Annex 2

Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEXOS

160


ANNEX 1: Recull de missatges i comentaris del blochttp://comtessademolins.blogspot.com

161

http://comtessademolins.blogspot.com/


ANNEX 2: Entrevista a M. Àngels Rocas, regidora de cultura durant la celebració de l’Any de la Comtessa

162


–Segons Rómulo Sans la Comtessa va néixer en el carrer on vostè viu, què en sabeu d’això?

–Jo sé la història que he sentit explicar sempre, des que són petita. Sobretot perquè el Ròmul Sans, me’n recordo que quan venia a passar les vacances als estius, venia a casa. Sempre passava pel carrer i sempre entrava i jo, bocabadada, sempre m’escoltava les històries que explicava perquè eren com contes. I sempre explicava això, ell deia que el carrer de Cavallers era justament per això, perquè era on vivia la gent de la noblesa d’aquella època que no sé el que eren, si és història o si és llegenda. Que a l’altre costat hi tenien les cavalleries i que en principi es deia que la Comtessa havia viscut allà. A ell li feia molta gràcia sempre, el que per a nosaltres és el celler actualment, que té una volta que era feta de canyes i de sorra i aguanta, i ell deia que era molt i molt antic, se’n conservaven poques. Després també hi havia una capella que quan van restaurar la casa, van pujar el terra, van tapar alguna cosa que hi havia hagut a la planta baixa. Però que sí que hi havia hagut una capella que donava al carrer. Semblava això que era una casa senyorial.

»El que si sé és que per sota de casa hi ha un túnel que comunica amb l’església. Que va des de l’església fins fora muralles que era on hi ha el consultori mèdic actualment, que era l’hospital. O sigui sortia fora muralles i a prop del riu que en aquella època passava per allà perquè la gent es poguessin escapar. I es veu que sí, que efectivament des de l’església s’havien escapat molta gent.

»Passa per sota casa perquè sempre que s’han fet obres a casa meva sona buit. Els paletes ens ho diuen: ho sentiu, oi que sona buit? I pots anar seguint el túnel i sona buit.

»I el meu pare ho recorda que de petit que havia fet aquest passadís. Entrant a l’església a la porta que va al cor, nomes entrar hi ha un armari de fusta i darrera hi ha la porta que donava al passadís que després la van tapiar. El meu pare recorda que de petit ell i havia anat amb en Benjamin Bosch, el pare de la Pepi Bosch, ell hi havia anat amb espelmes i van fer un tros però que va haver un punt on les espelmes se li van apagar amb corrents i on hi havia un tros que ja no van poder passar, en apagar-se’ls les espelmes es van espantar i van recular. I es la única vegada que van entrar però sí que hi era, ell ho recorda perfectament. O sigui que alguna historia sí que hi deu haver de debò, no sé fins a quin punt en Rómulo hi va posar imaginació o doncs també hi ha alguna cosa que és veritat.

–Vostè va conèixer en Rómulo Sans?

–Sí, sí, el vaig conèixer i quan era petita esperava els estius quan ell venia perquè tenia molta curiositat i com que jo sempre preguntava....ell m’explicava.

163


–Quina relació hi tenia vostè amb en Rómulo Sans?

–No, relació de parentiu cap, únicament ell era un senyor que eren propietaris de terres aquí a Sant Pere que venia a passar els estius, tenien una gran casa amb un gran terreny que ara està tot edificat, allà on ara és ca la RuKi tota aquella illa de cases, enorme, allò era l’horta de Can Sans, era molt i molt gran, amb un gran safareig enorme i xiprers i jardins. I a l’altre costat, allà on hi ha les cases de planta baixa, allà era la casa de can Sans, era una casa senyorial d’abans, ben bé allò segles XVIII i XIX, amb una gran pati a l’entrada i la casa que ho voltava tot. Però aquests senyors eren dos germans i una germana. Un es va casar, però molt gran, la germana no es va casar i ell tampoc. Llavors tampoc tenien fills, tenien uns nebots que venien, però no sempre i al final, una gran casa però que si no fas obres i no hi vius sempre, van començar a haver-hi goteres i es va anar fent malbé, i s’ho van vendre. S’hi van fer les cases, Però era en allà, li dèiem el casal de can Sans.

–I aquest va morir ara fa temps, no?

–Aquest senyor fa temps que va morir, era advocat, i el seu germà també.

–Vivien a Barcelona?

–Vivien a Barcelona i a Barcelona també tenien illes de cases, eren propietaris de fa molts anys. I el seu germà es va casar amb una senyora de la província de Lleida, però ja es van casar una mica grans.

»I la seva germana, que jo sempre saludava, me’n recordo d’ella, pobreta, perquè era bòrnia, o sigui: li faltava un ull. Tenia un ull tancat, a la virulé. I era perquè en una festa a Barcelona, es veu que ella assistia a festes a Barcelona quan ella era jove, de la Societat Barcelonina, varen obrir una ampolla de xampany i el tap li va impactar a l’ull i va quedar bòrnia i no es va casar mai. I sempre m’ho deien, l’avi meu, l’avi Sebastià deia: nena, al tanto en el xampany a les festes perquè mira que aquella de can Sans, va quedar bòrnia, sempre m’ho deia. I efectivament, pobra dona tenia un ull que el tenia perdut.

–Quan es va fer la quinzena de la Comtessa de Molins, vostè era regidora de cultura a Sant Pere, quin record en teniu?

–Era regidora, acabàvem d’entrar. Havíem entrat al maig i això es va fer a la tardor. Vam començar amb un estat molt deficitari a les arques. Sobretot el teu pare volia fer moltes i moltes coses, que era el que ho portava. I jo li deia que l’ajuntament ja se’n faria càrrec. I a l’ajuntament teníem un forat grandiós i jo els deia, escolteu que hem d’ajudar als de la Comtessa als regidors i a vegades... Així que vaig arrapar tot el que vaig poder, de la Diputació, de subvencions...

164


»El problema, pel que recordo, és que s’havien de fer uns gegants, es va arribar a fer el que es va fer, de concerts i cercavila, ja has vist el programa, amb un pressupost molt ajustat, però bàsicament perquè hi va haver molt de treball personal tothom s’hi va ficar fins al coll, la teva mare, la Marta, en Josep Maria, posant-hi hores...

»Però després s’havien de fer els gegants i s’havien de pagar, va venir en Lluís Pares, i s’havien de pagar i aquí sí que vaig posar la meva cara i vaig pensar molt a qui ho podia demanar, qui podia posar aquests diners. Com que llavors jo estava treballant a l’Hidro, actualment FCESA-ENDESA, els hi vaig vendre la moto i l’Hidro va finançar un gegant i l’altre estava pensant a qui el podia fer pagar. I al final els de Miquel Alimentació, el seu president que està casat amb una cosina meva, i llavors aquells dies va coincidir que vaig parlar amb ell i li vaig dir: Home, vosaltres, el Gros Mercat... I al final va dir, mira deixem del Gros Mercat i ho faré a títol personal, no vull ni que surti a la publicitat ni res. I també el Gros Mercat va posar totes les begudes i coses que es van consumir aquests dies; refrescos, aigües, patates... Va venir una camioneta del Gros Mercat i va deixar anar tot un carregament.Més endavant encara vam fer el capgrós de la Llúdriga que el van pagar els dels Àrids Quaranta de Ventalló i a canvi vam anar a Ventalló a representar l’obra. O sigui que això ens va sortir gratuït.

»Per la Comtessa vam fer moltes coses i va valdre molts diners, però ara si s’hagués de fer encara valdria molts més diners perquè la gran quantitat de treball personal i d’hores perdudes que es van posar per demanar subvencions... no sé si sortiria també.

»Després també, una cosa personal que vaig aconseguir, és que em vaig posar en contacte amb en Narcís Coderch amb qui som amics des de fa molts anys, el vaig implicar perquè fes el cartell i ho va fer amb molt de gust.Després la Caixa de Girona li vam demanar que ens pagués els cartells i els programes de mà i al principi ens van dir que no. Però vaig demanar audiència amb l’Arcadi Calzada, que era el president de Caixa Girona, que era de Convergència i jo el coneixia, li vaig demanar una entrevista a Girona i vam anar amb en Francesc Plà i ens va rebre molt i molt bé i al final ens ho va pagar.

»Hi va haver molta gent que va participar, moltes hores perdudes però amb molt de gust. Tothom estava molt engrescat només de mirar la foto de tots els que van participar, tu mateixa que eres petita. Mires la foto i veus que va ser molt maco.

»Aquí destacaria el treball personal de molta i molta i molta gent i totes les estones que hi van dedicar. I a més a més una cosa que va semblar és que la gent, d’entrada s’hi oposava, però en Prim Fullà va fer el quadre, però quan veien el projecte s’implicaven molt, els engrescava molt.

165


–Vostè s’hi va implicar directament?

–Sí, fins al final de tot

–També va actuar a l’obra de teatre?

–Sí, jo era la tavernera: la Malcuada, perquè en Francesc Plà va donar els papers que li semblaven i a mi em va donar la Malcuada...

–I fins a quin punt s’hi va implicar l’ajuntament?

–L’ajuntament va finançar part del projecte. Vam tenir unes actuacions musicals, tota la part d’actuacions ho va pagar l’ajuntament i el material que es va fer per l’obra i que desprès va passar a ser de l’Elenc. Els vestits els vam comprar, però va haver un grup de teatre de Salt que ens va deixar molta roba; el vestit que jo tenia també era de Salt. De decorats no n’hi havia perquè solament es van fer unes taules que van quedar per l’Elenc. També es va acabar ràpid el Centre Cívic perquè encara estava a mig fer. Va passar molta gent que va fer coses.

