BLANCA LLUM VIDAL
1
UN TROS DE CONVERSA AMB A.C. Al teu llibre no tanques el lector dins d’una història. B.L.V. Em deixo anar i en relle- gir-me –operació complicada–, in- tento treure el cap per la finestra i mirar la realitat per explicar-la des del meu punt de vista, sense obli- dar el seu vessant abstracte. M’agrada aquesta mescla entre fi- guració i surrealisme. Són esquei- xos, mirades puntuals. Volia pro- var altres maneres d’escriptura. Quan escrivia aquestes peces, es- tava fent un altre llibre de poemes, La punyetera flor, un camí que ana- va seguint. Em calia agafar aire i deixar-lo anar, perquè l’altre llibre és en vers i amb una mateixa es- tructura. Aquí no em limito a fer descripcions sinó que m’agrada mirar una cosa i transformar-la. Entenc que aquestes proses de vegades semblen quadres, però no és ben bé això perquè els he volgut donar moviment per dins. No hi ha una trama, no hi ha perso- natges, però l’home hi és present. Primer ho volia titular Històries i un altre element. Sempre amb aques- ta copulativa per separar la refe- rència a dos tipus de mirada: la de peu pla, estàtica, i una altra que so- brevola, més dinàmica. A.C. La segona part és plena de citacions, quins són els teus referents? B.L.V. Aquí, Rodoreda. No no- més per la prosa sinó perquè és l’autor que més m’ha impactat, so- bretot per la manera de mirar i ex- plicar la vida. Molt profunda i alho- ra molt superficial en el bon sentit. I també hi ha la influència de Max Jacob. Just abans d’escriure això em vaig llegir El gobelet dels daus d’una tirada, al Morrot, a Montjuïc, en veu alta. A.C. T’agrada molt fer servir diversos registres i variants de llengua. B.L.V. Sí, jo sóc de Barcelona, però he viscut molts anys a Cas- serres, on es parla un català cen- tral, sotsferéstec. A més, tota la meva família materna és de Ma- llorca. No és un intent de demos- tració de lèxic. És el que tinc pre- sent sempre, fins i tot quan parlo, em puc posar a xerrar mallorquí, de sobte. A.C. De què vius? B.L.V. Sóc treballadora social o més ben dit existent social. Tre- ballo amb discapacitats psíquics, que són una font d’aprenentatge per escriure perquè a mi el que em fa escriure és el contacte humà. M’agrada estar en dos pols que són tan diferents i que no crec que estiguin tan allunyats. Està bé aju- dar una persona a fer-se el dinar o a dutxar-se i després anar a classe de literatura comparada d’una gran eminència, més que res per no quedar-se penjat en cap dels dos globus. A.C. Aquest llibre et va sortir a raig, tot i que després, natural- ment, hi ha feina. En general, es- crius així? B.L.V. No, no em passa. Jo es- cric molt, però no ho considero una qualitat sinó que ho faig per por d’aturar la màquina. He d’anar paint que no passa res si un dia no escric. A.C. I de què tens por? B.L.V. I si un dia et quedes en aquesta mena d’estat de no es- criure? Jo no ho vull. Vull anar fent i això en cap cas vol dir anar acu- mulant. Mai res no és definitiu ni està acabat. Molts cops hem d’es- criure textos per acabar fent-ne d’altres. Són passos, camins. És un combat per existir, més que no pas un exercici terapèutic, encara que les grandiloqüències no m’agraden: crear et fa sentir una força amb tu mateixa, una cosa que ningú no et traurà mai. No hi crec, en les inspiracions místiques. És un treball, un esforç d’escriptu- ra i bàsicament de lectura. A.C. Què estàs llegint, ara? B.L.V. La revolució desconegu- da, de Volin, després de La comu- na de París, de Kropotkin. És temps de llegir aquestes coses. I també Vilaniu, de Narcís Oller, i ara coses de l’Hélène Cixous, ja que m’ha tocat llegir-la al Palau de la Música durant el Festival de Poe- sia, tot un honor, encara que jo hauria preferit anar-hi per escol- tar-la a ella. És una autora que vio- lenta la llengua i alhora la fa cantar. A.C. Recomanes la lectura d’Homes i ocells en veu alta? B.L.V. Sí, però que no sigui una prioritat. La Maria Bohigas [l’editora] em deia “Trenca el me- trònom” perquè poden acabar sent versos acumulats. Vull que la lectura en silenci pugui ser tan im- portant com l’altra, encara que jo treballi en veu alta, no significa que el lector hagi de fer el mateix. A.C. Tornem a la compren- sió: aquesta no només implica la racionalitat. La teva feina t’ha ajudat a entendre aquesta co- municació no racional? B.L.V. Sí, jo treballo en un pis amb dotze persones i puc estar amb persones que no parlen i se saben comunicar molt. ❋ Blanca Llum Vidal Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) va co- mençar a es- criure com si la vida l’hagués sobrepassada, però després es va adonar, ens confessa, que “l’emoció de viure enfar- fega” i va fer l’aprenentatge de contenir-se. Ara està fins i tot fent una crònica d’un viatge per l’Amazònia, encara que li costi explicar històries i prou. Llegint les proses poè- tiques d’ Ho- mes i ocells (Club Editor) entendrem que la seva atracció pel moviment i l’abstracció la fan anar ben lluny FOTO: ANDREU PUIG ADA CASTELLS contracultura
description
contraculturaUNTROSDECONVERSAAMBADA CASTELLSBlanca Llum VidalBlanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) va començar a escriure com si la vida l’hagués sobrepassada, però després es va adonar, ens confessa, que “l’emoció de viure enfarfega” i va fer l’aprenentatge de contenir-se. Ara està fins i tot fent una crònica d’un viatge per l’Amazònia, encara que li costi explicar històries i prou. Llegint les proses poètiques d’Homes i ocells (Club Editor) entendrem que la seva atracció pel moviment i l’ab
Transcript of BLANCA LLUM VIDAL
UNTROSDECONVERSAAMB
A.C. Al teu llibre no tanquesel lector dins d’una història.
