Céline i més

15 David CastilloEls duelsd’Erri de Luca

ArtEl fotògraf‘voyeur’

CríticaJ.M. Puyal,teòric delperiodisme

Entrevistaa CareSantos

5

6

Antoni Comas,‘fill’ il·lustre

12

HistòriaEls crims‘legals’ dela guerra

3 Emili TeixidorEfectesde la retallada

9 Manuel Cuyàs

17

Suplement setmanal de l l ibres i art Dijous, 31 de març de l 2011

Céline Cinquanta anys de la mortd’un escriptor únic

31 DE MARÇ DEL 20112ed

itoria

l ocs escriptors contemporanispoden concentrar tantssentiments contraposats comLouis-Ferdinand Céline. Heroi

de la Primera Guerra Mundial iressort per a les noves generacionsamb llibres extraordinaris comViatge al fons de la nit (Proa) i Morta crèdit (Edicions 62), Céline vaesdevenir un dels personatgesmés detestats de la postguerra. Lasuposada col·laboració amb elsnazis durant l’ocupació alemanya i,sobretot, la publicació el 1937 deBagatelles pour la massacre, uncatàleg d’antisemitisme, se ligirarien en contra després de lavictòria aliada. Perseguit,empresonat i condemnat a perdrefins i tot els drets d’autor dels seusllibres, Céline va renéixer al final dela dècada de 1950. Alguns delsintel·lectuals que l’havien atacat el vanreivindicar, va ser reeditat per Gallimard,però la trilogia alemanya, tot i la bilis il’estil cada cop més nerviós i punyent, no

Precuperaria l’esplendor de les dues obresmestres que el van catapultar a la glòrialiterària. El personatge, tanmateix, hatranscendit per la barreja contradictòria

entre humanisme i misantropia.A part de tots els debats que genera

habitualment en la premsa francesa, mésocupada en els casos concrets dedeserció que en la rendició total que va

condicionar França a la Segona GuerraMundial, Céline va ser reivindicat pelsescriptors nord-americans heterodoxos,que el van considerar una ànima amiga. El

primer a parlar del “fantasma deCéline” va ser Henry Miller.Posteriorment, els beatniks el vanentronitzar com a referent, fins al’extrem que Allen Ginsberg iWilliam Burroughs anirien avisitar-lo a la seva residència deMeudon, malgrat que el narradorfrancès els va rebutjar iradament.També Charles Bukowski el vadeclarar un dels seus mestres. Ferit de gravetat durant laPrimera Guerra Mundial, Céline vahaver de renunciar a ser cirurgià peracabar tenint una petita consultaals afores de París, on atenia elsnecessitats. El seu amor pels

animals, la novel·la sobre un heroic metgehongarès –Semmelweis– i les cartesd’amor ofereixen una perspectivadesconeguda de l’escriptor. La seva obraguanya amb els anys. ❋

Céline, encara polèmic?

Céline amb el seu lloro a la casa de Meudon, París ARXIU

DAVID CASTILLO coordinador

o sé com me n’hauria sortit siAudrey Hepburn m’hagués de-manat que li regalés un colla-ret, però és veure una foto seva,

i pensar en dos dels seus personatges:Holly Golightly, la jove buscavides d’Es-morzar al Tiffany’s, i la princesa Ann deRoman Holiday. Però, com jo no sócPaul Varjak, ni el passeig de Gràcia és lacinquena avinguda, he decidit agafar elcostum d’esmorzar assegut a la mevaVespa, i a veure què passa.

I passa que ni la pel·lícula de WilliamWyler ni la de Blake Edwards sónd’aquest món. Ja no per la llunyania en eltemps (1954 Roman Holidays i 1961Breakfast at Tiffany’s), ni tan sols per laja inexistent distància entre la Romaemergent dels anys daurats de Cinecittào la Nova York capital del capitalisme, iaquella pobra, bruta, grisa i derrotadaBarcelona de quan el franquisme s’haviaimposat a les ments. No. Probablementera la bellesa natural, gairebé domèstica ivirginal, de Hepburn, la que ens va ferveure a tots que érem d’un altre món:

Nbrut, gris i derrotat, com el paísquan es va portar al cinema la genialminiatura novel·lada de Capote.Esmorzar al Tiffany’s (Proa) va ope-rar d’efecte mirall en molts lectors.Mira què hi ha al davant i et veuràscom ets. A partir d’aquí els dubtesens van assetjar. Era tan pervers elmón americà com el proselitisme co-munista volia fer-nos creure? Hi ha-via una possibilitat, tot i que remota,de fer alguna mena de revolució queportés tots els proletaris del món apoder posar al coll d’una dona com laHepburn un collaret com els de Tif-fany’s? La resposta, no per evident,va causar més estralls entre moltsdels joves afectes a les causes perdu-des que les letals sessions del trentècongrés del PCUS. A Nova York hipassaven coses i a Moscou gairebéno. Quedaria la capital russa com arefugi d’una educació sentimental, ibuscaríem els dubtosos plaers de lavida a Manhattan; fos cert el que ex-plicava Capote o no. ❋

Els mons llunyans

MOTELBARSTOWRAFAEL VALLBONA

La bellesad’AudreyHepburnens va ferveure queérem d’unaltre món

AVUITOCA...

SeXocolataLa xocolata és un poderós producte energètic, peròtambé estimulant, sobretot gràcies a tres dels seuselements: cafeïna, teobromina i feniletilamina. En-tre el rigor científic i el mite eròtic (només cal veurealguns anuncis de xocolata, que semblen de preser-vatius), circulen enquestes sobre si és millor el sexe ola xocolata. I guanya la xocolata! Us trio algunes deles conclusions (les menys grolleres) en què se sostéaquesta afirmació. Pots menjar xocolata dins del cot-xe sense que et detingui la policia. També en potsmenjar davant dels teus pares i/o fills. Si queixalesamb força un tros de xocolata, no xiscla. Si la xocola-ta no és dura, satisfà igual. Dues persones del mateixsexe poden menjar xocolata juntes i en públic sensecridar l’atenció dels moralistes de torn. La xocolatano es queixa si l’acabes en un moment. Mai som mas-sa joves ni massa vells per menjar xocolata. La midade la rajola no importa, si en tens alguna més al re-bost. Un matrimoni mai fracassa per falta de xocola-ta. Pots menjar xocolata qualsevol dia de la setmanai a qualsevol hora tants cops com vulguis. Després demenjar-te la rajola de xocolata no et cal abraçar el pa-per que l’embolica... tot i que hi ha qui ho fa, decidintsi repeteix, perquè no cal esperar gairebé una horaper menjar-se una segona presa de xocolata. ❋

LLUÍS LLORT

31 DE MARÇ DEL 2011 3JOCNOU

mb el xarrabascat que haprovocat l’anunci de la reta-llada del pressupost dedi-cat a cultura hi ha hagut de-

claracions de tota mena, gairebé to-tes en contra de la rebaixa, tot i quealgunes aprofitaven per demanar unreplantejament del model, i entre lesveus crítiques n’hi havia una que ex-pressava el sentiment de moltscreadors. Era la de l’activista culturalLluc Mayol, que declarava: “El modelés mafiós” i seguia criticant ques’evita el debat sobre la responsabi-litat de molts personatges en laconstrucció d’un model insostenibledesconnectat de la realitat.

O sigui que els que patiran seranles associacions gremials i entitatsde més o menys pes, molts funcio-naris culturals, però els creadors so-litaris, de peu pla, sense padrins nicarnets, seguiran el camí eixut comfins ara. Uns escriptors amb quèparlo desconeixien, per exemple,que s’atorguessin ajuts a la creació:Quan es convoquen? Com es conce-

Adeixen? Com es valoren els resul-tats? Segurament és un problemade comunicació, de transparència,però el fet és aquest. Com controla iavalua el govern, la conselleria si vo-leu, la gestió bona o dolenta delsgrans equipaments culturals? Aramateix, amb el canvi de govern, al-guns gestors d’aquests equipa-ments canviaran, els del partit gua-nyador desbancaran els del perde-dor, però qui demanarà els resultatsals gerents que surten? “Hi ha unsubmón que viu sense subvencions,amb una mà al davant i l’altra al dar-rere, i fa les coses amb imaginació”,afirma l’escriptor Jordi Puntí.

El mateix dia que tothom lamen-tava les retallades, TV3 donava elpartit Real Madrid-Olympique de Lió.Hem de pagar amb els nostres im-postos una tele que ens costa mi-lions per veure un partit –igual quefos el Barça-Sevilla– que podríemveure en qualsevol altra televisió pri-vada? I el mateix podríem dir de totde programes que no ajuden gens a

elevar el nivell cultural del país. Hi hauna discriminació entre els periodis-tes que treballen a la tele i els quetreballen en diaris catalans, uns moltmés subvencionats que els altres,uns com si visquessin en un país ric isense problemes i els altres sempreen precari. I els exemples es podrienmultiplicar. Potser és el moment derepensar el model. Les subvencionsals teatres, un altre exemple, han deser per a autors estrangers i obrescomercials i d’èxit segur que si nofan ells faran els empresaris privats?Imaginem què passaria si les obresrepresentades les interpretessinsempre actors i directors estran-gers! Tothom diria que l’obligació deles institucions nacionals és amb elsartistes d’aquí, de casa, amb la nos-tra cultura: i els autors d’aquí, nocompten? En fi... és el moment defer la llista, de passar comptes,d’exigir transparència. I de recomen-çar o redefinir moltes empreses iempresaris... Confiem en la conse-lleria de Cultura. ❋

La retallada

Hi ha unadiscriminació

entre elsperiodistes de

la tele i elsque treballen

en diariscatalans

EMILI TEIXIDOR

Pot ser és el mo-ment de repensarel model cultural,aprofitant l’enre-nou que ha provo-cat l’anunci d’unaretallada de pres-supostos. Sónmoltes les pre-guntes que que-den enlaire i pot-ser caldria méstransparència imés informació

s tracta de la història de la huma-nitat. Per alimentar-se, per gua-nyar-se les garrofes, la gent had’anar d’un lloc a un altre. El meu

besavi va fer el farcell i un bon dia va dei-xar Pratdip per anar a Barcelona. Es diuque a conseqüència de la fil·loxera. Es vainstal·lar primer a Hostafrancs (barri deprofunda arrel gitana catalana) i méstard a Sants, a tocar la plaça Víctor Bala-guer, anomenada del Ninyu per una fontamb una escultura d’un nen. El ninyuera una mena de catalanització murcia-na de niño. A Sants hi havien arribatmolts murcians als anys vint. Van deixarel poble i el camp per treballar a les obresdel metro. Encara vaig ser a temps, quanera un nen, de contactar amb aquestaemigració. El senyor Campillo, d’oficibarber, era murcià, tot i que quan parla-va dels catalans sempre ho feia en prime-ra persona.

Cap als cinquanta i seixanta a Catalu-nya va arribar una altra gran onadad’emigració. Gent d’Andalusia i Extre-madura, però també de Castella, Aragó,

EGalícia i València. Va arribar gentque aviat van convertir-se en “loscatalanes”, quan anaven al seupoble, quan aquí els anomenaven“els castellans”, si no es feia ser-vir una expressió de molt mésmenyspreu, que era la de xarne-gos. El recull d’articles que acabade treure l’escriptor Jordi Puntí(L’Avenç) m’ha fet pensar en elsprejudicis que tenien les famíliescatalanes en relació amb les cas-tellanes en el meu entorn d’infan-tesa. Hi havia llocs que tenia pro-hibits perquè eren territori xar-nego. Un d’aquests, els futbolins.

Aquesta mena de prejudici erapalpable en tots els àmbits. AlsMaristes de Sants hi havia unacategoria de migpensionistes quese’ls anomenava soperos. Menja-ven a la cuina el que les seves ma-res els ficaven en una carmanyo-la d’alumini. L’escola hi posava elplat de sopa. Els soperos gairebésempre eren fills de l’emigració.

Més enllà d’aquestes situacions crea-des per l’alerta que sempre provoquenels que són diferents i pels prejudicisclassistes més que els racistes, mai hesentit que el racisme arrelés en la so-cietat catalana. La pel·lícula Catalunya über alles, de

Ramon Térmens, presentada aquestasetmana al festival de cinema de Màla-ga, planteja el tema de si hi ha racismea Catalunya. És cert que les convivèn-cies de cultures són difícils, però histò-ricament el balanç que hem de fer ésforça positiu. Catalunya ha estat inte-gradora. I el fet que aquest film plante-gi el debat sobre el racisme demostraque som capaços d’analitzar-nos demanera crítica. El problema que es pot derivar

d’aquesta polèmica, si es desvia per al-tres finalitats, és no entendre que laconvivència entre cultures implica l’es-forç de tots. I tant racisme provoca elqui menysprea el nouvingut com elnouvingut que es nega a respectar lacultura del país acollidor. ❋

ELTRASTER

Desavinences culturals i de classeJAUME VIDAL

Precarietat en l’habitatge JOAN GUERRERO

31 DE MARÇ DEL 20114UNMOMENTSISPLAU

s inevitable que les pel·lícules,els llibres i les cançons parlind’aquests conflictes: explica-da per algú altre, la felicitat és

essencialment avorrida. En el cas deFicció, la pel·lícula que ens ocupaavui –i en concret, l’escena final–, elconflicte gira al voltant d’un cineastaen crisi que va a passar uns dies a laCerdanya. El 2007, en una entrevis-ta a l’Avui, Cesc Gay feia seves unesparaules de Javier Cercas: “Deia queés incapaç de començar una novel·lasi sap on va, i vaig pensar: «Grà-cies!». Arran d’aquell dia he disfrutatmés d’escriure”. En el cas de Ficció,pel·lícula estrenada el 2006, explica-va: “Hi ha una voluntat meva de fugirde l’entorn urbà”. “Volia portar elpersonatge, en aquest cas un crea-dor en crisi, a un entorn de munta-nya i veure què li provocava”.

