COl:LECCIÓ POPULAR BARCINO Desafiament de... · 2010. 12. 28. · col·lecciÓ popular barcino,...

COl:LECCIÓ POPULAR BARCINO

EL nES.-\..'IAUEXT In;non nEUS

~'rrSlÓ I allOl<:wó de

.&. SF.HH .,~nALItÓ

~;.,'..,',.., ..-t.!1~\i

E L S CLÀSSICS CATALANS

M O D E R N I T Z A T S . NÚM. 2

E L D E S A F I A M E N T D E

'. B O R D E U S

A L G U N E S P U B L I C A C I O N S D E L ' E D I T O R I A L B A R C I N O S O B R E H I S T Ò R I A D E C A T A L U N Y A

El poblament prehistòric de Catalunya, per J. de C. Serra-Ràfols («Enciclopèdia Catalunya», 15). En tela, 8'50; en cart • . . . . 7'00

" Libre de feyts d'armes de Catalunya, de B. Boades («Els Nostres Clàssics», A, 29 i 45). Cada volum, 7'50 . 15'00

L'expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental,

per L . Nicolau d'Olwer («Enciclopèdia Catalunya, 1). En tela, 12'00; en cart.: ÍO'OO

L'expedició dels catalans a Orient, per R. Muntaner («Els Nostres Clàssics», A, 7) 7'50

Guifré 1, per A. Rovira i Virgili («Col·lecció Popular Barcino», 11) l'OO

Jaume 1, per F. Soldevila («Col·lecció Popular Barcino», 13) l'OO

La fi del comte d'Urgell («Els Nostres Clàssics», A, 33). 7'50 Sant Vicenç Ferrer, per F. Almela i Vives («Col·lecció

Popular Barcino», 25) l'OO Parlaments a les Corts catalanes («Els Nostres Clàs

sics», A, 19-20) ÍO'OO Autors catalans antics. Historiografia («Crestomaties

Barcino», 1) . 5'00 El Corpus de Sang, per A. Rovira i Virgili («Col·lecció

Popular Barcino», 83) l'OO Rafael Casanova, per J. M. Casassas (Col·lecció Popu

lar Barcino», 68) l'OO La primera guerra carlina a Catalunya, per F. de Sa-

garra («Assaigs i Monografies», 4 i 5). 20'00

ADMINISTRACIÓ :

B A R C E L O N A - P O E T A F E R E I S S A , 17

C O L · L E C C I Ó P O P U L A R B A R C I N O , C X V I I I

BERNAT DESCLOT

E L D E S A F I A M E N T D E B O R D E U S

V e r s i ó moderna i anotac ió de

A . S E E R A - B A L D Ó

ELS CLÀSSICS CATALANS MODERNITZATS. Núm. 2

E D I T O R I A L B A R C I N O B a r c e l o n a , 1935

EDITORIAL BARCINO. Edició núm. 294

Impremta VARI AS. Sant Sadurní d'Anoia

NOTICIA PRELIMINAR

De les quatre cròniques nacionals —'els quatre evangelis de la nacionalitat catalana*—, és segurament la de Desclot la que, sota un caire menys per-, sonal, amaga una major escrupolositat de composició. Si no arriba a l'aguda penetració psicològica que l'autor de la crònica de Jaume I reeixí a donar al seu llibre; si no ateny aquell abrandament discursiu i aquell entusiasme candorós que tan graciosament Muntaner sap posar a contribució de la seva il·limitada amor a Catalunya; Desclot cultiva harmoniosament en to menor aquestes qualitats, i té com a altres qualitats excelses, i 'molt més catalanes", 'lajustesa dels mots, la sobrietat dél judici i la reflexió morah (Nicolau d'Oliver). I, encara, li hem de reconèixer una immillorable injormació i la màxima imparcialitat expositiva permesa a un cronista de cort. L'historiador M. Amari constatava que Desclot sabia ja valer-se de la documentació històrica, i observava que els seus extractes responien fidelment als originals trobats o publicats molt temps després. Per altra banda, les seves preferències, no per ben controlades menys sentides, no li priven de referir fins aquells fets que li és penós de constatar.

Es per aquesta amor a la veritat històrica que Desclot tracta de no deixar, en la narració dels Jets, ras-

6 El desafiament de Bordeus

tres personals. Una sola vegada parla d'ell en tota la crònica: «/ en fa testimoni el qui això reconta en aquest llibre, que veié la sella del rei i el ferro que hi havia romàs». Aquesta allusió a un fet esdevingut

" a Pere el Gran quan lluitava contra els francesos, Vany 1285, ens permet de creure que l'autor presencià la invasió francesa i que escriví la seva crònica a darreries del segle XIII. Cap altra notícia, però, no

, ens ha quedat de la seva vida. Totes les qualitats esmentades vénen servides per

una exposició ben ordenada i ponderada, filla de la mateixa sobrietat interna. L'estil és planer, però fluid, serè però sostingut. De vegades el mateix dramatisme dels fets se Venduu, i ateny una major volada; sempre, però, és just i cenyit, sense ampulositats, però amb encerts expressius innegables. Poques disquisicions inútils entrebanquen la marxa discursiva de la narració; l'acotació moral hi és mesurada i marginal — i no pas per això menys eficaç. Les expressions de saba popular, en canvi, esmalten graciosament els millors passatges de la crònica; amb una frase feta o amb una petita expressió vulgar, Desclot reïx, a voltes, a donar el detall just que perfila un moment psicològic.

Per totes aquestes qualitats extrínseques i intrínseques, Desclot ha pogut ésser batejat de ^cronista model de l'Edat mitjana* i d'^espill de catalans*, i posat enfront de Muntaner, ^cronista dels campaments», com a ^cronista de cort» per excel·lència.

Noticia preliminar 7

* * *

La crònica de Desclot abraça, un període de temps bastant extens. Una breu referència al 'bon comte de Barcelona* (encreuament de les figures dè Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV), una ràpida ullada als regnats d'Alfons el Cast i Pere el Catòlic, i una de més extensa al de Jaume I, serveixen per a introduir el lector a la part central de la narració, constituïda per l'exposició dels esdeveniments del govern de Pere el Gran.

D'entre les gestes d'aquest monarca, que en el seu curt regnat sabé conquistar una immortal anomenada de cavaller noble i estrenu, una de les que més contribuí a donar-li aquest caràcter, i que en la crònica agafa un relleu més viu, és Vepisodi conegut correntment amb el nom de 'desafiament de Bordeus*.

Fracassada, amb la mort de Jaume 1, la possibilitat d'una política d'expansió radiada —de 'poble central*, com diu Soldevila—, Catalunya cerca el camí de la seva expansió en la mar, i es llança ardida-ment a una política imperialista. La mort de Man-fred de Sicília (1266) i la del seu nebot Conradí, ajusticiat a Nàpols (1268), en lluita contra Carles d'An-jou, donen a Pere el Gran, mullerat amb Constança, la legitima hereva de la corona siciliana, una possibilitat d'intervenció que, tot i les dificultats que comportava l'empresa, venia a oferir-se temptadorament a l'ambició del monarca català, atiada pel desig de revenja de la reina i la influència dels sicilians establerts a la cort catalana.


Amb un títol legítim per a intervenir, i amb la generositat de fer de la intervenció una lluita d'alliberament, Pere II, després d'haver establert l'ordre interior dels seus estats i afermat la pau amb els seus veïns, prepara un gran exèrcit i una gran armada, i surt de Portfangós (7 de juny del 1282) camí de Tunis, amb el secret intent d'establir una base territorial davant de Sicília. Derrotat i mort, per les tropes del soldà, el senyor de Constantina Abu-Bekr, en auxili del qual acudia el rei Pere, les tropes catalanes s'hagueren de refugiarà El-Collo.i guerrejar contra els sarraïns.

Mentrestant, els sicilians revoltats contra el govern despòtic de Carles per la pasqua de l'any 1282 (motí de les «Vespres sicilianes»), obliguen el d'Anjou a passar a Sicília amb el seu exèrcit i assetjar Messina (juliol del 1282). El Parlament sicilià, reunit a l'església de Santa Maria delVAlmiraglio, de Palerm, acorda d'oferir definitivament la corona a Pere, i envia uns ambaixadors a El-Collo. El nostre rei, després d'assegurar-se la fidelitat del seu exèrcit, a darreries d'agost surt d'El-Collo, camí de Sicília. Arriba a Tràpani el 30 d'agost, i el 4 de setembre entra triomfalment a Palerm.

La presència del rei a Sicília precipita l'alliberament de l'illa i provoca un estat de tivantor entre Pere II i Carles d'Anjou, que acaba amb un desafiament provocat per l'astúcia de Carles, valent-se de la bona fe i la cavallerositat del nostre rei. La tramitació del desafiament; el caràcter cavalleresc de Pere, 'segon Alexandre per cavalleria i per conquesta»;

Notícia preliminar 9

la mala fe de Carles, que 'pensava de quina manera podria allunyar del país el rei d'Aragó, ell tot sol, amb qualsevol excusa, car tota altra cosa li semblava no-res*; el compliment de la promesa malgrat les dificultats provocades pel seu enemic: heus aci els temes que Desclot tracta en el fragment de la seva crònica que avui oferim al lector modern, i en el qual principalment destaca el relleu romànticament cavalleresc del nostre rei, que ha sobreviscut a través de la literatura, des de la deliciosa novel·leta delBoccaccio (De-«amerone, X, 7) fins a la Carmosina de Musset i ala Complanta de L i s a de Swinburne; des de les planes del nostre Curial i Güelfa —amb la presència del rei i amb el combat de Melú, reconstrucció del que hau- . ria pogut ésser el desafiament de Bordeus — fins a les escenes del Molt de soroll per res de Shakespeare, passant per l'elogi emocionant del Dant (Purgatorio, Vil, vs. 110-114).

La crònica de Desclot ha estat editada per Buchon (París 1840 i Orleans 1875) i Coroleu (Barcelona 1885). Posseïm també traduccions de Desclot a l'espanyol, a l'italià i a l'anglès.

* *, *

La nostra versió és feta sobre el text de l'edició Coroleu, curosament revisat davant de les fotocòpies del manuscrit que li servi de base. D'acord amb el criteri general de les edicions d'*Els Clàssics Catalans Modernitzats*, tot i seguir fidelment el text antic, hem procurat evitar que una versió massa estreta no violentés les característiques de la llengua moderna:

2

10 El desafiament de Bor deus

cal no oblidar que ací es tracta d'un text narratiu, la claredat i la fluència del qual calia conservar, per ésser unes de les seves millors característiques.

NEGOCIACIONS DIPLOMÀTIQUES

PERE E L GRAN ENVIA MISSATGERS A CARLES D'ANJOU.

— H o m conta que quan el rei hagué arranjat tots els seus afers a l a ciutat de Palerm, i tots els cavallers i els almogàvers hagueren vingut de Tràpani, el rei es preparà per anar a la ciutat de Messina 1 ; i trameté les seves cartes per tot el regne de Sicília a totes les gents, de peu i de cavall, per tal que s'apleguessin tots, amb llurs armes, a la vi la de Randazzo 2 . Però, ja abans d'això, havia tramès a Carles, per missatgers, dos cavallers honorables, anomenats Pere de Queralt i Rois Eiximèn de Luna, i el jutge de la ciutat de Barcelona, Guil lem Eimeric, els quals duien una carta que e l re i els donà per lliurar-la a Carles, i una altra carta credencial. I portaven llurs ornaments, i emmenaven llurs escuders, els quals els du-

1. Carles d'Anjou, per castigar la sublevació coneguda amb el nom de «Vespres sicilianes» (31 de març del 1282), desembarcà a Sicilià (27 de juliol), prop de Messina. En ésser cridat pels sicilians revoltats contra Carles d'Anjou, Pere II, que es trobava combatent contra els àrabs a EI-Collo, trameté el seu estol a Tràpani, ciutat situada a la costa oest de Sicília.

2. Ciutat siciliana, situada a uns 55 km. al sudoest de Messina, al vessant nord de l'Etna. Pere el Gran hi convoca totes les seves forces, per tal d'emprendre l'atac de Messina, assetjada per Carles des del 27 de juliol del 1282.


ien les armes i els cavalls. I cavalcaren tantes jornades, que arribaren a dues llegües de la host de Carles.

Però, ja dos dies abans d'això, el rei havia tramès a Carles dos frares penitenciaris, per tal d'assabentar-lo que arribaven missatgers del rei d'Aragó, i perquè els garantís. I l i respongueren que vinguessin confiadament.

E n ésser a dues llegües de la host de Carles, en la costa d'una muntanya, veieren al ' pla uns seixanta cavallers armats, a cavall, els quals havia tramès •Carles perquè ningú no pogués entrar al pla sense que el l ho sabés, i perquè quan els missatgers arribessin a la host, aquells l i ho fessin saber. Quan Pere de Queralt i Rois Eiximèn de L u n a veieren aquells cavallers, tingueren gran por, i digueren:

—Armem-nos i muntem als nostres cavalls, perquè aquestes gents són agressives i de mal geni; i si s'esdevé que ens vulguin fer alguna vilesa o dany, val més que ens trobin preparats, que no que morim amb •deshonor.—

Amb això prengueren llurs armes i muntaren a caval l , i seguiren l lur camí dret.

