TEMA 2: Gènesi del teatre

Introducció

La llavor del teatre es troba en les societats tribals del primer estadi de l’evolució humana que, tot i no tenir paraules, volen satisfer la seva necessitat de comunicar-se. Quan començaren a parlar, aviat s’adonaren que els era possible modular la veu i això els portar a la recitació. D’aquesta al cant només hi havia un pas i així l’evolució seguí donant lloc a la música i la música a la dansa, una realitat ben propera al fet teatral. Totes aquestes maneres d’expressió existiren doncs en les societats prehistòriques; això sí, totes elles tenien una exclusiva finalitat ritual (pluja, cacera...).

Origens rituals del teatre

Les societats tribals del món prehistòric tenien dues principals preocupacions: la cacera i la fecunditat. Per garantir-les, des que es produí el pas de la recol·lecció a la cacera, els homes començaren a dur a terme un seguit de rituals. Un d’aquests és el que ens ha portat a parlar del primer pseudo-actor de la història. I és que un membre de la comunitat tribal es disfressava amb pells de bisó i s’untava el cos amb oli perquè, quan els animals se li apropessin atrets per la pell i la olor, els seus companys poguessin caçar-los. Aquest pseudo actor, però, no apareixia només en el moment propi de la cacera sinó que abans d’aquesta ja es vestia amb les pells, segurament, i acompanyava els seus companys que feien balls rituals al voltant d’una foguera. Una altre dels seus rituals màgics en favor de la cacera eren les pintures rupestres al més pur estil budú (els animals que pintaven estaven ferits o tenien fletxes clavades). Però els prehistòrics no només es preocupaven de garantir-se l’aliment, sinó que un cop l’obtenien també feien rituals de gratitud. En alguns rituals s’hi incorporaven unes figuretes de bisons fetes amb argila i recobertes de pell que es col·locaven al mig de la dansa i, en acabr es destruïen. Això ho feien en base a la màgia per simpatia. Per tal d’afavorir la fecunditat, eren molt freqüents unes petites escultures de dones amb els aparells reproductors molt desenvolupats actualment conegudes com a Venus (Venus de Lespugue, Venus de Willendorf...). En l’àmbit ritual, era freqüent (i així ho hem trobat reflectit en pintures) un ball en què un seguit de dones ballaven al voltant d’un home despullat per tal que aquest es posés a to i així li fos més fàcil procrear.

Malgrat la importància que tenien per ells la cacera i la fecunditat, existien unes altres cerimònies amb components escènics. I és que els nostres primers avantpassats ja celebraven l’arribada de determinats moments de l’any (l’arribada de les flors, etc) i acompanyaven les seves festes amb vertaders espectacles. Un altre tipus de cerimònies que tenien molta importància eren els anomenats ritus de pas, que no eren més que celebracions de canvis importants en la vida d’una persona. De moments de canvi se’n consideraven quatre (el naixement, el pas de la pubertat a la maduresa, el matrimoni i la mort) i tots ells eren celebrats amb gran pompositat amb l’objectiu de donar-los a conèixer a la comunitat. En aquests, el protagonista del ritu es disfressava amb robes vistoses i era el centre d’una cerimònia molt simbòlica en què es cremaven els seus objectes de l’etapa que deixava enrera i se li’n donaven de nous i, fins i tot, en molts casos, era víctima de mutilacions.

Totes aquestes accions teatrals i rituals mimicomàgics giraven al voltant de les seves necessitats vitals i de les seves creences religioses. Si actualment en tenim constància ha

1

estat gràcies a disciplines com l’arqueologia (pintures rupestres i objectes amb finalitats divines -> Venus, fragments d’ossos gravats...) o l’antropologia, però també gràcies a l’observació dels rituals que celebren les societats tribals actuals o dels que perduren en la nostra societat i que tenen el seu origen aleshores (Santa Maria de l’Estany).

Malgrat que totes aquestes accions tenen un evident component teatral, no es poden qualificar com a teatre perquè els pseudo-actors que les protagonitzaven no interpretaven una ficció, sinó que s’ho creien com una realitat. A més eren ritus totalment introficcionals, és a dir, tota la comunitat hi participava i, per tant, tots els assistents eren, d’alguna manera, actors i així no es deixava lloc a l’existència d’un públic, element imprescindible perquè es doni el fenomen teatral (fenomen bàsicament extraficcional).

