Accessoires Accessories ELEMENTS DE CONFORT ELEMENTS FOR ...
1.Elements referencials9-marca aigua - XTECmgurrera/4-1.Elements referencials - marca aigua.pdf ·...
Transcript of 1.Elements referencials9-marca aigua - XTECmgurrera/4-1.Elements referencials - marca aigua.pdf ·...
INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA LOCAL A PARTIR
DELS SEUS PRIMERS CENTRES EDUCATIUS
ELEMENTS REFERENCIALS
Montserrat Gurrera i Lluch
Llicència retribuïda concedida pel Departament d’Educació de la
Generalitat de Catalunya pel curs 2004 – 2005
(DOGC núm. 4182 de 26 – 7 – 2004)
Mataró, setembre 2005
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 2
Índex
1 INTRODUCCIÓ..................................................................................................... 4
2 ELEMENTS REFERENCIALS ........................................................................... 5
2.1 Aproximació al context sociocultural de Mataró ............................................... 6
2.1.1 El medi físic i breu situació històrica anterior al segle XIX........................... 6
2.1.2 Creixement i consolidació de la ciutat ......................................................... 9
2.1.2.1 Demografia .................................................................................... 9
2.1.2.2 Urbanització .................................................................................12
2.1.3 Estructura social.......................................................................................17
2.1.3.1 L’aristocràcia i els hisendats ..........................................................18
2.1.3.2 La clerecia ....................................................................................19
2.1.3.3 Els burgesos .................................................................................22
2.1.3.4 Els proletaris .................................................................................24
2.1.4 La transformació de l’estructura econòmica................................................28
2.1.4.1 Els sectors productius ....................................................................28
2.1.4.2 El comerç .....................................................................................32
2.1.4.3 Les comunicacions ........................................................................34
2.1.4.4 Les entitats financeres ...................................................................35
2.1.4.5 L’administració municipal.............................................................36
2.1.4.6 Els impostos .................................................................................39
2.1.5 Estructura sanitària i benèfica ....................................................................40
2.1.5.1 Estructura sanitària ........................................................................41
2.1.5.2 Estructura benèfica........................................................................42
2.1.6 Activitats culturals i manifestacions festives ...............................................44
2.1.6.1 Dotació sociocultural i les iniciatives culturals ................................44
2.1.6.2 Manifestacions festives, culturals i d’esbarjo...................................47
2.1.6.3 Intel·lectuals i personatges rellevants ..............................................51
2.1.7 Esdeveniments polítics i socials (1808 – 1868) ...........................................54
2.1.7.1 La Guerra del Francès i la primera Constitució (1808 – 1814) ..........55
2.1.7.2 El retorn de Ferran VII i el règim absolutista (1814-1820) ...............58
2.1.7.3 El Trienni Liberal (1820-1823) ......................................................59
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 3
2.1.7.4 La Dècada Ominosa (1823-1833) ...................................................61
2.1.7.5 La minoria d’edat d'Isabel II (1833-1843) .......................................62
2.1.7.6 La dècada moderada (1844-1854)...................................................67
2.1.7.7 El Bienni Progressista (1854-1856) ................................................69
2.1.7.8 El moderantisme (1856-1868) ........................................................71
2.1.7.9 La revolució de 1868 .....................................................................73
2.2 La construcció del sistema educatiu al segle XIX............................................. 76
2.2.1 La legislació educativa més remarcable del segle XIX.................................76
2.2.1.1 Dues lleis d’especial rellevància .....................................................80
2.2.2 L’ensenyament secundari ........................................................................107
2.2.3 La formació professional.........................................................................110
2.2.4 Les escoles de pàrvuls .............................................................................112
2.2.5 L’ensenyament d’adults...........................................................................114
2.2.6 L’ensenyament de nenes..........................................................................117
2.2.7 Església, societat i ensenyament...............................................................121
2.2.8 Les dades estadístiques: l’escolarització i l’alfabetització ..........................124
2.2.8.1 L’alfabetització i el procés d’escolarització ...................................132
2.2.9 La situació educativa a Catalunya ............................................................133
2.3 Elements de la pràctica educativa................................................................. 138 2.3.1 Els espais escolars...................................................................................138
2.3.2 Els mètodes educatius .............................................................................140
2.3.3 El calendari i els horaris escolars .............................................................142
2.3.4 Els llibres de text ....................................................................................145
2.4 L’ensenyament i l’escolarització a Mataró..................................................... 150
2.4.1 L’ensenyament a Mataró abans del segle XIX...........................................150
2.4.2 Alfabetització i escolarització al Mataró del segle XIX..............................153
2.4.2.1 L’alfabetització ...........................................................................153
2.4.2.2 L’escolarització ..........................................................................156
2.4.2.3 Els centres educatius de més envergadura fins el 1868 ...................161
3 ANNEX................................................................................................................ 166
3.1 Historia del sistema educativo español........................................................... 166
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 4
1 Introducció
L’objectiu d’aquest bloc és situar-nos per una banda en el sociocultural de Mataró i per
l’altra en el context educatiu català amb les lleis vigents i la descripció de la pràctica
educativa, per tant, conté la informació més rellevant, fruit de la recerca històrica, i està
destinat als docents per a utilitzar-lo com a material de consulta i aprofundir en els diversos
temes que es tracten en la proposta.
Està dividit en quatre apartats: aproximació al context sociocultural de Mataró, la
construcció del sistema educatiu al segle XIX, elements de la pràctica educativa (material
escolar, mètodes educatius, aules i edificis, etc.), l’ensenyament i l’escolarització a Mataró,
i es complementen amb un annex de la història del sistema educatiu espanyol.
Per a ampliar la informació que s’ofereix a continuació es pot fer a partir del bloc de
bibliografia.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 5
2 Elements referencials
Els primers centres educatius locals d’envergadura comencen a obrir les seves portes a Mataró
al llarg de la primera meitat del segle XIX, quan la ciutat experimenta un gran desenvolupament
i alhora es comença a fer efectiu el sistema educatiu modern. És, per tant, clau l’aprofundiment
en aquests dos àmbits.
De la realitat escolar del segle XIX en resten només algunes dades i en aquest apartat pretenc
apropar-nos al marc general en el que es mou, on les disposicions legislatives estatals
representen la voluntat de formalització dels marcs jurídics i administratius que concreten
l’ordenació de la instrucció com a servei públic, però hem de ser conscients de la discordància
entre el prescrit, les propostes pedagògiques i la pràctica educativa, bo i que influiran en la vida
escolar i viceversa. És en aquest sentit que interessa especialment aquest apartat, per ubicar la
creació i el desenvolupament inicial de la xarxa educativa escolar de Mataró, però si bé a la
ciutat es segueixen a grans trets la legislació vigent, la creació de les escoles i la pràctica
educativa responen també a altres factors, en els quals tenen una influència rellevant els canvis i
les voluntats socials i econòmiques que estan en constant evolució al llarg del segle XIX, i de
les que també incloc una més o menys àmplia referència .
Claus de localització:
ACM: Arxiu Comarcal de Mataró
AGHUB: Arxiu General Històric de la Universitat de Barcelona
AHGDB: Arxiu Històric General de la Diputació de Barcelona
AMM: Arxiu Municipal de Mataró
AH: Arxiu Històric
BCEL: Biblioteca Caixa Laietana
MASMM: Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 6
2.1 Aproximació al context sociocultural de Mataró
En aquest apartat ens apropem a la realitat de la ciutat de Mataró al segle XIX, que experimenta
grans canvis demogràfics, urbanístics, econòmics, socials, polítics, en els equipaments urbans,
mitjans de comunicació, etc., i que la converteixen en una important ciutat industrial, amb punts
forts i també amb insuficiències estructurals, però que evoluciona amb la voluntat de
transformar-se en una societat eficaç que va cap a una major riquesa i benestar.
2.1.1 El medi físic i breu situació històrica anterior al segle XIX
Mataró està situada arran de mar, a uns 28 quilòmetres al nord de Barcelona i gairebé al centre
de l’actual comarca del Maresme, que abraça de Badalona a La Tordera, i sobre la plataforma
costanera recolzada en la serralada Litoral catalana, que es disposa paral·lela al mar, a l’esguard
de petits turons. La travessen diverses rieres, que bo i estar normalment seques, baixen plenes
en cas d’aiguats: a llevant hi ha la riera de Valldeix o Sant Simó; a tramuntana, la de Cirera (que
fins al segle XX travessa la població), i a ponent, la d’Argentona. Un element que caracteritza
els seus turons és la capa de sauló (producte de la descomposició dels granits) que en cobreix la
superfície, i que és la base de la gran planura quaternària, que té unes bones condicions per
retenir les aigües freàtiques, que són bones per a l’agricultura amb conreus de regadiu, i que
junt amb el clima temperat i amb un règim de pluges mediterrani han permès des de molt antic
conreus primerencs i que fos una activitat pròspera.1 Tots aquests factors influeixen
decisivament en el seu desenvolupament com a ciutat.
De l’àrea de Mata ró hi ha notícies que està poblada des del neolític, i també es conserven
nombroses restes de la cultura ibèrica. Però és en l’època romana quan neix la ciutat d’Iluro
com a conseqüència de l’ocupació de les forces de Roma, que incorpora el territori iber, i a
mitjan segle I aC es configura com a ciutat i es construeix seguint una planificació urbanística.
En aquells moments té una economia agrària basada en l’horta i el secà, amb unes bones
comunicacions per al comerç tant marítim com interior. El seu període d’esplendor perdura fins
a la segona meitat del segle II dC, tot i que es manté habitada fins a començaments del segle IV,
quan els habitants es dispersen per les rodalies durant la dominació visigòtica i musulmana.
1 Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 11. Llovet, Joaquim. Mataró, 1680-1719: el pas de vial a ciutat i cap de corregiment. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1966, p. 13-22 i 193 -195.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 7
A mitjan segle X es troba el document més antic que es refereix a Mataró, en què s’anomena
«Alarona» i «Civitas Fracta», però ben aviat ja parla de «Mata», amb el castell feudal que té
masos de conreu a la part baixa del terme. A final del segle XIII, el terme ja ha evolucionat i
s’ha consolidat, i apareix el primer tràfic comercial conseqüència d’una millor explotació de les
terres i de l’increment de la població, i que té el privilegi de celebrar un mercat setmanal.
Durant el segle XV, la població de Mataró s’incorpora al patrimoni reial, és carrer de la ciutat de
Barcelona el 1424 i la població creix notablement i assoleix un cert equilibri entre l’agricultura,
els oficis menestrals i el mar, amb una activitat comercial força important. A final de segle
Mataró té menys de 700 habitants.
Durant el segle XVI, la població experimenta un gran creixement demogràfic pel
desenvolupament econòmic degut a l’increment del tràfic marítim, que dóna sortida als
productes locals de vi i vidre, i alhora a d’altres procedents de la comarca del Vallès, que tenen
destinacions com Mallorca, Marsella, Gènova, Lisboa, etc. Aquest creixement porta a un
desenvolupament urbanístic , adquirint la fesomia de l’actual nucli històric, i també es
construeix la muralla; però a final de segle ja es comença a edificar fora dels seus límits (fet que
es consolida el segle següent).
Al segle XVII, seguint les bases establertes al segle anterior, Mataró es transforma en un centre
receptor i distribuïdor de mercaderies, gràcies, en part, a la poca fiscalitat i al fet que es troba
dins del radi d’influència del comerç de Barcelona. La població creix demogràficament i
econòmica, es defineix el seu teixit urbà i es consolida una estructura social determinada molt
especialment per la relació amb la terra com a font principal de riquesa. Però alhora la
necessitat de comercialitzar el vi i l’aiguardent promou l’interès per l’activitat mercantil, perquè
es pot donar sortida directa als productes pel propi port, i així el pagès esdevé comerciant. Una
altra part important de la població és la gent de mar, que es dedica a la pesca i la marineria.
Finalment també s’hi consolida un bon gruix d’artesans dedicats sobretot a indústries
complementàries de les activitats principals, que són les agrícoles i marítimes (boters, mestres
d’aixa), però també a una producció de consum (teixidors, sastres, sabaters, manyans, vidriers,
etc.). Al costat dels factors positius del creixement de la població n’hi ha d’altres que no ho són
tant, com ara el ressò que tenen a Mataró les crisis derivades dels conf lictes entre les
institucions autònomes catalanes –defensores de les constitucions i privilegis del país– i la
reialesa –que defensa fórmules de monarquia absoluta–, a més de patir també les conseqüències
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 8
de les guerres contra França, i que es manifesten amb els allotjaments militars, contribucions de
guerra amb soldats i diners, etc.
A la segona meitat del segle XVII és quan l’economia mataronina experimenta una gran
expansió i és un escenari privilegiat de la recuperació catalana de final de segle, on tots els
factors que hi intervenen es troben ben representats en l’evolució particular de Mataró: població
en augment des del segle XVI, conreu de la vinya (permet l’activitat complementària dels
aiguardents i la seva comercialització), enriquiment d’un sector de la pagesia i la consegüent
concentració de la propietat, etc. L’expansió mataronina de final de segle està representada
principalment per l’auge del sector marítim, i la seva prosperitat arriba a crear una situació de
competència i de rivalitat amb Barcelona.
El segle XVIII Mataró rep el títol de ciutat el 1702, com a privilegi reial de Felip V en
contraprestació pel suport financer rebut. Demogràficament el comença i l’acaba essent la
cinquena ciutat catalana, però doblant la població, que passa de ser el 1702 d’uns 5.000
habitants a 9.943 el 1787, segons el cens de Floridablanca, i es consolida la tendència iniciada
les dues centúries anteriors de duplicar la població. 2 Aquest increment és degut en gran manera
al fet que tota la part del litoral actua com a pol d’atracció de la població interior, i això obliga a
continuar el desenvolupament urbà fora muralles. En el cens de 1719 la ciutat arriba a esdevenir
la segona de Catalunya, amb 5.918 habitants.
Al llarg del segle XVIII hi ha un cert ralentiment en el ritme de creixement de la ciutat respecte a
d’altres poblacions catalanes, no obstant això, Mataró i el Maresme mantenen unes condicions
de prosperitat al llarg d’aquests cent anys, amb un paper molt destacat en les relacions
comercials amb Amèrica, l’exportació de vins i aiguardents, la construcció naval (i en general
una gran importància de tots els oficis relacionats amb el mar que ocupen la tercera part de la
població) i la conservació de l’activitat artesanal (principalment els oficis relacionats amb el
tèxtil: teixidors de lli, seda, cotó i vels), i la novetat més important: la indústria de les indianes.
La situació continua essent favorable fins a la davallada general de l’última dècada, que
coincideix amb un llarg període de guerres –contra França (1793-1795) i contra Anglaterra
(1779-1783 i 1796-1802)–, que impliquen greus problemes en el comerç amb Amèrica. Fins i
tot s’arriba a interrompre en el darrer conflicte (bo i que el Reglamento del libre comercio de
1778 autoritza el tràfic lliure entre els ports peninsulars i indians, que fomenta el comerç amb
les colònies i la manufactura de la metròpolis) i alhora s’inicia el procés d’emancipació de les
2 Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 13 i 53-66.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 9
colònies americanes, i tot plegat porta a un llarg període de crisi que perdura fins a princip i del
proper segle. La composició de la societat mataronina de final de segle és encara pròpia d’una
economia diversificada i amb una representació prou significativa dels grups dominants
tradicionals.
Mataró és nomenada cap de corregiment segons el Decret de Nova Planta, de 1716 a 1833, amb
una demarcació que comprèn part de l’antiga vegueria de Barcelona, que va des de Montgat fins
a la de Girona i conté la sotsvegueria del Vallès, més o menys el que és ara el Maresme central i
sud i un bon sector del Vallès actual.3 A partir de 1751 Mataró també té la capitalitat de la
província marítima de la costa de Llevant, que abraça de Montgat a Tossa, fins que el 1889 es
dissol i la comandància passa a dependre de Barcelona.4
2.1.2 Creixement i consolidació de la ciutat
2.1.2.1 Demografia
Mataró comença el segle amb uns 10.000 habitants i en cent anys es dobla la població, com ja
ha succeït en les centúries anteriors. En aquest segle la ciutat arriba a ser la quarta de Catalunya
i la segona de la província de Barcelona el 1830, i si bé posteriorment perd pes en el conjunt de
Catalunya, el 1857 és la segona de la província.
De principis de segle tenim molt poques dades, però hi ha constància de que el 1804 Mataró té
2.271 famílies,5 que representen uns 10.000 habitants. El període de la guerra napoleònica
(1808 – 1814) és un problema per al desenvolupament normal de la població i pesa de forma
considerable en els factors polític, econòmic i demogràfic del país. En el padró de 1824 consta
que Mataró té 12.476 habitants,6 però té molt poca fiabilitat.
L’any 1830, en el recompte de Golobardas,7 Mataró té 12.577 habitants, i és la quarta ciutat
catalana en importància després de Barcelona (94.418 hab.), Reus (22.363 hab.) i Tortosa
3 No és fins a finals del segle XIX que es revitalitza el concepte de comarca, que té com a fonament la comarca natural i els municipis. Grup Pleiade. El Maresme: diversitat i contrast. Mataró-Argentona: Ajuntament de Mataró, L’Aixernador, 1985, p. 11. 4 Llovet, Joaquim. Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 219 - 341. 5 ACM. Fons AMM. AH-80. 6 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 i 17 de març de 1827. BC. JC lligall XLVIII-64, fulls 169 a 173. 7 Golobardas, J.B. Cataluña en la mano. Barcelona, 1831.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 10
(16.464 hab.). Darrere hi ha Lleida (12.500 hab.), Manresa (12.286 hab.) i Olot (11.845 hab.); la
resta de localitats catalanes no arriben als 10.000 habitants. D’altra banda, El Maresme és la
comarca de major densitat de població després de Barcelona.
L’any 1842, amb les xifres de la matrícula cadastral, més fiables i rigoroses que les anteriors de
Golobardas, Mataró té 13.010 habitants i és la setena ciutat de Catalunya, darrere de Barcelona
(183.787 hab.), Reus (28.084 hab.), Tortosa (20.573 hab.), Valls (16.084 hab.), Manresa
(13.339 hab.) i Tarragona (13.014 hab.). El Maresme8 es manté com la comarca de major
densitat de població després de Barcelona, i és l’única que sobrepassa el centenar d’habitants
per quilòmetre quadrat.
1830 1842
Total habitants Densitat
població
Total habitants Densitat
població
Catalunya 29,88 hab./km2 32,83 hab./km2
Maresme 52.965 hab. 133,72 hab./km2 56.166 hab. 141,80 hab./km2
Mataró 12.577 hab. 557,24 hab./km2 13.010 hab. 576,42 hab./km2
El 1850 hi ha una població de 13.147 habitants.9 L’any 1854, és especial perquè es produeix la
greu epidèmia de còlera que provoca 875 morts i afecta molt a la ciutat, però demogràficament
es compensa per l’alta cota de casaments de l’any següent i un alt índex de naixements el
1856.10
Fins el 1857 no es fa el primer cens amb procediments moderns11, i en ell Mataró té 16.595
habitants. En aquest moment és la segona ciutat de la província, després de Barcelona i
descomptada la vila de Gràcia que aleshores ja es considera com un raval seu. En l’àmbit català
és la sisena ciutat, darrere de la capital, Reus (28.171 hab.), Tortosa (24.977 hab.), Lleida
(19.627 hab.), Tarragona (18.023 hab.). Es posa de manifest que les diferències entre les ciutats
més importants s’escurcen, i l’inflament barceloní es posa en marxa per l’impuls industrial i
8 Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1971, p. 104. 9 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 15 de febrer de 1850. Madoz, Pascual. Diccionario Geográfico – Estadístico - Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid, 1850; XI, p. 300 – 301. 10 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 17 d’octubre i 16 de novembre de 1854. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 309-312. 11 ACM. Fons AMM. AH-224.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 11
això significa un increment important de població en ciutats de la rodalia de Barcelona que
arriben a tenir: Badalona (10.485 hab.), Terrassa (8.721 hab.), Sabadell (13.945 hab.) i
Granollers (4.632 hab.).12
La distribució per edats de Mataró ens la dóna la piràmide següent:
Quan Iglesies interpreta les dades, fa les hipòtesis següents: pel que fa als homes de 14 als 21
anys, hi ha una minva en la regularitat de la piràmide, que és molt possible que obeeixi a una
emigració (a la qual pot contribuir l’edat militar); per la banda de les dones hi ha un
escurçament en l’estrat d’entre 7 i 14 anys i un allargassament en el que va dels 21 i els 28, el
qual delata una possible immigració potser d’obreres o de noies de servei.
Els censos de 1860 i 1877 ens donen unes dades molt semblants a les del 1857, que en concret
són:
àrea geogràfica/
habitants
1857 1860 1877
Mataró 16.595 16.603 17.413
Maresme 71.855 70.547 70.117
En el cens de l’any 1897 s’arriba als 19.900 habitants.
Fins a mitjan segle el creixement troba el suport en les forces d’una societat optimista: de l’any
1820 al 1857 el creixement vegetatiu és positiu i se situa al voltant de les 5.000 persones, tot i la
12 Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals. Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1971, p. 196 i 136-139.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 12
crisi de còlera de 1854. Després es produeix un comportament poblacional diferent, i l’augment
tan accentuat té com a motor l’arribada de molta gent a la recerca d’un treball al sector tèxtil. 13
2.1.2.2 Urbanització
En el segle XIX el procés d’urbanització a Mataró és positiu i en cent anys el nombre
d’habitatges gairebé es duplica, seguint la lògica de les dades de població, i la construcció de
noves edificacions fora muralles es generalitza. També s’inicia una certa distribució espacial de
la ciutat pel que fa a la localització de les diferents classes socials i oficis, al mateix temps que
ho fan les seves construccions (cases, fàbriques, serveis, etc.)
Al llarg del segle XIX s’edifica en zones noves, s’amplien els serveis i es va creant una
infraestructura urbana. Fins als anys quaranta les transformacions són molt lentes, però a partir
de llavors els canvis d’aspecte de la ciutat són molt ràpids a causa de la dinàmica econòmica.14
13 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 7-9. 14 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820 - 1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1985, p. 27. Garcia Espuche, Albert; Guàrdia Bassols, Manuel. La construcció d'una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 123.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 13
De 1804 hi ha constància que Mataró té 2.271 cases i el 1819 s’arriba a les 2.318, i es manté
una tònica constructiva urbana poc activa fins el 1830. 15 Podem destacar que a finals dels anys
deu comença a fer-se necessari obrir les muralles de la ciutat i s’enderroquen els portals
d’Argentona i de les Escaletes per a facilitar el trànsit;16 també el 1821 es varien els límits de la
ciutat per la banda de ponent que limita amb Argentona i queden fixats en la Riera d’Argentona
(Mataró rep la planura de Pla d’en Boet a canvi del veïnat de Traià, i si bé el 1824 queda
anul·lat amb la caiguda del règim liberal, es torna a fer efectiu el 1840).17
Durant els anys trenta i quaranta s’experimenta un gran activitat constructiva que representa el
naixement de nous carrers. La ciutat s’estén sobretot cap a ponent, en el sector del que serà la
plaça de Cuba, i també hi ha alguna actuació cap a la banda de llevant, però menys important.
Garcia i Guàrdia sostenen que hi influeix el desenvolupament de la indústria de filats i teixits
(sobretot a partir de la instal·lació de la primera fàbrica de vapor el 1839), ja que porta a una
concentració de població i comença a donar a la ciutat un caràcter marcadament industrial. Però
a tot plegat també s’hi ha d’afegir la construcció de la via fèrria entre la ciutat i Barcelona que
s’inaugura el 1848.18
La dècada dels cinquanta es manté la tònica constructiva, i aquesta activitat porta a encarregar
el plànol geomètric de la ciutat a l’agrimensor Ignasi Caballol. S’imprimeix el 1852, essent el
primer plànol de la ciutat fet amb tècnica científica, i ens permet constatar l’increment urbà, que
en l’amillarament de 1851 ja dóna la xifra de 2.705 cases.19 Aquest augment respon a la
tendència de creixement demogràfic de la ciutat que hem vist.
En el segle XIX les muralles continuen essent un entrebanc per a l’expansió de la ciutat, i per tal
d’obrir-la més se’n van enderrocant portals. Al centre de la ciutat s’emprenen diverses millores:
construcció de la nova façana principal de l’església parroquial de Santa Maria el 1861, reforma
15 ACM. Fons AMM. AH-108. Apeo general de todas las casas de la ciudad de Mataró y su término, 1819. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 8-9. 16 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 22 de setembre i 24 d’octubre 1817, i 3 d’abril 1818. 17 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 25 de maig, 5 de juliol i 7 d’agost de 1821; 5 de novembre de 1824, 14 de març, 5 de maig i 30 de juliol de 1840. 18 Garcia Espuche, Albert; Guàrdia Bassols, Manuel. La construcció d'una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 123 i 405. 19 ACM. Fons AMM. Cadastres i contribucions. Índice de amillaramiento 1851(núm. 225). Cartografia. Plano geométrico de la ciudad de Mataró, levantado por el agrimensor, maestro de obras y director de caminos vecinales Don Ignacio Caballol, 1852.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 14
de l’edifici de l’Ajuntament el 1866,20 entre d’altres, i fora del perímetre de les muralles també
es construeixen grans edificis de nova planta per escoles, com el Colegio Cataluña-Valldemia
(1855) o el monestir amb escola de les clarisses de la Divina Providència (1859).
La dècada dels seixanta es veu molt afectada pels greus períodes d’atur tant en les fàbriques
com al camp (gran atur el 1862, situació crítica dels treballadors el 1865, atur dels jornalers de
la terra el 1868, etc.), i la construcció queda aturada. Però la corba d’establiments torna a
reprendre’s just abans del projecte d’Eixample de 1878 que representa la primera temptativa
d’encaminar el creixement urbà d’una manera global. 21
El creixement de la ciutat i la distribució espacial
Al centre urbà, el que anomenem el «dins» de la ciutat, hi coincideixen dues línies d’actuació:
la municipal, iniciada el segle XVI , que vol descongestionar el centre i que actua sobre les parts
més atapeïdes del casc urbà emmurallat i millora determinats punts del centre amb uns criteris
estètics, socials, morals i d’ordre públic; i l’estatal, dins del corrent normalitzador higienista,
que afecta el centre, ja que és on hi ha els serveis considerats «nocius» per a la salut i que s’han
de desplaçar a la perifèria, i a més l’eixample de places. Ambdues línies actuaran entrellaçant-se
i coincidint en algunes de les intervencions, com ara en l’aprofitament de les possibilitats que
ofereix la desamortització, en alliberar alguns edificis i solars que es van utilitzar en alguns
casos per portar-hi a terme accions de beneficència i educatives, però que podien ser més
optimitzades urbanísticament i desaprofitades en més d’una ocasió.22
Una altra qüestió essencial és la preservació d’un centre adequat per a la burgesia. D’una banda
existeix la voluntat municipal de fixar i fer efectiu el 1846 que els «vapors» se situïn fora del
centre, deu anys abans d’aparèixer les ordenances de Barcelona. Però, de l’altra, també hi
influeixen els interessos i el poder econòmic dels veïns del casc emmurallat, amb una posició
social i econòmica rellevant, com veurem més endavant.
20 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 d’agost de 1846; 12 de desembre 1856; i 30 d’abril i 31d’agost de 1858, 31 de gener i 10 d’agost de 1866. Salicrú Puig, Manuel. «La construcció de la façana de Santa Maria de Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 21 (desembre, 1984), p. 27-35. 21 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 313. 22 Garcia, A.; Guàrdia, M. La construcció d'una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 126-133, 150-153, 331 i 409-411.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 15
Pel que fa a la perifèria , durant tot el segle XIX està pràcticament abandonada a la seva sort, ja
que no s’hi porten a terme gaires iniciatives públiques de millora. És la iniciativa privada qui
porta la veu cantant: canalitza i aprofita els creixements urbans per construir-hi habitatges i
fàbriques que donen resposta a la necessitat, per una banda, d’allotjament barat per a una mà
d’obra creixent i, per l’altra, d’edificis cada vegada més grans on fabricar. Aquests són els punts
de referència d’aquesta perifèria, que no deixa de ser una gran fàbrica. Aquí l’Ajuntament té un
paper corrector i controlador, amb alguna actuació aïllada que s’emmarca dins de la seva
voluntat de millora del «fora ciutat».
Una anàlisi de la distribució de la riquesa ens pot ajudar a completar aquesta imatge de les
«dues ciutats», i en aquest sentit són interessants les dades procedents de les imposicions del
1851 i 1873, perquè ens possibiliten la classificació dels carrers en funció de la seva riquesa
mitjana:
• Ressalta clarament un centre ric, el tradicional i noble del dintre muralles (plaça
Gran/Santa Maria i Riera) i el carrer que uneix aquests dos centres (carrer Barcelona).
• És palesa l’ampliació de l’àrea central (plaça Santa Anna/Rambla), amb espais
plenament incorporats als valors del centre i en alça constant.
• Es veu un reforçament d’aquest esquema per la importància d’altres carrers (Argentona,
Nou, Sant Josep, Palau, Reial).
• No deixa de notar-se el descens d’alguns carrers del casc antic (Carreró, Pujol, Sant
Simó), que s’ha de lligar a la subdivisió de cases que es produeix en aquests punts entre
aquestes dues dates, i que té com a contrapunt l’ascens dels carrers del centre «nou», on
es construeixen algunes cases importants.
En general totes les aproximacions confirmen l’existència d’un esquema de l’estructura de
l’espai molt semblant al del segle XVIII, amb un centre doble: un a l’interior de les muralles, en
el qual es donen les funcions comercials i on viuen majoritàriament «notables» i «liberals», i un
centre nou que s’havia «preparat» i caracteritzat durant el segle anterior. I amb una perifèria
cada vegada més extensa que manté el to d’espai servidor i poc servit.
La iniciativa pública municipal i els serveis públics
L’evolució de les ciutats durant el segle XIX està estretament lligada a les relacions Estat-
municipi, marcades per la pèrdua progressiva de l’autonomia municipal en matèria urbanística i
per la intervenció cada vegada més gran de l’Estat. A tot això s’ha d’afegir que en ciutats petites
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 16
amb economies precàries molts projectes no es poden portar a terme23 i, per tant, iniciatives
molt necessàries es veuen eternament ajornades, ja que a més del seu establiment comporten el
manteniment.
Moltes de les actuacions municipals de Mataró van dirigides a oferir uns millors serveis per als
ciutadans, però les seves accions són diferents segons el sector de la ciutat en què es fan i a qui
van adreçades. Així, doncs, al centre urbà són induïdes pels corrents higienistes més generals i
representen una certa envergadura en la seva realització: eixample de places, desplaçament a la
perifèria dels serveis desagradables (com l’escorxador o la presó) i valoració dels més
representatius (les carnisseries i la peixateria , el primer amb un edifici de nova planta el 1831 i
el segon del 1841 que és d’iniciativa particular), que milloren de forma notable un «dintre
ciutat» que és l’hàbitat de la burgesia mataronina. En canvi, les actuacions a la perifèria no són
tant d’ubicació de serveis (només es crea la plaça de Cuba a remolc de la iniciativa privada, o
s’hi trasllada l’escorxador perquè es considera nociu per al centre i té un edifici de nova planta
el 1834 o el cementiri que es vesteix el 1849 i la presó que té edifici de nova planta el 1863)
sinó que, per manca de recursos municipals, són actuacions de poca envergadura i sovint es
limiten a arreglar camins en èpoques de crisi per a ocupar la mà d’obra parada . Per tant, si
tenim en compte que aquí les millores només venen del sector públic, es fa evident que aquest
espai urbà està pràcticament abandonat a la seva sort.
De les escoles, com a servei públic, en parlarem àmpliament en veure l’ensenyament a la ciutat,
però són a càrrec del municipi la dels escolapis de Santa Anna de nois, la de Sant Josep per a
noies, les primàries públiques de nois i de noies, la pública de pàrvuls, l’Escola de Dibuix i la
de Música .
Altres serveis que també en té cura l’Administració local:
• El subministrament d’aigua: durant la primera meitat de segle es fa igual que els segles
anteriors: mitjançant pous i mines que proveeixen les fonts públiques que abasten
fàcilment el centre, però no donen servei a tots els punts de la perifèria . Pel que fa a
l’aigua corrent a cada domicili, la solució liberal és que la tingui qui pugui pagar-la i no
és fins el 1871 que l’Ajuntament dóna servei domèstic d’aigües.24
• L’enllumenat públic: no n’hi ha fins el 1817 en què l’Ajuntament posa llums d’oli i en
repercuteix el cost sobre el preu de la venda de la carn, arribant a instal·lar 400 fanals.
23 Garcia, A.; Guàrdia, M. La construcció d'una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 152-154 i 162. 24 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 315 - 320.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 17
El subministrament públic de gas per a enllumenat no és efectiu fins el 1855, però hi ha
carrers que encara el tenen durant molts anys d’oli. El corrent elèctric no s’introdueix
d’una manera efectiva a la ciutat fins al 1897.25
• La xarxa general de clavegueram, que no es desenvolupa fins al 1894. No és fins al pla
d’eixample de 1878 que es té constància d’unes clavegueres generals a la Riera, la
Rambla, la plaça de Sant Cristòfor i els carrers de Santa Maria i Barcelona, a més d’una
xarxa particular que conviu amb pous secs.26
• El desviament de la riera de Cirera perquè les aigües no passin pel centre urbà i no
provoquin serioses inundacions i molts danys, però no es pot fer efectiu durant aquest
segle, bo i que hi ha diversos intents i projectes des del 1835 i fins al 1897, però
l’Ajuntament no hi pot fer front per manca de possibilitats pressupostàries.27
2.1.3 Estructura social
Els grups socials de l’Antic Règim (els religiosos, els nobles, els rics, els menestrals, els
assalariats i els pobres) són els protagonistes de la vida social fins als anys trenta del segle XIX,
quan la revolució liberal canvia la mentalitat política, la Revolució Industrial desvetlla l’energia
productiva de l’economia i es plantegen noves formes d’organització social que suposen la
transformació del sistema estamental. Però la caiguda de l’Antic Règim produeix poques
tensions a Mataró, perquè és una ciutat controlada per l’opinió liberal des de fa anys.28
El sector benestant canvia amb la caiguda de l’Antic Règim, i on hi havia els ciutadans honrats i
els hisendats, ara hi ha la gent de negocis, els industrials i els professionals liberals, que formen
una economia dinàmica centrada en la inversió capitalista amb el mòbil del benefici (les
fàbriques de vapor canvien la composició del sector dels que gaudeixen el poder econòmic),
però tots ells continuen formant part del grup benestant. Com que a la ciutat ja impera la
ideologia liberal des de fa molts anys, el fet que amb la caiguda de l’Antic Règim la petita
noblesa d’hisendats perdi el control de l’Ajuntament no suposa cap problema perquè el
desplaçament polític no té conseqüències econòmiques per al grup benestant.29
25 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de juliol i 22 de setembre de 1817, 24 d’abril de 1846, 3 de gener de 1854, 22 de març de 1867. Costa Oller, Francesc. «Llums als carrers: dels gas a l’electricitat». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 31 (abril, 1988), p. 29-35. 26 ACM. Fons AMM. AH-234. 27 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 de novembre de 1817, 16 d’abril de 1851 i 8 de gener de 1895. 28 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 39. 29 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 197.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 18
L’Església, amb la caiguda de l’Antic Règim, veu desaparèixer la seva força de legitimització
pel sistema polític, i els seus privilegis i la seva ubicació social al llarg del segle són incerts, a
més, l’anul·lació de les rendes del delme fa que se li redueixin dràsticament els mitjans de
subsistència. Els que més pateixen el canvi cap al règim liberal són els frares carmelites i
caputxins, que durant el procés desamortitzador de 1835 han d’abandonar els convents, que són
cremats, i passen a mans de l’Estat, el qual els destina a diversos usos d’utilitat municipal.
Amb la caiguda de l’Antic Règim, el grup intermedi dels menestrals o artesans agremiats també
veu desaparèixer els pocs privilegis que li queden, a partir de 1803. I amb el lliure mercat,
decretat el 1834, els gremis perden tots els privilegis que afecten tant el comerç com la
indústria . Llavors una part dels mestres artistes passa a integrar la nova classe mitjana, mentre
que l’altra part s’inclou en els rengles dels proletaris; però sovint cauen en la proletarització ,
perquè entren en el mercat de treball en desigualtat de condicions respecte als capitalistes. 30
Els pobres i assalariats de l’antiga estructura gremial, amb la nova organització social, passen a
formar part de la classe obrera i s’integren a un mercat laboral en plena expansió. També molts
forasters vénen a viure a la ciutat de les fàbriques, i la dona s’incorpora al treball industrial.
Els canvis són radicals, però la societat mataronina ja és singular els darrers anys del segle
XVIII, perquè no està tancada en l’economia agrícola de subsistència, i ja hi ha activitats
mercantils i fàbriques de seda i cotó. Alhora, el rígid sistema gremial havia començat a cedir;
per tant, l’estructura del poder municipal és d’Antic Règim amb els hisendats de nissaga, i els
burgesos honrats dirigeixen la ciutat, però els fabricants i comerciants estan a l’aguait.
2.1.3.1 L’aristocràcia i els hisendats
El segle comença amb el domini jurídic i econòmic de les famílies que han prosperat al llarg del
segle XVIII. Pertanyen a la petita noblesa local, formada per un reduït nucli de comerciants i
pagesos rics ennoblits amb el títol de ciutadà honrat, que suposa la suprema categoria social a la
qual poden accedir i els situa en el primer graó de la jerarquia nobiliària.
30 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de juliol de 1803, 10 d’abril de 1833, 14, 26 i 30 de gener, 16 i 18 de febrer de 1835, i 26 de novembre de 1836. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 207.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 19
El 1830, els membres que formen part del graó més alt de la societat mataronina són el reduït
nombre de nobles i cavallers: els Palau i Soler, els Migliaresi, els Lentisclà, els Ramis, els
Belloch, els Mercader, els Vilallonga i els Marlès. Per sota seu hi ha dinou ciutadans honrats
que són els més rics de la ciutat perquè posseeixen terres cultivades, cases i préstecs a interès, i
entre els quals figuren els Baró, els Boter i Pi, els Boter i Llauder, els Viladesau, els Pineda, els
Gual, els Camplloch, els Peradejordi, els Llauder, els Palau i Comas, els Boet, els Torras i
Golorons, els Tomàs i Huguet, els Caralt, els Sisternas, els Fortuny-Senromà, els Arnau.31
Al llarg del segle XVIII i primer terç del XIX, aquest grup és el que controla l’Ajuntament, i la
majoria són adeptes a l’absolutisme. A més, quan l’any 1826 es proposa que els seus càrrecs de
regidors vitalicis com a membres de la petita noblesa deixin de ser-ho s’hi oposen vivament
perquè volen defensar els seus privilegis. Sovint també menyspreen els diputats del Comú,
d’extracció popular, i no els deixen participar en els afers de la ciutat. Però amb la reforma
liberal dels ajuntaments comencen a perdre importància política, bo i que hi ha alguns casos de
membres de la petita noblesa que ocupen càrrecs d’importància, alhora que progressivament
també deixen de tenir la tradicional superioritat econòmica, tot i que el poder econòmic dels
hisendats triga més a afluixar, i es produeix quan la industrialització converteix Mataró en una
ciutat fabril. Aleshores no inverteixen en la industrialització perquè veuen un negoci més segur
dedicar-se a la parcel·lació dels terrenys agrícoles propers a la ciutat per construir-hi habitatges,
una activitat més lligada a la seva tradició de possessions agrícoles i propietats immobiliàries.
De fet, molts dels propietaris rics del 1800 a mitjan segle han desaparegut de l’escena
mataronina i el seu lloc l’ocupen els industrials i comerciants. 32
2.1.3.2 La clerecia
El clergat té un gran pes social en l’Antic Règim, al qual dóna un suport incondicional, i Mataró
compta amb una important comunitat de preveres a l’església parroquial de Santa Maria. També
hi ha un bon gruix de convents rellevants que s’han fundat entre els segles XVI i XVIII: al XVI els
carmelites descalços (l’any 1588), al XVII els caputxins (l’any 1603), les carmelites descalces
Molas, Pere. Economia i societat al segle XVIII. Barcelona: 1975, p. 107-108. 31 ACM. Fons AMM. AH-103. 32 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 8 de gener de 1826, 31 d’octubre de 1828 i 13 de febrer de 1829. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 197-200.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 20
(l’any 1648) i també ho intenten els franciscans (els anys 1685 i 1732), i al XVIII els escolapis
(l’any 1737) i les caputxines (l’any 1741).33
Al llarg del segle XIX, es funden diversos ordes femenins, la majoria dedicats a l’ensenyament:
el 1803, tres donzelles amb el nom de germanes de la caritat, es fan càrrec de les malaltes
pobres de l’Hospital; el 1846, l’Associació francesa de la Sagrada Família (branca de la
Concepció), que es constituiran en les Missioneres de la Immaculada Concepció el 1850 i que
vénen a partir del conveni que fan amb l’Ajuntament per atendre primer l’ensenyament de
nenes i després també la beneficència; el 1858, les religioses filipenses missioneres de
l’ensenyament de Sant Felip Neri, que es dediquen a l’ensenyament, catecisme, escola
dominical, escola nocturna, exercicis espirituals i guiatge de nenes i noies treballadores, a més
de vídues; el 1859, les clarisses de la Divina Providència per ensenyar gratuïtament a nenes
pobres, el 1861 les monges Missioneres del Cor de Maria per ensenyar nenes de famílies de
classe mitjana. Les concepcionistes i les germanes de Sant Felip Neri es funden com a
congregació a la ciutat. Després de 1868 també vénen altres ordes, entre les quals hi ha les
germanetes dels pobres, que tenen cura de l’asil de vells (1874); les serventes de Maria, que
s’encarreguen dels malalts a domicili (1885); les terciàries franciscanes, que tenen una escola
dominical i nocturna de nenes (1888), etc.34
El clergat perd el pes i els privilegis socials que té en l’Antic Règim quan, a partir de la mort de
Ferran VII, els liberals prenen el poder i les relacions entre l’Església i l’Estat entren en crisi.
Aleshores s’esdevindrà una revolució política i social en la qual s’emmarca la desamortització,
es perd el delme com a tal i s’aboleix definitivament la Inquisició. 35
A Mataró les posicions anticlericals són majoritàries perquè els ciutadans són principalment
liberals. L’enfrontament culmina el juliol de 1835, quan es cremen els convents dels carmelites
i caputxins. A més, s’hi ha de sumar la desamortització eclesiàstica que promulga Mendizábal i
que posa en venda les propietats i terrenys dels ordes monàstics com una manera de sanejar les
finances estatals. A la ciutat, el debat polític entre liberals i clergat és molt intens i hi ha grans
33 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 141-142 i 209. Reixach Puig, Ramon. «Alguns apunts de la vida dels caputxins a Mataró». A: XVI Sessió d’Estudis Mataronins, 27 de novembre de 1999. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 2000, p. 105-110. Salas Oliveras, Ramon. Mataró i l’ensenyament. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1962, p. 26. 34 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 326-330. Reixach, Ramon, Arrufat, C. «L’església de Sant Jaume i Santa Magdalena de l’Hospital de Mataró - II». A: El full de Mataró. Setmanari informatiu de les parròquies de Mataró [Mataró], núm. 224 (18 de juliol de 2004), p. 2-3. 35 Llamas Mantero, Antoni. «Crisi i mètode per a la prohibició de llibres. La Inquisició (1788-1824)». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 31 (abril, 1988), p. 20-23.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 21
polèmiques entre els ajuntaments i les autoritats religioses, sobretot els primers anys, i que en
l’àmbit econòmic es localitzen principalment en dos aspectes: el delme i els impostos que el van
seguir, i els efectes de la política desamortitzadora.
Els ingressos de l’Església provinents de l’impost del delme, que es cobra de les collites de vi i
cereals, es veuen afectats amb el canvi de règim. Però el frau ja és generalitzat des dels anys
vint, i a partir de 1833 el seu cobrament és molt difícil, perquè els pagesos i tots els qui el
paguen identifiquen la caiguda de l’absolutisme amb la possibilitat d’alliberar-se d’aquesta
contribució.36 Quan finalment el 1841 s’estableix com a mecanisme recaptador substitutori del
delme la contribució de Culte i Clero (que és d’aplicació generalitzada, més elevat que el delme
i els sectors més afectats són la menestralia artesana i els petits comerciants), continuen les
mateixes reticències i la recaptació no es fa efectiva tant pel boicot dels contribuents com per la
poca col·laboració de l’Ajuntament. Els anys següents segueixen les dificultats per cobrar-lo,
que ara passa a ser un organisme més que viu de la subvenció de l’Estat, alhora que els
contribuents es veuen carregats amb un nou impost. 37
El gran moviment desamortitzador de liquidació dels béns de l’Església a Mataró s’esdevé
sobretot el 1835, però té un paper residual i en aquest sentit només hi ha dues actuacions
especialment rellevants:
• L’incendi i enrunament del convent dels caputxins, la seva desamortització i conversió
a béns nacionals, i el 1844 la Junta d’Obra de Santa Maria compra el terreny per
construir-hi un nou cementiri.38
• L’incendi del convent dels carmelites, que és cedit a la ciutat per a usos públics,
excepte l’església, que queda destinada al culte. El terreny annex es desamortitza i se
cedeix a la ciutat per construir-hi una presó i un establiment de beneficència, però
després de diversos intents d’instal·lar-hi centres educatius (com l’Escola de Dibuix i
una escola pública de nens lancasteriana) finalment es destina a beneficència i
ensenyament de nenes.39
36 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 de juny de 1836; 2 d’octubre, 7 de novembre i 18 de desembre de 1837; 15 de febrer, 19 de juliol, 9 i 13 d’agost, 24 de setembre i 4 d’octubre de 1838; 22 de juny, 19 i 29 d’agost, 29 de setembre, 10 i 24 d’octubre de 1839; 15 de febrer, 12 de març, 5 d’abril, i 18 i 19 de maig de 1840. Fradera, Josep M . «Evolució del delme i les finances a Santa Maria de Mataró, 1727-1835». I Col·loqui d’Història Agrària. València, 1983, p. 262. 37 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de març de 1841, 26 de setembre, 5 i 11 de novembre de 1842; 2 de gener, 13 de febrer, i 13 de juliol de 1844, i 29 d’agost de 1845. 38 Acords municipals de 20 de març i 5 de maig de 1844. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 205. 39 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 5 de desembre de 1835; 1, 3 i 10 de març de 1836; 4 d’abril, 19 de juliol i 3 d’agost de 1837; 15 de febrer de 1838, 26 de març de 1839, 5 d’agost i 19 d’octubre de 1840, 15 de febrer de
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 22
• Cal destacar que en aquesta desamortització les branques femenines dels dos ordes
afectats no sofreixen cap tipus d’acció, i si bé l’Ajuntament reclama el convent de les
caputxines el 1840 per convertir-lo en quarter i llatzeret i el de les carmelites per a
escola de nenes el 1841, finalment no es porta a terme.40 Els escolapis queden exclosos
d’aquesta desamortització. Dins la desamortització civil trobem que el 1837 l’Estat vol
desamortitzar l’edifici de propis de la Fleca, però no es porta a terme perquè hi ha
l’Escola Pública Municipal de Dibuix.41
La desamortització de 1855 afecta sobretot els béns de propis municipals, els establiments
d’instrucció i els de beneficència. En concret, a Mataró té una greu repercussió perquè en queda
afectat l’Hospital, que en ser obligat a prescindir de les seves propietats (les rendes de les quals
mantenen l’establiment, a més dels ingressos de les representacions teatrals i balls per als
malalts sense recursos) necessita suport municipal, i també rep donacions en metàl· lic.42
Eclesiàsticament aquesta desamortització té poc ressò a la ciutat i només queden afectats els
convents de les carmelites i les caputxines, i per tal de quedar-ne excloses es dediquen a
l’ensenyament durant un temps, perquè la resta de congregacions religioses establertes a la
ciutat ja es dediquen a l’ensenyament, i per tant en queden exemptes.
2.1.3.3 Els burgesos
La nova classe burgesa ja ha arrelat al segle XVIII aprofitant-se del comerç amb Amèrica i de les
possibilitats d’especulació en productes alimentaris i articles d’importació que ofereix el mercat
interior, i aquests negocis els han portat a deixar enrere el seu passat artesanal o lligat al treball
de la terra.43
Al Mataró de principis del segle XIX el procés d’assentament social va rellevant els antics
burgesos honrats pels comerciants. Els Agustí, els Mora, els Gallifa, els Guañabens es dediquen
1841, 16 de març, 25 de juny i 6 de juliol de 1842; 7 de març i 3 de juny de 1846, 8 de març de 1846 i 14 de març de 1851. 40 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 19 de desembre de 1840, 21 de gener de 1841, 3 de juny, 6 d’agost, 20 i 30 de setembre de 1842. 41 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de maig i 28 de juny de 1837. 42 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 27 de setembre de 1816, 9 de maig de 1817, 4 de desembre de 1818, 16 d’abril de 1852; i 18 de juny i 17 de juliol de 1855. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 207. Patronat Municipal de Cultura de Mataró. Bloc mataroní. Una manera de fer història. Barcelona: Alta Fulla, 1990, p. 85. 43 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 209-232.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 23
a augmentar el patrimoni amb l’especulació: comprant i venent productes de subsistència. A
partir de mitjan segle, amb la importància progressiva de la indústria, prenen el seu relleu els
empresaris tèxtils: els Busqueta, els Planell, els Roldós, els Gordils, els Sala, els Dalmau, els
Biada, els Arenas, els Esquerra, etc. Però continua tenint importància l’activitat dels
comerciants majoristes, perquè cal alimentar una gran quantitat de gent treballadora, i continuen
especulant amb els aliments els Artigas, els Bofarull, els Mora, els Guañabens, etc. Altres
mecanismes utilitzats per la burgesia en aquests moments per aconseguir diners és llogar els
drets de consum (com ho fan els Palau, els Bofarull, els Cusachs, els Mora, els Recoder, etc.) o
acumular grans fortunes mitjançant una política d’enllaços matrimonials (com el cas dels
Bofarull). Finalment, a partir dels anys seixanta, i amb la consolidació de la Revolució
Industrial, els fabricants tèxtils ja són el sector clau en l’economia de la ciutat, amb membres
que provenen tant del comerç com de la menestralia, on inicialment el burgès és qui només
inverteix en la fàbrica mentre que l’industrial hi treballa i la dirigeix. Però després de les
primeres generacions les diferències derivades de la procedència inicial es van escurçant perquè
els diners s’inverteixen majoritàriament en l’adquisició de patrimoni immobiliari, bo i que una
part la dediquen a l’especulació de cereals, mines i compra de valors per diversificar el risc,
com el cas dels Bofarull, els Arenas, els Gallifa, etc. A Mataró no hi casos de l’evolució de la
inversió de la gent més rica cap a la indústria (a diferència del que succeeix en altres localitats
catalanes), i aquests continuen dedicant-se al comerç, al lloguer de cases i al préstec de diners
amb garantia hipotecària.
El grup burgès també està compost pels professionals liberals, que han cursat estudis
especialitzats, i com que això no és a l’abast de qualsevol família, tenen un pes i una
importància destacables en la societat de l’època. Hi trobem notaris, advocats, metges,
procuradors, farmacèutics, arquitectes, administradors de béns, etc. En destaquen els Boter i
Llauder, els Caralt, els Palau, els Llauder, els Manén, els Borràs, els Thos, els Fins, els Poy, els
Torras, els Torner, etc.
És important la participació d’aquest grup burgès en la vida política municipal i en
l’organització del sistema de partits a partir de la revolució liberal. En l’àmbit local els membres
de la burgesia, primer els comerciants i després també els fabricants, participen en els
ajuntaments constitucionals del període 1820-1823, i si bé s’han compromès activament en la
caiguda de l’Antic Règim progressivament volen donar preeminència política a la seva classe.
Així, si inicialment són d’ideologia progressista, de mica en mica van decantant-se cap al
moderantisme, i durant l’època moderada ja dóna suport majoritari al partit del poder i controla
el procés polític. A partir de 1844 ho aconsegueixen totalment i aleshores es dediquen a fer
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 24
negocis. Molts dels professionals liberals formen part de les famílies que controlen
l’Ajuntament de l’Antic Règim, però amb el sistema liberal es converteixen al
constitucionalisme i hi tornen a participar.44
Pel que fa a l’organització del grup burgès hi ha dues entitats que el representen, bo i que són a
diferents nivells: la coordinació dels fabricants del tèxtil a la Comissió de Fàbriques i la Societat
Econòmica d’Amics del País de Mataró. La primera es crea la dècada dels quaranta per
organitzar-se de manera comuna davant les exigències del proletariat i prendre mesures en
temps de crisi. I la segona es constitueix de manera estable a la ciutat la dècada dels trenta (però
té una vida efímera, de 1835 a 1840, que reobre el 1870), i vol incidir en el foment de
l’educació i la millora de les tècniques d’aplicació a la indústria.45
Sobre les formes de vida burgesa, es vetlla per fer evidents uns valors de classe que es
manifesten tant en l’àmbit domèstic com en la projecció exterior. Entre els elements que
configuren la vida interior d’aquesta classe tenim que construeixen grans cases, àmplies i amb
totes les comoditats, tenen mobles de qualitat, aixovar abundant i ric, joies, etc. La vida exterior
es mostra amb festes de tota mena, celebracions matrimonials o de batejos, etc., en què
s’evidencia el luxe, primer a les cases particulars i a partir de la dècada dels quaranta també als
casinos que ells mateixos creen (El Mataronés i Societat Apolo, que s’obren el 1843 però que
no obtenen aprovació oficial fins uns anys més tard).
2.1.3.4 Els proletaris
El proletariat mataroní està format pels jornalers del camp i els obrers que treballen a les
indústries (químiques, vidrieres, terrissaires, foneries, etc.), però el sector més nombrós és el
lligat al tèxtil: el tissatge, la filatura i els treballs auxiliars (blanqueig, lones, mitges, seda,
pintats, velluts, encaixos, panes, etc.), com veurem més endavant. A partir del cens de 1860
sabem que els jornalers del camp i la fàbrica són 10.858 sobre una població total de 16.603
habitants; per tant, representen el 65,4% de la població. 46
44 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 21 de juny de 1847. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 16, 82-83, 166-167 i 189-190. 45 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 120-123, 219-221, 232-241 i 269-291. ACM. Fons AMM. Fons notarial: Antoni Boter (Ignasi Pineda, 26 d’octubre de 1846, p. 158), Jaume Fins (Joan Pau Arenas, 5 d’abril de 1852, p. 71 i següents). 46 ACM. Fons AMM. AH-224. Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 136-139.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 25
El tèxtil és el sector clau en la industrialització de la ciutat, però no s’implanta la primera
filatura amb vapor fins al 1839, i a partir de llavors experimenta un gran creixement.
