Ferran Buch

L’esdeveniment del segle

Vaig entrar de forma precipitada al meu apartament, apressant-me en direcció a la sala d’estar.

Encara no era capaç de creure’m la mala passada que m’havia fet el meu cap aquella mateixa

tarda. Amb les ganes que tenia d’arribar aviat a casa per preparar-me com és de rigor i

disposar-ho tot per gaudir del partit per televisió, es presenta l’home en el meu despatx i em

parla d’uns informes urgents que esperaven a la central de Berlín dilluns a primera hora del

matí. Que era una qüestió de vida o mort, em va dir. Com si una final de Champions entre

Barça i Madrid no ho fos!

No, a mi no m’enganya. Ja fa massa temps que em busca les pessigolles, encarregant-

me treballs cada vegada més feixucs, amb males cares i crits que no vénen al cas. De sobres

sé que vol que plegui, però ho porta clar, i menys tal com estan les coses avui en dia. Ara,

aquesta sí que no li perdono. Jo que aquest matí ja m’imaginava fruint del partit, ben

arrepapat al sofà de casa, amb la bufanda de la final de París al costat del televisor i una caixa

de cerveses ben fresques esperant-me a la nevera. I en comptes d’això, m’he hagut de quedar

treballant fins tard, en una oficina pràcticament deserta, soterrat en paperassa, amb el nas

enganxat al monitor, veient neguitós com anaven caient els minuts, mentre la resta del món es

preparava per l’espectacle de la final.

A mesura que avançava a corre-cuita pel passadís de casa, anava deixant enrere les

coses que m’eren sobreres —cartera, claus, maletí—, escampades per terra sense massa

miraments. Dintre de la desgràcia, havia tingut la sort de poder arribar al pis quan encara

restaven deu minuts d’un partit que, segons narraven els locutors que escoltava a la ràdio del

cotxe de camí cap a casa, a més de resultar èpic, portava estona empatat a dos gols i la balança

podria decantar-se del costat de qualsevol dels dos equips.

Tot just després d’engegar l’aparell vaig renegar, exasperat, davant l’habitual recerca

detectivesca que em veia obligat a resoldre cada dia: trobar el comandament a distància. Per

sort aquesta vegada va resultar força ràpid i vaig prémer el botó del canal corresponent,

palplantat davant la pantalla, al bell mig de l’estança, encara a les fosques, esperant que

aparegués la imatge. Però res.

No m’ho podia creure. Em mostrava incapaç d’assimilar com es podia acumular un grau

tan elevat de mala sort en un sol dia. Vaig seguir prement el botó del comandament, de

manera compulsiva, cremant-lo, esborrant el número que hi havia dibuixat, sense compassió,

serrant les dents, amb les gotes de suor caient-me pel front, com qui prem el gallet de la seva

arma en una guerra, lluitant contra un enemic que es nega a capitular.

Finalment l’electrodomèstic va començar a reaccionar, lent, mandrós, oferint una imatge

borrosa que a poc a poc es va anar definint. Però no era el partit. Era evident que el destí no

tenia cap mena d’intenció de posar-me les coses fàcils.

De genolls, a punt de posar-me a somicar, vaig contemplar com un parell d’éssers

estranys retransmetien, amb vehemència, el que semblava un missatge impossible de

desxifrar. Ho feien a través d’uns sons fortament guturals, acompanyats d’uns símbols

sobreimpressionats igualment irreconeixibles, en una emissió plena d’interrupcions i salts en

la imatge. Tenia tot l’aspecte d’una d’aquelles pel·lícules d’extraterrestres de baix pressupost

o, dit d’una altra forma, era justament allò que no tenia gens de ganes de veure en aquell

precís instant en què l’únic que desitjava era poder veure el poc que quedava de partit!

A la desesperada vaig provar de canviar de canal, però era com si a totes les cadenes

estiguessin retransmetent la mateixa cinta de ciència-ficció de sèrie B. El dubte que em

quedava per resoldre era saber si el problema era del meu aparell o es tractava d’un error més

extens. La resposta va irrompre, inexorable, a través de la finestra que dóna al celobert del

meu bloc de pisos en forma de crit rotund i concloent: gol!

El meu palpable estat de resignació es va veure barrejat amb un incontrolat sentiment de

creixent eufòria provocat pel gol. Era evident que els veïns estaven veient el partit, per tant

l’antena comunitària funcionava a la perfecció. Què dimonis li estava passant al meu

televisor, doncs? El propi desànim em va portar a fixar-me millor en el que succeïa a la

pel·lícula que estaven emetent.

Els dos éssers que s’hi veien en primer pla estaven asseguts davant del que semblava

una taula metàl·lica, d’esquena a un fons que pretenia representar alguna mena de mapa

sideral, ple de marques i senyals desconeguts que, suposava, corresponia a alguna zona de

l’espai exterior. Els protagonistes tenien forma humana, però eren sensiblement més prims,

amb el cap més ovalat i alt i completament calbs. No tenien ni orelles ni nas, però en lloc seu

sí que s’hi trobaven els pertinents orificis. La seva boca era una simple obertura, sense llavis,

com si algú hagués practicat una incisió, en sentit descendent, a la part inferior de la cara.

Recordava lleugerament la boca d’alguns peixos. Els seus ulls eren molt petits i enclotats,

però extremadament penetrants, situats sobre una pell d’un color gris cendra. Vestien una

espècie de túniques d’un marró fosc que es perdien sota la taula i no deixaven de transmetre

un missatge que semblava no acabar-se mai. No sabria dir de què estaven parlant però

semblaven força enfadats i bel·ligerants. El cert és que les màscares estaven molt ben

reeixides i semblaven d’allò més reals, especialment en el referent a la forma, color i textura.

