Diumenge 8 d’octubre de 2006 minical€¦ · amb una petita Auster. A l’època dels...

Entrevista Pepe Soler-Roig «Dalí em deia “helicopterman”» PÀGINES 2 i 3. Entrevista Enric Gràcia «Quan trobes bolets t’entra unnerviosisme estrany» PÀGINA 7. Reportatge El patrimoni de Breda Un llibre repassa la història de la localitat selvatana PÀGINES 8 i 9.

Dom

inic

alDiumenge 8d’octubre de 2006

Diari de Girona

ReportatgeDe la pintura

al cartellismeLa Fontana d’Or de Girona

mostra els cartells deRamon Casas. PÀGINES 4, 5 i 6

El cognom Soler-Roig ens recorda ine-quívocament a aquelles famílies de l’altaburgesia catalana en les quals, en una

mena de tribu tancada, els seus membres sesolien relacionar entre ells per a tot tipus decoses, des de festes a negocis, casaments oacords econòmics. En aquest ambient, que vacoincidir amb els primers anys turístics de laCosta Brava, va viure Pepe Soler-Roig (Bar-celona, 1930), que en comptes de seguir lesregles establertes per aquella societat acomo-dada, va caminar per lliure, i es va dedicar acoses tan diverses com el pilotatge d’he-licòpters, el col·leccionisme i el negoci de l’art,així com a ser un viatger infatigable.

Com és el seu primer record de la CostaBrava? Doncs si no m’equivoco el meu pareva comprar una masia just a la platja de LaFosca, a Palamós, al 1941, que va ser el pri-mer estiu que vàrem pujar a estiuejar aquí.Com pot imaginar, les coses eren totalmentdiferents. Les famílies que pujàvem fins aquíes podien comptar amb els dits d’una màdurant els primers anys. Així com les quevenien de Girona ciutat, per exemple, quetambé eren quatre comptades. Era, evident-ment, un lloc meravellós i el meu pare ens

va fer sentir l’amor que ell tenia per aquestindret.

Es deia aleshores que la gent que pujavades de Barcelona eren persones que bus-caven alguna cosa més, i que les famíliesmés conservadores es quedaven al Mares-me. Estiuejar al Maresme era més normal ipotser mes còmode, però no tenia res a veu-re amb pujar fins aquí. Tot era absolutamentdiferent. Va ser el doctor Arruga qui va obrirpas als primers estiuejants –i vull dir estiu ambtotes les lletres, car que parlem d’estius benllargs i fins i tot estades més enllà d’aquestsmesos–. En aquell temps i fins a finals delsanys 50 l’ambient era extraordinari i les per-sones que passaven per aquí, realment ex-cepcionals.

Excepcionals, com quines? Vaja... ara aixíde memòria li puc dir uns quants noms degent especial d’aquella època, com ara Um-berto, el rei d’Itàlia; Edgar Neville; Guy de Les-seps, el fill del famós enginyer; les actrius Ma-deleine Carroll i Conchita Montes; el toreroLuis Miguel Dominguín... I amb tots coinci-díem a les festes que organitzava l’AlbertoPuig Palau, que era l’ànima de tot allò. Ah!sí, i també Ava Gardner...

Ara no em dirà que vostè també va tenirun afer amb ella... Home (riu) doncs el quees podria dir tècnicament com un «flirt», doncsno, però bé, en una de les festes de Puig Pa-lau ella hi era invitada, ja que estava passantuna temporada a la costa de Girona. Com que

a la festa tothom era d’una edat una micaavançada i jo era força jove, doncs vàremestar xerrant al jardí i se’m va asseure a so-bre... direm que una mica beguda per ser ele-gants, i l’endemà van aparèixer les fotos dela Gardner asseguda a les cames del fill deldoctor Soler Roig a Palamós.

De relacionar-se amb gent d’aquest tipusli deu venir l’afició a les coses artístiques,com ara la pintura. Jo em reconec com unapersona força egòlatra. I de jove encara hoera més. Quan vaig complir els divuit anys livaig encarregar al pintor Rafael Durán que emfes un retrat meu de 2x1 metres que encaratinc a casa. Des d’aquell primer quadre enpropietat vaig començar a col·leccionar art itambé a fer de marxant, encara que en bro-ma m’agrada més parlar de «traficar amb art»,que no deixa de ser un concepte tant cert comel de marxar.

I de l’art a l’aviació? Com és? No puc po-sar dates a quan va començar una cosa i quanl’altra, però el que és cert és que a finals delsanys 50 tenia una petita empresa d’aviacióamb monomotors amb els que fèiem una micade tot (riu mentre recorda vells temps). Però

el més interessant va ser quan vaig comprarun helicòpter, que va ser el primer aparellcivil que es va matricular a Espanya, l’any1963. Els militars no veien amb bons ulls queun aparell tan avançat com aquell poguésestar en mans de civils. Finalment ho vàremaconseguir i el meu helicòpter, que vaig com-prar amb dos socis més i amb el de Palao iPerales, vàrem acabar ajuntant-nos a l’empresaTrabajos Aéreos y Fotogramétricos, que avuiés la coneguda TAF helicòpters, que desprésd’Iberia es la companyia aèria mes antiga del’Estat espanyol.

I d’aquell temps li ve el sobrenom «heli-copterman»... És clar. Pensi que si ara volaren helicòpter continua essent una cosa excep-cional, fa quaranta anys era com arribar d’unaltre planeta. De fet, quan aterrava en unlloc i venia, per exemple la Guàrdia Civil, esquadraven! Aquell invent era molt admirat permolta gent i entre ells, Salvador Dalí, quefascinat amb el vol del meu Hughes 300 emva rebatejar com a helicopterman i a l’apa-rell li deia «sindicato vertical», per les puja-des i baixades.

Va portar Dalí a volar? Doncs no, no gaire,malgrat que em cridava contínuament. Quanell estava a Barcelona, a l’hotel Ritz, la tele-fonista em trucava per dir-me: «senyor Soler-Roig, el Diví vol parlar amb vostè», i la sevaveu apareixia després d’uns segons. Com quea l’inici no es recordava del meu nom, vaoptar per allò d’«helicopterrrrrman». Em deiaper exemple: «Demà has de venir volant a Port

2 DominicalDiumenge 8d’octubre de 2006

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ («PAPIER A CI-GARRETTES JOB», DE 1900, ÉS UN DELS CAR-TELLS DE RAMON CASAS QUE ES PODEN VEU-RE A L’EXPOSICIÓ DE LA FONTANA D’OR)

8 d’octubre de 2006

4, 5 i 6 ReportatgeEl cartellisme de CasasUna exposició a la Fontana d’Orde Girona ha reunit una àmpliaselecció dels millors cartellscreats per Ramon Casas.

7 EntrevistaEnric GràciaNascut a Blanes, és doctor enbiologia vegetal, assessora lasèrie «Caçadors de bolets» i haescrit un llibre sobre la matèria.

8 i 9 ReportatgeEl patrimoni de BredaLa història de la localitatselvatana ha estat marcadapel monestir de Sant Salvadori per la seva tradició terrissaire.

11 ArquitecturaRestaurant del Teatre

13 GastronomiaCistells i cuines

15 SalutPrevenir els suïcidis

SUMARI1

Lligat a les 9 del matí, no més tard, per quèsinó tot se n’anirà en orrrris».

I si no era per volar, per a què necessita-va un helicòpter? Per fer programes de tele-visió per a emissores estrangeres on apare-gués un aparell volador com a signe de mo-dernitat a Cadaqués, però em feia tambépartícep d’alguns happenings, com per exem-ple un cop que es va posar una extensiódels seus bigotis a la punta dels reals; aques-ta extensió anava enganxada als patins del’helicòpter, per a una sessió fotogràfica quedesprés va recórrer mig món fent veure queDalí volava sota un helicòpter penjat pelsbigotis. Un altre cop molt original va ser quanem va encarregar volar fins a Vinaròs i al seientdel copilot em va fer portar un sac amb 50quilos de gambes que havia d’anar llençantsobre la plaça de braus en plena cursa.

Quines coses! Suposo que aquesta relacióestreta amb el pintor va intensificar el seuinterès per l’art. Sí, és clar. Encara que ja hotingués personalment consolidat, va ser moltinteressant compartir temps i fins i tot al-guns viatges amb ell i Gala (amb Gala menys,per ser sincer) i encara que la seva vida fosun autèntic descontrol, per al tema dels viat-ges els costums eren ben regulars: una tempo-rada a Barcelona, una altra a Port Lligat. Des-prés a París i finalment una altra a Nova York,per tornar a començar el cicle a Barcelona.

Tinc entès que vostè es també un gran viat-ger. Efectivament. Els viatges han estat una

part fonamental de la meva vida. No crec quedigui res de nou, però la formació que etdonen és incomparable. A més, no semprehe viatjat de la mateixa manera. De vegadesa tot luxe i unes altres d’una manera més sen-zilla, però potser mes autèntica, com perexemple una ruta inoblidable que vaig fer desde Barcelona fins al Nepal en un Citroën 2cavalls. Un viatge patrocinat per La Van-guardia, al qual em va acompanyar parcial-ment Alfonso de Vilallonga, germà del fa-mós escriptor, qui venia per fer alguns re-portatges per a una emissora de ràdio.

I també haurà viatjat força volant, oi? Itant! Als inicis pujàvem contínuament desde Catalunya a Suïssa, França o més al nordamb una petita Auster. A l’època dels heli-còpters va ser meravellosa la llibertat quetenia per poder arribar en un temps rapidís-sim a qualsevol lloc. S’ha de pensar que lescarreteres no eren com ara i el que trigavesera realment diferent que si ho fessis per ter-ra. De vegades hi havia gent que em dema-nava si era possible que la portés de mane-ra ràpida i còmoda a un lloc allunyat, comper exemple Frank Sinatra, qui per cert noem va pagar un vol fins a un hotel o el Com-te de Godó, amb qui vaig pujar a la Cerda-nya un dia en què el temps ens va jugar unamala passada i vam haver d’aterrar abans dela Collada de Toses per mal temps i ens và-rem quedar aïllats. L’endemà, quan ja ens do-naven per desapareguts, vam arribar de se-guida a Puigcerdà tan bon punt va clarejaruna mica. Durant els anys 60 i 70 vam so-

brevolar amb TAF pam a pam gairebé tota Es-panya fotografiant-la o fent tasques de pu-blicitat o filmacions.

Coneixent tants llocs del món, quin ésel que més l’ha impressionat? On queda-ria la Costa Brava en un hipotètica clas-sificació? Al món hi ha llocs meravellosos i,a més, moltes vegades les sensacions o imat-ges que ens portem d’una contrada concre-ta depenen de les circumstàncies que vivimen el moment, però bé, en tot cas i objecti-vament, Tailàndia i Guinea Equatorial. Tam-bé m’agraden coses més properes, com arales Pitiüses (Eivissa i Formentera), on vaig unsdies cada estiu a la illa de S’Espalmador. I laCosta Brava, encara que hagi canviat massa,continua tenint un cert encanteri. Actualmentestic establert a Mont-ras, on pujo cada capde setmana, i darrerament també a Tamariu.

Hi queden coses aquí que li recordin els«vells temps»? Malgrat les barbaritats ques’han fet en alguns llocs meravellosos, sí,encara hi resten zones ben interessants i sen-se explotar, com la zona de cap de Creus,però sense anar-nos tan lluny, un dels ra-cons amb més encant és per a mi la calad’Aigua Xelida, que no ha canviat gens, afor-tunadament. I ja que estem parlant dels vellstemps, trobo molt, moltíssim a faltar, el pilo-tar com abans. I mira que ara pujo amb cer-ta freqüència en helicòpter, però ja no és elmateix dominar la màquina que volar com apassatger a bord d’un dels invents més me-ravellosos que s’han fet.

Entrevista


PEPE Soler-Roig Pilot d’avions i helicòpters, col·leccionista i marxant d’art

Pilot d’avions i helicòpters, marxant i col·leccionista d’art, viatger i aventurer infatigable, gran con-versador, empresari i bon vivant; Pepe Soler-Roig coneix la Costa Brava des de principis de la dè-cada de 1940. És una persona que ha viscut amb intensitat en totes les seves obligacions, devo-cions i aficions. Com ell diu, «la vida viscuda d’una altra manera no té sentit».

“Dalí em deia«helicopterman»”

TEXT: JAVIER ORTEGA FIGUEIRAL

2Fotos:1Salvador Dalí, enplena acció en unade les diverses«performances» pera les quals va usarun helicòpter.2Pepe Soler-Roig, enun moment de l’en-trevista. Foto: JavierOrtega Figueiral.

Si acceptem que el canvi de segle artís-tic a Catalunya no té ni data ni lloc denaixement concrets, sí que haurem d’ad-

metre, com a mínim, l’existència d’un momentenormement significatiu: l’any 1889 els pin-tors Ramon Casas i Santiago Rusiñol van par-ticipar en una mostra col·lectiva a la Sala Pa-rés de Barcelona que posava els fonamentsdel sinuós camí que començava a recórrer unart que ja se sabia urbà, que mirava Europacom no ho havia fet fins aleshores, que par-ticipava d’un «isme» general que, malgrat lesdiferents denominacions nacionals que va re-bre (Modernisme a casa nostra, Art Nouveaua França, Modern Style a Anglaterra, Libertya Itàlia, Jugendstile a Alemanya…), represen-tava una determinada voluntat de moderni-tat que trobava la seva màxima singularitat enla irrupció de la creació artística en totes lesesferes de la vida, des de la pintura de ca-ballet fins al disseny de mobles, des de l’es-cultura o l’arquitectura fins a les diferentsexpressions gràfiques, efímeres o perennes.

Casas i Rusiñol formaven un binomi artís-tic, un tàndem cultural, que s’oposava alstòpics de l’època sense per això haver derecórrer a un trencament abrupte amb el clas-sicisme, sense renunciar a una acadèmia que

ells, senzillament, van optar per fer evolu-cionar més que no pas per incendiar-la (enaixò les avantguardes sí que es van prodigar).Des de Sitges, Rusiñol, i des de l’insigne ElsQuatre Gats, Ramon Casas, juntament ambPere Romeu: aquella cerveseria situada alsbaixos de la Casa Martí (1896) construïdaper Puig i Cadafalch, un altre dels puntals delmodernisme, va ser el lloc des d’on es vaescampar, com una saludable malaltia infec-ciosa, la il·lustració cultural del moment. Pre-nent de model el parisenc Le Chat Noir, ellocal del barceloní carrer de Montsió va dei-xar clar que en el nou estil calia permeabi-litzar les fronteres entre disciplines per tal que,d’aquesta manera, s’enriquissin mútuament.Pintors, però també músics i arquitectes, ca-ricaturistes o, per què no, diletants aficio-nats a la cervesa més que no pas a l’art, vanconfluir feliçment per protagonitzar un delsmoments més celebrats del l’art del passat se-gle XX a Catalunya.

Cal veure Ramon Casas, per tant, com unartista que va fer evolucionar la pintura ca-talana sense enrenous, emancipant-la lenta-ment, com aquella seva Barcelona contem-porània que s’emmirallava en París i que dela mà de Cerdà deixava defnitivament enre-

re la seva organització urbanística encaratardomedieval.