Quan els cavallers francesos els veieren venir, es pensaren que aquells eren els missatgers 1 del rei d'Aragó, els voltaren per tots cantons i els demanar e n , de lluny, qui eren; ells respongueren que eren

v missatgers del rei d'Aragó. Tot seguit s'hi acostaren, i els demanaren on era el rei~d'Aragó. Respongueren que era a Palerm. I aleshores cavalcaren amb ells ben bé una llegua i mitja, fins que veieren tota la

Negociacions diplomàtiques 15

host de Carles i grans companyies de cavallers. E n ésser a mitja llegua de là host, cavalcaren en l lurs palafrens coberts molt ricament de draps fins, amb plomes variades i amb cendats 2 . Quan foren prop dels dits cavallers, els saludaren molt gentilment, i ells els reberen amb molta d'honor; i se'n tornaren amb ells a la host, i els acompanyaren amb grans honors fins a l lur estatge; i després se'n separaren, tret d'un cavaller que romangué amb ells.

S i voleu saber on van ésser albergats, us diré que hom els portà a una església, en la qual hom els féu estar. No hi havia matalassos ni llençols, sinó molt fenc que hi havien posat. Carles els féu portar dos flascons de v i , sis pans de forment molt negre i lleig, dos porcs a l'ast, i una calderada de cols cuites amb carn de porc fresca. Així passaren el dia i la nit, i no els deixaren parlar amb Carles.

E L S MISSATGERS DE P E R E E L GRAN S'ENTREVISTEN

AMB E L REI CARLES .— E n arribar el matí, Carles els trameté els seus missatgers, perquè els fessin venir a parlar amb ell. Tot seguit estigueren a punt, i anaren a la tenda de Carles; i semblaven missatgers d'alta condició. E n ésser en presència de Carles, que seia en un llit cobert de rics draps de seda, s'agenollaren davant seu i el saludaren, i després E n Pere de Queralt parlà, i digué el seu missatge:

1. El palafrè és el cavall noble de sella, que es distingeix del des-trer o cavall de combat.

2. Cintes de teixit de seda.

3

14 El desafiament de Bordeiis

—Senyor —digué—: el nostre rei d'Aragó ens tramet a vós. I perquè cregueu que som els seus missatgers, heus ací la carta credencial que us tramet.

— E n bona hora —digué Carles—; digueu el que el Tei d'Aragó us mana de dir.

—Senyor —digué E n Pere de Queralt—: preneu a-questa carta que el rei d'Aragó, senyor nostre, us tramet.—

Carles la prengué i no la mirà llavors, ans la posà sobre el l l it on seia.

—Senyor —digué E n Pere de Queralt—: el rei d'Aragó, senyor nostre, us diu i us mana que l i lliureu la terr a de Sicília, que és seva i dels seus fills, la qual massa heu retinguda contra tot dret. Les gents de Sicília, que estan molt agreujades contra la vostra senyoria, han demanat l'ajuda del rei d'Aragó 1.1 el rei els vol a-judar, com a vassalls seus i homes de la seva terra.—

Quan el rei Carles hagué escoltat el que els missatgers del rei d'Aragó l i havien dit, romangué tot astorat una bella estona, sense dir ni respondre res; i mentrestant anava rosegant, enfellonit, un boscallet que tenia a la mà. I quan s'hi hagué pensat molt, respongué:

—Senyors: la terra de Sicília no és pas meva ni del r e i d'Aragó, ans és de l'Església de Roma. Tot i això,

1. E l mateix Desclot ens conta, en un altre lloc de la seva crònica, com els prohoms de Sicília, havent reconegut Pere II «com a natural senyor, per raó de la reina i de son fill», demanaren la urgent presència del monarca català, car «així com Moisès deslliurà, per la gràcia de Déu, els fills d'Israel de les mans del Faraó, igualment ells devien ésser deslliurats de les mans de Carles, pel rei d'Aragó».


aneu a Messina, i digueu als homes de Messina, de part del rei d'Aragó, que servin treves amb mi vuit dies, fins que hàgim parlat amb vosaltres, i vosaltres amb nós, de tot el que hem de parlar. 1

—Senyor—digueren els missatgers—: ho farem de bon grat, i no quedarà per nosaltres, si ells ho volen fer.—

E L S MESSINESOS REBUTGEN LA TREVA PROPOSADA PEL

REI CARLES .— A m b això s'acomiadaren del rei i anaren davant de la ciutat de Messina, i cridaren els sentinelles. Els sentinelles preguntaren què volien.

—Barons —digué E n Pere de Queralt—: nosaltres som missatgers del rei d'Aragó, i voldríem parlar amb el vostre capitani, ser 2 A l a i m o . 3 —

Quan aquells ho hagueren sentit, ho anaren a dir a ser Alaimo, l lur capitani, el qual vingué de seguida, i pujà a la muralla, i demanà als missatgers qui eren i què volien.

E n Pere de Queralt respongué:

•• 1. Hom ha cregut que el rei Carles estava d'acord amb alguns messinesos, que li havien de facilitar la presa de la ciutat; els vuit dies 4e treva proposats havien de servir per a activar les gestions. Sembla confirmar aquesta suposició el fet d'haver estat morts per la gent de Messina alguns messinesos suspectes de tenir tractes amb Carles.

2. Ser equival a «senyor». 3. Alaimo de Lentini. capitost messinès de relleu, gaudí, després

•de la presa de la ciutat, de la confiança de Pere II, el qual, en deixar Sicilià camí de Bordeus, li encarregà d'assistir, conjuntament amb al- V tres capitostos, la reina Constança i els infants Jaume i Frederic en el govern de l'illa. Acusat posteriorment de traïció, fou conduït a Catalunya el 1284, on romangué presoner durant tres anys (1284 a 1287).

16 El desafiament de Bòrdeus

—Sou vós el captíani de Messina?— I ell respongué: —Certament; jo sóc el captíani de Messina. £Per

què ho demaneu? —Senyor —digué E n Pere de Queralt—: nosaltres

som missatgers del rei d'Aragó, i us preguem, de part seva, que serveu treva amb Carles fins que nosaltres'hàgim parlat amb ell del que el rei d'Aragó ens ha encarregat. E l l encara no ha donat resposta a les nostres paraules.—

— E n veritat —digué el captíani—, no crec que vosaltres sigueu missatgers del rei d'Aragó; i com que les vostres paraules són falses, no servaré pau ni treves amb ell. I partiu immediatament del meu davant, i seguiu el vostre camí.—

A m b això, veieren que res no podien concloure amb ell, i tornaren altre cop a Carles.

—Senyor —digué E n Pere de Queralt—: nosaltres hem parlat amb el captíani i no hem pogut concloure res amb ell. Malgrat el que l i hem dit, no vol creure que nosaltres siguem missatgers del rei d'Aragó.

—Barons —digué Carles—: descanseu fins demà, que hauré tingut consell, i obtindreu resposta.—

Llavors se'n tornaren a l lur estatge i hi romangue-ren tot aquell jorn.

TORNADA DELS MISSATGERS DEL REI D'ARAGÓ. — A la

nit següent, Carles s'embarcà molt secretament en üna galera i , i deixà la host, i passà a Calàbria, davant

1. E l 26 de setembre del 1282.


de Messina; i deixà encomanat que hom acomiadés els missatgers del rei d'Aragó, car en aquella avinent tesa no els volia donar resposta. I manà que tot seguit que els missatgers se n'haguessin anat, tota la host, tan aviat i tan secretament com pogués, passés a Reggio. 1

De totes aquestes coses els missatgers del rei d'Aragó no en saberen res, ni sabien que Carles se n'ha^ gués anat a Calàbria. Quan arribà el matí, es pre^ sentaren tres cavallers als missatgers, i els digueren: •

—Senyors: el rei us diu que us en aneu; i digueu al rei d'Aragó que el rei Carles prepararà els missatgers per mitjà dels quals l i trametrà la seva resposta.—

Aleshores els missatgers del rei d'Aragó prengueren les armes, i muntaren a cavall, i amb els escuders emprengueren l lur camí. Cavalcaren dos dies fins que arribaren a la vi la de Randazzo; allí trobaren el rei d'Aragó, que havia vingut de Palerm, i l i manifestaren el que Carles els havia dit, i com havien parlat amb el capitani de Messina, i com Carles els havia fet dir que se n'anessin, car ell l i trametria els seus missatgers.

L A RETIRADA D E L REI CARLES

L A HOST DEL REI CARLES ABANDONA MESSINA. — H o m

conta que, quan els missatgers del rei d'Aragó hague-

1. Reggio di Calabria, vila situada a les costes de l'estret de Messina.


ren deixat la host, de seguida els de la host saberen que Carles havia passat a Reggio; i tot seguit, de l a millor manera que hom pogué, s'embarcaren a lès ta-rides 1 i a les galeres, i se n'anaren a Reggio.

E n saber que la host fugia i abandonava el país les gents de Messina començaren a eixir al defora amb llurs armes, i atacaren les tendes dels qui s'havien quedat, i els feren gran dany; de manera que els de la host s'embarcaren molt apressadament. E l s

• mataren ben bé cinc-cents cavalls, puix que no pogueren embarcar-se; i calaren foc a llur civada i a l lur farina, que no s'havien pogut emportar. I, en embarcar-se, moriren molts homes, car les gents de Messina i tota la terra els combatien durament.

P E R E II S'ASSABENTA DE L A FUGIDA DEL REI C A R L E S . —

H o m conta que el dia que els missatgers del rei d 'Aragó arribaren a Randazzo i hagueren parlat amb el rei, a hora de vespres tocades 2 es presentà un home, molt apressadament, al rei, i el saludà, i l i digué:

—Senyor rei: heu de saber que Carles i tota la seva host han fugit i han abandonat el país.

—Nopot ésser —digué el r e i — que Carles, que és l'home més valent i poderós del món, i que té amb ell tretze mil homes a cavall, .hagi abandonat tan covar-dament la terra.—

1. Bastiment de la família de les galeres o vaixells llargs, usat principalment per al transport de l'exèrcit i de mercaderies, cavalls 1 queviures. Com la majoria dels bastiments de comerç, la tarida era ben armada per a resistir atacs d'altres embarcacions.

2. Pels volts de les set de la tarda.

La retirada del rei Carles 19

Mentre que el rei estava així parlant d'aquell fet i d'altres amb els seus cavallers, un altre home arribà a cavall molt de pressa; i saludà el rei i tota l a seva companyia, i digué al rei:

—Senyor: heu de saber, certament, que el nostre enemic Carles ha fugit, amb tota la seva companyia, i ha abandonat Sicília.

—Com ho saps, tu? —digué el rei. —Senyor—digué aquell missatger—: perquè ahir

al mati estiguí jo, amb els homes de Mgssina, en l lur host; i mentre les gents de Carles s'embarcaven a les tarides, els férem gran dany i els matàrem uns cinc-cents cavallers, puix que no tingueren lleure d'embarcar-se.

— A r a , digues-me —digué el rei—: £saps si Carles tenia moltes gents d'armes, i per què ha abandonat é'l país sense batalla?

—Senyor —digué el missatger—: és ben cert que en la host de Carles hi havia catorze mi l homes de cavalleria i cinquanta m i l d'infanteria, sense els mariners; i hi havia cent cinquanta galeres, llenys armats i naus i,-sense comptar les barques i.altres llenys.—

PERE II MANIFESTA E L SEU DESIG DE COMBATRE CON

TRA E L REI CARLES. — Quan el rei hagué oït el que a-

1. La paraula lleny significa bastiment en general; correntment, però, s'usa per a designar un bastiment inferior a la nau. E l Consolat de Mar parla de nau i lleny en el sentit de nao i navio en castellà, respectivament: les naus devien ésser els grans bastiments, els bastiments principals de l'estol, i els llenys els bastiments d'una importància reia-


quest home l i deia, es meravellà molt que Carles hagués abandonat el país tan covardament, sense batalla.

—Certament —digué el r e i — em sap molt greu que Carles hagi abandonat així el país; jo voldria que els fets anessin de tal manera que cadascú pogués demostrar el seu valor amb les armes; i que, així, una de les parts n'obtingués honor i lloança perdurables. I ve't ací la cosa que jo havia desitjat sempre: poder combatre en un camp contra molts cavallers esforçats en arries, acompanyat dels meus gentils cavallers esforçats en armes, i r -

A m b això el rei manà que aquell matí tots estiguessin preparats per cavalcar, car ell se'n volia anar a la ciutat de Messina. Quan tots estigueren preparats per cavalcar, al matí el rei cavalcà amb la seva cavalleria i amb els almogàvers i amb totes les gents del regne de Sicília, fins que arribà a la ciutat de Messina.

PERE II ENTRA TRIOMFALMENT A MESSINA.— Així que

les gents de Messina saberen que el rei havia partit de Randazzo, endomassarén tota la ciutat amb draps d'or, i cobriren tots els carrers de joncs verds i

tlva, inferior a la de la nau. La galera era una nau armada baixa i llarga, generalment d'un pont, moguda a rems i a vela.

1. Ací Desclot caracteritza hàbilment la figura cavalleresca del nostre rei: l'estranyesa que li produeix la nova de la fugida de Carles, •l'home més valent i poderós del món», se sobreposà al'alegria d'haver foragitat un enemic amb el sol anunci de la seva intervenció. E l mateix Desclot, en un altre lloc, fa dir a Pere II aquestes paraules: «I jo, barons, no sóc sinó un cavaller; i entre els altres, si puc conservar el «avall i les armes, bé puc viure de la cavalleria com qualsevol altre».


