Szymborska, Faulkner i molt més

16
10 ‘Hemingway per damunt de la llegenda’ 4 Isidre Grau 14 Maria Palau ‘La nostra mala imatge, i més’ Entrevista Vinyet Panyella Nobel La màgia de Szym- borska 6 ‘Saad al Aalí!’ 2 Rafael Vallbona Novel·la El Pla de Rafel Nadal 16 Suplement setmanal de llibres i art Dijous, 16 de febrer del 2012 més clàssic que mai Faulkner 50è aniversari de la mort de l’influent narrador nord-americà LLUÍS ROMERO 164927-1051023C

Transcript of Szymborska, Faulkner i molt més

Page 1: Szymborska, Faulkner i molt més

10

‘Hemingwayper damunt dela llegenda’

4 Isidre Grau

14 Maria Palau‘La nostra malaimatge, i més’

EntrevistaVinyetPanyella

NobelLa màgiade Szym-borska

6

‘Saad al Aalí!’2 Rafael Vallbona

Novel·laEl Pla deRafel Nadal

16

Suplement setmanal de l l ibres i art Dijous, 16 de febrer de l 2012m

és

clà

ssic

qu

e m

aiFaulkner

50è aniversaride la mort

de l’influent narrador

nord-americà

LLUÍS ROMERO

164927-1051023C

Page 2: Szymborska, Faulkner i molt més

edito

rial em la portada d’avui amb la cara

de William Faulkner al centred’un as de piques. Volíemrepresentar-lo d’alguna manera

evident, i després de les batallesliteràries del segle XX –que vantornar al realisme–, Faulknerqueda com un autor que abasta elrealisme més cru, però tambémolts altres aspectes de la tradicióde la novel·la que ha fet avançar lahistòria de la cultura.

Sovint s’acusa la gent de la lletrade viure massa pendent decelebracions i aniversaris. Jomateix ho he denunciat en mésd’una ocasió, però a vegades unadata –com aquest cinquantenaride la mort de Faulkner– és l’excusaperfecta per poder revisitar autors ifer les corresponents relectures.Glòria Farrés ha traçat per aquestmotiu un retrat de l’influentescriptor nord-americà, que crecque engresca a buscar-lo en la lleixa de lallibreria o a comprar alguna edició nova,

Fmoderna i amb un cos de lletra querespecti la miopia, la vista cansada ototes dues deformacions. M’agradenespecialment les traduccions de

narradors catalans de referència, comManuel de Pedrolo i Ramon Folch i

Camarasa, o de Jordi Arbonès entred’altres, que ens van acostar obres tanextraordinàries com ara El brogit i la fúria,Intrús en la pols, Llum d’agost, Mentre

agonitzo, Les palmeres salvatges,Rèquiem per una monja i Absalom,Absalom. Faulkner va saberreproduir la decadència que ellmateix va patir, fill d’una famíliaaristocràtica que va haver deconstatar la destrucció del sud. Més apreciat a Europa que alsEstats Units, el llegat de Faulknernomés resulta comparable al deJoyce, Proust i Mann. Tot ununivers cognoscitiu ens fa penetraren la psicologia d’unes criaturesque viuen a la deriva de la sevacondició de perdedors i de lahumitat aclaparadora. El conflicteentre blancs i negres, entre el mal iel bé, el flux de consciència, lacondensació argumental i lestrames complexes i sense

cronologia són alguns dels aspectes quedomina Faulkner. Recuperem-lo. ❋

Amb una escala reial

Faulkner davant la seva Underwood ARXIU

DAVID CASTILLO coordinador

16 DE FEBRER DEL 20122

gual que en Pere Vidal, nosaltres també te-níem una contrasenya secreta: “Què cal fer?”“Saad al Aalí!” Llavors sabíem que ja éremlliures i que podíem passar-nos tota la tarda

vagant pel poble imaginant mil i una aventuresque viuríem algun dia tal com feia el nostre heroiliterari. Ja de grans, prou per saber que mai noviuríem tantes aventures com en Vidal, ens vamplantar davant d’en Joaquim Carbó, que haviavingut a Premià un matí de Sant Jordi, i li vametzibar la contrasenya. Amb un somriure d’agra-dable sorpresa, va confirmar una vegada més, enun altre extrem del país i potser entre un perfilsocial diferent, que La casa sota la sorra (Co-lumna) era una novel·la que havia transformattota una generació de nanos de carrer en lectorsi somiadors afamats. I a algun en escriptor.

A finals dels seixanta havíem descobert en Pe-re Vidal al port d’Arenys, en una vinyeta impaga-ble on apareixia l’inquietant edifici de Mont Cal-vari. Fascinats per la fidelitat dels dibuixos deJosep M. Madorell a Cavall Fort, vam fer mans imànigues per aconseguir un exemplar de la no-vel·la, llavors editada per Estela. La lecturad’aquell relat va capgirar la colla. Tot el que ha-víem fet fins llavors, jugar a futbol, canviar cro-

Imos o fer curses amb xapes, ja no tenia sentit.Ens vam adonar que els nostres anys de canalle-ta havien arribat a la fi. Calia trobar un sentit di-ferent, intens i vital, a tot el que havíem de fer apartir de llavors. Així va ser com ens vam inven-tar un país propi, que vam convertir en el marcoriginal i particular de totes les coses que fèiem.Els partits de futbol de carrer van esdevenirmatxs de la nostra selecció nacional, les excur-sions per la Serralada Litoral van ser poc menysque expedicions de conquesta i les picabarallesamb altres colles del veïnat eren batalles per de-fensar fronteres territorials. I dins d’aquest es-pai entre imaginari i pràctic, hi havia un universd’idees i anhels que no parava d’eixamplar-se apartir d’aquella lectura dels nou anys, i de totesles que hi van seguir. Fins sempre.

Tinc més de cinquanta anys, però encara arael record d’aquelles aventures infantils plana in-exorablement damunt de cada pàgina que es-cric. El somni de mons llunyans és un motor devida, i els llibres en són benzina.

La casa sota la sorra va fer que tota una gene-ració que estàvem condemnats a no ser res aca-béssim sent lectors, és a dir: rics. Mai no t’ho po-drem agrair prou, Joaquim. ❋

MOTELBARSTOW

Saad al Aalí!RAFAEL VALLBONA

SENYORRUC GUILLEM CIFRÉ

Page 3: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 2012 3POETS’CORNER

viat farà un mes del multitu-dinari “homenatge institu-cional i popular” a JosepMaria de Sagarra al Palau

de la Música Catalana, presidit perArtur Mas. La badada del director dela Institució de les Lletres Catalanesd’oblidar el cinquantenari de Sagarraera grossa i la capacitat de respostade la conselleria de Cultura va seràgil i contundent. Amb l’anterior go-vern, el mateix director també haviabadat a l’hora de recordar el mig se-gle de la mort de Carles Riba, però lareparació va ser més aviat minsa.

Sincerament, espero que tot noquedi en un desplegament de mit-jans per impressionar el personal.Una intervenció llampec per com-plaure, sobretot, el fill del poeta, quesempre està a punt per fuetejar elsirresponsables.

Sagarra, no cal dir-ho, es mereixmolt més, però ja se sap que aquestpaís, amb la seva dèria d’estar sem-pre al dia, té un problema greu al’hora de transmetre correctament

Ael seu patrimoni literari. I costa moltque s’entengui el concepte de patri-moni intangible, aplicat a l’obra d’unescriptor. Les reaccions davant elgran homenatge a Sagarra han estatvariades. Els mitjans han deixat cau-re Sagarra com una patata calenta.Algunes persones han llançat coetsindiscriminats al cel. Altres han re-mugat que l’autor no s’ho mereixia.Altres es dediquen a les compara-cions odioses de veure que els 25anys de Foix han estat menys lluïts.Tan difícil és saber que 50 és un xi-fra superior a 25? I altres, els des-penjats i indiferents, et diuen que ai-xò de Sagarra no va amb ells.

Tot indica el que ja sabíem: Sa-garra és lluny de suscitar unanimitati, encara que la situació hagi milloratuna mica, el seu lloc al cànon de la li-teratura catalana moderna és moltinestable. L’homenatge del 23 degener no ha de ser un bàlsam per amales consciències, sinó un punt departida per a una sèrie d’actuacionsper posar fi a la situació d’ara.

Per començar, s’ha de reprendreimmediatament l’edició de les obrescompletes de Sagarra a Tres i Qua-tre –n’anuncien un nou volum–. Almateix temps, s’han de produir mésiniciatives com les edicions a Labut-xaca per divulgar millor l’obra. Enaquest sentit, caldria reeditar de se-guida l’extraordinària Antologia poè-tica, de Josep Palau i Fabre, publica-da el 1983. El pròleg i la tria no tenenpreu! S’ha de seguir el camí marcatper Josep Miquel Sobrer amb el seuambiciós assaig monogràfic La poe-sia dramàtica de Josep M. de Sagar-ra, apareguda fa relativament poc.

Josep Maria de Sagarra està in-fraestudiat pels crítics, estudiosos iacadèmics. Necessitem estudis im-portants que trenquin d’una vegadatots els tòpics i prejudicis de caràc-ter social, polític i cultural. I, sobre-tot, cal una bona biografia crítica deSagarra, que deixi de banda l’hagio-grafia ultradefensiva i ens expliqui elpersonatge en tota la seva esplen-dor i misèria. ❋

Sagarra, des d’ara

Les reaccionsdavantel gran

homenatgea Josep Maria

de Sagarrahan estat

ben variades

D. SAM ABRAMS

“Sagarra està in-fraestudiat pelscrítics, estudio-sos i acadèmics.Necessitem estu-dis importantsque trenquind’una vegada totsels tòpics i preju-dicis de caràctersocial, polític icultural. I, sobre-tot, cal una bonabiografia críticade Sagarra”

o penso que el nom faci la cosa,però sí que pot influir-hi força.Tot té el seu nom, absoluta-ment tot, encara que descone-

guem un percentatge altíssim d’aquestsnoms. Per exemple, quan tenim mald’oïda i ens posem unes gotes, és habi-tual tapar el forat amb una boleta de cotófluix. Aquesta boleta en català es diutampó, fàcil de relacionar amb altrestampons d’ús higiènic, però en castellà téun nom tan sorprenent com torunda.Qui es podia imaginar que una boleta decotó amb la funció de preservar l’interiord’una orella es pogués anomenar ambuna paraula de regust... africà? Però nous vull parlar de noms comuns, sinó denoms de persona.

Josep M. Albaigès, president de la So-cietat d’Onomàstica, és una d’aquellespersones que podríem definir de malaltpels noms, dit amb tot el respecte. El1980 ja va publicar un Diccionari denoms de persones (Edicions 62). Ara enspresenta Els secrets dels noms catalans.Origen, significat, història, anècdotes i

Ncuriositats, publicat per L’Arca. És unnou diccionari de noms de persona, peròen aquest cas amb la intenció de reivin-dicar els més genuïnament catalans.Després d’una brevíssima i aclaridorahistòria de l’onomàstica –en què Albai-gès fa recomanacions a l’hora de triarnoms per als fills–, comença la llista ambAaró i la clou amb Zulema. Unes entra-des amb l’origen, el significat i personat-ges famosos que l’han dut.