Daniel Giralt-Miracle, en un breu però in-tens pròleg al catàleg de l’exposició de la Fon-tana d’Or de Girona –que es pot visitar finsal proper 12 de novembre–, ha definit el llen-guatge de Casas com a «realista, sintètic, dinà-mic, clàssic en les formes i modern en l’es-perit». Ordenadament, la descripció és sor-prenentment precisa: «realista», com dèiem,en la mesura que Casas no pretenia la dis-solució de cap món (la realitat objectiva) sinóla seva evolució, el seu ajustament, per dir-ho d’alguna manera, a la sensibilitat con-temporània, als imperatius dels nous temps,a aquella Europa encapçalada per París quetant admirava; «sintètic» justament per adap-tar el realisme a aquestes necessitats reno-vades: la síntesi s’imposava ja aleshores comuna alternativa als excessos acadèmics, alsamaneraments, als abarrocaments inneces-saris i preciosistes que tant mal havien fet (icontinuen fent) a l’art de totes les èpoques;«dinàmic» en dos sentits: en primer lloc, per-què la seva pintura i encara més el seu dibuixsón veritables prodigis cinètics que respo-nen a un profund sentit del ritme i de lacomposició només a l’abast dels grans mes-

De la pintura al cartellisme

La Fontana d’Or de Girona acull una extensa exposició de treballs gràfics realitzats pel conegutartista Ramon Casas; els cartells del pintor modernista s’evidencien com la forma més genuïna

i elaborada d’una modalitat artística indestriable de la modernitat urbana, fins al punt que ignorarel Casas cartellista és desconèixer un dels antecedents de l’art social a Catalunya.

TEXT: EUDALD CAMPS FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ


1

Reportatge


tres; i, en segon lloc, dinàmic entès com aversàtil ja que va bascular amb sorprenent na-turalitat entre gèneres i formats sense per aixòtrair la seva particular manera d’entendre l’art;i, finalment, «clàssic en les formes i modernen l’esperit» ja que es tractava d’algú que vaaconseguir una síntesi dinàmica del realisme:per això podem parlar d’ell com d’algú queva fer evolucionar l’art sense enrenous, peraixò podem situar Casas, fins i tot, en els al-bors de la pintura social a casa nostra. No hemd’oblidar que ell és l’autor de La càrrega.

ORIGEN I LÍMITS DEL CARTELLISMEBaudelaire, un dels primers exploradors siste-màtics de la ciutat moderna, ja es va adonara mitjans segle XIX que la bellesa moltes ve-gades es troba als indrets més insospitats; aell li va tocar viure, com algú encertadamentha escrit, amb un peu a Versalles i l’altre alsuburbi: format, com Casas, en la més ex-quisida de les escoles, va haver de sortir alcarrer per no restar definitivament exclòs d’unahistòria de l’art que ja no es podia construiral marge dels esdeveniments sociopolítics,que ja no podia ignorar la societat canviantde l’època. Casas, com Baudelaire, va endevi-nar el poder de les masses obreres emergents

i les necesitats d’una burgesia comercial quehavia de fer arribar el seu missatge mercan-tilista al màxim nombre d’individus, al màximnombre de compradors potencials. La prem-sa escrita, aleshores encara allunyada del pa-radigma fotogràfic actual, s’havia de confor-mar amb il·lustracions que no sempre com-plien la finalitat amb la qual havien estatprogramades... En aquest context, les novís-simes empreses d’arts gràfiques van entendreque era el cartell la manera més directa d’arri-bar a la gent, de tenir una presència visualefectiva als carrers de les ciutats de l’època.

I van ser artistes com Toulouse-Lautrec, pot-ser el més conegut, o Ramon Casas, els que,a manca del que avui anomenem dissenya-dors gràfics, es van encarregar de fixar aques-ta nova iconografia mural. Però, com moltbé assenyala Santi Barjau al catàleg de l’ex-posició de Girona, cal anar amb compte al’hora de decidir què és un cartell. El primerelement clau té a veure amb el seu caràcterdemocràtic, amb la seva naturalesa absolu-tament pública. És a dir: un cartell imprès pera un ús quasi privat o que simplement anésdirigit a una minoria no s’ajustaria al caràc-ter democràtic d’aquest. O més encara: unprojecte de cartell que no s’acabés materia-

litzant sobre paper i distribuint-se massiva-ment tampoc no respondria a la naturalesanecessàriament popular del gènere. EscriuBarjau: «La qüestió dels tiratges i de la distri-bució efectiva dels cartells està poc estudia-da (…). Des de la perspectiva actual pot sem-blar que els coetanis tenien ben interioritza-da la imatge de tal o tal cartell només perquèels museus n’han conservat un exemplar, leshistòries de l’art l’han reproduït a bastamento ha anat prestat a un seguit d’exposicions degran abast»; una realitat poc estudiada que deben segur ens impel·leix a apropar-nos a lasociologia de l’art.

Però, a banda de la distribució o del graude coneixement per part de la societat delscartells, per exemple, exposats a la Fontanad’Or, hi ha una sèrie d’elements que no po-den ser obviats. El primer té a veure amb larealitat tècnica de la reproducció mecànicadels treballs gràfics. El procés d’obtenció deles imatges no era, ni de llarg, una simpleqüestió material que calia resoldre, sinó uncondicionant que es deixava notar en la gè-nesi mateixa de la proposta plàstica. En aquestsentit, Casas va tenir molt en compte les pos-sibilitats tècniques del moment: tot i que elprocediment més em-

3

4

5

2

Fotos:Sobre aquestes lí-nies, Ramon Casas.1«Sombras. QuatreGats» (1897).2Una noia observa al-guns dels cartells deRamon Casas quees mostren a la Fon-tana d’Or de Girona.3«Anís del Mono»(1898).4«Fabra - Barcelona.Los mejores hilos yalgodones» (1900).5«Revista Feminal»(1907).

(Continua a la pàgina 6)

Reportatge


prat era la cromolitografia,és important notar la lenta irrupció de solu-cions híbrides amb base fotogràfica (en es-pecial la fototípia) i les conseqüències queaixò va tenir per a la jove indústria gràfica.

Sense estendre’ns en detalls tècnics, hi haun element que pot passar desapercebut toti ser una clara prefiguració de l’esquema detreball emprat per moltes disciplines artísti-ques actuals: el treball en equip. Un cartellés el resultat d’una confluència de talents,d’una articulació de mitjans. Aquest fet ensporta a intentar determinar el grau d’impli-cació de Casas en els cartells, en el seu as-pecte final o, més encara, ens porta a con-templar aquell principi de segle com el mo-ment en el qual es va produir l’eclosió d’ungrup de tècnics altament qualificats que demica en mica es professionalitzaven en uncamp que, amb el temps, acabaria guanyantindependència en relació amb les anomena-des Belles Arts. Des d’aleshores hi ha una

realitat que es fa palesa: un pintor no neces-sàriament és bon cartellista de la mateixa ma-nera que, en no poques ocasions, un bon dis-senyador gràfic pot ser un artista més aviatdiscutible.

UNA ICONOGRAFIA FEMENINAEl visitant de l’exposició El cartellisme deRamon Casas sortirà, com a mínim, convençutd’una cosa: l’omnipresència de la dona en-tesa com a símbol. Tant se val si es tractavade fer un cartell moralitzant sobre els perillsde la tuberculosi, com de dissenyar les imat-ges festives d’Anís del Mono o Codorníu, comde posar-se al servei de marques comercialscom els fils Fabra, les cigarretes Job o els ape-ritius Rossi: en cada cas la imatge de la donaés utilitzada per Casas, fidel a l’estètica sim-bolista, com una poderosa personificació delconcepte que vol representar. En la seva mi-rada concentrava el missatge escollit, la pul-sió adequada. És a dir: els ulls quasi ebris

de la dona que sosté amb desinterès narcò-tic la copa de cava Codorníu ben poca cosatenen a veure amb la serena altivesa de la joveque sosté amb precaució el minúscul reci-pient perfumat amb els aperitius Rossi o, perexemple, amb la melancòlica lectora d’Hispà-nia, per cert, més noucentista que moder-nista.

I és que Ramon Casas, si alguna cosa va fer,va ser fixar una iconografia femenina que en-cara avui perdura amb extraordinària força.Eugeni d’Ors, observador atent, va escriurepels volts de 1908: «En aquells dies, jo haviadesitjat ardentment tenir a la mà un pintor quefixés per a sempre la imatge efímera de l’ex-traodinària dona, en aquell jardí mordaurat,a on passejava; millor dit, a on vivia... Peròllavors no hi havia aquí sinó en Ramon Ca-sas, pintor de dones equilibrades i sanguí-nies...», dones, podríem afegir, a les quals cal-dria fer santes patrones de totes les arts grà-fiques, les presents i les futures.

6

9

7

9

8Fotos:Sobre aquestes lí-nies, «L’Auca del Sr.Esteve» (1916).6Una noia passa perdavant del cartell«Lola Plumet»(1898), elaborat perRamon Casas per ala firma Codorniu.7«Hispania. Literaturay arte» (1900).8«Enciclopedia Uni-versal Ilustrada J.Espasa» (1902).9«Fabricación de sili-catos M. Fuster»(1898).

(Ve de la pàgina 5)

Enric Gràcia (Blanes, 1952) fa conferèn-cies i exposicions sobre bolets arreu. Alseu llibre Puc sembrar rovellons al meu

jardí? vol donar resposta al garbuix de pre-guntes que li fa la gent de carrer. Té casa aPlanoles (Ripollès). Per cert, li poden pre-guntar qualsevol cosa sobre l’apassionat móndels bolets a l’adreça: Enric Gràcia, 17535,Planoles, Girona. Els ho agrairà.

S’esperava l’èxit del programa «Caçadorsde bolets»? Home, és el tercer any! Sempreque toques el tema dels bolets en exposi-cions, tenen un èxit furibund. Però no empensava que la fórmula enganxaria un ven-tall tan ampli de gent: tant nens, com a gentaficionada al camp.

La pregunta és inevitable: podem sem-brar rovellons al jardí? En podem sembrar,sens dubte. Però només tindrem resultats sien aquest jardí tenim alguna mena de pi. Ésun procediment ja conegut, és probable quemolts lectors ja l’hagin aplicat: llençar tros-sos no utilitzables de rovellons vora les arrelsdels pins. El que ens han facilitat els conei-xements científics actuals és saber on cal apli-car el producte i com cal fer-ho per assegu-rar el tret.

Com a micòleg, té més avantatges quela resta dels mortals per trobar bolets?La informació sempre ajuda, però no ho éstot. Calen menys esforços per trobar-ne. Elprincipal avantatge és que els micòlegs co-neixem un nombre més gran de bolets co-mestibles, pel que acostumem a tornar ambbolets a casa. Encara que siguin estranys.

Quins són els primers consells que dónaa una persona que vulgui ser boletaire ino tingui cap experiència? Que surti a bus-car bolets amb gent que en sàpiga, i queno tingui pressa. No podem aprendre co-rrectament els bolets en pocs dies. Els boletscanvien d’aparença amb l’edat, la pluja, elsol, i cal conèixer-los en totes les variants.Cal parar-hi atenció, més que córrer. Tam-bé recomano les exposicions i fullejar bonesguies de camp, encara que sigui a casa.

Estructura el llibre des de preguntes moltinteressants, amb tants boletaires comtenim; això vol dir que no estem prou in-formats? Sap greu dir-ho, però és així. Calmolta informació, i el llibre només intentacobrir les bases. Espero que se n’escriguind’altres. Cal que els professionals escrivimmés, divulguem més i informem més.

Hi ha perill que deixem els nostres bos-cos arrasats amb tant de boletaire? Nohauria de ser així. Les investigacions recentsindiquen que la recuperació del bosc és moltràpida, dos anys, en aquells boscs que noes trepitgen. Si la conservació iniciés una da-vallada, recomanaríem mantenir determinatsboscs sense trepitjar durant aquest temps.O que no se sortís dels camins. Hi ha mol-tes fórmules abans de barrar el pas o acotarel bosc. Crec que hi arribarem aviat, i quecaldrà protegir certs indrets.

A què es deu aquest «boom» dels bolets:als mitjans de comunicació, al fet que sónmenjar gratuït, o a alguna una altra cosa?Els mitjans de comunicació hi tenen força aveure. A tot Europa els bolets són menjar

gratuït, i no hi ha la fal·lera d’aquí. Probable-ment quedin restes de costums ancestrals derecol·lecció i de caça, ja que quan trobes bo-lets, t’entra un estat de nerviosisme estrany,que emborratxa, un nerviosisme profund, in-tern. Crec que cal fer un esforç educatiuque no primi la recol·lecció exagerada. Queassociï les cistellades de bolets amb les fo-tos de caça del segle passat. Les recol·lec-cions massives són un tema acabat, que calsubstituir per una versió culta, de fotografiade bolets, de recol·lecció de pocs exemplars,de cura del bosc, etc...

Catalunya és un país de boletaires; enquins altres països es dóna aquesta tra-dició? En països associats al bosc més quea la pastura. Els territoris on han predomi-nat els ramaders transhumants, especialmenten el país de les ovelles i cabres, es conei-xen pocs bolets. A Castella, els pastors co-neixen la «seta de cardo», ja que les llavorsde cards es dispersen favorablement mit-jançant les ovelles. El bolet es reconeix fàcil-ment, i la resta són de distinció complexa.En països de bosc, la gent és acostumada ala diversitat de bolets, i el coneixement pas-sa de pares a fills: saben discriminar les espè-cies. En són un bon exemple el País Basc,les Balears i Catalunya. Això no vol dir quemoltes comunitats peninsulars no tinguin unnotable coneixement dels bolets, però ésmenys estès.

Al mercat, no tots els bolets són d’aquí.Fins i tot vénen de l’Europa de l’est; éscert, això? Als mercats catalans avui dia estroben bolets que provenen de l’Europa del’est i de la Xina. Una bona part són penin-sulars, primordialment d’Extremadura, Zamo-

ra, Sòria i Galícia; però la resta acostumena ser forans.

Sembla que sobre els bolets frescos nohi ha massa control alimentari. Molt poc.Sóc breu i crític alhora.

A un company meu se li ha assentat ma-lament una truita de bolets, quan els ha-via collit un boletaire expert; a què es deuaixò? Tot i que el boletaire sigui expert, espoden colar espècies poc freqüents, algunesde les quals provoquen trastorns a certes per-sones. Per exemple, sovint en preparar trui-ta de cama-secs, carreretes o corrioles, tam-bé anomenats erròniament moixernons, s’uti-litza una espècie extraordinàriament properaque és Marasmius collinus. És de difícil se-paració i un bon nombre de consumidors elsaccepten molt malament. No els toleren. Enaltres ocasions hi ha una intolerància per-sonal als bolets. I en altres, els bolets es po-den haver conservat en males condicions.Resumint, hi pot haver molts sistemes pelsquals el vostre company no accepti uns bo-lets, per això sempre es recomana prudèn-cia, i menjar-ne el primer dia només uns pocs.

