Dossier Redescobrint les Drassanes

Redescobrint les Drassanes. Museu Marítim de Barcelona 1

REDESCOBRINT LES DRASSANES Educació Primària, ESO, Batxillerat Àrea d’Educació i Activitats

INTRODUCCIÓ L’edifici de les Drassanes Reials de Barcelona allotja, en l’actualitat, la seu del Mu-seu Marítim de Barcelona. Aquest edifici, començat a construir a finals del segle XIII, ha viscut al llarg de la seva història constants remodelacions fins esdevenir el conjunt arquitectònic que coneixem avui en dia, tot i que sempre ha mantingut un mateix estil arquitectònic: el del gòtic civil català. Aquest dossier ha de servir per conèixer la història d’aquest edifici, els seus usos al llarg dels segles, i la importància cabdal que ha tingut en la història de la ciutat de Barcelona.


PER QUÈ ES CONSTRUEIXEN LES DRASSANES? Abans de res, cal deixar clar que el conjunt arquitectònic de les Drassanes era una gran fortificació, molt més gran del que correspon estrictament a l’edifici actual; en realitat era un arsenal (en àrab, la paraula drassana sona així: da-arsinal), un con-junt pre-industrial, amb tots els seus matisos, on es guardaven equipaments, arma-ment, eines i on, a més, s’hi construïen vaixells. Al segle XIII, Barcelona era el principal port de la Corona d’Aragó. Era una època d’expansió econòmica que es fonamentava en gran mesura en l’existència d’una flo-ta de vaixells que permetia aquest comerç marítim. La ciutat ja disposava d’unes drassanes ubicades a la zona del carrer Regomir (prop de l’actual edifici de Correus), però no era suficient. A finals del segle XIII, el rei Pe-re II el Gran dedica uns terrenys fora dels murs per construir-hi unes altres drassa-nes que fossin de jurisdicció reial. El lloc escollit va ser al costat de les Rambles, en un espai on s’hi estenia una platja llarga, un indret on era més fàcil treure els vai-xells al mar.


HISTÒRIA DE LES DRASSANES En un principi, l’edifici original, començat a construir entre 1282 i 1285, estava for-mat únicament per un gran pati, de planta rectangular, tancat per tres costats i obert pel mar, amb porxos adossats als murs per la part interior i 4 torres defensi-ves a cadascun dels vèrtexs d’aquest gran rectangle.

Durant prop de 100 anys, les dues drassanes van coexistir: la de la ciutat, gestiona-da pel Consell de Cent i amb una finalitat comercial, i aquestes drassanes noves, de jurisdicció reial, amb una finalitat més militar. Al segle XIV comencen les primeres reformes, sobretot la coberta de les naus de ponent i, ja amb el Consell de Cent i la Generalitat formant part de la seva gestió, s’inclouen les Drassanes en el traçat emmurallat de la ciutat. La construcció dels vaixells no es fa principalment a dins de l’edifici, sinó en tot el conjunt d’infraestructures, tant a l’interior, com al pati, com a l’exterior, al “camp de la Drassana”, el lloc natural per avarar les embar-cacions, que arribava fins a les actuals Rambles. Durant els segles XIV i XV, les reformes són constants, però és al segle XVI quan es produeix la gran reforma constructiva de l’edifici, aspecte que ja se sospitava i que ha estat confirmat per les recents ex-cavacions: l’edifici actual no té semblança amb el que es pot apreciar als retrats de Barcelona de l’època, ja que es veuen més endinsades al mar que a l’actualitat.

En blau, sobre plànol actual de les Drassanes, perfil de les Drassanes originals del segle XIII


Tot plegat, es creu que entre 1570-1650 hi ha un programa d’obres de reformes que ha de donar solucions a un problema generat a mitjans de segle XVI: la cons-trucció del dic, amb la finalitat de construir un primer port de la ciutat, fa que es trenqui la dinàmica del litoral, la qual cosa té dues conseqüències: ♦ D’una banda, hi ha una acumulació de sediments a la part nord d’aquest dic, i

es comença a crear el que, dos segles més tard, seria l’espai a sobre del qual es va construir el barri de la Barceloneta.

