ABRACADABRANT!Núm.5 desembre 2011

L'altre dia els diaris publicaven unanotícia luctuosa: el rinoceront negre del'Àfrica occidental està oficialmentextingit. Encara queden exemplars derinoceront negre a altres parts d'Àfrica,però a tot arreu estan en perill d'extinció.L'any passat, l'últim exemplar derinoceront de Java del Vietnam fou morta mans d'un caçador furtiu. L'únicasubespècie de rinoceront que gaudeix de

bona salut és la del rinoceront blanc, queactualment compta amb prop de 20.000exemplars. Qui sap, tanmateix, si en unfutur no gaire llunyà l'únic testimoni delpas per aquest món d'unes criatures tanexcepcionals no serà un grapat de vídeosi fotografies conservades als arxiusaudiovisuals.Des que l'home és home ha perseguittotes les espècies de grans animals quehan habitat la terra, com si se sentísgelós de la seva bellesa i majestuositat.Sembla que els mamuts es van extingir,en part, per la caça abusiva a què van sersotmesos per una humanitat que ja feiaservir les seves habilitats motriusmillorades i la seva intel∙ligència i habilitatprivilegiades per al mateix que seguiriafent mil∙lenis més tard: matar.Els animals extingits tenen un gran poderevocador. La mateixa paraula mamut,que deriva de la llengua de l'antic pobleVogul i que significa "excavador", n'ésuna prova. Aquests habitants dels Uralssovint trobaven ossos i evidències del'existència d'aquests animalsmonumentals però no en veien mai cap

de viu i van acabar pensant que viviensota terra i que si els tocava la llum delsol morien.Algun dia els rinoceronts també deixarande formar part de la realitat i entraran alnostre panteó d'animals mítics. Perdremuna cosa i, a canvi, en guanyarem unaaltra. El món encara serà un lloc mésgris, però tindrem un motiu més per fugir­ne, encara que potser als rinocerontsaquesta permuta els semblarà injusta.Actualment, les banyes de rinocerontencara són un ingredient molt valorat perla medicina xinesa tradicional, peròpotser en un futur les utilitzaran les fades,barrejades amb pols d'estrelles, perconvertir les nenes en princeses.Flush

L'últim unicorn

Rinoceront negre

L'últim exemplar de rinocerontde Java que vivia al Vietnam.

B.S.O: CRÒNICA DEL XIII FESTIVAL DE CINEMA NEGRE DE MANRESAManresa ja porta 13 anys celebrant un festival de cinema especialitzat en cinema negre.Aquest any continua oferint una sèrie de films interessants, alguns que seran estrenes en els

propers dies i també altres propostes difícils de veure. Acontinuació presento una sèrie de films visionats durant el festivalcelebrat entre els dies 9 i 13 de novembre.Derniere étage, gauche, gauche: Llargmetratge francès querelata un dia qualsevol en un barri perifèric. Una família rep lavisita de la policia i un algutzir per desnonar l’habitatge, peròaquesta visita es transforma en un segrest involuntari de l'algutzir.La trama es va complicant a mesura que descobrim les històriesdel pare, el fill i el segrestat. Un retrat de la vida real que de tanten tant surt per les notícies.London Boulevard: Una pel∙lícula amb una trama amb massahistòries, cap de les quals es desenvolupa amb plenitud.Segurament la novel∙la de Ken Bruen es desenvolupa millor. Unexpresidiari que torna a la societat, i es troba amb els problemesde la vida en llibertat: una germana alcohòlica que va darrere els