Un plat cuinat amb bolets i que li agradimolt? El carpaccio de ceps, amb Boletus edu-lis o Boletus aestivalis, amb poca llimona, olid’oliva verge extra d’arbequina, sal granadai poc pebre blanc; 10 minuts de maceració,només. Un bon vi per acompanyar.

Quina és la pregunta més rara que li hanfet mai? Fa pocs dies, a RAC 1, presentantel llibre: «Hi ha relació entre els bolets i elssomnis eròtics femenins?». El presentador emvolia sorprendre, i ho va aconseguir.

Entrevista


ENRIC Gràcia Doctor en Biologia Vegetal, assessor de la sèrie «Caçadors de bolets»

El programa «Caçadors de bolets» de TV3 arrasa en audiència. Un dels artífexs del seu èxit és elblanenc Enric Gràcia, especialista en micologia i doctor en Biologia de la Universitat de Barcelona.Sosté que el boletaire no es fa en un dia. Cal que aprenguem amb temps.

“Quan trobes bolets t’entraun nerviosisme estrany”

TEXT: MOISÈS DE PABLO

“No podemaprendre

correctamentels bolets enpocs dies.Els boletscanvien

d’aparençaamb l’edat,

la pluja,el sol, i cal

conèixer-losen totes les

variants.Cal parar-hiatenció, mésque córrer.

Tambérecomano lesexposicions ifullejar bones

guies decamp, encara

que siguia casa.“

Breda és el títol del primer volum de lacol·lecció «Entorn i Patrimoni» que esdedica específicament a un municipi

–anteriorment s’havien editat altres llibres re-latius a diferents zones de les comarquesgironines, com ara l’entorn marí de Tossa deMar, Lloret de Mar i Blanes, el Montseny, oel massís de Cadiretes l’Ardenya–. Il·lustratamb fotografies de Salvador Bosch i amb tex-tos de Xavier Castanyer –bredenc llicenciaten història de l’art–, Lluís Vilar –del Grupde Recerca de Flora i Vegetació de la Univer-sitat de Girona–, Artur Osona –excursionis-ta del segle XIX– i Narcís Figueras –profes-sor de la UOC–, el llibre repassa la històriade la localitat selvatana –que està emplaça-da en una zona, al peu del massís del Mont-seny, d’un gran interès natural– i n’analitzaels elements patrimonials més destacats.

Ja en el pròleg del volum, l’historiador Jor-di Goñi apunta els elements més caracterís-tics de la història del municipi: «La singula-ritat de Breda ve donada per dos clars ele-ments: la fundació l’any 1038 d’un monestirbenedictí que arribaria a tenir una gran im-portància a causa de la seva vinculació ambuna de les principals famílies de la noblesacatalana medieval (els vescomtes de Cabre-ra), i el manteniment d’una centenària tra-dició terrissaire que, sortosament, ha sabuti pogut adaptar-se als canvis que han anatapareixent en la nostra societat».

Xavier Castanyer, en el text del llibre, apro-fundeix en els elements apuntats per Goñi.Així, assegura sobre el monestir de Bredaque «es va convertir en un gran focus dereligiositat i en un destacat centre d’art icultura que va influir de forma molt directala vila de Breda i el seu entorn. El monestirva comptar amb abats de gran rellevànciatant en el terreny religiós com en el polític.Cal destacar l’abat Miquel Sampsó I, que vaarribar a ser president de la Generalitat deCatalunya entre els anys 1470 i 1473».

El monestir havia estat fundat el 4 de junyde 1038 per Guerau de Cabrera i la sevaesposa, Ermessenda, vescomtes de Gironai senyors de Breda i la seva comarca, «perremei de llurs ànimes i de les dels seus pa-res i per la salut de Ponç, fill seu». Els ves-comtes també van fer donació al monestirde la vila de Breda amb la seva església deSanta Maria i els seus delmes, primícies i do-nacions dels fidels, amb masos, cases, etc...,així com de la vila de Gaserans, amb totes

les pertinences i alguns alous que el vescom-te Guerau havia adquirit del seu cunyat Al-bert. Aquell mateix any 1038 es va començara edificar el temple, i l’octubre de 1068 elsbisbes de Girona i Barcelona, Berenguer Gui-fred i Berenguer, respectivament, presidienla consagració de l’església, cerimònia a laqual hi va assistir Ponç de Cabrera, fill i he-reu de Guerau i Ermessenda.

Xavier Castanyer apunta que «el patrimo-ni històric i artístic del municipi està estre-tament lligat a l’activitat religiosa que es vadesenvolupar durant els anys de vida monàs-tica i que es va acabar amb la desamortitza-ció de 1835». Entre els elements d’aquest pa-trimoni que encara es conserven, Castanyerdestaca «el campanar original, de tipus llom-bard, de la primera edificació monàstica (s.

BredaEl patrimoni de

Situada en un entorn natural privilegiat, la localitat selvatana téuna història que ha estat marcada en bona part pel monestirbenedictí de Sant Salvador, molt vinculat als vescomtes de

Cabrera, i pel manteniment d’una centenària activitat terrissaire.

TEXT: ALFONS PETIT


1

2 3

Reportatge


XI) i la impressionant església gòtica (s. XIV-XV) així com una part del claustre romànic(s. XIII) o del Pati de l’Abadia (s.XIV). Tam-bé es conserva de forma molt alterada unapart de la primitiva església de Santa Maria(s. XII) i alguns objectes relcionats amb lalitúrgia, fragments d’altars i algunes pintu-res». Entre el patrimoni civil, Xavier Castan-yer remarca «algunes cases i masies d’ori-gen medieval que encara conserven la ti-pologia original o alguns elements d’interèsen les finestres o les llindes de les portes.També hi ha algunes construccions molt in-teressants d’arquitecura modernista».

Pel que fa a l’activitat terrissaire de Bre-da, no tan coneguda popularment com lad’altres indrets de les comarques gironines,les dades que aporta Castanyer demostrenque es remunta molt temps enrere: «La pri-mera notícia relacionada amb l’activitat ter-rissera data de l’any 1583 i a l’any 1593 està

documentada l’existència de dos ollers al car-rer del Prat. Malgrat tot, una nota trobada al’Arxiu Genovart de Breda ens diu que a par-tir de l’any 1408 hi havia una capella a l’es-glésia del monestir dedicada a Sant Hipòlit,patró dels terrissers». L’activitat terrissaire esva anar consolidant fins que el 1705 es creala confraria dels ollers de Breda, que el 1769obté permís per vendre a Barcelona. «El 1777es va fundar el gremi d’ollers de Breda, quevenia olles per tot Catalunya i s’embarca-ven càrregues a través del port d’Arenys deMar en direcció al continent americà». A mit-jan segle XIX a Breda hi havia uns 50 obra-dors terrissaires, xifra que va anar disminuinten les dècades posteriors. Tot i això, l’any1982 encara hi havia a la localitat 24 obra-dors que donaven feina a uns 72 ollers. Ac-tualment, segons Castanyer, «l’activitat teris-saire ja no es concentra, com abans, al cen-tre de la vila en petits obradors de tipus

familiar. Avui, majoritàriament, les empre-ses estan situades als afores del municipi,amb grans naus equipades i automatitzadesque ofereixen un producte divers, competi-tiu i de qualitat que s’exporta arreu del món».Malgrat això, a la localitat es conserven ves-tigis d’aquelles antigues formes de produc-ció de terrissa, i el centre cultural Els Forns,precisament un antic obrador de terrissa, de-dica bona part del seu espai a una àmpliaexposició sobre la matèria.

Una altra visita obligada a Breda és el Mu-seu Municipal Josep Aragay, creat el 1974 idedicat de manera monogràfica a aquest des-tacat artista i teòric del Noucentisme. El 1924,amb 35 anys, Aragay s’havia instal·lat defi-nitivament a Breda, el poble de la seva marei on des de ben petit passava les vacances.També es conserva en molt bon estat la casadel número 10 del carrer Nou on Aragay vaviure fins a la seva mort, l’any 1973.

5

7 98

4

5 6Fotos:Sobre aquestes lí-nies un aiguafort deJosep Aragay ambuna imatge caracte-rística de Breda.1Breda amb el Mont-seny i el turó deMontsoriu al darrere.2L’Ajuntament de Bre-da està emplaçat al’antiga església par-roquial de SantaMaria, que es vaveure afectada perla desamortitzaciódel 1835.3La riera de Breda i elReplaix travessen elterme municipal.4El conjunt monacalde Sant Salvador,envoltat de cases.5L’ermita de SantaAnna, que ja apareixcitada el 1624, i queés un punt habitualde celebració delsbredencs.6L’interior de l’esglé-sia gòtica del mo-nestir de Sant Salva-dor, d’una sola nau.7Una sala del MuseuJosep Aragay.8El centre cultural ElsForns dedica bonapart del seu espai auna exposició per-manent sobre la ter-rissa de Breda.9Can Cardona, undestacat edifici mo-dernista.

(Fotografies de Sal-vador Bosch extre-tes del llibre «Bre-da»)

Establimentsantics


Empreses com aquesta acostumen a ha-ver perdut part de la seva història do-cumental en guerres, incendis o inun-

dacions, com les que va patir Olot el 17 d’oc-tubre de 1940, quan les aigües desbordadesdel riu Fluvià van arribar als més dos metresd’alçada al carrer Joaquim Vayreda, just on hiha actualment la fàbrica de Xocolates Gluki.Es diu que l’empresa la va muntar l’any 1890o fins i tot abans, Dolors Munteis, que erad’Olot i estava casada amb Jacint Costa. Defet el primer establiment que van tenir obertal públic va ser una botiga que es deia LaAmpurdanesa, i que estava a la plaça Majord’Olot. S’hi despatxava una mica de tot: desd’aliments a productes colonials i, per des-comptat, xocolata. Aquest va ser un dels seusèxits ja que, com que la fabricaven ells ma-teixos, artesanalment i en poques quanti-tats, era molt bona i apreciada.

Dolors Munteis va decidir traslladar la in-dústria al carrer Joaquim Vayreda, a les cot-xeres de la casa on vivia, que eren molt gransi aptes per encabir-hi el negoci. En aquellnou lloc es va començar a fabricar un tipusde xocolata de molt bona qualitat que, de se-guida, va quallar molt bé a Olot i comarca.La producció anava augmentant així comles vendes, cosa que va animar la família afabricar també bombons, però no en gransquantitats. En aquella època –anys vint i tren-ta del segle passat–, es va adquirir alguna ma-quinària, encara que la major part de la pro-ducció es continuava fent manualment.

CANVI DE PROPIETATDurant la Guerra Civil va ser Dolors Munteis,amb el seu fill, Tomàs Costa i Munteis, qui vaportar la regència de la indústria xocolatera.No van tancar les portes, però es va anar aca-bant el cacau i es va haver de fer la xocola-ta a base de garrofes, com a la postguerra.L’aiguat de l’octubre de 1940 va inundar lafàbrica i gairebé tot va quedar destrossat. Mal-grat això, Dolors Munteis i el seu fill Tomàses van poder refer i van continuar fabricantxocolata i bombons, encara que hi havia elracionament imposat pel govern franquista.

Entre els anys 1950 i 1970 la indústria xo-

colatera va continuar funcionant, però ja mésmecanitzada, tot i que el toc final de la pro-ducció se seguia fent de manera artesanal.

L’any 1979, Tomàs Costa i Munteis va tras-passar la marca Xocolates Gluki a FrancescBarcons i Vila, que va canviar les velles po-litges de la cadena de fabricació per ma-quinària nova i va actualitzar-ho tot. FrancescBarcons va seguir fabricant la xocolata d’acordamb les velles i caracaterístiques fórmules desempre i, quan semblava que tot comença-va a funcionar millor, va perdre alguns clients,a causa del tancament de les petites botiguesd’aliments, que eren els seus principals clients.

Aquestes botigues familiars anaven tancantper l’aparició de les grans superfícies comer-cials i els autoserveis. Entre els anys 1989 i1990, Francesc Barcons va decidir canviar

d’estratègia i potenciar la fabricació de bom-bons de xocolata. Va ser llavors quan va en-trar com a soci de l’empresa Josep Làzaro.

L’any 1994, les filles de Francesc Barcons,Sara i Coral Barcons i Hernàndez, partici-pen en el negoci d’Olot, obrint, a més, unabotiga al carrer de l’Argenteria de Girona,on s’especialitzen en la xocolata fabricada ala ciutat olotina i, sobretot, en els bombonsartesanals. L’any 2004 la botiga del carrerde l’Argenteria es trasllada al carrer de San-ta Clara de Girona i s’especialitza en bom-boneria. A Olot també hi ha botiga oberta al’entrada de la mateixa fàbrica.

La societat continua produint: Josep Làza-ro fa la xocolata, Sara els bombons i Coralporta la qüestió comercial. Tot continua fent-se amb un toc artesanal.

Xocolates Gluki OlotGairebé el 90% de la producció es fa de manera artesanal, com

quan es va obrir la fàbrica, a finals del segle passat; noméselaboren xocolata i bombons, que es venen en petites botigues.

Història

Els seus inicisvan ser comuna petita boti-ga d’aliments ala plaça Majord’Olot, però alcap de poctemps ja vanposar en marxala fàbrica dexocolata i bom-bons al carrerJoaquim Vayre-da de la ciutat.La produccióno es va aturardurant la Guer-ra Civil, però síl’any 1940, acausa de lainundació delriu Fluvià del 17d’octubre. Araes continua tre-ballant de ma-nera artesanal,amb botigaoberta a la ciu-tat de Girona.

Origen1890.FundadoraDolors Munteis.Propietarisactuals Sara i CoralBarcons i JosepLàzaro.TreballadorsVuit.ActivitatFabricació arte-sanal i vendade xocolates ibombons.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

A Regencós, en ple Empordà, s’hi trobaaquest excel·lent exemple de simbiosientre l’arquitectura tradicional i la con-

temporània, de la combinació de materialsclàssics i moderns, de la convivència harmò-nica d’ideals estètics ben diferents. Tot ple-gat suposa un atractiu més per a un restau-rant que, al marge de la cuina que ofereixals seus clients, els dóna l’oportunitat d’apre-ciar la bellesa de la millor arquitectura quees fa en l’actualitat a les comarques gironines.Així almenys ho va entendre el jurat delspremis d’arquitectura de les comarques giro-nines de l’any passat, que va seleccionar coma obra finalista, en l’apartat d’interiorisme, elprojecte de l’interiorista Marcos Catalán per alRestaurant del Teatre de Regencós.

Les fotografies que il·lustren aquest reportat-ge permeten fer-se una bona idea de l’apos-ta estètica de Marcos Catalán i el seu equip–van col·laborar amb ell en el projecte San-

dra Tarruella i Isabel López–. El mateix inte-riorista n’explica la gènesi: «Es disposa d’unantic teatre de poble i d’un jardí annex a lamitgera d’aquest. L’accés a tots dos espais esfa des del carrer i no hi ha comunicació dir-tecta entre l’un i l’altre. Tot el conjunt ha deservir tant a l’hotel que té al davant, l’Hoteldel Teatre, com a possibles clients externs».Aquest antic teatre es transforma en restau-rant en una intervenció que «consisteix a obrirtres grans forats a la mitgera i a col·locar-hiun volum al davant que fa de nexe del tea-tre amb el jardí i al mateix temps resol la dife-rència de cota que existeix amb les dues parts».

