Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa,...

8
De l'àpat ofert al senyor Azaña en el seu darrer viatge a Barcelona Any IV. Núm.190 - Barcelona, dijous, 22 de s etembr e , 1 932 Per primera vegada un Iure= sidenf casfellà no serà un forasfer a casa nostra. Preu : 3 0 cèntims. - Pelai, 62. Telèfon 15300. - Subscripció : 3'50 pessetes trimestre MIRADOR INDISCRET es veu necessària la collaboració de les mas- ses; car en aquests instants que tota una nació batega com una sola anima, la festa neix .per ella sola. 1, llavors, la festa és fe_ cunda, puix que és un acte. Així com les celebracions forçades que els rbgims tirá- nics imposen ais pobles tenen tot l'aire d'una comèdia, i el poble les sofreix, ací el poble les actua. I, de la mateixa manera com una festa patida deixa un regust d'enviliment, una d'activa que no s'efectués deixaria urna recança, com d'una omissió greu que féssim de cara a la nostra consciència individual i col•leotiva. Per aquests. motius, MIRADOR s'associa de tot cor a ]'homenatge que tot CataSunya . e1 proper diumenge retrà als polítics i go- vernants que vénen vers al nostre cap i casal a palesar amb l'eloqüòncia plàstica dels actes; l'alta significació que donen i les elevades esperances que tonen posades en la Catalunya lliure de la República. La recaneixefça de les seves llibertats (i vol dir això i no més l'acte de diumenge prop- vinent) no és un acte comès per la Repú- b'lica a contracor, una concessió de feblesa, arrencada a favor de pactes i comipromisos, sinó una proclamació espontània d'un dret. De manera que ara, després de la signatura de 1"Estatut, no hi ha, dins el camp de la República, aquella divisió de vencedors i de vençuts. I, encara, gosem dir una altra cosa : estem segurs que davant del magnífic espectacle que ham donat Catalunya, Bas -cània i Espanya entera, espectacle d'amor i de retrcba^ment dintre la llibertat, .potser a més d'un li ha caigut la bena dels u'lis. Sí ; no hi ha dubtc, la 11i'bertat en marxa és e1 millor argument apologètic d'ella ma- teixa. Els hostes de diumcmge, que vénen a sig- nifioaranos l'adhesió de tot un poble i de tot un règim, representen tot aiiò que hi ha de viu i de noble a la política i al poder. Tots els ,partits i les Corts i el Govern estaran sintetitzats pels nostres arri^bamts del diumenge. Podríem esmentar tants de noms com d'illustres visitants. Només, perd, m'anomenarem dos, perquè dins l'elogi que en farem seran compresos tots els altres. En primer lloc, Luis Bello, l'eminent di- putat per Madrid, president de la Comissió d'Estatuts, La seva ,professió de periodista ens Lliga envers ell amb una camaraderia plena de reverdncia i d'afecte. I ens plau encara més que precisament ell, lluitador infatigable i heroic al costat de la mostra causa, hi aporti, d'una certa manera, la vo- luntat dels electors madrileinys, que ell re- presenta. Mai com ara és necessari que les dues ciutats, Madrid i Barcelona, que la monarquia posava interessadament en pug- na i en agra competència, collaborin i s'Ihar_ monitzin, esguardant ideals superiors d nhu- manitat i de justícia. Només així s'haurà complert el sentit íntim de la República. De Manuel Azaña, president del Govern, MIRADOR n'ha parlat ja motes vegades. I Els nostres lectors coneixen el nostre criteri de sempre, parlant d'aquest home, verament representatiu, ,actiu sense petulància, elo- qüent sense magmiloqüéncia, que sap pen- sar i sap actuar, sense que ni el pensament esbocini l'acció, ni ]'acció violenti la claredat de la iintelligència. Quan la història d'Espanya recobra la seva veritable significació, troba l'home que necessita. Manuel Azaña, l'home d'esperit elevat, no solament sap veure clar, sinó que té l'audàcia segura que aquest veure clar comunica. Si per aquestes consideracions generals Manuel Azaña és tan admirable, ni cal dir com n'ús als ulls de nosaltres, dels catalans, que hem ,pogut veure amb quina lleialtat aquest home que ha tingut a les seves mans la popularitat i la força més grans que mai ningú no hagi tingut a Espanya de molt de temps ençà, les arriscava i les ,posava en joc per tal de no trair allò que ell jutjava ésser raó i justícia. Qualsevol persona menys culta d'enteniment i de car hauria cregut —tan gran era en alguns moments la fúria enemiga i tan ben atrinxerada en seculars prejudicis! — que caldria abaindanar Ca- Hom ha volgut, amb raó, que la solem -nitat d'aquests moments fos simbolitzada per un ritual ahora majestuós i alegre. Car la joia que senten Catalunya i IEspanya no és pas d'aquelles que puguin contenir -se din- tre dels cors, , ans demanen una successió d'actes externs significatius i derivatius de l'alegria de tot un poble. Mai com ara no talunya, si un hom no volia posar en risc l'estabilitat de la Repúhlica. La temptació era gran. I bé : aquest gran amant de la República fou a la vegada de prou clarivi- déncia i de ,prou força de caràcter per ado- nar-se que l'ànima de la República era la llibertat i que, traient Catalunya, i, per tant, la llibertat, hom deixaven la República sen_ se ànima. 1 una República morta no hauria pogut resistir les envestides dels adversaris. MIRADOS, en aquesta hora de joia per als catalans, s'adreça als nostres amics de terres castellanes i els diu «Vosaltres veieu l'alegria de tot um poble, avui congregat per aplaudir-vos i honrar- vos. Heu dut a la seva ánima la paraula que feia segles que aquest poble esperava. Més afortunats que els conqueridors que en- traven amb canons i regiments per les bret- xes de les seves muralles aterrades, heu assolit la unitàt espiritual de la ,pàtria. Sou forts, .perquè sou justos; i sou justos perquè sou intelligents i purs. Demà us en anireu, però restarà dins la vostra anima la visió d'aquest ,poble que, conscient de la seva personalitat pròpia, ja que ho 4eu reco- negut així, també és vostre; i aquest ,poble per sempre niés es veurà enriquit pel tresor espiritual i cordial que hi haveu dut amb el vostre gest magnffic!n De Dijous - - aDijous Gràcies a Déu que una ploma que na Lis las sospitosa d'anticatalanitat s'esmerça en una feina — que ja esperàvem en va — de justícia. Aquesta tasca ha estat una viril resposta 4 certes explotacions morboses del patriotisme, que encara duren. Ha estat Carles Soldevila qui s'ha aixecat contra un lèxic, contra una manera de dir que avui és esdevinguda intolerable. lla estat Carles Soldevila qui s'ha aixecat per a dir rodona -ment : ((El to ploraner, barrejat am'i5 el to fanfdrró no és cap ganga per a un poble.» ((Ni gemecs, ni elegies, ni bravates, ni cants bèllics. Prou d'aquest color!» Cal dir que la Repúbltica se sent ferti- da, ofesa, per aquest to? La República ha hagut de superar moltes sentimentalitats instintives a Castella er'qué confiava en una superació semblant per part de nosal- tres. Mentre no substituïm aquesta cosa 1nimària per una superior ordenació intel- ligent ens trobarem af errats a una perpètua minoria d'edat. I bé, Obtinguda sota l'a- cord dels nostres parlrgnentanis més exi- gents una normalitat política, cal absoluta- ment que sigui bandejat del nostre lèxic civil aquest llenguatge de conspirador, es- devingut grotesc, ble de reticències i de tèr- boles vaguetats. Cal parlar d'una manera absolutament clara. Situar-se amb una ab- soluta lleialtat al costat --- o enfront — de la República. No és possible fer de Bover• namental i de conspirador alhora. I tre- ballar! Es que ens hem de passar la vida fent la ploranera i la víctima? Es que hem de repetir sempre amb una coqueteria de masoquista la cançó do l'oprimit? Es que pot acceptar -se una política de vaguetats davant dels homes de la República que ens permeti de ((fer el viu »? Es que hem de seguir explotant un patriotisme agressiu i obcecat just al moment que una democràcia 1erfecta ens obre els braços? Es que tota la lluita era un esforç per a arribar a altra cosa que a una reconeixement de la pròpia personalitat com el que avui ens ha donat la República? Claredat! Lleialtat! I sobre- tot optimisme. No hi ha res més tràgic que aquesta complaença en l'exhibició de tortures. Diu Carles Soldevila al final de la nota que comentem, que glossa lq com -memoració del darrer u de setembre : «Cre- gueu que m'ha amargat una part de les vacances de sentir els brams i els esgarips que transmetia la radio .i que arribaven a fer dubtar de ca menà 'de commemoració que celebràvem ; no sabíeu si éreu sota la tirania monàrquica o sota el deslliurament republicà. Tan repetits, tan rebregats eren els planys i les amenaces de la majoria dels oradors b I bé. Cal bandejar tot això, per la República i per Catalunya. — D. P. Els caíalans, anant pel món La delegació catalana que va a Donastia per a assistir a l'acte de la signatura de l'Estatut, fa el viatge en automòbil. Ha ser- tit de Barcelona a mitja nit del dimarts, amb la intenció de plantar-se d'una tirada a San Sebastián, perd la son decideix els expedicionaris a quedar-se a dormir a Sa- ragossa . Abains d'arribar-hi, han de deturar-se una estona, en plena estepa aragonesa, perquè els xofers es deixondin una mica. Es ales- hores que un ordenança, orgullosament ca- talà, exclama, iingenu, que es moriria de pana d'ésser fil] d'uin país com aquell, tan pelat. E1 mateix ordenança, ja la caravana altra volta en marxa, observa que de poble a po- ble hi ha una quantitat de quilàmetres que fa ángúnia. —No sé — afegeix — per què no en construeixen algun de mou, antremig ! A Saragossa, Em Companys, IEn Puig i Ferreter, l'Alavedra i En Tomás, que de matinada no tenen mai taed, acuden encara al Salduba a fer ressopó, iL'amo, català, els tracta a cor que vols cor que desitges i .ano els vol cobrar res. La frase famosa d'En Pujols és recor- dada: —Vindrà dia em què, anant pel món, pel sol fet d'ésser catalans eus 'ho trdbarem tot pagat. La llei de les compensacíons A Caparroso, en terra navarresa — s'ha sentit ja un i Viva Cataluña libre! —, uns minuts d'espera per a iproveir de benzina. Crida l'atenció de tothom un rètol d'una casa Lpròxima : «La Candente. Fábrica de Hielo». Una xavala, en veure el groc i vermell de la bandera catalana que flameja dalt dels automòbils, s'esvera --La bandera monárquica l --Què dius, nena! — salta, ràpid, En Terradelllas —. Es la iban'dera catalana, més republicana que cap. La xavala fuig avergonyida. Una altra nena, .a Tafalla, declara —Qué bandera más bonita! En Terradell.as, satisfet, proclama la seva fe en la llei de les compensacions. Un eclipsí de 4rascanfó Encomanada a l'artffex Mercader, a dar- rera hora, la ploma d'orcisellat que la iGe- meralitat de Catalunya ofereix al President de la República per a la signatura de l'Es- tatut, no ha quedat enllestida fins dimecres cap al tard. Dos entusiastes joves catala- nistes s'han compromès a anar dur-la a San Sebastián, en moto. Compten ésser a la ca- pital donostiarra a les cinc de la matinada,, a tot estirar. Toquen les cinc, les sis, les set.., i els dos motoristes de la ploma no donen, a San Sebastián, fe de vida, Em Gassal està in- tranquil . Per fi, ells ! Són les nou tocades. Han tallat bastant just. Manquen només dues hores per a l'acte de la signatura... Què 'ha sucoeït? Ha succeït que, per tenir el fanal espatllat i no perdre temps a arran. jar-lo, els dos motoristes Khan sortit de Bar- celona sense llum, confiats que hi ha lluna plena. Però s'ha produït un eclipsi de lluna i els ha rebentat els càlculs. --Ho teníem previst tot — declaren — menys un eclipsi ! La ploma és magnífica. L'àinima forma com una scep — ferro 1 - de perles. —Ai, ai, ai ! — fa, seriós, l'Estelrioh, veiant-la —. A meiam si el senyor Alcalà -Zamora no la voldrà utilitzar. No sabeu que rés gitano? Tot us ho preneu així ! — li re plica 1'Aguadé—. Sou la personificació de la Lliga en mànegues de camisa. La virada del Sir. Prieto Ha tïmgut lloo, al Palau de la Diputació de Guipúzcoa, la oerimània emocionant de la signatura de l'Estatut. E1 President de la República, al balcó, rés entusiàsticament aplaudit per la multitud. Els omendigoit- zalesn lleincen els húrres á l'espai, alçant llurs «makilas» (tranques) enlaire. La Ham -da Municipal toca La. Santa Espina. Mo- ment iinolvidable ! Junt el senyor Alcalá-Zamora, unes dones catalanes fan onejar la bandera 'de les qua- tre 'barres. Per què no la basca, també? El senyor Prieto, sempre viu, sempre po- lític, fa signe a un grup de nacionalistes de la plaça perquè pugin amb llur bandera. Algú, el senyor Rafael Sánchez Guerra, per exemple, no ho troba prou bé. Però el se- nyor Prieto insisteix. El grup de nacionalistes arriba fens al balcó amb dificultat. La darrera resistència a passar els l'ha oposada un majordom, molt engalonat, de la Diputació. --iNos lo ha dicho el señor Prieto! —¿El señor Prieto? ¡Si que es extraño! Ja flamegen plegades les dues banderes, catalana i basca. L'ovació ressona anés fnr. ta. IEl senyor Alcalá-Zamora somriu. 'El se- nyor Prieto fa d'ullet al noi Sánchez Guerra. . 1El diputat nacionalista senyor Picavea s'a- tansa al ministre d'Obres Públiques i l'a- braça : --- '1 Vamos a hacerte un monumento! A la tarda, en una reunió de diputats basco- navarresos, en la qual dominen els nacionalistes, el senyor Prieto aporta ja ;a veu cantant. S'ha d'anar de pressa a '. a- provació de l'Estatut de Bascòmia. Ara és l'hora. S'han d'aprofitar els moments ac- tuals. Els diputats navarresos fan algunes obser- vacions. --INo podem .perdre temps — els contesta el senyor Prieto —. Penseu -vos-hi tant com vulgueu. Nosaltres us esperarem, però tot camiinant. El ple de casa la Nícolasa De retorn a San Sebastián, arribada l'ho- ra de sopar, els expedicionaris catalans acor- den, a l'hotel, que aquell vespre anirà ca- dascú pel cantó que millor li sembli, - ,Aviat semblaríem els de Calatorao! — murmura l'Estelrioh. I, atraient -se a part En Companys, el di- putat regionalista li diu —Viindr-eu a sopar amb mi. Sé un lloc... Em Puig i Ferreter i Hm Gassol preguen reservadament l'Aguadé que no es compro- meti amb ningú. —Ens han dit un restaurant... En Nicolau d'O'lwer desapareix sol. Ell coneix San .Sebastián i en sap tots els re- ecos. Em Terradellas s'emporta Emn Palacín, IEn Tomàs i IEn Muinmé : - Deixem -los que vagin allà on vulguin. Ja se'n 'penediran de no haver vingut amb nosaltres a casa la Nicolasa! Al cap d'un quart, tots, absolutament tots, es traben al restaurant famós de la senyora Nicolasa. Fins 1',Alavedra, que ha- via quedat abandonat a la cabina del telè- fon de i'hotel. -- Podríem fei- una sola taula.., — insi- mua En Nicolau d'Obwer. L'arficle del Sr. Cambó Potser no val 'la pena de parlar-ne gaire, i això que les paradoxes que hi sustentava són tan dignes de passar a la posteritat com ]'anarquista de Terrassa. Citem »amés aquest comentari, exactís- sim, d'un bon senyor que l'agabarv de llegir --Si no fos mort, diria que l'hi ha fet l'IEmili Jumoy de la pitjor època. Un poeta desgracia4 Sense donar-hi cap mena d'importància, en els Jocs Florals de Santa (Eulàlia de Vilapiscima celebrats l'any passat anuncia- ron un promi del diputat a Corts senyor Dencàs. I sense cap mena d'importància, també, fou concedit a Manuel Valldepenes. En anar-lo a recollir, el poeta es trobà amb la desagradable sorpresa que e1 domant no l'havia portat. Enguany també s'ha anunciat un premi de 1'alludit diputat; però en emetre el ve- redicte no ha estat atorgat. En Vaíldeperes, en veure-ho, comentà: —Me'l deuran donar a mi, a compte del de l'any passat! JORNADES REPUBLICANES Benvinguda als amics de Castella 0 ^ o O V , ^ .,.: A ¡^44 k^ Ur + ! // q •, V 7///^///í^^i ^^yi^ / ^'i ^ ^♦♦ yf 7 : +i + ¡i96^^¡i {',. ON i,': //i o ^ •i I♦+l9•T',' y+N^ //♦^ï ^^ ^i^//^^ 1^.f !^ ;^^. 4^r . ' r e 'r p/;: 'i / Í IÏ /' . /I ' +.+¡ 40° á;++^/i,♦ / I + I, + i b^^o ^//! ••L^i ¡i// e o ♦ N/ •, i e: ` z , L / O +^#^1 'yt•^♦i • 1f. ^i .'i ^ fP •• ^i ^/ %iaiÁl ' ^^ / G'6(•`d.^i ' S q ++ i i ^+! 4 ` ^^^1^//^Í`'I "i i^ ¡♦ ^'/^ / ^o 4 I + 9 ^,^ ¡+ `^N^ N^ â + f': • f ' q +r I .i ^l .ixi ♦+^'^^if , 4i +^/i+'i•Pi i+.ii é y 3+, v ^y9/ // /+ . f I^I D^ t• %ii: ^ ^^+^i +/ ^ii+ ^ i/^4 9 ó _J ^.. ,. % o / /q // p 7 ^, . ¡,,nen ^ ,,¡ „ /,^ /'/+i ¡f 3Í í ^^ O /I/'///^//±^!/^ ^. 1,,h , ,, . 4,q+ ^,^Ih G/ ^p,^ ^,^ 0 r^ ^ ^4Ó ^Oiri^ i g ^f ^ O ^ó L+// /Fit+b^+'i: +, ' q/, q / ^ ^ ri• ,^^.! ,e`n^t^+N o Y. `i. '• . 1, : i Q e 0 o O Q ,y.U Els senyors Bello, Azaña i Bes4eíro vénen a rematar la hidra del separatisme

Transcript of Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa,...

Page 1: Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa, arrencada a favor de pactes i comipromisos, sinó una proclamació espontània

De l'àpat ofert al senyor Azaña en el seu darrer viatge a Barcelona

Any IV. Núm.190 - Barcelona, dijous, 22 de setembre , 1 932

Per primera vegada un Iure=sidenf casfellà no serà unforasfer a casa nostra.

Preu : 30 cèntims. - Pelai, 62. Telèfon 15300. - Subscripció : 3'50 pessetes trimestre

MIRADOR INDISCRET

es veu necessària la collaboració de les mas-ses; car en aquests instants que tota unanació batega com una sola anima, la festaneix .per ella sola. 1, llavors, la festa és fe_cunda, puix que és un acte. Així com lescelebracions forçades que els rbgims tirá-nics imposen ais pobles tenen tot l'aire d'unacomèdia, i el poble les sofreix, ací el pobleles actua. I, de la mateixa manera com unafesta patida deixa un regust d'enviliment,una d'activa que no s'efectués deixaria urnarecança, com d'una omissió greu que féssimde cara a la nostra consciència individual icol•leotiva.

Per aquests. motius, MIRADOR s'associa detot cor a ]'homenatge que tot CataSunya .e1 proper diumenge retrà als polítics i go-vernants que vénen vers al nostre cap icasal a palesar amb l'eloqüòncia plàsticadels actes; l'alta significació que donen iles elevades esperances que tonen posadesen la Catalunya lliure de la República. Larecaneixefça de les seves llibertats (i voldir això i no més l'acte de diumenge prop-vinent) no és un acte comès per la Repú-b'lica a contracor, una concessió de feblesa,arrencada a favor de pactes i comipromisos,sinó una proclamació espontània d'un dret.De manera que ara, després de la signaturade 1"Estatut, no hi ha, dins el camp de laRepública, aquella divisió de vencedors i devençuts. I, encara, gosem dir una altracosa : estem segurs que davant del magníficespectacle que ham donat Catalunya, Bas

-cània i Espanya entera, espectacle d'amori de retrcba^ment dintre la llibertat, .potsera més d'un li ha caigut la bena dels u'lis.Sí ; no hi ha dubtc, la 11i'bertat en marxaés e1 millor argument apologètic d'ella ma-teixa.

Els hostes de diumcmge, que vénen a sig-nifioaranos l'adhesió de tot un poble i detot un règim, representen tot aiiò que hiha de viu i de noble a la política i al poder.Tots els ,partits i les Corts i el Governestaran sintetitzats pels nostres arri^bamtsdel diumenge. Podríem esmentar tants denoms com d'illustres visitants. Només, perd,m'anomenarem dos, perquè dins l'elogi queen farem seran compresos tots els altres.

En primer lloc, Luis Bello, l'eminent di-putat per Madrid, president de la Comissiód'Estatuts, La seva ,professió de periodistaens Lliga envers ell amb una camaraderiaplena de reverdncia i d'afecte. I ens plauencara més que precisament ell, lluitadorinfatigable i heroic al costat de la mostracausa, hi aporti, d'una certa manera, la vo-luntat dels electors madrileinys, que ell re-presenta. Mai com ara és necessari que lesdues ciutats, Madrid i Barcelona, que lamonarquia posava interessadament en pug-na i en agra competència, collaborin i s'Ihar_monitzin, esguardant ideals superiors d nhu-manitat i de justícia. Només així s'hauràcomplert el sentit íntim de la República.