homes buscant diners, molt ben interpretat per Anna Friel. El seu antic company de batallesque no el deixa tranquil i un mafiós que el vol enredar. En tota pel∙lícula de gènere negre hi had’haver un personatge femení, en aquest cas es tracta de Keira Knightley, que interpreta auna famosa actriu retirada que el contracta per fer de protector. Una pel∙lícula que et deixaamb molt bon gust de boca.Route Irish: Ken Loach mai decep, faci la pel∙lícula que faci:sempre aconsegueix films superbs. Aquest cop fa una pel∙lículasobre el poder de les empreses de seguretat en les guerrescomercials en terrenys hostils. Relata la investigació de la mortd’un exsoldat anglès en circumstàncies estranyes. És el seucompany qui investiga, perquè no es creu la versió donada perl’empresa. Una pel∙lícula amb bon ritme, i per saber que lesguerres no porten res de bo.Si en l’anterior crònica de Donostia deia que els austríacs tenien unproblema, aquest cop toca parlar del país de Bèlgica. En concret dels pagesos belgues,encara estan aturats i el seu pensament és anòmal, a part de la dificultat d’entesa entre valonsi flamencs. La trama relata la xarxa il∙legal d’hormones per engreixar els vedells. Tot començaarran de la mort d’un policia que investiga el cas, les peculiaritats dels personatges és el mésinteressant de la pel∙lícula. Un retrat excel∙lent de la ramaderia belga. El seu títol és Rundskop(Cap de toro) va ser el guanyador del FECINEMA, la projecció va ser pèssima però la qualitatdel film és excel∙lent. És la pel∙lícula seleccionada per Bèlgica a la carrera dels Oscars. Siteniu la idea de viatjar a Bèlgica no dubteu de consultar la cartellera i deixeu­vos seduir per lacinematografia belga, i així fer una anàlisi de la societat i la forma de vida belga.Per acabar dues pel∙lícules que proclamen als quatre vents: VISCA L’AMOR!!!La primera és Drive, guanyadora del premi a millor director a Cannes 2011. Una pel∙lícularomàntica disfressada de gènere negre, i si parlem de sentiments que surten del cor, tambéhem de parlar de sang, de molta sang. En la pel∙lícula coneixem un conductor de cotxes, queporta delinqüents al cotxe per fugir del lloc dels robatoris, el més important per a ell són els 5minuts d’espera, lògicament sentirem el tic­tac del seu rellotge.L’amor apareix coneixent la seva veïna i tot es complicarà quan decideix ajudar el seu marit.Si us agrada conduir no dubteu d’enamorar­vos de la vostra veïna rossa.

Ken Loach

La segona es tracta de l’última pel∙lícula de Zhang Yimou, Amor bajo el espino blanco és unfilm romàntic ambientat en la Revolució Cultural a la Xina. L’argument és el típic, noia coneixnoi, però el més bonic de la pel∙lícula és la sensibilitat que desprenen els dos protagonistes.Lògicament ells dos lluitaran perquè l’amor prosperi a causa de les seves diferències socials iproblemes familiars, però és la força de l’amor que fa trencar barreres i redueix distàncies.Exceptuant aquesta última totes formaven part de la secció oficial del Festival de CinemaNegre de ManresaBuscapé

Carey Mulligan, la veïna rossa i guapade Drive

LES PALPITACIONS DEL MESMAIKA MAKOVSKI ­ DESAPARECER

La cantant Maika Makovski, nascuda a Mallorca amb arrels deMacedònia i d’Andalusia, actualment no té residencia fixa, combinales ciutats de Barcelona i Nova York. Ara ens presenta el seu noudisc “Desaparecer” arran de l’espectacle teatral dirigit per CalixtoBieito, una obra teatral a partir de textos d’Edgar Allan Poe, l’obraque dóna nom al disc. L’obra està protagonitzada per JuanEchanove, Maika Makovski apareix vestida de blanc i acompanyadaper un piano, fa de complement musical perfecte en l’obra de teatre.Però parlem del disc, les lletres de les cançons són pròpies però

agafant la inspiració dels textos de l’autor americà. La presència del piano en aquest disc itambé en les actuacions en directe és fonamental i bàsica – hi ha gent que diu que aixòdemostra una maduresa musical ­ . Però de Maika Makovski hem de destacar la seva veu, quepuja i baixa per totes les octaves. Un disc especial per poder desaparèixer una estona perllavors tornar a la normalitat.A principis de l’any 2012 està prevista la publicació d’un nou àlbum, una veu i una artista queno para.BuscapéNota: Maika Makovski actuarà aquest proper divendres 2 de desembre a la Faktoria deTerrassa. Hi assistirà la redacció de l'Abracadabrant en ple.