»Després de la Comtessa la gent va quedar molt i molt cansats perquè es van haver de fer moltes representacions, que es van haver de repetir més vegades de les que teníem previstes. S’havien tret moltes hores de son. Va sortir molt bé i sempre dèiem que havíem de tornar a fer una altra vegada alguna cosa sobre la Comtessa, però no volíem tornar a començar de seguida i això es va anar passant fins que es va fer quan la Marta era regidora de cultura, que va ser molt maco i es va fer el recordatori de la Comtessa.

»Va ser solament un cap de setmana, però va ser molt maco. És difícil tornar a repetir el que es va fer per la Quinzena de la Comtessa, però un cap de setmana de tant en tant crec que hi ha moltes coses encara que es poden fer i que val la pena.

–I com es va implicar el poble per la quinzena de la Comtessa?

–El poble, moltíssim, moltíssim... perquè recordo que, és clar, necessitàvem mobles per l’ambientació de l’obra de teatre: a casa vam deixar una pastera, perols. Després vam anar demanant per les cases... bótes per la taverna de la Malcuada, un bressol de fusta... ningú dels que els vam demanar alguna cosa ens va dir que no.

»Un altre personatge que recordo amb molt de carinyo és l’avi Tabernero, que feia de bandoler... pensa que ens vam trobar en escena tres generacions de la mateixa família.

166


–Deien al Punt que hi havia molts actors voluntaris...

–Sí, molts, des del més gran fins al més petit crec que ens va unir molt, fer una empresa col·lectiva del poble, una cosa que ens feia molta il·lusió a tothom i que va unir molt. Tothom treballava pel mateix.

»Recordo que la vigília, el dia que a l’endemà s’inaugurava la Quinzena de la Comtessa de Molins, el que recordo és que aquella nit vam estar tota la nit a la Sala Nova, perquè llavors s’estava a la Sala Nova, acabant els gegants. I ara les modistes... unes cosíem, les altres acabàvem de posar pedaços, la capa del gegant que se li arrossegava, que no quedava bé. No vam dormir, a l’endemà estàvem tots esgotats, amb unes ulleres...

»Anàvem dient, que no surten... que demà no surten... i tant que van sortir! Va sortir tot perfecte. –O sigui que la vigília de l’estrena del bateig del gegants...

–Sí, l’endemà s’estrenaven, es batejaven els gegants i a la nit s’acabaven de fer. Els braços no se’ls posaven bé, la guitarra que en Miquel l’acabava de fer, la daga de la geganta... i li posàvem les joies... Però només bons records és el que queda. Els gegants van quedar molt macos i l’endemà quan la gent els va veure sortir van quedar meravellats, molts no se’n sabien avenir que els haguéssim fet nosaltres.

–Quina repercussió creu que va tenir Quinzena de la Comtessa al poble?

–Jo crec que hi va haver una gran moguda amb moltes ganes de fer coses, és veritat que després ens van quedar molt de cansament, perquè va ser esgotador, es van haver de fer moltes representacions, però potser vam veure que encara que era un poble petit se’n va parlar molt. Va tenir molt de ressò a la premsa. La gent que va venir, tothom va sortir encantat de la vida. Fins i tot la gent que va venir a actuar va quedar encantat. En Tero, el cantant de l’Escala... En aquella escena de l’església, amb en Lluiset i la Marta, i en Sagrado deia “És que es tan tendra, aquesta escena! Ho heu fet tant bé, m’ho he passat tan bé!” Inclús els músics que van venir a acompanyar-nos en totes les actuacions els hi va agradar molt.

»I nosaltres, al principi teníem molta por, jo estava ben espantada i com jo suposo que tothom. I després vam veure que cada cosa que fèiem, perquè era un no parar, que sortia bé i que la gent estaven encantats de la vida, que fèiem una gran arrossada i que hi havia tothom, els del carnaval. Tothom molt orgullosos de fer-ho i que se’n parlés tant i jo crec que va ser un moment en que vam sentir orgull de poble. Van venir persones que ens havien ajudat, els que ens havien pagat coses. També van venir a nivell de Consell Comarcal, de la Diputació i tothom, encantat de la vida. Tothom els hi va agradar

167


moltíssim, moltíssim...

–I creu que hauria de tenir alguna mena de continuïtat?

–Sí, jo crec que sí. Si hagués anat per mi mateixa sempre hagués volgut fer una mica més, el que passa que era una mica complicat perquè vam trobar una situació difícil a l’ajuntament i a l’escola s’havien de fer moltes coses, per exemple... Jo sempre proposava i a vegades els meus companys em deien: Sempre estàs de l’altre costat, perquè jo sempre estava implicada i per si mi hagués anat hagués fet més coses.

»Jo vaig estar vuit anys a cultura i la Marta va estar els altre quatre anys i vam ser dues que tiràvem del mateix carro.

»Jo crec que només que cada any es fes alguna cosa no es perdria l’esperit de la Comtessa.

»En tot cas penso que ara heu de ser una mica vosaltres, els joves els que tireu endavant amb propostes com aquesta.

–Doncs moltes gràcies!

168


ANNEX 3: Entrevista a Francesc Vernet, professor d’història de l’IES Castelló d’Empúries

169


–Segons la llegenda, la vida de la Comtessa de Molins transcorre entre els anys 1790 i 1826, aproximadament, que són uns anys d’una profunda transformació social a Catalunya.La Guerra del Francès significa l’ocupació d’Espanya per una força estrangera i provoca molts enfrontament. Tot i l’oposició popular contra l’invasor, ¿creu que les guerres napoleòniques van servir per fer entrar a Espanya –i escampar-les- les idees de la Revolució Francesa?

–Crec que les idees de la Revolució Francesa van entrar a Catalunya (des de 1789, i sobretot des de 1792), però van tenir una repercussió molt minoritària al Principat. Penso que només van tenir una bona recepció en un grup molt reduït de la població, normalment persones de les classes benestants i que tindrien un tarannà il·lustrat o favorable a la il·lustració.

»Pel que fa a l’Alt Empordà, hem de tenir present que durant la Guerra Gran (1793-1795) la comarca va ser envaïda per les tropes de la França revolucionària i que bona part de la població va fugir a zones sota comandament hispànic. Durant aquest conflicte bèl·lic, i abans d’esclatar, les idees revolucionàries van anar entrant, però el resultat a la nostra comarca va ser més aviat bastant pobre. Els francesos eren vistos com invasors que robaven i feien la vida molt difícil a la gent de la zona. No se’ls considerava com llibertadors que venien a salvar el poble explotat per la noblesa feudal, l’Església i l’absolutisme monàrquic.

–Segons la mateixa llegenda, Sant Pere Pescador va prendre exemple de Girona i també tancà portes a l’invasor. De resultes d’això en Napoleó hi envià el coronel Pierresfort a ocupar la vila. ¿Quin grau de fonamentació històrica pot tenir aquest passatge?

–La informació de la que disposo em fa pensar que es tracta d’una història inventada que no tindria una fonamentació real. Sant Pere Pescador en aquesta època seria un poble d’uns 800 o 900 habitants; malgrat tenir muralles des de l’època medieval no crec que oposés gaire resistència a les tropes franceses. Pensem que durant la Guerra Gran només van resistir amb un cert èxit, durant un temps, les dues places fortes de Roses i Figueres (que tenia un gran castell-fortalesa). Quan es produeix l’inici de la Guerra del Francès, el 1808, les tropes franceses entren lliurement en territori empordanès, ocupen de forma pacífica el Castell de Sant Ferran de Figueres, i no tinc notícia de cap poble o vila que s’hagi oposat a les tropes napoleòniques (ni Roses). Aquest fet és degut a que els francesos, inicialment, són vistos per les autoritats espanyoles com aliats que volien conquerir el veí Portugal.

–A la llegenda també s’entén que l’enfrontament popular contra les forces napoleòniques no eren tant per motius polítics o identitaris, sinó pels petits excessos dels soldats contra els vilatans. ¿Creieu que és ben bé així?

170


–Per les notícies que tinc l’ocupació francesa del 1808 al 1814 no va ser especialment més difícil que les que s’havien produït en altres moments de la història. El fet que des de 1659, per la Pau dels Pirineus, l’Alt Empordà es converteix en zona fronterera amb el reialme de França, va portar a tot un seguit d’ocupacions de la nostra comarca i situacions conflictives amb els veïns del nord. De tota manera, si comparem la resposta de la invasió durant la Guerra Gran, que provoca un èxode important de població i un saqueig important de pobles i masies per part de les tropes d’ocupació, sembla que la convivència durant l’ocupació napoleònica hauria estat més pacífica i no tant traumàtica (no és el mateix dominar durant un curt període de temps un territori que després s’abandonarà, que ocupar una regió que posteriorment s’integrarà a l’imperi francès).

»Evidentment que els soldats francesos devien provocar alguns incidents, sobretot degut al fet que eren allotjats en cases dels pagesos de la contrada i havien de ser alimentats pels habitants del lloc; però no hi ha informació que faci pensar que fos una situació realment insuportable (com ho va ser l’allotjament de tropes castellanes anterior a la revolta dels segadors, que és l’inici de la guerra del 1640).

–La Comtessa es fa bandolera després de la Guerra del Francès, i molts altres també se’n fan. ¿Realment va haver un daltabaix econòmic tan gran com perquè reflorissin les activitats bandoleres a l’Empordà?

–El període de temps que va del 1814 fins el 1826 (any de la suposada mort de la Comtessa de Molins) no sembla que hagi estat una època especialment dolenta econòmicament parlant (si res més no, no hauria estat molt pitjor que les dècades anteriors). Tenim notícia d’una gran sequera el 1817 que va comportar una mala anyada agrícola i va disparar el preu del blat, i per tant del pa (aliment bàsic de la població). Però aquesta situació podria haver millorat els anys següents. El 1821 i el 1822 tornen a ser anys de males collites i això hauria portat una altra vegada el fantasma de la fam a la comarca. Però no hi ha constància d’una llarga sèrie d’anys dolents o de grans fams que provoquen la misèria de la població. Cal tenir en compte que la vida dels pagesos en aquesta època era molt dura si la comparem amb l’actualitat, però aquesta era una situació bastant típica i clàssica de l’antic règim socioeconòmic i del règim preindustrial, demogràficament parlant.