De Manuel Azaña, president del Govern,MIRADOR n'ha parlat ja motes vegades. IElsnostres lectors coneixen el nostre criteri desempre, parlant d'aquest home, veramentrepresentatiu, ,actiu sense petulància, elo-qüent sense magmiloqüéncia, que sap pen-sar i sap actuar, sense que ni el pensamentesbocini l'acció, ni ]'acció violenti la claredatde la iintelligència.

Quan la història d'Espanya recobra laseva veritable significació, troba l'home quenecessita. Manuel Azaña, l'home d'esperitelevat, no solament sap veure clar, sinó queté l'audàcia segura que aquest veure clarcomunica.

Si per aquestes consideracions generalsManuel Azaña és tan admirable, ni cal dircom n'ús als ulls de nosaltres, dels catalans,que hem ,pogut veure amb quina lleialtataquest home que ha tingut a les seves mansla popularitat i la força més grans que mainingú no hagi tingut a Espanya de moltde temps ençà, les arriscava i les ,posava enjoc per tal de no trair allò que ell jutjavaésser raó i justícia. Qualsevol persona menysculta d'enteniment i de car hauria cregut—tan gran era en alguns moments la fúriaenemiga i tan ben atrinxerada en secularsprejudicis! — que caldria abaindanar Ca-

Hom ha volgut, amb raó, que la solem-nitat d'aquests moments fos simbolitzada

per un ritual ahora majestuós i alegre. Carla joia que senten Catalunya i IEspanya noés pas d'aquelles que puguin contenir-se din-tre dels cors, , ans demanen una successiód'actes externs significatius i derivatius del'alegria de tot un poble. Mai com ara no

talunya, si un hom no volia posar en riscl'estabilitat de la Repúhlica. La temptacióera gran. I bé : aquest gran amant de laRepública fou a la vegada de prou clarivi-déncia i de ,prou força de caràcter per ado-nar-se que l'ànima de la República era lallibertat i que, traient Catalunya, i, per tant,la llibertat, hom deixaven la República sen_

se ànima. 1 una República morta no hauriapogut resistir les envestides dels adversaris.

MIRADOS, en aquesta hora de joia perals catalans, s'adreça als nostres amics deterres castellanes i els diu

«Vosaltres veieu l'alegria de tot um poble,avui congregat per aplaudir-vos i honrar-vos. Heu dut a la seva ánima la paraulaque feia segles que aquest poble esperava.Més afortunats que els conqueridors que en-traven amb canons i regiments per les bret-xes de les seves muralles aterrades, heuassolit la unitàt espiritual de la ,pàtria. Souforts, .perquè sou justos; i sou justos perquèsou intelligents i purs. Demà us en anireu,però restarà dins la vostra anima la visiód'aquest ,poble que, conscient de la sevapersonalitat pròpia, ja que ho 4eu reco-negut així, també és vostre; i aquest ,pobleper sempre niés es veurà enriquit pel tresorespiritual i cordial que hi haveu dut ambel vostre gest magnffic!n

De Dijous -- aDijous

Gràcies a Déu que una ploma que naLis las sospitosa d'anticatalanitat s'esmerçaen una feina — que ja esperàvem en va —de justícia. Aquesta tasca ha estat una virilresposta 4 certes explotacions morboses delpatriotisme, que encara duren. Ha estatCarles Soldevila qui s'ha aixecat contra unlèxic, contra una manera de dir que avuiés esdevinguda intolerable. lla estat CarlesSoldevila qui s'ha aixecat per a dir rodona

-ment : ((El to ploraner, barrejat am'i5 el tofanfdrró no és cap ganga per a un poble.»((Ni gemecs, ni elegies, ni bravates, ni cantsbèllics. Prou d'aquest color!»

Cal dir que la Repúbltica se sent ferti-da, ofesa, per aquest to? La Repúblicaha hagut de superar moltes sentimentalitatsinstintives a Castella er'qué confiava enuna superació semblant per part de nosal-tres. Mentre no substituïm aquesta cosa1nimària per una superior ordenació intel-ligent ens trobarem aferrats a una perpètuaminoria d'edat. I bé, Obtinguda sota l'a-cord dels nostres parlrgnentanis més exi-gents una normalitat política, cal absoluta-ment que sigui bandejat del nostre lèxiccivil aquest llenguatge de conspirador, es-devingut grotesc, ble de reticències i de tèr-boles vaguetats. Cal parlar d'una maneraabsolutament clara. Situar-se amb una ab-soluta lleialtat al costat --- o enfront — dela República. No és possible fer de Bover•namental i de conspirador alhora. I tre-ballar! Es que ens hem de passar la vidafent la ploranera i la víctima? Es que hemde repetir sempre amb una coqueteria demasoquista la cançó do l'oprimit? Es quepot acceptar-se una política de vaguetatsdavant dels homes de la República que enspermeti de ((fer el viu»? Es que hem deseguir explotant un patriotisme agressiu iobcecat just al moment que una democràcia1erfecta ens obre els braços? Es que totala lluita era un esforç per a arribar a altracosa que a una reconeixement de la pròpiapersonalitat com el que avui ens ha donatla República? Claredat! Lleialtat! I sobre-tot optimisme. No hi ha res més tràgicque aquesta complaença en l'exhibició detortures. Diu Carles Soldevila al final dela nota que comentem, que glossa lq com

-memoració del darrer u de setembre : «Cre-gueu que m'ha amargat una part de lesvacances de sentir els brams i els esgaripsque transmetia la radio .i que arribaven afer dubtar de ca menà 'de commemoracióque celebràvem ; no sabíeu si éreu sota latirania monàrquica o sota el deslliuramentrepublicà. Tan repetits, tan rebregats erenels planys i les amenaces de la majoria delsoradors b I bé. Cal bandejar tot això, perla República i per Catalunya. — D. P.

Els caíalans, anant pel mónLa delegació catalana que va a Donastia

per a assistir a l'acte de la signatura del'Estatut, fa el viatge en automòbil. Ha ser-tit de Barcelona a mitja nit del dimarts,amb la intenció de plantar-se d'una tiradaa San Sebastián, perd la son decideix elsexpedicionaris a quedar-se a dormir a Sa-ragossa .

Abains d'arribar-hi, han de deturar-se unaestona, en plena estepa aragonesa, perquèels xofers es deixondin una mica. Es ales-hores que un ordenança, orgullosament ca-talà, exclama, iingenu, que es moriria depana d'ésser fil] d'uin país com aquell, tanpelat.

E1 mateix ordenança, ja la caravana altravolta en marxa, observa que de poble a po-ble hi ha una quantitat de quilàmetres quefa ángúnia.

—No sé — afegeix — per què no enconstrueixen algun de mou, antremig !

A Saragossa, Em Companys, IEn Puig iFerreter, l'Alavedra i En Tomás, que dematinada no tenen mai taed, acuden encaraal Salduba a fer ressopó, iL'amo, català,els tracta a cor que vols cor que desitgesi .ano els vol cobrar res.

La frase famosa d'En Pujols és recor-dada:

—Vindrà dia em què, anant pel món, pelsol fet d'ésser catalans eus 'ho trdbarem totpagat.

La llei de les compensacíonsA Caparroso, en terra navarresa — s'ha

sentit ja un i Viva Cataluña libre! —, unsminuts d'espera per a iproveir de benzina.Crida l'atenció de tothom un rètol d'unacasa Lpròxima : «La Candente. Fábrica deHielo».

Una xavala, en veure el groc i vermell dela bandera catalana que flameja dalt delsautomòbils, s'esvera

--La bandera monárquica l--Què dius, nena! — salta, ràpid, En

Terradelllas —. Es la iban'dera catalana, mésrepublicana que cap.

La xavala fuig avergonyida.Una altra nena, .a Tafalla, declara—Qué bandera más bonita!En Terradell.as, satisfet, proclama la seva

fe en la llei de les compensacions.

Un eclipsí de 4rascanfó

Encomanada a l'artffex Mercader, a dar-rera hora, la ploma d'orcisellat que la iGe-meralitat de Catalunya ofereix al Presidentde la República per a la signatura de l'Es-tatut, no ha quedat enllestida fins dimecrescap al tard. Dos entusiastes joves catala-

nistes s'han compromès a anar dur-la a SanSebastián, en moto. Compten ésser a la ca-pital donostiarra a les cinc de la matinada,,a tot estirar.

Toquen les cinc, les sis, les set.., i els dosmotoristes de la ploma no donen, a SanSebastián, fe de vida, Em Gassal està in-tranquil .

Per fi, ells ! Són les nou tocades. Hantallat bastant just. Manquen només dueshores per a l'acte de la signatura...

Què 'ha sucoeït? Ha succeït que, per tenirel fanal espatllat i no perdre temps a arran.jar-lo, els dos motoristes Khan sortit de Bar-celona sense llum, confiats que hi ha llunaplena. Però s'ha produït un eclipsi de llunai els ha rebentat els càlculs.

--Ho teníem previst tot — declaren —menys un eclipsi !

La ploma és magnífica. L'àinima formacom una scep — ferro 1 - de perles.

—Ai, ai, ai ! — fa, seriós, l'Estelrioh,veiant-la —. A meiam si el senyor Alcalà

-Zamora no la voldrà utilitzar. No sabeuque rés gitano?

Tot us ho preneu així ! — li replica1'Aguadé—. Sou la personificació de la Lligaen mànegues de camisa.

La virada del Sir. PrietoHa tïmgut lloo, al Palau de la Diputació

de Guipúzcoa, la oerimània emocionant dela signatura de l'Estatut. E1 President de laRepública, al balcó, rés entusiàsticamentaplaudit per la multitud. Els omendigoit-zalesn lleincen els húrres á l'espai, alçantllurs «makilas» (tranques) enlaire. La Ham

-da Municipal toca La. Santa Espina. Mo-ment iinolvidable !

Junt el senyor Alcalá-Zamora, unes donescatalanes fan onejar la bandera 'de les qua-tre 'barres. Per què no la basca, també?

El senyor Prieto, sempre viu, sempre po-lític, fa signe a un grup de nacionalistes dela plaça perquè pugin amb llur bandera.Algú, el senyor Rafael Sánchez Guerra, perexemple, no ho troba prou bé. Però el se-nyor Prieto insisteix.

El grup de nacionalistes arriba fens albalcó amb dificultat. La darrera resistènciaa passar els l'ha oposada un majordom,molt engalonat, de la Diputació.

--iNos lo ha dicho el señor Prieto!—¿El señor Prieto? ¡Si que es extraño!Ja flamegen plegades les dues banderes,

catalana i basca. L'ovació ressona anés fnr.ta. IEl senyor Alcalá-Zamora somriu. 'El se-nyor Prieto fa d'ullet al noi Sánchez Guerra. .1El diputat nacionalista senyor Picavea s'a-tansa al ministre d'Obres Públiques i l'a-braça :

---'1 Vamos a hacerte un monumento!A la tarda, en una reunió de diputats

basco-navarresos, en la qual dominen elsnacionalistes, el senyor Prieto aporta ja ;aveu cantant. S'ha d'anar de pressa a '. a-provació de l'Estatut de Bascòmia. Ara ésl'hora. S'han d'aprofitar els moments ac-tuals.

Els diputats navarresos fan algunes obser-vacions.

--INo podem .perdre temps — els contestael senyor Prieto —. Penseu-vos-hi tant comvulgueu. Nosaltres us esperarem, però totcamiinant.

El ple de casa la NícolasaDe retorn a San Sebastián, arribada l'ho-

ra de sopar, els expedicionaris catalans acor-den, a l'hotel, que aquell vespre anirà ca-dascú pel cantó que millor li sembli,

-,Aviat semblaríem els de Calatorao! —murmura l'Estelrioh.

I, atraient-se a part En Companys, el di-putat regionalista li diu

—Viindr-eu a sopar amb mi. Sé un lloc...Em Puig i Ferreter i Hm Gassol preguen

reservadament l'Aguadé que no es compro-meti amb ningú.

—Ens han dit un restaurant...En Nicolau d'O'lwer desapareix sol. Ell

coneix San .Sebastián i en sap tots els re-ecos.

Em Terradellas s'emporta Emn Palacín, IEnTomàs i IEn Muinmé :

- Deixem-los que vagin allà on vulguin.Ja se'n 'penediran de no haver vingut ambnosaltres a casa la Nicolasa!

Al cap d'un quart, tots, absolutamenttots, es traben al restaurant famós de lasenyora Nicolasa. Fins 1',Alavedra, que ha-via quedat abandonat a la cabina del telè-fon de i'hotel.

-- Podríem fei- una sola taula.., — insi-mua En Nicolau d'Obwer.

L'arficle del Sr. CambóPotser no val 'la pena de parlar-ne gaire,

i això que les paradoxes que hi sustentava

són tan dignes de passar a la posteritat com]'anarquista de Terrassa.

Citem »amés aquest comentari, exactís-sim, d'un bon senyor que l'agabarv dellegir

--Si no fos mort, diria que l'hi ha fetl'IEmili Jumoy de la pitjor època.

Un poeta desgracia4Sense donar-hi cap mena d'importància,

en els Jocs Florals de Santa (Eulàlia deVilapiscima celebrats l'any passat anuncia-ron un promi del diputat a Corts senyorDencàs. I sense cap mena d'importància,també, fou concedit a Manuel Valldepenes.En anar-lo a recollir, el poeta es trobà ambla desagradable sorpresa que e1 domant nol'havia portat.

Enguany també s'ha anunciat un premide 1'alludit diputat; però en emetre el ve-redicte no ha estat atorgat. En Vaíldeperes,en veure-ho, comentà:

—Me'l deuran donar a mi, a compte delde l'any passat!

JORNADES REPUBLICANES

Benvinguda als amics de Castella

0^ o

O

V, ^

.,.:

A ¡^44 k^ Ur+ ! // q

•,

V 7///^///í^^i ^^yi^/ 'i ^♦♦ yf 7 : +i + ¡i96^^¡i{',. ON i,': //i o ^ •i I♦ +l9•T',' y+N^ //♦^ï ^^ i^//^^ 1^.f !^ ;^^. 4^r . ' r e 'r p/;: 'i / Í I Ï/' ./I '

+.+¡ 40° á;++^/i,♦ / I +I, +i b^^o ^//! ••L^i ¡i// e o ♦ N/ •, i e:`z ,L/ O+^#^1 'yt•^♦i • 1f. ^i .'i ^ fP •• ^i ^/%iaiÁl ' ^^ /G'6(•`d.^i ' Sq ++ i i ^+! 4 ` ^^^1^//^Í`'I "i i^ ¡♦ ^'/^ / ^o 4 I +9^,^ ¡+ `^N^ N^ â +f':• f'q +r I .i ^l .ixi ♦+^'^^if , 4i +^/i+'i•Pi i+.iié y 3+, v ^y9/// /+ . f I^ID t•%ii: ^ ^^+^i +/ ^ii+ ^ i/^4 9 ó _J ^..

,.%o//q//p 7 ^, . ¡,,nen ^ ,,¡ „ /,^ /'/+i ¡f3Í í ^^ O/I/'///^//±^!/^ ^. 1,,h , ,, . 4,q+ ^,^Ih G/ ^p,^ ^,^ 0 r^ ^ ^4Ó ^Oiri^ i g ^f ^ O^ó L+// /Fit+b^+'i: +, ' q/,q/ ^ ^ ri• ,^^.! ,e`n^t^+No Y. `i. '• . 1, : i

Q e

0 o O

Q

,y. U

Els senyors Bello, Azaña i Bes4eíro vénen a rematar la hidra del separatisme

Page 2: Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa, arrencada a favor de pactes i comipromisos, sinó una proclamació espontània

La plaça de Blasco de Garay

L'altre dia tingué lloc l'homenatge a l'em -presari teatral senyor Calvo. La cancurrèn-ci.a era del més bigarrat que hom puguiimaginar-ce. Fins hi havia el senyor Pichi Pon!

Cridaren l'atenció dels concurrents tresindividus que no tastaren carp dels pratspresentats als comensals ; aquests tres mdi-vidus ni tan solamont desplegaren el to-való ! Interrogats, .resultá que formavenpart de la directiva de ]'.Associació de Co-ristes, i com sigui que els coristes estan envaga i mots no poden menjar, els seus re-presentants volgueren fer un acte cívic ide protesta deixant passar pel seu davantaquell bé de Déu de vianda, amb tat i queel cor se'ls en hi amava.,.

Suplicí de Tàntal

Hem tingut ocasió de llegir una lletrad'un nen que s'ha passat un mes en unade les Colònies Escolars de l'Ajuntament.La lletra va dirigida als seus pares i ambmorta traça detalla fets i anècdotes de laColònia i s'acomiada amb aquestes parau-les : uRebin un saludo fraternal del seu lillque els estima, Ramon.»

A les redaccions dels diaris catalans, jas'han començat a rebre gasetilles d"admi-nistració de l'empresa del Teatre Romea.

El mateix que els anys anteriórs, les ga-setilles són redactades en castellà. Semblatalment que a l'administració de l'únic tea-tre català de Barcelona, no sàpiguen o novulguin apendre d'es• riure el nostre idioma.Ara esperem que els diaris catalans sabranfer justicia tirant al cove totes les gaseti-lles que es rcbin sense ésser redactades encatalà. Tanmateix ja és hora que cada ucompleixi amb el seu deure.

Correspondència infantil

Els conseqüenfs

Un dels escriptors que figurava a la llistade collaboradors, en els cartells anunciadorsd'un setmanari de recent aparició, era l'Es-clasans. Emn el primer número hi signavados artioles i .per torna es publicava el re-trat. Contra el costum, al inúmero de lasetmana passada l'Esolasains no 'hi té lasignatura; però I'alludida publicació apro-fita una crítica deis Himnes Homèrics, deMaragall, per dir el següent : «Agustí IEs-clasans és un dels escriptors que avui ensmereix més atenció a Catalunya. En aquestestudi crític hi ha, com en tota l'obra del'Esclasa^ns, una lucidesa digna de totes leslloances.,

Ham diu que l'Esclasans s'ha enviat olimateix l'acostumada carteta que dirigehxsempre a tots els que escriuen un elogi d'al-grma obra seva.

Se li ha mort l'àvia

Diversos components de la classe delsviatjants han pres la part ipel tot i un arti-cle fantasista per un assaig moral. A partalguna protesta limitada a això, a una pro-testa, i a alguna altra que sembra proce-dent dels viatjants de qué parlava el nostrecollaborador Sagarra en l'aperitiu que haexcitat la susceptibilitat dels mostres comu-nicants, heus ací una de les cartes arribadesa la nostra redacció, duta ipersonaiment ;pertota una correcta comissió . D'altra banda,en aquest .mateix número, l'autor dels ape-rilius precisa l'abast de les seves intencions,tan exageradament enteses.

Post = aperiíiu

Quiet, arraulit de fred a l'hivern ; amicde divertir-se a l'estiu ; menestral i asse-nyat. Heus ací el Poble Sec.

Hom no el comprèn, no se ]'imagi'nacomplet, sense la silueta de la muntanyaex-fatídica, ni sense aquelles tres enormesxemeneies de la fàbrica d'electricitat al seudarrera ; com tampoc sense la llenca de la«terra negras que el separa del moll i elscampaments de gitanos queli priven el pas de l'Exposi-ció.

De Pobles Secs .n'hi hados. EI que ens entra pelsulls, que és el que veiem delParallel estant ; una micabrut del fum que llencen lesxemeneies de 1'a fàbrica d'e-lectricitat i del polsim ques'escampa de lla «terra no-gra» ; i un altre de més re-còndit, meinys conegut, a'bso-lutasnent menestral, que viureclòs a casa i té costums depoble forà.

Duu, de dies, la cara bru-ta, com els •manyans quanpreguen de la feina. Però ala mit se la renta i es per-fuma amb l'olor que baixa,11eu, de la muntanya, i ladels rosers florits que hi 'haescampats ,pels patis i pelsterrats de les seves cases.

^El Poble Sec, l'antic ravalenclavat a la vora del Pa-rallel, a tocar de la bretxade Sant Pau i empalmat di-rectament amb el carrer Nou,de consegüent amb el distric-te suspecte de la ciutat, ésbarceloní únicament per unaqüestió de topografia, car pelsseus costums i pel seu ta-rannd és un poble menes

-tral.E1 Pab:e Sec va a dormir

aviat i es lleva de matí.A l'estiu, després de sopar,puja a pendre la fresca alterrat o bé baixa al carrer, en cos de samar-reta, i es juga una síndria al tuti, sota laclaror dels fanals o la de la Lluna, a trespartides i amb revenja. La nit dels dissab-tes arramba el joc de cartes a un costat iballa com dos desesperats al mig del carrer.A l'hivern s'amaga dintre el pis, com lestortugues dins de la seva closca.

Surt poc de nits. Unicament quan En Re-dondo canta la Katiusha a1 Victòria ; ialgun dijous, molt pocs, que va a veure En^Santpere. Abans li agradava molt En Va-llej o,

Es menestral malgrat ]'afegit estrafolaridel carrer de Blasco de Garay, que li deviaencolomar .algun mal intencionat ; e1 niu decupletistes, debailarines, de duettos més omenys tronats i de papallones i. cambreresde music-hall ; proveïdor exclusiu de ma-terial humà a tots els establiments concep-tuats graciosament com a alegres de; Foral-id l i del carrer Nou.

A .primera hora del matí, pel Poble Secdesfila una processó interminable de fiam-breres ; a dos quarts de tres de la tardaés una rivada de noies que es destria a labretxa vers els establiments de modes o elsobradors de modista on treballen. De sisa vuit un formiguer de vestits blaus i d'es-pardenyes ennegrides, tacades d'oli o degreixos de màquina.

