RECORDS D'UN"TREBALLADOR FORÇAT"DEPORTAT A ALEMANYA

Massé, ROBERT JEAN

RECORDS D'UN "TREBALLADOR FORÇAT" DEPORTAT A ALEMANYA

Ens esperava a l'estació de Montpeller el tren de l'exili ca p aAlemanya una tarda de Juny de 1943. Parents, amics i sobretotGenoveva la meva esposa (ens havíem casats en Desembre de l'anypassat) em donaven mostres d'afecció o de passió tot plorant.Però a una senya imperativa del responsable del comboi haguéremde pujar als compartiments. Tornaríem de vacació dintre d'un anycom lo deixava esperar el conveni previst per la meva institució delServei obligatori de treball. Es ço que repetíem per a atenuar lanostra aflició. I el tren arrencà, els comiats foren dolorosos,s'agitaren les mans i els mocadors de seda, última visió dels quequedaven; nosaltres marxaven "nach Deutschland" (cap aAlemanya) fins a quan? El nostre compartiment era reservat (com sifos una preferència) a estudiants i mestres d'escola o normalistes.Ens coneixíem gairebé tots i de seguida un ambient d'amistat foucreat. Àdhuc xanxejaven malgrat la pena que sentien, ens oferienmútuament del poc menjar que diúem (era l'època penosa de lesrestriccions de queviures) i es prosseguí el viatge sense novetat fins ala nova frontera del Treich alemany. Alsacià llavors no era francesa jaque havia estat anexionada amb part de la província de Lorenaformant el nou "land" Elsass - Lothringen - Mülhausen (l'anticMulhouse), Strassburg (l'antic Strasbourg) que travessàrem ensrecordaren la derrota del nostre exèrcit en 1940 i el desig degermanització dels ocupants nazis.

M'envaia pensant-hi un sentiment de culpabilitat perquè haviaacceptat l'ordre de deportació i no m'havia agregat a una de lesprimeres juntes de Resistència organitzades dins de les selves delsalts cantons de la comarca? No fou per covardia sinó per obligaciófamiliar: si no hagués partit potser que el meu pare m'haguésobligatòriament substituit i endemés la meva dona era empara defamília des de la recent defunció del seu pare; com amenaçaven lesesposes dels refractaris de la pèrdua dels seu oficis marxar fou per ami un deure desconsolador. No obstant he de dir pensant a lacertesa d'un retorn que considerava la meva partida com a veritableaventura anant a la descoberta d'un món diferent del que coneixia.Travessàrem el gran riu Rin ja de nit i poc a poc tothom es vaadormir com pogués segut a mitges, recolzat contra l'espatlla delveí i ens despertàrem al alba em recordo el tren aturat dins l'estacióde Saalfeld en Saxònia.

S'hi encreuaren alguns combois de soldats alemanys tornant delfront rus o anant-hi. Tinguérem dret a una lleugera col·lació servidasense complaença però amb tot benvinguda. Una altra volta arrencàel tren i a la tarda s'aturà a Breslau (avui Wroclaw) on baixàrem ifórem acompanyats fins a un establiment que fou lloc d'estoc demercaderies i que ara acullia ens humans...Poguérem dormir per primera vegada allargats dins un llit decampanya després de sopar frugalment amb un brou espès d'ordi iun bocí de pa una mica untat de formatge blanc. L'endemàtornàrem a l'estació per a prendre de bell nou el tren fins a una vilamitjana de Baixa Silèsia anomenada Neusalz am Oder ontreballaríem dins una foneria. Pel carrer, ben arreglats i acompanyatsamb vigilància per responsables alemanys, fórem arremesos pergrups de nins uniformats de les "Joveneses hitlerianes". Creguerenveient el nostre estat físic descuidat i l'acompanyament atent queérem delinqüents polítics o de justícia comuna i manifestaren la sevaindignació (!) anant fins a escopir-nos a la cara. Els nostres guies-guardians no intervingueren i respectaren callant la svàstica queportava al braç la noiada adoctrinada. En aquell instantcomprenguérem que la llibertat individual, el lliure arbitri, elrespecte degut a la persona humana no existien en el Reich i queérem malgrat els ajuts suposats dels governs de Vichy i Berlin unamena d'esclaus del règim nazi.

Arribat a Neusalz, ens encaminaren cap al nostre allotjament i eraabans de la guerra un "dancing" anomenat "Palmensaal" ço és"Sala de les palmeres"; efectivament en mig de la sala hi havia dosrepresentacions pintades d'aquells arbres exòtics i a l'entorn llits decamp superposats i armaris individuals. El diumenge, suara, lajovenesa de la ciutat venia a divertir-se i ballar aquí després debanyar-se dins l'Oder proper. Junt a l'establiment es trobava un baron podríem més tard beure a fi de tarda un got de cervesa tornantde la fàbrica. Ens instal·làrem, menjàrem el que ens quedava i ensvam ajeure molt cansats físicament i l'esperit adolorit. L'endemà ales cins ens cridaren imperativament i tinguérem dret a un gobletd'allò que anomenaven cafè; he oblidat dir que la vespra havíemrebut per la setmana un pa de quilo i mig, una petita ració deconfitura, cent grams de mantega i una porció de formatge blanc.Begut el "cafè" i menjat un mossec, ens encaminarem cap a lafàbrica al llarg del dic que protegia el barri de les freqüentsinundacions de l'Oder. "Krausewerk" era una gran fàbrica de dosedificis: un d'ells era la "Stahlguss" on es fonia l'hacer de

