ALBERTO FABRA
Transcript of ALBERTO FABRA
ALBERTOFABRA e l descobr iment
FundaciĂł Valvi
Quan Alberto Fabra Foignet (Buenos Aires, 1920 - PerpinyĂ , 2011) va arribar a ParĂs la tardor de 1945 amb una de les primeres beques conce-dides per lâInstitut francĂšs de Barcelona, era un dels joves pintors mĂ©s prometedors de lâescena artĂstica catalana del moment. La llarga estada de Fabra a aquesta ciutat (hi va viure fins al 1985, per traslladar-se des-prĂ©s a PerpinyĂ ), tanmateix, va fer que a Catalunya el seu nom sâoblidĂ©s gairebĂ© del tot, com lamentaria anys mĂ©s tard Joan Perucho, que havia estat un dels seus primers crĂtics i el va entrevistar a lâAvui el 1997.
Ara la FundaciĂł Valvi presenta, per primera vegada, una revisiĂł integral de la seva trajectĂČria organitzada en dues exposicions que cobreixen les principals etapes de la seva carrera.
En la primera exposiciĂł es mostra lâobra realitzada en els anys que van de la seva arribada a ParĂs fins al 1970. En aquest perĂode eminentment figuratiu Fabra va explorar diverses formes i temĂ tiques. La segona ex-posiciĂł estĂ Ăntegrament dedicada a la dĂšcada dels 70, etapa en quĂš el seu interĂšs per lâabstracciĂł el va conduir a practicar-ne la versiĂł mĂ©s rigorosa possible en la forma dâuna pintura cinĂštica o ĂČptica; una obra que podem vincular amb les prĂ ctiques pictĂČriques mĂ©s radicals de lâĂšpoca.
En el seu conjunt, les dues mostres permeten descobrir la trajectĂČria completa dâun artista que al llarg dels anys va investigar, va evolucionar i es va arriscar, sempre a la recerca dâallĂČ que per ell era fonamental: la troballa de la millor soluciĂł per a cada obra.
Fabra va treballar amb una mentalitat oberta, sense tancar-se en cap op-ciĂł i sense sentir-se mai condicionat, ni tan sols per la seva prĂČpia tra-jectĂČria. En alguns moments va simultaniejar diverses opcions formals: des dâun puntillisme personal que va treballar en figures i paisatges, fins a una figuraciĂł dâarrel cubista que va elaborar sobretot en bode-gons i figures de lĂnies clares i cromatismes accentuats. El seu perma-nent interĂšs per la lĂnia i lâestructura interna de les seves composicions el conduirien de manera lĂČgica a lâabstracciĂł cinĂštica de la seva etapa de maduresa, en quĂš crea unes pintures dâun rigor formal absolut i dâun total despullament.
Aquesta Ă©s, doncs, una oportunitat Ășnica per descobrir el treball dâun autor gairebĂ© inĂšdit a casa nostra, tot i que sempre va estar-hi vinculat a travĂ©s del seu lligam amb Port de la Selva.
Alberto FAbrA
M. lluĂŻsa FaxedascomissĂ ria de lâexposiciĂł
La FundaciĂł Valvi sâha sorprĂšs gratament davant el descobriment dâun pintor catalĂ internacional molt arrelat al Port de la Selva. Ăs dâaquelles casualitats que fa rumiar sobre la histĂČria no escrita a casa nostra. Tant Ă©s aixĂ, que hem programat dues exposicions consecutives per admirar, estudiar i gaudir de les seves obres.
Eren temps difĂcils a Catalunya lâany 1943 -per altra part, sempre ho han estat i ho segueixen essent per als artistes-perĂČ en aquella Ăšpoca sâagreujaven amb la lluita per trobar una personalitat prĂČpia a contracorrent de lâacademicisme imposat a la postguerra.
La nostra intenciĂł Ă©s treure a la llum uns quadres substancialment autĂšntics en el sentit que representen la tremenda lluita dâidees que Alberto Fabra tĂ© davant el desplegament de tots els estils nascuts quaranta anys abans a Europa i , precisament, malvistos a casa nostra. El mĂ©s rellevant, doncs, Ă©s el context on comença la pintura de Fabra. Totes les crĂtiques del seu temps han deixat constĂ ncia de la notorietat de la primera exposiciĂł a les Galeries Reig de Barcelona que va representar una esperança dâaire renovador.
Alberto, de mare francesa i pare catalĂ , sâintegra perfectament en el mĂłn artĂstic del ParĂs de lâany 1945. Sabem que era amic dâintel·lectuals com Sartre i PrĂ©vert.Treballava en el cinema i el teatre amb decorats per Trauner. Fabra Ă©s el pintor a qui Picasso anomena âel meu fals nebotâ quan van a picar-li la porta els tres joves amics pintors: J. FĂn (1916-1969), J.VilatĂł (1921-2000) i el propi Alberto. Ăs, doncs, un personatge conegut i estimat en els ambients bohemis.
Vull donar la meva gratitud a Richard Van de Raa, un entusiasta defensor dâartistes amagats dels anys 50-70. La meva admiraciĂł, tambĂ©, per Mme.Christine Fabra, qui no pot viure si no estĂ rodejada de les pintures de lâAlberto.
Aquesta recerca exhaustiva ha estat possible grĂ cies al treball impecable de M. LluĂŻsa Faxedas, professora de la Universitat de Girona. Des de la FundaciĂł, estem convençuts que els nostres esforços per recuperar la memĂČria dâAlberto Fabra serĂ tambĂ© per a vostĂšs un veritable descobrimenti, alhora, es farĂ justĂcia davant lâoblit del lloable treball dâuna llarga vida entregada a lâart.
PreSeNtACIĂ
MaguĂ Noguerdirectora de la FundaciĂł ValVi
de formaciĂł autodidacta, la seva primera obra conservada Ă©s un petit bo-degĂł de prĂ©ssecs dâinspiraciĂł cĂ©zanniana que data del 1938 (Fig. 1). la pri-mera apariciĂł pĂșblica com a artista sâesdevĂ© lâany 1943, en una col·lectiva que es va celebrar del 20 de novembre al 3 de desembre dâaquell any a les Galeries reig, en la qual va prendre part juntament amb ramon ro-gent (1920-1958), J. FĂn (1916-1969) i Javier VilatĂł (1921-2000). aquesta exposiciĂł va ser valorada pels crĂtics del moment com una fita clau en el panorama artĂstic de la catalunya de la postguerra, que com podem suposar era molt poc engrescador. la guerra havia comportat la mort, lâexili o lâocultaciĂł de molts dels artistes mĂ©s significatius dels anys tren-ta, i sâhavia produĂŻt per tant un tall gairebĂ© total amb els moviments dâavantguarda que havien proliferat en aquest perĂode. la dinĂ mica artĂs-tica pĂșblica es movia entre un postnoucentisme artificiĂłs i un academi-cisme reforçat, perĂČ cada vegada mĂ©s anacrĂČnic. en aquest context lâobra dels joves pintors que hem esmentat, que no podem ni tan sols arribar a considerar com a grup en tant que nomĂ©s els unia lâamistat i no pas cap intenciĂł programĂ tica, va aparĂšixer com una alenada dâaire fresc en la que sâintuĂŻa la voluntat de reprendre una certa modernitat per via del re-curs al cĂ©zannisme, el fauvisme i la versiĂł mĂ©s classicitzant del cubisme.
Fou VilatĂł, que havia conegut rogent i Fabra el 1941, qui els va presentar el seu germĂ FĂn aquest mateix any 1943 (Fig. 2), i dâaquĂ sortiria la idea dâexposar conjuntament2. FĂn i VilatĂł eren nebots de picasso, i amb ells dos Fabra hi va mantenir una relaciĂł estreta al llarg de molts anys. Van presentar entre tots un total de 41 olis; els de Fabra portaven els tĂtols segĂŒents: Figura, RepĂČs, Elvira (Fig. 3), El Port, Paisatge (PremiĂ ), BodegĂł,
1 perucho, Joan, âel retorn dâun mite de les arts plĂ stiquesâ, avui, 1-5-1997
Fig. 1. Préssecs, 24 x 30 cm, 1938
Quan alberto Fabra Foignet (Buenos aires, 1920 - perpinyĂ , 2011) va arri-bar a parĂs la tardor de 1945 amb una de les primeres beques concedi-des a un pintor estranger desprĂ©s de la segona Guerra mundial, era un dels joves artistes mĂ©s prometedors de lâescena catalana del moment. el 1943 sâhavia presentat en pĂșblic per primera vegada en una exposiciĂł col·lectiva que va causar un fort impacte, i que la premsa de lâĂšpoca va saludar com una novetat molt benvinguda. tanmateix, el fet que la seva estada a la capital francesa es prolonguĂ©s fins al 1984 (any en quĂš es va traslladar a perpinyĂ ) i que durant trenta anys la seva obra no es veiĂ©s a Barcelona feu que el seu nom i el seu treball fossin progressivament oblidats, com lamentaria el 1997 Joan perucho, un dels seus primers crĂtics, en un article per al diari Avui en quĂš es dolia dâaquest distancia-ment1. les presentacions mĂ©s recents de lâobra de Fabra sâhan centrat a mostrar la seva pintura cinĂštica dels anys setanta, desvinculada de la seva producciĂł anterior. la doble exposiciĂł que presenta ara la FundaciĂł Valvi Ă©s, per tant, la primera oportunitat de revisar el conjunt de la seva obra i dâestudiar-ne lâevoluciĂł, des de la figuraciĂł dels primers anys fins a la pintura cinĂštica del seu perĂode de maduresa, com provarem de fer tot seguit.