Només he tingut un fill i admeto quem’hauria agradat tenir-ne més, bàsica-ment, per poder posar noms. Resulta,però, que el nom del meu fill (Jou) és bencatalà i no consta en aquest llibre, quepassa de Josep/Josepa a Jovita. Em pen-so que tampoc vol ser un diccionari ex-haustiu, si bé afegeix uns annexos inte-ressants, amb noms històrics (dividitsper regnes), la llista dels noms més co-muns a Barcelona els darrers anys –gua-nyen Marc (3,22%) i Martina (2,63%)–,un altre annex amb noms en les dife-rents llengües de l’Estat espanyol (inclo-ses el caló, el guanxe i el bable) i tanca el

llibre la secció de noms per abessons i la de curiositats.Aquí és on es veu que Albaigèssempre té l’antena posada,perquè són noms i cognomsdivertits per ells mateixos (Jo-sé Luis Mier Daza, J.M. MonjeVicioso, Ramona Ponte Alegreo un d’adequat en època decorrupcions diverses: PerfectoJuez Ladrón) o en relació ambla professió (una infermera decognom Auxili, un paleta quees diu X. Tàpies Tortes, unaagent immobiliària que es diuÀngela Mas i Casas, o el jardi-ner encarregat del manteni-ment de la gespa del CampNou, Josep Anton Camppre-ciós... sobretot quan guanyen)i tots rigorosament documen-tats, caçats a la ràdio, la televi-sió, revistes... Un final que, peracumulació, acaba fent riure idemostra que això dels nomspot ser ben divertit. ❋

MÉSTALLQUEVIANDA

Divertir-se amb el col·leccionisme... onomàsticLLUÍS LLORT

Els nadons poden reaccionar davant un nom lleig

Page 4: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 20124

ls 50 anys de la mortd’Ernest Hemingway(el 2 de juliol del 1961es va disparar un tret

d’escopeta) no semblen haverrellançat la seva herència lite-rària. Almenys en català con-tinuen introbables Els pri-mers 49 contes (Edicions 62-La Caixa, MOLU n. 36), la mi-llor prova d’un talent narra-tiu amb petjada en la poste-rior literatura nord-america-na. Sí que ha propiciat l’ediciódel bell llibre Hemingway.Homenaje a una vida (Lu-men, 2011), amb més foto-grafies que text, presentatper Mariel Hemingway i es-crit per Boris Vejdovsky, pro-fessor i membre de la He-mingway Society.

La néta es limita a repetirels tòpics que van originar elmite: un home de cap a peus,caçador i pescador de fons,

Eaventurer i reporter de con-flictes arreu del món, escrip-tor format a París i mestre dela paraula clara i precisa. Elbiògraf ens recorda les etapesde formació, vida i obra, sen-se afegir res de nou –mésaviat simplificant– a les ante-riors biografies crítiques. Síque destaca les contradic-cions familiars, amb un parepurità, amb tendències de-pressives –se suïcidarà el1928–, que el posa en estretcontacte amb la naturalesa iamb un món d’homes sensedones; amb una mare domi-nant, que el vesteix com lesgermanes i que ell recordaràamb rebuig. Unes relacionscomplexes que es reflectei-xen en contes com ara Pares ifills i El metge i la dona delmetge.

D’aquí surt el jove periodis-ta, fanfarró sense escrúpols,

àvid d’acció, que flirteja ambles guerres i no para d’inven-tar-se llegendes per edificar elpersonatge que li donarà po-pularitat però que ha acabatengolint els mèrits literaris.Avui és fàcil que, davant delseu nom, la gent només pensien el milhomes que ficava elnas a tots els conflictes, safa-ris i espectacles taurins, i re-negui de les seves novel·les deguiri il·lustrat, catàleg d’ex-periències personals. Tambése li pot retreure la decadèn-cia creativa, complicada ambl’alcoholisme i les evasions aCuba, i l’estampa decrèpitaabans de la seixantena.

Tot forma part d’una lle-genda que ara resulta incò-moda. Però seria un error queel mite no ens deixés veurel’obra. Podem discutir l’opor-tunisme temàtic, com sis’obligués a dir la seva d’allàon anava, sempre amb mira-da de foraster. Podem qües-tionar la vigència d’unes crò-niques que ja no responen almón actual. Ara bé, no li po-dem negar la dèria per trobarla veritat literària –que nosempre respon a la dels fets–,ni l’eficàcia d’un estil que s’haconvertit en referència obli-gada. Hemingway és la lluitaper les frases simples i breus,amb sensació de domini id’honestedat, i una dicciómolt depurada que creal’efecte de paraules oïdes,transcrites de la realitat, tot ique els seus diàlegs són mésversemblants sobre el paperque sent escoltats en viu.

Una perspicàcia narrativaque brilla més en els contes,quan sap actualitzar la des-tresa de Txèkhov per extreu-re l’ànima de les situacionsaparentment més anodines.Amb una concepció visual delrelat, en les primeres líniesens situa en l’escenari essen-cial i tot seguit dóna corda alsfets, amb més detallisme quegestes espectaculars, per tan-car-los amb aquell tomb ines-perat, sovint una observacióde narrador, que ens implicamolt més del que sospitàvem.Més enllà de les exhibicionsde l’aventurer, no podemignorar un relat sincer com Elvell i la mar, o l’exploraciópersonal de Les neus del Kili-manjaro. Ni que sigui pelplaer de la seva prosa nítida iper l’energia oculta dels seusfinals, val la pena que nol’apartem del nostre cànonparticular. ❋

Hemingway:l’obra perdamunt dela llegenda

DISSOCIACIONS

Per damunt del mite de Hemingway hi ha l’escriptor ARXIU

ISIDRE GRAU

Les fredorades ens refreden i un dels primers símptomes d’aquesta dis-minució tèrmica són els esternuts. Quan esternudem sabem que vindranmal dades. Els creients ens encomanen a Jesús. Els ateus ens desitgensalut. Però no tots els catalanoparlants esternudem de la mateixa mane-ra. A Cassà de la Selva, per exemple, fan estornics. El verb estornicartambé és proper al llatí sternutare. D’altres variants són l’estornut, l’ester-nuc, o l’estuforn, però al capdavall l’esclat de microbis és el mateix. Arabé, aquest sternutu llatí no n’és l’única font. Les parles balears en prescin-deixen tot acollint-se a una tradició onomatopeica. Molts balears, quan esrefreden, fan atxims i atxems, i encara n’hi ha que fan oïssos. L’exempleque ens ofereix l’Alcover-Moll per il·lustrar aquesta variant illenca és sen-sacional: “Moltes tossines, cadarns, rugays, refredats, oïssos...” Això no-més ho superen a Osona, la Garrotxa i alguns indrets del Maresme. Allà,en comptes d’esternuts, estornics, oïssos o atxims, fan eixavuiros (o et-xavuiros o buiros). Eixavuirar és una manera poètica d’esternudar, entrealtres coses perquè Coromines el fa derivar del llatí auguri, per la creençapopular del valor profètic dels esternuts. Estorniquem, estorniquem, queel món s’acaba. ❋

MOTACIONS

Estornicar?MÀRIUS SERRA

DEPORTADA

23 roses perSant JordiAutor: J. SubiranaEditorial: AraLlibresPàgines: 93Preu: 13 eurosDesprés d’altrespetits volums

similars, Jaume Subirana recull 23poemes d’amor, de tots els temps id’arreu del món, de Petrarca aMaragall, passant per M.M. Marçal.

Lo rondallaireAutor: Francescde S. MasponsEditorial:CossetàniaPàgines: 230Preu: 12,60 eurosEls tres volums deLo rondallaire i el

de Contes populars constitueixen elcompendi més complet de narrativaoral catalana reunit en el segle XIX,ara publicat amb criteris normatius.

El temps correAutor: Pere AltèsEditorial: DARCPàgines: 233Preu: gratuïtMemòries de quiva ser director dela revista Cultura ique fa un

recorregut ordenat i amè per lahistòria contemporània. Altès tambéés autor de títols com ara Valls, ahir iavui o 10 anys de la Llar del Jubilat.

Els gossosde RigaAutor: H. MankellTrad.: M. SalvanyEditorial:LabutxacaPàgines: 336Preu: 8 eurosReedició d’una

nova novel·la de l’autor suec dins de laSèrie Wallander que Labutxaca haposat en marxa. Aquest títol ha estatpublicat alhora que La lleona blanca.

Fes-ho!Autor: Seth GodinTrad.: BernatPuigtobellaEditorial: PòrticPàgines: 101Preu: 12 eurosAquest “manifestde l’emprenedor”

pregunta: “Quan va ser l’últim cop quevas fer una cosa per primera vegada?”L’autor convida així els lectors a sercreatius, sense por a la novetat.

MésdiscordancesAutor: J. FusterTrad.: Enric SòriaEditorial: BromeraPàgines: 203Preu: 15 eurosAquest volumreuneix la segona

part de les col·laboracions que JoanFuster va publicar entre el 1981 i el1984 a la revista de medicina ihumanitats Jano.

Page 5: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 2012 5

FICCIÓ

Els més venuts a les llibreries lk situació respecte a la setmana passada 2 setmanes seguides en llista

Amb la col·laboració de les llibreries: Abacus, Casa del Llibre, Catalònia, Documenta, Fnac, La Central, Laie, Proa Espais (Barcelona), Llibreria 22 (Girona), La Gralla (Granollers),Caselles (Lleida),Robafaves (Mataró), La Rambla (Tarragona), La Tralla (Vic) i L’Odissea (Vilafranca del Penedès)

NO-FICCIÓ

02lk

03lkFèlix Millet,

el gran impostor

Jordi PanyellaANGLE

05k

Quan érem feliçosRafel Nadal DESTINO

2 01k

Memòria d’uns ulls pintats

Lluís LlachEMPÚRIES

66

03k

4

3

5

4

L’art de no amargar-se la vidaRafael Santandreu COSSETÀNIA

3

Viatge a l’optimismeEduard Punset DESTINO

2

1

Aquesta nit digues que m’estimesFederico Moccia COLUMNA

El presoner del celCarlos Ruiz Zafón PLANETA

Homes d’honorXavier Bosch PROA

Diari d’hivernPaul Auster EDICIONS 62

1

L’autonomia que ens cal és la de PortugalPatrícia Gabancho LA MANSARDA

La desgràcia de ser donaRosa Regàs ARA LLIBRES

Córrer o morirKilian Jornet ARA LLIBRES

04lk

01k

04l

03l

02k

02l

02l

5

lbum simpàtic i enginyós, aquestque ens ofereixen Olmos i Aceitunode la mà de Lumen. Àlbum distret,

farcit d’anècdotes inventades, ple de refe-rències a clàssics de la literatura i a l’ima-ginari del romanticisme, entès aquest nonomés com l’àmbit de l’amor i el bé, sinótambé de l’horror i del mal.

A través d’una presentació elegant, ta-pa dura i format proper al quadrat, ens po-sem a llegir-lo i a mirar-lo i trobem mil mo-tius per aturar els ulls, mil afegits al textprincipal (peus de pàgina, observacions,anecdotaris). El text principal, d’altra ban-da, adopta mil i una variacions: un poema,

Àuna simulació de text enciclopèdic, un jocde l’oca, un prospecte, un test, una recep-ta de cuina, un diccionari, un manual d’ins-truccions, una biografia fictícia...

