Èdip a Colono.

Èdip a Colono 2

Índex Èdip a Colono 3

Estructura de la tragèdia 4

El concepte tràgic de la vellesa i la mort 6

Sòfocles i Atenes 8

Èdip a Colono 3

Èdip a Colono

Èdip acompanyat d’Antígona en el seu desterrament de Tebas arriba a Colono

una població propera a Atenes. Allà seu a descansar sobre un pedra esperant que algú

arribi per tal d’indicar-li on es troben ell i la seva filla. D’aquesta manera s’acosta un

habitant de la regió que els adverteix que es troben un recinte sagrat i que han

d’abandonar-lo. És un recinte dedicat a les Eumènides. Èdip de seguida assumeix que el

final de la seva vida és molt a prop i sol.licita la presència del rei de la ciutat Teseu.

L’home que l’havia indicat el lloc on es trobava anirà ràpidament en busca dels ancians

de Colono.

Aquest grup d’ancians convidarà a Èdip a abandonar el recinte sagrat i li

prometen no expulsar-lo del país. Però quan descobreixen que aquell vell és Èdip

olviden la seva promesa i li ordenen abandonar l’Àtica. Èdip demanarà asil a aquest

grup de vells de Colono que determinaran esperar la decisió del seu rei Teseu.

Mentrestant arribarà Ismene, l’altra filla d’Èdip amb la notícia de la guerra entre els

seus germans tot advertint el seu pare que, en vista d’un nou oracle de Delfos, vindran a

buscar-lo, per tal d’enterrar-lo a prop de la seva terra tebana amb la intenció d’honorar

la seva tomba, fet que sembla ser la solució als funestos augurs de l’oracle. Èdip maldirà

el seus fills. El grup de vells li aconsellarà cel.lebrar uns ritus expiatoris a les

Eumènides que Ismene complirà. A més recordaran les desgràcies passades d’Èdip i el

patiment pel que ha hagut de passar durant tot el seu desterrament tot apiadant-se d’ell

que ara és vell, cec i desgraciat. Finalment arribarà Teseu qui li assegurarà la seva

protecció.

Aprofitant la benevolència dels habitants de Colono i del rei d’Atenes Teseu,

s’aniran repetint lloances a la ciutat i a la grandesa de la seva pàtria, l’Àtica.

Arriba Creont, amb l’esperança de convèncer a Èdip per a que retorni amb ell a

Tebas, Èdip l’increpa durament i es nega a acceptar aquesta invitació. Creont llavors

decideix amenaçar-lo raptant les seves filles. Però en aquest moment, quan és a punt

d’agafar Èdip arriba Teseu qui obligarà a Creont a deixar en llibertat Èdip i les seves

filles Antígona i Ismene. El grup d’ancians observarà la lluita entre els raptors tebans i

els soldats de l’Àtica que han decidit salvar-los. Prediuen la victòria d’aquests darrers i

invoquen l’ajuda dels deus. Antígona i Ismene seran lliurades de la tirania de Creont i

retornades amb el seu pare. Èdip cada cop veu més propera l’hora de la seva mort, de fet

al llarg de tota l’obra sembla preparar-se per aquest final.

Èdip a Colono 4

Teseu comunica l’arribada d’un jove que sol.licita parlar amb Èdip, Antígona

intercedirà per tal que el rebi. Aquest jove no és altre que Polinices, un dels fills d’Èdip

que es troba en guerra amb el seu germà. Etèocles i Polinices s’havien repartit el regnat

de Tebas després de la marxa del seu pare. Cada any governaria un d’ells la ciutat fins

que Etèocles trencà el pacte i expulsà Polinices qui reclamarà el seu dret al tron. A partir

d’aquí vindran els vaticinis de l’oracle dèlfic pel qual la tomba d’Èdip estarà en lluita

per guanyar el favor dels déus en la guerra fraticida que s’anuncia pel tro de Tebas.

Polinices explicarà al seu pare tot el que ha passat a Tebas i li demana que faci les paus

amb ell per tal d’ajudar-lo en la guerra contra el seu germà. Èdip el refusa amb unes

terribles malediccions i Polinices surt de l’escena conscient del destí que l’espera.