Dalt d'un d'aquells carrers irregulars, unpiano de maneta toca La reina ha relliscat.

Aquests dos viatjants de comerç que, tris-tos i derrotats, veiéreu esperant l'autóm-ni'bus en una platja, senyor Sagarra, nosón tots els viatjants, però. El fet de dursabates amb gomes ja ho diu tot. Tal ve-gada eren la supervivència anacrònica d'unaèpoca que ja ha desaparegut. Ja és curiósque precisament vós, senyor Sagarra, hàgiuanat a topar amb aquestes dues fantasmes,ja que fantasmes només eren aquests doshomes, que .només heu vist en somnis al-guna nit que els vapors de la digestió de-gueren enterbolir la vostra normal manerade veure les coses.

Generalment avui el viatjant va ben men-jat i ben vestit, i no té meoessitat d'arreple-gar la grana de capellà» al fons de lesseves butxaques. Els jocs de mans que allu-diu, els haureu vist a la pista d'algun circambulant en les vostres hores vagaroses,quan les d'acomplir la vostra necessitatfisiològica de fer versos no heu pogut matarFestono de cap altra manera menys in-ofensiva. 'El viatjant de comerç, sonyor Sa-garra, avui és quelcom més seriós que unninot que camina com suposeu vós en elvostre aperitiu deplorable. El viatjant, se-nyor Sagarra, no té cap necessitat de robarborregos ni terrossos de sucre. El viatjantavui acompleix una funció social nóbilíssi-ma, tan nobilíssima com 1a de comediò-graf o de versaire. El viatjant, senyar Sa-garra, més d'una vegada ha amat a aplau-dir les vostres comèdies i els vostres •rames.Això vol dir que el viatjant no està acos-tumat que li donin gat per liebre, i noal.ludeixo el gat dels gitanos amb els qualsheu tingut la mala sort de compararanos.1El viatjant, senyor Segarra, llegeix qucicommés que l'Esquella de la Torratxa i LaTraca. El viatjant ha llegit .amb paoiéneia.de Job els onze mil versos del vostre ComteArnau. 'El viatjant duu molt alt el pavellóde Catalunya, i segueix amb viva atencióla corba ascensional de la cultura catalana.

I per acabar, senyor Sagarra, vós quesou un «bon gourmet» o almenys en teniufama, heu de saber que a tots els pobles,viles i ciutats que visita, el viatjant paraals millors hotels i a les millors fondes isón per al viatjant els millors colomins, elsmillors pollastres i les llagostes més fres-ques i més vives, regalades amb aquell vinetque a vós us agrada tant i és alegre comurna cantúria d'àngel.

Això vol dir que el viatjant és personade bon gust i té aquell mínimum d'educacióque vós des de les columnes de MIRADORd'una manera imelegant i bànbara ens ne

-gueu.»

«Al senyor Josep Maria de Sagarra

Estampa del Poble SecLÄI'EIITIY

ESPECIALITAT

EN LA MIDA

Jaume I, 11Telè1. 11655

Arraulit a l'hivern ; alegre a l'estiu. E1Poble Sec podria ésser encarnat en la figurad'un jove cepat, vestit de blau, que anésde bracet amb una xicota garrida i ,neta,travessant e1 Parallel, per la 'banda del Mou

-lim Rouge.La gràcia i la força que s'ajunten. Hom

es contempla amb enveja. Fan una parellamagnifica. 'Els seus fills, que en tindran, se-ran grassos i forts. Perpetuaran les tradi-cions assenyades i menestrals del Poble Sec.

Planter de manyans traçuts de la Marí-tima i del Vudoano, i de noies maques, l'en-

cant principal dels obradors de modistes ide les botigues de robes de la ciutat, nielles s'han deixat enfebrar per l'encens mor-bós del cinema, ni ells són tampoc uns so-miatruites esportius. Al Poble Sec encarano ha penetrat la moda carrinclona de lesmisses o de les reines; de consegüent besnoies no somiem convertir-se en Gretes Gar-bos, ni porten la imatge de Rodolfo Va-lentino encastada a1 front. IEl seu heroi so-miat és un jove de la cantonada, fadrí ma-nyà de poc, el qual mostra una accentuadaafició a parlar-hi.

A ells, per la seva banda, la mania espor-tiva no els ha pujat al cap. Ja hi van, ja,a futbol ; però també van als toros, i vana sentir sarsueles. Quan volen iodar-se s'ar-riben a 1'Escullera. Montgat és molt lluny,encara, de casa seva.

Per sort del Poble Sec i dels que em sónfills, la «terra negra», els campaments degitanos, la Ronda i el Par.allel constituci-xen una mena de muralla natural que pre-

1 serva de les influències de 1a ciutat.A aquesta banda, doncs, anar de nits fins

a les petites sense més ni més; a l'altra,anar a dormir després de sopar, llevar-se apunta de dia, ágil i fresc com una rosa,remullar-se e1 cap sota l'aixeta de la cuina,agafar la fiambrera i anar-se'n al treballcantant.

El carrer de B:asco de Garay? Rieu -vos-e-> de la seva llegenda suspecta. 'Es tan me-nestral, si més no, com qua:sevol altre car

-rer del Poble Sec. En aquest món cercamala fama i posa't a jeure.

Les cupletistes i cambreres que hi viuenfaro de dones del vici a partir de la vorerade l'Espanyol; a la del davant, però, sónunes perfectes dones de sa casa, que es pre.

Festa de carrev al Poble Sec

ocupen de la família, de pujar els fills i delpreu dels queviures ; mals de cap, aquests,Propis de gent assenyada i normal.

Les trobareu, tarda i nit, al Royal, alNovelty o al Pompeia fent d'estrelles oservint a les taules, abillades amb unes ro-bes primàries que us fanpensar que sónfetes exclusivament per a poder-se-les treu_re de pressa ; lluint uns escots exageratsles orelles i els dits farcits de bisuteria ru-tilant, i ostentant uns maquillatges grotes-cos. Tot alió, però, és aparador. La pin-tura, els vestits, la bisutería, són les einesde l'ofici. Les utilitzen mentre es troben a

la feina. Fora d'allí, potser les veureu ambles espardenyes a retaló i el cistell d'anara plaça .penjat al braç; Es clar que si lesconvideu compliran com .a bones, iEs e1 queels toca fer, durant les hores de treball,bo i tenint el pensament dominat per pre-ocupacions familiars. De vegades demanen,amb desvergonyiment, un duro a un parro-quià. Sabeu ,per què és aquell duro? Donesper comprar unes sabatetes a la petita. Elparroquià l'ha donat amb recança, cregutque ]'hi prenien.

El cupletisme del Poble Sec treballa peljornal i procura apilar propines. Res d'illu-sions quimèriques. Compta i si pot estal-via. E1 seu somni daurat rés tenir unallibreta de la Caixa d'Estalvis i un amicentenimentat que l'ajudi en la tasca feixugade pujar la família.

Per altra part el Poble Sec és atapeït defamílies obreres, la major part d'elles nas

-cuies all{ . Hi van néixer els avis, hi viuenels fi91s, i han nascut i hi creixen els néts.

E;s dissabtes, la família, després de so-par, s'arregla una mica i se'n va a pendrecafè a l'Espanyol. S'asseu entorn d'unataula rodona, fent fressa de cadires ; beusuavos i mira els sants dels diaris madri-lenys, els quals passen de mà en mà. Can-versa amb els veïns de taula. EIs homesarmen un partit de dòmino, de cinc el passoi deu el joc. Escolta l'orquestrina per aenyorar les filigranes pianístiques del difuntsenyor Vilalta, les converses que hi mente-nia, i la còrpora i les barbes imposants delsenyor Cara'bén, l'antic propietari del cafè,que vigilava amatent ]'anar i venir atrafe-gat dels cambrers amb les gafa-tes plenes,del darrera de les dues enormes muntanyesde terrossos de sucre apilades damunt deltaulell.

Els dissabtes el cafè •Espanyol és ple degent endiumenjada, de calls planxats quevénen grans, de corbates negres i botinesxerricadores, i de robes de merino anacrò-niques.

Entre taula i taula es lliguen conversesfamiliars. Els cambrers també semblen dedissabte i diumenge. Amb la safata buida,repenjada' a un cantó del marbre o en unbanyó de cadira, fan conversa amb els par-roquians, aprofitant un moment de calma.Qui sap si viuen a la mateixa escala i de

De la susceptibilitat. — Tornant de laplatja m'he assabentat, amb estupor i ambuna sorpresa que m'honora, perquè vol dirque encara em dura la innocència del ba-teig, de la gran indignació que ha produïtel meu aperitiu de la setmaina passada entreune quants viatjants de comerç. Aquestaindignació ha estat manifestada en diver-ses cartes públiques i privades dirigides a mii a directors de periódics, protestant d'unssuposats insults que jo he dirigit als hono-raules viatjants. A més a més he sabut queuns quants d'aquests senyors s'han dirigita l'empresa d'un conegudíssim teatre català,dient que si estrenaven una obra meva cre-marien el teatre i demanarien el meu fetgeper postres. Això fa una mica de pena.1 aria riure simplement, si els senyors quehan manifestat la seva indignació no .perse-guissim altre fi que fer una mica de bro-meta, perd jo vull creure que han protestatseriosament i de bona fe, i això és e1 quem'entristeix.

Primer de tot, dec manifestar als senyorsprotestataris, que el meu aperitiu que tantels ha tret de cassoles, com gairebé tots elsmeus aperitius no passava d'ésser un mercomentari poètic per passar l'estona, i quesuposar que allò era un insult en massa, ouna injusta burla d'una classe determinadade ,persones, de les quals jo no tinc e1 gustde conèixer-ne cap personalment, però quesuposo que entre ulles, pel molt nombrosaque és la classe, n'hi haurà de totes menesi de totes condicions morals, és tenir adióque se'n diu pa al ull.

El meu articlet, del qual no valdria lapana de parlar si no hagués tingut la cuaque ha tingut, per si els senyors viatjantsno el van entendre bé, era suggerit per dospobres diables que jo vaig veure en un po-blet, i a1 mateix temps era una evocació del'època heroica i pintoresca de certs viat-jants de' comerç del nostre país, consignadaen comèdies, en escrits de tota mena i enanècdotes que corren de boca en boca. Jomo sóc tan lluç per no adonarme que entreels milers de viatjants que hi deu haver aCatalunya, n'hi ha que duen camises deseda, que llegeixen els versos de Paul Va-léry i fins que viatgen en Rolle. Però tam-poc considero els viatjants de comerç tanlluços per suposar que el meu modestíssimarticlet tenia per fi i objecte denigrar enmassa la classe dels viatjants. Considero elssenyors ofesos com uns obcecats, o que pot-ser no han tingut prou temps, degut a lesseves ocupacions, de considerar 1'inofensiuabast del meu article.

Suposant que jo m'ihagués extralimitat, laprotesta no seria menys grotesca, ni menysabsurda. 'En aquest país i en tots els països,s'han fet burles i de vegades eagnants iinjustes, de tbtes les classes, de tots elsestaments, de tots els oficis i carreres, iningú no s'ha sentit ofès per una cosa així.Ni ea metges, ni els apotecaris, ni els ad-vocats, ni els capellans, dels quals es diuentants penjaments i burles, han escrit maicap carta de protesta, ni han volgut cremarcap teatre. Recordin els senyors viatjantsaquells versos : «Apotecari brut, — panxade granota, — quan no tens diners — fasmala carota.» 1 a veure si hi ha cap apote-cari que s'hagi ofès mai per aquesta facècia.Recordin coses més vives i més fortes sobrel'illustre gremi dels doctors en medicina.Recordin totes les plagacitats i desconside-racions de qué hem estat víctimes nosaltresmateixos, els paupérrims escriptors i elstristíeeims poetes.

Es que els senyors viatjants de comerçvolen una llei de jurisdiccions .per a culs,com tenien els militars, i aplicar i inter-pretar aquesta llei al seu gust? Suposo queen un moment de democràcia, d'efusió i dexerino:a cony el que estem vivint, els se-eiyore viatjants de comerç no demanaranuna aberració semblant.

Vull creure que entre els viatjants decomerç hi ha moltes persones joves, sensi-bles i d'un cert humor que de cap manerano poden fer-se solidàries d'una actitud tanpoc poètica i tan tristament incomprensivasi no fos així, tindria un veritable disgust.

No time, com he dit abans, el gust deconèixer els senyors protestataris, però la-mento, i no per mi sinó per ells, que s'hohagin pres tan malament. Lamento haver-

tre gronxa amb un lent vaivé de cuixes el los proporcionat cap mena de disgust, i quemenut que se li ha adormit a la falda. m'hagin pres a mi per un tan insociable

Després d'un ball en ve un altre. Aquell energumen, que a gratcient es dedica a mo-jove es troba bé al costat d'aquells menes- lestar unes persones que no coneix i quetrals alegres i d'aquella xicota que li ha no li han fet cap mal. Per la seva tran-semblat alegre per fora i seriosa per dins. quillitat, els diré que a mi en aquest mónA més a més, fa olor de robanota de 'bu- només m'interessa la poesia, i'de totes lesgada i ha parlat de les criatures amb una coses, fins de les més tristes i tronades,tendresa dissimulada, procuro extreure'n una substància poètica.

Babau! 1 estaves per aquella beneita de De vegades aquesta substància té une colorsl'Iris, que només fa olor de .potingues com- patètics, agres i corrosius, ,perquè la vida éspicades, que només s'enterneix parlant de així, fills meus, però la meva intenció norobes, i té el carp ple d'arguments de pel- és mai agre ni corrosiva. Jo procuro viurelícula? com puc, i ésser tan amable com puc amb

E1 dissabte següent el tornareu a trabar tothom, perquè considero que és la posicióal Poble Sec, però al carrer de sobre. També més intel.ligent i menys incòmoda.hi trobareu la noia. Van plegats. 'El] vamudat. Ella duu un vestit vermell, cenyit,que l'afavoreix molt. S'ha posat una micade carmí als llavis, i aixa li dóna una ex-pressió picaint.

E1 dissabte que farà tres no els busqueual Poble Sec, car perdríeu el temps. Si elsvoleu trdbar haureu d'anar al cafés !.Espa-nyol, 'Els veureu asseguts entorn d'una tau-la rodona, voltats de la família. Ells, urnamica avergonyits; la família, cofoia.

Són promesos. La nova ha corregut detaula en taula. Tothom se'ls mira. Plouendamunt seu les enhorabones, com un xàfecque els hagués arreplegat al mig del carrersense paraigües.

Abans de les dotze, que és l'hora d'anara jóc, s'aixequen. La parella va de bracet,davant de la família, que els contemplaamb aire satisfet.

En arribar a la porta de casa d'ella e'aca.miaden. L'endemà ham d'ésser presentatsals respectius parents.

Ell se'n va carrer ava41, amb pas ràpid.1 Ella, que s'ha quedat al portal, reraeea-

gada, el contempla marxar. En anar a.tom-bar, ell es gira a mirar-se-la i ella li faadéu amb la má.

Mentre ell camina, en direcció a casaseva, es sent un home nou ; ella s'adormen un somni dolç impregnat de frisances.1 fins que es fa de dia, per dins d'aquellcaparró gentil, aureolat de rínxols, que esrepenja al coix{, hi canten ele rossinyols iels canaris de la il.lusió ; una illusió novade trinca que no sap concretar, però quela fa feliç. Es així el Poble Sec.

JAUME. PASSARELL

consegüent es coneixen de fa molts anys.En tocar les dotze s'aixequen. Es l'hora

d'anar a jóc. Travessen el Parallel. Les do-nes de bracet dels homes ; els joves i lescriatures davant, car fa respecte.

Demà, diumange, on anirem ?... A 1'Es-cullera, a les Planen, a Montjuïc ?., . Ja hoconsultaran, els vells, amb el coixí.

Quiet a l'hivern ; alegre a l'estiu. A l'hi-vern hi bufa un ventet fred que baixa de

Montjuïc i pela el nas. Fa mandra de sor-tir. Prop del braser s'hi està molt bé. Pelscarrer que hi vagin els valents.

Perd així que arriba el bon temps es dei-xonda. Sent una frisança que l'empeny alcarrer. S'ha .passat l'hivern encofurnat alpis i ara només hi puja per canviar-se deroba o ;per menjar i dormir.

Les dones es passen el dia al carrer o albalcó. Els homes seuen per les voravies oa les portes dels bars. Les criatures rodenamunt i avall, descalces i en camisola.

AI capvespre tots els carrers s'omplen depianos de maneta que desgranen e1 reper-tori de les cançons o sarsueles de moda.

EI fuster de la cantonada i el llauner dei

davant contracten un pianista pel dissabtevinent.

—Quant ne volen?—Tant,--Fet—li diuen. Al Poble Sec, en tractar

de divertir-se, no es regateja un cèntim.Avisen els veïns. Aquests es proveeixen

de paper de colors, de pastetes i de 'cordilli en tres dies construeixen un sostre virolat,el pengen de balcó a balcó, i fan unes gà-bies de canyes a la vorera, amb fanaletsvenecians.

Al vespre encenen les lluminàries. Com -pareixen el pianista i l'ajudant, arrossegantel piano. Els veïns sopen dins dels enea_nyissats, Davant de la taula, el sopar; peròtambé les ampolles d'anís, el cdntir d'aiguafresca, les gasoses i cerveses de reglament,la síndria protocollària, i el serviment peral cafè.

Al ball, que comença a les nou i durafins a les dues, hi acut tot el jovent delbarri i molts que no en són, atrets per l'ano-menada que aquell frueix.

Mentre el jovent baila els grans juguena cartes, mengen tallades de síndria, beuengasoses o cerveses, o gots d'aigua amb unrajolí d'anís, i vigilen els joves.

Passen els veïns i s'aturen a refrescarpassen els forasters i fan el mateix. Si hiha la noia li comprometen un ball i ellaaccepta, car les noies del Poble Sec tenenel ban costum de .no refusar als forasters.S'agafen del braç del nou ballador i es dis-posen a giravoltar.

—No t'allunyis, noia—diu la mare, men-

Joset' MARIA uL SAGARRA

GUTEMBERG, S. A.Maquinària, Tipus, Filetatge de

bronze, Tintes i Utillatge per les

Arts Gràfiques

Aguliers, 1 i Vía Laietana, 4Tel. 15524 • BARCELONA

S'adquireixen exemplars

dels números

56, 120 í 153DE

.MIRADORAdreçar• se a 1'Adminisfració:

Peiai, 62. =Telèfon 15300

Page 3: Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa, arrencada a favor de pactes i comipromisos, sinó una proclamació espontània

tralitzar-mas extra-:egalment, continuï a laGeneralitat la seva coneguda gestió mu^ni.cipal i ens aemilianitziu les nostres finances,.el ,nostre ordre públic i les nostres obresde cultura. Mai això no seria desitjable, imenys en aquest moment.

'i'ampoc pot invocar aquest partit querepresenti res de viu a Catalunya ; és tradi-cional, al contrari, que es basa en els votsdels difunts. Si ens fixem un xic en la sevahistòria, el veurem, primer, demagògic, en-tabaanant la classe obrera, sense obtenir-licap avantatge social, fins que, gràcies a

l'energia del Noi del Sucre,els obrers expulsaren a capsd'estaca l'emperador del Pa-rallel, amb tota la seva eort,del camp de l'obrerisme. In-deeisos, llavors, els radicals aCatalunya, nedaren entre duesaigües, nodrits exclusivamentdels vots de quatre forasters,rabiosos antieatalanistes, reforçats amb els dos cementi-is, el Nou i el Vell, i, d'una

altra .part, temorosos de xocaramrb l'opinió catalana, fent eljoc, aparentment, del catala-nisme, a canvi de petites con-eessions «emilianesquesn. I,amb tot, no podien evitar unràpid procés de consumpció,1e dia en dia.

La dictadura fou el pot d'al_cohol que va servar-los. Tanagraïts •li estaven que, si lamemòria ino és infidel a totBarcelona i la resta de Cata-lumya, a l'actual cap local dellerrouxisme, Joan Pich i Pon,j urat amib el seu ramat de ne-gres, aplaudien, encoratjaven iacompanyaven públicament eldictador, el rei i els criats d'a-quall règim. Només que, ambla perspicàcia de les rates,més informades perquè viuenmés cap al fons dels vaixells,endevinaren que les tres cara-velles de Primo feien aigües,i a correeuita es posaren a sal-vament.

Quain vingué la república,ni cal dir-ho, eren republicans ; despréss'han fet catalanistes. Qui sap demà quèseran!.., Urna gent així pot ésser de tot.

Actualment representen la taula de sal.vació dels pupiins que han ,pres mal amb laRepública. No cal que els arribem a em

-bolicar dins l'afer Sanjurjo. Ja n'hi ha prouamb llurs aetuaeions ciares i patents.

Sri haguéssim de tolerar partits forastersa casa nostra, seria per ventura el partitradical, aquesta agrupació sense principis,pseuda_obrerista en el groller Progreso i bur-gès desenfrenat en El Día Gráfico i La No-che, que a Madrid ha fet la guerra a l'Es-tatut mentre a Barcelona feia d'autono-mista? Dit això no cal que parlem del Ler-.roux de Saragossa refutant els errors delLerroux del Ritz de Barcelona.

L'api^nió catalana està perfectament orien-tada respecte les hosts radicals, llurs prin-cipis i llurs programes. A més, repugna ala catalanitat del 'nostre poble qualsevolombra de domini foraster. Mai els catalansno sabrien ésser espanyols, sinó a través dellur condició de catalans. Es a dir, per aun catalfi .només essent català .li éspossiblede considerar-se espanyol. Per això no hiha més manera d'espanyolitzar Catalunyaque fer--la autónoma.

