Sant jordi 2013

RECULL DE TEXTOS GUANYADORS DEL PRIMER CONCURS ALEPH

ESCOLA LA SÍNIASANT JORDI 2013

1r – ENDEVINALLESSISI (LAIA PORLAN) 2SEÑORITA VALVEDE (VIOLETA VALVERDE) 2

2n – EMBARBUSSAMENTSLLUNA BLANCA (NEUS ROYO) 3FLOQUET DE NEU (GUILLEM CUELLO) 3

3r – CÒMICCAPITÀ CUL DE TRO (GUIU BEUMALA) 4MARIEL GRATALLOPS MENJABROQUIL (HUG OBRADOR) 5

4t – CONTE CIENTÍFICTINA VINT-I-QUATRE (MARTINA ROIG) 6MADUIXETA VERMELLETA (ANNA MONTESINOS) 8

5è – CONTEVIOLETA (ONA BALLESTÉ) 10DEMO (ROGER RUIZ) 12

6è - TEXT AUTOBIOGRÀFICSENYOR PRETÈRIT PLUS QUAMPERFET (PAU CANOSA) 13HAPPY FLOWER (ONA FREIRIA) 17

PRIMER CONCURS ALEPH

1r - ENDEVINALLES

1r PREMI – SISI (LAIA PORLAN)

SOM DE DIFETRENTS COLORS

VERT MARRÓ I GROC

EN TIREN LES PORQUERIES

I EM BUIDEN CADA DIA

QUI SÓC?

2n PREMI – SEÑORITA VALVEDE (VIOLETA VALVERDE)

SÓC MOLT SUAU

I NEIXO D'UN OU

HI HA VEGADES QUE NEIXO D'UNA INCUBADORA

HI HA VEGADES QUE M'INCUBA LA MEVA MARE

I EL MEU COLOR ÉS GROC

QUI SÓC?

2 SANT JORDI 2013 – ESCOLA LA SÍNIA


2n - EMBARBUSSAMENTS

1r PREMI – LLUNA BLANCA (NEUS ROYO)

CRIC, CRIC FA EL GRILL

COC, COC FA EL GALL

COC, CRIC, COC, CRIC

FAN EL GALL I EL GRILL.

2n PREMI – FLOQUET DE NEU (GUILLEM CUELLO)

EN PAU TÉ UN POU

I EN POL TÉ UN PÈL

POM, POM QUIN PAL

PAC,PAC S'HA ACABAT.



3r - CÒMIC1r PREMI - CAPITÀ CUL DE TRO (GUIU BEUMALA)



2n PREMI – MARIEL GRATALLOPS MENJABROQUIL (HUG OBRADOR)



4rt - CONTE CIENTÍFIC1r PREMI – TINA VINT-I-QUATRE (MARTINA ROIG)

VIATGE A TRAVÉS DEL TEMPS

Hi havia una vegada a Molins de Rei una científica que volia veure com s'havien format

les muntanyes de Montserrat. Van passar els dies i, rumiant, rumiant, va tenir una gran

idea: fer una màquina del temps per viatjar 65 milions d'anys enrere, quan es van formar

les muntanyes de Montserrat.

Van passar els mesos fins que finalment va acabar la màquina del temps. Un cop la va

tenir enllestida hi va pujar i va programar-la per viatjar 65 milions d'anys enrere. Quan ja

estava tot a punt va notar que estava tan neguitosa, que tremolava i li queien gotes de

suor. Finalment, va prémer el botó i la màquina va començar a funcionar. L'invent feia

moltes voltes i la científica es va marejar i quasi vomita.

Quan es va recuperar del mareig, es va adonar que la màquina feia molt de soroll i treia

fum. Al cap d'uns moments es va sentir un soroll molt fort i la màquina es va anar aturant.