recuperació dins un enorm forn arcvoltaic (em sembla); hi haviatambé un antic cubilot, màquines d'aire comprimit per a fer motlles,un pont mòbil i diversos tallers on es componien nuclis per a donarforma a les peces desitjades. Quan l'hacer assolia la fusió deguda erael moment decisiu de la "colada" dins els motlles ben arreglats; lafeina era dificultosa, perillosa i necessitava l'ajuda de tots; es cridavamolt en llengües diferents per a evitar doloroses cremades. El segonedifici era la "Putzerei" on es allisaven les peces (sobretot cadenesde bandes sense fi- caterpillar per a tancs). Eren de veure dins elsseus tallers els obrers amb les especials caretes i canyellons en manspolint ses peces en mig de mil espurnes.Treballàvem de les sis a les vuit i mitja, aleshores cessava la feina finsa les nou; anàvem a un refletor per beure una tassa de "te ersatz" imenjar una mossegada si ens quedava quelcom de la raciósetmanal. Escoltàvem la radio que donava notícies de I' "Ostfront"és a dir el front de l'est i em recordo bé la veu autoritària i altívola deCoebbels anunciant després de la caiguda de la "fortalesaStalingrad" els "replecs estratègics" de la Wermacht; de la sortdelssoldats de l'exèrcit de Von Paulus ara presoners dels russos, res.Es llegia dins les mirades dels alemanys presents (molts d'ells havienparticipat en la primera guerra mundial) dubtes certs de la victòriafinal anunciada, malgrat els "Siegheil (visca la victòria) cridatsdurants les manifestacions o els "Raiden rollen füs deu Sieg" de lesestacions de ferrocarril ( es mouen les rodes per a la victòria).De les nou a migdia reprenia el treball. Anàvem a "dinar" a la"Gastatte" (cantina) tot corrent (distava d'un bon quilòmetre de lafàbrica) perquè ens calia tornar al taller a la una de la tarda semprecorrent. La menjada? Una escudella de patates en salsa "química" iamb sort un bocí de carn o de vegades un ou dins; de postres unacrema també "química" o...el desig impossible de menjar una micamés. En havent begut una cervesa, tornàvem a Krausewerk senseperdre temps. El seu personal era molt cosmopolita: es componiad'alemanys ja entrats en anys o joves declarats invàlids per le sevesferides o mans y peus gelats durant sos "sojours" a Rússia, presonerssoviètics maltratats i mig morts de fam (la Unió Soviètica no haviasignat la Convenció de Ginebra), presoners francesos "transformats"ço és amb llibertat d'eixir del camp al seu antull (conveni entreVichy i Berlin si acceptaven treballar per l'armement de laWerhmacht o la Luftwaffe); seguien rebent el paquet de queviuresicigarretes dit "paquet Pétain" de manera que la seva sort era millorque la nostra; els altres seguien treballant dins la fàbrica però en

obres civils del domini domèstic; eixien del seu camp i hi tornavensempre vigilats per guardians; hi havia també txecs del"Protehctorat" de Bòhuren und Màhren es a dir veíns del que fouBohèmia i Moràvia províncies de la difunta Txecoslovàquia de laqual el Reich havia separat Eslovàquia "aliada" sense ésser del totindependent...No vull oblidar dins l'enumeració dels treballadors elspolacs (polonesos) obligats de portar enganxat al vestit un trianglegroc i els ucrainans i ucrainanes amb el seu davantal blau i eltriangle on es llegia "ost" és a dir "est" treballador de l'Est. Anosaltres francesos ens havien reservats una insigna (?) rodona decolor marró però no era pas obligatori portar-la (degut a lacol·laboració Vichy - Berlin?).En arribant a la fàbrica el primer dia em van posar de mozzo a unamàquina d'afaiçonar motlles. Érem tres operaris: un alemanyquinquagenari, un francès jove vingut voluntàriament per a guanyardiner em marcs i beneficiar del canvi avantatjós i jo. Ambdós obrerstreballaven com si fossin presidaris, no podia i no volia seguir el seuritme extenuant. Com fer per alliberar-me de tal servatge? Imaginíun matí trencar les meves ulleres, ho vaig fer dient que era peraccident i pensant que el capatàs em jutjaria incapaç de seguirtreballant a l'important fabricació de motlles i potser que em jutjariaincapaç de qualsevol feina per la meva imperfecta visió. Emtornarien a França? Pobre de mi! Havia oblidat que Alemanya era eldomini més important d'Europa per el que pertany a la ciènciaòptica. El responsable del personal em brindà ulleres a la meva vistadues hores després, (no sé com es va arreglar) i un val per anar aconsultar un especialista. Nogensmenys el capatàs em cambià defeina tot seguit i feu de mi d'ençà de l'incident un vil peò quetraginava sorra, carbó, escòries i àduch tota mena de brutícies dinsun carretó menyspreable. Acabí la jornada exercint el meu nou oficifins a les cinc i mitja de la tarda i després de la dutxa, la sopa d'ordiacompanyada d'una bocada del pa que em quedava, em vaig tornara descansar al Palmensaal contant als companys allò de les ulleres;ésobvi dir que rigueren molt del succés mofant-se de mi sensecompassió.