Xamanisme

Un cop desestimat que l’home de les primeres societats tribals va ser el primer actor, cal que seguim buscant qui va ser. Un bon candidat és el xaman. Però què és un xaman? La paraula xaman ve de Rússia, concretament de les tribus de Sibèria. El xaman era (¿?) una persona amb molta importància dins la tribu i a ell era a qui anaven a demanar consell la resta de membres del grup quan es trobaven davant d’alguna dificultat. Més tard, però, la seva figura va anar prenent cada cop més importància fins que esdevingué un líder dins la comunitat, se’l prengué per curandero i se’l començà a veure per tal que millorés l’estat de salut de les persones o influís en l’amor i la mort, tot creient que aquest era capaç de contactar amb la divinitat. Per exercir la seva professió i fer ús dels seus poders, però, el xaman havia d’entrar en estat de “trance”. Per arribar a aquest estat, el xaman feia servir dues vies: la primera consistia en prendre’s al·lucinògens que l’alteressin i la segona en fingir aquest estat actoralment. Si recorria a aquesta segona via, havia d’estar molt preparat per fer-ho i per aquesta raó practicava algunes tècniques que fessin creure als del seu voltant que realment tenia els poders que ostentava. Així el xaman s’entrenava en pantomima, en prestidigitació, es forçava atacs de nervis, vòmits i desmais, es disfressava i fingia converses amb els esperits. Així doncs, el xaman es formava, tenia un alt control del cos, recorria a molts recursos teatrals i enganyava a un suposat públic. D’aquí, però, en podem extreure que va ser el primer actor? No. I per què no? Doncs perquè el que feia no era teatre, sinó engany, ja que la comunitat mai s’assabentava de que tot era fictici i ell mantenia el seu personatge totes les hores del dia. Una altra possibilitat seria que realment el xaman cregués que el que feia era veritat, però en aquest cas encara es pot considerar menys un actor, ja que ell mateix creuria en les seves accions.

Atrezzo i maquillatge

En les pseudo civilitzacions primitives ja es feia ús d’objectes com les màscares. Aquestes tenien una funció molt semblant a la que se’ls dóna al teatre actual: amagar la identitat del que les porta o identificar-lo amb un personatge que no és. Un tipus de màscara habitual aleshores, era la màscara funerària. Aquestes, però, tenien una funció més ritual: servien per protegir la cara del mor per tal que no se li desfigurés quan fos al més enllà i fins i tot a vegades estaven fetes amb materials nobles.

2

D’altra banda també es feia ús d’aromes o productes estimuladors a mode de maquillatge, per tal d’amagar la personalitat o per provocar l’estat de “trance”.

Tòtems

Un tòtem era un objecte que les societats tribals elevaven a la categoria de diví i que, de fet fou el precedent de l’escenografia/escenari (¿?). Això és perquè era l’eix al voltant del qual desenvolupaven els seus balls per tal de demanar-li un favor directe.

Rituals a Egipte i Babilònia

Dels rituals teatrals propis de les societats tribals, passem als primers rituals de les societats civilitzades; les d’Egipte i Babilònia.

Pel que fa a Babilònia es donaven, bàsicament, dos tipus de cerimònies de caràcter escènic: d’una banda les funeràries i, de l’altra, l’akitu, un ritual que commemorava l’arribada de l’any nou. Aquest ritual consistia en un poema èpic acompanyat de música i cant. Tot i això, no es pot considerar teatre perquè es tractava, altra vagada, d’un fenomen intraficcional i el seu objectiu no era distreure el públic.

A Egipte totes els rituals teatrals que coneixem (a través de papirs, jeroglífics, pintures, etc.) estaven relacionats amb els cultes funeraris i tenien un alt component de ball i expressió corporal. Tot i això, a part d’aquestes parts mimades, també n’existien de parlades amb diàlegs. Per entendre tots aquests rituals funeraris, però, és important no perdre de vista quina era la concepció que els egipcis tenien de la mort:

Per començar hem de dir que, segons les creences dels egipcis, el cos humà estava dividit en tres elements: el BA (o part espiritual), el KA (o doble del cos) i el cos en si mateix. Quan l’home moria el BA i el cos, que en vida havien estat junts, quedaven separats i era el KA, en el més enllà el que conservava la vida. Això, però, només podia passar si el cos terrenal es conservava i per això es duia a terme un acurat procés de momificació. El ritual de momificació començava amb una processó, que era encapçalada per un sacerdot major disfressat amb una màscara de xacal que feia referència a Anubis, vigilant de la ciutat dels morts, i seguia buidant el cos del mort de les seves vísceres per tal de poder reomplir-lo (de què¿?). Un cop momificat el cadàver es feia l’enterrament. Aquest el coneixem a través de diferents testimonis que ens hem anat trobant en les diferents etapes de la història:

Imperi Antic: textos de les piràmides: Els textos de les Piràmides eren textos religiosos escrits en jeroglífics a les parets interiors de les cambres funeràries d’aquestes, en els quals es donaven pautes als difunts (sempre reis i reines) perquè seguissin en la seva vida en el més enllà (IALU).

Imperi Mig: Textos dels sarcòfags: Eren el mateix que els textos de les piràmides, però, en aquest cas, no es trobaven dins la cambra funerària, sinó dins del mateix sarcòfag on es trobava el difunt. En aquest tipus de textos, s’hi repetia molt un poema anomenat “La Cançó dels Quatre Vents”. Del coneixement de l’existència d’aquesta cançó se n’ha

3

pogut extreure que aquesta era interpretada amb una petita escenificació per part dels sacerdots, abans de tancar la tomba. Aquest tipus de vestigi també l’hem trobat en les tombes de nobles.

Imperi Nou: llibres dels morts: el nom de “Llibre dels morts” no és el que feien servir els egipcis per referir-se a aquest tipus de document: ells l’anomenaven “Llibre de la sortida del dia”, nom amb unes connotacions ben contràries al nom amb el que el coneixen nosaltres, que fou obra de Richard Lespius (s XIX). De llibres dels morts, en podem trobar també en parets, però el més habitual és trobar-lo en papirs enrotllats dins del sarcòfag. El més important dels coneguts, és el “Papir d’Ani” on s’hi troben representades les pautes que havia de seguir el ressuscitat en el més enllà, però especialment les que ha de seguir per superar el judici d’Osiris. En aquest papir hi podem veure com el mort truca a la Ciutat dels Morts i com Anubis el rep. Abans d’arribar a Osiris, podem veure com ha de superar un seguit de proves i enigmes i superar-les amb èxit si no vol que s’acabi el ritual i no pugui accedir a Osiris. Osiris (antigament déu de la vegetació que, degut al reconeixement que se li atribuí per haver aconseguit unificar l’Alt i el Baix Egipte, passà a ser considerat el Déu del més enllà) és el responsable de l’última prova que haurà de superar el difunt per tal d’accedir a la vida eterna. Aquesta prova consisteix, i així ho veiem en el Papir, en posar el cor del mort en un plat d’una balança, mentre que a l’altre s’hi posa la divinitat de la veritat, Maat (representada amb una ploma). Si el cor pesava més que la ploma, això era símbol que el difunt no havia estat just i que no podia viure en el més enllà i, per tant, apareixia una divinitat (¿?) i se’l menjava. Si la ploma pesava més que el cor, la divinitat egípcia de la sabiesa, Thot, ho escrivia i en donava fe i Osiris li concedia la vida eterna.

(S’ha conservat un text, “La fórmula del cor”, que s’escrivia a sota dels escarabats, on s’explicava què s’havia de fer per enganyar Maat, en el cas d’haver tingut una vida impura).

Tot aquest ritual pel que havia de passar el difunt, era escenificat pels sacerdots, en un clar precedent del teatre. Tot i això, aquests no realitzaven aquesta cerimònia amb una finalitat de distracció ja que aquesta escenificació, que es donava després de la processó amb tot el poble, es feia dins la cambra mortuòria (¿?) i era de tipus intrafaccional, ja que no hi asistia cap tipus d’espectador. Per tant, no tenia cap altre objectiu que garantir la vida eterna del difunt, i per tant no podia ser considerada teatre. Després d’això es procedia a l ritual de l’”Obertura de la boca” per tal de dotar al mort de la capacitat d’alimentar-se en la seva vida eterna. Aquest era un moment molt teatral, però també intraficcional, i un dels culminants de la cerimònia (juntament amb el del judici d’Osiris).

Els llibres dels morts també s’escrivien en els USHBETIS (petites estàtues que es posaven a l’aixovar del difunt) amb l’objectiu de donar-los les ordres convenients perquè estalviessin esforços físics al difunt durant la vida eterna (anar a treballar al camp, etc...).

4