Post on 02-Feb-2021
04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial 37 Llibres01 Portada
ww w. agorient.com 1949 - 2010CARRETERA DEL MIG, 169 08907 L’HOSPITALET DE LLOBREGAT BARCELONA T. 93 264 39 50
Juny 2011 | Universitat Ramon Llull | Núm. 25
Excel·lència universitàriaUn nou itinerari per millorar la formació dels futurs professionals
04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies01 Portada 37 Llibres02 Editorial
Editorial | Sumari | 32 | Editorial | Sumari
Després de l’esforç que ha suposat la implementan-
tació del ‘procés de Bolonya’ al nostre país, es comença
a definir un nou itinerari que ha de contribuir a la mi-
llora substancial de la formació universitària. Tot i que a
Espanya els màsters universitaris van precedir els graus
i es va produir el poc desitjable efecte de començar la
‘casa per la teulada’, l’ordre lògic per a aquest itinerari
–grau i màster universitari– respon a la visió del life long
learning, expressada a la Declaració de Bolonya. És a dir,
els màsters s’entenen com un tram formatiu ordinari,
regular i de lògica seqüencial posterior als primers cicles
o graus de caire més generalista i fonamentador, incor-
porant-se per tant molt més nítidament que abans en
la carrera acadèmica dels estudiants universitaris, com
expressa el vicerector acadèmic de la Universitat Ramon
Llull, Dr. Jordi Riera.
La importància, doncs, d’un bon desplegament for-
04Reportatge
16Entrevista
21Notícies
Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37www.blanquerna.url.edumartacj@blanquerna.url.eduEdita: Blanquerna-URL
Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas Consell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Oriol Izquierdo, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom
EDITORIAL
Un nou itinerari per a l’excel·lència acadèmica
10Opinió
matiu i de qualitat d’aquest segon nivell formatiu euro-
peu de l’Educació Superior és cabdal. A la mateixa de-
claració de 2009, on els ministres d’Educació europeus
enunciaren els reptes que es proposen revisar a la propera
trobada a Bucarest el 27 i 28 d’abril de 2012, queda palesa
la rellevància que els estudis de màster poden aportar a la
construcció europea d’un espai educatiu superior sòlid i
solvent. Entre altres coses, es proposen millorar aspectes
crítics com ara la seva integració en una visió més àm-
plia del life long learning, en el marc d’una política clara
d’intensificació de la relació i parteneriats entre tots els
agents implicats en una formació d’alt nivell.
En el marc d’un sistema universitari català ja més esta-
bilitzat d’implantació dels graus, cal assumir el repte que
la UE i la crisi conjuntural –que no només és econòmi-
ca sinó de model empresarial– es plantegen entorn dels
màsters: fer un segon cicle formatiu, citant el Dr. Riera,
“fort, ple de sentit, travat amb tots els sectors implicats i
que fomenti l’ocupació, la mobilitat, la recerca i la inno-
vació en tots els sectors formatius”. A partir d’ara, ja no
n’hi haurà prou, per accedir al mercat de treball, amb un
grau. Caldrà una formació de competències específiques.
28 32Relat Recerca
37Llibres
Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Pere VirgiliCorrecció: Alfa SLImpressió: Arts Gràfiques Orient
Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:Òfset centaure blanc de 110 gTiratge: 24.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999
16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres04 Reportatge
Reportatge | 5
Excel·lència universitària El Pla Bolonya dibuixa un nou itinerari per millorar la formació dels futurs professionals
Els professionals de l’ensenyament són més
conscients que mai que, per formar els ciutadans de
demà, han d’intensificar els seus vincles amb les em-
preses i el conjunt de la societat d’avui. Aquest és el
motiu pel qual, en molts sectors i a escala europea,
els màsters ja no són complements recomanables,
sinó necessitats indiscutibles. Els analistes repetei-
xen que l’educació és el camí idoni per sortir de la
crisi. De fet, és el camí idoni en termes absoluts, hi
hagi crisi o no.
Als països de l’Organització per a la Cooperació
i el Desenvolupament Tecnològics (OCDE), el pro-
ducte interior brut (PIB) de les nacions que tenen
una educació obligatòria més extensa és entre un
4% i un 7% més elevat que el d’aquelles on aquest
cicle dura menys anys. Quan augmenta el nombre
de patents propiciades per la inversió en investiga-
ció, també s’incrementa la productivitat d’un terri-
tori. Fins al 75% del creixement en potències com
els Estats Units s’explica per la inversió en tecnolo-
gies de la informació i la comunicació (TIC).
Durant segles, nous coneixements van aflorar a
Europa gràcies a les seves universitats. L’acadèmia va
acceptar de bon grat el paper de motor de la cultura
i referent social des de l’inici. L’estil de vida que pre-
conitzava tenia com a pauta distintiva el saber i el
saber fer. Però, perviu aquest plantejament?
Intel·lectuals com Jordi Llovet, catedràtic de Teo-
ria de la Literatura i Literatura Comparada de la Uni-
versitat de Barcelona, es mostren força crítics amb
l’evolució d’aquesta institució. No obstant això,
l’autor del llibre Adéu a la Universitat: L’eclipsi de les
humanitats (Galàxia Gutenberg, 2011) admet que
l’humanisme i els clàssics sempre tornen. La seva
recepta contra el desprestigi que pateix la cultura és
clara: educació i més educació.
Per definició, la incertesa marca el futur, i la uni-
versitat no es lliura d’aquesta regla. Cada cop cal
menys temps per duplicar el coneixement acumulat
per la humanitat. En paral·lel, la desmobilització i
l’estancament se sumen a problemes (aparentment)
endèmics en determinats centres, com les rivalitats
internes i les comparacions externes.
Per conjurar aquests perills, els governs de la
Unió Europea (UE) van assumir el repte de cons-
truir l’EEES, el qual es va materialitzar el 2010 amb
la integració dels sistemes universitaris, després que
se signessin les declaracions de La Sorbona (1998) i
Bolonya (1999), ciutat amb què es va batejar el pla
que se’n derivava.
i ha qui pensa que l’excel·lència universitària només es pot aconseguir amb més inversió i recursos.
Altres demanen autonomia per prendre decisions. No falta qui troba la solució en la recerca. O en la
internacionalització. Fins i tot alguns reclamen millors estudiants. I els estudiants, millors professors.
Probablement, tots tenen raó. Si més no, parcialment. Per això, l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), és a
dir, el Pla Bolonya, amb els seus graus i màsters, es nodreix d’idees com aquestes.
H
Text: Josep Lluís MicóFotografies: Pere Virgili
REPORTATGE
Les successives declaracions dels ministres de
la UE (Praga, Berlín, Bergen, Londres i Lovaina) se-
guien la visió del lifelong learning (aprenentatge per-
manent): els màsters componen “un tram formatiu
ordinari, regular i de lògica seqüencial posterior als
primers cicles o graus, de caire més generalista i fo-
namentador”, raó per la qual s’incorporen “molt
més nítidament que abans en la carrera acadèmica
dels estudiants universitaris”, subratlla el vicerector
Acadèmic, d’Innovació Docent i Qualitat de la Uni-
versitat Ramon Llull, Jordi Riera. La propera troba-
da de ministres se celebrarà a Bucarest del 27 al 28
d’abril de 2012.
Per als estats adherits a la carta magna de les
universitats europees, aquest compromís era una
oportunitat per modificar les fórmules docents i
de recerca del passat, per convertir-les en referèn-
cies de qualitat mundials, començant per adequar
l’ensenyament i la investigació impulsades des
d’aquesta instància a l’entorn del moment. Les
respectives autoritats van assenyalar que la bona
gestió del personal, els recursos intangibles i el
capital tecnològic haurien de quallar en la im-
plantació i la difusió de l’anhelada societat del
coneixement.
La veritable convergència a Europa comporta-
va adoptar una estructura d’estudis comparable,
la qual descansava sobre la base de dos cicles: el
grau, o sigui, l’educació professional; i el postgrau,
l’especialització per àmbits a través dels màsters i
la formació d’investigadors mitjançant el docto-
rat. Així, el catedràtic de Didàctica i Organització
Escolar de la Facultat de Ciències de l’Educació de
la Universitat de Santiago de Compostel·la, Miguel
Zabalza, recorda que, en alguns supòsits, el grau no
és suficient per exercir professions clàssiques, per a
les quals cal tenir un màster.
Igualment, s’havia de mantenir la condició que les
carreres i les seves continuacions tinguessin una dura-
da similar. Per aquesta raó, es va instaurar el sistema
europeu de transferència de crèdits, ECTS en les seves
sigles en anglès: European Credit Transfer System, la
Dr. Jordi Riera: “Els màsters componen un tram formatiu ordinari, regular i de lògica seqüencial posterior als primers cicles o graus, de caire més generalista i fonamentador”
4 | Reportatge
16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres04 Reportatge
Reportatge | 76 | Reportatge
unitat de mesura que calcula les hores que un alumne
mitjà ha de dedicar per ajustar-se al programa.
L’èxit del model també exigia el control de la
qualitat. Les universitats de la Unió treballen amb
índexs comuns per a l’acreditació de les carreres i
l’homologació de les titulacions.
Riera sosté que els “màsters Bolonya” s’han de
revisar perquè, “a casa nostra, van ser implementats
a partir de 2006, abans que els graus”. La “desorien-
tació” sobre els màsters és comprensible, segons el
director general de Blanquerna, Dr. Andreu Ibarz,
perquè, en poc temps, s’han hagut de desprendre de
la seva connotació elitista –tot i la sobreabundància
en l’oferta– i del “requeriment vinculat a la promo-
ció en la feina”, per passar a una etapa de “resitua-
ció” que hauria de cristal·litzar en una “nova cultura
universitària”, en què els postgraus estarien “justifi-
cadament integrats” en l’acadèmia i les professions.
