Història d'amor i política. Antònia Adroher, Carmel Rosa i Dídac Tarradell

Nous oleoductes. Rússia éspresent en els projectes energèticsi la UE tem ser-ne dependent

Festival de Fes. El Festival de Música Sacrade Fes és una referència per a l’apropamententre els pobles, les religions i les cultures

Paul Preston. L’historiador anglès acabade publicar «L’holocaust espanyol», unaobra immensa sobre la Guerra Civil

Núm. 2055. ■ Del 15 al 21 de juliol del 2011. ■ Any XLVI. www.presencia.cat

75 ANYSMemòria gràfica de la

Guerra Civil

1161

19-1

0199

77A

Del 15 al 21 de juliol del 2011 • PRESÈNCIA • 3

DEL 15 AL 21 DE JULIOL DEL 2011

Edita: Revista Presència SL. Santa Eugènia, 42, 17005. GIRONA President: JOAN VALL I CLARA. Consell d’administració: JORDI MOLET I CATEURA, ALBERT PARÍS I FORTUNY, FRANCESC REBLED I SARRÀ (secretari)Director de Presència: JOAN VENTURA. Telèfons: Redacció: 902 186 470. Fax: 902 101 192 Adreça: Santa Eugènia, 42 17005-GIRONA Redacció: ANNA AGUILAR, IRENE CASELLAS, MERCÈ MIRALLES, SUSANNA OLIVEIRA, MARIAPASCUAL, ENRIC ORTS (València), DAVID MARIN (Lleida), XISCA BARCELÓ (Balears), JORDI SALAZAR (Andorra). Maquetació: JORDI MOLINS, FLORENTÍ MORANTE. Publicitat: EVA NEGRE. Consell editorial: DOLORS ALTARRIBA, MARTÍCRESPO, MANUEL CUYÀS, IGNASI PLANELL, MIQUEL SERRA. Impressió: ROTIMPRES. Dipòsit legal: GI-143-1965

e tots els mals i desgràciesque poden assolar un

país, sens dubte que el mésgreu i el més infame és unaguerra civil. La revolta facciosacontra el govern legítim i de-mocràtic de la República va sertan perjudicial per a la nostrasocietat, que encara avui, 75anys després, en patim les con-seqüències, sobretot pel que faa la mirada esbiaixada que es tésobre Catalunya i els catalans.La guerra espanyola va repre-sentar un assaig de la II GuerraMundial i mentre les miradesidealistes es solidaritzaven ambla República, els qui anaven perfeina –Alemanya i Itàlia– dona-ven tot el suport a Franco. Perentendre més les raons que vanportar al cop d’estat militar, ésnecessari endinsar-nos en L’ho-locaust espanyol, la magna obrade Paul Preston, a qui hem en-trevistat. Preston parla dels as-sassinats dels dos bàndols foradel front, i es remunta a la pro-clamació de la República per re-copilar els fets i les circumstàn-cies que van preludiar el 18 dejuliol. Preston és tan objectiucom pot, però en el seu re-compte de les atrocitats elsfranquistes guanyen per goleja-da. El paradigma de la històriad’aquesta Espanya que no en-tén la discrepància, és el casd’un terratinent falangista queel 18 de juliol va fer formar elspeons i en va assassinar sis atrets de pistola, com a lliçó perals altres... Al cap de 30 anys, elpersonatge, embogit del tot, vaacabar assassinant els seus fills.

DLa cruel guerra

CARTA DEL DIRECTORJOAN [email protected]

31 EUROPA-MÓN

Nous oleoductesRússia és present en dos nousprojectes energètics i la UnióEuropea tem les dependènciesque se’n poden generar.

06 DOSSIER

Instantànies de guerraGrans fotògrafs de guerra, i també fotògrafs locals, han deixat eltestimoni de la Guerra Civil, que va començar ara fa 75 anys.Milicians a Salt i batalla de l’Ebre: Autor desconegut. Col·lecció CarmeColomer/Arxiu Municipal de Salt-AMS i Biblioteca Nacional-BN

20 DOSSIER

Amor i políticaRecord de tres lluitadors:Tarradell, Adroher i Rosa./Arxiu Municipal deGirona-CRDI (Fons: FotoLux)

24 ENTREVISTA

Paul Preston«Franco té bona premsa»,diu l’historiador iescriptor anglès. Hapublicat L’holocaustespanyol, on exposa lacarnisseria rere el front debatalla de la Guerra Civil.

32 EUROPA-MÓN

Festival a FesEl Festival Internacional deMúsica Sacra de Fes, al Marroc,apropa pobles i religions.

36 LLIBRES

Premi LlibreterBlanca Busquets guanya elpremi Llibreter amb La nevadadel cucut.

40 LA XARXA

Cent anys d’IBMLa International BusinessMachine (IBM) celebra que haarribat a complir un segle.

Foto de portada: Una nena plora davant la seva casa, en runes pels bombardejos, a Sant Feliu deGuíxols. AUTOR VICENÇ GANDOL. FONS VICENÇ GANDOL/ AMSFG

ado amb els fascicles de la col·leccióL’Abans, un recull gràfic que va del’any 1875 a l’any 1975 i que en el cas

que ens ocupa és el dedicat al meu poble.D’històries gràfiques locals anem ben servits alpoble, però aquesta és una mica singular per-què a banda de les fotografies dels arxius pú-blics, moltes de les quals ja coneixíem, tambéinclou imatges dels àlbums privats de la gent.Així, xafardejo com era la família de GregorioSimón que apareix fotografiada damunt d’unSeat 1.400 als anys seixanta i em quedo atra-pada en els ulls astorats dels néts del treballa-dor de l’escorxador Joan Ferran Rovira, ambqui surten fotografiats davant d’una bèstia sa-crificada de poc. Tampoc no em costa pasmassa viure l’alegria dels nens de la família Pà-mies Veciana, que apareixen fent cagar el tióel Nadal de 1967, i repasso els vestits de la Ma-ria Josepa Giner i la seva germana petita RosaMaria, que passegen amb unes amigues un diade festa dels anys cinquanta. I així passo unabona estona observant aquestes imatges fami-liars, imatges amables i agradables, que ja sa-bem que no fotografiem pas el funeral del pa-re, ni la visita al ginecòleg, ni el funcionari del’oficina de l’atur a qui expliquem els nostresdrames. En la intimitat fotografiàvem, i enca-ra fotografiem fins a la fatiga, pastissosd’aniversari, benediccions de la Palma, elsoldat que acaba de jurar bandera i elviatge de nuvis a Mallorca. Són imat-ges que ens diuen molt de com vi-vien la gent en una època i enun país.

I són imatges, les deL’Abans, fetes en temps aus-ters. Bé, ara ho tornen a ser,d’austers, però d’una altra ma-nera, temps de fotos de colo-raines digitals i no pas del con-tundent blanc i negre dels nega-tius, una època aquella no tan llu-nyana on no tothom tenia una cà-mera i anar al retratista es feia encomptades ocasions. Per això ara do-no més valor a aquestes imatges queenganxàvem en àlbums o guardàvemen capses de sabates. I és que resultaque pràcticament servidora gairebéno en fa, de fotos. Primer perquè la ca-nalla se m’ha fet gran, i ells van ser du-rant un bon grapat d’anys un bon estí-mul per agafar la màquina. I, sobretot,perquè també en això estic una mica satura-da. Vivim en l’imperi de la imatge i de les cà-

B meres digitals, dels mòbils i de tots els ginys iartefactes que ens permeten fer fotos a dojo iveure-les a l’instant, gairebé abans de fer-les.Per això, he aparcat la digital i opto per com-prar una d’aquelles càmeres de plàstic d’un solús per fer les quinze o vint fotos bàsiques d’unviatge, per exemple, i res més, perquè amb ladigital en feia centenars de milers i desprésse’m feia una muntanya abocar-les a l’ordina-dor i anar-les mirant, seleccionant i esborrant.Tampoc no les penjo a les xarxes socials, on avegades hi surto perquè amistats que no de-uen ser tan amigues com em penso les posensense haver-me demanat permís abans. Tambérebutjo de manera amable però ferma els pe-sats que em volen ensenyar les 3.000 fotogra-fies de l’últim viatge que han fet i els demano,en canvi, que m’expliquin com és allò, queme’n descriguin els paisatges i les postes desol, com vesteixen i caminen la gent de l’in-dret, i me’n contin algunes anècdotes. I emmiren com si no hi toqués. Però tinc nostàlgiade la rondalla i del conte explicat a la vora delfoc davant i busco que algú em conti coses acau d’orella i no pas morir aixafada pel pes demilers de fotos compulsives.

Que m’ho expliquin

CRÒNIQUES SENTIDESNATÀLIA BORBONÈS [email protected]

«He aparcatla digital iopto percompraruna d’aque-lles de plàs-tic d’un solús per fer lesquinze ovint fotosbàsiquesd’un viatge,per exem-ple, i resmés»

4 • PRESÈNCIA • Del 15 al 21 de juliol del 2011

OPINIÓ


PUBLICITAT

Trastorns alimentaris: Nous tipus de trastorns alimentaris

1654

48-1

0385

34A

ÀÀRREEAA NNUUTTRRIICCIIOONNAALL –– DDIIEETTOOTTEERRÀÀPPIIAA• Programes d’aprimament i salut• Programes d’educació nutricional i de

canvi d’hàbits• Programa d’educació nutricional en

diabetis• Programa nutricional per a l’esportista• Dietoteràpia

FFIISSIIOOTTEERRÀÀPPIIAA II FFIISSIIOOEESSTTÈÈTTIICCAA• Programes d’activitat física

personalitzats• Aprimament en zones localitzades• Fisioteràpia personalitzada• Tecnologia Lipomassage® LPG

TTRRAASSTTOORRNNSS DDEE LL’’AALLIIMMEENNTTAACCIIÓÓ• Rehabilitació nutricional, funcional i

psicològica de l’anorèxia

• Rehabilitació nutricional, funcional ipsicològica de la bulímia

• Trastorns alimentaris per descontrol• Trastorn per afartament i/o pica

compulsiva

PPSSIICCOOLLOOGGIIAA CCLLÍÍNNIICCAA –– PPSSIICCOOTTEERRÀÀPPIIAA ––TTEERRÀÀPPIIAA FFAAMMIILLIIAARR• Psicoteràpia individual• Teràpia familiar i de parella• Tractament de l’ansietat• Trastorn de l’estat d’ànim• Disfuncions sexuals

TTRRAACCTTAAMMEENNTTSS EESSPPEECCIIAALLSS PPEERR AALL’’OOBBEESSIITTAATT• Baló intragàstric• Banda gàstrica ajustable• Cirurgia de l’obesitat

Centre acreditat per la Generalitat de Catalunya.

CLÍNICA CARBALLIDOC/ Balmes, 150, entl. • 08008 Barcelona

www.clinicacarballido.comDemaneu una primera visita informativa gratuïta: Tel. 93 238 58 99

A/e: [email protected]

Quan el menjar i el pes es converteixen en un malson

Cada vegada arriben a consulta més persones amb patologies alimentàries. Dels pacients que acu-

deixen a un centre per baixar pes, entre un 25 i un 35% pateixen un trastorn de l’alimentació, diag-

nosticat o per diagnosticar.

Una persona que durant el dia és inapetent però que al vespre es transforma i no pot evitar l’im-

puls irrefrenable de menjar compulsivament, aparentment pot tenir poc a veure amb l’anorèxia, que

és el desig obsessiu d’aconseguir un pes tan extrem que el fa incompatible amb la vida. Tanmateix,

tots aquests símptomes tenen un nexe en comú: hhii hhaa pprreesseenntt uunn ttrraassttoorrnn aalliimmeennttaarrii..

Aquests trastorns, però, no s’ajusten als cànons clàssics de conductes alimentàries, com l’anorèxia

o la bulímia, i per això s’anomenen ““NNoouuss ttiippuuss ddee ttrraassttoorrnnss ddee llaa ccoonndduuccttaa aalliimmeennttaarriiaa””. Destaquem els següents:

Trastorn per afartament.

Pot afectar fins al 50% de les persones obeses. Aquest

desordre es caracteritza per fer grans ingestes de

menjar en un període de temps breu, de ma-

nera desenfrenada o compulsiva, fins a

sentir-se negativament afartats.

Posteriorment apareix un sentiment de

penediment i vergonya, però general-

ment no va acompanyat d’estratègies

compensatòries inadequades com l’ús –o abús– de laxants, vòmit autoinduït o

exercici físic intens.

Síndrome del menjador nocturn.

La persona que pateix aquesta sín-

drome durant el dia té comporta-

ments anorèxics, no menja res, o el

mínim; i al vespre fa afartaments de

menjar. Sovint no esmorza, o pot es-

tar la major part del dia menjant

molt poc, i és a final del dia quan el

seu comportament canvia i menja

desenfrenadament.

Més del 70% de les calories són ingerides a partir de l’hora del sopar, o les

hores prèvies. Després del sopar no pot parar de menjar, i generalment te-

nen apetència per aliments altament calòrics, com dolços, fruits secs o entre-

pans. En alguns casos, es pot llevar per continuar ingerint aliments. Sembla

que l’origen d’aquesta patologia és l’estrès o l’ansietat.

Anorèxia i Bulímia Atípiques.

Són variants de l’anorèxia i la bulímia clàssiques,

però que no compleixen tots els criteris de

diagnòstic. Es manifesten en una manca o excés

de pes no traumàtic, per la freqüència dels afar-

taments, i/o per l’absència total o parcial de les

estratègies compensatòries. Pot tractar-se de

persones que en etapes de desenvolupament an-

terior van manifestar aquestes símptomes, total

o parcialment.

Menjadors compulsius.

Addictes al menjar. Els menjadors

compulsius no poden deixar de

menjar, i ho fan desenfrenadament

amb tot tipus d’aliments. Són per-

sones especialment sensibles a la

publicitat o a la visió d’aliments.Vigorèxia.

En el seu origen es referia a les persones obsessionades per aconseguir un

cos musculós, però que mai es veien prou musculoses. Actualment aquest trastorn

ha evolucionat, derivant en qualsevol persona que utilitza l’esport físic intens per compensar els seus afartaments de menjar.


DOSSIER

SUSANNA OLIVEIRAJOAN VILLARROYA

oms com Robert Capa,Gerda Taro, Kati Horna,

Albert-Louis Deschamps, Da-vid Seymour o els catalansAgustí Centelles i Josep Bran-gulí, per citar-ne només unsquants, han quedat inevitable-ment associats a la memòriagràfica de la Guerra Civil. Lesseves instantànies van perme-tre mostrar al món el conflictebèl·lic espanyol, iniciat el juliolde 1936 amb el sollevamentmilitar contra el govern legítimde la República. No va ser la pri-mera guerra fotografiada, perògràcies als avenços tècnics i so-bretot el fet de no haver de de-pendre d’aparells costosos detraslladar, els professionals dela fotografia van poder acostar-se com mai al conflicte.

La seva ha estat una granaportació per a la memòria col-lectiva, però no van ser elsúnics. Molts fotògrafs locals, lamajoria d’ells anònims, vandeixar també el seu testimonidel conflicte i la difícil vida a larereguarda catalana. Des del’esclat revolucionari que es vaviure a grans ciutats i a petitespoblacions; la violència exerci-da especialment contra la insti-tució eclesiàstica; l’allau de re-fugiats que Catalunya va aco-

Nllir; els joves al front; les cues deracionament i la gana; els de-vastadors efectes dels bombar-dejos; o les imatges colpidoresde la derrota amb les riuades degent que omplien els caminscap als passos fronterers fugintde les tropes franquistes sotauna pluja de bombes, el fred, lapluja i la neu.

En cinc llibresLes instantànies de Josep Ban-cells a Arbúcies, Vicenç Gan-dol a Sant Feliu de Guíxols, elsPigem de Banyoles, Joan Tor-rus a Arenys de Mar, Martí Ca-sals a Teià, el fons recollit perJosep Bechdejú a Malgrat deMar, Antoni Martra i Estanis-lau Pedrola a Reus i un llarg et-cètera, són ara una font impa-gable per conèixer la guerra demés a prop. Aquest dossier,amb motiu del 75è aniversaride la Guerra Civil, recull algu-nes d’aquestes fotografies jun-tament amb el testimoni mésesfereïdor de la guerra, comsón les imatges que els matei-xos bombarders italians capta-ven quan llançaven les bom-bes sobre les poblacions catala-nes. Una petita mostra de lesimatges que van ser recollidesen una col·lecció de cinc llibreseditats entre el 2006 i el 2009pel grup El Punt.

Instantànies Grans fotògrafs de guerra,però també fotògrafs locals,molts d’ells anònims, ens handeixat un impagable testimonide la Guerra Civil, que vacomençar ara fa 75 anys.