Un llibre sobre el bes i el fet de besar (ono fer-ho, o de besar malament), sobre elsmillors besos de la història (els més llargs,els més innocents, els que salven d’encan-teris); també sobre els besos mariners, elssomiadors. Els llavis que besen, el mons-tre que els roba; els besos que curen i elsque emmalalteixen. Olmos, en paral·lel,confecciona una il·lustració pictòrica prin-cipal per pàgina i la complementa amb al-tres de secundàries, amb algun dibuix de

línia, amb algun pictograma. Sempre hempensat, i aquí ho refermem, que l’il·lustra-dor destaca en les imatges crues, fosquesi negres per damunt de les amables, cla-res i coloristes, reconeixent, però, que ésboníssim en el treball de la il·luminació.

La llibertat de combinar formesEns pertorba quan éssers ferotges i fanta-siosos comparteixen paisatge amb esce-nes reals i quotidianes. Les seves formessón volumètriques, pesants i orgàniques ialhora tenen un deix d’etèries. Apostenper la desproporció i la llibertat de combi-nar formes, colors i referents que sovint

no lliguen, que ho fan tot barroc, una micakitsch i que, al final, generen seducció. Lesfigures d’Olmos sempre traspuen (suor,agror..., són molt físiques) i aquí té l’opor-tunitat d’anar a molts llocs alhora, de visi-tar molts espais i afegir-hi molts personat-ges. Què en queda, de la lectura, quans’acaba? Doncs la sensació de no haveraprès gaire res (tot és mentida, tot és en-giny i artifici) però d’haver-ho passat bé enun món que va del que és particular al queés universal; del que és possible al que ésinversemblant. “Tantos besos al aire quenadie sabe a dónde van”, com canta LuzCasal a Vida tóxica. ❋

Llibre il·lustrat Àngel Burgas & Ignasi Blanch

Muac!

Besos que fuerony no fueronIl·lustracions: Roger OlmosText: David AceitunoEditorial: LumenBarcelona, 2011Pàgines: 96Preu: 21,95 euros

Page 6: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 20126‘In memoriam’ Josep M. de Sagarra Àngel

uan la tardor del 1996l’Acadèmia sueca vaconcedir el premi No-bel de literatura a la

llavors pràcticamentdesconeguda poeta polonesaWislawa Szymborska, la sor-presa va ser majúscula; també aPolònia, on l’obra de Szymbors-ka no era pas tan ben coneguda.

En el moment de la concessiódel premi, l’Àlex Susanna era ala Fira Internacional del Llibrede Frankfurt i l’únic títol deSzymborska que hi va trobar vaser View with a grain of sand(Harcourt, 1995), un recull fetpel també poeta polonès i emi-nent traductor, resident alsEUA, Stanislaw Baranczak, tra-duït a l’anglès pel mateix Ba-ranczak i Clare Cabanagh. DeSzymborska, fins llavors, n’erenconeguts a Espanya solamentdos poemes (El número pi i Losdos monos de Brueghel), publi-cats a Poesía polaca contempo-ránea (Rialp, 1994), antologia acura de Fernando Presa, autortambé de la traducció.

Susanna va comprar elsdrets del recull de Baranczak ime’n va encarregar la versió ca-talana (Vista amb un gra desorra, Columna, 1997), i elsdrets de la versió castellana elsva passar a Esther Tusquets,que la va encarregar a Anna Ma-ria Moix i Jerzy Slawomirski(Paisaje con grano de arena,Lumen, 1997). Paral·lelament,Hiperión va posar en marxal’edició d’una segona antologia:El gran número, Fin y princi-pio, y otros poemas (1997), acàrrec d’un elenc de traductors.I aquí es va aturar la cosa.

Haurien de passar cinc anysben bons perquè Fondo de Cul-tura Económica publiqués, aMèxic, la voluminosa Poesía nocompleta (2002), a càrrec deGerardo Beltrán i Abel Murcia,els quals han continuat divul-gant l’obra de la Nobel polonesaen diverses edicions espanyoles:Instante (Íguitur, 2004); Dospuntos (Íguitur, 2007); Aquí(Bartleby, 2009); Amor feliz yotros poemas (Bid & co., 2010);això, sense oblidar el recull derecensions, Lecturas no obliga-torias (Alfabia, 2009), en versióde Manuel Bellmunt.

En rebre l’encàrrec de tra-duir-la, jo a penes si coneixial’obra de Szymborska d’algunaantologia polonesa i no m’haviacridat especialment l’atenció, alcostat d’altres conterranis seusd’igual o fins de més anomena-da: Milosz, Herbert, Rózewicz,Bialoszewski; alguns desapare-guts prematurament, com Bac-zynski o Stachura; o fins al cos-tat de gent més jove, com els re-

Qpresentants de la dita NovaOnada: Zagajewski, Ewa Lips-ka, Kornhauzer i el mateix Ba-ranczak. Em vaig lliurar, doncs,a la traducció de Vista amb ungra de sorra endut per la urgèn-cia (la fita era el Sant Jordi del1997), com també pel desigd’explorar l’obra de la poeta.

Recordo que, de primer mo-ment, em va sorprendre la faci-litat amb què lliscava la traduc-ció, a causa de l’estil planer, sen-se arcaismes ni cultismes (queSzymborska a dretcient defu-gia); la seva universalitat (unaceba és una ceba a Polònia i ar-reu: vegeu el poema dedicat aaquest bulb); com també la gai-rebé absència de polonitat, untret limitador característic demolts escriptors d’aquell país(de Gombrowicz a Mrozek); laquotidianitat de les experièn-cies narrades i un microcos-mos, evidentment cracovià, pe-rò que s’adaptava a meravella aqualsevol altre indret (“Més queno pas pels grans temes –soliadir la poeta–, és pels petits de-talls que se salva la poesia”);l’humor fi, el comentari irònic;la intel·ligència, però també laintuïció; i, en fi, un agnosticis-me i un feminisme perfecta-ment assequibles.

En interessar-me per la sevabiografia, vaig descobrir que, adiferència d’altres companys degeneració, Szymborska no acre-ditava una gran formació aca-dèmica: les dificultats econòmi-ques no li havien permès acabarels estudis de filologia polonesa ide sociologia a la Universitat Ja-guelònica; i ella mateixa no s’es-tava de confessar que, quan vacomençar a fer versos, es va ha-ver de posar a llegir poesia, “performar-se una mica”. La feinade redactora a la revista Vida li-terària (hi feia les ressenyes deles novetats editorials) li forniael material per autoformar-se iper als mateixos poemes; unmaterial procedent d’obres lite-ràries, però també de cuina, de-coració o zoologia (vegeu el poe-ma Autotomia, dedicat a l’es-pardenya de mar); un materialque extreia també de la quoti-diana grisor –una grisor, sota elsocialisme, en el sentit més lite-ral– de Cracòvia, que Szym-borska capgirava amb un sentitde l’humor particularíssim.

Adam Zagajewski ha definitla poesia de Szymborska comuna poesia de l’experiència quees mira el món amb “una certaironia, amb una certa pau inte-rior, amb conformitat amb elmón”, en oposició a la poesia,extàtica i “dionisíaca”, de la ins-piració: “Szymborska no és unapoeta de la inspiració –ens ins-

Josep M. deSagarra Àngel,partint del recordde quan va traduiral català poemesde la polonesaWislawaSzymborska, quanacabava deguanyar el premiNobel, ens ofereixuna panoràmica del’autora, que vamorir l’1 de febrerpassat

del

qu

e és

qu

oti

dià

Page 7: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 2012 7

trueix Zagajewski–, és una poe-ta del comentari irònic”, a dife-rència, per exemple, de Milosz,que conrea tots dos vessants.

La mateixa Szymborska ex-plicava el 2004 que l’humor, laironia, sorgeixen, justament, apartir de mirar-se el món ambuna certa distància, una distàn-cia necessària; un humor i unaironia que ens protegeixen tantdavant d’un entusiasme irrefle-xiu com davant de la desespera-ció i el desengany: “En la vidaquotidiana –deia–, que cons-tantment ens enfronta a unmunt de problemes, l’humorens ajuda i ens anima.” En unaaltra conversa del 2009, aclaria,però: “Hi ha qüestions que maino m’han fet ni em fan ni em fa-ran gens ni mica de gràcia: l’odi,la violència, l’estupidesa,l’agressivitat...”

Va ser el també premi NobelBrodski qui va declarar que lapolonesa és la millor poesia eu-ropea d’ençà de la Segona Guer-ra Mundial; un fenomen que Za-gajewski –tot contestant la fra-se d’Adorno– explica com una“resposta desesperada davantla catàstrofe històrica definiti-va” que Polònia va haver d’en-frontar de resultes de la guerra.

A Polònia –un país encara hi-persensible a un passat, persort, cada cop més llunyà– el bi-nomi política/literatura és gai-rebé indissociable. En tenim unbon exemple en l’enfrontamentprotagonitzat per Milosz i Her-bert a propòsit del model polo-nès de transició, amb la críticaaferrissada de Herbert a la polí-tica de pactes de Solidaritat i alsacords de l’anomenada TaulaRodona (1989).

Després dels premis Nobel deliteratura i de la Pau concedits,respectivament, a Milosz(1980, l’any de les vagues a lesdrassanes de Gdansk), i a Wale-sa (1983), com també atès el fetque Suècia –recer dels activis-tes de Solidaritat a la dècadadels vuitanta– havia estat undels països que, junt amb elsEUA, més havien secundat, po-líticament i econòmica, la revol-ta polonesa, hom es pot benadonar que, en explicitar la sevadisconformitat amb els que me-naven el canvi polític a Polònia,Herbert estava implícitamentrenunciant a un tanmateix me-rescut guardó de l’Acadèmiasueca.

Szymborska no es va sos-traure, després de la concessiódel Nobel, el 1996, als atacs delsector més conservador del seupaís, que li va retreure la sevapretèrita militància al comunis-ta Partit Obrer Unificat Polonèsi els llibres de poesia publicatsabans del Desglaç (Per a aixòvivim, del 1952, i Preguntes a

mi mateixa, del 1954), títolsque la poeta va acabar excloentde les posteriors edicions de laseva obra (i penso jo que no sen-se alleujament, atès que, desd’un punt de vista literari, des-mereixen força de la resta de laseva producció, l’inici de la qualpodem situar en el recull Cridaal Ieti, del 1957).

Que s’havia equivocat enatansar-se al règim, Szymbors-ka ho reconeixia obertament;més tard, s’acostaria a la dissi-dència i col·laboraria a Kultura,la revista editada a París perJerzy Gieroyc. Em fa l’efecteque a Szymborska la política noli devia fer ni fred ni calor (ve-geu, si no, la crítica que en fa alpoema Fills d’una època) i quedevia anar pel món amb forçarelativisme. En un poema, Elterrorista s’ho mira, la poeta–amb la seva habilitat per veurela realitat des de l’angle més in-sòlit– evidencia tota la irracio-nalitat d’un atemptat a partirde la freda mirada del terroris-ta. “La vida –afirmava Szym-borska– és un embolic del bé idel mal, els quals mai no handeixat de coexistir.”

