lospueblos que tienen vida en Españapuedanser libres en ella» (pàg. 135). Tan-mateixtambé és de remarcar que el disgutquemostrava el rei davant de la retolacióencatalà de l'Exposició del Moble ara seriaimpensable, o en tot cas el rei actual eldissimularia totalment.Tenenun especial interès tots aquells ca-

pítolsen què l'autor dóna un testimoniatgepersonali directe d'esdeveniments i perso-natges,tant en els primers anys de vidapúblicade Puig, com en l'època en quèdeixavala política. Les pinzellades quedónadel rei Alfons XIII -a qui reconeix ta-lentnatural i superioritat sobre els seuscortesans- o de Miguel Primo de Riverasónmolt interessants, i a estones hi potsortir un sarcasme.Tot i que és capaç de plantejar amb gran

precisióun ideal català tan plausible comelde «la Catalunya petita que no té mésaspiracionsque la de donar-se una civilit-zaciói fer-se apta per a col-laborar en lavidauniversal» (pàg. 10), sovint Puig se'nsmostraaquí d'un maniqueisme acusat,propide molts homes de partit que no vo-leno no poden ser simplement homes depaís.Puig --o bé aquest Puig que evident-mentno arribà a polir els seus textos d'a-questvolum- posa sempre en un pedestallesvirtuts de la cultura clàssica, i veu entottipus de «bàrbars», del Nord o del Sud,i sovintespecialment de l'esquerra, la fontdetota decadència i de tota desnaturalitza-ciódel nostre món.Talcom ha arribat fins a nosaltres,

aquestllarg esbós de memòries de Puig iCadafalchté moltes llacunes, i sorprèn quealgunscops incorri en errors cronològicsquehan hagut de ser corregits en nota pelseditors.Per cert, que moltes de les notesafegidesa l'edició, però, resulten inne-cessàriesperquè es limiten a donar les mí-nimesdades biogràfiques de personatgesquesovint ja es poden trobar a qualsevolenciclopèdia.Ens hauria interessat, perexemple,conèixer coses de la seva enemis-tatde maduresa amb Lluís Domènech iMontaner,i no en diu res; de Domènech enparla,però amb correcció i sense gaires ex-plicacions.Menys trobarem encara d'un al-tredels grans noms de l'època que nocongeniàamb ell, Joaquim Torres-Garcia,dequi, per no haver-n'hi, no hi ha ni el seunomesmentat a les pàgines del llibre.Ellmateix, però, és prou lúcid, i en un

momentdeterminat s'autodescriu amb unaIraseque pot servir d'epitafi: <do sóc unmort,cal dir-ho, sense ganes de resurrec-ció,que avui he parlat com de vegades diuqueparlen els morts» (pàg. 290).

En Sales proposa i en Corominesdisposaper Montserrat Bacardí

Epistolari Joan Coromines & Joan Sales.A cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas.Fundació Pere Coromines, Barcelona,2004.

«EI meu lema és sempre: "l'editor proposai l'autor disposa"» (pàg. 338), escriviaJoan Sales el 2 de maig de 1973, i el 28de gener de 1980 reblava: «en Sales pro-posa i en Coromines disposa» (pàg. 404),unes afirmacions que causen una certa es-tupefacció en boca d'un dels editors cata-lans més intervencionistes de tots elstemps. Aquesta correspondència, però, laratifica. Primerament, ni que' només siguides d'un punt de vista quantitatiu: vui-tanta-vuit cartes de Sales enfront de vint-i-nou de Coromines (a les quals caldriaafegir-ne set de perdudes), intercanviadesal llarg de vora quaranta anys, de 1946 a1983. En segon lloc, el lema queda corro-borat, a pesar de les discrepàncies, perl'actitud de conjunt dels interlocutors.

La relació comença amb una carta de

gratitud de Joan Coromines per la ressenyaque Sales havia publicat als «Quaderns del'Exili» de la MisceUània Fabra, a cura delfilòleg (és reproduïda a l'annex del volum,al costat d'altres documents valuosos queels curadors de l'Epistolari han tingut l'en-cert d'incorporar), i s'estronca amb la mortprecipitada de Sales. En les primeres car-tes de l'un i de l'altre ja s'observa bonapart dels neguits comuns que els mante-nen units en el mateix bàndol: per damuntde tot, una convicció insubornable, formu-lada per Coromines: «Catalunya primer quetot» (pàg. 58), amb el benentès que elterme inclou tots els territoris de parla ca-talana; l'interès per l'ús de la llengua prò-pia, evident en el professor de filologiaromànica de la Universitat de Xicago imenys obvi en el «filòleg frustrat» (pàg.61) que es considerava l'editor expatriatdels «Quaderns»; i, també, la certesa que,a fi d'assegurar-se resultats tangibles, caliatreballar damunt el terreny, que l'exili polí-tic, fet i fet, ja havia conclòs. Mentre queSales va poder tornar de seguida, la im-mensa obra que Coromines desplegava liho va impedir fins al 1967, en què va jubi-lar-se, si bé cada any va passar bones tem-porades aquí, recorrent els territoris queestudiava.

