Revista número 28
-
Upload
enric-ernest -
Category
Documents
-
view
252 -
download
10
description
Transcript of Revista número 28
CalidoScopi
Revista de pensament i valors personalistes núm.28
Calidoscopi desembre 2010
2
Sumari
L’Institut Emmanuel Mounier Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número 27918/B. DIPÒSIT LEGAL Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes B45794-96 ISSN: 1139-9376 DIRECCIÓ: Albert Llorca REDACCIÓ: Miquel Montoliu, Valentí Vázquez, Nicolas Sáiz, Oscar Sorribes, Josep-Lluís Vázquez Borau, i Enric-Ernest Munt Il·lustració de la portada Martí Vila © INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA Passeig Fabra i Puig, 474, 2º 3ª 08042 BARCELONA
EDITORIAL .................................................................................................... 3 PRESENTACIONS Presentaciódelatraducciócatalanadel“Manifestauservicedupersonalisme, per Albert Llorca .............................................................................................. 4 EL PERSONALISME: COSA D’ESPERIT JOVE Unaconferènciad’ArcadiOliveres, per Verònica Llorca Fernández ................ 8 PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES Comentari de la pel·lícula“ WallStreet:Eldinermaidorm”, per Sara Fernández Puerto ............................................................................................................... 9 COMENTARI DE LLIBRE “Aturarlacrisi”:unllibreprofundamenteducatiu, per Albert Llorca ............... 12 ACTUALITAT EDUCATIVA El pedagogisme doctrinari militant com a contribució en la política educativa anihilant, per Albert Llorca ................................................................................. 14 UNA REFLEXIÓ SOBRE EL MÓN QUE TENIM Una lectura del Manifest al servei del personalisme, pensant en els joves, per Joan Lluís Pérez Francesch ...................................................................... 21 “Elsriscosd’Europa:L’EuropadibuixadaperAlainMinc”, per Albert Llorca ... 24 AULES MOUNIER ............................................................................................. 28 NOTÍCIES D’ACTIVITATS ................................................................................ 28 UN PENSADOR DE TALLA Maurice Nédoncelle, per Josep Lluis Vázquez................................................... 30 PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Un pensador català personalista contemporani: Lluís Cuéllar i Bassols, per Albert Llorca ............................................................................................... 32
Calidoscopi desembre 2010
3
EDITORIAL
El nostre camí
Concloem un any teixit d’esdeveniments i situacions –educatives, laborals, sociodemogràfiques,
polítiques,... a la fi, humanes- no sempre propicies al creixement educatiu de la persona; tot i així –o
potser per això- encetem un renovat camí en l’esperança d’un futur millorable. I més, en recordar
l’esforç i compromís del nostre referent, Emmanuel Mounier, del qual commemorem el seixantè
aniversari de la seva mort.
Cal saber fer camí sense fer soroll. El personalisme ha obrat sempre així, per les resistències i, sovint,
la poca acollida dels medis socials de tota mena –els intel·lectuals acadèmics inclosos, i no diguem ja
els poders polítics i econòmics-, que “pesen” en la inèrcia col·lectiva en la que estem inserits.
Què vol dir ser personalista? Emmanuel Mounier ens proveu de “pistes” que els personalistes
posteriors, sensibles a la seva crida, han posat en obra. Afirma el pensador de Grenoble que el
personalisme pretén “oferir una convergència de voluntats, i es posa al seu servei, sense tocar la seva
diversitat, amb la finalitat de cercar els mitjans per comptar eficaçment en la història”1.
I quin és el perfil del pensador personalista? Alfons Comín, el gran mestre i difusor del personalisme
mounierià al nostre país en els anys difícils del franquisme, fa un retrat acurat en la figura del mateix
Emmanuel Mounier: “Mounier fou...”un gran educador del poble cristià”, no pas u cap d’un
moviment “sistematitzat”; sinó un guia en perpètua vigilància, esperonador de les capacitat
humanes... –volgué fer el món més obert, progressiu i comunicable... En el món que vivim –ho escriu
al 1973- no es tracta pas d’ésser uns simples espectadors, sinó uns lectors actius que acudim al
combat”2.
Sota aquesta guia del compromís i de la humilitat, miren de trobar aquest camí, avui com fa unes
dècades, que és el viarany del qual es nodreixen les aportacions dels nostres col·laboradors i que us
oferim en el present número de Calidoscopi.
1 Mounier, E. Manifest al servei del personalisme. Salamanca, 2008. Fundación Emmanuel Mounier i altres institucions (SAFOR,
CCU, IEMC, ISO I Persona I Comunitat). Trad. Joaquim Pla. 2 Comín, A. Pròleg a l’edició de Què és el personalisme, d’E. Mounier. Barcelona, 1973. Ed. 62.
Calidoscopi desembre 2010
4
PRESENTACIONS
Presentació de la traducció catalana del “Manifest au service du personalisme
Intervingueren en la presentació: Josep Lluis Vázquez Borau,presidentdel’InstitutEmmanuelMounierde Catalunya, Joan Paredes Hernández, president del grup “Persona i Comunitat” i promotor de la traducció, Albert Llorca Arimany, vicepresident del Liceu Maragall de Filosofia i membredelaJuntadel’InstitutEmmanuelMounierdeCatalunya, i Ramon Alcoberro delasecciódefilosofiadel’AteneuBarcelonès.
L’institut Emmanuel Mounier de Catalunya i el Grup Presona i Comunitat de Girona varen fer, el passat 13 de
setembre de 2010 la presentació a l’Ateneu Barcelonès de l’edició catalana del llibre d’Emmanuel Mounier: Manifest
al servei del Personalisme, una de les obres centrals del pensament d’aquest autor i del moviment personalista, en
general, i que tingué notable influència en els anys 30 –l’obra és de 1936-, juntament amb la “Revolució Personalista
i Comunitària” (1934) i “El personalisme” (1949). De fet, l’obra recull i desenvolupa els principis del personalisme
mounierià tal com foren formulats en el Manifest de Font Romeu, que fou la síntesi resultant del congrés que l’agost
de l’any 1932 s’hi celebrà i que fou el text fundacional de la Revista Esprit. i del moviment que la recolzà durant
dècades. Encetem un apropament a l’obra traduïda excel·lentment per Joaquim Pla Gallart i prologada per Joan
Paredes.
Per començar, els dos termes fonamentals del títol aporten algunes notes comprensives sobre l’abast de l’obra i de
la intenció de Mounier: “Manifest” i “Personalisme”.
Calidoscopi desembre 2010
5
La primera, fa referència a una mena de “proclama”
per a temps difícils o “foscos” –en termes de Arendt-,
si tenim present que l’obra se situa en un moment
crític per a l’Europa recent, sacsejada pel capitalisme
ferotge i les seves conseqüències nefastes del “crac”
del 1929 i les “solucions” feixistes i comunistes
proposades i ja patides en aquell moment.
La segona ens apropa a la percepció mounieriana de
la vida humana com a una vida personal, una
experiència progressiva única i intransferible que
supera tot supòsit o estructura –ell en dirà
“mecanismes”-, sense restar reduït a cap d’ells. El
“personalisme”, llavors, fa referència a una “praxi” i a
una reflexió humanes alhora, que insisteix en la
exigència de conducció lliure de la persona humana
vers el compromís amb la Veritat i amb la comunitat
en la que viu i està; o el que es podria resumir com
una mena de “síntesi pràctica” de la singularitat de
cada ésser humà personal i de la Totalitat com a
presència de veritat intuïda no relativa per descobrir i
viure.
En un primer acostament als continguts de l’obra,
hom pot preguntar quin sentit te avui llegir aquesta
obra –o rellegir en llegir la traducció excel·lent que
ens serveix Joaquim Pla- de més de més de setanta
anys.
Per començar, l’obra és escrita en el mateix moment
que Edmund Husserl escriu la “Crisi de les ciències
europees i la fenomenologia transcendental”, en la
que el pensador alemany es queixa del domini
deshumanitzat de les ciències –el positivisme que ell
combat des fa més de 30 anys- en un món emmalaltit
en el qual es menysprea la persona humana. La crisi
civilitatòria es fa visible en diferents vessants, des de
l’econòmic fins el polític; però el problema de fons és
la desorientació de l’ésser humà en el món, cosa que
anuncia un futur certament negre, com així fou. El
món s’ha fet inestable, perillós, en el que
s’amalgamen tot tipus de problemes: la fe cega en la
ciència, l’explotació laboral, els prejudicis racistes, el
deliri totalitari, el domini idolàtric del diner... Mounier
fa seves les preocupacions que tot això comporta i
decideix tirar endavant una proposta de canvi moral i
civlitzatori, que és el que cal en aquells moments.
En el món actual, no tenim la mateixa situació, però sí
que en tenim algunes de semblants a les citades... Per
tant, els problemes que afronta Mounier i el grup
d’Esprit i l’enfocament que adopten tenen per a
nosaltres validesa i valor orientador, i l’obra de la qual
avui parlem té un paper aquí fonamental, tant per les
idees que ofereix com per la oportunitat del moment
en què les proposa.
L’actualitat de tal enfocament ha estat posada en
relleu en els últims anys per molts i bons estudis sobre
el personalisme en general i el de Mounier en
particular. I avui, en plena crisi de la gestió financera
arrelada en l’abús dels guanys sense escrúpols dins
del capitalisme més ferotge dels últims 40 anys,
l’aplicació de l’òptica i de l’anàlisi mounieriana a la
realitat social i humana en la que ens trobem resulta
més que justificada i necessària. Dit sintèticament,
hom pot dir que avui ens veiem abocats a una
civilització desajustada en la que la “malaltia” del
diner ha fet forat en la consciència de l’home
contemporani. La brutícia econòmica esmentada s’ha
Calidoscopi desembre 2010
6
fet, sovint, protagonista del món actual, i en aquest
sentit, les dures anàlisis de Mounier en el “Manifest”
semblen premonitòries del que succeeix avui. Cal, a
més, recordar que el 20% del llibre Mounier el dedica
precisament a l’esfera de l’economia en el món amb
el qual es troba. La utilitat de la lectura de l’obra per
part nostra resulta, doncs, indiscutible.
En el món actual, el seny aconsellaria, per mirar de
sortir en la situació de crisi que patim, endegar coses
com: millorar la responsabilitat social de les persones
en el món de l’economia, vigilar les operacions
financeres indignes, l’explotació laboral –sovint
considerada com a “mal menor” en molts indrets-,
reclamar transparència en les empreses públiques i
privades, evitar la polarització mercat-estat .... Doncs
bé, tot això troba una base en les anàlisis del llibre de
Mounier.
A qui va dirigit el llibre?. Doncs als joves, que són –en
la seva època i en la nostra- els qui hauran d’esforçar-
se en activar el gir que Mounier reclama, i dels quals
ell s’hi sent en aquell moment partícip –te trenta-un
anys quan apareix el llibre-. Aquest aspecte fou posat
en relleu per Joan Lluís Pérez Francesc en la seva
xerrada en les passades Aules Mounier del nostre
IEMC (veure la ponència en aquest mateix número de
Calidsocopi). En la citada ponència, J.L. Pérez posà en
relleu el tarannà de l’obra com a convit i guia per als
joves, als qual Mounier invoca ja el començament del
llibre: “Si dediquem , en primer lloc, als joves aquest
manifest que ha nascut dels seus neguits, de la seva
situació històrica i, ho hem de dir honestament, de la
seva col·laboració quotidiana des de fa quatre anys és
perquè, com a joves, hi llegim una crida a la
invenció...”.
