González i que acaba de publicar el llibre Las promesas políticas (Edi-torial Galaxia Guttemberg). Què s’ha de fer quan el partit al Govern nega a l’opinió pública informa-ció sobre el seu funcionament in-tern, qüestionat ara mateix als tri-bunals. Quan es contradiu o no diu la veritat. Segons Maravall,l’única manera és protegir els jut-ges i la premsa perquè segueixin fent la seva feina i no deixin d’in-vestigar i fer preguntes fins a obte-nir respostes.

Relativisme moral

El Govern ho fia tot a la recupera-ció econòmica que haurà d’arribar tard o d’hora (segurament tard, se-gons va dir ahir Brussel·les). Els pro-cessos judicials són llargs, la me-mòria pública és fràgil i se supo-

sa que l’alegria per sortir del forat de la crisi podrà amb qualsevol al-tre nuvolada. Però per a la qualitat de la nostra democràcia no servirà de res que apareguin brots verds en un any o en dos, no serviran de res les benediccions europees. Seguir fent política sense respondre a les preguntes bàsiques sobre l’ús que va fer de la política algú instal·lat en el cor del Partit Popular durant gairebé 30 anys degrada la nostra democràcia. Això és així, el Govern ho sap, i no hi ha dada, brot o feli-citació que ho neutralitzi. Hi hau-rà vida després de la crisi, com diu el president del Govern; sí, és clar. Però si el cas Bárcenas no s’aclareix políticament serem una societat més embrutida i cínica. No deixa de sorprendre’m aquest relativis-me moral dels guardians de la mo-ralitat. H

Aquesta setmana m’ha-via proposat tornar a trepitjar el carrer en aquest article. Dirigir la mirada a la bretxa sala-

rial entre homes i dones o els atu-rats més grans de 35 anys i sense formació, dels quals no s’ocupa ningú i que, com em va subratllar dimecres el secretari general d’UGT, Cándido Méndez, són de ve-ritat els que estem deixant a la cu-neta. Però el final del debat sobre l’es-tat de la nació dijous va ser tan es-perpèntic que va semblar que ens estàvem mirant en un mirall defor-mant del callejón del Gato. Sí, hi ha una cosa pitjor que la corrupció. El menyspreu dels mecanismes de la democràcia. La negativa a ofe-rir respostes polítiques a qüestions que ens afecten a tots. Només unes

hores després que Rajoy abando-nés amb aires de victòria el debat, Bárcenas tornava a trucar a la por-ta amb una amenaça en forma d’ac-ta notarial. Les preguntes essenci-als sobre el presumpte cas de cor-rupció que afecta el PP estan sense respondre i el Govern es disposava ahir a seguir com si no passés res esgrimint la bateria de lleis i mesu-res de transparència que ha propo-sat per prevenir casos com aquest en el futur. És com si un maltracta-dor li proposa a la seva víctima un pacte amb noves regles de respecte i convivència mentre contempla com ella es dessagna sense atendre les ferides de la punyalada que li acaba de clavar. Ahir li vaig preguntar per aquest assumpte a José María

Maravall, sociòleg, ministre d’Edu-cació del primer Govern de Felipe

Pitjor quela corrupció

Pepa Bueno

Al contraatac

elPeriódicode C

ata

lun

ya

8 420565 004008

12245

elPeriódico23 DE FEBRER DEL 2013

Any XXXVI. Número 12.245. D.L.: B 36.860 - 1978

gentecorriente@elperiodico.com

Va néixer a la falda de Collserola i no resisteix gaire temps lluny de la na-turalesa; a l’asfalt acaba per faltar-li l’aire. Del 3 al 9 de març estarà gas-tant les espardenyes al desert d’Ata-cama (Xile). Són 250 quilòmetres i 7 dies, amb tot l’equip i el menjar a so-bre, a través del territori més àrid del planeta, la primera de les quatre car-reres extremes del 4 Deserts.

–Cada vegada hi ha més gent cor-

rent i cada vegada corren més lluny i

més ràpid. ¿A on van?

–En el meu cas em porta la passió per la muntanya. Pots sortir amb un

sol esplèndid i al cap de quatre ho-res pot estar nevant. No ho pots pre-veure tot i això m’agrada: l’aventu-ra, el repte. Passes hores sola, de nit, només tu i la muntanya, i això em fa sentir feliç. No vaig pendent del cro-no, ni de si sóc primera o segona; el que em fa feliç és travessar la meta, encara que sigui l’última.