Érem pagats i les mesades es podien trametre a les famílies a França;de no fer-ho, no era possible comprar dins les botigues de la vila cartot era contingentat per vals reservats gairebé sempre als autòctons.Però amb el meu company Renat casat també ja amb una mestrad'escola, sabent que no necessitaven les esposes ajuda en diners,gastaven la soldada de la manera següent: les tardes del diumenge,

sigui hivern amb molta neu o estiu amb xafogor, anaven als poblesveins passant d'una casa a l'altra i proposant comprar qualsevolmenjar: pa, patates, pomes...solien tenir sort i tornaven de nit ambabast suficient per la setmana. La gent ens acollia bé degut a lanostra jovenesa i el discurs que havíem preparat prèviament enalemany prou correcte: " Wir arbeiten un Krausewerk, unser arbeitist schwer, wir essen nicht gemig haben sig brot zu verlkarefen"(treballem a Krausewerk, el nostre treball és penós, no mangemprou, teniu pa de vendre?) Sovint hi havia, en mig de la taula delmenjador o sobre el bufet, la foto d'un fill mort al front de l'Est; lamestressa es posava a plorar dient en la seva llengua " Tenia lavostra edat, pobre fill meu!"Compadíem mentre el mestre de casacallava, pensant de segur que els mil anys de dominació de la raçagermànica en el món promesos per Hitler eren divagacions d'unboig però dir-ho no era permès pel règim. Hi havia dins el món ruralde Baixa Silèsia que hem conegut adés catòlic adés protestant gentde molt bona fe. Prou sovint, ens convidava a menjar part del pastelldel diumenge i beure una tassa d'allò que deien te o cafè. Al girant,ens deturàvem al petit vilatge de Modritz proper de Neusalz onhavia un camp de presoners francesos suboficials no "transformats"guardats per un militar entrat en anys i de tracte amé, més amic queguardià; cavaven, sense fatigar-se molt, un canal que mai s'acabava icom eren els únics homes vàlids del poble, s'atreien les simpaties deles dones i passaven bona vida malgrat l'exili...Enraonàvem ambells, donant noves dels francesos coneguts de Neusalz, evocant lesúltimes notícies de França i ens convidaven a sopar car no coneixienrestriccions de queviures gràcies al "paquet Pétain", al de la CreuRoja i als regals de les famílies del poble que produia suficientmentblat, sègol, patates, verdura, aviram i ous. Acceptàvem amb plaersota l'ull benvolent del guardià còmplice. I la nit entrant, tornàvemal Palmensaal cargats i contents provant de no pensar en el que ensesperava l'endemà.

Voldria ara recordar alguns dels personatges més influents o de mésrelleu que la fàbrica conegué. Primer l'enginyer adjunt, natural deSudentenland, part de Txecoslovàquia anexionada pel Reich. Era unnazi absolut, despòtic, que passava d'un taller al altre altívol,dominador, i que culpava de sabotatge qualsevol imperfecció en eltreball. Un dia, un lionés va respondre al seu retret dient quetreballava de mal grat contra son país ajudant al enemic. Pobrecompanys Santa..., per no conèixer els horrors d'un camp de treballon es tractava durant el temps de la condemna (alguns mesos) els

contraventors com si fossin deportats dins un Camp de la Mort(infàmia del règim nazi), es va allistar en la Legió dels voluntarisfrancesos contra el Bolxevisme (era l'unicaopcio per a evitar l'infernd'un internament terrorífic); pensava desertar i passar a l'exèrcit rusa la primera oportunitat. Se'n anà i no hem sabut res d'ell sinó queno va tornar a França...Alió de l'existència de Camps tan cruels ho creiem a mitges, nopodent imaginar tal perversió d'ens humans però el que va succeir aun gran amic nostre, futur advocat, ens confirmà ai! La realitat.Parlant bé l'alemany imaginà que podria evadir-se cap a Françafàcilment. Una tarda prengué el tren i se'n anà confiant en el seuestat. Ai! Fou fugaç: dos dies després, policies de la Gestapolizenl'arrestaren i l'empresonaren; fou condemnat a tres mesos de Campde treball; era de complexió robusta i pogué endurar els turments imartiris infligits pels ferotges S.S. Però quan va tornar a Neusalzhavia perdut vint-i-cinc quilos i gairebé l'ús de la paraula. Li haviendefès de revelar la vida (?) que passaven els condemnats dins l'inferndel Camp. Amb tot, al cap d'alguns dies, ens confià el que haviasofert afegint un consell que ens va fer comprendre en que mónatroç viviem: " Feu el que diuen, mangeu m...si ho manen però noaneu allí..."