Bombardeig sobreel centre de laciutat de Barcelonael 17 de març de1938. /USAM,ROMA (AMB LACOL·LABORACIÓDEL CEHI)

Del Pirineu a la SèniaSota el títol Imatges1936-1939 el grup El Punt haeditat una col·lecció de llibresque recull un importanttestimoni gràfic de la GuerraCivil a Catalunya, des delPirineu fins a les Terres del’Ebre. Cinc llibres editats entreel 2006 i el 2009 dedicats, peraquest ordre, a les comarquesgironines, el Maresme, elsbombardejos del març de1938 sobre Barcelona i lescomarques tarragonines.Tanca la col·lecció Els noms dela guerra, un llibre detestimonis de l’últimageneració que va viure laGuerra Civil i que inclou larelació de totes les víctimes deles comarques gironines.

de guerra

4

PO

DE

R R

EV

OLU

CIO

NA

RI


DOSSIER 75 ANYS DE LA GUERRA CIVIL

1

5

2

3

1. Salt, 1936. Milicians en una barricada aixecada a l’entrada oest de Salt, el juliol de 1936.AUTOR DESCONEGUT. COL·LECCIÓ CARME COLOMER / ARXIU MUNICIPAL DE SALT-AMS

2. Campanes fora. Moment en què es van treure les campanes de l’església de SantaMaria de Banyoles, l’any 1936.AUTOR MANEL PIGEM ROSET. FONS D’IMATGES DEL PLA DE L’ESTANY / ARXIU COMARCAL DEL PLA DE

L’ESTANY-ACPE

3. Cotxe confiscat. Un vehicle confiscat a Amposta, en què es reflecteix la barreja desigles pròpia d’aquelles primers dies de l’esclat revolucionari.AUTOR DESCONEGUT. COL·LECCIÓ FAMÍLIA CARVALLO / MUSEU COMARCAL DEL MONTSIÀ

4. Les restes de sant Narcís. Exploració, el 21 d’agost de 1936, de les restes de santNarcís a Girona. El cos –hi havia la falsa creença que estava incorrupte– va aparèixer unsdies després exposat a la Rambla com a objecte de burla.AUTOR FRANCESC RIURÓ I LLAPART. FONS FRANCESC RIURÓ / MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE

CATALUNYA-GIRONA

5. Control de carretera. Dos milicians armats en un control a la carretera de Cassàde la Selva a Llagostera.AUTOR ENRIC GENOHER. COL·LECCIÓ TEIXIDOR ARXIU D’IMATGES / ARXIU MUNICIPAL DE CASSÀ DE LA

SELVA-AMCS


3

21E

L F

RO

NT

1. Al front d’Aragó. Joves del Maresme al front.L’agost del 36 als joves que s’allistaven se’ls demanavaque es proveïssin d’una muda i una arma llarga.FONS JOSEP BECHDEJÚ / ARXIU MUNICIPAL DE MALGRAT DE MAR-

AMMM

2. Hospital de Mataró. L’antic col·legi dels Sale-sians de Mataró es va convertir, l’abril de 1938, en laseu de la Clínica Quirúrgica número 7 de l’Exèrcit Po-pular.AUTOR ALFRED BRAUNER (FOTOGRAFIA CEDIDA PER JOSEP XAU-

BET)

3. Milicians del POUM. Grup de voluntaris del

POUM del Maresme, al front d’Osca, l’octubre de1936.ARXIU FAMÍLIA CASSOLA-MIRALPEIX

4. La 43a Divisió, a Girona. El 18 de juny de1938, els soldats de la 43a Divisió que havien lluitat aBielsa arribaven a Girona i eren rebuts pels ciutadans,eufòrics, que els reconeixien la seva resistència heroica.AUTOR DESCONEGUT / BIBLIOTECA NACIONAL-BN

5. Preparats per a la guerra. Joves de Maçanetde la Selva mobilitzats per anar a la guerra, preparant-se per fer la instrucció a can Gregori, el 1936.TALLER D’HISTÒRIA DE MAÇANET DE LA SELVA



5

4


2

EL F

RO

NT

/ B

atal

la d

e l’E

bre

3



5

1

4

1. La batalla de l’Ebre. L’abril de 1938 laguerra havia arribat a Catalunya, aïllant-la de laresta de la República i fixant el front al llarg delsrius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Els republi-cans van dissenyar una ofensiva amb l’objectiude recuperar la iniciativa bèl·lica, considerada vi-tal pel govern de Negrín. L’operació començavaa les 00.15 del 25 de juliol amb el pas de l’Ebre.S’iniciava la batalla més llarga, 114 dies, i la mésimportant i decisiva de la Guerra Civil, amb mi-lers de morts i ferits en ambdós exèrcits.BIBLIOTECA NACIONAL-BN

2. Indústries de guerra. Dones treballant enuna de les empreses del país reconvertida en in-dústria de guerra.ARXIU MONTSERRAT TARRADELLAS I MACIÀ.

3. L’aeròdrom de la Sènia. El 14 d’abril de1938 les tropes franquistes entraven a la Sènia.Aleshores l’aeròdrom que hi havia construït elgovern de la República va ser fins a la fi de laguerra la base d’operacions de la Legió Còndor.Diverses persones de la Sènia van entrar a treba-llar per als alemanys, i a banda de poder dispo-sar d’un sou en moments difícils, van manteniruna relació amistosa amb els soldats. A la foto,un oficial alemany i unes joves del poble que espreparen per cosir roba.FOTO FACILITADA PER HERIBERT GARCIA I ESTELLER

4. Soldats alemanys. Soldats de la LegióCòndor dinen sota les oliveres a l’aeròdrom de laSènia.FOTO FACILITADA PER HERIBERT GARCIA I ESTELLER

5. La Mehala marroquina. Les tropes mar-roquines van ser la força de xoc de les unitatsfranquistes.BIBLIOTECA NACIONAL-BN


2

VID

A A

LA

RE

RE

GU

AR

DA

3

11. Refugiats a s’Agaró. Sant Feliu de Guí-xols va acollir nombrosos refugiats de guerraprocedents del País Basc, Andalusia i Aragó, quevan ser hostatjats principalment als Banys deSant Elm i a l’hotel La Platja de s’Agaró. A la fo-tografia, la colònia infantil de s’Agaró.AUTOR VICENÇ GANDOL. FONS VICENÇ GANDOL / ARXIU

MUNICIPAL DE SANT FELIU DE GUÍXOLS-AMSFG

2. Felicitat vora l’estany. Nens refugiats,jugant a l’estany de Banyoles, lluny del dolor il’horror de la guerra que uns mesos abans elshavia obligat a marxar de casa.AUTOR RAFAEL VILARRUBIAS. FONS RAFAEL VILARRU-

BIAS. INSPAI, CENTRE DE LA IMATGE. DIPUTACIÓ DE GIRO-

NA

3. Cosint per als soldats. Un grup de do-nes de Pineda de Mar, l’any 1937, cosint robaper als soldats del front.ARXIU PARTICULAR MARIA SERRAT RAGULL

4. Arriba la gana. Cua per adquirir produc-tes de racionament davant de Can Bonet, aSant Feliu de Guíxols. A partir del gener del 37la regidoria de Proveïments de la ciutat gestionadirectament la compra de productes de primeranecessitat a l’estranger. L’entrada d’aliments,però, va disminuint mes a mes.AUTOR VICENÇ GANDOL. FONS VICENÇ GANDOL / ARXIU

MUNICIPAL DE SANT FELIU DE GUÍXOLS-AMSFG

5. El «Hood», a Caldetes. El vaixell de guer-ra de l’armada britànica HMS Hood, en ruta perla Mediterrània durant els anys de la Guerra Ci-vil, va fer escala diverses vegades a les costes ca-talanes l’any 1938. Entre abril i octubre d’aquellany, va atracar set cops davant les costes deCaldes d’Estrac i es van encarregar de transpor-tar fins a Marsella nombrosos refugiats.AUTOR MELVILLE PERCIVAL / HMS HOOD ASSOCIATION



54


1B

OM

BA

RD

EJO

S

2

3

1. La guerra aèria.Durant la Guerra Civil,per primera vegada, lapoblació civil es va con-vertir en un objectiu mili-tar i va ser indiscrimina-dament bombardejadaper l’exèrcit franquista.L’aviació legionària italia-na, amb base a Mallorca,va dur a terme la majoriade bombardejos sobreCatalunya. Els modernsavions italians, els temutsSavoia-79, anaven equi-pats amb càmeres foto-gràfiques que van captarcadascuna de les bombesque van deixar caure. A laimatge, bombardeig so-bre Figueres el 23 de ge-ner de 1938.ARCHIVIO UFFICIO STORICO

STATO MAGGIORE DELL’AREO-

NAUTICA MILITARE-USAM, RO-

MA (AMB LA COL·LABORACIÓ

DEL CEHI)

2. Tortosa. Bombardeigdels ponts de Tortosa so-bre l’Ebre, el 19 de marçde 1938.USAM, ROMA (AMB LA COL·LA-

BORACIÓ DEL CEHI)

3. Tres dies sota lesbombes. Barcelona vaser bombardejada de ma-nera sistemàtica durantgairebé dos anys. Els pit-jors atacs els va viure alllarg de tres jornades delmes de març de 1938, elsdies 16, 17 i 18, quanvan morir un miler depersones. A la foto, super-vivents del bombardeigdel 17 de març transitenentre la runa.ARXIU MONTSERRAT TARRA-

DELLAS I MACIÀ

4. Sense casa. Uns nensinspeccionen un edificibombardejat a Sant Feliude Guíxols.AUTOR VICENÇ GANDOL. FONS

VICENÇ GANDOL / AMSF



4


DE

RR

OT

A I

EX

ILI 1

3

2


DOSSIER. 75 ANYS DE LA GUERRA CIVIL

41. Els «Flechas Azules». Aquesta divisió, integrada majoritàriamentper italians, entra i ocupa Sant Feliu de Guíxols els últims dies de guerra.AUTOR VICENÇ GANDOL. FONS VICENÇ GANDOL / AMSFG

2. Desfeta i exili. Pas d’una columna de militars republicans per lafrontera francesa el 8 de febrer de 1939.ARXIU MONTSERRAT TARRADELLAS I MACIÀ

3. Visita de Franco. El Generalísimo va visitar Catalunya en diversesocasions. A la imatge, en una visita al Vendrell el 1942.FOTOS CEDIDES PER SIMÓ RECASENS

4. El primer 18 de juliol. Acte de commemoració de la victòria a laplaza José Antonio d’Arbúcies, avui plaça Dr. Turon, el 18 de juliol de1939AUTOR JOSEP BANCELLS. FONS BANCELLS / ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL D’ARBÚCIES


es del 30 d’abril del 2011que Dídac Tarradell, Antò-

nia Adroher i Carmel Rosa, tresrepublicans de cor i de militànciafins a l’últim alè, amb una trajec-tòria compartida d’ideals, amis-tat i amor en diferents momentsde la seva prolífica existència, re-posen junts al país i la ciutat quevan triar i que els ha sabut hono-rar en un emocionat deute dememòria i estima a la seva con-tribució per a un món més just.Aquell dia, en el decurs d’un ho-menatge molt sentit, les cendresdel periodista Carmel Rosa i Ba-serba i de la mestra AntòniaAdroher i Pascual, ell d’origenbarceloní i ella gironina, mili-tants del POUM (Partit Obrerd’Unificació Marxista) des de laseva formació al 1935, supervi-vents de la repressió estalinista ifranquista, units en terra d’exili ide resistència al Tercer Reich, idesapareguts al 2006 i al 2007 enla localitat nord-catalana de Ba-nyuls de la Marenda, van ser di-positades pel seu fill GerminalRosa en un nínxol del cementirivell de Girona, on els esperava unaltre combatent per la llibertat,el mestre Dídac Tarradell i Esta-nyol, també militant del POUM iprimer company sentimentald’Antònia, abatut el 24 de julioldel 1936, durant els primers diesde l’aixecament facciós.

Es complia, d’aquesta manera,la voluntat de la parella Rosa/Adroher, els quals, pel volts de1999 havien expressat a l’alesho-

D

Un va ser abatut al principi dela guerra, els altres dos vancompartir l’exili i una vida demilitància. Avui reposen juntsa la ciutat que els honoraPAU LANAO / CARME VINYOLES res alcalde de Girona, Joaquim

Nadal, la seva il·lusió a ser enter-rats a la ciutat on passaven llar-gues temporades i on mantenienuna intensa activitat políticadins les files del PSC, des de pràc-ticament els inicis de la transi-ció, segons recorda Isabel Sala-maña, que en aquells momentsera regidora de Medi Ambient iresponsable de cementiris.L’Ajuntament disposava d’unsepulcre adquirit al 1936 per aco-llir els republicans caiguts que esva estrenar per a Dídac Tarradell ialbergava també les despulles delcamioner Ferran Pruneda, mortfortuïtament al començamentde la guerra, i el PSC va decidircomprar-lo i cedir-lo al matri-moni com a reconeixement a to-ta una vida de lluita.

Això de l’eternitatEl dia que es va fer l’acte d’entre-ga, explica Salamaña, els assis-tents van presenciar una escenad’aquelles que no s’obliden per-què dibuixen d’un traç precís elssentiments i el temperamentmés genuïns dels que la interpre-ten. Una Antònia molt contentai determinada es va dirigir a Car-mel i li va dir: «Tu i jo hem estatmés de 60 anys junts, però quanem mori m’agradarà també des-cansar al costat d’en Dídac, queva ser el meu primer company devida i de partit.» I la respostad’ell, a l’alçada de la sornegueriaque el caracteritzava: «Sí, dona,amb això de l’eternitat, si ensajuntem tots tres, estarem la mar

de bé... Encara farem una altra re-volució!» Geni i figura. Uns anysdesprés, aquest tarannà forjatamb dosis d’apassionament peròtambé de necessària ironia, pro-pi dels que han sobreviscut cir-cumstàncies d’extrema duresa,va ser remarcat pels diferentsoradors que els van homenatjaral cementiri de Girona, i que vanposar èmfasi en la indestriableamalgama d’afecte i ideals, d’en-trega i fraternitat, d’amor i de po-

lítica que va nodrir la seva exis-tència i la de molts com ells alllarg de l’agitat segle XX.

Però qui són els personatgesd’aquesta crònica amb epíleg fe-liç? Dídac Tarradell, AntòniaAdroher i Carmel Rosa? Uns mésde tants que al nostre país handeixat testimoni del somni deprogrés i modernitat esclafat peruna guerra iniciada ara fa setan-ta-cinc anys contra un governsorgit de les urnes. D’epopeies

Unes dues-centes persones van participar en un acte senzill, moltemotiu i carregat d’ideals plens de vigència que va tornar a la ciu-tat dos dels seus més convençuts i generosos militants, com no vadeixar de recordar-se en els diferents parlaments, a càrrec de (dedreta a esquerra) la mestra Puri Molina, biògrafa d’Antònia Adro-her; els polítics i amics de la parella Pia Bosch, Anna Pagans i Joa-quim Nadal, i el seu fill Germinal Rosa. En la imatge, hi apareixentambé altres membres de la família com els seus néts, Albin i Ale-xandra; la seva jove, Brigitte, i el seu cunyat, Àngel Cotrinas.

A casa i en bona companyia

Acte d’homenatge al cementiri de Girona / MANEL LLADÓ

Història d’am



com la seva, n’hi ha moltes mésde les que mai no es coneixeranen tota la seva plenitud: homes idones, nenes i nens escrivint desde la quotidianitat la seva peri-pècia: combatent la revolta fei-xista fusell en mà o organitzantla vida a la rereguarda; despis-tant la gana sota una pluja debombes; emparant els grups derefugiats; plorant fills i filles, pa-res i mares, germans i germanesmorts de bala o de penúria; cami-

nant cap a l’exili o tastant el per-dó dels vencedors a la presó i alpatíbul... Són els éssers anònimsa la memòria dels quals WalterBenjamin, perseguit pels nazis isuïcidat a Portbou, consagrava laconstrucció de la història i queaquest reportatge recupera tam-bé a través d’una selecció d’imat-ges prou representativa del nos-tre particular assaig general de labarbàrie que poc després assola-ria Europa. Deixem, doncs, que,

en la seva singularitat, els nostresprotagonistes, en Dídac, l’Antò-nia i en Carmel, donin veu i pre-sència a aquesta humanitat ge-neralment silenciada amb laqual ells van comprometre la se-va causa.