♦ Per la part sud d’aquest dic, es produeix una fugida de sediments i una retira-da de la línia de platja, la qual cosa significa que les construccions a tocar de l’aigua, com les drassanes, pateixen els embats del mar, es queden sense fo-naments i es comencen a ensorrar.

Això últim és el que li va passar a la drassana del segle XIII; per evi-tar-ho, es comença una reconstruc-ció de l’edifici, que és el que ens ha arribat. Aquest és un dels aspectes més espectaculars que es van ex-treure de les excavacions dutes a terme, ja que s’han trobat les bases dels pilars del període original, i han permès comparar-los amb els actuals. Per evitar que tornés a passar el mateix, aquest nou edifici es va construir comen-çant des de la part de muntanya, i van anar progressant en direcció cap al mar, amb una organització ben estructurada, substituint els pilars originals per uns altres més grans, ja que es pretenia que l’edifici tingués una alçada major. Al segle XVII, quan l’edifici era gestionat pràcticament de manera única per la Ge-neralitat, es construeixen dues grans unitats arquitectòniques: d’una banda, les co-negudes amb el nom de “Les Naus de la Generalitat”, que ja es van construir molt més endinsades respecte les naus originals. De l’altra, les naus més a muntanya, que actualment reben el nom de Sala Mar-quès de Comillas.

Detall d’una de les torres originals del s. XIII

Naus de la Generalitat, amb el monument a Colom al fons

Sala Marquès de Comillas


La darrera de les reformes estructurals es pot observar a la nau central, i data del segle XVIII. En els darrers moments d’utilització de l’edifici com a drassana, es van unir dues de les naus per fer-ne una més ampla i alta, ja que els interessava dispo-sar d’un espai major per poder construir vaixells més grans.

Detall de la nau central, més ample que la resta


ELS ALTRES USOS DE LES DRASSANES L’any 1745, l’edifici de la drassana deixa de tenir la funció original de construcció i manteniment d’embarcacions i passa a ser gestionat per l’exèrcit, convertint-se en una mestrança d’artilleria i en una caserna.

A més, també va allot-j a r t r o p e s d’infanteria, al segle XVIII, i de cavalleria, amb una caserna situa-da al lloc on actualment es troba l’edifici de la Comandància de Mari-na. No va ser fins ben en-trat el segle XX que l’edifici va recuperar part de la seva funció marítima; el 1935, la propietat de l’edifici va passar a depen-dre de l’Ajuntament, i es va fer servir per allotjar el futur Museu Marítim de Cata-lunya, creat l’octubre de 1936.

Després de la Guerra Civil, el 1941, l’edifici va obrir les seves portes com a seu del Museo Marítimo de Barcelona, ja depenent de la Diputació.

Les Drassanes com a mestrança d’artilleria

Allotjament de tropes a les Drassanes

Entrada del Museu Marítim de Catalunya


ALTRES ELEMENTS DE LES DRASSANES EL MAUSOLEU I LA NECRÒPOLIS Els recents treballs de restauració de les Drassanes han permès el descobriment d’aspectes sorprenents, que ens han fet replantejar la història de la ciutat, com la troballa d’una necròpolis que testimonia l’ocupació romana de Barcelona. Es tracta del jaciment d’un gran cementiri, datat entre els segles I i VI després de Crist. En tractar-se d’un període tan llarg, s’han trobat tant inhumacions com incineraci-ons; de fet, al seu interior s’han trobat les primeres urnes funeràri-es de vidre de Barcelona. I entre els molts enterraments, cal desta-car alguns propis de ciutadans de classe alta, tal com es desprèn del ric aixovar descobert.

