ID AGUSTI GALBIS I ¿ CATALA..? OM NO, GRACIES A VA LE N …OM A V A LE N CI AGUSTI GALBIS A ¿...

I

ÀI

DO

MA

VA

LE

NC

I

AGUSTI GALBIS

AAwww.idiomavalencia.com

¿ CATALA..? NO, GRACIES... ¡ VALENCIÀ !

ARTICULS

(Accedir a ells punchant damunt del nòm de l’artícul)

1. La consciencia de poble diferenciat.2. De la Marca Hispanica a Catalunya.3. “Catalunya” i “catalans” en temps de En Jaume I (I).4. “Catalunya” i “catalans” en temps de En Jaume I (II).5. La mentira sobre els “fundadors del Regne de Valencia” (I).6. La mentira sobre els “fundadors del Regne de Valencia” (II).7. La mentira sobre els “fundadors del Regne de Valencia” (III).8. La mentira sobre els “fundadors del Regne de Valencia” (IV).9. La denominacio “llengua valenciana” documentada en 1335: La cita “valencianesch” de 1346.10. Valencians i catalans (I).11. Valencians i catalans (II).12. Valencians i catalans (III).13. Valencians i catalans (IV).14. Valencians i catalans (V).15. Valencians i catalans (VI).16. Valencians i catalans (VII).17. Valencians i catalans (VIII).18. Els cristians durant la conquista del Sit.19. Els cristians valencians des del Sit a Jaume I (I).20. Els cristians valencians des del Sit a Jaume I (II).21. Els cristians valencians que trobà Jaume I (I).22. Els cristians valencians que trobà Jaume I (II).23. La falsa muralla de la llengua (I).24. La falsa muralla de la llengua (II).25. La falsa muralla de la llengua (III).26. ¿La remota Valencia musulmana?27. Els valencians i la fama dels catalans (I).28. Els valencians i la fama dels catalans (II).29. Els valencians i la fama dels catalans (III).30. Els valencians i la fama dels catalans (IV).31. Els valencians i la fama dels catalans (V).32. Mercaders valencians i mercaders catalans (I).33. Mercaders valencians i mercaders catalans (II).34. El dret a maltractar als catalans.35. El “dictamen” de l’academia sobre la denominacio del valencià (I).36. El “dictamen” de l’academia sobre la denominacio del valencià (II).

ATRES TREBALLS EN FORMAT PDF EN http://www.idiomavalencia.com/vtituls.htm

37. Historia d'un destarifo: de Corona d'Arago, a regne de Catalunya (I).38. Historia d'un destarifo: de Corona d'Arago, a regne de Catalunya (II).39. Historia d'un destarifo: de Corona d'Arago, a regne de Catalunya (III).40. Historia d'un destarifo: de Corona d'Arago, a regne de Catalunya (IV).

http://www.idiomavalencia.com/vtituls.htm

ARTICULS (p€g. 2)

(Accedir a ells punchant damunt del n•m de l'artƒcul )

41. Valencians i catalans en les universitats italianes. 42. Una atra manipulacio indecent: La mata de Junc de Muntaner. 43. Els Furs i la costum dels valentini (I). 44. Els Furs i la costum dels valentini (II). 45. La continu†tat pre i postjaumina de les demarcacions territorials. 46. La continu†tat pre i postjaumina del sistema metrologic valenci€ (I). 47. La continu†tat pre i postjaumina del sistema metrologic valenci€ (II). 48. La continu†tat pre i postjaumina del sistema metrologic valenci€ (III). 49. Els musulmans en Val‡ncia. L'element bereber. 50. ˆ Es catalana la toponimia valenciana ? (I). 51. ˆ Es catalana la toponimia valenciana ? (II). 52. ˆ Es catalana la toponimia valenciana ? (III). 53. ˆ Es catalana la toponimia valenciana ? (IV). 54. ˆ Es catalana la toponimia valenciana ? (V). 55. ˆ Es catalana la toponimia valenciana ? (VI). 56. El mossarap i les caracteristiques del roman‰ valenci€ prelliterari (I). 57. El mossarap i les caracteristiques del roman‰ valenci€ prelliterari (I). 58. El mossarap i les caracteristiques del roman‰ valenci€ prelliterari (III). 59. El parlar romanic valenci€ i el catala antic. 60. La cohesio territorial del Regne de Valencia abans de les taifes (I). 61. La cohesio territorial del Regne de Valencia abans de les taifes (II). 62. Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana (I). 63. Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana (II). 64. Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana (III). 65. Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana (IV). 66. Fantasmes mossaraps i antrop onimia valenciana (V). 67. Els cristians valencians des del 713 al Sit (I). 68. Els cristians valencians des del 713 al Sit (II). 69. Els cristians valencians des del 713 al Sit (III). 70. Els origens remots del poble valenci€ (I). 71. Els origens remots del poble valenci€ (II). 72. Tortosins: ni catalans, ni valencians. 73. Valencia i el fals concepte de Sarq Al-andalus. 74. Valencia i el fals concepte de Al-andalus (I ).75. Valencia i el fals concepte de Al-andalus (II). 76. ˆValenci€ o andalusi? 77. La continuitat del titul de Regne de Valencia (recopilaciŠ).78. La debil islamisacio de la "amma" o poble pla valenci€ (I). 79. La debil islamisacio de la "amma" o poble pla valenci€ (II). 80. Els "ayam" muladis valencians que parlaven roman‰ (I). ATRES TREBALLS EN FORMAT PDF EN http://www.idiomavalencia.com/vtituls.htm


ARTICULS (pàg. 3)

(Accedir a ells punchant damunt del nòm de l’artícul)

81. Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç (II).82. Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç (III).83. Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç (IV).84. El romanç valencià o aljamia dels “ayam” valencians (I).85. El romanç valencià o aljamia dels “ayam” valencians (II).86. El romanç valencià o aljamia dels “ayam” valencians (III).87. El romanç valencià o aljamia dels “ayam” valencians (IV).88. Sant Vicent Ferrer i “vosaltres de la Serrania” (I).89. Sant Vicent Ferrer i “vosaltres de la Serrania” (II).90. Notes d’etnologia valenciana: el torró.91. Notes d’etnologia valenciana: el foc i la mort.92. Notes d’etnologia valenciana: la muixaranga.93. Notes d’etnologia valenciana: construccións populars.94. Notes d’etnologia valenciana: la pirotecnia.95. Notes d’etnologia valenciana: la pilota.96. Notes d’etnologia de continuïtat valenciana: la paella (I).97. Notes d’etnologia de continuïtat valenciana: la paella (II).98. Notes d’etnologia valenciana: els bous i la magia (I).99. Notes d’etnologia valenciana: els bous i la magia (II).100. Notes d’etnologia valenciana: els bous i la magia (III).101. Notes d’etnologia valenciana: el tabalet i la dolçaina (I).102. Notes d’etnologia valenciana: el tabalet i la dolçaina (II).103. Notes d’etnologia valenciana: el tabalet i la dolçaina (III).104. Notes d’etnologia valenciana: la ceramica (I).105. Notes d’etnologia valenciana: la ceramica (II).106. Notes d’etnologia valenciana: la ceramica (III).

ATRES TREBALLS EN FORMAT PDF EN http://www.idiomavalencia.com/vtituls.htm



LA CONSCIENCIA DE POBLE DIFERENCIAT

AUTOR: AGUSTI GALBIS

Antoni Ferrando, membre de lÍnstitut dÉstudis Catalans, que fa poc ha publicat la “Historia de la llengua catalana” i que es academic de lÁcademia Valenciana de la Llengua (¿a qui se li passaria pel cap posar una rabosa a guardar el corral?; ¿O es que el corral es de raboses?), publicà en 1980 el llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”.

Tot ell sanceret es un edifici imaginari, al qual intenta dotar dúna estructura imposible. En este llibre, el Sr Ferrando pontifica i diu que durant la etapa “constituent del Regne (1238-1348)”, els valencians, nos consideravem “com a part integrant d’una mateixa “nació”, la catalana”. No content en eixa mentirola, lállarga en el temps, diguent que, durant el “període de creixença del Regne” (1348-1412) es mantenia “la consciència de ser alhora part integrant de la “nació catalana”.

Aporte cites que posen de manifest la falsetat de dites afirmacions:La primera cita confirma léxistencia dúna forta personalitat valenciana, diferenciada de la catalana i láragonesa en 1307. Es tracta del “Cas dÓrca”. Catalans i aragonesos reivindicaven la jurisdiccio sobre Orca. La cita esta treta de “Cortes de los antiguos reinos.....”, Volum 1 2ª part. pag 420. Es text de les Corts Catalanes: “E apres en lany quel Senyor Rey tench Corts a Muntblanc....en les dites Cort assigna lo Senyor Rey II jutges, I de Cathalunya e altre dÁrago, e micer G Jafer del Regne de Valencia per tercera persona que coneguessen de la dita questio... E lo dit Senyor Rey vaent quels jutges dÁrago e de Cathalunya nos avanien be, comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part...” Es dir, que en 1307, el rei Jaume II, considera que G. Jafer “no feya part” entre catalans i aragonesos, perque era “del Regne de Valencia”. ¡Llastima no haver estat Ferrando per a dir-li al rei, que quin destrellat estava fent!, perque, ¿Com podia no fer part entre dos “nacions” algú, que segons ell, era part integrant dúna de elles?

Lány 1323, es conquistà Cerdenya. Andres Sunyer, en Parlament convocat en dit Regne lány 1491, dirigint-se al rei diu: “Per so, los predecessors reys, ab gran delliberacio, molt prudentment, provehiren de tal manera que lo castell de Caller e la vila de LÁlguer fosen poblats de catalans aragoneses e valencians e no dáltres nacions”.(Archivio Comunale di Cagliari, Sezione Antica, vol. 7, Parlamento Perez ff 89r-90r) Vegem que Sunyer sí considerava que en 1323, existien valencians de nacio, i li ho diu al rei. ¡I es que Ferrando, 500 anys mes tart es creu mes sabudot que Sunyer!

La tercera de les cites es referix a lány 1336. Soldevila, en “Història I” p 450, diu que en motiu de la coronació del rei Pere, i de la pretensió dels catalans de que el rei jurara primer que tot davant délls,: “S´hi afegí un altre motiu: el rei, cridat a València pels naturals, que també pretenien pasar davant els catalans.” Sr Ferrando, no ho entenc, ¿No erem els mateixos? En 1356, tenia lloc el jui contra el noble aragones Pedro Cabrera que participà en la conquista que reincorporà Mallorca a la corona dÁrago (1343). En el jui es diu: “Interrogat perque es exit de la preso et dix que per ço car lo Rey don Pedro qui solia esser de Castella digmenge prop pasat hac XV dies fo soltar

tots los catius qui eren preses en Xibilia axi christians com moros, de qualsevol nacio fossen entre los quals eren comte DÓsona don Pedro de Luna e lo vezcomte Dilla e tots los altres catalans et aragoneses et valencians.” (pag 356 de “Proceso contra Bernardo de Cabrera...” de Manuel de Bofarrull). ¡Tambe un aragones contra Ferrando! ¿Sera una conspiracio de la historia contra Ferrando, o es Ferrando qui conspira contra la historia?

Lúltim fet, es en relacio a lájuda que va demanar el rey Pere als catalans com a consequencia de la primera guerra de Castella (1356-1365) i lámenaça de perdre Valencia i Aragó. José Luis Martín, en el “VII Congreso de historia de la Corona de Aragón”. II vol . pp 89-90 diu que en acabant dúns anys díndiferencia, els catalans es decidiren a ajudar al monarca “...para evitar no la pérdida de estos reinos, sino los perjuicios que de ella se derivarían para el Principado...”. Les corts catalanes diuen textualment: (Cortes de los antiguos reinos... Volum I, 2ª part. pag 561) “Per cobrar moltes ciutas, viles e lochs per lo dit rey de Castella occupats aixi en lo Regne dÁragó com en lo Regne de Valencia, lo qual recobrament era e es deffensio del Principat de Catalunya car aquells II regnes perduts se poguera seguir fort leugerament gran perdicio e destruccio del dit Principat e tots los habitants en aquell, especialment per ofendre e esvahir lo estol que´l dit rey de Castella tenia en los dits mars de Valencia pero ço que´l dit rey de Castella no pogues ab lo dit estol esvahir, occupar e dampnificar les maritimes de Cathalunya... e vedar que viandes e altres coses necesaries a Catalunya per la dita mar venir no poguessen.” ¿Son eixos el motius dájuda que es traurien a relluir entre els integrants dúna mateixa nacio? ¡Es per a baquejarse de riure´s!. Vegem que els catalans, tan desinteressats com sempre. Ni germans, ni cosin germans: veïns no massa bons, ¡i s´ha acabat!

De les cites expostes, es veu que ni el rei, ni els valencians, ni els aragonessos, ni els deCerdenya, ni els mateixos catalans, consideraven als valencians “com a part integrant” de la “nació” catalana. Com vegem, Ferrando es queda a soles engrunsant-se. ¿I lo be que s´ho pasa procurant despersonalisar als valencians?

DE LA MARCA HISPANICA A CATALUNYA


Un dels arguments “cientifics”, mantesos per a dir-li catalana a la llengua valenciana, es que diuen que fon duta per els catalans, que eren de Catalunya. Es menester definir “català” i “Catalunya”.

En primer lloc hi ha que dir, que es significatiu, que no hi haja consens respecte de létimologia. Sentireu que si ve de Gotholandia o “terra dels Gots”, si de Gothoalania, “terra de Gots i d’Alans”, si dún alemà que li dien Otger Cathaló, si de que els catalans feen castells per lo qual de castlanus>castlà>català, si dún poble prerromà els “lacetanos”, que hauria evolucionat en catelanos>catelans>catalans, si dels “catalauni”, poble celta radicat en la Galia, si de Montcada “Mont Catanu” i de catanu>catananu>catalanu, si de Barcelona que era la capital, i de captale> cattale> catal> català… I encara hi han mes. I es que este guirigall, a on es veu que cada u diu lo que li passa pel cap, te un motiu ben clar: línexistencia de documentacio antiga que justifique ningun délls.

Láctual Catalunya te el seu inici en part de la “Marca Hispanica”, territori fronterer respecte de les terres que es trobaven “sots senyoria de moros” i estava format per una succesio de comtats conquistats per límperi Carolingi i per tant baix la dominacio dels francs.

En els “Annales Regni Francorum” de lány 829 trobem: DCCCXXII “Comites marcae Hispanicae trans Sicorim fluvium in Hispania…” DCCCXXVII. “…comites ad motus Hispanicae marcae componendos misit.” DCCCXXI. “Simili modo de marca Hispana constitutum… qui ad marcam Hispanicam mittendi erant” DCCCXXVIII. “…quae in marca Hispanica contigerunt…cum exercitu ad marcam Hispanicam mittendis…” DCCCXXVIIII. “…Bernhardum comitem Barcinonae, qui eatenus in marca Hispaniae praesidebat...”

Mes de dos sigles i mig despres, com a part del francs i no com a català, es considerat el comte de Barcelona Ramon Berenguer II en el “Poema de mío Cid”, relatant uns fets succeits en lány 1082, quan “Remont Verenguel de Barçilona la mayor”, fon pres per el Cit: Verá Remont Verenguel - tras quien vino en alcanza / oy en este pinar de Tévar -por tollerme la ganancia /Todos son adobados - quando mio Çid esto ovo fablado / las armas avién presas - e sedién sobre los cavallos / Vidieron la cuesta yuso - la fuerça de los francos. No falten ridicules i preteses “actualisacions” del idioma del “Poema de mío Cid” en els quals “la fuerça de los francos” es traduït com “la fuerza de los catalanes”. I fer aixo, no es mes que crear una aberracio historica. Si la rao per a fer-ho es perque “Remont Verenguel” era um comte dún territori de láctual Catalunya, ¿perque si Catalunya esta en láctual Espanya, no traduir “la fuerza de los españoles”?No existix ni una sola referencia a Catalunya ni a catalans abans del sigle XII. La

primera volta que es troba documentada la paraula “Catalania” (Catalunya) i “catalanenses” (catalans), es en el “Liber maiorichinus de gestis pisanorum illustribus”, que nos conta fets succeïts entre el 1114 i el 1115. El nom de Catalunya, no apareix “oficialment” fins a despres de la unio entre Arago i el comtat de Barcelona.

Lány 1150, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV es casà en Petronila, filla de Ramiro II, rei dÁragó. Ya en 1137, quan Petronila tenia un any, havien pactat la boda i Ramiro II “...Dei gratia, rex Aragonensis” posà les condicions de la unio: “... et ego rex Ranimirus sim rex, dominus et pater, in prephato regno [Aragó] et in totis comitatibus tuis dunc mihi placuerit”. (ACA, pergaminos, carp. 35, nº86), es dir “I yo el rei Ramiro siga rei, senyor i pare en mon regne dÁrago i en tots els teus comtats mentres em plaga”. Independentment de que el termens de la unio pareguen inclus humillants per a Ramon Berenguer, vegem que es diu prou clar que la unio fon entre Arago i el comtats de Ramon Berenguer IV. ¿Hi ha algu que lligga que la unio fon entre Arago i Catalunya? Al respecte, hem de saber, que el comtat de Rossello no súnix al de Barcelona fins al 1172, que el comtat Pallars-Jussà súnix en 1192, el dÚrgell, en 1314, el dÉmpuries en 1325 i el de Pallars-Sobirà en 1491. Observant un mapa es deduix que en 1137, les terres dÁrago estaven separades del comtat de Barcelona per els comtats de Pallars i dÚrgell, i distintes taifes almohades. ¿Que era Catalunya en 1150? Crec que esta clar, que com a entitat politica, era no res, per inexistent.

A pesar de les poques interpretacions a que es presta lo expost anteriorment, en “Passeig per la història” de la pagina web de les Corts ¿Valencianes? podem llegir que “No és una casualitat que l’origen de les Corts fóra coetani a l’origen mateix del regne de València, com a estat autònom dins de la confederació catalano-aragonesa” ¿Confederacio catalana-aragonesa? ¡Quina forma de recremar als valencians! ¡Quina forma de despreciar als valencians! ¿Es un passeig per la historia o un passeig per la manipulacio? ¿Pot donar-nos el mostós de les Corts que ho haja redactat, alguna cita historica de “confederació catalano-aragonesa”? Estem esperant-la. ¿Pot donar la cara el responsable? ¿Es algun sabut del partit que mana o es algun infiltrat catalaniste? ¿O es que el partit que mana es catalaniste? Els valencians tenim dret a saber-ho per a eixercir el dret al nostre vot en tota línformacio i sense maganches.

I la demostracio de la foscor que envolta el nom de “Catalunya” es, que no es nomenada ni en un a soles dels testaments de ningun comte “català” ni de ningun rei dÁrago, fins a practicament el sigle XIII. En canvi, el nom de “La Marca”, seguia viu. En “Anuario de estudios medievales” 36/1 giner-juliol de 2006, Stefano Maria Cingolani, parlant de Ramon Berenguer IV, nos diu que en el seu epitafi, (muigue en 1162), sáutodefinix com “Dux ego de matre, rex coniuge, Marchio patre”.Diu Cingolani que el primer dels tituls fa referencia a la Provença, en el segon a la corona dÁrago i en el tercer, trau el nom dels seus comtats “Marchio”, es dir ¡la Marca Hispanica! ¿Perque no nomena Catalunya? ¿Sera que no existia?

El primer testament en que es troba “oficialment” el nom de “Catalunya” es el dÁlfons II dÁrago, mort en 1196. En ell dona al seu fill Pere (pare de Jaume I), “instituo heredem in toto regno meo aragonés… et in toto comitatu Barchinone… et in comitatu Rossilionis… et in comitatu Ceritanie et Confluenti… et in tota Cathalonia…”. La formula no deixa de sorpendre, per quan els tituls es solen nomenar per orde dímportancia i son acumulatius. Lúltim es “in tota Cathalonia”. Ademés ¿Que es “Cathalonia?. ¿No estan “in tota Cathalonia” ni el comtat de Barcelona, ni el de Rossello, ni el de Sardenya, ni el de Conflent?

Com vegem, tractem dún coronim “Catalunya” i un toponim “català”, esvarosos, no gens clars, en els qual han volgut esguitar-nos als valencians sense arguments historics (mes be histerics), que recolçen tal pretensio.

"CATALUNYA" I "CATALANS" EN TEMPS DE EN JAUME I (I)


Hem vist el poc solage historic dels termens “Catalunya” i “català”. Els catalanistes han intentat trobar indicis de conciencia nacional catalana en els valencians. Com esta ha segut i es inexistent, han aplegar a fer el ridicul mes espantos, forçant arguments sense to ni so. Josep Maria Bayarri ya dia en 1931 en el seu llibre “El perill català”: “Lárgumentació de nostres pancatalanistes es curiosa. Per una banda quan encontren un indici, o el forcen, en la edad Migeval, que els sembla reforça sa opinió sápresuren a signar límportancia que te láutor i l´época...” Diu dels indicis “que son ben ecléctics, pocs i interessats” afegint que “quan nosatros gosem retráurelos textes i opinions a manta i prestigiosos de la mateixa época, allavors diuen poc sensats, menys científics i gens seriosos referintse a este asunt que: “en la Edad Media se procedía solo por instinto, sin propósito deliberado”.

Línexistencia ni dúna minima conciencia catalana i al contrari, léxistencia dúna conciencia valenciana propia, es demostra, entre atres, en una conciencia llinguistica particular, anterior, superior i mes fructifera, que la conciencia llinguistica dels catalans.

Algunes explicacions, podrien donar la resposta. En primer lloc, poguera ser, que els valencians, arraïlats desde sempre en esta terra, independentment de la relligio que professaren, foren molt mes numerosos de lo que volen fer-nos creure. Hem conegut als cristians valencians que trobà el rei en Jaume, els “valentini” que consten en el proces per a la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Tindrem temps per a coneixer als no cristians. En segon lloc, poguera ser que siguen certes les teories que mantenen que el numero de catalans que vingué a repoblar el territori del Regne de Valencia fora insignificant en el conjunt dels nouvinguts junt en la poblacio autoctona. Ampar Cabanes i Antonio Ubieto, han segut els que millor han tractat el tema, aplegant a resultats compatibles en la realitat dínexistencia de conciencia catalana. Per ultim, poguera ser que una major part dels repobladors, inclus vinguent de terres de láctual Catalunya, no tingueren conciencia de catalanitat. I no es pot donar lo que no es te. No cal dir que les tres possibilitats poden complementarse entre elles i poden haver-se donat al mateix temps.La pregunta que anem a intentar respondre es ¿Que era Catalunya en 1238, quan Jaume I entrà en la ciutat de Valencia?

Sabem, que produïda la unio personal entre el rei dÁragó i el Comte de Barcelona, els comtats de Rossello i de Pallars-Jussà súnixen al de Barcelona abans de 1238. Continuen independents el dÚrgell, el dÉmpuries i el de Pallars-Sobirà. ¿Es consideraven catalans els dÚrgell, els dÉmpuries i els de Pallars-Sobirà? Estudiem el cas dÚrgell.

I no hi ha cap dupte de que en temps de la conquista de Valencia, els dÚrgell ni eren ni volien ser catalans. No molt de temps abans, Bertran de Born, trovador occità, que faltà lány 1215, escriu: (”Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p.166) “Aragones fan gran dol / Catalan e silh dÚrgelh”, es dir “Láragones fa gran dol, el català i aquell dÚrgell…” Vegem que el “dÚrgelh” no es “Catalan”.

La constatacio diferencial, la tenim en la seua condicio de feudataris. El 28 de febrer de 1258, Jaume I, reclama a Alvar, comte dÚrgell auxili d´homens i armes, en motiu de la guerra contra Alazrach. (“Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz p.92)

En la p.20 de “Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon”, de Bofarull, llegim: “porque estos condes de Urgel pretendían ser tan señores en sus tierras, que no les obligaban las Constituciones y Usajes de Cataluña, ni tenian obligación de asistir a Cortes”. Al respecte, hi ha que matisar que dir a les “costums i usatges” de Barcelona “Constituciones y Usajes de Cataluña” es un desficaci mes dels catalans, a no ser, que podria ser cert, que Barcelona sídentifique en Catalunya. I si els dÚrgell, com hem vist, ni eren ni volien ser catalans, ¡puix a la força! En 1278, el rei Pere I, requerix al comte dÚrgell Ermengol, per a que observara les “costums i usatges” de Barcelona, llevat de les costums especials dÚrgell: “…fueris requisiti ad consuetudinem et usaticos Barcinone quos in predictis comitatu et vicecomitatu et aliis locis volumus observari salvis specialibus consuetudinibus predictarum terrarum”. Sabem, que el comtat dÚrgell no súní al de Barcelona fins al 1314.

Per lo expost, es mes que evident, que els dÚrgell que pogueren vindre a la reconquista de Valencia, dificilment podrien dur ni la minima conciencia de catalanitat.

Tambe es deduïx de lo vist fins ara la falsetat de la divisio que fan els catalans parlant de la “Catalunya vella”, entre la qual claven el comtat dÚrgell i la “Catalunya nova”. Si els dÚrgell ni eren catalans ni volien ser-ho, malament podien formar part dúna “Catalunya vella”.

Respecte de la “Catalunya nova”, destacar, que abans de les conquistes de Tortosa en 1148 i Lleida en 1149, Ramon Berenguer, havent-se ya formalisat la unio entre Arago i el comtat de Barcelona, es titula en 1140 com a “comes barchinonensis et princeps Aragonensis” (“Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia”. p.75). Es important deixar constancia de que els nous territoris conquistats, no súnixen al comtat de Barcelona, creant-se marquesats independents, per lo qual els tituls de Ramon Berenguer IV, sámplien a “comes Barchinonensis, princeps Aragonensis, Tortosae, Illerdaeque Marquio”, com podem llegir en document de 1151 que consta en la p.223 de “Disertacion sobre el poder que los Reyes españoles ejercieron…” de Juán Antonio Llorente. Es deu tambe destacar que als nous territoris no símposarán les “costums i usatges” de Barcelona, sino que tindran ordenaments propis: “Lo codi” en Tortosa i “Els costums” en Lleida. I ve la pregunta ¿Es consideraven els lleitadans i els tortosins catalans en 1238? Vorem com no.

"CATALUNYA" I "CATALANS" EN TEMPS DE EN JAUME I (II)


Anem a comprobar hui, la inexistencia de conciencia catalana dels lleitadans i tortosins de lépoca de la conquista del Regne de Valencia.

Respecte de Tortosa, s´ha de deixar constancia de que quedaren fora de la delimitació territorial dels citats per Jaume I per a lássamblea de “Pau i treva” del 23 de juny de 1218. Si segons els catalans, dites assamblees eren antecedents de les Corts Catalanes, ¿Seria perque Tortosa ni era ni es considerava catalana? Vejam el text: Jaume I, “…illustrissimi domini Jacobi primi.”, diu que “…paces et treugas facimus et constituimus a Cincha usque ad Tortosam, et usque ad Salsas, cum suis finibus.” (Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles XI-XIII). Barcelona 1994)

En la minuta de lárgumentacio de la part de Tarragona feta per Vidal de Canyelles, del proces per a ládjudicacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae” llegim: “Quoniam a L annis citra clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancte Marie Valentie…Qui clerici excommunicabant ex parte achiepiscopi Terrachonensis… ab episcopo Dertusensi, vicino eisdem, qui est de provincia Terrachonensi.” Es dir, es pot interpretar, que el bisbe de Tortosa (episcopo Dertusensi), es vei dels “clerici catalani”, La conclusio seria molt clara: Tortosa es veina dels catalans, Tortosa no es catalana. Els tortosins que pogueren haver vingut a la conquista de Valencia, ni eren ni es consideraven catalans.

Es de destacar, que inclus despres de la unio del comtat dÚrgell en el de Barcelona, tant Urgell com Tortosa, seguien sent objecte de particions. El capellà dÁlfons el Magnanim nos conta com el rei Amfos “jaqui IIII fills: lo primer hac nom Pere, lo segon Jaume qui fon compte de Urgel, lo terch Ferrando qui fon marques de Tortosa, lo qúart Johan; e huna filla que hac nom Gostança que fon reyna de Castella”

Si estudiem el cas de Lleida i els lleitadans, hi ha un fet historic que posa ben claret que en 1238 ni eren ni es consideraven catalans. Jaume I, en el seu tercer testament, deixà Arago al seu fill Alfons, i “Catalunya” a línfant Pere. En 1243, Jaume I convocà Corts en Daroca per a que els dÁrago juraren fidelitat a línfant Alfons. Els convocats eren “…omnia concilia civitatum et villarum a Sichore usque Faritiam”, es dir, desde el Segre fins Ariza. Com dins déixos llimits entren el lleitadans, acodixen a Daroca i juren fidelitat a l´hereu dÁragó. Jeronimo Zurita (1512-1580), en “Anales de Aragón”, nos ho conta aixina: “Este año tuvo cortes el rey a los aragoneses en Daroca; y vinieron a ellas los síndicos de la ciudad de Lérida como lo acostumbraron en todas las que en este reino antes de esto se celebraron; y en ellas juraron al infante don Alonso su hijo por primogénito heredero y sucesor después de los días del rey en el reino de Aragón hasta las riberas de Segre.”

Les pressions dels catalans en les Corts de Barcelona de 1244, conseguiren que Jaume I definira els llimits de Catalunya de Salses fins al Cinca. Llegim-ho segons consta en la p.114 de Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon “Quia super limitibus Cathalonie et Aragonis…vestigiis inherentes comitatum Barchinone cum Cathalonia universa a Salsis usque Cincham ex certa scientia

limitamos liceo limitatio ipsius comitatus et Cathalonie predicte per pacis et treugue ordinationes en civitate Barquinone et Terrachone...” Segons un català, aixo fon “no sense l’oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien) i dels mateixos lleidatans.” Com vegem, de nou, els catalans varen fer us de les seues forces en contra de la voluntad dels lleitadans.

La conciencia de que Lleida no era catalana la trobem en Matieu de Caersi, trovador refugiat en la cort del rei Jaume I despres de la creuada contra els albigenses, qui en motiu de la mort del rei, escriu en 1276: (”Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p 261-262) “Tant suy marritz que no.m puesc alegrar”, es dir “Estic tan afligit que no em puc alegrar”. Llegim: “Ay! Aragos, Cataluenha e Serdanha / e Lerida, venetz ab mi doler, / quar ben devetz aitant de dol aver / cum per Artus agron silh de Bretanha.” Es dir: “Ai Arago, Catalunya i Serdanya i Lleida veniu en el meu lament, que deveu tindre tant de dolor, com tingueren per Artur els de Bretanya.”. La cosa crec que esta prou clara. Vegem que “Lerida” es cita a banda de “Cataluenha”. Lleida, a la mort de Jaume I encara es considerada com a part diferenciada de Catalunya.

En “El regne croat de Valencia”, p 678, Robert Ignatius Burns reproduix un document de Valencia de 12 de juliol de 1270. Diu que el document parla de “reparar o construir “els dos ponts” de la ciutat, lún a la Porta dels Serrans i láltre a la Porta dels Catalans.” El text original diu “…condirectis illis duobus pontibus qui sunt in civitate Valencie, quorum unus est apud ianuam Serranorum et alius apud ianum hominum Ilerde.”

¡Que t´ha paregut canut! Hem de saber que Burns es jesuita, i com yo vaig estudiar en els jesuites, puc assegurar que ménsenyaren allo de no alçar falsos testimonis ni mentir. Segurament Burns deu ser un dels retors que proclama que hi ha que fer lo que ells diuen i no lo que fan, perque ¿Que es traduir “hominum ilerde” (homens de Lleida olleitadans), per “catalans”? ¿No es alçar falsos testimonis i mentir?

Ni Lleida era catalana en 1238 ni els lleitadas es consideraven catalans. Es evident que en 1238, no pogueren vindre catalans de Lleida. ¿Seria “cientific” dir que el zar Nicolas fon un mandatari de lÚnio Sovietica? Per a alguns “cientifics” catalanistes, la resposta deu ser afirmativa.

Per a acabar, simplement deixar constancia de que tant Urgell com Lleida com Tortosa, formen lo que els “resabuts” diuen “català occidental”. I resulta que en 1238, ni Urgell, ni Lleida ni Tortosa eren catalanes. Es despren que els molts o pocs que pogueren haver vingut al Regne de Valencia, ni considerarien català a lo que parlarien -el rei Jaume parla de romanç- ni tindrien conciencia catalana alguna.

LA MENTIRA SOBRE ELS "FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA" (I)


El diari 'El País' de 31 d’octubre de 1999, nos informava, que en el sopar dels XXVIII Premis Octubre, s’havia presentat el llibre “Els fundadors del Regne de València”d’Enric Guinot. Tots els presents estaven molt contents i coincidien en que “la obra marca un hito”, perque Guinot “demuestra que alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán”, afirmant, que per a aplegar a dita conclusio, “ha utilizado los argumentos de la razón”.

Anem a vore clar i ras com els arguments de Guinot, no tenen res a vore en la rao i anem a demostrar, esta volta sí, cientificament, la gran mentira de la conclusio. Vorem com, repetint les paraules de Guinot (p.16), “…en realitat es tracta d’un evident problema de mètode d’investigació i de context historiogràfíc; i, en darrera instancia, però, de manipulació política.”. I es que “Diu el mort al degollat ¿qui t´ha fet eixe forat”?

Ya s’escomença en un titul enganyos. Dir-li al llibre “Els fundadors del Regne de València”, presupon l’inexistencia previa del Regne de Valencia, per no haver segut “fundat”. Puix be, en la p.328 de “Viage literario á las Iglesias de España” llegim: “Convenientia pacis et treugae inter Alfonsum II. Aragoniae Regem, et Lupus, Regem Valentiae e Murciae. Anno MCLXVIII”. I es que segons Guinot, Alfons II, devia estar tan pardal, que va subscriure “pau i treua” en un rei d’un Regne inexistent. Al respecte, hem de saber que hi ha referencies al Regne de Valencia, anteriors a esta de 1168, encara que considere important la reproduida, per quan indica, que el Regne de Valencia i Murcia fitaven quan era regent el rei Llop. I es sabut, que per a solventar conflictes d’amollonaments de termens municipals en el s. XIII, es fea acodir sistematicament a musulmans. No seria d’extranyar que els llimits del Regne musulmà de Valencia, no foren molt distints dels actuals. Si Guinot haguera parlat del nou Regne cristià de Valencia, aixo, hagueren segut unes atres calces.

Guinot, presenta el seu treball i les seues conclusions com a “cientifiques”. Ampar Cabanes, en la “Revista de Filologia Valenciana” nº 8 de 2001, estudia el llibre, demostrant “l’escas rigor cientific de l’obra analisada que deixa sense valor els seus resultats”, mantenint que en este llibre “la ‘utilitat’ de l’antroponimia ha segut transformada en una ‘utilisacio’ de la mateixa”. Pero com els catalanistes dogmatics no lligen a Ampar Cabanes, anem a vore com inclus els seus correligionaris (de la religio d’adoradors de les “mungetes amb butifarra”), el posen en dubte. Antoni M. Badia i Margarit, en la p.45 del llibre “Moments clau de la història de la llengua catalana”, quan parla de “l’aportació recent d´Enric Guinot, (1999)”, diu d’ella: “tampoc no indiscutible”, es dir, que no se la creu. I encara tenim un atre eixemple de com els propis catalanistes el desdiuen. Afirma Guinot respecte del “Llibre del Repartiment” en “Els fundadors del Regne de València”, que “constitueix un altre mite que ha gaudit d’una gran difusió” (p.82), afegint en la p.87 que “Aquests tres volums són sobretot, el llibre del repartiment del botí i de les recompenses per a aquells qui participaren en la host reial durant la guerra”. Per a contestar desficaci tan gran, en el llibre editat en motiu del “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” Valencia

2001, Esperança Piquer Ferrer, pareix que es burla quan interroga a Guinot: ¿Com es justificaria aleshores, la presència en el Llibre del Repartiment de dones soles?, afegint, que “Del total de 364 dones, n’apareixen 176, la designació de les quals no té cap vinculació amb els homes”. I les preguntes son inmediates ¿Hi havien dones guerreres en la host de Jaume I? I com no hi ha dubte de que no, la següent pregunta es: ¿S’ ha llegit i ha estudiat Guinot el “Llibre del Repartiment”?, perque, si ho ha fet, ¿com es pot dir eixe destrellat? ¿Sera que com a Guinot no li agrada lo que es despren del “Llibre del Repartiment”, lo que vol es desacreditar-lo? ¿Hem de creure-nos que s’ha estudiat tots els atres documents que diu haver estudiat?

A partir d’ara, anem a alternar entre la demostracio del pobre “mètode d’investigació” de Guinot, que es unicament un metodo de manipulacio, i la veritat cientifica.

I passem a la veritat cientifica. Com a introduccio, hem de saber que la genetica de poblacions, es una rama de la genetica, que estudia la variabilitat de l’especie humana. Les diferencies entre poblacions d´un mateix continent, inclus d’un mateix pais, poden donar noticies de la historia demografica de cada poble. Dos son els mecanismes pels quals el temps influïx en la diversitat de poblacions. Un es la “deriva genetica”, fonamentalment consequencia de canvis aleatoris. L’atre es el “fluix genetic”, que es produïx per la mescolança de poblacions, previament diferenciades per “deriva genetica”, resultat de moviments migratoris. El grau de diferenciacio entre poblacions, referit a multiples regions del genoma, es medix cientificament, per un parametro que es diu “distancia genetica”.

Puix be, en decembre de 2001, Carlos A Flores Infante, presentà en L’Universitat de La Laguna (Tenerife), la seu tesis doctoral titulada “Composición genética y posible origen paterno de las poblaciones humanas canarias, deducidos de su polimorfismo en el cromosoma Y”. En l’estudi hi ha una taula de “Frecuencia (%) de haplotipos del cromosoma Y en la Península Ibérica y Normandía” (Taula 6 p.87), aixina com el resultat de les “distancies genetiques” entre les poblacions estudiades. Hem de saber, que el “cromosoma Y” revela l’influencia genetica heretada per via paterna.

I la conclusio es espectacular. Resulta que la major distancia genetica entre els valencians i tots els demes pobles estudiats es dona quan nos comparem ¡en els catalans! Efectivament, la distancia genetica entre valencians i catalans es de 0,0781, prou major que la que existix entre els valencians i uns atres pobles en notables divergencies, com son, gallecs (0,0492) i bascs (0,0485).

Parafrasejant a Carlos Infante, es despren la conclusio cientifica de que catalans, gallecs i bascs, com a grups mes distants, deuen haber contribuït molt poc a la distribucio dels llinages paterns valencians.I aixo, no pot mes que dur-nos a pensar, que ¡llastima d’arbres tallats per a fer el paper

dels dos volums del llibre de Guinot “Els fundadors del Regne de València”, segons els quals es “deduïx” que el 80% dels repobladors eren d’orige català! ¿Serien tots esterils? ¿Serien impotents? ¿Com es que han deixat tan poc de rastre en la genetica dels valencians? La contradiccio entre la “deduccio” de Guinot i la ciencia de deveres, no pot mes que induir-nos a creure que els seus “arguments de la rao” no son mes que una rastrera de maganches (ho vorem). I trau a la llum la diferencia entre els desijos del catalanisme i la realitat. ¿Quants diners mes, estan els acatalanats disposts a tirar per terra, per a intentar escampar nomes que manipulacions i mentires?

LA MENTIRA SOBRE ELS "FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA" (II)


Per a continuar, en l’articul anterior, es normal, que en acabant de coneixer els pobles dels quals nos separa una major distancia genetica, nos preguntem pels grups d’estudi dels quals nos separa una distancia genetica menor. I son per este orde: Cantabria (0’0159), Cadis (0’0198), Cordova (0’0198), Sevilla (0’0191) i Huelva (0’0163). Segur, segur, que mes d’un, al vore tants pobles d’Andalusia, pensarà que el paregut, poguera ser per la forta influencia de l’invasio d’araps i nortafricans. I tambe la genetica s’encarrega de trencar la falsa idea d’una substitucio racial de la poblacio autoctona.

L’any 2001 es publicà un estudi de determinats departaments de la Stanford University i de l’Universitat Pompeu Fabra, entre atres, sobre la relacio genetica existent entre la poblacio de la peninsula i la del noroest africà, en relacio al cromosoma-Y. La conclusio fon que: “The Islamic rule of Spain, which began in A.D. 711 and lasted almost 8 centuries, left only a minor contribution to the current Iberian Y-chromosome pool”, es dir, que l’aportacio de casi 8 sigles de dominacio islamica al mapa genetic de cromosomes-Y iberics, es ridicul. (7% segons l’estudi). En articul publicat en “American journal of human Biology 18:187-195 (2006)”, titulat “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions” llegim que “MDS and AMOVA results generated from Alu data reveal that the Mediterranean has acted as a strong genetic boundary between the north (Europe) and the south (Northen Africa), resulting in significant gene diversity between the population of the two regions.”, es dir, que el Mediterraneu, ha actuat com a forta barrera genetica entre el nort (Europa) i el sur (nort d’Africa), resultant una significativa diversitat genetica entre la poblacio de les dos regions. Per a que esta barrera es faça visible, podem comparar valors de “distancies genetiques” entre els valencians i alguns pobles del sur del estret de Gibraltar. Consten en la tesis doctoral de Flores Infante: Etiopia: 0’1953, Mali: 0’2273, Mauritania: 0’2491, Araps del Marroc: 0’2677, Sahara: 0’3439, Berebers del Marroc: 0’3644. Vegem que les diferencies, entre estos valors i els que mostaven les distancies genetiques entre valencians i uns atres pobles d’España, son representatives.

Referent al tema, Carmen Barcelo, intentant desacreditar al nostre arabiste Ribera, que digué que l´element arap “entró en dosis casi infinitesimal en la química social de los musulmanes españoles”, escrigué en el seu articul “Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe”, entrecomillant “La raza hispanica”, com fent chança, que “No merece la pena hoy argumentar contra esta tesis”. Aixina es que vegem que la genetica, que sí que es ciencia i no lo que fa Carmen Barcelo, chafiga la prepotencia dels catalanistes. ¡I ella que s’hauria cregut descendent d’alguna reina mora, i va, i ve la genetica a baixar-la del burro!

I podem preguntar-nos: ¿I que ha fet tan malament Guinot en el seu llibre “Els fundadors del Regne de València” per a aplegar a resultats tan discordants en la realitat?

Per a començar, s’ha de deixar constancia de que una abrumadora majoria de la documentacio del s. XIII, es troba redactada en llati. R.I. Burns, en “Diplomatarium I”, diu que “Transposar un cognom del llatí al català pot ser perillós”, perque “un nom

llatí podria suportar tot de transcripcions romàniques diferents”. Proseguix diguent-nos que “Un editor català podria catalanitzar tots els noms neutrals que no fossin obviament aragonesos per la forma, la toponimia o la visibilitat històrica”, afegint que aixo no li pareixeria correcte perque seria una “mena de cooptació imperial”, que per al cas es equivalent a “una mona captant per a l’imperi” (català). L’esquizofrenia catalanista, li fa dir en “Moros Jueus i cristians” que “Tendesc a catalanitzar els noms de persona, perquè el Regne de València sembla que fou, de bon principi, un món més aviat català”. ¡Si senyor, aixo es coherencia i ciencia, i lo demes favades! No obstant, diu que “Trobar i fer encaixar el nom en romanç apropiat a cada candidat… pot ser tan frustrant com posar mitjons a un pop”.

I vegem que Guinot, tirant-li mes cara que una “parà” de ninots, no nomes els posa calcetins al polps, sino que els posa caroteta, camisola, gamboixet, i per a arrematar-ho una “barretina” a cada u. I com a mostra de lo que podem esperar d’esta gent, mirem com maltracten i manipulen els noms de les persones: En la “Cronica” del rei en Jaume llegim que “…e era ab nos lo maestre del espital e Don Blasco dAlago...”. Guinot escriu en la p.136 del llibre que comentem: “Aquesta ciutat va ser ocupada pel noble aragonès Blai d’Alagó…” Es dir, “Blasco”, es convertix en “Blai”. Per a acabar-ho d’arredonir, si llegim a Burns, Blasco es ¡“Balasc”! ¿Sera que per la meua condicio de valencià, soc “acientific” per naturalea i en acabant de vore aço ya no me crec res? Pero… continuarem traguent suc als “argumentos de la razón” de Guinot.

Hem de saber, que quan un no cristià es convertia, prenia noms cristians. I com aixo destorbaria la faena “contadora” de catalans de Guinot, en la p.51 del seu llibre diu: “Ara bé, els resultats de les conversions foren molt reduïts” Burns diu en la pag. 37 de “Moros cristians y jueus”: “Hi havia un cert grau de conversions, en aquell moment tant de l’islam com vers l’islam; els dominicans adjetivaren llurs conversions valencianes dient que eren ‘prou considerables’”.

¿Com nos aclarirem en estos “cientifics” que no fan mes que contradir-se? Per la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, sabem que abans i despres de l’entrada oficial del rei Jaume es produïren no nomes batejos, sino tambe, confirmacions, bodes, soterrars i inclus ordenacions. Vejam-ho: “…quod predictus episcopus de Alberrezino…dabat indulgentiam, contirmaverat, baptizaverat et ordinaverat in ecclesia Sancti Vincentii”. “Quod idem episcopus ordinaverat clericos, baptizaverat, confirmaverat et fecerat nuptias.” “Quod baptizaverat, confirmaverat, et ordines celebraverat, et mortuos sepelierat”“Quod baptizaverat duas sarracenas” ¿Quans no cristians canviarien de nom i pendrien noms en romanç? Vejam un eixemple encara que posterior: “Nós havem entés que vós, ab induccions de Manuel Salvador, convers que solia haver nom Mahir Suxén, de Xàtiva...” I un atre “Per part d’En Manuel Torres, convers, olim juheu appellat Aburrabe, ciutadà de Xàtiva…” ¿Quans Torres i Salvadors, estaran en les llistes de catalans de Guinot?

I per a acabar per a hui, hem vist que en la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, a mes de batejos, consten ordenacions, confirmacions ¡I bodes! (fecerat nupcias) ¿A qui casava el bisbe d’Albarrasi quan encara, ni el rei en Jaume, havia entrat solemnement en Valencia? ¿Es casaria alguna amazona del seu eixercit? ¿Seria una boda homosexual entre guerrers? ¿O seria alguna boda de cristians valencians, que es lo unic que te trellat? Vegem que tot i per tot, nos parla de la continuitat de la poblacio valenciana i de

la mentira de la teoria rupturista que mante una substitucio de la poblacio autoctona per una massa de repobladors.

LA MENTIRA SOBRE ELS "FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA" (III)


Continuant possant de manifest tant l’incorrecte metodo de treball de Guinot, com el desgavell dels resultats del seu llibre que dona titul a l’articul, començarem parlant hui dels llinages toponimics, es dir aquells que fan referencia a un nom propi de lloc. Per eixemple, nos trobem en “Berengario de Montecathano”, “Petri de Cabeçon”, “Bernardo de Roma”, o “Gomicio de Soria”. Sense dubte, poden representar procedencia, pero no sempre. En “R de Luch, Cesarauguste” o “Berengarius de Montpao, dertusensis”, vegem que el toponim no referix a l’orige. Tambe es frequent, que un toponim en llati, puga referir-se a distintes poblacions. Per eixemple, tenim, que “Aguilo”, pot referir-se tant al de la Conca de Barberà com al d’un llogaret de Daroca, o Cerda/Cerdani, pot referir-se a Cerdenya o a Cerdán en Saragossa. No cal dir, que la “solucio” de Guinot, va unidireccionalment a incrementar el numero de presunts catalans, tal i com demostra Ampar Cabanes en la “Revista de filologia valenciana”que ya hem citat.

Al respecte, resulta misteriosa la rao per la qual els acatalanats mai parlen dels noms en toponims valencians. Vegem-ne una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio”(p.356), i de 1261 la de “Mahometo Almorelli” (pag 365-366), que apareix en el llibre del Repartiment com Maomat Morelli (de Morella). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” (p.447), i el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 tobem a “Juan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i láragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan dÁlcoy” (1269), “P Alcoy”(1275), “Guillem de Castayla” (1275), “Marti de Seta” (1275), “Michel de Valencia”(1277), “Paschual de Xivert” (1277), “R de Turbayllos” (1295)…

¿Per que estes persones, identificades en toponims valencians no poden ser els descendents dels valencians de lépoca visigotica, que cristians (els “valentini” de la “ordinatio ecclesiae valentinae”), o conversos, seguiren vixquent, de forma majoritaria, en esta terra? La major part d’ells, mantindrien les seuen propietats, llevat d’alguns, que per una necesaria reorganisacio, rebrien noves donacions.

Un atre desficaci de Guinot en el seu llibre, es considerar, que els llinages basats en oficis, malnoms i termens referits a mig ambient son catalans de forma homogenea. A banda de la “repasada” que li dona Ampar Cabanes al respecte, en el treball ya citat, hem de coneixer que un lliterat soterrat en Valencia en l’any 1204 era conegut, segons Ibn Al-Abbar pel malnom de “el sabatayr”, es dir “el sabater”. (Ibn Al-Abbar, Takmila,

nº 1426, pp 502-503; Ribera Disertaciones y opúsculos II, p.261). Sense dubte que els seus descendents que podrien haver heretat el malnom, hauràn segut contats per Guinot com a catalans.

Es tambe significatiu que a Guinot, en la busqueda desesperada de catalans, li molesta la presencia occitana, afirmant que “La presencia d’occitans segurs es insignificant”(p.240), afegint que “No hi ha, doncs, una “València occitana” ni d’altres orígens “foscos” o “amagats”. (p.241) ¿I perque li molesta? Trobem la resposta en ‘apartat “La llengua catalana fins a Jaume I”, de Joan Solà, de l’Universitat de Barcelona, que es troba en el llibre “Las lenguas prevalencianas”, quan, parlant de l’occità en relacio al català diu: “és cert que aquestes dues llengües s’assemblen, sobretot en l’època més antiga (i no era, no ha estat, fàcil d’arribar a destriar l’una de l’altra)” Pero Burns, en la p.229 de “El Regne Croat de València”, parlant de Jaume I, naixcut en Montpelier, diu: “Els seus subdits de Montpeller l’havien acompanyat a la croada valenciana i s’havien quedat per instal·lar-se a València en nombre tres vegades superior als de Lleida, i quasi tan gran com els de Barcelona. Els van reservar una secció especial dins la ciutat conquistada”. De nou les contradiccions entre “cientifics”. I la rao de Guinot, per a intentar llevar-se de damunt als occitans, es que tambe els llinages eren pareguts. En la p.330 de la “Historia de la literatura española” de MG Ticknor, traduida per Pascual de Gayangos i Enrique de Vedia, trobem trovadors “que pasaron a España en tiempo de D. Pedro II”, en noms com “Pons Barba”, o “Raimundo de Miraval”. En “Annales du Midi” (p.538), trobem a “Pétri Doménech” i també a “Bertrand Carbonel” o “Bertrans Carbonell”. ¿Quants occitans d’orige, vinguts directament, o indirectament d’unes atres regions d’Espanya, ya “repoblades” i en noms segurament adaptats, hauran passat a engrossar les llistes dels catalans de Guinot? Segur que moltissims.

Ara tornem a la verdadera ciencia. Sabem, que la presunta “ciencia” catalanera havia volgut fer-nos creure als valencians que nomes erem catalans rebordonits de moros, i en els dos articuls precedents, hem vist que una ciencia real, la genetica, nos diu que ni catalans ni moros. Per aixo, hi haura gent, que havent-se cregut la mentira “oficial”, desconcertada, es preguntarà. ¿I d’a on venim els valencians? Deixem que nos contesten els cientifics que han estudiat la “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions”. Traduixc de l’angles: “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisasio occidental, i ha segut l´escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d’esta regio un important lloc d’atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la Peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d’ells d’atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia”. De l’estudi de15 pobles del Mediterraneu (entre els que es troben els catalans), apleguen a la conclusio de que “Valencia s´alça en el centre de tot el grup de pobles del Mediterraneu, com es veu en els resultats del MDS” (Nonmetric multidimensional scaling), afirmant que “Els resultats sugerixen que el mapa genetic valencià, es hibrit per naturalea, degut segurament a la relativament alta proporcio de mescles en uns atres pobles que han ocupat l’area Mediterranea durant diferents periodos historics”.

I hem de saber que la mescla humana reforça la herencia genetica. Els pobles endogens tendixen a l’atrofia. Pero la nostra condicio de poble obert, no ha d’impedir que guipem des de llunt als enemics. No volem ser descendents ni de traidors a esta terra, ni d’aquells que en la seu pasivitat donen ales ad aquells que volen negar-nos la propia existencia com a poble.

LA MENTIRA SOBRE ELS "FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA" (IV)


L’ardua faena de Guinot espigolant catalans i traguent-los de baix de les pedres, el fa anar a documents del sigle XIV, per a seguir manipulant, i per supost, tot lo que olga a valencià, per ad ell es català. La seua finalitat es que s’ha de trobar justificacio, com siga, al dogma de partida.

I anem a vore mes proves que invaliden el dogma. De la ponencia “Circuitos marítimos de intercambio y comandas mercantiles en Valencia durante la primera mitad del siglo XIV”, del XVIII Congrés d’història de la Corona d’Aragó, a carrec de Antonio José Mira Jódar de l’Universitat de Valencia extraguem que de l’estudi de la “rica documentación de carácter notarial conservada”, de la primera mitat del XIV, es coneixen referencies de 167 comandes mercantils corresponents a 80 operacions. I el resultat de l’arc de relacions comercials es: “En primer lugar los puertos del norte de África (24 operaciones, el 30%): Alcudia, Trípoli, Mostaganem, Túnez, Argel, Bugía, Honein, Alcoll, Bona, Tenes. En segundo lugar la clásica y bien conocida “ruta de las islas”, que enlazaba Mallorca, Cerdeña Sicilia (22 operaciones, el 27%). En tercer término las costas del Languedoc y de la Provenza (17 operaciones, el 21%): Montpellier. Colliure, Aigües Mortes, Marsella. Y por último la zona castellana. especialmente Sevilla (11 operaciones, el 14%). 20 Llama la atención la práctica ausencia de vínculos mercantiles con Cataluña (apenas 2 operaciones, con las ciudadesde Barcelona y Girona)” Es dir, quan les relacions comercials havien d’haver segut fluidissimes i “naturals” pels vinculs familiars i d’orige (segons Guinot el 80% de “fundadors” eren catalans), va i resulta que les relacions comercials en els catalans espoden calificar ¡d’inexistents! I es que les mentires cauen per elles a soles, i quan mes grans son ¡mes forta es la baquinada!

Hem de coneixer, que la repoblacio de Valencia ha segut, en general, interessadament magnificada. En el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els moros que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats.(pp.85-86 de “Colección de documentos inéditos para la historia de España”) En l’any 1270, el rei Jaume es queixava de que el numero de pobladors cristians no aplegava a 30.000, pensant que havien d’haver segut 100.000: “e no trobarem que en tot lo regne de Valencia age poblat de Christians oltra XXX milia homens e per ço quan nos havem vist quel regne no ha son compliment d’omens ni de gent, volemlo y fer; car segons semblança nostra ben deuria aver cen millia Christians en el regne de Valencia”(Colección diplomática de Jaime I, el Conquistador, ed. A. Huici, 3 vols, doc. 1.341). Com un numero tan baixet no quadra en les tesis catalanistes, Burns en “El regne croat de València”, diu que el rei en Jaume es referix a caps de familia, rao per lo qual els multiplica per 4, aplegant a 120.000. Segons aixo no s’entendria la queixa de Jaume I, perque 120.000 son mes que 100.000. I si pensem que els 100.000 tambe hem de multiplicarlos per 4, resultaria que Jaume I volia despoblar Arago i Catalunya, respecte de la demografía de les quals diu Guinot: “la població d’ambdós països no arribava al

mig milió d’habitants” I tornem a lo de sempre: ¿Cuantes idiotades se poden dir per a justificar lo injustificable? En la p.612 del llibre d’Escolano “Decadas de la Historia de Valencia”, pres de la cronica de Viciana, llegim document del rei Jaume de l’any 1275, traduït del llati, que diu: “…de los cavalleros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habían quedado en Valencia sino algunos de los que no tenían heredamientos en Aragón o en Cataluña… E que ninguna cosa de estas cumplieron sino que vendieron los heredamientos que les dimos y con los precios de ellos se fueron. Y otros que dejaron arruinar sus heredamientos por estar ausentes.” Es coneguda l’alta freqüencia de documents de persones en noms cristians que venen propietats a persones en noms musulmans.

Referent a demografia, es interessant coneixer que sobre un 30% del actual territori català, estava en poder dels moros un sigle abans de la conquista de Valencia. Y en l’anterior, practicament un 50%. En el s. VIII, nomes un 15%, o no fon conquistat pels moros, o fon recuperat molt pronte pels francs. Seguint les teories “repobladores” dels catalanistes, ¿A on esta la poblacio autoctona? L’Enciclopedia Catalana, diu d’El Ripollès, comarca catalana fronterera en França que en 880, “va tenir com a tasca principal repoblar i reorganitzar aquestes terres”. ¿Hem de creurenos que eixe 15% va repoblar tota la Catalunya actual, tot el Regne de Valencia i segon alguns (Muntaner) inclus Murcia? ¿Seguirien algun sistema de cria de catalans com el de les gallines en gabies? I es que les teories rupturistes i de desplaçaments globals de poblacions no tenen ni el minim soport i ultimament han segut desacreditades per la genetica.

Una ultima pinzellada d’un tema relacionat en la genetica, es el de l’index cefalic. Es calcula per la relacio entre l’amplaria i la llargaria maxima del cap. Del “Mapa del índice cefalométrico en España por F. Oloriz” (Madrid 1894), s´extrau que les tres provincies valencianes, son les uniques d’Espanya que es troben dins del marge entre 76 i 76,99. Les tres provincies aragoneses es troben entre 77 i 77,99. De les quatre provincies catalanes, Barcelona, Girona i Lleida superen els 78 i Tarragona es troba entre 77 i 77,99. Les atres provincies que fiten en el Regne de Valencia Conca, Albacete i Murcia, superen els 78. Al respecte, hem de saber que en l’any 2002, l’articul “A reassessment of human cranial plasticity: Boas revisited” de Corey S. Sparks i Richard L. Jantz trobà que “Results indicate the relatively high genetic component of the head and face diameters” es dir, que els resultants indiquen que la forma del cap te un component genetic relativament alt.

Com hem vist, els “coneiximents” de Guinot, del sigle passat, s’han convertit en aigua passada (i bruta per l’intent de manipulacio que amaguen). La genetica del s. XXI, li ha pegat un bon carchot ¿Informarà als seus alumnes dels nous “coneiximents”. Ho dubte.

I a modo de conclusio, i per a tancar esta serie d’articuls, contestem a la pregunta ¿D’a on descendim els valencians? I segons lo expost, els valencians descendiriem del homens del paleolitic que dibuixaven en la Cova de la Sarga, dels homens del postpaleolitic que pintaren en el Barranc de les Dogues, dels homens del neolitic que imprimiren ceramica en la Cova de l’Or, dels homens del eneolitic que feen figures antropomorfiques en la Cova de la Pastora, dels homens que crearen la cultura del Argar i la cultura del Bronze valencià, dels homens de l’edat del Ferro que feen les puntes de flecha de la Penya Negra, de l’influencia fenicia, dels ibers (contestans, edetans i ilercavons) que feren el guerrer de Moixent i la dama d’Elig, dels romans que fundaren Valentia, dels visigots que nos deixaren el conjunt monumental de Ribarroja del Turia,

dels pocs araps, berebers i en general nortafricans que vingueren a la peninsula el 711, de la minoria de “conquistadors” que vingueren en Jaume I i es quedaren aci, (navarros, aragonesos, lleitadans, catalans, occitans…) i de tots els que historicament han vingut a treballar en esta terra, i que han segut ben acollits nomes en la condicio de respectar als valencians.

LA DENOMINACIO "LLENGUA VALENCIANA" DOCUMENTADA EN 1335:LA CITA "VALENCIANESCH" DE 1346


El 27 de novembre de 2005 en un diari regional, baix el titul "El nacimiento del valencià", sáfegia: "Valencianesch antes que valencià. La primera mención al habla propia de los valencianos ha sido descubierta en un documento jurídico menorquín datado entre 1343 y 1346. La cita es medio siglo anterior a la de Canals que se consideraba la primera". Proseguix afirmant que "Los profesores de la Universitat de València Antoni Ferrando y Miquel Nicolas son quienes han rescatado esta primera denominación de valencianesch en la "Historia de la llengua catalana" que acaban de publicar..."

En primer lloc, s´ha de denunciar el erro en lásignació del "descobriment": En la pagina 174 del "Bolleti de la Societat Arqueològica Lul·liana" de 1984, llegim: "Es tractàs o no d“una exageració, sembla que els illencs podien, en el cas que els haguessen sentit, diferenciar els diferents parlars catalans, com sembla confirmar el fet que el 1346, a Menorca, síndiqui que una dona nadiva dÓriola parlava valencianesch." (Archiu del Regne de Mallorca. Proces criminal AH-5337. f 178-276)

Es curios fer notar, que tampoc havien "descobert" mai la cita de "lingua valentina" de 1335, a pesar de haver segut publicada com a minim tres voltes des de 1908. No de bades, pot vindre al cap el dupte sobre si sera posible que els catalanistes no es lligguen entre ells. O millor: ¿Quantes coses oculten, manipulen, o fan desapareixer, els catalans, i catalanistes que nos han caigut en desgracia, en la finalitat de conseguir els seus objetius? Lo dels catalans podria entendre´s. Lo dels catalanistes valencians no sénten.

Coneguent la penuria dels mijos materials del mon valencianiste, es comprensible no detectar les cites. El mon valencianiste viu i ha vixcut dílusio i de sacrificis i poc mes es pot demanar. Al contrari, observant la riquea, a voltes exhuberant dels mijos dels catalanistes, pot ser llicit pensar en una ocultacio deliberada.

En segon lloc, es deu resaltar límportancia de la cita, per quant posa de manifest, léxistencia de caracteristiques unitaries valencianes, en un dels llimits del Regne que es troba mes llunt de la ciutat de Valencia.

La concrecio déixe llimit pasà per incidencies diverses i no fon en absolut pacific. Oriola, Elig i Guardamar síncorporaren al Regne de Castella, en virtut del "Tractat dÁlmizra" suscrit en 1244 entre Jaume I i Alfons X. En lány 1296, Jaume II, els pren a la força per al Regne dÁragó. El 3 de febrer de 1298, Alfonso de la Cerda, comunica als habitants dÓriola la donacio del territori al rei dÁrago. Les continues bregues per a determinar els llimits dels Regnes, acaba en 1304, dictant-se la "Sentencia de Torroellas". Finalment, els dies 17 i 25 de juny de 1308, Jaume II incorporà oficialment al Regne de Valencia les terres dÉlig, Alacant, Oriola i Guardamar.

Trenta huit anys passats de líncorporacio oficial dÓriola al Regne de Valencia, en Menorca, el parlar dels oriolans, es identificat com "valencianesch".

Christianesch, i sarrahinesch, per una banda, prohensalesch, castellanesch, valencianesch, cathalanesch... per una atra, son formules arcaiques que fan referencia a la llengua.

Catalans i catalanistes, identifiquen "catalanesc" en català o llengua catalana. La mostra la tenim en casa. El segon dels texts ¿valencians? seleccionat per els nostres il·lustrissims academics de la AVL, "on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians", es la Cronica de Ramon Muntaner, catalá naixcut en Peralada (Girona), quan diu que en Oriola, Elig, Alacant, Guadamar, Cartagena i Murcia, "parlen de bell catalanesc del món"

Comprovem, que per la mateixa epoca, el parlar dÓriola, es identificat com "valencianesch" i com "de bell catalanesc del mon". El primer prové dún context déspontaneitat. El segon dún personage dún nacionalisme exhacerbat, que aplega a contar en primera persona alguns fets que no va viure.

El sufix "esc", representa be propietat, be semblança. "Novelesc" vol dir propi de la novela o que sembla novela. ¿Hi ha algú que es crega, que quan Muntaner va sentir parlar eixe "catalanesc", siguent propi de catalans, estos ya parlaven de forma distinta de quan varen aplegar?.Evidentment, es una solucio destrellatada. Hem dácordar que, "catalanesc" vol dir, que es sembla a lo que parlen els catalans. Eixa semblança que trenca lídentitat, es reconeguda per el mateix Muntaner quan diferencia la llengua "de cascun lloc de Catalunya" dáquella "del Regne de Valencia".

Els menorquins, notaven la diferencia i per aixo parlaven de "valencianesch". Els valencians, ya haviem donat nom propi a eixa llengua. I el nom fon, es i sera el de Llengua Valenciana.

Es desconcertant que els catalanistes que identifiquen "catalanesc" en català o llengua catalana, no facen lídentificacio de "valencianesc" = valencià o llengua valenciana, encara que siga per coherencia.

De juny de 2005 data la publicacio de la "Historia de la llengua catalana" del academic de la "Academia Valenciana de la Llengua", Antoni Ferrando, a on es "rescata" la cita menorquina de "valencianesch". Dábril de 2005, es el DOGV en el qual consta el "Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià" de la AVL. La cita de "valencianesch" de 1346 no forma part de la "Selecció de testimonis on es documenta l’ús de la denominació de valencià o llengua valenciana", escomençant per la del "Valeri Maxim" dÁntoni Canals de 1395. ¿Hi ha algu que es crega que Antoni Ferrando desconeixia el contingut del seu llibre dos mesos abans de que es publicara? Si convenim que es prou increible, lo que es deduiria te un nom: ocultacio. I lócultacio es una part del proces de manipulacio. I com es sabut, "Qui furta un ou, furta un bou". Llevem les caracetes a tots els que es dediquen a furtar-nos allo de lo que podem sentir-nos orgullosos, per a donar-los-ho al veïns.

VALENCIANS I CATALANS (I)


Nomes havien passat 10 anys de la mort de Jaume I, quan lóctubre de lány 1286, el seu net, el rei NÁmfos (Amfos I), fill de Pere I, concedí en Borriana, als "homens de la ciutat e totç los altres lochs del Regne de Valentia" el privilegi de fer Unió, "pusquen fer unitat ab sagrament". El privilegi autorisava a pendre mides estrategiques "possitis ponere cathenas per carrarias", per a defendre les llibertats i privilegis del Regne, "conservationem nostrae regaliae et iurium nostrorum"

El 9 de maig de 1347, regnant Pere II de Valencia, els jurats de la ciutat de Valencia convoquen lÚnió, per rao de molts i diversos agravis, perjuïns i actes contra "furs, uses, privilegis e libertats del regne de Valencia", que havien segut fets "per lo molt alt senyor rey e per sos officials e jutges delegats", els qui havien dit "que.l molt alt senyor rey es en possessio de no servar furs, privilegis, bons usos et libertats."

En el "Llibre de memories" trobem que "A 18 de novembre, dit any, fonch feta una campana, ... pera convocar los de la Unió"

El rei durant la visita a Valencia, ballà al so que li tocarem els valencians. En la "Cronica" del rei llegim que "..lo dit Goçalbo ab CCCC homens...vench ballar ab trompes e ab taballs al nostre real; e volguessem o no, haguem a ballar ab ells Nos e la Reyna."

¿Quina va ser la reacció dels catalans front a les accions dels valencians per a defendre les "libertats del regne de Valencia"?

Els catalans es reuniren en "San Pedro de Oro" (Santpedor) y "Santas Creus" (Santes Creus), per a possar-se al costat del rei i en contra dels valencians. Diu Ramon Gubern, en "Un document de 1348 sobre la Unió", que es troba en el "Butlletí de la societat catalana dÉstudis Històrics, I", 1952, p 45,46, que "la noblesa i les ciutats i viles catalanes es posaren resoltament al costat del Cerimonios" El document de 1348, dirigit al rei diu: "...han gran dolor e han compació de vos e·n parlen fort legement contra Valencia". Soldevila en "Història, I", (pp 454 i 455) reconeix que a la derrota dels valencians havia contribuit "... el suport dels catalans..."

Molt interessant lo que consta al respecte en capitul 26 del llibre VIII dels "Anales de la corona de Aragón" del croniste Zurita. Llegim: "Resuelven en Barcelona que si la unión de Valencia les impide sus cortes el principado de Cataluña ponga remedio" I tambe: "...que estuviesen unidos con las ciudades y villas de Cataluña para lo que tocaba al servicio del rey y para requerirle que fuese a tener cortes; y si los de Valencia lo estorbasen, que ayudasen con cierto número de gente de caballo echasen sus imposiciones cada uno en su tierra para distribuirlas en la gente de guerra"

Com observem, Zurita no pot deixar-ho mes clar: Si els valencians, defenent els seus drets, impedixen que el rei vaja a les corts catalanes ¿Que fan els catalans?. Molt senzill: ¡Guerra al valencià!. Es complien a la lletra els plans del rei. Consta en la

"Cronica": "E alli acordam de tenir corts als cathalans; e aço per cor de satisferlos a tots els greuges y de acostarlosnos, per ço que ab la ajuda llur, Nos, poguessem destruir los malvats rebelles de la Unio."

Desfets els valencians en lájuda dels catalans, consta en la "Cronica" que "...Nos per la gran rebellio quens havien feta los de la ciutat erem de lénteniment que la ciutat fos cremada y destroyda e arada de sal.." La repressio fon que alguns "foren rossegats e penjats, e altres solament penjats. Dels quals ni hac alguns...als quals fon donat a beure de metall de la campana de la Unio que havien feta."

Pareix llogic pensar, que si es creu en la defensa dels drets dún poble, es perque es creu en la defensa dels drets dels pobles. Catalans i catalanistes nos demostren hui i cada dia, com en 1348, justetet lo contrari. Nomes creuen en la defensa dels drets délls, chafigant a qui faça falta. Els drets dels demes, com si no existiren. I si fa falta engolir-se al vei per a fer-se ben gros, per intentar-ho,¡que no quede!.

Al poc de temps, els valencians es reconciliaren en el rei Pere, perque com podem llegir en el "Llibre de Consell" (cartes 188), "se tench per altament servit de la dita ciutat en la guerra de Castella", incorporant la corona a la heraldica valenciana:"...en aquest vocable Valencia fahia e feu dalli avant tro a la sua fi, de sa propria ma, en la letra mijana del dit vocable, la qual es .l., una corona....."

Fea poc de temps, que els valencians haviem donat un atre toc dátenció, en defensa dels nostres drets. En 1328 havia segut elegit Francesch de Vinatea, per a eixercir el carrec de "Justicia en lo criminal". Vinatea faltà lány 1333. El rei NÁmfos (Amfos II), casat en Na Leonor, germana del rei de Castella, per infuencia désta, volgue fragmentar el Regne de Valencia fent donació dímportants ciutats, al seu fill línfant Ferran. Una representació dels valencians al cap de la que es trobava Vinatea, es reuní en els reis i els digueren, que estaven disposts a morir per a evitar-ho, i que si morien, la represalia del poble nomes salvaria la vida dels sobirans. Davant tal parlament, el rei li digué a la reina "¡Ah, reina! ¿Aço voliets vos oir?". La reina li contestà: "Senyor, no lo consentiria el rey don Alfonso de Castilla, hermano nuestro que no los degollase a todos". La contestació del rei fon la no prou coneguda sentencia: "¡Reina, reina! Lo nostre poble es franc, e no es aixi subiugat com es lo poble de Castella; car ells tenen a Nos com a senyor, e Nos a ells com a bons vasals e companyons".

¿Quan pegarem els valencians una bona punyada sobre la taula i escomençarem a defendre lo nostre, com ho feu Vinatea, descobrint la cara a tots els lladres que volen furtar-nos-ho?

VALENCIANS I CATALANS (II)


Per causa de la "guerra del Rey de Castella ab lo Senyor Rey de Arago" (1356-1365) i front lámenaça de perdre Valencia i Aragó el rey Pere, demanà ajuda als catalans. José Luis Martín, en el "VII Congreso de historia de la Corona de Aragón". II vol . pp 89-90 nos conta que durant uns any, els catalans passaren en raons al rei sense fer-li ni cas. Una volta es decidiren a ajudar, ho feren: "...para evitar no la pérdida de estos reinos, sino los perjuicios que de ella se derivarían para el Principado...".

Per a que no nos ho conte ningu, anem a la font original. Les corts catalanes diuen textualment: (Cortes de los antiguos reinos..... Volum I, 2ª part. pag 561) "Per cobrar moltes ciutats, viles e lochs per lo dit rey de Castella occupats aixi en lo Regne dÁragó com en lo Regne de Valencia, lo qual recobrament era e es deffensio del Principat de Catalunya car aquells II regnes perduts se poguera seguir fort leugerament gran perdicio e destruccio del dit Principat e tots los habitants en aquell, especialment per ofendre e esvahir lo estol que´l dit rey de Castella tenia en los dits mars de Valencia pero ço que´l dit rey de Castella no pogues ab lo dit estol esvahir, occupar e dampnificar les maritimes de Cathalunya.....e vedar que viandes e altres coses necesaries a Catalunya per la dita mar venir no poguessen."

Diuen que hi ha que coneixer la historia per a no repetir els erros del passat. La percepcio actual de que es dificil esperar alguna actuacio dels representants catalans, darrere la qual no estiga unicament el benefici propi, es veu constatada per la historia.

No es dificil imaginar-se als diputats "del General e consell llur, representants lo principat de Cathalunya", revolcant-se per terra quan els Jurats valencians els enviaren una "lletra" parlant de "de la gloriosa corona de Aragó", especificant "...tots los vasalls de la dita real corona, senyaladament los del regne [d]'Aragó, vosaltres, senyors, e nosaltres, entre totes les nacions del món..."., diguent-los que son "germans nostres, membres tots de un cors místich e de una republica indivisible e inseparable"

¿Es el egoisme una de les caracteristiques de la germanor?¿Es pot considerar germa a qui te lénronia de dedicarse a dos mans a fer-te desapareixer del mapa i de la historia?¿Que haurien dit els nostres Jurats si hagueren sabut que catalans i catalanistes actuals intenten dir a la "gloriosa corona de Aragó" "Confederacio catalano-aragonesa", com si els valencians no existirem ni haguerem existit mai?

Continuem en mes malandreces, malalçades, malfataneries i malifetes dels catalans:

De 6 dóctubre 1400 data carta del Jurats de la ciutat de Valencia segons la qual els "consols de Barchinona" pretenien posar un impost (vectigal) als mercaders valencians. Els jurats els aclarixen que dit impost no afecta als valencians, perque no pot "ligar o comprehendre los estrangers fora son territori, ne parlant ab reverencia de la sua altea lo dit senyor rey, en prejuhi nostre". Els deixen ben clar que "...ells son certs que cascun regne e principat es per sí, e fa ab lo dit senyor e liga ço que li plau e deu, e la un no liga l'altre.". ¿Es pot deixar mes clar als catalans que els valencians som

extrangers en Catalunya, que no claven el nas on no deuen i que cadascu en sa casa i Deu en la de tots?

El 25 de setembre del mateix any, els Jurats de la ciutat de Valencia escriuen:"...Del feyt del consol castellà que·l senyor Rey vol que sia aci, no evaesquen si dien que·n Sibília ha consol català, car aquell consol no es valencià ni james d'aquest Regne, e allo fon antigament atorgat als catalans, per ladonchs Rey de Castella, en remuneració de bon servir que catalans li feren en la guerra que havia contra moros..." De lo qual séxtrau, que anem aviats si esperem que alguna volta algun català defenga els interessos valencians. Els Jurats ho tenien molt clar.

Respecte de la interpretacio désta cita, que fa Ferrando en "Consciència idiomàtica i nacional dels valencians", nomes es producte dúna obsesió per fer passar lo blanc per negre, que podria ser digna déstudi clinic. Diu Ferrando: "Els jurats valencians demanen, doncs, al rei de no escudar-se darrere la catalanitat «nacional» o lingüística del cònsol català de Sevilla per tal d'imposar a la ciutat de València determinades obligacions, puix que el cònsol de Sevilla no és jurídicament valencià."

La interpretació de Ferrando nomes pot ser consequencia de que es pensa poseïdor de poders extrasensorials per a endivinar lo que, segons ell, els Jurats volgueren dir, pero no digueren.

Per una atra banda, hem de saber que la unica rao per la qual els consols dits "dÚltramar" eren tambe coneguts com "de catalans", era per que la ciutat de Barcelona disponia del privilegi de nomenar-los (rao per la qual en els sagells dels consols es representen les armes de Barcelona). Els Jurats ho expliquen molt claret: "...antigament atorgat als catalans, per ladonchs Rey de Castella..". La jurisdiccio déstos consolats "de catalans", séxtenia sobre tots els subdits del rei dÁrago. En carta que envien als "consellers de la ciutat de Barchinona" el 5 de juny de 1416, (Epistolari de la València medieval II. p 233), ho expliciten: "que.ls sotsmesos del senyor rey o de nostra nació s'an jutjar per aquella, e en terres estranyes". ¡I que no es facen ilusions els catalanistes, perque ya hem vist, que quan els Jurats es referixen a "nostra nació", sense concretar la valenciana, parlen de "los del regne [d]'Aragó, vosaltres senyors,(catalans) e nosaltres (valencians).

Com no me crec realment que Ferrando es pense que es Aramis Fuster, ni me crec que desconega el significat dels consolats "de catalans", nomes queda la obsesio patologica per manipular la realitat en la rebordonida finalitat díntentar despersonalisar als valencians. ¡No tingam por a enfrontar-nos en tots i cada u dels arguments dels catalanistes!. En quan furgues un poc, rapidament, es troba la mentira i líntent de tergiversar-ho tot. Sobre la falla que s´han montat respecte dels "mercaders catalans", parlarem mes avant.

VALENCIANS I CATALANS (III)


En maig de 1410, muigué el rei Martí sense deixar descendencia. Entre els pretenents a la corona, destacaven Ferran dÁntequera i Jaume dÚrgell. Havien de decidir "nou persones eletes al Parlament sobre la declaracio de qui havia de ser nostron Rey e Senyor, tres de cascun Regne: Arago, Valencia e Principat de Cathalunya" ("Llibre de memories")

Al poc de temps de morir el rei, escomençaren els moviments del comte dÚrgell, per a guanyar-se el favor dels valencians. De 1410 data una carta que consta en el manuscrit del Padre Diago "Apuntamientos para continuar los anales del Reino de Valencia"(reproduida per Ventura Pascual y Beltran en el Volum I p 448 del "III Congrés d´Historia de la Corona dÁragó"), i que envià als Jurats de Xativa. Diu: "....Y como hayamos nascido de la rabaça, arbol y cepa, de donde todos los reyes de Aragón han baxado: y además desto nos hayamos criado con la leche Valenciana y Catalana: y tengamos claro conoscimiento de los Privilegios, Drechos usos y libertades de los dichos Reynos...." Vegem, que molta "llet valenciana" quan els interessa i tenim poder de decisio. Hui, que el nostre poder de decisio es troba a láltura del betum, catalans i catalanistes dirien: "Leche Valenciana y Catalana", igual a "mucha leche catalana". "Oi què si?"

Des de 1399, el rei Martí, havia imposat com a Governador del Regne de Valencia al català Berenguer Arnau de Bellera. Era un carrec de designacio real. Llegim en el "Libre de memories": "...e lo dit Governador mosen Bellera era de nacio cathala e tenia voluntat la Ciutat de Valencia alças per Rey al Compte de Urgell.". Este català feu mes mal que una pedregada i fon lórige de mes dúna batalla, "...insta ... lo Consell de la ciutat de Valencia... pera anar y destruir la vila de Nules, per quant mosen Berenguer de Centelles era de voluntat del Infant Don Ferrando.."

El dia 24 de Juny de 1412, fon el dia del "compromis", en Casp. Els representants valencians foren Sant Vicent Ferrer, el seu germa Bonifaci (traductor de la Biblia "de llengua llatina en la nostra valenciana") i Pere Bertran, en sustitucio de Genis de Rabassa, per malaltia. Els vots dels germans Ferrer foren per a Ferran dÁntequera. Pere Bertran es va abstindre. El resultat final de sis vots per a Ferran dÁntequera, ¡un i mig! per al Comte dÚrgell, i mig per a Alfons de Gandia, pareixia que deixava prou clares les coses.

Vaig a reproduir, per curiosa, la justificacio que fa San Vicent Ferrer del seu vot a Ferran dÁntequera: "No ha hui hom al mon mascle e legitim, que tan acostat sie al nostre rey En Martí, ne al rey En Pere........ Mols gossers dien ¿E qui será rey? .......Item mes vos dic: que de part de pare e de mare aquest rey es tot aragones e valencià: lo seu pare fo lo rey don Johan de Castella, concebut fo en regne de Valencia, nat a Tamarit de la Litera, nodrit en aquest regne: mas lo avi, el rey don Andrich be s´mostrà cathalà e aragonés, que foragitá lo rey don Pedro, qui destruí aquest regne."

Pero... els catalans tenen mal perdre, i pronte el Comte dÚrgell, montà un bon cartapell, fent-se fort en la ciutat de Balaguer. El 18 de setembre de 1413, es llegia en Consell carta del rei, parlant dels "...demerits e crims, que ha comesos...", demanant "...nos enviets cinchcents homens...". El 3 de novembre , "vench nova a la ciutat de Valencia.... com lo Senyor Rey havia pres la ciutat de Balaguer, per raho e causa de la rebelio contra lo dit Senyor Rey feta per Don Jaume Durgell". La historia acabà de la següent manera: "Lo dit Compte apres fonch portat al Castell de Xativa, y alli mori presoner"

Hem assistit a un nou desencontre entre valencians i catalans. Catalans i catalanistes, fins no fa molt de temps, feen responsable a Ferran dÁntequera, de tots els mals dels catalans i per tant de lúnivers. Hui, segons es despren de la introduccio que consta en el llibre "Epistolari de Ferran I dÁntequera", pareix ser que ya no fon tan roïn i que li perdonen la vida.

Durant el curt regnat de Ferran dÁntequera, els catalans continuaren fent de les seues.En 1414, Joan Mercader, Batle General del Regne escriu dos cartes al rei Ferran dÁntequera perque havia enviat a un català "Un bon hom de Barchinona", a qui havia constituït com a "receptor e collector general en tots vostres regnes....". En la primera de les cartes li diu al rei que aixo no ho pot fer, perque el català, "no es del regne de Valencia, e per fur, vos no devets comanar offici alcú en aquest regne a estranger, sino dos officis, ço es, guovernació e batlia general". En consequencia, li diu en la segon carta, "supplich vos senyor que li manets que se'n vaja....", demanant-li que tinga a be, "manar al dit comissari que en bona hora se'n torn....." ¿Quan no hauriem guanyat els valencians si haguerem actuat de la mateixa manera en tots els comissaris catalans que empestaren la nostra Universitat durant els anys 60 inoculant el veri i les mentires del catalanisme?

Encara estem a temps dáplacar les llevantances que han alçat i les calumnies que han sembrat, per tot, els catalanistes.

VALENCIANS I CATALANS (IV)


El 13 de setembre de 1419, els valencians, conseguirem del Magnanim, el dret dálternancia, en catalans i aragonesos, en el rectorat del "Studi General" de Lleida, "Alio vero postea sequenti anno de natione Cathalanorum Rector eligatur, el alio anno de natione Aragonensium, altero vero anno de natione Valentinorum, et sic succesive et in perpetuum.". A pesar dáço, el 14 de giner de 1421, els Jurats de la ciutat de Valencia, escriuen a la reina diguent-li que encara que "...es ordenat que d'alli avant, en lo dia o terme que.s costuma fer eleccio de rector del Studi de Leyda cascun any, sia elet hun any aragones, altre valencià e lo terç cathalà, e axi.s seguesca perpetualment...", catalans i aragonesos, no havien fet cas del privilegi real, "...menyspreen obeir lo dit privilegi...", queixant-se i no entenent "...que de nostra naciódejen esser repulses de tal benefici...". Encara hauriem désperar a lány 1428, per a que Nicolau de Montsoriu, es convertira en el primer valencià rector del Estudi General. "electio Rectoria de natione Valentinorum". Els catalans, de nou, fent amics entre els valencians.

El 25 setembre de 1421 (Epistolari de la Valencia medieval II.), els Jurats escriuen una carta “Als molt honorables e molt savis senyors los missatgers del General del regne de Valencia en cort del senyor rey”. Diuen: "O! Quina sperança poden haver los valencians de esser promoguts per confiança de servirs, si.ls ja promoguts, abtes, ydoneus e sufficients, no preceint demerit o causa justa, son axi palanquejats e sostreyts de lurs officis? Aço, senyors, nos ve de giny de cathalans, que may vetlen ne studien en als, sino en procurar-nos minves e desonors, e lançar-nos de tots officis e benefficis...". Es podria dir mes alt, pero no mes clar: Els catalans, com de costum, fent la ma als valencians.

El mateix dia escriuen "Al molt honorable e molt savi mossén Francisco d'Arinyo, secretari del senyor rey" ("Léscrivania municipal de Valencia als segles XIV i XV: burocràcia, politica i cultura"). Diuen: On, mossen, com axi sens causa lo dit micer Pere sia repulsat e aminvat, congoxam-nos-ne molt, e no sens rao, car es presagi assats trist de esdevenidor. O! Quina sperança porem haver nosaltres, valencians, de esser promoguts a officis e benefficis, si·ls ja proveïts axi indifferentment son palanquejats e remoguts? Be corresponen los premis als merits de nostres servirs! No·n cuydavem viure en semblant oppinio; com se experimenta ja, ades no y romandra un valencià en cort. Aço.ns ve de altra part qui, per pura iniquitat e ambició, en als no studien sino en aterrar valencians. E vos, mossen lo secretari, qui sots nostre valencià,...... E mostrats-nos per vostres gests, obres e sermo, que sots cordial valencià

El 4 dóctubre, continuen els nostres Jurats (Epistolari de la Valencia medieval II): "Al molt reverend pare en Christ e senyor, lo senyor bisbe de Vich.". Escriuen: Be creem que siats informat com aquests senyors de cathalans, en quant poden, s'esforcen e continuament entenen en portar a fi que nostres valencians no sien reputats, ne de aquells feta mencio alcuna, en haver officis e benefficis, e no solament en Cathalunya, ans encara en les Illes, e menys en casa del senyor rey. Ne creen que altra condicio de gents ne deja haver sino ells, e no solament en les parts damunt dites, abans encara en

Arago e en Regne de Valencia. E sobre aço ampren les veles e insistexen per lur poder...... E ara novament havem sabut que entenen en submoure al noble mossen Olfo de Proxida de la governacio de Mallorques per fer-ne proveir algun cathalà anelant al dit offici..... confiem que.l senyor rey no y innovarà alcuna cosa, pus causa no y ha, pero, sí.ns temem que la senyora reyna no volgues fer qualque complacencia a cathalans en aquest punt de les corts..... com aço toque honorificencia de aquesta ciutat e Regne, e, per consegüent, [de] vos, qui sots valencià, e aquesta ciutat haja vos en singular reffugi....

El resum de les tres cartes, es, que els catalans, no pensen nomes que en ells. ("Ne creen que altra condicio de gents ne deja haver sino ells..."). Intenten que ni es parle dels valencians ("...ne de aquells feta mencio alcuna...") No volen que els valencians conseguim prestigi ("...que nostres valencians no sien reputats..."). Intenten furtar-nos lo nostre (...procurar-nos minves e desonors e lançar-nos de tots officis e benefficis...). Com sempre, es menegen molt be en el poder ("E sobre aço ampren les veles e insistexen per lur poder"). El colofo podria ser que els catalans "... no studien sino en aterrar valencians..." ¿Sera de veres que la historia es repetix?¿Sera que els tipics topics sobre els catalans séls han guanyat a polç?¿Sera que el poble catala es com es, sense remei?

Diuen, que el sigle XV començà "amb una profunda crisi que afectava tota Europa Occidental, i especialment Catalunya". I hem de dir, que gracies a Deu, perque de no haver estat en "crisi" els catalans,vist lo vist, aniquilen als valencians ¿O era enveja?

Mentrimentres els catalans, a soles es preocupaven, per intrigar contra els valencians, aci es preparava la gran mascletà que fon el sigle dór valencià, el sigle dór de la llengua valenciana. En 1418, Guillem de Copons havia dit escriure “en lengua valenciana” el "Llibre del Tresor" per a “donar delit de legir a un seu special senyor e amich (Pere dÁrtes), e als de sa nacio desus dita”.

VALENCIANS I CATALANS (V)


En la pagina 25 del llibre "Alfons de Borja y la ciudad de Valencia", referent al valencià Arinyo, llegim que "...en 1419, los jurats, advertidos de las intrigas de ciertos curiales que pretendían su destitución para que lo sustituyera el catalán Pere Margaf, actuaron con rapidez y contundencia en su favor, consiguiendo que permaneciese en la cancillería, precisamente por su condición de valenciano: aparte de él -alegaban- "de aquesta ciutat no y ha home de ploma en cort". Per esta volta, les intrigues dels catalans, no pogueren en els valencians. ¿Com acabaràn les continues intrigues que hui menegen catalans i catalanistes en contra de la personalitat valenciana?

El 1420, el Consell municipal valencià obtingué la revocació del nomenament de catalans per a l'alcaidia d'Oriola i la governacio de Valencia. Lo mateix succeí en la Vall dÚxo, quan el rei nomenà a Gispert de Talamanca, ya que era "non valentinus sed pocius catalanus". En les Corts catalanes de 1420, es demanà la destitució del governador del Rossello, per ser valencià. Llegim en "Pensamiento político catalán que "en las cortes catalanas de 1420, al presentar al monarca el 10 de abril los capítulos de corte, hácese constar en el 23 como los valencianos no podrán ejercer oficios jurisdiccionales dentro del Principado". I ...els panques nos parlaran de la germanor i del amor entre valencians i catalans. ¿Quina millor demostracio?

El 10 de maig de 1440, els Jurats escriuen "Al molt reverent pare en Christ lo senyor bisbe de Valencia" ("Alfons de Borja y la ciudad de Valencia"), i li conten que: "lo venerable e religios frare Marti Trilles, provincial en la provincia d'Arago de l'orde de Frares Prehicadors, per esser natural de aquesta ciutat es maltractat e molestat en diverses maneres per alguns frares cathalans del dit orde, ab calor dels consellers de Barchinona...".

El mateix dia envien una atra carta al "Molt excellent princep e poderos rey e senyor"(Epistolari de la Valencia medieval II.), diguent-li que "En dies passats lo religios frare Marti Trilles, maestre en sacra theologia, de l'orde de frares prehicadors, per sa suficiencia, virtuts, vida e merits comendables, fon promogut a provincial del dit orde en la provincia d'Arago, e axi com a provincial ha residit per algun temps, e resideix de present, en lo monestir de la ciutat de Barchinona, vivint honestament e regint son offici virtuosament e sancta. Empero, perque es natural de aquesta ciutat, no plau ni poria plaure als frares cathalans....han cominat molestar e sésforcen molestar e maltractar aquell en moltes maneres....."

Hi ha dos cartes mes sobre la questio, dirigides al bisbe de Lleida i conseller del rei, i a mossen Bernat Guillem Sabrugada, protonotari de la reina (f. 192r-v). Com podem comprovar, lódi dels catalans aplega inclus al clero valencià. Es de destacar que el atac no partí nomes dels frares catalans. Com diuen els nostre Jurats, estos actuaven "ab calor dels consellers de Barchinona...".La conclusio es que ni els frares valencians poden estar tranquils si es troben prop de catalans. En valencià antic, germa es dia frare ("frares e germans nostres"), del llati frater. Vegem que si son valencians, els catalans no volen ni als frares. ¿Com anem a ser germans?.

Per a que comprovem que les "fraternals" relacions abraçen tots els aspectes de la vida, -hem vist politic i relligios-, anem a deixar constancia dún eixemple de practica comercial deslleal. Es relata el 22 de giner de 1440. (Epistolari de la Valencia medieval II)

"....alguns mercaders de Barchinona e de Mallorques han scrit als dits moros que seń vagen lla, offerint-los part en cascuna galera de les grosses, e que sáturen en Barchinona o en Mallorques per fer la mercaderia en terra de moros, offerint-los, encara, que si lo dit senyor rey volia res délls, que ells ho pagaran tot......... E de bona equitat, los de Barchinona ni de Mallorques no deurien servar tals pratiques ab nosaltres, que son total destruccio nostra, per ço com, anant-seń los dits moros del regne a onsevulla, hauria tan gran detriment e dan la ciutat que no.s poria bonament reparar, ans serien en cami de cessar la mercaderia e tot lo be en aquesta ciutat e regne, e, per consegüent, la destruccio total nostra staria apparellada"

Per acabar per a hui i com a curiositat, pase a reproduir lo que pot ser a modo de la "clausula Camps", en relacio al comerç, pero dictada per els catalans en les Corts de Barcelona de 1365. (Cortes de los antiguos reinos..... Vol. II.p. 395). Diu: "Declara empero la dita Cort quels blats de la exida de Cathalunya per portar en Arago o en Regne de Valencia no paguen sino aytant com los del Regne dÁrago e de Valencia faran pagar... E si los DÁrago o de Regne de Valencia feyen pagar mes avant per los dits blats e mercaderies quels deputats de Cathalunya puxen anedir als dits blats e mercaderies segons que a ells sera semblant." Curios ¿no?. Segur que hi haura bacores, que diran que si ho fan els catalans ¡ben fet esta!. ¿Raons? milanta mil, reals i inventades. Te igual. Trobaran totes les escuses del mon. Pero...¡Ausades, si ho fem els valencians! ¡Quina vergonya que els fa!. I la verdadera vergonya es que hi haja catalanistes per als qui, sempre, sempre, es aixina. Tot lo que fan els catalans ¡Ben fet! Tot lo que fem els valencians ¡Mal fet! ¿Realment son dignes de dir-se valencians?

VALENCIANS I CATALANS (VI)


Es necessari un articul sancer per a parlar del juriconsult valencià Pere Belluga i la seua obra major, el "Speculum principum", que va escriure des de 1437 a 1441.Es molt possible que enviara una copia del llibre al rei Alfons el Magnanim, lány 1443, segons es despren de la següent carta dels Jurats de Valencia:"Micer Pere Belluga tramet de present a vostra senyoria, ab un son frare, doctor en decrets, canonge de Sogorb, appellat micer Nicolau Belluga, portador de la present, una notable e singular obra per lo dit micer Pere ab no poch treball e studi compilada, de la qual, som certs, vostra senyoria haura plaer e la haura be per acceptable."

Pere Belluga fon el primer classic del jurisconstitucionalisme tradicional del Regne de Valencia. La teoria del dret que expon Belluga, es troba arraïlada en la realitat valenciana mes palpitant. Lóbjetiu de la seua obra es exclusivament la defensa de les llibertats del Regne de Valencia, i no de la "Confederacio", com volia el català Valls i Taberner i refutà Elias de Tejada, aclarint que el paper de la Corona dÁrago en lóbra de Belluga, es unicament, el de fer de paisage de fondo sobre el qual es troba el Regne de Valencia. Este ultim diu en "Pensamiento político catalán" que Belluga va donar forma a "la más antigua, y en tantos aspectos la más perfecta, teoría política de los fueros valencianos."

Anem a vore lo que pensa i escriu Pere Belluga respecte de les relacions entre entre valencians i catalans, entre el Regne de Valencia i Catalunya. Les cites que reproduixc a continuacio, donant una idea del seu significat, provenen de lédicio napolitana del "Speculum Principum", de lány 1580, comentada per Camillo Borrello, en el qual es deixa clara la patria de Belluga "Petri Bellugæ Valentini", afegint: "Iurisconsulti famosissimi"

En lápartat "De forma & ordine & c. Rubr", Pere Belluga, despres de fer una disquisicio teorica sobre lórde de prelacio entre diferents dignitats i entitats, es pregunta quina "provincia", entre Valencia i Catalunya, deu tindre preferencia en les Corts Generals, comprovat que en les sessions hi han hagut altercats. "Restat igitur videre, † quæ prouincia debeat aliam præferre, in curia generali, in Valentia, vel Cathalonia, in sedendo & alijs activus curiæ ,ut vidi iam in curia generali altercari?". Aplega a la conclussio de que el Regne es principi dáutoritat front a qui no es Regne, "dici potest, nam provincia Valenciana est regnum principis auctorita. coronatum mento præxtoll?dum provinciæ que regnum coronatum non habet.", deixant-ho clar: "Primo Valentinentium. Secundo Barchionensium". Diu que els catalans no deuen usurpar el lloc davant de de qui te dignitat real "Cathaloni non debent sibi usurpare locum ante regalem dignitatem", perque rei es mes que comte, "rex maior est quã comes", explicant que Regne es diu primer que comte en els tituls reals, "Et prius se vocat in suo titul.rex, quàm ut Cómes,unde rex Aragonum Valentia, &cæte".

Proseguix Belluga exponent, per a justificar el dret de preferencia de valencians fron a catalans, que Valencia es "Provincia" mes antiga i mes noble que Catalunya, si anem als

origens "quoniam si tu confideras a principio, magis antiqua, & nobilioribus civitatibus erat plena provincia Valentiæ, quã Cathaloniæ"

Diu que els catalans, per a defendre el seu dret, aleguen una sentencia del rei Pere "...quod de sententia domini Regis Petri allegatur in adversum...", aclarint que eixa sentencia no es troba en els llibres de les Corts "...quod dicta sententia non est, in lib.curiæ...", que en el llibre dáctes de les Corts, no res es diu, i que els catalans no tenen escrupuls de mentir.(¡santa paciencia dels valencians! ¡sempre igual!) "liber est matrix scriptura actor? curie vel nullus est, uel non carens scrupulo falsitatis"

Demostra tambe la precedencia temporal del bisbat valencià, aportant les proves consistents en: 1.- durant el regnat dÁmarlei "anno quinto regni domini Amarlei Regis.era...", en sinodo celebrat en Toledo, "in synodo cælebrata, in civitate Toletana"va intervindre Volegen, nomenat El Just, bisbe dels valencians "...intervenit episcopus Vogelen. nomine Iustus, ... Episcopi Valentini...". 2.- Durant el regnat de Recaredo "anno quarto fidelifsimi domini Ragaredis", en nou sinodo en Toledo "...in alia synodo Toletana.." intervingué Murilia, bisbe de Valencia "Murilia in Christi nomine Valentiæ Episcopus". 3.- En un atre sinodo durant el Regnat de Sisenando "in alio synodo edita anno terti, regnan.gloriosssimo princip e,domino Sisenãdo", intervingué i escrigué Mustasius, bisbe de líglesia valenciana "intervenit & scripsit Mustatius Ecclefiæ Valen. Episcopus.". 4.- En un atre sinodo toledà "in alia synodo Toletanem", regnant Antasinico "anno quinto, clementissimo domino Antasinico rege regnan", suscriu Anianus, bisbe de líglesia de Valencia, "interfuit,& subscrípsit Anianus. Episcopus Valentinæ". 5.- En temps del rei Bamba, foren congregats en concili toledà "in tempore regis Bambæ fuerunt congregati in consilio Toletanen", i hi hagueren de Valencia, perque es diu el terme "dels valencians" "Et ibi agens, de Valentia, dicit terminum Valentinorum"

Consequentment, Pere Belluga demana la "restitutio in integrum":"Maximè quia lata contra † rem publicam Valentinorum, q gaudet beneficio minoris etatis,& sicrestitutionis in integrum, ut in l.rem publicam.C.de iure rei publicæ,lib.10"

Torras i Bages, en el seu llibre "La tradició catalana", presenta a Pere Belluga com a català. Es tan ridicul, que aplega a ser patetic. Com no pot evitar llegir lo que llig, diu que estava com "possehit de gelosía contra Catalunya". Descobrim per tant una nova especie cientifica, que es la dels catalans poseïts de "gelosia" contra Catalunya. ¡Quan de desficaci haurem dáguantar els valencians! ¿Seran els cels dels catalans els que els fan que intenten furtar-nos tot lo que ells no han tingut?

Del "Speculum principum", diu Elias de Tejada: "...fue gran pena no le adoptaran por libro de cabecera los modernos campeones de la libertad en el Reino". I yo em pregunte: ¿Encara estem a temps? ¿Posaran les nostres actuals institucions a Pere Belluga en el lloc d´honor, que per merits, li correspon?

VALENCIANS I CATALANS (VII)


El "Dietari del capellà dÁlfons el Magnanim", referit a lány 1462, nos fa saber que: "Disapte, a XVIII° de març, de mati. fonch l'armada de Catalunya en lo Guerau,(Grau) e prengueren e robaren tot lo que pogueren.". Com no en degueren tindre prou, tornaren i "Divenres, a VII de maig, fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau, robant lo que podien, e feren la via de Yviça.". ¡Redell quins germanets mes refurtadorets nos han eixit!

El Jurats de la ciutat de Valencia, escrivien el 16 de juny de 1462 “Als molt reverents, nobles e magníffichs senyors los diputat, del General e consell llur, representants lo principat de Cathalunya”, i despres de dir-los que estaven "en molta torbació e congoixa", perque "la majestat del senyor rey hauria empenyorats los comdats de Roselló e Cerdanya a líl·lustríssimo rey de Frància per certa suma de moneda, e hauria donats a saquo e partits los béns de cathalans......“, els diuen que han "vist en los capitols a aqueix insigne principat atorgats per la preffata majestat, que lo senyor rey en Catalunya, o son primogenit, o successors de aquells, no puxen haver en son consell sino cathalans naturals e domiciliats en Cathalunya, excloent-ne aragonesos e valencians, e que los officials, ministres e homens de la casa del dit senyor primogenit sien cathalans. Car par a nosaltres, no curants dels officis de jurediccio, los quals es raho sien de cathalans, empero, fora los dits officis, apartar aragoneses e valencians del consell del senyor rey e de la casa e consell de líllustrissimo primogenit es vist algun tan fer prejudici e lesio a la dita germandat e unio de tots los dits regnes e principat..." ¡Pobres Jurats! ¿Encara no s´havien enterat que per als catalans allo de la"germandat e unio de tots los dits regnes e principat" no era mes que bufalaga?

El "Llibre de memories", nos conta lo que succei el 5 de juny de 1462: "En lo mateix e sobredit any los cathalans se rebelaren contra lo Senyor Rey D, Juan, son Senyor, e asetjaren la Senyora Reyna Dª Juana ab son fill lo Infant D Ferrando en la Forza de Girona, e era Capita dels cathalans lo Compte de Pallas...". Fon línici de la "Guerra civil catalana" que séstengué fins al 1472. Continuant en el "Llibre de memories" sabem que "Diumenge, a XIII de noembre, en Barcelona cridaren don Anrich, rey de Castella, de Arago e de Valencia, e compte de Barcelona a mossen Johan de Beamunt per ell, e en Tortosa al fill de don Johan ..." Vegem que els catalans nos volien canviar el rei sense demanar-nos permis. ¡I volien un rei castellà!. Durant la guerra,els catalans oferiren tambe la corona a Pere de Portugal. El capellà dÁlfons el Magnanim nos diu al respecte que "Don Pedro de Portogal, vent la divisio dels catalans e que no´s gosa confiar en ells, ans tots jorns avia congoxes e sentia la divisio entre ells...". Finalment li oferiren la corona al frances Renat I dÁnjou.¡Bona salmorra portaven! Es de destacar que el final de "lo Compte de Pallas", iniciador de la revolta, fon similar al del "Compte dÚrgell": "lo Senyor Rey D Juan lo feu portar pres y es mort en lo Castell de Xativa"

En Consell de 23 de Juny, sácorda fer sis embaixadors, per a "...intercedir e procurar algun bon medi e repos en les differencies que eren lavors e son encara entre lo dit Senyor Rey e los del Principat de Cathalunya", afegint "e proceir en tot lo faedor ab molta misericordia; hoyda la pertinacia e porfidia dels dits cathalans"

El 18 dágost, (Epistolari de la Valencia medieval II.), els Jurats escriuen a Pedro d'Urrea, governador del Regne de Valencia, alegrant-se de la victoria del rei "contra los cathalans rebelles prop lo castell de Rabinats", i encara "Dolem-nos, empero, de tantes e tals morts e dans irreparables, per esser vassalls e subdits del dit senyor e com a germans nostres"

Com els catalans, allo de la germandat, no devien tindre-ho massa clar, a pesar déstar rebolicats en una guerra civil, continuen les "heroicitatas" contra els valencians segons nos relata el "Dietari del capellà dÁlfons el Magnanim": "Diluns, a XXVIIII° de agost, los de Sant Matheu e de tot lo Maestrat e de Morela contra los de Tortosa, ageren gran bregua, que foren morts e presos molta gent del Maestrat. I aplegà la defensa: "Diumenge, a IIII de setembre...Lo maestre de Muntesa, sabent com lo Maestrat era maltractat per los catalans, vench a Sant Matheu; e diluns, a XIIII de noembre, lo maestre, ab tota sa gent, vench contra los de Tortosa, de que foren dels catalans molts morts e pressos ..."

Segons el "Dietari del capellà dÁlfons el Magnanim", "...les gents de Valentia e de tot lo regne stan molt desconsolats, atenent los tans e tan grans dans e mals que los regnes an agut e tenen, per causa dels catalans...".

Considere important reproduir la traca final del capellà: "Digous, a XXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia fonch feta crida real com lo rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gens del dit rey a foch e a sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne ne an gran tresticia e dolor, considerant los tants e tan grans mals que per causa dels cathalans ha en la major part de la Spanya e casi en tota divisio dels reys, de regnes, de terres, de senyors, discordia e mala voluntat de pares ab fills, dicipacio de bens e de presones, de mals e dapnatges ¡e qui pot dir ni estimar les presones que per causa de vostra libertat son mortes! ¡e quants son fora de sos regnes, perdent presones, bens e heretas! ¡e quantes senyores, dones e donzelles envergonides, e van desolades! ¡O catalans! ¿e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes tan criminosos? No volent comportar vostre pare e senyor rey don Johan, e sou vos subjugats a gens estranyes e no conegudes de bens, de presones e heretats, los quals von han batuts, e us baten e batràn ab vergues de ferre, que us fan plorar lagremes de sanch, no avent misericordia ni pietat, per que us dich que libertat demanaveu ab superbi, aveu trobat subiugacio ab humilitat, per força, donant senyoria de vostres presones e de bens a vostres enemichs e presones no conegudes estranyes, oblidant amor e bona voluntat als vostres, e no recordant vos del princep e senyor don Carles, lo qual vos presenta: "Qui se humiliat exaltabitur"; e lo psalmista: "Novit Deus viam iuctorum et regnum in se divisum desolabitur"! ¡O cathalans e principat de Cathalunya; regnes, terres e gents del rey de Arago, plorau e feu dol de tans mals e trebals que de present tenim, e ajau en recordança e memoria de aquel rey e senyor de luable memoria don Alfonso, que, XXX anys absent de sos regnes, e regit e governat e aumentat tots sos regnes, terres e gens, ab pau, concordia, amor e bona voluntat, perque es digna cosa de luable memoria, e aver en recordança e memoria los actes e fets del dit senyor; «e catalans perdre honor e fama en les gents del mon»."

Hui, crec que esta tot dit. No cal comentari.

VALENCIANS I CATALANS (VIII)


Comencem hui per lépoca de les "Germanies", revolta popular, que succeí entre 1519 i 1523 i que inicialment invocà a Eiximenis, criticant tant ládministracio publica corrupta que consentia especulacions fraudulentes, com la tirania de juristes i picapleits. Tambe es criticava lábsolutisme monarquic, preconisant un govern del poble, per al poble, defenent, lo que podia haver segut a modo dúna "Republica Valenciana".

Degut al caracter revolucionari de les Germanies Valencianes i a lo que varen supondre de lluita contra els poders factics, s´han vist envoltades dún toc "romantic", per utopic en aquell temps. I, per aixo, han volgut ser patrimonialisades (¡com no!), per els catalans, quan la realitat es, que lo que passà en terres catalanes, i no res, tot es u. Lliggam lo que escriu un català: "La revolta, tot i que no va tenir cap repercussió més enllà del Regne de València...". A pesar dáixo, la catalana Eulalia Duràn escrigué el llibre "Les germanies als Paisos Catalans", publicada per "Tres i Quatre" (¡qui si no!), parlant de la "nostra historia colectiva".

Anem a comprovar un atre fet déixa "historia colectiva". En 1521, tingue lloc la que s´ha nomenat "batalla dÁlmenara". Fon la segon derrota dels agermanats i va supondre la perdua de les comarques de Castello. Els agermanats, dirigits per Jaume Ros, sénfrontaren a les tropes del virrei, manades per el duc de Sogorp. Vejam lo que esta escrit en el "Dietari Geroni Soria", al respecte. Du com a titul "Batalla e camp de Valençia en Morvedre". Diu:"E dijous apres seguent de mati a VXIII de dit Juliol, 1521, feren resenya en Morvedre

e veren que y avia sis milia omens de pelea, tots a peu, de que feta resenya partiren de Morvedre pera Almenara y essent en vista de Almenara, obra de hun quart de llegua, trobaren lo Duch de Sogorp en camp, ab obra de quatre milia homens, entre catalans y moros, e dosents de cavall e quant vingue a les onze ores de mig jorn, tocaren a lárma, los huns els altres, e de fet, pelearen fins a la huna ora apres mig dia, de que sumaven que de huna part e de altra moriren dos milla homens, de que mori molta morisma, e de la part de Valençia mori molta gent e molts caps de cases, menestrals molt honrats, entre nafrats y ofegats."

O siga: els catalans, en els moros, junt al poder establit, matant valencians. Comprovem, contrariament a lo que nos volen fer creure que la "historia colectiva" de valencians i catalans ha consistit, en que els catalans, s´han dedicat, sense esme, a fer la guitza, a fer la col, a emprenyar i a fer la punyeta als valencians.