Un cop va estar aturada va baixar de la màquina i va veure uns monjos. Llavors va pensar

que no havia viatjat 65 milions d'anys enrere i va preguntar als monjos quin any era. Els

monjos es van quedar sorpresos però li van respondre: era el 24 de juliol del 1958, just

quan estaven muntant el primer orgue de Montserrat. La científica va veure que els

monjos estaven molt enfeinats i els va donar un cop de mà a muntar l'orgue. A canvi, ells

la van voler ajudar a arreglar la màquina del temps.



Van revisar la màquina i van veure que un tub s'havia trencat i sense aquell tub no podia

continuar el viatge. Van estar una bona estona rumiant fins que a un monjo se li va acudir

una idea: podien agafar un tub de l'orgue!

Van buscar un tub de l'orgue que fos més o menys de la mateixa mida i el van posar a la

màquina del temps. Van provar a veure si anava, i sí, va funcionar. La científica va

programar de nou la màquina del temps i va continuar el seu viatge fins 65 milions

d'anys enrere i finalment va poder veure la formació de les muntanyes de Montserrat. VA

SER ESPECTACULAR!

Quan la científica va tornar a casa seva, va trucar a una amiga per explicar-li la seva gran

aventura i que havia vist com s'havien format les muntanyes de Montserrat: primer tot era

un mar i llavors es van moure les plaques tectòniques i es van formar plegaments que van

donar lloc a les muntanyes. Va quedar un mar intern entre les muntanyes i l'aigua d'aquest

mar es va anar evaporant fins que no en va quedar. Amb el pas del temps les muntanyes

s'han anat erosionant amb l'aigua de la pluja, el vent i el gel, i per això ara les muntanyes

de Montserrat tenen aquesta forma tant especial i divertida.

La científica i la seva amiga van decidir anar a fer una excursió a Montserrat. Quan van

acabar de caminar van visitar el monestir i van escoltar l'escolania acompanyada per

l'orgue. Després van topar amb el monjo que havia tocat l'orgue i li van dir que havia tocat

molt bé. Llavors ell els va explicar que a Montserrat hi ha dos orgues, el nou i el vell, però

que al vell li falta un tub.



2n PREMI – MADUIXETA VERMELLETA (ANNA MONTESINOS)

LES AVENTURES DE DUES GOTES DE LAVA

- Hola, sabeu qui sóc? Doncs sóc una roca volcànica! Clar, abans era una gota de lava.

Voleu que us expliqui la meva aventura? Doncs som-hi!

Jo abans estava a dins de la cambra magmàtica d’un volcà i un dia vaig dir:

- Estic impacient per sortir per la xemeneia, sortir volant pels aires i descobrir el mon que

ens envolta!- vaig dir emocionada.

- No et facis l'impacient, Lovi, que ja falta molt poc! - va dir Livo ,la meva millor amiga.

- Livo, et puc fer una pregunta?- vaig preguntar-li.

- És clar que si, Lovi!

- Com és que nosaltres, les gotes de lava, sortim disparades, i no sortim caminant?- vaig

dir estranyada.

- Perquè el nucli de la terra, està envoltat de plaques tectòniques, i, quan les plaques

tectòniques es separen o es fan una esquerda, el nucli, que és la lava, està tan apretat

que surt disparat per la xemeneia, que és el cràter del volcà. Això es diu erupció- va dir

Livo cansada d'explicar.

De sobte, es va sentir un gran soroll i es va sentir...

- ATENCIÓ! Tothom als seus llocs! Ha arribat el moment de sortir i agafar velocitat.

- CONTE ENRERE! Deu, Nou, Vuit, Set, Sis, Cinc, Quatre, Tres, Dos, Un... ZERO!

La lava va començar a pujar i jo estava molt espantada, no m’havia passat mai i aquest

era el meu primer cop que viatjava fora del volcà.

- Livo, agafa’t a mi!

- Lovi, agafa’t a mi!



Després vam sortir projectades cap al cel i vam sortir del núvol de fum...