Pràcticament semblaven autèntiques, però suposava que els continus salts i talls en l’emissió

tampoc deixava apreciar massa bé els defectes.

Al cap d’uns segons la imatge va canviar i la càmera va enfocar una representació a

escala del planeta Terra que, com es podia apreciar, es trobava envoltat per un munt de naus

espacials. Era una simulació d’un atac al nostre món per part d’un grup d’alienígenes. Quina

cinta més idiota, vaig pensar, mentre tornava a intentar prémer el botó del canal, una vegada

més, encara amb l’esperança de poder veure el final del partit quan, just en aquell precís

instant, van aparèixer sobreimpressionats, en pantalla, grans números d’un intens color

vermell.

Era estrany, la numeració corresponia a la data d’aquell mateix dia i anaven

acompanyats d’un compte enrere. Quedaven dues hores per arribar a zero del que, se

suposava, significava l’assalt extraterrestre. No es pot dir que fos un argument que destaqués

per la seva originalitat, però el cert és que no podia deixar de donar voltes al fet que la data de

la pel·lícula, que imaginava rodada feia molt temps enrere, coincidís amb la data d’aquell

mateix dia en què s’estava emetent per televisió.

A no ser que...

Vaig abraonar-me sobre el telèfon, marcant el número de la policia:

—Mossos d’esquadra, digui’m?

—Necessito ajuda —notava com em tremolava la veu de pura excitació—, acabo de

descobrir que estan a punt d’atacar-nos els extraterrestres!

—Ho lamento, però aquest número està reservat per a urgències.

—La Terra està rodejada per milers de naus de guerra alienígenes, apuntant-nos amb els

seus potents canons làsers, i queden menys de dues hores perquè ataquin el nostre planeta!

Quin concepte té vostè sobre què és una urgència?

—Una de real?

—Clar que es tracta d’un atac real! Ho estic veient per televisió!

—D’acord, li donaré un número de telèfon on pot trucar per demanar ajuda.

—Ara ens comencem a entendre —vaig dir ja més calmat, recuperant la serenor—. Es

tracta d’alguna mena de cos d’elit secret preparat per aquest tipus de contingències procedents

de l’espai exterior?

—Més aviat no. Es tracta del número d’un hospital psiquiàtric que...

Vaig penjar enfurismat. Era evident que aquest cas els sobrepassava. Necessitava ser

més ambiciós, posar-me en contacte amb les altes esferes, amb els peixos grossos, algú que

entengués la magnitud de la tragèdia que estava a punt de succeir. Despenjant de nou, vaig

trucar a un número d’informació:

—Bona nit, li parla Samanta, ¿en què puc ajudar-lo?

—Bona nit, necessitaria el número d’una sucursal de la NASA aquí, a Espanya.

—Un moment si us plau —vaig esperar, neguitós, mentre escoltava com la Samanta

badallava ostensiblement a l’altre cantó de l’aparell—. L’única coincidència que apareix són

unes instal·lacions de la NASA en col·laboració amb el “Instituto Nacional de Técnica

Aeroespacial” situades a la localitat de Robledo de Chavela, Madrid.

—Perfecte, és justament el que estava buscant!

—Molt bé, li passo. Moltes gràcies per la seva trucada. Bona nit.

Van sonar un parell de senyals telefònics i, al cap de pocs segons, una veu d’home,

extremadament greu i formal, va respondre a l’altre cantó:

—Madrid Deep Space Complejo de Comunicación, le atiende Luis, ¿en que puedo

ayudarle?

—¡Buenas noches, le llamo desde Barcelona y acabo de ver en televisión que están a

punto de atacarnos los marcianos!

—¡Hijo de puta culé, vete a reír de tu puta madre. Podéis meteros la copa por el culo

que ya os pillaremos el año que viene, muertos de hambre!

I em va penjar.

Glaçat, immòbil, amb l’auricular encara enganxat a l’orella, seguia veient com el

compte enrere del televisor avançava implacable, i no era capaç de fer res per impedir-ho.

Vaig provar d’asserenar-me. Necessitava estar calmat i resultar més convincent. No

tindria moltes més oportunitats de donar a conèixer el que estava a punt de succeir. Vaig donar

voltes pel pis mentre intentava planejar el següent moviment, mesurant molt bé quines havien

de ser les meves paraules per evitar un nou malentès. Finalment, ja més serè, em vaig tornar a

dirigir cap al telèfon i després de realitzar l’obligada trucada al número d’informació em van

passar amb la que, tot semblava apuntar, era l’última gran esperança de la humanitat:

—Redacció, digui’m?

—Bona nit. Em dic Robert Vilà i m’he posat en comunicació amb el seu diari per donar

a conèixer una informació cabdal per a la raça humana.

—I no podria esperar a demà? Ara mateix estem força ocupats amb el tema de la final

de Champions i...

—Escolti’m bé. No sé com, ni sé per què, però el cert és que el meu aparell de televisió

ha interceptat un senyal de comunicació provinent de l’espai exterior.

—Ha begut molt durant el partit?

—El missatge que he pogut captar va dirigit a un grup de naus que en aquests moments

estan envoltant el nostre planeta a l’espera d’atacar, cosa que passarà en poc més d’una hora.

Això ho sé pel compte enrere que apareix en la pantalla. L’ofensiva és imminent i, si no hi

fem res, l’extermini pot ser global.

—És una trucada falsa d’algun programa de ràdio?

