L'assemblea neix com a mètoded’autoorganització, per a treballar i ferfront a problemàtiques comuns quesorgeixen dels òrgans de governtradicionalment hegemònics de launiversitat, volent ser una aternativaplural, i oberta a tots i totes les estudiants.

El principi de l'assemblea d’aquestafacultat, es fomentar la participacióactiva del subjectes, posant énfasi en lacapacitat de comunicació i resolució deconflictes, cercant sempre el consens detotes les opinions i mirant d’evitar elsistema de vot. Aquest principi departicipació real, fa que lluny de ser unòrgan tancat estigui en constantreformulació.Seguint aquesta lògica de transversalitatl’assemblea té una estructura horitzontalper la qual mai tindrà representantsmantenint una estructura horitzontal encontraposició del poder hegemònicunilateral.

Dins l'autonomia de cada assemblea defacultat, fa uns anys es va crear una

Coordinadora d'Assembleesd'Estudiants (CAE), que facilita lacomunicació i coordinació ente lesdiferents assemblees. En aquestacoordinadora, hi participen assembleestant de la UB, UAB, UPF i UPC, tot ique en els últims mesos s’ha cercatuna coordinació més amplia a nivellestatal e internacional.

QUÉ REIVINDIQUEM

Darrerament els nostres esforços s'hancentrat en la lluita contral’implementació del “Pla Bolonya” i lalògica de l'Espai Europeu d'educacióSuperior (EEES). Tot i així, no s'handeixat de banda les problemàtiquesconcretes/internes de la facultat deBelles Arts.

Els tres punts principals en que s'han

centrat le nostres reivindicacións a nivellde CAE han estat:- La readmissió dels expulsats i la retiradadels expedients dels estudiants de la UAB- Referèndum vinculant a tota la comunitatuniversitària- Moratoria en el procés d’implementacióde l’EEES per endegar un diàleg obert atota la societat sobre el futur de l’educaciópública.

La tasca de assemblea vers lesproblematiques internes s’ha centrat en:-l’anàlisi sobre l’implementació de l’EEESa la nostra facultat-crear un espai autogestionat per elsestudiants.-reivindicar la universitat com a centrecreatiu real i obert a les realitats socials

Com ho hem dut a terme?

Més enllà de l’espai físic “okupat”,plantejarem una tancada com a lloc deconstrucció on s’ha generat una actitudcrítica davant la política de gestió en elsseveis educatius i evidenciat el conflictede certes problemàtiques artistico-socialsde Barcelona.

-S’han realitzat jornades d’autoformaciói reflexió internes a més de xerradesinformatives i debats oberts sobre l’EEESi els seus efectes pràctics dins la facultat.-Jornades de reflexió sobre el coneixementi l’art dins la societat-Hem organitzat xerrades i debatsconvidant a diferents col.lectius i agentssocials com ara:

· Aula Abierta “projecte d’universitatalternativa de Granada”

· Plataforma Cultura de Base “Anàlisi i

debat sobre les polítiques socio-culturals de Barcelona”·YProductions “Les relacions entre artemergent i emprenentatge”·EXGAE “Multiplica y reparte”·Arte Bastardo xerrada-talleR sobreArt Urbà.·Estudiants en Lluita “Maig de 1968”·SOS Palestina

- s’han traslladat clases a l’espai“okupat” de la facultat, com a l’espai“okupat” del rectorat de la UB, itambé al carrer, gràcies al suportsd’alguns professors i professores.-Videoforums sobre temàtiques-tallers-Performances-accions al carrer-xocolatadesssss

Ocupació de belles arts:

Amb l’ocupació de l'espai físic dela facultat, es va pretendre ferpressió als òrgans de governinstitucionals de la facultat, fartesde la burrocràcia que no portaenlloc, i sent ignorades, ens vamveure forçades a passar a l'acció.Apart d’aquest factor ambl’obertura de l’espai es va procurarque els i les companyes de BellesArts l’entenguessin al igual quel’assemblea com un centreneuràlgic, de treball, creació ireunió, on s'obrien debats, i onconfluïen les preocupacions iinteressos de tots.

Senyor Degà:

Els i les indignades estudiants de BellesArts, l'imputen púbicament i davant detothom, per l'usurpació vil i despietadade l'últim reducte físic de l'estudiantatcrític.Quedant-se curt amb l'expropiació del'Aula d'Estudi de l'edicfici Florença, vostèi el seu equip, obvien qualsevol tipus dediàleg costructiu o destructiu, i aprofitantla nostra absència vacacional, qualdespietats lladregots, i seguint la políticarepressora de Mr.Ramírez, han procedituna vegada més a intentar callarinútilment les veus crítiques dels i lesestudiants, que només volem una milloradels valors socio-educatius, i que lluitempel dret a decidir l'ensenyament querebem, amb tota la legitimitat i el dretdel món mundial.Som visionaris i visionàries, de lescontradiccions que emanen de la cúpulainstitucional de la Universitat deBarcelona.

(¡¡¡¡¡EQUIP RECTORAL, MINORIARADICAL!!!!!)

Tenint en compte les declaracions deMr.Ramírez, a l'últim Claustre on vamanifestar el seu desacord puramentestètic a l'ocupació, però d'altra bandavalorant molt positivament la feina quefeien els i les tancades al Rectorat.Considerem aquest espai vital per allliure desenvolupament de l'estudianten aquesta facultat, valorem moltpositivament com a dinàmiquesconstructives i creatives totes lesactivitats que s'han dut a terme enaquest espai, fent partíceps a agentssocials, més enllà de les empreses igenerant consciència més enllà de larealitat institucional.

