Culpables de suïcidi

CULPABLES DE SUÏCIDI

lluís maicas

gincrònics

Culpables de suïCidi

Coordinació: Guillem Forteza / baltarFotografies i coberta: isabel FortezaMaquetació: Maria del Mar Oliveraimpressió: mésimpressió

Culpables de suïCidi

lluís Maicas

Fotografies

isabel Forteza

inca, 2012

Culpables de suïcidi

7

Na Núria heretà de la seva mare una màcula

sota l’ull esquerre i un amant. la taca fou sempre

atribuïda a l’antull de l’embarassada de voler men-

jar cireres fora temps. l’amant podria considerar-se

la legítima, atès que el seu pare es tornà a casar i,

d’una o altra manera, fou desposseïda de tots els

altres béns familiars en favor dels fills que aportà

al matrimoni la nova esposa. així que quan na Nú-

ria conegué en Ramon, el que pocs mesos després

hauria de ser el seu marit, era portadora d’un dot

escàs: una clapa fosca sota l’ull esquerre i un amis-

Lluís Maicas

8

tançat, la relació amb el qual en cap cas podria ésser

considerada una aportació econòmica.

Quan va conèixer en Ramon, en un ball al cafè

Mercantil, organitzat per les modistes per celebrar la

seva patrona, santa llúcia, na Núria de dia treballa-

va de dependenta en una botiga de roba que feia

xamfrà al carrer Major, no gaire lluny de l’apotecaria

on exercia d’auxiliar en Roca, l’altra herència de la

mare. els vespres assistia a classes de Corte y confec-

ción a l’acadèmia de la senyora llofriu, que ocupava

el primer pis d’un edifici de propietat municipal. en

Ramon era un jove de caràcter reservat, tímid amb

les dones, però no pas lleig, ans atent i ben plantat.

era modelista en una de les fàbriques de calçat més


9

importants del poble i gaudia de bona reputació com

a dissenyador de sabates i d’una còmoda situació

social i laboral. era, a més, fill únic d’una família pro-

pietària de terres que s’havia enriquit girant bestiar

als mercats i venent blat d’estraperlo durant la usura

de la fam. un bon partit per a qualsevol al·lota ca-

sadora. amenitzava aquella vetllada l’orquestra local

brises de Jazz, i l’estilista Jenny, una vocalista argen-

tina de veu vellutada, amb un repertori de boleros,

rumbes, mambos, twists i txa-txa-txàs. en Ramon, re-

colzat amb displicència a la barra, bevia a glopets

una copa de conyac, observant encuriosit una pa-

rella que a la pista reclamava l’atenció del públic,

especialment del masculí, no només per la destresa,

Lluís Maicas

10

gràcia i sincronització dels moviments, ans sobretot

perquè a l’al·lota, tot seguint el ritme de la música, se

li veien les cuixes, més enllà de les trobigueres, i la

roba interior. Fou na Núria qui s’hi acostà. ell no s’hi

hauria atrevit. Cap dels dos no mostrà gaire interès

a ballar i, asseguts als tamborets del tasser, parlaren

de coses intranscendents, però no es desagradaren.

abans d’acomiadar-se quedaren per veure’s de bell

nou un altre dia.

—demà mateix, va dir ell.

—idò demà, acceptà ella.

en Roca, que de molt jove havia entrat a tre-

ballar de mosso a la farmàcia anglada, rondava la

cinquantena, presumit i estirat, amb els cabells te-


11

Lluís Maicas

12

nyits color nicotina i els bigotis d’un to més fosc,

un anell amb pedra al dit petit i un cigar de pam,

sempre a punt d’encendre, a la comissura dels llavis.

era casat amb una dona molt prima, de pell blan-

quinosa i perfil dificultós, que només sortia de casa

seva per anar a la botiga del costat, a la parròquia

a missa de vuit i a passar el rosari entrada de fosca.