Però, ara que el poble està ben convençut,cal que els polítics organitzin aquesta con-vicció i la duguin a la ,pràctica. No és capsecret que cal formar un nou Consell de 1aGeneralitat. Dones bé, cal fugir de solu-cions interines ; fer-10 d'ampla concentra-ció catalana, liberal, republicana. I, a l'o

-posició, llavors phi 'haurà altres matisos ca-talans. Si no, tant se valdria que no ha-gués dimitit el senyor Giralt. La opressió.que l'ha fet dimitir hauria estat nomésirritar un adversari sense inutilitzar-lo.

RossEND LLATES

MANUEL AZAÑA

"Heus aquí Castella"d'una .monarquia despòtica ni d'idealismesexòtics, com a factor essencial de la vidad'Espanva i de la seva influència en elmón.

Es possib:e que alguns diputats que aplau-diren el discurs i el públic de la tribunaque s'assacià a l'entusiasme de la Cambrano arribessin a distingir tota la tra,nseen-

Per un atzar que encara no sé explicar_ dència del moment de la nostra Històriame, no vaig tenir l'honor de conèixer per que féu possüble que aquest discurs fos pro-sanalment Manuel Azaña fins alguns mesos nunciat des de la Presidéncia del Governd•eaprés d'haver-lo portat la República al Mi- 1 però tots tinguérem la sensació que haviamisteri de la Guerra. Amic dels seus amics passat alguna cosa nova, i singularmentmiés íntims, en tracte freqüentamb tots ells, no es presentàmai l'ocasió de trobar me ambell . Els seus iprimers actes depropaganda revolucionaria, di-vulgats per la premsa d'infor-mació, el presentaven com unrepublicà anticlerical de vell'estil, sense una nota personalque el distingís entre el tu:mult. Foren els primers de-crets que signa carn a minis-tre de la Guerra elslque recla-maren l'atenció de persones.que, com jo, no l'havien có-^negut abans. Serà especialistaen qüestions militars—ens di-guérem, eom urna afectuosaconcessió. Però, ja desvetlladala curiositat, un dia llegíremun discurs polític dirigit alsseus correligionaris en una re-unió de partit, i descobríremtal nombre de coincidènciesentre el seu pensament i elnostre, i al mateix temps, unconeixement dels prob:emesvius de l'.Espanya actual tanprofuind, exposat tan clara-ment i tan senzillament, em unllenguatge tan pur i una pa-raula de tan noble e:eeció, quepodem assegurar que des dellavors no hem .perdut unasíllaba de tot el que ha ditde cara al poble.

Hem tingut,malgrat tot,amb Manuel Azaña un tractelleuger i poc freqüent. Les se-ves ocupacions de governant i la meva faltade representació d'una força política hanreduït la 'nostra relació a una dotzena de 1

converses amistoses ien els passadissos delCongrés . No he estat a la Presidència delCanseh d'ençà que ell l'ocupa. I he visitatuna sola vegada el Ministeri de 1a Guerra.1, no obstant, una mica atordit encara perl'enorme complexitat espiritual d'aquesthome singular, cap dels seus actes políticsno m' ha agafat fiins ara de sorpresa, i menysque cap, e1 seu grain discurs a les Cortsconstituents. Aquest ,polític espanyol, queés de la mena dels Wlaldeck-Rousseau iBriaad, no podia 'pronunciar altre discurssinó el que tinguérem el plaer de sentir il'honor d'esperar els que de temps ha estemincorporats a les gentades ciutadanes quesegueixen la trajectòria espiritual d'homesd'aquesta mena.

Discurs desconcertant per a un públie d'a-fieionats a la política de vella usança espa-nyola ; discurs emocionant per a la sensi-bilitat — cada dia més afinada — de les ac-tuals Corts constituents, que amb el tempsseran reconegudes com l'honor d'aquestaRepública. Un discurs més —diuen els vellsprofessionals del periodisme ,polític — ; undisours hàbil per resoldre una situació difí-cil de Govern ; tot al més, una atrevidaelucubració d'ateneista que amLb uns jocshistòrics d'ocasió ha valgut provat fortunacongraciant-se la simpatia d'una Catalunyaentre esquerpa i rebel. Res ; uin passatempsd'un escèptic que, com els governants desempre, es preocupa d'anar tirant.

Altres coses més greus sentirà dir Azaña.El seu discurs haurà remogut prejudicis an.cestrals de molts ciutadans que, malgrat larevolució, no han aconseguit desterrar.Iosde llur esperit. El somni de Giner i de Sal-merón, mestres i guies d'aquella joventutcatalana de fa més de trenta anys, que as-sistí als orígens de l'actual renaixement es-panyol, iniciat a Catalunya, és un somnique pren cos real en el pensament i enl'aoció d'Azaña amb un vigor que aixecaràles mateixes resistències d'aleshores. A aixòés deguda aquella emoció que ens produï-ren les paraules d"Azaña, exagerada a postaper alguns estimables periodistes. No foudeguda al fet que el primer .ministre de laRepública hagués tingut un gest de cordialcomprensió en favar de les aspiracions cata-lanes, que era cosa descomptada, sinó peraquella magnífica revelació d'u'na fe vivaen les energies constructores dels pdbles es-panyols, que ens .féu exclamar sense voler,sentint-la de llavis castellans : Per fi, heusaquí Castella. ,

Ja entenc--dirpin alguns—; aquest homees refereix a aquella part del discurs que'els periòdics d'infor.mació retolaren Cant aCastella. No. El discurs d'Azaña no fou encap moment un cant, perquè es tracta d'unhome que no està per cançons. De dalt abaix fou la constant afirmació d'una vo-luntat racial, basada en la roca viva de lesrealitats espanyoles, per transformar el con_capte i el sentiment d'una ,pàtria. Tot l'ar-tifici, unes vegades pintoresc i gairebé cem-pre ridícul, amb què era substituïda o su-plantada davant de nosaltres la representa-ció dels ,pobles d'Espamya, i singularmentde Castella, s'anava enderrocant a mesaraque avançava el menoralble discurs. Ningúno !hi ha posat un comentari millor queAbilio Calderón, el qual, pressentint, comels seus iguals de la Catalunya de fi desegle, 1'enrunamcnt de tota la tramoia queele donà vida, qualificà la darrera diadaparlamentària corn el dia més trist per aEspanya i .per a Castella. 'Es que per pri-mera vegada des de qui sap el temps uncastellà de soca a rel havia invocat la forçade la pròpia raça, sonsa posar-la al servei

IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIlIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII_

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

A N TO N 1 M ART I q mMàxiMàxlma rapidesa

a qalltot

ARCS, 7 : TELEFON 18664 : BARCELONA

v 11111111111111111111111111111111111111111111111 I l l l l 111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111',^

El nostre amic Pujols, que ara coneix untiperíode d'activitat, ens traniet les següents Ja tenim representant radical al Com-ratiles que amb gust f ubliquem : sell de

e lGeneralitat ;senyor Casimir Goea hm i

ralt, ple de bonhomia i , de becaines, ja aroCar Just estimat Cabot. En l'interviu donarà temes a la premsa i es .podrà retirar

que em vireu fer l'honor i la gran mercè a soles amb els seus llorers, naturalment, ade demanar-me i de publicar en el .número dormi•rahi sobre. No podem dir que hagipassat del nostre simpàtic MIRADOR, en estat un gram entés en finances, encara quetocar un tema que m'és caríssim, per l'ideal posava una certa coqueteria en el seu co-de justícia que jo crec de bona fe que re- més ; per vo.er vestir a l'última moda, unpresenta, em vaig oblidar d'evocar un per- dia ensopegà damunt una nota de Lazaresonatge castellà, del més castellà que hi ha, Blooh, i féu tronar i ploure a base d'aquellal qual la nostra terra estimada deu incom- Olimpo del oro, que n'hi hagué per llagarparablement molt arnés que a molts catalans, cadires. Però no era cap mai home ; ni cap

EI tema que vaig tocar és l'imperialisme.Ja sabeu que jo crec , i sostinc, sempre quepua i timo ocasió, que èl•s pobles, com elshomes, ino són mai iguals. Els uns pugeni els altres baixen i rarament coincidim on ,la mateixa força i la mateixa esplendor, comje deia molt bé, segons Melo, el meu granmestre en ideologia política, el nostre PauClaris, ^

L'imperialisme, doncs, consisteix, co ..també sabeu, que els pobles que val uiinmés o tiinguin m s disposicions en un mo-ment donat, manin i dirigeixin els altres,com també sabeu que ha passat i .passa sem-pre, com la mateixa història ens ho demos.tra i l'experiència no es cansa d'ensenyar -nos. •També saben que jo dic que la dife- Y3réneia que hi ha o que hi ha d'haver entrel'imperialisme tal com s'ha exercit fins arai tal com s'ha d'exercir d'ara endavant, finque la natural degeneració de la humanitatno ho impedeixi, perquè, desenganyem nos,Oil dia o astre ho impodira, és exercir-lo nodespòticament com abans, per imposició,siinó amb justícia i justificació •absoluta isobretot amb molta prudència, que és elprincipal.

Doncs bé, si e1 tema és l'imperialisme, elpersonatge és Menéndez y Pelayo. Jo deia •que l'any 1 555, Juan de Resa va publicarAuziàs-Mardh en català, quan els catalans •de l'òpoea ja empraven el castellà per totdrap com a llengua oficial i de cultura,Doncs 'bé, repeteixo, als darrers temps delseg:e passat, el gloriós Menónd•ez y Pelayoressuscita cls textos dels clàssics catalansoblidats per Catalunya, i encara feia més,ensenyava al seu mateix mestre, que eraMilà i Rontanals, que, com és sabut, espensava de bana fe que els nostres elàssieseren els castellans, que ell amb frase que bon polític. De 1'Emiliamo Iglesies, modelha quedat com a típica en deia nuestros de la tropa radical, almenys no n'havia he-c lásicos, retat l'antipatia externa l'odi a Catalunya,P

Menóndea y Pelayo, que tanoca j a unun

lelüèn darrenea seu'oqcia 'queixals. delLarespectrespecte tan aubPrn a Catalunya amb el fill espiritual — l'home del qual es ,parda —,fetfet d vean a estudiar e1 que aquí sense- feixuga i confusa, de senador de vodevil

aquells dies quan molts catalans en- francésfrancès traduït per algun mort de garra delcara anaven a estudiar a Madrid, coronava districte V. Hom veu, tot sag el plec pro-s u1a saya ndble voluntat per Catalunya amb tota nat d empresari de sarsuela, oficiaquesta aportació i estudiant en les seves tota

asla de dan C assatg Les finances

obres futures tota l'ànima del .nostre ,pas. han, estat una fonia ,passatgera, un amorestatde passada, que m s'abandona sensesat i del nostre present que nosaltres igno-

ràvem. Suposo que si ara Menén dez Pe- r te-

geu però. Car ee1 senyar Giralt ésy

layo hagués estat al Parlament espanyol no die ; ona filigrana de cor. Tenia un aire,re,

s'hauria afegit a la cua dels que s'han opa sobretot dient que en aquests moments gla

sat que el català sigui instrument triomfal

esnoses sembla mentida que hi hagi esperits

de cultura. 'Ell que ens defensa des del fons migrats que, fredament, volem passar comp-perenne de les seves obres, també ens han- tes, que us traspassava 1 àcadi.

ban un gran radical; un bonria defensat des del Parlament,Però aquest gran caste'11à, mestre del seu per

ana rcompany per anar a Montserrat, i unexcel_

mp

mestre i del seu condeixeble el nostre Tor- lent jugador de dòmino.res i Bages, autor de La Tradició catalana,calcada damunt de les obres de Menéndez, La dimissió del senyor Casimir Giralt,mestre de tants catalans, no sols hauriadeclarat la nostra llibertat catalana, en tots

fins ara enearre at de les finances de Ca.' primerta^lunya, és un episodi de la lluitaInn

sinó queva és er pri a

la rque ra lt s

ca talaarass. l g v que s'imp osa, en primer terme, a ]'activitat

delg nostre poble i els nostres polítics, pereconèiR xer la nostra particularitat cultu- tal d'aconseguir que no siguin il•lusòries les

ra l i política ja és molt, però reconèixerque formen l'Estatut.da

Car aquest, orin es

la nostra missió imperial ja passa de laCar aquest, en la majoria de les seves dis-posicions, està redactat d'una forma que, sivisió corrent.

Heu de saber, amic Cabot, que Menén-hom sap el que es fa i no s'aparta del que

dez, en els seus estudis de crítica literària,demana la consciència del país, consagraràcada dia més la nostra personalitat i lesparlant de l'engrandiment de Barcelona i de mostres atribueions. Però, mal aplicat, o,la seva manifestaoib espiritual, diu aquesta

frase de sonoritats profètiques, que són' lessolament aplicat d'una manera irreflexiva,

que m'agraden més a mi, perquè em sem-s'aniria eixarreiint, reduint-se a una mínimaexpressió i fi, desapareixeria del totperbla oir.hi el so de la veritat : «La gran me- com a cali de les nostres llibertats ,privadestròpoli mediterrània, senyora en altre temps i públiques.del mar llatí, ,potser destinada en els desig_ Aixb a part de raons concretes d'un altrenis de Déu a ésser el cap i el cor de l'Es- ordre, les quals també dicten la .necessitatpanya regenerada,» d'impedir que l'únic partit foraster que pre-

veieu danos, estimat Just, vós que souj

Ja tén encara dominar a casa nostra i cen-ust de noms i de fets, si és de justicia fer

constar l'oblit involuntari que vaig tenir _l'altre dia quan em vàreu fer el favor d'in-terrogar-me sobre les coses de Catalunya.

Amb salutacions per vós i per tots, s'aeo.miada respeetuosament el

vostraami Les joies d a l '

OLSl é

Immediata l'arribada del senyor ManuelAzaña a la nostra ciutat, aquest articled'Amadeu hurtado, escrit arran del memo-rable discurs pronunciat pel cap del Governel 27 de maig, readquireix una actualitatque n'aconsella la publicació tot i que noacostumem a pubUcar articles no inèdits.

tots els que durant una vida sencera hemestat esperant que els pables espanyols par_lessin amb el seu 'llenguatge propi 1a sevapròpia veritat. Era el sacsejament enèrgicd'una opressió històrica que, a despit depossibles reaccions de defensa, està caigudaper sempre.

I quin paper jugà en .aquesta hora emo-cionaint el famós (Estatut de Catalunya? Esob:igat confessar-ho. Fou el ,paper modestd'un motiu ocasional, i en tot cas, e1 d'unestímul. Regionalismes, nacionalismes, par-ticularismes?—venia a dir Azaña—. Per quèno, si, al capdavall, enriqueixen amb nousmatisos el tresor espiritual d'Espanya? On.sevulla que això sigui una força positiva,un valor de vida, que surti en bona horaa donar tot el seu, que al cap i a la fiserà de tots ; que Frueixi amb tota ampli

-tud de la seva plena llibertat perquè els po-bles espanyols visquin a gust la seva vidaen come. Però no em parleu—afegia—d'unnacionalisme castellà. Això no és cosa pera Castella. Cada .poble viu el que és i comés. Castalla ho veu tot en Estat, i, estiguibé o estigui malament, així és la seva vidai la raó del seu geni, que només els poblesque són capaços de pujar fàcilment al cimde l'Estat poden algun dia ésser cap d'unapolítica de valor universal. No podem témerres de Castella contra les seves llibertatsels pobles de la perifèria espanyola. Per quèels ha d'amoïnar, si Castella en té prouamb el seu destí, que és portar al damunt1'a universalitat del nom d'IEspainya?

Paraules de profund orgull racial que fantremolar d'emoció. Davant seu, tots els queescriuen, parlen, discorren o gesticulen, re-gatejant en nom d'una unitat espanyola,sentida sense grandesa a imaginada sensedignitat, les aspiracions de lliLbertat d'unnucli nacional, ens semblen una trista deca-dència defensant-se contra una fantasmaque amarga des seves darreres flaqueses.Sembla impossible que siguin catalans elsque, contra alguns castellans, impermeablesa 1a sensibilitat del moment, s'hagin sentitemocionats .per les paraules altives de ]''homede Castella que és essenciaiment Azaña.

Es que, partint de camins oposats, somesperits coincidents en una mateixa fe, queCc) trabar-nos ara en una cruïlla de la his-tòria, anem a empendre junts un mateixcamí, portant cada u el seu ,propi bagatge.Anem a barallar-nos abans, en vil renyinade mendicants, per disputar-nos el contin-gut de les nostres alforges? Preneu el queés vostre—diu Azaña parlant en gran se-nyor—, e1 meu em basta, i el meu no és1a modesta provisió que us fa feliços i quede vosaltres depèn que sigui gran, i pergran, útil. E1 aneu és el geni rector delnostre treball en comú; i del meu propisontiment de dignitat castellana depèn que.per aquest geni es faci fecund el futur trebaill per al nostre paper en el món.

Manuel Azaña. No sabem la sort que ensprepara el destí; però aquest nom quedaràinprès en la Història com el signe d'unanoble emulació entre els pobles d'Espanya.Ambiciosa és la seva empresa, però generósi de gallardia el gest anib qué va a comen-çar-1a. Nosaltres, els catalans, que arrosse-guem també una petita massa insensible ale, transformacions espirituals del dia,menys nombrosa que la seva, acceptem elgest i cordialment estrenyem la seva anà.Castella és en ell, per damunt de tot, unaintelligència despreocupada i serena. Al finalde la jornada la Història dirà com en lanova !Espanya que alboreja s'hauran fosel geni castellfi que s'anuncia creador i lagrácia mediterrània que, per ara, ha estatl'impulsor d'aquest renaixement que ambtanta esperança saludem a la vegada.

AMADEU HURTADO

SASTRERIA

F. Vehils Vidal7, Plaça ÜníversiFa4, 7

Direcció: M. Pellicer•

Rebudes unes grans

col'leccions d'estams

melons, xeviots í fra'.nel'les per a la vïnenf4emporada de (ardor

•

PREUS LIMITATS

La neurastèniano és una malaltia pròpiament ditaés una debilitat dels òrgans delsistema nerviós, que dóna lloc a unmalestar general. El neurastènic noté domini d'ell mateix. El tedi se n'a-podera i sent um abatiment que li im-pedeix de fruir de la vida.

Aquesta debilitat desapareix fàcil-ment prenent l'enèrgic reconstituentFOSFO GLICO - KOLA DOME-NECH, que des de fa go anys reco

-manen els metges.

la reparació d'un oblit El Sr. Giralt ens abandona!

Page 4: Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa, arrencada a favor de pactes i comipromisos, sinó una proclamació espontània

APROXIMACIONS AL CINEMA

La naturalesa de l'estelAI cinema, com tot, li ha tocat també que garantirà l''éxit serà el retrobament, per

patir els seus redemptors. El camí de la part dels espectadors, del perfil i del cos co-redempció ha estat sempre l'intent de llevar- neguts.li bona part de la seva popularitat i dei- I aquest desig que acorrua el púmblic alsxar-lo restringit a pastura de les élites i cinemes, a la recerca de l'estel preferit, ésdels públics esnobs. Si l'intent 'no ha reeixit, d'índole artística? Ni remotament. En l'elec-no ha estat pas perquè els redemptors no ció del tipus hi han intervingut una pilahi esmercessin temps ni enginy. Per 1a Sa- de factors extracinematográfics. L'estel éslut del cinema, però, vetllaven les grans un producte dels desigs i de les ambicions

Greta Garbo, de npaisdn, en el seu recent viatge a EuropaEls pigmeus de «Congorillan

•, UL

EL. CINEMAUN FILM DOCUMENTAL

4Ja ens iha arribat per fi el moment de

rependre la mostra tasca halbitual, la crí-tica dels films, és a dir, la crítica cinema-togràfica, tasca que cal entendre com unadisciplina almenys tan vigorosa, tan sus-ceptible d'agudesa i d'interès, com la crí-tica literària o la crítica ,pictórica o qual-seva] altra disciplina d'aquest ordre. Hemtreballat tot l'estiu damunt d'aquestes pàgi-nes a l'entorn d'aquesta activitat crítica,rnultiplicant gels punts de mira, polint els

conceptes, fent provisió d'idees, que ara ésarribat el temps d'utilitzar. Tornem doncsal cinema, després d'aquest lapse de tempsdurant el qual hem estat treballant nomésdamunt de records, els ulls closos, tractantde posar en ordre les mostres reflexions, Tre-baitlem .per La dignificació a casa nostra dela crítica cinematogràfica.

Enguany la inauguració de la temporada•no revesteix cap solemnitat. Els locals pro-cedeixen d'una manera autònoma. Si mésno té això l'avantatge de no fatigar el pú-blic, aquell sector del •públic que vol anara tot arreu. I en. aquesta inaugural els do-cumental han tingut un llac preeminent.Al Fantàsio, A través de PAmazonas, delqual parlàvem ibreument en el número pas

-sat ; al Capitol, Congorilla, que avui obtéun gran èxit de públic, i demà el Tívolicomençarà amb Igloo, que ja veurem el queserà.

Al film documental cal exigir -li que lesimatges siguiin verídiques, sense que aques-ta veracitat exclogui l'exigència sobreentesaque aquelles imatges siguin al mateix tempsbelles. Les dificultats amb qué cal treballara voltes per realitzar semblants films, ensobliga a la condescendència respecte aquestdarrer punt. Tanmateix és capital. Recor-deu-vos si no de Moana o Chang. El fet deno disposar del confort i de l'utillatge delstudio, obliga a renunciar a certes filigra-

nes de fotogénia, Però de carp de les ma-neres pot limitar el sentit de la composiciódel cineasta. Els esposos Johnson, que sónuns grans exploradors, que són capaços d'ex-perimentar i transmetre'ns la basarda de 1aselva africana, que temen el sentit del pin-toresc i prou curiositat científica per com

-pondre el més instructiu dels films, no ar-riben tot i això, amb Congorilla, a donar-nos el documental que sempre esperem.