- Ohhhhhhh! Ja estem agafant velocitat... Aiiiiiiiiiiii! Mira, Lovi què bonics que són els

camps!

- Tens raó, Livo, aquestes vistes són precioses, ara que hem sortit del núvol de fum!

- Ahhhhhhhhhhh, una ALIGA !- va dir Livo espantada.

- Shhhhhhhhhhhhhh! Que ens sentirà! Intenta desviar-te!

Poc a poc ens vam desviar de l'àliga.

- UF!! Començo a estar cansada!- va dir en Livo.

- Mira la pista d'aterratge, Livo! Va, anem passant cap allà!- vaig dir jo sorpresa.

Al final, vam aterrar juntes i per fi, vam poder explicar-nos molts acudits després d’aquell

viatge tan fascinant. Vam quedar allà estirades uns quants anys, després ens vam

refredar i així és com ens vam convertir en roques magmàtiques. Ara la vida ens agrada

bastant. Veiem el dia, la nit, prenem el solet, ens mullem una mica els dies de pluja i

sobretot som molt felices d’estar a aquí fora. Que bé, ara la gent ens agafa i ens acaricia.

És tota una aventura inoblidable!



5è – CONTE1r PREMI – VIOLETA (ONA BALLESTÉ)

EL VIATGE EN AVIÓSóc la Júlia, una nena que des dels 2 anys m'agraden els avions. Ara tinc 10 anys i

m'agradaria fer la volta al món en avió, però els meus pares no em deixen.

Sempre porto un casquet de color marró i unes ulleres d'aviador. Tinc els cabells llargs i

castanys i els ulls molt i molt grans, de color blau turquesa. Sota els ulls hi tinc un nas petit

i una boca amb els llavis molt gruixuts. Porto una samarreta negre i uns guants sense dits,

sempre vaig amb uns pantalons texans i unes botes, no molt altes, de color negre. I

sempre porto amb mi una motxilla amb tot el que necessito per viatjar.

Tinc un amic molt aventurer. Aquest amic és en Gullivert. Es més gran que jo, és mecànic

d'avions i té experiència en viatjar. Té una avioneta que va comprar molt bé de preu a un

cementiri d'avions i que poc a poc va anar modificant i adaptant als temps moderns.

Un dia li vaig preguntar:

- Tu alguna vegada has fet la volta al món?- i em va contestar que no i que perquè li ho

deia – em va dir. I jo li vaig contestat que -perquè jo la volia fer en avió i com que ell

conduïa tan bé la seva avioneta, volia saber si la volia fer amb mi?- i em va contestar- i

tant que sí!.

Vaig convèncer als meus pares a base d'insistir i insistir, i també de dir que hi aniria amb

en Gullivert. Érem molt amics i li tenien confiança.

Al cap d'uns dies, vam fer les maletes i ens vam preparar per marxar a fer la volta al món.

Em vaig acomiadar dels meus pares mentre ens estàvem enlairant. Al cap d'una bona

estona, tot volant sobre el mar Cantàbric , va ser quan va començar a fer un vent molt fort

i vam haver de posar el motor a tope i ens vam dirigir cap a França. Allà vam veure la



torre Eiffel, vam anar a Toulouse, a Paris i a Marseille. I també vam aprendre a parlar

francès i vam aprendre a dir: “bonjour”, “au revoir”, “bonne” i “bonne nuit”. Després vam

anar a Itàlia , vam veure la torre de Pisa i el Coliseum de Roma, però de cop i volta un

exèrcit de romans se'ns va posar al davant, no sabia si estava veient una visió o no,

llavors vaig agafar un bastó que hi havia per allà i vaig començar a lluitar, tota la gent em

mirava, de cop vaig saber que era una visió i que m'ho estava imaginant tot. Com que

erem a dins del Coliseum el meu cap va fer de les seves. També vam menjar una pizza i

uns “spaghetti” i vàrem aprendre algunes paraules com per exemple: “ciao”, “addio”,

“giorno” i “buonanotte” .