Pel que fa als continguts, farem un breu resum
orientador d’algunes de les qüestions que aborda.
Cal dir, per començar, que l’obra és diversa i
complexa; ja que el seu objectiu bàsic es aprofundir
en el que pensa que hauria de ser un canvi civilitatori,
és a dir, d’envergadura. I és un llibre que “sap el que
vol”, fa propostes i s’hi compromet.
S’estructura en quatre blocs o parts, essent la tercera
part la més voluminosa (el 53% de tot el llibre,
dedicada a l’economia, a la política, a l’educació i a la
societat internacional); la primera i segona dedicades
a les reflexions sobre la civilització, a les ideologies
dominants a l’inici del segle XX i als principis del
personalisme que en obres posteriors desenvoluparà
Calidoscopi desembre 2010
7
més extensament (constituint el 23% del llibre); i la
quarta, la més curta, s’ocupa d’establir línies
d’actuació per abordar els tems anteriors.
A grans trets, hom pot afirmar que Mounier fa un
esforç per aclarir-se –i ajudar a aclarir- en una època
convulsiva i ho fa amb una crida al compromís
històrico-civlitzatori per transformar el món que no li
agrada. El personalisme, llavors, actua com a
pensament actiu, revulsiu, que afronta les situacions
materials de l’home, però no s’hi redueix. No sabem
què és la veritat, però si sabem el que reclama la
persona com a ens singular, bressol de sentit i
comunió, font de tot acord i significació dels
sentiments més excelsos que la fan feliç en la vida
individual i sobre tot –perquè “és” comunitària- amb
els altres. Això te repercussions en les actituds
concretes de la seva vida immediata, en el sentit que:
-el treball no ha de reduir-se a ser mera productivitat
de bens, sinó també font de perfeccionament en els
sabers i en les relacions amb els altres éssers humans.
-la política no ha de convertir-se en pura “enginyeria”
professional per adquirir càrrecs avantatjosos.
-la ciència no ha de ser mer instrument útil al servei
dels poders.
-la cultura i l’art no ha reduir-se a simple distracció.
-La vida familiar –i el paper de la dóna dins d’ella- no
ha de convertir-se en lloc de repòs i ornamentació del
“home-propietari” de la dona.
-L’educació no ha de ser simple “instrument”
funcional al servei dels interessos socials, polítics o
familiars...; sinó compromesa amb el “despertar” de la
persona que ha de créixer i desenvolupar-se dins de
cada criatura humana.
Tot plegat, val a dir que els continguts de l’obra
sintetitzen les preocupacions que la sensibilitat de
Mounier posa en relleu i en veu alta i que foren
recollides pels seus col·laboradors del moviment
d’Esprit i de tots aquells que hi veuen en les seves
propostes una promesa ferma de treball i intel·lectual
i compromís vital amb la persona i la seva preferència
metafísica i civilitzadora.
Albert Llorca Arimany
« La Pau, com tot ordre, només pot sorgir de la persona espiritual,que és l’única que aporta a les ciutats els elements d’universalitat » (Emmanuel Mounier)
Calidoscopi desembre 2010
8
EL PERSONALISME: COSA D’ESPERIT JOVE
Una conferència d’Arcadi Oliveres
Sentim, a vegades, informacions sobre el tercer món,
un món que ens queda lluny i que molts no coneixem
del cert. Fa unes setmanes el gran economista Arcadi
Oliveres va tenir la bondat i almenys la intenció de fer-
nos tocar de peus a terra i conscienciar-nos d’una
realitat de la qual molts ens som ignorants.
Em limitaré doncs a mostrar el meu acord amb el
senyor Oliveres, recordant algunes de les explicacions
que en la seva ponència va tractar en l’aspecte
alimentari, que fou la part de la conferència que més
em va sorprendre i agradar.
De bon principi i al llarg de tota la conferència, el
senyor Oliveres feia citació d’una frase que recordo
molt bé: “uns molt, uns altres massa poc”. Amb
aquesta frase l’il·lustre conferenciant definia la
situació en que es trobava la nostra humanitat: un
planeta exageradament desequilibrat, on el problema
de fons no es troba en la producció de riquesa sinó en
la injusta distribució d’aquesta. És el primer món el
que abusa del consum de producció i per tant genera
una gran desigualtat. Per exemple, tal com explicà el
conferenciant, un ciutadà d’Estats Units utilitza 500
litres diaris d’aigua, mentre que un ciutadà d’un país
africà n’utilitza tant sols 8. La veritat és que em vaig
quedar de pedra en sentir aquesta dada. Vuit litres
d’aigua al dia? Només vuit litres per beure, cuinar,
rentar, regar les plantes...? És la pregunta immediata
que vaig pensar. Una xifra simplement intolerable. No
obstant podríem pensar: 500 l/dia són necessaris?
Més aviat jo diria que no. Ja fa anys que la UNESCO
intenta fer front a aquest problema de desigualtat de
consum; però per a solucionar-ho són necessaris
molts milions; diners que han de ser lliurats pels
països benestants.
Però i si això vol dir perdre certs privilegis per millorar
les condicions de vida d’uns altres? Tal i com va dir el
Senyor Oliveres no cal exagerar; no cal renunciar a
certs privilegis sinó deslliurar-nos de tot allò que
realment és innecessari.
I potser creiem que una bona solució per ajudar a
aquells que no tenen ni per menjar, és enviant-los
aliments. “Doncs no senyor” va criticar l’economista
“No només és ineficaç enviar un cop a l’any aliments a
Calidoscopi desembre 2010
9
països on hi ha escassetat, sinó que a més pot ser
perillós”. La nostra dieta no és ni de bon tros la
mateixa que la dels països d’Àfrica. En els seus camps
de collita es conrea arròs o blat de moro; mentre que
el nostre aliment principal és el blat. Així doncs si
enviem aliments als quals no estan pas acostumats
podem pertorbar la seva dieta. Per tant o enviem amb
freqüència aliments o més val no enviar-ne.
Crec que el fet que sigui una situació que a Occident
no ens afecti directament i que tenim la sort de no
patir-la ens allunya de la realitat i alhora ens porta a la
despreocupació. Però sabem que és un drama que
existeix i que s’ha de solucionar; vivim en un món
injust que cal igualar. Som nosaltres però, els que
hauríem de començar a desfer-nos de tot allò que no
és vital a la nostra vida, perquè som nosaltres els que
potenciem aquesta desigualtat i no tenim idea del que
arribem a consumir.
És important, doncs, no oblidar aquesta afirmació del
senyor Arcadi Oliveres: “ si cada persona que habita
en el món hagués de consumir el que consumeix una
persona del primer món, serien necessaris tres
planetes com aquest”.
Verònica Llorca Fernández
PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES
Comentari de la pel·lícula “Wall Street: El diner mai dorm”
“El guany que es reglamenta per la retribució normal del servei prestat o del treball fet....... això seria un
motor legítim de l’economia”.
“Les finances modernes han desenvolupat totes les formes d’usura a la banca: inflació de crèdits,
llançament d’empreses inexistents, usura de la Borsa: especulació en la moneda i les mercaderies...”.
“L’economia personalista..... elimina totes les formes d’especulació i redueix les Borses de valors o de
mercaderies a tenir només un rol regulador”.
(Emmanuel Mounier, “Manifest al servei del Personalisme”)
Calidoscopi desembre 2010
10
El diner mai dorm a Wall Street, i el seu insomni aboca
a una neurosi profunda a tota societat que delerosa
de guanys materials immediats entronitza el valor del
diner, i no el valor real de les coses, con principi
inqüestionable de la economia. Aquesta reflexió
emmarca la trama de la pel·lícula Wall Street, de
Oliver Stone, crítica dura, tot i que edulcorada, de la
realitat borsària del nostre temps.
A la pel·lícula es fa pales que en un marc d’economia
neoliberal, no reglamentat per l’ètica, la frontera
entre el ciudatà honrat i el delinqüent es fa difícil
d’establir. Louis Zabel, l’inversor clàssic, professional i
sensat, acaba suïcidant-se en no suportar com el seu
prestigi personal i les seves accions s’ensorren
víctimes d’uns rumors malintencionats que difonen la
falsa notícia de que les empreses que gestiona
pateixen “actius tòxics”. Els rumors emanen d’una
competència deslleial, sense escrúpols, que fa de la
violència soterrada l’ instrument idoni per enriquir-se,
engolir els altres i destruir les alternatives de negoci
menys lucratives, identificant agressivitat amb eficàcia
i insensibilitat amb intel·ligència.
Paral·lelament, Gordon Gekho, antic practicant i
víctima d’aquestes politiques econòmiques, surt de la
presó, on va anar a parar una vegada jutjat i
condemnat per frau fiscal i blanqueig de diner. En
reaparèixer, nou anys després de ser-hi reclòs, es
permet fer reflexions en conferències i en un llibre,
prou encisadores i aparentment sostenibles, que
l’exculpen del seu passat davant l’opinió pública. Però
la tendència innata a la fal·làcia sobreviu i la utilitzarà,
en un futur no llunyà, per tornar a practicar els seus
entabanaments financers, amb els que intentarà
venjar-se dels qui varen contribuir a la seva caiguda,
però també per convicció personal. Tot és efímer,
arriscat, veloç ...; la dèria del diner no descansa i els
altres protagonistes de la història – un inversor jove,
Jake, que venerava en Louis i creu en projectes de
tecnologia ecològica, que requereixen un finançament
que el seu padrí ja no li podrà oferir, i la parella d’en
Jake, la Winnie, separada fa anys del seu pare, en
Gordon, per no compartir la forma de vida del seu
progenitor- acaben convertint-se en comparses al
servei d’un sistema financer -borsari que sembla no
tenir límits en la seva tenacitat depredatòria. Tot dos
son traïts, i en Jake en dos ocasions, amb promeses de
suport econòmic vers empreses alternatives, que en
realitat no es pensaven complir.
Calidoscopi desembre 2010
11
Altrament, la mare d’en Jake, una especuladora
tècnicament bastant “barroera”, es va arruïnant a
mesura que la conjuntura deixa de ser favorable al
creixement il·limitat i la bombolla financera es
desinfla. El seu paper secundari ens apropa als
integrants d’una massa social, ambiciosa però inculta i
poc reflexiva, que pot participar de les engrunes
capitalistes en moments puntuals , però que no saben
afrontar èpoques de crisi, perquè en realitat el treball
que desenvolupen no és treball: no produeixen res, no
ofereixen cap servei, només son intermediaris paràsits
del sistema.
Oliver Stone es pregunta a Wall Street, i nosaltres
amb ell, què en treu la societat, en el seu conjunt,
d’aquesta mena de “joc” pseudo- mafiós, que inclina
la ment dels homes (sense discriminar les més
brillants de les més simples) a l’estupidesa del goig
per la acumulació sistemàtica de diner, la recerca d’un
benefici de creixement il·limitat, la egolatria i el
narcisisme, i que és alhora quelcom destructiu de la
economia real i un fre del veritable progrés, aquell
que és responsable amb el planeta i solidari amb les
persones. Així, el món reflectit a la pel·lícula esdevé
una imatge colpidora del nostre món real, i ens
apropa a la certesa de què és essencial prendre
consciència del problema i obligar a les institucions i
als estats a legislar de manera més estricta i no deixar-
se entabanar per la inèrcia dels mercats borsaris.
