VEUS DE L’EXILI - Cossetània Edicions · Eulàlia Ferrer i el tècnic de so Salvador Pou,...

VEUS DE L’EXILI

20 TESTIMONIS

DE LA DIÀSPORA CATALANA

Memòria del Segle XX - 9

VEUS DE L’EXILI

20 TESTIMONIS

DE LA DIÀSPORA CATALANA

entrevistes a cura de

JOSEP M. FIGUERES

Jaume FontCassandra Mestre

Macià AlavedraTeodor Garriga

Teresa RoviraHeribert Barrera

Guillermina PeiróAmèlia Trueta

Núria Pi-SunyerMarcel·lí Garriga

Teresa Pàmies

Ramon XirauRosa Maria DuranNúria FolchGlòria ArtísAdelina SantalóManuel R. GayaMaria Antònia FreixesPilar FournierMarina Fournier

José M. Murià (epíleg)

Primera edició: febrer del 2007

© Josep M. Figueres Artigues© Cossetània Edicions

Transcripció i redacció de les entrevistes:Xènia Guirao i David Jané

Director de la col·lecció:Josep M. Figueres Artigues

Membres del consell assessor:Ramon Alberch, Albert Balcells, Joaquim Ferrer, Antoni Furió,

Eugeni Giral, Jordi Planes i Sebastià Serra

Edita: Cossetània EdicionsC/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9791-258-7

Dipòsit legal: B-4.192-2007

A Núria, esposa de Josep Vidal, a qui s’escapauna furtiva llàgrima cada matí, amb els seus noranta anys,

en veure el dibuix del seu poble nadiu, Arbeca,quan es lleva a la seva casa de Mèxic DF.

A tots els exiliats, per l’exemple de coratge, fermesai dignitat amb què han portat Catalunya al cor

havent estat foragitats de la pàtria per la intolerànciaespanyola. Cap no digué contestant, quan els demanàvem

que expliquessin la seva història personal de l’exili:“Ara veniu, després de trenta anys de mort del dictador?”.

Simplement l’explicaren, i ací n’hi ha un petit tast.

Agraïments

Aquest llibre és deutor del programa de ràdio Veus de l’exili que possibilità, amb el suport de dos dinàmics organismes de la Generalitat de Catalunya (Direcció General de Relacions Exte-riors i Programa del Memorial Democràtic), que es desenvolu-pés primer una onada d’entrevistes a Mèxic, França i Catalunya i, posteriorment, l’edició d’un llarg programa de ràdio. La més gran aportació, de moment, sobre l’exili català amb capacitat per donar-lo a conèixer. Cap diari, revista, editorial o organisme no ha realitzat una acció d’aquesta envergadura. Sense l’aporta-ció dels exiliats que ens ajudaren amb temps i contactes, ni Veus de l’exili ràdio, ni Veus de l’exili llibre serien avui a l’abast de qui l’interessi. Una remarca especial per a l’Orfeó Català, als presidents d’ahir com Josep Ribera i d’avui com Xavier Torroja i als membres de Junta, personal, socis, de la servicial Marcela al M. Gaya, i a tants i tants que es van desviure perquè la nos-tra agenda pogués tenir cada dia un exiliat al matí i un altre a la tarda i així recollir uns fragments vitals. No podíem, com aspiràvem, fer una onada d’entrevistes en profunditat i havíem (en dos mesos) de recollir una panoràmica de l’exili; en férem una setantena i algunes són ací. L’Orfeó Català fou vital en la nostra feina. Donem les gràcies també a les historiadores mexi-canocatalanes Margarita Carbó, Dolores Pla i, en darrer i primer lloc, intens en gratitud, al bon amic, fi ll, cosí, nét d’exiliats, el professor José M. Murià, hospitalari, provocador, suport i ajuda constant; sense ell segurament ni programa de ràdio ni llibre no s’haurien fet. Fou la clau que obrí les portes de les cases dels exiliats. En ell veiem l’exili, i amb l’amistat de tants con-tactes es forja la complicitat per a aquesta acció a què com a historiadors ens veiem obligats: divulgar una realitat soterrada. També als antics alumnes de la UAB X. Guirao i D. Jané per la diligència i efectivitat en les transcripcions i, especialment, a Cossetània Edicions, que assumí la realització de les entrevistes a Mèxic amb Catalunya Ràdio, i ara la seva edició. A tots per ajudar a fer vives les Veus de l’exili. Gràcies.