Aquest volum que fa de nexe entre els dosespais és una de les solucions més agosara-des que s’incorporen al projecte, pel que im-plica de barreja de conceptes estètics i de ma-terials. Marcos Catalán n’explica els detalls:«Pren la forma d’una caixa metàl·lica obertavers el paisatge que funciona com un men-

jador-porxo a l’estiu i com un menjador-mi-rador a l’hivern». Però no s’atura aquí la re-forma perquè el restaurant tingui l’aspecte ac-tual: «L’edifici del teatre es rehabilita i al seuinterior s’hi col·loca solament mobiliari, demanera que pot buidar-se amb facilitat perpoder-hi celebrar actes populars, com tea-tre, cinema, ball, etc... La solució ideada faque l’edifici conservi, si més no en part, el seuús original».

A l’hora de justificar la combinació de ma-terials i volums que fa en el projecte, MarcosCatalán comenta que «el ferro i el color ne-gre –del menjador-porxo o menjador-mira-dor– s’utilitzen com a contrapunt neutre a lalluminositat i la textura de la pedra del vo-lum existent identificant-lo i fent evident allòque s’ha superposat: el porxo, concebut comun moble dipositat a la terrassa, i els estinto-laments, que ornamenten la façana a la ma-nera d’un calat»

Arquitecturagironina


Simbiosi perfectaEstètiques i materials diferents conviuen en harmonia en un antic teatre reconvertit en restaurant.

Restaurant del Teatre (Regencós)

Mésinformació

– Demarcació deGirona del Col.-legi d’Arquitec-tes de Catalun-ya, plaça Cate-dral, 8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Girona.

TEXT: ALFONS PETIT

Fitxatècnica

ProjecteRestaurant delTeatre.AdreçaPlaça Major, s/n,Regencós.Auto r Marcos Catalán,interiorista, encol·laboracióamb Sandra Tar-ruella i IsabelLópez.PromotorRafael Blanc.ConstruccióObres i reformesVíctor, s.l.Col·laboradorsEduard Doce,càlcul d’estruc-tures.

EU

GE

NI P

ON

S

EU

GE

NI P

ON

S

EU

GE

NI P

ON

S

EU

GE

NI P

ON

S

EU

GE

NI P

ON

S

Expliquen que Neró, un emperador que segu-rament no va ser tan nefast com se’ns el pre-

senta al Quo Vadis? de Henryk Sienkiewicz ni enla versió cinematogràfica de Melvin LeRoy, onbrodava aquest paper el gran Peter Ustinov, va serel primer a dir dels bolets que eren «un menjarde déus». Sembla que Neró va fer aquesta afirmaciódesprés que la seva mare, Agripina, asassinés elseu marit, l’emperador Claudi, subministrant-li bar-rejats amb unes quantes amanites dels Cèsars al-guns exemplars d’Amanita phalloides, mortal denecessitat. Neró va justificar la seva frase dient queamb uns quants bolets n’hi havia hagut prou «perconvertir en déu el meu oncle Claudi», vist que lla-vors els romans havien adoptat el costum de deï-ficar els seus Cèsars una vegada que havien mort.

Amanita dels cèsars o Amanita caesarea... Pera molts, la reina dels bolets i el bolet dels reis. L’oude reig –oronja en castellà, kuleto o gorringo enbasc, raíña en gallec...– és escàs i apreciadíssimdes de sempre. Però, ignoro per quina raó, me-teorològica o no, aquest ha estat un estiu d’ousde reig: he tingut la fortuna d’assaborir-los diver-ses vegades. És molt maco. El seu barret, primerhemisfèric, després convex i finalment aplanat,és d’un atractiu color taronja o vermell ataronjat.Les làmines, de color groc or, són lliures, nom-broses i ajustades; el peu és d’aquest mateix co-lor, i sol presentar un anell en el mateix to, enca-ra que també té una volva alta i àmplia de colorblanc.

Aquestes característiques visuals fan que siguipràcticament impossible confondre’l amb algunparent tòxic, ja que l’Amanita muscaria té el bar-ret d’un color més vermell que la cesària, a mésde presentar-hi moltes escates blanques i tenir elpeu també blanc; és el clàssic «bolet dels gnoms»i conté una substància, tòxica i al·lucinògena, ano-menada muscarina. Hi ha, això sí, amanites mor-tals. La ja esmentada phalloides, anomenada cicutaverda, és la més perillosa, a causa de la seva re-

lativa abundància. El seu barret pot tenir dife-rents tonalitats, que van del verd groguenc al grisverdós, passant per blanc groguenc, gairebé blanc...En cap cas presenta el bonic color taronja de lacesària. Com en el cas de les menys freqüents Ama-nita verna i Amanita virosa, totes dues de barreti peu blancs, un sol exemplar pot matar una per-sona.

Els ous de reig apareixen tant a l’estiu com a latardor, normalment en zones de castanyers, rou-res o faigs. Aquest estiu, ja dic, ha estat generósen aquest magnífic bolet; tant de bo en continuemgaudint a la tardor.

A mi m’agraden els ous de reig gairebé tal qual,i matiso això de «gairebé». Al principi, fa anys, vaigcomençar a menjar-los perfectament crus, tallatsen làmines fines, però no tant com en un carpac-cio. Així me’ls va servir en alguna ocasió memo-rable Rosa Grau, al seu enyorat Florián barcelo-ní, i així els preparava jo a casa quan n’aconseguiaalgun exemplar. Però així, crus, sempre acabavaper trobar-los un regust de floridura; és normal,els bolets són, en la seva major part, aigua, i ai-gua estancada, a més. De manera que ara proce-deixo així: una vegada ben nets, rentats amb ai-gua si cal, diguin el que diguin els puristes, eli-mino volva i anell, els tallo en làmines verticalsni gruixudes ni primes i passo aquestes làminesmolt breument per la paella, amb unes gotes d’olique potser he perfumat abans amb una mica d’all.Elimino una bona part de l’aigua i surto guan-yant, o això em sembla a mi, en gust –no hi ha flo-ridura– i en textura.

El que no faig és usar-los com a decoració oguarnició; em sembla fer-los de menys, i no hiaccedeixo tantes vegades com per tractar-los així.Per a mi fan plat ells solets, i és com en gaudei-xo de veritat, sentint-me gairebé un Cèsar de ve-ritat quan a la copa tinc un bon Chardonnay, mi-llor si ha travat contacte amb el roure; per a miaquest bolet és de blanc, no de negre.

Menjar de déusCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

És la nova patronal profes-sional que representa les pe-

tites i mitjanes empreses fami-liars elaboradores de cava ca-talà, que va ser presentada elpassat dilluns, dia 3, al món del’hostaleria i l’alimentació a lesDrassanes de Barcelona. Agru-pa els veritables artesans del’elaboració de cava de qualitatenfront de les grans producto-res de milions d’ampolles. Laformen empreses de gran pres-tigi i molt introduïdes al mer-cat com Gramona, Rovellats, Re-caredo, Freixa Rigau, Llopart,Mas Tinell, Agustí Torelló i Pa-rató, entre d’altres. Al seu cos-tat hi figuren altres caves peti-tes i artesanes que lluiten perésser conegudes per la seva qua-litat com Canals Canals, CarolVallés, Castell de Sant Antoni,Castell Roig, Cum Laude, Ri-marts, Mil·liari i Capità Vidal,moltes d’elles conegudes a lescomarques gironines per la sevaparticipació en el concurs Giro-vi, en el qual aconsegueixencada any distincions i premis.Per obtenir-ne més informacióes pot enviar un correu electrò-nic a l’adreça [email protected]

PimeCava

El vi

Òptica Conejero ha obert un nou es-tabliment a l’avinguda Sant Narcís,núm. 71, de Girona, on ha traslladatles instal·lacions que fins ara oferiaal c/ Ramon Muntaner.

Desitgem donar un millor servei i po-der atendre amb nova maquinària inovetats al mostrari d’ulleres amb laqualitat de sempre.

Com altres poetes catalans –per exemple,J. V Foix o Vicent Andrés Estellés–, elgran poeta nord-català Josep Sebastià

Pons evoca el món i la infància a través deles seves menges, llepolies o fruits secs: «Duenformatge/ blanc com gebre en el sarró,/ undesc de figues/ ous i olives de l’oliu» (L’airede Núria). El desc o desca és una cistella opanera per portar pa, fruita, etc. És una pa-raula típica de la Catalunya Nord, que tam-bé es deia a l’Empordà.

Segons Violant i Simorra (L’art popular aCatalunya), «cistellers són anomenats els ar-tesans productors de cistells i coves de totamena, teixits amb vímets o canya, en les co-marques orientals i meridionals de Catalunya,així com a la Conca de Tremp i l’Urgellet,mentre que al Segrià i al Pla de Lleida, laNoguera i l’Urgell reben el nom de sargai-res».

L’art de la cistelleria –entès en un sentit am-ple, com a part dels teixits que tenen com abase el vímet o vim, la canya, el castanyer,l’avellaner, el jonc, la boga o balca, l’espart,de lli, de cànem, de palla de sègol, de pallad’arròs, de palmera, de bambú– fa una partmolt important de l’art del menjar, entès enel sentit més ampli. I això en tots els sentitspossibles. Tenim un apartat bàsic en la pre-paració, recollida, transport, cacera i pesca iconfecció de certs aliments, sovint amb for-mes tradicionals de recipients, estris, conte-nidors... propis de cada cultura.

DE TOTA MENAEspigolant aquí i allà, trobaríem: canyissos igarbells per assecar fruites, com les figues;cistelles per anar a l’hort, i fins per a un úsespecífic –per collir patates, maduixes, frui-ta, per a ous, per portar matons o recuits dedrap, cistell per fer llegum, cistell vermadoro per a raïm, cistell de caçador (per a la fura),cistella per anar a caçar bolets, cistelles perposar aviram o portar-la al mercat, cargole-res, coves per posar tomàquets, paneres pera carxofes, cistells per portar menjar, per anara comprar–... Els estris de caça i, sobretotde pesca, per ells sols són un capítol impor-tant –nanses, gambines o jambines, etc...–,que deixem a part. Cofins o cabassos, perfer oli o vi, coves, cabassos, motllos o fan-zelles per a formatges –que a Itàlia, per exem-ple, donen nom a una tipologia específica,el canestrato, d’ovella, igual a com el for-matge d’ovella de la Manxa té els senyalsdel motlle d’espart–. Un capítol important sónles begudes: tot el món de les garrafes –pera vins, ratafia, etc...– o ampolles encistellades–entre les quals una que ha donat la volta almón, la del vi italià Chianti–.

Si entrem a la cuina, i fins al menjador –itambé al rebost–, l’art del tèxtil i la cistelle-ria també hi té el seu lloc. Tenim, si ens atu-

rem al rebost, els estris suspesos per guardar-hi pa (en la meva col·lecció en tinc un de pre-ciós procedent de Creta, que evitava que lesrates hi accedissin), el covenet o cistell co-berter, les paneres i cistelles per a fruites,les garrafes per a vins, licors i ratafia, els co-ves i cistells per a brunyols, bunyetes (Cata-lunya Nord), orelletes (comarques de Ponent)i altres dolços, a part dels cistells per a les bo-tifarres. A la cuina hi podem trobar motllesper a formatges, coladors (com els que fanservir els xinesos), estris per coure al vapor(també d’origen oriental), petites estores perfer el sushi (del Japó)...

Al menjador hi trobarem paneres i altrescontenidors, ampolles de vi, botellers, abo-cador de vi, estalvis, etc..., així com tota menade tovalles individuals, sobretot procedentsd’Orient.

A part dels cistells, paneres, coves, ciste-lles, descs, banastes, etc.., esmentats, i sensedeixar l’àmbit de l’alimentació i la cuina alsPaïsos Catalans citem models tradicionals comels següents: cistellest dels alls; cistell bastó(per caçar bolets, herbes boscanes, etc...); cis-tell de boletaire (tipus motxilla); cistell am-poller; cistella de calçots; canastró (cistella depescador); cistell de caramelles; cistella car-

nissera (cistella d’embotits; budellera; covede la matança; garbella; panera de carnisser);paner de ses digues; castanyera; cistelló icistell per a maduixes; cistell de la fruita; oue-ra (cistell dels ous; paner dels ous); cistellde pa i trago (de la beguda, del berenar, cis-tell del porró, cistell garber etc...); cistell depatates; peiru o paer de la Vall d’Aran; cis-tell pela-patates; cistell safraner; verdulera;xuflera; cove de les cebes (cove d’hortolà;cove de verdura); cove anguiler (bertrol o an-guilera; cove per pescar peix de riu; coves depescar; popera); panera de mercat –peix, ver-dures, etc...–; panera del peix; panera de ver-dulera; cove dels panets (cove de pans; pa-nera de forner); pallissó (per al pa de pagès);badoquera (per collir fruita); garrafa (garra-fó, barral, garrafot, tinent).

SALT, CAPITAL DEL CISTELLCom cada any, Salt –ciutat d’aigua, de vim,de canya i de cistells– celebra aquest cap desetmana la Fira del Cistell, aquest any ambAnglaterra com a país convidat.

Molts dels models tradicionals ara han per-dut la seva utiltitat, però, si més no, s’estanreciclant per a altres usos, incloent els deco-ratius.

Gastronomia


Salt celebra aquest cap de setmana la Fira del Cistell, un objecte molt relacionat amb la cuina.

JaumeFàbrega

Cistells i cuines

Ales comarques catalanes de Ponent,al País Valencià (Bétera i altres po-bles) i a les Illes, les orelletes o «oreie-

tes» (Eivissa), les «oreianes» o orellanes(Mallorca) o les oranes (Menorca) són po-pulars i caracteritzen algunes celebracions,com la Festa Major. Aquesta delicisoa ela-boració també es troba a Occitània («midide França», en nom colonial), sota el nomd’aurelhetas (en francès oreillettes o mer-veilles). No tenen greixos «trans» –es fa ser-vir oli d’oliva–, per tant, a part de ser moltbones, són sanes. A més, podeu substi-tuir el sucre per fructosa o bé per un edul-corant sintètic.

ElaboracióPoseu la farina, en forma de con o volcà,en un gibrell; aneu-hi tirant els ingredientsi, amb les puntes dels dits, ho aneu pas-

tant, barrejant els ous, petites porcions defarina, etc... Aneu procedint així, també ambel palmell de la mà, fins que tota la farinahagi estat incorporada en una massa re-lativament llisa i compacta, que no s’en-ganxi als dits. Deixeu-la reposar, tapadaamb un drap blanc, fins que hagi llevat.– Aplaneu-la amb el corró i prepareu por-cions en forma de bola o ou, i aplaneu-les

al màxim, donant-hi la forma d’un disc d’uns20 cm de diàmetre, aproximadament. Si vo-leu, les podeu deixar reposar fins al mo-ment de fregir-les.– Teniu oli roent en una cassola, paella operol i hi aneu fregint les orelletes, fent-lestornar rosses d’un costat i de l’altre.Traieu-les i feu-les assecar sobre paper absor-vent..