Història de tots tresTrobem Dídac Tarradell (1913-1936) com a mestre de l’escolaJoan Bruguera, com a secretari dela secció gironina de la FETE (Fe-

Si no haguésmarxat, arano seria aquíNo haurien sobreviscut alsvencedors. Se’n van anar ivan tornar per recuperarla història de la seva gene-ració a través d’articles,conferències i llibres com«La llavor dels somnis» i«Quan Catalunya era re-volucionària i feia la guer-ra» (CCG Edicions). SobreAdroher, existeix una bio-grafia de Puri Molina i tre-balls de Salomó Marquès.

or i política

Antònia Adroher abatuda plora damunt el cos de Dídac Tarradell, el 25 de juliol del 1936. / ARXIU MUNICIPAL DE GIRONA-CRDI (FONS: FOTO LUX)


deració Espanyola de Treballa-dors de l’Ensenyament) enaquells temps en què l’educacióse situava a l’avantguarda d’Eu-ropa, com a actiu militant delPOUM. Llegim els seus articles aL’Autonomista i aquest diari de lafamília Rahola ens informa del’escaramussa que va posar fi a laseva vida, del multitudinari aco-miadament que li va fer la ciutat,de la placa col·locada al col·legiBruguera recordant que «el 24 dejuliol ensenyà la seva millor lli-çó: Morí per la llibertat contra elfeixisme». Observem Antòniaplorant abatuda sobre el cos delcompany, el 25 de juliol, el diadel seu enterrament...

La mateixa Antònia Adroher(1913-2007), filla d’una famíliade botiguers de mobles, que con-tinua la seva extraordinària vo-cació pel magisteri i la política, alcostat de Dídac, de MiquelGayolà, Joan Quer i del seu ger-mà Enric; que el 14 d’abril del1931 porta la bandera republica-na fins al balcó de l’ajuntament;

que el 21 d’octubre del 1936 ésnomenada consellera d’Ense-nyament, Cultura i Propagandai es converteix en la primera do-na regidora del consistori gironí;engrandeix aules, hi obre fines-tres i hi posa flors; que aplica lapedagogia moderna i construeixcantines per assegurar un àpat aldia als alumnes perquè qui estàmal alimentat no pot aprendre;que l’11 de febrer del 1937 deixael càrrec, enmig de la persecuciócomunista contra el POUM, laCNT i l’Esquerra Socialista; queel 29 de gener del 1939 travessala frontera de camí cap a l’exilion un dia calorós de juliol del1940, a Tolosa de Llenguadoc, alpont de pedra damunt del riuGarona, ensopega amb en Roc,un company que havia estatmembre del consell executiu dela joventut del POUM...

És Carmel Rosa (1912-2006),nascut a Barcelona, fill del ge-rent d’una agència de duanes itransports, la mort del quall’aboca als 12 anys al món del

treball; és en Carmel Rosa ques’inicia de molt jove en la lluitasindical i política; que assisteix ala proclamació de la Repúblicacom a membre del BOC (BlocObrer i Camperol); que troba enels companys de militància unasegona família compromesaamb la transformació social; quepassa a la clandestinitat desprésdels fets d’octubre; que esdevéun dels fundadors del POUM;que durant l’aixecament militarparticipa en els combats a la pla-ça de Catalunya i a les Drassanes;que ingressa en les columnes delfront d’Aragó; que fa la guerracom a capità de l’exèrcit republi-cà; que se’n va a l’exili...

I són l’Antònia i en Carmelque ja no se separen, que plan-ten cara als nazis i al franquisme,i que tornen a trepitjar el país el1977 disposats a posar el seu es-forç en la recuperació de les lli-bertats democràtiques. Un paísque ha volgut respectar la sevaúltima voluntat personal i polí-tica.

Carmel Rosa vaser capità del’exèrcitrepublicà

A. Adroherva ser la primeradona regidorade Girona

Dídac Tarradellva morir per lallibertat contrael feixisme

Carmel Rosa i Antònia Adroher amb el seu fill Germinal. / ARXIU MUNICIPAL DE GIRONA-CRDI (AUTOR DESCONEGUT)



ideal ha condicionat lanostra vida. I un ideal,

quan es vol intervenir activa-ment en la marxa de la societatper transformar-la, comporta,a més de components teòrics isentimentals, accions concre-tes fetes d’enfrontaments polí-

L’ANTÒNIA ADROHER / C. ROSA

Val la pena lluitartics, de vegades violents, de lli-gams personals, de dubtes i cer-teses, de situacions perilloses id’altres d’exaltants. Com que,a més, ens ha tocat viure unaèpoca força agitada de la histò-ria –particularment la GuerraCivil espanyola i la SegonaGuerra Mundial, l’exili, la guer-

ra freda, la descolonització,l’expansió fulgurant de la cièn-cia i la tecnologia, el naixe-ment de la unitat europea, l’ac-tivitat antifranquista– es potdir que no hem tingut tempsd’avorrir-nos. I que hem tingutmolta sort de salvar la pell.

A la llum dels fets viscuts, de

les dificultats enfrontades, delsdisgustos i de les satisfaccions,valia la pena esmerçar la joven-tut i pràcticament la vida enaquesta lluita que ha estat lanostra? La lluita per un món so-cialment més just, per l’eman-cipació de l’home i de la dona,pel socialisme arrelat en lliber-tat? La realitat és que la nostralluita –que ha estat en el món lade milions de persones– ha es-tat en conjunt útil. Avui ennombrosos països i principal-ment a Europa occidental fun-cionen sistemes socials i el quees coneix com a estat del benes-tar, és a dir, un conjunt de me-sures de tipus econòmic i socialque beneficien milions de per-sones, inexistents abans de laSegona Guerra Mundial i abansde la Guerra Civil espanyola. Iaquest conjunt de mesures nin-gú no les ha regalat. Són el re-sultat de llargues lluites socials.I fins i tot de guerres. Són mi-lions les víctimes que han que-dat en el camí per arribar on es-tem.

Ara vivim una conjuntura di-ferent, però l’experiència ensensenya que s’han de conser-var sempre les arrels de la lliber-tat perquè les idees no degene-rin, partint d’aquesta veritat fo-namental, anar vers les trans-formacions socials, econòmi-ques i polítiques que el món de-mana. Podem dir que conser-vem la fe dels anys joves i ma-durs en un món profundamentdiferent dels nostres primersanys de vida militant. Part delsnostres somnis, dels nostresideals, s’han convertit en reali-tat. D’altres seguiran promo-guts per noves generacions.N’estem segurs: la lluita conti-nua. Es decideix la sort delmón.

(Text extret de «La llavor delssomnis», CCG Edicions,

març del 2001)

La mestra Antònia Adroher vamantenir sempre una granestimació pels infants. A baix,Adroher i Rosa retratats alsanys trenta. / AJUNTAMENT DEGIRONA. CRDI



ENTREVISTA

l vostre és un llibre molt do-lorós de llegir. Quant vau

trigar a escriure’l?—D’alguna manera, tot el que

he fet sobre Espanya és en aquestllibre. Vaig estar pensant a es-criure quelcom sobre la repres-sió durant molt de temps. Vaigcomençar a recopilar materialcap al 1998, però al llarg deltemps vaig fer altres coses. Vaigtreballar-hi alhora que escriviael llibre sobre el rei i després vaigdedicar-m’hi a temps completdurant alguns anys. Desprésvaig agafar-me un temps per aca-bar un altre llibre que tenia pen-dent des de feia anys, sobre elscorresponsals de guerra, i final-ment vaig dedicar els darrers tresanys per complet a l’HolocaustEspanyol. Es pot dir que han estat10 o 12 anys de feina.

—Deu haver estat més do-

EMICHAEL EAUDE

L’historiador anglès acaba de publicar «L’HolocaustEspanyol», una obra immensa que exposa la dimensió realde la carnisseria rere el front de batalla de la Guerra Civil

«Francoté bonapremsa»

PAUL PRESTON. Historiador i escriptor

lorós escriure’l que llegir-lo.—Part de la feina va ser real-

ment horrible. El material mésespantós, però, no hi surt, per-què és immensament horrible.Em va deixar exhaust per unmunt de raons. Una és que vaigconcentrar-m’hi de tal maneraque vaig abandonar una quanti-tat enorme d’assumptes perso-nals i domèstics, quelcom quesempre és complicat. I quan vaigacabar, la traducció al català i alcastellà va ser un procés molt in-tens. La catalana era infinita-ment millor que la castellana.Tan bon punt vam acabar-les,vaig engegar una gira promocio-nal i, a continuació, m’esperavauna gran pila d’exàmens. Esticcompletament esgotat.

—Vau triar deliberadamentun títol tan contundent?

—Bé, quan vaig acabar el lli-bre, honestament no vaig poder

pensar en una altre mot que in-equívocament capturés l’horrorpur del que havia passat. La pa-raula repressió podria haver sortital títol, però no s’apropa a la di-mensió real de tot plegat. Ni perun segon no vull suggerir que si-gui quelcom similar a l’holo-caust jueu perquè obviament ésnumèricament diferent. El queva passar a Espanya dins Espa-nya com a resultat d’un cop mili-tar no es pot comparar amb elque va succeir amb els jueus. Lescomparacions són odioses, peròes podria assemblar al que vapassar amb els alemanys nojueus dins les fronteres alema-nyes. L’holocaust és el resultat

Paul Preston (Liverpool,1946), professor de Contem-porary Spanish Studies al Lon-don School of Economics, ésun dels historiadors més re-coneguts sobre la Guerra Ci-vil i la postguerra. Autord’una dotzena de llibres, vaescriure la biografia definitivaa Franco (1993). Preston se-gueix la tradició dels corres-ponsals de l’època, com araMartha Gellhorn, HerbertMatthews (el seu heroi) o Er-nest Hemingway, que vanexplicar el que passava sensecontradiccions entre la mira-da partidista i l’honestedatcom a reporters: sense falsaobjectivitat. Preston és unclar partidari de la SegonaRepública, però busca la veri-tat sobre la croada feixista deFranco sense oblidar les ac-cions dels republicans.

Sensecap falsaobjectivitat

LLUÍS SERRAT


de la guerra d’expansió del Ter-cer Reich i va tenir lloc a Polònia,Rússia, Ucraïna, Txecoslovàquiai Hongria, una àrea colossal. Enpercentatge de població, el queva passar a Espanya va ser real-ment horrorós.

La conclusió és, en relacióamb el títol, que no vaig poderpensar en una paraula més apro-piada. Tinc molt clar que algunsjueus pensen que holocaust és unmot que només pot ser monopo-litzat pels jueus, tot i que moltsjueus pensen que és una deno-minació inadequada perquè sig-nifica «ofrena cremada» i nocomparteixen la visió que quel-com com l’holocaust fos un sa-

crifici religiós. Molt historiadorsjueus rebutgen activamentaquesta paraula i prefereixenShoah, que significa calamitat enhebreu.

En definitiva, vaig voler sermolt contundent i definitiu,vaig voler crear un impacte, noper motius comercials, sinó per-què la gent se n’adonés. Òbvia-ment, les famílies i els movi-ments de recuperació de la Me-mòria Històrica ho entenen, pe-rò fora d’Espanya Franco té unasorprenent bona premsa com adictador benvolent, també adins d’Espanya per raons méssenzilles. No volia impressionarels lectors, sinó que veiessin com

d’horrible va ser en realitat tot elque va succeir.

—Us ocupeu de la repressiótant del bàndol franquistacom de les files republicanes.

—L’horror a Espanya és a lesdues bandes. Vaig decidir cobrirambdós bàndols, perquè vaigsentir que no tindria l’autoritatper criticar el que van fer els fran-quistes si no estava preparat perescriure amb el mateix esperitcrític sobre el que va passar du-rant la República. Hi ha sem-blances perquè per als assassi-nats o violats els crims són perce-buts de la mateixa manera, el pa-timent és el mateix, però per des-comptat que numèricament és

diferent, i el paper de les autori-tats és diferent: un bàndol apro-vava els crims, l’altre s’hi oposa-va. Hi ha moltes similituds, amés a més de les víctimes. Supo-so que és el que trobes en qualse-vol societat. Els mateix tipus degent menyspreable surt a la su-perfície quan veu oportunitats,en el cas del bàndol rebel perquèeren encoratjats a fer-ho, i de labanda republicana perquè erenalliberats de les presons. Van tro-bar l’ambient idoni per al crim,el pillatge i el robatori.

—Crec que l’enfocament ésel correcte. Vós teniu més au-toritat per atacar Franco enno dissimular les atrocitats

del cantó republicà. Ha vistel llibre, en aquest anys derevisionisme històric, com laresposta definitiva als intents(majorment profranquistes),de posar en un pla d’igualtatfeixistes i republicans?

—Honestament, no crec quecap història sigui definitiva. Vulldir que es fan investigacions i al-guns detalls canvien, però de ve-gades les coses es mantenen.Sempre em sorprèn fins a quinpunt la meva biografia de Francos’ha mantingut vigent. Des quela vaig publicar he trobat uns 20llibres que em van afectar en al-gun tema puntual, però nomésalterant petits detalls. Les líniesmestres hi són, intactes i, comvós heu pogut comprovar, la tèc-nica és mantenir una certa dis-tància de la història en general,fent zoom en històries par-ticulars. Entre els 20 lli-bres esmentats hi ha algu-nes històries trencadores,que haurien de reempla-çar d’altres anteriors. Peròsi del que es tracta és derespondre algú, jo simple-ment no treballo d’aques-ta manera. Si he de ser sin-cer, no tinc cap respecteper César Vidal, Pío Moa oqualsevol d’aquesta colla.

—No es una qüestióde respecte, sinó dedesafiar les seves men-tides.

—Bé, aquest és un assumpteextremadament complicat, i enparlo molt amb molts col·leguescom ara Julián Casanova o Án-gel Viñas. Tu fas la feina però noet centres a desmentir ningú,perquè això d’alguna manera elslegitimaria. És realment molt di-fícil; òbviament tu escrius i espe-res bastir un cas honest i ben do-cumentat, però un dels proble-mes actuals és que hi ha dos ti-pus d’audiència: hi ha gent quenomés volen escoltar una versiódeterminada, i de cap maneram’escoltaran a mi o llegiran Ca-sanova, perquè d’antuvi prejut-gen que som rojos perillosos. Ésun diàleg de sords que té a veureamb tot el tema de la Memòria

No tinc caprespecte perCésar Vidal,Pío Moa oqualsevold’aquesta colla

Fora d’EspanyaFranco té unasorprenentbona premsacom a dictadorbenvolent

Històrica. La gent em preguntasobre això però crec que sempreobliden una cosa: que ja hi hauna memòria històrica franquis-ta, i la gran diferència és queaquesta és absolutament homo-gènia, unificada i consolidada,curosament creada amb tots elsrecursos de l’Estat, les imprem-tes del Movimiento, les ràdios, elsistema educatiu, l’adoctrina-ment polític. Tot plegat va cons-tituir una mena de rentat de cer-vell nacional, i la gent sotmesa aaquest rentat de cervell nacionalencara volten i són generacionssenceres. Són els que diuen que«no s’han de remoure les cen-dres», no volen que les seves ve-ritats siguin desafiades. D’altrabanda, cada dia llegeixes histò-ries sobre els obstacles que es po-sen a l’obertura de les fosses co-

munes o el que sigui, i per des-comptat que no hi ha una me-mòria històrica consolidadacom la franquista, perquè hi hamilers de memòries històriquesdiferents. I està bé que així sigui.

—Estic confós amb les vos-tres xifres, perquè parleud’unes 150.000 personesmortes per Franco durant larepressió, però els grups deMemòria Històrica, quan vanpresentar el seu dossier al jut-ge Garzón, van parlar de114.000 com a mínim a lesfosses comunes, sense comp-tar tots els altres morts. Noquadra amb les xifres quevós doneu, perquè la sumade les fosses comunes i els

morts reconeguts hauria deser molt més elevada.

—Vaig ser molt cautelós per-què l’última cosa que volia eraque algú em pogués dir que exa-gero les xifres. Aleshores he par-tit de la base que només pots par-lar amb certesa dels morts ambnom i cognom. Ara bé, en el casdels morts del bàndol franquis-ta, d’entrada les autoritats repu-blicanes van tractar d’identificartots els cossos rere el front i abanda d’això, per descomptat, acada plaça que els feixistes con-querien hi havia una investiga-ció, i després hi ha haver una al-tra investigació en l’àmbit de totl’Estat, la Causa General. És a dir,que les xifres de la zona republi-cana són bastant acurades, tot ique van ser exagerades pels in-nombrables casos de duplicació.Un mort originari de Jaén peròmort a Madrid es comptabilitza-va dos cops: comptava a la llistade morts a Madrid i tornava acomptar a la llista de morts deJaén, i si resultava ser un capellàcomptava un tercer cop a la llistade religiosos morts. És una difi-cultat, però nosaltres treballema partir dels noms i detectemaquestes duplicitats. Jo he treba-llat amb la xifres reunides per di-versos investigadors a diferentsllocs i de les associacions locals,que en conjunt han reunit mésde 130.000 noms; per això par-lem de 150.000 morts com a mí-nim. I si penses en totes les fossescomunes, potser no és al llibre,però tal com repeteixo en confe-rències permanentment, perso-nalment em sorprendria molt sino parléssim d’almenys 200.000morts, però en el llibre jo haviade ser molt cautelós. Hi pot ha-ver un error potencial importanten el llibre, a les primeres planes,quan explico que van morirunes 300.000 persones al campde batalla. A l’hora d’escriure elllibre i encara avui tracto de tro-bar una xifra més o menys con-trastada, però encara no he po-gut trobar-la.