No hi ha dubte que Szym-borska és una veu diferent,d’uns trets originalíssims, quela individualitzen al si de l’exu-berant panorama de la poesiapolonesa del segle XX, del qual,

però, tampoc convé descontex-tualitzar-la. Una poesia, la polo-nesa, que val la pena conèixer,assaborir i gaudir-ne en tota laseva complexitat i la seva diver-sitat, car, d’acord amb Brodski,ben probablement és una de lesmillors poesies que ha donatEuropa en els darrers temps.Llàstima que estigui tan escas-sament divulgada en la nostrallengua. ❋

La poeta esva formarllegint molt

Page 8: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 20128

50 anys de la seva mortilliam Faulkner vanéixer el 1897 al’estat de Mississipí.Va formar part del

grup anomenat la generacióperduda (Hemingway, Stein-beck, Dos Passos...) i de totsells, amb el temps, és qui haconsolidat més clarament la se-va posició entre els clàssics delsegle XX. La seva obra gira sem-pre al voltant d’un únic tema: lavida èpica del sud. Hereta la im-mensitat literària i la profundi-tat religiosa de Melville, desen-volupa temes propis de la tragè-dia grega i de Shakespeare i, desd’aquesta gran tradició fa apa-rèixer, forjat amb una escriptu-ra obsessiva i gairebé hipnòtica,el deep south nord-americà.

Era el més gran de quatregermans. Va ser un mal estu-diant. Tenia un esperit rebel. Nova acabar cap carrera, per béque llegia i escrivia molt. Des-prés d’un desengany sentimen-tal, va voler participar com a pi-lot aeri en la Primer GuerraMundial, però no ho va aconse-guir. Va viatjar a Nova York pri-mer, després a Europa, i va tor-nar a la seva terra natal on, ins-tal·lat a Nova Orleans i sota latutela de l’escriptor SherwoodAnderson, va completar la sevaformació autodidacta. En la dè-cada que va de 1929 a 1939 vapublicar les novel·les més im-portants: El brogit i la fúria,Mentre agonitzo, Santuari,Llum d’agost, Absalom, Absa-lom i Palmeres salvatges. A par-tir del 1932 va passar llarguestemporades a Hollywood treba-llant com a guionista pel seuamic i director Howard Hawks.El 1949 va guanyar el premi No-bel. Després encara va publicarobres tan importants com Rè-quiem per una monja i Unafaula. La seva producció constade dinou novel·les, unes setan-ta-cinc narracions curtes i unsquants versos.

Experimental i clàssicLa seva obra no és fàcil de llegir.La tècnica i l’estructura delsseus relats són complexes. Car-regades d’una poesia aspra, lesseves narracions es desenvolu-pen en una atmosfera de pessi-

W

W. FAULKNERReportatge Glòria Farrés

misme on l’home és envoltatper un món del qual no pot fu-gir. La seva tècnica, influencia-da per Joyce i Woolf, fa conèixerla realitat a partir del monòleginterior dels que la viuen. So-vint és confús, perquè avança iretrocedeix en el temps narra-tiu. Cada personatge mostra elseu punt de vista i les diferentshistòries dibuixen perspectivesque se superposen. Al comença-ment xoca una mica, però calabandonar-se a aquesta tècnicaprodigiosa, perquè al final el re-lat pren una forma precisa i llu-minosa. En unes xerrades queva fer com a escriptor resident ala Universitat de Virgínia expli-ca per què usa aquesta tècnica:“Crec que cap home, ni tan sols

un, no pot discernir la veritat.Et cega. Un l’esguarda i nomésn’interioritza un fragment. Unaltre en mira una altra part,lleugerament deformada. Aixídoncs, la veritat és allò que totsjunts han vist, per bé que capn’hagi tingut una visió total.”

Sota aquesta estructura nar-rativa, Faulkner inventa ungran comtat del sud (Yoknapa-tawpha) i uns personatges (al-guns dels quals passen d’unanovel·la a una altra) violents,dominadors i insadollables. Re-

crea, amb una prosa d’una origi-nalitat radical, senzilla i alhorasolemne, un fatalisme que nar-ra la realitat viva, trista, sòrdi-da, del sud. A la base, hi ha sem-pre un sentiment d’horror cap ala família i la comunitat. L’únicvalor de què disposa l’homefaulknerià per fer-hi front ésuna resistència estoica i deslliu-rada de qualsevol esperança. Hiha un despullament del que en-tenem per humanitat, fins alpunt que André Gide arriba adir que els personatges deFaulkner no tenen ànima.

‘Absalom, Absalom’Una de les seves obres més reei-xides és Absalom, Absalom. Eltítol prové de l’Antic Testa-

ment, del segon llibre de Sa-muel, en el qual també hi ha unpare que ordeix la mort d’un fill.Una de les protagonistes, la Ro-sa Coldfield, una dona del sud,explica a Quentin Compson(personatge que també surt a Elbrogit i la fúria), amb un res-sentiment i odi extraordinaris,la història de Thomas Stupen.Aquest home, fascinant i mons-truós, té un coratge irreflexiuperò heroic, la seva naturalesasembla a mig camí entre els ho-mes i els déus. La narració s’ini-

cia abans de la Guerra de Seces-sió i travessa diverses genera-cions. De rerefons, hi ha sempreels negres i els blancs separatsper un abisme.

Confrontant les veus dels di-versos personatges, Quentin in-tenta explicar el sud a un noi delnord. És una immensa excava-ció per desenterrar un món queencara perviu en l’ànima delsautòctons. Sempre és presentl’element de la fatalitat, del des-tí. Hi ha una frase cèlebre de laRosa Coldfield que diu: “Algu-nes coses han de ser, tant siexisteixen com si no.” El noi delnord, que bé podria ser un lec-tor qualsevol, diu: “Com hi hamón, que n’és, de divertit, elsud. És més bo que el teatre, oi?

És millor que Ben-Hur,eh! No m’estranya que detant en tant n’hagueu demarxar, no?” S’ha dit que WilliamFaulkner és qui ha donatl’expressió més forta delssuds del món, qui l’ha des-crit amb el poder d’unaepopeia. L’autor en unacarta al seu amic i escrip-tor Malcolm Cowley ve adir que hagués nascut onhagués nascut, hauriaparlat de la seva terra:“M’inclino a creure que elmeu material, el sud, no tégaire importància per a ai-xò que faig. Passa simple-ment que el conec, i a la vi-da no hi ha temps d’apren-dre un altre lloc i alhoraescriure.”

El sentit del tempsPocs escriptors de la lite-ratura universal aconse-

gueixen donar el sentit deltemps com ho fa Faulkner. Pot-ser només Proust, per bé que éstot un altre estil, o potser elsgrans llibres sagrats. En la sevaobra, és com si tot el temps his-tòric es condensés en la vidaprovisional d’un home, com sin’assumís la forma eventual perdesprés desfer-la, teixint i tren-cant el fil del relat. És un tempsque va endavant i endarrere,que es dissipa i torna, un tempsprenyat d’una voluntat que elshomes encarnen puntualment

fins que s’esvaneix i es reencar-na en una altra generació. Untemps i una voluntat, doncs,que corren alhora per les venesde l’individu i de la història.

Aquesta densitat temporal esrespira sempre en el sud faulk-nerià, com una acumulació con-tínua i present que és protago-nista, fins al punt que pot can-viar el llenguatge, la manera dereferir-s’hi. “El passat mai nomor, ni tan sols no ha passat”,afirma a Rèquiem per una mon-ja. Com a la tragèdia grega, elpassat familiar determina eldestí, arrossegues la culpa delsteus.

La frustracióLes protagonistes, sovint blan-ques, pobres, solteres i, en al-guns casos, a més, embarassa-des, mostren una gran dignitat,una qualitat humana extraordi-nària. És el cas de Lena Grovede Llum d’agost o de la DeweyDell de Mentre agonitzo. Per béque sovint s’ha considerat queen la seva obra hi ha una actitudmasclista i primitiva, i en moltscasos és cert, les dones faulkne-rianes són coratjoses i nobles,ben conscients de la seva posi-ció inferior dins l’escala social itanmateix lluitadores i essen-cials dins la societat del sud.

A través d’aquestes dones –itambé a través del tracte domi-nant sobre els negres–, Faulk-ner pot reflectir la frustració i lacastració vital del món del sud. Iaixí, trobem descripcions moltprecises de la morbositat i la vo-luptat que perviu sota les rela-cions ferrenyament establertesentre homes i dones i entreblancs i negres. Per exemple, hiha un moment a Absalom, Ab-salom que una serventa negraatura amb la mà la Rosa Cold-field. Aquest moment se’ns nar-ra amb un gran realisme: “Hi haalguna cosa en el frec de la carnamb la carn que anul·la, que tirapel dret, bruscament i directa através de les vies llargues i tor-tuoses de la correcció, que tantels enemics com els amants co-neixen bé perquè els fa el quesón –contacte i contacte d’allòque és la ciutadella de l’íntim ipropi, d’allò nuclear: no l’espe-

Una imatge de la casa de Faulkner a Oxford, al sud dels Estats Units ARXIU

Page 9: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 2012 9

rit, l’ànima. La ment licorosa idescenyida pertany a qualsevoli pot envair qualsevol passadísd’aquest habitacle terrenal, pe-rò deixem que la carn toqui lacarn, i veurem rompre’s la clos-ca d’ou de tots els sants i senyesde la casta i del color.”

Credo literariWilliam Faulkner tenia un ca-ràcter difícil. Era esquerp, lacò-nic i un gran bevedor. Es refu-giava en la seva casa de RowanOak, a Oxford. Va comprar unagranja prop de la casa on s’ocu-pava de la sembra i de la collita,així com de la cria de bestiar.Deia: “Sóc un granger, no un li-terat.” Les caceres anuals elcompensaven “del dolor i delcansament d’escriure”.

A principis de 1950, va man-tenir una breu relació amb unaestudiant de la Universitat deVirgínia que volia ser escripto-ra. Gràcies a les cartes creuadesque es conserven, tenim accésals consells afectuosos que vé-nen a ser una mena de credo li-terari: “Has de rumiar-t’ho, aixòexigeix el dolor i el treball, so-bretot el treball, la disposició i lavoluntat, sacrificar-ho tot peraixò.” I més enfocat a l’escriptu-ra: “Hi ha d’haver quelcom quecremi a les teves entranyes finsque sigui dit.” I fent referènciaal procés creatiu: “Has d’esbu-car els teus murs, has de ser ca-paç de tot, has d’admetre [...]tot el dolor i passió humanes.”

Influències de FaulknerLa influència de Faulkner va sermolt gran. Cinquanta anys des-prés de la seva mort encara entrobem rastres. En la mateixaliteratura nord-americana tro-bem Malcom McCarthy i Flan-nery O’Connor. En la sud-ameri-cana, hi ha Rulfo, García Már-quez i Vargas Llosa. Aquesta in-fluència també arriba a la litera-tura catalana. Està gairebé tottraduït al català, tret dels con-tes. Mercè Rodoreda el llegia al’exili i l’admirava. S’ha dit queha influït a Pedrolo (que va serun dels seus traductors), a Por-cel, a Blai Bonet... Fins i tot po-dem trobar empremtes en au-tors d’última fornada com Fran-cesc Serés, i no tant en l’estil pe-rò sí en el tractament del temaen autors més recents comMarta Rojals.