Notes– Empolseu-les amb sucre. Es poden guar-dar alguns dies, normalment en una ciste-lla amb un drap blanc o tovalló.– Per estendre la pasta, tradicionalment, lesàvies i padrines, tant al sud com a la Ca-talunya Nord, feien servir el genoll, on hi es-tenien la pasta. Com hem dit, com mésestirada sigui aquesta, més fina i millor seràl’orelleta.

Ingredients

● Mitja dotzenad’ous.● 135 grams desucre.● Un raig d’anísdolç.● 1 pela de llimo-

na ratllada.● 1 xicra o tassapetita d’oli d’oliva.● L’aigua neces-sària.● Farina, la queadmeti (1 quilo,aproximadament).● Oli vegetal.

Orelletes de LleidaLa recepta

MA

RC

MA

RTI

No tots els homes tenen el mateix colorde pell ni el mateix idioma, però totscomparteixen una mateixa necessitat

d’amor», solia dir la que fou considerada coml’estrella del xarleston, Josephine Baker, la granartista nord-americana que va adoptar durantla seva vida dotze nens i nenes, de totes les ra-ces, llocs de naixement i religions; «la tribu del’arc de Sant Martí», com ella deia també, ambl’orgull de mare voluntària i generosa.

El mes d’agost es complia el centenari delnaixement de la llegendària vedet, i al ce-mentiri de Montecarlo cinc dels seus fills s’aple-garen per retre-li homenatge. La Baker va serenterrada al Principat de Mònaco, on viuria elsdarrers anys de la seva vida, gràcies a l’al-truïsme d’una altra gran artista, la princesa mo-negasca i actriu Grace Kelly, que va donar uncop de mà a la seva compatriota immersa ales-hores en la penúria econòmica, i que desprésd’haver de deixar el seu castell de Milandes, alPérigord francès, va poder tirar endavant laseva nombrosa família en una vila radicada alpetit territori mediterrani.

Josephine Baker va morir el 1976, als 70anys, i els funerals celebrats a París constitui-rien un esdeveniment gairebé d’Estat, amb lapresència de mandataris i artistes. A França so-bretot, però també a la resta del món, se la res-pectava i admirava, tant per la seva projeccióartística com per la seva vàlua humana.

Josephine Baker va néixer a Saint Louis, Mis-sissipi, filla d’un espanyol i d’una senegalesa.Ja de molt jove va destacar com a cantant i ba-llarina, i va debutar l’any 1925 a París, a la Re-vue Negro; al cap de poc temps va arribar aser la primera vedet de l’històric Folies-Bergè-re i del Casino de París, convertint-se en unaicona per al públic francès, i per extensió de

tot el món de l’espectacle. L’artista va tenir quatre marits, el primer, amb

només 13 anys. Entre els anys 1927 i 1954 vainterpretar un bon nombre de pel·lícules, al-gunes tan famoses com Zou-Zou, de Marc Ale-gret, o La sirena de los trópicos, film que es vapresentar a Girona l’any 1929, al Teatre Albé-niz (reproduïm el programa anunciador).

Josephine Baker va patir serioses discrimi-nacions al seu país pel seu color de pell i laseva procedència humil, que acabarien provo-cant que marxés a Europa, on va ser rebudaamb respecte i afecte, i es convertiria en unferm baluard de la lluita antifeixista durant lasegona Guerra Mundial, la qual cosa la feu me-reixedora de la Legió d’Honor francesa i de ladeclaració com a filla adoptiva. Mentrestant, alseu país natal continuaven les desconfiances ila ingratitud, i encara més quan va participar

activament en la històrica mar-xa pro drets humans celebra-da l’any 1963 a Washington da-vant de la Casa Blanca.

CUPLETISTESESPANYOLESFins i tot unes dècades abansque Josephine Baker es con-vertís en la reina de París, di-verses artistes espanyoles as-solirien un èxit semblant –alvoltant del canvi de segle–; LaBella Otero i Raquel Meller se-rien les més conegudes. El gè-nere musical que aquí conei-xem com a cuplé apareix du-rant les darreres dècades delsegle XIX, com a adaptació delcouplet francés, és a dir,

cançons més o menys romàntiques, amb lle-tres de circumstàncies i sovint picantones, prò-pies per a locals als quals hi accedien majo-ritàriament els homes.

Dins de l’amplíssima temàtica del col·leccio-nisme popular genèricament catalogat com deMúsica i Espectacle, un dels apartats més cu-riosos pot ser aquest, el de les artistes, i ja enmenor nombre el dels homes de la farándula,de tota mena d’espectacles de varietats, en unaèpoca en la qual els teatres abundaven i gai-rebé s’omplien en cada funció. Estudiant lestargetes postals –que encara es poden trobaramb una certa facilitat, algunes d’elles fins i totescrites i autografiades per les mateixes artis-tes–, els programes publicitaris i els retalls depremsa, podem assabentar-nos de la trajectò-ria de tants artistes –Fornarina, María Guerre-ro, Luz Chavita, Oterito, Ideal Chelito...–

Col.leccionisme


Vedets i cupletistes

XavierRomero

Es compleix el centenari del naixement de Josephine Baker, considerada la reina del xarleston.

NECESSITEM SOLARS i TERRENYS PER ALS NOSTRES CLIENTS

TEL. 661 814 351

En els últims 45 anys, el nombre de per-sones que es treuen la vida ha augmen-tat d’un 60%. L’Organització Mundial de

la Salut (OMS) creu que les xifres són moltsuperiors perquè molts dels actes suïcides noes comptabilitzen. I posarà en marxa, ambles organitzacions dedicades a la prevenció delsuïcidi, una campanya de prevenció a escalamundial. Les societats desenvolupades són lesque tenen major nombre de suïcidis, encaraque no el major índex. I és que potser un de-senvolupament excessivament ràpid desequi-libri els ciutadans i els porti a treure’s la vida.Per a l’OMS el suïcidi és ja un problema desalut pública amb caràcter epidèmic: és la prin-cipal causa de mort entre joves i adolescentsen una tercera part del món. Gairebé un mi-lió de suïcidis a l’any. I amb el drama conse-güent que per cada suïcidi consumat esprodueixen al voltant de vint temptatives, iaixò suposa una tremenda cadena de proble-mes familiars i humans. No s’oblidi que unintent de suïcidi porta a l’alerta, a l’alarma, altemor permanent i al sentit de culpabilitat delgrup.

«Certament és un problema de salut públi-ca. S’han produït, que sapiguem, 877.000 mortsper suïcidi l’any 2002. Avui pensem que hi haun milió de morts per any, cosa que significauna taxa de mortalitat de 16 morts per cadacent mil persones. En altres paraules: un mortcada quaranta segons». Ho diu el Dr. BenedettoSaraceno, director del Departament de SalutMental i de substàncies d’abús de l’OMS

Es té la idea que el suïcidi és, sobretot, unproblema del desenvolupament, de l’es-tat de benestar. Però sembla que se’n pro-dueixen més a les zones més desfavorides.És molt complex, el problema. A partir del prin-cipi del segle XX, a causa del treball ipensament del sociòleg Durkeim, el suïcidiva començar a ser vist com un problema so-cial d’una gran rellevància mèdica. Però es trac-ta realment d’un fenomen multifactorial queresulta de variables biològiques, socials, psi-cològiques i ambientals. Els últims estudis hanexaminat els factors de risc i els que podrienanomenar-se preventius a escala global. Peròcada país necessita identificar els patrons pre-valents en la seva zona: són els que determi-nen el suïcidi i per tant, és on podem i hemd’actuar.

Com a especialista en salut mental, quinespoden ser les causes de l’augment de lestaxes de suïcidi? Es pot atribuir a tres ordresde factors. D’una banda, hi ha una explicacióque podem anomenar demogràfica: l’esperançade vida ha augmentat i per tant més persones«superen» la infància (edat en què no hi ha suï-cidis). D’altra banda, i com a explicació pura-ment administrativa, la capacitat dels països deregistrar els suïcidis i posar-los a les estadísti-ques de mortalitat ha millorat notablement;és a dir, és possible que no hi hagi més casosde suïcidi, però que els que hi ha es compta-bilitzen. I en un pla sociològic, no hi ha dub-te que hi ha un increment de fenòmens mas-

sius de sofriment social, com l’estrès, el con-sum d’alcohol i d’altres drogues, la desocu-pació, la urbanització, les migracions, el tras-llat de refugiats d’un país a un altre…

SEGONA CAUSA DE MORTLes estadístiques i els grans nombres ens do-nen idea de la magnitud del problema. Comassenyala el Dr. Saraceno, a Europa la prime-ra causa de mort entre la població masculinade 15 a 35 anys és l’accident de trànsit. La se-gona és el suïcidi i la tercera el càncer. Per ala població femenina la primera causa és elcàncer, la segona l’accident de trànsit i la ter-cera, el suïcidi. Curiosament, a la Xina la pri-mera causa de mort en homes d’entre 15 i 35anys és l’accident, la segona el càncer i la ter-cera, el suïcidi. Però per a les dones, la pri-mera és el suïcidi, la segona el càncer i la ter-cera les malalties cardiovasculars.

On hi ha més suïcidis? El 85% dels suïcidises produeixen en països que segons laclassificació del Banc Mundial tenen ingressosmitjans o baixos. I hi ha una dada molt relle-vant: En moltes àrees rurals de la Xina i delsud-est asiàtic qui se suïcida ho fa amb la in-gestió de pesticides. És el mitjà pel qual es ma-ten 300.000 persones cada any. Però si mi-rem les taxes de suïcidi, o sigui el percentat-ge de suïcidis amb relació a la població, onn’hi ha més és a Lituània, Rússia, Bielorússia,Sri Lanka, Eslovènia, Ucraïna, Hongria, Estò-nia, Kazakhstan. Si mirem el nombre absolutde suïcidi, l’ordre canvia: Xina, Índia, Rússia,Estats Units, Japó, Ucraïna, Alemanya, França,Brasil.

Suposo que els estudis hauran arribat aalguna conclusió sobre el moment de por-tar-lo a terme, les zones…. No se sap mas-sa de la distribució del suïcidi durant l’anyencara que la falta de llum a l’hivern pot ju-

gar un paper en l’aug-ment de casos dedepressió. El que síque sabem és que elshomes se suïciden tresvegades més que lesdones. Però les donestenen més intents desuïcidi que els homes.L’única excepció nota-ble és la de la Xina ru-ral, on el percentatgede dones suïcides ésmolt superior al delshomes.

Quantes temptativesse sospiten per cadasuïcidi consumat?Poden ser fins a vinto trenta vegades mésfreqüents que els suï-cidis reals. Però és moltdifícil tenir estadísti-ques fiables. A l’OMStenim com a hipòtesi

de treball que per cada suïcidi hi ha almenysvint temptatives.

I com es pot prevenir? Una de les mesuresels afecta a vostès, els periodistes. Si han dedonar una informació sobre un fet d’aquesttipus, han de pensar en la repercussió que té.En cap cas cal donar al fet de treure’s la vidaun aura romàntica o un caràcter heroic o fasci-nant; sobretot quan la víctima és una personaconeguda. D’altra banda, i encara que puguisemblar mentida, tots els detalls que es pu-bliquen poden influir. La manera de fer-ho,la posició del cos… S’ha demostrat que aquestsdetalls són factors estimulants entre els joves.

Sempre hi ha una depressió al darreredel comportament suïcida? En un elevadís-sim percentatge de suïcides hi batega unamalaltia mental. Òbviament, hi ha d’haver unadistorsió en la percepció de l’entorn perquèla solució més viable sigui treure’s la vida. Hipot haver un moment de passió; però es trac-taria d’una passió patològica. I per descomp-tat, es pot afirmar que la depressió és al da-rrere d’almenys dos terços dels suïcides. La res-ta es pot atribuir a circumstàncies molt especialsde ruptura afectiva o conjugal o a problemeslegals o financers en els quals l’obcecació faveure la mort com a única sortida…

I entre els joves, com es podria prevenir?Amb el reconeixement ràpid de les seves carac-terístiques. El trastorn bipolar, l’abús de drogueso d’alcohol, els alts i baixos emocionals podenestar en les causes del suïcidi. D’altra banda,la major part de suïcidis entre joves sónimpulsius; per això creiem que si no té a màl’instrument elegit per treure’s la vida és mésdifícil que el suïcidi es consumi. Una de lesmesures que l’OMS proposa és restringir la pos-sibilitat d’accedir a aquests instruments letalscom medicaments, armes o pesticides…

Salut


RamónSánchezOcaña

El director del Departament de Salut Mental de l’OMS alerta de l’increment del nombre de personesque es treuen la vida a tot el món i anuncia una campanya per intentar aturar aquest augment.

Prevenir els suïcidis

Joc de damesEls primers dies de les desfilades de moda «prét-à-porter» de la primavera-estiu 2007 han mostrat aParís una clara predilecció pel blanc i el negre, combinats amb elements metal·litzats o pedreria.

A.E.T.


Viktor and Rolf.

Gaspard Yurkievich.

Alena Akhmadullina.

Junya Watanabe.

Yohji Yamamoto.

Karl Lagerfeld. Naoki Takizawa per a Issey Miyake.Alena Akhmadullina.

MisterSofà

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda)Tel./fax 972 20 82 14 - GIRONA

Tendències


Jean-Paul Gaultier.

Frankie Xie per a Jefen. Yohji Yamamoto. Viktor and Rolf. John Galliano per a Dior. Vivienne Westwood.

Valentino.

CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL

L’ART DELDESCANS

Matalàs de mollesDouble offset. 25% més de mollesTeixit piqué

* diponible en altres mides

matalàs Tardor 2006(80 x 190 cm.*)

189 €

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

Làmines de faig de color grisElements de suspensió dobles5 posicions ergonòmiquesBastidor color roure

Per la compra d’un producte d’aquesta promoció, li regalem unaparticipació* en el núm. 18.821 del sorteig de Nadal,

de la loteria nacional, del dia 22 de desembre de 2006, adquirit al’administració «la bruixa d’or», de Sort, Lleida.

* 6 € per la compra del matalàs Tardor 2006 i de 12 € per la compra del pack

Promoció vàlida del 15 de setembre al 30 de novembre de 2006o fins exhauriments d’existències

Làtex 100%Desenfundable

Canals transversals de ventilacióTeixit stretch

799 €

packsomier elèctric 2006+matalàs Làtex 2000

(90 x 190 x 15 cm.)

somnissortamb

Enrique Bunbury i Nacho Vegas recu-llen els fruits creatius collits a El tiem-po de las cerezas, un doble disc en el

qual han trobat «un punt d’inflexió» a les se-ves carreres gràcies a una mena de simbiosimusical amb temes «que escapen de l’estruc-tura radiofònica d’estrofa i tornada». L’àlbumresumeix un projecte comú que «no parteixd’unes premisses concretes sinó que s’ha anatdefinint a poc a poc en el seu procés de gra-vació», explica Bunbury durant la conversaamb Vegas. El tiempo de las cerezas interca-la vuit composicions de cadascun dels seusprotagonistes i inclou Látex, tema compostper tots dos i una versió de Bravo, èxit dels70 de Bambino, amb una banda «formada permúsics de confiança» dels dos artistes.