. -d'herbes oloroses, i feren jocs de diverses menes. I -eixiren cavallers i rics homes, a peu, molt ordenadament i honorable a l'encontre del rei; i el menaven per les regnes del cavall, i el cobriren amb un ric drap d'or estès a la punta de quatre llances; i dones i don: tzelles l i anaven cantant al davant:

—Benvingut sia el senyor rei dels reis terrenals, per la gràcia de Déu, que ens ha deslliurat de les mans del nostre enemic Carles . 1 —

I així el conduïren al palau imperial 2 , amb molt ..gran alegria, car els semblava que Déu hagués davallat a la terra entre ells.

A la ciutat, un prohom, capitani molt esforçat i valent, anomenat ser Alaimo, tenia una dona per muller, que era molt bella i gentil, i molt esforçada i valenta de cos i ànima; era generosa, i , quan arribava l'o-

-casió, bé valia per un cavaller; i anava sempre amb trenta cavallers armats, i vigilava la ciutat i capitanejava les gents allí on calia que combatessin, a les muralles i als altres llocs de la ciutat on era necessari.

-Quan aquesta dona veié el rei, el qual no havia vist mai, en restà molt enamorada, per tal com ell era senyor valent i agradable, i no per cap mala inclinació. 3

Quan el rei estigué albergat al seu palau, i els cava-

1. Pere II entrà a Messina el 2 d'octubre del 1282. 2. És a dir, el que fou de l'emperador Frederic II d'Alemanya, pa

re de Manfred. 3. Macalda Scaletta. segona muller d'Alaimo di Lentini, havia estat

governadora de Catània en nom de Carles d'Anjou; però al costat del seu marit, cap de la revolta de «les Vespres», prengué una part molt important en el motí.


llers i l'altra gent hagueren entrat a la ciutat, hom preparà les menges, i el rei prengué aiguamans i s'assegué a menjar, ell i tots els seus cavallers; i menjaren molt alegrement. Misser i Alaimo de Messina menjà amb el rei i amb madona la seva muller; i després serviren el rei tan bé com pogueren; L la dona no se separava del rei, anés o cavalqués allà on volgués, per la vila o per casa, i el servia i l i feia. tants de compliments com podia, igualment que el seu marit i tots aquells que eren a la ciutat.

A l cap de poc temps arribaren a Messina vint-i-dues galeres i quatre tarides reials, de rems, molt r i cament armades. I allí baixaren a terra i es provéíren de tot el que necessitaven. I el rei els donà tot el pa i. el v i necessaris, i carn a bastament.

E L REI CARLES ACOMIADA LA SEVA GENT.— Hom con

ta que mentre el rei d'Aragó era a Messina i es proposava d'organitzar la seva terra i de posar guarnició als. castells i als fortins del regne de Sicília, Carles estava a Reggio, amb la seva host, molt prop de Messina,, a vuit milles. I comprengué que els seus navilis no podien romandre allí, per raó de l'hivern que s'apropava; i per tal com en aquell lloc no hi havia port, i tenien gran carestia de pa i v i i de civada, acomiadà les gents de Marsella i del Principat 2 , perquè se n'anessin, i tots els d'Apúlia i d'altres llocs. Així mateix acomiadà gran nombre de cavallers i peons -'

1 Misser, com ser, significa «senyor». 2. E l principat de Salem, al regne de Nàpols. L'exèrcit i l'estol de

Carles eren formats principalment per provençals, especialment mar--


del Principat, d'Apúlia i de molts altres llocs, que eren sens fi.

L A LLUITA A L A MAR

L'ESTOL DE PERE II BARRA E L PAS A LES NAUS D E L

REI CARLES. — H o m conta que un matí, quan el sol ja havia sortit, les galeres de Marsella i del Principat d'Apúlia començaren a eixir de Reggio i feren vela per anar-se'n totes a l lur terra; i de Marsella i del Principat hi havia setanta galeres i tarides, i emprengueren la ruta de Nàpols; i anaven totes carregades d'armes i de rics arreus, i de cavalls, i d'honrats homes francesos i de Nàpols i del Principat, que se'n tornaven a llur terra.

Quan l 'almirall del rei d'Aragó 1 veié l'estol de Carles, féu embarcar les gents a les galeres, i mogueren èls rems; i anà a l'encontre de les galeres del rei Carles, de tal manera que hi arribaren molt prop; i els altres no pensaven que s'atrevissin a entaular batalla amb ells. Els de les galeres del rei d'Aragó, tots armats, es proposaven d'anar envers ells, a força de rems i de veles, tant com poguessin, amb desig de combatre'ls. Quan les galeres de Carles veieren que aquells no els esquivaven i que avançaven ardida-

sellesos, i napolitans del Principato Citra (Salern) i el Principato Ultra (Avellino).

1. Segons Muntaner, l'almirall de l'esquadra catalana era Jaume Pere, fill natural de Pere II.

l f 24 El desafiament de Bordeus

ment, s'afanyaren a girar i tornaren a Reggio; i les galeres del rei d'Aragó volgueren anar a Reggio, però s'aixecà un gran vent contrari i no hi pogueren anar, i se'n tornaren a Messina.

—Barons —digué l 'almirall del rei d'Aragó—: si nosaltres vigilem bé i estem preparats de manera que, tot seguit que les galeres de Carles surtin de Reggio, ens posem davant d'ells, en tindrem un gran avantatge; si no, se'ns escaparan.—

I immediatament féu quedar a l a Torre de Messina 1 deu galeres de guàrdia.

E L COMBAT NAVAL DE NICOTERA. — A l cap de cinc dies d'haver tornat a Reggio les galeres de Carles (un divendres a l matí que feia un vent molt fort a l'òstia, i un temps molt lleig i molt ventós), pensaren que amb un temps semblant les galeres del rei d'Aragó no eixirien de Messina; i eixiren de Reggio i es feren a la vela per anar a Nàpols. I eren quaranta-vuit tarides i galeres armades, de les quals n'hi havia dinou de Marsella, cinc de Pisa i vint-i-dues del Pr incipat.

Quan l 'almirall del rei veié, al matí, que les galeres de Carles se n'anaven, féu tocar la trompeta, i tots s'embarcaren tan de pressa com pogueren, i es feren a la vela; i avançaren tant com pogueren, a rems i a la vela, a l'encalç dels enemics. Les galeres de Carles eren unes vuit milles lluny de les del rei d'Aragó, i es

1. La Torre de Messina devia estar situada a l'extrem nordest de Sicília, a l'actual Punta del Faro, punt estratègic per dominar el pas de l'estret.

La lluita a la mar 25

posaren tan prop de terra, que el vent fresc que tenien els mancà. I d'aquesta manera, les del rei d'Aragó les encalçaren tant, que s'hi aproparen a unes dues milles. Però aquestes galeres que així havien estat afavorides pel vent, no eren sinó catorze, les-mateixes que havien estat preparades a Messina; les-altres, que venien darrera, eren tan lluny que no es podien veure.

Quan les galeres de Marsella, de Pisa i del Principat veieren que les del rei d'Aragó els venien a l'encontre, abaixaren veles, giraren les proes vers aquelles, es posaren escalonades, i es prepararen per a la batalla. Les de Marsella, que eren a la banda de mig-

. jorn, van hissar amb gran gatzara una senyera molt grossa, coneguda per l'«estendard de sant Víctor»;, i els de Pisa i el Principat, que eren a la banda de terra, ho feren igualment. Després, feren venir un lleny armat, de vuitanta rems, que era de Nicotera i , i era el lleny més gran que hom coneixia; i l i digueren que anés a comptar les galeres dels catalans, i que tornés després. E l lleny armat mogué els rems i anà a un tret de ballesta prop de les galeres dels catalans; després girà, i se'n tornà cap a les galeres de Carles, i els digué que les dels catalans, segons la seva opinió, no eren més de catorze, però que era tan gran la. lluïssor de llurs escuts i dels capells de ferro polit, i de llurs cuirasses de draps d'or, que a penes les po- ' dien esguardar.

A m b això les galeres dels catalans estigueren dis-

1. Poble de Calàbria, situat al golf de Giola, a uns 60 km. de Reggio.


posades i començaren a atacar enmig de l'estol contrari , allí on hi havia les galeres de Pisa. Quan els marsellesos els veieren atacar així, abaixaren covar-dament l'estendard de sant Víctor, i giraren vers migjorn, i començaren a fugir a força de rems i de veles; i llançaren al mar molts bells arreus, matalassos de seda, caixes, bonetes 1 i ornaments, per tal que les galeres fossin més lleugeres i poguessin escapar millor. I les galeres del Principat també giraren, i començaren a fugir vers Nicotera, que no distava més de dues milles. Les galeres dels catalans les perseguiren fins prop de terra, i en prengueren vint-i-dues: dues de Pisa (en una de les quals hi havia l'almirall) i les altres vint del Principat. Quatre atracaren a N i cotera, i les gents de la host de Carles les defensaven •des de terra; i Pere Desvilar, amb la seva galera i una altra, també atracaren, i , a desgrat de la cavalleria de Carles, les vararen i se les endugueren amb ells.

PERE II S'ASSABENTA DE LA VICTÒRIA.—Quan aquesta

batalla s'acabà 2 , ja havia passat migdia. A Messina no sabien res de les galeres; i tret de les catorze primeres, les altres no havien estat a la batalla, puix que arribaren quan ja aquelles se'n tornaven. I es presentaren alguns a Carles i digueren que les galeres del rei d'Aragó havien estat derrotades. Carles i totes les gents que eren a Reggio feren grans lluminàries; .aquella nit semblava que s'hagués calat foc a la host.

1. Mena de cofres. 2. E l combat de Nicotera s'esdevingué el dia 14 d'octubre del 1282.


I èls de Mesina ho veieren i en restaren molt desconsolats, perquè no sabien res de les galeres; i el rei •n'estava molt aïrat i descontent.

Els catalans, després d'haver lligat els presoners i d'haver equipat les vint-i-dues galeres que havien apresat, se'n tornaren, a rems i a la vela, a Messina,

i ja era mitja nit quan arribaren a la Torreta de Messina. Quan foren a la Torreta, hi reposaren fins a la matinada; però tot seguit que hi arribaren, trameteren un missatger al rei, a Messina, per mitjà d'un lleny armat, per tal de fer-li saber noves de les galeres.

Quan el missatger arribà a Messina, muntà de seguida al palau i fou conduït davant del rei, que era al llit; i el rei, així que el veié, s'incorporà en son llit i l i demanà quines noves portava.

—Bones —digué el missatger—, car les galeres de Carles han estat derrotades, i n'hem agafat vint-i-dues.—

Així que el rei ho sentí, s'alegrà molt i regracià Déu nostre Senyor per una gràcia tan gran i per la gran honor que l i havia fet. I féu donar a l missatger que havia portat les noves, un vestit seu d'escarlata, amb plomes variades. Després el rei dormí molt alegrament i en repòs fins al matí; abans havia estat de mal humor, car no tenia seguretat del que s'esdeve-nia, encara que sabia prou bé que, abans que els seus . fossin vençuts, la mortaldat fóra tanta, que no hi hauria qui pogués recollir el botí.

ARRIBADA TRIOMFAL DELS CATALANS. — Quan les

i


gents de Messina saberen aquella nova, es llevaren " tots, grans i petits, i van encendre torxes, brandons,

candeles i falles;'i feren tan grans lluminàries, que hi havia una gran claredat fins a una llegua entorn „ i semblava que fos de dia. I manifestaren la major alegria que mai s'hagués vist.

Arribat el matí, les galeres dels catalans es prepararen, i se n'anaren de la millor manera que pogueren; i ells deslligaren els presos i els feren tornar amb llurs galeres girades, amb la popa al davant, i amb les senyeres de Carles arrossegant per la mar.. Cadascuna de les galeres del rei d'Aragó remolcava una o dues galeres d'aquelles que havien agafat, amb la popa al davant. I així, remolcant-les, entraren al port de Messina al matí, amb gran alegria de trompetes i d'altres instruments, i amb llurs senyeres alçades. E l rei era allí, vora mar, amb molts cavallers i amb tota la gent de Messina; i cridaren en alta veu:

—Benvinguts sigueu, com a molt valents que sou, car amb catorze galeres heu obtingut victòria sobre cinquanta galeres.—

I manifestaren la major alegria que mai s'hagués vist.

Quan les galeres foren al port de Messina, el rei féu posar tots els presos en un palau; i eren quatre m i l cinquanta, sense comptar els qui foren morts a l a batalla. Els homes de les galeres del rei d'Aragó davallaren a terra, i cadascú s'endugué el que havia guanyat: copes d'or i d'argent, i safates, escudelles i bella vaixella d'argent en abundància, i cobertors


de seda, i molts rics ornaments i molts bells vestits de tela de seda amb plomes variades, i tanta de riquesa i plata encunyada, que ningú no en pot saber l a quantitat precisa. I tothom se n'anà a reposar i a divertir-se allà on l i plagué; i no n'hi havia per menys, •car prou havien treballat.

MAGNANIMITAT DEL MONARCA CATALÀ. — Tres dies després, el rei d'Aragó tingué consell per veure què faria dels homes que tenia presoners, els quals eren del Principat i de la terra d'Apúlia; i els féu comparèixer davant seu.