—Creia que la de Paul Pres-ton era la xifra contrastada.

—El llibre no tracta dels morts

PP

En relació ambel títol, no vaigpoder pensaren una paraulamés apropiadaque ‹holocaust›

Paul Preston ha presentat el seu llibre arreu del país. / LLUÍS SERRAT


ENTREVISTA PAUL PRESTON

al camp de batalla. El que jo hevolgut assenyalar és que totaaquesta gent morta al camp debatalla no hauria d’haver mort siaquells desgraciats no haguessininiciat la guerra. He esmentat eltema de les xifres com un exem-ple de fins a quin punt em qües-tiono els meus propis números.És una estimació, jo he vist 150,200, 250.000… No crec que nin-gú pugui arribar a una conclusiódefinitiva sobre quants van mo-rir al camp de batalla. Hi ha unweb fantàstic: Balance de la repre-sión en la Guerra Civil, que fa el re-compte província a província iexpliquen d’on han tret les da-des. Les seves xifres són molts si-milars a les meves.

—Òbviament els morts sónmolt importants per als su-pervivents i les seves famí-lies, però a aquestes alçadesel tema no és saber les xifresexactes.

—No, com dic al llibre, jo do-no xifres per motius explicatius.És xocant saber que a Navarra,per exemple, hi va haver 6.000morts d’una banda i cap de l’al-tra. Una xifra molt explicativa.

—Em va sorprendre moltllegir sobre el pamflet del pa-re Tusquets i el general Molai tota l’atmosfera antisemitaque s’havia creat abans de laguerra. La idea generalitzadaque Franco no era hostil alsjueus no és certa, doncs?

—Si Franco personalment erasignificativament antisemita ésuna pregunta una mica compli-cada. Un dels mites del règim,però, juntament amb els quediuen que va salvar Espanya dela Segona Guerra Mundial, queva guanyar ell sol la Guerra Civil,o que va crear el boom econòmic,diu que va salvar molts jueus. Sies van salvar jueus va ser per l’ac-ció puntual de determinats indi-vidus, com alguns capellans o elcònsol de Budapest. De fet, Fran-co es va preocupar per donar unaimatge de salvador de jueus perla simple raó, gairebé fa riure,d’estar convençut que els jueusdominaven el món, quan vaveure clar que Hitler no guanya-

ria la Segona Guerra Mundial.Aleshores va decidir que seria

millor guanyar-se el favor delsjueus. És a dir, que les seves raonsper semblar que salvava els jueuseren profundament antisemi-tes. De fet, hi ha un altre proble-ma, quan mires els escrits de Tus-quets i tota la colla que cito al lli-bre. Ells tenien un problema per-què només hi havia 3.000 jueusa Espanya, la majoria exiliats del’Alemanya nazi. Aleshores vanhaver d’inventar-se’ls, i no els vacostar gens, perquè si et creusque els jueus dominen el món,no cal que hi siguin aquí, simple-ment cal explicar que tothom algovern de la República i els seuslíders eren putxinel·lis contro-lats pels jueus. Els meus editorsde la traducció anglesa del llibreencara em pregunten com es po-dia arribar a justificar aquestesidees, d’on sortien? La respostaés tan simple, estaven sonats!

—Per acabar, podeu dir-meres sobre la particular violèn-cia de les tropes feixistes queanaven ocupant Catalunya?

—A final de 1938, quan les for-ces de Franco entraven a Catalu-nya, el seu avanç era precedit perintensos bombardejos sobre ob-jectius civils per part de la LegiónCóndor. La profunditat del senti-ment anticatalà creat a la zonarebel va reflectir-se en la repres-sió que s’hi va desfermar. L’ocu-pació de fins el poblat més petitera immediatament seguida dela prohibició de la llengua cata-lana, fins i tot quan molts delsseus habitants no en sabien par-lar cap altra. Les tropes africanesde Yagüe van tenir plena lliber-tat per violar i saquejar. Els pre-soners identificats com a cata-lans eren executats sense judici.L’amplitud de l’odi quasi racistava quedar palesa després del’ocupació de Tarragona, el 15 degener de 1939. Durant una cele-bració a la catedral, el capellàque oficiava va cridar al seu ser-mó: «Perros catalanes! No sois dig-nos del sol que os alumbra!»

Traduït de l’anglès

per Germà Capdevila

M.E.

Les coses al seu llocl nou llibre de Paul Pres-ton té més de 900 pàgi-

nes. És un intent d’apropar-se a la dimensió real de l’ex-termini de la Guerra Civil.Cobreix els assassinats foradel camp de batalla de totsdos bàndols, la qual cosaatorga a Preston autoritatmoral per explicar el verita-ble horror del règim fran-quista. Cap llibre d’històriano és definitiu, però aquest esrecolza en una recerca de mésde 20 anys arreu de l’Estat,que dóna com a resultat el re-compte més complet mai fetsobre la repressió i els assassi-nats.

És un llibre amb tot el pesde l’historiador britànic mésreconegut sobre la Guerra Ci-vil, escrit amb el seu estilfluent, farcit d’anècdotes il-lustratives. És particular-ment interessant per als lec-tors catalans, per la presènciade personatges com el pareJoan Tusquets (1901-1998).El 1932, els jesuïtes van tra-duir i publicar a Barcelona lafalsa teoria sobre el complotjueu per controlar el món,Los Protocolos de los Sabios deSión. Els llibres del pare Tus-quests, que van popularitzarels disbarats esmentats alsProtocolos, van esdevenir bestsellers que van contribuir a

E

enverinar les ments igno-rants i a crear el clima de ten-sió que va derivar en l’Alza-miento.

Preston exposa alhora l’ex-traordinari anticatalanismede l’exèrcit franquista durantel seu avanç dins Catalunya afinal de 1938, assassinantamb total llibertat, especial-ment qualsevol que parléscatalà, fins i tot quan eral’únic idioma que parlaven.

Preston posa Franco al llochistòric que li correspon, nocom una versió suau, sinó almateix nivell de Hitler i Mus-solini.

«L’HOLOCAUSTESPANYOL»Autor: Paul PrestonTraducció de Jordi Ainaud iJoan QuesadaEditorial: BasePàgines: 912 / Preu: 28 €

Hitler i Franco, al mateix nivell. / ARXIU



OPINIÓ

etanta-cinc són un bon grapatd’anys, segons per a què. Són totauna vida, per a la mitjana de mor-

tals. Són el passat, per a la majoria de gentque avui és viva. Per a molts, l’any 1936 sesitua en un passat llunyà. És història. His-tòria. Per a alguns altres, cada cop menys, icada cop més atrotinats, és una etapad’una vida que ara fa set dècades i mitja vaentrar en un procés traumàtic que els hadeixat seqüeles per a la resta de la seva exis-tència en el món dels vius, bé pel recorddels morts propers, bé per la proximitatamb què la mort els va sotjar, bé perquè hiha experiències en aquesta vida que podenarribar a ser pitjors que el no-res, perquècontinues recordant-les mentre visquis.

Hem estat moltes les generacions de ca-talans que hem viscut la Guerra Civil enprimera persona tot i haver nascut fins atrenta o trenta-cinc anys després d’aquellaatrocitat. Els efectes materials i psicològicsd’aquell malson van planar en l’ambientde moltes famílies com un núvol baix, desentor enrarida, que no acabava d’esfumar-se, una boirina malaltissa i depressiva ques’esvaïa i es tornava a espesseir segons l’es-tat d’ànim, segons la situació de l’entorn,

S segons els canvis de temperatura de sensa-ció a la política.

Tinc la impressió, dir-ne la certesa seriageneralitzar potser massa, que la majoriade la gent nascuda en democràcia (enaquesta democràcia espanyola que ens dei-xa ser lliures sempre que no intentem sor-

tir de la gàbia, una gàbia que, per cert, pa-guem nosaltres), aquests joves que enfilenla trentena i els que els segueixen al darre-re, ja no viuen l’aixecament del feixismecontra la democràcia republicana com unacircumstància pròpia de la seva existència.La Guerra Civil, per a ells, és aquest grapatde fotos dramàtiques que omplen avui larevista que teniu a les mans. Unes imatgesimpactants, colpidores, però que amb elseu blanc i negre desmillorat i l’aspecte depaisatges urbans, rostres, vestits i unifor-

mes d’altres temps ja no identifiquen coma contemporanis. Les imatges antigues, enel món d’avui són aquelles on la gent enca-ra porta barret i encara no porta texans. Elstexans, més que els caps coberts que sem-bla que avui tímidament retornen, són eldetall clau per datar la modernitat.

Potser no és tan dolent que els fets quecommemorem aquesta setmana estiguinacomodant-se en un lloc a la història. Bui-dant-los de passió, despullant-los de ran-cor, netejant-ne la sang que només els mésvells encara tenen reflectida al fons de lesseves gastades retines.

La distància fa l’oblit, com diu el bolero.Però podem trobar el camí del mig, que noés el del compromís, com era fins ara, sinóel de l’interès. Probablement no hi ha capperíode de la nostra història que tinguitanta documentació i tanta memòria acu-mulada a disposició dels investigadors. LaGuerra Civil té moltes lliçons per ensenyar-nos que ens poden portar a evitar errors fu-turs. La primera lliçó que ens caldria apren-dre de la trista guerra del 36 és que po-dríem anar donant-la per acabada. Hi sorti-ríem guanyant. És del que es tracta en unaguerra, de guanyar-la.

COR AGRECARLES RIBERA [email protected]

Setanta-cinc anys

Potser no és tan dolentque la Guerra Civilestigui acomodant-seen un lloc a la història

’expresident Francesc Antich (PSIB-PSOE) no s’ha recuperat dela derrota del 22-M. Ha marxat a Madrid de senador en silenci.

Es manté al capdavant del partit, però no apareix en públic. S’ha es-vaït després de les espectaculars majories absolutes del PP a Mallor-ca, Menorca i Eivissa. Aquesta depressió personal arrossega els socia-listes, que ni tenen força per iniciar un debat de successió digne detal nom. Després d’una legislatura marcada pels escàndols (JaumeMatas es troba en llibertat sota fiança de tres milions d’euros i el PPté dotzenes d’imputats), les urnes han donat a aquest partit una vic-tòria mai no vista a l’arxipèlag. Antich ha après que fiar un resultat acasos de corrupció és una errada monumental.

L

CARTA DES DE PALMAJOAN RIERA [email protected]

El silenci d’Antichn el moment que escric aquestes línies no sé com acabarà totaixò de les retallades sanitàries, però sí que puc dir que no hi

entenc res. Puc comprendre que s’hagin de fer ajustos, controlardespeses, millorar els mecanismes de gestió d’ambulatoris i hospi-tals, però no puc entendre el degotall d’expedients de regulació.El més salvatge és el de Mútua Terrassa, que afectarà 884 perso-nes, amb el tancament de serveis tan bàsics com els de rehabilita-ció en una àrea de 400.000 habitants. Quasi res. Potser caldrà co-mençar-nos a replantejar el model sanitari d’una vegada per sem-pre. I que no només ho paguin els usuaris i treballadors de base,com sempre passa.

E

CARTA DES DE TERRASSAJORDI ALEMANY [email protected]

No hi entenc res

FILÒSOF DE BUTXACA ANDREU MAS [email protected]

«Amb els diners succeeix el mateix que amb el paper higiènic, quan es necessita, es necessita urgentment.» U. Sinclair

euros anuals, durant un mínim de quatre anys i fins a la meitat del temps que han estat al càrrec és el que cobren elsexpresidents de la Generalitat de Catalunya. I, després, una pensió vitalícia de jubilació de 86.000 euros que, fins i tot,

supera la de Tony Blair o els expresidents espanyols. O sigui que si voleu tocar calés de veritat per sempre, o presidiu la Generalitat o l’SGAE...115.000


OPINIÓ

iu el diccionari que vestir-se és po-sar robes adaptades al cos d’algú,per cobrir la seva nuesa, per res-

guardar-lo de la intempèrie. El poder,aquest dictador sibil·lí que es vesteix en di-ferents cossos sota un mateix uniforme,ens vol uniformats. I no pas precisamentper resguardar-nos de la intempèrie, sinóper forçar-nos a viure-hi d’una manera queens faci sentir més nus. Per aques-ta raó ens incita a comprar la ma-teixa roba fent-nos creure que to-tes les persones compartirem unmón feliç (et recordem prou, Al-dous Huxley?) si ens la posem.Les grans marques de roba, mogu-des pels interessos del poder, pro-curen seduir sobretot els adoles-cents per convèncer-los que si vo-len sortir al carrer amb orgull notrobaran una manera millord’aconseguir-ho que duent les pe-ces que els ofereixen.

Els adolescents, que són sem-pre els més fàcilment influencia-bles per la publicitat enganyado-ra, són, en general, massa tendresper poder comprendre les lliçons

D dels clàssics que ens alerten dels miratges.Sovint qualsevol eslògan els convenç mésque no pas els consells que podrien apren-dre dels que saben i arriben a Ítaca més ricsde vida que els altres. «La dignitat cons-trueix la personalitat com l’orgull tendeix adestruir-la», ens ha fet veure amb lucidesaMiquel Pairolí just abans de fondejar l’illa.

Si hem de sortir al carrer amb dignitat i

no pas amb orgull, ens hem de vestir ambroba fabricada per algú que ens convida aser dignes i no pas orgullosos. Albert Llop(Mataró, 1957) és el propietari de BlueRed,una petita empresa de la capital del Mares-me que des del 1983 fabrica molt honesta-ment samarretes, jaquetes, pantalons, mot-xilles, bosses i altres articles semblants ambun gust de taller artesanal. Els seus cinc tre-

balladors es preocupen per utilit-zar teixits de cotó buscant els ma-teixos tactes agradables que palpa-ven els grecs antics.«BlueRed il·lustra la vida amb elcolor, que és una altra forma d’es-criptura, i la infon amb el dissenyde la tela en els cossos», assegurael poeta cubà Arsenio RodríguezQuintana, autor d’una obra enquè evoca la síndrome d’Ulisses.Amb un llibre de Pairolí sota elbraç i vestits amb una samarretaBlueRed envellida rentada a la pe-dra, és un plaer entrar de matina-da en un port que els nostres ulls,plens d’aventures, plens de conei-xences, ignoraven. Som, també, elque llegim i el que vestim.

Albert Llop

UN NOM, UN MÓNXEVI PLANAS [email protected]

Albert Llop, amb una samarreta de les que fabrica. / LAURA LLOP.

a llei electoral és òbviament perfectible,però ara per ara no hi ha res que ens en

permeti albirar la reforma –a no ser que elsdos partits majoritaris (que no grans) encaravulguin treure més profit de la seva hegemo-nia. No descarteu aquesta possibilitat: a uns ialtres els convé que, del formatge de la de-mocràcia –aquell formatge que Francino sa-bia manejar com ningú més ho ha tornat fera tot l’Estat–, no se’n puguin extreure lles-ques primes, que expressen i nodreixen la ri-

L quesa cromàtica de la societat. És clar, enqueixar-nos –els que ens en queixam– de lallei en qüestió, al·ludim al maltractamentque en reben les minories. Però la llei pre-senta altres excessos i mancances que nosempre tenim presents. Amb tot l’orgull quees pot permetre qui sap que no té cap possi-bilitat de ser escoltat, estic per exigir un can-vi a la llei que afecti comportaments post-electorals, com és ara el dret a queixa, perpart del vencedor, de la situació econòmica

que s’ha trobat a les institucions que passa agovernar. Home, no es tracta, tampoc, deprohibir-li dràsticament aquestes expansionsde l’esperit (de l’esperit pobre), però sí de li-mitar-les en el temps. Posem un mes a partirde la presa de possessió? Dos? Seria qüestióde posar-nos d’acord, per minimitzar la con-taminació política generada per aquesta me-na de queixes i de retrets. A més, no feienoposició? Per què, doncs, no estaven al casde la comptabilitat dels governs anteriors?

EFECTES SECUNDARISGUILLEM FRONTERA [email protected]

Reforma urgent


«Qui vulgui veure prosperar els seus negocis, que consulti la seva dona»Benjamin Franklin (1706-1790). Estadista i científic nord-americà

Núria de Gispert (presidenta del Parlament) «Unió Democràtica de Catalunya no es pot convertir en un partit antiindependència i esticconvençuda que el Sr. Duran està en el tema.»