En clau interna, un màster tampoc hauria de
ser “el caprici d’un departament o el negociat d’uns
pocs interessos erràtics”, aconsella el vicerector
Acadèmic, d’Innovació Docent i Qualitat de la Uni-
versitat Ramon Llull.
El director general de Blanquerna reconeix que,
a la majoria de països d’Europa, la configuració dels
graus (tres anys) i els màsters (dos anys) implica que
tot aquest trajecte sigui més natural que a l’Estat es-
panyol. Ibarz recalca que els estudiants que pensin a
conformar-se amb els quatre anys de la carrera han
de saber que la professionalització al continent “és
molt potent”. “Les bones empreses estan cridades a
ser partners de les bones universitats en la construc-
ció del veritable teixit social”, resumeix.
La transparència en els procediments, la
col·laboració internacional, la mobilitat d’estudiants
i professors i la formació contínua al llarg de tota la
vida laboral són conseqüències lògiques d’aquesta
filosofia. Aquesta és la posició del Ministeri de Cièn-
cia i Innovació, encapçalat per Cristina Garmendia,
la qual es congratulava el 3 d’abril perquè, segons
el darrer informe de la Royal Society de Londres,
Espanya és la novena potència mundial en recerca
científica i per primera vegada està davant de Rússia
en aquesta classificació.
La intenció original dels promotors de l’EEES
era que la maquinària universitària es perfeccionés
sense pausa. L’Administració de l’Estat pretenia que
la docència i la recerca conformessin un tot que es
projectés en el desenvolupament social i la compe-
titivitat econòmica. Aquesta transformació no es
donarà si abans no canvia la mentalitat de docents i
estudiants a favor de la introducció de noves meto-
dologies i avaluacions, interpreta Zabalza.
Tot i que, com postil·la el vicerector de Política
Universitària i secretari general de la Universitat Ra-
Dr. Andreu Ibarz: “Les bones empreses estan cridades a ser ‘partners’ de les bones universitats en la construcció del veritable teixit social”
mon Llull, Josep Maria Garrell, “no hi ha receptes
màgiques que funcionin sempre”, la tendència do-
minant en l’actualitat situa l’alumne en el centre del
procés. La prioritat és dotar-lo de les competències
i habilitats que sol·licita el mercat de treball, sense
renunciar a la dimensió humanística.
En aquest context, els responsables del dis-
seny dels itineraris acadèmics no ignoren eines i
recursos com les TIC i el reciclatge pertinent del
cos docent perquè interactuï correctament amb
els alumnes. Els especialistes recorden que cal
avançar en el diàleg per arribar a un consens en-
tre l’Administració, la comunitat universitària, les
associacions professionals, els agents socials, etc.
Però la crisi ho complica.
Els centres públics catalans hauran de reduir
un 5% la plantilla de personal docent i investiga-
dor (PDI) aquest curs. Fa unes setmanes, la Secre-
taria d’Universitats i Recerca va comunicar als rec-
tors i gerents afectats aquesta mesura, amb la qual
es vol afrontar la retallada de més de 140 milions
d’euros que es prepara per al seu pressupost. El Con-
sell Interuniversitari de Catalunya ja ha aprovat que
aquests centres ofereixin un 10% menys de màsters a
partir del curs vinent. De 500 títols, es passarà a 450.
Aproximadament 230.000 alumnes estudien
en les dotze universitats, entre públiques i priva-
des, que hi ha al territori. La xifra de matriculats ha
minvat en l’última dècada. Malgrat que la dotació
prevista per als centres públics el 2010 era de 1.042
milions d’euros, només en van rebre 905,2.
El Consell Europeu extraordinari celebrat el
2000 a Lisboa i, abans, l’anomenada Declaració de
Barcelona (1995) s’havien fixat l’objectiu d’aixecar
l’economia continental fins al lloc de privilegi
mundial en dinamisme i eficiència. Sense aques-
ta premissa, argumentaven des de l’Executiu de la
Unió, resultaria difícil crear ocupació i créixer per
sectors i globalment. Per a Josep Maria Garrell, la
missió de la universitat en aquest aspecte és d’allò
més rellevant.
Aquesta institució s’ha modernitzat. Abans del
decenni dels setanta, passar per una facultat era un
privilegi exclusivament a l’abast de l’elit. L’educació
superior era llavors un procés lligat a la categoria
social i econòmica dels alumnes, no pas un meca-
nisme per adquirir-la. Ara, els professors s’esforcen
perquè la universitat deixi de ser un lloc on s’aprèn
un ofici i es manifesti com una xarxa de relacions.
Com la vida mateixa.
16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres04 Reportatge
Reportatge | 98 | Reportatge
La transmissió de coneixement a una minoria
homogènia, característica d’una època en què la
gestió de la saviesa depenia de poques mans (i cer-
vells), ha desembocat en un conjunt de tasques de
formació d’éssers humans. Si aquesta labor és més
complexa i rica que en el passat, també ho hauria de
ser la professió docent.
La “formació progressiva” consisteix a entendre
els graus com una base i no com una especialitat.
La formació avançada és per als màsters, que tam-
poc han de caure en la temptació de l’educació ele-
mental, apunta Miguel Zabalza. A parer de l’expert
en Didàctica i Organització Escolar de Santiago de
Compostel·la, l’anterior model espanyol era “molt
rígid” perquè tota la formació girava al voltant
d’un mateix eix. No obstant això, afegeix, les profes-
sions solen requerir una educació interdisciplinària
o, com a mínim, complementària. Per al catedràtic
de la Universitat de Santiago, “tenir un grau, seguir
amb un màster d’una altra especialitat i acabar amb
un doctorat diferent no hauria de debilitar la forma-
ció, sinó enriquir-la”. “La medicina es barreja amb
l’enginyeria, la direcció de companyies amb els idio-
mes o la psicologia, el dret amb l’economia”, matisa.
Zabalza conclou: “A la universitat, li urgeix
un lideratge transformador, capaç de portar en-
davant plans estratègics per millorar la qualitat de
l’aprenentatge dels nostres estudiants, dels que te-
nim, no d’uns estudiants ideals. Dels rectors als coor-
dinadors de titulació, ens calen persones que creguin
que una bona docència és el camí a l’excel·lència.”
El director general de Blanquerna dóna una pri-
mera clau per aspirar a aquesta excel·lència: “Intro-
duir el món real a l’aula i el currículum, i disposar de
prou eines per analitzar críticament aquest mateix
món.” “Cal descriure els objectius i les competèn-
cies de cada universitat”, diu, i incorporar la preocu-
pació per la qualitat als campus, una voluntat com-
partida per Garrell.
Jordi Riera ho expressa d’una manera semblant
en observar “tres vessants de l’excel·lència univer-
sitària: la dels objectius, la dels destinataris indivi-
duals i la del servei a la societat”.
La primera, al seu torn, incumbeix les funcions
primordials de l’acadèmia, això és, la formació, la re-
cerca crítica i la transferència de coneixement i inno-
vació. En la segona, s’ha d’apostar per una educació
personalitzada, sense oblidar ni marginar els docents.
Més que un mètode propi del Pla Bolonya, aquest
vicerector de la Universitat Ramon Llull prefereix
aplicar-hi els seus “principis”, en què els professors
deixen de ser els contenidors de la informació per
convertir-se en “líders dels processos d’aprenentatge
dels estudiants”. L’excel·lència en la transferència des-
lliga les universitats “d’interessos tancats, esbiaixats o
particulars de determinats sectors socials o empresa-
rials” i les acosta al màxim “als interessos generals”.
Dr. Miguel Zabalza: “A la universitat, li urgeix un lideratge transforma-dor, capaç de portar endavant plans estratègics per millorar la qualitat de l’aprenentatge dels nostres es-tudiants, dels que tenim, no d’uns estudiants ideals”
04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres10 Opinió
Opinió | 1110 | Opinió
Els vint primers
a nostra universitat ha fet vint anys, els
vint primers. Bé, en realitat en té vint i for-
ça més, perquè molts dels nostres centres
fundadors, començant per Blanquerna, tenen una
llarga tradició docent i investigadora.
La celebració del vintè aniversari va tenir el seu
punt culminant en l’acte celebrat el passat dia 10 de
maig, EXACTAMENT vint anys després que el Parla-
ment de Catalunya aprovés per unanimitat la crea-
ció d’una nova Universitat; una universitat lliure i
d’inspiració cristiana, una universitat singular, nas-
cuda d’una agregació estratègica de diversos centres.
L’acte va ser l’escenari idoni per premiar per-
sones i institucions que han contribuït de manera
rellevant en la creació i el creixement de la Ramon
Llull. En la taula presidencial vam comptar amb la
presència del President Rodés, per descomptat, i
d’altres personalitats de relleu com el President del
Tribunal Constitucional, el Ministre d’Educació, la
Presidenta del Parlament i el Conseller d’Economia
i Coneixement. Més enllà de l’interès de les seves
intervencions, la seva assistència posava èmfasi en
la importància de la Ramon Llull en el conjunt dels
sistemes universitaris català i espanyol. Hi van as-
sistir també representants de tota la societat civil
del país i de la nostra comunitat acadèmica. La seva
presència va posar de manifest que el món universi-
tari camina cap a la pluralitat i cap a un acostament
de col·laboració entre l’àmbit públic i el privat.
També es va parlar de futur i es va recordar
la influència del pensament de Ramon Llull. En
aquest sentit, el Ministre Gabilondo ens va fer una
recomanació que aprofito per traslladar aquí: “No
la llamen URL, llámenla, por favor, Ramon Llull,
que es infinitamente más bonito.”