Un altre francès, bretó em recordo, presoner " transformat" amb quitreballé a un temps, eixia sempre a l'hivern empentejant el seucarretó sense més vestit que una franel·la lleugera. L'hivern silesiàera molt fred (menys 20-25 de vegades) i li deia que es cobrís peròsense resultat. Seguia tossint, el semblant sempre trist i vaigaprendre un dia no veient-lo a la fàbrica que havia estat aduès al'hospital greument malalt. Hi va morir poc temps després i emdigué un amic seu que s'havia deixat morir voluntàriament aprenentper una carta benèvola (?) que la seva dona havia oblidat el seujurament de fidelitat...Pobre home víctima d'un allunyamentpervers; el vaig plànyer, era bondadós, de tracte agradívol iendemés...mestre d'escola dins un establiment docent privat.Treballava també de vegades amb un compatrici de Formigueres,poble del Capcir, comarca de Catalunya Nord. Enraonàvem encatalà amb plaer recordant la nostra terra comuna. Es destinava alsacerdoci i quan va conèixer Ijexistència de Camps d'exterminacióamb sos forns crematoris (ja la notícia de llur funcionamentcirculava) i els sofriments increïbles aguantats pels proscrits, vadecidir endurar els mateixos turments recordant la passió deJesucrist redemptor. Va cometre voluntàriament actes de sabotatge

per a ésser condemnat a l'empresonament jutjat i sentenciat aefectuar la seva pena dins un Camp de concentració. El diumengesegüent sa detenció a la presó de Grünberg (avui Zielona Gora vilapolonesa), vaig aprofitar d'un desplaçament a aqueixa ciutat ondevien jugar una partida de rugby contra francesos establits allí peranar a veure'l portant-hi alguns queviures i una petita ampolla degarnatxa de Ribesaltes rebuts del Rosselló dins un paquet però noem deixaren entrar. No he sabut mai el que va ocórrer al meucompany.Un altre record dramàtic sempre present a ma memòria és la mortllastimosa d'un camarada d'un poble veí de Béziers. Es deia Marc ijugava també al rugby. Durant un entrenament d'hivern, undiumenge en el qual ens donàvem a la pràctica del nostre esportfavorit malgrat la gran fatiga d'una setmana de treball, agafà unrefredat que , no curat per falta de medicaments esdevinguépulmonia. El vec encara a l'infermeria, jagut, esblaimat, patètic en salluita contra la mort. Li duia llet que comprava a una masia del'entorn, en bevia un glop però no podia menjar gens; un matí,tornant de la fàbrica on treballava de nit, el vaig trobar agonitzant iem recordo com si fos avui, tot trastornat, el que em va dir: " Notornaré a veure França, la meva dona, la meva filla". El vàremsepultar en el corn del cementiri de la vila reservat als francesos;acabada la guerra, els seus cossos foren repatriats si les famílies hodemanaren.

Entre els capatassos n'hi havia un anomenat Emil que treballavaúnicament de nit perquè cap autoritat aleshores podia cerciorar-sedel seu vici: la borratxera. Com era l'únic representant de la direcció,de nit, aprofitava del seu càrrec per a satisfer impunement sa tara;quan no tenia qualsevol alcohol, trascolava l'éter del'infermeria...Em deixava tota llibertat en la meva feina perquècambiava amb ell, d'amagat, una capsa d'aiguardent rebuda deFrança contra dos quilos de pa...Amb els altres obrers era d'unaseveritat increïbles: els culpava per un no res de sabotatge i algunsforen condemnats a una estada dins un Camp de treball. Llurvenjança fou desapiadada; poc abans l'arribada de l'exèrcit soviètics'apoderaren d'ell i anaren a negar-lo dins l'Oder...Però malgrat la duresa de la vida que passàvem teníem bonsmoments de convivència entre amics francesos i companys detreball ucrainans i ucrainanes, txecs, polonesos i poloneses, russos iàdhuc alguns alemanys antihitlerians sense oblidar joves alemandesque ens soureien de bona gana.