7Un programa de ràdio com a antecedent

UN PROGRAMA DE RÀDIOCOM A ANTECEDENT

Aquest llibre és el resultat d’una triple voluntat de preservar aquest passat immediat fugisser. La dels exi-liats preocupats per l’estimada i enyorada catalanitat i per la vocació de llibertat; la nostra personal de treba-llar històricament en aspectes relacionats amb proble-mes vius de la realitat que ens ha tocat de viure i l’oblit que han tingut, i l’actual de les institucions i entitats Direcció General de Relacions Exteriors, Programa pel Memorial Democràtic, Catalunya Ràdio, Cossetània Edicions, preocupades per salvar la memòria, trencar el silenci que enruna el passat. Per ajudar a trencar-lo, aquest llibre s’afegeix a la relació dels existents, pocs tanmateix, que haurien d’haver estat legió per recu-perar el testimoniatge, esforç i lluita dels exiliats en pro de la cultura i la identitat de la nació catalana i els valors d’una societat democràtica, quan pràcticament tots els quadres dirigents, tots els intel·lectuals, tots els professionals de la cultura compromesos amb el país, que és tant com dir una generació, hagueren de marxar de casa seva perquè una nova cultura, llengua, ideologia i Estat s’imposà. Com el cartell de Morell,

8 Josep M. Figueres

català també: “Ha llegado España”. Davant la intole-rància s’exiliaren. Aquests fragments, petits i parcials, són només una mostra de la munió que hagué de mar-xar. Les xifres poden enganyar, en aquells moments Catalunya tenia la tercera part de la població actual, i, si foren uns quinze o vint mil catalans els que anaren a Mèxic, uns cinc mil a la resta d’aquell continent i a altres llocs i uns cinquanta mil a França, fem càlculs i observarem la importància no solament simbòlica i signifi cativa, sinó clarament quantitativa del que fou aquest èxode per a la societat catalana que quedà des-vertebrada. Xifres que cal prendre en relativitat, atès que fi ns ara no ha aparegut cap història plena de l’exili de Catalunya.

La història d’aquest llibre arranca conjuntament amb un programa de ràdio. El mes d’octubre del 2004 José M. Murià ens va convidar a les jornades de cul-tura catalana a la Fira del Llibre de Guadalajara, la més gran, per ara, presència pública de Catalunya a l’exterior. A El Colegio de Jalisco de la mexicana Guadalajara hi havia una recepció arran del parla-ment que féu el president Pasqual Maragall. Estàvem asseguts al redós d’una agradable taula sota la fresca jacaranda amb el matrimoni Manuel R. Gaya i Dora Samblancat. El tema era la repercussió social de l’exi-li en les noves generacions i com els mitjans públics, de l’ensenyament als mass media, poc havien fet, fos-sin públics o privats. La importància de l’exili s’havia menystingut o, com a mínim, menysvalorat de forma general amb els efectes actuals de desconeixement i de relativització tan comuns en les noves generacions. S’hi afegí José M. Murià, la conversa s’animava per moments, com si estiguéssim sols enmig del bullici


d’una gernació —uns dos-cents o tres-cents catalans i mexicans— en un pati acadèmic i els nostres acom-panyants, els cinc (també hi havia el meu fi ll Sergi), assentien en observacions sobre el desconeixement del Principat amb relació a la marxa de tanta població rellevant del país. Tot d’una la Montserrat Minobis ens veié i, després de les salutacions, s’hi afegí. Fos per la seva preocupació personal, per les relacions amb el Memorial Democràtic com a directora de Catalunya Ràdio o per l’ambient que emanava de l’acte, un sentit discurs de Maragall, les begudes en harmonia amical, parlàrem de l’acció radiofònica per l’exili en un hipo-tètic programa de ràdio.

Un mes després al seu despatx hi havia una maque-ta i tres mesos després, amb l’Enric Frigola, posàvem fi l a l’agulla. Ens preparàvem per anar a Mèxic un altre cop, ara només per entrevistar exiliats. No per impartir classes a la Universitat de Guadalajara o a El Colegio de Jalisco o per anar a congressos o fi res com l’anterior. I del juliol al setembre recorreguérem del Pacífi c a l’Atlàntic, de Guadalajara a Veracruz i de Mèxic a Morelia volant pel Yucatán, Michoacán, Morelia, tants, tants bells indrets… Gràcies al suport d’El Colegio de Jalisco a la ciutat de Guadalajara, de l’Orfeó Català a Mèxic DF i de l’arxiu històric local a Veracruz poguérem entrevistar gairebé setanta exiliats o fi lls d’exiliats. Eren entrevistes de format breu, no poguérem estar tot un dia o dos o tres per persona, sinó només mig dia i el resultat es nota. A la torna-da entrevistàrem, als estudis de Catalunya Ràdio, una trentena més d’exiliats d’arreu, dels que havien retor-nat per engruixir, amb els de Mèxic i els de França —aquests fets per C. Badia—, el testimoniatge.