Joan Triadú va dir: “La veri-tat de Faulkner, envoltada d’odii de desesper, no modificada pe-rò sí consolada pel cristianisme,és en l’hòrrida usura del sudprofund on caldrà sempre cer-car-la, car ell ho volgué així, inomés així esdevingué univer-sal: en l’arrelament, que fa l’ho-me invencible.” ❋

Page 10: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 201210C

rítiq

ues Novel·la Toni Vall

Quan érem feliçosAutor: Rafel NadalPremi Josep PlaEditorial: DestinoBarcelona, 2012Pàgines: 416Preu: 20 euros

El nen deljersei rosat

n Pep costava de reco-nèixer: pelat al zero,prim, amb cara de ma-

lalt, empassant-se les llàgrimesdarrere d’un somriure com el queposa sempre que passa per casadels pares i els porta un sard per fera la brasa acabat de comprar almercat, però aquell dia el somriureera forçat.” No crec que llegit aquí,tret de context, faci el mateix efec-te que assimilat en el fragor de lalectura, però quan vaig llegiraquest fragment –a la pàgina 48 deQuan érem feliços, o sigui, poc des-prés de començar– en què RafelNadal relata l’estada del seu germàPep a la presó, vaig tenir la certesaque tenia entre les mans una moltbona novel·la.

Passat un primer tram en quèNadal explica els avatars dels seusavis en temps de guerra, i que re-sulta un pèl acadèmic –anava a es-criure desencisat– ben aviat la nar-ració aixeca el vol, a poc a poc, gai-rebé sense que t’adonis, per acabarinstal·lada en un relat apassionantsobre la vida d’una família al llarg

“E de tres dècades. L’autor ens cap-bussa en un text netament auto-biogràfic però mai tenim la sensa-ció d’estar llegint unes memòriesconvencionals, sinó més aviat unexercici de memòria vehiculat perun text literari de primera divisió,per una ficció narrativa sense ne-cessitat d’etiquetes.

Dit d’una altra manera: la fabu-lació argumental és inexistent –nohi ha res que sigui inventat–, peròel text resultant no és una simpleacumulació, més o menys ben or-denada i a benefici d’inventari, devivències autobiogràfiques, sinó untreball novel·lístic amb profundavocació evocadora, tant o més quela novel·la més imaginativa i /o es-trictament ficcional que puguemara mencionar.

Paisatges físics i emocionalsNadal recorre els paisatges físics iemocionals més rellevants de la se-va infància i joventut i ho fa ambun particular gust per la descripciódel detall, de les sensacions que vanquedar per sempre enganxades als

ulls, al tacte i a la pituïtària d’unnen amb un sobrehumà sentit del’observació. Així, el llibre és un vir-tuós quadre sensitiu de colors iolors, de descripcions de flors,fruits, viandes, àpats, viatges, es-tius, festes i tradicions clavades persempre més a la seva memòria. Pe-rò és molt més que això, és la cròni-ca d’una família, una de les més im-portants de Girona, a través delsulls d’un testimoni privilegiat, quese l’estima i que vol donar-ne fesense carrincloneries ni un instintde biògraf convencional.

Mereix destacar-se l’al·lucinantriquesa semàntica que envaeix elfluir dels capítols. La nomenclaturabotànica, pastissera, marinera,fructícola, etcètera, et deixa unaplaent –i planiana– sensació debenestar. Però, és clar, Quan éremfeliços és també un llibre sobre unaprovíncia, Girona, que l’autor co-neix com el palmell de la seva mà iressegueix amb una minuciositatquasi puntillista, detenint-se en es-pais i geografies que ja no hi són oque ara signifiquen altres coses: de

La Bíblia en una faulan uns moments, els actuals,en què els extremistes es to-quen –preferiblement ar-

mats– i en què el concepte de l’Im-peri de la Raó es pot confondre fàcil-ment amb el títol de qualsevol delsnou episodis de la saga de la Guerrade les Galàxies, posar-se a parlar –aescriure– de Jesucrist, de la gèneside l’Església catolicoromana i delpes de la veritat en la història té unquè de romàntic, un altre d’agosarati, potser, un altre d’ingenu. Un fetaplaudible, en qualsevol cas, perquè,en fer-ho, es parla de la base moralde la societat occidental i d’algunesde les seves –moltes– xacres.

Philip Pullman ha dut a terme unareescriptura parcial de la Bíblia queafecta els passatges relatius a la vidadel personatge de Jesucrist, que ell

E

Narrativa Òscar Montferrer

desdibuixa en duplicar-lo. Els prota-gonistes de Jesús el bon home i Cristel trampós són dos germans, efecti-vament fills nominals de Josep i deMaria, tot i que la dona queda pre-nyada per designi diví i no pas per lesaportacions seminals del seu espòs.Un cop nats, Jesús i Crist creixen i esrelacionen amb Déu i amb la religiócadascú en moments i en maneresdiferents. El final de tots dos, segonsPullman, no és el que es va consig-nar en el Llibre Sagrat, però això tépoca importància perquè, en capmoment, es fa creure al lector que elque té a les mans no és cap altra co-sa que una faula –farcida amb càrre-gues de profunditat, això sí.

El text se sotmet a les formalitatsdels contes per a infants, de les ron-dalles, la qual cosa demostra la com-

petència narrativa de l’autor: engali-par la canalla amb històries escritesno és gens fàcil i aconseguir atraureels adults amb un format que no elspertoca –segons les convencions–no està a l’abast de tots els autors.Amb aquesta manera d’explicar,Pullman es pot permetre el luxe declavar patacades conceptuals entre-mig de dos paràgrafs –o de dues fra-ses– aparentment intranscendents. Iho fa amb ganes: la seva història deJesús i de Crist transita camins co-neguts –els passatges més relle-vants que protagonitza el fill de Déua la Bíblia– però inclou les reflexionsque l’autor hi insereix a través de lafiblada. Són pocs els trams en què ellector por endevinar que Pullmans’hi ha deixat anar –tot mantenint elto formal general de l’obra.

A Jesús el bon home i Crist eltrampós, Pullman no diu res que nose sàpiga: la mesquinesa que amaraels instints de l’espècie humana ja lavan descriure els grecs –què no vandescriure els grecs, de fet?–. El quepot resultar sorprenent és que ho fa-ci amb maneres tranquil·les, sensedramatismes ni èmfasis innecessa-ris, gairebé amb clarividència. L’au-tor, però, no és una au de primeravolada i, per això, és capaç de posarmés elements en el grup amb què famalabarismes humanistes.

Necessitats de l’EsglésiaAixí, com que estableix clar que unasocietat manté el tarannà predomi-nant entre els individus que la for-men, trasllada sense esforç –de fet,fa que sigui el lector el que faci la

Page 11: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 2012 11

na frase que repetia sempre la mare de MaBarbal quan sortia en defensa d’un animera: “Té més coneixement que les persone

Un pensament que l’escriptora explica com a prestació dels vuit contes aplegats en el llibre Cadapenso en tu, que acaba de treure Columna.

És un llibre de sentiments. La seva autora, nascuen una ciutat a tocar de la muntanya, des de petitaconviure amb els animals domèstics, i també ambsalvatges, amb total harmonia. En traslladar-se a vre al medi urbà ha comprovat com els animals companyia han estat terapèutics i afectius per aformació dels seus fills i enriquidors per a la seva vpersonal. I ha optat per contar a viva veu el recordles experiències viscudes.

El resultat és un aplec de contes menor d’extenperò d’una riquesa emotiva i humana profundamateix títol del conte, i que també encapçala el llibs’inicia amb l’enterrament del gat que va acompanmolts anys la seva família. Un humaníssim record la pèrdua d’un animal molt estimat. És el preludi daltres contes expressats tots des de diferents pude vista, però amb els mateixos sentiments. Així etrobem un gos que explica com veu els humans ql’envolten i la història del gat perdut que troba caliul’acolliment d’un vagabund. Altres històries d’animaplegades en el llibre deixen en evidència certes atuds humanes prou inhumanes, com l’incendi qmig socarrima un esquirol en un bosc encara verg

Lògicament, Maria Barbal, que ens va delecamb la seva primera novel·la, Pedra de tartera, dela seva petjada narrativa en un llibre sorgit de l’obsvació i els sentiments vers els animals. No és un tball fet a corre-cuita, sinó que parteix de la convivcia i l’observació de molts anys. Un llibre fruit d’ucontemplació plaent, prou temps de reflexió i anyanys d’escriptura lenta i reescriptu-ra. Cal remarcar que cincd’aquests contes ja els vaaplegar l’autora en un lli-bre del 1988 i els ha revi-sat amb cura per a aques-ta edició.

Un treball tan laboriósgenera una prosa enriqui-dora en l’explicació de pe-tits detalls i reaccions,amb un llenguatge adient iamb tots els colors litera-ris per expressar els senti-ments i les emocions sor-gits de la convivència vol-guda i intensa amb elsanimals que estimes i t’es-timen.

Un bon llibre de com-panyia per als que no po-den o no volen conviureamb animals de compa-nyia. ❋

UJordi Capdevila

La humanitatdels animals

Narrativa

Cada dia penso en tuAutora: Maria BarbalEditorial: ColumnaBarcelona, 2011Pàgines: 116Preu: 16,50 euros

la capital a la Fosca, del Collell a Ai-guaviva. Tampoc frena certes pinze-llades nostàlgiques, alguns recordsamargs –la mort d’un dels seus ger-mans– i apunts sentimentals queafegeixen sal i pebre a la lectura.

Sense introspecció forçadaEl ritme, a més a més, és alt, benefi-ciat per la successió de capítolscurts i concisos, sense parafernà-lies digressives ni intents d’intros-pecció psicològica o catarsi perso-nal, una temptació llaminera per asegons qui que intenta explicar-nosla seva vida. Nadal no ens clava capllauna a mode de teràpia íntima en-coberta, sinó que ens fa gaudir du-rant una mica més de 400 pàgines, ifins i tot ens emociona amb perlesdiscretes com la que encapçalaaquest comentari.

P.D.: I després hi ha la portada, ésclar, una vella foto en blanc i negreque m’ha captivat. Hi ha uns nensjugant a l’era d’un mas i un d’ells duel jersei acolorit de rosat. Un detallspielbergià que m’havia passat peralt i que vaig celebrar doblement. ❋

Rafel Nadal, en el moment de rebreel guardó que l’acredita com apremi Josep Pla del 2012JUANMA RAMOS

mudança– els defectes –les carac-terístiques, si és que no hi ha d’haverprejudicis– d’una persona determi-nada a l’entitat superior de què for-ma part. Per això les maneres de ferd’un dels germans de Pullman en-caixen amb les necessitat d’una Es-glésia que neix i comença a créixeramb una visió de la història determi-nada per les seves necessitats ope-ratives en àrees com ara la captació iel manteniment de fidels.

L’anàlisi de Pullman, tendra, nota-blement desapassionada i potsermisericordiosa, admet encara mésextrapolacions: l’Església, com a en-titat organitzada, no és gaire diferentde qualsevol altre ens de caracterís-tiques similars. La necessitat de néi-xer, créixer, aconseguir poder i per-petuar-se emparenta el que depèn

del Vaticà amb qualsevol altra religióorganitzada del món i, també, ambqualsevol estructura associativa detipus piramidal, com ara un partitpolític o un sindicat.