Vaig tenir relacions amicals amb peons com jo, particularment unucrainà anomenat Nicolai i un txec de prenom Jaroslav. Nicolai eraconductor de locomotora a Kiev, ucrainà de soca i arrel, partidarid'una Ucràina independent i democràtica; repetia sovint: "Stalin,Hitler, scheisse...(m)" i si viu encara tindrà la felicitat d'haverrealitzat el seu desig almenys el de l'independència...Li dec depoder comptar en rus fins a ...cinc i de conèixer qualques vocablesde la seva llengua no tots acadèmics....Ens compreníem dins lafàbrica emprant una barreja de diferents idiones que contribuia acrear els fonaments d'una veritable societat provisional però quetenia les seves costums i lleis practicades i admeses per tots.Jaroslav era seminarista en el seu país i es mostrava sempremoralitzador. L'oeixo encara avui repetir-me quan parlava a unajove ucrainana veïna de taller anomenada Svetlana o quan li cantavaun coplet popular francès: "Robert, du bist verheirat, vorsicht!"(Estàs casat, tinguis cura..) Svetlana era estudiante a Odessa detracte agradable i volia conèixer francès, vull dir la llengua francesa.Fora de la fàbrica, la vida era prou "associativa" i els presoners"transformats" havien fundat un grup teatral i vàrem organitzar alPalmensaal reunions docents durant les quals hom podiaperfeccionar-se en diferents assignatures o idiomes; el diumengetenien lloc partides de futbol oposant equips nacionals com si fosorganitzada una Copa d'Europa i també en alguna ocasió jugàvemal rugby contra equips de francesos d'altres viles. De vegadesanàvem al "Kino" (cinema) o a beure una cervesa al cafè "zeike";era permès als francesos però quan feia bon temps, de vespreacudíem de bon grat riba de l'Oder on havia atraïments de totamena com si fos sempre dia de festa; jocs de pim pam pum,cavallets de fusta etc.Recordo bé les músiques que s'oien: LilyMarlen, èxits de Joan Kiepura en duo amb Marta Eggert i un "lied"alemany de títol: " Un ram d'estels" que m'agradava molt i que nohe oït mai més. Però l'atraïment major que s'oferia als homes privatsde "sexualitat" com es diria avui era les incitacions patents a unpasseig "sentimental" dins dels boscs veïns de part de les noies idones "Volks deustch" (alemanys i alemandes del poble). Qui eren?De raça germànica, de llengua alemanda, vivien en Transilvània quefou província de l'Imperi austrohongàres; anomenades tambésaxones havien abandonat el seu país per manament del GranQuarter General nazi quan l'exèrcit soviètic s'apropà de Romania;exiliades, ho havien tot perdut, els seus marits, pares, fillsmobilitzats, domicilis i es trobaven sense empara. Mal acullida

generalment pels silesians, considerades sense raó com a covardeshabent fugit davant l'enemic, quedaven desorientades idesesperades. Buscaven protecció, afecte i un desig vehement depoder viure oblidant el seu dissort. Eren preses fàcils per homesforçats a abstinència carnal; malgrat l'amenaça d'una condemna auna llarga estada en el Camp de Rawa Ruska reservat als quecontravenien a la prohibició de relacions sexuals amb donesalemandes, parelles abraçades es perdien sota les arbredes delscontorns. El vell "Schupolizei" (guàrdia urbà) cofat del seu casc tancaracterístic tenia molta feina de vigilància.Passaven els dies, les notícies dels fronts de batalla de l'Àfrica delNord i de l'Est de l'Europa es feien sempre més alarmants per alsalemanys. Durant el molt rigorós hivern 44 - 45, vérem desfilar dedia i de nit rengles interminables de carretes cargades de gent fugintcap a l'Oest; eren Alemanys de Prussià oriental amenaçada d'invasióper l'exèrcit enemic; donava compassió veure dones, ninois i jais enmig del seu pobre viàtic, tot tremolant de fred i de por; prou sovintels acompanyava un presoner francès, pagès d'estat que haviareemplaçat el mestre mobilitzat i que es tractava com si fos defamília. De vegades, un cavall lliscava sobre l'asfalt gelat, es trencavauna pota i calia sacrificar-lo. Bona sort per a nosaltres perquèpodíem menjar carn: el forniment normal era escàs, tots els serveispúblics funcionaven gairebé exclusivament per als autòctons i eranecesari fer prova de manya i d'astúcia per a poder subsistir. Eltreball dins la fàbrica alentia i els responsables es preparaven adestruir les màquines per a que no caiguessin a mans dels sovièticsque seguien avançant davant de la poca resistència oferta per laWermacht irremeiablement vençuda. Jo no s'oïen els arrogants "HeilHitler" (Visca Hitler) sinó invocacions a la clemència divina: "MeinGot" (Deú meu): el Reich agonitzava de mala mort el que ens feiaentreveure un retorn pròxim a França.

En els primers dies de Febrer es donà l'ordre de marxar cap a l'Oest;alguns es quedaren a Neusalz esperant l'exèrcit rus però la majoriaobeí: com es portarien amb nosaltres els soldats soviètics? Començàaleshores pels caminants a la llibertat una vida de nòmades sense feni llei.Travessàrem sempre a peu Silèsia, Lusàcia, part de Brandeburg iPrussià fins als voltants de Berlin, al cor de l'hivern, sense proveïmentde res. Afortunadament, els Alemanys que abandonaven les sevescases, els terratinents i masovers que fugien també, ens donaven totço que no se'n duien per a que no caigués el que posseïen dins les

