SEAS de l’Ateneu Santjustenc · Butlletí de la SEAS, 269 – Març-abril 2007 619 ASSEMBLEA...

617Butlletí de la SEAS, 269 – Març-abril 2007

Núm. 269Marçabril2007

Butlletí de la Secció Excursionistade l’Ateneu Santjustenc

Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc, Carrer de l’Ateneu, 5 i 7.08960 Sant Just Desvern.Web: http://www.florsloreto.com/seas.Adherida a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)

Palau d'Herodes a Masada, excavat a la roca.Fotografia d’Oriol Rifé

SEAS

618 Butlletí de la SEAS, 269 – Març-abril 2007

CALENDARI

CICLE «LA INDUSTRIALITZACIÓ»

9 març— Conferència «Dones iindústria tèxtil a Catalunya» perMontserrat Llonch, a les 20.30 h allocal social.

11 març— Excursió: Girona,santuari dels Àngels i Madremanya(Gironès), amb sortida del Parador ales 7 del matí.

13 abril— Conferència «Laconstrucció de la xarxa ferroviària»per Pere Pascual, a les 20.30 h al localsocial.

15 abril— Excursió: Súria, Coaneri Sant Mateu de Bages (Bages), ambsortida del Parador a les 7 del matí.

11 maig— Conferència «Laindustrialització a Catalunya en elsegle XX» per Carles Sudrià, a les20.30 h al local social.

13 maig— Excursió: Santa Mariade Besora, Bellmunt, salt de laSalgueda i Vidrà (Osona) amb sortidadel Parador a les 7 del matí.

MATINALS

4 març— Excursió a les Roques dela Coca i Els Emprius (Sant Llorençdel Munt) amb sortida de la plaçaVerdaguer a les 7 h.

18 març— Excursió al Puig delPapiol (Alt Penedès) amb sortida dela plaça Verdaguer a les 7 h.

1 abril— Excursió al castell deBurriac (Maresme) amb sortida de la

plaça Verdaguer a les 7.30 h.20 maig— Excursió a Montserrat

(Bages) amb sortida de la plaçaVerdaguer a les 7.30 h.

ALTA MUNTANYA

23 i 24 març— Excursió a la vallde Mulleres (Alta Ribagorça).

13 i 14 abril— Excursió a la vallde Campcardós (Cerdanya).

11 al 13 maig— Excursió a la canalsud-oest del Montardo (Vall d’Aran).

26 al 28 maig— Excursió als picsd’Alba (Maladeta, Pirineu aragonès).

XXXIII MARXA DE REGULARITAT

6 maig— XXXIII Marxa deRegularitat de la SEAS.

Lliri de neu (galanthus nivalis)


ASSEMBLEA

ESPERANCES IPREOCUPACIONS

El dissabte dia 17 de febrer vatenir lloc l’Assemblea General de laSEAS. Al llarg de dues hores es vancomentar els diferents punts del’ordre del dia. Dels temes tractatsdos van despertar especial atenció.

Darrerament una quinzena dejoves s’han fet socis de la SEAS (laSecció té 282 membres, dels quals 39són menors de 35 anys). A la Junta liagradaria la seva continuïtat i que lesseves activitats poguessin serconsiderades «oficials» i figuressin alcalendari anual de la Secció. La Juntaels ofereix ajuda, mitjans, informació,propaganda i el local social. La SEASestà esperançada amb aquest grup dejoves i els desitja una llarga vida dinsl’entitat.

La destrucció del territori i delpaisatge que ha tingut lloc al litoralamenaça ara les nostres zones demuntanya; però la població cadavegada està més sensibilitzada en lapreservació de la natura i tots somconscients de la força que podemtenir davant les administracionspúbliques per conservar el nostrepatrimoni natural. A l’Assembleavan haver diverses intervencions enaquest sentit.