Eduard Fernández encarna elprotagonista d’aquesta història, undirector que intenta acabar el seunou guió i se’n va a passar deu diesa la muntanya, a casa del seu amicSanti (Javier Cámara). En comptesde la inspiració, hi acaba trobantl’amor amb Mònica (Montse Ger-mán), Però, en una pel·lícula, i méssi és de Cesc Gay, no és un amorconvencional: tenen parella i fills, isón incapaços d’expressar-lo.

Només al final, quan ella ja marxaamb el cor encongit, amb la tristesadels comiats per sempre, ell deixade costat la seva timidesa i la se-gueix amb el cotxe. Aturats enmigde la carretera, amb les imponents

É

muntanyes de la Cerdanya al fons,es fan un primer i darrer petó. Unpetó que és alhora una declaraciód’amor i un comiat. Àlex no ha escritni una pàgina del guió que té a mit-ges. Però ha trobat la inspiració pera la seva pròxima pel·lícula: la matei-xa que acabem de veure.

La identificació de Cesc amb elprotagonista és evident, i s’emmar-ca en l’etapa que va viure als anys

2000 (ara ha fet un tomb inesperat:prepara una pel·lícula d’animació,Les tres bessones i la màquina delmón). “Jo sempre he parlat des demi, he fet un cinema bastant egoistaen aquest sentit, sobretot a A la ciu-tat i Ficció –explicava–. Suposo quem’explico a mi mateix a través de lespel·lícules, parlo de les coses quesento o em passen pel cap. I mai hesentit la necessitat de parlar d’una

cosa que no em pertany”. El que lipertany, en aquest cas, és una bellahistòria d’amor continguda fins aldarrer alè de la pel·lícula, que en elseu moment va passar injustamentdesapercebuda. Molts s’hi veurienemmirallats. ”La gràcia d’una pel·lí-cula, una novel·la o una cançó –con-clou– és que et col·loca en un lloc onet reconeixes. I això és molt satisfac-tori, perquè t’ajuda a entendre’t”. ❋

Parlar del que et pertany

Montse Germán i Eduard Fernández, en l’escena que expliquem avui FILMAX

FiccióDirector:Cesc GayIntèrprets:EduardFernández,MontseGermán,Javier Cámara,Àgata Roca,Carme PlaGènere: DramaCatalunya,2006Edició: Filmax(DVD)

BERNAT SALVÀ

Les primeres pel-lícules en solitaride Cesc Gay te-nien una mena delògica geogràfica:Krámpack trans-corria al costatdel mar; A la ciu-tat, al centre deBarcelona, i Fic-ció, a la munta-nya. Però no erauna coherènciaintencionada, nitenien gaires ele-ments en comú,més enllà de par-lar de l’amor i d’al-tres sentiments ide la dificultat detrobar la felicitat.O no trobem lapersona a qui es-timar, o la trobemperò no ens esti-ma, o ja està atra-pada per una altrarelació. I si elssentiments i el ca-lendari ens sónfavorables, ensassetgen altresperills com el tedi

a nord-americana Deborah Hark-ness, historiadora especialitzadaen les bifurcacions dels ritualsmàgics i la ciència entre els segles

XVI i XVIII a Europa, i gran aficionadaals vins –condueix un reconegut bloc so-bre el tema–, irromp en el camp de la fic-ció narrativa amb El descobriment de lesbruixes (Edicions 62). És la seva primeranovel·la, i ja s’ha traduït a 30 idiomes.Bona coneixedora de les biblioteques deles universitats angleses, la protagonista(que assumeix trets personals de l’es-

Lcriptora) se situa en aquest àmbit, con-cretament a Oxford. La doctora DianaBishop és una acadèmica reputada queveu alterada la seva rutina d’estudi sobrealquímia medieval pel descobrimentd’un manuscrit misteriós, l’Ashmole 782(que en la realitat es troba desaparegut).Tot i que ella sempre ha volgut amagar laseva condició, prové d’una família debruixes. Conviu amb els humans ambnormalitat i sempre ha refusat utilitzarles habilitats heretades dels seus avant-passats. L’aparició del manuscrit posa en

alerta altres éssers com ara dèmons ivampirs, que consideren que el llibreamaga claus de passat i futur. Bishophaurà de decidir si aclucar els ulls i se-guir la seva vida ordinària, o bé actuar ensintonia amb la seva autèntica naturale-sa. L’aventura està servida: junt amb elvampir Matthew Clairmont –que com-parteix amb l’autora la passió pel vi–, laprotagonista començarà un viatge perdescobrir els secrets del llibre, que potposar en risc la convivència entre els hu-mans i altres criatures. ❋

LESRADESGRISES

Una bruixa i un manuscrit misteriósRAÜL MAIGÍ

Deborah Harkness MARION ETTLINGER

31 DE MARÇ DEL 2011 5

ADA CASTELLS

EscriptoraCare Santos es-tà pletòrica ambel desplega-ment que estàfent Planeta iColumna de lesseves Habita-cions tancades,una novel·la queli ha permès re-córrer la històriade Barcelonades de la intimi-tat d’una casaburgesa. Hi haaplicat tota lamaduresa denarradora gua-nyada a polsamb sis novel-les per a adultspublicades, unavintena de juve-nils, diverses sa-gues infantils iun parell de lli-bres de poemes.Què més volem!

FOTO: ROBERT RAMOS

UNTROSDECONVERSAAMB

C.S. Jo això d’escriure semprem’ho he pres seriosament, però aram’estic quedant estabornida, ambla repercussió d’aquest llibre.

A.C. Però ja està fet amb vo-cació de best seller, oi?

C.S. Em costa identificar-meamb aquesta etiqueta. Sí que voliafer una gran història, mirant de se-duir, amb un gran argument, ungran escenari, amb un munt de per-sonatges, però en primera instànciatot es tractava d’una autoseducció.És curiós perquè, com a lectora, joadmiro les històries simples. Tinctres fills i no tinc temps per llegir sa-gues.

A.C. No tens temps per llegir-les, però sí per escriure-les!

C.S. Sí, és una contradicció. Devegades alguna companya em diu:“He comprat la teva novel·la”, i jopenso, pobra. Però el cas és que ai-xò és el que em surt del cap: untrencaclosques que em diverteix. Jocomenço amb un parell o tres d’his-tòries i el que m’agrada és lligar-les.

A.C. Per què la burgesia bar-celonina? Sembla que aquestSant Jordi sigui el tema estel·lar:Pau Faner n’explica els orígensamb els mercaders del segle XIII,tu en fas un fresc des del moder-nisme fins ara i Cristian Seguran’explica la decadència.

C.S. M’atreia la Barcelona delgran creixement i de la gent que lava fer possible. Tinc una admiraciópels burgesos fets a si mateixos,que podien imaginar una nova ciu-tat amb clarividència i pensant en elfutur.

A.C. Aquesta època tambél’han retratada Mendoza a La ciu-dad de los prodigios, i Baulenas aLa felicitat. Què aportes de nou, apart de la teva veu, és clar?

C.S. Era un problema perquè, siets responsable i mendoziana... Pe-rò crec que la meva novel·la té untoc femení claríssim. No es fica tanten la crítica a la burgesia i en lesanècdotes. Se centra més en els pe-tits detalls de la vida domèstica delsque mouen el món. Jo crec que sócmolt de sentiments.

A.C. La gelosia n’és l’estrella.

C.S. Sí, és un dels sentiments dela meva vida. L’he viscut de molt aprop. De fet, sempre escrius de tu.

A.C. També has fet que Viole-ta fos artista per poder escriuredel procés creatiu?

C.S. El germen de la novel·la vaser la reflexió sobre la feblesa de lamemòria i què transmetem a les ge-neracions futures. Dels besavis, lamajoria de gent no en sap ni el nom,ni tan sols que en va tenir vuit. Elsfills dels meus fills no sabran com esdeia la meva mare. Nosaltres, coma escriptores, deixarem més coses,però això que deixem, fins a quin

punt ens defineix? Mostro de mimateixa la part que vull.

A.C. I una de les parts és lamaternitat. Un tema molt poctractat i que ara les dones escrip-tores comencem a abordar.

C.S. Crec que canviarà la visió dela maternitat que fins ara hem rebuta través de la literatura perquè lanostra generació és un tema que jaafronta sense problema i quan elreivindiquem es posa tothom ner-viós perquè la majoria de crítics sónhomes. La literatura s’alimentad’allò que et surt més de dins i ja emdiràs com es pot obviar aquest te-ma! La Pardo Bazán té un conte onexplica un part, amb molta elegàn-

cia, sense carregar tintes, però alcap i a la fi, és un part. Els crítics se livan tirar a sobre com si no fos un ar-gument vàlid com qualsevol altre.

A.C. A la novel·la fins i tot t’hasatrevit a resoldre el cas de l’in-cendi dels magatzems El Siglo.

C.S. M’he passat quinze anyscol·leccionant objectes de tota me-na relacionats amb aquests gransmagatzems, els primers que hi vahaver a Barcelona. La primera eta-pa era pur glamur i després ja vanser més de baratillo.

A.C. Una altra de les desco-bertes del llibre és el personatged’El Santet, un jove venerat pelsseus miracles.

C.S. Investigant vaig trobar quehavia treballat a El Siglo i em va qua-drar tot. Vaig haver de fer una inves-tigació gairebé policial perquè la se-va partida de naixement era a laparròquia de la Concepció, que esva cremar durant la Guerra Civil. Nohi ha esquela, ni partida de defunció,i la seva tomba no paga taxes muni-cipals. Hi ha un element misteriósque té molta gràcia.

A.C. Al llibre fas una barreja degèneres. Per què?

C.S. Utilitzar els mails o les car-tes em permet una aparença deversemblança. Havia de donar mol-ta informació i així no només ho fa laveu del narrador. Aquests escritstambé m’han permès donar moltaemoció: m’interessava disparar alcor i res millor que fer-ho amb unacarta. No n’hi ha gaires, però sí enmoments determinants. Per escritt’atreveixes a dir coses que, mirantals ulls, costen més.

A.C. Es ven com la teva novel-la més ambiciosa. Tu també hoveus d’aquesta manera?

C.S. Sí, en aquest cas és cert iestic una mica espantada. Ara quèfaré?

A.C. Sol passar.

C.S. Sí, però per ara dono tom-barelles d’alegria.

A.C. Felicitats! ❋

Care Santos

Avançament editorial

rotesta per execu-cions irregularsBarcelona, 25 de marçdel 1937.

A l’Honorable Conseller Pri-mer de la Generalitat de Catalu-nya, Josep Tarradellas.

Els sotasignats, a vós atenta-ment EXPOSEN:

Que amb data 13 del corrent,amb motiu d’una visita queefectuà el Conseller Primer, Jo-sep Tarradellas, en funcions deConseller de Seguretat Interior,acompanyat del Secretari Ge-neral de la Junta de Seguretat,Aureli Fernández, i dels mem-bres de la dita Junta Joan Pons,Cristòfol Rebull i Tomàs Fàbre-gas a l’exconvent de Sant Elies,presó preventiva de les Patru-lles de Control, i reunits amb totel Secretariat del Departamentde Patrulles, compost per totsels representants de les organit-zacions que l’integren, el Conse-ller Primer ordenà, amb l’assen-timent de tots els reunits, quetots els detinguts que en aquelladata es trobessin en l’esmentatedifici fossin traslladats imme-diatament a la Comissaria Ge-neral d’Ordre Públic.

Així mateix, es convinguéque els detinguts romandrien

P

L’editorial DAU publica ‘Ordre públic i violència a Catalunya (1936-1037)’que recull les actes del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la Juntade Seguretat Interior i la Conselleria de Seguretat Interior. Us oferim duesd’aquestes actes, datades el 25 de març i el 10 d’abril del 1937

Ordre públic i violènciaa Catalunya (1936-1037)Autor: Comitè de MíliciesAntifeixistesEditorial: DAUBarcelona, 2011Pàgines: 440Preu: 39 euros

EXECUCIONSIRREGULARSA LA GUERRA

un màxim de setanta-dues ho-res a les seccions respectives, afi que aquestes poguessin por-tar a cap les investigacions ne-cessàries, ja que un cop comple-tades, els presos haurien de pas-sar a disposició d’una comissióintegrada per un element de ca-da una de les tres organitza-cions, E.R.C., C.N.T. i P.O.U.M.,la qual actuaria en el Secreta-riat General de Patrulles, desd’on, a criteri de la dita Comis-sió, els detinguts serien allibe-rats o bé lliurats a la ComissariaGeneral d’Ordre Públic amb elcorresponent atestat.

Amb data d’avui, el Cap Dele-gat de la Secció 7a de Patrulles,Pere Raventós Solé, s’ha pre-sentat a l’esmentada comissióinvestigadora i li ha donatcompte que anit, sense el seuconeixement, havien estat tretsde la secció i assassinats els de-tinguts Gregori Maldonado, Jo-sep Olivella i Emili Vallès, sensetenir-ne tampoc coneixementla comissió abans esmentada.