Per a acabar en esta mostra sobre les "idiliques" relacions historiques entre valencians i catalans, anem a la guerra dels segadors o sublevacio catalana contra el rei Felip. Començà en 1640. El 17 de giner de 1641, els catalans declararen la "Republica Catalana" baix protectorat frances. Pau Clarís, acordà en un representant de Richelieu, la proclamació de Luis XIII com a Comte de Barcelona. Els francesos ocuparen militarment Catalunya. Els soldats catalans de cavalleria, manats per el general Josep Dardena entraren en el Regne de Valencia per el Maestrat saquejant Penyiscola, Benicarlo i Sant Mateu, tornant-seń a Tortosa. El Virrei de Valencia en aquell temps

Eduardo Fernandez Alvarez de Toledo, comte dÓropesa, posà en acció als Terços valencians.

En el "Llibre de memories", referent a lány 1642, llegim: "Pera tratar déspedients y de les coses concernents a la defensa de la Ciutat y Regne de Valencia en raho de la guerra que el frances, estant unit en los cathalans en Barcelona, feya contra este Regne de Valencia no contentantse en estar en Barcelona sino fent en tota la frontera del Maestrat tot lo mal que podia"

En la "Bibliografia de la lengua valenciana" de Ribelles Comin, en la Vida admirable del siervo de Dios, Fray Pedro Esteve....trobem referent a lány 1651, el següent poemeta:

Ola Valencianslos Lleals de fama

mira al Catalàque en obres te enganya....

Pareix CatalunyaBabilonia ara

parlas moltes llengues,que abans no parlava,los chichs parlen ya

la llengua de Franza...

Qui tal may creguera,qui tal may pensara,

que los CatalansLleons braus de Espanya

sachen tornat pollsde los galls de França....

Com els catalans son tan descarats, Jesus Mestre i Godes, en "Breu Historia de Catalunya" diu: "Sobre la guerra dels segadors hi ha moltes lectures. Una pot èsser la manca dúnitat de la Confederació. Ni València ni Aragó mogueren un dit per Catalunya". O siga, que els catalans, sense consultar als "confederats", es posen baix sobirania francesa, ataquen el Regne de Valencia, i... ¿Que volien que ferem els valencians? ¿fer-nos gavachets o fer-nos catalanets?

I aci acabe esta mostra de cites historiques que justifiquen el perque del "carinyo" que els valencians tenim als catalans. Crec que hi ha raons, mes que suficients. Quan vos parlen dels fantasmagorics "països" diguent allo de la "historia comu" de Valencia i Catalunya, els envieu a pastar fanc o alla a on brama la tonyina, millor quan mes llunt. Mes que "historia comu", es podria dir "historia enfrontada" Els catalanistes no tenen rao i no es gens dificil demostrar-ho. No podran lligar láigua en lóli.

ELS CRISTIANS VALENCIANS DURANT LA CONQUISTA DEL SIT


Jaume Roig en "Lo Spill" recordava al Sit de la següent manera: "Rodriguo Sçit / Diegueç, dit / Campeador / segur senyor / mentres vixque"

El Sit entrà en Valencia en juny de lány 1094 tornant al poder dels moros el 1102. Nomes faltaven 136 anys, per a la reconquista definitiva de Jaume I. (El net dálgu que haguera conegut al Sit podia haver assistit a la reconquista). Ya havien passat 381 anys des de que lány 713, el duc visigot Tudmîr, firmà en Abdalázîz un pacte de capitulacio, que es conserva per diverses fonts. En la Crónica de 1344 llegim: "E lidio con la gente de Orihuela e de Lorca e de Valencia e de Alicante, …e ficieronle cartas de seruidumbre en que Abelancin los defendiesse e amparasse, e non partiesse los fijos de los padres… e jurase Abelancin que non denostaria a ellos ni a su fee, nin les quemasse sus iglesias, e que los dejasse guardar su ley. E todo se lo prometio e se lo otorgo e fizo sus juramentos de non se lo quebrantar". A partir déste "pacte", els texts araps referiran en ocasions als cristians valencians com "muáhadun", es dir "somesos a pacte". Tambe trobarem referencies als "baladiyyun", "naturals del territori" als "nasara", es dir cristians (de Jesús "el Nazaré"), o "rum" o romà.

Y les preguntes a respondre son: ¿Es va trobar el Sit en "naturals del territori"? ¿Es va trobar el Sit en cristians? Anem a vore com existixen una important cantitat de proves procedents de diverses fonts que nos donen noticies dels antepassats dels cristians valencians que trobà Jaume I.

Escomençarem en el cap. 896 de la "Primera Crónica General", que referint-se a lány 1090, es dir quatre anys abans de léntrada del Sit en Valencia, conte una relacio de paries o pagaments que tributaven al Sit. El rei Al-Qadir de Valencia li era tributari des déixe any. Llegim: "De Valencia tomava el Çid XII mill marauedis cada anno, et dauanle demas por cada mil marauedis C marauedis poral obispo que dizien çael almatran alla por su arauigo". Désta cita séxtrau no nomes la existencia de jerarquia i organisacio eclesiastica, sino que evidencia la categoria metropolitana de Valencia, sent que "Matran" vol dir en arap cap dúna provincia eclesiastica.

Mes coneguda es la cita tambe de la "Primera Cronica", quan el Sit, posa per a guardar "las torres et aquella puerta de la villa que el tenie" a aquells que "fueran criados con los moros et fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et sus construnbres, et que por esso los escogiera et los pusiera en aquel lugar". Un poc mes arrere, la Cronica els ha identificat en els mossaraps "…Et por esto querie que que toviesse este las puertas de la villa et que fuesse guardador dellas con los almocadanes et con los peones cristianos de los almoçaraves que eran criados en tierras de moros…"

Les fonts araps confirmen lo expost en la Cronica. Ibn Ìdari en su "Bayan al-Mugrib", escriu segons traduccio que consta en "Cristianismo valenciano" de Lleopolt Penyarroja: "Rodrigo no residiría en la ciudad, donde colocaría como musrif (= inspector) a Ibn Ùdays y, por ultimo, las puertas de la ciudad estarían custodiadas por

al-Rum al-Baladiyyun". Com "al-Rum al-Baladiyyun", vol dir cristians del territori, trobem una coincidencia total entre les fonts araps i les cristianes.

Hi ha una cita que nos informa de que els cristians valencians devien ser prou espavilats i previnguts, i no devien fiar-se massa de la victoria del Sit. En la p. 97 de "Nuevos fragmentos almorávides y almohades" de Ibn Idari; traduïts per Huici Miranda llegim: "El dia de la aparición de la luna de sawwal (14 de octubre de 1094) los musulmanes celebraron la oración en común por la fiesta de la Ruptura del ayuno en Manzil Áta (Mislata), junto a la acequia Hawwara (Favara). Por su parte los cristianos mozárabes de Valencia, que habían vivido siempre en esta ciudad, trataban de conciliarse la simpatía de los musulmanes que quedaban en ella, al dar por descontada la próxima victoria de las armas islámicas". No hi ha dupte de que esta inteligent actitut degue favorir la pervivencia una volta abandonà Valencia la host del Sit.

En la pag 274 del llibre "La cultura hispanoárabe en Oriente y Occidente" de Juan Vernet, referint-se a que els mossaraps coneixien tant les narracions cavalleresques visigotiques com les propies del mon arap escriu: "A este respecto hay que mencionar el pasaje de la Dajira en que, refiriéndose al Cid como señor de Valencia, nos dice que "en su presencia se estudiaban libros; se leían las gestas de los antiguos campeones de Arabia y cuando se llegó a la historia de Muhallab, quedó extasiado y manifestó su admiración por ese héroe"

Es sap, que durant el temps que el Sit fon senyor de Valencia, es produi la restauració de nou iglesies parroquials. Al respecte, el doctor en Historia Vicent Castells Maiques es preguntava: "¿No son massa per a atendre espiritualment a ládventicia i gens estable host del Sit?. Pensem per tant que es va procedir aixina en benefici dels cristians natius."

De lány 1098 es el diploma per el qual el Sit dota a la catedral de Valencia en varies heretats ("Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena" de Menéndez Pidal.). Llegim: "Donamus quoque prescripte sedi atque pontifici aliam almuniam que est iuxta ecclesiam beate Marie extra murum prefate urbis." Esta iglesia, la tornarem a trobar en el proces per a la "Ordinario Ecclesiae Valentinae".

Per a acabar, fer referencia a la "Historia Parva sive relatio translationis brachii Santi Thomas Apostoli ac braquii Sancti Vicentii Martyris" escrita per lárcedià de Bari a principi del s XII, en el qual es parla dún viage dún bisbe de Valencia a Bari, "…Episcopus Valentinae civitatis Barium venirte…" que duia un relicari de plata en el braç de Sant Vicent "…braquium Sancti Vicentii Levitae in capsellula asporto argentea…", i que parla de la gran responsabilitat del seu bisbat i els assunts de la seua Provincia "…sed tum maxima dignitate mei episcopatus, et variis intervenientibus oficiis nostrae Provinciae..." Els que mes han estudiat el tema han segut Vicent Castell i Lleopolt Penyarroja, situant els fets poc despres de la eixida de la host del Sit.

Carmen Barceló, passa, com en un rugló, per damunt désta cita en lárticul "Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe" publicat en 1997 en la "Revista de filología española" diguent: "Escolano afirmó en 1610 que en la catedral de Valencia había un brazo del santo y que el otro se guardaba en Zaragoza. Si añadimos el que fue trasladado solemnemente desde Bari a Valencia en 1970, hay que preguntarse ¿cuántos

brazos tenía el Levita Vicente?" I dic yo ¿No heu quedat enlluernats per raonament tan cientific per a no entrar a estudiar una cita? ¿Estudiar les fonts? ¡No! ¿Estudiar la fiabilitat de les fonts? ¡Tampoc!. Com la historia no li quadra en el seu dogma, fa una gracieta i se n´ix. I la veritat es que deu ser fotut vore a un sant en tant de braç i que a unes atres no els aplegue ni per a un cap.

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL SIT A JAUME I (I)


Lány 1102, entraren en Valencia els almoravits i acabà el periodo sidià. Els catalanistes, basant-se en calificatius com "fanatics" i "intransigents", intenten justificar una pretesa extincio dels cristians valencians. Francisco Codera en les pp. 29 i 30 de "Decadencia y desaparición de los almorávides en España", escriu que "La existencia de tropas cristianas al servicio de los almorávides… parece una prueba de que no dominaba en ellos el fanatismo religioso, como se dice generalmente…". Tambe sálega usualment que les excursions que feu Alfonso "el Batallador" en 1125 i 1129, per terres valencianes va supondre la fugida de ¡tots! els cristians valencians, que se nánaren en ell. La falsetat de dita afirmacio es demostraria nomes per léxistencia dels cristians valencians presents en el moment de la conquista de Jaume I, als que tinguerem oportunitat de coneixer en lárticul publicat el 9 dóctubre dénguany. Anem a demostrar la seua continuitat fins a eixe moment.

De lány 1143 es la carta del monge Herman en la qual es troba el seu dialec en dos monges benedictins que havien tingut que abandonar el monasteri de Sant Vicent de Valencia, perque els havien acusat de que el rei Alfons havia atacat Valencia pel seu consell. "Rex enim Hildefonsus cum eiectis de hac civitate paganis Valentiam… pagani dicentes nostro consilio et legatione eum venise super se..." No obstant, els demana informacio sobre com vindre a Valencia perque desija orar davant el cos de Sant Vicent "Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare" Li contesten, que súnixca als comerciants i que despres de pagar lácostumat tribut, que aixina podra aplegar "...et sic iungere negotiatoribus qui dato consuetudinario tributo…et sic potere ire". Es despren, que els aproximadament 40 monges que havien tingut que abandonar el monasteri, no tornaven a Valencia, per haver segut acusats de traicio, lo que no vol dir, com vorem, la continuitat del cult, sense dubte, en condicions mes precaries. La transcripcio i traduccio del document sancer es troba en "Cristianismo valenciano" de Lleopolt Penyaroja.

Hem de recordar, que a partir de 1148 i fins a 1172, Ibn Mardanis, a qui es considera descendent de mossaraps, es rei de Valencia. Consta document del papa Alexandre III, (triat papa lány 1159) en el qual reconeix i agraïx a Ibn Mardanis, el bon tracte que dispensa als cristians "tamen sicut ad nos usque fama pervenit, cultores et fideles Christi quadam speciali praerrogativa digilis et honoras, et eis familiaritatis gratiam nosceris non modicam exhibere" (Cristianismo valenciano).

De lány 1158 es el document que es troba en la catedral de Saragossa (signatura A, lligall 1, nº 7), transcrit en les pp. 100-103 de "Historia de Albarracín" T. III. Vol. 2, en el qual vegem, que el papa Adrià IV, confirmà al bisbe de Saragossa, la possessio de les següents iglesies: "ecclesias de Montreial cum pertinentiis suis; Arrodenes, Cellam, Sanctam Mariam de Berrazin, Pennam Golosam, Torol, Alhambra cum omnibus earum pertinentiis, Lliacham, Montagud, Sylarch, Gudal, Aras, Morella… et castrum de Albalat cum terminis suis et ecclesias ibi constructas." Es dir, que en 1158, en Penyagolosa, en la comarca de l'Alcalatén, en Ares, en lÁlt Maestrat, en Morella, en la comarca déls Ports, (estes dos ultimes, no reconquistades definitivament fins al 1232

i en Cabanes (a on es troba el castell dÁlbalat, en el despoblat dÁlbalat dels Anets), en La Plana Alta, existien iglesies. I si existien iglesies, es evident que seria, perque existien cristians.

En el llibre "Castilla en la época de Alfonso VIII" (II pp. 162-165), de Julio González es reproduix document de lány 1179 en el que es llig: "...ego Aldefonsus, Dei gratia rex, dono et concedo Deo et preciosissimo martiri Christi Vicencio de Valencia et omnibus fratibus eiusdem martiris ecclesie servientibus, presentibus atque fururis..."Al respecte, Burns, en la p. 597 de "El Regne Croat de València" diu que Alfons VIII de Castella: "Va donar Fuentidueña i altres propietatas com a regal especial a lésglesia de Sant Vicent de València i a "tots els germans que atenen lésglesia dáquest martir",concretant respecte de la datacio del document: "ant 1167, però vegeu I, 102, amb lány 1179 com a data més probable." Com esta cita no li agrada a Carmen Barceló, segurament en un moment déxtasis, per la pesada carrega del ofici de "terminator" de la mossarabia valenciana, nos diu en "Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe" que "De las diversas donaciones a san Vicente, podemos eliminar una: la de Alfonso VIII de Castilla de 1167. El texto latino no permite relacionar con Valencia a los monjes favorecidos…y es evidente, que sólo el santo es de Valencia, no los frailes ni la iglesia". Tornem a vore a dos "cientifics" que diuen tot lo contrari. No coincidixen ni en la fecha del document. Ara, o Carmen Barceló considera que Alfons de Castella era un trompellot, o la que hauria dínformar-se de que "el santo" no era "de Valencia", es ella. ¿No sap Carmen Barceló que "el santo" era de Saragossa i que el varen martirisar en Valencia? ¿Quantes favades se poden escriure per a defendre el dogma catalaniste? Qualsevol persona normal, (sense estar en el extasis induït per la defensa de la causa), llegiria lo que ha llegit Burns. Carmen Barceló pareix especial.

De temps anteriors a la conquista, es coneixen de moment, ademes de les comentades, una serie de huit cites a líglesia de Sant Vicent, entre donacions i confirmacions reals i papals. Per a qui vullga mes detalls, recomane el llibre de Lleopolt Penyaroja "Cristianismo valenciano". Es de destacar, la diferencia que es fa entre "locum et ecclesiam" es dir lloc i iglesia, aixina com la referencia als bens que posseia "possessionibus ac pertinentiis suis". Al respecte, hem de saber, que en "Antiguallas de Poblet", acabat per Joan Tolo lány 1587, i reproduit entre les pp 449-555 del llibre "Sepulcros de la Casa Real de Aragón" de Ricardo del Arco y Garay, consta que Sant Vicent, "posehia molts bens" quan fon donada "tres anys ans que el Rey en Jaume conquistás lo Regne de Valencia". Es evident que encara no s´havia forjat léstrategia catalanista dámagar i negar la continuitat cultural dels descendents dels hispanoromans valencians.

Per a acabar, en primer lloc, comprovar que el "Libre dels feyts" de Jaume I, es referix al carrer de Sant Vicent, inclus previament a la conquista de la ciutat: "Entre don Pero Cornell e don Eximen dUrrea acordaren se que combatessen la torra que es a la porta de la Boatella en la carrera de Sent Vicent." En segon lloc, denunciar léstat de degradacio en que les nostres autoritats mantenen lédificacio que hi ha actualment en Sant Vicent de la Roqueta, en el lloc que fon santuari dels cristians valencians dábans de Jaume I.

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL SIT A JAUME I (II)


Recordem, que Carmen Barceló, en lárticul "Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe" publicat en la "Revista de filología española" lány 1997, va escriure que "…resulta enigmático no encontrar referencias a los cristianos andalusíes de este territorio en el siglo XIII." I es que, lo que realment resulta enigmatic, es la presunta perdua de memoria désta dona que no sénrecorda ni de lo que ella publica. En la p.131 de "Minorías islámicas en el País Valenciano" escrivia Carmen Barceló en 1984: "En Xátiva escribía sus versos de amor a la hija de un cristiano Muhammad b. Ali b. Yúsuf, oriundo de Valencia y nacido en 1204." ¿Que ha passat des de 1984 a 1997? ¿Li fan falta rabos de pansa a Carmen Barceló o es que no conve airejar la veritat? Puix anem a fer-ho. En la p. 781 de la "Historia de los mozárabes de España" de Simonet, llegim: "Un autor árabe copia cierta poesía compuesta por un literato musulmán natural de Játiva y oriundo de Valencia, llamado Mohámed ben Alí ben Yúsuf, a una dama llamada Zainab, hija del cristiano Isaac Arrasaguini o Arrasaini,(Ishaq al- Nasarani, el Nazaré o el cristià). Que Isaac y Zainab eran mozárabes consta por usar nombres arábigos, siendo cristianos de religión." La part del text que traduix Simonet es: "Adaa y Taim: No los mencionaré para mal, aunque soy amante de Háxim". Ni yo lo censuraré a Alí y su familia mientras sean alabados en Dios. Dícenme: ¿Qué tienen los cristianos para que los ames? (Y sin embargo los hombres de inteligencia son alárabes o agemíes) Y yo les digo que para mí son dignos de ser amados los que inspiran amor a las criaturas y hasta las bestias". Es despren, que en la Xativa, del s XIII, previament a la conquista de Jaume I, hi havien cristians.

La revolta de Zayyan contra Abu Zeyt, feu que este ultim, abandonara la ciutat de Valencia lány 1229, fugint cap al nort. Segons Huici Miranda en 1236 es convertix al cristianisme, prenent el nom de Vicent (segons alguns, Vicent Bellvis). En document de 22 dábril de 1236, transcrit i publicat en "Segorbe en el siglo XIII", "Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vincentius, rex Valencia…" es dirigix al bisbe de Sogorp, "Segobricensis Ecclesie et venerabili carissimo amico nostro Guillermo" i li dona les iglesies "assignamus, concedimus et damus ut ex tunc tanquam diocesanus Episcopus noster ea ad ius vestrum vestreque Ecclesie habeatis", dels pobles baix el seu poder "Arenoso, Montan, Castielmontan, Sirat, Tormo, Fuentes, Viliahaleva, Villamalur, Bordelos, Arcos, Xoda, Bueynegro, Villa Malea" i dels pobles que espera tindre "habere speramus, scilicet Ondam, Nules, Huxon et Almanera" i tambe "Alpuent, Cardeiheis, Andilia, Tuessa, Chelva, Dominio, luliella, Liria et inde Murbedro…" Nules, Almenara i Vall dÚxo no es rendiren a Jaume I fins a 1238. Onda no fon presa fins al 1242. Déste document, nos parla Beuter en el s XVI, en "lo llibre primer de la historia de Valencia" quan nos diu que "...i segons he vist un acte antic en poder del reverendissim senyor don Jofre de Borja, bisbe de Sogorb, ab que Zeit Abuzeit rei de Valencia, convertit a la fe cristiana…" No es pot descartar, que la donacio es referixca a iglesies fisiques, que podien i devien existir.

En les pp. 90 i 91 del llibre "La Valencia musulmana" de Vicente Coscollà llegim: "Sin embargo nos creemos en el deber de aportar la traducción de una referencia al acto de entrega de Valencia a Jaime por parte Zayyán, en la que el rey musulmán se refiere a los

cristianos y judíos valencianos. Estas líneas deberán tomarse con toda reserva ya que no puede saberse con seguridad si Zayyán se refiere al presente, o a un pasado más o menos lejano: <...hemos vivido en esta "bondadosa" ciudad centenares de años cristianos, musulmanes y judíos. Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los "Viernes de Tristeza", (interpretamos que Zayyán se refiere a nuestro Viernes Santo) intentando quemarlas en venganza de lo que hicieron con el Mesías (tenga paz). Y lo que os pedimos ahora es que tratéis a nuestros hijos musulmanes en esta "bondadosa" ciudad como os tratábamos nosotros, con tolerancia y amor.>

De la cita anterior, es important destacar la frase del autor del llibre, que quan diu, "…nos creemos en el deber de aportar…", pareix que li dolga, que li coste, que no tinga mes remei, que posar de manifest, un fet mes, que torna a posar en evidencia, la mentira que la "ciencia" oficial catalanista, ha volgut fer-nos engolir.

Anant al cor de la cita, comprovem, no nomes léxistencia de cristians valencians, sino que ademes, estos, feen actes comunitaris. Vegem que per els carrers de Valencia es celebraven processons, "por las calles llevando la cruz." I coneguem, que sórganisaven atacs als judeus, "en venganza de lo que hicieron con el Mesías". Es imprescindible supondre, que per a fer actes comunitaris, es precis léxistencia dúna comunitat. Una comunitat de cristians valencians, que vivien i havien vixcut "centenares de años" en la ciutat de Valencia previament a la reconquista de Jaume I.

Pero la por a la "excomunio" de la "ciencia" oficial, fa dir al autor del llibre destrellats com que "…no puede saberse con seguridad si Zayyán se refiere al presente, o a un pasado más o menos lejano...". ¿Es la rendicio i entrega de la ciutat, el moment mes adequat per a que de Zayyan es posara a contar "histories" a Jaume I, que tragueren lévidencia dúna massacre o expulsio masiva de cristians? En el supost de que s´haguera produit eixe acte de cinisme, sense dubte, Jaume I, haguera fet correr la sanc, perdent sentit la reciprocitat de tracte demanada "que tratéis a nuestros hijos musulmanes …como os tratábamos nosotros, con tolerancia y amor."

En la pag 206 de "Moros cristians i jueus", Burns nos conta respecte dels judeus, que Eliyahu Ashtor "creu, així y tot, que en quedaven 162 families a la ciutat de València quan Jaume la conquerí" ("The Islamic Middle East, 700-1900: Studies in Economic and Social History" pp. 91-132). ¿Judeus valencians sí i cristians valencians no? ¿Es que els cristians valencians molesten al dogma catalanista? La resposta es evident.

Alvaro Galmes de Fuentes, diu en "Las lenguas prevalencianas", que "Claro está que estas circunstancias no excluyen, en relación con los mozárabes, un bilingüismo activo, por lo que en la época del Cid los mozárabes de Valencia todavía conservaban, sin duda, su lengua romance, que sólo debió de desaparecer con la extinción misma de aquellos." En articuls precedents, hem conegut als cristians valencians de lépoca del Sit, i la seua pervivencia fins a la reconquista de Jaume I i hui hem vist que eren una comunitat. Demostrada la falsa "extinción" i seguint a Galmes de Fuentes, haurem dácordar, que els cristians valencians, "conservaban, sin duda, su lengua romance", llengua romanç valenciana, que junt en els romanços dels minoritaris nous pobladors, evolucionà, donant com a resultat la nostra llengua valenciana.

ELS CRISTIANS VALENCIANS QUE TROBÀ JAUME I (I)


Una volta Valencia deixà déstar "sots senyoria de moros", per obra de Jaume I, començà una batalla legal per a decidir a quina provincia eclesiastica corresponia la seua adscripcio. Els pretenents, ho eren, en representacio de les dos principals provincies: per una banda el metropolita de Tarragona, Pere dÁlbalat i per un atra el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada. La resolucio del proces judicial hauria dádjudicar el dret a la "ordinatio ecclesiae valentinae".

En primera instancia, el papa Gregori IX, en document de 22 dábril de 1239, decidí confiar la causa a tres juges delegats, especificant-los les seues atribucions. Durant el jui es barallaren tant el "dret de propietat", sobre la base de drets historics, com el "dret de possesió". Es de resenyar que Pere dÁlbalat, sense renunciar a la defensa del "dret de propietat" incidix especialment en el "dret possesio". Este dret de possesio tenia dos importants aspectes: "possessionem presentem" i "possesionem antiquam".

Els procuradors de cada una de les parts, propongueren que es prenguera testimoni a persones que havien estat en la conquista de la ciutat. Nomes es conserven els testimonis de la part toledana, havent-se perdut els de la part de Tarragona.

Lóbra magna sobre este proces la va escriure el doctor en historia Vicent Castell Maiques, es publicà en 1996 i porta per titul "Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina 1238-1246."

Anem a vore alguna de les declaracions:

"Ferrandus Petri, de Turolio, iudex et juratus Concilii, iuravit", es dir, jura Ferrandus Petri, de Terol, juge y jurat del Consell. Quan li pregunten sobre lárquebisbe de Tarragona diu ("Et dixit"):"Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo", es dir que els valencians el tenien com el seu arquebisbe. Quan li pregunten de quina manera ho demostaven ("Quomodo") contesta: "Quod exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias", es dir, que els "valentini", li exhibien reverencies, complien els seus preceptes, tant els clercs com els laics, i els clercs recebien de les seues mans les iglesies.

"Iohanes Pintor, de Turol, uxoratus, iuravit", es dir, jura Iohanes Pintor, de Terol, casat. Quan li pregunten que com sabia lo que acabava de respondre, ("Quomodo sciebat"), diu: "Quod quia <ipse>erat de regno Aragonie, et illi de Valentia servabant precepta eius", es dir, que aquells qui eren del regne dÁrago i aquells de Valencia, complien els seus preceptes.

Déstes dos declaracions, (una de les quals es feta per un juge), es despren léxistencia de cristians valencians en el mateix moment de la conquista. Mes encara, de sacerdots valencians als quals lárquebisbe de Tarragona els entrega de les seues mans les iglesies.

Pero, no nomes els testics nos conten léxistencia déixos valencians. Tambe els subdelegats encarregats de fer els atestats sabien de la seua existencia segons es despren de les preguntes que fan. A Petrus Minor i a Garsias Ochoa els pregunten (Interrogatus) si "Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo", es dir si els valencians consideraven com arquebisbe seu al de Tarragona. A FFerrandus Petri, li pregunten si "illi qui erant Valentie obedirent ei tamquam archiepiscopo suo", es dir si aquells qui eren de Valencia li obedien com al seu arquebisbe. A Rodericus Munnoz, li pregunten si "Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei", es dir si els valencians tenien al bisbe de Tarragona com a propi i si li obedien....

En 1997, es publicá en la "Revista de filología española" lárticul "Mozárabes de Valencia y <lengua mozárabe>"de Carmen Barceló. El "subtitul" de láutora, "Universidad de Valencia", apunta a que es pensa que lúniversitat de Valencia es ella, en evident analogia en la frase atribuida a Lluis XIV: "El estat soc yo", significativa dún sentit patrimonial, tiranic i absolutiste. En la pagina 261 diu: "Tal y como ha sido señalado por diferentes autores, resulta enigmático no encontrar referencias a los cristianos andalusíes de este territorio en el siglo XIII....Tampoco hay testimonios en el pleito entre Toledo y Tarragona por el obispado de Valencia. ¿Será que no había?." I yo em pregunte ¿Sera que esta dona no llig? ¿Com es pot degradar algu fins al punt dénrossinar-se en negar evidencies, perguent la vergonya a dir mentires? Si la ciencia es una aproximacio a la realitat a partir de fets objetius i accesibles a diferents observadors, obviar una realitat, no fent-la accesible, es tot lo contraria a fer ciencia. ¡I aço es lo que tenim ensenyant als nostres universitaris! Nomes ensenyen que dogmes, sense els quals la "paraeta" que tenen montada deixaria de ser el seu pesebre.

Per una atra banda, hem vist tambe que en una de les declaracions es diferencia entre aquells del "regno Aragonie", i aquells "de Valentia" o "valentini". Durant el proces, tambe apareixen catalans: "Qui, cum sint catalani et aragonensi...". Queda per tant demostrat, que en el moment de la conquista, existixen aragonesos, catalans i valencians. Aço posa de manifest léngany masiu que va supondre en 1988 la "Comissió del 750 Aniversari del Naixement del Poble Valencia", que publicaren el llibre dÁrcadi Garcia Sanz "La Generalitat en els 750 anys d'historia del poble valenciá". Segons esta jama de manipuladors, els pobres "valentini" que hem citat, ni havien naixcut, ni tenien historia. Lo unic que s´havia d´haver celebrat es que fea 750 anys que Valencia havia deixat déstar baix sobirania dels moros. No res mes.

Esta "ratzia" contra la historia, te una clara finalitat politica que tots coneguem. Quan els resultats dúna pretesa demostracio cientifica son un desficaci, no cal ni analisar els arguments. No hi han arguments que puguen demostrar línexistencia dún poble valencià, en conciencia de llengua propia i en forta personalitat des dels origens. Si els arguments conduixen a eixa conclusio, son falsos arguments, perque contradiuen la realitat. Espere que siga de veres allo de que la veritat sempre sura, i que els falsaris paguen dálguna manera el mal que estan fent.

ELS CRISTIANS VALENCIANS QUE TROBÀ JAUME I (II)


El contingut del proces sobre la "ordinatio ecclesiae valentinae", conte molta mes informacio dímportancia per a la nostra historia.

Consta que no nomes hi havien cristians en la ciutat de Valencia. Tambe declararen testics que afirmaren que el primer bisbe dÁlbarrasi, "Martinus" (1172-h. 1220) atenia als cristians dÓlocau i Almenara.

"Rodericus, archidiaconus de Alpont" declara que havia sentit que el bisbe "Martinus", qui era vicari del arquebisbe de Toledo i en nom déixa provincia, celebrava en Almenara i en Olocau. "...quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebavit in Almanara et in Alocau"

"Ffacundus, cantor de Alberrizino", afirma haver oït que el bisbe Martino, vicari de Toledo en uns atres que estaven en ell, celebraven en Olocau quan fon pres i quan tornà a Santa Maria dÁlbarrasi, digué... "Quod audivit ab episcopo Martino, vicario domini Toletani in provincia Toletana, et ab aliis, qui cum eo erant, quod celebraverat in Alocau, quando captum fuit. Quando venit ad Sanctam Mariam de Alberrezino dixit..."Quan li pregunten que qui eren als qui els ho havia sentit "Qui erant a quibus audiverat", diu que a alguns coneixia i a uns atres no, pero que eren bons homens que venien de Valencia. "Quod quosdam cognoscebat, et quosdam non; set boni viri erant, et veniebant de Valentia."

En la minuta de lárgumentacio de Tarragona, feta per Vidal de Canyelles, un dels tres juges pontificis i bisbe dÓsca, treta del archiu de la catedral dÓsca (sign 9-239: nº de ficher 2445), pot llegir-se que "Quoniam a L annis citra clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancta Marie Valentie et ministraverant spiritualia christianis ibidem commorantibus et convenientibus". Es dir, que desde fea 50 anys, retors catalans celebraven en líglesia de Santa Maria de Valencia i administraven sacraments als cristians que alli vivien i es congregaven. Lleopolt Penyarroja diu en "Cristianos bajo el islam" (p 212), que "El ejemplar del Archivo Vaticano, en cambio concreta diciendo que aquellos sacerdotes eran "vel catalani vel aragonenses" (catalans o aragonessos), expresión repetida poco después; "Alii quia viderunt capellanos catalanos vel aragonenses". Proseguix Vidal Canyelles, bisbe dÓsca, afirmant, que lo argumentat ha segut probat per els testics "ut hec omnia probantur per testes" ¿Qui podien ser eixos testics sino els "valentini" que ya hem conegut?.Tambe considera "probatur per testes", "...qua clerici, qui ibi administrabant a XL annis citra, erant ibi ex parte archiepiscopi Terrachonensis", es dir, que els retors que alli administraven desde fea 40 anys estaven alli de part del arquebisbe de Tarragona. Per desgracia, com ya s´ha dit, els atestats de la part de Tarragona no es troben o s´han perdut.

Segons hem vist, venien retors de fora per a atendre als cristians valencians, els "valentini" i ajudar al retors valencians, aquells "valentini" i "clerici" que "..recipiebant de manu eius ecclesias" (de mans de Pere dÁlbalat). Hem llegit sobre léxistencia de

líglesia de Sancta Marie Valentie, que sense dupte es la mateixa que es cita en una donacio que fa el Cit, en lány 1098, en la qual es llig: "Donamus quoque prescripte sedi atque pontifici aliam almuniam que est iuxta ecclesiam beate Marie extra murum prefate urbis..." (Vore "Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena" de Menéndez Pidal.). Del diploma es despren que líglesia es trobava extramurs, i Vicent Castell considera que súbicaria en Campanar. Durant el proces, tornem a sentir parlar délla, quan Petrus de Azagra diu: "Quod, tribes annis antequam Valentia caperetur, multi dicebant quod <episcopus Valentinus> erat suffraganeus Toletani, et multi, quod erat suffraganeus Terrachonensis. Et hoc audivit in heremo, et in populato, et in Podio Sancte Marie, prope Valentiam."

Anem ara a comentar alguna cosa sobre un atra iglesia que existia en Valencia en temps de la conquista: líglesia de Sant Vicent, en Rayosa.

Diu Carmen Barceló en la p 129 de "Minorías islámicas en el País Valenciano": "Todo esto permite suponer que Rayosa ya no era un arrabal poblado y que existían allí unas ruinas que los conquistadores identificaron con una iglesia, aunque por el hecho de ser reconciliado el templo, según todas las declaraciones, parece evidente que allí no existía culto". Burns, un atre dels "factotums" del catalanisme, sense el grau d´histeria de lánterior diu en la p 599 de "El Regne Croat de València" que "Pel 1238, Sant Vicent devia servir ja com a mesquita: segons les actes del judici entre Toledo i Tarragona, lárquebisbe de Tarragona trobà que calia purificar-la i consagrar-la abans de celebrar-hi cap missa". I nos quedem a quadros, perque com els dos son tan, tan cientifics, ¿Com pot ser que Sant Vicent fora unes ruines i al mateix temps una mesquita?. Per a conciliar el "cientifisme", nomes cap ¡una mesquita en ruines!¡Quantes barbaritats se poden dir i queden escrites! La frase de "...ser reconciliado el templo, según todas las declaraciones...", simplement es una mentira. La que diu que "...lárquebisbe de Tarragona trobà que calia purificar-la i consagrar-la abans de celebrar-hi cap missa", una atra mentira, sobre tot perque si Burns s´haguera estudiat el proces, sabria que el primer que celebrà en Sant Vicent fon el bisbe dÁlbarrasí i no lárquebisbe de Tarragona.

Com no es el lloc per a entrar pormenorisadament en les declaracions de cada u dels testics, (cosa que feu Penyarroja en "Cristianos Bajo el Islam"), li pase la paraula a Vicent Castell Maiques, autor del "Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina 1238-1246.", qui en la p. 196 del llibre "En torno al 750 aniversario" deixà escrit: "No havent constancia expressa de que fora abans beneida -lo qual va ser preguntat a un testic-, es dona a entendre que no habia segut profanada i que en ella es mantenia cult permanent"

Per posar algun eixemple, "Sancius Munnoz", nos diu "Quod vidit episcopum <de Albarrazino> celebrantem missam in ecclesia Sancti Vincentii, extra muros Valentie, et erant ibi milites armati ...", es dir que va vore al bisbe dÁlbarrasí celebrant missa en líglesia de Sant Vicent, extramurs de Valencia, a on estaven militars armats. "Iohanes, Pintor" nos diu "Quod vidit episcopum de Albarracino celebrantem primam missam in ecclesia Sancti Vincentii, extra muros Valentie", es dir que va vore al bisbe dÁlbarrasí celebrant la primera missa en líglesia de Sant Vicent.

Celebrar missa en una iglesia, ¿Es celebrar missa en unes ruines?¿Haura viajat en el temps - cientificament, per supost- Carmen Barcelo, i sap mes que els que varen estar

presents?¿Tindra poders paranormals? I es que s´agarra mes pronte a un mentiros que a un coixo!

LA FALSA MURALLA DE LA LLENGUA (I)


En la revista “L’Espill” de la primavera/estiu de lány 1979, es troba una “Memoria” de Robert I. Burns titulada “La muralla de la llengua”. Burns, despres déxpondre les teories tradicionals que han mantes la pervivencia del romanç, durant la dominacio musulmana, pontifica diguent que “El conjunt dels fets, però, demostra que els dos pobles no s’entenien, i que el mur que els separava era la llengua àrab”. Anem a demostrar un conjunt de fets que tomben per terra estrepitosament, eixa pretesa muralla.

Cocentaina, es conquistada lány 1244, per Jaume I. La revolta dÁl Azraq començada lány 1245 i no controlada fins a 1258, deu ser la rao per la qual la carta pobla, data, segons Sanchis Sivera, de lány 1260. Joan Ponsoda, transcriu part dels llibres de la Cort de del Justicia de Cocentaina, en el seu llibre “El català i láragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295)”.

De 1275 es el document (p. 40), segons el qual “Lorenç e Bernat e Pericón [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman dén *(...) Ramonet, ‘fil d’en A. de Sérvoles’, e possan contra él(s) que mataren totz ensems una ludria en lo riu de Cocentània. Es dir, que chiquets cristians i musulmans, juguen o van de cacera junts (a matar una lludria). Carmel Ferragud Domingo en “El naixement dúna vila rural valenciana”, posa de manifest límportancia de la cita, “pel fet idiomàtic, és a dir, havien déntendre´s per jugar plegats” (que no vol dir que jugaven doblegats, sino que jugaven junts).

Del mateix any consta (p. 62) que “…fo demanat R. de Canet… si ho pot provar que él begués vin de dia en taverna. Dix que sí e vana provar per moros e per xp[crist]ians. E dix que ho provará per Bernat de Bas e per sa muler e per [Guillem] de Caztayla e per Mohamat al Homeni e per altres dels quals no sab lurs noms.” De lo qual es despren, que moros i cristians compartien taverna, citant inclus a moros, com a testics per a la seua defensa.

De lány 1277 (p. 140) es el document en el qual consta que P. Ximénez, “Fo demanat él que oy a Mahomat Alhomemi dir que·l rey d’Aragon que faya tracion de talar Montesa pus que LX milia sols n’avia presos. E encara oy dir al dit Mahomat que e1 rey que faya tracion, que tenia el girman de Abdulmomi pus que él avia pagada sa reemçó. E el testimoni dix-li que mala parlava tant e que mala avia begut tant vin. Fo demanat el dit testimoni si el dit Mahomat era embriach. Dix que sí, segons son vijayre.Fo demanat de loch. Dix que denanl l’obrador que fo d’en Bernat Çabater. De temps dix que quan el rey amena, la regina axanca.” Un atre testic, Domingo Perivaynes, “Dix que él que viu e present fo que·1 dit Mahomat parlava ab P. Ximénez … E encara oy-li dir que-1 rey d’Aragon no mereyxia per a rey”. Assistim a una conversacio entre Ximenez i Mahomat, segons la qual Ximenez “oí dir” a Mahomat i ell “dix-li”. Un atre testic confirma que “Mahomat parlava ab P. Ximénez”, declarant que ell també “oy-li dir”, al tal Mahomat. Per a fer-ho mes dificil, resulta que Mahomat estava bufat “era embriach”. Ponsoda afirma que “resultaria totalment versemblant” que la locucio “quan el rey amena, la regina axanca”, l´haguera pronunciat el moro, donat que malparlava de

que el “rey d’Aragon”, “faya traycio” i “no merexia per a rey”. Havent consultat el significat de léxpressio a “persones ja majors”, diu Ponsoda que, “la majoria” li digueren: “que quan el pare arriba content, tothom reacciona positivament, la burra perquè beurà i menjarà i la dona perquè espera les festes del marit” I resulta que nos informa Ponsoda de que, en Benimantell, encara es conserva léxpressio “quan ton pare pixa ta mare sáixanca”. Vegem, que un musulmà parla en valencia inclus estant bufat, i insulta en valencià, dominant frases fetes.

En el llibre de Cort de Justicia, consta la reproduccio dún contracte, subscrit entre Alí Allobadí i Ramón de Canet, que, escrit en romanç valencià, es data com “... la primer rahbe en lán de [...]dC [L?]XX ...”. Ponsoda afirma que “aquest possible 670 correspondria al nostre 1270-71 segons les taules de A. Capelli”. Intervenen com a testics quatre persones en noms arabisats i tres en nom cristians La llogica pareix apuntar a que si la forma de datar es arap, la redaccio estiga feta per un musulma i no per un cristia, de lo que es despendria ¡que els natius escrivien en romanç valencià!

Del llibre “El naixement dúna vila rural valenciana” de Carmel Ferragud Domingo, referit a Cocentaina, extraguem que en 1269, Astruga Busqueta ven a Abdurahmen la ferreria. Consta que “Abdurahmen es el ferrer i mestre de Bernat Busquet, fill dÁstruga”. En eixe mateix any, el monopoli de lálmodi, sádjudica per subasta a Abdulhuaheb. En 1276, lóbrador del sabó sádjudica a Hamet Alcaina, i la tintoreria fon arrendada a Diud. En 1304, Esteban de Mora era pastor dÁlí Pescunyal. Vegem que persones en noms musulmans fan de mestres a persones en noms cristians, que monopolis que sádjudicaven per subasta, acaben en mans de persones en noms musulmans (lo que no tindria sentit de no ser posible una comunicacio fluida), inclus persones en noms cristians, al servici dúns atres en noms musulmans.

Per la ponencia dÍsabel O’connor. “Les activitats economiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII” (XVIII Congrés d´història de la Corona dÁragó), coneguem, que en contra de la idea dúns natius somesos i desubicats davant dúna nova civilisacio, resulta que “…en les activitats comercials, tampoc era estrany el veure a cristians i mudéjars com a socis”. Estudiant la documentació dels anys 1293 i 1294 troba que “set fan referència a diners que alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona, i “vuit casos en els quals els mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien diners a algun cristià”. Quantificant els deutes aplega a la conclusio de que “…no n´hi havia gran diferència entre la quantitat de deutes que tenien mudéjars i cristians.” Estudiant les zones déls moviments comercials de mudejars i cristians, veu que “El paregut confirma el fet de que els mudéjars estaven plenament integrats en l’economia de la zona.” I que esta coincidia en “l’unitat administrativa de la qual Cocentaina era la capital a l’època musulmana”.

Comprovem com la famosa muralla, es presenta, en tots els aspectes de la vida, com a un monumental invent, per inexistent. I el problema, radica en el plantejament de Burns, quan diu, “…que els dos pobles no s’entenien”. ¿Per que dos pobles? -moros i cristians-¿I si eren tres?- moros, hispanorromans valencians (de relligio cristiana o islamica) i cristians nouvinguts. En articuls precedents, hem vist, als cristians valencians i hem comprovat la gran varietat de “germans en líslam”. Pot ser acabem de descriure la vidade la part déstos ultims descendents dels hispanorromans valencians, que conservaren una llengua romanica, i que síntegraren en els cristians valencians i les minories

vingudes, donant lloc a la cultura valenciana, diferent i diferenciada de qualsevol atra del seu entorn.

LA FALSA MURALLA DE LA LLENGUA (II)


En relacio a la documentacio que hem posat de manifest en lárticul anterior, hem de preguntar-nos ¿I com digerixen els catalanistes, la constatacio de que existia una relacio i una comunicacio fluida entre els nouvinguts i els habitants de la Cocentaina de mijan del s. XIII? I la realitat es que prou malament.

Diu Ponsoda que línnegable comunicacio, era “indici que almenys alguns moros, havien fet un aprenentatge de la llengua dels cristians o que ja parlaven algún romanç que els la permetia.” Respecte de lo del aprenentage d´”alguns”, demostrada léxtensio dels contactes i relacions a tots els aspectes de la vida, hi hauria que acordar ampliar-lo, a láprenentage de molts, cosa ya mes improbable. Per una atra banda, vegem que els catalanistes, quan volen, posen com a prova de línexistencia de parlar romanic prejaumi, el que en el s. XVII, hi havien moros que no parlaven valencià, mentres que quan els interessa, mantenen que 17 anys passats de lótorgament de la carta pobla de Cocentaina, un musulmà era capaç de parlar en valencià estant borracho i inclus de malaïr i dir frases fetes, perque ya l´havia depres perfectament.

Hi ha que deixar constancia, de que la hipotesis de láprenentage, faria que Burns calificara a Ponsoda com a “obtús”, segons es despren del fragment de “La muralla de la llengua” que reproduixc: “En un tractat fet després d’una rebel·lió, el 1528, els moriscos valencians recordaren a Carles V que “en el dit regne la major part dels moros, i quasi totes les mores” no sabien romanç (aljamia), i que per a aprendre’l els faria falta “un gran espai de temps”, quaranta anys com a mínim. L’emperador, obtús, els donà deu anys perquè aprenguessen castellà o valencià.” No oblidem, que els“quaranta anys com a mínim”, es demanaven, despres d´haver estat vixquent 290 anys en una societat, de llengua oficial valenciana. No cal dir que estos eren els moros de raça, no descendents dels hispanorromans valencians, que no síntegraren en la nova cultura dominant i que acabaren sent expulsats lány 1609. Vegem, que si la hipotesis del aprenentage es obtusa, nomes queda considerar que els valencians islamisats, dels que hem parlat en lárticul anterior, “ja parlaven algún romanç”.

Es de destacar, que Ponsoda troba en ocasions, “interferéncies aragoneses quan hi intervé algún moro”, barallant la hipótesis de que els moros “…parlássen mossárab i que aquest fos molt mes semblant a l’aragonés que no al cátala”. Com alguna de les hipotesis de Ponsoda (romanç, mossarap), posa molt nerviosos als catalanistes, estos, escomencen a dir desbarats, que poden inclus ser divertits. Aixina, Enric Guinot, en el llibre “Els fundadors del Regne de Valencia” (el contingut del qual tindrem oportunitat de comentar) es pregunta, si les interferencies aragoneses serien degudes a “què aquests mudèjars haguessen après, més bé o més malament, aragonès-castellà per convivència amb cristians repobladors dáquest origen, mentre que si el mudèjar hagués après català amb repobladors dáquesta provinença, no apareixerien interferències lingüístiques”. I yo em pregunte: ¿Es pensa Guinot que la Cocentaina dáquella epoca era com el Nova York actual, i que les persones ni parlarien ni es vorien entre elles en anys? ¿A quin tipo de convivencia entre “mudejars” i cristians es referix Ponsoda? ¿A la del amo cristià que ensenya a parlar al seu servidor “mudejar”? ¿A la del musulmà que

tenia un pastor cristià al seu servici? ¿A la del ferrer musulmà que era mestre dún cristià? ¿Organisarien classes particulars? ¿Per que si un moro havia depres el català dún català el parlava perfectament, i si havia depres dún aragonés, no parlava aragonés, sino que catalá “amb interferències”? ¿Qui ensenyaria català als aragonessos? ¿Un català en interferencies o un moro?

Als catalanistes, els queda per resoldre un atre misteri. Ponsoda, estudia el supost orige dels 479 noms cristians i aplega a la conclusio de que eren de “parla catalana”, un 44,6%, encara que el català, com a llengua, no existira. Lénronia imperialista li fa considerar catalans als dÚrgell, lleitadans, tortosins, i inclus als “de láctual franja catalana dÁragó”, quan en articuls precedents hem demostrat que en aquella epoca, ni eren ni es consideraven catalans, rao per la qual mal podien dur parla de catalans, parla catalana. No nos informa Ponsoda, del percentage de noms cristians respecte dels noms musulmans. Anem a supondre un 50% ¿Quin es el misteri pel qual una llengua supostament parlada pel 20% de la poblacio símpon al 100%? Per a explicar-ho sálega límportancia de que els Furs (que no els Fors, com haguera segut en català), estigueren escrits en “català”, tornant a contradir a Jaume I, que digué repetidament que estaven escrits en romanç. Esta “explicació”, se´ls desbarata, en els pobles de parla castellana, que tenien els mateixos Furs. ¡I inventen una atra! ¿Sera per mentires?

Pero en el llibre de Cort de Justicia de Cocentaina, hi han uns atres indicis, que lleven els dubtes sobre léxistencia dúna llengua romanç prejaumina. Referit a lány 1276, llegim: “E que meta los X sols en lálcaldera”. Ponsoda diu al respecte: “Resulta extrany que en aquest cas sémpre caldera amb lárticle àrab aglutinat. Segurament lóbrador “de la tintureria” ja existia abans de lárribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen lárticle àrab a caldera”. Observem a un catalaniste reconegut, afirmant que els moros dien una paraula que ve del llati “caldarium”, “abans de lárribada dels cristians”. De 1275 es la cita que diu: “E per fer paga de III sols e III diners, los quals devia pagar per terç de X sols de lálçabó”. Ponsoda comenta: “…trobem la variant alçabó, cosa extranya ja que l´àrab assimila lárticle davant ç, s, z, etc, segons em comunica Carme Barceló… Aquest alçabó fa pensar que probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que lánomenaven alçabó.”. Tornem a vore un reconeiximent dús dúna paraula llatina (de sapo-onis). Trobem alguna atra curiositat com la paraula “tregua”, que Ponsoda inmediatament traduïx al català: treva. Tregua, es paraula del “Libre dels Feyts”, de Jaume I, respecte de lo cual diu Coromines en el Diccionari etimologic de la Llengua catalana: “tregua (no sé si casualment) quan es parla dels moros valencians, treva parlant de Catalunya.” Interessant la referencia a la “Carrasqueta”, de “carrasca”, “mot heretat del mossàrab”, segons Coromines: “…en la carrera de Xixona, en la Canal, prob les Carasques”Unes atres paraules que trobem, com acaçar, adaça (dacsa), afrontar, algeps, alguacil,

almacera, almodi, almoneda, almut, alna, alqueria, arrapar, arreus, arrova, aixa, bagassa, bancal, barcella, bragues, cafiç, canal (f), carrasques, caixeta, corders, ser cregut, deposit, desbaratar, engrossar, escomençar, escurar, sportí (esportí), este, esta, mondar, tenre (tindre), tirar, tramella, traüc, vaixell (recipint per a vi), viuda, …, moltes délles en perill déxtincio, per no dir-les els catalans, nos dona bon conte del solage del valencià que hui es parla.

I es que la muralla real, en que nos trobem els valencians, es léxistencia de renegats catalanistes, acatalanats, que no mereixen dir-se valencians i que s´han pensat que

alguns departaments d´Universitats valencianes, son trones de propietat privada, des de les quals, a cuatre mans i en diners publics, conseguir la despersonalisacio del poble valencià, “ad maiorem gloriam” dels catalans. Segur, segur, que eixa muralla, entre tots, conseguirem assolar-la.

LA FALSA MURALLA DE LA LLENGUA (III)


De lépoca de Jaume I, coneguem en la p. 178 de “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz, léxistencia dúna: “Orden real prohibiendo a los cristianos su conversión al islamismo y para que se persiga a los que esconden o defiendan a los convertidos”. No es dificil raonar, que per a poder convertir, hi ha que convençer, i per a convençer es necessari la comunicacio. ¿Podrien ser els “conversors”, mossaraps de llengua, que s´hagueren convertit al islamisme previament i que conegueren tant els principis del cristianisme com els islamics? Observem llegislacio, que demostra la permeabilitat de la pretesa muralla.Lány 1283, el rei Pere, fa una crida a les aljames del Regne de Valencia, per a que li

ajuden en la guerra contra els francesos. (Bofarrull, Documentos inéditos, VI p.196) “En Pere per la gracia de Deu rey Darago et de Sicilia als feels seus alemins et veyles et a tots altres sarrayns de les aljames del regne de Valencia salut et gracia. Femvos saber, que nos, segons que creem, que vosaltres ajats entes avem en aquestes parts del regne Darago, et de Catalunya, guerra ab los francesos, en la qual nos es mester lo serveix de vosaltres et dels altres feels nostres…” ¿No existia “muralla de la llengua” per a combatre contra els francesos” ¿Per que els ho diu en valencià?

Del text que consta en la p.225 del llibre “Actas de los Capítulos Provinciales de la Provincia de Aragón (1301-1370)” de Robles Sierra, i referent a 1307, deduim que, en léscola de llengues dels dominicans de Xativa, lénsenyança del arap, léixercien “sarraïns” i judeus: “Ordinamus insuper et mandamus Priori Xativensi, quod conducat, et habeat unum Iudeum, qui etiam in Arabicum sit instructus, vel aliquem Sarracenum, ut simul cum dicto frate Petro legat ibi.”. No es dificil deduir, que el mestre “sarrai”, havia de saber romanç per a poder ensenyar. La “muralla”, seria de fum per ad ell.

Eximenis, en “Lo regiment de la cosa publica”, parla dels collerats, definint-los com “Valencians sots mesclats ab diversos infels... fa mester que los cullerats hi sien perseguits fins a la mort ...” Com vegem, tampoc existia muralla alguna, per a eixercir de roders, perque, valencians, es mesclaven “ab diversos infels”. Al respecte, es interessant reproduir lo que dia Coromines en “Caplletra” en el seu articul “Un bri de mossarabisme valencià”: “De les Muntanyes del Coll de Rates és d’on Mateu i Llopis ens donà la rica nòmina dels moriscos dels anys de 1400, publicada en la Miscel·lània Fabra, en la qual encara prop d’un 20% són noms romànics pre-jaumins, i la resta constitueix una font preciosa de l’àrab vulgar valencià, de fonètica més romànica que semítica. El mateix nom de Rates és relíquia mossàrab…”

Lány 1400, es la fecha en la que es pensa que va naixer Jaume Roig, qui en “Lo spill” manifesta la llengua en la que escriu: “sera ‘n romanç / noves rimades / comediades / amphorismals / ffaçessials / no prim scandides / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna / Torrent / Soterna…” Es dir, Jaume Roig, nos diu que escriu en el “romanç” de “lálgemia”, “dels de Paterna…” Esta coneguda cita, ha dut de cap als catalanistes, que inclus s´han enredrat en trobar distins significats a “aljamia” i “algemia”. Denominacio enfrontada a la dálgarabia o llengua arap, anem a vore el significat segons “El Corán romanceado: La traducción contenida en el manuscrito T

235”, de Consuelo López Morillas, traduccio, segons láutora de mijans del s XV. En el foli 151v, es traduix “a?amiyyun” (aljamia), per “rromançe”. Láutora nos informa de que la traduccio correcta haguera segut “una lengua no árabe”, pero que en lámbient cultural peninsular, el “romanç” es la llengua no arap per antonomasia. Trobem per tant que Jaume Roig identifica el romanç dels cristians “sera ‘n romanç”, en el romanç dels no cristians “de l’algemia”, que parlen “els de Paterna / Torrent / Soterna”. Per si cap algun dubte, del llibre “Viajes de extranjeros por España y Portugal en los siglos XV, XVI y XVII”, coneguem que en 1484, Nicolas de Popielovo, viaja per Valencia i escriu: “Por todo Aragón viven sarracenos, que nosotros los alemanes llamamos ratas. Los conquistadores cristianos de aquellos países les concedieron la libertad para establecerse, vivir y mantenerse en separadas casas, aldeas y ciudades… A una milla de Valencia poseen cuatro ciudades que se llaman Miisslatha, Manisis, Gesart y Paterna, donde viven...”. Es dir, en Paterna, vivien “germans en líslam”, que parlaven la llengua de Jaume Roig i de tots els valencians. ¿Per a on esta la muralla de la llengua?Del llibre de Hinojosa “Documentación medieval alicantina en el archivo del Reino de

Valencia” p. 122, traguem que: “1476, marzo, 3, Valencia. Guiaje a favor de Alí Benaley, de la Vall de Garig, que va a Almería a aprender árabe”. I encara mes: “1476, marzo, 4, Valencia. Salvoconducto a favor de Yahie Benaley, de la Vall de Garig, que va a Almería a aprender árabe y acompañar a Alí Benaley.”. Es dir, que per a Yahie i Alí Benaley, la muralla existia, pero en sentit contrari del que nos han volgut fer creure: ¡No sabien parlar arap! Pero lo mes gros es que, ¿A on seń van per a dependre´l ¡a Almeria! Per lo vist, no devia ser facil dependre´l per la contornada, quan conseguixen “salvoconducto” i “guiaje” per a anar-seń a Almeria.

Als catalanistes, deu ser-los molt misterios el perque els conquistats, en moltes ocassions, rebien al rei Jaume tan contents ¿No presentirien la famosa muralla?: “…e exiren nos rebre al peu del puig be cc. sarrayns ab gran alegria”, “…e exiren a nos tots los sarrayns e les sarraynes ab gran alegria” “e ells agueren ne gran alegria: e dixeren a nostre missatge a la orella” “e ells foren molt alegres e exiren a nos iiij e dixeren que eren molt pagats de la nostra venguda” ¿No es paren a pensar perque ad alguns els agradava lárribada del rei Jaume i a uns atres no gens?

Hem de saber, que la documentacio existent en arap, es mes be escasa i que els catalanistes han fet una montanya de no res. Treballen en suposicions interessades. De Burns llegim: “Pot ser… haguessen tingut una rèplica o un original, avui perduts, en àrab”. El fet que els conquistadors dispongueren els tràmits de les rendicions en arap, podia no ser mes que una mostra de cortesia al l’idioma oficial dels vençuts. Carmen Barceló, en “Minorías islámicas...”, troba 271 texts des de 1049 fins al XVII. 3 del sigle XI; 7 del XIII; 43 del XIV; 95 del XV; 105 del XVI; 17 del XVII i un sense datar. Edita 207, i comença el seu estudi en un de lány 1366. ¡Una mija de 45 per sigle! ¡I la majoria no passen de 4 ralles!

Com em comentat en articuls precedents, entre els “germans en líslam”, existien alguns elements de les classes dominants, inclus comunitats sanceres, no autoctones, producte dássentaments dónades immigratories, que no coneixien el romanç valencià i que séxpresaven unicament en arap. La major part délls, serien els moros de raça, que no síntegraren en la nova civilisacio dominant producte de la reconquista de Jaume I. Pot ser que ad ells, sí els influira “La muralla de la llengua”, que no existí per als descendents dels hispanorromans valencians, que, cristians o musulmans, continuaven

parlant el seu secular romanç valencià. La generalisacio que els interessa als catalanistes, es definix en a soles una paraula: mentira.

¿ LA REMOTA VALENCIA MUSULMANA?


Burns, en la p. 597 de “El Regne Croat de València”, parla de “…la remota Valencia musulmana…”. La transmisio désta percepcio, forma part del programa catalaniste que nega la possibilitat déxistencia i evolucio dúna cultura valenciana previa a la reconquista de Jaume I, motivada entre atres, per línterrelacio cultural. Els interessa una visio simplista, una idea de muralla, dáillament, de cultures radicalment distintes i impermeables. Aixo els aprofita tambe per a negar validea a la serie de mencions i donacions a futur, del “locum et ecclesiam” de Sant Vicent, que comença a mijans del s.XII i aplega fins al mateix moment de la reconquista, com si els reis i papes protagonistes, no tingueren ni idea sobre la pervivencia dállo que donaven.Coneguts els cristians valencians que trobà Jaume I i vista la varietat dels “germans en líslam”, vorem que sí que existia relacio, entre tots ells i els atres regnes cristians.

En primer lloc, hem de situar-nos en la societat dáquell temps, en la que els senyors feudals “pacten” protegir als seus vasalls, barat a bens materials o diners. La diferencia de relligio entre senyors i vasalls o tributaris, no es problema per a tancar “un suculent pacte”. Aço i la inexistent voluntat dórganisacio dúna conquista imposibilita mantindre el pretes espirit de creuada, que tant agrada a Burns.

Des de léixida de la host del Sit fins a léntrada del rei en Jaume, diferents “senyors” cristians sácostaren a Valencia, en moltes ocasions, no en la finalitat de conquistar, sino en la de atemorisar per a conseguir vassallage. Vejam-ho: En la p. 774 del llibre “Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón”, en el “Epitafio del conde Ramon Berenguer IV”, llegim: “Anno domini 1162… Raimundus Berengari Comes Barquinonnensis Princeps et Rex Aragonensis”. Seguix “Hic etiam tributa ab omni regno Valentiae, Murtiae et omnibus corundem Regnorum oppidis.”, Es dir, que, Ibn Mardanish, el rei Llop, que fon rei de Valencia des de 1148 fins a 1172, era tributari del regent del Regne dÁrago. En giner de 1149, firmà un tractat de 10 anys en la Republica de Pisa reproduit en Villanueva en su “Viaje literario”, tom XVII, p.328. En juny del mateix any, va subscriure un atre pacte en la Republica de Genova, que diu: “Haec es pax et conventio quam fecit Guillelmus Lusius cum rege Valenciae… Cartam securitatis el pacis et amoris quam firmat et obligat Boabdele Mahometo filius Saidae, Deus illum custodiat, inter se el homines Januae.(tom. XI, pag 7 de las “Notices et extraits des manus. de la Bib du roy) Entre atres, oferix als genovessos que viuen en Valencia y Denia un hostal per al comerç, concedint-los un bany de bades a la semana. Si seria “internacional” el nostre rei Llop, que el papa “Alexander pontifex magnae et almae Romae”, es dirigix “Ad Lupum regem Valentiae”, diguent-li “glorioso Valentiae regi Lupo, coelestis Creatoris notitiam et bene placitum ei servitum exhibere” (Patrologiae cursus completus… p 936). Ibn al Khatib, diu, parlant del rei Llop que “adoptà el modo dels cristians per el vestit, les armes, les brides i les selles dels cavalls” (Dictionnaire détaillé des noms des vêtements chez les Arabes. p 2).

Mes prop de la conquista, en 1125, vejam com Abu Zeyt, era vasall del rei de Castella Fernando III: “Facta carta...eo anno quo Zeyt Abuzeyt rex Valentie, accedens ad me apud Moyam, devenit vasallus meus, et osculatus est manus meas”, es dir que el rei de

Valencia es feu vasall de Fernando III i li besà les mans. (”Episcopologio valentino” p. 327). En 1129, lácort de vasallage, fon en Jaume I. El mateix rei nos diu en la Cronica: “E fo nostre acort que aguessem tregua ab Seyt Abuzeit qui era lauos Rey de Valencia, e quens donas la quinta de Valencia… de les rendes que el hauia…”

En el proces per a la “ordinario ecclesia Valentina”, hem vist com sacerdots aragonessos i catalans havien estat vinguent a Valencia, des de fea 50 anys, per a ajudar a atendre als cristians valencians. Hem vist tambe com referit al periodo en que “Martino” (1172-h. 1220), fon bisbe dÁlbarrasi, un testic afirmà, que lo que havia sentit, li ho havien dit “boni viri” que “veniebant de Valentia.”

Beuter, nos conta en la seua “Crónica general de España” (1546), que: “Blasco de Alagón… pensó de pagarse él mismo, pues el rey le iva con dilaciones. Salió, pues, al camino a la reyna, y con mano armada quitóle los cofres de sus thesoros… El rey don Jaime, con gran enojo que desto huvo, desterróle de todas sus tierras…” ¿I a on se nánà Blasco de Alagon? Nos ho diu la Cronica de Jaume I, quan, reunits en Alcanyiç en 1231, una volta el rei el degué perdonar, pensaren en un pla de conquista de Valencia: “E don Blasco… dix... que yo senyor he stat en la ciutat de Valencia, be dos anys e pus quant vos me gitas de vostra terra; e no ha huy deu tan deleytos logar com es la ciutat de Valencia e tot aquell regne...” Nuch de Follalquer, maestre de lórde del Hospital diu que “…axi ho dien tots aquells que han stat en lo regne de Valencia e fama publica es... e era ab nos... Pero Lopeç de Pomar que havia stat per missatgeria nostra a alcayt de Xativa.

Per les ultimes voluntats de “Illdefonsi Regi Aragonis”, sabem que la porta “de Valencia”, en Saragossa, existia en lány 1193. Llegim: “…quod est in Ecclesia civitatis Cesarauguste, que est sita juxta portam Valencie…”. (Colección de documentos inéditos… p. 395) No consten referencies déste nom fins a lépoca cristiana. No cal dir que el nom, posa de manifest, una circulacio en els dos sentits, analogament a lo que fon la porta “dels Serrans”.

Les primeres monedes dór cristianes, imitaren les musulmanes. Eren imprescindibles per al comerç. En la versio llatina dels “Usatges de Barcelona”, de mijans del XII, trobem: “facta, per CC uncias auri Valencia; …III mancusos auri Valencia; …ad V unciam auri Valencia; …principi C auri valencia; …principem XX uncias auri Valencia…” i en la catalana del XIII llegim: “De la cequia dels mulins... unces dór de Valencia; Que negu no retraga a batiat sa lig... unces dór de Valencia”. Quan el Sit prengué presoner al comte Ramon Berenguer, demanà un rescat de 80.000 marcs dór de Valencia. ¡Els de Barcelona funcionaven en diners valencians!

Interessantissim per a lóbjecte de lárticul, el document de 1240, que al parlar dún pont de fusta en Valencia, el situa “in carraria illa quam mercatores christiani uti temporum sarracenorum sollebant”, (Archiu metropolita de Valencia, pergami num 01308), es dir, en el carrer dels mercaders cristians en temps dels sarrains, que serien, tant els cristians valencians que hem conegut, com forasters.

Vegem com es falsa la idea de Valencia com a regne moro tancat en clau i forrellat. La gent, entrava i eixia del Regne, en tota tranquilitat, sempre que es respetara el “estatus” oficial, tant politic com relligios. Sí que se la jugaven, aquells que anaven en la pretensio de conversio relligiosa, de qui no volia convertir-se.

Hui, tant en la rao, com en la llei en la ma, hem de enfrontar-nos a tots aquells que tenen la pretensio de que deixem de sentir-nos orgullosos de ser valencians, per a convertir-nos en catalans.

ELS VALENCIANS I LA FAMA DELS CATALANS (I)


L’assignacio del toponim “català”, s’ha fet extensiva a no catalans en determinats contexts temporals, fisics i socials. I eixa caguila, a voltes, se nos ha penjat als valencians, com tambe als aragonesos i inclus a tots els espanyols.

Vorem, que hi ha raons que ho expliquen, en cada u dels contexts en que s’ha produit. Pero els valencians acatalanats, que ni atenen ni entenen de raons, presenten el fet descontextualisat i com si nomes haguera succeit a valencians, pretenent convertir-ho en la gran prova “cientifica” que demostra la catalanitat dels valencians. La fe de la secta catalanera, en que fora del català no hi ha vida i imbuits per la seua missio salvifica, els ha fet buscar i rebuscar una tirereta de cites, que escampen sense esme, per a conseguir la conversio dels “acientifics” valencians. I com tampoc no en son tantes, les forçades interpretacions d’algunes d’elles apleguen a ser divertides, per desficaciades.

En esta serie d’articuls, estudiarem les raons per les quals, ya des de l’edat mija, dir-li ad algu “català”, es converti en una especie d’insult, que prengue força principalment, en el renaiximent italià.

El llibre “sagrat” de la secta, en el qual es conte el cos de les cites representatives de líntent de manipulacio de líntegrisme catalaniste, es el panflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” de l’“il·l·lustrissim” profeta i membre de lÁ.V.L, Antoni Ferrando Francés. Una de les cites mes repetides, que consta en la pagina 147 del libel citat, en la que Antoni Ferrando preten demostrar la consciencia nacional catalana dels valencians es la seguent: “El famós metge i moralista valencià Arnau de Vilanova (1240?-1311) fou acusat pels seus enemics italians de ser “de despreciable nació, o siga català” (”de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus”)”.

Es tracta dúna cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra “tractatum Arnaldi de adventu antichristi”” . Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”.Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindrien sentit”. ¿Pot quedar mes clar que dir-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nacio), es una acusacio injuriosa, o un insult?

El florenti Dante Alighieri, en la “Divina Commedia”, (redactada des de 1313-1314 a 1321), apartat del “Paradiso”, cant VIII, escriu: “E se mio frate questo antivedesse, / l’avara povertà di Catalogna / già fuggeria, perché non li offendesse”; es dir, “I si el meu germa aço prevera, ya fugiria de lávara pobrea de Catalunya, per a que no li ofenguera.” Al respecte, Joan Francesc Mira, traductor de la “Divina comèdia” diu: “…nobles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat… En tot cas, sembla que l’avarícia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”.

El català Josep Pla, diu que Dant, en les seues paraules “Fa referència a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282 després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes”. I l’actuacio dels catalans degue de ser guapeta, quan el papa Bonifaci VIII, (ha. 1235 -1303), escrigue en 1298, als habitants de la ciutat siciliana de Palerm “…dilectis filiis universitatis felicis urbis Panormi…” diguent-los “…quod accensi devotionis ardore, et viribus reassumptis ad impugnationem vestram, et romanae ecclesiae inimicorum, cathalanorum videlicet barbarorum fidei orthodoxae protectione, et patriae libertate arma coepitis contra hos barbaros quorum est servire italicis, non dominari…”. Es dir, s’alegrava de que els sicilians hagueren recuperat les forces, en la lluita contra els catalans, als qui considera “barbaros” i enemics de l’iglesia romana.Parla de la lluita contra eixos “barbaros”, en defensa de la patria i per la proteccio de la fe ortodoxa, diguent als catalans que lo que han de fer es servir als italics i no dominar-los. (p. 145-146. de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia…”).

Mes avant en el temps, en les notes del llibre “Parlaments a les corts catalanes”, en relacio a una “Proposició dÁlfons IV en les Corts de Sant Cugat del Vallès”, llegim que “El regne de Sicilia travessava moments dificils. Els sicilians volien separar-se de la Corona dÁragó… La situació de Sardenya no era pas millor… en alguns indrets havien arribat a dir que séstimaven mes ésser morts que catalans”.

I en contexts, mes alla dels de l’insult, els sicilians, sabien molt be diferenciar a valencians de catalans, com consta en la p. 148 del vol III de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia” de Rosario Gregorio (1833), pel qual sabem que “Nei registri dell’anzidetto archivio dello anno 1380, e 1390 fol. 77 havvi la lettera di convocazione ossia díntima de 23 Ottobre 1391 diretta ai principali nobili dei tre regni di Aragona, di Valenza, e di Catalogna, e sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani”, es dir, segons consta en els registres antics, en el s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.

Vejam com “català” es converti en un adjectiu calificatiu. En 1893, Salvatore Betti, en la p.37 del llibre “Postille alla Divina commedia” escrivia: “I soldati mercenari in Italia si chiamavano allora Catalani, quantunque non fossero tutti di quella provincia di Spagna…” Es dir, que als soldats mercenaris en Italia els dien catalans encara que no foren de Catalunya. En 1931 Giuseppe Lando Passerini, ho repetix en el llibre “Collezione di opuscoli danteschi inediti o rari”. Ernesto Trucchi, en la p. 126 de“Esposizione della Divina commedia di Dante-Alighieri” (1943), concreta mes al dir que “In Italia si chiamavano Catalani tutti i mercenari e avventurieri di altre nazioni, sicchè quel termine era divenuto sinonimo de cupidigia, come lúsura avea nome de Caorsa...” Es dir, la paraula “català”, havia devingut sinonima dávidea o avaricia aplicant-se a tots els qui mostraven eixes caracteristiques.

Anem a comprovar que l’insult, afectà a mes de a valencians, a aragonesos i a tots els espanyols, diguent-nos catalans, unicament per compartir en ells ambits comuns i motivat per interessos confrontats.

En la p. 55 del llibre “La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza” de Benedetto Croce - Renaissance - 1922, llegim: “…odiava molto re Alfonso, chiamandolo come per ingiuria catalano”. Hem de saber que “re Alfonso” es Alfons el Magnanim, naixcut en Medina del Campo (provincia de Valladolit) l’any 1396. Vegem com a un rei de la corona dÁragó se l’injuria diguent-li català.

En la p.70 del llibre “Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Schüller Piroli (Edicions Alfons el Magnànim 1991), llegim: Los “catalanes”, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como estranjeros sucios, ávidos y mal educados. Observem com l’insult “català”, afectava a tots els espanyols.

Encara en el s XVIII, Pietro Napoli Signorelli, en “Vicende della coltura nelle due Sicilie”, parlant de Bernardo Cabrera, (Calatayut, 1289 - Saragossa, 1364), diu: “Questo catalano rapace crudele e famoso per gli eccesi della sua libidine…”.

Vist tot aço, i en ares del proselitisme catalaniste, sugerixc a Antoni Ferrando, que seguixca reivindicant la catalanitat dels de Calatayut, dels de Valladolit, de tots els espanyols i ¿perque no?, de tots els barbars, avariciosos, bruts i maleducats de tot el mon. Com no han trobat -ni trobaran- ni una sola cita historica d´un valencia que es considerara català, pretenen fer “ciencia” a partir d´insults. Ridicul ¿no?

ELS VALENCIANS I LA FAMA DELS CATALANS (II)


En acabant de l’introduccio de l’articul anterior, es normal preguntar-nos per les raons d’eixe “carinyo” que despertaven i desperten els catalans, que han fet, que dir-li ad algu “català”, haja segut considerat com un insult.

Anem a comprovar, com els catalans, per la seua forma de ser o de comportar-se, aixina com pels actes que historicament han protagonisat, s’han guanyat una fama no massa bona.

En primer lloc s’hauria de parlar, encara que siga per damunt damunt, dels pirates o corsaris catalans. Seria fals dir que la pirateria fon exclusiva dels catalans, perque hi hague un temps en que esta “activitat” era considerada complementaria del comerç i fomentada per les classes dirigents dels pobles. Aixo no lleva el fet, de que la pirateria catalana, fon especialment activa i coneguda per tota la mar Mediterranea, escomençant a ser perseguida quan es converti en font d'importants conflictes diplomatics. En la p.79 de “Tra l’inferno e il mare” de Anna Spinelli, llegim: “I catalani, tra il XII e il XIV secolo si dedicarono alla piratería contro le navi veneziani”. En “Revue de l’Orient chrétien” p.366, trobem que “Toute la Méditerranée orientale était infestée de pirates catalans…”, es dir que l’orient de la Mediterranea es trobava infecte de pirates catalans. La p.410 de “Recherches et matériaux pour servir à une histoire de la domination...”nos informa de les devastacions comeses pels pirates catalans: “…dévastations commises sur ses côtes par les pirates catalans…”. El llibre “Studi in Memoria Di Federigo Melis”, nos conta en la p.474, que els genovesos eren les victimes principals dels corsaris catalans: “…i genovesi, vittime principali dei corsari catalani…”. Michelle Giusseppe Canale en “Nuova istoria della republica di Genova…” nos diu que “I catalani, piu ladroni che veri nemici, pirateggiavano…”, es dir, que els catalans eren mes lladres que verdaders enemics i piratejaven. En directe, en “Istorie fiorentine”el famos Machiavelli (1469-1527), escriu: “fu preso da corsali catelani, e messo al remo”. Tenen l’honor de tindre llibres dedicats, com “Marinai, pirati e corsari catalani nel basso medioevo”, de Unali Anna.

Tambe els valencians hem patit (i patim) l’enronia d’alguns catalans de piratejar i furtar lo que no es d’ells. El “Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim”, referit a l’any 1462, nos fa saber que: “Disapte, a XVIII° de març, de mati, fonch l’armada de Catalunya en lo Guerau, (Grau) e prengueren e robaren tot lo que pogueren”. I encara mes: “Divenres, a VII de maig, fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau, robant lo que podien, e feren la via de Yviça”.

Mes coneguda, per haver segut Ramon Muntaner protagoniste dels fets que nos conta en la seua Cronica, (escrita entre 1325 y 1332), es la “gloriosa” participacio dels catalans en la carnisseria dels almogavers en l’orient d’Europa (1303-1388). Segons els catalans, els almogavers formaren la “Gran Companyia Catalana”. Hem de saber, que els almogavers eren uns mercenaris de la guerra, uns indocumentats, als qui Muntaner descriu en el cap. 61 de la seua cronica, diguent d’ells, que anaven “…cascuns ab son sarro a costes…”, a on portaven “…un pa per cascun dia, e no pus…” afegint que

“puis del pa, e de l’aiga, e de les herbes passen llur temps”. Devien tindre tan mala traça que Muntaner nos diu que “…les gents de Messina, qui els veeren tan mal enrobats, e ab les antipares en les cames e les abarques als peus e els capells de rets en testa, digueren: ¡Ah Deus e com havem aüt goig perdut! ¿E que gent es aquesta que van nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no porten darga ne escut? ¿I que podia esperar-se d’esta gentola? Puix barbaritats i bestialitats, de les que Muntaner pareix alegrar-se quan diu: “…hi feren tanta carn que aço fo una gran meravella”.

El valencià Francisco de Moncada (1586-1635), va escriure el llibre “Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos”. Per ell sabem que: “quedó entre los griegos hasta nuestros días por refrán: “La venganza de catalanes te alcance”. Esta es la mayor maldición que entre ellos tienen agora la ira y el aborrecimiento”, nos informa tambe de que “Los griegos dicen que Cícico y toda su comarca quedó destruída por las crueldades y robos de los catalanes...”, afegint que diuen que “…hicieron más daño en las ciudades de Asia que los turcos enemigos del nombre cristiano…”. Llegim que “…despedazaban cuerpos inocentes, por la edad incapaces de culpa; hasta los animales quisieron entregar a la muerte, porque en el lugar no quedase cosa viva”, senyalant que “Este fue el hecho de los catalanes condenado de los antiguos y modernos escritores por muy feo: pasar en Europa a los bárbaros infieles enemigos del nombre cristiano…”.

I com als catalans, a catalans no hi ha qui els guanye, damunt, es senten pero que molt satisfets, assimilant “tanta carn”, a una gesta imperial, mitificant els fets en obres lliteraries i politiques.

I gros degue de ser, quan en el llibre “La dissoluzione delle signorie latine in Morea di fronte alla turcocrazia” de Walter Haberstumpf, llegim que “Già nel 1322 il pontefice Giovanni XXII, scrivendo al patriarca di Costantinopoli e all’arcivescovo di Partazo lamentava che i Catalani vendessero coloni cristiani ai Turchi” v. Acta Ioannis XXII (1317-1334), ed. A. L.TÂUTU, Vaticanis 1952 [C.I.C.O., series III, vol. II, tom. II], doc. 64, pp. 121-122 (1322, ottobre 1, Avignone). Es dir, el papa Joan XXII, es queixa de que els catalans venien cristians als turcs. ¡Lo que fera falta en benefici propi!

Y la fama s’extengue en el temps. Góngora en “Y diga que yo lo digo” escriu: “El doctor mal entendido/De guantes no muy estrechos/Con más homicidios hechos/Que un catalán forajido”. “Catalán” i “forajido”, es dir, el sumum dels sumums.

En el llibre “Historia del pensamiento político catalán” llegim que “El imperio muntaneriano no fue imposición violenta de conquistas, sino la difusión por el Mediterráneo de las libres instituciones catalanas”. I aço deu ser tan “cientific” com dir que Jack “el destripador” fon una mongeta beata que sacrificà la seua vida per els demes. ¡I es que lo que no facen dir els catalans!

Recordem que Dante, en la Divina Commedia, parla de “l’avara povertà di Catalogna”. Per a entendre la part de “pobrea”, que acompanya a l’acusacio d’avaricia, nomes hi ha que imaginar-se a un dels indocumentats almogavers catalans. Muntaner, en el cap. 29 de la seua “Cronica” diu: “E negu no es pens que en Catalunya sia poca provincia… si be les gens del món, la major part, los fan pobres”.I nomes hem fet que escomençar a donar eixemples de lo “volgudissims” que eren els

catalans, rao per la qual la paraula “català” acabà sent un insult en el qual se nos esguità, en alguna ocasio, als valencians.

ELS VALENCIANS I LA FAMA DELS CATALANS (III)


En el llibre “Bodas reales entre Francia y la Corona de Aragón…” de Rafael Olivar Bertrand, consta el contingut de la carta que G. de Albalato, enviat aragones a la cort pontificia, escriu a Jaume II, en lány 1301 en la qual es reproduix el dialec entre el Papa Bonifaci VIII i el rei Carlos de Sicilia: “Dixit autem Papa: Immo est magnum miraculum quod aliquis catalanus faciat bonum, et ego non inveni numquam qui faceret, nisi modo (?)…” es dir, que el papa digue que mai havia trobat un català que fora home de be i que era un gran milacre trobar-ne algun. Déste papa, que, a mes dáço, hem vist, que adjectivava als catalans com a “barbaros” es curios llegir: “Benedetto Gaetani, era miembro de una noble familia de origen catalán”.

La “Nuova Cronica” del croniste florentí Giovanni Villani, (1275-1348) nos parla de que els catalans son traïdors per naturalea: “E conoscendo il re di Francia, che il re Piero dÁraona era ardito e di gran cuore, ma come Catalano, di natura fellone…”.

En “Ottimo Commento della Commedia (L’), t. III Paradiso”, anonim de lány 1334, llegim: “la quale questione muove per quello ch’è detto, che il re Ruberto guernisce il suo lato di gente povera ed avara Catalana...“ Es dir sínsta a que el rei Robert es protegira de la “gent pobra i avara catalana”.

Franco Sacchetti, escritor i diplomatic de Florencia (1332-1400) en “Il Trecento novelle” identifica com a costum de catalans la guerra cruel, perfida, sense discrecio ni humanitat en la que tots sássessinen entre ells, quan diu que “le guerre vengono spesso sì crudeli e sì perfide, che sanza alcuna discrezione e umanità, con ogni modo disperato l’uno uccide l’altro; e li Catalani l’hanno aùto molto per costume”.

Flavio Biondo, fon un historiador i humaniste del Renaiximent italià (1392-1463) En Historiarum Dec. III, Lib. IV, llegim: “…poichè Giacomo Da Vico o temendo, come poi disse, le perfidie dei Catalani che la difendevano…”.

Masuccio Salernitano (1410-1475), va escriure “Il novelino”. En l´”Argomento” de la “Novella XL”, llegim: “…e dolese de la malvagità e tratti catalani.”, es dir que es va doldre de la maldat i tracte dels catalans, concretant en la “Narrazione”, “fusse stato provisto che de prattiche e tratti catalani se guardasse”, es dir que havia estat previngut que de la practica y tracte dels catalans es guardara.

L´humaniste Coriolano Cippico (1425?-1493?), en “Delle guerre de’ Veneziani…” diu: “uomini forastieri dínfima condizione, e che già erano stati corsari; la maggior parte del quali era di quella provincia di Spagna citeriore, che al presente Catalogna vien nominata”, es dir, que la major part d´homens forasters dínfima condicio i que havien segut corsaris, provenien dáquella provincia de lÉspanya citerior, dita Catalunya. (p.67 de “Lettere al senato veneto annotate per E. Cornet”).

Cristoforo Landino (1425-1498), en el seu comentari sobre la Divina Comedia explica que es “proprio ex naturale alli Catelani essere avari e cupidi…”. Es dir que es propi i natural dels catalans ser avariciosos i gomiosos.

Alessandro Vellutello, explicava en 1534 “per esser l’avaritia… peculiar de’ Catalani, non solamente povertà, ma somma miseria”. Es dir, per ser peculiar dels catalans no solament la pobrea sino la suma miseria.

Ludovico Guicciardini, florentí (1521-1589), en “Le ore di ricreazione” fa dir a un dels seus personages: “Messere, datemi una limosina per l’amor de Dio, ché io sono uscito delle mani de’ Catelani”, es dir, que demanava almoina per haver eixit “de mans de catalans”, com si haguera eixit de línfern.

Pel llibre, “La vita e le opere di Giovanni Botero” de Carlo Gioda, sabem que este jesuita (1533-1617) escrigue que els catalans “son di natura veemente e capricciosi; il que mostrano lor costumi, canti e balli, tutti pieni dúna certa asprezza…”.

Prova de dita fama son les expressions repetides en la lliteratura italiana. “Giovan Battista Basile (1575-1632), napolità, en “Le Muse napolitane” fa malaïr a un personage exclamant: “Te sia data lanzata catalana!” Com a frase feta, la repetix en “Lo cunto de li cunti”: “che te sia data lanzata catalana o che te sia data stoccata co na funa”. I en “Posilecheata” de Pompeo Sarnelli (1692-1724) llegim “Chesta non fu parola, ma stoccata catalana a lo core de Jannuzzo...”.

En “Vitta scritta da lui medesimo” de Pietro Giannone (1676-1748) ya trobem la fama dágarrats dels catalans. Diu: “…la risposta del catalano era: no hai dinero” i repetix: “…alla terribile voce del catalano: no hai dinero”.

Barbars, avariciosos, pobres miseriosos, agarrats, gomiosos, rapaços, cruels, vehements, caprichosos, traïdors… son les perles i floretes que es varen guanyar els catalans entre els italians.

Tampoc entre els valencians era massa bona lópinio sobre els catalans. Recordem el resum del contingut de les tres cartes que escrigueren el Jurats de la ciutat de Valencia en 1421, (“Valencians i catalans (IV)”, Valéncia hui 24-08-2007), en les que dien que els catalans, no pensen nomes que en ells. (“Ne creen que altra condicio de gents ne deja haver sino ells...”). Intenten que ni es parle dels valencians (“...ne de aquells feta mencio alcuna...”) No volen que els valencians conseguim prestigi (“...que nostres valencians no sien reputats...”). Intenten furtar-nos lo nostre (“...procurar-nos minves e desonors e lançar-nos de tots officis e benefficis...”). Com sempre, es menegen molt be en el poder (”E sobre aço ampren les veles e insistexen per lur poder”).

Quevedo, en la “Historia de la vida del Buscón”, referit a un català en concret diu: “… y siempre andaba apuntando con él el catalán, el cual era la criatura más triste y miserable que Dios crió”. En carta enviada a D. Francisco de Oviedo, en febrer de 1645, esta volta referit a tots els catalans escriu: “Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”.

Per eixes expressions, els catalans han dit de Quevedo que es “El primer catalanofob documentat”. ¿El primer? Crec haver documentat que Quevedo es troba prou arrere dúna sucosa i llarga llista de personalitats que no opinaven massa be dels catalans.

Luis Cabrera de Córdoba en “Relación de las cosas sucedidas en la corte de España desde 1599 hasta 1614”, va escriure que “los catalanes son muy porfiados en lo que pretenden, y así han salido con todas las cosas que les ha importado” I prou pijor que els catalans son els catalanistes valencians. ¿Consentirem que se níxquen en la délls? ¿Deixarem que assessinen la cultura valenciana?

ELS VALENCIANS I LA FAMA DELS CATALANS (IV)


Anem a vore lo que diu Agostino Sottili, en la p.272 de “Petrarca 1304-1374…”: “le denominazioni valenziano e catalano non vanno prese eccesivamente alla lettera, perché essendo il regno di Valenza un posseso della corona d’Aragona come la Catalogna, l’appellativo di catalano o aragonese veniva indifferentemente rifilato pure a valenziani”, es dir, que la denominacio de valencià i català, no hi ha que pendre-la a la lletra, perque estant el regne de Valencia en la corona d’Arago, com Catalunya, l’apelatiu de català o aragones, s’aplicava indiferentment a valencians.

I els acatalanats valencians, no es que s’ho prenguen a la lletra, sino que pretenen convertir-ho en la pedra filosofal que demostra “que els valencians formaven part d’una sola nació catalana” (Antoni Ferrando dixit en la p.162 de “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”). I es que pareix que no sapien que els apelatius geografics, depenent de l’epoca i de qui partiren, han segut variables.

Seguint l’argumentacio d’Antoni Ferrando, anem a demostrar, segons la seua desficaciada “ciencia”, “que els catalans formaven part d’una sola nació franca”.

Com ya varem vore, el comte de Barcelona Ramon Berenguer II es considerat com a “franc” i no com a “català” en el “Poema de mío Cid”. Es relaten fets succeits en l’any 1082: “Remont Verenguel de Barçilona la mayor”, fon pres per el Sit: Verá Remont Verenguel -tras quien vino en alcanza / oy en este pinar de Tévar- por tollerme la ganancia /Todos son adobados -quando mio Çid esto ovo fablado / las armas avién presas- e sedién sobre los cavallos / Vidieron la cuesta yuso- la fuerça de los francos.

El català Elies Serra Ràfols, escrigué “Contribució catalana a la conquesta de Canàries” dins la “Revista de Catalunya” nº 9 (1928) pp.42-51. La “gesta” de la contribucio catalana a la conquista de Canaries, consisti en varies expedicions a partir de l’any 1342, que tenien com a unic objectiu el fer esclaus. Ibn Jaldun (1332-1406), en el Lib. I, C. 2, de la seua obra “Muqaddimah” escriu: “Según tenemos entendido, algunas naves de los francos, habiendo tocado esas islas hacia mediados de la presente centuria, atacaron a los habitantes; los francos lograron botines y llevaron algunos prisioneros, que vendieron unos en las costas del Maghreb-el-Aqsa”. (Introducción a la historia universal (Al-Muqaddimah). Estudio preliminar, revisión y apéndices de Elías Trabulse). Com els catalanistes tenen el “privilegi” de poder explicar el per qué de les coses, Josep Amengual i Batle diu: “La confusió entre francs i catalans de part dels esclaus, que informaren per l’Àfrica del Nord, res no té de sorprenent. Els francs eren molt més coneguts, a causa de l’imperi creat per Carlemagne”. ¿Son incapaços de voreque una explicació similar es valida en mes d’un cas de confusio entre valencians i catalans? Els catalans eren mes coneguts que els valencians a causa de les seues “heroïcitats” que havien protagonisat per tota la mar Mediterranea, i mes d’un, que no tinguera l’intencio d’insultar, s’enganyaria.

Els catalans parlen de “La Gran Companyia Catalana”, quan es referixen a la carnisseria dels almogavers en l’Orient d’Europa (1303-1388), en la que no hi ha dubte

que els catalans es degueren fer notar. El vicari del ducat d’Atenes de la “Grandissima Companyia” s’autotitula “magnificus dominus, dominus Alfonsus, excellentissimi domini, domini Federici, Dei gratia regis Siciliae filius, ac felici Francorum exercitui in ducatu Athenarum et in aliis partibus Romanie imperii”. En el seu sagell de plom podem llegir: “Sigillum felicis exercitus Francorum in Romanian parti comorantis” El mateix Ramon Muntaner nos fa saber en la seua cronica que “…Antoni Spindola dix a l’emperador que si ell volia que son fill lo marques hagues per muller la filla de misser Opisin Spindola, que ell li gitaria los francs de Romania.” I ve l’“explicacio” dels catalans: “Els àrabs per la seva part, durant les croades van estendre el mot franc a tots els cavallers cristians. És per aquest motiu que, tot i no tenir res a veure amb els francs, en el periple dels almogàvers per terres de l’Àsia fossin considerats per als turcs com a francs.” Vegem que l’intent d’explicació es prou roïn, perque si eren els turcs els qui consideraven als catalans com a francs, ¿Farien els turcs els sagells de plom a on diu “exercitus Francorum” o el varen fer els almogavers?

Comprovem que, aixina com el Sr. Ferrando, no troba ni una sola cita historica d’un valencia que es considere català, si fora deveres, que tots els almogavers eren catalans i formaven “La Gran Companyia Catalana”, que no ho es, resultaria, que sí que trobariem catalans que es consideraven francs ¡ en el sigle XIV!

I no nomes s’ha considerat als catalans com a francs. En “Historia de los heterodoxos españoles” de Menéndez Pelayo llegim: “Ha de advertirse, además, que las palabras provenzal y catalán se tomaban a veces como sinónimas en la Edad Media; así Enrique de Gante llama provenzal a S. Raymundo de Peñafort, que era barcelonés, como todos sabemos” ¿Sera que “que els catalans formaven part d’una sola nació provençal”?

En “Tesoro de hermosos textos de gentes de la península”, de Abu-I-Jasan G’Alí ben Besaam (1077-1147), llegim: “…excitó a un cierto perro de los perros gallegos, llamado Rodrigo y apellidado el Campeador. Era éste un hombre muy sagaz, amigo de hacer prisioneros y muy molesto. (“Rodrigo el Campeador” 1857 de Manuel Malo de Molina p.121). I nos advertix Malo de Molina en la p. 117: “Y ahora es oportuno advertir que, aunque se dice el tirano de los gallegos, bajo esta denominación se comprenden los castellanos y leoneses, a quienes Ben Besaam y los escritores de su tiempo apellidaban gallegos…” I en el llibre “Recuerdos de un viage por España” de Francisco de Paula Mellado, llegim que “A los reyes de Asturias, llamaban siempre los árabes reyes de Galicia, nombre que extendían a todo el territorio comprendido en la Galicia propia, Asturias, Vizcaya, Guipúzcoa y parte de Navarra; en fin desde el Miño hasta los Pirineos, era para los árabes tierra de Djalikiah (Galicia). También el papa Juan VIII, llama a Alfonso III en un breve, rey cristianísimo de las Galicias”.

Miguel Asín Palacios, publicà en 1939 un passage del cordoves Ibn Hazm, mort en l’any 1063, que dia: “El berberisco, cuando habla árabe, y quiere decir ‘al-ša?ara’, dice ‘al-sa?ara’. Y cuando el gallego habla árabe, sustituye las letras ‘ayn y h?’ por la letra h?”. Seguint a Manuel Malo de Molina, Ibn Hazm, es referiria tambe a castellans i lleonesos. Hem de senyalar, que castellans i lleonesos tenen la sort de no tindre a un Antoni Ferrando, que en estes proves cientifiques estaria venent-los als gallecs, al demostrar “cientificament” que castellans i lleonesos “formaven part d’una sola nació gallega”.

¿Que hem fet els valencians per a mereixer-nos estos “cientifics de secà”? I com es dificil de creure que siguen tan trompellots, es llicita la pregunta: ¿Quins interessos i quants diners hi han darrere d’este engany que preten la despersonalisacio del poble valencià?

ELS VALENCIANS I LA FAMA DELS CATALANS (V)


No hi ha dubte de que els castellans sabien diferenciar perfectament a aragonesos, valencians i catalans. Pero pareix ser, que l’us de “català” com a insult, tambe arraïlà en Castella. Salvador de Madariaga en “Memorias de un federalista” nos informa de que Ferran el Catolic, natural de Sos (provincia de Saragossa), era considerat despectivament com a “senex cathalanus” (vell català) o “catalanote”.

I es que s’ha volgut transmetre la falsa idea de que els valencians erem considerats catalans en les relacions internacionals. I aixo no era cert per a coses que anaren mes alla de l’insult. En l’articul I d’esta serie, hem vist com en els archius sicilians de 1391, “…sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani.”, es dir en la Sicilia del s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.

Laurentius Valla (1407-1457), escriu la “Gesta Ferdinandi regis Aragonum”. Parla de valencians i catalans quan diu: “…ab Aragonensibus in Alcanitio, a Valentinis in Tragera, a Catalanis Dertuse, quia hec oppida finitima sunt aliis duabus provinciis”.Giovanni Antonio Campani (1429-1477), humaniste napolità, escriu en “Opera

selectiora. Quibus continentur De rebus gestis Andreae Brachii”: “Nam Valentinis, Catalanis, Hispanis, Italos natura infensos esse”. Vegem que, encara que considerant-nos a tots enemics dels italians, separa clarament “Valentinis” de “Catalanis”.

En la p. 510 del llibre “Dizionario geografico, storico statistico, commerciale degli stati di S.M… de Vittorio Angius consta document “soto la data de 29 de marzo del 1488, estratta dal-l’Archivio del municipio di Cagliari” que diu: “XXX. Item… Che gli abitatori… come lo erano quelli di nazione catalana, aragonese e valenziana…”.

El dietari del capellà d’Alfons el Magnanim, en la p.363, referit a l´any 1474 diu: “Diluns, a XII de deembre, vench correu com lo francesos avien presa Euna…molts nobles e cavales e molta gent de be als aragonesos; valencians an lexat cavals, armes e destroçats e lexat anar; als catalans tenen presos e tramesos en França”. Vegem que els francesos diferenciaven perfectament a valencians de catalans. Als valencians els deixen anar i als catalans els mantenen presos.

Pero la fama dels valencians era molt distinta de la dels catalans. Garcia de Resende, (1470, 1536), portugues, publica el “Cancioneiro Geral”, a on llegim: “Se foreys Aragoes/ ou ssensabor Castelhano/ ou doçe Valençeano…”.

Hem vist que els catalans, historicament, no han segut massa ben estimats. Y la veritat es, que hi ha catalans que s´ho guanyen. En 1918, Francesc Pujols publicà el llibre “Concepte general de la ciència catalana”. D’ell s’ha dit “escriptor, gran humorista, poeta i folòsof català” En el cap. XVIII, diu: “…els reis de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya…dels catalans se’n dirà “els compatriotes de la veritat” i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat,…i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom

vagi,…quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers”. Davant este text, per a salvar la cordura mental de l’autor, nomes podem pensar que escrivia en clau d’humor. El problema es que molts catalans, a eixa rastrera de destrellats la nomenen “Profecia d’en Pujols” I… ¿No es aixo senyal d´una perillosa malaltia? ¿De veres s’ho creuen? Si estan esperant que passe aixo, no van per massa bon cami.

Salvador Canals, escriu en 1901 en la p.447 de “Nuestro tiempo”: “Adquiere en estos días grandes bríos entre los catalanistas aquel ideal de invadir las demás regiones, que era una de las ideas fundamentales de D. Valentín Almirall en su obra “Lo catalanisme””.Vegem, que l’“ideal de invadir”, fa temps que ha començat. Darrere de l’atac a la

llengua valenciana, esta la negacio de la cultura valenciana. Llengua catalana, cultura catalana, diuen. I no hi ha poble sense cultura. I sense poble valencià, el territori esta erm i preparat per a ser dirigit com un ninot. Llengua catalana, cultura catalana, països catalans es el silogisme.

Els corcons catalanistes, manipulant l´historia, han volgut despersonalisar-nos i fer-nos creure que els valencians “formaven part d’una sola nació catalana”. En esta serie d’articuls hem vist que en ocasions dir-li ad algu “català” no era mes que un insult no nomes dirigit a valencians. I hem comprovat el per qué. Hi haura oportunitat de descubrir la manipulacio dels catalanistes quan s’ha dit “català” a un valencià en uns atres contexts.

Ningu no va a vindre a traure-nos les castanyes del foc als valencians. Si hem de dependre alguna cosa dels catalans es precisament, que ells no esperen. I el “meninfotisme” no es bo.Crec interessant tancar esta serie d’articuls, reproduint un pasqui que s’escampà per la

ciutat de Valencia en setembre de 1647. (A:C:A.; C.A.-660; exp 63, fol 1 al 4). Diu dirigint-se al Poble Valencià:

Cert quem tens molt espantatPoble Noble y Valeros

de que rabiant com un gosno busques la llibertat

Gran plaga tens que curarqui et governa te atropella

y si hui sofrixes sellademá et voldrán albardar

No boveches poble oratque si busques bon governNapols Messina y Palermbon exemple te án donat.

MERCADERS VALENCIANS I MERCADERS CATALANS (I)


Lliggam l’argument de la manipulacio: “Les naus que des del triangle Ciutat de Mallorca-València-Barcelona… es deien catalanes, perquè els seus mariners i mercaders parlaven català. Fins al segle XVII, els cònsols de catalans, tant a Nàpols i Sevilla com a Alexandria, per exemple, tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears i representaven indistintament els interessos dels uns i dels altres.”. L’autor de l’argument es, per a variar, l’“il·l·lustrissim” Ferrando. El lloc a on consta, es el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”.

Anna Unali, professora d’“Historia del comerç i la navegacio medievals” en la “Facoltà di Scienze Umanistiche” de l’Universitat de “La Sapienza” de Roma, escriu en la p. 313 del seu llibre “Marineros, piratas y corsarios catalanes en la baja edad media”: “El comercio catalán había impuesto su dominio en el ámbito mediterráneo, con periodos de mayor o menor prosperidad entre los siglos XIII y XV adquiriendo una posición de primer plano en el interior de las comunidades que formaban parte de la Corona de Aragón, tanto fue así que normalmente el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses quienes además reconocían en la elección del cónsul catalán, efectuada en cualquier ciudad del Mediterráneo, la expansión de la propia potencia mercantil”.

Vegem que la manipulacio es manifesta clara i rotundament. Si segons Ferrando “…es deien catalanes, perquè… parlaven català...” i Anna Unali afirma que “…el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses…”, podriem preguntar-nos: ¿Per que amaga Ferrando que “…el término catalán servía para denominar a… aragoneses…? ¿Parlarien català els aragonesos?

I es que la realitat no te res a vore en els desijos i maganches dels catalanistes. Per a que no puga dir-se que unicament enfrontem dos opinions, per molt que una d’elles siga la d’una especialista (Unali) i una atra, la d’un enredrador professional (Ferrando), anem a constatar-ho en documentacio original.

La documentacio que destapa l’engany es troba en el llibre “Manuel des consuls” de Alexandre Miltitz. Escomencem pel dia “XVII Kal. Septembris, anno Domini millessimo ducentessimo sexagentesimo sexto” (1266), quan Jaume I, “Nos Jacobus, Dei Gratia…” concedi al Consell de la ciutat de Barcelona el privilegi de nomenar als consols dits “d’ultramar”, “damus et concedimus plenam licentiam et potestatem Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae, paesentibus et futuris, quod ipsi auctoritate nostra ponant et eligant singulares annis Consules, secundum voluntatem dictorum consiliarorum et procerum, in navibus et lignis ad partes ultramarinas nabegantibus”. La jurisdiccio d’eixos consols, s’extenia sobre tots els subdits de la corona d’Arago “Qui consules habeant plenam jurisdictionem ordinandi, gubernandi, compellendi, ministrando, puniendo et omnia alia faciendi super omnes personas de terris nostris ad ipsas partes ultramarinas navigantes…”.

El dia “VIII. Idus Augusti, anno Domini millessimo ducentessimo sesagessimo octo”(1268), amplià la potestad dels “Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae”, per a triar els consols “…in partibus ultramarinis et in terra de Romania…”, manant “…quod omnes subditi nostri, tam mercatores quam alii, teneatur firmare et respondere in posse dictorum consulum per vos electorum”.

Els catalans continuaren arreplegant privilegis per a tindre la potestad de nomenar consols en totes les terres a on els fora possible. Aixina, per eixemple, en decembre de 1321, el conseguiren del rei Jaume II, per a Cerdenya i Corcega “…in insulis et locis quibus volueritis Regni nostri Sardiniae et Corsicae.” Mario del Treppo en la p.21 de “Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalana-aragonesa al segle XV”, escriu que els catalans havien sabut “…assegurar-se’n els millors avantatges amb el suport de la monarquia”.

Per la p.472 de “Anuario de estudios medievales” (1964), sabem que en 1273 s’utilisa l’expressio “consul catalanorum et aliorum hominum terre nostre”, es dir “consol dels catalans i dels atres homens de la nostra terra”. En la p. 594 de “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes…” de Capmany es reproduix l’expressio “consul catalanorum et aliorum naturalium et fidelium dicti domini regis Aragonum”, es dir “consol dels catalans i d´atres naturals i fidels del dit senyor rei d’Arago”. En la p. 58 del llibre de Mario del Treppo trobem “consul cathalanorum et aliorum fidelium et naturalium serenissimi domini regis Aragonum”.

I dits consolats foren coneguts per “consulatus catalanorum”. Com deixà establit Jaume I, la seua jurisdiccio s’extenia “super omnes personas de terris nostris”, lo qual evidentment incloia als aragonesos, desmontant-se qualsevol vincul ensomiat per Ferrando i relacionat en la llengua. Eren “de catalans”, no perque als qui representaren foren nomes catalans, o parlaren català, sino a soles perque els catalans tenien el privilegi de nomenar-los, en representacio de la Corona d’Arago.

Comprovem com quan Ferrando diu que els “cònsols de catalans… tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears”, obviant als d’Arago mentix a miges. Jean Cocteau digue que “un got de vi mig buit es lo mateix que un mig ple, pero que una mentira a miges de ningun modo es una mija veritat”, resultant una gran mentira, que es convertix en una vergonyosa ferramenta per a la manipulacio.

Rafael Narbona Vizcaíno, confirma lo expost, quan en “Oligarquías políticas y élites económicas en las ciudades bajomedievales” escriu (p.159): “La primera noticia que tenemos de la existencia de un consulado catalán en Roma es del 12 de julio de 1484 y se refiere al nombramiento de Nicolau Pujades, mercader barcelonés para cubrir el cargo de cónsul en dicha ciudad. En el acta de nombramiento, realizada por los conselleres de Barcelona, se especifica que el área de jurisdicción del oficial abarcaba el territorio del distrito de Roma y se aplicaba a las embarcaciones, a los patrones y a las mercancías pertenecientes a cualquier súbdito de la Corona de Aragón”.

Demostrada la mentira de l’“il·l·lustrissim”, hem de saber, que, a partir d’ella, s’han fet desficaciades i interessades interpretacions de cites, pretenent demostrar una suposta conciencia nacional catalana dels valencians, que no soporten un minim analisis. Ho vorem.

MERCADERS VALENCIANS I MERCADERS CATALANS (II)


Hem vist que l’“il·l·lustrissim” Ferrando, de forma malintencionada i ahistorica, preten reduir la jurisdiccio dels “consols de catalans” a “Catalunya, València i les Illes Balears” per a intentar justificar una falsa “conciencia nacional catalana”, relacionada en una presunta unicitat de llengua. I hem comprovat que els “consols de catalans”, representaven a tots els subdits de la corona d’Arago, degut unicament als privilegis que els catalans havien obtingut dels reis. I el fet de que els “consols de catalans” representaren a tots els subdits de la corona d’Arago, feu que en alguna ocasio, es diguera “catalans” als representats.

Els jurats de la ciutat de Valencia, s’encarregaren d’aclarir-ho. En carta d’11 febrer de 1400 escriuen: “res que sia de catalans o de sotsmeses de nostre senyor lo rey d’Aragó”, es dir, expliquen que quan es diu “de catalans”, pot voler dir “sotsmeses de nostre senyor lo rey d’Aragó” (carta 58 de “Epistolari de la Valencia medieval” I). I com els “consols de catalans” afectaven, vullgueren o no, als valencians, els jurats es preocupen pel seu nomenament. En 1416, escriuen “Als molt honorables e molt sabis senyors los consellers de la ciutat de Barchinona”. Els diuen que “Sabut havem per cert que aquell reprovat e mal hom Pere Rey, jenoves, qui per los cathalans era consol en Jenova, per sos demerits e malvestats es privat de l’offici de consolat…”. Els diuen que ya saben “quant va en la persona constituïdora al dit offici”, ya “que·ls sotmesos del senyor rey o de nostra nacio s’an jutjar per aquella, e en terres extranyes…” (carta 78 de “Epistolari de la Valencia medieval” II).

Per a qui puga dubtar de l’existencia de mercaders aragonesos, els farem visibles. Per carta dels consellers de Barcelona de 1439, sabem que: “…en Bruges e en altres parts del comptat de Flandes e senyoria del dit duch han havers e mercaderies ultra cathalans, aragoneses, valencians e mallorquins en gran valor e cabal…” (Coll Juliá, “El corso catalán en el siglo XV” p.186).

I hi ha un fet representatiu de que els valencians estavem farts de que els “consolats de catalans” nos representaren, per antics privilegis dels catalans. El rei Marti, volgue crear un consolat de castellans en Valencia. Pot ser, que, demanant reciprocitat, es mantinguera que en Sevilla hi havia “consol dels catalans”. Pero eixe “consolat dels catalans”, en res no obligava als valencians i els Jurats de la ciutat, el 25 de setembre de 1400 ho expliquen: “...Del feyt del consol castellà que·l senyor Rey vol que sia aci, no esvaesquen (agredir, dissipar) si dien que·n Sibilia ha consol català, car aquell consol no es valencià ni james d’aquest Regne, e allo fon antigament atorgat als catalans, per ladonchs Rey de Castella, en remuneració de bon servir que catalans li feren en la guerra que havia contra moros…”. Efectivament, l’11 d’octubre de 1282, llegim del rei Alfonso X de Castella, “Sepan quantos esta carta vieren como Nos don Alfonso, por la gracia de Dios, Rey de Castilla… diemos a los Mercaderes Catalanes, también a los que son moradores de la noble Cibdad de Sevilla, como a los que y vinieren daqui adelante con sus mercaduras, por nostra carta plomada estas franquezas, que aqui seran dichas...” (p. 407 de Mélanges sur les langues…).

Pero, encara hi ha mes. Resulta que els “consols de catalans”, aplegaren a representar ¡als castellans! ¿Sera per l’unitat de nacio i de llengua entre catalans i castellans? Ho comprovem en “Documentos y Estudios XII” (1964) a on P. Voltes Bou, escriu “Repertorio de documentos referentes a los cónsules de ultramar y al consulado de mar conservados en el instituto municipal de historia de Barcelona”. Referint-se a l’any 1490 i al consolat de Roma, nos conta que: “El cónsul, aunque sigue siendo competencia del consejo de Barcelona y continúa denominándose “consul catalanorum”, comienza, sin embargo, a extender su jurisdicción a otros “naturalium dicti domini nostri Regis Castille et Aragonum”. Proseguix P. Voltes diguent: “Es decir, en realidad se estaba transformando en un “consulado de españoles” pero no por esto los consellers de Barcelona estaban dispuestos a renunciar a la prerrogativa de ser ellos quienes mantuviesen el control sobre el cónsul”. Rafael Narbona Vizcaíno escriu en “Oligarquías políticas y élites económicas bajomedievales” (p.158) que “…al filo de 1500 se llegó a crear una fuerte confusión jurisdiccional entre consulados catalanes, consulados castellanos y consulados españoles”. Luis Suárez Fernández escriu en “Fundamentos de la monarquía” (p.37) que “…algunos catalanes en Brujas se inscribieron en el consulado castellano…” i que “el rey nombró cónsules en Florencia para todos sus súbditos”. Fon per als subdits “tam corone Castelle quam Aragonum”.