—Barons —digué el re i—: jo veig que us tinc en mon poder i puc fer de vosaltres el que vulgui. Crec que si els meus homes haguessin caigut en poder de Carles (Déu no ho vulgui), ell els hauria fet matar a tots; però jo ho vul l fer tant de mal, ans us lliuraré dues naus carregades de pa i de v i ; i aneu-vos-en a la vostra terra. I us faré una carta amb el meu segell, que portareu als homes del Principat, perquè sempre que vinguin amb mercaderies a la meva terra, o pèr cosa de bé, hi estiguin lliurement i segurs. I d'ara endavant, guardeu-vos de venir-me a hostilitzar, car si •en podia agafar un de vosaltres, el faria morir de mala mort.—

I donà a cadascun un tornés d'argent 1 ; i se'n tornaren. Quan ells veieren la misericòrdia del rei d'Aragó, s'alegraren i cridaren en alta veu:

1. L'autor deu referir-se a la livre tournois, així anomenada per i'abadia de Sant Martí de Tours.

4

30 El' desafiament de Bor deus

— i Déu et doni vida, rei de misericòrdia, que ens has salvat la vida, la qual ara tenim per tú!—

I així se n'anaren a l lur terra, i hi estengueren gran anomenada i lloança del rei d'Aragó i de les seves gents, i de la gràcia que el rei els havia fet; i totes les gents d'Apúlia i del Principat estaven molt contentes del rei d'Aragó, i cada dia pregaven a Déu que l i donés vida ivictòria sobre els seus enemics.

E L DESAFIAMENT

CARLES D'ANJOU PROVOCA E L REI PERE AMB L'INTENT

D'ALLUNYAR-LO DE SICÍLIA. — E n saber el rei Carles que les seves galeres havien estat derrotades, s'aïrà en gran manera, principalment perquè catorze galeres n'havien vençut quaranta-vuit, de les quals els catalans se'n quedaren vint-i-dues, i les altres fugiren. I estigué pensatiu i veié que havia perdut la partida i que el seu exèrcit no podia resistir e l que el rei E n Pere havia dut, encara que el seu fos quatre vegades més nombrós que l'altre. I pensà de quina manera podria allunyar del país el rei d'Aragó, tot sol, amb qualsevol excusa, car tota altra cosa l i semblava no-res. I féu venir dos clergues seus i de la seva casa, i els vestí i els disfressà de frares predicadors.

—Barons —digué el rei Carles—: aneu a Messina i parleu amb el rei d'Aragó, i digueu-li de part meva 1

1. La provocació partí de Carles, com diu Muntaner i com també testifiquen els manifestos que poc temps després (30 de desembre) publi-

El desafiament 31

que ell no ha entrat a la terra de Sicília com a home bo i lleial, ans hi ha entrat malvadament, tal com no havia de fer.

—Senyor —digueren aquells dos falsos missatgers—: estem disposats a fer la vostra voluntat—

Arribada la nit, els féu passar amb una barca a S i cília. I quan foren allí, es presentaren al rei d'Aragó i l i digueren la missatgeria que el rei Carles els havia manat de dir. E l rei, quan ho hagué sentit, es posà a riure i ni tan sols féu semblant que l i sabés greu e l que l i havien dit. 1

—Barons —digué el rei—: jo trametré els meus missatgers, junt amb vosaltres, al rei Carles, per tal.de saber de la seva boca si és veritat el que vosaltres dieu.—

I tot seguit el rei preparà els seus missatgers, cavallers honrats i d'alta condició.

—Barons —digué el re i—: presenteu-vos al rei Carles, i porteu amb vosaltres aquests dos missatgers, que m'han dit aquestes paraules de part seva. I demaneu, a presència d'ells, si és cert que el rei me'ls ha tramès amb les paraules que vosaltres heu sentit. I si ell us ho atorga, mantingueu el meu dret tal com mantindríeu el vostre davant d'un altre cavaller que posés en entredit la vostra fe i la vostra lleialtat; i no minveu en res la seva honor, que prou l a hi minvaré jo en combat 2.—

caren els dos monarques, en els quals Carles apareix com a petitor (demandant) i Pere com a defensor (demandat).

1. Muntaner ens descriu molt altrament l'actitud del rei: «el rel d'Aragó, molt aïrat, digué...>.

2. «El sentiment cavalleresc de Pere el Gran va sobreposar-se, en

http://tal.de


E L S MISSATGERS DE PERE II CONTESTEN LA PROVOCA

CIÓ DE CARLES D'ANJOU. — Els missatgers es prepararen i passaren a Reggio, on era el rei Carles, i es presentaren davant d'ell; semblaven homes de gran valor i missatgers d'alta condició. Saludaren el rei Carles i l i digueren:

—Senyor rei Carles: el noble rei E n Pere d'Aragó i de Sicília ens" tramet ací perquè vós mateix ens manifesteu si aquests dos frares predicadors, que han dit a l senyor rei nostre que havia entrat a Sicília falsament i deslleial i de manera no deguda, ho han dit c n nom vostre i per manament vostre.—

I no digueren res més. E l rei Carles romangué un moment pensatiu, i

digué: / —Tant si us creieu com si no que ho hagi dit, jo

dic, ara, que ell ha entrat a Sicília malvadament i de manera no deguda, tal com no ho havia de fer.—

Llavors respongueren els missatgers del rei d'Aragó, i digueren:

—Senyor: us responem les següents paraules, per manament del rei d'Aragó i de Sicília, senyor nostre, i us diem que tothom qui digui que el rei ha entrat a Sicília malvadament i de manera no deguda, ho diu

aquella ocasió, a là seva clarividència política... És probable, però, que en atansar-se el departíment, s'adonés de la falta comesa, i en sentis recança dintre el cor, veient esvanida, potser per a sempre, l'avinentesa "d'emprendre coratjosament la realització d'aquell seu somni magnífic de senyorejar bona part d'Itàlia» (Soldevila). Muntaner condemna la

Tesposta, i, tot i excusar-la en la joventut del rei («era jove i la sang l i bullia»), conclou que «el senyor rei d'Aragó no fou enganyat en cap fet de guerra sinó en aquest».

El desafiament 3$

falsament i deslleial. I diu que us ho farà reconèixer en combat. I us donarà avantatges d'armes, de les que vós vo ldreu. 1 —

E L REI CARLES POSA CONDICIONS AL COMBAT. — A m b

aquesta resposta Carles s'aïrà molt; i els seus barons l i digueren que no s'aïrés i no respongués sense tenir consell. Després d'això se l'endugueren i el portaren a una cambra; i allí celebrà consell amb els seus barons. D e seguida s'asserenà, i respongué que ell no entaularia combat amb el rei d'Aragó si no era amb cent cavallers per banda. ^

Respongueren els missatgers del rei d'Aragó: —Doncs que vinguin missatgers vostres amb nos

altres, per confirmar el missatge davant del nostre rei.

—Està bé — digué el rei Carles —; us ho atorgo.— Llavors preparà els seus missatgers, cavallers hon

rats, i els trameté al rei d'Aragó, a Messina; i els missatgers del rei d'Aragó se'n tornaren amb ells. I com-paregueren davant del rei 2 , i el saludaren molt cor-tesament. E l rei els acollí molt bé i amb bones paraules. Repetiren al rei allò que havia estat dit entre e l rei Carles i els seus missatgers:

—Senyor rei: nostre senyor, el rei Carles, us diu

. Carles podria combatre completament armat, 1 Pere ho faria sense arnès. E l nostre rei concedia a Carles aquest avantatge d'armes en consideració als anys que li portava: Pere tenia quaranta-tres anys,,

• i Carles cinquanta-sis. 2. Abans del 7 de desembre, data en la qual Pere escriu a Carles

anunciant-li que li envia per escrit la seva resposta.


que us combatrà amb cent cavallers seus contra cent de vostres; i si ho voleu fer així, ell està a punt. I des d'ara us diu que vós no heu entrat a la terra de Sicíl ia tal com devíeu.

—Certament — digué el rei d'Aragó—, ell dirà el que voldrà, i nós farem allò que el nostre honor reclami. Però jo el combatré cos a cos, car no he fet res contra fe i lleialtat. I tot seguit l i trametré els meus missatgers amb instruccions precises.—

Els missatgers es prepararen, i el rei els digué quina era la seva voluntat. I de seguida se n'anaren a Reggio tots els missatgers ensems, i es presentaren davant del rei Carles, i l i digueren el que havien parlat amb el rei d'Aragó.

—Senyor: el rei'd'Aragó diu que combatrà amb vós cos a cos, i que us concedirà avantatge d'armes.

—No m'hi avinc pas -—digué el rei Carles—, car si el l sabia que jo ho hagués d'acceptar, ja no m'ho dir i a . —

Llavors digueren els missatgers: — E l rei d'Aragó us diu que, com que no voleu com

batre cos a cos amb ell, admet de combatre amb un rei o un fill de rei que us representi.

—Tampoc m'hi avinc— digué el rei Carles. —Doncs ja que no pot ésser d'altra manera —digue

ren els missatgers—, us admet amb cent cavallers. —Jo —digué el rei Carles— hi consento, amb la con

dició que ell nomeni sis cavallers experts, jurats, de part seva, i jo sis més; que tot allò que ells acordin i determinin sobre l'afer de la batalla, sigui ferm; que ells cerquin un lloc neutral on tingui lloc la batalla;

El desafiament 35

que tot el que ells acordaran, nosaltres ho servarem i no ho podrem contradir; i així mateix, que prestin jurament quaranta homes' de cada banda, dels millors cavallers que tinguem, per tal que l a batalla no pugui ésser evitada.—

Confirmades aquestes paraules pel rei Carles i pels missatgers del rei d'Aragó, el rei trameté els seus missatgers a Messina junt amb aquells. I es presentaren plegats al rei d'Aragó, i l i digueren com s'hav ia decidit i confirmat l'afer de la batalla entre ell i el rei Carles, i preguntaren si ell ho confirmava i ho volia. • —Senyors —digué el l—: tot el que els meus missatgers hagin decidit i fet amb el rei Carles, ho dono per ben fet.— p

QUARANTA CAVALLERS PER BANDA CONFIRMEN LES

CONDICIONS DEL DESAFIAMENT. — Aleshores hom féu i confirmà les escriptures i els pactes, i quaranta cavallers dels millors de cada banda juraren de subjectar-s'hi i complir-los. E ls quals cavallers, segons he sentit dir, foren els següents i : De Catalunya i d'Aragó: Rois Eiximèn de L u n a ; Gui l lem de Castellnou; Pere de Queralt; Eiximèn d'Arteda; Rodolf de Manuel, jutge; Renau de Limotges; A r n a u Roger, comte de Pallars; Ermengol, comte d'Urgell; Pere Ferrandis,

•i

1. El nostre manuscrit dóna d'una manera deficient i incompleta «Is noms dels quaranta cavallers. Buchon i Coroleu, tot i corregir la llista, no la donen exacta. Els noms que hem adoptat són els que figuren al peu de la còpia del document de Pere II, conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, els quals concorden amb els noms que dóna Zurita.


germà del rei; Jaume Pere, fill del rei; L lop de L u n a ; Ponç de Ribelles; Sanç d'Entilló; Pere Arnau de Bo-tonac. Del regne de Sicília: Alaimo de Lentini, mestre justiciari; Aldoví de Ventimiglia, comte d'ísola; Frederic de Mosca, comte de Mòdica; Rollà d'Aspe-? l la; Gualter de Caltagirone. I així mateix: Bernat Roger d 'Er i l l ; Roger de Llúria; Llop Ferrandis d'Atros-sillo; Bernat de Montpaone; Pere Garcés de Nuez; Bertran de Bellpuig; Guillem de Bellera; Garcia Gar-. cés d'Arazuri; Eiximèn L l o p d'Embun; Ramon de Molina; Simón Desllor; Blasco Maça de Cavalur; G i l de Montuenga; Garcia A r n a u de C i l ; Berenguer d'Offi-gato; Bertran de Vilafranca; Ramon de Cortada; Jaume d'Oblites; Guerau d'Azcon; Esteve Nunyes; Blasco d'Alarcia, gendre del rei .

Entre aquests cavallers hi havia sis experts de l a part del rei d'Aragó i altres sis de la part del rei Carles. Els sis de la part del rei d'Aragó que havien de preparar la batalla i l'afer, foren aquests: Guil lem de Castellnou; Rois Eiximèn de Luna; Pere de Queralt; Eiximèn d'Arteda; Rodolf de Manuel; Renau de Limotges, de Messina. Aquests sis cavallers experts i jurats, amb altres sis de la part del rei Car-: les, prepararen tot l'afer de la batalla de la manera que oireu.

L E S CONDICIONS DEL DESAFIAMENT. — Primerament

acordaren que la batalla tingués lloc a Bordeus, que pertany al rei d'Anglaterra i , amb la condició que e l

. 1. Eduard I.

El desafiament 37

rei d'Anglaterra, o el seu procurador, hi estigués preparat de tal manera que pogués respondre de la batalla i de tots aquells que hi havien d'ésser.

Encara, que els dos reis hi fossin el primer dia de juny 1 , i el que hi manqués i no hi fos aquell dia, que fos tingut per fals i deslleial, i que mai més no fos tingut per rei, ni portés senyera ni segell, ni cavalqués amb companyia.

Encara, que ningú no tractés de fer res per evitar la batalla; i si ho -.feia, que s'esdevingués tal com heu sentit.

Encara, que cap dels reis no vingués amb gran acompanyament de cavallers ni de gent, sinó amb els cent cavallers que havien de fer la batalla, o amb pocs més; i al qui ho fes, que l i esdevingués el que més amunt és dit.

Encara, que si algun cavaller o altre home que es trobés a Bordeus començava batalla o contesa, l i esdevingués el que més amunt és dit.