Després vam anar a la Xina, exactament vam anar a Pequín. Vam veure la muralla xinesa

i aquest cop el Gullivert va començar a fer un mur com si continués la muralla, i al seu

voltant hi veia molts altres treballadors. Ens havia tocat massa el sol, així que ens van fer

fóra i vam anar a un restaurant xinès i ens vam empatxar fins a explotar. Al cap de moltes

hores de vol vam arribar a Rússia allà ens vam haver de tapar molt perquè feia molt de

vent i fred, i ens vam refredar al cap de dos dies. Un dels dies ens vam quedar sense

gasolina i el Gullivert i jo ens vam espantar molt perquè portàvem diners però no dels de

Rússia (que són els rubles). I aquí és on vàrem conèixer a en Nicolau. Després vam anar

a Austràlia i allà vam conèixer els cangurs i els vam poder tocar i pujar a sobre d'ells.

Després vam anar als Estats Units d'Amèrica allà vam estar a Hollywood i vam gravar una

pel·lícula de l'oest, ens vam embrutar molt, també vam conèixer estrelles de cine i vam

aprendre anglès americà. Finalment vam tornar cap a casa, vam saludar als pares i els hi

vam dir que havíem après molt.

Tota aquesta experiència m'ha ajudat a fer-me gran. He après altres idiomes, he tastat

altres menjars diferents, menjars que no m'hauria pas imaginat que hauria mai tastat. He

fet amics i m'he adaptat a tots els canvis d'horari diferents que a cada país té.

Ara sé que viatjant tens experiència i que l'experiència et fa gran.



2n PREMI – DEMO (ROGER RUIZ)

EL TÚNEL SECRET

Hola lectors, aquest conte que us vaig a explicar una part és veritat i l’altre és mentida.

Aquesta història va passar entre l’any 974 i el 985 aproximadament.

Tot va començar quan el Compte de Barcelona Borrell II va manar fer un castell a la

Joncosa del Montmell. Mentre l’estaven construint, Josep Espuny va tenir una idea, que

era construir un túnel des del castell fins al poble. Perquè si ens atacaven podríem anar a

buscar menjar i demanar ajuda sense que ens trobessin. Quan van acabar de construir-ho

tot, la gent del poble va fer una festa.

Al cap de uns dies l’exèrcit del Califa Al-Mansur va atacar al poble, i la gent del poble se’n

va anar ràpidament a amagar-se al castell. L’exèrcit del Califa Al-Mansur va assetjar el

castell.

Els nens passejaven pel túnel en busca de queviures. Així 2 mesos. En Josep es va

recordar que podien anar pel túnel a buscar ajuda. I així ho va fer.

Al cap de dos dies corrent per la muntanya en Josep va arribar a Barcelona. I li va dir al

Comte Borrell:

- Necessito ajuda! Estan assetjant el castell del Montmell!

I el Comte va contestar-li:

- D’acord, ara reuneixo el meu exèrcit!

Al cap de dues hores ja estaven tots reunits i van marxar cap a la Joncosa.

Quan van arribar al castell, es van trobar el àrabs i van fer una gran guerra i, al final, el

guanyador va ser... REDOBLE SI US PLAU!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El guanyador va ser l’exèrcit del Comte Borrell II, i quan van acabar van fer una festa per

celebrar la victòria.

I vet aquí el castell d’un poble molt marxós, que aquest conte ja s’ha fos.



6è – TEXT AUTOBIOGRÀFIC1r PREMI – SENYOR PRETÈRIT PLUS QUAMPERFET

(PAU CANOSA)

LA MEVA VIDA DES DEL PRIMER ANY FINS ALS TRES

Primer any

Just quan vaig fer un any, el dia del meu aniversari em vaig al·lucinar amb tota la gent, el

pastís i aquestes coses que es fan a les celebracions d'aniversari. De fet, jo no vaig bufar

les espelmes de lo al·lucinat que estava sinó que les van bufar els meus pares.