Pel que fa al nombre d’indústries, el 1848 hi ha deu filatures de cotó, set de les quals funcionen
a vapor, i la seva capacitat de producció passa de 1855 a 1862 de 23.760 fusos a 42.780. El
1851 hi ha trenta fàbriques de teixits amb 622 telers, vuitanta dels quals són mecànics; i el 1862
hi ha deu fàbriques de lones amb 129 telers.47
Les condicions de treball i de vida dels obrers al tèxtil, igual que en totes les ciutats on
s’experimenta la Revolució Industrial, són molt dures. A meitat de segle tenim que:48
• Les jornades de treball són de dotze o tretze hores diàries, sis dies a la setmana,
començant la feina a les cinc del matí i sortint a les vuit de la tarda, parant per
esmorzar, dinar i sopar.
• Hi treballen moltes dones i nens (a partir dels sis anys), amb xifres molt similars i que
en conjunt suposen el 58% de la mà d’obra, que és més barata que la dels homes.
• Les màquines són molt perilloses i les víctimes principals són els nens i nenes.
• El lloc de treball és inestable i depèn de les crisis industrials, a més, quan augmenta el
preu del cotó baixen els salaris per mantenir la competitivitat.
• Els sous no són homogenis, i a les indústries que utilitzen el vapor són més baixos; no
obstant això, la mitjana per al 1847 és:
ofici/salari diari homes dones nens
teixidors 9,1 rals. 7,2 rals. 3 o 4 rals.
filadors 12,3 rals. 8,1 o 8,5 rals. 3 o 4 rals.
Amb aquests salaris s’ha d’atendre el cost de la vida: alimentació (s’hi destina el 50%), vestits,
lloguer de la casa, etc. Això implica que les famílies han de comptar amb el treball de tots els
membres, també dels més petits, per fer front a les despeses mínimes, la qual cosa representa
deixar l’escola tan bon punt poden començar a les fàbriques, i per tant tenen un grau
Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 22. 47 Costa Oller, Francesc. «La febre de l’or a Mataró. Evolució del tèxtil la segona meitat del segle XIX». A: IV Sessió d’Estudis Mataronins, 9 de maig de 1987. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1988, p. 103-118. Costa Oller, Francesc. «La revolució industrial a Mataró: etapes de la mecanització». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 32 (juliol, 1988), p. 16-23.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 26
d’instrucció baix. Pel que fa a l’alimentació, tot i que els obrers hi destinen la major part del
salari, és molt precària i generalment té com a base el pa, que s’acompanya de mongetes,
patates, una sardina i una mica d’oli, però durant les crisis de subsistències aquests aliments
també es veuen afectats. Per tant, no és estrany que quan hi ha un augment del preu d’aquests
aliments bàsics hi hagi aldarulls populars, com els de 1837 i 1840 (en aquests darrers, els obrers
es manifesten contra l’augment del preu del pa i acusen els especuladors de retenir el blat als
magatzems per fer-ne apujar el preu).49
Referent a l’habitacle dels proletaris, sovint és de lloguer perquè no poden estalviar res, i si bé
la ciutat creix, és perquè els propietaris agrícoles edifiquen els terrenys per rendibilitzar-los més
llogant les cases que hi construeixen. Sovint són cases en sèrie i no gaire grans, com les de cós,
però de vegades es tracta d’espais més petits i arriben fins i tot només a tenir una habitació i
cuina. El parament de la casa és el mínim, en mal estat i vell, la roba indispensable i algun estri
de cuina i eina de treball.50
Els proletaris influeixen en el panorama polític a partir de la seva organització en sindicats
obrers des del 1840, des dels quals fan reivindicacions de caràcter col·lectiu, ja que ni els
progressistes, com a grup polític més avançat del sistema, proposen cap actuació que faci
referència a aquest grup social. Tant els liberals moderats com els progressistes volen mantenir
la nombrosa classe treballadora allunyada del joc polític perquè veuen perillar la seva
hegemonia, i per aconseguir-ho exigeixen el mecanisme electoral censatari, en què només té vot
qui justifica ser propietari o tenir una renda elevada. Per tant, els proletaris, com que són
assalariats, viuen una doble marginació: la política (no poden participar dels beneficis del
sistema representatiu) i la social (són una part de l’estructura productiva subordinada a les lleis
de propietat i del mercat). Generalment en els sindicats la ideologia queda en segon terme
perquè es lluita majoritàriament pel lloc de treball i el salari, però la realitat és que els teixidors
participen en les lluites polítiques al costat dels sectors més radicals, perquè els liberals no tenen
resposta a les seves reivindicacions. Així, doncs, milicians, teixidors i republicans són els que a
48 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 244-252. 49 A Barcelona en aquesta època, segons Cerdà, la dieta del proletariat consta de tres àpats: esmorzar, dinar i sopar; té com a base el pa amb acompanyament de mongetes, patates, una sardina i una mica d’oli, i costa uns 4,55 rals al dia (la meitat d’un salari de teixidor). Benet, Josep; Martí, Casimir. Barcelona a mitjan segle XIX. Barcelona: Curial, 1976, vol. 1, p. 148-153. ACM. Fons AMM. Acords 28 d’agost de 1840. 50 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 241-251 i 269-270. ACM. Fons AMM. Fons notarial: Jacint Boter (Miquel Catarineu, 22 de maig de 1841, p. 112), Jaume Fins (Esteve Serra, 28 juny 1834, p. 135), Desideri Torras (Joan Roldós, 5 de desembre de 1838, p. 225) i Miquel Torner (Josep Serra, 18 setembre 1841, p. 259). Costa, en aquesta obra, inclou l’inventari d’una casa d’un treballador del camp (p. 269-270).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 27
Mataró protagonitzen les bullangues contra el govern i les classes benestants, i constitueixen
l’element clau del trienni 1840-43.
La primera organització obrera de Mataró és la Sociedad de Mutua Protección de Tejedores de
Mataró, que és el primer sindicat de classe de la història local, però només té una durada de tres
anys (1840-1843). Neix amb un caràcter de resistència davant les nombroses vagues d’aquest
període que s’organitzen per demanar que es conservi el poder adquisitiu dels salaris, que es
millor in les condicions de vida i les de feina, que s’aconsegueixi més equitat en el repartiment
dels beneficis, etc. El sindicat cerca llocs de treball als seus membres, però també organitza una
caixa de resistència en la qual els afiliats ingressen una quota fixa que s’utilitza quan s’han de
donar diners als vaguistes. El 1841 és un any de molta conflictivitat laboral, els salaris
disminueixen a causa d’una crisi de comandes i s’enfronten proletaris i amos en una dura lluita
on el locaut empresarial acaba imposant-se. 51
La Sociedad de Tejidos con Volante és el sindicat local que està en funcionament de 1854 a
1856, i és una perllongació de l’anterior. S’aconsegueix organitzar gràcies a l’obertura del
govern progressista i la possibilitat d’actuació legal dels sindicats és àmplia, fins que les
posicions obreres es tornem a radicalitzar. En aquest període hi ha la primera vaga general
històrica, el 2 de juliol de 1855, que reivindica el dret a associar-se, i a Mataró dura una
setmana, amb incidents de certa gravetat i detenció dels dirigents.52
La cooperativa Obrera Mataronesa es funda l’any 1864 a Mataró dins del corrent català de
reorganització sindical, que és reformista, mutualista i cooperativista del sindicalisme obrer
hegemònic del moment. I si bé es fa en un període de repressió del moviment obrer (de 1856 a
1868), en realitat és la continuïtat de la Societat de Resistència , que es funda
semiclandestinament el 1860. És la primera cooperativa obrera mixta (de producció i de
consum) de l’Estat, que si bé es funda l’any 1864, ha d’esperar fins a la revolució de 1868 per
fer-se realitat. A partir de llavors pren una gran volada, i entre les múltiples accions que
potencia també n’hi ha d’ensenyament. El seu objectiu és crear una cooperativa de producció
que doni seguretat i dignitat en la feina als associats, i aquests anys són de constants crisis
industrials (fam del cotó de 1861-1865), econòmiques (1866, 1867) i de subsistència (1868) ,
amb moltes fàbriques que tanquen, epidèmia de còlera el 1865, etc. , i aquestes circumstàncies
51 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 de juny de 1839, 20 i 30 de juliol de 1840, i 22 d’abril de 1841. Pomés Vives, Jordi; Rodríguez Calleja, Maria. L’Obrera Mataronesa. Un bell i efímer somni (1864-1890). El cooperativisme a Mataró al segle XIX. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1997, p. 19-20. 52 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13 de març, 25 de maig, 16 de juny, 5 al 23 de juliol, i 3 de setembre de 1855; 12 de febrer, i 4 i 10 de juliol de 1856.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 28
obliguen molts obrers a emigrar i, per tant, a deixar la cooperativa. A partir de 1869 L’Obrera
Mataronesa, com la majoria de cooperatives, es beneficia àmpliament del nou ordre polític i
sindical, s’arriba als 105 associats, i en aquest moment que es decideix fer el gran pas per
transformar-se definitivament en cooperativa de producció. La cooperativa és capdavantera en
molts aspectes tècnics, entre els quals podem destacar els següents: el 1877 adopta l’enllumenat
elèctric, en les conferències divulgatives que organitza s’hi presenten novetats com el telèfon o
el fonògraf, l’arquitecte Antoni Gaudí intervé en el projecte d’algunes de les dependències, etc.
Posteriorment pateix alguna crisi econòmica interna, i el 1891 fa fallida.53
El 1870 s’organitza a la ciutat el sindicat més representatiu d’aquest temps: Las Tres Clases de
Vapor, que s’organitza el 1868, que uneix els obrers tèxtils i que suposa un estímul per als altres
obrers de la ciutat, els quals creen sindicats de corders, manyans, bracers, mitgers, vidriers,
terrissaires, etc., i formen el Consell Local de la Classe Obrera.
2.1.4 La transformació de l’estructura econòmica
2.1.4.1 Els sectors productius
Al segle XVIII Mataró es dedica sobretot al cultiu de la vinya i a l’elaboració de vi i aiguardent,
que tenen un mercat segur a les colònies americanes, amb les quals comercia. Però a mitjan
segle comença a canviar, i s’implanten les fàbriques artesanes de productes tèxtils (primer de
seda i després de cotó) per a l’exportació, i s’inicia així el pas d’una estructura tancada pròpia
de l’Antic Règim amb una indústria i un comerç locals, a una activitat de més volada que
incorpora el nou factor de fabricar per vendre. Aquesta situació es veu afavorida en les darreres
dècades de la centúria per l’autorització reial de poder comerciar directament amb Amèrica, i a
la ciutat arrela definitivament l’economia orientada a la producció manufacturera tèxtil en els
seus diversos vessants –seda, estampat d’indianes, mitgeria, tissatge i filatura–, que augmenta el
seu pes dins l’estructura econòmica de la ciutat, i el 1786 hi ha 3 fàbriques d’indianes, 25 telers
d’estofa, 80 telers de mitges de seda, 20 telers de cotó, diverses que treballen vetes, i es fan
també molts encaixos i blondes. No obstant, en el cens de Floridablanca de 1787 s’arriba a
computar que del ram de mar hi ha una tercera part de la població treballant (mariners,
pescadors, constructors navals, transport, etc.) i juntament amb els jornalers, artesans i pagesos
Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 261-266. 53 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 50 -51. Pomés Vives, Jordi; Rodríguez Calleja, Maria. L’Obrera Mataronesa. Un bell i efímer somni (1864-1890). El cooperativisme a Mataró al segle XIX. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1997, p. 18-30.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 29
formen el gruix de la població activa, comptant també amb un important sector implicat en la
producció, el comerç i el mercadeig.54
Però el seguit de guerres amb França i Anglaterra, a final de segle, porten al bloqueig de les
rutes marítimes comercials i, per tant, a la paràlisi econòmica. Aquesta situació perdura fins al
1802, any de la pau d’Amiens, quan es comencen a obrir fàbriques a redós de les mesures
proteccionistes que es dicten i de la represa del comerç atlàntic. El 1805 a la ciutat hi ha 82
indústries tèxtils: 50 dedicades a la seda (12 de mitges, 12 de cintes i galó, 17 de blondes i 9 de
teixits), 16 al cotó (2 de teixits, 9 de mitges i 5 de teixits de Maó) i 16 a altres tipus (7 de puntes
de fil, 5 de lones de vela i 4 d’indianes), si bé no passen del pla artesanal, propi de l’època.55
Fins que s’inicia la Guerra del Francès de 1808 en general són uns anys bons per a l’economia i
a partir de llavors, en pau amb Anglaterra però en guerra contra els francesos fins al 1814,
s’esdevé una situació nova en què si bé és possible el comerç amb Amèrica, la guerra fa que la
indústria treballi amb intermitències per la manca de mà d’obra i de matèries primeres, però es
manté una mínima estructura productiva en el sector cotoner i la seva indústria de filar i teixir
que progressivament abandona la fabricació d’indianes. Això representa que a Mataró es va
treballant per al consum comarcal i un cert intercanvi amb els francesos, que es manté fins al
període 1812-1814, en què és ocupada per les tropes franceses i els negocis queden reduïts al
mínim. En acabar l’ocupació, tot l’aparell productiu i el comerç estan desballestats, i es
reprenen sobretot les activitats en el sector primari, mentre que la iniciativa tèxtil es porta a
terme en petites fàbriques i en el treball domèstic.56
Fins al 1820 hi ha la crisi posterior a la guerra, que segueix amb les dels anys vint i trenta en la
indústria, motivades per la inestabilitat del comerç americà (a causa de les sublevacions i
proclamacions d’independència) i que porten a orientar la producció cap al comerç nacional,
que té poca capacitat econòmica i on també ha de competir amb els gèneres estrangers
54 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 54 i 105-113. Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 53-66 i 227-237. Garcia Espuche, Albert; Guàrdia Bassols, Manuel. La construcció d’una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 234-249. 55 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de juliol de 1803. Almanak mercantil o Guía de comerciantes para el año 1805. Madrid, 1805, p. 326-329. Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 125. 56 ACM. Fons AMM. AH-224. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 d’agost i 8 d’octubre de 1815; 12 de febrer i 13 de setembre de 1816, i 9 de maig de 1817. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 22 i 29 - 31 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 338-340 i 345-349 .
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 30
(anglesos i francesos) de contraban, que són de més qualitat. A més, s’hi han de sumar els
períodes d’inestabilitat política.57
La dècada dels trenta és un període positiu per a la manufactura catalana en general a causa de
l’augment de la demanda. Si bé té factors contradictoris amb els quals ha de conviure: la
política proteccionista per a la fabricació cotonera i la llibertat d’establir fàbriques –que posen fi
als privilegis dels gremis sobre el treball i la producció–, i la guerra civil carlista, que fa que els
inversors no tinguin confiança i els negocis no prenguin volada. A Mataró la indústria tèxtil
s’orienta cap a tres línies en la producció tèxtil: la filatura i tissatge del cotó, la fabricació de
mitges i el teixit de lones per a veles, però dins d’un pla artesanal, ja que els telers no es troben
concentrats en fàbriques sinó distribuïts per diferents teixidors, on el fabricant-capitalista dóna
feina «a mans» (als quals dóna la matèria primera i fins i tot els ven la màquina) als teixidors
intermediaris.58
Els anys quaranta representen una nova etapa per a la indústria tèxtil, perquè es desenvolupa i
es consolida amb la implantació dels «vapors» i arrenca la Revolució Industrial. Les màquines
de vapor ja s’han introduït a Mataró al final de la darrera dècada per moldre el gra, però a partir
de 1839 s’alternen amb l’aplicació a la filatura de cotó, i ben aviat també obren noves indústries
que ho fan en els filats i els teixits. No obstant, el cicle 1843-1856 és de perspectives indecises:
el 1846 ja hi ha una gran proliferació de «vapors», però el 1847 es produeix una crisi
conjuntural que s’acaba definitivament un cop superada la crisi econòmica i social del Bienni
Progressista, el 1848 hi ha una gran expansió de la filatura del cotó amb 33.410 fusos i 21
fàbriques de lones amb una important indústria de gèneres de punt que confecciona jaquetes
elàstiques, samarretes apelfades, roba interior de llana i cotó, i mitges de seda i cotó; i es
produeixen puntes de coixí i blondes pel sistema de «a mans». També és en aquest context que
hem d’entendre la inauguració del primer ferrocarril de la Península el 1848, que no fa res més
que reforçar tota aquesta estructura empresarial amb un nou i efectiu mitjà de comunicació amb
Barcelona. Hem de destacar que el sindicat de teixidors, com ja hem dit, és especialment fort de
1840 a 1843, i les seves reivindicacions salarials porten sovint a plantejar vagues.59
57 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 18 febrer i 15 juliol 1825, 17 de febrer de 1826, 11 de gener de 1830, 26 de juliol de 1837. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 53-58, 68 – 73 i 113-123. 58 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 117-119. Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 347-348. Solà, Àngels i Teresa. «Estructura professional de la manufactura del comerç i de les professions liberals de Mataró el 1838». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 18 (abril, 1983), p. 13-14. 59 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 8 de maig de 1837, i 12 i 16 d’octubre de 1846.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 31
L’estructura general socioprofessional, a mitjan segle fonamentalment gira al voltant del
comerç, el camp i la manufactura. La dècada dels cinquanta la mecanització industrial és un fet,
i la mecanització s’introdueix gradualment en la indústria tèxtil mataronina, primer en la filatura
i després en el teixit. Així, doncs, si en la filatura el 1851 hi trobem 8 fàbriques, el 1862 n’hi ha
10; pel que fa als teixits, si el 1851 hi ha 1 gran fàbrica, 29 petites fàbriques i 18 petits teixidors
de mitges, el 1862 n’hi ha 10 de grans i 45 petits fabricants de teixits de cotó, lones i mitges. I
en general les màquines s’han anat concentrat en grans centres que ja són fàbriques
d’envergadura i durant aquesta dècada els telers manuals es van substituint pels mecànics.60
Finalment, a partir de 1856, l’activitat és ascendent, com a la resta de Catalunya, i en general el
període 1856-1886 és molt positiu amb un significatiu progrés industrial. Si bé hi ha algun
període de crisi com el de la fam del cotó de 1861-1865 (motivada per la manca de matèries
primeres com a conseqüència de la Guerra de Successió americana, que dificulta la importació
del cotó que és necessari per a la manufactura que és la principal activitat a la ciutat en aquests
moments i que porta al tancament de moltes fàbriques), i posteriorment la de l’any 1878-1879,
que és una crisi de demanda.61
A Mataró també hi ha indústries no tèxtils , però són comparativament menys rellevants, si bé al
llarg del segle XIX es mantenen activitats significatives en els rams de la fabricació de terrissa i
vidre, les adoberies i la metal·lúrgia, que passen de l’artesania (mode de producció propi de
l’Antic Règim i que comprèn pràcticament tota l’activitat productiva fins a la dècada dels anys
quaranta) a la indústria moderna amb la Revolució Industrial. en què superen la concentració de
funcions pròpia de l’activitat artesanal i tenen una major productivitat. En concret, el 1836 hi ha
un sector dominat per l’elaboració de terrissa, de sabó, d’espelmes, de maons i de pasta de sopa,
Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 57, 140-141, 154, 163-164 i 171-177. Exposición pública de productos de la industria española, verificada en obsequio de SS. MM. y A. durante su permanencia en esta capital. Barcelona, 1844. Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid, 1850, núm. XI, p. 303. Reglamento para las fábricas de hilados, tejidos y estampados de algodón y ramos auxiliares de esta fabricación en Cataluña. Barcelona, 1842. 60 ACM. Fons AMM. AH-224. ACM. Fons AMM. Cadastres i contribucions: Cadastres i contribucions (241), Matrícula de la contribució industrial i de comerç (anys 1851 i 1862). Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 121-123. 61 Ligos Hernando, Víctor. «Indústria i proletariat de 1861-1867». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 18 (abril, 1983), p. 25-34. Ligos Hernando, Víctor. «Quatre anys de crisi econòmica a Mataró (La fam del cotó: 1861-1865)». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 25 (abril, 1986), p. 6-24. Garcia Espuche, Albert; Guàrdia Bassols, Manuel. La construcció d’una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 123.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 32
i en canvi el 1854 es passa a un predomini de les fàbriques de cola, de calderes, de productes
químics, de les foneries, etc. També hi ha les drassanes locals que construeixen alguns velers
d’importància a principi de segle, abans de la Guerra del Francès, però després es passa a una
producció molt petita i espaiada de petites embarcacions de tràfic i de pesca, si bé el 1850 es
reprèn la construcció naviliera i durant deu anys es basteixen naus de molta capacitat. 62
Pel que fa a la indústria del gènere de punt, que esdevindrà tan important a Mataró, no és fins al
darrer terç de segle que comença a ser rellevant el nombre de telers rodons i s’introdueixen els
telers circulars del sistema anglès, que arrelen a partir de l’aplicació de la força del vapor per
accionar-los. El 1877 hi ha deu fàbriques, però el 1889 ja es considera que és el sector que
ocupa més obrers.63
2.1.4.2 El comerç
Els primers nuclis de la burgesia a Mataró, com ja hem dit, s’han format al segle XVIII a partir
del comerç amb Amèrica, on es porta vi, aiguardent, indianes, mitges i blondes de seda, cintes i
barrets. Però aquesta situació canvia a partir del bloqueig de les rutes marítimes i comercials a
conseqüència de les guerres amb França i Anglaterra, i hem d’esperar fins al 1802 per retornar a
una conjuntura de prosperitat.
El comerç en general és pròsper fins al 1808, any en què s’inicia la Guerra del Francès, i fins i
tot durant la guerra napoleònica es munten algunes operacions de comerç transatlàntic.
Finalment, amb el procés d’independència de les colònies espanyoles els anys vint i trenta, el
comerç marítim sofreix una gran davallada, però no s’abandona mai del tot perquè es recorre a
solucions enginyoses, com comerciar a través d’empreses estrangeres, simular que es viatja al
Brasil o establir-se a Cuba com a plataforma de diferents negocis.64
62 Amich, Joan. Viaje a Mataró con el ferrocarril. Barcelona, 1849, p. 22-23 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 98-99, 100-102. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 31-35. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000 p. 357. Llovet, Joaquim. Constructors navals de l’exprovíncia marítima de Mataró (1816-1875). Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 50-55 i 105-106. 63 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000 p. 352-356. 64 Fradera, Josep M. «El comerç americà durant el segle XIX». El comerç entre Catalunya i Amèrica. Segles XVIII i XIX. Barcelona, 1986, p. 114-115. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 359-361.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 33
A partir de la dècada dels vint gran part del comerç marítim es reorienta cap al mercat nacional,
però té un consum mínim perquè l’economia és molt precària. No és fins als anys quaranta que
l’activitat comercial torna a ser important gràcies al creixement industrial, que comporta una
considerable concentració d’habitants que necessiten menjar i vestir, el que suposa un
increment de botigues de tota mena: de comerç al detall de roba i menjar, que es diversifiquen i
també se n’estableixen altres de productes que no són de primera necessitat, com ara paper,
vidre, joguines, etc.65
La duana de la ciutat els anys 1845-1846 és un bon indicador del tràfic comercial. El comerç és
de cabotatge i d’interior, i detalla les exportacions i les importacions. En aquest moment surten
de la ciutat vi i aiguardent cap a Amèrica i Cadis; terrissa cap a pobles catalans, diverses regions
espanyoles i ultramar; clavaó a Cartagena i València; puntes de coixí i blondes a tot el regne;
cuirs i cola a la Península i Amèrica; taronges i llimones a França i interior del Principat, i
també són importants els productes de les indústries cotoneres. En canvi, s’importa sobretot
farina, blat, oli, garrofes, arròs, bacallà, ferro, carbó i espart.66
A partir de 1848 hi ha el tren que uneix la ciutat amb Barcelona, que a més del transport de
viatgers també s’utilitza per al tràfic comercial. I es té constància que el 1851 a Mataró hi ha 15
vaixells de cabotatge gran i 90 de menors.67
A la ciutat hi ha dos sectors comercials principals:68
• El gran comerç, que està format per especuladors i majoristes adinerats que comercien
amb articles alimentaris i matèries primeres que necessita la ciutat per a la indústria
(ferro, espart, cànem, fusta, etc.). La segona meitat del segle aquest sector desapareix a
mesura que les comunicacions amb Barcelona milloren.
• El comerç al detall, que està format majoritàriament per botiguers que distribueixen
productes de primera necessitat (carn, peix, vi, gallines, gra, etc.) i en menor quantia per
comerciants del tèxtil mig artesans (robers, sastres, venedors de llana i roba usada, etc.),
i que en general donen poc rendiment. Però el desenvolupament econòmic els obliga a
Llovet, Joaquim. Cartes a Veracruz. Comerç americà i guerra napoleònica en la correspondència de Cabanyes, Cortesans, Pasqual i Cia. (1808-1813). Barcelona: Rafael Dalmau, 1974, p. 35-65 i 75-132. 65 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 53-58 i 93-94. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 35-36. 66 Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid, 1850, vol. 11, p. 303-304. 67 Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 45.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 34
especialitzar-se, diversificar l’oferta per un augment de la demanda de productes i
serveis que no són de primera necessitat (paper, vidre, raspalls, joguines, etc.), i també a
iniciar activitats en el sector de serveis (fondes, cafès, tavernes, traginers i transportistes
en general).
A part de la iniciativa privada, l’Ajuntament també té interès a facilitar la venda de les
subsistències en espais i locals públics i a dotar la ciutat dels equipaments de comerç més
indispensables. És en aquest context que hem de situar les seves actuacions envers les
carnisseries, l’escorxador i la peixateria, que a banda del seu manteniment vetlla i millora els
edificis i en construeix de nova planta seguint criteris higienistes (la carnisseria el 1831,
l’escorxador el 1834, i la peixateria el 1841-1842, aquest darrer establiment per iniciativa
particular) que hem vist anteriorment.
A la ciutat també hi ha mercats i fires anuals, però la inestabilitat econòmica fa que vagin
decreixent pel poc moviment i negoci. A més, són menys necessaris a mesura que s’obren cada
vegada botigues més diversificades.
2.1.4.3 Les comunicacions
Mataró està molt ben comunicada amb Barcelona per terra, i per mar amb les destinacions més
llunyanes. Com ja hem vist, les comunicacions marítimes són molt importants ja des del segle
XVIII gràcies al comerç amb diversos punts de la Península, ports europeus i d’Amèrica, però la
ciutat no disposa d’un port construït i el comerç es fa per cabotatge.
L’altra principal via de comunicació de la ciutat és el Camí Ral, que la uneix amb Barcelona i
arriba fins a França. El comerç i el transport de viatgers amb la capital del Principat és intens i
es fa mitjançant tartanes, diligències i carros, que recorren els trenta quilòmetres que les separen
en sis hores. El 1844 augmenta el tràfic entre totes dues ciutats i s’instaura un òmnibus. Aquesta
carretera depèn de la Diputació i sovint és motiu de polèmica entre les administracions local i
provincial, perquè necessita reparacions constants a causa del trànsit intens que suporta.69
68 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 92-97. 69 Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid, 1850, vol. III, p. 549 i vol. XI, p. 302.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 35
Les comunicacions amb l’interior no són tan fàcils, i la carretera de Parpers, que comunica la
ciutat amb el Vallès, és precària i també depèn de la Diputació. Aquesta infraestructura és molt
necessària perquè permet proveir la ciutat de l carbó i de la fusta per a la construcció naval que
vénen de l’interior del Principat. El 1842 s’inicia un nou traçat, que no s’impulsa fins als anys
cinquanta, quan es vol augmentar el trànsit i els negocis amb el Vallès per mitigar l’efecte del
ferrocarril sobre les indústries de la ciutat, però no es fa efectiu fins a la dècada dels seixanta.70
Però el canvi més important en les comunicacions de la ciutat al segle XIX el protagonitza la
inauguració del ferrocarril, el primer de la Península. El 28 d’octubre de 1848 s’inaugura el
carril que enllaça la ciutat amb Barcelona, i hi té una intervenció destacada el mataroní Miquel
Biada (pilot de marina i comerciant, enriquit a Cuba). Aquest nou mitjà de transport dóna
resposta a l’important comerç que hi ha entre la ciutat i la capital, però la repercussió del tren en
la vida econòmica local provoca una intensa polèmica. Però, tot i la forta oposició de tota la
ciutat i l’Ajuntament, el 19 de gener de 1857 s’inaugura oficialment un nou tram fins a Arenys
de Mar.71
Mataró també té durant tot el segle un servei de correus unit amb Barcelona quatre dies a la
setmana. I a principis dels anys quaranta hi ha telègraf òptic destinat a usos oficials, i servei
telegràfic que funciona el 1866.
2.1.4.4 Les entitats financeres
En aquest apartat només volem deixar constància que Josep Garcia Oliver el 1859 proposa a
l’Ajuntament i a l’Ateneu Mataronés fundar una caixa d’estalvis, que hem d’emmarcar dins del
conjunt d’iniciatives en què està implicada aquesta darrera institució durant la dècada dels
seixanta, i amb la qual manté sempre una àmplia relació.
70 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 363-364. 71 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 de gener de 1848, 7 de març de 1851, 31 de juliol de 1866, i 23 de febrer de 1872. Castellví Toda, Jaume. Biografía de D. Miguel Biada Buñol, propulsor de «El Carril» de Mataró, primer tren de España. Mataró, 1947. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 18. Martí Coll, Antoni. «De Mataró a Barcelona abans del ferrocarril». A: X Sessió d’Estudis Mataronins, 20 de novembre de 1993. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1994, p. 159-170. Martí Coll, Antoni. «El tren de Mataró a Arenys». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [ Mataró], núm. 10 (abril, 1981), p. 7-15.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 36
La Caixa d’Estalvis de Mataró té l’objectiu de redimir la classe obrera de la misèria potenciant-
li la previsió. En aquests moments només hi ha deu caixes d’estalvis a tot l’Estat espanyol, i és
quan també es funden les de Sabadell i Manresa, però ja fa més de deu anys que funciona la de
Barcelona. Els tràmits legals duren tres anys i el 8 de gener de 1863 es fa l’obertura oficial en
els baixos del local de l’Ateneu Mataronés, al carrer Nou, i al qual pertanyen majoritàriament
els seus fundadors. Els primers anys hi ha la crisi econòmica de 1864-1865, però el 1867 ja té
179 impositors, dels quals 18 són burgesos, 31 menestrals i 130 proletaris. El 1884 hi ha 1.000
impositors, i el 1885 adquireix un edifici per a la seu al carrer d’en Palau. El 1898 l’afecta molt
el desastre colonial i sofreix una gran davallada, però es recupera. L’evolució de l’entitat li
permet transformar-se en una institució d’estalvi moderna a partir de 1912. 72
La primera entitat bancària local és el Banc de Mataró, que no obrirà les portes fins al 1881, té
una vida molt efímera de dos anys. La seva orientació és molt diferent de la de la Caixa
d’Estalvis, perquè és una entitat de crèdit, préstec, descomptes i dipòsits que vol respondre al
període anomenat de «la febre de l’or» (1876-1886).73
2.1.4.5 L’administració municipal
L’Ajuntament és el gestor de la vida econòmica de la ciutat, però l’estructura del poder
municipal està molt lligada als canvis polítics, no obstant, les dificultats econòmiques fan que
les possibilitats d’influència siguin molt limitades.
Les relacions amb els poders estatals durant l’Antic Règim les representa el corregidor, que és
l’home del rei a la ciutat i que té funcions polítiques, militars, judicials i administratives.
Aquesta situació perdura fins al 1835, quan se suprimeix el càrrec i part de les funcions que
exercia passen al jutge de Primera Instància de la ciutat (que hi ha des de 1834, any en què
Mataró és cap de Partit Judicial) i les responsabilitats polítiques i militars queden a càrrec del
governador de la ciutat, que té a les seves ordres la tropa de l’exèrcit de la caserna. La ciutat és
72 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 22 de juliol i 27 de setembre de 1859. Costa Oller, Francesc. Josep Garcia Oliver. Una vida, una ciutat. Mataró: Ajuntament de Mataró, 1984. Enrich Regàs, Francesc. «Josep Garcia Oliver, destacat promotor de la cultura a Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 16 (abril, 1983), p. 26-34. Fradera Barceló, Josep M. «Els orígens de les caixes d’estalvi: el cas de la de Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 19 (abril, 1984), p. 22-29. Llovet, Joaquim. La Caja de Ahorros de Mataró de 1859 a 1912. De su fundación a los inicios de la moderna institución d ahorro. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1977. 73 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 362. Proyecto del Banco de Mataró. Memoria 1881. Mataró, 1881.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 37
cap de corregiment des del 1716, quan el Decret de Nova Planta divideix administrativament el
Principat de Catalunya, fins a la divisió territorial en províncies de 1833. 74
La vigilància és a càrrec de la força ciutadana de la Milícia Nacional, dirigida per l’Ajuntament
fins al 1843, quan es dissol per motius polítics. A partir de llavors hi ha una Comissaria de
Seguretat Pública i un destacament petit de la Guàrdia Civil, que s’acaba de fundar. També als
anys vint i trenta hi ha un servei de policia que, entre altres funcions, s’encarrega dels
passaports per viatjar entre ciutats. A aquestes actuacions s’ha d’afegir que de 1825 a 1844
l’Ajuntament disposa de quatre vigilants nocturns, un per cada barri, però que amb l’increment
urbanístic i els interessos polítics es divideix la ciutat en sis barris i llavors tenen alcalde propi i
estan encarregats de feines auxiliars: llistats de veïns, control d’entrades i sortides de residents,
col·locació de soldats a les cases, etc.75
La legislació municipal liberal atribueix als alcaldes i als ajuntaments la capacitat de fer present
l’Estat davant del ciutadà mitjançant la recaptació d’impostos, la publicació i execució de les
disposicions, la protecció de la propietat i la seguretat ciutadanes, la conservació dels béns del
comú, la iniciativa d’obres públiques, la direcció dels establiments de sanitat i beneficència,
instrucció , pagament del personal municipal (secretari, pregoner, tres macers, comptador de
propis, rellotger, capità de platja, agents a Madrid i Barcelona, etc.) i altres. Per dur a terme
aquestes competències el Consistori organitza comissions formades per dos o tres regidors, que
han de controlar, fer propostes i organitzar l’àrea que se’ls ha assignat.76 Però molt sovint
l’Ajuntament es veu obligat a deixar d’atendre situacions que veu necessàries per manca de
fons.
El pressupost municipal és l’element entorn del qual giren les possibilitats d’actuació al
municipi. Els ingressos provenen majoritàriament dels béns de propis i els arbitris autoritzats.
Amb els béns de propis, que són de titularitat municipal, l’Ajuntament aconsegueix els
ingressos més importants mitjançant el lloguer, i es concreten amb:77
• la casa de la ciutat (que no produeix cap renda),
• tres molins fariners,
74 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 22-26. 75 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 28 de febrer de 1825, i 10 de setembre de 1844. 76 ACM. Fons AMM. AH-86/88 i AH-196. ACM. Fons AMM. Llibres de propis 1814-1845. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 5 de gener de 1826, 24 de gener de 1846, 25 de febrer de 1853. 77 ACM. Fons AMM. AH-173, AH-196 i AH-225. ACM. Fons AMM. Llibres de propis 1814-1845.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 38
• la casa Fleca (que té diversos usos, entre els quals l’Escola de Dibuix i una escola
pública primària elemental i superior de nois),
• dues cases al carrer Barcelona,
• unes sitges (en mal estat),
• l’edifici i l’hort de l’antic convent de carmelites al carrer Sant Josep (des de la
desamortització de 1835, i que no produeixen cap renda perquè s’utilitza com a Casa de
Beneficència i escola de nenes),
• el dret d’utilitzar les aigües residuals dels molins,
• el dret d’utilitzar els corrals, l’escorxador i les taules de la carnisseria pública, i
• el dret de vendre carn (en èpoques en què el comerç no és lliure)
D’aquests ingressos, un 20% són per a l’Estat, i amb els anys la quantitat que percep el
municipi disminueix perquè els edificis es deterioren (per exemple , la casa de la Fleca, que
finalment es destina a activitats secundàries), perden importància els equipaments a partir del
desenvolupament industrial (per exemple, els molins d’aigua deixen de tenir una funció
rellevant amb la introducció del vapor) o les mesures que liberalitzen el comerç afecten els drets
de venda (com és el cas de la carn).
L’altra important font d’ingressos municipals són els arbitris , amb els quals es graven els
productes que entren a la ciutat per al consum, algun dels quals és d’origen medieval i té
vigència fins a la reforma impositiva de 1845. Els més importants són sobre:78 grans, oli i sabó,
porcs morts, de balances (queviures que es venen a pes), per pesar el cànem, licors i aiguardents
al detall, etc. Per aquest concepte l’Ajuntament obté ingressos considerables i els utilitza per
cobrir despeses urgents com ara pagar la manutenció dels pobres, fer obres de beneficència, la
Milícia Nacional, etc. En algunes èpoques l’Ajuntament, quan necessita diners per fer front a
despeses imprevistes i és urgent, lloga a algun particular la percepció dels arbitris o
sobrecarrega els productes alimentaris, la qual cosa incideix directament en les classes populars,
que ja tenen una economia de subsistència.
78 ACM. Fons AMM. Llibres de negocis 1823-1835 i 1836-1850. ACM. Fons AMM. AH-173. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 25-27.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 39
2.1.4.6 Els impostos
Una altra funció de l’Ajuntament és recaptar informació sobre els béns dels contribuents i
repartir i cobrar les quotes adjudicades. Aquest punt és molt important perquè hi ha crisis
econòmiques contínues que en dificulten l’aplicació i ha de cercar solucions.
Durant la primera meitat del segle XIX són vigents els impostos i contribucions propis de
l’Antic Règim, que amb molt poques variacions subsisteixen a la mort de Ferran VII, però la
reforma de 1845 imposa el model fiscal liberal. 79 Fins ara el sistema fiscal està basat en el
cadastre i les seves tres parts:
• Cadastre reial, que grava les propietats immobles i els ingressos de censos, censals i
altres.
• El «ganancial» o subsidi de comerç i indústria , que grava les activitats professionals.
• El personal, que grava els fruits del treball de tots els ciutadans.
A més del delme i altres contribucions menys importants que van adreçades a capitalitzar una
hisenda sempre exhausta (allotjaments i bagatges, Reials Presons de Barcelona, extres de guerra
i defensa, etc.) s’han d’afegir les contribucions municipals que ja hem vist en el punt anterior.
Una de les polèmiques que es planteja és sobre el pes que han de tenir els impostos directes i els
indirectes, molt relacionada amb les possibilitats de frau per part dels contribuents. És a través
dels impostos indirectes que es recapta més, i entre els més importants hi ha el «dret a portes»,
que grava els articles de menjar, beure i cremar; però la seva recaptació és polèmica perquè en
alguns articles provoca augments d’un 50% sobre el valor primer i sovint s’anul·la.80
Amb el canvi en les contribucions de l’any 1845 del ministre de finances Alexandre Mon,
s’unifiquen els impostos de l’Estat i s’estableix el sistema fiscal liberal, que té com a línia
mestra extreure les rendes gravant la producció i el consum en el seu origen, i que comporta
immediatament un augment de la pressió impositiva. S’estableixen tres impostos, que a vegades
es complementen amb recaptacions especials:81
79 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 58-65. 80 Carrera Pujal, J. La economía de Cataluña en el siglo XIX. Barcelona, 1961, vol. 3, p. 125-196. ACM. Fons AMM. AH-173. 81 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 9, 11, 13 i 14 de febrer, 21 de març i 3 de juliol de 1846; 10 de setembre i 28 de desembre de 1847; 13 de juliol de 1848, i 16 de novembre de 1854. Martínez Alcubilla, Marcelo. Diccionario de la administración española. Compilación. Madrid: J. López Camacho, 1887, 2a ed., vol. 4, p. 845.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 40
• Contribució de consums, que grava el vi, licors, carn i oli.
• Contribució territorial, que s’aplica sobre els béns immobles, de l cultiu i la ramaderia .
• Contribució d'indústria i comerç, que grava aquest tipus de rendes establint diferents
categories de pobles i indústries.
En el terreny administratiu de competència estatal, però ubicades a Mataró, destaca la Duana de
Mar (per aquest motiu hi ha a la ciutat representants consulars de diversos països: Àustria,
França, Anglaterra, Portugal, Sardenya i Estats Units), l’Administració de Rendes, la
Subdelegació de Béns Nacionals (que s’encarrega de la desamortització de tot el districte) i la
Comandància de Marina.82
La ciutat també posseeix la infraestructura derivada de ser la capital de la província marítima de
la costa de Llevant (que va de Montgat a Tossa) des del 1751 fins que es dissol el 1889. Per
tant, hi ha un ministre o funcionari de marina que porta el control de la gent de mar, de la pesca,
de la navegació, de la construcció d’embarcacions i de la conservació dels boscos que donen
fusta per a la construcció de les embarcacions; a més d’administrar la justícia de la gent
matriculada.
2.1.5 Estructura sanitària i benèfica
Amb anterioritat al segle XIX l’Hospital de la ciutat assumeix les funcions assistencials
públiques locals, tant sanitàries com benèfiques, i respon als greus problemes relacionats amb la
salut pública i pauperisme generalitzat que van lligats al creixement de les societats urbanes,
dins d’un plantejament de la concepció cristiana de la caritat i la misericòrdia. Però a final del
segle XVIII l’assistència pública experimenta un procés de laïcització i les autoritats passen a
considerar-la competència seva en resposta al clima il·lustrat dels àmbits civil, eclesiàstic i
militar,83 que afavoreixen una modernització i racionalització de la beneficència.
La sanitat pateix les mancances pròpies de l’època, tot i disposar de l’Hospital públic , amb
metges i apotecaris, ja que és un segle ple d’epidèmies, gairebé una cada dècada, entre les que
destaquen: el còlera de 1821 i 1834, el tifus de 1843, el dramàtic còlera de 1854 (amb 875
82 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 18-22. Llovet Joaquim. Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 219 i 341. 83 Martínez Shaw, Carles: «L’assistència pública a la Barcelona Moderna». A: L’Avenç [Barcelona], núm. 91, (març, 1986), p. 32.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 41
morts, que representen un 8% de la població), i amb posterioritat al 1868 serà important el tifus
de 1870. 84
Al llarg del segle XIX es consolida a la ciutat una estructura de beneficència pública que se
separa gradualment de l’assistència sanitària. A l’Hospital, que assumeix inicialment totes les
tasques en aquest sentit, se li afegeixen diverses institucions civils per organitzar-la (Junta de
Caritat, Junta Municipal de Beneficència, etc.) i s’obren nous centres (la Beneficència de Sant
Josep o l’Orfenat), que ja es plantegen dins la concepció de separar de la societat pobres i
captaires per tal de fer-los membres útils a la societat.
Totes les actuacions locals dins d’aquest camp assistencial prenen moltes formes, a les quals
s’afegeixen accions d’emergència en moments de crisis (guerres, epidèmies, crisis de
producció, etc.), però sovint l’Ajuntament està mancat de recursos econòmics i ha d’establir
convenis amb institucions religioses per dur a terme actuacions d’envergadura, com és el cas de
la Casa de Beneficència i l’Orfenat de nenes. També les organitzacions obreres intervenen en
moments de crisi, com que hem vist.
2.1.5.1 Estructura sanitària
El centre de l’estructura sanitària és l’Hospital des dels inicis al segle XV (ubicat a l’actual
emplaçament de l’Ajuntament), que està sota la protecció de l’Ajuntament i a finals del segle
XVII s’amplia i es trasllada a l’actual carrer de l’Hospital, anomenant-se de Sant Jaume i Santa
Magdalena, i el 1803 l’Ajuntament obté el control de l’establiment. Al llarg de tot el segle XIX
porta el pes de l’assistència dels malalts i dels malalts pobres, també és Casa de Caritat des de
1816 i el 1832, en l’àmbit municipal, és considerat establiment de beneficència.85
84 ACM. Fons AMM. AH-164 i AH-202. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 30 de juliol, 8, 17, 20, 22, 23, 25, 27 i 31 d’octubre, 3, 5, 20 i 26 de novembre de 1834, 4 de febrer de 1835, i 7, 9, 14, 18, 20, 21, 22, 25 i 27 d’agost, 7 al 12, 15, 18, 20, 22, 23, 26 i 27 de setembre, 6, 7, 10, 17, 21 i 27 d’octubre de 1854. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 37-38. 85 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 18 i 21 de juliol de 1803; 17 de febrer, 15 i 26 de març, 1 i 8 de maig, 29 d’agost, 14 de desembre de 1814; 31 de juliol de 1815; 24 de maig, 12 de juliol i 19 d’agost de 1816; 28 de gener de 1832; 19 de setembre, 17 i 20 d’octubre de 1834, i 7 d’octubre de 1854. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 37-38. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 88, 107, 125, 166, 210-213 i 328-329. Salicrú Puig, Manuel. «Els primers edificis i la primera capella de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 56 (octubre, 1996).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 42
Però el problema constant de l’Hospital durant la primera meitat del segle és aconseguir
recursos econòmics per mantenir l’assistència sanitària, que sovint ha d’incrementar per les
epidèmies, guerres, estades de malalts militars o ferits, que després ningú no paga.
Econòmicament l’Hospital es manté de donatius i alguns béns propis, ja que té el privilegi
d’heretar els béns de totes les persones que moren sense testar; a més, també disposa de les
donacions i els llegats. Altres ingressos procedeixen de privilegis diversos, com el monopoli del
billar a la ciutat des de 1802 per assistir els malalts sense recursos, i els que té a partir de 1815
sobre les representacions teatrals (que es fan primer en un local annex a l’edifici i a partir de
1832 al Teatre Principal, al carrer Nou, en un terreny cedit per l’Ajuntament, en l’actual Foment
Mataroní) i a partir de 1817 amb els balls i diversions públiques.86 L’Hospital també rep la
concessió diària d’un moltó per part de l’Ajuntament, que serveix per a les necessitats de la casa
i del qual es venen les restes.
La desamortització de 1855 afecta molt l’Hospital, com ja hem dit, i llavors necessita més
suport municipal perquè és obligat a prescindir de les seves propietats i dels ingressos de les
representacions teatrals i balls amb els quals es manté. Per tant, a partir d’aquest moment les
aportacions particulars que se li fan són en metàl·lic, i el Consistori manté la seva protecció.87
Aquesta dèbil estructura sanitària es complementa puntualment en moments especialment
difícils i en situacions d’emergència, com és en el cas del còlera del 1854, que en l’àmbit
munic ipal s’organitza un hospital provisional per a colèrics amb unes dotacions específiques de
personal, s’anomena una Junta de Sanitat per fer-se càrrec de la situació sanitària, etc.
2.1.5.2 Estructura benèfica
Pel que fa a establiments benèfics públics, el segle s’inicia amb l’Hospital com a eix sanitari i
benèfic de la ciutat (que el 1816 també és nomenat Casa de Caritat), i al final del segle anterior ,
el 1799, s’ha creat la Junta de Caritat com a òrgan públic que dóna resposta a la situació puntual
d’extrema emergència per mitigar els efectes que està causant en la població la guerra contra
Anglaterra que paralitza quasi totalment el comerç amb Amèrica, amb l’objectiu d’auxiliar els
86 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de desembre de 1816; 9 de maig de 1817; 20 de novembre de 1826; 25 de maig de 1831, 16 de gener de 1832, 30 de gener de 1833, 16 de gener i 5 de novembre de 1836, 31 d’agost de 1839, 4 d’abril de 1840. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 46-48. 87 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 207.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 43
jornalers pobres que no tenen feina i les dones dels mariners que són al nou continent, i que es
dissol el 1803 perquè ja s’ha superat la situació. 88
Amb l’augment progressiu de la importància que va adquirint la beneficència, a partir del 1836 i
per tal d’aplicar les mesures que dicta el capità general de Catalunya sobre la reclusió de
pidolaires, aquest àmbit es va separant progressivament de l’hospitalari i es crea la Junta
Municipal de Beneficència , que organitza les seves actuacions al voltant de l’exconvent de
carmelites descalços de Sant Josep, afectat per la desamortizació de 1835. El Consistori demana
poder utilitzar l’edifici amb aquesta finalitat i n’obté el permís el 1842, i per escola de nenes
pobres el 1850. Les accions benèfiques són coordinades directament per la Junta i primer se
centren en l’acolliment de pobres ancians i desvalguts, però a partir del 1846 es va ampliant
progressivament el seu camp d’actuació, sobretot perquè a la ciutat hi ha la presència de
l’Associació de la Sagrada Família (branca de la Concepció), que les porta a terme
majoritàriament per encàrrec de l’Ajuntament. Així, doncs, aquest any fa un conveni per obrir
una escola de nenes al mateix edifici i inicia un menjador per a les alumnes pobres, l’any
següent assumeix la Casa de la Beneficència del mateix l’edifici, on hi ha dones, i també hi obre
un orfenat de nenes. El pressupost de la Casa de Beneficència es cobreix a través de diverses
aportacions, com un recàrrec sobre els grans i llavors consumits a la ciutat, el lloguer de casetes
públiques de venda i altres arbitris de circumstància; però l’orfenat no obté fons municipals fins
al 1867.89
El 1863 també es crea el Patronat de Pobres, que coordina les accions que fa l’Ajuntament fins
al 1866 per donar resposta a les necessitats socials i benèfiques específiques que sorgeixen en la
crisi de la fam del cotó i que amplia la tasca iniciada per la Junta Municipal de Beneficència.
Els seus objectius són hostatjar i tenir cura dels vells necessitats i donar casa, educar i ensenyar
religió cristiana als orfes desvalguts.90
88 Segons el llibre d’almoines de la Junta de Caritat que conté les actes del 7 de maig de 1799 al 12 de maig de 1803. ACM. Fons AMM. AH-53. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 7. Llovet, Joaquim. Mataró. Del orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 247. 89 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 i 10 de març de 1836; 19 d’octubre de 1940, 15 de febrer de 1841; 25 de juny de 1842; i 7 i 20 de març, 24 d’abril i 6 de maig de 1846. ACM. Fons AMM. AH-221. Reials ordres, de 5 d’agost de 1840, de 20 de juny de 1842, de 30 d’octubre de 1849, i de 8 de març de 1850. MASMM. Arxiu del rector. Caixa de la Junta de Beneficència. Capitanía General del Ejército y Principado de Cataluña. Seguridad Pública. Medidas que deben ponerse en ejecución, para la reclusión de los mendigos en el Principado; Barcelona, 1 de març de 1836. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 36. 90 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 27 de gener, 18 d’agost, 1 de setembre, 10 i 24 de novembre de 1865; i 6 d’abril de 1866. Revista Mataronesa, núm. 40, 10 d’agost de 1865, i núm. 50, 8 d’octubre de 1865.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 44
El 1873 s’obre un asil de les Germanetes dels Pobres, gràcies al llegat d’Antoni Martí i
Cabanellas, en un edifici de nova planta.91
Paral·lelament a la beneficència sostinguda amb fons públics hi hem d’afegir la que continuen
fent les organitzacions i/o ordes religiosos d’atenció als pobres i necessitats en diferents camps,
sobretot a partir dels anys cinquanta. Valguin a tall d’exemple els casos de les Missioneres de la
Immaculada Concepció, les Germanes de Sant Felip Neri o la Societat de Sant Lluís Gonzaga i
Sant Vicenç de Paül. També hi podem afegir les actuacions de les organitzacions obreres en
algun període, que ja hem vist.
2.1.6 Activitats culturals i manifestacions festives
2.1.6.1 Dotació sociocultural i les iniciatives culturals
La dotació sociocultural al Mataró del segle XIX és molt minsa en l’àmbit públic i l’única que
hi ha és l’Arxiu Municipal, que es troba dins les Cases Consistorials, amb una orientació
marcadament administrativa. Per trobar altres equipaments culturals municipals hem d’esperar
més enllà del 1868: la Biblioteca Pública no s’obre fins al 1871, com a hereva de la de l’Ateneu
Mataronés; o el Museu Municipal, que es planteja el 1889 i no es materialitza fins al 1894.92
Les poques iniciatives culturals venen del camp associatiu.
Durant la primera meitat del segle XIX hi ha un desconeixement gairebé absolut de l’activitat
cultural de la ciutat per manca de dades,93 i això fa que no es pugui reconstruir l’ambient i la
recepció de les estètiques del moment –el neoclassicisme, el romanticisme i la Renaixença–, ni
tan sols en el terreny literari, perquè no hi ha publicacions periòdiques ni cap llibre de temàtica
cultural. Tot sembla indicar, doncs, que abans dels anys cinquanta no hi ha una estructura
cultural mínima organitzada. Les biblioteques privades de persones amb estudis, benestants i
influents (advocats, metges, religiosos, petita noblesa, etc.), contenen majoritàriament llibres de
91 Llovet, Joaquim. Mataró. Del orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 330. 92 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13 d’octubre i 17 de novembre de 1815, 23 de novembre de 1869, 15 de febrer de 1870, 3 de febrer de 1871, 30 d’octubre de 1883, 4 i 14 de febrer de 1889; 23 i 30 de desembre de 1890, i 30 d’octubre de 1894. Ferrés Puigvert. «Notícia de l’Arxiu Municipal de Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 13 (abril, 1982), pàg. 44-48. 93 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, pàg. 40-46.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 45
temàtica religiosa i professional, però també alguns volums de literatura: Cervantes, Gracián,
Ciceró, Moratín, Jovellanos, Dumas, Hugo, etc. La menestralia i la classe obrera participen de
la cultura literària a través dels volums d’història i novel·les que s’editen com a fascicles
setmanals.
A mesura que el grup burgès pren importància en la societat mataronina també vol incidir en
algunes accions culturals. En la primera que s’implica els membres també són liberals: és la
Societat Econòmica d’Amics del País de Mataró, que funciona de 1835 a 1840 i que segueix la
tònica general d’aquestes institucions que s’ha iniciat a finals del segle anterior amb l’objectiu
de fomentar la indústria popular i l’educació, si bé les seves actuacions en l’ensenyament no
passen mai de les propostes, intervé en iniciatives com l’establiment d’una escola per a nenes
pobres o l’Escola Lancasteriana, entre d’altres. 94
Durant la segona meitat del segle, amb els canvis que comporta la Revolució Industrial, l’accés
de la burgesia a la vida pública i el desenvolupament de la classe obrera, sorgeixin a la ciutat
entitats de formes i objectius que fins aleshores no han existit. A part de les entitats de caràcter
polític, sindical o de lleure, també n’hi ha un petit nucli amb inquietuds culturals vinculades al
sector burgès que organitzen accions en ensenyament per a donar resposta a les necessitats
educatives i formatives de joves i adults: primer les societats confessionals de Sant Lluís
Gonzaga i de Sant Vicenç de Paül (dels sector més proper a l’Església), tot just a meitat de
segle, i gairebé simultàniament s’organitza l’entitat laica de la Societat Mataronesa d’Amics de
la Instrucció, que al cap de poc temps ja es coneix amb el nom d’Ateneu Mataronés i que té per
als seus socis un gabinet de lectura amb llibres de temàtiques molt diverses i de diaris locals,
nacionals i estrangers, des dels primers anys de la seva obertura, que es transforma en
Biblioteca Popular el 1866.95 També tenen biblioteques importants l’Escola Pia Santa Anna o el
Colegio Valldemia, amb finalitats acadèmiques. Altres entitats amb iniciatives culturals que cal
són el Cercle Republicà Democràtic d’Instrucció i Propaganda, i l’Institut Mataronés de la
Indústria, del Comerç i de les Arts.