10 Josep M. Figueres

El llistat del centenar d’exiliats, setanta a Mèxic i trenta a Barcelona, és representatiu per la dimensió d’amplitud que tenen. Són molts noms i de tot tipus: art, política, cultura, treball, tota la societat. Realitza-des les entrevistes, Catalunya Ràdio es posà en dansa i donà forma periodística al material recollit que men-trestant havia classifi cat en una trentena de grans te-mes: camps d’internament, Generalitat a l’exili, l’exili a França, Pau Casals, camps nazis, Companys, Tar-radellas, les revistes i els llibres, Jocs Florals, etc. De cada tema en preparava dades històriques i literàries com documents polítics, discursos, poemes, narrativa, i també cançons, sons, etc., per donar ritme i inten-sitat al programa de ràdio sempre pensant que havia de tenir una hora de durada. La periodista de la casa Eulàlia Ferrer i el tècnic de so Salvador Pou, experièn-cia inacabable, qualitat professional i sensibilitat pel tema, donaren forma periodística al producte, molt elaborat en el que era un format llibresc. El programa es dividí en tres parts: un reportatge de periodista que recolliria materials com veus d’arxiu i una tertúlia, en-tremig s’introduïa un episodi breu, un fl aix que fos d’impacte i interès per al radioescolta, és a dir, en un sentit molt de programa àgil i dinàmic. Haguérem de llegir-nos textos que altres periodistes anaven redactant a partir de la classifi cació temàtica que férem, interca-lar-hi talls de veus, buscar músiques de base i un equip de redactors donà forma amena i clara a la bibliogra-fi a que anava subministrant i el treball dels periodistes es nota força. Els programes desprenien la marca de la casa: des de la sintonia general fi ns al ritme general que els feien força seguits per l’audiència, primer l’espe-cialitzada, el mes d’abril del 2006, de Catalunya Cultu-


ra; després la més àmplia, el juliol-agost, de Catalunya Ràdio, i, fi nalment, la general, atès que els programes s’han posat a Internet amb uns talls de veu també dels entrevistats com a material extra.

La implicació de tot el personal del programa fou extraordinària, s’imbuïren tant de la necessitat de fer un programa alhora d’història i de ganxo en els radio-escoltes que nasqué algun tema nou com el programa dedicat al Barça que no havia contemplat en els trenta inicials. Fou un treball d’equip que la Lali portava amb nervi i amb l’Enric Frigola, sempre al darrere, ajudant i assessorant amb el que calia com un intendent màgic que tot ho resolia. La ràdio nacional catalana assolí amb aquest programa una voluntat de servei innega-ble i féu una aposta per tot el país. El programa esde-venia, gràcies també a Internet, com manifestaren en l’acte de presentació els consellers Saura i Carretero, una mostra de reconeixement als que ho sacrifi caren tot per unes idees. El director de l’emissora, Oleguer Sarsanedes, reblà el clau manifestant que es faria tot el que es pogués per donar al programa l’aire que ca-lia. Hi ajudaren tant el Memorial Democràtic amb la seva directora, M. J. Bono, com l’equip de la Direcció General de Relacions Exteriors, coordinat per Albert Royo amb tots els casals al darrere. Un interès especial tingueren el conjunt d’historiadors que participaren en les converses que eren part essencial en cada pro-grama i que dirigíem sempre en tertúlia amb voluntat pedagògica: Josep M. Ainaud de Lasarte, Manuel Az-nar, Albert Balcells, David Ballester, Agustí Barrera, Francesc Bonamusa, Maria Campillo, Narcís Casta-nyer, Jordi Casassas, Víctor Castells, Agustí Colomi-nes, Daniel Díaz Esculies, Xavier Ferrer Trill, Teresa


Férriz, Josep Vicent García i Raffi , Emili Gasch, Jordi Guixé, Carlos Guzmán, Prócoro Hernández, Ampa-ro Hurtado, Albert Manent, Jordi Manent, Salomó Marquès, M. Martí Soler, Josep Massot i Muntaner, Jaume Medina, Assumpta Montellà, Mercè Mora-les, Marta Noguer, Pelai Pagès, Joan Pujadas, Enric Pujol, Francesc Roca, Albert Royo, Carles Santaca-na, Sebastià Serra Busquets, Joan Serrallonga, David Serrano, Pere Solà, Josep M. Solé Sabaté, Martí Soler, Jaume Sobrequés, Robert Surroca, Josep Termes, Rosa Torán, Joan Triadú, etc. Tenim un record especial, i emocionat, per als amics Josep Faulí i Joaquim Ro-maguera (a. c. s.), de catalanitat insubornable, rigoro-sos treballadors i fi dels a idees que animaren l’esperit d’aquest programa, que ens parlaren respectivament dels Jocs Florals a l’exili i de l’exili de Tísner. Ara ells ja són història també.

Altres persones de Mèxic, a més de D. Pla i M. Carbó, Concepción Díaz Cházaro (directora de l’ar-xiu històric local) i l’historiador Romeo Cruz de Vera-cruz; Lourdes Díaz Barraza, la sempre servicial Lula i tot el personal d’El Colegio de Jalisco de Guadalajara començant per Angélica Peregrina; el primer i segon director del col·legi, Dr. José M. Murià i Llic. J. L. Leal Sanabria; en fi , i de Mèxic DF l’Orfeó Català, que fou la base d’operacions per al treball en la capital mexi-cana i d’arreu del noble país a un molt llarg etcètera. Tots ens ajudaren a connectar amb catalans exiliats i poder recollir testimoniatges. També el periodista de La Jornada Josetxo Zaldua.