I, tot recordant el passat, planificàvem el futur;
en aquest sentit, només vaig ser conscient d’una
nova realitat quan la presidenta del Parlament va dir
que, d’aquests vint anys, deu em pertanyien a mi. I
de cop i volta vaig ser conscient que havien passat
uns anys decisius per a la nostra universitat, marcats
essencialment per cinc grans eixos: la implantació
del Pla Bolonya, l’impuls a la investigació, la inter-
nacionalització, l’obertura de la nostra universitat
al món, la plena integració al sistema universitari i,
finalment, l’esforç per transmetre la nostra identitat
i l’educació en valors.
Hi ha una nova realitat que també va marcar
aquests anys, la idea que una universitat forta reforça
uns centres competitius, de manera que el pes espe-
cífic que avui té la Universitat Ramon Llull en el sis-
tema universitari és el millor resultat per a les Institu-
cions que la integren. Això només ha estat possible
gràcies al treball en equip i a una confiança mútua.
Avui el futur, si més no el més immediat (2015),
es perfila amb una certa claredat. L’aposta per
l’excel·lència, les aliances estratègiques amb Deus-
to i Comillas i l’ampliació a les universitats nord-
americanes de Georgetown, Boston College i Ford-
ham, així com la investigació i transferència en un
món global, són els nostres grans reptes, sense obli-
dar allò que sempre hem destacat i que ha estat en
certa manera el nostre vaixell insígnia: la docència.
En aquests vint anys, la Universitat Ramon
Llull s’ha consolidat com una opció diferent en el
conjunt del sistema i està valorada molt positiva-
ment. Això ens hauria d’animar a seguir en el camí
iniciat, posant les nostres energies a potenciar, en-
cara més, les nostres fortaleses o oportunitats.
Aquesta és una bona ocasió per donar les gràcies,
a tothom: estudiants, PAS i professorat. Per recor-
dar que l’únic treball possible és aquell que es fa en
equip i que el resultat és l’esforç de més de vint mil
persones anònimes que cada dia fan la seva feina
amb entusiasme i entrega. És un moment per recor-
dar que aquest camí que vam iniciar fa vint anys és
una cursa de relleus, on l’aportació individual cons-
titueix la suma de resultats i on el treball en equip
és la clau de l’èxit. Tot això no hauria estat possible
si, com deia Hegel, no ho haguéssim fet amb passió,
enamorats del projecte i confiats en el futur.
Voldria mostrar-vos el meu agraïment per ha-
ver pogut participar d’una manera privilegiada en
aquest gran projecte. Vull donar les gràcies, en par-
ticular, a Blanquerna, que sempre, sempre, ha apos-
tat per la Universitat.
LDra. Esther
Giménez-Salinas, rectora de la Univer-
sitat Ramon Lllull
Opinió 20 anys de la Universitat Ramon Llull
“Tot això no hauria estat possible si, com deia Hegel, no ho haguéssim fet amb passió i confiats en el futur”
Opinió
La saviesa d’educar
elebrem el vintè aniversari de la Universi-
tat Ramon Llull a partir de tres dates claus
del seu inici: el dia 10 d’octubre de 1989,
en què es va crear el Patronat fundacional; el dia
1 de març del 1990, en què es va constituir com a
Universitat; i el dia 24 d’abril de 1991, que va és-
ser reconeguda per unanimitat pel Parlament de
Catalunya, publicada el 10 de maig i començant
en el 1991/1992 el primer curs acadèmic.
La nostra Universitat va voler donar-se el nom
de Ramon Llull (s. XIII), el més gran pensador
català de tots els temps, que proposa la “saviesa
d’educar” en les seves obres, especialment en la
dedicada a l’educació protagonitzada per Blanquer-
na, amb aquests eixos: 1) una educació integral i
integradora, que tingui en compte el ple desenvo-
lupament de la persona a partir de la seva famosa
escala de l’enteniment, que parteix del creixement
material i arriba a l’espiritual en Déu; 2) un arre-
lament a la pròpia terra i llengua –Llull és un dels
prohoms del català– amb una obertura universal,
en aquest cas viatjant per Europa, Àsia i Àfrica i
parlant llatí, grec i àrab; 3) una interrelació i inter-
disciplinarietat dels sabers, expressada en l’arbre de
la ciència, que justament és el logotip de la nostra
URL; 4) una pràctica del diàleg seriós com a camí
cap a la veritat, manifest en el seu Llibre dels gentils
i els tres savis; 5) un acompanyament personalit-
zat que possibilita captar les potencialitats de cada
persona i fer-la créixer, seguint el que el mateix Ra-
mon Llull diu que “a Blanquerna li fou un donat
per guarda un mestre”; 6) i, finalment, la voluntat
d’estimular la creativitat de la persona, la innova-
ció i la imaginació, i per això Ramon Llull ha rebut
com a sobrenom el de Ramon lo foll, ja que forma
part d’aquell conjunt de personatges profunda-
ment creatius que han deixat petjada permanent
a la nostra història, com recentment hem pogut
assaborir, per exemple, amb Antoni Gaudí.
En efecte, durant aquests vint anys la URL ha
volgut donar testimoni d’allò que és més genuí en
els nostres centres com és la “saviesa d’educar”,
formulació d’inspiració lul·liana que articula el
nostre ésser d’iniciativa social amb la inspiració
cristiana. Aquesta “saviesa d’educar”, marca de
l’URL, ens ha fet més fàcil adaptar-nos al pla de
Bolonya, que vol forjar un comú “Espai Europeu
de l’Ensenyament Superior” (EEES), el qual, so-
bretot si superem la realització burocràtica i tec-
nocràtica, pot trobar en la nostra URL actual un
dels millors campus internacionals d’excel·lència
fruit de la iniciativa social privada. Restem,
doncs, com a URL, en una universitat experta en
la “saviesa d’educar”, una intuïció ja present en el
nostre projecte inicial, però que continua essent-
ne el millor tresor i la més preuada proposta de
futur amb motiu d’aquests vint anys.
S’ha de constatar, a més, la significació uni-
versitària, cultural i social que cada cop més té
la nostra Universitat i els seus professors, a Cata-
lunya, tot Espanya i des de l’àmbit internacional.
Tot plegat, doncs, posa en relleu el sòlid caràc-
ter universitari i professional de la nostra Univer-
sitat Ramon Llull, que arrelada a la seva inspiració
cristiana vol oferir un sentit fortament ètic, cultu-
ral i social en tots els seus ensenyaments al servei
dels estudiants, de les seves famílies i de la nos-
tra societat, arrelats a la nostra terra però alhora
oberts a la realitat internacional, atents sempre al
nostre món global en un compromís universitari
que pugui ajudar –com els últims esdeveniments
del Nord de l’Àfrica, del Japó, d’Haití... ens ur-
geixen– a una vertadera globalització també de la
solidaritat. Heus ací alguns dels desafiaments més
rellevants que ens ofereixen aquests vint anys
il·lusionats, creatius i ja amb resultats madurs a
tots els qui formem la Universitat Ramon Llull.
CDr. Salvador Pié-Ninot, president de Blanquerna
des de 1981 i secretari del Patronat de la
Universitat Ramon Llull des de 1989
20 anys de la Universitat Ramon Llull
“S’ha de constatar la significació uni-versitària, cultural i social que cada cop més té la nostra Universitat i els seus professors”
“Ramon Llull, el més gran pensador català de tots els temps, proposa la ‘saviesa d’educar’ en les seves obres”
04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres10 Opinió
Opinió | 1312 | Opinió
Opinió
Pedra, paper i tisores
a primera dècada del segle ha estat extraor-
dinària en molts aspectes. Si ho pensem en
termes dels recursos monetaris dedicats a la
salut, també ho ha estat. Posem per exemple el crei-
xement mitjà del període 2003-2007, al 8,4% anual,
i ja podem ser conscients que és una situació excep-
cional. Ara bé, aquests creixements ens han situat a
la pràctica en una proporció del PIB destinada a la
sanitat pràcticament estancada i que el 2007 (darre-
ra dada disponible) es va situar al 7,4%, només 2 dè-
cimes més que quatre anys abans. No sembla doncs
que els creixements tan rellevants que hem tingut
en activitat econòmica haguem estat capaços de
traslladar-los a més recursos per als serveis de salut.
Malgrat que el nivell de renda dels catalans és su-
perior a la mitjana espanyola, Espanya destina més
recursos en proporció del PIB que Catalunya (8,5%
vs. 7,9%). I aquest és el fet crucial: el nostre nivell
de benestar pot acabar sent inferior al nivell de ren-
da generat. Aquesta anomalia s’explica pel sistema
de finançament autonòmic i, com que això no s’ha
corregit, podem esperar que segueixi empitjorant
mentre no es modifiqui. Si sabem que els recursos
que els països destinen als serveis de salut es relacio-
nen amb la renda generada i que Catalunya resta al
marge d’aquesta tendència, podem preguntar-nos si
això afecta el nivell de salut o l’accés als serveis. Per
exemple, mentre que un català s’ha d’esperar 3,22
mesos per a una intervenció de cataractes (dades del
2008), a Espanya s’esperen 2,06 mesos. Pel fet de ser
catalans ens cal esperar més dies per rebre una pres-
tació; la llista d’espera té un 40% més de mitjana. I
alhora hi ha una gran variabilitat en l’accés.
Per tant, tenim un primer problema profund
que es refereix a la quantia de recursos disponi-
bles i de com es reparteixen per tal de millorar les
condicions d’accés als serveis de salut. La revisió de
com s’han gestionat aquests recursos aporta una in-
formació prou clara sobre els excessos de despesa.
L’informe de la Sindicatura de Comptes assenyala
que el 2007, un any que va créixer el pressupost el
9,2%, es va incórrer en un dèficit del 13,8% (1.202
milions). Tot plegat va desembocar al desembre del
2009 en un suplement de crèdit de 759 milions i un
altre de 1.851 per a exercicis anteriors.