Endesa vol construir una presa alcongost de Montrebei, protegit pel

PEIN (Pla d’Espais d’InterèsNatural); el grup ecologista IPCENAha endegat una campanya derecollida de signatures per a impedir-ho, i la SEAS els dóna suport. Estavaprevista una carretera per la serra deCollserola –un vial de cornisa– entreMolins de Rei i Sant Cugat del Vallès,però la pressió de grups ecologistesha aconseguit convèncer el Consorcide Collserola i les diverses forcespolítiques de no tirar endavantaquest projecte. Es vol construir unacarretera des de Sant Feliu fins a lafàbrica SANSON. Al Tibidabol’Ajuntament de Barcelona vol tallaralzines mil·lenàries per a ampliar elParc d’Atraccions, però un gransector de l’opinió pública s’hamanifestat en contra mitjançantescrits o cartes a la premsa. Al PallarsSobirà algunes empreses i personesparticulars, amb molts diners,projecten construir camps de golf (iurbanitzacions al seu entorn), perògrups actius volen impedir-ho. A laVall Fosca ja s’estan construint novespistes d’esquí i urbanitzacions a propd’elles; és possible que, en aquest cas,ja no estiguem a temps d’aturar-les.Els assistents a l’Assemblea demanena la Junta que estigui a l’aguait de lesagressions al territori i al paisatge,que ens n’informin i, així, els socispodrem col·laborar encara quenomés sigui amb la nostra signatura.


VIURE EL MÓN

ISRAEL? PALESTINA?,L’ETERN CONFLICTE

Una experiència a «TerraSanta»

Roser Camps

«Els jueus es molesten si diemPalestina. Els palestins es molestensi diem Israel. Us suggereixo d’optarper una fórmula políticament co-rrecte i també religiosament correcta:Terra Santa. Jordi Cervera, juliol de2006».

M’agradaria oferir-vos aquestrelat d’un viatge interessant, i pri-vilegiat diria jo, pel guia que portemdes de Catalunya, en Jordi Cervera,per les persones que trobem i que ensacullen, i també perquè ens ha portata ser testimonis gairebé en directed’una guerra, absurda al segle XXI,injusta com totes les guerres, i que tédifícil solució donades les diferènciesabismals que hi ha entre els dos granspobles que comparteixen el mateixterritori, jueus i palestins. Espero nocansar-vos i voldria precisar quemalgrat que un mateix mai no ésobjectiu del tot, no voldria decantar-me a favor de cap grup humà delsque viuen allà, sinó simplementintentar mostrar-vos una visiógairebé a vista d’ocell i la impressiópersonal dels dies que hem passat enaquesta terra extraordinària i a la

vegada tan complexa.El gran atractiu d’aquest viatge,

de la mà d’en Jordi Cervera, queconeix molt bé aquests territoris, amés de visitar els llocs de què tradi-cionalment se’ns n’ha parlat a travésde la Història Sagrada i l’Evangeli,era conèixer la realitat in situ de laconvivència (o mala convivència)entre jueus i palestins. A pocs dies demarxar, la veritat és que la perspec-tiva no era gaire optimista perquè,encara que sempre hi ha enfron-taments, la situació es complicavaarran d’uns segrestos de soldats delTsahal (el potent exèrcit israelià) ques’havien produït el mes de juny.

Així és que una vegada arribats aJerusalem des de l’aeroport de TelAviv, ens instal·lem a la que seria lanostra residència durant els cinc diesd’estada a la ciutat, «La Maisond’Abraham» –els qui porten la casasón francesos– situada al cim d’unturonet dels que envolten la ciutat

Residència «Maison d’Abraham». Fotografiad’Oriol Rifé


vella, a «Jerusalem est», la zona àrabde la ciutat. Val a dir que els palestinsreivindiquen aquesta «Jerusalem est»com a capital del seu futur Estat.

La «Maison» és una casa d’aco-llida en el sentit més extens de laparaula: caminants de tots els païsosque arriben a Jerusalem, pelegrins,viatgers, també palestins de més enllàdel mur, que van a les visitesmèdiques a la ciutat i no tenen mit-jans per hostatjar-se en un hotel, itambé algun perseguit. És realmentuna casa molt acollidora quefunciona amb ajudants voluntaris;són joves de diferents països d’untracte exquisit i que vénen per untemps per fer un servei. La cuina és

excel·lent, àrab i mediterrània, iaquesta casa està envoltada d’unpetit bosc des d’on es pot contemplaruna bonica perspectiva de la ciutatemmurallada.