—Necessito que el seu diari es posi en comunicació amb la resta de mitjans i difonguin

el missatge a la societat civil. La població s’ha d’amagar, protegint-se, mentre els militars es

preparen per contraatacar l’enemic. Ha de ser una operació coordinada entre tots els països.

Aquí tot el planeta hi està implicat i haurem de lluitar com un sol cos davant l’adversari.

—Ah, si és només això d’acord. Ara mateix passo la nota als dirigents mundials

pertinents.

—No estic fent broma, no m’he tornat boig, no he begut. És una trucada d’emergència

màxima i necessito la seva col·laboració per aconseguir que... Hola? Hola!?

La humanitat estava condemnada.

Deixant-me caure sobre el sofà, abatut, pensatiu, provava de cercar una alternativa

factible per evitar el drama que planava sobre el planeta, amb el roig resplendor del compte

enrere, encara provinent de la televisió, reflectit en el meu rostre compungit. No parava de

donar voltes a les poques opcions viables que em quedaven i que passaven, a falta de millors,

per quedar-me allà assegut, resignat, esperant la fi del món; o per no rendir-se a l’invasor,

aixecar-me, sortir i donar a conèixer el que jo ja sabia al màxim nombre de persones possible.

Hi havia massa en joc per a escollir la primera opció.

Decidit, em vaig posar dempeus i vaig sortir corrents de casa meva, mentre el compte

enrere encara marcava poc més de quaranta minuts per la invasió. En sortir al carrer l’aire

càlid de finals de maig em va colpejar la cara. Sense pensar-hi massa vaig començar a córrer,

cridant i bracejant, amb l’objectiu de captar l’atenció de les persones que em creuava pel camí

i de les que estaven, tan tranquils, dins de casa seva. Sé molt bé què semblava, n’era molt

conscient, però no hi havia temps material per fer les coses d’una altra manera.

Anava avançant i cridant consignes de l’estil “ens ataquen els alienígenes, poseu-vos a

cobert” o “els extraterrestres ja estan aquí, fugiu i amagueu-vos”. No puc dir que la gent em

fes massa cas. Fins i tot n’hi havia que m’assenyalaven i se’n reien de mi. Però m’era igual,

estava disposat a deixar-me la pell intentant transmetre el missatge.

Vaig seguir corrent i bramant durant més de deu minuts fins que, després de girar una

cantonada, em vaig quedar sense aire. No podia més, estava rebentat. Ajupit, exhaust,

recolzant els palmells de les mans sobre les cames a mig flexionar, procurava recuperar l’alè

quan, de sobte, rere meu, vaig començar a percebre un brogit sord que anava en augment.

Em vaig girar, atemorit, esperant descobrir l’invasor a la meva esquena, però en

comptes d’això em vaig trobar davant d’una autèntica riuada humana, que ocupava tot

l’ample de carrer, encara llunyana però aproximant-se cap al punt on em trobava, entonant

càntics, fent sonar trompetes de plàstic i guarnits amb samarretes i banderes blaugranes, tot

celebrant la victòria del seu equip. Quan van arribar a la meva alçada els vaig intentar explicar

que estàvem en perill, que s’aproximava una gran invasió del nostre planeta, que quedava

molt poc temps per desplaçar-nos a un lloc segur, però ningú no em va fer cas. En comptes

d’això em van respondre amb més càntics, sense aturar-se, empenyent-me i, finalment, engolit

per la massa, arrossegant-me amb ells. De fet, no sabria explicar com, però al cap d’un

moment em vaig trobar encapçalant la celebració, amb una bengala a una mà i una ampolla de

cervesa a l’altre, ambdues de procedència ignota, abraçat a un grup de caps rapats, mentre

seguia intentant dissuadir-los, obtenint, com a única rèplica, enigmàtiques locucions de l’estil:

“lo, lo, lo, lo-lo-looo”.

Així vam seguir durant més d’una illa de cases, intentant fer-los entrar en raó, fins que,

al cap del carrer, vaig començar a apreciar unes enigmàtiques llums, intermitents i giratòries,

d’un poderós blau intens, que ho il·luminaven tot, atansant-se cap a la nostra posició. Estava

convençut que els ovnis havien aterrat, a punt de començar l’assalt, i estàvem a un pas de ser

exterminats. Però en lloc seu, el que va aparèixer davant nostre va ser un nombrós grup de

furgons dels antidisturbis, que havien aixecat una barricada per tallar el carrer i, megàfon en

mà, ens demanaven que ens disperséssim.

En veure’ls, van començar a ploure un munt d’objectes en la seva direcció i vaig

contemplar com, un parell dels meus improvisats acompanyants, prenien foc a un contenidor

d’escombraries proper. Però ningú s’apropava als agents, només els insultaven i llançaven tota

mena de projectils, des de la distància. Llavors, en veure la possibilitat de donar a conèixer la

meva situació a la policia, vaig apropar-me a ells, cridant que la fi del món estava propera, i

bellugant ostensiblement la bengala, que encara duia a la mà, amb la ferma intenció de què

em distingissin amb suficient claredat. L’impacte de la primera pilota de goma em va fer caure

a terra inconscient.

