“Bo i pervers”

Com bé diu el títol de la seva obra, en aquest recull de la “Genealogia de la Moral”, Nietzsche decideix cercar en les arrels del llenguatge trets o aspectes psicològics, a nivell històric, que delatin l'origen etimològic de les paraules, en el que hom constantment apunta al valor “moral” que tenien segons l'època. Frederich Nietzsche, en la primera pàgina d'aquest recull, comença criticant a psicòlegs anglesos, posant de manfiest el seu desacord amb ells sobre l'origen dels actes altruistes. Els psicòlegs afirmen que una acció és bona perquè és altruista, no per els beneficis que pugui com- portar o per l'utilitat final d'aquesta, sinó que, pel fet de ser un acte altruista, ja és considerat un acte bo. Nietzsche respon aquests argumentant que l'acció només es bona pels qui s'en aprofiten, i que amb el pas del temps, el mot “bo” s'ha adherit a accions que eren tot just altruistes. Més endavant exposa que, per “l'idiosincràsia pròpia dels psicòlegs anglesos, l'home superior tenia un privilegi davant l'home general”1. Amb aquesta frase, Nietzsche passa de la reflexió etimològica sobre la paraula “bo” i els actes altruistes a encetar un nou tema de caràcter social sobre l'influència de les classes benestants i riques sobre lo “bo i dolent”. Segons Nietzsche, la noblesa, l'aristocràcia, les famílies benestants, van imposar la seva pròpia terminologia i van adoptar la paraula “bo” a ells mateixos, les seves costums i pertinences, com a fi últim de distingir-se de les classes pobres, vulgars. Nietzsche critica el fet de que siguin els poderosos els qui tinguin el dret de crear valors i otorgar significat a les paraules. Hom també carrega contra el fet que s'hagi oblidat la utilitat dels actes altruistes, o com diu Nietzsche, “no-egoistes”: això comporta que el mot “útil”, que és bo, passi a formar part d'allò que és noble, distingit. O el que és el mateix, el terme bo, s'hagi desenvolupat en el sentit de “noble, generós, distingit”. Nietzsche ho demostra amb l'exemple alemany “schlecth i schlicht”. 2

Nietzsche fa un estudi etimològic de la paraula bo i els significats que ha anat prenent durant la major part de l'història, desde l'aristocràcia grega fins la caiguda d'aquesta, com també el seu paral·lelisme amb el mot malus, que relaciona amb negre. L'home vulgar esdevé, metafòricament parlant, un home de cabells negres. Per tant, el terme “bo” - noble, poderós, distingit- també acaba prenent una connotació de puresa, en el que el cabells daurats, rossos en son el símbol més clar.

La puresa, comença a prendre força en altres àmbits com la dieta o la castedat i el sacerdot comença a ocupar un lloc prominent en l'estructuració de la societat. Segons Nietzsche, els sacerdots adopten el paper contrari al model de vida aristocràtic i ho fan per demostrar la seva impotència i per així escampar el seu odi. Nietzsche insinua que el jueus son el poble sacerdotal per excel·lència i ens recorda que la revolta dels esclaus3 serveix per invertir els valors anteriors. El bo no és el noble, el distingit, el poderós.. ara és el pobre, l'humil els qui adquireixen la connotació de “bons”,i que Nietzsche qualifica com a uns ideals que esdevenen perversos. Amb aquesta moral creix i s'alimenta el cristianisme.

“Els bons només són els desgraciats. Els bons només son els pobres, els febles, els humils. Els pietosos i els beneïts per Déu” (cita pàg 352).

Nietzsche s'adona que aquesta és una afirmació forta i per això afirma que els canvis son molt difícils d'acceptar i de veure, i sobretot aquest, que fa més de 2000 anys que dura. El cristianisme ha acceptat l'odi jueu, del qual n'ha sorgit el seu amor, l'amor de Jesús de Natzarez, que n'és el seu representant. Nietzsche veu aquest com un objectiu del poble d'Israel, una venjança disfressada que pretèn introduir un concepte cruel com és la crucifixió per salvar els homes.

1 Atena, pàg 343.

2 Atena, pàg 345. “Schlecth” significa dolent i “Schlicht” simple, senzill. Nietzsche fa servir aquest exemple morfològic per donar veracitat a la seva teoria.

3 “Els esclaus” es refereix al que seria el poble d'Israel que estava sotmès al imperi Egipci.

Nietzsche afirma que ha guanyat l'home vulgar, i seguidament posa en dubte la tasca de l'Esglèsia, la cual titlla com a entrebanc per a la societat moderna i intel·lectual.

Nietzsche es disposa a estructurar els arguments del següent mode:

La moral dels esclaus neix del ressentiment. Aquest ressentiment constitueix la creació d'aquests valors. La moral dels esclaus es basa en la “negació de la pròpia essència”4; una negació que no aporta res, una moral que incideix sobre la negativitat, mancada de posivitat. Al contrari que la moral dels nobles, en comptes d'originar l'afirmació en si mateix, la nega.

