CONTES HOMENATGE PERE CALDERS

1r BAT A

L’ànecEstava al meu despatx quan de sobte vaig sentir una presència, era un ànec, que es va posar damunt la meva taula. Jo que tenia molt treball a fer, el vaig agafar i el vaig posar al sòl, immediatament després es va tornar a posar al damunt, vaig decidir anar a parlar amb el cap.

Em va dir que aquell ànec era la nova mascota de l’empresa i que si ell volia estar a la meva taula, que no feia falta que el retirés. Resignat, em vaig posar a treballar al terra ja que no podia fer res. Dies després, l’ànec va desaparèixer i em van donar la culpa a mi, ja que estava al meu despatx i, després d’una llarga discussió, em van acomiadar.

Havia set un dia dur, em disposava a anar al llit a descansar quan em vaig donar compte que l’ànec estava al meu llit, no vaig tenir més remei que dormir al fred sòl, potser com va venir se n’anirà... (Javier Palomares)

EL PAJa vos ho podeu imaginar, jo anant a buscar el pa al forn. “ Tenc gana, però no tanta”, em vaig dir profundament.A l'arribada al forn em trobava amb ganes de pa i no feia molt bon dia. Cal dir que la meva dona no volia venir a recollir el pa i per no fer-li nosa hi vaig anar jo. Al forn la dependenta em va rebre

amb aspecte melangiós i m' hi vaig acostar. Amb pena em va dir: -Home, que veniu a buscar pa?- Jo li vaig respondre encuriosit pel seu estat: -Si, però que vos passa alguna cosa?-

La dona em va dir que solament li quedava una barra de pa, la qual costava 1250 pessetes, un preu molt alt a pagar, l’explicació que em va donar va ser que era una barra màgica de pa que podia complir molts somnis. Jo, molt emocionat, vaig pagar les 1250 pessetes amb la sorpresa de la dependenta i vaig prendre rumb cap a casa.Vaig desitjar que la meva dona hagués fet un dinar encara més bo, un bon Mercedes de classe A, uns quants sous per tapar forats i alguns capritxos més...A l'arribada a casa, vaig comprovar que la barra de pa no havia complert cap desig i em vaig sentir trist. Almenys, em va llevar la fam...

(Carlos Montero i Juan Ramon)

La humanitat en la natura

Ja feia deu anys que la ciutat d’aquella illa augmentava el seu tamany a un ritme frenètic. Cada vegada hi cabia més gent i en venia més, encara que molts eren estrangers i només hi vivien durant uns mesos. Va créixer tant la ciutat que va arribar a desfer tots els arbres menys un; al mig de la ciutat hi vivia un pi de més de cinc-cents anys, però que les constructores volien llevar-lo d’ enmig:-Senyor alcalde, bon dia. Sóc l’amo de l’empresa que tantes cases ha fet per aquí i venia a demanar permís per llevar el pi que tenim enmig de la ciutat-.-Bon dia , bon home- va contestar l’alcalde.- M’agradaria poder donar-vos permís, però abans necessitaria escoltar les raons que us fan voler llevar aquest pi que tants de segles ha passat en la nostra ciutat.-Bé - va dir l’empresari.- pensem que aquest arbre desentona totalment amb la ciutat que hem construït i fa que les plantes que importem no llueixin el que deurien. A més, amb l’espai que ocupa podríem construir quatre hotels, dos casinos i un parc

d’atraccions.Convençut per les paraules d’aquell empresari, l’alcalde va fer que talessin el pi. Ningú va oposar-se a la tala, menys uns pocs nadius de l’illa:-Senyors, no podem acabar amb tots els arbres, aquesta ciutat morirà sense natura.L’empresari que els va sentir no va tardar en respondre:-Amics meus, aquest pi no val res, jo us dono l’oportunitat de tenir totes les plantes de tots els llocs que vulgueu a casa vostra, no fa falta aquet arbret d’aquí.Els nadius no van poder fer res i a l’endemà l’arbre era talat i es començava la construcció d’ un nou edifici.Els anys passaven i la ciutat cada vegada estava més apagada, els estrangers que anys enrere tants en venien, ara cada vegada eren menys.Els empresaris intentaven solucionar-ho construint parcs aquàtics o atraccions úniques en el món però no canviaven res.Ningú sabia el perquè d’això fins que un dia un vell savi s’atracà a l’alcalde i li digué:-L’home, que prové del bosc, fa ciutats en ell per viure de manera més còmoda. Però de la mateixa manera que a un peix no el pots treure del mar, ficar-lo a una peixera i esperar que visca igual, els humans necessitem seguir en contacte amb la natura per sobreviure. (Javier Serra)

L’elegit pel raig

Des de petit he tingut molts secrets, alguns sense motiu de ser secret i altres amb una gran importància. Quan era petit sempre anava imaginant coses, m’agradava jugar amb les construccions, com a tot nen petit i a l’hora de construir-les m’imaginava que aquella construcció seria la meva futura casa o un dels edificis que posteriorment es construirien... És allí quan començà tot.