La major concentració de restes es troba al voltant del mausoleu. S’han trobat tot tipus d’enterraments: inhumacions, incineració en urnes de vidre, de ceràmica, en àmfores, en teules, en copa. Les urnes de vidre són les millor conservades de Barcelona.

La via romana En total, s’han trobat prop d’un centenar d’enterraments, alineats d’una manera molt concreta; tant aquest fet, com la orientació dels enterraments, com el fet que en època romana existís el costum de fer els enterraments al costat dels camins, permeten suposar l’existència d’alguna via de connexió entre Barcino i Montjuïc, pa-ral·lela al mar. No en va, es pensa que un dels llocs utilitzats com fondeig de vai-xells en època clàssica es trobava al sud de la muntanya de Montjuïc, com demos-tren les sitges descobertes en aquesta zona. Aquesta via queda encarada amb l’actual carrer Ample, un dels possibles accessos a la ciutat des del sud.

Treballs al jaciment trobat a les naus de les Drassanes

Urna de vidre en perfecte estat trobada a les Drassanes


LA MURALLA Tant des de l’interior del Museu Ma-rítim de Barcelona, concretament des de les naus de ponent, com des de l’exterior (per la banda de l’avinguda del Paral·lel), es pot veu-re el pany de muralla construït al segle XIV, conseqüència de l’ampliació que van fer Pere III el Cerimoniós i el Consell de Cent i que, a més d’incloure el projecte d’un palau mai construït, contempla-va la inclusió de les Drassanes en el traçat de la muralla.

La Barcelona del segle XIII era una ciutat en-voltada per una muralla que tenia un perímetre d’uns 5.000 metres, tot i que quedava oberta pel mar, de tal manera que molt sovint els temporals de llevant afectaven la ciutat. Per aquesta raó, però sobretot per tancar l’accés més vulnerable als possibles atacs dels ene-mics, es va decidir construir una muralla que protegís aquesta zona.

Els murs que formaven les muralles de Barcelona eren de pedra, amb un gruix que variava entre 2,30 i 3 me-tres, depenent dels sectors. Les torres eren de planta quadrada, poligonal i semi-circular o ultrasemicircular (de planta de ferradura). Tanta varietat s’explica per la dilatació cronològica dels treballs.

Els portals podien estar flanquejats per dues torres, normal-ment poligonals, o oberts en una única torre, de planta qua-drada (com el del Portal de Santa Madrona), o de planta circular.

La muralla, a l’Avinguda del Paral·lel

La Barcelona emmurallada

Torre de planta quadrada

Portal de Santa Madrona


LES MARQUES DE PICAPEDRER Les pedres amb les que es van construir les Drassanes Reials provenen de les pe-dreres de la muntanya de Montjuïc. Les pedres de l’edifici tenen una característica comuna: una marca identificativa amb la que es distingeixen de la resta, i que correspon amb el mestre picapedrer que les havia tallat. D’aquesta manera hi havia una comptabilitat de la quantitat de material que cada mestre havia aportat a l’obra. Per tot l’edifici es poden trobar diferents marques als carreus, corresponents als di-ferents tallers.