El fet que l’àlbum «compti amb una persona-litat pròpia» va fer que Carlos Ann –primer aplanejar un treball a tres bandes durant la giraFreak show, en la qual tots tres van coinci-dir– abandonés el projecte en «no sentir-seidentificat amb la forma que el disc prenia»,apunta l’exlíder d’Héroes del Silencio.

El tiempo de las cerezas, del qual en prin-cipi no es preveu gira, «ha donat ales» a unanova etapa per a Bunbury, que l’any passatva abandonar de manera inesperada El Hu-racán Ambulante, la seva banda durant vuitanys, i «ha fet bonic un procés que podiahaver estat traumàtic», del qual ressorgeix ambaquest projecte. «Nacho ha estat molt impor-tant en un moment en el qual estava terrorit-zat i per això em fa una mica de por tornar-me a enfrontar a fer un altre àlbum sense elseu suport», confessa el cantant.

«M’acosten moltes més coses a Enrique de

les que me’n separen», respon Vegas, quecomparteix amb el saragossà «una visió moltsimilar a l’hora d’afrontar una cançó», a mésd’una inquietud similar que va provocar lamarxa de les seves respectives bandes perforjar una carrera en solitari que els «ha permèssortir» dels seus propis «guetos», afegeix Bun-bury. Vegas compleix amb aquest àlbum elsseus cinc anys com a solista després d’abando-nar la seva banda, Manta Ray, i amb ella«cert mirar-se al melic en el qual vivia l’in-die espanyol de principis dels 90» –explica ellmateix–, una escena musical que «s’ha man-tingut en un encefalograma una mica més plaque el de Nacho», apunta el seu company aEl tiempo de las cerezas. Bunbury prolongauna carrera en solitari en la qual, més quereinventar-se, s’ha reencarnat en cadascundels seus discos al llarg d’aquesta última dèca-da, en la qual reconeix haver aconseguit «unaveu molt personal a l’hora d’escriure i interpre-tar cançons» i també diferenciar-se del «mains-tream», el que és el seu «gueto particular».

Encara que «la gran fita» del disc és l’evi-dent influència que han exercit l’un sobre l’al-tre; Bunbury manté la seva grandiloqüentpresència «de la manera més subtil i profun-da possible», en els temes de Vegas i fa queels seus propis s’encomanin de la caracterís-tica introspecció del cantautor asturià.

Els dos músics han incorporat les veus deGary Louris, exlíder de Jayhawks, i ChristinaRosenvinge, col·laboracions que «han engran-dit les cançons amb cors molt poc ortodoxos»i han sorprès gratament els dos componentsd’aquesta unió eventual que no els importa-ria repetir «en algun lloc del temps».

Música

18 DominicalDiumenge 8d’octubre de 2006 solitaris

La reunió de dos

Enrique Bunbury (exlíder d’Héroes del Silencio) i Nacho Vegas(exlíder de Manta Ray) han col·laborat a «El tiempo de las

cerezas», un disc doble amb vuit cançons noves de cadascun.

Bandes sonores

Novetats

Piratas del Caribe: el cofre...Hans ZimmerWalt Disney Records

Encara que portila firma de HansZimmer, aquest ésun d’aquells sco-res col·lectius tancaracterístics del’empresa funda-da pel músic ale-many. De fet, labanda sonora dela primera pel·lí-cula també era un

treball similar, tot i que en aquella ocasió el pes elportava Klaus Badelt, deixeble del «mestre». Enaquest score només repeteixen dos dels compo-sitors que van participar en la primera partitura:Nick Glennie Smith i Geoff Zanell, a part de BobBadami, que supervisa el treball. L’alemany recu-pera en aquest CD algunes de les idees de lapartitura anterior, tot i que les amplia i desenvolu-pa a la seva manera. Destaquen el tema de JackSparrow, un vals que comença amb un solo de ce-llo i que va incorporant progressivament altres ins-truments, i el tema final, una elegia per a corda icor en la línia de les bandes sonores de BatmanBegins i El último samurai. Lluís Poch

Isabel Pantoja: «Diez...»

L’any que lacopla i la can-çó melòdicaperdien Ro-cío Jurado,Isabel Panto-ja no dubta adir que «ésdifícil que al-gú es posi eltraje de cola»quan ella fal-ti i ho fa ambun nou disc ala mà i en unmoment en elqual se sent«trencada ipreparada» per cantar boleros. Nou mesos ha de-dicat Isabel Pantoja a la gravació de Diez bolerosy una canción de amor. Una cançó d’amor en laqual, «més que un homenatge», manté una con-versa amb qui va ser el seu marit, el torero Paqui-rri, a qui 22 anys després de la seva mort li expli-ca el que ha sentit i com se sent en només quatreminuts «Ho faré tota la meva vida, estigui amb quiestigui», comenta Isabel Pantoja.

Fergie: «The Dutchess»Fergie, la vocalista del quartet nord-americà de hip-hop The Black Eyed Peas, s’ha llençat en solitariamb The Dutchess, àlbum amb una selecció detemes centrats en el pop i la música de ball i elprimer single del qual és London Bridge. Hi ha col·la-borat Will.i.am, amic personal de Fergie i el seumentor musical, amb qui comparteix gravacions iescenaris des de fa deu anys dins de The BlackEyed Peas, que va triomfar el 2003 gràcies al temaWhere is the love?, del seu tercer àlbum, Elephunk.

Presuntos Implicados El grup Presuntos Implicados, la dissolució del qualva ser anunciada fa uns mesos per Soledad Gi-ménez, la veu del trio que formava amb el seu germàJuan Luis i Nacho Mañó, diu ara el seu adéu ambel disc recopilatori Todas las flores. La coleccióndefinitiva. En aquest doble CD i DVD, el trio valen-cià, que es va crear fa 22 anys, reuneix tots els seussingles, amb cançons com Cómo hemos cambia-do, Postales, Alma de blues o Gente, i imatges d’al-gunes de les seves actuacions a TVE.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Por la bocavive el pez Fito &Fitipaldis2 ▲ AnandaPaulina Rubio3 ▼ Amar escombatir Maná4 ▲ Un cuartitopa mis cosasEl Arrebato5 ▲ El tiempode las cerezasBunbury & Vegas

REGNE UNIT

1 = Ta-dah Scis-sor Sisters2 = Costello mu-sic The Fratellis3 ▲ RazorlightRazorlight4 ▲ Alright stillLily Allen5 ▼ Eyes openSnow Patrol

ESTATS UNITS

1 = Futuresex/Lovesounds JustinTimberlake 2 ▲ A thousanddifferent waysClay Aiken3 ▲ The Dut-chess Fergie 4 ▲ Live thosesongs againKenny Chesney5 ▼ ContinuumJohn Mayer

TEXT: HÉCTOR LLANOS MARTÍNEZ FOTOGRAFIA: B. ECHÁVARRI/EFE

LA MOSCA DE GIRONAFes-la volar ben ràpid al teu vehicle, t’està esperant!

A la venda les miraculoses mosques de Sant Narcís en color

Prozac Nation

Director: Eric Skjoldbjaerg.Intèrprets: Christina Ricci,Jessica Lange.Distribuïdora: Manga.Durada: 95 minuts.Finalment arriba al nostrepaís aquest esplèndid dra-ma sobre una jove que esrefugia en les drogues i elsexe per escapar d’una vi-da afectiva més aviat claus-trofòbica. La Ricci està real-

ment magnífca i en el repartiment també hi des-taquen Jason Biggs i Anne Heche. P. P.

La última señal

Director: Douglas Law.Intèrprets: Andie MacDowell,Tim Roth.Distribuïdora: Manga.Durada: 91 minuts.Tot i la seva aparença d’in-triga fantàstica en la línia detítols com El sexto sentido,en realitat es tracta d’un irre-gular i telefílmic melodramasobre una vídua que, justquan es disposa a comen-

çar una nova vida, rep uns estranys missatgesdel seu difunt marit. Només val la pena per lapresència de MacDowell i Roth. P. P.

The libertine

Director: Laurence Dunmore.Intèrprets: Johnny Depp,John Malkovich.Distribuïdora: Aurum.Durada: 114 minuts.Un aristòcrata que s’enfron-ta a la moralitat del Londresdel segle XVII és el protago-nista d’aquesta fallida cròni-ca històrica, basada en unaobra teatral que comptavaamb Malkovich en el paper

que aquí fa Depp. El millor són les actrius, Sa-mantha Morton i Rosamund Pike. P. P. El director japonès Takashi Shimizu no

es cansa d’explicar la mateixa història.Recapitulem: al seu país, va filmar un

migmetratge que portava per títol Ju-On (Lamaldición) i que posteriorment es va con-vertir en un exitós llargmetratge, que al seutorn va generar una seqüela batejada, ima-ginativament, com a La maldición 2. Doncsla cosa no acaba aquí. També va voler diri-gir The grudge (La maldición), el remakeamericà del seu propi film, i ara estrenaràThe grudge 2, és a dir, la seqüela del rema-ke que, a la vegada, és un remake de la se-qüela. En fi. El casés que Sam Raimi,productor de la no-va versió, i l’estu-di que la va finan-çar, Sony Pictures,van donar llumverda a aquesta se-gona part noméstres dies desprésd’estrenar l’original (?) als Estats Units. I noés estrany; la cinta va acabar recaptant mésde 100 milions de dòlars arreu del món i elbon moment de forma del cinema de terrors’ha d’explotar fins al final. De la paciència,és clar.

Raimi i Shimizu afirmen haver volgut dis-tanciar-se de La maldición 2 japonesa intro-duint alguns canvis en la trama. Aquí, la joveAubrey viatja a Tòquio per esbrinar perquèla seva germana Karen, protagonista de laprimera entrega, s’ha tornat boja. La inves-tigació aviat dóna els seus fruits: la mateixa

maledicció que va assetjar Karen també esmanifesta a Aubrey amb la forma de dos fan-tasmes molt poc amistosos. La noia no trigaa adonar-se que per escapar-ne l’única cosaque pot fer és estar atenta a les seves de-mandes, ja que ambdós espectres tenen uncompte pendent amb el passat.

The grudge 2 recupera el mateix equipdel primer títol, encapçalat pel guionista Step-hen Susco i el compositor Christopher Young,mentre que al repartiment només hi repeteixSarah Michelle Gellar –entre altres coses, per-què a l’anterior film hi moria fins i tot l’apun-

tador–, encara que aquest cop en un rol méssecundari. Els nous fitxatges són AmberTamblyn (que ja va patir la persecució d’unfantasma a The Ring), Arielle Kebbel, Jenni-fer Beals, Teresa Palmer, Takako Fuji, Ryo Is-hibashi, Shaun Sipos, Edison Chen i la ve-terana Joanna Cassidy.

Si The grudge 2 funciona i en fan una terce-ra part, es produirà una curiosa paradoxa: estractaria de la primera pel·lícula no fotoco-piada de la filmografia de Shimizu perquè,excepte en el propi imaginari, no tindria pràc-ticament cap referent en què inspirar-se.

El «remake» de la

seqüela«The grudge 2», que al mateix temps és la seqüela d’un «remake»,

suposa el cinquè projecte en el qual el realitzador japonèsTakashi Shimizu aborda la mateixa història de fantasmes.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

CarsRandy Newman/DiversosWalt Disney Records

L’última pel.lícu-la de Pixar/Disneyevoca, entre d’al-tres, la Ruta 66,que travessa elsEstats Units deChicago a SantaMonica, passantpel desert de Mo-jave, un trajecteque les autopistesvan fer caure en

l’oblit i que va quedar immortalitzat en una cançóque desenes d’artistes han interpretat. Aquesttema, com el que ha escrit expressament SherylCrow, és un dels més destacats d’aquesta ban-da sonora, ja que apareix en les versions que envan fer Chuck Berry i John Mayer. La presència deRascal Flatts, Hank Williams i Brad Paisley acabade donar un aire genuïnament americà al sound-track. En tractar-se de l’edició espanyola, el CDinclou la versió en castellà de la balada countryde Paisley, a càrrec d’El Sueño de Morfeo. Laresta l’ocupa l’score original de Randy Newman,que demostra de nou perquè és un dels millorscompositors del cinema d’animació. Lluís Poch

Entre fantasmesL’actriu Amber Tamblyn hereta els problemesamb els espectres que té la seva germana al

film, interpretada per Sarah Michelle Gellar

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Avui tracto de desenvolupar un aspecte que quimés qui menys ha pogut experimentar en la

pròpia pell en alguna ocasió, la tendència a casti-gar-se un mateix; és clar que quan la persona cons-tantment pensa i actua sota aquesta premissa, s’aban-donen els paràmetres de la normalitat i ja es co-mença a penetrar dins l’àmbit patològic.

Les tendències autopunitives acompanyen a lapersona quan aquesta ha après a castigar-se enfrontde determinades situacions. Es tracta d’un meca-nisme psicològic ben especial i tot sovint prou di-fícil d’entendre per als individus que no es trobenmassa apropats a les qüestions mentals.

La tendència autopunitiva porta que la personas’autoapliqui càstigs i sancions sense cap mena decompassió per a si mateixa i fins i tot notant-loscom a merescuts.

Sota el patró autopunitiu rau una mena d’escis-sió personal en la que l’individu actua com a san-cionador, com a castigador de si mateix. Alguneshipòtesis suposen que el subjecte autopunitiu vaaprendre a ser així en base a determinades vivèn-cies en què es van mesclar o interconnectar deforma errada elements que normalment provoquendolor amb elements causants de plaer.

Les tendències autopunitives tenen arrapadesdoncs bona part de les seves arrels en inversionsde la polaritat plaer/dolor. Sembla que la personaen qüestió ha après a sentir dolor i ubica aquestparàmetre com a prioritat emocional dins la sevavida. Així doncs una determinada situació que s’as-sembla a alguna vivència del passat que es va veu-re vinculada amb el dolor acaba també traduint-secom a dolorosa segons el seu particular angle devisió.

Pel general, les tendències autopunitives neixenal llarg de la infantesa. Em ve al cap un nen de 7anys –el podríem anomenar Pau– que m’explica-va que ell es castiga abans que la família ho faci.Probablement no faria falta dir que el patró depersonalitat de la mare era d’un estil més aviat ob-sessiu/punitiu i donada l’obsessió perquè l’infant

ho fes tot bé i tot a temps, la majoria de les esto-nes comunes s’invertien en renyar-lo i castigar-lo.

Cal dir que en Pau no en va fer cap tipus d’es-ment però dins dels mecanismes mentals de l’au-topunició encara hauríem de ressaltar un altre pseu-doraonament emocional de caire inconscient quecondueix a que el nen pensi que com més aviates castigui a si mateix menys tardarà a rebre l’aten-ció emocional que desitja obtenir d’aquells quediuen estimar-lo.

A l’adolescència, l’autopunició també es pot ferpalesa. Pe exemple, quan l’adolescent dóna prio-ritat al dolor abans que al plaer pot passar queaquesta persona acostumi a veure’s involucrada dinsdel concepte culpa i de forma malaltissa s’entestia anar-se rebolcant en pensaments que constant-ment li recordin i li evoquin els temps passats, quanva aprendre a comportar-se de forma autopuniti-va. Cal remarcar que aquesta tipologia d’adolescentrecorda tant els temps difícils que transforma lavalència del present en passat; a més cal tenir enconsideració que degut a les seves actituds –d’aver-gonyiment, d’humiliació...– pot provocar que partde l’entorn social l’exploti d’alguna forma i aixíse’l col·loqui en una posició inferior a la que lipertocaria –servilisme–.