El segon problema ha estat, doncs, de compli-
ment de la llei. Les decisions de gestió dels serveis
han de respectar la llei pressupostària i l’evidència
ens mostra que no ha estat així. El govern del tripar-
tit va reconèixer 2.610 milions de desviaments en 6
anys i el govern anterior va acumular-ne 2.193 en
23. Aquest seria el resum del desgavell pressupostari.
Arribem al 2011 i es parla de retallades. Doncs
bé, no es pot retallar el que no existeix. El pressupost
del 2010 a Catalunya va néixer sense incorporar el
desviament del 2009 i per tant es va gastar inercial-
ment sense el pressupost disponible i el nou govern
amb el pressupost prorrogat s’ha trobat que vol
complir la llei. Com situar les prioritats de despesa
amb el pressupost disponible? Aquí és on ens fa falta
llum. Les prioritats en l’assignació de recursos han
de seguir el criteri cost-efectivitat. Primer, excloure
allò que no és efectiu. Segon, quan tenim la mateixa
efectivitat, escollir el que té menys cost. I finalment,
si alguna cosa té una efectivitat molt gran i és molt
costosa, preguntar-nos què traiem o què afegim.
Recordem el joc de pedra, paper i tisores. La ti-
sora talla (i guanya) el paper del contrari, el paper
embolica (i guanya) la pedra rival i la pedra escla-
fa la tisora. Podem tenir tisores (poder polític) però
no tenim paper (pressupost suficient) i si no tenim
paper no podrem embolicar la pedra (les inversions
i els serveis promesos, que són molts). La sortida
d’aquesta situació complexa requereix un retorn al
que és bàsic, buscar tot el que afegeix valor a la salut
i allunyar el que el disminueix. En aquesta tasca no
hi ha només els serveis de salut, n’hem de ser cores-
ponsables tots. I segur que hem de ser conscients de
la feixuga pèrdua de benestar que representa l’actual
ordenament jurídic, on els criteris de redistribució
territorial situen en un nivell pitjor aquell que és
més solidari. Per cert, recordeu que la pedra (serveis)
podria aixafar les tisores (poder polític) i els rescats
d’alguns països tenen a veure amb això. Aquesta
seria la pitjor de les situacions si som incapaços de
generar confiança i credibilitat com a país.
LDr. Pere Ibern,
Centre de Recerca en Economia
i Salut. UPF
El futur del sistema sanitari
“La sortida d’aquesta situació reque-reix un retorn a allò que és bàsic, bus-car tot el que afegeix valor a la salut”
Calen renúncies per garantir el futur de la sanitat
a crisi econòmica neix de la crisi de va-
lors que ens domina. Valors com la res-
ponsabilitat, la solidaritat o el treball
amb esforç pel bé comú. Manquen referents clars
i de model, líders amb valors sòlids i positius, i
tenim un greu problema d’educació i de cultura
del que és col·lectiu. Tot això explica la dificul-
tat de calcular les conseqüències d’haver viscut
a un ritme de vida desproporcionat pel que eren
les capacitats econòmiques de país. D’aquí la crisi
econòmica i també la del nostre sistema de salut.
Aquesta crisi en obliga, d’entrada, a repensar
el que hem fet fins ara. Crec que ningú pot negar
que aquests darrers anys de bonança econòmica
hem viscut en una mena de barra lliure on tot era
possible. També en l’àmbit sanitari. Si després de
duplicar –en el període 2003-2008– el pressupost
de sanitat a Catalunya, encara creiem que és insu-
ficient, tenim un problema. No ens adonem que
l’oferta sanitària genera demanda i que aquesta
és infinita. I no entenem que cal racionalitzar la
despesa, l’oferta de serveis i el (mal) ús que se’n
fa. Igualment ens costa acceptar que Espanya no
és com Suècia o Alemanya, països més rics i amb
un esforç impositiu molt més gran. Per tant, no
podem demanar els mateixos serveis. Aquí tenim
un 20% d’atur, una productivitat molt baixa i un
dèficit considerable. Podem exigir el mateix? Em
sembla que és evident que no. I no té gaire sen-
tit que quan s’intenta racionalitzar, posar remei
a una situació greu de manca de recursos econò-
mics, hi hagi una reacció radical i es digui que es
perden drets adquirits. Si hi ha crispació, no es
pot fer un debat seriós.
Crec que encara tenim marge de maniobra per
no haver de perdre serveis. Però hauríem de poder
parlar seriosament de la gestió que es fa dels cen-
tres sanitaris, de productivitat, de racionalitzar els
recursos que ja tenim, de distribuir millor els ser-
veis d’urgències, del copagament com a desincen-
tivador del consum innecessari. En uns anys en
què hem millorat molt les vies de comunicació,
calia construir tants hospitals? Un cop construïts,
no hauríem de tancar llits hospitalaris a Barce-
lona? Hem de mantenir oberts tants llits hospi-
talaris quan els avenços tecnològics permeten
que, per exemple, fins al 70% de la cirurgia pugui
fer-se sense ingrés? Amb l’envelliment de la po-
blació, no hauríem de reconvertir llits d’hospital
a llits de crònics, molt més barats d’operar? Ens
hem d’escandalitzar quan sentim que tancaran
un servei d’urgències quan entre el 40% i el 60%
dels que l’usen no necessiten atenció immediata?
Hem de continuar tallant carrers per reivindicar-
ne el manteniment sense sentit?
El que cal és reflexionar sobre tots aquests te-
mes i prendre mesures, ja que el marge per re-
soldre la situació és cada vegada més prim. Hem
d’entendre que no som rics.
Cal que siguem conscients que tots en som
responsables, tant els usuaris com els profes-
sionals, els gestors i els polítics. Ara bé, de les
crisis sorgeixen oportunitats i ara és el moment
de ser tolerants, pacients, prudents, racionals,
i tenir esperit de diàleg per mirar de resoldre
aquest escenari, o si més no trobar fórmules per
encarrilar-lo.
No podem esperar solucions màgiques perquè
no n’hi haurà, ni podem seguir fent el mateix
quan tot ha canviat. Cal aturar el soroll, la dema-
gògia, i treballar en la recerca de sortides. Hem de
ser capaços d’acceptar la situació amb realisme i
tenir una actitud positiva. Usuaris, professionals
i gestors ens hem de preguntar a què estem dis-
posats a renunciar perquè, en aquest context,
tothom perdrà alguna cosa pel camí. És més, qui
no estigui disposat a fer-ho entorpirà la sortida del
túnel i empitjorarà l’escenari. Si no actuem ràpid,
correm el risc de passar-ho més malament encara.
El model sanitari català era bo, però s’ha per-
vertit. O som capaços de reflexionar tots sobre
els deures i estem disposats a cedir o caurem,
efectivament, en el risc de perdre drets.
L
“El model sanitari català era bo, però s’ha pervertit. O som capaços de re-flexionar tots sobre els deures i estem disposats a cedir o caurem, efectiva-ment, en el risc de perdre drets”
Dr. Josep Maria Via,membre del Consell
assessor del presi-dent de la Generali-
tat per a la Soste-nibilitat i el Progrés
del Sistema Sanitari i president del Consell
Rector del PSMAR
Opinió El futur del sistema sanitari
04 Reportatge 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres16 Entrevista
Opinió | 1514 | Opinió
Opinió
Quin és futur de l’Estat del Benestar?
escenari de crisi econòmica obliga a re-
plantejar molts dels aspectes que confi-
guren el nostre Estat del Benestar, com el
sistema sanitari, entre altres. Però és veritat que
l’Estat del Benestar ja plantejava dificultats de sos-
tenibilitat abans de la crisi: el desajustament entre
recursos i despeses havia obert una escletxa que
s’ha anat fent cada cop més fonda. Molts són els
factors que intervenen en la necessitat de replan-
tejar l’Estat del Benestar, una necessitat urgida ara
per la crisi. Em limito a algunes consideracions tot
just embastades.
En primer lloc, cal reconèixer que l’Estat del
Benestar ha generat la síndrome de Peter Pan.
Hem format ciutadans amb la promesa d’un be-
nestar total i absolut, sense recordar-los que el pri-
mer responsable del propi benestar és un mateix.
El ciutadà mimat s’ha acostumat a pretendre-ho
tot a canvi de quasi bé res, sota l’excusa d’unes
taxes impositives evidentment insuficients da-
vant el creixent volum de despesa que ha sig-
nificat, especialment en sanitat, la millora de la
qualitat de vida: la creixent longevitat, l’augment
exponencial de coneixements i tècniques sani-
tàries amb l’encariment progressiu que suposa la
seva aplicació, l’eixamplament de serveis bàsics
finançats amb recursos públics. Cal construir una
nova cultura de l’Estat del Benestar que incorpo-
ri els deures de la ciutadania a l’enumeració dels
seus drets.
La segona qüestió rellevant és l’exigència
d’una millor gestió de la despesa pública, amb el
control necessari que això demana. La descon-
fiança ciutadana envers aquesta gestió és immensa
i justificada. Els casos de desgavell en el dispendi
i de gestió tècnica desencertada en la realització
de treballs públics, la frivolitat en la proposta de
nous serveis que ningú necessita ni demana, fins
a l’esclat d’una cultura de la corrupció sistematit-
zada, són elements a contemplar si volem de debò
salvar l’Estat del Benestar. Cal la reconstitució d’un
teixit social i polític que generi confiança i s’amari
d’eficàcia i d’eficiència al servei del bé comú.
Una tercera qüestió concerneix a la saviesa en
la gestió de la crisi especialment pel que fa als béns
més bàsics, amb l’atenció sanitària com a capda-
vantera. La saviesa que invoco té a veure amb el
respecte que mereix el ciutadà, ara que aquest ja
comença a saber el que vol dir la crisi per a la seva
economia familiar. S’invoca la necessitat de “fer
pedagogia”. Doncs bé, la primera pedagogia ha
estat parlar de “retallada sanitària”. I ha estat un
gran disbarat. La pedagogia comença amb la crea-
ció de la consciència col·lectiva del que significa
en concret la crisi, també en l’atenció sanitària. I el
segon pas consisteix en l’establiment de l’adequat
diàleg social per afrontar-la. Només després es po-
den prendre mesures amb la pretesa que siguin
majoritàriament acceptades.