També ja expressava alguns sentiments, com ara inquietud, pena, gracia, curiositat...Però

sobre tot mostrava la gana. Gairebé sempre portava una galeta a la mà, menjava en una

trona que s'enganxava a la taula gran, no vaig menjar sense trona fins als tres anys.

Menjava de tot, ja que les dents em van sortir als tres mesos.

També quan tenia un any va ser la primera vegada que vaig anar a la platja. L'aigua

m'encantava, l'entorn també però sobre tot la terra, tan se val d'on era la terra, com si era

de la platja o dels parcs infantils, però fer la migdiada era el que més em costava “i encara

ara no m'agrada”. M'agradava més jugar a inventar-me històries amb els ninos o jugar a

“cuinetes”.

M'agradava caminar, de fet vaig aprendre a caminar al passeig del costat de la platja

d'Altafulla. Anava agafat d'una mena de pedrissos que separaven la platja del passeig i de

cop i volta, em vaig deixar anar i vaig caminar fins al costat dels pares.

Ara bé, quan vaig començar a parlar bastant bé no callava. Això ho té, un cop aprens una



cosa que l’has de saber fer la resta de la teva vida, el més normal és anar-ho practicant

fins que et surt a la perfecció.

Tenia una passió molt forta per les grues. Cada vegada que en veia una deia “gua,gua” i

de vegades els meus pares ni la veien.

Segon any

Als dos anys ja parlava a la perfecció. Demanava les coses pel seu nom, preguntava

sense canviar les lletres de les paraules, explicava coses, com ara coses que m'havien

passat... D'altra banda no somreia gaire a les fotos, estava pendent d'algunes altres coses

i pensava.

Tampoc no em queixava gairebé mai, ni per anar a la guarderia. M'ho passava molt bé a

la guarderia, jugant,coneixent coses, fent activitats diverses... Ah! i a la guarderia ja no hi

portava el xumet, el vaig deixar sense problemes. No puc dir el mateix dels bolquers, això

em va costar una mica més, però, un dia, a la guarderia me'l van treure i a casa també i

ja no el vaig necessitar.



Tenia bastants anècdotes, de fet ho eren tot

d'anècdotes, però n’hi va haver una d'important,

un ensurt més ben dit. Quan tenia dos anys

acabats de fer, anàvem en un vaixell i jugant vaig

desaparèixer de cop i volta i em van trobar gràcies

a un senyor que m'havia trobat a la piscina mirant

com la gent es banyava. La piscina estava al pis

de dalt i aquell home els hi va donar un consell als

meus pares, “els nens són com les vaques,

sempre pugen”. Els ho va dir perquè m'estaven

buscant només pel pis on m'havien perdut.

Deixem aquesta anècdota, no gaire agradable, i

parlem del que m'agradava o el que demanava

sempre als pares que em fessin abans d'anar a

dormir. A vegades em llegien “Els tres porquets”.

Casi me'l sabia de memòria i si

canviaven alguna cosa del conte els hi

deia que s'havien equivocat i els

corregia.

Una de les coses que em van agradar

va ser quan va néixer el meu cosí

Marc. Passava molta estona amb ell.

Tercer any

Als tres anys vaig començar a tenir apreci per la música. Me l'escoltava amb atenció. A tot

arreu on hi havien instruments, jo em parava a escoltar i mirar.

Quan ja vaig fer tres anys ja dormia amb un llit més gran i tal com he dit abans ja menjava



a la cadira normal.

Aquest any, el tercer de la meva vida, va ser un de molt important per mi i per tota la

família. Vaig començar l'escola i, mira si fa anys, però encara me'n recordo d'aquell parell

de barracons amb un jardí. També me'n recordo quan l'Anna Maria ens deia hola i adéu

quan marxàvem d'excursió, quan

dinàvem a la classe, fent per fi

amics que hi jugues més de dues

vegades. Vaja, en definitiva, em

va agradar molt canviar de

centre. Va ser un dels anys que

vaig fer més canvis.