Per tant, com que no ens po-dem solidaritzar amb actesd’aquesta naturalesa, que te-nim sospites prou fonamenta-des per creure que no són elsúnics que s’han produït, elevem

a vós aquest document perquès’exigeixin les responsabilitatscorresponents a aquells que ensiguin mereixedors, ja que, deno fer-se així, la dimissió delsnostres càrrecs seria irrevoca-ble, atès que no estem disposatsque l’ambient que ofega les Pa-trulles, de descrèdit, recaigui dela mateixa manera damunt delsque s’ho mereixen i d’aquellsque sols han treballat per do-nar-los un prestigi.

El Delegat de la Juntade SeguretatEl Secretari GeneralEl Delegat responsabled’Esquerra Republicanade Catalunya

Ordre de registreBarcelona, 10 d’abrildel 1937Autoritzem els companys

portadors d’aquesta carta per aefectuar un registre i detenció,si pertoca, en el domicili del ciu-tadà francès E. Martignole, queviu a l’Av. Montserrat, n. 2. Elsdits companys han de donarcompte immediatament aaquest Departament del resul-tat de les gestions realitzades.

Tomàs Fàbregas(Segells del Secretariat

de la Junta de SeguretatInterior de les Patrullesde Control de la Generalitatde Catalunya, del Cap deServeis de la ComissariaGeneral d’Ordre Públic de laGeneralitat de Catalunya ide “Concedit. El cap de Ser-veis d’O.P.” amb la seva sig-natura)

Fets de Bellverde CerdanyaAbril de 1937A les 14 hores i trenta mi-

nuts del dia 27 d’abril es presen-taren davant de Bellver, en eltros de la carretera de Lleida aPuigcerdà comprès entre la ca-seta dels carrabiners de Bellveri la Farga Vella, un centenard’homes armats que procediende Puigcerdà en actitud d’explo-ració i preparació d’atac.

Immediatament va córrerper la població de Bellver la veud’alarma, varen tocar les cam-panes i els pocs homes que enaquella hora s’hi trobaven, juntamb els policies i milicians qued’ençà dels darrers esdeveni-ments hi feien guàrdia, varen

31 DE MARÇ DEL 20116

apressar-se a defensar la pobla-ció.

Simultàniament, un altregrup d’homes, procedents de laSeu d’Urgell, en nombre d’unscinquanta i armats de fusellsmetralladors, màusers, metra-lladores i bombes de mà, baixa-ren d’uns camions i autos propde Casa Samión, en la carreteradita de Lleida a Puigcerdà, tra-vessaren el Segre nedant pellloc conegut per Ripoll i, mentre

els uns s’enfilaren a dalt delmonticle de Montarrés, els al-tres ocupaven els camins quevan de Bellver a Pi, Santa Eugè-nia, Olià i Nas, per tal de privarque els veïns d’aquests agregatsacudissin en auxili de Bellver.

A la mateixa hora, un altregrup d’homes armats, en nom-bre també d’una cinquantena,procedents de la part de Das iAlp, va baixar d’uns camions enel Pla de Tomeu i, estenent-se

per la carretera que va de Bell-ver a Alp, van ocupar els puntsd’entrada a la població per a im-pedir que acudissin en auxili deBellver els agregats de Baltarga,Beders, Bor i Pedra i el poble veíde Riu.

Cap a les 14 hores i quaranta-cinc minuts, encerclada percomplet la població de Bellver,el grup d’homes que ocupava lacarretera entre Bellver i la Far-ga Vella, després d’engegar dostrets i formats en guerrilles, vanavançar vers Bellver pel pontsobre el riu Segre, encapçalatsper Antoni Martín, de Puigcer-dà.

Al travessar el dit pont, Mar-tín va engegar un tret (que de-via ésser la senyal d’atac), elqual fou contestat immediata-ment pels que defensaven Bell-ver. Simultàniament, va entau-lar-se un nodrit tiroteig en totsels fronts de lluita, del qual va-ren resultar diversos morts i fe-rits, la quantitat dels quals nopot precisar-se perquè diversosforen evacuats pels mateixosagressors.

Cap a les 19 hores, va anardeclinant el tiroteig fins a extin-gir-se totalment a les 22 hores,en què varen retirar-se elsagressors.

Els que defensaven Bellverromangueren tota la resta de lanit en situació d’alerta i a les 4hores de la matinada del dia 28arribà de Lleida el comissariViadiu, junt amb unes forces deguàrdies d’Assalt, i regnà tota lanit la calma més completa.

A la matinada del dia 28, elsveïns de Bellver, junt amb elspolicies, milicians i guàrdiesd’Assalt, varen explorar els con-torns de la població per tal derecollir les baixes que haguessinocorregut. Recolliren dos cadà-vers, la identificació dels qualsno fou possible, encara que potassegurar-se que tots dos perta-nyien als agressors. També fo-ren recollits tres ferits lleus deveïns de Bellver, dos dels quals

foren ferits amb traïdoria peragressors en trobar-se treba-llant en el camp i l’altre, a con-seqüència de la lluita.

Diversos ferits i algun mort,entre els quals hi figurava Anto-ni Martín de Puigcerdà, no fo-ren trobats a la matinada, per laqual cosa se suposa que forenretirats pels mateixos agressorsaprofitant la foscor de la nit.

Es calcula en dos-cents elnombre dels agressors i d’unacinquantena el nombre dels quedefensaven Bellver, ja que elspobles veïns i els veïns de Bell-ver que es trobaven fent les fei-nes del camp no pogueren acu-dir en defensa de la poblacióatacada perquè aquesta es tro-bava completament encerclada,i hagueren de limitar-se a hosti-litzar els agressors per la rere-guarda amb mitjans rudimenta-ris.

L’armament utilitzat pelsatacants era modern i ben mu-nicionat. En canvi, els que de-

fensaven Bellver solament te-nien escopetes de caça, a excep-ció dels pocs policies i miliciansque s’hi trobaven.

Els agressors abandonarensobre el terreny, a més dels doscadàvers esmentats, quatre milcartutxos de màuser metralla-dor, un màuser metrallador,dues bombes de mà, cent car-tutxos diversos, les despulles deset pernils i vint botelles buidesde vins de marca.

Cap a les 11 hores del matídel dia 28 arribà el diputat LluísBru Jardí, Delegat Especial delConseller de Governació per ales comarques de la Cerdanya,junt amb unes forces de guàr-dies nacionals, d’Assalt i Carra-biners, en un nombre aproxi-mat de dos-cents.

A partir de les 22 hores deldia 27, en què, com queda dit,cessaren les hostilitats, i durantl’estada a la població de les for-ces armades procedents indis-tintament de Lleida, Barcelonai Ripoll, no s’ha produït ni un solacte de violència contra perso-nes ni coses.

Antecedents: Anteriorments’havien produït ja diversos ac-tes d’agressió per part dels mili-cians de Puigcerdà contra la po-blació de Bellver, que motivarenun moviment de defensa gene-ral de la comarca en front dePuigcerdà, incident en el qualintervingué la Generalitat en-viant diverses comissions d’in-vestigació i de mediació i final-ment nomenant Delegat Espe-cial el senyor Carles Martí Fe-ced. En els moments actualssemblava ja resolt el dit conflic-te davant de la promesa dels ele-ments de Puigcerdà de no im-miscuir-se en els assumptes deBellver i de la seguretat donadaper ambdues parts de no tenirla intenció d’agredir-se mútua-ment fins que, inesperadamenti sense que ningú preveiésaquesta nova agressió, s’hanproduït els greus i luctuosos fetsressenyats. ❋

Un camió de la CNT a la plaça Espanya i, sota, un sopar amb JosepTarradellas, al centre, entre d’altres ARXIU MONTSERRAT TARRADELLAS

El llibreincloudocuments,mapesi imatges

Amb unaguerra,la primeracosa quearribaés la por

31 DE MARÇ DEL 2011 714

1085

-102

9320

J

31 DE MARÇ DEL 20118Narrar per als ulls

ls antípodes del turista japonès, el foto-periodista que no únicament pretén ex-plicar una història en cada imatge, sinótransmetre el sentit de la Gran Història

al darrere de tota la seqüència. Ell sap que lluitacontra la fugacitat de l’instant irrepetible i quenomés disposa d’un enquadrament per enquibir-hi uns quants elements narratius. El seu mèrit vede saber-los reconèixer, prioritzar i combinar enel rectangle de la càmera. Una tensió que no téres a veure amb la lleugeresa dels caçadorsd’imatges anodines, ràpidament oblidades.

Rere la fotografia testimonial, hi ha prop dedos segles d’un art que no ha parat d’evolucionartècnicament i crear noves formes de sensibilitat.Dels seus inicis a Barcelona, ara mateix en dónafe l’exposició Els Napoleon. Un estudi fotogràfic,de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, amb un recor-regut pels 116 anys d’un estudi fundat el 1850 ala rambla de Santa Mònica, 115, i tancat defini-tivament el 1966, a l’establiment del carrer Pe-lai, 34. En la seva major part són retrats d’es-tudi, amb personatges o grups familiars quebuscaven notorietat –o qui sap, una micad’immortalitat– a mans d’un fotògraf quesabia conjugar el seu carisma amb l’esce-

Anari i els elements que els pogués donar més re-lleu. Són captacions estàtiques, minuciosamentpreparades, però que, a tanta distància, encaraens parlen de la idiosincràsia de cadascú, delsgustos de l’època, a més d’una perspectiva social idels canvis de mentalitat. Un passeig per una his-tòria no gaire llunyana més que recomanable.

Barcelona és pròdiga en la difusió de la foto-grafia, tant documental com artística. Del niu

d’institucions i cen-

tres privats que sovint n’exhibeixen, ara voldriadestacar la labor continuada del Centre de Cultu-ra Contemporània de Barcelona, i molt en con-cret, l’actual exposició Desapareguts, de Gerva-sio Sánchez, que s’hi pot visitar fins a l’1 de maig,i que certifica la desaparició forçosa de tantagent anònima amb motiu de conflictes armats a10 països de l’Amèrica Llatina, Àsia i Europa.

Gervasio Sánchez (Còrdova, 1959) és un delsmés rigorosos exemples d’aquest periodisme inde-

pendent especialitzatno tant en l’actua-

litat dels conflic-tes armats com

en el segui-ment de les

seves con-

Gervasio Sánchezés un dels mésrigorososexemples delfotoperiodismeindependent Il·

lust

raci

ó: G

uill

em C

ifré

Opi

nió

ISIDRE GRAU

vegades ens falta audàcia iprou perspectiva per ado-nar-nos d’allò que tenimmés a prop i per posar-ho

en valor.El juliol del 2010, Patti Smith va

visitar Catalunya per presentar elseu últim treball. A l’escenari, quanva cantar Black Leave, s’hi va in-corporar un jove amb els cabellsllargs per tocar la guitarra. EraLautaro, fill de Roberto Bolaño.Pocs dies abans, la cantant va insis-tir per conèixer la dona de l’escrip-tor nascut a Xile, Carolina López,que encara viu a Blanes, on el ma-trimoni es va instal·lar el 1985.Smith va poder visitar la casa de lafamília, on, explica Enrique Vila-Matas, no va parar de plorar. Lanord-americana no va conèixer Bo-

Alaño. Va morir el 2003 a Barcelona,als 50 anys. Ha arribat a ell a travésde la seva literatura. I ha quedatatrapada.

Smith va quedar encisada ambBolaño després de llegir Los detec-tives salvajes. L’entenc. Tambéaquest va ser el meu primer Bola-ño. És una de les millors novel·lesque s’ha escrit els últims anys. Ésimmensa en tots sentits. Desprésde Los detectives salvajes, res ésigual. No hi ha res semblant alsmons que va imaginar aquest es-criptor. Després de Bolaño l’acte dela lectura canvia. Bolaño entra a lateva vida i ja no en sortirà. És undels més grans escriptors de les úl-times dècades. I és català. Preneu-vos l’afirmació anterior com unaboutade. O no. Perquè si hi ha al-

gun escriptor que avui és llegit almón amb passió, aquest és Bolaño,que, nascut a Xile, va viure bonapart de la seva vida a Blanes. Un es-criptor que a la seva literatura par-la de Catalunya. Alguns dels seuspersonatges viuen a Catalunya, pa-teixen a Catalunya, s’enamoren aCatalunya, emmalalteixen a Cata-lunya, moren a Catalunya. Bolaño,escriptor de culte arreu del món,dóna a conèixer a través dels seusllibres el nostre país. A Los detecti-ves salvajes era habitual trobar Fe-lipe Müller al Bar Cèntric, al carrerTallers; El Tercer Reich transcorreen una petita localitat de la CostaBrava; Los sinsabores del verdade-ro policía, excel·lent novel·la pòstu-ma que s’acaba de publicar, s’iniciaa Barcelona on Amalfitano, un exi-

liat Xilè, és professor de literatu-ra... I és a Barcelona on un dels per-sonatges somia amb un Barça-Ma-drid de bàsquet. I és a Barcelona onviu Padilla, amant d’Amalfitano. ABarcelona, Rosa Amalfitano té unprofessor expert en Ferrer i Guàr-dia. I en un somni els nacionalistescatalans lluiten contra l’exèrcit es-panyol... Sense desmerèixer la tas-ca dels escriptors catalans nascutscatalans en la difusió de la catalani-tat, la literatura de Bolaño ens por-ta al món i ens situa al centre de lacontemporaneïtat. Li devem molt.Per la seva immensitat com a es-criptor. I pel deute que tenim ambell com a país. Ho repeteixo, és undels més grans escriptors de les úl-times dècades. Posem-lo en valor aCatalunya. Va ser casa seva. ❋

Catalunya vista per BolañoMAR JIMÉNEZ


Els qualificatius insultívols de dubtosa comprensió abunden a totes lescontrades. Ja vam veure quina curiosa mutació patia el cognom Alonso alCamp de Tarragona, per derivació de l’ós (l’onso), però en d’altres in-drets el repertori de qualificatius que fan anar quan et volen dir ruc, aturato carallot és espectacular. Per exemple, a les Garrigues et diuen que etsun matalot i a la Seu d’Urgell que ets un orc o un pamort. L’Alcover-Mollfins i tot recull un parell de qualificatius que fan ballar la be alta i la ve bai-xa: vestrús (beneitó o curt d’enteniment) i bestrús (informal o de poc en-teniment).