Els inicisFabra va nĂ©ixer el 1920 a Buenos aires, fill dâun empresari tĂšxtil dâorigen catalĂ ; la seva Ă via era originĂ ria de tolĂł (França); tenia una germana gran, andrea. el 1923, quan el negoci patern va fer fallida, la famĂlia va tor-nar a Barcelona. Fabra va ser escolaritzat, per motius de salut, a lâinternat del santuari del collell, un perĂode que sempre recordaria com una Ăšpoca de gran felicitat grĂ cies als jocs a lâaire lliure, al bon menjar i al contacte amb la natura.
Alberto Fabra (1920-2011): ritme, despullament, estructura
els historiadors han escrit mĂ©s tard sobre la importĂ ncia dâaquesta exposiciĂł, que consideren la primera mostra de novetat pictĂČrica en lâadormida Barcelona de lâĂšpoca, molt abans que nasquĂ©s Dau al 7 o que els seus membres debutessin en lâescena artĂstica8. els quatre artistes van tornar a exposar junts la tardor de 1944 a la segona exposiciĂł nacio-nal de Belles arts9, perĂČ com hem dit abans, sense organitzar-se com a grup. lâestiu de 1944 J. FĂn, VilatĂł i Fabra, juntament amb pinet i aguilar ortiz, tambĂ© van exposar junts a la caixa dâestalvis dâigualada (del 22 dâagost al 5 de setembre); dâaquest perĂode tenim un oli de Fabra en quĂš retrata els dos germans pintant a plein air. la premsa igualadina va lloar sobretot âlâharmĂČnic colorâ de les obres de Fabra i VilatĂł10; certament, el fort cromatisme Ă©s molt caracterĂstic de la pintura de paisatges de Fabra en aquest moment (Fig. 4).
el ressĂČ de lâexposiciĂł de les Galeries reig feu que el 1945 Fabra, Vila-tĂł i FĂn celebressin sengles exposicions individuals consecutives a les Galeries pictĂČria, dirigides per Joan rossell i situades al carrer de casp, 21. segons la premsa de lâĂšpoca, per cert, en cadascuna de les inaugura-cions es van realitzar petits actes que avui gairebĂ© podrĂem qualificar de happenings avant-la-lettre (es van fer regals entre ells, es van deixar anar
Fig. 3 La model Elvira, 92 x 73 cm, 1945
8 per exemple, rĂ fols casamada escriu que aquella exposiciĂł âva sotraguejar lâencalmat am-bient artĂstic barcelonĂ i ha quedat com el primer esforç per revitalitzar el nostre art, sense trencar, perĂČ, cap dels esquemes tradicionals quant a la temĂ tica, ni reprendre encara cap de les formulacions avantguardistes dâabans de la guerra.â; âel color de la pintura de ramon rogentâ, Ramon Rogent, Barcelona: ajuntament de Barcelona, 1984, p. 19. perucho, al mateix catĂ leg, escriu que âaquest va Ă©sser el primer moment important de recuperaciĂł de la nostra pinturaâ; âramon rogentâ, ibid., p. 14.
9 mostra que, a diferĂšncia de la primera celebrada el 1942, i sobretot grĂ cies a la participaciĂł dâaquests joves artistes, es pot considerar que va tenir una dimensiĂł mĂ©s oberta. Fontbona, Francesc, âlas artes plĂĄsticas (1939-1960)â, Destino, 2051, 20-1-1977, pp. 98-101
10 VĂ©lez, op. cit., p. 38
Fig. 2 FĂn, Retrat dâAlberto Fabra, 33 x 26 cm, 1944
Marina (Port de la Selva), Albada (Port de la Selva), Fruites i Suburbi3. mal-grat que des de la nostra posiciĂł actual puguem considerar que aquestes obres, en el seu conjunt, no tan sols no sĂłn gaire innovadores sinĂł que beuen fins i tot dâun cert academicisme, en el seu moment, com dĂšiem, van atraure la crĂtica i van causar un cert escĂ ndol. tristĂĄn la rosa, a La Vanguardia, trenca una llança en favor dâaquests artistes, âprimero, porque son jĂłvenes. segundo, porque intentan renovar algo (aunque la certeza de lo que podrĂĄn aportar, exactamente no la tenemos). terce-ro, porque su pintura es un valiente escobazo a esa pintura de vistosa vaciedad, huera de todo contenido serio humanoâ. pel que fa a lâobra de Fabra en concret, en destaca lâalegria colorista de la seva paleta, la intuĂŻciĂł, lâespontaneĂŻtat i lâaudĂ cia4. Joan teixidor, a Destino, pensa que en la pintura dels quatre joves âse contiene precisamente aquel fermento de vivacidad e incluso de agresividad cuya ausencia habĂamos deplora-doâ; detecta en ells, complagut, la superaciĂł del postimpressionisme i lâadopciĂł dâun estil mĂ©s proper al de fauves i nabĂs, per concloure que en lâexposiciĂł sâintueix âuna inquietud viva y llena de promesasâ5. Joan perucho escriu sobre Fabra, amb una visiĂł gairebĂ© premonitĂČria, que Ă©s âel mĂĄs lineal de estos cuatro artistasâ6; i a. del castillo el qualifica dââel mĂĄs originalâ7.
2 VĂ©lez, pilar, J. FĂn, Barcelona: omega, 1999; p. 343 VallĂšs, Joan, Ramon Rogent i el seu entorn, Barcelona: publicacions de lâabadia de montserrat,
2000; p. 1094 La Vanguardia, 28-11-1943, p. 10 5 Joan teixidor, Destino, 332, 27-11-1943, p. 9 6 perucho, Joan, âlas exposiciones. r. rogent, J. FĂn, a. Fabra y J. VilatĂłâ, a Alerta, 30-11-1943, p. 97 del castillo, a., âde arteâ, Diario de Barcelona, 27-11-43, p. 4
llevad vuestra arrogancia española a la vida artĂstica de parĂs. echaremos en falta vuestro formidable humor, que siempre daba la nota pintoresca entre la enfĂĄtica seriedad con que suelen andar por el mundo los pinto-res barceloneses.â14.
els primers temps Fabra es va instal·lar al taller que havia ocupat pablo Gargallo al nĂșmero 195 de la rue Vaugirard, cedit per la seva vĂdua; mĂ©s tard ocuparia un taller propi a Belleville, que va mantenir molts anys i on faria exposicions de la seva obra. el gener de 1946 arribarien a pa-rĂs tambĂ© els seus amics, amb els quals Fabra va seguir mantenint una amistat propera, tot i que col·laborarien nomĂ©s puntualment, com amb lâexposiciĂł conjunta amb FĂn del 31 de maig al 14 de juny de 1950 a la Ga-lerie Breteau. sembla que tots tres van fer una visita a picasso per tal que els donĂ©s un cop de mĂ per entrar al mercat artĂstic parisenc, perĂČ aquest els va venir a dir que sâhavien dâespavilar pel seu compte15. FĂn i Fabra tambĂ© van participar en una de les exposicions col·lectives del salon des realitĂ©s nouvelles (1948), que se celebrava des del 1939 per promoure la pintura abstracta, i on Fabra va fer amistat amb pierre soulages. aquesta participaciĂł indica que Fabra ja estava fent en aquells moments algunes provatures amb lâabstracciĂł; anys mĂ©s tard escriuria, sobre aquest perĂo-de, que ell sempre sâhavia interessat per lâabstracciĂł, perĂČ que li havia costat molt trobar la seva via prĂČpia dâexpressiĂł16.
durant aquests primers anys tambĂ© va freqĂŒentar el matrimoni format pel matemĂ tic Jean-andrĂ© Ville i la seva dona lucie, que eren col·leccionistes,
14 laercio, âtertulia en la rambla. pintores a parĂsâ, La solidaridad nacional, 19-10-194515 perucho, 1997, op. cit.16 alberto Fabra, text reproduĂŻt a xuriguera, GĂ©rard, Les annĂ©s 50: peintures, sculptures, tĂ©moig-
nages, paris: arted, 1984; p. 78-79
Fig. 4 Paisatge (Toulon), 54 x 72 cm, 1945
coloms, es van pronunciar discursos absurds) que van ser rebuts amb condescendĂšncia11, perĂČ que a nosaltres ens indiquen clarament la seva voluntat, si no de trencament, sĂ almenys de diferenciaciĂł.
a la mateixa galeria es va inaugurar, el 12 de maig, una exposiciĂł titulada â24 grabadosâ en quĂš Fabra va participar conjuntament amb J. FĂn, VilatĂł i pierrette Gargallo, filla de lâescultor; el grup tambĂ© va publicar un volum amb sis gravats de cadascun, amb un tiratge de 51 exemplars i prolo-gat per enric-cristĂČfol ricart. el crĂtic de Destino escriu, sobre Fabra, que lâartista ânos convence con unas composiciones muy bien estructuradas a base de una lĂnia arisca y tensa.â12 com veurem mĂ©s endavant, lâaccent en aquesta visiĂł de lâobra de Fabra com a estructurada correspon plena-ment amb la visiĂł que tenia lâartista sobre la seva prĂČpia obra. Val a dir que aquest projecte representa la represa de la prĂ ctica del gravat en la postguerra catalana.
ParĂsla tardor del 1945 alberto Fabra marxa a parĂs, havent obtingut junta-ment amb FĂn i VilatĂł la primera beca concedida pel cercle maillol de lâinstitut FrancĂšs de Barcelona, una instituciĂł cabdal per comprendre la histĂČria de lâart catalĂ de lâĂšpoca i la seva projecciĂł internacional13. la concessiĂł de la beca lâhem de veure com un clar reconeixement al po-tencial artĂstic de tots tres, i nomĂ©s sâentĂ©n considerant lâimpacte que havia tingut la seva aportaciĂł artĂstica prĂšvia, ja comentada. la premsa de lâĂšpoca els va acomiadar amb entusiasme: âadiĂłs, VilatĂł, Fabra y FĂn.