Tenien fill i filla, però cap dels dos ja no vivia a la

llar familiar. ell era mestre d’escola destinat a Me-

norca i ella, mestressa per alacant. s’ignora en qui-

na branca del saber exercia. en Roca era un femellut

de menjadora baixa que no deixava porgueres rere

seu. es va entendre amb la mare de na Núria, una

dona realment atractiva, de llavis fruitosos i mirada


13

lúbrica, dos o tres anys, abans que ella, desnonada

pels metges a causa d’una malaltia el nom de la qual

ningú no pronunciava, begués mitja botella de sal-

fumant. en Roca consolà tant la filla que, sense ado-

nar-se, es consolaven entre llençols de drap i ordien

estratègies per trobar-se d’amagat als carrers menys

il·luminats del poble. ell buscava la seva pròpia sa-

tisfacció sexual, no cap implicació emocional, i en-

cara menys sentimental. sovint un coit ràpid i furtiu

al seient del darrere del cotxe. ella no cercava res, si

de cas companyia, tot i que no rebutjava l’obtenció

d’un plaer clandestí i prohibit per la moral vigent. el

més extraordinari de la història era el fet que a na

Núria no li agradava en Roca.

Lluís Maicas

14

després del ball, en Ramon i na Núria s’ana-

ren veient amb més freqüència. Na Núria era una

jove agraciada, de pell bruna, que amortia l’ombra

de la taca, no gaire alta, ben proporcionada, tími-

da, però no timorata, delerosa d’adaptar-se a una

societat hostil, poc tolerant amb els defectes i les

diferèn cies. aquella taca, que atreia les mirades, la

feia desigual i l’acomplexava. alguns vespres ell

l’esperava fent passes al carrer fins que tancaven la

botiga i, o bé l’acompanyava a l’acadèmia, on ella

brodava inicials a les coixineres, o bé anaven ple-

gats, si feia bo, a la terrassa d’algun bar a prendre

un vermut. els diumenges a la tarda anaven al cine,

a la platea del Teatre principal, car no s’atrevien


15

a anar a l’entresòl, i encara manco al galliner, on

les parelles aprofitaven l’obscuritat per fer jocs de

mans voluptuosos, i en sortir es passejaven, amunt

i avall, agafats de la mà, pel carrer Major. No era

pas una relació passional, sinó un festeig de mú-

tua utilitat. a en Ramon el cos li exigia poc i a na

Núria, en Roca li mig apaivagava un desig discret,

però regular. decidiren casar-se sense conèixer-se

íntimament, la qual cosa aleshores no era infre-

qüent. ambdós, per raons ben distintes, necessita-

ven aquella unió. ell per assolir la normalitat social

que l’home tenia assignada. ella per gaudir d’una

comoditat econòmica sense sobresalts i, potser, per

establir-se en una reputació convenient.

Lluís Maicas

16


17

es casaren un dissabte plujós de juny a l’es-

glésia de sant Francesc. Oficià la cerimònia un on-

cle del nuvi, rector de Caimari, que s’allargà en un

sermó sobre les bondats de la continència, excepte

per a procrear, i sobre el caràcter indissoluble del

sagrament. Feren el refresc al celler sa Travessa. ell

arribava al matrimoni havent conegut la carn d’unes

poques dones de lloguer. ella, contràriament, hi ar-

ribava esquinçada, però indiferent. Tornaren del vi-

atge de noces, que feren a Madrid, tot perquè ella

creia que els carrers eren plens de les persones fa-

moses que sortien a les revistes, a les qual podria

conèixer, amb la convicció que s’havien precipitat a

prendre una decisió que els havia de canviar la vida.

Lluís Maicas

18

ara s’adonaven que no tenien gairebé res en comú,

tot i que les desavinences eren a causa de nimietats.