»A més a més, també podem constatar que les úniques bandes de gent armada que neguitegen al comandant en cap de la fortalesa de Figueres són les partides reialistes (que estan en contra dels liberals que tenen el poder des del pronunciament del tinent coronel Riego el 1820) que corren per l’Alt Empordà el 1822. També cal esmentar el fet que el 1823 arriben les tropes franceses dirigides pel duc d’Angulema (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), que vénen a restaurar a Ferran VII com a rei absolut d’Espanya i acabar així amb l’experiment liberal del Trienni Constitucional. L’exèrcit francès restarà fins el 1828 a la nostra comarca per reforçar el poder absolut de Ferran VII i evitar un nou triomf liberal.

171


–La Comtessa esdevé un personatge notable: cap de bandolers, personatge conegut i mitificat, amb molt de carisma entre el poble, i alhora perseguit per la justícia. ¿És possible un personatge d’aquesta mena en aquell context històric?

–Crec que és bastant difícil que un personatge així no el trobem reflectit en la informació de l’època, encara que sigui per parlar-ne malament i desacreditar-lo davant de tothom. Per tant la historicitat total de la Comtessa de Molins no és gaire gran, almenys per l’època en la qual s’explica que actua. Una altra cosa seria que aquest personatge femení hagués viscut en un altre època històrica (potser anterior) i, per diferents motius, s’hagués descrit les seves accions en una època posterior. També cal recordar que normalment les llegendes tenen un fons de veritat històrica però distorsionada i adornada que fa difícil poder arribar a tenir una visió clara i diàfana dels fets.

–¿Creieu que llegendes com la Comtessa de Molins poden ser d’utilitat avui en dia per entendre un procés històric o és un simple passatemps sense cap altre valor?

–Jo diria que les llegendes tenen normalment una finalitat moralitzant i educativa que fan que es considerin interessants de transmetre de generació en generació (els contes infantils també tindrien un tipus de funcionalitat semblant); sobretot això era vàlid per una societat on els mitjans de comunicació de masses no eren tan importants i potents com en el nostre temps. Crec que les llegendes són també una manera de estrènyer els vincles entre diverses generacions (avis i néts) i permeten, en un món cada vegada més globalitzat, sentir-nos d’un lloc determinat.

172


ANNEX 4: Entrevista a Carles Reglà, historiador i membre de l’associació “La Primera Brotada” de Sant Mori

173


–Voldria saber què sap vostè sobre qualsevol cosa que pugui tenir relació amb la Comtessa de Molins, o amb el Pastor de Batipalmes, i quina relació poden tenir aquests personatges amb Sant Mori.

–Mira, amb això de la Comtessa de Molins, l’única cosa que sé és tot allò de les llegendes de l’Alt Empordà, és l’única cosa que he llegit. Vaig estar preguntant per aquí si algú n’havia sentit a parlar alguna vegada d’aquest bandoler i no... ningú no recorda res, o no sap res sobre això.Del que sí que hi ha record és del rellotger de Creixell, que era un bandoler, que va existir de veritat i que el van condemnar a mort, el van “ajusticiar” a Girona. Era el rellotger que venia a arreglar el rellotge de l’església i rellotges particulars.

–¿I llavors entrava a robar a les cases?

–Exacte.

–Sí, ja n’havia sentit a parlar.

–Sí, aquest va existir de veritat.

–A quina època correspon el rellotger?

–És del segle XIX.

–Doncs, en teoria coincidiria amb l’època que se li adjudica a la Comtessa de Molins, que és després de la Guerra del Francès.

–Exacte. Però, el rellotger de Creixell és més cap a finals del segle XIX, abans que existís la Guardia Civil, he, he, he. Tothom per aquí se sap la història, no?, d’aquella senyora que la van robar venint del mercat de Figueres, que hi havia venut una vaca o alguna cosa així, i li van robar els diners. Llavors, ella anava plorant pel camí i en aquell moment va passar el rellotger de Creixell, com si fos una bona persona. I diu: què li passa, bona dona? I ella va dir: que m’acaben de robar els diners, uns bandolers. Llavors, el rellotger li va dir: no es preocupi, senyora. Va anar a buscar els companys i va parlar amb ells i ella va escoltar que els deia: els morts no parlen!, perquè ell els estava dient que l’haurien d’haver matat. I ella ho va sentir i de seguida que va poder va denunciar-lo, i el van trobar i el van ajusticiar. El fotògraf de Camallera em va donar la còpia dels... de quan va sortir als diaris la qüestió de la mort del rellotger de Creixell.

»Amb el tema de la Comtessa de Molins, jo he escrit a uns parents que tinc a Amèrica, que aquesta gent sempre conserven més les tradicions perquè han sortit, i clar... i no, no m’han sabut dir res sobre la Comtessa de Molins.

–¿I sobre el rellotger de Creixell?

–Sí! Sobre el rellotger de Creixell, sí; la gent se’n recorda molt. Es veu que era una persona normal, i que era bona persona, i molt sociable i que anava

174


per totes les cases arreglant rellotges i la gent se l’estimava. Una gent que he consultat, que estan al Brasil, el seu avi havia estat el que tocava les campanes d’aquí, el sagristà de Sant Mori no? I era amic del rellotger de Creixell perquè venia a arreglar el rellotge de l’església i diu que ells conservaven un rellotge que els havia regalat el Rellotger de Creixell.

–Però devia ser estimat perquè la gent no devia saber què feia a l’altra vida... I devia fer servir el sistema aquell que reclamava per aquella dona, allò de que “Els morts no parlen” i per tant no s’escampava la història.

–Sí... i anava... feia moltes coses, no? Una d’elles que també es vestia de frare i anava per les cases demanant caritat i que el deixessin dormir i, llavors, a la nit robava. Però d’aquest personatge que, a més parla del castell de sant Mori i tot... no en sé res. Sona llegendari...

»Jo li vaig preguntar fins i tot a una senyora que la seva família havien estat els masovers del castell, i aquesta senyora inclús em va explicar que ella havia nascut al castell, i que eren els masovers i que no... que no n’ha sentit a parlar mai d’això.

–En tot cas, la seva opinió com a estudiós, quina mena d’importància dóna a aquest tipus de llegendes que, bàsicament, com aquesta, són de tipus local, perquè el que estic trobant és que fora de Sant Pere, això no ho coneix ningú, i fins i tot dins de Sant Pere hi ha la versió Rómulo Sans, com si tothom conegués la història per la versió del seu llibre...; hi ha una mica la sensació aquesta... o bé s’ha perdut la tradició que Rómulo devia trobar o bé ha estat una cosa que ell ha promocionat.

–No... era una tradició oral i ell la va recollir i no és estrany que ningú no la recordi, no? Així com el tipus del Rellotger de Creixell. Ara, aquests dies estic llegint un llibre i hi surt una història que em va recordar a allò; d’un bandoler que va estar robant durant la Guerra del Francès i que al final de la seva vida es va fer monjo, o sigui...que pot ser que hi hagi una similitud.

–¿I recorda el personatge aquest?

–No, però t’ho puc mirar... És el llibre aquest que estic llegint; Història del Baix Empordà. És que no recordo gaire bé... és que estic llegint moltes coses al mateix temps. Era un noble baixempordanès, diguem-ne, i que hi ha moments a la història que es dóna al bandolerisme. Sobretot després que hi ha hagut una guerra i que la gent es queda sense feina i llavors diu que al final es va retirar en un convent, em sembla que a Sant Feliu de Guíxols. Jo em vaig recordar de la llegenda del bandoler aquest que s’havia retirat al castell de Sant Mori, per això dic que hi ha relació.

–Però el castell no té res de religiós, tot i que sembla ser que en principi sí que era un espai que depenia del monestir de Sant Miquel de Fluvià...

175


–Això ho diu en Pla i Cargol, em sembla. Ho diu però no ho demostra documentalment. De fet, el document més antic que parla de Sant Mori és la consagració de l’església de Sant Miquel de Fluvià. Llavors diu el que pertany a Sant Miquel de Fluvià i diu que limita a migdia amb la parròquia de Sant Mori, perquè en aquella època els rius encara no eren frontera. Que hi ha discussió... perquè és clar, està en llatí i són termes així com, com... “fins al coll de Sant Maurici”. Hi ha gent que s’hi ha dedicat, com en Casas, a escriure la història de l’art romànic a l’Alt Empordà, s’ha dedicat a caminar i a buscar aquests límits que diuen els documents...

–¿Però no estan gaire clars?

–N’hi ha que sí i n’hi ha que no.

–¿Voleu dir en Casas, que viu a Viladamat, o potser us referiu a Badia i Homs...?

–Sí, en Badia i Homs, però el que més s’hi ha dedicat és en Casas, a caminar i a buscar, per exemple, sobre el límit entre Sant Tomàs i Sant Miquel, ell diu: “Això no existeix perquè jo ho he buscat i...” Una pedra, diu un document, però no ha trobat cap pedra, per exemple. Bé, hi ha gent per a tot.

–Però està molt bé que es facin estudis d’aquesta mena, encara que a vegades semblin dèries personals, però a vegades es fan troballes importants.

–Hi ha un senyor, no sé si el coneixeu, de l’Escala, que té una llibreria que es diu “Els Trobadors”. En Dídac és d’aquests. I hi havia anat amb en Casas i coneix molt i ell potser us podria donar alguna pista. El que passa és que, jo sempre el trobo una mica per casualitat, perquè vaig a la llibreria i està tancada. Però de vegades me’l trobo pel carrer. I sempre vaig acumulant preguntes i penso, quan trobi en Dídac, li preguntaré. I jo he caminat amb ell per aquí per Sant Mori, i mira això què et sembla, i en sap molt, encara que no és professional, però en sap molt. I aquest pont, mira la base és romana, però la part de dalt és medieval; en sap molt. I hem trobat coses: un dia em diu: estic buscant unes coses a Sant Miquel de Fluvià, que havien estat com un monestir i abans que es fundés el monestir de Sant Miquel de Fluvià, i que hi va haver un bandoler del segle XVIII que hi havia viscut a dins d’aquesta cova, i la vam buscar i la vam trobar, la cova. Això és a prop de la font...