11 de la rosa, tristan, âlas exposicions de Barcelonaâ, La Vanguardia, 26-5-1945, p. 3 12 Joan teixidor, Destino, 409, 19-5-1945, pp. 13-1413 tot i que sembla que el que havia rebut la beca en primer lloc era el pintor Gabino, que no hi
va poder anar perquĂš havia de fer el servei militar, i en el seu lloc hi anĂ Fabra, que com que tenia passaport argentĂ va poder sortir abans que els seus amics. VĂ©lez, op. cit., p. 53
Fig. 5 Fotografia en b/n del Retrat de Jean-Paul Sartre (obra desapareguda).
en altres peces, com El jardĂ xinĂšs (1962) o el Bany turc (1966), es poden detectar fĂ cilment influĂšncies de lâobra picassiana de lâĂšpoca, tant en la temĂ tica com en les formes adoptades. en una altra sĂšrie dâobres, final-ment (La chanson de PrĂ©vert, 1965), les lĂnies sĂłn molt mĂ©s orgĂ niques i ondulants, i el que hi observem Ă©s un tractament puntillista del color que mĂ©s aviat dissol la contundĂšncia de les formes. la coexistĂšncia dâaquesta varietat dâopcions formals Ă©s una constant de lâobra de Fabra anterior a la rigorositat cinetista dels anys setanta, que tĂ© a veure amb el que ell iden-tificaria com la seva obsessiĂł: la recerca de la soluciĂł justa per cada obra. en aquest sentit, Fabra mai se sent esclau de les seves prĂČpies troballes o de la seva trajectĂČria, sinĂł que es concedeix a si mateix una llibertat total que es plasma en la seva diversitat formal.
al llarg dels anys cinquanta i els seixanta es dedicarĂ tambĂ© a altres tas-ques; per exemple, col·laborarĂ amb el prestigiĂłs dissenyador de pro-ducciĂł alexandre trauner (1906-1993), responsable dels decorats de pel·lĂcules dâorson Welles, Howard Hawks o Billy Wilder (va guanyar un oscar pel seu treball a Lâapartament), entre altres. una de les feines que va portar a terme fou la de pintar quadres que poguessin passar com a obres de grans artistes en els decorats de pel·lĂcules com VolverĂĄs a mi (1960, stanley donen)18, CĂłmo robar un millĂłn de dĂłlares19 (1966, Billy Wilder) o La noche de los generales (1966, anatole litvak). sobre aques-ta feina, Fabra diria anys mĂ©s tard el segĂŒent: âYo he pintado muchos
18 trauner recordava haver encarregat, per a aquesta pel·lĂcula, molts retrats del megalĂČman personatge principal a amics seus pintors, perquĂš guanyessin alguns diners. BerthomĂ©, Jean-pierre, Alexandre Trauner. DĂ©cors de cinema. paris: Jade-Flammarion, 1988; p. 143
19 per a aquesta pel·lĂcula, el protagonista de la qual Ă©s un falsificador, Fabra va pintar nom-broses versions de quadres de pintors impressionistes; segons sembla, el millor era una banyista en lâestil de renoir, que el mateix Wilder es va emportar als eua perquĂš li agradava molt. âY ademĂĄs... ÂĄFalsos!â, revista dominical dâEl PaĂs, 27-6-1993, p. 80.
molt interessats per lâart africĂ , i que tambĂ© tenien obres de Fabra, entre elles una sĂšrie de retrats de lucie. ambdĂłs pertanyien al cercle dâamistats de Jean-paul sartre i simone de Beauvoir, als quals Fabra tambĂ© va conĂši-xer; el 1947 Fabra dissenyaria els decorats i el vestuari per a una represen-taciĂł a suĂŻssa de lâobra teatral de sartre Les mosques, que finalment no es va arribar a portar a escena. dels primers anys cinquanta data un retrat molt interessant de sartre pintat per Fabra, avui perdut (Fig. 5).
la pintura de Fabra de la dĂšcada dels cinquanta i dels seixanta es resis-teix a una ordenaciĂł cronolĂČgica, perquĂš hi trobem una simultaneĂŻtat dâopcions estilĂstiques en quĂš lâartista explora camins formals a vegades divergents; fou un perĂode de dubtes que, en les seves paraules, va pas-sar âatravessant un laberint, donant-me cops al cap contra els vidres, creient reconĂšixer la bona direcciĂł per trobar-me davant dâun nou cul-de-sac, esborrant avui el quadre acabat ahir, sense ni tan sols saber del cert quĂš podia fer, quĂš Ă©s el que veritablement mâesqueia.â17. lâobra que conservem dâaquestes dĂšcades Ă©s eminentment figurativa, perĂČ tanma-teix sâhi assaja un esforç de reducciĂł dels elements a les seves formes es-tructurants bĂ siques; en algunes obres, com els interiors pintats el 1967, aquesta reducciĂł sâopera mitjançant una geometritzaciĂł lineal, mentre que en altres mĂ©s primerenques es detecta una posada al dia de for-mes procedents de la versiĂł mĂ©s sintĂštica del cubisme. el cromatisme Ă©s sempre fort i intens, i sovint tendeix al monocrom, i se subordina a la força dels elements formals i lineals.
17 â(...) comme on traverserait un labyrinthe, en me cognant la tĂšte contre les glaces, cro-yant reconnaĂźtre la bonne direction pour me trouver devant un nouveau cul-de-sac, effaçant aujourdâhui le tableaun terminĂ© hier, sans mĂȘme savoir au juste ce que je pouvais faire, ce qui Ă©tait vraiment dans mes cordesâ. Fabra, ibid., p. 79
Fabra peint Ă lâaire libreil ne peint pas dâaprĂšs peintureil peintcâest sa naturecharmes des Ăštres Ă quimalgrĂ© tout et Ă cause du resteil arrive toujours quelque chose la joie de vivre.
la seva evoluciĂł pictĂČrica el portarĂ , a finals dels anys seixanta, a de-cantar-se definitivament per lâabstracciĂł en els seus âpaisatges verticalsâ (Paysage circumtopique grand, 1969), en una versiĂł entre expressionista i informalista que podrĂem relacionar amb el lirisme de Kandinsky, Klee o fins i tot Joan ponç; en aquests anys va participar tambĂ© en diverses edicions dels ja citats âsalons des realitĂ©s nouvellesâ, aixĂ com al salĂł âGrans et jeunes dâaujourdâhuiâ. en endinsar-se definitivament en la pin-tura abstracta desprĂ©s dâanys de prĂ ctiques figuratives, Fabra sembla que fa realitat finalment un interĂšs i una ambiciĂł que, tot i que ja sâhavia insinuat i provat, no havia acabat dâexplorar del tot. en un text inĂšdit i no datat, perĂČ escrit als anys vuitanta, Fabra explica com al llarg de tota la seva trajectĂČria, independentment del fet que treballĂ©s obres figuratives, li havia interessat profundament lâabstracciĂł, entesa com a recerca de lâordre i lâestructura subjacents a lâobra:
âSentir-te atret com jo ho he estat sempre per lâabstracciĂł o si ho preferiu per la no-figuraciĂł, i necessitar constantment la re-ferĂšncia a la realitat Ă©s quelcom que no ha deixat de torbar-me; els freqĂŒents retorns a la figuraciĂł crec que no sĂłn altra cosa que la conseqĂŒĂšncia dâaquest estat. De fet, crec que si he de trobar una âconstantâ a les meves deambulacions a travĂ©s de la pintura, i ben abans dâarribar al meu estadi actual, aquesta seria el meu afany per construir, per estructurar una superfĂcie amb el mĂ xim rigor possible. Anar fins a lâessencial de la forma, eliminant lâaccessori, el superflu i dotar la forma de la mĂ xima intensitat.â22
el seu interĂšs per lâart romĂ nic, que Gasch destaca en lâentrevista que li fa el 1958, es correspondria precisament amb aquesta mateixa visiĂł an-tinaturalista de lâart: âlos problemas que tenĂan planteados los artistas romĂĄnicos coinciden con los problemes de los artistas actuales.â (...) alberto Fabra agrega que se siente plenamente identificado con el arte de los romĂĄnicos, que siente el arte de aquella manera.â23 els seus primers crĂtics, que nâhavien destacat la linealitat, tambĂ© semblen haver intuĂŻt els seus desenvolupaments futurs.