I si s'esdevenia que ni el rei d'Anglaterra ni el seu procurador no fossin a Bordeus, aparellats com calia per vigilar la batalla, que ningú no pogués fer tort ni perjudicar l'altre, i que cadascú se'n pogués tornar bé i amb seguretat.

I això juraren ambdós reis i quaranta cavallers de cada part, amb escriptura de compromís, partida per a. b. c. 2

1. De l'any 1283. 2. Sovint, en estendre documents duplicats, hom els escrivia per

partida doble, sobre un pergamí que es tallava migpartint una inscripció convencional o les lletres de l'abecedari. .D'aquesta manera es faci-


CARLES D'ANJOU EMPRÈN E L CAMÍ -DE BORDEUS. —

Quan tot això fou fet i acordat, el rei Carles, que era a Reggio, a la Calàbria, davant de Messina, organitzà i assegurà militarment la seva terra de la millor manera que pogué; però bé coneixia la voluntat de les gents d'Apúlia i el Principat, les quals no l'amaven ni el preaven gens. I deixà el seu fill, el príncep de la Morea i , amb tota la cavalleria, a Reggio, perquè s'hi fes fort i impedís que el rei dAragó i la seva gent passessin a Calàbria. Tot seguit, el rei Carles es preparà per anar a Bordeus, i emprengué e l seu camí vers Nàpols i Roma.

L A CAMPANYA D E CALÀBRIA

E L PAPA TRAMET AJUDA AL REI CARLES. — Hom conta

que tot seguit que el rei Carles hagué partit de Reggio i hagué cavalcat una jornada, trobà cinc-cents cavallers francesos que el Papa havia pres a sou i pagat per sis mesos, i els trametia en ajuda de Carles. E l rei Carles els manà que se n'anessin à Catona, que és davant de Messina, molt prop de Reggio, a mitja llegua; i que hi romanguessin, perquè ningú de Messina-no pogués passar a Calàbria. Quan els cavallers hagueren deixat el rei Carles, se n'anaren a Catona, i hi

litava la comprovació de l'autenticitat del document en qüestió. 4. E l fill de Carles d'Anjou usà generalment el titol de príncep de

Salern. E l principat de Morea, que li atribueix Desclot, pertanyé a Carles durant els anys 1278-1291.

La campanya de Calàbria 39

albergaren; i no els semblava que les gents del rei d'Aragó els poguessin fer cap dany o atacar-los, per tal com hi havia la mar entre ells i Messina.

L A HOST DE PERE II ATACA CATONA. — H o m conta que

e l rei d'Aragó i les seves gents saberen que les gents de Carles havien vingut a Catona, i que hi romanien. Tot seguit, els almogàvers es presentaren al rei, i l i digueren:

—Senyor: us preguem que ens deixeu passar a Calàbria, a uns mi l o dos mil almogàvers, i que ens hi feu passar amb galeres; i mirarem d'obtenir alguna victòria sobre els nostres enemics que hi ha allà. Nosaltres no estem acostumats a romandre en viles ni en ciutats, car no som sabaters, ni teixidors, ni homes que sapiguem càp ofici, tret de guerrejar contra els nostres enemics. 1

—Barons —digué el re i—: aneu en nom de Déu; faré venir deu galeres, que us hi portaran i estaran allí fins que hàgiu tornat, car des d'aquell lloc no teniu cap mitjà de retorn.

—Senyor —digueren els almogàvers—, grans mercès.—

L 'endemà, el rei féu preparar deu galeres i hi féu

1. En un altre lloc, Desclot ens diu que «aquestes gents que s'anomenen almogàvers són gents que no viuen sinó d'armes, i no viuen en ciutats ni en viles, ans en muntanyes i boscos; guerregen sempre amb els sarraïns, i s'internen una jornada o dues per terres de sarraïns, i en tornen amb molts sarraïns i molts béns. Viuen d'aquests guanys, 1 resisteixen privacions que altres gents no podrien suportar: si els cal, estaran dos dies sense menjar, o menjaran herbes del camp, sense preocupar-se'n gens».


pujar dos mil almogàvers. A punta d'alba prengueren terra a Catona, i hi davallaren.

Així que els guaites de la vi la els sentiren, es posa-saren a cridar en alta veu:

— i A les armes, cavallers francesos, que les gents del rei d'Aragó ens vénen al damunt!—

I tots s'aixecaren per a armar-se com poguessin, i alguns fugien sense armes. Els almogàvers entraren a la vila, i hi mataren uns cinc-cents cavallers, sense comptar l'altra gent, i prengueren tots llurs béns i llurs tresors, i ho carregaren a les galeres; i embarcaren molts cavalls a les tarides que hi havia, i després mataren tots els altres que no pogueren endur-se'n ni embarcar.

E n saber el príncep, que era a Reggio, que les gents del rei d'Aragó havien atacat Catona, acudí amb tota la seva cavalleria vers aquella banda; però de poc l i serví, car ja era tot perdut. Els almogàvers i les gents de les galeres ja s'havien embarcat, llevat de trenta almogàvers que havien estat derrotats i havien fugit a les muntanyes.

LLUITA AFERRISSADA D'UN ALMOGÀVER CONTRA CINC

CAVALLERS FRANCESOS. — Carregades les galeres i allunyades de terra mig tret de ballesta, els del rei d'Aragó veieren un almogàver que havia quedat en terra, i que cinc cavallers francesos se l i tiraven al damunt amb llurs cavalls; ell, defensant-se i retrocedint, anava vers la mar, com si pensés de trobar les galeres preparades per pujar-hi.

E n una de les galeres hi havia un almogàver molt


valent, de Tarragona, que era senyor de cinquanta servents, el qual, en veure que l'almogàver, que era dels seus, estava en greu perill, pregà a l 'almirall que el portés a terra, per tal de socórrer el seu company. I tot seguit prengué la seva llança i els seus dos dards i ; i la galera s'acostà a terra, i ell baixà tot sol. Abans que ell hagués acabat de baixar, veié que havien mort el seu company. Els altres, en veure'l venir, anaren envers ell amb llurs cavalls. A l primer que avançà l i engegà una escona 2 , i l i donà un cop tan fort al pit, que l i traspassà l'asberg 3 i tots els ornaments, de tal manera que l i enfonsà al cos tota l'arma; i immediatament caigué a terra mort. Després saltà de biaix i atacà un altre d'aquells cinc cavallers, i , pel mig de les falques 4 , ferí el cavall amb la llança, i caigué mort de l'altre costat; i el cavaller caigué sota el cavall, i no es podia aixecar.

E n veure això, els tres cavallers que havien quedat s'espaordiren i aïraren molt, i es llançaren contra ell. A l primer que avançà, l i engegà l'escona que l i havia quedat; i l i donà un cop tan fort sobre el bacinet 5

que portava al cap, que l i clavà l'arma al cervell, i el cavaller caigué a terra mort. Després deixà els dos cavallers i es dirigí al cavaller que jeia sota el seu cavall i no es podia aixecar, i l i donà un cop de

1. L'armament típic dels almogàvers, segons Desclot estava format per un coltell, una llança 1 dos dards.

2. Mena de dard. 3. Cota de malla. 4. Part de l'armadura que cobreix els flancs del cavall. 5. Casc lleuger, de forma cònica, inclinat cap al darrera.


llança, per la ventalla a l mig del coll, de manera que l i tallà les venes; i morí tot seguit. Després, empunyant la llança, saltà de biaix envers la mar; i , no podent fer res més, prengué una pedra i l'etzibà a l cavaller que era més a prop seu, i l i donà un cop tan fort a les dents, que l i trencà la barra de sota; i el cavaller, tot esbalaït, girà el seu cavall i fugi. E l serr vent es dirigí a l'altre cavaller, i el cavaller no es pogué guardar d'ell; i l i donà ún cop tan gran amb l a llança sota els faldons de l'asberg, que tota l 'arma l i entrà a la cuixa. Després s'hi acostà, quan ja havia tret la llança, i sobtadament donà un cop tan fort al cavall, que el fendí en dues parts. I el cavaller, tot fugint, l i donà un cop d'espasa entre les espatlles, que el nafrà a l'esquena ben bé un pam. A m b això el cavaller i el cavall caigueren a terra; i el cavaller, que estava ferit greument a la cuixa, caigué a terra tot estès, sense poder-se valer.

Aleshores arribà gran nombre de cavallers i de servents; i el servent, en veure'ls venir, no tingué altra sortida que fugir vers la mar; i per la molta sang que havia perdut, quedà molt feble; i allí el mataren. Però havien pagat ben cara la seva mort.

E n veure l 'almirall de les galeres que no podia fer fes per tal de recollir els almogàvers que havien romàs a terra, i no sabia què els havia esdevingut, s'entristí molt, ell i tots els altres; bé sabien ells que aquell almogàver de Tarragona era mort, la qual

1. Part inferior de la visera del casc, proveïda de talls o obertures per a respirar, que cobria el rostre.


cosa els sabé molt greu, però no el podien ajudar: tanta era la multitud de cavallers que hi havia pertot arreu. L 'almogàver era en una plaça, esquarterat, i no l'havien pogut socórrer, ni gosaren provar-ho, perquè haurien hagut de passar per entremig de dos m i l cavallers, i , ultra això, tota la host corria cap al lloc on veien que les galeres s'apropaven a terra.

L A HOST DE PERE.II TORNA A MESSINA. — A m b això, les

galeres se'n tornaren a Messina molt alegrament, per l a victòria que havien aconseguida i pel gran guany que havien fet. Desembarcaren tots els almogàvers i mariners; i se'n portaren molts arreus que havien guanyat: cobertors de seda, draps preciosos i riques vestidures amb plomes variades i amb cendats, i belles armes en abundància, i copes d'argent, escudelles i safates, i innombrable moneda d'argent i d'or. I tots se n'anaren a llurs albergs, s'allotjaren amb llurs amics, i despengueren molt de les riqueses guanyades als francesos. L ' a l m i r a l l anà a parlar amb el rei , i l i contà el que els havia esdevingut, els cavallers francesos que havien mort, el que havien guanyat,.els servents que havien abandonat (dels quals nò sabien si eren morts o presoners), i d'aquell almogàver que havia mort tan coratjosament.

E L S ALMOGÀVERS TORNEN A CALÀBRIA. — E n saber el

rei que trenta servents havien romàs a Calàbria, i que hom no sabia si eren morts o presoners, en tingué molta pena. Arr ibada la nit, féu fer senyals de foc


des del lloc més alt del seu palau, per tal que els qui havien romàs a les muntanyes de Calàbria els veiessin i hi contestessin. Quan els servents que eren a les muntanyes hagueren vist els senyals dels focs del palau reial de Messina, comprengueren, que hom els feia per ells; i immediatament hi contestaren. L e s gents del palau de Messina, en veure els senyals •dels almogàvers, també hi correspongueren, per fer-los saber que hom els aniria a cercar amb galeres, i perquè s'apropessin al mar. I vistos els nous senyals, •els tornaren a contestar. E l rei féu armar dues galeres, perquè passessin a Calàbria a recollir aquells trenta almogàvers.

E ls francesos, assabentats que alguns almogàvers havien romàs a terra i que estaven amagats a les muntanyes de Calàbria, feren posar a l'aguait trenta homes a cavall, per tal d'apresar els almogàvers «i s'acostaven al mar. A m b això les dues galeres armades anaren prop de Catona, a punta de dia, perquè els almogàvers els veiessin. E ls almogàvers, en veure les galeres des de la muntanya, s'acostaren al mar molt impetuosament. E ls cavallers francesos, •en veure'ls venir, els sortiren a l'encontre, i els almogàvers no pogueren esquivar-los i començaren una l luita cos a cos. E l s almogàvers pensaven que n'hi havia més, i es tingueren per morts; i es llançaren contra els francesos amb llances i dards, i als primers cops els mataren dotze cavalls i en feriren gran nombre. Els francesos no gosaven plantar-los cara, per por de les llances. E ls almogàvers corregueren •envers aquells cavallers que tenien morts els cavalls.


i els mataren. E n veure-ho els altres que hi quedaven i que estaven ja ferits, començaren a fugir de la manera que pogueren, i emprengueren la retirada; i els almogàvers els encalçaren en llur fugida, els . desbarataren i en mataren la major part. Tot seguit anaren al mar, i s'embarcaren a les galeres, sense haver sofert ningú cap dany, i se'n tornaren a Messina.

PRESA DE REGGIO I SAQUEIG DE SEMINARA. — E n

aquell temps, el príncep de Morea, fill del rei Carles, • era a Reggio, i sentí dir que el rei d'Aragó volia passar a Calàbria. Sortí de Reggio amb tota la seva host, i se n'anà al pla de Sant Martí i , que es troba a unes dotze llegües d'aquell lloc; i abandonà la vi la de Reggio, i posà vuit-cents cavallers francesos i provençals en una vila de Calàbria, situada terra endins, a dues jornades de Catona, la qual es troba en el camí del pla de Sant Martí.