A l’altre extrem també n’hi ha uns quants, tot i que potser no tants, perdir-te espavilat. Els empordanesos, per exemple, fan anar l’adjectiu esco-torit per assenyalar algú que és molt eixerit, trempat i vivaç. És un termeprou expressiu des d’un punt de vista fonètic, però encara resulta mésfascinador el seu origen etimològic. Perquè escotorit té el mateix origenque càustic. Eiximenis ja el feia anar, derivant-lo del llatí excauterire (decauterium, l’agent per a cremar teixits orgànics) que va donar el catalàantic escaltrit i d’aquí escotorit. Visca la causticitat empordanesa! ❋

MOTACIONS

Escotorit?MÀRIUS SERRA

L’ULL DE L’AGULLADANIEL BOADA

imecres de la setmana pas-sada l’Ajuntament de Mata-ró va convocar els ciutadanssota l’enteixinat de Josep

Puig i Cadafalch que corona el sostredel saló de sessions per assistir a l’ac-te de proclamació del doctor AntoniComas i Pujol (Mataró, 1931-Barcelo-na, 1981) com a fill il·lustre de la ciu-tat. La distinció comporta que l’ho-menatjat tingui un retrat a l’oli en lagaleria de fills igualment consideratsil·lustres que l’han precedit. Des d’araComas fa companyia precisament aPuig i Cadafalch, entre altres.

L’alcalde Josep Antoni Baron va ferla introducció i tot seguit la glossa del’homenatjat va quedar a càrrec d’Au-gust Bover i Font, catedràtic emèritde filologia catalana de la Universitatde Barcelona, president de la SocietatCatalana de Llengua i Literatura i dei-xeble de Comas.

Antoni Comas i Pujol, diguem-hoaviat, va ser, el 1965, el primer a ocu-par la càtedra de Llengua i LiteraturaCatalana de la Universitat de Barcelo-na –l’única que hi havia a Catalunya–que el règim franquista s’havia avin-gut a crear després del procés “libera-litzador” del règim iniciat a principidels seixanta. Abans, no hi havia a launiversitat catalana una càtedra de lallengua del país. I més abans, a la Re-pública, n’hi havia hagut una, també

Dmolt tardana, que havia finalmentocupat Pompeu Fabra. O sigui que po-dem dir que Antoni Comas va ser elsuccessor del Mestre, del Mestre enmajúscula, cosa que per si sola és méshonor que cap honor.

Antoni Comas va ser el primer,també, a posar en discussió que el se-gle XVIII fos de decadència, en ter-mes literaris i culturals. Una consta-tació que Jaume Vicens Vives i PierreVilar ja havien fet en el pla econòmic isocial i que l’historiador i arquitecteAlbert Garcia Espuche ha demostratamb els seus estudis recents sobre lesrestes de Barcelona descobertes sotal’antic mercat del Born. Si reculéssimal segle XVII, Narcís Feliu de la Penya,en el seu Fénix de Cataluña ja haviaparlat de la Catalunya renaixent queal XVIII d’alguna manera es consoli-daria. Narcís Feliu de la Peña, percert, tenia arrels mataronines. Totqueda a casa. L’Ajuntament, que és lacasa de tots, podria fer Feliu de la Pe-ña fill il·lustre adoptiu.

August Bover i Font va anar repas-sant la figura d’Antoni Comas: elsseus llibres, els seus estudis, la sevapersonalitat professoral, la seva cèle-bre timidesa, fins que al final es vaaturar en l’Antoni Comas memoria-lista, que és la seva faceta més desco-neguda. Va fer molt bé d’aturar-s’hi.Resulta que Antoni Comas, un dia

que havia de prologar el llibre d’unhistoriador local sobre indianos ma-resmencs, es va despenjar amb unsapunts autobiogràfics que res teniena veure amb el llibre que en teoria in-troduïa ni amb el seu autor. Aquestsapunts que parlen de la seva família ide la seva infantesa a Mataró els vacontinuar després en el pròleg d’unaltre llibre. Tots dos pròlegs es podenllegir, aplegats, en una publicaciód’homenatge a Comas que la Univer-sitat de Barcelona va publicar ambmotiu del vint-i-cinquè aniversari dela seva mort, el 2006. Hi despunta elComas gran escriptor. No ho diemnosaltres. Vegin el comentari de Mar-tí de Riquer, amb qui Comas haviacol·laborat: “La gran bondat d’AntoniComas, el seu cor net i generós, la se-va ferma fe de creient i fins i tot la se-va tan característica timidesa aparei-xen diàfanament en aquestes notestan ben escrites on rememora la sevavida de minyó”.

Dolors Lamarca, vídua d’AntoniComas i actual directora de la Biblio-teca de Catalunya, va llegir textosigualment elogiosos cap a ell d’Espriu,Pla, Joan Fuster o Terri i ens va recor-dar que aquell dia, 23 de març del2011, feia exactament trenta anysque Antoni Comas, que només en te-nia cinquanta, havia mort de manerasobtada. ❋

Antoni Comas, fill il·lustre

ENTRESETMANA

MANUEL CUYÀS

seqüències; és a dir, en les seqüeles perdurablesen les víctimes quan les càmeres de la televisiódeixen d’ocupar-se d’uns desastres que ja nosón notícia. Ell ha documentat exhaustivamentel setge de Sarajevo i la deportació de Kosova,durant les llargues guerres balcàniques; ell hamostrat els efectes irreversibles de les minesantipersones, des d’Àfrica fins a l’Amèrica Cen-tral; ell ha parlat del trist paper de la infància ales guerres i de la proliferació dels nens soldat;ell va denunciar les víctimes de Pinochet amb lalamentablement famosa caravana de la muer-te. Un cop d’ull a la seva bibliografia és la millorprova de la diversitat i profunditat dels seus ob-jectius professionals. Però, d’una manera espe-cial, voldria fer ressaltar la seva coordinació,junt amb Manuel Leguineche, del llibre Los ojosde la guerra (2001), un recull amb textos delsmés prestigiosos fotoperiodistes internacio-nals, en homenatge al català Miguel Gil, caiguta Sierra Leone el maig del 2000. Aquest llibre,junt amb l’oportunitat de tractar un sobri Ger-vasio Sánchez, em va ser de gran utilitat en unmoment en què intentava documentar-me so-bre la realitat d’una professió tan arriscada.

Desapareguts, mostra presentada simultà-niament a Barcelona, Madrid i Lleó, és una oca-sió de posar cares a les víctimes oblidades sotal’acumulació de conflictes i als familiars que, dè-cades després, continuen lluitant per aclarir eldestí de tanta gent esfumada en els primers re-molins dels conflictes. Rostres i escenaris quesuggereixen més enllà del que ensenyen, comels bons relats.

Sens dubte, aquesta capacitat de denúnciade la fotografia és aprofitada constantment perles organitzacions humanitàries, potser perquèsaben que la imatge és la manera més ràpida ieficaç de fer entrar pels ulls les situacions d’in-justícia vigents arreu del planeta, malgrat queaviat farà 63 anys de la Declaració Universaldels Drets Humans. Just per recordar el seu in-compliment, fins al 20 d’abril els de GramenetImatge Solidària presenten al Centre d’ArtContemporani Can Sisteré la mostra Drets hu-mans, amb fotografies de Joan Guerrero, Fran-cesc Melción, Bru Rovira i Vicenç Semper, en-tre d’altres. Una altra ocasió de fer-nos solidarisamb realitats del món menys amables que lanostra. ❋

31 DE MARÇ DEL 201110Reportatge Glòria Farrés

ouis-Férdinand Céline(1894-1961) és, comcap altre autor modern,l’escriptor revoltat. A di-

vuit anys es va enrolar voluntaria l’exèrcit i va participar a la Pri-mera Guerra Mundial, on va sergreument ferit. Una quinzenad’anys més tard i com a reaccióa aquesta vivència escriu Viatgeal fons de la nit (1932). Ambuna escriptura d’una gran fero-citat, hi narra les emocions vis-cudes al front i les dificultatsposteriors per adaptar-se a lasocietat. Escriu amb un estil pe-netrant, esmolat, molt treba-llat, ple d’argot, en alguns mo-ments delirant, que arriba alfons de la realitat per desem-mascarar els aspectes més per-versos de la condició humana.Metge amb idees antisemites,tant la seva vida com la sevaobra són un atac frontal contrala societat del seu temps. Arabé, després de Proust, és l’es-criptor francès del segle XX méstraduït i difós al món. Enguanyes commemora el cinquantèaniversari de la seva mort.

Abans de publicar Viatge alfons de la nit, va redactar el1924 la seva tesi doctoral sobreel metge hongarès Semmel-weiss. Aquest escrit, que té mésl’aspecte d’una novel·la qued’una tesi, es publicarà el 1936amb el títol Vida i obra de Phi-lippe-Ignace Semmelweis. Ésun text gairebé èpic, que posaen relleu la vocació mèdica del’autor, un element essencial enla seva obra. Céline creu en lamedicina, en la seva capacitatde curar i d’alleugerir el dolor.De fet, el que es remou al fonsde la seva escriptura, el que el

Lrevolta i el solleva, és que hi hauna humanitat que pateix i quemor per res. Se sent metgeabans que escriptor.

El seu enfocament se centraen el cos sofrent, turmentat perla malaltia, la decrepitud, el de-sig sexual o la solitud. És la mi-rada d’un metge aliè per origen iformació al món literari, la mi-rada d’un home rebel i salvatgeque tindrà el poder d’usar unallengua fresca i violenta que re-volucionarà la literatura del seutemps. En aquest sentit, se senthereu de Rabelais, metge tam-bé, que usava un llenguatge pera tothom i democratitzava lallengua. Hereta de gust aquestamanca de correcció i l’objectiud’atraure el públic parlant comell, així com també els elementscarnavalescos i grotescos de Ra-belais.

Viatge al fons de la nitViatge al fons de la nit contéuna fúria i una lucidesa abasse-gadores. Per bé que té un grancomponent autobiogràfic, nonomés és fruit del seu autor, si-nó de tota una època: sorgeix dela destrucció i el dolor produïtsper la Gran Guerra. Com asse-nyala el títol, és un viatge a lafoscor, a la coneixença d’allòmés sòrdid i horrorós de la guer-ra i, per tant, a l’infern dels ho-mes. Potser cap altre text ens faentrar d’una manera tan pene-trant en allò que va ser la guerrade trinxeres. La nit esdevé elsímbol de tot el mal que fa l’ho-me empaitat per la por, la ganao el desig. Ens diu gairebé al’inici de l’obra: “Som verges del’horror com ho som de la volup-tat”. Hi ha una virginitat ama-

gada, la de l’horror, i una vegadaconegut, no hi ha retorn. La no-vel·la narra això, el descobri-ment de l’horror, l’experiènciaabsurda i atroç de la guerra, isobretot la manera com, a par-tir d’aquesta experiència límit,el protagonista Bardamu adqui-reix la capacitat d’anar a l’es-sencial. La guerra li fa descobrirmolt íntimament com estima lavida, la vida més biològica i sen-sual, i com detesta les idees quel’han dut fins allà. Viure enmigdel combat demana ser covard,però aquesta és la veritable va-lentia en el món de bojos que ésla guerra.

En la línia més estrictamentracionalista del pensament,l’autor interpel·la directamentla intel·ligència del lector amblucidesa i ironia. Així se suma alcorrent pacifista que neix de laGran Guerra, i fa una disseccióde mots com ara pàtria, justí-cia i amor. Descobreix que totssón un engany i que cal anarmolt amb compte per no deixar-se enredar. Ho diu escopint lesparaules, com si escrivís ambespasa, al límit de l’escatologia,la pornografia i l’insult. El pro-tagonista mira d’escapar de lanit, però la nit és arreu on va, ala societat colonial d’Àfrica, a lasocietat capitalista d’Amèrica, ala postguerra europea en unbarri pobre de París, i cada copentra una mica més al fons de lanit.