La primera nit que vam ser aJerusalem, el dia 5 de juliol, vam teniruna trobada amb un rabí, vestit al’europea (faig aquesta precisióperquè dels jueus de religió, n’hi hade tres tendències: conservadora,ortodoxa i progressista. El ortodoxosi els conservadors van vestits a lamanera tradicional amb abricsnegres, pantalons o mitges negres, elstirabuixons llargs a cada costat de lacara i el capell negre o la kippà a lacoroneta del cap). Mentre el rabí

Mesquita de la Roca amb Jerusalem al fons. Fotografia d’Oriol Rifé


parlava vam sentir un soroll sem-blant a uns trets, ens vam mirar elsuns als altres i un membre de lacomunitat es va alçar i va tancar laporta, sense cap comentari. Enacabar, amb una tensa i aparentnormalitat, vam obsequiar al rabíamb un producte típic nostre, deCatalunya, i això de l’obsequi ambproductes catalans es va repetir ambtotes les persones amb qui ens vamtrobar per escoltar-los i amb els quiens van acollir a casa seva.

En sortir, mentre algú va dir queeren focs artificials per no espantar,els altres van parlar de trets; i aquests,que eren de debò, es van repetir cadanit que vam ser a Jerusalem, perquè,com ja he dit, la nostra residència eraal barri àrab, molt a prop del mur quehan aixecat els israelians.

El divendres dia 6 de juliol, quanens disposàvem a seguir la nostraruta per fer les visites programadesa la ciutat, ens vam trobar ambcarrers tallats i un gran desplegamentde policia, amb les metralletes benvisibles. Els divendres és el dia festiudels musulmans, i aquests s’aplega-ven a la Haram es Sharif —la granesplanada que conserva el record delsegon Temple de Salomó— per anara resar a la mesquita d’Omar oCúpula de La Roca i la de El Aqsa.Aquesta esplanada és el tercer llocsagrat dels musulmans després de LaMeca i Medina. A causa d’una mas-sacre que es va produir a l’esplanada,els israelians han prohibit als

musulmans que vagin en massa is’aglomerin, per això es produeix eldesplegament de l’exèrcit cadadivendres.

Una trobada interessant va seramb una dona palestina que va venira la Casa d’Abraham a explicar-nosen quines condicions viuen en elsseus territoris ocupats per Israel.Lògicament és l’altra versió del queens havia explicat el rabí i així cadas-cun de nosaltres podia anar-se fentun criteri personal de la situació enquè es troben els uns i els altres. Itambé, al final de l’exposició i elcol·loqui, li vam oferir els presents deproductes de la nostra terra.

Quan vam anar al mur de leslamentacions, la vigília del Sàbath, hihavia algun soldat israelià, amb unesgrans motxilles, l’arma al braç i ambla kippà al cap, resant, probablementabans de marxar cap a la guerradonat que alguna cosa ja es podiapreveure després dels segrests delssoldats israelians. I així, just abans delconflicte, durant cinc dies vam visitarla Jerusalem dels temps d’Herodes,la Jerusalem del segle I, la Jerusalemmedieval, la Jerusalem dels creuats,la Jerusalem àrab, la bizantina... i lamoderna Jerusalem; com abans deia,moltes cultures van deixar la sevapetja.

El dissabte dia 8, el Sàbath, dia defesta dels jueus, tot i l’ambient tensque es respira —els xofers escoltenles ràdios i parlen entre ells—, es veugent que fa jogging molt d’hora com


si res no passés. Nosaltres sortim deJerusalem per una carretera moltcontrolada, travessem «el mur de lavergonya» que separa Israel dePalestina, i anem a visitar la ciutat deBetlem. Es coneix de seguida que somen territori de l’Autoritat NacionalPalestina; les façanes de les casesestan empaperades amb pamflets afavor de Hamas i Hezbollah, ban-deres palestines als terrats, és com unaltre país diferent i les mirades sónpenetrants. De fet, nosaltres repre-sentem per a ells els «rics occidentalsque vénen a fer turisme», quan larealitat és una altra.