A m b això el rei d'Aragó es preparà amb tota la seva host, i passà a Reggio 2 , i l'assegurà molt bé militarment. Després cavalcà amb tota la seva host i se n'anà a una vi la que s'anomena Calanna 3. Allí sabé, per la gent de la vila, que a Seminara 4 hi havia vuit-cents cavallers francesos i provençals que el príncep

1. E l pla de Santo Martino Nuovo, situat entre Catona i Calanna, al nordest de Reggio.

2. Pere II s'apoderà de Reggio el 14 de febrer del 1283. 3. Vileta de Calàbria, a uns 8 km. de Catona. 4. Vila propera a Palmi, emplaçada en un pendent que domina

bona part del golf de Gioia i la part nord de l'estret de Messina. 5


hi havia tramès; i l i digueren que, entre la vila on era i Seminara, els caldria passar per un pas tan difícil, que cent homes a peu hi resistirien contra dos mil , i no els deixarien passar, i els farien tornar enrera, derrotats. Quan el rei ho hagué sentit, es preparà amb tota la seva host, i una nit, després que els cavalls havien menjat la civada, cavalcà fins l'endemà i travessà aquell mal pas, que era molt prop de Seminara. I els manà que hi entressin dos m i l almogàvers i quaranta cavallers, abans que fossin reconeguts a la vi la.

Oït el manament del rei, els almogàvers se n'anaren a la vila; els guaites, en sentir-los venir, cridaren molt fortament i posaren la vila en alarma. Els cavallers i els homes que dormien s'aixecaren, i prengueren les armes; n'hi havia molts que pujaven a cavall, i d'altres quefugiren fora de la vila; però no els servia de res, puix que queien a mans dels de la host, que estaven fora de la vila, i eren igualment morts o agafats. Els almogàvers atacaren els murs de la v i la i hi entraren dins, i els cavallers amb ells. Calaren foc a un cantó de la vila, i després la resseguiren, i trobaren cavallers armats per cases, carrers i places, i en mataren tants com en trobaren.

E n Pere Arnau de Botonac, amb els cavallers que amb ell havien entrat a la vila, anà a una plaça, i hi trobà una nombrosa companyia de cavallers francesos i provençals; i els atacaren, i en feren caure molts de llurs cavalls, i en mataren molts. E n Berenguer de Peratallada envestí dos cavallers francesos pel costat, amb la llança, i els traspassà tots dos, i els féu

La, campanya de Calàbria 47

caure morts a terra. E n Pere A r n a u de Botonac atacà un cavaller de Provença que era home molt ho- : norable i s'anomenava Ramonet de Vilanova, i provà d'escometre'l amb la llança. E l cavaller, que estav a ben armat, l i cridà que no el matés, car ell també era cavaller; l i digué el seu nom, i que podria obtenir •d'ell una gra'n recompensa. E n sentir aquestes paraules, E n Pere A r n a u de Botonac l'abraçà pels flancs i e l tragué de la sella, tot armat; el posà al coll del seu •cavall, el tragué de la plaça perquè no el matessin, el portà fora, a la host, i el lliurà als seus escuders perquè el guardessin.

Després saquejaren tota la vila, i trobaren or i argent, i tanta de moneda que ningú no pot saber -el nombre de florins d'or i dobles, carlins i tornesos d'argent; i trobaren bella vaixella d'argent en abundància, i molts bells arreus de seda i rics ornaments, i cavalls, mules i rossins.

COMBAT D'UN ALMOGÀVER CONTRA UN CAVALLER FRAN

CÈS. — A m b això es féu de dia i se'n tornaren a Calan-na. I quan el príncep, que era al pla de Sant Martí, a dues llegües de Seminara, sabé que tots els de Semi-nara eren morts o presoners, s'aïrà molt i es dirigí amb tota la seva gent a Seminara; i trobà tota la v i la cremada i malmesa, i els cavallers morts pels carrers. Pensant que no podia prendre altra determinació, se'n tornà molt disgustat i amb molt mal humor;

"i no era pas estrany. I pensà que el rei d'Aragó vindria a assetjar-lo a la seva host, i partí d'aquell illoc, i passà un gran estany, a la riba del qual

48 ' El desafiament de Bordeus

parà la tenda, i féu fer valls al voltant de la host. Però no per això els almogàvers deixaren de pre

sentar-se a la host, i l'atacaven de nit i a la matinada, i els mataven cavallers i peons, i s'emportaren molts arreus de llurs tendes, car no podien endur-se'n res més; i com que era de nit, no gosaven sortir de la host, car els semblava que les pedres eren homes.

U n dia s'esdevingué que una companyia dels almor gàvers s'enfrontà amb una companyia de cavallers francesos i de peons; els almogàvers eren pocs i rugiren a la muntanya, però els francesos en feren presoner un que no els havia pogut escapar. Per miracle no-e l mataren, ans el portaren davant del príncep, a l

• qual digueren que era almogàver i que l'havien fet. presoner. E l príncep l'esguardà i veié que no vestia sinó una cota, sense camisa; i era magre i ennegrit per l a calor del sol, l a barba l i havia crescut, i els-seus cabells eren negres i llargs, i al cap portava un capell de cuir tot foradat, i a les cames unes mitges-de cuir, i unes avarques de cuir als peus i . E n veure' l d'aquesta manera, e l príncep se'n meravellà molt i l i demanà qui era; i ell l i digué que era un almogàver de les gents del rei d'Aragó.

1. La descripció concorda amb el vestit tipic dels almogàvers que ens dóna Desclot en un altre indret de la crònica; «No porten res més que una gonella o una camisa molt curta, tant a l'estiu com a l'hivern; a les cames duen unes mitges de cuir ben estretes, i als peus bones avarques de cuir. Porten un bon coltell i una bona corretja, i un foguer a la cintura; i cadascú va amb una llança, dos dards i un sarró de cuir a l'esquena, en el qual duu el seu pa per a dos o tres dies.»


— E n veritat —digué el príncep—, no sé quines qua^ litats ni quina valentia hi ha en vosaltres, car em sembleu gents dolentes, pobres i salvatges, si tots són com vós.

—Certament —digué l'almogàver—, jo sóc un dels més dolents de tots, però, si ho vol un dels vostres cavallers, el millor de tots, jo combatria amb ell de bon grat; i si vol combatre amb.mi, estant ell ben armat a cavall, a mi feu-me tornar la meva llança, el meu dard i el meu coltell; i si s'esdevenia que jo el pogués vèncer, deixeu-me'n anar l l iure i amb seguretat; i si e l l em guanya, que faci de mi el que vulgui.

—Concedit —digué el príncep—: ive't ací un bell plet!—

A m b això un cavaller francès s'aixecà, i digué que combatria amb ell; i era molt jove, gran i orgullós, i digué al príncep que el l faria la batalla.

— E m plau —digué el príncep—. Aneu i armeu-vos, i veurem què sabrà fer aquest.—

Aleshores el cavaller anà a armar-se, ell i el seu caval l ; i el príncep féu lliurar a l'almogàver la seva •llança, el seu dard, el coltell i el cinyell; i fou menat à un camp dels afores. Totes les gents de la host hi eren, amb el príncep i els seus cavallers.

A m b això el cavaller arribà tot corrent, molt ar-( mat dalt del seu cavall, i avançà vers l'almogàver,

amb la llança per davant, per tal de ferir-lò; i l'almogàver, que el veié venir tan abrivat vers ell, el deixà acostar, i l i engegà una escona al pit del cavall, de manera que l i entrà ben bé dos pams entre el pit i l'espatlla; i després saltà de biaix, i el cavaller s'equi-


vocà en brocar i , i no el pogué ferir. E l cavall caigufr instantàniament a terra. Tot seguit l'almogàver es-tragué el coltell i corregué vers el cavaller que havia

• caigut a terra amb el cavall, i l i llevà l'elm i el volia degollar. Però el príncep hi anà corrent i l i ho privà, i l i digué que havia guanyat el desafiament i que el deixés estar.

L'almogàver s'allunyà del cavaller, i el príncep se l'endugué a la seva tenda i l i donà un vestit seu, i l i digué que se n'anés lliure i segur. L'almogàver s'alegrà molt del que l i havia esdevingut; anà a Messina, i es presentà davant del rei i l i ho contà tot, i com-el príncep l'havia deslliurat i l'havia fet tornar. E l rei, quan el veié i hagué sentit aquestes paraules, s'alegrà molt, i féu venir deu francesos, dels que tenia presoners, els vestí molt bé i els trameté al príncep, i l i féu saber que cada vegada que l i enviés un dels seus homes, el l li 'n trametria deu'. D e la qual cosa el príncep en féu molt cas, i reconegué que cap altre re i no tenia gents d'armes tan bones, ni tan lleials a l lur senyor, com el rei d'Aragó, i que cap altre rei no era tan valent com ell.

• 1. Esperonar i llançar el cavall contra l'enemic.

Pere el Gran torna de Sicilià 51

PERE E L GRAN TORNA D E SICÍLIA

L A REINA CONSTANÇA A SICÍLIA. — Madona la reina Constança, que era filla del rei Manfred i muller del rei E n Pere d'Aragó, arribà a Sicília, a Tràpani l , amb dos fills del rei d'Aragó, anomenats Jaume i Frederic, i amb una filla 2.1 deixà dos fills a Catalunya: el més gran, anomenat Alfons, i el més petit de tots, E n Pere.

Arr ibada a Tràpani, la reina desembarcà del seu vaixell, i les gents racolliren amb grans honors, com a senyora seva, néta de l'emperador Frederic. Des • d'allí cavalcà diverses jornades fins que arribà a la ciutat de Messina. E r a a la fi d'abril que el rei arribà a Messina, i s'alegrà molt de l'arribada de la reina i dels seus fills, i féu fer moltes festes en honor d'ella.

Quan el rei hagué estat amb la seva muller i amb els seus fills a la ciutat de Messina, i hagué nomenat els seus batlles i els seus veguers per tot Sicília 3 , els manà que obeïssin la reina i el seu fill E n Jaume'-4

coma ell mateix; i encomanà l a reina i els seus fills als homes de Sicília i de Messina, i marxà molt apressa-

1. - E l 12 d'abril del 1283. 2. L'infantaJViolant. 3. Abans de deixar l'illa, Pere II nomenà Guillem Galceran, ve-

guer general de Sicília; Roger de Llúria, almirall; Alaimo de Lentini, mestre justiciari, i Joan dePròcida, canceller.

4. E l futur Jaume de Sicília, i II de .Catalunya,? successor del seu germà Alfons II.


dament, i se n'anà a Tràpani, on hi havia les seves naus que l'esperaven. I quan fou a Tràpani, amb gran nombre dels seus barons s'embarcà a les naus, i feren vela, i emprengueren el camí vers Catalunya.

E L RETORN PER MAR. — Però quan hagueren sortit de Tràpani, i hagueren fet tanta via que es trobaven a cinquanta milles de l ' i l la de Sardenya, tingueren vent contrari, i no podien seguir endavant sense fer marrada, car feia molt mal temps. E l rei es disgustà molt, per tal com el termini era molt curt, puix que fins al dia de la batalla que havia de fer amb el rei Carles a la ciutat de Bordeus, no mancaven més que vint-i-vuit dies.

E l rei digué al capità del seu estol que l i fes venir dues galeres, car l i calia marxar a força de rems, ja que el vent l i era contrari.

—Senyor —digué E n Ramon Marquet—: £què voleu fer? E l temps és molt dolent i perillós, i no fa temps per anar en galeres; i , a més a més, tot Sardenya és plena de llenys armats i de males gents; per això jo us aconsello que no us poseu eh un peril l tan gran.

—Certament —digué el re i—, convé que així sigui, car el que ha de passar ja és escrit, i no s'esdevindrà altrament; i tant com de mi depengui, no deixaré d'ésser present el jorn de la batalla.—

Aleshores E n Ramon Marquet féu venir dues galeres al costat de la nau on el rei era, i e l rei muntà en una de les galeres només amb tres cavallers, sense altra companyia; i no volgué que amb el l muntés cap

Pere el Gran torna de Sicília 53

mariner de la nau ni cap altre home, tret del pilot l . Les galeres se separaren de les naus i avançaren íant de dia i de nit, que arribaren a terres de Sardenya, en un lloc que s'anomena Caboterra 2 , molt prop del golf de Càller. Aquí el rei desembarcà, i menjà i -es proveí. I després s'embarcà de nou, i les galeres mogueren els rems i se n'anaren.

Quan foren unes trenta milles mar endins, tingueren vent contrari, i avançaren en direcció a Barbaria; i quan hagueren avançat així una nit i un jorn, arribaren a les costes de Barbaria, ben a prop d'El-Collo 3 . Després el vent millorà i tornaren a l lur ruta. A l tercer dia el nauxer, que s'anomenava Bernat Ponç, de Barcelona, digué a un mariner que pugés a l'arbre, puix que ja devia veure terra. E l mariner s'enfilà tot seguit, veié la terra de Menorca, i ho digué al nauxer i a tots els altres; i el nauxer ho digué al rei, el qual l a veié al cap d'una estona d'haver-li-ho dit el nauxer. E l rei en tingué una gran alegria i manà al nauxer

• que fes preparar menjar, i el nauxer ho féu de segui-•da. Després, el rei i tots els altres menjaren, car ja feia tres dies que no havien menjat sinó molt poc, per raó del mal temps que havien tingut.

Després avançaren tant a rems i a la vela, que passaren totes les illes de Menorca, Mallorca i Eivissa i

1. Els tres cavallers que acompanyaven el rei eren Bernat de Pera-tallada, Blasco d'Alagón i Conrat Llança.

2. Vila de Sardenya, situada al sudoest de Càller, a poca distan-«cia de la costa.

3. Vila d'Algèria, propera a Constantina, amb un port natural .molt segur.


arribaren a València, a un castell a la vora de lai mar, que s'anomena Cullera 1 . I hi arribaren de-nit. E l rei davallà a terra solament amb els tres cavallers; i se n'anaren al castell. L a gent del castell cone-gueren el rei i tingueren una gran alegria de la seva. vinguda, i en trameteren de seguida missatgers a la ciutat de València. Però el rei no volgué deturar-s'hi,. ans es féu donar bèsties i cavalcà immediatament, i se n'anà cap a Alzira.