La distància física va afavorir l'encreua-ment de cartes. La comunicació, un coptrencat el gel, ja no es va interrompre maimés. Els interessos concrets, allò que elsduia a agafar la ploma, van anar canviant,com és natural, al llarg dels anys. Sovintera Sales qui duia la iniciativa i feia partí-cip a qui tenia per un mestre sense reser-ves de les seves impressions sobre el rumbdel país i de la llengua i, al mateix temps,li proposava tota mena de projectes i li'nconsultava d'altres. Els silencis de Coromi-nes de vegades s'allargaven, però Salesperseverava, insistia amb dèries noves i ve-lles com si res. Ha estat prou di!: tots dostenien un caràcter fort, un tarannà lluitador

LECTURES OCTUBRE/04

i lúcidament optimista que els duia a man-tenir-se ferms en els seus punts de vista.No obstant això, van esdevenir còmplicesd'un munt de pensaments i d'experiències.

Pel filòleg brillant i reconegut, Joan Salesera un interlocutor cultivat i despert, unnovel-Iista innovador, un col-Iaborador efi-cient de diverses campanyes d'enquestestoponímiques per a l'Onomasticon, un edi-tor benemèrit que va publicar-li el primerrecull de treballs de la postguerra, Lleures iconverses d'un filòleg (1971), un informa-dor valuós i una veu crítica i tossuda que lifeia replantejar qüestions de normativacontínuament i l'arrenglerava en el sectormés permissiu de l'Institut d'Estudis Cata-lans. Per la seva banda, Sales va intentarde bon principi que Coromines fos «delsnostres» (pàg. 67) (va publicar, així, laseva primera carta als «Quaderns de l'E-xili» sense permís) i va posar tots els mit-jans que tenia a l'abast per «explotar-lo»,per esprémer una deu de coneixementsque li mereixia un respecte fabulós i peratorgar-li una projecció pública, decisiva enla societat del moment: es tractava, al cap-davall, de convertir-lo en «el nostre segonPompeu Fabra» (pàg. 288).

De tota manera, les divergències van aflo-rar més d'un cop. La més persistent, la queels va fer escriure cartes de prop de vintpàgines impreses, va sorgir arran de la pro-posta d'alguns escriptors vinculats a «EI

Club dels Novel-listes. -Xavier Benguerel,Noel Clarasó i Joan Oliver- de crear una«Acadèmia dels Novellistes- capacitadaper a prendre acords de normativa alma rge de l'I nstitut, atès que enten ien-Sales el primer de tots- que no es po-dia fer novel-la contemporània versemblantamb instruments obsolets. No tan sols vaplantejar més perr.nissibilitat quant al voca-bulari i a algunes construccions sintàcti-ques (les dues dotzenes de llicències ques'havia permès a Incerta glòria), sinó finsuna reforma ortogràfica, empès per l'obsti-nació que calia forjar un model de llenguafuncional, apte per a tothom, proper a lanaturalitat, a la senzillesa i a la parla es-pontània (de les persones, naturalment,que parlaven amb correcció). En el fons,rere la proposta, hi planava la por, una poratuïdora que havia anat apoderant-se deles consciències més clarividents: «el tor-rent immigratori dirigit» (pàg. 99) no ces-sava i la «deserció en massa d'un poble»(pàg. 203) ja no es veia gaire lluny, composava de manifest l'arrencada d'una novageneració -la primera en la història- denovel-Iistes catalans que escrivien en cas-tellà. Coromines rebatia els arguments deSales d'un a un amb fermesa i convicció, apartir de la idea bàsica que no es podia ac-tuar amb presses en qüestions tan delica-des i complexes, d'incalculablesrepercussions socials, i no parava d'acon-

sellar-li prudència, astúcia i comprensió:«no avanceu sinó amb seny de vell i cor dejove» (pàg. 221). Sales, incansable, repli-cava, contraatacava, matisava de nou,però, en el moment de prendre decisions,acatava sense dubtes l'autoritat de Coromi-nes, i s'afanyava a deixar constància «queem teniu sempre al vostre costat» (pàg.196) i, fins i tot, es mostrava a punt decorregir: «no us alarmi res del que pugueutrobar d'errat en llibres meus, ja que notinc cap inconvenient, al contrari, a rectifi-car allò que sigui errat» (pàg. 198).

En un dels molts projectes en què Salesva voler embrancar Coromines és en la pu-blicació de les cartes que avui, gairebé migsegle més tard, han sortit a llum. Se n'ha-vien intercanviat un munt de llargues i den-ses i, pel novembre de 1959, Sales vatenir la pensada d'escriure'n de noves, des-prés d'un descans merescut, amb aquestobjectiu. Ja hi havia trobat títol: EI catalàusual. La iniciativa reflecteix l'interès pal-mari que hi veia, probablement perquè sa-bia com «provocar» el mestre, com treure'nsuc. Llegides avui, les que ens han quedat,causen una fruïció enorme, tant per lesqüestions de què hi tracten (moltes encaraactuals, malauradament) com per la ma-nera prodigiosa com les exposen tots dos.Perquè, en paraules de Coromines, «Hi hatantes coses que m'agraden a les vostrescartes ... » (pàg. 268).