Un capellà maronita, una varietatde l’església ortodoxa, casat i ambfills, ens prepara un suculent dinaràrab gairebé de festa major: un dinara base de: humus, una exquisida salsafeta amb cigrons, unes salsesblanques fetes amb iogurt i cogom-

bres, llimona i alguna cosa més per aenriquir les amanides, que contenenverdures picadetes molt petites,«falafel» —sempre «falafel» deverdures— i un excel·lent corder.Gairebé sempre fruita de postres.Després de dinar la família delmaronita ens ofereix la venda deproductes d’artesania elaborats perells mateixos per ajudar l’economiad’aquesta zona. A la tarda tornem aJerusalem, i... a l’anar a dormir a laMaison, els trets de cada dia al vesprese senten gairebé com si elsdisparessin a la nostra finestra.Aquesta nit no vaig poder dormir,pensant cap a on o a qui aniriendirigits aquests trets.

Després de cinc dies a Jerusalem,aquesta ciutat, aparentment tran-quil·la malgrat l’exèrcit ben visibleper tot arreu, vam pensar que«marxàvem cap a un oasi de pau» a

Mur de lesLamentacions.

Fotografiad’Oriol Rifé


la zona de la Galilea, on es troba elllac de Tiberíades —zona tradi-cionalment de vacances i de repòs alnord del país— que fa gairebé defrontera amb el Líban, Síria i Jordània.Abans d’arribar a Tabgha, el nostreallotjament a Galilea, vam travessarel desert, l’immens desert de Judà ienmig d’aquella immensitat un vellbeduí mutilat, no se sap sortit d’on,venia collarets de pedres de totscolors, exposades en un mocadorsobre una caixa de fusta i —evi-dentment, consumisme solidari— leshi vam treure de les mans. Vamtravessar també el Wadi Quelt, unfrondós oasi prop de Jericó, la ciutatconstantment habitada més antigadel món i on es cullen els millorsdàtils, que va ser la primera ciutat enser transferida a l’Autoritat NacionalPalestina després dels acords d’Oslo,el dia 13 de setembre de 1993.

Seguint la ruta vam visitar lafortalesa de Massada, fortalesaedificada per Herodes el Gran a lavora del mar Mort. És una fortalesaimpressionant edificada en forma deterrasses tallades a la roca i ons’arriba amb un modern telefèric.

El mar Mort curiosament és lazona més baixa de la terra respectedel nivell 0, és a dir és a 393 m sota elnivell del mar. Aquestes aigües sónben mortes, ja que no hi viu capcriatura marina, ni vegetals nianimals. Només hi ha sal. En entrara l’aigua només trepitges boles de salen lloc de pedres, i la seva densitat

és tan alta que no pots nedar; és bencert, però, que és rica en minerals(magnesi, sodi, calci, clorur depotassi i altres sals), i és una estaciótermal de primer ordre. Allà, nisoldats, ni tancs, ni avions ni res, vampensar que ja anàvem cap a latranquil·litat. Després de banyar-nosi salar-nos, gairebé com les anxovesde l’Escala, vam visitar les ruïnes deQumran, un indret ple de coves ones varen trobar els cèlebres«manuscrits del mar Mort» (anticstextos de la Bíblia que els essenis vanamagar fa dos mil anys i que un jovebeduí va descobrir l’any 1947). Avuies troben al «Santuari del Llibre deJerusalem».

Del mar Mort ja ens vam dirigircap al nord del país seguint el cursdel riu Jordà, que discorre paral·lel ala frontera amb Jordània. De fet,teníem les muntanyes de Jordàniaallà mateix...