Finalment, i molt en concret pel que fa a l’atenció
sanitària, cal tenir present que el ciutadà no és un
“usuari” sinó un “pacient”. És veritat que amb el
terme usuari s’ha volgut reconèixer el degut prota-
gonisme del ciutadà en rebre atenció sanitària, de-
fugint una concepció paternalista de les professions
sanitàries. Però és un terme equívoc: el ciutadà no
és usuari dels serveis sanitaris de la mateixa manera
que ho és del servei de transports. El ciutadà pot
prescindir dels transports públics i trobar fórmules
alternatives per moure’s, però no pot prescindir de
l’atenció sanitària. El terme pacient no només té una
connotació de passivitat sinó que expressa, també,
aspectes propis de qui necessita ajuda per satisfer
un seriós problema, el pathos, la malaltia, que no
eximint-lo del seu paper i de les seves responsabi-
litats manifesta la seva necessària dependència del
professional per tal de poder-lo afrontar i superar. El
ciutadà pacient no es mereix que li parlin en termes
de “retallada”, perquè això significa el principi del
final del mateix Estat del Benestar.
L’Dr. Antoni Nello,
professor titular d’Antropologia i
Ètica de la Facultat de Ciències de la Salut
Blanquerna-URL
El futur del sistema sanitari
“La segona qüestió rellevant és l’exigència d’una millor gestió de la despesa pública, amb el control necessari que això demana. La des-confiança ciutadana envers aquesta gestió és immensa i justificada”
Fer els deures de la sanitat amb visió de futur
ha de reconèixer la dificultat i el mèrit
polític que té gestionar despeses públi-
ques a la baixa comparat amb els pe-
ríodes de bonança i de vaques grasses. Avui cal
fer més amb menys i deixar la retòrica falsa, que
pensa més com amagar factures al calaix i situar-
les a l’any següent, i passar a emprendre accions
basades en criteris clínics i resultats en salut.
Cal retallar més en aquells serveis que acon-
segueixen resultats molt pobres (eficàcia) i en
aquells que aporten menys valor amb relació al
que costen (eficiència). Si volem que allò urgent
ens impedeixi resoldre el que és important, cal
atacar dos problemes crònics de la nostra sanitat:
l’absència de criteris basats en resultats en salut
de la cobertura de prestacions i la compra de ser-
veis i la baixa coresponsabilitat financera de gai-
rebé tots els implicats, des de pacients i metges
fins als proveïdors de tecnologia sanitària.
Aquests problemes no es resolen amb mesures
ràpides però poc efectives de regulació finance-
ra cega que redueixen de manera unilateral els
preus de medicaments i ingressos, al marge de la
seva capacitat de millorar la salut, o eliminant les
darreres prestacions incorporades, com si el més
recent fos sempre el més superflu, o suprimint la
cobertura de baixes i vacants en centres de salut
de manera aleatòria, etc.
Es pot seguir l’exemple de països com el Reg-
ne Unit, Alemanya, Holanda o Suècia i sotmetre
la presa de decisions sobre nous tractaments, no-
ves prestacions o noves tecnologies al filtre i al
criteri de les recomanacions d’agències indepen-
dents, a l’estil dels bancs centrals, com a condició
necessària per revisar i incorporar només inno-
vacions efectives amb una relació entre el cost i
l’efectivitat que ens puguem permetre i destinar
els recursos disponibles als tractaments que valen
el que costen i que tenen més capacitat de millo-
rar la salut dels pacients.
Seria el moment apropiat per fomentar més
enllà de la retòrica la coresponsabilització de pa-
cients, prescriptors i indústria farmacèutica i de
tecnologies mèdiques basada en el coneixement
científic. La de la indústria mitjançant contractes
de risc compartit (es paga segons efectivitat), fins
que es redueixi la incertesa sobre l’eficàcia dels
nous tractaments. La dels pacients començant
per redistribuir el copagament farmacèutic ac-
tual entre tothom amb un límit individual fixat
com un petit percentatge de la renda i aprofitant
sempre que es pugui l’ús de copagaments evitable
(no pagar més pel mateix, que el pacient pagui
la diferència de preu) i l’ús de copagaments dife-
rents segons l’efectivitat del tractament. La dels
prescriptors incentivant que la pràctica clínica
s’adeqüi al coneixement científic i reduint les va-
riacions injustificades en aquesta pràctica.
També és l’hora de començar a donar senyals
de pagar per resultats en salut: pagar més per te-
nir els pacients crònics en bona salut i controlats
que no pas per haver tingut més descompensa-
cions i reingressos o complicacions després d’una
intervenció quirúrgica; pagar més per visites reso-
lutives que no per nombroses derivacions de poc
valor afegit. Fer això implica passar del discurs ja
desgastat de la capitació a mesures efectives que
reparteixin el risc del cost integral de l’atenció sa-
nitària entre el finançador i uns proveïdors respon-
sables de la salut de les persones cobertes i no pas
dels serveis aïllats que els presten desentenent-se
dels resultats en salut. Cal que s’integrin els encara
compartimentats pressupostos entre nivells i ser-
veis (primària, farmàcia, hospitals propis, hospitals
concertats, pròtesis, etc.) mitjançant un finança-
ment fix i preestablert per cada persona corregit se-
gons les seves característiques o riscos que ajudi a
visualitzar el cost integral de l’atenció d’un pacient
limitant la visió parcial i fragmentada que avui en-
cobreix la falta de resolució clínica.
S’
“Seria el moment apropiat per fomentar més enllà de la retòrica la coresponsabilització de pacients, prescriptors i indústria farmacèutica i de tecnologies mèdiques basada en el coneixement científic”
Dr. Jaume Puig-Junoy, professor del Departament
d’Economia de la UPF i Centre de
Recerca en Economia i Salut (CRES)
Opinió El futur del sistema sanitari
10 Opinió
04 Reportatge 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres
Entrevista | 1716 | Conversa
s un dels oncòlegs més reconeguts del nostre país. Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona,
el professor Jordi Estapé és una persona incansable i dedicada de ple a la Fundació per a l’Educació
Pública i la Formació en Càncer (FEFOC), que va crear l’any 1996, i a un nou projecte, l’Escola
Internacional d’Oncologia, que ja comença a caminar. Ell serà també un dels professors del primer ‘Màster
Universitari en atenció als problemes de salut crònics’ que impartirà la Facultat de Ciències de la Salut
Blanquerna-URL el curs vinent.
É
“La prevenció primària del càncer està fracassant, en vint anys hem doblat el nombre de casos”
El Dr. Jordi Estapé desplega una activitat frenètica
i té uns quants projectes al cap. Com s’ho fa per
mantenir-se tant en forma?, li preguntem després
d’escoltar-lo durant aquesta entrevista: “Com
més anys fem, més cura hem de tenir del nostre
cos perquè amb més facilitat podem tenir atròfia
mental i muscular i, per tant, ens cal més activitat
física i mental. L’important és fer coses noves, te-
nir il·lusions, plantejar-nos més reptes i no deixar
l’activitat física. La recomanació és fàcil: al contra-
ri del que sembla, que la gent gran no es mou, si
seguim actius podem fer moltes activitats basades
en l’experiència i amb el mateix entusiasme que
en anys anteriors.” I ell predica amb l’exemple.
Quin és l’estat actual del càncer, en quina fase
estem de la història de la malaltia?
Té dos aspectes, al meu entendre: d’una banda hi
ha un progrés evident si tenim en compte que
el 1900 no curàvem pràcticament ningú i a fi-
nal del segle passat vam arribar a un 50% global
de curació... És un dels progressos més grans
que hi ha hagut al segle XX juntament sobretot
amb les malalties infeccioses, que són el núme-
ro 1. En aquest nou segle sembla que a poc a
poc també es progressa. Per tant, tenim un pro-
grés evident però que ve matisat pel diagnòs-
tic precoç; aquesta és la gran adquisició perquè
els tractaments que es fan ara són semblants
als que fèiem fa vint anys, els tractaments són
menys agressius però bàsicament no han can-
viat gaire (cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia
i hormonoteràpia). Si observes aquesta curació,
aquest 50% global, t’adones que en realitat
l’èxit és a expenses dels càncers on hi ha diag-
nòstic precoç. Per exemple, en el càncer de pul-
mó no hi ha diagnòstic precoç i estem en una
taxa de curació del 13%, com fa anys.
Vostè diu que és molt difícil diagnosticar pre-
coçment.
En alguns casos, com el pulmó, és gairebé im-
possible, perquè per la complexitat del tòrax
el pulmó no té uns símptomes propis i quan
es detecta el càncer ja està en un estadi molt
avançat. Altres exemples són el càncer de pàn-
crees, que encara no tenim diagnòstic precoç,
Text: Neus Fajas Fotografies: Pere Virgili
ENTREVISTA al Dr. Jordi Estapé
“L’èxit de la curació, aquest 50% global, és a expenses dels càncers on hi ha diagnòstic precoç”
16 Entrevista
04 Reportatge 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres
18 | Entrevista
perdut. I també és un trauma per al metge. La medicina
està massa compartimentada. El malalt veu diferents
especialistes i necessitem una continuïtat humanística,
algú que porti el fil conductor.
Parlem dels malalts crònics. En una societat en què ha
augmentat l’esperança i la qualitat de vida, també
han augmentat les malalties cròniques. Quina és la
incidència?