–¿Voleu dir uns refugis que hi ha anant cap al mas de la Barca? Que a vegades hi ha immigrants que hi viuen...

–Exacte, doncs això ja havia estat refugi de gent. Diu que en l’edat mitja ja havia estat una mena de cenobi, i que aquell havia estat el monestir original, i que després havien fundat l’altre. I hi ha la història d’aquest senyor que estava arruïnat i que vivia allà, en aquestes coves. S’ho va gastar tot allà a cal Barquer, que hi havia un hostal i s’hi jugava.

176


–El mas de la Barca, és la història que surt a la novel·la Solitud, que parla d’un barquer riu amunt, i que quan fan el pont es queda sense feina. Sembla ben bé la història del mas de la Barca.

–Sí, ella, té això que explicava coses i no explicava el nom. Sembla que està parlant d’una ermita del Pirineu, i després resulta que parla d’una ermita que sí existeix al Montgrí. Però això de la barca no ho havia sentit. Aquí hi ha un tros, a prop del riu, que es diu el Bosc de la Barca. I també cal Barquer, que ara està revitalitzada, molt maco.

–Sí, veig que l’han arreglat de dalt a baix, però també tenia la seva gràcia com a ruïna.

–Bé, ara ja les ruïnes, el meu germà treballa en una immobiliària i sempre diu que a cada moment li arriba gent de Barcelona i li diu: “jo vull unes ruïnes, barates...” No, això ja no existeix. Vostè el que vulgui comprar aquí surt car, ni que siguin ruïnes.

–Si les rehabiliten amb una certa gràcia, hi surt guanyant l’espai. El problema és quan es fan nyaps.

–Allò es veu que és antiquíssim, i que ja diuen que això era un lloc per hostal però ja en època romana, quan hi havia el pont romà, que passava per allà a prop, diuen. Encara s’hi veuen les pedres. Les estaven robant. El picapedrer de Camallera, sort que l’alcalde de Sant Miquel ho va parar. S’estava enduent les pedres.

–¿I estan ben bé davant del mas de la Barca, aquestes pedres?

–No, una mica més a baix, seguint el corrent del riu.

–Però, sota el pont del tren es veuen unes estructures, però fetes de pedruscall, no ben tallades i ben posades com correspondria a un pont romà...

–És més avall. Quan el riu està molt baix, és visible. I aquest senyor les estava traient, perquè són pedres que es veuen tallades. I aquest senyor, si veniu d’Orriols cap a l’Escala, quan passeu pel costat de Camallera, a mà dreta, es veuen. Aquest senyor ho té tot en allà, de totes menes. I a vegades, quan desapareixen pedres importants, les van a buscar allà. Em va explicar en Dídac que havia desaparegut un menhir de Vullpellac i van anar allà, a veure si l’havia agafat ell, el picapedrer.

–És un personatge, doncs.

–Sí, és un personatge per sortir en una novel·la.

–Ja tenen el títol: “El picapedrer de Camallera”.

177


–Sí, sí. És com per fer una llegenda. Veus allò i sembla tot com malendreçat. És un solar amb trossos de pedra per tot arreu. I quan saps aquestes històries... Una vegada algú em va demanar un morter de pedra, i vaig pensar, això, si existeix, n’ha d’haver algun allà al picapedrer de Camallera, i no, no, no en vam trobar.

–Li agraeixo molt que m’hagin contestat des de l’Ajuntament, perquè he enviat cartes a tots els Ajuntaments dels llocs on passen episodis de la Comtessa de Molins, i de moment només he rebut dues respostes; de moment; però agraeixo molt la gent que ha contestat perquè, com a mínim, encara que només sigui per arribar a la conclusió que la llegenda és un localisme, ja s’ha fet una mica d’investigació per afirmar-ho.

–Jo tinc la impressió, puc estar equivocat, però tinc la impressió que aquest senyor que va escriure aquest llibre, bé, diuen que era molt amic del capellà de Sant Pere, i que aquest capellà li explicava que sabia moltes històries, però que ell també va posar-hi molta imaginació, que era creatiu ell també, i surt una festa a Ventalló, que surt el gegant que balla amb la Comtessa de Molins, que no sé si això ha existit, però parla dels senyors de la comarca que estaven allà reunits a Ventalló, i parla fins i tot que hi havia el baró de Sant Mori i això és una mica difícil perquè aquesta gent no vivia a Sant Mori. Ells cobraven els censos de Sant Mori però ni venien al poble, no coneixien la gent de Sant Mori, tenien el seu batlle, que deien.

–¿No pot ser que en diguessin el procurador? Perquè gent de Sant Mori s’hi ha referit amb aquest nom...

–Antigament li deien batlle. El batlle sempre era el representant de l’autoritat, com diríem ara el capatàs, l’encarregat que havia de cobrar i enviar els diners al senyor. I això havia existit aquí, inclús hi ha can Batlle, que era la casa on havia viscut el batlle. Ara, als alcaldes, els diuen batlle, però a mi m’agrada més alcalde que batlle. Als pobles de per aquí sempre hi ha can Batlle.

–Sí, com a la plaça de Ventalló que can Batlle ara és un restaurant.

–Ah, sí, can Pera Batlla. El batlle sempre era l’encarregat de cobrar. Era el capatàs –no sé si és correcta la paraula en català. Era el que representava el senyor.

–Doncs, moltes gràcies, senyor Carles.

–Bé, hem fet una... Jo he preguntat a persones grans sobre la Comtessa, i no... En canvi sí que parlen del rellotger de Creixell, que va impressionar molt a la gent, inclús en Josep Pla va fer una enquesta sobre el rellotger de Creixell, i... va fer-ho com estàs fent tu, un treball de recerca, i ell de seguida escrivia... ¿Al meu país? O potser a escrits empordanesos. Aquest senyor va escriure i escriure... Mira, el rellotger de Creixell, pàgina 157. ¿Veus? Llavors, ell va fer un qüestionari i anava per tots els pobles preguntant a la gent i als coneguts i aquí ho explica tot, la història del rellotger de Creixell. És molt curiós perquè diu, hi vaig al bar de Camallera i estan jugant a cartes i sento

178


que diuen “Els morts no parlen”, i diu aquesta frase ha quedat enganxada a la ment dels empordanesos. Va a Creixell, que està a prop de Borrassà, i el que en diuen els Terraprims d’Empordà era el lloc on ell feia la seva tropelleries. I n’hi ha un dels seus companys que era de Vilopriu que li deien el menut de Pins que una vegada diu que van agafar el cobrador d’impostos que venia de Girona venia aquí a cobrar a les masies els impostos, i el van agafar i el van matar de mala manera, el van cremar i van ballar sardanes diu la llegenda, també, perquè això d’agafar el cobrador d’impostos i cremar-lo i ballar sardanes al seu voltant, és llegenda . En tot cas aquest menut de pins també el van ajusticiar el mateix dia que el rellotger. I es pregunta, ¿no hi ha descendents? Doncs, no, van desaparèixer. És clar que van desaparèixer de per aquí. I això si que ho recorden a Amèrica, això del rellotger de Creixell.

–Preguntaré en Dídac.

–Ell sap molt, perquè ell, a part que ha caminat i que li interessen tots aquests temes, a ell li arriba gent, enginyers que van treballar per fer la via del tren, a finals del segle XIX, que com clar això anaven per tots els pobles i anaven mirant els terrenys i això i van recollir moltes llegendes, també, i creences, i que diu que està publicat això, ell ho deu saber, pregunteu-li. Perquè aquesta gent també era com aquest que va recollir aquestes llegendes, doncs potser hi ha alguna cosa aquí. Jo, m’interessaré pel tema també.

–Però ja m’heu fet molt de favor amb el que heu trobat. Li estic molt agraïda.

179


ANNEX 5: Entrevista a Narcís Coderch, autor del cartell de la Quinzena de la Comtessa de Molins

180


–Quin record tens de l’any de la Comtessa de Molins?

–Per mi va ser un any important. Primer parlant de cara al poble de Sant Pere representava un canvi en l’Ajuntament, que és clar, jo no sóc d’aquí i no t’ho puc dir, però semblava un canvi important, diria que havien canviat de partit. Llavors es va muntar tot allò de la Comtessa de Molins i el poble s’hi va implicar molt. Jo diria que va ser una cosa molt maca. En aquella època jo venia molt sovint a Sant Pere Pescador, bé, encara continuo venint, i amb la mateixa colla i així, el que passa és que aquella època potser va coincidir que vivia molt al poble; veníem a sopar al poble, sortíem després de sopar als bars del poble... I el fet que es representés la Comtessa de Molins, que es muntés allò de la Taverna de la Malcuada, i que hi hagués tanta gent del poble implicada, molts d’ells amics meus i coneguts... no sé, penso que de cara al poble de Sant Pere va ser molt important i a mi m’alegrava perquè no sé, mira...

–Sí, s’hi va implicar molt tothom...

–Sí, era una mena d’auto sagramental; tot el poble actuava. No t’ho puc dir exactament però em sembla que hi havia 150 persones a l’escenari, o 200, allò que dius “Osti! Hi ha tot el poble aquí” i penso que era important. Recordo que quan es va representar allà al pavelló..

–Al Centre Cívic.

–Sí, al Centre Cívic. Doncs ens vam cardar de fred miserablement però tothom va aguantar fins al final, i mira que era llarga. Era una obra llarga i pesada, era una mena de pastorets, bueno, i que estava molt bé. Bueno, allò que sents comentaris de diversa gent i ningú ho va criticar, a tothom li va agradar molt. Van venir els meus pares i tot, i els meus pares són grans.