Una vegada arribats al Pilger-haus Tabgha, la nostra residència aGalilea, situada a la vora del llac deTiberiades i molt a prop de la fronteraamb el Líban, la qual també és unacasa d’acollida —si bé aquestavegada és alemanya, i es pot dir que«de cinc estrelles»—, van començarels ensurts, encara que ningúcomentava res ni deia res.

Encara que les informacions sobreels primers bombardejos aquí aCatalunya sembla que van arribar elmateix dimecres dia 12 de juliol, eldia abans, és a dir dimarts 11, una


trucada de la meva filla des de laredacció de La Vanguardia, —comque no acostuma a trucar des de lafeina si no és quelcom important—ens va posar en alerta. A les quatrede la tarda, hora de Catalunya (allàeren les cinc) em pregunta: esteu totsbé, mare?; sí, sí, perquè ho preguntesaixí?; No, no passa res, bé, bé, ja t’anirétrucant sovint, cuideu-vos.

Els temors es van confirmar quana la nit del mateix dimarts vamcomençar a sentir les primeresbombes que queien bastant a propnostre, potser uns 15 o 20 quilòmetresal principi. L’endemà al matí teníemconfirmada la visita a Banias, a lesfonts del riu, allà neix el riu Jordà queprové de la muntanya d’Hermon,l’única muntanya d’Israel que quedanevada a l’hivern, i que té una es-plèndida estació d’esquí.

A les deu del matí vam confirmarel dinar en un restaurant libanès deBanias, que fa frontera amb el Líban.Vam sortir a la carretera més o menysa aquesta hora perquè és rela-

tivament a prop de la nostra resi-dència. És una carretera solitària enla qual no passava ningú, i a travésde la qual travessem els Alts delGolan, que és una franja de Síriaconquerida per Israel i molt marcadaper la Guerra dels Sis Dies i per laIntifada, per la qual cosa va quedararrasada. Avui el cim es trobaurbanitzat i ben cuidat, i ens hi vamaturar una estona. Malgrat estar bencuidada en aquesta zona, tancarregada d’història recent, hi hamolts cartells amb la inscripcióDANGER MIN, que ens avisen delperill d’aquells prats, on fan pasturarles vaques perquè siguin elles les quetrobin els «caramels explosius»,pobres vaques...

Vam passar per Safed, la quartaciutat sagrada dels jueus, per KiriatShmona... i quan arribem a Banias, tottancat i barrat, havia marxat tothomde pressa, i nosaltres, sense dinar, noérem gaire conscients encara de lasituació que es presentava.

El nostre xofer, en Joseph, unciutadà cristià de Jerusalem, com queanava rebent notícies per la ràdio,ens portava pel lloc més segur enaquell moment i nosaltres enssentíem tranquils perquè per aquellacarretera no trobàvem ningú, peròdesprés vam saber que.... que estavatallada! En baixar dels Alts del Golanvam trobar un camió que duia untanc, i a partir d’aquell moment ja novan parar de passar avions ihelicòpters —d’aquells de les pel·lí-

Alts del Golan. Fotografia d’Oriol Rifé


cules de guerra— a molt poca alça-da, constantment, dia i nit, i lesexplosions de les bombes lesanàvem sentint molt sovint i a prop.De fet les dues ciutats per les quevam passar, Safed i Kiriat Shmonaal cap d’una hora d’haver passatnosaltres les van bombardejar. Unsdies després, quan nosaltres ja érema casa, Kiriat Shmona va quedartotalment derruïda. I ja a partird’aquell moment les nostres careseren de preocupació, però alhora deconfiança encara que des de casa noes pogués entendre així. El nostreguia, en Jordi, que fa estadesllargues a Jerusalem, cada dimartsva a les presons d’alta seguretat quetenen els israelians i ens en vamostrar una en passar per davant,impressionant. La veritat és que témolts amics a Jerusalem amb moltbones relacions tant amb israelianscom amb palestins i, de fet, vamcontinuar el viatge confiats perquèens portava per llocs segurs itranquils.