B.S.O: CRÒNICA DE L’ALTERNATIVA. FESTIVAL DE CINEMA INDEPENDENT DEBARCELONA

Com cada any en el mes novembre arriba l’Alternativa.Aquest any va ser la divuitena edició que es va celebrar durantles dates de l’11 al 18 de novembre, al Centre de CulturaContemporània de Barcelona. La programació és eclèctica i vadirigida tan sols a gourmets de l’autèntic cinema alternatiu.Eddie Saeta és una de les productores més interessants delpanorama català i mundial, capitanejada pel magnífic LluísMiñarro. Aquest cop ens presenta una pel∙lícula brasilera moltvitalista. Es tracta de Girimunho (Remolí), aquí coneixem unaàvia de 82 anys que viu la vida com si l’edat no fos unproblema. S’acaba de morir el seu marit però ella continuavivint igual que abans. La protagonista viu amb la seva néta, ala qual li explica els secrets de la vida, li diu que gaudeixi deles festes, que la calma és important i que la vida és bonica.

Una pel∙lícula contemplativa ideal per fer la migdiada per a molts espectadors, jo vaig poderresistir. En la pel∙lícula sonen vàries cançons tradicionals brasileres que complementen el film.Une escroc très discrète (Una estafadora molt discreta) sembla de bon principi un documentalsobre un cas d’estafes realitzades per una dona gran, que ningú coneix, ningú l'ha vist i ningúsap el seu nom. Però quan la directora avança en la investigació descobrim una identitatcuriosa, on hi ha una llarga història al seu darrere. Un documental que encanta com feia laprotagonista als seus clients amb un gran poder de seducció.Tanqueu els ulls i imagineu­vos la pel∙lícula més fantasiosa i més màgica feta en la història delsetè art, encara s’han d’inventar noves paraules per definir aquesta obra mestra. És unapel∙lícula realitzada amb molts pocs recursos, amb la tècnica de l’stop motion. Feta ambquatre fustes, un munt de claus i amb pintura per donar color al film. L’Alternativa ens ha fetun regal projectant aquest magnífic film. Plena de detalls angelicals com un piano fet de cartróque té el nom de “Wonderful Life”, una casa que s’obre per la meitat, i on hi ha una petita torreconstruïda per estar més a prop de Déu, perquè escolti el miracle que desitja el protagonista.El seu títol és Gravity was Everywhere Back Then (La gravetat era a tot arreu) i el nom deldirector és Brent Green. El film està inspirat en l'excèntric Leonard Wood.Una de les seccions més interessant de l’Alternativa és laprojecció de curts, així descobrim les tendències i les idees dedirectors d’altres països que amb molta sort seran els futursrealitzadors del cinema del futur. Personalment em quedo ambun curt d’animació molt poètic amb un títol encantador HowLife Tastes (El gust que té la vida) de la coreana SoyoungHyun.En el festival també hi havia un apartat dedicat al noudocumental argentí amb el nom de Mirades del Sud. Enconcret parlaré de Fotografías, un documental premiat en el Festival de Màlaga. Ens relata elviatge personal que fa el director Andres di Tella. Un assaig molt personal sobre la seva marearran d’una caixa plena de fotografies. Es tracta d’un viatge al passat i també real a l’Índia, onva néixer la seva mare, Kamala era el seu nom. Un viatge profund i personal a les arrels de lafamília materna, La pel∙lícula desprèn una espiritualitat molt particular.L’Alternativa també ha dedicat una retrospectiva al director francès Alain Cavalier. Per a miera un director desconegut i ha estat un plaer conèixer un realitzador tan personal i íntim,justament amb la pel∙lícula Irène, un dels seus treballs més personals, encara que tota la seva