No hem pogut recollir ací el centenar de testimonis, hauria estat prou útil. Només hi ha un tast dels que férem a Mèxic en l’estada de dos mesos i tot l’hivern


del 2005 als estudis de Catalunya Ràdio preparant el programa: una vintena com a mostra prou clara de l’amplitud i varietat. Ha costat triar, de cada cinc un, però les converses enregistrades restaran a disposició de qui ho necessiti en una fonoteca pública ofi cial. Dol la falta de fonts orals sobre l’exili català.1

Hem recollit ací de Mèxic: Marina i Pilar Four-nier, Adelina Santaló, Maria A. Freixes, Glòria Artís, Manuel R. Gaya, Rosa Maria Duran, Ramon Xirau. De Catalunya: Macià Alavedra, Heribert Barrera, Núria Folch, Jaume Font, Marcel·lí Garriga, Teodor Garriga, Cassandra Mestre, Teresa Pàmies, Guillermi-na Peiró, Núria Pi-Sunyer, Amèlia Trueta i Teresa Rovira. I tancant l’obra, José M. Murià. Una vintena de testimonis alternant testimonis recollits de Mèxic amb noms de Catalunya que recorden Anglaterra, França…, la diàspora catalana.

Ens en faltaren molts fi ns als cent fets per inclou-re. La tria ha estat un xic atzarosa amb molts factors —editorials, tècnics, històrics, etc.— que hi han jugat. No hi ha les entrevistes més interessants, extenses, re-llevants, etc., sinó que els criteris de la selecció han estat molt simples: una antologia de noms de l’exi-li que encara són a Mèxic, i dels que han tornat des de la comprensió de text per confi gurar un llibre que simplement doni a conèixer unes trajectòries vitals,

1 Malgrat que ens pesi ha hagut de ser el Ministerio de Cultura en combinació amb la UNAM de Mèxic qui va patrocinar una àmplia re-cerca a la historiadora Dolores Pla. L’aspecte positiu és que tenim el testimoniatge, en veu i transcripció; el negatiu, que els catalans foren obligats a fer-ho en castellà i el testimoniatge no és el mateix ni després pot utilitzar-se en audiovisuals catalans.


experiències i percepcions del que fou l’exili popular i anònim, al costat dels quadres culturals i polítics re-presentatius d’un país.2

Dels que retornaren de l’exili o bé patiren exili interior: Miquel Anguera, Enric Casañas, Ricard Es-cobedo, Josep Gallur, Montserrat Julió, Teresa Juvé, Miquel Giral, Jordi Llop, Juli Mateu, Sílvia Oliver, Conxa Pérez, Josefi na Piquet, Pere Pi Cabanes, An-ton Sala Cornadó, Víctor Torres, Josep Subirats, Montserrat Trueta, Jordi Vilanova. Catalans de Mèxic o mexicans de Catalunya: Anna M. Alarcón, Dolors Arrufat, Rafael Barajas Duran (el Fisgón), Maria Rosa i Josefi na Benet, M. Montserrat Cama, Margarita Carbó, M. D. Carreté, Rosa Castillo (vídua d’Agustí Cabruja), Mercè Escofet, Enric Escobedo, Carme Es-pinassa, Claudi Esteva Fabregat, Lluís i Carme Falcó, Josep Farreres, Lluís Ferrer, Conxita Fronjosa, Qui-met García, Carmen Garí, Manuel González (d’Ai-guader), Ricardo i Jordi Homs, Núria Jorba, Maria Lluïsa Gally Companys, Maribel Latorre, Esperança Muslera, Josep Ribera, Maria Riu, Dora Samblancat, Joaquim Segarra, Maria Tarragona, Xavier Torroja, Mireia Zapata, Josep i Núria Vidal, Rafael Vidal, Pelai i Diana Vilar, Filomena Xirau d’Esperazate. Mexicans com Amalia Solórzano (vídua de Lázaro Cárdenas) i Cuauthémoc Cárdenas, Marcela Sárate, el director de la coral de l’Orfeó Català L. Merino, etc. En total, setanta testimonis de Mèxic, una dotzena de França,

2 En la línia dels llibres que ens inspiraren com Nuevas raíces de Joaquín Mortiz (Mèxic: Planeta, 1993) i El aroma del recuerdo, de Do-lores Pla (Mèxic: INAH & PV, 2003), que recullen onze entrevistes ca-dascun i en què la meitat, aproximadament, d’entrevistats són catalans.


més mig centenar d’historiadors i una altra vintena llarga de Catalunya, és a dir, gairebé cent cinquanta persones, sense comptar el personal de Catalunya Rà-dio, van participar-hi per fer assequible la història de l’exili arreu. Ara el programa és assequible arreu del món gràcies al web de l’emissora, on resten penjats els programes. La nostra intenció ha estat recollir la veu popular, els hereus dels coneguts.