Reclamem, exigim i reivindiquem,aquest espai com a membres de pledret en aquest espai públic i ensdemanem quina democràcia ésaquesta, que silència, mutila i exterminaaquests tipus d'iniciatives.

Per això resolem que l'equip deganalqueda imputat i sota custòdia del ficus,i el ficus queda imputat i sota custòdiade l'Assemblea.

Ocupació de la central:

despres d'una multitudinària manifestació,i un elaborat pla estratègic sorgit del'assemblea de facultts de ub raval, el 20de novembre, es va entrar ocupar elrectorat a l'edifici històric de la UB.En les primeres setmanes d'ocupació, esvan arribar a concentrar mes de 400persones.

Aquesta ocupació va fomentar moltesmes ocupacions a facultats de la UB,UPF i UPC, tot i qe la UAB ja estavaocupada. Per aconseguir portar a termel'autogestió es van crear unes comissionsper assumir totes les feines derivades dela lluita.

Es van portar a terme mooooltesactivitats, mooooltes xerrades i moooltsdebats, fins arribar al punt en que elRectorat de la UB es va tornar un delscentres neuràlgics mes importants delmoviment a nivell de Barcelona.

La lluita no acaba:

Despres del desallotjament de la centrali dels posterors desallojamets defacultats i d'instituts les diferentscomissions de la central i les assembleeshan seguit treballant i s'ha creat elcolectiu 58 i més. Per tant encara queel desallotjament hagi estat un cop moltdur per al moviment aquest segueixendavant i es recupera dia a dia.En cada instant que deixes perdre unaocació per participar, contribueixes aldefalliment de la lluita.

assembleaestudiantsbellesarts.blogspot.com

www.bolonya.org

INFORMA'T, LLUITA I PARTICIPA.

Eren gairebé les 5:30 a.m i dormiaplàcidament aferrada als llençols quan,de sobte, un soroll em va despertar, “els mossos, els mossos!” cridaven elscompanys, jo encara era al llit senseentendre ben bé que estava ocorrent,esperant qualsevol senyal que extirpésaquella situació de la ciència ficció o laparanoia col·lectiva en què havíem estat ofegats aquests últims dies. “ Teniu dosminuts!” sentencià una veu greu al fonsdel passadís i ben aviat vaig reconèixerles botes, el casc i la porra, ben fàcilmentaquell soroll contundent de les passesmassives que s’acosten i que tant m’haviacostat d’esborrar del meu cap desprésde tot allò ocorregut a la Pompeu Fabra.Vaig fer un salt del llit buscant algunaroba que posar-me a sobre, que emtapés davant aquell estrany “Deixeu elsmòbils!” cridaven, però, la foscor i elsnervis m’impedien fer rés res que no fostremolar. Diferents veus anavennotificant-nos que el nostre tempss’esgotava i que havíem d’anar sortint,

així que vaig decidir agafar robapaulatinament i marxar abans que lesadvertències es convertiren en cops deporra, després de tot, hi ha coses ques’aprenen molt ràpidament.

Sortint de la zona on dormíem elscompanys s’aglutinaven a les escalesasseguts i custodiats per desenes demossos, pensava en aquell llibre dePrimo Levi “Si esto es un hombre” i emvenien al cap petites imatges que ellexplicava sobre els camps deconcentració. Les expressions dels meuspropers eren les de una derrotainesperada i jo, acompanyada per dosmossos, vaig agafar un lloc per esperara saber què farien amb nosaltres. Uncop tots junts vam decidir fer“arrancacebes” que és un mètode deresistència pacífica on tothom s’agafade peus i mans a les persones que téal costat per complicar el desallotjamentforçós. “ Truqueu als mitjans! Aviseu acompanys!” Xiuxiuejàvem entre dents

i a amagades, enviàvem missatgesd’ajuda.

“Qui vulgui sortir ara mateix pel seu propipeu no tindrà cap problema, els qui usresistiu, s’aplicaran vies penals” En aquellmoment la tensió es podia mastegar iuna persona decidí marxar, la resta (53aprox.) ens vam preparar per lesconseqüències que sabíem, tindria lanostra decisió. “ Ara qui vulgui, hauràd’aixecar-se i agafar aquells objectespersonals que li siguin imprescindibles,després, tot el que es quedi, passarà aser propietat de la universitat. “Jo tinc elmeu ordinador” va dir un company i esva posar de peus, un mosso el va estibar,“ Heu dit que podia agafar les sevescoses!” va replicar una companya. Peròno vam obtenir cap resposta. Llavors elsmossos van procedir a fer el primerdesallotjament precisament amb aquestcompany, ell oposà resistència mentrecridava “el meu ordinador!” i llavors tresmossos més s’aproparen i

l’immobilitzaren, mentre el colpejaveni li pressionaven la cara amb el genollcontra el terra. Tots miràvembocabadats i cridàvem que s’aturaren.Avui, aquest mateix company, té unafissura de ròtula i múltiples contusions,a més d’un mes d’escaiola.