20 Ibid. 21 Gasch, sebastiĂ (mylo), âen el taller de los artistas: con alberto Fabraâ, Destino, 1098, 23-8-
1958, p. 2522 Fabra, alberto, manuscrit inĂšdit, 1985 c.23 Gasch, sebastiĂ , op. cit., p. 25
cuadros falsos y no desespero de ver alguno, algĂșn dĂa, en algĂșn museo americano. alex trauner querĂa autĂ©nticos falsos en sus pelĂculas, porque una simple copia es como una reproducciĂłn fotogrĂĄfica en color, que puede comprarse en cualquier librerĂa.â20
trauner era Ăntim amic del poeta i guionista Jacques prĂ©vert, al qual Fabra tambĂ© va conĂšixer i tractar (Fig. 6). a la dĂšcada dels cinquanta va treballar durant sis anys com a regidor dâescena a La Fontaine des Quatre Saisons, un cabaret-teatre dirigit per pierre prĂ©vert, germĂ de Jacques, per on van passar artistes com Barbara, maurice BĂ©jart o Boris Vian, entre altres. sebastiĂ Gasch, que va entrevistar Fabra en una de les seves estades a Barcelona el 1958, va escriure que aquest local âmarcĂł Ă©poca en los ana-les del espectĂĄculo parisiense por los injertos de savia nueva y de poesĂa burlesca introducidos en el cabaret.â21 durant set anys Fabra tambĂ© va fer de regidor dâescena per al festival dâais de provença.
tanmateix, Fabra mai va deixar de pintar; el 1965 va fer una exposiciĂł in-dividual a la Galerie motte, el catĂ leg de la qual va incloure un poema de prĂ©vert que insisteix en la seva independĂšncia artĂstica:
Fig. 6 Jacques prévert, Collage, 30 x 21 cm, 1955-60. dedicat a alberto Fabra.
vinculats a qĂŒestions com el rol de lâartista o la funciĂł social de lâart27 la seva pintura cinĂštica es basa en la repeticiĂł dâun Ășnic element, franges horitzontals (puntualment, tambĂ© verticals o diagonals) molt regulars en diferents gammes cromĂ tiques, que donen lloc a sorprenents i dinĂ mi-ques combinacions visuals. en aquestes obres rigorosament executades assoleix el nivell mĂ xim de despullament de la seva pintura, expressat amb tota claredat.
al llarg dels anys setanta farĂ diferents exposicions individuals interna-cionals: retorna a Barcelona, a les Galeries Joan serrallonga (1977) i ra-mon sardĂ (1983), perĂČ tambĂ© exposa a parĂs (1971), luxemburg i Worms (1972), dĂŒsseldorf i milĂ (1974), essen (1976) o estrasburg (1978). i par-ticipa en nombroses exposicions col·lectives tant a diverses ciutats euro-pees com als estats units (miami, 1978).
el 1985 deixa parĂs i sâinstal·la a perpinyĂ , i fa freqĂŒents escapades al port de la selva, localitat que havia visitat sovint ja des dels anys quaranta (al-guns paisatges del port es presenten ja a la seva primera exposiciĂł, com hem vist); allĂ hi havia coincidit tant amb el seu amic i mecenes manuel Brustenga, com amb J. FĂn i, puntualment, VilatĂł, i hi tenia una casa ja des de 1965. morirĂ a perpinyĂ el 14 dâoctubre de 2011, i deixa una obra eclĂšctica en el seu conjunt, perĂČ lĂČgicament organitzada per una voluntat continuada de recerca de les estructures formals fonamentals subjacents a tota representaciĂł o presentaciĂł pictĂČrica.
27 suĂĄrez, osbel, âel Ășltimo giro de alberto Fabraâ, a Alberto Fabra en ParĂs. Persistencia Ăłptica en los setenta, madrid: GalerĂa JosĂ© de la mano, 2013; pp. 5-8
El cinetismeaquestes darreres obres dels anys seixanta, plenament abstractes perĂČ en una tendĂšncia orgĂ nica o lĂrica, donaran pas a principis dels setanta a una abstracciĂł de tipus geomĂštric-cinĂštic, que el mateix Fabra explica en perfecta harmonia amb les paraules que acabem de reproduir:
âLa raĂł de la meva atracciĂł per la pintura serial, desprĂ©s de suc-cessives temptatives en la pintura abstracta postcubista (1947-1948) i gestual (1969 i 1970), sâexplica clarament: 1. La idea de desenvolupar la necessitat de la referĂšncia amb la
realitat en la pintura abstracta. 2. LâestructuraciĂł dâuna pintura serial no tĂ© necessitat de referĂšn-
cies a lâexterior, car Ă©s a lâinterior mateix del quadre que hi tro-bem tot lâordre i lâorganitzaciĂł. Explicar tot aixĂČ Ă©s per si mateix un treball considerable.
3. En totes les meves temptatives de pintura abstracta, aixĂ com a la resta de temptatives en general, crec que hi ha hagut la necessitat dâorganitzar el quadre, dâestructurar-lo, fins al punt de fracassar en quadres gairebĂ© acabats, perquĂš alguna part no trobava plenament el seu lloc en el conjunt de lâobra. En certa mesura, Ă©s com si a lâhora de fer un puzle ens restĂ©s a la mĂ una darrera peça, que no correspondria a lâespai buit per omplir.â24
lâart cinĂštic va irrompre en el panorama artĂstic el 1955 a la Galeria denise renĂ© amb lâexposiciĂł âle mouvementâ, que va presentar obra dâalguns dels seus pioners: agam, Bury, calder, duchamp, Jacobsen, soto, tin-guely i Vasarely25. Fabra va arribar al cinetisme en un moment tardĂ , de plena maduresa (les seves primeres pintures cinĂštiques sĂłn de 1971), i ho va fer sobretot vinculat a alguns artistes que havien format part del Grou-pe de recherche dâart Visuel (GraV), actiu a parĂs entre 1960 i 1968. cal indicar que des del principi destaca en el cinetisme lâaportaciĂł dâartistes llatinoamericans; GraV, en concret, estava format sobretot per artistes argentins26. el 1971 Fabra exposaria a la Galeria sen de madrid amb el grup position, del qual formaven part alguns excomponents de GraV (durante, torres agĂŒero, Hugo demarco, antonio asĂs i Horacio GarcĂa rossi) (Fig. 7), i tambĂ© el 1972 a la galeria sevillana de Juana de aizpuru.
dâentre els seus contemporanis, la pintura cinĂštica de Fabra (sempre romandrĂ en lâĂ mbit de les dues dimensions, a diferĂšncia dâalguns dels seus col·legues que tambĂ© treballaran en una perspectiva tridimensio-nal) es pot vincular amb el treball dâartistes com Bridget riley, matilde pĂ©rez, Yvaral, Vasarely, asĂs, François morellet, eusebio sempere o fins i tot de lâempordanĂšs Joan puig manera, un altre dels grans representants del cinetisme a casa nostra; Fabra participa, per tant, de lâaspecte mĂ©s purament ĂČptic del moviment, sense entrar en els debats teĂČrics mĂ©s
24 Fabra, alberto, manuscrit inĂšdit, 1985 c.25 poirier, mathieu i Quoi, alexandre, âcronologĂaâ, a Los cinĂ©ticos, madrid: mncars, 2007;
p. 21026 suĂĄrez, osbel, âla lĂłgica del Ăšxtasisâ, a ibid., pp. 15-16
Fig. 7 dâesquerra a dreta, els artistes armando durante, leopoldo torres agĂŒero, la galerista eugenia de suñer, Hugo demarco, antonio asĂs, Horacio GarcĂa rossi i alberto Fabra.
Le jardin chinoise, 168 x 172 cm, oli s/tela, 1963 c.
La chanson de Prévert, 100 x 81 cm, oli s/tela, 1963Port de la Selva, 91 x 116 cm, oli s/tela, 1965 c.
Le parc,, 99 x 81 cm, oli s/tela, 1964Sense tĂtol, 21 x 25 cm, llapis i aquarel·la, 1940 c.
Le bain turque, 134 x 198 cm, oli s/tela, 1966
H-24, 82 x 100 cm, acrĂlic s/tela, 1967H-30, 84 x 81 cm, acrĂlic s/tela, 1967
Les réchauds, 97 x 130 cm, oli s/tela, 1968
Paysage circumtopique grand, 162 x 130 cm, acrĂlic s/tela, 1969
Q-46, 110 x 190,5 cm, acrĂlic s/tela, 1976
O-42, 33 x 55 cm, acrĂlic s/tela, 1974
N-36, 50 x 66 cm, acrĂlic s/tela, 1973
P-26 R.N, 60 x 61 cm, acrĂlic s/tela, 1975
N-36, 50 x 65,50 cm, acrĂlic s/tela, 1973
R-22 EquivalĂšncies ambigĂŒes, 50,5 x 73,50 cm, acrĂlic s/tela, 1978
R-15 Jonction modulaire, 114,5 x 195 cm, acrĂlic s/tela, 1978
Plans disloquĂ©s, 60 x 60 cm, acrĂlic s/tela, 1981
R-3 Modules jonction, 150 x 150 cm, acrĂlic s/tela, 1977O-43, 33 x 55 cm, acrĂlic s/tela, 1974