Que els poders socials moderin l’economia no es
només un acció lícita, es obligació de tot estat
democràtic. Desentendre’s comporta, a la llarga,
oblidar que les finances foren un medi per ajudar a
l’economia real a produir béns, o foren un mitja de
possibilitar la satisfacció de necessitats humanes
essencials, i no un “fi” en si mateix, al servei d’uns
interessos particulars, per cert, poc recomanables.
Tanquem aquest comentari tenint present els tres
fragments que hem escollit com a capçalera sobre la
pel·lícula Wall Street. Les cites, extretes del Manifest
al servei del Personalisme, foren redactades per
Emmanuel Mounier a la dècada dels anys trenta.
Mounier contextualitza el “crack” del 1929, no tan
allunyat de la crisi actual, i alhora que analitza les
seves causes, ofereix unes pautes de actuació per
evitar la seva repetició.
No defugir de la historia ens faria mes savis, o més
prudents, i convé no oblidar que davant d’un món no
tan diferent del actual, el filòsof afrontà situacions de
crisis econòmiques tan greus que desembocaren en
una crisi social i política de conseqüències
devastadores, ja que totes juntes generaren una crisi
civilitzadora, niu de feixismes. Evitar el desastre
econòmic que pot desencadenar una economia
fraudulenta és invertir en seguretat, és contrarestar
les tendències totalitàries i xenòfobes que arrelen en
societats empobrides i desorientades. És invertir en
esperança.
Sara Fernández Puerto
Calidoscopi desembre 2010
12
COMENTARI DE LLIBRE
“Aturar la crisi”: un llibre profundament educatiu
Llibres com aquest són sempre benvinguts: per posar
tots els dits a les xacres socials, que n’hi per donar i
per vendre, per fer clar allò que sovint els “tècnics”, ja
siguin economistes -Oliveres és economista però no
parla com ho acostumen a fer els membres del gremi-,
polítics i “experts” de tot pelatge s’entossudeixen en
complicar i que fan que el ciutadà de peus vegi massa
lluny d’ell la comprensió i encara més la proposta de
solució dels problemes quotidians que a tots ens
compliquen la vida.
El llibre aborda més d’una cinquantena de qüestions –
la majoria d’elles d’autèntica envergadura i pes
socioeconòmic i polític del món actual: l’especulació
com a manera de fer en parcel·les com els plans de
pensions, els excessos de comissions en la gestió de
caixes i bancs, els fraus de tota mena (tràfic de
influències, informació privilegiada, frau fiscal
pròpiament dit, malversació de fons...), el
consumisme com a hàbit que col·labora en l’expansió
de l’explotació i las misèria de les societats més dèbils,
la corrupció i prevaricació endèmica arreu –i de
l’atenció al que succeeix a casa nostra en fa l’autor
una eina de teràpia immediata- , les maquinacions
dels “selectes” “clubs” económico-polítics mundials
entestats en el domini del planeta segons les seves
conveniències expansives, la manca d’escrúpols en el
control i promoció de noves energies com els
biocombustibles condemnant a la misèria a milions de
persones del tercer món...
La diversitat de temes que tracta el llibre el fa distret i
útil a tot aquell qui vulgui endinsar-se en aquest
sistema pervers de l’economia capitalista ja
globalitzada que, malgrat tot, l’autor assegura en el
subtítol del llibre “que és possible canviar”. Les
il·lustracions i algunes anècdotes a l’estil característic
d’Arcadi Oliveres ens permeten fer de la lectura del
llibre un repàs força complet dels mals que aclaparen
el nostre planeta.
Calidoscopi desembre 2010
13
Les propostes o alternatives a tanta disbauxa relatada
per un àgil tàbac dels vicis col·lectius i individuals
humans en una societat desigual, injusta i acomodada
a la seva erràtica marxa són representatives de
l’actitud invariablement esperançada del president de
Justícia i Pau, recolzada no pas en la fe en cap
institució política, sinó en les fibres racionals i
emocionals de les persones que s’uneixen en un
mateix clam contra la injustícia, per actuar sense fer
molt de soroll però sense abdicar mai de la feina per
fer i anant passa per passa. Saber dir no al frau, als
paradisos fiscals, a la boja despesa militar, a la
“professionalització” de la política com a “carrera” i
manera de fer diners, a la hipocresia de les grans
companyies i governs que les recolzen per explotar els
països del tercer món amb els qui pacten suposades
ajudes que els beneficia a ells mateixos... I al mateix
temps, saber dir “si” al control de la banca –i a
la banca ètica- i a les activitats financeres mundials, a
les empreses cooperatives, als drets laborals, a les
energies renovables, al consum responsable, a
l’educació humanitzadora i no “perifèrica” sotmesa a
les exigències de ma d’obra barata d’un mercat
controlat pel capital...
En el seu llibre, Arcadi Oliveres fa referència al
conegut Pla de Bolonya, del qual un dels principis
bàsics de la reforma que promou és la d’assortir
Europa de professionals per a l’empresa i per al
mercat A priori no semblaria dolenta aquesta
característica; però el problema apareix quan hom
percep la intenció que la formació estigui al servei del
mercat, que seria com dir que aquest presideix –i
controla- la marxa educativa i civilitzatòria. Atacar la
crisi en la que estem immersors significa devaluar el
protagonisme fictici del diner com a valor per si sol, i
atorgar-li el seu lloc com a medi d’intercanvi a fi de
resoldre necessitats en forma de bens o de serveis. Si
l’educació –i no només la universitària- es redueix a
una simple eina per a augmentar la producció de bens
i serveis, s’educa als joves en la “no educació”, en el
guany fàcil, en les crisis o en les patologies de tota
mena, no només econòmiques sinó alimentàries, de
valors i d’hàbits consumistes i egòtics...tant pels qui es
creuen privilegiats, com pels qui erròniament aspirin a
l’estat dels primers. Aquest “sistema”, certament, no
és gaire prometedor i requereix un canvi: a això ens
convida Arcadi Oliveres.
Albert Llorca Arimany
Calidoscopi desembre 2010
14
ACTUALITAT EDUCATIVA
El pedagogisme doctrinari militant com a contribució en la política educativa anihilant
La situació de l’educació en el nostre país està
malmesa. Fa temps que aquells qui hi tenim alguna
responsabilitat directa -professors, pedagogs, polítics i
càrrecs de l’Administració Pública Educativa- ho
palpem, es vulgui acceptar o no. Els factors són
diversos i sempre és opinable, si volem escatir una
explicació racional coherent establint els factors més
rellevants. Hi ha interessos, omissions de
responsabilitats, errades que, sovint, -i tràgicament
per a la salut educativa del país- no són reconegudes
pels qui les cometen. I aquests és, probablement, el
punt més greu; però les conveniències polítiques i
econòmiques de l’administració a curt termini,
conjuminades amb un dispositiu pseudopedagògic
mantingut per aquesta mostren, fa alguns anys –per
ser precisos, a casa nostra, des del 1996- un molt
improbable canvi d’orientació –i per tant de
rectificació- en la política educativa vigent.
La percepció que hom te de fa temps, doncs, en el
món educatiu, és, paradoxalment, la del “sembla que
no passa res” o se simula que tot va bé; una mena
“d’anestèsia” o incapacitat de reacció en el diferents
àmbits educatius –inclosos els professionals de
l’ensenyament, que és el que resulta més dolorós-
que resulta altament perillosa, sota el desencisador
sentiment del “no hi podem fer res”. Dóna la sensació
que l’ensenyant “funcionari” està per executar el que
l’administració dictamini i la resta no és assumpte
competencial d’ell... Els professionals de l’ensenya-
ment –i educació, estar clar- tenen certa raó en
aquesta actitud força comprensible; però alhora és
evident que així no s’atura precisament la degradació
educativa en la qual estem immersors...
Calidoscopi desembre 2010
15
L’anomenada “corrosió del caràcter”3, que fou
aplicada en el seu moment al món laboral, significant
alhora el desencís, la incertesa, la impotència,
incomunicació i angoixa, resultant de tot plegat una
font de patiment per a moltes persones en la seva
activitat laboral en la dècada dels anys noranta als
Estats Units, permet, avui i aquí, i en la praxi
educativa, categoritzar un procés descontrolat
“controladament” pel poder de l’administració
educativa, dins del qual va destapant-se un entramat
complex composat de ignorància de l’opinió pública,
en el cultiu de la qual alguna premsa hi contribueix4;
desinterès per una vulgar inhibició del poder polític –
judici justificat pel que fan els polítics i no tant en el
que diuen -; una presa de decisió acomodatícia per
part de sectors importants del professorat, davant del
que considera impossible d’aturar; i per què no dir-ho,
l’obtenció de càrrecs i privilegis de determinats
sectors del pedagogisme doctrinari inserit en
institucions universitàries i en llocs de l’administració
educativa dels quals emanen les disposicions i normes
de funcionament dels centres públics escolar.
Què diu i proposa l’administració pública aquí i ara?.
Allò que l’esmentat pedagogisme –que no la
pedagogia, disciplina digna com qualsevol altra- li
aconsella dir i fer: que cal “millorar els resultats” a
3 Sennet, R. La corrosión del carácter. Las consecuencias
personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona,
2000. Anagrama. 4 En opinió de Inger Inkvist, persona prou coneixedora i
reconeguda en l’ambit de la teoria de l’educació, “bona part
dels periodistas dels grans diaris no tenen gaire idea
d’educació i es limiten a trametre la veu de l’amo –s’entén,
del diari-. És difícil que siguin persones amb coneixements
en aquest terreny”. Paràgraf de l’entrevista concedida a la
Revista Magisterio apareguda a www.magisnet.com, el 18-
3-2005.
l’escola, talment com si aquesta fos una empresa en
temps de crisi, i que cal treballar per a la “cohesió
social”, atorgant preferència a les “urgències”
sociopolítiques –decisions ràpides, de control social
immediat, de “tranquilització” del conjunt social-, de
la qual cosa és dubtós que un professor i/o pedagog
concentrat en la seva feina realment educadora en
sàpiga gran cosa... I vet aquí que aquestes “urgències”
perifèriques a la tasca de formar educands dictamina
sense contemplacions com els professionals de
l’escola hauran d’actuar, què hauran d’acceptar i
tolerar, com i en base a què hauran d’avaluar els
educands, quants d’aquests han d’assolir els
“resultats” –aprovar com sigui, “superar” (o saltar)
nivells i aconseguir títols acadèmics- que
estadísticament els pedagogs “polititzats” o els
càrrecs polítics “pedagogitzats” han estipulat que han
de concedir-se, a fi de sortir del forat negre del fracàs
escolar, que avui és quasi més una figura político-
pedagogista que no pas escolar pròpiament dita.
Parlant del pes de la política en l’àmbit escolar, és
prou indicativa l’exposició de motius en
l’avantprojecte de l’actual LOE expressats – i bona
part d’ells incorporats ja com a llei-, en el qual hom
constataven característiques de com ha de ser el futur
de l’educació en el conjunt de l’estat espanyol:
- Que l’educació és concebuda com a mer instrument
útil per a la convivència democràtica, la solidaritat i la
cohesió social (el mot “democràtic” es repetia sis
vegades en deu fulls); la qual cosa significa, a banda
d’altres consideracions, que es carrega a l’escola la
tasca de “fabricar demòcrates”, cosa que, vista super-
Calidoscopi desembre 2010
16
ficialment semblaria agradable a l’opinió pública -ja
“queda bé” repetir això -, que pot acabar creient que
l’educació escolar és com una mena de “producte
màgic” per produir futurs demòcrates per ordre
d’aquells –els polítics- que no sempre donen excessiu
exemple de democratització en la seva conducta..
