També diu que quan els catalans van envaïr als àrabs, va haver-hi un gran terratrèmol que va desfer tots els jardins que van vorer, menys un,el jardí de l’aigua, que és un jardí que estava fet dins Eivissa però estava amagat perquè era un jardí aquàtic, el millor jardí que han fet els àrabs. Per això van decidir fer-lo ocult i protegir-lo amb uns dimoniets un poc entremeliats però molt bons, anomenats Djins, i així fer que si algú hi entra algun dia s’asusti i no pugui fer-li mal a aquella apreciada ‘’obra d’art’’.

Durant molts anys la meva família va viurer amb por, i explica que van humiliar a una avantpassada, que estava embaraçada quan varen descobrir que era una bruixa i que va fer que no es pogués vorer amb els altres components de la família. Quan vaig tancar el llibre em va caurer un paper, que estava aferrat a la part de la portada posterior; només tenia escrita una paraula: AVENC. Vaig anar a una biblioteca i vaig començar a buscar informació sobre avencs, però no trobava molt.

Els llibres només deien que eren uns forats tan profunds que pareixia que no tenien fons, és a dir,que mai acabaven.Això era tota la informació que havia trobat. Vaig anar a l’ordinador de la taula del costat i vaig posar al google la paraula avenc, i van començar a sortir pàgines i pàgines; jo mai havia vist com funcionava un ordinador, però al final vaig trobar un lloc molt interessant. Parlava dels avenc, i d'on es situaven. Vaig sortir corrent a buscar un taxi, i vaig dir-li que em portés al penya-segat dels ‘’Ais’’, i una vegada allí vaig comprovar que no hi hagués ningú.

Després d'haver observat que no hi havia gent pels voltants, vaig espargir la mescla màgica per la gespa que hi havia a prop meu i just després vaig obrir un pot que contenia unes quantes plantes barretjades amb un poc d’oli i també amb aigua; tot seguit vaig treure el meu llibre d'encanteris, pronunciant totes le paraules que estaven escrites a la pàgina 42, a la secció d’aparicions, apartat de com trobar coses amagades.

A continuació, va produir-se una petita explosió i al meu costat va sorgir un forat negre petit. Vaig pensar que aquell forat era l’avenc que jo buscava, però com estava un poc grassoneta ,no cabia al forat, per això vaig agafar un tros d’un arbre i picant vaig fer un forat a una mesura més adient per a la meva anatomia, per dir-ho d’alguna manera...

Vaig anar al bosc que hi havia just al meu darrere i vaig agafar una espècie de mosca, que va molt bé per il·luminar quan no tens unes quantes espelmes a mà; no perquè fos de nits ,sinò perquè vaig poder observar que aquell forat era molt fosc i profund, i a mi no m'agrada gens la foscor i menys amb la por que tenia, ja que no sé que podria trobar al final d’aquell túnel secret ...

Com el terra era molt humit, sentia relliscar els meus peus i cada vegada el substrat es tornava més remull, quan de sobte vaig caure i per no fer-me tant de mal, em vaig aferrar a una roca punxeguda que amb l’escalfor de la meva ma es va desprendre del mur i va deixar caure un pergamí on hi havia dibuixat un mapa molt esquemàtic ,que era la ruta a seguir muntanya endins.

En endinsar-me dins la foscor, vaig començar a escoltar una remoreta intermitent que a mesura que anava caminant se sentia més forta. De sobte aquell soroll es va tornar ensordidor i de cop em vaig trobar davant un mur lluent d’estels , mirallets aferrats a les roques col·locats de forma que deixaven veure un espectral paisatge, com si fos el quadre més gran del museu del Louvre..... s'hi veien arbres de tots colors i fullatges, les flors més belles de l ‘univers, els nenúfars més enlluernadors i encisants inimaginables , però passava la mà per sobre i no eren més que trossets de miralls aferrats i jo em preguntava d’on podia surgir tan marevellosa escena.

Jiii, jiii, jiii uns crits aguts es varen començar a sentir i els petits djins baixaren dels túnels amb unes lianes d’or que envoltaren als meus braços i que serviren per alçar-me fins una altra dimensió i alli va aparèixer el més marevellós jardí que ningú ha vist mai, d’uns color i aromes tan delicats que pareixia estar dins un somni. Era l’essència de l’illa el que retava d’un passat que va ser mutilat

Era l’essència de l’illa el que retava d’un passat que va ser mutilat pels homes segle darrere segle i que havia desaparegut totalment de la vista del món però encara retava aquest remans de pau i bellesa, desconegut per tothom. Efectivament sa nostra illa havia estat un marevellós paradís. Aquella era la prova , però tant sol en quedava aquell jardí amagat dins un avenc i jo tenia ganes de compartir-ho amb la meva gent, amb els amics, tenia ganes de dir-ho a tothom però...i si els humans tornaven a fer de les seves... i si deixaven perdre aquella meravella com havien fet amb la resta de l’illa?

Ara que ja som velleta estic contenta de no haver mostrat mai el jardí aquàtic i olorós perquè supós que la cobdícia humana ja hauria acabat amb ell , i ara sé que vaig obrar bé però...

 Un dia una màquina grapejant i desfent la terra per construir carreteres i autopista es va encallar amb una punteta de roca, un petit mirall que un djin havia descuidat i a punt va estar de descobrir-ho però les fades, follets, fameliars i barruguets de l’illa s’ajuntaren per fer fora aquelles màquines infernals i....de moment allí segueix el meu jardí secret. 

Espero que per molts i molts anys.....

• AUTORA: Alícia Ramon (2n D)

• AJUDANTS TÈCNICS: Júlia,Neus,Ana (2n D)

• DIBUIX: Marina (2nD)

• NARRACIÓ: Alumnes de 1r Batxillerat