Agustín Rubio Vela, autor dels llibres “Epistolari de la València medieval” diu que “Sabut es que en els segles posteriors a la conquesta, els valencians se sentiren part de la nació catalana”, remetent a les mentires de Ferrando en el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”. I el gran descobriment de Rubio es que en les cartes es parla de “mercaders catalans de la ciutat de València i fins i tot com a els nostres mercaders catalans”. Qualsevol persona normal, entendria que si els Jurats parlen dels “nostres mercaders catalans”, es perque en Valencia hi havien mercaders catalans. Pero com catalanisme es equivalent a voler fer normal lo anormal i a voler clavar el clau per la cabota, aço no anava a ser una excepcio.

Varem vore que el comerç valencià en catalans era practicament inexistent des de 1300 a 1350. (La mentira sobre “els fundadors del regne de Valencia” IV. Valéncia hui 4-1-2008). Pero els catalans, anaren vinguent a Valencia i per la ponencia “Los mercaderes catalanes en la ciudad de Valencia durante la guerra civil del Principado” de Antoni Aura Gómez, (“XVIII Congrés d’història de la Corona d’Aragó”) sabem que de 1458 a 1476 “de un total de 241 operadores catalanes presentes en la ciudad, 238 de ellos son mercaderes”.

I tots els mercaders eren molt estimats i considerats com a propis pels nostres Jurats. Per ells sabem que “…acostumam ací molt favorir e contractar tots mercaders estranys…”(23 de febrer de 1419), perque pensaven que “favorint la mercaderia se augmenten los drets del senyor rey e de la ciutat, e les gents se enriquixen” (22 de giner de 1440). En carta de 14 de setembre de 1380, parlen d’un genoves com “lo nostre mercader e ciutadà… no considerant que jenoveses en aquesta ciutat són contractats bé e segons deuen ésser aquells qui són en pau”. No seria d’extranyar que entre els “mercaders estranys” es trobaren els catalans, als quals Sant Vicent Ferrer es referix com a “homs estranys” (ho vorem).

¿A que no costa tant d’entendre la rao per la que els Jurats parlen dels “nostres mercaders cathalans”? La propia carta de 30-9-1403, en la que trobem l’expressio,

dirigida “Al molt honorable e molt savi sènyer lo cònsol dels cathalans de Massella”, pega un bon rebolco als catalanistes. Els Jurats parlen d’un castellà, “Diego Sanxes” de qui diuen, “que es amich nostre e de catalans”. ¿Es pot deixar mes clar que l’amistat d’ells, valencians, es un atra de la dels catalans?Diu Rubio que els nostres Jurats, “…no dubtaven a presentar-se com a catalans, sobre

tot fora dels territoris de la confederació”. I aixo es una gran mentira. A XXI d’octubre de 1403, escriuen “Al molt alt e poderos princep fiant en l’Altisme don Benabdille, rey de Trimicé...” i li diuen que “Per alcuns mercaders d’aquesta ciutat havem sabut certament com una barca de valencians arribada en lo port vostre de One era estada presa per galees de moros del rey de Granada…”. ¿Com es que els nostres Jurats, no dubten en presentar-se com a valencians?I es que els acatalanats amaguen que els “consols de catalans”, per privilegis conseguits

dels reis, representaven a tota la corona d’Arago en els territoris d’Ultramar i uns atres territoris, intentant manipular el fet de que hi havien mercaders catalans en Valencia. Pretenen aprofitar-se d’eixes circunstancies, traguent cites del seu context, nomes en l’unic objectiu d’enredrar i seguir en la faena despersonalisadora dels valencians.

Tenim l’obligacio de defendre-nos del atac d’aquells que volen fer-nos desapareixer com a poble. Hem de deixar-los ben claret, que no es tan facil enganyar i manipular als valencians. Hem de fer-los saber, que el poble valencià es sent orgullos del seu passat i te el desig de mirar ben alt cara al futur, sense dependencies de ningu.

EL DRET A MALTRACTAR ALS CATALANS


Que no es pense ningu per el titul del articul que actualment hi haja algu que disponga del dret a maltractar als catalans, per molt que hi hagen catalans i sobre tot catalanistes que sí es creguen en possessio del dret a maltractar als valencians.

En primer lloc, anem a comprovar com els senyors catalans no conseguixen líndependencia juridica de França, fins a lány 1258, quan Jaume I, firma el “Tractat de Corbeil” en Lluis IX, rei de França.

“Ludovicus, Dei gratia Francorum Rex…” es reunix en “Jacobum eadem gratia illustrem Regem Aragone…”. Séxponen les posicions: “...quod nos dicebamus comitatum Barchinone, Urgelli, Bisuldune, Rosilione, Empurdano, Ceritanie et Confluentis, Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse. Es dir que Lluis IX diu que Barcelona, Urgell…, i totes les seues pertinentes son del regne de Francia i feudataris déll. Et idem Rex Aragone ex adverso dicebat se jus habere in Carcassona et Carcasses, in Rede et Redensi…” Es dir que Jaume I dia tindre drets en Carcassona…” I ve lácort: “pro ipso Rege Aragone et nomine et vice ipsius deffinimus, quittamus, cedimus et omnino remmittimus quicquid juris et possesionis vel quasi habebamus siquid habebamus vel habere poteramus… in predictis comitatibus Barchinone et Urgelli Bisuldune, Rossillone, Empurdane, Ceritanie, Confluente, Gerundense et Ausone….” Lluis IX, lleva i cedix la jurisdiccio i possessio sobre Barcelona, Urgell… A canvi, Jaume I, renuncià als dret que tinguera o poguera tindre “…in Carcasona, ...in Rede, …in Laurago, …in Termense, …in Menerba, …in Fonolleto, …in Petra pertusa, …in comitatu Amilliavi et Guialdane, et in Naumaso …et in comitau Tholose…”

A pesar de lo claret que es el text, els catalans séncabudixen en parlar de la diferencia entre independencia “de facto” i “de iure”. Uns parlen de “Sobirania catalana” a partir de Guifré (840-897), uns atres a partir de Borrell II (947-992) i uns atres a partir de Ramon Berenguer I (1017-1035). El fet de que no sapien ni desde quan son “independents de facto”, demostra línexistencia de fets heroics darrere dúna finalitat identitaria, que es lo que els haguera agradat que passara, pero que no passà. Tot son bufes de pato, i si no, que li ho diguen a Jaume I. ¿Per que cedir res al rei de França si tan sobirans eren? ¿No sera que no ho serien tant? I es que la realitat es, que la descomposicio de lÍmperi Carolingi, i els problemas interns de França, tingueren com a consequencia que anaren debilitant-se les condicions exigides als comtats feudataris de la “Marca Hispanica” aplegant a que els comtes que inicialment eren imposts, passaren a ser hereditaris.

Ara, ¿Quina diferencia notaria el poble pla català entre que els seus “senyors” dependiren dels francs o francessos o foren “senyors sobirans”? I es que estos magnifics comtes, ensalçats per alguns -de forma ridicula i destrellatada- a la categoría de “comtes-reis”, es montaren la “paraeta” i fomentaren que els “senyors catalans” s´ho passaren de lo mes be usant i abusant dels “malorum usum” feudals.

Lligc dún català que “A Castella els habitants eren subdits i a Catalunya ciutadans”. I no es pot mes que amollar una bona tira de carcallades. Lliggam: “…Les servituts quels dits Senyors pretenen e dien haver sobre los dits pagesos; ço es, de redempcio de persones, de exorquia e intestia e cugucia e de arcina e de entrades e forma de espoli violents.” (ACA fol 88 reg 3314). Els “usatges” de Barcelona de 1150 ya establien la “exorquia”, la “intestia” i la “cugucia”.

Com no es el lloc de concretar en que consistia cada u dels “drets ciutadans” citats dels “pagesos” catalans, i a modo déixemple, comentem-ne un atre en mes detall. En 1202, tingué lloc “assemblea de Pau i Treva” en Cervera. Els catalans afirmen que estes “assemblees” eren un antecedent de les Corts. Anem a vore a que jugaven els “senyors catalans” en eixes “Corts”. En Cervera, encara que puga pareixer increible, els “senyors catalans” establixen com a mostra dúna brutalitat selectiva el “ius maletractandi”, es dir, el dret a maltactar. Com pot ser difícil de creure, anem a reproduir el text: “Aquí mateix encara inviolablement constitui, que si los senyors lurs pagesos maltractaran o las lurs cosas a ells tolran, axi aquellas cosas que son en pau e en treva, com las altras en ninguna manera sien tenguts al senyor Rey en alguna cosa, sino que fossen del feu del senyor rey o de religiosos locs, car ladoncs als feudataris no sera licit” (“Historia de la legislación y recitaciones del Derecho Civil de España” de A. Marichalar y C. Manrique. Tom VI. p 526) Es dir, els “senyors catalans” sáutoconcedixen el dret a maltractar i a furtar lo que vullguen als “seus” “pagesos”, passant-se per el ses “aquellas cosas que son en pau e en treva”, aixo si, sempre que no siguen feudataris del rei o de líglesia, perque en eixe cas, no els seria llicit. I yo em pregunte: ¿Se pot llegislar una bestialitat major? ¿Es aço un antecedent de les Corts Catalanes?

En “l’assemblea de Pau i Treva” de Barcelona de 1198, es prohibix comprar bens de “pagesos” sense el permis del “senyor”. En 1200, sácorda que el “senyor” pot capturar als “pagesos” que escapen de la “senyoria” sense infringir la “pau i treva”. En 1207 acorden que els “pagesos” es traspassen en el “manso” (mas) i tenen que redimir-se (pagar la seua llibertat com esclaus), si volen abandonar-lo. Si aço no vol dir que els catalans eren esclaus dels seus “senyors”, ¡que vinga Deu i que ho veja!

Pero no acaba tot ahi. En 1462, en el proyecte de concordia en el qual es pretenia posar fi a la rebelio dels “remences” (“pagesos” que tenien lóbligacio de pagar un rescat per a abandonar la terra), llegim: “… que lo senyor no puxe dormir la primera nit ab la muller del pages. Item pretenen alguns senyors que com lo pages pren muller, lo senyor ha a dormir la primera nit ab ella…” (E. Hinojosa, “El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media”, Madrid, 1905, ap.p. 8). Si, si, el famos “ius primae noctis” o “dret de pernada”, evidentment no llegislat, pero present en les costums dels catalans.

Dos consequencies es desprenen de lo que hem expost: La primera, que fotut haurien de tindre-ho els catalans de la “Catalunya vella” que vullgueren vindre a repoblar Valencia, per a fugir dels seus “senyors”. La segon, que aço explica a la perfeccio el perque el Regne de Valencia va superar en tot tan rapidament a Catalunya. I es que la llibertat fa milacres i els qui disponen délla apleguen prou mes llunt que aquells que viuen en lésclavitut mes humillant.

EL "DICTAMEN" DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (I)


El dia 12 dábril de lány 2005 es va publicar en el DOGV num 4.983, el famos "Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià", evacuat (prengas el sentit escatologic de la paraula) per els nostres "il·lustrissims academics" de la AVL. Tot ell, sancer, es una rastrera de desficacis, inexactituts i.manipulacions. Escomencem per la "Selecció de textos valencians on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians"

1.- Respecte de la cita dÉymerici primer que sáclarixquen si es "in vulgare cathalano"o "in vulgare cathalenorum" com consta en les "Fitxes de la CDLPV" citades pels academics. Ells saben que no es lo mateix. Tampoc les feches coincidixen. No cal dir que lo que puga haver dit un mege de Montpelier, en res condiciona als valencians.2.- La cita de Muntaner (1325-29), no la comentaré yo. Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova, un atre dels "il·lustrissims" diu: "…tan ciutadà de Valencia com es vullga dir, però català de lÉmpordà".3.- Continuant en la cita de la "carta de cessió del lloc de Sagra" (1341), torne a cedir el comentari a Lluis Fornés: "És evident que no estem davant dún text literari, i que, a més, no hi ha cap dada específica que ens puga fer afirmar que el document es referix a la llengua dels valencians".4.- Si parlem de la "Carta dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona" (1400), no hi ha dupte de que no es referixen a la llengua dels valencians, sino a la dún "tartres". Una atra carta déste episodi aporta llum. Els jurats escriuen a les autoritats de Moya i diuen:"sia fuyt pochs dies ha un catiu de linyatge de tartres, empero batejat e apellat Johan, de edat de XX anys poch més o menys, e paladí en son parlar català". A alguns academics els agradaria que els Jurats hagueren dit "nostre parlar català". Pero varen dir "son parlar català" ¿Ho volen mes clar?5.- Respecte de la "Carta del rei Ferran d’Antequera al sultà del Marroc"(1415), ¿Es un text valencià? Ferran dÁntequera, va naixer en 1380 en Medina del Campo. Parla de la llengua a la que ell considera que un ¿valencià? va traduir un carta, no de la llengua dels valencians. ¿Podrem o no traduir els valencians a la llengua que vullgam sense que els sabuts pancatalanistes nos diguen que es perque parlem en la llengua a la que traduim?6.- La cita de 1416 es una "Traducció occitana d’un sermó de sant Vicent Ferrer". Dir-li aixo "text valencia" nomes es pot calificar com a desficaci. Per una atra banda la cita diu: "in vulgari catalanico sive valentino", que unicament posa de manifest que qui ho escrigué no diferenciava el valencià del català. I res mes.7.- De 1417 es la cita de Enrique de Villena, naixcut en Conca en 1384 i mort en Madrit en 1443. No pareix molt valencià. Els nostres "il·lustrissims" diuen que redactà en Valencia un obra a on es parla de català. Enrique de Villena, va esciure en castellà “Arte de trovar”, “Tratado de la lepra”, “Arte cisoria”... i dominava el grec i el llatí. Descobrim la nova teoria "cientifica" per supost, segons la qual si algu redacta una obra lliteraria en un lloc, la llengua en la que léscriu es la llengua dels naixcuts en eixe lloc. Segurament per a escriure en castellà sén aniria a Castella i per a escriue en grec ¡a Grecia!8.- La cita de 1420 es una autentica vergonya. Diu: "[…] ut dictum monasterium sub

provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga [sic] sub uno ydiomate conformatur, transferretur." O estic cego o no lligc per ningun puesto "la denominació de català o llengua catalana" ¿Que es aço? ¿Una burla? ¿Consideren els "il·lustrissims" que els valencians no sabem ni llegir? ¿Que estem pardals? ¡Mals "pájaros" estan fets!9.- De 1429, i citant un llibre del català Antoni Badia i Margarit, volen fer-nos creure que Bernat Fenollar va escriure les "Regles de esquivar vocables…" subtitulat "Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana", quan el mateix Badia, en la pàgina 148 del mateix llibre, diu que la participació de Fenollar fon "llunyana, reduïda i involuntaria", es dir, que no el va escriure. Vegem que el desig dels nostres academics sénfronta en la realitat, apareguent com a mes catalanistes que els propis catalans.10.- Martín de Viciana, en la cita de 1563 que els "il·lustrissims" retrauen es referix, encertat o no, unicament a Oriola, no a la "llengua propia dels valencians". En 1574, es publicà el llibre de Rafael Marti de Viciana (Borriana, 1502-1574) "Libro de alabanças d’las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana". Fon editat en Valencia l’any 1574.: "Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce, y muy linda, que con brevedad moderada…" …de la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese". ¿Els ha quedat clar als "il·lustrissims" lo que pensava Viciana?11.- En esta cita de Mayans, resulta de vergonya líntent de manipulacio. ¡I es esta gent no sap el significat de la paraula educacio! Per si se tenen duptes de lo que pensava Mayans reproduixc lo que va escriure en “Abecé español”: “…porque los españoles medianamente instruidos hablamos con ella quando queremos hablar con un lenguage común a toda España, olvidando para esse fin el valenciano su lengua, el catalán la suya, i assí los demás. ¿Ho entenen o els ho explique?. I no seguixc, perque a partir de la cita de 1876, entrà en Valencia el veri del pancatalanisme que encara hui estem patint. Son cites sense gens de valor historic.

Es convenient que es sapia que moltes de les cites del dictamen prenen com a referent el llibre "Consciència idiomàtica i nacional dels valencians" del academic Antoni Ferrando. Es troben en lápartat "El triomf del gentilici <català> com a nom de la llengua". Hi ha 14 cites, respecte de les quals Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova (Universitat de Valencia-Estudi General, 2004), diu: "En la mostra no trobem cap literat valencià que faça us del nom de llengua catalana". Continua diguent: "Remarquem que cap dels textos és literari; i no es referix, cap délls, a la llengua dels valencians, ni a la literaria, ni a la popular". Vegem, que el supost "triomf del gentilici <català> " entre els valencians, nomes es troba en el desig de Ferrando, de que aixina haguera segut, forçant interpretacions que en moltes ocasions rallen lo ridicul, en un intent desesperat de clavar el clau per la cabota.

Queda demostrada la mentira que els academics fan que séscriga en el DOGV, quan afirmen que "la denominacio historica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes". Pero la trampa mortal es troba quan en el primer punt del dictamen es diu que "valencià", es el terme que ha de ser "utilitzat en el marc institucional", perque es com diu lÉstatut, pero "sense que tinga caràcter excloent". ¿Que vol dir aixo? ¿Que Ferrando li podra dir al valencià "ferrandià"? ¿O que en contra de lÉstatut, de la historia i dels valencians, podran dir catalana a la llengua valenciana? ¡Ah! I tot aixo revestit dún pressunt i fals cientifisme.

El resum del contingut del dictamen podria ser: Mantafules, trampes, maganches, mentires i enredros. ¿De veres anem a consentir-ho els valencians?

EL "DICTAMEN" DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (II)


Es precis un segon articul per a donar a coneixer líntent de manipulacio masiu que supon el famos dictamen. Parlem en primer lloc de la "Selecció de testimonis valencians on es documenta l’ús de denominacions compostes per a referir-se a la llengua dels valencians."

La cita de les actes del "procés de canonització de sant Vicent Ferrer", es corresponen a declaracions dún occità. ¿A on esta el testimoni valencià? - La cita falsament atribuida a Bernat Fenollar, correspon a dos catalans. ¿A on esta el testimoni valencià? -Onofre Pou fon català ¿A on esta el testimoni valencià? - Continuen en una cita de Manuel Milà i Fontanals, català. ¿A on esta el testimoni valencià? - I no contents, encara tenim, que la cita de 1925 es dún atre català i la de 1926 dún mallorquí i un català. Entre atres, tenim la del "català de Sueca", molt representativa, per cert. No hi ha dupte de que si la seleccio l´hagueren nomenat "Selecció de testimonis catalans on es documenta l’ús de denominacions compostes per a referir-se a la llengua dels catalans.", segur, segur, que no haurien dit tantes falsetats.

Es interessant constatar que els catalans historicament han tingut molt dínteres en relacionar el valencià en el català. Hi ha que dir també que els catalans antics eren molt mes respectuosos en la llengua valenciana que els pancatalanistes actuals. Sabien de la seua existencia i la respectaven. Del interes historic dels catalans per la llengua valenciana, en temps i una canya, parlarem en mes extensio mes avant.

Continuant en el dictamen, hi ha que denunciar, que un dels camins de la manipulacio es léstrategia démbolica-ho tot, intentant provocar confusió. Parlen de la "Selecció de testimonis valencians on es documenta la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears". No se si sera necessari explicar als nostres "il·lustrissims" la diferencia entre "compartir una mateixa llengua" i "haver compartit una mateixa llengua". Es una important questio de temps. Totes les llengues que venen del llati, han compartit una mateixa llengua, i per molta conciencia que tinguen dáixo, no son la mateixa llengua. Citen en este grup a Furiol Ceriol, qui diu respecte dúna versio de la Biblia en llengua valenciana, “Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo diran Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza…” ¿Es pot dir més clar, que les diferencies que hi han, no fan posible ninguna pretesa unitat? Citen tambe unes linees de Gaspar Escolano, qui en el mateix llibre que citen diu: “…de suerte que arrimando algunos vocablos groseros que hoy en dia se quedan en la catalana, poniendo en su lugar de la latina los que bastavan, cepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen por natural, ha venido a tener nombre por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las mas dulces y graciosas del mundo”. ¡Si senyor! ¡Conciencia de compartir una mateixa llengua! ¿Es cientific tallar un argument per a on conve per a intentar justificar lo injustificable? Com no hi ha espai ni es el lloc déntrar

pormenorisadament, comentarem per ultim en este apartat, que el citar al Pare Fullana com a testimoni "on es documenta la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears", podria ser equivalent a que un valencianiste citara a Fuster per a defendre léspecificitat del valencià, i supon, o no estar be del cap, o estar fora de la realitat.

Per a documentar "…lús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians", tornen a tallar per a on els convé un raonament de Vicente Boix, que en realitat acaba diguent: "El agregado de tantas lenguas formó, como era de esperar un tercer idioma", al qual li posa nom: "llengua valenciana". Es dir Vicente Boix diu justetet lo contrari de lo que afirmen.- Saben tambe manipular feches a plaer, perque quan citen "traduïda de Llatí en vulgar Valencià: per los Reverents mestres de la Seu de València en l’any MCCCCXIIIJ.", els valencians deguem saber que la cita real segons es pot vore tant en el llibre que citen com en el facsimil de la pagina 243 del llibre “Crides, pragmàtiques, edictes, cartes…", publicat per lÚniversitat de Valencia, fa referencia a lány: MCCCXCiiij (1394), NO MCCCCXIIIJ (1414). - No se´ls cau la cara de vergonya quan citen falsificacions, ya que respecte de la cita de "lenguaje català clar e manifest estill”, el català Antoni Bullbena i Tusell, escriu en 1906 a la “Societat Catalana de Bibliofils” diguent:“…ab greu dolor haguerem de veure que tota ella era un agregat dérrades y de falsedats…Per que sabuda com es la fatlera dels valencians en fer prevaldre lo llur dialecte, en les obres per ells editades, no és probable que siga valenciana la flamant edició". Per cert, lárticul de Bullbena es titulava “Qui a u castiga a cent avisa”. I yo em pregunte: ¿Te algun castic este intent masiu déngany al poble valencià?

Com els nostres academics tot ho fan tan rebé, i son tan refins, el 6 de maig de 2005, publicaren en el DOGV una "correcció dérrades" del dictamen, de sis pagines, perque "S´ha observat una errada tipogràfica en la publicació de la numeració esmentada…"Si els "il·lustrissims" consideren erro, algun del extrems que he posat de manifest, el poble valencià te dret a esperar la corresponent "correcció dérrades". Si no hi ha correccio, els valencians tindrem ben de manifest la manipulacio i líntencionalitat en léngany.

HISTORIA D'UN DESTARIFO: DE CORONA D'ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (I)


L’absencia de llimits de l’egocentrisme catalaniste, fa que, erigits en el melic del mon, s’autoconcedixquen la potestat d’inventar-se el passat historic, encara que tinguen que anar a calbots en els fets reals. Com vorem, s’atrevixen en tot, sense deixar rama verda. I lo mes penos es vore als acatalanats valencians fent-los el caldo gros.

Entrem en faena. Sabem que la denominacio “Corona d’Aragó”, es el nom historic que es va consolidar, per a nomenar a un conjunt canviant de pobles, que per diverses raons compartien monarca, cada u dels quals, contava en institucions d’autogovern i lleis propies. Valencians i catalans, entre atres, formarem part de la Corona d’Aragó.

Pero el nom historic de “Corona d’Arago”, no els fa gens de gracia als catalans. El nom deixa erm el seu ego. ¿Com pot ser que en el nom del conjunt no aparega Catalunya? ¿Perque “Corona d’Aragó” i no “Corona de Catalunya”?

Joan Corominas, en la p. 27 de “El que s’ha de saber de la llengua catalana”, escriu: “Aquestes terres pertanyien a l’anomenada Corona d’Aragó (de fet s’hauria hagut de dir Corona de Catalunya, país dominant en la Confederació i identificat amb aquesta en terres estrangeres)”. Comprovem com, amollant la mentira de que en terres estrangeres, la Corona d’Arago, era identificada en Catalunya, Corominas, deixa constancia de la confabulacio del passat en contra dels catalans. I ¿qué fer si la Historia real no els agrada? ¡Se n’inventen una atra i es queden mes amples que un palloc! Vegem que, com escampar lo de “Corona de Catalunya”, podria ser perillos, per que mes d´un aniria a bacs de riure’s, s’introduix sutilment una atra mentira ya mes estesa: la famosa “Confederació”.

Anem a vore, com una de les estrategies del catalanisme, per a evitar el nom historic, es intentar el seu descredit. I tornem a trobar-nos en el nostre “il.l.lustrissim” Ferrando, que en el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” diu: “L’expressió “Corona d’Aragó” només es generalitzà a partir del segle XVI. Abans fou utilitzada molt esporàdicamént a Valéncia i Mallorca, i molt rares vegades a Catalunya”. Anem a demostrar, que eixa afirmacio, no es mes que un atra, de la tira de falsetats i mentires que componen el llibre citat. Anem a vore, com ya en el s.XIII, s’usa l’expressio “Corona d’Arago”, sent les cites del s XV, innumerables.

Del sigle XIII, les trobem en l’articul ”Fuero de adscripción por Jaime II de las villas de Orihuela y Alicante a la corona de Aragón” de Juan Manuel del Estal. L’any 1296, Jaume II es compromet, a no separar mai Alacant de la seua Corona: “...a Corona regni Aragonie et a dominio nostro”. Del mateix any, es la provisio per a Oriola: “De non separanda villa d’Oriola a Corona Aragonum”.

Corresponents al sigle XIV, en l’“Arxiu virtual Jaume I”, trobem, de l’any 1310, un document paregut als anteriors, respecte de Vila-real: “…quod dictus locus sive popula Villeregalis, sit semper de corona Aragonum,… non possit a dicta corona Aragonum aliquatenus separari” De 1380 i “dados para los catalanes en Grecia”, segons la “Colectánea paleográfica de la Corona de Aragón” son els “Capitols d’Atenes”. El text consta en “Los navarros en Grecia y el Ducado catalán de Atenas en la época de

su invasión”, de Rubió i Lluch. En la p. 243 llegim: “…sacra reyal magestat de la sacra corona daragó que li placia a la sua reyal magestat que al dit Notari dimitri rendi…”. Tambe trobem l’expressio “sacra sancta Corona d’Arago”. Com vegem, no es que els catalans no parlaren de la corona d’Aragó, ¡la feen sacro-santa!

I del XV, aportem eixemples catalans: Pel llibre “Colección de documentos inéditos del archivo de la Corona de Aragón”, sabem que a 19 de juny de 1411, “lo parlament general del principat de Catalunya”, escriu al rei de Castella, “sobre lo fet de la successio dels regnes e terres de la corona reyal Darago”. El 23 de Febrer de 1412, “Lo parlament general del principat de Catalunya” escriu “Al reverend pare en Christ mossen lo bisbe de Sogorb”, parlant de “lo pretes dret del dit don Frederich en la succesio dels regnes e terres de la dita real corona Darago”. Los “diputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya”, escriuen el 25 de Febrer de 1461: “Nosaltres e nostre consell aquest Principat representants inseguints e imitants los vestigis dels predecessors nostres qui res pertinent a la fidelitat de la real corona Darago…”. A 8 de juliol de 1462, els “deputats del General del Principat de Cathalunya”, escriuen: “…e procurar bona unitat e repos en aquest Principat a lahor de Nostre senyor Deu servey de la real corona Darago” En el llibre “Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II” llegim que l’onze de juny de 1462, “los consols e concell general de la vila de Guissona”, escriuen a “los diputats del General e consell lur representants lo principat de Catalunya”, parlant de “La constant fiducia e innata fidelitat dels cathalans la qual ab los ilustrissims senyors Reys Darago…”, aixina com de “los innumerables serveys que lo Principat en ampliacio de la reyal corona Darago…”.

Eixemples valencians del XV, ne trobem a manta, fullejant el llibre “Epistolari de la Valencia medieval” i el “Llibre de memories”: “…Realmes e terres de la Corona de Arago, puix lo Senyor Rey En Marti era pasat de la present vida en laltra”, “…drets de justicia que la Corona Darago havia del dit Realme de Sicilia”, “…lo qual lo General Parlament dels Regnes e terres de la Corona Darago…”, “…mossen sent Vicent, patro singular de la ciutat de Valencia, e a exaltacio de la precellent Reyal Corona Darago…” “…bo e necesari servar fealtat e guardar la ciutat a la Corona Real de Arago…”, “… exalçament de la gloriosa corona de Aragó… unit tot, empero, a la fidelitat de la real corona de Aragó”.

Hem comentat, que l’intencio del catalanisme intentant el descredit de l’expressio “Corona d’Arago”, no preten mes que justificar, la seua substitucio per la ahistorica e interessada “Confederacio Catalano-Aragonesa”, de la qual parlarem mes extensament.

I per a acabar per hui, denuncie per segon volta, que en la pagina web de les Corts valencianes, entrant en “Coneix les Corts”, s’accedix a “Passeig per la història”. Ahi es parla d’un “regne de València… dins de la confederació catalano-aragonesa”. Vegem que, els qui haurien d’actuar com a representants del poble valencià, es venen a lo mes cerril del catalanisme (ni Ferrando s’atrevix a gastar l’expressio en el seu llibre, parlant nomes d’“una “federació” de quatre entitats jurídiques sobiranes -Aragó, València, Mallorca i Catalunya-”). I es que el sentiment valencianiste dels irresponsables que manen actualment, es mes fals, que l’existencia historica de la dita “confederacio”. Es de supondre que, algun dia, les urnes els faran pagar tot el mal que fan i deixen fer.

HISTORIA D'UN DESTARIFO: DE CORONA D'ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (II)


La cerimonia per a alimentar l’egocentrisme català, burlant-se de l’Historia, començà en 1856, quan Próspero de Bofarull y Mascaró, per conte de parlar de la Monarquia de la corona d’Arago, parlà de “la agregación de aquellos estados a la monarquía catalano-aragonesa…” (“Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragón” p.VI). En 1869 Antonio Bofarull y de Brocá, en “Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana”, es el primer que nomena “…la confederación llamada Corona de Aragón…”. I aixo deu ser tan “cientific”, com quan el mateix autor, en el mateix llibre, cita “la poderosa nacionalidad catalano-aragonesa”. ¿Sera que tambe es “cientific” que Catalunya i Aragó son la mateixa nacionalitat?I a partir d’eixos destrellatats conceptes, el parlar de “Corona d’Arago”, ha deixat de

ser “modern” i “cientific”, donant pas al gran descobriment de lo que mai va existir: la “Confederacio catalano-aragonesa”. La incansable repeticio de l’expressio per un considerable cor de mones, nomes es explicable, per la por a no tocar el titul de “cientific”, otorgat pels quatre de la porquereta que es creuen els amos del corral.

Menendez Pidal escrigué: “…así no extrañará ver del lado fanático un Catecismo Catalanista apoyando el citado artículo de Manresa con la afirmación histórica de que el catalán tuvo antiguamente más importancia histórica que el castellano, pues “en catalán se dirigían a las Cortes de la Confederación catalana-aragonesa (y perdone el Reino Aragonés este largo mote novísimo)”. (Vore “Antoni M. Alcover: dialectòleg, gramàtic, polemista” de Maria Pilar Perea).

Guillermo Pérez, catedratic d’Historia Moderna, va escriure fa poc: “Decir que la Corona de Aragón fue una ‘confederación peculiar’ es un eufemismo, y además es falso… Aragón nunca se unió en confederación con nadie… La Corona de Aragón nunca fue una 'confederacion catalano-aragonesa'". Perque la realitat es, que la “Corona d’Aragó”, fon una “unió real” o monarquia

composta (composite monarchy), que consistix en un aglomerat de territoris i subdits, en lleis i equilibris interns desiguals. La monarquia i les seues decisions respecte del conjunt, son l’unic element comu. Es permanent pel seu caracter succesori.

I a continuacio, anem a estudiar el per qué, parlar de “confederacio catalanoaragonesa”, es un destarifo. Sabem, que distints territoris, en organismes propis i distints d’autogovern y en relació

d’igualtat, poden confederar-se lliurement de forma transitoria, per a conseguir uns objectius determinats (normalment una politica internacional conjunta). Si els objectius inicials de la confederacio s’amplien, o deixen de ser transitoris, una confederacio d’estats pot acabar convertint-se en un “estat confederat”. Per tant, parlar de “confederacio” exigix tant una igualtat inicial entre els confederats com un dret d’abandonar-la, en relacio al concepte de transitorietat.

Si anem als inicis de la Corona d’Arago, sabem, que en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. El rei Ranimirus posà les condicions de l’acort, en el qual es llig: “...et ego rex Ranimirus sim rex,

dominus, et pater, in praephato regno [Aragó] et in totis comitatibus tuis dunc mihi placuerit”. Es dir “I yo rei Ramir, siga rei, senyor i pare en el regne d’Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. (p. 588 de Memorias de la Real Academia de la historia 1799). ¿Son estos els termens d´una unio entre iguals? No podem oblidar, les relacions que s’establirien en la baixa edat mija entre un rei i un comte. En el “Código Alfonsino” en la “Ley II, Título 1º” llegim: “E conde tanto quiere dezir como compañero que acompaña cotidianamente al emperador o al rey, faziendole servicio señalado…”. ¿Era entre iguals un pacte entre un rei i un “acompanyant de reis”? Es evident que no es donà la condicio d’igualtat entre les parts, indispensable per a poder parlar de “confederacio”. Mes que una unio, fon una absorcio, per la qual, els comtats de Ramon Berenguer, passaren a formar part del Regne d’Arago.

Si estudiem la “Corona d’Arago”, en relacio a la la transitorietat i el dret a abandonar-la que caracterisa una “Confederacio”, s’aplega al mes gran dels ridiculs. La monarquia es per definicio hereditaria i oposta a la transitorietat. Les decisions d’agregar o separar territoris de la Corona eren decisions reals, per molt que protestaren els representants dels distints territoris. I la prova de la falta de llibertat dels territoris per a “confederar-se” en qui vullgueren, abandonant la pressunta “confederacio”, es que els catalans, en distints moments historics, volgueren canviar el rei llegitim, duent-los al solc, a la força, si era necessari.Pero, el terme “Confederacio catalanoaragonesa”, amaga mes perversions. Conduix a

pensar en unicament dos comunitats: Catalunya i Aragó. ¿Que passa en els valencians? ¿No va formar part el Regne de Mallorca de la Corona d’Aragó? ¿I Napols i Sicilia? Aleguen que varen ser les comunitats fundadores. I es una atra mentira. Catalunya no va fundar res. El Regne de Valencia fon incorporat a la Corona d’Arago, prou mes pronte que el comtat d’Urgell, (1314), el d’Empuries (1325) i el de Pallars-Sobirà (1491). I en l’any 1137, el comtat de Rosello no s’havia unit al de Barcelona (1172), com tampoc no ho havia fet el de Pallars-Jussà (1192) ¿Eren Urgell, Empuries, Pallars… Catalunya? ¿Son Catalunya? I es que, lo que entrà a formar part del Regne d’Arago en 1137, no fon Catalunya, foren els comtats de Ramon Berenguer, es dir Barcelona.

Per ultim, el complex dels catalans, junt als seus aires de superioritat els fa posar-se els primers en el malnom inventat. ¿Per que “Confederacio catalano-aragonesa” i no “Confederacio arago-catalana”. Els catalans es reserven ¡com no! la preminencia. I dita preminencia es falsa, es mire com es mire. Datada en Valencia en 1353 es la “Ordinacio feta per lo molt alt e molt excellent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey d’Arago de la manera com los reys d’Arago se faran consegrar e ells mateys se coronaran”. Llegim: “On com los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça lo qual regne es titol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona… axi com veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual es cap de lur imperi”. ¿Es pot explicar mes clarament la preminencia d’Arago?Sabem que els reis, relataven els seus tituls per orde d’importancia. El rei “Pere terç”,

ho fa aixina: “rey Darago, de Valencia, de Mallorca, de Sardenya et de Corcega et conte de Barchinona de Rosello et de Cerdanya”. ¿A on esta Catalunya que no la veig?

Ya en 1968, Ferran Soldevila, en la p. 1036 de “Història dels catalans” tirava en cara a Jaume I que “El seu gran error polític fou no haver constituït, amb les terres per ell integrades, un regne de Catalunya”. Pensava que havia d’haver-ho fet, una volta

subscrit el tractat de Corbeil en el rei de França. El complex historic, allo que “havia d’haver segut”, pero no fon, es lo que transtorna ad alguns catalans. En la “Memoria 2006”, de “Òmnium: Llengua, Cultura, País” (abril 2007), llegim: “Al vespre, a la seu del Memorial, es va inaugurar l’exposició ‘El Regne de Catalunya fins al 1714’” ¿No es aço la mostra d´un trastorn?

Si la definicio d’“Historia” es la “Narracio i exposicio dels succeits passats i dignes de memoria”, per al catalanisme “Historia” es la “Narracio manipulada dels succeits passats, adaptant-los ad aquells que haurien d’haver passat, partint del prejuï de que Catalunya es una unitat de desti en lo universal des d’abans que catalans y Catalunya existiren”. I en eixe joc catalaniste, els valencians ni existiem ni existim. ¿Anem a consentir-ho?

HISTORIA D'UN DESTARIFO: DE CORONA D'ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (III)


Pero el catalanisme no es conforma en canviar el nom historic de “Corona d’Arago” per el de “Confederacio catalano-aragonesa”. Darrere de l’invent hi ha tota una filosofia exclusivista i imperialista.

De “Confederacio catalanoaragonesa”, peguen el bot a “Corona catalanoaragonesa”(p. 32 de “El Tirant Políglota: estudi sobre el Tirant lo Blanch…”. Si la corona es catalanoaragonesa, ya poden parlar de “Monarquía catalanoaragonesa” (p. 27 de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891-1981: literatura i pensament) i de “Cort catalanoaragonesa” (p. 302 de “De Ramon Llull al Diccionari de Fabra…” de Germà Colon i atres). Totes les mentires que escampen, son obligatories per a aprovar examens: En la p. 469 del temari per a oposicions del “Cuerpo Administrativo de la Comunidad de Castilla” Editorial Cep, es parla dels fondos “…de la Casa Real Catalano-Aragonesa, especialmente el Archivo Real…”. L’ajuntament de Barcelona edità el llibre: “La nobleza catalanoaragonesa Capitaneada por Ferran Sànxez de castro en 1274”. ¿Qui havia parlat de reis o de monarques del Regne de Valencia? ¡A sant de que! Tots eren “catalanoaragonesos”. ¿Valencians en la cort? ¡No! Tots catalanoaragonesos. ¿Nobles valencians? ¡D’aixo res!, ¡catalanoaragonesos!

Totes les activitas que tenen lloc en la “Confederació catalanoaragonesa”, son per supost, “catalanoaragoneses”. Aixina, en la p. 25 de “Epistolari de la València Medieval” trobem l’expressio “Economia catalanoaragonesa”. En la p. 25 de “El Llibre de Cort de Justicia de València”, “Política exterior catalanoaragonesa”. Inclus “Immigracio catalanoaragonesa” en la p. 40 de “Antroponimia valenciana del segle XIV”. Manuel Sanchez escriu “La fiscalidad catalanoaragonesa y las aljamas de judíos en la época de Alfonso IV”. Aixina es que ya sabeu, que els valencians, ni teniem economia, ni participavem en politica exterior, ni immigravem i ¿quina seria la nostra fiscalitat? ¡Che!, ¡catalanoaragonesa!

I es que els valencians hem de saber, que ni teniem ni tenim costa, ni fronteres, ni boscs ni deveses. En la p. 111 de “La economía medieval y la emergencia del capitalismo” es parla de la “costa catalana-aragonesa”. I si en 1340, el rei Pere ordenà “…armar dos galees en la ribera de la mar de Valencia...” (p. 147 de Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia), vol dir, que en 1340, la “ribera de la mar” era “de Valencia” ¿Quan haurem venut la nostra costa a catalans o aragonesos, sense saber-ho? ¿Tindran les escritures de propietat? El IEC publicà “La frontera catalano-aragonesa”. ¡A vore si es que els valencians pensavem que teniem frontera! ¡clar que no! Si llegim “Boscos i deveses a la Corona Catalano-Aragonesa”, sabrem que “cientificament” els valencians no tenim ni boscs ni deveses, perque son de la “Corona Catalano-Aragonesa”.

Tota la taranyina, aplega ¡com no! a la cultura. ¿Cultura valenciana? ¿Aixo que es? Lo “cientific” es llegir “La cultura catalano-aragonesa durant la dinastía de Barcelona”La ceramica valenciana es troba, ¿com no?, en “La ceramica als països de la Corona Catalano-Aragonesa”. Pero, ¿com volem tindre cultura si no hem tingut ni territori, ni historia, ni activitat, perque tot es “catalanoaragones”? Encara que… tampoc paregam

inocents. Si diuen “catalanoaragones”, als valencians nos consideren dins de la part catalana de binomi. ¿Algu ho havia dubtat?

I es que l’imperialisme i la voracitat dels catalans no te llimit. Si al Regne de Valencia el fan desapareixer absorbint-lo, ara van a pel Regne d’Arago. Primer fon la famosa “Confederacio catalanoaragonesa”. La confederacio desapareix per a apareixer un nou i inexistent estat: “Catalunya-Aragó”: “un pontífex no gens favorable envers Catalunya-Aragó” (“Papat i casa d’Arago a la crònica de Muntaner” de Josep Antoni Aguilar Àvila, de l’universitat católica de Valencia).Descobrim, que eixe nou territori es un Regne. Per aixo, Trias Fargas, en

“Nacionalisme i llibertat” parla de que “Ferran el Catòlic aporta el regne de Catalunya i Aragó a la confederació hispanica”.Com mai tenen prou, Jordi Miravet, en el “6è Simposi sobre la descoberta catalana d’America”, organisat per la “Fundació d’estudis històrics de Catalunya” feu la comunicacio, “L’estructura política catalana i l’Amèrica colonial primigènia”. I te la desvergonya d’escriure: “Pel que fa a la comunicació utilitzo el terme de Regne de Catalunya en lloc de Corona d’Aragó en les aportacions pròpies i mantinc en les cites el de Corona d’Aragó si els autors així si (sic) refereixen”.

¿Penseu que han acabat? ¡No! Un emperador es mes que un rei, i no es conformen en “Regne de Catalunya”. Ferran Soldevila en “Què cal saber de Catalunya” diu: “Catalunya aconsegueix mantenir els vestigis del seu comerç amb Italia i, sobre tot, amb els països de l’antic imperi català (Sardenya, Sicilia, Napols)…”. En “Historia de Catalunya” torna a parlar de “l’antic imperi català” ¿Que no conegueu la llista d’emperadors catalans? ¡Ausades que hi ha catalans solts que no haurien d’estar-ho!

Una mostra mes, de que no entenen el per qué, no han segut ni son el melic del mon, la trobem en el llibre “Reflexions de la vellesa” de Anna Murià. Lliggam: “Però si que constato la realitat: la innegable culpa històrica de nosaltres mateixos, els catalans en les adversitats i la decadencia que han esborrat en el món la nostra personalitat nacional, i aixó des de molt abans de la fusió en la corona de Castella. ¿On era el patrotisme del rei Jaume quan en el seu testament esbocinava l’imperi català per repartir-lo entre els seu fills? Res propi del cap d’una nació: ignorancia del sentit de nació…” I es que, ¡ma que era roin el rei Jaume, que no els feu Regne i ademes els va “esbocinar” (trocejar)! ¿Sera perque el rei Jaume no seria “patriota català”?

Un poble, el català, que no compren i assumix el seu passat, deixant-lo tranquil i sense manipular-lo, per a mirar al futur, es un poble malalt. El problema es que en l´invent del nou passat, pretenen que els valencians ni hem existit, ni existim. I no podem consentir-ho.Luis Pablo Martínez, en “La historia militar del Reino Medieval de Valencia: filón

inestimable...” es pregunta per la rao de la practica inexistencia d’estudis al respecte i es contesta: “Francamente, creo que la causa profunda es que, durante demasiado tiempo, la Historia militar de España se ha confundido con la de Castilla, y la de la Corona de Aragón, con la de Cataluña.” Sevillano Colom, en “Las empresas nacionales de los Reyes Católicos y la aportación económica de la ciudad de Valencia”, señala que “Emilia Salvador ha subrayado al señalar que la historia valenciana demasiadas veces ha sido colonizada por la historiografía, bien fuera aragonesa o mejor catalana”.

Pot entendre’s, que la cerimonia de la mentira historica, que estem posant de manifest, siga orquestada pels catalans, perque tenen moltes ferides que tancar, al haver-se posat, totes les forces d’este i uns atres universos en la seua contra. Que les corts valencianes parlen d’un “regne de València… dins de la confederació catalano-aragonesa”, no pot entendre’s. ¿Estan les Corts Valencianes colonisades per l’historiografia catalana? ¿Per a quan nos instruiran sobre el “Regne de Catalunya”? ¿Anem a consentir-ho?

HISTORIA D'UN DESTARIFO: DE CORONA D'ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (IV)


Hui anem a pegar unes pinzellades, que demostren, que la pretesa “Confederacio catalanoaragonesa”, no fon mes que una fusio dels comtats de Ramon Berenguer IV dins del Regne dÁrago.

En lárticul II, hem vist com en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. Acorden que Ramon Berenguer es case en Peronella, la filla dún any de Ramir. Ramir li diu a Ramon Berenguer que ell, Ramir, serà “…rei, senyor i pare en el regne dÁrago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. En 1152, Peronella, reina dÁrago, previament al part, dona al seu fill “nasciturus”, qui seria Alfons II dÁrago tot el regne dÁragó i si moria, li´l donava al seu marit Ramon Berenguer: “…ego Peronella, regina aragonensis jacens et in partu…dono et firmiter laudo infanti meo qui est ex utero…totum regnum aragonense cum omnibus comitatibus”. Pero el fill no va morir i Ramon Berenguer faltà primer. El 18 de juny de 1164, “Petronilla, Dei gratia aragonensis regina et Barchinonensis comitissa”, muller del difunt Ramon Berenguer IV, “uxor que fui venerabilis Raimundi Berengarii, comitis barchinonensis et principis aragonensis…”, dona al seu fill Alfons II dÁragó, les possessions i pertinences “que ad prephatum regnum Aragonum pertinet, et quocumque modo pertinere debet”.

De lo expost es desprenen varies coses. En primer lloc, no sácaba déntendre el per qué en les llistes del reis dels catalans no apareix Ramir, que va mantindre el seu titul de rei sobre els comtats de Ramon Berenguer. Tampoc no séxplica, la rao per la qual des de que faltà Ramon Berenguer en 1162 fins a que en 1173 començà la regencia dÁlfons II dÁrago, en les llistes de comtes de Barcelona no es veu a “Petronilla… Barchinonensis comitissa”. I continuem sense vore “Catalunya” per molt que furguem. Tambe seria interessant estudiar com del titul de Ramon Berenguer “principis aragonensis”, es dir princep dels aragonesos, passa al “Principat de Catalunya”.

Alfons II, es casà en Sancha de Castella i naixque Pere II dÁrago, qui es casà en Maria de Montpeller naixquent de lúnio Jaume I. Ramon Berenguer IV era fill de Ramón Berenguer III i de Dolça I de Provença. Net per linea paterna de Ramon Berenguer II i de Mafalda de Apulia-Calabria. A la mescolança de sanc del comtat de Barcelona i de Apulia-Calabria, en sanc provençal, aragonesa, castellana i de Montpeller, els catalans diuen “dinastía catalana”. I es que per lo vist la chicoteta part de sanc barcelonesa fea mes milacres que la sanc de Sant Pantaleo. ¿Acas els reis de la corona dÁrago no serien conscients dels seus origens i sabrien que aixo de la “dinastía catalana” no es mes que una guilindaina? ¿Que Jaume I era català? Es per a baquejar-se de riure´s.

El 1177, el rei Alfons II dÁragó, firmà en el rei Alfons VIII de Castella, en Conca, un tractat dámistat i ajuda mutua. Llegim: “…ego Alfonsus rex Castelle, et ego Ildefonsus rex Aragonis…” Suscriu “Ego Ildefonsus, Dei gracia rex Aragonum, tactis sacrosantis evangeliis…”. En 1179, es repartixen les conquistes futures “inter se terram Ispaniae”. Llegim: “…predictus Aldefonsus rex Castelle, iam dicto Ildefonso regi aragonensium, et succesoribus suis…” Identica formula trobem en el tractat dÁgreda “rex Castelle Aldefonsus, nec rex Aragonum Ildefonsus”. Eixint dÉspanya en document referent a

“pax inter consules Pisanorum et consules Grasse” llegim: “Promittimus etiam quod si presciverimus regem Aragon (um) vel comitem Provintie... si tot fuerunt, quas rex Aragonensis Pisanis auferri fecit” I vegem que ni en Espanya ni fora délla llegim res de la fantasmagorica “confederacio”. El rei dels catalans es el rei dÁrago i punt.

Es demostra, que la denominacio absolutament predominant, despres de lácort entre Ramon Berenguer i Ramir, fon “Regne dÁrago”. I dáixo es deduix, que mes que una unio o una “Confederacio”, fon una fusio dels comtats de Ramon Berenguer dins dÁrago. Recordem que Ramon Muntaner, en la seua Cronica (1325-29) nos conta, que els catalans, anaven a la batalla cridant ¡Arago, Arago! Vejam-ho: “E així, ab la gracia de Deu, e ab gran brogit de trompes, e ab tabals, e ab dolçaines, e de cembres e d’altres estruments, e de cavallers salvatges, qui cridaven tots Arago, Arago...”.

I previa i simultaneament a “Corona dÁrago”, sútilisaren unes atres expressions. Anem a vore-ho: En la cronica de Ramon Muntaner (1325-29), llegim que “aquest libre asenyaladament se fa a honor de Deus, de la sua beneyta mare e del casal Darago”. El cap XX du per titul: “…e quanta major gracia sia esser sotmesos al casal de Arago que a qualsevol altre senyor”. De 1392 es la carta manuscrita dÉximenis a l’Infant Martí. Li diu: “…car u(ost)ro be gl(or)ia es d(e) tota la nacio / e dela casa darago sp(eci)alme(n)t” . En la p.285 de “La Corona de Aragón y Granada: Historia de las relaciones entre ambos Reinos” de Andrés Giménez Soler llegim: “... coses que enten que serien profit de la casa darago e de la casa de Granada”. En 1399, el rei Marti dia que “lo dit monsenyer sant Jordi es cap, patro e intercesor de la casada dÁrago” (del Tirant al Quijote: La imagen…).

Mai es deixà dútilisar léxpressio “Arago”, per a referir-se al conjunt hispanic. En les corts de Barcelona de 1283, llegim: “…cum nos Petrus, Dei gracia Aragonum et Sicilie rex, predecessorum nostrorum sequentes vestigia…mandaverimus catalanis in civitate Barchinone generalem curiam celebrandam…”. Es dir, Pere III dÁrago, devia considerar als catalans dins de “Aragonum”, a no ser que estigueren en “Sicilie”. En les corts de Girona i Barcelona de 1358 llegim que: “Attendentes et considerantes quod Serenissimus princeps et dominus, dominus Rex Aragonum disposuit celebrare curias vicesima quinta die presentis mensis augusti in civitate Barchinone…”.

Crec haver demostrat, que la pretesa “confederacio” no es mes que un invent que preten dissimular la frustracio dels catalans de que l´historia no fon com els haguera agradat que fora. Com els catalans no tenen arguments, nomes els queda lo que digue Joaquim Xicoy i Bassegoda, que “explicà” que la denominació de “Corona catalano-aragonesa se ha generalizado en los últimos decenios entre los historiadores catalanes de mayor solvencia científica”. ¡I s´ha acabat! ¿No vos sona a lo mateix que diuen respecte de la llengua valenciana, quan “argumenten” allo de que “totes les universitats del mon…”. Es la unica eixida, quan no se sap que dir.

De febrer de 1990, data el “Dictamen sobre el título de Príncipe de Gerona”, del Consell Valencià de Cultura. En el dictamen consta ben clar que “La Corona de Aragón no es, pues, susceptible de ser calificada como confederación catalano-aragonesa…”. En lárticul que em publicà Valencia Hui, el 27 dóctubre de 2007, vaig denunciar que en la pagina web de les Corts ¿Valencianes?, podiem llegir que “No és una casualitat que l’origen de les Corts fóra coetani a l’origen mateix del regne de València, com a estat autònom dins de la confederació catalano-aragonesa” A dia de hui, seguim igual.

La burla continua i les Corts Valencianes seguixen afirmant que el Regne de Valencia formà part de la “confederacio catalano-aragonesa”. I yo em pregunte: A banda de la mentira historica, a banda de la burla al poble valencià, ¿Poden les Corts passar-se baix cama el contingut d´un Dictamen del Consell Valencia de Cultura? ¿Manen els enemics en el cor de la representativitat del Poble Valencià? I, si aixo s´atrevixen a dir-ho en la pagina oficial de les Corts Valencianes, ¿que estaran ensenyant als chiquets i jovens valencians?

VALENCIANS I CATALANS EN LES UNIVERSITATS ITALIANES


Hui traurem a la llum un nou intent de manipulacio de léxpert en la materia,l´“il·l·lustrissim” membre de lÁVL Sr. Ferrando.

Segons ell, una de les proves de que els valencians erem considerat catalans es que:“En una relació d'estudiants del Col·legi universitari dels espanyols, de Bolonya(Itàlia), figura, amb data de 1416, un «Martinus de Valencia, de Catalonia»”.

Ferrando, en eixa cita, preten anar mes alla, sugerint que es considerava que Valenciaformava part de Catalunya. Vejam lo que diu Antonio Pérez Martín, en la seua ponencia“Primeros juristas valencianos en la universidad de Bolonia” en “Aulas y Saberes” VIcongreso internacional de historia de las universidades hispánicas (Valencia 1999). Vol.II. p.302: “Otras veces, el añadido que podría significar la procedencia, no siempresignifica realmente su procedencia: v. gr. Dos juristas importantes que aparecen en ladocumentación boloñesa son Rodrigo y Jaime Falcón de Valencia, que no eranoriginarios de Valencia sino de Tortosa…”

Reproduint la absurda deduccio de Ferrando, podriem dir “cientificament”,que“Rodrigo y Jaime Falcón”, sent catalans de Tortosa, com els dien “de Valencia”, esdemostra que els bolonyesos consideraven que els catalans formaven part de la naciovalenciana. I es que la llogica es inexistent en ments tancades i enrossinades englorificar, com siga, el dogma catalanista. ¿No sera mes normal pensar que “deValencia” fora un llinage (encara existent hui en dia), en les variants “Valenciano”-“Valenciana”, analogament a “català” o “catalan”? ¿No hi ha persones en llinage“català”, que son ben valencians?

La taranyina que tix Ferrando proseguix: “Com és ben sabut, en les universitatsmedievals europees els estudiants eren classificats d'acord amb la seua procedència«nacional», és a dir, lingüística”. I no es que aixo siga “ben sabut”, es que es unamentira ben gran.

En la ponencia dÁntonio Pérez Martín, del llibre citat (p.315), trobem que: “Hasta1265 todos los estudiantes hispanos en Bolonia constituían una de las cuatro grandesnaciones, la nación hispana, junto a la alemana, la inglesa y la francesa… Si segonsFerrando “nacio” equival a “llengua”, ¿Es que els catalans parlaven espanyol fins a1265? Antonio Pérez Martín proseguix informant-nos de que “En 1265 se aumentó elnúmero de naciones y los hispanos formaron dos naciones: España y Cataluña”. Comvegem, la teoria de Ferrando demostraria que en 1265, no existien ni el valencià, ni elgallec-potugues, ni el vasc.

Pérez Martín, en el seu treball “La presencia de los catalanes en Bolonia” diu respectede lÚniversitat de Perugia, que: “En 1457, de las tres naciones ultramontanas (esdecir, no italianas) que existen, una de ellas es la catalana, es decir, es la única naciónexistente en la que pueden inscribirse los estudiantes procedentes de la PenínsulaIbérica”. Recordem a Ferrando: “…els estudiants eren classificats d'acord amb la seua

procedència «nacional», és a dir, lingüística.” I es difícil déntendre com elscatalanistes no s´han percatat déste descobriment: ¿Es parlaria català en tota Espanyaen 1457?

Proseguix Perez Martin contant-nos que “En 1567 los españoles protestaron de suinclusión en la nación catalana y solicitaron que se creara una nación española, condos consiliarios, ante lo cual el gobernador decidió que todos los estudiantes españolesse integraran en la nación catalana y que tuvieran sus privilegios, pero que en adelantese llamara provincia Hispanorum.” Nos diu tambe que “En la Universidad de Vercellilos estudiantes hispanos formaban la nación catalana; sin embargo, al crearse laUniversidad de Turín, la presencia de catalanes debió ser insignificante o nula y todoslos no italianos constituían una sola nación, la nazione straniera”

I tornant a Bolonya, Antonio Pérez Martín nos diu en la seua ponencia “Primerosjuristas valencianos en la universidad de Bolonia” (p.320) que: “…cuando Valencia seincorpora a la Hispania cristiana, hacía ya más de dos siglos que se había fundadoBolonia y desde los primeros años de la fundación de su Estudio empezaron afrecuentarlo catalanes y castellanos. Hasta que Valencia no se incorpora a lacristiandad a los valencianos (musulmanes y judíos) les estaba vedado estudiarDerecho en Bolonia”. Com vegem, a Pérez Martín, influit per les tesis catalanistes, se liobliden els cristians valencians que havien vixcut “sots senyoria de moros”, als qui hemtingut ocasio de coneixer en articuls precedents. No seria déxtranyar que algun dels“valentini” que trobà Jaume I, burlara la prohibicio i estudiara en Bolonya. Seriainteressant estudiar-ho.

I vejam algun eixemple de com els valencians es dien valencians i no catalans, molt apesar de Ferrando. Per la p.317 de “Primeros juristas valencianos en la universidad deBolonia”, sabem que “Juan Senex, Valenciani”, está en Bolonya en 1284. I en lap.307, trobem a “Tomás de Liria, valenciano (1392). Un fum de valencians, venenacompanyats de léxpressio “de Valencia” o “de Valentia”. Simplement recordar, queen Bolonya estudià Pere Belluga, qui en el “Speculum principum”, (1437-1441), vadefendre la preeminencia del Regne de Valencia front a Catalunya. (Vore “Valencians icatalans VI” publicat en Valencia Hui el dia 26-8-07).

Comprovem que el concepte de “nacio” en les universitats italianes, res te que vore enel significat “ben sabut” que preten Antoni Ferrando. Hem vist, que en mes dúnaocasio, tots els espanyols síntegren en la “nació catalana”. ¿Sera que “cientificament”esta demostrat que tots els espanyols som catalans? ¿Sera que la segon fase de límperi(cientifica ¡com no!), será el despertar de la catalanitat de tota Espanya? ¿Sera possibleque els andalusos no reconeguen la seua catalanitat, en acabant de saber, que en algunauniversitat italiana, formaven part de la “nacio catalana”?

Léstrategia dels catalanistes consistix en voler universalisar i extendre les excepcionsde forma fraudulenta, manipulant-les tambe, si els es necessari, per a conseguir el seuensomiat imperi català. Seguirem, sense pausa, posant de manifest les mentires queescampen els catalanistes, que en ocasions, de forma vergonyosa, acaben ensenyant-seen llibres de text valencians.

UNA ATRA MANIPULACIO INDECENT: “LA MATA DE JUNC” DE MUNTANER


En les “fitxes” de la CDLPV “Coordinadora de Dinamització Lingüística del PaísValencià”, que es troben en la seua pagina web, referit a “catalans valencians” consten“Referències a la denominació «català»”, La major part délles estan tretes del llibre“Conciencia idiomatica i nacional dels valencians” del “il·l·lustrissim” Ferrando. No caldir, que no hi ha, ni una a soles, que justifique lo que pretenen. Tenen el problema deque la “ensomiada” conciencia idiomatica i nacional catalana mai ha existit entre elsvalencians.

Hui parlarém de la cita que fa 10. Diuen: “1325. De nou el gran Muntaner: «Exemplide la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L'Horta), bellíssima paràbolai profecia d'unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions delsgonelles futurs”

En primer lloc, vegem que a Muntaner no nomes el fan “gran” sino que el fan“profeta”. I es que, per lo vist, el catalanisme preten uns origens dínspiracio divina, quedota als seus membres, de poders sobrenaturals.

Pero la magancha mes gran la trobem quan es parla dels “tres reialmes catalans”.¿Quins son els tres “reialmes” catalans, si historicament no n´hi hague ni un a soles?¿Com han naixcut del no res i s´han reproduit? ¡Aixo si que es sobrenatural i lo demesfavades!

I es que darrere de léxpressio “tres reialmes catalans”, sínduix a la relacio enCatalunya, Valencia i Balears. La mentira no pot ser mes gran. I per a que la veritatsure, passem a reproduir “l'exempli de la mata de Jonc” de Muntaner (Crònica 292): “Esi nengun me demana: En Muntaner, quin és l'exempli de la mata de Jonc? Jo li responque la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts,e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, nol'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de joncen jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E aixíseria d'aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço queDéus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un abl'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d'unavolença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran totstemps sobirans a llurs enemics”.

Lo primer que crida látencio es que sent la que fa 10, de les “Referències a ladenominació «català»”, no es trobe cap de referencia a la denominacio “català” ¿Hi haalgu que lligga “català” en tota la cita? ¿Sera que els valencians estem desposseits delspoders paranormals per a llegir lo adimensional? ¿Es paranormal o mes be anormal, elllegir lo inexistent?

Vegem que la “parabola” no es mes que una eixemplificacio de la dita popular de que“la unio fa la força”. Pero, ¿de quina unio parla Muntaner? Vist que res es diu de “tres

reialmes catalans”, pero que sí que parla de “aquests tres reis”, hem de preguntar-nos¿A quins “tres reis” es referix Muntaner? I l´historia séncarrega de posar les coses en elseu lloc i baixar del burro als catalanistes.

Sabem que en algun moment historic, els reis de la Corona dÁrago, decidirenlássignacio i particio dels seus territoris a descendents o familiars.

El segon fill de Jaume I, heretà el Regne de Mallorca en 1276. Fon el principi de lo ques´ha nomenat “monarquia privativa”, que acabà quan el rei Pere “el cerimonios”, elreincorporà per la força a la Corona, en 1349. Si Muntaner escrigué la seua “Cronica”entre 1325 i 1329, en eixa epoca el rei de Mallorca es Jaume III.

Per diverses raons, el 25 de març de 1296, Federic (1295-1337), fill de Pere “el Gran”,fon coronat rei en la catedral de Palerm. Era, per tant rei de Sicilia quan Muntanerescrivia la seua Cronica.

Látre dels reis es el de la Corona dÁrago. Fins a novembre de 1327 regnà Jaume II,germà de Federic, rei de Sicilia, i fins a giner de 1336, son tio Alfons el Benigne (1327-1336).

Vegem per tant, quins son els “tres reis” de Muntaner. Son els reis de la CoronadÁrago, de Mallorca i de Sicilia. Tots ells familiars, del tronc del “Casal dÁrago”.

I una volta davant de la veritat historica, ¿Com se pot tindre la cara dura de parlar dels“tres reialmes catalans” ¿Com es que Mallorca era un “reialme català”, sent que eraindependent de la Corona dÁrago en la qual es trobava Catalunya? ¿Era la coronadÁrago un atre dels “reialmes catalans”? ¿Era tambe Sicilia un “reialme català”, sentque els sicilians havien coronat a un rei distint del llegitim?

Es posa de manifest, que si els catalans foren un dels juncs, -que no ho son enléixemple de Muntaner-, el seu problema es que no tenen ni idea de lo que vol dirconviure en una mata. Ni varen saber conviure en la Corona dÁrago, ni saben conviureen una mata mes gran de “juncs” que es Espanya. Lúnio, consistix per ad ells enlábsorcio, líntent dássimiliacio i la reivindicacio dúns suposts privilegis front alsdemes. Nomes pensen en fer-se grossos ofegant i anulant als veïns. Es comporten comuna mala brossa parasitaria, que, enredrant-ho tot, intenta alimentar-se i apoderar-se delconjunt. No deixem que la mala brossa del catalanisme podrixca lárraïl del junc querepresenta ser i sentir-se valencians.

I lo mes sorprenent de tot, es que part de les falsetats, que es desprenen de les idees queescampa la “Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià”, les paguementre tots els valencians. Es convenient coneixer que la citada “Coordinadora” essubvencionada per la Generalitat Valenciana, a traves de la “Secretària autonòmica deCultura i Política Lingüística” segons es comprova en distintes resolucions. (Diarioficial de 7 de juliol de 2005, 1 dágost de 2006, 6 de juliol de 2007). I com son tan defiar, les cites “Dinamitzadores”, son repetidament referenciades pels nostres“il·l·lustrissims” de lÁVL, en el seu dictamen “sobre els principis i criteris per a ladefensa de la denominació i l’entitat del valencià”

Confrontar distintes idees es un dels pilars de la democracia. Escampar falses histories itan evidents, en tints imperialistes, es un caldo de cultiu que no du a res de bo. Senyorsde la Generalitat Valenciana ¿A que juguem? Front a la manipulacio que atacal´ancestral sentiment de sentir-nos valencians, tolerancia 0.

ELS FURS I LA COSTUM DELS VALENTINI (I)


En articuls precedents hem vist, que previament a léntrada en Valencia del rei enJaume, existia un poble valencià descendent del iberorromans valencians, una part delqual continuava sent cristia, mentres que l’atra s’havia convertit a la fe islamica (perconvenencia o coaccions), sense que ninguna de les dos parts hagueren deixat de parlarel romanç valencià derivat del llati vulgar. I les relacions en la vida civil delsiberorromans valencians es basaven en costums ancestrals propies.

Es parla de que la Costum, que “...debió promulgarse inmediatamente después de lacaída de Valencia, siempre antes de la finalización del año 1238.” (p 320 de“Oligarquías políticas y élites económicas en las ciudades bajomedievales” de RafaelNarbona), es lántecedent dels “Furs”. I es sol dir que fins a 1251, no apareix ladenominacio de “Furs”. Per aixo estranya que en la p. 312 de “Estado social y políticode los mudéjares de Castilla” de Francisco Fernández, conste privilegi concedit a lacatedral de Valencia en 1241 en el qual llegim: “...in quo assignavimus generale forumValentiae fieri, sicut determinatum est in consuetudine Valentiae…”

En els Furs del Regne de Valencia llegim: “Comencen les costumes e.ls establimentsdel regne e de la ciutat de Valencia…”. Sabem que el dret que partix de les costums, eldret consuetudinari, es una part del dret privat, basat en formes de relacio establides perla tradicio. Jaume I decidi codificar-les perque “…si costumes no eren posades en scrit,porie esser entre aquels qui pledejen gran confusio e porie.n exir gran materia decontendre…”

Els catalanistes no poden acceptar que en els Furs es codifiquen “costums”, perque aixodenotaria ser sabedors de la preexistencia dún poble valencià que les seguia. A mes, siquan llegim “llengua valenciana”, hem déntendre “llengua catalana”, si quan llegim“corona dÁrago” hem dáborronar-nos pensant en la “confederacio catalanoaragonesa”¿Com se nos passa pel cap el pensar que quan llegim “costum” hem déntendre“costum”? ¡Per favor quin desbarat! ¿Com han de ser les coses com son i no com alscatalans els haguera agradat que hagueren segut?

I entrant en materia, hem de saber que fon Honori Garcia, qui va estudiar el fondoconsuetudinari del dret valencià. Notari naixcut en La Vall d'Uxó (1896-1953), fonmembre de la junta de cultura del Colege Notarial de Barcelona. Part dels seus treballses publicaren en el “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura”, en tituls com“Sobre el fondo consuetudinario del derecho de Valencia” (XVIII, 1943, p.17-29),“Los elementos germánico y musulmán en los Furs” (XXXI; 1955, p.80-85)“Posibilidad de un elemento consuetudinario en el Código de Jaime I” (XXIII; 1947,p.428-450) “El any de plor” (XXIII; 1947, p.121-127), “La tenuta” (XXIV; 1948,p.307-312) i atres.

Manté Honori que la “…afirmación categórica de la ausencia absoluta de un elementoconsuetudinario indígena en el Código de Jaime I peca de apriorística; obedece a unapremisa tomada como cierta, como es la ausencia de un pueblo cuyas costumbres

hayan de ser recogidas y reducidas a escrito, más que a un examen detenido de lasinstituciones contenidas en los Fueros”, senyalant que “al Juez de Apeos y deslindes dela Orden de Montesa, no le pareció tan evidente esta falta de un pueblo que practicasecostumbres que hubieran de ser recogidas”. I deixant-se dels apriorismes, que tantagraden i interessen al catalanisme, es posa a estudiar, “la existencia de un elementojurídico popular, indígena, recogido y en muchos casos desfigurado por los redactoresde dicho código”

Hem de saber que lórganisacio del matrimoni, influida per distintes condicions,historiques, economiques i socials, ha individualisat historicament als pobles. Per atrobar la costum dels iberorromans valencians, s´ha dánalisar la redaccio dels Furs,“…en su forma primitiva, en la que se dio originariamente”, i estudiar aquells furs enels quals es regula, láportacio de bens al matrimoni, aixina com la seua particio perhaver faltat un dels contraents.

I ya alvancem, que sáplega a la conclusio, de que les institucions originariesvalencianes, son especifiques i distintes dáquelles que regulaven el matrimoni tant enArago com en Catalunya. Es mes, certs elements de les institucions valencianes, forenadoptats posteriorment, pels catalans.

En primer lloc, crec convenient comentar que el regim matrimonial foral seria mesparegut al regim actual de separacio de bens que a qualsevol atre. Láplicacio désteregim, conduia a una dependencia total de la dona respecte del marit, sent queusualment, est era lúnic que acostumava a treballar de forma remunerada.

I anem a començar per la dot o eixovar, que la dona havia dáportar al matrimoni,sempre que tinguera possibilitat economica de fer-ho. La dot es una institucio que ve deldret romà i léixovar, es una donacio matrimonial hispano musulmana, que segonsRafael de Ureña consistia en “las ropas etc, para uso personal de la novia que éstacompraba con su fortuna o le entregaba su padre”. Els furs, segons Honori,“…ordinariamente usan de una u otra denominación indistintamente…”, encara quealgun fur, “…deja entrever que son cosas distintas…”. I diu Honori Garcia: “losredactores del Código de D. Jaime conocían una aportación de la mujer al matrimonio(la dote romana) y, asimilando esta aportación de la mujer al derecho por ellosconocido, la regulan en forma romana transformándola de sólo las ropas y utensiliosde uso personal en todo lo que la mujer aporta al matrimonio, si bien como parecedesprenderse del fuero antes aludido, se conserve la denominación popular para elprimitivo xuar y se aplique el nombre de dote a todo lo demás que aporte la mujer. Conla práctica, vienen a confundirse en la vida jurídica ambas denominaciones y al finalexovar y dote vienen a ser dos nombres distintos de una misma institución.”

Hem de saber que la paraula “eixovar”, deriva de l'àrab “ax-xuwar” i que hui es paraulaviva en valencià, en el significat hispano-musulmà, junt a les variants “eixauar” i“eixoguar”. Carlos Ros, en 1764, matisà dient: “Eixahuar: Se toma en Valenciano porlos pañales, y todo el aparato que previenen las mugeres para los niños reciennacidos”. “Eixobar: El aparato de ropas que se haze la mujer para casarse”. Esdespren que en la memoria dels valencians, encara hui existixen idees provinents delsiberorromans valencians anteriors a Jaume I.

I una mostra de que els catalans no tenen ni punyetera idea de lo que vol dir “eixovar”,es la definicio que consta en el “Gran Diccionari de la Llengua Catalana”, a on llegim:“Aixovar: Aportació de béns feta per un home, en contemplació de matrimoni, a la sevafutura muller quan aquesta és instituïda hereva o quan aquell ha d'anar a viure a casade la dona i aquesta té un patrimoni més important que el del seu futur marit.” Res quevore en la realitat.

No cal dir, que les costums propies dels descendents dels iberorromans valencians,regulades pels Furs, en absolut es corresponien en aquelles dels moros regulades per la“çuna e xara”, encara que per la convivencia, es degueren influir.

Pero el rastre que deixaren els “valentini” en els nostres Furs, encara es potesquadrinyar en mes institucions que determinaren la vida dels valencians fins al Decretde Nova Planta. Felip V, alegant el “…justo derecho de la conquista que de ellos hanhecho últimamente mis Armas…”, establi que “…doy por abolidos y derogados, todoslos referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en losreferidos reinos de Aragón y Valencia”.

Hui tenim un atre enemic que, sense donar la cara com feu Felip V, intenta corcarl´arrail del ser i sentir-se valencià. I eixe enemic es diu catalanisme. Enfortint i endurintel nostre sentiment valencianiste, conseguirem que els corcons catalanistes es muiguende fam.

ELS FURS I LA COSTUM DELS VALENTINI (i II)


Una atra institucio valenciana present en els Furs primigenis i que nos informa de lescostums dels valencians anteriors a Jaume I es el “escreix”. Léscreix valencià originari,consistix en una aportacio que fa el marit a la muller, sempre que esta aporte dot,exigint-se la consumacio del matrimoni.

Comenta Honori Garcia que la donacio del marit a la muller en temps de boda,procedix del dret iberic i es general en el dret historic espanyol. Pren el nom de “arras”en Castella i Navarra, de “firma de dote” en Arago i de “esponsalici” en el dret primitiude Catalunya, a on posteriorment es confon en la “morgengabe goda”, diguent-li tambe“escreix”.

Léxigencia de la consumacio del matrimoni, fa coincidir léscreix valencià en el deTortosa i el separa de les “arras” castellanes, de la “firma de dote” aragonesa i del“esponsalici” català. Pero tant léscreix de Tortosa, com lésponsalici català, nomesobliguen al marit si la dona va verge al matrimoni, mentres que léscreix valencià esobligatori per al marit, sempre que la dona aporte dot, independentment de la seuavirginitat.

Al respecte afirma Honori Garcia: “La imposibilidad de atribuir la paternidad del“escreix” valenciano a las instituciones similares del resto de España y del derechoromano que antes se han enunciado, da motivos para creerlo de origen consuetudinarioy tenerlo por institución practicada por los muzárabes valencianos, máxime cuando enél se ven combinados elementos romanos con otros musulmanes…Unidas estas dosinstituciones la “donatio ante nuptias” y la “hadia” musulmana, nos dan todos loscaracteres del “escreix” valenciano; y esta unión sólo pudo realizarse por el contactode dos civilizaciones, la romana y la musulmana, que establecieron los muzárabes…”

Una atra institucio propia dels furs valencians, consistix en que, mort el marit, la mullerte dret a disfrutar dún any dúsufructe dels bens del difunt. Passat eixe any, la viudapot exigir als hereus llegals, que li tornen els bens aportats per ella al matrimoni(eixovar, dot) i aquells que li donà el marit (escreix). Lliggam un extracte: “Com lomarit dalcuna fembra sera mort los fills o qualque altre hereu…no pusca alcuna cosatocar ne administrar…entro que la muller sia pagada de lexovar, e de la donacio pernupcies e de les altres coses quel marit dona a la muller el temps quel matrimoni fo feytentre ells” “Si morra lo marit: la muller no pusque demanar lexovar dins un any…”.

Déste dret diu Honori Garcia que es “institución genuina del derecho valenciano”.Diu que posteriorment es modificà concedint a la viuda unicament el dret dáliments“para corregir la discrepancia tan profunda entre las antiguas costumbres y las nuevasleyes”. Esta institucio, una volta descafeinada, fon incorporada a la “Costum” deTortosa ya que, “Quizá entre los muzárabes tortosinos y valencianos se guardara eseusufructo vidual”. Este dret genuï valencià, séscampà per terres catalanes. HonoriGarcía afirma que: “en Cataluña fue minando el terreno al mismo usatje: Vidua”…finsaplegar a substituir-lo. Va ser fora de Valencia, a on esta institucio, prengue la

denominacio de “any de plor”, denominacio posteriorment acollida pels valencians.Afig Honori Garcia que: “Los juristas encargados de la redacción de los Fueros,debieron encontrarse con este usufructo vidual que contradecía la construcciónromana de la dote y la separación de bienes”.

Passat el “any de plor”, la viuda tenia dret a mantindre l´usufructe dels bens del difuntmarit, mentrimentres els hereus no li tornaren els bens que ella havia aportat almatrimoni (eixovar, dot), aixina com aquells que el marit li havia donat en vida(escreix). Els Furs ho regulen escomençant: “E sils parents no li volran retre com lanysera complit…”

Esta institucio, originariament indisoluble del “any de plor”, acabà configurant-se coma una nova institucio. Honori Garcia escriu que: “El legislador de Valencia, considerólos derechos de la viuda como penalidad civil impuesta a los dichos herederos por sumorosidad en el pago de la dote y escreix”. Diu que aço confirma la “permanencia dela costumbre ancestral del usufructo vidual”. Continua afirmant que “Esta formaecléctica de armonizar uno y otro derecho, el indígena y el romano debió tener fortunaentre los juristas del siglo XIV porque la constitución “Hac nostra”… dada por PedroIV en las Cortes de Perpiñán de 1351, se acogió en Cataluña la instituciónque…recibió allí el nombre de tenuta”. Hem de saber que este nom de “tenuta”, estotalment extrany a la llegislacio valenciana.

Fins a este punt hem vist la regulacio dels Furs, per al supost, en que la dona, teniacapacitat economica per a aportar “eixovar-dot” al matrimoni, rao per la qual en unregim de “separacio de bens”, eren bens propis, que se li retornaven al quedar viuda,junt a l´”escreix” que li havia donat el marit, per haver aportat dot.

Pero era possible que la dona no poguera aportar res al matrimoni. I com si la dona noaportava “dot”, no tenia dret a que el marit li donara l´“escreix”, al faltar este, esquedava en l´indigencia. Pero aixo ho eviten els Furs al regular que: “Aquell qui per savoluntad pendra per muller alcuna fembra verge, o no verge, e no pendra ab ella alcunsbens…que ella pusca demanar en los bens del marit LXX morabatins dels milsmorabatins…”, concretant que eixa proporcio del 70 per mil dels bens del marit, escalcula descontats deutes i carregues.

Diu Honori Garcia: “En uno y otro caso se refleja la tendencia musulmana de que lamujer obtenga siempre ventaja pecuniaria en el matrimonio y la tendencia hispano-goda de que no exista matrimonio sin donación que el marido haga a la mujer…Estafusión de elementos musulmanes e hispano-godos necesariamente ha de ser anteriora la reconquista. No es probable que sea influencia catalana porque la legislación delPrincipado, ningún derecho concede a la mujer en este caso, aplicándose la quartauxoria justineana por importación del derecho romano, ni tampoco tortosina porque laC.12.R.1ª, L.V de la Costum ya está tan romanizada que más bien es adaptación dedicha quarta uxoria que precepto de origen consuetudinario”

Proseguix exponent Honori García: “Y si de la naturaleza del derecho de la viudaindotada se pasa a su cuantía, ¿De donde hemos de suponer procedente el setenta pormil? Como ninguna de las legislaciones españolas la establece, por la fuerza se la hade considerar o facticia o consuetudinaria. No es probable que sea creación de los

redactores del código de Jaime I porque lo más natural es que al establecer esta cuotase atuviesen a la establecida por el Derecho romano que gozaba de autoridad”

Arcadi Garcia i Sanz, en la p 150 de “Institucions de dret civil valencià” nos informadún atra “…originalitat del dret valencià, de la que no en coneixem altres exemples dela baixa edad mitjana ni de la moderna…”. Es tracta del “…còmput dels graus deparentesc en la línia col·lateral…” definits en uns furs “…que son tots de Jaume I i,provablement, provenen de la primitiva Costum de València, de 1239”. Diu que esseguix “el mètode canònic del Decret de Gracià, i no pas el civil de la Instituta”

Segons els nostres Furs, “menor sia dit tro a XX anys…” El dret romà i el de Tortosa iLleida, léstablien en 25 anys. Tambe era distint del dret aragones i del català.

Al catalanisme no línteressa vore la multitut dévidencies que demostren que Jaume Ies trobà en un poble valencià, descendent dels iberorromans valencians, que practicavales seues costums i que parlava el seu romanç valencià derivat del llati vulgar. El nou reicristià de Valencia, no feu mes que constatar-ho i respectar-ho. Per a qualsevol personanormal, es impensable que els redactors dels Furs, inventaren noves institucionsinexistents previament, tenint a la ma el dret romà, els “Fueros de Aragón” i els“Usatges de Barcelona”, junt a mes “Costums” i “Codis” dátres llocs. Pero com elsacatalanats estan acostumats a inventar histories inexistents, pensen que Jaume I, teniael mateix problema que ells i inventava dret inexistent.

En els articuls sobre “Els cristians valencians que trobà Jaume I”, varem coneixer als“valentini” que estaven junt a catalans i aragonesos en lépoca de la reconquista. Huihem conegut algunes de les seues costums, moltes de les quals regularen la vida delsvalencians fins a lábolicio del Furs del Regne de Valencia.

LA CONTINUITAT PRE I POSTJAUMINA DE LES DEMARCACIONS TERRITORIALS


Mateu y Llopis, escrivia en la revista “Ampurias”, toms VII-VIII - 241 (Barcelona1946): “Se comprueba la continuidad de lo ibérico, es decir, del hecho geográfico eindígena, en el período de la Reconquista, con evidente repetición de demarcaciones,límites y distribuciones territoriales varias” Posarem alguns eixemples.

En la pag 171 del llibre “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”,consta, referit a 1268, “Sentencia en la que se resuelve, una vez oidos los moros másancianos de Cocentaina, que las alquerías Gayanes y Foncesielles, no pertenecen altérmino de Perputxent...” De la p. 173, del mateix llibre, (abril de1268), es la “Ordendel rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina yasesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquellavilla, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres yBocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos.”

Andre Bazana, en “Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d’Uixó, (Castellón)”diu: “El distrito rural de Shūn, corresponde más o menos al territorio actual delmunicipio de la Vall dÚixó; es decir que los límites administrativos de época islámicahan sido conservados a pesar de la conquista cristiana del siglo XIII”

Del 16 dágost de 1307, es el document pel qual Jaume Perez, i uns atres juges arbitralspronuncien sentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat.Llegim : “Et presents testimonis n'Eximen Sanchiz de Thovia, Esteven Roca, en PelegríPeriz, et Mahomat Atzaneti, alemín de Picacen, et Mohamat Abenahir, alemín deMonserrat”

Es comprova com la “tabula rasa”, posterior a la reconquista, en la quals elscatalanistes volen que pensem es un atra de les falsetats que els interessa escampar. I¿com sáclaririen? ¿En quina llengua? Per a comprovar-ho, es important comentar ladelimitacio territorial del terme de Siurana, en la dita “Catalunya Nova”, que tingue llocen 1154 i en la qual participà gent “…que vingueren de Valencia”.

Hem de saber, que el territori de Siurana fon lúltim territori de láctual Catalunya“sots senyoria de moros”, que fon conquistat en lány 1153. En 1154, “Actum est hocVIIº idus setembris, anno ab incarnatione Domini MºCºLºIIIIº”, es fita el terme deSiurana. Llegim: “…cerquam lo terme de Siurana ab los sarayns de aquell loch”.Sabem que “per major autoritat trametem letres sagellades del comte de Barcelona aValencia a n’Amnecqa et a n’Ustalbo et a los altres sarayns, los quals foren deSiurana, que a nós trametesen letres en qual manera devia anar lo terme de Ciurana”,en contestacio de les quals, “…aquells trameteren a nós letres en qual manera deviaanar <e> en qual manera ells lo tenien”. No obstant, “Altra veguada enquerim lossarrayns de la Ribera, los quals foren de Siurana, en qual manera devia anar”, i encontestacio, “aquests de la Ribera, acordaren-se ab les letres [los altres] quevingueren de Valencia” El document, procedix a continuacio a la descripcio del terme,contant-nos que en “aquestes demostrandes foren molts hòmens cristians et sarahins et

juheus”, passant-se a nomenar els assistents i firmants, a renglo seguit. En el documentconsta que lácta de delimitació de 1154, fon copiada en 1283: “Açò és translatfeelment trensladat pres de una carta original, ninguna cosa ajustada ni deminuïda,anno Domini Mº CC LXXXº IIIº, quarto idus iunii…”. Varies versions dún documentdatat en 1173, fan referencia a la delimitacio de 1154 “…axí aquells sarahins aquellstermenaren e mostraren”

Els documents, foren estudiats lány 2003, per Antoni M. Badia i Margarit, en la revista“Estudis romànics” nº 25 (p. 7-38), en lárticul “Ús formal del català a la CatalunyaNova els anys 1154 i 1173…” Diu Badia: “Per tant, les fonts històriques existents enspermeten, si no afirmar, almenys establir amb versemblança que, en el mes de setembrede 1154, havent estat preses en consideració les referències trameses pels sarraïns deValència i les declaracions personals dels de Serós i de la Ribera, quedaren fixades,mitjançant informació pública i testifical, les afrontacions de Siurana i de tot el territorique li corresponia.”

Els fets relatats, no quadren ni en calçador en les teories catalanistes. ¿Els vencedorscridant als vençuts per a delimitar els termens? ¡A sant de que! ¿Com es que sénteniensense tracmany, torcimany o traductor? Al respecte, Badia estudia “...l’ús del romançen les sessions recollides a la delimitació de 1154 i al sagramental de 1173”, diguentque independentment de que el document original de 1154 haguera segut o no, redactaten romanç, “Penso que tothom ho acceptarà: les reunions de 1154 i de 1173 es feren enromanç català com a llengua d’un sol grup humà.”

O siga que “tothom” acepta que en lúltim territori conquistat de láctual Catalunyaexistia “un sol grup humà”, format per aquells que eren cristians i aquells queprofesaven líslamisme, i que tots parlaven romanç.

I si en territori valencià, el canvi del poder definitiu a mans cristianes séscomençànomes 70 anys mes tart. ¿Per qué sénrossinen els catalanistes en que en Valencia noexistia “un sol grup humà”, format per aquells que eren cristians i aquells queprofesaven líslamisme i que tots parlaven romanç? ¿Per qué mantenen que alsdescendents dels iberorromans valencians, els passà justetet lo contrari? I la resposta essenzilla: si els catalanistes reconegueren que en Valencia ya es parlava romanç valenciàpreviament a la vinguda de Jaume I, ¿Quina excusa tindrien els catalans per a apoderar-se de tots els nostres classics en llengua valenciana? ¿Qué els quedaria ad ells?¿No res?

Badia i Margarit, estudiant la possibilitat de que el document original del que parlem,estiguera redactat en romanç, afirma que sent que els qui havien vixcut baix el poderdels musulmans, no coneixien el llati, el document es podia haver redactat en romanç,perque “Ningú no havia de poder retreure’ls mai que haguessin signat allò que noentenien”

Curiosament, si donem per bo que els documents de 1154 i 1173 foren redactats enromanç, fent cas de que “Açò és translat feelment trensladat pres de una carta original,ninguna cosa ajustada ni deminuïda”, diu Badia que aço situaria“...ambdós documentsen un dels primers llocs, si no el primer absolut, dins la prelació cronològica de textoscongruents i sencers escrits en romanç”, estranyant-se de que “això s’esdeveniajustament a la Catalunya Nova”.

I no resulta gens difícil comprovar, que el romanç en que esta escrit el document, res tea vore en el català que es posa de manifest, per eixemple, en el “Llibre dels judicis” o“Llibre jutge”. Llegim en fragment primer de la primera mitad del XII: “Àlias quant ésa la facultad del aüd o la possession debita és o ayuda de acstal guisa...” Llegim delsegon fragment de 1180-1190: “...o per mandament reial foron encombrats qe non oprogron ademplir, aicelò enfre sis meses.”

Sent que el romanç en que esta escrit el document, es prou mes paregut al romançvalencià que al català, i sent que el document es un mes dels que tomba moltes ideespreconcebudes, deu ser la rao per la qual Badia i Margarit, seguint léstrategiacatalanista de poder dir una cosa i la contraria segons convinga, afirma: “De provanomés n’hi hauria una: el document original. I aquesta prova no existeix”. No se siBadia es dona conte de que en eixa postura, esta posant en dubte, per eixemple, lafiabilitat del “Libre dels Feyts” del rei Jaume I, aixina com la possibilitat déstudi delromanç en que es troba escrit, ya que la primera copia coneguda del “Libre dels feyts”es de lány 1343.

En la pagina web de “Unitat nacional catalana” consta escrit titulat “De com elsespanyols censuren, escapcen i reescriuen la Història”. Diuen: “2.1.1492.- Els estolscastellans i d’ altres nacions, també senyors catalans, entren a la ciutat de Granada, onhi ha un 70% de musulmans, un 20% de cristians mossàrabs i un 10% de jueus, entreels seus 300.000 habitants, sols uns 500 són d’ origen àrab. La població hi ésbàsicament bilingüe: àrab i aljamia (romanç andalusí, dit “mossàrab”). Curiosamentla islamització/arabització fou completa a Xarq-al-Andalus, mentre a Granada no hofou.”. Qualsevol valencianiste podria suscriure el contingut de léscrit, en límportantmatisacio de que els qui realment defenen en Valencia eixe destrellat acientific, son elsacatalanats que manen en les nostres universitats, els quals bavegen, nomes sentir parlardels catalans, els seus amos.

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (I)


En els nostres Furs, es nomenen algunes unitats metriques valencianes, constatant-se undesig dúnitat “en tot lo Regne”. En “Dels establiments e dels manaments del princep”llegim: “Una costum, una moneda de lig e de pes e de figura, una alna, un quarter, unalmut, una fanecha, un kafiç, una onça, un march, una liura, una arrova, un quintar, eun pes e una mesura en tot lo Regne e en la ciutat de Valencia sia per tots temps.”

Anem a intentar contestar una pregunta: ¿Respecta Jaume I les unitats metriques quegastaven els descendents dels iberorromans valencians previament a la seua vinguda, one va institucionalisar unes atres que tenien el seu orige en els pressunts “repobladors”.

En una primera aproximacio, sorprendria que tingueren el seu orige en els pressunts“repobladors”, sent que eren distintes de les de qualsevol atre lloc. No obstant, elsnostres catalanistes, tan acostumats a inventar, podrien pensar que Jaume I, se les traguede la manega.

Considere que es un tema important, perque eixes unitats metriques, han caracterisat,individualisat i acompanyat al poble valencià, des de no se sap quan (com vorem), fins aque Isabel II adoptà oficialment el sistema metric decimal lány 1849. No obstant,barcelles, almuts, canters, arroves, fanecades…varen oposar resistencia a la desaparicio.Hui, en els camps valencians es seguix parlant de “fanecades” (o “tafulles”) i moltsproductes continuen comprant-se i venent-se en “arroves”.

De nou anem a comprovar que la veritat es troba en la continuïtat del sistemametrologic anterior a la vinguda de Jaume I, i no en la creacio “ex novo” ni en laimportacio de sistemes dels pressunts “repobladors”. I eixa continuïtat, es una provames, que posa de manifest la mentira catalanista.

Escomencem per les unitats de pes. Si partim de la “Lliura de taula”, equivalent a 12onces, teniem el divisor de la “Mija lliura”. Un “Marc de taula”, estava compost per8 onces. Seguint per l´“Onça”, teniem els seguents divisors successius per dos: “Mijaonça”, “Quart dónça”, “Mig quart dónça”, “Argensos” i “Mig argensos”. Estultim, es dividia en 18 “Grans”. Per a que es veja el grau de precisio, un “Gra”equivalia a un poc mes de 5 centesimes de gram. ¡I encara existia el “Quart de gra"! Siestudiem els multiplicadors de la lliura, pasem a la “Arrova”, composta per 30 lliures,tinguent com a divisors la “Mija arrova”, el “Quartó” i el “Mig quartó”.Multiplicador de lárrova era el “Quintal”, format per quatre arroves.

El sistema tenia variacions segons lo que es pesava. Aixina, existia la “Lliura de carn”(36 onces), la “Lliura major o del peix salat” (18 onces), la “Lliura del peix menutfresc” (16 onces), el “Doble Marc de la Cambra o dels argenters” (15 onces).Lárrova de la farina era de 32 lliures i encara hi havia una atra de 36. En conseqüencia,hi havien 3 quintals distints, segons lárrova de que es tractara. (120, 128 y 144 lliures).

Felip Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu: “Yprueba de esta persistencia de valores anteriores a la Conquista es la diferencia depeso del marco del nuevo reino respecto de los marcos de los países conquistadores.”

El català Josep Pellicer i Bru, en el seu llibre “Repertorio paramétrico metrológicomedieval de los reinos hispánicos” (1999) diu: “Veremos pues que en Portugal,Galízia, Asturias, Vascongadas, Aragón, Valencia, los patrones originarios de losdiversos grupos o etnias que se establecieron en la antigüedad, resistieron losembates, las evoluciones, cambios, desde el año 500 hasta principios del siglo XXhasta el S.M.D. Sus acoplamientos intermedios al marco, sin renunciar a sus pesosmayores, p.e. el quintal, demuestran su resistencia al cambio. Catalunya y Mallorca seconducen de forma diferente. Incluyen en su sistema monetario el uso del Marco deColonia pero mantienen su sistema comercial”

En la “Gaceta Numismática” nº 41.Barcelona 1976, pp. 45-55 consta el seu treball “Elspesals valencians i llurs orígens”. Escomença indicant que “…a l'any 1825, a València,hi romanien dos «pondera» que al menys 2.000 anys A.C. ja eren emprats a l´Àsiamenor per a pesar mercaderies i que van ésser aportats per l´arribada de mercaders-colonitzadors a les costes del llevant mediterrà, situació que per lo prou documentadaens permet de no comentar-la en aquest estudi.”

Pel citat estudi, coneguem que el “Marc de la cambra o dels argenters de València ésigual o assenyaladament aproximat als marcs de Limoges, Florència, Roma, Tours,etc.”

Pero les conclusions mes espectaculars son:

1.- Que la lliura de taula o de comerç valenciana te el mateix pes que la mina fenicia(362 2/3 grams),

2.- Que el “talent fenici dímer es correspon amb el càntir o quintar de 120 lliuresvalencià”,

3.- Que “El pes de la lliura major de València (lliura major o del peix salat) coincideixamb la mina aqueménida mera de 544 grams”

4.- Llegim: “… és el pes del cántir o quintar gros o fort valencià de 144 lliures (52,224Kg) i es correspon com veiem amb el talent àtic fort que Solon va emprar per lareforma i que no és més que el dímer de l'Euboic (26,112 quilos)”.

Al final del treball “Els pesals valencians i llurs origens”, hi ha un resum en castellàque passe a reproduir: “En este examen de pesos valencianos y su relación con lametrología antigua, se consideran las libras en uso antes del sistema métrico decimal ytambién todas las marcas conocidas en el reino de Valencia. Su relación con elBabilónico, Fenicio y otros pesos se atestigua por medio de un estudio breve y rápidoque conduce a una nueva estructura de los pesos y medidas peninsulares”

Es coneguda la generalisada tendencia a la reduccio dels pesos en el pas del temps.Aixina, l´any 1852, la lliura de Castello pesava 358 g i la de Valencia 355 g.

Recordem lo que escriuen S. García-Obregón, M.A. Alfonso-Sánchez, A.M. Pérez-Miranda i J.A. Peña, del “Departamento de Genética y Antropología Física, Facultadde Ciencia y Tecnología, Universidad del País Vasco”, D. Arroyo de “ProgenieMolecular, Valencia” i C. Vidales, de la “Unidad de Genética Molecular, PoliclínicaGipuzkoa”, en el seu estudi “Genetic position of Valencia (Spain) in the MediterraneanBasin According to Alu Insertions” (Traduixc de lángles): “Historicament, el marMediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisacio occidental, iha segut léscenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques.La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer désta regio un importantlloc dátraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà elMediterraneu i aplegà a la peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001).Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns délls dátres partsdel Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actualshabitants de la regio de Valencia.”

I totes les aportacions tant genetiques com culturals déixos pobles, contribuiren adefinir la personalitat del poble valencià diferent i diferenciada de qualsevol atra del seuentorn. Hui hem vist que lórige dálguns pesos valencians que nos han acompanyat finsal s. XIX, es anterior als romans, i fon respectat i continuat durant el periodo de religiooficial islamica. Jaume I es trobà en valencians, descendents dels iberorromans, quetenien el seu propi sistema ponderal i el respectà. No li feu falta inventar-se res nicopiar-se de ningu, contrariament a lo que fan els nostres catalanistes, que no fan mesque inventar-se mentires, copiar-se-les entre ells i escampar-les en diners publics, besiguen dels amos catalans, be de tots els valencians.

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (II)


Hui continuarém en el sistema monetari valencià format pel conjunt “lliura”, “sou” i“diner” procedents dels “librae”, “solidi” i “denarii” romans, que encara hui es manté enAnglaterra: “pounds” (lliura), “shillings” (chelí), “pence” (penic). Inclus el “dinar”musulmà, ve del“denarii” romà.

Lúnitat del sistema monetari valencià era la “Lliura”. Una lliura es dividia en 20“Sous” i un sou en 12 “Diners”. Si léstudiem a continuacio d´haver vist el sistema depesos, es per lévident relacio que guarden i que consistix en que dún pes exacte, dúnmaterial determinat, es trauen un numero concret de monedes. Vejam un eixemple apartir dels Furs: “Lo march haje, e contingue en si.viij.onces e onça haje, e contingueen si vint e quatre diners…” Si 1 “marc” son 8 onces i 1 “onça” son 24 “diners”, vol dirque dún “marc” de pes es traurien 192 peces o “diners” (8 x 24 = 192). “…de dinersque sien de setze sous lo march” Si els 192 “diners” els dividim per 16, constatem queun “sou” equival a 12 “diners” (192 / 16 = 12).

Robert Ignatius Burns, en la p. 151 de “Diplomatarium I”, diu: “De bon principi, el reiencunyà un sistema monetari especial per al regne de València amb el propòsitdeliberat de “reformar” (la paraula és seva) el centre econòmic islàmic i de polititzar-ne àdhuc la moneda.” Efectivament, en el “Liber Privilegiorum Civitatis et RegniValencie”, consta privilegi de lány 1.247 “De moneta regalium et de lege, pondere acalliis pertinenciis et ordinacionibus eiusdem” llegim: “…debitum juxta christianorummorem in melius reformare, ut abjectis vetustatibus…”. I com la paraula de Jaume I “esseva”, deu ser la rao per la qual als catalanistes els cou i els fa plorar, reconeguent eneste cas, lórige autocton del nostre sistema monetari, al constatar que Jaume I parla de“reforma” i no dínvencio, a la qual ells, els nostres catalanistes, estan tan aveats.Comprovem com, el sistema monetari valencià, no te res que vore en els catalans.

En el privilegi que hem nomenat, el rei En Jaume instituix els “Reals de Valencia” enun valor de 3 diners, “Quam monetam volumus et statuimos quod semper appellatur etvocetur reals de Valencia…”, estenent el seu us al Regne de Mallorca “…eius usus sitsingularis et publicus in civitate et regno Valencia et in civitate et regno Maiorice et ininsulis Minorice et Evice…”. Tambe de 1247 es la “Taula de canvis”: “…statuimusquod tabula presentis monete regalium Valentie duret in civitate et toto regnoValentie...” 12 reals de Valencia es canvien per 18 diners de Barcelona.

En 1258, Jaume I, crea el “diner barcelones de tern” de 3 diners, a imitacio del “real deValencia”. Mateu i Llopis nos informa en la p. 17 de “Sobre la política monetaria deJaime I y las acuñaciones valencianas de 1247 y 1271” que “…la nueva moneda deBarcelona, se inspiró artísticamente en la valenciana…”

Lány 1263, Jaume I autorisa a “Arnaldo Laurencii” a fer moneda “que vocaturmillarensis”, a imitacio de les musulmanes, per a favorir el comerç.

I es que no hi havia dubte de la superioritat del sistema monetari valencià anterior a laconquista, “reformat” pel rei Jaume I. En la p. 294 de “Historia de los Condes de

Urgel”, Próspero de Bofarull nos informa de que: “…quedó abatida y con poca estimala de los condes de Catalunya, por ser la que ellos batían de metal bajo y sin plata; yya no corría sino en sus tierra, y aún sus mismos vasallos la aborrecían, porquesacándola de los límites de sus señoríos, todos la menospreciaban como a cosa de pocovalor y quilate”. En la p. 115 de “El feudalisme comptat i debatut: formació i expansiódel feudalisme català” el seu autor, Miquel Barceló escriu: “Crec que les emissionsamb la inscripció Raimundus Comes a partir de 1069 poden ser explicades com elprimer assaig comtal, imperfecte i circumstancialment reeixit dórdenarmonetariamente la jerarquia dels feudals”. I hem de saber que lány 1024, els dinersvalencians ¡dór! ya circulaven per Catalunya, segons es despren de la mateixa paginadel mateix llibre: “…en un document de 1024, séstablia el pagament del cens dúnmolí en mediam unciam auri Valencie”

Es previsible, que els valencians descendents dels iberorromans, independentment de lareligio que professaren, o de que la religio oficial de la seua terra fora la islamica,havien de sentir-se orgullosos de la evident superioritat del seu sistema monetari,comparat en els dels territoris cristians circumdants.

Continuarém en les denominacions de les mesures de liquits o gra. Si parlem de liquits,per al vi, teniem el “canter vinader”, que es dividia en “mig canter”, “quarta” i “mijaquarta” i per a lóli, teniem la “arrova oliera” i la “mija arrova”. Mes interessants irelacionades en mides superficials i en consecuencia de llargaria, son les mesures per amesurar cereals. Lúnitat del sistema valencià es la “Barcella”. Divisors successius permitat son la “Mija barcella”, el “Almut” i el “Mig almut”. Multiplicadors de la barcellatenim la “Faneca”, composta de dos barcelles i el “Cafis” format per 12 barcelles.

I tornem a fer-nos la pregunta de rigor: ¿Dugueren els pressunts “repobladors” aValencia les mesures de les que hem parlat? I la resposta es un NO com un cabaç.

Hem de saber que no hi ha qui discutixca que la paraula “barcella” es propia delromanç valencià anterior a la reconquista. Coromines diu que “potser provinent del ll.vg “particella” diminutiu del ll. particula”. En la ponencia de Máximo Torreblanca enel “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” (Valencia 2001)llegim: “La forma “barcella”, se documenta por primera vez en el “Llibre delRepartiment” del Reino de Valencia”. I si lúnitat del sistema de mesures es dórigevalencià, dificilment no ho sera el sistema complet.

Les paraules “cafis”, “almut” i “faneca”, deriven de les paraules arabigues “qafiz” “al-mudd” i “fanīqa”. No tenen pinta de ser massa catalanes ¿veritat que no? Pero encarapoden haver-ne alguns, que poden pensar que lórige siga lleitadà, enganyats per lallegenda que conta que els lleitadans nos dugueren pesos i mesures, i sent que estes tresmesures, formaven part del seu antic sistema, (abandonat i substituit posteriorment pelsistema de Barcelona, de “quartera” i “quartans”).

El Sit campeador, va sometre a Valencia a un siti de mes dún any abans de la seuaentrada en la ciutat. El desabastiment feu que en línterior de les muralles, aumentarenconsiderablement els preus de les viandes. En la Cronica General de 1344 consta lo queescrigue un moro de línterior (Ben Alcama): “E estonce Albenalfarax, un moro queescribió esta historia en Valencia en arábigo, puso como valian las viandas, por vercuanto se podía tener la cibdad, e diz que valía el cafiz de trigo once maravedís, e el

cafiz de la cevada siete maravedis, e el cafiz de las otra legumbres seys maravedís: e elarroba de la miel quinze dineros, e el arroba de las alcarchofas una tercia demaravedí…e la libra de la carne de carnero seys dineros de plata: e la de vaca quatrodineros”. Si la traduccio es exacta, es despren que els valencians descendents delsiberorromans valencians no necessitaren que ningu duguera lo que ya tenien.

I es que la realitat, fon mes be al contrari. Imma Ollich i Castanyer, autora del llibre“Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l´Esquerda, 1991-1994…”reconeix en la p.78 del seu llibre que en el sigle XIII, des de Valencia, “…estransfereixen certes mides i mesures a l´ambit català…”

Continuem comprovant com el sistema metrologic valencià te el seu orige en elsdescendents dels iberorromans valencians immersos en una civilisacio dominantislamica. Jaume I respectà les mides i mesures en les quals vivien els “valentini” quetrobà quan el poder canvià a mans cristianes.

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (i III)


Continuem en les mides valencianes tant superficials com de llargaria, evidentmentrelacionades perque una superficie es la multiplicacio de dos distancies.

Començant per les mides de llongitut, hem de partir del “Alna” o “Vara”, que en elsistema metric decimal es correspon en 906 mm. La vara es pot dividir be en 4 “Pams”,be en 3 “Peus”. Multiplicador de la vara es la “Corda”, formada per 45 vares. El pam esdividix en 12 “Dits” i el “peu” de 12 “Pulgades”. Un dit es dividix en 12 linees. I una“Braça” o “Canya”, equival a 9 pams. Mes mides antropometriques son el “Colze”, la“Passa”, i la “Milla”, equivalent a mil passes. Es curios el “Eixem”, definit per OnofrePou en el “Thesaurus Puerilis” en lápartat “De les medides de la terra” com “distanciaentre lo dit gros y segon estesos”, aclarint “ques diu en Valencia xem: en Catalunyaforc”

Ara anem a comprovar lo “sabuts” que son els nostres catalanistes. En el DiccionariValencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, laGeneralitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en l’entrada“pam” diu: “…El pam comú és la huitena part de la cana” I en l’entrada “cana” diu:“Antiga mesura de longitud dividida en huit pams”. Si busquem estes definicions en el“Gran Diccionari de la Llengua Catalana” de l’Enciclopèdia Catalana vegem que lesque consten en el “Diccionari ¿Valencià?”, senzillament son copies, diferenciant-seunicament en que canvien “petit” per menut, “vuitena” per huitena i “vuit” per huit, delo qual es despren, que l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la GeneralitatValenciana i Editorial Bromera, no tenen ni punyetera idea de lántic sistema metrologicdel Regne de Valencia, sospitant que segurament, no saben ni que ne teniem un depropi. La “cana” catalana de Barcelona, equivalent a 1,5550 m no te res que vore en la“vara” valenciana. En consequencia, la definicio que donen de “pam” resulta unaaberracio per als valencians. Si fora deveres allo de que hi ha que deixar la filologia alsfilolecs, i tots els filolecs son com els de l’Institut Interuniversitari de FilologiaValenciana ¡Anem aviats! De la Generalitat Valenciana, estem acostumats a esperarqualsevol cosa que vaja en contra dels valencians, i dels que tiren bromera ¡nihil novosub sole!

Deixem-ho correr, sense esperança alguna de que ho corrigguen, i estudiem les midesde superficie valencianes. I hem de saber, que lúnitat de superficie es la “Fanecada”,que es dividix en “Quartons” i en “Braces quadrades”, de forma que un quartó, te 50braces quadrades i es la quarta part de la fanecada. Una braça quadrada te 81 “pamsquadrats” i cada pam quadrat, 144 “dits quadrats”, cada un dels quals te 144 “lineesquadrades”. Multiplicadors de la fanecada tenim el “Jornal” o “Cafissada” compost per6 fanecades i la “Jovada” de 36 fanecades.

Anem a traure la superficie en m² de la fanecada a partir de les indicacions dels Furs:En “De corda de soguejar la terra, e del preu de les jouades” llegim:

“La corda ab la qual les jouades, e la terra es soguejada, e mesurada ha vint bracesreals, e en cascuna corda ha quaranta e cinch alnes de la ciutat de Valencia”

Si la corda te 45 alnes i lálna es de 906 mm, la llargaria de la corda es de 906 x 45 =40.770 mm = 40 m 77 cm. Si la corda te 20 braces reals, una “corda quadrada” tindria400 braces quadrades, es dir 40,77 x 40,77 = 1.662,1929 m².

“La mija fanecada de terra ha de cascun costat deu braces de la dita corda, e axi hacent braces quadrades”

Si mija fanecada te 100 braces quadrades vol dir que 1 fanecada ne te docentes. Si 400braces son 1.662,1929 m², docentes es la mitat, es dir 1662,1929/2= 831,09645 m².

Acabem de deduir, que la superficie dúna fanecada es de 831,09645 m², dá on unacafiçada serien 831,09645 x 6 = 4.986,5787 m² i una jovada 831,09645 x 36 =29.919,4722 m². El “mestre” universitari, Enric Guinot, en la precisio que el caracterisa,escriu en “Repartiments a la Corona d'Aragó (segles XII-XIII)”: “Al repartimentvalencià, la mida de referència general fou la jovada, equivalent aproximadament a 3ha (= 2,99 ha), amb uns divisors que són la cafissada (1/6 jovada = 0, 5 ha), i lafanecada (1/6 cafissada = 833,3 m²)”. I yo em pregunte, ¿Com vol que líxquen elsnumeros si no sap fer-los? ¿Podrien els “sabuts” de l’Institut Interuniversitari deFilologia Valenciana deduir la superficie de la fanecada partint de la “cana” catalana?Els repte a fer-ho.

En el Llibre del repartiment, en donacio del 3 dóctubre de 1.237, llegim: “Et domospro stabulo, de Hubecar Almatia; et III fanecatas pro orto in Roteros”. Es indubtable,que el rei en Jaume conexia que els valencians mediem en fanecades un any abans de laseua entrada en la ciutat de Valencia.

Hem de saber, que pel sur dÁlacant, es conserva un atra mida superficial: la “Tafulla”.Tambe Jaume I la coneixia, quan diu en els Furs: “Que L tafules no eren sino duesjouades de Valencia, que no fan sino XII cafices de sembradura.”