A la ciutat també s’imprimeixen llibres. La primera impremta de Mataró és la dels Abadal, que
s’estableixen el 1779 a la Riera, número 37, i fins al final del segle XIX monopolitzen les arts
Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, pàg. 325-328 i 333-335. 94 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 219. 95 Costa Oller, Francesc. Josep Garcia Oliver. Una vida, una ciutat. Mataró: Ajuntament de Mataró, 1984, pàg. 43. Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró, volum II. Barcelona: Barcino, 1961, pàg. 145-146. Reglamento de la Sociedad de Amigos de la Instrucción establecida en Mataró. Mataró: Imprenta Americana, 1854. Reglamento de la Sociedad Mataronesa de Amigos de la Instrucción. Mataró: Imprenta de José Abadal, 1855.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 46
gràfiques a la localitat; primer cobreixen les demandes dels organismes oficials i religiosos, que
amplien després amb les dels burgesos comerciants i fabricants.96 També hi ha altres impressors
que treballen circumstancialment a la ciutat però amb produccions molt limitades. No és fins a
la dècada dels vuitanta que s’estableixen impressors d’envergadura com Horta, Vilà, etc.
Pel que fa a la premsa local, neix com a mitjà de comunicació tot just iniciat el segle XIX, i a
partir de llavors pren una importància cada cop més decisiva, bo i que hi ha períodes de censura
associats amb els canvis polítics97. Les publicacions periòdiques de Mataró divulguen la
informació de la ciutat i alhora també defensen les diferents posicions polítiques i socials, però
topen amb l’alta taxa d’analfabetisme i, per tant, la seva funció queda molt limitada.98 La
primera publicació d’una certa envergadura i continuïtat és la Revista Mataronesa, del 1856, de
temàtica informativa i d’ideologia liberal, però que no es consolida fins el 1864 i s’edita fins el
1866, quan li pren el relleu la Crónica Mataronesa que es publica fins el 1869 i que a partir de
la revolució de setembre de 1868 és política d’ideologia republicana.
Pel que fa a l’estructura de la premsa local, segueix el model de l’època i coincideix amb la
d’altres localitats:
• Distribució del contingut: a la portada hi ha el moviment de població, la crònica
meteorològica, l’anunci de les funcions religioses i festivitats de la setmana. A la
primera pàgina comença l’article de fons i a la segona hi ha els editorials i els articles.
En la secció gasetilla s’hi ressenyen els petits esdeveniments de la ciutat: successos,
activitat associativa, reformes, etc. També hi ha cartes al director. A les darreres
pàgines es concentren els anuncis i la cartellera teatral.
• Gràficament: no hi ha gravats, només es juga amb els diversos cossos de lletra segons
les seccions, i als anuncis també hi ha diversos tipus de lletra. Aquests setmanaris tenen
quatre pàgines.
96 Costa Oller, Francesc. «Els Abadal: orígens de la impremta a Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 26 (juliol, 1986), pàg. 37-40. Socias Batet, Immaculada. «Algunes referències sobre l’impressor de Mataró Joan Abadal i Girifau (Manresa, 1754-Mataró, 1830) ». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 45 (gener, 1993), pàg. 5-8. Ribas Bertan, Marià. «La Casa Abadal de Mataró: impressors i gravadors. Notes d’art popular». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 26 (juliol, 1986), pàg. 29-36. 97 Per exemple, en el període 1814-1820, Ferran VII restableix la censura i prohibeix totes les publicacions excepte Diario y Gaceta de Madrid. Amb el Trienni Liberal torna a ser plenament vigent el decret de Cadis, fins que l’octubre de 1823 Ferran VII el declara nul, i durant el període absolutista hi ha un rigor extrem pel que fa a la censura i la prohibició de publicacions. Durant el Bienni Progressista es restableix la llei d’impremta de 1837, el 1857 es limita l’edició de premsa i la difusió d’idees contràries a l’Administració. Costa Oller, Francesc. La premsa a Mataró 1820-1980. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana; Barcelona: Rafael Dalmau, 1982, pàg. 10-15. 98 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, pàg. 13.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 47
La revolució de setembre de 1868, amb el decret de 23 d’octubre, restableix la llibertat de
premsa i les grans ciutats s’inunden de diaris de diferents tipus: polítics, obrers, religiosos,
culturals, esportius, satírics i escolars. A Mataró, a finals de desembre del mateix any surt el
primer número de la publicació educativa Boletín del Colegio de Valldemía, que és el primer
que s’edita al país com a òrgan informatiu d’un centre docent.99 I a partir de 1869 les
publicacions periòdiques tenen una ideologia política clara: els republicans editaran La Voz del
Litoral, El Demócrata, El Progreso, Crónica Mataronesa, El Eco de la Costa, La Verdad, El
Ideal Moderno i El Nuevo Ideal; els liberals publicaran El Clamor de la Marina, La Voz de
Iluro i El Liberal; la tendència carlina tindrà El Semanario de Mataró i Diario de Mataró y la
Comarca; els conservadors trauran El Mataronés i El Cronista; els socialistes, Boletín
Socialista i La República Social, etc. Cal destacar que l’any 1894 apareixerà el setmanari La
Costa de Llevant, la primera publicació en català de la ciutat i el primer diari comarcal de
Catalunya.100
2.1.6.2 Manifestacions festives, culturals i d’esbarjo
Les contínues turbulències polítiques i socials marquen al llarg del segle les manifestacions
festives arreu de Catalunya: la Guerra del Francès, la Constitució de les Corts de Cadis, les
guerres carlines, l’absolutisme de Ferran VII, el parèntesi del Trienni Liberal, la pujada al tron
d’Isabel II, la desamortització, l’alternança conservadors-liberals, els intents de revolució , etc.
Però els mataronins també saben cercar moments per a l’esbarjo en les poques estones que els
deixa el treball i trencar la monotonia quotidiana amb les festes populars i les religioses, els
aplecs, els balls, el teatre, etc. I alguns sectors benestants també gaudeixen d’activitats de lleure
més exclusiu, com ara algun cenacle, conferències literàries i culturals, recitals de música, balls
de saló, etc. 101
Amb la caiguda de l’Antic Règim la diversió també es transforma i les festes relig ioses (que
fins llavors canalitzen les activitats) continuen existint, però la festa liberal té un to més cívic i
polític. Amb la Renaixença el folklore esdevé un tret distintiu de la identitat del país i comencen
a proliferar les festes al carrer, les serenates, els moviments populars, etc. Els elements de
cultura popular es manifesten en els moments de sempre: Carnestoltes, Tres Tombs, Sant Joan,
Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, pàg. 42. 99 Costa Oller, Francesc. La premsa a Mataró 1820-1980. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana; Barcelona: Rafael Dalmau, 1982, p. 20 i 53. 100 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 13.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 48
la Festa Major (Les Santes), etc., i les festes populars se celebren majoritàriament al carrer. A
Mataró la festa per excel·lència és la de Les Santes, que se celebra des de finals del segle
anterior: amb actes religiosos magnificents i solemnes, però també amb passejades de gegants
(que daten ja del segle XVII) i l’àguila, balls nocturns, rues de músics, etc. També hi ha notícia
d’altres festivitats on hi ha parades de tir amb escopeta, passejades amb cavalls i equilibristes,
etc.102 Però quan apareix la burgesia com a classe dominant crea una cultura pròpia ben
allunyada d’aquesta concepció i amb afany de privacitat s’organitza en entitats pròpies.
Dins les associacions i entitats que sorgeixen al voltant del lleure n’hi ha per a tots els sectors
socials, i comencen a sorgir cap a meitat de segle. Les més formals són organitzades pels
burgesos, que volen mantenir un alt grau de privacitat, mentre que la resta són més obertes i
acostumen a tenir algun petit teatre per fer-hi representacions. Els burgesos obren els casinos
Mataronés el 1849, Filharmònic (conegut també com Societat Apolo) el 1851, Orfeo el 1860,
Armonia el 1872, etc. Els sectors menestrals i més populars s’organitzen els seus llocs d’esbarjo
amb posterioritat a la burgesia i obren el 1862 el Casino Fénix Mataronés, el 1879 el Cercle
Clavé, el 1880 la Unió, etc. No obstant això, bo i els diferents plantejaments, totes
contribueixen a les celebracions generals de la ciutat, a les cantades de caramelles, el
Carnestoltes, actes de la Festa Major, recaptacions per a fins benèfics, etc.103
Cap a finals de segle sorgeixen les primeres entitats relacionades amb la pràctica de l’esport,
com la Colombòfila de Mataró i la Unió Ciclista, que el 1898 constitueixen la Societat Sport
Mataronés.
Un espai important per a la diversió al llarg de tot el segle XIX és el teatre. A principis de la
centúria es fan representacions teatrals d’una manera més o menys esporàdica a La Fleca, que
lloga l’Ajuntament, i en altres llocs improvisats. L’any 1800 la Junta de Caritat, que ha de
buscar diners per mantenir els nombrosos pobres, construeix un petit teatre a la casa municipal
de La Fleca i s’hi fan representacions de tipus religiós fins al 1803 que es dissol i ofereix els
estris a l’Hospital, que acabada la Guerra de la Independència organitza un teatre dins del seu
101 Costa Oller, Francesc. «La diversió honesta. Moments d’esplai romàntic al Mataró vuitcentista». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 44 (juliol, 1992), p. 4-9. 102 Guanyabens i Calvet, Nicolau. Els gegants de la ciutat de Mataró. Mataró: Patronat Municipal de Cultura, 1999, p. 53-69. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 44-45. 103 ACM. Fons AMM. AH-223. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 239-241. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 330-331.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 49
edifici amb grups d’aficionats per obtenir diners per als necessitats que acull. L’any 1815 el
teatre s’ubica annex a l’edifici de l’Hospital i el 1832 es canvia d’ubicació i s’inaugura el que es
considera el primer teatre de la ciutat: el Teatre Principal, que és al carrer Nou número 11, de
nova planta, amb capacitat per a 1.000 persones i integrat als circuits teatrals.104
De molta menys transcendència és el teatre d’estiu que està dins El Prado Mataronés quan
s’inaugura el 1868, que és a la carretera d’Argentona. Després del 1868 es van obrint petits
teatres i també se n’improvisen dins de casinos i entitats de lleure, com el Talaia el 1871, el
Tívoli el 1872, etc. No és fins al 1877 que es basteix el que es considera el segon teatre de la
ciutat: l’Euterpe, al costat de la presó.105
L’art musical té tres àmbits ben delimitats durant aquest segle: el religiós, el culte i el popular.
Els dos primers són especialment rellevants pel gran nivell que assoleixen i la talla dels músics
locals de l’època, però incideixen en un sector més reduït i selecte, mentre que el darrer és el
que té més seguidors.
La Capella de Música de Santa Maria compta amb tres destacats músics de primera categoria :
• Mossèn Baltasar Dorda (1802-1839), organista a Montserrat i mestre de capella a
Girona, exerceix els mateixos oficis a Mataró. És un músic molt creatiu, però mana
cremar els seus manuscrits en morir.
• Mossèn Manuel Blanch (1827-1883), mestre de capella des de 1853 i compositor de
molta música religiosa, entre la qual destaca la Missa de Glòria , el 1848, en honor de
les santes Juliana i Semproniana, patrones de la ciutat.
• Jaume Isern (1798-1880), cec de naixement, organista de Santa Maria del 1829 fins a la
seva mort, i exerceix en un llarg magisteri de més de cinquanta anys. Comença a
ensenyar música el 1821 fent classes particulars, el 1829 també és organista de la
Capella de Música de Santa Maria , que comporta ensenyar als seus membres. Del 1840
al 1868 és el director-professor de l’Escola Municipal de Música, on quatre alumnes
reben ensenyament gratuït.
104 ACM. Fons AMM. AH-53. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 14 de gener de 1803, 11 de desembre de 1816, 9 de maig de 1817, 20 de novembre de 1826, 25 de maig de 1831, 16 de gener de 1832, 30 de gener de 1833, 16 de gener i 5 de novembre de 1836, 31 d’agost de 1839, 4 d’abril de 1840. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 46-48. 105 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 332.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 50
La música culta es conrea, a partir de mitjan segle, en els cenacles privats de la gent benestant,
els fills dels quals estudien piano com a bona manera social i fan recitals de piano solista o
acompanyat pel cant. En destaca el cenacle que es crea al voltant de Jaume Isern, alimentat pels
deixebles de la seva escola , que contribueixen a mantenir-hi el caliu, entre els quals sobresurten
els mataronins Manuel Blanch, Nicolau Guañabens, Carles Isern, etc.106 A la ciutat les escoles
destinades als fills de les classes benestants ofereixen classes de música, però també hi ha tot un
seguit de mestres particulars, i fins i tot l’Ateneu comença a impartir-ne de gratuïtes a partir de
1867.
Pel que fa a recitals públics, a les darreries del segle s’organitza al teatre la interpretació
d’alguns concerts i simfonies. Però tenen més bona acollida les òperes, i entre els autors més
seguits trobem els italians Verdi, Bellini, Donizzeti i Rossini. 107
Els sectors populars es decanten per les sarsueles, però la música més seguida per tothom és la
del ball. Els balls públics es celebren des de 1816 a la casa anomenada «Casa de Gota», que és
al carrer d’En Molas, i a partir de 1832 es poden organitzar al Teatre Principal. A partir de
1840 hi ha el grups d’instrumentistes locals, com la Societat de Músics de Griver, que
interpreten sardanes, valsos, etc., i també en vénen de fora. Els llocs on es balla són, a més de
les places i carrers, a La Fleca (edifici municipal), a Can Griver (al carrer de Santa Marta) i a
l’Asa de Ball (al carrer Montserrat).108
També es fa cant coral per part de la Societat Coral la Antigua que disposa de cor i orquestra i
està formada per treballadors del camp i dels tallers, en la línia de les fundades per Anselm
Clavé cap a meitat de segle. Canten caramelles, intervenen en la inauguració de l’Exposició
Agrícola i Industrial que se celebra a la ciutat el 1865, fan concerts a diferents pobles de la
comarca, etc.109
Salas i Oliveras, Ramon. «La ciutat en el record - V». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria [Mataró], núm. 66, (gener, 2000), p. 35. 106 González-Agàpito, Jaume. «Esbós biogràfic i obra musical de Mossèn Manuel Blanch i Puig». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria [Mataró], núm. 17, (juliol, 1983), p. 13-20. Guañabens Calvet, Nicolau. «La música de Nicolau Guañabens Giralt». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria [Mataró], núm. 15, (desembre, 1982), p. 15-25. 107 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 15. 108 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 45-46. Esquerra Tuñí, Joan. «Teatre i diversions públiques a Mataró al segle XIX». A: Sessió d’Estudis Mataronins, 17 i 31 de març de 1984. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1985, p. 85-88. 109 Revista Mataronesa, núm. 13, 14, 16, 18, 37 i 38, 19 i 25 de març, 9 i 16 d’abril, 27 i 30 de juliol de 1865, respectivament.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 51
2.1.6.3 Intel·lectuals i personatges rellevants
Si bé la vida cultural és bastant migrada, en canvi hi ha un gruix d’intel·lectuals i polít ics
destacables que són fills de Mataró que influeixen en la vida ciutadana, a nivell català o fins i
tot espanyol.
Els intel·lectuals i professionals de més relleu fills de la ciutat són: el bisbe Jaume Creus,
l’escriptor Antoni Puig i Blanch, l’escultor Damià Campeny, el capità general de Catalunya
Manuel Llauder, l’inventor Antoni Regàs, l’escriptor Josep Marià Riera, el poeta Melcior de
Palau, el propulsor del tren Miquel Biada, el promotor cultural Josep Garcia Oliver, i el poeta
Terenci Thos i Codina. Però també n’hi ha altres que mereixen ser destacats, i els agruparem
segons tinguin projecció ciutadana o aquesta vagi més enllà.110
Les seves actuacions són d’especial rellevància en la vida ciutadana mataronina:
Miquel Biada i Bunyol (1789-1848). Estudia pilotatge a l’escola d’Arenys de Mar. El 1810 està
establert a Maracaibo (Veneçuela) com a comerciant, després s’estableix a Cuba com a
negociant i navilier. Torna a Mataró, on impulsa diverses empreses. Dedica els seus esforços a
la instal·lació del primer ferrocarril de la Península , de Barcelona a Mataró, que s’inaugura el
1848.
Jaume Isern i Colomer (1798-1880). Cec de naixement. Rep instrucció a Barcelona i
Montpeller. Aviat esdevé famós pel domini de la interpretació i la composició musical.
Organista de l’església de Santa Maria (1829). Autor d’aparells per ensenyar els cecs les
primeres lletres, la notació musical i l’aritmètica, i d’un sistema de notació musical per a cecs
que el 1826 li val la gran medalla d’argent de la Societat Filantròpica de la Reial Societat de
Londres per al Foment de les Arts, Manufactures i Comerç. Ferran VII li assigna una pensió
vitalícia el 1828 perquè pugui continuar treballant en els invents que ha fet per ensenyar cecs.
Carles Isern (1843-1862). Cec de naixement i fill de Jaume Isern. De petit demostra una gran
sensibilitat musical i als dos anys executa al piano cançons a una sola veu. Més tard domina
altres instruments i compon música.
110 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 43-44. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 592-596.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 52
Antoni Cuyàs i Sampere (1802-1890). Estudia a l’Escola de Nàutica de Mataró. El 1820 obté el
títol d’agregat als pilots a Arenys de Mar. S’instal·la a Buenos Aires el 1826 i navega en cors al
servei de la República Argentina, en guerra contra Brasil. Posteriorment, també a l’Argentina,
es dedica al comerç i és testimoni de les lluites civils. El 1865 torna a Mataró, on finança la
construcció d’un edifici per a Tallers Salesians, destinat a nois de famílies desvalgudes, però
després de la seva mort es dedica a docència.
Marc Castañé (1815-1878). Missioner apostòlic i fundador, amb la seva germana Gertrudis, de
l’Institut de les Germanes de Sant Felip Neri a Mataró.
Nicolau Guañabens i Giralt (1826-1889). Pilot de la marina mercant, metge i compositor
musical. L’any 1859 estrena al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la seva òpera Arnaldo di
Erill.
Manuel Blanch i Puig (1827-1883). Mestre de capella de l’església parroquial de Santa Maria
de Mataró des de 1853. Sobresurt en la composició musical. És autor de la Missa de Glòria ,
composta a gran orquestra, influïda pels corrents estètics del seu temps, coneguda popularment
amb el nom de Missa de les Santes perquè es canta cada any a la festa de les patrones de
Mataró.
Josep Garcia i Oliver (1834-1883). Autodidacta en estudis econòmics. Fabricant de lones.
Fundador i secretari de l’Ateneu Mataronés el 1854, i de la Biblioteca Popular el 1866. Intervé
en la fundació de la Caixa d’Estalvis de Mataró el 1859. Destaca durant la revolució de
setembre de 1868, i com a membre del partit liberal-democràtic és nomenat diverses vegades
alcalde de Mataró, i el 1881 elegit diputat a Corts.
Terenci Thos i Codina (1841-1903). Poeta i acadèmic de número de la Reial Acadèmia de
Bones Lletres de Barcelona el 1863. Obté tres vegades l’englantina als Jocs Florals de
Barcelona i és proclamat mestre en gai saber el 1887. Advocat, catedràtic d’Economia Política a
l’Escola Industrial de Barcelona (1876-1903) i diputat provincial (1877-1880). Exerceix la
docència i ocupa diversos càrrecs al Colegio Valldemia de 1868-1888. Participa en la fundació
de l’Escola d’Arts i Oficis el 1886 i de l’Associació Artistich-Arqueològica Mataronesa el
1889.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 53
Els seus fets més rellevants són fora de Mataró:
Antoni Regás i Borrell (1752-1837). Inventor de màquines per treballar la seda, visitador reial
de fàbriques de Madrid i rodalies, delegat de la Reial Junta de Comerç, Moneda i Mines, soci de
número i mèrit de les societats econòmiques d’amics del país de diverses poblacions de l’Estat
espanyol.
Joan Carles Panyó (1755-1840). Estudia a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i és director de
les escoles de dibuix d’Olot (1783) i Girona (1790). Autor de diversos treballs de pintura,
decoració i reformes d’esglésies.
Jaume Creus i Martí (1760-1825). Rector de La Garriga i canonge de la Seu d’Urgell. Durant la
guerra napoleònica és nomenat president de la Junta Suprema provisional de Catalunya. És
diputat a les Corts de Cadis (1810-1813), bisbe de Menorca (1815), membre de la Regència
d’Urgell (1822) i arquebisbe de Tarragona (1824).
Domènech Matheu i Xicola (1765-1831). Pilot de la marina mercant. Durant el moviment per la
independència de l’Argentina es posa al costat dels llibertadors. Vocal de la Junta
revolucionària i president interí de la Junta de Govern Argentina.
Damià Campeny i Estrany (1771-1855). Deixeble de Salvador Gurri quan aquest construeix el
retaule major de l’església parroquial de Santa Maria. Ingressa a l’Escola de la Llotja de
Barcelona, i aconsegueix el primer premi d’escultura el 1792. La Junta de Comerç de Barcelona
el pensiona a Roma el 1797, on treballa restaurant escultures als museus pontificis i fa
escultures, fins que el 1815 torna a Barcelona com a professor d’escultura i director de la secció
d’escultura (1819) de l’Escola de la Llotja. És nomenat escultor de cambra de Ferran VII i el
1850, membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. Observa estrictament els cànons
neoclàssics i treballa principalment els temes mitològics i religiosos.
Antoni Puig i Blanch (1775- 1840). Estudia a Madrid i a Alcalà, on és professor d’hebreu.
Durant l’època napoleònica es refugia a Cadis, on publica La Inquisición sin máscara el 1811,
s’exilia a Londres del 1815 al 1820, és diputat a Corts durant el Trienni Liberal (1820-1823) i
després es torna a exiliar a Londres. És cosí de dos altres mataronins il·lustres de l’època: Jaume
Isern i Miquel Biada.111
111 Fàbregas Blanch, Ànge l. «L’entorn familiar d’Antoni Puig i Blanch. Estudi genealògic». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 55 (abril, 1996), p. 7-18.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 54
Jacint Feliu (1787-1867). Escolapi i comissari general apostòlic de l’orde a l’Estat espanyol.
Professor de Matemàtiques a l’Escola Militar, publica una extensa obra sobre la matèria.
Josep Serra i Juliá (1810- 1886). Monjo Benedictí. Pels fets de 1835 es refugia prop de Nàpols.
El 1845 va a Austràlia , on el 1847 funda el monestir de Nova Núrsia , i aquest mateix any és
nomenat bisbe de Port Victoria. El 1862 es retira a Madrid, on funda el 1864 la congregació de
germanes oblates del Santíssim Redemptor.
Melcior de Palau i Catalá (1842-1910). Enginyer de camins, canals i ports, estudia també Dret.
Escriu poesia catalana i castellana, i s’especialitza en la poesia científica. Membre de la Reial
Acadèmia Espanyola el 1908.
Jeroni Ibran i Mulá (1842-1910). Enginyer de mines. Publica obres sobre construcció
metal·lúrgica. Professor a l’Escola de Mines de Madrid, ocupa diversos càrrecs directius en
empreses siderúrgiques i industrials a Astúries, i és diputat provincial a Oviedo.
Silví Thos i Codina (1843- 1911). Enginyer de mines i publicista de divulgació científica.
Conrea la poesia i obté alguns guardons, com la Flor Natural als Jocs Florals del 1860. Membre
de diverses acadèmies i corporacions.
2.1.7 Esdeveniments polítics i socials (1808 – 1868)
El segle XIX és temps de conflictes en tots els àmbits, però sobretot bèl·lics. S’inicia la centúria
amb la superació de la crisi bèl·lica i comercial de finals del segle anterior, però tot seguit
s’inicia la guerra contra els ocupants francesos, a la qual segueixen permanents conflictes
interns entre absolutistes i constitucionals, isabelins i carlins, progressistes i moderats,
republicans i monàrquics, que no fan més que evidenciar una lluita entre l’Antic Règim (que
s’aferra a qualsevol possibilitat de manteniment) i les noves idees democràtiques (que pugnen
per obrir-se camí).112
112 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 59. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 115.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 55
Mataró no és aliena als esdeveniments polítics i socials que afecten la Península i especialment
Catalunya, però sí que en alguns moments té algun aspecte diferencial, sobretot perquè la
ideologia liberal està molt arrelada a la ciutat.
2.1.7.1 La Guerra del Francès i la primera Constitució (1808 – 1814)
El final del segle XVIII està marcat per les guerres contra França (la Guerra Gran, de 1793 a
1795) i Anglaterra (1796-1802), que a Mataró representen iniciar el segle XIX amb una crisi
econòmica perquè es bloquegen les rutes comercial marítimes amb Amèrica, la qual cosa afecta
tant la productivitat com el comerç. La situació es normalitza quan es recuperen le s rutes
atlàntiques i comencen a obrir fàbriques a partir de la pau d’Amiens de 1802 i fins al 1804,
quan es torna a entrar amb guerra contra els anglesos i s’inicia una nova crisi del comerç per
mar, acompanyada per un notable increment de la pressió fiscal. Però la situació econòmica
millora progressivament fins al 1808, en què s’inicia la Guerra del Francès.113
Políticament, la Revolució Francesa provoca una onada de temor que s’estén per totes les
monarquies europees, i també per l’espanyola, on regna Carles IV (1788-1808). Aquesta època
es caracteritza per un retrocés polític en relació amb les reformes endegades en èpoques
anteriors, i l’aristocràcia recupera privilegis, s’enforteix, s’enfronta al rei i li demana que
abdiqui a favor del príncep Ferran.114
Si bé durant la Gran Guerra s’ha lluitat contra la República francesa, amb la posterior política
d’aliances de Godoy amb els francesos, les seves tropes s’han de tenir com amigues. El febrer
de 1808 Napoleó entra amb les tropes imperials al Principat amb el pretext d’incorporar-se a la
Guerra de Portugal. Inicialment els francesos són rebuts com amics, però una vegada dins el
territori espanyol el comencen a envair, i tot seguit Carles IV renuncia a la corona (19 de març),
s’aixeca Madrid contra els francesos (2 de maig), claudica la família reial a Baiona i cedeixen
113 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 273-281 i 365-366. Llovet, Joaquim. Cartes a Veracruz. Comerç americà i Guerra Napoleònica en la correspondència de Cabanyes, Cortesans, Pasqual i Cia. (1808-1813). Barcelona: Rafael Dalmau, 1974, p. 19-21. Molas Ribalta, Pere. Societat i poder polític a Mataró, 1718-1808. Mataró: Caixa d’estalvis Laietana, 1973, p. 163-164. 114 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 d’agost, 6 de setembre, 21, 27 i 28 d’octubre de 1802. Castillo, Damarís. La Revolució Francesa. De l’absolutisme a l’estat constitucional. Barcelona: Graó, 1988, p. 45-47.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 56
els seus drets a la corona d’Espanya a favor del germà de Napoleó, Josep Bonaparte (6 de juny).
115
Una petita part de la població –els afrancesats– veu bé aquest canvi en la monarquia perquè
espera aconseguir un règim més obert i unes llibertats i uns drets garantits, recollits en l’Estatut
de Baiona. Però la majoria de la societat espanyola rebutja l’ocupació francesa i defensa el
territori i la seva independència en la Guerra del Francès, molt dura i violenta.
Els liberals, amb la finalitat d’organitzar un govern, creen per tot el territori unes juntes
revolucionàries coordinades per una Junta Central (similars a les creades a França durant la
revolució) que dirigeixen la lluita i de les quals surt una convocatòria per reunir les Corts de
Cadis, que, mentre dura la guerra, redacten la Constitució el 1812, inspirada en les idees liberals
i renovadores, però d’un caràcter completament centralista. El poble lluita per expulsar els
francesos i pel retorn del rei, però ignora el que es fa a Cadis i el fet que el rei per al qual fan la
guerra no té cap intenció de fer una reforma constitucional.
Catalunya cau a poc a poc a les mans dels francesos, però el 26 de maig s’inicia a Lleida
l’aixecament del Principat contra les tropes ocupants, i les poblacions s’hi van sumant
progressivament. Les tropes franceses són derrotades dues vegades al Bruc (6 i 14 de juny de
1808), el pla per dominar els aixecaments per part de les tropes franceses fracassa i tot el
Principat està aixecat. Això obliga a l’Exèrcit francès a recloure’s dins dels murs de la ciutat de
Barcelona, començant la llarga etapa anomenada Guerra del Francès, Napoleònica o de la
Independència. Finalment, Napoleó, amenaçat en altres indrets pels seus enemics, ha de treure
les tropes d’Espanya i pacta amb Ferran VII (1813).116
A Mataró la invasió francesa de 1808 marca molt notablement la història , i l’ocupació de la
ciutat per les seves tropes té repercussions molt serioses en la vida quotidiana local. Segons els
especialistes, l’opinió liberal a Mataró ja havia arrelat abans de les Corts de Cadis per influència
dels filòsofs francesos, en la crítica a la religió, i ja es constata un cert ferment ideològic
liberal. 117 Quan el febrer de 1808 els soldats francesos són ben rebuts quan de camí cap a
115 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 365-366. 116 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 155. 117 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 59-62. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 365-370. Martí Coll, Antoni. Domingo de Caralt. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1965, p. 41-50. Poch, J. Las Escuelas Pías de Mataró. La iglesia de Santa Ana y el Ho. Guardia de S. Juan Bautista. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1963, p. 101-109.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 57
Barcelona s’hostatgen a Mataró. A finals de febrer ocupen a Barcelona la Ciutadella i la ciutat,
el mes d’abril arriben més soldats francesos, però quan marxen s’inicia l’aixecament contra els
invasors.
El 7 de juny de 1808 Mataró s’aixeca contra els francesos i es crea una Junta de Govern dirigida
pel corregidor Antoni de Coupigny. Tot el poble participa del sentiment de revolta i el rector de
Santa Anna, el pare Jaume Vada, anima a la batalla a través d’un sermó fent una crida a la
noblesa, als rics, als menestrals i als pobres a morir per la fe, per la religió i per la pàtria.118
La ciutat organitza la seva defensa i es forma una línia militar a les muntanyes de Montgat, per
tallar el camí de la costa. El 16 de juny, dia de Corpus, un grup de voluntaris mataronins
intenten barrar el pas de les tropes del general Lechi, formades per 5.000 homes que van de
camí a Girona, però no ho aconsegueixen, i primer les tropes franceses assalten els pobles veïns
i després entren a la ciutat a sang i foc, la saquegen i l’ocupen. El juliol Mataró torna a ser
envaïda durant nou dies per 4.000 francesos, que es retiren del Vallès i van camí a Girona per
assetjar-la, però en fallar l’acció reculen de Girona cap a Barcelona i tornen a passar per
Mataró.
Del 1809 al 1811 Mataró queda sota la dominació francesa, i forma part de la seva rereguarda
com a lloc d’abastaments. Per tant, la població és víctima de constants demandes econòmiques i
saquejos a la recerca de queviures. Els anys 1810 i 1811, bo i que passen diverses vegades les
tropes per Mataró, són relativament tranquils i, tot i que l’economia està enfonsada i que la gent
espaordida fuig de la ciutat cada cop que s’acosten els francesos, s’aprofita per comerciar amb
Amèrica i es pot afrontar les urgències de la guerra i deduir el que s’ha de pagar als ocupants.119
El gener de 1812 la situació ha empitjorat al Principat, a més, la pèrdua de Girona suposa un gir
en la moral de la gent, i l’acomodament a l’ocupació és general. A Mataró el 29 de gener de
1812 el destacament francès del general Lamarque s’estableix i fortifica al convent dels
caputxins, la ciutat queda sota control directe de l’Exèrcit francès, i la vida econòmica i social
està desballestada. Però es viuen dos anys de pau (1812-1814), en què s’organitza una activitat
econòmica mínima però constant, basada en un cert mercadeig amb els francesos i
l’autoconsum, en el comerç ocasional amb Amèrica, i també es fa contraban amb els llocs
118 Florensa Parés, Joan. «Reflexions sobre el sermó per animar a la gent contra els francesos del Pare Joan Bada». A: VII Sessió d’Estudis Mataronins, 12 de juny de 1990. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1991, p. 89-93. 119 Dressaire Gaudí, Albert. «Una de corsaris, francesos, anglesos... i algun mariner espanyol». A: IX Sessió d’Estudis Mataronins, 28 de novembre de 1992. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1993, p. 153-157.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 58
dominats pels enemics. El gener de 1813 cessen els regidors perpetus de designació reial i és
elegit el primer Ajuntament constitucional presidit per l’hisendat Ignasi Arnau. A finals de
gener marxen definitivament els ocupants de la ciutat abandonant la fortificació dels caputxins,
i el 2 de febrer de 1814 s’acaba la guerra.120
2.1.7.2 El retorn de Ferran VII i el règim absolutista (1814-1820)
Amb la fi de la Guerra del Francès el 1814 i el retorn del rei, no s’aplica la Constitució de Cadis
de 1812, 121 i comença una lluita entre els liberals que en són partidaris i els absolutistes que en
són contraris, i a Catalunya aquests enfrontaments sovint són sagnants. En termes generals, les
ciutats i els territoris de marina són liberals, mentre la muntanya, tradicionalista, es decanta pel
poder reial. 122
A Mataró tots aquests canvis també són viscuts amb intensitat. El 12 i 13 de febrer la ciutat
celebra amb diversos actes la proclamació de la Constitució, i el 29 i 30 de març Ferran VII
torna del seu captiveri a França i en passar per Mataró rep una gran acollida de les autoritats i
els ciutadans. Poques setmanes després el rei aboleix la Constitució i restaura el règim
absolutista, però de moment l’Ajuntament de la ciutat no es modifica i només s’hi afegeix que
entra a formar-ne part el governador militar, i els regidors liberals continuen reunint-se fins al
27 de juliol, però el 7 d’agost ja queda restaurat el Consistori absolutista, encapçalat per
l’hisendat Josep Antoni Migliaresi.123
Però a la ciutat i als pobles veïns l’esperit liberal està molt arrelat i s’organitza un important
intent de revolta. L’abril de 1817, el tinent general Luis Roberto de Lacy s’alça en armes, amb
l’objectiu de restaurar la Constitució, i compta amb el suport d’una gran part de la guarnició de
Barcelona i de diversos ciutadans. Lacy, que opera des de Caldes d’Estrac, té el suport del
guerriller liberal Francesc Milans del Bosch, veí de Sant Vicenç de Montalt, però l’operació
fracassa i arriba a Mataró el brigadier Manuel Llauder per controlar la situació, llavors Milans
fuig, però a Lacy se l’executa.
120 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 10 i 13 de gener de 1813. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 59-61. 121 Castillo, Damarís. La Revolució Francesa. De l’absolutisme a l’estat constitucional. Barcelona: Graó, 1988, p. 50. 122 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 155. 123 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 4, 8 i 9 de febrer, 27 de maig, 17 i 26 d’agost de 1814. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 61-62.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 59
2.1.7.3 El Trienni Liberal (1820-1823)
Els sectors avançats donen suport al comandant Riego, que el gener de 1820 inicia , amb una
petita tropa de lleials, l’aventura de la restauració del règim constitucional, i finalment el rei és
forçat a jurar la Constitució el 9 de març, iniciant-se un període liberal de tres anys. Però a
Catalunya l’agost de 1822 el sector més tradicional de l’absolutisme constitueix a la Seu
d’Urgell una regència reialista absolutista (la regència d’Urgell) , intransigent i «apostòlica» (de
la qual forma part el mataroní Jaume Creus).124 Tot i que les tropes liberals posen fi a
l’aixecament tradicionalista, no poden aturar els Cent Mil Fills de Sant Lluís l’abril de 1823,
que són enviats per les potències de la Santa Aliança (Àustria, Prússia, França i Rússia) per tal
de frenar el constitucionalisme, i restableixen Ferran VII en la totalitat dels seus drets com a
monarca absolut, que suprimeix completament la legislació liberal.125
Mataró entra en aquest període amb la proclamació de la Constitució gaditana el 10 de març,
enmig del fervor popular; s’elegeixen els nous regidors i com a primer alcalde surt l’advocat
Gaspar Borràs, prenent possessió dels seus càrrecs l’11 de març i jurant la Constitució
solemnement a l’església de Santa Maria el 19 d’aquest mateix mes.126
A Mataró el constitucionalisme és un moviment popular acollit multitudinàriament, plural i
voluntària, que té ressò en tots els estrats socials com si es tractés d’una sublevació pacífica i
esperada, ja que rep el suport de persones relacionades amb camps molt diversos: del comerç
majorista (Cusachs, Isern, Guañabens, Martí, Mora), menestrals (Barbosa, Cuyàs, Margenat,
Puig, Vilardebò), notaris, mestres, metges, apotecaris i, sobretot, advocats (Borràs, Camín,
Font, Fins, Llentisclà, Nonell, Rafart, Simón, Torras). També els hisendats –com els Bofarull,
els Boet, els Baró, els Dorda, els Daviu, els Llauder, els Palau, els Pineda, els Sisternes– s’hi
apunten quan el consens sobre les virtuts del sistema és ampli, però davant les accions de la
fracció radical del liberalisme i l’aixecament en armes dels absolutistes deixen de participar-
hi.127
124 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 155. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 115. 125 Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 85. 126 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 i 18 de març, i 13 de juliol de 1820. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 63. 127 Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 20. Martí Coll, Antoni. «L’inici del Trienni Liberal a Mataró (1820-1823)». A: IV Sessió d’Estudis Mataronins, 9 de juny de 1987. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1988, p. 97-101.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 60
A principis d’abril de 1820 es comença a organitzar la Milícia Nacional a Mataró,128 que és un
cos cívic i militar gestionat i finançat pels ajuntaments. Els seus reglaments van canviant, i si bé
hi ha algun període en què és voluntària, també n’hi ha en què en certes edats és obligatori de
servir-hi, però sempre amb l’esperit de fer-la l’instrument de la revolució burgesa.129 I, de fet,
esdevé eina imprescindible en la defensa del sistema a partir de 1822, quan els absolutistes
s’alcen en armes diverses vegades a la ciutat i es fortifica. En l’àmbit local, entre els que
preconitzen la reinstauració de l’Antic Règim i intervenen en l’aixecament de partides reialistes
hi ha Domènec de Caralt, que posteriorment tindrà protagonisme.130 Però el 1823 comença amb
una situació militar cada cop més desfavorable per als liberals, perquè les potències de la Santa
Aliança a finals de l’any anterior volen frenar el constitucionalisme espanyol i a mitjan abril de
1823 entren les tropes franceses, els anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, que vénen a
auxiliar els absolutistes. L’ocupació de Mataró pels francesos té lloc el 20 de maig de 1823131, i
entre els espais que ocupen hi ha el convent de caputxins, i l’aula de primeres lletres de Santa
Anna s’utilitza durant uns mesos com a magatzem de provisions i comestibles.132
En el pensament popular, el Trienni Liberal genera una etapa de conflictivitat sobretot pel que
fa al sentiment religiós de la població. D’una banda hi ha un sector profundament religiós que
està al costat dels liberals i que topa amb les mesures aprovades per les Corts el 1820 de
supressió dels monestirs d’ordes monacals, però de l’alta existeix un gran sector en el qual hi ha
arrelat el sentiment anticlerical a causa dels privilegis de l’Església i el suport del clergat a la
reacció absolutista.133 Aquesta situació és viscuda intensament a Mataró, i si bé el 1821 poden
subsistir els convents de caputxins, carmelites i escolapis, el 1822, com que els caputxins no
reuneixen el nombre mínim de frares previst per la llei, abandonen l’edifici del gener al juliol i
s’hi tornen a fortificar els francesos el juny i el juliol, i finalment l’edifici queda derruït.
128 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’1 i 8 d’abril, 5 i 15 de maig de 1820, 1 de desembre de 1821. 129 Pérez Garzón, Juan Sisinio. Milicia Nacional y revolución burguesa. Madrid: CSIC, 1978, p. 636. 130 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 22 i 23 de juliol, 13 d’agost, 6 de setembre de 1822. ACM. Fons AMM. AH-190. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 64. Costa Oller, Francesc. «Activitat repressiva dels constitucionals, els anys 1821-1823, al Corregiment de Mataró». A: VI Sessió d’Estudis Mataronins, 15 d’abril de 1989. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1990, p. 89-99. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 21-24. Martí Coll, Antoni. Domingo de Caralt. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1965, p. 115-136. Puig Giralt, Enric. «Notes sobre la guerra reialista. 1821-1823 a Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 31 (abril, 1988), p. 24-28. 131 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 de juny i 31 d’agost de 1821; 31 de maig, 11 de juny, 1 i 25 de juliol de 1822, i 17 de març, 22, 23 i 25 d’abril de 1823; 23 de juny de 1838 i 29 de juliol de 1841. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 64-65. 132 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 26 de setembre de 1823. Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 173. 133 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 63-65.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 61
2.1.7.4 La Dècada Ominosa (1823-1833)
De 1823 a 1833 es restableix per segona vegada l’absolutisme i es retorna a l’ordre anterior al
1820, temps que coneixem com la Dècada Ominosa. Durant aquest període els liberals són
perseguits però els «reia listes purs» o fanàtics més radicals, enemics del constitucionalisme,
estan descontents perquè volen un rei més absolutista (els Malcontents), i la primavera de 1827
inicien un aixecament i confien en l’adveniment de Carles, germà del rei, i tenen entre els seus
cabdills el mataroní Domènec de Caralt.134 A Catalunya hi ha un aixecament molt fort dels
Malcontents i la persecució dels liberals aquí la fa el capità general Carles d’Espagnac (comte
d’Espanya), que manté l’ordre contra els liberals i els absolutistes i té sotmès el Principat a un
règim de terror amb empresonaments i execucions del 1827 al 1832. I el 1830 mana organitzar
els Voluntaris Reialistes (a imitació de la Milícia Nacional) per tal d’assegurar el sistema polític
i també com a mesura de precaució davant dels aires liberals procedents del triomf de la
revolució a París aquest mateix any.135
El 1830 el rei Ferran anul·la la llei sàlica i restableix la successió femenina al tron espanyol,
també aquell mateix any neix la seva filla Isabel. Aquesta situació desfà les aspiracions de
successió del germà del rei, Carles, i es planteja el problema successori que divideix el país
entre partidaris de l’un i l’altre. El 1832, els seguidors de Carles aconsegueixen que durant una
greu malaltia que pateix el reu anul·li la seva decisió pel que fa a la successió, però tot just
recuperat es referma en la situació anterior, i a partir d’aleshores el rei es veu obligat a introduir
alguns canvis en les institucions i fer algunes concessions als liberals; a més, està malalt i per
refermar la seva decisió convoca les Corts perquè jurin com a hereva la seva filla, però
finalment mor el setembre de 1833. A finals de 1832 se substitueix el capità general de
Catalunya, Carles d’Espagnac, per Manuel Llauder (nascut a Mataró), que inicia una política
més flexible, que preconitzen els elements menys radicals i partidaris de la consolidació
dinàstica i que, en definitiva, representa un atansament als liberals. Un altre fet que cal destacar
és que durant aquest regnat Espanya acaba de perdre gairebé tot l’imperi colonial americà, i
només queden Cuba, Puerto Rico i les Filipines.136
A Mataró aquesta dècada s’inicia quan el maig de 1823 Domènec de Caralt és nomenat
governador militar i polític de la plaça i retorna l’ordre de l’Antic Règim. Emprèn repressions
134 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 377-380. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 86. 135 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 156. 136 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 156. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 86.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 62
contra els liberals, restableix un Ajuntament absolutista i retorna el càrrec a alguns regidors
depurats, i queda controlat pels regidors vitalicis. La restauració de l’absolutisme suposa la
necessitat d’aplicar mesures de control i s’organitza una Comissió de Seguretat Pública, però
malgrat la repressió, el caliu constitucional és viu. 137
L’any 1827 la ciutat es posa en estat de defensa per prevenir els reialistes més exaltats. Després
d’algun intent fallit els Malcontents hi arriben a entrar però en són expulsats, i els liberals tenen
una certa aparició pública arran de la revolta.
A partir de la revolta dels Malcontents i durant la repressió del capità general comte d’Espanya
fins al 1832, a Mataró són perseguides i detingudes diverses persones per les seves opinions
polítiques liberals (Josep Mateu, Antoni Pesant, Pau Tosquelles, Josep de Caralt, Jaume Maset,
Antoni Culla i Manuel Coto; aquest darrer és afusellat), però la resistència liberal és ben viva.138
A partir de 1832 es va cap al nou sistema per a la renovació dels ajuntaments, que si bé encara
conserva regidors que tenen el càrrec en propietat, ja tendeix al model censatari del govern local
en introduir la figura dels majors contribuents en l’acte d’elaboració de les ternes per renovar
regidors, diputats i síndics. El març de 1833 es constitueix a Mataró el primer Ajuntament amb
aquest nou sistema i s’elegeix com a regidor degà el cavaller Josep de Belloch. A més, a partir
d’ara s’espaia progressivament l’assistència al Consistori del corregidor que hi deixa d’anar.139
El 1833 a la ciutat també es fan uns grans actes de celebració de la cerimònia que les Corts han
fet de la jura com a hereva de la filla del rei, Isabel, amb balls, focs d’artifici, enlairament de
globus, repartiment d’almoines, etc.140
2.1.7.5 La minoria d’edat d'Isabel II (1833-1843)
Amb la mort de Ferran VII, el seu germà Carles vol recuperar els seus drets a la corona amb el
suport dels partidaris de l’Antic Règim (a Catalunya, els Voluntaris Reialistes), que ja havien
intentat influir en aquest sentit en els darrers anys de malaltia del rei. Això provoca un
137 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 64-65. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 30-34. Martí Coll, Antoni. Mataró i els agraviats. Barcelona: Rafael Dalmau, 1973, p. 27-37. 138 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 379. 139 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 14 i 18 de febrer, 4 de març de 1833. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 380-383.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 63
enfrontament entre absolutistes i constitucionalistes que desemboca en una guerra civil, que es
coneix com la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Maria Cristina és nomenada reina
governadora, i la manté l’exèrcit que li és lleial mentre no es pot proclamar Isabel II reina
d’Espanya, però durant el seu regnat hi ha diverses lluites civils.141
A finals de 1833 Espanya queda dividida en quaranta-nou províncies subjectes al poder central,
que ja marquen el camí cap a l’Estat unitari: amb una administració centralitzada i racional
defensada per la ideologia liberal emergent, en la que es recolza a Maria Cristina per resoldre el
plet successori. Aquest suport dóna peu a la promulgació de l’Estatut reial de 1834, en què
s’instauren unes Corts generals compostes per dues cambres, una de les quals electiva , amb
competències legislatives –de major o menor grau segons la Constitució vigent–, i amb una
representativitat variable segons el sistema electoral, però que són la base del naixement d’uns
corrents d’opinió i dels partits polítics.142
La Primera Guerra Carlina afecta sobretot el nord d’Espanya i les muntanyes navarreses,
catalanes i valencianes. Maria Cristina, liberal a la força, vol governar amb els moderats i
l’oposició augmenta. A més, el 1835 una epidèmia fa que es desbordi a Madrid la còlera
popular contra els convents, i l’anticlericalisme triomfa momentàniament amb Mendizábal al
poder, que suprimeix la major part d’ordes religiosos i la desamortització dels seus béns. El
1836, a La Granja, els sergents progressistes imposen a la regent la Constitució de Cadis, però
aquesta aconsegueix reemplaçar-la l’any següent per una de més moderada i avançada. El 1839
sembla acabar la guerra quan el general Maroto, carlí, accedeix a signar la pau amb el general
Espartero, al servei d’Isabel II, però no s’acaba de fer efectiva fins a l’any següent. L’èxit
d’Espartero (duc de la Victòria), amb idees progressistes i que rep el suport de la Milícia
Nacional i de l’Exèrcit, xoca amb les tendències moderades de Maria Cristina, que finalment
dimiteix com a regent l’octubre del 1840 i Espartero ocupa el seu lloc.
El període 1840-1843 és el de la regència d’Espartero, marcat per la seva repressió i
autoritarisme i per les constants revoltes. A les eleccions de gener de 1840 els progressistes
guanyen a les províncies de Girona, Lleida i a la ciutat de Barcelona, però la popularitat
d’Espartero com a regent és breu i reprimeix tot intent de revolta o iniciativa en qualsevol
àmbit. En general a Catalunya es viu una etapa d’aldarulls politicosocials, el que s’anomena les
140 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 23 de juliol de 1833. 141 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 381-385. Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 156. 142 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 382-391.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 64
Bullangues (1836-1843). En concret a Barcelona es reprimeix l’enderrocament de la Ciutadella
(símbol de la tirania de Felip V) i se’n persegueix els promotors, però també s’inicien altres
accions que van en contra dels interessos econòmics: es vol iniciar una política lliurecanvista
que amenaça la naixent indústria catalana, i finalment esclata la revolta a Barcelona el
novembre de 1842, que és sufocada amb un bombardeig des de Montjuïc, però també creix
l’agitació a les ciutats. El descontentament és general a tot l’Estat, fins que el 1843 la situació es
fa insostenible i els moderats aprofiten el moment polític convuls amb sublevacions a tot el
país, que finalment porta a exiliar-se a Espartero. I pel novembre les Corts proclamen,
avançant-la, la majoria d’edat d’Isabel II.143
A Mataró tots aquests fets són viscuts molt intensament, tant en el pla polític com en el social.
La mort del rei és acollida amb esperança com una nova època, però l’esclat de la guerra urgeix
l’organització militar, i el capità general Manuel Llauder crea la milícia de voluntaris Batalló de
Voluntaris de la Reina Isabel II, per a la qual l’Ajuntament arriba a reclutar 800 homes a
l’octubre. La proclamació de la regència de Maria Cristina se celebra a principis de febrer de
1834 amb diversos actes, en els quals també participa el Batalló de Voluntaris, i el mes de juny
també se celebra la proclamació de l’Estatut reial.144 La reorganització del Batalló de Voluntaris
en Milícia Urbana (semblant a l’antiga Milícia Nacional i per guardar l’ordre als pobles) es
porta a terme a la ciutat el 1834 i 1835, i primer els seus components són persones amb
possessions o medis propis de producció , però després ja són d’extracció popular i pocs
recursos que són l’única font d’ingressos per a les seves famílies, cosa que porta al malestar si
han de marxar fora de la ciutat. La crema de convents del juliol de 1835 té un ressò immediat a
Mataró a causa de l’esperit anticlerical alimentat pel suport del clergat a l’absolutisme, per la
seva intervenció en la repressió dels constitucionals, i pel fet que en aquells mateixos moments
molts religiosos lluiten al bàndol carlí. Per tant, s’ha de mobilitzar la Milícia però el convent
dels caputxins arriba a cremar-se i s’intenta fer-ho al dels carmelites, la qual cosa fa que
l’Ajuntament tapiï l’entrada al dels escolapis i hi instal·la carrabiners per prevenir-ho. 145 L’estiu
de 1835 també es produeix una reforma de l’Administració municipal i se celebren eleccions
municipals d’elecció lliure, que afavoreix l’oligarquia local i el poder de la classe mitjana, però
suprimeix definitivament els oficis de regidor i càrrecs vitalicis, i li correspon a la ciutat tenir un
alcalde (Josep Renter), dos tinents d’alcalde, set regidors i un procurador del Comú. 146
Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 86-87. 143 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 75-77. 144 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13, 14 i 17 d’octubre de 1833; 2, 3, 4, i 5 de febrer, 10 i 15 de juny de 1834. 145 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13 i 19 de maig, 6, 8, 18, 26, 29 i 31 de juliol, 1 d’agost de 1835. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 66-67.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 65
Els primers mesos del 1836 a Mataró es viu un clima turbulent, a causa de l’anada de joves al
front i la insubordinació dels milicians que reivindiquen la Constitució, que finalment s’imposa.
I el mes de setembre es fan diversos actes de celebració. Per al règim municipal significa
restablir la llei de 1823 i és elegit alcalde primer Josep Peradejordi, i també es restableix la
Milícia Nacional. 147
La guerra contra els carlins segueix molt intensament i el febrer de 1837 moren milicians de
Mataró i comarca a Torelló, la qual cosa provoca avalots i fins i tot es fan recaptacions per a les
famílies dels afectats per part de la Secció Local de la Societat d’Amics del País i d’un diputat
provincial que va a Cuba.148 La promulgació de la nova Constitució l’estiu d’aquest mateix any
se celebra amb diversos actes religiosos i balls públics. L’Administració municipal també està
ocupada en la fortificació de la ciutat per defensar-se de possibles atacs dels carlins i el
manteniment de la Milícia, que tot plegat costa molts diners i s’han de fer recaptacions
extraordinàries. Però des de llavors i fins a les acaballes del conflicte, Mataró i els pobles veïns
viuen tranquils.149
Del 1839 tenim les primeres notícies de l’existència de partits a Mataró, si bé els corrents
progressista i moderat ja eren presents anys abans, com demostren les eleccions municipals del
1836 i 1837. El sector moderat està format per membres del grup benestant, el clergat i les
famílies ennoblides d’hisendats, que no organitzen mítings i en general la seva manera de fer
política està relacionada amb el control d’influències a través dels poders econòmics i
religiosos. Entre els components d’aquest sector hi ha terratinents (Boter, Llauder, Palau,
Viladesau, Torras), burgesos enriquits en el comerç (Bofarull, Mora, Guañabens, Gallifa),
professionals del dret (Borràs, Poy, Recoder, Serra, Thos, Torras), fabricants tèxtils (Baladia,
Ferrer, Planell, Rovira, Roldós) i comerciants majoristes (Blanch, Isern, Julià, Martí). El Partit
Progressista està format per membres de les capes mitjanes i els nous sectors socials, mentre
que els hisendats i persones d’una posició social més elevada (aristòcrates com Caralt i
Sisternes) l’abandonen a mesura que creix el radicalisme que dóna suport a les revoltes socials ,
que respon a la major influència que va aconseguint la base proletària , i hi trobem sindicalistes
com Antoni Paradís i Joaquim Baset. Aquest partit guanya totes les eleccions locals excepte les
de 1837. 150
146 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 de setembre, 13 d’octubre de 1835 i 7 de gener de 1836. 147 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13 de gener, 14 i 18 de juliol, 4 i 16 d’agost, 3 i 20 de setembre, 6, 8 i 17 d’octubre de 1836. 148 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 i 21 de març, 17 d’abril, 4 i 16 d’octubre de 1837. 149 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 29 d’abril, 12 de juny, 6 juliol de 1837; 6 de juny de 1838, i 16 de setembre de 1839. ACM. Fons AMM. AH-179. 150 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 70-72.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 66
La Guerra Carlina comença a acabar-se al nord d’Espanya l’estiu de 1839, però prossegueix a
llevant i, per tant, a Mataró, i no és fins a principis de maig de 1840 que es fan els primers
reconeixements oficials de la nova situació. A l’estiu el mateix Espartero aixafa la revolta
popular de Barcelona promoguda pels progressistes i el setembre la rebel·lia contra la regent
que s’ha iniciat a Madrid i ha arribat a Barcelona també ho fa a la ciutat. El mes d’octubre ja es
felicita Espartero com a regent, i en l’àmbit local els fets de la revolta que situa els progressistes
en el govern són pacífics.151 Al municipi, el 1841 l’alcalde és Josep M. de Caralt, que
reorganitza la Milícia Nacional: la depura d’exvoluntaris reialistes i hi allista homes de 18 a 50
anys propietaris de rendes o altres mitjans de subsistència . Així, doncs, té 1.373 infants, 83
artillers i 9 soldats de cavalleria, però el desembre cessa de les seves funcions i els depurats són
readmesos.152
El 1842 la revolta popular de Barcelona del mes de novembre contra el duc de la Victòria és
fortament reprimida amb un bombardeig, i les conseqüències arriben a la ciutat el gener de 1843
amb la dissolució de la Milícia Nacional local. Posteriorment també s’hi instal·la el
descontentament en contra d’Espartero, i el mes de juny l’Ajuntament, presidit pel moderat
Joan Camín, se suma a la rebel·lió i reinstaura la Milícia Nacional a la ciutat, i la revolució
contra Espartero triomfa pacíficament.153 Però la insatisfacció general després de l’exili del duc
de la Victòria també arriba a la ciutat. Els progressistes més radicals es revolten (la bullanga
anomenada Jamància) i hi ha moltes baixes, i els fets acaben amb una repressió dels revoltats i
la dissolució de la Milícia Nacional.154 La proclamació de les Corts pel novembre de la majoria
d’edat d’Isabel II és molt celebrada a la ciutat, amb ofici, repics, concerts, representacions
teatrals.155
Recordem que a aquest període també correspon la Sociedad de Mutua Protección de Tejedores
de Mataró, que ja està organitzada el 1841 i que perdura fins al 1843, en què és suprimida com
a conseqüència de la repressió que segueix les revoltes de la Jamància . La Sociedad participa
151 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 de maig, 14 de juliol, 20 d’octubre de 1840; 23 i 29 de setembre de 1841. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 113. 152 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 de maig, 12 de juliol, 31 d’octubre, 6, 7 i 15 de novembre de 1841. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 116-118. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 73-75. 153 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 de desembre de 1842; 7 i 11 de gener, 1 de febrer, 7, 8 , 11, 13 i 14 de juny de 1843. 154 Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 136-158. 155 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 27 de novembre de 1843.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 67
activament en les bullangues, en què s’ajuda els afiliats en casos de vaga o en la recerca de
feina.