Ja havia crescut, havia deixat la meva infància enrere i ara estava passant per una etapa difícil, l’adolescència. No creus que quan ets adolescent ja tens suficients problemes? Doncs per a mi no era l’únic problema que tenia.

Com ja us he explicat abans, quan era petit m’imaginava les coses i com serien en un futur. Un dia tornant de l’institut, sobre les tres de la tarda, plovia i tronava massa. No duia paraigües i ca meva estava prou lluny, així que vaig decidir anar corrents fins arribar-hi.Passant per un carrer ple d’arbres un llamp va caure sobre mi. A partir d’allí no recordo res més.No sé quant de temps va passar fins que va retornar la meva consciència, tan sols recordo que quan vaig despertar, estava a un hospital i que al costat meu hi havia una senyora acompanyada pel seu marit, que estaven al voltant del llit, dos persones que jo no coneixia de res.A causa del llamp que em va caure damunt tenia cremades per tot el cos. Però això no era res comparat amb el que m’esperava. El metge em va dir que feia cinc anys que estava a l’hospital, que aquests cinc anys havia estat en coma.Al sentir la notícia em vaig quedar molt sorprès, havia perdut cinc anys de la meva vida dormint, cinc anys en un hospital sense fer res, sense sortir amb els amics, sense anar a l’institut...Els meus pares havien envellit, però jo seguia igual. Igual? Si, seguia igual, encara que paregui estrany res en mi havia canviat. No era ni més alt, ni més prim, estava igual, però el més fort de tot és que tenia la mateixa edat.És com si el temps s’hagués detingut i hagués afectat a totes les persones, menys a mi. En pensar tot això, vaig recordar els meus companys de classe. Ja no podria anar amb ells, tots tenien cinc anys més que jo. Tots havien crescut menys jo!Que m’havia provocat el llamp?Quan em varen donar l’alta vaig tornar a casa, tenia moltíssimes ganes de tornar, feia cinc anys que no anava a casa.Al sortir de l’hospital, vaig adonar-me que la ciutat havia canviat, el centre comercial l’havien millorat, hi havia més edificis... Però una sensació em va recórrer tot el cos, notava que aquelles coses ja les havia vist.Al tornar a casa, la meva mare em va acompanyar a la meva habitació, estava tal qual la vaig deixar. Després em vaig quedar tot sol a l’habitació i vaig treure la carpeta amb els dibuixos que de petit havia fet. Els vaig observar i em vaig quedar glaçat. Els dibuixos coincidien amb els edificis que ara estaven a la ciutat. Com podia tenir aquella imaginació?Vaig dinar, i després vaig sortir al carrer amb els dibuixos per comparar-los amb els de la realitat. Tot quadrava, els edificis eren iguals als dibuixos!Vaig tornar corrents a casa i vaig pujar ràpidament a l’habitació. Vaig començar a plantejar-me preguntes a les quals no trobava resposta: El llamp tenia res a veure? Això que m’havia passat estava planejat perquè es poguessin construir els edificis? Per què no havia crescut? Sóc immortal?...

Ara ja han passat molts d’anys, sóc vell i no tenc ganes de plantejar-me més preguntes, el que si sé és que el destí o no sé qui, em va regalar cinc anys de la meva vida.