El divendres dia 14, dos diesdesprés de l’inici de la guerra,nosaltres anàvem seguint el nostrecamí, gairebé diria que esquivant elsbombardejos, i al vespre, desprésd’haver visitat la ciutat de Nazareth—ciutat amb una nombrosa po-blació palestina on les banderespalestines onegen a moltes cases—vam fer una visita a casa delsgermanets de Foucauld, un militar

francès que a l’any 1916 morí aTamanrasset (Algèria) a mans d’untuàreg. A Natzareth viu gent seguintel seu esperit d’ajudar els des-favorits. Un dels germans ensexplicava una mica el procés delmilitar, la seva evolució personal iles tasques que duen a terme els seusseguidors. De sobte es va sentir elque a mi em va semblar un espetecde trets i entre nosaltres es creuarenles mirades de desconcert i d’angú-nia —a mi se’m va gelar la sangpensant que d’allí no en sortiríemvius—, però més tard en sortir alcarrer tot estava tranquil i no vapassar d’un ensurt. Van dir que erencoets, però jo no n’he tret l’entrellat.

I el dia 15 de juliol vam sortir capa l’aeroport Ben Gurion de Tel Avivper tornar a casa. Després de fer-nosobrir i remenar les maletes i depassar un interrogatori, la darreraanècdota la va protagonitzar un delsnostres companys, un jove de Ripoll,d’ulls blaus i ben plantat, a qui vanconfondre amb un periodistalibanès. Fins que no venir la policia,i després d’un llarg interrogatori, novam poder embarcar. Al final tot vaquedar en un ensurt; fou unmalentès que segur que ell recordaràsempre... i nosaltres, suposo que elltambé, de ben segur tornarem avisitar els nostres amics de «TerraSanta», Israel Palestina, PalestinaIsrael, com vulgueu.


MÓN EXCURSIONISTA

ELS NOSTRES REFUGIS

Ramon Segret

PresentacióJuliol de 2006. Tres amics fem una

curta travessa per les muntanyes delsud de la Vall d’Aran. Aprofitem lacòmoda xarxa de refugis per fer-hinit. Les estones passades en aquestsllocs tan especials, microcosmosplens d’activitat humana enmig de lasolitud del paisatge que els envolta,estan plenes d’imatges i sensacionspeculiars. Un dia en són unes, l’altreunes altres i així successivament,formant en les nostres ments uncúmul de situacions viscudes. De totplegat en surt un quadre; en surt:

Que bonic que és el refugi!És un refugi molt ben organitzat

i portat. Perquè unes 80 personesaquí dins, sobretot el dia que a foraplou, intentant cada una d’elles feruna cosa diferent no és un problematrivial d’organització.

Només entrar has de passar persobre de tota una estesa de botes jaque tothom s’ha de descalçar pertransitar pel refugi. El mèrit és trobarles teves l’endemà. Els més previsorsles deixen en racons i posturesinversemblants per trobar-les mésfàcilment.

Al costat de l’estesa de botess’obren dues habitacions no gairegrans però que tenen el mèritd’acomodar totes les 80 motxilles dels

Refugi de la Restanca. Fotografia de Jordi Gironès


estadants i és que no es potprosseguir dins del refugi amb lamotxilla. El mèrit d’aquestes habi-tacions no és només contenir mot-xilles sinó els seus propietaris, queperiòdicament es dediquen a buidar-les i tornar-les a omplir. No uscregueu que això és una ocupaciód’imbècils, no. El que passa és queallò que necessites sempre es trobaal fons de tot de la motxilla, cobertper totes les altres andròmines i aixòobliga a treure-ho tot i tornar-ho acol·locar pacientment a dins.

Si el refugi té cuina lliure per quivulgui fer-se el sopar llavors potsucceir que l’estesa de botes i l’amun-tegament de motxilles que no cabenals seus respectius llocs comparteixenel mateix espai que una llarga lleixaque segons els rètols és la cuina lliureen qüestió. Avui dia és difícil, però,de veure algú que s’atreveixi al’aventura de fer-se unes sopes enmigde botes, pals, mitjons i motxilles.

