Gaudim amb ContesSORT O DESGRÀCIA

(ADAPTACIÓ PARTICULAR d'un conte de tradició popular)

En Lluís es va passar mig estiu estudiant per recuperar lesmatemàtiques i va arribar, tal com tot arriba quan és el seu moment,els exàmens de setembre. I en Lluís va pensar sovint en la conversatant estranya amb el seu professor quan li va demanar revisar l’examende juny i va rellegir varies vegades el conte que li va regalar. (veure el conte “Regals que val més no acceptar”)

Era que tant sensitiu i intuïtiu com la seva mare i al mateix tempstambé era molt mental i racional quan alguna cosa no la veia clara, i lidonava voltes i voltes, com el seu pare.Evidentment, l’examen li va anar molt bé i la nota d’excel.lent li vasemblar un just premi a tot el seu esforç i sobretot trobava s’apropava ala seva capacitat real. A més, sabia que el proper curs les matemàtiquesserien una de les assignatures més dures a superar; tenien fama deservir com a filtre per saber quins alumnes seguirien fent el batxillerat iquins no passarien.Va demanar revisar l’examen. El professor el va rebre amb afectuositat iamistat, i el noi, primer de tot, es va disculpar per la seva conductadurant la darrera entrevista.- Sento molt haver perdut l’oremus i sobretot, haver desconfiat dela teva professionalitat i, encara més, de la teva bonhomia. Ets un bonprofessor i crec que el suspens de juny va ser encertat i sobretot haestat molt positiu per a mi. Ara estic molt més preparat per afrontar lesmatemàtiques del proper curs.- Això pensava jo. Em va costar no aprovar-te ja que estrictamenthavies tret suficient nota durant el curs. Però un 5 justet tampoc és elteu nivell, i sobretot, no està a l’altura de les teves possibilitats. A més,segur que durant l’estiu no vessis fet res i et costaria molt més afrontarel nou curs.- Jo també penso així ara. Bé, la meva mare m’ho va fer veure altornar de la darrera entrevista amb tu. Em vas regalar un conte que ellaet va enviar i ara jo et vull donar un altre que també és d’ella, és clar. Elseu títol és SORT O DESGRÀCIA, i diu així“Es diu, es conte i comenten que hi havia una vegada, fa ja molt i moltde temps, uns camperols que vivien de la terra. Eren gent molt humil,però al mateix temps, amb una saviesa que neix de la tradició heretadai del contacte amb la natura i amb les forces vives de la terra i del’Univers. Tenien un fill adolescent que treballava amb el seu pare elscamps que els hi donaven el just per a viure.Un dia, el jove va anar a veure el seu pare tot esvarat.-Pare, pare, quina desgràcia. El cavall ha marxat i ara ja no podremconrear els camps. Ens morirem de fam.-Per què li dius desgràcia, fill meu?. Ja veurem que ens porta el temps,mai se sap si el que ens passa és sort o desgràcia.

Als pocs dies d’aquesta conversa, va tornar el cavall amb una euga. I elfill va anar corrents al seu pare, cridant-Mira, pare, quina sort que tenim. Ha tornat el cavall amb una egua. Araels podrem fer criar i podrem vendre els poltres. Com tu deies no haestat una desgràcia, és una gran sort- Vols dir? Ja veurem el que ens porta el temps. – Va contestar altre copel seu pareAls pocs dies, el jove va intentar colcar l’euga i domar-la i aquesta, noacostumada a ser muntada es va encabritar tirant-lo a terra, trencantseel jove una cama.- Quina desgràcia més gran, pare. Ara no podré sembrar l’hort niajudar-te amb la sega. I venen temps de molta feina!Altre cop, el seu pare li va dir:-Per què li dius desgràcia? Ja veurem que ens porta el temps- Ara si que no t’entenc – va saltar el jove amb ràbia i dolor -. Estic ambla cama trencada, la collita se’ns podrirà al camp i saps que això voldràdir que passarem fam a l’hivern, i encara dius que no saps si és o nouna desgràcia?Ara, als pocs dies, quan van passar els soldats del rei buscant joves perendur-se’ls a la guerra, va veure ben clar la saviesa del seu pare. En totel poble, a l’únic jove que no es van endur a una mort quasi segura enel camp de batalla, va ser a ell, postrat com estava al llit sense podercaminar ni muntar el cavall.”Com el jove del conte, jo pensava que el suspens de juny era una grandesgràcia per a mi, i ara he vist ben clar que ha estat una gran sort. Eltemps sempre posa en el seu lloc les coses, i mai hi ha res que siguiabsolutament una desgràcia o una sort. Sempre hem de donar temps altemps. Per això li estic molt agraït, professor.I en Lluís va marxar cap a casa seva, amb un molt bon nivell dematemàtiques gràcies al suspens de juny i sobretot, molt més savi quefeia uns mesos.

Jordi Gutierrez Jané.Psicòleg.

http://gaudimambcontes.blogspot.com