(Raquel Ortega i Raquel Bejarano)

El dia assignat Com moltes tardes a les set, jo anava a sortir de casa per donar un passeig pel barri. Però, quan anava a sortir per la porta, vaig observar que algú va llançar-me un full per davall la porta. Ràpidament vaig obrir la porta per si aconseguia saber qui era, però en obrir-la em vaig adonar que ja no hi havia ningú. No vaig donar-li impotància, així que me’n vaig anar a caminar com cada tarda. Quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser anar a buscar el full i vaig observar que algú m'havia escrit: moriràs el dia 27 d'aquest mes. En llegir això el primer que vaig pensar va ser que es tractava d'una broma de mal gust. Però així com passaven els dies no feia més que pensar-hi cada vegada més i més. En arribar el dia, vaig decidir que no sortiria al carrer, que no em mouria de la butaca en tot dia, a no ser que fos necessari. Les hores transcorrien i jo no em movia de la butaca. Ja eren les deu de la nit i jo encara seguia viu, així que com tenia fam vaig anar-me’n a la cuina per fer-me el sopar. De cop i volta, vaig sentir un renou i vaig espantar-me. Al girar-me cap a la finestra vaig observar que estava plovent i vaig continuar amb el sopar. Però el que no m'esperava era que mentre jo em trobava tallant l'enciam s’escoltés un llamp molt fort. El meu acte reflex va ser fer un petit salt i du ses mans en l'aire sense pensar en el ganivet que aguantava. De cop i volta, vaig sentir com la punta del ganivet es clavava en el meu cos.Pocs minuts després, em trobava mort a la cuina com posava a la cara posterior del full. (Meryem Chouiref i Azucena Ribas)

Un dia increïble Una vegada anava pel carrer amb el meu amic Miguel. De sobte, quan anàvem pel centre de la ciutat, vam veure passar un avió ultrasònic pel cel. Aquest avió quan va passar per damunt nostre va deixar caure unes caixes enormes amb paracaigudes. Quan varen arribar al terra aquestes caixes es varen obrir

i de dins varen sortir tomàtigues i un munt de sal. De sobte, quan ens estàvem aproximant, un camió enorme va passar per damunt transformant la barreja en exquisit ketchup. Però això no és tot, una furgoneta va venir ràpidament cap a nosaltres i ens varen raptar dos homes i ens varen tirar a la mar per un precipici ple de teles i portàtils. Quan vam arribar al fons vam veure Atlantis, la ciutat perduda. Allí hi havia una bona quantitat de diners i estava ple de tresors. Quan ja quasi no ens quedava respiració, vam agafar tot el que vam poder i vam pujar ràpidament cap a la superfície. Més tard, ho vam portar tot a un museu i vam guanyar una quantitat enorme de diners amb un viatge intergal·làctic fins a l'Estació Espacial Internacional. Sé que per a tu ,lector, aquestes coses sobrenaturals et semblaran molt rares, però tot això té una breu explicació. Quan l'avió volava per sobre nostre i va tirar aquella caixa de tomàtigues em va caure sobre el cap provocant-me el desmai instantani. Tota aquesta història que us cont ha set el somni que hem tengut mentre estàvem a l'hospital de Can Misses mentre estàvem en coma induït. (Dídac Fuster i Miquel Ramon)

El bassal profund

Fa uns cinc anys que visc en una de les ciutats més plujoses del món, on hi ha alguns bassals permanents que mai s’eixuguen. Era home de negocis i sempre anava d’un costat cap a l’altre amb molta pressa, sense fer cas a ningú. Un dia, aquest costum em va sortir molt car.Estava per un dels carrers més atrafegats de la ciutat, caminant cap a les oficines de l’empresa on treballava. La vorera, molt ampla, estava plena de gent i, al mig, hi havia un d’aquests bassals, el qual estava rodejat de cartells que prohibien trepitjar-lo. Amb la meva impaciència a l’hora de caminar, sense pensar-lo dues vegades, vaig passar per damunt del bassal. Sentí una sensació