I encara tenim mes mides propies i genuïnes. Per al cabal dáigua tenim la “Fila”. Unafila es láigua que ix per un forat dún pam quadrat a cinc pams de velocitat per segon,de modo que equival a un cabal de cinc pams cubics per segon. “. En la p. 223 de“Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia” tenim un eixemple: “Vallanca,tiene en su acequia cinco filas de agua, por haber cinco palmos de ancharia, y uno defondo”. A un conjunt de dotze dotzenes diguem “Grossa”. A un conjunt de troncs per aser conduits pel riu “Almedia”. Vejam-ho: “Que algú no gos tenir almedies de fusta enlo riu de vers la vila”. I es evident, que este estudi no es exhaustiu. Ne tenim mes.

Pero lo que es cert, que no tenim “palmades”, ni “polzades” ni “colzades”. Dubte quequan Jaume Gaçull escriu “Puix canes ni banyes per dies no venen” pretenguera medir8 pams catalans en un pel del cap. No tenim “quarteres”, ni “quartans” ni “picotins” ni“destres” ni “tornalls” ni “càntirs”. No tenim “roves” ni “unces”. Tampoc tenim“mujades”, ni “mulneres” ni… Es curios llegir en la “Real Orden de 9 de diciembre de1852, por la que se determinan las tablas de correspondencia recíproca entre las pesasy medidas métricas y las actualmente en uso”, referit a Barcelona: “La vara...Es la deCastilla”; “La fanega superficial...Véase Castilla” ¿No erem els valencians els quiestavem castellanisats?

I en esta serie d´articuls, hem vist que els valencians teniem el nostre sistemametrologic genuï i que els catalans no tenien res que necessitarem. Hem comprovat comhi han components del sistema, que no es que siguen anteriors a Jaume I, ¡es que n´hihan alguns anteriors als romans! I els valencians, a través dels temps, els hem mantingutpassant a formar part de les nostres arraïls, que com hem comprovat, son molt fondes.Per aixo fan tanta força els catalanistes, en intentar el desarrailament del poble valencià,sense parar de copiar-se entre ells els trellats que s´inventen per separat, escampantmentires a manta. Fem, entre tots, que fracassen.

Per a acabar, ve al pel, el poema de Xavier Casp que diu: “Va naixer perque calia /Ningu no ha sabut mai / el dia. / Valencia es el nom. / La patria es presencia / iessencia. / I yo estic i estare / on ella està. / Soc tant si vullc com si no vullc, / ¡que sique vullc!, valencià.”

ELS MUSULMANS EN VALENCIA. LÉLEMENT BEREBER


Hui anem a vore, com en el periodo musulma de Valencia, hi hague una importantpresencia d´“imazighen” o berebers, procedents del “Mághrib” (actuals Tunicia, Alger,Marroc...). No procedien de la peninsula arabiga i per tant, ni eren araps, ni parlavenarap. Parlaven la llengua “tamazight”.

Diferenciant conceptes, hi ha que aclarir que els pobles berebers, en temps de laconquista d´Hispania s´havien islamisat, es dir profesaven líslam, eren musulmans.Pero no s´havien arabisat, no parlaven arap i per supost no eren araps. ¿Hi ha algu quepense que si un valencià es convertix actualment a líslam deixa de ser valencià?¿Tindria el valencià convertit, lóbligacio de deixar de parlar en valencià?

La presencia historica dels berebers en Valencia, fa que els nostres “arabistes”universitaris (Carmen Barceló, Míkel De Epalza...) es posen dels nervis, pot ser, per nohaver-se proclamat “bereberistes” No els agrada gens, perque la presencia bereber enValencia, acurta i distorsiona el temps dárabisacio, que els es imprescindible per apoder parlar de la falsa “arabitzacio total” del poble valencià autocton (iberorromans).I aixo posa en perill el dogma catalaniste. Anem a situar-nos i a vore algunes citeshistoriques.

L´“Ajbar Machmua”, nos conta línvasio de lÉspanya visigoda: “Muza nombró jefe dela vanguardia a Tarik, (...) para que fuese a España con 7.000 musulmanes, en sumayor parte beréberes, pues había poquísimos árabes, y pasó en el año 92” (any 711).(Traduccio dÉmilio Lafuente en “Col. Obras Arábigas de Historia y Geografía”)

El chicotet numero dínvasors, pero segurament la seua força militar fon lo que obligà ala capitulacio visigoda. Una mostra de capitulacio es el nomenat “pacte de Tudmir” (any713). Segons versió del pacte dÁl-Garnâtî, traduida per Alfonso Carmona, sácorda queels vençuts (iberorromans), “no serán matados, ni reducidos a esclavitud, ni separadosde sus hijos o sus mujeres, ni forzados a abandonar su religión, ni se les quemarán susiglesias”, En esta versió del pacte, es citen Oriola, Alacant, Elig i Elda (Ello). Elfirmant per part musulmana fon Abd al-Azîz, gobernador depenent de Damasc, qui escasaria en Egilona, viuda del ultim dels reis gots, conegut per “D. Rodrigo”.

Lány 756, Abderraman I, dit Al-Muhāyir (“lémigrant”), de la dinastia Omeya,començarà a governar lémirat de Cordova, no sense continues conspiracions departidaris dels berebers, abassis y yemenis.

De lány 781/782 es la noticia sobre Valencia, que nos aporta Ibn al-Atir (1160-1233)en la seua obra “Al-Kamel fit-Tarij” (L´historia perfecta), que nos informa de que lány164 de l´Hegira, tingué lloc una guerra entre els “berebers de Valencia” i “els deSantaver”. (“Els berbers de Valencia”. Afers nº 7. Vol IV). Es interessant coneixer queSantaver es una arabisacio del nom de lántic “Caeltiberiae”, que fitava per lóest enValencia. Comprovem com a mes dénfrontar-se entre els distints grups, tambe ho feen,entre els propis berebers. Assistim a una lluita pel poder.

Al-Ya´Qubi (? – 897), en la seua obra Kitab al-buldan (“Llibre dels paisos”), diu,segons traduccio de Pierre Guichard, que retraduixc al valencià: “Es va de Tortosa,dirigint-se a lóest, cap a una terra nomenada Valencia, vasta i bella terra on s´hanestablit tribus berebers que no han reconegut láutoritat dels Banu Umayya (delsOmeyes). Eixos berebers posseixen un gran riu en la regio nomenat al Saqr (Xuquer).Des dálli retrobem el pais de Tudmir pel qual hem escomençat” (“Els berbers deValencia”. Afers nº 7. Vol IV).

El Muqtabis II dÍbn Hayyan, traduit per F Corrientes, nos informa de que Abd Allah,“el Balansí”, governador de Valencia entre aproximadament lány 800 i el 823, sínstalà“en la cora de Valencia entre los bereberes, quienes se pusieron a su lado haciéndosesus partidarios”. Tambe es llig que es quedà “en la cora de Valencia, su regiónsuperior, a residir entre sus bereberes con toda su parentela e hijos, entregado apromover la sedición”

Ibn Al-Abbar, (1199-1262) a proposit de lórige del ministre al-Mushafi (m.982) parladels “min barābir Valansiya” (berebers de Valencia). Peter C. Scales, en la p 167 de“The Fall of the Caliphate of Córdoba” diu que “Al Mushafi tenia orige nortafricàdegut als seus antecessors que eren berebers assentats prop de Valencia, probablementen les primeres onades dássentaments en el sigle VIII”

Mazdalí, cosi de lémir Ali b. Yusuf, fon el conquistador almoravit de Valencia lány1102. Vejam lo que diu déll l´historiador arap Al-Maqqari: “Yusuf b. Tasfin, si biendotado de una clara inteligencia y de gran ingenio, no entendía la lengua árabe, asíque cuando recibió la carta citada con las noticias de los gobernadores de Al-Ándalus,la entregó a su secretario, que conocía la lengua árabe y la de los almorávides (elbereber) y preguntó qué decía…” (Al-Maqqari, apud Gayangos, MohammedanDynasties, II, llib. VII, p. 276)

I tambe els almohades eren berebers. Sabem que Sayyid Abu Sayd, fon obligat perZayyan a retirar-se de la ciutat de Valencia cap al nort, en els moments previs a lareconquista del rei Jaume I. El primer escriu al segon: “Siempre despreciasteis, porbereber y africano, a mi pueblo…tu tío abuelo Muhammad ben Sad el Peñiscolí, (IbnMardanix) luchó encarnizadamente contra mi bisabuelo Abd al Mumín…Sólo en ellecho de muerte empujó con vileza a sus hijos a someterse a mi tío abuelo el califaYusuf I...” (Husun nº 2). Lántepassat de Sayyid Abu Sayd, Abd al Mumín, (1094-1163), primer califa almohade, era originari de la tribu bereber dels Masmuda,dÁlger.

Vegem com tant al principi, com pel mig, com al final del periodo musulmà deValencia, hi ha una presencia important de lélement bereber. I la presencia de lallengua dels berebers junt a lárap, dificultaria sense dubte la suposta arabisaciollingüistica del valencians descendents dels iberorromans valencians que parlaven enromanç, en romanç valencià.

Pierre Guichard ha segut qui primer posà de relleu el component bereber del periodomusulma valencià, publicant-ho en diversos treballs, des de 1969. Diu que estecomponent, esta present, junt al “component àrab i el component indígena”. Davantdéixa incontestable realitat, tant Barceló com Epalza, es varen tirar com a llops contra

ell. En lárticul “Els berbers de Valencia”, (Afers nº 7. Vol IV), Pierre Guichard esdefen dels atacs, no menejant-se de la seua postura ni un pel.

Nos posa en coneiximent de la critica de Carmen Barceló: “Hom no pot dissimular lapetita decepció del que pensa en la tan coneguda asserció de Pascal, segons la qualEuropa comença als Pirineus. La tesi dúna forta bereberització valenciana a línici delsegle VII no implica una reafirmació de láfricanitat espanyola?” I yo li preguntaria aCarmen Barceló, en eixa inusitada eixida déspanyolitat ¿Qué li fa el rabo per a correr?¿Qué te que vore que vingueren africans, per a ser o no ser africans? ¿Te CarmenBarceló africanofobia? ¿Per qué l´“arabitat” espanyola no li molesta i en canvi si que limolesta “láfricanitat”? ¿No sap Carmen Barceló que la valencianitat te la seua base enla poblacio autoctona iberorromana i no en les forasteres i minoritaries poblacionsbereber o arap?

Reproduix Guichard la critica que li fa Epalza: “Així per justificar el fet anti-continuïsta dúna diferència radical entre la societat valenciana del segle VII i la delsegle XI no tenim necessitat del poblament berber postulat per Guichard” ¿Se pot dirmes clar que lo que demostra Gichard, no ho necessiten per a justificar lo que elsinteressa? ¿Es aço ciencia o engany? Referint-se a Epalza, Guichard parla “del seuaferrissament a situar el més lluny possible de València els barbar Balansiya”.

No hi ha dubte que la presencia dels berebers en Valencia, molesta als catalanistesperque no favorix gens, es mes, va en contra, del dogma oficial que mante“lárabitzacio total” del poble valencià, no havent cap de problema en reconeixer lapossibilitat dúna progresiva arabisacio dels dirigents dórige bereber.

Hem de saber, que la presencia dáraps, fon considerable en la conquista del“Mághrib”, que tingue lloc entre els anys 647 i 705, aixina com que es tendi alárabisacio dels qui ostentaven el poder. Pero no hem dóbviar, que passats 1.300 anysdéixa conquista, ni a dia de hui, es pot parlar d´“arabitzacio total” del “Mághrib”. Pereixemple, en Marroc, encara hi ha un 25% de la poblacio que parla “tamazight”.Davant désta realitat, ¿Quina serà la rao “cientifica” per la qual els catalanistes volenfer-nos creure, que en practicament un terç de temps de dominacio musulmana deValencia, els iberorromans valencians (cristians o convertits a la fe islamica), perguerenper complet la seua llengua romanç valenciana?

I el problema es que pareix que encara no saben que tant els araps com els berebers,foren una minoria, que sálternaren en el poder en distintes epoques, sense deixar decostat, que tambe hi hagueren dirigents musulmans dórige valencià (com IbnMardanix). Sense dubte, araps i berebers, influiren en costums i llengua de la poblacioautoctona valenciana, pero mai hi hague una substitucio de res.

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (I)


La toponimia es la disciplina que estudia lórige dels noms propis de lloc. Elscatalanistes, seguint léstategia de desdibuixar tot lo que siga valencia, poant per alscatalans, s´han unflat a dir mentires volent transmetre la idea dún orige català de latoponimia valenciana. Per aixo, professors universitaris valencians, tracten de la nostratoponimia en el “Congres Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes (2001)València”

Son els habitants dún lloc, els qui fan naixer i evolucionar la toponimia propia. Algunscatalans séstabliren en lántic Regne de Valencia en motiu de la reconquista del rei enJaume. No es difícil adjectivar com a desficaci el dir “catalana” a la toponimia produidaen terres valencianes abans de que per aci es deixara caure algun català. Convindremque no pot ser “catalana” ni la toponimia prerromana, ni la romana, ni la visigoda, niaquella produida “sots senyoria de moros”, be derivada de lárap, be del romanç.

Recordem que Jaume I tingue dificultats per a trobar contingent repoblador, una voltase nánaren els musulmans que vullgueren. No estaven les coses com per a “fundar”noves poblacions, i de fet, estes son minimes, practicament inexistents. En este articulanem a documentar un grapat de toponimia dábans de la reconquista. Sorprendràalguna considerada “catalana” i que es ben valenciana. De tot es despren, límportantlinea de continuïtat valenciana, tant de poble com de llengua.

De 1098 es el document pel qual “Rodrigo Díaz Campeador dota con varias heredadesla iglesia catedral de Valencia” (Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en diplomas de1098 y 1101. Menéndez Pidal): “…villam que dicitur Pigacen, cum villis et terris etvineis… villam que dicitur Frenales, cum omnibus suis adiacenciis infra terminumeiusdem castri Cepolle… duodecim pariliatas infra terminum Murisveteri...” Picassent,Pobla de Farnals (castellanisat en Frenales), i Morvedre (llatinisat en Murisveteri), noson toponimia catalana.

En la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana” del sigle XI consta: “…transfundoallidens muros Almarie, per Deniam, per Valenciam, inde per Tortosam…” (Crónicadel Moro Rasis, de Diego Catalán i Soledad de Andrés; 1975, p.XV). Els autors delllibre diuen: “…ha sido siempre considerada como una obra mozárabe…Parece escritaen Toledo, quizá por un autor procedente de Murcia”. De 1189 i escrita en llati per unalemà tenim la "Narratio de Itinere Navali Peregrinorum Hierosolymam Tendentium etSilviam Capientium”. Llegim: “Deinde spacioso mari ad sinistrum latus noscommittentes prospero cursu has civitates transsivimus… Alacant, Deniam,Valenciam, Burrianam, Orpensam, Pinnisculam. (Proceedings, AmericanPhilosophical Society; 1939, vol. 81, p. 641). Realment costa imaginar-nos a un catalàdonant classes de llengua valenciana als mossaraps murcians i als alemans.

En la “Historia Roderici”, reproduida en “La Castilla y el mas famoso castellano” deManuel Risco, escrita en llatí, entre lány 1.100 (Menendez Pidal) i el 1170 (Dozy),dáutor seguramente de la zona de La Rioja, tenim: “Postea surrexit inde Rodericus

Campidoctus, & introivit in montana de Alpont…” (p.XXVII); “Obtemperans Liriaecastrum ab eo tam bello, quam fame…” (p.XLIII); “… ascendit in montana deMorella.” (p.XXXV); “…in loco qui dicitur Quarto, ab urbe Valentia IV milliarioshabenti…” (p.L) “…reliquit in pace Valentiam, & celebrari cursu pervenit adRechena…” (p.XXVII); “…accepit oppidum, qui dicitur Serra” (p. LII. Láutor diuque no hi ha dubte de que el “Serra” conquerit es el proxim a Olocau); “Castra vero suametatus est in valle, quae dicitur Torrens…” (p.XXVI); “Ille vero quamdam Valentiaepartem, quae dicitur Villanova…” (p.XLVIII). Vegem que ni Alpont, ni Lliria, niMorella, ni Quart, ni Requena, ni Serra, ni Torrent, ni Vilanova, son toponims catalans.

Per la p. 511; doc. nº 48 de “Documentos del Valle del Ebro” de Lacarra, sabem queAlfons I (1073 – 1134), quan confirma donacio al bisbe de Saragossa parla de “…terrasultra Balentia, duos castellos que dicitur Lilia et Villa Margen”. Observem un atra vilavalenciana Vilamarchant.

De 1157 es el document pel cual Ramon Berenguer IV dóna a l'orde de l'Hospital “Etdono eis castrum de Cervaria aut castrum de Cullera quam michi retinueran” (p.266del “Llibre de privilegis de la Villa de Sant Mateu” de Sanchez Almela) Comprovemque Cervera del Maestrat, llatinisat en “Cervaria” (com en tots el documents en llatiposteriors a la conquista), no es ningún nom català.

De lány 1178 es document dÁlfons II dÁrago (p.310 de España Sagrada) en el qualllegim: “Almanaram cum suis terminis, concessit cum suis terminis Nulles…Bounegrecum suis terminis, Alcalatem cum suis terminis…Cullam cum suis terminis…Aras cumsuis terminis, Morellam cum suis terminis…termino de Fonscalens, usque ad mare, etusque ad rivum de Burriana, et usque ad terminum de Borriol, et usque ad Montaneamde Montornes…”

El 20 de març 1179 Alfons VIII de Castella i Alfons II d'Arago subscriuen el tractat de“Cazola”. Llegim: “…qui est ultra Biar, qui portus dicitur Portus de Biar, sicut respicitversus Exativam et Valenciam, et Deniam et totum regnum Denie, cum omnibus suispertinenciis, heremis et populatis, sicut tendit et ducit portus usque ad mare et vaditusque ad Calp”. Vegem que Biar, Xativa (escrit com realment es pronuncia “Eixativa”)i Calp, en 1179 es dien igual que hui.

¿Sorprendria trobar toponimia cristianisada previamente a la reconquista? Anem aconeixer-la. Al-Udri, (1003-1085) en la seua obra “Nusus‘an al-Andalus” cita “SantaBūla”, derivat de “Sancta Paula”, actual “Santa Pola”. El poble de Sant Mateu, esregistra en pergami original de 1195 “…carrera que itur de Sancto Matheo, dividit adVilar de Cenia”. Vegem com els noms de Santa Pola i Sant Mateu res tenen que vore enels catalans. (p.87 de “El mozárabe de Valencia” de Leopoldo Peñarroja)

Manuel Betí, en "Primeros señores de Castellón," (BSCC, VII; 1926) reproduix partdel “Cantar de mio Cid”: “ganada a Xérica, e a Onda por nombre/ priso a Almenar e aMurviedro que es miyor/ assi fízo Cebolla, e adelant Castejon/ e Peña Cadiella, que esuna peña fuort/ con aquestas todas de Valencia es señor”. Diu Betí que degut al“…exactísimo orden geográfico en la cita de lugares, que quizá es también el ordencronológico de conquista”, sáplega a la conclusio de que “…el aludido Castejoncorresponde o algún lugar de este nombre emplazado más allá del Turia, verbigracia,el Castelló ante Játiva que su alcaid entregaba a D. Jaime en Julio de 1240, de que

habla la crónica apartado 327”. Vegem Castello castellanisat en Castejón (a RamonBerenguer li diu “Berenguiel”). Ibn al-Abbar cita un Castelló en el seu “Takmila” Latranslliteracio es “Qastilyun”. En “El repartiment”, trobem Castelo, Castello, Castellode Xativa (II, 610 et passim, fins 1218 segons el Llibre del Repartiment de Cabanes-Ferrer). Es toponim documentat, com a minim, des de lány 1003: “Senior FortunioSangiz in Kolia et in Castilion de ripa de mare”, es dir Culla i Castelló de vora mar(Colección Diplomática de Pedro I, doc. nº. 72). Lány 1099: “Roderico Gostioz inCastilgone et in Auropesa”. (Colección diplomática de Pedro I de Aragón y Navarrap.313) Vegem que seria una falsetat dir que “Castelló” es un “Topònim català”.

El 22 de març de 1213, en document del rei Pere llegim: “castrus el villam deCullar…usque ad rivum de Truites…versus Aras, et totum locum nuncupatumAvinançal…usque ad covas de Berig…usque ad Xodos et inde ad Pinnam Gulosam…”Ni els noms de Culla, ni el del riu de les Truites, ni el de Ares, ni el de Benassal, niBarig, ni Chodos, ni Penyagolosa son catalans.

En el “Privilegio rodado de Alfonso X a Urihuela” consta “Crivillen” (Torres Fontes,Fueros y Priv. Alfonso X, LXXIII, p. 89)

¿Organisarien els “catalans” “cursets” de toponimia per a instruir a tots els redactors dedocuments respecte dels noms que en el futur posarien als pobles valencians? (Elscatalanistes s´ho creuen) ¿O eixos redactors deixaven constancia de la toponimia quecreava el poble valencia?

La toponimia es una ferramenta per a léstudi del romanç valencià que, junt en moltesmes proves, explica el per qué Jaume I tradui tan rapidament els Furs al romanç,establint que: “Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran…”. El cultiu enestes terres del llati, per raons obvies, s´havia abandonat.

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (II)


Hui anem a seguir posant de manifest la continuïtat toponimica de la Valenciaprejaumina i la postjaumina, a partir dúnes atres fonts. Esta continuïtat no es mes queuna atra mostra de la continuïtat de poble i llengua i trau a la llum la miserableenganyifa pretesa pels catalanistes, tant catalans com valencians. Continuem.

Ángel Poveda Sánchez, de lÚniversitat dÁlacant escriu “La investigación sobre elhidraulismo andalusí…” Llegim: “…territorio fortificado de Culla, que estádocumentado en las fuentes árabes (Kulya), en 1128, con motivo de una expediciónmilitar realizada por un príncipe almorávide”. Segons Corominas, el toponim “Culla”ve del llati “cochlea” ¿Qui l´havia fet evolucionar a “Culla” un sigle abans de lareconquista? ¿El desig dels catalans?

Jasim Alubudi, publicà “Dos viajes inéditos de Safwān B. Idris (1165-1202)”. Láutor,sense massa dificultat, identifica “F.ns.rāt”en Finestrat. Escriu: “Qastalla, sin dudaalguna, puedo identificarla con Castalla”. I diu que Al Idrisi parla de “Yabal Kalb” esdir, la Montanya de Calp. Tambe identifica, Oriola, Petrer, Alzira, Ontinyent, Xativa,Sueca, Denia, Valencia, Morvedre, Alzira i Benisuera. Deduim que Finestrat, Castalla,Calp i tots els atres, no son toponims catalans.

De “Identificación de algunos topónimos de la Diócesis de Tortosa citados por Al-Idrisi” de Dolors Bramon tenim: “al-Bunt” = Alpont; “B.h.t.k” = Bechi; “Buryāna” =Burriana; “Sārt” = Chert; “S.b.rt” = Chivert; “J.dral” = Fadrell (terme de Castello);“Muturnās” = Montornes (terme de Benicassim); “Mawrāl.la” = MorelIa; “Undah” =Onda; “Baniskula” = Peniscola; “Sun” = Uxó.

Com ad algu pot sorprendre llegir “F.ns.rāt” o “al-Bunt”, hem de saber, que sontranslliteracions de lárap, es dir transcripcions al nostre alfabet de lo que es troba escriten arap. Simplificant dir, que lárap nomes te tres vocals “a-i-u”, faltant-los la “e” i la“o”. Per a fer-ho mes difícil, “a-i-u”, poden ser breus o llargues i si son breus noséscriuen, llegint-se per distints signes que acompanyen a la consonant següent. Enarap, no existix el so de la “p”, (es confon en “b”), ni per tant grafia per a representar-lo.I lo mateix passa en unes atres consonants del valencià (v, rr, ch …). Per eixemple, si unarap sent “Alpont” i ho escriu, la translliteracio de lo escrit, seria “Albunt” i si sentPeniscola, “Baniskula”.

Per tant, els arabofons no tenien gens facil escriure lo que sentien en romanç. DolorsBramon en “De Nuevo unos topónimos catalanes escritos por Ibn Hayyan”, nosinforma de que els arabofons escriuen “Empuries” com “Anbuwaryas”, “Anburyas”,“Anburis”, “Anbur”, “nwrs”, “nys” o “yns”, aixina com que Al Idrisi escriuMontpeller, per “Munt Baslir” ¿Veritat que no vol dir que els empurians digueren a laseua terra “Anbuwaryas”. Hem de pensar lo mateix quan llegim la tranlliteracio deValencia: “Balansiya”. Com quan els araps citen “Balanqir” aludint al conte catalàBerenguer.

En “Nusus‘an al-Andalus” dÁl-Udrī (1003-1085), trobem, entre atres: L.qnt (Alacant)“Banī Gatīl” = Benicadell, “Bāgu” (Pego); “Batrīr” (Petrer); Ils (Elig) “Galinār” (vallde la Gallinera), etc.

I en el “Takmila” d´ Ibn al-Abbar (1199-1260), a banda dels toponims ya citats,trobem: “Agr.sī” = Agres; “Bilyana” = Billena; “Bunyūl” = Bunyol; “G.rbīra” =Cervera; “Kulya” = Culla; “Qulyayra = Cullera; “Sīlg” = Chilches; “Ll.rya” = Lliria;“M.ntīsa” = Montesa; “Murbītr” = Morvedre “Andāra” = Ondara; “Untunyāna” =Ontinyent; “Ūryūla” = Oriola; “B.tārna” = Paterna; “B.q.sān” = Picassent; “Rugāt” =Rugat; “Sārra” = Serra; “Suburb” = Segorb “Sātiba”= Xativa; “Sar.qa” = Xerica…icent mes.

Ara i com a curiositat, ¿Penseu que la paraula “Llobregat” es exclusivamente catalana?Anem a vore com no. Ibn al-Abbar, cita “Ll.burqat”, com a dependencia dÓropesa. A.Poveda, en “Toponimia arabe musulmana de Mayurqa” situa el Llobregat valenciàentre Alcala de Chivert y Burriana. I en el Repartiment, amaneix algun naixcut en ellloc: “…domum de Mahomat Allobrecati iuxta viccum…” ¿I Moncada? ¿Es Moncadacatalà? Vejam-ho: Lány 1234, previamente a la conquista, es dona a P de Montecatano“…turrem de Moncada cum suis alqueriis, ad consuetudinem Barchinone…”. MiquelBarceló en “El feudalisme comptat i debatut” diu que s´ha pensat en un “rebatejamentde la torre en funció del seu beneficiari primer”. Podria ser justetet al contrari sabentque Ibn Al Abbar cita “R.gl(a)t” (Rotglà), sent per tant un toponim existent abans de serposseit per Joan Rotglà.

El repartiment, es una font preciosa per a léstudi de la toponimia valenciana. No haviadonat temps de batejar res. Es repartix lo que hi ha i en els noms déixe moment.Trobem llogicament noms en arap i en romanç valencià. Com a eixemple, reproduim ungrapat de toponims: Alcoy; Almonesir; Benimantell; Bocayren; Borriol; Buynol; Carlet;Carraxet; Cayllosa; Corbera; Crespins; Finestrat; Fortalen; Gorgo; Quart; Laurin; Liber,Luxen; Maçamagrel; Maçarroyos; Murvedre; Montroy; Muro; Museros; Ontignen;Parsen; Pedreguer; Pego; Perpunchent; Pop; Polop; Piccacen; Quartel; Segarria;Tarbenam; Toyllo; Seta; Vilella; Villamerxant; Venalguazir; Xalo, Xaraco; Yelo…

I en acabant de tot lo dit, yo em pregunte ¿A on nassos està la toponimia catalana?Anem a vore com ni els catalanistes la troben.

En el llibre “Toponímia, Geografia i Cartografia” del mallorqui Vicenç M. Rosselló,lágullenti Emili Casanova, i atres, es conté lápartat “Anotacions a la Toponimia de laRibera del Xuquer i encontorns”. Escomencen parlant de “Toponims prerromans”citant les poblacions de Xeresa, Xaraco, Barig i Barcheta, aixina com els toponimsIvars, La Bega, Xuquer, Fontarda, Bernissa, avenc, barraca i clot. Parlen de “toponimsdórigen llati” a on situen les poblacions de Corbera, Paterna i Carcaixent, aixina comMijans, Materna, la Casella, Vilella, i Maranyent. En acabant de relacionar “toponimsmossàrabs”, ve lápartat “Toponims catalans”. I diuen que “hi destaquen Castelló de laRibera, derivat català del llatí castellone, motivat per la presència dún castelletislàmic…” parlen de Lloc nou dÉn Fenollet diguent que “respon a una repoblacio de1609 dún lloc de moriscos, propulsada per un personatge del dit cognom”. Comentenque “el derivat postverbal de poblar apareix a la Pobla Llarga, dita abans dÉsplugueso de lÁrdiaca, en recordança del llinatge i càrrec del qui léstablí el 1317”. Continuenen Vilella diguent que “podia ser un llatinisme (villella de villa)”. Acaben afirmant que

“Finalment tenim el Peirat “paviment de pedra” per a pasar un toll, que no es més queun arcaisme lèxic”.

O siga, que tots els “toponims catalans” que troben grans “factotums” del catalanismevalencià, en tota la Ribera del Xuquer i “encontorns” (contornada) son: “Castelló de laRibera”, que ya l´hem vist documentat prou abans de la conquista i de català no te res;“Vilella”, toponim que ya havien citat com dórige llati i que es troba en el Llibre delRepartiment; “Peirat” que deu ser tan tan català, que no es troba ni en el “Grandiccionari de la Llengua catalana”, ni en el “Diccionari Català Valencià Balear”dÁlcover ¿Vindria algun arcaic català a deixar-nos-la? ¿O seria un aragones, sent quela paraula “Peirat” la trobem en el “Diccionario aragonés” de Rafael Andolz: “Peirat:sust. masc. (oc) = guijarro” ¿O seria arcaisme valencià? ¿Acas els valencians no podemtindreń? Ara lo que es per a que ho estudie un mege, es considerar, que un toponim de1317 i un atre ¡de 1609! siguen toponims catalans. No mereix ni comentari. Recordar-los, que en 1335, algun valencià, no com ells, ya parlà de la “llengua valenciana”¿Estava mal del cap? ¿O els qui no estan massa be son aquells que volen amagar,falsejar i desfer tota l´historia i cultura dún poble?

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (III)


En els dos articuls anteriors hem vist la continuïtat pre i postjaumina, fonamentalmentde la toponimia major, es dir, de pobles i ciutats. Algu podria pensar que les gatadesdels catalans les podriem trobar en la toponimia menor, (partides, llomes, tossals,barrancs, camins, fonts, cequies, cases...). I res mes llunt de la realitat. Vejam-ho:

En el llibre editat en motiu del “Congrés Internacional de Toponímia i OnomàsticaCatalanes” (2001), Emili Casanova, presentà “Les monografies toponímiques de JoanCoromines i lÓnomasticon Cataloniae: El cas de la vall dÁlbaida”. El seu treballconsistix en fer una arreplega dels comentaris etimologics de Coromines sobretoponimia de la Vall dÁlbaida, tant els que es troben en el “Onomasticon Catalonie”com uns atres inèdits (154 toponims).

Fent un estudi, segons els comentaris de Coromines, per a vore en que consistix“lónomàstica catalana” de la Vall dÁlbaida, trobem un total de 410 toponims, que esconvertixen en 395, perque n´hi han de repetits en distints pobles. Mantindré la seuagrafia.

Coromines estudia posibles etimologies prerromanes per a 9 toponims: Alianda, Racóde la Escucadora, Fonteta i Barranquet de la Nava, Tossalet de Pereat, Pda. de Sales,Cova de Tudulí, Fondo de les Mascarelles, Pla de la Vega i Cartaina.

Troba 37 arabismes “segurs”. Ne reproduixc alguns: LÁsseit; Albacor; LÁlfardí,LÁlfogàs; LÁlgebassó; LÁljorf; LÁlmoina; LÁtzuvia; Benialis; El Beniati; Benioia;La font de Bodí....

De possibles arabismes “te aspecte, pot ser, segurament...”, ne trobem 19: Font delÁljar; LÁrboleda de Dalt i de Baix; La Carbonera; Pda Gàfit; Barranc de Gaietà;Casa Madremany; Pinar de Merseguer; Casa el Mudel; Mulió; El Rafelet...

Mossarabismes segurs “flagrant mossarabisme, es o son, sembla clar que, per ventura,plenament mossàrab, serà...”, ne conte 41. Per eixemple: Asséix; El Barandano; LaBarcella; Benicadell; El Bolòt; Penya Campana; El Campaner; Barranc de la Canella;El Castellar; Cebolella; La torre del tio Columbari; Conxell...

Possibles mossarabismes “pot ser, cal suposar-lo, em decanto a admetre, ha de ser,sospito que, sembla, podria ser, té aspecte, segurament, te aire, pot venir, la cosa mésversemblant, probablement...” níxen 115. Vejam-ne alguns: Font Ados, Barranc delÁiguar, Barraix, Benimatxer, Lált de Calbo, Font del lagarto, El Llobero, LaMaciana Barranc del Modronyar, La Motxa, Carrasques de Palusseno; Barranc delPenyascals, El Pesebret, Alt de Pètre...

Mossarabismes dubtosos ne trobem 53 “mes dificil, seria rebuscat, dubtem entre, quisap si...”. Una mostra: Aracil/Racil; Corralet de la Aracila-Rassila; Les Armes;

LÁsnet; Pda Atarcó; Benifumet; Benimantell; Benimeia; Beniprí; El Bessó; Pda.Borràs; Clot de Carabassero; Els Colòquis; Alt de Montaner; El Peix...

Es conten 44 topònims que poden procedir de noms o malnoms de persona: La font deBallester; Barrabassets; La Beata; Lloma Bèlo; Léscala de Billo; Molí del Bors; ElCalent; El Canari; Costera de Carando; Pda Carrió (Bèlgida) El Catalí....

Toponims que fan referencia a paraules o derivats, n´hi han 15: El Pas de lÁnguilar;Botanet; Font de Brulls; Font de Cantal; Barranc Codollets..., i alusius a fets o aléntorn es troben 16: Casa de Caragol; Les Carrilades; La Crestió; La Freixura;Lloma i barranc Geperut....

No veu explicacio raonable a 25 toponims: Els Amallars; Carrer Budèu; La lloma delCaliu; Alteró Carà; Colltorta; La Cruà (Olleria); Lésclafitó... i es conten 5 noautoctons o castellanismes: El Bohío; Assut Calicanto; La cova Jàquera...De 7 no facomentaris etimologics: El Dèu; Casi; El Cop; La sima Maldàia; La Marxaleta... Dedos nomes séxtrau que son “precatalanes”: Pda. Bendix; i Vint i cinc.

¿I “catalanes”? ¿Quants toponims hi han en la Vall dÁlbaida, segons Coromines, quesegur, segur foren duts pels “conquistadors catalans” (espai no vos maregeu en la cifra)¡9! I son: La Coma; Caseta Felissio; Tossalet de Calabuig; La cova Morral; LaBassaporta; El Cérvo; Pla de Coca; Cova del Haver i La Paixerona. ¡I aixo es tot loque juga!

Délles, hi ha una que segur que no es cert. Des de lány 1100, Ibn Buklaris atribuix aláljamia de Valencia la veu “s.rbu” (lliggas cervo). (Be saben els escolars valenciansque hui els imposen “cérvol”). Lo de “Calabuig”, simplement comentar, que mes del80% dels Calabuig de tota Espanya estan en Valencia, segons el “Mapa de distribuciónde apellidos” del I.N.E. Respecte del “Haver”, (de la cova del Haver), el “mestre” la facatalana, “...per més que en català el que s´ha aplicat al bestiar és averia, derivatd´haver”...i aixina totes.

Donant-los tots per bons, tindriem que, segons Coromines, ¡un 2% de la toponimia dela vall dÁlbaida seria catalana! Si afegirem els que fan referencia a paraules o derivats iaquells alusius a fets o a léntorn, el percentage estaria pel 10%. ¿Dona aixo dret alscatalans a apropiar-se de la toponimia valenciana?

S`ha de destacar la important majoria de toponimia dórige romanic, no català, respectedels quals els arabismes son una minoria. Llegint a Coromines no parem de vore:“...mot essencialment estrany al cat.”; “Estructuralment no pot ser cat. ni aràbic”;“Evidentment es nom precatalà”; “no es mot d´herència catalana”; “ antic i nocatalà”; “no cat. segurament anterior a la Conquesta”; “segur que no es dórigencatalà”; “no es cat. ni pot ser aràbic”; “no té etim lògica en cat.”; “Com que aquestnom no es cat.”; “Nom precatalà”; “Difícilment cat”; “no ve de l´àrab ni del cat”;“de tota manera ha de ser precatalà”; “No te explicació clara en la nostra llengua”“en català no es compren la formació”; “veig clar que de tota manera ha de serprecatalà”; “N´hi hauria que sospitar que es tracti de noms dórigen precatalà...”

Pero no nos deixem enganyar, parlar de “precatalà” en Valencia es un destrellat com hoseria parlar de “prevalencià” en Murcia. La toponimia valenciana es valenciana i no

catalana. La minima infuencia que ha pogut haver no els dona dret a apoderar-se delconjunt. ¿Furt, lladrera, robo, lladronici? ¿Acte dímperialisme o de poca vergonya?

Coromines (naixcut Corominas), aplegà mes llunt. La toponimia valenciana es troba enl´ “Onomasticon Cataloniae”, es dir en lÓnomasticon “de Catalunya”. I es que hi hacatalans i catalanistes que no han estudiat o no entenen la teoria basica de conjunts.Vejam: siguen dos conjunts independents A (Valencia) y B (Catalunya), cada u en elsseus elements. ¿Estan els elements de A en B? Per lo vist, hi ha alguns que pensen quesí, rao per la qual segur que farien el ridicul en “¿Sabes más que un niño de primaria?”

Hem de saber, que el “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes”tingue lloc, en la ciutat de Valencia, entre el 18 i el 21 d’abril de l’any 2001 “sotal’organització d’un equip de docents i col.laboradors encapçalats pel sempre actiuEmili Casanova”. El propi Emili Casanova, diu que el treball que hem estudiat el fa“...a fi de veure les aportacions que fa a lónomàstica catalana...” (Coromines). Hemde coneixer, que est agullenti, es “il·l·lustrissim” academic de la AVL. ¿Es Agullent (elpoble de mon pare), valencià o es de Catalunya? ¿Que podem esperar de la gent quepareix que no volen deixar ni pollegó en el patrimoni dels valencians?

Bosch Vilá, en“Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle...” essorprengue, com J. Ribera en “De historia arábigo-valenciana”, de lélevat numero deromanismes en la toponimia de la Valencia acabada de reconquistar i pensa en la“existencia de un fondo romano intenso [...] y la persistencia de éste, conservado através del mozárabe e incluso por elementos neomusulmanes”. Els nostres catalanistesdiuen justetet lo contrari. ¿Sera perque no pensen? ¿O perque lo que pensen es en“ofrenar noves glories....a Catalunya”? ¡Redell quina vergonya de valencians!

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (IV)


Els toponims valencians que hem vist fins a este moment, corresponen a noms defenomens topografics. I estos fenomens topografics, tenen uns noms particulars que elsdonen els habitants de cada poble. Anem a comprovar com els noms dels fenomenstopografics valencians son valencians i no catalans. Ya tenien noms quan el rei enJaume reconquistà Valencia, i els catalans que pogueren vindre, no varen tindre mesremei que respectar-los. Es hui, quan el catalanisme -que funciona a base de diners ipoder- esta posant-los en perill, intentant impondreń uns atres.

Escomençarem pels elements fisics que sobreeixen del territori

Parlant en valencià, en general solem tindre “Montanyes”, i no “Muntanyes”. ÀngelaBujalafara en “El Tortosí a través dún assaig...” (p.737 del Congrés Internacional deToponímia i Onomàstica Catalanes) afirma: “En valencià predomina montanya”.Documentada en els Furs: “...e en Eslida, e en tota la sua montanya”.

Tambe tenim “Serres” i “serrades”, “Serradals”, “Serrelles” i “Serratelles”Coromines diu respecte de “Serratella”: “...nom molt repetit en la top. Val.possiblement de data mossàrab i almenys en la part délls és segur”

En la p. 149 de “Toponímia, geografia i cartografia” de Vicenç M. Rosselló i Vergerllegim: “Tossal és un altre genèric -molt valencià- per a altures que pot significar, tantun puig de categoria (Tossal del Mondúver, 840 m), com turons ben humils” El trobemdocumentat en la “Carta del departiment del terme de Cervera e de Peniscola”. (1326)“...entro en la serra prop lo toçal appellat d'en Morató....”. Hui nos frigen a lacatalanada “turó”, que ¿sabeu des de quan esta documentada? ¡des de 1803! La paraulatossal, ve del “toç” valencià que en català diuen “clatell”. Toç, es troba documentada enel Consolat del Mar: “... deu esser mes en un pal per la natura e que lísca per lo toç.”“Clatell” es troba documentada ¡tambe en 1803! ¿No vos aborroneu, per paraulescatalanes tan vererables? Els valencians, ni tenim “tosses” ni “turons”.

De “Lloma” diu Corominas, “...terme propi del domini valencià” Documentada en unprotocol d'un notari de Vilafranca de 1465: “fonch fitat e mudat lo camí cegador que ixdel pla e va a la lloma del Rebollar” Tambe tenim el toponimic “Llom”.

Des del “Puntal de les Cambrelles” en Adzeneta del Maestrat al “Puntal gros” de LaRomana, passant pel “Puntal dels Cucons” en Alzira, la paraula “Puntal” fa referenciaa una montanya que sobreix de les atres. Ni existix en diccionaris catalans. Tambe“Punta”. Corominas diu que “l´he sentida sovint per les muntanyes dÁlmeria”, encaraque es paraula extranya al castellà. Es demostra que res te que vore en els catalans.

Una montanya significativa, mes be aïllada, es pot dir en valencià “Cabeç”, “Cabeço”“Cabecet” o “Cabeçó”. Es tracta dún atre grup de paraules estrany al català. En lasentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat de 1307trobem: “…et ordenat baix en lo Puig Vas o Cabeç apellat de la Corca…”. Diu

Corominas: “Lús topografic de cabeç, és sobretot valencià...es pot donar per segurque pertot és supervivència de la toponimia mossàrab...”

De la paraula “Alter” diu Vicenç M. Rosselló en el llibre nomenat: “...típicamentvalencià”. La tinc documentada en 1438. (ARV, Gobernació, 2262, 2ª ma, fol. 37r):“...que en e de la dita cequia de muncada han molts alters. . . los quals no podenregar... los dits alters han e poden haure rech de aquella”. I junt a “Alter”, tenim“Alteró”, paraula tambe exclusivament valenciana.

Si parlem de “ports de montanya”, els toponims “Portell”, “Portí”, “Portichol”, i“Porticholet” nos dona conte de que els catalans tampoc tingueren res que vore.

Si atenem a lórientacio de les montanyes respecte del sol, els valencians tenim“Solanes” o “Cara-sols”, no “Solàns” ni “Solells”, i “Ombries”, no “Bacs”, “Bagues”,“Obacs” i “Obagues”.

Continuant en les depressions dels territori, es curiosa láfirmació de Rosselló, quanparlant de la paraula prerromana “barranc” diu: “...el concepte ha estat usurpat enaquest tros del País Valencià per la veu barranc...”. I es que en valencià, en general, totlo que no son rius son barrancs, mentres catalans i castellans, coincidixen en restringir-ho ad aquells que son fondos, estrets, i encaixats entre roques. En valencià, no esprodiga lárabisme “rambla”. I per a barrancs menuts tenim la paraula “Barrancada”.

Respecte de la paraula “Clot”, Badia Margarit en “Les regles désquivar vocables...”diu: “...sabem que clot era propi de terres valencianes al tombant dels s. XV i XVI, ique sot (paraula catalana), es trobava al nord-est del territori. La documentació de clotque ha recollit el DCVB rebla el clau, per tal que tots els exemples antics que hi citason de fonts valencianes...” I per a clots grans, tenim la paraula “Clotada”. Per a clotsmenuts, en les roques, tenim “Clocha”, paregut a “Codolla”, que no “cadolla” que esen castellà. Per cert, els valencians no tenim “Bòfies” catalanes.

Anem a per una atra paraula valenciana “Foya”. No entenc la rao per la qual, molestaespecialment als catalanistes, front a unes atres. En el llibre de Eugeni S. Reig“Valencià en perill déxtinció” 2ª ed, consta que “...segons Joan Coromines, és dórigenmossàrab, pero segons Emili Casanova és un aragonesisme del segle XV” ¿Qué diul´“il·l·lustrissim” Casanova? ¿aragonesisme del XV? Que, ¿qué? Anem a vore-la ¡en elsFurs!: “Si alcu en les terres laurades, o en vinyes fara foyes, o cijes per pendre bestiessaluatges... per aquelles foyes, o cijes dan haura... Aquell qui fara foya, o cija en aquellloch on es publicament carrera...”. I es que Jaume I sabia que escrivia els Furs per alsvalencians, en valencià. La trobe, aplicada a un toponim en 1307, en la “Sentencia dedivisio i amollonaments dels termens de Picassent i Monserrat”: “…que es en lo PuigAcebiat, damunt la foya de Millerola en la alqueria de Picaçent...” ¿No es cansaranmai els nostres catalanistes díntentar desacreditar la llengua valenciana?

I seguim en la familia “Fondo”, “Fondó”, “Fondada”, “Fondalada”... No crec que hihaja ningu que discutixca la seua exclusiva valencianitat. Es demostra facilment perlátac que patix actualment, substituint-se sistematicament “fondo” per “fons”. JaumeRoig en “Lo Spill” escrivia: “en hun clot tou / ffondo com pou”. Tant Al Udri, (1003-1085), com Al-Idrisi (1100-1172), citen “al-F.ndun”.

I per a tallar per hui, no queda mes que constatar que segons els propis catalanistes, elsfenomens topografics dels que hem parlat fins ara, son: “de data mossàrab”; “moltvalencià”; “supervivència de la toponimia mossàrab”; “típicament valencià”; “propide terres valencianes”; “d´origen mossàrab”. I ne tenim alguns, que ni es troben en elsdiccionaris catalans. Es la rao per la qual yo em pregunte ¿A on recollons esta latoponimia catalana que no la trobe? I com hi haura “espaviladets” que es pensen que heanat a triar-la, ¡voran com no! ¡Aço no s´acabat!

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (V)


Continuem parlant dels fenomens topografics valencians, base de la nostra toponimia.

Si la part mes alta de la montanya es allargada i plana estem front a una “Mola”,denominació practicament inexistent en Catalunya. Tambe trobem “Penyons”, hui endia en el estigma de “castellanisme” per no existir en català, a pesar de que Corominesdiu que no deu ser-ho, “...car penyó és molt estés en la top val.”

En la nostra toponimia tenim “Morros” “Morrets” i “Morrals”, per a nomenarroques prominents. ¡En lódi que tenen els catalans a les paraules acabades en “o” i en“al”! De 1305 es document que parla “… del dit morral o cabeç de fita coberta entro alaljub...”

Per a passos entre montanyes tenim els “Collados” o “Colladets”, dels qualsCorominas digué que no eren castellanisme, sino dórige mossarap. Si el pas es estret,parlem de “Estret” o de “Gorgoncho”, no de “Congost” ni de “Afrau”. Vejam-ho enles “Afrontacions del terme de Cervera” de lány 1322: “...a hun stret de roqua epassant lo barranch puga a hun moltó qui és en dret del dit stret...”. (En català nomesparlen d´“estret” si es de mar). Als dos costats dún estret, coll o collado, solen estar els“Alts”. Molt abundant en toponimia valenciana des de “L’Alt de Mola” en Ares a“LÁlt de la Barcella” en Banyeres. A voltes es referix a la montanya més alta. Es unadenominació toponímica, que ni consta en la “Codificació dels topònims” del “InstitutCartografic de Catalunya”.

I tenim “Tallats”. “Penya-segat”, es una invencio indocumentada (En el GranDiccionari de la Llengua Catalana han tingut vergonya de posar lány de la primeradocumentacio) ¿Canviarem els nom al “Tallat dels Venters” de “La Romana”, al “Tallatde Navargues” de Carcaixent, o al “Tallat de l'Ainer” de LÁtzubia, per a dir-los lapreciositat de “penya-segats”? (El “Centro nacional de información geográfica” del“Gobierno de España”, ya esta fent-ho. ¿Es dínformacio o dínvencio geografica?).Relacionat en els “tallats”, en valencià tenim “Despenyadors”, “Cingles”,“Recingles” i “Recinglons”, no els catalans “Espadats”, “Timberes” o“Timbes”. (lestimbes les fem jugant a cartes)

A les pendents de montanyes o barrancs diguem “Sospalmes” o “Aiguavessants” no“Aiguavés”. En elles podem trobar-nos “Esgoladors” no “Esllavissadors” ni“Relliscadors” ni “Llenegadors”.

Si pujem dalt del tot de la montanya, mai apleguem al “cim”, invencio catalana, de laqual el DCVB diu “no trobar-se la forma cim en cap document català antic”. Elsvalencians apleguem al “Cap”, al “Capoll”, al “Capsilló”, al “Cop” o a la “Cima” dela montanya. (¿tindrem sinonims com per a tindre-nos que copiar una invenciocatalana?). Cima no es castellanisme, a no ser que pensem que Bernat Fenollar estavacastellanisat quan encriu: “quant vingue de l’alta cima”. Si el cap de la montanya acaba

en punta, li diem “Pic”. Léxistencia de “Picayos” i “Picachos” confirma que no escastellanisme.

I per les montanyes a on neva, no tenim “Pous de glaç”, tenim “Caves”, “Pous deneu” o “Neveres”

Respecte de “Cova”, léxistencia “Covatelles”, “covachons” i “covarchons”,demostra que els catalans no dugueren la paraula. No tenim les “Bores” catalanes. Enles coves trobem “mugronets” i “canellons” per “estalagmites i estalactites. Mugró, esdir pitó de roca, es paraula toponimica valenciana (Mugró de la Saladella, Toll delMugró…), del llati “mucro,-onis” que volia dir punta déspasa o llança, de la qual parlaCoromines com a fenomen “mossàrab”. I per a coves en terra, tenim “Sima” i“Simeta”, que en valencià no te el significat de la “sima” castellana a la que diguem“Alvenc”. Vicenç M. Rosselló, en el llibre “Toponímia, geografia i cartografia”, parlantde “cova” diu: “Sima i simeta te el mateix significat”

En les nostres montanyes, poden produirse “Solsides”, no “Ensulsiades”, ni“Esllavissades” ni “Esfondraments” (Font de la Solsida en Finestrat)

Tambe les terres o pedres, poden ser orige de toponimia. I si parlem de terres o pedresque no tenen els catalans tenim per eixemple: “Terra Albardiç” o “llecorella”,“Cantals”, “Cascall”, “Pedres Codisses”, “Cudols”, “Llastres”, “Llombos”, “Llosmos”,“Machambró”, “Terra Pinyolada”, “Pedra Tosca”, “Tormos”, “Pedrots”, “Tap”, “Tapblau” i moltissimes mes.

La nostra toponimia nos mostra que els valencians anem anant per camins,“Caminals” o “Sendes”, no per no “Senderes” ni “Viaranys” ni “Caminois”, ni“Viarons”, ni, “Carreranys” ni “Tiranys”. Ausias March: “Quant per son mal hom ixd’aquella senda”. Els camins fan “Revoltes”, no “Corbes” i si es creuen fan “Creuers”o “Creullades”, no “Cruïlles”. Els catalans, no pujen “Costeres” sino “Costes”. Laparaula “costera”, la tenim documentada en “El consolat del mar”: “...nau o leny quiprimer serà ormejat en port o en plaja o en costera o en altre loch...” i en la carta depoblament de Quart de Poblet de 1334: “Item, que los dits pobladors sien tenguts laurarcosteres...”. Les “pales” catalanes no son “costeres” valencianes. Si el terreny no tecostera, en valencià es “Pla”, no “Planer”. Els valencians trobem “Racons” i “Racers”no la coentor de “Abrics”. Els catalans no troben ni “Replanells”, ni “Replanes” ni“Replaces”.

Si parlem de la vegetació tenim “Pinars” i “Pinades”, no “Pinedes”; “Malea” i“Brosseguerals” no “Bosquina”; “Matollar” no “Matasser”; “Tochars” i“Espartals”, no “Espartars”; “Argilagars” no “Argelaguers”; “Albarzerals”, no“Esbarzerars”; “Coscollars” no “Garrigars”; “Timonedes” no “Farigolars”;“Cepellars” no “Bruquerars”; “Romerals” no “Romaninars”; “Carrascals” no“Alzinars”; “Teixeres” no “Teixars”; “Fleixeres”, no “Freixedes”; “Margallonars” etc,etc etc Vorem toponimia que fa referencia a l´“Oró”, no a l´“Auró”, (“Torre deL'Oró”; Llucena); a l´“Edra” no a la “Heura” (“Penya Edra”; Serra de Serrella), etc,etc etc. I tot, esta ben documentat. Per eixemple “colscolar” o “coscoylar” en el “Llibredel Repartiment” (Del llat. “cusculiu”).

En baixar de la montanya podem trobar-nos en “Bancalades” no “Feixaments” ni“Assaplanaments” ni “Eglaonat”. Als “Bancals” no els diguem ni “Sorts” ni “Peces”

Relacionat en léconomia de cria dánimals, en valencià tenim “Corrals” o “corralisses”no “Pletes” ni “pletius”. Tenim “Mallades”, no “cledes” i “Sesters”, no “sestadors”.Tenim “Colomers” i “Abellers”, no “Colomars” i “Abellars”. Trobarem “Colmenars”no “Ruscos dábelles”. En català no existixen “Bovalars”, ni “Antuixans” ni.... Elnostre ganado anava pels “Assagadors”, no per les “Carrerades”. Trobe “Assagador”en 1419 en “Documents per a la història de Vilafamés”: “Los quals camins eaçagadors sien mollonats e fitats per dos bons homens de Vilafameç....” SegonsCoromines, “Assagador”, prove del llatí “secutorium” i s´hauria mantes per viamossarap.

Hui continuem comprovant com els valencians tenim denominacions propies, que raravolta coincidixen en les catalanes (tambe en alguna ocasio coincidix valencià-castellà-català). I yo em pregunte: Si tant varen fer els catalans que vingueren, ¿com es que en lanostra toponimia no es veu ni un “Afrau”, ni un “Balç”, ni una “Bòfia” ni una “Bora”,ni un “Cim” ni un “Congost”, ni una “Cinglera”, ni un “Espadat”, ni una “Grallera”, niuna “Obaga”, ni una “Pala”, ni un “Passant”, ni un “Penya-segat”, ni un “Pujol”, ni un“Ras “, ni una “Rasa”, ni un “Roc”, ni un “Sot”, ni una “Timbera”, ni una “Tossa”, niun “Tuc”, ni una “Tuca”, ni una “Tuta” ni un “Turó”, ni...ni...? ¿Se les deixaren enCatalunya? ¿Com es que no batejaren ningun fenomen topografic en tan preciosesparaules? ¿Qui no els deixà?

Hem de saber, que els catalanistes, a voltes parlen de “aragonesismes”, i mésultimament, perque voldrien llevar-se de damunt el mal dit “mossarap” i no saben com.Diguent aixo donen per supost que lo demes son “catalanismes”, lo qual es mentiragrossa com hem vist. Segurament deuen pensar que al poc de la conquista, es reunirencatalans i aragonesos i digueren: A vore: ¿A quina forma de montanya vas a possar-li tuel nom? I els aragonesos digueren: ¡Yo a la que esta a soles, es alta i acaba en punta! Iels catalans digueren: ¡Yo a la que es grossa i acaba en pla! Aixina anaren repartint-setots els fenomens topografics (guanyant els catalans, que eren mes espavilats ¡com no!“¡És clà com láiga!”). En acabant, sórganisaren comissions dáragonessos i catalansper a que recorregueren tots els pobles de la geografia valenciana, ensenyant, uns alscatalans, sobre com ho tenien que dir en aragones, i uns atres tenien la missiodénsenyar als aragonessos sobre com ho tenien que dir en català. Prou ridicul ¿no?Puix crec que hi han catalanistes que s´ho creuen.

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (i VI)


Si anem al capitul hidrologic, els rius valencians (tambe tenim “Riachols”), naixen en“Naiximents dáigüa”, no en “Deus”. Láigua pot “Sumar” (tenim per eixemple laFont del sumadoret dÁlcoy), mai “Traspua” ni “Remintola”. Suma dels “Clavills” i“Badalls” o “Quebrasses”, no de les “Clivelles” (1ª documentacio en català ¡en 1839!)ni de les “Escletxes” (1ª doc. ¡en 1803!). Tambe pot “brollar”, per lo que tenim“Brolladors” (com el Brollador de la Pedrera dÉlig), no “Brolls”, per a on “Brolla” ino “Raja” láigua. Les nostres fonts tenen “Chorros”, “Chorradors” i “Chorrolls”que no tenen les catalanes.

Láigua naixcuda, pot correr “Cavallera” pel seu “Caixer” no pel “Buc”. De 1693,son les obres de “renovaçió de la Esglesia Parrochial dels gloriosos Sants JuansBatiste y Evangeliste...” Llegim: “...de vn pam a dos de amplaria, y de fondaria lo quehauran menester per a que puga eixir la aigua cavallerament...”

Format el riu, este pot tindre “Raconades”, o “Algoleges”, no “recolzades” ni“meandres” (castellanisme català documentat ¡en 1868!) De la carta de poblament alsmusulmans de Sumacarcer de 1403 tenim: “...traure farà de novellament algunaalgoleja, alguna roca o troç de terra e en aquella algoleja sembrarà adaça o paniz...".De 1618 llegim: “...y enunda les algoleches de Alberich...” Un derivat, “sangolejar”,continua viu hui en dia. Constantí Llombart, donava fe en “El pare Mulet y bou solt”:“Velar sobre eixe niu dánchels que dormen / Pegant sangolechaes déixos tendres”. Aon es dete la corrent, fa “Remels”, no “Rabeig”. En els rius valencians, no trobem ni“Rescloses” ni “Peixeres”, trobem “Assuts”. Les “Riuades”, que no “Rierades”, deixen“Solades”, no “Terra de les Escurades” (¿la terra déscurar es la terreta?). A lacontornada del riu, es creen “Riberes” no “Ribes”

En certes condicions, als “deus” catalans, tambe els diguem “Ullals”, i si per contedéixir sén va láigüa, tenim “Engolidors”, no “Dragadors”. Per un “Alvertenc” o“Alvertent” igual ix aigua que se la chupla. Per a taure láigüa de baix terra fem pous, itambe tenim algun “Pouacho”. Ademes de “basses”, tenim “Badines”. I tambetrobarem “Gachulls”, “Fanguchars” i “Tarquimars” que no tenen els catalans.

Si estudiem la toponimia prelitoral i litoral, Rosselló, en el llibre citat, parlant de la“restinga” catalana (castellanisme ¡de 1868!), diu: “No serà sobrer fer al·lusió a untopònim valencià coincident...) i parla de la “Devesa”. Els catalans han de dir “Terrenyaigualós”, per a lo que els valencians tenim, segons Rosselló la “valencianíssimaparaula” “Marjal”. I tenim “Albuferes”, no “Buferes”, que... Láigua ix a la mar perles “Goles” no pels “Golerons”. Respecte dels “Marenys”, diu Rossello: “...interessantparal·lel valencià –tal volta precatalà- de maresme”. Ademes, els valencians tenim“Begues”, entre atres “La Bega de Cullera”, “mot problemàtic” segons Rosselló,perque com els catalans no el tenen, han de dir “Plana fèrtil”. Bega, segons Corominas,es déstrat prerromà. Acostant-nos a la plaja tenim “Montanyars” no “cordo de dunes”ni “dunes”, castellanisme documentat en català per primera volta en 1696. Corominesdiu que “Montanyar” “...Es el nom valencià de les dunes que constato en us des de la

costa”. El DCVB, erra la definicio i dona una cita de 1433. Náporte un atra del “Sermode la Conquista” de Gaspar Blay Arbuxech (1666): “...que estigueren emboscats entreels canyars u montanyars de la vora de la mar.” Els montanyars son d´“Arena”, no de“Sorra”.

Si entrem en la mar i la plaja es dárena, a poca distancia de la “Vora” que no de la“Riba”, poden formar-se “Arenals”, no “Sorrals” ni “Barres de sorra”. (En valencià, les“ribes” o “ribaços” es troben entre els abancalaments). Podem trobar-nos en “Alguers”que no “Algars”. Quan comença una montanya submarina, estem en la “Barbada”, noen les “Vessants dúna timbera submarina”, i podem trobarnos en “Secanys” o“Secanyos”, no en “Secs” ni “Esculls sota láigua”. (La paraula “secany”, es trobadocumentada en el “Liber Elegantiarum” de Joan Esteve). En alguns llocs diguem“Renegada”, a la “Restinga sotaiguada” catalana. I si anem molt a fora apleguem al“Pelec”, que no “Pèlag” i en consequencia en valencià es diu “Archipelec” no“arxipèlag”. Els nostres peixcadors estan atents a les “Faroles” no als “Fars” i entren alport per l´“Escollera” no per l´“Escullera”

Si entrem en la toponimia del regadiu tenim “Senies” no “Sínies”; “Almenares”, no“Alimàries”; “Sequies”, “Sequiols” “Sequions” i “Sequioles” no “Sèquies”; “Canal” esfemeni, no masculi. I els catalans no entenen ni chufa si els diguem que tenim:“Aldufes”, “Boqueres”, “Braçals”, “Cadufs”, “Escorredors”, “Estalladors”, “Files”,“Filloles”, “Motes”, “Parades”, “Partidors”, “Regachols”, “Reguers”, “Reguerons”,“Rolls”, “Sistars”, “Tandes”, “Trastelladors”... Quan Jaume Roig en “lo Spill” escriu.“per rius, braçals / conduyts, canals / e çequioles / rolls e filloles”, dona mostra de queparlava el romanç “sera ’n romanç... de l’algemia / he parleria / dels de Paterna /Torrent, Soterna”, es dir, la llengua valenciana.

I en fi, en un mapa toponimic en llengua valenciana, de líndustria de la terra, trobariem“Algepsars” no “Guixeres”, “Cantereries” o “Rajolars”, no “Terrisseries”...Novoriem “Places de toros”, voriem “Places de bous”, ni “Dipòsits”, sino “Deposits”, ni“Cementiris” sino “Cementeris”, en la tercera “e” ben oberta.

Per tot lo que hem vist, Vicenç M. Rosselló, parlant de toponimia valenciana diu en lap.146 de “Toponímia, geografia i cartografia”: “Diverses designacions amb prou feinessón localitzades fora del domini valencià.” ¿No es esta frase una demostració de ladesvergonya que tenen catalans i catalanistes de voler apropiar-se de la toponimiavalenciana? I es que, que la toponimia valenciana, es valenciana, que pareix una favadaaixina dita, crec que els lladres, no ho tenen tan clar. Una mostra de toponimia catalana:en “El cartulario de Tavernoles”, en document de 1041 (p. 43) llegim: “in villaCabrisax et de occidentis in serra Merdosa...” i en la p. 86 tenim “...in rivumMerder...”. ¿Els sorpren que els valencians no tingam serres merdoses ni rius merders?

Estic convençut, que eixiran alguns que diran que “aço” o “allo” es diu en Tortosa, enLleida o en La Matarranya. No es casualitat que tant Tortosa com Lleida com LaMatarranya tenien una important poblacio autoctona baix el poder dels musulmans,previament a canviar a poder cristia. I referent a Tortosa, recordar lo que digué Antonide Puigblanch, a qui es sol clavar en la “prerenaixença” catalana i que, naixcut enMataró lány 1775, va escriure en “Opúsculos gramático-satíricos...”: “Que Vallfogonatropieze en ambas cosas es disculpable, pues en Tortosa, como se habla más bienvalenciano que catalán...”.

Catalans i catalanistes, volen engolir-s´ho tot, com si foren una revolta de riu. I en totrebolicat, fer un empastre que fa oix, un “valencat” o “catlencià”, a on no sáclarixcaningu. (aixo sí, encabudits en dir a tot “català”) En la rao en les nostres mans, pense quepodrem parar-los els peus.

En esta serie dárticuls, hem vist castellanismes dels catalans com “restinga” “duna” o“meandre” (Els catalans tenen dret divi a tindre castellanismes ¡Aixo podiem fer!, araels valencians ¡Aixo son atres calces!). Hem vist paraules catalanes, sense gens detradicio lliteraria, com “turó”, “clivella” o “escletxa” I hem vist milantamil paraulespropies i genuines de la llengua valenciana. I yo em pregunte: ¿Quina es la rao per laqual tenim que dur darrere eixos “penjolls” catalans, que son repetits i escampatsinnecesariament, en televisions publiques i escoles, tinguent paraules valencianes enmoltissima mes tradicio? ¿Per qué nos martirisen els oits en Canal 9 o Punt 2 en eixes“perles”? Per a evitar eixe martiri, tinc per norma, a les tres catalanades canviar decanal, rao per la qual, normalment no veig les televisions ¿valencianes? ni un minut aldia. Esta clar que en alguns es total desconeiximent de la llengua valenciana. Pero en elsmes, es pur colaboracionisme catalaniste descarat i consentit per els que manen, que deltema de lídentitat valenciana passen mes que dels de la musica i els que la toquen,deixant actuar a plaer al catalanisme mes radical. I no puc entendre com hi ha gent quepareix que séntabuixen davant déixes “essencies” catalanes, encara que facen pudor.

I per a acabar, crec que es important dir, que en esta serie dárticuls, hem vist la llenguaarrailada a la terra, la llengua que naix de la terra. Els catalanistes propaguen que elsreconquistadors ho feren tot de nou i aixo no es mes que una enganyifa catalanera sensetrellat. No es tan facil tirar de sa casa als propietaris. I els propietaris erem i som -demoment- els valencians. El desarrailament de la terra que hi ha en la societat de hui endia, es lo que obri els forats per a que furgue el cuc del catalanisme. No hi ha dubte deque es donà la continuïtat social i llingüistica, entre el poble autocton valencià -elsdescendents dels iberorromans (cristians o islamisats)-, anteriors a la vinguda de JaumeI, i el poble valencià posterior a Jaume I. Els qui vingueren en ell, dugueren diversosromanços en formació que interactuaren en el romanç valencià, fent naixer i evolucionarla nostra llengua valenciana. Es indiscutible que la llengua valenciana lliteraria tingueinfluencies, tant del llati, com dúna llengua afi: la llengua dóc, considerada llenguafranca en aquells moment, que posteriorment fon considerada en estes terres com allengua “antiga” i nomenada “llemosi”. Ho vorem en mes detall.

EL “MOSSARAP” I LES CARACTERISTIQUES DEL ROMANÇ VALENCIÀ PRELLITERARI(I)


Previament a entrar en el fondo del tema, pot ser interessant situar el significat de laparaula “mossarap”, sent que ha acabat sent polisemica. Procedent de lárap“musta‘rab”, que vol dir arabissat, es gasta tant per a nomenar als cristians quevixqueren “sots senyoria de moros”, com per a nomenar la llengua romanç parladafonamentalment per la poblacio autoctona (cristiana o islamisada).

Vegem com al parlar de “mossarap”, es mescla “poder”, “religio” i “llengua” en uncoctel explosiu que ha donat frases, com la famosa “hábleme usted en cristiano”.

Per aixo es mes aclaridor dir “romanç valencià”, per a referir-nos a la llengua hereuadel llati vulgar, que parlaven els valencians descendents dels iberorromans, anteriormenta la vinguda de Jaume I, independentment de que foren cristians o musulmans.

Anem a vore les caracteristiques del romanç valencià prelliterari, per contraposicio ales mentires que als catalanistes els interessa escampar.

En la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337), es pot llegir lo que elscatalanistes postulen sobre les “lleis fonètiques del mossàrab oriental”. En eixes“lleis”, es supon integrat el mossarap valencià, sent que Valencia es troba a lórient dela Peninsula Iberica. La redaccio fon clarament inspirada per Sanchis Guarner, i repetidacasi textualment en “La llengua dels valencians”. Es de destacar que afirmen délles elseu “caracter provisional”.

Com es podia esperar, eixes “lleis” van orientades a marcar les maximes distanciesentre el “mossàrab” i la llengua valenciana, per a postular que la llengua valenciana fonduta pels catalans. Aixo permet que Gulsoy, a renglo seguit de reconeixer que elsvalencians teniem “...un parlar romànic que era diferent i independent del català...”,puga dir que: “És veritat que el lèxic del mossàrab valencià tenia més afinitats amb elcatalà que no pas amb el castellà, però en general les dues llengues eren forçadiferents...”. I anem a vore com eixa mentirola no es deveres.

Lány 1990, Leopoldo Peñarroja, publicà “El mozárabe de Valencia”. MáximoTorreblanca de la “University of California”, en el seu articul “De toponimiavalenciana medieval” presentat al “Congrés Internacional de Toponímia i OnomàsticaCatalanes. (València 2001)”, parla de lóbra de Peñarroja diguent que “...superagrandemente todos los trabajos anteriores relacionados sobre el mozárabe levantino”,proposant-se “completar siquiera parcialmente la obra de Peñarroja”.

Encara que puga pareixer pesat, crec que es interessant coneixer, per mes que sigasuperficialment, les raons que desmentixen, totes i cada una de les “lleis” inventadespels catalanistes. Anem a vore-ho, en documentacio treta, en la seua immensa majoria,del citat llibre de Penyarroja, al qual hi hauria que acodir, cas de necessitar mes detalls.Numerarém les preteses “lleis” reproduint-les textualment, fent un comentari a cada unadélles.

1.- “No reducció dels diftongs ai i au llatins o romànics: Moraira (Teulada)'morera', Carraira (Llombai) 'carrera', colombaire 'colomer', Llaurets (la Torre d'EnDomènec) 'Llorets'”

Sanchis Guarner, circumscriu esta “lley” “a les ciutats”: “A les ciutats: nomonoftongació de AI, AU...”, rao per la qual nos quedem en el dubte de que passaria“als pobles”.

Vegem com retrauen els toponims “Moraira” i “Carraira” i la paraula “colombaire”. Esplanteja la no evolucio de “ai” a “e” en el romanç valencià, evolucio que es dona enparaules, o combinacions llatines, acabades en “aria” o “arius”, com per eixemple:“mora” + “aria” > “moraria”, que evolucionaria en “moraira” > “morera”.

Respecte dels dos toponims que aporten, pareix llicit preguntar-se: ¿Perque no parlende “Cervera”, “Corbera”, “Herbers”, “Gallinera” i molts mes...? La resposta catalanistaes que els conquistadors les “catalanitzaren”, no entenent-se la rao per la qual noacabaren la faena, escapant-los-els “Moraira”, “Carraira”, “Bocairent” i alguns mes.Anem a vore com lévolucio de “ai” a “e”, sí que es donava en el romanç valencià sensenecessitar dels catalans per a res.

Ibn al-Abbar, (1199-1260) en “Takmila” escriu: “G.rbīra” = Cervera; ¿per qué noescriu G.rbayra? Al-Udrī (1003-1085), en “Nusus‘an al-Andalus” escriu: “Batrīr”(Petrer) i “Galinār” ¿Perque no escriu “Batrayr” o “Galinayr?

En el llibre de “El catalá i l'aragonés en els inicis del Regne de València segons elLlibre de Cort de Justicia de Cocentaina (1269-1295)” de Ponsoda, referit a lány 1276,llegim: “E que meta los X sols en lálcaldera”. Diu Ponsoda: “Resulta extrany que enaquest cas sémpre caldera amb lárticle àrab aglutinat. Segurament lóbrador "de latintureria" ja existia abans de lárribada dels cristians i els moros ja devien diralcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen lárticle àrab acaldera”. Vegem que els mal dits “moros”, que eren els iberorromans valenciansislamisats, no dien “caldaira”, sino que de “caldarium”, havien reduit a “caldera”.

Hem de saber que el pas ai>e; au>o, tampoc els catalans el tenien totalment establit.Paul Aebischer, va escriure “Le suffixe –arius en catalán prélittéraire”. I, per eixemple,va trobar: “Cerveira” i “Fenoleiras”, en documents de 1166; “Calveira”, “Pegueira” i“carreira publica”, en documents de 1171. ¿Parlarien “mossarap” els catalans?

Respecte de “colombaire” o “colombari”, el cas es que sempre parla qui ha de callar.¿Que passa en els catalans “arrossaires”, “calcinaires”, “carbassaires”, “coetaires”,“drapaires”, “fallaires”, “femataires”, o “firaires” que en valencià es diuen arrosser,calciner, carabasser, coeter, draper, faller, femater o firer? ¿A on esta la reduccio ai>e,dels catalans que no la veig?

En el toponim “Llaurets” volen que vejam la falta dévolucio de “au” a “e”. I tambe hihan eixemples que confirmen que eixa evolució sí es produia en el romanç valencià. Necitarem dos: “Oriola” de “Auriola”, es citada com “Ūryūla” per Ibn al-Abbar i “SantaBūla”, derivat de “Sancta Paula”, es citada per Al-Udrī.

I no hem fet mes que escomençar a posar de manifest les manipulacions que hanescampat els catalanistes sobre el mal dit “mossarap” valencià.

EL “MOSSARAP” I LES CARACTERISTIQUES DEL ROMANÇ VALENCIÀ PRELLITERARI(II)


Hui seguirém comentant les caracteristiques del romanç valencià prejaumi parlat per lapoblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians o islamisats), en relacio a les“lleis fonètiques del mossàrab oriental”, que s´han tret de la manega els catalanistes.Continuem en lórde que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337).

2.- “No diftongació espontània de e i o breus llatines: Petra < petra, Ripelles (Relleu)< *ripellas, Boatella (València) <*bovatella, Puçol < puteolu, Bunyola < balneola,Nerola (Vimbodí) <*nigrola, Riola < *rivola”.

Segons aço, lévolució del romanç valencià previ a la reconquista seria identica a la delcatalà.

3.- “Sembla que tampoc no hi havia diftongació condicionada de o breu davant iod:Foios < foveos, Poio (Riba-roja de Túria) < podiu, Alboi (Genovés) < bobe”.

No cal dir que “sembla” no pareix lo mes adequat per a definir una “lley”. El mateixSanchis Guarner, en la “Enciclopedia lingüística hispánica”, admetia la diftongacio pera láljamia valenciana. Hi han llinguistes com Friedrich Schürr, que posen en dubteinclus la propia existencia de la “diftongació condicionada”, proposant una inflexiódirecta o pas de la “e” a la “i” i de la “o” a la “u”.

A partir dáhi i suponent léxistencia de la diftongacio previa, tenim que en documenten llati de 1171 llegim: “Cullam cum suis terminis”. Tambe Ibn Al Abbar cita “Kulya”= Culla. En document de 1157 es parla de “castrum de Cullera”. Aixo vol dir, be lareduccio del diftonc, be la inflexio directa de “C ŏ l ĭ a” o “C ŏ c h ĕ a”.

No cal dir, que tambe els catalans tenen eixemples sense inflexió com seria “coix” de“C ŏ x u”, front a “cuixa” de “C ŏ x a”. ¿Sera una “catalanitzacio” del valencià “coixo”?

Comprovem com la caracteristica analisada no es exclusiva dels catalans, i es donavaen el romanç valencià dábans de la conquista.

4.- “Conservava la -e final llatina: Canemares (les Coves de Vinromà) 'canemars',Panissares (la Vall d'Alba) 'panissars', Olivares (Morella) 'olivars'”.

Eixemples de la perdua de la –e final els tenim en la “Historia Roderici”: “introivit inmontana de Alpont”. Dolors Bramon afirma que Al-Idrisi cita: “al-Bunt” = Alpont. Delllati “p ŏ n t e”. Tambe en la “Historia Roderici”: “...in valle, quae dicitur Torrens...”Torrent de “T o r r ĕ n t e”. De lány 1003 es el document que nos parla de: “SeniorFortunio Sangiz in Kolia et in Castilion de ripa de mare”. Del llati “c a s t ĕ l l ĭ ŏ n e.De 1195 hi ha una cita de “Boixar” de “b u x a r ĕ”. I podem afegir Carcer de “c a r c ĕr e”, Campanar, de “c a m p a n ā r e” i moltissimes mes.

Continuem observant que la perdua de la –e final llatina, sí que es donava en elsvalencians sense necessitar per a res als catalans.

5.- “Si la e àtona restava en posició interna, es tancava en i: Vallibona 'Vallbona',Valliplana 'vall plana', Montitxelvo 'mont cerf'.”

De 1209 es el document en el qual es parla de “Vallis Ibone”, que podria referir-se aVallibona. ¿A on esta la e atona en posicio interna? ¿Era obligatori passar per ella?

De lány 1100 es el document en el que llegim: “...et in Monteroio, super Montornes”Vegem que la e atona no s´ha tancat en i, sino que ha desaparegut. Front a“Montitxelvo” tenim Montroy, de “m ō n te r ŭ b ĕ o”, no “Montitroy”. Escrit perléscrivà aragones, en el llibre del Repartiment trobem escrit “Montserrat”.

Vegem com lo afirmat pel “mestre indiscutible”, es prou discutible.

6.- “Conservava la o llatina: Muro 'mur', Portopetre (Santanyí) 'port Pere', Capocorb(Llucmajor) 'cap corb', Campello 'campell', Campos 'camps', Gorgos (Llíber) 'gorgs',Tollos 'tolls'”.

Esta es una caracteristica de les que mes s´ha usat per a assignar o no létiqueta de“mossarabisme” a paraules de la llengua valenciana, com poden ser “llomello”,“mosseguello” o “fardacho”. No es cert que previament a la reconquista no existiratendencia a la caiguda déixa –o. Anem a vore-ho.

En document dÁlfons I (1073 – 1134), llegim: “...duos castellos que dicitur Lilia etVilla Margen”, es dir, Vilamarchant, de “V ĭ l l a + M a r c e n u s”. Ibn al-Abbar cita“B.q.sān” = Picassent de “P i c a t ĭ u s + ē n u”. Al-Udrī escriu “Batrīr” = Petrer, delllati “P e t r a r i u”...¿Per qué no trobem Villa Margeno, Picasseno o Petrero?

I en el “Llibre del repartiment” podem trobar per eixemple: “Carraxet” (Carraixet) de“c a r r a s c ē t u”, “Parsen” (Parcent) de “P a r c e n i u s”, Luxen (Lluchent), de “L u ci u s + ē n u”, “Quartel” (Quartell) de “Q u a r t u”...

Totes les etimologies llatines expostes, donarien com a resultat la “o latina”, que enllengua valenciana, en molta mes proporcio que es conserva, cau. I eixa caiguda es, comhem vist previa a la reconquista.

7.- “Sovint es mantenen sordes les oclusives llatines p, t, c davant a, o, uintervocàliques o amb r agrupada: Escopar (Olocau de Carraixet) 'escobar', Ripelles(Relleu) 'Ribelles', carxata 'calçada', Teixeta (Alforja) 'Teixeda', Serratella'serradella', Boatella (València) 'Boadella', Petra 'pedra', Alpatró (la Vall deGallinera) 'pedró', Muixacre (Morella) 'mont sacre'”.

Al dir “sovint”, es reconeix que no sempre. Anem a vore com eixa evolucio sí ques´havia produit en el romanç valencià.

Per fonts araps sabem el nom de dos lliterats dÉlig: “Ibn Qabra” de “C a p r a” i “IbnM.gr āl” de (M a c r u + el l u), i dáhi, Benimagrell (que trobem el el “Llibre delRepartiment” com “Benimagrel”). Ibn Al-Abbar cita “Agris ī” de “A c r a s”. En

document en llati de 1194, trobem “Benfigum” (Benafigos), derivat d´un compost “B an ī +f ī c u s” Vegem que ni “Qapra”, ni “Macrell”, ni “Acres” ni “Benaficos”.

En el “Llibre del Repartiment” trobem “Taulada” de “t a b ŭ l a t a”, “Canadel”(Canadell) de “c a n n a t ĕ l l u” i moltes mes, lo que vol dir que moltes paraules en lesque no es complixca que es mantinguen “les oclusives llatines p, t, c davant a, o, uintervocàliques o amb r agrupada”, poden ser propies del romanç valencià.

Continuem vegent que les caracteristiques de la llengua valenciana actual prenienforma en el romanç valencià anterior a la reconquista sense necessitar dels catalans per ares. Sera menester un ultim articul.

EL “MOSSARAP” I LES CARACTERISTIQUES DEL ROMANÇ VALENCIÀ PRELLITERARI(i III)


Per a acabar en l´analisis, per damunt damunt de les caracteristiques del “mossarap”valencià parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians iislamisats), en relacio a les mentires que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volumX, pp. 336-337), seguirém en la que fa 8.

8.- “El iod no tenia zumzeig i a vegades queia: Faios 'faigs', Poio 'puig', Montroi'mont roig', Meanes (Atzeneta del Maestrat) 'mitjanes'”.

Comencem malament, perque aixo de “a vegades”, es evident que no dona unacaracteristica que puga propugnar-se com a “llei”, ya que tambe es podria dir lo contrari“a vegades no queia”. Voldria dir que quan “no queia”, l´evolucio del romanç valenciàera identica a la del romanç català. Els “Catarroja”, Ribarroja”, “Massarojos”,“Carraixet”, “Moixent”... del Repartiment, mostren “quan no queia”.

9.- “La c davant e i i llatina tenia una articulació palatal africada sorda: Xèrcol(Llíria) 'cércol', Xella 'cella', Carxe (Iecla) 'càrcer', Fotx (Tivissa) 'Fou'”.

El filolec Amado Alonso expon: “...la idea que hasta ahora hemos tenido sobre lapronunciación mozárabe de la c como ch era una opinión, pero no un conocimiento... ,hemos de admitir que los casos de ch por c en la toponimia son arabismos fonéticos...luego adoptada por los españoles...”

Nomes en un eixemple n´hi hauria prou per a demostrar la falsetat de la generalisacio:De 1098 es el document pel qual “Rodrigo Díaz Campeador dota con varias heredadesla iglesia catedral de Valencia” (Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en diplomasde 1098 y 1101. Menéndez Pidal) i llegim: “…villam que dicitur Pigacen, cum villis elterris et vineis…”. Segons la “norma” els descendents dels iberorromans valencianshaurien d´haver dit i diriem ara “Picachent”

I en el “Llibre del Repartiment” trobem per eixemple: “Parcen” (Parcent) de“Parcenius”; “Carcer”, del llat “Carcere”; “Prunesia” del llat “Prunacea”; “Cignen”(Cinyent) prob. del llati “Cinius + enu”; “Somararcer” (Sumacarcer), Merniça(Bernissa)...I valencians que es dien Aviniunis i Avinhiuniç, del llat “juniciu”,Maçalterraç, Abulpaniç, Alucernat...

Els toponims “Vilamarchant” de “villa + Marcenus”, “Perpuchent” de “Perpucianus”,“Marchalenes”, de “Marcilius”, en els furs com Vilamerxant, Marchilien i“Perpunxent”, junt a uns atres com pot ser “Luxen” (Lluchent), tenen la seua causa enarabismes fonetics, estabilisats per la classe dirigent que parlava en arap i adoptat pelsvalencians que varem tindre que conviure en ells durant molt de temps.

En aço, es demostra el destrellat en que cauen molts “sabudots” quan nomes miren elsarabismes fonetics per a calificar una paraula com formada en epoca previa a lareconquista.

10.- “Es mantenien ambdós elements en els aplecs mb i nd llatins: Llombo (Planes)'llom', Colombar 'colomar', colombaire 'colomer', Pregonda (Mercadal) 'pregona',Redonda (Catí) 'rodona'. Conservaven la n final romànica: [fullíyin] 'follí', [capon]'capó', [bíben] 'vímet'”.

Analisant primer la tendencia a la reduccio mb>m i nd>n, i referit als eixemples quenos donen, començarém diguent, que en llengua valenciana el català “colomar”, es diu“colomer”, i per tant un “colomer”, no es un “colombaire”, els qui solen portar coloms,pero dificilment un colomer sancer. Comentar tambe, que Peñarroja ya dia en 1990:“dudo de colombaire como mozarabismo”, dubte que corroborà lány 2003 EmiliCasanova, diguent que “difícilment pot ser d’origen mossàrab a pesar de lesaparences”. Es deduiria que lánalisis de Sanchis Guarner seria com voler analisar unporc en una cuixa de pollastre.

No obstant, es cert, que el manteniment de la mb i nd llatines ha donat a la llenguavalenciana un fum de paraules (fondo, gamba, mondar, orandella, tanda, torondo...),moltes de les quals son valencianismes lexics en català. Pero no es deveres que lesreduccions que analisem s´hagen produit en català de manera uniforme. ¿No diguemcatalans i valencians “tombar” del llati “tombare”? I derivat de “mundanu”, ¿No diguem“mundà”? Inclus els valencians tenim paraules reduides que els catalans no tenen. Delllati “candela”, ¿com diuen catalans i castellans? ¡candela! I els valencians diguem“canela” o “caneleta”. Ho reconeix el DCVB, que diu: “CANDELA (i sa var. canela,avui valenciana...)”. Si llegim a Ausias March, vorem: “Si com lo foch, quant es en lacanela... d’us de raho, ab encesa canela”

I lo que es completament fals, es mantindre que en romanç valencià del sigle XIII, noexistira eixa tendencia a la reduccio mb>m i nd>n. Anem a vore-ho.

En el primer manuscrit del “Llibre del Repartiment” trobem un barri de Valencia que esdiu “Matalcama” derivat del llati “camba”, i un “rahal” dit “Lomeri” de “Lumbu +ariu”. I noms de valencians, com per eixemple: “Amet Abin-gamero”, de “gambariu”,“Mahomat Al-foner” de “fundariu”, Abin-colom de “columbu”...i molts mes.Comprovem com la tendendia a la reduccio sí existia abans de la reconquista.

Alguns catalanistes diran que segur que fon léscrivà el qui va fer la reduccio. I no potser per una atra rao, mes que perque creuen en el milacre de que eixos escrivans sabienen quins pobles anava a mantindre´s “mb” “nb” passats huit sigles -com Llombay oOnda-, i les mantenien, llevant-les en les demes. ¡Santa paciencia!

Respecte a la conservacio de la n final romanica, començarem per reproduir un trocetde “Moments clau de la història de la llengua catalana” dÁntoni M. Badia i Margarit,qui parlant de Ramon Llull diu: “La –N final acostuma a desaparèixer, però es manté,per proclisi, en alguns monosílabs, com bé, bo, i dáltres. Una vegada més ens sorprènla manca dúnitat de la llengua lul·liana, que empra “bo” i “bon” sense obeir a capcriteri determinat...” I mes. Coromines parlant de Girona: “sembla haver existit alÉdat Mitjana una zona de conservació de la –n”. I Gimeno Beti, parlant del “Liberiudiciorum”: “revela dades sorprenents com ara formes com padre i madre “pare imare”, mots no documentats mai fins ara en català...Hi ha exemples de manteniment dela –n final...”

I vist aço, deu tindre´s clar, que hauriem de parlar de “tendencies” i no de “lleis”, en unmoment historic de llengues no estabilisades.

Trobem un eixemple interessant en la carta pobla de Vallibona, concedida lány 1233,per láragones Blasco de Alagón. En ella es parla de “Vallem de teixo”, es dir la vall delteixó del llati “taxone”. “Teixó”, es paraula valenciana, que els catalans normalmentdiuen “Toixó” i pronuncien “Tuixó”.

I si anem al “Llibre del Repartiment”, nos trobem en lálqueria “Aculló” del llati“aculeone”. I trobem que “Uxó”, apareix moltes mes voltes que “Uxon”, I constaBenicató de “Beni + llat. Catone”, “Orí” del llati “aurinus”, “Catí” de “Catinu”, i en fi,“Xaló”, “Castelló”, “Vinromá”... I tambe trobem que hi ha valencians que esdiuen:”Amoló” del llati “Mole + onem”, “Crespí” de “Crispinus”, Mahomat Al-marí,Amaç Loça (lligga´s Llosà, com Val Lobrega es Vall Llóbrega en Girona) etc, etc.

Es demostra que la tendencia a la eliminació de la –n final romanica existia entre elsvalencians previament a la vinguda de Jaume I.

11.-“No palatalitzaven la nn geminada: Penàguila 'penya àguila', Cabanes'cabanyes', Canet 'canyet'”

Lo de “Cabanes”, en relació a “Cabanyes”, realment no ho entenc. El DCVB,documenta “cabana” en el català oriental i el balear. Precisament la primeradocumentacio de “cabanya” es troba en el “Vita Christi” de Sor Isabel de Villena i es,per tant, valencià.

Tant el català com el valencià diguem “canem”, del llati “cannabu” i tant en català comen valencià antic es dia “enganar” i no “enganyar”, del llati “ingannare”.

Galmés de Fuente, senyala respecte del mossarap de Murcia: “...del mismo modo que -ll- palataliza en [l], los grupos -nn- y -ny- dan sin duda un resultado palatal en elmozárabe de Murcia, como parecen probar las grafías nn y ny del Repartimiento”.

Nomes un eixemple: Dábans de la reconquista trobem “Pinnam Gulosam”(Penyagolosa), lány 1213. I es suficient per a demostrar que la caracteristica queSanchis Guarner atribuix al mossarap, no son mes que distintes solucions, moltes voltes,arcaismes del romanç valencià. Aixina, el català no te el valencià “canyamó”(documentat en el Tirant lo Blanch), i a la “canyamissa” diu “canemuixa” i en canvi, envalencià tenim “canuts” de canya inexistents en català. I els valencians tenim “canella” iels catalans “canyella”, del llati “cannĕlla”.

En esta serie dárticuls hem vist com els valencians no necessitem per a res delscatalans, per a explicar les caracteristiques i orige de la llengua valenciana. Comcatalans i catalanistes sí necessiten de la llengua valenciana per a dotar al català dúnalliteratura de la que carixen, s´han llançat com a llops a tergiversar-ho buscant unainexistent dependencia, que satisfaga les seues ansies expansionistes i imperialistes.Encara que els articuls puguen haver segut “durs”, considere important poder retrucaren arguments, quan catalans i valencians submisos catalanistes, ixquen en lóbsoletacançoneta del “mossarab” valencià.

EL PARLAR ROMANIC VALENCIÀ I EL CATALÀ ANTIC


Lány 2001, lÚniversitat de Valencia, publicà el llibre “Estudis de filologiavalenciana”. Antoni Ferrando, que no seń pert una, fa la “Nota del editor”. El llibreconsta dúna seleccio de texts de Joseph Gulsoy. I entre els “escrits seleccionats”, en lap. 173, en lápartat II “La unitat de lídioma 1. Els mots” llegim: “El senyor Mourellede Lema, amb gran porfídia, s´ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-hopuix que tothom ho sapque en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlarromànic que era diferent i independent del català”

I yo em pregunte: ¿“Tothom ho sap”? El mateix Antoni Ferrando, quan en 1987 escriusobre “Lárabització lingüística de la societat valenciana prejaumina...” nos dira elsnoms dáquells que no ho saben, perque encara no han caigut de la figuera (o no elsinteressa caure). Diu: “Enfront délls, Joan Fuster, Pierre Guichard, Manuel SanchisGuarner, Míkel de Epalza, Dolors Bramon i Carme Barceló postulen l'arabitzacióLingüística completa de la Valencia immediatament prejaumina”

I de la llista, preocupen aquells, que ensenyen en les universitats valencianes. Perque...¿S´hauran apuntat desde 1987 a lány 2001 a la llista de “tothom”? Em pense que no,mes be al contrari, han radicalisat les seues postures.

Tambe diu Gulsoy: “...els qui defensen la tesi mossàrab normalment eviten la qüestiodel llenguatge dels textos antics valencians per complet.” I no nomes no anem a evitar-ho, sino que anem a comparar eixos “textos antics valencians”, en texts antics catalans.

Procedirem a reproduir fragments de tots i cada u dels eixemples de “català”, que oferixJosep Moran en “El proceso de creación del catalán escrito”.

1. Jurament feudal (1028-1047)“... go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré.”

2. Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (1080-1095)“Et totas istas rancuras que avia de Guilelm Arnal et é de suo filio et de Mir Arnall sicrelinquo ad mulier mea et ad Mir fiho meo.”

3. Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbed'Urgell (1098-1112)“....d'achesta hora enant, treva et paz tenré et amos omens tener la mannaré, axí co lobispe...”

4. Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales (s. XII)“Ahí ilex les conamines que ssolien laurar, ab la joya, à tornades a sensum per ayer...”

5. Llibre dels judicis (llibre jutge) fragment primer (primera mitat del sigle XII)

“Àlias quant és a la facultad del aüd o la possession debita és o ayuda de acstalguisa...” Fragment segon (1180-1190): “...o per mandament reial foron encombrats qenon o progron ademplir, aicelò enfre sis meses.”

6. Homilies d'Organyà i de Tortosa“...car del cor eixon totas las malas obras que son faitas: primeramen son pensadas epoixas son mesas en obras...” Quals pros es ad ome que ben clau sa maisó et i laissa unpertús per on li lairón lai intron e raubon la maisón?

7. Usatges (traducción al catalán de la primera mitad del siglo XIII.)“...pendre aydaren volentat moviment propri lur baronilment Valencia Mayorca regnelo encara anz obtengueren...”

De lúltim fragment reproduït dels “Usatges”, es pot comprobar, que quan séscrigue,en “català”, Valencia ya havia segut reconquistada. I ¿Que em digueu del català delsdocuments anteriors? Hi ha una cosa que esta clara no, clarissima. Aixo no es valencià.Això no es llengua valenciana. Per a un valencià i crec que per a un català dára, aixo esininteligible.

I com si dún milacre es tractara, els Furs valencians, es redacten “en romanç” en 1261,¡I sénten lo que diuen! ¿Sera perque es tracta de romanç valencià i no dáixo queacabem de vore?

Al contrari, els catalans no demostraven molt dínteres en tindre la seua llegislacio en elseu romanç català. Tindra que aplegar lány 1413 per a que les Corts catalanes demanena Ferran dÁntequera, al rei que diuen acabà en la falsa “dinastía catalana”, que: “Comlos usatges, Constitucions de Cathalunya, e Capitols de Cort sien stats ordenats en lati,e per ço las personas legas han ignorentia de aquellas… la present Cort supplica molthumilment a vos Senyor, que los dits Usatges, Constitucions e Capitols sien tornats deLati en Romanç; e aquels, e aquellas, sien reglats… e sobre las ditas cosas faedoras, espatxadoras, sien eletas dos personas bonas aptas e sufficients…” (p.414 de“Mémoires et dissertations sur les antiquités nationales et étrangères”)

I en la mostra de “català” que hem vist en “El proceso de creación del catalán escrito”¿Hi ha algu que no entenga a Antoni Canals (1352-1418), quan en el “Valeri Maxim”diu “de lati en nostra vulgada lenga materna valenciana axi com he pogut jatssesia quealtres lágen tret en lenga catalana; empero, com lur stil sia fort, larch e quasi confus,entremenclant hi les gloses que son o defalliment de vocables o no poder compendre lesdites hystories…”? A Antoni Canals, segurament li passà, que llegint coses paregudes ales que hem vist, ni podia “compendre les dites hystories”, ni sáclaria en un llenguage“fort, larch e quasi confus”, es dir català, rao per la qual necessità “traure-ho” en“llengua materna valenciana”

Pero els catalans, tot ho volen, i no poden lluir res de bo si no fagociten la llenguavalenciana ¡Si volien ser els amos de tota la lliteratura provençal! Vejam-ho: En la pag327 de la “Historia de la literatura española” por MG Ticknor, traduida per Pascual deGayangos i Enrique de Vedia, llegim: “El patriotismo de los catalanes les ha hechonegar una verdad tan patente, pretendiendo algunos, como Torres Amat (prólogo a lamemoria de los escritores catalanes), que la literatura dicha provenzal, nació enCataluña. Pero basta leer los argumentos presentados por los partidarios de esta

teoria, para convencerse de su ningún valor. El solo hecho de haber existido dichaliteratura en la Provenza un siglo antes que en Cataluña, es por sí concluyente”

Diuen que “qui tot ho vol tot ho pert”. Traguent a la llum les mentires catalanistes,farem que ho paguen.

LA COHESIO TERRITORIAL DEL REGNE DE VALENCIA ABANS DE LES TAIFES (I)


Lórganisacio territorial de lÉspanya musulmana previa a la descomposicio del califat de Cordova, partia de léxistencia de circumscripcions territorials i administratives denominades “cores” (kura). La cora, existent en lórient musulma, fon adoptada a partir de lány 752. Pero si en lórient musulma, la ciutat depen de la cora, en lÉspanya musulmana, la provincia depen dúna ciutat mare o capital de la cora que es convertix en ciutat-provincia o ciutat-territori (balad). Existix una persistent coincidencia en que si la ciutat (mudun), era capital dúna diocesis, se li dia “madina”. Joaquín Vallvé, en la p. 183 de “La división territorial de la España musulmana” diu que: “…el “sahib al-madina” equivale al “comes civitatis” visigodo y el “qaíd al-kura” equivale al “dux provinciae”. De cada ciutat, depenia un alfoç (hawz) i una regio o distrit agricola (iqlim, amar o nazar) en els quals hi havia o podia haver un o mes castells (husun), alqueries (qurà) y poblats (buldan). (p.24 de “El Muyam al-Buldam de Yaqut” de Gamal Abd al-Karim).

Comprovem límportancia de la ciutat-provincia quan Al-Razi escriu: “E Valencia ha muy grandes terminos e buenas villas que la obedecen, e las bondades de los que en ella moran son muchas”. Ibn Hayyan parla “los alfoces de Valencia” (p 148 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942”), en la qual situa la encara no identificada ciutat de al-Askar.

Hi hague una epoca en que Valencia era el nom del territori valencià, i a Valencia ciutat se li nomenava “Madinat al-Turab”. Vejam-ho: En la “Série arabe” de la “Collection Unesco dóeuvres représentatives”, es troba la “Configuration de la Terre” de Ibn Hawkal. Conté la cartografia que feu Hawkal en acabant de la seua visita a Espanya lány 948. En la part de la mar Mediterranea vegem que les ciutats son representades en un requadro. Trobem en el nº 226 “Madinat al-Turab” (ciutat de Valencia) i en el nº 236, “Xativa”. Fora dels requadros es representen pobles o territoris. Escriu Hawkal: “Dans la partie droite du continent superieur, on lit près de la mer: (214) Basques, (215) France, (216) Rome (217) le pays des Ghalidjashkash (Galicia), et, à gauche de ce texte, sur le litoral: (218) Al Djazira, (219) Valence…” Fora tambe de requadro trobem “(225) le district de Tudmir”. Línterpretacio dels catalanistes del nom de “Madinat al-Turab” per a la ciutat de Valencia, es com tot lo que diuen, desficaciada i per a variar destructiva. Ho deixarém, de moment, perque lóbjecte del present treball es la cora de Valencia o territori valencià.

Per a escomençar, vejam que es trobava entre Tortosa i Tudmir. Probablement una de les fonts mes antigues siga el “Kitab al-buldan” (“Llibre dels paisos”) de Al-Ya´Qubi (? -897). Segons traduccio de Guichard, que retraduixc al valencià (Afers nº 7. Vol IV), diu: “Es va de Tortosa, dirigint-se a lóest, cap a una terra nomenada Valencia, (balad yuqal la-hu Balansiya) vasta i bella terra on s´han establit tribus berebers que no han reconegut láutoritat dels Banu Umayya (dels Omeyes). Eixos berebers posseixen un gran riu en la regio nomenada al Saqr (Xuquer). Des dálli retrobem el pais de Tudmir pel qual hem escomençat”. Vegem que Valencia fita al nort en Tortosa i al sur en

Tudmir. La “Crónica del moro Rasis”, ho confirma: “Parte el termino de Valencia con el de Tudemir… Parte el termino de Tortosa con el de Valencia”.

I ara, anem a intentar concretar alguns llimits de la “ terra nomenada Valencia ”

Respecte del llimit en Tortosa, Al-Qazwini en “ Atar al-Bilad ” escriu : “Tortosa es una ciudad andalusi antigua situada cerca de Valencia, sobre el rio Ebro…” Es clara la referencia a Valencia com a territori i a Tortosa com a ciutat. Fátima Roldan, autora de “El oriente de al-Andalus”, diu que esta mateixa descripcio, es repetida en numerosos testimonis. El llimit no varià sustancialment en el temps i devia trobar-se en lÉbre o en lloc similar a láctual.

Per lóest, Ibn al-Atir (1160-1233), en la seua obra “Al-Kamel fit-Tarij” (L´historia perfecta), nos conta que lány 781/782 tingué lloc una guerra entre els “berebers de Valencia” i “els de Santaver”. (“Els berbers de Valencia”. Afers nº 7. Vol IV). Santaver, arabisacio de lántiga “Caeltiberiae” i que incloïa part de les provincies actuals de Terol i Conca, fitava per lóest en Valencia. Comprovem com els ibers valencians, fitaven en els celtibers. Dos pobles, dos cultures. Concretant alguna referencia, en la p.268 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942” (al Muqtabis V), consta el trayecte d´ Abdarrahman, en la “Campanya de Saragossa”. Llegim : “En esta expedición, la ruta de an-Nasir paso de Córdoba a Mamluha…y desde allí a Bazalote, en la cora de Tudmir, a Chinchilla, a Qantarat Turrus, en el Júcar; ya en la cora de Valencia, a la Torre de Caudete, a al-Batha cerca de al-Mary…” Vegem com Caudet i “ al-Batha ” es troben en la cora de Valencia. “ Al-Batha ” es el toponim arap dúna antiga poblacio ubicada en la falda de “el Molón”, en el terme de Camporrobles, en la comarca dÚtiel-Requena, separant Valencia de Conca i Albacete.

Mes al sur, en contacte en láctual provincia dÁlacant i Murcia, per “Una descripción anónima de al-Andalus”, sabem que: “En al-Andalus hay cuarenta ríos; de ellos los más importantes y principales son seis: El primero es el de Córdoba, llamado Betis, que nace en las montañas de la ciudad de Segura, por la parte que da a Valencia. En ese mismo lugar nace también el río de Murcia, que corre hacia el este, pasa por Murcia y Orihuela…” I sent que “Betis” era el nom romà del Guadalquivir, sabent que “la ciudad de Segura” es Murcia, i que els naiximents del riu Segura i el del conjunt Guadalquivir-Guadiana menor, es troba en el massiç de montanyes que formen les serres dÁlcaraz, Cazorla, Segura, Castril y La Sagra, resulta que eixe massiç, fitava en Valencia.

Respecte de la pertenencia a la cora de Valencia de ciutats importants durant el periodo musulma, mes a la costa, tenim per eixemple que en la p. 182, de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942” (al Muqtabis V), referent a lány 924, en motiu de la “Campanya de Pamplona”, Ibn Hayyan, escriu: “Luego se conquistó al asalto Alcira del Júcar, en la cora de Valencia, y fortalezas subordinadas, siendo allí rendidos los rebeldes Banu Ibn Abi Yawsan… ”. En la p. 189, any 929, llegim : “En este año cayeron Játiva y la fortaleza de Sagunto y sus dependencias, en la cora de Valencia… ”.

Pero sense dubte, el llimit mes problematic i que patí mes variacions historicament fon el llimit sur en la cora de Tudmir. Pensant que Tudmir podria ser el territori governat

pel comte visigot Teodomir, que en motiu de línvasio musulmana, pactà les condicions de capitulacio en ‘Abd al-‘Aziz, lány 713, es interessant estudiar les ciutats que es citen en el pacte. I hem de saber, que existixen distintes versions del pacte. En arabic tenim les de al-Himyarî, al-Údrî, al-Garnâtî, Ibn Adarí… Entre totes elles es citen les següents ciutats valencianes : Uryula [Oriola], Lakant (Alacant), Villena, i Ello (¿Elda ?), Ilš (Elig), Baltana/B.n.tî-la (¿Valencia?). La Crónica de 1344, que “ traduix” l´Historia de ar-Râzî, cita Oriola, Alacant i Valencia. Sobre lídentificacio de Baltana/ Balantala/ Batanala en Valencia, Joaquín Vallvé, en “La división territorial de la España musulmana” diu que: “… se ha escrito mucho, pero me parece concluyente la opinión de Simonet al identificarla con Valencia. Se basa en un códice mozárabe de 1049, donde la sede episcopal de Valencia aparece designada con el nombre de Balansiyat Tudmir, o sea Valencia de Tudmir, que traduce la suscripción del concilio IV de Toledo: Ecclesiae Valentinae Episcopus. Parece que Balantala o Balantana es una transcripción pura y simple de (Sedes) Valentina. Es despendria, que Valencia podria haver segut governada pel comte visigot Teodomir. Tambe extrauriem la conclusio de que la cora de Tudmir seria nomes una part del territori que hauria segut governat per Teodomir, no aprofitant este criteri per a determinar els llimits de la cora de Valencia en la de Tudmir.

Es necesari un atre articul per a concretar el tema.

LA COHESIO TERRITORIAL DEL REGNE DE VALENCIA ABANS DE LES TAIFES (II)


Per a continuar lárticul anterior, en primer lloc, es interessant coneixer que Oriola fon, la capital de la cora de Tudmir primer que Murcia, que no existia. Vejam-ho : En la p. 105 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942” (al Muqtabis V), Ibn Hayyan, citant a ar-Razi i referint-se a 916-917, escriu que: “Dice ar-Razi: …El visir Ishaq b. Muhammad…conquistó la muy fuerte plaza de Orihuela, capital de la cora de Tudmir…que había servido de refugio a los cristianos en los primeros tiempos…”

Escomençant a concretar llimits, tenim que en “ Una descripción anónima de al-Andalus ” de Luis Molina, podem llegir: “Al-Andalus tiene ochenta y siete montañas, de las que las mayores son cuatro: La primera es la Montaña de Córdoba, conocida por Yabal al-Arus, que comienza en la orilla del mar Mediterráneo Meridional en la costa de Valencia, y termina en el Océano Occidental, frente a las ciudades de Beja y Ocsóbona” Luis Molina dona Ahmad al-Razi (¿-955), com a font del text. I hem de saber que “La montanya de Córdova coneguda com Yabal al-Arus, (la novençana)”, es correspon en serra Morena que súnix en el sistema Betic abraçant la serra de Mariola, el Mongo i la serra de Bernia, aplegant a la mar per el penyo dÍfach. I segons lo expost, al-Razi diria que Calp, es troba “en la costa de Valencia”. Sense dubte es la “montaña fortificada en las inmediaciones de Valencia” (Ibn Haldun), a on parlen les croniques que es refugià “el Siklabí”, enviat de Bagdad per a evitar la secessio politica dÁbderraman I.

La certa indefinicio de llimits, es comprova quan vegem que al-Udri inclou Denia indistintament en les cores de Valencia i Tudmir. Al-Qazwini, en “El occidente de Al-Andalus” diu dÉlig/Als: “Esta ciudad andalusí está situada cerca de Tudmir.” Es deduiria que si Elig no es trobava en Tudmir, podía estar en Valencia. Pero, s´ha dit que podria ser que Tudmir fora el toponim oficial de Murcia, fundada lány 826, fins al s.X, per lo que podria fer referencia a ciutat i no a cora. La veritat es que es dificil decidir-ho, sense saber a quina epoca es referix Al-Qazwini. Joaquín Báguena, parlant de la Cora de Tudmir, escrigue que “En los últimos dias del califato,…se divide el territorio, siendo reintegrados á otras coras, distritos á ellas pertenecientes; Lorca, Cartagena, Murcia y Orihuela con lo mejor del valle del Segura son anexionados al gualiato de Almería, y la zona boreal, que hoy constituye la provincia de Albacete, á coras de Toledo, la Sahla (Albarracin) y Valencia” (El Diario de Murcia. Núm. 4149. divendres, 10 dÓctubre de 1890). Per una atra banda, la zona de que parlem, formà part de Conca (Cuteka) en algun moment. Aledris o Al Idrisi escriu en “Al Nozhet al-Mostâk”, o “Recreacio del desig”, segons traduccio de Joseph Antonio Conde titulada “Descripción de España”: “Síguese la region Tadmir, y en ellas las ciudades Mursia… y sigue de cerca Cuteka, y en ella Auriola, y Elx, y Lecant”. Pero tambe es cert que Abd al-Aziz ben Abi Amir, “Al-Mansur”, rei de Valencia des de lány 1021, incorporà Almeria, en la que es trobava Murcia, al regne de Valencia. En definitiva, lo que esta molt clar, es que la “Sentencia de Torroellas” suscrita per Jaume II en 1308, no fon el motiu de la primera incorporacio dÁlacant, Elig, Guardamar i Oriola al Regne de Valencia.

Pero esta indefinicio politico-administrativa, es resol des dún punt de vista etno-cultural, gracies a lárqueologia. Sonia Gutierrez Lloret, en el seu llibre “La cora de Tudmir”, parlant de la zona dÁlacant que pogue estar en la cora de Tudmir diu: “En segundo lugar, estos restos aun siendo ya califales o taifales, no tienen ninguna relación formal o genética con los que conocemos en Tudmir, por el contrario, se inscriben perfectamente en el ámbito cultural que caracteriza las tierras valencianas, con un claro predominio de las “ollas valencianas” y la total ausencia de marmitas de base plana y otras series típicas del sureste peninsular. Por este motivo, creo que es posible perfilar una frontera “cultural” –en el sentido de la cultura material, obviamente- que vincula esta Yibal Balansiya a Valencia, con independencia, insisto de su adscripción administrativa….”

I entrem en el tema verdaderament important. Sonia Gutierrez, en el llibre citat, parla de “…la zona septentrional de Sarq al-Andalus -Valencia y Castellón- donde el profundo y probado aporte étnico bereber parece entrar en contradicción con un registro material de aparente “tradición indígena”. I anteriorment haviem vist la relacio en la “cultura material” dÁlacant i la de Valencia. Nos diu tambe Sonia Gutierrez que “Sin embargo, el propio Guichard relaciona estos materiales valencianos con el mundo indígena, lo que complica enormemente el análisis, puesto que obliga a buscar las causas de esta disparidad en el sustrato tardorromano…”

Vegem com, sent important la forma de govern, sent important el territori, encara ho es mes el poble que lócupa. Un poble individualisat per una cultura propia, que trascendix als seus governants siguen cristians o musulmans.