Una càmera accedí, tenia un granfocus blanc que ens dificultava la visiói anava enregistrant totes les nostrescares, quan el focus marxava, elsmossos continuaven amb la seva feina,doblegaven els canells fins que cridavesi et desenganxaves, t’estiraven delsforats del nas... Després t’arrossegavenper les escales, agafats dels braços isovint quan perdíem als companys ques’emportaven de vista, escoltaves elscrits i l’estomac se’t feia marbre. Quanla càmera hi era present, senzillamentromanien immòbils i silenciosos,expectants. “Que algú faci fotos!”remugàvem quan els companys eren

torturats, però mai han arribat a veurela llum aquestes instantànies.Un homejove pujà les escales, duia una caputxai un mocador que li tapava tota la cara,solament se li podien veure els ulls.Anava vestit de carrer però, parlava ambels “caps” i es passejava per tot l’espai.Sincerament, la situació superava totesles teories conspiratòries que havíempogut articular durant totes aquelles nitsal rectorat.

Donat el pànic silenciós que començavaa respirar-se, algú decidí iniciar unmonòleg humorístic amb el que totsrèiem i intentàvem que la por se’nsescapés per la boca en forma de riallanerviosa. Alguna eina per escapar-nosd’aquella situació que mai ningú vamimaginar viure. Però, poc ens podiadurar el riure quan vam comprovar quecomençava a fer-se de dia i els mètodesutilitzats per ells cada cop eren més durs.Agafaren un company que es resistia,cridava incessantment i de cop, la sevaveu es transformà en un gemec;efectivament i sense acabar de creure-ho, descobrírem que els mossos liestaven pressionant el coll finsestrangular-lo per tal que esdesenganxés. Intentava parlar i les sevesparaules s’ofegaven al camí, nosaltressols sabíem que protestar desesperats iempassar-nos les rialles que abanshavien apaivagat tant l’ambient.

La gent anava sent arrossegada, cadacop érem menys i sabíem perfectamentquines eren les conseqüències per alsúltims. Un dels companys més xarraires,al que nomenarem “Ricardo”, un delsque més havia calmat els ànims repetintque ‘no ens passaria rés’, que ‘no havíem

de fer res que ens posés més en riscdel que ja estàvem’ i que ‘ja solsquedava resistir’ va ser guardat per alfinal, amb el meu grup. Els mossos se’lmiraven i es deien coses entre ells acau d’orella. Sabíem que la cosa noaniria bé, tots dos havíem estat aldesallotjament de la Pompeu Fabra lasetmana anterior per la trobadad’assemblees i teníem coneixement defins a quin punt els mossos podenrecordar-te, a tu i el teu nom.

Escoltàvem als companys fora cridantconsignes i ens havien avisatsigil·losament de que ja hi eren tots elsmitjans a fora. Bé - vaig pensar-almenys no quedaran impunes. Méstard que aviat va arribar el meu torni una mà es va posar a la meva caraper impedir que respirés, poc després,veient que no era efectiu i resultavamassa visual, canviaren a la tècnicadels dits al nas i a la boca. Estavaangoixada i cridava perquè emdeixessin estar i en un acte reflex ( i dic‘acte reflex’ perquè així fou i nom’avergonyiria reconèixer si pelcontrari, hagués estat intencionat) vaigtancar la boca i vaig mossegar el dita un d’ells, l’únic que vaig aconseguirfou que les mans del mosso que teniaal darrera m’encerclaren el coll icomençaren a pressionar cada copmés fort; jo cridava perquè els meuscompanys se’n adonaren, però noaconseguia que sortís res de la mevagola i l’oxigen se m’acabava, així queem vaig soltar i vaig ser arrossegadapels braços escales avall fins la meitat,on em van deixar al replà. Vaig sentirmoltes ganes de vomitar i les arcadeseren contínues tirada al terra. Un mosso

plantat al meu costat em mirava a cuad’ull sense immutar-se i jo només vaigencertar a pensar que aquest era un delsmoments més degradants de la mevavida. Vaig comprendre que no podiaesperar que aquells homes que tenia alfront se n’adonaren que simplementintentava lluitar pacíficament per unacosa en què creia, que no els havia tocatni un sol pèl, que no mereixia el quem’estaven fent. Vaig saber doncs que noservia de res defendrem ja que cadaacció que fes seria tornada per triplicati que només quedava “aguantar el tirón”per acceptar que la ‘justícia’ té diferentssignificats segons qui s’aplique.

Arribat el moment van baixar a “Ricardo”,el van posar a un metre de mi i un altracompanya, tots tres per separat. Nosaltresdues estàvem assegudes però a ell eltenien immobilitzat pels dos braços ambel cap al terra, tot i que en cap momentes va mostrar agressiu, senzillament esva negar a marxar, igual que la resta. “Deixeu-me estar, si us plau, nom’escaparé, em feu mal” els deia elcompany, però calia no esperar res delsninots de ferro que sols feien que desafiarels límits del seu teixit ossi. “Pareu!” vaigcridar, “ Que no veieu que no està fentres? Pareu!”, “Calla!” – em contestàaquell que havia restat passiu al meuestat decadent anterior-, “ ¿ Com voleuque calli? Deixeu-lo estar i em callaré,de veritat!” llavors un dels mossos propersallargà el braç i em colpejà el cap, fentque rebotés contra el mur. Vaig callar.