estranya als meus peus; volia anar de pressa, però els meus peus anaven cada cop

més lents. Vaig voler donar una passa amb molta força; no obstant, l’únic que aconseguí fou aturar-me de sec.L’aigua del bassal estava freda i em mullava els peus completament. Les persones que passaven al meu voltant semblaven autòmats; ni tan sols em miraven per un segon. Vaig començar a cridar: “Ajuda! M’he quedat atrapat dins aquest bassal!” Vaig continuar demanant auxili durant un temps. Algú, quan ja estava desesperat, va dir-me:-Ho sento. No puc ajudar-te; tinc molta pressa.-Pari, senyor, per favor! -vaig exclamar.Passaren llargues hores i notava que cada vegada l’aigua estava més amunt, el bassal m’estava empassant. Cada mitja hora, algun ciutadà em repetia la conversació anterior; en aquesta ciutat tothom teníem pressa.Ja estàvem en el crepuscle i l’aigua m’arribava fins a la cintura. De sobte, vaig veure una llum vermella al final del carrer. S’estava apropant un camió del bombers, era la meva oportunitat.-Atureu-vos, si us plau! M’estic enfonsant en aquest bassal.El bomber que conduïa s’aturà i obrí la finestra.-Què li passa, bon ciutadà? Té cap problema?- va preguntar-me amablement.-M’estic enfonsant en aquest bassal.-Per aquesta cosa sense importància ens ha fet aturar-nos? No podem parar atenció a problemes tan lleus, hem d’anar a apagar un foc. Demani auxili a un altre.I se’n van anar. La nit va ser molt llarga. De tant en tant, demanava ajuda, però només aconseguia que els veïns d’aquell carrer tancassin les finestres.Cap a les tres de la matinada, estava enfonsat fins al pit i vaig començar a tremolar del fred. Aquell era la meva fi. Si no moria ofegat, moriria d’hipotèrmia. Vaig veure una altra vegada llums al final del carrer, però crec que era un miratge. Estava delirant i vaig perdre el coneixement.Els primers raigs del matí em despertaren. Tenia molta fam, ja que, amb la tensió del dia anterior, ni m’havia preocupat per això. L’aigua m’arribava fins al nas, encara me quedaven uns minuts per poder continuar respirant. Dins el bassal, el meu cos era una massa immòbil; tan sols podia moure les parpelles. Ja no tenia cap esperança de seguir vivint i vaig tancar els ulls. Aquells minuts que em quedaven van ser com una eternitat. Tenia la ment en blanc. Vaig notar com m’estava enfonsant mil·límetre a mil·límetre fins que l’aigua ja no em deixà respirar més. “Adéu...”, pensava.No sé quant de temps passà, però una veu greu digué: -Ei, tu! Què fa aquí dins del bassal? Que no ha vist que està prohibit?Aquella veu pertanyia a un policia que em posà una multa. (Ismael Gallego)

L’última mirada

Era increïble quant s’embrutava un quan matava una persona. La sang incrustada en la roba i a les mans era d’allò més molest. Però aquesta vegada ja m’havia sortit millor, havia set molt ràpid i aquell home no havia tingut temps ni de reaccionar. No record qui va dir allò que la pràctica duu a la perfecció, però clarament no anava mica errat. Amb aquest home ja havia matat un nombre superior de 50 persones al llarg d’aquest any. No tenia un criteri massa definit a l’hora d’escollir les víctimes, tant em feia un home com una dona, un jove o un ancià, ric o pobre... Anava de camí a casa pensant en quina havia de ser la meva pròxima víctima, quan em vaig topar amb un gosset negre amb una gran ferida a la pota. Els seus ulls grans i càlids em varen transportar fins a uns records llunyans d’ altres temps en què jo era l’home més feliç del món. Vaig agafar el gosset i el vaig dur fins al meu apartament on em vaig dedicar a atendre’l i curar-lo amb devoció.

Varen passar setmanes i ja s’havia recuperat completament ,quan un dia, quan l’estava acariciant, el gosset va sofrir una transformació. El seu cos seguia sent igual, però el seu cap ja no tenia res de caní sinó que s’havia convertit amb el cap d’una nena d’uns dotze anys rossa amb dues trenes . De seguida vaig reconèixer aquella cara com la de la meva primera víctima, menys pels ulls que seguien sent els ulls grans i càlids del gosset . No vaig tenir quasi temps d’apartar-me quan aquella cara es va transformar en la de la segona persona que vaig matar i així en altres cares que passaven una per una amb el mateix ordre en què havien mort a les meves mans. Aquella situació m’estava tornant boig. Vaig agafar el meu punyal, que tantes vides havia llevat, i el vaig clavar just a l’estómac del gos quan aquest estava sofrint la seva última transformació. S’havia convertit en una dona d’increïble bellesa, amb llargs cabells negres i llisos i els ulls grans i càlids que jo tan bé coneixia. Aquella dona, la

que havia convertit els meus anys de joventut en els més feliços, acabava de morir davant meu, i aquest cop havia estat jo l’assassí. (Irene Ribas)

Som jo. Ah, sí, jo.

