L’avorriment ja té cura, aquí sempre hi ha lectura!

Això era una noia mooolt maca que es deia Cecilia. Un bon dia, va rebre

un correu electrònic de Les Talpetes que anunciava un concurs literari.

Buscaven saber qui era la persona més literària. Com que la Cecilia era

moooolt sàvia, va voler participar. No cal mencionar que les seves

companyes, les Gretels, no van participar, ja que les conseqüències que

això va tenir, les coneixereu més endavant.

Al dia següent, la Cecilia va començar a rumiar sobre quins personatges

estaven amagats rere aquelles espectaculars descripcions. No van passar

ni dos segons, que ja va enviar un email a la Lara, la tutora de Les

Talpetes, mencionant que era molt difícil. Pobre Cecilia, pensaven Les

Talpetes. Tot d’una, quan va començar a escriure el comentari al bloc, va

sentir uns sorolls estranys que no sabia d’on venien. Va parar l’orella i va

descobrir que provenien de l’ordinador. Llavors, el va observar de fit a fit i

va ser quan se la va empassar de cop.

Quan va obrir els ulls, va veure un bosc immens ple de llibres i arbres alts.

Estava encara desorientada quan, de sobte, va veure una persona

d’aspecte extravagant que llegia un llibre. Aquella dona semblava

despistada. Quan la Cecilia li va preguntar el nom i ella va respondre que

es deia Oblit, ho va entendre tot. No va tenir temps per preguntar-li on

era i què hi feia allà, que l’Oblit ja havia marxat bosc endins.

Va mirar a banda i banda. Aparentment no veia res, fins que es va adonar

que hi havia un camí marcat per engrunes de pa. Va afinar tots els seus

sentits i va notar una flaira de xocolata desfeta. Com que la Cecilia era

molt golafre, va decidir seguir el camí. Mentre avançava, va veure que

aquell camí també el seguia un noi anomenat Charlie, que duia un bitllet

d’or a la ma. Aquest, li va preguntar - Perdoni senyora, vostè ha vist la

fàbrica de xocolata d’en Willy Wonka? És que per aquí oloro a xocolata i

m’agrada taaaant... La Cecília li va respondre – Em sap greu, però mai

abans no he estat aquí i, per tant, no he vist cap fàbrica de xocolata. En

Charlie, trist i decebut, va marxar tot olorant xocolata.

Per fi, al final del camí d’engrunes, va trobar una casa d’aspecte singular.

Quan anava a picar a la porta, d’una muntanyeta de terra, va sortir d’una

revolada una talpeta. Només veure-la, la talpeta, molt enfadada, li va

preguntar – Has estat tu qui m’ha fet això al cap? – Jo? Jo no! – va

respondre la Cecilia, però la talpeta ja no l’escoltava perquè havia marxat

tot rondinant. Quan es disposava a trucar per segona vegada, va escoltar

una veu que deia – Teresa! La xocolata està massa espessa per coure-hi

aquests pobres infeliços! – va dir una veu molt aguda que semblava la de

la Mireia. La Cecilia es va quedar tan espantada que va anar a mirar per

la finestra. El que va veure, que la va deixar astorada, van ser totes les

seves companyes, les Gretels, amb aspecte de bruixa! Es va preguntar si

tenien alguna maledicció que les hagués transformat en bruixes.

Mentre es preguntava tot allò, la Teresa va dir – Doncs afegeix llet, Mireia!

Cal que la xocolata estigui al punt per poder exterminar a tots aquests

personatges i que ningú sigui tan literari com nosaltres! En aquell

moment, totes les altres Gretels allà reunides; la Neus, la Martina, l’Ana

María, la Cristina C., l’Isabel, la Brenda, la Cristina A. i la Mireia, animades

per la seva gran cap, la Teresa, van exclamar a la vegada: HA HA

HA !!!!!!!

Quan la Cecilia estava a punt de sortir corrents, una ma verda i llefiscosa

que pertanyia, com no podia ser d’una altra manera, a l’Shrek, la va

agafar per les orelles i la va entrar dins la casa en un tres i no res. Un cop

va ser dins, va veure a qui es referia la Mireia amb allò de “pobres

infeliços”. Dins d’una gàbia hi havia molta gent: La Mosca, l’Olivia, l’Elvis

Rivoldi, el Rober, l’Erika, l’Eduardo, el Paddington, el Guji-Guji, la Misha, la

senyora d’en Finn Herman i l’Elemer, que era qui esclafava a tots els

altres.

La Teresa, quan la va veure, va ordenar a l’Shrek que la tanqués dins la

gàbia. Estava molt espantada quan, de sobte, es va sentir el galop d’un

cavall. Les bruixes es van alarmar. L’Ana María va exclamar – Jo conec

aquest soroll; és en Sant Felipe! La Brenda va dir – Gretels! No us quedeu

aquí parades. Agafeu a tota aquesta colla de desvalguts i poseu-los a la

cassola!

D’una revolada, van obrir la gàbia, però, Sant Felipe era molt més ràpid

que elles. Les va colpejar amb el seu gran punt de llibre i totes, excepte la

Teresa, van caure de quatre potes dins de la cassola. No va ser casualitat

que fos l’única Gretel que no caigués a la cassola, ja que l’Shrek estava

bojament enamorat d’ella i la protegia. Aquesta protecció no va durar

gaire perquè la Teresa li va dir – Protegeix-me, gamarús! Que sinó

acabaré a la cassola com les altres! Sacrifica’t per mi! Quan l’Shrek va

escoltar aquells mots de menyspreu i es va ofendre. No va poder contenir

la seva ràbia i d’una flamarada la va llançar directament a la cassola.

Sant Felipe, va agafar a la Cecilia, la va muntar al cavall i van marxar

galopant. Els altres empresonats, van ser lliures i es van endinsar en

aquell bosc tan estrany.

Després d’uns minuts galopant, van arribar al punt on la Cecilia havia

trobat a l’Oblit. Tot seguit, Sant Felipe, va recitar una frase que deia

“L’avorriment ja té cura, aquí sempre hi ha lectura!” De sobte, la Cecilia

es va trobar al seu escriptori asseguda, com si no hagués passat res.

De cop i volta, tot li va semblar més clar i va escriure les respostes del

concurs de Les Talpetes. Al cap d’uns dies, va rebre un email dient que

era la guanyadora del concurs! Va obtenir el seu premi i va prometre que

aniria a passar un dia a la classe de Les Talpetes (evidentment, sense les

altres Gretels).

Autors i autores:

Les Talpetes.