En despertar-me, al cap d’uns pocs segons, em trobava al bell mig d’una càrrega policial

i notava com uns desconeguts m’estiraven de les cames per treure’m d’allà. Incorporant-me,

encara mig estamordit, vaig fugir corrents del lloc dels disturbis, intentant despistar els

policies amagant-me entre els carrers estrets del nucli antic. Anava acompanyat per un grup de

joves, vestits amb samarretes del Barça, que també escapaven del lloc dels incidents. Després

de girar unes cantonades, en veure que no ens seguien, ens vam aturar. Conscient que el temps

s’acabava, vaig alçar el cap, dirigint la vista cap al cel, negre i estrellat, on em va semblar

percebre, entre la penombra, com unes fosques siluetes sobrevolaven la ciutat a gran velocitat,

prenent posicions. Al meu costat un dels joves, en sentir-se novament segur, amb un somriure

d’orella a orella, em va etzibar:

—Anima aquesta cara, home! Això d’aquesta nit passarà a la història, és l’esdeveniment

del segle!

Desconsolat, capcot i amb plena consciència de la nostra situació, em vaig sorprendre,

de sobte, incapaç de cercar un argument vàlid per rebatre’l.

Josep M. Codina

El banquet

Sobrevolava un camp de blat quan la Zzimbbi em féu un senyal estrany des de lluny. Se la

veia exaltada. M’hi vaig acostar, vacil·lant la direcció, i ho vaig entendre: m’havia

d’espavilar. “Segur que és gegant” em repetia dintre meu mentre accelerava en direcció al 32

del carrer Jaume I.

L’ofrena s’endevinava entre el cúmul de de població que l’envoltava expectant. Es

fregaven les mans. Hi era tothom. O gairebé tothom: tres joves estaven curant-se d’una

trompada contra un vidre massa net. Fins i tot la colla d’emprenedors que portava tot l’inici

d’estiu dedicat a un projecte (emprenyar la gent que intenta fer la migdiada per a despertar-los

la consciència creativa) no s’ho havien volgut perdre. En Brrzzi, impacient com és, ha estat el

primer de xuclar, com ho fa un infant de set anys amb un batut de xocolata.

Però el banquet s’acabà per a les mosques quan en Pere sortí al jardí a recollir les

caques d’en Blac.

Aurora Gómez Rovira

Com donar la volta a la truita

I

Aquella revetlla de sant Joan anaven a ca la Lali, la veïna dels gnoms de jardí. Cadascú havia

de portar un plat i, és clar, tothom reclamava la seva truita de patates. Així doncs, la Cel s’hi

va haver de posar. No li feia pas res. L’única cosa que no podia suportar és que a ella li toqués

la feinada i en Tomeu arribés a aquelles hores, tot feliç.

—Tomeu –l’home va treure el cap per la porta–, no te’n recordes que avui anem a ca la

Lali?

—La Lali? –ella anava tallant les patates sobre la fusta, asseguda a la taula de la cuina.

— La dels gnomos...

—Ah, amb en Jofre! –ella va interrompre la pela de l’última, per fer una llambregada

com la d’una iaia que et mira per sobre les ulleres– Bueno, vale. Doncs... vaig a...

Se sentiren les sabates pujant les escales a la vegada que la Cel acabava de tallar el

tubercle com un guillotina.

II

Quan l’aigua bullí, hi posà les patates rentades. Una mica de sal. Les peles, embolicades dins

els papers de diari, a l’orgànica; la fusta i el ganivet...

— Cel, has vist...?

— Encara no t’has tret ni les sabates del carrer?!

— Val, ja ho buscaré sol.

III

Després de cinc minuts de cocció, passava les patates per la paella perquè quedessin cruixents

per fora. Tot era qüestió que no estiguessin massa bullides i que la quantitat d’oli fos la justa.

— Cel... –en Tomeu era a la porta de la cuina, mal tapat amb una tovallola massa curta i

els cabells humits.

— Ni ho intentis –va fer girant-se, altra vegada, cap a les patates.

Hi calia una mica més de sal. El pot... Sí, a l’altra punta. L’home l’atrapa a mig camí per

l’esquena.

Primer, es comprova que la paella està ben calenta amb uns petonets al coll i s’hi posen

els ous batuts. Després es va desenganxant-ne les vores de la paella, resseguint-ne les corbes.

Finalment, quan la truita comenci a prendre forma, se li ha de donar la volta amb decisió i

deixar-la coure fins que estigui a punt.

Mamen Juan-Torres

Pols de sucre

Quan vas marxar,

vaig encendre el foc

i al bany maria

vaig envasar al buit

tota la teva llum.

Aquest poema es trobava escrit en un paper blanc d’estrassa on s’anunciava el nom de

Pastisseria Mauri, amb unes lletres pel meu gust massa elaborades de color bordeus. Mes tard

vaig veure que es tractava d’un bonic local modernista que havia conservat tot el mobiliari i

que es trobava al final d’aquell mateix carrer, just abans d’arribar a la plaça del Sortidor.

Arrugat, sobre la tauleta de nit, tot brut d’engrunes i restes de crema. Era l’única pertinença

que podíem trobar a l’habitació de la pensió on reposava el cadàver, encara amb restes de pols

de sucre a la comissura dels llavis que em va fer pensar en el títol “una mort dolça”. Sovint

posava títols a les morts perquè la meva memòria es pogués agafar a algun detall a l’hora de

situar-les. Aquesta tàctica era prou recorrent entre els de la científica per no barrejar causes i

cadàvers.