IRecordeu aquella frase que els pares t’avorreixen ja de petit?: “Menja’t les verdures i així creixeràs forta i sana”. Mai en feia cas, jo d’això. És a dir, durant tota la meva infància vaig menjar tot allò que em posaven al plat, i fins i tot tenia una verdura preferida; la pastanaga. Sabeu allò que diuen que ajuda a la vista? Doncs és ben cert, ja ho dic jo, que des que vaig deixar de menjar-ne m’hagueren de posar ulleres.Vet aquí la història que començà fa tres anys quan, igual que cada dia, em dirigia a l’escola. Pujava caminant des de ca meva, ja que els meus pares treballaven i no tenia altre transport que les meves pròpies cames.No fa falta que expliqui l’avorrit i rutinari que és això, per tant, continuaré dient que em dirigia a casa per començar el dinar. Dinàrem un menjar molt típic de Formentera, ja que la meva àvia m’ajudà a fer-lo. Menjàrem en família i quan se n’anaren vaig començar els deures com sempre. Més tard me’n vaig anar a dormir. II A l’endemà, tornant de l’escola, una hora abans que el dia anterior, vaig decidir que per una estoneta podia fer el que jo volgués. Vaig posar música i com qualsevol adolescent en aquella edat vaig posar-me a ballar bojament. Sempre havia tingut aquella mentalitat que si tingués una càmera petita a les ulleres, vigilant cada moviment que fes, passaria la vergonya més gran de la història.Casualment aquest fet no era només imaginació meva. La nit abans havia perdut les ulleres i vaig haver de posar-me aquell nou invent que havien fet de dur plàstics petits directament damunt l’ull. Em pareixia un invent d’allò més fastigós.

De nou a l’escola, em vaig fixar que hi havia un nen fora, mirant-me sense ni tan sols parpellejar. En aquell moment no li vaig donar gens d’importància, però vaig començar a espantar-me cada cop més quan aquell nen em començà a seguir. Em semblava veure’l fins i tot al bany. Les meves amigues notaren el meu espant i començaren a allunyar-se de mi, amb por. No em pareixia un fet tan estrany, però de totes maneres, no m’agradava.Un dia vaig decidir fer-me la valenta i anar a parlar amb aquell nin.- Perdoneu que vos entretingui, però em faria el favor de contestar-me una pregunta?- Disculpi la resposta tan mal educada que vos donaré a vos oh noble … dona..., però ja me l’acaba de fer la pregunta.-Perdoni idò la meva equivocació. Però podria fer-li dues preguntes?- No sol ser tan egocèntric ni acaparador, però vostè ja acaba de fer-me dues preguntes.Aquell nen començava a posar-me molt nerviosa, i no solia treure la bèstia que duia dintre, excepte quan tenia el període, és a dir, la regla. Amb tota l’educació amb què vaig poder, intentant no sonar sarcàstica li vaig dir:- Perquè em segueixes a totes hores des de fa 3 dies ni més ni menys?- Espero que accepti les meves disculpes, però he set enviat aquí per a vigilar-la.-Vigilar-me a mi?! Per què? Qui ho ordena?-Potser sembli una mica paranoic o tal vegada em prenguis per boig, però m’ordenares que si alguna vegada perdies les ulleres hauria de viatjar al passat per a vigilar-te.- I qui es suposa que ets?- vaig dir-ho de la manera més bruta que mai ho havia fet.- Sóc el teu fill. III No recordo el que passà després però em vaig aixecar amb una postura força estranya i hauria de dir també, gens còmode. Havia oblidat tot allò que havia passat, però només recordava que havia de cercar les meves ulleres i no sabia per què.Vaig començar a buscar-les per tot. Vaig trobar coses que no recordava ni que tingués. Hores després seguia amb la mateixa mala sort. Fou llavors quan vaig pensar en anar a casa de la meva amiga on potser me les deixés 5 dies abans. És a dir, 3 dies...o 2?- A quin dia estic per l’ amor de Déu?- vaig pensar en veu alta.-Has passat 9 dies dormint.En vaig girar tota espantada. De on havia sortit aquella veu?A saber com, acabava d’oblidar el que havia passat, així que vaig continuar el meu camí.Mentre em dirigia cap a Can Bartolomé Xumeu Marianu Francesc Calders de la Flor del Camp de Sant Alexain, vaig trobar un reflex a la carretera un tant extravagant. Em vaig ajupir i, casualment, vaig trobar les meves ulleres!