2n PREMI – HAPPY FLOWER (ONA FREIRIA)

PRIMER ANY DE VIDANADÓ

Em dic Happy Flower i tinc 11 anys.

Vaig néixer a l'hospital Sant Joan de Déu, el 17 de juny del 2001 a les 01:25. El meu signe

astrològic es gèminis. El part va ser ràpid amb anestèsia epidural. El meu pare diu que al

sortir del cos de la mare feia molta olor a vida.

Quan vaig néixer pesava 2,9 kg i mesurava 49cm. Tothom diu que m’assemblo al meu

germà.

Era petitona i amb el cap rodonet, la pell era color crema i tenia els cabells negres. Quan

vaig néixer em van posar un pijama blau, em va venir a visitar tota la família, em van

regalar roba i el meu germà, un sol de joguina.

Vaig trigar un parell de setmanes en fer el meu primer bany (que em va agradar molt), just

després de que caigués el melic.

Era molt riallera i plorava molt poc, els meus pares diuen que el primer dia ja estava rient i

que tot em feia gracia.

Encara que els meus pares jugaven molt amb mi, el meu germà sempre era el centre

d'atenció.

ELS PRIMERS MESOS DE VIDA

Fins els 5 mesos no vaig menjar res més que pit i a partir de llavors vaig començar a

combinar-ho amb papilla de cereals, que m'agradava molt, i de fruita que no em feia molta

gràcia. El biberó només el feia servir per beure aigua i suc de taronja. Era molt dormilega,



i m'havien de despertar per menjar.

Acostumava a dormir-me amb el xumet, sola al meu bressol, sense cap nino al costat

perquè necessitava tot l'espai per a mi.

Quan estava desperta mirava al meu voltant, sobretot el que feia el meu germà. Les fulles

dels arbres m'apassionaven quan es movien.

La meva mare em va cuidar fins els 5 mesos i després, quan ella treballava, estava amb

els meus avis materns.

Em portaven molt de passeig al parc, al bosc, a la platja...

La primera dent em va sortir amb 1 any.

Mai vaig gatejar, no m'agradava posar les mans a terra. Vaig començar a caminar amb 1

any.

La meva primera paraula la vaig dir amb 8 mesos, va ser “PAPAMAMA”.

La meva pediatra es deia Júlia Yuste, i em va posar totes les vacunes que calien: la

meningitis, el tètanus, i moltes més. Ella controlava el meu creixement, que era adequat

per a la meva edat.

També em va diagnosticar la meva primera malaltia, la varicel·la, quan només tenia 1

mes, que me la va encomanar el meu germà. No la vaig passar gaire forta, perquè la

mare amb el pit em passava moltes defenses. En general vaig ser una nena bastant sana.

Quan ja tenia un any vaig anar a la Gespa, la llar d'infants de la UAB. Allà em sentia molt

lliure, perquè teníem un bosc per a nosaltres i molta gespa i sorrals i bicis i aire lliure...

Tenia dos amics molt especials, l'Anna Pancho, érem inseparables, i en Bernat que em

seguia a tot arreu. Vaig passar dos anys de la meva vida molt feliços i encara me'n

recordo de moltes coses. Ah, la meva mestra es deia Carme. Recordo que un dia, encara

no tenia dos anys, vaig decidir que ja era gran i no necessitava el xumet, el vaig llençar a

les escombraries de la llar d'infants i la meva amiga també ho va fer. En Bernat no ho

tenia tan clar, ni la resta dels meus companys i aquí es va acabar el xumet per mi.



Ni a la llar d'infants ni a casa tenia cap joguina preferida, jugava amb totes les joguines

que hi havia, sobre tot amb els playmobils.

Aquesta era jo poc abans de tindre un any.


Sant jordi 2013

Documents

Transcript of Sant jordi 2013