Èdip reconeixerà el final de la seva vida després d’un esclat del cèl, confiarà a

Teseu les seves darreres instruccions i el guiarà fins el lloc on havia de morir. El grup

d’ancians invocarà els deus de l’Hades per a que ajudin a Èdip en el trànsit cap a la

mort. Un missatger contarà el majestuós final d’Èdip. Les seves filles esclataran en un

terrible dolor per la mort del seu pare i demanaran Teseu que les envii cap a Tebas per a

evitar, si és possible, la guerra que es vaticina sobre els seus germans.

Estructura de la tragèdia L’obra arrenca amb el pròleg; Èdip arriba amb Antígona als afores de Colono

tot i que ells no ho saben i descansen al territori dedicat a les Eumènides. Un habitant de

la regió s’acosta i li demanen on es troben. Èdip fa referència a la seva situació a través

de la maledicció que els oracles han versat sobre ell i la seva família, en especial la seva

filla qui queda condemnada a acompanyar-lo en la seva vellesa.

Pàrodo; l’entrada solemne del cor es produeix arran de l’arribada d’un grup de

vells de la regió que expliquen Èdip on es troba i li conviden a abandonar aquest lloc

sagrat.

Episodi primer; el cor s’assabenta de qui és aquest vell i li conviden a marxar

d’aquesta terra per la por que els hi entra arran de les malediccions que versen sobre

Èdip. És una mena de condemnat pels déus i no volen acollir-lo a la seva terra. Èdip

aconsegueix persuadir-los per tal que sigui Teseu, rei d’aquesta terra qui el jutgi i

decideixi quedar-se en aquesta terra sota la seva protecció. En aquest episodi també

entra en joc la germana d’Antígona i filla d’Èdip Ismene qui presenta la situació que viu

Èdip a Colono 5

Tebas arran de la confrontació entre els dos germans Etèocles i Polinices. Aquest fet

serà decissiu per tal que Teseu acabi protegint Èdip.

Estàsim primer, tot i que no es tracta d’una intervenció directa del cor o un cant

líric com podia passar amb Èdip rei, el cor comença un diàleg amb Èdip tot lamentant la

situació del vell i es comença a donar certa afinitat entre ambdós a càusa de les

desgràcies que ha anat patint Èdip per la seva maledicció dels deus. Èdip quedarà

presentat com l’home que no ha pogut vèncer els designis divins per molt que ho ha

intentat.

Episodi segon, Teseu entra en escena i comença una conversa entre ell i Èdip.

Aquest presenta a Teseu la seva situació i la seva petició per tal que el rei d’Atenes el

protegeixi dels seus fills. També l’anuncia una futura lluita amb els tebans i la

importància que tindrà el fet que l’ajudi i li doni sepultura en la seva terra evitant que

siguin els seus fills qui guanyin el favor dels déus amb la seva tomba. Teseu, exemple

de benevolència, acceptarà la situació i la protecció d’Èdip.

Estàsim segon, el cor comença una lloança a la terra de l’Àtica on sobresurt la

presència d’Atenes per sobre la resta de ciutats de la regió. En aquesta lloança

s’esmenta el favor que els deus tenen amb una terra que els complau amb les seves

característiques ciutadanes que es troben per damunt la resta. En definitiva és una

lloança a la bona situació que es dona a Atenes, a la seva superioritat ètica, moral,

política i militar sobre la resta. A més hem de pensar que es tracta de la terra del propi

Sòfocles, així doncs, es tracta d’una lloança cap a la seva terra on ha treballat per tal que

arribi a encapçalar la seva civilització.

Episodi tercer, arriba Creont i es produeix la situació en què aquest vol raptar

les filles d’Èdip i a ell mateix. Serà Teseu qui en defensa d’Antígona, Ismene i el propi

Èdip s’interposi davant Creont i aconsegueixi la seva lliberació. En aquest episodi

Teseu farà una demostració de civisme davant el comportament tirànic de Creont. Un

cop més s’eleven les excelses actituts dels àtics per sobre de la resta. Èdip continua la

seva súplica d’ésser escoltat per Teseu fins la seva mort, prometent aquest bons augurs

si accedeix als seus desitjos i necessitats.

Estàsim tercer, el cor parla sobre la dignitat de la mort i la seva inapelable

presència. En aquest cas la mort és una lliberació si tenim en compta la penosa situació

d’Èdip i la maledicció que l’ha perseguit des del seu naixement. A més és una realista i

bella evocació de les penalitats que porta la vellesa. A partir d’ara el cor intervindrà a

favor de la dignitat de la mort.