Una olor entre solitud i aigua bruta amb lleixiu, vetllava el cos ben estirat sobre el

somier, amb el posat d’haver estat esperant amb serenitat que li arribés el moment. L’intent

d’anar ben vestit per a l’ocasió, li donava un aire de cadàver antic, de foto de color sèpia. No

hi havia cap mostra de violència, aparentment havia estat una mort natural, tot i així vam

procedir amb el protocol oficial per tal de poder aixecar el cadàver i portar-lo perquè els

forenses li practiquessin l’autòpsia. Un més. Arreu de la ciutat i sobretot a les matinades dels

dies de tardor, les persones grans s’abandonaven a un descans definitiu. Majoritàriament ho

feien als hospitals, també a les cases. En altres establiments, com ara en aquella petita pensió,

no passava tan sovint i aquest context extraordinari ens feia ser mes prudents a l’hora de

treure conclusions.

Quan vaig sortir al carrer, vaig agrair l’alenada d’aire fresc que em va netejar els narius

de l’olor de solitud rància de l’habitació. Em va arribar l’aroma de cafè d’un petit bar situat

just davant de la pensió. Abduïda i tenint en compte que encara no n’havia pres cap aquell

matí, vaig decidir fer una pausa abans d’apropar-me a recollir l’informe dels forenses. Mentre

l’assaboria en petits glops, no podia treure els ulls del portal de la pensió. Tenia la sensació

que alguna cosa m’havia passat per alt. Aquells pensaments es barrejaven i s’hipnotitzaven

amb el plaer d’assaborir el cafè i no agafaven prou embranzida. Van quedar aparcats en un

racó del meu cervell. La vibració sobtada del telèfon que duia a la butxaca de la caçadora va

fer que automàticament acabés amb el ritual del cafè i me’l begués en un darrer glop. El

comissari demanava els informes conclusius d’un altre cas i calia que passés per l’oficina.

Despatxar amb el meu cap em va portar la resta del matí, així que en acabar vaig pensar

a apropar-me al dipòsit per parlar amb el forense, que ja hauria tingut temps de treure detalls

sobre la mort de l’ancià de la pensió. Seguia amb la mosca darrere l’orella i suposo que,

inconscientment, buscava alguna resposta a una pregunta que encara no tenia clara, però que

ja em rondava. Aquesta era la manera en què la meva intuïció jugava amb mi, desendreçant

l’ordre aparentment lògic de les meves preguntes i respostes i posant-me en alerta quan encara

no sabia ben bé per què.

El soterrani de l’edifici de l’Institut de Medicina Legal era un dels llocs mes freds que

mai no he estat. Encara que hagués estat a l’Antàrtida, estic segura que seria sent el mes fred.

I no eren les seves parets blanques enrajolades que revestien llargs passadissos a la penombra,

ni el seu mobiliari d’acer inoxidable, tampoc la baixa temperatura en què havien de reposar

els cadàvers distribuïts en fileres un al costat de l’altre, ni l’olor absoluta de formol per arreu.

Crec que era la irreverència d’aquell jove metge que disseccionava els cadàvers amb el mateix

somriure que el meu carnisser em netejava, tallava i servia el pollastre. Però no el podia jutjar,

suposo que aquell somriure el feia portar millor l’escabrositat a què sovint s’havia d’afrontar.

De fet em queia bé i m’agradava la seva manera de dir orgullosament “et voilà” quan trobava

alguna cosa prou significativa que ens ajudés a comprendre la mort, a més a més era vegetarià

i això, pel meu gust, l’honorava, tenint en compte la seva feina.

–Tenim algun “et voilà”? –vaig preguntar-li al mateix temps que obria la porta de la sala

de disseccions. El jove metge es va girar mirant-me als ulls per sobre de les ulleres, amb

aquell somriure nerviós i amb un posat sobreactuat em va dir:

–S’ha mort d’avorriment de tant esperar-te, estimada.

Sovint feia bromes imaginant-se que el cadàver tenia alguna relació sentimental amb

mi. Era la seva introducció informal al que després era el seu informe acurat i impecable, que

sempre estava farcit de molts detalls.

–Com li has dit a aquest? –em va preguntar com sempre feia, per curiositat.

–Una mort dolça.

–Que l’has trobat potser en l’obrador d’una pastisseria?

–No, però hi té relació. A la tauleta de nit del costat del llit de la pensió on va morir, hi

havia un embolcall de paper de pastisseria amb un poema escrit. I a més, a la comissura dels

llavis encara tenia restes de pols de sucre.

–Doncs no sé què hauran fet els barroers dels teus companys en aixecar el cadàver, però

jo no he trobat cap resta de pols de sucre. En canvi, i ara sí que et sorprendràs, he trobat pols

d’un mineral que no he sabut identificar. N’he fet portar una mostra a l’Institut Geològic per si

ho trobes rellevant

-Gràcies, doncs. Si no hi ha res més, em dius alguna cosa quan arribi el resultat de

l’anàlisi.

Quan vaig sortir del dipòsit ja era fosc. Els dies s’havien escurçat molt després del canvi

d’hora del cap de setmana i donava la sensació que era més tard del que en realitat era. Vaig

decidir anar caminant fins a la comissaria per poder pensar en no sabia ben bé què. La notícia

sobre el mineral em portava de nou a sentir que alguna cosa em passava per alt. En aturar-me

al primer semàfor, vaig reaccionar i vaig decidir que el que millor podia fer per sortir de

dubtes era tornar a l’habitació de la pensió. Amb una mica de sort encara la propietària no

l’hauria llogat de nou.