Llegir aquesta novel·la és unrevulsiu tan extraordinari que,quan el lector s’hi enfronta, té lagran temptació de veure-hi no-més la reflexió d’un home dece-but, profundament pessimista,rancorós i reivindicatiu. Però si

es queda aquí, potser traeix elveritable pensament d’aquestescriptor. Certament és un textesfereïdor, no hi trobem mai unbri de compassió o de misericòr-dia i això esgarrifa. Tanmateix,hi ha moments d’un gran afanyde tendresa i d’humanitat. Delcamp de batalla passa als hospi-tals, després fuig a l’Àfrica colo-nial, d’allà a Amèrica i final-ment torna a Europa per fer demetge en una barriada pobra deParís. En tots aquests escena-ris, Bardamu és l’espectadoratònit d’una societat que amagaun podriment i un malestarcongènit i, a través de la misèriai de la fragilitat del cos, mostral’egoisme i la mentida que lasustenten. No ens estalvia resamb la seva mirada despietada iel seu to desencisat i, no obs-tant això, Bardamu no cobra lesvisites mèdiques als pobres, aju-da el seu amic Robinson, lamen-ta la mort del nen Bébert o escommou per la bondat de laprostituta Molly.

El crític francès Gaëton Pi-con dirà d’aquesta obra que és“un dels crits més insuportablesque l’home hagi fet mai”. Certa-ment, cal entendre aquesta veuque s’enfonsa en la nit com uncrit, com una veu de ranera quediu el que potser no s’ha dit maitan clarament. És un crit tràgici maníac, que tan aviat semblaclamar desesperadament fra-ternitat com fugir de l’home i desi mateix: “La gran fatiga del’existència potser és, de fet,aquesta feinada que tens de ro-mandre raonable vint anys,quaranta anys o més, per no sersimplement, profundament tumateix, és a dir, immund, atroç,

un escriptor salvatgeAquestany escommemorael 50èaniversaride la mortde Céline,pseudònimde Louis-FerdinandDestouches

Dues obressevesvan sertraduïdesal catalàals 80

Potserla reflexiód’un homedecebut,pessimistai rancorós


absurd. El malson d’haver depresentar sempre com un idealuniversal, superhome del matí ala nit, el subhome claudicantque se’ns ha donat”.

Els pamflets antisemitesEl 1936 publica Mort a crèdit,un relat de la seva infantesaque, pel que fa a l’estil, potserencara és més agosarat queViatge al fons de la nit, per béque no té la seva força. Hi retra-ta el món de la infantesa no comel paradís perdut, sinó com l’in-fern originari sobre el qual esconstruiran els altres inferns.

La còlera del pare i l’actitud pie-tosa de la mare martiritzen Fér-dinand i li forgen un caràcterrebec, taciturn i violent.

Immediatament després es-criurà els furibunds pamfletsantisemites: Bagatel·les per auna massacre (1937), L’escoladels cadàvers (1938) i Els llen-çols bonics (1941). Aquests es-crits, que no es reediten peròque se’n poden trobar frag-ments a internet, són esborro-nadors. Quan els presenta, ellmateix es declara racista i ene-mic número u dels jueus i delsfrancmaçons. Molts lectors re-

fusen l’obra completa de Célinea causa d’aquests escrits. De fet,quan llegim aquests fragments,no podem evitar compartir ple-nament la indignació i el dis-gust dels qui el rebutgen. Peròalhora tampoc no podem evitar,quan retornem a la majoria delsseus textos, retrobar l’admira-ció per la qualitat literària i lacapacitat d’expressar la mons-truositat.

Quan acaba la Segona Guer-ra Mundial, Céline haurà de fu-gir a Dinamarca, d’on, per sortseva, no l’extradiran, sinó quel’empresonaran un any. Retor-

narà a França el 1955 i viuràapartat a Meudon, en el suburbiparisenc. A partir d’aquest mo-ment publicarà altres textos,entre els quals hi ha la trilogiaalemanya: D’un castell l’altre(1957), Nord (1960) i Rigodon(1969), tres parts d’una únicanovel·la en la qual l’escriptornarra el seu exili.

PolèmicaLa polèmica anirà sempre lliga-da al nom de Céline perquè noes pot excusar o relativitzar elseu antisemitisme. Enguany, aFrança, amb l’efemèride del cin-

quantenari de la seva mort, lapolèmica torna a revifar ambforça fins al punt que el minis-tre de Cultura, Frédéric Mitter-rand, ha decidit a darrera horano incloure’l en el recull de cele-bracions nacionals del 2011. Ai-xò no deixa de ser una hipocre-sia política, tenint en compteque el mateix president Sarko-zy el reconeix com el seu autorpreferit.

De fet, seguint aquest criteri,no es podrien commemorar ani-versaris d’escriptors com Rous-seau o el Marquès de Sade, en-tre tants d’altres. Especialistesen la seva obra com Frédéric Vi-toux o Henri Godard, escriptorscom Philippe Sollers o el filòsofAlain Finkielkraut han criticataquesta censura al·legant quees barregen coses de naturalesadiferent. Potser s’ha perdut unabona ocasió per explicar a fonsl’obra i la personalitat de Céline.

Traduccions catalanesLes primeres dues novel·les vanser versionades al català alsanys vuitanta per dos grans tra-ductors: Joan Casas va traduirMort a crèdit (1987) i Estanis-lau Vidal-Foch, Viatge al fons dela nit (1988). Ambdues traduc-cions són excel·lents, tenint encompte, a més, la dificultat de lallengua original, una llengua vi-va, profundament arrelada a laparla, ignorada pels diccionaris,amb mala sintaxi i plena d’ar-got. El 2007, l’editorial Proa vareeditar la traducció de Viatgeal fons de la nit i encara es trobaa les llibreries, però Mort a crè-dit està exhaurida. Fóra bo queper celebrar la commemoracióes reedités i, aprofitant l’avi-nentesa, es traduís el bonic textSemmelweiss o alguna part dela trilogia alemanya.

I és que val la pena llegir lesnovel·les de Céline, perquè, si béens fan escruixir fent-nos en-trar en els dominis de la nit i deles coses sinistres, no deixen decontenir al mateix temps, comles pintures negres de Goya, uncrit d’esperança. Ens mostrenque el que es cou a la vida inte-rior dels homes, tant allò mésexcels com allò més aberrant,és inaccessible i queda enterratsota la pompa social. Céline enshi fa entrar gairebé per força, iper això no és una lectura fàcil iconfortable. Però com ell ma-teix diu en el Viatge al fons de lanit: “Decididament tot el que ésinteressant té lloc a l’ombra. Nosabem res de la veritable histò-ria dels homes”. ❋

Céline, pseudònim de Louis-Ferdinand Destouches, unautor lligat a la polèmicaAVUI

31 DE MARÇ DEL 201112C

rítiq

ues Assaig Toni Vall

El retrovisor

Puyal haescrit un llibre

apassionantde teoria

periodística

otser perquè sóc un exage-rat o un neuròtic compul-siu, mai m’he cregut gaireaquells anomenats investi-

gadors que la comunicació i el pe-riodisme que han pontificat i ponti-fiquen en l’àmbit teòric sobre laprofessió sense haver trepitjat ensa vida la redacció d’un mitjà de co-municació. D’exemples n’hi ha acabassos. No m’entenguin mala-ment, no pretenc desacreditard’arrel totes les seves aportacions.Seria absurd i temerari, ja que n’hiha de molt valuoses i de molt lúci-des. No obstant, però, en el seu dis-curs s’hi acostuma a detectar unrastre d’impostura, d’abstraccióforçada i argumentació coixa. L’es-tudi i observació dels mitjans, delsseus continguts i dinàmiques, potser apassionant però l’aprofundi-ment, el coneixement de les sevesespecificitats, funcionament i idio-sincràsia, em temo que només s’as-soleix quan un hi treballa.

És clar que potser estic equivo-cat, no matiso convenientment iparteixo d’una visió esbiaixada i unpèl envejosa, sens dubte provocadaper la meva incapacitat per a laconcentració que requereix tota in-vestigació teòrica. Doncs bé, dit ai-xò, no puc sinó celebrar que Joa-quim Maria Puyal hagi fet el viatge

Pdescrit, però ben bé a l’inrevés.Després de Vostè jutja, Vostè pre-gunta, La vida en xip, Un tomb perla vida i amb dècades de futbol encatalà a les espatlles, Puyal ha es-crit un llibre. Un llibre de teoria pe-riodística, de reflexió densa i medi-tada a l’entorn de l’acció i la reacciócomunicativa. Un llibre apassio-nant. Es diu Aicnàlubma i és possi-ble que a hores d’ara el lector ja sà-piga per què. Mantinguem però elsuspens i que cadascú, si així ho de-sitja, ho descobreixi per si sol. Si al-guna cosa queda claríssima durantla intensa i molt exigent lecturaque el llibre proposa és que Puyalha experimentat un viatge d’apas-sionament professional, que la pra-xi mediàtica –com ell l’anomena–ha comportat amb el pas dels anysun progressiu interès per l’estudi ila sistematització de les dinàmi-ques que hi intervenen.

Impossible donar compte aquí,ni tan sols resumint-ho, ni de laquarta part de les reflexions relle-vants que habiten al llibre. Em per-meto mencionar les que mésm’han interessat. Subtil i alhorapunyent, la crítica als intel·lectualsdel país que menystenen la televi-sió. M’hauria agradat que s’hi es-plaiés una mica més. Aprofundeixamb exhaustivitat en els –pocs– in-

tents que la televisió, tant l’estatalcom la catalana, ha fet per trans-cendir l’univers simbòlic propi. Ele-va una suspicàcia amb la tendènciadels professionals catalans que hanfet el salt a la primera divisió encastellà.

Qüestiona, amb molt bon criteri,la dependència que algunes televi-sions han generat respecte a la par-ticipació de l’espectador encaraque no tingui res a dir. Reivindica elque a hores d’ara sembla una qui-mera: una televisió privada catala-na amb cara i ulls. Dedica esforços iarguments a criticar els contingutsque les emissores privades –o gra-tuïtes, com també les anomena–emeten en el seu prime time. Ho faamb notable vehemència, però joafegiria: ¿quan han brillat per la se-va exigència qualitativa els contin-guts d’aquestes empreses?

En el mateix sentit, destaca re-petitivament la seva submissió ales dinàmiques econòmiques, alho-ra que precisa entre línies que ladistinció sistemàtica públic-privatamaga un conformisme analítictan fal·laç com trampós. Parla del’educació com a arma fonamentalper a garantir l’accés i la compren-sió òptims dels missatges televi-sius. No podria estar-hi mésd’acord.

Fa anys no crec que fos necessa-ri però veient la –injusta, quasisempre absurda– llista de greugesque investigadors, sociòlegs, pares imares d’aquí i d’allà atribueixen ala televisió, no seria gens descabe-llat suggerir una assignatura sobremitjans de comunicació a l’ESO i/oel batxillerat. La televisió és unainstitució decisiva i fonamental de

Novel·la Jordi Capdevila

La ciutatverticalAutora: Bea CabezasPremiCarlemanyEditorial:ColumnaBarcelona,2011Pàgines: 333Preu: 19,95euros

na història de somni, ambpersonatges reals i ficticis,un ritme trepidant, una ciu-

tat il·lusionada i un món on el bé i elmal es poden confondre són els in-gredients essencials de La ciutatvertical. Una novel·la d’una autorajove però no primerenca, que s’haendinsat en la seva estada a NovaYork dels últims anys per recrear eldeliri americà de tants europeus quevan anar-hi a cercar fortuna ara faun segle. Un temps en què la ciutatva deixar de mirar només a terra peraixecar-se verticalment cap al cel.

Una història molt americana peròtambé molt catalana. S’inicia quanen Daniel, fill de Joan Casas, un emi-grant del barri de Gràcia, rep unatrucada urgent del seu pare, que fa18 anys que no hi ha parlat, dema-nant que el vagi a veure urgentmentper un afer important. En arribar a

UAlta tensió narrativa

casa seva, un pis ple de pols a la cin-quena avinguda de Nova York, se’ltroba mort amb dos trets de pistola:“El seu cadàver jeu a terra amb elrostre neutre, sense expressió depor o de sorpresa, com si haguésesperat aquest desenllaç”. Al seucostat hi ha el diari que ha deixat es-crit el progenitor, explicant la sevavida des que va deixar el barri deGràcia per anar a viure, encara ado-lescent, a Nova York, on va aconse-guit una bona reputació professionalcom a periodista.

La novel·la alterna la narració dela vida del protagonista, amb tot desecrets, amb les peripècies de totamena que viu el fill de l’emigrant pertriomfar com a arquitecte a NovaYork, on participa activament de lafebrada que viu la ciutat per créixercada vegada més amunt en plenacrisi mundial pel crac del 1929.

Bea Cabezasva guanyarel premiCarlemanyamb la sevasegonanovel·laJOSEP LOSADA


la modernitat i saber relacionar-seamb ella no és cap broma. Quan en-cara la recta final, el llibre s’ocupad’alguns aspectes cabdals. L’autorno s’està de criticar la política deconcessió de llicències de la Gene-ralitat de Catalunya i la gestió deci-siva però en alguns moments errà-tica de la Corporació Catalana deRàdio i Televisió.

Em sorprèn també que un puris-ta del ritme i la narrativa comPuyal faci fins a 257 notes explica-tives que, no es pot negar, incidei-xen decisivament en la cadència dela lectura i la fan molt més densa.Opino que bastants podrien haver-se integrat al text central senseperjudici de contingut ni d’interès.El gruix de totes afegeix, però, unaprofunditat i una precisió al·luci-nants, cosa que les converteix enindispensables.