Q-10 / A-M-3, 50,5 x 65 cm, acrĂlic s/tela, 1976
Taula blava, 72 x 60 cm, 1948-50
A L B E R T O F A B R A · E X P O S I C I O N S INdIvIdualS:1945 Galeria Pictoria Barcelona / 1952 Galerie Breteau (amb J. FĂn) ParĂs / 1965 Galerie Motte ParĂs; Galerie des Nouveaux Grands Magasins Lausanne / 1966 Galerie Cinq Ginebra / 1971 Galerie GuĂ©nĂ©gaud: lâOeil ecoute ParĂs; Galeria Sen Madrid / 1972 Ga-lerie Horn Luxembourg; Galerie Merino Worms; Galeria Juana de Aizpuru Sevilla / 1973 Kundenraum der Volksbank Weinheim; Galleria di Arte Visive Parma / 1974 Galleria Sincron Brescia; Galleria Zen MilĂ n; Galerie Interform DĂŒsseldorf / 1975 Galleria 2B Bergamo; Galerie Vieler & BĂ€nder DĂŒsseldorf; Galleria Zen MilĂ n 1976 Galerie Wohn Design Essen / 1977 Galeria Serrallonga Barcelona / 1978 Galerie Strasbourg Stras-bourg; Galleria Sincron Brescia / 1979 Galerie Merino Monsheim / 1983 Galerie Am-biente Dortmund / 1984 Galeria Ramon SardĂ Barcelona / 1987 Centre administratiu Elne / 1988 Galerie CafĂ© des Arts Waldschut / 1989 Galerie Drifte Moers / 1991 Centre Culturel Loudun / 2008 Mediateca PerpinyĂ / 2010 Sala dâExposicions de âla Caixaâ Santa Cristina dâAro; Espelt, VilajuĂŻga / 11/2013 - 2/2014 JosĂ© de la Mano galeria de arte, Madrid (catĂ leg) / 2/08/2014 - 14/09/2014 Castell de Benedormiens, Castell dâAro (amb Joan Puig Manera, catĂ leg)
COl·lECtIvES: 1943 Sala Reig Barcelona; Salon de primavera Barcelona; Salon nacional de Bellas Artes Madrid / 1946 Galerie Fintau ParĂs / 1947 Salon des SurindĂ©pendents ParĂs / 1948 Salon RĂ©alitĂ©s Nouvelles ParĂs; Salon de Mai ParĂs / 1965 MusĂ©e dâart moderne Pa-rĂs / 1969 Boursiers de lâInstitut francĂ©s Barcelona Style et Cri Ancy le Franc MusĂ©e dâart moderne ParĂs / 1971 Salon Grands et Jeunes dâAujourdâhui ParĂs; Salon RĂ©alitĂ©s Nouvelles ParĂs; 1Âș Congreso de artes plasticas de Latino-America Barcelona; Galeria Sen Madrid; Maison de O.R.T.F. ParĂs / 1972 Salon Grands et Jeunes dâAujourdâhui Pa-rĂs; Salon RĂ©alitĂ©s Nouvelles ParĂs; Salon Comparaisons ParĂs; Salon dâAutomne ParĂs; Grafik International Weinheim; GalerĂa Juana de Aizpuru Sevilla; Grafica y multiples contemporĂĄneos Santa Cruz de Tenerife; ExposiciĂł lâOeil de boeuf, ParĂs / 1973 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; Salon RĂ©alitĂ©s Nouvelles ParĂs; Salon de Mai Pa-rĂs; Selection RĂ©alitĂ©s Nouvelles Esch s/Alzette; Salon RĂ©alitĂ©s Nouvelles,Luxembourg; Volksbank Weinheim Weinheim; Galleria di Arte Visive Parma / 1974 Salon Grands et Jeunes dâAujourdâhui ParĂs; Salon RĂ©alitĂ©s Nouvelles ParĂs; Salon de Mai ParĂs; Selec-tion RĂ©alitĂ©s Nouvelles Clermont-Ferrand; Salon Comparaisons ParĂs; Galeria Sincron Brescia; Grafik aus Paris Worms; Cite Internationale des Arts ParĂs; Galeria Zen Mi-lĂ n / 1975 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; Salon RĂ©alitĂ©s Nouvelles ParĂs; Galerie Hild Hanau; Arte Fiera Bolonya; Galeria Zen MilĂ n / 1976 Salon Grands et Jeunes dâAujourdâhui ParĂs; Art Contemporain Montrouge; Formes et Couleurs Billom / 1977 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; Art Contemporain Montrouge; Mu-seo de Arte Moderno Madrid / 1978 Salon Grands et Jeunes dâAujourdâhui ParĂs; Salon Comparaisons ParĂs; Art Contemporain Montrouge; LâArt Vivant ParĂs; Galleria Sincron Brescia; Saporiti Italia Strasbourg; De Armas Gallery Miami / 1979 Salon Grands et Jeunes dâAujourdâhui ParĂs; lâArt Vivant ParĂs i Seoul Art Contemporain Montrouge; Ga-lerie Merino Monsheim / 1980 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; lâArt Vivant ParĂs i Seoul; Le Salon Eclate ParĂs / 1981 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; lâArt Vivant ParĂs i Seoul; Art Contemporain Montrouge; Studio A.M. Roma / 1982 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; lâArt Vivant ParĂs; Peintres du Tiers Monde ParĂs i Toulouse; 4ÂȘ Salon de crĂ©ation artistique Bourg-en-Bresse; Galerie De Sluis Amster-dam 1983 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; lâArt Vivant ParĂs; Arte Concreta Bergamo; MusĂ©e del AmĂ©rique latine Amiens; Galeria Ramon SardĂ : Rogent-FĂn-Fabra-VilatĂł Barcelona; 40 anys dâun grup dâavantguarda / 1984 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; Espace LA ParĂs / 1985 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; Peintres du Tiers du Monde ParĂs; MusĂ©e Fondation Thiers ParĂs / 1986 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; Peintres du Tiers du Monde ParĂs; Espace Belle-ville ParĂs; 1Âș Biennale Internationale des Arts Nogent s/Seine / 1987 Salon Grands et Jeunes dâAujourd-hui ParĂs; Galerie de la main de fer PerpinyĂ ; Galerie Profils Colliou-re 2001 Galeria Dalmau, Barcelona / 2012 PINTA, Londres i Nova York amb JosĂ© de la Mano galeria de arte, Madrid / 2013 PINTA, Londres amb JosĂ© de la Mano galeria de arte, Madrid / 2014 PINTA, Londres amb JosĂ© de la Mano galeria de arte, Madrid / 2015 Galeria Nery Mariño, ParĂs / 2016 Galeria Aina Nowack, Madrid / 2016 Galeria Jecsalis, Sant Feliu de GuĂxols
Les historiens ont Ă©crit plus tard sur lâimportance de cette exposition, la considĂ©rant comme le premier spectacle de nouveautĂ©s picturales dans la Barcelone endormie de lâĂ©poque, bien avant que ne naissent Dau al 7 ou que ses membres ne dĂ©butent sur la scĂšne artistique8. Fin 1944, les quatre artistes exposĂšrent de nouveau ensemble
Ă seconde Exposicion National de Beaux Arts9, mais comme nous le disions, sans sâorganiser comme un vĂ©ritable groupe de peintres. Durant lâĂ©tĂ© 1944, FĂn, Vilatö et Fabra, conjointement avec Pinet et Aguilar Ortiz, ont aussi exposĂ© a la Caixa dâestalvis dâIgualada (du 22 AoĂ»t au 5 septembre); de cette pĂ©riode il existe un tableau de Fabra reprĂ©sentant les deux frĂšres peignant en plein air. La presse igualadienne va louer par-dessus tout âlâharmonie des couleursâ des oeu-vres de Fabra et VilatĂł10; la forte chromatique est trĂšs caractĂšristique de la peinture des paysages de Fabra du moment (Fig.4).En 1945, suite Ă lâexposition des Galeries Reig, Fabra, VilatĂł et FĂn organisĂšrent de maniĂšre consĂ©cutive des expositions individuelles aux Galeries PictĂČria, dirigĂ©es par Joan Rossell et situĂ©es au 21 C/ de Casp. Selon la presse de lâĂ©poque, chacune des inaugurations fĂ»t rĂ©ali-sĂ©e sous forme de scĂ©nettes que nous pourrions qualifier aujourdâhui de happenings avant la let-tre (ils sâoffrirent des cadeaux entre eux, firent sâenvoler des colombes et prononcĂšrent des dis-cours absurdes) qui furent accueillies avec con-descendance11, mais qui pour nous, indiquent clairement leur volontĂ© de rupture ou du moins de diffĂ©renciation.Dans cette mĂȘme galerie fĂ»t inaugurĂ©e, le 12 mai, une exposition intitulĂ©e 24 GRABADOS Ă laquelle Fabra participa avec FĂn, VilatĂł et Pie-rrette Gargallo, fille du sculpteur; le groupe pu-blia un volume de 6 estampes chacun, avec un tirage de 51 exemplaires prolongĂ© par la suite par Enric-CristĂČfol Ricart. Le critique de Destino Ă©crit de Fabra que lâartiste avait âconvaincu avec des compositions trĂšs bien structurĂ©es sur une base linĂ©aire solide et tendue12â. Comme nous le verrons plus tard, cette vision de lâoeuvre de Fa-bra qui met lâaccent sur sa structuration reflĂšte parfaitement la vision quâil avait de son propre travail. Il expliqua que ce projet reprĂ©sentait la reprise de la pratique de lâestampe dans lâaprĂšs guerre catalan.