–Sí, va agradar molt. De fet, la van haver de repetir dues vegades perquè molta gent es va quedar sense entrada.

–Sí, jo ho recordo com una cosa molt maca.

–En què t’hi vas implicar?

–Bé, a mi em van encarregar el cartell, que em va fer moltíssima il·lusió, perquè coneixia a la Maria Àngels Rocas i vaig estar-hi treballant. A mi m’ha agradat molt sempre fer cartells i tot el món del cartellisme. N’he fet bastants al llarg de la meva vida, i per mi aquest va ser un cartell important perquè a nivell tècnic no tenia límits, és a dir, que no era un d’aquells cartells que et diuen “no, ha de ser un cartell de mida petita” o “ a dues tintes”. Jo tenia camp obert, és a dir, el podia fer com volgués. I vaig fer una obra de la qual n’estic molt content. Sí, el tinc penjat a casa. Tots els cartells que he fet els tinc emmarcats, però no penjats, no per res, sinó perquè no tinc prou espai, no? Però aquest és un que sí que el tinc perquè m’agrada i perquè em fa il·lusió i perquè és de Sant Pere i perquè sempre m’he sentit una mica d’aquí, de Sant Pere. La meva família és oriünda d’aquí.

181


»Bueno, no solament vaig fer el cartell, sinó que també un dels reliquiaris que jo faig el vaig fer de la Comtessa de Molins i encara el tinc a casa. És un reliquiari molt maco, una mica pretensiós, potser. Guardo pèls púbics de la Comtessa en una mena de vitrina i unes calcetes de la comtessa fetes amb tela metàl·lica i amb cuir que són espectaculars. No sé, es una peça maca, l’he exposa en diversos llocs i ha tingut bastant d’èxit. Aquí, a Sant Pere, quan van fer allò de la Comtessa també la vaig portar.

–Quina repercussió creus que va tenir la quinzena de la Comtessa en el poble?

–Bé, això no t’ho sé dir. Però penso que ha tingut una repercussió bona, encara ara se’n parla. El fet de la Comtessa de Molins, jo, que havia vingut aquí, a Sant Pere, des que vaig néixer, a passar els estius i hi tinc família, i sempre havia sentit a parlar de la Comtessa de Molins. La meva mare, i ara jo, tinc un dels llibres que va escriure Rómulo Sanz, sobre l’Empordà...

–El Ampurdán en el siglo XIX.

–Sí, en el segle XIX, i a més el tinc dedicat a la meva mare, vull dir que és un llibre que me l’he llegit. Sempre havia sentit parlar de la Comtessa de Molins i em va fer gràcia que en la conferència inaugural, el noi que ho va fer, que no recordo com es deia... sí, aquell noi de Mataró, ara me’n recordo, Jordi Bilbeny... Ara, ara m’ha vingut... digués que no havia existit mai, perquè era una cosa que era tan present com a element popular que com diuen, bueno això és un conte, una llegenda i no existeix penses: sembla mentida perquè era evident que sí.

–El treball d’en Bilbeny apunta que no... ella va existir però els fets que se li atribueixen són pura llegenda.

–Sí, suposo que aquest personatge d’una manera o d’una altra havia d’existir però que tal i com el coneixem nosaltres o tal i com ens l’han projectat, segurament no. És una llegenda, però les llegendes formen part de la nostra vida, són actuals, vull dir que nosaltres també som llegenda. El que explica algú de tu que et mig coneix, o de mi també pot ser llegenda, hi ha coses que són, altres que s’hi semblen, altres que volen ser i això es va passant d’una boca a un altra i ja saps que acaba deformat...

–Què es podria fer per a mantenir viva la llegenda?

–No ho sé. El que passa és que si que es va fer una obra de teatre, que es podria anar representant de tant en tant en una data determinada com els pastorets.

–El problema és que amb tots els actors que hi participaven...

–Sí, tornar-ho a fer tot és complicat, però quan fas els Pastorets i hi ha tot un poble implicat i com que és una tradició centenària sembla que és molt fàcil;

182


en canvi, això és una cosa nova, no es tradició, és nou, cada any haver-ho de representar, no ho sé, és difícil això ha d’haver-hi algú que ho promogui.

–Sí, la M. Àngels Rocas va proposar que un cap de setmana cada any fer ja sigui una obra de teatre, una exposició, una xerrada...

–Sí, el primer any van fer la quinzena, el cartell posa la quinzena de la Comtessa de Molins amb el qual es van fer moltes coses, jo ara no els recordo, sé que hi havia conferències, jo hi vaig anar a una, es va fer l’obra de teatre, es va fer... no sé, es van fer moltes coses...

–Exposicions, tallers, tallers de dansa, els gegants...

–Sí, els gegants mateix es van fer sobre la Comtessa de Molins. Doncs potser cada any a una època que al poble li anés bé, no ho sé, això s’hauria de mirar però és un poble bàsicament agrícola, potser una època que no fos l’estiu perquè potser és massa època que hi ha més treball entre els camps i el turisme. Una època d’aquelles en que fluixeja la feina, que es pogués implicar la gent d’una manera còmoda i fer algun muntatge anual, encara que fos diferent cada any. Es podria fer. Clar hi ha coses que són molt còmodes de fer com exposicions o tallers i hi ha coses que són més complicades, com obres de teatre, perquè s’han d’assajar durant mesos i requereixen de la bona voluntat de molta gent i de diners...

–De diners...

–És clar, i això és més complicat. Ho dic perquè jo estic mig posat amb els Pastorets d’Olot d’un dels centres d’esbarjo d’allà i és complicat. I mira que són coses que porten molts d’anys fent-se i hi ha... però tot i així anar-ho tirant endavant és arrastrar un carro de pedres, vull dir, i aquí al ser nou és més complicat. Si se m’acudeix alguna cosa ja t’ho diré.

–Tornem a parlar del cartell...

–Per fer el cartell, la noia que em va servir de model era una alumna meva de Belles Arts, bueno, no em va fer de model, no “posó para mi” ni molts menys, però sí que m’hi vaig inspirar, per les seves faccions de la cara, que tampoc és que sigui un retrat, però bueno, tenia aquell tipus de cara. Li vaig exagerar el color del cabell perquè aquella noia tenia un color més semblant al coure i al cartell el vaig pintar vermell. Llavors, a l’hora de fer el vestit, per època, coincidia una mica amb Las Majas de Goya.

–Sí, un vestit així ample.

–Sí, exacte. La línia és d’un vestit de Maja i hi vaig posar les quatre barres catalanes perquè tenia aquell rerafons que defensava Catalunya i el poble de Sant Pere enfront de l’invasor, i tal, era una dona amb molt de valor. També li vaig posar unes espardenyes i una pistola en una mà perquè era una atracadora. La vaig dibuixar amb un cavall blanc al costat, tot i que a la llegenda no deixava gaire clar si era un cavall blanc o un cavall negre però

183


per composició m’anava bé fer-lo blanc, tot i que potser negre també m’hagués quedat bé, no ho sé. Però bé, em va anar bé, pels colors, posar aquell blau de fons, de cel de tramuntana, és a dir, un blau net, un blau montserrat, allò azulete. Llavors, li vaig posar el cos del vestit de color morat per la bandera de la república, perquè és un color feminista... en fi. Per mi els colors també tenen la seva simbologia i vaig pensar que aquest era encertat, podria haver portat el cos verd, blau marí o, jo que sé. Però bueno, sempre intento buscar una mica de rerafons...

–Sí, que tingui un significat i es pugui interpretar.

–El primer projecte de cartell el vaig fer, perquè, és clar, abans de fer el definitiu a la mida que toca, faig una mena d’esbós que el treballo molt fins a treure el definitiu i llavors el calco, però clar, està fet a mà, no està fet per ordinador. Aquest projecte el té un amic meu, en Pepe Semarany, un amic meu de Barcelona, que li vaig donar perquè li agradava molt. Llavors, és una dona que porta un vestit similar, que porta la faldilla arromangada d’un costat, així per muntar a cavall. Així com en el definitiu portava la faldilla tirada i només li sortien els peus, doncs en aquell ensenyava una cama i portava botes. Portava pistola igual, la posició és pràcticament la mateixa i el fons del cartell no era llis, sinó que sortia la silueta de Sant Pere Pescador, és a dir, el campanar, la torre Caramany i arbres, però al final ho vaig desestimar. I com que el títol de la festa era “La Quinzena de la Comtessa de Molins” doncs vaig eliminar-ho tot i només vaig deixar la Comtessa de Molins i, de fons, la taca blanca del cavall, perquè en realitat el cavall no és res més que una taca blanca que dóna importància al que és la figura de la Comtessa que és la que està en colors. I ho vaig deixar així. Ja et dic, normalment, quan faig un cartell, m’agrada que el títol estigui representat en el dibuix, vull dir que si és de Sant Pere cal que hi hagi alguna cosa de Sant Pere, però en aquest moment vaig pensar que solament n’hi havia prou amb el cel de tramuntana. I així es dóna més importància a la figura de la Comtessa. Vés, ho vaig decidir així i així es va quedar.

–Va agradar molt. La M. Àngels em va explicar que tu coneixies en Ròmul Sans.

–Sí, coneixia els tres germans Sans, que si ara fossin vius tindrien 100 o 110 anys, devien ser de l’edat del meu avi, eren gent nascuda al votant del 1900 o 1910, serien d’aquella generació. Llavors eren tres germans: dos nois i una noia, no recordo per quin ordre, quin era el gran i qui era el petit.

–Diria que la nena era la petita...