OPINIÓ

s pot percebre l’emoció que traspuenparaules escrites en una llengua queno entenem? Aquest inici de melan-

giosa declaració d’amor, per exemple, enspot commoure? Diu: «Irriké ortí garrokándadulá basch / buyshtiner bagar-rok turrabáy...» I aquests versosbèl·lics, escrits en la mateixallengua i compostos per cele-brar una victòria militar, pale-sen la seva arrogant marcialitatfins i tot per qui no entén res aaquesta llengua?: «Yunstir sha-lirg basirrtirr sabarridáy / birinarrgurrsh boishtingishdid...» Aquestsexperiments, que podríem ano-menar emocionals, són pura-ment subjectius i no donen cappista sobre cap element objectiude cap llengua i, de fet, aquestdoble exercici que acabo de pro-posar és una enganyifa. Ni elprimer text no parla d’amor, niel segon no evoca cap batalla.O, si més no, ningú no pot sapdir de què parlen, ja que es trac-ta de dos fragments encara in-desxifrats d’ibèric. Així doncs, siheu sentit alguna tendra emo-ció llegint el primer fragment isi heu percebut un to guerrer enel segon, heu de felicitar-vos perla vostra sensible imaginació.No he fet res més, aquí, que in-tentar aplicar de manera unamica barroera al text escrit el fa-mós efecte dit de Kuleixov ipropi al cinema. El cineasta rusLev Kuleixov va demostrar alsanys vint que una mateixaimatge filmada pren una signi-ficació diferent als ulls de l’espectador enfunció de la imatge que la precedeix imme-diatament: un plat de sopa, un cadàver ouna dona lasciva suggereixen que la carad’un home expressa sentiments diferents,malgrat que, en els tres casos, es faci servir

E la mateixa imatge del mateix home.M’ha semblat idoni utilitzar l’ibèric per

intentar repetir breument aquest experi-ment, ja que es tracta d’una llengua que elsespecialistes saben transcriure en alfabet

llatí però que no saben interpretar. La ima-ginació, doncs, pot aferrar-s’hi per inventarmoltes variacions. Aquest fragment ibèric,descobert el 1921 al poblat de la Serreta,prop d’Alcoi, ha donat peu a molts intentsd’interpretacions més o menys serioses.

Avui, els especialistes semblen coincidir endues coses: aquest text podria tenir un cai-re comercial i, fora d’això, no se’n pot dirres més que sigui científicament demostra-ble. No han faltat, al curs dels anys, intents

de desxifratge, sovint realitzatsper aficionats que han pretès lle-gir l’ibèric a través del basc.Aquesta pista, anomenada bas-coiberisme, sembla existir des delsegle XVI però ni els especialistesde l’ibèric ni els especialistes delbasc no han aconseguit mai evi-denciar un lligam clar entre lesdues llengües. Aquí també, laimaginació i la capacitat d’auto-convenciment han pogut jugar aple, fins i tot amb dosis prou no-tables de mètode científic. Cal dirque la premissa d’aquesta hipòte-si és en si prou fantasiosa: els bas-cos serien els descendents delsibers, ells mateixos fills de Tubal,el nét de Noè.Així doncs, les llengües, sobretotmortes, poden servir més enllàdel món científic a poblar el nos-tre imaginari. Per això no és es-trany que aquest text ibèric, al’encop misteriós i nostrat, hagiencès les ànsies interpretatives detants erudits. Fins arribar, també,a un ús totalment desacomplexati, diria, postmodern: al seu discMontgòlia, el grup valencià OvidiTwins ha musicat aquest text, in-terpretant-lo com interpretariaun poema de Vicent Andrés Este-llés, cantant amb convicció untext de sentit desconegut. I, en eltext d’acompanyament, imagi-

nen que l’estiu del 2010 va tenir lloc a laBastida de les Alcusses de Moixent el pri-mer Concurs Internacional de Cançó Iberad’Autor. I és així com una llengua morta i,sobretot, indesxifrada, encara pot alimen-tar-nos d’una essència mai del tot esvaïda.

A CREMALLENGÜESJOAN-LLUÍS LLUÍS [email protected]

D’una llengua indesxifrada, però lúdica

PEP

DU

IXA

NS


«És estranya la lleugeresa amb què els malvats creuen que tot els sortirà bé». Victor Hugo (1802-1885). Novel·lista francès

El cas del País Valencià és l’aplicació d’un genocidi cultural per la via de la democràcia, executat meticulosament amb l’aquiescència de la majoria departits. L’Ajuntament d’Elx s’ha dedicat aquests dies a canviar el nom dels carrers per desideologitzar-los. Així l’avinguda del País Valencià serà la de laComunitat Valenciana i l’avinguda del Ferrocarril portarà el nom del darrer alcalde franquista. Què esperen per recuperar l’estàtua eqüestre de Franco?


EUROPA-MÓN

es dues fonts d’ energia potencial-ment més importants que hi ha aprop del continent europeu són a

Rússia i a l’entorn del mar Bàltic. D’aquín’ha de sortir el petroli i el gas natural queen les properes dècades impulsin en part laindústria continental i escalfin les llars demig Europa. Altres jaciments com els delmar Nord es troben en plena explotació i sibe últimament s’han fet algunes noves des-cobertes que prolongaran la seva vida, notenen ni les reserves ni les dimensions delsubicats a l’àrea euroasiàtica. El gran avantat-ge d’aquests pous, els que ja estan en plenautilització i els que ho estaran en el futur, ésque són molt a prop dels consu-midors, sobretot si els compa-rem amb els de l’Orient Mitjà,que necessiten els vaixells petro-liers per poder transportar el crufins a Europa.

Però malgrat això és necessariun mitjà de distribució potent,amb capacitat i, sobretot, fiable,que garanteixi un abastimentcontinuat i sense interrupcions.Per això hi ha en marxa dos pro-jectes de grans oleoductes queconnectaran la costa del marNegre de Rússia i el mar Caspi aGeòrgia, respectivament, ambels centres de distribució conti-nentals. Els dos oleoductes nonomés tenen impulsors dife-rents, sinó que a més a més sónl’expressió més evident de lagran batalla que hi ha en marxaper veure qui tindrà l’aixeta del’energia europea les properesdècades.

Els noms: South Streami NabuccoL’oleoducte patrocinat per Rús-sia és el South Stream –correntdel Sud– i a part de la petrolierarussa Gazprom també hi intervéla italiana Eni. Es va començar adesenvolupar el 2007 sobretotgràcies a l’impuls de Moscou. Elpressupost oscil·la entre els15.000 milions de dòlars i els22.000 i com a mínim els plans

L inicials preveien que des de les costes rus-ses del mar Negre connectés els Balcans id’aquí es dividís en dues branques, una capal sud, per abastir Grècia i Itàlia, i una capal nord que travessaria Bulgària, Romania iHongria fins a Àustria, on empalmaria ambles xarxes que actualment ja distribueixengas i petroli al centre i nord d’Europa.

El punt clau és que el projecte SouthStream passa per territori rus, amb la qualcosa, a part de donar primacia a la distribu-ció dels seus productes, deixa en mans deMoscou la possibilitat d’estrangular el sub-ministrament si hi ha algun conflicte. Defet, no seria la primera vegada que el go-

vern rus ho fa, perquè el 2006 ja va tancarl’aixeta arran d’una divergència sobre elpreu del gas amb Ucraïna, i de retruc varendeixar tremolant mig Europa.

En aquest sentit, el projecte Nabucco es-quiva el perill perquè en cap moment notrepitja territori rus. De fet, és una prolon-gació dels oleoductes que a hores d’ara japorten el petroli i el gas del mar Caspi finsals ports del mar Negre i a través de Geòr-gia i des de l’Azerbaidjan. El pla preveu quela pota sud connecti amb l’Iraq, un delsproductors amb més potencial, mentre quela nord travessaria Turquia i, seguint unaruta semblant a l’anterior, arribaria fins a

Europa central. Elcost és notablementmés baix, més omenys la meitat, per-què no ha de traves-sar el mar, com és elcas del South Stream,que va de punta apunta del mar Negre,i també perquè tècni-cament tindria menyscapacitat. Però mal-grat això la previsióactual és que comencia transportar gasl’any 2017, és a dir,tres anys més tard delque s’havia planificat.A més a més, haurande tancar els contrac-tes de subministra-ment amb governs

que tenen una forta dependèn-cia de Moscou, que està exer-cint una enorme pressió per noperdre la influència que té a lazona i controlar de fet l’explo-tació dels seus recursos natu-rals.A tot això cal afegir-hi que ellobby del govern rus té moltamà a Brussel·les i entre els seusprincipals actors compta ambl’excanceller alemany G. Schro-der, membre del consell de Gaz-prom, vés per on el principalpromotor de l’oleoducte pro-mogut per Rússia.

LA CRÒNICARAMON ROVIRA [email protected]

Nous oleoductes per a EuropaRússia és present en els projectes energètics i la UE tem ser-ne dependent

No és indiferent d’on traiem l’energia per funcionar... /REUTERS/MARK BLINCH

Rússia es trenca les banyes per demostrar que es un soci fiablede la UE i que les interrupcions del subministrament de gas del2006 van ser fruit d’un problema puntual amb Ucraïna, i queno es repetiran. De fet apunten que el South Stream és la prin-cipal garantia d’això, atès que va directament des dels centresde distribució russos als països membres de la UE més orien-tals. Fins i tot apunten que hi ha companyies occidentals, comara Basf, EDF o Winteshall, que estan interessades a participarfinancerament en el projecte. Malgrat això, Brussel·les segueixobservant amb escepticisme deixar en mans de Rússia tot el fu-tur energètic, sobretot ara que alguns membres, com Alema-nya, han decidit renunciar a l’energia nuclear en el futur. Ambtot, els eterns dubtes de qualsevol projecte que porti la matriueuropea, fan pensar que el South Stream té alguna possibilitatmés que el Nabucco de convertir-se en el guanyador.

Qui guanyarà?


EUROPA-MÓN

RAMON SARGATAL

empre arriba, només es trac-ta de ser pacient i saber espe-

rar. Cada edició del Festival desMusiques Sacrées du Monde quese celebra a la ciutat marroquinade Fes deixa un moment de pro-digi, un instant escapat deltemps en què la majestuosa alzi-na del pati del museu Batha, a lamedina vella, sembla obrir elsbraços per acollir eclesialment laconcurrència que assisteix alconcert de torn.

És l’instant que fa cessar la piu-ladissa entre el fullatge, perquèni tan sols els seus ocupants es-capen de la transcendència ques’hi viurà. Sempre arriba. És unaalenada d’emoció inexplicableque iguala creients i nocreients; crítics musicalsi profans en la matèria;professionals del sector isimples turistes. Aquestany no es va fer esperarmassa. Va ser el segondia, mentre la cantantsarda Elena Ledda inter-pretava un Dies irae ambla monòdia coral grego-riana substituïda per uncorprenedor acompa-nyament de corda debaix. Va ser aleshores, se-gur, l’instant de l’abraça-da invisible. Desig de co-municar i delit d’escol-tar. Confusió del temps.Passat, present i profe-

S

El Festival Internacional de Música Sacra de Fes, al Marroc, s’ha convertit en unpunt de referència per a aquells que desitgen un apropament entre els pobles, lesreligions i les cultures

cia. L’esperit de Fes (promogutfins a la sacietat) s’encarnava denou sota l’alzina absidal i aques-ta vegada ho feia en una bella si-bil·la de carn i ossos, de veu dolo-rosa i estampa d’escultura ma-riana cada vegada que alçavalentament el braç al final de lesestrofes. El públic, emmuditcom sempre quan el moment ar-riba, va sentir que un vague sen-timent de consens espiritual elrecosia amb l’eternitat. Al cap-davall, què és la religió sinóaquest sentir-se relligat? Desprésla bombolla esclata, s’envola laperplexitat, s’aplaudeix l’artistai l’espectacle continua...

A Fes –ciutat santa, pol turís-tic– aquest any hi ha hagut mú-

sica orquestral per a un oratorid’Armand Amar i música per a li-túrgies diverses. S’hi han escol-tat les melodies glamuroses de lalibanesa Julia Boutros, les en-grescadores de la brasilera MariaBethania i altres de més familiars–per a nosaltres– com les de laparella occitana Terra Marie.També els vocalismes tel·lúricsdel gènere dhrupard hindú i elsde filigrana de les confraries su-fís. Ritmes festius del senegalèsYossou Ndour i iniciàtics, comels dels tambors sabar de NdiayeRose...

Per altra part, amb el lema ge-neral de Debats des sagesses, cadajornada s’ha obert amb una tau-la rodona matinal a càrrec dedestacades personalitats delmón del pensament francès imagribí. Una mitjana de dues-centes persones intentant apro-fundir en l’actualitat més rabio-sa de les revoltes àrabs, de la cor-rupció als països magribins, del’ecologisme que hi arribarà tardo d’hora, de la democràcia ques’hi està gestant, del paper que hitindrà el jovent revoltat i, natu-ralment, del tema recidivant encada tertúlia, el que sempre apa-reix es toqui el tema que es toqui:el conflicte entre palestins i is-raelians. Un tema que demostrafins a quin punt hi ha un públicque no vol prendre distància in-tel·lectual, ni tan sols en les tau-les rodones, i prefereix aplaudir

En la dissetena edició delFestival de Fes no tot haestat música i espirituali-tat. També hi ha hagut ci-nema, fotografia, art pic-tòric i, sobretot, debat,molt de debat, fins i totinfantil. A punt de complirla majoria d’edat del festi-val, Faouzi Skali, el seucreador i ideòleg, ha cre-gut que era el momentidoni per obrir l’angulardel programa i enquadrarun camp més ampli (ca-çada la indirecta, festivalde Girona?).

Molt mésque música iespiritualitat

Una vista de la ciutat de Fes.


–amb bravos! inclosos– com siestigués a l’estadi celebrant elsquatre gols que la selecció delMarroc li endinyaria a la d’Algè-ria aquell mateix vespre.

ContradiccióSempre arriba, només cal ser so-fert i aguantar-ho. Cada ediciódel Festival des Musiques Sacréesdu Monde de Fes deixa també undetall per a la contradicció méssagnant amb el tantes vegadespublicitat esperit de Fes. Enguanytampoc no es va fer esperar. Vaser amb la primera crònica delfestival del periodista Eric Bi-etry-Rivierre per a Le Figaro, edi-ció especial per al Marroc.

El text anava acompanyat perla imatge d’un manuscrit persadel segle XVI en què el profetaMuhammad mostra el seu ros-tre, com en tants altres manus-crits d’aquella època en què l’is-lam xiïta no estava per tantesximpleries com ara.

El ministre marroquí de la in-formació, ell mateix en persona,va censurar la pàgina i va prohi-bir la distribució del diari a tot elpaís. Amb l’altre esperit havíemtopat, el de la por i la intoleràn-cia. I el públic, petrificat comsempre quan el moment arriba,va tenir la sensació que quedenmoltes coses encara per recosirabans de poder identificar-seamb el sentit de religiositat i de-mocràcia dels nostres veïns.

De dalt a baix: la cantant deSardenya Elena Ledda, sota lagran alzina del museu Batha;cants sufís del desert del Thar al’escenari de Dar Tazi; i el concertinaugural Leyla & Majnûn,l’Oratori mundi d’Armand Amar, al’escenari de Bab Al Makina.FERRAN MORILLAS, QADARPRODUCCIONS CULTURALS, SL


ART

a galeria barcelonina ADN, sempre ama-tent a les propostes artístiques més radi-

cals i avançades, tanca temporada amb unabona traca: una exposició doble de VirginieBarré (1970) i Bruno Peinado (1971), dos en-fants terribles de l’art francès actual. Què

comparteixen aquestsdos artistes? Moltes coses,i sobretot una idea de lapràctica artística mestis-sa, entrecreuada, que beude múltiples fonts, refe-rències i influències, queno és endogàmica, ques’alimenta del cinema,del còmic i de la literatu-ra, que invoca la política ique, en definitiva, no dis-tingeix els límits de l’altacultura i de la cultura po-

L

pular. Barré té una especial destresa a confec-cionar instal·lacions que desmitifiquen laficció (l’artista s’inspira en el cinema tradi-cional i en els dibuixos animats) i abracen,per desconcertar-lo del tot, el visitant en elsseus rodatges i escenaris de construcció, de

manera que els rols de l’heroi i de l’especta-dor es dilueixen. Peinado, amb molt humor iironia, també s’erigeix en un gran instal·ladoramb unes obres que ofereixen altres punts devista xocants a la instrumentalització políti-ca de la cultura.

Un dos en un, amb VirginieBarré i Bruno Peinado

Mestissos 100%

MARIA PALAU

VIRGINIEBARRÉ IBRUNOPEINADO.«Close up» i«Wildangle».ADN Galeria.EnricGranados, 49.Barcelona. 93451 00 64. Finsal 30 de juliol.