ParisFin 1945, Alberto Fabra part Ă Paris, ayant obte-nu avec FĂn et VilatĂł la premiĂšre bourse concĂ©-dĂ©e par le Cercle Maillot de lâInstitut Français
8 Par exemple, RĂ fols Casamada Ă©crit de cette exposition quâelle âa secouĂ© lâacalmie ambiante Ă Barcelone et laisse un premiers effort pour revitaliser notre art, sans dĂ©truire, aucune de nos traditions quant Ă la thĂ©matique, ni reprendreles quelques pro-sitions avant gardiste qui existaient.â; âLa couleur de la peinture de Ramon Rogentâ, Ramon Rogent, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1984, p. 19
9 Cela montre que, Ă la diffĂ©rence de la premiĂšre cĂ©lĂ©bration de1942, et surtout grĂące Ă la participation de ces jeunes artistes, a eu une dimension ouverte. Fontbona, Francesc, âLas artes plĂĄsticas (1939-1960)â, Destino, 2051, 20-1-1977, pp. 98-101
10 Cela montre que, Ă la diffĂ©rence de la premiĂšre cĂ©lĂ©bration de1942, et surtout grĂące Ă la participation de ces jeunes artistes, a eu une dimension ouverte. Fontbona, Francesc, âLas artes plĂĄsticas (1939-1960)â, Destino, 2051, 20-1-1977, pp. 98-101
10 VĂ©lez, op. cit., p.38. 11 De la Rosa, Tristan, âLas exposicions de Barcelonaâ, La Vanguar-
dia, 26-5-1945, p. 312 Joan Teixidor, Destino, 409, 19-5-1945, pp. 13-14
de Barcelone, une institution capitale pour com-prendre lâhistoire de lâart catalan et sa projec-tion internationale13. Nous devons voir lâoctroi de cette bourse comme une reconnaissance trĂšs claire du potentiel artistique de ces trois hom-mes. A cette Ă©poque, la presse les accompagne dans leur dĂ©part avec enthousiasme: â Au revoir VilatĂł, Fabra et FĂn. Apportez votre arrogance espagnole Ă la vie artistique parisienne. Votre formidable humeur nous manquera, continuez de faire vivre cette note pittoresque avec dĂ©ter-mination, câest ainsi que les peintres de Barce-lone ont lâhabitude dâavancer dans le Monde14â. Dans un premier temps, Fabra sâinstalla dans lâatelier quâoccupait Pablo Gargallo au 195 Rue de Vaugirard. Plus tard, il occupa son propre atelier Ă Belleville quâil gardera pendant de nom-breuses annĂ©es et dans lequel il exposera ses oeuvres. En janvier 1946, ses amis arrivĂšrent Ă leur tour Ă Paris. Cette forte amitiĂ© amĂšnera Fabra Ă collaborer de nouveau avec eux de ma-niĂšre ponctuelle comme par exemple lors de son exposition avec FĂn du 31 mai jusquâau 14 juin 1950 Ă la Galerie Breteau. Il semblerait que les trois compĂšres aient rendu visite Ă Picasso pour lui demander un coup de main pour entrer sur le marchĂ© artistique parisien, mais celui-ci leur au-rait rĂ©pondu de se dĂ©brouiller par eux-mĂȘmes15. FĂn et Fabra participĂšrent Ă des expositions co-llectives au Salon des RĂ©alitĂ©s Nouvelles (1948) crĂ©Ă© depuis 1939 afin de promouvoir la peinture abstraite. Câest au cours de ces expositions que Fabra se lia dâamitiĂ© avec Pierre Soulages. Cette participation indique que Fabra faisait dĂ©jĂ des expĂ©riences dans lâabstrait; des annĂ©es plus tard, Fabra racontera quâil sâĂ©tait toujours intĂ©-ressĂ© Ă lâabstrait mais quâil lui avait fallu beau-coup de temps pour trouver sa propre forme dâexpression16.Durant ces premiĂšres annĂ©es, il frĂ©quenta un couple formĂ© du mathĂ©maticien Jean-AndrĂ© Vi-lle et sa femme Lucie, tout deux collectionneurs et trĂšs intĂ©ressĂ©s par lâart africain et qui possĂš-daient des oeuvres de Fabra dont une sĂ©rie de portraits de Lucie. Le couple faisait partie du cercle dâamis de Jean-Paul Sartre et Simone de Beauvoir, Fabra fera de ce fait leur connaissance. En 1947, Sartre fit appel Ă Fabra pour dessiner le dĂ©cor et les costumes de sa reprĂ©sentation en Suisse de lâoeuvre thĂ©Ăątrale âLes Mouchesâ. Malheureusement, la reprĂ©sentation nâa jamais eu lieu. Un portrait trĂšs intĂ©ressant de Sartre peint par Fabra au dĂ©but des annĂ©es 50 a mal-heureusement aujourdâhui disparu (Fig. 5 ). La peinture de Fabra durant la dĂ©cennie de 1950 Ă 1960 ne suit pas un ordre bien chronologique car nous pouvons trouver dans ses oeuvres des styles qui se succĂšdent et qui montremt que lâartiste explorait des voies parfois divergentes. Il eĂ»t une pĂ©riode de doute qui, selon lui, a Ă©tĂ© âcomme si on traverserait un labyrinthe, en me cognant la tĂšte contre les glaces, croyant
13 Le peintre Gabino est vĂ©ritablement le premier Ă avoir reçu une bourse mais il nâavait pas pu lâaccepter Ă cause du service militaire, et Fabra a Ă©tĂ© Ă sa place. Et comme il avait le passeport argetin il a pu arriver avant ses amis. VĂ©lez, op. cit., p. 53
14 Laercio, âTertulia en la Rambla. Pintores a ParĂsâ, La solidaridad nacional, 19-10-1945
15 Perucho, 1997, op. cit.16 Alberto Fabra, text reproduït a Xuriguera, Gérard, Les annés 50:
peintures, sculptures, témoignages, Paris: Arted, 1984; p. 78-79
Alberto Fabra (1920-2011):rythme, simplification, structure
Quand Albert Fabra Foignet (Buenos Aires, 1920 â Perpignan, 2011) est arrivĂ© Ă Paris avec une subvention accordĂ©e pour la premiĂšre fois par le Cercle Maillot de lâInstitut Français de Barcelone Ă un peintre Ă©tranger aprĂšs la IIĂšme Guerre Mondiale, câĂ©tait lâun des jeunes artis-tes les plus prometteurs de la scĂšne catalane du moment. Fabra se prĂ©senta pour la premiĂšre fois en public lors dâune exposition collective en 1943 qui va susciter un fort impact et que la pres-se de lâĂ©poque va accueillir avec enthousisme. Cependant, son Ă©tape dans la capitale française se prolongeant jusque fin 1984 (annĂ©e durant laquelle il dĂ©mĂ©nagea Ă Perpignan) son oeuvre ne fĂ»t pas connue Ă Barcelone pendant trente ans et son nom et son travail furent progessive-ment oubliĂ©s, comme le dĂ©plorait Joan Perucho en 1997, un de ses premiers critiques, dans un article pour le journal Avui dans lequel il pointait du doigt un tel dĂ©tachement1. Les prĂ©sentations les plus rĂ©centes de lâoeuvre de Fabra se sont concentrĂ©es essentiellement sur sa peinture ci-nĂ©tique des annĂ©es 70, en mettant de cĂŽtĂ© ses productions antĂ©rieures. La double exposition que prĂ©sente aujourdâhui la Fondation Valvi est la premiĂšre du genre Ă offrir lâopportunitĂ© de revisiter lâensemble de son oeuvre et dâen Ă©tu-dier lâĂ©volution, de la figuration des premiĂšres annĂ©es Ă la peinture cinĂ©tique de sa pĂ©riode de maturitĂ©, comme le montre ce qui suit.
Le commencementFabra est nĂ© en 1920 Ă Buenos Aires, fils dâun en-trepreneur dâorigine catalane travaillant dans le textile; sa grand-mĂšre Ă©tait de Toulon (France); il avait une soeur ainĂ©e, Andrea. En 1923, quand lâentreprise de son pĂšre fit faillite, la famille est retournĂ© vivre a Barcelone. Fabra fut scolarisĂ©, pour raison mĂ©dicale, Ă lâInternat del Santuari del Collell, une pĂ©riode de sa vie quâil se rappe-llera toujours comme une Ă©poque heureuse no-tamment grace aux jeux en plein air, Ă la bonne qualitĂ© des repas et au contact avec la nature.De formation autodidacte, sa premiĂšre oeuvre Ă avoir Ă©tĂ© conservĂ©e fut une nature morte de pĂȘ-ches dâinspiration cĂ©zannienne datant de 1938 (Fig. 1). Sa premiĂšre apparition publique en tant quâartiste eut lieu en 1943 lors dâune exposition collective entre le 20 novembre et le 3 dĂ©cembre aux Galeries Reig, dans laquelle ont pris part un ensemble dâartistes comme Ramon Rogent
1 Perucho, Joan, âEl retorn dâun mite de les arts plĂ stiquesâ, Avui, 1-5-1997
(1920-1958), J. FĂn (1916-1969) et Javier VilatĂł (1921-2000). Cette exposition fut estimĂ©e par les critiques du moment comme une Ă©tape clĂ© du panorama artistique de la Catalogne dâaprĂšs-guerre qui, comme nous pouvons le supposer, Ă©tait assez pauvre. La guerre a engendrĂ© la mort, lâexil ou la censure de nombreux artistes les plus significatifs des annĂ©es 30, provoquant ainsi la rupture quasi totale des mouvements artistiques avantgardistes qui prolifĂ©raient Ă cette Ă©poque. La dynamique artistique publique oscillait entre un post noucentisme et un acadĂ©misme ren-forcĂ©, chaque fois davantage rĂ©trograde et ana-chronique. Dans ce contexte, lâoeuvre des jeunes peintres mentionnĂ©s plus haut, ce groupe uni par lâamitiĂ© et non pas par un objectif commun, va souffler un air nouveau dans lâart et rĂ©pandre une certaine modernitĂ© notamment grĂące au recours du cĂ©zannisme, du fauvisme et dâune version plus classique du cubisme.
VilatĂł, qui en 1941 rencontra Rogent et Fabra (Fig. 2 ), leur prĂ©senta son frĂšre FĂn cette fameu-se annĂ©e 1943 et de cette rencontre dĂ©coulera lâidĂ©e dâexposer de maniĂšre conjointe2. FĂn et Vi-latĂł Ă©taient les neveux de Picasso. Fabra a parta-gĂ© une trĂšs forte amitiĂ© avec eux durant de nom-breuses annĂ©es. Les trois compĂšres ont prĂ©sentĂ© un total de 41 tableaux; les oeuvres de Fabra Ă©taient intitulĂ©es: Figura, RepĂČs, Elvira (Fig. 3), El Port, Paisatge (PremiĂ ), BodegĂł, Marina (Port de la Selva), Albada (Port de la Selva), Fruites i Suburbi3. Bien que de notre point de vue actuel nous pouvons considĂ©rer les oeuvres de ce grou-pe pas vraiment innovantes et suivant la ligne directrice dâun certain acadĂ©misme, Ă lâĂ©poque, comme nous le disions, cette exposition a attirĂ© la critique et crĂ©Ă©e un vĂ©ritable scandale. TristĂ n la Rosa, de La Vanguardia, se prononça en faveur de ce mouvement âpremiĂšrement, parce quâils sont jeunes. DeuxiĂšmement, parce quâils tentent de renouveller quelque chose (bien que nous nâayons pas encore la certitude de ce quâils pou-rront apporter). TroisiĂšmement, parce que leur peinture est un incroyable ballet de couleurs, loin des autres contenus bien trop sĂ©rieux.â En ce qui concerne plus particuliĂšrement lâoeuvre de Fabra, la joie colorĂ©e de sa palette, lâintuition, la spontaĂ©nitĂ© et lâaudace furent trĂšs apprĂ©ciĂ©s4. Joan Teixidor, de Destino, pensait que la peinture des quatres jeunes âcontenait prĂ©cisemment ce ferment de vivacitĂ© et voire mĂȘme dâagressivitĂ© dont nous avions dĂ©plorĂ©s lâabsenceâ; câest avec une grande joie quâil vĂźt en eux la sĂ©para-tion du post impressionisme et lâadoption dâun style plus proche du fauvisme et du nabisme. Il conclut que cette exposition Ă©tait âune agitation vivante et pleine de promesses5â. Joan Perucho Ă©crivit une critique concernant Fabra, avec une vision presque prĂ©monitoire, dans laquelle il ex-pliquait que Fabra Ă©tait âle plus linĂ©aire de ces quatres artistes6â; et A. Del Castillo le qualifia du âplus original7â.