Verídic, el filni ho és. No importa, na-

turalment, que la .puntuació del découbageno correspongui a la puntuació real delsfets. L'autor és dbligat a compondre el seufilm i a treballar amb les imatges d'acordamb una pauta preestablerta. L'ordre ne_cessari en tot film, aquí podria ésser con-cebut de diverses maneres. D'acord ambl'itinerari de 1'e;rcursió, i això és el quetracta de seguir el film ; d'acord amb unaclassificació dels assumptes, i aleshoreshauria .pogut ésser una esplèndida lliçód'història natural, com també d'acord, fi-nalment, amb el deseinvolupament d'unaanècdota humana, com tractem de fer-hofilms a l'estil de Mq,nuk, Chang i altres.

Congorilla comença amb un preàmbul enel qual, d'una manera ràpida, els autorsens prevenen sabre el contingut del film.Tot seguit comença l'expedició, que recorreles parts més centrals del continent negre.Les escenes són impressionants, el mateixen el desplegament de les 'llargues perspec-ti,ves africanes que en la diversitat i pro-fusió de les formes animals que el filmdescdbreix. Algunes escenes recorden Mis-teris d'Africa, .altres Trader Hoin, però di-guem en honor del film dels esposos John

-sonue n sq e cap escena h) ha aquell accentde teatralitat que tant perjudicava el filmde Van Dyke.

No podem fer un índex que fos com unataula de matèries del film, perquè el filmsembla establert així, sense altra continuïtat,com dèiem, que aquella que condiciona laruta dels exploradors, i per tant com unajuxtaposició de capítols independents. !Elque .podem dir-vos, és que aneu a veureel film. Es interessant. Potser al fanal l'in-terès s'esllaingueix un xic, amb aquellesdarreres escenes en les quals hom tractade domesticar els simis segrestats de laselva. Sobretot venint deprés del bon epi-sodi dels pigmeus, tan bo de ddbb. Massacurt i tat aquest episodi. Val la pena, quanel cünema ha arribat fins aquí, d'esprémeret tema el màxim possible. A centenars elspigmeus apareixen en el film. Vegeu-los emla foto que donem, viatjant per breus maments en un dels camions dels exploradors.Semblen una gent molt tractable i no pasmassa rudimentària. Almenys els rostressón d'una precisió expressiva sorprenent.No els coneixia Swift 1. La literatura peraixò no nih'a sortit perjudicada, però nos-altres hem tingut una gran satisfacció deconèixer-los i sentir-los parlar en llur idio-ma, veure'ls encendre un cigar seguramentper primera vegada i trdbar el ritme deljazz al volt d'urna gramola portátil.

Martin Johnson és un 'home que coneixel món per tots camntons. Va sempre ambla camera a call. !Està molt satisfet del seudarrer film, que obté arreu un èxit falaguer.Ara està a punt de tornar al Congo belga,on pensa arribar pels aires, emprant 1'au-togir per als aterratges estratègics. La sevadona l'acompanya sempre des de l'any rgta,data en qué ja rodaren el film Antropòfagsen els mars del Sud. (Esperem que tornindel centre d'Itura, on viuen el§ pigmeus,amb un nou document tan interessant carnho és aquest de Congorilla, que ara pro-jecten al Capitel.

JOSEP PALAU

,.

, p 1Passelg de Gràora, 67. • Telèfon 79881Sessió contínua de 4 a 8 i mitja i de lo a 72 nit

NOTICIARI I REPORTATGESLA CAMFORA

(Documental)

Exlt de la CATIFA MÀGICA FOXTERRA SANTA

Equip sonor R. C. A. Photophone

Max Línder i Francesc oseJ pUna ex-dama d'honor de l'arxiduquessa

Isabel d'Habsburg explica em les seves Me-mòries l'anècdota que transcrivim.

L'emperador Francesc Josep d'Austria noera gaire amic de reformes, im^vencions icoses noves (tret de les invencions militars).Durant molt de temps tingué horror al ci-nema. L'únic que Pinteressaiva eren les ac-tualitats mundanes, és a dir, visites reials,la seva ,pròpia persona revistamt un esqua-dró, en una paraula, «tot el que era sus-ceptible d'afavorir en el públic el respectepels seus soberans , com solia dir ell mateix.

Però un dia, molt abains de la guerra,assistí, per casualitat o per curiositat, a la.presentació d'una comèdia de Max Linder.L'autora de les Memòries no recorda el títoldel film, però sí que l'esdeveniment canviàdel tot l'opinió del vel] emperador 'sobre elcinema, fins al punt que sovint deimanavaque li fessin veure pellícules del cèlebrecòmic.

Encara en 1915, pocs mesos abans demorir, quan a bes ribes del Danubi no es.veia cap film francès, l'emperador declaràun dia que només li sabien greu tres coses,la importació de les quals era impossibleper la guerra: el pernil de York, una certapell russa i els films de Max Linder.

"_annenberg"El 26 d'agost de i914, el mariscal Hin-

denburg guanyava la batalla de Tannenbergi obligava els russos, que havien envaït laPrússia oriental, a una retirada.

Per commemorar aquest esdeveniment,una casa alemanya tenia a punt un fi'lm,que s''havia d'estrenar en quaranta granscinemes alemanys el 26 d'agost passat, ani_versari de la batalla. Hom podia comptaramb un gran èxit, donat que d'altres filmspatrioters l'ham tingut i el moment d'exal-tació que passa Alemanya actualment.

Però vetaquí que vingué el dia senyalat iel film no s'estrenà : 1a censura l'havia pro_hi^bit. A les darreres escenes de la pellículaapareix el propi mariscal, i la censura noha cregut prou respectuós que el públic veiésHindeniburg fent comèdia.

Cinema i esport.Els Jocs Olímpics han desvetllat l'atenció

dels magnats del film, a la cacera de tipusfotogènics, susceptibles de convertir-se enestrelles. Sobretot les campiones de natacióhan estat objecte d'indiscrecions de premsa,de creure les quals resultaria que han co-mençat els tractes de moltes d'elles ambdeterminades cases cinematogràfiques.

IE1s aficionats al cinema, però, recordaranque les vedettes esportives, d'un sexe o l'al_tre, que es dedicaren al cunera no reeixirenpas massa. Gertrude Ederié, Carpentier,Dempsey, Paddock, etc., no feren pas ungran paper. Recentment, Johnny Weiss_müller ha fet un film bastant tronadet,diuen, encara que ell es defensa bé.

^gçuS

AVISEL

LLAR DEL FILM EUROPLUINAUGURA LA TEMPORADAOFICIAL, LA NIT DEL

dívendres, día 23OFERINT AL SIU PÚBLIC,COM L'ANY ANTERIOR,

L'OPERETA

Doscorazonesy un lafídoDE LA QUAL SÓN PRINCIPALS

INTÈRPRETS

Luían Harvey

í Henrí Garay

NOTA : En les finesfrefes delFaníàsio i Centre de Localiíafss'expenen localiíats numeradesals preus correnís d'hívern per ala SESSIÓ INAUGURAL

cases productores. IEl cinema pur, les sim-fonies d'imatges, els films cubistes i altresdesviacions han passat sense deixar rastre;mentrestant, no han deixat mai de triomfarles pellícules destinades ai gran públic, con-cebudes segons les fórmules clàssiques delsentiment i de l'humor.

Després de tants experiments faillits, pot-ser seria hora de preguntar-se si realmentsón vàlids per al cinema els mateixos en-tenis que s'apliquen a les altres arts. Si, perexemple, l'estètica de les arts plàstiques seràeficaç projectada en el film. Si la històriai la teoria de l'art es descabdellen i actuend'una manera similar en el cas cinemato-gràfic.

Perquè si aquests casos es donessin, síque seria veritat el fet de selecció i de per-duració dels bons films. Hauríem d'accep-tar una minoria intelligent que seria la quedonaria patents de bondat, amb la certesaque la història corroboraria els seus vere-dictes. Així s'ha esdevingut en la literatura,la música, etc. Però el cinema és ben trosmés complex, car damunt d'ell es projec-ten influències que no tenen res a veureamb l'art i que si les eliminéssim, l'obra ci-nematogràfica se'n vindria a fons, mancadad'atractiu.

Potser la raó de tantes cenfusioins resi-deixi en el fet d'haver classificat massa a

la lleugera el cinema en el panorama de lesarts. Per a encaixar-hi perfectament, 1i so-bren aquests aecidemts extrínsecs que la ma-joria de les vegades fan la seva millor qua-litat. Intentarem aclarir la nostra exposicióamb algun exemple.

L'intèrpret de les abres teatrals malda pera assolir l'amullació absoluta de 'la persona-litat pròpia, i la transformació en el perso-natge que ha creat l'autor. Les grans repu-tacions dels actors han estat bastides a based'una galeria de personatges diversos, commés separat l'un de l'altre millor. Si a al-gun actor famós en certes ocasions li hanestat fets els personatges a mida, ha estatprecisameint per a fer-li lluir les seves dotsde transformació. Aquesta habilitat del tea-tre descansa damunt les lleis de la caracte-rització. L'ideal de l'actor escènic és el decaracteritzar perfectament un personatge.Proporcionar la realitat \justa al somni del'autor.

Hin el cinema les coses passen absoluta-ment al revés. La fama dels intèrprets —especialment els femenins — prevé de la per-manéncia d'un mateix tipus a través de totsels arguments i tots els personatges creats.Les actrius cinematogràfiques lluiten obscu-rament fins aquell dia en el qual acense-gueixen destacar de la vulgaritat un perfil,un cos. Arribat aixa, és arribat el triomf.D'ara endavant, serà la repetició exacta d'a-

quell perfil i d'aquell cas allò que el púiblieels exigirà en cada nova producció. Podranconjugar el tipus amb mous elements, pa

dram aplicar-lo a noves empreses, però aiiòd'una part de la humanitat. MéS, doncs,que una funció artística, compleix una fun-ció moral.

Si haguéssim de trobar un valor similaral de l'estel cinematogràfic, hauríem de cer-car-lo en el camp del fulletó, o de la litera-tura banal. El protagonista de lees novellesblanques és sempre el mateix. lEs un tipussense gaires complicacions, que cerca unafelicitat basada sempre en els tòpics moralsi materials. Llegida una novella 'blanca, lle-gida tota la literatura blanca. Però els ama-dors d'aquesta meva de llibres no ho creuenpas així, car contínuament en devoren denous. I és que ells no cerquem la diversitatsinó en l'anècdota i en els accidents. El per-sonatge central no el volen pas canviat.L'hain fixat a perpetuïtat. Es una contrafi-gura del propi lector, el qual també cercaaquella còmoda felicitat basada en els tò-pics, etc. Posició idéntica a la de 1'espeeta-dar normal de films.

Mirat_ així, el cinema no té aquella rigo-rositat necessària per a assolir categoria ar-tística. Es un camp ventejat .per massa sim-paties irraonah'les. Té tota l'aspror de larealitat, afegida a , tot l'encís del somni.Intentar reduir-!o a lleis és llevar-se, valuntíwiamemt, la facultat d'admirar simple-ment...

ANDREU A. ARTIS

Saló CatalunyaDEMA, DIVENDRES

'Inauguració de temporada

Marido y mujerVersió espanyola de l'extraordinàriaproducció de FRANK - BORZAGE

BadGiriun dels èxits més grans del cinema

.

Sorprenent revelació de

Conxita Montenegro

Jordi Lewis

Diàleg de

JOSEP LÓPEZ RUBIO

Page 5: Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa, arrencada a favor de pactes i comipromisos, sinó una proclamació espontània

<(Tiana somriu))

1ft4M)]L 1EL. TEATRE

"Egmont" a Sitges TEATRE CATALA

La prÒxima temporada "Tiana somriu"Men tre els nuclis ((colonials» d'alguns

centres d'estiueig — Tiana, Masnou, Sarda-nyola — distreuen llurs ocis i amenitzenllur avorriment conjuminant uns espectaclescolorits i airejats an la pell iodada de lescircumstancialment artistes proclama lesexcellàncies de la localitat, a Sitges, la co-lània, amb la collaboració d'algun valuóselement indígena, ha elevat ongua.ny elsseus ulls vers l'efígie de Goethe, pensantque hauria resultat improcedent que Sitgesno hagués figurat en la commemoració delcentenari de la mort del Júpiter de Weimari a la vegada justificar així l'existèmoiad'un comitè nomenat ad hoc.

^^a•

L'Egmont representat dijous passsat aSitges tenia caràcters d'estrena, puix queera la primera vegada que aquesta traduc-ció — més ben dit, aquesta versió — preniaestructura teatral. Es lògic, doncs, que enparlem encara que breument.

Egmont figura entre les primeres obresteatramis de Goethe i es ressent fortament

—i en això estem d'acord amb els conceptesexposats ,per Francesc Pujols que trans-criv im més endavant — de 1a influència de-cisiva de Shakespeare. Aquesta influència,que s'assenyala ja amb un relleu ben acusaten una obra anterior, Goetz de Berlinchin-gen, s'intensifica encara en Egmont, mal_grat que la figura del comte de Grave ésde factura completament goethiana. Aques-ta paradoxa aparent sobre la paternitat delprotagonista d'Egmont ens ipermetria traçaruna 'linia d''anàlisi a través de la qual po-dríem constatar que 'Egmont, malgrat és_ser subjectivament goethià, és una figurashakesperiama.

S'ha dit que per conèixer una mica pro-fundament l'obra de Goethe cal també co-nèixer la seva vida. Si aquest destriamentno ha estat possible realitzar-lo en ana-litzar d'obra de Goethe, en el cas d'Egmontla dependència de la idiosincràsia del màr-tir flamenc de la del seu creador és gairebécompleta. La contextura moral del comtede Grave és representativa d'una etapa de-terminada en l'evolució de Goethe. L'autordel Faust sent urna gran admiració per lafigura d'Egmont, admiració que troba des-prés la seva corporeïtzació en Napoleó, alqual saluda com un home del seu mateixnivell.

. Si Goethe s'enamorà de 1'mho^me que, .perordre del duc d'Alba, fou decapitat a laplaça de Brusselles l'any 1568, fou per unamena d'afinitat biològica. Egmont era l'ho-me que posseïa aquella serenitat interiorproducte de les lluites i de les convulsionsde l'ànima i tenia aquell equilibri olàssicde la vida activa i romàntica que el con-duïa a un estat de superació. Goethe estrobava emmirallat en Egmont. Per aixàels amors d'Egmont són els amors mateixosde Goetihe. La Clara d'Egmont és una crea-ció perfectament goethiana. Clara diu tam-bé, coa)) urna de les dones estimades perGoethe, que la dona que ha estimat Goetheno pot amar ningú més. I Clara, senseEgmont, es suicida.

La presència d'Egmont es sent de capa cap de l'obra. Tot gira al seu entorn.Tot és influït per la puixança gairebé de-monfaca de la seva rcmaturalesa. Adhuc lescoses inanimades diríeu que pressenten, queassenyalen la influència del personatge alqual Goethe sabé insuflar tota la fortalesadel seu cos i del seu esperit.

Aquesta servitud a la configuració delpersonatgle central de l'óbra fa que, con-vergint la seva atenció vers l'estructura mo-ral i àdhuc física d'Egmont, restin aban-donats la continuïtat i el ritme de •'acciódramàtica, la qual es ressent de lentitudquant a la seva construcció, però que gua-nya, em canvi, en l'aspecte de creació lite-rària i en imatgeria teatral.

Egmont, ,per totes aquestes causes, noocupa un lloc preeminent en la produccióteatral de Goethe, circumscrita gairebé ,ex-clusivament al Faust. Però, amb tot, Eg-mont conté una valor quámitativa prou con-siderable perquè hàgim d'aplaudir i rebreamb plaer la seva nncorporació al nostreidioma.

En arribar a aquest punt, però, ens per-toca parlar una mica de la versió d'Egmontque ens fou oferta i remarcar les reservespertinents.

La versió d'Egrnont que fou representada—:puix que no pot parlar-se de traducció

—fou facilitada oficialment pel Comitè gestordel Centenari de Goethe a Catalunya. Aixòconstitueix ja una hàbil apellació a l'ano-nimat. Se'ns diu, però, de font autoritzada,

UNA OBRA SENSACIONAL

\;t . ^

IHIFO*ÑELA PEl'LÍCULA DE l'ANY

Actualment al seu sisè mes de projeccióal "Marigny", de París

UN "RECORD" IMBATUTI

que la versió o refosa de l'obra de Goethepot atribuir-se a la ploma d'Anna Marcia deSaavèdra, Maria Carratalà, Marià Manent,J. Bofill i Ferro i Borràs-Prim.

El prestigi i la solvència d'alguns d'a-quests noms ens peraneten dubtar sobre lapart de paternitat de 1'Egmont que veié lallum primera a Sitges. IEn aquest, els cincactes de l'original resten reduïts a tres, elstretze quadros a mou i els vint personatgesa onze.

La decapitació de totes les escenes ontenen i'nt'ervenció soldats, artesans i gentdel poble contribueix considerablement arestar uniformitat a l'obra i, altrament, fadesaparèixer del tot la força ambiental queajuda a formar i compendre la figura d'Eg-mont i 'lleva bona part d'espectacularitata la tragèdia.

La fúria iconodlasta no es detura, però,en la destrucció dels elements que hem es-mentat, siinó que actua també damunt laconstrucció literària de l'obra. A força dereduir les seves dimensions, el diàleg restagairebé limitat a una simple i eixuta ex-posició de fets en detriment de la seva valorpsicológica. El llenguatge esdevé cantellut,monòton i mancat totalment de poesia, cosaque perjudica sensiblement l'exacta com

-prensió del personatge d'iEgmont, que es-devé en alguns moments, a causa d'aques-tes limitacions, exempt de la grandesa i.de la força que li 'injectà e1 seu autor.

D'altra banda, el text que ha estat em-prat per a representar l'obra conté una sériede castellanismes implerdonables.

***

En un entreacte de l'obra, el senyor Fran-cesc Pujols — a qui no cal presentar — pro-nuncià un petit parcament allusiu a l'acteque es celebrava. Heus ací el que diguéFrancesc Pujols

«Viene a parlar-vos en nom del Comitèdel Centenari de Goethe a Catalunya enocasió d'aquesta representació d'Egmont,tan finament interpretada. I parlaré contra.Goethe perquè jo us he de manifestar quel'obra creada per Goethe no compta perres. L'únic que ha fet Goethe és el Faust.I el Faust no got evadir-se de 'la influènciadecisiva, total, absoluta de Shakespeare.Goethe no fou més que un copista de Sha-kespeare. Tots els personatges posats almón per Goethe tenen llur áscendent enles creacions de Shakespeare. Repasseu elFaust, que jo suposo que sabeu tots de me-mòria (mostres de comQlaaenpa en el públic),i podreu constatar què totes les imatges,tots els pensamemnts vénen de Hamlet. Sha-kespeare és l'artista suprem a les fontsdel qual cal cercar Polsa de Goethe. Elspersonatges goethians són tots de facturashakespeariana. La Margarida que creàGoethe — i que les senyoretes em perdoninla cruesa de i'expressió — no és més queuna Ofèlia embarassada (sensació en elpúblic).

))La influència de Shakespeare és tan po-derosa que Goethe, essent clàssic, ya ferart romàntic com pot comprovar-se fàcil-ment.

»Avui es representa aquí Egmont. Lafigura d'Egmont és també íntegrament sha.kesperiana. Tal com heu vist i anireu veient,ara que es parla tant de la llibertat delspobles, en Egmont també es planteja uncas d'aquests. IEIs flamencs es volien alli-berar de la tirania del duc d'Alba i de ladel rei d'Espanya. Això, naturalment, elsportava molta feina i nosaltres potser elshauríem amat a ajudar si no fos la qüestióde l'Estatut i là feina que ens dóna. Peròara que hi som i no portem pressa (era launa tocada i mancaven encara dos actes iun total de sis quadros) us parlaré de 1Es-tatut i us diré que jo encara el trobo ex-cessiu, perquè el voldria ben ,petit, ben mi-grat i ben esquifit, perquè això ens per-metria amar intervenint en el Govern d'Es-panya. Nosaltres, els catalans, no les vo-lcm les llibertats de Catalunya. El que vo-lem és exercir l'hegemonia, la supremaciai el domini damunt d'Espanya, és a dir, elque representa l'imperialisme ibèric d'EnPrat de la Riba.))

E1 públjç no acabà d'entendre " ben béla relació que podia haver-hi entre Goethei l'Estatut, perd no s'hi capficà gaire iaplaudí de bon grat.

5*5

L'exquisit pintor Artur Carbonell tinguécura de la direcció escènica i artística del'obra. Les limitacions de la versió repre-sentada i la desmesurada lentitud amb quèes procedia al canvi de quadros restarenbona part de l'èxit a què es feia justamentmereixedor. En el jac escènic sabé donarplasticitat a" les figures i una entonació pie-tdriea general molt adient. Quant als ac-cessoris escènics que us permeten de situarl'obra, l'eclecticisme regnant constituïa unagradable espectacle visual i un excitant dela imaginació.