Estava a dos segons de començar a cridar victòria quan em vaig morir. IV -AHHHHH!- Disculpi que cridi tant, però...QUÈ PASSA??- Alexis? ets tu, oi?- Sí, mare. Has tornat a somiar?- Sí...Aquesta vegada necessito que facis una cosa per mi, si us plau.- El que faci falta mare.-M’heu de prometre que si, alguna vegada perdo les ulleres màgiques de l’àvia, em vigilaràs tu en tot moment.-Tornes a morir al somni mare? Com?- Recollint les ulleres del terra.- D’acord...T’ho promet. V-AHHH!M’aixeco cridant del llit. Uff...quina sort, ha set tot un somni!… Recordeu aquella frase que els pares t’avorreixen ja de petit?: “menja’t les verdures i així creixeràs forta i sana”. Mai en feia cas jo d’això.Un altre dia normal a l’escola on res ha canviat mai.Un segon...qui ets tu? (Sandra Ann Sheppard)

La fiabilitat de la desconfiança

Ja feia dies que a les 12 en punt de la nit apareixia el mateix home a passejar un gos blanquet. Pensareu que què té d’especial, però és que això mateix em pregunto jo. He analitzat el seu recorregut: gira per la cantonada de la meva finestra, deixa el gos amollat al jardí i es dedica a mirar tots els edificis un per un, fins que arriba al meu. Una vegada allà, juraria que es queda observant fixament la meva part durant uns segons, i finalment ell i el gos desapareixen. Avui em quedaré una nit més desperta per veure si torna. Ho tenc tot preparat: foli per apuntar els seus fets, llanterna i una càmara a punt. Sense adonar-me’n, s’han fet les 12, però l’home no hi és encara. Crec que treure el cap per la finestra, tot i que estigui espantada. Espero uns segons, però continua sense aparèixer, així que obro la finestra silenciosament. Just en aquest moment, l’home misteriós apareix. Com de costum, el gos es passa l’estona al jardí, i l’home es queda observant fixament la meva casa.

Quan és l’hora que marxin, al ficar-se la mà a la butxaca, li cau alguna cosa. Què deu ser? No puc resistir-me, i quan l’home se’n va, baixo a agafar-ho. Sembla un paper des de lluny, pot ser deu tenir alguna informació que em pot ajudar.En efecte, és un paper, i misteriosament, per un dels costats té escrita la meva adreça exacta. El desdoblego del tot i descobreixo que és una foto meva... Què està passant aquí? Qui és? Què vol de mi? Morta de por pujo cap a casa, però abans d’entrar per la porta de l’escala, sento passes i, tot i voler sortir corrents, em sento obligada a girar-me. I si és ell? Efectivament, al girar-me descobreixo la seva cara, tant espantada com la meva. De sobte, em sento més relaxada, aquest home em dóna confiança, qui ho anava a dir? Em pregunta si tinc uns minuts i, ja que la curiositat és un dels adjectius que més em caracteritza, no m’hi puc negar. Em comença a explicar la història que més he estat esperant, diu que el seu gos va trobar la meva fotografia just un mes abans i que ell, al veure una noia tan preciosa, l’havia de conèixer fora com fora. Em sento afalagada, ell tampoc deixa res a desitjar, a més, és tant misteriòs que em sento lligada a ell. Comença a fer fred, el convido a pujar a ca meva, d’aquesta manera podrem seguir la conversa tranquil·lament. Entrem i tanco la porta, un moment després noto un cop al cap i caic al terra. Durant les dues hores i mitja en les quals estic inconscient, l’home aprofita per robar tots els objectes de valor que troba. Al despertar, veig una nota al meu costat, en ella em diu que no torni a confiar en les persones estranyes. (Marina Riera i Marta Torres)

El presoner

Feia quasi set anys que estava tancat a aquella trista cel·la, al Centre Penitenciari de Ponent, prop de Lleida.Havia estat condemnat per un crim que jo no havia pas fet, encara que això ho diguin tots els que estan aquí, jo sé que era i sóc innocent.La meva història començà al 1992, quan vivia amb la meva dona i la meva filla a un petit apartament al Passeig de Gràcia, a Barcelona. El nostre matrimoni era normal, com el de qualsevol parella actual. Jo treballava a una agència de viatges modesta que feia el que podia per fer competència al sector de la construcció, que estava en un dels seus millors moments.Mesos després em varen fer fora del treball i em vaig quedar a l’atur, igual que la meva dona que era mestressa de casa.A causa de la meva desocupació, el nostre matrimoni va començar a fracturar-se i amb el temps vaig adonar-me del vertader interès que tenia la meva dona, l’únic que li interessava era que entrassin diners a casa i que ella no hagués de fer res.Jo intentava trobar un treball, qualsevol, només volia donar-li una bona vida a la nostra filleta, però desgraciadament no en vaig trobar cap. La meva dona, en adonar-se va començar a cridar-me que era un inútil i la discussió va anar alçant el to. Sorprenentment per a mi, se’n va anar de casa, i al dia següent va aparèixer amb una parella de Mossos d’Esquadra i una denúncia per maltracte.Per molt que vaig intentar parlar amb un dels Mossos, em varen emmanillar i em varen ficar al furgó per dur-me al calabós. Allà vaig estar fins que va sortir el meu judici. Vaig ser condemnat injustament a set anys de presó per maltracte, ja que la meva dona havia mostrat al jutge les suposades ferides i cops que jo li havia fet, però com és evident no l’havia tocat. El que més greu em sabia era que m’havien llevat la custòdia de la meva filla, i allò no li ho perdonaria mai.