- Que l’educació és pensada com un medi útil
econòmicament, permetent aconseguir més
competitivitat econòmica, més creixement econòmic,
més treball... Optimisme pragmàtic i parcial que
valora l’educació pels “resultats”, com s’ha posat de
moda.
- Que la LOE (2006) –abans la LODE (1985), la LOGSE
(1990), la LOPEG (1995), la LOCE (2004)... i ara la LEC
(2009)a casa nostra- són considerades com a bones
per millorar la qualitat educativa. La pregunta
innocent és aquesta: i amb tant llei i reformes de
reformes, en un període escàs de 25 anys a tot estirar,
encara estem com estem?.
- Que pel que fa a la convergència europea, es parla
de corregir els sistemes educatius i la formació...; i es
concreta després que cal millorar la capacitació dels
docents, garantir l’accés a les noves tecnologies de la
informació i augmentar la matriculació en estudis
científics i tècnics. Això està bé; però i la promoció
dels sabers humanístics?.
Com actua aquest pedagogisme militant al servei de
l’estratègia política?.
Sota dues direccions semblants però oposades:
estratègies político-pedagogistes de portes enfora de
l’escola, i estratègies político-pedagogistes de portes
endins. Hom diria, per començar, que les primeres
tenen més pes i efectivitat per imposar-se a les
segones, que són una conseqüència de les primeres,
pel que actualment constatem a les escoles públiques
de secundària, donada la condició executora
funcionarial abans citada que impedeix cap
Calidoscopi desembre 2010
17
incompliment de tota normativa que literalment
“cau” sobre l’actuació dels membres de l’escola.
En aquest sentit, l’escola pública pateix un procés
anihilant que ja s’ha fet crònic; que no significa que ja
s’hagi aturat, si hom pensa en el proper desplegament
normatiu que l’Administració Educativa pensa
executar en períodes imminents...
Fem un cop d’ull a les esmentades estratègies de
portes enfora de l’escola. La característica més visible
és el “clientelisme” que concreta en el foment de la
“facilitat” –fer-li a l’educand tot “fàcil” i còmode, com
si l’escola fos una mena de supermercat-, creient que
erròniament que ajuden a l’educand, que aquest
s’entusiasmarà per l’estudi i s’hi esforçarà més; sense
tenir present que el problema de la manca d’esforç és
d’envergadura civilitzatòria en la nostra època
postmoderna. Això fa que es reglamenti de manera
“laxa” les normes de funcionament dels centres
escolars, incidint més en els drets que en els deures,
canviant les normatives contínuament –com s’ha fet
amb les lleis-, com si es tractés d’acomodar la
regulació educativa escolar a un segment social –els
infants i adolescents- poc donat a complir-les, a
rebaixar els nivells d’exigència de coneixements
mitjançant el nou llenguatge de “competències
bàsiques” que permeten relativitzar els models
curriculars normals de les assignatures, usant de
manera exageradament arbitrària el principi de
globalitat en les avaluacions col·legiades, a fi que es
pugui aprovar a tothom... Hom ha dit, irònicament
que el sistema d’avaluació actual ha estat inventat per
confondre i fugir de la veritat sobre l’autèntic nivell de
saber dels nostres educands...
Totes aquestes normes i pràctiques mercantilistes
incideixen de manera negativa en l’opinió pública, en
la qual s’afavoreixen prejudicis passats o presents
sobre l’escola i els funcionaris docents, que són “útils”
a l’Administració per “desviar” les queixes d’aquella
per la realitat degrada de l’educació sobre els
professionals docents: si el procés d’aprenentatge i
educació a l’escola no és satisfactori, ja queda clar qui
és el culpable: el professorat, que a més és
“funcionari”; i no pas la política adoptada per
l’Administració. Aquesta argumentació manipuladora
–fal·làcies “ad hominem” i “ad populum” combinades,
diuen els tècnics -, es recolzen en prejudicis rancis que
l’opinió pública practica a vegades, i alguns medis
informatius “cultiven”, com ara la imatge del
funcionari “dropo”, del professor que te moltes
vacances, que treballa poques hores i que cobra molt
per la poca cosa que fa...; a la qual cosa s’afegeixen
coses com que els infants són mal educats degut als
pocs modals que aprenen a l’escola ... De fet, algunes
de les propostes “innovadores” –“pioneres” solen dir-
ne els polítics- aprofiten aquests prejudicis de l’opinió
pública per donar-los satisfacció... , i sota el
pedagogisme ja denunciat més amunt, es proposen
canvis i reduccions sobre les vacances d’estiu; les
activitats escolars, les dependències on fer-les i el
finançament en els nous períodes de vacances
d’hivern, els canvis en els horaris del professorat,
l’eixamplament dels horaris de servei a les escoles a
mena de guarderies, l’elecció “lliure” d’escola ...
Calidoscopi desembre 2010
18
No és que aquestes no siguin qüestions importants;
però no han de ser el “paraigües” de l’Administració
per no parlar dels temes de fons, “estalviant” –
amagant- a l’opinió pública els problemes reals de
l’educació dels nostres infants i adolescents.
I quins són els problemes reals? Vegem: el baix
rendiment en l’aprenentatge, la mancança en la
capacitat de concentració i d’esforç dels infants,
l’educació deficient de l’entorn social –amb
responsables diversos-, la potència del consumisme i
la influència deseducadora de determinats medis
d’informació i entreteniment que dificulten la tasca de
l’escola..., els desastrosos horaris laborals dels pares
que dificulten la relació amb els fills, els resultats
minsos de les esmentades polítiques educatives de la
“facilitat” a fi de “millorar resultats”... I davant de
totes aquestes xacres socio-educatives i culturals , el
pedagogisme doctrinari no només no hi fa front, sinó
que deixa que creixin..
En aquest punt, la prestigiosa investigadora sueca ja
citada en teoria de l’educació, Inger Inkvist,
identificant aquest pedagogisme nefast amb el
constructivisme –la teoria de l’eduació que batega al
darrera de l’antiga LOGSE i de les seves parentes
posteriors -la LOE i recentment la LEC a Catalunya-,
afirma amb contundència que tal doctrina “no és una
teoria científica, sinó una idelogia, i darrera d’aquesta
ideologia hi ha la voluntat de canviar la persona
humana, perquè els nens surten amb molts menys
coneixement... El coneixement serveis pe comparar el
que veus i el que escoltes amb altres coneixements, i
així adquireixes realment una autonomia. Però si els
nens no tenen coneixements, no estan preparats per
comparar: primer perquè no tenen confiança en els
seus propis coneixements, i segons, perquè en
escoltar quelcom i no disposar de coneixements per
comparar, és molt fàcil “guiar-los” .Això que es
presenta com una teoria democràtica, de cap manera
ho és”.
Argumentació sòlida i clara, al meu parer, que
condueix, segons aquesta investigadora, a conclusions
que haurien de fer pensar a més d’un alt càrrec, i de
les quals en selecciono dues:
- Una, referent a la gravetat de la situació en la que
ens trobem: “és horrible- afegeix Inkvist- que
persones fora del món de l’educació no tinguin
interès... no s’adonin. El que està succeint és enorme.
Absolutament enorme. Es tracta d’un gir
antropològic...”
- Dues: referent a la responsabilitat social dels qui
decideixen frívolament, amb efectes socials i
educatius de conseqüències previsiblement nefastes
per al futur, afirma aquesta pensadora: “En medecina
es diu que “diatrogènic” és un dany causat pel sistema
sanitari. Caldria introduir un terme per als danys
causats pels sistema educatiu.”. I hom gosaria parlar
de responsabilitats dels qui prenen decisions que
causen aquests danys.
Pel que fa al les estratègies practicades pel
pedagogisme militant de portes endins de l’escola, la
qüestió clau rau, crec, en l’organització del poder i el
Calidoscopi desembre 2010
19
conseqüent funcionament que se li assigna des de
l’Administració Educativa.
A Catalunya, les línies generals de la LEC recentment
promulgada i des de la qual comencen a
desenvolupar-se els articles mitjançant els
corresponents projectes de decrets, semblen
mantenir dos registres fonamentals, sota la cofoia
“autonomia de centres”, de la qual els polítics de torn
tant en parlen. Però, què significa aquesta expressió?
Vegem:
- D‘una banda, dotar de poder omnímode la direcció
dels centres públics escolars, amb unes capacitats
decisòries molt elevades envers l’activitat del
professorat i l’anomenada “gestió pedagògica” del
centre.
- D’altra banda, mantenir un fort control sobre el
professorat, amb maneres que semblen reflectir
desconfiança i poc reconeixement del seu saber i
capacitat pedagògica. La reacció generalitzada
d’aquest, avui, s’inclina cap a la impotència i el
passotisme; i això és molt greu. Analitzem més
d’aprop cada alternativa.
En relació al poder atorgar a la direcció per part de
l’Administració Educativa, cal adoptar una perspectiva
històrica, des de l’entrada en funcionament de la ja
antiga LOGSE –només fa catorze anys!- a Catalunya i a
Espanya, seguida després per la LOCE a la qual la
substituí aviat –dos anys després- la LOE. A casa
nostra en posem recentment una altra de més
agosarada, si cap: la LEC. En aquests processos les
direccions han estat enfortides i els claustres de
professors han estat debilitats, i això a casa nostra te
resultats ja força visibles i crec que de certa
perversitat: les competències elevades de les
direccions dels centres –en el marc de l’anomenada
“autonomia”- ho són “cap avall” –cap al personal
docent-, no pas “cap amunt”; ja que la direcció ha de
rendir comptes sens capacitat de maniobra davant de
les imposicions de l’Administració. Dit
metafòricament, l’Administració entén aquesta
concessió d’autonomia als centres i poder a les
direccions en termes de “resolem allò que t’ordeno i
de portes endins de l’escola fes el que vulguis... però a
mi no m’hi fiquis”. O sigui, “sigues autònom sense ser-
ho”.
La pràctica concreta de tot això fa pensar en una hàbil
evasió de responsabilitat –no sé si molt
conscientment-per part de l’Administració Educativa...
carregant les culpes, si el “resultat educatiu” és
desastrós –i ho és, avui per avui- als de sota: direcció i
professorat.
Els embolics als quals es veuen abocades les
direccions dels centres escolars no tenen, en la nostra
normativa actual del “Projecte de decret d’autonomia
de centres”, límits. En efecte, poden adoptar, sense
cap control ni consell dels claustres de professors, les
mesures que els semblin, assignar tasques diverses als
professors i no en funció de la seva qualificació
específica, modificar o fer desaparèixer matèries –
amb una arbitrarietat perillosa per a la formació dels
educands-, relativitzar la importància d’una
assignatura i “implantar projectes didàctics propis”
per poder garantir més facilitats i més aprovats... Es
vol més arbitrarietat?. Es vol més “desregulació”
Calidoscopi desembre 2010
20
regulada per una normativa que dóna l’Administració
a les direccions dels centres sota la “regla”: “fes el que
vulguis, però que no sembli que hi ha fracàs escolar”?.