Marques de picapedrer als Carreus de Drassanes


LES GALERES Els vaixells que es van construir a l’edifici de les Drassanes eren, sobretot, galeres, un exemple de les quals podem observar a la nau central del museu. En concret, es tracta d’una reproducció a escala natural de la Ga-lera Reial, la nau insígnia de la flota cristiana que va combatre a la batalla de Lepant, l’original de la qual es va construir en aques-tes mateixes drassanes el 1568. Per comme-morar el 4rt centenari de la batalla es va construir aquest vaixell el 1971. D’aquesta galera en destaquen les seves da-des tècniques: 60 metres d’eslora, 8-10 me-tres de mànega, 8 metres de puntal (alçada del casc) i 59 rems de 12 metres de llarg i 120 Kg. de pes cada un. Les galeres són vaixells típicament mediterranis, un mar que, per les seves caracte-rístiques, s’avé molt amb la forma del seu casc, baix, fi i allargat, i amb la seva pro-pulsió principal: el rem. La capacitat de navegar amb independència del vent, pel fet de ser propulsada amb rems, van convertir la galera en el vaixell de guerra més important de l’antiguitat, i de fet, tot i que Lepant representa el seu punt culminant, fins ben entrat el segle XVIII encara es continuaven utilitzant a la Mediterrània. Es considera galera quan els remers són organitzats de manera que puguin compa-tir rem mentre conflueixen els seus esforços sense molestar-se els uns als altres. Un tret característic és la cruixia, el passsadís central que passa pel mig de la cam-bra de boga, separant els bancs d’una i altra banda. La galera es va mantenir a l’àmbit de la Mediterrània mentre la manera de combatre era cos a cos. L’esperó, que a les galeres gregues i romanes estava per sota de la línia de flotació, va pujar més tard per convertir-se en pont d’abordatge del vaixell enemic.

Popa de la Galera Reial

Exemple de galera


Els galiots Cap a meitat del segle XVI s’adapta el rem de galotxa, com els que porta la Galera Reial, un rem molt més llarg, fet de dues peces, i manejat per varis remers al ma-teix banc. En veure els avantatges que tenia, va ser ràpidament adoptat per les flo-tes de galeres. A més no calia que tots els remers sabessin remar; n’hi havia prou amb un que en sabés (el voga-avant) i que els altres l’acompanyessin en els movi-ments que feia, fent força. A partir d’aquí es va començar a utilitzar els esclaus i presoners a les galeres; ja no calia que sabessin remar; només que tinguessin força per moure el rem. Sembla que aquest costum va ser imposat pels francesos, quan el rei Carles VII de França va autoritzar Jacques Coeur a reclutar ganduls per a les dotacions de la seva flota; aquest exemple es va estendre amb rapidesa i es va produir el canvi en un ofici que fins aleshores havia estat lliure, i que es va nodrir des d’aleshores d’esclaus, condemnats i presoners. El capità era qui manava, a bord, sobre una tripulació composta per, d’una banda, la gent de cap (que podien ser gent de guerra o gent de mar), i de l’altra la gent de rem o xurma. La gent de guerra eren soldats, armats amb arcabussos, ballestes, espases, piques i mosquets, que formaven els famosos terços. La gent de mar eren els mariners, de tot tipus, que formaven la tripulació del vai-xell. N’hi havia patró (el segon de bord, després del capità), pilot (encarregat de la navegació i determinar la situació i el rumb), còmitre (mitjancer entre el capità i la tripulació, en especial amb els remers, als quals castigava segons el seu parer), consellers (coneixedors de la costa, dels indrets més adequats per a la navegació), mariners (s’encarregaven de les maniobres marineres, però només de les menys arriscades; les més perilloses es deixaven per a la xurma), artillers (encarregats de fer ser servir l’artilleria del vaixell), mestres (remolers, mestres d’aixa, fusters, bo-ters, calafats, rebosters...), agutzils (l’encarregat d’impartir justícia, vigilar la xur-ma...), cirurgians (metges que feien el que podien) i capellans.