Nietzsche planteja les principals diferències entre la moral del “nobles” i la moral dels esclaus. Critica fortament el fet de que la moral “esclavista” aprofondeix en les arrels del ressentiment i creu que manté una actitud creadora per el simple fet d'oposar-se a quelcom. Pero segons Nietzsche, aquesta forma d'entendre la possiblitat és errònia, ja que es basa en la negació d'un mateix. Per altre banda, la moral dels nobles no arrela en el ressentiment, sinó en l'afirmació, la creació, la positivitat.

La moral esclavista, la de l'home vulgar, estableix els termes de dolent, baix, infeliç... tal com podem relacionar amb els següents mots: infeliç dissortat, dolent. 5En canvi, en la moral noble els valors són les seves pròpies intencions, la seva pròpia vida, la voluntat de poder. Nietzsche considera que els humans, estan recluits a aquests valors cristians i tenen que desprendre's d'aquests. En la pàgina 359, podem intuir les primeres nocions del “superhome” de Nietzsche. “Allí gaudeixen de la llibertat tocant a qualsevol obligació social, a la selva s'alliberen de la tensió que produeixen una reclusió i un tancament excessius en la pau de la comunitat, tornen a la inocència popia de la consciència de les bèsties de rapinya”

Amb aquest fragment queda clar el rebuitg de Nietzsche pels valors occidentals-cristians, on els quals, segons ell, hi manca la voluntat de poder, d'èsser... i d'on brota la voluntat nihilista: la voluntat del no-res, una voluntat en la que l'èsser humà no té cap fi especial i en el que aquest tant sols viu per morir. En el text, Nietzsche esmenta el nihilisme, i hi podem veure com exposa dos tipus de visions de vida, dos tipus d'home: una visió de vida d'un home europeu, bondadós, petit, més mediocre, més cristià... però per altre banda, un home brillant, victoriós, disposat a assolir la perfecció. Podem veure com Nietzsche ahela una visió – com ell mateix reconeix en clau d''humor – d'una deesa que li proporcioni aquesta visió del superhome: “Concediu-me una sola visió tocant a quelcom perfecte, a quelcom definitivament acabat, feliç, poderós, victoriós(...)” alhora que mostra un total rebutg per la visió de l'home infeliç: “Es tracta del fet que una cosa descastada es trobi al meu costat, que hagi d'olor les vísceres d'una ànima descastada...”6

Nietzsche continua però, reflexionant sobre la visió de l'home, i ho fa exemplificant les dos visions amb animals: l'home bo, infeliç, és l'anyell, i l'altre, el superhome, és un au de rapinya (altrament anomenada àguila). Introdueix el concepte de força i de feblesa, argumentant que son conceptes antagònics entre ells. Nietzsche afirma que la voluntat, la força, i el subjecte, és el mateix, són una unitat indivisible. Posa el exemple del llamp i el llampeg: no existeix el llamp, sinó només el llampeg. No hi ha un agent darrere l'acció, sinó que l'acció ho és tot. Seguidament, Nietzsche critica el fet de que l'anyell, “el bo”, pel fet de oposar-se i fer el contrari que l'au de rapinya, creu que està fent el correcte. Cal destacar la frase que Nietzsche retreu en forma de burla: “Nosaltres els febles,

4 Atena, pàg 355. 5 Atena, pàgina 356. Nietzsche afirma que la majoria d'aquests mots equivalen al de l'home vulgar. (paraules hebreu)6 Atena, pàgina 362-363.

som veritablement febles. És bo, doncs que no fem res que sigui inadequat a les nostres forces7

Amb aquesta frase Nietzsche pretèn exemplificar tots els conceptes que ha mencionat: per una banda, que la força no és feblesa, per altre, l'actitud de l'home “oprimit i humil” i finalment, la noció de que el fi de la vida ha de ser nihilista, és a dir, dedicada al no-res.

Aproximant-nos al final d'aquest recull, Nietzsche nega l'existència d'un més enllà cristià i del reialme de Déu. Critica el concepte de la fe com també la dels valors cristians impregnats en l'ideal de vida cristià, i es burla de la contradicció de que “els infidels cremaran al foc etern”8

Per concloure, Nietzsche fa una metafòra en la que el bo-dolent/ bo-pervers són dos bándols en permanent lluita, tot i que admet que el segon fa temps que s'ha imposat. Hom descriu que un té per símbol Judea i l'altre Roma, argumentant que la segona ha sigut la vençuda. Tot i que Nietzsche després menciona que Roma ressorgeix durant el renaixement, amb la conseqüent valoració noble de totes els coses, Judea es torna a imposar amb la revolució Francesa. Així doncs, la noblesa política francesa desapareix, i torna els instints populars de ressentiment, així com l'home vulgar. .

Nietzsche finalment invita als filosòfs que interioritzin en ells aquesta escala de valors jerarquitzadora i aristocràtica, donant per acabada aquesta secció de la genealogia de la moral.

7 Atena, pàgina 365.8 Atena, pàg 369. “De quantes coses em burlaré (...) tot contemplant com tants reis i tan grans (...) es fonen en

flames”.