Èdip a Colono 6

Episodi quart, entra en escena Polinices que busca l’ajuda del seu pare, la seva

benedicció en la guerra que començarà amb el seu germà. S’aprofita la seva entrada per

condemnar l’actitut que envers el seu pare i les seves germanes han tingut tant Polinices

com el seu germà, Etèocles. La figura de Teseu queda un altre cop resaltada perquè és

ell qui obliga Èdip a rebre el seu fill. També es presenta la que serà la continuació

d’aquesta tragèdia, la lluita fratricida que es donarà a Tebas pel control de la ciutat i que

donarà mort els dos germans fills d’Èdip com a conseqüència de la maledicció que hi ha

sobre la família dels Labdàcides.

Estàsim quart, el cor anuncia l’estrepitós clamor del cèl que inicia el cicle de la

mort d’Èdip. El cor implora els déus que el trànsit d’Èdip a l’Hades sigui el més gloriós

i pacífic possible.

Episodi cinquè, Èdip demana a Teseu que l’acompanyi per mostrar-li on serà la

seva tomba i sepultura. Seguint els designis de l’oracle qui conegui aquest fet serà el

triomfador de la guerra que ha de venir. Aquí intervé de nou el cor per tal que els deus

actuin a favor d’Èdip en la seva marxa cap a l’Hades. Com que ningú pogué veure què

passa finalment amb Èdip un missatger serà l’encarregat de narrar com va morir el vell

cec. D’aquesta manera es fa una lloança a la mort mitificada d’Èdip com si d’un déu es

tractés.

Finalment la tragèdia acaba amb el compromís de Teseu amb Antígona en

ajudar-la a complir les seves peticions. És l’inici de la continuació del mite i de la

pròpia tragèdia de la família dels Labdàcides que acabarà en l’enfrontament entre els

descendents d’Èdip.

El concepte tràgic de la vellesa i la mort La vellesa i la desgràcia són la característica principal de l’Èdip que es presenta

en aquesta tragèdia. Com a fil conductor podem trobar la benevolència i el respecte amb

què es tractat Èdip. S’ha de tenir en compta que aquesta és una tragèdia que arriba amb

la pròpia senectut de Sófocles qui escriuria l’obra a l’edat –aproximada- de 94 anys i

que seria representada pòstumament. És per això que la vellesa es tractada d’una manera

tendra, acompanyada a més del passat i present tràgic del propi Èdip. És per això que els

ciutadans de Colono, representats pel propi rei Teseu acaben venerant Èdip que acabarà

tenint una mort pròpia d’un semidéu i aquesta serà narrada pel missatger com a tal.

Èdip a Colono 7

Després del desterrament Èdip és un vell cec, errant, acompanyat de la seva filla

Antígona que encarna els mals que porta sobre sí mateix el seu pare. Aquesta trajectòria

és clau en els continus laments que pronuncia el propi Èdip i la seva filla. Contínuament

sembla que esperen el respecte i la benevolència del poble per les penúries a què queden

subjectes per part dels oracles i el càstig dels deus. En aquesta línia, el propi Èdip va

demanant clemència a tot aquell qui es troba, fins el punt que arriba a ésser repetitiu. El

desterrament és, si més no, un agreujant d’aquesta situació. Així doncs la moral

exemplificadora de Teseu ens transporta a una defensa del caràcter àtic del monarca

que, com a valors de civisme i convivència, acaba tenint cura del vell, de la seva filla i

es fa ressó de la seva desgràcia. D’alguna manera és una demanda de respecte envers les

adversitats a què s’enfronten els ciutadans en arribar a la vellesa.

Aquesta vellesa d’Èdip també presenta altres característiques a banda del

desterrament, com hem vist la desgràcia dels oracles queda representada en la pròpia

persona d’Èdip, també en el destí tràgic dels seus fills, però. La discòrdia, la mort, la

guerra... són característiques intrínseques de la pròpia vellesa d’Èdip, una vellesa per

tant que no és només física, deguda a la seva avançada edat, sinó psíquica. És un

personatge al qual el patiment ha envellit considerablement després d’haver-se presentat

com un home potent i un governant capaç al començament d’Èdip rei.