Respecte al control del professorat, la proposta
normativa de l’Administració ja comença per
“desregularitzar” l’accés a la funció pública: la direcció
del centre queda capacitada –com si del “capatàs”
d’una empresa es tractés- de contractar professors
d’un “perfil” que ella consideri oportú, de llocs de
treball “especials”, de la selecció dels candidats... i de
l’avaluació de la tasca del professorat segons els
“resultats” de la seva actuació. I tot això presidit per la
condició “d’autoritat pública” de la direcció que no
tindrà la resta del professorat; sense oblidar que la
normativa disciplinària també obeirà a l’únic criteri de
la direcció del centre, que pot no coincidir amb la d’un
altre centre..., perquè cadascú –cada centre- es
muntarà la “paradeta” com pugui i/o interessi
Totes aquestes mesures referides molt succintament i
d’altres que no citem parlen d’una actitud de la
institució educativa frívola i banal, on la minimització
del paper del professorat va lligada a la desregulació
arbitrària com a “regla” sota el poder de la direcció
dels centres, que es creu que serà “útil” a les
estratègies polítiques de l’Administració Educativa...; i
crec que a un desballestament progressiu del sistema
educatiu, ja prou malmès. Paradoxalment, és aquest
un procés on, sota l’aparença democràtica –les lleis
bàsiques les promulga el Parlament- va endinsant-se
cap al terreny pantanós de l’autoritarisme de cara al
professorat i de permissimisme i indiferència enfronts
dels educands, els qual, i a banda de rebre menys
coneixements –sí més informació descontrolada- ,
s’acostumen a l’utilitarisme del poc esforç.
Hom podria arribar a conclusions pessimistes, si hom
pensa en la situació actual com a preludi d’un
hipotètic desastre educatiu d’envergadura
civilitzatòria, que és el que sembla témer, amb prou
raons, la il·lustre Inger Enkvist. Vistes així les coses, el
pessimisme –i el nihilisme que l’acompanyaria- seria
la gran temptació a la que cal fer front amb
l’esperança d’una perspectiva humana que arreli en la
confiança en la persona humana i en la seva
sensatesa. L’educació i el veritable saber, crec que
depèn més d’aquesta condició de la persona de la que
tothom disposa que de les ideologies
pseudopedagogistes dominants i dels seus interessos
sota l’ombra del poder polític.
Albert Llorca Arimany
Calidoscopi desembre 2010
21
UNA REFLEXIÓ SOBRE EL MÓN QUE TENIM
Una lectura del Manifest al servei del personalisme, pensant en els joves
I.- Presentació
Emmanuel Mounier dedicà als joves el seu llibre
Manifest al servei del personalisme (1936). L’autor
entén que els joves representen un camí d’aventura, i
alhora un camí espiritual, perquè aquesta és la
condició central de la persona humana. Mounier
defensa, en aquest i d’altres llibres el paradigma de
“l’home nou”, que neix (o reneix) de l’esforç personal,
de la vida interior de cadascú.
Des d’aquest interès, preocupació i enfocament sobre
la condició humana, voldria aportar idees en la línia de
posar en relleu alguns dels problemes que presenta la
joventut d’avui, per tal de passar després a comentar
les propostes que Mounier planteja al llibre que ens
ocupa.
II.- Joves o joventut?
En primer lloc vull posar de manifest que parlar dels
joves no és el mateix que parlar de joventut5. Avui es
parla de la joventut com un concepte sociològic, una
categoria a la que se li fan derivar unes
característiques i fins i tot unes preteses formes de
vida. En tot cas, és difícil definir que és la joventut, així
en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i
generals poden tenir moltes i importants excepcions.
5 Es gràfic el títol de l’article de C. Bartolomé Ruiz, “La invención de la
juventud, un arma cargada de futuro”, Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 27-30.
Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut
com una etapa de la vida en la que va bé associar
elements com ara unes necessitats consumistes
pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb
el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea
d’autoritat (amb la màxima manifestació d’aquesta
idea-força en el mite del maig del 68), la revolta
enfront les institucions (fins i tot amb propostes que
es qualifiquen “d’antisistema”), fins el punt que
sembla que la vida en permanent estat d’adolescència
es defensi com un valor moral superior. Així ésser jove
és concebut per alguns com el millor estadi de la vida,
la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les
màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”,
ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó
mental.
No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida,
un estadi en el qual la persona que sempre està en
construcció, pot projectar el seu futur i la seva
esperança. Entre la infantesa i el món adult apareixen
els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens
permet parlar de generacions, i per tant ens ajuda a
ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que
caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les
sensibilitats de cadascuna de les persones concretes.
Calidoscopi desembre 2010
22
En tot cas, avui hi ha un “tall generacional” important,
perquè les darreres generacions han crescut amb un
món molt diferent de les anteriors. Un món mes
intercomunicat que mai, gràcies a les tic’s -tecnologies
de la informació i de la comunicació-, els mass media -
que permeten un coneixement immediat d’allò què
passa al nostre voltant- i la televisió -que pot arribar a
marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot el
“teleprecepto” com ha afirmat en Carlos Díaz6-.
S’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions,
tot emergint el relativisme moral i la modernitat
líquida. Ens trobem en un món que està en crisi
estructural, què ha esdevingut una oportunitat de
renovació de molts àmbits de la vida, personal i
col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com
ara el sistema financer, econòmic, de valors o
l’educatiu. Una “cruïlla” de camins possibles, com en
l’època en què Mounier escriu el Manifest al servei del
personalisme. I els joves es troben, com no, immersos
en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes
de vida, que afecten la noció de la mateixa cultura de
la joventut (una cultura pensada pels no tan joves, i
que alguns es capfiquen en vendre com un producte
de consum pels joves): la nit, el sexe fàcil, el consum
de drogues, la precarietat laboral, la competitivitat
com a gran eina per construir la personalitat, i d’altres
manipulacions interessades. Una cultura però que es
troba immersa en un context de crisi: per primer cop
en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor
que els seus pares. Frase que es va repetint arreu,
amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa
joves viuen la crisi actual sense sentit transcendent de
la vida, enclotats en el forat del relativisme moral, i
6 C. Díaz, “Jóvenes somos todos”,” Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 31-36.
per tant sense eines conceptuals i vivencials per a
emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i
de la reacció antisistema troben el camp abonat.
III.- La utilitat de llegir el Manifest al servei del personalisme7.
En aquestes coordenades el llibre que ens ocupa ens
dona una alta dosis de llenguatge positiu. Dedicat als
joves, com ja hem dit, els hi reclama un camí
d’aventura, de risc, sense por a les inseguretats; un
camí, en definitiva, espiritual, en el qual la persona –
tota persona i només la persona en tota la seva
totalitat- és el centre d’atenció.
7 Els comentaris que se’n fan ho son de l’obra en llengua catalana: E.
Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya i SAFOR, Girona-Barcelona, 2008. Col·lecció Sinergia, 2.
Calidoscopi desembre 2010
23
Mounier reivindica la necessitat d’una nova
civilització, acollint el paradigma de “l’home nou”, que
ha de néixer de l’esforç personal, de l’interior –de
l’esperit- de cada persona. Això vol dir superar
l’aburgesament del petit burgès, que associa a la
mentalitat gregària de la “massa”, a la des-
personalització, el materialisme, el consumisme, la
indiferència, la pretensió de total seguretat. Tot
plegat no porta a res més que a la decadència
personal. Mounier, per tant, critica aquells que
pretenen viure sense esforç, centrats només en el
tenir, i sense preocupar-se per l’ésser.
Les idees anteriors em sembles reflexions molt
pràctiques i permanents. Al seu moment, Mounier
defensava el valor de l’home d’acció, d’aquell que fa
coses, però a partir d’un sentit transcendent de
l’existència. Per això critica l’aburgesament capitalista,
en el sentit indicat, però també el totalitarisme
marxista i feixista del seu temps.
Mounier critica de forma ferotge l’individualisme,
degradació màxima de l’individu, pel seu isolament.
Propugna la tendència a fer el bé, a viure la vida com
una aventura creadora, a no tenir por del misteri, com
els sants i els herois. I desvalora aquells que només
viuen de renda, sense esforç ni compromisos, cercant
la seguretat material com a màxima aspiració. Entén
que l’individualisme d’arrel liberal ha desmembrat les
comunitats naturals (família, país) i ha reduït la
persona a mer individu. Per això es deté a comentar
que cal una “civilització personalista”, fonamentada
en l’esforç de transcendència, vers Déu i els altres. Un
personalisme comunitari on es desenvolupin aspectes
com ara la integració del pluralisme, l’amor i la
donació als altres, la creació de vincles comuns, el
sacrifici, el risc,...fins i tot un “humanisme del dolor”.
La persona és un ésser espiritual. Aquest és el seu tret
definidor, no és tan sols un ésser racional.
Mounier posa en valor el sentit de comunitat –
d’adhesió lliure i voluntària-. L’Estat és un mer aparell
extern i artificial. La cultura, l’economia, el treball
estan al servei de la persona, i aquesta s’ha de
projectar en l’educació - educa primer la família,
després l’escola- , en la vida privada, en el respecte al
gran paper de la dona, i en definitiva en un conjunt
d’àmbits que han de ser “naturals “ i no artificioses
creacions humanes. Mounier ja ens parla del descrèdit
de la política.8Reivindica una democràcia personalista,
preocupada per l’equilibri de poders, contraposada a
la democràcia majoritària i a la democràcia igualitària.
En el camp internacional sosté una societat
internacional personalista i no estatista, de pobles i no
d’Estats.
Finalment, voldria destacar que Mounier tracta de la
necessitat d’una “revolució personalista”, espiritual
per tal de construir “l’home nou”, com hem dit abans.
Una revolució que comporta un canvi de paradigma
en molts aspectes de la vida; proposta que considero
actual i a més imprescindible. Si els joves són la
garantia del nostre futur, cal que no baixem la guàrdia
en la capacitat d’enganxar-los, que no els deixem sols
en el procés de manipulació descomunal en el que
estan/estem immersos, i que gràcies al discurs
constructiu i al llenguatge positiu, els hi traslladem la
8 ob. cit. p. 215 i ss.
Calidoscopi desembre 2010
24
preocupació per l’espiritualitat i la transcendència. Aquest és el futur, i mai una rèmora del passat. I així ho hem de
testimoniar.
Joan Lluís Pérez Francesch, text de la conferència pronunciada a les Aules Mounier (Institut Mounier Catalunya) , el
20 de maig de 2010, a la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL).
“Els riscos d’Europa: L’Europa dibuixada per Alain Minc”
Observacions a la conferència “Ruptures i oportunitats
de l’Europa del sud a les portes del Tercer Mil·leni”
pronunciada el 7 d’octubre de 1993 per Alain Minc a
l’Institut Català d’Estudis Mediterranis, i publicada
íntegrament al diari “Avui” el 13 i 14 d’octubre del
mateix any.
Recordar i repensar la conferència del pensador
francès passats 17 anys i davant dels recentment
celebrats Col·loquis de Vic dedicats enguany a
“Europa” com a tema monogràfic, i d’altra banda
tenint present la també recent taula rodona que es
desenvolupà al Institut d’Estudis Catalans el mes de
setembre passat, sota el títol “Incidència de l’Islam a
Europa”, sembla que és prou justificació per dedicar al
tema d’Europa un breu apunt en una època,
certament, on hom percep un cert desencís i
desconcert davant les últimes decisions en matèria de
immigració i de drets laborals que van adoptant-se a
bona part d’Europa.