Si a això s’hi afegeix el valor de lareflexió sobre el valor de la història–el que se suposa que ha estat– isobre la veritat –el que ha estat peròno necessàriament cal que se sàpi-ga–, la idea general que exposa Pull-man és que hi ha societats que sóncapaces de fer-se trampes jugant alsolitari i de fer-ho amb satisfaccióperquè els objectius justifiquen elsmitjans amb què s’assoleixen.

L’autor de Jesús el bon home iCrist el trampós té la sort que el Vati-cà ja no és el que havia estat, si mésno, portes enfora. Per això, el queescriu Pullman no fa fressa –tot i

que, com a escriptor, potser lamentala pèrdua de publicitat gratuïta–. Pa-radoxalment, la seva obra té moltmés potencial destructiu –destructius’empra com a qualificatiu circums-tancial– que no pas la titada d’El Co-di Da Vinci, que va fer voleiar tantessotanes atabalades... Signes delstemps, per descomptat.

L’escriptor britànic es mostra va-lent a l’hora de tractar uns afers que,en l’era de les pantalles omnipre-sents, tenen poc potencial, a priori.Jesús el bon home i Crist el trampósno és un llibre que s’hagi de llegiramb rapidesa. I no sembla que siguicarn de canó apta per a ser elevadaals altars de Hollywood. Per això ésesperançador que hagi tingut unamés que bona sortida comercial a laGran Bretanya. ❋

Jesús el bon home i Crist el trampós Autor: Philip PullmanTraducció: Xavier Pàmies Editorial: La Campana, Barcelona, 2011 Pàgines: 230 Preu: 18 euros

Page 12: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 201212

otser perquè un viatge comel que va efectuar a l’Àfricaoccidental el 1993 seria avui

gairebé impossible pel risc de sersegrestada per radicals islamistes,resulta interessant que ara ens arribiMalí Blues, de Lieve Joris. L’autorad’origen belga que escriu en neer-landès dóna forma a un mosaic aco-lorit sobre els personatges que vaconeixent durant una ruta trepidantper terres del Senegal, Mauritània iMali.

Estructurat com un engrescadordietari que retrata les individualitatsamb remarcable habilitat, Malí Bluesrecull històries com la del músicmalinès Kar Kar (Boubacar Traoré)

PMalí BluesAutora:Lieve JorisTraducció:GoedeleDe SterckEditorial: AltaïrBarcelona, 2011Pàgines: 320Preu: 19 euros

o la del senegalès Amadou, que or-ganitza manifestacions per millorarla recepció del senyal televisiu a la ri-ba del riu. Uns protagonistes que de-fineixen aquelles societats que so-vint la lupa occidental es mira enblanc i negre i de les quals Joris enmatisa la gradació tot i no entrete-nir-se en descripcions preciosistes.La narradora mostra amb encert eljoc de l’oralitat i, amb una oïda degriot, reprodueix el flux de recordsexplicats per una gent de vida inten-sa, amb fractures emocionals comla del maurità Sass, que no pot esca-par-se dels seus orígens nòmadestot i haver estudiat sociologia a Pa-rís. Un traç fi per a uns personatges

que conviuen amb l’adversitat i elfracàs, que tenen un peu a la riba dela tradició i l’altre en la modernitat,però no perden el coratge ni el sentitde l’humor.

PerspicàciaDe Joris, a casa nostra ja en conei-xíem Les portes de Damasc, un vo-lum més reflexiu que era fruit d’unallarga estada a la capital siriana a ca-sa d’una amiga, el marit del qual eraun pres polític. Malí Blues, en canvi,desprèn l’alè fresc d’una road movieen què l’autora avança per territorisdesconeguts com una arqueòlogaperspicaç que es fixa en els detallsque cisellen les múltiples realitats.

Compromès sense caure en lacomplaença, a estones divertit iefervescent però també vigorós,Malí Blues captiva per una prosamusical, gairebé transparent, per ladescripció dels personatges a travésdels diàlegs i perquè es desempalle-ga de l’objectivitat del periodisme enels moments precisos. El primer diade viatge, tot just aterrada a Dakar,la narradora es pregunta: “Quan dei-xarà Nova York de ser un punt de re-ferència per a mi?” La resposta ladóna en capbussar-se, des del pri-mer minut, en un univers ple d’àni-ma. Potser perquè, com deia V.S.Naipaul, “són diferents de nosaltrescreuen en la màgia”. ❋

Creuen en la màgiaViatges Marta Monedero

ecuperin, si els ve de gust, el llibreA hores petites, del sempre im-mens Joan Vinyoli, i tornin a llegir

“El poema”. O escoltin-ne tan sols els úl-tims versos: “[...] Ara el poema és un se-guit de mots / que, del vell pòsit de dolor isanglots / i crits de goig i sostingut anhel,/ ha esdevingut en la negror del cel / llumpolièdrica que ens consola a tots, / mu-dant la mort en delusori tel.” És talment ai-xí: el poema podria emetre i podria espar-gir aquesta llum polièdrica que ens conso-la a tots, de la mateixa manera que pot es-devenir decididament portentós en qual-sevulla de les seves textures; d’aquest seudesplegat fecund que ens absorbeix (tam-bé a tots) en els embats més trepidantsdel temps per allò que té d’habitacle senseparets que ho engloba sempre tot, i tambéper una gènesi de sobreïxent que irradiaamb força sobre l’arquitectura de la vida(la viscuda, la que vivim i la que viurem) idel món en majúscules. Justament això: elpoema pot contenir la sang presa –presad’embassada o presa de captiva?– i tam-bé (i posem-hi que sobretot) ens acosta iens lliura a fluxos, tresqueres, vials, sen-ders i corrents que jo diria que ni ens calpretendre definir... El poeta Agustí Bartraja va deixar escrit que “la poesia no es potexplicar; simplement, és”. I aquests ver-sos, per exemple, del darrer llibre de Vi-nyet Panyella (Sitges, 1954) –Sang presa,premi Miquel de Palol 2011– poden sertambé una magnífica apreciació en aquestordre de coses: “[...] L’alba s’escriu en ro-sa / amb lletres de neó. / El meu neguit esfiltra / en la llum de l’arbreda. / Al lloc deno retorn / floreixen els acants”.

No pas de manera fortuïta, Panyella ini-cia aquest seu viatge de sang presa amb

R

l’escalf de dues cites escollides en clau dedivisa: “L’art, mes enfants, c’est d’être ab-soluement soi-même” (Paul Verlaine) i ”Lecoeur sec du créateur” (Albert Camus).Dues veus amb fondària –la paraula i elpoema com a habitacle– que són l’embol-

call idoni per a l’acolliment de les tres sui-tes que conformen el volum: La grua delLiceu, Tercera illa de Böcklin i Sang presa.La primera neix d’un recorregut per la ciu-tat de Barcelona i conté indrets identifica-bles, com ara la grua de Liceu, el restau-

rant i cafè+poesia Horiginal o elCafè de l’Òpera; es tracta d’unasuite diguem-ne urbana però quede seguida ensenya el que sempresuscita la poesia de Panyella: l’arti-culació d’un univers poètic que ésconcebut i que s’expandeix en ides de la convivència entre la inte-rioritat i l’exterioritat (el binomi in-dissoluble paisatge interior-paisat-ge exterior), i això es fa present enmolts contrastos intencionats deversos, com ara aquest “el glaçque senyoreja el meu jardí”, al cos-tat de “fora, la llum tan cruel i altade l’abril”... La segona suite –Ter-cera illa de Böcklin– és escrita ínte-grament en memòria de BaltasarPorcel, amic personal i artístic dela poeta, el dia de la seva mort, araig i d’una tirada; cosa poc habi-tual en la manera de fer de Panye-lla, perquè tots els seus llibres sónescrits a pas lent i amb parsimòniaen el temps (són llibres minuciosa-ment lents i insistents)... I en la ter-cera suite, que dóna títol al volum,Sang presa, es concentren les es-sències de la seva poesia: ara mésque mai, el poema és l’habitacle ial mateix temps aquest habitacles’ha convertit en l’ànima o en unavèrtebra sense les quals la poesiano podria ni concebre’s. Es refer-ma la necessitat de voler viure en

el convenciment que fora de la vida la poe-sia no existeix, i viceversa: que en tot cas lasang escrita fóra el triomf del poema. ❋

[Podeu llegir una entrevista a aquesta poeta ala contraportada d’aquest mateix suplement]

Poesia Roger Costa-Pau

El poema, sempre l’habitacle

La poeta Vinyet Panyella va néixer a Sitges el 1954 JUANMA RAMOS

Sang presaAutora:Vinyet PanyellaEditorial: ColumnaBarcelona, 2012Pàgines: 96Preu: 16 euros

Page 13: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 2012 13

es més adient que l’afirma-ció d’Ortega y Gasset “Labiografia és un sistema en

què s’unifiquen les contradiccionsd’una existència”, exposada a Pi-diendo un Goethe desde dentro, pertractar de definir aquest “llibre de di-fícil classificació” (p. 15).

Si ja és prou arriscat publicar unabiografia d’una persona cèlebre, en-cara ho és més centrar-la en unapersona que és coneguda estricta-ment dins del seu àmbit professio-nal. Per tal d’evitar el suïcidi editorial,cal ser capaç d’unificar les contra-diccions entre un interès específic iun de genèric. Repte que, inespera-dament, aquesta curiosa obra supe-

RPensarel territori.Converses ambAlbert SerratosaAutors: Joan Torti Rosa CatalàEditorial: DèriaBarcelona, 2011Pàgines: 384Preu: 20 euros

ra amb bona nota. No tant pel qui (elprotagonista de la biografia) sinó pelquè (per les seves obres i, sobretot,per les seves reflexions).

Per més que, òbviament, es tro-bin ben lluny de les sublims obres dePascal, de La Rochefoucauld, deJoan Fuster o de Montaigne, aques-tes tan ben estructurades conversesamb un urbanista “que posa sempreles idees en el punt de partida del’acció”, ultra explicacions tècniques,brinden tot un seguit d’atractiuspensaments o reflexions. Entre d’al-tres, sobre assumptes tan diversoscom la devastació de la Costa Brava,els viatges, els peatges de les auto-pistes, el transport públic i Europa.

Necessitat d’anàlisi o “anhel deraonar els comportaments i de bus-car una lògica, una explicació a totallò que succeeix al nostre entorn”que encara queda més patent en lesreflexions relacionades amb la plani-ficació territorial –activitat on Serra-tosa assolí fites tan remarcablescom el pla general metropolità i eltúnel del Cadí–, sàviament dosifica-des al llarg de tot el llibre a fi d’evitarque produeixin gaire fatiga. Un llibretan sorprenent com agraït, que sa-tisfarà igualment tant als amants del’urbanisme com als de la cultura i elconeixement en general; a totsaquells que comparteixin la divisa deDescartes “Cogito, ergo sum!” ❋

Raó i acció urbanísticaAssaig Xavier Serrahima

Albert Serratosa JUANMA RAMOS

xseminarista, quaranta anys, aficio-nat a la literatura i al rock –que es-colta en un MP3– i utilitzant amb

assiduïtat frases en llatí. Així és José, Zé ol’especialista, el protagonista de l’últimanovel·la del narrador carioca Rubem Fon-seva (Minas Gerais, 1925). El seminaristanarra en una rigorosa primera persona ien present les vivències d’un il·lustrat as-sassí a sou a Rio de Janeiro quan decideixabandonar la professió i dedicar-se en ex-clusiva a la lectura i a una vida tranquil·la.En aquesta època de transformació, l’ex-seminarista s’enamora per primera vega-da d’una noia –a qui decideix ser fidel–, esdesfà de les pistoles, compra els papersd’una nova identitat i es prepara per a unrenaixement. Com si fos la torna de totesles malifetes, el passat, però, decideix queno és el moment adequat per canviar deprograma, per netejar la seva personalitat.