Disposició dels galiots a bord d’una galera, amb la cruixia al mig


Entre la gent de rem també calia fer una distinció, entre els que hi ana-ven voluntaris (dits bones boies), els que hi anaven forçats i els esclaus. Els bones boies tenien un sou i millor ració de menjar. Entre els forçats hi havia els que arribaven per sentència judicial, con-demnats a un temps determinat o a perpetuïtat. Un altre col·lectiu de forçats eren els esclaus, per regla general, preso-ners de l’altre bàndol (a les galeres cristianes eren turcs, i a les galeres turques eren cristians). Amb tot això, es pot ben imaginar que una galera era un veritable formi-guer humà, on hi arribaven a anar prop de 400 homes, entre oficials, cri-ats, mariners, soldats i remers. No és estrany doncs que, segons diu la tradició, les galeres s’ensumessin abans de veure’s, per la fortor que pro-duïa aquesta concentració de gent que, majoritàriament, no gaudia de les mínimes condicions higièniques. A més, els càstigs entre els galiots estaven a l’ordre del dia, alguns injus-tificadament severs: podien anar des dels assots fins a la mort, provoca-da de la manera més inimaginablement cruel. No és estrany que, tal i com deia Fray Antonio de Guevara, s’estengués la frase La vida en la galera, dela Dios a quien la quiera. Apoteosi i declivi de les galeres La batalla de Lepant representa el punt culminant de l’ús d’aquest tipus d’embarcació. A partir d’aquest moment, l’artilleria es va mostrar com l’element determinant que va posar fi a l’hegemonia de les galeres. Des de llavors, els vaixells es van construir basant-se en aportar una superio-ritat artillera respecte a la de l’enemic, cosa que es va aconseguir ins-tal·lant diferents cobertes plenes de canons.

Galiots (Gravat)


La batalla de Lepant L’any 1565, els països cristians són conscients que els turcs estan prepa-rant una gran operació de conquesta sobre l’illa de Malta, i quan 5 anys més tard el Soldà Selim II demana la cessió de l’illa de Xipre, sota con-trol venecià, s’organitza una aliança que havia de posar fre a aquesta amenaça permanent. Venècia demana ajuda al papa Pius V, i aquest organitza una aliança en-tre països cristians, però les desavinences existents entre ells van fer que en responguessin molt pocs. França creia que una victòria sobre els turcs només beneficiaria a Espanya, la seva enemiga; moltes ciutats ita-lianes eren enemigues de Venècia; Àustria volia mantenir una pau dura-dora amb els turcs, per la seva proximitat geogràfica... Al final, només Espanya va respondre a la petició del Papa, i es va organitzar la flota que s’havia d’enfrontar amb l’amenaça otomana. L’Aliança, batejada com la Santa Lliga, era comandada per Joan d’Àustria, germà bastard del rei Felip II, i es va formar l’any 1571. El 7 d’octubre d’aquell any les dues flotes es van trobar a Lepant. La flota cristiana la formaven unes 200 galeres, 6 galeasses i més de 100 unitats auxiliars. En conjunt, hi anaven prop de 85.000 homes. El 4 d’octubre, amb tots els vaixells reunits i preparats, la flota surt cap a Lepant. Finalment, el 7 d’octubre, a l’entrada del golf, les dues flotes es troben, ja que l’almirall turc, Ali Patxà, també s’havia preparat per a la batalla i havia organitzat una flota igualment poderosa, formada per unes 200 galeres, 66 galiotes i 25.000 soldats.

La batalla de Lepant


La nau insígnia de la flota cristiana, la Galera Reial, i la de la flota turca, la galera Sultana, es van enfrontar al mig de la batalla, i finalment la Sultana va ser presa pels soldats cristians, fet que va inclinar la balança del costat de la Santa Lliga. Entre les galeres que formaven la reserva cristiana, que va tenir un pa-per fonamental en la victòria, hi havia la Marquesa, a bord de la qual va lluitar Cervantes, segons diuen amb valor i habilitat, però sense poder evitar ser ferit per dos cops per tret d’arcabús; una al pit i una altra al braç esquerre, que li va quedar inutilitzat. A les 4 de la tarda la batalla havia acabat. Els cristians van perdre 15 galeres, 7.650 homes i 7.748 homes resulta-ren ferits. Els turcs van tenir unes pèrdues memorables: 15 galeres en-fonsades; 190 capturades. 30.000 morts i 8.000 presoners, a més de l’alliberament de 12.000 esclaus cristians de les galeres turques. La importància de la batalla de Lepant va ser molt gran. Per començar, es va demostrar que els turcs podien ser derrotats al mar i va suposar el començament del declivi del poder Otomà a la Mediterrània; finalment, l’Imperi Turc va signar una pau amb Espanya l’any 1581, conseqüència directa d’aquest enfrontament que es va donar en aigües del golf de Pa-tràs, a prop de l’illa de Corfú.