Quan vam veure la duresa amb quètractaven a Ricardo, jo i l’altra companya,esperant-nos el pitjor, vam començar aarmar escàndol perquè marxés el primer

dels tres. “Ricardo, no siguis boig ino deixis que et guardin per l’últim,ja saps com van les coses, surt ara!”ell va coincidir amb que era la milloropció i marxà. A continuació, baixarenl’altra noia i em van preguntarnovament “ sortirà pel seu propi peu,senyoreta?” (encara em pregunto quintipus de persona t’arrossega per lesescales i després et tracta de vostè ),“¿ tu penses que puc sortir pel meupropi peu després del que esteu fent?” – vaig contestar – llavors em vanagafar dels braços i la samarreta ambla infortuna que aquesta es va aixecarfins al cap i com que era el pijamavaig quedar totalment despullada decintura cap amunt. En aquestasituació, vaig ser arrossegada duranttota la segona part de les escales,amb aproximadament 20 mossosdispersats per tot arreu presenciantl’escena, fins que em deixaren tiradaal terra i segons després algú em tapànovament. No sé si fou allò queacostumen a anomenar “shock” però,alguna cosa passava que m’impediaincorporar-me per mi mateixa i emfeia estar totalment immòbil, mentretenia grans dificultats per creure elque estava ocorrent.

Una mà m’agafà, érem el grup delprincipi, tornàvem a estar junts. Elsvaig fer un gest de complicitat, peròun d’ells mirava el terra amb els ullsben oberts, suposo que ell tampocaconseguia entendre què estavapassant i no era qüestió de forçar-lo.En aquesta situació, ens van treureun a un mentre nosaltres continuàvemexplicant-los que aquesta ocupacióestava carregada de contingut i no

podien seguir ignorant el motiu pel qualfèiem resistència pacífica. Mentreesperàvem dos mossos que hicontinuaven a la meva esquerra esrecreaven “ Ja, ja ... verás aquel cuandose quede solo, va a pillar! ” i reiennovament. Em disposava a dir-los algunacosa quan la companya em tranquil·litzà“Ho fan simplement per provocar... noels facis cas”, així que vaig assentir i livaig donar l’esquena per no veure mésels seus gestos, ni la fanfarroneria.

Quan vaig quedar l’última, restava ensilenci preguntant-me si mereixia la penaintentar raonar amb ells o descarregarla meva ràbia, ara que ja no hi era capcompany per frenar-me. Però, llavors el“cap” va començar a dir alguna cosa itots van mirar cap al fons traient-me lavigilància de sobre, situació que el mossoque ara estava darrere meu, elprovocador, aprofità per encarrilar-se ienganxar-me una potada a la esquenaque jo vaig respondre cridant com unaposseïda. La resta de mossos que nohavien presenciat l’escena es girarenalarmats pels meus crits i llavors vanposar-me la mà a la cara novament,per intentar dificultar-me la respiraciómentre em pressionaven allò que ellsanomenen “punts de dolor”, aquellsque no deixen marca. Em van agafardoncs entre dos i em van llevar,finalment, a prendre’m les dades.Intentava treure la documentació, peròem tremolaven les mans i plorava; aixòencara em feia sentir més estúpida.Llavors “la persona” que hi havia estattota la nit a l’altra banda del mostrador,aliè a tot allò ocorregut 10 metres mésallà, mirant-se el meu DNI aprofità perconsolar-me: “ Va Nerea, no ploris...”al que jo, amb molta educació li vaigcontestar mentre els dos mossos emsubjectaven forçant-me el canell: “Si tu

estiguessis en aquesta situació, noploraries?”. Baixà la mirada ja no sési per empatia o per indiferènciaabsoluta, la qüestió és que pocm’importà en aquell moment i ja doncs,els meus “acompanyants” demanarenreforços per treure’m fora mentre joduia el compte enrere que restavaperquè el meu canell es luxésdefinitivament. Així fou que vaig sortir,moment el qual, “la Vanguardia”aprofità per congelar en píxels,brindant-me tota una setmana en quèningú del meu voltant no ha pogutparlar d’una altra cosa.

I jo em pregunto, quan la gent comentai condemna durament el fet de "fer-nosfora" com una traïció al diàleg i l'estildemocràtic, què passaria si haguerenestat dins amb nosaltres. Si ara nopogueren abraçar els seus companysperquè tots estan plens de contusions.Si t'haguessin estrangulat, colpejat iarrossegat semi-despullada per unesescales, on quedaria llavors 'bolonya'i 'la lluita per la universitat publica'. Onquedarien els senyors Dídac Ramírez,Josep Joan Moreso, Lluís Ferrer i laseva decisió de esborrar els "anti-bolonya".

Resulta inevitable sentir-se incòmodaamb aquest caràcter victimista queimpregna la narració dels fets i aquestsúltims dies de la meva vida, comtampoc ho estic quan penso i sé, quemai seré capaç de demostrar el queocorregué, ni una imatge, ni un númerode placa; que mai la meva paraulavaldrà més que la d'un Mossod'Esquadra emparat per l'Estat.

Avui el senyor Saura admetia possibles"errors", i jo faig una crida a qüestionar-nos si potser l'agressió és un error quan

parlem d'una lògica repressiva i si no és,que el grau de violència està en funciódel desig amb que s'anhelen l'objectiu.I ja que reconeix un possible "excés" decontundència per part dels seus agents,per que continuen duent pistola? A quèestem esperant ? Què significa que elssindicats de Mossos no comparteixenaquesta condemna? Senyor Dídac isenyor Ferrer, on es la línia vermella delsmossos?