Com hem dit, lány 948, Ibn Hawkal visità Espanya, escriguent posteriorment “Configuración del mundo”. Maria José Romaní Suay, traduix fragments alusius al Magreb i a Espanya. Llegim: “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana”. Escriu tambe : “Lo que asombra sobre la condición de esta península es que ella pertenezca todavía al soberano que reina allí, a pesar de la poca intrepidez de los habitantes, su mentalidad sórdida y su falta de inteligencia; ellos están bien lejos de tener energía y coraje, montan mal a caballo, no tienen audacia…mientras nuestros señores, ¡Qué la salud les acompañe! Conocen muy bien la situación del país, la suma de sus rentas y saben en qué consisten sus ventajas y atractivos.”

Vegem que Hawkal no diu mes que lo que ya sabem i els catalanistes no volen vore : una inmensa majoria de poblacio autoctona, no massa apreciada per Hawkal, i una clase dirigent “nuestros señores”, que es preocupen de “la suma de sus rentas”.

Tot aixo es lo que li feu dir a Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” que: “La resistencia indígena contra la presión del Nordeste, es decir, lo español contra lo español, la representó Zaén, hijo de Mudafe y nieto del rey Lobo, otro gran rebelde. Eran la encarnación del tercer elemento del complejo, por lo que la guerra fué más civil entre los moros de Zaén y los cristianos de Jaime I que entre los musulmanes del primero y los de Ceit-Abu-Zeit, a quien por su defección, abandonó Ibn Alabbar… ”

Comprovem com Mateu i Llopis nos parla del “tercer elemento del complejo” que els catalanistes no veuen. Eixe tercer element, era eixa part de la poblacio que recebia en alegria al rei en Jaume, com ell séncarrega de contar-nos en la seua Cronica (“La falsa muralla de la llengua III”), eixos “valentini”, que es convertien i casaven nomes entrar el rei en Jaume en Valencia, segons sabem per la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae valentinae” (“La mentira sobre “Els fundadors del Regne de Valencia II”). Es tracta del poble que creava la toponimia valenciana en la que Jaume I es trobà (“¿Es catalana la toponimia valenciana?”). Parlem del poble que havia mantingut una cohesio territorial (que envejarien uns atres pobles), des de epoques remotes, segons hem vist en el present articul i ampliarém en uns atres. Es el poble que tenia un sistema metrologic i unes costums propies respectades per Jaume I. (“La continuïtat pre i postjaumina del sistema metrologic valencià” i “La costum dels valentini”). Es tracta del poble que recomprava els bens al “reconquistadors” que fugien una volta havien fet caixa. Es el poble valencià, hereu dels iberorromans, que no descendix ni dels araps i nortafricans ni dels aragonesos o catalans, (la major part dels quals se nánaren), segons ha demostrat cientificament la genética (“La mentira sobre els fundadors del regne de valencia”). Nos referim al poble que feu evolucionar el seu romanç valencià (“El mossarap i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”). Es, en definitiva, el “tercer elemento”, lélement mes numeros i important. Es el Poble Valencià. (Nota: entre paréntesis s´ha posat el titul dárticuls a on hem incidit en cada tema)

Pot ser que existira una epoca no massa llarga, des de la vinguda de Jaume I, en que part déixe poble valencià, no donà la cara, provablement avergonyit per haver abandonat la religio cristiana, que tornava a ser dominant. Pero eixa epoca durà poc. Léxplosio cultural i politica del poble valencià, donaria pas al primer sigle dór dúna llengua peninsular, la llengua valenciana, llengua nostra i de ningu mes. Un valencià, en 1335, deixaria constancia del seu nom “Llengua Valenciana”. (“La denominacio de Llengua Valenciana documentada en 1335”)

I tot aço, els acatalanats, no ho veuen. ¿Estaran cegos? ¿Els ho prohibix el dogma? ¿O son els amos catalans els que els mantenen lligats en una corda i si es porten malament no els donen de menjar?

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (I)


Epalza i Llobregat, escrigueren ¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13). Mantenen que la debil cristianisacio previa a la conquista musulmana del 713, feu que en dos generacions, desapareguera el cristianisme de terres valencianes, sent la principal causa, lábsencia de bisbats. La conclusio de la desgavellada hipótesis es que “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante pudieron haberse completado hacia el año 800. Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista”, el califica de “influyente artículo”. En acabant de senyalar que la hipótesis dÉpalza i Llobregat, “no se halla exenta de problemas”, els recorda que “Los cristianos en la Edad Media podían ser bautizados sin la intervención de un obispo e incluso de un sacerdote, especialmente en zonas remotas donde hombres laicos debían sustituirles”. Bulliet, es láutor dúna “teoria de la conversio” que critiquen Epalza i Llobregat. Glick consulta personalment a Bulliet, qui li diu que lárgument de lábsencia de bisbes li pareix “de hecho, muy débil”, afegint que “…resulta estrafalario deducir de esto que todo el mundo se convertiría en masa al islam.”

I lo que realment resulta estrafalari, es perdre el temps discutint sobre hipotesis que conduixen a resultats contraris a la realitat. Perque, si no hi havien cristians en Valencia a partir de lány 800, ¿Com poden existir les referencies historiques als cristians valencians que varem posar de manifest en els articuls “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I” i “Els cristians valencians que trobà Jaume I”? ¿Seran referencies historiques a fantasmes? Recordarém nomes un fet, la carta de lány 1143, del monge Hermann a D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de Sant Vicent, en el qual es llig que havien segut expulsats de la ciutat de Valencia, en acabar látac dÁlfons el Batallador, acusats de colaboracionisme: “…pagani dicentes nostro consilio et legatione eum venise super se…”. A la pregunta sobre quants monges estaven en Sant Vicent, “Et quot -inquam- monachi sunt in vestro coenobio?”, contesta que 40, “Possit -inquiunt- ese XL” ¿Qué farien 40 fantasmes en Valencia en la primera mitat del s. XII, quan faltaven sobre uns 100 anys per a la reconquista de Jaume I, si no existien des de lány 800? ¿A qui atendrien? ¿A mes fantasmes? El relat continua informant-nos de que els monges del monasteri de Sant Vicent li expliquen a Hermann el cami per a vindre a Valencia, perque no obstant lo que li havien contat, volia orar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare”. Pareix evident, que si li hagueren parlat de la seua destruccio, no haguera preguntat com vindre. Aixo i un fum de proves mes, demostra la continuïtat del monasteri, sent segurament substituits els monges expulsats per uns atres no acusats de traïcio.

En un proxim articul tractarém dels cristians valencians des de línvasio musumana fins al Sit. Vorem com parlar de línexistencia de bisbes valencians posteriors a lány 800 es simplement fals. Com tambe vorem que es fals el parlar de la debil cristianisacio de Valencia. La finalitat de totes estes “parides” es clara i esta motivada per lénronia dels catalanistes en llevar-se de damunt tota referencia que demostre la continuïtat de poble i cultura dels valencians.

Aixo es lo que els fa contradir-se de forma vergonyosa, de tanta pressa que tenen en desfer-se dels “mossarabs”, enrossinant-se en matar-los i rematar-los. Si Epalza i Llobregat se´ls havien volgut carregar en lány 800, Enric Guinot, posteriorment a reconeixer que “les cròniques cristianes i musulmanes que relaten la història de la ciutat de València dels segles XI i XII, donen indicis de la presència de mossàrabs” (p. 72 de “Els fundadors…”), els extermina quan diu que “això només fins a començament del segle XII, concretament fins a 1102, quan va ser abandonada i cremada la ciutat pels castellans del Cid Campeador…”. Quan Guinot analisa el document de 1143 del monge Hermann que hem comentat, quan en teoria, segons ell, ya no existien, els torna a matar, en escriure en la p.73: “La conclusió lògica dáquest document és que el vell cenobi mossàrab de Sant Vicent va desaparèixer a causa dels atacs dáquest rei aragonès, lány 1125 o el 1129”. I es que els catalanistes deuen pensar-se que els atacs cristians eren pijor que una bomba atómica que nomes matava o fea fugir als cristians de ¡tot! el territori valencià. ¿No hauran llegit massa tebeos? ¿Sera que no s´han enterat de lo que li ha passat a Bush en Afganistan? ¿Sera que no saben lo difícil que es traure a un poble de sa casa, independentment de la religio que professen els seus membres?

Com la teoría de línexistencia de mossaraps en territori valencià des de lány 800, era i es insostenible, pareix ser, que Mª Jesús Rubiera, junt a Míkel de Epalza i E. Llobregat, han passat per una “…reconsideración de la existencia de comunidades cristianas en el territorio islámico levantino…”, segons nos conta Eva Lapiedra Gutiérrez en “Mª Jesús Rubiera y sus estudios sobre los mozárabes” publicat, en “Sharq Al-Andalus” (1993-1994). No obstant, a pesar de que els autors de la destrellatada hipotesis s´han desdit, els acatalanats continuen traguent-la a relluir. Per aixo Guinot, en la p. 68 del mateix llibre, diu délla “una opinió radical però no per això menys probable” ¿Pero no havia comprovat ell mateix que era falsa?

Una volta constatada léxistencia de comunitats “mossaraps” en territori valencià, el dilema dels catalanistes era: ¿Qué nos inventarém per a que eixos “mossaraps” no puguen ser una linea de continuïtat del poble valencià, totalment prohibida pel dogma? Eva Lapiedra, nos posa en coneiximent del nou desficaci: “…los cristianos que aparecen en las fuentes no eran necesariamente descendientes de los cristianos preislámicos del Sarq al-Andalus, es decir no eran propiamente mozárabes sino “neo-mozárabes”: cristianos que vivían en un estado islámico, al que habían acudido por diferentes razones: saqáliba militares de la tropa que guardaban su religión, de origen catalán, vasco o de las costas mediterránea de Italia y Francia; víctimas de las razzias musulmanas y de la piratería; esclavas cristianas que podían conservar su religión aun casadas con personajes importantes…; comerciantes europeos, catalanes, pisanos, genoveses, etc”. Total, que ara resulta que els “mossaraps” de Valencia eren, entre atres ¡catalans! ¿Qué t´ha paregut, canut? Per als catalanistes, els governants musulmans de Valencia eren tan roïnassos, que no deixaven als cristians valencians que ho foren, pero els organisaven misses als “catalans” que vullgueren vindre, segurament subvencionant-los la construccio del monasteri de Sant Vicent en 40 monges. Si no fora de “chiste”, es realment per a plorar. ¡I tot aixo quan “Catalunya” i “catalans” eren conceptes historics practicament indocumentats!

Carmen Barceló, pronuncià una conferencia en el “Simposi Internacional sobre Jaume I i el seu temps” que titulà “El fantasma del mossàsab”. Germà Colón, en el “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Nº. 80”, publicà “Encara el fantasma mossàrab”. La tesis es que com no existien “mossaraps”, perque eren fantasmes, la

llengua que podien haver parlat era un atre fantasma. Es dir, la tesis catalanista manté que com no existien cristians valencians, no existia el romanç valencià. Vegem com el catalanisme, en léstrategia dénredrar-ho tot, barreja religio en llengua, obviant que un dels significats de “mossarap” es “llengua romanç parlada tant per cristians com per musulmans, entenent per estos ultims, aquells descendents díberorromans que s´havien convertit a la religio islamica”. Si fora de veres, -que no ho es- que a lárribada de Jaume I no hi havien cristians valencians, en ningun cas aixo haguera implicat que no es parlara el romanç valencià.

I en els proxims articuls, anem a coneixer un bon ramell de noms de cristians i no cristians valencians, des del s. XI, fins a dos anys abans de la conquista de la ciutat de Valencia per Jaume I. La gran majoria délls seran sintomatics del romanç valencià que parlaven que es lórige de lántroponimia valenciana.

Si ad algun catalaniste se li pasa pel cap llegir-lo, vullc eximir-me de la responsabilitat de que els agarre algún atac al cor, si no poden soportar tant de fantasma solt.

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (II)


Lántroponimia es léstudi de lórige i significat dels noms de persona. La voracitat catalanista, consentida pel meninfotisme valencià, ha estes lídea de línexistencia dúna antroponimia propia valenciana, que ha segut convertida en una derivacio de la catalana i aragonesa. Per a variar, tornem a estar davant dúna atra gran mentira.

Farem una miqueta d´historia. No cap dubte, que una part del poble valencià hereu dels iberorromans, be per conviccio, be per coaccio, acabà convertint-se a líslam. Eren els “muwallads” o muladis. Mahmud ali Makki de lÚniversitat de El Cairo escriu en “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses” que “Se sabe que los elementos cristianos que abrazaban el Islam a manos de algún árabe podían llevar la misma “nisba” (gentilicio) de sus patronos, calificándose de “mawla” (liberto) de sus amos”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista” parla de “parentesco ficticio” diguent que “los no árabes que deseaban convertirse fueron obligados a encontrar un patrón árabe de quien se convertían en clientes (mawla). De este modo, bereberes, hispano-romanos y otros adoptaron nombres tribales árabes y el clientelaje se coloreó con lo que Crone ha denominado aspecto tribal”. Es sap que alguns muladis, per a alcançar quotes de poder, inventaven falsos origens. Uns atres reivindicaven lórige autocton, com vorem. Es representatiu, que els cronistes musulmans, no es posaren dácort en la genealogia, del rei Llop de Valencia. I a tot aixo, com si déixos cronistes es tractaren, els catalanistes s´ho passen de lo mes be perdent el temps pegant-li voltes a una ficcio, per a no reconeixer que límmensa majoria de la poblacio no eren mes que descendents díberorromans valencians.

No cal dir, que una de les primeres coses que es canvia per les “modes” dún poder dominant son els noms. En els ultims anys, hem vist proliferar els Vanessa, Jennyfer, Christian o Johnatan, lo qual no vol dir que els chiquets o chiquetes castigats en eixos noms, hagen deixat de parlar la llengua dels seus pares. ¿No es solen dir en castellà com a minim un 80% dels noms de persones que parlem en valencià? ¿No eren els noms oficials –fins a fa poc- exclusivament en castellà? Vegem per tant, que el nom dúna persona, oficial o familiar, en absolut determina la seua llengua materna. I aço tambe passava en lépoca historica de la que parlem. El valencià Ibn Baskwal, diu dún biografiat que “…sabía recitar versos y se sospecha que los entendía”, es dir que no acabava de tindre clar, que un personage musulmà, entenguera el Coran encara que el recitara, perque sense dubte parlava en romanç.

Léxistencia i evolucio del romanç valencià, es pot constatar en alguns noms de musulmans. Muhammad ibn Abd Allah ibn Saad ibn Mardanis fon rei de Valencia. La relacio de “Mardanis” en Mardanius o Martinis es evident. Fon conegut com a “Rei Llop”, no “Lobo”. Els “Anales Toledanos”, fent referencia a lány 1167 diuen: “Entró el Rey Lop en Toledo Era MCCV.” I de lány 1172 diuen: “Murió el rey don Lop. Era MCCX” I de Llop, el fill de Llop es Llopis. En la Denia del s. XI, trobem a un “Ibn Gharsiya”. Ya hem parlat del biograf valencià Ibn Baskwal (lligga´s Pasqual). Per lárticul citat sobre “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”, sabem que lácabament en –al, dels llinages musulmans, “…era abundante en Valencia

y en Cataluña…”. Afig láutor que “Se trata de un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo y adoptado por los musulmanes españoles.” Escomencem a vore als “fantasmes” fent de les seues. Coneguem que “Otro apellido es Muyual que llevan varios juristas valencianos…Según Simonet, el nombre es seguramente un diminutivo de mauch, en el sentido de mochuelo, ave” (¿antecedent de Mocholí?, el 90% dels quals es troben en territori valencià), aixina com que “Pertenece al mismo grupo el apellido Magral, de un literato alicantino…Se trata de un diminutivo de origen latino macer (flaco, enjuto) del que procede el castellano magro”. Respecte dels “Barunyal o Burunyal”, nos fa saber que “Francisco Simonet dice que corresponde a Baronchel o Boronchel que, a su vez, proceden de Barunculos o Baroncelus (parvus baro), del bajo latín. Se adoptaron otras formas del mismo origen utilizadas en Italia, Francia y sobre todo en Cataluña y Levante: Berenguello, Berenguillo, Beringuel y Berenguer”. ¿Casualment?, mes dún 70% dels Belenguer, es troben actualment en territori valencià. I Prop dún 40% dels Berenguer es troben en la provincia dÁlacant.

I es podrien trobar mes fonts per a léstudi de lántroponimia valenciana en epoca de dominacio musulmana. Per eixemple, varem vore que Ibn al-Abbar, en el Takmila, cita Al-Sabatayr o Sabater. Tambe cita valencians en noms com com AlMoreno, o Ibn Vera. Simonet, en “Glosario de voces ibéricas y latinas”, nos posa de manifest a valencians que es diuen, Ibn Basso, Ibn Monteyel ó Montiel, Comparath, o Chorriól, parlant-nos de “…una literata valenciana del siglo XII, Thona ben Abdalazíz” el nom de la qual identifica en “…el nombre propio femenino Thona ó Tona, que actualmente usan Catalanes y Valencianos por Antona y Antonia”

Per léstudi “Cocentaina en el período islámico: poblamiento y geopolítica” podem saber de léxistencia dúna estela funeraria trobada en Benimaclet, que posa de manifest la residencia en Valencia de la familia “Sid Bono”.

I anem a coneixer “fantasmes” a orri. Hem de saber, que el mes important descubridor de “fantasmes” ha segut Leopolt Penyarroja, donant-los a coneixer en el seu llibre “Cristianos bajo el islam” (1993).

Documenta els següents valencians que emigren al Toledo conquistat: Al-Qarbalyani, de Crevillent (1095); Galib al-Bilyani, de Villena (1173); Alfuns b. Miqayl al-Daní i Yuwanis b. Miqayl al-Daní de Denia (1176); Dominicus de Oriola (1200); Dun Martin di Balansiyya, de Valencia (1214); Dun Bitru Miqayal al Bilyani de Villena (1226); Dun Yuwan di Balansiyya (1255); Bitru Gunsalbu al Dani, de Denia (1285).

Que emigren a lÁrago en documenta: Sang Azenarz de Valencia (1097); Per Miro, gendre de Per Denia (1121); Per, filio de Per Denia (1121); Albert de Balenza (1135); Arnaldus de Valentia (1136); Ordonus de Denia (1137); Petrus de Denia (1137); Garcia de Balencia (1139); Arbert de Ualenza (1142); Santius de Valentia (1173).

Crec que es important recordar, que fins a fa quatre dies (manco dún sigle), un viage de novios desde Cullera a Valencia, era una cosa extraodinaria i tota una festa. ¿Qui faria eixos “viajots” a Toledo i Arago? Es evident que una part molt reduida de la poblacio de “fantasmes”. I ¿no vos fa por tant de “fantasma”? Als catalanistes si que els fan por, es posen nerviosos i escomencen a dir favades una darrere látra. En concret, Enric Guinot, en la p 114 de “Els fundadors del regne de Valencia” diu que dels

“mossaraps” citats per Penyaroja, “…una bona part délls no tenen res a veure amb les terres valencianes, tot i que els inclou per alguna estranya raó que preferim no sospitar…” Yo li ho explicare a Guinot, es molt senzill: el titul a on troba tots els mossaraps, valencians i no valencians, es diu “Emigración mozárabe a la España cristiana”. En acabant, Peñarroja concreta: “Mozárabes valencianos en Toledo” i “Mozárabes valencianos en Aragon” ¿Seran els nervis de vore tant de fantasma lo que ha fet que Guinot no sapia ni el titul de lo que llig?

Continua Guinot: “Per tant, els que realment podem considerar dórigen valencià són només nou casos, tots ells del segle XII. Així, els prenoms –Sang (Sanç?), Azenarz, Per, Albert, Arnaldus, Ordonus, Petrus, Garcia i Santius- resulten ben diferents de lántroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…”

Estudiem la rotunda afirmacio de línclit professor universitari. Vejam: Sanchis i Peris serien els patronimics de “Sang” i “Per”. “Azernaz” podría ser lórige dels Senars de Castelló. El 70% dels Albert de tota Espanya, “casualment” es troben en territori valencià. Per si Enric Guinot no ho sap, “Arnaldus” i “Petrus” son Arnau i Pere en llati ¿No coneix Guinot a Arnaldus o Arnaldi de Vilanova? ¿Ha sentit parlar dels reis Peres de la corona dÁrago? Ya hem vist en la Denia del s. XI, a un “Ibn Gharsiya” ¿Serà algún rus? “Santius” es el “Sang” que hem vist, pero en llati. Si Guinot es llegira el Llibre del Repartiment trobaria un “Santius Lupiz”. Respecte dÓrdonus, Ordunya es un llinage valencià que ha donat láltet dÓrdunya en Ontinyent, inclus en toponimia.

Comprovem com Enric Guinot nos diu que els antecedents o noms llatins de Sanchis, Peris, Senar, Albert, Arnau, Ordunya, Pere o Garcia, “…resulten ben diferents de lántroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…” ¡I es queda tan ample! Es com tindre davant un caixo de taronges, a la vista de tots i dir que es evident que “cientificament”, es un caixo de llimes de color fucsia. ¿Com es pot aplegar a eixe llimit de manipulacio i mentira? ¡Com per a fiar-se de lo que “deduix” est home!

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (III)


Com els catalanistes pensen que els “mossaraps” valencians no son mes que fantasmes, en consequencia no els busquen, i per tant, no els troben. Com imagine que, a banda de repetir sense parar els destrellats que inventen per separat, deuen investigar, encara que siga poc, segurament, si ne veuen algun, ixen fugint, com si no l´hagueren vist, per por a que sássole el dogma.

I una mostra de que no es tan dificil trobar-los, es que nomes en una miqueta dáficio, crec haver-ne trobat algun, llevat de que puga haver algun error.

En les pp. 356-357 de la tesis sobre “Ermesèn vida y obra de la condesa”, consta document de 6 dábril de 1020, segons el qual, “Ermesèn y su hijo Berenguer (Ramón I); condes de Barcelona, vendieron a los habitantes de “Corrone subteriore” (Corró de Baix) el derecho de poder construir un riego hasta “Corrone superiore” (Corró de Dalt)”. Llegim: “Sig+num Guillelmi de Denia, notarii” ¡Un notari de Denia a qui li dien Guillem i es trobava en Barcelona en lány 1020!

Gual Camarena, en “Precedentes de la reconquista valenciana” nos informa de que “En 1124 figura un Amalbinus de Morella como testigo de un documento” (Public. LACARRA: Documentos Valle del Ebro, p. 502, doc. núm. 35.), afegint que “Como dato curioso apuntamos que en un documento perdido del «Libro de los Botones» del Pilar de 7 de noviembre de 1132. figura un don García Garcez de Buñol” (Public. por Pascual GALINDO: Reconstitución del Cartoral del Pilar. en «Universidad», XI. 1934, 591. doc. núm. XI. Vid. ibid. doc. núm. LXXXXI p. 605).

En el “Cartulaire général de l’Ordre du Temple 1119? – 1150”, láutor, H. Champion, diu correspondre a “Valencia [in Hispania]”, una cita de 1138 que parla de “Guillelmus, prepositus valentinus”. De 1148, es un atra, “Copie du XII S.: Madrid, Archivo National, Cartulaire B. 663, page 84, n° 200”, que reproduixc, per fer referencia a “Arbert de Valencia”, sent una cita distinta de les que aporta Penyarroja : “…Facta carta de iste atorgamento de la donna cum sues filios, in Saragoza, que non erat illa in Oscha, quando suprascripsionis fuit scriptam ; et sunt testes et visores et auditores: don Balchet, et Arbert de Valencia et Mennie Gallece et lohannes scriptor qui istos duos regulo scripsit”. Encara trobarem una de “1150, mercredi 21 juin”, que parla de “…c. solidos probate Valentine monete…in presencia et testimonio…Gigonis de Valencia” i per a acabar, corresponent a “1150, lundi 23 octobre”, trobem a “Bartholomeus de Valencza”.

El 16 dágost de 1162, Alfons II d’Aragó confirma als habitants de Saragossa tots els furs, usages i donacions concedides per Alfons I, Ramir II i Ramon Berenguer IV. (Archiu Municipal de Zaragoza. Privilegis reals, nº R-6). Llegim: “Et sunt testes… Guillem Arnal de Pere Martin, et don Iohan de Castro, et don Pedro Capalbo, et Garcia Sanç de porta de Valencia, et don Galin Sanç de Cotanda, et Pere Cornelg… »

De 1143 es la carta de poblacio de Salillas de Jalón. Llegim: “Ego, Raimundus, scriptor, sub iussione don Ramon de Larbasa et Garcia de Valencia hanc cartam scripsi et cum mea manu (signo) feci… Facta carta era M.ª Cª. LXXXª.Iª, regnante comes de Barcilona in Aragone, episcopus Dodus in Oscha, episcopus Bernardus in Cesaraugusta, rex Garcias in Pampilona, imperator Adefonsus in Castella.” En 1183, Garcia de Valencia ven a lÓrde de Sant Joan de Jesusalem el castell i vila de Salillas de Jalón: “Et ego, Garsias de Valentia, dono vobis don Garsia de Liesa, comendator domus Cesarauguste…Facta carta mense septembris, era Mª.CCª.XVIIIª. Berengarius scripsit.” En la p. 118 del “Cartulario del Temple de Huesca”, referent a juliol de 1189, i en motiu dúna donació dún lloc per a traslladar una iglesia, trobem a “don Betran de Labarsa, filius de Garcia de Valencia”

De lány 1222 es la referencia que nos dona Carmen Batlle (Universitat de Barcelona), en el seu treball sobre “Las relaciones comerciales de Barcelona con la España musulmana a fines del siglo XII e inicio del XIII” dún tal Arnau que “…se comprometió a realizar una operación de préstamo en nombre de Pere Grony y a favor de Vidal d’Espanya, cuyo nombre indica un origen bastante concreto para este judío.” (Archiu de la Catedral de Barcelona, perg. 1 -6-2834)

Maravall en el seu llibre “El concepto de España en la edad media” explica que “desde el XI en Cataluña y Aragón, se empleaba la palabra Hispania (en forma latina, castellana u otra) en ambos sentidos, para indicar la Península entera, o para indicar al-Andalus”. Ramón Berenguer I era conegut com “Hispaniae subjugator”. Els “Annali Genovesi di Caffaro” parlen del rey valencià ibn Mardanish, del rei Llop com a “…Lupus rex Ispanie de pace et concordia Ianuensius…”. No hi ha dubte de que “Vidal d’Espanya”, es Vidal de Valencia.

De encara mes prop de la conquista, de 1236 i del treball citat de Carmen Batlle, trobem que “Otros judíos presentes en Barcelona llevan este nombre, como Lobell d’Espanya en 1236…” (Archiu de la Catedral de Barcelona, perg. 1-6-3862.)

Comprovem com “Vidal” i “Llobell”, es troben en Barcelona fent negocis, previament a la conquista del rei en Jaume. Carmen Batlle, els identifica com a judeus. I es que els catalanistes no nos expliquen la rao per la qual diuen que els cristians valencians es varen “arabitzar” i no en quedava un, encara que, per lo que es veu, els judeus resistiren la pretesa “arabitzacio”. ¡Ságarra primer a un mentiros que a un coixo!

Encara nos queda un material molt important per a escodrinyar en relacio a lántroponimia valenciana. Es tracta del Llibre del Repartiment. Vorem com llinages valencians actuals es presenten en els noms dels qui poblaven Valencia previament a la vinguda de Jaume I.

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (IV)


Respecte del Llibre del Repartiment, es important coneixer lo que deixà escrit Alcover, “Alma mater” del “Diccionari Català Valencià Balear”, i una persona que es dedicà tota sa vida a treballar, sense fer us de la manipulacio que acompanya als acatalanats de hui que tots coneguem. Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), expon unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolleti del Diccionari”. Diu: “Léstudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar dáqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa dánteriors an aquella fusió”

I fora la “fusio” de la que parla Alcover de gran o de chicoteta entitat, lúnica veritat es que molt pronte, els valencians deixaren per escrit la conciencia de parlar i escriure una llengua propia, la llengua Valenciana que nos ha donat als valencians un sigle dór que els catalans voldrien per ad ells. Eixe i no un atre es el motiu que mou a catalans i catalanistes a voler fer-se els amos de lo que no es délls. Als pobres, nomes els queda lílusio de creure que la Llengua Valenciana va naixer délls, constatada la realitat de que ni un català fon protagoniste déixe sigle dór. Pero com no es de veres, no podem consentir que triumfe la mentira.

Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu que “El fondo románico y mozárabe valenciano era considerable. En el mismo Llibre del Repartiment hay antroponimia románica: Aben Lop, Aben Sancho, Abenalgumes, Ferriz, Aben Bono, Xenpeteri, Sancte Martini, etc”

Anem a vore mes antroponimia romanica valenciana, referenciada a lédicio del Repartiment de Cabanes-Ferrer (1979-80): Mahomat Passarello (I, 1321); Aben Vivent (I, 77, 236, 884, 1115, 1228); Ambonel (I, 12, 14); Almantel (I, 521); Mantel (III, 733) Mahomat Anferro (III, 1562); Mahomat Abinhorta (I, 1288); Iucef Abingalol (II, 835); Çaat Sancta Marini (I, 798); Abenseraila de Murvedre; (I, 537); Abensalmo (I, 503, 862, 968); Amet Barbatorta (III, 1750, 1753, 1767)…”

Mes curiosos, perque poden correspondre´s a llinages valencians actuals, podrien ser: Mahomat Abenfortuni (I, 1452), Mahomat Abenfortun (III, 2023), Mahomat Fertun (IIII 2028).- FORTUNY; Mahomat Alforner, (III, 1161).- FORNER; Mahomat Granel (III, 1029).- GRANELL; Ali Borrel (I, 441).- BORRELL; Avencosta (I, 160).- COSTA; Mahomat Almailol (I, 313).- MALLOL; lucef Alcoyl (I, 1150).- COLL; Mahomat Sancte Marini (I, 241).- SANMARINO; Alponti (I, 1333).- ALPONT O ALAPONT; Mahomat Abinferri (I, 1361), Avinferriz (I, 1140)- FERRI, FERRIS, FERRIOLS, FERRUS; Mahomat Almari (I, 487) MARÍ; Amaç Loça (I, 581) LLOSÀ;

Abnamoya (II, 862) MOYA; Abdalla Xampetri, A. Xempeteri (Rep. III, 1271, 1438).- ¿SAMPERE O SEMPERE?; Tamaret (I, 470, 1007).- TAMARIT; Mahomat, Allobregati.-LLOBREGAT; Aly Sarrio.- SARRIÓ; Avinçaval .- SAVALL…

Recordem, que en el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els musulmans que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats. Els qui no tenien arraïls en la terra o no estaven disposts a integrar-se en la nova civilisacio cristiana, se nánaren. Segurament, els que hem conegut formaven part déstos ultims. Pero la major part dels descendents dels iberorromans valencians, cristians o islamisats, es quedaren en sa casa. No deu ser coincidencia que, segons láplicacio que facilita la “Distribución territorial de apellidos” en data dú de giner del 2006 de lÍnstitut Nacional dÉstadistica, resulta que el 100% dels “Sanmarino”, mes del 85% dels “Alapont”, prop del 80% dels “Ferri” o “Sarrio”, mes dún 75% dels “Granell” o “Savall” o “Forner”, de tota Espanya, es troben en territori valencià.

La convivencia de l´hebreu junt al romanç, podriem trobar-la en lássentament nº 2.982 del Llibre del Repartiment: “in hereditate que fuit de Tobet…”, que podria vindre del hebreu “Tob” que vol dir “bo” mes el sufix romanç –et < -ITTU a semblança de BONET, descendent de BONU>bon + -et < -ITTU (Jucef Bonet, es registra en 1290).

Considere important coneixer que hi ha llinages valencians inclus dórige prerromà. En “Toponímia, Geografia i Cartografia” de Vicenç M. Rosselló, Emili Casanova, i atres, en lápartat “Toponims prerromans” parlen de “Ivars” diguent: “…que, per altra banda, ha penetrat com a llinatge”. Mes del 90 per cent dels “Ivars” de tota Espanya son valencians. Tambe prerromà es considera “Goterris” exclusiu de Castelló i Valencia, junt a “Donderis”, tambe practicament exclusiu. Propis de territori valencià son “Llisterris”, “Monerris”… Es mante un orige iberic per al sufix “eris” o “erris”. Tambe iberic podria ser “Tormo” i “Tormos”, mes del 75% dels quals es troben en territori valencià. I el que hui existixquen eixos llinages prerromans, predominantment valencians, nos mostra límportant llinea de continuïtat de poble.

Tornant a lépoca del rei en Jaume, ya varem comentar lo misterios que resulta el que els acatalanats mai parlen dels noms de persones en toponims valencians. Recordem una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” o Adam de Paterna (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” o Pere Vidal dÁlzira (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” o Felip de Denia (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio” o Marti Gil de Sogorp (p.356). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” o Garcia Pere de Castalla (p.447), i el el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” o Pere Sabata dÁlzira (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” o Berenguer Vives de Morella (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 trobem a “Juan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i láragones…”, trobem en la

Cocentaina del XIII a “Johan dÁlcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…

En tota seguritat, molts délls havien vixcut “sots senyoria de moros” i s´havien integrat a la nova civilisacio cristiana. Passat poc de temps, els seus descendents serien els protagonistes del primer sigle dór dúna llengua peninsular, del sigle dór dúna llengua a la que donaren nom: Llengua Valenciana, molt a pesar dels acatalanats, als qui els haguera agradat que l´historia haguera segut dúna atra manera. De la manera que que ells inventen i intenten clavar-nos en calçador. Pero aixina fon, i no poden evitar-ho.

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (V)


Guinot, en la p. 119 de “Els fundadors del Regne de Valencia”, pareix que es burla quan es pregunta: “…per què haurien de canviar els suposats batejats els seus noms islàmics per uns idèntics als catalans, en la gran majoria dels casos, si ja n´haguessen tingut un de romanç valencià anterior a la conquista? O es que segons això, en tenien dos de noms?”. I com a qui es burla, el dimoni li furga, el Sr. Guinot hauria de saber que, per eixemple, Anselm de Turmeda, que es va convertir a líslam, es nomenava “Abdallah al Taryuman” ¿Tindria dos noms? Les croniques araps, li diuen a Alfons el Batallador, “Ibn Radimir” (fill de Ramir) ¿Tindria dos noms? Lány 1149, el rei Llop, firma un tractat de pau en la republica de Pisa. Llegim: “Ego namque rex Valencie Boadelle Machomet Abensat anc suprascriptam pacem manum suprascripto legato Pisanorum nomine Uberto…”. Del mateix rei, tenim document que diu “quando Imperator havuit colloquium cum rege Valencie Merdenis qui idem Lop…” ¿Tindria dos noms? ¿O tres? ¿No sap Guinot, que en dos sistemes llingüistics distints poden coexistir dos noms, sobre tot en una situacio de bilingüisme?

Per una atra banda, es pregunta Guinot sobre el per qué es prenien noms “…idèntics als catalans, en la gran majoria de casos…”. I es que Guinot partix del prejuï de que tot lo que olga a valencià es català. Vejam com sénganya: José Luis Castán Esteban, doctor en Geografía i Historia, en un treball de lány 2002 titulat “La influencia de la trashumancia aragonesa en la onomástica valenciana”, en acabant de dir, respecte del repartiment, que “…los problemas paleográficos han hecho relativizar algunas de sus conclusiones, pero en ningún modo negar datos como que un 60% de las casas de la ciudad de Valencia se concedieron a los concejos aragoneses.”, fa una relacio de “el nombre y apellido del ganadero que declara su rebaño ante las autoridades valencianas” circumscrivint-se a “…únicamente aquellos en los que tenemos la absoluta seguridad de que tienen un origen aragonés”. Afig: “En una simple lectura de la lista que publicamos como anexo I llama la atención la existencia de antropónimos tan frecuentes en Valencia como Aparici, Asensi, Climent, Dalmau, Dols, Doménech, Guinot, Miralles, Monfort, Romeu, Sanchis, Simó o Vives”. ¡Che tu! ¿Guinot aragones? ¡Quin disgust! ¿Sera que Arago tambe fon repoblat per catalans que no sabien parlar català? I es que resulta evident, que no tots eixos llinages son exclusivament aragonesos, com tampoc no ho son, catalans. Hem vist a un Sang (pare de Sanchis), i a un Vives, valencians, abans de la reconquista. ¡Aixo es a lo que du léxistencia de diverses llengues en contacte!

Es despren, que ni la teoria aragonesista ni la catalanista expliquen la realitat valenciana. Hem vist com els valencians que es convertiren a líslam, en general, acolliren antroponimia musulmana, pero tambe hem comprovat que existiren uns atres, que mantingueren en distints nivells, antroponimia derivada dels iberorromans. Hem vist els noms de valencians que vixqueren “sots senyoria de moros” en distintes epoques, tant cristians, com convertits a líslam. Les fonts, poden donar-nos els noms en llati (Arnaldus, Petrus, Santius, Ordonus, Guillelmi, Bartholomeus, Lupus…). A voltes, els noms en llati o romanç es troben transcrits del arap (Alfuns, Miqayl, Bitru, Yuwan, Gunsalbu, Baskwal, Thona, Sabatayr…). Tambe els trobem en romanç mes

o manco evolucionat (Bono, Sang, Per, Miro, Lop, Garcia, Sanç, Vidal, Lobell, Fortuni, Forner, Borrel, Costa, Ferri, Marí, Loçà, Sarrio, Çaval…). Alguns noms séstabilisarien en formes arcaiques i uns atres es modificaren paralelament a lévolucio del romanç valencià.

Una volta tingue lloc la definitiva conquista cristiana de Jaume I, els valencians no cristians que es convertiren i que tenien noms en romanç, simplement els conservaren. Els qui els havien perduts, podrien haver pres els noms dels conquistadors, tant aragonesos com catalans, com dátres llocs, de la mateixa manera que passà en línvasio musulmana. No hem dóblidar que les donacions senyorials, incloïen el poble que ocupava el territori: “…cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis…”. Segur que una part dels valencians islamisats per als qui la religio era lo primer, se nánirien. Pero tambe es segur, que la major part dels qui se nánaren eren aquells que no tenien arraïls en la terra, encara que déstos tambe n´hi hague dels qui es quedaren.

Per a acabar, he agarrat una llista de llinages de valencians publicada en el DOCV, i en algun llinage mes que m´ha vingut al cap, he comprobat la “Distribución territorial de apellidos” en data de 1 de giner de 2006, en láplicacio informatica que facilita lÍnstitut Nacional dÉstadistica. Crec que inicialment, poden ser destacables aquells llinages que percentualment es troben en territori valencia, en mes dún 50%, respecte de tota Espanya. Son: Albalat; Albero; Amoros; Ballester; Barberà; Barrachina; Benlliure; Bernácer; Camarasa; Castelló; Cerdà; Cabanes; Comes; Chapí; Esteve; Fortea; Galiana; Garrigós; Gascó; Guinot; Iborra; Lloret; Minguet; Mira; Reig; Sales; Segarra; Selma; Sorribes…

Es troben en territori valencià entre un 60 i un 70% de les persones en els següents llinages: Alabau; Alandi; Albert; Almenar; Belda; Besalduch; Bort; Branchadell; Civera; Corbí; Cuartiella; Chiva; Feltrer; Fenollar; Giner; Gisbert; Gomar; Guillot; Llorca; Lloris; Monferrer; Nogueroles; Palací; Palop; Planelles; Poquet; Ribes; Richart; Sospedra; Taurá; Terol; Tolsá; Torregrosa; Verdú…

Dún 70 a un 80% de les persones en els seguents llinages, son valencians: Agulló; Albelda; Albiach; Albentosa; Alberola; Aldeguer; Armengot; Bayarri; Belenguer; Bellver ; Belliure; Bernabeu; Borderia; Brotons; Campello; Sivera; Clausell; Climent; Cucarella; Cholvi; Deltell; Esbri; Femenia; Fitor; Galbis; Gomis; Guarner; Guaita; Llansola; Lloscos; Llopis; Llobat; Mascaros; Peñarroja; Monlleó; Oltra; Ortells; Palanca; Payá; Persiva; Peset; Pitarch; Porcar; Renau; Ribelles; Rumbau; Savall; Senabre; Silla; Suay; Tarin; Tro; Troncho; o Vernia…

La probabilitat de ser valencians portant els seguents llinages síncrementa al 80-90%: Aleixandre; Alepuz; Aparisi; Asensi; Asins; Arlandis; Baixauli; Baldoví; Benlloch; Bisquert; Bodí; Bolinches; Cabedo; Calabuig; Cantavella; Carsi; Che; Chirivella; Daudi; Delhom; Enguix; Escoí; Escrig; Escrivà; Espert; Esplugues; Estellés; Falomir; Fayos; Frasquet; Furió; Llácer; Llidó; Llobell; Mascarell; Meneu; Micó; Molla; Morant; Moratal; Magraner; Miso; Moncho; Monsoriu; Moscardó; Nácher; Oroval; Orts; Parrés; Pelechá; Penades; Quilis; Quirant; Rogles; Santonja; Sanchis; Senent; Sifre; Talens; Tatay; Trilles; Verchili….

Com a maxim poden no ser valencians un 10% dels qui porten els llinages següents: Alagarda; Arnandis; Avargues; Barreres; Bauset; Bixquert; Bronchu; Cabrelles;

Carregui; Chulvi; Faubel; Ferrandis; Goterris; Hernandis; Llavata; Madramany; Momparler; Montalvà; Mocholí; Montull; Nouselles; Puchades; Tellols; Tronchoni; Verduch; Vercher…

Llinages exclusius valencians son: Alacot; Beferull; Carrals; Cones; Costerà; Chaquet; Felanich; Fenellos; Flors; Forriols; Guixart; Lacreu; Llançol; Mencheta; Montull; Niclos; Rameta; Radiu; Rotglà; Usoles; Vedri…

Respecte de “Balanzà”, es curios lo que es llig en “Estadística y antroponimia” de Rafael Mir de la Cruz: “Mozárabe, y aunque hay una reivindicación euskérica -existe el apellido Balanzátegui- hay que admitir la hipótesis de Dauzat de que en el mediodía francés Balançà señalaba origen valenciano. El diminutivo Balanzó confirma la suposición.”

Désta serie dárticuls, podem traure com a conclusio, que tambe en lántroponimia existix una linea de continuïtat entre el poble valencia que existia previament a la vinguda del rei en Jaume i el poble valencià posterior a la conquista. A mes, hem constatat léxistencia dúna antroponimia valenciana propia, que evolucionà en terres valencianes, junt al romanç valencià orige de la llengua valenciana, lo qual conduix a léxistencia de llinages propis valencians. Crec tambe, que encara falta molt per estudiar sobre este tema, i estic segur de que els catalanistes no ho faran.

Angel Guimerà digue que “La llengua i l´historia son els botins mes preats a l’hora de sometre a un poble”. I per a evitar-ho, hem de combatre les mentires que escampen els acatalanats fantasmes (que no fantasmes acatalanats, perque son ben reals), que nomes busquen la submissio del poble valencià a un atre poble estrany i foraster.

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (I)


Epalza i Llobregat, en “¿Hubo mozárabes en tierras valencianas?” (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13) inventaren que lábsencia de bisbes, produi “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante” que “pudieron haberse completado hacia el año 800” concloent que “Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Encara que posteriorment es varen desdir del destrellat que varen escriure, una volta escrit, encara roda per ahi, sent gastat pels acatalanats com a base del dogma. Posarem de manifest la mentira.

Segons Simonet, el “codice ovetense del Escorial escrito en 780”, conte la “Nomina civitatum Ispanie sedes episcopalium”. “In provincia cartaginenses spartarie Toleto”, es troben “ilici; setabi; dianio; ualentia”. (p. 808 de Mozárabes de España) En el “códice mozárabe del siglo IX de la Biblioteca Nacional, es citen: “Setabis.- Ilici.- Valencia” (p. 809 de Mozárabes de España). En la p.202 de “Los manuscritos árabes en España y Marruecos”, de M.J Viguera i C.Castillo, consta que Biginsiyus < Vicentius, presbiter, escrigue lány 1049, el “Qanun al Muqaddas”, dirigit al bisbe “Abd al-Malik”. Es tracta dúna redaccio en arap de la “Hispana systematica”. Simonet reproduix, una part en les pp. 809, 810 i 811 de “Historia de los mozárabes”. Es citen “Xativa, Denia i Valencia” com a seus episcopals.

Pero vejam cites entre el 750 i el 1048, i tambe algunes de mes avant.

Lábat Samson, que havia escrit contra aquells que atribuien a Deu forma humana (heregia dels antropomorfites), fon escombregat i desterrat pel bisbe de Malaga. Distints bisbes de lépoca el restituiren lány 862, en document conegut com “Samsonis apologeticus”. El text es troba en la p. 91 del T. VII de “España Sagrada”. Llegim: “Joannes vero Batistanus Episcopus, Genesius quoque Urcitanus nihilo minus Episcopus; sed et Theudegutus Pontifex illicitanus…”. Es dir, en lány 862, havent passat 150 anys de la conquista mussulmana, en Elig, existia un bisbe a qui li dien “Theudegutus”.

Per la ponencia de José Eduardo López, que es troba en “Actas do XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982), “La cultura del mundo árabe en textos latinos hispanos del siglo VII”, sabem que “El progreso del árabe en el siglo IX es un hecho innegable e incluso podemos hablar de bilingüismo entre los mozárabes, hasta el punto de llegar a ser leídos los textos sagrados en árabe, como parece deducirse del hecho de que en 886 un obispo de Valencia mande traducir los Salmos a dicha lengua”. Independentment de la reveladora existencia dún bisbe valencià practicament a principis del s X, es difícil compartir lópinio de que, de la traduccio dels Salms a lárap es desprenga un bilingüisme generalisat. Tant en el s. XVI com en el XVII, límmensa majoria dels arquebisbes de Valencia foren castellans. Alfonso Vila Moreno en el seu llibre “La lengua valenciana en la administración parroquial”, parlant de “Las causas de la castellanización” (p.32), afirma que “tanto los arzobispos como los obispos auxiliares, vicarios generales y visitadores en general emplearon exclusivamente el castellano…”. Tres sigles mes tart, en 1894, el català Miguel

Rosanes, “Director de la escuela pública superior de Sueca”, escribía el seu “Vocabulario valenciano-castellano”, per a “las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana”, afegint que “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Comprovem com a pesar de que en el XVI hi havien llibres eclesials en la llengua del poder, el castellà, en el s. XIX, el bilingüisme era com a minim dubtos. No fa massa temps, no era gens difícil trobar a gent major a qui li costava expressar-se correctament en castellà. Es la diferencia entre la llengua del poder i la llengua del poble. Hui volen que la llengua del poder siga el català. No conseguiran impondre-la.

Per Ibn Idhari, parlant de lány 910 sabem que “…salió Muhhamad ben Abdí-l-malic At-Tagüil contra Bar-Balierax, y se apoderó de Hisn-Origüela, y cautivó de cristianos trescientos cautivos, y dio muerte a muchos de ellos, y destruyó el castillo y lo quemó…” (p 273 T 1º “Historias de al-Andalus” de Fernandez Gonzalez). I si capturà 300 cristians, matant a molts délls es evident que seria perque existien. Pot ser que formaren part dels que posteriorment, fent referencia al 916-917, Ibn Hayyan nomena en la seua “Crónica del califa Abdarrahman III…” com a “…disidentes de las coras de Tudmir y Valencia”, informant-nos tambe, en motiu de la “Campaña de Pamplona”, de que Abdarrahman III “…tomó el camino de Levante…y luego partió en dirección a las coras de Tudmir y Valencia comenzando por los disidentes y rebeldes de allí”

Son interessants, per al objecte de lárticul, le cites historiques als hipotetics trasllats de les reliquies de Sant Vicent martir. Aimonius, que escriu entre el anys 870-88, nos dona dos versions. Una délles en la “Historia translationis Sancti Vincentii”, segons la qual, el cos de Sant Vicent, que es trobava en Valencia “Valentiam superius nominatam civitatem”, fon dut a Saragossa i dáhi a Castres, en França, cap a lány 855. “Quod sanctum corpus ad Castrum perveniens”. Látra en “Ex translatione ss Georgii Aurelii et Nathaliae ex urbe Corduba Parisios”, en la que conta que el cos hauria segut traslladat a Benevento en Italia: “Vincentii matyris supra dicta una urbe Valentia Beneventum esse transmissum”. Una tercera versio les situa en lÁlgarb portugues, en lo que en acabant es conegue com a Cap de Sant Vicent. La trobem en Muhammad Ibn Musà al-Razi, (889-955), que diu: “…en cabo de la tierra que va sobre el Algarbe que entra sobre aquel mar de Lisbona, el cuerpo de aquel ome con que los christianos fugeron de Valencia”.

I este guirigall de suposts trasllats, no es mes que una mostra de lo estimades i desijades que eren les reliquies dels sants en eixa epoca. Ya en el s. VI, en document de “Childebertus, rex Francorum” consta la construccio en França dún temple per a certes reliquies de Sant Vicent “in honore sancti Vincentii martiris, cuius reliquias de Spania apportavimus” (p.514 del llibre “Bibliothèque de l’École des chartes”). Tambe es troba documentada la seua existencia en Italia. En en “Liber Pontificalis Ecclesiae Ravennatis” (Agnellus 1878), consta que, lány 550, “Maximianus episcopus Ravennae” havia adquirit reliquies de Sant Vicent.

No obstant lo dit, per la carta de lány 1143, del monge Hermann a D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de Sant Vicent de Valencia, sabem que una part important de les reliquies degueren quedar-se en Valencia sent que Hermman parla dórar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare” .

De lány 961 es un calendari bilingüe, dedicat a Al Hakam II, en el qual consten els dies de celebracio de festes cristianes. El trobem reproduit en la p. 405 de “Histoire des sciences mathématiques en Italie… ”. Referit al “Mensus Januaris latine” i al dia XXII, llegim: “In eo est Latinis festum Vicentii diaconi interfecti in civitate Valencia, et festum ejes in quinque”. Andrés Piles Ibars, en la p 57 de “Valencia árabe”, diu que “Dicho calendario bilingüe prueba lo vivo que estaba el culto de San Vicente entre los muzárabes españoles de aquel tiempo, y parece insinuar que la gran fiesta (22 de enero) era en Valencia.”.

No està de sobra recordar que Al Hakam II, que governà fins a lány 976, fon fill dÁbderramán III, primer califa de Cordova. Son significatives les paraules del seu preceptor al Zubaydî: “Tota la terra en la seua diversitat es una i tots els homens son germans i veïns” (p. 8 de“O Meu coração é árabe: a poesia luso-árabe” de Adalberto Alves -1987). Rebe embaixades cristianes, des dúna evident posicio de força. Aixina, en els “Anales palatinos del Califa de Córdoba al-Hakam II” traduit per Emilio García Gómez, llegim: “A fines de sa´ban de este año (fines de junio de 971), acampó el sahib al-surta (oficial al front de léixercit) caíd de Tortosa y de la cora de Valencia, Hisam ibn Muhammad ibn Utman, en el campamento de Fahs al-suradiq, procedente de su demarcación. Le acompañaba el conde Bon Filio ibn Sindarit, hombre de confianza de Borrell hijo de Sunyer y adelantado suyo sobre sus castillos y principales ciudades, el cual traía una carta de su señor para el califa al-Hakam, en la que le daba noticias suyas y le hacía conocer sus sentimientos de perfecta obediencia y vasallaje…”. Vegem al cap de léixercit de la cora de Valencia, visitant al califa, junt a un representant dún comte de Barcelona, el qual li manifesta obediencia i vassallage. Es interessant coneixer lo que diu Ibn Hawkal en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay), referit als comtes de la Marca Hispanica, quan parla de lány 948: “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que vivien en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos”

Recordem que Ibn Hawkal, deixa escrit per eixa epoca en la que visità Espanya: “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana”. Continuarém per lépoca dels regnes de taifes.

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (II)


A principis del s. XI, la descomposicio del califat donà pas als regnes de taifes. Per “Una descripción anónima de al-Andalus”, sabem que “En el año 400 (1009-10) se rebeló Muyahid al-Amiri… Se rebeló en las ciudades de Tortosa, Valencia, Denia y Tudmir y en todas las regiones orientales…Su madre fue una umn walad (esclava dórige cristià) llamada Zabya… Dominó asimismo las islas orientales, Mallorca, Menorca e Ibiza, y atacó Cerdeña por varias veces hasta conquistarla… Murió en Denia el sábado, a tres noches por pasar de du l-qa´da del año 436 (15 de juliol de 1045). Es interessant coneixer que la segon conquista de Mallorca pels valencians fon en 1014-1015.

La “Chronique de Ademar” (Edició de J Chavanon, París, 1897, pp. 178-179), referent a lány 1020, nos informa que “Qua de causa timore examinati, vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermesende petunt, et anuum tributum persolvere spondet”, es dir, que Muyahid, seguint la politica de practicament tots els nous regnes de taifes que estaven enfrontats entre ells, havia aplegat a un acort en governants de territoris cristians. I ho feu en Ermessenda, viuda de Ramon Borrell i mare de Berenguer Ramon I, que encara era menor dédat. Recordem, que el 6 dábril déixe mateix any, trobem en Barcelona a “Guillelmi de Denia, notarii”. (Vore “Fantasmes, “mossaraps”, i antroponimia valenciana (III)”)

El llibre “Una descripción anónima de al-Andalus”, proseguix contant-nos que “A su muerte (a la mort de Muyahid en 1045), le sucedió en sus dominios su hijo Iqbal al-Dawla Abu l-Hasan Ali b. Muyahid, que perteneció en el poder hasta que le llegó desde Zaragoza al-Muqtadir b. Hud, que lo cercó en Denia hasta arrebatársela”. Aço ultim passà en lány 1076. Del fill de Muyahid, ‘Ali b. Muyahid, Ron Barkai escriu en la p 196 de “El enemigo en el espejo” que “…estaba embebido de la cultura cristiano-italiana luego de haber vivido prisionero con su madre cristiana durante 17 años.” En la seua cort vixque Ibn Garsiya. Ron Barkai diu en la p. 190 del llibre citat que: “En la carta polémica de Ibn Garsiya encontramos justamente autoalabanzas en el origen étnico que se relaciona con el cristianismo español y una terminante negación para los musulmanes de origen árabe”. Les “Memories del rei zirí Abd Allah”, nos fan saber que lány 1076: “Cuando Ibn Hud hubo ocupado Denia, cambió de carácter, le sobrecogió el temor y abandonó la guerra con los cristianos. Ambicionó Valencia y para conseguirla, dio riquezas sin cuento a Alfonso VI. Y a todo esto, Alfonso VI no hacía más de lo que hemos mencionado: aceptaba el dinero, pero no permitía a nadie que interviniera en la conquista del país.”

Lépoca de les taifes, escomençà en Valencia quan dos germans, Mubarak y Muzaffar, prenen el poder. Richard A. Fletcher, en “The Quest for El Cid”, diu que Mubarak y Muzaffar no eren els seus noms originals i que “They had been captured as children in a Christian country -possibly”, es dir que probablement procedien dún pais cristia. Des del 1021 fins al 1061, els succei en el poder Ábd al- Áziz. Son pare era Abderramán Sanchol, fill dÁlmansor (938-1002) i una cristiana. Menéndez Pelayo en “Antología de poetas líricos castellanos” diu que es tracta dúna “princesa del Norte”,

el pare de qui “pudo ser sin inconveniente alguno Don Sancho II Abarca, rey de Navarra”. Segons las “Memorias deAbd Allah”, “…tuvo la audacia de invadir las tierras de Almería y aceptó las ofertas de servicio de los Ifrany” (comtes de la marca hispanica). En el 1045, es refugià en Valencia Ibn Gabirol (Shelomoh ben Yehudah en ebreu; Ayyub Sulaiman b. Yahyà en arap i conegut com Avicebron), autor del “Yanbu` al-hayat” o “Fons Vitae”. Dietrich Lorenz, en “Fondamenti dell ontologia tomista” diu que: “…l’autore del Fons Vitae fu ritenuto dagli scolastici un musulmano o un arabo cristiano”, es dir que Avicebron, era tingut per un cristià. El fill dÁbd al-Áziz, Nizam al-Dawla, heretà el poder, fins a que en 1065, Yahya al-Mamun, el seu sogre, rei de Toledo conquista Valencia, desheretant al seu net. Al-Mamun nomenà de governador de Valencia a Abu Bakr Ibn Abd al-Aziz, qui a la seua mort en 1076 es declara independent posant-se baix la proteccio dÁlfons VI, a canvi dún tribut anual. El mateix Alfons VI, ajudà a Yahya al-Qadir a pendre Valencia a canvi de Toledo, proclamant-se rei lány 1085. Alfons VI eixercix un protectorat de fet i envia de governador a Alvar Fáñez de Minaya. La mort proalmoravit dál-Qadir a mans dÍbn-Djahhâf, lány 1092, provocà láctuacio del Sit Campeador.

Vegem que nos trobem en un context de lluita per el poder, de reis musulmans dáscendencia cristiana i déstretes relacions entre territoris, siguen cristians o musulmans. Entre uns i atres, nomes canvia la religio oficial del poder. El poble es el mateix. Lórige etnic autocton del poble es defes inclus per musulmans. En Valencia es refugien musulmans tinguts per cristians. I es en este context, en el qual es presenten documents de suma importancia que constaten la vitalitat del cristianisme valencià déixa epoca. Es tracta de la donacio de les iglesies de Mallorca i Denia feta per Alî ibn Muyâhid, a favor de la catedral de Barcelona.

Hi ha dos documents, el de donacio propiament dita, en llati, que conte una confirmacio en arap, i el del dotalici de la catedral de Barcelona, tambe en llati, en el qual síntegra el primer, en alguna variacio. Qui ha tractat del tema ultimament ha segut Juan Francisco Mesa Sanz (Area de Filologia Latina de lÚniversidat dÁlacant) en el seu treball “Para la edición crítica de la carta de Alî ibn Muyâhid a la sede episcopal de Barcelona (1057)”. Francisco Mesa manté que la carta original seria copiada per Arlovinus en 1058, coincidint en la data de consagracio de la catedral de Barcelona, passant a formar part del Cartulari de la Catedral pel seu privilegi dotalici. El text, seria copiat per Bagés en 1230 i traslladat com a prova per al pleit que tingue lloc en motiu de la “ordinatio ecclesiae valentinae”, en 1239.

Com el document es de gran importancia i es una prova mes, que constata la continuïtat dún poble valencià cristià, els catalanistes no saben com anar a per ell. Aixina, M Barceló, va escriure en la “Revista del Instituto de Estudios Alicantinos” nº 39, 1983, pp 7-29, sobre “La questió dels documents dún suposat acord entre Ali b. Mujahid de Daniya i el bisbe Guislabert de Barcelona”. Vegem que es parla de “suposat acord”. Carmen Barceló, en “El fantasma del mossàsab”, pareix que nomes considera que la part en arap es: “una pura falsificació eclesiàstica interessada”. Com van donant-se conte de láutenticitat dels documents, Mª Jesús Rubiera, en “La Taifa de Denia”, ya no diu que siguen falsos, sino que afirma que pot ser que la solicitut del rei de Denia de sacerdots i olis sants al bisbe de Barcelona, fora per a la comunitat de “neomozárabes”. ¡Seran ridiculs! Continuarém en un nou articul.

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (III)


En este articul, seguirém en els importants documents per al mossarabisme valencià de lépoca dÁlî ibn Muyâhid de Denia, -donacio i dotalici- que introduirem lárticul anterior.

La donacio propiament dita, comença: “Ego Ali dux urbis denie, et insularum balearum”, parlant de “…omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis balearibus et in urbe denia…”, es dir, de totes les iglesies i bisbat del seu regne que es troben en les Balears i en Denia, aixina com de “…omnes clerici, presbiteri, et diachoni, in locis prefatis commorantes…” es dir, tots els clercs, presbiters i diacons que habiten en els llocs citats, declarant que passaran a dependre de la diocesis de Barcelona: “sub diocesi predicte urbis barchinon”. La consagracio dels Sants Olis, tambe queda baix la jurisdiccio del bisbe de Barcelona: “neque crismatis sacri confectionem neque cultum aliquem ullius clericatus nisi ab episcopo barchinonensi”. En la part del document en arap, Ali, autorisa el document, en la condicio de que Gislabert [Yilabart], bisbe de Barcelona, accedixca a que el nom del rei de Denia, siga pronunciat en els sermons dels oradors cristians.

El text del dotalici, en relacio al de la donacio, es diferencia, als efectes que nos interessen, en que el primer afig al “episcopatum civitatis Denie” el “episcopatum civitatis Oriole” i que, a mes de parlar díglesies, presbiters i diacons, cita ordens clericals i bisbes “…eorum ecclesias omnes, et quantum pertinet ad clericatus ordines, ut omnes episcopi, presbyteri et diachoni…”

Vegem, com la teoria dels “neomozárabes”, no te gens ni miqueta de trellat, a no ser que es pensen que Alî ibn Muyâhid, a partir de les iglesies que hi havien, els montà als turistes cristians una “Terra Mitica” del cristianisme, en bisbats, ordens religioses, clercs, presbiters, diacons, iglesies… ¿Turisme religios cap a la Denia del sigle XI?

Petrus de Marca (1594-1662) en el seu llibre “Marca hispanica sive limes hispanicus…” 1687 nos diu que “Hali Ducis Deniae et insularum Balearium” posà el “episcopatum Deniae”, baix la jurisdiccio del bisbat de Barcelona “sub iure et diocesi Episcopi Barcinonensis”, a eixemple de lo que havia fet son pare “ad exemplum patris sui Mugehid”, i diu que fon llegida en la consagracio de la catedral de Barcelona en 1058: “In eodem conventu lectum est decretum…”

Juan Francisco Mesa, comenta que Lafuente tenia per sospitos el document perque “Alí habla en todo él como un buen cristiano”, a lo que diu que “En el fondo quizá lo fuera algo, pero este historiador debió advertir que es obra de un notario cristiano y que el rey no hace más que firmar la concesión”. Proseguix Mesa comentant respecte dels documents que “…el contenido expresado por ambos, la donación de las iglesias de Mallorca y Denia, es recogido en 27 de mayo de 1169 por Alejandro III: “In iure praefatae ecclesiae confirmamus intramaris spatium insulas duas, Maioricam et Minoricam, sicut antiquis temporibus eandem ecclesiam constattenuisse”.

Com a extraordinari, es pot calificar el document de la carta en llati que envia Alî ibn Muyâhid a la comtessa Almodis lány 1060, en la qual es declara el seu amic fidel “…suus amicus fidelis Gali prolis Mugehid…”. Per esta carta sabem de léxistencia de mes correspondencia: “Peruenit ad me, o regina gloriosa, tuam paginam preclaram cum Bernardo amato tuo fideli (salbet eum deus)…”. Lleopolt Peñaroja, afirma que “Lo más sorprendente es que la carta está escrita en un latín caracterizado por los vulgarismos fonéticos y las fórmulas laudatorias (análogas a las empleadas por los notarios mozárabes de Toledo, poco después de su conquista); y que la letra, minúscula visigótica con elementos carolinos, implica una tradición escriptoria autóctona que había de cultivar la comunidad mozárabe de Denia, y que era receptiva a las innovaciones gráficas del norte cristiano”. Tornem a recordar, que lány 1020, es trobava en Barcelona “Guillelmi de Denia, notarii”. Sense dubte seria interessant la comparacio déste document en els diplomes que consten en “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101”, de Menendez Pidal, qui parla de “…la cancillería valenciana del Cid…”, afegint que “Esta cancillería tenía sus normas especiales”. Es evident que no es llicit negar la possibilitat dúna tradicio déscritura autoctona sobre la base de que eixos documents siguen unics. De fer-ho, podriem preguntar-nos sobre la veracitat de que en Valencia séscriguera en arap previamente a la reconquista, sabent que Pierre Guichard afirma que “El único documento original árabe anterior a la conquista conservado en la región de Valencia es, precisamente una sentencia del cadí de Morvedre…” (p. 247 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana”).

I un protegit de la cort de Denia, fon el que li dien, segons Ibn Baskuwal, “Ali b. Ismail”, conegut com Ibn Sida que vol dir “el fill de láma” (1007-1066). Ibn Sida, en el prolec del “Kitab al-Muhassas”, deixà escrit, segons traduccio de J. Ribera: “¿Y cómo no he de cometerlos yo [los errores] en tiempos tan alejados [de cuando el árabe se hablaba con pureza] y teniendo que vivir con personas que hablan romance?”. La paraula arap “agam” es la que Ribera traduix com “personas que hablan romance”. Els acatalanats han volgut negar la correccio de la traduccio. Lleopolt Peñaroja, demostra que la traduccio es la correcta en les p.134 i 135 de “El mozárabe de Valencia”. Es veu facilment quan es comprova que un Glossari de cap al 1100 diu: “Los agam llaman al “bahr”, mar”, o que la “qannella”, “es nombre agamí, que significa caña pequeña”.

Encara que siga eixir-nos-en del objecte de lárticul, sent que quan parlarem del cristianisme valencià des del Sit a Jaume I no es feu referencia a cites referents a Denia, considere oportu fer-les ara.

Chabás y F. J. Simonet, donaren noticia de léstabliment dún bisbe de Denia en Toledo cap al 1137. Llegim en la p. 822 de la “Historia de los mozárabes” de Simonet; “En el códice Becerro 1º de la Santa Iglesia de Toledo, al folio 63 vuelto…donde se lee: “Inter illam hereditatem que fuit Episcopi Denie”.

Al-Zuhrī escriu, cap al 1147, la seua obra “Kitāb al-Dja ´Rāfiyya” que “En Denia hay un gran castillo llamado “Qasr al-Hubur”, que no tiene parangón”. Dolores Bramón, en “El levante peninsular andalusí…”, diu que “el hecho de que “hubur”, signifique, además de “bellezas”, “obispos” o “rabinos”, permite imaginar, con toda clase de reservas, alguna hipotética referencia a la antigua población mozárabe o judia dianense”.

En document datat el 21 de juliol de 1184, que es troba en el “Cartulario de Santo Toribio de Liébana” (document 115), Alfons VIII de Castella, confirma privilegis i concessions otorgades al monasteri de Sant Salvador dÓnya. (en confirmacions succesives de Fernando III i Alfonso X) Llegim: “Eodem namque anno concessi et confirmaui donacionem quam comes Gundisaluus fecit Oniensi monasterio uillam Deniam et meam hereditatem de Uesga” ¡Un monasteri en Denia en lány 1184! ¿I per qué no? ¿No hem vist que hi n´hi havia un en Valencia en 40 monges en la primera mitat del sigle? Recordem que Alfons VIII fon qui lány 1179, segons Burns, “Va donar Fuentidueña i altres propietatas com a regal especial a lésglesia de Sant Vicent de València i a <tots els germans que atenen lésglesia dáquest martir>”. I considere interessant coneixer que el monasteri de Sant Salvador dÓnya, fon fundat lány 1011 per Sancho García. En lápendix XXII de “España Sagrada” tom.XLIX, trobem document segons el qual “Raymundus, Dei gratia, Comes Barchinonensis, et Princeps Aragonensis”, subscriu que “…concedo Domino Deo et B. Mariae, et Monasterio Oniensi, tam praesentibus quam futuris, pro me, et successorum meorum, Monasterium Sancti Benedicti de Calatayub, quod est situm in illo barrio de Muzarabis ad illam portam de Caesaraugusta…”

En les actes del “XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982) Antonio Losa, en la seua comunicacio “Moçarabes em território português nos séculos X e XI”, fent referencia als documents de la “Crónica de Cister” de Bernardo de Brito en relacio al monasteri de Lorvão, posa de manifest “…as boas relaçoes existentes entre os monges daquele convento e os muçulmanos que ocupavam, em tempos remotos, a região de Coimbra” ¿Per qué havia de ser distint -en linees generals- en territori valencià?

Tornant al periodo de la Valencia dábans de la conquista del Sit, ya es mencionà que en el cap. 896 de la “Crónica General”, referent a lány 1090, i per tant abans de la conquista, relacionat en les paries o pagaments que tributaven al Sit es diu: “De Valencia tomava el Çid XII mill marauedis cada anno, et dauanle demas por cada mil marauedis C marauedis poral obispo que dizien çaet almatran alla por su arauigo” ¡I “matran” vol dir cap dúna provincia eclesiastica!

Els acatalanats, volen negar el cristianisme valencià prejaumi, perque mantenen que nomes els cristians parlarien en romanç, lo qual es fals. Per aixo, tenen molta pressa en fer-los desapareixer de l´historia lo mes pronte possible, sense vergonya a unflar-nos a mentires. Hem vist la continuïtat del cristianisme valencià des de línici de línvassio musulmana fins als cristians que trobà Jaume I. I este no es mes que un aspecte dels molts que demostren la continuïtat del poble valencià pre i postjaumi. Pero no nos deixem enganyar. De tots els aspectes, el mes important, es la llengua, la nostra Llengua Valenciana. Si deixem que nos furten la llengua, estem deixant que nos ho furten tot.

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (I)


En els articuls sobre “La cohesio territorial valenciana abans de les taifes”, verem com els primers cronistes de lépoca de dominacio musulmana parlaven dúna entitat, la “cora de Valencia”, delimitada territorialment per un ambit que no diferia substancialment del que hui ocupa el poble valencià. El nom dúna ciutat -Valentia-, havia passat a identificar a tot un territori. Vorem com la rao déixa unio, independentment del nom, no fon ni casual ni arbitraria, i denota la preexistencia dún poble diferenciat, unit per forts lligams comuns, tant d´historia anterior compartida com dórige.

En el present articul, posarém de manifest eixos lligams anteriors a lépoca de dominacio musulmana. Indagarém sobre la base indigena i etnica del poble valencià que es lórige dúna cultura propia, diferenciada i sensiblemente homogenea des del principi de l´historia. Entendrem les paraules dÉduard Mira, comissari de lÁny de Jaume I quan declarà que “…los valencianos tenemos orígenes remotos…”

Per a trobar alguna divisio historica, previa a la dominacio musulmana que partixca dún contingut etnic, hem dácudir al concepte de la “regio” romana. En la p. 118 de “Morfologıa histórica del territorio de Tarraco, siglos III-I A. C” dÍsaías Arrayás Morales, llegim que “…el término regio se refiere a territorios caracterizados por un concepto étnico o por alguna razón geográfica y carece totalmente de un significado administrativo en Hispania”. Francisco Beltrán Loris, en “Locorum nuda nomina. La estructura de la descripción pliniana de Hispania”, escriu que “en los periplos litorales Plinio tiende a introducir las referencias étnicas de manera territorializada mediante el término regio”. Les “regio” citades en la documentacio de lépoca, obviades per les distintes i succesives divisions administratives de l´Hispania romana, nos donen a coneixer els noms dels territoris ocupats pels pobles ibers indigenes que es trobaven en láctual territori valencià. Son de sur a nort: Contestania, Edetania, i Ilergaonia.

Gaius Plinius Secundus o Plini el vell, (23-79 d.d.C) estigue lány 73 com a procurador de l´Hispania Citerior (l´Hispania proxima front a la Ulterior o lluntana), en la que es trovaba el territori valencià. Del llibre XXXVII de la seua “Historia Natural”, podem extraure les “regio” que existien en territori valencià, fent-nos una idea dels seus llimits.

Començant del sur cap al nort, nos parla de “Contestania” que començaria en el camp de Cartagena: “…dein Contestania, Carthago nova colonia…”, cita el “flumen Tader” o riu Segura, i nos diu que la “regio” Contestania acaba en el Xuquer “Sucro fluvius et quondam oppidum, Contestaniae finis”. A partir del Xuquer, comença “Edetania”, que fita per línterior en Celtiberia “Regio Edetania… ad Celtiberos recedens”, finalisant pel nort en el“…flumen Uduba”, identificat en el riu Millars. Del riu Millars al nort, “…flumen Uduba: regio Ilergaonum”, es trobaria la “regio” dels “ilercavons” o “ilergaons”, que acabaria en lÉbre, sent que en acabant del “Iberus amnis navigabili”, cita a un atre poble: els cossetans.

Estos tres pobles ibers -contestans, edetans i ilercavons-, tenien molts elements en comu que expliquen les raons de la seua futura integracio en un unic poble, conegut des de la baixa edat mija com a poble valencià.

Strabo (51- (21- 25) a.d.C.), mes dún sigle abans que Plini, en el llibre III, cap IV de la “Strabōnos Geōgraphika” nomes cita a un poble dels tres, als “Edetans”, que pel sur fitaven en els “Bastetans” de Cartagena “ad Carthaginem Novam… eam oram coli a Batestanis” i pel nort aplegaven fins al riu Ebre “…ad Iberum fluvium …eam autem coli ab Edetanis…”. Continua Stabo diguent-nos que a partir de lÉbre i fins als Pirineus “Ab Ibero usque ad Pyrenen… ” habiten uns pocs dels edetans “ eaque habitari a paucis Edetanorum”. Léxplicacio de que Strabo no cite a Contestans i Ilercavons podria trobar-se en que els Edetans, podien ser el poble mes conegut dels Ibers, havent identificat Edetans en Ibers.

Perque hem de coneixer que al nort del Ebre, en láctual Catalunya, ya no es pot parlar de pobles Ibers, sino dínfuencia ibera. Hem vist que Strabo, que fa una identificacio entre edetans i ibers, diu que a partir de lÉbre habiten “uns pocs dels edetans”. Hecataeus, en el s. V a.d.C, califica de “missegetes” o mesclats als pobles que habitaven láctual Catalunya. Pedro Bosch Gimpera, en la p 148 de “El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España”, escriu que: “Las fuentes más antiguas (El Periplo griego del siglo VI, Hecateo) llama iberos sólo a los de la costa valenciana a partir del Vinalopó, que debieron formar un grupo muy compacto…” Mª Paz García-Bellido del “Centro de Estudios Históricos. CSIC”, escriu en “Sobre la moneda de los iberos” que “Un estudio de las cecas propiamente ibéricas lleva a deslindar a los pueblos del norte del Ebro, posiblemente no iberos, de edetanos y contestanos…”. En el llibre, “La regio Edetania en la época ibérica”, dÚroz Sáez, consta un mapeta titulat “Distribución de la moneda de Arse” Láutor senyala que “Suficientemente elocuente es el mapa de distribución de la moneda de Arse, la ceca edetana, y una de las más importantes de la península. Evidencia la orientación de los intercambios preferentemente a las regiones contestana e ilercavona…” I es que resulta realment impressionant, vore que si en el mapa es dibuixa el perimetro que tanca una certa intensitat de punts a on s´han trobat monedes dÁrse, ¡Ix el contorn de láctual territori valencià!

Passem a vore en qui fitaven els antics valencians pel sur i per línterior. Pel sur, els “Bastetans”, relacionats en els antics tartesis, eren diferenciats dels ibers per les fonts antigues, i encara que molt influits per la cultura ibera, no eren ibers. I per línterior, línfluencia dels ibers sobre els celtes havia donat lloc als pobles celtibers. Recordem que Plini els cita, fitant en els edetans “Regio Edetania… ad Celtiberos recedens”. Per a que es veja la pervivencia de les divisions dels pobles prerromans, recordarém que Ibn al-Atir nos conta que lány 781/782 hi hague una guerra entre els “berebers de Valencia” i “els de Santaver”. (“Els berbers de Valencia”. Afers nº 7. Vol IV), sent “Santaver” una arabisacio de lántiga “Caeltiberiae”, que incloïa part de les provincies actuals de Terol i Conca, fitant per lóest en Valencia.

La pervivencia de les “regio” es prolongà considerablement en el temps. Les divisions valencianes, perduraren inclus en epoca foral. La que dividia Contestania i Edetania coincidi exactament en la que separava les Governacions deçà o dellà lo riu Xúquer. La divisio entre Edetania i Ilercavonia, encara que un poc mes al sur, tingue el seu reflex en la separacio de la Governacio de dellà lo riu d’Uxó. En láctual Catalunya, la multitut de

pobles prerromans que existiren, condicionats segurament per lórografia, com Airenosins, Andosins, Iacetans, Ilergetes, Ceretans, Castelans, Bergistans, Indegetes, Lacetans, Laietans, Ausetans…, foren sense dubte lórige dels multiples i diversos comtats que sórganisaren baix límperi dels francs.

La conclusio de lo vist, no pot ser mes clara. El poble valencià actual coincidix mes que sensiblement, i practicament en exclusiva, en el poble Iber prerromà. Anteriorment a que el nom de la fundacio romana de “Valentia” agrupara a tot el poble valencià, Edeta, lántiga Lliria, cap dÉdetania i segurament Concentaina, relacionada en la “Contestania” ibera, segons Menéndez Pidal, agruparen al seu entorn distintes parts déixe poble que acabaria sent-ne un.

Aquells que no volen vore que tant la configuracio de láctual territori valencià, com el seu poble tenen un orige prerromà, que es pert en els inicis de l´historia; aquells que atribuixen a Jaume I un poder indiscrecional per a fer i desfer territoris i pobles, es evident, que desconeixen tant el poder de l´historia com el poder dún poble historic. Els ensenyarém que pel territori valencià han passat distintes cultures i religions, pero el poble, continua. ¿S´hauran pensat quatre gats acatalanats, que van a ser ells els qui acaben en el poble valencià?

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (II)


En el present articul vorem, quan, com i per quin motiu, es produi la fusio del poble iber-valencià en els romans, donant com a resultat el poble iberorromà, del qual substancialment descendim els actuals valencians. Tambe indagarém sobre els pobles valencians anteriors als ibers, fins a que sácaba l´historia i escomença la prehistoria.

Sobre lány 210 a.C, Publius Cornelius Scipio “láfricà”, fon enviat a Hispania per a preparar la defensa i atac contra els cartaginesos, en qui estaven aliats els ibers. Lóbra de l´historiador grec Polybius (ca. 203-120 a.C), nos conta els fets que succeiren en eixos moments historics, tan importants per al poble valencià.

Lóbra de Polibi escrita en grec i traduida al llati en “Polybii megalopolitani Historiarum quidquid superest” nos parla de personages indigenes relacionats en este moment historic. Llegim: “De Edecone (sive Edescone) Indibili, et Mandonio, Hispaniae regulis”. Als valencians nos interessa saber qui era i que feu “Edecone”

Juan José Seguí Marco, en la p. 19 de “La romanización en tierras valencianas”, traduix directamente del grec, al castellà, un fragment (Polibio X, 34,2-3) que referint-se a Scipio diu: “En esto encontró un colaborador espontáneo en Edecón, rey de los edetanos…”.

Per Polybius sabem que Edecó es va reunir en Scipio: “…ibi cum Scipione inito colloquio…”; que fon el primer rei hispanic que ho feu: “…quod ex Hispaniae regulis omnium primus ad eum accessisset…”; que li oferi amistat i aliança a canvi de servicis presents i futurs: “…si ab eo in amicitiam societatem que reciperetur, magno se illi & in praesens & in posterum…”, sent el primer servici, que quan lácort fora conegut, tots els pobles fins a lÉbre, es posarien del seu costat: “Hujus rei fama mox late didita, omnes cis Iberum populi, qui Romanorum antea amici non erant, uno quasi impetus a Poenis ad eos defecerunt”.

Es diu que els ibers sórganisaven en un conjunt de ciutats o pobles independents, que es confederaven en circumstancies extraordinaries, sent sense dubte línvasio romana una délles. Strabo digue délls que “Si hagueren juntat les seues armes, no haurien segut vençuts ni pels romans” En eixa tesitura, trobem a un lider dels Ibers de nom Edeco (o Edecó), e qual, per distintes raons, pren contacte en els romans i pacta en ells. I observem que Edecó parla en nom dels pobles ibers fins a lÉbre, que vol dir que representa com a minim a ilercavons i edetans. Hem vist que Polibi parla déll com a rei “rey de los edetanos”. Si identifiquem als edetans en els ibers, com Strabo podia haver fet un sigle mes tart, estariem davant del primer rei dún poble, que mes tart seria conegut com a poble valencià, ¡1.500 anys abans de Jaume I! En tot cas, Ignacio Grau Mira, en “Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”, afirma que lálcanç del pacte “…señala una verdadera ascendencia del señor de Edeta sobre los pueblos de la zona…”

Tambe Titus Livius (59 a.C.-17 d.C.), en “Ab urbe condita”- Liber XXVII, referint-se als succeits dÉscipio en Hispania, parla de que “Edesco ad eum clarus inter duces Hispanos venit”

Esta actitut pactista, sense dubte, contribui a una convivencia que facilità una rapida i facil romanisacio dels pobles indigenes que ocupaven láctual territori valencià, sent que els romans concedien el dret de ciutadania romana com a pago a la fidelitat. A mitan del s. I d.C. Vespasià concedi el dret llati a totes les ciutats d´Hispania. Posteriorment, a principis del s. III, Caracalla donà la ciutadania romana a tots els habitants de límperi, produint-se lássimilacio completa. Es sap, que la societat ibera era monogama i exogama, produint-se multitut de matrimonis mixts que en un principi tenien com a finalitat léstabliment de relacions diplomatiques.

Conseqüentment en lo dit, la cultura ibera es transformà en cultura iberorromana. En el treball de Ferran Arasa “Les comarques septentrionals del litoral valencià entre els segles IV i VI”, consten els assentaments coneguts déixa epoca en la zona. Límmensa majoria son calificats com “assentament iberorromà” o “oppidum iberorromà”. Entre els primers tenim: El Puig de la Nau (Benicarlo); El Poaig (Peniscola); El Mas dÁrago (Cervera), El Corral Blanc (Alcala de Chivert), El Brosseral (Cabanes); Santa (LÁlcora), etc. Entre els “oppidum” es troben: La Tossa Alta (Benicarlo); La Curolla (Cervera); El Caramulló dels Moros (Albocasser), Els Tossalets (Coves de Vinromà); El Tossal de la Balaguera (Pobla Tornesa); El Tossal de lÁssut (Borriol); Montnegre (Borriol); Sant Josep (La Vall dÚxo) etc.

Abans de retrocedir en el temps, alluntant-nos en lórige del poble valencià, es interessant coneixer un atre element que unia als pobles ibers valencians: la llengua. José Uroz Sáez, en p19 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Sabemos que los edetanos escribían en una lengua no indoeuropea que se ha venido en llamar ibérica o ibérica del levante, lengua empleada igualmente por ilercavones y contestanos”. La seua influencia fon importantissima, havent-se trobat inclus llengua celta, escrita en caracters iberics. Mª Paz García-Bellido, en “Sobre la moneda de los iberos”, escriu que “Es posible incluso, como quiere de Hoz (1990), que la lengua ibérica fuera ya entonces una lengua franca desde Contestania al Languedoc…”. Hecateus, fa aplegar els “Ibers mesclats”, fins al riu Rodano: “Iberi mixti usque ad Rhodanum fluvium”. ¿Podria haver influit eixa llengua franca, en la similitut de les llengues surgides en tota eixa zona com a conseqüencia del periodo de romanisacio? Segurament, no es debades lo que escriu Uroz Sáez, en el llibre comentat, parlant del poble celta dels “Ocaldes”: “Seria asimismo olcalde la meseta valenciana de Utiel y Requena, hasta Buñol, en donde se halla el límite entre el castellano y el valenciano”

Tirant arrere en lórige del poble valencià, les fonts gregues mes antigues, nos parlen dels noms que tenien els antecessors de contestans, edetans i ilercavons. Les fonts parlen dels “gimnetes”, en el territori que en acabant seria de contestans, poble, que segons Ignacio Grau Mira del area dárqueologia de lÚniversitat dÁlacant, “…ocuparía una zona que iría desde el Segura hasta el río Júcar”. (“Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”). En sol edetà, es parla dels “sicans” al sur, junt a Xuquer, i dels “esdetes” al nort. I els “ilaragautes”, serien els antecessors dels ilercavons.

I mes arrere dáci, ya no existix constancia historica que nos parle dels habitants del territori valencià. Pero la cultura material de la prehistoria, continua donant-nos indicis de léxistencia dúna cultura en certs elements uniformes, que anuncien un futur poble. José Uroz Sáez, en p25 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Así, durante el Calcolítico, el que será después Reino de Valencia se distingue por la presencia excluyente de las cuevas de enterramiento múltiple en toda la zona…” Diferenciant dos grups de poblacio al nort i sur del Xuquer, no obstant manifesta que “ambos grupos coinciden en los utensilios básicos”. Tambe els especialistes han parlat dúna cultura del Bronze valencià, per la particularitat i exclusivitat de formes. De tot lo dit, i de mes que es podria dir, es despren que els origens de láctual poble valencià, sáfonen en els principis de l´historia i inclus en la prehistoria.

En estos articuls, hem comprovat com l´historia escrita nos parla de la continuïtat etnica i indigena dels habitants del nostre territori, de la que resultà el poble valencià iberorromà, que va viure baix la dominacio musulmana, i en el que es trobà Jaume I quan reoficialisà la religio catolica en territori valencià.

Historicament, els distints pobles, les distintes etnies, caracterisades per genetiques particulars, han tingut mes importancia de la que hui es dona. (sobre la genetica dels valencians, vore el articuls “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”). Per eixemple, Ron Barkai, en la p.95 de“El enemigo en el espejo”, afirma que “…las Taifas que fueron establecidas sobre las ruinas del califato Omeya en al-Andalus, existieron generalmente sobre una base eminentemente étnica”

Els elements de semblança entre els membres dúna comunitat, poden i deuen ser frut dúna construccio activa per a fomentar láuto-identificacio com a poble diferenciat. Els valencians hem tingut historicament, conciencia dídentitat propia, perque compartim un mateix territori des de temps ancestrals, posseim ascendents i historia comuns, som una comunitat de costums, cultura i llengua, i tenim un nom que expressa lídentitat del grup. I tot aixo, que es envejat per molts, ¿deixarém que nos ho malbaraten?, ¿deixarém que nos furten la propia identitat?, ¿deixarém que manipulen i falsegen la nostra historia?, ¿deixarém que nos arrapen costums, llengua i cultura?, ¿deixarém que nos canvien inclus el nom de poble valencià? No podem ni devem consentir-ho.

TORTOSINS: NI CATALANS NI VALENCIANS


Molt a sovint, els bacores de sempre, escampen falsetats que pretenen qüestionar el sentiment valencià dels nostres germans del nort de láctual provincia de Castello, en lúnica finalitat de desestructurar lúnitat del poble valencià. Pretenen léxistencia de problemes dídentitat a on no n’hi han, obviant-los a on realment els tenen.

Son els catalans i no els valencians els qui tenen un problema dídentitat nacional dins de les seues fronteres. Els tortosins, ni es senten ni s´han sentit historicament catalans.

El problema identitari que tenen els catalans en els tortosins, es troba ben viu. Fa poc, un “Comunicat dels barraquistes” manifestava que: “Diuen que no parlem bé. Diuen que els balls nostres no són catalans. Només ens voleu per al dia d’anar a votar, i si no tinguéssim el riu Ebre, no ens donaríeu ni aigua per a beure”. Francesc Pujol, en el llibre “Obra del Cançoner Popular de Catalunya: materials”, nos fa saber que “el tio Jaume de la gaita”, un tortosi, dÁlcover, “Ens parla de Catalunya com dúna terra estranya”, explicant que els tortosins “s´han cregut aïllats” afirmant “que sols eren tortosins”, pero que aixo, “potser no sátreveix a dir-nos-ho” ¿I no pensen per qué no sátrevix a dir-ho? ¿Es Catalunya la nacio del terror? ¿Com se pot tindre por de manifestar que u no se sent català? ¿Por a qué? ¿Sera un sentiment no “cientific”?

Sebastià Campos i Terrès va escriure en 1934: “Hi ha que catalanitzar Tortosa, oireu dir molt sovint. Però fixeu-vos bé qui ho diu. Probablement no és tortosí…No ha esbrinat quina és l’ànima de Tortosa,…perquè d’haver-lo esbrinat mancaria a la veritat, seria demanar-li les taronges al noguer…”

Retrocedint a mitan del XIX, a lépoca de renaixença dels sentiments nacionalitaris, trobem a un tortosi, Tió, que escrivia l’any 1842, “Recordad la letra del final del himno de Tortosa: -Ni catalans, ni valencians: ¡som Tortosins!-”. Ramon Vergés i Paulí (1874-1938), en lárticul “Tortosins, ni Catalans ni Valencians”, escrigue: “Natros sabem estimá tant a Tortosa, que de cap atre poble del mon se conta lo que d’este poble. Natros no som ni catalans ni valencians, sino tortosins…”

Les Memories de Vicent Torralba que nos conten fets succeits entre 1609 i 1651. diuen referint-se al “Dia 6 de dehembre de l’any 1650” que “Tortosa no volgue convenir en la rebelio de Catalunya, y per(o) asso la han mirada els catalans en mals ulls y la borraren del llibre de la Diputacio, de manera que de Tortosa no sortejaven diputat. … Ni als de Tortosa els volen dir catalans, sino tortosins…” Es curios llegir carta de 1664, segons la qual: “Los procuradores, cabildo y gobernador de esta ciudad de Tortosa; solicitan a vuestra majestad que saque del Convento de Capuchinos desta ciudad a los religiosos catalanes y entregue dicho convento a los Capuchinos de la provincia de Valencia” (ACA, L.695).

Anant mes arrere, sabem que a finals del s XV, els tortosins consideraven que la seua patria era Tortosa i no Catalunya, quan “A veus plenes” manifestaven, que “¡ara serà franca y prosperada la patria!, en motiu de la construccio dún assut. En lárticul

“Catalunya i catalans en temps de Jaume I (II)” varem vore com de la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, podia despendre´s que el bisbe de Tortosa (episcopo Dertusensi), era vei dels “clerici catalani”, per lo qual Tortosa era veina dels catalans i no catalana. Tambe sabem que quedà fora de la delimitació territorial dels catalans citats per Jaume I per a lássamblea de “Pau i treva” del 23 de juny de 1218.

Esta falta de conciencia catalana dels tortosins, per la seua personalitat diferenciada, feu que en acabant de la seua conquista cristiana en 1148, lántic territori musulma, es transformara en marquesat independent, “Tortosae Marquio”, contant en ordenament legal propi: “La costum de Tortosa”. Honori Garcia trobà punts de contacte entre lórdenament tortosi y els furs valencians, afirmant per eixemple que “Quizá entre los muzárabes tortosinos y valencianos se guardara ese usufructo vidual”

La relacio del tortosins i valencians ha estat condicionada a banda de per la proximitat fisica, per ládscripcio a la seu episcopal de Tortosa, dúna part important del nort de Castello. A 28 de novembre de 1178, Alfons II, assignà a la catedral de Tortosa “Almenaram”, “Bounegre”, “Alcalathum”, “Moron”, “Culam”, “Aras”, “Morelam”…, tots ells “cum suis terminis”. El document parla dántics llimits “secundum antiquos limites”, llimits no documentats previament i pot ser inexistents. Segurament, la rao de ládscripcio, fon dotar a la seu tortosina dún territori suficient, que donara confiança per a fer front a la seua pobrea: “rex intuens paupertatem domus dei”. Esta divisio diocesal, es va mantindre en el temps i els valencians la sentien com a una imposicio de la que fugir. Per lÁutobiografia de Catala de Valeriola, referint-se a “Dilluns a 31 de juliol, 16oo”, sabem que la vila de Morella li havia escrit per a que “…suplicas a Sa Magestad la desmembraçio del bisbat de Tortosa y ques fes nova erexio en la vila de Morella…” havent-se ya suplicat anteriorment “…la mateixa desmenbraçio y la erexio de la iglesia de Castello de la Plana…”

Tambe podria ser que part dels tortosins hagueren segut etnicament valencians. LÉbre, es una important barrera natural, que sense dubte separà distints pobles. Plini (23-79), parla dels ibers ilercavons al nort del Millars, “…flumen Uduba: regio Ilergaonum” i en acabant de parlar de lÉbre “Iberus amnis navigabili”, cita a un atre poble: els cossetans. La “Cronica del moro Rasis” dál Razi, (889-955) diu que: “Parte el termino de Tortosa con el de Valençia; e el de Tortosa esta bien fecho, e esta sobre el rrio de Ebro…” Si Tortosa esta “sobre el rrio de Ebro”, vol dir que escomençava, per damunt de lÉbre. Segurament la llogica indui a que Mercator, lány 1609, en el mapa “Arragonia et Catalonia”, senyalara la separacio entre Valencia i “Catalonia” en el riu Ebre. ¡Els problemes que nos hauriem estalviat si hui fitarem en lÉbre!

Resulta curios que la “Gran enciclopedia Catalana” diga que la mossarabia valenciana fon qui “repoblà les valls de l’Ebre i del Jalón” (t.X pp 336-337), o que LÁldea fora poblada segons diu José Mª Franquet Bernis en la seua tesis doctoral, “amb una comunitat musulmana-valenciana de Silla” o que en el municipi dÚlldecona existixca un nucleu de poblacio que es diu “Els Valentins”.

Un atre tema interessant, es el de la llengua dels tortosins, en relacio al valencià i al català. En la p. 723 del llibre “Congrés Internacional de Toponímia i Onomástica Catalanes” (2001. Valencia), referent a la llengua de la comarca tortosina del Montsià, es parla del “caràcter de pas de la zona i de transició de la parla”, informant-nos de “les respostes, que podem obtindre si preguntem als montsianecs Quina llengua

parlen?” I son: “català, mig en valencià; català-valencià; parlem més en català; parlem mes en valencià; ni és valencià ni és català”. J.S. Beltran, va escriure el llibre “El subdialecte tortosí. Una parla de transició”, en el qual llegim que “Línherent caràcter de transició del tortosí ha fet oscil·lar, de vegades, ládscripció dáquest al nord-occidental o al valencià.

Tere Izquierdo Salom, en “Els xiquets i xiquetes de Tortosa diuen nen i nena”, es queixa de que les formes lexiques que els catalans imponen als tortosins van “en detriment de les occidentals o genuïnes”. Paraules compartides entre valencians i tortosins com “batistot”, “comboiar”, “casporra”, “coquiller”, “cotet”, “engalochat”, “melada”, “pita”, “saragüells”, “sobralles”, “tarquim”, “chilladissa”…, han segut posades hui en perill déxtincio, per la recua de pseudocientifics, que pretenen, una inexistent pero ensomiada, uniformitat, a colp de lo que siga. ¿Estrategia nazi?

Ya Antoni de Puigblanch, naixcut en Mataro lány 1775, dia del “rector de Vallfogona” que “Que Vallfogona tropieze en ambas cosas es disculpable, pues en Tortosa, como se habla más bien valenciano que catalán…” De 10 de setembre de 1634 es lácort del Consell Municipal de Castelló en el que es llig: “… que lo senyor bisbe de Tortosa ha proveit, en la penultima vessita manant en aquella, ques predique en llengua valenciana”. Jeroni Amiguet (Tortosa, segle XV/XVI) va escriure el llibre “Sinonima variationum sententiarum”. editat en Valencia l’any 1502. Diu que léscriu: “… ex italico sermone in valentinum…”

Com els aires de grandea i els desijos incomplits, a voltes tenen conseqüencies neuronals, alguns catalans, catalanistes i acatalanats, parlen de Murcia com a “país català frustrat”, quan la frustracio no tenen que anar a buscar-la tan llunt perque la tenen dins de les seues fronteres, en Tortosa, dins de la qual mor, sácaba, sésfuma, i es desfa el sentiment català, que passa a convertir-se en bufes de pato. Pero inventar mentires els ix debades, i ad alguns catalans, catalanistes i acatalanats, ¡ausades que els agrada tot lo que siga debades o furtat!

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “SARQ AL-ANDALUS”


El nom dún poble es una de les expressions basiques de la seua identitat. El nom del poble valencià, que deriva del nom del seu territori -Valencia-, ha segut i es objecte dátac pels ambits acatalanats, perque es un element dúnio que els dificulta la desafeccio valenciana de cara a ládoctrinament catalanista.

Valencià o valenciana vol dir “de Valencia”. Ser valencià es ser “de Valencia”. Parlar en llengua valenciana es parlar en la llengua “de Valencia”. Abelard Saragossà, en “Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana” reconeix que el poble valencià diu “Sóc de València, independentment que u haja nascut a Alcoi o a Alzira, a Sagunt o a Vila-real”. Esta identificacio en el territori ve de llunt. Segons al-Razi (¿? – 890), des de lány 803, Abd Allah fill dÁbderramán I “se acogió a Valencia y estableció en ella…”. Per eixe motiu, les fonts en arap, es referixen ad ell com “al-Balansí” o “el valencià”. Es dir, a un no valencià, per establir-se entre valencians, el coneixen com a “valencià” o “de Valencia”, com als indigenes del territori.

En ocasions es planteja com a problema, que el nom de la patria dels valencians -Valencia-, siga el mateix que el de la ciutat de Valencia. La formula tradicional i historica de “ciutat i regne” mostra que el supost problema no ha existit mai. Línvencio de les “provincies” i la provincia “de Valencia”, sense dubte, empijorà el tema. Els acatalanats, que no en desaprofiten una per a desestructurar el poble valencià, intenten lénfrontament entre “provincies” valencianes. Per aixo Emili Rodríguez-Bernabeu, de lÚniversitat de “València” escrigue el llibre “Alacant contra València”.

Per tot lo anterior, hem assistit a una batalla politica pel nom de la nostra terra. “Regne de Valencia” tenia massa connotacions positives per a ser acceptat per aquells a qui els cau la bava parlant del “Principat”. “País Valencià” era part del programa acatalanat, perque eliminava qualsevol relacio en conceptes com “poble”, “patria” o “nacio”. Ron Barkai, en la p. 192 de “El enemigo en el espejo”, conclou en línexistencia dúna conciencia nacional comu en lÉspanya musulmana, perque en les seues croniques “se emplea la expresión tradicional de -país- o -tierra-”, front a les croniques cristianes que parlen del concepte “patria”. El resultat de la batalla politica fon un desubstanciat “Comunitat Valenciana” que ultimament va convertint-se en “La Comunitat”, es dir, el no res mes absolut que elimina qualsevol referencia a Valencia o valencià.

Per a evitar eixos destrellats pot ser que fora interessant, tant acabar en les provincies, com dur al llimit la formula tradicional de “ciutat i regne”, canviant-li el nom a la ciutat de Valencia per el de “Ciutat de Valencia”. El nom de tot el territori valencià, ha de seguir sent el de “Valencia”, tal i com ha segut des de fa mes dún mileni.

Un atre front que encara tenim obert els valencians, nos ve dún centralisme obsolet que fa que alguns de Madrit, que creuen ser el melic dÉspanya, nomes vegen referencies geografiques al seu entorn. Per aixo resulta que nos convertixen en el

“Levante” délls. I el “Levante” de Madrit, -que no el “Levante” dÉspanya que aniria desde Girona a Cadis-, resulta que som Valencia i Murcia. Observem com, entre “La Comunitat” i el “Levante” (a on nos mesclen a valencians i murcians), es impossible major grau de despersonalisacio.

Puix be, entrant de ple en el fondo del tema que motiva el present articul, hem de saber, que el concepte pseudocientific de “Sharq al-Andalus”, al qual alguns es referixen per a parlar de Valencia durant lépoca de dominacio musulmana, no es mes que un invent en el qual confluixen els interessos del catalanisme mes vergonyos en el despreci centraliste. Per als primers es un atre dels noms despersonalisadors per a Valencia. Per als segons, supon poder parlar en aspecte “cientific” del seu “Levante”.

Francisco Franco Sánchez, en “María Jesús Rubiera y sus estudios sobre historia del Sarq al-Andalus”, publicat en la revista de lúniversitat dÁlacant “Sharq al-Andalus” lány 1993, nos informa sobre la genesis de línvent. Nos diu que María Jesús Rubiera, procedent de “la Universidad Complutense de Madrid”, es traslladà a lÚniversitat dÁlacant. Per lo vist, esta dona que venia de Madrit, necessitava “…definir un concepto que cubriera el ámbito territorial levantino”. Nos conta Franco que el concepte historic de “Sarq al-Andalus” definia “…las tierras de la Península Ibérica situadas al este de un eje vertical o paralelo hipotético que pasara por Toledo”. Pero per lo vist, per a María Jesús Rubiera el concepte madrileny del “Levante”, era mes important que el concepte historic de Šarq Al-Andalus, i tirant-li morro, el referi a lo que ad ella li vingue en gana: “esencialmente a los territorios de Murcia y Valencia”. Els catalanistes acolliren línvent en entusiasme, perque com mantenien que Valencia no existia abans de Jaume I, podien parlar dún territori, sense parlar del seu nom real,-Valencia-, que s´havia dévitar de la manera que fora.

Semanticament, “al-sarq”, no vol dir una atra cosa que “orient, llevant o est”, Tambe tenim “al-garb”, que es referix a lóccident, ponent o oest, “al-yawf”, que correspon al nort i “al-quibla” al sur. Son els punts cardinals. Per aixo, en el Repartiment de Mallorca, trobem tant la “Alcheria Costanti Axarquia” com la “Alqueria Costanti Algarbia”. No hi ha que pensar massa per a vore lórige del vent de garbi valencià o de lÁlgarb portugues.

I quan els musulmans parlaven de “Sarq al-Andalus”, com es llogic, no es referien al “Levante” madrileny, sino que es referien al concepte real de lórient de la peninsula, de lórient dál-Andalus. Aixina ha segut sempre, fins al desficaciat invent de María Jesús Rubiera. Al- Bakri, en el s.XI, fa l´historica descripcio triangular de la peninsula iberica afirmant que “…el vértice segundo está al oriente de al-Andalus, entre la ciudad de Narbona y la ciudad de Burdeos…” (“Esplendor y decadencia de al-Andalus” de María Jesús Viguera Molins). Comprovem com léxtrem de “Sarq al-Andalus” o el “oriente de al-Andalus” que es troba entre Narbona i Burdeus, es dímpossible identificacio territorial en Valencia. La falsetat historica de línvent madrileny-catalaniste cau pel seu propi pes. Prou mes tart, al-Maqqari (1578-1632), en la seua obra “Nafh at-tib min gusn al-Andalus…”, seguix el mateix criteri dient de Toledo que “Cuando los reyes omeyas la tomaron como sede para su reino ciertamente sabían lo que hacían…zona centrada entre el oriente de al-Andalus y su occidente…”.

Als acatalanats, parlar de “Sarq al-Andalus” per a referir-se a Valencia, els ve molt rebe, perque encara que equivalga al “Levante” dels madrilenys, no esta tan desacreditat

entre els valencians i te aspecte “cientific”. I encara que siga ahistoric, els evita parlar de la Valencia i dels valencians dábans de Jaume I, perque el dogma mana que s´ha de dir que no existien. Hem parlat de la “Cora de Valencia” en lárticul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes” Hem conegut reis de Valencia en “La continuïtat del titul de regne de Valencia”. Els acatalanats van per un lloc, i l´historia anà per un atre. Vejam mes realitat.

Ibn Hawkal, en acabant de visitar Espanya lány 948, va escriure el seu llibre “Configuracio de la terra” Escriu Hawkal: “Dans la partie droite du continent superieur, on lit près de la mer: Basques, France, Rome, le pays des Ghalidjashkash (Galicia), et, à gauche de ce texte, sur le litoral: Al Djazira, Valence…” (“Configuration de la Terre” de la “Série arabe” de la “Collection Unesco dóeuvres représentatives”). Vegem com Hawkal cita al poble valencià junt a bascs, francesos, romans, gallecs…). I no es referix a la ciutat de Valencia a la que Hawkal nomena “Madinat al-Turab”, sino al poble que ocupava la cora de Valencia que varem vore que tenia uns llimits sensiblement iguals als de láctual poble valencià.

El rabi Benjami de Tudela, escrigue en hebreu cap al 1163 el seu llibre “Itinerarium Benjaminis”. Fa una relacio de pobles o nacions que es podien trobar comerciant, en Aleixandria en eixa epoca. En la p. 65 del llibre “Danorvm in oriente”, consta una traduccio en llati que diu: “Regio haec commerciis frequentata omnium populorum est negotiatrix, & e toto imperio Edom Alexandriam adventant, è regionibus Valentiae, Toscanae, Lougobardiae…Cordubae, Hispaniae, Russiae…”. Acaba la relacio de pobles citant “Gasconia, Arago i Navarra”. Comprovem com referint-se a láctual Espanya trobem, en desorde, a Valencia, Cordova, “Hispania”, Arago i Navarra. Donada la tradicio de que els reis dels regnes de Castella i Lleo es titularen “Hispanie imperator”, es segur que ad ells es referix el nom “Hispania”. Vegem com Benjami de Tudela cita especificament al poble valencià al costat dúns atres pobles.

Líntent de manipulacio historica que estem patint els valencians, te el seu orige en una rebolica a on es barreja la prepotencia centralista, un estrany nacionalisme andalus i la voracitat catalanista. Sera necessari estudiar el significat historic de “al-Andalus”, per a que ningu nos enganye.

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “AL-ANDALUS” (I)


Hem vist que “Sarq al-Andalus”, no es mes que una referencia geografica que vol dir “lórient dál-Andalus”. Hem de continuar preguntant-nos pel significat de “al-Andalus”, sent que hui en dia, els acatalanats la gasten com a cul de sac informe a on clavar de forma indiscriminada tot lo que no els interessa individualisar.

José Biedma López en “La filosofía y el mito andalusí”, nos diu respecte del concepte de “al-Andalus” que fon Levi Provençal qui “…determinó tal concepto como el espacio peninsular sujeto al poder musulmán, con lo que se iría contrayendo a medida que progrese la reconquista.” Comprovem, per tant, que es tracta dún concepte “determinat” o inventat per Levi Provençal, que desficaciadament lliga el nom dún territori a la religio dels seus governants. Per tant, si canvia la religio del governant es modifica el nom del territori. A mes, es presenta com a de difícil definicio, ya que la Septimania francesa i les Balears tambe formaren part de “al-Andalus” en algun moment, sense ser “espacio peninsular”.

Federico Corriente, en “Novedades en el estudio de los arabismos en iberorromance”, complica i restringix la definicio quan parla de “…una entidad política a la que debemos llamar Alandalús… y en ningún caso, anacrónica y distorsionadamente, -España musulmana-”. En parlar de “Alandalús”, com a “una entidad politica”, es deduiria la seua extincio, quan el territori baix el poder dels musulmans deixà de ser “una entitat politica”, per la descomposicio del califat de Cordova a principis del s. XI. El mateix Federico Corriente, en “A vueltas con las frases árabes y algunas hebreas incrustadas en las literaturas medievales hispánicas”, afirma que: “…no pudo haber España hasta la extinción de los estados islámicos de la Península Ibérica, sino los estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…”. Vegem que el mateix Federico Corriente, posa en evidencia léxistencia de distints “estados islámicos”. I distints “estados islámicos”, no poden ser “una entidad política”. Per tant, segons este afegito a la definicio de “al-Andalus”, es una aberracio referir-se a “al-Andalus” a partir de léxistencia de distints “estados islámicos”, entre els que es trobava léstat islamic de Valencia, al mateix nivell que qualsevol atre dels estats cristians relacionats per Corriente.

Anem a procedir a analisar la realitat o falsetat historica respecte a la hipotetica relacio entre el nom dún territori i la seua religio oficial. Convindrem en que es demostraria la seua falsetat historica si trobarem referencies que nos parlaren dún “al-Andalus” cristià i dúna “Espanya” musulmana.

Escomencem per el “al-Andalus” cristià. Ibn Idari en la seua obra “Bayan al-Mugrib” pren dÍbn Hayyan (987-1075) la noticia sobre límportancia de Santiago per a la cristiandat espanyola. Diu: “Es el mayor de los lugares santos en Andalucía…y su importancia es igual que para nosotros la Qa´ba,” (p 262 de “El enemigo en el espejo”). Aben Al-Atsir, al parlar de la batalla de Cutanda escriu que “En este año, es decir, en el 514, un rey de los reyes de los Francos en Alandalus, llamado Aben

Redimir…”. ¿Un rei de “al-Andalus” que es rei de cristians? Vegem per tant que sí que existix un al-Andalus cristià que tomba l´historicisme de línventat concepte.

Seguim en un aperitiu de referencies a la “Espanya” musulmana. (Ne donarém prou mes) En la “Historia Roderici”, -escrita segons Menendez Pidal cap a lány 1100-, es parla dels “Reges sarraceni Hispaniarum”, es dir, dels reis sarraïns de les Espanyes. En la “Chronica Rogeri de Houedene” llegim que “…in Hispania illa Saracenica sunt quatuor reges principales… quartus dicitur rex de Valencia”, es dir que en lÉspanya musulmana hi havia quatre reis principals, entre els qui es trobava el rei de Valencia.

Comprovat que el concepte de “al-Andalus” equivalent al territori de lántiga Hispania>Spania>Spanna>Espanya, baix el domini dels musulmans es tracta dún invent, resulta difícil déntendre líntegrisme “andalusí” de moda, que, com el Sr. Corriente, manté que parlar de la “España musulmana”, es parlar “anacrónica y distorsionadamente”. El seu concepte de “al-Andalus”, no es que siga anacronic, sino que es que es practicament acronic i ahistoric. Si s´ha donat en alguna ocasio, ha segut com a excepcio. I no es llicit voler pontificar i impondre léxcepcio com a regla.

De les cites expostes, ya es podria intuir una equivalencia de conceptes entre “al-Andalus” i Espanya. Espanya es el romanç léquivalent a lárap “al-Andalus”. Constatem-ho.