La relació de programes que proposàrem de fer i s’acceptà fou una inicial de trenta:

- “La Retirada. L’inici de l’exili”.- “El pas dels Pirineus. L’última mirada. «Dolça

Catalunya…»”. - “Arribada a França. «Allez, allez!» Camps d’in-

ternament”.- “Batallons de treball, legió estrangera. Un mateix

combat: els maquis”.- “Camps de concentració i extermini: Mauthau-

sen, Dachau…”.- “El gran viatge: Winnipeg, Mexique, Sinaia, Nyas-

sa…”.- “Veracruz: l’arribada al nou món”.- “Mèxic solidari; el destí principal”.- “Exili proper: Andorra, Catalunya Nord”.- “França, terra d’acollida”.- “L’exili de Lluís Companys”.- “Pau Casals a l’exili”.- “La Generalitat de Catalunya a l’exili”.- “Vida interior: de les tertúlies als records, cartes i

visites…”.- “París: de la Revista de Catalunya a les Edicions

Catalanes de París”.


- “Xile, l’exili intel·lectual”.- “Exili d’una cultura: artistes, historiadors, cineas-

tes, intel·lectuals, mestres”.- “Exili infantil i femení, l’altra cara de l’exili”.- “Personalitats a l’exili: C. Riba, P. Fabra, J. Coro-

minas, J. Carner…”.- “Les revistes Xaloc, Pont Blau, Mai No Morirem,

Quaderns de l’Exili…”.- “Resistència contra el genocidi a la cultura cata-

lana”.- “Exili interior. L’exili desconegut”.- “Poesia, el lirisme com a recurs”.- “Treballar no cansa: el treball com a realització”.- “Casals catalans: de Besiers a París”.- “Jocs Florals (1941-1977)”.- “Mèxic, capital de la cultura catalana”.- “Orfeó Català de Mèxic”.- “Noves arrels: la difícil adaptació, el somni del

retorn”.- “Valoració de l’exili: parlen els exiliats”.

Aquests trenta programes inicials tingueren alguna mo-difi cació; així, la poesia esdevingué el monogràfi c Carner, i també se’n feren de nous com els dedicats a Tarradellas i al Barça. Tots avui són al web de Catalunya Ràdio.

17Exili català a França

EXILI CATALÀ A FRANÇA

La catàstrofe3 del 1939 fou tan gran que els poe-tes en presagiar-la en digueren “el crepuscle” i, en co-mentar-la, un cop produïda, “la negra nit” en imatges recurrents de Carles Riba i de Josep Palau i Fabre, res-pectivament. Carles Riba escriu, des de Barcelona el primer de novembre del 1938, quan gairebé tothom desertava, menys Negrín que manava resistir i Com-panys que proclamava la dignitat nacional en defensa de Catalunya, que Catalunya seria ocupada i amb ella la guerra estava perduda i que els vencedors establiri-en un nou Estat, un nou ordre al model que odiaven i rebutjaven més: el totalitarisme triomfant a Alema-nya, Itàlia, començaria un nou període.

El marit de Clementina Arderiu, Carles Riba, s’adreça, doncs, a Màrius Torres i li escriu uns bells mots, dins la tragèdia:

3 Aquest apartat fou dictat amb el títol “Memòria de l’exili cata-là a França, 1939-1945”, confèrencia que férem al Palau de Congressos de Perpinyà organitzada per l’Ajuntament de Perpinyà, la Universitat de Perpinyà i altres entitats el febrer del 2001 i presentada per Jaume Roure.


Tristes banderesdel crepuscle! Contra ellessóc porpra viva.

Anem, doncs, a començar la nostra conferència d’avui i els primers mots seran d’agraïment i simpatia per totes les persones que l’han feta possible. En pri-mer lloc, a la família Sabaté i al consistori perpinya-nenc encarnat en el seu tinent d’alcalde, Jaume Roure, per convocar i dotar el premi d’estudis homònim que em permeté intensifi car els lligams amb la ciutat i co-nèixer belles persones com les infatigables Empar No-gué i, per a aquesta conferència de forma especial, la professora Alícia Marcet. En segon lloc, a la directora dels Arxius Municipals, la doctora Michelle Ros, que s’ha implicat, com en tot el que fa, extraordinària-ment. A tots ells i a totes les persones que hi han col-laborat, el meu reconeixement per la seva preocupació per una cultura comuna, per una història compartida com és les comarques de Vallespir, Rosselló, Capcir, Cerdanya, que fi ns i tot el nom tenen compartit i amb això tot queda dit, moltes gràcies.