D'altra banda, no em queda sinó estaragraïda d'haver descobert que som moltsels qui creiem que altra educació éspossible, una vertadera revoluciópedagògica, una educació crítica, on esformen professionals, però tambépensadors. On el coneixement siga unaeina per a l'evolució social i personal, ino per l'interès d'una minoria directiva-empresarial. On les persones guanyeneines i recursos, no dogmes, niautomatismes, ni mecanismes d'actuacióinqüestionables. On entrenar-seúnicament per ser efectiu laboralment

sigui, senzillament, una opció més aescollir, d'entre tantes altres.

En últim lloc, voldria convidar,convidar-vos, convidar-nos a no feruna lectura fàcil, una lectura puntualdels fets ocorreguts els últims dies, jaque ha arribat el moment deposicionar-se i acceptar que aquestsincidents no són més que el fruït demolts anys en que l'expansió delpensament acrític, la precaritzaciólaboral i el malestar col·lectiu hanproduït la creació del nostre propiarxipèlag social on tot es massa llunyài res és lo suficientment 'important'.Us demano llavors la vostracol·laboració perquè les personesresponsables de l'estrès psicològicque encara ens impedeix dormir ambnormalitat, assumisquen laresponsabilitat dels seus actes.

Nerea Miralles Aguilar

El 20 de novembre de 2008 milersestudiants preníem el hall de l’EdificiHistòric de la Universitat de Barcelona,on s’hi troba el rectorat. El 18 de marçde 2009 en sortíem desallotjats demanera violenta pels Mossos Esquadrasque rebien ordres expresses del rectorde la UB, Dídac Ramírez. Foren quatremessos d’ocupació en els quals féremd’un espai buit i gris, un espai ple deconeixement crític, diàleg, solidaritat ipintat pels colors de la rebel·lia i elssomnis.

Després del temps invertit, dels vinclesque hem teixit amb la societat i delsmúltiples actes de complicitat, desprésd’aquest any d’intensa lluita, hemarribat a port de ningú. Les nostresreivindicacions han quedat en papermullat i veiem com les institucions nonomés no escolten les nostres veus quereclamen la celebració d’un referèndumde la comunitat universitària vinculanto l’obertura d’un ampli debat socialsobre el model d’ensenyament superior,sinó que a més es reafirma amb mésrepressió. I diem més perquè ha estatuna constant en la lluita contra laprivati tzació de la universitat:expedients, expulsions, denúncies ipressions han estat el pa de cada dia.És així, entre discursos eloqüents,demagogues consideracions i interessoseconòmics, com ens trobem. Tanmateix,i tot i l’horitzó confús, som conscientsde que la lluita no s’atura en aquestpunt. No dubtem de les nostrescapacitats i sabem que la nostra lluitano ha estat en va.

58 i més. En el transcurs del brutaldimecres 18 de març els Mossosd’Esquadra van desallotjar 53 persones,van detenir 6 i en van ferir més de 200.58 i + constitueix un nou símbol quevolem prendre amb força. És el símbolde l’acció, de la unió, de la defensade la dignitat de la lluita per launiversitat pública. El símbol que voldeixar clar que no farem ni un pasenrera.

Si ocupar una universitat pública enprotesta per l’aplicació impositiva d’unareforma privatitzadora és un delicte,llavors som culpables. Si desobeir iposar resistència quan, sense cap diàlegprevi, les autoritats venen a treure’nsper la força és un delicte, llavors som

un debat social obert constitueix undelicte, potser després de tot, sí somuns antisistema i una minoria radicalquan demanem i ens reafirmem enque no descansarem, en quereincidirem fins que s’esclareixi quirestarà finalment més prop d’Europai sota quines condicions, fins que s’aturila LOU i aquest canvi accelerat idesestructurat que l’envolta, fins queaquesta obeeixi a un vertader procésparticipatiu, fins que la desinformaciódeixi de constituir un element beneficiósi necessari, fins que expulsions,expedients i imputacions desapareguindel conflicte universitari.

Som conscients de la funció latent dela repressió. Aquells que ens imputen,ens detenen i ens sancionen volenaniqui lar qualsevol forma dedissidència política i exercir sobrenosaltre el més cruel control social.Volen fer participar d’aquest la restade la societat fundant la por i laparalització de l’activitat política crítica,convidant les persones a contribuiramb la seguretat ciutadana. Volen

culpables. Si vulnerar una normalitatacadèmica que equival a l’entradarutinària dels Mossos d’Esquadra a launiversitat, la negativa de facto al diàleg,el silenciament de la nostra lluita, lapresència diària de membres deseguretat privada vigilant els nostresmoviments a les facultats, la invencióde falses línies vermelles, l’aprovaciódels graus de manera iregular i en climesde total hostilitat i la passivitat davantreferèndums que determinen peraclaparadora majoria la voluntat deparalitzar la implantació de l’EspaiEuropeu d’Ensenyament Superior ésdelicte, llavors som culpables. Siqüestionar el model anhelat en el quales recolza el Parlament per donar deforma unànime carta blanca als rectorsen les seves actuacions és delicte, llavors,som culpables.

Si protestar pacíficament i voler crear

convertir l’humanitat en un conjuntd’éssers passius sense criteri propi, quesubmís obeeixi tota ordre que vingui desde dalt.