Centrant-nos en la conferència d’Alain Minc, hom
constata que, segons ell, Europa ha entrat en una
Nova Edat Mitjana després de la caiguda del mur de
Berlín; la qual significa que assistim, de fa anys, a la
gestació d’un món europeu sense un principi
unificador. En conseqüència, el pensador considera
que cal actuar –ho diu, no ho oblidem, l’any 1993-
com si la història fos tràgica. Ja no creu, diu ell, en
l’optimisme històric que ha romangué durant els 50
anys últims a la vella Europa.
Per què estem en un món sense ordre?. Minc s’afanya
a senyalar quatre raons:
-La primera: Perquè Europa s’ha convertit en el
continent del caos (l’únic continent al que li succeeix
això, segons ell).
-La segona: Perquè estem en un món que ja no té
centre.
-La tercera: Perquè es produeix l’existència de “zones
grises”: que vol dir que una part del territori europeu
escapa al control dels estats.
-La quarta raó: Perquè la raó humana està un nivell de
funcionament força baix.
Calidoscopi desembre 2010
25
Quins són els desordres que patim?. Són i
diversificats; però ell n’assenyala específicament cinc:
Vegem-los:
-En primer lloc: el que en diu l’ascensió del tribalisme
o del nacionalisme de la pulsió (o retorn intens i
precipitat de l’etnicitat), que ell tipifica com
nacionalisme d’adhesió i vinculat al model alemany.
En aquesta línia de discurs, afegeix l’autor –recordem
que som a l’any 1993- que el cas de la ex-Iugoslàvia és
una anticipació del que ell creu que succeirà a Europa
en el futur.
-En segon lloc: els grans moviments de població; tant
del sud com de l’est d’Europa cap a l’Europa
Occidental.
-En tercer lloc, el caos produït a Rússia després de la
caiguda del comunisme.
-En quart lloc, la retirada americana d’Europa; perquè,
segons afirma, Amèrica no és imperialista i no te una
estratègia deliberada de dominació.
-En cinquè lloc: no existeix en el continent europeu un
lideratge polític de cap país; ni tant sols d’Alemanya,
ocupada en integrar la zona oriental.
En resum: Europa és, en el millor dels casos, el
continent de la complexitat; i en el pitjor, el continent
del caos. I el món està dividit en tres grans àrees:
Europa, la gran Amèrica del Nord influint en la del
Sud, i Àsia, dominada per Xina, la qual se caracteritza,
diu ell, per disposar de “cromosomes” capitalistes. I
en aquestes tres àrees hi ha “zones grises”, com ho
són principalment les de la màfia, la corrupció política
dins de l’estat democràtic –cas de Itàlia, que s’estén a
altres països-, la droga i el seu impacte financer arreu,
i l’exclusió dels marginats en els grans centres urbans
(Paris, Madrid,...).
Per acabar, fa algunes propostes per lluitar contra
aquest “desordre” en la línia de la integració
econòmica i política dels països de l’Europa de l’Est
dins de la Unió Europea, reforçant, especialment,
l’Europa del Sud.
Sens dubte, la conferència de Minc fou en aquell
moment impactant, en la mesura que fa afirmacions
contundents, al marge, naturalment, de la polèmica
que generés en el seu moment.
Calidoscopi desembre 2010
26
Què dir, avui, sobre aquestes anàlisis?. Certament hi
ha mals que l’autor denúncia que persisteixen i
d’altres que s’han agreujat, com per exemple, la
corrupció en els estats democràtics, la proliferació de
la màfia i la seva violència imparable i incontrolable
per part de l’estat “postmodern”, la immigració
massiva i l’exclusió social derivada, o l’ascens del que
en diu l’autor el “tribalisme” ètnic...; tot plegat
exemplificacions de la consciència de la por instal·lada
en un món que es fa més incert, si es compara amb
“l’estabilitat” política mundial imperant des de finals
de la II guerra mundial fins a finals del segle XX.
Però, queda així prou “explicat” el “caos” que l’autor
atribueix a l’Europa postmoderna?. Des de la
perspectiva personalista, què és el que resulta més
rellevant?.
Com a mínim hom pot dir que les observacions
anteriors del pensador francès són, si més no,
parcials, que parlen de “veritats”; però no de tota la
veritat, ni probablement de “grans veritats”. On
trobar aquestes?.
Adoptant l’òptica del personalisme, i atenent a
l’anàlisi proposada per l’article, seleccionaré tres dels
trets explicatius que Minc addueix per argumentar el
seu discurs sobre l’esmentat “desordre” europeu i
que es testifica, segons ell, en la direcció d’Europa cap
a una Nova Edat Mitjana.
En el primer d’aquests trets afirma no creure en
l’optimisme històric que ha dominat Europa durant
cinquanta anys. Optimisme?. Sembla que és, per si
sol, un mot feble, perifèric, variable. Avui som
optimistes?. No. I fa deu anys?. Potser tampoc; però
tal vegada més que avui, perquè no hi hauria tant
d’atur, tanta incertesa i manca d’expectatives a curt
termini per als joves, tanta exclusió socials dels
immigrants –que eren molts menys en quantitat-,
tantes queixes per les disfuncions del serveis públics...
Però, de què serveix aquest barem? El pensament
personalista proposa un altre mot més fort:
l’esperança, en la seva lluita contra el nihilisme,
contra l’anorreament. Així ho varen proposar
pensadors veïns de l’àrea personalista o propers a
ella: de Mounier fins a Marcel, de Husserl fins a
Fromm o Habermas, de Havel fins a Patocka...
Precisament aquest últim en el seu magnífic llibre
“Plató i Europa” proposa com a hipòtesi que l’Europa
contemporània ha abdicat de la seva identitat, basada
en la “cura de l’anima” a l’estil desenvolupat pels
grans grecs, com Sòcrates, Plató o Demòcrit..., és a
dir, el cultiu d’allò més delicat i excels de l’ésser
humà: el desig de Veritat, tot i que no la coneguem,
mitjançant el “logos” que dirigeix el “fumos” o
sentiment humà. I què ha succeït?. Que Europa, ja des
de la primera guerra mundial va optar per la “cura del
tenir”, pel desig de dominar el món. L’ésser humà es
va vendre al poder depredatori que atorga el diner –la
malaltia de la “fecunditat” del diner, segons Péguy i
Mounier-; que d’altra banda ja tenia una certa tradició
històrica des de la primera modernitat, quan nasqué
el capitalisme que avui coneixem. La persona, aquest
“volum total de l’home” (Mounier), va ser, llavors,
conduïda pel sender de la deshumanització. La ciència
i la tecnologia van fer la resta.
Calidoscopi desembre 2010
27
Segon tret per comentar: vivim en un món que ja no
te centre. Certament Europa ja no ho és. Calia que ho
fos?. Si havia de seguir essent-ho en termes de domini
–capitalisme-imperialisme colonitzador-, certament
millor que no. Aquest no és el centre que el
personalisme de base mounieriana valorava: de fet, el
que avui se’n diu “l’Europa dels mercaders” –Davos
n’és un símbol prou emblemàtic- ja no feia peça a la
nova Europa sortida de la postguerra i a la qual
aspiraven Mounier i el grup d’Esprit: una Europa
compromesa amb la pau, amb el federalisme de
nacions i el sentit comunitari dins i fora d’aquestes per
exportar a la resta del món, o allò que Mounier en
deia la “societat interracial”. La proposta personalista
no fou escoltada i l’Europa aburgesada triomfà. Però
els “hereus” d’aquesta Europa –torno aquí a Patocka-
han après la “lliçó” de com dominar el món, i ja no
deixen que Europa sigui i faci el que era –
depredatòria- i el que feia -colonitzar- en el passat. El
món s’ha “globalitzat”... a pitjor, que no és el mateix
que dir que s’hauria “universalitzat” en els seus valors
humanitzadors; sinó que ha après a perllongar els vicis
europeus de l’expansionisme econòmic –avui el
capitalisme xinès n’és un exemple emblemàtic, com
ho ha estat i encara ho està el nord-americà-. Però
l’universalisme dels valors de la persona, de la
comunitat com a resultat del respecte i atenció als
altres, de l’economia no capitalista ni depredatòria, al
servei de societats lliures, cultes i creadores de sentit i
receptives a la Veritat no definida, però present com a
crida i invocació al bé...; de tot això no en sap ni
l’importa a la “Nova Europa” que continua essent “la
dels mercaders”.
Per últim, l’autor afirma que en el caos –ens
atreviríem a dir en l’abocament a la desesperança de
molts milions de persones (immigrants, desposseïts,
aturats...i tots aquells desencisats de com van Europa
i el món) en el gaudiment d’uns pocs privilegiats-
regnant, la raó se situa en un nivell força baix. És
d’estranyar?. Mirem de precisar: el baix nivell rau en
la “raó pública”, en la qualitat intel·lectual i humana
els mandataris, en el domini dels interessos
dominants, en la bogeria d’un capitalisme
“desregulador” –“lliure mercat” en diuen- per part de
les èlites econòmiques poderoses –sobre tot
financeres-, que hipoteca la vida i la felicitat de
milions de persones que es malmeten en “aprendre”
uns vicis –els de procurar d’estar del cantó del poder-
que condueixen el món a situacions crítiques i de
flagrant injustícia i vulneració dels drets més
elementals. Es vol més irracionalitat?.
Pel que fa a les propostes finals que fa l’autor, cal dir
que són propostes sociopolítiques perifèriques,
algunes discutibles. Però, és aquesta la qüestió de
fons?. La integració de l’Est d’Europa a la Unió
Europea, el funcionament d’aquesta institució i la
petició que fa a comunitats o nacions –fa referència
implícita a Catalunya- per què no s’esquinci l’Europa
llatina com a zona política estratègica resulta poc
engrescadors si no van acompanyats d’allò que
Mounier senyalava en referència a les nacions: que
han de provenir de baix, de les persones; no pas de
dalt, de l’estat. I això els poders dominants a Europa i
al món encara no s’ho creuen.
Albert Llorca Arimany
Calidoscopi desembre 2010
28
AULES MOUNIER
El passat dia 25 de novembre s’inicià la primera
sessió del curs de les Aules Mounier del Institut
Emmanuel de Catalunya, que enguany aborda el
tema de “Les Crisis” en la seva diversitat i
polisèmia. L’acte se celebrà, com és habitual, a la
Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia (URL). El
Dr. Miquel Seguró, cap d’edició de la Revista
Comprendre i investigador de la Cátedra “Ethos” de
la mateixa facultat, fou el ponent, que dissertà
sobre “El Jo i Tu de Martin buber, contrapartida”,
en la que aprofundí sobre l’abast de la relació
d’alteritat “Jo-Tu”, diferenciant-la del “Jo-Allò” en
la que l’altre és mer “objecte” per al Jo.
NOTÍCIES D’ACTIVITATS
Notícies i activitats de l’àmbit personalista
El Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de Filosofia i amb
coordinació amb L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC),
organitzà el passat 20 de març del 2010, al Seminari Conciliar de Barcelona
la II Jornada de Filosofia Personalista.
El tema de la Jornada fou: El desencís ideològic en la societat actual, que
es desenvolupà amb una ponència, seguida d’una Taula Rodona.
La intervenció principal fou a càrrec d’Antoni Comín i Oliveres, professor
d’ESADE i diputat al Parlament de Catalunya i profund coneixedor del
personalisme dialògic, que tractà sobre el tema “El desencís ideològic en la
Calidoscopi desembre 2010
29
societat actual”, sobre el qual el Grup de Filosofia Personalista ha desenvolupat la seva activitat d’estudi i reflexió
en les seves sessions de treball habituals en el present curs 2009-2010.