L’autor remet en reiterades oca-sions a idees i objectes de comenta-ri i d’estudi que, segons ell, no per-tanyen als objectius estructuralsdel llibre. Tal vegada el més relle-vant de tots ells siguin els formats,camp en què l’autor és subjecte ac-tiu –activíssim– ja que n’ha creatalguns de ben importants i in-fluents. “Ja en parlarem en una al-tra ocasió”, escriu sovint. Doncs bé,desitgem que aquesta “altra oca-sió” no sigui merament una mane-ra de parlar, una excusa que s’allar-gui en el temps. La tan preuadaconcreció puyaliana serà bo que esmanifesti de nou ben aviat en unnou llibre, si pot ser tan imprescin-

dible com aquest. Cap aicnàlub-ma ens distraurà. El retrovi-

sor serà a partir d’ara i persempre un amic fidel. ❋

FOTO: JUANMA RAMOS

AicnàlubmaAutor:JoaquimM. PuyalEditorial:ColumnaBarcelona,2011Pàgines: 352Preu: 23,50euros

Les dues històries paral·leles, depare i fill, permeten bastir un retauleglobal d’una ciutat entestada a do-minar el món amb la conquestaconstant de l’espai sense fi cap al celi la lluita per conquerir el món sotaterra, guanyant també superfícieamb el transport subterrani. Commés extensió aèria i soterrada con-quereixen els ciutadans, més aug-menta l’afany de poder i cobdíciad’una societat que es basteix sobrela base del domini econòmic senseconcessions. Mentre els gratacelss’enlairen cap a un nou futur, lesmàfies més violentes, el crim planifi-cat, engreixen tota la seva maquinà-ria de destrucció humana. Una granciutat on no hi marge d’error.

I en aquesta doble atmosfera vitales mourà Joan Casas des del seuamaratge a Nova York el 1880 fins ala seva mort violenta el 1929. La ga-na i el desarrelament el portaransense ni adonar-se’n a les clavegue-res més violentes de la nova socie-tat, on restarà enganxat en la tera-nyina del terror sense escapatòria,fins que trobarà un fil per esmunyir-

se i emprendre una nova vida, parti-cipant en la conquesta del nou espaimai trepitjat pels humans. El seuADN d’immigrant farà que no puguitrobar el seu lloc en la nova societat.Cal no oblidar que hi va arribar enca-ra adolescent i, a més d’iniciar-se vi-talment, es va haver d’integrar en unmón de transformació constant onel treball t’obria moltes portes peròla ciutat també tenia massa tram-pes. No cal dir que una societat tanconvulsa i sorprenent també donaràprou sorpreses i terrabastalls senti-mentals al protagonista.

La petjada catalana a NYAmb un valor afegit: la novel·la re-crea la petjada catalana que va tro-bar Joan Casas a Nova York, desque hi va arribar i va cercar recer ala redacció de la revista La Llumane-ra, fins a la trobada casual amb l’ar-quitecte valencià Rafael Guastavino,que va traslladar a la ciutat vertical lareconeguda tècnica constructivacom volta catalana i que va partici-par en obres com la Grand CentralStation. Una nova etapa que el por-

tarà a fer de reporter en el diari prin-cipal de Nova York. També hi és benpresent l’amic seu i gàngster famósde l’època, Frankie Carbó, que al-guns historiadors asseguren que vanéixer a Manlleu.

A més de tots els ingredients d’in-triga, tensió, dinamisme i sorpresa,la novel·la té el valor afegit d’una re-dacció trepidant, on el diàleg directe,teatral, connecta molt bé amb unsprotagonistes molt ben retratats i unmón prou detallat amb accions di-nàmiques ben descrites. Una escrip-tura coherent amb l’atmosfera querecrea l’autora i que et fica directa-ment en una narració que t’obliga allegir-la sense pausa.

Bea Cabezas va fer els primerspassos de periodista a l’Avui, i des-prés va anar a completar estudis deteatre i periodisme a Nova York. Laseva primera novel·la, El monestir deles ombres, la va etiquetar de jovapromesa. La ciutat vertical la conso-lida com una autora ja feta, amb undomini global de la llengua i l’escrip-tura i una alta tensió narrativa queaugura un futur prometedor. ❋

ntre les quatre categories de crític que T.S.Eliot va establir hi havia l’entusiasta, aquell queescrivia motivat, sobretot, per la passió que

sentia per l’obra d’un autor. I és justament com a cri-tics with gusto eliotians que han actuat Jordi Julià i Pe-re Ballart a l’hora de construir Les coses tal com són,un minuciós retrat de Màrius Torres a partir d’una ex-tensa tria de fragments de la seva obra: cartes, anota-cions de dietari, notes de quadern, poemes originals itraduccions en vers.

La passió crítica de Julià i Ballart els ha dut a crearun llibre altament reivindicatiu. Per una banda, els crí-tics reivindiquen la solidesa i coherència de Torrescom a intel·lectual i artista. De fet, es podria dir queLes coses tal com són és una biografia intel·lectual delpoeta escrit per ell mateix. Per assolir la seva finalitat,els dos curadors del volum han distribuït els frag-ments en set grans blocs monotemàtics, de menys amés abstracte, ordenats cronològicament: la natura iels llocs; caràcter, ètica i moral; amori espiritual; política,guerra i exili; l’estètica iles arts; literatura i pen-sament, i escriptura ipoesia.

L’efecte transversal ésimpressionant i serveixper trencar qualsevol tò-pic sobre la poca consis-tència i rigor de Torres.Màrius Torres emergeixcom un intel·lectual dedi-cat, versàtil, complex i in-tel·ligent.

De l’altra banda, Julià iBallart han volgut reivin-dicar la innegable qualitatartística de la prosa deTorres, que sempre hamerescut un tracte ex-cessivament marginal,com si es tractés de ma-terial merament comple-mentari o residual. Nova-ment, a través d’una triaimpecable de passatges,perfectament seqüen-ciats, els dos curadorshan demostrat per sem-pre més que hem decanviar el perfil massarestrictiu que hem here-tat de Màrius Torres perreservar un espai per alprosista.

Sense cap mena dedubte, Les coses tal comsón és una contribució deprimera magnitud al co-neixement més real i ponderat de la figura i l’obra deTorres. Ben usat, tant per especialistes com per lec-tors generals de poesia, aquest volum està destinat amarcar un abans i un després en la recepció de la per-sonalitat artística de Torres. Encara que Jordi Julià iPere Ballart han encapçalat el volum amb un docu-mentadíssim estudi que proposa una lectura del llibre,acaben cedint l’última paraula als lectors de Torresperquè cadascú tingui la llibertat de definir els seus iti-neraris personals. A més, han demostrat que Mans’equivocava greument quan negava la possibilitat deldiscurs autobiogràfic sostingut. ❋

E

El nouMàrius Torres

Les coses tal com sónAutor: Màrius TorresA cura de: Jordi Juliài Pere BallartEditorial: AcontraventBarcelona, 2011Pàgines: 501Preu: 24,50 euros

Poesia

D. Sam Abrams


i ha hagut uns quants llibres, encosa de pocs mesos, la lecturadels quals m’han empès a no dei-

xar de fer incursions en vertical en l’obrade Paul Celan: la relectura de Des d’ara, deVíctor Sunyol; la relectura també d’aquellamena de trilogia paraparèmica de CarlesHac Mor (formada per Metafonia, Cabrafi-ga i Ad libitum); a continuació, un primerllibre valent, Com l’últim joc de mai, deMontserrat Garcia Ribas; i ara aquest pre-sent Desertar, d’Arnau Pons (Felanitx,1965), en què la presència de Celan hi ésgairebé física a través d’uns versos del seupoema “Elogi de la llunyania” que fan “No-més desertor sóc fidel. / Jo sóc tu quan josóc jo”... Però observin com arrenca –des-prés d’una citació d’Antoni Bauçà que diu“Finalitz la vida amb la boca closa. Abansd’acabar la saliva escopiré en el calze”–aquest poema relat i/o renec perfecta-ment metrificat des del començament finsal final i escrit posem-hi que a la maneradel Nabí de Carner o de la Primera històriad’Ester d’Espriu i publicat per primera ve-gada el 1997 (més ben dit, autopublicat enedició de bibliòfil, amb poca circulació, pe-rò que l’any següent va ser traduït magní-ficament per Annie Bats al francès i publi-cat de seguida al número 86 de la revistaPoesie): “Vengué un morent de sol, i foudesprés amb or el seu eixir: un dia nou, jano tan gris. Finalment havia arribat aquellnou dia per tal de tenir un or diferent delsaltres. Potser per això, ell, l’home que viviadins un trast de la tenebra, s’havia desper-tat tan boca-sec, estret de pit. Finalment,sí, tan sec de boca i estret també de pit, esdespertava. A fora, la llum, i no només lallum, començava a desminvar; i l’homeque patia dins el cor del que era negre vaveure com aquella brega dels retorns feia

H

tornar en cendra el terreny fallat de la nit.Acabava de sortir d’un sol d’alba, infestatde crits, i ara –ben sec de boca i sec tam-bé de pit– sentia com la saliva l’abandona-va de per dins”. Etcètera.

Veuran que tot el poema és travessat,perforat, per alguns fragments o passat-

ges breus i incisius del Llibre de Job. I no hiapareixen pas en hebreu o en català, sinóen alemany. L’explicació és que Pons harescatat la traducció que els filòsofs Mar-tin Buber i Franz Rosenzweig van fer de laBíblia a aquesta llengua per als alemanys,entre altres raons perquè no haguessin

d’anar a raure a Luther... En els epílegs ex-traordinaris de Sebastià Perelló i de la ma-teixa Annie Bats s’explica amb detall la re-ferència del personatge de Job en el poe-ma: l’home posat a prova, l’home culpabi-litzat, i aterrat per un Déu que l’ha col·locaten la desgràcia i en la maledicció.

Carner, Espriu, Foix o Celan (hi afegi-ríem més noms) funden, des de la sevacosmogonia, una llengua pròpia i inconfu-sible. Hem de llegir la gènesi i la textura dela paraula desertar des d’aquesta clau desentit. Pons no ens parla d’un desertarcom a sinònim de fugida; ben al contrari.Ni tampoc d’algun convenciment latentdel fet, per exemple, que la constatació deles ruïnes de la poesia i de la realitat recla-ma un esforç diguem-ne moral de recons-trucció. Fet i fet, Desertar no pot ser re-construcció perquè ja és construcció pura,és a dir, refús i actitud crítica. Però és tam-bé rescat i, essencialment, hàlit i respira-ció. El renec i la rebel·lia vénen d’aquí, comtambé la necessitat de fer llengua i/o poe-sia i pensament; de desertar per tenir llen-gua i per fer-ne. Així ho ha manifestat elmateix poeta: “De vegades convé la deser-ció, l’abjurament, el renec, la distància o lallunyania per poder ser més fidel a les cau-ses que s’abracen. Per acostar-se com amínim al camí de ser un mateix. Per ser al-tre, veritablement. Lluny de la fusió col·lec-tiva. És la tasca del poeta, al meu parer.Avui hi ha una gran confusió entre poesia ipoetització”.

L’eclipsi del tu, el problema de la latèn-cia o l’enfosquiment del tu dins la multipli-citat del jo conformen una de les altres lí-nies d’investigació del poema. En aquestsentit, desertar és també cruïlla, diàleg,transparència, pèrdua i encontre. Tambéestranyesa, però no pas retirada de res. ❋

Poesia Roger Costa-Pau

...per tenir llengua i per fer-ne

DesertarAutor: Arnau PonsTraducció al francès:Annie BatsEpílegs:Sebastià Perellói Annie BatsEditorial: LleonardMuntanerPalma, 2010Pàgines: 110Preu: 11 euros

El poeta,assagista itraductor ArnauPons ha reeditat‘Desertar’

esprés d’un periple de dosanys des dels Balcans fins aKabul, que quedaria reflectit

a Los caminos del mundo, NicolasBouvier (1929-1998) fa una paradade set mesos a Ceilan (avui Sri Lan-ka) per refer-se. És el 1955 quan,malalt i exhaust, a l’espera d’obteniruns papers i curt de diners, l’escrip-tor suís s’aboca a una espiral de so-ledat i depressió, una baixada als in-ferns en la ciutat colonial de Galle,que recull a El pez escorpión, un bri-llant relat, cruel i tendre alhora, queirradia un exotisme dolorós i que nopublicaria fins a 26 anys més tard.

El pez escorpión supera les des-cripcions pintoresques i els estats

DEl pez escorpiónAutor: Nicolas BouvierTraducció:Glenn GallardoEditorial: AltaïrBarcelona, 2011Pàgines: 125Preu: 15 euros

d’ànim meravellats sota pretextosbanals de molta literatura de viatgesper oferir-nos una alquímia elabora-da amb el fervor d’un miniaturista.Bouvier destil·la un univers íntim apartir de minúsculs detalls i referèn-cies erudites gràcies a una narraciódepurada, màgica, amb fragmentsdelirants (també amb alguna piruetacríptica) que ens empenyen a unviatge més profund, a un trànsit pelcor de les paraules.