La instal·lació Sans titre-I melt with you, de Bruno Peinado. / ROBERTO RUIZ

l’art d’avui només se li pot exigir unacosa: que estigui connectat amb el seu

temps i que n’escodrinyi les grandeses i, persuperar-les, les misèries. Per a Sergi Serra Mir(Barcelona, 1986), l’art d’avui és, a més, unmitjà clarivident per poetitzar sobre les ex-pectatives i la fragilitat de la societat, i del’art mateix. Còmplice de la disciplina delmail art, el jove artista gesta l’embrió d’unesobres latents (unes misterioses cartes i pos-tals) que els seus destinataris, coneguts odesconeguts, reals o inventats, reben, si ésque les reben, amb il·lusió, sorpresa, descon-cert o rebuig. El procés, amb els seus èxits ifracassos, és en si mateix l’obra, imprevisiblede principi a fi.

A

Aquesta cartaés per a mi?

MARIA PALAU

El «mail art» de Sergi Serra Mir

SERGI SERRAMIR.Cambra de laPropietat Urbana.Princesa, 1-3.Barcelona. 93319 28 77. Finsal 19 de juliol.

Obra de SergiSerra Mir.


SALUT36

0802

-102

1538

A

la nostrareferència

són lespersoneswww.gencat.net/ics/germanstrias

uè és?L’estrès o, més ben dit, la

resposta d’estrès, és un conjuntde canvis psicològics i fisiolò-gics que es generen per l’exposi-ció del cos o de la ment a una si-tuació que pot suposar un danyo una amenaça. La intensitatd’aquests canvis depèn més decada persona que de l’estímulque els desencadena. O sigui,que un mateix estímul estres-sant pot produir des d’una res-posta d’estrès mínima a una al-tra d’espectacular en funció dela genètica, de les estratègiesque adopti la persona per afron-tar-lo i de l’ajuda externa quetingui.

La química de l’estrèsEl doctor Hans Selye va atri-

buir la resposta d’estrès a l’acti-vació d’una regió del cervell onhi ha dues glàndules: l’hipotà-lem i la hipòfisi. En activar-seaquestes, s’activa també la glàn-dula suprarenal, que fa que se-greguem a la sang l’hormonamés rellevant de l’estrès, el cor-tisol, així com també adrenali-na. Cortisol i adrenalina ens po-sen en situació de defensa: aug-menta la freqüència del batecdel cor, la freqüència de les res-piracions i la pressió arterial.

Ancestral i positiuPer tant, la resposta d’estrès és

un mecanisme ancestral queajuda l’organisme humà a pre-parar-se, a lluitar o volar davantd’una situació amenaçant, se-gons si el cervell ens indica quehem d’afrontar l’amenaça o fu-gir-ne. És una reacció que hapermès fer més adaptable l’ésser

Q

humà a un entorn canviant i po-tencialment perillós. Així hacrescut també la nostra capaci-tat de supervivència.

El problema és quan aquestareacció es manté durant molttemps perquè els estímuls que lacausen també ho fan. Aleshoresens perjudica: pot alterar la nos-tra capacitat de defensa, per ex-emple davant d’infeccions, ipot disminuir la nostra resistèn-cia davant l’aparició de tumors imalalties cardiovasculars. Defet, tant l’excés com l’absènciade resposta d’estrès ens podenconduir a reaccions nocives ipatològiques.

Les últimes novetatsDes que la paraula estrès va

entrar, no fa tants anys, al nos-tre vocabulari, hem après molt.Avui som conscients del granimpacte personal, social i eco-nòmic que tenen els trastornsrelacionats amb la resposta d’es-très. Dues de cada deu personeshan patit algun trastorn d’an-sietat, una de les formes d’estrèsmés habituals, almenys una ve-gada a la vida. I tres de cada deuhan presentat trastorns diver-sos relacionats amb l’estrès.

Aquest 2011 s’ha publicat unestudi a la prestigiosa revistaNature que dóna una explicació

química a la diferent susceptibi-litat de les persones als efectesperjudicials de l’estrès. Un altretreball ha ajudat a saber més so-bre la vulnerabilitat davant ladepressió, una de les conse-qüències greus de l’estrès. El tre-ball ha identificat una substàn-cia que hi ha dins les neurones,anomenada deltaFosB que, si hiés en força quantitat, permetmanejar millor l’estrès i evitar ladepressió. Això obre la porta anous tractaments.

L’actitud també hi faSigui com sigui, la nostra acti-

tud també és important a l’horad’evitar l’estrès. Hem de mirard’estar contents amb allò quefem cada dia, més que buscarl’alegria en coses molt difícils.

Els avenços de la investigaciótambé ens ajuden a adonar-nosd’això. S’ha vist que la substàn-cia de què parlàvem, la delta-FosB, es troba en quantitats méselevades en les persones quecultiven les relacions socials,fan exercici i se senten felices.No és necessari prendre fàrmacsper viure amb alegria. Posemaquestes senzilles regles enpràctica i no vulguem fer méscoses de les raonables. Així tam-bé podrem gaudir d’unes vacan-ces sense estrès.

Un equip en plena activitat. / HOSPITAL GERMANS TRIAS.

EstrèsL’actitud és important per combatre’l, i les vacances, un bon moment per posar-ho en pràctica

Pau TorrabadellaCap de secció del servei de

Medicina Intensiva de l’HospitalGermans Trias i estudiós de l’estrès

NOVETATS EDITORIALS.........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«VERS UN TEMPS DESÍNTESI»Autor: XAVIER MELLONIEditorial: FRAGMENTAPàgines: 256 / Preu: 19 €

Després d’un segle d’ideologiesfèrries que negaven l’Invisible ide dècades de teologia sobre la

mort de Déu, ens trobem davant d’un nouparadigma en què el ressorgiment de ladimensió espiritual ha confluït amb la pluralitatcultural i religiosa. El repte rau a aconseguir queaquest ressorgiment integri les aportacions de lesgeneracions precedents.

«UN ESTRANY A CASA»Autora: VICTÒRIA CARDONAEditorial: PÒRTICPàgines: 168 / Preu: 17,90 €

Per millorar la comunicacióamb un adolescent hem delluitar contra les xarxessocials? És internet una

competència? Sabem pactar sempre unes reglesde joc i fer que es compleixin? Sabem acceptar lainestabilitat que comporta la revolucióhormonal en l’adolescent? Cardona suggereixestratègies que ens ajuden a reflexionar perfinalitzar amb èxit el difícil procés adolescent.


LLIBRES

ijous vinent farà un segle que vanéixer Marshall McLuhan (1911-

1980), l’assagista visionari que va escriuresobre els mitjans de comunicació. Durantels anys seixanta i setanta, altament ideo-logitzats, McLuhan va contemplar els me-dia amb una mirada nova, exempta depronunciaments morals. Aleshores va seracusat de reaccionari, però els anys li hanacabat donant la raó. Provinent de la his-tòria de l’art, aquest autor canadenc va es-tablir que els instruments que utilitzemper accedir al coneixement transformenla nostra manera de pensar. Així, els lli-bres impresos són els primers articles delmón uniformes, repetibles i produïts ensèrie i en massa: aporten el paradigmad’una cultura de productes intercanvia-bles, d’interessos industrials, que seràl’origen del mercat modern i de l’exèrcitnacional. L’invent de Gutenberg tambéva fer variar les idees sobre l’estil, l’origi-nalitat i la propietat literària, ignorades al’època del manuscrit. L’Homo typographi-cus, sorgit de la impremta, es caracteritzaper l’individualisme i el nacionalisme, perbuscar l’essència de si mateix en un mónmarcat pel fet col·lectiu. Després de la ga-làxia Gutenberg arriba la galàxia Marconi,on es situa l’aldea global, un nou concep-te sense el qual no s’entendria, per exem-ple, Al Qaida. Tota la rècula de tertulians iarticulistes que especulen sobre novesmaneres de saber, d’escriure, d’organitzari de memoritzar en l’època d’internet i deles xarxes, des de Viquipèdia fins a Tuenti,són mcluhanians, sovint sense saber-ho.Moltes de les característiques que s’atri-bueixen a l’era d’internet ja eren ben pre-sents quan McLuhan va publicar La galà-xia Gutenberg. «Som els primitius d’unanova cultura», va escriure llavors, una fra-se que sento pronunciar cada dia com sifos nova. És revelador que l’estil de McLu-han tingui les característiques de la prosainternàutica. Els seus llibres, on la brillan-tor de la sentència substitueix la construc-ció del paràgraf, estan construïts en mo-saic, per acumulació més que per desen-volupament. Sinestèsic i paratàctic, es ne-ga a erigir una teoria sense fissures i prefe-reix perdre’s en exemples dispars, que sesucceeixen com espirals decoratives. Laseva escriptura és la millor prova que,com diu ell, «l’era electrònica és orgànica,no pas mecànica».

D

En memòria deMarshall McLuhan

DES DEL JARDÍVICENÇ PAGÈS [email protected]

CRÍTICA.........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

a nevada del cucut té com a protagonis-tes dues dones, la Tònia i la Lali. Cadauna d’elles protagonitza una història

separada en el temps, però molt propera pelque fa al fons moral del relat. La Tònia és larebesàvia de la Lali; la Tònia és una dona ca-sada sense amor, a la Catalunya interior delprincipis de segle XX, amb un hostaler quenomés l’usa per atendre el negoci; tanma-teix, la Tònia té una secreta afició per l’es-criptura i per la contemplació artística, espe-cialment per un quadre abstracte pintat perun cosí. La vida de la Tònia, el fons de pati-ment i marginació que ens evidencia la no-vel·la en aquelles dones de fa cent anys, m’harecordat el que explica el filòsof francès LucFerry: que el matrimoni per amor és un delsinvents més grans de la història de la huma-nitat, i que l’amor als fills desitjats i crescutsen parelles ben avingudes significa una ver-tadera revolució en la vida pública i privada.La novel·la de Blanca Busquets lliga ambaquest tema –tractat també per Tolstoi a la se-va Sonata a Kreutzer, també amb la mortalitatinfantil, etc.– i lliga amb el tremolor de l’altraprotagonista, la Lali, la qual també, en el ma-teix entorn rural, un segle després, retroba elmateix fons d’infelicitat i apunta una espe-

L

Solituds iescripturesBlanca Busquets guanya el premi Llibreter amb una novel·lamolt intensa i llegidora

MELCIOR COMES [email protected]

«LA NEVADA DEL CUCUT»Autora: BLANCA BUSQUETSEditorial: ROSA DELS VENTSPàgines: 256Preu: 17,90€

Una dona que va viure fa cent anys escriud’amagat a la llum d’una espelma en unlloc perdut de Catalunya. Les seves lletres lalligaran amb fil invisible a una altra donadel segle XXI, la seva besnéta, que tampocpot viure sense escriure. Tan sols elles duesveuen un poble nevat en un quadre queaparentment només té taques...

......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«BARÇA OU BARZAKH!»Autora: GEMMA PASQUALEditorial: BROMERAPàgines: 144 / Preu: 9,25 €

A Dakar, els xiquets correndescalços darrere d’una pilotacridant «Barça ou barzakh!»,una expressió que apliquen als

emigrants clandestins que ixen de les costes ique significa «Barcelona o mort!». Amadou iMabale han decidit fer seu aquest crit iembarcar-se, juntament amb Umm i Noolamala,en una pastera rumb al paradís. Novel·la finalistadel premi Bancaixa de narrativa juvenil.

«EL SISTEMA»Autor: KARL OLSBERGTraducció: ALÍCIA MIRALLEditorial: COLUMNAPàgines: 408 / Preu: 21,50 €

Mark Helius és el fundadord’una empresa que està a puntde presentar el DINA, un nou

sistema de software. De sobte, però, començarana passar coses inexplicablement estranyes... ElDINA comença a fallar inexplicablement. Pocdesprés, apareix mort el cap de programadors iamic d’en Mark i sembla que algú vol acusar enMark de l’assassinat.

«UN ARMARI PLED’OMBRA»Autor: ANTONIO GAMONEDAEditorial: EMPÚRIESPàgines: 192 / Preu: 18 €

Després de la mort de la mare,Antonio Gamoneda obre laporta d’un armari el contingut

del qual romania envoltat d’ombra i no podiaser vist ni conegut per ningú que no fos ella. Elresultat és el relat commovedor d’una infantesaviscuda en els anys més foscos de la històriarecent d’Espanya: des de l’esclat de la GuerraCivil espanyola fins al dia abans de fer 14 anys.


.........................................................................................................................................................................................................

Blanca Busquets ha publicat Presó de neu, ElJersei (traduïda a l’alemany i al rus), i L’últimanevada. La nevada del cucut ha merescut elpremi Llibreter.

rança cap a una sortida. La Lali també va tenirla seva ració de patiments, quan tenia dotzeanys, i arrossega aquesta ferida, la qual potserva acaronant d’una manera poc sana en unmoment com el present. Hi ha també una de-núncia de l’estupidesa en la violència que di-videix les petites societats –el poble fictici dela Carena–, i del silenci que ho va tapant tot,tant a l’interior d’aquestes dones, en el fonsvisionàries i inconformistes, com en la vidaen comú d’aquests entorns fets de males in-clinacions. Sembla que només l’escripturadóna consol, permet ordenar els sentiments iaclarir l’arrel del que ens afecta. Escriure bé éspensar bé: sentir bé i descobrir un camí cap a

una possible plenitud. I mirar bé: saber obser-var les coses, estar atent no només al que hiha, sinó també a les possibilitats, a la fantasiaredemptora. Les dues protagonistes es-criuen, i entre elles es dóna una mena de rela-ció del doble, on cada una remet a les pas-sions insatisfetes de l’altra, per fer-se’n ressò iintentar portar cap a l’expressió tot el que ha-via viscut enfonsat en el silenci. La novel·laexposa la violència que hi ha en aquest «ca-llar i aguantar»; les tensions, les disputes en-tre famílies rivals del poble, entre antagonis-tes; tot això potser no ha canviat tant i se-gueix marcant la vida de les protagonistes.Les referències a Solitud, la gran novel·la de

Caterina Albert, permet als personatges tro-bar un ressò literari a les pròpies cabòries –elpersonatge de Mila–, alhora que es va teixintun laberint entorn d’un misteri familiar, queanirem aclarint a mesura que ens apropem alfinal. La novel·la està escrita amb talent i grà-cia, amb una pulsió molt sana i llegidora.Potser el text s’hauria pogut polir més –esmo-

lar el lèxic, com ens ensenya a fer Solitud–, pe-rò així se li encomana una certa espontane-ïtat oral i fugissera, que tal vegada s’avé ambel clima que el relat vol crear en molts mo-ments. La nevada del cucut és una novel·la quepot agradar molt, perquè, a pesar de les peti-tes imperfeccions, sap atraure i captivar, sapfer-se vertadera fins i tot quan els personat-ges semblen més forçats i artificiosos. Un certdesnivell entre les dues històries es va com-pensant cap al final, i després de la lecturaqueda una sensació agradable, tot i que pot-ser també una mica estroncada. Estem da-vant un llibre recomanable i entretingut, queagradarà fins i tot quan decebi.

«Només l’escripturadóna consol, permetordenar els sentiments iaclarir l’arrel del queens afecta»


LLIBRES

oan Maragall i Josep Pijoan es van co-nèixer l’any 1900. «En Marquinam’hi va presentar, millor dit, va lle-

gir-li uns versos meus, que anava a publi-car a Pèl&Ploma, i ell va dir que volia co-neixe’m. Jo vaig anar tot sol l’endemà acasa seva». Es veuran sovint durant vuitanys. De Pijoan n’ha parlat molta gent:Josep Maria de Sagarra a les seves Memò-ries, Josep Pla va dedicar-li una biogra-fia... Costa d’entendre que ara QuadernsCrema no li hagi dedicat ni un pròlegaprofitant que reeditaven El meu don JoanMaragall. Però a la solapa indiquen moltencertadament que Pijoan va publicaraquest llibre l’any 1915 i no el 1927 comllegeixo que diu la Gran EnciclopèdiaCatalana. Abans de la guerra, s’havia re-editat més d’un cop: el 1918, el 1927, el1930… Pijoan va ser amic de lerrouxistescom Giner de los Ríos –el seu germà va serregidor lerrouxista a l’Ajuntament deBarcelona–, va marxar per sempre mésdel país l’any 1908. Des d’Itàlia i des delCanadà, va continuar mantenint correspondència amb Maragall finsal 1911, quan Maragall va morir. A la crònica biogràfica que és aquestllibret, esquiva molt hàbilment l’última etapa, també el Maragall perio-dista, potser un xic forçosament. Però explica molt bé la vida familiarde Maragall, la Barcelona vella on tots dos van néixer, el festeig del poe-ta, les seves amistats, els motius d’alguns dels seus poemes (els de Piri-nenques, La vaca cega), les relacions amb el seu pare, amb Gaudí, ambRoura, amb Soler i Miquel, amb Clara Noble, la seva dona, la seva con-cepció poètica, el seu rebuig a fer política, la seva afició al piano. Sabemmoltes coses de Maragall gràcies a aquest llibre. Alguns biògrafs n’hananat repetint algunes. Altres, s’han ignorat massa.