Aula d’estiu
Organitzat per l’Instituto Emmanuel Mounier, es va celebrar a Burgos, del 21
al 25 de juliol del 2010, al Seminario de San José, sobre el tema “La libertad,
don y conquista”, amb un nodrit nombre de ponències de notable interès,
entre les quals destacarem:
-Libertad, mal y Dios (Rogelio Rovira).
-Libertad de la persona y coacción social (Agustín Domingo Moratalla)
-Libertad y pluralismo (Teófilo G. Vila).
-La libertad como don (Josep Mª Coll).
-Jaulas invisibles y proceso de liberación (Francesc Torralba).
A la Revista Acontecimiento del IEM d’octubre d’enguany hi ha àmplia informació.
Cicle de conferències a la Casa de Cultura de Girona
Durant el mes de Novembre d’enguany, el Grup Persona i Comunitat de
Girona, juntament amb altres entitats personalistes (IEMC, SAFOR, CCU I
UdG), ha organitza aquest cicle de ponències sota el títol: “Un nou
humanisme. L’economia al servei de la persona”, en el qual hi ha
participat tres entitats rellevants en aquest àmbit, per explicar llurs
experiències:
La Banca Ètica Fiare, el Grupo Mondragón i la Cooperativa La Fageda.
Calidoscopi desembre 2010
30
UN PENSADOR DE TALLA
Maurice Nédoncelle
Maurice Nédoncelle va néixer en Roubaix el 30
d'octubre de 1905. Va estudiar a París en el Seminari
de Sant Sulpici i en la Sorbona. Fou ordenat sacerdot
al 1930. Professor de filosofia a l'Escola Albert de Mun
de 1930 a 1945, i professor de filosofia a la
Universitat Catòlica de Lilla des entre 1943 i 1945.
Doctor en Filosofia al maig de 1935 per la Sorbona
amb la seva tesi “La pensée religieuse de Frieddrich
*Von Hügel”. Al febrer de 1943 és nomenat Doctor en
Lletres, defensant a la Sorbona la seva tesi fonamental
“La récirocité des consciences”, presentant com a tesi
secundària “La philosophie religieuse en Gran
Bretagne”.
L’any 1945 és nomenat professor de Teologia
Fonamental en la Facultat Catòlica de la Universitat de
Strasburgo, on va ser degà de la Facultat de Teologia
de 1956 a 1966.
L’any 1946 va aconseguir el Doctorat en Teologia en
Strasburgo amb l'estudi La “philosophie *religieuse de
Newman”.
Des de la publicació La “Réciprocité des Consciences”,
M. Nédoncelle es va imposar, dins del corrent
personalista, com un mestre de la intersubjectividad.
Maurice Nédoncelle fou un ecumenista decidit,
d’esperit generós, amical i fratern. Va morir al 1976,
deixant una obra important, plena d'erudició i de
reflexió personal.
M. Nédoncelle va descobrir de jove a la persona com a
arrel del seu pensament i de la seva vida. Sense deixar
d'aprofundir en això, si en la seva etapa de joventut va
veure en la persona una realitat individual que intenta
construir un Voluntarisme Idealista (1927), va
renunciar aviat a aquesta concepció on el jo no surt de
si mateix, creant generosament i gratuïtament la
realitat. El seu itinerari el va conduir progressivament
a l'afirmació de la reciprocitat primera i fonamental de
les consciències. La filosofia de la persona és una
filosofia de la intersubjectividad. El principi
personalista és comú a tot l'ésser humà. Comprendre
això és comprendre que hi ha convergència entre
l'amor, la llibertat i l'eternitat de les persones. Això
respon a un desig universal i profund: el llaç fratern
entre els subjectes humans.
D'altra banda professa en “Personne humaine et
nature” (1944) un anti-ontologismo agressiu. Però a
poc a poc restableix una metafísica de l'ésser i del no-
res, en un sentit molt diferent al de Heidegger.
Anuncia el seu canvi en el prefaci d'una reedició de
l'obra citada en el 1963, i ho realitza en les seves
“Explorations personnalistes” de 1970 i després en
“Intersubjectivité et ontologie” de 1974.
Calidoscopi desembre 2010
31
El mètode de M. *Nédoncelle parteix sempre de la
realitat, del concret. No és des de la noció del ser que
podem conèixer els existents; és coneixent els
existents que ens elevem a l'ésser.
Tota la seva existència sembla marcada per una
paraula: la “fidelitat”, que va ser un dels temes de la
seva reflexió filosòfica.
Com tots els grans filòsofs no va tenir més que un
tema. O més exactament, va anar el tema de la
intersubjetividad el que no va cessar d'aprofundir: En
tot el problema de la relació contempla sempre el
nostre autor l'aspecte personal i l'aspecte
institucional. La família és el nom de la institució per a
la relació personal diàdica. Ve després la relació jo-
nosaltres, o sigui, el grup. Aquí té lloc un descens de la
relació personal i un augment de la relació
institucional, fins a tal punt que la relació “jo-grup” en
comptes de ser relació “jo-comunitat”, “jo-nosaltres”,
es converteix en relació “jo-ells”, sumida en
l'anonimat. Relació indirecta, jurídica, formal,
institucional sense contingut personal. Aquesta és la
relació que es deteriora amb la civilització moderna,
una societat d'anonimat. Les societats i els grups
moderns es converteixen, amb freqüència, en
demoledores de la persona singular i en destructors
de la seva significació. No s'adonen que la seva funció
i legitimació consisteix a administrar el tot existent en
favor i en profit de cada persona i això incumbeix a
tots els membres del grup i no només als seus caps o
representants. L'amor, com a llaç d'unió entre el jo i el
nosaltres, es veu gradualment desplaçat per la
institució i la norma, que en comptes d'unir a les
persones, les separa i les mediatiza.
Per Nédoncelle, la reciprocitat és un viatge del jo cap
al tu. Un viatge, no obstant això, d'anada i volta. En
aquest viatge, la categoria transcendental és la
relació, que es revesteix sota la forma de nosaltres,
units per l'amor. Però, com la persona no està mai
completament feta, té davant sí un programa: buscar
arribar a ser, fent arribar a ser a un altre jo. És per això
que, Nédoncelle troba l'explicació de l'aparició i la
consolidació final de les nostres persones en la
transcendència divina. Reflexionar sobre les
implicacions de l'amor humà és disposar-se, per
analogia, a descobrir una mica de l'essència de Déu.
La insegura destinació de les reciprocitats humanes
ens porta molt més allà de nosaltres mateixos i ens
deixa entreveure que tot ser està ja sotmès a una
Caritat vigilant i eternament victoriosa. Així
Nédoncelle, d'una manera inductiva dedueix, de la
mateixa caducitat que existeix en la trobada
interpersonal, l'existència de Déu. Solament en un
Déu personal que ens vulgui, l'ordre de les persones
trobarà una plenitud de realització. Aquest Tu diví és,
d'aquesta manera, el jo ideal de tots els *yos ideals
haguts i per haver-hi.
Així doncs, dins del corrent personalista, trobem en
Nédoncelle una actitud contemplativa que adopta la
forma d'una fenomenologia i una metafísica de la
persona, prestant especial atenció a l'estructura
bàsica de la consciència humana, tal com s'expressa
en la relació “jo-tu” en la seva referència i significació
religioses. *Mounier situava a Nédoncelle en el
vessant existencialista del personalisme, però no un
Calidoscopi desembre 2010
32
existencialisme marcat per la preocupació política o sociològica, sinó un existencialisme metafísic, preocupat per
elucidar a nivell profund el comportament dels existents, els homes. Podríem situar al nostre autor dins del corrent
"platònico-agustiniana".
Josep Lluis Vázquez Borau
PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI
Un pensador català personalista contemporani
Lluís Cuéllar i Bassols (1925-1993)
Biografia i trajectòria intel·lectual i professional
Lluís Cuéllar i Bassols nasqué a Olot l’any 1925 i morí a
Barcelona l’any 1993. Fou un pensador personalista i
catòlic, situat entre el pensament agustinià i la
filosofia contemporània de segell fenomenològico-
husserlià i personalista francès. Estudià a la
Universitat de Barcelona, on es llicencià en Filosofia i
Lletres l’any 1948 amb Premi Extraordinari, i trigà
alguns anys en presentar la tesi doctoral (1980), per
raons personals i de salut, sobre el tema “El hombre y
la verdad”, on sintetitza amb gran mestratge el seu
pensament.
En una època i un país poc obert als nous corrents de
la filosofia, poc després d’obtenir la llicenciatura, Lluis
Cuéllar, una persona inquisitiva filosòficament, tan
com humil humanament, necessitava conèixer un
Calidoscopi desembre 2010
33
món diferent, per la qual cosa marxà un temps a Paris
com a lector de l’institut “Louis Le Gran”, on conegué
les noves idees europees de la filosofia, entre les quals
destacava en aquell moment Jean Paul Sartre, al
costat de grans personalistes com Gabriel Marcel i
Jean Lacroix, dels quals rebé influència.
En tornar a Barcelona, desenvolupa docència
universitària –ensenyà, en un llarg període de divuit
anys, Història de la Filosofia Medieval, Història de la
Filosofia Espanyola, i Història dels Sistemes Filosòfics;
activitat que compaginà amb la de catedràtic de
filosofia de batxillerat, plaça obtinguda per oposició
l’any 1958. Ja en aquesta època, col·laborà en la
Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona,
juntament amb Jaume Bofill, amic i company de feina
durant molts anys. Per raons de malaltia, des de finals
dels anys setanta, hagué de deixar la universitat i es
dedicà a tasques divulgadores de la filosofia,
col·laborant amb la refundació de la Societat Catalana
de Filosofia, formant part de la primera Junta de
Govern amb Eusebi Colomer i Jordi Maragall. Així
mateix, fundà per aquelles dates –l’octubre de 1981-
el Liceu Maragall de Filosofia, institució de notable
prestigi que funciona des d’aleshores de manera
ininterrompuda –amb seu a l’Ateneu Barcelonès- i
que de bon començament aplegà un bon nombre de
professors de filosofia, alguns dels quals es varen
convertir, pels vincles del mestratge filosòfic i de
l’acolliment encantador d’en Lluís Cuéllar, en
veritables amics i deixebles.
Si hom vol descriure la figura de l’intel·lectual i de la
persona de Lluís Cuéllar, heus aquí les paraules del
prestigiós professor i articulista, Josep Mª Rovira
Belloso, en classificar-lo com a prototip de filòsof
cristià català del món contemporani: “Cuéllar te la
capacitat no comú d’iniciar i de mantenir un discurs
filosòfic pròpiament dit... s’endinsa en aquest camp
amb una vocació anti-escèptica. És un agustinià,
traspassat per la passió de la veritat”(Filosofia a
Catalunya durant la transició, 1985). I Albert Llorca, un
dels més estrets amics i col·laboradors en els últims
catorze anys de la vida del filòsof, senyala, entre els
trets destacats del pensament de LLuís Cuéllar, una
analogia amb Joaquim Xirau, pel que fa al lloc de la
fenomenologia en el seu pensament: “Una influència
rebuda de la fenomenologia, la qual cosa fa que, tant
Xirau com Cuéllar, rebutgin tota mena de relativisme
axiològic i tot escepticisme. La fermesa axiològica a
tots dos, a més, es fa palesa per llur significat i
valoració de l’amor, sobre el qual teixeixen una
filosofia de la veritat i del sentit radical de l’ésser”
(L’apassionada vocació vers la veritat d’un agustinià
de cor. In memoriam, LLuís Cuéllar, 2001). I un tercer
testimoni ens l’ofereix en Manel Satué, que fou el
successor d’en Lluís Cuéllar en la presidència del Liceu
Maragall deFilosofia i un dels confundadors de la
institució: “Es fa difícil judicar el mestre, el col·lega,
l’amic el contertulià; només voldria testimoniar la
seva recerca constant de la veritat, fet que el defineix
com a vertader filòsof” (Lluís Cuéllar i Bassols, SCF,
1993).