PERE E L GRAN COMPAREIX A L CAMP D E L A BATALLA

L'ANADA A BORDEUS. — A l matí moltes gents de V a lència vingueren a Alz i ra , a peu i a cavall, per veure el rei i acompanyar-lo. I el rei, amb totes aquelles gents, entrà aquell dia a la ciutat de València, L donà les seves lletres als seus missatgers per tal que les portessin als cavallers, barons i ciutadans de tota. la seva terra, perquè anessin a la ciutat de Bordeus tan aviat com poguessin, i que s'esperessin els uns als-altres. D'aquesta manera el rei romangué allí tot a-quell dia.

Arribada la nit, cavalcaren els quatre cavallers tan apressadament, de nit i de dia, que en tres dies i tres nits arribaren a Tarassona, que es troba a la sortida-d'Aragó i a l'entrada de Castella i de Navarra; i hi .

1. Pere II hi arribà a la nit del 16 al 17 de maig.

Pere el Gran compareix al camp de la batalla 55

ha, des de València, vuit jornades, i de Tarassona a Bordeus vuit jornades més. Allí trobà el seu nebot, E n Sanç i , fill del rei de Castella, i parlà amb ell; però el rei ja havia passat per la ciutat de Saragossa, on havia trobat el seu fill N'Alfons 2 , i l i havia explicat quines coses havia de fer i quines no. '

Després d'haver parlat, aquell dia, amb el seu nebot E n Sanç, fill del rei de Castella, el rei partí d'allí 3, en havent menjat, car no volgué passar-hi la nit, per raó de la proximitat del dia de la batalla i per tal com havia de passar per terres de Gascunya, on tenia enemics 4 . Però abans de partir de Tarassona, disposà que cavalcaria d'incògnit per no ésser conegut, ja que els seus cavallers no podien ésser de seguida amb ell, ni ell no els podia esperar sense mancar a la data assenyalada, que era el primer dia de juny; i no l i restaven per a anar-hi més que sis dies, i d'allí on ell era fins a Bordeus hi havia vuit jornades.

S'endugué amb ell els tres cavallers que contínuament l'havien acompanyat, i un mercader de cavalls d'Aragó, anomenat Domingo de l a Figuera, el qual sabia tots els camins, boscos i muntanyes des de

1. E l futur Sanç IV de Castella, fill d'Alfons el Savi i la germana del rei Pere II. L'entrevista, gestionada per l'infant Alfons, tenia per motiu el permís per treure cavalls del regne de Castella a profit de Pere II.

2. Primogènit de Pere II, que regnà a la mort del seu pare amb el nom d'Alfons II.

3. E l 26 de maig. 4. Les terres de Gascunya, pertanyents en aquest temps al rel

Eduard I d'Anglaterra, havien estat lliurades al rei de França.


Castella fins a Gascunya i França. Lliurà a cadascú bons cavalls, dels millors que hom trobà a Castella i Aragó, i el rei cavalcà en un cavall millor que els altres. Portava un gonió 1 molt ben posat sota de la go-nella 2 , i un bacinet al cap, i es posà una gramalla 3

blava, no gaire bona, i un caputxó blau al cap, i calçades les osses 4 ; i portava a la mà una escona munte-r a 5 . E l s tres cavallers, que eren joves i de bona aparença, anaven descalços i vestits pobrament a guisa d'escuders, i el mercader anava molt ricament vestit, així com ho deu fer un bon i honrat mercader. Quan entraven en alguna vila, baixaven dels cavalls i els menaven per les regnes; i el mercader els anava dar^ rera, cavalcant en el seu cavall; i després, en últim lloc, el rei, el qual portava, al darrera, a l'arçó 6, una boneta ?, per tal de semblar el majordom del mercader. Quan eren a l'hostal, els tres cavallers tenien cura dels cavalls i ajudaven a preparar el menjar; el rei feia els pagaments, feia preparar el menjar i ajudava els altres. I quan el menjar estava a punt, el mercader menjava i els altres servien; i després d'haver menjat ell, el rei i els altres barons menjaven. E l mercader els humiliava, els renyava i els tractava molt malament, per dissimular.

1. Cota de malla. 2. Túnica o vestit exterior. 3. Mena de toga o túnica. 4. Mena de polaines. 5. Dard o arma llancívola. més curta que la llança. 6. Part del davant o del darrera de la sella. 7- Mena d'alforja.


D'aquesta manera cavalcaren tant cada jornada, que el darrer dia de maig, a hora de nona ] , arribaren a peu, a l'horta de Bordeus, el rei, el mercader i un cavaller 2 ; car els altres dos cavallers els havia deixat apostats amb els cavalls l luny d'allí, per si calia.

PERE II S'ENTREVISTA AMB E L SENESCAL DE BORDEUS.

— Quan arribaren a l'entrada de l'horta de Bordeus, e l rei s'aturà. Des d'allí envià e l cavaller, a peu, a la ciutat de Bordeus, a casa del procurador que hi havia tramès i que es trobava a la ciutat, el qual s'anomenava Gilabert de Cruïlles 3 .1 l i digué:

— A n e u a trobar E n Gilabert de Cruïlles, i digueu-li que vagi a veure el senescal, per anunciar-li que u n missatger del rei d'Aragó ha vingut per parlar amb ell, i és home molt honorable; i que es troba fora de la ciutat, a l'entrada de l'horta, i no vol entrar a la ciutat fins que hagi parlat amb ell; i que amb ell vingui un notari de la ciutat; i que digui al senescal que no vingui amb gaire acompanyament.—

E l cavaller entrà a la ciutat pobrament vestit d'escuder, i arribà a l'estatge on era el procurador del

1. Devers les tres de la tarda. Sembla que el rei Pere arribà a Bordeus el dia 31 de maig, vigília del dia convingut per celebrar el combat.

2. Bernat de Peratallada. 3. Malgrat l'afirmació de Desclot, sembla que Gilabert de Cruïlles

no es trobava llavors a Bordeus. Aquest procurador era pare del cavaller emissari.

.58 El desafiament de Bordeus

rei d'Aragó, i parlà amb ell , i l i digué tot el que el rei l i havia encomanat de dir al senescal de Bordeus. Tot seguit el procurador cavalcà, i es presentà davant del senescal 1 , i l i digué que hi havia un missatger del rei d'Aragó als afores de la ciutat, el qual era un dels homes més honorables que tenia el rei d'Aragó, i que no volia entrar a la ciutat fins que hagués parlat amb ell; per la qual cosa el pregava d'acompanyar-lo, i que no dugués amb ell gran seguici. E l senescal respongué que ho faria de bon grat.

A m b això muntà a cavall i cavalcà amb quatre companys, cavallers francesos, i amb E n Gilabert de Cruïlles, que s'emmenà amb ell un notari de la ciu-íat. Quan arribaren al defora, allà on el rei i el mercader s'esperaven a cavall, el senescal demanà a E n Gilabert de Cruïlles qui d'aquells dos era el missatger.

— Senyor—digué E n Gilabert—: aquell que porta l'escona a la mà.—

Amb això el senescal se l i acostà, el saludà i l i digué que fos benvingut; i , cavalcant, el portà lluny dels altres, i l i digué:

—Senyor senescal: el rei d'Aragó m'ha tramès ací per preguntar-vos si l i podeu donar garanties a la ciutat de Bordeus, car ell està preparat, amb. els cent cavallers, per celebrar la batalla contra el rei Carles,

i a no mancar ni al dia ni a la batalla. —Senyor —digué el senescal—: tot això ja m'ho ha

v i a dit el procurador ací present, i jo l i respongui que

1. Joan de Grailly.


trametés cartes al rei que per res del món no vingués a Bordeus, car el rei de França i el rei Carles són ací amb vuit mi l cavallers; i el rei d'Anglaterra, mon senyor, ha lliurat tota l'encontrada de Bordeus al rei de França i al rei Carles 1 , perquè en disposin a llur voluntat; per la qual cosa no el podria garantir, ans jo mateix estic a l lur mercè. I heu de saber que, si ve ací, ells s'esforçaran tant com podran per matar-lo o empresonar-lo; per això l i aconsello que per res d'aquest món no vingui, car el rei de França i el rei Carles no hi han vingut per la batalla, ans per matar-lo amb traïció.

—Digueu-me—digué el rei—: £està'ja preparat el camp on ha de celebrar-se la batalla?

—Sí —digué el senescal—; però el rei Carles l'ha fet fer a voluntat seva, l larg i estret; un cap del camp és prop del mur de l'estatge del rei Carles; i hi ha fet fer una porta per la qual hom pot entrar al camp des de l'estatge; i això em sembla fora de llei. 2

1. Eduard I, en lletra del 25 de març, renunciava a ésser àrbitre . del combat, i amb l'intent d'impedir un acte que considerava greu i cruel, el mes d'abril manà a Joan de Grailly que lliurés el govern de les terres continentals a la potestat del rei de França, amb la qual cosa .trencava la neutralitat del camp. Pere II,-però, empès perles condicions del combat, que ja havien previst aquest cas, no volgué mancar al camp de batalla.

2. E l palenc era construït de fusta i ferro, amb seients disposats en amfiteatre i, segons Muntaner, amb una capella on havia de seure el rei d'Anglaterra. Només tenia una porta d'entrada, situada al costat de l'estatge de Carles, «d'on se sospità que, si la victòria afavoria els catalans, gents d'armes els barrarien l'eixida única, i penetrant al camp, els destruirien» (Soldevila).


—Us prego —digué el r e i — que me'l mostreu, d e manera que no entrem a la ciutat.—

PERE E L GRAN ES DÓNA A CONÈIXER. — Així parlant i cavalcant, avançaren fins que foren al lloc on hi havia el camp de la batalla. E l rei picà el seu cavall amb els esperons i féu una cursa fins a l'altre cap del camp, i féu córrer el seu cavall pel camp, amunt i avall;, i després tornà on era el senescal.

—Senyor —digué el re i—: torneu-vos-en allà d'on hem vingut, i jo me n'aniré a trobar el meu senyor el rei, i vós us en tornareu a la ciutat.

— D e bon grat —digué el senescal. A m b això cavalcaren i se'n tornaren al lloc on

el senescal havia trobat el rei. E l rei s'apartà amb el senescal, i l i digué:

—Senyor senescal: £coneixeríeu vós el rei d'Aragó, si el vèieu?

—Senyor —digué el senescal—: bé l'he de conèixer, car no fa encara massa temps que el vaig veure a Tolosa, quan s'entrevistà amb el rei de França 1 , i m'honorà molt, i fins i tot em donà dos cavalls.—

Quan el senescal hagué dit això, el rei es va treure el caputxó i digué al senescal:

— M i r e u s i em coneixeu: jo, el rei d'Aragó, sóc ací; i si el rei d'Anglaterra, o vós per ell, em poguéssiu garantir, jo estic preparat amb els cent cavallers per celebrar la batalla.—

, 1. Al·lusió a l'entrevista de Pere II amb el rei Felip l'Ardit l'any 1280, a Tolosa, descrita pel mateix Desclot en un altre passatge.


Quan el senescal hagué conegut el rei, l i volgué besar la mà, però el rei no ho volgué; i es meravellà molt perquè havia vingut aquí d'aquesta manera, i l i digué:

—Senyor! Què heu fet? Com heu vingut ací? U s prego per Déu que us en torneu, i no vulgueu ésser traït i enganyat pels vostres enemics..Mai no pensí que us atrevíssiu a fer una gosadia tan gran. Per Déu! Aneu-vos-en tan aviat com pugueu.

— N o tingueu por —digué el re i—; vós em fareu una escriptura testimoniant que jo he estat el jorn convingut a Bordeus, al camp on la batalla s'havia de fer, i que vós m'heu dit que np em podíeu garantir, i que encara que la terra havia d'ésser neutral a tots, el rei d'Anglaterra l'ha lliurada al rei Carles.

—Certament —digué el senescal—, és veritat.—

E L REI PERE SURT DE BORDEUS. — Aleshores el rei féu

venir E n Gilabert de Cruïlles i el notari que era amb ell, i el rei manà de fer l'escriptura al notari, tal com ell ordenà i dictà. Quan el notari hagué redactat el contingut, tal com el rei l i havia dit, cridà els cavallers francesos que estaven apartats d'ells, perquè fossin testimonis de l'escriptura que havia fet per manament del senescal i del rei. I l'escriptura comença així:

«Jo, ser Joan de Grai l ly , governador del rei d'Anglaterra a la ciutat de Bordeus, atorga i testimonio, amb aquesta escriptura pública, a vós, senyor E n Pere, per la gràcia de Déu rei d'Aragó i de Sicília, que vós, davant meu i a les portes de la ciutat de Bor-

5


deus, estàveu preparat, amb els cent cavallers, per celebrar la batalla contra el rei Carles i per acomplir totes les coses contingudes en el compromís fet públicament per voluntat d'ambdues parts. I jo, ser Joan de Grail ly, us dic, i ja us ho he enviat a dir per mitjà de lletra i de missatgers, que no us puc garantir, car no hi ha neutralitat, perquè el rei d'Anglaterra ha manat l l iurar l'encontrada de Bordeus al rei de França i al rei Carles per fer el que volguessin. Encara, atorgo que heu estat al camp on la batalla s'havia de celebrar, a presència meva i dels cavallers que amb nós eren. 1 »

Quan els quatre cavallers francesos hagueren oït l'escriptura de la qual havien d'ésser testimonis, i en foren, demanaren on era el rei d'Aragó, que havia fet aixecar una escriptura semblant.