Detall de la rica ornamentació de la Galera Reial de Joan de Àustria, germanastre del rei Felip II, nau capitana de la flota de la Santa Lliga a la batalla de Lepant


SUGGERIMENTS I INFORMACIÓ ADICIONAL


VISITA LES DRASSANES / CURIOSITATS L’edifici de les Drassanes Reials de Barcelona permet gaudir d’una fantàs-tica visita per conèixer a fons aquesta joia del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Apart de tot el que acabem de veure en el dossier, aquesta construcció amaga un bon grapat de secrets i de curiositats que, de ben segur, us sorprendran. A continuació us oferim tot un seguit de curiositats, amb la seva localit-zació corresponent, perquè us serveixin de guia si us animeu a fer una visita diferent a les Drassanes i el seu entorn!

1. Sabíeu que... ...els pilars que sostenen el sostre estan plens de les marques que deixaven els picapedrers que les van esculpir, i que rebien el nom de maçons? En època medieval era un treball molt qualificat: els maçons gaudien de gran mobilitat i eren lliures i independents. A les Drassanes podem trobar molts exemples d’aquests signes, com ara peixos, cercles, triangles, lletres, estrelles, creus... Realitzaven aquestes mar-ques per identificar el treball personal; es gravava sobre qualsevol de les quatre cares del carreu, i permetia saber quantes havia fet cada artesà. A tot l’edifici n’hi ha més de 470 exemples, de 40 marques dife-rents.

2. Sabíeu que... ...les Drassanes del segle XIII tenien quatre torres de defensa de les quals només en queden dues? Les torres havien de protegir l’edifici dels possibles atacs exteriors, i les dues que queden dempeus van quedar ab-sorbides pels procesos de creixement de l’edifici. Destaquen els elements defensius: les troneres, petites finestres que permetien disparar les fletxes protegits de l’impacte dels projectils enemics, i els merlets, estruc-tures apuntades que, a la part superior de la torre, proporcionaven la protecció necessà-ria. Aquesta torre, original del segle XIII, tanca-va l’edifici per la part nord, i va quedar inclo-sa a l’estructura general en les diferents fases d’ampliació de l’edifici.

2

1


3. Sabíeu que... ...l’espai ocupat actualment pel monument a Colom era una zona molt protegida, i que l’element més im-portant era una torre de defensa coneguda amb el nom de Torre de les Puces. I que aquest era un dels punts forts de defensa de la ciu-tat?

6. Sabíeu que... ...l’actual Avinguda del Paral·lel era una riera, i que al segle XVI es va projectar un fossar nave-gable que envoltés la muralla? Aquest tram de muralla és l’únic que es conserva de les segones muralles medievals, aixecades pel rei Pere III el Cerimoniós davant el perill de la guerra con-tra Castella, al segle XIV.

7. Sabíeu que... ...la Porta de Santa Madrona és l’única porta que encara es conserva de la muralla medieval, i que donava accés a la ciutat, des del sud? Barcelona tenia 8 portes a la muralla exterior i 5 més a la muralla interior (la de la primera muralla medieval, que donaven a les Rambles). Aquestes portes tenien una funció eminentment de-fensiva, no només per la seva forma exterior, sinó també perquè un cop es travessaven, s’entrava en un recorregut laberíntic, amb carrers estrets i en angle, que afavorien la defensa. A més, aques-tes portes es tancaven a determinada hora de la nit, i la Ciutat quedava aïllada de l’exterior, i quan s’obrien, tots els que volien creuar-les havien de pagar un peatge per accedir a la ciutat.