En el Museu Arqueologic Nacional, es troba un diner de lány 98 de l´hegira (716). Per una cara diu: “feritos soli in Span an…” que voldria dir “fon acunyat este sou en Spania lány…”. Per látra cara diu: “duriba hada l-dinar bi-l-Andalus sanata taman wa-tis’in”, es dir: “fon acunyat este diner en al-Andalus lány 98”. La mateixa llegenda en dos llengues, llati i arap, conduix a límmediata identificacio entre “Spania” i “al-Andalus”. Un capitul del llibre dÁbu Ubayd Al-Bakri (ap.1010-1094) “Geografía de España” (“Kitab al-masalik wa-l-mamalik”) es titula “Yazirat al-Andalus”, es dir, la peninsula dÁlandalus, en referencia a la peninsula iberica. Escriu: “Se cuenta que antiguamente su nombre era Iberia (Ibariya), por el río Ebro. Luego se llamó Bética (Batiqa), por el Betis, el río de Córdoba. Luego se denominó Hispania (Isbaniya)… Unos cuantos dicen que su nombre es en realidad Hesperia (Isbariya), así denominada por Hésperis (Asbaris), estrella conocida como la Roja (al-ahmar). Luego recibió el nombre de al-Andalus, por los atlantes (andalis) que la habitaron” (“Esplendor y decadencia de al-Andalus” de María Jesús Viguera Molins).

Les cites anteriors, una de línici de la dominacio musulmana i un atra posterior a la descomposicio del califat de Cordova, nos porten sense dubte a lídentificacio de léxpressio “al-Andalus” en Hispania>Spania>Spanna>Espanya. Constatem com “al-Andalus” no era la part dÉspanya “sots senyoria de moros”, perque “al-Andalus” o “Andalucia” era tota Espanya.

En relacio a lórige de la paraula “al-Andalus”, s´ha escrit molt sobre el tema. Un intent historic de trobar lórige, a mes del ya citat dál-Bakri, el trobem en la “Crónica Latina de los reyes de Castilla”, redactada cap a lány 1236 i que confirma létnicitat autoctona de límmensa majoria dels musulmans hispans, que segons láutor es veuen com a Vandals, dá on vindria el nom de “Handalucia”: “…populi de Handalucia…unde et populi Handaluce uocantur, quos quidam credunt Vandalos esse”

Es cert, que en algunes ocasions, poques, el terme arap dál-Andalus, síncorpora en les croniques cristianes. La Cronica francesa dita Pseudo-Turpin, de mitan del s. XII, parla de “…terra Yspanorum, tellus scilicet Alandaluf” que significa “terra d´Hispans o espanyols, es dir dál-Andalus”. Es difícil trobar identificacio mes clara entre la terra dels hispans o espanyols es dir, Hispania o Espanya i la terra dál-Andalus. El rei en Jaume, en la seua cronica escriu lo que li diu Almofois que era “el pus saui de Xatiua”. Li diu “…que uos sabets be lo castell de Xatiua qual es, que non ha altre meylor en tota la Endeluzia…”. Vegem com Almofois parla a Jaume I en romanç valencià, i nomes trobem una cosa extranya: es referix a Espanya com “Endeluzia”. Sabem de límportancia del castell de Xativa en la Corona dÁrago, que fon la preso a on moriren tant Jaume dÚrgell per no acceptar el resultat del compromis de Casp, com el comte de Pallars, cap de la revolta catalana que séstengué des del 1462 al 1472. En la resposta de Jaume I a Almofois, li parla dÉspanya nomenant al “jutge don Fferrando qui es dels alts homens Despanya”

“Al-Andalus” no es mes que el nom musulmà dÉspanya, com “Sefarad” ho era per als judeus. Si no parlem en arap, ¿Per qué dir al-Andalus a la part dÉspanya baix el poder musulmà? ¿No seria una coentor parlar de la “Valence de lÉspagne” per a referir-nos a la Valencia invadida per les tropes napoleoniques?

Comprovem com alguns sabudots, individualisen a cada u dels pobles cristians “…estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…”, pero sínventen un concepte de “al-Andalus”, que abraça a tots els pobles hispans baix el poder de líslam. Pot ser que darrere de línvent sámague un racisme de qui nomes que veu “moros, i tots son iguals”.

El coctel délements que amaga el fals concepte de “al-Andalus” -falsetat historica, coentor i racisme- es aprofitat pels acatalanats per a obviar una part molt important de l´historia de Valencia. El dogma mana que no existix historia valenciana abans de Jaume I. Hem de ser conscients de léngany, no fent-los el joc dún pressunt i coent “cientifisme”.

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “AL-ANDALUS” (II)


Comprovat en lárticul anterior el fals concepte de “al-Andalus” que nos volen fer engolir, en la rebordonida intencio de diluir Valencia en un terme fosc i en connotacions de misteri oriental, podem jugar -en permis dels “arabistes”-, a fer us de la terminología dels musulmans, pero no nomes respecte de la part dÉspanya baix poder musulma, sino tambe en relacio ad aquella baix poder dels cristians. La veritat es que es un punt de vista que nos aportarà llum sobre l´historia dels pobles hispans.

Les croniques araps parlen fonamentalment de dos zones cristianes: Callaecia o Ghalidjashkash (gallecs) i Ifranya (francs), orige de les futures corona de Castella i Arago respectivament. Ho comprovem quan Ibn Hawkal, referint-se a lány 948, escriu en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay): “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que viven en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos”

Per un costat, el nom dels “gallecs”, te el seu orige en lántiga provincia romana de “Callaecia”. Línici asturià de la reconquista, el posterior regne astur-leones, léxpansio dÁlfons III a Galicia, a part de Portugal i a Alava i Castella, la formacio del regne castellà-leones…, començà a donarli forma a este grup de cristians. Per una atra banda, el grup dels “francs”, pobladors del territori de lántiga Marca Hispanica, que fitava en territori de francs o francesos, que havien segut els que l´havien conquistat als musulmans i l´havien mantés durant molt de temps. En este grup, sínclouen Navarra, Aragó i els comtats catalans. Recordem com Aben al-Atsir parla de “…un rey de los reyes de los Francos en Alandalus, llamado Aben Redimir…”, sent el fill de Ramir o “Aben Redimir”, el rei dÁrago.

Les relacions entre els grups i inclus entre els distints pobles de cada grup, no eren en absolut idiliques. Comtes, reis i emperadors lluitaven per manar sobre pobles i territoris. Alfons VI (1040-1109) es proclamà emperador de tots els pobles o nacions dÉspanya: “Imperator constitutus super omnes nationes Hispaniae”. Els desijos déxpansio imperialista dels “gallecs”, topetaren en els “francs”. Els enfrontaments es fan visibles quan les croniques dels “gallecs” parlen de “la victoria de los hijos de Galicia contra el ejército de Aragón”. La “Historia Compostellana”, parla dÁrago com “tyrranum Aragonensis”, i “hostis impius aragonesis”, diguent-los: “…grave facinorum infamias homicidae, malefici, fornicatores, adulteri, latrones, scelerosi, raptores, sacrilegi, incantatores, arioli, fures odiosi, apostatae exocarti”. Massa simpatia no es despren.

Anem a vore si les croniques historiques déstos dos grups de cristians parlen dÉspanya i Valencia o de “al-Andalus” i “Balansiya”.

Respecte del grup dels “gallecs”, molt pronte es referiren a “Espanya” per a nomenar al conjunt de lántiga Hispania independentment de la religio dels qui manaven en els distints territoris. El “Chronicon Albeldense”, a on es troba la “Crónica Profética”, acabada lány 881, parlant dÁlfons III diu: “…domnus Adefonsus proximiori tempore in omni Spania predicetur regnaturus.”, es dir que predia que en temps proxims, Alfons III regnaria en tota Espanya. Alfons VI (1040-1109), es declarava “imperant” tant sobre lÉspanya cristiana, com sobre la pagana o musulmana: “…imperante christianorum quam et paganorum omnia Hispaniae regna…”. En la “Historia Roderici”, escrita lány 1100 segons Menendez Pidal, es parla dels “Reges sarraceni Hispaniarum”, de lo que es deduix que els reis sarraïns de Valencia, son reis “de les Espanyes”.

Curiosament i possiblement com a reaccio a la politica “imperialista” dels “gallecs”, en les croniques dels “francs” es sol nomenar “Espanya” (i no “al-Andalus”) a la part musulmana de la peninsula. El cartulari de Sant Cugat, referit al 28 dábril de lány 1024, nos conta com Seniofred “Flavi”, muigue “en les parts dÉspanya” batallant contra musulmans: “…in expedicionem in Ispanie partes contra sarracenos…”. Referent a léxpedicio de 1126 dÁlfons el Batallador, Valencia, Granada i Murcia sínclouen en “les parts dÉspanya”: “regnante Ildefonso rege…quando fuit in partibus Yspanie, scilicet Valencia, Granada et Murcia, et in alias multas partes Yspanie”. Alfons II, des dÁnglesola, fa una donacio a futur de lo que seria el Puig de Santa Maria al monasteri de Poblet diguent que es troba “en una regio de les Espanyes”: “…in regione Hispaniarum, villam quandam que nuncupatur Cepolla, sitam prope satis Valentie”. En “Itinerario de Alfonso II”, tenim document de 1179, datat en Morvedre, que es situat “en les parts de les Espanyes”: “…apud Murumvetus, in partibus Yspaniarum”. Vegem com, historicament, les croniques de la part dels cristians en la qual síntegrà Valencia una volta es reoficialisà el cristianisme, no es que no diguen “al-Andalus” a la part musumana dÉspanya, ¡Es que li solen dir Espanya, a seques, sense afegir “musulmana”!

Tambe pot ser interessant coneixer els termens utilisats per les croniques de fora dÉspanya. Vejam-ho.

Front a la costum dels “francs espanyols”, els “francs francesos”, gasten “Espanya” per a referir-se al conjunt del territori de lántiga Hispania. El monge Aimoni, en “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita cap al 870-888, parla de Valencia de les Espanyes quan escriu: “Surge, inquit, vade et agredere Valentiam Hispaniarum; ac perquire extra muros…”. En la cronica pseudo-Turpin o “Historia Karoli Magni et Rotholandi”, escrita en el s. XII, en el capitul III, titulat “De nominibus civitatum Hispaniae”, trobem: “in Hispania: Auchala, Godelfaiar… Urgellum, Elna, Gerunda, Barcinona…Valentia, Denia, Sativa, Granada, Sibilia”. Es dir, vegem que junt a Urgellum o Barcinona, en mans cristianes, son ciutats d´Hispania Valencia, Denia i Xativa…, encara en mans musulmanes. Tambe del s. XII es el “Chronicon S. Maxentii Pictavensis” que, parlant del Sit diu: “Anno MLXXXIX…His diebus capta est Valentia in Hispania a Roderico Comite”. I la seua mort de lány 1099: “In Hispania, apud Valentiam, Rodericus comes defunctus est…”. En “Miracula beati Egidii”, escrita de 1121 a 1124, Petro Guillelmo, parla “De quodam milite captivo a Valencia Hyspaniae”. No es deixa lloc al dubte: Les expressions que es gasten son “Espanya” i no “al-Andalus”, “Valencia” i no “Balansiya”. Si les croniques volen referir-se a la part dÉspanya baix poder musulmà, parlen de lÉspanya musulmana o de lÉspanya dels

musulmans. Comprovem-ho: El cronico dÁdemar o “Ademari Chronicon”, obra acabada sobre lány 1034, parla dels sarraïns “de la veïna Espanya musulmana”, referint-se als pactes de Muyâhid de Denia en la comtessa Hermessenda de Barcelona: “…vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermensende petunt…” Roger de Howden en el sigle XII, escrivia en la seua cronica coneguda com “Chronica Rogeri de Houedene” que en lÉspanya musulmana hi havia quatre reis principals “…in Hispania illa Saracenica sunt quatuor reges principales”, entre els qui estava el rei de Valencia: “…quartus dicitur rex de Valencia”.

Si anem a territori Italià, Caffaro (1080 o 1081 – ap 1164), en els seus anals de Genova “Annali Genovesi” es referix al rei Llop de Valencia com a rei dÉspanya: “At quidem donec galee Ianuensium in partibus Denie morabantur, Lupus rex Ispanie de pace et concordia…”. En “Il cartolare di Giovani Scriva”, referit a 26 dábril de 1156, consten els termens dún negoci comercial per “…laborandum apud Valentiam…”, especificant que “debeo inde habere XII. marabetinos tales quales per Ispaniam dantur”

Lémperador bizanti, Constanti VII Porfirogeneta (905-959), parla dels “agarens o musulmans dÉspanya”, en la seua obra “De thematibus et de administrando imperio”, diguent: “…tum imperatore instantibus negotiis vacante Agareni Hispaniae incolae occasonem nacti…”

En acabant de llegir el present articul, crec que sera difícil que algu es deixe enganyar quan li diguen que parlar de lÉspanya musulmana, de la qual Valencia formà part durant un periodo de la seua historia, es un anacronisme. Hem vist croniques de lépoca, dels distins grups de cristians de la peninsula Iberica, de França, dÍtalia, Grecs…Tots ells parlen dúna Espanya musulmana i dúns musulmans hispans. Ho hem intentat documentar en el major numero de cites que es referiren al territori i governants de Valencia, que els acatalanats intenten amagar. I no hem dóblidar que quan les croniques historiques parlen dúna Espanya musulmana i dúns musulmans hispans, es referixen a la religio dels governants. Els governants musulmans del territori valencià manaven sobre un poble individualisat descendent dels iberorromans. Hem vist com una part déixe poble, es mantingue cristià fins a que vingue Jaume I. Una atra part, els muladis, es convertiren a líslam, sense deixar de ser, per aixo, descendents dels iberorromans valencians.

Es difícil amagar l´historia. Intentem que no la manipulen.

¿VALENCIÀ O “ANDALUSI”?


Continuant posant de manifest léngany que es preten darrere de lús indiscriminat de léxpressio “al-Andalus”, hem de saber que els fonamentalistes “andalusis” que defenen léxistencia dún pressunt anacronisme en les expressions de lÉspanya o la Valencia musulmana, en ocasions el justifiquen afirmant que la falta díntegritat territorial i politica tant dÉspanya com de Valencia, impediria referir-nos ad elles.

En relacio a líntegritat territorial, sorpren que pretenguen fer prevaldre un concepte com “al-Andalus”, que en la propia definicio implica una territorialitat variable en el temps segons la religio dels governants. Els qui aixo defenen, son els mateixos a qui se´ls ompli la boca parlant de “los estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…” ¿Acas el territori de Castella en el sigle IX era el mateix que en el XIII? ¿Estat català de Catalunya? ¿A partir de quan? ¿Pot parlar-se del nom dún pressunt estat, inedit en l´historia, sent que el nom de Catalunya no es documenta fins al sigle XII? ¿De quina Catalunya es parla, si el comtat dÚrgell fon independent fins al 1314, el dÉmpuries fins al 1325 i el de Pallars-Sobirà fins al 1491? ¿Vol dir que per questions díntegritat territorial, no podem parlar de Catalunya fins a 1491?

Si analisem líntegritat politica, no hi ha dubte, i es evident, que nos referim a una epoca en que parlar dÉspanya com a unitat politica no te ningun trellat. Pero sí que el te com a realitat territorial i historica, en la cual conviuen distints pobles. I es en eixe concepte, i no en un atre, com es presenta en les croniques historiques de lépoca. Referint-nos a Valencia, la cosa canvia. En lárticul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”, hem estudiat la sorprenent integritat del territori valencià i hem vist que es pot parlar inclus dúna certa autonomia politica, inaugurada per Abd Allah, “el valencià” (Vore “La continuïtat del titul de regne de Valencia (II)”). Durant el periodo de taifes, lúnic territori valencià (a banda de la taifa de Valencia), que tingue un temps considerable dáutonomia politica fon Denia, durant els 35 anys de regnat de Muyahid al-Amiri (fins al 1045) i els 31 anys del seu fill Ali Iqbal al-Dawla. Posteriorment a Ali i en diverses ocasions previament a Jaume II, el poble valencià fruix díntegritat territorial i politica.

Pero tant líntegritat territorial com politica, pareix que nomes es exigible ad alguns segons conveniencia. Catalanistes i acatalanats tenen “patent de cors” per a dir lo que els rote i parlar, si volen, “anacrónica y distorsionadamente”. Lúniversitat de Valencia publicà el llibre de Badia Margarit “Moments clau de la història de la llengua catalana”, en motiu de la seua investidura com a doctor “honoris causa”, lány 2003. En la p. 122 parla de la “Catalunya musulmana”. LÍnstitut d’Estudis Catalans publicà en 1998 “Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètics a la Catalunya preindustrial” de Lluís Cortada i Colomer. En la p.115, es referix repetidament a la “Catalunya musulmana”. Pere Balañà, pareix que es “modera” quan escriu “La pre-Catalunya musulmana (ss. VIII-XII): Un esvoranc en la historiografia catalana” ¿Algu enten la rao per la qual una cosa esta be o malament no pel seu contingut, sino en funcio de qui ho diga?

Tornant al concepte de lÉspanya de lépoca, hem de coneixer léxistencia de documentacio que parla de “les Espanyes”, dels “pobles dÉspanya” i de les “nacions dÉspanya”. El “Liber Iudiciorum” de lány 654 ya parla de “Hispaniae populis”, es dir els pobles dÉspanya. En la traduccio castellana de lány 1241 es pot llegir: “He aun lo dicemos la segonda vegada, que todo omne de nuestra gente, ó de los poblos de toda Espanna”. Alfons VI (1040-1109) es proclama emperador de tots els pobles o nacions dÉspanya: “Imperator constitutus super omnes nationes Hispaniae”. El monge Aimoni, en “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita cap al 870-888, parla de “Valencia de les Espanyes” quan escriu: “Surge, inquit, vade et agredere Valentiam Hispaniarum; ac perquire extra muros…”.

I un déixos “pobles dÉspanya”, es el poble valencià. Alguns “sabudots” i acatalanats en general, nomes parlen dels pobles de la part cristiana dÉspanya “asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán”, obviant als pobles de religio oficial musulmana. Per a aclarir-los les idees, Ron Barkai en la p. 93 de “El enemigo en el espejo” escriu que “Algunos tienden a subestimar el poder de la diferenciación étnica de la sociedad en al-Andalus y su influencia en el carácter y desarrollo históricos. Esta concepción se apoya en la suposición de que el Islam es un elemento de cohesión bastante vigoroso como para imponerse sobre la desintegración étnica”. I es que els pobles naixcuts de la diferenciacio etnica, existixen independentment de la religio que professen els seus governants. I tambe es independent de la religio, la conciencia de ser pobles dún mateix territori. Aixo fa que, en diverses ocasions, pobles cristians i musulmans dÉspanya, facen lliga per a fer front al “estraneo”, a léstranger, ya vinga del nort (sentiment antifranc), com del sur (almoravits i almohades). Aixo fa que el papa

Celesti III (1191-98), séstranye déixos pactes que denuncia: “Reges Hyspaniae cum Sarracenis treugas accipiunt”

Líntegrisme pseudocientific que nega personalitat propia als pobles governats per musulmans, ha trobat una panacea en el fals concepte de “al-Andalus” que hem comentat. Com mai es conformen si no duen les coses al extrem de la degradacio i de la manipulacio, conclouen “cientificament” ¡com no!, que tot lo que es de “al-Andalus” es “andalusi”, independentment de lépoca i de que es parle de Valencia, Andalucia o Portugal. Si el concepte de “al-Andalus” estava lligat a la religio musulmana, a Carmen Barceló, no li cau la cara de vergonya quan en la “Revista de filología española” (1997), parla dels “…cristianos andalusíes de este territorio…”. Per Dolores Bramón, sabem que el “Levante peninsular”, es “andalusí” (“El Levante peninsular andalusí en la obra de Al-Zuhri”), com tambe les muralles: “Las murallas andalusíes”. Si pensavem que existia alguna peculiaritat en l´hidraulisme valencià, nos ho llevarém del cap, si llegim “La investigación sobre el hidraulismo andalusí…” d´Àngel Poveda Sánchez. Enric Guinot, en “Repartiments a la Corona dÁragó (segles XII-XIII)” escriu que “…els repartidors respectaren les parcel·les andalusines…”, aixina es que per a que creguera que el parcelari rustic valencià podia tindre alguna particularitat, ¿Com? ¡Si les parceles no eren mes que “andalusines”! Si “al-Andalus”, no vol dir mes que Hispania>Spania>Spanna>Espanya, “andalusí”, no vol dir mes que allo que es propi del territori dÉspanya. ¡I yo que em pensava que Bramon i Guinot nos parlaven de les muralles i de les parceles de la lluna! ¿Seran incapaços de concretar un poc mes dins dÉspanya?

Per a variar, la documentacio historica posa de manifest la manipulacio dels integristes “andalusis” i dels acatalanats aprofitats.

La “Chanson de Roland” es un poema epic escrit en frances antic en el sigle XI. Pot ser que puga datar-se entre 1060 i 1065, sent que Guillem de Malmesbury diu que els normands la cantaven en la batalla de Hastings. Descrivint la tropa musulmana, llegim: “Lacent lor elmes mult bons sarraguzeis / Ceignent espees de l’acer vianeis / Escuz unt genz, espiez valentineis / E gunfanuns blancs e blois e vermeilz”. Que vol dir: Lliguen els seus excelents elms saragossans / Cinyen les seues espases dácer vienés / Tenen rics escuts, piques valencianes / I gonfanons blancs, blaus i rojos. ¿Per qué parla de “piques valencianes” i no de piques “andalusis”

Per la p.115 del llibre “El feudalisme comptat i debatut” de Miquel Barceló sabem que “…en un document de 1024, séstablia el pago del cens dún molí en “mediam unciam auri Valencie” (CSC doc 495) ¿Per qué la mija onça dór era “de Valencia” i no “andalusi”

Immediatament tingue lloc la reconquista de Valencia per Jaume I, sínicià un proces judicial per a adjudicar el dret a la “ordinatio ecclesiae valentinae”, entre els pretenents (Tarragona i Toledo). Els juges delegats, pregunten a “Rodericus Munnoz” si “Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei”, es dir si els valencians tenien al bisbe de Tarragona com a propi i si li obedien…. ¿Per qué parlen de “valencians” i no de “andalusis”?.

Pero la que mes cou a “andalusinistes” i a acatalanats es la seguent: Ibn Buclarix, que escriu en Saragossa lány 1118, parla de léxistencia de veus propies “de láljamia de Valencia”, citant com a propia la paraula “tapera”. Com vegem, no parla de “láljamia andalusi”, sino de láljamia de Valencia, es dir del romanç propi de Valencia que no es mes que el romanç valencià, orige de la llengua valenciana. Recordem quan Jaume Roig, en “Lo spill” o “Llibre de les dones”, diu que escriu en la llengua de “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna / Torrent, Soterna”. Per a desdibuixar léxistencia dún romanç propi valencià, lúltim invent es parlar del “romandalusi”, afirmant que dit terme es millor que “mozárabe”, perque el romanç era parlat tant per cristians com per musulmans. I yo em pregunte: ¿Per qué no parlar dállo que parlen les cites historiques que es romanç o aljamia valenciana? ¿Per qué tanta enronia en inventar conceptes ahistorics que nomes aprofiten per a enredrar i manipular l´historia?

Hem vist la constancia historica que nos parla de léxistencia dún romanç propi valencià lány 1118, quan les paraules “Catalunya” i “català”, encara no havien fet presencia documental en l´historia. Carmen Barcelo, com volent llevar-li importancia, afirma que “en realitat les citacions concretes a l’aljamia de València es poden comptar amb els dits de la mà”, davant de lo qual podem preguntar-nos ¿I en quins dits es conten les referencies a un romanç propi dels catalans? ¿En els dits de lésquena? No cal dir que no existix constancia alguna anterior a 1118, que informe de que en territori de láctual Catalunya, es parlara algun romanç propi i especific, cosa que sí que trobem en relacio al romanç valencià.

Espere haver contribuit a donar llum que aclarixca léngany tan pernicios per al poble valencià que hi ha darrere de lús dels termens “al-Andalus”, “andalusí”, “romandalusi”, i unes atres guilindaines.

LA CONTINUITAT DEL TITUL DE “REGNE DE VALENCIA” (Recopilació)


“Crear” vol dir “establir, fundar o introduir per primera volta”. Convindrem en que tot lo que existix, o ha segut creat, o es producte de lévolucio. Nomes els falsaris darrere dálgun vergonyos interes, poden mantindre que es crea lo que ya existix. Sense dubte les referencies al regne de Valencia son anteriors a les mencions a Catalunya. I engolir-se aixo, pareix massa dur per ad alguns catalanistes. ¡I que anem a fer-li! Els mentirosos son els qui tenen el problema. Leovigilt, fon un rei visigot que governà entre els anys 573 i 586. Era de religio arriana. El seu fill Hermenegilt, que era catolic, sálçà contra son pare. El Chronicon de Joannis Biclarensis (n ap 540), nos informa de que el privà del regne enviant-lo a léxili a Valencia: “Leovigildus rex filio Ermenegildo ad republicam commigrante, Hispalim pugnando ingreditur: civitates et castella quas filius occupaverat, cepit et non multo post memoratum filium in Cordubensi urbe comprehendit et regno privatum in exilium Valentiam mittit” Puix be, Leovigilt, acunyà una moneda que era un trient dór de 20 mm de diametro i un pes de gram i mig, en lánvers de la qual es troba el perfil de Leovigilt i la llegenda “REX VALENTA”. En el revers, hi ha una creu sobre grades i la llegenda “LIVVIGILDUS” Per a qui dubte de que “VALENTA” es “VALENTIA”, hem de saber que en les monedes de Leovigilt, els grups vocalics es reduixen a una sola vocal. Aixina, “CAESARAUGUSTA”, séscriu “CESARACOSTA” Les referencies a la moneda son variades i antigues: En el llibre “Dissertation historique sur les monnoyes antiques d'Espagne” (1725), en “Monnoyes dór de Rois Goths qui on regné en Espagne tirées du Cabinet du Roy de France”, en lápartat de “Leuvigilde”, “Valence” tenim: “3. LVVIGILDUS CNO, une croix. Rev. VALENTIA REX, son buste mon”. En la p. 285 del “Tomo quarto” del “Diccionario numismatico general” escrit per D. Thomas Andres de Gússseme, i publicat en 1776, es troba la descripcio de la moneda que fa 9 de Leovigildo. Diu: “REX. VALENB. Busto, ut suprà * Ono. LIVVIGILDVS. Cruz sobre tres gradas, y a los lados: A y Ω.”. En el llibre editat en 1793, “Lexicon universae rei numariae veterum et praecipue Graecorum ac Romanorum” de Johann Christoph Rasche, en la p. 654 del “Tomi quinti pars posterior” escriu: “VALENTIA in numis Regum Gothorum in Hispania. 1. VALENTIA PVS (sic loco PIVS) vid Chintila. Lex. n T. I.P.ll.512.- 2. REX VALENB. vid. Leovigildus. Lex n T. I.P.ll.1606. n.9) Gusseme VI p.481”. En la p. 328 de “Revue numismatique” publicada en 1854 per la “Société française de numismatique” llegim: “Una pièce fort curieuse est cell que Le Blanc a publiée (p. 32 nº 2), et dont Florez (qui ne lávait pas vue) discute la légende p. 189 dáprès Le Blanc et Mahudel. On lit dún côté, sur léxemplaire de cette pièce que possède le Cabinet de France (pl. XIII, nº 40), VALENTA + REX, de láutre LIVVIGILDUS; le type nést plus celui de la Victorie, mais la croix portée sur les degrés, aux deux côtés de laquelle on croit apercevoir les vestiges de lÁ et de l´Ω. Il reste ONO du différent impérial…”

Suinthila (621-631), Khinthila (636-639), Egica i Witiza (698-702) tambe acunyaren moneda en Valencia, pero el primer rei que apareix en l´historia com a “Rei de Valencia”, fon Leovigilt. S´havia alvançat 7 sigles a Jaume I. Qui ultimament ha estudiat la moneda en questio, aportant senyes interessants, ha segut Miquel Ramon Martí Matias. Ibn Mardanish, el rei Llop, fon rei de Valencia des de lány 1147 al 1151 i del 1152 al 1172. Entrà sense dubte en el joc de relacions feudals en els atres regnes hispanics. En la p. 191 del t. XLII de “Relaciones topográficas de España: relaciones de pueblos que pertenecen hoy a la provincia de Guadalajara” consta: “Facta carta Çurita VI ydus febroari era MCIXXXIJ quando Imperator habuit ibi colloquium cum rege Valençie Medonis qui idem Lop at eum cum rege Murciae Abenafamusco…” De juny de 1149 es el pacte suscrit en la Republica de Genova, que diu: “Haec es pax et conventio quam fecit Guillelmus Lusius cum rege Valenciae… (tom. XI, p.7 de “Notices et extraits des manus. de la Bib du roy”). De 24 de decembre de 1151 es el document en que es diu: “quando comes Barchinonensis et princeps Aragonensis fuit in hoste et socorro ad Lop, rex Valentie super macmutos.” (Pascual Galdido: Reconstitución del Cartoral del Pilar, en “Universidad”. XI, 1934, p. 605, doc. núm. LXXXII). El papa “Alexander pontifex magnae et almae Romae”, es va dirigir “Ad Lupum regem Valentiae”, diguent-li “glorioso Valentiae regi Lupo, coelestis Creatoris notitiam et bene placitum ei servitum exhibere” (Patrologiae cursus completus…p 936). En bula del Papa Adrià IV de 1158, (Regesta Pontificum Romanorum, nº. 10. 419) consta: “...quod treuga et pax inter eum et Lupum Valentiae Regem dicissa sit et penitus violata…” De 1164 es la “Convenientia pacis et treugae inter Alfonsum II Aragoniae Regem, et Lupus, Regem Valentiae e Murciae. Anno MCLXVIII”. (p.328 de “Viage literario á las Iglesias de España”) Pot ser que els acatalanats de sempre, deixen caure que el “Libre dels feyts” no es mes que un llibre d´histories, que fon escrit posteriorment a la “creacio” i que en la narracio, la mencio al regne de Valencia, previament a la conquista, no es mes que un anacronisme. Vejam per tant documents anteriors. Dos anys abans de la reconquista cristiana de Valencia, el 28 dóctubre de 1236, en Lleida, Jaume I parla de “expugnandum regnum Valencie pro exaltacione fidei christiane...quod si Deus civitatem et regnum Valencie nobis dederit adquirendum” (Liber Instrumentorum, ff. 1r-2r). El 30 de setembre de 1236, en Taraçona, escriu Jaume I: “nos Don Jayme por la gracia de Deus rey Daragon et de Mayorchas et de Valencia, comte de Barçalona et de Urgel et señor de Montpeller”, (Itinerari p.124). A 23 de juliol de 1231, es referix el document que es troba en el “Llibre de Privilegis i Franqueses” de lÁrchiu del Regne de Mallorca en el qual es llig: “Signum + Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, et regni Maioricarum, et Valencie, comite Barchinone et domini Montispesulani.” El 2 de juliol de 1227, en Almudévar, Jaume I establix unes constitucions de pau i treua per al regne d'Arago. Llegim: “Nos Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comes Barchinone et Urgelli ac dominus Montispesulani. Paci et tregue totius nostri regni” Els catalanistes desvarien i diuen que les cites no son mes que léxpressio dún desig de Jaume I de ser el rei dún futur regne de Valencia.

Pero tirant arrere, en el document 4, de la “Colección diplomática de Jaime I el Conquistador” de 13 dóctubre de 1217 (Archiu Municipal de Lleida. Reg. 1372, f. 123), llegim: “Sit notum cunctis, presentibus atque futuris, quod nos Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani…”. Si Jaume I, naixque en 1208, lány 1217 tenia 9 anys. ¿Ensomiava en 9 anys en ser rei dún futur regne que crearia? Es interessant coneixer que son pare havia mort en 1213 i no fon declarat major dédat fins a setembre de 1218. Retrocedim encara mes en el temps. Alfons VIII de Castella i Alfons II d'Aragó, subscriuen el 20 de març de 1179, el tractat de Cazola. Diuen: “…et in perpetuum possideant libere, solide, et absolute, non interveniente aliqua contraria ab uno ab alterum, Valenciam et totum regnum Valencie, cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis, que sibi [pertinent] et pertinere debent. ”. En la p. 19 del “Cartulari de Poblet” trobem el document de “Donació de Cebolla per Anfós I” de febrer de 1176: “…cum tanto etiam terre in convenienti loco et obtimo domui vestre ibi construendam, videlicet in regno Valentie…” ¿Tan tararots serien els reis de Castella i Arago de parlar dún ent inexisten? ¿Sera un cas de premonicio del futur que deu passar a l´historia de lo paranormal? ¿O sera que ya existia el regne de Valencia, mas que els pese als nostres catalanistes? I es que per desgracia, la veritat historica els importa molt poc als catalanistes valencians, que sénrossinen en amagar-la i deformar-la “ad maiorem gloriam” dels seus amos catalans. Per a tots aquells que no tenim, ni volem tindre, amos estranys o forasters, continuarém repassant un poc mes déixa veritat historica, constatant com l´historia conegue a molts reis de Valencia anteriors a Jaume I. I els reis, ho son dún regne.

LA DEBIL ISLAMISACIO DE LA “AMMA” O POBLE PLA VALENCIÀ (I)


Per a léstudi de l´historia musulmana de Valencia, existix la llimitacio, tant deléscassea de fonts com de que a voltes, estes, unicament consistixen en diccionarisbiografics, dedicats a personages de les altes classes dirigents. Líndisolubilitat estat-islam comprometia als escritors de manera que eren indispensables “comopropagandistas y como funcionarios a su servicio” (p 15 de “La literatura de al-Andalus durante el siglo XI” de Teresa Garulo).

Ahmed Tahiri, en “Las clases populares en al-Andalus” nos informa de les classessocials que existien en lÉspanya musulmana. Escomençant per dalt, estava la nobleames selecta de lélit o “jassat al-jassa” a qui seguien els notables i aristocrates o “al-jassa”. Existia una exigua classe mija “al-taba-al-mutawassita” o “al-awsai” i perultim, el poble pla, “la 'amma” o “la gent de baix”, com la definix Ibn Sida.

Les definicions de la “amma” o poble pla, que arreplega Tahiri déscritors musulmans,molts délls de lÉspanya musulmana son: “necesita ganarse la vida con el trabajo”;“trabajan para los demás sin que nadie trabaje para ellos”; “permanecen muypreocupados para ganarse la vida…”. No hi ha dubte de que eren la classe majoritariaparlant délls com a “muchedumbre” (gumar al-jalq); “multitud” (sawad al-nas) o“masa” (al-dahma'). Que no eren molt apreats pels escritors-funcionaris ho demostrenels següents calificatius: “gente despreciable” (al-sigar); “rastreros” (al-hunata');“canalla” (al-tuhuf); “gentuza” (al-guwga), destacant délls el ser una classe“mentirosa, hipócrita y aduladora”; “de comportamiento perverso” i “conductamaligna”, que es deixa dur per la “maldad, la iniquidad y la palabrería”; pel“libertinaje” i el “adulterio”.

Facilment es pot compendre, que límmensa majoria dels descendents delsiberorromans valencians, formaven part déixe poble pla tan poc estimat pels escritorsmusulmans. Es cert que alguns muladis o convertits a líslam, ascendiren de classesocial, a costa, en moltes ocasions, dínventar-se ficticies genealogies araps. En algunaocasio inclus algun cristia, aplegà a llocs funcionarials.

Les mencions de les croniques musulmanes a la vida del poble pla que va viure “sotssenyoria de moros”, es molt escassa i de fet s´ha dánar espigolant-les entre unasuccessio de califes, governadors, cadis, ulemes…o batalletes entre caps musulmans icaps cristians.

I entrant en el fondo de lássunt, tots sabem que els musulmans tenen festesespecifiques distintes de les cristianes, que es caracterisen per una vestimenta especial ique tenen normes que els prohibixen beure vi i menjar porc. Vorem com els muladisdescendents dels iberorromans valencians que formaven part del poble pla (la ámma) ialguns de classes superiors, celebraven provablement les festes cristianes, no es vestiencom manava lórtodoxia de líslam, bevien vi i menjaven carn de porc.

No molt llunt de Valencia, en Tortosa, va naixer en 1059 “Abu Bakr Muhamad alTurtusi”, muiguent lány 1131. En la seua obra “Kitab al-hawadit wa-l-bida” trobem

coses interessants. Llegim que es tracta dúna “innovacio”, que els musulmansespanyols, celebren la festa del “yannayr” o dia de cap dány, “comprando frutascomo hacen los cristianos”. Sabem que tambe celebraven la “ansara”, o dia de SantJoan, aixina com el “jueves de abril” (jamis abril), o Dijous Sant, “comprandoalmojábanas (almuyabbanat) y buñuelos (al-isfany>alfinge), que son manjaresinnovados”. Al Maqrizi, (m 1442) al referir-se al Dijous Sant, (Jamis al-áhd), diu que“la gente de al-Andalus lo llama el jueves de abril. “Abril” es el nombre de uno de susmeses” Comprovem com les tipiques almoixavenes o monjavenes valencianes no erenun menjar propi dels musulmans, per als qui era un “manjar innovado”, sino que eracreacio dels descendents dels iberorromans valencians, del “amma” o poble pla, que seles menjaven, com hui en dia fem els seus descendents, en festes relacionades en laSemana Santa. (“Fiestas Cristianas en al-Andalus” de Fernando de la Granja. pp 122-124 de al-Andalus XXXV-1 -1970).

En totes les refutacions a lépistola dÍbn Garciya, -escrita entre el 1051 i el 1076, en lacort de Denia a on vivia des de menut-, en la qual es proclamava la superioritat de laraça autoctona front a la dels araps, en totes, repetixc, se li acusa de cristia. Un delsmotius entre atres, podria haver segut que eren sabedors de la celebracio de totes lesfestes cristianes relacionades en el paragraf anterior. Per posar un eixemple, el valenciàcoetaneu “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi”, que ho sabria molt be, lácusa de la“Creencia de que su profeta es un Dios al que llaman Señor adorado y pretender queha sido crucificado por los judíos. Se alude a Judas como “vuestro Judas”, que vendióa su profeta a los judíos”. (p 278 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianoshispánicos”). No pareix que líslamisme dÍbn Garciya que es considerava muladi, foramassa estimat i considerat pels araps o pels muladis que presumien dórtodoxia.

Tenim constancia de mes celebracions de la Semana Santa en la traduccio a unareferencia a lácte déntrega de la ciutat de Valencia per Zayyan a Jaume I, en la qualllegim que Zayyan diu que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las callesllevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casasde estos los Viernes de Tristeza” (pp. 90 i 91 del llibre “La Valencia musulmana” deVicente Coscollà). Com vegem, tot lliga perfectamente en contra dels desficaciatsinvents que els acatalanats volen fer-nos engolir.

Tambe Fernando de la Granja, en la p 139 de al-Andalus XXXV-1 (1970), nos posa enconeiximent de “la primera referencia en textos árabes…sobre las hogueras de lanoche de San Juan”, quan reproduix la contestacio a una consulta que li fan al“Ulema” Sahnun (m 854), qui diu: “…ni es lícito hacer preparativos para la “ansara”,ni bañarse en ella, ni…a las caballerías, ni encender fuego debajo de las higueras nide otros árboles como tienen por costumbre hacerlo los malvados y la hez de estacomunidad.” Que eixa costum perdurà, ho sabem perque en una refutacio anonima alépistola dÍbn Garcia, li contestaren “nor did we worship fire”, es dir, lácusen de“adorar el foc”. (“The shuubiyya in al-Andalus. The risala of Ibn García and FiveRefutations” de J. T. Monroe). Comprovem com els banys i les fogueres de la nit deSant Joan es una costum dels descendents dels iberorromans valencians, que passà perdamunt de lépoca de línvasio musulmana i que mantenim hui en dia.

Si seguim pel tema de la vestimenta, hem de saber que Ahmed ibn Mohammed al-Makkari atribuix a Ibn Saíd, contemporaneu de la reconquista de Valencia per JaumeI, la següent afirmacio: “…en Cordova o en Sevilla, mai es veu a un kadi o a un faquih

sense turbant. Al contrari, en Valencia, Murcia i unes atres provincies de léstdÉspanya es molt comu vore als homens de mes alta possicio passejar pels carrers enels caps descoberts. Els de les classes baixes, mai usen turbant” (Traduit de lánglesde la p 124 de “The history of Mohammedan dynasties in Spain”). Sabent que exegetesdel Coran, consideren com a merits dels homens musulmans “la conservacio de lagenealogia de la familia i el dur barba i turbant”, convindrem que la debil islamisaciodels muladis valencians, faria obviar per complet eixos “merits” que en unes atres partsdÉspanya, pareix ser que sí que eren considerats.

Per dos de les “refutacions” a lépistola dÍbn Garcia, que ya hem nomenat sabem quese li acusa de vestir com els “dimmis” o cristians valencians somesos al pacte deproteccio de líslam, duent “zunnar”, es dir correja o cinturo de cuiro. “Abu Yafar Ibnal-Dudin al Balansi” li diu que “Vuestro “zunnar” tendría que ser puesto alrededor devuestra cintura como la cincha se pone en los flancos de la montura” En la quintarefutacio, anonima es parla de “…la humillant costum de dur “zunnar”. (pp 277 i 281de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”). Observem com a unmuladi se li acusa de que vist com els cristians autoctons.

En la Valencia del rei Llop, tambe muladi, tornem a trobar-nos en un fet diferencial.Ibn al-Jatib (m. 1374), diu, parlant déll que “adoptà el modo dels cristians per el vestit,les armes, les brides i les selles dels cavalls” (Dictionnaire détaillé des noms desvêtements chez les Arabes. p 2). Sent evident que el rei Llop es miraria en léspill dúnsatres mandataris cristians, no hi ha dubte de que la seua vestimenta, no coincidiria en lade la classe popular valenciana o el poble pla (la ámma), que gastaven tant elssaragüells (al-sarawilat), com el jupetí (al-yubba). (p 122 de “Las clases popularesen al-Andalus” de Ahmed Tahiri). ¿No es aço una mostra de que la vestimentatradicional valenciana conduix indefectiblemente a una continuïtat de poble, posant demanifest, una volta mes, la mentira de les teories rupturistes? ¿Acas hi algu que pugapensar que catalans i aragonesos es disfrassaren com els valencians autoctons abans deque pressuntament els expulsaren? ¿Quan de destrellat haurem dáguantar per a quecatalans i acatalanats puguen justificar léxpoli de la llengua valenciana?

Encara queden prou mes mostres de que la debil islamisacio del poble valencià, feu queel poble pla que vivia baix el poder musulmà, síntegrara sense cap de problema en lanova civilisacio cristiana duta per Jaume I. Durant una temporadeta, el poble plavalencià descendent dels iberorromans, canvià dámos, sent substituida la classe dirigentmusulmana dáraps, nortafricans i algun muladi, per una nova aristocracia, ara feudal,fonamentalment dáragonesos i catalans. Pero el poble valencià, molt pronte, es feulámo del seu desti, dient-los a catalans i aragonesos que en sa casa estaven mesbonicos. (vore serie dárticuls “Valencians i catalans”)

LA DEBIL ISLAMISACIO DE LA “AMMA” O POBLE PLA VALENCIÀ (II)


El Corán (5:92-93), califica el vi com a “abominacio procedent de láctivitat deSatanas”. Dáhi la seua prohibicio en els països musulmans. Anem a vore com lacultura del vi que era propia de la poblacio iberorromana autoctona valenciana, cristianao islamisada, pogue mes que la prohibicio coranica.

Es evident que per a fer vi, havien déxistir vinyes que donaren raïm. Lány 948, IbnHawkal visità Espanya. En la seua obra “Configuración del mundo” escriu : “Todas lasciudades que acabo de mencionar -entre les que es troba la ciutat de Valencia- sonreputadas por sus cereales, sus artículos de comercio, sus viñedos, sus edificios, susmercados, sus tabernas, sus baños,…” Per “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena endiplomas de 1098 y 1101”, de Menéndez Pidal, sabem que en Picassent hi havienvinyes: “…villam que dicitur Pigacen, cum villis el terris et vineis…”. Posteriorment,Al-Idrisi en “Al Nozhet al-Mostâk” nos diu que Burriana es trobava rodada dárbres ivinyes, destacant principalment dÁlacant les figues i el raïm. Tambe en elRepartiment, trobem vinyes: “Item, donamus et concedimus ad faciendum campos etvineas, totam terram illam que est extra çequiam de Burriana”

I com del raïm es fea vi, per aixo en el llibre “Wine and the vine” llegim (traduixc delángles) que “el Califa Ozman, en el sigle X, prohibi lélaboracio de vi i ordenà ladestruccio de les dos terceres parts de les vinyes de Valencia (Smith 1966), lo quecausà una recessio en la viticultura que pareix que no durà massa temps”, com ya hemcomprovat. I ara anem a vore cites que ya nos parlen del raïm fet vi.

Lány 1021, Nizam al-Dawla, conegut per Abd al-Aziz, net dÁlmanssor i fill dÍbnSanchol i per tant descendent dúna cristiana, fon proclamat rei de Valencia. Inauguràuna dinastia que acabà lány 1086. En la “Crónica anónima de los reyes de Taifas”llegim que Abd al-Aziz “Se daba a la bebida y carecía de cualidades loables, a más demostrar tibieza en materia de religión”. Joaquín Vallvé, en la p 63 de “El califato deCórdoba” nos conta com Henri Pérès es preguntava per lo que diferenciaria o separariaa son pare Sanchol, segon fill dÁlmanssor i musulmà, del seu cosi Sancho Garcia,comte de Castella, responent-se que “poca cosa”. De la mateixa manera, Abd al Aziz,el seu fill, en poc es diferenciaria dels mandataris cristians, lo que es demostra perlácusacio de “tibiea” en relacio a líslam, a mes de contar-nos que no tenia cap deproblema en disfrutar beguent vi. La conclussio es que poc o no gens síslamisaria elpoble valencià mentres durà la seua dinastia.

Les croniques del periodo cidià (1094-1102), nos fan saber que el musulmansvalencians oferixen als infants de Lara pa i vi, posant-nos en coneiximent de léxistenciadún trull. En esta epoca naix Ibn al-Zaqqaq al-Balansi, que mor ans de 1136. En pleperiodo almoravit escriu que “Valencia es un paraíso excelso / Con sus árbolesumbrosos y sus frutos / Fuentes de vino generoso junto con la fuente Salsabil…”(“Textos poéticos árabes sobre Valencia” en Al-Andalus XXX (1965), traduccio deHuici Miranda).

Seguim en lépoca del rei Llop, tambe muladi, que fon rei de Valencia des del 1147,morint lány 1172, quedant com a governador el seu germa. Dozy, traduit per Coderadiu del rei Llop que: “Para sus oficiales tenía además otras cualidades apreciables; loslunes y jueves de todas las semanas los convidaba, lo mismo que a los altos dignatariosa un banquete, que se celebraba en uno de los salones de su palacio; mientras losconvidados bebían, sus esclavas bailaban y cantaban…la mancha de su carácter aunpara los mismos musulmanes era su gran lujuria”

El poeta valencià al-Rusafi en epoca almohade, en el sigle XIII escriu: «Era una tardeclara que pasamos entre copas de vino… ¡Qué buen lugar para beber, donde sólo nosven esas palomas, las aves que gorjean y una rama cimbreante, mientras la oscuridadse bebe el licor rojo del crepúsculo!

Jaume I, nos conta en el “Libre dels feyts” que no volgue parlar en els representants dela Vall dÚxo per a pactar la seua rendicio, fins a que “fossem dinats e que fossen pusalegres del meniar e del vi que beuriem”. Repetix la jugada en els de Nules: “no uoliemparlar ab els tro que fossen escalfats del menjar e del ui”

Les costums del poble pla durant lépoca de dominacio musulmana, es mantinguerenen acabant de la reconquista de Jaume I. Recordem que en la Cocentaina de lány 1277,P. Ximénez, “oy a Mahomat Alhomemi dir que·1 rey que faya tracion, que tenia elgirman de Abdulmomi pus que él avia pagada sa reemçó. E el testimoni dix-li que malaparlava tant e que mala avia begut tant vin. Fo demanat el dit testimoni si el ditMahomat era embriach. Dix que sí, segons son vijayre”. Vegem com cristians imusulmans coincidien en les tavernes, parlaven entre ells, bevien vi i es bufaven junts.Déste passage, es despren, ni “islamitzacio” de costums, ni “arabitzacio” de llengua.

Segurament no es debades que en llengua valenciana, a un recipient per a vi, li digam“marraixa”, del arap “maraxxa”.

Acabem lárticul comprovant com la debil islamisacio dels muladis valencians fea que,continuant en la tradicio iberorromana, fruiren sense dubte menjant carn de porc i sanc.Mahoma en el Coran (2:163 y ss) proscriu alimentar-se en carn dálguns animals, entreels quals es troba el porc. El Coran diu que Deu “…ha prohibit la carn dánimal quehaja mort, la sanc, la carn de porc, lo que símmola en nom dún atre que no sigaDeu”.

Isabel Lopez Garcia nos diu en “Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts”que “Curiosamente aparecen también huesos de cerdo con evidentes señales de habersido consumidos, no siendo este el único momento cronológico en el que aparecedatado el consumo de este animal en la excavación, sino que va a estar presentedurante toda la Época Islámica”. Ho explica perque “el grueso de la población estabaformado por los descendientes de aquellos hispanorromanos”. Tambe resultainteressant, lo que es despren de la p.103 del llibre de M. Benito “Fauna Medieval: ElValle Sur del Vinalopó Medio” segons el qual, en léstudi sobre el material faunistictrobat en el castell de la Mola de Novelda, “…se pudo atestiguar la presencia dehuesos de cerdos en el estrato correspondiente a la ocupación almohade”. Vegem comla prohibicio de líslam, que hauria dánar aparellada en una pressunta “arabitzacio”,pareix que els descendents dels iberorromans valencians se la passaven baix cama. Alsacatalanats els queda una atra opcio per a triar ¿Serien cristians que viurien en el centre

de la ciutat de Valencia “durante toda la Época Islámica” o en el castell de Noveldadurant “la ocupación almohade”? Tant una solucio com una atra nos du a la continuïtatde poble i de certs elements culturals, orige, sense dubte de la cultura valenciana.

A mes de les evidencies arqueologiques, tambe existixen referencies textuals. En unarefutacio anonima a lépistola dÍbn Garcia, que vivia en la Denia de mitan del XI, licontestaren “we never tended pigs”, es dir, lácusen de “aviar porcs”, que evidentmentno seria per a passejar-los sino per a papar-se´ls en companyia de marraixetes de vi. Enla primera de les refutacions, “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi”, lácusa de pendresanc dánimals sense haver-los mort pel rit musulmà. Vegem juntes dos transgressionsdel Coran.

En acabant de lo dit, sévidencia que parlar dúna forta islamisacio del poble valenciàsense mentir, es difícil. Per a estar islamisat es necessari complir els preceptes de líslami vist lo vist no es dificil imaginar-nos la vida usual dún valencià “sots senyoria demoros”, vestit be en saragüells i jupeti, be en pantalons i correja, fent-se bonesplaterades de sanc en seba, menjant-se els productes derivats del porc, i tot ¡com no!,ben acompanyadet de bones gotades de vi. En la vida festiva, el dia de Sant Joan,podem vore´l fent fogueres i pegant-se banys. Per Pasqua, fruint de les deliciosesalmoixavenes i per Nadal, menjant ¿per qué no? una bona platerada de puchero i fruita.Tot, evidentment, per a escama i escarni de lórtodoxia musulmana estrangera iseguramente dálguns muladis funcionaris islamisats que chuplaven dels seus imposts ique recorden, sense cap genero de dubtes, als acatalanats de hui en dia.

I com a conclusio, s´ha de saber que el poble pla es lélement mes important quecaracterisa a un poble. Hui hi ha professors universitaris acatalanats, que des de la tronade funcionaris, es dediquen a despreciar al poble pla valencià, negant-li una culturapropia en lénronia dímpondre-nos una atra que no es nostra. Com els escritorsmusulmans de lépoca de dominacio musulmana, acaben per ignorar léxistencia déixepoble pla que viu pensa i sent en valencià. Els resultats de la “yihâd” o “guerra santa”dels acatalanats en contra dels valencians, son poc fructifers perque es molt difícil anaren contra de la realitat de tot un poble. Léstudi del CIS 2228, novembre-decembre de1996, a la pregunta ¿Cuál es su lengua materna, es decir, aquella que aprendió de niñoen su casa hablando con su madre?, nomes un 1% dels valencians contestà “català”.¿Quans diners els ha costat conseguir eixe 1%? Curiosament, un 1% dels catalanscontestaren “valencià” (¡i “debaes”!). Traguent a la llum la veritat hem de conseguir quecatalanistes fonamentalistes i acatalanats seguixquen pegant-se en els nassos.

ELS “AYAM” MULADIS VALENCIANS QUE PARLAVEN ROMANÇ (I)


Per als dominadors araps, els qui no eren de la seua raça, eren “estranys”, parauladerivada del llati “extraneos” -com “estranger”-, i els dien “ayam”, expressio queinicialment s´havia aplicat en arabic per a nomenar als perses i que aci es va gastarfonamentalment per a referir-se als indigenes, tant als cristians com ad aquells ques´havien convertit a líslam, es dir als muladis, paraula que ve de “muwallad”, que voldir “afillat” o “adoptiu”. Ho confirma Eva Lapiedra, en “Cómo los musulmanesllamaban a los cristianos hispánicos” quan diu que “De las dieciséis ocasiones en lasque se encuentra a muladíes y cristianos unidos frente a los árabes, once sondenominados ayam”. Es tracta dún terme important perque de la paraula “ayam”deriva “al-ayamiya” o aljamia, que en el context peninsular no es referix a una atracosa sino al romanç.

Com sabem i explicà el Dr. M. Ali Kettani, (director de lÍnstitut de Ciencies de Rabat ide lÚniversitat Islamica Averroes de Cordova), “…la penetración del Islam en laPenínsula Ibérica fue el resultado de un movimiento de ideas antes que de unmovimiento de personas…” Lémperador bizanti Constantinus Porphyrogenitus (905-959), ho sabia i deixà constancia en “De thematibus et de administrando imperio” deque la cantitat dínvasors que vingueren a Espanya fon exigua: “Tunc Maviae neposcum exiguis copiis in Hispaniam traiecit…” Per eixa rao, continúa dient-nos el Dr. M.Ali Kettani que “…la mayoría de los musulmanes peninsulares fueron conversosnativos…”, afegint que “Al aceptar el Islam continuaron hablando sus propios idiomas,pero en lugar de mantener el latín como lengua culta, adoptaron el árabe con ese fin…hablando sus lenguas maternas en la vida diaria, y el árabe a nivel oficial, como lenguade educación y de estudios”. I poqueta gent tenia acces a educacio i estudis.

I si el numero dáraps que vingue a Espanya fon en general molt reduit, resulta que elnumero dels que vingueren a Valencia, encara fon inferior. Contrariament a lo que elsacatalanats s´han unflat a dir, Manuel Sánchez Martínez, doctor en Historia iinvestigador del Centre Superior dÍnvestigacions Cientifiques (CSIC), nos diu en “Al-Andalus (711-1031)”, que “Frente a la teoría tradicional, la región valenciana nospresenta el caso de un territorio casi vacío de poblamiento árabe”, de lo que es deduixque Valencia seria un territori ple de “ayam” o poblacio no arap, es dir, iberorromansvalencians de llengua romanç.

Hem vist com una part dels “ayam” valencians continuaren sent cristians fins a lareconquista del rei en Jaume. Estudiem un poc de l´historia dels “ayam” valencians quees convertiren a líslam.

Alguns valencians es convertirien per conviccio. Línvasio musulmana es produi quanencara no havia passat un sigle des de la mort de Mahoma. Al voltant del cristianisme,havien naixcut diverses “heregies”. En Espanya, arraïlà durant algun temps lárrianisme,que segons Isidoro de Sevilla, “pensaven que el Fill era inferior en majestat al Pare iposterior en eternitat…”. Líslam no negava a Jesus pero sí la seua divinitat.Segurament, líslam es vixque inicialment com a una nova heregia i no com a una novareligio. Que els “sarraïns” eren tinguts per “hereges”, consta en document de

Carlesmagne “Karolus serenisimus gratia Dei rex Francorum” de finals del sigle VIII,en que es llig: “…hereticos sive Sarracenos, infideles nostros magnum certamemcertavit in pago Barchinonense…”, es dir sídentifica “hereges” en “sarraïns”. Pot serque alguns cristians valencians es convertiren perque els convenceren les idees delíslam.

Uns atres valencians es convertirien per conveniencia. El Corà (3:64) considerava acristians i judeus com a “Gent del Llibre” (“ahl al-Kitab”), aplegant a un pacte deproteccio (“dimma”) en aquells que vivien en territori manat per musulmans. El pacteels eximia de lóbligacio dánar a la guerra, barata pagar un impost especial (“yizya”),prou considerable en relacio al chicotet tribut religios (“al-zakat”) que pagaven elsmusulmans. Per als musulmans, els somesos al pacte o “dimmis” els eren dínteres,perque segons digue el califa Omar I, pensaven que “Els actuals musulmans menjarandel treball dels dimmis mentres vixquen, i quan muiguen, els nostres fills menjaran deldels seus fills, mentrimentres duren” Pot ser que alguns cristians valencians esconvertiren per a evitar pagar un impost abusiu.

Finalment, alguns valencians es convertirien per coaccio. Encara que el Corà en 2:256diu que “No hi ha coaccio en la religio” i en 42:48 que “A soles te corresponcomunicar”, historicament hi hague alguna tendencia interpretativa que sí que actuàmes o manco coactivament. A mes, es deu considerar, que un impost abusiu no deixa deser un genero de coaccio, si be es de veres que pel Tractat del Malikí “al Qairawani”(922- 996), sabem que “El yizya de los pobres podrá ser reducido” inclus “Si no tieneposibilidad alguna de pago, podrá anularse totalmente”, cobrant-se unicament a“varones, libres y adultos; no a sus mujeres, menores y esclavos” (Traduccio dÁliLaraki).

Pero canviar de religio, no vol dir canviar de patria o de llengua. Ron Barkai, en “Elenemigo en el espejo”, nos parla dún terme que les croniques en arap apliquen als“ayam” autoctons. Es tracta de la “asabiya”, que definix com “sensación depertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”. Nosdiu, que Ibn Hayyan (987-1075) expressa que “los lazos de los muladíes con loscristianos son más fuertes que su apego por los musulmanes árabes y bereberes”.

A voltes, s´ha volgut transmetre la falsa idea dúns muladis sumisos als dirigentsestrangers i aixo es fals. Per “Una descripción anónima de al-Andalus”, vegem quelány 889-890, “Todo al-Andalus menos Córdoba se alzó contra Abd-Allah”. Sabemque “…se rebeló otra vez Umar b. Hafsun en Écija y dominó muchas regiones”. Lamateixa cronica nos informa de que Hafsun (=Alfons), era muladi quan diu que “Susantepasados eran cristianos dimmíes y su abuelo Hafs, que era sacerdote, se convirtióal Islam”. Uns atres sublevats, foren “Ibn Awsaya en Lisboa, Oporto y susterritorios…”, i “…Ibrahim al-Juzaí en Játiva”. Previament, son destacables lesrevoltes del any 868 del muladi Marwan al-Ŷilliqi, que fon reconegut senyor deBadajoz i de lÁlgarb, deguent-se tambe nomenar la familia dels Banu Qasi, que,descendents del duc got Casio, governaren la “Marca Superior” fins a que els fon llevatel poder lány 924 en ocasio de la “campanya de Pamplona”. El “ChroniconAlbeldense”, a on es troba la “Crónica Profética”, acabada lány 881, nos parla de larebelio de “cert Muza, de nacio goda, pero enganyat en el rit mahometà en tota la seuagent” quan diu: “Muza quidem nomine Gothus se ritu Mahamentianos, cum omni gentis

suae multitudine, quos Chaldaei vocant Benikazzi, contra Cordubensem Regemrebellavit…”.

Joaquin Vallvé, en les pp 145-146 del “El califato de Cordova”, nos conta comseguiren les rebelions en relacio als valencians. Nos diu que lány 304 de légira (916-917), Abd al-Rhaman III, encomanà al seu parent Ishaq ibn Muhamad, una incursio perValencia i Tudmir, “para evitar que los rebeldes de la zona se agitaran al saber que elejército real había organizado una campaña contra los reinos cristianos por primeravez”. Es sap tambe, que passà per Valencia cap a la “campanya de Pamplona”, en lafinalitat dárreplegar gent per a anar a la guerra, unint-se “a regañadientes” el senyorde Valencia, Alzira i Xativa que era “Amir ibn Abi Yawsan”, i que quan tornà, “volvióa la disidencia”. El senyor de Callosa i Alacant que era “Muhhamad ibn al-Sayj”, esnegà a participar en léxpedicio contra els cristians de fora del territori musulmà,resistint látac de léixercit del califa.

La visio déstes revoltes, tenia distintes interpretacions. Un muladi, Ibn al Qutiya o “elfill de la goda”, mort cap al 977, va escriure el llibre “Ta’rij iftitah al-Andalus”. RonBarkai, en “El enemigo en el espejo” nos diu que límage que descriu dels muladis de la“fitna”, sent ell un dels muladis, “es positiva; luchan por la libertad, se oponen a lainjusticia, cumplen los acuerdos y pactos, son valientes en la guerra”. Diu que lo queal-Ŷilliqi exigia del emir Muhamad era una regio “autónoma” per a “construir unaciudad donde pudiera rezar, libre de impuestos y donde no tuviera que acatar órdenesni prohibiciones”. Ben al contrari, un arap, Ibn Hayyan, pensa que “Se proponenderribar a los árabes de las cabalgaduras, volverlos de infantería y montar en su lugar(como caballeros) a los muladíes”.

A començament del s.XI, en la descomposicio del Califat de Cordova i el naiximentdels regnes de taifes, el territori valencià fon governat des del principi en Denia, i passatmolt poc de temps en Valencia, per muladis o descendents de cristians que no escaracterisaren precissament per la seua ortodoxia islamica, sino mes be per tot locontrari. En el proxim articul, començarem per léstudi dels “ayam” de Denia, perquerelacionats en ells, es va produir molta documentacio, substancial per a entendre lesidees déixos “ayam” i comprovar en quina llengua parlaven. Tornarem a constatar lesmentires dels acatalanats que no diuen mes que destrellats perque no tenen arguments.

ELS “AYAM” MULADIS VALENCIANS QUE PARLAVEN ROMANÇ (II)


Seguint avant en el temps, anem a la Denia independent dÁli Iqbal al-Dawla, fill deMuyahid, que governà des del 1045 al 1075. Per a situar-nos, Ali es aquell fill de marecristiana, que havia vixcut 17 anys presoner en Italia. Es aquell que subscriu documenten el que es parla de “…omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulisBalearibus et in urbe Denia…”, document en que segons Lafuente “Alí habla en todoél como un buen cristiano”, contestant-li Juan Francisco Mesa que “En el fondo quizálo fuera algo”. Es aquell que escriu en llati i en lletra visigotica a la comtesa“Ermensende” de Barcelona, escritura “encore en usage au XI siècle chez lesmozarabes de Lleida et Valence, et les rois des taïfas…”, segons nos diu MichelZimmermann en la p.624 de “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”.

En este context es en el que s´ha dénquadrar a Ibn Garsiya, que vixque en la cort deDenia. Es conegut per unes cartes que escrigue entre el 1051 i el 1071. Ron Barkai, enles pp 186-187 de “El enemigo en el espejo” diu que lo que preten en elles Ibn Garciya,es la “demostración de la superioridad de los ayam” front als araps. Dels argumentsque dona diu que “El primero y más sobresaliente, el racial”, mantinguent que “…elcolor claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos.”Proseguix Ibn Garsiya afirmant que “la ventaja de los a’yam sobre los árabes resaltatambién en el campo espiritual”, perque “fueron los primeros en destacarse en lasciencias de toda índole: filosofía, lógica, música i ciencias religiosas, mientras que losárabes se limitaron sólo a la cría de camellos”. En la p 196 del llibre llegim que “IbnGarsiya no declara ser partícipe por completo de la cultura árabe… sino más aún, esteafirma la superioridad de su raza sobre los de esa cultura”. No dia mentires IbnGarciya. Segons Ibn Yulyul (943-994/95), els experts en medicina eren cristians“dimmis”.

Les critiques i idees dÍbn Garciya des de la cort dÁli, respecte de qui diu Barkai que“Es probable que el acerbo ataque a los árabes haya sido bajo su inspiración”, nosentaren gens be entre els araps ni entre alguns muladis, que podrien incloure´s entreaquells que E. García Gómez calificà de “minoría de mancebos de la alta sociedad”…con un ideal “rabiosamente aristocrático y filoárabe”. Que les critiques no eren lesprimeres ho sabem pel versos dÍbn Suhayid (992-1035), que diuen que “La injusticiaque más duele al corazón de un hombre inteligente es que un árabe sea despreciado porlos no árabes”. Que tingueren gran repercusio i feren mal, ho sabem per les numeroses iairades respostes o refutacions.

Crec que es interessant fer un resum de les “perles” que li tiren els filoaraps a IbnGarciya en les seues “refutacions”. Trac la documentacio de les pp 275-282 del llibre“Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”, de Eva Lapiedra.

La primera délles es de “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi”. Coetaneu dÍbnGarsiya, li diu ignorant, despreciable, baix i innoble. Li atribuix prendes de vestir dels“dimmis” o cristians protegits. Lácusa díncircumcis i de pendre sanc dánimals sensehaver-los mort pel rit musulmà. Diu que es pensa que el seu profeta es un Deu a quidiuen “Senyor”.- La segon es de “Abu at-Tayyib Abd al-Munim ibn Mann Allah al-

Qarawi” Coetaneu dÍbn Garsiya i resident per esta zona. Diu dels “ayam” que “suslenguas son pobres y necesitadas, frente a la riqueza y los recursos de la lenguaárabe”, calificant-los de “an-nasara al jasara”, es dir “cristians perduts”. Insistix en eltema de que els “ayam” son incircumcisos i bruts, tant homens com dones.- La terceraes de “Ibn Abbas”. Tracta als “ayam” désclaus, junt en temes de polemica arabo-cristiana.- La quarta es de “Abu Yahya ibn Masada”, figura de la cort almohade. Lipregunta a Ibn Garsiya (traduixc de lángles). ¿Perfeccionares la teua inteligenciahavent parlat en la teua llengua defectuosa i balbuceig estranger? Dius que esproducte dels valents parlars de llengues estrangeres. Si, en efecte, dels tartamuts quetenen impediment en el parlar”. Li diu burro i esclau. Entra a la polemica anticristianade la crucifixio i de Maria com a part de la Trinitat. Aludix directament a la seuapertinença al cristianisme.- La quinta “refutacio” anonima es molt pareguda a lánterior.Li diu: “Nosatros mai cuidarem porcs, ni adorarem el foc, ni nos adherirem al´humillant costum de dur cinturo o correja. Al contrari, forem els qui manarem”.- Lasexta “refutacio” es de “Yusuf ibn al-Sayj al-Balawi “de Malaga. Diu que “Per la seuanaturalea perversa, tensà la seua llengua tartamuda i barbara per a dir qualsevolvergonyosa paraula que poguera pronunciar”, afegint que “Els cristians eren la seuatribu”.

Observem que tant la carta dÍbn Garsiya com les refutacions filoaraps, nos donen unquadro de la Denia del s. XI molt distint dáquell inventat i ensomiat per aquellsacatalanats que, parafrasejant a García Gómez, tenen un ideal “rabiosament elitiste ifilocatalà” (substituixc lo de aristocratics, perque dáixo no tenen mes que els aires).Lácusacio de que els “ayam” tenen llengues “pobres i necesitadas” front a “la lenguaárabe”, el parlar de “llengues estrangeres”, de “balbuceig estranger”, el considerar-locristià, acusant-lo de viure com un cristià, implica una acusacio tant de faltadíslamisacio com de parlar usualment en romanç. La carta, com es normal, es trobaescrita en arap. Ibn Garciya era un muladi de la classe dirigent, sabia arap, i les cartesanaven dirigides als araps. Recordem les paraules del Dr. M. Ali Kettani: “…lapoblación bajo dominio e influencia musulmanas -ya fuesen conversos al Islam oseguidores de otras religiones, como judíos o cristianos- se transformó en unapoblación bilingüe, hablando sus lenguas maternas en la vida diaria, y el árabe a niveloficial, como lengua de educación y de estudios.”. I es evident que la llengua arapinfluiria en la chicoteta part no analfabeta de la poblacio.

Un atre eixemple: “Abu l-Asbag ibn Arqam”, secretari dÁli de Denia, personage quehavia segut visir de al-Mutasim, rei dÁlmeria i de conegudes pretensionsaristocratiques i filoaraps, per molt que haguera naixcut en Guadix, mantingue unarelacio epistolar en el califa dÉgipte lány 1055, degut a que Ali li havia enviat unbarco de forment per a paliar a una gran escasea dáliments en Egipte. En les cartes, ibnArqam li diu al citat califa, referint-se sense dubte a la classe alta musulmana de Denia,que son “amamantados por los no árabes”, parla de “su estrecho contacto con loscristianos”. Diu que “…viven en el occidente lejano, y son vecinos de la fronterasuperior” insistint en que es troben “cerca de las rudas fronteras”, acusant-los de“trabar conversación con pesadas lenguas”, insistint en el tema quan diu que “trabanconversación con la lengua más grosera, y piden de mamar a un tosco griterío”. (pp273-274 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”). RubieraMata, en “La taifa de Denia”, nos conta que ibn Arqam mantigue una disputa decaracter llingüistic en Ibn Sida.

I aprofitant, acabarém en el testimoni dÍbn Sida, (1007-1066), que ve de cine per afalcar la desfeta de la teoria dels acatalanats. Tambe al servici dÁli de Denia enlépoca de la que parlem, es conegut per les disculpes que demanà pels erros que podiahaver comés al escriure en arap la seua obra “Kitab al-Muxassas”, justificant-los de lasegüent manera: “fa-kayfa bi maá taáxxuri awani wa-bu´di makani wa-musahabati li-l-ajam”, que lárabiste Ribera traduí com ¿Y cómo no he de cometerlos yo, si escribo entiempos tan alejados (de cuando el árabe se hablaba con pureza) y teniendo que vivircon personas que hablan romance?

Front a la traduccio de Ribera, la catalana Dolors Bramon, fent-se la gracioseta irememorant la cançoneta de “Un globo, dos globos, tres globos”, nos “instruí” en “Unallengua, dues llengues, tres llengues”, lány 1977, pontificant que “ajam”, “agam” o“ayam”, s´havia dínterpretar en termens etnics i no llingüistics dient que “Ayam” voldir “gent no arab” i no “gent que no parla arab”. Vorem com tot acaba, efectivament,en moltes bufes de pato, “una bufa, dos bufes, tres bufes”. En 1979, Carmen Barceló, la“arabista” valenciana comparsa del catalanisme en Valencia, tardà un llamp en fercostat a la tesis de la catalana en “La llengua àrab al País Valencià”. Tenien clar quehavien de desactivar la possibilitat de que els valencians parlarem en romanç en el s. XI,perque anava en contra del dogma catalaniste i podia desmontar-los la “paraeta”. Perocom les mentires tenen poc de recorregut, ha segut estranyament des dínstanciesuniversitaries, des dá on s´ha conclos que lárabiste Ribera era qui portava la rao.

Ya hem fet referencia al llibre “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianoshispánicos” de Eva Lapiedra, que es va publicar lány 1997 en la coleccio “Textosuniversitaris”. Eva Lapiedra, fent un estudi detallat de lús de la paraula “ayam” endiverses i diferents croniques escrites en arabic, aplega a la conclusio, en la p 266 delseu llibre, de que: “Ayam” define a sus referentes linguística y étnicamente” , parlanten la següent pagina del “…carácter eminentemente lingüístico del término…”,afirmant que pel seu estudi “Cabe pensar que expresa un uso habitual de una u otralengua, aún partiendo del conocimiento de las dos, por parte tanto de muladíes comode cristianos”. Els eixemples que posa Eva Lapiedra, no deixen lloc a dubte. Els“ayam”, “estrangers” o “no araps” son els qui parlen “ayamiya” o llengua “estrangera”,que en el context valencià es referix, evidentment, al romanç valencià. Un “factotum”dels acatalanats Germà Colón, en la p 9 de “Estudis de filologia catalana i romànica”,nos diu que aljamia “… derivat dál-agamiyya léstranya, léstrangera, no àrab era, enaquest mateix ambient moro, la llengua romànica”.

Es sap, que la “ayamiya” que parlaven els “ayam” tenia caracteristiques propies idiferencials segons zones. A mes de la cita de 1118 de “agamiyya Balansiya” que nosaporta Ibn Buklaris, es interessant la que consta en el conegut com a “Botánico anónimode Sevilla” (de cap al 1100), que cita conjuntament “láljamia de Valencia i Denia” loque implica léxistencia de caracteristiques homogenees en el romanç de Valencia iDenia, romanç orige de la nostra llengua valenciana comuna.

ELS “AYAM” MULADIS VALENCIANS QUE PARLAVEN ROMANÇ (III)


Una volta hem constatat que la major part de la poblacio que vivia en Valencia baix eldomini musulmà, eren descendents dels iberorromans valencians o “ayam”, be cristiansbe convertits a líslam (muladis), i que la poblacio dórige estranger era una minoria,considere interessant poder fer-nos una idea dels percentages entre uns i atres en tempsde Jaume I. Ho farem a partir de documentacio de la Corona dÁrago, en relacio alregne de Granada, generada als 32 anys d´haver mort Jaume I, i per tant dépoca deJaume II.

A 19 de decembre de 1308, Fernando IV de Castella i Jaume II, signaren el tractatdÁlcala de Henares per a procedir a la conquista del regne de Granada. El rei de lacorona dÁrago, pendria Almeria, i obtindria a canvi una sexta part del nou territori. Pera obtindre fondos per a sufragar els gastos de la guerra, Jaume II, pensà en la decimaeclesiastica que es pagava a la cort pontificia. Per a parlar en el papa Clement V,originari de lÁquitania francesa, Jaume II, envià démbaixadors al bisbe Ponç de Lleidai a Bernat de Fonollar. Una volta posats, li demanarien indulgencies.

Per a provar límportancia de líntervencio i que se´ls concedira allo que solicitaven,alegaren que en la ciutat de Granada, del seus 200.000 habitants, no hi havien ni 500que foren musulmans dórige estranger, i que els atres eren gent de la terra que s´havienconvertit a líslamisme, pero que eren fills, nets o rebesnets de cristians o cristianes.Vejam-ho: “…quod in civitate Granate ubi morantur fere ducenta millia personarumnon invenirentur quingenti qui sint sarraceni de natura quin aut ipsi fuerunt xpiani velhabuerunt patrem aut matrem aut avum vel aviam vel proavum vel proaviam xpianumvel xpianam…”. En relacio a tot el Regne de Granada, es manté léxistencia dúns50.000 habitants que han renegat per ells mateixos del cristianisme, convertint-se alíslam: “Et sunt in regno Granate bene quincuagenta millia qui fidem catholicamnegaverunt et sectam mahometicam assumpserun”, afegint que en el Regne, nomesexistix un 10% d´habitants musulmans dórige estranger: “…decima pars sarracenorumin regno Granate conmorantium sarraceni naturales existunt…”. (“La corona deAragón y Granada: historia de las relaciones entre ambos reinos‎”, de Andrés GiménezSoler).

Comprovem com, independentment de la ponderacio de les sifres, els enviats de JaumeII, li diuen al Papa que límmensa majoria dels practicants de líslam (musulmans) deGranada eren dórige indigena i descendents dels cristians autoctons, cosa que sensedubte el Papa ya sabria per ser de domini general.

Lánalogia entre la situacio de Granada i la del Regne de Valencia, es establida pelpropi Papa Clement V, quan sent que eixa situacio era la justificacio de lo que lidemanaven, els retruca preguntant als enviats de Jaume II, si allo que li estavendemanant ho havien obtingut en les conquistes de Valencia i Mallorca: “…e disc nos loPapa si en les conquestes de Valencia e de Mallorca ni en altres conquestes per lo reydarago fetes, seran dades indulgencies ne quals…”, davant lo qual no saberen contestarper que “no erem dáquel temps que les conquestes se feren”.

Si la teoria dels acatalanats que manté una substitucio masiva de la poblacio autoctonavalenciana per aragonessos i sobre tot per catalans fora certa, el Papa, els hagueraquestionat a sant de que anar en tantes monsergues parlant-li dels cristians que en eixosmoments es convertien a líslamisme i dels muladis descendents de cristians que hihavien, si el final era donar-los passaport a tots ells, expoliant-los les seues propietats. Ies que la teoria dels acatalanats no es manté per cap de lloc, a poc que sánaliseminimament.

Per una atra banda, la llogica nos induix a pensar que la proporcio de muladisvalencians autoctons en que es trobaria Jaume I, en la reconquista de Valencia, enrelacio als “sarraceni de natura”, es dir en relacio als musulmans estrangers novalencians, no diferiria substancialment de la que Jaume II, coneixia de Granada. Ellmateix, naixcut en Valencia lány 1267 i per tant valencià, ho hauria pogut constatar. Dequalsevol manera, podria existir la diferencia, de que tant la conquista anterior deValencia respecte a la data de que parlem, com el fet de que el Regne de Valencia estrobava prou mes llunt de Cordova, lántiga capital de lémirat i del califat i puntdírradiacio díslamisacio, hauria fet que el grau de conversions a líslam delsvalencians fora inferior en el moment de la seua conquista.

Del text que es comenta, podem vore, com el concepte de “sarraceni de natura” o“sarraceni naturales”, equivalent al de “moros de natura”, es referix als musulmansestrangers. En les croniques de lépoca, als musulmans, de forma generica se´ls diu“moros” o “sarraïns”, sense cap connotacio racial. Un “moro” pot fer-se “cristia” i un“cristia” pot fer-se “moro”. Nos ho mostra Jimenez de la Rada quan escriu en “De rebusHispaniae”: “…qui de Christiano factus fuerat Sarracenus…”, que traduix la “CronicaGeneral”: “…que fuera cristiano et tornasse moro…”.

Tambe Jaume I, en el “Libre dels feyts” nos parla dels “sarraceni de natura” o“sarraceni naturales”, diguent-los “homens estranys”, es dir, estrangers. Quan elshabitants dÁlmenara negocien la seua rendicio en Jaume I, el castell era tingut per unalcait (encarregat de la fortalea) del rei de Valencia Zayyan b. Mardanis, qui contava enfins a vint soldats que no eren del lloc. Vejam-ho: “…e anam a Almenara e trobam totslos sarrayns leuat lalcayt del castel lo qual tenia per Zahen en que podia tenir tro a XX.homens stranys ab ells: e dixeren nos tots los sarrayns de la vila e del terme qui erenaqui quens retrien les torres abdues e lalbacar del castell e que ells combatrien ab nosen vna e que fosem segurs quels pendriem”.

Segurament, el text anterior de Jaume I no es mes que un reflex del concepte arap de la“asabiya”, o “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos deuna tribu o grupo étnico”. Els musulmans dÁlmenara sóferixen a combatre junt aJaume I, tots “en una” i li oferixen un lloc: “liuraren nos una casa que era mesquita”.En la Vall dÚxo, “exiren nos a rebre al peu del puig be cc. sarrayns ab gran alegria”.Quan entra en Paterna “exiren a nos tots los sarrains e les sarraines ab gran alegria”,sentiment que es repetix en mes llocs.

El baix grau díslamisacio dels “ayam” muladis de la poblacio autoctona valencianaque trobà Jaume I, (vore “La debil islamisacio de la “amma” o poble pla valencià”),els duria a una rapida conversio al cristianisme. Per aixo, entre la documentacio de la“Ordinatio ecclesiae valentinae”, hi ha testimonis que manifesten, que previamente iposteriorment a léntrada oficial del rei en Jaume, es produiren multitut de batejos:

“…quod predictus episcopus de Alberrezino…dabat indulgentiam, contirmaverat,baptizaverat et ordinaverat in ecclesia Sancti Vincentii”; “Quod idem episcopusordinaverat clericos, baptizaverat, confirmaverat et fecerat nuptias”; “Quodbaptizaverat, confirmaverat, et ordines celebraverat, et mortuos sepelierat”; “Quodbaptizaverat duas sarracenas”. Eixa rapida conversio, es voria “estimulada” per laconversio al cristianisme del sayyid Abu Zayyd, que havia segut rei de Valencia i que escasà posteriorment en una cristiana. Molts dels que havien segut els seus subdits,límitarien. Recordem tambe que Burns, referint-se a una epoca posterior, nos diu en lap 37 de “Moros cristians y jueus” que: “…els dominicans adjetivaren llurs conversionsvalencianes dient que eren prou considerables”, informant-nos tambe de que, en motiude les revoltes de 1276, hi hagueren verdaderes “colonies de conversos” en Sollana,Almussafes i Benifairo. Josep Torró, en “El naixement d’una colònia: dominació iresistència a la frontera valenciana”, nos diu que “…al regne de València, tenim moltpoques noticies de conversos amb terres pròpies: abans de 1276, per exemple, a penestrobem una referència a un cert Pere, neòfit heretat a Aldaia…”. Hauriem depreguntar-li al Sr Torro: ¿Qué no sap que els conversos prenien noms cristians? ¿Noveu que ad este li dien Pere? ¿Qué vol el Sr Torro que cada volta que es nomenara unpropietari de terres, li contaren ad ell tota la seua historia? Son els argumentsdesficaciats, destrellatats i destarifats dels acatalanats. Pero encara vorem mes raonsque motivarien rapides conversions i integracions dels “ayam” muladis valencians, en elnou regim cristià.

Tambe es cert, que hi hauria valencians, que encara que foren “ayam”, passarien peruna epoca de desubicacio que faria que pogueren tardar en incorporar-se a la novacivilisacio, en funcio del seu grau díslamisacio. Tambe podria influir la desconfiançaen léstabilitat de la victoria cristiana i la possibilitat de que es giraren les tornes.La realitat es que als acatalanats, els interessa presentar una realitat distorsionada, detebeo, a on nomes hi ha dos bandos: cristians i musulmans, es dir, bons i roïns.Lárgument de la pelicula que s´han montat, es resumix, en que els bons conquisten alsroïns, expulsen a la majoria ocupant el seu lloc, i esclavisen als pocs que queden,acabant, finalment, tirant-los a tots. No els fem cas. La realitat fon molt mes rica ivariada, resultant délla tant la nostra cultura com la nostra llengua valenciana.

ELS “AYAM” MULADIS VALENCIANS QUE PARLAVEN ROMANÇ (IV)


Seguint lárgument de lárticul anterior, i com a oposicio a la majoria dels “ayam” oindigenes valencians que parlaven en romanç (que es fusionaren en la nova civilisaciocristiana producte de la reconquista), anem a intentar descriure al grup de musulmansque no volgue integrar-se, aquells que en el temps tendiren a láïllament com a defensadúna cultura diferent, i que se nánaren com a conseqüencia del bando déxpulsio del22 de setembre de 1609. Son lúnic grup del que parlen els acatalanats intentantrefregar-nos-el per la cara de forma vergonyosament pueril.

En epoca de Jaume I, estariem parlant dún grup format fonamentalment pels “sarracenide natura” o “homens estranys”, de difícil integracio en la nova civilisacio, als que hihauria que sumar la part de poblacio muladi per als qui la seua religio, líslam, era unaspecte irrenunciable de la seua vida. Líntegracio déstos ultims, seria possible segonsel seu grau díslamisacio.

Si analisem la procedencia dels “sarraceni de natura”, esta seria variada i variopinta.Trobariem “sarraceni de natura”, descendents dels establits en Valencia des de fea centsdánys, aixina com dels que no durien tant de temps. Entre els que duyen poc de tempstindriem ad aquells que havien vingut dúnes atres zones de la Peninsula espentats per lareconquista, i estrangers com almoravits i almohades situats en llocs dirigents dálgunesciutats, pobles i alqueries. Els almohades havien segut els ultims, pero, per eixemple, el“Libre dels feyts” nos conta que lálcait de Biar “havia nom Muça Almoravit”.

En quant a léxtraccio social dels “sarraceni de natura”, si be es cert que en temps de laconquista musulmana, es llimitaven a lélit dirigent i a léixercit, Ahmed Tahiri, en“Las clases populares en al-Andalus”, nos conta que a partir del s X, es detecta unaproletarisacio de certa poblacio dórige no autocton, que passaria a formar part de la“amma” o poble pla.

Els acatalanats, solen traure a relluir, límportant numero de musulmans no integratsque fon expulsat de Valencia el s.XVII, retrotraguent eixa situacio a epoca de Jaume I,estenent-ho a tots els musulmans que residien en Valencia, sense diferenciar, entrenatius del territori i immigrats, entre distints “sarraceni de natura” (araps, almoravits,almohades…), entre “sarraceni de natura” i muladis ni entre muladis en distints grausdíslamisacio. Jiménez de Rada, coetaneu de Jaume I, parla en “De rebus Hispaniae” demusulmans de diverses nacions, cults i llengües “Et quia diversarum nationum varietasdiversitate morum, linguarum & cultuum discrepabant…”. Pero per als acatalanats, enl´historieta que s´han montat, aixo es massa complicat. Tots moros ¡…i s´ha acabat!

Anem a vore com límmigracio a Valencia, es precisament la que pot explicar la raoper la qual en temps de Jaume I devia existir una poblacio considerable délements dedificil integracio, formada per “sarraceni de natura” i muladis fonamentalistes. Per serimmigrats, es evident que no eren valencians.

No pareix dificil acordar que els musulmans que primer fugirien davant de la conquistacristiana serien aquells sense arraïls en la terra i els que anteposaven líslam a qualsevol

atra cosa, es dir els “sarraceni de natura” i muladis “fonamentalistes”. Tambe es facilconvindre en que per a emigrar llunt, per a fer un llarc viage, es necessiten diners, ientre els que no ne tenien, tambe hi havien “sarraceni de natura”. Sabem de musulmansque tenien possibilitats economiques per a emigrar al Magreb, com feu Ibn al-Abbar.Els qui vivien dúna economia de subsistencia, no es menejarien massa, i en tot cas hofarien per la contornada, necessitant com a minim dún cert temps per a arreplegar elsdiners que els permetera fer un viage mes llarc. Que alguns fugien ans de la conquista,nos ho conta Jaume I en la seua Cronica: “aquels qui hauien desemparat lo logar quisen eren fuyts”. Comprovem el contrast en aquells que el rebien “ab molta alegria”.

I ara passem a vore per qué molts déixos que se nánaren els primers dels llocsconquistats, acabaren “tancats” en Valencia com a conseqüencia del proces de lávançcristià.

La conquista de Saragossa fon lány 1118. El moviment migratori cap a Valencia,està assegurat, sent que a 10 dábril de 1129, Alfons el batallador, li comunicà al justiciade Saragossa que no deixara vindre a terres de Valencia a ningun musulma, sensepermis déll: “Et mando vobis quod non laxetis ullo moro ad terras de Balentia ire, etqui se fuerint sine mea carta…”. Bosch Vilá, en “El reino de taifas de Zaragoza…”,expon que: “Valencia será el asilo de los últimos refugiados de la Marca Superior y elarca donde serán llevadas las últimas representaciones de la cultura árabe en el valledel Ebro. Era Valencia –y en general todo el Levante- la única puerta de escape. Estaemigración fue importante y tuvo interés por su especial carácter y porque muchos delos emigrados fueron intelectuales, entre los cuales figuraban no pocoslibreros…Tenemos testimonios de que fueron numerosos los musulmanes aragonesesque pasaron a Valencia”. A continuacio de Saragossa, es conquistà Tortosa en 1148;Lleida en 1149; Terol, en 1171; Conca en 1177… Fins a 1238, molts dels“inadaptables” havien tingut temps de vindre-seń a Valencia, terra que ya era conegudaper la riquea de la seua agricultura, a on alguns serien ben acollits com a ma dóbra.

En léntorn temporal de la conquista de Valencia, hi hague una nova sacsada deconquistes. Cordova, es va conquistar en 1236, Albacete capitulà en 1241, Murcia en1243, Sevilla en 1248…Nomes quedava Granada que s´havia apoderat dÁlmeria. Elscristians havien tancat el rogle entorn de Valencia, i el temps que havien tingut per avindre-seń els musulmans que s´havien instalat aci, no el tenien per a anar-seń. Peruna atra banda, les condicions inicials que Jaume I havia “pactat” en els musulmans elseren prou favorables, per lo qual es reduien les raons per a emigrar de Valencia. Pertant, molts “sarraceni de natura” i muladis no valencians, es quedarien en Valencia.Tambe es quedaren, la part de la classe dirigent dálgunes ciutats, pobles i alqueries, quevaren subscriure pactes de continuïtat en el rei en Jaume.

Fins a este moment, unicament hem parlat de migracions i permanencies “voluntaries”.Es evident que no hem dóbviar els moviments forçosos producte de deportacionsindiscriminades dels “conquistadors” cristians, que tenien com a objectiu primordialléstabliment dúna societat feudal, que no es podia crear si no es furtava la terra alsseus propietaris per a agrupar-la en mans dúns pocs. En eixos moviments forçosos iindiscriminats tambe es vorien implicats “ayam” muladis poc o gens islamisats. Tenimléixemple de la documentacio corresponent a la delimitacio territorial del terme deSiurana de lány 1154. N’Amnecqa i n’Ustalbo, “…los quals foren de Siurana…”havien vingut a Valencia, segurament expulsats del seu poble. Per a procedir a fitar el

terme, els criden a Siurana, per “letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia”.Els noms de Amnecqa i Ustalbo, denoten un clar orige hispanogot. Segons Badia iMargarit, que pensa que “tothom ho acceptarà”, les reunions déstos musulmans en elscristians tingueren lloc parlant en romanç. No hi ha dubte de que es tractava de “ayams”expulsats.

Per al cas de Valencia, Josep Torró, acatalanat reconegut, reconeix en la p 89 de “Elnaixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana” que “elmoviment migratori instigat per les despossessions i les violències exercides sobre elcamperolat andalusí…”, acabava en “una redistribució de la población indígena alínterior del mateix regne” (Vore “La continuïtat pre i postjaumina de lesdemarcacions territorials”). Segurament, tant els que havien tingut possibilitats dánar-seń llunt de sa casa, com aquells que no l´havien tinguda, aprofitarien la minima ocasioper a tornar-seń a les seues terres, encara que fora per a treballar-les, fent gros ad algun“senyor” feudal.

La suposta “creuada” pel cristianisme dels senyors feudals, podia aplegar al desbaratque nos conta la “Vita Theotonii” de que Alfonso Henriques de Portugal fea catiusinclus als mossaraps, lo que posa de manifest que la religio no era mes que una excusaper a fer-se en les propietats dúns atres, per a obtindre bones rendes. Provablement elscristians autoctons, els nostres “valentini” que apareixen en la documentacio oficial delpleit eclesial per a la “ordinatio ecclesiae valentinae”, eren un inconvenient mes que unaalegria, per lo que s´havia dáctuar com si no existiren.

Pierre Guichard, definix els elements de lórganisacio socio-politica de la Valenciadábans de Jaume I de la següent manera: “…un aparato estatal relativamente débil,una aristocracia dirigente muy vinculada a este “aparato del Islam” y que no goza de“derechos señoriales” sobre la tierra ni sobre los hombres, y en tercer lugar, lascomunidades urbanas y rurales, propietarias éstas de sus tierras y fortificaciones,dotadas de una gran fuerza respecto al Estado.”

Els “conquistadors” que vingueren en el desig dímplantar en Valencia una societatfeudal que els omplira les boljaques, es trobaren en ciutadans lliures, de moltes ivariades condicions. Alguns, sense mirar pel, pretengueren esclavisar-los, intentantreproduir aci la seua societat. I barbaritats, ne feren. El rei en Jaume parà els peus adeixos “senyors” feudals en algunes ocasions. En unes atres els els pararem elsvalencians. Pierre Guichard nos diu que “Para Sanchez Albornoz y sus discípulos…lasociedad de la “reconquista” es esencialmente una sociedad de hombres libres”,preguntant-se “¿Cómo comprender que sea precisamente en esa frontera avanzada dela “formación feudal” donde se haya detectado las formas de organización social queparecen ser más típicamente afeudales de la Edad Media occidental?”. Yo li hoexplicare: la major part déixa societat acabà formada molt pronte, per valenciansdescendents díberorromans que estaven aveats a la llibertat. Una volta pagat el peageals “senyors” feudals, la major part dels quals se nánaren, els valencians déixa epoca,tornaren a posseir allo que era délls. Si els era necessari canviar de religio, aixo no seriaproblema per a una immensa majoria.

Els acatalanats de hui en dia, que sájoquen en les universitats, com si de “senyors”feudals es tractara, intenten atemorisar als alumnes que no combreguen en lo que ad ellsels agradaria que haguera passat. Coincidixen en els “senyors” aragonesos i catalans en

intentar la destruccio del poble valencià. En la veritat per davant, tambe els pararém elspeus.

EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS “AYAM” VALENCIANS (I)


En lárticul sobre “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç” hem parlatdel significat de “ayam” o “no arap”, hem vist la relacio llingüistica del concepte i hemconstatat que formaven el grup de poblacio mes numerós que inclus es reivindicavenfront als “sarraceni de natura”. En esta serie dárticuls vorem casos puntuals quedemostren que els “ayam” descendents dels iberorromans valencians parlaven en elromanç valencià o aljamia valenciana, orige de la llengua valenciana.

Es evident que anem a parlar del romanç de la poblacio autoctona i hem de saber queno tota la poblacio autoctona tenia el mateix grau dárabisacio llingüistica, el qualestava molt relacionat en el seu grau díslamisacio, sent que per a ser musulmà, s´ha derecitar el Corà que està escrit en arap. A mes, com en tota societat, existien classessocials. El poble pla (amma) era com sempre el mes numerós i treballava per amantindre, a base dímposts, a una classe alta formada exclusivament per funcionarisdún estat al servici de líslam. La llengua oficial déixe estat islamic era lárap i lapoblacio autoctona que volia ascendir en léscalafo social havia de saber parlar-lo. Peraixo, es impossible estudiar el tema del romanç valencià, sense coneixer ládscripciosocial dels parlants.

Vorem com el poble pla autocton parlava en romanç i comprovarém com el coneixieninclus les persones que formaven part de les classes mes altes. Aplegarém tambe als reiso governadors musulmans dels valencians que eren aljamiats.

Escomençant pel poble pla valencià o “amma” de Valencia, que com hem dit era elgrup mes numerós, estaria format en gran part, per persones que voldrien viure sensemes aspiracions i sense gens dínteres en arabisar-se per a ascendir de classe social.Dúna debil islamisacio, es previsible una debil arabisacio llinguistica, donada líntimarelacio entre llengua arap i islam. (vore “La debil islamisacio de la amma o poble plavalencià”). Si Ibn Baskual, dórige valencià, dia dún biografiat, i per tant “personage”important que recitava el Corà, que “es sospitava que léntenia”, podem imaginar-nosque el poble pla, descendent dels iberorromans valencians, segurament ni es molestariaen recitar-lo, per moltes mesquites que hi hagueren. I si ho feen, es mes que provableque no léntegueren.

Per a detectar cites que es referixquen a la “amma” o poble pla valencià, nos trobem enel problema de que els cronistes, gent de classe alta que es dedica a glossar als de laseua classe social, normalmente obvien inclus la seua existencia. I aço es aplicable acronistes tant musulmans com cristians. Per aixo, es mes facil detectar-los pels efectesde la seua presencia.

I els efectes de léxistencia déste poble pla arromançat, “sots senyoria de moros”, esposa de manifest quan es comprova que tota la toponimia romanica valenciana esanterior a la vinguda del rei en Jaume. (vore “¿Es catalana la toponimia valenciana?”).La seua accio es veu en lévolucio déixe romanç des del llati. (vore “El “mossarap” iles caracteristiques del romanç valencià prelliterari”). Ells son els responsables delsarabismes que existixen en la llengua valenciana, arabismes que anaren incorporant

durant molt de temps al seu romanç, aplegant a formar part consubstancial de la nostrallengua. Els qui no pensen aixina, es troben en el problema de que no entenen lapresencia de certs arabismes valencians en el llati del rei en Jaume (de 1255 a 1263),afirmant que “podría verse sustituido en muchos casos por léxico puramente latino”.(“Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I” d´ Antoni Biosca iBas), ni entenen la presencia dárabismes exclusius incorporats immediatamente a textsen romanç valencià. Ells son els responsables de la dialectalisacio de lárap perinfluencia dels distints romanços, i que feu escriure a Ibn Jaldun (1332 -1406), en “Al-Muqaddimah”, parlant de “los árabes de España” que “Todos los habitantes de aquellasdiversas regiones tienen por tanto, idiomas propios, que difieren de la lengua deMódar, así como difieren unos de otros”. (p. 1040 de “Introducción a la historiauniversal” de Elías Trabulse).

Es interessant coneixer que el mateix Robert I. Burns, lóbra del qual ha estatfonamentalment sustentada pel catalanisme, expon en les pp 325-326 de “Jaume I i elsvalencians del s. XIII” que no descarta la possibilitat de que “…les masses continuavenaferrant-se a un romanç degenerat: els meyspreats “rústics” del camp o dels poblets,les classes més pobres déxarici, els obrers o treballadors més baixos, socialment de lesciutats, pot ser els pastors, els joglars, els pescadors, i els mulaters”, dient délls que“Formaven un grup molt nombrós, i llur llengua podia haver sobreviscut en els sectorsmés remots i perifèrics de la vida social. Tancats i arraconats en llur humil aïllament,incapaços dúna comunicació real en àrab per tot alló que no fossen les necessitatsimmediates de la plaça del mercat, no haurien pogut ni servir de traductors ni seracceptats per cap dels dos bàndols en accions públiques de responsabilitat”.L’afirmacio de Burns podria subscriure’s, llevant lo del “romanç degenerat” que no sea sant de qué ve, tractant-se del romanç que va donar orige al primer sigle dór dúnallengua peninsular, la llengua valenciana i en el qual s’entenia perfectament tot el poblevalencià autocton, a mes dels araps instalats que l’anaren deprenent.

Anem a vore com eixa “possibilitat” apuntada per Burns no es tal, sino que es tractadúna realitat molt clara, que a catalans i acatalanats els interessa amagar.

Sent que de “ayam” o “no arap” ve la paraula aljamia, “ayamiya” o “llengua no arap”,que en el context peninsular es referix al romanç, tenim referencies a la llengua delpoble pla valencià, quan Ibn Buklaris en 1118, parla de la “agamiyya Balansiya” oaljamia de Valencia. A la mateixa llengua es referix el “Botánico anónimo de Sevilla”quan cap al 1100, parla de “láljamia de Valencia i Denia”. Esta denominacio de lallengua valenciana o del poble pla, que es mes coneguda per la cita de Jaume Roig queidentifica la llengua romaç del seu llibre “Lo Spill”, en aquella “de l’algemia / heparleria / dels de Paterna /Torrent, Soterna”, es detecta, en acabant de la conquista delrei en Jaume, als 8 anys de la primera referencia de “llengua valenciana” que tenim huien dia i que correspon a lány 1335. En 1343, un judeu feu de traductor dún musulmà,“…per tal com lo moro deya que no era aljemiat”, (AMV, MC, A-4, fol. 179 rº), posantindirectamente de manifest, que hi havien “moros” o musulmans que si que ho eren. Apesar de que la denominacio mes comuna de la llengua valenciana, entre la conquista ila primera mitat del XIV, fon abrumadorament la de “romanç”, estic convençut de quedeuen haver referencies a “aljamia” anteriors a la de la cita reproduida. Tambe forendenominacions usuals en esta epoca, les de “pla” i “vulgar”, les quals incidixen en el fetde que es tractava de la llengua del poble pla, “vulgo” o “amma”, front al llati o lárap.

Ad eixe poble pla o “amma” dels “ayam” muladis que no s´havien convertit, el varemconeixer en la vida diaria de la Cocentaina de mitant del XIII, bufant-se junt alscristians, negociant en ells, endeutant-se com ells, parlant, malaint i amollant frasesfetes en valencià… (vore “La falsa muralla de la llengua”). Molts d´eixos cristians enqui convivien serien pobladors anteriors a Jaume I, antics cristians o musulmans yaconvertits. Falta molt per investigar. L´inclit Ferrando afirmà que “…no es improvableque futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, (a onparticipa el poble pla), expressions en romanç…” Ara, si esperem que els acatalanatsnos ho diguen ¡anem aviats!

Hem dit que es dificil trobar cites que es referixquen a la llengua del poble “sotssenyoria de moros”. Pero no impossible. En el següent articul ne vorem alguna.

EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS “AYAM” VALENCIANS (II)


Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que nos parla en concret dela llengua o llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie”,escrita per Herbert le Duc de Dammartin, en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, queapareix com a “Gandie” en “La chanson d’Aspremont”, tambe del XII, vol dir Gandia,segons mantenen Brandin en “La chanson d’Aspremont, chanson de geste 12e siècle”;Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; ErnestLanglois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons degeste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en unrivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / DeSarrazins i ot de maint langage / IX.M. i sont par an estage”, que es podria traduircom: “Gandia es troba al costat de la mar / en una roca a on la terra es salvage / El seutesor son 30 castells / de sarraïns que entenen moltes llengües / 9.000 délls residixenalli”. Ovid Densuşianu, en “La prise de Cordres et de Sebille: chanson de geste du XIIesiècle‎”, nos diu que aparentment láutor no coneixia be Gandia pero pensa que algunsamics viagers, li haurien parlat de la “riche ville du royaume de Valence”. Es deduixclarament, que els viagers francesos havien comprovat que en la Valencia del XII esparlaven moltes llengues, lo que induix a recordar la definicio de la llengua valencianaque feu el català Eximenis dos sigles mes tart, quan digue que “… aquesta terra hallenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut çoque millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, heha presos los millors…”.

Els acatalanats oculten que en cantars de gesta francesos i occitans, trobem referenciesa Cervera, Burriana, Valencia, Cullera, Xativa, Benissa, Denia…, lo que posa demanifest un coneiximent i una mes que provable relacio, en moments en que lóccità-llemosi, adquiria caracter de llengua comuna de relacio o llengua koiné. Era la llenguadels trovadors, tan relacionats en els joglars, que interpretaven les troves, escampantcultura a nivell popular i que acabaren sent molt apreats per les classes dirigents. Puixbe, Bonaventura Carles Aribau, en la p. 166 del V. 2 de la “Biblioteca de autoresespañoles ‎”, nos diu que “La primera indicación que he podido hallar, acerca de losjuglares en España, se encuentra en la crónica general, en donde hablándose delcasamiento de las hijas del Cid con los condes de Carrión (que debió ser hacia el año1098), se refiere a que los juglares intervinieron en las fiestas celebradas en Valenciacon aquel motivo”. La Cronica del Sit, nos conta lo que fea Ibn-Yahhaf, rei de Valenciades de 1092, quan el Sit estava sitiant la ciutat: “Abenjaf estava muy orgulloso, edesdeñava mucho a los omes: e quando algunos se le yvan a querellar, deshonravalos,e maltrayalos: e estava como Rey apartado, e estavan con el trovadores, e losversificadores e los maestros, departiendo qual diria mejor troba”.

Seguirém en una referencia textual molt bonica de la llengua del “amma” o poble pla.Es referix a la llengua dels “ayam” o no araps, de la Oriola del sigle XII. “AbuMuhammad Abd Allah ibn Ali-al-Rusatí” (1074-1147), dÓriola, explica lórige de laseua “nisba” o llinage “Rusatí”, en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”. Comenta que“…Uno de mis antepasados tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman “rusa”…” (lliggas “rosa”, com “Turtusa”

es llig “Tortosa”, sent que en arap no existix grafia per a la “o”). Nos diu que fon unaespecie de malnom que li posà “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que letenía a su cuidado” (p. 273 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianoshispánicos” de Eva Lapiedra). Comprovem com la paraula “rosa”, era una paraula dels“ayam” o no araps de la Oriola del s.XII, que parlaven en la mateixa llengua de JaumeRoig, que en “Lo Spill” escriu: “Pobres e richs / han per egual / tots semblant mal /piguotes, rosa”. No crec de sobra repetir que Jaume Roig identifica la llengua en la queescriu el seu llibre “sera’n romanç” en aquella “de l’algemia / he parleria / dels dePaterna /Torrent, Soterna”, es dir, en el romanç de la llengua dels “ayam” o “no-araps”, en el romanç dels descendents dels iberorromans valencians, en la llenguavalenciana. Recordem tambe, que la primera cita de “valencianesch”, coetanea a les de“catalanesch”, sáplicava a una dona dÓriola que parlava “valencianesch”, en un juicelebrat en Menorca.

El tema de léducacio dels araps en dides no araps o “ayam”, era motiu de preocupacioper als “sarraceni de natura” o muladis de religiositat exacerbada. Abu l-Mutarrif ibnMutanna, cordoves que estigue un temps en la cort del rei de Valencia dÁbd al-Aziz,va escriure: “Pues ¿no es verdad que desde que empieza a oír uno de los hijos denuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye másque las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe… cuando seconvierte en un hombre, culminando su desarrollo, está en contacto con las taifascristianas pues les habla en sus lenguas, se esfuerza en conservar su idioma (de ellos),se ocupa celosamente de sus clases sociales y tolera sus costumbres…”.

Crec que una volta comprovada la preocupacio de certs musulmans, pel fet de que elromanç sésteguera entre “los hijos de nuestra nobleza”, havent observat a una dida “enaccio”, es interessant léstudi de la paraula “rosa”. El DRACV definix “rosa” com:“Taca redona de color rosa que ix en la pell”. Es paraula viva hui en dia. Catalans iacatalanats que tot ho furten i per no saber, no saben ni furtar, definixen “rosa” en el“Gran Diccionari de la Llengua catalana” en els següents castellanismes: “1.-Rubèola. 2.- dial Xarampió”. No cal dir que el nom de “Al-Rusati”, no era degut ni a la“rubeola” ni a la “pallola”. Pero en els temps que corren, podria ser que als escolarsvalencians els ensenyaren eixa barbaritat. No debades, en els cartells explicatius delprograma de vacunacio dels chiquets valencians, que escampa la Generalitat¿Valenciana?, estos ya no es vacunen contra la “pallola”, sino que ho fan contra elcastellanisme català “xarampio”.

En el següent articul, coneixerem ad alguns dels muladis bilingües, de classes socialssuperiors, inclus ad algun “sarraceni de natura”, que coneixien el romanç. Línevitablecontacte en el poble pla, els faria molt util el seu coneiximent.

EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS “AYAM” VALENCIANS (III)


En lárticul anterior hem vist als “ayam” del “amma” o poble pla valencià descendentdels iberorromans, que provablement coneixerien nomes unes quantes nocions basiquesde lárap, sent practicament unilingües. A partir dára, anem a parlar dels “ayam”muladis bilingües, als qui el coneiximent de lárap com a llengua oficial elspossibilitaria lácces a treballs de mes responsabilitat en léstat islamic, aixina com unascens en léscalafo social.

Del periodo sidià, tenim varies referencies. En la p. 189 del llibre “Chronica delfamoso cavallero Cid Ruydiez Campeador” (Victor Aimé Huber – 1853), dún text“con arreglo á la Crónica manuscrita del Monasterio de Cardeña”, a on segons lallegenda es trobaria soterrat el Sit, llegim: “…acordó Abenjaf de embiar mandado alRey de Çaragoça que los acorriesse, cuydandose que lo faria. E llamó un Moro quesabia Aljamia, e castigólo como saliesse de noche, en guisa que non lo tomassen losChristianos: e que se fuese al Rey de Çaragoça…”. Abenjaf es Ibn Yahhaf, de qui yahem parlat, que fon rei de Valencia des de 1092. Es dificil dubtar que eixe “moro” a quicrida Abenjaf, a mes dáljamia o romanç, coneixeria lárap.

La “Primera Cronica General”, nos conta que el Sit encarregà la guarda de “las torreset aquella puerta de la villa que el tenie” ad aquells que “fueran criados con los moroset fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et sus construnbres, et que por essolos escogiera et los pusiera en aquel lugar”. Havia de tractar-se de persones bilingües,coneixedores de lús de les armes, que “sabien” les “maneres i costums” musulmanes,lo que no implica univocament el seguir-les.

Quan el Sit es Senyor de Valencia, Ibn Bassam, nos conta en la “Dajira” que “en supresencia se estudiaban libros; se leían las gestas de los antiguos campeones de Arabiay cuando se llegó a la historia de Muhallab, quedó extasiado y manifestó su admiraciónpor ese héroe”. Encara que el Sit poguera tindre nocions dárap, sense dubtenecessitaria de valencians arromançats bilingües, que li feren díntermediaris.

Poc de temps ans de la conquista del rei en Jaume, trobem a dos valencians, Vidal iLlobell, fent negocis en Barcelona (Vore “Fantasmes “mossaraps” i antroponimiavalenciana”) Nomes pels seus noms pareix prou clar que no parlarien en rus. Es dificildubtar que la seua llengua seria el romanç valencià, encara que conegueren lárap.Pero qui nos mostra mes que de sobra als “ayam” muladis bilingües de Valencia, es elpropi Jaume I en la seua cronica. Vejam-ho.

En les negociacions per a la rendicio de la ciutat de Valencia, nos diu el rei en Jaumeque Zayyan li propon enviar-li a un natural de Peniscola per a parlar en ell. Vejam-ho:“Ali Albata, qui de Paniscola natural, que el nos enuiaria, e que parlaria ab nos” Elrei en Jaume ho acceptà i Ali Albatà ana a la cita. Diu el rei: “E quan fo vengut…”.Pero com el rei en Jaume no es fiava de ningu, per a sentir la proposta de Zayyan esqueden a soles ell, la reina i Ali Albatà: “sino tan solament nos e ella, e el missatge queera trujama”. No pot estar mes clar, que Ali Albatà, de Peniscola, parlava en romanç.