Tots dos haurien d’esforçar-se per tal que la convi-

vència fos com ingènuament havien planejat. però

això ja els ho havia advertit el capellà quan feren el

curset prematrimonial. els aconsellà amor i sacrifici,

donar-se l’un a l’altre amb generositat. i resar, tal

vegada la més inútil de les recomanacions per a so-

lucionar els conflictes.

s’instal·laren en una casa que els pares d’ell els

havien cedit com a regal de noces. una planta baixa

amb corral situada en un carrer cèntric que abocava

a la plaça de l’ajuntament. de primer havien vestit

les zones que més, i més immediatament, havien


19

d’habitar: la cuina, el dormitori i el bany. després,

poc a poc, anaren arreglant i moblant tota la casa.

en Ramon tenia una bona paga i na Núria estava

il·lusionada amb la seva nova llar. aviat deixà de

treballar a la tenda de roba per dedicar-se al paper

d’esposa i a les feines de la casa. ella mateixa cosí

les cortines i brodà les tovalloles i el joc de taula.

durant el primer any de casats semblà que

havien establert acords tàcits de convivència. Ha-

vien endolcit el to de les converses. s’esforçaven a

satisfer-se mútuament, àdhuc s’hi sacrificaven. però

cap dels dos mai no parlà de tenir fills. en realitat,

les probabilitats de tenir-ne eren mínimes. No entra-

va dins els seus plans fermar-se amb una criatura.

Lluís Maicas

20

Na Núria, atrafegada amb la decoració de la nova

casa i les noves obligacions de dona casada, la més

urgent de les quals era aprendre a cuinar, atès que

amb prou feines era capaç de preparar mitja dotze-

na de plats senzills, com ara ous fregits amb patates

o bistecs amb salsa de tomàtiga, havia vist en Roca

no més de deu o dotze vegades. es debatia entre la

intenció de trencar aquella aventura i la necessitat

de mantenir-la. Conservava, amb en Roca, un vincle

estrany que ella mateixa no aconseguia explicar-se.

una dependència irracional que ultrapassava la lu-

xúria. Cada cop que decidia deixar-lo, quan més

segura estava de posar fi a aquella insensatesa, de

la qual un dia o altre se n’assabentaria el seu home,


21

puix que al poble es començava a murmurar sobre

la seva doble vida, doncs quan més decidida esta-

va, una insinuació d’en Roca, una cridada, una nota

lliurada d’amagat, mentre li despatxava una capsa

d’aspirines, bastaven per tòrcer els seus propòsits i

cedir a la seducció del pecat.

en Ramon començà a sospitar, no pas pels ru-

mors, car ja se sap qui és l’últim que se n’assabenta,

sinó per petits detalls que no li passaren desaperce-

buts. les absències injustificades de na Núria en ho-

res no habituals. les seves excuses inversemblants.

i repetides. l’olor a cigar de la seva roba. la brusa

mal embotonada. Fins i tot la seva actitud atenta i

servicial, amb la qual volia apaivagar el sentiment

Lluís Maicas

22


23

de culpabilitat. això no obstant, en Ramon no digué

res. esdevingué més taciturn, més trist. parlava poc

i començà a beure molt. Fins aleshores havia estat

un bevedor moderat de conyac. dues copes al dia:

després de dinar, amb el cafè, i després de sopar,

mirant la televisió. l’esperit i la remor de l’aparell li

provocaven una deliciosa somnolència. Tampoc mai

no havia estat home de cafè. si de cas algun dia, en

sortir de la feina, anava amb els companys a algun

bar del carrer Major i feien dues o tres rondes, el

temps de jugar un parell de trucs.

les sospites esdevingueren recel i el recel,

desconfiança. en Ramon sabia que la seva dona

l’enganyava. ignorava amb qui. ignorava com. ig-

Lluís Maicas

24

norava quan. i tampoc no li importava gaire. Tro-

bava en l’alcohol conhort a la seva ràbia, a la seva

aflicció, a la seva decepció. però no era un borratxo

violent, ni agressiu, ans al contrari, era un borratxo

dòcil resignat a la dissort de ser banyut. arribava a

casa seva amb el pas vacil·lant i amb certes dificul-

tats per articular les paraules, però mai ningú no

el va veure ebri, o en una situació indecorosa. se

n’anava directament a l’habitació i, sense treure’s

la roba, ni les sabates, s’estimbava contra el llit i

s’adormia com un tronc.