Cada any, segons l’OMS, es moren 50 milions de persones;
més del 60% són malalts crònics, un percentatge su-
perior al dels malalts aguts. Què entenem per malaltia
crònica? És aquella que una vegada tractada pot repetir,
per exemple, la hipertensió. Les més importants són:
la cardiopatia, els accidents cerebrovasculars i el càncer
(les tres “c”). La cronicitat té molts aspectes: un malalt
de càncer en principi és un malalt agut que té un tumor
i rep un tractament, però la malaltia pot reaparèixer,
es pot tornar a curar i així successivament fins que en
alguns casos fa metàstasi. Aquest seria el malalt crònic
i tota malaltia crònica té una repercussió psicològica,
econòmica i familiar. I com atenem aquest malalt crò-
nic? Generalment se l’atén de manera molt fragmen-
tada: si el responsable és l’oncòleg mèdic, el va veient
amb l’objectiu terapèutic, però en els intervals aquests
malalts tenen molts problemes, físics i psicològics.
Estem preparats per donar suport a aquestes persones
amb una malaltia crònica?
Crec que no. Crec que s’ha d’analitzar els problemes que
es deriven de la cronicitat i veure com podem preparar
professionals perquè puguin atendre aquests problemes
derivats de qualsevol malaltia crònica. Abans teníem el
metge de capçalera, que era el nostre referent, però ara
no sabem qui és aquest referent.
Per tant, vostè reivindica la figura d’aquest metge gene-
ral que pugui coordinar i fer el seguiment d’aquest
malalt quan passa per tots els especialistes.
Hi ha d’haver persones preparades per poder donar la con-
tinuïtat a l’assistència mèdica fora de l’hospital i que
el malalt pugui ser atès en la seva totalitat. Necessitem
professionals que tinguin recursos per detectar els pro-
blemes i les eines per poder atendre el malalt en la seva
globalitat. No sé qui ha de ser aquest professional que
pugui seguir el malalt al llarg de tota la malaltia. La cro-
nicitat la podria portar el metge general, però si no el
formem molt bé tampoc podrà atendre aquests proble-
mes perquè molts d’ells no hi han estat formats.
de pròstata. Intentem buscar el professional en temes que
afectin directament la població; no ens interessen tant
els temes acadèmics, ja se’n fa prou, d’academicisme. I en
una altra reunió, dedicada al limfedema, esperem unes
conclusions des del punt de vista del malalt per fer-les
arribar als professionals. Al nostre consell assessor, que
presideix Federico Mayor Zaragoza, hi ha tres estaments:
un estament de professionals, un grup de sis malalts i
finalment tenim la CUS, la Coordinadora d’Usuaris de la
Sanitat, Salut, Consum i Alimentació, com a testimoni
civil del que realment interessa a la població. Volem fer
una docència per a professionals preocupats per la po-
blació. Per exemple, en aquest moment s’operen molts
homes de càncer de pròstata que quedaran impotents.
Quina qualitat de vida tindran? Nosaltres volem cons-
cienciar el món urològic que hem de fer alguna cosa di-
ferent perquè això no passi així.
Quin és l’esdevenidor d’aquests malalts que, un cop
se’ls ha extirpat un tumor, passen per tractaments
més o menys agressius?
El que fa falta són els grups de suport. A la FEFOC ens reu-
nim un cop al mes amb cada grup de pacients i fami-
liars per parlar de tots aquests temes; de totes maneres,
des del sistema sanitari l’altra cara del càncer està bas-
tant abandonada.
Vostè sosté que els malalts de càncer estan estigmatit-
zats. Com es combat l’estigma?
Per exemple, en el cas del carnet de conduir que he comen-
tat abans, ja hem demanat a l’Administració que mo-
difiqui la llei que escurça el permís a les persones que
han tingut càncer. Un altre tema que volem abordar
és el suport psicològic; com es fa el suport psicològic
avui, amb els hospitals desbordats? També cal pensar
com s’aborda el tema dels malalts terminals, tot i que
no m’agrada gens aquesta paraula; com es fa la transi-
ció del malalt curable a malalt no curable? Si la medici-
na fos unitària, com hauria de ser, es basaria més en el
metge general, que és qui té una visió de conjunt i qui
pot portar aquestes persones, però la realitat és que et
van derivant a diferents especialistes i el pacient se sent
o el d’ovari. En els que tenen diagnòstic precoç, com el de
mama o el de testicle, s’ha avançat moltíssim. Hi ha un
progrés en la curació que es consolida. La gran arma
ha estat el diagnòstic precoç, que ha arribat per dues
coses: perquè el metge general és qui fa el diagnòstic
precoç inicial, qui envia el pacient cap a l’especialista,
i el segon aspecte és que la societat en conjunt, tant
els mitjans de comunicació com les persones, busquem
més informació. Tot i així hi ha una assignatura pen-
dent que el meu tercer mestre, el professor Rozman, va
definir molt bé quan li vaig explicar el meu projecte
de crear una Escola Internacional d’Oncologia: “L’altra
cara del càncer.” Hi ha una altra cara que generalment
es té poc en compte i que contempla tres qüestions: pri-
mer, la prevenció primària fracassa perquè en 20 anys
en el conjunt de l’estat espanyol hem passat de 100.000
casos l’any a 200.000 casos de càncer l’any i aquestes
xifres superen de molt l’augment demogràfic....
Hem fracassat en prevenció.
Com que no coneixem les causes, no podem fer preven-
ció i les causes conegudes són poc editades i difoses
per l’Administració. Una campanya autèntica sobre el
tabac, sobre l’obesitat, la falta d’exercici físic, la dieta
mediterrània... es fa poc globalment i insistentment
perquè la població en faci cas. De fet, es fa una mica de
trampa perquè es confon prevenció primària i diagnòs-
tic precoç, que són dues coses diferents. La prevenció
és evitar el contacte amb les causes (el tabac, el sol) i
afavorir els factors que et poden protegir o disminuir el
risc: la dieta mediterrània, l’exercici físic... I en el diag-
nòstic precoç, el càncer ja hi és, són les proves que es
fan per determinar quina és l’envergadura... La segona
cara del càncer és que hi ha una mortalitat excessiva-
ment alta: encara en moren 100.000 persones cada any
a Espanya. I el tercer aspecte que forma part de l’altra
cara del càncer és el que anomenem la patologia dels
supervivents, no només perquè molts càncers puguin
recidivar sinó perquè tant el tractament com la reper-
cussió personal de saber-se portador d’aquesta malaltia
poden alterar seriosament la qualitat de vida.
Quina és la patologia dels supervivents?
Aquestes persones s’enfronten primer als problemes físics;
segon, als problemes psíquics, ansietat en els joves i de-
pressió en les persones més grans; en tercer lloc, proble-
mes socials, per exemple en les persones que han tingut
un càncer i els renoven per menys anys el carnet de
conduir segons dicta la llei, encara que en la majoria de
casos no hi hagi cap motiu mèdic seriós per fer-ho; i fi-
nalment problemes laborals, en el sentit que el 22% de
persones que tornen d’una baixa perquè han patit càn-
cer tenen problemes per promocionar dins l’empresa o
els fan la vida més difícil.
Aquí és on entra en joc l’Escola Internacional d’Oncologia?
Exacte. Per tirar endavant tot això hem creat l’Escola In-
ternacional d’Oncologia, per fer docència sobre “l’altra
cara del càncer”. És una escola que es basa en l’ètica
i on desenvolupem tres grans valors: el primer és la
independència de criteri en un moment en què hi ha
tants conflictes d’interessos entre la indústria farmacèu-
tica, les indústries de les imatges i els professionals de
la sanitat; el segon valor és intentar fer una medicina
basada en l’evidència científica, tenint en compte que
aquesta s’obté a partir dels resultats d’unes dades que
majoritàriament procedeixen de treballs aleatoritzats
finançats per la indústria. Per tant, haurem d’analitzar
els fonaments de la medicina basada en l’evidència, ac-
ceptant que és essencial per al coneixement objectiu de
l’estat de la qüestió. El tercer aspecte que defensem és
el de l’enfocament i la priorització en la resolució dels
grans problemes dels supervivents de càncer.
A qui va adreçada l’Escola Internacional d’Oncologia?
Primer, als professionals, perquè volem que els arribi un
ensenyament diferent, no mediatitzat. Per exemple, ara
preparem dues grans activitats: una reunió amb uròlegs
perquè volem fer un grup nacional de suport de càncer
“Cada any, segons l’OMS, es moren 50 milions de persones; més del 60% són malalts crònics, un percentatge superior al dels malalts aguts”
Entrevista | 19
16 Entrevista
04 Reportatge 16 Entrevista 28 Relat 32 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 37 Llibres21 Notícies 23 Activitats
Notícies | 2120 | Entrevista
Aquí entrem en un tema de formació continuada.
Veiem nous problemes, noves patologies, i per tant
hem de seguir formant els professionals.
Certament, la formació continuada és molt important. Da-
rrere una malaltia crònica hi ha un seguit de problemes
transversals terribles que s’han de saber vehicular. No
només parlo del metge general sinó també d’altres pro-
fessionals en l’àmbit de la salut que haurien d’estar més
preparats per poder atendre un malalt crònic. A través
del màster que començarem el pròxim curs pretenem do-
nar coneixement sobre què és una malaltia crònica; hem
d’anar cap a una medicina molt més humanística, crear
equips de professionals (psicòlegs, infermeres...) que tre-
ballin conjuntament. El màster és multidisciplinari.
El màster anirà dirigit també a metges.
Anirà molt bé als metges. S’ha definit el metge general com
un intermediari entre el malalt i l’especialista. En el
màster, el metge general seria la clau i els altres profes-
sionals també perquè tots tenen un rol en el tractament
del malalt crònic. Cal un equip interdisciplinari amb
un coneixement ampli de la malaltia.
En el camp de la salut, és suficient la formació conti-
nuada que es fa?