4. Sabíeu que... ...a l’interior de la nau més ampla i alta de les Drassanes (fruit de la unió de dues naus en una sola), al segle XVIII hi havia una mena de pou per fondre bronze, amb el qual es fabricaven canons? En aquest període, les Drassanes es van t ransformar en mestrança d’artilleria, es van fer servir per allotjar tropes i sobretot com a arsenal per a la custòdia i fabrica-ció de material bèl·lic.

8. Sabíeu que... ...els baluards apareixen a partir del segle XVI com a element com-plementari a les muralles i per fer front a una nova arma: l’artilleria? Eren construccions que gràcies a la seva forma poligonal eliminaven els angles morts que podia tenir una muralla. El baluard que podem visitar a la cantonada de l’avinguda Paral·lel amb Portal de Santa Ma-drona és del segle XVII, i presenta murs de major amplitud que la muralla, fets amb pedra i sorra, per absorbir els impactes de l’artilleria. A més, per la seva part superior es podia circular i traslladar homes i armes. Per fer-los efectius se n’havien de construir uns quants a diferents trams de la muralla, ja que un baluard defensava l’altre, i tots ells evitaven que els enemics s’acostessin a la muralla.

5. Sabíeu que... ...al lloc on es troba l’actual Plaça del Carbó hi havia una construcció defensiva descomunal, culminada amb un gran baluard, que tancava la muralla de la Ciutat pel seu flanc sud? Aquest baluard, del segle XVI, arri-bava fins a l’aigua, i enllaça-va amb la Muralla de Mar, l’actual Moll de la Fusta, tancant així tot el perímetre.

3

6

7

4

5

8

8


LA GALERA REIAL: DADES I CURIOSITATS Aquí teniu tota una sèrie de dades de la Galera Reial que us permetran fer-vos una idea de la grandiositat i la vàlua d’aquesta embarcació.

DADES TÈCNIQUES Mides: 60 m. d’eslora, 8-10 de màne-ga i 8 de puntal. Fustes: pins, avets i roures de Vila-drau i Arbúcies, roure de Tortosa, faig, clop i noguera del Pirineu. 59 rems de faig, d’11,40 metres. Capacitat per a 236 remers, 4 a cada rem. 691 metres quadrats de superfície vèlica en dues veles llatines. Tres fanals, símbols de poder i de la religió: Fe, Esperança i Caritat. 162 quadernes. 5 canons. Ritme ordinari de remada: dues pala-des per minut. 5 nusos de velocitat la primera hora de navegació; 4 la segona. Pal major: 22 metres d’alçada des de coberta. Batalla de Lepant: 7 octubre de 1571.

NOMENCLATURA Cambra de voga: pràcticament tota la zona de coberta constituïa la cambra de voga, ocupada pels bancs on s’asseien els remers per vogar. Cruixia: és el passadís central que travessa la cam-bra de voga de punta a punta, per on circulaven els mariners a l’hora de fer les maniobres, es dirigia la voga i es vigilava als remers. Arrumbada: situada a la proa, abans de l’esperó. Des d’aquesta plataforma i des dels corredors late-rals del vaixell que voregen la borda, els soldats s’encarregaven d’atacar a distància amb les balles-tes i altres armes, impedir els abordatges dels ene-mics o assaltar les altres embarcacions. A l’interior de l’arrumbada hi havia els únics canons que duia el vaixell i que apuntaven cap a proa. Carrossa: és una plataforma tancada per un balda-quí i decorada amb gran luxe on, menys dormir, els alts càrrecs de la galera feien tota la vida. Velam: portava veles llatines, de forma triangular, sostingudes per dos pals, el pal major al centre i el pal del trinquet, a proa. Pallols: sota la coberta, en el que és el buc pròpia-ment dit, hi havia bàsicament cambres-magatzem, anomenades pallols o panyols, per guardar-hi les viandes, l’aigua, armes... I també algunes cabines com ara la del capità o la de la infermeria. Esperó: a la proa del vaixell hi surt una estructura de fusta de forma punxeguda molt útil a l’hora de realitzar els abordatges.