Nosaltres però, tenim consciènciaindividual i col·lectiva de la sevaestratègia, i per tant no permetrem quetrenquin el teixit solidari. Som insubmissos,rebels i sí, volem alterar l’ordre públicperquè vo lem des t ru i r l ’ordreantidemocràtic establert. Ho som perconvicció, perquè estimem la subversió,la defensa dels drets que tant han costatd’aconseguir i la conquesta de nous queha de venir.

Volem seguir teixint la gran xarxa queagrupava els estudiants de secundària id’universitats, els professors, el personald’administració i serveis, els movimentssocials. Volem reactivar la interacció, eltreball d’agrupar diferents concepcions

i construir un projecte conjunt. Mirantal passat, i trepitjant fort el present, ensresponsabilitzem del demà, sabent quecada persona que constitueix aquestmoviment, cada factor que ens guia,cada l lavor que p lantem ésindispensable per construir el canvi.Construirem un futur digne, reformulantcont inuament les s i tuac ions ,reinventant-nos cada dia.

Después de las jornadas del 23 y el 27de Octubre de 1999 en el MACBA queimpulsó el colectivo La Fiambrera Obrera-que ya funcionaba en ese momento-,viendo el desarrollo de las actividades,el museo ofreció un proyecto decomisariado con los grupos que seestaban aglutinando alrededor de estostalleres. Hay que mencionar que no setrataban de talleres al uso de lainstitución sino que por la manera defuncionar de los grupos que integrabanlas jornadas, introdujeron algunasmodificaciones en el programa. Entreotras cosas, los talleres eran abiertos ygratuitos y se habilitó una zona de trabajopermanente desde la que poder trabajarantes, durante y después de laspresentaciones que iban realizando losdistintos grupos invitados.

En este proyecto se empezaron aformalizar las comisiones que iríanconcretando la estructura de LasAgencias. Así, surgió la propuesta deformar una "Agencia Gráfica" quepudiese poner en contacto a personasrelacionadas con el diseño gráfico ygrupos que precisasen de esosdiseñadores. Esta era la idea de"agencia", a partir de la cual se fueronconcretando la "Agencia de Moda yComplementos", la "Agencia de Medios"

y al año siguiente las agencias"Fotográfica" y la "Espacial yGatográfica". Podemos ver como sejugó a crear un entramado que en lamisma definición de los términos (eltérmino "agencia" es una apuesta) yaapuntaba hacia un discurso muyconcreto. Así, una "agencia" pretendíahacer de puente entre las iniciativasartísticas, la institución y losmovimientos sociales; proponía unalínea de enlace entre distintos puntospara hacerlos converger en una mismadirección. A pesar de que la Fiambreraera quien tenía el encargo delcomisariado, se adoptó una estructuratotalmente horizontal en el si de lo queeran, entonces ya definidas, LasAgencias. Las decisiones se tomabanmediante asambleas que poco a pocofueron construyendo una línea políticaanticapitalista que vio en lasconferencias del Banco Mundial ( enBarcelona el junio de 2001) un lugarcomún desde el que empezar atrabajar.

"Cuando se preguntaba a Las Agenciascuál era exactamente el trabajo quevenía desarrollando y qué lugarocupaba en la intersección entre artey política, se acostumbraba a contestarque Las Agencias era una red de gruposautónomos que trabajaba construyendo

posiciones de "antagonismo biopolítico"cuando los campos correspondientes ala construcción de formas culturales, demodos de vida, y los tangenciales a laorganización del cuerpo político tambiénhabían dejado de ser espaciosseparados."

Esta era la contestación casi pactada,que acostumbraba a desorientar a quienesperase una respuesta conciliadora quele pudiese aclarar el propósito de unas"agencias" que resultaban ser algoparecido a una coordinadora de gruposactivistas.

Uno de los motivos que me movió arealizar este artículo eran las nuevasestrategias que adoptaban lasmovilizaciones, en lo que Las Agenciasdestaca por aportar solucionesinnovadoras que más tarde verían otrasformalizaciones (como por ejemplo lasManifestaciones por la Vivienda Digna)y que generaban conceptos fáciles derecuperar y de los que la gente se podíaapropiar -agenciar-.

El Show-Bus es un proyecto que se inicióen el año 2000, para el que Las Agenciasse hizo con un antiguo autobús queequipó para nuevos usos. El bus fuepintado y se creó un logotipo y unaimagen que se adhirieron en la parte

exterior del vehículo. Asimismo sedotó de un sistema de audio para elescenario que se había instalado enel techo del bus. Se añadieronsistemas de proyección de imágenesen los cristales del vehículo -una granpantalla en el cristal trasero- yordenadores con conexión a Interneten el interior del vehículo. Se tratabade una herramienta, un dispositivopara generar actividades en el espaciopúblico.

-Y, para rematar, la tecnología servirápara controlarnos mejor...-Como sabe cualquier investigadorserio de la historia de la tecnología,las personas siempre han controladoy cambiado la tecnología, no al revés.Los que quizá controlen nuestras vidasserán los burócratas de siempre.-Era de temer.-Pero las nuevas tecnologías nospermiten también vigilarlos a ellos.Por ejemplo, sorprenda a un alcaldehaciendo algo incorrecto, grábelocon la cámara del móvil y súbalo deinmediato a Youtube. Verá quéimportante se siente.