Na Núria, aliena a les sospites d’en Ramon,

no entenia aquell canvi. podia pensar que no era

feliç, però si la infelicitat fos motiu suficient per


25

donar-se a la beguda mitja humanitat patiria coma

etílic. Tampoc no havia observat cap canvi subs-

tancial ni a la feina, ni en l’economia familiar, ni en

cap altre aspecte susceptible d’haver provocat a en

Ramon un estat com el que es trobava. Tanmateix,

en Ramon, sota els efectes del conyac, començà a

manifestar, de forma indirecta, la seva desconfian-

ça. de primer ho féu discretament, preguntant a na

Núria on havia estat, amb qui havia estat, què ha-

via fet, perquè arribava tard. després abandonà les

subtileses per acusar-la directament d’enganyar-lo.

ella, plorant, es defensava amb vehemència, ne-

gant les acusacions. Jurà i perjurà que ella mai no

l’havia enganyat. Que això eren imaginacions se-

Lluís Maicas

26

ves. Que l’alcohol el feia delirar, li feia confondre

la realitat amb la fantasia, que ella era innocent

de totes aquelles falsedats. Que havia de tractar-se

aquella addicció abans no fos massa tard, tant per

a la seva salut, com per salvar un matrimoni a punt

de sotsobrar.

en Ramon, en realitat, no tenia cap prova de

la infidelitat de la seva esposa. podria ésser que

s’hagués malpensat sense motiu. Que s’hagués ob-

sessionat amb una idea absurda. en moments de

lucidesa s’adonava que la dependència del suc el

mataria. Havia de posar fi a tota aquella bogeria.

per això accedí a anar al metge per tal de guarir-se

d’aquell incipient alcoholisme.


27

l’especialista, com no podia ser d’altra mane-

ra, li prescrigué abstenir-se absolutament de beure

alcohol i, a més, li receptà Colme, un medicament

amb cianamida càlcica, absolutament incompatible

amb l’alcohol, que ajuda als pacients a mantenir

l’abstinència, però que si es pren en dosis eleva-

des, o durant un temps massa prolongat, i més en-

cara en totes dues circumstàncies alhora, destrossa

el fetge i produeix la mort.

Tot i que les primeres setmanes foren molt du-

res, car la síndrome d’abstinència li provocava insom-

ni, ansietat i al·lucinacions, el fet de deixar de beure

i recuperar el seny extraviat donaren a en Ramon

assossec. pensà en el mal que causen els fantasmes

Lluís Maicas

28

de la gelosia, una afecció mental que ens fa enfollir

mitjançant dubtes i falses certeses que ens torturen. a

més, durant aquelles setmanes na Núria no es mogué

del seu costat excepte per les urgències inevitables:

comprar queviures i rebolcar-se amb en Roca, amb

qui havia quedat citada el mateix dia que anà a com-

prar el Colme. a mesura que en Ramon es desintoxi-

cava, retrobava una lucidesa que creia diluïda.

l’enginy dels amants exigeix astúcia. astúcia

i malícia. passat l’ensurt, i per tal d’evitar suspicàci-

es, na Núria ideà un sistema, que considerà quasi

perfecte, per trobar-se amb en Roca minimitzant el

perill de ser descoberts. el pla era senzill i, alhora,

sagaç. Consistia a disposar de dues senalletes exac-


29

Lluís Maicas

30

tament iguals, confeccionar una llista de la compra,

ni massa curta, per tal que la inversió de temps

per realitzar-la fos suficient per justificar l’absència,

ni massa llarga, per tal que la freqüència d’anar

a comprar fos raonable. un cop confeccionada la

llista de la compra, o bé en mà, o bé per telèfon,

na Núria la passava a en Roca, el qual s’avança-

va anant al supermercat a comprar-la i la guarda-

va. aquell mateix dia, na Núria, advertit en Ramon

que anava a fer la compra, senzillament canviava

la seva senalleta buida amb la d’en Roca i el temps

que havia de dedicar a comprar, el dedicaven a

folgar en algun indret solitari no gaire allunyat del

poble.