Don Pelegri li havia concertat una cita al rei en Jaume en lálcait de Cullera. Quan valéncontre de lálcait, este li envia “I sarray qui sauia nostre lati” per a dir-li queanulava la cita perque tenia febra. Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el PaísValenciano” reproduix la cita i es pregunta al costat de “nostre lati” “¿catalán?”,davant de lo qual, o nos explica Carmen Barceló si es que te coneiximent de que elmusulmà fora català, o que haguera assistit a algun curs dímmersio en català, o algunaatra solucio per a no pensar que a Carmen Barcelo li falta algun regonet. ¿Com es podiaparlar català en Cullera ans de que la conquistara Jaume I si el dogma “oficial” diu queel parlem perque ell el dugue? ¿No seria que eixe musulma parlava en idioma valencià?Estant en tracte el rei en Jaume en els musulmans de Villena, estos li envien la respostaa la proposta de negociacions, mentres es trobava en Biar. Diu el rei: “E a la nuyt ellsnos enviaren II sarrayns ab la resposta, e la hu daquels era latinat”. Proseguix: “Edonam a aquel qui era latinat C besants…”.

Com si el rei en Jaume ho haguera fet a posta, en la seua cronica está informant-nos deléxistencia de practicants de líslam que parlen en romanç, tant al nort, com al centre,com mes al sur del nostre territori. DÁli Albatà de Peniscola, està clara la seua faena detraductor entre dos llengues, perque se´l nomena especificament “trujama”, de lárap“turjiman” que vol dir “interpret”. Del musulma de Villena, es dificil dubtar que saberaarap, sent que va acompanyat dún atre musulma, que per lo vist, no coneix el romanç.Del de Cullera, nomes sabem que parlava “nostre lati”, i res indica límpossibilitat deque al seu entorn no es parlara nomes que en romanç.

En relacio als “trujamans” “tracmanys”, “torcimanys” o traductors, els acatalanats hanmontat un castell inexistent. Hem explicat les raons per les quals entre els musulmansen que es topetà Jaume I en Valencia, hi havia “sarraceni de natura” de totes les classessocials, que no sabien parlar en romanç, rao per la qual era menester un traductor. Peroeixos traductors eren en la major part de les ocasions uns atres musulmans o judeusvalencians. Tambe ne trobem, en noms cristians, tractant-se segurament de valenciansconvertits al cristianisme. Hem vist a Ali Albatà de Peniscola que fa de traductor per alrei en Jaume. En 1298, entre Mahomat Abenguabarrig, alcadi de la moreria de Valencia,i el judeu valencià Sammuel Abenvives traduiren al valencià la carta de poblacio de laVall dÁlfandec o de la Valldigna. En 1307, en Xativa, musulmans i judeus, actuavende traductors quan ensenyaven arap als dominicans per a que els fora mes facil convertirals que no sabien romanç. (vore “La falsa muralla de la llengua”). Carmen Barceló, en“Minorías islámicas en el País Valenciano”, nos mostra varies cites de lús de ladenominacio “aljamia” des del 1419 a 1423. En totes elles es precis traductor i ni undels musulmans que el necessiten era de Valencia. En la cita de 1419, resulta que quitraduix era “Farais de Bellvis”, provablement familia dels “Faraig de Belvis” que en1365 era alcadí de Xativa. Tots els traductors descendirien dels “ayam”, que haviendepres lárap per a eixir del “amma” o poble pla, formant part dúna mes alta classesocial.

No se pot dubtar i es evident, que els pactes de rendicio, les cartes pobles i en generaltots els documents oficials, es pactaren i acordaren entre classes dirigents. I la llenguaoficial dúna de les parts era lárap. El mateix Burns reconeix la possibilitat de que el fetde que els conquistadors dispongueren els tramits de les rendicions en arap, podia no sermes que una mostra de cortesia a lídioma oficial dels vençuts, encara que alguns déllspogueren parlar en romanç. En lo que hem vist i en lo que vorem, comprovarém comeixa “possibilitat” era la realitat.

En el següent articul constatarém que personages de les classes altes tambe coneixien elromanç, parlant-lo o entenent-lo, sent inclus que algun d´ells formava part del grup dels“sarraceni de natura”. I vorém com molts dels reis o governadors dels valencians queformaven part de la classe mes alta, eren “ayam” muladis, que parlaven en romanç.

EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS “AYAM” VALENCIANS (IV)


Anem a coneixer un poc a Ibn Yubair, que naixque en la ciutat de Valencia lány 1145i estudià en Xativa, muiguent en Aleixandria el 1217. Es fea descendir de la tribu dels“Kenanah”, dels primers conquistadors dÉspanya. Per a compendre de quin tipo demusulma parlem, es interessant el relat sobre ell, que consta en p. 400 de “The HistoryOf The Mohammedan Dynasties In Spain”. Havent-seń anat a Granada lány 1172,“Ibnu-r-Rakík” nos conta, que trobà un dia beguent vi al fill del governador, de qui erasecretari. A léducat oferiment del seu superior es negà, afirmant que mai havia tastat elvi, que com sabem esta prohibit pel Corà. No poguent en línsistencia del fill delgovernador, acabà fent-se 7 gots un darrere látre, rebent a canvi 7 gotades de monedesdór. Els remordiments li feren gastar-se tots eixos diners anant-seń de viage a la Mecai a uns atres llocs, tornant per aci una curta temporadeta, segurament per a arreglar lesseues coses, ans dábandonar per a sempre esta terra de perdicio. Precisament IbnYubair es conegut pels seus llibres de viages.

No hi ha dubte de que nos trobem davant dún personage de la classe alta, del grup dels“sarraceni de natura”. Es tracta, sense dubte, dún fonamentaliste musulma. I ara anem acomprovar com inclus eixe tipo de musulma, que havia naixcut en Valencia i haviaestudiat en Xativa, coneixia el romanç. Anem a comprovar-ho en el viage que feu aSicilia lány 1184, a partir del text del “Viaggio in Sicilia di Mohammed-Ebn-Djobairdi Valenza sotto el regno de Guglielmo il Buono”.

En el llibre, Ibn Yubair, conta lo que li pareix interessant de cada ciutat que visita. Enles “Memories de Trapani”, previament a embarcar per a tornar a Espanya, nos diu queSicilia es un “pais habitat tant per musulmans com per cristians, tenint els uns les seuesmesquites i els atres les seues iglesies”. Pero troba diferencies entre els llocs que visita.En les “Memories de Messina” troba que “els unics musulmans, que hi han, son ungrapat de persones de servici”, resaltant com a fet singular, que el rei Guillem dit “ElBo”, “llig i escriu en arap”. Quan està en la capital, Palerm, coincidint en el dia deNadal, visita líglesia dita del Antiocheno, dient délla que tenia “una frontera preciosa,faltant paraules per a descriure-la” Pero es en Termini (provincia de Palerm), quansucceix un fet important per al motiu de lárticul. Acabant de resaltar la “cortesia delshabitants cap als musulmans”, Ibn Jubair, nos posa en coneiximent de que entenia elromanç, quan escriu: “Un cristia que hi havia fora de la porta nos digue…”, i ans decontestar-li, “un atre cristia es prengue la molestia de respondre per nosatros”, de loque es despren, que inclus, alguns “sarraceni de natura”, comprenien el romanç.Segurament, no sent-li estrany el romanç valencià, no li seria dificil entendre el romançde Sicilia, del que ha resultat hui en dia el “siculu” o “sicilianu”.

Simonet, en el seu “Glossari”, troba que Ibn al-Abbar, que formava part de lálta classefuncionarial de la Valencia de la reconquista, coneixia el romanç, perque en la seua obralliteraria hi han expressions com: “En el lugar conocido por El Porto, que traducido alárabe quiere decir puerto”, (en relacio a la batalla que els catalans diuen del “Congostde Martorell”), o “Al-Pedex, que en Árabe se interpreta…”, o “Gatell es un vocabloayamí en forma diminutiva, que significa gatillo”. Per als qui pensen que “porto” o porti “Pedex” o peu, no son paraules del romanç valencià, han de saber que tant els escritors

cristians com els araps tendien a llatinisar el romanç. Hi han escritors araps que parleninclus détimologia llatina. Posarem com a mostra déste fenomen, que MichelZimmermann, en “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”, considera una mostrade dualisme llingüistic dels catalans la següent nota de 1141: “Accipitrum vel missorumqui vulgo dicuntur sparverii”. Es evident que el “vulgo”, no diria “sparverii” sino“esparvers”. Zimmermann aporta eixemples catalans de “castello” per castell.

Per a acabar, anem a comprovar que la major part dels reis o governadors del territorivalencià, una volta desaparegue el califat de Cordova, sabien romanç. Que hi havia reisi governants musulmans que el coneixien, nos ho confirma el poema epic provençal de“Rollan a Saragosse”, quan diu: “Un sarrazin entendet lo roman / aquest fon rey es hacnom Amalrant”, es dir que un sarrai que era rei i que li dien Amalrant, era entenedordel romanç. Carlos Alvar afirma que el tema del “Roldan en Saragossa”, ya era coneguten el sigle XII. Mes avant, el text nos parla de “Valensa”, com a ciutat de molt preu o“cieutat valhant” Sabent que en els cantars de gesta es mesclen fets i personages dedistints temps en funcio dínteressos variables, no seria déstranyar que el fet de parlarde Valencia com a “ciutat de molt de preu”, estiguera motivat per les varies voltes quedistints reis de taifes volgueren “comprar” Valencia a Alfons VI, a finals del s.XI,baratant-la finalment per Toledo.

Escomençant per la taifa de Valencia, sabem que Abd al-Aziz, que fon rei de Valenciades de 1021 fins que faltà en 1061, era net i cosi de reis de territoris cristians i netdÁlmansor. Per aixo sabia parlar tant en romanç com en arap. Abd al-Malik, un delsseus fills, fon rei de Valencia fins lány 1065, quan Valencia fon conquistada per Yahyaal-Mamun rei musulma de Toledo, ajudat per tropes castellanes. El rei de Toledo, posàcom a governador de Valencia a Abu Bakr, un atre fill dÁbd Al Aziz, que es declaràindependent nomes muigue al-Mamun en 1075. Eix any, tingue lloc un succesimportant per a comprovar que tots els membres de la dinastia dÁbd al-Aziz,emparentada en reis de territoris cristians, parlaven en romanç. Alfonso VI de Lleo iCastella havia venut Valencia a al-Moctadir, rey de Saragossa per 100.000 dinars. Quanvenia cap a aci, el rei de Valencia Abu Bakr, “…salió a su encuentro solo y sin armas,le hizo varias observaciones, y le habló con tal persuasiva elocuencia, que le decidió aabandonar su proyecto y a romper el contrato concluido con el rey de Zaragoza”.(“Recherches” de Dozy, T.I p 313). Quan faltà Abu Bakr lány 1085, el succei el seufill Othman, pero per poc de temps, perque lány 1086, Alfonso VI entronisà a al-Qadirex rei de Toledo com a rei de Valencia, aplegant a ser governador de Valencia, duranteixe periodo, el castellà Alvar Fáñez de Minaya. Faltava poc per a que escomençara elperiodo sidià que acabà en 1102.

Seguint per Denia, sabem que des de 1009-10 governà Muyahid, fill de mare cristiana,la que sense cap dupte, des de chicotet sempre li hauria parlat en romanç. A la seua morten 1045, el succei el seu fill Ali, que havia vixcut pres durant 17 any en Italia junt en samare, tambe cristiana (llengua materna romanç). Ali governà fins al 1076 en que Deniafon presa per al-Moctadir, just en el moment en que segons les “Memories del rei ziríAbd Allah”, “…abandonà la guerra en els cristians” (vore “Els cristians valenciansdes del 713 al Sit (II)”). Aplegà a importants pactes en “Ermesende”, comtesa deBarcelona, en qui es cartejà en llati. Tant per lo dit, com per la defensa dels “ayam”front als araps, que feu Ibn Garciya des de la seua cort, fa imposible dubtar de queDenia fon governada durant la major part del s.XI per governants muladis arromançats.

Passant al sigle XII, lú de març de 1145, Valencia síndependisà dels almoravits,prenint el poder precisament un descendent dÁbd al-Aziz que li dien Abu MalikMarwan. El mateix any, una revolta contra ell el va destituir, entrant en escena elsMardanis, familia de “ayam” muladis, que sense dubte parlaven en romanç. A lómbrade Ibn Iyad, un dels caps de les revoltes antialmoravits, entrà a governar el seu cunyat,Abd Al·lah, tio del que seria conegut com a rei Llop. Abd Al·lah va morir en la Batallade Chinchilla lány 1146, sent substituit pel seu nebot, naixcut en Peniscola, de nomarap Muhammad ibn Sad Ibn Mardanis, i conegut posteriorment com a rei Llop. La seuaproclamacio tingue lloc lány 1147, en morir Ibn Iyad. Fon governador de Valencia,Yusuf, el seu germà, a qui confirmaren els almohades a la mort del rei Llop lány 1172,eixercint el carrec fins a que faltà lány 1186.

Per a vore que els Mardanis eren muladis que parlaven romanç i que en la seuacancelleria s´havia de coneixer el llati, vorem, en cites, les relacions que mantingue.Començarém pels reis castellans. Quan Ibn Mardanis encara no era rei de Murcia, esreunix en Alfons VII i manté en ell un coloqui. Ho sabem per un diploma que diu:“…quando Imperator habuit ibi colloquium cum rege Valençie Medonis qui idem Lopat cum rege Murciae Abefamusco…”. En 1160, subscriu document com a vassalldÁlfons VIII: “Rex Lupus, uasallus regi Ildefonso, conf.”. Els “Anales Toledanos” nosdiuen que en 1167, es trobava en Toledo. “Entró el Rey Lop en Toledo Era MCCV.” Sipassem a la Corona dÁrago, sabem que Ramon Berenguer IV lájudà en 1151:“…quando comes Barchinonensis et princeps Aragonensis fuit in hoste et socorro adLop, rex Valentie super macmutos.” En 1168 subscrigue un acort en Alfons II:“Convenientia pacis et treugae inter Alphonsum II Aragoniae Regem et LupumRegem Valentiae et Murciae: anno MCLXIII”. Tambe mantingue relacionsinternacionals, sent que lány 1149 subscriu tractats comercials i de pau en lesrepubliques de Pisa “…inter regem Valencie Aboabdelle Machomet Abensat, quemdeus salves, et Pisanos de hac pace firmata…”, i Genova “…Lupus rex Ispanie de paceet concordia Ianuensius.”. Inclus el Papa “Alexander pontifex magnae et almaeRomae”, es dirigix “Ad Lupum regem Valentiae”, diguent-li “glorioso Valentiae regiLupo…”.

Les croniques musulmanes tracten al rei Llop de mal musulma, afirmant déll que liagradava parlar la llengua dels “ayam”. Es impossible dubtar de que els Mardanis eren“ayam” muladis que parlaven en romanç.

Hem vist que, entre la descomposicio del califat de Cordova i la reconquista de JaumeI, el territori Valencià tingue pocs “sarraceni de natura” per governants. En el sigle XIlímmensa majoria foren descendents de cristians que parleven en romanç, cosa que esrepeti durant practicament la mitat del sigle XII. I si ells el parlaven, no tindrien massainteres en evitar que deixaren de fer-ho els seus subdits.

La conclusio désta serie dárticuls es molt clara. La llengua valenciana es una llenguapropia del poble valencià, que te el seu orige principal en el llati vulgar parlat pelsiberorromans autoctons valencians, que la feren evolucionar tant baix dominaciovisigoda com musulmana, i que rebent influencies dúns atres romanços en formaciodúns atres territoris cristians en lépoca de la reconquista, esclatà en el primer sigle dórdúna llengua peninsular. El seu nom fon, es i sera el de “llengua valenciana”,denominacio que trobem hui en dia documentada per primera volta lány 1335, que s´hamantingut en el temps i que es la denominacio que correspon.

SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (I)


Una de les cites mes airejades pels acatalanats en el seu rebordonit objectiu dácabar enlúltim rasquit dáutoestima del poble valencià, es aquella atribuida a sant Vicent Ferrerque forma part del sermo XCVIII “Fferia Vª”, sobre “els bens que rebem per lestribulacions i dolors déste mon”, en el qual es llig: “Vosaltres de la Serrania, qui estatsenmig de Castella e de Cathalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català.La nostra vida es al mig: dessus es la gloria e dejus es infern...” (Sermo nº 7 del vol. IV“Sermons” de “Els nostres classics”. 1977. p 64)

Qualsevol persona normal que analisara la cita, voria que sant Vicent Ferrer parla dúna“Serrania” que es troba entre Castella i Catalunya, en la qual els seus habitantsnámollen una en castellà i una atra en català. Pareix dificil traure dáhi res déspecialque puga afectar als valencians.

Pero com els pobrets acatalanats van prou curts dárguments, resulta que no tenen mesremei que intentar traure suc dúna estopa i autoalimentar-se de maganches. El primerpas de la manipulacio es inventar-se que el sermo anava “...adreçat als serransvalencians”, sense que en el sermo hi haja el minim indici que puga dur ad eixaconclusio. (Ferrando dixit en “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”). Apartir de línvent, com sant Vicent diu que els habitants de la “Serrania” prenen “unvocable castellà e altre català”, ensomien en que sant Vicent Ferrer li diu “català” a lallengua valenciana. Uns atres en mes poca vergonya, que ya es difícil, desvarien i diuenque com la comarca de “Els Serrans” no fita en Catalunya, aixo vol dir que sant VicentFerrer afirma ¡que Valencia es Catalunya!, alcançant el destrellat cotes inimaginables.Al respecte hem de saber, que tant la delimitacio com el nom actual de “Els Serrans”,son producte de la “Proposta de demarcacions territorials homologades” que publicàla “Conselleria dÁdministració Pública” lány 1988, existint precedents en lespropostes de Felip Mateu i Llopis en 1933, de Emili Beüt i Belenguer en 1934, deSanchis Guarner en 1966… Actualment, el nom de “Els Serrans” conviu en uns atrescom “La Serrania del Turia” o simplement “LÁlt Turia”. No cal dir que transpondrellimits i conceptes del sigle XX al XV, nomes denota falta de neurones.

Si estudiarem línfima possibilitat de que fora certa línterpretacio dels acatalanatsproducte dúna imaginacio ben retorçuda, hauriem de saber que nos trobariem davant delo que en critica textual es diu “hapax legomenon”, que en grec vol dir “dit nomes queuna volta”. Nos ho confirma Enric Valor quan escriu que, “sólo un ejemplodocumentado poseemos de que aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua:fue un gran valenciano, San Vicente Ferrer quien lo hizo, en su famoso sermón a losserranos, a los habitantes de la serranía valenciana lindante con Aragón”. (“Paraulade la terra” Universitat de València 1998). Contestant als bacores que puguen pensarque sant Vicent Ferrer no conexia els llimits del Regne de Valencia o pensava que noexistia perque era Catalunya, haurien de saber que sant Vicent fon un dels 3representants del Regne de Valencia en el compromis de Casp, que junt a tres deCatalunya i tres dÁrago, decidiren la succesio de la corona dÁrago a favor de FerrandÁntequera, donant fi, segons els catalanistes, a límaginaria “dinastía catalana” de laque tant parlen. ¿Es creuran deveres que sant Vicent pensava que anaven 6 representants

de Catalunya i tres dÁrago? Informar-los, que sant Vicent digue de Ferran dÁntequeraen el sermo de sant Joan Evangeliste que: “…aquest rey tot es aragones e valencià…concebut fo en Regne de Valencia” ¿A on, a on? ¿En Catalunya?

I hem de saber, que un “hapax legomenon”, es precissament lo que en critica textual,posa en guardia als experts, obligant-los a un analisis en mes profunditat, deguent-seestudiar la possibilitat dérros de copia o de transcripcio, poguent inclus fer dubtar deláutenticitat dún text. En eixe cas, seria llicit pensar en la possibilitat de les“transposiciones de conceptos”, “alteraciones en el texto”, i “constante equivocaciónde las citas”, que Chavás trobà en els sermons de sant Vicent que estudià, i que atribuials copistes que actuaven “al oído... de lo que se oyó en el mismo sermón” (p.131 de“Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos” 1902). En la p. 193 de “Archives” (1850)de la “Société d'histoire du canton de Fribourg”, tenim el testimoni dún copiste,“Frater Fridericus”, que seguia a un “…famosus praedictor de ordine Jacobitarum,nomine magister Vicentius Ferrarii de Valencia…”, afirmant que “reportavi omnessermones quos tunc praedicavit, de ore suo, meliori modo quo potui…”, es dir queescrivia els sermons que sant Vicent predicava, de la millor manera que podia.

Front al proces dínvestigacio al que obligaria la deteccio dún possible “hapaxlegomenon”, línefable Ferrando, il·l·lustrissim academic de lÁVL i autor del pamflet“Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”, en acabant de reproduir la cita dela que parlem, exclama extasiat: “Sobra qualsevol comentari”. I es que per als nostresacatalanats “cientifics” de secà, posar-se a investigar, seria enfangar-se en un hort, a onnomes trobarien proves que invalidarien el seu dogma. Els ix mes rentable la mentira, laprepotencia i ládoctrinament.

Pero anem a vore com tot es mes senzill, perque el sermo no va dirigit als “serransvalencians” i per tant no es tracta dún “hapax legomenon”, quedant-se Enric Valorsense el seu unic “…ejemplo documentado…de que aquí se aplicase el nombre de“catalán” a la lengua”, falcant-se lo que consta en la tesis doctoral de Lluis Fornes, enla qual fent referencia al presunt “triomf del gentilici “català” com a nom de lallengua” del que parla Ferrando en el llibre nomenat diu: “En la mostra no trobem capliterat valencià que faça us del nom de llengua catalana”

Passem a contestar una primera pregunta ¿Existia en temps de sant Vicent Ferrer(1350-1419) un territori dit “Serrania”, que fitara en Catalunya i en Castella? I laresposta es afirmativa. “Serrania” era una de les tres governacions dÁrago desde 1348.Ho llegim en la p 135 del vol. 7 de “Anuario de estudios medievales” a on diu: “Desde1348, la procuración se sustituyó por tres gobernaciones que englobaban variassobrejunterías de Aragón: 1ª: Zaragoza con las de Zaragoza, Tarazona y Ejea, 2ª:Serranía con las de Calatayud, Daroca, Teruel, Ariza y Cetina, y 3ª: Huesca con las deHuesca, Jaca, Sobrarbe y los Valles”. Per la p 119 de “Aragón en la Edad Media‎”,sabem que Miguel Pérez de Zapata, fon governador de la “Serrania”. (ACA reg 953 fol70 v).

En segon lloc, ¿Tenim referencies valencianes déixa “Serrania”? La resposta torna aser afirmativa. El 13 dóctubre de 1335, els Jurats de la ciutat de Valencia parlaven de:“…la multitud de gents que de la Serrania e dÁrago son ya declinades econtinuamente declinen de venir a la ciutat e al regne…” (AMV; Lletres missives f.45v). Els Jurats, no poden ser mes clars. Si les gents de la “Serrania” venien a la ciutat e al

regne, es perque ni estaven en la ciutat, ni en el regne. Eren els “serrans” que entravenen la ciutat de Valencia per la porta “dels Serrans”. En conclussio: tornem a comprovar,que la “Serrania” de que parla sant Vicent, no es troba en el regne de Valencia. Com adalgu pot sorpendre que els jurats parlen de la “Serrania” i de “Arago” independentment,recordar les paraules de Jaume I que consten en el “Llibre dels fets”: “…exim nos deTerol e entramnosen en Arago”, es dir, Terol, que com hem vist formà partposteriorment de la governacio de la “Serrania”, no es “Arago” per al rei en Jaume.

Es interessant saber que la denominacio “Serrania”, perdurà en el temps. A 24 de maigde 1484, el sindic Garcés de Mamila, impugnava la jurisdiccio de línquisidor Soliverasobre Terol, perque “haec prouincia non est Regnum Aragonum”, es dir, que Terol noes del Regne dÁrago. Li diuen que eixa “provincia” te un nom, “quia vocaturSerrania”, afegint que “qui hic nascuntur et habitant non dicuntur nasci neo habitarein Aragonia, sed in Serrania”, es dir, “…que els qui aci naixen i habiten no diuenhaver naixcut i habitar en Arago, sino en Serrania”. (“En torno a la inquisiciónaragonesa” de P.M. de la Pinta) ¿Esta clar a quina “Serrania” es referix sant Vicent?

A continuacio, anem a demostrar que sant Vicent estava en eixa Serrania i no en elregne de Valencia quan predicà el sermo en qüestio. Vejam: El sermo esta datat “in finesermonis octabarum nativitatis sancte Marie”, que es correspon en un 15 de setembre,segons comprovem en la p 252 del llibre “Martirologio romano”. Tambe sabem que espredicà en “Fferia Vª”, que equival a “dijous”. Pero en principi, no sabem de quin any.En el llibre “La escritura transformada: oralidad y cultura escrita en lapredicación…”, hi ha un estudi de lítinerari de sant Vicent. Es sabut que la predicacioper la corona dÁrago i Castella, es concentrà entre el 1408 i el 1416. Podem descartaralguns anys en els que es te constancia dá on es trobava els respectius 15 de setembre.En 1408 es trobava en Perpinyà, en 1409 en Barcelona, en 1411 en Toledo i en 1413 enMallorca. En els anys que no sabem a on estava els 15 de setembre, acudim al“Perpetual yearly calendar”, comprovant que lúnic any en que coincidí “15 desetembre” en “dijous”, fon lány 1414.

Vejam a on es trobava sant Vicent en setembre de 1414. Sabem que a mitant de juliol,sant Vicent es reuni en Morella en el rei Ferran dÁntequera i el papa Lluna, per aintentar solventar el cisma en que es trobava líglesia catolica. Sanchis Sivera nos hoconta en “Historia de San Vicente Ferrer”: “De Daroca se dirigió á Morella, dondedebía reunirse con Benedicto y el rey, para tratar y discurrir sobre los mediosconducentes á la terminación del cisma”. El rei aplegà a Morella el 16 de juliol i elpapa Lluna el 18, alçant-se la reunio entre el 10 i l´11 de setembre, sent que per el“Epistolari de Ferran I dÁntequera” sabem que el rei encara es troba en Morella a 10de setembre, estant el 12 en Alcanyis, i que el 13 de setembre trobem al papa Lluna, ensant Mateu. (p 181 de “Cultura y prehumanismo en la Curia Pontificia del PapaLuna…”). Sanchis Sivera nos diu en la p 362 del seu llibre citat que “Después de lasinfructuosas conferencias…”, sant Vicent Ferrer “…marchó a Zaragoza entrando allíel 1 de Noviembre…”, lo qual es confirma perque “Scrita en Çaragoça a VII dies denoembre del any MCCCCXIIII”, el princep Alfons comunica al rei Ferran que “Stant irdimarts en la missa que maestre Vincent celebrave…”

I per tant, ¿A on es trobava sant Vicent el 15 de setembre de 1414? ¡Fora del regne deValencia, travessant per la historica “Serrania” que hem vist anteriorment, cami de

Saragossa! Lítinerari de 1414 el trobem representat en el mapa 14 de “La escrituratransformada...”. Ni oldre láctual comarca valenciana de “Els Serrans”.

Una conclussio rapida podria ser: ¿Quantes manipulacions mes estem disposts aaguantar els valencians désta recua dácatalanats indocumentats, que per a mes inriviuen dels nostres imposts? Un mege, un arquitecte, si sénganyen en la seua faena perla que cobren, encara que siga involuntariamente, la paguen. I estos que mentixen imanipulen a posta ¿Com pagaran el mal que han fet i que seguixen fent?

SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (II)


Hem vist que Enric Valor afirmava que “sólo un ejemplo documentado poseemos deque aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua”, referint-se a léixemple delsermo de Sant Vicent Ferrer comentat en lárticul anterior. Havent quedat evidenciatque la referencia a “català” del sermo no es referix en absolut a la llengua delsvalencians, resulta que els pobrets acatalanats ya no tenen ni una sola excusa quepressuntament els justifique la traïcio al poble valencià i la seua connivencia en certscatalans per a perpetrar léxpoli de la llengua i cultura valencianes.

I per a contribuir a lórgasme que eixos acatalanats senten cada volta que lligen laparaula “català”, els brinde una nova cita dels sermons de sant Vicent, a on apareix laseua tan lloada paraula: Fferia IIª: “Lo primer senyal de parais o de infern es parlamentde boqua. ¿E com? Digau. ¿En que coneix hom una persona de qual terra es? En lolenguatge, car si vos parlau ab hom estrany, en la lengua conexereu de qual terra es: siparla català ¡oo!, català es; si frances, frances etc....” ¿Qué els pareix als acatalanatsque sant Vicent Ferrer diga “homs stranys” o estrangers, als catalans que parlen català?¡A que els agrada! Segurament, a sant Vicent encara li haguera paregut mes extranyléxistencia de valencians que hui en dia diuen parlar en català. Podriem arribar mesllunt en línterpretació de la cita: Si sant Vicent, en este cas, es dirigix als valencians,(cosa que no es pot ni afirmar ni negar perque el sermo no dona indicis suficients per acomprobar-ho), estaria fent una clara diferenciacio entre el valencià i el català, per quantafirmaria, que un valencià, diferencia per la llengua a un “hom strany” català, com defet succeix hui en dia. Seguint avant en este sermó, llegim: “lo segon senyal esvestiment dels cors. Ya sabeu que en un altra manera se visten los catalans, en altralos ffranceses, en altra los angleses.” Segurament, als acatalanats els haguera agradatque sant Vicent haguera escrit: “ens vestim los catalans”, pero, es evident, que no podiadir ni escriure lo que no era cert, per mes voltes que se li vullga pegar al nano.

Sabem que la denominacio “Llengua Valenciana” es concreta per primera volta -demoment- en lány 1335, 27 anys mes pronte que la primera volta que es documentaléxpressio “llengua catalana” (vore lárticul “La denominacio llengua valencianadocumentada en 1335”). Tambe coneguem que Antoni Canals, en 1395, posà demanifest la conciencia de que valencià i català son llengues distintes, quan les confrontaen el “Valeri Maxim” escriguent: “...tret del llati en nostra vulgada lenga maternaValenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalanaempero com lur stil sia fort larch e quasi confus...”.

Donat que Sant Vicent Ferrer vixque en la mateixa epoca que Antoni Canals, resultariaestrany que no trobarem referencies a la llengua valenciana de sant Vicent. I per supostque existixen. Passats nomes que 36 anys de la mort de sant Vicent, Petrus Ransanus(1428-1492), teolec panormità, de lórde dels predicadors -com Antoni Canals-, vaescriure “De vita et gestis S. Vicentii Ferreri”. Petrus Ransanus escriu que sant Vicentpredicà a soles en llengua valenciana i que en tots els països léntenien: “quod solamvalentinorum lingua loquens dum populus docebat, ab Hispania, a Britinis, a Gallis, aGermanis, ab Italis singulis non minus intelligebatur, quam si natus in singulorum, qui

cum audiebat patria fuisset”. ¿Esta clar en quina llengua parlava sant Vicent? ¡En lallengua dels valencians, en la llengua valenciana!

Pero encara hi ha mes. No crec que hi haja molta gent que dubte de que sant Vicent i elseu germa Bonifaci Ferrer parlaven en la mateixa llengua ¿Quina? De Bonifaci Ferrer,es coneguda la cita de la “Biblia Valenciana” que diu haver-la traduit “de lengua latinaen la nostra valenciana”, cita de la que mes avant parlarém mes extensament. ¿No estaprou clar? Pero com alguns acatalanats pareix que volen delligar a Bonifaci Ferrer de laBiblia Valenciana, encara ne vorem un atra. En “Annales ordinis cartusiensis…” deLecouteulx, es troba la “Memoria pro fratrer Bernardo de Ribes converso domus ScaleDei Ordinis Cartusiensis”, escrita per Bonifaci Ferrer, prior dels cartoixans. En la p.275 “annus 1410” llegim: “Videte frater Bernarde, ego non sum camaleon qui vivit devento vel aere, ego non pascor talibus flatibus aurae; cuilibet enim satis est de fumoassumere unum austum De fum tot hom na prou de una golada, sicut dicitur vulgo innostra lingua Valentina”, que vol dir: “Vejau, germa Bernat, yo no soc camaleo queviu del vent i de láire. Yo no pasture en tals estats flatosos, sent-me satisfactori pendreuna exhalacio del fum. De fum tot hom na prou de una golada, segons diu el poble enla nostra llengua Valenciana”

¿Esta clar quina era la llengua de sant Vicent Ferrer i del seu germa? ¿Per qué elsacatalanats no nos presenten ni una sola cita classica dún valencià que diga parlar oescriure en llengua catalana? ¿Sera que no existixen? ¿Per qué totes les referencies quenos volen fer engolir no son mes que enredros i burdes manipulacions? (vore lárticulsobre “El dictamen de lÁcademia sobre la denominacio del valencià”) ¿No sera queels valencians mai hem parlat, ni parlem, ni parlarém en català, perque tenim la nostrallengua propia, que s´ha dit, es diu i es dira “Llengua Valenciana”?

Per a acabar, crec interessant analisar la frase en llengua valenciana de la cita deBonifaci Ferrer que diu “De fum tot hom na prou de una golada”. En valencià, si unapersona es vanidosa i li agrada presumir, li diguem que es un “bufó”, (li agrada“bufar”), o tambe que es un “flatos”, o que te molts “fums”. En Castello, encara estaviva léxpressio “tirar golades”, es dir, tirar un colp dáire des de la gola, en el sentit defanfarronejar. Pareix evident la relacio que establix la llengua valenciana en elsconceptes de vanitat, vent, i fum, coincidents en ser temporals, poc profitosos i molestsper als demes. Per a que comprovem lántiguitat de les nostres expressions, saber, queen llibre “El procés de Sueca”, referit a lány 1381 trobem: “Item per tal car lo dit enGuillem Bufó es verdaderament bufó e imfami, qui fa e ha fet e acostuma ferespectaculum e mostra de son cos, combaten-se tot armat ab galls, e en altra manerafaen tots escrimonis de sa persona per guanyar o haver I gall o altra poca cosa nosolament en amagat, mas en publich, en la plaça de la ciutat de Xativa”. Comprovemcom a Guillem Bufó, li agradava bufar en public del seu cos per a no res.

Catalans, catalanistes i acatalanats nomes bufen en caldo gelat perque no tenen res deque bufar. Per aixo es dediquen nomes que a manipular i a furtar lo que no es délls ique es propi del patrimoni del Poble Valencià. En arguments per davant i entre tots elsvalencians, els pararem de peus i mans i els posarem al seu lloc.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: EL TORRÓ


Es dificil dubtar de que un dels dolços caracteristics de létnologia valenciana es eltorro. No obstant, com alguns catalans estan prou torrats, han fet correr la fabula de quees tracta dún invent del XVIII, dún català que li dien Pere Turrons, -dá on diuen queli vindria el nom-, que junt en Pere Xercavins (¿inventor dels vins?) guanyaren unconcurs de pastissos lány 1703 inventant ¡el “turró”! (que no el torro). Este desficaci,léscamparen en el seu dia en “El libro gordo de Petete”, en la finalitat dénganyar alschiquets i satisfer a catalanistes i acatalanats de capacitat intelectual reduïda. Com essabut, els catalans diuen i escrivien “turró” (¿de Pere Turrons?), ans de perpetrarléxpoli a la llengua valenciana, tal i com es demostra en el Diccionari de Pere Labèrnia,publicat l’any 1865 en el qual llegim: “Turró: Pasta d’ametlles…”.

Destrellats a banda, s´ha de dir, que actualment s´ha generalisat la idea dún origemusulmà del torro. La seua semblança en el “alajú” de Conca, en el “cubbarta” sicilià,els dos definits per paraules dórige arap, o tambe en el “halva”, torro “de maná” o torroturc, podria induir ad eixa conclusio. Que la fabricacio i venda del torro era una activitatpracticada per musulmans ho demostra el fet de que per eixemple, en el cens de 1510trobem en “Lo loch de la Torre de Canals que es de Xativa” a “Borayan, torroner, fillquondam de Humaymat” (“El cens de 1510…”, de Rafael Valldecabres), o que en“Manoxuelo de romances”, de Gabriel Lobo de la Vega (1555-1615) lliggam: “CelínGazul con almendras / Audalla con miel y arrope / y con turrón de Alicante…”. Peropodria ser que la tradicio de fer torro siga anterior a lépoca de dominacio musulmana,presentant-se per tant com un atre element de continuïtat etnologica del poble valencià.Encara que siga rapidament, pot ser interessant parlar dún poc d´historia dels seus dosingredients principals: la mel i les armeles. Si parlem de la mel, hem de saber que esprecisament en Valencia, en Bicorp, a on es troba léscena mes antiga del mon, dúns5.000 anys a. C, en la que podem vore a una persona rodejada dábelles que ha pujat auna colmena per unes cordes, per a arreplegar la mel. Si parlem de les armeles, es sapque lármeler, originari dÁsia central, fon introduit en la peninsula probablement pelsfenicis fa mes de 2.000 anys. Pel treball de Ramos Folqués “La cerámica ibérica de LaAlcudia de Elche”, sabem que en excavacions arqueologiques s´han trobat“…granadas, almendras, huesos de aceituna, trigo y cebada, cultivos que aún persistenen los campos de Elche…”. Per tant, els ingredients principals per a elaborar el torro,existien en territori valencià des de fa mes de 2000 anys.

En el vol. 39 de “La Semana vitivinícola” (1952-1959), es llig que el pare Josep Belda,naixcut en Bocairent lány 1890, que fon director del Museu Arquelologic ProvincialdÁlacant, havia escrit una “obrita que se ha perdido en la noche de los tiempos”, en laqual “…Belda Domínguez decía que el “all i oli” como el turrón fue un invento de loscartagineses”.

La finalitat curativa ha estat present historicament en la mescla de productes basics. PerPlini el Vell sabem que distints ingredients es coïen en mel, quan llegim en el llibre 27de la seua Historia Natural “cum melle cocto”. Sabem que en el s. V es mesclavenarmeles i mel, sent que Celi Aurelià parlava de “amygdalas in melle”. El valenciàArnau de Vilanova, (1238-1311), escriu que els fruts oleaginosos no han de consumir-se

crus per no ser bons per a léstomec, recomanant que es confiten en sucre i mel. Elsautors de lédicio critica del “Regimen sanitatis ad Regem Aragonum” escriuen que“Sembla una referencia clara als torrons que, a través dels àrabs, van entrar a formarpart de la rebosteria mediterrània”. En el “Llibre de Sent Soví” valencià, del s. XIV, esparla dels “Torrons a malalts”. Encara en 1674 Jan Jonston, en “Syntagma universaemedicinae” trobava propietats curatives al torro quan escrivia: “Turiones quasitorrones a torrendo dicti, qui ex amygdalis dulcibus, avellanis, pineis contusis veltorrefactis, melle despumato exceptis parantur”. Antoni de Nebrija identifica “torro” enels llatins “Copta” i “Crustum”.

S´ha escrit molt en relacio a létimologia de la paraula “torró”. Corominas es decantaper un orige a partir de la idea de terra conglomerada o “terró”, que hauria canviat la “e”per la “o”, donant “torró”, sense descartar la possibilitat dún derivat del llati “torreo”.Respecte a la primera possibilitat s´ha de dir que en llengua valenciana, la terraconglomerada es diu “tarroç” no “terró”. Per una atra banda el canvi de “e” o “a” per“o” no està en absolut generalissat en valencià com en el català, que diu “fonoll” per“fenoll”, “rodo” per “redo” o “rostoll” per “rastoll”. Una tercera proposta que vadefendre lácatalanat valencià Germà Colón i contra la qual Corominas arremet en forçaadjetivant-la “rampoina”, es la que consta en el “Vocabolario delle parole del dialectonapoletano…” de 1789, que partix de que com en la festa de sant “MartinoTuronense”, els francesos mengen torró, es conclou que “dal nome della di cui patriaderiva appunto quello di torrone”. De totes estes teories, la unica que te trellat, es laque fa derivar “torró” del llati “torreo”. Ho confirma que en distints manuscrits defragments de la Biblia, molts dels quals son copies de la Biblia en llengua valenciana deBonifaci Ferrer, la traduccio del llati “pulentam” que consta en la Vulgata, es corresponprecisament en “torrons”, que es traduix en castellà com “grano tostado”, en francescom “grain rôti”, en angles com “roasted grain”, es dir, “gra torrat” (vore p. 81 del vol2 de “Homenatge a Josep Gulsoy”). Per tant, en llengua valenciana, els “granstorrats” son “torrons”, que poden ser armeles, avellanes… torrades. Curiosament, enel Diccionari de Carles Ros, en léntrada “torrò, turròn” diu: “En Valencia se nombraen pluràl, torròns…”. Tenim una construccio similar quan parlem de la coca de“armeló” que en este cas fa referencia a una certa cantitat dármela crua picada. Tambea voltes, “pulenta, pulentae, pulentam” pot tindre la connotacio de “picat”. Vegem pertant com la paraula “torró”, derivada de “torrar”, passa a formar part de lénormecantitat de derivats verbals acabats en “ó” que indivudualisen la llengua valenciana,com poden ser “esguitó”, “esclafitó”, “engrunsó”, “rentó”, “espolsó”, “arrapó”, “regó”,“paró”, “estufarró”… Segurament, no sera casualitat el fet de que mes del 90% delsespanyols en el llinage “Torró”, siguen valencians, segons es pot comprovar en lapagina del INE que informa sobre la “Distribución territorial de apellidos”.

La primera referencia coneguda de la paraula “torró” en castellà, es de lány 1423 i estroba en el “Arte cisoria” de Enrique de Villena (1384-1434), conquense, que vixqueuna temporada en Valencia, qui escriu: “Demás d’esto, turrones, miegados, obleas,letuarios…”. Uns atres escritors en castellà, relacionaràn el torró en Alacant. Lope deRueda en “Los lacayos ladrones”: “Comerme la libra de los turrones de Alicante”.Góngora, en “Romances”: “Lleuaré vna poca / de miel y manteca, / turrón de Alicante/ y vna piña buena”. Juan de Salinas: “Es dulce en extremo, y dura / más que turrón deAlicante”. Diego Álava de Viamont: “…después se vendrá a hazer como turrón deAlicante y, en secándose, quitar se a del fuego…” Cervantes, en la “Comedia famosaintitulada El rufián dichoso” escriu “blanco el pan, aloque el vino, y hay turrón

alicantado”. Martínez Motiño, “Cozinero Mayor” del rei Felip II, aclarirà conceptesparlant-nos de Xixona en el seu llibre “Conduchos de Navidad” escrit el 1585. Escriudels torrons que “Son famosos… El de “Xixona” es un compuesto de almendras ymiel… bien molido y mezclado… y, con su punto de cocimiento… Se hacen en“caldera”… y, también sobre “piedra”… como el chocolate “hecho a brazo”… “El de“Alicante” se hace igualmente en Xixona… y, la almendra no está molida, sinopartida… Fue grande mi sorpresa al ver que los Señores Príncipes, no solo conoscíanya el turrón, sino que dijeran lo comían todos los años en sus países, adonde iban avenderlo los xixonencos…” Quevedo nos posarà en coneiximent de la relació delstorrons en Nadal quan escriu: “Diciembre con navidad / Todas las pascuas refresca / yentre turrón y aguinaldos / cualquier dinero se abrevia”.

Com no podia ser dúna atra manera, els torrons tambe estan presents en la lliteraturadel sigle dór de la llengua valenciana. Per aixo, Jaume Roig, en “Lo Spill” nos parladels “codonys, torrons / he llepolies”. Els valencians sempre els hem relacionat en lafesta. El “Llibre de Memories” nos conta com a 9 dóctubre de 1493 “essentcosingerma del Sr Rey Don Ferrando gloriosament regnant, la dita Ciutat li trames siscabasos de cohets tronadors y sis plats de torrats y sis plats de torrons blanchs y sisplats de citronat, pinyonada, pasta real, marçapans, per causa de la dita festa”Acabarém fent un repas al vocabulari del torro, a partir de léstudi “El lèxic del torró aXixona” de Marisa Francés i Miralles (Quaderns de Migjorn 2). I nos tornem a trobar enels mal dits “mossarabismes”, que son paraules diferencials del romanç valenciàprejaumi com “corbo”, “llanda”, “gancho” o “rabet”. Trobem arabismes com“sucre” de lárap “sukkar”, com “alegria” (llavoretes que es gasten en pastisseria encatalà diuen “sèsam”), com “corfa” (de lárap “kirfa”), com “garbell” o “saranda”(de lárap “gilbal” o del persa “saranda”), com “tabaila” (post en les vores baixetesde lárap “tabayra”)… i un impressionant: “màquila”. “Treballar a màquila”,consistix en encarregar ad algu la confeccio del torro portant-li les proporcionsdíngredients i pagant el servici en una part del torro resultant. De lárap “makilaque” o“mesura”, un “maquiler” o “maquilero” es aquell qui treballa “a màquila”. Trobemvocabulari particular com “estorons”, “raors” (gavinets), “ruglons”, “sàrsules” (palesconcaves) “vergueres” (enreixat de fil dáram en vores de fusta per a escorrer la fruitaconfitada), “natanou”, “neu”… El “galló” que no el “grill” de lármela es trau de lacorfa. El torro pot fer-se en mel de “romer” i no de “romani” i un català no enten nichufa si li dius que el torro pot “revindre´s”, estar “correjós”, o “secallós”. Les classesdármeles que es gasten es impressionant: “mollar”, “blanca”, “castellet”, “comuna”,“desmai llarc i roig”, “llargueta”, “marcona”, “memorial”, “pestanya”, “planeta”,“rumbeta”…

Crec que en acabant de llegir est articul, es impossible mantindre la favada sobre la“teoria” de lórige català del torro, que a soles es una mes, de la montonada de mentires“cientifiques”, que els agrada escampar als adoradors de la secta catalanera.Comprovem com la historia i el lexic del mon del torro, nos parla d’un poble valenciàdiferenciat, que, descendent dels iberorromans valencians, ha tingut continuïtat durantles etapes de dominacio musulmana i cristiana.

Si a voltes es cert que “en diners torrons”, crec no enganyar-me si dic que no existixenprou diners en tot el mon, per a que els valencians deixem de ser-ho i de sentir que hosom. Que vagen llevant-se-ho del cap tots eixos que pensen que tot es conseguix endiners.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: EL FOC I LA MORT


Parlar de falles i fogueres es parlar del foc. El poble valencià ha tingut historicamentdes de sempre una especial veneracio pel foc, relacionant-lo en actes de festa i alegria.Podriem preguntar-nos, si este fet tant caracteristic del poble valencià, te alguna cosaque vore en els “reconquistadors” de Jaume I, o si es una caracteristica etnologica quete unes arraïls anteriors i molt mes fondes. Per a demostrar aço ultim, hauriem de trobarreferencies anteriors al sigle XIII. I anem a trobar-les, com a una prova mes de la falsateoria dels acatalanats que mantenen lánulacio i practica aniquilacio del poble valenciàanterior a la conquista. Demostrarém, una volta mes, la falsetat déixes premises.

En el s. XI, en una de les “refutacions” a lépistola que feu Ibn Garciya en defensa dels“ayam” o “no araps”, front als araps, lácusen de “adorar el foc”. (“The shuubiyya inal-Andalus. The risala of Ibn García and Five Refutations” de J. T. Monroe) Recordemque Ibn Garciya es trobava al servici de Ali de Denia.

La relacio de les fogueres en sant Joan, la trobem en ple emirat de Cordova,previamente al califat. El “Ulema” Sahnun (m 854), contestà a una consulta afirmant:“…ni es lícito hacer preparativos para la “ansara”, ni bañarse en ella, ni…a lascaballerías, ni encender fuego debajo de las higueras ni de otros árboles como tienenpor costumbre hacerlo los malvados y la hez de esta comunidad.”. Hem de saber que la“ansara” es la festivitat de sant Joan i que “la hez de esta comunidad” fa referencia alpoble pla, al poble autocton descendent dels iberorromans valencians, que es presentaenfrontat a la classe dirigent arap, que no compartia la costum valenciana de “adorar alfoc” la nit de sant Joan. Fernando de la Granja, en la p 139 de al-Andalus XXXV-1(1970), afirma que es “la primera referencia en textos árabes…sobre las hogueras dela noche de San Juán”. Es curios el detall de que el foc de sant Joan anava acompanyatde banys, com hui en dia.

Els experts fan derivar la paraula “falla”, del llati “facula”, que es al seu tempsdiminutiu de “fax”, que vol dir “antorcha”, les quals es feen com es sabut, a base defeixos (del llati “fascis”) déspart o llenya banyats en oli. I es en este significat en queque apareix la paraula “falya” en el “Vocabulista in arabico”, atribuït a Ramon Marti,en el qual es troba vocabulari del romanç valencià anterior a la conquista que haviasegut adoptat inclus per alguns “sarraceni de natura” que no el parlaven. Per aixo, donala “casualitat” de que la paraula “falla”, sinonim dántorcha o foguera, es documenta perprimera volta passada la reconquista de Valencia pel rei en Jaume. La trobem incluscom antroponim en el repartiment: “III jo. terre in alcheria de Huarat Falla…”. Lagasta el rei en Jaume en la seua cronica: “…e els sarrains lexaren dues falles encesesde foc…” o “…que en cada vna tenda faessen fayles”.

Tot nos dona a entendre que la veneracio pel foc i el seu us festiu ya caracterisava alpoble valencià anteriorment a la reconquista, encara que la major part de ladocumentacio que demostra línstitucionalisacio del fet, es documente en posterioritat.Que era una costum popular motiu dálegria, es confirma quan el 14 de maig de 1455,els jurats de la ciutat de Valencia escriuen a “lo senyor rey de Navar[r]a” diguent-lique en motiu del nomenament dÁleixandre VI, papa valencià, “foren fetes grans

alimares e falles en lo cimbori e en tots los campanars, torres e diverses casesd’aquesta ciutat, demostrans gran goig e alegria de la dita nova promocio”. En 1571 lapresa de la ciutat de Bugia pel “Sr Rey Don Ferrando”, fon festejada gastant-se centlliures déxtraordinari en “cohets, piules, tronadors y falles per la present ciutat”. I lesfalles actual anaren prenint forma quan, segons consta en el “Llibre de provisions de laFabrica de Murs e Valls” de lány 1576, es parla de “dos botes, que comprí, deu sous yuna carrega de argila pera posar los puntals y asentar les botes en sos bastiments yencendreles quatre nits; per tot, una lliura, deu sous”. Fa límpressio de que estes“botes”, feren el paper dels primers “ninots” de falla.

Com hem vist, parlem dúna especificitat valenciana, que es detecta en epoca dedominacio musulmana. La critica que trobem per part dels “sarraceni de natura” o perpart de muladis fonamentalistes de líslam, a eixe us particular del foc, nomes potinduïr-nos a pensar en que es tracte dúna costum anterior a lépoca de dominaciomusulmana. Hem comprovat la relacio del foc en la festivitat cristiana de Sant Joan,conseqüencia, sense dubte dún proces díncorporacio al cristianisme dúna tradiciopopular pagana anterior, i que nomes posteriorment, seria relacionada en festivitats delsantoral cristià.

I per tant, anem a parar de nou als iberorromans, dels quals substancialment descendimels valencians. Els ibers, era un poble que incinerava als seus morts, perque pensava queel foc despullava léspirit del cos, purificant-lo i reviscolant-lo per a ascendir al mon dela llum. El foc es relacionava en actes relligiosos, que anaven acompanyats de festa ialegria. La cerimonia acabava en banquets funeraris, ofrenes al difunt i dances en flautaarpa i tabalet. (vore p 231 de “Huellas del espíritu en la prehistoria castellonense”)Esta relacio del foc com a element purificador en relacio a la mort, considerada com unalliberacio del anima motiu de convits, danses i alegria, encara es trobava viva en elpoble valencià a principi del s. XX. Es tracta de la dansa “del velatori” o “del albaet” ode la “velà del mortichol”. La mort dún chiquet menor de set o huit anys era un actepopular acompanyat de musica balls i convits. Maricel Pelegrín, en “El Vetlatori delAlbaet en Valencia…” parla de la “…presencia de elementos precristianos, queconvergen con aquellos aportados por la invasión de los moros”. En lárchiu de Xativahi ha constancia escrita de celebracions de lány 1520.

Per a comprovar fondo i forma de lácte, reproduixc estrofes de la lletra queacompanyava la musica, arreplegades per María Teresa Oller en Montichelvo: “En estepoble s´ha mort / un angelet molt polit / pero no ploreu per ell / que ya ha acabat depatir… Quin goig mes gran que deu tindre / la mare d’este chiquet / perque s´ha pujatal cel, / i s’ha tornat angelet” o “Es un ball que es balla / En molta pau y armonia /Menjant cacau i tramus / I brindant en alegria” La tradicio, precristiana, no contava enels favors eclesials, per lo que Josep Tormo Julia, auxiliar del bisbe Mayoral, volguéprohibir la tradicio en el sigle XVIII, enviant una carta a lÁudiencia de Valencia en laque parlava de “…la bárbara costumbre de los bayles nocturnos con motivo de losniños que se mueren, llamados vulgarmente “mortichuelos”, no habiendo bastado paraexterminar los daños espirituales y temporales que de ello resultan…” LÁudienciacontestà a 6 de novembre de 1775 en el sentit de que “…se prohiben absolutamente lasmáscaras, y tanto de día como de noche los bayles con motivo de los Mortichuelos…”provocant gran malestar popular. La prohibicio no acabà en la costum, conservant-se,com hem dit, fins a les primeres decades del sigle XX.

Sent que hem acabat relacionant el foc en el ball, a on sájunten costums del poblevalencià dórige iber, continuarém parlant en un proxim articul dún atre “ball”caracteristic de la etnografia valenciana: la muixaranga. Vorem com la muixarangan note orige català sino al reves. Es la “mare” dels “castells” dels quals els catalans tantbufen en caldo gelat.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA MUIXARANGA


La muixaranga es un element tipic de létnologia valenciana que es compon dúna seriede balls i figures, que solen acabar en la formacio de torres humanes, i que en conjunto per parts i en mes o manco variacions, s´ha representat en distints pobles del territorivalencià. Encara que la mes famosa hui en dia es la dÁlgemesi, s´han conegutmuixerangues en Peniscola, Forcall, Titagues, LÁlcudia, Alzira, LÓlleria…

Es impossible dubtar de lórige pagà désta representacio. Hi ha qui explica lórige coma tecnica naixcuda per la necessitat dáplegar ben alt per a alçar fortalees i muralles oper a guipar des de llunt als enemics, en territoris que es caracterisen per ser plans. Eneste ultim cas, es conseguiria lo mateix que des dúna “torre” o “torreta”, dá on livindria el nom generic de “torres” humanes. Léspecialisacio en esta tecnica i la seuaespectacularitat podria haver induït a la reconversio com a manifestacio ludica a travesdels joglars. Posteriorment, serien assimilades i integrades en celebracions religioses.

Si nos preguntem pel seu orige en territori valencià, podriem enganyar-nos pensant enun possible orige català, atenent a la semblança de les “torres” de la muixaranga en enels “castells” catalans, que tant nos han refregat i sobre els que tanta caguera hanmontat, presentant-nos-los com el “summum” de la cultura popular catalana. Estarelacio de similitut, fon manipulada en el seu dia pels acatalanats, ¡com no!, aplegantinclus a adaptar la lletra de “Els segadors” a la musica de la muixaranga, pretenentconvertir-la en la image del catalanisme en Valencia, sent utilisada per a buscarlénfrontament entre valencians. Comprovarém com la tradicio catalana dels “castells”es ben curteta i dórige valencià, resultant que als acatalanats, de nou, el tir els ix perdarrere.

Per a indagar en el seu orige, es interesant furgar en létimologia de la paraula“muixaranga”. Hem de saber que es vocable inexistent en català, sent que ells parlen de“Moixiganga”, paraula que fan derivar de la “Mojiganga-Bojiganga” castellana, que alseu temps ve de, de “voxiga” o “vejiga”, es dir de “bufa”. La definicio castellano-catalana, du implicita una connotacio de “ridicul” i “extravagant” i s´ha de dubtar déixeorige, sent que la muixaranga, ni es ridicula, ni es extravagant. Per aixo, Joan Soler iAmigó, diu en la p. 451 de la “Enciclopèdia de la fantasia popular catalana” ‎, que lamuixaranga valenciana te un atre caracter: “sembla tenir un caràcter guerrer”.

Per una atra banda, hi ha qui fa derivar la paraula “Muixaranga” de lárap “moachain”que diuen que vol dir emmaixquerat. Esta etimologia preten relacionar el fet de que enpart de la representacio, es troba present una intencio dócultar la cara. Per aixo, enTitagues i Olleria el participants se la cobrixen en calces, en Algemesi porten unscapirots en orelleres i en LÁlcudia i en Alzira se la mascaren. Si donarem per bona unaetimologia a partir de lárap, aixo podria induir-nos a pensar en un orige valencià deltemps de la dominacio musulmana. Com a curiossitat, es interessant coneixerléxistencia en el Marroc dácrobates marroquins que realisen torres similars a lesvalencianes.

Pero encara podriem anar mes arrere analisant una semblança que podria serdeterminant. Resulta, que en euskera “Muxaranga” o “Muxaranka” vol dir precissamentmaixquera o emmaixquerat. (p 950 del Vol 28 del “Anuario del Seminario de FilologíaVasca Julio de Urquijo”). Esta hipotesis, en relacio a la teoria vasco-iberista, que tantstoponims i vocables valencians ha contribuit a aclarir, podria dur-nos a pensar que lamuixaranga podria falcar les seues arraïls ¡en temps dels ibers valencians!

En la revista nº 21 de “La bellota”, David Vidal i Sanmiguel escriu que “…els primersdocuments escrits que parlen de la Muixaranga es troben al segle d’or del PaísValencià (S.XV).” En relacio a les primeres cites historiques de les torres humanesvalencianes fora del territori valencià, hem de saber que es troben compreses en el dit“ball de valencians” o “bayle de valencianos”, o tambe “dança valenciana” o “danzade valencianos”, expressions que sálternen en unes atres denominacions descriptivescom dança o ball “de la piramide” o “de la campana”.

Léspectacularitat de la muixaranga feu que els valencians foren requerits per a la seuarepresentacio per tota Espanya. A banda de en Catalunya, hi ha referencies textuals de lapresencia de la “danza de valencianos” en els sigles XVI i XVII, en celebracions sobretot del Corpus, en Sevilla, Madrit i inclus en el Pais Basc. Déste ultim llegim:“disponese la danza de valencianos de Aoiz, de quenta de la ciudad y viene de visperapara medio dia y a la tarde sale por las calles y se le pagan 15 ducados”. Es curiossaber que en Sena (Hosca), fins a fa poc, uns dançants pujaven als muscles dúns atresfent una figura dita “torre” de la “Danza de Valencianos”.

I a continuacio anem a vore com la costum catalana de fer torres humanes no es mesque una copia dún element etnologic naixcut en terres valencianes. Els catalans quepogueren haver vingut a la repoblacio de Valencia, no dugueren eixa costum, perque eneixe cas, no nos l´hagueren tinguda que copiar. ¿O seria que seń vingueren a Valenciatots els que sabien fer torres humanes i en Catalunya no seń quedà cap? ¿No sera queestem de nou, davant dún fet caracteristic del poble valencià, que ha passat per damuntdels diferents governants i de les distintes religions oficials?

Escomençarem dient que hui en dia, als catalans que han estudiat lórige dels seus“castells”, no els queda mes remei, molt al seu pesar, que reconeixer el seu origevalencià. Aixina, en el llibre “El Penedès casteller”, llegim que “Sens dubte el ball delsValencians es un dels elements folklòrics més estudiats del nostre vell seguici popularpel fet d’ésser la gènesi dels actuals castells…”. Pero eixe reconeixement no els hasegut gens facil, resistint-se dolorosament a acceptar la realitat, posant en joc les teoriesmes destrellatades que a u li puguen passar pel cap. Aixina, Joan Bofarull i Solé, en elseu llibre “Lórigen dels castells”, nos parla de “La teoria que diu que el ball devalencians, en realitat, s´hauria dánomenar dels venecians…”. ¿De Valencians? ¡asant de que! O un atra, “…segons la qual el nom de ball de valencians no es referia alPaís Valencià, sino al adjectiu valent, per evolució del llatí…”, respecte de la qual diuel mateix Bofarull que “Lésforç és molt elaborat i meritori, però en cap diccionari nos´ha trobat aquesta accepció de la paraula valencià.” Encara hui, la resistencia aacceptar la realitat continua. Josep Bargalló Valls, llicenciat en filología catalana, quefon “Conseller d’Ensenyament” del Govern de la Generalitat de Catalunya, en el seullibre “La colla Xiquets de Tarragona…” aplegà al ridicul de dir que: “En el cas deValencians el nom del qual suggereix algun lligam amb el País Valencià, tot i queaquesta evidència no es pugui sustentar…”. O siga, que ya sabeu que deu ser molt

“cientific i filologic” que lévidencia de que els valencians som de Valencia, no es potsustentar ¡Mare de Deu, Senyor!

Per una atra banda, sent que la tradicio “castellera” catalana, es concentra en el triangulTarragona-Reus-Valls, deixant fora a Barcelona, cor del catalanisme, s´ha fet correr lateoria que busca lórige historic en uns gremis empobrits de Barcelona que no varentindre mes remei, per a celebrar el Corpus, que substituir els bultos de les roques -queels catalans diuen “castells”-, ¡per “castells” humans sobre carrosses en moviment! ¡lesbaquinades que caurien! Joan Bofarull nos parla de que en Barcelona “S´han localitzattres notícies dels segles XVII i XVIII…”, pero que “…nosaltres interpretem queaquestes figures representen dos passeigs de gegantets fets per algun ball devalencians”, davant lo que podem preguntar-nos ¿Seran tambe els jagants i nanos queixen en les festes catalanes dórige valencià?

I a continuacio, passem a vore les cites mes antigues que nos donen noticia de lapresencia de la muixaranga valenciana en Catalunya: En Tarragona, en unes actesmunicipals de lány 1633 es parla dúns valencians que ballen el “Ball de la piramide”.De 1687 es la cita que parla del “Ball de Balancians de Brafim. Gregori Rabada abnou compañs”. En 1692, els valencians representen la muixaranga de nou en Catalunya.Llegim: “Ni dexava de ser muy notado el que entre bueltas cruzadas y varias mudanzasformava una campana puestos sus danzantes de pies unos encima de los ombros deotros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshacer otravez la campana”. Les festes en motiu de la visita de Carles III a Tarragona lány 1706es tancaven en “un ball que dihuen de Valencians”.

Els catalans es troben pero que molt satisfets de la cita de Bràfim perque: “Molt aviat(1687) tenim una novetat destacable: el ball no és del Regne de Valencia, sino català(de Bràfim). Aquesta actuació representa un salt qualitativament important, peròcronològicament està barrejada amb noticies de balls que vénen de València, la qualcosa es lògica, perquè els catalans copien un ball que han vist recentment, i que tornaalgunes vegades més” En el llibre “Fem Pinya” dÉloi Miralles, trobem les preguntes:“No deu estar aquí lárranc del Ball dels valencians? No devien de ser els segadors dela Ribera els precursors de la forma en què es va poder adaptar la Muixaranga de lavora del Xúquer a la del Ebre?

Un tal Llorca, alcalde de Vilafranca del Penedes des del 1782 al 1786, relaciona el nomde “castells” en el de “ball de valencians”, parlant-nos de la seua incorporacio acelebracions religioses, quan escriu: “…que se extermine el uso de los Castillos en losVailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de talesbayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (entiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos paraandar delante de las Procesiones…”.

A mes de les proves que aporten les cites historiques hi han unes atres. En la p 16 delllibre “Els castells dels Xiquets de Valls” de Francesc Blasi i Vallespinosa llegim que“El notable músic i folklorista Francesc de P. Bové, en estudiar la indumentària delscastellers, opina que és més propia de les terres valencianes que del Camp deTarragona”. Llegim que “no va ser fins 1857 que començà a aparèixer la denominació“xiquets”, no únicament com eufemisme de Valencians”.

Pero quan un poble es copia un element folkloric dún atre, el resultat pot perdreléssencia inicial, “Passant dúna representació teatral, a una exhibició de força, auna emulació una mica circense. Eren les diferències donades per les distintesmentalitats de catalans i valencians. Pragmàtics i competitius els uns, imaginatius icreadors els altres.”, segons cita que podem llegir en la p 25 del llibre “L’Origen DelsCastells: analisi tècnica i històrica” I es que ¡aneu espai eh !, que sapiau que elscatalans no fan “torres”, ¡fan “castells” sancerets! Per a rematar, hi hauria que dir que ala definicio dels catalans com a “Pragmàtics i competitius” probablement falte la de“furtadorets”. I es pot entendre que qui no te, vullga furtar, com intenten fer en elsnostres classics en llengua valenciana, pero… ¿Com entendre als acatalanats valenciansque furten al seu poble per a caure agenollats davant dún atre ?

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: CONSTRUCCIONS POPULARS


Crec que no es pot dubtar de que la barraca es la construccio popular valenciana mesrepresentativa de létnologia valenciana. Encara que actualment el seu ambit s´ha reduïtpracticament a l´horta de Valencia, la seua existencia esta documentada alla a on estrobaven els materials basics per a la seua construccio, tant al sur com al nort del nostreterritori, aplegant inclus a Tortosa.

No deixa de ser curios, que la la paraula “barraca”, amaneix per primera volta enacabant de la conquista de Valencia, des dá on séxten a unes atres llengues europees.Antoni Biosca i Bas, la documenta llatinisada en la forma “Barracha-ae” en documentsdel rei en Jaume generats entre els anys 1255 i 1263. (“Aproximación a los arabismosen la documentación de Jaime I”). En relacio al seu orige i etimologia, no hi ha acortentre els entesos. Si Biosca i Bas la fa derivar de lárap “barga”, Corominas planteja lapossibilitat de que derive del prerromà “barra”. Vicenç M. Rosselló, en “Toponímia,Geografia i Cartografia” situa el toponim “barraca” com a “Toponim prerromà” de laRibera del Xuquer i “encontorns” (contornada), junt en Xeresa, Xaraco, Barig,Barcheta, Ivars, La Bega, Xuquer, Fontarda, Bernissa, avenc, i clot.

Contestem a la pregunta: ¿Existia la barraca en Valencia previamente a la vinguda deJaume I o nos la varen dur els “conquistadors”? Convindrem, en que si se pot demostrarla seua existencia previamente a la vinguda de Jaume I, dificilmente es podra mantindreque algu l´haja dut en eixa epoca.

Julian Ribera en “Ceremonias” II, en lápartat “Enterramientos árabes en Valencia”, p.261, parlant dún cementeri citat per Ibn al-Abbar diu que “El de las barracas no atinodonde estaría, bien que al decir de Abenalabar que estaba fuera de la puerta de laBoatella, presumo si se emplazaba allá por el final de la calle San Vicente, dondehubiese algunas barracas y justificase su nombre” El terme que gasta Ibn al-Abbar es“maqbarat al-jiyam”. De “al-jiyam” deriva la paraula “jaima”, que actualmenteidentifiquem en una edificacio textil mes o manco provisional. El Lane´s Lexicon, nosindica que eixe terme pot tambe referir-se a una construccio permanent, condicio quepareix exigible per a donar nom a un cementeri. El fet de que Ibn al-Abbar no gaste“barga”, podria induir a pensar en el possible orige prerromà propost per Corominas. Elrei en Jaume sentiria la paraula “barraca” en en boca dels “ayam” valencians o no arapsque parlaven en romanç, i la va adoptar com tantes atres.

Per una atra banda, esta molt clar que no foren els musulmans els qui nos dugueren latipologia constructiva de la barraca. Vitruvi, en el segon dels seus Llibresdárquitectura, redactats entre el 35 y el 25 a.C, es referix a Hispania quan parladédificacions de parets construides en glebes de fanc sec i en cubertes de canyes ifulles: “Alii luteas glebas arefacientes struebant parietes, materia eos iugamentantes,vitandoque imbres et aestus tegebant arundinibus et fronde… ut in Gallia, Hispania,Lusitania, Aquitania scandulis robusteis aut stramentis”. I si els romans se les trobaren,es evident que serien prerromanes.

Miquel Ramon Martí Matias, en “Una fundación de Valencia (Hispania): antítesis dela tesis actual”, reproduïx un fragment de ceramica iberica datat entre els sigles II-I ac,classificada com “Gran leves”, en el que es veu una escena de guerra que te lloc en laque podria ser la primera representacio historica de lÁlbufera. En límage, es constataléxistencia dúnes edificacions com les barraques, pero construides sobre palafits.Miquel Ramon Martí les compara en fotografies del s. XIX, quan encara existienbarraques sobre palafits en lálbufera. El paregut, realment impressiona.

Considere interessant parlar, encara que siga per damunt damunt, del vocabulari de labarraca. Trobem paraules dórige prerromà, llati i arap. Entre les prerromanes, trobemalguna tan extesa com “barandat”, probablement del celtic “varandā” que vol dirsubdivisio i no “envans” que es léquivalent en català. Tambe es prerromana la “barda”de la cuberta de la barraca. Trobem paraules en romanç, desconegudes pels caltalans,com bigues “anguileres”, “cadorses”, “galteres”… I finalment, topetem en arabismes,perque es evident que el temps que els iberorromans valencians passaren “sots senyoriade moros” no fon de bades. Els noms de les peces de palla i fanc inicialment sensecoure, es diuen “atoves”. Si estan cuites, son “atovons”. Les dos paraules provenen delárap “tawba” o “tuba”. La biga mestra que pot anar al mig es una “jassina” de lárap“ja’iza”que no una “jàssera” que han copiat malament els catalans. Les “llisseres” ocanyes grosses de la cuberta, es cusen en “feixcar” o cordeta déspart, de lárap“faxqar”. Sóbserva que el conjunt de terminologia no fa mes que confirmar unacontinuitat de poblacio i de llengua. ¿Hi ha algu que es crega que els pressunts “colons”catalans, obligaven als habitants de les barraques, a que els donaren una lliço devocabulari per a memorisar-la, abans de tirar-los de sa casa? ¿Quantes animaladesestarém disposts a soportar? Es interessant la relacio dels sistemes constructius de labarraca, en el dúnes atres construccions dárquitectura popular com poden ser les“seberes” o les “anguileres”.

Seguint en uns atres elements etnologics valencians i aprofitant léscena dáns de Cristde lÁlbufera, en la que trobavem construccions similars a barraques, es de destacar queun dels ocupants dúna de les barques de la representacio, intenta fugir dúna atra barcaque els acaça ¡perchant en una “percha”! Del llati “pertica”, recordem que Corominasdiu de la “ch” que per ser, “tan rarament pertanyent al fons primitiu del catalá, es unasenyal gairebé infal·lible que una forma o mot ens ve d’un llenguatge afí peròdistint…”. ¿Te por a dir que l´han furtada de la llengua valenciana? Quan el sistema depropulsio dúna barca de lálbufera es el motor, estes es solen dir “ravachols”, paraulaen la que tornem a trobar la “ch” tan odiada pels acatalanats. Si el sistema de propulsioes la vela estem parlant dún “llaüt”, que tambe pot anar per la costa dient-se “llaütcoster”, compartint espai en la “barca de bou”. Es interessant saber que la paraula“llaüt”, deriva de lárap “alúd” que vol dir “fusta”. Les veles de les barques delálbufera, tenen la particularitat de ser triangulars, nomenant-se de “vela llatina”, potser per evolucio de “vela a la trina”. Son veles caracteristiques per a embarcacionsllaugeres. Conegudes per romans i musulmans, convindrem en que dificilment lespogueren introduir els aragonesos, per no tindre mar, ni els catalans per ser practicamentdesconegudes i inexistents en Catalunya. Quan fa molt de vent, els nostres peixcadors,“pleguen les rissades”, “plisen” les veles en plecs menuts, fent “un glop” quan ladeixen a mija vela.

Tornant a les construccions populars tradicionals, podriem seguir per lálqueria. Delárap “al-qaryya”, no pot haver dubte de que es tracta del nom dúna tipologia de

vivenda que no nos dugueren els conquistadors de Jaume I. Es documenta per primeravolta en acabant de la “conquista”, fent-nos saber Antoni Biosca i Bas en“Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I” que es un delsarabismes que es troba en la documentacio llatina del rei en Jaume desde 1255 fins a1263 com “Alqueria-ae”, paraula que segur que sentiria de boca dels valencians en quees trobà. Tambe tenim “masos”, normalment en secà, encara que en Castello tambediuen “maset” a una casa d´horta. “Mas” o “masia” es una denominacio propia delterritori de la antiga Corona dÁrago, no exclusivament catalana, sent que en Arago elsdenominen “mases”. No disponc dínformacio que corrobore que la paraula i elconcepte de “mas” es poguera gastar en anterioritat a Jaume I, pero no seria déxtranyar.Tambe podriem parlar de les construccions en volta o en cupula de pedra seca, queaprofiten de racers de pastors i agricultors, ben distintes de les catalanes, sobre les qualsdiu Joan Amades en “Art popular, la casa”, que solen ser tan baixes que no cap unhome dret, podriem parlar dels riu-raus, de les coves, de les casetes i cases dúna, dos itres navades…

Es despren, que el poble valencià te una etnologia propia, producte de ládopcio decerts elements de les etapes historiques per les que ha passat i que han configurat unpoble diferent i diferenciat dels atres de tota Espanya. Als “sabudets” que volen integrarla nostra cultura etnologica en la dún atre poble, els donarém carabasses.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA PIROTECNIA


La pirotecnia, es dir, lús de la polvora en finalitat dóci i diversio, es una costum moltarraïlada en el poble valencià, que líndividualisa front als del seu entorn. Es dificildeslligarla del conjunt foc, fum i festa.

I correspon preguntar-nos, si es tracta dúna caracteristica “importada” pelsconquistadors que vingueren en Jaume I, o si es parlem dún atre element de continuïtatetnologica dels valencians descendents dels iberorromans que, cristians o islamisats,vixqueren en lépoca de religio oficial musulmana.

Es evident que lús de la polvora, a banda del seu us en caracter festiu, pot tindre tambeuna finalitat militar. Considere interessant fer un recorregut pels començamentsconeguts de la polvora per a us militar.

La primera cita que consta en una obra lliteraria en tota Espanya, de la qual es desprenlús de la polvora en fins militars, li correspon a un valencià, sant Pere Pasqual, i estroba en la “Biblia Parva”, llibre escrit a finals del s. XIII. Pere Pasqual nos diu que enel moment déscriure´l es trobava “pres en poder del Rey de Granada”, sent ell“religios e bisbe per la gracia de Deu de la ciutat de Jahen de Castella”. Sabem que el15 de març de 1298 es trobava pres en Granada per carta del papa Bonifaci VIII, queencapçalada per un “Episcopo Giennensi salutem”, li diu que “…qui te ac illos adRegem Granate aduxere captivos, sub cuius estis carcere miserabiliter mancipati”.Puix be, en la Biblia Parva trobem: “Empero com vos vets desparar una ballesta de tro,la qual tira una gran pilota…”, afegint que “…no podets entendre la manera com perlo fum es feta tan maravellosa obra”. Tro i fum, senyal inequivoca de la polvora. Eneixa epoca, Ismail I (1279-1325), era el rei de Granada.

Previament a la cita de sant Pere Pasqual, sabem que els musulmans ya havien fet un usmilitar de la polvora, perque Ibn Jaldun, nos conta que “Abu-Yuzef, sultán deMarruecos, puso asedio a Sidjilmesa en el año 1273; estableció contra ella máquinasde sitio como “medjanik” (una especie de catapultas de la edad media), “arradas” y“hendam” de nafta, que arrojan cascajo de hierro, disparando desde la cámara del“hendam”, con fuego encendido con “barud”, por un efecto asombroso y cuyosresultados deben ser atribuídos al poder del creador”. Ibn al-Baitar, ya havia citat lapolvora cap al 1240, en un obra de formules medicinals, donant al salmitre el nom de“neu china”.

Existix una “tradicio” que alvançaria lús militar de la polvora en la peninsula, al siti deNiebla en 1257, pero es una “tradicio” gens documentada. Posteriorment a la cita dePere Pasqual, Casiri, traduint a Abu Abdalla, diu que lány 1312, el rei de Granadadugue al siti de Baza “una gruesa máquina que cargada con mixtura de azufre ydándola fuego despedía con estrépito globos contra el alcázar de la ciudad” Poc mestart, en 1331, els jurats dÁlacant li enviaren una carta al rei Alfons en la que li dien quesácostava el rei de Granada duguent “moltes pilotes de ferre per gitar-les lla ius abfoc”. Es molt representativa la cita de la “Crónica del Rey Don Alfonso XI”, que fentreferencia al siti dÁlgecires diu: “Los moros tiraban muchas pellas de fierro que las

lanzaban con truenos, de que los cristianos habían muy grande espanto, ca encualquier miembro de ome que diese levábalo a cercén como si se lo cortasen con uncuchiello; e quiera que ome fuese ferido della, luego era muerto, e non avía cerugíaninguna que le pudiese aprovechar; lo uno porque venía ardiendo como fuego, e lo otroporque los polvos con que le lanzaban eran de tal natura que cualquier llaga queficieses, luego era el ome muerto”.

Lús del trabuc es troba evidentment relacionat en lús de la polvora. En un inventaridel castell de Sagunt de lány 1365 llegim: “Primerament foren atrobats entre losCastells e vila de Murbedre entre trebuchs e gins e brigoles entre xichs e grans XVIIItrebuchs”. En una de les relacions es parla de la municio de la ballesta: “les qualspilotes eren de ballesta de tro”. Mes tart, Eximenis (1340-1410), nomenarà la “ballestade tro”, en “Lo libre de les dones” dient: “…o a manera dúna balesta de tro quidespara ab tota la sua viguor…” i Antoni Canals (1352-1419), en “Scala decontemplacio” parlarà dúna “nau que corre al port ab totes les veles plenes o a manerad una ballesta de tro…”.

Pero els components de la polvora eren coneguts previament al seu us militar. Elschinencs, als qui tambe sátribuix línvent de la polvora, sent que la formula mes antigaes troba en el llibre “Wu ching tsung” de lány 1044, ya fabricaven anteriorment unaespecie de coets, en canyes de bambu, mes destinats a focs artificials que a tactiquesmilitars. El propi Roger Bacon, (1214-1294), a qui se li ha atribuit línvent de la polvoraen Europa, i de qui s´ha dit que segurament obtindria la seua formula de traduccionsllatines de llibres en arap, parla en el seu llibre “Opus Majus”, dún joc de chiquets, que“Meten en un tubo una cantidad de salitre, forzándola con una pequeña bala deltamaño de una pulgada, y la hacen reventar, produciendo un ruido semejante al queproduce el trueno, y del tubo sale una exhalación de fuego que parece un rayo”, lo quedemostra que els components de la polvora es gastaven per a jocs i festes, previamenteal seu us militar.

José Fernández Arenas escriu en la p 453 de “Arte efímero y espacio estético” que“La alquimia china se abrió paso hacia occidente a través del mundo árabe…Losárabes hicieron renacer en España los fuegos artifíciales en todas las fiestas,fabricando cohetes, bombas, tracas y luces de colores. No había festejo popular en elque no corriera la pólvora…”. Juan B. Perales, en “Tradiciones españolas. Valencia ysu provincia”, es referix a la tradicio “según las memorias recientemente descubiertasde los escritores arábigo-valencianos”, de les festes que feu el rei Llop en la ciutat deValencia, a la seua muller Sobeida i a sa filla Saida, arrepenedit per haver repudiat a laprimera en motiu de la traïcio que li havia fet el seu sogre Ibn Hamusk lány 1165.Perales nos parla de “Fiestas, músicas, iluminaciones…una especie de regatanocturna…con caprichosas luces de colores”. Tot allo tingue lloc en el Turia(¿precedent de les batalles navals que es celebraren posteriorment?), i podria ser laprimera referencia a disparades de castells de focs artificials. Resulta curios coneixerque en motiu déstes festes, el rei Llop, li regalà a la seua filla Saida el palau “de laSaidia”, dit aixina “…en memoria de nuestra hija Zaida su poseedora”. La continuïtatde la tradicio dels musulmans en lús de la polvora es comprova quan José FernándezArenas nos conta en el llibre citat, que en acabant de les conquistes cristianes,destacaven especialment els fabricants musulmans de polvora.

Cap al 1327, el jurats de la ciutat de Valencia, varen prohibir que dins dels murs esdispararen “fochs grechs”. El nom de “fochs grechs”, provenia dún foc que feen elsgrecs en una determinada formula, i que gastaven fonamentalment en lluites navals.En 1395, documente una cita en Vila-real en que es gasta la paraula “polvera” opolvora, per a usos festius. Diu: “Item… per una ma de paper d’Exativa que per 1osjurats…fon comprada per a ops de fer diademes per als postols (sic) lo dia delDivendres Sant, e per saffra per acolorar les dites diademes, e per polveres per alstrons…” (A. M. Vill., n.° 226. Cl. de Pere de Conques, de 1394 a 1395. Fol. 49 rº). Esinteressant coneixer que la primera documentacio de “pólvora” en castellà es deprácticamente cent anys mes tart, en concret de 1475, segons consta en el CORDE de laRAE.

En 1412, dien els jurats de la ciutat de Valencia que “Null hom no gos lançarcorredors ab polvora e foch per les carreres…”. En 1469 parlaven de les pirotecniesdient que “per quant esperiencia ha mostrat que les cases en les quals polvora, coets etronadors se fan e se tenen, stan a gran perill de pendres foch en aquelles…”. Larelacio entre trons i falles es veu quan a 14 de maig de 1455 els jurats de la ciutat deValencia escriuen a “Al molt alt e molt excellent senyor, lo senyor rey de Navar[r]a,lochtinent general del molt alt senyor rey” i li diuen que en motiu de la eleccio del papa“Calixte Terç” “…foren fetes grans falles e alimares…, ab gran colp de cohets”. En1571 la presa de la ciutat de Bugia pel “Sr Rey Don Ferrando”, fon festejada gastant-secent lliures déxtraordinari en “cohets, piules, tronadors y falles per la present ciutat”.Català de Valeriola (1568-1608), en la seua autobiografía, nos parla dúnes festes en“quatre nits de lluminaries y dos dies de bous”.

Com hem vist, la llengua valenciana te un ric vocabulari relacionat en la pirotecnia. Yahem vist referencies a “corredors”, “coets”, “tronadors”, “piuletes”… Corominesregistra la paraula “mascle” en relacions pirotecniques lány 1451. I de “mascle” ve“masclet” i “mascletada” De 1612 es la cita que parla de que “en casa lo señor donChristofol Frigola, dega y canonge, se feu un altar ab molt sumptuosa luminaria yempaliada, musica y masclets”. Tambe Corominas documenta coet “volador”procedent de lány 1459. Joan Esteve, en el “Liber Elegantiarum” nos parla dels “Coets.Fulgura sulphureis stupidas tolluntur in aures. Nec minus ex altis per lucida culminatemplis” i de la preparacio dún castell de focs artificials o artificiosos quan diu:“Aparellen fochs artificiosos, ço es fochs grechs en diverses magranes amagats”.

El vocabulari de la pirotecnia pot ajudar a demostrar el seu orige anterior a la conquistadel rei en Jaume. Si analisem létimologia de la paraula “coet”, Corominas senyala elseu orige “mossarap”, es dir del romanç valencià prejaumi, provinent dún “codet”diminutiu del llati “coda” dá on deriva el valencià “coa”, que no “cua”, en eliminacioposterior de la “d” intervocalica. De “coet”, “coetó”, i encara tenim coets “borrachos” icoets “chiuladors”, dórige i fonetica exclussivament valenciana. La paraula “traca”,podria derivar de lárap “matraqah” que vol dir “martell”, lús del qual produïx un sorepetitiu com el de la traca, i que es troba evidentment relacionat en el valencià “trac” otoc de campana: “…acabats los tres trachs, apres dún miserere, començaren a tocarmolt a spau…”. Els valencians encenem els trons de la traca per la “mecha” i no per el“ble”, una volta units el trons per el “estopí”. Si parlem de la “canterella”, o tro mesgros que un masclet que es dispara al final dúna traca, comprovem la presencia delsufix diminutiu –ella, que sabem que formava part del romanç valencià prejaumi, sentque en el “Takmila” dÍbn al-Abbar trobem referencies a “Vilella”, diminutiu de “vila”.

(vore “Note sur la localisation du cháteau de Vilella”). Moltes paraules acabades en “-ella”, son genuines de la llengua valenciana i inexistents en català com per eixemple“escampella”, “morella”, “gamella”…, o les classes de raïm “negrella” o “ferrandella”,o plantes com la “tramella” o la “vidriella”…

La mescolança de vocabulari exclusiu prejaumi en vocabulari dórige arap, dona contedúna activitat que ya era fruïda i gojada pels descendents dels iberorromans valenciansen qui es trobà Jaume I, podent concloure en que láficio a la pirotecnia del poblevalencià, es una atra de les manifestacions etnologiques que l´han caracterisat iindividualisat historicamente dels del seu entorn, com ara. Aixo demostra, junt a moltesproves mes, una continuïtat del poble valencià pre i postjaumi, que els tracamandanes ienredradors dels acatalanats séncaboten en negar.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA PILOTA


Un dels elements que caracterisen al poble valencià en relacio a uns atres pobles veïnses el deport de la pilota, en la modalitat coneguda com a “Pilota Valenciana”, deportnacional valencià.

Correspon preguntar-nos si es tracta dún element etnologic dut pels “conquistadors”de Jaume I, o si mes be, els dits “conquistadors” es trobaren en un poble valenciàdescendent dels iberorromans, que ya jugava a un joc particular de pilota.

El dogma dels acatalanats nega tot fet de continuïtat entre el poble valencià pre ipostjaumi, lo que els obliga a afirmar que es tracta dún joc o deport importat pelsnobles “conquistadors”, encara que no nos aclarixquen ni per qui fon dut, ni dá on eldugueren. Per aixo, en la p 842 de la tesis doctoral “El monestir i la mesquita” llegimque línici del joc de pilota ha segut calificat pels “sabudots” acatalanats “com un jocurbà i cristià, practicat de manera preferent per la noblesa del país”. Vorem comparlem dún joc que tant en els seus inicis com ara es caracterisa precisament per serpracticat pel poble pla, comprovant la falsetat de dir que era un joc cristia.

Es significatiu que Corominas escriga en el seu “Diccionari etimologic” (vol IV p541), que el joc de pilota es un joc valencià, “sense gaire precedents ni ecos en elPrincipat”, cosa que podiem presupondre, perque d´haver existit en Catalunya, la seuadesaparicio denotaria una total falta dárraïls populars. Les escasses cites que esreferixen al joc de pilota en Catalunya, es deuen a una segura influencia valenciana. Enidentic cas estem, si parlem dÁrago. En relacio a un possible orige occità o frances, esinteressant coneixer que Albert de Luze, en la “Magnifique Histoire du jeu de paume”(1933), pensa que el joc de la pilota, fon introduit en la peninsula pels musulmans. Peroanem a vore com aixo tampoc es de veres i el joc de la pilota valenciana no es mes queun atre element etnologic valencià dórigens que es perden en els inicis de l´historia.

Es dificil trobar ad algu que no reconega que la cultura grecorromana escampà perEuropa determinats jocs de pilota a ma. Per posar un eixemple, citarem a Seneca que en“De Beneficiis” escriu que “Si cum exercitato et docto negotium est, audacius pilammittemus; utcumque enim uenerit, manus illam expedita et agilis repercutiet…”, volentdir que “si es juga a pilota en un expert, podem llançar-li-la com vullgam, perque nosla tornarà agilment en la ma”. Curiosament, Llorenç Millo ha parlat de la modalitatromana del “Harpastum” com a lántecessor del “Raspall”. Podriem pensar en laconfluencia de jocs de pilota romans i prerromans, si atenem a que en relacio a laparaula “Galocha” que dona nom a una atra modalitat de Pilota Valenciana, Corominasdiu que “no és desenraonat” un orige prerromà de la paraula, procedent dún“galòxina” en un significat relacionat en les mans. Podria ser que les distintesmodalitats de Pilota Valenciana tingueren el seu orige en la cultura resultant de la fusioiberorromana. Aixina com el joc “a llargues” es juga de forma pareguda en uns atresllocs, no existix res paregut a la modalitat de “Escala y Corda”.

Que el joc de pilota existia en la peninsula, faltant poc mes de mig sigle per a línvasiomusulmana, ho demostra el fet de que sant Isidor de Sevilla, escriu sobre ell, explicant-

nos que el nom de “pilota” ve déstar plena de pels: “Pila proprie dicitur quod sit pilisplena”. Afig que tambe es diu “esfera” de ferir o colpejar: “Haec et sfera e ferendo uellferiendo dicta”. Parla de jocs com la “trigonaria” i la “arenata”: “Inter speciespilarum sunt trigonaria et arenata” (Isid. Orig. 2.18.69)

No te ningut trellat pensar que el joc de la pilota es pergue entre els descendents delsiberorromans valencians, simplemente perque els seus dirigents profesaren líslam, operque alguns délls s´hagueren fet musulmans. No hi ha ninguna prohibicio en el Coràrespecte del joc de pilota. Per una atra banda, sabem que tambe els musulmans elconeixien i el practicaven, perque per eixemple Avicenna o Ibn Sina, (980-1037), elnomena en la seua obra “Al Qanûn fi Al-Tibb”, diferenciant entre “pilota gran ichicoteta”, dient textualmente: “…et cum pila magna et parva” segons la traducciodéixa obra al llati, que du per titul “Canon Medicinae”. Maimonides, naixcut enCordova lány 1135, escriu en “Aforismos médicos…” que “La mejor clase de ejercicioes aquel que cansa el cuerpo mientras que endurece el alma, haciéndola feliz, como porejemplo la caza, o jugar con la pelota.”

Al poc de temps de la conquista cristiana de Valencia, trobem una primera referencia ala Pilota Valenciana que coneguem pel croniste dÁlcoy Sanchis Llorens, qui, en “Lestres placetes del primer raval” (“Ciudad” Alcoy 2-IX-1980), nos informà de que passatlátac que feu al-Azraq contra Alcoy lány 1276, sálçà una muralla en forma dárc queformava tres placetes, una de les quals es nomenava placeta “del Jugador de Pilota”

El valencià Arnau de Vilanova (1238-1311), recomanà a un atre valencià Jaume II, en“Regimen ad regem Aragonum”, sobre els eixercicis o deports que eren apropiats per aun rei, dient-li que havia de triar-los perque la dignitat real havia de mantindre´s sempreilesa, afirmant que jugar a pilota o a jocs pareguts de brega no era propi dún rei, perquemenyspreava la seua persona i fea mal a la cosa publica: “Illa tamen in propositospecies motus ad exercitium eligi debet per quam semper illesa permaneat regalismaturitas et honestas. Qua propter ludus pile aut talis aut lucte cum coetaneis nullomodo regi congruit quoniam personam ipsius contemptibilem reddit et istud publiceutilitati nimium derogat”. Dona límpressio de que per a Arnau de Vilanova, el joc de lapilota no era precisament propi “de la noblesa del pais”, desaconsellant-li´l al rei.Segurament, lélevada posicio social dÁrnau de Vilanova, li faria no vore en bons ullsun deport popular en el qual es creuaven apostes i que no sempre acabava en pau. En unatre ambit, Alfons X dia a los “perlados” (per prelats) que “…non deuen jugar Dados,nin Tablas, nin Pelota, nin tejuelo…” (Partida I, Título V, Ley LVII)

No obstant, sant Vicent Ferrer (1350-1419), que per necessitat havia déstar mes propdel poble pla, situà al joc de pilota, en un dels seus sermons, entre els jocs permesos:“Podeu jugar hun poch als jochs permesos; al palet, a la pilota, al dart, a laballesta…”

Léxtensio popular del joc de pilota pels carrers de pobles i ciutats, feu queescomençaren les prohibicions. El 14 de juny de 1391, els jurats de la ciutat de Valenciavedaren “jugar dyns los murs de la dita Ciutat a joch de pilota…”, justificant-hoperque en el joc “se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Deu edels sants e diverses injuries de paraula e fet a les gents anants e stants per los carrerse plaçes de la Ciutat”. El dia 15, els Jurats afigen als motius que “…tots carrers e totsdies e hores los eren bons a tal joch”. Pero la prohibicio tingue una forta reaccio

popular. Els Jurats nos conten que sájuntaren “una companya dómens de paratge ealcuns dáltres”, dient que “…puxs lo joch de la pilota los es vedat, que jugaran a laxoqua e altres jochs de garronades, e, si tot los fall, arredolaran pedres a les camesdels passants…”. No conformes en aixo, per la nit, “anaren de carrer en carrer cridanab veus contrafetes, e desonran e vituperan e difaman molts del consell, en general e ensingular, e altres, axi homens com dones”, anant a casa dels jurats dien-los “cornuts”.Les prohibicions han segunt constants en l´historia. Per eixemple, en Gandia, ne tenimdes de que Alfons el duc de Gandia (1358-1424), manà que “…nul hom de qualsevolestament e condisio sia no gos o presumexca jugar a ningun joch de pilota”, tant“…dins los murs de la dita vila ne en la Vilanova”, lloc est ultim dássentament deconversos, fins al bando de 1840, pel qual lájuntament de Gandia prohibia que chics ichiques juguaren pel carrer a pilota “…baix pena de quatre reals de velló que pagaranels pares per los fills i els amos per los criats”. Les prohibicions eren contestades pelpoble satirisant els motius aduïts per les autoritats, per als qui qualsevol excusa erabona, com es pot comprovar en esta cançoneta popular: “En Valencia han fet un bando/ que no juguen a pilota / que una uela s´ha mort / del susto dúna granota”.

Si continuem en cites historiques, es evident que alguna mencio a la Pilota Valencianahaviem de trobar en les obres lliteraries protagonistes del sigle dór de la llenguavalenciana. Per aixo, en “Lo Proces de les Olives”, el “Sindic del Comu delsPeixcadors” replicà a Jaume Gaçull, dient-li que: “En joch de pilota podeu l’avantatge/ donar al qui jugua”.

Léxtensio del joc entre totes les classes socials i les prohibicions de jugar al carrer,motivaren que fonamentalment les classes altes en possibilitats economiquesconstruiren “trinquets” o espais privats per a jugar a pilota. El valencià descendent dejudeus, Lluis Vives (1492-1540), en “Varius Dialogus de Urbe Valentia” nos posa enconeiximent de léxistencia dels trinquets de “Barcii”, “Masconorum” ,“Miraculi”,“Carrossorum” es dir de Barcia, de Mascó, del Milacre o dén Carroç. En França oFlandes, el joc de pilota era un entreteniment de la noblea i Vives nos parla de“sphaeristerio nobilitatis” o joc de pilota de la noblea. En el text de Lluis Vives trobemcomparacions entre la Pilota Valenciana i els jocs de pilota de França o Flandes, sabentque alli juguaven “super pavimentum lateribus constratum, planum et aequale”, es dirsobre paviment pla, afegint que les pilotes délls eren de cuiro blanc, fetesordinariament de pels de gossos i mes dures, per lo qual rarament juguaven en la ma,sino en raqueta: “sed sphaerulas minores vestratibus, et multo duriores ex corioalbo…sed pili fere canini: eamque ob causam raro luditur palma…sed reticulo”.Sabem que antigament líndumentaria incloia algun tipo de gorra, perque Vives nos fasaber que front a la de França, la dáci no portava traveta baix la barba a no ser que feramolt de vent “hic non utimur, nisi quum est ventus vehemntiur. Català de Valeriola, enla seua autobiografia, referit-se a a 26 de març 1613 nos parla dúns “religiosos comjugaren a la tarongeta en alt…” dient que “jugaven en un capuchó, com qui juga a lapilota”.

Una prova de que el joc de pilota es un element etnologic valencià de continuïtat ipreexistent a Jaume I, es el fet de que fora practicat per valencians de zones a on lareligio absolutament dominant continuava sent la musulmana. Resultaria proudesficaciat pensar que els cristians “repobladors”, que no sabem com ni perque sabienjugar a Pilota Valenciana, s´havien dedicat a ensenyar a jugar als musulmans, sobre totquan el dogma acatalanat predica que eren una classe somesa i practicament

esclavisada. Ho comprovem per varies fonts. Trobem referencies en el llibre “La vall deles sis mesquites”, aixina com en la tesis doctoral “El monestir i la mesquita”, les dosde Ferran Garcia-Oliver, i referides a la Vall de lÁlfandech o de la Valldigna. Lány1503, un guardia desconeix el nom dún musulmà que furtava raïm, encara que sabiaque el lladre “juga a pilota”. En 1526 quatre musulmans jugaven en la plaça de Xara itot anava be fins a que “sobre lo jutgar de una pilota vingueren a noves”. En 1560, enuna atra partida, es discutí sobre una “falta”. Ferran Garcia-Oliver parla de “la primeracrònica esportiva valenciana”, referint-se a una partida jugada en Benifairo lány 1561,per la qual sabem que hi havia “molta gent mirant lo joch de pilota” resultant que“…guanyava lo dit Maluinet lo major de huyt o de nou jochs. E, tornant-se arescabalar los altres, e devent tres o quatre jochs, lo dit Maluinet se u dexà, dient quepagassen les despeses…”, rao per la qual sácabà la partida en insults i galtades: “E lodit Aró se alçà e li dix que tenia cara de bochí. E lo dit Àxer Maluinet li dix que méscara de bochí tenia ell dit Aró. Y lo dit Aró li pegà ab la ma en lo cap o en la galta”.Encara podem trobar-ne mes. Per la “Vita di Girolano di San Leocadio” (Saó, (1990),núm. 129, pp. 48-51) sabem que el 1502, un italià cami de Gandia, contemplà com elsmusulmans de Xeraco jugaven una partida “a llargues”, segons li digue“Panchaverdeta”. No deixa de ser curios que en Relleu, en la Marina Baixa hi haja unparage dit “Trinquet dels moros”. Confirma tot lo anterior el fet de que en la“Expulsión justificada de los moriscos españoles y suma de las excelencias cristianasde nuestro rey D. Felipe tercero de este nombre” diga dels musulmans que:“Vanaglórianse de baylones, jugadores de pelota y estornija, tiradores de bola y delcanto… y de otros hechos semejantes de gañanes”.

En el joc de pilota tenim vocabulari probablemente prerromà com “galocha”, ivocabulari llati exclusiu com “ferir” en el sentit de colpejar fort. Hi han paraules queprocedixen de lárap, i que no tindrien sentit si el joc de la pilota no haguera convixcuten eixa llengua durant lépoca de dominacio musulmana. No séntendria que se“alfarrassara” la partida, del arap “harrs” que vol dir estimar o justiprear, o que lapilota per a jugar a “galocha” siga de “badana”, que ve de lárap “batana” que vol dirpell de corder. Contem en paraules que segur que foren creades pel romanç valenciàanterior a Jaume I, mal dit “mossarap”, com “Bolera” pressent en expressions com “boti bolera” (vore DECLC vol IX p 357). Per ultim, el joc de pilota te vocabulari propidesconegut en català, com per eixemple, “encalar-se” una pilota, que “séncabote”,“reballar-la”, “empomar-la” o “poar-la”. El seu bot pot ser “assorat” i “estomordit”.Un jugador o “pilotari” que no “pilotaire”, pot “desmancar-se”, “despanyar-se” en eljoc, faltar-li “un blau”, pegar una “rastellada”, traure “de manró”, fer un “marro”,“porrar”, jugar a “nyago” o contestar un rebot “de carchot” o “de pechineta”. El“bolinchó” protegix al public. Un català dificilament haura sentit parlar dels “gallons”de les pilotes, ni de les de “tec” o de “vaqueta”, i si ou que el “marchador” ha de“marchar”, seguramente pensarà que algu que sol anar-seń, sén va una atra volta.

La conclusio de lárticul es que la Pilota Valenciana es un fet diferencial valencià,dárraïls anteriors a la conquista cristiana i que torna a posar de manifest la continuïtatdel Poble Valencià. La Pilota Valenciana es prou mes que un deport mantingut pelpoble pla, sense necessitat dínstitucionalisacio alguna. Forma part dún sentimentcolectiu de practicar un mateix joc que es exclusivament nostre i part integrant de laCultura Valenciana. En 1893, sínaugurà en Valencia el frontó Jai Alai, convidant per alócassio a pilotaris bascs. Marti Gadea va contrapondre “la valentia, ardiment isoltura” dels valencians al “gelat y poch atractiu…soso y poch expansiu” dels bascs,

afegint la frase natural de que “Cada ú que sálabe lo déll”. Sentim-nos satisfets iconegam el nostre deport nacional. A pesar del mal que han fet i continuen fent elsnostres acatalanats, diem-los que la partida es guanya quan se fa lúltim quinze. I estapartida la guanyarà el Poble Valencià.

NOTES D’ETNOLOGIA DE CONTINUÏTAT VALENCIANA: LA PAELLA (I)


Si hi ha un producte que caracterisa la cuina valenciana, sense dubte parlem de lárros.Els valencians l´hem cuinat i el cuinem de moltes maneres, podent dividir-se elsarrossos segons la seua consistencia, en caldosos, melosos o eixuts. De tots ells, el mesconegut, que representa i presenta als valencians en tot el mon ha segut i es “la paella”aplegant a tindre tal fama, que Rita Maeseneer en la p 154 del seu llibre “El festín deAlejo Carpentier” escriu que “…la paella valenciana se erige en símbolo de todaEspaña”.

A la pregunta sobre si el plat que nos representa nos el dugueren els “conquistadors” deJaume I, intentarém respondre-la tant des de la constancia historica com des díndicisllingüistics.

Escomençant per lárros, anem a vore que tractem dúna materia prima que no nosdugueren els “conquistadors”, pel simple fet de que ya la teniem, era “excelent” i“magnifica”, i séxportava a tota Espanya. Vejam-ho: Al-Udri, (1003-1085) escrigueque “el azafrán se cultiva en la mayor parte de las tierras de Valencia y es de buenacalidad, y se cosecha arroz, que es excelente y que se exporta a todas las ciudades deal-Andalus” (“Cronica del moro Rasis” de Diego Catalán i Mª Soledad de Andrés).En “Una descripción anónima de al-Andalus”, trobem que “Valencia es una de lasmás ilustres ciudades…Cuenta con innumerables huertos y toda clase de flores, suarroz es magnífico y su azafrán, abundante. Sus habitantes son nobles, inteligentes yamables.” Poguera ser inclus que lárros ya es cultivara en Valencia previament alínvasio musulmana, sent que encara que es sol dir que, originari de la India, fonintroduit pels musulmans en la península, Corominas asegura que “ja consta el conreude lárròs en terres ibèriques abans de línvasió musulmana, almenys en el SEpeninsular i des del S. VII”.

La primera volta que es documenta la paraula “arros”, arabisme que ve de “ar-ruzz” (la“o” romanç en arap es transcriu “u”), es en els Furs de Valencia que parlen demesurar “…forment, o ordi, o paniz o arroz, o auena, o mill, o adaça…”. En epoca deJaume I, el seu cultiu era una activitat económica per la que es pagaven imposts: “Dearroç sia donada…la XII part,…e sia pagat en la era”. Tambe la documenta el valenciàArnau de Vilanova (1238-1311): “Los grans dels quals se fa pan, axi com es forment,ordi, seguel, miyl, avena, panis e arros”. Mentrimentres, els catalans escrivien en laforma occitana “ris”. Aixina, en la“Tarifa de corredors de Barcelona” de 1271escrivien “carga de ris”. En documents rossellonessos es llig “mentega, ris,amelles…aymina de notz, amenlos…” Podem concloure que “arros” es paraula propiade la llengua valenciana que en tota seguritat no nos dugueren els “conquistadors” deJaume I.

I de lárros, passem a la “paella”. La paraula “paella”, ve dún diminutiu llati “patella”Per eixemple, Arnau de Vilanova, en el seu “Antidotarium” en llati, parla de“patellaferrea ignita deposita” La forma “patella”, ha donat derivats en moltes llenguesromaniques, com per eixemple “padilla” en castellà, definida pel DRAE com “Sarténpequeña”. Coromines diu que “padella” es “la forma rigorosament catalana”, encara

viva en alguns llocs de Catalunya. I lo que sorpren deveres es que la formaabsolutament predominant en català no es per a res “paella”, es ¡“paiella”! Vejam-ho:La canço XXXVI de les “Cançons nadalenques del segle XV” del vol. 65 de “ElsNostres classics” diu: “bottiffarras, companyos, / e latadas e ronyons / be fan cantar lapayella”. En la Biblia que “trelladà del provensal a la llengua catalana MossénGuillem Serra en l’any MCCCCLI” es llig: “La payela estant al foch ab oli bullent”.En “Mediaeval Catalan linguistic texts” consta: “I payella de ferra migensera, boxosde fust e 1 cervalera falida. Dos lumaners…” Joan Pons i Massaveu (1850-1918)en “L’auca de la Pepa” escriu: “Els engirbaré la payella…” Víctor Català (1869-1966), escriu en la novella “Solitut”: “…aixafat y enrodonit com una payella…” Crecque no hi ha dubte i podem dir ben tranquils que “paella” es la forma “rigorosamentvalenciana”, segurament producte de la perdua de la “d” intervocalica que donà “coa”del llati “coda” o “parais” de “paradisus”, paraula que ya trobem en sant Vicent Ferrer.Els de la “padella” i la “payella” dificilment poguenen dur-nos la paraula “paella”.Els texts valencians gasten “paella” invariablement. A 18 dóctubre de 1384, entrelínventari de bens que deixà Rodrigo Serrano a la casa de les dones de l´hospital dénClapers, consten: “…dues paelles, una gran e altra migancera, giradores…”(“Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalaria” de Agustín Rubio Vela). Sant VicentFerrer predicava en Valencia lány 1413, en relacio a sant Vicent martir dientque “Dacià feu aparellar una paella plena de plom regalat” En “Lo Spill” de JaumeRoig trobem els versos “ne fan sistella / del çel paella”. Si la transcripcio que consta enel “Llibre de Memories” (Vol II. p 593), es exacta, podria ser que “paella” haja segut enalgun temps un llinage, sent que trobem que per a 1453 fon triat com a “Loctinent deJusticia criminal, En Pere Paella” .

Un tema a aclarir -no per a valencians-, es que la paraula “paella”, designa tant elrecipient en que es fa -que els castellans diuen “paellera”-, com el resultat culinari. Esdir, “la paella”, es el plat o el mejar que es fa en “paella” per antonomasia. La “paella”de la que hem parlat fins ara es la “que el castellá diu sartén”, segons cita de 1687 tretade “Sacromonte parsano de las musas de los reynos de España, en varias lenguas”. Estracta de la paella que permet “tindre la paella del manech”, segons dita popular que estroba en la “Rondalla de Rondalles” de Lluis Galiana.

Anem a vore com Joan Esteve, pot ser el primer en parlar de “la paella” gastronomicaen el seu diccionari escrit en “latina et valentiana lingua” dit “Liber Elegantiarum”,que fon publicat en Venecia lány 1489. Esteve, en léntrada “Paella”, dona dosdefinicions llatines. La primera “Patina quia patet”. La segon“Sartago”. Esta ultimaesta clar que es referix a la paella en manec equivalent a la “sarten” castellana. Respectedel significat de “patina”, Nebrija, (1444-1532), en el “Dictionariumlatinohispanicum…” la definix “Por el plato grande e caçuela”. Per la tesis doctoralMª Ángeles García Aranda, dirigida per Manuel Alvar Ezquerra titulada “De español:nomenclaturas hispanolatinas (1493-1745)” sabem, que els llatinistes de lépocaestudiaven el llati classic de “Plautus”, qui gastava “patina”, en el significat de “platopara comer y lo que se sirve en el plato”. En interpretacions de lÁpocalipsisllegim: “poculum” simile quod “vinum,” et “patina” simile quod “cibus”, es dir que“patina” es el propi aliment. “Patina quia patet” voldria dir “Es evident, perque estracta de la paella”¿Provindra la dualitat de significats valenciana de la dualitat del llatidels iberorromans valencians?

El 8 de giner de 1448, es venen els bens de Berthomeu Lopiz entre els que estroba: “una paella e uns ferros e dos asts e una taça a ell mateix per VI sous”(“Elsgremis medievals en les fonts oficials” de Jaume Castillo / Luis Pablo Martínez). Lapresencia dels “ferros” junt a la paella, podria dur-nos a pensar que no es tracta dúnapaella de manec, la qual sol gastar-se en un foguer. En lóbra valenciana anonima de1485 “Coloqui de dames” llegim: “¿Y qui es ella / sino unafoguejant paella / deveri?”. Encara que siga atraves dúna metafora, resulta dificil no vore que la “foguejantpaella” es referix a la preparacio dúna paella.

Pareix prou clar, que ni lárros ni la paella, elements propis de létnologia valenciana,foren duts pels “conquistadors” de Jaume I. Per aixo, es presenten com a una atramostra de continuïtat de costums del poble iberorromà preexistent, un poble valencià,per a qui, en general, la “conquista” no li supongue molt mes que adaptar-se a una novaadministracio politica en pretensions feudals. Sera necessari un nou articul per a acabardánalisar uns atres elements etnologics que acompanyen el “rit” de la paella i quereforçaran esta conclussio.

NOTES D’ETNOLOGIA DE CONTINUÏTAT VALENCIANA: LA PAELLA (II)


Seguint parlant de la paella com a element representatiu de la gastronomia popularvalenciana i per tant de la propia etnologia valenciana, hem de saber, que el“descobriment” dÁmerica feu, que la paella valenciana incorporara algún ingredientimportat, hui imprescindible, com per eixemple la tomaca del sofregit, i uns atresprescindibles com poden ser els pimentons o pebreres.

Pero fon prou mes important la “escampà” del dit “arros a la valenciana” per moltes deles antigues colonies espanyoles. Alguns eixemples: En Mexico, datat de 1780,el “Libro de cocina del hermano fray Gerónimo de Pelayo”, conte la recepta dúnapaella en “tornachiles picados”. En el llibre “Cocina básicacolombiana” trobemun “arroz a la valenciana” que du entre atres “1 libra de longaniza cortada enrodajas” i “una libra de salchichas ahumadas picadas”. El “arroz a la valenciana(estilo nicaragüense)” du, entre atres “1 libra de jamón”. En Venezuela existix una¡“Sopa de arroz a la valenciana”! (“Historia de la alimentación en Venezuela”). Noexistix ni a soles un païs suramericà que no tinga la seua propia recepta del “arroz a lavalenciana”. Inclus en les Filipines existix en “tagalo” el “arosbalensiyana”. Larecepta filipina del “arroz a la valenciana con marisco” porta, per eixemple, “200 grde hígado de cerdo.” .