–Atacama: temperatures de 40

graus, vents de 100 km/h, paisatge

erm... Fer esport és bo per als dia-

bètics, però ¿vol dir que no en fa un

gra massa?

–L’esport no és una afició per a mi, és la meva vida, i no penso mai si és molt o poc. Però ha sigut una cosa gradual. Vaig començar corrent la Cursa de la Dona el 2006 i la meva primera carrera de 70 quilòmetres la vaig acabar en ¡18 hores!

–¿D’on treu les forces?

–La il·lusió és un motor molt potent i en els moments més durs trec el mò-bil i llegeixo els missatges d’ànim. Aquests missatges són més impor-

–¿Què ha de portar a la motxilla en

les carreres de muntanya?

–La manta d’emergència, una mini-farmaciola, aigua, menjar (barretes i gels energètics), una jaqueta con-tra la pluja i el vent i una samarreta tèrmica. A més de la insulina, el glu-còmetre per controlar el nivell de su-cre a la sang, piles per al glucòmetre i més barretes i gels, perquè em po-den salvar d’un problema si em bai-xa el sucre.

–Això de l’ultrafons, a més d’esfor-

çat pot ser una ruïna.

–La inscripció per córrer a Atacama costa 3.500 dòlars i hi ha tres carre-res més, al Sàhara, al Gobi i a l’Antàr-tida, que costa 12.500 dòlars, més el viatge i el material. ¡I a mi em costa arribar a final de mes!

–¿I com ho ha aconseguit?

–Durant mesos vaig buscar un pa-trocinador, sense èxit. Havia fet la inscripció un temps abans i li vaig demanar a l’organització als Estats Units que, per favor, l’aguantessin, que a Espanya hi havia crisi i era molt difícil trobar patrocinador. Fi-nalment, fa tres setmanes vaig po-der confirmar la meva participació. DiaBalance va confiar en mi i tinc la sort que Salomon em dóna gairebé tot el material i que el club Intempè-rie m’ajuda.

–Costa més reunir diners que córrer

250 quilòmetres pel desert.

–Amb esforç es pot aconseguir tot. No ho he après en un curs de coac-hing, sinó que sempre ho he viscut ai-xí. Treballo des dels 17 anys, faig jor-nada completa, estudio i m’entreno quan puc. Les coses no són fàcils i el premi és aconseguir el que vols amb el teu esforç. H

–Als 10 anys. M’aprimava, no tenia gana i ningú sabia què em passava. Quan em van ingressar a l’uci esta-va a 800 de sucre, i el que és normal és estar entre 60 o 70 i 110. Quan em van dir que hauria de punxar-me i que no podria menjar txutxes va ser un drama. Per a mi va ser una èpo-ca molt bonica amb els altres nens de l’hospital, però la meva mare ho va passar tan malament que no pot veure Polseres vermelles.

«Un ‘whatsapp’ pot ser clau per arribar a la meta»

Beatriz García ‘Ironwoman’ diabètica. Als 31 anys és l’única

espanyola que competeix al circuit de resistència 4 Deserts. Riu-te’n de les maratons.

Gent corrent

«No vaig pendent del crono; sóc feliç si travesso la meta, encara quesigui l’última»

Diagonal, ja està. Però ell ha viscut a la muntanya i la muntanya és un ésser viu, pot canviar i has de conèi-xer-la molt bé i saber-la respectar. El meu avi va ser muntanyenc tota la vi-da i em va transmetre la seva passió. Recordo la seva cantimplora, la seva motxilla, la seva camisa a quadros, els seus bastons, les seves guies...

–¿Quan li van diagnosticar la dia-

betis?

«Tothom volser Kilian Jornet. Corren per la Diagonal i creuen que ja està»

tants que el menjar i et donen ener-gia per seguir. Un whatsapp pot ser clau per arribar a la meta. Són aju-des immenses, com quan els meus pares porten les meves vambes a adobar al sabater.

–Kilian Jornet va néixer en un refugi

de muntanya; vostè, a Horta.

–Ara tothom vol ser Kilian Jornet i creuen que si compren el seu mateix equip i corren 10 hores diàries per la

Gemma

Tramullas

DA

NN

Y C

AM

INA

L