JXAVIER CORTADELLAS [email protected]

Joan Maragall, de propJosep Pijoan explica la seva relació amb undels nostres grans poetes

«EL MEU DON JOANMARAGALL»Autor: JOSEP PIJOANEd.: QUADERNS CREMAPàgines: 104 / Preu: 14

Josep Pijoan, una de lesveus més lúcides deprincipis del segle XX,rememora l’amic mort,en un retrat de granqualitat intel·lectual ihumana.

CRÍTICA..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

omissió d’AfersInstitucionals. IXLegislatura. Se-

gon període. 30 de juny de2011. Presidència de l’H.Sra. Marina Geli i Fàbrega. A primeravista podria semblar que les trans-cripcions parlamentàries respo-nen tan sols a un criteri de correc-ció lingüística. Una visita pel webdel Parlament, però, ens demostraque la correcció és la punta de l’ice-berg. Des de fa pocs mesos hi hapenjats un manual de correcció iun manual de redacció dels diarisde sessions, que representen unafaceta lingüística poc coneguda imolt interessant. Primer perquè l’objectiu primordial de les transcrip-cions de les sessions és assegurar la fidelitat al discurs oral. I segon per-què també importa la textualitat de les transcripcions, és a dir, «les con-dicions formals necessàries» per poder llegir i entendre les paraules delsdiputats i de les diputades. El manual de redacció aborda la textualitat i,per tant, les parts de tota sessió parlamentària que acaba en diari de ses-sions: la portada (les paraules inicials d’aquesta ressenya serien la porta-da), el davantal (les dades de la sessió i l’ordre del dia), el cos de la trans-cripció (intervinents, text, acotacions…) i el sumari (els enunciats detots els punts). El manual de correcció aborda criteris generals de verifi-cació, criteris gràfics, criteris textuals, criteris lingüístics, criteris per aactes específics (els plens escolars, els actes de lliurament de medallesd’honor…) i fins i tot criteris per a discursos en castellà. Tots els textos esregeixen per aquests punts i gairebé tots, una hora i mitja després de serdits, ja estan transcrits i penjats, ni que sigui de manera provisional, enel web i en el twitter del Parlament. El Departament d’Edicions és autordels dos manuals, molt detallats i complets. Es mereixen un gran elogiels autors de les guies: Maria Rosa Duran, Quim Roig i Maria Varela.

CDAVID PALOMA [email protected]

Senyors diputatsDos manuals en línia recullen els eixos bàsicsde les transcripcions parlamentàries

«MANUAL DECORRECCIÓ DELS DIARISDE SESSIONS» «MANUALDE REDACCIÓ DELSDIARIS DE SESSIONS»Editorial: DEPARTAMENTD’EDICIONS DEL PARLAMENTDE CATALUNYA

Web: http://www.parlament.cat/web/documentacio/transcripcions/transcripcions-ple

http://twitter.com/#!/parlament_cat

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«LA LLUM DETUNGUSKA»Autor: VÍCTOR PANICELLOEditorial: ESTRELLA POLARPàgines: 440 / Preu: 16,95 €

Què va causar l’explosió deTunguska l’any 1908, una ex-plosió d’una potència equiva-

lent a més de 1.000 bombes atòmiques? Què te-nen en comú una misteriosa xaman, un cruelagent secret del KGB i un jove irlandès a qui lihan implantat un neurotransmissor contra la se-va voluntat? Qui ha provocat en realitat l’actualcrisi econòmica global?

«EGIPTE: LES CLAUSD’UNA REVOLUCIÓINEVITABLE»Autor: ALAA AL ASWANITraducció: CARLES MIRÓEditorial: EDICIONS DE 1984Pàgines: 286 / Preu: 19 €

La revolució egípcia de l’any2011 va agafar el món per sorpresa i va obligarels interessos occidentals a revisar les seves anàli-sis polítiques. Aquest llibre surt quan encara estàben viva la revolució democràtica dels païsosàrabs, de la mà de l’escriptor egipci Alaa Al Aswa-ni, compromès amb la causa de la llibertat.

«L’HOME DELS CERCLESBLAUS»Autora: FRED VARGASTraducció: A. TORCAL / S.COMPANYEditorial: ARA LLIBRESPàgines: 176 / Preu: 20,90 €

L’inspector Adamsberg ha estattraslladat a París després d’uns anys d’èxit reso-lent assassinats al sud de França. El primer cas aquè s’ha d’enfrontar és el d’uns cercles misterio-sos que apareixen a les voreres. El seu autor sem-pre hi deixa objectes anodins: una pota de co-lom, un mocador, quatre encenedors...

ra fa dos anys, l’aparició delprimer disc del grup pene-

desenc Anna Roig i L’Ombre deton Chien va ser una grata sor-presa, pel seu equilibri entre lle-tres intel·ligents, al mateixtemps poètiques i divertides, iuna música que bevia tant delpop més elegant com de la chan-son francesa. Premiat i recone-gut com a un dels grups més ori-ginals del panorama musical ca-talà, Anna Roig i L’Ombre de tonChien torna ara amb Bigoti ver-mell (Satélite K), mantenint elsprincipis estilístics i ampliant lapaleta de colors sonors i temà-tics. «Bigoti vermell és la primeracançó del disc i també és un bonconcepte per definir la filosofiade les nostres cançons, amb lesquals intentem sovint transfor-mar en divertides coses que, departida, no ho semblen gaire, pe-

A

rò sense recórrer a un humor ba-nal. La nostra intenció és donar-li un toc d’originalitat a la vida»,explica Anna Roig, que és la quesovint dóna la cara com a can-tant i compositora, però que sesent sobretot part d’un equip. Laseva velocitat no és la de Manel ialtres fenòmens del pop català:«Estem fent passos petits peròconstants i creiem molt en el que

fem. Estem portant a terme unaprogressió molt lògica, se’ns facada vegada més cas, i la nostraidea és seguir creixent».

L’Anna remarca que tenen unestil molt propi. Quin estil és?«Jo li dic cançó, perquè la lletraestà molt d’acord amb la música,tot i que dins del grup hi ha in-fluències molt diverses que vandel pop al jazz. I pel que fa a les

lletres, anem explorant emo-cions cada vegada més diverses,com ara l’amor, el desamor, latendresa o fins i tot la ràbia, peròsempre positiva». I evidentmenthi ha humor en aquest disc ambmenys cançons en francès queen el primer. «Creiem en la filo-sofia del riure. Com diu JangoEdwards, un somriure és una ar-ma de construcció massiva».

Anna Roig i L’Ombrede ton Chien tornaamb un excel·lentsegon disc

Un bigotivermellalegra lavida

XAVIER CASTILLÓN

Anna Roig envoltada pels components del grup, tots amb bigotis vermells. / NOEMÍ ELÍAS


MÚSICA

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«WHEN THE SUNGOES DOWN»Autor: SELENA GOMEZ &THE SCENEDiscogràfica: Universal

La jove cantant i actriusorgida de la factoriaDisney està aprofitant

bé el temps amb la seva banda, The Scene:aquest és ja el seu tercer disc en poc més de tresanys de vida creativa. Potser per les presses operquè realment els seus responsables tampoc noaspiraven a més, aquest disc sona a pop juvenilforça convencional i substancial, amb algunescançons molt ben pensades per sonar a tot arreu.

«EL MUNDO AL DÍAEN 80 VUELTAS»Autor: SEGURIDADSOCIALDiscogràfica: Warner

Gairebé trenta anys decarrera i una quinzenade discos avalen la

carrera del rocker valencià José Manuel Casañ iels seus Seguridad Social. El mundo al día en 80vueltas, amb un títol inspirat per Verne iCortázar, és un esplèndid disc de maduresa quecombina la contundència d’alguns temes amb lasobrietat acústica d’altres peces, sumant unconjunt realment equilibrat i molt ben resolt.

«A PROP DEL MAR»Autor: PORT-BO I NINADiscogràfica: Picap

L’estiu és tempsd’havaneres i aquítenim uns autènticsclàssics del gènere,Port-Bo, amb més de 40

anys d’història, acompanyat per la cantant,actriu i presentadora Nina en la interpretaciód’onze cançons amb sabor a mar, com ara Lola latavernera, Ona, El pescador de canya, Cadaquést’estimi i La barca xica. En aquest món sovint tanmasculí de l’havanera i el cant de taverna, la veude Nina hi posa una interessant nota de color.

Cent anys de«Gegant Blau»

MARTÍ CRESPO

La International Business Machine, la companyia IBM, celebra que haarribat a complir un segle de vida, amb èxits, crisis i remuntades

BM forma part de la mitja dot-zena de grans empreses tecno-

lògiques, al costat de monstresd’internet com Facebook i Goo-gle o fabricants com Apple i Mi-crosoft. Però a diferència de lespuntcom, amb menys de deuanys de vida a l’esquena, i de lescompanyies fundades per SteveJobs i Bill Gates, amb tres dèca-des escasses de recorregut, IBMacaba de celebrar un segle de vi-da. El 16 de juny es va complir elcentenari exacte de la fundacióde la Computing Tabulating Re-cording Corporation (CTR), unaempresa mixta a partir de la fu-sió del fabricant de balancesComputing Scale Company, larellotgera International TimeRecording Company i Tabula-ting Machine Company, crea-dora d’eines de càlcul a partirdels cartrons perforats de Her-man Hollerith.

La clau de l’èxit d’Internatio-

I

L’ACTUALITAT................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

nal Business Machine (IBM), elnom amb què es va rebatejarCTR el 1924, s’ha basat en tres

grans pilars, arrelats al seu origi-nal ADN empresarial: la capaci-tat d’adaptar-se als canvis delmercat i la societat del moment;la contínua innovació tecnolò-gica (en la seva nòmina de treba-lladors hi ha hagut cinc premisNobel i quatre premis Turing), il’especialització sectorial. Així,el seu negoci ha evolucionat desde la fabricació de tabuladores,balances comercials i màquinesde tallar carn i formatge de la pri-mera etapa a la producció delsprimers grans ordinadors em-presarials als anys 1960 (que vanpossibilitar, entre altres, la mis-sió Apol·lo de la NASA a la Llu-na), la invenció del codi de bar-res, el disc dur i la memòria RAMdinàmica (l’IBM 305 RAMAC,amb cinc megues de capacitatd’emmagatzemament)... I la fa-bricació el 1981 del primer ordi-nador personal, l’IBM PersonalComputer, que va obrir la portad’un enorme mercat que, curio-

sament, no va saber capitalitzar.En un error estratègic, l’empresaamb seu a Armonck (Nova York)va llançar el seu PC al mercatsense haver comprat els drets delprograma que el feia funcionar,desenvolupat per un jove infor-màtic anomenat Bill Gates. Enpoc temps, doncs, IBM va veurecom el suculent segment dels or-dinadors personals queia enmans d’aleshores minúsculesempreses com Apple i Microsoft,molt més àgils que no pas l’ano-menat Gegant Blau (pel color deles lletres del seu logotip).

Cent anys d’històriahttp://www.ibm.com/es/es/

A la sala de premsa de la pàginaweb d’IBM es pot trobar tota latrajectòria, inclòs un interessant re-cull fotogràfic d’aquest segle de vi-da. Les primeres targetes perfora-des, a començament del segle XX;les cintes magnètiques de dades; elprimer ordinador personal (PC);l’estàndard universal del codi debarres; les bandes magnètiques deles targetes de crèdit… IBM té mésde 400.000 treballadors i és pre-sent a 170 països.


NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Banc de finques agràriescustodiagraria.wordpress.com

El BFA és una de les línies de treball delprojecte Grípia, de l’Associació Rurbans,que té per objectiu ajudar a conservar idinamitzar els espais d’interès agrari delmedi rural català i de l’àmbit pirinenc.

Associació Catalana deJueus i Palestinsacjp.cat Associació pro drets humanspreocupada per la guerra i el racisme,que denuncia qualsevol mena d’opres-sió i discriminació, independentment del’origen i la manera de manifestar-se.

Festivals i cicles literariswww.festivalsliteraris.cat

Eina impulsada per la Institució de lesLletres Catalanes que ofereix i posa al’abast i una informació bàsica de festi-vals i cicles que s’organitzen a tot elpaís, amb la paraula de protagonista.

Ruta de l’Arxiducruta-arxiduc.com.es

Rere les passes de l’arxiduc Lluís Salva-dor d’Àustria-Toscana, és producte delCentre Artesanal de Menorca, que ofe-reix itineraris que s’endinsen en poblesmenorquins i els seus tallers artesans.

LA XARXA

IBM no es va refer del cop fins amitjan dècada de 1990, gràcies auna important reorganització ireorientació del negoci cap alsserveis tecnològics i el desenvo-lupament de software per a em-preses. Un dels artífexs d’aquellreflotament, que li ha permès ob-tenir un benefici net rècord de10.354 milions d’euros l’any pas-sat i haver superat en capitalitza-ció borsària Microsoft, és el presi-dent de la companyia des de2002, Samuel J. Palmisano, perqui els cent anys d’activitat del’empresa han deixat una gran

lliçó: «IBM ha sobreviscut sobre-tot gràcies al fet d’haver-se man-tingut fidel als seus valors centralsi, alhora, haver estat preparadaper als canvis». La receptad’aquest èxit, la resumeix ell ma-teix en el fet de concebre’s comuna institució, i no sols com unacompanyia tecnològica; en la ca-pacitat d’adaptar-se als temps i adesfer-se dels sectors de negocique no domina, i en la voluntatd’avançar cap a un model menysjeràrquic i més obert a les aporta-cions dels 400.000 treballadorsque té repartits en 170 països.

L’entrada de laseu d’IBMAlemanya, aEhingen, que vaser inauguradael 12 denovembre de2009./EFE/MARIJANMURAT


nitat Catalana [unitatcatalana.blogs-pot.com], la històrica formació catala-

nista de Catalunya Nord [www.catnord.cat],celebra enguany els vint-i-cinc anys de vida.Es va formar arran de la candidatura a leseleccions regionals del 1986 per Llorenç Pla-nes i Jaume Roure. Els militants procedienaleshores del moviment cultural nord-catalài de nombrosos grups ideològics, des de re-gionalistes a antics militants d’Esquerra Ca-talana dels Treballadors. Amb la primera par-ticipació en les eleccions, el candidat AndreuBarrere va obtenir 5.324 vots (el 2,89%). Elresultat, tot i ser més baix que no es pensa-ven, els va encoratjar a presentar-se a leseleccions municipals del 1989, on van acon-seguir tretze regidors, com Jaume Roure,amb el 3,6 % dels vots a Perpinyà [mairie-perpignan.fr/ca]. Roure, des d’aleshores, haestat nombroses vegades regidor a la capitalrossellonesa, encarregat dels afers catalans,fent equip amb l’exbatlle Joan-Pau Alduy[www.alduy.fr]. Com explica el mateix Rou-re, Unitat Catalana [ca.wikipedia.org/wiki/Unitat_Catalana] s’ha caracteritzat sempreper ésser un partit compost exclusivamentper nord-catalans («no ha estat mai cap su-cursal ni de París ni de Barcelona») i que tre-balla per aconseguir un estatut de territoria-litat per a Catalunya Nord, separada de la re-gió [laregion.fr/3075-cat.htm] que compar-teix amb Montpeller. Actualment, la based’UC són cent cinquanta militants.

uUn quart de segle decatalanisme nord-català

FETS I WEBSMARTÍ [email protected]

SECCIÓ ELABORADA PER

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Els estats fallitsforeignpolicy.com/failedstates

La revista bimensual Foreign Policy, dedi-cada a l’anàlisi de la política internacio-nal, l’economia i les idees, publica desde fa uns anys un informe anual amb untítol ben explícit: Failed States Index.

El recorregut d’un coetyoutu.be/hUCbETKaIfs

Un nord-americà força creatiu, JeremiahWarren, ha instal·lat microcàmeres enuns quants coets per enregistrar-ne elrecorregut complet: encesa, enlaira-ment, esclat al cel i caiguda.

Casa Eslavawww.casaeslava.cat

L’entitat Casa Eslava de Barcelona acabade renovar la web. S’ha actualitzat iadaptat íntegrament al català, i inclouapartats sobre els serveis, memòries,projectes i actualitat.

Associació per la Defensade la Naturawww.adn-andorra.org

Va néixer el 1986 fruit de la preocupaciód’un grup d’andorrans. Vol protegir i es-tudiar la natura amb tres línies bàsiques:conservació, recerca i divulgació.