2.1.7.6 La dècada moderada (1844-1854)
Amb la proclamació d’Isabel II com a reina s’inicia el domini dels moderats de la política
espanyola , que perdura fins al 1868, amb excepció del període 1854-1856. El 1845 la
Constitució és molt favorable al poder executiu i afecta molt Catalunya: la divideix en quatre
províncies; bandeja el català de l’escola, de l’Església i de l’Administració; imposa una política
aranzelària i el reclutament militar, etc. I també es creen nous instruments per fer efectiva una
xarxa administrativa centralista. El conjunt d’aquests fets dóna lloc, del 1846 al 48, a la Segona
Guerra Carlista o «dels Matiners», que són dominats pels sometents el 1848. 156
La reina es casa, però les intrigues amb els seus «favorits» i d’altres escàndols i corrupcions
cansen a tothom. El president del govern és Narváez, amb intervals, però es retira el 1851 i
reapareix el 1856. A mitjan juny de 1854 un grup de generals encapçalats per O’Donnell es
pronuncia contra el govern en la «Vicalvarada», que afavoreix les insurreccions populars arreu
de l’Estat i acaba amb el triomf del moviment, que significa l’inici del Bienni Progressista.
A Mataró la dècada moderada s’inicia amb la celebració de la proclamació de les Corts de la
majoria d’edat de la reina a finals del 1843, i quan el mes de març de 1844 retorna del seu exili
a França s’hostatja a la ciutat i és rebuda per tota la població junt amb les autoritats civils i
eclesiàstiques.157
Pel que fa a l’organització municipal, el desembre de 1843 entra en vigor la normativa per la
qual són electors tots els caps de família de més de 25 anys, residents a la població, majors
contribuents i en un nombre determinat segons el cens de població; a més dels que anomena
«capacidades», que són doctors, llicenciats, oficials retirats, eclesiàstics, metges i altres
professionals titulats. I com a elegibles només poden ser-ho els majors contribuents, i correspon
a Mataró tenir un alcalde, dos tinents d’alcalde, onze regidors i un síndic. El nou Ajuntament
està presidit per Antoni Borràs, que en pren possessió el maig de 1844. 158 El 1845 aquesta
normativa es modifica en alguns aspectes per tal d’assegurar el control governatiu sobre les
156 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 79-81. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 87. 157 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 2 de març de 1844. 158 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 6, 10 i 16 de gener, 5 de maig de 1844.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 68
ciutats, i els ajuntaments d’aquesta època moderada no tenen gaires problemes greus i es limiten
a succeir-se en una actuació merament administrativa, essent el primer Ajuntament elegit amb
aquest nou sistema el que pren possessió a principis de 1846 amb Joaquim Martí com a
alcalde.159 Costa ressalta que el Consistori d’aquesta dècada pateix les conseqüències de que els
regidors assisteixen poc als plens i molts d’ells eludeixen les seves responsabilitats, i a més hi
ha una acusada manca d’iniciatives dels regidors. I pel que fa a l’extracció social a la qual
pertany la classe política local, confirma que segueix la llei de 1845, que limita els càrrecs a les
capes benestants, i constata que les professions dels 66 regidors d’aquests anys són: 20
industrials, 19 comerciants, 12 hisendats i 15 professionals (12 dels quals pertanyen al món del
dret). El mes de gener de 1845 també es fa instal·lar la Guàrdia Civil a la ciutat, al cap de poc
d’haver-se creat.160
Els mataronins, però, no estan aliens a les lluites dinàstiques de la Segona Guerra Carlina i l’any
1845 ja es comencen a manifestar en aquest sentit, i també la classe obrera de la ciutat està en
una situació crítica. L’Ajuntament organitza el sometent el 1847, que afecta a tothom entre els
setze i cinquanta anys, però són anys de crisi econòmica –tant l’anterior com l’actual–, i hi ha
molts acomiadaments d’obrers, reducció de salaris, i en general molt malestar entre el
proletariat. Els carlins entren a la ciutat molt breument el novembre de 1848, a les acaballes de
la guerra, i es reforça el convent de les Escoles Pies per a més seguretat de la població; però
quan acaba la guerra l’edifici queda ocupat fins almenys el 1856, perquè se n’habilita una part
com a quarter interí. 161
En aquesta dècada moderada, l’esdeveniment més important a Mataró és sens dubte la
inauguració el 28 d’octubre de 1848 del primer tren de la Península, que va de Barcelona a la
ciutat, tot just un mes abans de l’entrada dels carlins.
159 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de gener de 1846. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 392-394. 160 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 79. 161 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 12 de juliol de 1845; 23 d’abril, 20 d’agost, 20 de desembre de 1847, 25 de novembre i 15 de desembre de 1848; 9 de febrer, 1 d’abril, 1 de maig, 26 d’agost, 8 de setembre, i 14 de desembre de 1849; 22 d’abril, 4 de maig, 4 de juny, 9 i 13 de juliol, 6, 13 i 20 d’agost, 3, 14 i 20 de setembre de 1852; 17 d’octubre de 1856. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 394. Puig Giralt, Enric. «Mataró i la guerra dels matiners (1846-1849)». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 34 (abril, 1989). p. 15-18.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 69
2.1.7.7 El Bienni Progressista (1854-1856)
El triomf del pronunciament del general O’Donnell contra el govern de l’Estat el juny de 1854
culmina el juliol amb el suport que finalment rep dels progressistes, i representa la victòria del
moviment fins al 1856, que té com a president del nou govern Espartero. El 1854 es convoquen
eleccions generals però hi vota un 19% escàs, i en les eleccions parcials de 1856 només un 5%.
En canvi, hi ha grans problemes socials, però és que el país real i el polític no coincideixen, i
arriba la crisi definitiva el juliol de 1856, quan els enfrontaments al si del Consell de ministres
provoquen la dimissió d’Espartero i s’inicia a Madrid la resistència armada d’una part de la
Milícia a favor del líder progressista. Però el general O’Donnell aconsegueix el poder, el
succeeix i suprimeix la Milícia Nacional. Entre les lleis que es promulguen durant el Bienni en
podem destacar la desamortització de 1855 de Madoz. Catalunya viu una rebrotada del
problema social, amb revoltes dels obrers, vagues generals com la de 1855, etc. I la revolta que
s’inicia a la capital de l’Estat el 1856 s’estén a Barcelona, on del 18 al 22 de juliol s’alcen
barricades i es produeixen durs enfrontaments a Sants, a la Barceloneta i a Gràcia, que acaben
amb la victòria de l’Exèrcit i l’execució sumària dels qui hi han participat.162
A Mataró, la revolta contra el règim moderat arriba tot just l’endemà de Barcelona, el 15 de
juliol, i l’Ajuntament i tota la ciutat s’hi suma amb molta eufòria. Però es protagonitzen alguns
aldarulls als quals cal afegir l’arribada de molts pagesos de la comarca que volen cremar les
fàbriques de vapor perquè les consideren responsables de la malura de l’oídium, que assota les
vinyes, i els obrers del tèxtil defensen les indústries. El 16 de juliol, havent desertat de les seves
obligacions les autoritats militars i civils, s’anomena una Junta de Govern per controlar la ciutat
constituïda inicialment per progressistes radicals i elements obreristes. Mentre discuteixen les
mesures que cal prendre, arriben a la ciutat quatre companyies de l’Exèrcit, que els detenen i els
envien a la Ciutadella, tot i que aviat són deslliurats, renuncien al seu càrrec i l’agost s’inicia
l’elecció d’un nou Ajuntament, però s’ha de suspendre perquè es declara el còlera.163
L’epidèmia, com ja hem dit anteriorment, té molta incidència els mesos d’agost i setembre, i la
ciutat queda sense direcció perquè molts regidors marxen i d’altres cauen malalts, per la qual
cosa el Governador Civil, Pasqual Madoz, acudeix en persona a la ciutat per fer elegir una Junta
de Sanitat, que presideix Joaquim Martí, i ordena que es formi un Ajuntament provisional, amb
162 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 81-83. 163 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 15 de juliol de 1854. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 172-173.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 70
els tinents d’alcalde i regidors dimitits, fins que el 3 d’octubre jura el nou Consistori dirigit per
Manuel de Sisternes. L’epidèmia causa més de 800 morts en tres mesos.164
Els conflictes socials són constants durant tot el Bienni i els sindicats actuen àmpliament
radicalitzant les seves postures. En l’àmbit local tenim la Sociedad de Tejidos con Volante, que
és la prolongació de l’existent del 1840-1843. 165 Entre els episodis més agitats podem destacar
el ja descrit dels pagesos i obrers del juliol de 1854. A finals del mateix any hi torna a haver
conflictes perquè alguns fabricants endureixen les condicions de treball dels obrers (més hores,
menys sous, etc.). El juny de 1855 es dissolen totes les associacions obreres i el juliol se segueix
la primera vaga general històrica de Catalunya. L’any 1856 hi ha una crisi de treball a la ciutat, i
l’Ajuntament dóna algun subsidi als treballadors sense feina, que també reben ajuts d’altres
treballadors que no han parat.166
Dels moderats167 hi ha poques notícies, però consta que membres d’aquesta ideologia demanen
signatures contra la base segona de la Constitució , sobre la llibertat religiosa, quan les Corts la
discuteixen. Pel que fa als demòcrates, la seva presència cada vegada és més activa, perquè en
les eleccions generals Pi i Margall i Terradas obtenen gairebé 300 vots, la qual cosa demostra
que hi ha un electorat republicà entre els sectors amb dret a vot; però la seva base social es troba
entre els obrers, que no són electors.
De la incidència de la crisi de 1856 a Mataró, no n’hi ha gaires dades, però se sap que es viu un
ambient de subversió social des de començaments de juliol amb atemptats a les fàbriques, i la
Milícia ha de mantenir l’ordre patrullant pels carrers. Finalment el 24 de juliol es canvia
l’Ajuntament i se’n nomena un dins del nou ordre, amb Josep Tuñí com a alcalde, i també se
suprimeix la Milícia Nacional.168
Dins d’aquest Bienni destaquen l’obertura de diversos centres escolars d’envergadura de nens,
com el Colegio de Juan B. Viza el 1854 (ja ha obert el 1833 com a petit centre) i el Colegio de
164 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7, 14, 16, 17, 18 i 29 d’agost, 7, 8 i 9 de setembre, 3, 17 i 28 d’octubre, 5 i 16 de novembre de 1854. 165 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 266. 165 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 50-51. 166 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 i 11 de novembre de 1854; 13 de març, 5, 7, 8 i 9 de juliol de 1855. Revista Mataronesa, 2 de febrer, 2 i 30 de març de 1856. 167 Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 180. 168 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de juliol i 16 de novembre de 1856. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 394-398. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 81-83.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 71
Cataluña (Valldemia ben aviat) el 1855, o l’obertura de les escoles de nenes als convents de les
caputxines i les carmelites per eludir la desamortització de l’any 1855. I quant a l’ensenyament
d’adults, s’inaugura la Societat d’Amics de la Instrucció el 1854 (Ateneu Mataronés ben aviat),
fundada pel progressista Josep Garcia Oliver i que està vinculada a altres iniciatives culturals i
econòmiques locals.
2.1.7.8 El moderantisme (1856-1868)
Amb el tancament del període progressista per part d’O’Donnell el juliol de 1856 es va cap al
moderantisme, en què s’alternen en el poder el Partit Moderat de Narvàez amb la Unió Liberal
(moderats i progressistes) d’O’Donnell, en el qual es reiteren les velles formes d’exercir el
poder a través del control electoral. És especialment interessant destacar que durant aquests
anys sorgeixen nous partits democràtics, com el republicà de Salmeron i Castelar, o el republicà
federal de Pi i Margall. També entren en l’escena política nous generals relacionats amb els fets
de política exterior a Marroc (1859-1860) o a Mèxic (1861) , com ara Serrano i Prim (heroi de la
Guerra del Marroc i que intenta diverses vegades l’aixecament per canviar el règim). El poder
es va desgastant i, amb la restricció de les llibertats electorals de 1863, els progressistes es
retiren de les eleccions. Llavors el moderantisme es veu amenaçat pertot arreu i es dóna
l’Església com l’únic referent per fer front a la revolució i recórrer a la repressió. Amb tot això,
la reina no és ben vista a causa de la seva vida privada, i Narváez i O’Donnell moren el 1868.
En aquest ambient, la flota amb l’almirall Topete, sectors de l’Exèrcit amb Serrano i Prim, i les
juntes locals formades per progressistes, demòcrates i membres de la Unió Liberal, organitzen
la revolució de setembre de 1868, que enderroca la reina i obre un nou període liberal fins a la
restauració (1874), amb la proclamació de les llibertats fonamentals i el sufragi universal. I la
reina es refugia a França.169 A Catalunya la revolta de juliol de 1856 arriba el mateix mes i es
produeixen durs enfrontaments a Barcelona, on acaba guanyant l’Exèrcit, i en perdre el poder
els progressistes l’obrerisme torna a la clandestinitat.
A Mataró s’entra en aquest període en un ambient de subversió social que manté la Milícia,
però el 24 de juliol es canvia l’Ajuntament ja dins del nou ordre, amb Josep Tuñí com a alcalde
i amb un Consistori que designa el governador provincial el novembre, ja constituït segons la
restablerta llei municipal de 1845, en què en ciutats d’aquesta envergadura l’alcalde i els tinents
són nomenats per la Corona entre els escollits com a consellers. I de 1860 a 1862 el Govern
169 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 83-84. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 88.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 72
també nomena alcalde-corregidor, amb la qual cosa exerceix un control totalment
governamental de la ciutat i concentra el poder local en molt poques mans.
Pel que fa a la representació municipal, a Mataró hi ha uns 550 electors i les eleccions a
regidors són preses com un tràmit amb un desinterès absolut. Ho demostra que en els comicis
de 1866 voten un 10% dels electors, ja que el poder polític municipal es concentra en el que es
pot considerar una oligarquia , on la rotació dels regidors és escassa, i alguns s’hi estan sis anys
o més. En aquest període l’activitat política es redueix a la preparació dels comicis a través dels
grups d’influència, i es pot considerar que arrela el caciquisme, fruit de la interrelació
d’interessos entre els homes forts i els electors que en depenen, i l’adscripció a l’unionisme o al
moderantisme és de tipus conjuntural. Entretant, els progressistes organitzen el Comitè
Democràtic , creat el 1865, que manté viva la flama ideològica i en el qual participen molts
obrers, sobretot a partir de la crisi industrial de 1861 a 1865, però no participen a cap dels
comicis.170 Dins d’aquest marc és on hem de situar els actes que organitza l’Ajuntament arran
de la visita que fan a la ciutat els ducs de Montpensier, Felip d’Orleans i Luisa Fernanda
(germana d’Isabel II), l’octubre de 1857, en què porten el seu fill al Colegio Valldemia; la
celebració de la tornada de vuit voluntaris mataronins de la Guerra d’Àfrica, i la visita de Prim a
la ciutat el 1860. 171
El moviment obrer es reprimeix el 1856, però continua tenint una vida soterrada que el porta a
un replantejament fins al 1860, i a Mataró comença a actuar semiclandestinament aquest any la
Societat de Resistència, predecessora de la cooperativa L’Obrera Mataronesa, que es forma el
1864 però ha d’esperar fins a la revolució de 1868 per fer-se realitat, i dóna suport al
reformisme dels republicans.172
Pel que fa a la producció industrial, la ciutat del 1861 al 1865 pateix la fam del cotó arran de la
Guerra de Secessió als Estats Units d’Amèrica, que provoca una aturada de les fàbriques per la
manca de la provisió de la matèria primera, i molts obrers queden a l’atur. Aleshores
l’Ajuntament emprèn una sèrie d’obres per donar feina als obrers, subscripcions popula rs, etc.
Altres esdeveniments locals són la inauguració de la Caixa d’Estalvis de Mataró el 1863, i
170 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de juliol i 16 de novembre de 1856. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 83-84. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 398-399. 171 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 27 d’octubre i 10 de novembre de 1857; i d’11 de maig, 29 d’agost i 8 de setembre de 1860. 172 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 416. Pomés Vives, Jordi; Rodríguez Calleja, Maria. L’Obrera Mataronesa. Un bell i efímer somni (1864-1890). El cooperativisme a Mataró al segle XIX. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1997, p. 19 i 22-24.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 73
l’obertura de múltiples centres educatius de tots els nivells educatius i adreçats a totes les
classes socials, així com l’obertura de tot un seguit d’escoles públiques (2 primàries de nens, 2
de nenes i 1 de pàrvuls), que amplien ostensiblement l’oferta educativa.173
Els efectes de la revolta del 18 de setembre de 1868 a Cadis del general Prim i altres militars
contra la dinastia borbònica, que porta a l’expulsió d’Isabel II i transforma el sistema polític,
arriba a la ciutat a finals de mes.
2.1.7.9 La revolució de 1868
Amb el triomf de la revolució el setembre de 1868 i destronada la reina, Serrano i Prim són
governants provisionalment i convoquen les Corts de Cadis, que el 1869 voten la primera
Constitució amb sufragi universal, democràtica però monàrquica, i s’escull Amadeu de Savoia
com a rei. A partir d’aquí se succeeixen les lluites i intrigues que porten a l’assassinat de Prim,
represa de la guerra carlista, l’agitació social, l’abdicació del rei i la proclamació de la república
l’11 de febrer de 1873.174
A Mataró la notícia de la caiguda d’Isabel II arriba el 29 de setembre i causa un gran enrenou.
L’endemà s’organitza una junta local revolucionària , que presideix Josep Saurí, advocat liberal,
amb el vicepresident Josep Abadal, que és republicà, i dóna suport a la revolució, organitza la
defensa de l’ordre i la propietat, cessa l’Ajuntament i en nomena un de provisional presidit per
Joaquim Llobet, propietari. Però dels comicis de desembre fets per sufragi universal en sorgeix
un Consistor i de majoria republicana, amb Marià Espín com a alcalde.175
La Junta Local Revolucionària adopta una sèrie d’acords, com ara abolir la Llei estatal
d’instrucció pública del 2 de juny, que restableix la llei de 1857; reposar els mestres que han
cessat; gestionar el restabliment de l’Escola de Nàutica; habilitar la duana de Mataró per a la
importació d’articles determinats (màquines, sofre, sucre); dissoldre diverses societats
cristianes, com les societats de Sant Vicenç de Paül i Sant Lluís Gonzaga, bo i que el seu
president –Josep Saurí– és catòlic. A mitjan octubre aquesta Junta exerceix només funcions
173 Ligos Hernando, Víctor. «Quatre anys de crisi econòmica a Mataró (La fam del cotó: 1861-1865)». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 25 (abril, 1986), p. 14-23. 174 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 156. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 88. 175 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 10 de gener de 1869. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 85.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 74
governatives i renuncia a les administratives, que delega a l’Ajuntament, i a final de mes
s’autodissol.176
En la proclamació de la Constitució el juny de 1869 l’Ajuntament resol no adherir-se als actes
que s’organitzen a Barcelona, i el malestar entre els sectors més radicals es fa cada vegada més
evident davant del manteniment de la monarquia i la manca de reformes, alhora que la separació
entre el proletariat i la classe mitjana cada vegada és més gran i es materialitza de manera
violenta, i cal prendre mesures per prevenir els aixecaments republicans el mateix setembre. El
mes d’octubre l’Ajuntament és destituït per l’autoritat i els republicans perden el control del
municipi perquè se’n destitueixen els regidors, ja que no hi col·laboren. Llavors n’anomena un
de provisional format per membres procedents dels rengles liberals, amb l’hisendat Manuel de
Sisternes com a alcalde, ja que els liberals són el sector ideològic que deriva dels progressistes i
constitueixen la segona força política de la ciutat, que arrela en les classes mitjanes que
defensen la legalitat constitucional. El seu cap és Josep Garcia Oliver i tenen el diari La Voz de
Iluro. En les noves eleccions de principis de 1870 els regidors republicans no volen prendre
possessió perquè refusen el procediment que s’imposa, i és alcalde Josep Garcia Oliver, que
exerceix en el càrrec fins al març de 1872, quan és substituït per un consistori republicà sota el
comandament de Marià Espín. Aquest Ajuntament de 1870 ha d’enfrontar-se a les
manifestacions dels republicans i acatar la proclamació d’Amadeu I com a rei l’octubre
d’aquest any en contra dels consellers municipals republicans, que es mantenen fora del
Consistori i que no s’hi incorporen fins al mes de febrer de 1871.177
Els republicans van prenent força durant el període anterior, i s’organitzen de tal manera que en
els fets de 1868 de seguida controlen el moviment, i és que el Comitè Democràtic de Mataró es
crea el 1865 i el presideix l’obrer Salvador Palmerola, tot i que deuen estar organitzats
anteriorment perquè la crisi industrial de 1861 a 1865 ja l’afavoreix i el 1863 ja els visita
Castelar. Amb la revolució de setembre hi ha una gran activitat dels partits polítics, i en concret
el partit republicà està ben organitzat i té uns 700 militants, líders com Marià Espín, Josep
Antoni Rabella i Maurici Roca, el diari El Eco de la Costa , i el seu electorat arrela en els sectors
populars, la qual cosa li atorga sempre la victòria en les eleccions.178
La república de 1873 és proclamada el 12 de febrer, l’endemà que les Corts la voten com a
forma de govern, enmig del fervor dels republicans. Però la ciutat accepta el nou règim sense
176 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 6, 14 i 30 d’octubre de 1868. BCEL. «Junta Provisional Revolucionaria de Mataró. 1868. Actas». 177 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’1, 11 i 19 de gener de 1870, 7 de febrer de 1871. 178 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 85-87.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 75
alegria a causa del conflicte carlí, que aquells mesos atemoreix la població. I en les eleccions
municipals va a votar poca gent.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 76
2.2 La construcció del sistema educatiu al segle XIX
2.2.1 La legislació educativa més remarcable del segle XIX
En començar el segle XIX Espanya és un país gairebé analfabet, no té un sistema educatiu, i fins
al 1821 no hi ha el primer Reglamento General de Instrucción Pública.
El procés d’institucionalització del sistema nacional d’educació s’inicia amb la crisi de l’Antic
Règim i manté una estreta relació amb el desenvolupament de la nova societat liberal. Els
liberals creuen fermament que el progrés i la modernització d’Espanya depenen de
l’ensenyament, i per tant, l’educació es converteix en l’objectiu principal de la política nacional.
Durant el segle XIX es fa un gran esforç per crear un sistema educatiu nacional i generalitzar
l’educació sobretot a primària, però hi ha moltes dificultats per dur-ho a terme, sobretot a causa
de la inestabilitat política, els enfrontaments entre l’Església i l’Estat, i la manca de recursos.
No obstant això, intenten conjugar liberalisme i tradició en les seves actuacions. Durant la
primera meitat de segle hi ha intents d’aixecar una xarxa d’ensenyament primari públic , i és
quan neix la idea de l’escola laica, però no és fins la segona meitat que es materialitza molt
progressivament.
El caràcter i l’evolució del sistema escolar espanyol contemporani parteix del reformisme
pedagògic del discurs il·lustrat sobre l’educació i l’interès de l’autoritat política179 d’intervenir
en aquest camp, però a la instrucció pública s’hi dediquen esforços i polítiques dèbils, irregulars
i amb manca de finançament estable.
Primerament hi ha un projecte de política escolar i una afirmació decidida del paper i dels drets
dels poders polítics en l’educació: organització de les escoles públiques, ordenació del
magisteri, etc. També hi ha un reconeixement de la necessitat de millorar les condicions de
l’ensenyament i l’aprenentatge i els primers intents de renovació escolar. En aquest pensament
il· lustrat l’educació té una aportació doble: al desenvolupament humà i perfeccionament moral
dels individus, i a la prosperitat social de la nació, a més, l’educació ha de ser universal.
Aquestes preocupacions entren a Espanya en el segle XIX influenciades per les idees franceses
amb Quintana i el seu Informe de la Junta creada por la Regencia para proceder al arreglo de
179 Cerdà Manuel, Robert, i altres. Historia y escuela. La escuela como objeto de estudio de la historia enseñada. Valencia: Nau llibres, 1997, p. 6-9.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 77
los diversos ramos de la Instrucción Pública, que es coneix com a Informe Quintana (de 9 de
setembre de 1813), en què per primera vegada180 es formulen de manera sistemàtica i general
les bases de la política educativa liberal a escala nacional:
• La instrucció ha de ser tant igual y completa com les circumstancies ho permetin
• L’educació ha d’estendre’s a tots els ciutadans
• El Pla d’ensenyament ha de ser uniforme (continguts i mètodes), pública i gratuïta (és
una obligació de l’Estat)
• Ha d’haver-hi llibertat per a la creació d’escoles privades i llibertat per a elegir-les.
La Constitució de 1812 promulga uns principis fonamentals on en “tots els pobles s’establirien
escoles de primeres lletres en les que s’ensenyi als nens a llegir, escriure, comptar i el catecisme
de la religió catòlica, que comprendrà també una breu exposició de les obligacions civils”
(article 366). A partir d’aquí l’evolució de la política escolar espanyola ha anat evolucionant.
El 1821 les Corts aproven el Reglamento General de Instrucción Pública, que és la primera
estructuració moderna del nostre sistema escolar, i que posa les bases de la politica pedagògica
liberal.
La mort de Ferran VII el 1833 possibilita la instauració d’un nou règim polític, amb una
monarquia liberal i parlamentària, i d’un nou ordre social i econòmic que requereixen una nova
educació i, per tant, un sistema educatiu nacional consolidat. Aquest sistema es va
materialitzant, de manera centralista, en:
• El Plan General de Instrucción Pública del 1836, conegut com Plan del Duc de
Rivas, representa la definició del liberalisme moderat en educació, abandonant el vell
ideal de l’educació universal i gratuïta.
• La Ley autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria i el
Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental del 1838,
que accentua la línea conservadora del moderantisme i fixa posa importants mesures
de control a nivell econòmic, d’inspecció i avaluació.
• El Plan General de Estudios sobre Enseñanza Secundaria y Superior del 1845, d’una
orientació seculalitzadora, centralista i uniforme
• La Ley de Instrucción Pública del 1857, coneguda com Llei Moyano, és la que
ordena finalment el sistema educatiu per molt temps i perdura, amb poques
modificacions fins la Ley General de Educación de 1970.
180 Viñao Frago, Antonio. Política y educación en los orígenes de la España contemporánea. Examen especial de sus relaciones en la enseñanza secundaria. Madrid: Editorial Siglo XXI de España Editores S.A., 1982, p. 203.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 78
La Ley de Instrucción Pública de 1857 té unes disposicions especialment importants:
• El primer ensenyament es divideix en elemental i superior.
• L’ensenyament primari elemental comprèn els ensenyament de: doctrina cristiana i
nocions d’història sagrada, lectura, escriptura, principis de gramàtica castellana, principis
d’aritmètica, i breus nocions d’agricultura, insdustria i comerç.
• L’ensenyament primari superior comprèn, a més d’una ampliació de les matèries
anteriors: principis de geometria, dibuix lineal i agrimensura, rudiments d’història i
geografis, i nocions generals de física i història natural.
• Els continguts per a les nenes són diferents. No fan agricultura, industria, comerç,
geometria, dibuix, agrimensura, física i història natrual. En el seu lloc hi ha les labors
típicament femenines, elements de dibuix aplicat a les labors i nocions d’higiene
domèstica.
• L’obligatorie tat de l’ensenyament primari és entre els 6 i 9 anys.
• La gratuïtat de la primària elemental és només pels nens que els seus pares o tutors no
puguin pagar-la i aquesta certificació els la fa el rector i està visada pel l’alcalde.
• Les escoles primàries estan a càrrec de cada poble, i ha nd’incloure les seves despeses en
els pressupostos municipals.
• En els pobles de més de 500 ànimes ha d’haver-hi una escola primària elemental pública
per a nens i una, encara que sigui incompleta, per a nenes.
• Es fomentarà l’establiment de lliçons de nit o dominicals per als adults.
• Parla explícitament de la formació de les mestres i de les escoles normals femenines.
• Fa incompatible la professió de mestre amb qualsevol altre treball, i molts mestres
abandonen la docència, i per tant això és una oportunitat per a les mestres.
• De les juntes locals d’instrucció pública,181 se n’explicita que seran formades per
l’alcalde, un regidor, un eclesiàstic (que designa el bisbe) i tres o més pares de família .
Les seves funcions seran promoure que millorin i avancin els centres d’ensenyament,
vigilar-ne la bona administració, vigilar l’ensenyament que es fa i la direcció dels
establiments.
• A la pràctica, i a pesar d’aquesta llei, les escoles elementals i les superiors no es
corresponen amb el que es diu en la legislació, i gairebé no hi ha diferència entre les
escoles elementals i superiors, tot i que la superior ha de ser la continuació de l’elemental
i donar un ensenyament complementari a les elementals. Per tant, el mestre d’escola
181 Aquestes juntes, tant provincials com locals, són els mateixos òrgans que en la Llei de 1838 s’anomenen formalment comissions.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 79
superior es veu obligat a ensenyar el mateix que el de l’elemental, però afegint-hi més
assignatures i sovint amb alumnes que van dels 7 als 12 o 13 anys.
Pel que fa a la supervisió de l’ensenyament, el 1849 es crea el Cos Estatal d’Inspecció
d’Ensenyament Primari i en la Ley de Instrucción Pública de 1857 apareixen els inspectors de
nomenament reial. Aquest control de l’ensenyament es pot fer perquè s’ha establert una
jerarquització clara entre els ensenyaments i els centres, que fins ara no havia existit.182 La
funció inspectora sobre els col·legis, però, s’exerceix de maneres molt diverses, que van des
d’un qüestionari elaborat per la Direcció General d’Instrucció Pública i que ha d’emplenar un
delegat del rector només en visitar alguns centres, o informes i dictàmens de totes les escoles
d’una àrea geogràfica que fan els inspectors per al rector, i aquest els eleva a la reina. No
obstant això, hem de pensar que els exàmens públics que realitzen la majoria de centres
d’ensenyament cada any també es poden considerar un indicador de l’ensenyament que es fa, i
amb els quals els pares constaten els avenços dels seus fills i les autoritats exerceixen un mínim
control.183
Amb posterioritat, la Llei de 23 de juny de 1909 fixa que el període d’escolaritat obligatòria és
entre els 6 i 12 anys.
El 1945 la Ley de Educación Primaria regula l’ensenyament primari i li atribueix els següents
objectius:
• Promocionar la cultura general obligatòria.
• Formar la voluntat, la consciència i el caràcter del nen per a l’acompliment del deure i
en ordre al seu destí etern.
• Infondre als alumnes l’amor a la pàtria i la idea del seu servei, d’acord amb els
principis del “movimiento”.
• Preparar la capacitat per a estudis posteriors i per a activitats culturals.
• Contribuir a l’orientació i formació professional.
San Roman, Sonsoles. Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización docente en España. Barcelona: Ariel, 1998, p. 134. 182 San Roman afirma, però, que les juntes locals són un fre al desenvolupament del nou establiment d’escoles perquè els seus membres són apàtics sobre aquest tema, ja que normalment els representants de l’autoritat són analfabets. San Roman, Sonsoles. Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización docente en España. Barcelona: Ariel, 1998, p. 136-138. 183 No obstant això, les inspeccions tenen uns resultats molt desiguals segons qui les faci. En el cas de la vila de Madrid, sabem que el 1846 el director general d’Instrucció Pública elabora un qüestionari per passar-lo en dos instituts privats de nova creació i que han d’omplir dos comissionats del rector. El 1849 els inspectors fan una visita general en què redacten un informe i un dictamen per al rector i aquest l’elevarà a la reina. El 1854 el rector mana una visita d’inspecció. El 1857 Claudio Moyano fa una visita als centres i emet les seves opinions, que són molt diferents de les anteriors.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 80
• L’ensenyament contenia diversos grups de coneixements:
o Instrumentals: lectura interpretativa, espressió gràfica, (escriptura, ortografia,
redacció i dibuix), i càlcul.
o Formatius: formació religiosa, formació de l’espirit nacional, formació
intel·lectual (llengua nacional i matemàtiques), i educació física.
o Complementaris: iniciació a les ciències naturals, ensenyaments artístics
(música, cant i dibuix), ensenyaments utilitaris (treballs manuals, pràctiques de
taller i labors femenines, hàbits d’educació social).
L’anys 1970 la Ley General de Educación es planteja com un intent de resposta
sociopedagògics als nous temps i necessitats. Veeu l’educació com una formació humana
inegral que aconsegueixi un desenvolupament armònic de la persona litat i la preparació “ per a
l’exercici responsable de la llibertat”, es posa al servei de la integració i la promoció social i el
foment de l’esperit de convivència, i s’hi incorporen a les finalitats educatives temes com
l’adquisició d’habits d’estudi i de treball, o les diferències regionals, o el fomentar l’esperit de
comprensió i cooperació internacional. Un dels seus objectius mñes destacables és la
generalització de la E.G.B. com obligatoria i gratuïta, i en aquest nivell es preténs donar una
fromació integral, igual per a tots, i adaptada a les capacitats i aptituds dels educants.
2.2.1.1 Dues lleis d’especial rellevància
Aquestes dues lleis tenen un significat especial per a les escoles de Mataró perquè són les que
acompliran la majoria dels centres que es van obrint a la ciutat, ja siguin de nens o de nenes, ja
que seran d’ensenyament primari. La minuciosa concreció d’alguns articles d’aquestes lleis ens
permeten conèixer detalls referents a continguts, mètodes educatius i prescripcions estatals que
sovint no consten en la documentació dels centres educatius estudiats, i per tant ens seran
d’especial interès.
En el període d’implantació definitiva del sistema liberal a partir de 1833, les lleis i disposicions
que inicien la consolidació del nou sistema educatiu són: el Plan General de Instrucción
Pública de 1836, que no arriba a tenir vigència però que influeix en els posteriors; la Ley
autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria de 1838, i el
Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental també de 1838 (en què
Simón Palmer, M. Carmen. La enseñanza privada seglar en Madrid 1820-1868. Madrid: Instituto de Estudios Madrileños, 1972, p. 14 - 15.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 81
es concreta més la normativa del Plan), i que amb petites variacions són les vigents fins la Ley
Moyano de 1857, que a més recull les esmenes fruit del Concordat de 1851 entre el Govern
d’Espanya i la Santa Seu.
Ley autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria de 1838
La Ley autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria és de 21 de
juliol de 1838,184 i consta d’onze títols i trenta-nou articles. Els tít ols són: la instrucció primària
i rams que comprèn; les escoles públiques i els seus mestres; els títols per exercir el càrrec de
mestre; el nomenament de mestres per a les escoles públiques; les escoles privades i cases de
pensió; els deures dels pares de família o persones de qui depenen els nens; les autoritats
encarregades de la inspecció i govern de les escoles primàries; les escoles de nenes, les escoles
de pàrvuls i les d’adults; disposició transitòria, i disposició general. Amb aquesta llei es
deroguen totes les lleis, ordres i disposicions anteriors referents a la instrucció primària (art.
39).
El contingut general l’hem agrupat segons els diversos temes, per facilitar les consultes
posteriors, per tant a vegades no segueix el mateix ordre del document:
Classes d’escoles:
• La instrucció primària és pública i privada (art. 1).
• Les escoles públiques són les que estan sostingudes pels fons públics dels pobles, i es
consideren també públiques les escoles gratuïtes pagades totalment per llegats, obres
pies o fundacions (art. 2).
• La instrucció primària pública es divideix en elemental i superior (art. 3).
• La instrucció primària pública elemental per ser completa ha de comprendre: principis
de religió i moral, lectura, escriptura, principis d’aritmètica (le s quatre regles de
comptar amb números abstractes i “denominados”) i elements de gramàtica castellana
(amb possible extensió a l’ortografia). Quan no es facin totes aquestes matèries, es
considerarà incompleta (art. 4).
• La instrucció primària pública superior tindrà a més del comprès a l’elemental: més
nocions d’aritmètica, elements de geometria amb les seves aplicacions més usuals,
dibuix lineal, nocions generals de física i història natural aplicades, i elements de
geografia i història (particularment d’Espanya) (art. 5).
184 Ministerio de Educación y Ciencia. Historia de la educación en España. Textos y documentos. Vol. II. Madrid: Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1979, p. 149-158.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 82
• En els pobles que tinguin recursos es podrà ampliar l’ensenyament elemental i superior
amb el que cregui convenient la comissió local (art. 6).
Les escoles públiques i els seus mestres:
• Tots els pobles de més de 400 veïns han de sostenir una escola primària elemental
completa (art. 7).
• Les ciutats o vil·les que tinguin 1.200 veïns han de sostenir una escola primària superior
(art. 9), i els pobles menors que la puguin sostenir també en tindran una (art. 10).
• Les poblacions més petites de 400 veïns, però que s’agrupin amb d’altres i arribin a
aquesta xifra, mantindran una escola elemental completa on vagin tots els nens (art. 8).
• Cada província, o conjuntament amb d’altres limítrofes, mantindrà una Escola Normal
d’ensenyament primari per ensenyar als mestres (art. 11). A la capital del regne hi haurà
una Escola Normal Central d’ instrucció primària per formar els mestres per a les
escoles subalternes (art. 12).
• Per ser nomenat mestre d’escola primària elemental completa, es necessita: tenir vint
anys, tenir el títol i l’examen, i presentar un certificat de bona conducta de l’Ajuntament
i el rector del poble on viu (art. 13). No podran ser mestres d’escola els que hagin estat
condemnats a penes aflictives i infamatòries, i els que estiguin processats criminalment
i hagin estat a presó (art. 14).
• Als mestres d’escola primària pública se’ls donarà: casa o habitació per a ell i la seva
família, sala per a l’escola amb els atuells per ensenyar, i un sou fix superior a 1.100
rals anuals si és una escola primària elemental, i 2.500 per a una escola superior (a part
rebran les retribucions dels nens que no són pobres). El sou pot ser en metàl·lic o en
espècies, segons el conveni del mestre amb l’Ajuntament, i els ajuntaments podran
augmentar el sou segons els seus recursos per aconseguir mestres més instruïts (art. 15).
L’Ajuntament decidirà els alumnes que són pobres i seran admesos gratuïtament a
l’escola (havent escoltat el mestre) i quina quantitat han de pagar els nens que no siguin
pobres. La comissió local decidirà els nens que han sobresortit en els exàmens de les
escoles elementals i ocuparan una plaça gratuïta a les escoles primàries superiors
(aquestes places no poden ser més de la dècima part de les dels nens contribuents que
assisteix in a aquesta escola superior) (art. 18).
• Per tal de donar habitació, sala per a l’escola i sou del mestre, es podrà utilitzar: les
fundacions, donacions i llegats, a més dels fons destinats en els pressupostos municipals
(art. 16).
• Els pobles que per manca de recursos no puguin establir una escola elemental completa,
en procuraran establir una d’incompleta on s’ensenyin les parts més indispensables,
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 83
com són llegir, escriure i doctrina cristiana, per una persona que tingui títol de mestre o
no el tingui, però que sigui de bons costums (art. 17).
• Com que no és possible establir pensions de jubilació i viduïtat, el Govern, a part dels
drets adquirits pels reglaments anteriors o fundacions particulars, promourà
associacions de socors mutus o caixes d’estalvis per a mestres (art. 19).
Titulació per exercir de mestre:
• Cada província tindrà una comissió especial encarregada d’examinar tots els que
vulguin tenir el títol de mestre d’escola elemental o superior. Els exàmens seran públics
i tindran un reglament que n’especifiqui les èpoques i els mètodes (art. 20).
• La comissió especial provincial farà un certificat de l’aprovació de l’examen i els
interessats podran anar al Ministeri de Governació (mitjançant el cap polític), perquè se
li expedeixi el títol corresponent a la seva classe (art. 21).
• Es continuaran pagant les mateixes quantitats per l’examen i expedició de títols,
exceptuant els aspirants que acreditin ser pobres de solemnitat, que se’ls perdonarà part
de la quota (art. 22).
Nomenament dels mestres d’escoles públiques:
• El nomenament dels mestres correspon als ajuntaments, però els mestres no podran
exercir sense l’aprovació del cap polític que ha d’escoltar la comissió provincial (art.
23).
• A les escoles de patronat, els mestres, els proveirà la fundació, amb l’aprovació del cap
polític , després d’haver escoltat la comissió provincial (art. 24).
Les escoles privades i cases de pensió:
• Per establir i dirigir una escola o casa de pensió per a la instrucció primària privada,
s’ha de ser espanyol, amb més de vint anys, tenir el títol i examen de mestre del grau de
l’escola que es vulgui establir, i presentar un certificat de bona conducta de
l’Ajuntament i el rector del poble on viu, i notificar per escrit a l’autoritat la casa on
pensa posar el seu establiment (art. 25).
Deures dels pares i tutors:
• Els pares i tutors han de vetllar perquè els nens al seu càrrec tinguin instrucció per fer-
los útils a la societat i a si mateixos, i les comissions locals estimularan els pares i tutors
perquè ho acompleixin, i en les actes de les comissions constaran les accions empreses
per fomentar l’ensenyament (art. 26).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 84
La inspecció de les escoles:
• La direcció i règim de la Instrucció Primària en tot el regne correspon al Govern de S.
M. mitjançant el Ministeri de Governació (art. 27).
• A cada capital de província s’establirà una comissió d’ instrucció primària (composta
pel cap polític com a president, un representant de la diputació provincial, un eclesiàstic
elegit per la diòcesi, i dues persones il·lustrades nomenades pel cap polític a proposta de
la diputació; aquests càrrecs seran gratuïts, honorífics i renunciables) (art. 28).
• Les comissions provincials hauran de fer el següent. Tenir cura que s’estableixin les
escoles en tots els pobles que n’hi ha d’haver. Formar els districtes d’agrupaments de
pobles quan siguin menors de 400 veïns. Proposar al Govern les mesures per fomentar
la instrucció primària a la província . Vigilar (persones de dins o de fora la comissió)
almenys una vegada l’any tots els establiments d’ instrucció primària de la província, i si
ho creuen oportú, les escoles de diversos pobles la posaran sota la inspecció d’una
comissió local. Vetllar perquè els mestres compleixin els seus deures, i si no ho fan els
suspendran un mes el sou, i fins i tot poden proposar al Govern expulsar-los si SM ho
autoritza. Proposar al Govern els mitjans necessaris per millorar l’educació a la
província i les reformes necessàries en els reglaments d’instrucció primària . Nomenar
els membres de la comissió d’examen. Tenir cura que els fons destinats a ensenyament
no es desviïn per a altres fins, i proposar al Govern que les obres pies que ja no tinguin
la seva finalitat inicial es dediquin a ensenyament. Donar al Govern totes les dades que
demani sobre ensenyament i fer l’estadística anual de les escoles de la província (art.
29).
• Les despeses autoritzades que facin les comissions provincials s’inclouran en els
pressupostos de cada província (art. 30).
• En tots els pobles on per aquesta llei hi hagi d’haver una escola , hi haurà una comissió
local d’ instrucció primària subordinada a la de la província. Aquesta comissió local
estarà formada per l’alcalde com a president, un regidor, un capellà elegit per
l’Ajuntament (si n’hi ha més d’un), i dues persones nomenades per l’Ajuntament. (art.
31).
• Les comissions locals hauran de: vigilar la conducta dels mestres de les escoles
públiques i privades; proposar a la comissió provincial on caldria establir escoles noves
i com dotar-les; proporcionar a la comissió provincial totes les dades que li demani
sobre la instrucció primària ; vetllar perquè no es desviïn per a altres fins els fons
assignats a les escoles, i demanar a l’alcalde que es passi comptes als administradors de
les obres pies que les sostenen (art. 32).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 85
• Les despeses autoritzades de les comissions locals s’inclouran en els pressupostos
municipals (art. 33).
• Les comissions provincials i locals tindran uns reglaments particulars que farà el
Govern (art. 34).
Les escoles de nenes:
• Les escoles de nenes s’establiran en els llocs on hi hagi recursos, i estaran separades de
les de nens, i els seus ensenyaments s’adaptaran als corresponents a les escoles
elementals i superiors de nens amb les modificacions que siguin necessàries per la
diferència de sexe (art. 35).
• Hi haurà un reglament específic per a aquestes escoles (art. 35).
• Les escoles públiques de nenes que hi hagi estaran sota la inspecció de les comissions
creades per aquesta llei igual que les dels nens, i vetllaran especialment perquè es
millorin i augmentin aquests establiments (art. 35).
Les escoles de pàrvuls i adults:
• Es consideren molt útils les escoles de pàrvuls i el Govern procurarà generalitzar-les
(art. 36)
• El Govern procurarà conservar i fomentar les escoles d’adults (art. 37).
Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de 1838
El mateix Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de 26 de
novembre de 1838185 precisa que l’objectiu de la seva aplicació és contribuir que l’ensenyament
de les escoles públiques «sea tan eficaz y útil como conviene a los adelantamientos intelectuales
y morales del pueblo, y a la ulterior prosperidad general» i justifica que les disposicions siguin
tan detallades perquè són indispensables per al bon funcionament de les escoles. A més, hi ha
algunes pràctiques poc conegudes pels mestres i es vol que les adoptin; per tant, s’han
d’explicar en què es fonamenten i com es porten a terme. També exposa que sovint la pràctica
educativa està ben lluny de les disposicions legals vigents.
Consta de vuit capítols amb un total de noranta-dos articles. Els vuit capítols són: les matèries
de la instrucció primària, el local i els atuells, l’admissió de nens (calendari, horari i règim de
185 Ministerio de Educación y Ciencia. Historia de la educación en España. Textos y documentos. Vol. II. Madrid: Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1979, p. 159-192.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 86
l’escola), premis i càstigs, instrucció religiosa i moral, l’ensenyament de les diferents matèries
(lectura, escriptura i altres matèries), exàmens generals i les escoles de nenes.
Com en el cas anterior, el contingut general l’hem agrupat segons els diversos temes, per
facilitar les consultes posteriors, per tant a vegades no segueix el mateix ordre del document:
Contingut general del Reglamento
Objecte i finalitat de l’ensenyament a les escoles primàries o elementals:
• Desenvolupar les facultats mentals de l’home, donant-los a tots (sense distinció de
classes) els coneixements necessaris (pròleg).
• Es destina especialment a qui no té mitjans econòmics per accedir a l’educació (pròleg).
Règim intern (admissió d’alumnes, calendari i horari de classes):
• L’edat dels nens ha de ser per norma general de sis a tretze anys, però les comissions
locals poden autoritzar l’admissió de nens més grans o més petits sempre que no
entorpeixin els ensenyaments. No obstant això, el mestre pot admetre en concepte de
passant tots els que aspirin al magisteri de primeres lletres (art. 12).
• El mestre elegirà entre els deixebles més aplicats, intel·ligents i avançats els ajudants
que necessiti perquè l’ajudin en els exercicis de les diferents classes. Aquests ajudants
els elegirà davant els altres alumnes i els farà entendre que aquest nomenament és una
recompensa al seu mèrit. El mestre podrà variar els ajudants com i quan ho cregui
convenient (art. 17).
• Les noves incorporacions de nens a l’escola es faran els vuit primers dies de gener,
abril, juliol i octubre, però si la comissió local vol variar-ho, ho ha d’aprovar la
comissió superior provincial (art. 13).
• Hi haurà un llibre de matrícula en què el mestre anotarà el nom, cognom i edat del nen
quan es presenti per primera vegada a l’escola, el del seu pare o tutor, el domicili i el
dia (art. 10).
• El mestre portarà un registre diari de l’assistència dels alumnes, i en un quadern separat
posarà les notes setmanals o mensuals dels seus avenços i conducta, i cada tres mesos
els passarà a la comissió de l’escola (art. 11).
• L’ensenyament elemental ha de ser gratuït per als nens pobres segons el Plan General
de Instrucción Pública aprovat per Reial Decret de 4 d’agost de 1836. Els nens que són
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 87
pobres ho decidirà la comissió local, i els qui no ho siguin hauran de pagar al mestre
una retribució setmanal, mensual o anual (art. 19).
• Pel que fa al calendari de classe, se’n farà tots els dies excepte: els dijous a la tarda de
les setmanes que no hi hagi un dia de festa sencer, els diumenges i dies festius sencers,
del 24 de desembre al 6 de gener, dilluns i dimarts de Carnestoltes, des de diumenge de
Rams fins al segon dia de Pasqua de Resurrecció, els dies de SM, i els dies de festa
nacional (art. 14). En les àrees rurals, i on sigui necessari treballar al camp, les
comissions locals, d’acord amb els ajuntaments i amb l’aprovació de la comissió
provincial, podran proposar un màxim de sis setmanes extraordinàries (art. 15).
• L’horari de classe serà de 3 hores al matí i 3 a la tarda, excepte les tardes d’estiu , que
podran ser d’1 o 2 hores, segons fixi l’escola. Les hores d’entrada i sortida variaran
segons les estacions, clima i circumstàncies locals, i ho fixarà també l’escola (art. 16).
• L’inici de les classes es farà seguint aquest ordre:
o Els ajudants entraran mitja hora abans a l’escola per ajudar el mestre a preparar
els llibres, les mostres i els quaderns, que han d’estar preparats, i les plomes
tallades abans d’entrar els nens a l’escola (art. 18).
o Els nens, a mesura que entrin, es presentaran i saludaran el mestre, posaran el
seu capell o altres robes en el lloc assenyalat i després aniran al seu seient
ordenadament (art. 19).
o Abans de començar els exercicis, el mestre passarà llista per saber si hi ha tots
els nens o per anar més de pressa els ajudants prendran nota dels que falten.
Aquestes llistes seran revisades cada tres mesos per la comissió local (art. 20).
o El mestre examinarà si els nens van nets i anotarà els que no hi vagin per
corregir-los (art. 21), i no s’admetrà cap nen amb erupcions sense que un metge
acrediti que no és contagiós (art. 22).
o Es farà un senyal perquè els nens s’agenollin i el mestre resarà en veu alta una
oració breu que repetiran tots els nens (les comissions provincials hauran dit
quines són). El mestre procurarà anar-les variant i alguna vegada farà preguntes
i explicacions curtes perquè entenguin les oracions (art. 23).
• Quan entri a l’escola una autoritat, un sacerdot, un inspector o qualsevol persona
important, els nens s’aixecaran fins que el mestre els faci asseure (art. 24). A més, els
alumnes han de tenir bons modals i no han de fer servir males paraules (art. 25).
• A l’escola no es pot comprar, vendre o canviar coses entre els alumnes sense permís del
mestre (art. 26).
El local i els atuells:
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 88
• En tots els pobles hi haurà una escola que ocuparà un espai especialment destinat a ella
que no compartirà per a altres usos, hi haurà una sala proporcionada al nombre de nens
i tindrà ventilació (art. 3).
• El mestre tindrà els llibres de matrícula, assistència i notes dels alumnes (art. 10 i 11).
• La taula del mestre serà davant de la dels alumnes i des d’ella ha de veure totes les
classes i el que passi a l’escola (art. 5).
• Les taules d’escriure convé que siguin llargues i estretes (de setze a divuit polsades
d’ample), amb inclinació perquè els nens puguin treballar còmodament. S’evitarà tenir
taules amples on hi hagi nens a cada costat perquè és més difícil vigilar-los. A sobre les
taules es posaran tinters que seran utilitzats cadascun per dos nens (art. 6).
• A les parets de la sala hi haurà cartells amb lliçons impreses o manuscrites, amb
l’abecedari, taules de multiplicar, pesos i mesures, i els principals deures dels nens a
l’escola amb lletres grans (art. 7).
• Com a norma general, cada cosa té el seu lloc específic. Si no hi ha espai on guardar els
capells o gorres, es posaran dins l’escola en penjadors o claus a l’alçada dels nens (art.
8).
• Cada dia el mestre vetllarà perquè s’escombri l’escola i s’obriran totes les portes quan
els nens no hi siguin (art. 9).
Matèries de l’ensenyament primari:
• Principis de religió i moral, lectura, escriptura, principis d’aritmètica (quatre regles) i
elements de gramàtica castellana amb ortografia (art. 1).
• En els pobles que sigui possible, a elecció de l’Ajuntament, d’acord amb la comissió
local i informant la comissió provincial d’ instrucció primària , es faran: més nocions
d’aritmètica i rudiments de geometria, nocions de geografia i història d’Espanya, i
dibuix lineal (art. 2).
Continguts específics per a cada edat:
• De sis als vuit anys: religió (aprendre de memòria oracions i punts de doctrina
cristiana), lectura (conèixer les lletres i llegir) i aritmètica (comptar de paraula i
conèixer els números i els signes) (art. 55).