2 VĂ©lez, Pilar, J. Fin, Barcelona: Omega, 1999; p. 343 VallĂšs, Joan, Ramon Rogent i el seu entorn, Barcelona: Publica-
cions de lâAbadia de Montserrat, 2000; p. 1094 La Vanguardia, 28-11-1943, p. 105 Joan Teixidor, Destino, 332, 27-11-1943, p. 96 Perucho, Joan, âLas exposiciones. R. Rogent, J. FĂn, A. Fabra y J.
VilatĂłâ, a Alerta, 30-11-1943, p. 97 Del Castillo, A., âDe arteâ, Diario de Barcelona, 27-11-43, p. 4
Aller jusquâĂ lâessentiel de la forme, Ă©liminant lâaccessoire, le superflu et donner Ă cette forme un maximum dâintensitĂ©22.âSon intĂ©rĂȘt pour lâart roman, que Gasch dĂ©tecta assez tĂŽt lors de leur entretien en 1958, corres-pondrait prĂ©cisemment avec cette vision anti-naturaliste de lâart: â les problĂšmes quâavaient exposĂ©s les artistes romans coĂŻncident avec les problĂšmes des artistes actuelsâ (...) Alberto Fa-bra affirma quâil sâidentifiait pleinement Ă lâart roman quâil ressentait lâart de la mĂȘme façon23â. Ses premiers critiques semblaient dĂ©jĂ avoir eux aussi pressentit ses futures aspirations.
Le cinĂ©tismeSes derniĂšres oeuvres des annĂ©es 60, pleine-ment abstraites Ă tendance organique et lyrique, laisseront place au dĂ©but des annĂ©es 70, Ă un art abstrait de style gĂ©omĂ©trico-cinĂ©tique. Fabra lui-mĂȘme eĂ»t ces paroles:âLa raison de mon attirance pour la peinture en sĂ©rie, puis mes multiples tentatives vers la peinture abstraite post-cubiste (1947-1948) et enfin gestuelle (1969 et 1970) sâexplique claire-mement:LâidĂ©e de dĂ©velopper la relation entre la rĂ©alitĂ© et la peinture abstraite.Une peinture en sĂ©rie nâa pas de rĂ©fĂ©rence avec lâextĂ©rieur, car câest Ă lâintĂ©rieur mĂȘme du tableau que nous trouvons tout lâordre et lâorganisation. Expliquer tout cela est aussi un travail considĂ©rable.Toutes mes tentatives de peinture abstraites, comme toutes les tentatives de maniĂšre gĂ©nĂ©ra-le, je crois quâelles ont eu pour but de mâaider Ă organiser le tableau, Ă le structurer, jusquâau point de fracasser des tableaux sur le point dâĂȘtre terminĂ©s parce quâun des Ă©lĂ©ments ne trouvait pas pleinement sa place dans lâoeuvre. Autrement dit, câest comme si au moment de finir un puzzle, la forme de la piĂšce quâil res-te dans la main ne correspond pas Ă lâespace quâelle doit combler24.âEn 1955, lâart cinĂ©tique va bousculer le panora-ma artistique lors de lâexposition Le mouvement Ă la Galerie Denise RenĂ© oĂč furent prĂ©sentĂ©es certaines oeuvres de grands pionniers tels que: Agam, Bury, Calder, Duchamp, Jacobsen, Soto, Tinguely i Vasarely25. Fabra nâest arrivĂ© que tardi-vement dans lâart cinĂ©tique alors que celui-ci est Ă sa maturitĂ© (ses premiĂšres oeuvres cinĂ©tique datent de 1971), et il sâĂ©tait rapprochĂ© de cer-tains artistes qui faisaient partie du Groupe de Recherche dâArt Visuel (GRAV), actif Ă Paris en-tre les annĂ©es 1960 et 1968. Il faut prĂ©ciser que, dĂšs ses dĂ©buts, les artistes latino americains ont contribuĂ© largement au courant de lâart cinĂ©ti-que; GRAV, Ă©tait donc essentiellement constituĂ© de membres argentins26. En 1971, Fabra exposa dans la Galerie Sen de Madrid avec le groupe Position formĂ© de certains ex-membres de GRAV (Durante, Torres AgĂŒero, Hugo Demarco, Anto-nio AsĂs i Horacio GarcĂa Rossi) (Fig. 7). Il rĂ©itĂ©ra lâexpĂ©rience en 1972 cette fois en exposant Ă la Galerie de SĂ©ville de Juana de Aizpuru.
22 Fabra, Alberto, Manuscrit inĂšdit, 1985 c. 23 Gasch, SebastiĂ , op. cit., p. 2524 Fabra, Alberto, Manuscrit inĂšdit, 1985 c.25 Poirier, Mathieu i Quoi, Alexandre, âCronologĂaâ, a Los cinĂ©ticos,
Madrid: MNCARS, 2007; p. 21026 SuĂĄrez, Osbel, âLa lĂČgica del Ăšxtasisâ, a Ăbid., pp. 15-16
DâaprĂšs ses contemporains, la peinture cinĂ©ti-que de Fabra (qui reste dans le cadre des deux dimensions, contrairement Ă certains de ses collĂšgues qui ont travaillĂ© dans une perspecti-ve tridimensionnelle) peut ĂȘtre rapprochĂ©e aux travaux dâartistes comme comme Bridget Riley, Matilde PĂ©rez, Yvaral, Vasarely, AsĂs, François Morellet, Eusebio Sempere ou bien Ă un autre grand reprĂ©sentant du cinĂ©tisme catalan, Joan Puig Manera. Fabra travailla sur lâaspect pure-ment optique du mouvement sans jamais entrer dans les dĂ©bats thĂ©oriques liĂ©s aux questions te-lles que le rĂŽle de lâartiste ou la fonction sociale de lâart27. Sa peinture cinĂ©tique est basĂ©e sur la rĂ©pĂ©tition dâun unique Ă©lĂ©ment, de bandes hori-zontales (et ponctuellement verticales ou diago-nales) trĂšs rĂ©guliĂšres dans diffĂ©rentes gammes chromatiques qui donnent lieu Ă des combinai-sons visuelles surprenanantes et dynamiques. Dans ces oeuvres rigoureusement executĂ©es, il atteint un niveau maximum de simplicitĂ©, ex-pressive et lumineuse.Au cours des annĂ©es 70, il effectua quelques ex-positions individuelles internationales, retour-na Ă Barcelone, aux Galeries Joan Serrallonga (1977) et Ramon SardĂ (1983), mais exposa aus-si Ă Paris (1971), Luxembourg et Worms (1972), DĂŒsseldorf et Milan (1974), Essen (1976) et Strasbourg (1978). Il participa Ă de nombreuses expositions collectives aussi bien dans diverses villes europĂ©ennes quâaux Etats-Unis (Miami, 1978).En 1985, il dĂ©laissa Paris pour aller sâinstaller Ă Perpignan. Il faisait de frĂ©quentes escapades au Port de la Selva, lieu quâil avait dĂ©jĂ visitĂ© dans les annĂ©es 40 (certains paysages peints du Port avaient Ă©tĂ© prĂ©sentĂ©s lors de sa premiĂšre expo-sition); lĂ -bas il rencontrait son ami et mĂ©cĂšne Maunel Brustenga, J. FĂn, ponctuellement Vi-latĂł, il y possĂ©dait une maison depuis 1965. Il meurt le 14 octobre 2011 en laissant derriĂšre lui une oeuvre Ă©clectique mais logiquement organi-sĂ©e avec une volontĂ© permanente de rechercher la structure des formes fondamentales sous-jacentes Ă toute reprĂ©sentation picturale. M. LluĂŻsa Faxedas
TRADUCCIĂ Justine Ammann
27 SuĂĄrez, Osbel, âEl Ășltimo giro de Alberto Fabraâ, de Alberto Fabra Ă ParĂs. Persistencia Ăłptica en los setenta, Madrid: GalerĂa JosĂ© de la Mano, 2013; pp. 5-8