—Senyors — digué el rei—: jo sóc el rei d'Aragó. —Certament —digué ser Joan de Grai l ly—, és veri- .

tat, car jo el conec— Llavors els cavallers francesos es tragueren del

cap el caputxó i l i volien besar la mà, però el rei no ho volgué; i romangueren astorats que ell hagués vingut d'aquesta manera; i hi havia dos cavallers francesos que el conegueren molt bé, els quals l'havien vist a França i a Tolosa. I parlaren entre ells i digueren que ningú que guerregés amb ell, no se'n podria defensar: tan ardit i coratjós era; hom no sa-

' 1. Hem de creure que Desclot ens dóna ací una traducció molt fidel del document original llatí, avui perdut; ens hi autoritza la comprovada fidelitat amb què reprodueix o aprofita diversos documents, en. tres o quatre passatges de la crònica.


bia cap nova d'ell, més aviat hom creia que era encara a Sicília, i ell ja havia vingut aquí per complir el que havia promès.

Aleshores ser Joan de Grai l ly l i digué: —Senyor: us prego que marxeu, puix que, si hom ho

sabia, gran dany us en podria pervenir.— — D e bon grat —digué el rei . I digué a E n Gilabert de Cruïlles i al senescal: —Jo vul l parlar amb vosaltres; vós, Gilabert, tor-

neu-vos-en amb el senescal, i fareu transcriure en pergamí l'escriptura; i feu-ne fer una altra, partida per a. b. c ; i lliureu-ne una a ser Joan de Grai l ly , i després preneu-ne l'altra, quan serà feta.—

I així cavalcant, tot parlant amb el senescal i amb els altres, s'allunyaren una llegua de la ciutat. L l a vors el rei s'acomiadà d'ell i emprengué el camí de Baiona; i ja era prop de completes l , puix que, quan el senescal i els altres cavallers hagueren tornat a la ciutat, el sol s'havia post. I el rei era lluny de la ciutat ben bé dues llegües.

CARLES D'ANJOU S'ASSABENTA DE L'ESTADA DE PERE

E L GRAN A BORDEUS. — E l senescal cavalcà tot seguit fins a l'estatge del rei de França, amb els quatre cavallers francesos, i parlà amb el rei, i l i digué:

—Senyor: adés hem parlat amb el rei d'Aragó, que havia vingut per celebrar la batalla i per complir els pactes que havien acordat amb el rei Carles.—

E n sentir el rei de França que ells havien parlat

1. A última hora de la tarda.


amb el rei d'Aragó, i ell no en sabia res, romangué tot esbalaït i meravellat, i demanà:

—On és, ell? —Se n'ha tornat —digué el senescal—, i pot ha

ver-se allunyat, des que ens hem separat, tres llegües.—

I després l i contà que havia parlat amb ell, i la manera com havia vingut, i que havia estat al camp, i com havia manat de fer una escriptura testificant que ni el rei d'Anglaterra, ni ell mateix pel rei, no el podien garantir a la ciutat de Bordeus.

Quan el rei de França hagué sentit aquestes paraules, trameté quatre missatgers al rei Carles per dir-li que el rei d'Aragó havia estat al camp i havia parlat amb el senescal de Bordeus. E n sentir-ho, el rei Carles s'aïrà molt, muntà a cavall, i anà a l'estatge del rei de França, i parlà amb el l , amb el senescal i amb els altres cavallers que estaven amb ell, i amb el notari que havia estès l'escriptura; i els demanà què havia passat.

Carles féu armar totes les seves gents, i el rei de França igualment; n'hi hagué moltes que eixiren de l a ciutat, però ja era de nit i comprengueren que no en treurien res, car el rei s'havia avançat molt i cavalcava molt de pressa, i s'havia fet de nit i no el podrien aconseguir ni el trobarien. Aleshores es desarmaren i tornaren a llurs estatges.

—Certament —digué Carles—, això no és un home, ans és un diable d'infern, del qual ningú no es pot defensar sinó amb el senyal de la creu i amb salpàs; però d'aquest, hom no es pot defensar amb res: quan


hom es pensa que n'és cent jornades lluny, ell l i és ben a prop.

— E n bona fe —digué el rei de França—, dieu veritat; ell és un rei molt esforçat, i res no l i fa por; i , certament, ens ha ben escarnit i burlat.— ,

Aleshores Carles digué al rei de França que fes empresonar el senescal que amb ell havia parlat i no els ho havia fet saber, puix que era traïdor; i el rei el féu agafar i tancar en presó. Entre la gent de Bordeus corregúé l a veu que el rei de França havia fet empresonar l lur senescal, per tal com havia parlat amb el rei d'Aragó, de la qual cosa no tenia cap culpa. S'armaren, i volgueren dirigir-se contra els francesos; la notícia arribà al rei de França, i el rei manà que hom l'alliberés; i tot seguit fou fet. Les gents de l a ciutat es desarmaren i descansaren aquella nit, i Carles se'n tornà al seu estatge, aïrat i molt contrariat, car no podia arribar a realitzar el que hauria volgut fer al rei d'Aragó. Però el rei, com a valent i assenyat, se'n sabé guardar bé.

PERE E L GRAN TORNA D E BORDEUS

E L RETORN PER CASTELLA. — H o m conta que, després de separar-se del senescal de Bordeus, el rei cavalcà tant aquella nit, que.trobà els dos cavallers que ha-via deixat en el lloc convingut. Després, amb els tres cavallers i el mercader, cavalcaren apressadament a gran galop; i abans de fer-se clar, arribaren davant de


la ciutat de-Baiona *, però no hi entraren, ans en passaren lluny, per un altre camí; i avançaren tant, que a hora de tèrcia 2 foren en una petita vi la allunyada tres llegües de la ciutat de Baiona. Aquí entraren a l'hostal i demanaren menjar per a llurs cavalls; el rei i els cavallers dinaren amb pa, vi i truites d'ous. E n havent dinat, el rei tingué moltes ganes de dormir, i digué que l i calia reposar, car l i havia agafat, una son molt forta, puix que feia tres dies i tres nits que no dormia; no havia dormit més que molt poca estona.

—Ací no és lloc de dormir —digueren els cavallers—: encara som en terra perillosa; val més, doncs, que cavalquem tant com puguem.

—Doncs a mi1 —digué el r e i — em cal dormir, i no pot ésser d'altra manera, passi el que passi.—

A m b això es posà a dormir en un llit, i dormí molt poc. E l despertaren, i muntà a cavall, i els seus companys amb ell. Cavalcaren tot el dia i tota la. nit, fins que arribaren a un castell del rei de Castella que s'anomena Fuenterrabia 3 ; allí el rei estigué segur, i fou molt ben acollit per les gents d'aquell lloc. I hi reposaren fins que el seu procurador E n Gilabert de Cruïlles, que s'havia quedat a Bordeus, vingué amb l'escriptura que havia fet fer i segellar al senescal.

1. Des d'aquest lloc el rei enviava lletres als cavallers que havien d'acompanyar-lo a Bordeus; els deia; «us manem i us diem que, vista la present,, us. en torneu sense tardar, si heu eixit de la vostra terra per anar a Bordeus».

2. Pels volts de les nou del matí. •3.. Localitat d'e Guipúscoa, a la riba esquerra del Bidasoa.

Pere el Gran torna de Bordeus 67

Després el rei partí d'allí amb els tres cavallers que havien anat amb ell; els quals foren E n Blasco d'Ala-gón, E n Berenguer de Peratallada i E n Corral Llança, i amb el mercader, que s'anomenava Domingo de la Figuera.

Cavalcà tres jornsper la frontera de Castella i de Navarra, i ningú no sabé que ell fos el rei d'Aragó, fins que arribà a Castella, a una vileta davant Nostra Dona del Campillo \, ,que és a l'entrada de Navarra. H i arribaren a hora de tèrcia i es feren preparar menjar; d'allí fins a Tarassona no hi havia més que qua-. tre llegües.

E n Joan Nunyes d'Albarracín 2 havia posat espies pels camins i llocs, per tal que l i fessin saber si veien passar el rei per aquell lloc, i ' així poder-li sortir a l'encontre i fer-lo presoner. I arribà a mitja llegua de la vileta amb quatre-cents cavallers; i mentre el rei reposava i hom parava la taula, la senyora d'aquell castell sabé que el rei d'Aragó hi havia arribat, i , as-.sabentada dels preparatius que E n Joan Nunyes havia fet, i que era molt prop d'allí, es presentà al rei; i e l rei l'acollí molt gentilment.

—Senyor —digué la dama—: us prego que us guar-

' 1. Localitat situada entre Agreda (Castella) i Tarassona (Aragó), on l'any 1281.s'havia/estipulat un.triple ipacte lentre el rei Pere. Alfons X i l'infant .Sanç de Castella, respecte a la conquista i el repartiment de Navarra, en aquell temps en poder dels francesos.

2. Joan Nunyes, senyor d'Albarracín per matrimoni amb la filla de Pedró d'Azagra, i enemic personal del rei Pere, es posà al costat del •reiïde'França en la qüestió delNavarra, i esdevingué, d'aquesta manera, un motiu greu d'intranquil·litats per .al monarca català.


deu de la millor manera possible, i que no us detureu ací, car E n Joan Nunyes es troba molt a prop, a mitja llegua, amb quatre-cents cavallers; i he sentit dir que ell ha sabut que vós heu de passar per aquest lloc, i per això ha vingut a establir-se prop d'ací.—

E n haver-ho sentit, el rei es féu servir aiguamans, i els cavallers també; i menjaren molt de pressa. Després el rei trameté un escuder allà on era Joan Nunyes, per dir-li que volia parlar amb ell i que es trobarien a mitja llegua d'aquella vileta. Després el rei trameté tota la seva companyia a Tarassona, i no volgué que romangués amb ell sinó un escuder que coneixia tota la contrada i sabia tots els camins; i els digué que se n'anessin a Tarassona tan aviat com poguessin, i que allí trobarien el seu fill Alfons, i que l'esperessin.

Després de fer marxar la seva companyia, el rei muntà al seu cavall, vestit amb el gonió, i posat a sobre el perpunt de cendat, el capell de ferro al cap i una escona muntera a la mà. E l seu escuder cavalcà en un rossí corredor, amb Una llança a la mà. Eixiren d'aquella vileta, i se n'anaren una mitja llegua cap a la banda d'on havien vingut, i després es dirigiren vers Castella, per una serra amunt. E n arribar dalt de la serra, el rei veié, al pla, al costat de la vileta, E n Joan Nunyes amb els seus cavallers, els quals s'havien repartit en molts escamots i pensaven trobar el rei, tal com ell els ho havia fet saber per l'escuder, i voltar-lo a fi que no pogués escapar-se per enlloc. Però el rei se'n sabé guardar bé. E n ésser dalt de la serra, a la muntanya, el rei i l'escuder cavalca-

Pere el Gran toma de Bordeus 69

ren tant, camps a través, vers Castella, que s'allunyaren d'aquell lloc on E n Joan Nunyes era, el qual quedà ben bé a una llegua. Després es dirigiren vers el camí que els havia de menar a Tarassona.

PERE E L GRAN RETROBA LA SEVA GENT. — L a com

panyia del rei arribà a Tarassona, i digueren que havien deixat el rei tot sol, i que E n Joan Nunyes l'espiava pel camí. E n sentir-ho N'Alfons, fill del rei, muntà a cavall, ell i tots els seus cavallers; prengueren llurs armes i la gent de peu, i corregueren cap allí on creien que el rei havia d'arribar. E n haver ca-

. valcat dues llegües, arribaren al peu de la muntanya, i miraren endavant i veieren venir el rei que davallava per la costa de la muntanya, amb l'escuder; el seu cavall estava molt cansat i suat, i el rei fatigat i vermell del sol que l i havia tocat; i es trobà amb ells.

N'Alfons i tots els altres l i besaren la mà i , en trobar-lo sa, tingueren gran alegria. N'hi hagué molts que no es pogueren estar de plorar quan saberen els afanys i les penes que l lur rei havia sofert, i especialment perquè el veieren arribar tot sol, cavalcant el seu cavall, amb les armes a l'esquena, tot suat i vermell del sol i de la gran calor que feia.

Allí el rei es desarmà, es vestí unes vestidures de sàmit molt riques, i muntà en un palafrè i cavalcà amb N'Alfons i amb l'altra gent; i anà a Tarassona. Tot seguit els barons i els cavallers de Catalunya i Aragó que anaven a la ciutat de Bordeus per manament del rei, trobaren a Tarassona el rei, que havia

7


tornat de Bordeus, de la qual cosa se n'alegraren molt. E l rei s'alegrà molt d'ells i els acollí molt gentilment, tal com bon senyor deu acollir bons vassalls

Í N D E X

Pag.

Notícia preliminar 5



La lluita a la mar : 23

El desafiament 30


Pere el Gran torna de Sicília 51

Pere el Gran compareix al camp de la batalla. . . . 54

Pere el Gran torna de Bordeus. . . . . . . . 65

COl:LECCIÓ POPULAR BARCINO Desafiament de... · 2010. 12. 28. · col·lecciÓ popular barcino,...

Documents

Transcript of COl:LECCIÓ POPULAR BARCINO Desafiament de... · 2010. 12. 28. · col·lecciÓ popular barcino,...