Passades les habitacions de lesmotxilles es diria que arribem a lacambra de tortures pels esgarips quese senten i per frases entretalladescom «Això no pot pas ser bo...». Peròtranquil·litzem-nos. No és capcambra de tortures, és simplement ladutxa d’aigua freda.

Un cop desempallegats de botes,pals i motxilla i dutxats ens enca-minem a la primera planta. Molt benorganitzada. Un despatxet minúsculper acollir els caminadors, dosmenjadors de molt bon estar i una

cuina d’on surten unes olorsesperançadores.

Les dues plantes superiorscontenen les habitacions de dormiramb els seus prestatges de planxes defusta amb matalassos, coixins iflassades. Tot un luxe!

Ara que només ens resta esperarel sopar s’imposa sortir a fora perrespirar aire pur i fer alguna foto deconcurs. Quan passem per la plantabaixa, per sobre de l’estesa de botes,contemplem el conjunt d’excur-sionistes de rigor buidant i tornant aomplir motxilles. És com un ritualmístic que posa a prova la paciènciai contenció mental de les persones,com una mena de mantra corporal.

Bonica vista sobre el llac –perquèaquí tot refugi té el seu llac–. Fafresca. Cal anar a cercar una peçad’abric de dins de la motxilla. Quanpodem ens incorporem al ritual debuidar, cercar i tornar a omplirmotxilla tot fent un lleuger somriurede complicitat als companys des-coneguts que estan fent el mateix. Enssentim membres d’una mateixacomunitat.

Un altre cop a fora pots aprofitarper fer allò, si és que ens tens ganes.El vàter acostuma a ser de disseny.Sí que està contingut dins d’unamena de barraca de fustes, benseparades perquè la ventilació nofalti. Però aquí el detall de disseny ésque no té porta. Però, segueixo ambel disseny, el problema –si és que hoés– s’ha resolt amb molt d’enginy. De


fet per anar al vàter t’has dedespenjar per una graonada que laprimera impressió és que va directaa les aigües del llac sota mateix delrefugi. Quan sembla que t’has deprecipitar sobre el llac, la graonadafa una tombada en angle recte i allíal davant apareix la barraca de fustasobre un relleix de la roca vertical elspeus de la qual llepen les aigües delllac. Així és que amb aquest colze denoranta graus la privacitat quedaassegurada. Ah!, i a més hi ha unelement que la reforça. Es tracta d’unsigne de prohibit circular –atenció ara

amb això dels punts!– pintat sobreuna fusta sostinguda entre duescadenes que s’enganxen als doscostats de la graonada –és com allòdels passos en les tanques elec-trificades per al bestiar–. Quan usesaquest servei poses el signe deprohibició, quan acabes l’enretires.Perfecte.

Hora de sopar, han cridat.Tothom als menjadors. Tot molt benorganitzat; a cadascú li han assignatun lloc. Una noia molt eficient vaservint. Així s’eviten les cues icirculació de persones per l’espai

Refugi i estany de Colomèrs. Fotografia de Jordi Gironès


reduït que queda entre les taules.Tothom assegut, que no es moguiningú i una sola noia, que sap el quees fa, va repartint-ho tot i recollint-ho després.

Sopar típic de refugi amb els tresplats de rigor: sopa, llegum i tall, iles postres. El plat central pot serarròs amb llenties, llenties amb arròs,llenties estofades o arròs sol –ja no sési queda encara alguna varietat més,però totes són bones si hi ha gana–.

Mentre sopem contemplem elscompanys de menjador: catalans,castellans, una parella de bascos, ungrup de francesos, se sent tambéparlar anglès i holandès; en fi, una

mena d’ONU en miniatura. Edatsvariades: força joves però tambémolta gent de mitjana edat i fins i totgrans. Tothom fa el seu paper i tardo d’hora arriba al final de l’etapa.

Hem acabat. Molts s’aixequen,altres ens quedem una estona ja quea fora deu fer força fred. Una estonade plàcida lectura és una bonaintroducció per agafar el son. Però lescoses no són tan senzilles i lamaledicció de l’esperit nocturn delsrefugis s’abatrà contra alguns denosaltres i no els deixarà aclucar l’ulldurant bona part de la nit. Lasimfonia per a corda i vent en roncmajor dura més del desitjat.