El tema de la mort és també trascendental en aquesta obra. Si bé Sòfocles ens ha

descrit la vida d’Èdip a partir del seu regnat a Tebas i el seu posterior desterrament a

càusa de la desgràcia personal dels seus actes conduïts a través de la voluntat dels déus i

els seus oracles, ara Sòfocles ha de posar fi a la vida del seu personatge més

emblemàtic. D’aquesta manera, i com no podia ser d’una altra, Èdip troba la seva mort

de forma gloriosa.

La mort d’Èdip s’ha d’entendre en un context de benevolència per part de Teseu

qui, davant la clemència que contínuament demana Èdip, acaba concedint els honors

que aquest li demana en la seva mort. A banda del profit que Teseu extreurà de la mort

d’Èdip en un futur i en la lluita fratricida que atanyirà els seus fills, Polinices i Etèocles,

Teseu representa un ideal atenenc de respecte cap al suplicant.

De bon començament Èdip arriba al territori consagrat a les Eumènides. Aquí

Èdip ja presagia que la seva mort és a prop. Hem de tenir en compta que les fúries, com

també se les coneix segons la tradició i la versió de cadascun dels tràgics clàssics grecs,

es dediquen a castigar els delictes morals, els de sang i els de fidelitat. Èdip segurament

representa en la seva pròpia persona tots tres tot i que ha lluitat contra els oracles per tal

Èdip a Colono 8

que no es donguéssin aquestes injúries al civisme i a les divinitats a nivell moral. Tot

acabarà amb unes libacions que farà Ismene en nom del seu pare per demanar el perdó

d’aquestes fúries que atormentaven els pensaments dels grecs com la mà executora dels

déus en l’ajusticiament dels pecats dels homes.

La mort per a Èdip és una salvació, després dels continuats patiments que ha

sofert a la seva vida arran del descobriment de la seva maledicció. Així es presentarà a

l’obra. A més hem d’assenyalar que la mort d’Èdip pren un caire fantàstic quan el

missatger narra els fets que han tingut lloc en un punt desconegut per la resta de

personatges en escena. És un camí que ha de recórrer tot sol, amb l’ajuda de les

súpliques del cor, que demanen que aquest trànsit sigui el més benigne possible per al

propi Èdip. El trencament del cèl i el camí que recorre el vell ceg en busca de la seva

mort i acceptació al món dels morts –hades- atorguen al moment una espectacularitat

divina. Èdip és coronat i honrat en la seva mort pels déus que acullen a un home que ha

expiat tots els seus pecats en vida, amb les desgràcies conseqüents a les seves penúries

en vida. És com si Èdip a través de la seva mort trobés la pau i la conminiscència dels

déus i el poble d’Atenes que el rendeixen pleitesia tot figurant en la seva pròpia persona

el compliment dels designis divins.

Sòfocles i Atenes Si encara no havia quedat clara la procedència de l’autor i el seu amor per la

seva pàtria a Èdip a Colono en trobem una bona mostra.

Davant la caiguda en desgràcia de la ciutat després del seu màxim esplendor,

Atenes és a punt de perdre la Guerra del Peloponés davant altres potències gregues com

Esparta, que començarà el seu regnat sobre la resta de la regió. Sòfocles havia viscut des

del govern de la ciutat, per part de Pericles, d’un dels moments de màxim esplendor de

la ciutat. Tan alt va ser aquest moment, que després només vindria la caiguda en

desgràcia de la ciutat i dels seus habitants. La pesta, la fugida de la ciutat, els anys de

desgràcia econòmica... Sòfocles necessita fer la vista enrera i enhaltir la moral dels

ciutadans al.legant allò que un dia van ser i el que queda de tot allò. És per això que

l’autor de mans de Teseu i del cor, presenta una actitut benevolent amb Èdip, amb la

desgràcia, amb les baixes passions i penúries passades per un vell castigat i maleït pels

deus. Atenes és doncs, la ciutat més piatosa i capaç d’atendre el suplicant i el desposeït,

per això acullen Èdip.

Èdip a Colono 9

Aquest caràcter que tracta de ressaltar Sòfocles es veu molt bé representat amb

l’enfrontament entre Teseu i Creont, però també en les continuades súpliques que fa el

propi Èdip als ciutadans atenencs.