• De vuit a deu anys: història sagrada, doctrina cristiana (continuació), llegir i escriure
(fins a fer-ho amb facilitat), aritmètica (saber bé les quatre regles), gramàtica castellana
i ortografia (art. 56). Molts nens pobres deixen l’escola en aquest segon nivell i per tant
és molt important que es treballi bé (art. 57).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 89
• De deu a tretze anys: doctrina cristiana, història sagrada (especialment el Nou
Testament), lectura i escriptura (en les diferents lletres), aritmètica (quatre primeres
regles senzilles i compostes, nombres abstractes, l’aplicació pràctica de les operacions, i
aprendre els pesos i mesures del regne), gramàtica castellana (sintaxi, i exercicis
pràctics d’anàlisi i composició), i si els mestres són instruïts i hi ha dotació es podran
ampliar amb l’especificat en l’article 2 (art. 58).
Mètodes d’ensenyament:
• Hi ha tres mètodes generals: individual, simultani i mutu, segons el nombre de nens que
s’ensenyi a la vegada (pròleg) 186:
• Mètode individual: el mestre ensenya només un nen i ensenya cadascú segons el seu
ritme d’aprenentatge. Per tant, es pot utilitzar quan el mestre té al seu càrrec de dos a
quatre deixebles, i no és útil per a les escoles públiques perquè el mestre mentre
ensenya un alumne, els altres perden el temps. Per tant, s’ha deixat d’utilitzar
progressivament sense que s’hagi hagut de prohibir , i només s’utilitza en algun poble
petit.
• Mètode simultani: tots els alumnes que poden seguir una mateixa lliçó la fan a la
vegada. Amb aquesta finalitat es fan petites divisions atenent petites diferències en la
instrucció i se’ls fa fer els mateixos exercicis col·lectivament. Amb aquest mètode el
mestre pot atendre una escola bastant nombrosa i tenir-la en ordre i disciplina. És el
mètode aconsellable quan l’escola té de seixanta a setanta alumnes.
• Mètode d’ensenyament mutu: és semblant al mètode simultani, però cada secció i cada
classe depenen i reben la lliçó d’un alumne més avançat en lloc de rebre-la del mestre.
El mestre instrueix els instructors o monitors, i aquests ho fan als altres. Aquest mètode
té avantatges sobretot quan hi ha molts alumnes i s’han de fer moltes seccions, i cada
una té molts alumnes. Per tant, llavors el mestre ha de recórrer a altres nens, però és
evident que aquests no ho fan tan profitosament i ordenada com el mestre.
• El mestre pot adoptar el mètode que vulgui (art. 51), però es proposa el mètode
simultani (es pot modificar si es considera convenient) i el d’ensenyament mutu o una
combinació d’ambdós, però es desaconsella el mètode individual (art. 50).
• Demana que tots els nens d’una escola estiguin distribuïts en tres divisions segons la
seva edat i instrucció, a més del que estudien (art. 53). Els nens de sis a vuit anys
formaran la primera divisió, els de vuit a deu anys la segona divisió i els de deu a tretze
anys la tercera divisió. Però poden haver-hi excepcions segons la capacitat, els avenços
186 Ministerio de Educación y Ciencia. Historia de la educación en España. Textos y documentos. Vol. II. Madrid: Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1979, p. 173-174.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 90
i l’edat en què s’hagi entrat a l’escola (art. 54). El mestre ha d’organitzar el temps i els
exercicis perquè mentre doni la lliçó a una secció cap nen de les altres estigui sense fer
res (art. 63).
Mètodes que s’han d’aplicar segons les matèries:
• Els mestres procuraran merèixer i obtenir el respecte afectuós dels seus deixebles (art.
49).
• S’explica molt concretament el mètode que s’ha d’aplicar en la lectura, escriptura,
aritmètica i doctrina cristiana. Es remarca que els nens se subdividiran en seccions en
què no hi hagi gaire diferència de coneixements entre ells, i per tant cada secció farà
servir els mateixos llibres i rebrà les mateixes lliçons (art. 59 i 71). Els alumnes d’una
mateixa secció d’escriptura poden correspondre a diferents seccions de lectura (art. 72).
• De cada matèria , passa a detallar-ne com es faran les classes:
Lectura: s’ha de procurar que la pronúncia dels nens sigui clara, fent les pauses de la
puntuació, i que entenguin el que llegeix in (art. 60). També s’ensenyarà a llegir
manuscrits (art. 62). Els nens de la secció es posaran en semicercle i segons l’ordre que
tenien en la lliçó anterior. Amb el seu llibre respectiu , començarà a llegir el primer fins
que el mestre (passant o ajudant) digui, i després cada un dels altres. Quan algun nen
s’equivoqui, el corregirà el proper, i si aquest no ho sap, el proper o l’altre, fins que n’hi
hagi un que el corregeixi, i llavors ocuparà el lloc del primer que s’hagi equivocat (art.
64). El mestre només corregirà si no hi ha cap nen que ho sàpiga i tots repetiran la
paraula o frase fins que ho facin bé (art. 65). Si algun nen no atén, s’interromprà l’ordre
i llegirà el que no atenia (art. 66). Les lectures seran variades, però a vegades es pot fer
que els alumnes sil·labegin les paraules fent-los dir a cadascun una síl·laba i després
lletrejar-les (útil per a l’ortografia) (art. 67). Els alumnes de les primeres seccions
hauran d’aprendre les lletres o síl·labes repetint-les en els taulers i repetint-les diverses
vegades (art. 68). Els alumnes de les seccions superiors i els que han fet d’ajudants
practicaran els exercicis de la seva classe pel mateix mètode (art. 69). En acabar la lliçó,
el primer alumne de cada secció rebrà un bitllet i el mestre l’apuntarà en el registre (art.
70).
Escriptura: els alumnes han d’arribar a fer una lletra igua l, neta, llegible i agradable,
alhora que escriure amb claredat, soltesa i bona ortografia els dictats (art. 73). Els textos
que facin de mostra seran sobre coses útils als nens (dogmes o preceptes de religió,
màximes morals, fets històrics, etc.) (art. 74). Els mestres procuraran tenir col·leccions
de mostres per les diferents seccions perquè puguin anar canviant i no fer servir el
costum que copiïn la mostra que s’hagi posat a la primera línia de la pàgina (art. 75).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 91
Les seccions inferiors de lectura formaran part de la primera secció d’escriptura perquè
l’exercici d’escriure facilita el programa de llegir , i s’anirà substituint la utilització de la
pissarra pel paper com a mitjà més econòmic i idoni per als principiants (art.76). Primer
els nens aprendran a fer les lletres a la pissarra, el tauler negre o en bancs de sorra
(art.77). Després d’haver llegit totes les seccions, el mestre corregirà els fulls
començant pels que hagin llegit primer, i per tant hagin tingut més temps per escriure
posant els quaderns d’una mateixa secció en fila i a la vista perquè els vegin tots els
alumnes de la secció, i els farà les correccions (art 78). L’alumne que hagi escrit la
millor pàgina obtindrà un bitllet, com en la lectura (art. 80). I en la secció superior es
tindrà una cura especial en la correcció ortogràfica, i almenys dues vegades a la
setmana hi haurà lliçó d’ortografia i gramàtica castellana (art. 79 i 81).
Aritmètica: quan els nens entrin a l’escola, independentment de l’edat, aprendran a
comptar almenys verba lment (art. 82). La classe d’aritmètica també estarà dividida en
seccions. Els nens que puguin escriure els números tindran una pissarra o quadern per
fer les operacions que es corregiran després d’haver-ho fet en totes les seccions de la
classe d’escriptura. Es començarà la correcció per les seccions inferiors posant els nens
amb la seva pissarra o quadern en semicercle davant la pissarra de la classe. El mestre
agafarà la llibreta d’un dels nens perquè faci l’operació davant dels altres i alhora
aquests corregiran els seus errors, i així passaran diversos alumnes fins que al final el
mestre corregirà les llibretes de tots. Els alumnes es corregiran entre ells guanyant i
perdent llocs com en els altres ensenyaments (art. 83). Els exercicis de càlcul mental
són molt importants (art. 84).
Geografia, història i dibuix lineal: en les escoles que es pugui fer, el mestre utilitzarà
els mateixos mètodes que en les matèries anteriors (art. 85).
Instrucció religiosa i moral: en aquests àmbits l’exemple és més important que
qualsevol altre ensenyament (art. 36). Aquesta instrucció tindrà el primer lloc en totes
les classes de l’escola (art. 38). La lliçó de doctrina cristiana serà diària i curta,
acompanyada d’alguna part d’història sagrada, en què es vegin les màximes i preceptes
explicats i adaptant-ho a les diferents classes (art. 39). Cada tercer dia al matí o a la
tarda, després de l’oració que es faci al principi dels exercicis amb els nens en els seus
seients, un deixeble avançat llegirà en veu alta durant un quart d’hora un capítol o un
tros de la Sagrada Escriptura, principalment del Nou Testament, i el mestre en farà una
explicació (art. 40). Però prèviament el prelat diocesà haurà dit quins exercicis serien, o
bé els que hagi aprovat el vocal eclesiàstic de la comissió superior provincial
d’instrucció primària (art. 41). L’estudi de la doctrina i les pràctiques religioses estan
sota la inspecció del rector o l’eclesiàstic de la comissió local (art. 37). Tots els
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 92
dissabtes a la tarda es dedicaran exclusivament a fer examen de doctrina cristiana i
història sagrada que s’hagin estudiat durant la setmana (el mestre comptarà amb els
ajudants o deixebles més avançats per anotar les faltes i progressos) i estudiar el
catecisme i explicacions de doctrina cristiana (el mestre anirà passant per les diferents
divisions, farà l’explicació de les preguntes i respostes del catecisme, després els
alumnes les aprendran i se les preguntaran entre ells, i seria molt convenient que el
rector o vocal eclesiàstic fes aquest examen a l’escola una vegada al mes), i s’acabarà
amb una lliçó de l’evangeli de l’endemà feta pel mestre o un ajudant, seguida del rosari
i una oració per demanar a Déu per la salut de SM i prosperitat de la nació (art. 44, 45,
46 i 47). En els pobles on els nens vagin a la missa parroquial amb el mestre els
diumenges, se’n conservarà el costum i en els que no es faci, els mestres i les
comissions respectives procuraran que es faci (art. 42). Els nens que tinguin la
instrucció i edat adient, es prepararan per a la primera comunió amb el seu rector i
després de fer-la cada tres mesos el mestre els portarà a l’església perquè es confessin, i
també hi aniran els altres nens per acostumar-los a aquests actes religiosos i perquè no
es quedin sols a l’escola (art. 43). És molt convenient que els mestres es posin d’acord
amb els pares perquè cooperin a fomentar en els seus fills els bons hàbits i principis
religiosos adquirits a l’escola (art. 48).
Material escolar:
• No s’especifiquen els mobles i instruments necessaris per a l’ensenyament perquè es
considera que ja es coneixen, i només s’insinuen algunes variacions sobretot perquè són
més econòmics (pròleg).
• Es recomanen les lliçons impreses i posades en cartells o cartons, perquè manquen
cartilles, sil·labaris i en general llibres per als nens pobres quan aprenen a llegir i
escriure. I com que s’utilitzen contínuament i tenen poca durada, és més econòmic tenir
les lliçons en cartells fixos i permanents, que a més de ser barats serveixen
simultàniament per a molts nens i per als repassos que es facin. A part, els pares si
volen poden comprar les cartilles o sil·labaris corresponents (pròleg).
• Proposa l’ús dels cartells, les pissarres de sorra i els bancs per als nens petits, però els
llibres per llegir i el paper per escriure en els nens més avançats en lectura i escriptura
(pròleg).
• Els llibres, els elegiran els mestres i les comissions locals, que ho comunicaran a la
comissió provincial, i aquesta ho aprovarà i alhora n’informarà el Govern (pròleg).
• En les classes pobres és molt difícil que hi hagi llibres uniformes, i per tant, convindrà
que els ajuntaments i les comissions proporcionin als mestres sèries de lliçons impreses
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 93
en fulls solts que pugin enganxar-se sobre cartons o taulells , i tots els nens d’una
mateixa secció puguin llegir-los (art. 61).
Premis i càstigs:
• El mestre procurarà que els nens adquireixin bons hàbits i aprofitin l’ensenyament, però
no donarà massa recompenses perquè no perdin el seu valor (art. 27).
• El mestre distribuirà en acabar els exercicis petits bitllets o vals de premi als alumnes
que hagin sobresortit en les classes (art. 28).
• L’alumne que durant tota la setmana s’hagi portat especialment bé tindrà un bitllet de
més valor que els anteriors, que es repartirà el diumenge al matí. I aquests nens,
juntament amb els que hi hagin anat, aniran a missa amb el mestre. Aquests premis
setmanals formaran part d’una llista d’honor que es posarà a l’escola durant la setmana
vinent (art. 29 i 30).
• Després de l’examen mensual, també s’anotaran els noms dels alumnes que s’hagin
distingit, i a més d’estar en la llista d’honor durant un mes, podran dur una cinta o
medalla dins l’escola fins al mes següent. A aquests exàmens, hi ha d’anar un membre
de la comissió local o la persona que aquesta designi (art. 31).
• Les llistes d’honor amb les notes s’ensenyaran quan visiti l’escola algun membre de
l’Ajuntament, la comissió local o l’inspector, i són les que s’utilitzaran quan
l’Ajuntament o comissió hagin que distribuir alguns premis (art. 32).
• Els càstigs han de ser variats i justos, adequats al caràcter del nen, i no han d’afavorir
que el nen perdi la vergonya (art. 33) , ni debiliti o destrueixi el sentiment de l’honor
(art. 35).
• S’ha de procurar que els càstigs siguin corporals i aflictius, i proposa com a més
comuns: fer llegir al nens en veu alta una màxima moral que hagi incomplert, recollir-li
alguns bitllets o vals, esborrar-lo de la llista d’honor, posar-lo en un lloc a part dret o de
genolls on tots el vegin durant mitja hora o més, retenir-lo a l’escola després de les
classes avisant els seus pares del perquè. Si aquests càstigs o semblants no donessin
resultat, hi ha l’expulsió temporal de l’escola. I per als nens incorregibles que poden
perjudicar els altres pel seu exemple, hi ha l’expulsió definitiva. Les expulsions, però,
han de tenir l’aprovació de la comissió local (art. 34).
Exàmens generals:
• Els exàmens generals es faran dues vegades l’any, pel juny i desembre (a part hi ha els
exàmens privats, setmanals i mensuals , que ja s’han descrit en altres articles) (art. 86).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 94
• Els exàmens generals s’anunciaran anticipadament al públic en general i se celebraran a
l’escola o a l’Ajuntament, si l’escola no té local per fer-los amb solemnitat. Seran
presidits per la comissió local i en les capitals de província per la comissió superior de
la província. Els nens s’examinaran per seccions en les diferents classes i matèries, se’ls
faran preguntes clares però que no s’hagin estudiat expressament per a l’acte (art. 87).
• Després dels exàmens es farà una llista de mèrit que s’exposarà a l’escola i es publicarà.
Si es donessin premis, la comissió els adjudicaria a partir d’aquesta llista (art. 90).
• Els exàmens generals serviran per: passar alumnes a una divisió superior (art. 89),
veure quins alumnes ja tenen prou instrucció i poden sortir de l’escola (si volen poden
demanar un certificat amb l’aprofitament obtingut en cada matèria) (art. 91), i perquè la
comissió local faci un informe sobre l’escola per trametre a la provincial (art. 88).
Ensenyament de les nenes i formació de les mestres:
• Es considera convenient que els mestres tinguin les seves dones o serventes atenent en
el mateix edifici de l’escola elemental de nens, però en sales separades, una escola de
pàrvuls o una de nenes, però això no ha de comportar que el mestre desatengui la seva
classe (pròleg).
• El mestre podria fer conferències domèstiques a aquestes mestres en hores fora d’escola
per instruir-les (ja que no necessiten gaires coneixements), o bé podria variar l’horari
d’aquestes escoles particulars per atendre-les algunes hores (pròleg).
• Les disposicions que el Reglamento diu per a les escoles de nens seran comunes a les
escoles de nenes, sense perjudicar les labors que els són pròpies (art. 92). El Plan
General de Instrucción Pública de 1836 també diu que les escoles de nenes
s’adequaran a les elementals i superiors corresponents de nens (art. 21).
Ley de Instrucción Pública de 1857
La Ley de Instrucción Pública de 9 de setembre de 1857 (també anomenada Llei Moyano) 187
consta de quatre seccions subdividides en diversos títols, i aquests en capítols, sense cap pròleg,
contenint un total de tres-cents set articles. Reglamenta tots els tipus d’ensenyament i fa
referència a: ensenyants, locals, matèries, llibres de text, professorat, règim interior, juntes
d’ensenyament, inspecció, entre d’altres.
187 Ministerio de Educación y Ciencia. Historia de la educación en España. Textos y documentos. Vol. II. Madrid: Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1979, p. 245-300.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 95
És una llei molt extensa, de la qual destacarem els apartats que són més remarcables per a
l’ensenyament a Mataró. Primer detallarem les diverses seccions i títols que conté, i després
passarem a veure el contingut general agrupat segons els diversos temes, com hem fet en els dos
casos anteriors.
Les seccions són:
Secció primera: els estudis
• Títol primer: el primer ensenyament.
• Títol segon: el segon ensenyament.
• Títol tercer: les facultats i els ensenyaments superior i professional. Capítol primer: les
facultats. Capítol segon: els ensenyaments superiors. Capítol tercer: els ensenyaments
professionals (entre els quals hi ha el de mestre de primer ensenyament elemental i
superior)
• Títol quart: com fer els estudis.
• Títol cinquè: els llibres de text.
• Títol sisè: els estudis fets a l’estranger.
Secció segona: els establiments d’ensenyament
• Títol primer: els establiments públics. Capítol primer: les escoles de primer
ensenyament. Capítol segon: les escoles normals de primer ensenyament. Capítol
tercer: els establiments públics de segon ensenyament. Capítol quart: els establiments
públics d’ensenyament superior i professional. Capítol cinquè: els col·legis.
• Títol segon: els establiments privats.
• Títol tercer: l’ensenyament domèstic.
• Títol quart: les acadèmies, les biblioteques, els arxius i els museus.
Secció tercera: el professorat públic
• Títol primer: el professorat en general. Capítol primer: els mestres de primer
ensenyament. Capítol segon: els mestres de les escoles normals de primer ensenyament.
Capítol tercer: els catedràtics d’institut. Capítol quart: els catedràtics d’ensenyament
professional. Capítol cinquè: els catedràtics de facultat.
Secció quarta: el govern i l’administració de la instrucció pública
• Títol primer: l’Administració en general. Capítol primer: el Ministeri de Foment i el
director general d’Instrucció Pública. Capítol segon: el Reial Consell d’Instrucció
Pública.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 96
• Títol segon: l’Administració local. Capítol primer: divisió territorial. Capítol segon:
l’administració dels districtes universitaris. Capítol tercer: el règim interior dels
establiments d’ensenyament. Capítol quart: les juntes d’instrucció pública.
• Títol tercer: la intervenció de les autoritats civils en el govern de l’ensenyament.
• Títol quart: la inspecció.
Disposicions transitòries
Contingut general de la Ley
Classes d’escoles i continguts generals de cada ensenyament:
• Els programes generals per a totes les assignatures de tots els ensenyaments els
publicarà el Govern, i els professors els hauran de seguir, a excepció dels estudis
posteriors a la llicenciatura (art. 84).
El primer ensenyament:
• El primer ensenyament es divideix en elemental i superior (art. 1). Aquests estudis no
duren un nombre de cursos determinat, i les lliçons duraran tot l’any, però a l’estiu es
faran menys hores (art. 10).
• El primer ensenyament elemental comprèn: doctrina cristiana i nocions d’història
sagrada, lectura, escriptura, principis de gramàtica castellana amb exercicis
d’ortografia, principis d’aritmètica amb el sistema legal de mesures, pesos i monedes, i
finalment, breus nocions d’agricultura, indústria i comerç (segons les localitats) (art. 2).
L’ensenyament que no tingui totes aquestes matèries es considerarà incomplet (art. 3).
Aquest ensenyament és obligatori per a tots els espanyols dels 6 als 9 anys i es farà a les
escoles públiques, en establiments privats o particularment (art. 7), i els pares que no
acompleixin aquesta obligació (quan hi hagi una escola al poble o no massa lluny) seran
amonestats per l’autoritat i castigats amb una multa d’entre 2 i 20 rals (art. 8). Aquest
ensenyament serà gratuït a les escoles públiques per als nens que els seus pares o tutors
no puguin pagar-lo, i el rector i l’alcalde del poble en faran una certificació (art. 9).
• El primer ensenyament superior comprèn: l’ampliació de les matèries del primer
ensenyament elemental; principis de geometria, dibuix lineal i agrimensura; nocions
d’història i geografia especialment d’Espanya, i finalment, nocions generals de física i
història natural aplicades (art. 4).
• El primer ensenyament elemental i superior de nenes serà igual que el dels nens
excepte:
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 97
Ensenyament elemental: no faran les nocions d’agricultura, indústria i comerç, i en el
seu lloc faran labors típicament femenines.
Ensenyament superior: no faran els principis de geometria, dibuix lineal i agrimensura,
ni tampoc nocions generals de física i història natural, i en canvi faran elements de
dibuix aplicats a les labors i nocions d’higiene domèstica (art. 5).
• El primer ensenyament per als sordmuts i cecs es farà amb modificacions en
establiments especials, tant en els que ja existeixen com en els que es crearan (art. 6). I
el Govern procurarà que hi hagi una escola a cada districte universitari i que en les
escoles públiques de nens s’atengui en el que sigui possible aquests nens (art. 103).
Segon ensenyament:
• El segon ensenyament comprèn: els estudis generals i els estudis d’aplicació a les
professions industrials (art. 12).
• Els estudis generals de segon ensenyament es faran en dos períodes: el primer durarà
dos anys i el segon, quatre (art. 13). Per fer aquests estudis s’han de tenir nou anys i
haver aprovat un examen general de les matèries del primer ensenyament elemental
complet (art. 17). Quan s’acabin aquests estudis i s’hagin aprovat els sis cursos, els
alumnes podran ser admesos a l’examen del grau de batxiller en arts (art. 23).
• Els estudis generals del primer període de segon ensenyament comprenen: doctrina
cristiana i història sagrada, gramàtica castellana i llatina, elements de geografia i
exercicis de lectura, escriptura, aritmètica i dibuix (art. 14). Les lliçons duraran tot
l’any, però a l’estiu es faran menys hores (art. 19).
• Els estudis generals del segon període de segon ensenyament comprenen: religió i
moral cristiana, exercicis d’anàlisi, traducció i composició llatina i castellana;
rudiments de llengua grega; retòrica i poètica; elements d’història universal i
d’Espanya; aplicació d’elements de geografia; elements d’aritmètica, àlgebra i
geometria; elements de física i química; elements d’història natural; elements de
psicologia i lògica, i llengües vives. Els reglaments diran quines s’ensenyaran i
estudiaran (art. 15). Per entrar a aquests estudis s’ha d’haver aprovat un examen general
de les matèries que comprenen el primer període (art. 20). Les lliçons començaran l’1
de setembre i acabaran el 15 de juny (art. 21).
• Els estudis d’aplicació són: el dibuix lineal, nocions d’agricultura i aritmètica
mercantil. També s’hi afegeixen altres coneixements que s’apliquin a l’agricultura, arts,
indústria, comerç i nàutica (art. 16). Per fer aquests estudis s’han de tenir deu anys i
haver aprovat un examen general de les matèries del primer ensenyament superior (art.
18). Els reglaments diran la durada del curs de cada un dels ensenyaments i el nombre
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 98
de cursos que tindrà cada un (art. 22). Quan s’acabin aquests estudis els alumnes podran
rebre un certificat de pèrits en la carrera que han estudiat (art. 24).
Ensenyaments professionals:
• Els ensenyaments professionals són: veterinària, professors mercantils, nàutica,
mestres d’obres, aparelladors i agrimensors, i mestres de primer ensenyament (art. 61).
• Els estudis de nàutica comprenen: aritmètica, àlgebra, geometria i trigonometria;
geografia física i política; física experimental; cosmografia; pilotatge i maniobres;
dibuix lineal, topogràfic, geogràfic i hidrogràfic; estudis pràctics en els vaixells;
elements de mecànica aplicada i resistència de materials; i finalment, construcció i
arquitectura naval (art. 65). La carrera de nàutica es dividirà en dues seccions: la de
pilots i la de constructors navals, i el reglament determinarà quina part dels estudis han
de fer els que vulguin cada títol (art. 66).
• Els estudis per obtenir el títol de mestre de primer ensenyament elemental
comprenen: catecisme explicat de la doctrina cristiana, elements d’història sagrada,
lectura, cal·ligrafia, gramàtica castellana amb exercicis pràctics de composició,
aritmètica, nocions de geometria, dibuix lineal i agrimensura; elements de geografia;
compendi d’història d’Espanya; nocions d’agricultura; principis d’educació i mètodes
d’ensenyament; i finalment, pràctica de l’ensenyament (art. 68).
• Per obtenir el títol de mestre de primer ensenyament superior: s’han d’haver estudiat
les matèries dels estudis de mestre de primer ensenyament elemental, i tenir nocions
d’àlgebra, història universal i dels fenòmens comuns de la naturalesa (art. 69). Els
mestres de primer ensenyament tindran una Escola Normal pública a la capital de cada
província i una altra de central a Madrid (art. 109) que tindrà agregada una escola
pràctica (art. 110).
• Per ser mestra de primer ensenyament: s’ha d’haver estudiat a l’Escola Normal les
matèries del primer ensenyament de nenes elemental o superior (segons el títol que es
vulgui), i estar ben instruïda en principis d’educació i mètode d’ensenyament. També
s’admetran els estudis privats mentre acreditin dos anys de pràctiques en alguna escola
model (art.71). El Govern procurarà que s’estableixin escoles normals per a mestres
(art. 114).
Escoles públiques de primer ensenyament:
• Són escoles públiques de primer ensenyament les que se sostenen totalment o parcial
amb els fons públics, obres pies o altres fundacions destinades a aquest fi (art. 97). Les
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 99
escoles són elementals o superiors depenent de les matèries assenyalades per cadascun
d’aquests dos graus d’ensenyament (art. 99).
• Aquestes escoles estaran a càrrec dels pobles respectius i les inclouran en els seus
pressupostos municipals com a despesa obligatòria. No obstant això, cada any en els
pressupostos generals de l’Estat s’inclourà almenys un milió de rals per ajudar els
pobles que no puguin fer front a les despeses del primer ensenyament (art. 97). Els drets
de patronat seran respectats per aquesta llei, excepte els de suprema inspecció i
direcció , que corresponen al Govern (art. 98).
• En tots els pobles de 500 ànimes hi haurà una escola pública elemental de nens i una
altra, però incompleta, de nenes. Les incompletes de nens només es permetran en els
pobles més petits (art. 100), però s’aconsella que s’uneixin amb d’altres pobles veïns
per formar un districte i establir una escola elemental completa, i si això no és possible ,
que n’estableixin una d’incompleta o per temporada que portaran adjunts o passants
sota la direcció del mestre d’escola completa més propera (art. 102). En els pobles de
2.000 ànimes hi haurà dues escoles completes de nens i dues de nenes, en els que
tinguin 4.000 ànimes n’hi haurà tres, i així successivament, augmentant una escola per a
cada sexe per cada 2.000 habitants (en aquest nombre s’hi compten també les escoles
privades, però almenys una tercera part sempre seran escoles públiques) (art. 101).
• Només en les escoles incompletes podran assistir nens i nenes en un mateix local, tot i
que estaran separats adequadament (art. 103).
• En les poblacions de més de 10.000 ànimes i les capitals de província, una de les
escoles públiques haurà de ser superior (art. 104), i també s’hi establirà una escola de
pàrvuls (art. 105), hi haurà un establiment de lliçons de nit o de diumenge per als adults
(art. 106), i hi haurà una classe de dibuix lineal i de guarniment amb aplicació a les arts
mecàniques (art. 107).
• El Govern promourà almenys una escola de sordmuts i cecs en cada districte
universitari (art. 108).
Establiments públics de segon ensenyament:
• Hi haurà instituts públics de segon ensenyament en les poblacions importants, i seran de
tres classes: de primera els de Madrid, de segona els de capitals de província de primera
o segona classe o que hi hagi universitat, i de tercera els de la resta de poblacions (art.
115).
• Seran provincials o locals depenent de si són a càrrec de la província o dels pobles (art.
116).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 100
• A cada província hi haurà un institut amb tots els estudis generals de segon
ensenyament i els d’aplicació que el Govern cregui convenient una vegada escoltada la
junta provincial d’instrucció pública (art. 117). Les províncies han d’incloure en els
pressupostos els sous dels catedràtics i de l’establiment (art. 118), tot i que el Govern
pot fer-se’n càrrec si la província li dóna una quantitat (art. 119).
• Els instituts locals han de ser autoritzats pel Govern, però se li n’ha de justificar la
necessitat, i s’han de tenir els fons per cobrir les despeses (art. 120). Se sostindran amb
les rendes que tenen, amb les matrícules i els drets acadèmics, i si no cobreixen
despeses, s’hauran de cobrir amb el pressupost municipal (art. 121). Es farà com a
mínim el primer període del segon ensenyament i els estudis d’aplicació que siguin més
convenients per a la població (art. 122), i no es podrà donar de baixa cap establiment
sense l’autorització del Govern (art. 123).
• En les poblacions on hi hagi institut, s’hi refondran les escoles elementals que hi hagi,
les d’indústria, agricultura, comerç, nàutica i altres estudis d’aplicació de segon
ensenyament (art. 124). En els pobles on hi hagi escoles d’aplicació i no institut, es
procurarà establir-lo (art. 125).
Establiments públics d’ensenyament superior i professional:
• Les universitats i escoles superiors i professionals seran sostingudes per l’Estat, que
rebrà les rendes dels establiments i els drets de matrícula, graus i títols científics. Les
escoles normals seran diferents i es regiran pels articles 111 a 113.
• Hi ha deu universitats, la Central de Madrid i nou de districte: Barcelona, Granada,
Oviedo, Salamanca, Santiago, Sevilla, València, Valladolid i Saragossa (art. 127 i 128).
• L’ensenyament professional de nàutica per a pilots es farà a les escoles de Barcelona,
Bilbao, Cadis, Cartagena, la Corunya, Gijón, Màlaga, Sant Sebastià, Santander i Santa
Cruz de Tenerife. Per a constructors navals, hi ha les escoles a Barcelona, Cadis,
Cartagena, la Corunya i Santander (art. 140).
• En els mateixos edificis que hi hagi els instituts de segon ensenyament o a prop, s’hi
establiran el col·legis que tindran alumnes interns en canvi d’una aportació econòmica
(art. 141).
Establiments privats:
• Són els pagats i dirigits per persones particulars, societats o corporacions (art. 148).
• Per poder obrir i dirigir una escola particular de primer ensenyament s’han de tenir vint
anys i el títol per exercir el magisteri de primer ensenyament (art. 149).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 101
• Per obrir un col·legi privat de segon ensenyament és necessari tenir autorització del
Govern (que la dóna a partir del consell del Reial Consell d’Instrucció Pública i dels
documents que s’han presentat). Tràmits que cal acomplir:
o L’empresari ha de ser persona de bona vida i costums, tenir vint-i-cinc anys,
que pugui exercir els drets civils i polítics i estar disposat a donar la fiança que
prescriu el reglament.
o El director ha de tenir el títol de llicenciat o carrera superior.
o El local ha de tenir les condicions higièniques necessàries segons els nombre
d’alumnes interns i externs que hagi de tenir.
o El reglament interior no por tenir disposicions en contra de les generals
dictades pel Govern, o perjudicials per als alumnes.
o El col·legi ha de tenir els professors necessaris amb el títol corresponent.
o El col·legi ha de tenir els mit jans materials que es requereixin per ensenyar (art.
150).
o Els directors de col·legis privats de segon ensenyament que en publicar-se
aquesta llei portin deu anys dirigint un establiment d’aquesta classe amb bona
nota, se’ls podrà facultar per continuar dirigint aquests centres sense tenir el
títol de llicencia t (disposició transitòria 6a).
o Els estudis fets en aquests col·legis privats només tindran validesa acadèmica
si: els professors tenen l’edat i el títol universitari per ser catedràtic d’institut;
s’envien anualment a l’institut provincial les llistes de matrícula i s’han satisfet
la meitat dels drets; els estudis segueixen els llibres de text assenyalats pel
Govern; s’ha seguit el mateix programa que en els establiments públics, i
finalment, els exàmens anuals es fan a l’institut en què està incorporat el
col·legi (art. 151).
• Les societats i corporacions, si estan autoritzades per les lleis i el Govern, podran
establir escoles o col·legis privats de primer i segon ensenyament, i se les pot dispensar
de l’obligació de pagar la fiança (art. 152).
• Als instituts religiosos legalment establerts a Espanya (recordem que en aquests
moments pocs instituts religiosos tenen l’aprovació civil, i per tant, no es poden
considerar legals) que vulguin establir escoles o col·legis de primer i segon
ensenyament públic, el Govern els pot concedir autorització per obrir-los dispensant els
seus caps i professors de tenir el títol i donar la fiança de l’article 150 (art. 153).
• En els reglaments de les escoles superiors i professionals, hi constarà els casos en què
els estudis fets en establiments podran servir per a les carreres respectives (art. 154).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 102
• Els estudis de facultat fets en un centre privat no tenen cap valor acadèmic, però els
catedràtics d’institut podran optar pels graus de llicenciat i doctor que necessitin per
ascendir en el professorat, estudiant les matèries que els faltin i comptant-los cada tres
anys d’ensenyament per un any acadèmic , i hauran de fer els exàmens i pagar els drets
de matrícula i títol (art. 155).
Per exercir de professor en qualsevol nivell:
• Per exercir de professor en qualsevol ensenyament s’ha de ser espanyol (se’n pot
dispensar els que són professors de llengües vives i els de música vocal i instrumental),
i justificar bona conducta religiosa i moral (art. 167). No podran exercir els que tinguin
alguna malaltia o defecte físic que els impossibiliti ensenyar, i els que hagin estat
condemnats a penes aflictives o estiguin inhabilitats totalment per a càrrecs públics i
polítics, si no tenen una rehabilitació suficient i especial per a l’ensenyament (art. 168).
• El nomenament dels professors dels establiments públics el fa el Govern o els seus
delegats (art. 169).
• Cap professor no podrà ser separat si no és per sentència judicial o expedient governatiu
amb audiència de l’interessat i consulta del Reia l Consell d’Instrucció Pública (art.
170).
• Els professors que no es presentin a servir en els seus càrrecs en els terminis que
prescriguin els reglaments, o estiguin absents de la seva residència sense autorització ,
s’entendrà que renuncien als seus destins (art. 171).
• No es podrà traslladar cap professor del seu establiment o assignatura sense consultar-
ho prèviament al Reial Consell d’Instrucció Pública (art. 172).
• L’exercici del professorat és compatible amb qualsevol altra professió honrosa que no
perjudiqui la docència , i incompatible amb un altre treball o destí públic (art. 174).
• Els professors d’establiments públics no podran ensenyar en establiments privats ni
donar lliçons particulars si el Govern no els ho autoritza (art. 175).
• Els professors que tinguin beneficis eclesiàstics només cobraran la meitat del sou que
els correspon com a professors (art. 176).
Per exercir de mestre de primer ensenyament:
• Per ser mestre d’escola pública, a més dels requisits generals per exercir de mestre, s’ha
de tenir vint anys i tenir el títol (art. 180).
• Els mestres d’escoles elementals incompletes i d’escoles de pàrvuls no cal que tinguin
el títol, i podran exercir amb un certificat d’aptitud i moralitat expedit per la junta local
respectiva i visat pel governador de la província (art. 181).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 103
• Els mestres d’escola pública amb dotació inferior a 4.000 rals i de menys de 3.000 rals
per a les mestres seran nomenats pel rector del districte. Els mestres amb dotació
inferior a 6.000 rals i de menys de 5.000 rals per a les mestres seran nomenats per la
Direcció General d’Instrucció Pública. Els mestres que tinguin una remuneració
superior tindran un nomenament reial (art. 182). Les escoles amb dret de patronat no
seguiran aquesta norma (art. 183).
• Les escoles amb una dotació superior a 3.000 rals per als mestres i 2.000 rals per a les
mestres es proveiran per oposició (art. 186). Les places dels mestres amb dotació
inferior a 3.000 rals i de 2.000 per a les mestres, es cobriran sense oposició, però
s’anunciarà la vacant, hi haurà un termini per presentar sol·licituds, i tenint en compte
els mèrits, es farà el nomenament a proposta de la junta provincial d’ instrucció pública
(art. 185).
• Els mestres i les mestres que tinguin plaça per oposició, si ho sol·liciten, poden ser
nomenats en una altra escola de la mateixa classe encara que tingui més dotació i sense
fer una altra vegada els exàmens (art. 187).
• En les escoles elementals incompletes podrà fer de mestre el rector, el secretari de
l’Ajuntament o altres oficis compatibles amb l’ensenyament (art. 189).
• Els mestres d’escoles públiques elementals completes tindran: habitació per a ell i la
seva família, i un sou fix (2.500 rals anuals si el poble és de 500 a 1.000 habitants,
3.300 rals si el poble té de 1.000 a 3.000 habitants, 4.400 rals en els de 3.000 a 10.000
habitants, 5.500 rals en els de 10.000 a 20.000 habitants, de 6.600 rals en els de 20.000
a 40.000 habitants, 8.000 rals en els de 40.000 habitants i més, i 9.000 rals a Madrid
(art. 191). En els pobles de menys de 500 habitants, el governador, escoltat
l’Ajuntament, fixarà la dotació que l’Ajuntament ha de donar al mestre (art. 193).
• Els mestres i les mestres de les escoles a més del sou fix percebran el producte de les
retribucions dels nens que puguin pagar-les i les fixarà la junta local amb l’aprovació de
la província (art. 192). Les mestres tindran una dotació respectiva d’una tercera part
menys del dit pels mestres (art. 194). Els mestres i les mestres d’escola superior tindran
1.000 rals més de sou que els de les escoles elementals dels pobles respectius (art. 195).
Els mestres i les mestres de l’escola pública tindran un augment gradual del sou a
càrrec del pressupost de la província (art. 196).
• Els mestres i les mestres es divideixen en quatre classes i passaran d’una a l’altra
segons l’antiguitat, els mèrits i els serveis a l’ensenyament, segons diguin els
reglaments. De cada 100 mestres homes i mestres dones, 4 pertanyen a la primera
classe, 6 a la segona, 20 a la tercera i la resta a la quarta. Aquesta classificació es farà
en cada província (art. 196). Els mestres i les mestres de les tres primeres classes
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 104
tindran un augment de sou sobre el que els correspon a les seves escoles que consistirà
en: 200 rals per als de tercera, 300 rals per als de segona i 500 rals per als de primera
(art. 197).
• El Govern prendrà les mesures pertinents per assegurar que els mestres rebin el sou
puntualment, i si és necessari podrà establir a les capitals de província la recaptació i
distribució dels fons designats com a sous i com a material d’escoles (art. 198).
• Les condicions exigibles als mestres de les escoles de sordmuts i cecs, i els seus sous,
tindran unes disposicions especials (art. 199).
Llibres de text:
• S’utilitzaran llibres de text en totes les assignatures de primer i segon ensenyament,
carreres professionals i superiors, i en les facultats fins al grau de llicenciat. Aquests
llibres seran els assenyalats pel Govern i sortiran en unes llistes cada tres anys (art. 86).
• La doctrina cristiana s’estudiarà pel catecisme que digui el prelat de la diòcesi (art. 87).
Les obres de religió i moral han de tenir el consentiment previ de l’autoritat eclesiàstica
(art. 92).
• La gramàtica i ortografia en l’ensenyament públic tindran com a text obligatori i únic el
de l’Academia Española (art. 88).
• Per als exercicis de lectura, es vetllarà que els llibres de text formin els nens en
màximes religioses i morals, els apropin als coneixements científics i industrials
senzills d’aplicació a la vida quotidiana, i tinguin en compte les particularitats de la
localitat (art. 89).
• De la resta de matèries de primer ensenyament, hi haurà un màxim de sis obres de text
possibles, i tres per a les assignatures de segon ensenyament i instrucció superior i
professional (art. 90).
• Quan no hi hagi llibres de text d’una assignatura, el Govern obrirà concursos o
utilitzarà altres mitjans per tenir-ne, sota la supervisió del Reial Consell d’Instrucció
Pública (art. 91).
Premis i càstigs:
• Es donaran premis cada any als alumnes que sobresurtin per la seva aplicació,
progressos i conducta, i poden consistir en diplomes especials, medalles, obres,
instruments, o no pagar els drets de matrícula, graus o títols (art. 85). (No nomena cap
mètode d’ensenyament ni de càstigs i sancions, com feia el Reglamento de 1838.)
Els exàmens i les titulacions:
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 105
• Els exàmens i exercicis per obtenir graus i títols seran públics en tots els ensenyaments
(art. 83).
• Cada establiment d’ensenyament farà els exàmens per obtenir els títols professionals a
què tinguin dret segons les carreres que s’hagin estudiat (art. 82).
• Per obtenir els graus acadèmics i títols de les carreres superiors i professionals, s’hauran
de fer els exàmens i exercicis generals i satisfer els drets que en cada cas fixa aquesta
Llei (art. 79).
Ensenyament domèstic:
• Els alumnes que hagin adquirit el primer ensenyament a casa amb els seus pares, tutors
o encarregats de la seva educació, seran admesos als exàmens d’ingrés per al segon
ensenyament (art. 156).
• Es podrà fer a casa dels pares, tutors o encarregats de la seva educació, el primer
període del segon ensenyament, si: tenen nou anys, es matriculen a l’institut local o
provincial que els correspon (hauran d’haver aprovat un examen general de primer
ensenyament i pagar la meitat dels drets de matricula), estudiar amb un professor
autoritzat, i fer els exàmens anuals del curs en l’institut que estiguin matriculats (art.
157).
Acadèmies, biblioteques, arxius i museus:
• Les acadèmies, biblioteques, arxius i museus es consideren, a l’efecte d’aquesta Llei,
dependència del ram de la instrucció pública (art. 158).
• Per establir acadèmies o corporacions que tinguin per objectiu discutir o estudiar
qualsevol ram del saber, es necessitarà l’autorització del Govern, que la concedirà
després d’escoltar el Reial Consell d’Instrucció Publica (art. 162).
• El Govern promourà els augments i les millores de les biblioteques existents i vetllarà
perquè a cada província n’hi hagi almenys una de pública (art. 163).
El govern i l’administració de la instrucció pública:
• L’administració general correspon al ministre de Foment, al director general
d’Instrucció Pública i al Reial Consell d’Instrucció Pública (art. 243-258).
• Pel que fa a l’ensenyament públic , el territori espanyol es dividirà en tants districtes
com universitats (art. 259), i el rector serà el superior de tots els establiments
d’instrucció pública del seu districte (art. 260-280).
• A cada capital de província hi haurà una junta d’ instrucció pública. Estarà composta pel
governador com a president, un diputat provincial, un conseller provincial, un membre
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 106
de la comissió provincial d’estadística, un catedràtic d’institut, un membre de
l’Ajuntament, l’inspector d’escoles de la província, un eclesiàstic delegat diocesà, i dos
o més pares de família (art. 281). El secretari d’aquesta junta serà nomenat pel Govern
entre mestres amb títol d’escola superior i serà un càrrec retribuït (art. 282 i 283).
• Les juntes provincials han d’informar el Govern del que els mana la llei i de les
consultes que els faci, promoure les millores dels establiments de primer i segon
ensenyament, vigilar la bona administració dels fons dels establiments, i finalment
informar el rector i el Govern de les faltes que es vegin en l’ensenyament i règim dels
instituts i escoles del seu àmbit (art. 286).
• Les juntes municipals de primer ensenyament seran a cada districte municipal, i estaran
formades per l’alcalde com a president, un regidor, un eclesiàstic (designat per la
diòcesi) i tres o més pares de família (art. 287). Aquests membres seran nomenats pel
governador de la província (art. 288).
• Les juntes locals tindran les mateixes atribucions que les provincials (descrites en
l’article 286) amb la diferència que dirigiran les seves comunicacions a la junta
provincial en lloc del rector o Govern (art. 289). Si la població no és capital de
província però té institut o escola d’aplicació, també exercirà les seves atribucions en
aquests establiments (art. 290).
• Quan els presidents de les juntes d’instrucció pública assisteixin a actes acadèmics en
els establiments que tinguin a l seu càrrec, ocuparan la presidència si no hi ha el rector
del districte o algun inspector general d’instrucció pública (art. 292).
• Els governadors i els alcaldes, com a delegats del Govern de les províncies i pobles,
tindran a més les facultats que els assenyalin els reglaments, i hauran de vigilar que
s’acompleixen les lleis referents a la instrucció pública, però sense interferir en el règim
interior ni en la part literària ni administrativa dels establiments, i limitant-se a informar
els rectors i el Govern del que considerin que s’ha de corregir (art. 293).
Inspecció dels establiments d’ensenyament:
• El Govern exerceix la inspecció dels establiments d’instrucció públics i privats (art.
294), i les autoritats civils i acadèmiques s’ocuparan que l’Església vetlli per l’educació
religiosa dels alumnes (art. 295 i 296).
• Els inspectors seran nomenats pel rei (art. 298).
• Al primer ensenyament, el Govern vigilarà mitjançant els seus inspectors especials i
inspectors generals d’instrucció pública. Els rectors de les universitats visitaran tots els
establiments del seu districte i faran una inspecció constant (art. 297).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 107
• A cada província hi haurà un inspector d’escoles de primer ensenyament, però se’n
podran nomenar fins a dos, i en el cas de Madrid , tres; en canvi, les tres províncies del
País Basc tindran un sol inspector (art. 299).
• Per ser inspector d’ensenyament primari s’ha d’haver estudiat a l’Escola Normal
Central i exercit de mestre a l’escola pública durant cinc anys, o deu en l’escola privada
(art. 300).
• Els inspectors provincials visitaran totes les escoles de primer ensenyament de la seva
província (art. 303).
• Hi haurà tres inspectors generals de primer ensenyament que seran nomenats entre els
inspectors de província de primera classe, directors d’Escola Normal o mestres del curs
superior de l’Escola Normal Central. Hauran d’exercir el seu darrer càrrec durant cinc
anys i tenir el títol de batxiller en arts (art. 304). Visitaran les escoles normals de
mestres (homes i dones), vigilaran el treball dels inspectors provincials i faran totes les
tasques que els mani el Govern (art. 305). El Govern publicarà un reglament per a
aquests inspectors (art. 307).
2.2.2 L’ensenyament secundari
En el segle XIX és quan s’identifica el nivell secundari d’ensenyament amb el propi de les noves
classes mitjanes que s’autoqualifiquen de dirigents i elements dinàmics responsables dels canvis
socials. A més, també és quan es fan realitat les bases organitzatives materials i financeres que
en fan possible el naixement i la consolidació, que porten a tenir una entitat específica, tot
seguint un procés lligat a la implantació del règim liberal (com en d’altres països veïns) i a la
formació del sistema educatiu espanyol.
Els objectius primordials d’aquests estudis són possibilitar l’accés a la universitat i preparar per
a professions de grau mitjà útils per a les professions que van sorgint (comercials, mercantils,
empresarials i industrials), i no és vist també com a formació general de la persona fins al
Sexenni Revolucionari.188
A la primeria de segle no hi ha ensenyament secundari com a nivell educatiu i l’educació
equivalent a aquest grau s’imparteix en institucions molt diverses d’ensenyament mitjà :189
188 Sanz Díaz, Federico. La segunda enseñanza oficial en el siglo XIX (1834-1874). Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1985, p. 35-47. 189 Florensa Parés, Joan. L’ensenyament a Catalunya durant el Trienni liberal (1820-1823). El mètode dels escolapis . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 242-243.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 108
escoles de gramàtica, col·legis de llatinitat i gramàtica municipals o privades, seminaris
eclesiàstics, facultats d’arts, col·legis d’humanitats, Reials Estudis de Sant Isidre, seminaris de
nobles, instituts o càtedres dependents de les Societats Econòmiques d’Amics del País o de les
Juntes de Comerç, col·legis privats i formació domèstica amb preceptors. Totes aquestes
institucions segueixen diferents plans d’estudis, els ensenyaments tenen valors acadèmics
diversos; amb sistemes de finançament, organització interna i provisió del professorat propis,
etc.190
El que s’anomena “ensenyament intermedi” no es planteja com una nova modalitat del sistema
educatiu fins l’Informe para poner los medios para proceder al arreglo de la Instrucción
Pública (Informe Quintana) de 1813 i el Proyecto de Decreto sobre la Enseñanza Pública de
1814, però la seva implantació legal queda avortada amb el retorn de l’absolutisme amb Ferran
VII.191
La creació definitiva de l’ensenyament secundari és a partir de 1835, amb la revolució liberal i
la desamortització eclesiàstica que ho fan possible, mentre que la seva consolidació es
materialitza amb el liberalisme moderat i el pla d’estudis de 1845. Primer es creen els
establiments i després es fan els plans d’estudis de 1836 i 1845 legalment. A partir d’ara aquest
nivell educatiu és anomenat segon ensenyament, ensenyament mitjà o batxillerat.
Un cop consolidat l’Estat liberal, el 1845 els moderats es preocupen només dels nivells mitjans i
universitaris, i ho materialitzen amb el Plan General de Estudios sobre Enseñanza Secundaria y
Superior (Plan Pidal) que reordena legalment els “estudis de segon ensenyament”, que són els
que consideren destinats a les classes dirigents i que els burgesos defensen com a propis.
En concret, a nivell d’aquests estudis de segon ensenyament són elementals i d’ampliació o
superiors. Els estudis elementals són de cinc anys i comprenen matemàtiques, ciències naturals,
gramàtica, llengua llatina, llengua francesa i principis de psicologia, ideologia i lògica, posant
un èmfasi especial en les matemàtiques i el llatí. Els estudis d’ampliació o superiors tenen un
programa de ciències i un altre de lletres amb matèries específiques, i que són l’esbós de les
futures llicenciatures en ciències i lletres.
Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 48-49. 190 Escolano Benito, Agustín. “De la educación secundaria de élites a la educación secundaria de masas: cambio de modelo, cambio de cultura”, comunicació inèdita a ISCHE XXIV. París, 2002. Viñao Frago, Antonio. Política y educación en los orígenes de la España contemporánea. Examen especial de sus relaciones en la enseñanza secundaria. Madrid: Ediciones Siglo XXI en España Editores S.A., 1982, p. 20-105.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 109
La creació i difusió dels instituts de segon ensenyament està presidida per la centralització (en
el govern de la nació i en les capitals de província) i la uniformitat per a tot el país. En la
majoria de l’Estat, la iniciativa de creació i manteniment dels nous instituts ve del Govern
central i compta amb l’ajut d’algunes corporacions (diputacions, ajuntaments, societats
econòmiques) i l’elit local, que assegura l’ensenyament per als seus fills. En canvi, en els llocs
on hi ha una burgesia local que ja tenia unes càtedres i establiments docents, com poden ser les
Juntes de Comerç de Màlaga o Barcelona, en representa la supressió i integració als nous
instituts. La centralització dels instituts en les capitals de província suposa, per afectació de les
seves rendes i béns a l’ institut provincial, el tancament de les escoles de llatinitat i gramàtica, i
col·legis amb finançament municipal o eclesiàstic de ciutats que no són capitals de província,
tot i que tinguin una llarga tradició universitària, i la soluc ió que a vegades s’accepta pel
Govern és crear instituts locals mantinguts pels ajuntaments corresponents.192
El Concordat amb el Vaticà de 1851 representa l’aliança del liberalisme moderat amb l’Església
catòlica i que educativament estableix el control eclesiàstic sobre la religió en tots els nivells. A
més, pel que fa al segon ensenyament, reconeix els seminaris episcopals com a establiments
d’aquest nivell donant-los validesa acadèmica i la possibilitat de tenir alumnes externs. Per tant,
el primer impuls liberal per crear i estendre els nous instituts és frenat per una política favorable
cap als seminaris eclesiàstics, que augmenten els seus alumnes, i també se li afegeixen
problemes financers perquè les diputacions provincials i ajuntaments no poden fer front a les
despeses.
La Ley de Instrucción Pública de 1857 assumeix les línies generals del Plan General de
Estudios sobre Enseñanza Secundaria y Superior de 1845 per a l’ensenyament secundari. És la
primera llei general d’educació i fa sobretot una notable tasca d’ordenació administrativa, traça
el primer organigrama del sistema escolar espanyol, fa definitives les regulacions del segon
ensenyament, i resol la provisionalitat de moltes mesures contradictòries que s’havien dictat
entre el 1845 i el 1857.
Ja ens hem referit al contingut de la Llei anteriorment, i aquí només volem recordar que en
referència a l’ensenyament secundari, encarrega el finançament dels instituts a les províncies i
reconeix tres categories d’instituts, com el 1845. També estableix un examen d’ingrés als nou
anys (art. 17). Precisa que el segon ensenyament comprèn els estudis generals i els estudis
191 Ruiz Berrio, Julio. Política escolar de España en el siglo XIX (1808-1833). Madrid: C.S.I.C., Instituto de Pedagogía “San José de Calasanz”, 1970, p. 492. 192 Sanz Díaz, Federico. La segunda enseñanza oficial en el siglo XIX. Madrid. Ministerio de Educación y Ciencia, 1985, p. 107-146.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 110
d’aplicació a les professions industrials (art. 12). Distingeix per a l’ensenyament secundari un
període elemental d’estudis de dos anys i un de superior de quatre anys (art. 13). Aprova un
currículum predominantment humanista amb un primer període que pretén ampliar els
coneixements dels escolars a més d’introduir-hi l’estudi del llatí, la geografia i la història
sagrada, i el segon que inclou dinou assignatures que s’han d’estudiar en quatre cursos, en què
queda palès l’enciclopedisme del batxillerat espanyol, que perdura fins al segle XX (art. 14-24).
Afavoreix el sistema d’oposicions per ser professor, concedeix llibertat d’ensenyament per crear
centres i en detalla les exigències, de les quals eximeix els centres d’instituts religiosos (art.
153). S’ocupa del control ideològic dels textos, les titulacions dels professors, l’administració,
entre altres, i en general reglamenta tots els aspectes possibles.
La promulgació de la Ley de Instrucción Pública de 1857 proporciona una certa estabilitat als
plans d’estudis, i tot i que es produeixen algunes variacions, són menys freqüents que
anteriorment, i mentre que abans responien a la seva implantació progressiva, ara obeeixen als
canvis polítics profunds 193.