mans de l'invasor..del llibertador per a nosaltres. Així podíem satisferla fam que ens tenallava i no era rar veure a la vora de la carreteraun carnisser casual matar un vedell o un porc i distribuir la carn al'entorn seu. De vegades podíem dormir dins un llit de casaabandonada: la bona vida si no haguéssim patit de la fred cruel; emrecordo que una nit que dormíem dins un estable per bé quem'hagués ben embolicat, em vaig despertar entre les potes d'unavaca: el calor del seu cos em va atreure instintivament cap a ellasense que despertés.No obstant, apropant-nos de Berlin, trobàbem dificultats peraconseguir abast: les habitacions, poc a poc, s'havien buidades alpas de la multitud de vianants, haguérem d'acceptar sense plaerd'ésser allistats dins un grup de treballadorsreclutats per la"Volksturm" (ofensiva del poble) manada per antics soldats de laprimera guerra mundial, on es servia una sopa diària amb un bocíde pa, una ració de margarina i es distribuïen algunes cigarretesbenvingudes.El treball consistia en cavar trinxeres per a pasar l'avanç dels tancssoviètics...Hi havia encara alguns alemanys confiats en les paraulesd'Hitler i la victòria final; deien que armes noves s'havien inventadesper a assegurar-la...Érem quatre companys francesos i treballàvemjunts amb quatre italians penats de dret camí i allibertas mentreacceptessin d'ajudar a l'esforç de guerra del Reich; un d'ells d'edat jaavançada, que deia anomenar-se "II Romano", no més, m'haviaadoptat com si fos el seu fill (li semblava afirmava). Tot cavant emfeia confidències: havia matat la seva dona infidel i el condemnarena dotze anys de presó. Era alegre de geni i m'aprengué cançonsitalianes que de vegades encara avui taral·lejo evocant-ho ambafecte malgrat el que feu: O sole mio, Santa Lucia, Vivere...Em recordo ben bé ço que li esdevingué una vesprada tornant deltreball. Dormíem sobre màrfegues dins el que fou sala de ball, onhavia en mig una estufa ben proveïda en carbó.No se en que lloc i com va posar la mà sobre un paquet despaghetti que de seguit va voler guisar a "l'italiana di lusso" (aixídeia) dins un recipient rodó amb agafador que li servia de paella. Elposà sobre l'estufa amb un poc de margarina dintre i em digué: "Fillmeu, avui menjarem com prínceps i deixarem la sopa d'ordi alsporcs que la volguin" Parlava en italià però mon coneixement decatalà i castellà m'ajudava molta comprendre'l i ell xampurrejavafrancès de tal manera que ens enteníem sempre. Ja es rellepava elsllavis quan s'apropà de l'estufa un alemany del grup, el cual

10

distretament capgirà la paella " II Romano" mirà el desastre dels"spaghetti" feient pel sól; gairebé plorava i tornant-se cap alculpable que en altres circumstàncies hauria matat de segur, digué(avui encara l'oeixo): "Sono tutto rovinato, i tutto questo per quellostronzo di tedesco" (Sóc arruinat del tot i això degut a aquellescrement d'alemany). II Romano, malgrat la fam, va deixar aquellavespre la seva sopa als porcs...Un altre italià del grup era sicilià, parlava poc i el seu esguard no erafranc; mai he encontrat millor comediant que ell: fingia a laperfecció l'epilèpsia el que li valgué sempre l'exenció del treball.Els altres transalpins no es barrejaven amb el restant de la companyai eren d'evitar prudentment. Més tard, quan van marxar del campon ens van reunir al fi de la guerra, dins un petit carretós'emportaren cap a Itàlia tots els objectes valuosos que havienrobats.Mentrestant, l'avantguarda de l'exèrcit "roig" s'acostava de Berlin iel cabdill del grup ens anuncià que entrarien dins la capital per aparticipar en la seva defensa. La nit mateixa ens evadíremfurtivament i ens amagàrem dins la selva. Em recordo que vàremdormir, com plovia dessote d'una passera prop d'un suburbi berlinèsanomenat Fürstenwald. L'endemà ens refugiàrem dintre del baixsoterrani d'una masia que servia d'abrigall perquè l'artilleriasoviètica, les famoses orgues de Stalin bombardejaven la ciutat i elsseus contorns. Eren molts de vàries nacionalitats esperant l'arribadadels soldats d'infanteria soviètica perquè feia temps ja que oíeml'estrèpit incessants dels tancs que preparaven l'assalt contra l'últimaresistència dels defensors (molt d'ells eren nois de la jovenesahitleriana o veterans de la Gran Guerra que es feien matar dins elsseus forats cavats a la vora de la carretera, "panzerfaust" (punyblindat) arma antitanc en mà.De sobte, a la tarda, els tiroteigs que s'oien llunyans s'acostaren i ala fi cessaren; és el que esperàvem per a pujar al pla terreny i mirarço que succeia: vérem una esquadra de soldats d'uniforme caquiamb el seu casc (no tots, alguns ostentaven la tradicional "chafka"folrada com si anessin de passeig turístic a la capital "miemetsa"(alemanda) considerant acabada la guerra per manca d'enemics...);la seva metralladora de mà mig en bandolera s'aproparen denosaltres quanun ucrainà es féu conèixer. El sergent del grup,aprenent que érem francesos va fer l'elogi de De Gaulle i ens diguéque aviat tornaríem a la nostra pàtria però que devíem abandonar la