B.L.V. Em deixo anar i en relle-gir-me –operació complicada–, in-tento treure el cap per la finestra imirar la realitat per explicar-la desdel meu punt de vista, sense obli-dar el seu vessant abstracte.M’agrada aquesta mescla entre fi-guració i surrealisme. Són esquei-xos, mirades puntuals. Volia pro-var altres maneres d’escriptura.Quan escrivia aquestes peces, es-tava fent un altre llibre de poemes,La punyetera flor, un camí que ana-va seguint. Em calia agafar aire ideixar-lo anar, perquè l’altre llibreés en vers i amb una mateixa es-tructura. Aquí no em limito a ferdescripcions sinó que m’agradamirar una cosa i transformar-la.Entenc que aquestes proses devegades semblen quadres, peròno és ben bé això perquè els hevolgut donar moviment per dins.No hi ha una trama, no hi ha perso-natges, però l’home hi és present.Primer ho volia titular Històries i unaltre element. Sempre amb aques-ta copulativa per separar la refe-rència a dos tipus de mirada: la depeu pla, estàtica, i una altra que so-brevola, més dinàmica.
A.C. La segona part és plenade citacions, quins són els teusreferents?
B.L.V. Aquí, Rodoreda. No no-més per la prosa sinó perquè ésl’autor que més m’ha impactat, so-bretot per la manera de mirar i ex-plicar la vida. Molt profunda i alho-ra molt superficial en el bon sentit.I també hi ha la influència de MaxJacob. Just abans d’escriure aixòem vaig llegir El gobelet dels dausd’una tirada, al Morrot, a Montjuïc,en veu alta.
A.C. T’agrada molt fer servirdiversos registres i variants dellengua.
B.L.V. Sí, jo sóc de Barcelona,però he viscut molts anys a Cas-serres, on es parla un català cen-tral, sotsferéstec. A més, tota lameva família materna és de Ma-llorca. No és un intent de demos-
tració de lèxic. És el que tinc pre-sent sempre, fins i tot quan parlo,em puc posar a xerrar mallorquí,de sobte.
A.C. De què vius?
B.L.V. Sóc treballadora socialo més ben dit existent social. Tre-ballo amb discapacitats psíquics,que són una font d’aprenentatgeper escriure perquè a mi el que emfa escriure és el contacte humà.M’agrada estar en dos pols quesón tan diferents i que no crec queestiguin tan allunyats. Està bé aju-dar una persona a fer-se el dinar oa dutxar-se i després anar a classede literatura comparada d’unagran eminència, més que res perno quedar-se penjat en cap delsdos globus.
A.C. Aquest llibre et va sortira raig, tot i que després, natural-ment, hi ha feina. En general, es-crius així?
B.L.V. No, no em passa. Jo es-cric molt, però no ho considerouna qualitat sinó que ho faig per
por d’aturar la màquina. He d’anarpaint que no passa res si un dia noescric.
A.C. I de què tens por?
B.L.V. I si un dia et quedes enaquesta mena d’estat de no es-criure? Jo no ho vull. Vull anar fent iaixò en cap cas vol dir anar acu-mulant. Mai res no és definitiu niestà acabat. Molts cops hem d’es-criure textos per acabar fent-ned’altres. Són passos, camins. Ésun combat per existir, més que nopas un exercici terapèutic, encaraque les grandiloqüències nom’agraden: crear et fa sentir unaforça amb tu mateixa, una cosaque ningú no et traurà mai. No hicrec, en les inspiracions místiques.És un treball, un esforç d’escriptu-ra i bàsicament de lectura.
A.C. Què estàs llegint, ara?
B.L.V. La revolució desconegu-da, de Volin, després de La comu-na de París, de Kropotkin. Éstemps de llegir aquestes coses. Itambé Vilaniu, de Narcís Oller, i ara
coses de l’Hélène Cixous, ja quem’ha tocat llegir-la al Palau de laMúsica durant el Festival de Poe-sia, tot un honor, encara que johauria preferit anar-hi per escol-tar-la a ella. És una autora que vio-lenta la llengua i alhora la fa cantar.
A.C. Recomanes la lecturad’Homes i ocells en veu alta?
B.L.V. Sí, però que no siguiuna prioritat. La Maria Bohigas[l’editora] em deia “Trenca el me-trònom” perquè poden acabarsent versos acumulats. Vull que lalectura en silenci pugui ser tan im-portant com l’altra, encara que jotreballi en veu alta, no significa queel lector hagi de fer el mateix.
A.C. Tornem a la compren-sió: aquesta no només implica laracionalitat. La teva feina t’haajudat a entendre aquesta co-municació no racional?
B.L.V. Sí, jo treballo en un pisamb dotze persones i puc estaramb persones que no parlen i sesaben comunicar molt. ❋
Blanca Llum VidalBlanca LlumVidal(Barcelona,1986) va co-mençar a es-criure com si lavida l’haguéssobrepassada,però despréses va adonar,ens confessa,que “l’emocióde viure enfar-fega” i va ferl’aprenentatgede contenir-se.Ara està fins itot fent unacrònica d’unviatge perl’Amazònia,encara que licosti explicarhistòries iprou. Llegintles proses poè-tiques d’Ho-mes i ocells(Club Editor)entendremque la sevaatracció pelmoviment il’abstracció lafan anar benlluny
FOTO: ANDREU PUIG
ADA CASTELLS
contracultura