–Podria ser. Llavors, hi havia la Júlia, en Rómulo i en Fernando Sans. Tots es van mantenir solters fins a les seves vellors, és dir, en Fernando Sans es va casar que tenia seixanta i pico o setanta anys, que era un senyor gran. Venien aquí amb un Seat 1400 i eren, quan jo els vaig conèixer, una gent que havia anat molt a menys però havien sigut molt rics. La Júlia era bòrnia d’un ull perquè tenia un ull, no buidat, el tenia com blau cel, això entelat. Havia sigut, feien unes festes, aquí a casa seva, durant tot l’estiu en les quals

184


només convidaven als veranejants. Jo ho sé perquè la meva mare, com que era veranejant, sempre estava convidada tot i que devia ser una nena comparada amb ells. I la Júlia feia venir amics seus d’Alemanya, la creme de la creme, estem parlant dels anys trenta i quaranta, fins i tot a principis dels cinquanta. Llavors feien unes grans festes aquí a casa seva, i la meva mare sempre em deia el mateix, la gent del poble no hi anava, només anaven els seus amics i els veranejants. Llavors eren una gent d’aquells que no havien treballat mai, que vivien sempre de rendes. Llavors, tant en Rómulo com en Fernando, eren gent que s’havien dedicat a l’estudi, a escriure, a llegir. És clar, ells no treballaven, eren rics i vivien de les rendes que els hi proporcionaven les seves finques i les seves coses. Llavors es dedicaven a tasques més aviat culturals. És clar, després de la guerra totes aquestes coses van anar a menys i ells van anar perdent, perdent, fins que van morir pràcticament en la ruïna. I la Júlia Sans que va ser l’última de morir se’n va anar a viure amb un senyor que no recordo com es diu però que encara ve a veranejar aquí a Sant Pere que te un apartament al Bon Relax, que li deien “el nene”, que era el fill d’una serventa o d’un masover que havien tingut i que el cuidaven, saps, el tenien com afillat.

–De l’edat de la Júlia?

–No, ara aquest senyor ha de tenir setanta anys, era més jove que la Júlia, clar era un nen. No era el seu marit, no, no... com que eren rics, doncs, el nen de la serventa el portem amb nosaltres, viatja amb nosaltres, el portem cap aquí, mira, li feien aquest favor, potser era la seva padrina, jo què sé... i el tenien apadrinat. I en va tenir sort, perquè al final de la seva vida, que aquesta dona no tenia absolutament res, ell la cuidava com si fos una àvia. Però realment no eren res. I era un senyor que jo encara si el veiés el coneixeria. Me’n recordo perquè la passejaven, un matrimoni que deuen tenir fills, i els fills d’aquest matrimoni deuen ser grans.

»Però sí que me’n recordo, en Rómulo Sans passejava amb un polo de color granate, un bastó de canya i un sombrero de palla i feia el cafè al bar cada tarda. I quan jo era petit, jo tenia sis o set anys, me’n recordo, anava amb el meu avi, anàvem a prendre el cafè amb ell. Era tota una institució.

–Eren amics del teu avi, la família Sans?

–Sí, eren ... abans, és clar els pocs veranejants que hi havia, tots eren amics i coneguts, és clar, els veranejants venien a aquest poble a veranejar i la gent del poble treballava... I jo els recordo. I sé que en Fernando Sans es va casar amb una senyora gran però no és que es cases quan tenia cinquanta anys, és que em penso que es va casar de seixanta i pico o de setanta, això no t’ho puc puntualitzar perquè, és clar, quan tens deu anys, a la gent gran la veus molt gran, potser no ho eren tant però eren molt grans, això sí. Això hauries de parlar amb algú que tingués a hores d’ara setanta o setanta cinc anys i t’ho sabria explicar perfectament.

–Clar.

185


–És clar, jo, llavors, t’estic parlant d’una època quan jo tenia deu, onze i fins i tot set anys, i és una memòria una mica borrosa. Recordo coses, però, sí del Rómulo Sans, de la Júlia evidentment, com que els meus pares tenen una casa al Bon Relax i ella llavors s’estava a casa del “nene”. El meu pare li deia “el nene”, perquè el meu pare també era veranejant aquí a Sant Pere i també havia estat convidat a les festes que feia la Júlia, és clar, aquell nen que era més petit que el meu pare, el meu pare en té setanta-vuit, doncs aquell nen, posa que en tingui setanta o seixanta i pico, era “el nene”. Deien “ha vingut amb el nene” i el nene era aquell nen que el mimaven i el cuidaven. Ja dic devia ser el fill d’algun masover que el tenien com adoptat. Després s’ho van vendre tot.

–Sí, ja m’ho ha explicat la M. Àngels... com que venien molt poc, van anar malament de diners, s’ho van haver de malvendre i es van quedar a viure a Barcelona.

–Sí, es van quedar a viure a Barcelona i solament va acabar venint aquí, a Sant Pere, la Júlia, però es van arruïnar totalment quan ja eren molt grans, eren vells. I la Júlia Sans era bòrnia d’un tap de cava de suro, de xampany, en una festa. Jo compto que no era el tap de suro, sinó que el tap de suro devia anar amb la xapa metàl·lica i amb la mica de ferro li va rebentar l’ull, perquè un tap de suro ha de picar molt fot per que et deixi amb un ull així, en canvi amb un ferro és més fàcil. Però si, era bòrnia d’una festa.

–Bé, gràcies per les teves paraules i a reveure.

186


ANNEX 5: Entrevista a Gemma Silvestre, membre de l’Elenc Santperenc que va fer el paper de Comtessa a l’obra La Comtessa de Molins

187


–Quin record tens de l'any de la Comtessa de Molins?

–En guardo molts bons records, va ser un any molí intens! En primer lloc per tot el muntatge de l’obra de teatre La Comtessa de Molins, que movia unes 100 persones entre actors, tècnics, tramoies, modistes... (treballaven junts pares, germans, avis, fills, nets...), era reviure la història de Sant Pere amb els seus actuals habitants, la majoria descendents de tots aquells homes i dones a qui representàvem, i recordar-ho encara m'emociona...

»En segon lloc tots els actes, xerrades, col·laboracions particulars, i treballs a l'escola, que es van ter a raó d'aquest tema. Tot el poble s'hi va abocar de ple.

»I en tercer lloc va ser l'incentiu de crear els Gegants de Sant Pere "Narcís i Teresa" (el Gegant de Ventalló i la Comtessa de Molins), donant lloc tot seguit a formar la Colla Gegantera "Els bandolers".

–En que t'hi vas implicar?

–Com a membre del grup de teatre "Elenc Santperenc", vaig representar a l'obra el personatge principal: Teresa de Molins i Bach, anomenada la Comtessa de Molins.

»No cal dir la il·lusió, i alhora angoixa, que vaig sentir quant em van proposar representar aquest personatge. Em feia molt respecte no poder estar a l'alçada d'aquella dona, aleshores tan valenta com a defensora del poble i bandolera, i com de cop treia els seus sentiments a flor de pell...

»Però finalment puc dir que, després del gran repte que em va suposar i hores infinites d’assaig, crec que vaig aconseguir-ho!. Em va emplenar en tots els sentits, i em sento molt orgullosa que comptessin amb mi per fer aquell paper (és un personatge que no oblidaré mai, i el tornaria a representar les vegades que convingués).

»Mesos més tard, degut al gran èxit de la representació de l’obra, van ser diversos els ajuntaments i associacions de pobles veïns que ens van demanar par representar La Comtessa de Molins a la seva vila, però era impossible moure un centenar de persones i tot el muntatge que portava... Aleshores en Josep-Càndid va fer una versió de l'obra molt més reduïda que implicava menys actors i un muntatge més senzill, que es podia adaptar perfectament a qualsevol tipus d'escenari. Amb l'obra anomenada La Comtessa i el Gegant, vam recórrer la majoria dels pobles dels que s'esmenen en escena.

»També vaig formar part activa, junt amb la meva família, de la Colla Gegantera "Els Bandolers de Sant Pere", que vam portar a passejar per arreu de les comarques gironines els nostres gegants "Narcís i Teresa".

»Encara que no fossin els més bonics, tots els membres de la colla ens en

188


sentíem molt orgullosos, doncs tots i cadascun de nosaltres hi aportava el seu gra de sorra (alguns una roca), per poder-los treure a ballar cada diumenge que hi havia trobada.

–Quina repercussió creus que ha tingut en el poble?

–Ha donat l’oportunitat de donar a conèixer als santperencs una part de la nostra història, desconeguda per molts de nosaltres, sigui veritat o sigui llegenda...

»La major part de la gent de Sant Pere va participar de molt bon grat en alguna activitat, i això va deixar arrels. Jo crec que no hi ha casa ni família que no s'hagi parlat de la Comtessa de Molins.

»Potser el poble necessitava tenir una història per contar, un passat en el que se sentís identificat ..., pensa que estem rodejats d’històries i llegendes: gregues i romanes per la part d'Empúries, medievals per Castelló, reines per Fortià i Sant Pere va fer reviure la seva Comtessa!

»Inclòs ara que ja han passat més de deu anys, encara hi ha algun foraster que demana per la història de la Comtessa de Molins.

–Què creus que es podria fer per mantenir viva la llegenda?

–De moment, tu que ja la vas viure, encara que eres molt petita, ets un exemple a seguir per mantenir viva la flama del record ten aquest treball de recerca. Et felicito!

»Jo crec que a l’escola és un bon punt per donar a conèixer la llegenda, i sobretot ara que hi ha tanta diversitat de cultures, és bo que la mainada a través dels mestres sàpiguen d’on vénen les seves arrels, i a la vegada els nouvinguts coneixen els costums i la història del nostre poble.

»A part de l’escola, jo optaria per celebrar cada any una jornada dedicada a l’època de la Comtessa, com per exemple fan a Castelló amb el Mercat Medieval, a L'Escala amb la Festa de la Sal, etc., veieu com la gent dels pobles velen mantenir viva la seva història i donar-la a conèixer als pobles veïns.