Des de el s. XVIII, existixen referencies que parlen dels “secrets” de la paella, a la queels no-valencians diuen “arros a la valenciana”. En el llibre català “Avisos, yinstruccions per lo principant Cuyner”, del primer terç del s. XVIII, síntuïxlélaboracio dúna paella marinera parlant de les proporcions entre lárros i el caldo:“Sitens aigua que.i age bullit peix, es bona, conta una lliura de arros per maitadella deaigua per fer-lo á la valenciana, peró á la catalana, maitadella y mitja per liura…”.

Francisco de Paula Martí (1761- 1827), el famos xativí taquigraf Marti inventor de lataquigrafia, va escriure entre les pp 189-197 del llibre “Agricultura general, Volumen1” publicat per Real Sociedad Económica Matritense en 1818, “Sobre el arroz y sucultivo, particularmente en el reino de Valencia”. Parlant de lárros diu que “LosValencianos tienen la vanidad, a mi parecer bien fundada, de que nadie ha llegado asaberlo condimentar mejor que ellos ni de más diferentes modos…” Afig que “En todaspartes han querido imitarlos, y para esto suelen dejar a medio cocer, llamándoloequivocadamente arroz a la Valenciana… por haber observado que los granos cocidosquedaban enteros y separados”, estant el secret en “saber proporcionar la cantidad decaldo o agua a la de arroz” dient que es precis “…que cueza a fuego muy activo,prefiriendo el de llama, a fin de que no se interrumpa el hervor”.

En 1852, Richard Ford publicà “The Spaniards & Their Country”. Trobem la receptadúna paella explicant que “The great art consists in having the rice turned outgranulated and separate not in a pudding state” es dir que el gran art de fer paellesconsistix en conseguir que lárros quede sancer i solt sense esclatar i passar-seń.

Pero “anar de paella”, es molt mes que fer una menjada. Es sinonim dáire lliure i festa.J. Inzenga, en “Cantos y bailes populares de España” parla en 1888 de la costum

“…tan inveterada y propia del pueblo valenciano, conocida con el nombre de lapaella…”, costum en la qual interve “…casi siempre de un modo importantísimo, lamúsica del país.” Escriu que “En todo el reino de Valencia es de rigor ir á celebrar enel campo siete ú ocho días muy marcados del año”. Son els dies de paella que servixen,“de pretexto para entregarse de lleno á la danza y al canto con la mayor efusión yalegría.” La paella, sínserta en una filosofia valenciana de la vida que, a voltes es pegade galtades en la vida actual, i que Francisco Palanca y Roca descriu en 1888 en “Loromancer valencià: giqueta galeria de cuadros populars valencians” quan diu: “¡Rodeel carro y “ a vivir” / Hui chala, demá paella / ningú plora ni patix…/ La nostra vida esun buf”.

Una atra particularitat de la paella que nos parla dels seus origens, es la forma demenjar-nos-la. El català Jaume Fàbrega, en “El gust dún poble: els plats mésfamosos…” escriu que “Es menja directament de la paella, amb una cullera (abans defusta), fent cadascú el seu racó, deixant al mig i per al final, els talls de pollastre i elsocarrat, la part més esquisida…”, informant-nos de que eixa forma de menjar-nos-la“…és àrab (o berber): el cuscús, de fet, es menja de la mateixa manera”. Iefectivament el cuscus es menja en els seus paisos dórige en torn a un recipient comu,des de les vores cap a dins, i en ocassions en cullera de fusta. Joanot Martorell, nosmostra el seu gust per lárros i el cuscus quan escriu en “Tirant lo Blanch”: “e ells forenmolt ben servits de gallines e capons, e de faisans, de arros e cuscuso, e de moltesaltres viandes e de vins molt singulars…e feu li aparellar molt be a dinar: arros ecuscuso…” .

Curiosament, els encarregats de fer la paella el dies de paella, solen ser els homens i noles dones. Forma part de costums ancestrals exclusivament d´homens com els dies “decàbila” dels pobles albuferencs, o dels dies de “enviscà”, rits en els quals sínicia alschiquets quan passen a lédat adulta. I encara es podrien estudiar uns atres conceptessingulars en relacio a la paella. Ya s´ha nomenat el “socarraet” de la paella. Una atracostum podria ser la de deixar “llepà” una paella, tant quan es menja com quan séscuraper dins, per a que quede lluenta. La trobem en “Los amors de Melisendra” del “pare”Mulet (1624-1675) quan parla dánar “mes llepades que paella en casa.” PasqualMartinez (1772-1845), en “Rahonament y coloqui nou de Nelo el Tripero”, podriaestar deixant constancia de la tradicional costum entre gent jove dácabar la festa de lapaella mascarant-se: “¿La paella?…: / pera arrancarli els menuts / sense eixirmenmascarat”.

Analisant eixe vocabulari tradicional de la paella, hem de saber que “Socarrar” esparaula dórige prerromà, que séxplica des de la teoria vasco-iberista pel compost de“su” foc i “karr(a)” flama. Es tracta dúna paraula adoptada pels musulmans arabofons,sent que lárreplega el “Vocabulista in Arabico” atribuit a Ramon Marti, en laforma “socarar”, sent traduida per Martí pel llati “comburere”. La trobem en el “LiberElegantiarum” dÉsteve: “Menegar en torn que nos tinga a la olla i que nos socarre”.Si passem a “Mascarar”, Corominas, en el seu Diccionari etimologic diu que “En elllenguatge oral la cosa més corrent en el català central és emmascàra…mentre que elsvalencians només admeten mascara” Es sol fer derivar de lárap “maskara” en elsignificat de persona que fa riure. Hem vist i vegem com en el vocabulari de la paellatrobem paraules prerromanes i arabs fruit de la cultura dels descendents delsiberorromans valencians dels que substancialment descendim els actuals valencians.

Si convidem a un català a una paella i li expliquem, que entre les verdures dúna paella,poden estar les “bajoques de trencar o de ferradura”, les “bajoquetes”, el “garrofo”,la “tavella”…, que pot dur caragols com per eixempleles “vaquetes”, “avellanecs”, “serrans” o “chonetes”, que si es de peix potdur“clochines”…el pobre no enten ni chufa i pot acabar mesclant fesols en llentillesdient que esta fent una paella. Si per a fer-la en llenya li demanem els “ferros” ¡a saberque nos dona! Nomes faltaria que per a posar-la en taula una volta feta, li demanemel “setiet”, “sitiet” o “marhuany”. I si li contem que lácompanyarém enuna “ensalada” de “ensisam” o “lletuga” en bones “tomaques” de la terra, que dugaalgun “pimentonet” en salmorra o alguna “carloteta”, nos mirarà en cara de pardalperque nomes podra intuir de lo que parlem. Si li diem que acabarém en un bon “Melodálger” i per a qui vullga un geladet de granissat de “llima”, la cara de desesperaciosera total.

No obstant, com alguns catalans son mes atrevits i furtadorets que una mona, encararecorde que ya fa anys sánunciava en Lleida, la celebracio de no recorde quin“congrèsde cuina catalana”. El primer plat de la cuina catalana era… ¿A que ho endivineu? ¡Lapaella! ¿Hi hauria algun acatalanat valencià fent-los el caldo gros i explicant-los larecepta? Manuel Broseta, que tant defengue la personalitat valenciana en temps de latransicio i que fon assessinat per ETA, en la colaboració de “Terra Lliure”, va escriureindignat lárticul “La paella dels Països Catalans”, que es publicà en “Las Provincias”el 23 de juliol de 1978, en motiu d´haver llegit un escrit, que afirmava que la paella eraun plat català. No obstant, com generalisar sempre es injust, tambe s´ha de dir que JosepPlà en “La substància. El meu poble.” (1968), va reconeixer que “de paella valencianaautèntica només n´hi ha a València.”.

Per a acabar s´ha de dir, que si parlarem dels ingredients de la paella, no hauriem defiar-nos en absolut de lo que diu el Diccionari de la Real Academia de la LlenguaEspanyola, que en acabant de dir-nos que en castellà deriva “Del valenciano paella”, ladefinix com: “Plato de arroz seco, con carne, pescado, mariscos, legumbres, etc.,característico de la región valenciana, en España”. ¡Que t´ha paregut, canut! Agraïnt lagran noticia de que la “región valenciana”es troba en Espanya, nomes dir, que qui escrega la pretesa definicio “academica” de la paella, que tant es retrau en relacio a ladefinicio que de “valenciano” dona el DRAE, que intente fer una paella en carn, peix,mariscs i llegums, que lémpastre que li espera sera antologic. Els acatalanats diran¡Ahh!, ¡definicions “academiques”!, i els valencians continuarém definint a la nostrallengua valenciana i fent la paella com toca i com nos rote, i no com nos diguen des deMadrit, ni…des de Catalunya.

Per a acabar, crec que ans de passar a estudiar uns atres element representatius delétnologia gastronomica dels valencians, es just fer un chicotet homenage a un atrearros valencià, reproduint les paraules de Teodor Llorente en “Arros en fesols y naps” -1892-: “Si fores lo rey dÉspanya, / ¿qué dinaries tu huí? / Alsant lo front ple dearraps, / y soltant la llengua pronta, / li contestá: ¿Pues no hu saps? / ¡Quina preguntamés tonta! / Arrós en fesols y naps / ¿Y tu?, afegí lo major / Lo menut llansá un suspir,/ y torcantse la suhor, / li replicá: ¿Qué he de dir / si tu has dit ya lo millor?”.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS BOUS I LA MAGIA (I)


Es facilment constatable que els bous son una part molt important de les festestradicionals valencianes. Correspon preguntar-nos si es tracta dúna festa valencianaautoctona o si fon importada pels “conquistadors” que vingueren en Jaume I.

En el cas de que fora una festa que nos hagueren dut de fora, podriem esperar unaimportant vitalitat en els pressunts llocs dórige. Pero resulta, que en els unics territorisdÁrago i de Catalunya a on es mante una certa vitalitat, son aquells que fiten enValencia com les Terres de lÉbre i el Baix Arago. (Vore “Tortosins, ni catalans nivalencians”). En relacio a la tradicio taurina de les Terres de lÉbre, hem de saber queseria prou curteta, si fem cas de lo que es llig en les “Recomanacions i bones pràctiquesen les festes tradicionals amb bous”, de la delegacio territorial de la Generalitat catalanaen les “Terres de lÉbre”, segons les quals, “Els primers indicis d’aquesta festatradicional els trobem l’any 1664, tot i que va ser durant el segle XIX quan es vanestendre per molts municipis de les Terres de l’Ebre”. Si parlem de la tradicio enArago, es significativa línexistencia de normativa autonomica especifica que regule eltema tauri, front a la numerosa normativa valenciana des de 1985, fins a lúltim decret24/2007, de 23 de febrer.

En primer lloc, es interessant senyalar que la festa valenciana dels bous, tecaracteristiques propies, que la individualisen i en moltes ocassions lénfronten a la dita“festa nacional” dínspiracio andalusa. Per poc o molt que esta ultima s´haja introduit adistins nivells, Frédéric Saumade, en “Las tauromaquias europeas: la forma y lahistoria, un enfoque antropológico”, parla de la “Subversión valenciana de la corridade toros andaluza”. Front a “la lentitud en la fiesta nacional”, Saumade diu que lafesta dels bous valenciana es caracterisa per “la celeridad en la ejecución de las suertes.El encender las bolas y el cortar la cuerda son acciones cronometradas por un jurado;cuanto menos tardan los participantes, mejor”. Front a la “representación estetizantede índole aristocrático”, de la festa andalusa, la valenciana es tracta dúna “fiestapopular”. Si la “festa nacional”, sacrifica al bou en public, el bou corregut pel carrer ala valenciana, “acaba por ser matado, pero a escondidas, en el matadero, después desu actuación”. Frédéric Saumade, tambe nos parla dels “concursos de recortadoresprocedentes de la tradición valenciana”, enfrontant-los a “los de tradición navarro-aragonesa”, senyalant que “…mientras en la versión norteña, los protagonistas tratande poner anillas en la punta de los pitones de las vacas jugadas, en la valenciana,actuando a cuerpo limpio y con las manos vacías, dan saltos y recortes artísticos a lostoros…”

Les festes taurines valencianes poden ser en bous, jonecs, vaques o vaquetes. Els actessolen començar en “léncaixonà” en el corral. Posteriorment a la “desencaixonà” o“solta”, els animals es poden correr be solts “per la vila”, “per carrer” o “a la mar”,be tancats en una plaça o “corro”. En est ultim cas, es poden organisar “entrades” i“eixides”, unint-se les dos modalitats. En el “corro”, existix la particularitat de quesíntegren elements mobiliaris com “bancs”, “escales” en forma de piramide,“taules”…Els animals es poden correr “en puntes”, “en corda” o “embolats”, haventpassat a l´historia el bou “empiulat”. La destrea en correr bous ha donat lloc a

concursos de “retalladors” i “rodadors”. Tambe es concursa en les “tallades decorda” dels bous embolats. Si la correguda es en jonecs, es parla de “jonegada”. Escurios coneixer que els animals de “corro” es solen llogar i solen ser de raça autoctonavalenciana, mentres que els “cerrils” es solen comprar i ser forasters. En alguns poblesexistix inclus un “toc a bous”, aixina com musica particular com la “Tocata de Bous”.Com hem dit, el “art” de matar al bou, no forma part de la festa valenciana, perque si elbou ha de morir, el mata un carnisser. En alguns pobles, es troceja el bou i es subastenles peces. La relacio gastronomica la trobem en el delicios “tombet de bou” o en les“Tabes de bou sofrechides”, segons lligc textualment en un coloqui del XVIII.

Que els bous en Valencia sempre han estat relacionats en la festa, ho comprovem quan,per les bodes entre “lo primogenit dÁrago” i “Donya Mata, filla del egregi Conde deArmanyach”, lány 1373, “fon feta festa tres dies, aixi de bous com de Justes”. Que erauna festa popular es veu perque a 5 de giner de 1399, els Jurats de la ciutat de Valencia,parlaven de que “fer juntes o altres jochs de bous”, induien a “gran ajustament degents”. Léleccio “del Rey e Senyor” Ferran dÁntequera lány 1412, fon la rao per laqual “fonch feta solemne festa en lo mercat de Valencia de correr bous…”. Que aFerran dÁntequera li agradaven els bous ho sabem perque a 14 de juliol de 1417, elsJurats de la ciutat de Valencia escriuen a un carnicer de Sueca dient-li que “Al senyorrey es plaent que digmenge primervinent li sia feta festa de correr bous”. El “Dietaridel Capella dÁlfons el Magnanim” nos conta com en 1459, per la vinguda a Valenciadel rei Joan II, “…jugaren bous, hon fonch lo senyor rey e senyora reyna e molt granmultitut de gens, e fonc fet gran aparel de gabies e mirados, de cadafals e finestres, ealtres coses”. Que existien problemes de “espectaculs publics” es demostra perque en1472, “los Castelvins convidaren al senyor princep a dinar, e feren festa de correrbous…e un cadafal molt ample e alt,…fonch tanta la gent que y munta, que lo cadafalrompe e voltà…e pres molta gent,…ne tragueren XII morts. ¡…a molts costa lo malplaer dels bous! Lo qui feu lo cadafal fogi”. Porcar, en “Coses evengudes en la ciutat iregne de Valencia” (1589-1628), parla de la procedencia dels bous dient que “Los bouseren de la Horta de Valencia…” o dient que “eren castellans y foren per extrem deroins…”. Trobem uns atres adjectius al bous quan diu que “…eren prou bons”, que“eren batedors los bous”, o que eren “molt perrers”. Que el poder ha utilisat els bouscom a part del programa de “pa i circ”, ho posa de manifest Ayerdi en el seu Dietari dels. XVII, quan nos diu que “Tot lo matí, el sendemà, vespra del Chorpus, totes lesboques dels carrers que ixen al mercat estaven preses de soldats de a cavall; alsestudiants, per sosegar-los, els donaren tots los bous que volgueren per a correr perValencia”. Tambe nos transmet que era un “joc” perillos en deixar constancia de que“La vespra del Chorpus los bous mataren a un home y a un chich, y altresdesgracies”. El “Dietari Ayerdi” referint-se a 1661, nos diu que “A 29 de dits agué totlo dia, per València, danses de toqueados, y es corregueren per València bous encorda”. En 1677, “El dia següent, alguns bous en corda per tot lo carrer de SentVicent, de Verge Maria de Gracia”

Com era désperar, en la lliteratura del sigle dór de la llengua valenciana, tambetrobem referencies als bous. Jaume Gaçull, en “La brama dels llauradors”, nos parladún joc particular: “un home de palla / que esta per al bou / plantat en lo corro”.Jaume Roig, en “Lo Spill”, referint-se al seu “nebot” Baltasar Bou i a “Bou” com asobrenom, diferencia el bou mans del bou serval, cerril o silvestre. Al primer licorresponen caracteristiques com “mansuetut” i adjectius com “benigne”. Al bou

silvestre el relaciona en la idea de “mestria” en la “disputa”, quan diu: “ab bou silvestre/ se mostra mestre / disputador”.

Per a demostrar que la tradicio valenciana dels bous es un atre element de continuïtatetnologica entre el poble valencià prejaumi i postjaumi, hauriem de constatarléxistencia désta tradicio durant lépoca de dominacio musulmana. En primer lloccontestarém a la pregunta: ¿Corrien bous la poblacio hispana “sots senyoria de moros”?I anem a vore que la resposta es afirmativa, lo que afig una prova mes que demostra quelínmensa majoria déixa poblacio no estava formada per “sarraceni de natura”, sino quedescendia dúna poblacio autoctona previa a lépoca de dominacio musulmana, -iberorromans valencians-, per molt que una part déixa poblacio s´haguera convertit alíslam.

Es sense dubte un indici, el fet de que una de les acusacions que es feu als moriscs en la“Expulsión justificada de los moriscos españoles y suma de las excelencias cristianasde nuestro rey D. Felipe tercero de este nombre”, era que “Vanaglórianse de baylones,jugadores de pelota…, corredores de toros, y de otros hechos semejantes de gañanes”.Pedro de Alcalá, en el catecisme dirigit als nous conversos que acompanya al“Uocabulista arauigo en letra castellana” que publicà en 1505, i en relacio al quintmanament, els pregunta sobre si “Entrastes alguna vez a lidiar toros con peligro devuestra vida o de otro…”. Ahi trobem que “rabba” -plural “ribab”-, es “el cosso docorren el toro”. Pel “Romancero general”, sabem que en en la plaça de “Vivarambla”de la Granada musulmana dépoca dels reis Catolics, es corrien bous: “Estando toda lacorte / de Abdili, rey de Granada / Haciendo una rica fiesta / Habiendo hecho lazambra / Por respeto de unas bodas / De gran nombradia y fama / por lo cual se correntoros / en la plaza de Vivarambla…”. Al Idrisi, a principis del XII, escriu sobre lesfonts de Jaen que abastixen banys com el “Hammam al Tawr que tiene una estatua detoro en mármol”. En el treball “El juego deportivo en al-Andalus”, de Arroyo Parra iHernández Vázquez llegim que “Se conoce la existencia de las corridas de toros entrelos moros españoles desde el siglo X”.

Que era una caracteristica dels pobles hispans independentment de la religio dels seusgovernants es demostra, perque tambe trobem referencies en la part de la peninsulagovernada per cristians. Aixina, en la “Primera Crónica General” que manàcompondre Alfons X, referint-se a lány 815, trobem que “Fizo el rey don Alfonso suscortes en Leon…E de mientra que duraron aquellas cortes, lidiaban cada dia toros…”.El bisbe Pelai, escrigue en la primera mitat del s. XII en la seua crónica (“Pelagiiovetensis episcopi chronica”), que lány 982, el rei Bermut II (948-999), “indiscretus ettyrannus per omnia”, volgué matar al bisbe de Santiago llançant-li un bou, fent-se elmilacre de que el bou sínclinà davant del bisbe posant-li les banyes en els seues mans.“Tunc Rex taurum dimitti praecepit, ille autem valociter cucurrit & cornua in manibusEpiscopi dimisit…”. Milacres a banda, pareix evident que lús dels bous com a bochins,no havia de ser extrany en lépoca.

Pero…¿existix alguna referencia especifica als bous en la Valencia prejaumina? Laresposta torna a ser afirmativa. La trobem en la “Primera Crónica General”, quanreferint-se al retrobament del Sit en la seua familia en Valencia, diu: “et desta guysaentraron en la muy noble cibdat de Valencia. ¿Qui vos podrie contar las alegrias queaquel dia fueron fechas, tambien de moros como de cristianos, en lançar et enbofordar et en matar toros et otras alegrias de muchas maneras?”. Comprovem per

tant, que en la Valencia del Sit, tant els musulmans descendents dels iberorromansvalencians, com els cristians, foren dáçi -mossaraps-, o de fora, participavenconjuntament en la festa del bou. Eixe contacte en els bous, el trobem tambe representaten la dita “pica de Xativa”, dels s.XI-XII, en la que podem vore a un lleo matant a unbou.

Jaume I es trobà en un toponim dévident relacio en els bous dórige llati: “Boatella”.Per eixemple, en el Repartiment trobem: “J de Monso: casalia in Boatella...”. Enrelacio a la seua etimología, en la p 225 de “El mundo funerario en el PaísValenciano…”, llegim que “Sanchis Guarner propone derivar el topónimo deldiminutivo latino “bovatella”, de “bovata”, manada de toros”. Segons llegim en la p57 de la “Gramàtica histórica catalana” de B. Moll i Martí Mestre, es tracta dúnaparaula que s´havia “servat entre els habitants que parlaven romanç sota dominisarraí”.

En el proxim articul, vorem com léspecial relacio del poble valencià en els bous, esproducte de la cultura de fusio entre els ibers i els romans, sent per tant unacaracteristica actual del poble valencia, que transcendint les distintes religions dels seusgovernants, falca les seues arraïls en els iberorromans valencians.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS BOUS I LA MAGIA (II)


En lárticul anterior, hem vist que durant lépoca de dominacio musulmana, la costumde fer festa en els bous, era qüestio dálguns pobles hispans, independentment de lareligio dels seus mandataris. Entre eixos pobles es trobava el poble valencià. En elpresent articul vorem com eixa costum es anterior al començament de lépoca dedominacio musulmana.

De lány 617 es la carta del rei Sisebut al bisbe Eugeni, publicada per Florez en el vol.VII de “España Sagrada”, a on llegim: “Objectum hoc quod de ludis theatriistaurorum, scilicet, ministerio sis adeptus nulli videtur incertum…”. Podria ser laprimera referencia historica als bous com a espectacul, encara que esta rodejada depolemica, per quan el propi Florez admet que en un manuscrit consta “phanorum” per“taurorum”, defenent no obstant la llectura “taurorum” front a “Juachin de Azur”.

Si anem encara mes arrere, al s. I d. C, trobem que Diodorus Siculus, en la seua“Biblioteca Historica” (Llib.4 p 225 Ed Hanovi 1604), “explica” la relacio especial delsiberics en els bous. Nos conta que Hercules tenia uns bous que havia furtat als “fills de“Chrysaor” i que quan travessà la regio dels ibers, rebe honors dún del reis del lloc, dereligiositat i justicia sobresalient, per lo qual li deixà una part dels bous com a regal:“Interea dum per Iberiam iter facit a loci cuiusdam regulo (erat autem vir pietate, etiustitia excellens) impense honoratus boum illi partem dono reliquia”. Continua dientque “Is quotquot acceperat Herculi consecrat, et quotannis pulcerrimum inde taurumeidem inmolandum dedicat. Bobesque accurate habitae ad nostrum usque seculum inIberia permanserunt”, volent dir que eixe rei consagrà els bous a Hercules i cada anyliń sacrificava un en el seu honor, afegint que eixe es el motiu pel qual “Fins al dia dehui, en Iberia es mantenen els bous com a sagrats”

Com sabem, els iberorromans valencians fusionaren la cultura autoctona dels ibers enla cultura greco-romana. Joan Llidó i Herrero, parlant dels ibers valencians, nos diu en“Huellas del espíritu en la prehistoria castellonense‎” que “El levante ibérico conocióla sacralidad del toro con generalizada extensión e intensidad. Cabe advertir tambiénque el culto al toro no estuvo exclusivamente vinculado al ritual funerario, aunque entierras iberas fuera predominante. La proximidad de las necrópolis de urnas al aguaportadora de vida, y la presencia en ellas del toro…”. Per látra banda, en el mongreco-romà, el bou representava la força i la violencia i era un animal de sacrifici alsdeus. En la tragedia “Hecuba” dÉurípides, esta es pregunta: “¿Acas mana el destisacrificar homens sobre el tumul a on haurien de sacrificar-se bous?” (Biblioteca deDramáticos griegos Vol. 1 p.7). Els romans pogueren introduir el cult a Mitra, queexigia el bateig dels fidels en sanc de bou i per tant el sacrifici de lánimal.

I les particulars relacions dels valencians en els bous, podrien tindre el seu fetdiferencial en ser els descendents del poble iber (vore “Els origens remots del poblevalencià). En la p. 223 de “Cultura i estudi local a la Plana de l'Arc” ‎, publicat perlúniversitat Jaume I, llegim que “Els historiadors apunten que possiblement siguen elsibers qui van introduir el ritual del toreig, com a joc entre l´home i el bou. Les pinturesrupestres i les ceramiques trobades a les nostres contrades són testimonis dúnes

pràctiques que la tradició ha mantingut vives i que ara perduren en la memoriacol·lectiva del poble”.

La cultura material dels ibers present en territori valencià, confirma límportancia quetenia el bou. En Rojales es trobaren sis escultures grans de bous, datades en el s VI a. deC., en caracteristiques que induixen a pensar en que son animals destinats al sacrifici,que podrien formar part dún santuari. Una atra similar s´ha descobert fa poc enMonforte del Cid. En Segorp es trobà un bou iberic de bronze. Tambe s´han trobatbous iberics en La Vila Joiosa, Sax, Benidorm, El Molar… El tracte dels ibersvalencians en el bou apareix tambe representat en fragments de ceramica ibera deLliria, lántiga Edeta. Si nos referim a pintura rupestre, en la p. 175 del vol 19-20 de“Lucentum”, llegim que “F. Jordá da una importancia grande al toro en la pinturalevantina, desde el punto de vista religioso”, afegint que “Esta religiosidad pasaría delII milenio a.C., al I”. Podriem destacar la representacio de la cova Remigia en elMaestrat a on es pot contemplar a un arquer acaçat per un bou.

El ritual de bou i foc que es dona en el “bou embolat”, tambe podria tindre origensremots. En la p 128 de la “Revista de dialectología y tradiciones populares” sáfirmaque el “el bou embolat, debió de ser un sacrificio dirigido a las divinidades genésicas -de la fertilidad y fecundación del reino vegetal y de la reproducción animal-,representadas por el toro y el sol-fuego”. Per Porcar sabem que a 5 de juliol de 1605,“…tragueren un bou tot alquitranat i cremant tot i un altre carregat de piules, encaraque li pegaren foc en lo corralet a on estava i feu mal a algunes persones que estavenprop i es pegà foc el cadafal”. El bou “alquitranat”, seria el “bou embolat”. El bou“carregat de piules” seria el “bou empiulat”, en el qual al bou i al foc (vore “Notesdétnologia valenciana: el foc i la mort”), súnix la pirotecnia (vore: “Notes détnologiavalenciana: la pirotecnia”). En les memories de Joseph Esplugues, del s XVIII, llegimque “es condui en la correguda de un bou ple tot de trons i coets, que feu artificios lomestre”. En la “Rondalla de rondalles” llegim: “voran com se descobrí lémpanada i elbou empiulat que ix”.

La relacio del poble en els bous, no ha segut del gust de les religions monoteistes comel cristianisme o líslamisme, que historicament han lluitat entre prohibir i tolerar.Mateu i Sanz, en “De regimene urbi et regne Valenciae” (1654) escriu que“Agitationes taurorum in Hispania primum denegatae denique a Pontificibuspermisae”, es dir que la festa dels bous estava inicialment prohibida per líglesia fins aque láprovaren els papes. La Partida I, Título V, Ley LVII, dÁlfons X, prohibia alsprelats “alançar o bohordar, o lidiar los Toros”. La rao déixes prohibicions es trobenen les evidents reminiscencies de la festa en una cultura pagana precristiana, relacionadaen un politeisme de naturalea magica i idolatrica. Segons llegim en la p 220 de “Culturai estudi local a la Plana de l'Arc”, publicacio de lÚniversitat Jaume I, “La sang de boués considerada màgica i sútilitza per untar les berrugues”.

Per aixo, podem lligar el tema dels bous, en la “magia” present en la medicina populardárraïls remotes precristianes. Els valencians tenim o teniem distints rituals, alguns enimposicio de mans, que curaven el “mal dáire”, “airada” o constipat, que “trencavenlénfit”, que curaven la “sipela”, el “aliacrà”, o la “trencadura” (hernia), que “treenel sol del cap” o curaven la “resolada”, que te salvaven si estaves “pres dúll”, o quant´havies “esgallat” (mal de renyo)… Tot aço, tenia una certa relacio en la bruixeria. Elvalencià Arnau de Vilanova, (1238-1311), ya escrigue la “Epistola de reprobacione

nigromantice ficcionis (De improbatione maleficiorum).” Els jurats de la ciutat deValencia, en 1413, disponien que ningu “No gos ni presumesca recorrer a anar adevins o devines, encantadors, sortilers, o conjuradors o altres de mal saber…encaraque fos per recaptar salut o medicina a qualque persona…gos e presumesca invocardimonis de fer rotles o altres sortilegis e devinacions, encantacions o conjuracions oaltra cosa que toque art de nigromancia o invocacio de dimonis”. I en este punt, no espot passar sense fer referencia als personages de l´imaginari colectiu valencià com“tombatossals”, els “donyets”, els “uendos”, les “maremortes”, “la por”, la“muixaranga”, la “carasseta”, la “obila”, el “saginer” o el “greixer”, el “butoni” o“butaroni”, el “moroti” o “morusso”, el “mumo” o la “mumaranta”, la “babota” o“buborota”, la “quarantameula”, el “home del sac”, el “moro Mussa”…

Fet este incis que relaciona els bous en costums ancestrals, magia i bruixeria, encarasera necessari un ultim articul per a parlar del vocabulari dels bous. Comprovarém queal igual que es tracta d´una tradicio valenciana autoctona, tambe el seu vocabulari espropi i en la seua majoria exclusiu de la llengua valenciana.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS BOUS I LA MAGIA (III)


Per a escomençar a analisar per damunt el vocabulari dels bous, en primer lloc,parlarém de que un bou es una “res”. El DCVB nos posa en coneiximent de que “res”es paraula valenciana equivalent al “cap de bestiar” català. La trobem en el “Libre delsestabliments de la Cort del Justicia de la vila de Gandia” que en 1410 parla de“…degollar la res de les reses… e que seń puxen portar aquells dita res, exceptat quela dita res no sia mardà o esquellat”. Tambe Jaume Roig en “Lo Spill” escriu “Carn deres grassa / llet e los ous” o “les grasses reses / qu’eren trameses / ells les menjaven”.

I la res de la que parlem es diu en llengua valenciana “bou”, i no “toro” ni “brau”.Catalans i castellans, nomenen al mateix animal de dos maneres distintes, segons estigao no capat. Pero eixa diferencia que fan castellans i catalans no te fonaments en llati.Pérez de Ayala, en la p. 230 del seu “Ideario etimológico”, nos diu que “Bos bovis, enlatín, no quiere decir el buey, el ex toro, sino el macho vacuno; lo mismo quiere decirtaurus, el toro”. Com hem vist en numeroses cites, “Bou” es la paraula valencianaabsolutament predominant historicament i lúnica viva actualment, en la qual elsvalencians nomenem al “toro” castellà i català. I entre el “brau” i el “toro”, est ultim esel “mot català legitim”, segons Corominas, qui afig que el “que la llengua literariahagi preferit “brau” és una preocupació fundada en ignorància de la historia…a ningúse li va acudir fins al maniàtic Careta en el seu bàrbar diccionari…”. Lús de “bou”referit al “toro” català podria ser un valencianisme de les terres del Ebre, segons podemcomprovar en el llibre “Català per a periodistes de les terres de l'Ebre”, en el qualllegim: “Bou m: Toro”.

Tant “Res” com “Bou”, son paraules genuines valencianes en perill déxtincio. En el“Decret 24/2007, de 23 de febrer, del Consell pel qual s’aprova el Reglament deFestejos Taurins Tradicionals a la Comunitat Valenciana”, els “ignorants” traductors(segons paraules de Corominas) al servici dels “PePerets”, segurament “tutelats” perlÁVL, obvien que “res” es paraula valenciana, substituint-la sistematicament per“brau” i aixina nos parlen del “trasllat dels braus…”, o dels “braus participants en lafesta” ¿Quin pecat hem fet els valencians per a no tindre dret a parlar i a que nos parlenen la nostra llengua valenciana?

Corominas nos diu que “en els pobles valencians…“la plaça de bous” és on fan lescorrides de toros”. I es que els catalans diuen “corrides de toros” o “curses de braus” alo que en llengua valenciana diem “corregudes de bous”, derivat evident del classic“correr bous”.

Si parlem dévidencies del romanç valencià prejaumi en relacio als bous, hem de saberque Albal, apareix en el Repartiment com “Alboayal”: “Egidius de Atrosillo: alqueriamde Alboayal totam ab integro”, i podria provindre de láglutinacio de lárticul arap “al”i el romanç “boayal”, arcaisme de “boalar” o “bovalar”, paraules exclusivamentvalencianes segons el DCVB, i ya presents en els Furs que en “De les pastures e delvedat”, parlen de “fer boalar covinent”. Tambe en el Repartiment trobem: “J deMonso: casalia in Boatella...”. Segons llegim en la p 57 de la “Gramàtica históricacatalana” de B. Moll i Martí Mestre, es tracta dúna paraula que s´havia “servat entre

els habitants que parlaven romanç sota domini sarraí”. En relacio a la seua etimología,en la p 225 de “El mundo funerario en el País Valenciano…”, llegim que “SanchisGuarner propone derivar el topónimo del diminutivo latino “bovatella”, de “bovata”,manada de toros”. Antecedent de “boada” o “bouada” en llengua valenciana, esinteressant saber que Ibn Hayyan (987-1075), posà en boca del muladi Umar b. Hafsun(Alfons) la paraula romanç “boyatha” o ramat de bous. De lány 1275 es la cita del“Llibre de Cort de Cocentaina” que parla de “un bou loro”. “Llor” o “lloro” es unllatinisme que pot vindre de “lurĭdu” o de “laurariu”. El gasta Jaume Roig en “LoSpill”: “les christianes / juhies, mores / negres e lores / roges e blanques”. Simonet, enla p. 316 de vol II del seu glosari demostra lús de “llor” o “lloro” durant lépoca dedominacio musulmana.

Com no podia ser dúna atra manera, en el mon del bou, tambe trobem arabismes. Albou en corda, se li lliga la corda a un collar fet de pell per un correger o “badana”, delárap “batana”. I en valencià tenim la paraula “garocha” o galocha” per a referir-nos ala “banderilla” castellana. Jaume Roig en “Lo Spill” escriu: “he tret del corro / hon mescorchava / hi·m guarochava / la carniçera”. Carlos Ros, en “Romanç nou curios yentretengut…”, escriu: “claven ab una tauleta / possant damunt un suret / y encaixenla galocheta / toquen à matar lo Bou”. Si “garocha”, ve de garra, que ve de lárap“garfa”, podriem estar davant dún atre arabisme. En llengua valenciana, un ramat debous es una “rabera” que Corominas diu ser paraula valenciana i tortosina,“…probablement de l'àr. “rabarib” pl. de rabrab…” afegint que “…a l´horta jo nomésl´hi he sentit aplicat a bous (mot que també usen per a toros…)”. Jaume Roig, nosparlava de “egues, someres / molt grans raberes / ab hun mardà”.

I per ultim, tenim paraules propies de la llengua valenciana, que simplement per ser-ho,es troben en perill de ser assessinades pels “anormalitzadors” acatalanats que totsconeguem. En llengua valenciana tenim una atra paraula genuina per a nomenar aléstable dels bous. “Bustal” es paraula viva derivada provablement del llati “bostar”compost per “bos” i “stare”, i que ha donat toponims com la “cova del Bustal” en PoblaTornesa o la “Partida Bustal” en Borriol. Els bous mengen “ferraja” que no“farratge” en un doble error de copia dels catalans que no distinguixen les a/e neutres.Comprovem lérro quan el 8 dábril de 1365, llegim que El Rei Pere ratifica diversescondicions sobre el seu poblament als musulmans de Castro i Alfondeguilla i escriu:“…raïms, garrofes, figues e ortaliça; e ferraja…”. I els bous en llengua valenciana“remuguen” no “rondinen” o “rumien” com diuen els catalans. Els bous valenciansixen a “pasturar”, no a “péixer”. Si el lloc a on pasturen o bovalar es troba tancat, estracta dúna “serrada”. Ho llegim en els Furs que parlen de “çerades o boalars”. Quanho necessiten, els bous sárraceren en les “mallades” i no en les “cledes”. Un grup debous lligats un darrere látre es una “recua de bous” que no una “rècula de toros”.“Jonec” es paraula valenciana provinent del llati vulgar “iŭnĭca”, en la que nomenem aun bou jove i que no es entesa per línmensa majoria dels catalans. Els bous poden“capar-se” i no “castrar-se”, paraula en la que coincidixen catalans i castellans. I elsbous “bramen”, no “bramulen” ni “mugen”. Per aixo, podem sentirs “brams” o“bramits” de bou, no “bramuls” ni “mugits”. Jaume Bleda (1550-1624), posà en bocade sant Vicent Ferrer la frase de que “Lány nou donarà un gran bram lo bou”. En“Les estillades y amoroses lletres…”, de mitant del XVI es parla de “Un sospir tamanycom un bramit de ase…”. En relacio a “corro”, en la p. 113 de “Temas de antropologíaespañola” llegim que “el término corro es utilizado únicamente en las comarcasvalencianas en que está vigente este tipo de fiestas de toros…”. No es referix a soles al

lloc a on es tanquen els bous, sino tambe al lloc en que es corren. El bou pot pegar“topades” i “tossades”. Tossada, de “tos” que no “clatell” es una atra paraulagenuinament valenciana. La trobem en “Scachs dámor” quan llegim: “com a moltonsjugar Reys a toçades”. “Carabassejar”, es una curiosa paraula present en el DietaridÁyerdi del s XVII. Escriu Ayerdi: “acometeren al bou, el qual ne carabasechàalguns, vist lo qual pegaren en los que portaven la corda, a coltellades, y els talsfuigqueren y deixaren lo bou solt, y anà per Valencia fent molt mal”. I per a acabar,saber que per a embolar als bous es gasten uns soports de ferro o “ferrages” a on estanles boles en material combustible. Este significat de “ferrage” es inexistent en català.

Com a conclusio, es podria dir, que la tradicio valenciana dels bous, es autoctona idórigens iberorromans. El poble valencià s´ha encarregat de mantindre-la per damuntde la religio dels seus governants -musulmans o cristians-, per damunt de distintesformes de govern -dictadura o democracia-, per damunt de distints sistemes politics -monarquia o republica-. I es que les costums i tradicions, es troben en léssencia delspobles. Es el poble qui les fa naixer fent-les propies, i es el poble, qui les deixa morir,be per canvis economics, be per evolucio de la consciencia social. Historicament, lesprohibicions de certs poders -tant politics com religiosos-, que es creuen posseïdors deveritats absolutes, no han conseguit mes que reaccions en contra. En la p 214 de“Cultura i estudi local a la Plana de l'Arc” llegim que “durant el franquisme -perexemple- el bou embolat va estar prohibit durant un temps”. Lány 2009, el “ConsellValencià de Cultura”, ha tingut l´honor de fer un informe intentant reeditar la prohibiciofranquista. ¡En lo bonica que es la llibertat, i aplicar la dita de que “qui no vullga pols,que no vaja a léra”!

Saumade, en el llibre citat, i en relacio a la tradicio taurina valenciana parla de “signosasociados con la fiesta popular y con el arcaísmo taurino”, afegint que “Una tradicióntan viva, merecería que se profundice la investigación, un trabajo que queda porhacer”. Tingau per segur que catalanistes i acatalanats, no investigaran sobre unatradicio que separa tan clarament, com tantes atres, a valencians de catalans, es mes,faran lo que puguen, per a destruir-la. Que sapien, que el poble valencià te paciencia,segurament massa, pero que “si tant li punchen al bou, al remat tira coçes”, o “pegauna envestida”.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: EL TABALET I LA DOLÇAINA (I)


No crec que siga dificil afirmar que el tabalet i la dolçaina son els instruments mesrepresentatius de l’etnologia valenciana musical. No es per casualitat, que en l’historiadel periodisme en llengua valenciana, els valencians hajam tingut dos semanaris queportaven els seus noms. El nº 1 del semanari “La Donsayna”, es publicava l’u dedecembre de 1844 i començava: “Bon dia y salut, caballers. Ya está templá LaDonsayna, y vá á comensar la primera tocata…”. Desapareguda “La Donsayna”,naixque un nou semanari, en 1847, dit “El Tabalet”.

Si escomençem a parlar del “tabalet”, no caldria dir que es tracta d’un diminutiu de“tabal”, paraula exclusiva de la llengua valenciana, front al “timbal” castellà i català. Esparaula que tambe gasten els tortosins, com podem comprovar per la p 57 de “Catalàper a periodistes de les terres de l’Ebre” a on els expliquen que “Tabal m.: Timbal”.Preguntant-nos si el “tabalet” era propi de l’etnologia dels “reconquistadors” de JaumeI, i si per tant, nos el pogueren dur, la contestacio es negativa, sabent que “Tabal”, vede d’una paraula arap identica, “tabal”. Ibn Yubair, naixcut en la ciutat de Valencial´any 1145, i descendent de “sarraceni de natura”, la utilisà en el seu llibre “Viaggioin Sicilia”, cosa que comprovem, perque el seu traductor escriu quan la detecta: “Laparola araba…si è perfectamente conservata nella parola italiana taballo, e, con unapiccola alterazione nella parola francese timbale”. Pero independentment de que laparaula “tabal” provinga de l’arap, aixo no vol dir que els valencians d’abans de ladominacio musulmana, no poguerem tindre l’instrument que en acabant nomenariem“tabal”, ya que conforme a lo escrit per Solano Grande, l’utilisacio dels instruments depercusio, “destaca tempranamente en nuestra península con los iberos”.

Referencies textuals al “tabal”-“tabalet”, no en falten. Pere el del Punyalet ordenava en1356 que “…volem e ordenam que en nostra cort, juglars quatre degen esser, delsquals dos siguen trompadors, e lo terç tabaler, el quart sia de trompeta…”. JoanotMartorell escriu en el Tirant que “Los moros feyen grans alegries sonant tabals,trompetes e anafils”. Jaume Roig, en “Lo Spill” nos parla de “saquet ventosa / etabalet / albaranet / al coll lligat”. A continuacio, vorem moltes mes cites del tabalet,que alcança la maxima expressio, acompanyat de la dolçaina, formant el conjuntmusical mes representatiu de l’etnologia valenciana.

Passant a la dolçaina i al seu so, s’ha de dir que pocs valencians no s’aborronen alescoltar-la de prop, sentint-la com a propia i ancestral. Com a mostra, uns versetspublicats en l’almanac de “Las Provincias” de 1919: “La donsayna es veu de casa / esalé dels nostres cors / dels sospirs y els anhels de la raça…”.

Encara que puga ser dificil d’entendre, hui en dia, s’esta posant en perill l’identificaciode la dolçaina en Valencia. La febra “etnologica” dels ultims temps, ha conduit, a queen territoris a on no els era tradicional, s’haja volgut fer una teorica “reconstrucción delprototipo”, d’una pressunta dolçaina “tradicional”, a traves d’un arbitrari proces“arqueomusicológico”, “iconológico-musical”, i de “analogía etnológica”. La realitates que l’unic modelo que tenien a ma per a copiar, era la “dolçaina valenciana”. Peraixo, hui en dia, la “dolçaina valenciana”, es presentada en moltes ocassions,

desdibuixada entre un maremagnum de pressuntes “dolçaines”, lo que pot fer dubtar adalguns de la seua exclusiva valencianitat. Escomencem a desmadeixar la madeixa pelcabdell.

L’amenaça a la dolçaina valenciana ve per tots els fronts. Hui podem llegir desficaciscom que la dolçaina, “donde ha alcanzado más raigambre, ha sido en las distintasprovincias castellanas”. Facilment es comprova que eixes arraïls no havien de sermassa fondes, per quan, l’autor anonim de “Documentos sobre música en la catedral deSigüenza” (1600-1713), no tenia massa clar lo que era la dolçaina, quan escriu que“atendido el informe del sochantre, maestro de capilla y valenciano…con lascondiciones de que ha de tocar corneta, bajoncillo, muta, chirimía, y otra flauta, quedicen dulzaina”. Si anem mes arrere, Lope de Vega (1562-1635) els aclarix alscastellans l’inexistent arraïlam de la dolçaina en terres de Castella quan en la “Relacionde las fiestas que la insigne Villa de Madrid hizo en la Canonizacion de suBienaventurado Hijo y Patron San Isidro” escriu: “Te daré Bato, vna flauta / que no lahay en tal villa / que es la que llaman dulçayna / en los Reynos de Aragon”. Per tant,Lope de Vega no pot deixar mes clar als castellans que el valencià “dolçaina” o la seuacastellanisacio “dulzaina” no era propi de Castella, sino que ho era, de “los Reynos deAragon”. José Ramón Cid Cebrián “tamborilero y folklorista de Ciudad Rodrigo,Salamanca”, reconeix que la dolçaina “Se introdujo en esta zona a finales del siglopasado (XIX) como instrumento foráneo e introductor de bailes de moda”.

Pero si Lope de Vega, diu que la dolçaina es propia de “los Reynos de Aragon”, esimprescindible concretar el seu ambit natural dins d’eixos “Reynos de Aragon”.

Si parlem de Catalunya, als catalans, hui se’ls cau la bava parlant d’un instrumentsimilar a la dolçaina, al que diuen “gralla”. Es significatiu que Corominas no documentela paraula “gralla”, derivada del frances “graille”, ans del s. XIX, aixina com quereferencie una cita que “el dona com a pròpi del camp de Tarragona”. En relacio a unaatra pressunta “dolçaina”, en claus, la “tenora” catalana, s’ha de dir, que no es tracta deningun instrument “tradicional”, per quan el seu orige es troba en un invent dún tal PepVentura, qui “ideó en 1840 la transformación del instrumento del Rosellón llamadotenor, aumentando su tamaño e introduciendo alguna otra innovación de tipo técnico”(p.242 de “Los instrumentos musicales” de Blasco Vercher i Sanjosé Huguet). Enl’unica zona de l’actual Catalunya a on han adoptat el nom “dolçaina”, propi de lallengua valenciana, torna a ser en Tortosa.

Si parlem d’Arago, en “La música del dance aragonés” (“Revista internacional desociología”, nº. 51, 1984), Beltrán Martínez, escriu que “En el Bajo Aragón el uso dela dulzaina fue normal, remotamente relacionada con la “donsaina” valenciana y la“gralla” catalana, pero distinta de ella. Se conoce la de Andolz, de Alcañiz y se estátrabajando en la reconstrucción del prototipo en una estimable tarea de salvamento”.Pero el nom aragones dún instrument similar a la “dolçaina”, no es “dolçaina”, sino“gaita”. L´historiador i filolec aragones José Pellicer de Ossau, aclaria en 1630 que“Dulçayna es gayta” en “Lecciones solemnes a las obras de Don Luis de Gongora yArgote”. Considere interessant coneixer que láragonesisme “gaita”, es propi d’alguneszones de Castello, estenent-se desde Forcall, que fita en Arago, per Morella, Chert i LaJana.

Per tant, comprovem que els instruments similars a la “dolçaina” valenciana, existentsen Arago i Catalunya, ¿casualment? es troben en zones que fiten en Valencia.Constatem tambe, que els noms caracteristics déixos instruments, ni son ni han segutmai el de “dolçaina”. Deduim, per tant, que dins de “los Reynos de Aragon”, ladolçaina fon i es, propia i exclusiva del Regne de Valencia. Per ultim, i per a tancar lavolta als territoris que llimiten en Valencia, s’ ha de saber, que en Conca, Albacete oMurcia, tambe existix un instrument similar al que solen dir “pita”.

Pero per si l’evidencia de la situacio actual no es prou, crec convenient deixarconstancia de que historicament, la dolçaina, s’ha relacionat en Valencia, sentidentificada generalment com a propia del Poble Valencià i de ningun atre. Vejam-ho,en una serie de cites.

Un dels capituls de la part de “Voyage en Espagne” (1862), de Gustave Doré, dedicat a“Valence” es “La bandarria, la citara, et la dulzayna”. Leandro Fernandez de Moratín,en 1811 escriu: “En Valencia gustan mucho las brujas de atabalillos y dulzainas ycantan la jota; en la Mancha, tocan panderos y tiples, en Andalucía sonajas ypanderetas, en Galicia gaitas…” (“Notas al auto de fe celebrado en la ciudad deLogroño en los días 6 y 7 de noviembre de 1610”). Alexandre Laborde, autor de“Itinerario descriptivo de las provincias de España”, estigue en Valencia en 1799,destacant d’ella “…los instrumentos músicos especialmente el tabalet y la dulzaina, suinstrumento provincial”. En la versio original de 1809, llegim: “tambourins and soundof trumpets and Valencian hautboys, called dulzaynas”. José Francisco De Isla (1703 –1781), escrigue en “Jácara nueva y curioso Romance”: “Si de Galicia las gaitas / Sidulzainas de Valencia / Si tamboril de Vizcaya…”. El diccionari dáutoritats de 1732dia en relacio a “Dulzaina”: “Usaron mucho los Moros de este género de instrumento,y aún oy se usa mucho en los Reinos de Murcia y Valencia”.

Pero si hem de defendre-nos dels intents d’apropiacio de la dolçaina per part dels novalencians, lo mes penos es comprovar els destrellats que poden dir els nostresacatalanats, en lénronia de despersonalisar al nostre poble per a facilitar la seuaabsorcio per un atre, fartant-se de dir barbaritats sobre la dolçaina, com per eixempleque “ens la va dur Jaume I”, que “El seu ús com a instrument popular apareixtardanament, no abans de la segona meitat del s. XVIII”, o, posant en marchal’estrategia de dividir i enfrotar als valencians, dir, que la denominacio de “dolçaina”fon popularisada pels “romàntics de la ciutat de València del XIX”, en la finalitat decrear “un imaginari, sobre tot poètic, de sonoritat dolça”. Escomençarem el proximarticul demostrant les insostenibles mentires interessades dels acatalanats. ¡A vore sideixen de dir favades!

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: EL TABALET I LA DOLÇAINA (II)


Per a demostrar els desficacis que diuen els acatalanats, quan parlen de la dolçaina, ique hem reproduit al final de l’articul anterior, donarém una serie de cites, que posen demanifest que la dolçaina ha segut popular des dáns del s. XVIII, havent acompanyatdes de sempre totes les manifestacions de festa i alegria del poble valencià. Vorem comdificilment els “romàntics de la ciutat de València del XIX” pogueren condicionar elsfets dels sigles anteriors, fins al XIV.

Joseph Esplugues nos conta en les seues memories que en 1735, “…portaren la veletaa la esglesia acompanyada ab dolçaina i tabalet, caixa i pinfano i grans vitors, i nofaltaren cuets, trons i piules”. Lány 1672, en Albalat de la Ribera pagaven “a RochTalens per lo govern del dolsayner”. El “Dietari Ayerdi” referint-se a 1662 nos contaque “…anaven los quatre nanos de la ciutat, ballant a so de dolsaina y tabalet…”. PereJacint Morlà (ca. 1605- ca. 1656), va escriure en “Redondilles” que “Hi hagué piules icoets, mil tronadors i femelles, gran abundància de velles, moltes trompes i molts plats.Allà prop de la Corona, lo tabalet i dolçaina tocaven la guilindaina”. En “Decimes a lafesta que feren los 41 cavallers de Montesa…”, escriu dún “home que de nit sonava /la dolçaina en les albades”. Lány 1617, els Jurats de Petrer determinaren “que portenla donsayna de la Vila de Castalla, grossa y mig ademets y una arrova de polvora” (Lafiesta de moros y cristianos de Petrer). En 1599, el croniste Felipe de Gauna, nosreferix unes festes del Corpus de Valencia, parlant de “como los gigantes, al son de lamussica y copla que trayan de atabal y dolsayna con dos trompetillas que concordabanmuy bien el son…” (“Comedias y comediantes: estudios sobre el teatro clásicoespañol”). Pel “Libre de provisions de la Fabrica de Murs i Valls 1529-1576” sabemque en motiu dúna victoria naval contra els turcs, lány 1565 es feren “tres dies defestes i alegries, ço es, ensenent les torres de les muralles de la present ciutat e fentenfaronada en aquelles e logant una cobla de dolsayna e fer lo demes quen semblantsfestes se sol e acostuma fer”. Com la dolçaina no podia estar absent de la lliteratura delsigle dór de la llengua valenciana, la trobem en la “Disputa de viudes i donzelles”, a onpel seu caracter dínstrument popular, pren connotacions sexuals quan es parla de que“La viuda desperta, – del ball prest amayna / Si veu que poch sona – la vostradolçayna”. Ramon Muntaner, nos conta en la seua cronica que lány 1328, enrepresentacio de Valencia, anaren dolçainers valencians a la festa de coronacio del reiAlfons en Zaragoza: “…per la ciutat de Valencia, que anam ab grancompanya…trompadors e tabaler e nafil e dolsayna”.

Per si no ha quedat clar el caracter popular de la dolçaina, Covarrubias (1539-1613), lacita especificament, incidint en eixe caracter, que esten a tots els instrument de vent. Hocomprovem en “Tesoro de la lengua castellana …” a on escriu que: “La música deflauta no es ejercicio ni entretenimiento de hombre noble, por cuanto priva de poderhablar teniendo ocupada la boca con el instrumento, y lo mismo se entiende de losdemás instrumentos de boca, como chirimía, sacabuche, bajón, dulzaina, etc”.

Vist que la dolçaina es i ha segut un instrument popular representatiu de Valencia,podem procedir a estudiar el seu orige, per a lo qual sempre resulta interessant analisarl’etimologia de la paraula. Per aixo, hem de saber, que hi ha qui descompon la paraula

en “dolç” mes un pressunt sufix “aina”, descomposicio prou dificil i impossible en unesatres paraules de la llengua valenciana acabades en “aina” com poden ser “titaina”,“polaina”, o “guilindaina”. Feta eixa descomposicio, “dolçaina”, tindria un orige, apartir de “dolç”. Pero considere llicit dubtar d’este orige, sent que respecte del so de ladolçaina, podrem dir que es “viu”, “fort”, “penetrant”, “agut”…, ara,…¿dolç? SébastienBlaze, en “Mémoires d’un apothicaire…” (1808-1814), parlava de la “dulzayna desValenciens” i dels seus “…sons aigus et discordans on en tire des cris…”. Sir JohnCarr (1772-1832), va escriure en el seu llibre “Descriptive travels…” (1811), que “Thelower Valencians are very fond of a flute whith mouth-piece called the dulzaina, thesound of which to other ears is sharp and disagreeable, something resembling that ofbagpipe”, volent dir que “Els valencians de les classes baixes, son molt aficionats auna flauta dita dolçaina, el so de la qual, a oits dúns atres, es fort i desagradable,semblant al de la gaita”. Pareix prou clar que ni a Blaza ni a Carr, els pareixia massadolç el so de la dolçaina.

Corominas, en el seu DELC, assumint el radical “dolç”, li dona orige en el frances antic“douçaine”, remetent al “Tobler-L”. I hem de saber que la primera cita que referencienTobler i Lommatzsch, en “Altfranzösisches Wörterbuch” correspon a “Li roumans deCleomades”, escrit per Adenet Le Roi entre 1280 i 1294, qui escriu: “1 ot cornes etdouçaines / Et trompes et grosses araines”. ¿Casualment?, l’obra fon elaborada baix elmecenage de Blanca de Castella, i “el tema del poema pareix tret de tradicionsespanyoles o morisques i tots els personages principals son espanyols o sarrains”,segons escrigué Alexis Paulin Paris (Cléomadès, de Hasselt). Lárgument de“Cleomades” gira en torn a Comprart, rei musulma espanyol i Clarmondine, la seuaamada, que van i tornen dÉspanya a la Tostaca en un cavall volador de fusta. Per tant,“douçaine” podria ser una adaptacio de “dolçaina” i no al reves. La segon citacronologica del “Tobler-L”, es correspon en “Le roman de Fauvel” publicat en Parisel 1314 i diu: “Cors sonnent, trompes et araines / Vielles, muses et douçaines”. Seriapracticament coetanea a la referencia valenciana de Ramon Muntaner, que podria ser laprimera peninsular, sent que no es cert que en les “Cántigas de Santa María” dÁlfonsX, hi haja referencia textual a la dolçaina, sino que hi ha qui la identifica en lesminiatures, lo qual tampoc seria déstranyar, perque en les “cantigues”, nos podemtrobar “las figuras de un juglar moro y otro cristiano cantando a dúo”, tal i comescrigue Menéndez Pidal en “Poesía juglaresca y juglares…”.

Per aixo, es molt mes creible una etimologia d’orige arabic, tal i com mantenia JulianRibera, filolec, arabiste i musicolec valencià, que en “Music in ancient Arabia andSpain” (1929), escrigue que “the alterations of the other names distinguise them:“surnay” to dulzaina and “zolami” to chirimia”. Létimologia de Ribera consta tambeen “The Arab contribution to Music on the Western World”, de Rabah Salud, qui,referenciant a Farmer en “Historical facts for the Arabian Musical Influence” diu que“Other names shawm and dulçayna were also derived from Arabic “zamr” and“alzurna”. Felipe Pedrell, en el “Diccionario Técnico de la Música”, escriu en la veu“Dulzaina” que “Según el célebre al-Farabi, es un genero de Tibia o flauta agudísimallamada Surnâi, cuyo nombre significa “instrumento de fiesta y bodas”.

I anem a vore com existixen cites textuals, que donen a entendre que la dolçaina, no eraun instrument propi de territoris en governants cristians. Jacquot, en “Dictionnaire desinstruments de musique” (1886), escriu: “douçaine ou dulzaina (dousaine). Grandhautbois des XVe et XVIe siècles, ayant de huit- à dix-huit trous. Il fut introduit en

Espagne par les Maures”. Viardot, en “Histoire des Arabes et des Mores d’Espagne”(1851) diu que “dans le pays de Valence, de la chirimia et de la dulzaina des Mores,tant de fois citées par Cervantès”. Alexandre Laborde, en “Itinerario descriptivo”(1816), escriu sobre “… los bayles al son del tamboril y dulzayna, género deinstrumento árabe y peculiar de este reyno, que necesita grandes pulmones”. En la veu“Dulzaina” del Diccionari dÁutoritats de 1732 es diu: “Usaron mucho los Moros deeste género de instrumento”. Cervantes, en “Don Quijote”, parla de “los dos católicosamantes” als qui acaçen els musulmans afegint: “…cuántas trompetas que suenan,cuántas dulzainas que tocan y cuántos atabales y atambores que retumban; témomeque los han de alcanzar…”. Que hi havia musulmans valencians -o que ho haviensegut-, que tocaven la dolçaina, ho confirma La Parra López, qui en “Moros y cristianosen la vida cotidiana…”, reproduix cita segons la qual, en 1604, “Gaspar Suleymen,nou convertit del arraval de la vila de Murla, atrobat en la vila de Gandia (…) prometel Justicia y Jurats de la vila de Gandia (…) que sonarà en la dita vila de Gandia abdolçayna y tabals y trompeta en les festes del Corpus Xristi y octava de aquell y lo diade la Verge Maria de agost, pagant-li lo salari que dita vila de Gandia li sol yacostuma pagar…”. En lánonima “Historia del Abencerraje y de la hermosa Jarifa”(1565), es posa en boca del protagoniste: “Tan presto acudo a fus reales / como algunosa las zambras / y me precio de mi alfange / como otros de su dulçayna”.

Pero hi ha tambe evidencies arqueologiques de lo dit, que nos fa saber Porras Robles enla seua tesis doctoral “Los instrumentos musicales en el Románico Jacobeo”, quanafirma, en relacio a la dolçaina, que “…podemos decir que los artistas del románico lodesconocían por completo ya que no aparece ni una representación del mismo enninguna de las edificaciones estudiadas a lo largo de esta tesis”. Ben al contrari,resulta, que en la dita “pica de Xativa”, dels s.XI-XII i per tant d’epoca de dominaciomusulmana de Valencia, “destaca una escena musical en la que diversas figurasinterpretan una melodía con un laúd, crótalos y un instrumento aerófono…una especiede oboe rudimentario conocido por los árabes como zolamí, que actualmente todavíasigue siendo utilizado en todo el Levante español…”.

Per tant, contrariament a lo que els acatalanats s’unflen i s´han unflat a dir, crec que elsvalencians podem dir sense dubte, que la dolçaina es constituix en un element etnologicde continuïtat del poble valencià. No nos la dugueren els pressunts pobles“conquistadors” de Jaume I, perque ni els es, ni els era propia, per desconeguda, ademesde que no fea falta que nos dugueren lo que ya teniem.

Pero encara podem anar mes arrere en l’orige de la dolçaina valenciana. ¿Es productelínvassio musulmana, o era propia del poble pla valencia iberorromà en que es trobarenels pocs araps i berebers que vingueren per aci i que junt a muladis valencians, nosgovernaren durant 5 sigles? Si hem constatat que durant els ultims 7 sigles, la dolçainaconvivia en els valencians, de la mateixa forma que ara, ¿Podria haver travessat eixoscinc sigles de dominacio musulmana un instrument dórige anterior? (o 3 o 4 sigles, siprenem com a referencia la representacio de la pica de Xativa). Ho estudiarém pervaries vies en el següent articul.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: EL TABALET I LA DOLÇAINA (III)


En primer lloc, hem de saber que la musica i els instruments de musica de lÉspanyamusulmana, deuen molt a la musica i als instruments de musica de lÉspanyapremusulmana. (“Musica arabe-espanola” de Mariano Soriano Fuertes). Per aixo, Al-Saqundi (1231-?), en “Risâla fî Fadl Al-Andalus” o elogi de líslam espanyol, escriu:“También habrás oído las especies de instrumentos músicos que hay en esta tierra,tales como el jayal…la ruta, el rabab…el qitar, el zulami…En cambio en Berberia nohay nada de esto, fuera de lo que ha sido llevado de al-Andalus…”. I en relacio a la“dolçaina”, tambe dita “gaita”, es significatiu que este ultim nom, s’haja estes “des del’espanyol i gallegoportugués…per l’Africa (Marroc, Algèria, Tunis i altres païsosafricans ‘una espècie de clarinet o dolçaina’) fins a Turquia (gaida ‘flauta de pastor’) id’aci al serbi, búlgar, polonés i ruté…” (“De lexicografía valenciana” de Gimeno Betí).Es facil deduir, que si s´ha estes un instrument en un nom, es perque els que ládoptenno el tindrien i per tant no els seria propi. Podem concloure que la dolçaina, en un nomo en un atre, no havia de ser exclusiva dels “sarraceni de natura” o musulmans d’origeforaster.

En segon lloc, sent que trobem la “dolçaina” en una pica de Xativa d’epoca dedominacio musulmana, pot ser interessant estudiar la pica en conjunt. Començaremdient que es tracta dúna “pica” de marbre de buixcarró -i per tant elaborada en la zona-,de metro i mig de llargaria. Les quatre cares frontals es troben decorades en gravatsdéscenes en representacions humanes. Formalment evoca els sarcofacs “que derivaríande la escultura romana tardía y de la paleocristiana”, com llegim en la p 264 del Vol Ide “Tratado de arquitectura hispanomusulmana”. Els gravats son ondulats, marcantcabells i roba, lo que fa que es parle de “reminiscencia de los apretados pliegues deciertas esculturas romanas” (Qantara). Es unica per la seua iconografía, que la fa “tandiferente de las del califato”, com es diu en la p 257 del Vol.I de “Historia del artehispánico”, podent afegir al respecte que “puede relacionarse con la iconografíaromana tardía” (Qantara). Ademes del personage que toca la dolçaina, es representenhomens que ballen en bastons acompanyats de musics, persones menjant fruita en unjardi mentres un music toca un llaüt i es servix beguda, un lleo matant un bou, unaescena dúna dona nueta amamantant a un chiquet. ¿No es esta iconografia entre la quees troba ¡una dona nueta en epoca de dominacio musulmana!, aixina com els aspectesformals de la pica de Xativa, una prova mes de la debil islamisacio dún pobledescendent dels iberorromans valencians?

Finalment, anem a vore les proves que demostren que els iberorromans valencians, yagastaven un instrument del que deriva la dolçaina. La cultura del poble iber, poble quesubstancialment coincidix en el poble que ocupava l’actual territori valencià, (vore “Elsorigens remots del poble valencià”), sorgi d’una barreja de la cultura indigena, junt enaquella que aportaren grecs i fenicis. L’influencia de la cultura romana, donà pas a lacultura del poble iberorromà. Els antecedents de la dolçaina eren el “aulos” en el mongrec i la “tibia” en el romà. Román Ramírez, en “La música en Tartessos y en lospueblos prerromanos de Iberia”, expon que pintures trobades en el tossal de SantMiquel, de Lliria, corresponents als s. III i II a.C, “exponen situaciones y eventosmusicales que no sólo tienen que ver con el mundo funerario, sino con otras ocasiones

que propician motivos de celebración: bodas, danzas en forma de luchas ritualesguerreras, danzas religiosas, etc”.

En relacio a l’us religios de l’antecedent de la dolçaina, hem de saber que Strabo (Str.4. 1. 5) nos conta que els grecs havien trasmes als ibers “…su rito nacional de laÁrtemis Efesia, hasta el punto de que sacrifican al modo griego”. Segons BlancoFreijeieo, aixo voldria dir que els ibers sacrificaven “animals –no seres humanos, comolos cartagineses”. Porras Robles, en la seua tesis doctoral que hem citat nos diu que elsibers atenuaven els gemecs de l’animal sacrificat en cants i “gracias a la músicachillona i penetrante de un instrumento con lengüeta”.

L’us festiu de l’antecedent de la dolçaina el trobem en la descripcio que fa PorrasRobles en la tesis citada, de les pintures dels fragments de ceramica trobats en SantMiquel de Lliria. Ne reproduire alguna d’elles: “Oinóchoe 113:…dos músicos, uno conun aulos par y otro con un aerófono sin determinar…”. I un atra: “Cálatos 107 conprocesión de danzantes: Decoración corrida con una escena de danza… Encabeza lacomitiva un auleter (tocador masculino) que hace sonar un aulos simple (aceptando elcarácter genérico del término, también podría tratarse de una flauta, algo improbabledada su poca sonoridad) y una auletrix con un gran aulos par…”. Es dir un homedavant tocant la dolçaina o semblant, i gent darrere dançant ¿A qué vos sona? Si Lliriaes trobava en l’antiga Edetania, tambe en l’antiga Contestania, trobem representacionsde l’instrument antecedent de la dolçaina. En el relleu iber, conegut com “de la Serretade Alcoy”, les figures de l’esquerra (dreta de l’espectador), toquen dos “aulos par”.

Per una atra banda, no podem acabar un articul sobre la dolçaina, sense parlar d’un atradenominacio que li dona i ha donat historicament el poble valencià, i que nos ajudarà aconfirmar moltes de les coses que hem dit. Es tracta de la denominacio de “charamita”,cheremita”, o “chirimita”. Al respecte, no deixa de ser curios, que este apelatiu aparegadel Xuquer cap avall, i per tant en territori de l’antiga Contestania iberorromana. Apartir d’ahi, hi ha zones a on compartix territori en la denominacio “dolçaina” i unesatres en que la substituix per complet. Ho vegem en “El Mole” nº 12 (1840), en el qualllegim: “En Alacant, á conte de dir abaixa diuen deballa; als pimentons diuen pebreres;al trespol, trechinal… a la dolsaina, cheremita; al dolsainer, cheremiter;…á lestabelles diuen llabor de rabens; al brullo, morrions; a les carchofes, alcarnelles, yetsètera Mingòrra. La “chirimita” es troba present en endivinalletes com “¿Quanteschirimites-flautes trauries a un flare de l’alforja?”.

La documentacio de la paraula, es antiga. En document de l’any…., es parla de “unacobla de menistrers que son quatre charamites” (p…de…….). La trobem per dosvoltes en el Tirant. Escriu Martorell: “…tamborinos, charamites e musetes e tabals…”,i “…tamborinos e charamites, e altres diversitats d’esturments…”. El notari valenciàExulve, en la seua obra “Praeclarae Artis Notariae…” publicada el 1643, incorporàuna llista d’oficis entre els que es troba el de “chirimiter” que traduix al llati com“tibicen”. En 1644 es paguen en Novelda “4 lliures al charamiter que vingué dos díesa tocar la charamita en les festes de Sent Pere” (Crónicas de la Villa de Novelda).

El pas produit en algunes zones, de “charamita” a “chirimita”, estaria sense dubtecondicionat pel vocalisme de “chirimia” o “chirimilla”, (Esteve, en el “LiberElegantiarum”, parla de “sonadors de chirimilles”), estant clar que la “chirimia”,encara que pareguda a la dolçaina havia de ser un instrument diferenciat, per quan les

trobem juntes en motiu del “Segvndo centenario de los años de la canonización delValenciano apostol San Vicente Ferrer…” (1655), en els següents versets: “Atroneneixos aires / lo clarí, la trompeta / dolçayna, chirimia / tabal, i castañeta”. Es podriaestudiar si “charamita” i “chirimia”, responien o no a un mateix instrument, sent que“chirimia” no era equivalent a “dolçaina” i la realitat de hui es que “chirimita” i“dolçaina” son dos denominacions de la llengua valenciana d’un mateix instrument.

Lo que sí que observem en esta familia de noms, (“charamita”-“chirimilla”-“chirimia”), es l’us, en tots els casos, de la “ch” valenciana, de la qual Corominas dia“tan rarament pertanyent al fons primitiu del catalá, es una senyal gairebé infal·libleque una forma o mot ens ve d’un llenguatge afí peró distint de la nostra llengua”. Peraixo, els acatalanats, s’afanyen en fer-la desapareixer escrivint “xirimita”, per a acostar-se a la “xelemia” o “xeremia” catalanes. Per ultim, un atre instrument de la familia,podria ser la “caramella”, que citen per eixemple Jaume Gaçull, en “Lo proces de lesolives”, (“Qui, donchs, es bon musich de tals caramelles / segur pot amar ausades pertot”), o Valeri Fuster, en “La cric-crac”, (“una dolça musiquella…que trumfe lacaramella”), i que Miquel i Planas, nos diu, en el “Cançoner satirich valencià” queequival al “flaviol” català.

La paraula “charamita”, podria vindre etimologicament, del grec, καλαμίτης o ‘flautade canya’, que romanisat en ‘caramida’, podria haver evolucionat en‘caramita’>‘charamita’. Corominas, en el DELC diu: “val. ‘charamita’ antic i avui‘xirimita’, probablement molt vell en la terra de la dolçaina…pot resultar d’unencreuament entre una forma mossàrab autoctona ‘caramita’ i la mes afrancesada‘xeremia’. I és que no es veu altra explicació d’aquesta variant que es pugui sostenirdes del punt de vista fonètic, ni en el de la història dels mots”.

Per aixo, la paraula “charamita” es una atra paraula del romanç valencià, que estariaen boca dels valencians descendents del iberorromans, en que es trobà Jaume I, be forencristians, be s’hagueren islamisat. Fora en aquell temps la “charamita” un instrumentidentic o no a la “dolçaina”, (una atra paraula exclusiva de la llengua valenciana), seriaimposible d’entendre la seua identificacio en el Poble Valencià, cas de no haver segutun instrument sentit com a propi pel poble valencià prejaumi, del que substancialmentdescendim els actuals valencians.

La conclusio torna a ser que l’etnologia valenciana es propia del poble valencià i nodependix de la de ningun atre poble. Que la “dolçaina”-“charamita” i el tabalet, siguenels instruments mes representatius del poble valencià, posa de manifest la continuïtatentre l’epoca pre i postjaumina, tant de poble com de llengua, deixant en el cul a l’airead aquells acatalanats que moltes voltes per diners, son capaços de manipular lo quesiga per a desfer la cultura valenciana, volent vendre-la a uns atres. Aci no val lo quediuen en Crevillent de que, “Charamita pagada fa mal so” perque la personalitatvalenciana no està venal.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CERAMICA (I)


L’importancia historica de la ceramica valenciana, element etnocultural que haindividualisat i caracterisat al Poble Valencià, no podia quedar al marge de la voracitatcatalanista. Una mostra: la ceramica de Paterna, Manises o Alcora es compren en elllibre “Cerámica catalana”, (Barcelona: Destino, 1977). Pero independentment dedestrellatats i ridiculs intents d´imperialisme, que nomes denoten la pobrea d’unacultura que els obliga a intentar apropiar-se de la dels demes, correspon preguntar-nos siparlem d’un element representatiu de la continuïtat entre la Valencia prejaumina ipostjaumina, o si es tracta d’una activitat cultural importada pels “conquistadors”.

Guichard afirmà en en 1984, en “Nuestra historia” que “un buen conocimiento de laevolución de la producción cerámica valenciana entre el siglo XII y el XIV permitiríasin duda una mayor aproximación al problema fundamental (…) de la continuidad oruptura entre la Valencia musulmana y la Valencia cristiana”. Encara que ellmantenia “un corte fundamental”, diu que “el estudio de la cultura material yparticularmente de la cerámica, podría proporcionar datos que refuercen, o por elcontrario que rebatan, esa tesis”. En el present articul anem a comprovar que lesultimes investigacions sobre la materia demostren la realitat de la continuïtat evolutivaentre la Valencia governada per musulmans i la Valencia governada per cristians,constatant, una volta mes, la falsetat de les teories rupturistes que tant interessen alcatalanisme histeric. Posteriorment, estudiarém tambe els punts de continuïtat entre laValencia musulmana i la premusulmana.

Es absolutament impossible considerar que la produccio ceramica valenciana es tracted’una activitat implantada pels “conquistadors” catalans i aragonesos, perqueconvindrem en que es prou dificil que algu done allo que no te. En relacio a Catalunya,Coll Conesa, Martí Oltra y Pascual Pacheco, en el llibre “Cerámica y cambio cultural.El tránsito de la Valencia islámica a la cristiana”, referint-se a la “cerámica medievaldel territorio catalán”, escriu que “sorprende elarcaísmo técnico que parece demostrarfrente a lo ya conocido en Castilla y León”, informant-nos de “la escasa variedadformal de la tradición cerámica catalana anterior al siglo XIII”. Per l’atra banda,alguns aragonesos, han pretes que “Artallus de Luna”, aragones i beneficiari en elRepartiment de les“alqueriam de Paternam et Maneçar”, fon l’introductor de lacantereria en Paterna i Manises degut a les vinculacions de la seua familia enVilafeliche i Muel, dos pobles de Terol en tradicio d’obra de terra. Lopez Elum, en “Losorígenes de la cerámica de Paterna y Manises (1285-1335)” demostra la falsetat de ditapretensio pel fet que “la incorporación de Villafeliche y Muel al señorío de los Luna serealizó muchísimos años después de que poseyeran Paterna”, a mes que, segons IsabelAlvaro, “La producción alfarera de Villafeliche debió comenzar en el siglo XVII…”, notrobant-se referencies respecte de Muel previes al XV. En “Cerámica y cambiocultural…”, es diu que “Carecemos de información arqueológica sobre la produccióncerámica aragonesa anterior al siglo XIV”, de lo que es despren, que si existia, nohavia de ser massa important.

Com lo expost en el paragraf anterior es innegable i el catalanisme busca penjar-semedalles d’uns atres enredrant com siga, Coll Conesa, en el llibre citat, procedix a

parlar de “mudéjares” al servici de “magnates y colonos catalano-aragonesesformando una estructura social perfectamente piramidal”. En relacio a la manipuladoraterminologia que usa el catalanisme, s’ha de saber que el terme “mudejar”, o musulmasomes, es un terme inedit en l’ambit valencià en l’epoca de la que parlem. Eixe terme,gastat de forma indiscriminada, obvia l’existencia de cristians valencians en l’epoca dela “reconquista” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”), sense tindre enconte les numeroses i rapides conversions que hi hagueren, degut a la debil islamisaciode la major part del poble valencià. (vore “La debil islamisacio del amma o poble plavalencià” ). Quan parla Coll dels “magnates y colonos catalano-aragoneses”, pretendonar a entendre que els valencians, sense els “amos” de la inexistent “Corona catalano-aragonesa” no hauriem fet res de res. Manuel Acién, en “Terminología y cerámicaandalusí”, critica el llibre de Coll, advertint la seua “concepción colonialista de losplanteamientos de origen”, que li fa mencionar “a las zonas conquistadas por losfeudales como territorio anexionado”, o als seus habitants com a “integrados”, afegintque es tracta de “formulaciones como mínimo exageradas y muy próximas a suscitar laindignación”. I hem de saber que el mallorqui Coll Conesa, que estudià en Barcelona,es el Director del Museu Nacional de Ceramica González Martí, segurament perque elspolitics de Madrit pensen que no existix ningun valencià digne de tal responsabilitat.¿Qué hagueren dit els nostres Jurats d´est“hom strany”, que menysprea als valenciansagranant de forma indignant cap al catalanisme?

Pero vorem com esta fabula que es monten alguns catalanistes i acatalanats es un atreinvent interessat. Lopez Elum, en “Los orígenes de la cerámica de Paterna y Manises(1285-1335)”, escriu que “…si la introducción de la alfarería en Paterna hubiese sidoasunto de cristianos…”, referint-se sense dubte als cristians que vingueren de fora, “lahubiesen seguido dominando o monopolizando…”, afirmant que “no fue asíevidentemente”. Parla de l’absurt de considerar a la poblacio indigena valenciana “comomera mano de obra”, perque “si así hubiese sido, habrían pasado inadvertidos en ladocumentación”. Ben al contrari, la documentacio demostra que la poblacioautoctona “Actuaba con plena capacidad jurídica suscribiendo contratos directamenteo bien, en ocasiones con cristianos en pie de igualdad”, dedicant un apartat a “Laimportancia de los mudéjares en la comercialización de sus productos”. (vorem com ellmateix dubta de que tots foren “mudéjares”). Per tant comprovem que tant la fabricaciocom la comercialisacio de la ceramica, estigue en mans d’indigenes, que sense dubtes’aprofitaren dels canvis politics i comercials per a traure el maxim profit a una activitatque els era propia. L’autonomia d’actuacio de la poblacio autoctona, evidencia la seuaadaptacio al nou sistema politic, possible, perque l’immensa majoria d’eixa poblacio noeren, sino descendents d’iberorromans que musulmans o no, s’entenien en la novaclasse dirigent parlant en romanç valencià. Vorem a molts musulmans convertint-se alcristianisme.

Començarém per un poc d´historia i seguirém comprovant la continuïtat de tecniques,de formes, de poble, de llengua, i d´ubicacio de llocs de fabricacio.

L’importancia de Paterna i Manises en l’historia de la ceramica valenciana esta fora dedubte. El “Libre dels feyts” de Jaume I ajunta els dos pobles quan el rei nos diu: “epassam sobre Paterna, e sobre Manizes”. Nos conta com “Un sarray de Paterna” licomunicà “quens retrien la vila el castell” i que quan aplegà,“exiren a nos tots lossarrains e les sarraines ab gran alegria” fent “a Deu gracies de les bones paraules quelos hauiem dites, e hobriren nos les portes”. De 9 de juliol de 1237 es la donacio del

Repartiment a “Artallus de Luna” de les “alqueriam de Paternam et Maneçar. VIIidus julii”, prenent possessio d’elles en abril de 1238. A finals de 1304, els “Luna”vengueren el senyoriu de Manises al cavaller valencià Pere Boïl. Paterna passà a laCorona sent cedida a la ciutat de Valencia, qui l’arrendà als Boïl de Manises.

Vejam cites valencianes en relacio a l’obra de terra durant el periodo referenciat en elparagraf anterior. El Llibre del Repartiment, referint-se a Xativa cita un “…corralum inquo vendebantur cantari tempore sarracenorum…”. Els Furs de Jaume I parlen de“…olles, canters, e qualque altra obra de terra…” i de que“Cascu pusca francament,…fer en sos patis, e en sos camps, e en ses possessions olles, canters, teules, rajoles, etota altra obra de terra. En l’inventari de bens de 20 de novembre de 1248 del’aragones Arnau de Peralta, qui havia segut bisbe de Valencia des de 1243 fins a eixeany, es troba “unam scutellam pictam”, entre atres coses “apud Moroveteri”, “apudAlgesiram”, “apud Xativam”, o “apud Xivam”. La lleuda de 1271 per a Valencia i elseu terme, exceptua l’obra de terra del pagament de l’impost, quan indica que “olle,cantari et quolibet opus terra…nullum pedaticum donent”. En 1276 existia canterer enCocentaina, per quan en el llibre de la Cort de Justicia llegim: “…que·ls demanas alcanterer désta vila qui estava en Agost…”. De 26 d’octubre de 1285 es el docucumentpel qual “Mafomet Algebha, sarracenus Paterne” ven a Arnau de Castellar “centumal(f)ollas ad opus olley…bonas sinceras et bene coctas”, per a ser entregades el messegüent, lo que implica l’existencia d’una important infraestructura. Degut a una disputaper les fites entre Manises i Ribarroja, s’acordà en 1304 que “…que.ls cabeços dÁlhetxhon es la terra de les alcolles siguen i romanguen a la senyoria de Manises…”.

L’activitat ceramica valenciana tingue un paró a mitant del XIV, per la dita “guerradels Dos Peres” sent destruits alguns obradors ceramics per Pere I de Castella. Pero esrecuperà molt pronte. De 1372 es l’encomanda de Pere el del punyalet de “cinc miliarajoles enverniçades, ço es mil blaves, mil blanques, mil morades, mil verts e mildeaurades”. En 1383, Eximenis, en “Lo regiment de la cosa publica”, destacà “la obracomuna de terra que es fa a Paterna e a Carçre axi com jarres, canters olles terraçosscudelles, cresols, librels, rajoles, teules…”, citant “la obra de Manizes daurada emaestrivolment pintada”afirmant que “tot lo mon ha enamorat, en tant que lo papa elos cardenals e los princeps del mon per especial gracia la requeren e stan maravellatsque de terra se puixa fer obra aixi exellent e noble”.

La fama de la ceramica valenciana i dels seus canterers séstengue per tota Espanya iper tota Europa. El granadí ibn al-Khatib (1313 – 1374), escrigue que“Valencia was thehome of pottery”, es dir que Valencia era la casa de la ceramica. (p 59 de “A sharedlegacy: Islamic science…”). En 1362 es celebrà un contracte per a l’eixecucio depaviments del Palau dÁvinyo propietat del cardenal Aubert Audouin. Els mestresdóbra valencians foren Johan Albalat i Paschasio Martin. En 1382 es signà un noucontracte per a les obres del Palau de Justicia de Poitiers del duc de Berry. En el llibrede contes de les obres (publicat per Lucien Magne en “Le Palais de Justice dePoitiers”. 1894), apareix “Jehan de Valence”, dit tambe “le Sarrazin”, a quidien “ovrer de carreaux” i fea “…le vert et or”. Si passem de França a Italia, Mannoni,en “La ceramica medievale a Genova e nella Liguria” diu que l’importacio italiana deceramica valenciana en els sigles XIV i XV, “assume volumi giganteschi…”.Leonardo da Vinci (1452-1519), parla en el seu “Codice trivulziano” de que “Ilfornello debbe innanzi che ti inforni il metallo, essere illotato di terra di Valenza…”,nomenant els “quadrelli crudi di Valenza”. La fama, exedia Europa. Al-Tamegruti,

historiograf de Ahmad I al-Mansur, sultan del Marroc (1578-1603), nos conta que en elseu palau Al-Badi, “se sirvió una serie de manjares en platos deMálaga y deValencia…” (trad. Henry de Castries, Paris, 1929).

¿Deixarém els valencians que els manipuladors de l’historia conseguixquen que nosfurten la gloria d’haver tingut la ceramica mes important d’Europa durant l’epoca de laque parlem?

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CERAMICA (II)


En el llibre “Cerámica y cambio cultural…”, llegim que “La técnica de fabricación dela cerámica islámica era mucho más compleja que la desarrollada en la misma épocapor los pueblos cristianos”. Si entenem per “cerámica islámica”, la feta per un poble enmandataris musulmans, -ya que la ceramica no te religio-, deduiriem que la tecnica quecaracterisava la ceramica que fea el poble valencià, quan tenia mandataris musulmans,era imposible que tinguera el seu orige en territoris governats per cristians.

Al respecte, hem de saber que un dels avanços historics de la ceramica, es la seuaimpermeabilisacio, que evita perdues per porositat, facilita la seua neteja i pot tindrefinalitat decorativa. Límpermeabilisacio pot ser per una o per dos cares. La forma mesbasica de conseguir-ho es en pegunta. A continuacio, tindriem la ceramica “melada”,tractada en alcafoll o verniç transparent dóxid de plom. Per a conseguir colors esnecesiten distints minerals que son basicament: per al blanc, léstany; per al blau, elçafre o oxid de cobalt; per al vert, lóxid de coure i per al morat, el manganes. Uns atrescolors es poden conseguir per mescla. Per eixemple, el turquesa sóbte de la mescladóxid de coure en esmalt blanc. Finalment, el dorat es conseguix per la mescla decoure, plata i almanguena. Per a un bon resultat s´ha de dominar tant la delimitacio delsdistints colors en la mateixa peça, com la seua coccio en el forn.

En relacio a la continuïtat pre i postjaumina de la tecnica present en la ceramicavalenciana, Lopez Elum, en 1984, afirmava en el seu llibre “Los orígenes…”, que lestecniques de la ceramica verda-morada i del dorat, eren desconegudes en la Valencia delXIII, apuntant com a introductor a Pere Boïl, justificant-ho en les seues bones relacionsen el regne musulma de Granada. Hui sabem que no fon aixina perque no es pot“introduir” lo que ya existix. En relacio a la “cerámica verde-morada”, Josefa Pascual iRafaela Soriano, del Servici dÍnvestigacio Arqueologica Municipal de Valencia,escriuen en “La evolución urbana de Valencia desde época visigoda hasta época taifa(siglos V-XI)”, que en una habitacio anexa a lábsit de la catedral visigoda de Valencia,amortisada a principis del XI, s´ha trobat com a material de colmatacio “un lote decerámica polícroma en verde y manganeso” , lo que vol dir que la ceramica verda-morada per a res era una innovacio del s. XIV ¡Es gastava com a material de colmatacioen el XI! Si parlem de la tecnica del dorat, hem de saber que Mercedes Mesquida,directora del Museu Municipal de Ceramica de Paterna, escriu en “Avances enArqueometría 2005” que “Se han hallado cerámicas doradas datadas del siglo XII enMálaga, Murcia, Almería, Valencia y Mallorca”, territoris que son lórige dels “bacini”dálgunes iglesies italianes del XII. No hem dóblidar les relacions comercials queestabli el rei Llop de Valencia i Murcia en Pisa i Genova, relacions que tambe haviendéxistir en Almeria, sent que en línventari del testament de lítalià “RaimondoPiccenado” de 1156 llegim: “…unam scutellam pictam de Almaria et una scutella deramo…” (p18 “Archivio glottologico italiano”.- 1898). Afig Mesquida que “EnPaterna, la fabricación del reflejo dorado parece comenzar a finales del siglo XII o acomienzos del XIII, coincidiendo con su fabricación en Murcia, Almería y Málaga”.

Constatem per tant, la total continuïtat de la tecnica de la ceramica valenciana entreaquella que fea el poble valencià governat per musulmans i aquella que continuà fent el

poble valencià governat per cristians, posant-se de manifest la continuïtat d’eixe poble.Els pressunts “conquistadors” no nos aportaren absolutament res, mes aïna al contrari,Concepción Villanueva Morte, de lÚniversitat de Saragossa, escriu en “Estudio de laproducción y comercialización de la cerámica bajomedieval entre los reinos de Aragóny Valencia”, en relacio a “cerámicas con decorados verdes, destacándose sobre elbarniz blanco” que “Esta técnica, propia de Paterna, va a difundirse hacia otroscentros, en Teruel y en Cataluña”. Pero eixa “difusio”, no fon exclusivament respectedéixa tecnica perque fon prou mes generalisada. Lány 1905, quan l´histerismecatalaniste no tenia la virulencia de hui en dia, Font y Gumà, escrigue el llibre “Rajolasvalencianas y catalanas”. En la part sobre “Rajolas catalanas” (p 231), titula unapartat: “Las rajolas catalanas son una imitació de las valencianas”. En ell diu que elscatalans intentaren imitar-les, pero “no sabent fer lo que á Valencia feyan…”,determinaren “pintarlas per un procediment mecanich”, de lo que resultà “una certasequedad de dibuix y una falta de moviment y de llibertat…”, afegint que, “Per aixo´sdistingeixen ab molta facilitat”. ¿S’enten ara perque l’enronia catalana de volerapoderarse de la ceramica valenciana?

I no fon aixo a soles lo que deprengueren els “conquistadors” del poble valencià.Thomas F. Glick nos diu en la p 213 del llibre “Paisajes de conquista: cambio culturaly geográfico en la España medieval” que les seues “piezas comunes devajilla…estaban hechas frecuentemente de madera”, afegint que en Valencia trobarenuna poblacio “…que utilizaba recipientes cerámicos más que los de madera”. ¿Elpretes “culturisador” culturisat? Els plantejaments “colonialistes” de Coll Conesaen “Cerámica y cambio cultural…”, li fan dir que “la forma plato”, era extranya enValencia, sent “sustituida por cuencos y jofainas, de gran variedad formal”. ManuelAcien, en el treball citat, li demostra la falsetat de l’aseveracio pel fet de que “…en lamisma época se está dando el mismo tipo en la Valencia feudal y en la Málaga nazarí”,acusant-lo d’afirmacions contraries a la documentacio arqueologica, dient-li que SoniaGutierrez ha demostrat que en la zona valenciana “la población indígena utilizaba lavajilla a torneta, en una cronología determinada y bastante anterior a la conquistafeudal…”. Quan Coll escriu sobre la “transculturalidad de la forma”, parlant a rengloseguit de la “cualidad técnica en época ibérica o romana” de la ceramica valenciana, licontesta Acien, que “dichos inicios no son sino una muestra del más ramplóncontinuismo…”. Pero…¿No es pretenia demostrar una falsa ruptura, no se sap de qué?Procedim a continuacio a demostrar la continuïtat de poble. Dels contractes que citaLópez Elum en “Los orígenes de la cerámica de Manises y de Paterna (1285-1335)”,es desprenen els següents fabricants: “Alí Bonçor”, “Mahomat Bençuleymen”, “HametAlmurcí”, “Abdolaziç Almurcí”, “Abrahim Almurcí”, “Çahat Marmola”, “AbrahimHiça”, “Abdallà Moxoní”, “Hazmet Zuleymén”, “Hamet Alfalem”, “Açen Muçe”,“Mahomat Albocayren”, “Mahomet Algebba”, “Azmet ben Galip”, “MahomatAlmarany”, “Jucef Almoilini”, “Maymó Sincha”, “Bonanat Martineç”, “HacénSerralla”, “Çahat ben Loppo”, “Garcia Real”, “Paschasius Sanci”, i “Garcia Alpont”.

En primer lloc, sent que els noms no pareixen massa catalans, no sénten que elscatalans vullguen apropiar-se la ceramica que feen. En “Fantasmes mossaraps iantroponimia valenciana”, varem vore que el canvi de noms es lo primer que es veuafectat per una cultura dominant. Hui, hi ha chiquets que es diuen Vanessa, Jennyfer,Christian o Johnatan, que no vol dir, ni que siguen anglesos o americans, ni que parlenen angles. El fet de que la major part dels valencians tingam noms de bateig castellà, novol dir, ni que sigam castellans, ni que parlem exclusivament en castellà. I en els propis

noms dels fabricants de ceramica trobem indicis del seu orige iberorromà. De “HacenSerralla” i “Çahat ben Loppo”, en el Repartiment troben un “Aben-seraila deMurvedre” del llati “serracula” i a un “Lopo, nepoti de Abençeyt” del llati “lupus”, quedona Llop, dá on el fill de Llop es Llopis. En relacio als “Garcia”, hem de tindrepresent al “Ibn Garciya” de la cort de Denia. Si parlem de “Paschasius”, recordem al“Ibn Baskwal”, dórige valencià. “Sanci” pot estar relacionat en el “Sang Azenarz deValencia” que trobem practicament a principis del XII. En relacio a “Alpont”, tambe enel Repartiment trobem un “Alpontí”. (vore “Fantasmes mossaraps i antroponimiavalenciana”). De “Bonanat Martineç”, López Elum diu que “cabe la posibilidad de queeste fuese un converso al cristianismo”. Per tant, tots, absolutament tots els noms decanterers valencians entre 1285 i 1335, poden explicar-se en clau valenciana sensenecesitat díntroduïr a ningun foraster. ¿Es vol mes continuïtat?

Per a constatar que era la poblacio indigena i no els nouvinguts, els que es dedicaven ala comercialisacio de la ceramica, reproduire els noms dels venedors que cita LópezElum, en “Los orígenes…”, en lápartat “La importancia de los mudéjares en lacomercialización de sus productos”. Son: “Mahomat al Valansi”, “HubacarAgarcinemi”, “Garcia Bonanat”, “Garcia Xamiç” i “Açmet Almoxení”. Comprovemcom els “comercials” tampoc tenen pinta de catalans.

Com hem dit, molts dels “mestres dóbra de terra”, que no havien continuat sentcristians i s’havien convertit a l’islam, es convertiren a la nova religio oficial, degutsense dubte a la seua debil islamisacio. López Elum diu de la familia dels “Almurcí”(“Hamet”, “Abdolaziç” i “Abrahim”), que “Posteriormente se convirtieron alcristianismo y en el siglo XVI eran tenidos por cristianos viejos”. Ho comprovem encontractes posteriors quan trobem a “Sanctius Almorcí” en 1406 o a “Johannem Murci”en 1444. Al respecte, hem de saber que un nou convertit i la seua familia pasava a serconsiderat “cristià vell” a la tercera generacio o als 100 anys. Al convertir-se, algunsprenien noms cristians i uns atres podien mantindre algun nom musulma. En elscontractes séspecificava si es tractava o no de “sarracenus”, “moro” o musulma, noafegint res si es tractava dún cristià. En la p 141 del vol. 3 de “Archéologie islamique”es llig: “Johan Albalat (corverso). “Joan Albalat”, fon un dels que contractà léixecuciode paviments del Palau dÁvinyo. En la p 63 de “Miscel·lania de Pere Bohigas” es diude “Jehan de Valence”, contractat per a les obres del Palau de Justicia de Poitiers en1382 que “degué ser batejat a França”.

En els contractes que consten en “Los maestros alfareros de Manises Paterna yValencia” de Joaquin de Osma, trobem a un atre llinage de conversos: els “Alcudorí”.Entre 1413 i 1439 trobem a “Bernardus Sanxo Alcudori”, a “Bernardus Alcudori” i“Sanxius Alcudori”, a “Sanxius Bernardi Alcudori” i “Paschasius Alcudori”, a “GarciaAlcudori”… De 1407 es el contracte en el que participen els sarraïns “Hamet Jafer” i“Jafer Almaguef”. Es segur que algun “Jafer” o “Chafer” es convertiria, sabent que mesdel 85% dels “Chafer” actuals es troben en territori valencià.

En el llibre de Osma trobem noms cristians com “Bernardus de Moya”, “JohannesBellugua”, “Sthefani”, “Johannes de Torrent”, “Nicholau Marti”, “Joanes Almila”,“Paschasius Nadal” o “Petrus Ximeno”. Res indica que no puga tractar-se de conversosque hagueren pres noms cristians. Es significatiu lús de malnoms que en ocasionspodien fer referencia a noms anteriors com “Sanxius Benet alias Alcudori”. Trobem“Johannes Sanxez alias Mirru”, “Paschasius Garcia alias Garrig”, “Johannes

Eximeno alias Arbiy”, “Garcias Adam alias Canyola”, o “Martinus Dalpont aliasPinos”. Tambe els “sarracenus” porten en ocasions el “alias”. Aixina tenim a “ÇahatComade alias Menxafí”, a “Hagmet Axetxi alias Mixu”, o a “Juceff Alquatxo aliasPica”. Trobem junts llinages cristians i musulmans en “Galip Ripol serracenusmercator”.

Hem vist com els patereners li entregaren Paterna a Jaume I, rebent-lo “ab granalegria”. Un délls Ade o Adam de Paterna, li amprà diners en distintes ocassions. Hihavia “Magister operis terre” musulmans, que podien formar part dúna classeacomodada i alfabetisada en arap, segons es comprova en algunes de les seues obres.Alguns d’ells, podien haver vingut de fora duent noves tecniques. No obstant, una granpart dels fabricants de ceramica, per ser descendents d’iberorromans valencians,síncorporaren sense problemes a la nova administracio cristiana, deixant-nos visualisarla continuïtat del Poble Valencià de que nos parla la genetica. (vore “La mentira sobreels fundadors del Regne de Valencia”). L’aljamia o llengua romanç de “Lo Spill” deJaume Roig, en que l’autor nos diu que escriu “al pla texides / de l’algemia / heparleria” i que era la llengua “dels de Paterna / Torrent, Soterna”, nos mostra lacontinuïtat de la Llengua Valenciana. Per aixo, encara que parega absurt tindre que dir-ho, la ceramica valenciana es valenciana. Alguns catalans, catalanistes i acatalanats, pera apoderar-se de la ceramica valenciana, no tenen mes remei que intentar reescriurel’historia d’una forma que no passà. Es obligacio dels valencians defendre el nostrepatrimoni cultural i els lladres, que es furguen els nassos.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CERAMICA (III)


Un atre camp per a comprovar la continuïtat entre tots els aspectes relacionats en laceramica, es precissament la llengua propia de la ceramica. En primer lloc parlarém delnom de láctivitat. Les “cultissimes” paraules catalanes “terrisseria” i “terrisser”,equivalents a les castellanes “alfareria” i “alfarero”, son invents indocumentats fins a1839. Hem vist document de Cocentaina de 1276 en que es parla del “canterer déstavila”. De 1329 es document en que es parla de“cantererius seu magister operis terrealbe”, es dir “canterer o mestre dóbra de terra blanca”. Comprovem com“Cantereria” i “canterer” son els noms generics correctes en llengua valenciana, no fent-nos falta invents del XIX. Els catalans tenen el problema de que no diuen “canter” sino“càntir”, sent el “càntir” o “selló” català lo que en valencià es una “botija” o “botijó”,paraula present en un text en arap de 1595 (boticha). Es cert, que en documentacioantiga trobem definicions especifiques com “rajoler”, “gerrer”, “calderer” o “oller”,pero la denominacio generica predominant es la de “canterer”, que ha donat lloc anumeroses “cantereries”.

La varietat formal de les peçes ceramiques que coneixien els “conquistadors”, eraridicula en comparacio en les que produia la cantereria valenciana. Thomas F. Glickparla de que “…el número de formas fabricadas por los cristianos aumentó de lascatorce (principalmente variantes de la olla)…a las 43 posteriores”. (p 213de “Paisajes de conquista: cambio cultural y geográfico en la España medieval”). Peraixo es dificil que els noms de les noves formes siguen importats. Passem a comentarels noms dálgun producte de la “cantereria”. De “rajola”, diu Corominas que esun “mot peculiar de l´hispano-àrab”, i per tant, es segur que no nos el dugueren els“conquistadors”. Per cert, el “rajoler” fa “rajoles”, no “totxos” i treballa en el “rajolar”,no en la “rajoleria o bòbila” catalana. En relacio a les paraules “gerra” i “caldera”, sivenen del llati “gerŭla” i “caldarĭa” la presencia de documentacio en lárticul arap -al-,“algerra”, i “alcaldera” indica que tampoc foren dutes per Jaume I. El “gerro” català esel “picher” valencià. “Canterella” es paraula valenciana segons el DCVB. Els nostrescanterers feen “llibrells” i no “gibrells”, “cresols” i no “gresols”, “safes” i no“gibrelles”, paraula esta ultima que ve de lárap “sahfa”, com tambe de lárap passaren ala llengua valenciana “tassa”, “alfabeguer”, “tabac”, o “caduf”. (“Entabacar” i“encadufar” son dos verps vius en llengua valenciana). Tambe feen“orses” o orsetes” ino “alfabietes petites”, paraula valenciana documentada en 1380, que ve del llati“ŭrcĕa”. Per a chapar feen “taulells”, constant, que per a les obres de la Llonja, esdemanaren “500 taulells” i no 500 “rajoles de València”, com diuen els catalans en unreconeiximent mes que explicit del seu orige. Tambe diem “rajoletes de Manises”documentat en un text llati de 1489 “sex mille rajoletes de Manizes”. Quan Jaume Roigdiu en Lo Spill que “A son plaer / ffa com l’oller / qui d’una massa / ne fa terraça /olla, scudella / plat, canterella / morter, llibrell”, no hem dóblidar que diu parlaren “l’algemia / he parleria / dels de Paterna…”. Procedim a continuacio a agrupar pelseu orige o etimologia, una part del vocabulari de la ceramica propi de l’aljamia deValencia o llengua valenciana.

Prerromana seria “saria”, que no “sàrria” en la qual sénvasava i transportava laceramica i que segons Corominas, procediria dúna forma iberica (proto-basca) “sarea”.

Tambe “querol” o taulo per a transportar lóbra crua o fresca podria derivar delprerromà “cariŏlu”.

Entre les paraules dites “mossaraps” estaria “llongo”, del llatí “lŏngu”, i que es cadauna de les parts en que es dividixen els “pellons” de pasta, a partir dels quals espreparen les “llongues”, per a fer “colomins” o tiretes llargues i cilindriques de pasta.Els “llongots” o “morrells”, son peces cilindriques socarrades gastades per a enfornar.Tambe tenim la paraula “carchata” o sobreparet de reforç de la camisa del forn, degrossaria considerable, feta de pedra i assentada en morter dárena i calç. Ademespodria ser-ho “charpell” o cabaç de palma, dá on deriva “encharpellar” o encordarels envassos de ceramica i que vindria del llati “scirpus” o junc. De 1413 es contracte enel que llegim: “Haçmet Payoni serracenus… engerratas et enxarpellatas in loco gradusmaris Valencia”. La lligaça dels garbons de llenya que estaven en el “porche”o “porchada” que no en el “porxo”, es tallava en la “corbelleta” agarrant-se elsgarbons en el “gancho”. Vejam lo que diu Coromines déstes tres ultimes paraules. Enrelacio a “gancho” parla de la “forma mossàrab gančo”. Nomena el “mossàrab perxe”,al que dona el significat de “cabana, barraca, cubert”, dificilment separable de“porche”. En relacio a corbella diu que “aquesta formacio ya existia en elmossàrab…abans de la Conquesta…car lálmerià Ibn Loyon…cita q<or>bǎl…”. Per aacabar, tenim la “Uasta” o pinzell per a retocar el vernis, de “guastar” o “gastar”, quesegons Corominas “apareix inclús en el mossàr. cordovès dÁbencuzman: wastato“destrossat, fet malbé”.

Com podriem esperar, conseqüencia del llarc temps de dominacio administrativamusulmana/islamica sobre el poble iberorromà valencià, el vocabulari derivat de lárapintroduït en la llengua valenciana es relativament abundant i al ya nomenat podriaafegir-seń mes. El “sagen”, probalement de lárap “sijn”, es léspai que es troba en elforn junt a la caldera, separat la zona de coccio per un forjat en forats dit “garbell” delárap “ġarbal” que al seu temps es cobrix en una volta, “alcove” o alcova” de lárap“al-kọbba” de la que ixen tres fumerals, dient-se el del mig “alule”, de lárap “az-zulla”. Tambe lárap es lórige del nom del forn usat per a lóxidacio del plomo “armele” i de materials com el “acercó”, el “alcafoll”, el “safre”, la “llaca”,la “almangena” que no la “mangra” o el “almido” que no el “midó”. Per a “rebossar”es gasta el “tarquim” de lárap “tarkim”. Un taulell en una forma determinada esun “alfardó” i a un cert taulell socarrat es diu “alcaida”.Els moles dálabastre esdiuen “corfes” de lárap “kírfa” i la pols dágranar es tira en el “argele” de lárap “al-galla”.

Hi han paraules dórige romanç propies de la llengua valenciana. Les peces en cru esdeixen en el “sequer” i no en el “assecador”, que ságrana en “graneres de margalló”i no en “escombres de bargalló”. La llenya que es gasta es de bojesde “argilaga”, “romer”, o “coscolla”, no de “argelaga”, “romaní” o “garriga”. Sobreels forats del garbell es posen els “foguers” que no els “fogons” Les pecespoden “amerar-se” no “amarar-se” i “estargir-se” no “estergir-se”. Al granulat grandácercó es diu “grança”. Lácercó es separa del plom liquit en el “dragó”. La pasta esmadura sobre el “morber”. La mesura de fanc per a ser amassada es el “casser”. Lapasta per a adherir peces menudes a la peça principal es diu “llamossa”. La caixa per aenfornar una sola peça es el “cabet”. Si la caixa es mes gran, pot subdividir-seen “caberes” i encara es pot fer mes gran suplementant-la en “fagetes”. Sórdenen enel forn en “carrell” i si es tracta de taulells, es separen en “ferrets”. El corredor

déntrada al forn es diu “bocaport”, sent léncarregat dálimentar-lo de llenyael “coedor”. La granereta per a espolsar certa ceramica inservible es el “moixet”,polint-se la que toca en la “monyiqueta”. Al trocet de verniç que pot despendre´s esdiu “pelig”. I per a acabar este tema, es interessant parlar del ric vocabulariespecificament valencià, en relacio als distints defectes que pot tindre la ceramica. Estapot “assorrar-se”, “abambollar-se”,que no “abombollar-se” o “rebollir-se”,pot “aperdigonar-se”, “arromangar-se”, “badar-se”, “cagaferrar-se”, “cascarrar-se”, “ullar-se” o “ratar-se”, o“retestinar-se”. Tenim els defectesdel “fugit”, “llampat”, “grivat” o “quartejat”, “chorrat”…

Comprovem, com léstudi del vocabulari, nos du a vore la continuïtat de poblacio illengua. Léxistencia de paraules en romanç desconegudes en català, i els mal dits“mossarabismes”, son el nexe dúnio entre la Valencia baix poder musulma i laValencia cristiana. Límportancia de les tecniques islamiques dutes de fora i inventadesdurant lépoca de dominacio musulmana de Valencia, es posa de manifest en la relativaabundancia de vocabulari dórige en lárap. Pero es imprescindible tirar mes arrere. Desdel Neolitic hi ha constancia de produccio ceramica en territori valencià, seguramentfavorit per lábundancia dárgiles que caracterisa la seua predominant naturaleasedimentaria. Durant lépoca iberica i romana la produccio alcançà un nivellextraordinari.

I hi han elements propis del mon de la ceramica que nos mostren la continuïtat de lacultura i poblacio autoctona, entre la Valencia iberorromana i la Valencia musulmanafins a la Valencia cristiana. Un eixemple: En Paterna, a principi del XV, es citen dosbarris: les “Oleries Xiques o Menors” i les “Oleries Majors”. Mercedes Mesquidaen “El horno romano de Paterna”, nos informa de que les excavacions arqueologiquesen Paterna en les “Oleries Xiques o Menors” han tret a la llum “dos alfareríasmusulmanas anteriores a la conquista cristiana que funcionarían durante el siglo XII yparte del XIII”. I lo mes espectacular es que en la mateixa zona s´ha descobert un fornde ceramica dépoca romana, trobant-se “…50 piezas de cerámica común ibérica demesa o almacenaje y cocina”. Si be es cert que el forn es situava sobre un posiblebalneari del II/I a.C, damunt del qual es construi una edificacio del III/IV d.C, tambe escert que la coincidencia de zones destinades a cantereria, considerant que ni s´haestudiat ni es podra estudiar tota la zona per haver-se destruit en part, llegitima a pensaren la continuitat dúns atres forns romans que marcaren láctivitat de la zona, a no serque es creguera en un milacre de coincidencia.

De Mercedes Mesquida es la frase de que “La cerámica romana representaba enmuchos procesos un continuum con la técnica ibérica…” i es Guichard qui estudia lacontinuïtat de tecniques ceramiques en Valencia posteriorment a línvasio musulmanaparlant dún “horizonte cultural indígena”. Com es normal, les noves tecniquesimportades, molt superiors a les existents, anaren sobreposant-se ad aquelles antiguessent paulatinament adoptades pel poble valencià.

En la present serie dárticuls, hem constatat la continuïtat i evolucio de la Valencia pre ipostjaumina en relacio a tots els aspectes relacionats en la ceramica valenciana.(tecniques, formes, poble, llengua, i ubicacio de llocs de fabricacio). La pretesa teoriarupturista de catalanistes i acatalanats no es mes que la busqueda dúna excusa que elsjustifique una atra apropiacio indeguda d’una activitat propia de la poblacio autoctonavalenciana creadora de la cultura i llengua valenciana.

IDIOMA VALENCIÀ

Parlant als fills en valencià desde que naixen,

mantindrem viva la llengua Valenciana.

www.idiomavalencia.com

http://www.idiomavalencia.com

http://www.idiomavalencia.cjb.net

ID AGUSTI GALBIS I ¿ CATALA..? OM NO, GRACIES A VA LE N …OM A V A LE N CI AGUSTI GALBIS A ¿...

Documents

Transcript of ID AGUSTI GALBIS I ¿ CATALA..? OM NO, GRACIES A VA LE N …OM A V A LE N CI AGUSTI GALBIS A ¿...