El Show-Bus permitió realizar todaclase de actividades que tenían porobjeto, entre otras cosas, plantear un

nuevo uso del espacio público. Denuevo, encontramos aquí muchassimilitudes con la ya mencionada"Máquina de Guerra Nomádica", enforma de un vehículo autónomo desdeel que poder construir ese antagonismobiopolítico del que hablábamos.

El Show-Bus se pensó como una nuevamanera de ocupar el espacio de lasmovilizaciones. Así, en lasmanifestaciones antiglobalización, enlos puntos donde se podían generarconflictos y cargas, el Show-Bus podíaaparecer para imponer una fiesta, paracambiar el rumbo de la manifestación,para socorrer a las masas, osencillamente para acompañar lamarcha itinerante de los manifestantes.Se podían proyectar a tiempo real -ocasi real- las imágenes que captabanalgunos manifestantes con cámaras ocon los trajes Prêt A Revolter que llevasendispositivos de grabación. Era unarespuesta creativa que rompía la clásicaestructura de una manifestación. Unamanifestación dónde ahora, cualquiermovimiento brusco de la policía seretransmitía por las pantallas, seamplificaba -como se amplifica lainformación en los media-, donde losmanifestantes recuperaban -conquistaban- el espacio públicobailando y dónde se invitaba a la policíaa no cargar.

Finalmente, el Show-Bus fue calcinadoen 2002 por causas que resultan, auna día de hoy, desconocidas -aunquesospechosamente evidentes- justo antesde algunas acciones programadas parael mes de marzo para un Reclaim TheStreets en Barcelona. Como comentéantes, no era ningún secreto la molestiaque suponía para el gobierno la

parasitaria actividad de Las Agencias.

"Como el anticapitalismo estaba aúnvisto como una especie de terrorismode baja intensidad, García Valdecasas,la delegada del gobierno en Cataluña,tuvo a bien ir a hablar con el directordel museo para apretarle las tuercasy decirle que lo que nosotros hacíamosno era arte sino otra cosa de máspeligroso nombre. El resultado fue quepeligró el puesto de trabajo delsubdirector, nos supo mal, es un chavalque no sabe hacer ninguna otra cosaen la vida. Decidimos marcharnos delMACBA, no sin que antes la policíacargase en el bar de Las Agencias enel MACBA y destrozase parte delmaterial que habíamos producido. Elmuseo no se atrevió a decir nada."

Sería muy fácil concluir un discursoque responsabilizase al gobierno o ala policía del lamentable final del bus,pero Las Agencias supo aprovecharincluso un contratiempo como este.Así es que presentó unas fotos con elbus quemado y se autoatribuyó lavandálica acción. De este modo LasAgencias se reafirmaban en su actitudradical con una acción absurda peroextrema. Generaban un debate muchomás rico que con cualquier otra opciónde visibilidad hacia los medios, quehubiese tratado ese hecho como unsuceso más. De nuevo, el desconciertoera una herramienta constructiva: elShow-Bus se convertiría en un mito.

Manolo Fontiveros

Foto: DIdi

CULPEN LAS MOLESTIAS: Construccióde l'Arbre del Coneixement

En aquesta època de transcisió queestem vivint els models socials estancanviant. El dia 12 de gener, un grupde gent de Belles Arts van construïr alHall de la Facultat aquest arbre, que ésuna metàfora del model de coneixementi d'educació que creiem que ha de venirpel futur: un model horitzontal irelacional.

"La idea és posar èmfasi en el poderpotencial que teniu caduna de vosaltrescom a portadores de coneixement. Ientre totes costruïr aquesta xarxa".

A les 12:30 del dia 12 de gener, ungrup de persones convocades via mailconstruïen, amb aquest acte performàtic,tota la xarxa de l'arbre que abarcava lesescales dels dos pisos de la Facultat.

El punt de partida d'aquesta xarxa vaser l'arbre (metàfora d'una base culturalque compartim totes) però desprès cadapersona estirava del seu propi fil, aturant-se amb un nus on li semblés, creuant-se amb les trajectòries dels altres, on devegades, neixeria un fruit!

"El lloc idoni per fer-ho és la Facultat de

Belles Arts, doncs volem reivindicaraquesta sortida de l'individualisme queha imperat els nostres estudis, en lanostra estada en la facultat i en lesnostres relacions interpersonals. Alfinal, es tracta de reivindicar un canvide model educatiu que va per la viadel compartir coneixements entreiguals, refusant les jerarquies existentsentre professor(s)-alumne(s)".

SolDíaSerá la musica?, o el dia medioapagado?anyway,lo que importa es que se siente la lejaníahace un rato estaba extrañando laneblina limeña,esa capa de gris en el cielo.ese estado de animo de pecera, de quealgo esta suspendido, no se si en eltiempo o en el espacio,wicked, no creo que sea demasiado,al final te das cuenta que es uno mismoel que se (re)crea las memorias...I love it , I ve loved every second of it.Y ahora la calma....como siempre....me gusta esta sensacion, me sientosolamente tranquilo....en Adaptacion decian ayer que no ereslo que te ama, eres lo que amas,a veces encuentras el aislamiento,necesario, solo muy pocas veces,a veces te das cuenta que la nocheanterior besaste,sin preveer, te acuerdas de la noche,antes de ayer no fue así,hoy Dia-sol esperamos la noche,esperamos avanzando,

un consejo: nunca esperes sentado,nunca esperes dormido, nunca esperesel sol ni la luna, vendran de todasformas....espera lo imposible, esperalo inédito, lo inexplicablemente rojode unos labios,la maravillosa levedad del ser, el lugaren el mundo, un mundo para tí, lahermoza lejanía de la angustia, al verque el tiempo sigue pasando, que eltiempo pasa y pasa,pero sobre todo espera a que el tiempopase un día y se quede por siempre atu lado,solo así descubrirás que nunca existió.