A Espanya no és obligatòria la formació continuada, men-
tre que en altres països has de demostrar que t’has re-
ciclat. El Col·legi de Metges ho vol intentar, però és
una mesura tan impopular que ho tindran difícil. Crec
que cada quatre o sis anys t’haurien d’examinar; t’has
d’actualitzar, reciclar.
Vostè va exercir molts anys la medicina a l’hospital,
la cirurgia, veient cada dia malalts, i després de la
jubilació ha seguit fent coses, com fundar la FE-
FOC, l’Escola Internacional d’Oncologia. Això li
ha facilitat una altra visió de la medicina?
Segur. De fet segueixo actiu en una consulta particular
a través de la FEFOC a la qual ve molta gent que vol
una segona opinió. Hi vénen pacients o familiars. Per
tant no he perdut el contacte. I des que m’hi dedico
més a fons he vist molt de prop l’altra cara del càncer
i, per tant, des de fora l’he vist d’una altra manera.
Em va ajudar molt crear la Fundació, l’any 1996. Ha-
via viscut un parell de circumstàncies que ens van
impulsar a crear-la: primer es va morir una dona de
càncer de mama, Irina Vargas, i vam fer el grup de
mama en nom d’ella; era una dona amb la qual vaig
conviure molt perquè li van fer un trasplantament
i em va encoratjar a muntar una fundació que im-
pulsés grups de suport; i en segon lloc va morir d’un
càncer de fetge la meva cunyada amb 59 anys sen-
se haver begut mai, no fumava, feia una vida salu-
dable... i aquest fet ens va impactar molt. El logotip
de la FEFOC representa l’agermanament del malalt
amb el metge; hem d’anar junts, mentre que fins ara
anàvem en certa manera separats i la medicina ha
d’interessar-se per les persones, com el que deia Hi-
pòcrates: quan entris a la casa d’un malalt, que res et
distregui i sigui més important que només els interes-
sos del malalt. Aquesta és la clau. Hipòcrates també
va ser qui va dir que “més val prevenir que curar”.
Només l’interès del malalt.
La Universitat Ramon Llull (URL) va
celebrar el passat dia 10 de maig el 20è
aniversari amb un acte central que es
va dur a terme a l’auditori Cardenal
Narcís Jubany de la Facultat de Psicolo-
gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL. El dia 10 de maig de
2011 es van complir 20 anys des que el
Parlament de Catalunya va aprovar per
unanimitat, l’any 1991, la creació de la
Universitat Ramon Llull.
El president de la Fundació Blan-
querna-URL, el Dr. Salvador Pié-Ninot,
va ser una de les set persones que van
rebre la medalla d’or de la Universitat
Ramon Llull, en reconeixement a la seva
tasca com a impulsor de la universitat. El
ministre d’Educació, Ángel Gabilondo,
va lliurar-li el guardó. També la van rebre
Carles Cuatrecasas Targa, Lluís Magriñà
Veciana, Josep Martí Roca, el cardenal
Lluís Martínez Sistach, Josep Joan Pin-
tó Ruiz i Joan Ros Petit. Els guardonats
d’honor van ser el president del Banco
de Santander, Emilio Botín, i el rector de
la Universidad Nacional Autónoma de
México, José Narro.
Durant l’acte, la rectora de la URL,
Dra. Esther Giménez-Salinas, va desta-
car el carisme emprenedor del Dr. Pié-
Ninot. També va marcar en el seu discurs
les línies de futur d’aquesta universitat.
Des del punt de vista de la docència, va
apuntar que als plans de la institució
no hi ha abordar un nou creixement ni
d’estudiants ni de titulacions, sinó apos-
tar “per la qualitat i l’excel·lència”. Pel
que fa a la investigació, l’aposta va amb
un triple retorn: el progrés general del
coneixement, el retorn a les aules i a la
societat. Respecte a la focalització estratè-
gica, la rectora va apuntar la tecnologia,
el managament i les ciències socials i hu-
manes. Pel que fa a l’agregació, va anun-
ciar que s’havia estès amb la firma d’un
acord estratègic amb les universitats de
Georgetown, Boston College i Fordham.
També va recórrer a l’eslògan “Think
global, act local” com el millor camí per
abordar amb èxit la internacionalització.
A dalt, d’esquerra a dreta, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert; el president del Tribunal Constitucional, Pascual Sala; la rectora de la URL, Dra. Esther Giménez Salinas; el president del Pa-tronat de la URL, Leopoldo Rodés; el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, i el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell. A baix, el Dr. Salvador Pié-Ninot rep la medalla d’or de mans del ministre Ángel Gabilondo
La Universitat Ramon Llull celebra el 20è aniversari
Notícies
04 Reportatge 16 Entrevista 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres23 Activitats
Activitats | 23
Blanquerna Salut organitza el II Congrés Escolar de Prevenció de l’Obesitat
El passat 13 de maig, la Facultat de
Ciències de la Salut Blanquerna-URL
va organitzar el II Congrés Escolar
de Prevenció de l’Obesitat, sota la di-
recció de la nutricionista i professora
de la Facultat Marga Serra. L’objectiu
del congrés és fomentar els bons hà-
bits saludables a les escoles a través
de l’educació nutricional, donant
a conèixer la cuina saludable mit-
jançant tallers d’alimentació i fomen-
tant l’activitat física.
L’acte central va ser una taula ro-
dona en la qual van intervenir els
professors de la FCS Marta Anguera
(nutricionista) i Antoni Cabot (fisio-
terapeuta) i l’exjugador de bàsquet
del Club Joventut de Badalona Rafael
Jofresa, que van explicar la impor-
tància d’adquirir hàbits saludables
tant a l’hora de menjar com de fer
esport. L’exestudiant i nutricionista
Elena Carrillo va moderar la taula
rodona.
Seguidament, es van realitzar deu
tallers d’hàbits saludables, dirigits per
estudiants i exalumnes de Blanquer-
na-Nutrició, en els quals van partici-
par 120 nens de les escoles CEIP Dras-
sanes de Barcelona, CEIP Jovellanos
de Barcelona i CEIP Ginebró de Llinars
del Vallès. El congrés va comptar amb
la col·laboració de Mercabarna, Nest-
lé, Danone, Nous de Califòrnia, De-
partament de Salut de la Generalitat
de Catalunya, Fundació Tomás Pas-
cual, Santiveri i Ministerio de Sanidad
y Consumo.
Activitats
“La mort, sentit i acompanya-
ment” va ser l’eix de la 6a edició
d’Aula Salut, que es va fer l’11 i el 18
de maig a la Facultat de Ciències de la
Salut Blanquerna-URL i que va con-
sistir en dues taules rodones. L’11 de
maig hi va haver el primer col·loqui
sota el títol “El sentit de la mort”, en
el qual van participar la Dra. Marina
Geli, metgessa, diputada al Parlament
de Catalunya i exconsellera de Salut
de la Generalitat de Catalunya (2003-
2010); el Dr. David Jou, catedràtic de
Física de la UAB; i el Dr. Armand Puig,
degà de la Facultat de Teologia de Ca-
talunya. El Dr. Antoni Nello, profes-
sor de Blanquerna-URL, va moderar
l’acte.
La segona sessió, el 18 de maig, es va
dedicar a “L’acompanyament a la mort”
amb Mª Antonia Liviano, metgessa i
membre de la Fundació Nuestros Pe-
queños Hermanos; Xusa Serra, inferme-
ra i responsable de formació a l’Hospital
General de Catalunya; i Eduard Vidal,
director general del grup Mémora, com
a oradors. Aquest col·loqui va ser mode-
rat pel professor de la FCS Xavier Vidal.
El continguts de les dues taules es
podrà consultar a partir del mes de
setembre al microsite d’Aula Salut que
podreu trobar al web de Blanquerna.
‘La mort, sentit i acompanyament’ centra la 6a edició d’Aula Salut
D’esquerra a dreta, el Dr. Antoni Nello, el Dr. David Jou, la Dra. Marina Geli i el Dr. Armand Puig
Oberta la preinscrip-ció a les facultats
Des del 8 de febrer i fins al 7 de
juliol, les facultats Blanquerna-Uni-
versitat Ramon Llull han obert el
període de sol·licitud de plaça per al
curs 2011-2012 en les titulacions de
grau que ofereix: Psicologia, Cièn-
cies de l’Activitat Física i de l’Esport,
Educació Infantil, Educació Primària,
Logopèdia, Infermeria, Fisioteràpia,
Nutrició Humana i Dietètica, Perio-
disme, Cinema i TV i Publicitat i RP.
Durant aquests mesos, les tres
facultats han organitzat sessions
informatives per a les famílies inte-
ressades.
L’Escola d’Estiu Blanquerna 2011 ofereix en aquesta edició 112 cursos
Des del 30 de maig es pot fer
la inscripció als cursos que ofereix
l’Escola d’Estiu Blanquerna, que
organitza la Facultat de Psicologia,
Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL amb el suport del
Departament d’Ensenyament de la
Generalitat de Catalunya.
Aquesta edició, que tindrà lloc
del 4 al 15 de juliol, ofereix 112
cursos estructurats al voltant de les
diferents etapes educatives (edu-
cació infantil, 20 cursos; educa-
ció primària, 21 cursos; educació
infantil, primària i secundària, 47
cursos; educació especial, 4 cursos)
i la salut del docent (20 cursos).
La inscripció es pot fer per in-
ternet a l’adreça http: //fcfpcee.
blanquerna.url.edu i presencial-
ment a la Facultat, de 10 a 14 h i
de 16 a 20 h.
El VI Congrés Internacional de Comunicació i Realitat tractarà ‘Life without media’
El VI Congrés Internacional Comu-
nicació i Realitat, que organitza la Fa-
cultat de Comunicació Blanquerna-URL
cada dos anys i que aquesta edició tindrà
lloc del 30 de juny a l’1 de juliol, plante-
jarà com seria la vida sense els mitjans de
comunicació.