Pel que fa a les influències intel·lectuals que rebé Lluís
Cuéllar, a més de l’esmentada de la fenomenologia
que rep de la lectura directa de Husserl, cal assenyalar
la influència agustiniana rebuda del seu professor
Calidoscopi desembre 2010
34
preferit Joaquim Carreras i Artau i, com a marc de
fons, les dues figures destacades a l’univers filosòfic
de l’època en el context hispànic: Joaquim Xirau i
Ortega i Gasset; als quals cal afegir pensadors i alhora
col·legues –tots ells amics d’en Cuéllar- amb qui tractà
directament i que són de relleu en la filosofia catalana
recent, com foren Francesc Gomà i Musté –director
de la seva tesi doctoral-, Jaume Bofill –amb qui
treballà a la universitat durant molts anys-, Josep
Calsamiglia i Joan Pegueroles.
Pensament
Allò que per damunt de tot mou el pensar de Lluís
Cuéllar és un afany radical, seguint la tradició
filosòfica occidental: el d’aspirar a la Veritat plena, des
de la qual hom pugui il·luminar i explicar la situació
ontològica de l’home. Aquesta pretensió de base
requereix fonamentalment dues fases o moviments,
que Cuéllar va desgranant pulcrament sota dues
estratègies:
-Evitar que l’esforç en pro d’aquesta Veritat encara
desconeguda no es distregui en obstacles que ens hi
allunyin.
-Saber adoptar l’actitud oberta necessària –en dirà
“atentiva”-, sense prejudicis, a fi que aquesta Veritat
es faci lloc en el nostre ésser.
En aquest procés, el filòsof troba en el si del seu
pensar a mena de intuïció o vivència primària, allò que
ell en dirà “l’Evidencia fonamental”, que consisteix en
la convicció que “som de la Veritat i a ella ens devem”
(El hombre y la verdad, 1981. p. 12).
Aquest plantejament inicial l’encamina per la via de
què el jo humà més autèntic és aquell que se sent, no
totalment lliure, sinó condicionadament lliure. Lliure
en què?. En pertànyer a la Veritat, en sentir-se
esperançadament que és “atès” per la Veritat. En
aquest punt, Cuéllar insisteix en el fet que, des del
meu jo puc aspirar a la Veritat i viure-la com
“Absoluta-des-de-mi i per-a-mi”; és a dir, lluny de tot
relativisme, fer-la meva, que vol dir comprometre-
m’hi. Ja es veu que aquest “engagement” o
compromís condueix a un estil de vida en el que no
podem practicar l’evasió de la nostra responsabilitat;
de manera que aquest compromís no és una actitud
“còmoda”, no és una actitud que permeti
“emmascarar” la Veritat, tal com el pensament
personalista manté des dels seus orígens. En aquest
punt, Alain Guy en la seva Historia de la Filosofia
Española (Barcelona, 1985) situa Lluís Cuéllar sota la
influència de la filosofia personalista francesa
inspirada en Emmanuel Mounier, Jacques Maritain i
Gabriel Marcel.
En aquesta marxa “cuellariana” del discurs filosòfic,
un esglaó clau que posa el filòsof és el de l’atentivitat,
que caracteritza com una mena “d’epokhé” –tema
eminentment husserlià- que ell re-qualifica
originalment, significant-hi una actitud del jo que fa
possible la recepció de l’Evidència fonamental més
amunt esmentada. Ell la “tradueix” com a “reducció
essencial” que s’esllavissa en el si de l’home, com
“una vertadera abstenció espiritual en virtut de la
qual el jo s’esforça per deixar de banda tota
interpretació de si mateixa i de la realitat, i per
replegar-se vers la pura receptivitat atentiva que el
Calidoscopi desembre 2010
35
defineix essencialment i que fa possible la
manifestació en ell “d’allò que és” (El hombre y la
verdad, p. 104).
I en el desenvolupament profund d’aquesta
atentivitat, Cuéllar es troba amb Sant Agustí: és a dir,
es tracta que la Veritat parli en nosaltres, que
l’autenticitat ens arribi a constituir, com si fos un
il·lustre hoste al qual hem de fer els màxims honors. I
Sant Agustí és qui millor presenta aquest quadre: en
efecte, cal saber “rebre la Veritat”, cal “purgare oculos
mentis”, a fi de saber-se donar a la Veritat que ens fa
seus: això és el que Cuéllar qualificarà com a “epokhé
total i vital”. Aquest projecte és que ell presentarà i
batejarà seguint la tradició agustiniana, com a
“conversió” o camí vers la Veritat, oposada a la
“aversió” –desviament- respecte a la Veritat. És en
aquesta disjuntiva en la que l’home –ésser fallible,
débil- ha de prendre la decisió fonamental sota el
perill amenaçador del mal, que n o és sinó el del
“desviament” o aversió citats. Aquí rau la passió del
compromís filosòfic que es fa, als ulls de Cuéllar,
compatible amb la fe: la passió que amaga “l’enigma
del món”, la passió pel sentit últim o Veritat.
Bibliografia
A l’hora d’exposar l’obra de Lluís Cuéllar, es fa imprescindible
distingir els llibres de la resta de treballs, capítol en el que hi
entren articles de tota mena (de reflexió netament filosòfica i
filosòfico-religiosa, o pedagògica; bona part d’ells relatius a
esdeveniments de la vida quotidiana), ponències a congressos,
pròlegs a llibres, articles a enciclopèdies..., en un volum
aproximat, tot i no ser possible una informació exhaustiva, que
ultrapassa els 450 treballs publicats, dels quals en farem un
succint recull per raons òbvies d’extensió. Tanmateix, indicarem
també unes breus referències bibliogràfiques” de llibres i articles
“sobre” Lluís Cuéllar.
1. Pel que fa als llibres de Lluís Cuéllar:
- Introducción a la filosofia. Barcelona, 1977. Ed. Casals. És un
voluminós llibre escrit per a alumnes de batxillerat, que tingué
molt d’èxit i vàries edicions. Fou elaborat conjuntament amb
Josep Mª Rovira Martínez, col·laborar i amic personal de Lluís
Cuéllar.
- Comprendre la filosofia. Barcelona, 1981. Ed. Teide. Fou un llibre
de divulgació de la filosofia, que recull la sèrie d’entrevistes en
directe que li varen fer durant tota una temporada de ràdio a
l’emissora Ràdio 4.
- El hombre y la verdad. Filosofia de la autenticidad. Barcelona,
1981. Ed. Herder. És un llibre que recull el gruix central de la seva
tesi doctoral, que porta el mateix títol.
- Antología de textos de filosofía. Fet en col·laboració. Barcelona,
1983. Ed. Teide.
- Comentario de textos de filosofia. Fet en col·laboració. ICE-UB.
1982.
- Husserl. (a Antologia i comentario de textos). Grup Panta Rei.
Madrid, 1981. Ed. Alhambra. Llibre amb vàries edicions.
2. Pel que fa als articles, fem una severa selecció:
Articles filosòfics i filosòfico-religiosos:
Articles en revistes:
- Verdadera y falsa autenticidad vital: confrontación crítica de dos
actitudes, ortega y Sant Agustín. Convivium,1 (1956).
- Sartre, un ateisme conseqüent. Catalunya Cristiana (1960).
- El Marqués de Sade, un Nietzsche “avant la lettre”. Enrahonar,3
(1982).
- Manuel Sacristán: desde la otra orilla. El Ciervo (1985).
- Els teòlegs i la lògica de l’amor. Catalunya Cristiana (1980).
- Déu juga als escacs. Catalunya Cristiana (1984).
Articles en premsa:
- El pensament no delinqueix...però peca. (Avui, 1979)
- Crisi marxista i cristianisme. (Avui, 1980).
- Existe algo! (La Vanguardia, 1985).
Articles filosòfico-pedagògics:
- Teoría y pràxis de la pedagogía actual. Comunicació al Congresso
Internazionales Génova-Barcelona, de 1977. Revista Espíritu
(1978).
Calidoscopi desembre 2010
36
- L’ensenyament de la filosofia. (Avui, 1976).
Avençar sense remor. Col·lecció Pedagògica “Roser Pujades”.
(Catalunya Cristiana, 1979).
3. Estudis publicats sobre Lluís Cuéllar:
- Díez, G. Hombre y documentos de la filosofía española, vol. II,
lletres © i D. Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Madrid, 1983.
- Guy, A. Historia de la Filosofía Española. Barcelona, 1985. Ed.
Anthropos.
- Llorca, A. L’apassionada vocació vers la Veritat d’un agustinià de
cor. In memoriam Lluís Cuéllar. Article de la capçalera de la pàgina
web del Liceu Maragall de filosofia –Ateneu Barcelonès-, sobre
una ponència amb el mateix títol exposada a l’Ateneu Barcelonès
el 23 de febrer del 2002.
- Rovira Belloso, J.Mª. Aportacions dels filòsofs catòlics a la
filosofia actual catalana (a La filosofia a Catalunya durant la
transició (1975-1985)). Barcelona, 1988. Ed. Pòrtic, S.A.
- Rovira Martínez, J.Mª. Influencia del pensamiento de Sant
Agustín en la filosofía catalana actual. Barcelona, 1980. Revista
Agustinus.
- Satué, M. Lluís Cuéllar i Bassols (1925-1993). Anuari de la
Societat Catalana de Filosofia, V. Barcelona, 1992/1993
Llibres publicats per l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya
Títol: Emmanuel Mounier
número de pàgines: 164 Preu: 6 euros
La biografia d’ Emmanuel Mounier, escrita per Carlos Díaz. Aquest, a diferència d’altres, que engloben la seva vida i la seua obra, és el primer llibre dedicat exclusivament a la biografia de Mounier. Un bon llibre per aproximar-se aquesta figura
Títol: El personalisme número de pàgines: 164
Preu: 8 euros
El llibre parla d’una revolució pendent encara avui: rebuig del nihilisme; anàlisi del desordre econòmic; situació de la família en el context actual; els nacionalismes; l’Estat i la democràcia; el món de l’educació i de la cultura; i, finalment, el testimoniatge cristià en el mon d’avui. Com que aquesta tasca és ingent i no pot ser obra de franctiradors, se’ns fa la invitació d’unir-nos en “comunitats profètiques”, germen del nou món que entre tots volem construir.
Manifest al Server del personalisme
Autor: Emmanuel Mounier número de pàgines: 274
Preu: 10 euros
Mounier dedica als joves perquè serveixi de base a la seva potència d’acció i d’inventiva, presenta com a fonament del manifest la llibertat de la persona i la seva capacitat d’amor, el rebuig del confort i la seguretat per entrar en un camí d’aventura, de risc i d’inseguretat. Això ja dóna idea de la perspectiva de futur des de la qual enfoca la seva visió de la persona i del Personalisme.