»El novembre del 2005, data en que es va complir el 10è aniversari de la posada en escena de l’obra La Comtessa de Molins, es va celebrar tot un cap de setmana dedicat a reviure la Llegenda. A tothom li va entusiasmar: van sortir els Gegants, van venir una Colla de Trabucaries, vam escenificar la lluita amb els franceses a la mateixa porta de l'Església, vam recitar una part dels poemes originals de l’obra escrita per Ròmulo Sans, i acompanyats per l’entranyable romancer Jaume Arnella tal com el dia de I'estrena. Total, va ser un èxit i es va arrodonir amb un dinar popular amb tots els participants i els

189


santperencs que hi van valer assistir.

»A Sant Pere se celebra un cap cada any l’arrossada de Carnaval, la Festa deis Cavalls, la trobada de Calles Sardanistes Infantils, etc. Doncs jo fermament proposo anomenar també un dia l’any per reunir totes les activitats possibles relacionades amb la Comtessa de Molins, com es va fer per el 10è aniversari, que hi participin xics i grans, i així poder mantenir viva la Llegenda durant molts anys!!

–Tant de bo!

190


ANNEX 7: Article de R. Guardiola, La Comtessa de Molins?

191


Comtessa de Molins?

R. Guardiola Rovira

Revista HORA NOVA n. 351 pàg 2. any 1984

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Comtessa de Molins és un títol que repeteix la llegenda i els comtes de vora el foc en

relació a aquesta dona aventurera i guerrillera, que sembla enterrada a Sant Pere

Pescador. Aquesta dona deu haver existit, però el títol que se li don o se’l va atribuir

ella, o és un motiu que li va posar la gent de la comarca.

El senyor Pelai Negre i Pastell- seriós historiador empordanès- en les seves, sempre

ben documentades, investigacions ens assegura que el títol de comte de Molins no ha

existit mai. Hi ha el marquès de Molins, que l’any 1848, fou concedit per la reina

Isabel II, a don Marià Roca de Togores, ex-ministre, descendent d’una família

valenciana, mes el comtat de Molins no ha existit.

En relació a les nostres contrades hi ha registrats dos escuts pertanyents al cognom

Molins. No es coneix que cap de les dues famílies tinguessin cap lligam amb Sant

Pere Pescador. Un d’aquests escuts, amb un griu, procedeix de la sepultura de Donya

Blanca de Molins, any 1317 que es trobava a l’església del Carme de Banyoles;

l’altra, amb una creu flordelisada i amb quatre moles de molí -un a cada cantó- es

troba descrit en l’Armonia” de J.R. Vila, del segle XVII. El castell de Carmançó mai

va pertànyer a cap família que portés el cognom de Molins car era propietat dels

comtes d’Empúries i quan la guerra de 1808, feia segles que estava enderrocat. La

Comtessa de Molins, després del que ens diu Pelai Negre i Pastell és una pura

llegenda.

Pelai Negre i Pastell, pertany a una altra generació. Són el Senat de les nostres terres.

Qui no segueix la investigació històrica de la comarca és molt possible que

desconegui la personalitat del senyor Negre i Pastell. És una notable figura de la

nostra historiografia. La seva senzillesa, la bonhomia del seu tracte, el seu senyoriu

innat i la seva renuncia a tot protagonisme social, han fet que sigui admirat, estimat i

profundament cregut pels que coneixen el seu criteri, cultura i forma de treballar. Per

a tota l’altra gent és un nom estrany, com passa amb tantes coses i tantes persones.

192


Pelai Negre és un home que ha publicat treballs notables que són cercats pels

estudiosos. Necessitaríem la publicació de tots els seus treballs i coneixements. La

seva vocació i la seva entrega han produït fruits que tots podem aprofitar. És un dels

prohoms de Castelló d’Empúries, té la casa pairal – ben restaurada, a la Plaça Major –

193


i la història del comtat d’Empúries li es particularment coneguda, cosa que la vila

comtal – capital històrica de l’Empordà – hauria de tenir molt en compte.

Pelai Negre nasqué a Castelló d’Empúries d’una nissaga castellonina, que es perd en

els seus besavis, el 22 d’agost de 1895. És Doctor en Dret, per la seva tesis sobre

l’evolució de la propietat a Catalunya. El 1932 i 1933 figurà en la candidatura de la

Lliga, al costat de noms com Ramon d’Abadal, Tomàs Carreras Artau, Joan Badia

Malagrida i Joan Estelrich, pel Congrés de Madrid i el Parlament de Catalunya.

Ha publicat a la revista “Pyrene”, d’Olot i, especialment als Annals de d’Institut

d’Estudis Gironins, així com als de d’Institut d’Estudis Empordanesos.

Revista de Girona i altres publicacions com el tema de la transmissió de noblesa

femenina (casos excepcionals) a la revista “Hidalguía”.

És acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i

també de la Reial Acadèmia de la Història, de Madrid.

Durant quaranta anys ha estat Magistrat Suplent de l’Audiència provincial de Girona i

a l’any 1982 se li atorgà la medalla de primera classe de l’Ordre de Sant Ramon de

Penyafort. La seva biblioteca és notable, i demostra la seva especialitat sobre estudis

d’història, genealogia i heràldica.

194


ANNEX 8: Article de R. Guardiola, Notícies sobre la Comtessa de Molins.

195


Notícies sobre la Comtessa de Molins

R. Guardiola Rovira


Quan vaig escriure sobre la comtessa de Molins ho vaig fer amb la preocupació de

poder-me equivocar, malgrat les notícies de Rómulo Sans, i m’acollia al més profund

coneixement dels admirats investigadors i amics en Pelagi Negre i Pastells i d’En

Ferràn Viader Gustà. Afortunadament els dos han correspost a la meva confiança amb

aclariments sobre l’existència del personatge. Però abans d’entrar en les seves doctes

opinions afegiré que notícies procedents de Sant Pere Pescador diuen , que, segons el

senyor Llibert Carreras, fill del carter, a l’altar actual de Santa Llúcia, que era abans el

del Roser hi ha una tomba, en la que es lletres estan mig borrades, però en les que es

llegeix –Molins-, i una data amb l’any borrat. La llegenda afegeix que hi fou enterrada

de nit, per gegant de Ventalló, de cognom Fullà, perquè se li havia negat terra

sagrada. Fins ací les notícies que m’arriben de fonts populars, i que són les que

fomenten la llegenda del personatge que coneixen com a comtessa.

Segons el senyor Viader, de Parets d’Empordà, es tracta d’un personatge llegendari

del que se’n sap molt poca cosa. Creu que no es tracta de cap persona amb títol de

noblesa que actua en la desgraciada època de la Guerra Gran, anys 1793-94, en que

les tropes de la Revolució Francesa, saquejaren, mataren, destruïren els valors artístics

de les nostres esglésies i sembraren el pànic, entre els Pirineus i el Riu Fluvià, car el

21 de juny de 1794 les tropes espanyoles guanyaren la batalla de Pontós, que resulta

definitiva per a retornar als francesos a casa seva. Creu el senyor Viader que

“Comtessa” podria ser un motiu com tants se’n diuen pels pobles. Entre els contes que

s’expliquen d’ella es diu que irrompé amb la seva partida de guerrers en plena festa

major de Ventalló i feu sortir a ballar un mosso de can Sastre-Gener que totes les

noies rebutjaven perquè tenia fama d’haver comès un assassinat. Creu que l’adagi de

la senyora de Quermançó (“que el pa i nous era tan bo”) no é tan certa, perquè també

s’explica del Noguer de Segaró, i amb variació a Lleida, de la Llaminera la Castellana

de Tous, que després d’una vida disfrutada amb llaminadures, descobrí que si hagués

sabut que era tan to el pa i nous –encara fóra la senyora de Tous”. Tampoc creu que a

196


Garriguella hagués existit mai cap convent de Canongesses. L’únic que restà a

Catalunya d’aqueta Ordre, fóu el de les Comanadores Canongesses de Sant Agustí, de

Perelada.

Ferran Viader i Gustà, sempre amable per facilitar dades a tothom, és l’autoriatar

comarcal ( i de més volada, també reconeguda) sobre les cròniques nobiliarie, les

històries de les nostres famílies, el contingut i virtuts de les famílies patriarcals,

197


l’expressió del sentit i la responsabilitat de l’heretatge i de les tradicions catalanes. El

senyor Viader ens podria alliçonar sobre fets del nostre Empordà i crec que tindria un

gran èxit i molta gent disfrutaia amb la sor`resa de constatar la seriositat i

meticulositat dels ses estudis , traduïts en uns coneixements excepcionals el que a ell

li ha interessat. Els qui organtzen cicles de conferències sobre les nostres comarques

ho podríem tenir en compte. Penso amb l’Institut d’Estudis Empordanesos i amb el

Centre d’Estudis dels Baix Fluvià.

Em queda parlar del doctor Pelagi Negre i pastell ja que avui ha acabat la columna.

198


ANNEX 9: Article de R. Guardiola, La Comtessa de Molins.

199


La Comtessa de Molins

R. Guardiola Rovira


Sovint en passa, encara, que lamentem els disbarats que produí la revolució de 1936.

Varen desaparèixer tantes coses! Ha de semblar impossible pels que han tingut la sort

de no viure-ho.

Per torbar algunes dades sobre la Comtessa de Molins hom s’entera de què el seu

biògraf era mossèn Francesc Carcoll i Marés, rector de Sant Pere Pescador, el qual fóu

assassinat el 1936, com també fóu incendiada l’església parroquial i cremat l’arxiu, e

el qual hi havia importants documents sobre la dita Comtessa i la recopilació de dades

sobre la mateixa que constituïa la carpeta “Molins”, ja començada per l’anterior

rector, mossèn Manuel Romaní. Em queda el recurs de confiar en què els meus

distingits amics en Pelagi Negre Pastells o en Ferran Viader Gustà, tinguin papers dels

que un altre dia poguem donar compte.