I aquí serà on l’hàbil Rubem Fonsecaens introduirà en una espiral de violència isang, un carreró sense sortida on aparei-xeran els pocs referents de l’assassí, elsantics amics, el patró que el contracta iuna trama sòrdida i turbulenta, amb unempresari corrupte, que creu que es vaendur el disc dur de l’ordinador d’un per-sonatge a qui va matar. L’especialista ésaquí el protagonista, però també ho és lapistola Glock, que reparteix un bon grapatde projectils.

En aquesta novel·la breu i trepidant, laGlock és gairebé tan decisiva com ho erenles armes blanques a l’obra mestra deFonseca, El gran arte, que fa pràcticamenttrenta anys va publicar Seix Barral. Fonse-ca és un dels astres de la novel·la sud-americana, tot i que només s’ha mogut enels ambients de la literatura negra, sent

E

sovint ortodox del conductisme, el misteri,el crim i la investigació. Ell mateix va sercomissari a Rio després de llicenciar-se endret. D’aquesta època li va quedar l’aficiópels baixos fons carioques. I dels ambientsdeteriorats va extreure algunes de lesobres més despietades de la literaturamoderna. Ho era l’esmentada com a cul-minació de l’assassinat amb punyals, peròtambé ho han estat les úniques dues tra-

duïdes en català, El cas Morel (Bromera) iEl cobrador (Labreu).

En totes les obres, fins i tot en les mésexperimentals, el tractament de la novel·lanegra està marcat per la crueltat. Si ha detrencar dits, amputar extremitats, dispa-rar a l’ull o matar lentament, el protagonis-ta o els seus antagonistes ho faran. Lesdescripcions ferotges són sempre ràpides,com si la pressa es convertís en l’econo-

mia de llenguatge. Tot plegat atorga al re-lat una dimensió que provoca en els lec-tors un gran impacte. No en va, algunsdels grans mestres de la literatura actual,com García Márquez i Vargas Llosa, s’hanmostrat incondicionals amb el brasiler.

Rubem Fonseca és d’aquells escriptorsque desitjaries no haver llegit per poder-lodescobrir. El seminarista és una bona por-ta d’entrada. ❋

Novel·la David Castillo

Amb la mort al cinturó

Fonseca davant el bust que li va esculpir López Casanova com a guanyador del Rulfo DAVID DE LA PAZ / EFE

El seminaristaAutor: Rubem FonsecaTraducció: Basilio LosadaEditorial: RBABarcelona, 2012Pàgines: 144Preu: 16 euros

Page 14: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 201214

Disseny a mida. Carles Riart (Barce-lona, 1944) domina les matèries i l’estè-tica de les formes. Reconegut amb el Pre-mio Nacional de Diseño 2011, acaba depresentar la marca internacionalRiartbcn, que aplega per primer cop elsseus 80 dissenys originals. Riart fa mo-bles a mida per a clients molt especials. Ien fa un sol exemplar. És l’antítesi delconsum. És l’exclusivitat, l’alta costuradel disseny. Darrere cada peça hi ha unahistòria, un client, unes converses queacaben en un objecte dissenyat que ara

es posa a disposició de qui en vulgui unaltre o més. Entre els seus clients, JosepCarreras, Miquel Barceló i FernandoAmat, dissenyador propietari de Vinçon.

Exclusivitat. Aquestes 80 peces crea-des ad hoc van des del 1973 fins a l’ac-tualitat. La forma de treballar de CarlesRiart relliga la tradició artesana d’aquestpaís, sobretot pel que fa al treball delsmaterials –com la fusta, el metall, el vi-dre...–, amb la innovació de les formes,sense perdre’n el sentit de l’ornamenta-

ció i augmentant-ne l’elegància i l’afina-ment. Un procés col·laborador amb elsartesans i industrials disposats a confor-mar els somnis d’un creador que uneixtradició i innovació. El gust pel moblemodernista filtrat per un minimalismeexcels, que dóna un disseny refinat i dis-tingit, incomparable.

Les peces. Riart ha creat dissenys quesón escultures, objectes d’una bellesa ex-traordinària que alhora són útils. Quanarriba a un acord amb un client, aixeca

un plànol a escala 1:1, que avui ja és unararesa. Per això, els seus mobles tenenun punt d’humanitat, de relació directaamb la proporció humana i física de quil’ha d’utilitzar. Moltes d’aquestes pecesno han estat mai al mercat, doncs, i espresenten per primer cop amb el títold’Otredad a Il·lacions (Notariat, 3), queregenten Marife Villaubí i Xavier Fran-quesa, i que volen donar sortida rendiblea aquestes creacions. Val la pena passar-hi per veure-hi aquesta antologia, on des-taca la Silla desnuda, del 1973. ❋

ART&CO

Carles Riart, disseny internacionalPILAR PARCERISAS

La nostra mala imatge, i més

es institucions culturalsespanyoles s’han deixatde romanços i, des de faalguns anys, casualment

des de que la crisi va començar atreure les urpes afilades, bus-quen oportunitats econòmiquesa fora. Per fi el país se’ls ha fetpetit, i el món, gran. Doncs si ésaixí, ja era hora. Explorar mercatsnous s’ha convertit en una ne-cessitat per ajustar pressupos-tos, que no quadren ni a fum desabatots amb l’esquifit mercatnacional, ni que sigui per reduirels costos amb acords de col·la-boració. Tot i que les xifres són,de moment, molt escarransides,tot fa pensar que s’ha produït uncanvi de mentalitat i una ambiciódesconeguda que, a la llarga, se-gur que desplegarà un repertoride beneficis. Això, sempre que,és clar, tots plegats tinguemprou paciència i no esperem elsrèdits d’entrada, una virtut benpoc espanyola, ja ho sabem desobres.

De moment, repetim-ho perevitar caure en una eufòria des-mesurada, tot és molt minso, pe-rò ben simptomàtic i esperança-dor. Segons dades del baròme-tre de l’Observatori de la Culturaque elabora la Fundación Con-temporánea, una iniciativa delcentre cultural La Fábrica, ambsubseu a Barcelona, els ingres-sos procedents d’activitats inter-nacionals de les institucions cul-turals suposen un 6,18% delsseus pressupostos. Poc, diran,però és que fa cinc anys, entemps de vaques grasses i horit-zons curts de mires, només su-posava un 3,79%. Ara bé, ha dequedar clar que estem parlant de

L

ARTISTADES

mitjanes, i l’arbre no ens ha deprivar de veure el bosc: el 65,8%de les institucions culturals enca-ra no tenen cap ingrés de l’exte-rior. D’acord, però fa cinc anyseren un 73,0%.

Perquè sortir a fora no és fàcilni per als creadors, ni per als pro-fessionals de la gestió cultural, niper a les empreses ni les institu-cions culturals. Aquesta és la pu-ra i crua realitat. I fer-ho ara, permoltes urgències econòmiquesque hi hagi, per molt mentalitzatque s’estigui, per molt de riscque s’estigui disposat a córrer,encara menys. La consulta del’Observatori de la Cultura, que

s’ha fet a més d’un centenard’especialistes de totes les bran-ques del sector (creadors, crítics,programadors i gestors públics iprivats) durant el segon semes-tre del 2011, revela, entre lesmoltes dificultats per espavilar-se lluny de les nostres fronteres,alguns problemes endèmics; i unde tan merescut, com és la malaimatge i la falta de promoció in-ternacional de la nostra cultura.Un gros molt important dels ex-perts entrevistats coincideixen adir que l’oferta cultural de l’Estatespanyol “no resulta gaire atrac-tiva a l’exterior” i que, a fora,sempre acaba sonant la mateixa

cançó, és a dir, els vells clixés detota la vida. I olé. En definitiva, larepercussió internacional de lacultura espanyola no arriba ni al’aprovat, segons es desprèn del’enquesta. Queda en un 4,7; benpoca cosa.

Però no és només un proble-ma d’imatge. Escanyades commai, ara com ara a les institu-cions culturals no els resulta gai-re fàcil trobar un raconet d’ontreure la inversió necessària perfer-se veure a fora amb certadignitat. A més, reconeixen queno sempre hi ha prou voluntatper fer-ho i, sovint, la seva orga-nització interna està molt poc

preparada, és a dir, que no tenencontactes internacionals. Tambéculpen la falta de cooperaciósectorial i, no cal dir-ho, la limita-ció, dispersió i ineficàcia de lesajudes públiques. D’aquí que, enel fons, aquest 6,18% d’ingres-sos provinents de l’exterior siguitan i tan meritori.

Madrid ‘versus’ BarcelonaA més de l’activitat cultural espa-nyola a l’exterior, el baròmetrede La Fábrica ens descobreix al-tres tendències i fenòmens signi-ficatius de l’estat de salut de lanostra cultura. Per exemple, lavella disputa entre Madrid i Bar-celona pel lideratge de les ciutatsde l’Estat amb una oferta culturalde més qualitat i més innovado-ra. Curiosament, el rànquing dequalitat el lidera Madrid, i Barce-lona, que va desaparèixer del pri-mer lloc el 2010, tota una eterni-tat, cada vegada perd més pisto-nada. En canvi, quant a innova-ció, Barcelona és la que té el mà-xim nivell, ara bé, veu com se liva reduint l’avantatge respecte aMadrid.

En clau cultural, Barcelona és,doncs, una ciutat més innovado-ra que de qualitat, ves quines co-ses, i on definitivament no té resa fer és en el rànquing de les ins-titucions culturals més destaca-des. El 2011, es van tornar a im-posar el Museu Reina Sofía i elPrado, en aquest ordre. Els vaseguir Matadero, que ha escalat19 posicions i, en 4t lloc, el Mu-seu d’Art Contemporani de Bar-celona (Macba), que va pujar dosllocs respecte al 2010. Del Mu-seu Nacional d’Art de Catalunya(MNAC), ningú en té notícies. ❋

L’any 2008, l’artista Lothar Baumgarten va pintar la façana del Macba amb una explosió de color Q.P.

MARIA PALAU

Page 15: Szymborska, Faulkner i molt més

16 DE FEBRER DEL 2012 15DECARAALAGALERIA

Metafísica a contracorrent

o sempre un galeristanavega a favor del cor-rent. Víctor Saavedraha circulat en direcció

contrària. I no pas perquè bus-qués brega, sinó perquè el seucodi de circulació té una norma-tiva diferent.

Saavedra va néixer a Xile l’any1953, a la ciutat de Curicó. De laseva infància recorda un fet cab-dal que va influir en la seva esti-mació per l’art: la visita a l’expo-sició De Cézanne a Miró.“Em vaigquedar fascinat per les obres deDalí, Picasso, Miró... Va ser moltintuïtiu, però em vaig adonar queal món de l’art hi havia alguna co-sa que permetia viure d’una ma-nera especial.”