Gravity was everywhere back then

filmografia és íntima i característica. Alain Cavalier és un escriptor i un poeta que per escriureutilitza la seva càmera en comptes d’utilitzar una ploma i paper. Filma la quotidianitat d’unaforma esplèndida. Ell i jo tenim una cosa en comú, tots dos ens vàrem enamorar de CatherineDeneuve.Una cosa és certa, el futur econòmic i comercial està a les mans de la Xina. Per tant, podemestar tranquils amb el futur del cinema perquè la filmografia xinesa ésuna de les més completes. I a nivell underground també hi tenen la màtrencada, l’exemple és Han Jia (Vacances d’hivern) una pel∙lícula entrel’absurd i l’humor negre. El film relata els últims dies de vacances d’ungrup de joves que es fan les grans preguntes universals.Durant el festival hi hagut moltes frases a recordar, però la meva memòriaha patit un desgast considerable, per tant, em quedo amb les dues últimes: “M’he convertit enla seva compresa” i l’altra “Què vols ser de gran? ­ De gran vull ser orfe”.Us proposo que l’any que ve us deixeu caure pel CCCB durant la propera edició del’Alternativa. El millor festival dels Països Catalans.Buscapé

Alain Cavalier

Xerrameca...Des de temps antics, un bon orador, conquereix el món. L’orador sapcaptar l’atenció del públic, disposa del bon gust de les paraules, i sapincendiar els cors. És una persona que ha adquirit l’art de saber parlar,segurament perquè ha practicat l’art de saber escoltar, i l’art del silenci.Avui en dia, l’equilibri entre aquests tres arts s’ha tergiversat. Parlemper suplir el silenci, i ens esgota escoltar. Experimentem l’excés deparaules, que ens bombardegen per tot arreu mitjançant la

propaganda, el televisor o les xarxes socials. A través d’elles ens assabentem de tot el que passa forade nosaltres, fins i tot de les intimitats dels amics dels amics. S’ha dit que les paraules són l’aliment del’ànima, així doncs, hem de vigilar les que ens posem a la boca, i les que ens costa empassar. Lesparaules, que haurien de servir per expressar la realitat, s’han transformat en el seu substitut. Sóc allòque explico, i el món és tal com me l’expliquen. Sumits en la immediatesa, la paraula és l’acció. Peròsi no hi ha silenci, no hi ha ni instrospecció ni escolta. Anul∙lo el diàleg amb mi i aleshores, quan hed’expressar alguna cosa gran, busco frases o sentències d’altri, perquè no en tinc de meves, perquèamb tantes paraules de fora, no he parlat amb mi mateix. I m’atrapa la mort, i s’emporta tantes i tantesparaules difuminades que hauria volgut expressar. Em moro sent un desconegut. I entre el primer plorde la vida i l’epitafi... xerrameca. Hauríem d’apostar pel silenci. Ja ens va assenyalar el filòsof LudwingWittgenstein que “D’allò que no es pot parlar, cal guardar­ne silenci”. El filòsof ens alerta que utilitzemles grans paraules sense contemplar­ne el sentit, les fem servir més com a arma que com ainstrument de recerca de la Veritat. La situació s’agreuja avui en dia, quan ja ni utilitzem les gransparaules, perquè les hem buidat de significat, tan sols xerrem per evitar quedar­nos amb nosaltresmateixos. Hi ha molt moviment de sortida de nosaltres i poc d’entrada. Ens cal el silenci per tornar avalorar les paraules, i no utilitzar­les per esquivar els buits, sinó per desxifrar el Misteri. No podemfugir del silenci, tard o d’hora apareixerà, davant la guerra, l’holocaust, la traïció... I després d’aquestsilenci, apareixeran les paraules amb sentit, aquelles que ajuden a construir o a derrocar la mentida,perquè neixen de la reflexió, l’honestedat i la sinceritat valenta. Però potser és millor curar­se en salut ino esperar que fets tan dramàtics sacsegin les nostres vides. Ara i aquí, un bon silenci no té preu.Nuwanda