VISTES FIXES

n embassament que ens esquitxa les galtesés el miratge perfecte de la naturalesa do-

mesticada. Però l’aigua, ja sigui per la seva abun-dància, ja sigui per la seva escassetat, ha estatsempre un dels grans desafiaments de la humani-tat. A Catalunya tenim prou manifestacionsd’aquests dos extrems indomables: el proper mesde setembre es compleix el trentè aniversari de lacrescuda del riu Llobregat, que va deixar rere seuuna trentena de morts, i ara fa sis estius que lesrestriccions de la sequera feien tancar fins i totl’aixeta de les fonts públiques. Dos exemples queens recorden que és l’aigua qui ens domina a nos-altres. Potser per això moltes expressions sobre lesfebleses humanes són líquides: pixar-se a les cal-ces, beure’s l’enteniment, ofegar-se en un vasd’aigua, ser un bocamoll, ser enmig d’un mar dellàgrimes... i l’aigua que baixa, és clar. D’acordamb les previsions d’enguany, el que sembla for-ça clar és que aquest estiu la sequera no serà capproblema, els embassaments catalans fa mesosque tenen un bon nivell de reserves, afavorit perles pluges de la primavera, per sobre del noranta-cinc per cent de la seva capacitat, un percentatgeque només s’ha donat en dues altres ocasions enels darrers vint anys. En un temps d’estretors ge-nerals i retallades inacabables, que no ens manquialmenys aigua és tot un premi. A la foto del cos-tat, un grup de turistes miren embadalits com l’ai-gua del riu Grog, el cinquè més llarg del món, esdescarrega a l’embassament de Xiaolangdi, a laprovíncia xinesa de Henan.

U

XIAOLANGDI. 22. 06. 11.Foto: Xina Daily

Planeta Aigua

XEVI SALA



ENTRETENIMENTS

Horitzontals: 1.– Màquina queservia per classificar i ordenar lestargetes perforades, segons lesregles d’un codi, alfabèticamento per un ordre prèviament deter-minat. 2.– Divinitat solar del’antic Egipte. Àtom amb càrregaelèctrica, positiva o negativa.Utilitzarem oli i vinagre per do-nar sabor a l’enciam. 3.– Fa sonarmil ciris prims. Desertaríeu sen-se fer remor. El de pessic no és sa-lat. Nom amb què amics i fami-liars es dirigien a Abraham Lin-coln. 4.– Si capgireu aquest graóbritànic potser sentireu pudor.Parlant de pudor: vell efluvi no-ciu que arriba d’orient. Aton la-cisum. 5.– Casat malament i al’inrevés. Sextapa. 6.– Ara qui ar-riba d’orient és un senyor de 90anys. Proa i popa de caiac. Notamusical. I això, i allò i el de mésenllà. 7.– Reblaniment de la car-cassa cartilaginosa i lligamento-sa de la laringe. 8.– Viu, expedit.Segons l’accent, premi, recom-pensa o deso. Punt cardinalabreujat i mal col·locat. 9.– Cap-gireu ara aquell títol honoríficque es donava als mestres del pe-ríode posttalmúdic i, sobre tot,als caps de les acadèmies babilò-niques. Rep i despatxa com cal elclient. Protegeixi un cable elèc-tric. 10.– Entra i surt del gulag.Relat imaginari d’un fet suposa-dament històric com si haguésocorregut realment. Unitat de

força electromotriu. 11.– Barre-jar una cosa amb altres o entre al-tres. Entra i surt de Zarautz. 12.–Destrueixin del dret, parcial-ment o totalment, el contornd’una cèl·lula. Fixada, la quanti-tat a pagar. 13.– El cor de les ties.Nom propi masculí d’origen lla-tí que vol dir «l’elegit per Déu».La Trinca cantava allò de nari-nan, narinan, narinan. Obre i tan-ca el terrat. 14.– Partidaris d’unatesi que identifica l’espermato-zoide amb el germen i redueix elpaper de l’òvul a una simple fun-ció d’acolliment i d’alimentacióde l’espermatozoide.

Verticals: 1.– Part de la cris-tal·lografia que s’ocupa de la for-mació dels cristalls o l’apariciód’una fase sòlida en un medifluid. 2.– Nota musical. Heus acíel nucli més pròxim a Girona, al’esquerra del riu Ter. Fan el niu.3.– Fa sonar la sarabanda a canBach. Ateus, si més no. Fa sonarl’idil·li físic. 4.– S’enfilen aquellsaparellaments de dos cromoso-mes homòlegs que tenen llocdurant la profase meiòtica. Ali-mentem i eduquem. 5.– Capavall, germana religiosa; capamunt, de cabells daurats. Cantmonòton i continuat. 6.– Fa so-

nar cinc tríptics místics. Sem-blant cap avall; força extens capamunt. El punt de màxim plaersexual. Cap avall, oncle amb ca-bana; cap amunt, paraula. Olivalliure d’impostos. 7.– Relatiu a labranca de la farmacologia queestudia les influències dels fac-tors genètics en la resposta delsindividus a les drogues. 8.– Atonlacisum que val 999. Precedei-xen el nom del rei. El nom del’actriu russa Ganieva, que apa-reix en la pel·lícula Per anar al celt’has de morir. Fa sonar un culbrut d’urubú mut. 9.– Compa-nya de l’espasa en moltes novel-les d’aventures. El riu suís desempre, a contracorrent, comsempre, Va cap amunt el segoncognom d’un conegut FedericoGarcía. 10.– Del dret, i amb arti-cle, és una òpera en tres actes deFrancesco Cilea, amb llibret deLeopoldo Marenco, basat en unaobra d’Alphonse Daudet. El sím-bol d’aquest metall és Li. 11.–Mitja serralada del Cadí. Mitjamina. S’enfila un membre d’unadinastia xiïta que va governarPèrsia del 1502 al 1736. 12.– Mit-ja àncora. Substància empradaper descolorir. 13.– Foti un petcom un aglà. Lletra doble. Lamateixa xifra romana d’abans.Fa sonar setze espelmes fetes lles-ques. 14.– Com que ho han es-tat, per això s’els denomina ita-loamericans.

ENREVESSATSJORDI SOLER [email protected]

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

1

2 ■ ■3 ■ ■ ■4 ■ ■5 ■6 ■ ■ ■7

8 ■ ■9 ■ ■10 ■ ■11 ■12 ■13 ■ ■ ■14

Ompliu totes les casellesbuides amb els números de l’1al 9, de tal manera que capnúmero es repeteixi en cap fila,ni vertical ni horitzontal, nidins les nou caixes de 3x3.Solucions i programad’ordinador awww.sudoku.com

SUDOKUPUZZLES BY PAPPOCOM www.sudoku.com

Núm

. 419

86. N

ivel

l: f

àcil

Núm

. 419

75. N

ivel

l: m

itjà


1.e4 e5 2.Cf3 Cc6 3.Ab5 a64.Aa4 Cf6 5.0-0 Ae7 6.Te1 b57.Ab3 0-0 8.a4 [evitant el gam-bit Marshall 8.c3 d5 9.exd5Cxd5 10.Cxe5 Cxe5 11.Txe5 c6 iel negre té bon joc] 8...b4 9.d4d6 10.dxe5 dxe5 11.Dxd8Txd8 sembla que canviant da-mes no hi haurà gresca, però sí!

12.Ag5 h6 13.Axf6 gxf6 [per sa-crificar la qualitat, com veurem.No val la mateixa línia de la par-tida amb 13...Axf6 14.Ad5 Td615.Cbd2 Ae6 16.Cc4 Txd517.exd5 Axd5 18.Ccxe5] 14.Ad5Td6 15.Cbd2 Ae6 16.Cc4 Txd517.exd5 Axd5 ara f6 defensa e518.Ce3 Ae6 [la parella d’alfils valmés que l’estructura de peons!18...Axf3 19.gxf3] 19.Ch4 Ac5

20.Chf5 Rh7 21.c3 [21.Tad1Tg8 (21...Ad4!? 22.Cxd4 exd423.Cf1 b3) 22.Cg3 Ad4 23.Ce4Rg6 24.c3 bxc3 25.bxc3 Aa7també és possible] 21...bxc322.bxc3 Tg8 aquesta torre ésmés activa que les dues blanques23.Rh1 h5 24.Tad1 Rg625.Ch4+ Rh6 26.g3 [ara hi hatrampa! 26.Chf5+? Rg5! 27.Cg3f5 amb gran avantatge del negre]

26...Ce7 apuntant a f5 i d5 si cal27.Td2 c6 28.Chg2 [28.Tb1?Axe3 29.fxe3 Cd5 30.Td3 Tg4amb domini total] 28...Tb829.Ted1 val més la columna bamb una torre que les dues a la ded 29...Tb3 30.Td8 Txc3 31.Ta8Ab3 32.Ta1 Ad4 33.Te1[33.Txa6?? Txe3] 33...Axa434.Txa6 Ab3 35.Ta8 Ae6 36.h4Cg6 37.Tb1 f5 38.Cd1 Tc239.Rg1 Td2 [39...f4 40.Ce1(40.gxf4 exf4 41.Ta4 Td2(41...c5 42.Ce1 Td2 43.Cf3 Td344.Cxd4 cxd4 45.Rf1) 42.Rf1 c5)40...Te2 41.Cf3 (41.Rf1?? Ac4)41...Ad5 i s’ha acabat la partida]40.Ta3 c5 a partir d’ara ve totauna petita lliçó 41.Ce1 e442.Cg2 c4 43.Cde3 Ce5 44.Ta6Cf3+ 45.Rf1 c3 46.Tc6 Rh747.Tc7 Axe3 48.Cxe3 [48.fxe3c2] 48...f4 49.gxf4 c2 i pleguen,ja que si 50.Cxc2 Ah3. Mat 0-1

Sí, Fabiano Caruana ha triomfat a l’Índia amb unsespectaculars 7 de 10 punts. Era el favorit, però la restaeren jugadors perillosos: els joves Negi, de l’Índia, o So,de Filipines, junt amb Sasikiran, s’havien de tenir encompte. Recordem també que Caruana té tan sols 18anyets, és a dir que tothom espera que la seva millorano s’aturi. Veiem una interessant partida entre aquestesja realitats, on el sacrifici d’una qualitat ho capgira tot.

Italoamericà a l’Índia

Negi, P. - Caruana, F., AAINova Delhi (1), 22.06.2011

ESCACSJORDI ESCUDER [email protected]

8 �� 7 ��6 ��5 ��4 ��3 ��2 �� 1 ��

a b c d e f g h

Posició final.

AUTODEFINITJORDI SOLER [email protected]

TANCAR L’AVIRAMAL GALLINER

MALALTMENTAL

▼ INSTRUMENTPER ALLIBERAR

LA MENT

CANYISSAR

▼LA DORA QUE

FOTOGRAFIAVAPICASSO

▼ TIPUS DE CDO DE LICOR

AIXADELLA,MAGALL

▼COMPANYADEL MAR

I DE L’AIRE

� ▼ CARTAGUANYADORA

EL NOM D’UNADURBIN

� ▼ ▼

POLICIA FRANCÈSUNIFORMAT

SI ÉS ROSA,NO MOSSEGA

� ▼

� LA TERCERALA DUPLICA

CANSADA,FATIGADA

�

INSTRUMENTNERONIÀ

ESCOMETAMB LA LLANÇA

� EL DE BERLÍNDIVIDIA LA CIUTAT

FALTA, PECAT,CÀRREC

� ▼

� ▼

ELS ROMANSD’ESTORIL

IRREGULAR,DESIGUAL

� CLATELL,BESCOLL

EN COGNOMSESCOCESOS

�LA SEVA MARE

ÉS LA RAÓD’UNA COSA

� ▼ NOTA MUSICALDEL FADO

ALERÓINSONOR

� ▼

MESURADE SENSIBILITAT

FOTOGRÀFICA

EXIMIR, PERDONAR

� AGRADA,DIVERTEIX,DELECTA

CONJUNCIÓ

� ▼

� ▼

ENTRA I SURTDE SÈVRES

�

AUTODEFINIT

Solució horitzontals: 1.– Insà. Atot.2.– Gendarme. 3.– Pantera. R. 4.– Lira. Mur.5.– Allanceja. 6.– IL. Nuca. 7.– Anòmal. Do.8.– ASA. Plau. 9.– Graciar. S.

ENREVESSATS

Solució horitzontals: 1.– Classificadora.2.– Ra. Ió. Amanirem. 3.– I. DSRTR. Pa. Abe.4.– steP. amsaiM. eR. 5.– tasaclaM. sidnI.6.– àicnA. C. Re. Etc. 7.– Laringomalàcia.8.– Llest. Guardó. N.9.– óaG. Atén. Aïlli.10.– G. Ucronia. Volt. 11.– Entremesclar. Z.12.– nisiL. Tarifada. 13.– IE. Eloi. OTAN. T.14.– Animalculistes.

Núm. 41975 Núm. 41986

SUDOKU

SOLUCIONS


OPINIÓ

l 19 de juny moria Víctor Torres. L’en-demà, al llibre de condol obert al tana-tori hi vaig escriure: «Ara ja dorms i ta

mare et posa les mans sobre els ulls». Una al-lusió al poema que preferia d’entre els del seugermà Màrius, titulat «Presència», com aquestmateix suplement. Màrius Torres, ja malalt ireclòs al sanatori de Puig d’Olena, hi evoca elrecord de la seva mare morta encara jove imolt enyorada pels seus tres fills, en el mo-ment d’acotxar-los al llitet cada nit: «Com siles teves mans sobre els meus ulls, encara / po-guessin, com antany, aturar-se amb amor...».En els últims temps, sobretot arran de la com-memoració l’any passat del centenari de l’au-tor de La ciutat llunyana, havia sentit recitar alVíctor aquest versos amb una veu trencadaper l’emoció, imagino que intuint ja pròximal’hora de reunir-se ambaquell àngel que no deixa-rien de notar tota la vidamovent-se «en la tenebraclara», com un esperit dolç iprotector: «Torno a sentirels teus passos allà lluny, enla llum...».

Fora de Ponent i dels am-bients polititzats, és possi-ble que en un futur VíctorTorres sigui recordat tansols per la seva condició degermà petit del poeta lleida-tà més universal. Seria pocexacte i, sobretot, injust.L’admirat amic ha tingutuna vida pròpia. I quina vi-da! Nou dècades llargues debiografia intensa, lligadaparticularment a la defensadels ideals catalanistes, re-publicans i d’esquerres he-retats del seu pare Hum-bert, primer alcalde demo-cràtic de la ciutat de Lleida, i del seu oncle Al-fred Perenya, i compartits amb Màrius, tot iser aquest més donat a la reflexió que no al’acció. La República, la guerra, l’exili, l’auto-govern recuperat... Secretari general de la Ge-neralitat expatriada a França, diputat, sena-dor, figura històrica i simbòlica d’ERC fins al’últim alè, orador extraordinari, Víctor Torresha encarnat com pocs altres la Catalunya delsegle XX.

Al llibre públic de condol em vaig permetrede signar també en nom del meu padrí Tonet

E Culleré i dels setanta voluntaris arbequins (se-tanta d’un poble de només tres mil veïns) quevan apuntar-se a la columna Macià-Com-panys el setembre de 1936, en la qual un joveVíctor Torres seria comissari polític. Al batalló521 de la brigada 131 del XII cos d’exèrcit, sec-ció metralladores. En una carta datada el 21 dejuny de 1937 a Mercè Figueras, la Mahalta deles cançons d’amor impossible del Màrius –elsdos rius paral·lels–, Joan Sales informa la sevaamiga de la trobada amb el germà del poeta tí-sic al front d’Aragó, en les posicions més occi-dentals de les tropes republicanes: «Ahir almatí vaig pujar a Martín del Río on per fi vaigconèixer en Víctor, un noi molt simpàtic,molt comunicatiu, molt dinàmic i perfecta-ment adaptat a la vida de campanya».

Aquell jove comissari atractiu i ben plantat

va viure allà a l’oest profund de la primera lí-nia de combat una història romàntica, al rit-me del West end blues de Duke Ellington, querelataria en les seves memòries (Pagès Editors,1994) i que recorda bastant la de la novel·laIncerta glòria del propi Sales, ambientada enaquells mateixos paratges, amb una noia d’Al-canyís que el buscaria després de la guerra pelscamps de concentració francesos, en un delsquals va acabar internada, i que no el trobariafins 1978, al Pati del Tarongers, quan tots dosestaven ja casats i enfillats.

«West end blues»

COSTA OESTVIDAL VIDAL [email protected]

«Nou dèca-des llarguesde biogra-fia intensa,lligada par-ticularmenta la defensadels idealscatalanis-tes, republi-cans i d’es-querres»

Víctor Torres, el març passat. / ANDREU PUIG

1344

55-1

0385

33A

1344

55-1

0382

88A

Història d'amor i política. Antònia Adroher, Carmel Rosa i Dídac Tarradell

Documents

Transcript of Història d'amor i política. Antònia Adroher, Carmel Rosa i Dídac Tarradell