31

un sistema en aparença infal·lible. però l’atzar,

a vegades, es posa de part de l’enganyat. per raons

que només la casualitat coneix, en Ramon es troba-

va, amb un company de la feina, prenent un tallat

a la cafeteria que hi ha a l’entrada del supermercat,

parlant de les mostres de la nova col·lecció de la

temporada d’hivern. estava assegut mirant la porta

d’entrada. distret per la conversa, no parava gaire es-

ment a la marea de persones que entrava o sortia de

l’establiment. Quan ja era a punt d’anar-se’n va veure

entrar en Roca, a qui coneixia de veure’l a l’apoteca-

ria, o al carrer, i del qual no ignorava la mala fama de

faldiller, amb una senalleta exactament igual a la que

emprava la seva esposa. Ho podria assegurar. per la

Lluís Maicas

32

seva professió, tenia una vista avesada a observar els

detalls. era una senalleta de palma, envoltada per

una sanefa verda i vermella, amb les anses folrades

de tela. igual que la de na Núria. una minúscula

particularitat, però, les diferenciava. Quelcom que

passaria desapercebut a l’ull d’algú poc avesat a exa-

minar els objectes. precisament a la sanefa, la d’en

Roca tenia un petit, però visible desperfecte.

l’horabaixa, quan en Ramon tornà de la feina,

trobà na Núria enfeinada, planxant a la bugaderia.

a la cuina hi havia la senalla preparada i sobre el

marbre, just devora les claus dels cotxe, la llista de

la compra. Observà amb deteniment la senalla: era

exactament igual a la que portava en Roca, el de-


33

pendent de la farmàcia que havia vist al supermer-

cat, però la seva no tenia pas cap dany a la sanefa.

de dins la sala estant, oí que na Núria desava la

planxada, entrava a l’habitació per treure’s la bata

i posar-se un vestit. després, va sentir-la entrar al

bany per pentinar-se i posar-se laca als cabells. pocs

minuts després, agafà la senalla, les claus i la llista,

digué a en Ramon que anava al supermercat, a la

qual cosa ell no donà massa importància, el besà al

front i s’acomiadà.

—T’estorbaràs, li preguntà ell.

ella, obrint la porta del carrer per sortir, li con-

testà: no gaire. potser una hora.

—Vols que et porti alguna cosa?

Lluís Maicas

34


35

Quan en Ramon anava a contestar va sentir

com es tancava la porta.

una hora i dotze minuts més tard na Núria

tornà de comprar. duia la senalleta plena de que-

viures i de productes per a la neteja. en Ramon mirà

la seva dona i mirà la senalleta. aquella senalleta no

era la que na Núria s’havia emportat. aquesta tenia

un defecte a la sanefa. el mateix defecte que la d’en

Roca. i fou aleshores quan en Ramon tingué la cer-

tesa que la dona l’enganyava, amb qui l’enganyava i

quan l’enganyava. de sobte, lligant caps, ho veié tot

clar com l’aigua. i, malgrat l’ira li cremava les entra-

nyes, hagué de concedir que es tractava d’una bona

estratègia. a en Ramon no li calien més proves de

Lluís Maicas

36

l’adulteri. Restà assegut a la butaca, silenciós, cavil-

lant una venjança subtil que estigués a l’alçada de

l’engany.