Refugi de Saborèdo. Fotografia de Jordi Gironès


INFORMACIÓ DE LA SEAS

ACORDS DE LA JUNTA

Reunió del 8 de generde 2007

—S’acorda informar la Vegueriadel Baix Llobregat de la celebració del75è aniversari al 2009 a fi i efecte queho tinguin en compte a tots els efectesoportuns, incloent la possibilitatd’algun ajut econòmic.

—Durant la reunió es comenta lainformació rebuda de la Federació, através d’un CD del 2005, en la quales dóna constància que la nostraSecció és la cinquena del BaixLlobregat pel que fa a nombre desocis. Aquesta seria la llista dels queen tenen més de major a menor:C.E.Vallirana 602, U.E.Eramprunyàde Gavà 550, UEC de Cornellà 369,C.E.Molins de Rei 320, SEAS 269 iC.E.Sant Boi 160. Cal tenir en compteque en acabar l’any 2006 la nostraSecció tenia 282 socis.

—Es decideix comprar un aparellde so per poder-ne disposar d’ell tanten les conferències que es facin en ellocal com en altres indrets, per la qualcosa es comprarà un aparell que siguitransportable i sense fils (wireless).

—Es fa referència a la donaciód’un llibre antic per part d’IgnasiCasas amb el títol de Manual deAlpinismo, que duu una etiqueta de«Club Alpino» referint-se a la Seccióque va precedir la nostra l’any 1947.

RECORDANCES

Hermínia Domènech

L’Hermínia Domènech va formarpart de la SEAS des de la sevafundació, l’any 1934, i des d’aleshoressempre havia estat sòcia incon-dicional de la nostra Secció. El 17 defebrer de 2007, recent complerts 92anys, ens ha deixat per sempre i desd’aquestes pàgines volem recordar-la com a una d’aquelles jovespioneres que van formar part de lanostra Secció.

Joan Noguera

El proppassat dia 5 de febrer de2007 ens va deixar el nostre consociJoan Noguera Turbau a l’edat de 55anys. El Joan va compartir ambnosaltres moltes de les excursionsfetes durant els darrers quatre anys.Descansi en pau.


SEASButlletí de la Secció Excursionista de l’Ateneu SantjustencAny 41, núm. 269

Equip d’edició del butlletí: Daniel Cardona, Isidor Cònsul,Ferran de la Fuente, Jordi Gironès i Agustí Revilla (taula de redacció),Jordi Gironès (autoedició), Elisabeth Bart (tramesa),i Josep Nuet (dissenyador de la maqueta).Correcció de textos: Servei Local de Català.

Índex

Amb la col·laboració de:

CISTELLERIA BALLART, Bonavista, 82, tel, 933 71 13 64

DISSENY MOBLES, Creu, 42, tel. 933 7212 52

FLORS LORETO, Creu 66, tel. 933 72 31 03

FORMA CUINA, Creu 60, tel. 934 73 35 59

LLIBRERIA RESSENYA, Creu 54, tel. 933 71 08 43

IMMACULADA AMAT, JUST AMIGÓ, MARCEL·LÍ CAMATS, FRANCESC HOMEDES

Portada: Palau d'Herodes a Masada, excavat a la roca. Fotografia d’OriolRiféCalendari ......................................................................................... 618Assemblea General de 2007 ............................................................. 619Israel? Palestina?, l’etern conflicte, per Roser Camps ......................... 620Els nostres refugis, per Ramon Segret ............................................... 627Informació de la SEAS ...................................................................... 631Recordances: Hermínia Domènech i Joan Noguera ........................... 631

SEAS de l’Ateneu Santjustenc · Butlletí de la SEAS, 269 – Març-abril 2007 619 ASSEMBLEA...

Documents

Transcript of SEAS de l’Ateneu Santjustenc · Butlletí de la SEAS, 269 – Març-abril 2007 619 ASSEMBLEA...