La bibliografi a catalana és molt pobra, escassa i so-vint referida als aspectes polítics i a la dimensió general de l’exili espanyol, mentre que dels camps d’interna-ment, poc se’n parla. Fem un poc de balanç sintètic. L’actualitat dels camps comença ara tot just al Princi-pat a esdevenir centre d’interès. Ha aparegut la traduc-ció al castellà de L’exil des républicains espagnols en France, de Geneviève Dreyfus-Armand, en una acura-da edició curulla de bibliografi a i que és un esplèndid resum on hi ha sintetitzats els diversos treballs de l’au-tora, dels quals voldríem citar Les camps sur la plage, un exil espagnol, escrit amb Émile Témime. També ha


estat actualitat darrerament a Barcelona el segon vo-lum de les memòries del cartellista Carles Fontserè, que amb l’expressiu títol Un exiliat de tercera recull el testimoni d’una visió no estrictament intel·lectual i s’afegeix a l’únic treball publicat en català sobre els camps que és de Daniel Díaz Esculies, Entre fi lferra-des, uns capítols d’una àmplia recerca que féu sobre el món de l’exili. Dos reculls de recopilació de testimonis són de Pere Vives: Cartes des dels camps de concen-tració, amb pròleg d’Agustí Bartra i que mereixé dues edicions (1972 i 1980). Vives acabà, com molts altres catalans, tan ben recordats per Montserrat Roig, a Mauthausen. La segona és Des dels camps. Cartes de refugiats i internats al Migdia francès l’any 1939, a Quaderns de l’Arxiu Pi i Sunyer, 3 (Barcelona, 1998). Afortunadament, la bibliografi a francesa disposa de bons treballs de caràcter memorialístic com el Journal de Rivesaltes (1941-1942) de Friedel Bohny-Reiter, editat el 1993 i portat al documental per la televisió suïssa i projectat el 2000 per Barcelona Televisió. Se-gurament les obres més rellevants són de Marie-Claude Rafaneau-Boj: Odyssée pour la liberté. Les camps de prisonniers espagnols (1939-1945) (París, 1993); de René Grando, Jacques Queralt i Xavier Fabrés: Camps du mepris: des chemins de l’exil à ceux de la résistance (1939-1945) en quatre edicions, i, des de l’editorial El Trabucaire de Perpinyà per a tot França, la monografi a Camps de femmes. Chronique d’inter-nées. Rieucros et Brens (1939-1944), amb dibuixos, poemes, documents diversos, que confi gura un fris d’una rica bibliografi a a Catalunya tanmateix poc coneguda. Tanquem aquesta breu panoràmica amb dues obres col·lectives: Les camps du Su-ouest de la


France. Exclusion, internement et Déportation (1939-1944), coordinat per Eric Malo i Monique-Lise Cohen (1994) i Plages d’exil. Les camps de réfugiés espagnols en France-1939, coordinat per Jean Claude Villegas i editat el 1989 per la Universitat de Borgonya i excel-lent panoràmica del drama.4

Encetem. Començava, doncs, la retirada, que no va ser lineal i seguida. El territori català ja comença a pa-tir les conseqüències del franquisme tan bon punt les tropes de mercenaris musulmans, de voluntaris reque-tès, de falangistes i nois de lleva entraven en territori administratiu català, passada la Franja de Ponent i, rà-pidament, tres mesures. Primerament, l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera, al cor de l’Espanya imperial, a Burgos, com a representant d’allò contra què es lluitava. Carrasco, per catòlic que fos, era essen-cialment catalanista, i aquest era el delicte. Una mort de la qual la seva família encara espera la reparació per part dels que se senten hereus de la ideologia que el condemnà. Segonament, l’abolició de l’Estatut, la prohibició del règim legal amb què es dota Catalunya i Espanya, amb l’aprovació dels ajuntaments, ciuta-dans, parlamentaris de Catalunya i el vistiplau dels òrgans sobirans d’Espanya. L’Estatut d’autonomia fou esborrat de forma plena al mateix moment que els franquistes entraren a Lleida. I al costat de la repressió física, la repressió legal i política, la repressió cultural. La llengua catalana “reservada al ámbito familiar”,

4 Posteriorment al 2001 han aparegut altres obres com Campo de concentración, de L. Ferran de Pol (2003), en què l’editor J. V. Garcia i Raffi aplega una rica bibliografi a en la qual els testimonis, de Cabruja (1947) a C. Mestre (1986), són essencials.


això és, a la cuina, i els llibres publicats foren cremats i per als nous, el silenci, la prohibició. Aquest era el panorama a les comarques de ponent l’abril, maig i juny del 1938.

En la conferència d’avui, oferirem una presentació del que fou la retirada i els primers moments de l’exi-li a partir de testimoniatges personals, arrancant dels records i vivències inèdites d’una selecció dels prota-gonistes; després presentarem al col·loqui, en acabar, el projecte de recerca per conservar de viva veu el tes-timoniatge del que fou la retirada i l’exili amb el sentir dels protagonistes populars.