La interpretació, a càrrec de Maria Do-lors Bertran, Rosa Montanyà, Joan Fer

-rater, Teresa Casanelles, Josep Mirabent,Daniel Planas, Pere Armengou, RicardRoig i Manuel Muntanyola, d'una gran dis-creció. Excelliren d'una manera remarcableMaria Dolors Bertran i Josep Mirabent, adesgrat de mostrar una petita manca deserenitat, deguda, potser, a escassetat d'as

-saigs. I en aquest cas som exigents perquèpodem ésser-ne.

Un amic nostre ens digué que el públicacudí al teatre amb el desig fervent deprestar la seva collaboració a la comme-moració del centenari de Goethe. En sortir,però, donava la impressió d'haver fet unaconeixença totalment inèdita,

SALvADoR MARSAL

Ens trobem a les portes de la nova tem-porada teatral i, si no sorgeixen variacions

de darrera hora, ben improbables, el teatreRomea serà l'únic que farà una temporadaregular de català. Hi haurà també l'Espa_nyol, on, enllami,nits .amib ('èxit de La reinaha relliscat, es proposemn continuar pel camídel vodevil musical amb una punta de re-vista. Pel que sembla, en Santpere està de-cidit a substituir l'antic vodevil francès i elmelodrama populatxer, que havien estat labase deis seus èxits durant molts anys, peraquest nou gènere que, ben mirat, no ésres més que una versió barcelonina de lesrevistes madrilenyes del Romea i del Mar-tún.

Vist que aquí tenien un públic nombrósaddicte a aquesta mena d'espectacles, nosabríem escandalitzar-nos que una compa-nyia catalana pretengui explotar aquestmercat. Difícilment ho farem pitjor, .autorsi comediants, que aquestes formacions ma-drilenyes que; en excursió provinciana, vé-nen els estius a fer-se la barba d'or pelsteatres de Barcelona. Si el públic reclamaun gènere banal, d'urna qualitat que, pelmoment, ens estarem de qualificar, preferimque li serveixin aquests condiments en ca-talà que no pas am'b l'argot de Lavapi^és.

De Cotes maneres, potser valdria la penaque 'En Santpere i els seus collaboradorsfessin un petit esforç per dignificar el gè_riere. No és que hi tinguem moltes espe-rances, però això sempre fa de bon dir.Altrament, el room de Francesc Preses, queés el que inaugura la temporada de l'Es-panyol, constitueix una garantia de discre-ció que mai -no podran oferir-nos els Rouresi els Mantues.

*5*

El senyor Canals, definitivament, no faràtemporada de català al Novetats i, segura-ment, a cap altra banda. Em consta que elsenyor Canals ha fet esforços per procurarla formació d'una companyia catalana abase d'elements nous i d'altres, més pres

-tigiosos, iincorporats .a l'escena castellana.Els borns propòsits del senyor Canals nos'han pogut realitzar i, abans de formar unconjunt mediocre i segurament inferior alde les darreres temporades del Novetats, hapreferit esperar una ocasió millor.

Tal com escrivíem en començar, doncs,la temporada que podríem dir oficial deteatre català tindrà lloc al Romea. Empresa,Burgues-Daví. Companyia, Vila-Daví.

mConeixem els propòsits i el , programa —dintre de la vaguetat amb qué aquestes co-ses s'han de fer al nostre país — dels di-rectors de Romea. Per començar, una no-vetat important : renúncia al cultiu del me-lodrama americà, que començà amb l'èxitde la Mary Dugan i acabà amb el fiascod'El crit del carrer. Sortosament, semblaque enguany l'erpresa de Romea comptaamb una sèrie d'obres originals dels autorsdel país que es basten i es sobren ,per aguan-tar diginament la temporada.

Aquest propòsit de principi oris semblauna excellent idea, encara que potser no si-guem els més indjcaós per dir-ho. Unatemporada d'autors catalans ofereix, ultrala mica de la satisfacció patriótica, la pos-sibilitat d'arribar a crear una normalitat deconjunt, un caràcter, un to, que donin ala temporada un aire coordinat i homogeni,dintre de la natural varietat que el tem

-peramant dels autors imposi. Amib aquestparàgraf un xic obscur, hem intentat dirque la pròxima temporada de Romea, siInés no, estalviarà al púiblic l'arriscada gim-màstica mental a què l'obligava la fidelitata un programa que saltava capriciosamentdei melodrama nordamericà, al poema envers, passant pels sedrames conceptuosos,Els Pastorets i les gatades populatxeres.

En aquestes condicions, imposades, mésque res, per la penúria d'obres, era impos-sible formar un públic i cercar aquella micad'especialització que ha d'ésser la base ele-mental d'un teatre que, any darrera any, téobertes les portes d'octubre a juny, ; sempreamb la mateixa companyia,

Obres? A Romea compten amb originalsde Sagarra, Soldevila, Pous i Pagès, Millàs.Rauyeil, Preses.,. Com a novetats, el debutde dos autors : el poeta Agustí IEsclasans,amb 1a seva tragèdia Capitello, i el de l'ar-quitecte i escriptor Nicolau Maria Rubió,que farà el seu debut en el teatre amb unaobra singular i atrevida : Judas, tema antic,tractat amb urna sensibilitat ben moderna.

Aquestes són, almenys, les nostres noti-cies.

J. M. P.

Haver•ho dit, home!A la representació de la refosa d'Eg-

mont de Goethe a Sitges, .per part del grupescènic qué capitaneja el jove pintor ArturCarbonell, assistiren coneguts escriptors, ul-tra el filòsof Francesc Pujois, el qual, amés de la seva presència, hi aportà .algunspensaments sabre l'autor.

La part de la colònia estiuenca que esperfecciona en l'ús de l'idioma castellà permitjà de les pròpies minyones de servei, ensaber que parlaria Pujols, hi acudí carre-gada d'uíi feix de prevencions

—Es un parásito!—murmurava una se-nyora a la qual, cada estiu, li «roben)) unajoia o altra,

—Qué despropósito, salirnos con una con-ferencia política!—feia un curialista que nopot sentir parlar de 1 "Estatut.

—Y, además, es un sujeto comunista!sentenciava una de les inoies que van ballar,l'altra nit, en pijama de paper.

L'encarregat de mantenir la pau moralde la representació teatral, no sabent comcalmar els esperits, s'acostà al grup protes-tatari

—El que els puc assegurar és que donFrancesc Pujols és un ric hisendat de Mar-torell.

—Acabáramos, hombre ! — exclamaren, acor, els agabelladors de las Notas de So-ciedad d'El Noticiero Universal.

Ens hauria decaure la cara de vergonya.Car sembla metida que, en una ciutat dela importància de Barcelona, només hi hagirevistes dos o tres dies Pany. I que, peracabar-ho d'agreujar, els aficionats que vul-guin veure-les, hagin de traslladar-se a unssimpàtics poblets veïns. A Masnou o aTiana.

Davant .aquestes coses que estem' dient,potser algú es .pensarà que fem broma. No,no, parlem seriosament. Perquè, evident

-ment, no es pot pas dir que el mal gust

enlluernador d'aquell Sugranyes, manàgerde la poca-solta delirant dels Serra i Bal-domerito, que la purpurina i els culs degot de les mones de Pasqua d'En Pardo ique la pornografia barateta dels vodevilsmadrilenys siguin revistes. No fem broma,no. Per a veure revistes, cal anar a Mas-nou o a Tiana.

Ritme, fantasia, gràcia, frescor, les duesfacultats que les resumeixen totes : intelli-gèmoia i sensibilitat, tot ,allò que no hanconegut mai els nostres producers de paco-tilla, abunda em aquestes revistes d'afieio.nats. No hem vist la de Masnou. FrancescPujol ja ha dit ací les seves excellàncíes.Però he•m tingut la sort de veure la deTiana. I anem, per tant, a fer-ne l'elogiincondicional.

Si analitzem l'estructura de Tiana som-riu, observem que l'alternança de quadros

ha estat molt ben resolta. La monotoniaha estat evitada i la varietat ha estat acon-seguida plenament. La sucoessió ràpida d'a.quests quadros ha determinat una vivacitatde ritme i una absència de lentituds. Quan,entre dos quadros, el canvi de decorat eralaboriós, la tasca dels iintermediaris no per-metia que l'espectador s'impacientés. iEnfi, la revista ha estat tan ben muntada quel'interès del públic s'ha mantingut viu decap a cap de l'espectacle.

La direcció artística ha estat encarregadaa Jaume Llongueres. Ja estan de sort, ja,aquests nois i noies de Tiana que tonen ala colònia un decorador del talent d"EnLlongueres. Aquest, enemic de l'enfarfec deles grans machines en voga, ha fet triomfarla simplicitat. Ha empra't generalment unfons de vellut negre sobre el qual es retallem,precises, les línies d'uns accessoris simplifi-cats, que creen l'atmosfera de cada quadro.Aquest fons elemental, en comptes de des-valoritzar, com un decorat afeixugat, lesevolucions dels intèrprets, els dóna um relleuconsiderable. Llongueres ha distribuït tam_bé tots els calors pensant sempre en l'har-monia del conjunt . Els colors de la tela defons, els dels accessoris, els dels vestits,es conjuguen sàviament, tot i engendrantuna simfonia visual altament satisfactòria.A suibratllar, Nit de joguina, Cocktails, Pe-tites mentides, on una cortina d'uin verdmeravellós juga admirablement amb el blanci el violeta dels vestits de les noies, i so-bretot el darrer quadro Moments nàutics.Defugint 1'abracadabramt Apoteosi final, in_dispensable en totes les revistes dites fas-tuoses, Lloingueres ha reeixit un quadroconcebut amb molta originalitat. Basat enla successió de rengles de boys i giris, cadarengle d'aquets té un decorat diferent. Aixòés aconseguit descorrent lateralment les di-verses tdles de fons a cada aparició d'ungrup de nois o noies.

Jordi de Miquel és l'autor del llibre deTiana somriu. Aquest escrimptor ha fugit dela serietat grandiioqüent que afeccionenmoltes companyies d'aficionats. I ha fet unús molt ágil de la irania. Ironia de bonallei, que culmina en e1 darrer parlamentdel speaker, el qual, amb paraules railleu-ses, es burla de la revista que el públic acabade .presenciar. La direcció musical ha anata càrreé de Francesc Pujol, que ha cercatla música que alguns quadros exigien ique ha escollit trossos per a ésser esceni-ficats. Pujol ha fet amb molta sensibilitatla tria de l'acompanyament musical deTiana somriu, música americana gairebétota, menys tres composicions de RobertVicente, músic jove de molt talent, l'artdel qual és mereixedor de comentari. Ems•trobem davant un cas d'intuïció que no va-

çil•em a qualificar de formidable. Sensé capbase sòlida, sense una formació escolar pro-funda, en possessió només md'um iinstint mu-sical considerable, la seva abséncia de ba-gatge tradicional ha permàs segurament aVicente de copsar instintivament l'íntimasignificació de la música moderna. Les se-ves obres tenen un entrain tan comuinicatiui un ritme tan convincent, que actuen gai

-rebé fisiològicament damunt aquell que lesescolta, el qual és subjugat per un llen-guatge musical tan persuasiu. La seva

rumba i A la Jungfrau! obtingueren unèxit ben merescut. El mestre Nicolau hadirigit amb entusiasme i convicció la sevaorquestra Nic Fusly.

I acarem-nos ara amb la interpretació.Les giris, abans tot. A tout seigneur, touthonneua. Les girls de Tiana són una cosamolt important. Ací, 1'étre.foule es persanalitza. La bellesa impersonal i collectivas'individualitza. Les noies de Tiana tenenmassa personalitat per a plegar-se a umuniformmisme caserroari. Però tenen unitat,malgrat tot. Una qualitat comuina, la gro_cia, Íes Lliga, I _la seva disciplina no és ladisciplina militar de moltes giris alemanyes,que colpeixen fortament els nostres ullsamb una mena "de pas de l'oca matemàtic,sinó que és urna disciplina viva que s'adreçadirectament a la nostra semsibimitat. Unapura delícia les evolucions d'aquestes noies,que posseeixen una gràcia natural i unafrescor inimitables. Sense cap arena de pi-caint, la seva autèntica ingenuïtat i e1 seuposat camdorás de noia de sa casa fan en-cara més torbador el seu encís irresistible.Paràgraf a part mereix' la senyoreta Con-xita Arhoix. No sabrem expressar tota l'e-moció que el seu treball ens va .produir.Amb un rostre espiritual, que recorda va-gament el de l'actriu de cinema Zasu Pitts,e1 seu aire pudorós de collegiala, la sevaelegància natural i tímidament displicent,el seu ,port de braç impecable i el seu sentitdel ritme, la infinita dolçor de les sevesactituds ingènues, són de les coses que nos'abdiden. D'entre els intèrprets masculins,es destaca Enric Hugues, que té un gestd'impagable comicitat. La cadència xula delseu cos en el Pichi és •francament irresis•tibie.

SEBASTIÀ GASCH

NOVETATSEN CAMISES

Jaume 1, 11Telèf.11655

Demà, divendres, brillantinauguració de temporada al

FÉMINADues super• produccions sonores

P. Q. C.Exclusives Cinnamond Films

los Titanes del Bosqueper BILL BOYO 1 GINGER ROGERS

0

DEV OG

per CONSTANCE BENNET, amb donALVARADO I BEN LYON

rAF UASSUMPTES FISCALS 1 ADMINISTRATIUS

LAIETANA, 18, PRAL. B. - BARCELONA

Page 6: Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa, arrencada a favor de pactes i comipromisos, sinó una proclamació espontània

El castell d'Abbotsford

N©te ü retDUNova lilerafura

teix a presentar-lo com una intolerable na-fra de la ciutat que cal extirpar.

Exaltem el fet que una nova literaturaneix sobre el Districte Cinquè. Aquesta li-teratura no té res a veure amb la truculèn- un monòlif a Toan Maragallcia grotesca amb què alguns •periodistes ha-

A Olot coincidint amb les festes que savien voltat el barri més tèrbol de Barce- qlona. Es una literatura d'una freda claredat bre el centenari goethià ve celebrant la Fa-

i segurament d'un patetisme superior a tota cúltat de Filosofia i Lletres de la Univer-la literatura fulletinesca bastida fins avui. sitat de Barcelona, sha inaugurat un mo-

Ens referim a l'article publicat pe'1 Gatcpao nblit dedicat a perpetuam el lloc on Joan

on es plantegen les condicions de vitalitat Maragall rebé la inspiració per a crear aque-

d'aquest barri. Ací no hi ha gens d'ima- lla seva obra anomenada La fageda d'Era

gi:naoió. S'encapçala per una 'frase de Jordà.

d'alcalde, doctor Jaume Aguadé, que diu IEs interessant ,aquesta mena d'homenatge,així: ((AIS carrer d'Amàlia Arc del Teatre lar tal com ens ajuda a establir les líniesBerenguer, Cadena, Carretes, Cera, Cid i generals de l'atenció dels poetes nostres en-

Nou de la Rambla, existeixen habitacions vers les diverses comarques catalanes. Fa

de zo % de mortalitat anual, les quals, si pocs dies, jo remarcava ací mateix la

no es renovessin els seus habitants, queda- necessitat de crear u:na Geografia Literària

rien deshabitades en cinc anys.» Aquesta de- Catalunya on hi hagués manera d'estu-nova literatura sobre el barri xinès consis- diar, damunt de mapes lírics la fesomia de

4Valter Scott, per Chantry (1820 )

A I

LE/ LLETRE/EL CENTENARI DE WALTER SCOTT LITERATURA COMPARADA

passadaWajterUnaglòrîa a CatalunyaUn centenari més. Ocasió doncs de parlar

d'un autor, de provar de ,posar en ordre elque se'n sap, de procurar situar-lo, almenysper a ús del que escriu.

Però aquest de Walter Scott és un cen-tenari que no commourà gaire. La sevaobra, tant de temps famosa, a penes comp-ta, a hores d'ara. Interessa, d'ella i del seuautor, la influència enorme que exercí, nosolament al seu país, sinó fora d'ell . Tema

Algú ha dit que a Walter scott es aeuhaver fet entrar la novella, génere tingutper inferior, en el programa de tota bonaeducació. Prou, prou, no Ii volem pas rega_tejar, Ini això ni que hagi estat el creadorde la :novella històrica. Però també cal notar— com ho digué CQ^ateaubriand gairebécontemporàniament — que va penvertir lanovella i la història, Encara, Chateaubriand,per raons de temperament i de temps, no

I d'un fet diferencial dominat per una cons-trucció estatal superior.

Sigui el que es vulgui d'aquesta direcció,ens toca a nosaltres més que res assenya-lar-la amb tota la seva transcendència, peròabans ens cal glossar aquell sentit de fra

-ternitat que nosaltres subratllàvom en l'ar-ticle que hem copiat. Aquesta fraternitat,per als homes que redactaven poesia durantel primer terç del segle xlx, no era altracosa que un contacte efusiu amb l'esperit

vastíssim per a l'historiador de la litera-tura; per al cultivador de la literatura com-parada, reoercador d'influències. Però aque-lles novellcs que havien estat el principalaliment literari d'unes quantes generacions,qui les llegeix encara?, qui les recorda ?,qui gosa parlar-ne? I segurament no estracta pas d'un tonb de la moda, que spotésser rectificat pel d'una altra moda, sinó,ai!, d'una classificació definitiva, d'un ju-dici, en línies generals, inapellable.

Walter Scott va passar la seva infantesaprop de les ruïsies del oastell de Smailholmi sembla que això el deixés senyalat .persempre més, Ni en la seva vida ni en laseva obra deixarem mai de veure al yueo-logia escenogràfica i de guarda-roba.

Fullejant qualsevol vida seva, les descrip-cions d'aquell castell d'Àbbotsford que res-tauró com un Milà i Camps, ens donen unaimatge de la seva nouel•ística.

Un castell més gòtic que si fos gòtic,amb tot de torretes copiades d'altres cas

-telis escocesos, i uns arranjaments d'acordamib l'exterior : insígnies pertot dels clansescocesos, armes i armadures, ,plaids i gai-tes. I la vida que s'hi portava volia éssertan medieval com la decoració.

Aquest mateix gust per l'escenografia iel guarda-roba és dl de les seves novellesdites històriques, a la part externa de lesquals no m'a'nca ni un detall de postor enescena que sap fer de drapaire-antiquari,enamorat dels ferros vells i dels pergaminsesgrogueïts. Però la part interna és d'unapobresa desconsoladora, d'una vacuitat to-tal, l a més a més arranjada al gust l ales idees de l'època en que vivia l'autor.Res de passions violentes, res que poguéscomprometre: llibres per poder anar a totesles manis sense por d'ecandalitzar la noiamés lilial ni el purità més estricte.

Ara trobem que la seva ficció és massafictícia ; ens fa nosa el partit ,pres mora-litzant i sentimental convencional. (Ens sem-bla tot massa fals i, de passada, massamal escrit.

=!111111111111111111111119111111111lll19{Itlli16111111ililit^

«L'idioma català és, comel castellà, llengua oficiala Catalunya.»

EL MÉS GRAN ASSORTIT EN

LLIBRES ESCOLARSCATALANS

EL TROBAREU A LA

Llibreria Cafalònía

3, Ronda dé Sant Pere, 3

ll! I!llll!IIEIIIIIIIIINIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIr

podiá adonar-se de tot l'abast que assoliaquesta perversió, que s'escampà a d'altresgèneres; Tampoc no podia adonar -se de lainfluència, establir el balanç de la qual noés el destí d'aquesta nota, amib què pesà,per exemple, en la renaixença literària ca-talana, aspecte en què ja únicameint potinteresarnos a nosaltres, actualment, Wal-ter Scott.

Quatre dades, a títol informatiu.Walter Scott nasqué el 15 d'agost de

1771, en una 'llar llòbrega i calvinista. 'Es-tudià per advocat amb el pensament de teniruna professió per guanyar-se la vida i es-criure versos per afició. Als trenta anys jaera cè.ebre i abandonà les lleis. Passada laquarantena, Byron publica el Chi/de Haroldi això li fa veure que ja està llest com apoeta i es llença a la novella : Waverley ésla primera, publicada anònimament ; les se-güents van signades : «per Pautor de Wa-verleyn, fins que Ivanhoe té tant d'èxit queha de renunciar a l'anonimat.

En 1826 — té cinquanta cinc anys — lasort se li gira d'esquena. Els seus editors,en el negoci dels quals està interessat, fa-Ileixen : el passiu de Walter Scott és de117,000 lliures. Promet pagar en deu anysusi en fos quinze més jove — diu —, nomésseria qüestió de quatre», i es posa a tre-ballar com un forçat. As seixanta anys elfulmina un atac d'apoplexia ; els creditorsreconeixen unànimememt la seva hoinoraLbleconducta i deixen córrer llurs crèdits. Faun viatge a Itàlia en un vaixell posat a laseva disposició pel govern ; té por de morirfoca -d'Escòcia i hi torna. En atalaiar elgoticíssim casteil d'Abbotsford, llença uncrit de joia i l'endemà mateix vol escriure,però la ploma li cau dels dits. Al carp depoques setmanes moria (at de setembre de1832). Els diaris van sortir orlats de negrecom per la mort d'un sobirà.

JUST CABOT

uonaux ianlue pels pvuwls. viu culq wrssabem, ha tingut molts enamorats del seupaisatge treballat i fi. Els poetes haviende fer-los companyia. I al davant de tots,naturalment, Joan Maragail. «Saps on ésla fageda d'En Jordà ?—Si vas pels voltsd'Olot, amunt del pla,—trobaràs üm indretverd i profond, —com mai cap més n'hagistrobat al món. )) Aquest verd és un verd,diu el poeta, «com d'aigua endins », (pro-fond i clar» ; en aquell lloc on, segons Ma-ragall, el caminant és pres per un dolçoblit, ha estat aixecat el monument queperdurarà l'emoció viva del poeta. Es unsenzill monòlit on figura una inscripció com

-memorativa. !El pes de l'organització i laflama de l'entusiasme ham estat obra deRaimond Vaireda, que sent Olot — i Mara-gall — com un culte. Hi ha pres part elgrup d'estudiants de la Facultat de Filo-sofia i Lletres que interpreta Eridon i Aminade Goethe i una representació del Comitèuniversitari del Centenari. — D. P.