Al cap de mitja hora ja estava enfront del portal del vell edifici. Vaig pujar les escales

fins al primer pis, intentant acostumar-me a aquella olor rància. La propietària em va atendre

amb amabilitat i em va deixar passar a l’habitació que encara no estava ocupada. Si bé al matí

era força lluminosa, a aquella hora ja no hi entrava prou claror. Sense obrir el llum, vaig

esperar a que els ulls s’acostumessin a la penombra per enfocar millor. Sovint entrava als

llocs d’aquesta manera per si la foscor em deixava veure alguna cosa. L’efecte del negatiu o

del contrari. Vaig fer un gir de 360 graus enmig de l’habitació, aturant-me en veure que el

poema encara estava sobre la tauleta de nit. El vaig agafar per llegir-lo de nou ara que ja hi

tenia la vista avesada a la foscor. Tenia la sensació que aquelles paraules amagaven alguna

cosa en relació a la mort d’aquell ancià:

Quan vas marxar,

vaig encendre el foc

i al bany maria

vaig envasar al buit

tota la teva llum

Em ressonaven al cervell com una cantarella antiga. Vaig deixar de nou el poema sobre la

tauleta i en girar-me cap al llit, una pols brillant sobre la flassada em va cridar molt l’atenció.

Semblava la pols que brilla a contra-sol davant de les finestres, i que segons les àvies és pols

de fades i segons les mares merda acumulada. Instintivament vaig obrir la llum i aquella pols

brillant es va convertir en una cosa molt semblant a la pols de sucre “et voilà!” em vaig dir a

mi mateixa. Aquest era, en definitiva, el mineral no classificat de moment i segurament el que

li havia quedat a la comissura dels llavis. Potser tenia alguna relació amb la mort.

Vaig tancar el llum de nou per tornar a veure la pols brillant. La veritat és que tenia

alguna cosa captivadora. Em vaig fixar que no només n’hi havia sobre la flassada. En una

cantonada del somier es vessava cap a terra formant com un caminet que arribava fins a

l’armari. El vaig resseguir i situada davant les dues portes de fusta, les vaig obrir poc a poc,

amb la velocitat que ens atorga el dubte i la incertesa provocat per allò que encara no

coneixem. Fascinada per la troballa sobtada, no podia deixar de mirar aquell pot de vidre que

s’hi guardava a la primera balda. Una llum intensa hi brillava a dins i es movia en una dansa

semblant a la de l’aurora boreal. Al cap d’uns segons em vaig decidir a agafar el pot. Amb

molta cura. Poc a poc. El vidre era calent, d’una escalfor molt agradable. Jo restava com

hipnotitzada. Si t’hi fixaves atentament, de tant en tant, en mig de la llum, de la dansa, es

podia intuir o esbrinar la imatge semblant al rostre d’una dona gran... què era tot allò? qui era

aquella dona? la pols? la llum? No aconseguia pensar amb racionalitat o com se suposa que

pensava una policia de la científica. Res no tenia lògica. Mirava el pot, seguia la llum, i aquell

rostre. No sé quanta estona em vaig passar embadalida amb aquell objecte. Finalment vaig

reaccionar i amb la jaqueta vaig embolicar-lo per porta-lo a casa. Necessitava entendre i fer-

ho amb serenitat.

En sortir per la porta vaig donar les gràcies a la propietària de la pensió i es va oferir

que si podia ajudar en alguna cosa, ja ho sabia. Feia anys que coneixia aquell home i des que

va morir la seva dona no havia tornat a ser el mateix.

–El coneixia, vostè? – vaig preguntar-li, innocentment sorpresa.

–Sí, ja l’hi he comentat a un company seu, a l’altre home que l’acompanyava aquest

matí. Aquest home era del barri i vivia amb la seva senyora. Portaven com a mínim cinquanta

anys casats, junts cada dia, sap? Feien enveja, se’ls veia molt bé, com d’estimar-se de veritat.

Jo crec que l’home va morir perquè ja no volia seguir sol, sense ella i a més després que el

fessin fora del pis perquè el contracte de lloguer estava a nom d’ella... Una vergonya! Sempre

ajudant els mes dèbils, aquests de l’ajuntament! Jo per això el deixava estar a aquesta

habitació. Què havia de fer, no? No el podia deixar al carrer! En fi, que ja sap, a reveure, si

cal.

–Ha estat vostè molt amable. Gràcies, si hi ha alguna cosa ja m’acostaré una altra

vegada. Adéu.

Vaig marxar amb una sensació de mareig, de vertigen per pensar que entre mans duia la

resposta a allò que tot el dia m’havia rondat i que de fet rondava a la humanitat des de sempre

que s’afrontava a la mort. La llum, el rostre, el poema, la història d’amor d’aquella parella, la

mort de l’home en solitud... Tot girava a gran velocitat sense aturar-se en cap resposta. En

arribar a casa, vaig deixar el pot a la tauleta de la sala i asseguda al sofà, sense ni tan sols

havent-me tret la jaqueta, no podia deixar de mirar aquell misteriós objecte. Havia de decidir

què fer amb ell, o millor dit, amb ella.

Josep Solés

Natura (quasi) morta

Ajagut de panxa amunt a la llitera, l’home manté les parpelles mig closes, ofès pel doll de

lluminària que nega l’estança d’un blanc nuclear. Ara digues com se’ls ha acudit farcir el

sostre de fluorescents —pensa—, un exèrcit de cigales embogides cantant plegades a cor què

vols: ja m’explicaràs quin gasto, si encara no són les quatre... I aquesta ferum d’amoníac, o

d’esperit de vi, o vés a saber de què, que se’m fot per les narius; ni un cony de finestra oberta

per airejar un xic, no deuen haver deixat...

—Senyor Francesc...