el Colme es venia sense recepta mèdica. per no

aixecar sospites, en Ramon es desplaçà a la capital i

comprà a cada farmàcia que trobà una sola capsa de

medicament. Ningú no recordaria un client no habi-

tual d’una sola compra. de tornada, esperà que no

hi hagués ningú a casa seva i amagà la càrrega en un

petit estudi, al cul del corral, que ell feia servir per

acabar alguna feina endarrerida i on la dona gairebé

mai no entrava.

indagà on comprava ella el medicament i es

confirmà que ho feia a la mateixa apotecaria on tre-


37

ballava en Roca. en realitat era el mateix Roca qui

l’hi despatxava. així que, a més de la dosi receptada

que cada matí li preparava na Núria, ell d’amagat la

triplicà, per tal que els efectes fossin més ràpids i

destructius. Tant fou així que en Ramon començà a

empal·lidir, a amagrir-se, a patir vòmits, dolors, difi-

cultats per respirar, formigueig a les cames i un ac-

celerat deteriorament físic. la seva dona, veient com

es consumia, no sabia a què atribuir aquell estat

que, de dia a dia, empitjorava. ella volia portar-lo al

metge, però ell s’hi negava dient que ja li espassaria,

que era quelcom transitori, potser un constipat mal

curat, potser una infecció a la panxa, que acabarien

per cedir i recuperaria la gana i la salut.

Lluís Maicas

38

bastaren uns mesos perquè l’estat d’en Ramon

fos molt delicat. Veient que les forces començaven

a mancar-li, que sortir sol de casa era cada cop més

penós i que la seva fi era propera, escriví una carta

dirigida al jutge.

senyor Jutge,

sospit que la meva esposa, amb l’ajuda del seu

amant, intenta assassinar-me. el meu estat de

salut és precari. M’estan enverinant. ajudi’m.

signat: Ramon Mercadal.

ensobrà la carta, escrita a mà amb lletra me-

nuda de traç insegur, hi posà un segell i la diposità

a la bústia de correus de l’estanc. al sobre havia

escrit: “urgent! a l’atenció del Jutge Campins.” al


39


cap de dos dies la reberen als jutjats i un subaltern

la posà a l’apartat destinat a la correspondència del

jutge a qui anava dirigida la carta. però el jutge es-

taria uns dies absent. un jutge suplent el substituïa

només en els casos que no es podien ajornar. així

que la carta quedà, atès que anava dirigida a la seva

atenció personal, dins el despatx del jutge Campins

sense obrir.

en Ramon, malgrat la determinació de consu-

mar la revenja, mantenia la vaga esperança que el

jutge llegís la carta de forma immediata. en aquest

cas, suposava que obriria una investigació i, sense

necessitat del seu sacrifici final, haguera aconseguit

el seu objectiu, que no era altre que castigar, sacri-

Lluís Maicas

40

ficant-se, la deslleialtat de l’esposa i del seu amant.

però el jutge no obrí la carta fins que tornà als jut-

jats, dos dies després de la defunció d’en Ramon.

el seu cos no havia suportat per més temps aquella

sobredosi de gotes. amb el fetge destrossat, durant

la nit havia deixat de respirar.

atès que la mort sobrevingué per causes des-

conegudes, sense un seguiment de la malaltia, ni

un informe per part del metge de capçalera, el met-

ge d’urgències que l’assistí de matinada no volgué

signar l’acta de defunció. el jutge suplent, a qui el

servei mèdic avisà per poder aixecar el cadàver, per

tal de treure’s de sobre una possible complicació

legal amb la família del difunt, ordenà que li fessin


41

l’autòpsia. la mateixa ambulància traslladà el cadà-

ver a l’institut anatòmic Forense de Ciutat, on quedà

a disposició de l’equip de metges que li havien de

practicar l’autòpsia, però l’equip, coneixedor de la

poca pressa que tenen els morts, i atesa l’acumula-

ció de feina al dipòsit, decidí ajornar les proves per

a diagnosticar les causes de la mort.