Ho rnmbat i CUrar-nos cap a l'Est fins a tant que trobéssim uncamp on es reunien els alliberats.Emprenguérem una nova marxa a peu i arribàrem alguns diesdesprés a una ciutat anomenada Landsburg (avui polonès) on existiael camp previst. Allí ens instal·larem dins una casa abandonada iesperàrem l'ordre de repatriació.L'organització era molt convenient, l'abast suficient i els soviètics enstractaven de manera decent. Noobstant, els alemanys que nohavien fugit ho passaven mal, havien estat desposeit de les sevesmansions i heretats que foren distribuïda als polonesos de Galitziaanexionada per Ucrània; segons un conveni rubricat pels Aliats, lanova frontera entre Alemanya i Polònia es situava en el curs del'Oder (Odra en polonès) i la Neisse occidental; endemés la Prussiàoriental fou partida entre Rússia i Polònia. A Landsberg (potser quesigui Fürstenberg, la meva memòria no pot precisar) vérem arribarcentenars de polonesos retirats de la seva terra per trobar-ne altraque fou polonesa en el segle dotze. Si els nostres contactes amb elssoldats de l'Exèrcit roig eren bons, en alguna ocasió amicals (nopodíem oblidar que ens havien allibertas, sense ells i el sacrifici dellur poble la guerra hauria durat de segur i havien contribuit a salvarEuropa del nazisme), les relacions entre russos i alemanys i sobretotalemandes no eren...corals. Stalin els havia dit:" Castigueu les donesi minyones dins el seu cos". Els soldats...obeïren jutjant la feminitatcom antany presa de guerra i "descans del Guerrer" portant-se comho feren els japonesos durant els anys trenta-quaranta amb lesxineses i coreanes canviades en "vagines pel reconfort i recompensadel vencedor" Fou per moltes alemandes com es pot pensar unveritable suplici.

Romangueren algunes setmanes a Fürstenberg (?) com si fossin devacances, passejant-nos, fent coneixença amb els polonesos nouinstal·lats i mirant divertits els soviètics (molts d'ells eren de l'Àsiacentral) donant voltes sense parar a l'entorn d'una plaça sobrebicicletes desproveïdes sovint de pneumàtics; era per a ells undescobriment com l'eren també els rellotges de butxaca o depolsera que amagàvem de la seva cobejança.Vingué el dia de repatriació, previst en primer lloc per tren fins alport d'Odessa i després per mar fins a Marsella però el trajecte foucanviat del tot i tornaríem a França per la via Oest en tren (elsvagons foren els del metropolità de Berlin "Undergrundbahu),després en camions fins aMagdeburg. Allí entràrem en zonad'ocupació anglesa on les autoritats militars britàniques ens dirigiren

12

per ferrocarril fins a Valenciennes. Tots els repatriats que fossinpresonerso deportats eren accolits aleshores i sotmesos a uninterrogatori per militars suspicaços abans d'aplanar-se a unadesinfecció benvinguda (em recordo que la vespra durant unaparada dins l'estació de Crefeld encara matava poc desitjablespolls...) Del tot nus ens escorcollava detingudament un militar ivàrem comprendre perquè mirava si algú dins la fila portava al braçl'infame tatuatge SS; fou el cas: davant meu avançava el que haviapres el manament dels repatriats durant el viatge de retorn pensantque tindrien per a ell la consideració deguda però la vigilància delresponsable el descobrí. Era un SS de la legió Charlemagne formadapel govern de Vichy amb missió de combatre contra el bolxevismejunta als SS germànics. El tragueren de la renglera abansd'empresonar-lo i li donaren una "fart de jaços" (com diuen elsrossellonesos) venjadora en mig de crits en els quals s'expressavauna unànime reprovació.Terminades les investigacions poguérem trametre telegrames a lesesposes i parents i la nit mateixa un tren de tornada ens encaminàcap als nostres. Els retrobàrem amb l'emoció que es pot imaginar,les efusions foren llargues i dolces i la vida d'antany fou represa ambla serenitat que la pau restablida deixava esperar. S'havia acabat unangoixós malson...

EPÍLEG

En 1965, amb la meva esposa, vaig tornar a Neusalz (Nova Sol avuien polonès, traducció literal de NovaSal). Travessant Suïssa, Baviera,Txecoslovàquia, a la tornada d'un recorregut turístic per l'Est i elNord de Polònia, ens vàrem parar a Nova Sol. La població no haviacanviat sols la llengua dels habitants era diferent ens vam passejarpels barris que reconegui sense dificultat, l'única diferència que vaigobservar fou la manca de manteniment del conjunt : els alemanys,els pobles germànics tenen un veritable afany de netedad que notendran els eslaus i els...llatins. Tinguí endemés la curiosa impressióde no trobar-me a casa meva malgrat els sofriments aguantats; homels oblida amb el Temps i queden els bons records per bé que fossinescassos. Anàrem també al cementiri on pensava que encarasubsistien sepultures de francesos per a abstreure'm en llurmemòria; subsistien unes poques entre moltes alemandes ambepitafis conservades en alemany.