... I és que, redéu, quina calor més puta, qualsevol diria que m’han fotut a coure dins d’un

forn de pa, entre els llums, la manta i la calefacció, que segur que la tenen engegada nit i dia,

es nota que ells no paguen la factura... I aquest llit dur com una post de planxar, que sembla

fet exprés per clavar-se a les anques, si triguen gaire a venir em trobaran baldat, que prou

feines tenia per bellugar-me i només em faltava això... I aquests esgarips que m’estan tornant

boig, ara compta que li deuen estar fent, a aquest pobre desgraciat d’aquí al costat...

—Fransiscu, que no em sent?

Sobtat pel contacte de la mà que el sacseja, en Xicu vincla el coll i obre els ulls, guaita

amb cara de babau, un filet de saliva fugint-li de la boca entreoberta. Francesc, Fransiscu... És

a ell, és clar, a qui cridaven! Com collons podia saber-ho?

—Què, com anem? —pregunta el metge.

Ben cardat, li respondria, si no fos perquè no se’n refia ni un pèl. Un jovenet barbamec

guarnit de verd de cap a peus, amb una eina d’aquelles d’escoltar el pit penjada del coll com

una corretja de gos, ulleres de farmacèutic i uns aires de suficiència que no se’ls acaba... De

què se l’hauria de creure?

—Molt millor, gràcies —menteix en Xicu, i, maldant per dibuixar un somriure, s’incorpora

a la llitera.

—Però, què fa? No s’aixequi, home! —El metge l’agafa, resolt, per les espatlles, l’obliga a

recuperar la posició horitzontal. —On vol anar, així? —el renya.

—Cony, a casa! —replica l’altre. —Haig de fermar les vaques abans no es pongui el sol.

—Deixi, deixi, les vaques... Ja s’espavilaran totes soles! —Ara s’explica l’origen de la

fortor que empudega el box d’urgències... —Miri, Fransiscu, que ja tenim els resultats;

s’haurà de quedar uns quants dies amb nosaltres, eh?

—Quedar-me aquí? Vol dir que fa falta? Però, si ja em trobo bé... —sobreposant-se al

dolor que li agullona la panxa, l’home arracona la manta i torna a asseure’s a la llitera.

—Vinga, no cal que m’enredi, que amb la cara ja paga... —Amb una paciència infinita, el

metge empeny de nou el pagès. —Vostè, relaxi’s i no faci bestieses; d’aquí a una estona

vindran a buscar-lo per dur-lo al quiròfan. Au, porti’s bé! —afegeix, tot tustant-li una

galta, i surt de l’habitacle a pas lleuger.

Bon punt s’ha quedat sol, en Xicu s’alça d’una revolada. Ai, manyac, demà m’afaitaràs!, es

diu. Ofegant un gemec traïdor, s’esquitlla de la llitera i, sense perdre de vista la cortina —no

fos cas que aquell jove tornés—, s’afanya a vestir-se amb la cautela d’una fura. Mira que li

havia advertit, a la Quimeta, que venir a l’hospital era una mala idea. Amb un parell de dies de

dejuni n’hagués fet prou, per curar-se el mal de ventre; això, i una tassa d’aigües cuites, i avall

va la barca, que tota la vida que s’ha fet d’aquesta manera, i què pebrots saben, els metges.

Però, no: ella no ha volgut baixar del burro. Que si ja fa temps que has perdut la gana i no

pares d’aflaquir-te, que si avui has passat la nit del lloro recargolant-te com un cuc de terra, i

ja n’hi ha prou d’aquest color, que més val fer-ho mirar abans no sigui massa tard...

Collonades, l’una darrere l’altra!

La remor que provenia de fora sembla haver-se mitigat ja fa una bona estona; només les

queixes del veí —clarament més apagades, com si l’home estigués a punt de dinyar-la d’un

moment a l’altre— trenquen el silenci espès que regna al servei d’urgències. Ara o mai,

decideix en Xicu en un rampell d’energia, i, sense torbar-se a mirar enrere, es posa el gec i

enfila el camí de sortida. Procurant no fotre’s de nassos, avança pel passadís fent tentines. El

cap li roda, les cames li flaquegen, les punxades al baix ventre l’obliguen a caminar encongit.;

tant se val: peti qui peti, no permetrà de cap de les maneres que un curandero merdós l’escorxi

com si fos un vedell.

Arribat a l’alçada de la porta, en Xicu s’atura amb un posat ximplet. Dos batents de vidre

glaçat estronquen, amenaçadors, la seva fuga. I on collons se suposa que és, la maneta? La

mare que els va matricular, a veure si l’han deixat tancat allà dins! Mig confós, mig enxerinat,

és a punt de girar cua i buscar una alternativa quan, de sobte, la cèl·lula fotoelèctrica capta la

seva presència i les fulles llisquen, màgicament, a l’uníson, franquejant-li el pas a la recepció.

Els esguards alarmats del personal del centre no l’aturen: li importa un rave el que li

puguin dir, que ell no està disposat a quedar-se ni un minut més en aquell cementiri.

Arrossegant els peus, se’n va de dret cap a la sala d’espera; prega Déu perquè la Quimeta

encara hi sigui, que no se l’hagin enduta vés a saber on. Per sort, la clissa només de treure el

cap pel llindar. Capcota, seu a tocar de la finestra amb un mocador rebregat sota el nas, els

ulls humits, la mirada perduda. Guaita-la, pobrissona meva, es compadeix en Xicu.

—Pssst!

La dona alça la vista, sorpresa, les faccions il·luminant-se-li com un fanal en comprovar

l’origen del xiuxiueig.

—Vinga, noia; anem-hi —fa en Xicu, seriós. La Quimeta s’aixeca de la cadira en silenci,

s’agafa del braç del seu marit i, tots dos, surten de l’hospital i se submergeixen en el brogit —

excessiu, marejador, incomprensible— del carrer.