LES GALERES I LA BATALLA DE LEPANT I aquí trobareu tota una sèrie de curiositats sobre les galeres i sobre la batalla de Lepant. Sabíeu que... ...una galera turca de tipus gran portaria de 150 a 170 galiots, de 50 a 75 soldats, uns 30 mariners i uns 15 oficials; en to-tal, de 320 a 365 homes? ...les galeres eren vaixells de molt ràpida i econòmica construcció, com demostra el fet que la república de Venècia va construir prop de 80 galeres l’any ante-rior a la batalla de Lepant, quan ja sem-blava inevitable el conflicte, i que l’Imperi Otomà en va construir més de 150 només entre la derrota a la batalla, al mes d’octubre, i la primavera següent? ...els fanals de les galeres eren símbols de poder, i es convertien en trofeus molt preuats per a aquells que cap-turaven una galera enemiga? ...les galeasses a Lepant no van tenir massa transcendència militar?; la seva potència artillera va servir per trencar la línia d’atac de les galeres otomanes, però la fase decisiva es va produir quan es va fer el combat cos a cos, entre els terços cristians i els geníssers otomans. ...els oficials entraven en combat vestits amb luxoses armadures i peces de roba i joies, perquè si eren derrotats, els seus raptors sabien que per-donant-los la vida podien obtenir un fort rescat? ...abans de començar la batalla, totes dues naus capitanes, la Sultana i la Reial, van intercanviar salves de fogueig per demostrar que estaven pre-parades per al combat? ...la batalla va durar 4 hores, van ser alliberats més de 12.000 esclaus cristians i que la captura de presoners turcs va ser tan gran que el preu de venda dels esclaus als mercats d’Europa Occidental es va devaluar considerablement durant tot l’any posterior a la batalla?


Sabíeu que... ...Cervantes anava destinat a la galera Mar-quesa, i es va trobar en un dels llocs més perillosos de la batalla, al flanc esquerre cristià, i sota les ordres d’Andrea Doria? ...les galeres capitanes d’ambdues flotes, la Reial i la Sultana, van quedar enganxades en combat durant més d’una hora, i els re-forços arribaven per les càmeres de popa d’ambdues embarcacions, i travessant la nau, arribaven al vaixell enemic, on mata-ven i morien?

...segons una llegenda, una dona coneguda com Maria la Bailadora va acompanyar el seu amant i va acabar lluitant com els millors soldats? De fet, era força comú que entre els terços hi anessin també dones, que acompanyaven els seus homes, fent feines d’intendència. ...els viratons de les ballestes i les fletxes dels arcs otomans, disparats a curta distància, podien travessar un home sense armadura, mentre que la bala d’un arcabús s’aixafava en impactar, provocant ferides pitjors? ...els atacs cristians es basaven en l’ús de la pica, una llança de més de 2 metres de llarg que convertia el terç en un eriçó agressiu, que treballant en equip conjuntament amb els arcabussers, abordaven una galera ene-miga, escombrant tota la seva coberta, provocant que els que es trobes-sin en el seu camí haguessin de triar entre llançar-se a l’aigua o morir enfilats? ...les baralles i desconfiances entre els diferents integrants de la Santa Lliga eren constants? En especial, els venecians eren els menys estimats pels altres aliats. ...al mig de la batalla, l’interès de moltes galeres no era tant el de derro-tar l’enemic, sinó el de fer-se amb la major quantitat possible de botí? Fins i tot hi va haver lluites entre diferents galeres cristianes per apode-rar-se de galeres otomanes que ja havien estat derrotades? ...en una galera turca, els soldats, desesperats per la manca de munició al final de la batalla, disparaven als enemics amb taronges i llimones que tenien en quantitat? I que alguns dels cristians els les tornaven tot fent-ne burla?

Miguel de Cervantes

Dossier Redescobrint les Drassanes

Education

Transcript of Dossier Redescobrint les Drassanes