Ens és molt difícil de fixar amb les dadesque han arribat fins a nosaltres l'entusias-me que la figura de Walter Scott va des-vetllar en els catalans de fa cent anys. IEnsés molt difícil perquè no sabríem trobar uncas que pugui assemblar-se-li ni de bantros. Barcelona, remarca Milà (Obres com

-pletes, IV, 6), és la població d'Espanya omtenia més efusió el culte walterescotià. ((Sise ofreciese reunir un número considerablede jóvenes ligados con el vínculo común deuna idea sólida y vivificadora, más tal vezque invocando un lema político se lograríacon inscribir en la bandera : Admiradoresde Walter Scott.n Aquestes pa:raules orenescrites en 1839. 'En treballs posteriors delpropi Mi ga trobem aquest entusiasme unamica estüorteït. La devoció pel novel-listaescocès fou tan brillant com efímera. Elmoment de l'apoteosi cal fixar-lo entre elsanys 1823 i 184o. En això els escriptors ca-tala,ns es posaven - aleshores aprenien afer-ho — a compàs amb el rellotge literarid'Europa. Walter Scott tenia en tots elsmedis continentals un ambient formidabled'adoració. La impressió, dirfem la llegendaque la figura de Walter Scott despertava,era tan gran que no és estrany que Alfredde Vig;ny (Journal, 6-XI-1826) ens palesésuna viva desillusió. Però això era el con-tacte de l'home físic. La influèincia hi erabon veritaibl•e. Walter Scott havia fet pre_sent als primers romàntics d'un món in-explorat que tenia totes les •característiquesde llunyania i misteri que podien fer llurfelicitat, Urna (Edat mitjana amb cavallersi fades fou un filó magnífic per a l'esbo-jarrada imaginació romàntica. Aquesta Edatmitjana de novella pesa no solament enl'ambient literari, sinó. àdhuc en la vidasocial, en els costums i en la moda. Sabemque en 1826, a um ba11 donat per Sir HenryWallesley, ambaixador anglès a Viena, elsinvitats lluïren tots disfresses tretes de per-sonatges de la novella Ivanhoe. A un ballde Mònaco, les de Quiuti Durward. En 1820la moda a París s'anomenava a la MariaEstuarld, I a u;n ball de les Tulleries s'or-ganitzà una cavalcada que representava l'ar-ribada de la famosa reina d'Escòcia. Aques-ta repercussió de Walter Scott en terrenysextraliteraris la tenim també documentadaentre nosaltres. 'Em uns articles anònimspublicats a El Vapor (a i g de novembrede 1833), trobem aquestes paraules : ((Ad-viértese desde luego singular movimientoen la prensa literaria, las costumbres cam-bian, los edificios se decoran por otro es-tilo, la arquitectura resucita antiguas líneas,los lienzos y gasas ostentan nuevos colores,y comunícase el ímpetu de las imprentas cornceleridad no menos ingeniosa y productiva,a los muebles, a los tapices, a las porcela-nas y a los cristales. ¿Quién ha de sujetara un cálculo verosímil las enormes canti

-dados que se debieron desde aquel momentoal Cervantes escocés? En balde otros auto-res se habían esforzado en promover estafeliz revolución. Sus empeños fueron inúti-les, sus resultados estériles ; iEuropa leyósus dbras mas no imitó sus héroes ni ma-terializó sus descrilpciones.» Ja ïinsïstiremsobre el que vol dir respecte a aquests a1=tres autors l'articulista. Ara contiinuem ambet seu segon article, que sota el mateix tí-to; (Influencia de las obras de Walter Scotten la generación actual), publica El Vapor:(c ¿ LRehusaremos a Walter Scott el privile-gio hermoso de habernos hedho amable lapureza de costumbres, de haber eontribuídoal acrecentamiento del trabajo, no menosque a la honra de la virtud?» I més avall((El importante dogma de la fratennidad hu-mana, este dogma desconocido de todos ytan útil en época cual la nuestra, resuelta,pendenciera y fratricida nio halló intérpretemes hábil Ini abogado mas ardiente.»

D'aquestes ratlles que acabem de copiarse n'extreuen dos temes ben remarcables.E1 que ja assenyalàvem en subratllar aquellsaltres autors promotors de 1a revolució ro-mántica i aquesta idea del darrer paràgrafsobre la fraternitat humana que WalterScott sent com un apostolat. Hi ha urnasèrie de suggerdnoies a recollir.

II

Tubino, en la seva Historia del Renaci-miento literario contemporáneo en Cataluña,Baleares y Valencia, llibre taro utilitzat iapreciable com poc citat, assenyala un fe-nomen de bifurcació del corrent romànticque fecunda la literatura peninsular : «Dosbandos partían ya 1a arena del romanticismoem creyente, aristocrático, arcaico y restau-rador ; y descreído, democrático, radical enlas innovaciones y osado en los sentimien-tos. Ateniéndose Walter Scott a 1a tradi-ción de la escuela germánica de los Sdhl,egel,,abrazóse al primero ; Victor Hugo, olvidar-do su actitud de i8t8 a 1828 o sean susOdas y Baladas, que embelleció el espíritureligioso y caballeresco, declarabase por elsegundo escandalizando 'a los públicos conlas inauditas libertades artísticas del Her_nani y de Nuestra Señora: quería el unooponer recio valladar a las disolventes má-ximas del liberalismo nivelador, ofreciendoel cuadro de -los esplendores feudales; asi-milaba el otro el romanticismo, a la polí

-tica revolucionaria, presentándolo como un93 del pensamianto.n Recordi's, en efecte,que Victor Hugo, en el pròleg del Cromwellassegurava que el romanticisme no era altracosa que el liberalisme en art. Però, comdiu seguidament Tubino, en aquest con_flicte de principis Catalunya es va decidirper Walter Scott al pas que a Madrid homhavia de decantarse vers Victor Hugo. S'liacercat d'explicar aquesta disjunció parlantdel tamperament jeràrquic i moderat delscatalans, del seny racial, i del contacte queamb els pensadors catalans tonien els filé-sofs de l'escola escocesa. Altrament hi ha-via una merla de parallelisme més aviat in-tuitiu entre les situacions polítiques d'Es-cócia i Catalunya, totes dues en possessió

per la Biblioteca de Cabrerizo a VaRncia,que publicava entre altres coses Herman yDorotea, ((del cé:ebre Goethe», i la Cormade Madame de Stae^l. La collecció de Cabre_rizo es :publicava ja als anys de 1830.

L'home que va retre un homenatge mésefectiu a la memòria de Walter Scott vaésser un dels redactors d'El Europeo, queamb Aribau constituïa la seva representaciócatalana. S'anomenava Ramon López Soler.Per bé que no és pas una figura descone-

guda, penso que caldria de-linear-la mós a fons i finten_tar un estudi complet de laseva infuéncia. IEm 1830 Ló-pez Soier publicava a la col_leeció de Cabrerizo una no_vella en tres volums que s'a-nomenaVa Los Bandos deCastilla o el Caballero delCisne, Novela original esta-fi ola. Tot el que hi ha de co-negut de d'escenografia ro-màntica que ens ha arriibatper la ploma de Walter Scott,ho trobem em aquesta novellade Ramon López Soler. Ca-vallers incògnits, torneigs, da-mes enamorades que no po-den fer públics els seus amorsamb el, fill de la família ri-val (com en Bandollo, enShakespeare, en Lope de Ve-ga), passions desesperades,paisatges plens de tristesa, deroques salvatges, de clar deLluna, de trobadors i de pe-ripècies. Hom troba en aques-ta novella el rastre completd'Ivanhoé i d'altres ,novellesdel famós escocès. Però l'in-terès literari a ,part d'aquestapossibilitat de comparar lesobres ve donat més aviat pelpròleg. Aquest ;pròleg ha ari-,dat ja l'atenció dels escrip-tors. Amado n'ha copiat untros en el seu llibre, però espot dir que arranca l'assaigcomp;et sabre aquest docu-ment de la mostra història li_

terária, Caldrà que sigui escrit un dia pertat com ós possible d'assimilar la seva i lm-portáncia al manifest victorhuguià del Crom-well.

López Soler, en efecte, cerca de demostraro'i aquest prb:eg, no solament la grandesade la figura de Walter Scott, sinó la possi-bilitat d'incorporar a la novella románticatemes de la història nacional ; temes quehauran d'ésser més agradablement conegutsper tal com serà possible dotar-los d'un 11en-guatge vehement, cosa que no permet, diu,el caràcter greu i flemàtic dels póbles perals quals Walter Scott escriu.

En arribar al foli setè, López Soler in-tenta una definició del romanticisme. IElsadjectius són ben curiosos per tal com des-prés els hem de veure repetits fiats a1 des-erMit. La literatura romàntica és ((libre,impetuosa, salvaje» ; és «intérprete de aque-llas pasiones vagas e indefinibles que dandoal hombre sombrío carácter, lo impelen ha-cia la soledad, donde busca en el bramidodel mar y en el silbido de los vientos lasimágenes de sus recónditos pesares». Lamusa romàntica la veu ((pulsando una lirade ébano, orlada la frente de fúnebre ci-prés». L'eseemogra•fia no pot ésser més tí-pica : ((en medio de horrorosos huracanes denoches en las que apenas se trasluce unaluna amarillenta, reclinada al pie de lossepulcros, o errando bajo los arcos de anti-guos alcázares...». Després d'aquestes pa_raules ja no hi ha resa far contra el virusromàmtic. Les noies pensaran en 1a Damade les Camèlies i els homes en les desven-tures del jove Werther. Després, aquellapallidesa, aquella irresponsabilitat, aquéllafúria desesperada. Això no s'acabarà finsque no vinguin els pre-rafaelistes.

GUILLEM DIAZ.PLAJA

OHMS NOVETATS EN

4I

CBBBAIES INABHUBABLES

Iaume I, 11Telèf.11655 I

d'Europa. Més que no pas el fet que entreels seus i-edactors figuressin anglesos, ita-lians i eslpanvols, és degut a aquesta ideaessencial que fou batejat el periòdic de 1823El Europeo. Jean Amade, en el seu llibresobre el renaixement literari a Catalunya,remarca aquesta voluntat amb paraules benexplícitos : (( Europeus, heus ací primer quetot el que volien ésser els fundadors d'ElEuropeo, Ja Madame de Stael havia ditdes d'ara endavant caldrà tenir el gust eu-ropeu.» ((Es —declara Rubió i Lludh — elprimer assaig d'europeïtzació de les lletresespanyoles.» Podria dbjectar-se que el se-gle xvtu, per exemple, és ple d'europeisme.Poques vegades, en afecte, hi ha hagut unapossibilitat d'establir una política umificaa,.de cultura a tota Europa com en aquellmoment en qué l'Acadèmia i l'absolutismefeien obligatósia la disciplina. Justament elsegle XIX representa un revifament de totsels nacionalismes. Però, ben mirat, aquestacultura projectada por 'despotisme i •lustratera una cultura que no tenia com a baseel sentiment popular, ço que prenia totaespontaneïtat a lees idees. En canvi el mo-ment del romanticisme és carregat d'efu-sió, i per bé que les nacionalitats es desvet-llvn, una ampla voluntat d'harmonia i fra

-ternitat resplerndeix a tot arreu.

111

Walter Scott era, doncs, elevat a la cate-goria de mite . Un redactor, que avui tro-bem clarivident, d'El Valor, escrivia al peud'una composició que havia d'esdevenir cè-lebre titulada La Pàtria, Trobes i signadaper les inicials que corresponien al room deBonaventura Carles Aribau, aquestes parau-les : «Esta composición escrita para celebrarlos días del Sr. Don Gaspar Remisa, esobra de la selecta pluma de Dom B. C. A.La presentamos a nuestros lectores con elpatriótico orgullo con que presentaría un es-

cocés los versos de Walter Scott a los habi-taintes de su patria.» Avui aquest paràgrafens sembla producte d'una intuïció admira-ble. Les obres de Walter Scott foren cone-gudes a casa nostra per traduccions al cas-tellà editades per El Vapor a Barcelona i

VialgesRambla Canaletes, 2 i 4 - BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Estrangers.

Passatges Marítims i Aeris - Viatges a "Forfait"

Excursions acompanyades - Peregrinacions, etc.

Excursions en Autocar

Poblet i Santes Creus -S'Agaró-Centre i Sud d'EspanyaSolliciti opuscles explicatius

Page 7: Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa, arrencada a favor de pactes i comipromisos, sinó una proclamació espontània

BAO RINASIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIulllllll

MOBLESIIIIIIIIIlllllulllllllllllll

Diagonal, 460

Pasta de CeraEL MILLOR FANGPER A ESCULTORS

Olivera, 75 - Telèf. 31816 Coiieiv! la pell sana, asta, jure, Gesa i gamada

Âí!t!'s depressa, amó hi!dllc, simplemeat

MIRAIIOR ,

LES ARTS •I ELS ARTISTES"^ Arte" 'PROJECTORLa Host rea del "Regional ^ Editorialan ng uje 1 LaborHan començat d'ésser discutides a la I gués substituït per una fàbrica ; o que hom

premsa les raons en pro i en contra d'una dificulti el pas d'un metropolità, posa!nt jus-rà'pida execució de treballs públics a la Ca- tamont allà on ell ha de passar, els fona-talunya autònoma. Els uns propugnen la ments d'un bell monument inoportú. Impe-pressa i les altes velocitats ; els altres la dir que les coses es facin sense ordre .ni.prudència, el seny i el ,peu de plom. Però, concert, suavitzar i resoldre amb comcòr-ta:nt els apressats com els lents, tots reca dia els conflictes entre la circulació i l'ha-neixen el fet que la práctica de l'Estatut bitació, entre la indústria i els parcs, i endeterminara una acceleració del ritme de general, entre unes i altres activitats quevida de Catalunya i una possibilitat i una es disputen asiprament 'el domini de l'espainecessitat de noves empreses, de noves unbà, heus ací l'objecte de l'Urbanisme apli-dbres i de nous serveis. Podríem dir que, cat a les poblacions. Si compreneu que con_desacordats quant al temps, els parers sa- flictes anàlegs, que un drama semb:ant escorden quant , a l'espai — que estarem més suscita entre el tràfic, l'agricultura, e] pai-o menys a fer-ho, però que tendirem, cada satge !natural, els nuclis d'habitació, les zo-cop més, a cstablir damunt del paisatge nos d'iind'ústria, etc., quan aquestes activi-català, edificis (com hospitals, escoles), bar- tats bullen sobre tot el pafs, compondreuris obrers, línies de transports, camps d'a- també la necessitat d'un projecte d'ordena-viació, terrenys d'esport, i cent coses més, ció que faci, damunt d'un conjunt d'un vast

Per lentament que aquestes acoses» — territori, el mateix paper que el pa d'ur-serveis i obres — s'estableixin damunt Ca- ba^nització fa damunt de l'espai ocupat pertalunya, convindrà que un pla previ, fet les poblacions.en línies generals, n'asseguri el bon ordre. A Amèrica del Nord, a Anglaterra, a Ale-Ja que, sense ordre, s'originarà el desordre manya el Regional Plaaning o Landes Plan-i la lletjor — lenta o ràpida. T .aquí entra nung és, des de fa una quinzena d'anys, elen escena el Regional Planning. nord dels esforços dels urbanistes moderns.

Aquests mots ang:esas volen dir : l'estudi A Catalunya — que és i'n país amb unitatde la distribució, en zones d'activitats, d'un i amb intensitat de vida tals que fàcilmentterritori o regió, tal com pot fer-se en la evoquen el concepte de «Catalunya-Ciutatsurbanització estricta d'una població, en la — el Regiónal Planning es troba singular-qual hom reserva carrers (on l'edificació ano ment indicat. L'a:ny 1921, la Mancomunitatés permesa), zones industrials, zones de de Catalunya ja tingué en estudi una proipo-parcs, d'habitació, d'arqueologia, etc. Els sitió redactada per mi, sobre la solució delfrancesos han traduït Regional Planning Regional Planning aplicada al nostre pafs.per Urbanisation Régionale. Al Congrés Les coses ano estaven, llavors, madures perd'Urbanisme de Madrid de 1926, vaig pro- aquestes realitzacions, que exigeixen urnaposar el nom : Urbanització Territorial. De base política ampla i sòlida. IEl Govern del'una i ]'altra traducció és facil d'inferir la la Generalitat, la jurisdicció del qual és,similitud entre el concepte del Pla de la segons l'Estatut, prou ampla en les matè-Ciutat i del Pla Regional — que també pot ries que tractem, estarà en condicions da-ésser anomenat Pla Nacional, plisar el Regional Planning, en estructurar

Si tothom comprèn la necessitat dels ,pro- la vida de la Catalunya autònoma sobrejectes d'urbanització de les poblacions en bases autènticament modernes i eficients.creixença, és perquè tamb tothom té da_ De moment, un avantprojecte de Pla Regio_va^nt dels ulls els inconvenients i els perills nai ha estat redactat i tramès a la Presi-que presenta deixar créixer les ciutats sense duncia, com a base departida i de discus-.ordre, permetent que hom edifiqui al lloc sió per a un estudi anés definitiu.on hauria de passar un carrer ; que hom A aquest avantprojecte s'articulen les zo-arrani els arbres que podrien haver format enes de gran tràfic regional, d'agricultura,un parc, si un industrial insensible no l'ha- de mineria, de reserves de paisatge arqueo-

lògic, de rius i muntanyes com a parcs na-ciomals, d'indústria, etc., etc. Es un pas,

N'hem vist el primer :número. Es publicaa Madrid, per la Sociedad de Artistas Ibé-ricos, i es ti tula simplement Arte. La sevasortida coincideix amb la celebració a Co-penhaguen d'una exposició d'art vivent es-panyol, començ de l'actuació expansiva d'a-quella Sociedad de Artistas Ilbéricos, queagrupa els noms dels representaints d'a'llòque per entendre'ns s'anomena art modern.

Senyalem, en aquesta nota informativa,la crida que fa Arte, més que al públic, al'Estat, per interessar-lo en l'art (l'articleliminar i el Diseño de una configuraciónescolar d'Amgel Ferrant, l'escultor madri-]eny que viu entre nosaltres), i remarquemamb tota simpatia el contingut i 1'orienta-ció d'aquest primor número, atenent-se no_més al qual fóra prematur jutjar massa rí-gidament la revista.

Societat Espanyola de Carburs Methl'Iics

Correua. Apartat 10o BARCELONA lelbfoo r3oitTeleg. ! "Carburos" Mallorca, 43R

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) :: OXIGEN 99 °/° DE PURESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT defils i peces seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la

SOLDADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS, GRATIS

------------... wwww

U RBAN ITZACIÓ

En poc anés d'un any, la casa editorialLabor sha publicat tres volums de aa nevaFlistoria del Arte. Aquests tres volums sónIII, Arte clásico(Grecia y Roma), per Ger

-hart Rodenwaldt, amb un estudi sobre Elarte clásico en España, per José R. Méliday Ali;nari ; V, Arte del Islam, !per HeinrichGlück i Ennst Diez, amb un estudi sobreEl arte islámico en España y en el Magreb,per Manuel Gómez-Moreno ; VII, Arte gó-tico, per Hans Karlinger, amb el seu cor

-responcmt estudi sobre El artegótico en España, por 'ElieLamb rt.

Cada volum d'aquests cons_ta de 800 pagines per termmitjà, de les quals unes ¡oosón destinades a illustració•Aquesta proporció entre el texti els gravats ja és u^n elementpor donar una idea del caràc-ter de l'obra. Hom no ha vol-gut fer una obra erudita, pera ús d'especialistes, pena defets, de noms, de dates ; sinódonar com un resum de ]amatèria tractada i acompa-nyar_lo d'una copiosa docu-mentació gráfica, 1 en dir unresum no es vol pas signifi-car un concepte en cap ma-nera .pejoratiu ; un resum comcal pressuposa tant de conei-xements i de treball com unaobra llarga i encara suposa al-guna cosa más : la capacitatde síntesi, que sovint ha d'es-merçar-se damunt períodesllarguíssims i una gran com

-plexitat de fets, rés a dir, nosols una classificació d'aquestsés necessària, sinó una tria.L'encert de la classificacióde la tria condiciona i lletermina la vàlua de ]''obra.

Cal dir que tota obra, i enel cas de qué parlem, tota his-òria de d'art, és un resumd'extensió variable. Si no hoés, és un repertori, un catà-leg o un inventari. Aqutet ii

aclarició, potser no del tot in-dispensable, cal fer-la .per • tal com •podriasemblar que el text de la Historia del Artede què parlem, fos uin àrid esquema, pretextper acompanyar, explicant-les, les lamin sd'un magnífic àlbum. 1 no és pas així. EItext de cada volum rés un estudi complet decada una de les grans classificacions de !ahistòria de l'art.

Fixem-nos en el nombre de pàgines quesuma el tota; del text dels volums pre-vistos, i veurem de seguida com pot ésserde complet, des del punt de vista de 1alletra, el text de 1'obra.

Deixem, .pero, per a d'altres notes soeces-sives la tasca de parlar com es mereix delsdiferents volums ,publicats. Aquesta ,notad'avui no té altre objecte que el de senya-lar les característiques generals d'aqueixapublicació monumental.