1

Dels testimoniatges que recollim sobre aquest esde-veniment, conservem amb el record d’Albert Pallàs i Vila (Balaguer, 1920-1974), que en plena adolescència ha de fugir en començar la por a fer-se present. El seu manuscrit ens arriba gràcies a la fi lla, criada a l’exili com tants i tants catalans, lluny del paisatge i la pàtria, i que en llegir la nostra crida ens el féu arribar com a contribució al coneixement del que fou l’esdeveni-ment humà més rellevant del segle xx en la història de Catalunya. Escriu el 1938 Albert Pallàs:

En aquellos últimos días del mes de marzo, ya se notaba en Balaguer extraordinario movimiento de guerra a causa de que los fascistas iban acercándose rápidamente. Estábamos muy expuestos a un bom-bardeo por parte de la aviación, porque ya sabe-mos que los fascistas lo destruyen todo a su paso. Así es que después de haberse reunido Gaspar Pallàs, Domingo Viola, Josep Agelet (Pixuli), Cossials (Blan-


quet), y el Roca (Pescador), acordaron evacuar a sus familias y llevarlas a Ponts a pasar unos días por si entonces pasaba el peligro de bombardeo que cons-tantemente estaba amenazando nuestro pueblo. To-dos teníamos el convencimiento de que los fascistas no llegarían a Balaguer, cosa que todos equivocamos, pensábamos poder volver a nuestros hogares dentro de poco tiempo. Así pues, el día 28 de marzo, salía-mos con un camión las respectivas familias a las once de la mañana, aproximadamente.

Es troben, a les portes d’Artesa de Segre, abando-nats pel xofer “cuando ya empezaba a ponerse el sol y se dejaba sentir el frío”. Resultat: parlen de tornar a Balaguer, però troben una caravana de quatre carros que arriben i s’hi ajunten. El dia 30, dimecres, són a Tiurana i al dietari s’hi escriu:

Durante la permanencia en este pueblo, estába-mos bastante bien pero la gente era muy mala, pues nadie quería vendernos nada, lo que ellos querían era que nos marchásemos bien pronto. Nos encontramos muy aburridos y para pasar el día, íbamos algunos a bañarnos al Segre y otros a paseo. Todos los días pa-saban muchos carros de evacuados de los pueblos de Aragón y Lérida. Hacíamos la comida al medio de la plaza e íbamos a dormir después de cenar como las gallinas. Así íbamos pasando los días teniendo que lamentar mucho la tarde del sábado el fallecimiento de una de las mellizas de la Milagro (Janilla).

Aquestes dues nenes bessones havien nascut feia deu dies, ningú no volia vendre llet i, en estar sense aliment dos dies i mig, la situació vital esdevenia críti-ca. Cal dir que estaven en territori català i sota control encara de l’exèrcit popular, la Generalitat i el govern de la República.


La familia del Roca (Pescador) se marcha con el Caño otra vez hacia Balaguer, pero al llegar al em-palme, vieron del modo que huía la poca gente que quedaba en dicho pueblo y que las bombas caían con-tinuamente cerca de Balaguer y hasta dentro del pue-blo, tuvieron miedo y se bajaron del coche y tuvieron que subir otra vez por la carretera hasta juntarse con nosotros y nos encontraron en la Seo de Urgel. Los carros se marcharon, en dirección a dicho pueblo, a las tres de la tarde, y los de los coches nos marcha-mos a las seis. Pasamos por los pueblos siguientes: Castellnou, Basella, Oliana, Coll de Nargó, Orgañá. En este pueblo hicimos una parada de un cuarto de hora y mientras estábamos bajando del camión, pasó otro coche de guardias de asalto. […] Los de los ca-rros salieron de Oliana a las cuatro de la mañana y llegaron a Orgañá a las nueve y allí encontraron un control que no los dejó pasar, y esto pasó porque los de los coches llevábamos los pases y cuando pa-samos por este pueblo todavía no había el control. Tuvieron que tirar un poco atrás y quedarse en este pueblo como también tuvieron que hacerlo los carros que venían detrás de otras caravanas. Tuvieron que dormir al raso y por la noche se puso a llover, lo que empeoró la situación y no tuvieron más abrigo que el de ponerse debajo de los carros.