reconnaĂźtre la bonne direction pour me trou-ver devant un nouveau cul-de-sac, effaçant aujourdâhui le tableau terminĂ© hier, sans mĂȘme savoir au juste ce que je pouvais faire, ce qui Ă©tait vraiment dans mes cordes17â. Lâoeuvre que nous conservons de cette dĂ©cennie est Ă©minem-ment figurative, cependant nous y notons un effort de rĂ©duction des Ă©lĂ©ments Ă des formes structurĂ©es et basiques; dans certaines oeuvres, telles que les intĂ©rieurs peints de 1967, cette rĂ©-duction sâopĂšre grĂące Ă une gĂ©omĂ©trie linĂ©aire, tandis que dans dâautres oeuvres antĂ©rieures on pouvait discerner lâutilisation de formes plus proches de la version synthĂ©tique du cubisme. La chromatique est toujours forte et intense, et souvent tend au monochrome, utilisant un nom-bre important dâĂ©lĂ©ments sobres et linĂ©aires.Sur dâautres tableaux, comme Le jardin chinois (1962) ou le Bain turc (1966), on peut facilement observer les influences des oeuvres de Picasso tant dans la thĂ©matique que dans les formes adoptĂ©es. Dans une autre sĂ©ries dâoeuvres, Ă laquelle La chanson de PrĂ©vert (1965) appar-tient, les lignes sont davantages organiques et ondulĂ©es. Un traitement pointilliste de la cou-leur et des contours des formes est notable. La coexistence de ces particularitĂ©s est deve-nue une constante dans les oeuvres de Fabra jusquâaux annĂ©es 70 lorsquâil fera preuve dâune grande rigueur cinĂ©tique. Il la qualifiera par la suite dâobsession: la recherche de la solution la plus juste pour chacune des oeuvres. Jamais Fa-bra ne se sentira esclave de son propre travail, il se considĂšre plutĂŽt dans une libertĂ© totale dans laquelle il laisse cours Ă la diversitĂ©. Tout au long des annĂ©es 50 et 60, il se consa-cra aussi Ă dâautres travaux; par exemple, il collabora avec le prestigieux dessinateur de production Alexandre Trauner (1906-1993), res-ponsable des dĂ©cors des films dâOrson Welles, Howard Hawks, Billy Wilder (ce dernier rem-porta un Oscar avec son film LâAppartement), et tant dâautres. Une de ses tĂąches fut de pein-dre des tableaux imitant le travail et le style de grands artistes pour les dĂ©cors des films tel que Reviens-moi (1960, Stanley Donen18), Comment voler un million de dollars 19(1966, Billy Wilder) ou La nuit des GĂ©nĂ©raux (1966, Anatole Litvak). A propos de ce travail, Fabra fera part du senti-ment suivant: âJâai peint de nombreux faux ta-bleaux et je nâespĂšre pas voir lâun dâeux, un jour, dans un musĂ©e amĂ©ricain. Alex Trauner voulait dâauthentiques faux tableaux dans ses films, par-ce quâune simple copie câest comme une repro-duction dâune photo en couleur, et cela sâachĂšte dans nâimporte quelle librairieâ.20
17 â(...) comme si on traverserait un labyrinthe, en me cognant la tĂšte contre les glaces, croyant reconnaĂźtre la bonne direction pour me trouver devant un nouveau cul-de-sac, effaçant aujourdâhui le tableaun terminĂ© hier, sans mĂȘme savoir au juste ce que je pouvais faire, ce qui Ă©tait vraiment dans mes cordesâ. Fabra, Ăbid., p. 79
18 Trauner reconnaĂźtra avoir demandĂ©, pour ce film, beaucoup de portraits du personnage principal megaloman Ă ses amis pein-tres, pour quâils gagnent un peu dâargent. BerthomĂ©, Jean-Pierre, Alexandre Trauner. DĂ©cors de cinema. Paris: Jade-Flammarion, 1988; p. 143
19 Pour ce film, le protagoniste est un falcificateur, Fabra a peint beaucoup de tableaux de peintres impressionistes; le meilleur Ă©tait un nageur chic de Renoir, que Wilder lui-mĂȘme a gardĂ© car il aimait beaucoup. âY ademĂĄs... ÂĄFalsos!â, revista dominical de El PaĂs, 27-6-1993, p. 80.
20 Ăbid.
Trauner Ă©tait un ami intime du poĂšte et scĂ©na-riste Jacques PrĂ©vert permettant ainsi Ă Fabra de faire sa connaissance et de travailler avec lui. (Fig. 6) Dans les annĂ©es 50, il va travailler pendant 6 ans comme metteur en scĂšne dans La Fontaine des quatre Saisons, un cabaret-thĂ©Ăątre dirigĂ© par Pierre PrĂ©vert, le frĂšre de Jacques, cabaret21 qui va voir passer, entre autres, des ar-tistes comme Barbara, Maurice BĂ©jart ou Boris Vian. SĂ©bastien Gasch, qui eut un entretien avec Fabra pendant un de ses sĂ©jours Ă Barcelone en 1958, Ă©crivit que ce lieu âa marquĂ© son Ă©poque et les annales du spectacle parisien par la nouveau-tĂ© et la poĂ©sie burlesque qui y avaient coursâ. Au cours de cette annĂ©e, Fabra travailla de nouveau comme metteur en scĂšne pour le festival dâAix-en-Provence.Pour autant, Fabra nâarrĂȘta jamais de peindre; en 1965, une exposition individuelle de ses oeu-vres eĂ»t lieu Ă la Galerie Motte. Le catalogue de lâexpostion contenait un poĂšme de PrĂ©vert mettant en avant lâindĂ©pendance artistique de Fabra:
Fabra peint Ă lâair libreIl ne peint pas dâaprĂšs peintureIl peintCâest sa natureCharmes des ĂȘtres Ă quiMalgrĂ© tout et Ă cause du resteIl arrive toujours quelque chose La joie de vivre.
Son Ă©volution picturale lâamena Ă la fin des an-nĂ©es 60 Ă se tourner dĂ©finitivement vers lâart abstrait dans des âpaysages verticauxâ (Paysage circumtopique grand, 1969), dans une version entre lâexpressionisme et lâinformalisme que nous pourrions rattacher au lyrisme de Kan-dinsky, Klee ou encore Joan Ponç. Au cours de cette pĂ©riode il participa Ă de nouvelles Ă©ditions du Salon des RĂ©alitĂ©s Nouvellesâ, ainsi quâau Salon âGrands et Jeunes dâAujourdâhuiâ. En se tournant dĂ©finitivement vers la peinture abstrai-te, aprĂšs des annĂ©es de pratiques figuratives, Fabra sembla enfin avoir trouvĂ© un rĂ©el intĂ©rĂȘt et une ambition quâil nâavait pas complĂštement ex-ploitĂ©e bien que lâayant dĂ©jĂ Ă©prouvĂ©e et testĂ©e. Dans un texte inĂ©dit et non datĂ©, Ă©crit dans les annĂ©es 80, Fabra explique que tout au long de son parcours et indĂ©pendemment de son travail sur des oeuvres figuratives, il sâĂ©tait toujours profondĂ©mment intĂ©ressĂ© Ă lâabstraction com-prise comme une recherche de lâordre et de la structure sous-jacents Ă lâoeuvre.âSe sentir attirĂ© comme je lâai toujours Ă©tĂ© par lâart abstrait, ou si vous prĂ©fĂ©rez par la non-figuration, et devoir constamment me rĂ©fĂ©rer Ă la rĂ©alitĂ©, câest comme si je ne pouvais pas me trouver moi-mĂȘme. Les retours frĂ©quents que jâai pu faire vers lâart figuratif en sont je pen-se les consĂ©quences. De ce fait, je crois que si devais trouver une âconstanteâ Ă mes dĂ©rives Ă travers la peinture avant dâarriver au stade au-quel je suis actuellement, je dirais que ce serait la difficultĂ© que jâai eu Ă construire, Ă structurer une surface avec le plus de rigueur possible.
21 Gasch, SebastiĂ (Mylo), âEn el taller de los artistas: con Alberto Fabraâ, Destino, 1098, 23-8-1958, p. 25
E X P O S I C I O N S R E t R O S P E C t I v E SESPAI DâART MERCĂ HUERTA I SALA MIQUEL MARTĂ I POL
FUNDACIĂ VALVI
DEL 25 DâABRIL AL 3 DE JUNY DE 2017
ALBERTO FABRA (I), el descobrimenta n y s 5 0 - 6 0
DEL 8 DE JUNY AL 31 DE JULIOL
ALBERTO FABRA (II), el descobrimento b r a c I n Ăš t I c a a n y s 7 0
edita FundaciĂł Valvi / direcciĂł maguĂ noguercoordinador: richard van der aatraducciĂł Justine ammanndissenY GrĂ Fic Jaume Geli FotoGraFia claudi ValentĂaGraĂŻments: JosĂ© de la mano i alberto manrique impressiĂł palahĂ / dip. leg. Gi-590-2017
DARRERES EXPOSICIONS:
71. DUet: DISTANT NATURES M. ĂlvAREz DIEStRO NATURAl MySTIc EStEvE SERRA72. DUet: BUScANT A UlySSES CARlEtS INTENcIoNAlITATS CANEt73. eXPoSICIoNS De MADUreSA: EScAlES QUE No MENEN ENlloc NARCĂS COStA74. eXPoSICIoNS De MADUreSA: coP DâUll_70 PERPIĂĂ75. DUet: MIcRoMAPPINg. PINTANT EMocIoNS JORDI SERRA cARN DâollA ANTRoPoMĂČRfIcA DANI BuCh76. eXPoSICIoNS De MADUreSA: NĂUfRAg BONAvENtuRA ANSON77. MeMĂrIA PerSoNAl: lA PINTURA EXPANDIDA PERE BEllĂS78. lâESSENcIAl ĂS MIRAR. clASSE MAgISTRAl MERCĂ huERtA79. MeMĂrIA PerSoNAl: El cEMENTIRI MARĂ EvDOkIM PEREvAlSky80. TRAcES JORDI GICh
Gran Via Jaume i, 42 bis · 17001 Girona · tel. 972 22 65 27 · www.fundaciovalvi.catHorari: · de dilluns a diVendres de 18 a 20,30 H · dissaBte de 11,30H a 13,30H, i de 6 a a 20,30 H · Festius tancat
FundaciĂł Valvi
ret
rat d
e Fa
bra
supe
rpos
at a
la s
eva
obra
P-1
6, 5
0 x
50 c
m, a
crĂli
c s/
tela
, 197
5