Quan la tendència que avui ens ocupa fa referènciaal món adult ens trobem que el malestar, pel ge-neral, ja s’ha cronificat i així s’arriba a la categoriade trastorn. Cal dir, doncs, que l’adult autopunitiupresenta, entre d’altres, components neuròtics ob-sessius i masoquistes; aleshores es fa palès aquellmón castigador que el nen autopunitiu va vatici-nar i conseqüentment converteix la seva vida enaquella mena d’infern que ell mateix, en tan pri-merenca edat i sense adonar-se’n, va començar adissenyar.

L’esquinçament de la psique en la infantesa por-ta cap a l’esbiaix de la ment de l’adult, per tant commés aviat ens enfrontem al monstre del malestarmenys possibilitat de créixer i d’expandir-se li ator-garem. Cal saber reaccionar a temps!

A les hores de classe, amb lesportes de les aules tancades,

els passadissos de l’escolas’inundaven d’un silenci noméstacat per la remor sorda de lesexplicacions dels professors ques’escolava per sota les llindes.Algú hauria dit que era un si-lenci més de temor que de res-pecte o d’atenció. Els alumnestenien por al càstig i callaven.Només en un cas la quietud erasinònim de fascinació per des-cobrir coses noves: era a la clas-se del germà Zafont.

Joan Zafont Ferrer va néixera Besalú l’any 1789 i de ben jo-ve va ingressar a l’orde dels be-nedictins. A continuació va for-mar-se com a religiós al monestirde Sant Cugat del Vallès, on tam-bé va adquirir coneixements re-lacionats amb diverses matèries,com ara la filosofia. Precisamentva ser catedràtic d’aquesta as-signatura al col·legi de Sant Paude Barcelona, però enlloc deparlar només dels grans pensa-dors de la història, també es vadedicar a explicar qüestionscientífiques i fins i tot va mun-tar un gabinet de física a l’es-cola, on va exercir de profes-sor entre el 1816 i el 1835.

Aquell any, el Govern espan-yol va expropiar i exclaustrar di-verses ordes religioses que te-nien molts béns immobles.Aquesta situació va deixar JoanZafont sense feina. Tenia 46 anysi havia adquirit una bona repu-tació en el món educatiu. Peraixò la Reial Acadèmia li va bus-car un local per instal·lar el seulaboratori, però a més va ocu-par la càtedra de filosofia mo-ral i fonaments de religió als Es-tudis Generals de Barcelona.Posteriorment s’encarregaria deles càtedres de Lògica i Psico-logia de la Universitat Literària.Aquesta trajectòria explica queescrivís llibres de temàtiquesmolt variades. Per exemple, el1819 va editar Conclusiones deteología, i uns quants anys méstard, i en llatí, Recentoris phisi-ca dissertatio inquanu pulche-rriniae huius scientiae studiumomnipotentis et sapientis. Tam-bé va fer incursions en la histò-ria de la seva població natal ambtítols com Memoria sobre loscondes de Besalú.

Joan Zafont Ferrer era una per-sona reputada a la Barcelona dela primera meitat del segle XIX,i això va fer que durant els al-darulls viscuts a la ciutat entre1842 i 1843, formés part d’unaJunta Suprema que va intentaraturar els conflictes provocatssobretot per diverses mesurespreses pel govern de Madrid re-lacionades amb l’economia i lesquintes militars. Paral·lelament,va ocupar diversos càrrecs a lacomunitat benedictina catalana:va ser procurador general, se-cretari de visita i arxiver. Al mo-rir, el febrer de 1847, als 58 anys,era l’abat del convent de SantPau.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Tendències autopunitives

JoanZafontFerrer

XAVIER CARMANIU

ISABEL COCH

Gironins delsegle XIX

La piràmide de Kefren és amb prou feines 15 me-tre més curta a la seva base i tres metres més

petita en alçada que la gran piràmide de Keops,tanmateix atès el seu emplaçament sobre una ele-vació del terreny i el revestiment calcari original,que ha conservat al seu cim, el que la contemplan’obté una mida visualment distorsionada... La cam-bra i els passadissos de l’interior són més agrada-bles de travessar que els de la gran piràmide, i lacambra funerària conserva el sarcòfag funerari, degranit, del faraó. El complex es completa amb elrecinte mortuori i el Temple de la Vall, ambdós unitsper una calçada d’uns 430 metres.

El Temple de la Vall va ser descobert per Mariettel’any 1852, i es pensa que fou destinat a la momi-ficació del cos del faraó. Després de la cerimònia–mitjançant la qual s’obtenia la reanimació del di-funt–, el seguici el traslladava a la piràmide per adipositar-lo al seu sarcòfag, a l’interior de la càmarafunerària. La piràmide tenia tres entrades: la pri-mera i la tercera, a nivell de la base, i la segona, apetita alçada, a la part dreta.

La piràmide de Micerinos és, per la seva mida,la tercera, amb una alçada de 65 metres i una lon-gitut de costat, a la base, d’uns 105 metres. Va sermanada construir per Micerinos (Menkaure), queen egipci significa «la potència de la llum divinaestable». Micerinos fou fill i successor de Kefren inet de Keops. El recorregut per l’interior de lapiràmide és subterrani. Es descendeix travessant uncorredor complex que condueix a la primera cam-bra funerària, que, al seu torn, porta a la veritablecambra... Allà va estar el sarcòfag, de basalt, quela fatalitat va fer que es perdés en un naufragi, al’altura de les costes espanyoles, durant el seu tras-llat a Anglaterra... A l’exterior de la piràmide hi hales ruïnes del temple mortuori de Micerinos, i mésa l’est, les restes del seu Temple de la Vall...

Estrabó parla, en una llegenda, d’«una ventafocs»:

la bella Rhodopis, a qui un falcó (Horus), va robaruna sandàlia mentre es banyava al riu Nil... L’ocellva volar fins a la ciutat de Menfis per entregar lasabata al faraó, qui, meravellat, va ordenar buscarla seva mestressa per tot arreu. Fins que la vantrobar i el faraó se’n va enamorar i la va convertiren la seva dona, dient-se que, a la seva mort, aques-ta «ventafocs egípcia» va ser enterrada a la piràmi-de de Micerinos, i segons la llegenda, Rhodopises passeja, en solitari, per la plana de Gizeh, quanel sol es pon, i que tot home que cedeix als seusencants es converteix en falcó... Però jo no la vaigveure...

LA PRIMERA ESTÀTUAL’esfinx de Gizeh és la primera estàtua registradade l’antic Egipte i segons opinen molts artistes, lamajor estàtua creada pels mestres de l’art de l’es-cultura. La seva construcció data de l’any 2500a.C. i representa la imatge del déu Ra, com a guar-dià simbòlic de la necròpolis reial. Els àrabs sem-pre van mostrar un gran respecte per aquesta figuraque, segons ells, posseia una intensa força inte-rior. A aquest lleó amb cap humà li digueren «elpare del terror».

El monument té 27 metres d’altura i 57 metresde llarg, i, el seu rostre, probablement, corresponal del faraó Kefren, que se sospita fou l’artífex dela seva realització. Si fos així, es tractaria del retratreial –a mida monumental– més antic que es con-serva... Existeixen, tanmateix, estudiosos que afir-men que la construcció és posterior a l’edificacióde la piràmide de Kefren.

En l’antiguitat, l’esfinx va estar completament pin-tada. El cos va ser de color vermell i la lligadura delcap, blau amb ratlles horitzontals grogues. En l’ac-tualitat no queden restes dels colors primitius, dis-tingint-se només alguns tons vermellosos al pò-mul dret.

Piràmides i esfinxMIGUEL PÉREZ CAPELLA

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Rebelde és undisc, un grupmusical (RBD),

una sèrie de televisiói una futura pel·lícu-la; i els seus compo-nents –Alfonso,Anahi, Christian, Dul-ce, Christopher iMayte– han confessatque tot i l’èxit, la pro-fusió de projectes i deser un fenomen me-diàtic, saben perfec-tament què volen. Elgrup de joves mexi-cans RBD es vanmostrar «sorpresos,agraïts i supercon-tents» per la rebudaque han tingut a l’Es-tat espanyol, on elsseus incomptablesfans han comprat elseu disc fins a col·lo-car-lo durant sis set-manes en el númerou de les llistes de ven-des i portar-lo al do-ble Disc de Platí.

Un cop demostrada la seva estrebada a latelevisió (Antena 3 encara no es creu el granresultat que ha obtingut l’emissió de Rebelde),els nois de RBD presumeixen d’oferir en te-mes com Sólo quédate en silencio o Sálvameuna música «que toca temes universals, quepot ser escoltada a Mèxic, aquí, a la Xina oal Japó», ha explicat Dulce, perquè, al cap ia la fi, «és música feta per chavos i per a cha-vos», afegeix Alfonso.

RBD ha venut més de tres milions i mig decòpies del seu àlbum de debut a Llatinoa-mèrica, ha acabat amb bona audiència la ter-cera i última temporada de la sèrie de televi-sió, però tot i així no esperava l’èxit «tan aviati tan bonic a l’altra banda del mar», ha expli-cat Anahi, reconeguda pels seus companyscom «la més experimentada de la banda».

No obstant, des del principi tot va estar pla-nejat pels promotors de la sèrie –que emula-va la producció argentina Rebelde Way, però«adaptant els continguts al públic mexicà»–,que van concebre que «sortís del guió un grupmusical format pels protagonistes de la sè-rie» i que, a més, interpretés el tema princi-pal de la mateixa. Així, els sis actors i cantantseren «molt conscients» del que volien i es van

preparar «moltíssim per arribar fins a l’infi-nit», segons Anahi, encara que mai van ima-ginar «que el projecte creixés tant i tan rà-pid», ha comentat Christian.

Tots ells coincideixen que «no hi ha unatranslació dels personatges als cantants», sinóque el grup parla a cançons com Otro día queva o Futuro ex-novio sobre «l’amistat, l’amori el desamor», uns temes que «són aplicablesa qualsevol moment vital». D’aquesta mane-ra, als seus concerts hi assisteix «tota menade públic, des del nadó fins a l’avi».

RBD va prosseguir el seu èxit a Mèxic ambl’edició d’un àlbum en directe –que va sortira la venda a l’Estat espanyol l’11 de setem-bre–, i continua oferint la seva gira de con-certs per Veneçuela i el Brasil. Els nois i noiesdesembarcaran a l’Estat espanyol a finals d’any.

Després de tanta feina junts, el grup se sent,segons Alfonso, «com una família, en què hiha friccions, però que serveixen per a l’apre-nentatge i l’alegria», un ambient que pretenenmantenir en els seus nous projectes, que in-clouen una nova sèrie –aquesta vegadad’humor–, una pel·lícula «de la qual encara nohi ha ni tan sols un guió», i un disc ambcançons en anglès i en castellà previst per al’hivern.

El fenomen més

rebelEl grup musical mexicà RBD ha triomfat a l’Estat espanyol

a partir de l’emissió a Antena 3 de la sèrie juvenil «Rebelde».

TEXT: MATEO SANCHO CARDIEL

Televisió


L’actriu, cone-guda pel seupersonatge de

Marta a El cor de laciutat tot i que araapareix a Amistadespeligrosas (Cuatro),es confessa gran se-guidora de la tele-visió. Sobretot liagrada mirar la fac-tura dels programes,com estan fets i queaportin alguna cosa.

Per què encén la televisió? Per veure quèfan?

Quin programa no es perdria per res delmón? Nip/Tuck, encara que intento no dei-xar de fer res per culpa de la tele, perquè jam’ocupa prou temps de la meva vida.

No s’ha fet res millor des de...? El Món d’enBeakman.

I quin és el pitjor programa que s’ha fetmai? El Gran Hermano actual.

Quins informatius són més parcials? Di-ria que, sobretot, el de TVE-1.

I quins mira? El de TV3. De fet, a casa mevaquasi només mirem aquest canal.

Té algun presentador preferit? En CarlesFrancino ja que és molt bon informador, emfeia seguir les notícies, em cau bé i a més ésmolt atractiu.

I algun que esborraria del mapa? Si comp-ta com a presentadora, la Belén Esteban.

Ha seguit algun programa de teledeixa-lla? Encara que sembli que em contradigui,Gran Hermano 1 perquè va ser la novetat,una cosa molt diferent al què s’havia fet.

La seva televisió ideal en tres paraules?Diversa, actual i diferent.

Quin és el seu personatge de dibuixos ani-mats preferit? L’Arare, perquè era molt fre-aky, i si en puc dir un altre, en Goku.

Té algun anunci preferit o que recordi es-pecialment? El de Pronto, que sortia unadona tirant el producte, i llavors es tiravasobre la taula i lliscava amb un drap a sota.

Què ès una casa sense tele? Una casa inco-municada. Potser algú podria viure sense,però jo no.

El descodificador

MARIONA RibasActriu

«El personatge del’Arare era “freaky”»

TEXT: PERE SOLÀ GIMFERRER

LLEGA LA REVOLUCIÓN AL MUNDO DE LAS QUINIELAS• NOVEDAD MUNDIAL • LA GRAN INVERSIÓN• OPORTUNIDAD ÚNICA • PLAZAS LIMITADAS

INVERSIÓN GARANTIZADA SEGÚN CONDICIONES ESPECIALES1x21x2 i 649 647 377 www.inversion1x2jf.com

Dilluns 9 d’octubre22 DominicalDiumenge 8 d’octubre de 2006

Els més vistos(del 27 de setembreal 3 d’octubre)

Catalunya

CSI MiamiDilluns 2 d’octubre,Tele 5. 1.073.000 es-pectadors (35,5%).

Ath. Bilbao - BarçaDissabte 30 de setembre, TV3.996.000 espectadors(37%).

CSI Nueva YorkDilluns 2 d’octubre,Tele 5. 885.000 es-pectadors (34,3%).

Hospital Central Dimecres 27 de setembre, Tele 5.832.000 espectadors(30%).

La rentadora Dimarts 3 d’octubre,TV3. 882.000 espec-tadors (29,4%).

Caçadors de boletsDilluns 2 d’octubre,TV3. 765.000 espec-tadors (25,8%).

Espanya

CSI MiamiDilluns 2 d’octubre,Tele 5. 5.559.000 es-pectadors (30,4%).

Hospital CentralDimecres 27 de setembre, Tele 5.4.992.000 especta-dors (29,7%).

CSI Nueva YorkDilluns 2 d’octubre,Tele 5. 4.791.000 es-pectadors (30%).

Cuéntame cómopasóDijous 28 de setem-bre, TVE-1.4.505.000 especta-dors (27,3%).

Cámera CaféDiumenge 1 d’octu-bre, Tele 5.4.236.000 especta-dors (25,2%).

AídaDiumenge 1 d’octu-bre, Tele 5.4.011.000 especta-dors (28%).