Va arribar a Catalunya el 1973,amb 19 anys i amb la voluntatd’obrir-se camí com a artista. Esva trobar un país “dur, però lagent em va tractar amb moltahumanitat”. I hi afegeix amb uncert sarcasme: “És clar que ales-hores no hi havia tants sud-ame-ricans, a Catalunya.” Artística-ment, el context era el d’una Ca-talunya molt marcada per l’abs-tracció informalista, amb unacerta displicència per la pinturafigurativa. Tot i que mai ha rene-gat de la bona pintura sensemés, la defensa dels seus princi-pis artístics l’ha convertit en unllop solitari en el panorama delgalerisme de Barcelona.

Després d’exposar per primercop, l’any 1974, a Sitges i de fre-qüentar Grau Garriga, va aterrara Calafell, on va participar d’unprojecte d’oci de copes en quètambé s’organitzaven petites ex-posicions. L’espai es deia Fo-ment Art, nom pensat per un veí

N

insigne de la vil·la: Carlos Barral.El cuc del galerisme va comen-çar a prendre fermesa dins seu il’any 1989 va crear, també a Ca-lafell, la galeria Sio, on va penjarquadres de Plensa, Broto, VíctorMira, Viladecans i Enric Font. Aprincipis dels anys noranta vaocupar el càrrec de director de la

col·lecció de la galerista i empre-sària francesa Denis Levy. Vaobrir sala al carrer Aribau de Bar-celona. A la galeria Denis Levy vaser on va donar gas per empren-dre el camí que ha anat recorrenten aquests darrers anys, a la salaVíctor Saavedra, del carrer EnricGranados de Barcelona.

La identitat de Saavedra coma galerista es troba en un tipusde pintura que reivindica el seupaper en el món actual. Molt evo-cadora i metafísica. Una pinturacontradictòria, perquè tenint unabase sòlida se sent orfe i necessi-ta ser estimada i també afalaga-da. Una pintura presumida, però

que es pot despullar per mostrarnues les seves essències.

La seva tria com a galeristasempre té un component metafí-sic.“La pintura és un espai de re-flexió, de felicitat. Un estat persentir l’esperit i, per tant, a tumateix”, diu el galerista. Entre elsartistes que constitueixen l’uni-vers de l’imaginari de Saavedrafiguren Nicola de Maria, Dis Ber-lin, Fina Oliver, Helgi Fridjonsson,Iuri Rodkin, Jan Knap, Maria Gi-bert, Milan Kunc, Pat Andrea, Ka-zumasa Mizokami...

El moment difícil que viu elmón de l’art no el percep noméscom una herència directa de lacrisi econòmica. L’educació i, pertant, el gust, tenen molt a veureamb aquesta situació. “Malaura-dament, la gent no té prou criterii sensibilitat. Es busca l’art de Los40 principales, però l’art és unacosa més profunda que s’ha deviure les 24 hores del dia.”

Actualment, el cercle es tancai Víctor Saavedra retorna al seuimpuls artístic primer. “De fet,mai he deixat la creació artísti-ca.” El galerista/artista ha enlles-tit una sèrie d’obres en què com-bina el procés fotogràfic i el pic-tòric. El títol de l’exposició és eldel poble on va néixer: Curicó,nom d’origen araucà que signifi-ca aigües negres. Aquesta sèriesón paisatges mentals evoca-dors de la seva infantesa. Per pri-mer cop presentarà obra pròpiaa la seva galeria. Serà un fet finsara inèdit i que no pensa repetir.“Es només una situació especial.No vull, ni m’agrada, i mai ho fet,entrar en competència i contra-dicció amb els artistes de la me-va galeria.” ❋

Miró o Picasso? Miró.Un segle de la història de l’art? XVI.Un poeta? Sandro Penna.Un músic? Bach.Una obra d’art estimada? La que encara no està feta.Una peça que mai es vendria? Un personatge de bron-

ze de l’escultora Fina Oliver.Una ciutat que representa l’art? Milà.L’art ha d’estar subvencionat? No. L’art és una cosapersonal i íntima.Per què la gent ha de comprar art? Perquè ajuda a viu-re i et fa ser millor.

“L’art t’ajuda a viure i et fa ser millor”Víctor Saavedra, a la seva galeria JUANMA RAMOS

JAUME VIDAL

eneralment, els artistes no sóngenerosos quan regalen algunade les seves obres. És veritatque acaben cansats de veure

com aquell dibuix que van dedicar de bo-na fe a un amic o a una ex-xicota(quanencara no era ex) s’acaba venent en unasubhasta, tot contradient aquell principide la cortesia que diu que mai no has devendre allò que t’han regalat.

Reflexiono sobre aquest assumpte enconèixer de primera mà que hi ha excep-cions que confirmen la regla.

GLa Mariette Llorenç Artigues, filla del

gran ceramista del qual s’organitza unaexposició antològica a la Pedrera, m’ex-plica anècdotes de la seva vida molt vin-culada a l’amistat familiar amb Miró.

Un gran regal de casamentUn dia, la muller del pintor, Pilar Junco-sa, estava amoïnada perquè no sabia quèregalar a un parent que es casava i, des-prés de considerar si li regalava algunelement de l’aixovar de la llar per a la no-va parella, va resoldre el problema dient:

“Li regalarem un Miró.” I així, aquella pa-rella va rebre el millor regal que mai ha-guessin pogut imaginar. Avui, aquell Mi-ró val més que qualsevol possible regal.

El 1949, el mateix Joan Miró va rega-lar a l’editor André Tériade Le Coq, ungall vestit de colors llampants que, comel cavall del Gernika, crida contra la bru-talitat de la guerra. És una obra cabdalque havia pintat a la preciosa localitat deVarengeville-sur-mer. Seixanta anys des-prés, el 2007, es va vendre per gairebédeu milions d’euros. Pas mal!... ❋

GABINETDECURIOSITATS

Quan Miró regalava mirós ARTUR RAMON

Miró va regalar ‘Le Coq’ a un editor.

Page 16: Szymborska, Faulkner i molt més

UNTROSDECONVERSAAMB

A.C. Quines coses ens haspogut explicar en aquest llibrede poemes?

V.P. La poesia és igual que la vidai aquest llibre està fet els últims anys.L’he acabat relativament ràpid, entres anys, quan sempre he estat unapoeta lenta i m’ha agradat avançaral pas de les vivències i del temps.Els poemaris normalment es confi-guren sols i jo treballo en suites poè-tiques. De vegades les publico sol-tes, com una que sortirà aviat dedi-cada a l’escultora Camille Claudel,una figura que em fascina per la se-va obra i circumstàncies [va serl’amant de Rodin i va acabar interna-da en un sanatori].

A.C. Així, quan escrius, no etproposes fer un llibre?

V.P. No, es va configurant. L’es-criptura et marca el final, quan javeus que no tens res més a dir.

A.C. I en què consisteix Sangpresa?

V.P. Són tres suites. La grua delLiceu ofereix una visió del paisatgeurbà, que és un tema relativamentpoc freqüent en la meva poesia. Hiha escenaris que s’hi poden reco-nèixer, com el bar Horiginal o elCafè de l’Òpera i el mateix Teatredel Liceu... i aquest paisatge remetal paisatge interior. No sóc ràpidani ocasional i la lentitud és propor-cional a la contundència.

A.C. Contundència o duresa?

V.P. El trobes dur? No. La vidaestà configurada per una osmosientre la duresa i la tendresa, i lameva poesia sempre està entreaquests dos pols. Jo sóc dues.

A.C. La segona suite?

V.P. És la dedicada a BaltasarPorcel i la vaig escriure íntegra-ment la nit de la seva mort. Que josigui lenta no vol dir que alguna ve-gada no m’hagi sortit un escritd’una sola tirada i després no hagihagut de tocar ni una coma. Lapoesia és un dictat interior que devegades demana revisió i de vega-

des no l’admet. Per a mi, la mortdel Porcel va ser un impacte moltfort perquè teníem una molt bonaamistat i una admiració mútua. Eltrobo a faltar.

A.C. La tercera?

V.P. La tercera és Sang presa,que tant pot voler dir estancadacom empresonada o robada. Tressignificats que el lector ha d’anardecidint. És un llibre molt vital,amb els meus tres pilars de fons:Joan Vinyoli, Rosa Leveroni i Rai-ner Maria Rilke. És una pulsió vitalque es clou amb l’últim vers: “Con-jurats els temors / s’alça la veuque mormola / tots els viaranysdel desig, / la paraula encalmadapel vers, / el cant i el tornaveu, /sang que il·lumina la llarga traves-sa del cos / i el triomf, a la fi, delpoema”. Aquesta cloenda culminatota la dicció poètica d’aquestasuite, amb tonalitats i registres di-ferents: tendresa, solitud, la pròpiamort, l’esclat silenciós de la vitali-tat, la força de la poesia.

A.C. Com compagines tot ai-xò amb la vida quotidiana, ambel quefer diari?

V.P. Com deia Foix, la vida ésuna successió d’instants. I la quoti-dianitat ens nodreix de circums-tàncies multidimensionals. Jo estictreballant en tasques de gestió cul-tural, ara com a directora dels mu-seus de Sitges, en altres etapes,com a directora de la BibliotecaNacional de Catalunya, però sem-pre hi ha latent la pulsió poètica,que és el que em configura. Es vi-sualitza més la directiva, però lapulsió és permanent. És una retro-alimentació: tot és u. Quan ets da-vant la llibreta, sola, i et trobes ambtu mateixa, tot és un aiguabarreig.A mi m’agrada viure-ho així.

A.C. I les etapes dures de lavida són, o poden ser, més prolí-fiques?

V.P. L’etapa més tòpicamentdura de la meva vida, a causa d’uncàncer que he pogut superar i que

és un marcador vital, literàriamentno ha fet eclosió. Hi ha un poema,a Paul Klee, fet en el moment quesé que estic malalta i que s’iniciaràun procés per recuperar la salut.Després d’això, no hi ha res més.Crec que ho he destil·lat, molt demica en mica i subterràniament,en l’obra poètica. En qualsevol cas,l’explotació de les circumstànciesd’una malaltia o d’una crisi perso-nal literàriament no tenen cap va-lor, malgrat el pòsit d’experiènciaque et pugui oferir. Tot el que po-dria dir d’un càncer, ho dic enaquest poema dedicat a Klee, peròaixò no vull que es converteixi en elcentre de la meva obra. Em pro-dueix rebuig anar a l’expressió epi-dèrmica i primària del sentiment.La poesia és molt més que les cir-cumstàncies que et poden afectar.

A.C. A l’altre extrem, la im-postura poètica.

V.P. Això és imperdonable, pe-rò el valor literari del que escric nopassa per l’anècdota. ❋

Vinyet PanyellaAcaba de pu-blicar les tressuites quecomprèn Sangpresa (premiMiquel de Pa-lol, Columna) iestà a punt detreure una sui-te solta sobreCamille Clau-del a la col·lec-ció Senhal.Aquesta és lamanera que téVinyet Panye-lla de comuni-car-se amb lapoesia i, mésíntimament,amb ella ma-teixa. Ens enparla i ens enconvida a lalectura

FOTO:

JUANMA RAMOS

ADA CASTELLS

contracultura