La Comtessa de Molins, també era coneguda per la Dama de Quermançó. Aneu a

saber si també es podria referir a ella, quan la casa habia vingut a menys, aquella dita

popular que publica Joan Amades referida a una comtessa de Quermançó que feia

matar un bou cada dia per menjar-ne només el moll de l’os, i que arruïnada recitava,

quan la gent li donava nous amb pa: “si jo hagués sabut que el pa i nous eren tan bo,

encara fóra comtessa, del castell de Quermançó”.

Com que sobre la comtessa de Molins també s’hi estengué la llegenda, és molt

possible que les desfiguracions de la llegenda ho barregessin tot. Però la comtessa no

morí arruïnada, sinó que sortí del convent de Garriguella per a anar a morir i sepultar-

se amb els seus al castell de Quermançó que ella mateixa va volar.

El seu nom era donya Teresa de Molins i Bach, comtessa de Molins. Era una nena

molt petita quan la Guerra Gran (any 1794-95) castigava for la nostra comarca. Molt

jove es destacà en la següent guerra de 1808, anomenada Guerra de la Independència

contra els exercits napoleònics. Tan destacada fóu la seva actuació que s’expliquen les

seves negociacions amb el coronel francès per evita la crema del poble de Sant Pere

Pescador.

200


En acabar la guerra ocorregué el que ha passar amb altres, com per exemple a la

Geurra dels Carlins. Que acostumats a una vida d’aventura i violència els costa

retornar a la vida normal, La comtessa de Molins amb una partida de guerrillers es

dedicà pràcticament al bandidatge. Ella ho feia per l’atracció de l’aventura i del

201


comandament de forces, i els que l’acompanyaven ho feien per saquejar. Ella

depreciava els robatoris dels seus subordinats, i diuen que hi hagué moments que tenia

por de la seva trepa.

Com que com a dama de Quermançò era canonesa del convent de monges de

Garriguella, penedida de les seves accions s’acollí a l’asil del convent. Com que per la

seva ascendència familiar i pel seu títol no la podien rebutjar, les monges l’acolliren i

comprovaren la seva penitència. Però els poders exterior la reclamaven per castigar-

la. Les gestions es multiplicaven i els papers entraven i sortien del convent i arribà el

moment què l’havien de lliurar a la justícia. Però el seu temperament fort no ho

consentia i així fugí del convent, per tornar amb la seva partida a Quermançó. Però la

Comtessa a Garriguella havia fet un canvi moral extraordinari i la convivència amb

els seus homes li resultava impossible. Aleshores fóu quan va volar el castell de

Quermançó i hi va quedar sepultada amb els seus homes, els tresors i l’anomenada.

Després es recolliren les seves despulles i, amb dificultats, pogueren ser enterrades a

la tomba familiar de l’altar de Sant Andreu de l’església de Sant Pere Pescador.

Rómul Sans recollí les noticies de l’heroïna, que ara recorden, i que, encara que la

seva antiguitat no és notable, aquesta figura de dona que en aquells temps devia

promoure comentaris i records en la nostra comarca ara és desconeguda. El temps

s’ho emporta tot.

202


ANNEX 10: Article de R. Guardiola, La Comtessa de Molins.

203


Mort de d’historiador Pelagi Negre

R. Guardiola Rovira


El darrer número d’HORA NOVA, el la darrera pàgina, i com a última notícia,

tancant l’exemplar, publicava el mateix títol que encapçala aquestes ratlles. Com a

notícia estava bé. Qui l’escrigué sintetitza molt bé la divulgació de qui era Pelagi

Negre i Pastell. Morí a Girona als 88 anys d’haver nascut a Castelló d’Empúries.

Advocat i historiador fóu un prohom de la Lliga Regionalista fins a la guerra civil de

l’any 1936. Després deixà l’activitat política i es dedicà a la investigació històrica.

Tenia un patrimoni important i això li permeté treballar en el que més l’atreia. Aquest

aspecte de la seva vida em recorda el què deia l’arqueòleg Miquel Oliva i Prat,

desaparegut molt més jove. Oliva estava content perquè el pagaven er fer el seu

“hobby” que era l’arqueologia. La situació personal permetia Pelagi Nedre dedicar-se

a la investigació, cosa que féu constantment i sistemàticament, gaudint d’un

merescudíssim prestigi i essent una autèntica autoritat en els temes que estudiava.

A la casa pairal de Torroella de Montgrí hi havia dos mil vuit-cents documents en

pergamí, col·lecció vertaderament extraordinària. Quan la revolució de 1936 les

turbes entraren a la casa i ho saquejaren tot. Varen cremar els pergamins i en salvà

tres-cents que tenia a Girona i que va catalogar.

El 19 de febrer d’aquest any –menys de dos mesos abans de morir – m’escrigué la

lletra que encara no li havia contestat. M’hi insistia “Jo no sóc pas llicenciat en

Història, però acabada la carrera de Dret, vaig a prendre paleografia i com que,

gràcies a Déu, he tingut la sort de poder dedicar-me al que m’ha agradat, vaig dedicar-

me a llegir i classificar tota aquesta rica documentació”

M’impressionava la seva modèstia. Tenia el tracte d’un autèntic senyor. Defensava

aferrissadament els seus punts de vista i les seves opinions, en forma suau i simpàtica,

però els seus arguments eren contundents per la documentació que sempre hi

aportava. Forma part de la generació dels gironins importants per la seva dedicació a

l’estudi: Lluís Pericot, Lluís Batlle i Prats, Joaquim Pla i Cargol, Jaume Vicens i

Vives, Santiago Sobrequés, Miquel Oliva, que amb els més joves afortunadament

204


vivents Jaume Marqués i Casanovas, Pere de Palol, Enric Mirambell, Ferran Viader,

ets. Constituïren l’Institut d’Estudis Gironins tant important en la investigació

històrica de la nostra província. Aquestes personalitats tanquen una època molt

representativa i enyorada.

205


Pelagi Negre coneixia a l seva historia familiar, per totes les branques. La notícia més

antiga era de 1519, quan l’avantpassat era un modest sabater de Torroella. Els seus

descendents foren mercaders i després propietaris de terres. Els fou concedint els títol

de Ciutadans Honrats de Barcelona, que després s’abolí però no lluitaren per tornar a

tenir el títol i a desgrat del seu gran patrimoni s’anomenaven modestament “pagesos”

de Torroella. Un seu besavi que fóu senador, s’endeutà fantasiosament, i es vengué el

Mas Pla de Torroella, que era la principal de les finques.

Altra branca, els Pastell, tingueren farmàcia a Castelló per espai de 140 anys. Un

Pastell – que fou notari- comprà la casa de la Plaça, obtingué el títol de Cavallers del

Comte d’Empúries. Tota una nissaga, Pelagi Negre ha estat enterrat a Castelló, als

dos-cents vuitanta-tres anys d’establir-se la seva família.

206


ANNEX 11: Portada del Testament de la família Molins

207


208


ANNEX 12: Programa de la Quinzena de Molins

209


210


ANNEX 13: Programa del 10è Aniversari de la Comtessa de Molins - I

211


DIVENDRES 25 DE NOVEMBRE

A 2/4 de 10 del vespre al Centre Cívic

Recitació de poemes i projecció audiovisual de la Comtessa de Molins.

Acompanyament musical de Jaume Arnella.

COMTESSA DE MOLINS: Fragments de la lectura

1.- Salutació del romancer2.- Naixença 3.- Infantesa3.- Setge dels francesos4.- Bandolers a Sant Pere5.- El gegant de Sant Pere6.- Casament i Fugida7.- La Comtessa i el gegant8.- Coneixença de tots dos9.- La Comtessa a Quermançó10.- Fugida a Figueres11.- Entrevista amb el Pastor12.- Reclusió a Garriguella13.- Expulsió de Garriguella14.- Retorn al mal viure15.- Llàgrimes a S. Miquel de Fluvià16.- Mort de la Comtessa

Amb la participació de (per ordre d’intervenció) :

Jaume ArnellaMaria Rosa FontJosep Maria CortadaInés GumàGemma SilvestreJoan TibauCàndid MiróMaria Àngels RocasAgnès Fort

Imatge, il·luminació i so:

212

Sant Pere Pescador - 10è Aniversari Comtessa de Molins

25, 26 i 27 de novembre de 2005


Josep Maria Barceló

ANNEX 14: Programa del 10è Aniversari de la Comtessa de Molins – II

213


DISSABTE 26 DE NOVEMBRE

214

SANT PERE PESCADORCOMTESSA DE MOLINS

SANT PERE PESCADOR

10è. ANIVERSARI COMTESSA DE MOLINS


A 2/4 de 10 del vespre al Centre Cívic

Representació a càrrec dels alumnes del CEIP LLAGUT de l’obra

de teatre Tal Faràs, tal trobaràs.

Obra original de Joan B. Domènech / Adaptació i direcció Agnès Fort

Actors:

Avi .................................... Joan BorràsMare .................................. Moire SextonPare ................................... Guillermo MateosNen ................................... Natàlia SellésNena .................................. Paula De ScheemaekerAmic ................................. Natàlia Varela

215

I les cançons:

Sitiava el Francès

(música “la presó del rei de França”)

On són els homes del poble

(musicada per Cristina Bota)

No sóc noia que sóc dama

(música “la presó del rei de França”)

Oh Comtessa de Molins

(musicada per Cristina Bota)

El Gegant de Ventalló

(música “el gegant del pi”)

El Gegant canta que canta

(música “Don Francisco”)

Interpretades per la Coral Cornamusa del CEIP LLAGUT.

Dirigida per Cristina Bota.

Dibuixos originals de Núria Roig

Amb la col·laboració de:


Ajuntament de Sant Pere Pescador

216

ANNEX 15: Document sobre la làpida de l’església i altres, recollida pel senyor Francesc Sala

Annex 2

Documents

Transcript of Annex 2