Un microcosmos de colorsFotògraf, poeta, guia turístic i gaire-bé pintor en la seva escriptura, Bou-vier il·lumina la seva prosa amb es-planades color cuir, llums canyelles,

taques malves, tons havans, un Indi-go Street de carmins i violetes... Unmicrocosmos en què el temps cami-na sense avançar entre penombresque conspiren. Bouvier sap arrancarla poètica fins i tot dels insectes de latronada habitació de l’hotel barat ons’està. En aquest sentit, la seva es-criptura recorda la d’una altra viat-gera suïssa de sensibilitat exacerba-da, la tràgica Annemarie Schwarzen-bach (Mort a Pèrsia, Todos los cami-nos están abiertos). Ambdós coinci-deixen en una veu narrativa estripa-da, la recreació de paisatges conver-tits en mirall de les pròpies pors iuna ingent capacitat a l’hora decrear imatges.

Tal vegada per això, El pez escor-pión, títol amb el rerefons d’un des-engany amorós, dóna més del quedemana. D’obligatòria lectura pau-sada, el text desprèn la higiene de lacuriositat, però sobretot la intros-pecció d’un relat d’al·lucinada belle-sa. Bouvier viatja, no tant per desco-brir mons com per conèixer-se inte-riorment. “Ningú m’havia ensenyatel que estic descobrint aquí”. Ambtot, l’autor també transmet l’atraccióper l’illa en forma de llàgrima, quemereix “alguns retrets, però una rei-na tèrmit pot viure-hi cent anys i do-nar a llum trenta mil subjectes cadadia. Que em trobin un Borbó o unGrimaldi capaç de fer el mateix”. ❋

El cor de les paraulesViatges Marta Monedero


es dels seus inicis, la trajec-tòria del napolità Erri de Lu-ca (1950) ha estat associa-

da a un tipus de narrativa breu im-pactant, en què la poesia sura persobre dels relats. Dirigent de LottaContinua i exconvicte, De Luca ésuna de les aportacions més riquesde l’actual panorama de la literatu-ra italiana. El primer títol que ens vaarribar en català va ser Pedres devolcà, traduïda per 3i4 el 1993,quan la col·lecció de narrativa la di-rigia Josep Piera. Durant el nou se-gle han aparegut Tu, meu, Tres ca-valls, Montedidio i El contrari d’un,publicats per Empúries i La Magra-na. Ara, Bromera l’incorpora al seucatàleg amb El pes de la papallona,una petita obra mestra, narradaamb geni i essencialitat. Es tractad’una faula gairebé clàssica prota-gonitzada per un caçador, que haabatut més de 300 peces, i unisard, tots dos vells, que s’enfron-ten al destí de les seves vides. Labrevetat del text no oculta la gran-desa de la història, contada amb les

D paraules mínimes, la història an-cestral de la mort, des de la pers-pectiva del botxí i de la víctima.En alguns moments recorda elJean Giono més inspirat, en altresel determinisme l’acosta al Her-mingway més cruel. La tensió de lanarració condensa l’instant nuclearon sorgeix la poesia nua com lallum enfocada d’un clarobscur. Elpes de la papallona conté el mala-barisme de l’isard i la precisió deltret sec del caçador que trenca elsilenci espès del paisatge.

Morts d’un sol tretAmb una Magnum 300 i balesd’onze grams, el caçador no deixa-va cap animal ferit, els matava d’unsol tret. La persecució del dia defi-nitiu domina les planes del relat,que es complementa amb un altre,d’alta muntanya, en forma d’epíleg,on la mirada d’Erri De Luca, alpinis-ta expert, deixa petja en la sensibili-tat del lector. El napolità sap crearclímax com ningú. El pes de la pa-pallona n’és la prova. ❋

Narrativa David Castillo

Duel incert a la muntanya

El pes de lapapallonaAutor: Erri De LucaTraducció: AnnaCasassasEditorial: BromeraAlzira, 2011Pàgines: 66Preu: 12,95 euros

El napolità ErriDe Luca torna en català amb‘El pes de lapapallona’MARCO LONGARI

(AFP)

1345

02-1

0286

60L


ittle Nemo, de WindsorMcCay, és consideradaamb tota justícia –i mal-

grat els més de cent anys trans-correguts des que es va comen-çar a publicar– com una de lesgrans obres mestres de la histò-ria del còmic de tots els temps.

L’inabastable talent grà-fic del seu autor

en va fer

L una formidable oda a la capacitatimaginativa de l’ésser humà i,particularment, dels infants.

Salvant totes les distàncies–possiblement la comparació fa-ria enrojolar els seus autors–, enla mateixa tradició se situa Odi’sBlog, un àlbum publicat primer aFrança –a l’editorial Dargaud– iara aquí, en una nova mostra decom s’han de buscar la vida els

autors espanyols que volen

guanyar-se la vida publicant.I és que Odi’s Blog és també

un recull de pàgines de to oníricon la seva protagonista –unanoia amb un curiós pentinat– viudiverses aventures a través de laseva desbordada imaginació. Estracta d’un conjunt d’historietesabsolutament mancades de dià-legs i en què les vinyetes prescin-deixen de l’habitual marc,la qual cosa facilita als

seus responsables la llibertatnarrativa de trencar els límits del’enquadrament i aconseguir unanotable agilitat i fluïdesa gràfica.En les històries, la protagonista–ocasionalment acompanyadadel seu innominat xicot– s’eva-deix de diverses situacions quoti-dianes deixant-se portar per lafantasia i transformant els objec-tes domèstics que l’envolten en

un attrezzo fantàstica-ment delirant. Tot plegat,conjugant un amablesentit de la ironia amb

una poètica reivindica-ció del sentit màgic del’existència que entron-

ca amb clàssics com aral’Alícia de Lewis Carroll o El

màgic d’Oz de L. FrankBaum, explícitament ho-menatjat en una de les

històries.Així, una taula de planxarque serveix per surfejar en-

tre ones de camises ipantalons; les grues

d’una obra trans-formades en

gegantins

éssers vius; un cefalòpode ge-gant que apareix del fons d’unabanyera; una excursió en vehi-cles de Lego; un vaixell pirataque irromp en una platja; unasargantana mutada en drac deSant Jordi; una bola de gelat coma superfície per practicar l’esquí;uns gnoms que viuen sota unsbolets comprats al mercat; unapinacoteca de quadres amb vidapròpia; una acampada a la salad’estar de casa; una lluita contraels virus a l’estil de Viatge al·luci-nant, i un ascensor estratosfèric,són algunes de les coses diver-ses que desfilen per aquesta pe-tita delícia. ❋

L’aventura quotidianaCòmic Xavier Roca

Odi’s BlogAutors: Sergio Garcíai Lola MoralEditorial: DibbuksMadrid, 2011Pàgines: 118Preu: 15 euros

Imatge d’una de les pàginesd’aquest còmic DIBBUKS

FICCIÓ

Els més venuts a les llibreries lk situació respecte a la setmana passada 2 setmanes seguides en llista

Amb la col·laboració de les llibreries: Abacus, Alibri, Bertrand, Casa del Llibre, Catalònia, Documenta, Fnac, La Central, Laie, Proa Espais (Barcelona), Llibreria 22 (Girona),La Gralla (Granollers), Caselles (Lleida), Robafaves (Mataró), La Rambla (Tarragona), La Tralla (Vic) i L’Odissea (Vilafranca del Penedès)

NO-FICCIÓ

02lk

02lkIndigneu-vos

Stéphane HesselDESTINO

08k

1Q84Haruki Murakami EMPÚRIES

2 06k

Si tu em dius vine ho deixotot... però digue’m vine

Albert EspinosaROSA DELS VENTS

66

02k

4

3

5

4

No sé com aprimar-mePierre Dukan LA MAGRANA

3

Córrer o morirKilian Jornet ARA LLIBRES

2

1

Mar de focChufo Lloréns ROSA DELS VENTS

Pa negreEmili Teixidor COLUMNA

L’home de la maletaRamon Solsona PROA

L’arqueòlegMartí Gironell COLUMNA

1

Quan la vida puja a la bàsculaPilar Senpau PÒRTIC

Espanya, capital ParísGermà Bel LA CAMPANA

Blanc bo busca negre pobreGustau Nerín LA CAMPANA

01k

01k

06l

05lk

02k

01k

06k

5

31 DE MARÇ DEL 2011 17A

rt l nou estil nord-americà, la fo-tografia de carrer (StreetPhotography) pren cos en al-

guns fotògrafs dels anys cinquanta iseixanta del segle XX que trenquenamb la transcendència de la fotogra-fia com a escenari de grans veritats iprenen la realitat com a espai detransacció de la mirada.

Això és el que posen en evidènciales fotografies de Garry Winogrand(Nova York, 1928-1984) de l’àlbumWomen are beautiful, format per 85fotografies preses entre el 1960 i el1975, de la col·lecció de Lola Garrido.“Fotografio una cosa per saber aquè s’assembla, un cop fotografia-da”, diu Winogrand. La lectura literalde la realitat, l’exhibició nominald’una vivència urbana, canviant i hu-manista alhora, aconsegueix que laimatge es concentri en el gest, enl’anarquia del moviment vital i la fo-tografia prengui un caràcter gairebéetnogràfic.

Aquesta mirada no s’hauria pro-duït sense els antecedents d’algunsfotògrafs clau en la fotografia nord-americana, com ara Walker Evans,Dorothea Lang i, sobretot, RobertFrank i William Klein. Els llibres Ame-rican Photographs (1938), de WalkerEvans, i The Americans (1958), deRobert Frank, van ser cabdals perdefinir la identitat de la nova fotogra-fia nord-americana. I amb ells tambéDiane Arbus, amiga de Winogrand,amb qui compartí algunes experièn-cies fotogràfiques al Central Park deNova York.

L’any 1963, el MoMA de NovaYork començà a exhibir el seu treballi el 1967 el convidà a participar al’exposició New Documents, al cos-tat de Diane Arbus i Lee Friedlander.Posteriorment, li dedicà dues expo-sicions monogràfiques, The Animals(1969) i Public Relations (1976), i el

E

Un segle fotogràfic. Elriu de tinta que ha fet cór-rer el cas Centelles conti-nua. Després del fet, les ac-tituds. La patrimonialitza-ció de la fotografia i, per ex-tensió, de les obres d’art engeneral, no ha disposat maien aquest país d’una autèn-tica política d’adquisicions,donacions o regulació pa-trimonial i quan l’ha tingutper mínims ha estat feble ipoc estructurada. Els fotò-

grafs dels anys cinquanta iseixanta són els que méss’han mogut per valorar laseva contribució testimo-nial a la memòria social il’art del país.

Una bona notícia. Da-vant l’endarreriment de lasocietat a considerar la fo-tografia un art, ni tan solsés reconeguda com a capi-tal a l’hora de crear ens jurí-

1988 una gran retrospectiva, Fig-ments from the Real World (Quime-res del món real).

L’àlbum Women are beautifulaporta quelcom més que la miradad’un autor. Enfront de la identitat,busca l’anonimat, el gest de les do-nes que canvien de comportament,actitud i imatge pública en les dèca-des dels seixanta i setanta. Els movi-ments d’alliberament sexual i proavortament, les dinàmiques feminis-tes o la desimboltura de la dona alcarrer és el que converteix l’homeen un voyeur, i la càmera fotogràfica,en un instrument enregistrador quedóna la temperatura social d’unaèpoca. Winogrand no busca la pure-sa o la bellesa de la imatge, sinó la

dics com ara fundacions encompetència amb altresarts, és una bona iniciativala del Macba d’acollir el fonsdel fotògraf Xavier Mise-rachs i és admirable el gestde les seves filles d’haver di-positat al museu 80.000 fo-tografies, que apleguen eltreball de Miserachs des del1954 fins al 1998, amb elcompromís de divulgar, es-tudiar i difondre l’arxiu delqual ja en podem trobar

idea, el concepte, a partir d’una mi-rada fresca sobre la realitat femeni-na d’aquest moment històric senseprecedents.

La desinhibició femenina és foto-grafiada a tort i a dret, als carrers, alsparcs, en converses entre amigues,als bars, etcètera. Winogrand foto-grafia el canvi de moral, dones ambjerseis ajustats, marcant pit sensesostenidors, cossos sense cotilles,dones en pantalons curts, oberts anoves experiències, que marquen laseva llibertat sexual en la roba, elsgestos, els moviments del cos i la mi-rada desafiant, fumant, prenent unacopa o tan sols un cafè. El fotògraf sesituava a la sortida de les oficines perveure el moviment de les noies enmig

de la multitud i captar l’ambient delcarrer d’una ciutat com Nova York,tan rica en vianants.

Van ser més de 10.000 fotogra-fies les que Winogrand va realitzard’aquesta temàtica, una lectura queno va ser ben acceptada per les fe-ministes, perquè veien en la seva cà-mera un ull xafarder, un ull malsà, sesentien observades per un voyeur.Ara, però, són un testimoni impaga-ble d’una època i un retrat sociològicincomparable. A Winogrand no li in-teressava ni el nom ni la identitat deles persones fotografiades, tampocles seves vides, tan sols el tret comú,la insinuació de les seves energies, elrelat, anònim, de què parla totaimatge. ❋

350 imatges penjades a laplataforma en línia Flickr, através de la xarxa sociald’internet del mateix nom.