Ara estic passant els pocs dies que em queden per tornar a ser lliure com abans. No us penseu que mataré la meva dona per haver-me fet el que m’ha fet, perquè això significaria un gest molt patètic per la meva part, però teniu ben clar que lluitaré per la custòdia de la meva estimada filleta i que duré a la que va ser la meva dona a judici amb la intenció de demostrar tot el que em va fer. (Gabriel Iglesias i Julio Màrquez)

L'esperit de la nit

Estava fent-se de nit i cada vegada es podia veure menys, jo tornava del treball i anava pel carrer tot sol, no hi havia cap ànima, i això m'estranyava. Vaig passar per davant de diversos bars i restaurants, però tots eren buits, on era la gent? Era una nit molt freda però això ja era molt sospitós, vaig començar a córrer en direcció a la meva casa, pel camí no em vaig trobar a ningú i començava a tenir por. Quan vaig arribar a la meva casa em vaig estranyar, les llums eren apagades, es suposava que la meva dona i els meus dos fills havien d’estar ja a casa des de feia hores. Vaig intentar trucar al meu germà, però la línia telefònica no funcionava. De sobte, les llums van desaparèixer, vaig treure el cap al terrat i vaig veure que no hi havia cap llum en tota la ciutat. Vaig agafar una llanterna i vaig tornar a sortir al carrer i vaig posar rumb a la comissaria. Quan vaig arribar vaig veure que tampoc hi havia ningú, estava molt espantat, estava sol i no tenia ni idea d’on eren els altres. De sobte, vaig escoltar un soroll, i vaig poder distingir una figura humana enmig del carrer, era molt fosc i la llanterna no il·luminava suficient. Vaig cridar intentant captar l'atenció d'aquell individu, però ell estava immòbil al mig del carrer. Alguna cosa no anava bé, aquell individu s'anava apropant sense moure les cames a un ritme lent, però constant.

Jo estava quiet. De sobte, l'individu va aturar-se i vaig poder veure com em mirava fixament, els ulls els tenia encesos, d’un color roig , s'havia anat apropant tant que vaig poder distingir com lentament va obrir la seva boca i va deixar anar una riallada, el so va ser tan fort que vaig caure al terra i tot s'enfosqui.Un soroll com el d'una sirena em despertà, vaig escoltar una veu que deia:-Desperta't Andreu que t'has endormiscat fent feina! Ja és hora de que tornis a casa que hem de tancar.Tot havia sigut un somni, tot tornava a la realitat, solament havia estat un malson. Quan vaig tornar a casa vaig abraçar els meus fills i vaig besar fortament la meva dona, aquesta s'estranyà del meu comportament, però ho deixà córrer. Comprenia que tot havia sigut un malson, però havia sigut molt real i això no em deixà dormir durant tota la nit. (Antonio Castillo i Manuel Medina)

PRINCIPIS PARAL·LELS

Després de tres dies caminant per carrers desconeguts, o això és el que jo creia, buscant la meva casa, sense aturar-me cap estona, vaig decidir preguntar a algú on era el Passeig de Gràcia, (a Barcelona era on es situava la meva casa) i com podria arribar fins allí. No vaig aturar-me per buscar ningú, anava massa concentrat mirant l’estil de les cases que es trobaven en aquell desconegut lloc i intentant buscar alguna pista per qualsevol lloc que em digués a on em trobava i com estava de lluny de la meva llar. Edificis

