la direcció del
vent. Tot plegat la figura transmet una delicada sensació de moviment i inestabilitat.
Tot i no conèixer amb certesa l’autor de l’obra, sembla no haver-hi dubtes sobre la seva
pertinença a l’Escola de Rodes.
• L’autor representà el moment en que la Victòria alada es posa sobre la proa d’un
vaixell fent front al propi moviment del mateix i a la força del vent.
• S’aconsegueix un dels moments àlgids de la escultura no solament hel·lenística,
sinó de tota la cultura grega antiga, per no dir de totes les èpoques.
• Accentuació de les formes, que ens porta a un “barroquisme” i que es manifesta en
els sentiments, major moviment i gran varietat d’actituds.
La figura femenina representa a la deessa Niké ( Victòria). Capaç de córrer i volar a gran
velocitat. Era considerada portadora de bona sort. Acostumava a anar associada a algú
altre deu com Zeus i Atenea.
Top Related