13

És clar, volguí tornar a la fàbrica Krausewerk i ens presentarem a laporta d'entrada del personal on reconegui un polonès, antic capatàsno molt amat de ningú antany. Em reconegué? De tota manera ensanuncià al Director després que em presentés dient que voliaretrobar els diferents tallers de l'empresa. Al cap d'una estona, elDirector i l'Enginyer cabdill ens van rebre molt cortesament però esnegaren a consentir a la meva demanda invocant l'obligaciód'obtenir el consentiment del Ministeri d'Indústria de Varsòvia. Permés que insistís, fou inútil, les ordres de darrera el teló de ferro erenimperatives. Ens brindaren una berena suculenta i oferiren a la mevaesposa un bonic llibre il·lustrat referent a l'Odra (Oder).Comprengué acomiadant-nos dels que ens acolliren tanurbanament però inflexibles en llurs decisions que Neusalz (perquèvaig pensar llavors "e" meu Neusalz"?" pertanya al passat, existiasols avui Novasal...

Tornàrem a França per la República democràtica (?) d'Alemanya i laRepública federal després d'una estada al Camp militar francès deBerlin Oest on sojornava un amic amb la seva família. Poguéremanar a Berlin-Est entrant per el famós Check Point Charlie únicpassatge obert en la "paret de la vergonya" que separava els dosBerlin. Els duaners de l'Est (Vopolizei) inspeccionaren el cotxe al'anada i tornada mirant atentament si no es trobava algú dessota.Notàrem la gran diferència de ritme de vida: animació, evolució capal progrés tecnològic, abundància a l'Oest i estancament, pocaactivitat, penúria, supremacia de l'Estat sobre l'individu a l'Est, totallò que provocà la topada entre dos concepcions de l'existència i la"guerra freda" entre dos ideologies polítiques del tot diferents.Postdata: No puc oblidar un gran perill que evitàrem durant lanostra volta polonesa. Vàrem pensar que podria éssere interessantanar fins a la frontera de l'URSS quan visitàrem el Nord del país peròno quedaven informats de que tot el tràfic turístic i comercial deviafer-se per la ciutat de Terespol al Est. Per l'antic autopista Dànzic(ara Gdansb) Kònigsberg (avui Kaliningrad), anàrem fins al límitseptentrional de Polònia però son terme era molt imptrecís: s'haviapartit Prussià oriental entre l'URSS i Polònia però per mitjà d'unalínia recta i convencional que apareixia sols sobre les mapes.Seguíem la secció de dreta de l'autopista com és degut, l'altra haviadesaparegut sota les herbes, no trobàrem cap cotxe, cap camió, capvehicle, cap ser humà i per fi arribàrem al indret on s'havia destruituna porció de calçada per carga explosiva i allà es situavaprobablement la frontera sense cap senya escrita o molló, sense

14

duanes, sense carrabiner: solament una estacada tosca podiaindicar-la. Amb tot, a mà esquerraes veia un camí de terra quebaixava i després pujava fins a trobar de bell nou el que fouautopista. El prenguérem i seguírem rodant fins a tant que veiéssimun rètol indicador de direcció. El vérem però escrit en lletra ciríl·lica iendeviní que deia "Kaliningrad". Estàvem en URSS sense plàcet osalconduit de les autoritats soviètiques!De pressa, tement encontrar policia de vigilància fronterera i veient-nos ja presos en un "golag" de Sibèria, fin mig volta cap a l'estacadade separació; el camí de terra, travessava adés Lituània (repúblicasoviètica aleshores) adés Polònia ens digueren pagesos polonesos il'indret de les rústegues estagues senyalava una mena de fronteraafegiren.Ens aturàrem per a fer una foto i oblidar la nostra por però al cap depoc temps oírem petardejar al llunyà una moto que s'apropava denosaltres; el conductor féu una pausa i enraonàrem amb ell a mitgesen alemany, a mitges en francès. Era polonès però fou alemanyquan el Reich anexionà l'Alta Silèsia on vivia i reclutà els silesians.Serví a França a Avinyó i després a Royan en la costa atlàntica on laWehrmacht resistí amb molta eficàcia. Conservava bons records dela seva estada en el nostre país i ens digué que si pogués hitornaria...No puc oblidar tampoc una altra recordança del viatge que férem aPolònia, fou del tot excepcional. Era diumenge i travessàrem unaciutat important del Nord-Oest del país anomenada Bydgoszez(Bromberg en alemany).Rodàrem pels carrers de la població completament deserta, no s'oiares teníem la impressió de travessar una vila morta i sentíem unmalestar sorprenent quan de sobte a migdia esclafí un tritlleigestrident de campanes (?) per tot arreu. Totes les vies s'ompliren degent eixint de les esglésies on s'havia pronunciat "I'lte missa est" i laciutat retrobà vida normal en un no res. Espectacle únic per la sevarapidesa i sobretot pel seu sentit pregon: en un país dit comunistatots els habitants professaven llur fe catòlica; no ens va esbalair méstard que el nou papa fos polonès....

15