10.20

11.00

K3DígitsEn els cinquanta capítols d’aquesta sèries’explica el procés que ha portat, al llarg dedesenes de milers d’anys, a la digitalitza-ció. Dígits parla de números, de numerolo-gia i d’instruments de càlcul, dedicant es-pecial atenció especial als ordinadors, lainformàtica i la xarxa.

La 2¡Arriba las mujeres! Un excèntric milionari decideix deixar-hotot i fer la volta al món en una petita embar-cació acompanyat del seu secretari. Una for-ta tempesta els obliga a desembarcar en unailla deserta. D’allà són rescatats per un vai-xell de tripulació femenina, que té per nor-ma no deixar pujar cap home a bord.

CuatroAlta tensiónAquesta setmana s’emeten unes edicionsespecials del concurs presentat per Luis Lar-rodera. Durant aquests cinc dies, el programarebrà els millors concursants que han pas-sat pel plató i que competiran entre si ambnous panells.

CuatroAlly McBealTorna des del primer capítol la multipremia-da sèrie protagonitzada per Calista Flock-hart. La seva frescor, originalitat i barrejade situacions diverses, així com la seva ex-cel·lent banda sonora, la diferencien de laresta de produccions judicials.

Tele 5CSI MiamiEls CSI han de lluitar contra el temps quantotes les evidències d’un cas apunten Ho-ratio com a assassí. El cap de l’equip ad-met que va ser l’últim en veure viva una donaque apareix assassinada, i les pistes el fanresponsable del crim. L’equip haurà de tre-ballar per descobrir el veritable assassí iendevinar qui pot tenir un motiu per volerincriminar Horatio.

La 2MujeresUn nou capítol d’aquesta excel·lent sèrie quese centra en la vida d’una vídua que ha detirar endavant el seu negoci i la seva pecu-liar família: una mare amb principi de demèn-cia senil, una filla en plena adolescència, unaaltra que torna a casa després de separar-se, i un fill que no sap si anar-se’n a viure aLondres amb la seva nòvia. Humor, tendre-sa, situacions quotidianes i excel·lents in-terpretacions.

Dimarts 10 d’octubre

15.30

15.50

22.00

22.30

22.00

22.00

19.00

20.00

22.00

22.30

K3Planeta TerraEl falcó pelegrí és un dels animals més rà-pids del món. Ningú sap realment quina ve-locitat pot agafar ni com accelera amb tan-ta rapidesa. El somni de Lloyd Buck és es-brinar-ho i, per aconseguir-ho, reuneix ungrup d’experts paracaigudistes. El seu ob-jectiu és convertir l’home en la presa delfalcó pelegrí.

TV3El cor de la ciutatEn Peris es va espavilant gràcies en Fran-cisco, però la Cinta, no. Tornen la Yessi i enCristian i, amb ells, els problemes a canGaliana. La Maica intenta allunyar la Mercèd’en Pol. I l’Helga es torna a posar gelosa del’Empar i en Morral.

CuatroAnatomía de GreyLa segona temporada de la sèrie es tancai ho fa amb una programació especial: el dar-rer capítol d’aquesta tanda, i l’emissió delsdos episodis més votats pels espectadors.En l’últim capítol es veuran les conseqüèn-cies de les operacions de Denny i Burke, icom la tensió s’estén per l’hospital...

Antena 3Asesinato en 8 milímetrosUn thriller fet a la mida de Nicolas Cage, quedóna vida a un detectiu privat i exemplarhome de família que es veu embolicat enun afer tèrbol. Típica i tòpica.

Tele 5El ComisarioEstrena de la nova temporada de la vetera-na sèrie. Una noia apareix morta en un bosci la «signatura» del crim remet a un assassíempresonat per Pope anys enrere. El psicò-pata, que modifica la seva personalitat finsguanyar-se la confiança de les víctimes, hadecidit venjar-se del policia, i el sotmetrà aun assetjament que arribarà a causar greusproblemes psicològics a Pope.

La 2150 aniversari del Teatro de la ZarzuelaAmb motiu d’aquesta efemèride, es retrans-metrà un concert integrat per diverses àriesde sarsuela. Actuaran cantants de recone-gut prestigi, com ara Milagros Martín, LuisÁlvarez, Ana María Sánchez, María Bayo,José Bros...

Dimecres 11 d’octubre

11.15K3 Ciutats misterioses de l’ÀsiaSituada al bell mig de l’illa de Java, i al peudel volcà Merapi, la ciutat de Yogyakarta ésel cor històric i cultural de l’illa. La ciutat ésconeguda per la seva llarga tradició inde-pendent: al segle XIX va ser el centre de laresistència javanesa als holandesos i tam-bé el centre de la lluita per a la independènciaja al segle XX.

Tele 5 Yo soy BeaL’espectacular Débora Solano arriba d’im-previst a Bulevar 21. Álvaro haurà d’evitarque Cayetana s’assabenti de l’aventura queva viure amb Débora a Acapulco; vigilar aGonzalo, que perd l’oremus per la mexica-na; i contenir els embats sexuals de la jove.Afortunadament, Bea l’ajudarà en aquestestasques.

TV3Porca misèriaA la Cardona li donen l’alta i tots sospitenque tancarà la productora. La Laia decideixno tornar a dir mai més el que pensa, perpor de les conseqüències. En Roger sem-bla no recordar que la Sònia no el vol tor-nar a veure; i la Natàlia està enfadada amben Jordi perquè li ha prohibit tornar a veu-re l’Àlex.

Tele 5Hospital CentralÉs el primer dia de feina de Cruz desprésdel seu nomenament en substitució de Dá-vila. Aviat s’adonarà que resulta molt com-plicat satisfer tothom quan s’han de pren-dre decisions.

Antena 3HulkEl científic Bruce Banner té un temperamentfort. Rere el seu brillant historial d’investi-gador en el camp de la tecnologia genèti-ca s’hi amaga un passat dolorós. Durant unainvestigació es produeix una explosió i Bru-ce pren una decisió heroica, salvant unavida. El seu cos hauria d’haver absorvit unadosi letal de raigs gamma però, de moment,sembla que no li passa res...

TV3El comissari Montalbano:excursió a TindariEl comissari Montalbano es troba amb undoble misteri: l’assassinat de Nené Sanfi-lippo, amagat sota un aparent suicidi; i ladesaparició del senyor i la senyora Griffo,una parella gran que havia anat d’excursióa Tindari. No sembla que els casos tinguincap relació, però la perspicàcia de Mon-talbano demostrarà que sí...

22.00

02.15

17.00

22.00

21.35

✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.

✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors

i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

✔ Matinals especials per a escoles i grups.

✔ Bolera amb 12 pistes.

✔ Promocions cada dia de la setmana.

✔ Festes d’aniversari.

✔ Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Guia TV


Divendres 13 d’octubre

10.25

11.00

15.55

21.35

00.05

18.05

K3Viatges misteriososUn monstre com el del llac Ness apareix alllac Okanaga, a la Colúmbia britànica. Unprofessor que estudia fenomens paranor-mals porta els seus estudiants a un hotelde la costa de Califòrnia on apareixen fan-tasmes. Una dona jove que es dirigia a SanFrancisco desapareix misteriosament.

La 2La tía de Carlos en minifaldaEls equívocs, curses i ensurts que provocaque el Teles es disfressi de la tia de Carlosi que després aparegui la veritable tia. Va-riant de La tía de Carlos arran de la col·la-boració entre el guionista Ignacio F. Iquinoi l’actor Cassen.

CuatroEmbrujadasUna germandat ha descobert el pla de Cole.Per poder-lo recuperar, els membres de lagermandat decideixen acabar amb Phoe-be. Mentrestant, ordenen a Cole que li robiun amulet a la bruixa. Ell no pot dir que nofins que no trobi una manera de sortir de lagermandat. Piper desenvolupa el poder d’al-terar la velocitat de les mol·lècules i no és ca-paç de controlar-lo. Com a conseqüència,fa que tot el que està al seu voltant explotiquan mou les mans.

K3La màgica Do-Re-MiEn Masaru és un nen molt conflictiu. El seupare, després de molts anys a l’estranger,torna a casa, però hi ha un malentès i la po-licia el pren per un lladre. L’Hazuki, que elconeix de petit, sap que en Masaru no ésaixí i vol ajudar-lo.

TV3L’habitació del pànicThriller claustrofòbic però sense cap interèsespecial, gens versemblant i poc rigorós. Latrama enfronta una dona i la seva filla, tan-cades en una «habitació del pànic», contratres lladres que assalten la seva casa.

CuatroCriaturas celestialesInspirada en un cas autèntic que va tenir lloca Nova Zelanda als anys cinquanta, se cen-tra en la malaltissa amistat entre dues com-panyes de classe. Amb excel·lents interpre-tacions de les protagonistes (Melanie Lynskyi Kate Winslet), la pel·lícula conté unes inquie-tuds, conceptuals i formals, que arrodonei-xen un conjunt suggestiu, torbador i inquie-tant.

Dijous 12 d’octubre

11.00TV3Stargate, l’infinitDesprés d’aparèixer en un planeta totalmentrecobert d’aigua, en Harrison no ha pogutevitar demostrar les seves habilitats com anedador. No sap pas què ha fet: els habi-tants d’aquest món són amfibis i es veuràobligat a afrontar una cursa submarina ple-na de perills inimaginables.

Antena 3Antwone FisherLa infantesa d’Antwone Fisher va estar mar-cada per sòrdides experiències que van pro-vocar en ell un sentiment de rebuig a qual-sevol relació afectiva. Quan ha d’ingressara la marina, la convivència amb els seus com-panys farà sorgir els problemes. Antwonehaurà de visitar un psiquiatra naval, que esconvertirà en una mena de pare per a ell.

K3Inuyasha: la pel·lículaAquesta és la primera pel·lícula que es rea-litza de la sèrie anime Inuyasha. Els prota-gonistes són la Kagome i l’Inuyasha. Ells dos,al costat d’en Miroku, en Shippo i la Sango,viuran mil aventures per intentar reunir totsels fragments de l’Esfera dels Quatre Espe-rits, una joia amb la que l’Inuyasha podràpassar de ser un semidimoni a convertir-seen un dimoni poderós.

CuatroMédiumUna doble cita amb el misteri de la màd’aquesta sèrie. En el primer capítol, Alli-son haurà d’enfrontar-se a un perillós doc-tor que persegueix Ariel, la seva filla gran.En el segon episodi, la jove vident ajudaràla policia en la recerca d’un nen que ha de-saparegut.

33CronosRamsés III va ser un dels faraons més im-portants d’Egipte. Les seves armades vansalvar el país d’invasors despietats. Les se-ves proeses, temples i fortaleses van ser ma-terial de llegenda a tot el món. Però el seureialme va acabar en una mort misteriosa.Estava obsessionat amb el seu harem i vençutper una intriga sexual? La conspiració ha es-perat, silenciosa, més de 3.000 anys.

TV3Mr. DeedsLongfellow Deeds és el propietari de l’úni-ca pizzeria d’un poblet de Nord-amèrica. De-eds és conegut per la seva bonhomia i elsseus poemes estrafolaris, que recita als clientsde la pizzeria. De cop, la vida de Deeds can-via quan rep una herència multimilionàriad’un oncle que ha mort.

Dissabte 14 d’octubre

15.35

16.00

19.15

23.45

02.15

TV3CypherEn un futur proper, Morgan Sullivan viu unaexistència gris i monòtona. Buscant una fei-na i una vida millors, entra a treballar a Di-gicorp, una gran empresa, i es fa espia in-dustrial. L’empresa li dóna una nova identi-tat i d’aquesta manera es converteix en JackThursby. En una de les seves missions co-neix Rita, una dona misteriosa que el faràadonar-se que la seva veritable identitat, lade Morgan, corre perill.

TVE-1EnamórateHalley Martin té 17 anys i no creu en l’amor.La seva mare està amargada pel divorci ambel seu pare, la seva germana és a punt decasar-se amb un home amb el qual es dis-cuteix constantment, i el seu pare passa lacrisi dels quaranta amb una periodista moltmés jove que ell. Per això Halley es propo-sa evitar l’amor, encara que, quan se n’ado-na, s’ha enamorat del seu millor amic.

TV3Històries de CatalunyaUna sèrie documental que fa un retrat de lavida quotidiana al llarg de la història. Expli-ca com ha viscut la gent de Catalunya du-rant els diferents períodes històrics, deixantque els grans fets polítics i econòmics apa-reguin en la narració només com a context.En cada capítol se segueixen les aventuresquotidianes de diversos personatges, queserveixen per il·lustrar els grans fets histò-rics.

La 2La noche temáticaL’any passat es van realitzar a l’Estat es-panyol més de 350.000 intervencions decirurgia estètica, un negoci que mou milionsd’euros. Però, què defineix essencialment labellesa? Com ha variat al llarg de la història?Quins són els seus canons i quins mètodesse segueixen quan es tracta de retre culteal cos? El programa analitza un tema quepreocupa cada vegada més homes i do-nes de totes les edats, i ho fa a través de tresdocumentals: La cirugía en el pasado, Mia-mi Beach i Coquetería masculina.

TV3Aquest mort està molt viu 2Seqüela del film anterior, amb els mateixosprotagonistes i amb una certa continuïtatargumental. Com sol passar en aquests ca-sos, si la primera pel·lícula mancava de capmèrit, la segona ja és directament rebutja-ble: un despropòsit pseudocòmic que mésaviat sembla un espot turístic de les illes ones desenvolupa l’acció.

16.00

19.30

22.05

22.00

22.20

RecomanemAbril

Dimecres 11La 222.35 h.Un dels caracte-rístics films deNanni Moretti (ques’encarrega de ladirecció, copro-duccio, guió i pro-tagonisme), en unllargmetratge divi-dit en diversossegments, crono-lògicament situatsentre 1994 i 1997.La inspiració glo-bal és tan irregularcom el sentit del’humor, peròrepresenta un tre-ball personal,compromès i res-pectable. L’autorironitza sobre lesseves obsessions,que barregen te-mes familiars, pro-fessionals i polítics.

Any1998.PaísFrança.DirectorNanni Moretti.IntèrpretsNanni Moretti, Sil-vio Orlando, Da-niele Luchetti, An-drea Molaioli,Pietro Moretti.

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli.A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona,al carrer Pare Maria Claret,14 2n 2a, des de l’abril de 2005 tam-bé els ofereixen les seves instal·la-cions,on Patricia Ribera i el seu equipja han solucionat el problema de so-brepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident.És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos;no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor,esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa,si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufoca-cions, així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que,com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita,verdura,carn i peix;tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostèpodrà tornar a menjar normalmentsense guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–),homes inens a partir dels 18 anys d’edat,sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment,ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital,el més important és la salut de lapersona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors.Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves instal·la-cions situades al c/ Pare MariaClaret, 14 2n 2a.Aquesta és unabona opció per a aquelles perso-nes que es vulguin aprimar sen-se passar-ho malament ni patirgana,i a la vegada gaudir d’un bonestat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Diumenge 8 d’octubre de 2006 minical€¦ · amb una petita Auster. A l’època dels...

Documents

Transcript of Diumenge 8 d’octubre de 2006 minical€¦ · amb una petita Auster. A l’època dels...