el jutge Campins es reincorporà a la feina

i amb un cop d’ull revisà el correu. la urgència

d’aquell sobre no el sobresaltà. Ni tampoc no l’en-

curiosí. No era estrany, ni inusual, rebre cartes, en

general anònimes, que l’amenaçaven, o li anunci-

aven crims, o delataven criminals, o denunciaven

complots, o s’anticipaven a suïcidis que mai no es

Lluís Maicas

42


43

Lluís Maicas

44

concretaven. Només a mitjan matí, després de treu-

re’s de sobre les tasques rutinàries endarrerides,

obrí el sobre i llegí el contingut. el sorprengué que

estigués signat. No era habitual. preguntà a la se-

cretària si coneixia algú del poble anomenat Ra-

mon Mercadal, a la qual cosa respongué que no,

que no el coneixia, que ella feia anys que vivia

fora vila i coneixia poca gent, i no s’assabentava de

les notícies, però que feia dos dies hi havia hagut

un mort que es corresponia amb aquestes senyes,

així que la coincidència preocupà el jutge. Telefo-

nà a la policia Judicial per tal que l’informassin del

cas. d’allí li notificaren que, efectivament, els ser-

veis d’urgència de l’hospital local havien atès una


45

cridada i donat part d’una defunció. Que el cos era

a l’institut Forense a l’espera d’un diagnòstic sobre

les causes de la mort.

el jutge féu accelerar les proves i l’informe

preliminar confirmava les pitjors suposicions: la

víctima havia mort a causa d’una sobredosi conti-

nuada de cianamida càlcica, possiblement adminis-

trada sense coneixement del difunt. això posà en

marxa el mecanismes legals. Traslladaren na Núria

a les dependències de la policia on l’interrogaren.

ella no negà que li administràs Colme, però negà

que ho fes en dosis inadequades. Confessà que te-

nia, efectivament, un amant i que aquest treballa-

va a la farmàcia. Que era el qui habitualment li

Lluís Maicas

46

despatxava el medicament. També interrogaren en

Roca, que tampoc no negà que despatxàs el me-

dicament a na Núria, ni que fos el seu amant. Tot

i que les versions no es contradeien, tot semblava

massa sospitós.

amb indicis de culpabilitat i de complicitat,

el fiscal acusà na Núria d’assassinat i en Roca de

complicitat necessària per executar el delicte. els

feren un judici amb jurat popular. Totes les pro-

ves indicaven la culpabilitat dels dos acusats. eren

amants, fins i tot abans de casar-se na Núria amb

en Ramon. durant tot el temps que durà el matri-

moni, na Núria i en Roca seguiren amb les seves

relacions il·lícites. en Roca despatxava el Colme


47

a na Núria, ignorava amb quines quantitats, atès

que no es portava cap registre. Na Núria preparava

la dosi que en Ramon prenia. la víctima s’havia

dirigit al jutge comunicant-li les seves sospites. i

l’autòpsia havia revelat que la mort es produí per

sobredosi continuada de Colme.

després de veure’s la causa, i abans que el

jurat pronunciàs el veredicte, els advocats defensors

aconsellaren als seus clients que, amb totes les pro-

ves en contra i davant la possibilitat que fossin con-

demnats a les penes màximes, es declarassin culpa-

bles, ella com autora material d’homicidi i ell com a

còmplice, amb la declaració de la qual aconseguiri-

en un tracte amb el fiscal i una reducció de la pena.

Lluís Maicas

48

el jutge, però, per defecte de temps i forma, declarà

improcedent l’acord. ambdós foren declarats culpa-

bles, condemnats i empresonats.

i en Ramon, de dins la tomba estant, somreia.

setembre-octubre, 2010

de Culpables de suïcidise n’ha fet una edició

limitada de vint-i-set exemplars,numerats i signats.

exemplar número

gincrònicsdesembre 2012

www.lluismaicas.cat

Culpables de suïcidi

Documents

Transcript of Culpables de suïcidi