baixos, normalment eren marrons ataronjats o color crema, res d’això que veia em sonava familiar, mai havia estat per aquells carrers.Vaig aturar-me de cop, assegut en un banc en un racó amagat de la plaça, per la qual jo caminava, vaig veure un home de mitjana edat, més o menys com jo, tenia pinta d’estar desorientat, però una força va fer que m’apropés a aquell estrany. Vaig asseure’m al seu costat, ell em mirà amb indiferència, la seva cara no transmetia cap sentiment, però a la vegada em recordava algú i jo no sabia exactament a qui.Desprès d’estar 10 minuts assegut al seu costat sense dirigir-nos la paraula, va aixecar-se. Va eixir de jo un soroll, crec que vaig intentar dir alguna cosa, però ni jo sabia quina, aquell home em feia actuar d’una manera estranya i volia esbrinar el perquè. Vaig pregunta-li si tenia 5 minuts i li vaig preguntar a on era el Passeig de Gràcia, que duia dies buscant-lo. L’home em va mirar i es va tornar a asseure. Em va dir que ens trobàvem a Lleida, bastant lluny de Catalunya, tot encuriosit me va preguntar com havia arribat fins allà.Quan va passar mitja hora ja li havia explicat allò d’una força estranya em va dur fins a on ens trobàvem ara, no s’ho creia. Tot seguit, em va explicar que ell era de Girona i que tampoc sabia el que feia allà, ell duia un dia més caminant, però que no creia en una força que l'hagués dut fins a Lleida. Tot allò em pareixia molt estrany, el meu camí m’havia dut fins a on era ell i a ell fins a on era jo. Seguirem parlant i vàrem descobrir que tots dos teníem la mateixa edat i que nasquérem a les Illes Balears, però que tots dos venguérem a Catalunya de molt joves.Era curiosa aquella situació, no érem germans perquè clarament no ens pareixíem, però tota la nostra infància va ser igual, els nostres pares es comportaren de la mateixa manera en un passat i això als dos ens va fer arribar fins a Catalunya. Poc a poc em va contar coses més presents i descobrírem que encara que els nostres passats havien set iguals, el nostre futur pintava molt diferent. (M. Pau Bonet i Alba Hernàndez)

L’aventura de la sort

Passaven les hores i en Pere no sabia què fer, no sabia on anar, no sabia en què pensar, encara recordava el moment en què el banc li comunicava que els seus comptes eren en números vermells. Ara ja no hi havia res a fer. Es va dirigir cap a la beneficència com moltes altres vegades, la diferència era que anava a rebre ajuda i no a donar-la. Es va posar a la cua per poder menjar alguna cosa. Una vegada fora, amb la panxa mig plena, va decidir anar a demanar almoina. La gent passava a la seva vora, però ni se’l miraven. Just al davant seu a un home li va caure un bitllet i, sense pensar-ho dues vegades, corregué a retornar-lo al seu propietari, qui, sorprès, li agraí la seva acció. En Pere s’adonà que aquell home tenia alguna cosa diferent de les altres persones, anava vestit totalment de blanc, amb els cabells llargs i rossos i barba d’un parell de dies. De totes maneres, en Pere content amb el que havia fet decidí tornar a seure. Passades unes dues hores l’home tornà i li donà un bitllet de loteria al qual els números marcaven l’hora que s’havien trobat anteriorment. En Pere, estranyat, li donà les gràcies a aquell estrany personatge. L’home li recordà que el sorteig era el dia següent. Al dia següent en Pere es llevà de bon humor, sentia a dintre seu que les coses anaven a canviar. Un home com ell no podia seguir amb aquella vida. Després d’esmorzar al menjador comunitari decidí anar a passejar. Mentre passejava va sentir una estranya sensació es va girar i allà, assegut, l’home de blanc. Es va adonar que l’hora del sorteig arribava i decidí tornar a la beneficència. Una vegada allà, els voluntaris van encendre el petit televisor que tenien. Per sorpresa del protagonista, el presentador no era altre que l’home del carrer. Va sentir una gran pressió al pit. Els nins i les nines anaven cantant els número, tots anaven coincidint. Va fer un bot quan va veure que l’últim número també coincidia. Va recollir les seves coses i sortí d’aquell lloc.

Passaren els dies, en Pere ja tornava a ser a casa seva, amb el seu cotxe, el seu treball i amb la nevera plena de menjar, però no era feliç, li faltava alguna cosa. Eren els seus companys d’habitació d’aquell vell hospici. Finalment, decidí invertir tots els diners que li quedaven en millorar la vida de la gent amb problemes. Ara, deu anys després, en Pere entén qui era aquell home i, sobretot, per què li va donar aquell bitllet. No era per ell, ell només era un intermediari. (Ismael Díaz i Ivan Cabaco)