06mayo2007-19mayo2009

POR Gigi Roggero, de UniversidadNómada

En este artículo plantearemos la hipótesisde un tránsito de la universidad-élite, através de la universidad-masa, a launiversidad-metrópolis contemporánea.Cada momento de este pasaje estádeterminado antes que nada por losmovimientos y las luchas, y acto seguidopor la respuesta del capitalismo.[...]

A la hora de analizar lastransformaciones de la universidadtenemos que comenzar por la estrecharelación que existe entre lastransformaciones de los modos deproducción capitalista y los sistemas deeducación superior. [...]

Finalmente, desde este punto de vistael trabajo de cuidados es un trabajocomplejo en el que se da unacopresencia de semiesclavitud y trabajoasalariado, de aspectos “materiales” yfacultades cognitivas, antes que nadaen la producción de afectos. [...]

En otras palabras, nuestro propósito estransformar el área metropolitana enuna universidad autónoma y de

oposición. En consecuencia, launiversidad es para nosotros un lugaren el que aplicar la fuerza y una basepara la autonomía y el éxodo.[...]

La empresarización de la universidad(lo cual se refiere no sólo al incrementode la financiación privada sino antesque nada al devenir empresa de lagobernanza académica) en Italiaimplica también la presencia del poderfeudal de los llamados “barones”(profesores poderosos en puestos quecon frecuencia se transmiten por linajefamiliar). Estas trasformacionescomparten algunas tendenciascomunes, que en Europa se resumenen el proceso de Bolonia.[...]

En el marco del sistema de créditos elcurriculum vitae ya no depende tantode si una persona estudió en unainstitución de enseñanza superior sinoque depende antes que nada de encuál. Así, el valor de la licenciaturaestá en relación con la posición de launiversidad en la jerarquía del mercadode la enseñanza y se corresponde conel prestigio de la institución, su marcay las posibilidades que ésta ofrece deacumular relaciones ventajosas,medidas en términos de capital social,y no necesariamente con la calidaddel conocimiento.[...]

El ascenso de una nueva figuraestudiantil. Como muestran claramentelas luchas de los estudiantesuniversitarios, en el capitalismo cognitivo–donde el trabajo es directamente unmedio de producción— el estudianteuniversitario ya no es un aprendiz de lafuerza de trabajo en periodo deentrenamiento, sino un trabajador(precario) completo en la llamada“fábrica del conocimiento” . [...]

Emerge de esta imposibilidad laautonomía potencial deltrabajo/conocimiento vivo, corporeizadoen la nueva figura híbrida delestudiante/investigador y el profesorprecario o precaria, quien se muevepermanentemente entre el aprendizajede por vida y el mercado de trabajo.[...]

La transferencia de conocimiento y elrobo de la propiedad intelectual songrandes problemas para lascorporaciones. Algunos teóricos afirmanque en la actualidad el capital fijovendría a ser el propio ser humano.[...]

Los cursos de autoformación y laconstrucción de universidadesexperimentales, autónomas y “nómadas”que se están diseminando por toda Italiay a nivel transnacional desde hace yaalgunos años no son simplemente unamanera de difundir mensajesantagonistas, sino una línea de fuga yuna forma de éxodo de la crisis de laacademia en sus formas estatales yempresariales.[...]

La categoría de común necesita serclarificada. En efecto, es radicalmentediferente e incompatible con la categoríatradicional de universalismo, porqueestá basada en la parcialidad, la

singularidad y la multiplicidad, y no enla reducción a la homogeneidad. Estodesplaza tanto el culto liberal delindividualismo como el mito socialistade lo colectivo.[...]

Sobre estas bases, los conflictos en lacrisis del welfare no deben expresar eldeseo de retornar al sistema de Estadode bienestar o a la universidad-masa,como argumentan los partidos deizquierda y sindicatos. El problema esconstruir el commonfare, que englobacuestiones centrales como la rentabásica, la libertad de movimiento y decomunicación, la ampliación de losespacios autónomos y la flexibilidadautogestionada delconocimiento/trabajo vivo.

Entre las ruinas de la universidadtenemos grandes oportunidades si enlugar de intentar curar la crisis, laprofundizamos. En otras palabras,hemos salido de la marginalidad parareapropiarnos de dinero y de fondosde financiación, con el fin de organizarexperiencias de autoformación yuniversidades autónomas y nómadasen forma de nuevas institucionescomunes. He ahí la línea del éxodo.Lo que significa: fuga y lucha deltrabajo cognitivo.

Traducción de Marcelo Expósito.

Posteado en inglés en la lista edu-factory y publicado multilingüe entransversal: prácticas instituyentes,

julio de 2007

(http://transform.eipcp.net).

42 46

PDI-PAS

aries

taure

bessons

escorpí

sagitari

piscis