Els responsables del programa cientí-
fic ho expliquen així: “Imaginar la mort
dels media serveix per entendre quina
és la seva funció. Si a la vida li extirpem
els mitjans de comunicació, el cos social
es queda sense tres facultats bàsiques:
perd la democràcia, l’economia de lliu-
re mercat i la il·lustració de la població.
Fins ara, els mitjans de comunicació han
aglutinat professionals amb una missió
nuclear en el món occidental. Han exer-
cit de mitjancers de l’intercanvi social.
Han constituït un territori comú per
confrontar idees i compartir coneixe-
ments, així com per vendre i comprar
productes i serveis. Al llarg de més d’un
segle, la premsa, el cinema, la ràdio, la
televisió, les accions de relacions públi-
ques i les campanyes publicitàries han
esdevingut la plaça pública que ens aju-
da a construir un nosaltres.”
El Congrés comptarà amb la partici-
pació d’experts d’àmbit internacional,
com, entre altres, David Buckingham,
professor d’Educació de l’Institute of
Education, London University, on di-
rigeix el Centre for the Study of Chil-
dren, Youth and Media; Adela Cortina,
catedràtica d’Ètica de la Universitat de
València, directora de la Fundació ÉT-
NOR i membre de la Reial Acadèmia de
Ciències Morals i Polítiques; Nick Coul-
dry, professor de Comunicació Social al
Goldsmiths, University of London i di-
rector del seu Centre per l’estudi de Glo-
bal Media and Democracy; i Toby Miller,
científic social interdisciplinari, autor de
nombroses publicacions i president del
Department of Media & Cultural Studies
a la Universitat de Califòrnia.
S’hi han presentat més de 130 co-
municacions i de moment hi ha 203
persones inscrites provinents de dife-
rents països.
En els tres últims congressos “Comu-
nicació i Realitat”, organitzats per la Fa-
cultat de Comunicació Blanquerna-URL,
els investigadors han estudiat la irrupció
d’un nou tipus de mitjans de comuni-
cació: els New Media. L’any 2005, els
acadèmics s’interrogaven sobre la uto-
pia digital en els media. Dos anys més
tard, se centraven en les transgressions i
en els límits que feien possibles els nous
mitjans. I en l’últim congrés de l’any
2009, proposaven la metàfora de la me-
tamorfosi de l’espai mediàtic.
Trobareu tota la informació del con-
grés a http://cicr.blanquerna.url.edu/
Notícies
22 | Notícies
04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres28 Relat
Activitats | 2524 | Activitats
Gay Talese conversa amb els estudiants de la Facultat de Comunicació
WikiLeaks i Julián Bravo, Premis Blanquerna de Comunicació
Stanley Bendelac re-clama aplicar “valors” i fer publicitat “des
L’escriptor i periodista nord-americà
Gay Talese, un dels pares del Nou Perio-
disme, va visitar el passat 19 de maig
una conferència la Facultat de Comu-
nicació Blanquerna-URL per mantenir
una conversa amb els estudiants de Pe-
riodisme, a qui va explicar la seva obra
literària i periodística, especialment la
versió del best-seller Honrarás a tu padre
(1971), que acaba de sortir publicada en
una revisió profunda i exhaustiva feta
pel mateix autor (Alfaguara, 2011).
Gay Talese (Ocean City, New Jer-
sey, 1932) va estudiar a la Universitat
d’Alabama i va començar a treballar
a The New York Times, el 1956, com a
periodista esportiu. En paral·lel va co-
mençar a col·laborar amb altres publi-
cacions com ara Esquire, The New Yor-
ker o Harper’s Magazine.
El president de l’Acadèmia de la
Publicitat, Julián Bravo, i WikiLeaks
han estat escollits Premi Extraordina-
ri Blanquerna de Comunicació 2010 i
Premi Blanquerna al Millor Comunica-
dor del 2010, respectivament.
Els premis es van entregar el dia
17 de març durant les XVII Jornades
de Comunicació Blanquerna, que
enguany van proposar una reflexió
sobre el tractament dels valors en la
comunicació. La capacitat dels mi-
tjans de comunicació per difondre,
defensar i, fins i tot, modificar els
valors de la societat reverteix direc-
tament sobre els ciutadans, confor-
mant la seva visió de la vida i del
món.
Julián Bravo ha estat escollit Pre-
mi Extraordinari Blanquerna de Co-
municació 2010 en reconeixement a
la seva trajectoria profesional. Ante-
riorment ha estat president executiu
de l’Asociación para la Investigación
de Medios de Comunicación (AIMC),
president del Grup J. Walter Thomp-
son España i president de l’Asociación
Española de Agencias de Publicidad
(AEAP).
I WikiLeaks, que ha estat el més
votat pels estudiants i professors, ha
guanyat el Premi al Millor Comu-
nicador del 2010 per haver revolu-
cionat el món de la comunicació i
la informació: ha inventat un espai
nou entre el que tradicionalment es
coneix com a font d’informació i els
periodistes, ja que no genera infor-
mació sinó que la canalitza i no la
selecciona ni l’elabora per al públic
sinó que deixa aquesta tasca als pe-
riodistes.
Més de 700 professionals
La Facultat de Comunicació de la
Universitat Ramon Llull organitza des
de l’any 1995 les Jornades de Comu-
nicació Blanquerna, amb l’objectiu
d’acostar els estudiants al món profes-
sional a través de conferències, taules
rodones i debats en els quals interve-
nen personalitats del món acadèmic,
empresarial o institucional. En les set-
ze edicions anteriors, més de set-cents
professionals han col·laborat per tal
de complementar la formació dels
estudiants i presentar la realitat del
món de la comunicació.
El publicitari espanyol d’origen
francoholandès Stanley Bendelac va re-
clamar el passat dia 11 de maig durant
una conferència a la Facultat de Comu-
nicació Blanquerna aplicar “valors” en
l’exercici de la professió publicitària i
fer-ho “des del cor”.
En aquest sentit, Bendelac va reco-
manar autenticitat (ser transparents,
generar confiança des de la credibili-
tat), capacitat d’escoltar, curiositat, cul-
tura (conèixer idiomes, viatjar), “cin-
tura” (ser flexibles), coratge (fer front
a l’adversitat), lideratge, sensibilitat i
intuïció a l’hora d’exercir l’ofici publi-
citari. Stanley Bendelac (www.stanle-
ybendelac.com) és considerat un dels
publicitaris més importants a Espanya
en els darrers 35 anys.
Activitats
D’esquerra a dreta Kristinn Hrafnsson (WikiLeaks), el Dr. Miquel Tresserras i Julián Bravo.
Vint-i-sis empreses participen a la I Jornada CAFE Blanquerna-Empresa
El passat dia 4 de maig, 26 empre-
ses van participar en la I Jornada CAFE
Blanquerna-Empresa que organitzava
la Facultat de Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport Blanquerna-
URL amb l’objectiu d’acostar els estu-
diants de Ciències de l’Activitat Física
i de l’Esport (CAFE) al mercat laboral
esportiu i presentar a les organitza-
cions del sector els futurs professionals.
En els workshops centrals es van dur a
terme 212 entrevistes a estudiants que
havien estat preseleccionats en funció
dels perfils sol·licitats per part de les
entitats participants.
També es van impartir dues con-
ferències dedicades a “Les competèn-
cies clau en el mercat laboral” a càrrec
d’Haidé Martín i de Raül Martín, amb-
dós tècnics d’orientació professional
del Centre pel Desenvolupament Pro-
fessional Porta 22-Barcelona Activa,
i la taula rodona “L’emprenedoria en
les CAFE” amb la participació d’Edgar
Barrionuevo, director de Corpore Stu-
dio; Javier Maya, Gerent de Pave Cul-
ture Cycliste; i Joan Capilla, director de
l’Hotel Algadir del Delta, i moderada
pel director del Grau de CAFE Blaquer-
na-URL Jaume Bantulà.
Aquesta primera jornada es va orga-
nitzar coincidint amb el desè aniversa-
ri de l’inici dels estudis de Ciències de
l’Activitat Física i de l’Esport.
Cultura de la innova-ció i esperit empre-nedor en els futurs titulats universitaris, eix dels XII Diàlegs Universitaris de Blanquerna-URL
La Facultat de Psicologia, Cièn-
cies de l’Educació i de l’Esport (FP-
CEE) Blanquerna-URL va celebrar
el 14 d’abril els XII Diàlegs Univer-
sitaris, que en aquesta edició van
centrar-se en la “Cultura de la in-
novació i esperit emprenedor en els
futurs titulats universitaris” com a
eix principal de reflexió i de debat.
Els diàlegs es van emmarcar
dins dels actes que aquesta Facultat
va realitzar amb motiu de la seva
Setmana Cultural. La jornada es
va obrir amb el tema “Universitat
i emprenedoria: una incongruèn-
cia?”. Hi van intervenir Ignacio
González, impulsor de la creació
Suara Cooperativa i director ge-
neral de CLADE, i Gemma Garcia,
directora tècnica i psicòloga del
CDIAP Delta i membre del Consell
Permanent de la Federació de Coo-
peratives de Treball de Catalunya.
El professor de la FPCEE Toni Cha-
ves va moderar el col·loqui.
A la tarda va tenir lloc la segona
part d’aquests diàlegs sota el títol
“Puc treballar d’allò que ‘no’ he
estudiat?”, que van comptar amb
la participació d’Alfons Cornella,
llicenciat en Física, màster per la
Syracuse University de Nova York
i fundador d’Infonomia, i David
Garcia, llicenciat en Psicologia per
la URL, titulat per ESADE i IESE en
Direcció i Gestió de la Innovació
i creador de la cooperativa Mol-
tacte. El col·loqui posterior el va
moderar Miquel Àngel Pellicena,
professor de la FPCEE.
La Facultat de Ciències de la Salut