El Plan de 1868 ja respon a una concepció de l’ensenyament molt diferent de la línia dels
anteriors, seguint els plantejaments de la revolució democràtica de 1868 que suposen una
àmplia renovació en l’àmbit docent durant tot el Sexenni (llibertat i autonomia dels centres i
dels alumnes, un quadre d’assignatures amb novetats remarcables, etc.), i que té vigència fins al
1880 en un ambient polític conservador ja dins la Restauració.194
2.2.3 La formació professional
Els ensenyaments corresponents a la formació professional inicialment es reben en el camp del
treball, a través de l’organització gremial, però al llarg del segle XIX aquest sistema entra en
crisi fins a desaparèixer. Mentrestant s’origina una situació caòtica de desordre i confusió , en
193 Sanz Díaz, Federico. La segunda enseñanza oficial en el siglo XIX. Madrid. Ministerio de Educación y Ciencia, 1985, p. 237-283. De la normativa legal reguladora específica del segon ensenyament i dels seus plans d’estudis fins al 1868, en destaquen: Programa General de Estudios de Segunda Enseñanza de 1858 (Reial Decret de 26 d’agost de 1858), Reglamento General para la Administración y Régimen de la Instrucción Pública de 1859 (de 20 de juliol de 1859), Real Decreto-Ley de Organización de la Segunda Enseñanza de 1866 (Reial Decret de 9 d’octubre de 1866), Reglamento de Segunda Enseñanza de 1867 (Reial Decret de 15 de juny de 1867), Decreto-Ley de Nueva Organización de Estudios de Segunda Enseñanza y las Facultades (de 25 d’octubre de 1868). 194 El nou Plan de 1880 segons Reial Decret de 13 d’agost de 1880. Sanz Díaz, Federico. La segunda enseñanza oficial en el siglo XIX. Madrid. Ministerio de Educación y Ciencia, 1985, p. 283-349.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 111
què s’emprenen iniciatives diverses per tal de fer front a la situació, però l’Estat se sent en
general incompetent i abúlic. 195
Les primeres actuacions en aquest camp vénen de la iniciativa privada, ja sigui de particulars o
d’entitats, i molt abans de la consolidació de l’ensenyament secundari, a cavall entre el segle
XVIII i XIX. La nova burgesia, els grans comerciants i industrials s’interessen a impulsar les
ciències, les tècniques i les arts per desenvolupar la navegació, la indústria i el comerç, a més de
l’agricultura (objectiu fonamental de les Societats Econòmiques d’Amics del País). I és en
aquest context que hem de situar la important acció educativa impulsada i portada a terme per
les Juntes de Comerç. A més, també hi influeix el fet que el 1778 es promulga el reglament de
lliure comerç amb ultramar que porta a una gran demanda d’ensenyaments tècnics (relacionats
amb el comerç i la manufactura), als quals s’ha de donar resposta. En concret, a Catalunya la
Junta de Comerç de Barcelona 196 es crea el 1758 i inicia els seus ensenyaments
tecnicoprofessionals el 1769 amb l’Escola de Nàutica; a partir de llavors realitza una notable
obra educativa tant en l’àmbit de la ciutat (on supleix també en gran mesura la manca
d’Universitat) com en un bon nombre de ciutats d’arreu del Principat fins la seva desaparició, el
1850, que les seves càtedres passen a dependre directament de la nova estructura estatal
d’ensenyament tècnic a partir del curs 1851-52.
Des del punt de vista institucional, la nota més característica d’aquests centres és que tenen un
origen extragremial i extrauniversitari, i estan fora de l’organització acadèmica establerta. Per
una banda són necessaris per cobrir les necessitats d’expansió industrial i comercial, i per tant
estan protegits per la burgesia, i per l’altra, tenen popularitat davant del caràcter selectiu dels
ensenyaments aristocràtics i gremials. En definitiva, per als polítics i burgesos resulta més fàcil
i pràctic iniciar establiments nous que reformar els tradicionals.
Com ja hem dit, en el període 1845-1857 es consolida d’educació secundària pública, però
també hi ha una sèrie de modificacions i reformes mitjançant plans o projectes, els quals afecten
el que serà la posterior formació professional. D’entre aquestes modificacions és important el
Reial Decret de 8 de setembre de 1850 d’Isabel II, en què es fixa un nou pla d’estudis secundari
i superior , i que es consolida amb la Ley de Instrucción Pública de 1857, en què l’ensenyament
195 Alberdi, Ramón. “Formación profesional, industrialización y sociedad en Valencia y en Cataluña desde finales del XVIII hasta la Ley de educación de 1970”. A: Actes de les XIV Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans. Mataró: Ajuntament de Mataró, 1999, p. 115-119. 196 Monés i Pujol-Busquets, Jordi. L’obra educativa de la Junta de Comerç 1769-1851. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 1987. Iglesias, Josep. L’obra cultural de la Junta de Comerç (1760-1847). Episodis de la Història núm. 121. Barcelona: Rafael Dalmau, 1969. Ruiz, A. Historia de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona (1758-1847). Barcelona, 1919.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 112
secundari oficial queda dividit en dues branques, com ja hem vist, els estudis generals (de
preparació a la universitat i d’orientació clàssica humanista) i uns estudis d’aplicació a les
professions (i inclouen dibuix, estudis mercantils i nocions d’agricultura, estudis fets en funció
d’ocupacions específiques i de nivells concrets de qualificació, d’orientació professional i
utilitària , als quals s’accedeix després de l’ensenyament primari superior als deu anys, i al final
dels estudis, que tenen una durada variable, s’obté el títol de pèrit).197
Aquestes dues iniciatives són les primeres que intenten aconduir institucionalment198 el que serà
l’ensenyament d’arts i oficis. Amb la revolució de 1868 i la Primera República (1873-1874) es
comencen a obrir centres amb aquestes orientacions, com per exemple l’Escola Pública i
Gratuïta adjunta a l’Escola d’Enginyers Industrials (1868-1873) , que compta amb l’ajut de la
Diputació de Barcelona, després l’Escola Lliure Provincial d’Arts i Oficis (1873-1913) i
posteriorment l’Escola Elemental de Treball (1913).
No és fins al 1886 que per Reial Decret de 5 de novembre de 1886 es creen set escoles d’arts i
oficis, entre les quals hi ha les d’Alcoi, i Vilanova i la Geltrú. A Catalunya, gairebé
simultàniament al Reail Decret, també s’obren escoles d’arts i oficis no creades per l’Estat i que
són municipals, com són les de Terrassa i Mataró, i posteriorment les de Gràcia el 1890 i Sant
Martí de Provençals el 1892. En aquesta línia també poden incloure fora de l’àmbit municipal la
tasca desenvolupada per l’Ateneu Català de la Classe Obrera a partir del 1862, i el que podem
considerar el seu successor, l’Ateneu Obrer de Barcelona els primers anys de la dècada dels
vuitanta.199
2.2.4 Les escoles de pàrvuls
L’interès per l’educació de nens abans de l’edat escolar ve de voler atendre assistencialment els
nens de famílies treballadores i pobres que volten pels carrers dels nuclis urbans. Aquesta
situació és fruit del desenvolupament de la industrialització i de l’impacte social de la
Revolució Industrial, en què la família pateix una profunda transformació i les mares que
treballen fora de casa, sobretot en les fàbriques, no poden educar i controlar els fills petits. Els
liberals progressistes són els primers que es preocupen per atendre aquest gran problema en les
197 Grana Gil, Isabel. “Las escuelas de comercio en España durante el siglo XIX”, comunicació inèdita a ISCHE XXIV. París, 2002. 198 Alberdi, Ramon. “Formación profesional, industrialización y sociedad en Valencia y en Cataluña desde finales del XVIII hasta la Ley de educación de 1970”. A: Actes de les XIV Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans. Mataró: Ajuntament de Mataró, 1999, p. 115-119.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 113
regions industrialitzades, i inicialment l’aborden des d’una mentalitat beneficosocial i
deslligada del sistema escolar. Predomina la urgència de «recollir» els nens durant la llarga
jornada de treball dels seus pares i protegir-los de les insanes influències de la vida al carrer en
els barris obrers.200
Abans que existeixin les escoles de pàrvuls, hi ha «escoles amigues», que són reunions de nens
petits a càrrec d’una persona, a la qual la mare deixa els nens per sortir a treballar. En general,
s’hi dediquen dones grans que ja no serveixen per al treball, i sovint s’ubiquen en locals poc
adequats amb una atmosfera poc sana que arriba a afeblir més la poca salut dels infants. A
mitjan segle XIX en els nuclis industrials catalans els nens encara són confiats majoritàriament a
«dones d’aguantar criatures», fins que els nens tenen una certa autonomia per anar pel carrer i
poden anar a treballar o a l’escola ,201 i aquesta pràctica perdura fins ben entrat el segle XIX,
coexistint amb els parvularis.
Legislativament es posen les bases per a les escoles de pàrvuls a partir de la dècada dels trenta,
quan s’articula i defineix l’ensenyament elemental, que és el prioritari a causa de l’alt grau
d’analfabetisme,202 però no és fins la segona meitat del segle que entren amb força en la
legislació i s’estenen irregularment per tot el país, amb les mateixes deficiències que la resta
d’etapes educatives.
A Espanya aquest nivell educatiu figura per primera vegada en una llei d’ensenyament en la Ley
Autorizando al Gobierno para Plantear Provisionalmente el Plan de Instrucción Primaria de
21 de juliol de 1838, que constata la conveniència d’establir escoles de pàrvuls per la seva
notòria utilitat i les vol generalitzar, i és a partir d’aquest moment que es comencen a obrir, però
no es generalitzen, i només n’hi ha a grans ciutats.
En la pràctica, en aquestes escoles, hi assisteixen molts nens, i en les activitats que fan
predomina el formalisme, la disciplina i la uniformitat, però sobretot la voluntat d’impartir el
199 Alberdi, Ramon. La formación profesional en Barcelona. Política pensamiento, instituciones. 1875-1923. Barcelona: Don Bosco, 1980, p. 535-606. 200 González Agàpito, Josep. La educación infantil. Lecturas de un proceso histórico en Europa. Barcelona: Octaedro, 2003, p. 31-35. 201 González Agàpito, Josep. La educación infantil. Lecturas de un proceso histórico en Europa. Barcelona: Octaedro, 2003, p. 35-36. 202 Al principi de segle hi ha un analfabetisme entorn del 94% (índex de persones que no saben llegir ni escriure respecte de la totalitat de la població), i al 1860 (any del primer cens amb dades sobre alfabetització) encara hi ha un 75,5% d’analfabets. Cens de 1860. Moreau de Jonnes. Statistique de l’Espagne. París, 1834, p. 5. Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 114
màxim de continguts o disciplines possibles de manera acadèmica (arribant en alguns casos a
assolir que nens de quatre a sis anys comptin fins a cent, multipliquin les quatre i cinc primeres
xifres, sumin, restin, cerquin errors en els comptes i els sàpiguen raonar, sàpiguen els punts
cardinals i els localitzin a l’esfera, tinguin nocions sobre pesos i mesures, llegeix in paraules i
identifiquin les parts de l’oració, etc.).203 Molts parvularis estan regentats per monges, d’acord
amb la finalitat inicial de beneficència, però comencen a ser una resposta educativa davant el
concepte de les sales per guardar els nens.
La Ley de Instrucción Pública de 9 de setembre de 1857 explicita que, almenys en les capitals
de província i pobles de 10.000 habitants, s’estableixin escoles de pàrvuls, en què els mestres
poden exercir amb un certificat d’aptitud i moralitat expedit per la junta local i visat pel
governador de la província .204 La legislació durant el Sexenni Revolucionari no s’hi fixa
especialment.
L’expansió dels parvularis a Espanya és escassa, però paral·lela a la industrialització. El 1850 hi
ha 95 escoles de pàrvuls (41 públiques i 54 privades) escampades per tot el territori i el 1860 ja
en són 220 (125 de públiques i 95 privades),205 després d’haver-se articulat aquest nivell amb el
sistema educatiu en la Ley de Instrucción Pública de 1857.
2.2.5 L’ensenyament d’adults
L’educació d’adults és un concepte i una realitat canviants en el temps i sobretot multiforme.
No obstant això, tot i que la seva gènesi hem de cercar-la al nostre país amb anterioritat al segle
XIX en la catequesi d’adults, la formació gremial o les escoles creades a la segona meitat del
segle XVIII per les Societat Econòmiques d’Amics del País, no és fins a la primeria del segle
XIX que tenim les primeres tímides referències teòriques, legislatives i les primeres escoles
d’adults on es fa educació formal.206
203 En aquestes escoles poden assistir fins a 250 pàrvuls, si estan ben organitzades. Delgado Criado, Buenaventura (coordinador). Historia de la educación en España y América. Vol. III. Madrid: Fundación Santa Maria- Ediciones SM, 1994, p. 137. Viñao Frago, Antonio. “Una cuestión actual: sobre el academicismo en la enseñanza preescolar en el siglo XIX”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 2 (1983), p. 179-184. 204 Articles 105, 180 i 181. Ministerio de Educación y Ciencia. Historia de la educación en España. Textos y documentos. Vol. II. Madrid: Servicio de publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1979, p. 245-300. 205 Gil de Zárate, Antonio: De la instrucción pública en España. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos, 1855 (edició facsímil: Oviedo: Pentalfa ediciones, 1995), p. 354-355. González Agàpito, Josep. La educación infantil. Lecturas de un proceso histórico en Europa. Barcelona: Octaedro, 2003, p. 34. 206 Guereña, J.L. “Los orígenes de la educación de adultos en España contemporánea”. A: Escolano, A. (coordinador). Leer y escribir en España. Doscientos años de alfabetización. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1992, p. 282-307.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 115
L’educació formal d’adults en el segle XIX es planteja com una rèplica de l’ensenyament
primari, sense uns continguts, ni uns materials ni una metodologia propis, que es fa a les
mateixes escoles i pels mateixos mestres que ensenyen els nens. Hi assisteixen adolescents i
joves que es volen alfabetitzar perquè en l’edat que la llei prescriu no hi han assistit o bé ho han
fet irregularment, i això ha portat que tinguin un nivell baix d’instrucció. El 1860 encara hi ha
un 75,5% d’analfabets.207 El treball infantil és generalitzat al llarg de tot el segle i alhora és
incompatible amb els horaris dels treballadors, i si bé la Ley de Instrucción Pública de 1857
estableix un període d’escolaritat obligatòria que inclou dels sis als nou anys, no s’acompleix,
perquè els infants treballen des dels sis o set anys amb jornades de treball que arriben a les 10 o
14 hores diàries, a causa de la necessitat de les famílies que els ajudin en el treball domèstic o
per ingressar un sou més que ajudi la seva precària subsistència. Aquesta situació coincideix
amb l’interès dels empresaris o propietaris de tallers i camps que amb el treball infantil poden
reduir els costos de producció, ja que les seves retribucions són inferiors a les que reben els
adults, i en canvi se’ls exigeix la mateixa qualitat en el treball.
No serà fins la Llei de 24 juliol 1873, en la Primera República, que s’estipula rà una jornada
laboral màxima per als nens menors de tretze anys i nenes de catorze anys de 5 hores dià ries,
per als nens entre els catorze i quinze anys i les nenes entre catorze i disset anys de 12 hores, i
els prohibeix el treball nocturn en les fàbriques que tinguin màquines de vapor.208
La primera referència legal a l’educació d’adults és al Reglamento General de Instrucción
Pública de 1821, en què parla de les dones adultes, a qui s’ensenyarà labors i habilitats pròpies
del seu sexe en les escoles públiques de nenes (art. 120). Posteriorment, en la Ley Autorizando
al Gobierno para Plantear Provisionalmente el Plan de Instrucción Primaria de 21 de juliol de
1838,209 només anomena que el Govern vetllarà per la conservació i el foment de les escoles
d’adults (art. 37). A partir d’aquesta legislació i amb l’impuls de les comissions provincials
d’ensenyament primari, s’obren les primeres escoles d’adults cap al 1840, i en aquesta mateixa
dècada comencen a sorgir iniciatives dels sectors liberals i les primeres organitzacions obreres
Moreno Martínez, Pedro Luis; Viñao Frago, Antonio. “La educación de adultos en España (siglos XIX-XX): Historia de una realidad cambiante y multiforme”. A: García Carrasco, Joaquín (coordinador). Educación de Adultos. Barcelona: Ariel, 1997, p. 23-24. 207 Cens de 1860. Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62. Viñao, Antonio. “Primera mitad del siglo XIX. Escolarización y alfabetización”. A: Delgado, Buenaventura (coordinador). Historia de la educación en España y América. Volum 3. Madrid: Ediciones SM, 1994, p. 123-133. 208 Ballarín Domingo, Pilar. La educación de las mujeres en la España contemporánea (siglos XIX-XX). Madrid: Síntesis, 2001, p. 61-62.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 116
per crear escoles d’adults fora del sistema educatiu formal amb finalitats utilitàries i
aplicades.210
Segons Gil de Zárate,211 a l’Espanya de la meitat de segle s’entenen com a escoles d’adults
aquelles que fan la instrucció primària als adults que no han pogut fer-la quan eren nens. Les
dades que ens aporta referides a 1850 són que:
• Hi ha 264 escoles a Espanya.
• Els mestres són els de les escoles primàries.
• En alguns casos l’ensenyament és gratuït i en d’altres en canvi d’una petita retribució.
• Les lliçons es fan al capvespre i algunes vegades els diumenges.
El 1857, la Ley de Instrucción Pública, apunta que el Govern fomentarà en les poblacions de
més de 10.000 ànimes i les capitals de província un establiment de lliçons de nit o de diumenge
per als adults que hagin tingut una instrucció descuidada o que vulguin avançar en els seus
coneixements (art. 106), i una classe de dibuix lineal i de guarniment amb aplicació a les arts
mecàniques (art. 107). Progressivament, el nombre d’aquestes escoles va creixent, i el 1855 són
394 escoles (299 públiques i 95 privades), el 1860 són 1.672 (amb 28.949 assistents, que són
28.626 homes i 323 dones), el 1865 són 1.672 i el 1870 passen a ser 1.848. Durant el Sexenni
Revolucionari, amb la llibertat d’ensenyament, neixen moltes escoles d’adults municipals i
d’associacions d’educació popular de vida efímera.212
Bona part dels seus alumnes tenen entre onze i setze anys, i la majoria han abandonat l’escola
als nou o deu anys i així compaginen treball i estudi. Aquestes escoles estan plantejades com
una segona xarxa d’alfabetització amb uns problemes i unes carències tant o més grans que la
primera xarxa de l’escola primària , a la qual pretén suplir. La manca de recursos i mitjans
específics que pateixen, sumats a les llargues jornades de treball que fan els seus alumnes, fan
que aquí l’absentisme també sigui molt gran.213
209 Ministerio de Educación y Ciencia. Historia de la educación en España. Textos y documentos. Vol. II. Madrid: Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1979, p. 149-158. 210 Guereña, J.L. “Los orígenes de la educación de adultos en España contemporánea”. A: Escolano, A. (coordinador). Leer y escribir en España. Doscientos años de alfabetización. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1992, p. 286-287. 211 Gil de Zárate, Antonio: De la instrucción pública en España. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos, 1855 (edició facsímil: Oviedo: Pentalfa ediciones, 1995), p. 356-365. 212 Moreno Martínez, Pedro Luis; Viñao Frago, Antonio. “La educación de adultos en España (siglos XIX-XX): Historia de una realidad cambiante y multiforme”. A: García Carrasco, Joaquín (coordinador). Educación de Adultos. Barcelona: Ariel, 1997, p. 26-28. 213 Guereña, J. L.; Tiana, A. “La educación popular”. A: Guereña, J.L.; Ruiz Berrio, J.; Tiana, A. Historia de la educación en la España contemporánea. Diez años de investigación. Madrid: Centro de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, CIDE, 1994, p. 149.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 117
Pel que fa a l’ensenyament que s’ofereix a les dones, normalment és escàs i diferent del dels
homes, i en general no es fa en les escoles d’adults, sinó en escoles dominicals adreçades a
empleades del servei domèstic (la primera es crea a Madrid el 1857 per una associació catòlica
de senyores de la noblesa i benestants adreçades a joves serventes i obreres), on es fa una sessió
setmanal d’una hora i mitja , en què els aspectes religiosos i morals tenen un paper destacat en el
currículum.214
Però no tot l’ensenyament que es fa per a adults fins al 1868 és dins del sistema formal amb el
model escolar. Des de mitjan segle comencen a sorgir, tal con succeeix en altres països, diverses
modalitats i formes d’educació d’adults, sobretot en les ciutats d’una certa envergadura:215
• En els ateneus, cercles, associacions, societats i institucions diverses (tant pel que fa a
la ideologia, com a la classe social a què pertanyen els seus membres) organitzen tot
tipus d’activitats, ja siguin recreatives, culturals o educatives, adreçades als seus afiliats
i simpatitzants: conferències, xerrades, debats, etc. I tenen una biblioteca on hi ha
premsa, revistes periòdiques i llibres de tota mena que es llegeixen públicament o
individualment. Algunes d’aquestes institucions tenen escoles i centres d’instrucció.
• Les escoles dominicals destinades a treballadores del servei domèstic .
• Els gabinets de lectura.
• Els sindicats obrers i partits polítics fan activitats de formació específiques per als seus
afiliats.
2.2.6 L’ensenyament de nenes
Cap a la darreria del segle XVIII a Europa es comencen a fer els primers plantejaments
igualitaris pel que fa a la incorporació de les dones al sistema educatiu, però l’evolució real
d’aquest procés segueix un ritme completament diferent respecte al dels homes, ja que la seva
educació es considera una prioritat secundària i els objectius educatius són ben diferents.216 De
fet, a Espanya, quan en el segle XIX a la dècada dels trenta comença a créixer el sistema
214 Viñao Frago, Antonio. “Escolarización y alfabetización”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la Educación en España y América. La educación en la España contemporánea 1789-1975. Madrid: Ediciones S.M., 1994, p. 389-394. 215 Moreno Martínez, Pedro Luis; Viñao Frago, Antonio. “La educación de adultos en España (siglos XIX-XX): Historia de una realidad cambiante y multiforme”. A: García Carrasco, Joaquín (coordinador). Educación de Adultos. Barcelona: Ariel, 1997, p. 30-31. 216 Nash, Mary . Més enllà del silenci: Les dones a la història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, 1988, p. 287.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 118
nacional d’educació i sorgeix la voluntat d’estendre l’ensenyament primari a tota la població de
nens i nenes es respecten les diferències de classe social i sexe.217
És constatable al llarg de tot el segle com la incorporació de la dona a l’escola és inferior a la
dels homes i es fa només en institucions dedicades específicament a elles (escoles elementals,
dominicals i normals femenines). Però a mesura que avancen els anys es va incrementant la
seva escolarització, tot i que està molt lluny dels percentatges masculins i de la totalitat de la
població. La situació de menor atenció que rep l’educació de la dona en el sistema escolar
públic afavoreix que aquesta sigui feta en un gran percentatge per congregacions religioses.218
A mesura que en l’opinió pública es va estenent la convicció de la conveniència d’educar les
dones, es van adoptant una sèrie de mesures polítiques encarregades de regular, aconduir i
dirigir aquesta educació. A Espanya aquestes dispos icions legals s’inicien a la darreria del segle
XVIII, i primer només reconeixen l’interès pel projecte recomanant crear establiments per educar
nenes. Però amb els anys es va perfilant un model educatiu per a la dona que es fa extensiu a
totes i culmina en l’època isabelina , a través de la Ley Moyano de 1857, que imposa
l’obligatorietat de l’ensenyament primari a tota la població.
Durant el segle XIX hi ha un doble creixement pel que fa a l’educació de les dones: per una
banda, creix el nombre de les que accedeixen a l’educació , i per l’altra, s’augmenten
progressivament les matèries i els coneixements en els plans d’estudis. No obstant això, també
és en aquest període que les disposicions legals van consolidant un ensenyament de la dona
diferent del que rep l’home, en funció de la divisió sexual del treball, i la llei des del primer
moment veu les sobretot en qualitat de reproductores de l’espècie i de la cultura, i base de la
família (unitat econòmica primària, base de la societat occidental), i que cal protegir. És amb
l’afany de preservar aquesta funció que s’atorga a la dona, que es prohibeix l’educació de nens i
nenes en el mateix establiment. En definitiva, la legislació liberal s’esforça a remarcar espais
d’actuació diferenciats per sexes, lluny de ser igualitària.
La primera expansió considerable de l’educació primària respecte a la dona és la que es porta a
terme per la Ley autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria de
217 San Roman, Sonsoles. Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización docente en España. Barcelona: Ariel, 1998, p. 103-105. 218 El 1849 assisteixen a l’escola 516.177 nens (77% dels alumnes escolaritzats) i 153.400 nenes (22%); el 1870 estan escolaritzats 778.868 nens (59%) i 522.749 nenes (41%). Burgell Grollero, M. Isabel. El carisma educativo de Joaquina de Vedruna. Roma: Carmelitas de la Caridad Vedruna, 1994, p. 89. Cortada Andreu, Esther. Escuela mixta y coeducación en Cataluña durante la Segunda República. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, 1988, p. 30 i 33.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 119
Someruelos de 21 de juliol de 1838, en què s’obliga a obrir una escola d’educació elemental en
cada poble de 400 veïns i una escola d’educació primària superior en cada poble de 1.200 veïns ,
però alhora precisa que a les escoles de nenes es faran les modificacions necessàries per la
diferència de sexe, i que les escoles de nenes només es recomana que s’obrin i només es crearan
si hi ha recursos econòmics. Aquest interès per l’educació de les nenes en els cercles de poder
dóna lloc a un augment, si bé minso però significatiu , del nombre d’escoles de nenes que es
creen a partir del 1838.219
La signatura del Concordat de 1851 entre l’Estat i l’Església possibilita una intervenció àmplia
dels ordes religiosos femenins, que experimenten una gran expansió en els àmbits en què hi ha
més mancances, entre ells l’ensenyament de nenes. Arriben a realitzar una tasca molt
significativa sobretot en els sectors marginals de la població, en els pobres o en les dones, i en
aquests camps són en els que la seva intervenció no té traves i compta amb el consentiment
explícit dels poders polítics.
No és fins al 1857 que trobem legislativament canvis significatius respecte a l’ensenyament de
noies, amb la Ley de Instrucción Pública, que extén l’educació primària elemental a tota la
població, i normalitza plenament la instrucció de les nenes, però el model educatiu per a la
dona és diferent que per als homes, i la igualtat de drets en l’educació encara és compartida per
pocs.220 Fins molt entrat el segle XX les nenes de classes populars es veuen obligades a ajudar
en les tasques domèstiques, a tenir cura dels seus germans o a treballar, i per tant tenen moltes
faltes d’assistència, i l’escolarització femenina no es considera imprescindible.
Pel que fa a l’escolarització de les dones, es constata que a mesura que avança el segle ,
s’aprecia un increment i alhora una tendència a l’anivellament entre nens i nenes, tot i que estan
molt lluny del total de la població :221
Anys Nens % Nenes %
1849 516.117 77 153.400 22
1855 680.714 67 332.471 33
1865 898.662 64 511.754 36
1870 778.868 59 522.749 41
219 Rivière Gómez, Aurora. La educación de la mujer en el Madrid de Isabel II. Madrid: Horas y Horas Editorial, 1993, p. 70-72. San Roman, Sonsoles. Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización docente en España. Barcelona: Ariel, 1998, p. 120. 220 Roig, Mercedes. A través de la prensa, la mujer en la historia. Francia, Italia y España, siglos XVIII-XIX. M adrid: Ministerio de Asuntos Sociales, 1989, p. 127. 221 Cortada Andreu, Esther. Escuela mixta y coeducación en Cataluña durante la Segunda República. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, 1988, p. 30 i 33.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 120
La classe social a què pertanyen les dones durant aquest segle també és clau per definir quines
possibilitats i límits té la seva educació, de la mateixa manera que el tipus de la que rebran.222
Pertànyer a la classe alta o baixa marca quines són les seves funcions socials i quina és la seva
educació, però les necessitats de les dones de la creixent classe mitjana fa convenient que se’n
determinin clarament els límits perquè l’ordre social continuï inalterable:
• Les dones de les classes populars, a més de treballar en la pròpia llar, treballen al camp,
a les fàbriques i manufactures, al treball domèstic fora del domicili, etc. Ho fan des de
ben petites, i no és fins al 1873 que es prohibeix una jornada laboral superior a 5 hores
per a les noies menors de catorze anys i 12 hores entre els catorze i disset anys, com
hem vist. Tots aquests elements afavoreixen una escassa escolarització, que alhora és
inconstant, i per tant al llarg del segle perdura un alt índex d’analfabetisme.
• Les dones de classes altes no són un grup homogeni: l’aristocràcia i l’alta burgesia són
dos grups interconnectats per la fusió matrimonial entre la noblesa i els diners, i per a
les dones burgeses el matrimoni és el principal vehicle per incorporar-se a l’estrat
superior. En general aquestes dones s’instrueixen a casa seva, mentre esperen un
matrimoni adequat a la seva condició.
• Les dones de classe mitjana estan entre les dues classes descrites anteriorment, i és un
grup emergent. Per una banda té un nivell de vida superior a l’assalariat, del qual es vol
distanciar, i que li permet tenir certes comoditats, cultura i relacions socials, i alhora
aspira a aconseguir ser de la classe alta, sovint mitjançant el casament.
L’ensenyament secundari i universitari no són espais femenins en tot el segle . I si bé no hi ha
legislació que ho impedeixi, sembla que és perquè és una situació impensable , ja que tant el
batxillerat com la universitat han estat pensats i dissenyats pels homes i adequats a les seves
funcions socials. El 1871 es donen els primers casos de sol·licituds per cursar ensenyament
secundari i es concedeix que sigui privat i no oficial, però el 1888 ja han fet estudis universitaris
deu dones i s’ha de parlar de la situació. No obstant això, hem d’esperar fins al 1910 que es
dicti una ordre que permeti a les dones matricular-se lliurement en l’ensenyament universitari
oficial sense haver-ho de consultar a l’autoritat. 223
222 Ballarín Domingo, Pilar. La educación de las mujeres en la España contemporánea (siglos XIX-XX). Madrid: Síntesis, 2001, p. 59-68. 223 Viñao Frago, Antonio. “Espacios masculinos, espacios femeninos. El acceso a la mujer al bachillerato”. A: Mujer y educación en España, 1868-1975. VI Coloquio de Historia de la Educación. Santiago de Compostela: Universitat de Santiago, 1990, p. 568-577.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 121
2.2.7 Església, societat i ensenyament
El segle XIX a Espanya està marcat pel procés secularitzador de l’ensenyament, que s’inicia
d’una manera explícita la segona meitat del segle anterior, però que es va preparant pels
diferents esdeveniments universals amb repercussió a Espanya, con són la Reforma protestant o
la Il·lustració. Durant aquest procés es revisen i delimiten les esferes d’acció tant de l’Estat com
de l’Església, les seves relacions, les seves actuacions, etc., i l’Església va canviant i adaptant-
se a les noves situacions.
A Espanya no és fàcil separar Església i Estat, que durant molt temps han estat units, i en aquest
procés es passa per diferents cicles de convivència i enfrontaments, que arriben a ser molt
violents. Fins al 1868 podem distingir un primer període en què entra en conflicte l’Església de
l’Antic Règim amb els successius governs liberals i un segon seria a partir de 1851, que amb el
Concordat l’Església es reorganitza i adapta les seves actuacions als nous temps, i assegura la
seva intervenció en el control de l’ensenyament, tot i les crisis que també hi ha entre Església i
Estat, amb els governs progressistes de 1854-1856 en el Bienni, i a partir de 1868 amb el
Sexenni Revolucionari, com per exemple la desamortització de 1855 o la supressió d’ordes i la
dissolució de societats cristianes el 1868, etc.
Unes de les manifestacions més clares d’aquests enfrontaments les trobem en els processos
desamortitzadors (que són el conjunt de disposicions que pren el poder polític per tal d’alliberar
les propietats acumulades en les “mans mortes” i tornar-los en béns lliures de propietat
particular ordinària ) que es porten a terme i que tenen una gran incidència en l’àmbit econòmic,
social i religiós, estant sota els seus efectes durant més de mig segle XIX. Podem parlar de
quatre fases de desamortització (independentment de les mesures adoptades contra la clerecia
de 1803 a 1820), que afecten de diferent manera l’Església i el patrimoni de les corporacions
civils:
• Les tres primeres afecten fonamentalment els béns que han pertangut a l’Església , i són:
la iniciada el 1798, la del 1820-23 i la iniciada el 1836.
• La darrera, iniciada el 1855, afecta principalment el patrimoni de les corporacions
civils, és la que està vigent més anys i la que té més volum.
Pel que fa en concret a l’ensenyament, el segle XIX a Espanya s’inicia el procés secularitzador,
que en altres països també es dóna, i que vol transferir a la societat civil una sèrie d’activitats i
funcions que fins aleshores fa l’Església, a vegades sola i d’altres en col·laboració amb les
institucions civils. Per tant, suposa la «desclericalització» de les institucions polítiques, socials,
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 122
culturals, administratives, etc., mitjançant les quals l’Església desplegava la seva activitat,
passant les funcions i responsabilitats de l’Església a la societat civil. Aquest procés, però, no és
lineal ni constant, i l’alternança de períodes liberals i absolutistes és dete rminant.
En el camp educatiu, aquest procés de secularització representa el trencament de la tradició de
docència d’alguns ordes religiosos dedicats especialment a l’ensenyament des de fa molts anys,
fins i tot segles, que s’han d’adaptar a la nova situació i que en alguns moments dóna lloc a la
seva supressió, mentre que en d’altres és motiu de transformacions o fins i tot de noves
fundacions. Per la seva banda, l’Estat també dicta les mesures que li han de permetre donar
resposta civil en els sectors que cobria l’Església , alhora que a l’extensió de l’educació. Un punt
transcendental en aquest procés és el Concordat de 1851, perquè representa un punt d’inflexió,
ja que assegura la intervenció eclesiàstica en el control de l’ensenyament i queden
desdibuixades les aspiracions secularitzadores liberals.
L’expulsió de la Companyia de Jesús el 1767224 obre les mesures secularitzadores i l’Estat
intenta omplir el vuit deixat pels jesuïtes. Al llarg del segle pateix una sèrie de supressions i
restauracions que coincideixen respectivament amb els períodes liberals o els absolutistes: de l
1815 al 1820 és la primera restauració de la Companyia (Ferran VII), del 1820 al 1823 és la
primera supressió (Trienni Liberal), del 1823 al 1835 és la segona restauració (retorn de Ferran
VII i inici de la regència de M. Cristina amb els moderats), i de l 1835 al 1852 és la segona
supressió (Regència i regnat d’Isabel II amb liberals progressistes i moderats), del 1852 al 1868
és la tercera restauració (regnat d’Isabel II), el 1868 és la tercera supressió (Sexenni
Revolucionari) , en que es tanquen totes les cases i col·legis, i els jesuïtes són exiliats i
dispersats. Però alguns , atenent-se a la llibertat d’ensenyament i com a ciutadans particulars,
poden exercir el seu dret a establir col·legis lliures, i certs bisbes demanen als jesuïtes fundar
col·legis de segon ensenyament per poder atendre les demandes que tenen. Ara els alumnes dels
seus col·legis procedeixen generalment de les classes mitjanes i elevades que tenen els seus fills
en règim d’internat, però també hi assisteixen nens fills d’artesans i pobres en règim d’externs.
Pel que fa al sistema pedagògic que adopten, sempre mantenen l’essència i l’esperit de la Ratio
studiorum i coordinen, en el possible, els continguts humanistes i filosòfics amb els programes
escolars dels plans oficials, conservant alguns recursos pedagògics característics.
224 Delgado Criado, Buenaventura (coordinador). Historia de la educación en España y América. Vol. III. Madrid: Fundación Santa Maria - Ediciones SM, 1994, p. 87-94 i 291-293.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 123
Els escolapis225 no pateixen ni les supressions ni les exclaustracions del segle XIX que afecten la
resta d’ordes religiosos, ja que l’Estat els considera indispensables per a l’ensenyament gratuït
que fan i que no pot atendre, i poden així fer front a la manca de professorat i escoles. Pel que fa
a la desamortització, tampoc no els afecta perquè no tenen béns desamortitzables. Generalment
els seus col·legis neixen de contractes bilaterals entre els ajuntaments i les Escoles Pies, però
sovint hi ha problemes perquè els municipis no abonen les quantitats acordades per a la
subsistència. Pedagògicament segueixen les directrius inicials de Sant Josep de Calassanç del
segle XVII, i la legislació escolar gairebé no els afecta fins la llei de 5 de març de 1845, que
prescriu que les escoles s’adaptin organitzativament als plans oficials d’estudis, si bé la
metodologia didàctica ho fa lentament i es manté fins al punt que arriba a ser original i
diferenciada de la resta d’ordes religiosos. En referència al nombre de centres que tenen, el
1808 hi ha 27 escoles a tot Espanya amb 300 escolapis , però durant la segona meitat de la
centúria es funden 38 centres (12 d’ells fins al 1868) i és l’únic orde religiós masculí que creix
en el segle XIX, ben al contrari del que fan la resta. En les seves escoles fan ensenyament públic
i gratuït, i fins i tot arriben a proveir el material escolar gratuïtament a molts alumnes pobres
que no el poden pagar, i els escolapis castellans i catalans obtenen permís per editar els seus
propis llibres de text, que cobreixen totes les assignatures i cursos. Els col·legis fan tots
ensenyament primari i en alguns casos mitjà .
Un altre orde d’especial rellevància en el camp de l’educació és el dels dominics, que també
pateixen la secularització de l’ensenyament i la desaparició de molts dels seus centres, si bé al
principi de segle el seu convent a Àvila arriba a ser acceptat com a universitat entre el 1808 i
1824, i els seus estudis tenen reconeixement oficial. Resulten afectats sobretot a partir de
l’exclaustració i desamortització de 1835, quan se’ls expulsa del país, se’ls prenen tots els béns ,
i els dedicats a la docència se suprimeixen. En reprendre’s les relacions d’Espanya amb la Santa
Seu i iniciar-se el retorn dels ordes religiosos, els dominics van tornant a assumir els llocs on
havien exercit.
Al llarg del segle XIX es produeix l’esclat de l’ensenyament religiós femení. Del total de 74
congregacions religioses que es funden a Espanya, quasi la totalitat són femenines, amb un
percentatge entre el 85% i el 90% que s’ocupen de l’ensenyament com a activitat exclusiva o
combinada amb l’atenció als malalts o la beneficència .226 Catalunya és capdavantera en la
225 Saenz-Rico Urbina, Alfredo. Educación general en Cataluña durante el trienio constitucional (1820-1823). Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Filosofia i Lletres, 1973, p. 17-18. 226 Samper, P. Genís. Instituts i comunitats. Qui som, on som. Guia de la unió de religiosos de Catalunya. Vol. 1. Barcelona, Editorial Claret 1988.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 124
fundació congregacionista, ja que 41, del total de 74, són d’iniciativa catalana, i realitzades dins
de Catalunya.227
2.2.8 Les dades estadístiques: l’escolarització i l’alfabetització
Les estadístiques educatives es van realitzant amb més o menys detall i periodicitat des de
principi del segle XIX, però fins la primera meitat les dades són poc acurades, varien segons les
diverses fonts i a més mesuren ítems diferents, per la qual cosa és difícil fer comparacions. Hem
d’esperar fins a la segona meitat de la centúria per tenir les primeres dades fiables i amb una
certa continuïtat, fruit de que l’administració educativa, per tal de poder constatar la realitat i
actuar, es va dotant progressivament dels mecanismes per obtenir les dades que necessita i
planifica i sistematitza aquesta recollida.
En el període 1808-1868, tant l’escolarització com l’alfabetització , primer retrocedeixen i
s’estanquen, però després de la primera meitat inicien una recuperació positiva important que
entre la dècada dels seixanta i dels setanta es frena. També es fan evidents les diferències entre
l’escolarització masculina i la femenina, i la seva diferent progressió, a més de l’evolució
favorable de l’alfabetització, si bé molt lentament.
Els resultats de la primera meitat de segle reflecteixen el desmantellament de l’administració
educativa i sovint la incapacitat, el fet de no saber el que es vol i la impotència de l’Estat en
educació. A mesura que els governs van definint i concretant el sistema educatiu nacional, ho
fan de la seva administració i dels seus òrgans de control, els quals estan directament relacionats
amb l’obtenció de dades i la continuïtat en la realització d’enquestes i estadístiques. La creació
del Cos estatal d’Inspectors d’Instrucció Primària el 1849, representa un punt d’ inflexió en
aquest sentit, i en el període 1850-1855 es fa la primera estadística, d’una certa fiabilitat,
d’ensenyament primari228
227 Almerich Padró, Paulina. Les congregations religiousses d’origine catalan. Aproache Sociographique. París: E.P.H.E.- Section de la Sorbone-5, p. 215. Cadena Cortada, Margarida. Joaquim Masmitjà i de Puig (1808-1886) i la seva obra educativa: les missioneres “Cor de Maria”. Tesi doctoral. Director: Salomó Marquès i Sureda. Barcelona: Universitat de Barcelona, Divisió de Ciències de l’Educació, Departament de Teoria i Història de l’Educació, agost de 1990, p. 213. Rivière Gómez, Aurora. La educación de la mujer en el Madrid de Isabel II. Madrid: Horas y Horas Editorial, 1993, p. 121-125 228 Estadística de la primera enseñanza de la Península e islas adyacentes correspondiente al quinquenio de 1850 a 1855, formada por la Comisión Auxiliar del Ramo. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos y Ciegos, 1858.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 125
Les estadístiques i dades que veurem en aquest apartat són d’àmbit estatal, i majoritàriament es
refereixen a l’ensenyament primari, però sofreixen les limitacions que imposen les fonts de què
es disposa.
De l’any 1830-1831 tenim les dades d’escolarització a tot l’Estat a partir de l’estadística
publicada a la Gaceta de Madrid el 1833:229
Alumnes d’ensenyament primari:
Alumnes
Escoles de primeres lletres de nens 356.520
Escoles de nenes 119.202
Col·legis d’humanitats 683
Col·legis d’escolapis 10.946
Total d’escoles d’ensenyament primari
487.351
Província de Barcelona:
Escoles Alumnes
Nens Nenes Nens Nenes
Barcelona 598 174 30.116 6.361
Escolarització de 1797 a 1831:
Escolarització de 6 a 13
anys
Cens de població 1797 Enquesta 1821/2 Cens escolar 1831
Escolaritzat
s
Taxa Escolaritzat
s
Taxa Escolaritzat
s
Taxa
Nens 304.613 368.149
Nenes 88.513 10,4% 119.202 12,1%
Total
393.126
23,3%
15%
487.351
24,7%
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 126
De l’any 1840-1841 tenim les dades de les estadístiques d’ensenyament primari i
alfabetització d’àmbit estatal a partir de la seva publicació el 1843:230
Total Total Total
Escoles
16.805
Públiques 11.810
• De nens 9.260
• De nenes 2.550
Privades 4.995
• De nens 2.880
• De nenes 2.550
Mestres
15.478
Mestres de nens 11.644
• Examinats 4.064
• No examinats 7.580
Mestres de nenes 3.834
• Examinades 634
• No examinades 3.230
Alumnes
653.738
Nens 475.815
• De 3 a 10 anys 315.946
• De més de 10 anys 141.869
Nenes 195.923
• De 3 a 10 anys 132.893
• De més de 10 anys 63.030
229 Viñao Frago, Antonio i Guereña, Jean-Louis. Estadística escolar, proceso de escolarización y sistema educativo nacional en España (1750-1850). Barcelona: Ariel, 1996, p. 97-103. 230 Aquestes dades no se sap exactament quina fiabilitat tenen ni com s’han elaborat, però es pensa que han pres com a base les de les comissions provincials dels anys 1840 i 1841, i formen part de la publicació Estadística moderna del territorio español, de la península e islas adyacentes, comprendida y arreglada bajo un nuevo método según los datos y noticias más exactos que han podido adquirirse. Barcelona: Imprenta del Imparcial, 1843, p. 160. Frago, Antonio i Guereña, Jean-Louis. Estadística escolar, proceso de escolarización y sistema educativo nacional en España (1750-1850). Barcelona: Ariel, 1996, p. 147.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 127
Alfabetitzats 3.237.247
(24,2%)231
Saben llegir i escriure 1.290.257 (9,6%)
• Homes 1.141.644
• Dones 148.613
Saben llegir 1.946.990 (14,5%)
• Homes 1.480.344
• Dones 466.646
Del primer període del regnat d’Isabel II tenim dades referents a les estadístiques de 1846 i
1850, tenen una fiabilitat bastant alta:232
Nombre d’escoles primàries:
Escoles
Tipus d’escoles Any 1846 Any 1850 Augment
Públiques completes 3.468 4.369 901 Privades completes 998 894 -104 Públiques incompletes 2.234 6.488 4.254
De nens
Privades incompletes 256 1.393 1.137 Públiques completes 937 898 -39 Privades completes 590 535 -55 Públiques incompletes 382 1.140 1.058
De nenes
Privades incompletes 602 1.117 515 Públiques completes 1.749 Privades completes 105 Públiques incompletes 3.376
D’ambdós sexes
Privades incompletes 660 Totals Escoles completes 7.847 (51%) 6.696 (39,8%) Escoles incompletes 7.510 (49%) 10.138 (60,2%) Total:
15.357
16.834
Nombre total d’escoles i pobles sense:
Escoles
Any 1846 Any 1850 Augment
Pobles sense escola 8.935 Pobles sense escola de menys de 100 habitants 8.704 Nombre total d’escoles
15.620
17.434
1.814
231 Segons aquesta dada sembla que el cens total de població en aquest moment és d’aproximadament 13.377.053 hab. 232 Gil de Zárate, Antonio: De la instrucción pública en España. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos, 1855 (edició facsímil: Oviedo: Pentalfa ediciones, 1995), p. 303-356.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 128
Mestres d’ensenyament primari:
Escoles
Tipus d’escoles Any 1846 Any 1850 Total
Mestres amb títol 7.157 (52,02%) (53,1% en altres fonts)
De nens
Mestres sense títol 6.601 (47,98%)
13.758
Mestres amb títol233 1.871 (46,02%) De nenes Mestres sense títol 2.195 (53,98%)
4.066
Total:
17.824
Mestres públics i particulars amb títol (inclosos els antics de tercera i quarta classe)
6.847
Mestres particulars amb títol
1.109
Nombre d’alumnes de les escoles primàries:
Escoles
Tipus d’escoles Any 1846 Any 1850 Augment
Públiques 432.526 474.634 42.108 Nens Privades 77.585 74.291 -3.294 Públiques 117.081 179.674 62.593 Nenes Privades 36.419 53.128 16.709
Total:
663.611
781.727
121.410
A partir de 1850 els mecanismes d’obtenció de dades educatives ja està molt estructurat, i això
es materialitza en el fet que n’hi ha més, són sistemàtiques i també fiables.
Nombre d’escoles primàries i alumnes234
1830-1831
1850 1855
Escoles 12.719 17.434 20.743 Escoles primàries (excloses les d’adults i dominicals )
17.170 20.349
233 Pensem que es refereix a la titulació exigible en aquell moment, ja que si bé existeixen algunes escoles de formació de mestres, l’Escola Normal Central de Madrid, que ha de servir de model a la resta, no es crea el 1858. 234 Viñao Frago, Antonio. “Alfabetización y escolarización en la primera mitad del siglo XIX”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la educación en España y América. Siglos XVI al XVIII. Madrid: Ediciones SM, 1993, p. 657-708. Viñao Frago, Antonio. “Escolarización y alfabetización”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la educación en España y América. La educación en la España contemporánea (1789-1975). Madrid: Ediciones SM, 1994, p. 125 i 389.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 129
Alumnes 487.351 778.477 1.004.974 Alumnes, exclosos els matriculats com a “assistents ”
781.727 1.004.974
Alumnes de 6 a 10 anys 781.727 Alumnes menors de 6 anys 225.653 Total d’alumnes menors de 10 anys 1.007.380 Pobles sense escola 8.935 Pobles inferiors als 100 habitants sense escola 8.704
Nombre d’escoles primàries segons la tipologia235
Escoles
Tipus d’escoles Augment 1846-18 50
Any 1850 Any 1855 Augment 1850-1855
Públiques completes 901 4.369 (5.411) 1.042 Privades completes -104 894 (992) 98 Públiques incompletes 4.254 6.488 (7.172) 684
De nens
Privades incompletes 1.137 1.393 Públiques completes -39 898 (1.816) 918 Privades completes -55 535 (860) 325 Públiques incompletes 1.058 1.140 (1.319) 179
De nenes
Privades incompletes 515 1.117
Evolució de l’escolarització236
Anys Escoles Alumnes Alumnes
/escola
Públique
s
Privades Total Públiques Privades Total
1850 *13.144 *4.026 *17.170 654.308 127.419 781.727 45,5
1855 16.410 3.939 *20.349 867.874 137.100 1.004.974 49,3
1865 20.998 4.437 25.435 1.154.763 171.558 1.326.321 52,1
1870 21.278 4.991 26.269 1.154.463 199.632 1.354.095 51,5
235 Gil de Zárate, Antonio: De la instrucción pública en España. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos, 1855 (edició facsímil: Oviedo: Pentalfa ediciones, 1995), p. 303-356. 236 Les dades d’escolarització no inclouen les escoles d’adults ni dominicals, i les dades amb * tenen una petita variació respecte a les donades en quadres anteriors, perquè aquí s’han exclòs les 264 escoles d’adults i dominicals, però en canvi inclou les 95 escoles de pàrvuls. L’analfabetisme és el brut, o sia, sobre el total de la població i no sobre la població més gran de 10 anys. Viñao Frago, Antonio. “Escolarización y alfabetización”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la educación en España y América. La educación en la España contemporánea (1789-1975). Madrid: Ediciones SM, 1994, p. 125 i 389. Viñao Frago, Antonio. “Historia de un largo proceso”. A: Cuadernos de pedagogía [Barcelona], núm. 179 (març de 1990). Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. Reseña bibliográfica y estadística de España. Tom III. Madrid, 1914, p, 364-365.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 130
L’evolució de les dades d’escolarització per sexes és:237
Anys Nens % Nenes % Taxa escolaritzats
(aprox.)238
1849 516.117 77 153.400 22 45,6 %
1855 680.714 67 332.471 33 40,6 %
1865 898.662 64 511.754 36
1870 778.868 59 522.749 41 41,9%
50% (segons altres
dades)239
1880 922.280 55 758.560 45
Si ens fixem amb les dades d’escolarització de 1850 a 1870 podem veure que:
• Augmenta considerablement el nombre d’escoles, passant de 17.170 a 26.269, però que
s’inicia amb una mitjana de 635 escoles/any, que va decreixent fins a les 166
escoles/any, en què les que més augmenten són les públiques.
• L’escolarització és majoritàriament en escoles públiques (el 1850 les escoles públiques
tenen 654.308 i les privades, 127.419) i aquest és el que experimenta un creixement
més alt, tot i que el privat també experimenta un creixement (el 1850 les escoles
públiques tenen 654.308 alumnes i les privades, 127.419, i el 1870 les escoles
públiques tenen 1.154.463 alumnes i les privades, 199.632).
• El nombre d’alumnes puja passant de 781.727 a 1.354.095, però aquest gran increment
no s’aconsegueix només creant escoles noves, sinó també augmentant el nombre
d’alumnes per aula passant de 45,5 a 51,5, repercutint en tots els aspectes educatius i
instructius.
• En els centres públics, hi assisteix una majoria de nois, mentre que en els privats el
percentatge és més igualat, sempre a favor dels nens. Però el 1865 ja es comença a
entreveure la tendència que el percentatge de nenes escolaritzades en l’ensenyament
237 Aquesta taula reflecteix algunes petites variacions en el nombre total d’alumnes dels anys 1855, 1865 i 1870 respecte de les taules anteriors, però la reproduïm tal com l’ha elaborat Cortada perquè ens són importants els % que conté i pensem que no poden variar gaire. Cortada Andreu, Esther. Escuela mixta y coeducación en Cataluña durante la Segunda República. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, 1988, p. 30 i 33. 238 Escolano Benito, Agustín. La educación en la España contemporánea. Políticas educativas, escolarización y culturas pedagógicas. Madrid: Biblioteca nueva, 2002, p. 32. 239 Delgado Criado, Buenaventura (coordinador). Historia de la educación en España y América. Vol. III. Madrid: Fundación Santa Maria - Ediciones SM, 1994, p. 389-396.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 131
privat és superior al dels nens, i això en gran part és degut a l’increment d’escoles
religioses dedicades a l’ensenyament de nenes.
• Es consolida l’augment de nenes escolaritzades i es fa significatiu, ajudant a reduir les
distàncies en la generalització de l’ensenyament, tot i que encara el nombre global és
molt inferior al dels nens. L’escolarització masculina gairebé es duplica, mentre que la
femenina es més que quadruplica: els nois passen de ser 516.117 escolaritzats a
922.280, mentre que les noies passen de ser 153.400 a 758.560.
Evolució de l’alfabetització a partir dels censos:240
1860 1877
Total % Total %
Total
Saben llegir i escriure 3.129.921 19,9 4.071.823 24,5
Saben llegir 705.778 4,5 578.978 3,5
Analfabets 11.837.391 75,5 11.978.168 72,0
Homes
Saben llegir i escriure 2.414.015 31,1 2.823.964 34,7
Saben llegir 316.557 4,1 210.930 2,6
Analfabets 5.034.545 64,8 5.096.758 62,6
Dones
Saben llegir i escriure 715.906 9,0 1.247.859 14,7
Saben llegir 389.221 4,9 368.048 4,3
Analfabets 6.802.846 86,0 6.881.410 81,0
Amb aquestes xifres és evident que les dades d’analfabetisme continuen essent molt elevades
amb un 75,5% el 1860 i un 72% el 1877. Segons el cens de 1860, dels 15.673.090 espanyols ,
només 3.129.921 saben llegir i escriure (una cinquena part), i d’ells , 2.414.015 són homes i
715.906 dones. Per tant, el tractament desigual segons el sexe de l’ensenyament es fa evident, i
un de cada tres homes és alfabet, mentre que només una de cada onze dones, tot i que
progressivament amb la incorporació de la dona a l’escola els percentatges augmenten
progressivament al seu favor, però les diferències continuen essent molt grans. Les xifres, però,
no són homogènies a tot l’Estat espanyol, i si estatalment l’analfabetisme el 1860 és del 75,5%,
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 132
hi ha importants diferències regionals que van des del 50% en algunes zones de Castella al 90%
a Andalusia . Quan disminueix lleument el 1877, les diferències continuen persistint. Amb
aquestes dades d’alfabetització, Espanya està molt lluny de la majoria de països europeus.241
2.2.8.1 L’alfabetització i el procés d’escolarització
Alfabetització i escolarització estan molt relacionats, però no són dos termes sinònims, i el
procés alfabetitzador tampoc no implica necessàriament el procés escolaritzador. Hi ha diversos
models d’alfabetització que responen a motivacions diverses amb agències diverses (escola,
família, Església, exèrcit, gremi, etc.) i l’alfabetització és una pràctica social més, en què
l’escolarització només és una de les seves modalitats.