EL RETORN DEL TROBADOR FOSC

Daniel Darc: La taille de mon âmeDurant la seva última etapa, Daniel Darc només publica un disc cadaquatre anys i, per tant, cada cop que ho fa és tot un esdevenimentper als seus seguidors. Darc és pràcticament un desconegut aCatalunya, però és raonablement famós al món francòfon. L'anticcantant de Taxi Girl és un apassionat de la mitologia del rock i delsescriptors maleïts com Charles Baudelaire o William Burroughs i ellmateix encarna com ningú la figura de l'artista autodestructiu.Després d'una etapa exitosa als anys 80, l'any 1994 va acusarespecialment el poc ressò comercial que va tenir el seu disc Nijinsky

i durant deu anys va desaparèixer de l'escena musical. Tot aquell temps va estar consumit perdiverses addiccions i fins i tot va fer una estada a presó. L'any 2004 Darc va reaparèixer ambel magnífic Crèvecoeur per contar­nos que havia estat a l'infern i que havia sobreviscut.Quatre anys més tard va fer el seu particular homenatge a Coltrane amb Amours suprémes,que comptava amb la seva cançó més exitosa: j'irai au paradis ("Quan mori aniré al paradísperquè la vida ja l'he passada a l'infern").Ara torna per mostrar­nos la mida de la seva ànima: un disc, potser, més intimista, amb un tode confessió a cau d'orella, però que manté intacta l'elegància il'emotivitat dels seus llançaments anteriors. Darc segueix fitantels grans noms de la música popular del segle XX percompondre les seves cançons, que han estat gravades ambuns arranjaments excelsos. El disc no sona antic ni modern,sinó tot el contrari. La primera cançó, Ira ("Comença per I,acaba per A") ja mostra la senzillesa que regna durant tot eldisc, com si no necessités més motius per estimar lespersones que estima, un recurs que torna a utilitzar a Ana, enla qual va repetint el nom ("Ana, Ana, Ana...") al principi decada estrofa, com si el sol fet de pronunciar­lo ja fos un motiude gaudi, assaborint­lo com un bon vi. És com si l'experiència,després de tants mals tràngols, l'hagués ajudat a veure quinessón les coses bones de la vida, coses senzilles en les quals valla pena emprar el temps i les paraules.En aquest disc Darc parla molt de l'amor, de vegades ho fad'una manera molt tendra, però d'altres ho fa fins i tot amb un punt d'humor molt refrescant,com a Les filles aiment les tatouages ("les noies estimen els tatuatges, les dones estimen elstatuats i els malabarismes, i jo, jo faig malabarismes"). Ara àdhuc és capaç de relativitzar eldolor d'un trencament amorós: ho fa a C'etait mieux avant ("ella em va dir que abans era millor(...) però el consol és que d'aquí en sortirem tots dos vius") i a la festiva My baby left me. Noobstant això, no s'està de reservar­nos alguns moments de dramatisme sublim marca de lacasa a Seul sus la Lune o Quelqu'un qui n'a pas besoin de moi.Darc és un artista realment especial, de ben segur un dels més destacats de l'actualitat. Eldisc que acaba de publicar és un d'aquells escassos artefactes que ens ajuden a viure la vidaamb més intensitat. Escoltar­lo des del principi fins al final és tota una experiència catàrticaque ens fa passar per diversos estats d'ànim. Feu­ho i tindreu banda sonora assegurada, coma mínim, per als propers quatre anys.Flush