Agnès Valentí

La veu del bosc

No sé quantes hores fa que sóc aquí, he perdut la noció del temps. Tampoc sé qui sóc

exactament, ni d’on he sortit. Em sento estranya, molt estranya i sola, tot i que aquest lloc és

un anar i venir de gent que tampoc sé qui són. M’anomenen Nora, per això sé que sóc dona i

no dec ser massa vella perquè entre les persones que em cuiden hi ha la meva mare, a qui

moltes vegades sento sanglotar mentre m’acarona el front. Quan passa això és com si de cop

m’envaís una alenada de mimosa i en voler-la atrapar em punxés la pena. Hi ha altres veus

que l’acompanyen, deuen ser família meva, germans, oncles, cosins.. i també la d’un home

jove que sento acostar-se i tremolant m’agafa la mà i ben fluixet em diu que m’estima. La

mare li diu Marc.

Tinc la boca com un suro, no sento cap gust, però la dec tenir amargant perquè quan

empasso saliva em crema un foc a la gola. Des que em van treure els tubs respiro millor, fins i

tot em sembla que podria col·locar les olors en un pentagrama. Als matins sé quan m’estan

netejant l’habitació i em volen canviar la roba del llit. Una veu riallera em diu cómo estamos

hoy, preciosidá? i de seguida m’arriba una bafarada de pudor de suat barrejada amb

detergent de llimona. És un còctel explosiu que ja començo a assimilar i cada cop se’m fa més

familiar. No puc respondre i explicar-li com em trobo, tinc les paraules arrapades al pit i no

volen sortir, però sí que puc, mentalment, seguir-li el ritme quan canta i xiula el corassón

partío.

També em visita el doctor i unes quantes infermeres. A ell el reconec perquè té les mans

calentes com un torró quan m’examina. Cada dia m’estira i arronsa la cama enrampada i

m’arrenca algun gemec, tot i que li he sentit a dir que tinc el llindar del dolor força alt. Com li

explicaria jo que em sembla que me la talli... Les infermeres, com que canvien el torn, les tinc

clissades pel to de veu i per l’art que tenen en fer-me les cures. M’aventuraria a dir que

alguna, per com em clava les agulles, no està passant un bon moment.

Però tot això són nimietats: el dolor, les agulles, les olors...El que a mi m’angoixa és

saber com he vingut a parar aquí i per què se m’ha apagat el món. Ningú em dóna

explicacions, sento que parlen de xoc traumàtic, d’esperar, de ser prudents, de tenir fe... i quan

em veuen una mica remoguda ho solucionen ràpid, banderilla i a dormir...

Entre punxada i punxada, avui, he tingut un somni. M’havia quedat sola a l’habitació i

he sentit unes passes vacil·lants que s’acostaven. M’he fet l’adormida, encara que ells pensin

que sempre dormo. A poc a poc s’ha atansat al meu llit, tenia un respirar profund i desprenia

una aroma de bosc humit, una barreja de molsa i trepig de fulles de roure. He sentit la seva

veu a l’orella, greu, pregona, gairebé rogallosa i un frec a la galta suau, de barba cuidada.

— Nora —m’ ha dit, en un xiuxiueig—, reina meva, em sents?

I una llàgrima m’ha davallat per la galta mentre la cremor a la gola em feria altra vegada

les paraules. Llavors he sabut qui era jo i on havia estat abans de l’impacte que m’ha deixat

sense veu, sense gust, sense llum i gairebé sense vida. També he sabut qui era ell i perquè em

visitava d’amagat. M’ha besat els llavis, com ho fa sempre, lentament, per més tard allunyar-

se, apressat, com una ombra fonedissa.

En girar el cap un feix de llum diluït entrava per la finestra. De dins, m’ha nascut un crit

agut, gairebé uterí i he dit el seu nom.

..............................................................

—Doctor, a la 205 tenim bones notícies.

—Digues, Clara, de què es tracta?

—La pacient Nora Rispau mostra signes de millora. Aquest matí, en despertar, havia

recuperat parcialment la visió i molt precàriament, la parla. No ens expliquem com ha pogut

recobrar-les tan de sobte, quan la recuperació estava gairebé descartada. La pacient es troba

encara en estat de xoc, però creiem que serà temporal. Comença fins i tot a reconèixer la

família.

—És una molt bona notícia, Clara. L’impacte va ser molt fort i el xoc traumàtic,

imprevisible. De seguida que pugi a planta tingues l’historial preparat i lliure la sala de

reconeixement.

—D’acord, doctor, fins després.

..........................................................................

Quan he despertat aquest matí m’han dit que cantava. Es veu que no s’entenia bé el que deia,

però la Mari, que trafeguejava amunt i avall amb el carret de la neteja, els ha posat en

antecedents. Ella se la sap de memòria i amb aquella gràcia andalusa diu que diu “que no hay

dos sin tres”... D’això sí que no recordo res.

He demanat a la mare que em porti un mirall. Hi veig poc, però tinc necessitat de

reconèixer-me. Em sento masegada i vulnerable, no he allunyat del tot el desconcert tot i que

poc a poc vaig agafant forces i gana. Es estrany, em vindria de gust menjar pinetells a la brasa.

M’han dit que demà em portaran una cadira de rodes. El primer que vull fer és anar a la sala

dels finestrals que hi ha al final del passadís. Diuen que des d’allà la llum del sol entra a

balquena i que hi ha una panoràmica esplèndida dels boscos de Montjuïc.