Sobre les causes de l’analfabetisme espanyol, hi ha diverses postures, totes complementàries,
que podem sintetitzar en els factors escolar i econòmic , i el paper de l’Església. L’endarreriment
econòmic espanyol és evident que genera un dèficit crònic d’escoles i un elevat absentisme
escolar, però alhora hi ha un nivell de renda baix i distribuït d’una manera molt desigual, al qual
s’ha de sumar que l’Església refusa la lectura popular de la Bíblia fins a la segona meitat de
segle, i per tant també endarrereix l’alfabetització.242
Hi ha diversos estudis 243 que afirmen que l’evolució dels processos d’alfabetització i
escolarització a Espanya avancen molt a la darreria del segle XVIII, però en canvi s’estanquen o
fins i tot retrocedeixen durant la primera meitat del XIX, mentre que l’escolarització de la
segona meitat del segle XIX segueix un model escolaritzador de continuïtat del període anterior
amb una tendència general de creixement dèbil del nombre d’escoles (sobretot a partir de 1865) ,
i aquestes influències queden constatades en l’alfabetització.
240 Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62. 241 Sanz Garcia, F. “El proceso de institucionalización e implantación de la primera enseñanza en España (1838-1870)”. A: Cuadernos de investigación histórica. [Valladolid], núm. 4 (1980), p. 229-268. Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62. 242 Els autors que es decanten cap al factor escolar són: Luzuriaga, Guzmán Reina, Gil Carretero, Rodríguez Garrido, Samaniego, etc. Els autors que es decanten cap al factor econòmic són: Cerrolaza, Fernández Ferré, Maíllo, Bragulat, Núñez, etc. Per veure la bibliografia d’aquests autors, consulteu: Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992. 243 Bennassar, Bartolomé. Orígenes del atraso económico español. Barcelona: Ariel, 1985, p. 159. López, François. “Lisants et lecteurs en Espagne au XVIIIe. Siècle. Ebauche d’une problemátique”. A: Livre et lecture en Espagne et en France sous l’Ancien Régime. París: Editions A.D.P.F., 1981, p. 147.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 133
Durant el segle XVIII, hi ha indicis 244 que permeten afirmar que les taxes d’alfabetització a
Espanya són comparables a les de França o Anglaterra, amb una alfabetització
predominantment masculina, urbana i majoritàriament entorn de nuclis comercials. De
l’estancament a l’inici del segle XIX, se’n donen motius molt diversos, però tothom coincideix
que és catastròfic pel que fa a guerres, reis i polítiques liberals, i tota aquesta conjuntura no fa
més que quedar reflectida en l’àmbit escolar i de l’alfabetització.
El segle XIX comença amb un analfabetisme entorn del 94%245 (amb una distribució molt
desigual i a les ciutats els alfabetitzats estan entorn el 34%)246 i el 1860 (any del primer cens
amb dades sobre alfabetització) encara hi ha un 75,5% d’analfabets. Entre els fets més destacats
hi ha la Guerra del Francès i les dues desamortitzacions.
Encara ens resta afegir que en el cas espanyol també es dóna l’analfabetisme per desús,
problema que sorgeix de fer l’alfabetització en castellà on la llengua familiar i vehicular és una
altra, en el cas de Catalunya és molt important.
2.2.9 La situació educativa a Catalunya
A Catalunya el desenvolupament del sistema escolar es fa en el marc de l’estructura estatal i,
seguint la seva tònica general, és lent i molt deficient durant tot el segle XIX, en què, tot i el seu
creixement, molts sectors de població queden sense rebre cap instrucció elemental i
l’ensenyament secundari és molt minoritari. El sistema escolar està emmarcat dins d’una
estructura estatal de caràcter centralista i uniformador, en què no es presta cap mena d’atenció a
les diferències culturals o lingüístiques ni a l’adaptació a les dinàmiques econòmiques i socials.
A més cal afegir que els poders públics estan més preocupats pel control que per l’eficàcia , i en
canvi no tenen resolt el finançament de l’ensenyament, i aquesta manca d’atenció pública per la
qualitat de l’ensenyament i els problemes de finançament són especialment importants a
Viñao Frago, Antonio i Guereña, Jean-Louis. Estadística escolar, proceso de escolarización y sistema educativo nacional en España (1750-1850). Barcelona: Ariel, 1996, p. 207-210. 244 Bennassar, Bartolomé. Orígenes del atraso económico español. Barcelona: Ariel, 1985, p. 172. Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62 245 L’analfabetisme cap al 1803 Moreau de Jonnes el situa al voltant del 94%, considerant així l’índex de persones que no saben llegir i escriure respecte de la totalitat de la població. Moreau de Jonnes. Statistique de l’Espagne. París, 1834, p. 5. 246 Hi ha pocs treballs sobre la seva distribució però aquesta xifra és l’obtinguda per Soubeyroux utilitzant les enquestes fetes al final del segle XVIII de les ciutats de Santander, Lleó, Burgos, Barcelona, Madrid, Ciutat Reial, Múrcia i Zafra. En alguns casos inclouen també l’àmbit rural immediat. Soubeyroux, J. “Niveles de alfabetización en la España del siglo XVIII. Primeros resultados de una encuesta en curso”. A: Anales de la Universidad de Alicante, núm. 5 (1985), p. 165-167.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 134
Catalunya, València i les Balears, on el buit de la iniciativa pública afavoreix l’escola privada,
sobretot de les congregacions religioses i de grups socials i particulars que donen resposta al
major dinamisme de la societat civil.247 En aquest context, a Catalunya s’introdueixen novetats
pedagògiques i didàctiques provinents de l’estranger, i a principi de segle és la porta d’entrada a
l’Estat espanyol de l’aplicació del mètode Pestalozzi, i posteriorment s’aplica el de Lancaster.
Ja des dels inicis de modernització educativa es mostren diferències entre els interessos de la
política oficial del despotisme il·lustrat i la dels grups burgesos del Principat, fruit de les
diferents dinàmiques econòmica i social, tot i que coincideixen que és necessari millorar
l’educació. D’una banda des del Consell de Castella es creu que s’han de suprimir les traves
imposades pels gremis i crear escoles de nobles arts per als menestrals i d’altres per als
camperols per ensenyar tècniques lligades a una indústria popular propera a l’economia agrària
i de poca volada. De l’altra, els cercles comercials i industrials catalans volen un ensenyament
que afavoreixi l’aplicació pràctica dels avenços científics i la introducció de procediments
industrials nous i la millora del comerç, i troben la resposta a les seves necessitats educatives en
les escoles creades per la Junta de Comerç de Barcelona i els programes que fomenten els
viatges a països europeus per ampliar la formació.248
A Catalunya, en el període il·lustrat hi ha una forta pressió cultural i lingüística a favor de la
llengua oficial espanyola i l’exclusió de la catalana del món escolar i culte, que es manté amb
les lleis espanyoles liberals del segle XIX amb fortes mesures uniformadores i centralistes.
Aquestes restriccions afecten molt especialment l’estructura educativa, la legislació escolar i la
llengua d’escolarització, incidint molt directament en la vida de les institucions escolars
catalanes d’aquest període i dels posteriors, afectant també directament a mantenir un alt grau
d’analfabetisme per desús.
La instauració de la monarquia absolutista de Ferran VII (1814-1820 i 1823-1833) ajorna la
modernització de les estructures educatives, i la iniciativa privada és la que dóna resposta a les
demandes de formació, especialment en les zones urbanes i en les que hi ha un gran
desenvolupament industrial i comercial. En el camp de l’ensenyament privat és on hi ha més
diferències entre la situació de Catalunya i la resta de l’Estat espanyol, ja que la Guerra del
247 Monés Pujol-Busquets, Jordi. El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938). Barcelona: Edicions la Magrana, 1977, p. 24-27. Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 16-17 i 24. 248 Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 16-17.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 135
Francès té una gran incidència en el món sociocultural i socioeducatiu, i representa un pas cap a
la superació de les estructures socials, polítiques i econòmiques de l’Antic Règim. En no trobar
la nova classe mitjana una resposta a les seves necessitats culturals i professionals en
l’estructura educativa existent al llarg del XIX, la busca en l’ensenyament privat, en què en els
nivells elemental i superior té un paper molt rellevant l’Església, ja que l’ensenyament públic té
unes mancances evidents. Aquest ensenyament, però, passa èpoques en què pateix la supressió
d’ordes religiosos i els centres escolars dependents directament de l’Església viuen, com la resta
d’Espanya, una vida molt precària fins a la concreció de la convivència entre l’Estat i l’Església
el 1851 amb el Concordat.249 La formació tècnica superior que reclama la burgesia industrial i
comercial i les professions liberals la donen institucions com la Junta de Comerç de Barcelona,
que amplia les seves ofertes formatives després de la Guerra del Francès (accentuada pel dèficit
derivat de la manca d’una universitat a Barcelona fins al 1836), les congregacions religioses
com els escolapis que creen col·legis nous a Barcelona, Sabadell i Calella, o col·legis i
acadèmies privats.250
Amb la implantació definitiva del règim liberal el 1833, s’inicia la configuració del nou sistema
escolar d’acord amb els principis de les Corts de Cadis i el Trienni Liberal. Amb la revolució de
1835 s’inaugura a Catalunya un període de llibertats públiques, amb la presència de corrents
polítics i ideològics nous, en què el gran instrument de difusió són els llibres que passen de mà
en mà, les reunions o les xerrades. No obstant això, estatalment a partir de la dècada moderada
(1844-1854) hi ha un centralisme i conservadorisme, juntament amb idees secularitzadores, que
es fan sentir en tots els àmbits i evidentment en l’educatiu. Però els centres d’ensenyament
secundari creats els primers anys del règim liberal per iniciativa d’algunes institucions o
associacions locals i que incloïen en els plans d’estudis matèries científiques, econòmiques,
humanístiques i jurídiques amb més aplicació pràctica a l’activitat econòmica (com ara
l’Instituto Barcelonés), veuen com se’ls uniformitzen els plans d’estudis a partir de 1845. No és
fins al 1857 amb la Ley de Instrucción Pública de Moyano que es consolida i expandeix el nou
sistema educatiu, tot i que és molt desigual pel cas dels nois i les noies, les quals accedeixen al
sistema educatiu més lentament i en institucions especifiques per a elles, que en molts casos són
institucions de caire confessional perquè el sistema públic no pot assumir les seves escoles.251
249 Monés Pujol-Busquets, Jordi. L’obra educativa de la Junta de Comerç 1769-1851. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 1987, p. 19 i 54-55. 250 Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 17-18. 251 Monés Pujol-Busquets, Jordi. El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938). Barcelona: Edicions la Magrana, 1977, p. 41-49. Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 19.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 136
Les escoles privades són molt diverses. Les que hi ha més són les anomenades «escoles de pis»,
amb un mestre sovint sense títol i molts nens per ensenyar; a les que s’afegeixen les escoles
religioses, entre les quals sobresurten les dels escolapis, i les escoles que intenten oferir una
nova alternativa política o ideològica partint d’unes bases morals i religioses diferents de
l’escola tradicional, vinculades als moviments progressistes i que depenen normalment dels
ateneus obrers. La burgesia té les seves pròpies escoles privades laiques, com pot ser: el
Col·legi Carreras de Barcelona, que rep aprovació reial el 10 de setembre de 1835 i fa
ensenyament elemental i segon ensenyament amb professors prestigiosos, que també fan classe
a l’institut de segon ensenyament i la Universitat; o el Colegio Valldemia de Mataró, que es
funda el 1855, que si bé és laic, es pot considerar religiós perquè un dels fundadors, que alhora
és director, ho és i atén fills de membres de l’alta burgesia catalana, de la vella aristocràcia i
alumnes d’arreu del món; o el Col·legi Terrassenc de Terrassa, que el 1865 obre oficialment
com a centre de primer i segon ensenyament per iniciativa d’un grup de ciutadans i dirigit pel
prevere Anselm Ignasi Cabanes, amb alumnes interns i externs procedents tant de la vila, la
província o l’estranger i pertanyents majoritàriament a la classe noble i benestant. També
destaca el 1869 l’obertura a Barcelona del Col·legi d’Ignasi Ramon Miró, que prèviament ha
col·laborat amb Carreras i ha regentat un col·legi a Manresa, en què es fan classes de pàrvuls,
ensenyament primari elemental i superior, segon ensenyament, estudis mercantils i preparació
per entrar a la Universitat, amb un marcat pes de la religió catòlica i que té un gran prestigi
entre la burgesia barcelonina. 252
En el terreny lingüístic, la implantació del sistema educatiu liberal suposa un reforçament de la
pressió castellanitzadora de l’escola, que és unitària a tot l’Estat i que afavoreix la identificació
entre el progrés i la unitat lingüística i cultural. No obstant això, les contradiccions provocades
per aquest procés i el desencís per la incapacitat de l’Estat de donar resposta a les expectatives
educatives, són els elements que ajuden a la reflexió lingüística, cultural i social que es troba a
la base de la Renaixença. La castellanització imposada pel sistema escolar s’enfronta amb la
utilització del català pels sectors populars, i aquella prospera especialment entre les classes
intel·lectuals que la identifiquen amb l’activitat cultural i científica, mentre que en els sectors
populars es va introduint lentament a mesura que s’incrementa l’alfabetització i la difusió de les
publicacions periòdiques. L’ús literari del català es manté en les produccions destinades al
poble, com les publicacions que busquen el suport popular antiliberal, les satíriques i els
catecismes. El moviment de la Renaixença comporta la recuperació del català com a llengua de
252 Monés Pujol-Busquets, Jordi. El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938). Barcelona: Edicions la Magrana, 1977, p. 57 - 77.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 137
producció literària en alguns cercles erudits, però la primera generació de la Renaixença, si bé
escriu en català les seves poesies, ho fa en castellà quan publica textos.253
Malgrat els importants canvis en l’estructura educativa introduïts pels liberals, no s’aconsegueix
donar resposta suficient a les demandes socials ni crear una valoració positiva de l’escola
pública en els diferents sectors socials. Els més dinàmics econòmicament i social són els que
evidencien més que el procés d’escolarització liberal és lent, que utilitza mètodes
d’ensenyament poc renovadors, amb poca eficàcia, que té uns continguts de poca aplicació
pràctica, i a més té dificultats per accedir a l’escola. El sistema educatiu públic tampoc no és
valorat entre els sectors de la burgesia urbana, industrial i comercial, perquè no troben en els
centres d’ensenyament primari i secundari públics la formació científica, tècnica i cultural que
volen per als seus fills, que els faciliti incorporar-se al món del treball i alhora garantir el seu
prestigi social. En el medi rural tampoc no es valora socialment l’escola pública, ja que com que
té un model unitari no atén les seves necessitats. En la segona meitat de segle es fa més evident
que l’escola pública no dóna resposta a les demandes de la societat. És per això que sorgeixen
una àmplia xarxa d’institucions escolars i culturals d’iniciativa social que, amb la seva capacitat
d’adaptar-se a les demandes formatives i respondre al pluralisme social i ideològic,
competeixen amb el sistema escolar públic i en cobreixen les mancances. I també juntament
amb iniciatives d’Església, sobretot a partir del Concordat de 1851, que són portades a terme
per congregacions religioses que sovint compten amb la col·laboració dels sectors benestants i
que incideixen majoritàriament en els grups més desafavorits, com és l’ensenyament de nenes i
l’assistència social i sanitària.
Les propostes formatives paral·leles a l’escola sorgeixen lligades al desenvolupament del
moviment associatiu de la segona meitat del segle, que es produeix als Països Catalans quan
s’inicien noves formes de sociabilitat culta i popular que substitueixen les de l’Antic Règim, i
que tenen un paper important en la transmissió de valors i d’idees. Com a institucions cultes i
elitistes, tenim el Liceu de València el 1836, o l’Ateneu Català que més tard és l’Ateneu
Barcelonès, que es crea el 1860, juntament amb nombroses associacions culturals, instructives i
lúdiques populars amb orientacions ideològiques molt diverses i canviants en el temps, com són
el Centre de Lectura de Reus creat el 1859, l’Ateneu Català de la Classe Obrera de Barcelona el
1862, l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera del 1863, o l’Ateneu Manresà de la Classe Obrera
del 1864, etc. Durant el Sexenni Revolucionari aquestes associacions proliferaran més i es
decantaran més cap a opcions polítiques.
253 Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 138
2.3 Elements de la pràctica educativa
Aquest apartat inclou un conjunt d’aspectes que permeten apropar-nos més directament a la
pràctica educativa a l’escola i a l’aula d’ensenyament primari, i així poder intuir el seu dia a dia.
En aquestes concrecions del procés educatiu és on es posa de manifest que les propostes
pedagògiques, la legislació i la realitat no coincideixen, però interactuen entre si i en cada una
d’elles podem veure les petjades de les altres. Per tant, davant la manca gairebé generalitzada de
dades respecte a la pràctica pedagògica real a l’escola, intentarem intuir-la i concretar-la a partir
també de les altres dues fonts d’informació.
2.3.1 Els espais escolars
L’educació, com qualsevol activitat humana, necessita un espai i un temps determinats, i
conèixer aquests dos elements ens és bàsic per a l’estudi acurat de l’activitat educativa, però
n’hi ha poques dades precises.
L’emplaçament dels centres educatius és un element important que cal tenir en compte, però no
és fins a la primera meitat del segle XIX que en els manuals de pedagogia hi ha les primeres
referències sobre les condicions que ha de tenir l’espai destinat a una escola. És d’especial
rellevància que el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de
1838 precisa que a tots els pobles hi haurà una escola en un espai especialment destinat a ella i
no compartit per a altres usos, i tindrà una sala proporcionada al nombre de nens que tingui i
amb ventilació. Però en general, pràcticament, el que condiciona la localització dels col·legis
són les orientacions de caràcter higiènic (en llocs secs, airejats, amb sol, i si pot ser en lloc
elevat) i moral (lluny de tavernes, cementiris, hospitals, quarters, presons, clavegueres, cases de
joc, etc.), no essent fins més endavant que es tindran en compte el desplaçament dels alumnes,
la tasca educativa i les dimensions de l’establiment.254
A mesura que les ciutats creixen i el model organitzatiu de l’escola graduada s’amplia i es
consolida, també es van imposant altres criteris com és el de la comoditat, i s’ubiquen en llocs
Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 19 - 23. 254 Figuerola, Laureano. Manual completo de enseñanza simultánea, mutua y mixta, o instrucciones para la fundación y dirección de escuelas primarias, elementales y superiores . 2a edició. Madrid, 1842, p. 29-30.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 139
cèntrics de la població. Alhora també s’inicia una tendència a la planificació i ordenació urbana
relacionada amb la dimensió petita o gran dels edificis escolars i el seu emplaçament passa a ser
un aspecte més del pla urbanístic que es considera juntament amb altres espais d’ús públic .255
Pel que fa referència específicament a les aules, el Reglamento de las Escuelas Públicas de
Instrucción Primaria Elemental de 1838 deixa ben clar que el mestre ha d’estar sempre a l’aula ;
per tant, com que l’escola només té un mestre, aquesta només pot tenir una sala, i tot i que
admet la possibilitat d’altres sales o escoles diferents on hi hagi auxiliars, l’escola des del punt
de vista legal s’entén com una única dependència fins que no s’introdue ix el model d’escola
graduada les primeres dècades del segle XX.256 El Reglamento també precisa que la taula del
mestre estarà davant de la dels alumnes des d’on pugui veure totes les classes i el que passa a
l’escola; les taules d’escriure dels alumnes seran llargues i estretes (de 16 a 18 polsades
d’ample), amb inclinació perquè puguin treballar còmodament, i a les parets de la sala hi haurà
cartells amb lliçons impreses o manuscrites, amb l’abecedari, taules de multiplicar, pesos i
mesures, i els principals deures dels nens a l’escola amb lletres grans.
Amb el pas de l’escola -aula a l’escola -col·legi, la disposició i distribució interna dels espais en
els edificis escolars comença a ser una qüestió important. Per una banda es reflecteix quines
funcions o activitats es consideren rellevants i per tant han de tenir reservat un lloc propi, però
també és important la seva disposició i distribució per la relació que s’estableix entre elles (les
aules, despatx del director, habitatge del professor, gimnàs, espais de trobada, dutxes, etc.). En
general es tendeix progressivament a fragmentar-los i diferenciar-los segons les diferents
activitats, i per tant a incrementar-ne el nombre.
La realitat és que les referències als edificis escolars o fins i tot a les aules d’ensenyament són
molt minses i en general aquests es redueixen a una sala, més o menys dotada amb mobiliari i
algun material didàctic. No obstant això, a mesura que s’amplia l’oferta educativa per atendre
les demandes procedents de diferents sectors, els espais són un dels trets diferencials que van
prenent rellevància.
En general, durant el segle XIX les aules estan en locals inadequats per a la docència, en edificis
construïts per a altres finalitats, en llocs reduïts, i en males o regulars condicions: amb escassa
il·luminació i ventilació, sovint sense lavabos, pati o jardí, amb mobiliari insuficient, llibres i
material no uniformitzats i escassos, etc. Tots aquests fets s’agreugen al llarg de la centúria, ja
255 Viñao Frago, Antonio. “Del espacio escolar y la escuela como lugar: propuestas y cuestiones”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 12-13 (1993), p. 29-33 i 49 - 60.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 140
que l’augment d’escolaritat que s’aconsegueix es fa mitjançant l’increment de la mitjana
d’alumnes per aula, que passa dels 35,7 alumnes el 1797 als 62,3 el 1900 (passant per 38,3
alumnes el 1831, després 45,5 el 1850, i posteriorment 52,1 el 1865).257
2.3.2 Els mètodes educatius
Les referències concretes sobre l’organització de l’aula provenen d’alguns gravats i dels
promotors de les reformes liberals quan es refereixen a la situació anterior al 1838, que volen
canviar. A la primeria de segle, i fins que no surten els primers mestres formats a les escoles
normals creades a partir de la reforma de 1838, l’aula s’organitza sense aplicar cap mètode, o a
tot estirar l’individual, i en general trobem un mestre que té la seva taula i cadira, una taula amb
els alumnes que escriuen, la majoria dels alumnes asseguts en bancs desordenadament formant
petits grups que repassen o estudien, i en definitiva, manca d’ordre i molt soroll.258
A partir del 1818 s’introdueix el mètode lancasterià (conegut com a mètode d’ensenyament
mutu), i amb ell el govern absolutista vol fer front a la manca d’escoles i mestres, ja que les
classes poden tenir molts alumnes, on els més avançats s’organitzen per ajudar el mestre a
atendre individualment grups de nens i informar-lo del resultat. Però el mètode no rep un impuls
decisiu fins al triomf definitiu del liberalisme a partir de 1834, en què és considerat com el més
eficaç perquè garanteix una economia de temps i despeses.
L’escola sorgida de la reforma liberal de 1838 vol ser un espai on hi hagi disciplina, ordre i
regularitat, que vol aconseguir-se mitjançant un sistema o mètode, on la distribució de l’espai i
el temps, les matèries, exercicis i activitats, siguin els elements per assegurar un aprofitament de
l’ensenyament i facin innecessaris els càstigs físics. Això es vol fer efectiu eradicant el mètode
individual d’ensenyament i substituint-lo pel simultani o el mutu, i a més ordenar
ininterrompudament les activitats distribuint el temps escolar. Per a aquesta finalitat serà
transcendental l’Escola Normal Central i la resta d’escoles normals, en què Montesino dins la
direcció i organització escolar, que han de fer possible un bon funcionament de l’aula i un
aprofitament del temps, hi inclou una distribució del temps i de les activitats, una classificació
256 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 14-15 i 34. 257 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 54-56. 258 Florensa Parés, Joan. L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823). El mètode dels escolapis. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 235 i 388-389. Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 13, 24-25 i 34.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 141
dels nens i de les matèries (la seva graduació en seccions o divisions) i el mètode seguit (el
simultani, el mutu o el mixt, mai l’individual).259
Legislativament el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de
1838 classifica les escoles primàries en elementals i superiors, i les primeres en completes i
incompletes, i aquesta diferent tipologia també condiciona les matèries que s’han d’ impartir, el
nombre d’hores diàries de classe, el local, etc. Progressivament es va proposant teòricament
organitzar l’escola primària sobre la base de tres divisions d’alumnes en funció de la seva edat i
nivell de coneixements, i que hi hagi tantes classes generals com matèries amb un nombre
determinat de seccions (entre 5 i 10, segons els mètodes i la matèria) per cada classe o matèria:
• Si el mètode és el simultani (un mestre amb petits grups homogenis d’alumnes on
explica, fan treballs personals i corregeix) es proposen entre 5 i 6 seccions, amb un
màxim de 12 alumnes a cadascuna. Les escoles que apliquen aquest mètode han de
tenir fins a 60 alumnes, i com a màxim 80.
• Si el mètode és el mutu o mixt (amb elements del simultani i mutu) es proposen 8
seccions i en la classe d’aritmètica, 10. En el mètode mutu les seccions tenen un
monitor al capdavant i un màxim de 8 alumnes. A les escoles que apliquen el mètode
mixt les classes són de 60 o 80 fins a 150 alumnes, i per a grups superiors a aquest
nombre, el mutu.
Progressivament a primària es proposa el mètode simultani, amb el recurs dels mestres auxiliars
i alumnes avantatjats que ve a ser el mètode mixt, en detriment del mètode mutu. La precària
formació dels ensenyants fa que sovint desconeguin les característiques i els mecanismes dels
diferents mètodes. Pensem que el 1850 el 53,1% dels mestres tenen títol oficial, al cap d’onze
anys d’haver-se obert la primera Escola Normal.260
En la pràctica educativa, el nombre d’alumnes de l’escola i la seva realitat condicionen el
mètode que se segueix, i en augmentar progressivament al llarg del segle el nombre d’alumnes
per aula, la necessitat d’ajudants per al mestre es fa indispensable. Les estadístiques oficials
demostren que si bé el mètode individual es va replegant al llarg del segle , passant del 54,4% de
les escoles que l’apliquen el 1850 al 2,6% el 1885, creix l’aplicació del mixt, que passa del
259 Segons Pablo Montesino i Antonio Valcárcel en el Boletín Oficial de Instrucción Pública, 1 juny 1845, p. 104-128, 284-289, 312-320 i 375-376. Com ens indica: Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 7, 15-16 i 20-23. 260 Viñao Frago, Antonio. “Alfabetización y escolarización en la primera mitad del siglo XIX”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la educación en España y América. Siglos XVI al XVIII. Madrid: Ediciones SM, 1993, p. 657-708.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 142
21,2% el 1850 al 72,6% el 1885, i es manté el simultani al voltant del 23,5% i el mutu al voltant
de l’1,2% del 1850 al 1885.
De la província de Barcelona, hi ha constància dels mètodes que s’utilitzen la primera meitat del
segle per la inspecció de 1841,261 i en ella l’aplicació del mètode individual ja no és el
predominant perquè s’ha iniciat la tendència a utilitzar majoritàriament el mixt, i en molta
menys mesura el simultani i el mutu. En concret, les xifres són: que es visiten 302 escoles i s’hi
aplica el mètode individual en el 40%; el mixt (de simultani i individual), en el 42,4%; el
simultani, en el 13,2%, i el mutu, en el 3,7%. No obstant això, no podem generalitzar aquestes
dades per a tot Catalunya, però sí que és l’àrea on contextualitzem Mataró.
2.3.3 El calendari i els horaris escolars
En aquest punt és potser on es constata que la cultura escolar del segle XIX fa més evident que
es troba entre la tradició i el canvi, les continuïtats i les innovacions, i on la discordança entre el
prescrit i la realitat només fan que evidenciar una realitat externa amb una forta importància del
treball infantil i un predomini del món rural que interacciona amb les propostes teòriques i les
prescripcions legals.
Al principi de segle i fins que s’aprova el Reglamento de la Escuela Públicas de Instrucción
Primaria Elemental de 1838, en general són vigents les pràctiques i regulacions de l’Antic
Règim, 262 especialment en aquest tema.
L’escola anterior al 1838 no té la noció de curs i els alumnes s’incorporen a mesura que
arriben, però en el Reglamento de las Escuelas de Primeras Letras del Reino de 1825 ja s’han
marcat quatre èpoques fixes de tres mesos per admetre alumnes, i la idea d’un final i inici de
curs amb un període de vacances és pràcticament inexistent.263
La noció de curs tampoc no existeix legislativament en el Reglamento de las Escuelas Públicas
de Instrucción Primaria Elemental de 1838, i només arriba a fixar que s’admetran alumnes els
vuit primers dies dels mesos de gener, abril, juliol i octubre; per tant, hi ha classe al llarg de tot
261 Hi ha dues escoles en què no hi ha nens, el que representa que un 0,7% d’escoles no sabem quin mètode utilitzen. El sistema mixt, en aquest cas, el considera del sistema individual i simultani. AGHUB 20/2/5/8. 262 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 7. 263 Viñao Frago, Antonio i Guereña, Jean-Louis. Estadística escolar, proceso de escolarización y sistema educativo nacional en España (1750-1850). Barcelona: Ariel, 1996, p. 97-103.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 143
l’any, tot i que s’inclou la possibilitat de fer unes vacances extraordinàries en les zones rurals
pel treball al camp. Hem d’esperar perquè es fixi un període de vacances fins a la llei de 16 de
juliol de 1887, que les concreta en 45 dies, sense precisar en quin moment, i ja l’any següent
que per Reial Ordre de 6 juliol de 1888 es concreten del 17 de juliol a l’1 de setembre.264
La setmana com a unitat de distribució de les matèries i tasques no existeix al principi de segle,
i cada dia es fa pràcticament el mateix, excepte que en general el dijous a la tarda no hi ha
escola (costum que ja ve del segle anterior), normalment el dissabte a la tarda es dedica a
l’ensenyament del catecisme i pràctiques religioses, i els diumenges i dies festius no hi ha
escola .265 Si bé el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de
1838 enumera quantes sessions a la setmana han de tenir com a mínim algunes de les matèries,
a la pràctica no s’aplica al llarg de tot el segle, però puntualitza que es farà classe tots els dies
excepte els dijous a la tarda de les setmanes que no hi hagi un dia de festa sencer, els diumenges
i dies festius sencers, del 24 de desembre al 6 de gener, dilluns i dimarts de Carnestoltes, des del
diumenge de Rams fins al segon dia de Pasqua de Resurrecció, els dies de SM, i els dies de
festa nacional.266
Pel que fa a l’horari escolar, a la darreria del segle XVIII, el Reglamento de Escuelas de
Primeras Letras de 15 juny de 1797 concreta que a l’hivern és de 8 a 11 del matí i de 2 a 4.30
de la tarda, i a l’estiu és de 7 a 11 del matí i de 4 a 6 de la tarda; per tant, entre cinc i mitja i sis
hores de classe dià ries. El Reglamento de las Escuelas de Primeras Letras de 1825 reconeix la
pràctica habitual de sis hores diàries en sessions de matí i tarda de tres hores i les juntes locals
fixen els horaris concrets, tot precisant que a l’aula d’escriure es dediquin a la lectura les dues
primeres hores del matí i de la tarda, i a la gramàtica, ortografia i aritmètica, la tercera i última
hora d’ambdues sessions, excepte les tardes dels dimecres i dissabtes, que s’han de dedicar a la
doctrina cristiana, urbanitat i bona conducta, i les dels dijous, que són festives.
L’horari lectiu de classes no es modifica legislativament més al llarg del segle i queda fixat per
a nens i nenes en un total de 6 hores repartides en dues sessions de matí i tarda de 3 hores i amb
l’horari que determinin les comissions locals d’instrucció primària. La distribució de les classes,
264 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 34-38, que remet per a més informació: Onsolo Uroz, Florencio. Manual del maestro. Compendio de legislación de primera enseñanza. Pamplona: Nemesio Aramburu, 1898, p. 318. 265 Ja des de l’Estatuto del Colegio Académico de Primeras Letras de 22 desembre de 1780 s’ordena que els mestres els dijous a la tarda tinguin les seves acadèmies, i es manté el costum. Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 11-12. 266 Vegeu l’apartat referent a la legislació educativa més remarcable del segle XIX, i en especial la referència que es fa al Reglamento de 1838.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 144
el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de 1838 la defineix
molt per sobre, i aconsella combinar els ensenyaments però establint el següent:
• La lectura, l’escriptura i l’aritmètica han de tenir uns temps específics.
• L’ortografia i la gramàtica s’han d’impartir almenys dues vegades la setmana en les
seccions superiors que s’escripturen.
• La instrucció moral i religiosa ha de ser la primera en totes les classes de l’escola.
• La doctrina cristiana i història sagrada ha de fer-se cada dia en una lliçó curta.
• De la Sagrada Escriptura, en llegirà un capítol un alumne avançat durant un quart
d’hora i l’explicarà el mestre els dimecres, matí o tarda, després de l’oració inicial.
• Els dissabtes a la tarda es dediquen a l’examen de la doctrina i història sagrada feta
durant la setmana, a estudiar el catecisme, a explicacions de la doctrina cristiana, a
llegir l’evangeli de l’endemà, a resar el rosari i una oració per la salut de SM i
prosperitat de la nació.
• Els diumenges el mestre acompanyarà els nens a missa, tant en els pobles on hi hagi
aquest costum com en els altres.267
• Cada tres mesos els alumnes que han fet la primera comunió s’han d’acompanyar a
confessar-se a l’església, i els altres nens també els acompanyaran perquè s’acostumin a
les pràctiques religioses i no es quedin sols a l’escola (però sovint no s’acompleix per
part dels mestres i no s’arriba a derogar).
Els quadres horaris en aquesta organització són fonamentals, ja que preveuen una descripció
detallada de què es fa en cada moment i què es farà després, recollint totes les activitats,
exercicis i moviments dels alumnes i, en definitiva, assegurant que totes les seccions tinguin
sempre alguna cosa a fer, evitant les interrupcions i temps morts, els desajustos i el desordre.
En la pràctica educativa no es dóna una única solució a cada un dels aspectes relacionats, sinó
que hi ha un ampli ventall per tal d’ajustar-se a una realitat molt diversa al llarg de tot el segle,
ja que l’assistència, és en general molt irregular perquè està en funció de les necessitats
familiars i productives, tant en les zones agrícoles com en les industrials. El treball infantil, des
dels sis o set anys, amb jornades laborals de fins a 10 o 12 hores dificulta aquesta assistència a
l’escola, tot i que a partir de la Ley de Instrucción Pública de 1857 estableix un període
d’escolaritat obligatòria que inclou dels sis als nou anys, però que en general no s’acompleix.
267 No es deroga fins el Reial Decret de 19 desembre de 1885.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 145
L’horari de l’escola està determinat pel tipus i el mètode que se segueix i l’espai de què es
disposa, és per això que hi ha una gran varietat de solucions. Tanmateix , la base formativa dels i
les mestres en què s’hauria de basar l’aplicació de mètodes nous i l’organització escolar és
generalment deficitària, i com hem dit, i això fa que es reprodueixi en general l’après amb altres
mestres que apliquen el sistema individual. A més, els mestres han de compatibilitzar la
docència amb altres ocupacions, i en concret el 1850 només el 47,9% dels mestres ha arribat a
la professionalització del magisteri que es pretenia.
En general ens trobem que: 268
• En ciutats catalanes d’importància, com són Barcelona, Lleida, Girona i Reus, es fa
efectiu que les classes tant en escoles públiques com privades són durant tot l’any,
l’assistència dels alumnes és intermitent i les festes escolars són les de precepte.
• En els col·legis escolapis i en els d’envergadura el curs escolar s’inicia al setembre i
acaba al juliol. Normalment es demana disminuir l’horari lectiu el mes d’inici a causa de
la calor i es conclou el curs celebrant exàmens.
• El nombre d’hores de docència és molt divers segons les poblacions, sobretot en la
primera educació. Generalment hi ha sessions de matí i tarda, i es fan des de 2 hores fins
a 6 al dia.
De la inspecció de la província de Barcelona de 1841, en què s’han visitat 302 escoles,
s’hi fan 2 hores en el 23,5%, 2.30 hores en el 12,6%, 3 hores en el 59%, una sessió de 3
hores i una de 2 hores en el 3,6%, i dues sessions de 3 hores en l’1,3%, que corresponen
només a 4 escoles.
2.3.4 Els llibres de text
Els manuals escolars són una bona font per apropar-nos a la representació concreta de com es
concep i practica l’ensenyament, però alhora són un producte complex, suport de molts codis
(expressats o tàcits), sobretot a partir de la implantació dels sistemes educatius nacionals en els
primers decennis del segle XIX, i que evolucionen molt al llarg d’aquesta centúria.269
268 AGHUB 20/2/5/8. Florensa Parés, Joan. L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823). El mètode dels escolapis. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 270-273. 269 Delgado Criado, Buenaventura. “Los libros de texto como fuente para la Historia de la Educación”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 2 (1983), p. 353-358. Escolano Benito, Agustín. “Los comienzos de la edición escolar moderna en España”. A: Diversos autors. El libro y la educación. Madrid: ANELE, 2000, p. 15-33. Puelles Benitez, Manuel. “Los manuales escolares: un nuevo campo de conocimiento”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 19 (2.000), p. 5-11.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 146
Legislativament, el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de
1838 recomana les lliçons impreses i posades en cartells o cartons, perquè manquen cartilles,
sil·labaris i en general llibres uniformes per als nens pobres. I com que s’utilitzen contínuament
i tenen poca durada, és més econòmic tenir les lliçons en cartells fixos i permanents, que a més
de ser barats serveixen simultàniament per a molts nens i també són útils per als repassos que es
facin. A part, els pares, si volen, poden comprar les cartilles o els sil·labaris corresponents.
També proposa l’ús dels cartells, les pissarres i els bancs de sorra per als nens petits, però els
llibres per llegir i el paper per escriure en els nens més avançats en lectura i escriptura. Els
llibres, els elegiran els mestres i les comissions locals, i es recomana que els ajuntaments i les
comissions proporcionin als mestres sèries de lliçons impreses en fulls solts.
L’evolució del manual escolar està íntimament lligada a la gènesi, l’evolució i consolidació dels
sistemes educatius nacionals , en què esdevé una eina fonamental del mestre en la seva aula.270
En concret a Espanya, el llibre de text modern sorgeix 271 i es desenvolupa en el període que va
de la Constitució del 1812 a la revolució de l 1868. L’Informe Quintana de 1813 fa de la
uniformitat de l’ensenyament un dels puntals bàsics del nou sistema educatiu, tant pel referit al
mètode com als continguts, i els llibres de text estan íntimament relacionats amb aquests dos
aspectes, per tant, tots els han de tenir el mateix llibre, ja que s’ha d’utilitzar un sol motlle per a
tota la població. L’absolutisme de Ferran VII prescriu als mestres els llibres que han d’utilitzar
per a cada assignatura i nivell, per aconseguir la uniformitat, però aquestes bases ideològiques
són totalment contràries a les liberals. No és fins el Plan General de Instrucción Pública de
1836 que es dóna llibertat al professor per decidir el llibre escola r en tots els nivells educatius,
però aviat es veu que s’ha de posar alguna restricció per garantir la qualitat dels textos i la
idoneïtat de les doctrines, i el Decret de la Regència provisional de 18 novembre de 1840,
autoritza la Direcció General d’Estudis per nomenar una comissió d’examen de llibres de text.
Així s’inicia el sistema de llista de llibres autoritzats en què es vol conjugar la uniformitat de
l’ensenyament amb la llibertat d’elecció del professorat, i no queda totalment implantat i definit
fins la Ley de Instrucción Pública de 1857 que es manté vigent més de cent anys, només
interromputs per canvis legals d’escassa durada.
Però si bé legislativament hi ha unes directrius educatives, aquestes no s’apliquen
automàticament ni s’acompleixen exactament, per la qual cosa ens és difícil poder afirmar fins a
270 Puelles Benitez, Manuel. “Los manuales escolares: un nuevo campo de conocimiento”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 19 (2.000), p. 7. 271 Escolano Benito, Agustín. Historia ilustrada del libro escolar en España. Del Antiguo Régimen a la Segunda República. Madrid: Pirámide, 1997, p. 47 - 50.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 147
quin punt es fan efectives, ja que amb tota probabilitat l’escàs control estatal afavoreix aquest
incompliment. No obstant això, el mestre sempre està sotmès per a l’elecció dels llibres pel
control de les famílies, pels grups socials i pel seu gremi professional. Així doncs, a l’hora
d’elegir-los, es veu obligat a fer-ho entre els aprovats oficialment per l’Església, per l’Estat o
pels seus representants (bisbe , prevere o ecònom, municipi, junta local d’ instrucció pública,
associació de pares, direcció del centre, etc.), tenint en compte que si el professor és d’algun
orde religiós la seva llibertat és pràcticament nul·la, ja que el seu estil preval per damunt de
tot.272
Fins que no surten els primers mestres formats a les escoles normals creades a partir de la
reforma de 1838, és difícil trobar llibres a l’aula, i al llarg del segle els que s’utilitzen són
escassos i no són uniformes, alhora que el material escolar és molt minso i insuficient en la
majoria d’escoles.273
Pel que fa a la producció, el llibre escolar es veu afectat positivament pels avenços en les arts
gràfiques i el conjunt de les innovacions mecàniques i artístiques de l’època, igual que la resta
de productes editorials. Els primers manuals escolars, per les característiques específiques que
tenen, arriben a donar lloc a un model editorial diferenciat amb maquetacions peculiars,
composició, edició, enquadernació, tipografia, il·lustracions, etc., i s’arriben a definir com un
producte editorial específic amb característiques pròpies. Però una vegada aconseguida la seva
identitat, es renoven molt lentament i es fan moltes reedicions que no incorporen canvis, o molt
pocs, i la uniformitat i el plagi són habituals, el que porta a reutilitzar-se sistemàticament per
diversos alumnes.
Progressivament els llibres escolars incrementen la seva difusió entre les classes populars, i això
es deu principalment a dos motius: que les millores tècniques en les arts gràfiques permeten
incrementar les tirades i reduir els costos (alhora que milloren la qualitat de les edicions), i que
amb l’extensió del mètode d’ensenyament simultani el llibre es converteix en un objecte d’ús
individual i a poc a poc es va refermant com una pràctica cultural cada vegada més arrelada a la
vida quotidiana de les aules (tot i algunes reticències teòriques, ideològiques o de relatiu alt cost
a causa dels nivells adquisitius baixos de les classes treballadores).274
272 Delgado Criado, Buenaventura. “Los libros de texto como fuente para la Historia de la Educación”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 2 (1983), p. 355-356. 273 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 54-55. 274 Escolano Benito, Agustín. “Los comienzos de la edición escolar moderna en España”. A: Diversos autors. El libro y la educación. Madrid: ANELE, 2000, p. 18, 24 - 30.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 148
La producció, edició i difusió dels llibres escolars es concentra majoritàriament a Madrid i
Barcelona (a Barcelona: Paluzie, Gaspar, Bursi, Torner, Verdaguer, Torras, Roca, etc.; a
Madrid: Hernando, Aguado, Nuñez, Escola Pia, Arranz, etc.), però també hi ha tota una
estructura més regionalitzada i local (entre ells troben a Mataró els Abadal i els Horta.),
configurant una xarxa d’editors, impressors i llibreters que cobreixen sobretot els antics
territoris dels regnes d’Aragó i Castella, als quals hem de sumar les edicions dels mateixos
autors.275
Gràficament, en els manuals escolars hi ha un ampli predomini del text, i s’hi van incorporant
progressivament gravats per il·lustrar el contingut, tot en tinta negra. No s’introdueixen els dos
colors a l’interior fins als anys vint del segle XX; tot i que innovacions com el color i les
reproduccions fotogràfiques ja s’utilitzen en altres tipus d’edicions, però en els llibres de text no
perquè repercuteixen en el preu, i els mercats populars als quals van destinats tenen forts
condicionaments econòmics.
De la província de Barcelona tenim constància de la inspecció de 1841,276 en què s’han visitat
302 escoles, els llibres que s’utilitzen, i si bé no es pot generalitzar a tot Catalunya ni per a tot el
període, és en el context que podem ubicar Mataró:
Escoles Total
Lectura: Naharro 193
Catón 52
Fleuri 218
Simón de Nantua 69
Lecciones 139
Amigo de los niños 131
Padre Isla 60
Selectas 55
Fábulas de Samaniego 41
Historia de España de varios autores 18
Regla de vida 23
Meditaciones de Granada 11
Urbanidad 12
1.022
275 Botrel, J. F. “Les recherches sur le livre et la lecture en Espagne”. A: Chartier, R. Histories de la lecture. París: IMEC, 1995, p. 52. 276 AGHUB 20/2/5/8.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 149
Gramàtica: Herranz 49
Ballot 48
Colegio Académico 21
Alemany 16
Real Academia 16
Riera 6
Costa 4
Latina 3
Palucié 2
Moraleja 2
Salvá 1
Puig 2
Cau y Aner 1
Escuelas Pías 1
172
Aritmètica: Riera 75
Poy 74
Padre Ferrer 12
Vallejo 5
Puig 3
Palucié 2
Escuelas Pías 1
Mas 1
Vila 1
174
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 150
2.4 L’ensenyament i l’escolarització a Mataró
2.4.1 L’ensenyament a Mataró abans del segle XIX
Mataró funda l’Escola Municipal de Primeres Lletres durant el segle XVI , dins del context de
generalització d’escoles en l’àmbit local per a la instrucció popular elemental més enllà dels
cercles restringits de l’Església i l’aristocràcia, que s’ha iniciat a la baixa edat mitjana i que
primerament apareix a les ciutats per després fer-se progressivament més general. 277 El 1556 el
Consell de la vila considera els beneficis que reporta l’ensenyament i resol contractar un mestre
amb la condició que no n’hi haurà cap altre i que tothom està obligat a portar-hi els fills, li
assigna un salari de deu lliures barcelonines procedents dels béns de la Universitat (la meitat de
les quals seran per pagar la casa de l’escola) i es precisa que les matèries d’ensenyament són:
llegir, escriure, comptar, doctrina cristiana i gramàtica. El seu sou va augmentant
progressivament al llarg del segle, i si bé el 1556 és de deu lliures barcelonines, el 1586 passa a
ser de 44, el 1589 de 50 i el 1593 de 60, i també hi hem d’afegir que té casa franca.278
A principis del segle XVII l’ensenyament és responsabilitat del Consell de la Universitat de la
vila, i l’any 1604 hi ha dos mestres dedicats al magisteri, un de primeres lletres, que cobra 59
lliures anuals i un de gramàtica, que en cobra 70. El que la vila compti des de principi de
centúria amb una càtedra de gramàtica que ofereix la possibilitat d’una instrucció a nivell mitjà
a la pròpia localitat, és segurament degut a la importància que Mataró va tenint en aquesta
època i les necessitats que genera com a centre urbà, però aquesta educació és elitista i dirigida
principalment a persones destinades a accedir a estudis universitaris de dret, medicina, teologia,
etc., un grup molt minoritari i amb poca incidència en el conjunt de tota la població. 279
A partir de 1684 hi ha tres mestres a càrrec de la Universitat de la Vila: un de gramàtica; un
altre de llegir, escriure i comptar, i un tercer de minyons que comencen a llegir. Ensenyen a la
Casa de la Universitat o de la Vila i es destinen 350 lliures l’any per pagar aquests tres sous: un
277 Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991, p. 34-36 i 113-114. 278 Colomer, J.M. Mataró al mil cinc-cents. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1969, p. 100-102. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 125. 279 Giménez Blasco, Joan. «Aspectes culturals d’una vila de l’Antic Règim. Mataró s. XVII». A: I Sessió d’Estudis Mataronins. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1985, p. 32. Florensa Parés, Joan. L’ensenyament a Catalunya durant el Trienni Liberal (1820-1823). El mètode dels escolapis . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 242-243.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 151
cobra 150 lliures i els altres dos 100 cadascun. També es paga el mestre de capella, que té
l’obligació d’ensenyar als alumnes més aptes cant, i a llegir i escriure.280
Tot i que l’alfabetització s’ha iniciat el segle anterior, només arriba a ser detectable fins ara
entre els sectors més benestants i la classe menestral, centrant-se majoritàriament en els grups
del clergat i les professions liberals.281
En el segle XVIII Mataró experimenta un desenvolupament demogràfic i urbà que la porta a
final de la centúria a consolidar-se entre les poblacions capdavanteres del Principat. A principis
de segle l’ensenyament continua tutelat pel Consell de la Universitat de la vila (que obté el títol
de ciutat el 1702), es mantenen els tres mestres, igual que s’ha fet durant tot el segle anterior, i
ensenyen també a la Casa de la Universitat, de la Vila o Ciutat.282
A començament de segle, com a ciutat rica i pròspera, i dins les condicions generals de
desenvolupament de l’època, el municipi vol posar l’escola a l’abast de la major part de la
població, i llavors es fa palès la insuficiència dels tres mestres que manté i ha de cercar una
solució. Els mestres que paga el Consell atenen 150 alumnes, mentre que la resta assisteix a
escoles privades. Però si es vol augmentar el nombre d’ensenyants això suposa necessàriament
un increment dels costos del servei escolar. Perquè aquest augment afecti al mínim possible, a
principis de 1707, durant la Guerra de Successió, el Consell Municipal manifesta per primera
vegada l’interès d’obtenir informació sobre el funcionament i les condicions d’establiment de
l’Escola Pia perquè ofereixen instrucció elemental a les classes populars gratuïtament, les seves
escoles tenen un finançament parcial de les administracions locals i imparteixen en general
estudis de gramàtica, retòrica i filosofia, i per tant poden cobrir totes les necessitats d’instrucció
local amb uns costos moderats per a la comunitat local.283 Però les gestions no prosperen.
280 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 de juliol de 1684. ACM. Fons AMM. AH-21. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 160-169. 281 Giménez Blasco, Joan. Economia i societat. Mataró, 1600-1639. Mataró, 1984, p. 75. Giménez Blasco, Joan. «Aspectes culturals d’una vila de l’Antic Règim. Mataró segle XVII ». A: I Sessió d’Estudis Mataronins. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1985, p. 31-35. 282 ACM. Fons AMM. AH-21. 283 Acords municipals de 14 de gener de 1707 i de 21 de juny de 1786. Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991, p. 35-38 i 101. Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 5-6.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 152
El 1716 en l’ Apeo s’enregistren un total de sis mestres: Marià Codina, Tomàs Germà, Joan
Gual, Pau Pareta, Salvador Sala i Josep Serra. L’any 1717 s’inicien novament els tràmits per a
l’establiment dels escolapis, però tampoc no arriben a bon port.284
El 1737 l’Ajuntament evidencia que amb els tres mestres que té assalariats no n’hi ha prou per
atendre l’ensenyament a la ciutat. Així, doncs, acorda iniciar unes noves capitulacions amb
l’Escola Pia, que es materialitzen definitivament el 24 d’abril d’aquest mateix any. Les
clàusules fixen que està sota el patronatge perpetu de l’Ajuntament, que hi ha vuit ensenyants
que asseguren la instrucció de primeres lletres (llegir, escriure i comptar) amb una extensió dels
coneixements literaris fins a «vers i retòrica» i extensiu a filosofia a partir del tercer any del seu
establiment, tenen una dotació anual de 400 lliures (per a tots els ensenyaments: 350 com el que
paga ara als tres mestres que hi ha i 50 per l’aula de filosofia) dividides en pagaments
quatrimestrals avançats, i es facilita les aules i allotjament mentre no en tinguin de pròpies. El
26 de desembre de 1737 es fa la inauguració oficial de la residència interina de la comunitat
escolàpia a la ciutat en una casa llogada pel municipi a la cruïlla del carrer Sant Antoni i Camí
Ral, amb una part destinada a habitatge i l’altra, a les quatre classes: dues de gramàtica, la
d’escriure i comptar, i la de llegir. A causa de la gran afluència d’alumnes l’any següent
l’Ajuntament lloga una altra casa per a les classes, a més d’utilitzar també la Casa Consistorial.
També s’assignen els terrenys on s’ubicarà el nou edifici, i dos anys després els escolapis els
compren per construir-hi la nova casa-habitatge de la comunitat, escola, església i un local per
als alumnes interns de famílies benestants (anomenat «seminari de nobles») al Camí Ral
cantonada amb la Baixada de Santa Anna. El 1742 comença a funcionar al col·legi l’aula de
filosofia com a ensenyament superior, i posteriorment, durant la dècada dels seixanta, també hi
ha alumnes que segueixen classes i s’examinen de principis de nàutica o pilotatge per tal de
donar resposta a la demanda d’estudis de fills de mariners i personal auxiliar per a la navegació.
L’edifici nou queda enllestit en una primera fase amb la casa-habitatge de la comunitat el 1754,
i la part de les aules no queda inaugurada fins l’any 1814 per problemes relacionats amb qui ha
d’assumir-ne els costos (comunitat religiosa i Ajuntament), mentre que l’església s’inaugura el
1789.285
284 ACM. Fons AMM. Apeo 1716. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 17 de gener de 1707; 3 d’agost i 3 de novembre de 1717; 23 de novembre de 1722, i 15 de gener de 1723. ACM. Fons AMM. AH-83. Poch, J. Las Escuelas Pías de Mataró. La iglesia de Santa Ana y el Ho. Guardia de S. Juan Bautista. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1963, p. 14. Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 13-29 i 53. 285 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 15 de gener de 1723; 18 de gener, 8 de febrer, 1 i 14 d’abril , 1 i 3 de juny i 16 de desembre de 1737; 15 de gener de 1738; i 3 de desembre de 1739. ACM. Fons AMM. AH-83. Salas i Oliveras, Ramon. Mataró i l’ensenyament. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1962, p. 26.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 153
Un altre establiment educatiu d’aquest segle és l’Escola de Nàutica, que funciona de 1780 a
1792. Reobre el 1798 durant un temps (essent el precedent de l’Escola Oficial de Nàutica, que
s’inaugura el 1830) i està sota el patronatge del Gremi de Mariners, que construeix un edifici de
nova planta de dos cossos als terrenys de la drassana, al carrer Sant Felicià.286
A les cases de les famílies amb poder econòmic segueixen tenint preceptors particulars, no n’hi
ha cap constància.287 Sobre l’ensenyament de nenes a la ciutat el que és més freqüent en l’època
són les mestres de costura, que no estan obligades a instruir les alumnes en la lectura i
l’escriptura, sinó només en les tasques útils i apropiades al seu sexe, prioritzant les tasques
domèstiques i la formació cristiana, seguint les directrius.288
Amb aquesta minsa infraestructura educativa, l’analfabetisme és gairebé general i només se’n
salva una elit il·lustrada formada pels eclesiàstics, hisendats, professionals i burgesos, que fan
servir l’escriptura en les transaccions comercials, els llibres de comptes, la correspondència, els
llibres de les seves biblioteques, etc. En canvi, és un luxe per a les classes treballadores, i les
dones són pràcticament analfabetes, excepte algunes pertanyents a la classe benestant.
2.4.2 Alfabetització i escolarització al Mataró del segle XIX
2.4.2.1 L’alfabetització
Com a punt de partida del nivell d’alfabetització a Mataró prenem l’estudi elaborat per
Ventura289 de la segona meitat del segle XVIII, basat en l’anàlisi dels signants dels testaments i
capítols matrimonials. L’estudi demostra que en el període 1750-1800 es produeix una lenta
progressió de la població alfabetitzada, que passa aproximadament del 25% al 30%,290 però té
una incidència molt diversa per sexes i grups socioprofessionals; cal tenir en compte que
Mataró al segle XVIII és una ciutat rica i pròspera.
Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 44-48, 51-71, 96-97, 253-315 i 318-367. 286 Salas i Oliveras, Ramon. Mataró i l’ensenyament,. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1964, p. 102. 287 Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991, p. 53. 288 Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 149-150. 289 Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991. 290 Aquests percentatges són aproximats, ja que si s’apliquen factors de correcció sobre les dades obtingudes, donen a Ventura uns marges d’alfabetització de mitjan segle d’entre 19 i 27,3%, i per a final de segle, entre 24 i 37,7%. Aquest fet s’esdevé en totes les xifres que apareixen en la publicació.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 154
El nivell d’alfabetització d’homes i dones és molt diferent, i la població femenina és gairebé
analfabeta. En xifres globals, els homes passen d’una alfabetització aproximada del 40% al
45%, i les dones ho fan del 5% al 10%, i pel que fa als alfabetitzats a mitjan segle XVIII són
aproximadament el 90% homes i el 10% dones, mentre que el 1800 són 78% homes i 22%
dones. La instrucció és un patrimoni gairebé exclusiu dels homes (majoritàriament membres del
grup dominant: aristocràcia urbana, eclesiàstics, professionals liberals, grans comerciants,
pagesia rica; o dels grups socioeconòmics intermedis: artesans, botiguers, mariners i pescadors,
pagesos i hortolans) i les dones que accedeixen a uns certs coneixements de lectura i escriptura
són les que pertanyen al sector dels privilegiats i professions liberals, bo i que cap a finals de
segle hi ha un augment significatiu de les dones pertanyents al sector de les activitats
comercials, i en menys proporció al dels artesans.
L’alfabetització mataronina del segle XVIII és fonamentalment obra dels recursos escolars que
es van tenint a l’abast i de la millora de les condicions d’accés a la instrucció. A principi de
segle l’aprenentatge bàsic de la lectura i l’escriptura depèn principalment de l’escola municipal
instituïda que té tres mestres, a més dels tutors privats. Però a partir de 1737 s’amplia molt
l’ensenyament públic gratuït de les Escoles Pies, i això es tradueix en un augment del nombre
d’alfabets masculins; mentre que les noies només disposen d’alguna mestra particular que
ofereix lliçons privades a famílies que econòmicament s’ho poden permetre.
Sobre l’alfabetització a Mataró al segle XIX no hi ha cap estudi tan exhaustiu com l’anterior, i
només disposem de les dades del cens d’habitants de 1860,291 en què consten els alfabets, els
parcialment alfabetitzats i els analfabets (amb poques dades sobre escolarització). Mitjançant
aquesta informació podem fer alguns càlculs que ens permetin arribar als percentatges totals
d’alfabets junt amb la distribució de l’analfabetisme entre homes i dones:
Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991, p. 87-97, 101 i 111-113. 291 ACM. Fons AMM. AH 224/07. En el cens de 1857 no hi consten el nombre d’alfabets i analfabets, però el total d’habitants és gairebé el mateix que el de 1860, ja que comptabilitza 16.595 habitants; si bé hi ha diferències en el cens per sexes i hi ha 8.042 homes i 8.553 dones.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 155
Total Men
ors
10
anys
Majo
rs 10
anys
*
Saben
llegir i
escriur
e
Taxa
neta
alfabets
(sobre
*)
Taxa
bruta
alfabets
Sabe
n
llegir
i no
escri
ure
No
saben
llegir
Total
analfab
ets i
parc.
alfabet
s
Taxa
bruta
analfab
ets292
Home
s
7.872 1.98
0
5.892 2.990 50,75 % 38 % 302 4.580 4.882 62 %
Dones 8.731 1.90
4
6.827 1.348 19,74 % 15,4 % 282 7.101 7.383 84,56%
Total
16.603
3.88
4
12.71
9
4.338
34,11%
26,13%
584
11.68
1
12.265
73,87%
Amb aquestes dades referents a 1860 i les de 1800 podem afirmar que el nivell d’alfabetització
ha augmentat lleugerament, passant d’aproximadament el 30% a principis de segle al 34%. Si
ens fixem en l’alfabetització de dones i homes, podem constatar com encara hi ha grans
diferències entre el percentatge d’alfabetització, i que les dones el tenen molt baix. En canvi
observem que la tendència iniciada la segona meitat del segle XVIII d’un major augment de
l’alfabetització de les dones es consolida, i aquesta alça general de l’alfabetització es basa
majoritàriament en l’increment de l’alfabetització femenina: la masculina passa del 1800 al
1860 d’aproximadament el 45% al 51%, i la femenina del 10% al 20%. En aquest augment de
l’alfabetització de ben segur que hi ha incidit l’obertura de nous centres educatius de nens, i
sobretot de nenes, que atenen un ventall cada vegada més ampli d’infants provinents de
diferents nivells socials i també adults.
En aquestes dades hem de tenir en compte que hi ha un analfabetisme per desús, perquè
l’alfabetització és en castellà i la llengua vehicular és majoritàriament el català.
292 Nosaltres hem considerat analfabetes les persones que no saben llegir ni escriure, però també les que només saben llegir (semianalfabets).
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 156
2.4.2.2 L’escolarització
La primera referència oficial sobre l’escolarització a Mataró del segle XIX és fruit de l’enquesta
de 1821, que han de respondre els ajuntaments per tal que l’Administració liberal conegui la
situació escolar i pugui portar a terme els seus projectes de reforma educativa. Arran d’aquest
estudi, el 28 de febrer de 1822293 l’Ajuntament notifica a la Diputació de Catalunya que les
dotacions dels mestres són curtes, perquè l’Ajuntament no té fons per pagar-los, ningú vol ser-
ne, i per tant no es poden seguir les directrius de les Corts, però informa que a la ciutat hi ha els
pares escolapis per impartir l’ensenyament des de primeres lletres fins a gramàtica i filosofia.
Pel que fa a la inspecció d’ensenyament local, la primera Junta Inspectora d’escoles es crea el
1826 en compliment del Plan y Reglamento de las Escuelas de Primeras Letras del Reino, de
16 de febrer de 1825. El 1834 es constitueix la Comissió Local d’Instrucció Pública, que
exerceix les funcions d’inspecció, vetlla per l’ensenyament i actua en situacions conflictives. El
1838 l’Ajuntament de Mataró demana als mestres particulars de primària que ensenyen a la
ciutat que presentin els títols per poder exercir. Dels catorze mestres que hi ha només en
presenten la documentació onze, la majoria dels quals tenen petites escoles, de les quals tenim
poques dades. El 1841 hi ha una inspecció a nivell provincial i es visiten nou centres educatius,
tots de nens.294
A partir de la primera dècada del segle cal remarcar que l’Ajuntament sosté totalment o parcial
tres centres que fan estudis d’ensenyament professional: l’Escola de Dibuix (amb certa
protecció des de 1815), la de Nàutica (de 1830 a 1850) i la de Música (de 1840 a 1868); les
dues primeres reben un ajut de la Junta de Comerç de Barcelona.295
La segona referència que tenim de l’escolarització és de l’estadística sobre escoles que es fa
entre 1840-1842 al partit de Mataró, amb les dades de l’any 1841-42 que ens proporciona
l’inspector Laureano Figuerola 296 sobre la instrucció primària, però són dades globals i de la
ciutat valora positivament l’escola dels pares escolapis.
Durant les dècades dels trenta i quaranta obren diferents centres privats, majoritàriament
d’ensenyament primari i tant de nois com de noies, d’envergadura molt diversa, d’entre els que
293 AHGDB lligall 14. 294 AGHUB document 20/2/5/8. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 de juliol de 1826, 2 de desembre de 1834; i 22 de febrer de 1838. MASMM. Arxiu del Rector. Caixa de Beneficència. Carta del rector al seu superior, de 30 de juny de 1853. 295 Veure més dades sobre aquests ensenyaments en els respectius centres. 296 AGHUB document 20/7/7/11.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 157
en destaquen el de nens de Joan B. Viza (amb diverses aules), els senyors Mumpá i Joan B.
Marqués, i de nenes de Francesca Vilardebó i el Colegio de señoritas de Ana Casañas.
El Plan General de Estudios sobre Enseñanza Secundaria y Superior, de 17 de setembre de
1845, afecta sobretot Santa Anna perquè reestructura els estudis de les aules de gramàtica que
corresponen a l’antic ensenyament mitjà i l’aula de filosofia que corresponia a l’ensenyament
superior. No obstant no té l’ensenyament secundari complet fins al curs 1867-1868.
El 1846 s’obre la primera escola pública primària de nenes pobres de Sant Josep en conveni
amb l’Ajuntament i regentada per les monges de l’Associació de la Sagrada Família (després
Germanes de la Puríssima Concepció i actualment Missioneres de la Immaculada Concepció),
que també atén nenes de pagament i inicialment és d’ensenyament primari elemental, però el
1851 s’hi afegeix el primari superior.297
La dècada dels cinquanta Mataró està experimentant un gran creixement, el que significa també
una major demanda educativa, i per tant comencen a obrir escoles noves d’una certa
envergadura a partir d’iniciatives molt diverses: privades, institucions, associacions i
congregacions. En destaquem les següents:
• L’any 1854 s’amplia el Colegio de Juan B. Viza, de nois, que a partir d’aleshores serà
d’ensenyament primari elemental i superior de pagament que també té pàrvuls; i s’obre
l’escola nocturna de la Societat Mataronesa d’Amics de la Instrucció (posterior Ateneu
Mataronés), que imparteix ensenyament d’adults.
• L’any 1855 s’obre el Colegio de Cataluña (aviat anomenat Valldemia), de nois,
d’ensenyament primari i secundari complets de pagament i per a nens de famílies
benestants, amb alumnes d’arreu del país i de l’estranger. És el primer de la ciutat que
té l’ensenyament secundari complet.
Paral·lelament a aquests centres també hi ha mestres privats i algunes iniciatives de curta durada
i amb poca incidència en l’ensenyament. També en aquesta dècada obren escoles gratuïtes de
nenes les monges carmelites i caputxines arran de les mesures desamortitzadores i per quedar-
ne exceptuades, però tenen una curta durada i poca significativitat.
Les primeres dades estadístiques d’escolarització referides a Mataró són de la inspecció
d’ensenyament amb data 12 de febrer de 1858, i si hi afegim les del cens corresponent a 1860
297 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1985, p. 38-39.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 158
amb 16.603 habitants (el cens de 1857 comptabilitza 16.595 habitants, pràcticament el mateix
que el 1860), que també conté algunes dades d’escolarització, tenim la taula següent:298
Nens Nenes
Núm.
nens
Núm. nenes
públiques completes 3 194 1 117
públiques incompletes 2 209 2 64
privades completes 5 397 3 152
privades incompletes
2 85 - -
Escoles
primàries
segons la llei hauria de tenir
escoles
9
completes 9
completes
6-10 anys 817 783
11-15 anys 872 822
estudiants ensenyament
elemental
318 326
estudiants de 2n. ensenyament 59
estudiants d’escoles
preparatòries
44
estudiants d’estudis superiors 33
Cens de
nens /
nenes
estudiants de carreres
especials
22
Cens de
mestres
14 9
A partir d’aquesta taula constatem que de les nou escoles primàries completes de nois que ha de
tenir Mataró segons la Ley de Instrucción Pública de Moyano de 1857 només n’hi ha vuit (si
comptem les quatre incompletes sobrepassa la xifra); en canvi, per a les noies, de les nou
completes que ha de tenir només en té quatre, més dues d’incompletes, i per tant està molt lluny
del que marca la llei. També es constata que l’escolarització dels sis als nou anys està molt
Lozano, J.M. Biografía M. Alfonsa Cavín. Barcelona: Editorial Claret, 1979, p. 41, 66-69 i 82. 298 AGHUB document 19/3/1/7. ACM. Fons AMM. AH-224.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 159
lluny de ser generalitzada i el percentatge d’escolarització en aquestes edats està entorn del
40%: per als nens estaria en el 39% aproximadament i per a les nenes, al voltant del 41%.
No obstant això, comparant aquestes dades amb les referides a tot l’Estat, Mataró també segueix
la tònica general pel que fa al procés d’escolarització, tant per la manca d’escoles, com per la
distribució entre la titularitat pública i privada de les existents, de les completes i incompletes,
la diferència entre el nombre dels mestres i les mestres o la diferent taxa d’escolarització entre
nens i nenes.
A partir del 1857 es comencen a desenvolupar a la ciutat les escoles específiques de pàrvuls
arran de la Ley de Instrucción Pública, que legisla amb força en aquest sentit, i en el període
1857-1862 s’obren quatre centres privats que en general tenen moltes mancances, si bé ja
funcionen a la ciutat aules de parvulari en centres que tenen altres nivells educatius. No és fins
al 1867 que s’obre la primera escola pública específica de parvulari.
El 1858 la Congregació de Germanes de Sant Felip Neri (posteriorment religioses filipenses
missioneres de l’ensenyament) obre a la ciutat la primera escola dominical amb classes per a
nenes i noies joves, i el 1859 obre l’escola gratuïta de nenes pobres de la Congregació de les
Clarisses de la Divina Providència d’ensenyament primari per a nenes de famílies obreres.
Fins al 1859 l’Ajuntament només fa assignacions a escoles de nivell primari al col·legi de les
Escoles Pies de nois i de Sant Josep de noies, i el governador provincial el vol forçar perquè
augmenti el nombre d’escoles que subvenciona, però l’Ajuntament al·lega que no té capacitat
econòmica per fer-hi front. L’ensenyament, però, encara té molta necessitat d’estendre’s, cal
recordar que el cens de l’any 1860 constata un 73% d’analfabets.299
Als inicis de la dècada dels seixanta hi ha noves iniciatives per ampliar l’oferta educativa. Pel
que fa a les escoles primàries públiques, l’Ajuntament finalment no pot mantenir la seva
negativa a obrir-ne de noves quan el 1861 la Direcció General d’Instrucció Pública denega
formalment aquesta exempció. Així que el 1862 s’obren dues escoles primàries elementals (una
de nens i una altra de nenes) i el 1864 dues primàries més (una superior de nens i una elemental
de nenes).300
299 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de setembre de 1859, i 20 de setembre de 1861. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1985, p. 39. 300 ACM. Fons AMM. AH-105.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 160
Pel que fa als centres privats de la dècada dels seixanta podem destacar l’ampliació el 1861 del
Colegio Mataronés de nens, que imparteix primer i segon ensenyament (que abans és de menor
envergadura), o l’establiment el mateix any a la ciutat de les Missioneres del Cor de Maria per a
obrir una escola elemental de pagament per a nenes de classe mitjana (les classes comencen
entre aquest any i el següent), entre altres centres.
Dels anys seixanta tenim diferents informes de les visites d’inspecció i no és fins el 1866 que la
ciutat té totes les escoles que li mana la llei, i per tant hem de considerar que la situació
finalment s’ha normalitzat.301
Ja dins del Sexenni Revolucionari, el maig de 1869 els escolapis de Santa Anna es neguen a
jurar la Constitució, i per tant la Junta d’Instrucció Pública de Primer Ensenyament de
Barcelona els separa del càrrec de mestres de les escoles públiques i l’any següent se’ls treu la
subvenció per a l’ensenyament primari elemental i superior i es destina a dues noves escoles
laiques.302
El 1869, una de les llibertats que també s’estableix és que els municipis poden fundar tota mena
d’establiments d’ensenyament lliure de segon ensenyament, i l’Ajuntament demana a la
Comissió d’Instrucció Pública que ho sigui Santa Anna, que està sota la protecció municipal.
S’aconsegueix aquell mateix any i s’amplia per a l’ensenyament de nàutica i pèrits industrials el
1871. L’Escola de Dibuix, amb suport municipal, funciona fins a enllaçar amb l’Escola d’Arts i
Oficis, que s’inaugura el 1886. 303
El 1874 s’obre l’escola del Sagrat Cor de Jesús per a obreres, nocturna, dominical i gratuïta, que
vé a continuar la tasca iniciada per la treballadora Dolors Clariana el 1869, i els ensenyaments
que s’hi fan són religió i moral, llegir, escriure i cosir i n’és el director el prevere F. Galí. El
1888 es comença a comptar per a l’ensenyament amb l’ajut de les religioses terciàries
franciscanes, i l’any següent les monges són totalment responsables de l’educació de les
obreres.304
Acords municipals de 20 de setembre de 1861i 3 de juny de 1864. 301 AGHUB documents 20/5/2/4 i 20/8/6/6. 302 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 17 i 21 de setembre de 1869 i 24 de maig de 1870. 303 AGHUB document 22/4/4/11. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 11-12. 304 Patronato Escolar Obrero de Revista Social. Escola del S Cor de J per a obreres. Mataró. Aplec de datos. Homenatge del Butlletí del Círcol C. de Mataró. Les escoles menageres de La Veu de Catalunya. Mataró: Impremta H. Abadal, 1908, text sense numerar. Boter de Palau Gallifa, Ramon. L’Abans. Mataró. Recull gràfic 1865-1965. El Papiol: Efadós, SA, 2003, p. 590-591.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 161
2.4.2.3 Els centres educatius de més envergadura fins el 1868
En aquest apartat hi relacionarem els centres educatius locals de més envergadura i
significativitat fins el 1868, però hem de tenir en compte que hi ha tot un gruix de petits centres
privats que fan majoritàriament ensenyament primari i algunes matèries específiques adreçades
a adults (matemàtiques, tenidoria de llibres, dibuix, etc.), a més d’alguns preceptors particulars
per a famílies benestants i que no hi consten.
En la relació que segueix anomenem col·legis als centres educatius que tenen més d’un mestre
(a més de l’Escola Pia, que té vuit mestres), i escoles els que generalment tenen un mestre amb
una aula.
Centres educatius de nois
Centre educatiu Obertura Tancam
ent
A càrrec Títol Adreça Classe
social
alumnes
Ensenyament Núm.
alumnes
Ensenyament primari
Escola Pia Santa Anna 1737 En
funciona
ment
8 Escolapis Sí. Propi Camí Ral /
Plaça Sta.
Anna
Totes
(pobres i
nobles)
Parvulari
Primari elem. i sup.
Segon enseny.
Filosofia
Externs, interns i
mig-pens.
700 – 1000
alumnes
Colegio de Juan B. Viza 1833
1854
(ampliació)
1863? Joan B. Viza Primària.
Títol
(1833)
Barcelona, 50
(1833)
Pujol (1848)
Duc Victòria, 5
(1854)
Més o
menys
benestants
Parvulari
Primari elem. I sup.
Tenidoria i
complement.
Extens, interns i
migpens.
40 (1841)
Colegio Cataluña
Valldemia
1855 En
funciona
ment
Diversos La Riera Benestants
i nobles
Primària elem. I sup
Segons ens.
Comercials i
complement.
Interns
Colegio Mataronés (1861)
Colegio Santo Tomás
(1867)
1861
(ampliació)
Més
enllà
1870
F. Comas i J.
Capdevila
(1861)
Sadurní i
Clariana
(1866)
J. Bru i M.
St. Roc, 16 Primari elem. i sup.,
complementàries.
Segon ens.(63 – 66)
Pàrvuls (1867)
Externs i interns
90 (1861)
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 162
Centre educatiu Obertura Tancam
ent
A càrrec Títol Adreça Classe
social
alumnes
Ensenyament Núm.
alumnes
Barceló (1867)
Colegio Mataronés
1867 Més
enllà
1879
J. Mauri
(1867)
Pujol, 47
Palau, 3
Pàrvuls, primari i
complementàries
230 (1879)
Escola pública primària
elemental de Josep
Mañosas
1862
1870 (2
mestres)
1877 Josep Mañosas
Miquel Bleach
(1870)
Sí
Sí
C. Palau
C. Molinos
(1864)
St.
Bonaventura
(1872)
Primari elemental
Escola pública primària
superior de Josep Sirvent
1864 Més
enllà
1879
Josep Sirvent
Marc Barceló
(1870)
Ciprià Ruiz
(1872)
Sí C. Palau Primari superior
Escola pública primària
elemental
1870 Més
enllà
1879
Josep
Dasquens
Sí Sant Benet, 43 Primari elemental
Ensenyament secundari i estudis professionals
Escola Pia Santa Anna 1737 En
funciona
ment
8 Escolapis Sí. Propi Camí Ral /
Plaça Sta.
Anna
Totes
(pobres i
nobles)
Parvulari
Primari elem. i sup.
Segon enseny.
Filosofia
Externs, interns i
mig-pens.
700 – 1000
alumnes
Colegio de Cataluña
Valldemia
1855 En
funciona
ment
H. Coll de
Valldemia
P. Ferrer
R. Cuspinera
I altres
professors
Sí La Riera Benestants
i nobles
Primària elem. I sup
Segons ens.
Comercials i
complement.
Interns
40 (1855)
Escola de Nàutica
(1780 – 1791/2)
(Gremi mariners: 1798 –
1808?)
(1829) 1830 1850
1871 -
74
E. Calvet
(1830)
F.Soler
(substitut i aux.
1830)
J. Espín (1835)
J. Ruiz (1847)
J. Espín (1871)
i altres
St. Felicià? Estudis de Nàutica:
pilots
24 + 9
matem.àtiq
ues (1832)
20 (1830)
32 (1847)
Escola de Dibuix
(Municipal)
1815 Incorpor
ada a
l’IES.
J. Ros (1815)
P.Narbona (29)
F. Soler (1830)
Ajuntament
Menestrals
i altres
Dibuix 25 – 30
(1815)
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 163
Centre educatiu Obertura Tancam
ent
A càrrec Títol Adreça Classe
social
alumnes
Ensenyament Núm.
alumnes
M.
Biada
J. Barba (1837)
J.Robreño (51)
St. Felicià
(1830)
C. Palau, 17
(1834)
Escola de Música
(1884 reobre amb C.
Collet) (Municipal)
1840 1868 J. Isern (1829) Músic Sta. Maria
(1829)
C. Barcelona,
41 (1840)
C. Molas
(1852?)
Solfeig, piano, violí
Escoles de pàrvuls
Joan Millach 1857 Més
enllà
1879
J. Millach Mercè, 12
(1879)
Pàrvuls (1862)
Primària (1879)
33 (1862)
24 (1879)
Joan Mauri (nou Colegio
Mataronés)
1867 Més
enllà
1879
J. Mauri Certificat
Aptitud
escoles
pàrvuls
Pujol, 47
(1867)
Palau, 3 (1867)
120 (1879)
amb
primària i
25? són de
parvulari
Escola pública de pàrvuls
de Mateu Ferran
1867 Més
enllà
1881
M. Ferran
(1867)
P. Cusachs
(1872)
Primària
Elemental.
Títol
Ravalet (1867)
? (1867)
Camí Ral, 81
(1879)
Pàrvuls 50 (1879)
Escoles d’ensenyament d’adults
Institut de Joves de la
Societat de Sant Lluís
Gonzaga
1850 ? 1868 Societat de
Sant Lluís
Gonzaga
Sant Pelegrí Joves
treballador
s
Primària i esbarjo
Dominical?
Societat Mataronesa
d’Amics de la Instrucció –
Ateneu Mataronés
1854 1890 Socis
acadèmics de
l’entitat ( i
algun
contractat)
C. Nou, 13 Adults.
Treballado
rs i socis
petitburges
os
Primari
Ens.
Complementaris
Acadèmies
públiques i privades
Nocturna
200 (157)
Col·legi de la Societat de
Sant Vicenç de Paül
1857 1868 Societat de
Sant Vicenç de
Paül
Les Espenyes,
14
Adults
treballador
s i nens
pobres
Primària nens?
Dominical i general
adults?
160 (1867)
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 164
Centres educatius de noies
Centre educatiu Any
obertura
escola
Any
tancam
ent
escola
A càrrec Títol Adreça Classe
social
alumnes
Tipus
ensenyamen
t
Núm.
alumnes
Francesca Vilardebó 1840-54
1854 ?
?
posterior
1868
Francesca
Vilardebó
Elemental primària.
Examen 1854
Benestant Elemental
primari
complet
20-30 ?
(any
1858)
Colegio de Señoritas de
Ana Casañas
1840-55
1855 ?
?
posterior
1868
Anna Casañas Elemental primària
Examen 1854
Benestant Elemental
primari
complet
70-80 ?
(any
1858)
Col·legi de Sant Josep.
A càrrec de l’Associació
de la Sagrada Família
(1846)
i
Missioneres de la
Immaculada Concepció
(1850)
1846 1996 Alfonsa Cavin
(1846)
Coloma Anyes
(1864)
Elem. pri. Ex.1850
Elem.sup.
Ex. 1851
Elem.pri.
Ex. 1854
Sant Josep, 9 Pobres Elemental
primari
Superior
també el
1851
120-140
Col·legi de Sant Josep 1846 1996 Alfonsa Cavin
(1846)
Coloma Anyes
(1864)
Elem. pri. Ex.1850
Elem.sup.
Ex. 1851
Elem.pri.
Ex. 1854
Sant Josep, 9 Benestants Elemental
primari
complet
48
(1849)
70
(1862)
Escola de les caputxines 1855 1859? Monges
caputxines
No L’esplanada ? Elemental
primari
incomplet
Escola de les carmelites
descalces
1855 1859 ? Monges
carmelites
No Carrer Sant
Benet (actual
Pl. Tereses)
? Elemental
primari
incomplet
Escola nocturna i
dominical de la
congregació de les
Germanes de S. Felip Neri
1858
(1857)
1868
(desallot
jament
casa)
Gertrudis
Castañé
? Sant Josep
18-20
Treballado
res pobres
(nenes i
joves)
Escola
nocturna i
dominical
300
Colegio de Señoritas
Virgen del Rosario
1859?
1864
funciona
segur
?
més
enllà
1872
Germanes
Lleonart
? ? Benestants Elemental
primari
60
(1867)
Escola de les clarisses de
la Divina Providència
1859 En
funciona
ment
Clarisses de la
Div. Prov.
No Iluro, 50 Pobres Elemental
primari
incomplet
Col·legi de les Religioses
Missioneres del Cor de
Maria
1861 En
funciona
ment
Carolina Font
(direct.)
Anna Domingo
Elem. prim. Ex.
1862
Elem. prim. Ex.
1860
La Riera, 19
(actual 50-
64) el 1862
Classe
mitjana
Nenes
pobres
Elemental
primari
complet
100
(1863)
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 165
Centre educatiu Any
obertura
escola
Any
tancam
ent
escola
A càrrec Títol Adreça Classe
social
alumnes
Tipus
ensenyamen
t
Núm.
alumnes
Mariangela
Rovira
Elemental primari (1864)
Escola pública primària
elemental d’Antònia Sola
1862 ? Antònia Sola i
altres
Elemental primari Sant Antoni ? Elemental
primari
complet
?
Escola pública primària
elemental de Carme
Calafell
1864 ? Carme Calafell Elemental primari.
Oposició 1864
Sant Ramon ? Elemental
primari
complet
superior
?
Codi Tipologia dels centres
Públics
D’associacions i/o congregacions sense ànim de lucre i gratuïtes
Privats d’envergadura
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 166
3 Annex
3.1 Historia del sistema educativo español
Document procedent de: www.campus-oei.servidorprivado.com/quipu/espana/ESPA02.pdf
[Data de consulta : 17 de gener de 2005]
Los sistemas educativos nacionales surgen en Europa a principios del siglo XIX como
consecuencia de la Revolución Francesa. En España, la Constitución de 1812 incorpora la idea
de la educación como un entramado en cuya organización, financiación y control debe
intervenir el Estado, con lo que se sientan las bases para el establecimiento del sistema
educativo español. Sin embargo, su concreción definitiva ha de esperar hasta la segunda mitad
del siglo, con la aprobación, en 1857, de la llamada Ley Moyano.
En el presente capítulo se presentará una breve historia del sistema educativo español, haciendo
especial referencia a los hitos normativos que han establecido sus líneas definitorias. Para su
necesaria contextualización, se ofrecerá una panorámica de los acontecimientos políticos que
los acompañaban. En el cuadro final se ofrecen la relación de acontecimientos políticos y la
normativa de carácter educativo que serán desarrollados en el texto.
El capítulo se ha estructurado en siete epígrafes, que se corresponden con otras tantas etapas
con entidad propia desde el punto de vista histórico-educativo.
La educación desde finales del Antiguo Régimen hasta la promulgación de la Ley
Moyano en 1.857
La reacción española a la invasión napoleónica pone en marcha la revolución liberal, que tiene
como consecuencia legislativa más importante la aprobación, por parte de las Cortes de Cádiz,
de la constitución de 1812. En la misma se promulgan la soberanía de la ley sobre el rey y una
nueva sociedad basada en los principios de libertad, igualdad y propiedad. Es la única
Constitución en la historia de España que ha dedicado un título en exclusiva, el IX, a la
instrucción pública. Este título, a pesar de respetar la estructura educativa existente en ese
momento -sólo se recogen la enseñanza primaria y la de las universidades-, incluye importantes
ideas renovadoras en el campo educativo. Entre ellas cabe señalar su defensa de la
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 167
universalidad de la educación primaria para toda la población sin excepciones y la uniformidad
de los planes de enseñanzas para todo el Estado. Igualmente, se señala que las competencias en
educación recaen sobre las Cortes y no sobre el Gobierno.
Promulgada la Constitución, la siguiente preocupación de los diputados fue la elaboración de
una ley general de instrucción pública que ampliara y desarrollara los principios
constitucionales. A tal efecto, Manuel José Quintana elaboró en 1814 un informe de gran
transcendencia para el futuro de la educación en España: el Informe para proponer los medios
de proceder al arreglo de los diversos ramos de instrucción pública (llamado Informe Quintana),
posteriormente convertido en norma legal en 1821 con algunas modificaciones. El informe es
una exposición de principios básicos en la que defiende que la instrucción debe ser igual,
universal, uniforme, pública y libre; es decir, que constituye la mejor formulación del ideario
liberal en lo que respecta a la educación.
Pocos meses después se produce el primer alzamiento militar de la historia del siglo, a manos
del general Elío. El gobierno surgido del golpe de Estado declaró nula la Constitución y los
decretos de las Cortes, volviendo, de esta manera, al antiguo régimen. En las cuestiones
educativas, la principal consecuencia fue la vuelta de la educación a manos de la Iglesia,
fundamentalmente la enseñanza primaria.
El trienio de 1820-23 es un período importante para la historia de la educación, dado que se
regula una nueva estructura educativa con la aprobación del Reglamento General de la
Instrucción Pública de 1821. En 1820 se produjo el pronunciamiento militar de Rafael de Riego.
Fueron tres años en que los liberales llevaron el peso de la política española. El Reglamento de
1821 supone la redacción en forma de ley del Informe Quintana, ya comentado. Este
reglamento dio carácter legal a una estructura del sistema educativo dividida en primera,
segunda y tercera enseñanza, estructura inexistente formalmente en el antiguo régimen.
Igualmente, esta normativa sancionaba la división de la instrucción en pública y privada, y
determinaba la gratuidad de la enseñanza pública.
En 1823 se reestablece el poder absoluto de Fernando VII por la intervención de las tropas
francesas. Durante los diez años que dura esta época -el rey muere en 1833- la reacción
absolutista llega con la derogación del Reglamento General de Instrucción Pública de 1821 y la
posterior promulgación del Plan literario de estudios y arreglo general de las universidades del
Reino (1824), del Plan y Reglamento de escuelas de primeras letras del Reino (1825), y del
Reglamento general de las escuelas de latinidad y colegios de humanidades (1826). Estas
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 168
reformas, que se denominaron Plan de Calomarde, por ser éste el responsable de su elaboración,
significaron un claro intento de hacer de la instrucción pública un instrumento eficaz del
absolutismo. Las novedades más importantes serían el establecimiento de la uniformidad de los
estudios de todas las universidades y su exhaustiva reglamentación, la centralización de las
universidades, y la articulación jerárquica del gobierno, la inspección y la dirección de las
escuelas.
En 1833 comienza la regencia de Mª Cristina y, con ella, la llamada «década liberal». Durante
esos diez años se definen dos tendencias entre los liberales: los moderados y los progresistas.
Estos últimos lograrán afianzar sus ideas y su poder: desamortización, supresión de señoríos y
órdenes religiosas, secularización de la enseñanza, etc. En 1836 se aprueba el Plan General de
Instrucción Pública (Plan del duque de Rivas), que apenas tuvo vigencia pero que supuso un
importante antecedente de la Ley Moyano de 1857. Este Plan regulaba los tres grados de
enseñanza: la instrucción primaria, que comprende la primaria elemental y la superior , la
instrucción secundaria, dividida en elemental y superior, y la instrucción superior, a las que
corresponden las facultades, las escuelas especiales y los estudios de erudición,
respectivamente. Tras la aprobación de la Constitución de 1837 hubo intentos de desarrollar
normativamente los preceptos constitucionales, pero la sublevación de Espartero imposibilitó su
aplicación.
En 1843, con la mayoría de edad de Isabel II, se abre un nuevo período en la historia de España
que dura hasta 1854: es la llamada «década moderada». La ley clave de esta etapa, de marcado
carácter liberal moderado, es la Constitución de 1845. Con ella se pretendía servir a la nación
española paliando cualquier atisbo de radicalidad o de actitudes idealistas y encauzando por ella
la vida política del país. En el terreno educativo se aprueba en 1845 el Plan General de Estudios
(llamado Plan Pidal). En él se renuncia a una educación universal y gratuita en todos los grados
y se establecen las bases para la primera definición del sistema educativo contemporáneo, que
se realiza con la promulgación de la Ley Moyano en 1857.
De la Ley Moyano a la Primera República. 1.857 – 1.874
La Ley de Instrucción Pública de 9 de septiembre de 1857, llamada Ley Moyano por ser
Claudio Moyano Ministro de Fomento en el momento de su aprobación, fue fruto del consenso
entre progresistas y moderados, y significó el término de la consolidación del sistema educativo
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 169
liberal y el comienzo de la estabilidad, sobre todo a nivel legislativo y de administración, del
desarrollo de la instrucción pública durante más de un siglo.
La Ley Moyano consta de cuatro secciones. La primera, «De los estudios», regula los niveles
educativos del sistema: primera enseñanza, dividida en elemental (obligatoria y gratuita para
quien no pueda costearla) y superior; segunda enseñanza, que comprende seis años de estudios
generales y estudios de aplicación a las profesiones industriales; y, en el nivel superior, los
estudios de las facultades, las enseñanzas superiores y las enseñanzas profesionales. En la
sección «De los establecimientos de enseñanza» se regula los centros de enseñanza públicos y
privados. La tercera, «Del profesorado público», regulan la formación inicial, forma de acceso y
cuerpos del profesorado de la enseñanza pública. Por último, en la sección «Del gobierno y
administración de la instrucción pública» se establecen tres niveles de administración educativa,
central, provincial y local, perfectamente jerarquizados, y se regulan unos tímidos intentos de
participación de la sociedad en el asesoramiento a las diversas administraciones.
Así, las características fundamentales de esta ley son: su marcada concepción centralista de la
instrucción; el carácter ecléctico y moderado en la solución de las cuestiones más
problemáticas, como eran la intervención de la Iglesia en la enseñanza o el peso de los
contenidos científicos en la segunda enseñanza; la promoción legal y la consolidación de una
enseñanza privada, básicamente católica, a nivel primario y secundario; y, por último, la
incorporación definitiva de los estudios técnicos y profesionales a la enseñanza postsecundaria.
El 19 de septiembre de 1868 estalla la revolución conocida como «la Gloriosa», comenzando el
llamado sexenio revolucionario, y en 1873 es proclamada la Primera República española. Una
de las características básicas de este período en el campo de la educación es el impulso de la
libertad de enseñanza; el Decreto de 21 de octubre de 1868 defendía el necesario equilibrio
entre la educación pública y privada, la necesidad de unos estudios distintos en duración para
personas con desiguales capacidades y la libertad de cátedra. Otro importante decreto, aprobado
el 25 de octubre de ese año, organizaba la segunda enseñanza, entendiéndola como un
complemento o ampliación de la educación primaria, que debía formar ciudadanos ilustrados
dotándoles de una amplia instrucción, y regulaba las facultades de filosofía y letras, ciencias,
farmacia, derecho y teología. Así, aunque no hubo grandes innovaciones en este período en
materia de política educativa, muchas de las reformas introducidas en el tema de la libertad de
enseñanza se incorporaron al sistema educativo español de modo definitivo.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 170
La educación en la época de la Restauración. 1.874 – 1.923
Tras los agitados sucesos del sexenio revolucionario, los deseos de paz y orden de amplios
sectores de la población facilitaron la llegada de la Restauración. En 1876 se aprueba una nueva
constitución que restaura la monarquía constitucional y que, siendo marcadamente
conservadora, supo conjugar principios de carácter más progresista: el sufragio universal, la
declaración de los derechos y la tolerancia religiosa.
La vocación conciliadora de esta ley, sin embargo, no facilitó el consenso en política escolar.
Esta dificultad se desprende de la propia interpretación que del articulado constitucional harán
los diferentes sectores políticos. La Constitución, en su artículo 11, reconoce la religión católica
como la oficial del Estado, pero a su vez proclama la libertad de cultos y de conciencia. El
sector más intransigente del catolicismo español mantenía que la confesionalidad del Estado
implicaba el control ideológico de las escuelas y, por el contrario, las tesis de los liberales más
progresistas afirmaban que la tolerancia de cultos y la libertad de conciencia significaban, de
modo necesario, la libertad de cátedra.
Además, el sistema de partidos turnantes hizo de la educación un espacio de lucha política por
la libertad de enseñanza, describiendo la legislación educativa un movimiento de péndulo en
función de quién ocupase la cartera de educación. Así, aunque en un principio se reafirmó la
confesionalidad del Estado, excluyendo la tolerancia religiosa y la libertad de cátedra, más
adelante se sucederán momentos en los que se proclama y defiende la libertad de enseñanza y
de conciencia.
La educación volvió a tener un gran protagonismo a finales del siglo XIX. La crisis interna y la
independencia de las últimas colonias en Asia y América hicieron que se acuñase la famosa
frase de «salvar a España por la escuela». La regeneración de España pasaba por la reforma de
la escuela. Fruto de este sentimiento será el período de cambios producido a principios del siglo
XX, en el que, una vez más, el consenso entre progresistas y liberales volverá a dar sus frutos.
Se reformarán las escuelas normales, la enseñanza secundaria y los planes de estudio de las
enseñanzas universitarias. Las reformas también afectarán a la reglamentación de los exámenes,
a la regulación de la enseñanza de la religión, a la titulación del profesorado, a la reordenación
del bachillerato y a la autonomía universitaria. Un hecho muy destacado será el intento de que
los maestros pasen a ser pagados por el tesoro público, puesto que hasta entonces eran pagados
por los ayuntamientos y su salario era bastante deficiente. Hasta 1923, la política en general, y
la educativa en particular, fueron vacilantes e inestables. Los gobiernos se fueron precipitando
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 171
más que sucediendo, ya que la duración media de los mismos apenas llegaba a los cinco meses.
En cualquier caso, en estos años no puede hablarse con rigor de una política educativa
coherente.
El 13 de octubre de 1923 el general Primo de Rivera encabezó un golpe militar que puso fin a la
Restauración. El planteamiento antiliberal del nuevo régimen se concretó en la negación de la
libertad de cátedra. Durante el mandato primorriverista se llevaron a cabo reformas en el
bachillerato y en la universidad; esta última estaba muy contestada, puesto que permitía a
ciertos centros privados universitarios la colación de grado.
La Segunda República. 1.931 – 1.936
Tras el triunfo de los partidos republicanos y socialistas en las elecciones municipales, el 14 de
abril de 1931 se proclama la Segunda República española y se abre una nueva etapa en el
sistema educativo español. Tras la marcha de Alfonso XIII se convocaron elecciones generales
a Cortes constituyentes, cuyos diputados se propusieron como primer objetivo la elaboración de
una nueva constitución. Efectivamente, el 9 de diciembre se aprueba la Constitución de la
República Española y comienzan a dictarse leyes que suponen profundos cambios frente a la
anterior situación.
La Constitución republicana proclamaba la escuela única, la gratuidad y obligatoriedad de la
enseñanza primaria , la libertad de cátedra y la laicidad de la enseñanza. Igualmente, establece
que los maestros, profesores y catedráticos de la enseñanza oficial serán funcionarios y que se
legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados el acceso a todos
los grados de enseñanza, a fin de que no se hallen condicionados más que por la aptitud y la
vocación. Respecto a la normativa de carácter educativo que se aprueba en estos años, destacan
los cambios respecto a la regulación del bilingüismo, permitiendo que en las escuelas primarias
se enseñe en lengua materna, aunque sea diferente del castellano; se suprime la obligatoriedad
de la enseñanza religiosa; se reforma la formación inicial de los docentes; y se regula la
inspección de primera y segunda enseñanza.
En 1933 se celebraron las segundas elecciones a Cortes de la República, dando la victoria a los
partidos de derecha. Esto supuso que se diera marcha atrás en muchos de los planteamientos
educativos del anterior gobierno. Los ataques principales se centraron en la coeducación,
«prohibiéndose a los maestros e inspectores su implantación en las escuelas primarias
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 172
nacionales», en el Plan de Escuelas Normales, que se pretendió derogar, y en la Inspección
Central de Primera Enseñanza, que quedó suprimida. Como aportaciones de esta etapa destacan
las reformas de la segunda enseñanza, fundamentalmente la aprobación, en 1934, del Plan de
estudios de bachillerato. Por último, cabe ser señalada la continuación de la reforma
universitaria con las mismas directrices del anterior bienio.
Las terceras elecciones de la República, en 1936, dieron la victoria al Frente Popular, alianza de
partidos y organizaciones de izquierdas. A pesar de que entre sus promesas electorales se
incluían profundas reformas educativas, el alzamiento militar, que trajo consigo la guerra civil y
el punto final a la república, no permitió su puesta en práctica.
El 18 de julio de 1936 comienza la guerra civil española con el alzamiento militar del general
Franco. Durante los tres años que dura la confrontación, la vida social, cultural y política del
país vive conmocionada, por lo que habrá que esperar hasta la victoria de los sublevados para
reanudar la historia del sistema educativo español.
La dictadura del general Franco. 1.936 – 1.975
El régimen político que se impone en España a partir de la guerra civil no se preocupa de
diseñar un sistema escolar distinto del preexistente. En los primeros años, la educación sólo
interesa al Gobierno como vehículo transmisor de ideología, sin importarle en exceso su
organización y estructura interna. Así, proliferan decretos y órdenes ministeriales con una sola
idea fija: la educación debe ser católica y patriótica. Hay, por tanto, un rechazo frontal a la
política educativa de la República.
Podría caracterizarse someramente el sistema escolar de la posguerra por una serie de rasgos.
En primer lugar, se define una enseñanza confesional católica basada en tres premisas
fundamentales: educación de acuerdo con la moral y dogma católicos, enseñanza obligatoria de
la religión en todas las escuelas, y derecho de la Iglesia a la inspección de la enseñanza en todos
los centros docentes. Se observa igualmente una politización de la educación por medio de una
orientación doctrinaria de todas las materias. En tercer lugar, se establece la subsidiariedad del
Estado en materia de educación, porque es la sociedad la que asume las competencias en este
terreno; ello no se entiende como subsidiariedad en el sentido liberal, sino que significa que el
Estado se desentiende de la tarea educativa y la deja plenamente en manos de la Iglesia. Como
ya se ha comentado, se produce una ruptura total con la época anterior, rechazándose todos los
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 173
avances de la república en cuanto a renovación de los métodos pedagógicos y mejora del nivel
intelectual de la enseñanza. También es importante la separación de sexos, debida a la
prohibición de la coeducación. Y, por último, se incrementan el elitismo y la discriminación en
la enseñanza, manifestados principalmente por la existencia de un sistema educativo de «doble
vía»: una para las élites de bachillerato y otra para las clases más desfavorecidas.
En este período se promulgan cuatro leyes importantes en materia de enseñanza. La primera, la
Ley de Reforma de la Enseñanza Media de 20 de septiembre de 1938, pretende regular el nivel
educativo de las élites del país. En esa misma línea, el 29 de julio de 1943 se promulga la Ley
que regula la Ordenación de la Universidad. La tercera ley, la que afecta a la Enseñanza
Primaria, deberá esperar hasta el 17 de julio de 1945, y la cuarta, la Ley de Formación
Profesional Industrial, hasta el 16 de julio de 1949.
En la década de los 50 se observa una cierta apertura en el mundo de la enseñanza. Persisten la
confesionalidad y el predominio de la Iglesia, pero remiten un poco el patriotismo y la
preponderancia del adoctrinamiento político sobre lo técnico-pedagógico.
Tres leyes básicas se promulgan en esta etapa. En primer lugar, la Ley sobre Ordenación de la
Enseñanza Media, de 26 de febrero de 1953. Esta normativa significa un nuevo enfoque de la
educación, algo menos dogmático y más atento a la calidad intelectual de la enseñanza; además,
supone un primer paso hacia la generalización de la escolaridad hasta los 14 años, aunque se
mantiene la doble vía. La segunda ley fundamental, decisiva en este caso para la escolarización
real de la población infantil, fue la de 22 de diciembre de 1953 sobre Construcciones Escolares,
donde se establece un sistema de convenio entre Estado y ayuntamientos y diputaciones para la
construcción de escuelas. Por último, la Ley de 20 de julio de 1957 sobre Enseñanzas Técnicas
contribuye también, de alguna manera, a la «normalización» del sistema, al incorporar a la
universidad las escuelas de ingenieros y arquitectos y abrirlas a un mayor número de alumnos.
En los años 60, la expansión económica, el proceso de industrialización, la explosión escolar y
las tensiones internas del sistema político hacen que sea indispensable una reforma total y
profunda del sistema educativo.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 174
La Ley General de Educación de 1.970
La Ley 14/1970 de 4 de agosto, General de Educación y Financiamiento de la Reforma
Educativa (LGE), regula y estructura, por primera vez en este siglo, todo el sistema educativo
español. Fue una ley de gran alcance, que pretendió superar las contradicciones internas en las
que el sistema había caído por sucesivas reformas sectoriales, insuficientes para responder al
acelerado cambio social y económico de la España de aquellos momentos.
Los planteamientos de la ley se inscribían en la tradición educativa liberal y suponían un
reconocimiento implícito del fracaso de la educación autoritaria de los últimos 30 años. Desde
una perspectiva global de educación permanente, la LGE diseñó un sistema unitario (se suprime
la doble vía en los primeros niveles) y flexible (se crean numerosos «puentes» y posibilidades
de paso de una rama a otra en los niveles superiores). Así, se estructura el sistema en cuatro
niveles: preescolar, educación general básica, enseñanzas medias y enseñanza universitaria.
Dado que esta ley sigue vigente en parte, en posteriores capítulos se ofrece más información
acerca de la estructura que regula.
Un resumen de las características más relevantes del sistema regulado por la LGE puede ser el
siguiente:
a) Generalización de la educación de los 6 a los 14 años para toda la población, en el doble
sentido de integración en un sistema único, no discriminatorio, de todos los niños comprendidos
en estas edades, y de escolarización plena.
b) Preocupación por la calidad de la enseñanza. Así, no sólo supuso la extensión de la
educación, sino que procuró una enseñanza de calidad para todos.
c) Fin del principio de subsidiariedad del Estado, presente hasta 1970. Esta ley reconoce la
función docente del Estado en la planificación de la enseñanza y en la provisión de puestos
escolares.
d) Presencia notable de la enseñanza privada en los niveles no universitarios.
e) Un sistema educativo, pretendido teóricamente con esa estructura, poco selectivo en
comparación con otros países.
f) Preocupación por establecer relaciones entre el sistema educativo y el mundo del trabajo, en
el sentido de que la educación prepare para el trabajo.
g) Configuración de un sistema educativo centralizado, que trajo consigo una uniformidad en la
enseñanza.
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 175
La transición democrática y la reforma del sistema educativo
Franco muere en noviembre de 1975. Le sucede en la jefatura del Estado Juan Carlos I, rey de
España, quien nombra a Adolfo Suárez presidente del gobierno en 1976. Inmediatamente se
anuncia el desmantelamiento de las instituciones franquistas y se promulga una Ley de Reforma
Política, que es aprobada mayoritariamente por el pueblo español en un referéndum. Se
convocan las primeras elecciones democráticas desde 1936, donde triunfa la Unión de Centro
Democrático, que gobernará por espacio de seis años. El parlamento surgido de estas elecciones
diseña una constitución democrática, que es debatida y pactada por la mayoría de las fuerzas
políticas del país y aprobada por referéndum en 1978. El artículo 27 de la Constitución marcó
los principios generales de toda la legislación en materia educativa, introduciendo, como es
lógico, profundas diferencias de enfoque y ciertas modificaciones parciales.
El ajuste de los principios democráticos y de participación presente en la Constitución hace que
se vayan regulando nuevas leyes educativas. Será el Gobierno del Partido Socialista Obrero
Español, llegado al poder tras las elecciones generales de 1982, quien se encargue de dicha
tarea. En estos años se han aprobado cuatro leyes orgánicas básicas para el sistema educativo.
Tras las elecciones generales que tuvieron lugar el 3 de marzo de 1996, se encuentra en el poder
el Partido Popular. A pesar de este cambio en el poder, las leyes orgánicas aprobadas durante el
gobierno del anterior partido siguen vigentes, pues si bien el Partido Popular ha realizado
propuestas relacionadas con la educación, aún no se han llevado a la práctica en su totalidad.
Debido, por tanto, a que estas leyes orgánicas constituyen la realidad actual de nuestro sistema
educativo, se abordarán en el siguiente capítulo.
Cuadro:
Esquema – resumen de los acontecimientos políticos y normativa más importante para
la historia del sistema educativo español
Acontecimientos políticos Normativa educativa
Creación y consolidación del sistema liberal. 1812-1868
1812 Constitución
1814 Retorno de Fernando VII. Pronunciamiento del general Elío
1814 Informe para promover los medios de proceder al arreglo de los diversos ramos de instrucción pública (Informe Quintana)
1820 Sublevación de Rafael del Riego y 1821 Reglamento General de Instrucción
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 176
vuelta a la Constitución de 1812 abolida por el monarca
Pública
1823 Restablecimiento del poder absoluto de Fernando VII
1824 Plan literario de estudios y arreglo general de las universidades del Reino
1825 Plan y Reglamento de escuelas de primeras letras del reino
1826 Reglamento general de las escuelas de latinidad y colegios de humanidades
1833 Muerte de Fernando VII y regencia de Mª Cristina
1837 Constitución 1836 Plan General de Instrucción Pública (Plan del duque de Rivas)
1838 Reglamento de las escuelas públicas de instrucción primaria elemental
1841 Regencia de Espartero 1843 Mayoría de edad de Isabel II 1845 Constitución 1845 Plan General de Estudios (Plan Pidal) 1857 Ley de Bases autorizando al gobierno
para formar y promulgar una Ley de Instrucción Pública. Ley de Instrucción Pública (Ley Moyano)
1866 Pacto de Ostende entre progresistas y demócratas contra Isabel II
1868 Ley de Instrucción Primaria
Sexenio revolucionario. 1868-1874
1868 Alzamiento de Cádiz. Deposición de Isabel II
1868 Decreto por el que se deroga la Ley de Instrucción Primaria . Decreto por el que se proclama la libertad de enseñanza
1869 Cortes Constituyentes 1870 Amadeo I rey de España 1873 Primera República Española 1873 Decretos de reordenación de los estudios
universitarios y de regulación de la enseñanza media (Reformas de Chao)
Restauración. 1874-1923 1874 El General Pavía disuelve las Cortes y Alfonso XII es proclamado rey
1874 Real Decreto regularizando el ejercicio de la libertad de enseñanza
1876 Constitución 1885 Muerte de Alfonso XII 1890 Establecimiento del sufragio universal masculino
1894 Real Decreto de reforma del bachillerato (Reforma Groizard)
1901 Real Decreto disponiendo que el pago de las obligaciones de personal y material de las escuelas públicas de instrucción primaria corra en lo sucesivo a cargo del Estado. Creación de un ministerio independiente de Instrucción Pública
1902 Real Decreto sobre inspección de
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 177
establecimientos de enseñanza no oficial 1903 Real Decreto modificando el plan de
estudios generales para obtener el grado de Bachiller
1907 Real Decreto creando una Junta para la ampliación de estudios e investigaciones científicas
1909 Regulación del derecho de huelga 1914 España se declara neutral en la Primera Guerra Mundial
1917 Juntas militares de defensa. Huelga general revolucionaria
1919 Escalada de terrorismo en Barcelona. Regulación de la jornada laboral de ocho horas
1919 Real Decreto sobre autonomía universitaria
Dictadura de Primo de Rivera. 1923-1930 1923 Golpe de Estado de Primo de Rivera: directorio militar al poder
1925 Real Orden sobre propagandas antipolíticas y antisociales
1926 Real Decreto sobre reforma del bachillerato (Plan Callejo)
1928 Real Decreto-Ley sobre reforma universitaria
1930 Dimisión de Primo de Rivera Segunda República. 1931-1936
1931 Establecimiento de la Segunda República. Elecciones Generales a Cortes. Constitución republicana
1931 Decreto que crea el Patronato de Misiones Pedagógicas. Decreto de Consejos de Primera Enseñanza. Decreto que crea 7.000 plazas de maestros y maestras con destino a las escuelas nacionales. Decreto de reforma de la Escuela Normal.
1932 Orden sobre la escuela laica. Decreto sobre el desarrollo orgánico de la Inspección de Primera Enseñanza
1933 Elecciones Generales a Cortes y triunfo de la derecha
1933 Ley de confesiones y congregaciones religiosas
1934 Orden Ministerial de instrucciones técnico-higiénicas relativas a las construcciones escolares. Decreto del nuevo plan del bachillerato
1936 Elecciones Generales a Cortes y triunfo del Frente Popular. Levantamiento de Franco y comienzo de la guerra civil
Dictadura de Franco. 1939-1975 1938 Ley de reforma de la enseñanza media 1939 Fin de la guerra civil. España se declara no beligerante en la Segunda Guerra Mundial
1939 Depuración de los cuerpos docentes
1943 Ley sobre ordenación de la universidad
En
revi
sió
Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius
Elements referencials
Montserrat Gurrera i Lluch 178
española 1945 Ley sobre educación primaria 1949 Ley de formación profesional industrial 1953 Reforma del bachillerato.
Ley de construcciones escolares 1955 Admisión de España en la ONU 1957 Ley sobre enseñanzas técnicas 1963 Primer Plan de Desarrollo
1970 Ley General de Educación 1975 Muerte de Franco y subida al trono de Juan Carlos I
Democracia. 1975- 1977 Gobierno de la Unión de Centro Democrático
1978 Constitución 1982 Gobierno del Partido Socialista Obrero Español
1983 Ley de Reforma Universitaria (LRU) 1985 Ley Orgánica reguladora del Derecho a
la Educación (LODE) 1986 España ingresa en la Comunidad Europea
1990 Ley Orgánica de Ordenación General del Sistema Educativo (LOGSE)
1995 Ley Orgánica de Participación, Evaluación y Gobierno de los Centros Docentes (LOPEG)
1996 Gobierno del Partido Popular [2004 Gobierno del Partido Socialista Obrero Español]*
* Afegit al document original.