Un pas enrere. Sembla que s’ha precipitatuna notícia a la premsa,que no ha estat ni confir-mada ni desmentida: la do-nació de 400 fotografies deJoan Colom al MNAC (ElPaís, 24-III-11). Els museus

estan prenent lloables ini-ciatives al marge d’una co-ordinació cronològica entreel MNAC i el Macba i de polí-tiques globals que hauriende contemplar el paper del’Arxiu Nacional. Són unsgestos magnífics que no po-den quedar aïllats d’unaperspectiva global en matè-ria patrimonial ordenadoradel discurs artístic, a risc decrear incoherències en lescol·leccions públiques. ❋

El fotògraf ‘voyeur’

‘World’s Fair’ obra del 1964 de Garry Winogrand THE ESTATE OF GARRY WINOGRAND, CORTESÍA FRAENKEL GALLERY, SAN FRANCISCO

Patrimoni i fotografia

PILAR PARCERISAS

ART&CO

GarryWinograndWomen areBeautiful

FundacióFotocolectaniaJulián Romea,6, baixosBarcelonaFins al 4 de junyComissària:Lola Garrido


ioner en les pràctiquesexperimentals dels anysseixanta al voltant de l’art

conceptual i l’art pobre, la crea-ció transgressora i radical d’An-toni Llena (Barcelona, 1942)qüestiona els límits artístics i lescategories estètiques. Hereva dela tradició d’investigació plàsticatridimensional iniciada als anystrenta a Catalunya per Miró, Fer-rant o Cristòfol, i de l’exploraciómatèrica i espacial de Tàpies, elseu quefer constitueix una críticaradical a tot dogmatisme forma-lista. El procés en la concepcióde l’obra –provinent d’una in-trospecció intel·lectual– és defi-nitori en el cas de Llena, que s’in-teressa pel despullament, la lleu-geresa i la fragilitat; en l’essen-cialitat d’un treball minimalista,carregat de contingut poètic. Enaquest continu desprendre’s dela materialitat, amb un mínimgest i amb una breu i lleu inter-venció, aconsegueix extreure deles coses més nímies i vulgars lamàxima plasticitat, tot metamor-fosant els detritus en elegantsobres d’art.

El projecte expositiu que pre-senta a Tecla Sala té la voluntatde fer realitat una antiga idea del’artista, proposant una lecturaàmplia de la seva trajectòria. Enun muntatge que estableix diàlegi confrontació, reuneix un conjuntmolt significatiu de la seva darre-ra producció amb algunes obresanteriors. En els darrers tresanys, l’artista ha dut a terme unatasca quotidiana, rutinària i exi-gent que ha consistit a dibuixardia rere dia, utilitzant el dibuixcom a escriptura del pensamenti com a metàfora de les sensa-cions. Amb l’objectiu de definir-se com un acèrrim defensor del

P

llenguatge de la plàstica, ha rea-litzat més de quatre mil dibuixossobre un paper del mateix for-mat, volgudament modest i pre-cari, en què paper i obra són in-destriables. Accions cal·ligràfi-ques que, d’una manera expansi-va i en permanent dissolució, sónenteses com l’escriptura de lespàgines d’un llibre. A la mostra hisón presents centenars de dibui-xos que l’artista concep com aobra única, com un relat o narra-ció que es prolonga en seqüèn-cies que es van reconsiderant alllarg del temps. Concebuts perparelles, taques de color, línies ibuits, s’interpel·len, es relacionen

i dialoguen, posant de manifest lainflexió que relliga el tot. Un exer-cici reflexiu, un acte privat que escarrega de tot el seu sentit com aextensió del seu íntim treball grà-cies a la dessacralització i humili-tat de la seva presentació: situatsa terra, els dibuixos segueixen elperímetre de les parets, com unamena de riu que flueix indefinida-ment.

Viatge interior i utòpicTot i que formalment són abs-traccions, en realitat aquestexercici dibuixístic és la continua-ció d’un incís conceptual que vaencetar amb la sèrie Viatge d’hi-

vern; un conjunt de trenta-vuitcaixes finestra que s’arrenglerenunes darrere les altres, confor-mant seqüències i juxtaposiciód’imatges, permetent que l’es-pectador les travessi amb la mi-rada. Tot i poder tenir una vidaautònoma, cadascun d’aquestsdiorames s’encadena amb el se-güent, s’introdueix en l’altre, totdiluint-s’hi. Unes construccionsvulnerables i febles, fetes ambmaterials desestructuradors ipobres, que creixen i es reforcenamb la interrelació, tot reivindi-cant el buit i el silenci. Un viatgeinterior i utòpic; un trajecte capendins que explora la pervivència

dels records i de la fugacitat. Encontraposició i com a idea inver-sa –com si fossin les restes d’unnaufragi–, les peces de la suiteLa blancor de la balena (en al·lu-sió a Moby Dick, la novel·la deHerman Melville) conformen unviatge de dins cap a fora, en unespai acotat que defuig la multi-plicació. És la lluita per abastarallò que no es pot aconseguirsense destruir. El recorregut escompleta amb la reproducciód’una acció que va fer a l’AliançaFrancesa de Lleida el 1969, enquè, en lloc d’exposar escultures,va dibuixar a la paret l’ombra queprojectaven les peces. ❋

Exposicions Conxita Oliver

El dibuix com a escriptura

Una de les obres del projecte ‘Viatges d’hivern’, d’Antoni Llena

SOS: senyalsde fum desd’un subsòl

Antoni LlenaTecla SalaAv. JosepTarradellas, 44L’Hospitaletde LlobregatFins al 19 de juny

a societat occidental s’ha investitd’un alt sentit de la moralitat: elculpable cal esmenar-lo però nodestruir-lo; se li ha de cridar

l’atenció sobre les errades que fa, però nos’ha d’eliminar la seva sagacitat en fercoses, la moralitat de les quals serà judi-cada en funció dels resultats globalsaconseguits.

És allò que els coneixereu per les sevesobres: si tot surt com s’esperava i no haprovocat gaire estralls, endavant!, doncs.Fita assolida, obra beneïda.

LSi les coses s’entenen així, qui s’atre-

veix a impedir l’actitud o l’acció de quis’empeny en realitzar un objectiu? Lamoral oficial ens diu que els pecats sónqüestió de consciència individual, almarge dels efectes col·lectius provocats;si aquests esdevenen escandalosos, a lasocietat escau corregir els resultats, peròno els autors.

Com que amb paraules tot pot sem-blar massa abstracte, anem al cas cor-rent i coent de Gaddafi. Fins que unapart de la gent sota opressió seva no s’ha

atrevit a dir res, s’han acceptat les obresi les facècies del personatge; quan algúha aixecat el cap per contradir l’estruc-tura, se l’ha esclafat. Aleshores la moraloccidental ha dit que aquest detall opera-tiu no es podia acceptar i calia rectificar icomençar de nou, però sense cap méscanvi estructural.

Conjugar error i esmena. Picasso, undia, posat a prova, l’emprengué a pintaramb lliure decisió; com que les coses nosortien com esperava, va pensar: no val!.Esborrà i començà de nou. ❋

TRUQUEN!

Esmenar el culpable, no destruir-loARNAU PONS

Disseny sense errors RABIH MOGHRABI / EPA

31 DE MARÇ DEL 2011 19DESDELAFRONTERA

Oda a la sorra

i ha una certa tendèn-cia malaltissa, endèmi-ca diria jo, d’una certaintel·lectualitat literària

a menystenir l’art contemporani.L’odien, així de clar. L’ataquen dela manera més vulgar, argumen-tant allò tan suat que “el meu fillde cinc anys podria pintar un Mi-ró” –podria, però no ho fa, llàsti-ma!–, encara que ho vesteixin deparaules erudites. El troben unaimpostura. Veuen tot l’art con-temporani com si fos una granestafa. Tot sencer. No diuen:“Damien Hirst és un farsant”. O“Jeff Koons és un tarambana”. O“Kiefer està sobrevalorat”. I quèsé jo. Tot l’art contemporani és, aparer d’aquests savis de les lle-tres, un engany i un insult a lahistòria i a la tradició de l’art.

Sembla estrany que personestan cultes puguin arribar a deixaranar bestieses d’aquest nivell iquedar-se tan amples: “Ara qual-sevol tira sorra al terra i és art”.Així ho creu, i així ho ha dit, l’es-criptor Michael Cunningham, talcom recollia un article de ValèriaGaillard que va publicar aquestdiari l’11 de març passat. La sen-tència, per si mateixa, ja es potdesmuntar: un qualsevol mai noés un artista. Si una personaqualsevol tira sorra al terra, mai

Hno serà art. I si ho fa un artista?Potser Cunningham sí, però jo noconec cap artista que, de tirarsorra al terra, en digui art. Si enlloc de tirar sorra, l’escriptor ha-gués dit, posem pel cas, pipes,llavors sí que en conec un que hofa, Ai Weiwei, que ha cobert elsmil metres quadrats del terra delhall de la Tate Modern de Lon-dres amb més de 100 milions depipes. Weiwei –un tocat del bo-let, deu pensar Cunningham–, ésun artista que cada dia es juga elcoll perquè el seu art incomodaels governants xinesos. Els mo-lesta perquè, com un disc ratllat,Weiwei fa servir l’art en una es-tratègia sibil·lina per culpar-losde tanta misèria que ha sofert elpaís –de petit, l’artista només te-nia quatre pipes mal comptadesper omplir l’estómac.

Però no, no són les pipes, és lasorra el que no entén Cunning-ham que pugui ser material artís-tic. Autor del celebrat llibre Leshores, nascut a Cincinnati el1952, està promocionant una no-vel·la nova, Quan cau la nit (Edi-cions 62), en què es posa en lapell d’un galerista que s’adonaque el món de l’art és del tot “ba-nal” –només el món de l’art ésbanal?– i que està regnat pergent a la qual només interessen

els diners –en això sí que coinci-dim plenament, i em fa moltagràcia que digui: “Al costat delsector de l’art, Hollywood és unconte de fades”. Ara, m’agrada-ria que hagués fet també la com-paració amb el món de la litera-tura, per curiositat.

Cunningham se’n faria creus,de la quantitat d’artistes que hanfet servir i fan servir sorra a lesseves obres, sigui com a solu-cions pictòriques, per traçar di-buixos, per erigir escultures, pertreballar sobre el paisatge, perelaborar discursos conceptuals...En espera que el seu nou llibre si-gui un èxit, que no dubto que hoserà, li dedico una llista d’artistesentusiastes de la sorra, perquèes repensi la visió de l’art con-temporani: Picasso, Braque, Dalí,Carl André, Domenico Gnoli, Jan-nis Kounellis, Walter de María, Ci-ro Beltrán, Francis Alÿs, MarioMerz, Robert Smithson, Fina Mi-ralles, Ana Mendieta, Jim Dene-van, Bill Vazan, Christo, WilfredoPrieto, Jean Dubuffet, Vermeer,Alfred Reth, Miró, Robert Long,Marcel Broodthaers, Anselm Kie-fer, Pep Fajardo, Diego Rivera,Barceló, Pollock, André Masson,Miquel Navarro, Tàpies... Quingreu que ja no em quedi espaiper afegir-hi més artistes. ❋Les famoses siluetes d’Ana Mendieta a la sorra

MARIA PALAU

a història de l’art ha re-tratat moltes batalles.Les imatges bèl·liqueshan cobert moltes teles i

papers i estampat molt paper fo-togràfic. Però més enllà de lesguerres de violència, hi ha altresguerres més subtils, en què tam-bé hi pot haver hipotètics vence-dors i vençuts.

En aquest sentit, Mart i Venus(1483), una petita tela de formamolt apaïsada de Sandro Botti-celli, plasma la guerra de l’amor.El pintor renaixentista, tan famósper la seva Venus que neix d’unaconquilla enmig del mar i per laseva increïble representació de laprimavera, va retratar en aques-ta deliciosa pintura el momentposterior de la batalla amorosa.La tela està encara repleta demisteris que els experts no aca-ben d’esbrinar, i és precisamentaquesta impossibilitat de saber-

L

ho tot sobre ella el que la fa mésfascinant.

Botticelli (1445-1510), queveient la seva biografia era com

una mena de freakie del Renaixe-ment, es va inspirar en la històriad’amor adúltera entre els déusde l’amor i de la guerra de la mi-

tologia grecoromana. Com éshabitual, el déu més bel·licós del’Olimp, Mart, va triar la més bellade les deesses, Venus. No el va

aturar el fet que ella estigués ca-sada amb Vulcà, ni sembla que aella això la preocupés gaire. Bot-ticelli ens mostra els dos amantsmoments després d’haver fetl’amor, quan habitualment almascle corresponent li sol veniruna son inaguantable. Un Martbellíssim i seminu dorm abando-nat i indolent. Venus, en canvi,està luxosament vestida i obser-va el seu amant amb posattriomfant. La victòria de l’amorsobre la guerra.

La magnífica i moderna líniadel dibuix de Botticelli es mostraaquí en tota la seva esplendor. Elquadre és hipnòtic i les teoriessobre ell no s’aturen. L’última ésque un dels sàtirs de l’escenasosté a la seva mà una herba del’espècie Datura stramonium, co-neguda a l’època com l’“herbadel diable”, que hauria deixat bendrogat el guerrer Mart. ❋

CADÀVERSEXQUISITS

La imponent victòria de l’amorMONTSE FRISACH

‘Mart i Venus’ (1483), de Botticelli. De format horitzontal molt allargat, probablement va ser encarregatper la família Vespucci per decorar la capçalera d’un llit. Els sàtirs jugant amb el casc i la llança de Martestan inspirats en un quadre grec perdut que descriu l’escriptor Llucià de Samòsata NATIONAL GALLERY

Céline i més

Documents

Transcript of Céline i més