Hem dit que, materialment, la illustració'dels volums superava el text. Es aquesta lacaracterística externa més fàcilment copsa

-ble de la Flistoria del Arte Labor. No s'haplanyut res : abundants i•lustracions en ne-gre, força làmines en rotogravat i en color.I, a més a més de ]'execució material, callloar sense reserves la tria de les illustra-cions, l'abundància de des quals no és unmer afany de luxe espeterrador, sinó queconstitueix una documentació de primer or-dre, ,curosament seleccionada.

Més amunt hem escrit l'expressió : obramonumental. La Historia del Arte Labor haés, no sols per la seva vàlua, sinó per lescondicions de la seva presentació. No entra,si es vol, en l'apartat on la bibliofí1 ;a con-temporània, una mica esnob de vegades,colloca els llibres dits de luxe, iEl luxe d'a-queixa publicació és sobri, el que es desprènde la bona qualitat, com escau a uns lii-bres que són uns instruments de treball,però que, per la matèria de què tracten ipe! caràcter que els voien donar els editors,exigeixen una execució material que sobre-passi la mitjana. Tant la impressió de lesillustracions, com la del text, com la relli-gadura, fan dels de la Historia del ArteLabor uns volums que apreciarà, ano ja l'in-teressat en gla història de l'art, sinó el bi-bliòfil amant des bells llibres i l'home sim-plement de curiositats espirituals.

Insistim també en l'esforç editorial que

ae aeessa (nertrn, titaes iuuseuml

jllustrades i més aviat luxoses. Després,aquesta suprèmacia sofrí serioses sotraga

-des.La tasca editorial de la casa Labor,

no sols per aquesta Historia del Arte, sinópor altres activitats seves, ós un dels mésforts baluards d'aquella situació avantatjadade Barcelona en l'edició en general i cnl'edició en llengua castellana.

I, acabat .aquest comentari, purament ex-tern, sobre la Historia del Arte Labor, dei-xem per més endavant astres comentari,niés aprofundits, que bé s'ho mereix unesforç oditerial com el que representa aques_ta obra, que té encaua :a qualitat d'ésserpub:icada a un ritme tan viu com és pos-sible.

C.

La protecció del. paísafgeRegenerat aquell Patronato Nacional del

Turismo, cau de burocràcia aristocrática iben peixada, constituïda a Barcelona, ambautonomia, Ja Federació de Turisme de Ca-talunya i Balears, ha començat urna tascaque cada dia, essent ben orientada, sera mésprofitosa i de .més rendiment.

No cal insistir en les relacions que lesarts tenen am'b el turisme. Tot turista esfa una dbligació de veure els monumentsdels països que visita, i, si li manca uncriteri propi ben aíinat, el que li'n diuenles guies i els prospectes de propaganda lidóna elements per desvetllar la seva admi-ració. Esperem que la .nova organització tu-rística catalana serà un factor més que aju-dará a salvar de la ruina, de la ,profanaciói del desconeixement tanta riquesa arqueo-lógica que tenim, salvada, com aquell quidiu per miracle, malgrat la ignorància ge-neral i la manca de protecció.

Un país; però, té .a més a més; monu-ments naturals que cal respectar i dels qualscal tenir pura • iEs un element natural toti paisatge, i no tan sols el que en podríem

dir els punts vedettes : Costa Brava, el Mè-dol, Montserrat, etc. Doncs . bé, hi ha unelement que atempta contra el paisatgeels anuncis, la publicitat per les. carreteres,en els bons punts de vista, etc.

Potser sabre .aquest punt caldrien nmesu-res ordenadores, com en tenen els .païsosben ¡'olicés que iposen cura a salvaguardarels seus bellsllocs naturals. Abans 1a inva-sió de la publicitat no s'estenguin més, fent_so així més difícil de treure, caldria evitarque s'apoderés dels llocs an més nosa faria,que serien precisament els que triariá jaque resulten els más eficaços.

I parlem de mesures ordenadores, ,perquèno és corroint el cas que voluntàriament unamarca renunciï a una publicitat vistosa.Una campanya de prensa motivé, no famolt, a França, que una coneguda marcad'essència anunciés pels diaris que haviadecidit suprimir les baluernes que a la vorade les carreteres empastifaven el paisatge.Es de creure que aquesta bona acció fouagraïda pels mateixos usuaris de la carre-tera, als qua's anava dirigit l'anunci supri-mit i l'altre.

Una revísiCa d'arf

—Faré les presentacions. 'EI Sr. Bertold,l'atrevit arquitecte de la casa... el Sr. Jo-sephson, l'atrevit agent que es comprometa trobar llogaters.

(Roter Pjef(er, Berlín)

UN DRAMAL'únic peix del Sena s'ha mort de véll.

(Le Petit Journal, París)

—Quina pensada, baver posat també laseva dona al monument !

(Punch, Londres)

—Aquesta sonata que vaig a tocar és una

mica llarga.—No hi fa res ; així tindrem temps d'a-

nar a donar una volta.

(Ric et Rac, París)

—'Es clar que és seva la culpa! Jo, és

la primera vogada que condueixo, i ell jadeu fer molts anys que va a peu!

(Fuori Sacco, Torí)

Page 8: Dipòsit Digital de Documents de la UAB - JORNADES ...b'lica a contracor, una concessió de feblesa, arrencada a favor de pactes i comipromisos, sinó una proclamació espontània

g MllPAD)R .

RADIO I DISCOSLA II EXPOSICIO DE RADIO

L'èxit assolit l'any ,passat pels organitza-dors de la I Exposició de Ràdio, installadaals baixos de la plaça de Catalunya, aradestinats a estació sulbterrània, els ha enco.ratjat per intentar reunir novament les mar-ques i cases que es dediquen a la construc-ció i venda d'aparells de ràdio, afegintahiencara indústries similars, com són el ci-nema sonor, els discos i la fotografia. Quanta aquesta darrera, però, és difícil d'apreciarel lligam que pugui tenir amb els rams es-mentats, i si als establiments on es detallenapareixon aplegats, això és degut només araons fiscals, la que la màquina tributàriade l'Estat els ha ajuntat.

Diem això perquè els altres enunciats sem.bien tenir prou abast per omplir tota la ex-posició, i perquè el majar nom que es do.r)arà a la ràdio sembla que serà en detri-ment de la fotografia.

La passada exposició ya ésser més queres un gran èxit de ,públic, i els organit-zadors d'aquestes reunions ens han de ferveure si aquelles dues cantes mil personesque vam acudir-hi ho van fer .por la curio-sitat afavorida per l'emplaçament de l'ex-posició, o bé mogudes d'interès per la ràdio.La decisió d'enguany, d'omplir no menysque un dels palaus de l'iExposició de Mont-juïc, vol dir que tenen motius .per creureque el gran públic és capaç de traslladar sea Montjuïc i vol seguir els avenços que con-tínuament es produeixen en el ram de laràdio.

E.) comerç de ràdio ha arribat a pendre acasa nostra proporcions insospitades, finsa 'situar-lo al costat dels més importants, •nosols pel volum de les seves transaccions,sinó . per tractar,se d'una mercaderia per la

qual s'interássa àdhuc el públic no com.prador, com el comerç d'autos, de films, etc.Hi ha qui no ha tingut, ni té, ni esperatenir un cotxe, però coneix de lluny, perpoques línies que on distingeixi, totes lesmarques d'autos que roden pels nostrescarrers. Amb la ràdio ocorre alguna cosaben semblant. El ,posseïdor d'un modestaparsll de galena, reduït a rebre l'emissiólocal, sospira pel ,potent aparell de sis o denou vàlvules amb el qual, tombant el con-densador, pot escoltar emissores d'arreu delmón. La propaganda persistent de les gransmarques l'assabenta del que es .produeix, ides manifestacions com una exposició, ones poden veure i sentir tota la diversitat dereceptors que es fabriquen, forçosament had'interessar.

En una altra ocasió parlàrem de la im.portància que tí Barcelona no solamentcom a centre consumidor d'aparells de rà-dio, sinó tamfé pel fet de radicar-hi la ma-joria de les cases importadores de ràdio.Cal repetir que hi ha hagut temps en quèla minva d'altres importacions soferta perla duana de Barcelona era gairebé compen-sada per les xifres de bes importacions d''-

-parells de ràdio. Això vol dir l'interès co-mercial d'aquest article, i per aquesta raól'exposició que s'anuncia ha de tenir un ca-ràcter .purament d'exhibició. Més que unamanifestació de la tècnica, ha d'ésser con-siderada com un gran aparador i com u'nmotiu de publicitat. Dissortadament, acf nocomptem amb una indústria pròpia que per.emeti manifestar-se amb puixança. Hi ha,això sí, esforços meritíssims de fabricacióen série, i al costat d'això una gran quan-titat de constructors accidentals que actuen

només sota encánrec i copiant en moltesocasions circuits i dispositius .publicats enrevistes especialitzades; però aquests, naturalment, no poden ésser objecte d'exhibició.

L'exposició aquesta, :perd, pot ésser motiud'una noble competició antre els diversos'abricants d'anomenada que es disputen lasupremacia del mercat, t no cal dir l'inte-rès que això té per als aficionats a la ràdio,avui tan nombrosos. L'ideal fóra que arre-lessin ací manifestacions així i es celebres-sin amb periodicitat, la qual cosa ens per-metria seguir l'interessant desenrotllamentde la ràdio.

En altres cròniques prosseguirem tenintal corrent els lectors del que faci referèn-cia a la II (Exposició de Ràdio de Bar-celona.

J. G.

OOTCLa radiofonia i les eleccions als

Estafis Ünifs

Davant la campanya electoral pel nome-nament de president dels Estats Units, lessocietats de radiodifusió han ofert llurs ser-veis als partits polítics.

Els preus són força lluny d'ésser mòdicsla National Broadcasting Company i 4'aColumbia Broadcasting System, que són lesdues més importants, demanen per hora depropaganda en totes les estacions de lesseves xarxes respectives, 1a bagatella de41,650 dòlars en les emissions diürnes, iniques ingressaren, per aquest concepte denocturnes.

Quatre anys enrera, amb unes tarifes pu-blicitàries més baixes, les societats radiofò-niques ingressaven, per aquest concepte depropaganda electoral, 1,078,685 dòlars,

L'oferim al senyor VàchierEs una idea nova i que, naturalment, ens

arriba dels (Estats Units: l'ús de les emi-sores d'onda curta per a la transmissiód'avisos .als automòbils cm marxa. Es clarque .per a la realització práctica d'aquesta]dea cal partir de la suposició que els ve-hicles siguin equipats amb receptors i queaquests siguin sintonitzats amb una deter-minada longitud d'onda.

Als llocs on es cregui convenient, hi hauràestacionetes d'onda curta, amb discos degramofon que repetiran com lloros : «Aten-ció, viratge perillós Iu ; «Velocitat máxima30 quilòmetres per hora b», i altres obser-vacions que vulguin fer les autoritats lo-ca1s,

DV5Les noves esfacíons daneses

L'emissora de Kalundborg, el material dela qual es troba en estat avançat de cons

-trucció, tindrà 6o kw, d'energia no modu-lada i la seva longitud d'onda serà de 1,153metres. La modulació arribarà al . 95 percent i totes les freqüències compreses entretranta i deu mil quilocicles per segon, seranreproduïdes sense la menor distorsió.

L'últim pas de l'emissora es compon dedos grans tubs emissors de refredament hi-dràulic, amb un oscillador de cristall dequars, construït especialment .per a la ditaestació, a fi de mantenir les desviacions del'onda portadora dins un límit d'error detretze períodes per segon, o sigui que pràc-t•cament l'onda és uniforme.

Uns tubs rectificadors de vapor de mercu_ri proporcionaran la tensió anbdica neces-sària. Aparells especials evitaran les ave-ries i permetran una gran senzillesa de ma-nipulacló.

Ja s'ha adjudicat la contracta per a laconstrucció a l'estació que ha de substituirla de Copenhaguen, emplaçada a Glostsub,a io quilòmetres a l'oest de la capital, quefuncionarfi amb io kw.

Agència exclusiva per a la venda de

MIRADORSocietat General Espanyola de llibreria

Barbarà, 16 Telèfon 17218

més perfectemés eleganfaparellRadio=Fonóg

Després de nou anys, 1briques ATWATERsegueixen mantenínt latació d'ésser els primer:

tructors de ràdio.Més de 4.000.000 d'apareper tot el món són la mila confiança que mereix

ATWAKET FC

AUTO ELECTRIDiputació, 239 . II.

Madrid . Valéncia . Sevilla

—IEn Pau m'ha vingut a demanar lateva mà.

--Però, papà, jo no vull separar-me dela mamà.

—No hi fa res ; ja vindrà a viure ambvosaltres,

(Ric et Rac, París)

El repòrter.—Treballeu d'una manera ter-rible, no és veritat?

La jove estar» de cinema.—Sí; espero re-tirar-me quan tingui dotze anys.

(Punch, Londres)

suscripiu_vos a MIRADORPelai, 62, = BARCELONA

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIO

Ei Sr...

que viu a .........................................................................................................................................................

carrer........................................................._ n,°...........: es Subscriu a MIRADORvel preu ficat de 3`50 píes. trimestre,

de

de 193.......sg°°f°r°

UN ACLARIMENT!...¿Iber qué diem que 1'.estació subterrània dela Plaça de Catalunya (trens del Nord í Metro

Transversal)és el mitjà de publicifaf més formidable que

avui dia existeix al nostre pals.Feu comparances amb el sistema de més difusió emprat fins ara i donareu raó a la nostra asseveració.

M 1T J À QUANTITAT DE PROBABLES LEC- PREU DURACIOTORS DELS VOSTRES ANUNCISPremsa Diària. 150,000 (com a màximum). 1.800 ptes.una pàgina Un diaPlaça de Catalunya (Estació O©©©©© 000 pf^c^^o qp ^^^subterrània) Trens del Nord (Dades oficlals controlades pel Departament (dotze espais dei Transversal. d'Estadística), gran tamany, una cada estació).

"Agencia General de Anuncios"

BARCELONA: Casp, 26, pral, - Telèfr 16606

WïÆ Carrer de Tarragona, 7, 2.°° - MADRID

IMPRESOS COSTAAee I to. 45. - Bercel on.


l'Elogi de La Feblesa

l'Elogi de La Feblesa

Revista del Centre Sant Vicenç SantVi · Revista SantVi - febrer 2013 -pàg. 4 només pensen en jugar, i un Llop que s’emmascara sota la imatge de dolent amb una gran feblesa interior,

Revista del Centre Sant Vicenç SantVi · Revista SantVi - febrer 2013 -pàg. 4 només pensen en jugar, i un Llop que s’emmascara sota la imatge de dolent amb una gran feblesa interior,

La nova immigració - Fundació Josep Irla · 2016-03-16 · ció com pocs al món, i malgrat la nostra feblesa política, l’extraordinària disponibilitat per poder-hi arrelar

La nova immigració - Fundació Josep Irla · 2016-03-16 · ció com pocs al món, i malgrat la nostra feblesa política, l’extraordinària disponibilitat per poder-hi arrelar

LA SEGONA GUERRA MUNDIAL - quinsegon.files.wordpress.com · LA SEGONA GUERRA MUNDIAL 1939 - 1945 . 1. CAUSES DE LA GUERRA Feblesa diplomàtica de les democràcies occidentals Crisi

LA SEGONA GUERRA MUNDIAL - quinsegon.files.wordpress.com · LA SEGONA GUERRA MUNDIAL 1939 - 1945 . 1. CAUSES DE LA GUERRA Feblesa diplomàtica de les democràcies occidentals Crisi

INFORME CORREGIT 2012 1 - Rovira i Virgili University · decreixement de l’economia espanyola per al 2012 que podria superar l’1%. En el cas català, la feblesa general s’ha

INFORME CORREGIT 2012 1 - Rovira i Virgili University · decreixement de l’economia espanyola per al 2012 que podria superar l’1%. En el cas català, la feblesa general s’ha

DESCARREGAT DE SELECTES · Segons el text admet un complement directe que pot ser una oració subordinada substantiva ("moderar-se les passions", "respectar la feblesa humana"), però

DESCARREGAT DE SELECTES · Segons el text admet un complement directe que pot ser una oració subordinada substantiva ("moderar-se les passions", "respectar la feblesa humana"), però

Els menuts es fan seu el Principal - La CostaDimarts, 10 - dimecres, 11 de novembre del 2015 ESPECTACLES Diari de Sabadell 33 Els menuts es fan seu el Principal Fantàstica arrencada

Els menuts es fan seu el Principal - La CostaDimarts, 10 - dimecres, 11 de novembre del 2015 ESPECTACLES Diari de Sabadell 33 Els menuts es fan seu el Principal Fantàstica arrencada

G. RIBBANS - E. SEIFERT - publicacions.iec.cat · crftica per cap mena de feblesa. Ell i jo hem treballat molts anys, cada u pel Ell i jo hem treballat molts anys, cada u pel seu

G. RIBBANS - E. SEIFERT - publicacions.iec.cat · crftica per cap mena de feblesa. Ell i jo hem treballat molts anys, cada u pel Ell i jo hem treballat molts anys, cada u pel seu

MEMÒRIA VALORADA PER AL CONDICIONAMENT DE LA PLANTA ...docs.terrassa.cat/aoberta/projectesobres/COAP_88_2017.pdf · E2211ESM u Arrencada elements vegetals Arrencada d'elements vegetals

MEMÒRIA VALORADA PER AL CONDICIONAMENT DE LA PLANTA ...docs.terrassa.cat/aoberta/projectesobres/COAP_88_2017.pdf · E2211ESM u Arrencada elements vegetals Arrencada d'elements vegetals

Fundación Josep Carreras contra la Leucemia - Era el mes de … · 2018. 10. 24. · la feblesa del pacient i això és la vostra fortalesa. GRÀCIES des de l’ànima. 4 Primavera

Fundación Josep Carreras contra la Leucemia - Era el mes de … · 2018. 10. 24. · la feblesa del pacient i això és la vostra fortalesa. GRÀCIES des de l’ànima. 4 Primavera

Butlletí Gent del Masnou 3a època núm. 295, febrer del … · IN MEMÒRIAM Sara Maristany i Gibernau..... 10 A CONTRACOR per Ramon Serra .....11 PARAÍBA per Joan Maresme Duran

Butlletí Gent del Masnou 3a època núm. 295, febrer del … · IN MEMÒRIAM Sara Maristany i Gibernau..... 10 A CONTRACOR per Ramon Serra .....11 PARAÍBA per Joan Maresme Duran

ARAMON: EDICIONS DE TEXTOS CATALANS MEDIEVALS · lentament menada a terme, que ningu no pensara que jo en faig l'elogi i la critica per cap lnena de feblesa. Ell i jo hem treballat

ARAMON: EDICIONS DE TEXTOS CATALANS MEDIEVALS · lentament menada a terme, que ningu no pensara que jo en faig l'elogi i la critica per cap lnena de feblesa. Ell i jo hem treballat

Аппараты абразивоструйные RAZOR Z-100RCS RAZOR Z-200RCS · contracor razor z- rc razor z-2 rc art1412422 3 1. Техника безопасности. ВНИМАНИЕ!

Аппараты абразивоструйные RAZOR Z-100RCS RAZOR Z-200RCS · contracor razor z- rc razor z-2 rc art1412422 3 1. Техника безопасности. ВНИМАНИЕ!

Usb de arrencada

Usb de arrencada

3 Instalación · 2016-06-23 · 3. Instalación 3 • 4 Las mantas de caucho EPDM se instalarán de forma que se eviten en lo posible las juntas a contracor-riente con relación

3 Instalación · 2016-06-23 · 3. Instalación 3 • 4 Las mantas de caucho EPDM se instalarán de forma que se eviten en lo posible las juntas a contracor-riente con relación

˘ ˇˆ ˇ˙ - Joan Teixido | Groc · del quadern del meu viure que ara ha estat arrencada. ... L’escola hauria de respirar més calma i tranquil·litat de la que té en aquests

˘ ˇˆ ˇ˙ - Joan Teixido | Groc · del quadern del meu viure que ara ha estat arrencada. ... L’escola hauria de respirar més calma i tranquil·litat de la que té en aquests

14005 DOC ESQUELET PE - amposta.cat · Exemplar 00 14_005_PE_M. ... 3.1 m2 Arrencada de paviment de terratzo, amb mitjans manuals i càrrega manual de runa sobre camió o contenidor,

14005 DOC ESQUELET PE - amposta.cat · Exemplar 00 14_005_PE_M. ... 3.1 m2 Arrencada de paviment de terratzo, amb mitjans manuals i càrrega manual de runa sobre camió o contenidor,

GEMMA CISA - Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ... · - Reparació de fissures mitjançant el repicat i arrencada de l’arrebossat de morter en una franja de 20cm d’ample

GEMMA CISA - Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ... · - Reparació de fissures mitjançant el repicat i arrencada de l’arrebossat de morter en una franja de 20cm d’ample

TIFÓ HAIYAN FILIPINES - jesuites.net · Jesús, metge just, planta tenda revestit de la nostra feblesa. Ignasi examina de prop els vestiments de Jesús per inspirar el seu propi

TIFÓ HAIYAN FILIPINES - jesuites.net · Jesús, metge just, planta tenda revestit de la nostra feblesa. Ignasi examina de prop els vestiments de Jesús per inspirar el seu propi

EL FORN DE PA JORBA: LA DEL PA A CASA NOSTRA · 2017-12-18 · farina de segol, elabrats tot seguint un procés diferent. Es necessita una arrencada o base per al ferment. i acte

EL FORN DE PA JORBA: LA DEL PA A CASA NOSTRA · 2017-12-18 · farina de segol, elabrats tot seguint un procés diferent. Es necessita una arrencada o base per al ferment. i acte