Día 5, martes.Toda la mañana tuvieron que esperar hasta el me-

diodía. Los guardias del control dieron una hora de tiempo para pasar quien quisiera, lo que aprovecha-ron para continuar el camino hasta encontrarnos a nosotros. Ya eran las seis de la tarde cuando llegaron los carros a juntarse con nosotros y como en la casa había un gran patio y un cubierto, pusieron en él los carros y animales. Montferrer es un pueblo de unas


25 casas y es un pueblo donde hay mucha leche, pues todas las casas son vaquerías. Está situado en la cima de una montaña a medio km de la carretera y a tres de Seo de Urgel. Este pueblo fue sin duda en el que estuvimos más bien de todos porque había mucha comida. Hacíamos el rancho todos juntos y cociná-bamos con un enorme caldero. Cuando hacía cinco días que estábamos en él, nos requisaron el camión que nos quedaba. Al día siguiente subió en el mismo pueblo otra caravana de Balaguer compuesta tam-bién de cuatro carros y que habían salido de Balaguer poco antes de caer el pueblo en poder de los fascistas. Habían pasado muchas aventuras, y habían llegado muy rendidos, cuando pasaron por Artesa de Segre les cogió un bombardeo y fueron ametrallados terri-blemente, pero afortunadamente todos salieron con vida. Los hombres de la caravana proporcionamos una gran ayuda al pueblo, pues, en una semana, les reconstruimos una acequia que había sido arrastrada por el desbordamiento del Segre el día 26 de octubre de 1937. De este pueblo no nos hubiéramos movido nunca, pero el Ayuntamiento de Seo de Urgel nos dijo que teníamos que abandonarlo ante la proximidad de las tropas fascistas y porque se necesitaba el pue-blo poner en él fuerzas.

Abandonen Montferrer, on morirà la bessona que quedava al matrimoni de refugiats que n’havia per-dut una; els nois del grup han d’anar a presentar-se a Manresa en cridar-se la lleva del 41.

Abandonamos este pueblo a las nueve de la maña-na y emprendimos el camino, nuestra caravana esta-ba formada por ocho carros y un rebaño de ovejas, y las personas éramos más de ochenta. […] Llegamos al anochecer después de haber hecho 27 km.


El dia 17 d’abril del 1938 arriben a Bellver i, des-prés d’Isòvol, a All; ací no els deixen el gran perol per fer el ranxo per al nombrós grup. En aquest dietari, que arrenca el dia 27 de març del 1938 i narra en clau primària, d’impacte, la retirada, amb el rostre humà i sincer d’un jove sobre aquest episodi d’All, escriu:

Todo el pueblo se puso contra nosotros y nadie nos quería dejar el caldero, pero por fi n salió una mujer que nos lo dejó. Algunas mujeres fueron a lim-piarlo y allí había una mujer que llevaba un pedazo de jabón y le dijimos si nos lo quería dejar para lim-piar el caldero y nos dijo que no, después salió otra mujer y le pedimos un poco de vinagre y también nos dijo que no. Nuestros corazones estaban tan afl igidos que no sabían que hacer: si reír o llorar. Nos pusimos a reír y entonces aquellas mujeres nos maldijeron. Fi-nalmente, para dormir nos proporcionaron un corral de cerdos y que para entrar en él se podía ir en bar-ca de la porquería que había.

Per arribar a ser comprensible la negativa, basta sa-ber com el dolor de la contrada, governada pel terror del famós Antonio Martín, anomenat Cojo de Málaga, omplenava de tensió i dolor els camperols de la comar-ca mentre confonia l’ideal anarquista amb una conduc-ta crítica encara avui com era el mercadeig amb el pas de la frontera i altres comportaments poc revoluciona-ris. És comprensible, tant pels morts que hi hagué en el domini anarquista com per la duresa de la situació, l’hostilitat de la població civil tradicionalment hospita-lària com és a les comarques de la muntanya.

A las primeras horas de la mañana del día 21 abandonamos Ripoll y después de haber hecho cinco km, todo cuesta arriba, hicimos alto para almorzar.

Veus de l’exili 235

Un programa de ràdio com a antecedent ......................... 7

Exili català a França ......................................................... 17

Nota dels transcriptors .................................................... 51

Jaume Font ........................................................................... 53

Cassandra Mestre ............................................................... 63

Macià Alavedra .................................................................. 75

Teodor Garriga .................................................................. 81

Teresa Rovira ...................................................................... 89

Heribert Barrera ................................................................ 97

Guillermina Peiró ............................................................ 105

Amèlia Trueta .................................................................... 111

Núria Pi-Sunyer ................................................................. 117

Marcel·lí Garriga ............................................................ 123

Teresa Pàmies ..................................................................... 133

Ramon Xirau ..................................................................... 141

Rosa Maria Duran ............................................................ 149

Núria Folch ....................................................................... 161

Glòria Artís ...................................................................... 175

Adelina Santaló ................................................................ 185

Manuel R. Gaya ................................................................. 193

Maria Antònia Freixes ..................................................... 201

Pilar i Marina Fournier ................................................... 207

Epíleg: José M. Murià, ombra i sol de l’exilicatalà a Mèxic ............................................................... 215

ÍNDEX

VEUS DE L’EXILI - Cossetània Edicions · Eulàlia Ferrer i el tècnic de so Salvador Pou,...

Documents

Transcript of VEUS DE L’EXILI - Cossetània Edicions · Eulàlia Ferrer i el tècnic de so Salvador Pou,...